ES

CO

LA D

’ES

TIU

. 29

i 30

de ju

ny d

e 20

13

El Prat, 29 i 30 de juny de 2013www.noushoritzons.cat Ptge. del Rellotge 3, 08002 Barcelona

ECONOMIADES DE L’ESQUERRA

EC

ON

OM

IA D

ES

DE

L’E

SQ

UE

RR

A

ESCOLA D’ESTIU. Espai d’esquerra, ecologia i llibertat

DL

núm

. B-1

952

3-2

013

El Prat de Llobregat, 29 i 30 de juny de 2013

Transcripció de les intervencions.

ESCOLA D’ESTIU. Espai d’esquerra, ecologia i llibertat.

ECONOMIA DES DE L’ESQUERRA

Disponible a:

http://www.ustream.tv/channel/iniciativaverds

32

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Índex

Presentació de la publicació

Dolors Comas i Maria Freixanet

Dissabte, 29 de juny

Presentació de l’acte

Lluís Tejedor

Dolors Comas

Intervencions:

Josep Fontana

Lina Gálvez

Andreu Missé

Yayo Herrero

Diumenge, 30 de juny

Miquel Caminal

Gerardo Pisarello

Sònia Ferré

Cloenda

Joan Herrera

5

102

8

113

120

15325568

91

10

54

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

L’Economia és una ciència inexacta que estudia el comportament humà davant els recursos escassos que ofereix la natura. Es tracta d’una tria: què consumim, on invertim, quant paguem per cada feina; es tracta de prioritats, fortament marcades per opcions ideològiques.

L’Economia, avui dia, però, se l’ha quedat el neoliberalisme. L’opció ideològica de la dreta diu que no hi ha alternativa, que d’economia només n’hi ha una: la de les retallades, la de l’austeritat, la de l’enriqui-ment dels rics i l’empobriment dels pobres.

Sabem, però, que n’hi ha una altra. La de la justícia social. La que demana més a qui més té i menys a qui té poc; la que garanteix un nivell de vida mínim per a tothom, el mínim de la dignitat. Aquesta és l’economia que cal exigir que s’apliqui. Que es pot aplicar i que s’ha d’aplicar!

Durant els dos dies de l’Escola d’Estiu d’enguany, ens hem endinsat en l’Economia des de l’Esquerra, que és l’esperança de tota la gent, també de la gent humil. S’ha parlat i debatut d’economia, acompanyats i acompanyades per la saviesa d’unes ponències que han il·lustrat amb claredat el moment econòmic que estem vivint.

Què és l’esquerra econòmicament parlant. Com és la crisi que estem vivint i d’on prové, com hem arribat fins a aquí. Quines alterna-tives econòmiques tenim. Com combinem les propostes clàssiques de l’esquerra amb les propostes més actuals. Com ens ajuda la perspectiva ecologista, així com la feminista, a nodrir les propostes de justícia soci-al. Què és la democràcia econòmica. Què és la propietat i perquè és sempre tan intocable. Aquestes preguntes i moltes més emergien durant unes sessions riques i intenses que avui posem per escrit en aquest petit llibret.

Molt recomanable. Seguim!

Presentació de la publicació

Dolors Comas, presidenta de la Fundació Nous Horitzons

Maria Freixanet, responsable de Formació d’ICV

76

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

98

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Bon dia a totes i a tots. Benvinguts al Prat. Catalunya, Barcelona, el Baix Llobregat, el Prat, l’elecció perfecta. A tota la gent que veniu de fora, moltes gràcies per acompanyar-nos en aquesta Escola d’Estiu de 2013. Voldria agrair una vegada més, ha de ser així, a la Fundació Nous Horitzons la seva elecció. A la Dolors, a la Maria, l’elecció per tercer any de la Fundació Catalana de l’Esplai està molt bé. Mentre no trobeu un altre lloc que us aculli tan bé com nosaltres, podeu continuar aquí. Voldria felicitar tota la gent que us heu inscrit a aquesta convocatòria de l’Escola d’Estiu. Una part ben important de vosaltres no és la primera vegada que veniu aquí al Prat, ja ens coneixeu una miqueta. Als qui sou nous, especialment, adreço la meva salutació en nom de l’organització del Prat.

Només dues reflexions molt breus. Crec sincerament que podem estar ben contents i que hem de felicitar els organitzadors de l’Escola per l’elecció de l’eix transversal de les jornades d’avui i de demà, que és l’economia. I penso sincerament que és un signe ben esperançador que l’esquerra que treballa per la transformació social vulgui parlar, debatre, discutir i arribar a conclusions en relació a l’economia i les seves lògi-ques, les seves claus i les seves propostes. Si no, no hi ha camí a fer, de transformació. Per tant, hem de parlar d’economia. Està molt bé que l’Escola d’Estiu de la nostra organització política d’Iniciativa vulgui par-lar d’economia. I, a més, és tota una garantia que puguem incorporar en el panell de conferenciants i de debat a companys i companyes que tenen una trajectòria acreditada de coneixement. De tal manera que moltes felicitats. Espero que la jornada d’avui i la de demà siguin, com a mínim, interessants; útils; apassionants, si fos possible, i això ja és demanar molt parlant d’economia, però segur que serà prou interessant. Desitjo que tingueu un bon cap de setmana aquí al Prat i, sobretot, bon estiu, als qui poden fer vacances i als qui no poden fer-ne. Benvinguts al Prat.

Dissabte, 29 de juny

Presentació de l’acte: Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat

1110

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Bon dia a tots i a totes. Benvinguts a aquesta nova edició de l’Escola d’Estiu, organitzada per la Fundació Nous Horitzons, que em fa especi-al il·lusió perquè és el primer acte en què participo com a presidenta de la mateixa, fent el relleu a Jaume Bosch. Aquest és un espai on podrem escoltar intervencions molt importants i interessants, segur; és un espai on podrem preguntar i debatre, també, a partir d’aquest eix triat, el de l’economia des de l’esquerra. És un espai de socialització, on també hi haurà moments en què podrem xerrar més informalment d’aquestes qüestions. I, per tant, aquesta Escola d’Estiu té un element de formació política, de reflexió social, que ens serveix a tots. Com deia ara mateix el Lluís Tejedor, el tema és molt important, és interessant. I ho puc dir perquè quan jo em vaig fer càrrec de la presidència de la Fundació, ja estava preparat. És a dir, en aquest sentit la Maria Freixanet, com a res-ponsable de Formació, ha tirat endavant aquest programa d’avui i demà i que debatrem en aquesta Escola. I només per començar, m’agradaria comentar tres idees, molt generals, en relació a aquest tema que avui ens plantegem.

Una, que quan parlem d’economia ens hem de preguntar sempre per a què hi serveix. És a dir, quan parlem de què s’ha de produir més o menys, de la crisi econòmica, dels diferents sectors que intervenen en el marc econòmic, hi ha un aspecte que és molt elemental, que sabem, però que diem poc. I és quines prioritats, quins valors, quins interessos, per a què serveix això que l’economia produeix. Per a què serveix, en el sentit justament de quins valors hi ha darrere dels objectius de poder produir, de redistribuir. Valors de justícia? Valors d’igualtat? Són els que nosaltres volem; però són els que predominen en aquest moment? Doncs no. Per tant, quines prioritats, quins valors, quins interessos hi ha darrere del que en diem economia. En aquests moments, estem en un context en el que el neoliberalisme s’ha fet fort en el marc econòmic i com diu justament Josep Fontana en el seu llibre Pel bé de l’Imperi, és una qüestió de sistema. No és un mer accident de l’especulació finan-cera, cosa que es mostra, en el cas d’Europa, per tots els governs que imposen aquestes polítiques d’austeritat. I ens diu literalment “d’aques-ta manera” a partir d’explicar el procés que ens fa arribar aquí, “culmina

Presentació de l’acte: Dolors Comas

1312

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

fan, perquè els mercats manen. És el discurs que anem sentint a cada moment i, en canvi, sabem que res no és etern. De la mateixa manera que el neoliberalisme va ser una contestació al keynesianisme, i en el cas d’Europa també al socialisme, l’actual sistema també pot ser reempla-çat per un altre. Hi ha formes de contestació, de lluita. Hi ha maneres de canviar les coses. Hem d’entendre que aquesta intersecció complexa entre economia i ideologia també ens està oferint oportunitats per a la contestació social, i que la incomoditat i el desconcert actuals poden convertir-se en una ruptura real.

Això és el que hem de poder treballar. D’alguna manera, aquestes reflexions que farem avui i demà, i que no acabaren ni avui ni demà, han d’anar cap el camí de buscar les alternatives, que, justament, és el que ens uneix avui en aquesta sala.

Gràcies.

la més inesperada de les victòries de la Guerra Freda, la imposició de les regles més dures del sistema de lliure empresa a una Europa que fins lla-vors s’havia resistit a abandonar per complet unes pautes de polítiques socials que garantien un mínim de cohesió i un cert grau d’igualtat. El model construït a Europa com a fruit de segle i mig de lluites socials podia ser definitivament destruït. Una cosa que no havia aconseguit ni tan sols el feixisme”. I en aquest punt estem. La retallada de drets soci-als, que té molt a veure amb aquests objectius per als quals es fa servir l’economia. Que no són, evidentment, els objectius de l’esquerra.

Segona idea. Canviar els termes en què pensem l’economia. Ens estan fent creure, i s’ha anat imposant un discurs en relació a l’eco-nomia, que és una força natural externa que els governs poden o no controlar. I cada vegada sembla que la controlen menys. Allò que “cal calmar els mercats”, com si els mercats no tinguessin ningú al darrere, com si fos una força externa. I, per altra banda, se’ns explica a través d’un llenguatge tècnic que ens és difícil de refutar. Això és un discurs, és una narrativa molt útil a partir de la qual pensem l’economia com una força externa amb una lògica pròpia, com si estigués fora, com si fos externa a la societat. Per tant, no la pensem com un conjunt de relacions socials que requereixen coordinació.

M’agrada recuperar la noció substantiva d’economia, aquella que ens diu que la producció forma part de la totalitat humana i social, que l’economia està incrustada en la societat, que tenim mercat però que hi ha persones, hi ha vida social, hi ha naturalesa. I tot això està relacionat. Que se’ns faci veure com una entitat diferent és molt útil per al sistema neoliberal, per poder reproduir justament un determinat estat de coses. Per tant, canviar els termes, repensar l’economia, és una de les tasques que desenvoluparem avui.

I una tercera idea. Hi ha espai per la contestació efectiva. Hem de canviar l’estat de coses i ho podem fer. Hi ha alternativa, i això ens ho hem de creure. I ens ho hem de creure a partir de l’anàlisi racional, no només com una qüestió de fe. Justament, el que ens estan fent pensar és allò del fi de la història, que no hi ha alternativa, que no pot ser d’una altra manera, que no hi ha més remei que fer les coses com es

1514

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Intervenció de Josep Fontana, historiador i professor emèrit de la UPF

Maria Freixanet

Gràcies, Dolors. Anirem començant amb la primera taula del matí. Com deia la Dolors, davant del “no hi ha alternativa”, nosaltres el que estem fent és lluitar per existir com a alternativa ideològica i econòmi-ca. Perquè l’economia, al final, no és res més que una tria, davant dels recursos escassos que ens ofereix la natura. Què fem? Invertim aquí o allà? Produïm això o allò? I el “no hi ha alternativa” ens està fent desa-parèixer. Només hi ha una possibilitat. Nosaltres avui estem evidenciant que n’hi ha una altra. En aquestes taules parlarem de qui som. Econò-micament, qui som? Aquesta és la pregunta que traslladem al Josep. On som? Quina és la nostra història econòmica? Quin és el nostre model econòmic? Durant el dia d’avui rebrem aquest pas per la història econò-mica, per acabar debatent el nostre moment actual.

La primera ponència és a càrrec d’el Josep Fontana. El coneixeu tots i totes. És historiador, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra i membre del consell editorial de la revista Sin Permiso. El seu llibre Pel bé de l’Imperi ha estat considerat un dels més importants del 2011 i és un referent per entendre les fites històriques posteriors a la Sego-na Guerra Mundial, sobretot econòmics. Agraïm molt que estigui avui amb nosaltres i li passo la paraula per parlar sobre la dreta i l’esquerra econòmicament parlant. Els conceptes bàsics.

1716

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Deixeu-me aclarir d’entrada que no sóc economista, sinó historiador. I el que als historiadors ens toca estudiar no és tant l’evolució de l’econo-mia com els problemes humans que aquesta evolució comporta. No és el meu propòsit, per tant, seguir donant més voltes a la crisi passada ni especular respecte els nous signes de crisi que apunten en aquests dies, sinó anar directament al gran problema, al qual haurem d’enfrontar-nos avui i en un futur immediat: el de l’augment de la desigualtat.

Les lluites socials que s’han desenvolupat a Europa en els darrers dos-cent cinquanta anys tenien com objectiu central la conquesta de la igualtat. De les llibertats dels drets polítics primer i dels drets socials després. Amb uns resultats que van culminar amb la derrota del feixis-me a la Segona Guerra Mundial i amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar. Tots aquests guanys, però, es van començar a perdre des del final de la Guerra Freda i ho estan fent de manera accelerada des de la crisi del 2008. Però no és de la història d’aquest procés del que vull parlar, sinó de la seva situació actual. El que avui vull, senzillament, és mostrar quines són les previsions que podem fer respecte del que serà el món en què viurem un cop arribada la recuperació que se’ns anuncia com a propera a casa nostra. I una de les formes de fer-ho és veure què ha passat al país que fa més temps que està plenament recuperat, Estats Units, i comparar-ho amb el que ja està començant a passar aquí.

Per començar, què volem dir quan parlem de desigualtat? Segons els càlculs de Branko Milanovic, un economista del Banc Mundial, el 8% de la població més rica del planeta rep cada any la meitat de tots els ingressos generats. Però el repartiment de la riquesa, de la possessió de béns, d’actius, és encara més esbiaixada, ja que la meitat de la riquesa mundial està en mans de l’1% dels més rics. 1%, meitat de la riquesa. Això vol dir desigualtat en aquest món d’avui. Amb dues precisions: que la desigualtat ha avançat sobretot en els països desenvolupats i, el que és potser més important, que està creixent un cop s’està sortint de la crisi, amb la conseqüència directa i immediata de seguir enriquint l’1% i empobrint la major part de la resta de la societat. Les observaci-ons per a l’informe del 2013 de l’Organització Internacional del Treball remarquen que és justament un cop que han passat els efectes de la crisi quan les desigualtats, amb els problemes que comporten per a la majo-

ria, s’estan agreujant. És a dir, que podem oblidar-nos de l’esperança que, un cop arribada la recuperació econòmica, les coses tornaran a ser semblants a com eren. El que ara s’inicia és una nova època que té unes noves regles.

Ho podem comprovar, com us he proposat, en el cas del país que fa més temps que ha sortit de la crisi, Estats Units, que ja fa uns anys que està en plena recuperació. No solament han tornat els grans beneficis de les empreses, sinó que a finals del maig passat s’anunciava que els preus de les cases s’estan apujant i la Borsa s’ha disparat fins el màxim històric. Però, en contrapartida, s’observa també que la inversió és escassa, per-què sembla que no hi ha confiança en el futur de l’economia productiva i, en conseqüència, que l’ocupació no creix prou i els salaris s’abaixen. Una sèrie de dades i observacions ho confirmen. Un estudi publicat per Bloomberg, el 23 de maig passat, basat en dades de 2.300 companyies, assegura que les empreses estan acumulant munts de diners, amb xifres que en el primer trimestre d’aquest any han arribat a un rècord. Les raons són que les companyies que es beneficien d’aquesta acumulació, o no necessiten invertir o no tenen prou confiança en el futur com per fer-ho en instal·lacions i equipaments. Un servei del Royal Bank of Canada, que estudia específicament les grans fortunes del món, remarca que la majoria dels seus titulars estan més interessats a guardar que a augmen-tar. És a dir, que tenen la major part dels seus recursos en efectiu –en diners o en efectes que són fàcilment convertibles en diners– i finques.

Paul Krugman interpreta que el problema radica en l’augment que han tingut en l’economia les rendes de monopoli, que no representen els guanys de les inversions, sinó que reflecteixen el valor del control del mercat. Una definició que pot aplicar-se sobretot al negoci financer, que acumula en l’actualitat el 30% de tots els beneficis empresarials. A diferència del que passa amb activitats industrials com les tradicionals de producció de béns, els perceptors d’aquests beneficis per rendes no tenen cap necessitat de seguir invertint per produir i guanyar més. No és estrany, en conseqüència, el que passa amb el treball. El nombre d’ame-ricans que tenen ocupació està encara dos milions per sota de fa sis anys. Prop del 8% de la força de treball, no en té. Dels dotze milions que estan aturats, uns cinc porten més de sis mesos sense treballar i altres

1918

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Als EUA hi ha uns 28 milions d’obrers, un de cada cinc, que treballen a temps parcial i viuen

mitges vides. Quan es creen nous llocs de treball, es tendeix a marginar els qui han estat més temps aturats. S’està creant una classe d’aturats perma-

nents, als EUA, a casa nostra i a tot el món.

tres milions hi porten un any o més, sense comptar els qui han deixat de buscar feina, que han desesperat de trobar una ocupació estable i viuen de treballs temporals, feines ocasionals en l’economia submergida, o subsidis i ajuts diversos. Uns subempleats que queden al marge de les estadístiques d’atur, hi compten com a empleats.

Als Estats Units hi ha actualment uns 28 milions d’obrers, un de cada cinc, que treballen a temps parcial i viuen mitges vides. El més greu del cas és que, quan es creen nous llocs de treball, es tendeix a mar-ginar els qui han estat més temps aturats. Els qui cerquen treballadors es malfien d’ells –alguna pega han de tenir quan porten tant de temps a l’atur... Amb això, s’està creant una classe d’aturats permanents, i aquest és un problema molt seriós als Estats Units, a casa nostra i a tot el món: l’aparició de bosses d’aturats permanents.

Aquest de l’atur i de la semiocupació, és un problema no dels EUA, sinó del món sencer, on, segons l’Organització Internacional del Tre-ball, hi ha actualment uns 200 milions d’aturats. Nombre que seguirà creixent, diuen, a menys que les polítiques canviïn de rumb, de manera que es preveu que siguin 208 milions al 2015. Una situació especi-alment greu als països desenvolupats, on es calcula que la taxa d’atur creixerà considerablement fins el 2015. En els cinc anys passats, a més, l’atur de llarga durada, el dels qui han estat un any sense treballar o més, ha augmentat en un 60%. El més greu, potser, és que hi ha prop de 75 milions de joves aturats i que un de cada tres porta més de sis mesos sense treballar. A Europa, hi ha un 13% de joves que ni treballen, ni estudien, ni es preparen; que és molt probable que cada vegada resti més al marge de les exigències del mercat de treball. Segons un informe recent de l’OCDE, a Espanya hi ha un 24,4%, un de cada quatre, de joves d’entre quinze i vint-i-nou anys –dos milions en total i no un, com diu la senyora Merkel– que no estudien ni treballen, una gran part dels quals han acabat els estudis i no troben ocupació; o que, acabada una llicenciatura, no poden seguir estudiant perquè els preus dels cursos d’un postgrau estan fora del seu abast. Cal recordar que quan diem que a Espanya hi ha un 57% d’atur juvenil, que és una xifra de món absolu-tament subdesenvolupat, ens estem referint als qui han treballat alguna vegada, sense comptar-hi els estudiants que encara no han començat a

treballar, que farien augmentar aquesta xifra pel damunt del 57%. El de l’atur és realment el gran tema del present i del futur, com reconeix el Banc Mundial, que comença el World Development Report del 2013 amb aquestes paraules. “Avui, els llocs de treball són una preocupació crítica a tot el món. Per als polítics, per a la comunitat dels negocis i per a milers de milions d’homes i dones que s’esforcen per alimentar les seves famílies”.

Passem, però, al tercer punt d’aquesta descripció, el de l’abaixa-da dels salaris. Una sèrie d’observadors nord-americans coincideix en aquest punt. “Si l’economia s’ha recuperat”, escriu Kevin Room, “per-què els salaris són encara tan baixos?”. O, com diu un altre: “Els bene-ficis dels bancs s’apugen a tota velocitat, mentre els salaris pateixen la davallada més gran en seixanta anys”. Les xifres ho confirmen: segons el Bureau of Labour Statistics, els salaris a l’hora nord-americans van caure a la vora d’un 4% el primer trimestre d’aquest any. Una xifra que representa la caiguda trimestral més gran que mai no s’hagi registrat. Aquests descens és conseqüència, en bona mesura, de què els nous llocs de treball s’han desplaçat cap el sector dels sous més baixos. La situació dels Estats Units estava marcada des de 1938 per aquella Fair Labour Standards Act que havia fet publicar Roosevelt, que acabava amb el treball infantil, fixava el salari mínim, establia la setmana laboral de quaranta hores i obligava a pagar el treball extra. Avui s’han trobat for-mes per evitar aquestes prohibicions i torna, altra vegada, la llei de la selva. Això de l’abaixada dels salaris no ens ha de resultar gens estrany a casa nostra: l’Instituto Nacional de Estadística ha anat anunciant, any rere any, caigudes dels costos salarials –en el primer trimestre d’aquest any, per exemple, en torn d’un 2% respecte el primer trimestre de l’any anterior. Estic parlant d’una cosa de ben curta durada.

2120

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

L’esperança de poder mantenir una societat de classes mitjanes serà la construcció d’una xarxa de

seguretat social potent que no solament garanteixi la sanitat, sinó un mínim ingrés. I mentre una part cada

vegada més gran de l’ingrés vagi a parar al capital i no al treball, l’única solució resideix en un considera-

ble augment dels impostos sobre els beneficis.

Quina solució hi ha al problema de l’atur? Robert Reich, que va ser secretari de Treball durant la presidència de Clinton, però que es manté crític quan a la situació actual, pensa encara que el que cal és augmentar la productivitat a través d’una millor formació. Però aquesta idea no correspon ja a la realitat on, segons anàlisis recents, el valor d’un títol universitari ja no és el que solia ser i el cost de tenir-lo comença a ser prohibitiu. La concentració en estudis de ciència, matemàtiques, tec-nologia i enginyeries està fent minvar els avantatges salarials que tenien aquests titulats, ademés de què algunes especialitzacions poden que-dar ràpidament superades. El McKinsey Global Institute preveu que hi haurà, en el futur immediat, una dotzena de noves tecnologies disrupti-ves, com la robòtica avançada, on el software reemplaçarà el treball que ara fan graduats universitaris. Comentant aquesta i altres previsions per l’estil, Krugman, en un article titulat Simpatia pels luddites, pels des-tructors de màquines de l’antic règim, preveu que les actuals condicions socials i dels mercats evolucionaran de tal manera que la formació i l’especialització tècnica dels treballadors no serà cap garantia en el futur per a la conservació dels seus llocs de treball. Escriu: “L’educació no serà ja la resposta a la desigualtat creixent, si és que mai ho ha estat, que ho dubto”, paraules literals de Krugman. En aquestes condicions, l’única possibilitat que veu de conservar una societat de classes mitjanes, i aclarim amb la definició mateixa que dóna Krugman, “una societat en què els ciutadans ordinaris tinguin una esperança raonable de mantenir una vida decent si treballen dur i observen les regles, l’única esperança de poder mantenir una societat de classes mitjanes serà la construcció d’una xarxa de seguretat social potent que no solament garanteixi la sanitat, sinó un mínim ingrés. I mentre una part cada vegada més gran de l’ingrés vagi a parar al capital i no al treball, l’única solució resideix a un considerable augment dels impostos sobre els beneficis”. Això són paraules de Krugman. El problema és el de sempre: qui aconsegueix imposar això. Ja hi tornarem. El resultat combinat dels canvis que s’han produït en aquests anys després de la crisi –i això és el que m’interes-sa plantejar, estem parlant d’una fase de plena recuperació– és que ha hagut un augment de la pobresa, que es troba avui en el seu punt més alt dels últims cinquanta anys. L’estimació habitual dels Estats Units és que

hi ha uns cinquanta milions de pobres. Un 15%, és a dir, un de cada sis. Per als nens, la xifra s’eleva a un de cada cinc, suposo que perquè les famílies pobres tenen una natalitat major. Aquesta xifra es correspon amb la d’uns cinquanta milions de persones que reben en l’actualitat food stamps, literalment “cupons per al menjar”, del programa d’assis-tència nutricional suplementària. Es diuen cupons perquè abans eren com uns bitllets petits de valor d’un, cinc o deu dòlars, però avui han estat reemplaçats en molts casos per unes targetes electròniques. Aquest programa, en el qual es van invertir l’any passat gairebé 75.000 milions de dòlars, l’administra el Departament d’Agricultura, conjuntament als subsidis a la producció agrícola. Aquestes darreres setmanes s’han estat discutint a les cambres dels Estat Units les retallades que s’hau-ran d’aplicar als cupons, que podrien deixar milions de famílies en la misèria. Retallades per estalviar? No ben bé. Més aviat per desviar els recursos dels cupons per menjar als subsidis que es dóna als grans culti-vadors de cotó, cacauets, arròs o tabac, molts dels quals tenen membres de la família a les Cambres com a representants o com a senadors. Per exemple, el congressista Stephen Fincher es va oposar a la despesa en cupons per alimentar amb un discurs ple de cites evangèliques en què deia: “És la nostra obligació de ciutadans, de cristians, d’éssers humans, ajudar-nos els uns als altres; però no ho és que Washington ens robi als uns per donar-ho als altres”. Caritat personal, sí, però caritat de l’Estat, ni parlar-ne. El cas és que aquest congressista és membre d’una família de grans cultivadors de cotó que els deu anys darrers han rebut de l’Estat a la vora de nou milions de dòlars en subsidis. L’última notícia sobre el debat dels cupons és que el projecte no ha estat aprovat pel Congrés perquè no hi hagut manera que es posessin d’acord en el volum de les

2322

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

retallades a fer. Retallades de les quals depèn quanta gent podrà menjar. Mesurar la pobresa, però, és difícil. De manera que la insatisfacció amb aquests càlculs habituals dels cinquanta milions ha fet que l’oficina del cens dels Estats Units hagi iniciat un estudi per a una complementació del poverty mesure, que es proposa estudiar amb més detall les zones de frontera amb la pobresa basant-se en els nivells de vida i no en les entrades brutes d’ingressos. Les primeres conclusions d’aquest estudi ens diuen que la zona dels pobres o gairebé pobres abraça uns cent mili-ons, és a dir, a la vora d’una tercera part de la població nord-americana.

Deixeu-me fer una darrera consideració respecte d’aquest panora-ma, de com és avui el món de la recuperació en un país que ha sortit ja de la crisi. A què es deu aquest augment brutal de la desigualtat? Hi ha un professor d’economia d’Harvard, Gregory Mankiw, que escriu un article que circula per la xarxa però que encara ha de sortir a la revista acadèmica a la que està destinat, que es titula “En defensa de l’1%”. Prenent com a models Steve Jobs, la senyora Rowling -escriptora dels llibres de Harry Potter- i el productor de cinema Steven Spielberg, sosté que el fort augment dels guanys de l’1% que s’ha produït des de 1970 no és més que el premi a la seva creativitat. I que la baixada dels ingres-sos dels altres es deu al descens que ha tingut lloc en la formació de tre-balladors especialitzats com a conseqüència del retrocés de l’educació. L’1%, en conseqüència, és el que ha creat tot el que de bo i progressiu ha aparegut en la societat, i és just que se’l compensi.

Gairebé totes les dades quantitatives que cito són d’aquest mes de juny, algunes són pràcticament publicades d’ahir. Aquesta situació als Estats Units ens mostra el que cal esperar que es produeixi quan la recu-peració es completi a casa nostra. De fet, tots heu pogut veure que bona part d’aquestes tendències estan ja apareixent aquí. No em sembla que necessiteu que us expliqui que els salaris estan baixant, que els nivells de consum es deterioren o que comença a aparèixer entre nosaltres aquesta bossa d’atur permanent que farà que la gent que té més de quaranta o cinquanta anys tinguin molt difícil tornar a trobar un treball fix en el futur.

La mostra més crua de l’augment de la desigualtat entre nosaltres és que hagi reaparegut la fam en nivells que no s’havien conegut des

dels pitjors anys de la postguerra civil, amb cada vegada més persones rebuscant entre les deixalles o recorrent a bancs d’aliments i associaci-ons caritatives. A Barcelona i el seu entorn es parla de nanos que s’han desmaiat a l’escola com a conseqüència d’una alimentació insuficient. I El País, en un reportatge del 16 de juny titulat “El hambre se cuela en el colegio”, calcula que prop del 30% de la població menor de divuit anys, més de dos milions de persones, està per sota del nivell de la pobresa, i que prop del 17% dels nens espanyols viuen en famílies que pateixen una pobresa severa. Cal recordar, a més, que la fam per als nens no és una situació temporal que compensaran així que s’arribi als propers temps de vaques grasses que ens anuncien. Els dèficits d’alimentació dels nens, que no són simplement quantitatius de calories, sinó qualita-tius de nutrients essencials, causen endarreriments físics i mentals per-manents. Jo no he vist esmentat aquest problema de la gana, de la fam infantil, als discursos dels dirigents del PP, que en lloc d’organitzar un programa d’alimentació a les escoles, acaben d’anunciar que finançaran un programa de propaganda per defensar la llei d’Educació de Wert, que torna a imposar la religió a les escoles. És la seva manera d’enfron-tar-se al problema. Perquè està clar que l’ensenyament religiós ha de servir per convèncer els nens que els cal sofrir amb resignació en aquest món perquè, si són pacients, ja menjaran fins a fartar-se en l’altra vida.

Són, com veieu, formes diverses de resoldre el problema de l’ali-mentació. Els experts espanyols ens diuen que tenim propera la recu-peració. Expansión deia el 14 de juny que “los indicadores adelantados avisan de que se aproxima la recuperación”. Què ens espera aleshores? De moment, el Fons Monetari Internacional ja està donant-nos les pri-meres instruccions preparatòries, insistint en què cal abaratir més l’aco-miadament i sobretot abaixar els sous. Literalment, cal ajustar més en salaris i llocs de treball, i recordeu com estem en llocs de treball. Aquesta ha estat la seva darrera recomanació. D’entrada, el coneixement del que ha significat la recuperació als Estats Units sembla advertir-nos que el que cal esperar són sous més baixos, disminució dels serveis socials, nous avenços en les privatitzacions de la sanitat i l’educació, nivells de pobresa superiors als d’abans de 2008, retallades en les pensions i apa-rició d’una bossa d’atur estructural de llarga durada. Bé, això és el que

2524

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

va passar als Estats Units, on en els pitjors moments de la crisi, l’abril i el maig del 2010, la taxa d’atur va ser del 9,9% i ara està en el 7,6%. Però quines característiques tindrà aquest procés en el cas espanyol, on la taxa d’atur és de més d’un 27% i la dels joves passa del 57%? Més del doble, en els dos casos, de la mitjana europea. Amb unes taxes com aquestes, que totes les previsions anuncien que es mantindran sense gaire canvis fins el 2016. Què farem amb els milions d’aturats de més de quaranta anys d’edat i a quina mena d’ocupació podrà accedir una gran part dels milions de joves sense treball?

Deixeu-me tornar a allò essencial. El problema no és de la crisi, sinó de la continuïtat d’un sistema que afavoreix l’augment de la desigual-tat, que va començar abans de la crisi, però que ha agafat nova força amb el desemparament que ens ha deixat aquesta, especialment com a conseqüència de la reforma laboral, i que aspira a mantenir-se i a seguir avançant un cop arribi la recuperació. Com fer-hi front? El primer que cal entendre és que, contra el que pretenen els intèrprets, que atribuei-xen la desigualtat als canvis en la tecnologia o les condicions del mercat, la realitat és que el motor que alimenta la producció de la desigualtat és de naturalesa política. Les regles que permeten acumular ingressos en els sectors de guanys més elevats i minvar els de la majoria de la resta, empobrint els treballadors i fent desaparèixer allò que s’anomenava clas-ses mitges, han estat imposades a la política pels interessos dels sectors socials beneficiats. Es tracta del conjunt de normes que han fet possible un sistema fiscal regressiu que tolera les diferents formes d’evasió dels pagaments personals i de les empreses i que, en deixar l’Estat curt de recursos, ha fet possible justificar la retallada als serveis socials. Si per una banda ha permès que els més rics augmentessin la seva riquesa, per l’altra ha desmantellat els drets dels treballadors per tal de deixar-los indefensos davant les polítiques d’acomiadament barat i de rebaixa de salaris, a la vegada que se’ls limitaven els serveis socials.

Les dues parts d’aquest joc de mecanismes, la que permet l’enri-quiment dels de dalt i que empobreix els de baix, estan dinàmicament lligades, formen un tot. Del control que les empreses exerceixen sobre la legislació n’hem tingut un exemple recent molt escandalós als Estats Units, on s’ha descobert que el projecte d’una llei, que permetrà als

bancs tornar a practicar una mena d’operacions de derivat alt risc que els havien estat prohibides després de la crisi de 2008, ha estat prèvia-ment preparada per membres del City Group, és a dir, per un dels grups financers més importants dels Estats Units. Fins el punt, deia el New York Times, que el text aprovat pel comitè del Congrés era idèntic a la proposta del banc en setanta de les seves vuitanta-cinc línies. Ningú no s’ha escandalitzat per això. Ni pel fet, ben conegut, que els congressis-tes que aproven aquesta mena de disposicions reben substancials ajuts financers dels bancs perquè això es considera un fet normal. Els dos grans partits nord-americans depenen dels grans bancs per finançar-se les eleccions. La contribució del sector financer és la més important, duplica la del segon. El segon és el de la sanitat, que ja és prou greu. De manera que s’entén que els dos partits s’hagin sumat amb plena dedica-ció a aquest retorn a les velles regles.

Nosaltres vivim enmig d’una trama d’escàndols de corrupció de dimensions tan grans que difícilment podem escandalitzar-nos per epi-sodis com aquest. El més revelador resulta, a més, que es descobreixen els escàndols i no passa res. Cada vegada que veig el vídeo freqüentment repetit a la televisió en què apareix el senyor Rodrigo Rato tocant alegre-ment la campana per celebrar l’inici de la campanya de col·locació d’ac-cions de Bankia, recordo que en lloc d’estar a la presó, com tocaria, viu tranquil·lament mantingut per la subvenció de Telefónica, que surt de les nostres factures de serveis. Però tampoc no importa que no se l’hagi acusat. Perquè quan un jutge arriba a imputar un banquer o un polític corrupte acostuma a resultar que el fiscal protesta per aquest atreviment, o que el procés s’arrossega fins arribar a la prescripció del delicte, o que, en el cas improbable que hi hagi condemna, es resolgui la qüestió amb un indult. Ara hi ha, per exemple, un enigma que ens podem plantejar: ¿hi ha algú que cregui seriosament que el senyor Bárcenas es passarà anys a la presó? Jo, en principi, no.

Sabem que els partits espanyols es beneficien amb les seves relacions amb les empreses, que obtenen encara més benefici com més contractes estan en situació de negociar; i que paguen les despeses de les eleccions amb crèdits bancaris que mai no es retornen. Qui podria estranyar-se, en aquestes condicions, que els partits que tenen prou pes com per

2726

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

El problema no és de la crisi, sinó de la conti-nuïtat d’un sistema que afavoreix l’augment de la

desigualtat, especialment com a conseqüència de la reforma laboral, i que aspira a mantenir-se i a

seguir avançant un cop arribi la recuperació.

aconseguir l’aprovació d’una llei, no s’atreveixin ni a plantejar qüestions tan elementals com la dació en pagament. No s’atreveixen perquè els qui els paguen no els ho permetrien. I això no és un problema del PP, sinó del sistema, perquè les regles del joc estan fixades de manera que és impossible que arribi al poder per via electoral cap partit o coalició que es proposés trencar-les. Emma Goldman, una anarquista, va dir “si votar servís per a alguna cosa, ja ho haurien prohibit”. S’equivocava: ja ho crec, que serveix; serveix per passar una política de totalitarisme financer com a democràtica. Un exemple patètic d’això el teniu en els moviments d’indignació dels pobres estalviadors gallecs estafats amb les preferents, que es pot tenir per segur que, en la seva immensa majoria, havien votat el PP, el mateix partit que ha emparat aquesta estafa. ¿Es van equivocar? No. ¿O potser algú creu que les coses haurien anat de manera diferent si el PSOE estigués manant ara a Madrid?

Deixem aquestes coses clares: la peça essencial del procés desigua-litzador -si em permeteu la paraula, potser podríem dir expropiador- d’aquest país és, sense cap mena de dubte, la reforma laboral. ¿Hi ha algú qui pensi que una victòria electoral del PSOE portaria la seva abolició o canvis substancials en el seu contingut? Alternativament al problema de saber que, guanyi un dels dos partits, sigui quin sigui, és difícil que hi hagi canvis fonamentals en aquest terreny polític, hi ha l’altra pregunta. ¿Hi ha algú qui pensi que un partit o coalició que pro-posés com a objectiu polític immediat la supressió de la reforma podria guanyar unes eleccions? ¿Que els deixarien guanyar, en les condicions actuals, el joc?

No depositeu massa esperances en la racionalitat del personal. Jo mai no m’he cregut això de que els humans són éssers racionals. Són éssers capaços de racionalitzar a posteriori, amb falses raons inventades, accions que procedeixen dels seus instints primaris. I un d’els principals instints primaris del voltant és la por a les conseqüències del canvi. Una enquesta recent de Gallup revelava als Estats Units que la confiança dels ciutadans en el Congrés, que en 1973 havia arribat a ser del 42%, ha arribat a ser en aquests moments del 10%, amb un descens del 3% respecte l’any passat. ¿Vol dir això que estan prenent consciència i que s’estan preparant per a un canvi radical? No ho cregueu pas, perquè

entre les institucions que els mereixen la major confiança hi ha l’exèrcit, amb el 76% d’aprovació; la policia, amb el 57%; i les esglésies, amb el 48%. Un article que he llegit aquest matí que comentava això parlava de la tendència a l’autoritarisme. Aquesta gent que veu que tot se’n va per terra desconfien del Congrés, però encara creuen que l’exèrcit, la policia i les esglésies els poden arreglar les coses. Si l’opinió pública no dóna per a més, ¿què pensen, doncs, que es pot fer els nord-americans amb ambicions reformadores, que també n’hi ha?

En un text de Max Haiven sobre el totalitarisme financer, que ha estat àmpliament reproduït darrerament i que es pot trobar fàcilment a la xarxa, se’ns proposa reemplaçar el capitalisme per un règim de comu-nals, entesos com a grup de recursos compartits que no són mercanti-litzats que haurien d’incloure les necessitats de la vida com aliments, aigua, habitatge, salut, educació, seguretat i transport, administrats pel poble i per al poble. Aquest sistema s’hauria de completar amb una xarxa que enllacés diversos comunals i que pogués assumir la capaci-tat productiva de la societat i del govern. Haiven ens assegura que, en aquelles zones on la financiarització ha arruïnat les vides i les esperances de la gent, els comunals estan creixent per tal d’atendre les necessitats col·lectives. La qüestió és, conclou, “si el totalitarisme financer matarà aquests esforços al bressol, o es cooptarà d’alguna manera en el seu marc de valors”. O, en darrera instància, ¿aconseguiran aquests comunals fer causa comú i convertir-se en la plataforma que s’espera que permeti construir un nou món? Aquesta història ja l’he sentit i l’he llegit moltes vegades, i mai no ha acabat bé. Haiven és sociòleg, des d’aquest mes de juliol serà adjunt de la divisió d’Història de l’Art i Estudis Crítics del Nova Scotia College, situat a l’illa canadenca de Nova Escòcia. Jo, en canvi, sóc historiador i conec la trista història del destí de les utopies,

2928

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Cal defensar amb ungles i dents cada dret, cada guany que ens vulguin prendre. Amb això,

està clar, podem ajudar a frenar el deteriorament, però la reconstrucció del que ja s’ha destruït

demanarà més esforços.

que són bones com a projecte de futur si no s’oblida que el primer que cal per aconseguir convertir-les en realitat és, o bé accedir al poder, o ser capaç de neutralitzar-lo. Recordo que, en una ocasió en què estava al Perú, els presos de Sendero Luminoso cantaven un himne amb la música de la varsoviana que repetia sempre la mateixa tornada, “salvo el poder, todo es ilusión”. ¿Quin futur els esperaria als comunals de Hai-ven a casa nostra amb el PP o el PSOE a Madrid, obedients com de cos-tum a les indicacions del Santander, el BBVA i la Caixa? Jo ho tinc clar.

Als Estats Units hi ha un grup d’economistes de prou prestigi, com Richard Wolf, professor emèrit a la Universitat de Massachussets Amherst, que estan convençuts que el model de Mondragon, la gran cooperativa guipuscoana, és el camí de la transformació social del futur. La veritat és que el fet que Mondragon no hagi transformat gaire cosa a casa nostra és segurament una de les explicacions de què subsisteixi encara, perquè no ha semblat prou perillosa a la continuïtat de l’ordre establert.

Sé que estic pintant un panorama que sembla molt negre, però és que, per ser sincer, em penso que ho és. Cal ser conscient de la natu-ralesa i de la gravetat del problema per plantejar-nos seriosament què podem fer. D’entrada, hi ha una primera regla que em sembla que està per damunt de qualsevol discussió: resistir, no resignar-se; defensar amb ungles i dents cada dret, cada guany que ens vulguin prendre, amb el propòsit de fer massa costosa l’operació i obligar-los a negociar. Amb això, està clar, podem ajudar a frenar el deteriorament, però la recons-trucció del que ja s’ha destruït demanarà més esforços. Necessitarem un canvi polític substancial, que només es pot realitzar des del poder o neutralitzant aquest poder. Hi ha dos economistes, Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan, que sostenen que el capitalisme no és un mode de producció, sinó un mode de poder. L’any passat van publicar un article molt suggerent, “Les asímptotes del poder”, en què relacionaven la tra-jectòria que des de 1975 cap ençà marca l’ascens de l’enriquiment dels grups dominants de l’economia amb una corba que mostra l’ascens de la violència que s’ha hagut d’anar exercint sobre la classe treballadora, i arribava a la conclusió que això no podia seguir, perquè seguir amb aquest augment de la desigualtat podia conduir a una explosió social.

Altra vegada ens trobem aquí amb les insuficiències de l’anàlisi abstracta per investigar el comportament del humans, que, com ha dit George Lakoff, i com sostenen molts neurobiòlegs, està determinada per un pensament, que en la seva major part és inconscient, muntat sobre cre-ences i prejudicis. “La major part dels polítics”, diu Lakoff, “sobretot els d’esquerres, creuen que la gent pensa conscientment. Creuen que tothom pensa igual i que, si es dóna a la gent els fets, la majoria raonarà les conclusions concretes; però com això és científicament fals, no acos-tuma a passar”.

No cal que us digui que és difícil entendre, des de la suposició de racionalitat dels votants, el fet que en diverses comunitats autònomes del país de l’Estat s’hagin votat polítics i grups clarament imputats per la corrupció. Els votants decideixen menys pel raonament que per un nucli d’idees i valors interioritzats en què basen els seus conceptes del bé i del mal i la forma en què ha d’estar organitzada una societat. Aquestes idees i valors són alimentats quotidianament pels periòdics, les ràdios i les televisions, que cadascú d’ells tria com a més propers en les seves concepcions del món. Uns mitjans que estan normalment manipulats pels grans interessos de la dreta. Al 1928, Edward Bernays, un nebot de Freud que s’havia instal·lat als Estats Units, va publicar un llibre de pro-paganda que començava amb aquestes paraules. “La manipulació cons-cient i intel·ligent dels costums i opinions organitzats de les masses és un element d’importància en la societat democràtica. Els qui manipulen aquest mecanisme ocult de la societat constitueixen el govern invisible que assumeix l’autèntic poder que regeix el destí del nostre país.”

És veritat que vivim en un món ple de revoltes; però cap d’elles no ha aconseguit, per ara, convertir-se en una revolució. “L’efervescència no és per a la revolució,” escrivia el feixista francès Dominique Venner,

3130

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

poc abans de suïcidar-se a Notre Dame el mes de maig passat, deixant un manifest on expressava el seu temor que França es convertís en un país islàmic. Ja veieu on poden conduir les pors irracionals. Però és veritat, estem en un temps d’efervescència però no pas de revolucions. ¿Com podem sortir endavant, aleshores, en una situació que té fona-mentalment unes causes polítiques? Penso que el que ens cal és una regeneració a fons de la política, amb l’objectiu de fer-la més parti-cipativa i en conseqüència més autènticament democràtica, més pro-pera als interessos vitals de la gent per tal d’ajudar a conscienciar-los. Penso que aquesta regeneració no pot procedir solament de l’actuació dels partits polítics actuals en les condicions vigents, en el joc polític d’aquests moments, condemnats a jugar en el marc que limita les seves possibilitats, sinó que haurà de venir reforçada per la de les organitza-cions socials, de la mateixa manera que en la fi del franquisme van ser més importants els esforços combinats d’aquestes organitzacions i dels sindicats, que van aconseguir espantar els hereus de la dictadura, que la gestió dels partits d’esquerra, que es va limitar finalment a negociar a la baixa les condicions de la Transició.

No és la meva funció proposar les línies d’aquestes actuacions polítiques per al futur. La meva pretensió ha estat únicament tractar de mostrar-vos les grans línies dels problemes que ens esperen, per tal d’estimular-vos a pensar en les solucions. El que tinc clar és, com a mínim, que ens cal regenerar l’acció política si no volem que un sistema parlamentari mediatitzat pels seus patrocinadors externs acabi condem-nant-nos a mena de nou feudalisme empresarial, privats per sempre més dels drets que havíem guanyat en dos segles i mig de lluites socials. Gràcies.

Maria Freixanet

Començarem amb la segona taula d’aquest matí. Treballem la fase actu-al del capitalisme, com és i com hem arribat fins aquí. Per fer-ho, ens acompanya la Lina Gálvez, catedràtica d’Institucions Econòmiques de la Universidad Pablo de Olavide. Imparteix docència i investiga en temes d’economia, d’empresa, de mercat de treball, de gènere i d’eco-nomia ecològica. No és la primera vegada que col·labora amb nosaltres. La vam conèixer fa un any i mig, quan la vam portar quan va escriure el llibre Desiguales. Mujeres y hombres ante la crisis financiera. Va venir a fer un treball amb nosaltres, ens va encantar i avui la tornem a convidar per traslladar-li aquesta gran pregunta. ¿Com és i com hem arribat fins aquí, a la fase actual del capitalisme? Moltes gràcies Lina.

3332

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Moltes gràcies. Lo primero que habría que decir es que, siguiendo el camino de lo que nos ha dicho Josep Fontana, no estamos en una cri-sis coyuntural, como muchos nos quieren hacer ver, sino que estamos realmente en un punto de inflexión histórica. Estamos asistiendo a pro-fundos cambios estructurales desde los años 70, cambios importantes no sólo en el plano económico, sino también en el social, el político y el cultural.

Una crisis, en general, dentro del sistema capitalista no es nada novedoso, en absoluto. Las crisis son consustanciales al capitalismo y a su lógica de búsqueda constante de beneficio. En ese sentido, podemos decir que la crisis actual, tal y como yo la voy a interpretar, es el tercer hito en el triunfo de este modelo económico y político que, para enten-dernos bien entre todos, llamamos neoliberal. El primer hito lo ha men-cionado Fontana al decir que este ciclo se inició con la crisis de los años 70. Después se dio una profundización en las reglas de juego y todo lo vinculado a la desregulación y a la construcción de instituciones, que ha permitido todo el proceso de desregulación que nos ha llevado a donde estamos, con la caída del muro de Berlín y la reunificación alemana. Ese fue un segundo hito. Se perdió ese miedo del que hablaba Fontana. Lo que está claro es que los intereses que apoyaron o diseñaron este modelo, o quienes resultan favorecidos, están ganando la batalla con contundencia.

Por ejemplo, tomando el ejemplo de Estados Unidos, ese 1% más rico entre el año 1993 y el año 2010 acumuló el 52% de todas las ganancias del PIB. Pero es que entre 2009 y 2010, en plena primera recuperación de la crisis, acumuló el 93%. Por tanto, ahí se ve bien quien va ganando la partida, si se puede decir en estos términos. Lo que explica que los cuatrocientos norteamericanos más ricos tengan más riqueza que los ciento cincuenta millones restantes. O que, en el caso del Estado español, hayan aumentado las desigualdades económicas durante la crisis hasta convertirnos en el país con mayor desigualdad económica, y que hayan aumentado los beneficios empresariales. No sé si recordáis que, hace un par de semanas, hasta la Comisión Europea se alarmaba de los beneficios que habían obtenido las grandes empresas españolas y que eso no le casaba bien, aunque sí que casa bien en este

Intervenció de Lina Gálvez, catedràtica d’Història i Institucions Econòmiques

3534

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

modelo. No casaba bien con los seis millones de parados que había ni con la bajada de salarios, ni tampoco con el aumento de las horas de trabajo y el empeoramiento de las condiciones laborales. Y una noticia muy reciente que creo que también ilustra muy bien este cambio es el papel que han hecho firmar a los empleados de El Corte Inglés confor-me que tienen que trabajar los festivos, que tienen que doblar, hacer jor-nadas más intensivas. Y hace dos días venía una noticia en el periódico, que no sé hasta qué punto es cierta pero me parece bastante alarmante, que tan pronto como esto pasó, ochocientas personas se dieron de baja rescindiendo su contrato, principalmente en las comunidades de Valen-cia y Madrid, las más modernas y que más avanzadas van en cuanto a la liberalización de los horarios.

Todo esto convive o está vinculado a una intensificación de los tra-bajos de cuidado no remunerados, realizados principalmente por muje-res, que está vinculado a una caída de las rentas familiares y sobre todo a una caída del gasto público social, ya que somos de algún modo las sustitutas de todo ese servicio que deja de proveer el Estado, de forma más cara o más difícil.

Lo cierto es que ahora el capitalismo está desbocado, sin bridas. Pero lo que también vemos es que cuanto más domina, más abierto está a la existencia de crisis, a la propia inestabilidad económica. O sea, que esta inestabilidad económica que estamos viviendo ahora es fruto de un periodo de esta fase del capitalismo triunfante. Le ha ido muy bien al sistema aunque no, desde luego, al Planeta ni a las bases esenciales de la vida y el equilibrio social que, por supuesto, no hemos corrido la misma suerte. Si bien no es necesario que estemos en una crisis del capitalismo, ya que el capitalismo tiene una habilidad muy buena de rehacerse y volver, sí que estamos en una crisis de legitimación del sistema. Si algo han tenido de bueno los movimientos de protesta como el 15M ha sido el volver hablar del sistema, el volver a hablar del capitalismo. Durante unos años se había dejado de hablar de él. Y prueba de ello es la confe-rencia que me habéis pedido que dé aquí, sobre cómo es la fase actual del capitalismo y cómo hemos llegado hasta aquí.

¿Cómo es? Es un modelo de crecimiento totalmente insostenible. Socialmente depredador, un modelo de crecimiento pro-pobre. Esas

cifras que he dado antes de que el 1% ha concentrado todo quiere decir que sí, que la economía ha estado creciendo, pero de una manera pro-pobre, generando pobreza y concentrando la riqueza, sobre la intensi-ficación del trabajo de las mujeres y, sobre todo, sobre la generación de deuda, que es el negocio de los bancos. Ciudadanos más endeudados son ciudadanos menos libres. Esta fase actual del capitalismo tiene un modelo político; cada vez se está privatizando más, empezó ya en los años 70, ha ido in crescendo y ahora esta crisis está suponiendo una reprivatización no sólo de los cuidados, sino también de la responsabi-lidad en general, que pasa ya del Estado al individuo. Lo podemos ver cuando nos dicen que tenemos que emprender, que tenemos que ser autónomos. En definitiva, nos están dando la responsabilidad a noso-tros. Es un modelo corrupto y represor. Con falta de libertades. Siempre que baja el Estado social, sube el Estado penal. Militarista, a costa de la falacia de la guerra contra el terror. Y todo eso se sostiene, además, en un modelo cultural consumista, individualista, que tolera y promociona la desigualdad, cortoplacista, machista y racista.

Pero, sin duda, la mejor manera de analizarlo es a partir de la segun-da parte del título que me dábais. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Eso es en lo que más me voy a extender y en lo que creo que puedo aportar un poquito más. Como he dicho antes, estamos en un periodo triun-fante del capitalismo. Pero insisto: cuanto más triunfante, más inestable se vuelve. Y es normal que sea así. Se rige por la búsqueda del beneficio individual, que, contrariamente a lo que pensaban los viejos liberales, que creían que de este forma se conseguía el beneficio general, hemos visto y sabemos que no es así. Lo que hace esta lógica del beneficio indi-vidual es dificultar que haya mecanismos que regulen el sistema de una manera armónica, conjugando intereses y estrategias de todas y todos

Es un modelo corrupto y represor. Siempre que baja el Estado social, sube el Estado penal. Y todo

eso se sostiene, además, en un modelo cultural consumista, individualista, que tolera y promociona

la desigualdad, cortoplacista, machista y racista.

3736

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

los sujetos. Eso no se consigue, además, porque no es cierto que todas y todos tengamos las mismas capacidades, el mismo poder, la misma agencia, la misma libertad para tomar decisiones. Por consiguiente, las soluciones que impone la búsqueda individual del beneficio también son desiguales, como sabemos perfectamente las mujeres y sobre todo las feministas.

Solamente la intervención de los Estados tras la Segunda Guerra Mundial, después de doscientos años de luchas, y con la existencia de un modelo alternativo como era el que representaba la Unión Soviética, posibilitó que durante lo que se conoce como la edad de oro del capita-lismo se suavizara la evolución cíclica hacia la crisis. De hecho, durante los años de la paz keynesiana o la edad de oro del capitalismo, no hubo prácticamente crisis financieras, de las que, desde los años 70, hemos tenido más de cien.

Y a ese momento es al que me voy a remontar brevemente. Es nece-sario remontarse al periodo que transcurre entre los años 40 y 70. Qué pasaba en ese momento y qué provocó el cambio de modelo hacia la fase actual del capitalismo. Esa fase ha pasado a la historiografía como la época más larga de estabilidad económica y de crecimiento de la acti-vidad económica prolongado sin crisis. Y donde se permitía, dentro del sistema de Bretton Woods, que los distintos Estados compensaran de alguna manera la posibilidad de depresiones con políticas contracíclicas o con políticas que no eran de la ortodoxia económica. Se ponía la paz social por delante de la estabilidad fiscal. Esto no quiere decir que durante esta época desaparecieran todos los problemas del capitalismo, ni mucho menos: continuaron las desigualdades económicas, la con-centración del capital –no olvidemos que es una época de esplendor para las multinacionales americanas– y de destrucción medioambiental. Tampoco fue un modelo inclusivo para todos, ni en todos los territorios ni en el interior de los territorios. Como dice Gerardo Pisarello, que estará aquí mañana, era un modelo muchísimo más asimétrico que lo que la requeteutilizada expresión “consenso de posguerra” puede suge-rir, porque hubo grupos que estuvieron excluidos o a los que no les tocó la misma suerte durante este sistema, y fueron algunos de los que protagonizaron los movimientos sociales a finales de los 60 y los 70,

como el movimiento feminista, por ejemplo, y que fueron críticas que se realizaron en nombre de conseguir un mayor igualitarismo y una mayor democratización.

Pero también las luchas que aparecen a finales de los años 70, como veremos ahora, fueron por el reparto de la riqueza. Tras la Segunda Guerra Mundial hubo un aumento de la productividad y también de las rentas salariales, sin que los beneficios empresariales se vieran afec-tados. La expansión que suponía el modelo de consumo de masas hacía que, aun así, fueran aumentando los beneficios. Sumado a los acuerdos de Bretton Woods, daban estabilidad dinámica expansiva continuada, convirtiendo el dólar en la moneda de referencia. No en vano, cuando acaba la Segunda Guerra Mundial, los Estados Unidos tienen el 80% de las reservas de oro del mundo, siendo pues ormal que se convirtiera en la moneda de referencia. Como consecuencia de esto, Estados Uni-dos producía y, en gran parte aún produce, dólares sin miedo. De esa manera financiaba su crecimiento y también la recuperación de otros países. Pero a medida que los otros países, sobre todo los europeos, fue-ron recuperándose, los dólares empezaron a sobrar. Su oferta empezó a crecer de manera tan desmesurada que perdió su valor y así, en 1971, el presidente norteamericano Richard Nixon los devaluó y declaró su no convertibilidad con el oro. Coincidiendo con este fin del sistema de estabilidad, de una regulación estable, a finales de los años 70 tuvie-ron lugar conjuntamente tres fenómenos más o menos contemporáne-amente, que estaban vinculados, sobre todo, con la base productiva de ese modelo de paz keynesiana.

El primero fue la saturación de los mercados. Ya no había salida como antes a los productos que se estaban produciendo. No lo conse-guía ni la dinámica del consumo de masas ni el nivel de endeudamiento de los hogares, que ya entonces era alto.

Durante los años de la paz keynesiana o la edad de oro del capitalismo, no hubo práctica-mente crisis financieras, de las que, desde los

años 70, hemos tenido más de cien.

3938

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Incremento muy grande de la inflación y tam-bién de la conflictividad social. Desequilibrios, en definitiva, difíciles de superar, y que fueron apro-vechados, y esta creo que es la clave, por el sta-

blishment para explotar el miedo a la revuelta.

El segundo fenómeno contemporáneo fue la ruptura del compro-miso fordista. Se basaba, sobre todo, en la producción en masa y en la existencia de salarios suficientes como para consumir los propios pro-ductos que se estaban produciendo, garantizar el papel redistributivo del Estado y el salario familiar. Normalmente se olvida que este pacto social de la posguerra, este pacto entre capital y trabajo, también fue un pacto de género. Se mandó de vuelta a casa a las mujeres, que habían participado de forma activa durante la Segunda Guerra Mundial. Es la época de Doris Day, de la profesionalización del ama de casa, de la feminidad.

Todo esto se dio en un contexto de empoderamiento de los trabaja-dores. Obviamente, cuando hay pleno empleo –no lo olvidemos– mas-culino; porque las mujeres no es que tuvieran grandes tasas de desem-pleo, simplemente es que no estaban incorporadas al mercado laboral, porque para eso se las había mandado a casa. En este contexto de empo-deramiento de los trabajadores es cuando se saturan los mercados, los beneficios empiezan a bajar y se da una combinación que se podría denominar casi como explosiva. Disminuye la actividad económica, aumentan los despidos, los trabajadores que estaban empoderados reclaman subidas salariales, mientras los empresarios combatían las bajadas de los beneficios con la subida de los precios. Cada uno tiraba para un lado. Tiene lugar un incremento muy grande de la inflación y también de la conflictividad social. Desequilibrios, en definitiva, difí-ciles de superar, y que fueron aprovechados, y creo que esto es la clave, por el stablishment para explotar el miedo a la revuelta. De hecho, el tercer fenómeno que coincide en estos años de cambio es precisamente el estallido de la revuelta social.

Los asalariados habían aceptado su condición, habían aceptado el capitalismo, el sistema, la reforma, todo ello basado en esa situación de pleno empleo y de consumo de masas. Pero cuando estas dos opciones se fueron cerrando, se produjo una crisis de legitimidad. El capital y el trabajo lucharon para imponer un nuevo tipo, a la vez que otros actores –por ejemplo, los movimientos feministas, como ya he dicho antes– luchaban por los derechos civiles de las mujeres. La unión de esta con-flictividad social y el deterioro económico comportaron grandes olas de

movimientos sociales alternativos, la llegada al poder de algunos parti-dos de izquierda y respuestas más o menos radicales a este momento de revuelta social. La amenaza fue tan poderosa que indujo a los grandes poderes a poner en marcha respuestas políticas que les permitieran ata-jar a su favor la crisis del modelo productivo, que era consustancial para poder recomponer la lógica de la rentabilidad. Como dice Fontana en su libro, en los años 70 ya estaba claro que la Unión Soviética no gana-ría la Guerra Fría. Leo textualmente de su libro –no de Por el bien del imperio, sino del último, Mañana es un país incierto–: “No era hora de seguir pactando. Había llegado la hora de restablecer la plena autoridad del patrón”. Esto, en los años 70.

La respuesta política fue, sin duda, contundente, incluso sangui-naria en algunos países de Latinoamérica y África. Y llegamos así al primer hito de este cambio de modelo que Paul Krugman ha bautizado como “la gran divergencia”, todo el periodo neoliberal que va desde los años 70 hasta la actualidad. Por dar otro dato, la productividad en los Estados Unidos ha aumentado durante esta fase del capitalismo en un 80,4%, mientras que los salarios solamente lo han hecho en un 10,7%. Ahí se ve claramente cómo ha sido el reparto de la tarta. En un gráfico veríamos que salarios reales y productividad van prácticamente de la mano desde los años 40 hasta los años 70, momento a partir del cual empieza esa gran divergencia.

La respuesta al segundo problema fue un cambio radical en la natu-raleza y el objetivo de la regulación macroeconómica. Empezaron las privatizaciones, el desmantelamiento del Estado del Bienestar. Aquí, en el Estado español, es un poco diferente, al no tener Estado del Bienestar, incompatible con una dictadura, como la teníamos nosotros. De alguna manera, lo construimos a contracorriente; en los años 80, pero siempre

4140

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

con muchísimas contradicciones y de manera muy deficitaria, como ahora lo estamos sufriendo. Reformas fiscales regresivas, supresión de leyes de control de movimiento de capitales, una política económica que renegó de las políticas fiscales y mudó hacia las políticas fiscales monetarias muy influenciadas por la escuela del public choice, que decía que lo privado siempre es mejor, que la democracia crea inflación y que por lo tanto hay que desarrollar instituciones que estén fuera del control democrático. Es en ese momento cuando se empieza a dar cobertura teórica a estas instituciones que tanto daño han hecho y que siguen haciéndolo, que son los bancos centrales.

Se orientó toda la política económica al control de la inflación, abandonando la preocupación tanto por el empleo como por las condi-ciones de vida, y que se explicaba por causas que, intencionadamente, no tienen por qué ser las que llevan a la inflación, pero sí que son las que conviene que se diga que llevan a la inflación. Según el credo neo-liberal, el que tengamos más inflación es por culpa de la presión al alza de los salarios y por el incremento de la masa monetaria. Eso llevó a una cruzada de contención de los salarios, como hemos explicado antes, que explica ese reparto tan desigual de la tarta, esa divergencia que hemos dicho anteriormente, y la subida de los tipos de interés. La inflación no es buena, sobre todo para los que dependen de las rentas monetarias, pero no todos los remedios contra la inflación tienen el mismo coste social ni para los mismos grupos. Esta es la justificación de la inflación vinculada a la subida de los tipos de interés y con el control de los salarios, qué casualidad, factores ambos que beneficiaban a los propie-tarios del capital. Hay otros motivos por los que se puede aumentar la inflación, como la escasez de competencia, la información asimétrica... Pero claro, interesaba poner el énfasis en los otros dos para poder llevar la política que realmente se quería llevar de control de salarios y de remuneración de los poseedores del capital. De hecho, estas medidas no resuelven los otros problemas, como la escasez de la competencia o la información asimétrica, sino que incluso tienden a empeorarlo. Estas políticas que llamamos de corte deflacionista conllevan una paradoja, que estamos viviendo todavía hoy: generan menor actividad económi-ca, y podríamos creer que no les interesa a los grandes capitalistas, pero

sí que les interesa, porque aunque generen menos actividad económica de la que se generaba en el modelo precedente keynesiano, se benefici-an de ella en mayor medida. Son políticas generadoras de escasez, no generan empleo, y está claro que cuando hay desempleo los trabajadores no están empoderados. Si no, que nos digan ahora, con seis millones de parados, cuánta gente no va a manifestaciones, cuánta gente no par-ticipa en las protestas sociales porque teme quedarse sin trabajo o que empeoren sus condiciones laborales.

Estas políticas que son generadoras de desigualdad, tanto de renta como de género, están en la base de la causa estructural inmediata del estallido de la crisis, que es evidentemente, y en eso también coinci-do con Fontana, el de las hipotecas basura; pero las causas inmediatas estructurales hay que vincularlas casi exclusivamente al incremento de la desigualdad.

Por último, este modelo también da respuesta al tercer proble-ma, que es la deslegitimación del sistema. A partir de este momento, se desarrolla una estrategia política y cultural orientada a recuperar la legitimación del estatus en un contexto social muy diferente de la pos-guerra mundial, porque era un contexto social sin pleno empleo. Al tiempo que se incorporaban muchísimas mujeres al mercado laboral, aumentaba la precariedad, se iniciaba una visión internacional diferente del trabajo y, sobre todo, dentro también de un proceso de endeudami-ento, que dio a su vez una sensación de bienestar generalizado que era más un espejismo que una realidad. Está claro que el neoliberalismo no es únicamente un modelo económico, sino también un modelo cultu-ral que nos ha sabido seducir de manera bastante compleja; si no, no estaríamos donde estamos ni estaríamos teniendo los problemas que tenemos. Aquí estamos un grupo de personas más concienciadas, pero la mayoría de la gente lo que quiere es ese modelo que le permite tener

La inflación no es buena, sobre todo para los que dependen de las rentas monetarias; pero no

todos los remedios contra la inflación tienen el mismo coste social ni para los mismos grupos.

4342

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

La gente lo que quiere es ese modelo que le per-mite tener más, no preocuparse y no pensar si esta rebeca la han hecho unas mujeres que tienen que llevar pañales durante doce horas seguidas al día,

para no perder tiempo yendo al baño.

más, tener una segunda residencia, tener un tercer coche, etcétera, y no preocuparse mucho más ni pensar si esta rebeca la han hecho unas mujeres que tienen que llevar pañales durante doce horas seguidas al día para no perder tiempo yendo al baño. Ha habido una seducción muy inteligente, porque para eso también controlan todos los medios de comunicación, para eso controlan también la producción cultural, que ha otorgado una legitimación al sistema que sólo ahora, con la cri-sis, se ha empezado a resquebrajar un poquito.

En paralelo a esta respuesta, se da la incorporación masiva y segre-gada de la mujer al empleo. Y digo al empleo y no al trabajo porque siempre ha trabajado, sobre todo las mujeres casadas, porque muchas solteras ya estaban incorporadas. Esto responde a dos tipos de razones.

Primero, una corriente de fondo que todavía hoy se da, que tiene dos siglos de antigüedad, que consiste en revertir nuestro papel subor-dinado y temer a la igualdad de los recursos, a la educación, al empleo, y que cobra especial importancia en esos años como un rechazo a ese pacto de género del que hablábamos anteriormente, que se dio durante la expansión, es decir durante la edad de oro del capitalismo de los Estados del Bienestar. Sobre todo, con mujeres más preparadas, puesto que el acceso a la educación, no lo olvidemos, no solamente nos prepara mejor para encontrar un empleo sino que, de alguna manera, cambia nuestras preferencias.

Me ha hecho gracia cuando antes Fontana ha dicho “no, si es que ahora el tener un título universitario no es garantía de poder conservar el empleo”. Y digo: qué casualidad; ahora que somos las mujeres las que contamos mayoritariamente con un título universitario, ya no vale.

El segundo conjunto de razones está vinculado a la coyuntura his-tórica concreta preferente al paro masculino, sobre todo en los países europeos. Se ha vinculado a un proceso de desindustrialización, pues se da el efecto del trabajador añadido. Muchísimas mujeres entran en el mercado de trabajo para mantener las rentas familiares y encuentran trabajo. No desplazando a los hombres, como muchas veces se hace creer y se dice, sino de manera completamente segregada. Porque unas de las características de este periodo es que ha seguido aumentando la segregación ocupacional, cuya causa principal es el género. También ser

trabajador inmigrante o no, pero en menor proporción respecto a la segregación por género.

En este contexto, las mujeres aprovecharon las oportunidades que la tercerización y los cambios tecnológicos suponían. Esto ha ocurri-do siempre que ha habido demanda, y aquí en Catalunya siempre ha existido una tasa de actividad femenina muy superior a la de otras par-tes del Estado español, precisamente porque ha habido una demanda específica de trabajo femenino. El modelo del hombre como ganador del pan es más bien una construcción cultural y muy vinculada a un periodo muy determinado durante la posguerra, no un rol universal que ahora se esté rompiendo. Esta incorporación no supuso el desplazami-ento de los hombres; la pérdida de empleo por parte de los hombres y posteriormente la caída de la tasa de actividad masculina que se ha dado durante todo este periodo, está más vinculada a las deslocalizaciones en el ámbito industrial y en segundo lugar a la caída de la tasa de actividad general, con una incorporación más tardía al mercado de trabajo y una jubilación más temprana. En cualquier caso, la incorporación fue segre-gada y en peores condiciones que los hombres, y sin que se produjera ni al mismo ritmo, ni a la mitad de la mitad de los hombres al trabajo doméstico y al cuidado no remunerado, con todas las consecuencias de crisis de los cuidados, problemas de conciliación y demás que encontra-mos ahora. Pero esta entrada de las mujeres sí que fue aprovechada por el empresariado y, muy tardíamente, por los sindicatos de clase, que estaban muy masculinizados, con discursos muy machistas y que no supieron atraer a las mujeres para sí, para feminizar, en parte, algunos de los sectores masculinos, en el sentido de peores condiciones laborales.

Lo más interesante es vincular este proceso al proceso de endeuda-miento: una de las características más claras de este periodo es la genera-

4544

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

La problemática de la deuda pública es bastante reci-ente y, podríamos decir que está sujeta a la democracia y al control ciudadano. Pero la que no está sujeta a ese control es la deuda privada, controlada por los bancos,

una de las instituciones más opacas que existen.

ción de deuda privada. La problemática de la deuda pública es bastante reciente y podríamos decir que está sujeta a la democracia y al control ciudadano. Pero la que no está sujeta a ese control es la deuda privada, que está controlada por los bancos, una de las instituciones más opacas que existen.

Todos estos cambios a que nos hemos referido se dieron juntamente con el incremento del paro respecto a la fase anterior, el endeudami-ento, la deslocalización, y a la vez que se fomentó el individualismo, la fragmentación social, la banalización de las relaciones sociales como fuente de sumisión y de desmovilización política, problemas todos ellos que seguimos teniendo y que ahora vemos más claramente y que nos llaman muchísimo más la atención por lo que está ocurriendo. Son fenómenos que ya vienen produciéndose a lo largo de todo el periodo, pero que la desmovilización general hacía que no se vieran o no se les diera la importancia que ahora sí les damos.

Ya entonces, problemas como el paro, la pobreza y la exclusión, desde el punto de vista cultural, y ahora desde el punto de vista institu-cional, pasaron de ser problemas sociales a ser problemas personales. En las primeras fases de este periodo era una cuestión más bien de discurso, pero ahora está siendo casi una cuestión institucional, con las últimas reformas laborales, que desplazan la irresponsabilidad al individuo, en un contexto general privatizador. Y no me refiero solo al pase de activos del sector público al sector privado: cuando hablo de privatización me refiero a algo más amplio, más cultural, más de diseño. Además, con el discurso culpabilizador que la austeridad conlleva, se está colando con muchísima más facilidad.

Podemos decir que gracias al poder que se fue capaz de conjurar entorno a una estrategia integral de este tipo, se comenzó una estrategia de desregulación y de cambio de las reglas de juego, en la línea de lo que decía Fontana. El poder económico durante este tiempo ha conquista-do, como hace siempre, aunque esta vez de forma más clara, al poder político y, una vez que lo ha conquistado, éste ha empezado a plantear las reglas del juego que benefician a estos poderes económicos. Robert Shiller dice que se ha garantizado a los especuladores su impunidad, dada la capacidad de modificar las leyes antes de cometer el crimen. Tal

vez el diseño institucional, la democracia política de la Unión Europea, sea el mejor ejemplo de lo que estoy diciendo, mientras los asuntos económicos que rigen la política quedan al margen del control demo-crático y ciudadano.

Así, toda la desregulación financiera y el cambio institucional que se acelera en los 90 nos llevan al segundo hito de esta fase del capitalismo que coincide más o menos con la caída del muro de Berlín. La reunifi-cación alemana, como sabéis, es en otoño de 1990 y, curiosamente en 1992 es cuando se aprueba el tratado de Maastricht, en el que quedan establecidas esas reglas del juego que ahora mismo nos impiden en gran medida poder reaccionar y poder tener más capacidad de decisión y de control sobre la política económica y sobre la política en general, por-que son otros poderes, completamente opacos y antidemocráticos, los que está decidiendo por nosotros.

A partir de este momento, comienza, capitaneada por los Estados Unidos, la aceleración del proceso de desregulación financiera que ha sido, sin duda, la pieza esencial en el modelo neoliberal y en el estallido de la crisis, al favorecer la libertad de los movimientos internaciona-les de capital cada vez con menos controles, hasta llegar a la situación actual, en que prácticamente no hay controles, a pesar de cómo se les llenó la boca a Sarkozy, a Obama y a todos al inicio de la crisis. El modelo neoliberal ha favorecido en todo momento el libre movimiento de capitales, tal y como exigían las élites económicas para revalorizar su capital en un menor espacio de tiempo. Esto se hizo a través de medidas y dinámicas concretas como, por ejemplo, hacer quer los gobi-ernos perdieran el poder de decisión sobre la política monetaria. Los bancos centrales independientes fueron impuestos a países pobres, y así surgieron, cada vez más, estos bancos centrales independientes, el

4746

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

más independiente de todos el Banco Central Europeo, que solamente se ocupó de la inflación. Otros se ocupan también del pleno empleo, al menos teóricamente. Con un clarísimo sesgo deflacionista, como lo era ya en su día el patrón oro, y además con el agravante de que aquí no está previsto el poder salir del sistema. Ahora no está diseñada la posibilidad de salirse del euro, aunque esto no signifique que no pueda hacerse. En cualquier caso, los gobiernos perdieron el poder de decisión sobre la política monetaria.

Se relajaron también los coeficientes de caja, que pasaron de estar situados en torno a un 30% en los años 70 a un 2% en el momento del estallido de la crisis, aunque con algunos otros elementos más lle-gaban al 10%. En cualquier caso, las reservas de los bancos para hacer frente a las personas que depositan su dinero fue decreciendo, lo que les permitió generar más dinero bancario, a través de la deuda. No nos olvidemos de que esa deuda no es para ellos solamente su negocio, sino además una fuente de poder. Me remito al libro “Los amos del mundo”, de Vicenç Navarro y Juan Torres, que lo explican muy bien.

Se eliminaron las barreras de entrada a los mercados. Se desató una competencia feroz y el uso de tácticas no siempre legales o éticas. Se pri-vatizó la banca pública. Se consolidó el entramado que permitía renta-bilizar el capital financiero, que no es otra cosa que los paraísos fiscales. Se liberalizó y se privatizó el ahorro a través de la privatización de los sistemas de pensiones. Se llevaron a cabo reformas fiscales como medida necesaria para promover la inversión, cuando en realidad lo que esta-ban haciendo era jugar al Monopoly y no promoviendo realmente esos beneficios extraordinarios en la actividad productiva. Se produjeron avances tecnológicos que permitían operaciones financieras, el sueño de cualquier especulador, con la Bolsa y los mercados financieros abi-ertos las veinticuatro horas del día en todos los meridianos del mundo. Se llevaron a cabo reformas laborales que, como sabemos, bajaron las rentas salariales, y también de los sindicatos, con el debilitamiento de la negociación colectiva que ahora mismo estamos culminando, sobre todo después de las dos últimas reformas laborales. Fue un modelo de lucro compulsivo en que el capital estaba en constante retroalimenta-ción. Y quizás lo más importante, se dio un aumento de la desigualdad

generada por las políticas deflacionistas. No solamente una desigualdad de las condiciones de renta, también un aumento de las desigualdades de género, porque las políticas deflacionistas afectan de manera muy especial a las mujeres. Primero, porque tenemos menos renta, y estas políticas afectan a la gente que tiene menos renta. Segundo, porque a las mujeres con deudas les cuesta más hacer frente a las mismas, aunque porcentualmente las mujeres reciben muchos menos créditos que los hombres. Y sobre todo, nos vemos más afectadas por la reprivatización del cuidado, que lleva directamente a una intensificación del trabajo.

Tal vez uno de los casos más interesantes de desregulación financiera fue la derogación de la Ley de Glass-Steagall de 1933, establecida en su día para evitar catástrofes como la del crack del 29 y la crisis posterior de los años 30, separando la actividad de los bancos comerciales y de los bancos de inversión. Esta Ley, que había controlado en gran medida el sistema financiero norteamericano, fue derogada por Bill Clinton en 1999, justo el año en que dimitió una mujer llamada Brooksley Born, presidenta de la Commodity Futures Trading Commission, la máxima responsable de todos los derivados. Esta mujer era la primera de su pro-moción en Harvard, pero dimitió porque compareció hasta diecisiete veces en el Congreso de los Estados Unidos diciendo que si se seguía con ese modelo de desregulación, íbamos a ir a parar a la mayor crisis financiera que jamás se hubiera visto. Obviamente, si compareció dieci-siete veces y en 1999 dimitió, es que no le hicieron ningún caso, recibi-endo únicamente desplantes y descalificativos por parte de alguien que nos sonará mucho, como es Alan Greenspan, el presidente de la Reserva Federal de entonces. A esta mujer le decían que no era un de ellos. No fue la única que alertó, pero creo que nadie pagó un precio tan alto por haberse opuesto a este proceso, hasta el punto de tener que abandonar su cargo. Algo que aquí es impensable.

Llegamos a la finalización de la economía, que es lo que ha caracte-rizado también esta fase del capitalismo. Supone una radical transfor-mación del sistema productivo y financiero, um cambio provocado por el endeudamiento generalizado y promovido por los propios bancos, porque es su negocio. También, la pérdida del poder adquisitivo y de rentas de la mayoría de la ciudadanía, y el que ahora haya dos ganadores

4948

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

o un ganador de pan y medio en la familia, lo que, de alguna manera, sustenta también esa dinámica del endeudamiento; por estos dólares ociosos, que siguen existiendo, y por la concentración del capital y los beneficios, que hace que las grandes empresas se hayan empleado más en su capitalización en Bolsa que en cómo van realmente sus negoci-os. La consecuencia de esto es un cortoplacismo que pone en peligro incluso la supervivencia de las propias empresas, que ya están en manos de inversores institucionales a los que les da igual que la empresa pro-duzca o no mientras dé beneficio a corto plazo. Mantener la cotización en Bolsa se hizo en muchos casos mediante prácticas raras, en algunos casos legales, como las stock option, que no se contabilizan como pér-didas en los balances de las empresas; y en otros casos de forma com-pletamente ilegal, contabilizando como ingresos rentas que se materia-lizarían en el futuro y vendiendo plantas de producción de electricidad que ni siquiera había empezado a construir. Esto está muy vinculado a una clase managerial, que es la misma que está en las puertas giratorias con la clase política y que ha encontrado una total convivencia con estos inversores institucionales en este cortoplacismo y, por supuesto, con autorretribuciones altísimas que explican las grandes desigualdades salariales. Todo esto lleva a la ingeniería financiera de los derivados y la desnaturalización de la actividad bancaria, que ya no es intermediaria entre los que ahorran y los que necesitan dinero para invertir o para consumir, sino que simplemente se está cambiando papel por papel, generando esta inestabilidad consustancial a los nuevos escenarios crea-dos por este nuevo modelo neoliberal.

La inestabilidad no es solo la causa de este modelo, sino también el origen de la ganancia. Y así llegamos al tercer hito en esta fase del capita-lismo, que es la crisis actual. Me gustaría comentar la responsabilidad de la Academia de las Ciencias Económicas, aunque hay más responsables, como los medios de comunicación o los intelectuales. Y luego voy a detenerme en el análisis de la austeridad, que es lo que sirve para justifi-car que la crisis es el tercer hito del modelo, este triunfo sobre la mayoría de la ciudadanía y que las cifras de desigualdad que he comentado antes establecen de forma clara. Y sobre todo porque la austeridad no busca resolver la crisis, ni siquiera mejorar la deuda. Para lo que sirven estas

medidas es para beneficiar a las minorías que han establecido las reglas de juego. En realidad, las políticas de austeridad son el rey de las polí-ticas deflacionistas de toda la vida, las que hemos estado viendo, pero con dos novedades. Una, que se están desarrollando en una época de recesión generalizada, lo cual es muy peligroso. Los únicos antecedentes que tenemos de esto son los de los años 30, y mejor no recordarlos, por-que el único partido que en las elecciones alemanas de 1933 llevaba en su programa electoral que iba en contra de esas políticas, salir del patrón oro y romper con las políticas ortodoxas de austeridad, era el partido nazi. Fueron los militares japoneses los que se opusieron a estas políticas ortodoxas en los años 30, y fueron los que luego, poco a poco, se fueron cargando al gobernador del Banco Central, a los ministros de economía y empezaron toda la expansión militarista que conocemos. Con el voca-blo concreto de “austeridad” nos están desplazando a nosotros la culpa y facilitando la aceptación social de estas políticas deflacionistas.

Voy rápidamente con la responsabilidad del análisis económico convencional. Los que siguen, a pesar de la tendenciosidad de sus análi-sis y de su responsabilidad en el desarrollo de la crisis –a este respecto recomiendo ver el documental “Inside Job”–, siguen dominando los departamentos, las agencias económicas, los journals, etc. De hecho, el tal Mankiw, al que hacía referencia Fontana, que defendía este 1%, tiene el manual en el que siguen estudiando los alumnos de economía de primero. Permítanme que les cuente una anécdota: un antiguo alum-no mío de primero de carrera –posiblemente, el mejor que he tenido–, hijo de un importante comisario europeo, anteriormente ministro soci-alista de Trabajo, cuando empezó la crisis, por las navidades de 2007, me escribió que estaba redactando una tesis de economía en EE.UU. y me dijo que se estaba acordando mucho de mí porque había sido

Las políticas de austeridad son el rey de las políticas deflacionistas de toda la vida, Pero con

el vocablo concreto de “austeridad” nos están desplazando a nosotros la culpa y facilitando la

aceptación social de las mismas.

5150

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

la única profesora de toda la licenciatura de económicas que le había hablado de la existencia de crisis. Yo no tengo mérito, porque soy profe-sora de historia económica: si yo no le hablo de la crisis de los años 30 y 70, “apaga y vámonos”. Pero creo que es bastante sintomático qué tipo de economía se da primordialmente en las facultades de Económicas. Dos autores en 2003 publicaron un artículo en el que contabilizaron desde los años 70 hasta 2003 ciento diecisiete crisis bancarias en noven-ta y tres países y ciento trece episodios de estrés financiero en diecisiete países, la mayoría de los cuales se trasladaron a crisis en la economía real –la crisis asiática, la crisis de Tequila, la crisis del corralito, etcétera–. De hecho, desde la economía feminista lo hemos estudiado mucho y hemos ido anticipando lo que venía.

Los modelos que se utilizan subestimaban a propósito los sucesos infrecuentes, y sobre todo falla la teoría económica que hay detrás de ellos, ignorando criminalmente las enseñanzas de la historia. Muchas de las biblias en las que se basaban estas políticas, como el famoso estu-dio de Reinhart y Rogoff, sobre que los países con una deuda muy elevada no crecen, se han corregido; y también los estudios que fueron fundamentales en el cambio de las políticas de austeridad en la Unión Europea, en la primavera de 2010, de Alesina y otros profesores de la Bocconi, que han sido corregidos incluso por personas del FMI en los últimos meses. Si tienen esta responsabilidad, la Academia también está muy vinculada, las agencias de rating han ocultado de manera sistemáti-ca, deliberada y sin duda interesada la realidad, porque de esa manera no ponían fronteras a un negocio que era muy rentable. El silencio de las autoridades es criminal, sobre todo el de las que tienen que supervi-sar todo esto. Me refiero a los Bancos Centrales, me refiero al Banco de España. No veo a ningún gobernador del Banco de España o de otros Bancos Centrales respondiendo ante un tribunal, ni siquiera frente al Congreso, de lo que ha pasado.

Este austericidio, como se llama ahora, tiene como características el recorte del gasto público, la moderación salarial y la estabilidad de precios, el control de la inflación del que hablaba antes. Se justifican de manera general porque son precisas para que disminuya la deuda y para recuperar el crecimiento y el empleo. Y de manera más específica

porque, como sabemos por el famoso estudio de Reinhart y Rogoff, con niveles muy altos de deuda no se genera crecimiento y aparece un excesivo gasto público. El hacer hincapié en el excesivo gasto público hace que se preste más atención al recorte de gasto y no al capítulo de ingresos. Justifica que la línea de actuación sea en el gasto y no en los ingresos. Específicamente en el contexto español, se habla de un sector público sobredimensionado y de un Estado del Bienestar insostenible. Otra anécdota: un alto cargo del gobierno catalán, en septiembre del año pasado, en una cena aquí en Barcelona me dijo directamente que el Estado del Bienestar ha sido un despilfarro y que hay que desmantelarlo completamente. Ninguna de estas justificaciones es cierta. Y lo que me gustaría recalcar es que nunca, nunca, lo han sido. Nunca las políticas de austeridad han sacado a un país de la crisis, a excepciones muy raras de países pequeños, con devaluaciones muy grandes, con acuerdos con los sindicatos. Normalmente nos han llevado a guerras, a desastres o a cambiar esas políticas de austeridad que, en definitiva, son incom-patibles con la democracia. Por eso estamos en una crisis tan grave de democracia, tan opaca. Mientras sigamos en un modelo institucional-mente tan opaco, las políticas de austeridad se podrán seguir imponien-do. Si conseguimos mejorar en algo nuestra democracia, las políticas de austeridad podrán dar marcha atrás. No hay ninguna prueba empírica que demuestre que una elevada deuda pública frene el crecimiento, ni ninguna de que se haya salido de una crisis de restricción de crédito y de caída de la demanda recortando el gasto. Y no es verdad que el coste de los servicios públicos sea causa. La misma Reinhard, la que no es keynesiana para que nos entendamos, demostró que casi el 90% de las crisis de la deuda a lo largo de la historia estaban generadas por crisis financieras, no por un excesivo gasto público. De hecho, el Estado español tenía superávit en el momento en que estalla la deuda.

Las dos razones fundamentales del incremento de la deuda son los intereses financieros pagados a la banca por el funcionamiento del BCE, que, como he dicho antes no presta directamente a los gobiernos, sino que presta a los bancos para que estos presten a su vez a los gobiernos, con lo que crean dinero y eso genera más deuda, y la justificación para imponer estas políticas. También, por una reducción de los ingresos

5352

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

públicos, por una caída de la actividad vinculada con la crisis, pero también por las reformas fiscales.

En 2006, Zapatero realizó una reforma fiscal apoyado por CiU, y en el año 2008 los ingresos impositivos bajaron más de 27.000 millo-nes, de los cuales el 72% correspondían a los recortes impositivos –ese bajar impuestos es de izquierdas– y el 28% a la caída de la recaudación por la crisis. El llamar a estas políticas “de austeridad”, sin duda faci-lita que el ajuste se haga vía gastos, justificando los recortes, y además generan culpa facilitando sin duda el control social, donde el control sobre las mujeres, y especialmente sobre el cuerpo de las mujeres, es especialmente importante.

No es casualidad que se esté realizando ahora la reforma de la Ley del aborto, al igual que en otros países. Las mujeres son las grandes perdedoras, sustitutas naturales de esos servicios públicos que se están privatizando, encareciendo. Usuarias principales, menos renta, menores oportunidades de acceder a un empleo decente, etcétera.

El sistema está en crisis. Lo están aprovechando, sin duda, las éli-tes, pero tienen una crisis de legitimidad que no debemos dejar pasar. No soy del todo optimista. Creo que falta unión entre los partidos de izquierda, los movimientos sociales; que un discurso aglutinador y cam-biar un poco el lenguaje, porque hay muchas personas que seguramente coincidirían con el cien por cien de muchas de las reivindicaciones tra-dicionales de la izquierda, pero que si les decimos la palabra “izquierda” se revuelven un poco porque, como decía también Fontana, no reaccio-namos de manera racional a las cosas. Creo que hay que hacer un esfu-erzo, porque nos están ganando la partida de una manera clarísima. Ha habido una seducción muy grande del sistema. Llevamos casi cuarenta años con esa lluvia fina constante, y ahora, desde que los medios de comunicación son propiedad de estos inversores institucionales que tie-nen intereses muy distintos, ni lo cuentan. El caso de Islandia me parece muy significativo. Han vuelto a votar al partido conservador, que es el que les llevó a la crisis. Por otra parte, quiero pensar, y con esto acabo, que sí, que se puede. Como dice uno de los lemas del 15M, “si no nos dejan soñar, no les dejaremos dormir”. Aunque a mí, más que soñar una realidad distinta, y coincido con Fontana en que la utopía es muy

bonita, lo que me gustaría es palparla y hacerla real. Pero también creo que estas iniciativas desde abajo no son suficientes, porque el Estado es el que pone, en definitiva, las reglas del juego. Como decía al principio, creo que el capitalismo tiene una capacidad impresionante de regene-ración y si no tiene en frente una alternativa fuerte y unida, lo que nos espera es el caos. Un momento de muchísimo caos que espero que no vaya a más –ya he dicho que no quiero acordarme de los años treinta–, y un aumento muy significativo de las desigualdades, no solamente de renta, sino también de género.

El sistema está en crisis. Lo están aprovechan-do, sin duda, las élites, pero tienen una crisis de

legitimidad que no debemos dejar pasar. Falta un discurso aglutinador. Y hay que hacer un esfuer-zo, porque nos están ganando la partida de una

manera clarísima.

5554

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Marc Rius, director de la Fundació Nous Horitzons

Comencem la segona part de l’Escola d’Estiu. Una segona part que teníem la intenció de començar després del diagnòstic que se’ns ha fet aquest matí, un diagnòstic per part del Josep Fontana i la Lina Gálvez; una segona part per dibuixar determinades preguntes, ja no només de diagnòstic sinó sobre cap a on anem o cap a on podríem anar ,que demà continuarà amb una última fase, l’últim apartat de l’Escola sobre fusió de perspectives.

Per fer aquesta sessió de tarda hem portat a dues persones: l’An-dreu Missé, que actualment és soci director de la revista Alternativas Económicas, i que abans, tots ho recordem, havia tingut una llarga tra-jectòria al diari El País i abans al diari El Periódico; i una de les raons per portar-lo, de les moltes que podria donar, és que una persona que dirigeix una revista que es diu Alternativas Económicas és bastant obvi que té un perfil esplèndid per venir a una Escola d’Estiu com aquesta, a part de la seva experiència sobrada en ensenyament i coneixement del món de l’Economia des d’un punt de vista de l’àmbit europeu.

I en segon lloc, hem portat a la Yayo Herrero, que és una de les coordinadores, co-coordinadores si no ho dic malament, d’Ecologistas en Acción i també directora d’una fundació que es dedica a la investiga-ció ecosocial i a temes d’educació ambiental.

Són dos perfils diferents però complementaris. Aportaran dues visi-ons que entenem que es poden complementar l’una amb l’altra. Primer, passo la paraula a l’Andreu i després a la Yayo Herrero.

Intervenció d’Andreu Missé, director de la revista Alternativas Económicas

5756

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Primer, moltes gràcies per haver-me convidat a participar en aquestes Jornades. Per a mi, l’interès és sobretot per si s’obre un debat i en debatre surt una reflexió sobre què està passant en aquest país. Bé, en aquest país i a tota Europa; estem en un moment que inclús una revista sospitosa com The Economist treu en portada les revolucions que s’estan produ-int a tot el món, preocupats pel que està passant al Brasil, preocupats pel que està passant a Turquia, pel que està passant a Grècia, a Portugal.

Són protestes inesperades; algunes, properes. El món està en ebulli-ció perquè el paradigma del sistema capitalista que està dominant a tot el món té escapaments per tot arreu.

He vist que el títol que m’heu proposat és: “Com combinem les idees que tenim per fer fora la crisi?” Crec que aquest títol, aquesta pregunta que feu, ja porta una mica de mala intenció, perquè està dient que com ho podem arreglar, com podem arreglar les idees teòriques. I clar, aquí hi ha un error en fer aquesta pregunta, perquè el model que estem vivint nosaltres a Europa és un model molt dividit d’enfronta-ment de la crisi. És un model, primer, que està fracassant per tot arreu, i és un model que a més a més és molt diferenciat del que està passant en altres països.

Per no buscar molts exemples teòrics sinó exemples pràctics, Estats Units, que està en el mateix marc, amb la mateixa crisi, ha fet polítiques molt diferents de les d’Europa. Estats Units avui ja té uns plans d’estí-muls econòmics i això el porta a què avui dia crea ocupació, a tenir una taxa d’atur del 7,6%. I el model europeu és un model que crea atur: l’any passat es van destruir 1,8 M de llocs de treball. I no cal que parlem d’Espanya.

Què està passant? Hi ha una organització completament diferent. Estats Units té l’objectiu de la reserva federal, què és la màquina que està dirigint l’economia, que diu que si existeix un atur per sobre del 6,5% s’han de mantenir els tipus d’interès baixos. És a dir, una políti-ca preocupada perquè l’atur estigui per sota del 6,5%. Això els dóna resultats: cada mes creen trenta-cinc mil llocs de treball, mentre que nosaltres cada mes en destruïm. El Banc Central Europeu no vol decidir en el Parlament. No ho tenen en compte. Són dos models absolutament diferents.

Hi ha una correlació, feta per estudis, entre les mesures d’austeritat i el decreixement. Per exemple, Grècia, que és el país que ha patit més per l’austeritat, ha reduït l’economia en un 15% i ha tingut una recessió de casi el 20%. Portugal, un 6% i ha caigut un 5%. Irlanda, un 5% i ha caigut un 5%. És a dir, hi ha una relació directa.

Per tant, hem vist que hi ha dos models al món. I què passa a Xina? A Xina s’aconsella a les empreses que apugin els salaris com a mínim un 13%. Per què? Perquè diuen que no poden seguir depenent de l’expor-tació, que això s’acabarà i per tant han de començar a animar la renda interna. Són molt més pràctics; no és un discurs ideològic, tan ideològic com el d’Alemanya o el d’Holanda, tan obsessionat a dir que hi ha uns pecadors que gasten a qui cal castigar.

I tot això em planteja la primera pregunta. Hi ha el model dels qui pensen que l’economia ha de tenir un referent, pensar en el creixement i no pensar en unes virtuts estranyes. Casualment, aquests dos últims mesos hem viscut dos manifestacions de les falles d’aquesta calúmnia: el Fons Monetari Internacional ha reconegut que la seva teoria que si es fa una retallada, una austeritat, d’un punt, l’economia baixarà mig punt, era errònia, que estava mal calculada; que, si s’ajusta l’economia un punt, cau un punt i mig.

El problema no és buscar solucions al Fons Monetari Internacional, que, dintre d’un marc teòric, han reconegut l’error, però després a Grè-cia, a Portugal o aquí ens exigeixen el mateix de sempre. Però almenys, ho han reconegut. Han reconegut que aquí tenim una medicina que és desproporcionada. Ha fet molt més mal aquesta medicina que han aplicat que si no s’hagués fet res. Això avui dia ho han demostrat teòri-cament, matemàticament, aquests economistes.

I una altra gran errada, s’ha posat de manifest aquestes últimes set-manes: també tenien teoritzat que, quan un país arriba al 90% de deute,

El model que estem vivint és un model molt dividit d’enfrontament de la crisi. Un model que està fracas-

sant per tot arreu, i que a més a més és molt diferenci-at del que està passant en altres països.

5958

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

aquest país està condemnat, ja no pot fer res. Ara, uns altres economistes han demostrat que es van equivocar en els càlculs, es van equivocar en les taules, i defensen que països que tenen més del 90% del deute públic estan creixent en més d’un 2%. A Espanya estem al 80% i arribarem al 100% l’any que ve. I anirem pujant...

Hi ha un tercer punt: no és només un problema econòmic. No estem parlant sols d’economia aquí. Hem de parlar de quin impacte té tot això. Dos autors han fet un estudi on expliquen quina correlació hi ha entre els diners gastats en l’Estat de Benestar en els serveis socials i l’esperança de vida. I expliquen que entre 2007-2008 i 2010-2011 han vist que la taxa d’alcoholisme s’ha multiplicat per sis. És a dir, que l’austeritat, una recessió com aquesta, és un problema petit comparat amb els efectes que provoca. Aquesta decisió de retallar com sigui però sobretot en l’aspecte social està fent molt de mal a la humanitat.

Veieu que parlo molt de deute. Parlo de deute perquè aquest és el problema més gros que té aquest país. Però no el deute públic, sinó el deute privat. Si mirem el conjunt de tots els deutes, hi ha com capítols: el deute dels estats, el deute dels bancs, el deute de les empreses, el deute de les famílies. Si mirem aquests quatre capítols, Espanya té el 378% de deute del PIB. Quasi quatre vegades el PIB. És el tercer país més endeu-tat de les deu primeres economies.

Però si mirem només la part del deute de les empreses, és el primer país de les deu economies més endeutades. Amb un problema afegit, que és que continua augmentant el deute. És a dir, tenim un problema grandíssim i que continua augmentant. I el tenim sobretot en el sector privat. El deute privat és un 220% del PIB. El problema de veritat, on som el número u del món, no és la part pública, sinó el deute privat. Ens hem saltat, per tant, tots els semàfors de la mateixa Unió Europea, que ha posat un màxim del 160%.

Una altra cosa podria ser que es tingués molt deute perquè s’hagués realitzat molta inversió a l’estranger i llavors sortís un saldo net. Però s’ha fet molt deute, per revertir totes les inversions realitzades. Ara resulta que tenim un deute exterior, un saldo net –és a dir, el que ens hem endeutat però el que hem recuperat– del 92%, quan el límit és el 36%.

Tot això ens porta al punt quatre: en aquesta situació de deute tan greu, quan arriba la crisi el primer que passa és que els bancs, que ens havien estat finançant, van tallar en sec. I aquesta és la primera raó de perquè va caure el crèdit. És a dir: com que el crèdit que donaven s’obtenia de fora, quan el van tallar va frenar en sec. Des del 2008 fins al 2012, el crèdit en les activitats productives s’ha reduït a Espanya en un 21%.

Què vol dir això? Això segueix la següent mecànica: una empresa té una línia de crèdit, per funcionar, pel corrent, per comprar i vendre. Quan no li la renoven, aquesta empresa no pot funcionar. No cal dir que si és més car, és que ja no te’l donen. Per tant, això ha estat el primer problema d’aquesta crisi que tenim ara.

Des del 2008 a avui, el crèdit s’ha reduït un 22% i continua redu-int-se. Primera raó: els de fora ens van deixar de finançar. Segona raó: tots els bancs que han estat intervinguts per la Unió Europea tenen com a obligació reduir el crèdit entre un 30% i un 50%, perquè es diu: com que vostè ha rebut ajudes públiques, per poder fer servir aquestes ajudes s’ha de comprometre a reduir el balanç a la meitat. És a dir, que a Cai-xabank, Catalunyabank, Caixa de Galicia, Banc de València, Bankia, ha estat entre un 25% i un 30% el que se’ls ha demanat. Des d’Europa ara s’està fent el discurs de què van a ajudar al crèdit. Però tota aquesta part tan important del sistema, que avui és banca pública, ha de continuar retallant, perquè el calendari de retallades és fins el 2015 o 2016 segons els casos.

Per tant, estem veient que aquest gran endeutament, temerari, irres-ponsable, del sector financer ha portat a aquesta situació de no poder tenir crèdit. Els bancs s’han salvat perquè el Banc Central Europeu ha donat un bilió d’euros a l’1% durant tres anys. A Espanya li ha agafat el 35%, Espanya és el país que està pitjor de tots. Però tot això no ho parlem encara.

Una cosa curiosa. Molt, molt, molt significativa. Per què Alemanya continua tenint crèdit? Alemanya continua tenint crèdit perquè la seva estructura financera és molt diferent de la nostra. A Alemanya hi ha mil cent bancs cooperatius, vuit-centes caixes d’estalvi, disset grans bancs.

6160

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

I junts són més del 50% del sector financer. I si ara analitzem què ha passat amb aquest gran sector, veiem que els bancs cooperatius han aug-mentat el crèdit en aquests tres últims anys un 20%, les caixes un 12%, i que la banca privada l’ha reduït en un 12%. És a dir, que els bancs alemanys han fet el mateix que els d’aquí.

El que passa és que hi ha un sector social de bancs cooperatius que havien comès moltes irresponsabilitats, com els d’aquí, però amb la crisi no han aprofitat per liquidar-los. Aquí el que s’ha fet és aprofitar la crisi per liquidar les caixes. Però moltes caixes de Saxònia havien invertit a Estats Units i diuen “no, nosaltres no hem fet tot això”. Bé, no han fet això però han fet una cosa pitjor. Han donat crèdits a persones sense garantia de res, per sobre del valor dels béns; han dut a terme irrespon-sabilitats de tota mena.

Però és curiós que a Alemanya, entre d’altres raons que ja veurem, aquest fet, aquesta estructura, ha estat molt determinant per sortir de la crisi. La crisi ha fet que aquí estem en una institució pitjor que abans; de quaranta-cinc caixes que hi havia en queden quatre, i una dotzena de grups financers. El control oligopolístic del sistema financer mai no havia estat tan gran com ara. Si comparem amb Alemanya, no tenim recursos; però és que no comparem amb Alemanya. A Estats Units hi ha molta banca pública local. Si anem a Canadà, hi trobem molts bancs cooperatius potentíssims. No estem dient coses rares i utòpiques. Fun-ciona. El que és estrany és això nostre. El que és estrany és que nosaltres ens hem endeutat d’una forma irresponsable i a més a més hem practicat unes polítiques que no es poden justificar de cap manera.

Hem tingut aquest problema del deute. Això explica què ens ha passat amb el crèdit. Però aquí no parlava d’això. Fixeu-vos-hi que tot el debat europeu ha fet aquesta gran volta que us explicava abans. Pri-mer, hem tingut un problema del deute públic, com es podien ajudar els estats creant un fons; després es va estar quasi un any parlant d’eu-robonos. De perquè no fer eurobonos i que tots els països paguessin el mateix, Alemanya, França, Itàlia... Ha estat un debat perdut, tot per no parlar del que calia parlar. Perquè el que s’havia de parlar és que els bancs estan fets molt malbé.

Els americans venien aquí a la Unió Europea i avisaven: “Escolti, tenen un problema terrible amb els bancs. Els tenen tots fets pols.” És a dir, tenim un problema de dos-cents mil milions. El primer any sortia un resultat de dos mil cinc-cents, a l’altre any tres mil cinc-cents. És a dir, totalment irreal, sense cap rigor. Les ajudes europees a la banca al final han estat d’1,6 bilions, que han suposat una injecció de quatre-cents mil milions d’euros. Al final, des de juny de l’any passat, Europa va començar a reaccionar i a pensar que s’ha d’arreglar el problema de la banca. Tot el discurs de l’austeritat s’ha hagut d’aparcar i resoldre el problema de tenir una banca europea sòlida.

Tampoc no se’n sortiran fàcilment. Han de fer la unió bancària, un regulador bancari, un vigilant europeu, la qual cosa ja vol dir que no es fien dels vigilants nacionals, ni del Banc d’Espanya, ni del Banc de França. S’ha de fer un fons de garantia europeu, perquè s’adonen que els diners han de sortir de Xipre, un país que té problemes. Perquè? Perquè pensen que pot ser que hi facin una quita o ves a saber què passarà. Si hi hagués un fons de garantia europeu, aquest problema estaria resolt. Això trigarem anys a vuere-ho, però és la dinàmica amb la que estan ara.

Estic parlant de la banca en general, de la concepció que està tenint Europa de la banca, de la manca de respostes concretes a aquests pro-blemes, i ara aterrem al cas d’Espanya. Del cas d’Espanya, fins el 2012 no han pres consciència. Per tal que veiem com va anar la cosa, aquest mecanisme que es va crear, aquest fons per comprar banca pública, es va desnaturalitzar l’any passat permetent que es pogués fer servir per ajudar els bancs. El juny de l’any passat, aquest mitjà famós per a què els estats que no poguessin anar als mercats a finançar-se es poguessin finançar, van decidir que també es podia fer servir per als bancs amb problemes,i resulta que l’única vegada que Espanya ha hagut de demanar diners de

Tenim un problema grandíssim i que continua augmentant: el deute privat és un 220% del PIB. Ens hem saltat, per tant, tots els semàfors de la mateixa

Unió Europea, que ha posat un màxim del 160%.

6362

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

fora han estat quaranta-un mil milions d’euros, per ara, i ha estat per als seus bancs. És una cosa absolutament incomprensible.

Quina banca teníem aquí? Una banca que els últims quinze anys havia guanyat cent noranta mil milions d’euros. Aquests anys, fins el 2008, era una muntanya de diners, el que havia guanyat. Hi havia anys que el rendiment era del 30-35%, beneficis del capital anuals d’aquests bancs. Aquesta banca, a Espanya, ha hagut de necessitar ajuda per valor de cent seixanta mil milions d’euros, sense comptar els tres-cents mil milions que li ha donat el banc europeu, que ja no els compto. Cent seixanta mil milions, seixanta mil en injecció per inversions i la resta en avals, en garanties, que després ja veurem com sortirà.

Després hem descobert que aquesta banca ha comès tots els abusos del món. No tan sols ha obtingut tots aquests beneficis, sinó que a més ha fet preferents, ha fet clàusules sòl, ha fet una llista increïble de maldats, mentre les autoritats miraven cap a un altre cantó. Aquests dies, molts diaris en parlen que els jutges han descobert que les preferents eren una vergonya, que els hi venien a persones amb alzheimer, a persones sense coneixements de cap tipus, persones que pensaven que guardaven els seus diners en un dipòsit. S’han fet coses terribles. He vist gent que tenia pre-ferents a un nivell alt i els seus bancs els les han canviat quan eren clients de confiança per donar-les-hi a gent que no en sabia. Acabaran jutjats. És curiós aquest país, on hi ha l’avantguarda en aquest debat, les mobi-litzacions populars, associacions que s’han creat, condemnes als jutjats, i el Banc d’Espanya es veu obligat ara a fer una norma per a les clàusules sòl. És el món al revés. Hauria de ser que algú qui no compleix la llei va al jutjat, i no que es fa la llei després que el jutge li digui: “Escolti, que el que vostè està fent és un escàndol”. No hem acabat. A part d’aquestes ajudes de cent seixanta mil milions d’euros, ara parlen de cent cinquanta mil que s’han de refinançar.

Penso que aquesta situació dels bancs fa que tinguem un problema seriós i determini la nostra sortida de la crisi. Si anem al fons de la qües-tió dels bancs, el problema més seriós que hi ha és un que ha passat a tot el món però a nosaltres de forma més greu. És que els bancs havien agafat una dimensió a l’economia tres i quatre vegades més gran que el PIB. El pes dels actius bancaris és quatre vegades el de l’economia. Un

sol banc d’Anglaterra, per exemple, és més important que tota l’econo-mia junta, el Royal Bank of Scotland. Aquests són monstres, són impos-sibles de controlar. Hi ha molts governs, molta gent que els hi diu que això s’ha de dividir, que no pot ser que tinguin entitats tan grans perquè són impossibles de governar. El Banc d’Espanya té quaranta o cinquanta inspectors al Santander, però els altres tenen centenars d’empleats i d’alts càrrecs, és una batalla completament desigual. La prova és que per això hem arribat a on hem arribat, perquè es descontrola completament.

Tenim un problema d’una banca desproporcionada en dimensions, tenim un problema dels paradisos fiscals. No és una ratlla. Els actius que hi ha d’Espanya poden ser més de cinc-cents milions d’euros. Els para-disos fiscals, d’això han fet ja estudis independents, han servit per crear els productes tòxics. Els productes que s’han fet servir per fer una banca a l’ombra desproporcionada venen de les Illes Caiman, la major part d’ells. Els paradisos fiscals no són solament un problema perquè són diners que escapen de la fiscalitat; a més a més, són el càncer del sector financer, que està descontrolat i que genera els invents més perillosos.

Tenim el problema dels lobbies. Fa quinze dies, el Financial Times, que és un diari sospitós, feia un informe dels diners que s’estan gastant els grans bancs europeus en els lobbies d’Europa. Això ja va passar a Estats Units, on, quan feien els informes de la crisi, es va veure que els lobbies havien gastat més de dos mil milions de dòlars per aconseguir altra vegada que, amb els grans bancs de dipòsits, poguessin tornar a actuar junts. Ara totes aquestes reformes que s’estan fent a Europa, totes estan aigualides per accions dels lobbies. Ho diuen tots els experts que estan treballant en això. Aquesta és la realitat, tenen un món financer poderosíssim que té les armes dels lobbies per anar frenant les reformes que es volen fer.

Els paradisos fiscals han servit per crear els pro-ductes tòxics. No són solament un problema perquè

són diners que escapen de la fiscalitat; a més a més, són el càncer del sector financer, que està descon-

trolat i que genera els invents més perillosos.

6564

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Tenim una activitat especulativa, una cosa que es diu high frequency trading, unes activitats que es fan per ordinador. Les operacions de borsa, de deute, tots aquests mercats, ja no consisteixen a una persona que et telefona i que te’ls compra i te’ls ven. Mitjançant ordinadors, més del 50% de les operacions són automàtiques, la qual cosa provo-ca moltes crisis perquè, quan l’ordinador “diu” que cal vendre, tots els ordinadors “diuen” el mateix i provoquen unes corrents de venda ter-ribles. Els beneficis són petitíssims, però les operacions es realitzen en microsegons; per això seria tan important una taxa sobre les transacci-ons financeres.

Estem discutint de coses com la competitivitat, el treball, l’eficièn-cia, supercondicionades per aquest món financer. Estem duent a terme un debat que és com un debat infantil, davant del debat real dels qui controlen tot això.

Aquí us diré aquest cas dels Estats Units. Hi havia uns bancs que operaven amb un endeutament d’1-40. Què vol dir? Que per un dòlar de capital tenien actius per valor de 40. Això volia dir que si els actius queien un 3%, el banc quedava liquidat. És un risc, però com tot anava pujant sense fre, es va fer aquesta gran bogeria.

Us vull llegir una frase d’un personatge ben curiós, sobre què pensa del món financer, i diu: “No té nom, ni cara, ni partit. Ni presentarà mai la seva candidatura a unes eleccions, ni serà elegit, i en canvi mana. Aquest adversari és el meu adversari, és el món de les finances. Sota els nostres ulls, en vint anys el món de les finances ha pres el control de l’economia, de la societat, de les nostres pròpies vides. A partir d’ara és possible desplaçar en una fracció de segon sumes de diners vertiginoses i amenaçar qualsevol Estat.” Això ho diu un senyor tant esquerranós com és el senyor François Hollande, president de França.

Us ho dic perquè, de vegades, davant reflexions com aquesta sobre el poder del món financer i els seus disbarats, penso: “T’estàs tornant boig. Vols dir que no estàs exagerant?” Els qui tenen la responsabilitat de governar un país, aquí un senyor que és un socialdemòcrata moderat, que no se’n està sortint, és el que pensen que està passant. Per a mi va ser més impactant que fos ell el qui ho deia que no el contingut. Ell que ho està patint, que està veient la poca força dels Estats davant el poder.

Què ens està passant a Europa? Doncs està passant que hi ha dues europes. Una Europa que va bé i una Europa que va malament. Ale-manya té menys atur avui que fa quatre anys. El deteriorament de les condicions laborals a Espanya és incompatible de comparar amb ningú. Hi ha dues europes. La crisi ha estat terrorífica.

A Alemanya li ha anat molt bé. Alemanya paga menys interessos avui pel deute que abans de la crisi, perquè li han abaixat els tipus d’interès. Unes dades: Espanya tenia tres-cents vuitanta mil milions de deute l’any 2008, pagant set mil milions d’euros cada any. El 2010 ja pagava sis-cents trenta mil, ara en paguem trenta-vuit mil. Alemanya, que tenia 1,5 bilions de deute l’any 2007, pagava setanta mil milions, del 2007 al 2010 va augmentar el deute a dos bilions, va augmentar un 25% el deute, i paga cinquanta-nou mil milions. Paga menys interessos.

Aquesta és una crisi molt poc neutral. Als alemanys els hi ha anat molt bé, paguen menys interessos. Menys interessos avui pel deute que els que pagaven abans de la crisi. No és que a nosaltres ens ha apujat molt i ells estan com estaven, no. A nosaltres ens han apujat molt i a ells els hi han abaixat, la qual cosa em sembla una dada força remarcable.

Acabo amb un últim punt, el de les reformes estructurals. Tot el discurs que hi ha gira al seu voltant, i jo n’estic totalment d’acord. De fet, n’hi ha dues de fonamentals. La primera és una reforma bancària de veritat. I amb la reforma bancària hem de recuperar les caixes, hem de recuperar unes entitats financeres que realment funcionin, que donin crèdits. Que estiguin pel que han d’estar, que és la única justificació que tenen. Hem de recuperar una banca pública, hem de limitar els sala-ris, i racionar-los, d’aquest sector. No pot ser que un executiu bancari guanyi cent vegades més que el president del govern. No cal anar a cap escola per veure que això és més de tres-centes vegades el que guanya un mestre. Quina és la productivitat d’aquest senyor? Com es pot mesurar, això?

Nosaltres hem fet un estudi en aquest últim número de la revista i hem vist que hi havia com mil executius que cobren set-cents milions d’euros a l’any. Aquí a Espanya no hi ha tantes dades com a altres països, però hem fet un càlcul del qual resulta que, si es mira els últims anys, és una fortuna el que s’ha perdut per aquí. Perquè són perduts. Estàs

6766

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

explicant que són uns bancs que han tingut primes per donar més crèdit independentment de la qualitat d’aquests crèdits. Ells donen uns diners que no tenien que han hagut de demanar a fora.

Hi ha una necessitat de recapitalitzar els bancs. Els bancs no poden estar així tan aturats. Això és de sentit comú, també. Un banc és una institució que ha de servir d’engranatge per a l’economia.

Hem d’acabar amb els abusos bancaris. Això sol ja justificaria una reforma bancària. Tota aquesta llista del swaps, de les preferents, de les subordinades, de les clàusules sòl... Com pot ser que tot això s’hagi pogut permetre. Jo me’n recordo que quan vaig fer un reportatge sobre aquest assumpte em van dir: “No, si això a Europa està prohibit, per això no ho han fet”. No. Espanya és Europa, hi ha les mateixes regles que a Europa i està tant prohibit aquí com ho està allí. El que passa és que no s’han complert les lleis. I el vigilant que havia de fer que això no passés no ha empresonat ningú per haver-s’ho saltat.

L’altra reforma que s’ha de fer, tan important, és la reforma fiscal. Aquestes són reformes molt més urgents que tot el que s’està parlant. Tenim vuitanta-vuit mil milions de frau fiscal. Una dada que donen els inspectors d’Hisenda, no la dóna cap persona qualsevol. I aquest frau, on es fa? El 80% d’aquest frau són operacions internacionals, de mul-tinacionals que operen a Espanya o d’empreses espanyoles que operen a l’estranger. Tampoc no ens turmentem molt; sí, hi ha un cercle de professionals que no paguen; però el gruix, en el que t’hauries de centrar si tinguessis la responsabilitat del país, és en aquest 80%.

Això, és clar, ho poden fer perquè hi ha paradisos fiscals. Si no n’hi haguessin, això no passaria. Però per a Espanya, vuitanta-vuit mil milions, imagineu-vos, és el doble del que paga d’interessos del deute. Quasi és una mica més que el pressupost general de pensions, uns cent i escaig mil milions. El fons de reserva de les pensions que s’ha acumulat durant aquests últims anys és de seixanta-tres mil milions. En un sol any tens vuitanta-vuit mil milions que es podrien recuperar. Aquesta és una reforma superurgent.

Crec que tot això ens passa en un moment més crític que mai. Ens passa en un moment en què Japó ha dut a terme una operació que

ningú no ha entès, i és que ha doblat el finançament. Els nostres eco-nomistes no ens ho saben explicar massa bé, que Estats Units ha dit que comença a treure els estímuls i tothom interpreta que s’apujaran els tipus d’interès, que està apagant-se una mica el ritme de l’economia de Xina, i que ens està agafant en el pitjor moment. Nosaltres no estem sortint de cap crisi de res. No hi ha cap element de rigor. Ens està augmentant el deute. Com poden anar dient que ens està anant bé? El que diuen tots els sindicats és que l’atur seguirà igual i que aquest és l’horitzó real.

Per tant, i per acabar, dir que aquest país el que necessita és una sacsejada de reformes profundes. I sobretot, que els poders elegits, que són el poders polítics, estiguin per sobre dels poders financers.

Cal la reforma fiscal de forma urgent. Tenim vuitanta-vuit mil milions de frau fiscal en paradisos fiscals, el doble del que paga Espanya pels interes-

sos del deute i més que el pressupost general de pensions, que podrien ser recuperats en un any.

6968

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Intervenció de Yayo Herrero, coordinadora d’Ecologistas en Acción. Catedràtica d’Educació Ambiental.

Buenas tardes a todas y a todos. En primer lugar, muchísimas gracias por la invitación para poder compartir este rato. Yo querría plantear una reflexión, profundizar un poco en algún aspecto estructural de esta crisis, fundamentalmente la crisis ecológica y también la crisis de reproducción social, para plantear luego unas líneas de reflexión sobre las pautas de por dónde creemos nosotros que tendríamos salidas para reconvertir el conjunto del sistema económico y social actual.

Para empezar, si miráramos en cualquier manual de economía de primero o segundo del bachillerato que estudian nuestros chicos y chi-cas cómo se define la economía, nos encontraríamos con algo parecido a esto: es el proceso de obtención de bienes y servicios que permiten garantizar la reproducción social. Resulta curioso cómo después, en los debates económicos, jamás encontraremos reflexión sobre qué es lo que produce la reproducción social y, por tanto, qué es lo que debiera ser objeto fundamental de la economía.

Si nos planteamos, si nos preguntamos de qué depende material-mente la vida humana, nos encontramos dos dependencias materiales inmediatas. La primera es la dependencia del Planeta. Comemos, bebe-mos, nos vestimos, construimos nuestras infraestructuras y las casas que habitamos, siempre a partir de materiales y procesos que se desarrollan en la naturaleza o de materiales que se extraen de la corteza terrestre. Es absolutamente imposible pensar en la existencia de la vida humana al margen de la naturaleza, porque, obviamente, como especie formamos parte de ella.

Y la naturaleza tienes límites. Aquello que llamamos no renovable, es decir los materiales que alberga la corteza terrestre, existen en una cantidad predeterminada y limitada. Por lo tanto, son susceptibles de uso simplemente hasta que se agotan.

Aquellos recursos renovables, como pueda ser la fertilidad de un suelo, la atmósfera o el agua, son recursos que la naturaleza es capaz de regenerar. Pero no lo regenera al ritmo que le gustaría al metabolismo agrourbanoindustrial, sino que lo regenera al ritmo que la evolución, a lo largo de miles de millones de años, ha aceptado componer. Por tanto, también presentan límites, los relativos a la velocidad de regeneración.

7170

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Pues bien, en un planeta que tiene límites físicos, en lo renovable y en lo no renovable, ni un arrecife de coral, ni un bosque de robles, ni una ciudad, ni por supuesto el sistema económico capitalista, puede plantearse crecer indefinidamente, porque no es posible.

El segundo elemento de dependencia material somos las propias personas. A nuestra cultura se le ha olvidado que el ser humano vive encarnado en un cuerpo que es vulnerable, que se enferma, que enve-jece y que muere. Como personas individuales, somos seres profun-damente interdependientes a lo largo de toda nuestra vida; pero sobre todo en algunos puntos de nuestro ciclo vital, como son la primera infancia o la vejez, o cuando tenemos una discapacidad fuerte o una diversidad funcional a lo largo de toda la vida y cuando estamos enfer-mas dependemos, simplemente para vivir en condiciones dignas, para vivir vidas que merezcan la pena vivirse, de otras personas. Somos seres radicalmente interdependientes.

También nuestra cultura y el sistema económico viven ajenos al hecho de que vivamos encarnados en cuerpos vulnerables. Y vive como si el cuerpo fuera una mercancía más que tiene que estar nueva y fla-mante. Vive despreciando la enfermedad, vive ignorando la vejez y vive de espaldas absolutamente a la muerte; somos una cultura que tiene verdadero terror a la enfermedad y a la muerte.

Y si no tiene en cuenta la enfermedad, el envejecimiento y la muerte, mucho menos tiene en cuenta al conjunto de personas que se encarga cotidianamente del cuidado de los cuerpos vulnerables, que por el hecho de vivir en sociedades patriarcales son mayoritariamente mujeres. No por-que estemos genéticamente mayor dotadas para cuidar de la vida huma-na, ya que los hombres también son muy capaces de hacerlo, sino por el rol de la división del trabajo que nos es impuesto en estas sociedades.

División sexual del trabajo que le es absolutamente funcional al capi-talismo. Porque es estupendo que las mujeres seamos la fuente de la mano de obra que se pone a disposición de los mercados bajo unas lógicas que el capital jamás podría pagar con su única lógica, que es la del dinero.

Por tanto, somos una sociedad y nos regimos por una economía que viven de espaldas a las dependencias materiales que sostienen la propia

vida, que desconoce sus límites. Una economía que necesita crecer en extracción, en uso de trabajo humano y en generación de residuos de forma permanente si se quiere mantener en un planeta y en unas vidas que, sin embargo, tienen límites.

Por tanto, lo que yo voy a defender y argumentar es que el sistema económico capitalista es directamente incompatible con el mantenimi-ento de una vida digna. Se ha podido mantener un par de siglos, sobre todo con el crecimiento de las últimas décadas, a costa de estar empezan-do a poner en riesgo la existencia de vidas dignas y la existencia material.

¿Por qué nos encontramos con esta incompatibilidad tan esencial? De una forma muy sintética, se trata de ver cómo se han construido algunas de las categorías fundamentales del sistema económico capita-lista –también compartidas, tristemente, por algunas fuerzas políticas que se denominan de izquierdas–, desde mi punto de vista míticas y erróneas, pero que, como decía Lina esta mañana, son sobre las que se estudia sistemáticamente en las facultades de Economía.

El primer elemento que plantea el paradigma de la economía neo-clásica es el que se construye a finales del siglo XIX y principios del XX, y que sostiene teóricamente que el concepto del capitalismo es la idea de reducir el concepto de valor al concepto de precio. Solamente forma parte del campo de estudio económico aquello que puede ser expresado a través de la vara de medir del dinero, una vara matemática. Pero, ¿cuánto vale la polinización? ¿Qué precio tiene el ciclo del agua? ¿Cuánto cuesta la capa de ozono? ¿Cuánto cuesta parir? ¿Cuánto cuesta una vejez digna?

Todos esos elementos, que son radicalmente insoslayables si quere-mos estar vivos y vivas, no tienen precio. Y cuando tienen precio, o se les intenta poner precio, nos movemos nada más que en el terreno de los

Nuestra cultura y nuestro sistema económico no tienen en cuenta el conjunto de personas que se encarga cotidianamente del cuidado de los cuerpos vulnerables, que por el hecho de vivir en sociedades

patriarcales son mayoritariamente mujeres.

7372

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

apuntes contables. Yo puedo ponerle un precio, y hay quien lo intenta, a la capa de ozono, como se le ha puesto a la emisión de gases de efec-to invernadero, y plantear protegerlo mediante medidas de economía ambiental.

El hecho real es que, si hiciéramos un ejercicio de política ficción y nos imagináramos que una industria va a pagar unas multas, por ejemplo, por emitir productos contaminantes que deterioran la capa de ozono, yo ya puedo llenar salas como la de la conferencia de esta maña-na con billetes de 500 €, que no arreglo el deterioro de la capa de ozono.

Es decir, que nos movemos en el terreno de los apuntes contables. Puedo generar incluso nuevos negocios ambientales, pero el problema de raíz que afecta al bienestar y a la supervivencia de las personas, o es irreversible, o tarda cientos de años en arreglarse. Luego, no es posible reducir el concepto de valor al concepto de precio, a la única vara de medir del dinero.

El segundo elemento es que al manejarse en ese terreno de la reduc-ción a lo monetario, se construye un modelo de producción que cambia radicalmente respecto a los modelos de producción anteriores. Dentro de la economía capitalista la producción también se mide en euros; es decir, lo que ansiamos es producir, extraer o realizar transformaciones sobre la naturaleza que generen un tipo de valor añadido que podamos medir en euros. Esto no siempre fue así. La producción, anteriormente, era la obtención de bienes, que podían ser monetarios o no, que permi-tían satisfacer necesidades humanas.

¿Qué problema tiene expresar la producción exclusivamente en euros? Pues que, si contemplamos únicamente la unidad monetaria, dejamos de preguntarnos por la naturaleza de lo que se produce. Y lla-mamos “producción” lo mismo a fabricar bombas de racimo que a plan-tar calabacines. Desde el punto de vista del mantenimiento, del bienes-tar y de la conservación de la vida humana, no es sí, pero la economía celebra enormemente fabricar bombas porque incrementan mucho más el producto interior bruto que los calabacines.

Dejamos de preguntarnos sobre la naturaleza de lo que hace que la economía crezca. Y así nos encontramos, como decía Jorge Riechmann, un poeta, con que ya no sabemos discernir, al utilizar una única unidad

de medida, entre lo que nos acaricia y lo que nos aplasta, y llamamos riqueza exactamente a todo por igual.

Desde un indicador como el producto interior bruto, nos encontra-mos con paradojas como que la actividad que hace que crezca la econo-mía no se mida en términos de riqueza. Por ejemplo, la actividad de la industria farmacéutica, ¿qué es lo que mide? ¿La salud de la gente? No, está midiendo la enfermedad. El negocio de la industria farmacéutica no es que la gente esté sana, es que la gente esté enferma. Por tanto, lo que contabiliza como riqueza es la enfermedad. La paz no suma ningún indicador de riqueza, pero la guerra hace crecer la economía de forma impresionante. Un río contaminado, como hay que descontaminarlo, es más valioso desde el punto de vista de nuestro sistema económico que un río sin contaminar.

Hemos articulado un sistema económico y unos instrumentos económicos que no solamente son capaces de contabilizar aspectos fun-damentales para mantener la vida, sino que son capaces de contabilizar la destrucción de la vida como si fuera riqueza. Y eso es un problema enorme cuando tratamos de pensar en cómo reconfigurar el sistema económico y social.

Pero es que, además, asociado a ese concepto de producción se dio una transformación importante en una noción antropológica esencial, que es la de trabajo. Llamamos trabajo en nuestra cultura a una pequeña parte del trabajo humano que es el que desarrolla en la esfera mercantil a cambio de dinero, es decir, el empleo. Y dejamos de reconocer como trabajo toda la actividad humana que colabora y es imprescindible para la reproducción social; me refiero, por ejemplo, al trabajo oculto den-tro de los hogares, pero también al trabajo público de militancia, de activismo, de voluntariado, que es necesario para mantener sociedades decentes y que sin embargo no es contabilizado como trabajo.

Llamamos trabajo solamente al mundo del empleo y por si fuera poco otorgamos derechos económicos y sociales solamente a las per-sonas que participan en ese subconjunto. Tenemos derecho a una pen-sión, tenemos derecho a una prestación, a la protección en las situaci-ones de desempleo, tenemos derecho al acceso a la sanidad o a muchos bienes sociales, cuando hemos participado en el espacio del empleo.

7574

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

En caso contrario –como por ejemplo las mujeres que trabajan en el hogar y a las que se denomina “población inactiva” trabajando siete días a la semana veinticuatro horas al día trescientos sesenta y cinco días al año–, esa población inactiva no tiene acceso a los derechos económicos y sociales si no es a través del vínculo que obtienen por su relación, a lo mejor en el entorno de la familia patriarcal.

Hemos construido un sistema económico que contempla solamente lo que es un pequeño subconjunto de lo que es el sistema de la vida y en que se deja fuera un montón de aspectos que son fundamentales. Desde la economía ecológica y desde la economía feminista, dos visiones hete-rodoxas de la economía crítica, se coincidió en diferentes momentos, con diferencia de décadas prácticamente, en utilizar la metáfora de un iceberg para caracterizar el conjunto económico del capitalismo. En un iceberg, la parte que flota por encima del agua, que es la parte más pequeña, es lo que se ve, es el mundo de las agencias de rating, es el mundo de las primas de riesgo, del salario, de lo que se compra y lo que se vende.

Debajo, con un tamaño muchísimo mayor y sosteniendo lo que hay arriba, siendo imprescindible para que exista lo que flota, nos encon-tramos con la explotación de trabajadores y trabajadoras, que también había estudiado la generación del marxismo, por ejemplo con la gene-ración de las plusvalías; nos encontramos con el deterioro e incautación de recursos de la naturaleza y de procesos naturales, y nos encontramos también con la incautación de una cantidad ingente de horas de trabajo que en los espacios privados, particularmente en los hogares, se crea, formando una especie, dicen algunas autoras, de plusvalía en forma de tiempo social, por lo que casi sería hasta una especificación de la lucha de clases. Es decir, sin todo eso, lo de arriba no existe.

¿Qué consecuencias ha tenido funcionar de esta manera, ya os digo, dos siglos pero sobre todo de una forma muchísimo más acelerada durante las últimas décadas de lo que se ha llamado neoliberalismo y esta doctrina del shock que estamos viviendo? Yo me quería detener en algunos aspectos de esta crisis estructural. En el plano ecológico me quería detener, por su incidencia especial, en la crisis energética. Ya va siendo manejado, más o menos, el concepto del pico del petróleo. El

pico del petróleo es ese momento en que, por cada barril de petróleo que se extrae en algún lugar del mundo, no se encuentran suficientes reservas para sustituirlo. Según la Agencia Internacional de la Energía, desde luego nada sospechosa de ecología radical, el pico del petróleo convencional se alcanzó en el año 2006. Desde el año 2006, cada año se ha extraído un 6% menos de petróleo convencional, es decir el petróleo que tiene mayor calidad todavía, que el año anterior.

Tengamos en cuenta una unidad, que a mí me parece básica para poder realizar propuestas viables para reconfigurar el conjunto del sis-tema económico, que es la tasa de retorno. La tasa de retorno es una unidad de la energía que expresa la relación que existe entre la energía que invierto con la que obtengo.

Os pongo algún ejemplo. Esos yacimientos de petróleo que existían en Estados Unidos, en las películas esas en que se ven los buscadores de oro negro que de repente llegan a un sitio, hacen un hoyito, hay un temblor de la tierra y sale un chorro de petróleo para arriba, ese petróleo de alta calidad era muy fácil de obtener. Por eso se decía que tenía una alta tasa de retorno. Una tasa de retorno que oscila entre ciento veinte y ciento cincuenta, es decir, invierto un barril de petróleo y obtengo entre ciento veinte y ciento cincuenta. El petróleo, por ejemplo, que se extraía en el Golfo de Méjico cuando se produjo el vertido de la BP hace un par de años, tiene una tasa de retorno de entre treinta y treinta y cinco.

Es lógico. Tú tienes, para poder extraerlo, que montar una plata-forma que flota en el mar, montar arriba todo el sistema de extracción, descender mil doscientos metros hasta el subsuelo marino, hacer un agujero de otros tres mil metros hasta donde está el crudo, extraerlo desde ahí, y llega mezclado con otros materiales. Por tanto, hace falta mucha más energía para poder obtenerlo.

Hemos articulado un sistema económico con unos instrumentos que no solamente contabi-lizan aspectos fundamentales para mantener

la vida, sino que son capaces de contabilizar la destrucción de la vida como si fuera riqueza.

7776

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Estamos hablando de treinta o treinta y cinco. Para que os hagáis una idea, un parque eólico de buena calidad colocado en un buen sitio tiene una tasa de retorno aproximadamente de treinta también. El petróleo que Repsol con tanto júbilo anunció haber encontrado en la Patagonia tiene una tasa de retorno de entre uno y tres, porque está dis-perso en pequeñas gotitas de petróleo y hay que extraerlo con una técni-ca que se empieza a utilizar y que es uno de los motivos de crecimiento económico que ha tenido últimamente Estados Unidos, y es el fracking.

Esta técnica lo que hace es inyectar agua caliente cargada de pro-ductos químicos a grandes profundidades y romper la estructura de las rocas del suelo, para conseguir que se junten las gotitas de petróleo o las burbujitas de gas natural y se pueden extraer más fácilmente. Pero hace falta una cantidad de energía brutal, a parte de los otros daños colaterales, para poder extraerlo.

Los mal llamados agrocarburantes, en realidad biocombustibles, es decir, cultivos energéticos, tienen unas tasas de retorno de entre 0,8 y 1,2. Incluso inferior a la unidad. Porque hace falta muchísima energía para crearlos y además generalmente se producen en lugares muy leja-nos a donde se utilizan. La palma aceitera, por ejemplo, o el maíz que utilizamos como combustibles, que alimentan aquí nuestros coches, o vienen de Colombia, o vienen de Brasil, o en general de algunos países del sudeste asiático.

Por tanto, nos encontramos en un momento en que no solamente es que haya un declive de la energía fósil, sino que además la ener-gía fósil que queda tiene una capacidad energética mucho menor. Y nosotros y nosotras la energía la utilizamos para producir trabajo; luego entonces, esta energía tiene menor capacidad para producir trabajo.

¿Qué opciones hay? Podemos reflotar el discurso, vamos a intentar reflotar el discurso de la energía nuclear. Yo no voy a entrar en lo que trabaja el ecologismo, que ya sabéis todos y todas, sobre la potencial peligrosidad de las nucleares o sobre los residuos nucleares que siguen siendo peligrosos varios miles de años después. Voy a entrar en un pro-blema también estructural y es que el recurso que se utiliza en las plan-tas nucleares es el uranio, que también es otro recurso no renovable. El pico del uranio, en las versiones más optimistas y más pesimistas,

está calculado entre sesenta y cien años. Al ritmo de consumo actual, no llega a proporcionar siquiera el 5% de la energía eléctrica, no ya del conjunto de la energía que se utiliza en el Planeta. Quiere decir esto que si pretendiéramos elevar a un posible 15% ese uso de energía eléctrica a partir de la nuclear, ese pico se acortaría a dentro de diez años. Es decir, que no daría tiempo casi ni de construir las centrales. No es una solución estructural al problema de la crisis energética.

Por tanto, nos quedan las energías limpias y renovables. Nos queda la eólica, nos queda la fotovoltaica, nos queda la energía de las mareas, nos queda la energía hidráulica en pequeña cantidad, porque tampoco podemos alterar radicalmente todo el sistema hídrico. ¿Puede la huma-nidad –quiero recordar, además, que somos más de siete mil millones de personas– vivir con energías renovables y limpias? Sí. Pero no al ritmo de consumo actual, ni mucho menos en el marco de sociedades que persigan seguir creciendo en el uso de energía y materiales. No es posible.

El pico del petróleo y la crisis energética pone a la humanidad en una encrucijada, en mi opinión, tremenda. Y además creo que es criminal e irresponsable que no se esté planteando este debate como debate social. Pone a la humanidad en una encrucijada tremenda por-que hemos construido una economía que puede decirse que hoy come petróleo. La producción industrial global de alimentos es hoy absoluta-mente dependiente del petróleo. Iros si queréis a cualquier supermerca-do y cogéis un bote de espárragos; lo más fácil es que vengan de China o de Perú. Y los que se producen en el territorio de la Península Ibérica, es muy fácil que se consuman en Noruega. Los langostinos congelados que han sido extraídos en Ecuador son trasladados a China para ser pelados y finalmente son consumidos aquí.

Un estudio que hizo la gente de Amigos de la Tierra junto al grupo de investigación de la Universidad de Sevilla –el informe se llama “Ali-mentos Kilométricos”, lo encontraréis en la red– calculaba la canti-dad de kilómetros que recorre cualquier alimento como media antes de llegar a nuestra mesa. Y en el estudio les salía cinco mil seiscientos kilómetros. El sistema agroalimentario que hemos concebido es muy dependiente de la energía fósil.

7978

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Pensemos ahora en el modelo urbano. Yo vivo en Madrid. En Madrid no se produce nada que sirva para estar vivo; nada. Y es una ciudad cuya área de influencia urbana alcanza ahora mismo Toledo, Segovia, Valladolid, Cuenca; todos los días hay gente que va y viene a trabajar a Madrid desde estas ciudades. No se produce alimento, tene-mos que traer de fuera el agua, hay que sacar fuera toda la mierda que generamos. Eso es imposible de mantener si no es con un sistema en el que la energía fósil sea barata.

Quiero recordar que hoy el 50% de la humanidad, tres mil quini-entos millones de personas, viven hacinados en grandes urbes. Tene-mos un problema estructural. La ropa que llevamos, los kilómetros que recorremos, dependen totalmente y están asentados en un sistema de obtención y extracción de energía que no se va a poder mantener.

Este sería un primer planteamiento. El segundo, que tiene que ver con la crisis energética, tiene que ver con lo que llamamos cambio glo-bal, cuyo efecto más divulgado, o cuyo elemento más divulgado, es el cambio climático. Yo no me voy a detener en este foro a contaros lo que sé del cambio climático, obviamente, pero sí quiero poner de manifiesto que a lo que estamos asistiendo es a un cambio general de las condici-ones de autoorganización del Planeta y que nuestra especie, la especie humana, no ha existido siempre.

El homo sapiens apareció hace doscientos mil años porque hubo unas condiciones de la composición de la atmósfera, de temperatu-ra global, de existencia de agua líquida, que permitieron que nuestra especie se adaptara bien. Y nuestra especie, además, no ha recorrido el camino de la evolución sola, sino que hemos coevolucionado con unos compañeros de aventura planetaria sin los cuales no es posible entender la existencia de nuestra especie; y me refiero a las múltiples variedades de trigo, de maíz, a las hortalizas, a múltiples microorganismos que descomponen nuestros restos, a los cerdos, a las vacas, a las ovejas, a las cabras… Es decir, que todas esas especies son nuestras compañeras inse-perables en nuestra aventura planetaria, y sin ellas no podemos vivir.

La pérdida de biodiversidad, las alteraciones de las condiciones bási-cas, hacen que sea más difícil que podamos seguir estando cómodos y cómodas en este planeta.

La crisis ecológica, este problema estructural ecológico, tiene una trascendencia social central de la cual no podemos dejar de hablar. Esta mañana hablábamos de las grandes polarizaciones y diferencias en tér-minos de centro y periferia, y también dentro de los propios países ricos hay importantes diferencias de renta, al igual que en los países empobre-cidos. Pero la diferencia, la polarización, se mide a su vez en términos físicos. Hay un indicador que maneja la economía ecológica, la huella ecológica.

La huella ecológica calcula, en términos de superficie, la cantidad necesaria para que una persona, una ciudad o un Estado mantenga su estilo de vida. Pues bien: si ahora mismo todas las personas del Planeta vivieran como una persona media del Estado español, harían falta entre tres y cuatro planetas; si lo hicieran como la media de una persona noruega, harían falta cuatro planetas; como una persona media de los Estados Unidos, entre cinco y siete.

¿Qué quiere decir esto? Que pretender extender este modelo de pro-ducción, distribución y consumo al conjunto de la población del plane-ta es absolutamente imposible. Luego si hablamos de justicia, hablamos del acceso de todo el mundo a los mínimos necesarios para llevar vidas dignas, y es absolutamente inevitable plantear que aquellos territori-os, aquellas personas que sobreconsuman por encima de lo posible en su territorio, tienen que reducir radicalmente el consumo material: la extracción de materiales y la generación de residuos.

El segundo elemento de crisis estructural tenía que ver con esa invi-sibilidad de la vida en dependencia, o de vivir encarnados en esos cuer-pos vulnerables. Es la crisis de reproducción social, Lina esta mañana lo apuntaba. ¿Qué es lo que sucede? Pues que las mujeres, en las sociedades europeas, nos hemos construido como sujeto político saliendo al único

Tenemos un problema estructural. La ropa que llevamos, los kilómetros que recorremos,

son totalmente dependientes y están asentados en un sistema de obtención y extracción de

energía que no se va a poder mantener.

8180

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

espacio que te reconoce como persona con derechos sociales y políticos, que es el espacio del empleo remunerado. Y lo hemos hecho de forma absolutamente legítima, pero de forma mayoritaria los hombres no han hecho el camino contrario y lo que nos encontramos son sociedades en que las mujeres acumulan dobles y triples jornadas –lo digo de forma mayoritaria, hay excepciones–.

¿Qué es lo que se ha hecho históricamente para ajustar esta tensión entre tener menos tiempo para desarrollar estas labores de cuidados, estas labores que se desarrollan en el espacio privado de lo doméstico, y por otro lado atenderlas? Porque el gran drama que tenemos, el pro-blema o no-problema, es que no se pueden dejar de hacer. No se puede dejar de atender a una persona anciana, no se puede dejar de atender a una criatura en su primera infancia, no se puede dejar de atender a una persona discapacitada.

Pues bien, lo que se ha hecho históricamente, los últimos años, es atender a dos tipos de mecanismos. El primero de ellos es uno que se llama, pomposamente, transferencia general de cuidados, el síndrome de las abuelas esclavas. El segundo de los elementos ha sido un mecanis-mo de mercado y es que aquellas mujeres que por su situación de clase pueden pagar parte de esos trabajos, contratan a mujeres que por su situación de clase venden su mano de obra para hacerlo.

Si nos fijamos de dónde vienen una buena parte de las mujeres que cuidan de nuestros ancianos, nos damos cuenta de que lo hacen de los mismos lugares de donde provienen las materias primas que sustentan nuestros sistemas económicos, de tal manera que, materialmente, tanto en la dependencia de la naturaleza como en el mantenimiento de los cuerpos vulnerables, hemos configurado economías caníbales que sola-mente se mantienen a costa de expoliar otros cuerpos y el trabajo de las personas de otros territorios.

Esta forma de articular el sistema de cuidados ha creado lo que desde el feminismo se llaman las cadenas globales de cuidados; es decir, familias transnacionales donde mujeres vienen aquí a cuidar y los hue-cos que dejan en sus propias casas son asumidos por mujeres del propio entorno de las familias; pero el tema de la reproducción social sigue girando fundamentalmente en manos femeninas.

Fijaos que cuando aquí explota la burbuja inmobiliaria en el año 2007, entre 2007 y 2010 el paro que aumenta mayoritariamente es el masculino, porque el primer sector que se desploma es el de la construc-ción. En 2010 se realiza la encuesta de uso del tiempo y, para pasmo del respetable, nos encontramos con que, habiendo aumentado fun-damentalmente el paro masculino, el trabajo del hogar que tienen las mujeres que tienen a sus maridos parados aumenta, produciéndose la misma situación en los hogares donde conviven hombre y mujer que con respecto a los hogares monomarentales, donde solamente convive una mujer con sus hijos, en que también la mujer trabaja más en el espacio doméstico.

¿Qué es lo que sucede? Pues que cuando explota esta burbuja inmo-biliaria, cuando surge esta crisis, me refiero ahora a la económica, y en lo que entramos es en la aplicación de lo que Naomi Klein denominó “la doctrina del shock” –yo estaba bastante de acuerdo esta mañana cuando Lina exponía su crítica a la austeridad: lo que Rajoy llama aus-teridad es que te resignes al expolio, viene a ser eso; porque lo que el ecologismo ha denominado austeridad era otra cosa bastante distinta: vivir con menos energía y materiales, sin más– pues bien, cuando nos encontramos ante el expolio y el pensamiento del sistema económi-co del capitalismo de preguntar cómo regeneramos ahora las tasas de ganancias, esa que se han volatilizado en la explosión de la burbuja inmobiliaria, se produce un fenómeno que Amaya Pérez Orozco, a mi juicio, define muy bien cuando dice que estamos asistiendo a una colec-tivización de los riesgos para el capital; es decir, que se reparten entre todo el mundo los riesgos para el capital y sin embargo se privatizan los riesgos para la vida dentro de las casas.

Porque cuando te quitan la beca de comedor, cuando te quitan las ayudas para la dependencia, cuando hay que sacar a los abuelos de las residencias, a lo mejor ni siquiera porque no hay para pagar la residencia sino porque necesitas la pensión del abuelo para la economía doméstica, que está pasando mucho. Cuando se produce todo esto, todo ese traba-jo que antes era social, público y estaba asumido de forma responsable aunque con limitaciones por el conjunto de la sociedad, cae dentro de los hogares. Cuando una familia es desahuciada le acoge la familia, que

8382

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

es la que está haciendo de colchón de ajuste. Pero las familias no son lugares armónicos siempre; son, en muchas ocasiones, las grandes orga-nizaciones del patriarcado, y ahí son las mujeres las que están cargan-do con los ajustes de la crisis. Y eso, además de injusto, también tiene límites.

Nos encontramos, además, con que todo este panorama va acom-pañado de una profunda crisis de legitimidad de esto que se llama democracia. Nos encontramos con un montón de representantes polí-ticos, tanto del PP como del PSOE como de otros partidos, acusados de todo tipo de corrupciones, a los que vemos salir y decir por toda excusa “mira, es que esto ya ha prescrito”. Nos encontramos con que se puede condenar a cuatro mossos de esquadra por torturar y el Ministro de Justicia los indulta. Nos encontramos con que tenemos carreteras, infraestructuras, aeropuertos, sobre los que han sido ganadas las senten-cias en los juzgados y dicen que son ilegales y por ellos transitan miles de coches todos los días.

Es decir, nos encontramos ante lo que metafóricamente podríamos denominar un golpe de estado global, donde la naturaleza ha sido pues-ta a funcionar para generar beneficios y donde hoy una buena parte del poder político ha sido cooptado por el poder económico. Y lo vemos en la política de puertas giratorias, que consiste en que en algunos casos no es que estén sometidos por los poderes económicos, es que son los mismos. Y eso, desde mi punto de vista, lo que hace es poner de mani-fiesto que el sistema de democracia que tenemos, verdaderamente, es bastante desastroso.

Yo quería señalar que el sistema económico capitalista solamente se mantiene porque existe un alto grado de complicidad al compartir valores con una buena parte de la ciudadanía. Y no culpabilizo a la ciu-dadanía. Lo que quiero decir es que el progreso, el concepto de riqueza, el concepto de lo que es un sistema económico, el concepto de cómo funciona la economía, el que te estén bombardeando todo el día con lo de “esto es lo que hay y no hay otra forma de hacer las cosas”, ha ido calando de forma permanente en el ADN más íntimo de las personas, y por eso cuesta tanto entender que sí que hay alternativas. Estamos con un sistema económico que cuando crece devasta, y cuando no crece

también devasta. Quiero insistir en lo de que cuando crece devasta. O sea, que esto que tenemos ahora no ha venido por una falta de crecimi-ento en la economía, ha venido por un descontrol, por una borrachera de beneficios. Es decir, en el periodo que fue entre 1994 y 2007, el de gran crecimiento económico, el producto interior bruto creció a lo bes-tia, se hablaba del milagro económico español. Se hablaba, emulando el tema de los tigres asiáticos, del “tigre español”. Algunas otras personas, que llevaban alertando sobre las consecuencias desde hacía años, llama-ban a España “la peña ultra-sur antiecológica”.

Porque, además, todo el modelo de crecimiento que se vivió aquí fue un verdadero tsunami de cemento. Hoy tenemos la costa plagada de chalés adosados que están ocupados veintidós días al año y eso, como no lo arregle la dinamita, no sé lo que se puede hacer con esa costa a corto plazo. Durante todo ese mismo periodo en el que tanto crecieron los indicadores económicos, los salarios de las personas decrecieron un 15%. No en todos los sectores, es verdad. Hubo sectores que crecieron mucho y otros que bajaron mucho, pero globalmente decrecieron un 15%. Y estos datos que manejo son de la Comunidad de Madrid.

Pero en 1994, de cada cien euros que tenía una persona asalariada, y hablo de medias, estaba endeudada en sesenta. En 2007, de cada cien euros que tenía en Madrid una persona asalariada estaba endeudada en ciento cuarenta. Es decir, que lo que se llamó crecimiento económico y éxito económico fue un proceso por el cual los que eran verdade-ros inversionistas se quedaron con los ahorros que tenía la gente y la dejaron hipotecada para los próximos cincuenta años. Mientras que la gente, a su vez, se creía que estaba invirtiendo y por más que trabajabas y decías “pero a ver, cuando tú metes un dinero que no tienes para com-prar una cosa no inviertes, te endeudas”. Sin embargo, esa idea caló y la gente se arrojó a la piscina de la deuda, bien es verdad que porque todo

La naturaleza ha sido puesta a funcionar para generar beneficios, y una buena parte del poder político ha sido cooptado por el

poder económico.

8584

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

el mundo les decía “hazlo”, “no pasa nada”, “esto no se va a caer en la vida”, “no vas a tener ningún problema”.

Quiero señalar que lo que ha hecho la economía, lo que han hecho estos capitalistas durante estos años, es lo mismo que lo que hace el capitalismo con todo, también si pensamos en lo que se ha hecho con la energía fósil, o con la energía general, que es gastar lo que costó millo-nes de años que el Planeta convirtiera en energía fósil y dejarlo repleto de residuos nucleares, que van a seguir siendo peligrosos dentro de diez mil años, para mantener las bombillas encendidas hoy. El sistema capi-talista es un verdadero aspirador que funciona aspirando territorialmen-te todo el material, toda la energía y todo lo que existe, pero es también un aspirador que funciona en el tiempo: dilapida y destruye las riquezas del pasado y se carga también la posibilidad de futuro.

¿Qué es lo que sucede? Pues que cuando no crece también nos encontramos con problemas. Y estamos ahora mismo en una fase de recesión que por el desequilibrio tan enorme de poder que existe se está saldando con un ataque sin precedentes para el conjunto de todo el sistema social y de las personas.

Por tanto, ¿qué hacer? La economía feminista y la economía eco-lógica, que yo recomiendo muchísimo porque la verdad es que son bastante sensatas y se entienden muy bien, en contraposición a este mundo de expertos que utilizan este lenguaje superextraño, entre otras cosas para que no se les entienda, plantea que habría que formular tres preguntas para reconfigurar el sistema económico.

La primera sería qué necesidades hay que satisfacer para todos y todas. Porque el capitalismo no habla de necesidades, habla de deman-das. Y las personas sobrevivimos satisfaciendo necesidades. El segundo sería cuál es la producción necesaria para satisfacer esas necesidades. Porque no todo lo que se produce es necesario. No necesitamos arma-mento, no necesitamos más coches para uso individual. Pero sin embar-go necesitamos imperiosamente energías renovables, necesitamos impe-riosamente la rehabilitación energética de los edificios, porque todo lo que se ha construido durante los últimos cincuenta años, para aguantar decentemente necesita una cantidad de energía fósil impresionante, ya sea en invierno o en verano. Necesitamos un modelo de transporte dis-

tinto. Necesitamos producción de alimentos que no envenenen ni los suelos ni la tierra. Necesitamos atender el sistema de cuidados.

Hay una cantidad enorme de ámbitos de producción, sectores, que pueden crecer sin ningún problema. Y es más, hay montones de estu-dios hechos y guardados en cajones. ISTAS por ejemplo, el instituto de salud laboral de Comisiones Obreras, elaboró varios estudios sobre la reformulación del sistema de transporte; en la Complutense de Madrid se realizaron una serie de trabajos que se llaman Cambio Global España 2020/50 que hacían propuestas de transformación para el mix energéti-co, para el modelo de transporte, para el sector de la edificación, con sus datos y sus cálculos de puestos posibles para generar trabajo. No es verdad que no haya alternativa. No es verdad que no haya mucho tra-bajo incluso avanzado. Hay posibilidad de reforzar los circuitos cortos de comercialización y los mercados locales, y de hecho muchas de las iniciativas de alternativas que se están planteando van en esa línea. Hay bastantes espacios y bastantes sectores en los que poder trabajar.

De forma también importantísima, si hablamos de las necesidades y de las producciones, tendremos que pensarnos cuales son los traba-jos socialmente necesarios. Y yo ya sé que esto es un poco provocador, pero hay trabajos hoy que no solamente no son socialmente necesarios sino que son totalmente indeseables, por más que las personas que los empeñen sí que sean deseables, sí que sean necesarias para la sociedad y tengamos que pensar en transiciones justas. Pero hay sectores que sí van a tener que desaparecer, porque además no va a haber recursos físicos para que se puedan mantener.

Todos estos cambios pasan por una premisa básica y es que decrecer en la esfera material de la economía no es una opción. No podemos pensar si decrecimiento material sí o decrecimiento material no en fun-ción de nuestras preferencia éticas o ideológicas. Vamos a decrecer sí o sí, de hecho ya estamos decreciendo. Y hay dos formas de hacerlo: por la vía de la justicia, reconfigurando el marco de producción, o por una vía ecofascista, es decir, que algunos sectores de población que tengan más poder económico y más poder militar sigan sosteniendo su estilo de vida a costa de que más gente vaya siendo expulsada. Y en esos debates es donde nos movemos.

8786

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Políticas de territorio, políticas de tiempos. Porque tenemos que cambiar la noción de trabajo que tenemos. Hay que repartir el empleo remunerado por una vía de reparto que no sea la actual, que consiste en que las mujeres se ocupan de todos los trabajos de media jornada y mal pagados. No me refiero a ese reparto, me refiero a un reparto de todos los trabajos, los que se hacen dentro de la casa y los que se hacen fuera. Y para eso, en mi opinión, no basta con dejarlo sólo a la vía voluntarista de que los chicos vayan haciendo más cosas poco a poco.

Hay, de alguna manera, que forzar esos cambios y en mi opinión la clave está en que la responsabilidad de la reproducción humana y el bienestar coti-diano no puede seguir siendo una cosa que se deposite solamente sobre los hombros de las mujeres, sino que la sociedad y la política en su conjunto se tiene que responsabilizar del mantenimiento de la vida. Y tendremos que buscar sistemas públicos, que no serán los que tenemos ahora, que garanti-cen que los cuerpos vulnerables de las personas sean atendidos en condicio-nes dignas sin que haya una parte –la mitad– de la población sometida a las reglas de un trabajo no libre.

El tercer elemento es la distribución radical de la riqueza. A mí me parece peligrosísimo ahora mismo hablar de ecologismo sin hablar de repartimiento de la riqueza inmediatamente a la vez.

Hace poco, una figura de la talla intelectual de José María Aznar, inaugu-rando un congreso –¡pasmaos!– sobre la sostenibilidad y cambio climático –recordad que era el mayor negacionista del cambio climático y que ahora tra-baja en una agencia de adaptación al cambio climático, entre otras cosas– del bracete con Brufao, presidente, a la sazón, de Repsol, planteaban y hablaban de la sostenibilidad y de la adaptación al cambio climático y mencionaban dos retos a afrontar: uno era el exceso de población y el otro el agotamiento de los recursos. Ambos problemas, en la boca de este personaje, dan pavor.

Por tanto, nosotros y nosotras, si de verdad pensamos en sociedades emancipadoras y para todo el mundo, tenemos que hablar del reparto de la riqueza. Mencionaba Andreu todo el tema de la reforma fiscal, básica; pero yo también quiero exponer, para que luego quede en el debate sobre rentas mínimas y rentas máximas, algo que ahora mismo es el núcleo sagrado del capitalismo y que creo que es un debate que hay que reabrir, y es el debate sobre la propiedad.

Si el Planeta tiene recursos físicos limitados, no se puede mantener un sistema en el que cada cual tenga lo que le dé la gana. No me refiero a la propiedad de la casa en la que habitas ni me refiero a la propiedad del taller en el que trabajas. Me refiero a LA propiedad. Y no podemos, en mi opinión, hablar de autosimplicidad voluntaria cuando nos referimos a Botín. Botín no creo que vaya a ser en la vida voluntariamente simple. Habrá que quitárselo, y eso nos tiene que hacer pensar en determinadas prácticas políticas para ver cómo metemos en cintura una propiedad que está absolutamente desbocada y que impide el acceso a los mínimos de la gente.

Por último, terminar señalando algunas tensiones que a mí se me ocurre que hay ahora y algunos retos que nos puedan servir para el deba-te y para el trabajo que estáis haciendo vosotros ahora, pero que estamos haciendo todas la organizaciones sociales, yo creo, en este momento.

En primer lugar, un riesgo. Estamos en un momento en el que la movilización social está creciendo muchísimo, pero todavía hay una parte importantísima de la población que está absolutamente despoli-tizada. Está despolitizada, sola, más precaria y con miedo. Y eso es un caldo de cultivo tremendo para que puedan extenderse y progresar ten-dencias de corte fascista. Lo estamos viendo en el conjunto de Europa, y cuando el fascismo se extiende es algo que crece impulsado desde arriba, pero que se extiende por abajo. Se extiende cuando la gente tiene miedo y está sola.

Si consentimos en nuestras sociedades que una señora que no puede pagar la bombona de butano, o que no puede pagar su recibo de la luz, encuentre más consuelo en un fascista que en la izquierda organizada, lo tenemos todo perdido. Por tanto, a mí me parece que una de las vías de acción clara es la extensión de sistemas de solidaridad que muestren

La responsabilidad de la reproducción humana y el bienestar cotidiano no puede seguir depositándo-se sólo sobre los hombros de las mujeres, sino que la sociedad y la política en su conjunto se tiene que

responsabilizar del mantenimiento de la vida.

8988

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

que lo que estamos viviendo es un sistema de exclusión y de expropia-ción, que la pobreza no es indigna y que, respondiendo a ella de forma colectiva y solidaria, tenemos posibilidades de abordarla, y si no, no.

El segundo elemento que quería plantear es una falsa dicotomía, a mi juicio, que es la falsa tensión que se produce a veces entre las ini-ciativas de corte institucional o político y las iniciativas autoorganiza-das. Para mí no son absolutamente incompatibles, yo creo que hay que mimar y alentar que haya las cooperativas de trabajo asociado, mimar y alentar las cooperativas de servicios financieros, que, como señalaba Andreu, además están creciendo de forma impresionante. Paradójica-mente, la banca convencional tiene dificultades para encontrar gente que les pida préstamos. El cooperativismo no ha perdido empleo duran-te la crisis, es más, está generando empleo. Tenemos medios de comuni-cación alternativos. Tenemos una cantidad de proyectos autogestiona-dos que son impresionantes.

Yo no voy a caer en la ingenuidad de pensar que a base de coopera-tivas de consumo o a golpe de cooperativas de trabajo asociado le vamos a dar la vuelta al problema global que tenemos, pero a la gente le es muy necesario trabajar en cosas que funcionen y tener la sensación de que pueden experimentar el éxito, porque experimentando sistemáti-camente la derrota y el fracaso nos va a costar mucho generar movimi-ento. Pero es que, además, son laboratorios de experiencias. Cuando se construyó el Estado del bienestar en la Segunda Guerra Mundial fue imitando lo que había, que eran las cajas de resistencia del movimiento obrero, las mutuas, que eran pequeña iniciativas anecdóticas y sueltas que después se pudieron llevar a la política. Es decir, que ahí se están generando nuevos movimientos que son necesarios para reconstruir.

Y por último y para terminar, no habrá posibilidad de darle la vuel-ta, yo coincido con lo que decía esta mañana Lina, si no se articula un movimiento social de base. Un partido político que gane unas elec-ciones con mayoría absoluta no podrá hacer prácticamente nada si la gente no desea internamente los cambios que han de hacerse, porque te puedes encontrar que en dos días la propia gente que te ha votado esté criticando las medidas duras que habrá que tomar de reparto de riqueza. Por tanto, me parece que trabajar en el ámbito de la institución y por la

base es absolutamente indispensable. Yo creo que hay mejores condici-ones ahora mismo que hace un tiempo, estoy más de “subidón” ahora; en plena burbuja inmobiliaria, ladrillo, ladrillo y ladrillo, y yo decía “madre mía, nadie se da cuenta”; ahora mismo ya la tenemos liada, pero por lo menos la gente se da cuenta. Y yo creo que ahí el movimiento está creciendo; decía Santiago Alba en un artículo que el 15M no era una revolución, que era una especie de bultito de salud que había nacido en medio del gran tumor que era el capitalismo. Y creo que ahora mismo lo que nos toca es ser células muy, muy activas para que de ese bultito de salud pueda nacer un pulmón y de ahí finalmente un cuerpo que se haga con el conjunto de la enfermedad. Gracias.

Si consentimos en nuestras sociedades que una señora que no puede pagar la bombona de butano,

o que no puede pagar su recibo de la luz, encuentre más consuelo en un fascista que en la izquierda

organizada, lo tenemos todo perdido.

9190

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Diumenge, 30 de juny

Dolors Comas

Avui el tema central és relacionar democràcia amb model econòmic. La democràcia, com sabeu bé, és un sistema que en la seva construcció és un procés. És un sistema que, quan parlem de democràcia a nivell polí-tic, podem dir: “s’ha aconseguit tot”. No; s’ha aconseguit una democrà-cia formal, a nivell de representació, no una democràcia real a nivell de substantiu, de què els drets de les persones estiguin realment garantits amb polítiques que facin possible la seva garantia; i hi ha àmbits on la democràcia és més imperfecta que en altres. Si parlem dels mitjans de comunicació, per exemple, jo diria que la dimensió democràtica té molt a desitjar. Però avui el tema és vincular democràcia i model econòmic a partir de l’eix de debat d’aquesta Escola d’estiu, que ha estat l’economia des de l’esquerra. Ahir vam estar parlant de diagnòstic al matí, a la tarda d’alternatives, i avui també, de com construïm nous models econòmics a partir de vincular-los a la democràcia.

El Miquel Caminal és catedràtic de Ciències Polítiques de la Univer-sitat de Barcelona, i com sabeu ha estat director del Memorial Demo-cràtic en un moment en què el Memorial Democràtic va tenir un desen-volupament i va fer una gran quantitat d’accions, i gràcies a això podem tenir a Catalunya aquesta dimensió que ara s’ha rebaixat moltíssim, com sabeu, malauradament. I Gerardo Pisarello és professor de Dret Consti-tucional de la Universitat de Barcelona, i col·labora en les revistes Mien-tras tanto i Sin permiso de forma habitual. Aquells de vosaltres qui vau assistir a una taula rodona realitzada ara fa uns pocs mesos sobre el pro-cés constituent, recordareu que n’era un dels participants. Tots dos ens parlaran, justament, d’aquesta dimensió de vincular l’economia amb la democràcia.

Què significa? Què inclou aquest concepte? D’això ens parlarà el Miquel Caminal, i de com es vincula democràcia i béns comuns. Tota aquesta dimensió de què ara es parla, també des del punt de vista alterna-tiu, de si la gestió dels béns comuns pot ser una alternativa a l’actual situ-ació econòmica, també serà objecte de reflexió. Per tant, dono la paraula directament al Miquel Caminal; després parlarà el Gerardo, i després obrirem un debat. Miquel, quan vulguis.

Intervenció de Miquel Caminal, catedràtic de Ciències Polítiques

9392

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Moltes gràcies. Jo voldria, per no passar-me de temps, cenyir-me a algu-nes qüestions, que entenc que són bàsiques, però que m’excusareu que no desenvolupi perquè només tenim el temps assignat.

Bàsicament, parteixen de dues qüestions. La primera és aquesta: ¿Per què les esquerres han perdut un discurs econòmic alternatiu al libe-ralisme econòmic en els darrers trenta anys? ¿Quines són les causes de què ens trobem com ens trobem en els inicis del segle XXI? La segona és quins són els temes a debatre, a discutir, per recuperar un discurs roig. A mi em sembla que aquesta qüestió és essencial; no la contestarem, evidentment, avui, perquè necessitem temps, tornar a una cultura que recuperi els clàssics de les esquerres que han estat relegats en els últims trenta anys, i per tant, l’únic que farem serà desenvolupar alguns punts. Però, per a què es vegi que per les raons que donaré a continuació no cal començar amb un text de Marx o d’Engels o d’algun dels altres autors de la tradició marxista, he pensat en dos textos de partida de dos autors liberals, en el sentit nord-americà, que aquí diríem socialdemòcrates, que em semblen molt interessants com a punt de partida. Un és Robert Dahl, un dels grans teòrics de la democràcia liberal, no republicana. I l’altre és Galbraith, un dels grans economistes del segle XX, assessor de l’administració Kennedy i, sobretot, reconegut perquè és el primer que senyala la gran corporació com l’element que ressitua, que canvia en el sistema capitalista en la seva època tardana el concepte de propietat.

Dahl ens diu el següent: “Cualquier observador de la sociedad capi-talista que quiera puede ver que la distribución desigual de los recursos económicos afecta a una desigual redistribución de los recursos políti-cos, y por lo tanto deteriora la igualdad política y la democracia.” I ara subratllo el que dic a continuació: “El problema es insoluble, en senti-do democrático, si se identifica propiedad con libertad, o bien hombre económico y ciudadano. Ya Jefferson prefirió omitir la propiedad al afir-mar la felicidad, junto con la vida y la libertad, como derechos básicos de la nueva Constitución norteamericana. Y es que la sociedad de ciu-dadanos libres, según el propio Jefferson, antecede a la propiedad y no al revés”. No tiene fundamento la propiedad como un derecho natural. Tampoco es un derecho positivo ni instrumental que pueda permanecer al margen de un principio previo: la democracia como autogobierno.

Antes que la propiedad está el demos; por consiguiente, el demos y sus representantes están autorizados a decidir por medio democrático cómo se debe concretar la propiedad y el control de las empresas económicas, con el objeto de alcanzar, en la medida de lo posible, valores como pue-den ser la democracia, la equidad, la eficacia, el cultivo de las cualida-des humanas deseables y el mínimo de recursos personales que resulten necesarios para una buena vida”.

Això ho diu un liberal demòcrata que s’ho creu. No cal esmentar autors de tradició marxista. Després desenvoluparé aquesta idea de pro-pietat.

Galbraith ens explica molt bé aquest punt d’inflexió del concepte de propietat quan parla del capitalisme tardà, en un llibre que recomano: L’economia del frau innocent, d’Edicions Crítica. També us recomano el text de Dahl: La democracia económica: una aproximación, d’Editorial Hacer. Galbraith, doncs, ens diu:

“He aquí el hecho fundamental del siglo XXI: un sistema corpora-tivo basado en el poder ilimitado para el autoenriquecimiento. Esto es algo que no ha pasado inadvertido. La revista Fortune, una publicación no muy inclinada a criticar la cultura corporativa, ha dado a conocer las enormes retribuciones recibidas por algunos directivos pese a las dis-minuciones de las ventas y de los beneficios de sus empresas, y las ha calificado de robo. Esta es, acaso, la característica más sobresaliente de la moderna dirección corporativa, y sin duda una de las menos libres de culpa. Sin embargo, tampoco es sorprendente en un sistema económico en el que los favorecidos tienen libertad para fijar su propia retribu-ción, un fraude del todo no inocente. Los mitos de la autoridad del inversionista y del accionista activo, las reuniones rituales del consejo de administración y la junta general de accionistas anual se mantienen, pero ningún observador de la corporación moderna que esté en sus cabales puede pretender ignorar la realidad: el poder corporativo reside en la dirección, una burocracia que controla sus tareas y decide sus retri-buciones. Que en ocasiones estas retribuciones están cerca del robo es algo que resulta evidente desde todo punto de vista. Recientemente se ha hecho referencia en muchas ocasiones a esta situación catalogándola de escándalo corporativo”.

9594

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Això diu Galbraith l’any 2004, molt abans que esclatés la crisi, però ja anticipa que s’anava en una direcció molt arriscada, com realment ha passat a partir de 2008.

Aquests dos textos de partida ens serveixen perquè ens donen la pista de per on va recuperar un discurs econòmic roig, alternatiu, que no es capfiqui tant en denunciar les classes polítiques, els partits polí-tics, el paper dels polítics professionals, el finançament dels partits... És que, al darrere de tot això, hi ha un sistema econòmic. Comença a ser hora que assenyalem, amb pèls i senyals, els autèntics polítics: els qui estan al capdavant del poder econòmic, els qui són reals adversaris dels treballadors. Perquè la lluita de classes existeix, i la lluita de classes no confronta ciutadans i polítics; confronta assalariats i capital, confronta treball i capital. Des de fa trenta anys, la relació treball-capital és clara-ment inversa, i per això han augmentat tant les desigualtats –em sembla que ahir el Josep Fontana ho concretava amb precisió–.

L’Estat del benestar va ser un interregne del pacte social, per tant de relació directa treball-capital, perquè es traslladava al Tercer Món l’explota-ció, les relacions desiguals i la dominació del nord sobre el sud. Però des de la “revolució tatcheriana”, i això de dir-ne “revolució” és una mica excessiu, el que estem és davant d’una revolució inversa de capital-treball en sen-tit multiplicador, encara que els sindicats s’hagin passat molt temps sense adonar-se’n o sense voler-se’n adonar. Per tant, el problema de partida és que les esquerres han perdut un discurs econòmic, per tres raons bàsiques:

La primera és fàcil: la derrota del socialisme estatal i el fracàs estrepi-tós dels partits comunistes. Necessitaria més temps per explicar per què això ha passat. Però el grau de fracàs estrepitós el veiem en els nostres dies: un immens país com Xina, que representa el capitalisme més sal-vatge, està governat per un partit que es diu comunista; això ja diu prou, m’estalvio més comentaris.

Segona qüestió: la renúncia ostentosa –no discreta, ostentosa– al marxisme per part de la socialdemocràcia. I no solament al marxisme, sinó a les teories de la justícia. És extraordinari veure com un dels clàs-sics del segle XX, la Teoria de la justícia de John Rawls, que ha estat punt de partida d’un gran debat sobre la teoria de la justícia durant els darrers trenta anys, un llibre publicat per primer cop l’any 1971, on es

construeix una autèntica teoria socialdemòcrata, ha quedat pels cercles universitaris, amb nul·la influència sobre la societat. Nul·la. Perquè des dels anys 70 i, sobretot des dels anys 80, l’autor que realment ha influït les relacions econòmiques al model cultural es diu Hayek, el gran déu del liberalisme econòmic i fomentador del neoliberalisme dominant els últims trenta anys, desbordat finalment pel, fins i tot, llibertarianisme. Va haver-hi durant un temps el que en deien Tercera Via, l’Anthony Giddens i d’altres, que, per definir-la en poques paraules, consistia en un sistema teòric capciós, que posava per davant guanyar les eleccions al preu que fos per part del partit laborista anglès encara que fos agafant en préstec el discurs tatcherià. Però això sí, vestit amb una construcció amb voluntat de ser moral en relació als drets personals, en relació amb altres qüestions que dissimulaven l’acceptació plena del discurs econò-mic tatcherià. És a dir, de Tercera Via, res. Però es posava com a tercera via entre les dues vies clàssiques, la liberal i la socialdemòcrata. Per tant, aquí tenim un problema que ens exigiria també un llarg debat; recordeu aquella renúncia solemne al marxisme en el cas de Felipe González.

Tercera qüestió: l’acceptació passiva del discurs liberal per part d’al-tres esquerres, només corregit o desenvolupat mitjançant la defensa dels drets personals i socials i la introducció del discurs ecologista. Amb això hem creat un panorama de “mentrestant”; és a dir, mentre no tenim un discurs roig alternatiu, en aquell mentrestant hem anat agafant la bande-ra verda. Però la bandera verda sense un discurs roig és una bandera, no dic innòcua, però clarament insuficient.

A partir d’aquí, ¿quines són les qüestions que cal discutir a fons, o estudiar, per recuperar aquest discurs roig que doni sentit als altres discursos que s’han incorporat, com el discurs verd? (del qual jo en sóc partidari, evidentment).

Comença a ser hora que assenyalem els autèntics polí-tics: els qui estan al capdavant del poder econòmic, els qui

són reals adversaris dels treballadors. Perquè la lluita de classes existeix, i la lluita de classes no confronta ciuta-

dans i polítics; confronta assalariats i capital.

9796

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

En primer lloc, cal recuperar una cosa tan simple com és el concep-te de què vivim en un món de classes socials d’interessos antagònics. I que a més, les relacions d’explotació, de dominació i d’alienació al món del treball i fora del món del treball es mantenen. I que, per tant, si no partim d’aquí no hi ha discurs econòmic alternatiu. El discurs econòmic alternatiu neix de l’existència d’una relació entre adversaris i, com comentàvem abans de començar la sessió, els adversaris, si no es respecten, si entre ells no hi ha una certa por, un aixafa l’altre. Portem trenta anys aixafats pels únics vencedors del desmuntatge de l’Estat del benestar sobre la immensa majoria de la població. Per tant, una de dos: o recuperem el concepte de classe social i de relació antagònica entre els adversaris, amb la gran corporació, amb els qui estan al seu davant, o difícilment podem donar el següent pas.

Potser hauríem de revisar si els sindicats i les patronals s’haurien de reunir regularment per decidir negociar determinades coses; potser els sindicats haurien de definir una altra estratègia, no ja la de la con-certació, que ha durat molt temps. Potser ens hem d’organitzar d’una altra manera, des de les mateixes empreses. Potser l’empresa mateixa ha d’exigir unes relacions distintes treball-capital. Els treballadors han de poder participar en els processos de presa de decisió. És inconcebible, és escandalós que els executius decideixin quina és la seva retribució, que pot ser del 500% per sobre del treballador que cobra menys. Per tant, la primera qüestió és recuperar el concepte bàsic de societat de classes, però a més tenir en compte el fet curiós que sigui el pensament conser-vador el que no ha perdut la noció i sí l’ha perdut el pensament soci-aldemòcrata, d’aquella idea de Marx que són les condicions materials les que determinen la consciència i no a la inversa, amb els matisos que cal afegir. Però això els conservadors ho tenen molt clar. Per a Friedrich Hayek, és claríssim que les condicions materials determinen la consci-ència, i per al pensament liberal conservador, la propietat no es toca. És a dir, la condició material, que defineix el model econòmic en sentit essencial, el dret fonamental i fonamentador del model econòmic que és la propietat, no es toca. És molt més important això que si es toquen o no es toquen les relacions entre Catalunya i Espanya i el tema de la

independència. La propietat no es toca. I a més, és important entendre com ha evolucionat la propietat, aquí porto un altre llibret –però no de fàcil lectura–, que també recomano a qui no l’hagi llegit, de Macpher-son, La democracia liberal y su época, que, entre d’altres coses, explica el concepte de propietat, i és important per a mi que es tingui en compte que els primers teòrics de la propietat, com John Locke, naturalment la consideraven fonamental. Entenien la propietat com a personal, en què l’aportació mitjançant el treball de cadascú legitimava per ser amo i senyor del que s’havia produït. Però el procés de l’evolució de la pro-pietat i el mercat ja sabeu quin ha estat: el procés de la concentració de la propietat.

Però hi ha dues coses a tenir en compte. D’una ja n’avisava Adam Smith, un dels pensadors més tergiversats per part del pensament liberal conservador, que considerava que la propietat privada no podia entrar, o en qualsevol cas, havia de ser controlada en el que eren sectors bàsics de l’economia. I l’Estat era necessari per assegurar que aquests no eren controlats únicament per alguns, sinó que estaven al servei del conjunt de la societat. Sorgeix la gran propietat, la gran corporació, en què els autèntics directors i controladors dels processos decisionals són aquests alts executius, que potser ni defensen els interessos dels propietaris, sinó que defensen els seus interessos. Si cal, amb dobles i triples comptabili-tats, això ho hem vist en els darrers temps. Com la crisi ha esclatat ens ho han explicat mitjançant pel·lícules, llibres, etcètera, en què consisteix això, que fàcil és mentir, que fàcil és robar, com diu Galbraith, que fàcil és conduir una empresa al desastre, i això que quan es compara, la gestió

No hi ha discurs alternatiu si no decidim tocar d’arrel la propietat privada, si no assenyalem

les grans corporacions com a ineficaces, com descontrolades, com que poden viure amb triples

comptabilitats, i és intolerable que siguin salva-des sota el pretext que no es poden enfonsar, es

diguin Bankia o es diguin com es diguin.

9998

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

privada és una gestió eficaç, i la pública és sempre ineficaç. Les empreses públiques que generen pèrdues han de ser privatitzades; les empreses privades que generen pèrdues, què hem de fer? Salvar-les. Qui les salva? La ciutadania. Això és escandalós, i tot té un fonament: la propietat pri-vada no es toca. Doncs no hi ha discurs alternatiu si la propietat priva-da no decidim tocar-la d’arrel, si no assenyalem les grans corporacions com a ineficaces, com descontrolades, com que poden viure amb triples comptabilitats, com que poden mentir i que és intolerable que siguin salvades sota el pretext que no es poden enfonsar, es diguin Bankia o es diguin com es diguin. Per tant, aquí tenim un gran debat sobre la propi-etat que crec que les esquerres han deixat de banda i s’ha aconseguit, fins i tot, que sortís de l’agenda al nivell que si es fa una enquesta avui pel carrer i es pregunta: “Està vostè a favor de la propietat?”, la resposta serà “Per suposat! La propietat és sagrada”, des de Botín fins al pobre desgra-ciat que està a l’atur. Està passant alguna cosa greu per a què haguem assimilat amb tanta facilitat que la propietat és un dret intocable.

Ràpidament, i pel que afecta a la degradació de la democràcia políti-ca, perquè la democràcia està sotmesa a aquest model econòmic i social, comentar que vaig sentir en una taula rodona fa uns dies a un col·lega de la facultat, Antón Costas, a qui tinc un gran respecte, és un excel-lent professor d’Economia; però deia una ingenuïtat, ho vull dir així: que ell creia en la reconciliació, o en la conciliació, entre el capitalisme i la democràcia. I jo li vaig dir: “Això és impossible. O el capitalisme es sotmet a la democràcia o la democràcia es sotmet al capitalisme. Però la conciliació? La lògica del capitalisme és antidemocràtica. El sentit del capitalisme és antidemocràtic, per tant, no sé on carai pots veure la conciliació entre una cosa i l’altra”. Hi ha, en els fonaments, una rela-ció antagònica entre capitalisme i democràcia; altra cosa és que diem democràcia liberal a tot això que existeix. Ens hem acostumat, bé, però el mateix Robert Dahl diu: “Això no són democràcies, són oligarquies”.Diu: “Alerta! Un respecte per la paraula democràcia!” O Aristòtil, si vis-qués avui, diria: “Bé, en podem dir politeia”. Una democràcia mixta, una democràcia aristotèlica en el sentit “que no es robi”; si es roba siste-màticament, com s’ha estat fent durant els darrers trenta anys, Aristòtil

diria: “Això no és politeia, això és oligocràcia”. Podem dir-ne fins i tot plutocràcia, al que realment ha existit. El que passa és que la democràcia té la faceta de crear una façana en què ens ha fet creure a tots que som lliures. No: estem encadenats a un sistema econòmic que ens domina, que ens marca l’agenda, que ens diu de què podem parlar i de què no, que ens deixa esclafar els polítics però on són intocables els banquers, tan intocables que no són entrevistables si ells no volen ser entrevistats. Un polític de seguida s’hi posa –“no, entrevisti’m, perquè necessito vots”. La democràcia es degrada perquè els grups econòmics controlen els mitjans de comunicació, que són els que manipulen l’opinió pública, són els que falten a la informació veraç, són els que juguen la carta que l’objec-tiu és tenir audiència, no informar amb responsabilitat sobre el que real-ment succeeix. Això és un fenomen que també degrada la democràcia: la submissió dels polítics professionals als poders econòmics. És igual si canvien els governs, perquè continuen manant els mateixos. Govern de Zapatero, Rajoy, Holland, Sarkozy, és igual: governi qui governi, mana el mateix. És a dir, que la política està sotmesa a l’economia i al poder econòmic, i no a la inversa. Per tant, mentre no li donem la volta, mentre no posem per davant la democràcia política a l’economia, no estem avançant en un procés d’aprofundiment de la democràcia. Però a més, com avançar amb la democràcia econòmica? Per començar que hi hagi un sistema de control. Si resulta que en política, i contínuament s’hi insisteix, no es fa rendiment de comptes, no pot ser que els polítics no estiguin controlats. Per a això estan el parlaments, les oficines anti-frau, les lectures de comptes, els tribunals de comptes; però tot això és purament façana. No solament no són eficaços tots aquests organismes de control, sinó que estan en mans dels mateixos partits polítics que

La dissolució del sector públic per engreixar el sec-tor privat enriqueix fins a l’escàndol a uns i empobreix

fins a l’escàndol a la immensa majoria. L’esquerra ha de defensar que una democràcia exigeix acabar amb

la privatització d’aquests sectors bàsics.

101100

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

manen. És a dir, que poca feina fan. Però és que el poder econòmic no té ni aquests mecanismes de control, és la més absoluta opacitat. No hi ha rendiment de comptes. Si no hi ha rendiment de comptes en el marc de les grans corporacions, aquest sistema comença a anar molt malament. I, sense dubte, les desigualtats augmentaran, perquè els grans executius estan per defensar-se a si mateixos i no per defensar, fins i tot, el model econòmic que en principi representen. És allò que deia: “Alerta que el socialisme no triomfarà, és el capitalisme que pot morir d’èxit”. Doncs potser està en aquesta fase. Per tant, la democràcia econòmica exigeix, per començar, que hi hagi un control i un rendiment de comptes sobre les grans corporacions.

Per acabar, hi ha una cosa que a mi em sembla, també, fonamental, i és que, en una societat justa, l’Estat és fonamental. No és el mal neces-sari, que diria un liberal, o no és un mal absolut, que diria un llibertari. No, l’Estat és un bé necessari, que ha de dir tot republicà. “‘L’Estat és el poder. L’Estat és la coacció”. No. Tota societat necessita estar políti-cament organitzada. L’Estat ha de tenir una organització democràtica, per suposat. Però, com deia Dahl en el text que us he llegit al comença-ment, el demos està per davant de la propietat; és a dir, el demos està per davant de l’individu particular i els seus interessos, no al revés. La frase de la Tatcher “No hi ha societat, hi ha individus” és democràticament escandalosa. És antidemocràtica, un demòcrata no la diria mai. Abans que els interessos particulars està el demos, hi som tots, hi està la ciutada-nia i hi està l’Estat democràticament construït. L’afebliment de l’Estat ens afebleix a tots. L’empobriment de l’Estat ens empobreix a tots. La dissolució del sector públic per engreixar el sector privat enriqueix fins a l’escàndol a uns i empobreix fins a l’escàndol a la immensa majoria. Les comunicacions, l’energia, l’aigua... i la banca, no poden estar en mans privades. Afecten sectors bàsics de la societat i han d’estar sota el control públic. L’esquerra ha de defensar que una democràcia exigeix acabar amb la privatització d’aquests sectors bàsics. I podríem seguir amb l’educació, que és una exigència pública, etc. Què vol dir, doncs, una democràcia econòmica? Democràcia econòmica vol dir essencial-ment dues coses. La primera, que el model econòmic s’ha de sotmetre

a la democràcia, no al revés. I una democràcia només mereix aquest nom si estem en una societat on tots i cadascun dels seus membres són lliures. I per ser lliures han de ser independents, és a dir, materialment independents. No ets lliure en l’espai públic si no ets materialment independent, econòmicament independent, en l’espai privat. No hi ha democràcia si la propietat no està distribuïda. No hi ha democràcia si les desigualtats són grans. No hi ha democràcia si la llibertat no és un bé compartit per la immensa majoria, si no per tota la ciutadania.

Només he plantejat algunes qüestions, però a mi em sembla que són les qüestions claus a desenvolupar, a estudiar, a debatre, si volem construir un discurs alternatiu roig.

103102

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Moltes gràcies i bon dia a tothom. Intentaré veure com es poden encai-xar algunes de les qüestions tan importants que ha plantejat el Miquel Caminal amb la qüestió dels béns comuns. És a dir, com s’explica l’emergència d’aquesta noció de béns comuns.

La idea de béns comuns ha aparegut recentment, i planteja alguns elements nous. Per exemple, quan es parla de béns comuns en l’àmbit digital, a la xarxa, a internet, com a espais de béns comuns. Però la noció de béns comuns també és una noció clàssica. Una noció que ve del dret romà antic, del dret medieval; fins i tot molta gent que defensa la necessitat de donar actualitat a aquesta qüestió defensa una mena de neomedievalisme, ja explicarem una mica que vol dir això. És una qües-tió que ha adquirit actualitat arran de coses com, per exemple, l’ator-gament d’un premi Nobel d’Economia a l’economista nord-americana que va morir fa poc, l’Elinor Ostrom, que va fer un treball precisament sobre els béns comuns com una forma de gestió, ara que parlàvem de l’eficàcia de la gestió, més eficaç que la gestió clàssica estatal o que la gestió que fa el mercat capitalista de determinats recursos i béns.

La noció de bé comú ha estat molt important també en els pro-cessos constituents que van tenir lloc a Amèrica Llatina als anys 2008-2009, a Bolívia, a Equador, en les Constitucions dels quals la noció de bé comú és una noció molt important. I fins i tot a Islàndia, al procés constituent islandès, en aquesta Constitució encara no aprovada però que va comptar amb certa participació popular, la noció de bé comú té una centralitat relativament important. I per què es parla ara de béns comuns? En part pel que ja explicava el Miquel; crec que aquesta emer-gència de la noció de bé comú és una resposta als efectes socialment excloents, socialment desigualitaris, però també ecològicament destruc-tius, d’aquests processos de privatització de totes les esferes de la vida que estem vivint des de, fa probablement, quatre dècades, però que s’han agreujat amb l’esclat de la crisi financera. Privatització de serveis públics, però no només això; la privatització de la terra, del territori, de l’aigua, de les llavors, tot això que ha estat denunciat com les noves for-mes de pirateria, fins i tot de biopirateria, allà al sud i que està destruint les nostres ciutats però també les zones rurals allà on encara en queden. Llavors, la reivindicació dels béns comuns neix com una reivindicació

Intervenció de Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional

105104

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

que planteja el que deia el Miquel: davant d’aquest procés privatitzador, excloent, destructiu, la necessitat de recuperar allò públic. Però no de qualsevol manera, perquè el que planteja la noció de béns comuns és que la recuperació d’allò públic no pot passar per alternatives simple-ment estatalistes o si més no, per la defensa de l’Estat com l’hem cone-gut. Els qui plantegen la idea de recuperar la noció dels béns comuns el que diuen és: “Hem de recuperar allò públic davant aquesta ofensiva privatitzadora, però ho hem de fer de manera democràtica, disciplinant també l’Estat”. Perquè és veritat que també l’Estat, si el deixes anar a la seva lògica, genera inèrcies burocràtiques, tecnocràtiques, i el que es planteja és trobar noves formes. Sobre tot en un context com l’actu-al, això seria important: l’autogestió, la gestió cooperativa de recursos naturals, de recursos energètics, i també de béns bàsics, de l’equipament públic, de l’habitatge.

Per tant, aquesta noció de bé comú ja en el dret romà distingia entre les coses patrimonials o amb què es podia comerciar i les coses que n’estaven totalment fora, coses que no eren apropiables per ningú, que poden ser les coses públiques però també poden ser les coses comunes, és a dir, que allò públic no era necessàriament el mateix que allò comú. Per exemple, l’aire era un bé comú, l’aigua era un bé comú, la vora dels rius era un bé comú, però no necessàriament un bé públic. I això com-portava, en termes d’accés, en termes de gestió, algunes diferències amb allò estrictament públic.

La idea de bé comú va tenir molta importància, també, a l’Edat Mitjana. Per què? I per què es recupera aquesta idea fins i tot des de pers-pectives d’esquerres? Normalment, nosaltres estem acostumats, des d’una tradició fins i tot marxista, a veure l’Edat Mitjana com un moment de foscor. Hi havia el feudalisme, i per sort arriba el capitalisme , una supe-ració de tot allò que era un món endarrerit, fosc. Però els defensors del bé comú diuen: “Anem amb compte”, perquè a l’Edat Mitjana el que no hi havia tampoc era la propietat capitalista. Aquesta propietat absoluta, sense cap tipus de límit, aquesta propietat que, com deia el Miquel, el liberalisme conservador vol mantenir intocable. Això no existia. ¿I, què és el que hi havia, en molts espais, diguem-ne precapitalistes que existi-en a Europa i a tot arreu? Hi havia diferents tipus de propietat, un món

més plural. La propietat no era només aquest dret despòtic, com va dir Blackstone al segle XVIII, sobre les coses, que consistia a dir “si això ho tinc jo, no ho tens tu”. Aquesta és la propietat privada capitalista. El que existia en aquesta època eren moltes formes de control dels recursos. Diferents règims de control dels recursos. Podia passar, per exemple, que el senyor feudal tingués un control, el que es deia la senyoria, sobre les coses, sobre la terra, sobre els boscos, sobre l’aigua; però hi havia allà els camperols, o la pagesia, que podien tenir la senyoria útil, és a dir els que feien ús d’això concretament. I això existia, també, a l’Edat Mitjana.

Hi ha dos autors de tradició marxista molt interessants que val la pena llegir. Un és el Peter Linebaugh, un historiador nord-americà molt elogiat precisament pel Josep Fontana, que es diu Carta Magna: un manifiesto. Què era la Carta Magna? Jo sóc professor de Dret, i als estudiants sempre els expliquem que la Carta Magna era aquell docu-ment on es reconeixien llibertats processals bàsiques, l’Habeas Corpus, el dret a la tutela judicial efectiva; tot estava allà. Però el Peter Linebaugh ens recorda que la Carta Magna deia més coses; que també reconeixia, per exemple, que la pagesia tenia accés a determinats béns comuns, als boscos, als rius, i que ni els reis ni els nobles podien deixar de reconèixer aquests drets, que no tenien a veure amb la propietat en sentit estricte, però sí a l’ús d’aquests béns comuns, al voltant dels quals girava l’eco-nomia, petita en un món feudal, en un món molt desigual, és veritat, però que estava organitzada de manera cooperativa, que plantejava una gestió dels recursos, sobretot dels recursos naturals, no predatòria, per-què la tradició de la pagesia, la tradició camperola, sabia molt bé que s’havia de tenir cura dels boscos, dels rius, no perquè fossin ecologistes conscients, sinó perquè això tenia a veure amb la reproducció de la vida, amb la supervivència vital.

La recuperació d’allò públic no pot passar per alternatives simplement estatalistes o per la defen-sa de l’Estat com l’hem conegut. Ho hem de fer de

manera democràtica, disciplinant també l’Estat”.

107106

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Una altra autora de formació marxista és la feminista italiana Silvia Federici, que en el seu llibre Calibán y la bruja, també explica com el capitalisme va ser en realitat un procés expropiador, destructiu, de totes aquestes economies que, en bona mesura i sense idealitzar-les, funcio-naven també a través de formes cooperatives on el control dels recursos no tenia a veure amb la propietat privada i on les dones tenien un paper molt important, perquè eren les que coneixien les llavors, les que sabien què s’havia de conrear.

I el capitalisme, què és en realitat? El capitalisme no és un progrés respecte a tot això; també és la destrucció. Marx, en aquest sentit, tenia una posició una mica contradictòria, perquè en part considerava que l’aparició del capitalisme va ser un progrés, en trencar amb relacions de domini, amb la presència de l’Església, amb la presència de la supersti-ció; però també era conscient que havia destruït formes de vida coope-ratives d’organització comunitària que eren molt importants. I de fet, el capitalisme, què és? El capitalisme, en bona mesura és un procés de tan-cament privat, aquí sí, d’aquests espais que eren comuns. Això és preci-sament el que un antropòleg econòmic molt conegut, el Karl Polanyi, va descriure d’una manera clara en un llibre del 1944, La gran transfor-mació. Però compte, perquè és un tancament que es produeix amb l’ajut de l’Estat, l’aparició del qual és molt important perquè aquest procés de destrucció dels béns comuns es pugui produir. D’aquí aquesta relativa desconfiança de molta gent que defensa els béns comuns en relació amb l’Estat, tot i que és veritat que és una forma històrica i per tant no és el mateix l’Estat del segle XIX que l’Estat del segle XX, però va ser un ins-trument molt important per a què els mercats capitalistes es poguessin desenvolupar. De vegades els neoliberals volen que ens oblidem d’això, diuen: “No, tenim el mercat i tenim l’Estat. Nosaltres estem en contra de l’Estat”. Però l’Estat intervé per rescatar els bancs, per permetre les privatitzacions... I això és el que va passar en l’origen del capitalisme, i el Karl Polanyi ens ho recorda molt bé. I va ser el procés de tot allò que en Marx , en el capítol vint-i-quatrè del volum segon del llibre primer de El Capital, deia l’acumulació originària, fent servir un terme de l’Adam Smith, per descriure un moment molt violent, gens idíl·lic com ens volen fer creure moltes vegades encara avui. Molts neoliberals defensen

el neoliberalisme com si fos un procés d’ampliació de les llibertats, i el que amaguen és tota la violència i la destrucció que exigeix la con-centració de propietat que suposa el capitalisme. Això és l’acumulació originaria de què parla Marx. El capitalisme mai no deixa d’acumular. La lògica capitalista sempre vol més acumulació. Per això és una lògica permanentment destructiva, i ara, fins i tot geògrafs, urbanistes, com el David Harvey, com el Jordi Borja, que el tenim aquí, ens recorden permanentment que el capitalisme genera processos d’acumulació per despossessions permanents. Nosaltres ho hem vist, el que ha fet l’eco-nomia especulativa als nostres barris. Permanentment estan intentant trencar els espais comuns: privatitzar el sòl, privatitzar un equipament, per construir-hi espais de luxe. El capitalisme mai no deixa de produir aquesta acumulació per despossessió, la qual no es produeix sense resis-tència. Jo m’acabo d’assabentar que la Dolors també ho havia estudiat però hi ha una historiadora de Girona, la Rosa Congost, que mostra com a la Catalunya del segle XIX encara existien aquests espais de béns comuns que es resistien a aquest procés d’estatalització i de privatització de tots els espais; i que existien formes de gestió dels recursos alter-natives a la propietat privada capitalista, però també alternatives a la propietat simplement estatal. Tot el tema de l’emfiteusi a Catalunya, el tema de la rabassa morta, tantes formes de control dels recursos que no són exactament ni la propietat privada capitalista ni la propietat estatal. I això s’ha mantingut a moltes parts del món. Per exemple, a tota Amè-rica Llatina, per què està apareixent amb tanta força tot el tema dels béns comuns? Perquè allà hi ha les poblacions indígenes, les poblacions camperoles, que estan dient: “Prou, és que ens estem carregant la mare Terra” –la Pachamama, en diuen ells–, i això no els permet viure bé. Per això les noves constitucions de Bolívia i Equador posen tant d’èmfasi en “viure bé”, en respectar la Terra. No “viure millor”, que vol dir que tu visquis pitjor.

Això està menyspreat també per bona part de l’esquerra durant molt de temps, sobretot el segle XIX però també el segle XX i encara ara, perquè creiem que això té a veure amb una perspectiva més roja, considerem que la desaparició d’aquest món agrícola és un progrés, que està bé. Pensem en la construcció de la Unió Europea, que ha suposat

109108

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

en bona mesura un tipus de reconversió industrial que ha acabat total-ment amb el món agrícola al sud d’Europa, i això s’ha viscut durant una època, o s’ha venut, com si fos un gran què. Només els ecologistes van dir “compte amb el que s’està fent aquí perquè això serà tràgic”. I ningú no deia res. Per què? Perquè teníem la targeta de crèdit i ens podíem comprar el cotxe, la casa, consumir més, més consum i per tant la desa-parició del món agrícola no es veia com un problema. Ans al contrari, es vivia com una superació d’una rèmora del passat.

Crec que moltes d’aquestes coses s’han fet més paleses amb aques-ta crisi, que hem vist que no només està produint efectes socialment excloents, socialment desigualitaris, sinó que també està tenint els seus efectes ecològicament i energèticament predatoris, destructius, que això és el que està comportant aquest tipus de privatització. Ho hem vist en el cas de la crisi a l’Estat espanyol, una crisi de model immobiliari finan-cer basat en el creixement especulatiu, sense límits, en un sector com el sector de la construcció, que té efectes no només socials molt injustos sinó també energètics i ambientals.

I hem vist, com deia el Miquel, que això que la privatització com-porta una millor gestió dels recursos és un mite, que ja ni tan sols els mateixos neoliberals defensen, com sí ho feien als anys 90, quan deien que allò públic no funciona i allò privat, sí, perquè ara és massa escan-dalosa i visible l’estafa que ha comportat. Ja hem vist el que acostu-ma a passar amb tantes privatitzacions que cauen en mans de les grans empreses transnacionals, que en molt poc temps els preus dels serveis s’apugen, les inversions cauen, augmenten les despeses en publicitat i s’apugen immediatament els bonus i els salaris d’aquests consells d’ad-ministració. És a dir, el que ja fa part de l’escàndol i de la força que ha concentrat aquesta gent és que de vegades ni tan sols els cal ni la propaganda de què la privatització és més eficaç. Ho fan perquè tenen el poder per fer-ho. Però, en tot cas, el que és interessant és que aquí s’obre una petita escletxa per plantejar la pertinença de fer servir la noció de béns comuns com una noció de resistència davant aquesta ofensiva privatitzadora, que ens diu que, d’entrada, hem de ser més durs des de l’esquerra davant aquest fenomen. Per exemple, la Consti-tució de Bolívia reconeix el dret a l’aigua i reconeix el dret a la sanitat,

o a la salut, però diu una cosa: reconèixer el dret a l’aigua comporta la prohibició de la privatització del servei. I a la Constitució boliviana això està prohibit. Fins i tot, en el cas de la Constitució equatoriana, està prohibida la concessió. Això és interessant, tot i que, en la pràctica, ha estat molt difícil de fer realitat, però està contemplat institucionalment. Hi havia una època en què l’esquerra deia: “Bé, no importa, si és públic la concessió pot ser privada”. L’experiència ens diu que l’oposició a la privatització ha de ser molt més dura, i que el que ens hem de plantejar és el que deia el Miquel. Davant la privatització no podem deixar de qüestionar la propietat privada, però tampoc no defensar altres formes de propietat. Cal entendre que el món de la propietat és un món plural. Que pot haver la propietat privada però també la propietat cooperativa, la propietat social, una propietat pública estatal, una propietat pública no estatal, formes de control de recursos que no siguin la propietat. Pensem, en matèria d’habitatge, quan parlem de la cessió d’us, amb què el propietari pot continuar sent el poder públic. I no és important ser el propietari per tenir el control estable d’un recurs. Ara, per exemple, la PAH està defensant el lloguer social, que no és que tothom esdevin-gui propietari, sinó una forma de control segur, accessible; segur en el temps i accessible en termes econòmics.

Per tant, aquesta exigència dels béns comuns pot ser una eina inte-ressant com a criteri antiprivatitzador; com a criteri, crec que aquesta és la novetat, en relació amb altres reflexions que des de les esquerres ja s’havien fet clàssiques sobre l’autogestió, sobre el cooperativisme, de l’autogestió de l’empresa, que és aquest mandat de sostenibilitat ecolò-gica i energètica. Perquè és veritat que, sense el fil roig, el discurs verd pot ser totalment insubstancial, com deia el Miquel. Però sense aquest fil verd, també és veritat que aquest discurs roig és un discurs que no ens

La crisi a l’Estat espanyol és una crisi de model immobiliari financer basat en el creixement espe-

culatiu, sense límits, en un sector com el de la construcció, que té efectes no només socials molt

injustos sinó també energètics i ambientals.

111110

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

ofereix resposta davant la barbàrie que estem enfrontant de destrucció de recursos naturals, de destrucció de recursos energètics. Per tant, això s’ha de complementar i evidentment hem de posar l’èmfasi: quan ens oblidem del fil verd hem de recordar-ho, i quan ens oblidem del fil roig, també. Per tant, crec que un segon mandat important de la idea de béns comuns té a veure amb com impedim els usos predatoris, destructius, de determinats recursos materials, energètics, etc. Això vol dir intentar qüestionar la il·lusió en un context de crisi com el que estem vivint d’una sortida simplement extractivista, o simplement creixentista a la crisi. Això ho hem de discutir, no sé amb quines paraules, i no entraré jo aquí a dir si “decreixement” és una bona paraula o no. Potser per fer pedagogia és una paraula que no funciona, perquè en realitat seria absurd plantejar si hem de decréixer en tot quan està clar que hem de créixer en moltes coses: en energies alternatives, en transport alterna-tiu... Però la noció de bé comú és una mena d’advertència davant la il·lusió que es podria tornar a sortir de la crisi tornant al que teníem abans. Reinventant una mena de keynesianisme en què no es qüestioni res del que teníem. Això és el que no podem fer des de les esquerres; hem de plantejar quin és el món que necessitem, el món per venir, però no podem mirar enrere per plantejar aquestes alternatives.

I, finalment, està el tema clau, el democratitzador. El que planteja sobre tot la noció de béns comuns és la noció de més democràcia en la qüestió de la cosa pública. I més democràcia vol dir el que dèiem abans: no n’hi ha prou amb el control públic, estatal o institucional tradicional o tal com l’hem conegut, sinó que hem de fer un esforç per superar els límits democràtics, tecnocràtics, no suficientment participatius de la gestió institucional tradicional dels béns públics. I això ens obliga a pensar, a repensar, una qüestió que també és clàssica: la del coopera-tivisme, de l’autogestió dels recursos col·lectius en molts àmbits. N’hi ha que poden semblar més difícils, com el de l’energia, però en tenim experiències interessants, com la de Som Energia. Pel que fa a la banca, com deia el Miquel, ha de ser pública, però en tenim moltes formes, com el COOP57. Formes de control públic que ho poden ser més enllà de la institucionalitat tradicional.

Per tant, la dels béns comuns és una reivindicació tradicional, que pot ser interessant per aturar l’ofensiva privatitzadora que estem vivint, per donar pas a formes més democràtiques, més sostenibles, amb una certa sensibilitat, també des del punt de vista del gènere, de la gestió dels recursos naturals, energètics i fins i tot dels béns públics com l’habitatge o l’educació.

Evidentment, té riscos. Sabem que, en bona mesura, de la mateixa manera que els mercats, tots, els capitalistes i els no capitalistes, estan públicament constituïts –és a dir, que existeixen perquè hi ha unes regulacions públiques–, els béns comuns o els espais cooperatius també estan públicament, institucionalment, configurats. I, per tant, el discurs dels béns comuns no pot ser una estratègia per privatitzar-ho tot. Aquí també hem d’anar amb cura. Necessitem espais de béns comuns, espais cooperatius, però que estiguin reforçats en termes fiscals, en termes de crèdits, i per això necessitem un espai públic, institucional, també fort. Del que estaríem parlant és d’una economia de béns comuns i també públics, evidentment. D’una combinació de totes dues coses. Perquè, si no, el discurs dels béns comuns no es sosté.

Per això, el que crec que hem de fer, des del meu punt de vista d’esquerres, és, en primer lloc, donar suport a les iniciatives que des de baix ja s’estan produint en aquesta direcció. Hi ha iniciatives, i aquí a Catalunya en tenim un munt, petites potser, modestes, però que els hem de donar espai. Fins i tot jo crec que la lluita de la PAH, les ocupa-cions d’habitatges buits de les entitats financeres, el que està apuntant és que necessitem repensar fins i tot l’habitatge, o l’accés a l’habitatge com un bé comú. I això és una gran avantatge per discutit com hau-ria de ser l’habitatge públic del futur. Que sigui un habitatge que no

Expropiar els expropiadors pot ser difícil, pot ser complicat, però si no ho fem, si no ho intentem, l’únic que tindrem és un camí directe a la barbàrie, que ja en part tenim a casa nostra, i de la que des-

prés serà molt difícil recuperar-nos.

113112

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

necessàriament converteixi en propietari a tothom, però sí que permeti noves formes de control estable i assequible d’aquest recurs sota d’altres formes jurídiques com, per exemple, el lloguer.

Això suposa un canvi de mentalitat, suposa una inversió pública molt forta, moltes coses. El que cal és defensar-la davant la criminalitza-ció. També és molt important que les esquerres fem això. No és només una cosa de disseny institucional. ¿Com es va acabar aquesta economia dels béns comuns a l’Edat Mitjana? Amb la repressió brutal de la page-sia, dels camperols. Amb sang, com va dir Marx en el seu moment. I és veritat, això s’acaba amb sang. Perquè els grans privatitzadors no toleren que es posi en discussió, com deia el Miquel, el caràcter absolut d’aquest dret a la propietat privada. I per tant, el que és important és, davant la criminalització, protegir aquells i aquelles que estan lluitant perquè aquests béns siguin considerats béns col·lectius de tots.

I, finalment, crec que, des de l’esquerres que tenen alguna responsa-bilitat institucional, el que ens hem de plantejar sobretot és la valentia, quan estàs a l’oposició però també quan estàs al govern, d’enfrontar-te als poders d’Estat i de mercat que impedeixen la construcció dels béns comuns. És a dir, la defensa dels béns comuns no és una bona idea. És una categoria que exigeix conflictivitat, perquè tocar la propietat priva-da, tocar el poder concentrat, exigeix conflicte. I per enfrontar el conflic-te es necessita unes majories socials importants i també valentia política.

A Marx no li agradava dir com seria el socialisme o el comunisme del futur, ell deia que no li agradava fer receptes de cuina. Però una de les poques definicions que va fer servir del que per a ell era el comunis-me va ser: “Del que es tracta és d’expropiar els expropiadors”. És a dir, d’expropiar, de tocar, d’intervenir, en aquests que el que han fet és pri-vatitzar-ho absolutament tot. D’aquests que estan intentant convertir en mercaderia, en quelcom que es ven i que es compra, absolutament tot. Expropiar els expropiadors pot ser difícil, pot ser complicat, però si no ho fem, si no ho intentem, l’únic que tindrem és un camí directe a la barbàrie, que ja en part tenim a casa nostra, de la que després serà molt difícil recuperar-nos. Moltes gràcies.

Intervenció de Sònia Ferré, Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute

115114

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Per començar, unes dades generals que segur que la majoria coneixeu. L’Estat té quatre bilions de deute i d’aquests quatre bilions, només un 19% és públic. Fa tres anys era un 16%, que si mirem el total del deute, suposava un 66,6% i teníem un 3% de dèficit. El 2010, ens diuen que té lloc la crisi del deute i que hem d’aplicar aquestes mesures, que ja se’ns han fet molt habituals, i que eren els límits que imposaven el pacte de l’Euro i el tractat de Maastricht. Vam començar aquesta crisi del deute sense que es notés a l’economia real i sense que els nostres índex es passessin.

Devem prop de quatre bilions d’euros, que pot semblar molt o poc, però pensem que, si tenim un PIB d’un bilió d’euros i en devem quatre, és com la meva hipoteca. Cobro una quarta part del que tinc d’hipo-teca, no és tan problemàtic. El problema està en les condicions en què es contreu aquest deute i com es va refinançant. Cada any, quan es refinancien diferents deutes, els interessos que s’apliquen són més alts i s’entra en un bucle de difícil sortida si no passem per un impagament o una quitança.

Aquests diners els devem als bancs. Si ens mirem les dades del deute de l’Estat en conjunt, no només el deute públic, veurem com la major part del deute, més d’un 60%, és d’entitats bancàries i empreses priva-des com immobiliàries, constructores... Però l’Estat avala aquest deute. Igual que avala el deute als nostres bancs, els altres Estats es preocupen de què els seus bancs cobrin el deute públic o privat que Espanya, entesa com a totes les persones, institucions i organismes que en formen part, té amb altres bandes.

A la pràctica, el problema del deute és privat, però el convertim en públic. A més, sabem que es va reformar la Constitució fa dos estius. L’article 135 diu que el deute tindrà prioritat absoluta per davant de qualsevol altra partida, que estarà als pressupostos, que no es podrà no pagar i que les necessitats bàsiques de la població passen a un segon terme. Estem assumint, com a ciutadania, una responsabilitat que és del sector privat. La Plataforma el que diem és que no devem i no paguem, i ho diem amb conseqüència, sabent que una part molt important del deute no és nostra, i que de la part que és nostra, hem de veure quina hem de pagar i quina no. Ens emparem en el concepte de deute il-

legítim, que és un deute que es contreu en perjudici de la població i que afavoreix uns elits. Si ens fixem en què el rescat a la banca implica que els nostres diners acabin en banca privada que ha estat irresponsable en les seves accions, i que ho assumim com a ciutadania, el deute es con-verteix en il·legítim. Ens deien que el rescat a la banca no implicava cap conseqüència cap a la població. Si us llegiu el memoràndum –que no va ser publicat directament però sí per part del govern holandès i que hi és a la pàgina web de l’auditoria–, els últims articles parlen del que aquest rescat implica: reformes estructurals i ajustaments. Per tant, és mentida. El rescat a la banca sí que té conseqüències, perquè ens comprometem com a Estat amb reformes i amb més retallades.

Aquí teniu una definició d’ODG que diu que legitimitat i legalitat no són el mateix, però que van en camí. És a dir, que allò que no és il-legal, però lluitem per a què ho sigui, es il·legítim, i a la inversa. Després hi ha una altra definició que explica algun dels conceptes de perquè un deute és il·legítim. Hi ha moltes, però bàsicament totes les definicions de deute il·legítim que hi ha a nivell internacional es basen en què es tracta de prendre a la població per afavorir uns elits i prendre a la pobla-ció es tradueix tant en sous, com en prestacions socials i altres.

Pot ser il·legítim un deute que s’hagi establert amb mala fe per una de les dues parts o un deute que s’ha contret amb bona fe però en què la situació ha canviat i per tant no es pot pagar. I amb això, l’exemple de la PAH queda clar. Hi ha famílies que tenien una hipoteca modesta, normal, que de cop les persones de la família es queden a l’atur i ja no el poden pagar. Potser fa uns anys enrere no, però ara es veu clar que aquesta família no pot pagar el deute. En certa manera, la jurisprudèn-cia internacional també recull això, el fet que si la situació econòmica canvia el deute pot passar a ser il·legítim. També és cert que no ho tenim tan fàcil com el cas d’Equador o el cas d’Islàndia. Hi ha casos propers en el temps, en l’espai o en el tarannà en què s’ha dut a terme una auditoria, o no, i s’ha establert que hi havia una part d’interessos que no es pagava, però hem de tenir en compte que tenim una sobirania dife-rent. No només a nivell municipal, català o estatal; estem dins la Unió Europea i estem condicionats per altres factors en aquests sentit. Per això, com auditoria treballem amb la xarxa ICAN, en què de moment

117116

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

hi ha dotze països de la UE i del nord d’Àfrica. Dins de la xarxa, cada país està definint com hem arribat a aquesta situació, com elaborar un manual d’auditoria per anar treballant junts per un possible repudi del deute. Sols, és complicat.

No sé si us convenç el concepte d’il·legitimitat del deute. Nosal-tres hem estat treballant el tema tant de forma interna com oberta, i hem trobat alguns exemples del que podem considerar deute il·legítim. Alguns, perquè s’han fet servir diners que considerem que no s’haurien d’haver fet servir, i d’altres perquè es deixen d’invertir diners allà on creiem que sí s’hi haurien d’invertir.

El cas de les infraestructures és bastant evident. Ens qüestionarem si un hospital és necessari? No. Però hi ha d’altres infraestructures més qüestionables. Per exemple, el cas de la Ciutat de la Cultura de Com-postela. Es va pressupostar en 100 milions d’euros, al cap de poc temps el cost real era de 400 milions d’euros, es van paralitzar les obres i ja han dit que no l’acabaran i, per tant, és una obra que no es farà servir com s’hauria de fer servir, hi ha gent que no la considera ni tan sols necessà-ria, s’ha menjat mitja muntanya per poder haver estat construït, etcète-ra. Tot allò que es passa del pressupost, ja es podria considerar il·legítim.

Sobre els mecanismes d’endeutament: n’hi ha molts, però em quedo amb aquest per comentar-lo i parlar després de la moció de Badalona, que és el Banc Central Europeu. Sabeu que el BCE deixava diners als bancs a l’1%, i els bancs deixaven aquests diners a les administracions públiques amb interessos molt més alts. A més, els diners del BCE no surten del no-res, també surten dels Estats. Aquest mecanisme es pot considerar en sí mateix com a il·legítim, el que fa que considerem que tots els interessos que genera aquest mecanisme no s’hagin de pagar.

Després, els casos de corrupció, en què els diners públics es desvien, es malversen.

El deute de gènere, sobre el que tenim una comissió que hi treballa amb altres col·lectius, perquè és evident que moltes de les polítiques que s’apliquen tenen una repercussió més forta en les dones que en els homes. Tant les polítiques laborals, com les de sanitat, totes les reta-llades que s’estan duent a terme estan comportant una crisi de cures i de reproducció que, en general, acaben assumint les dones. Com que,

moltes vegades, també són les que tenen més treball parcial i s’estan fent acomiadaments de gent que porta treballant molts anys amb tot el tema de la reforma laboral, sovint també acaben portant el pes de l’economia familiar.

Hi ha moltíssims exemples de deute social que, igual que amb el deute de gènere, s’ha de comptabilitzar. Què s’ha deixat d’invertir en la població i era necessari? La salut, evidentment ,no és un luxe; tot el que s’està traient ara és un greuge que patim, un deute social que l’Estat està contraient amb nosaltres.

Què proposem com a plataforma? Som la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. Com a plataforma vam començar sent diverses ONG que havíem treballat el tema del sud, o de l’ecologia, o d’econo-mia des de diferents àmbits, gent que venia del 15M, gent que venia d’enlloc. Ara som una plataforma en la que les sigles ja han quedat bas-tant dissoltes, que és oberta i que té diferents nivells de participació, des de gent que està molt implicada, gent que és col·laboradora, etcètera.

Auditoria perquè és l’eina que podem fer sevir per mostrar els objec-tius de la plataforma. Considerem que les funcions de l’auditoria són les d’exigir informació, denunciar quan no s’aconsegueix aquesta infor-mació, fer difusió de la mateixa de manera que l’entengui la població i tornar a demanar la informació que no haguem aconseguit o quan creguem que en cal més. A partir d’aquí, amb el temps –i això lliga amb el que comentàvem del bé comú, de quina economia volem, de què farem en un futur– que la gent s’empoderi i sigui capaç de proposar per ella mateixa.

Ciutadana, perquè no creiem i no volem una auditoria d’experts. Hi ha moltes auditories i no acabem traient-ne res de bo. No serveixen per a què la població s’empoderi. Creiem que ha de ser la ciutadania la

Si ens mirem les dades del deute de l’Estat en conjunt, no només el deute públic, veurem com la

major part del deute, més d’un 60%, és d’entitats bancàries i empreses privades com immobiliàries o

constructores... Però l’Estat avala aquest deute.

119118

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

que ha de fer l’auditoria i la que ha de valorar què està ben invertit i què no ho està. Evidentment, això implica pedagogia, formació nostra, però considerem que és bàsic. Hi ha economistes, hi ha auditors, hi ha de tot a la plataforma, però també hi ha filòlogues com jo, que no pensàvem que acabaríem treballant aquests temes i que ens acabarien agradant. Per tant, si jo he pogut, tothom pot.

El deute l’agafem com a eix central perquè pensem que és trans-versal i és la causa de les polítiques que s’estan seguint tant amb les retallades com amb els drets socials. Bevem de l’experiència del treball amb el tema del deute del sud. Tot el que ens està passant ara és el que va passar anys enrere a altres països del sud. De fet, hi ha un text d’una noia de Xile que explica la situació del seu país els anys 70 i 80. Si el lle-geixes, sembla que és avui, aquí i ara. Comença a parlar de cooperatives, d’economia submergida... Totes les coses que han passat allà ja les hem treballat, les hem estudiat. No cal tornar a caure en els mateixos errors. Podem aprendre d’allà i treballar a partir d’aquí.

Això, per a què us serveix? Com ho utilitzem? En què col·laborem? És evident que hi ha línies comunes. Per començar, la plataforma és oberta. Tothom hi pot participar a nivell personal, és evident. En segon lloc, molts de vosaltres sou regidors, o diputats, o no, però alguns ho sou. Hi ha una qüestió molt greu a l’Estat amb la transparència. Hi ha una cultura caciquil, hi ha coses que haurien de ser públiques i no es fan públiques. Vosaltres segur que teniu accés a informació que ha de ser pública però que no ho és; doncs feu-la pública. Per exemple, els pressupostos municipals. T’informen que s’han de fer públics a través del butlletí oficial provincial, que no el llegeix ni Déu, i segurament alguns de vosaltres els teniu. El que volem és que sigui públic, per a què ho treballem nosaltres i qui sigui. Seríem feliços si marxem d’aquí i això cala. Tot allò que vosaltres sabeu que ha de ser públic i l’ajuntament no ho fa, perquè és tradició i ningú no els pressiona per a què ho facin, feu-lo. És un punt a favor de la transparència real.

Per acabar, a Badalona hi ha hagut una experiència que obre una línia nova. Els companys de Badalona han presentat una moció que, si bé ja s’havien presentat d’altres a Alacant i altres llocs en referència al deute il·legítim, recull tots els punts que s’han de tenir en compte. El

canvi en la Constitució; la repercussió de les retallades en la quotidia-nitat, i en concret a Badalona; l’increment del deute públic municipal; explica el pla de pagament de proveïdors, que inclou els sistema en què el BCE deixa diners a l’1% als bancs, però que els interessos que aquests apliquen al municipi són molt més alts; que els experts ja indiquen que això del deute és molt dolent i que aquestes polítiques d’ajustament no s’han d’aplicar; es contempla el concepte d’il·legitimitat a l’ONU i que el deute va en contra de l’interès general. El que s’ha demanat és considerar il·legítims els 31 milions d’euros que deriven d’aquest pla de pagament de proveïdors i emprendre accions legals. Estem en el punt en què això ha arrancat, la moció s’ha aprovat. L’han votat a favor ICV, que la presentava, però també CiU i PSC, i s’ha abstingut el PP. És una cosa poc habitual, aprofitem-ho. És una moció que està oberta. Es planteja un grup de treball, perquè hi ha altres municipis d’arreu de Catalunya i més enllà que es plantegen fer una acció similar. Se’ns obre una via de treball per pensar com ho portarem a terme. Nosaltres ens hi posem, Badalona s’hi posa; tots hi esteu convidats.

Teniu la presentació de diapositives penjada a www.slideshare.net. Hi ha un article sobre què opinem que és l’auditoria ciutadana. Tenint en compte que vosaltres heu presentat altres formes d’auditoria, pot ser-vir per saber en què es diferencien i en què no. Hi ha informació sobre les mocions municipals presentades que tenim recopilades, informació sobre el pagament de proveïdors, sobre el dret a la informació, una pre-sentació del deute il·legítim molt més extensa, i la moció de Badalona del blog de l’Àlex Mañas.

El BCE deixava diners als bancs a l’1%, i els bancs deixaven aquests diners a les administracions públi-

ques amb interessos molt més alts. Aquest mecanisme es pot considerar en sí mateix il·legítim i, per tant, els

interessos que genera no s’haurien de pagar.

121120

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Crec que amb totes les intervencions hem après. Amb el Fontana en l’obertura, amb la Lina Gálvez, amb en Missé, amb la Yayo Herrero, aquest matí amb el Caminal i el Pisarello, o ara amb aquesta experiència concreta que ens explicava la Sònia Ferrer. I això és altament positiu. És més que necessari parlar d’economia, i de capitalisme, i de quin tipus de capitalisme s’està imposant perquè, lamentablement, hi ha una esquerra que fa molts anys que va renunciar a fer-ho.

Parlava amb un dirigent socialista amb qui tinc una relació raona-blement bona i em trobava amb una persona amb valors d’esquerres però sense criteri a l’hora de parlar d’economia. Crec que avui no es pot construir cap alternativa sense pensament crític sobre el que està succe-int a nivell global. I concretament, en els canvis que s’estan produint. Uns canvis que ens estan portant a un escenari, com deia ahir la Lina Gàlvez, on a casa nostra estem sent expulsats a la perifèria a velocitat de vertigen i on s’estan produint canvis en l’estructura social de classe també a velocitats de vertigen. Mai en tan poc temps no s’havia degra-dat la vida de tanta gent. I avui a Catalunya estem parlant de pobresa, però estem parlant també de pobresa extrema per al 16% de la població, i un percentatge major encara per als infants. Això ens du a escenaris desconeguts, diferents. És veritat, això passa en un marc en el que hi ha un discurs culpabilitzador perquè hem estirat més el braç que la màniga. La teràpia de xoc de la que parla Naomi Klein es basa en la por, però jo afegiria a la por aquest element de culpa. Com si el que estigués succeint fos culpa dels usuaris de l’Estat del Benestar.

Ho hem dit moltes vegades: no és una època de canvi, és un canvi d’època. Tinc la percepció que nosaltres som una d’aquelles generacions que ens ha tocat viure un moment històric. Hi ha d’altres, la que va viure els anys 30 i 40, la que va viure la Revolució Francesa, però tots els aquí presents estem en un moment històric, transcendent I la qües-tió és, en un moment històric i transcendent, què fem? Fem el mateix?

Cloenda: Joan Herrera, coordinador nacional d’ICV

Avui no es pot construir cap alternativa sense pensament crític sobre el que està suc-

ceint a nivell global.

123122

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

M’agradaria cloure aquesta Escola d’Estiu amb aquesta reflexió. Com a mínim, és un moment històric i transcendent a nivell Europeu. En Nichi Vendola, un dels referents de Sinistra, Ecologia e Libertà, diu que ell sempre havia associat Europa a la Revolució Francesa, al movi-ment obrer i a la lluita contra els autoritarismes. Avui, a Europa, això ja no es fa. Avui Europa s’associa a la Troika, que insisteix dia rere dia en la política de retallades, la mà dura de les reformes estructurals, de la devaluació competitiva, de la devaluació de les nostres vides, al cap i a la fi. A més, avui Europa es situa en un context en el que impera el discurs de “no hi ha alternativa”. Ahir en Fontana ho explicava molt bé: la crisi té, sobretot, un origen polític, de decisions polítiques que estan agreujant encara més la crisi. La crisi té un origen en el fort endeuta-ment, en aquest capitalisme d’un sistema financer absolut, en els límits físics del Planeta; però té un origen polític, perquè avui es mantenen polítiques que han fracassat, i si es mantenen és perquè hi ha interessos en què així es mantingui. Hi ha un procés desigualitzador. Un procés per a què qui té més, tingui més; i que per a qui té menys, tingui encara menys. Aquests són els responsables, els qui ho lideren. Però jo us diria que no són els únics responsables. Hi ha un discurs tecnocràtic que no dóna alternatives i que situa matisos. I és aquí on jo crec que s’ubica la socialdemocràcia europea. És això el que fa que el paper històric que va jugar la socialdemocràcia europea en els anys 40 i 50 avui hagi deixat de tenir sentit.

El repte no és només, en aquest context històric, créixer. El repte és vèncer aquest feudalisme financer. No tenim tots els instruments, però en tenim alguns. Hi ha una cosa que no els agrada, que els molesta, que els fa nosa, i és la democràcia, els vots. Seria ingenu pensar que amb els vots ho podem canviar tot. Però seria estúpid pensar que l’esquerra pot renunciar als vots per intentar canviar-ho tot. Crec que aquest és el quid de la qüestió: entendre que tenim una oportunitat, un escenari, un context, un marc, que és precisament el marc electoral. No només, però també. Entendre, en definitiva, que ens calen estratègies per donar la batalla des del punt de vista institucional. Crec que aquest és el gran repte fonamental.

Com ho fem? Crec que ho hem de fer amb unitat i amb novetat. Entenent que amb la novetat sola no n’hi ha prou, però que és impres-cindible. I que amb la unitat sola tampoc no n’hi ha prou, no pot haver l’expressió d’una nova força sense sumar precisament totes aquelles for-ces polítiques que estan intentant construir una alternativa. L’alterna-tiva, a més, ha de tenir una dimensió transnacional i local. Europea i municipal. Hi ha qui diu que les alternatives les construiran en l’àmbit nacional, o en l’estatal. També, per descomptat. Però l’alternativa, les alternatives de debò són aquelles que ens permeten empoderar-nos a nivell local creant espais de llibertat; aquelles que ens connecten en un àmbit transnacional, internacional i, com a mínim, europeu, entenent, en definitiva, que cal donar la batalla europea.

I plantejant què? Democràcia participativa. Intentant aconseguir que la democràcia no sigui participar una vegada cada quatre anys, depositar el teu vot i que te’l gestionin. Cal democràcia deliberativa, per fer que els debats que hi ha entre la societat siguin debats d’interès general. I que no hi hagi debats vetats en aigua, en energia, en infraes-tructures, en el sector financer, com ho estan avui, quan els mitjans no permeten fer aflorar determinats debats perquè determinats interessos econòmics els retiren la publicitat si ho fan.

I democràcia econòmica, entenent que la propietat ha de tenir una funció social. Democràcia econòmica que garanteix que les decisions econòmiques es prenen en funció de l’interès general, i no particular. Es tracta de decidir si estem en una plutocràcia, on manen els diners, o en una democràcia, on mana la gent. I lamentablement sembla que avui estiguem més sovint i de forma habitual en una plutocràcia, que en una democràcia.

El repte no és només créixer, sinó vèncer aquest feudalisme financer. No tenim tots els instruments,

però en tenim alguns: la democràcia, els vots. Tenim una oportunitat, un escenari, un context, un

marc, que és precisament el marc electoral.

125124

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

És en aquest escenari en el que hem de dir què ha passat. I el que ha passat és fracàs econòmic i fracàs polític. L’econòmic, és evident. No hi insistiré, perquè ja s’ha dit. Les propostes de dolor, de patiment, són pro-fundament injustes, profundament insolidàries i profundament inútils. No són útils ni en termes econòmics, ni en termes socials, ni en termes humanitaris. I el seu resultat és el procés desigualitzador, el procés expro-piador de què parlava ahir en Fontana.

El problema ja no és la malaltia, la crisi; el problema és que la medi-cina que ens apliquen agreuja encara més la situació. Les conseqüències són un canvi profund de l’estructura social, accelerat, i amb molta gent que pateix com mai.

Això com s’aguanta? S’aguanta per vàries raons. Recordeu-vos de la realitat metropolitana de la crisi dels 80, no tan duradora com l’ac-tual però que en canvi als barris es vivia amb molta més inseguretat, per exemple. Ens hem de preguntar perquè. Entre altres coses, perquè, durant molts anys, l’esquerra ha construït les estructures socials que avui fan de coixí per a què tot no peti. El municipalisme, també. Avui estem en una situació que és pitjor que la dels 80, però en canvi la inse-guretat que es viu als barris metropolitans no és la que es vivia aleshores. I un segon factor és perquè tot això s’està carregant sobre les esquenes fortes, amples, resistents i sotmeses de la dona. De la dona que carrega, com sempre ha passat, amb les mancances totals i absolutes en el des-muntatge de l’Estat del Benestar.

Dit això, avui podem dir que l’austeritat i les seves polítiques maten. Han matat històricament; va passar amb la crisi asiàtica, ha pas-sat a Mèxic, i ara torna a passar. Quan degraden la salut, maten. Quan degraden l’educació, empobreixen. Quan no garanteixen els tres àpats, en una societat com la nostra que ho pot fer, que fan sinó degradar pro-fundament la societat. Però fins i tot així mantenen les polítiques. I ho fan per una raó. Saben que són inútils, saben que no serveixen per sortir de la crisi, però aquestes polítiques els són útils per a aquest escenari desigualitzador. Tenen la força per fer-ho i la mantindran.

A això què se li suma? Jo diria que el fracàs polític d’aquests subjec-tes i espais que el que permetien és construir un escenari d’alternativa.

El fracàs polític, perquè, ¿es pot parlar de democràcia quan les decisions venen d’institucions i organismes no escollits, FMI, BCE o la mateixa Comissió? O quan aquells que sí que hem escollit, com el Parlament Europeu, tenen un paper, en el millor dels casos, secundari.

Per tant, és un fracàs econòmic, un fracàs social, un fracàs humani-tari, és un fracàs evidentment polític. I la gran paradoxa és que estem naturalitzant el que jo crec que és intolerable. ¿Us recordeu de les ame-naces sobre el poble grec quan Siriza estava a punt de guanyar les elec-cions? O l’ignominiós rescat sobre Xipre? O el govern Monti, imposat? L’amenaça al govern Papandreu? Com podem normalitzar el que no és normalitzable des del punt de vista democràtic? Tot això és el que ha passat. I el que s’ha de dir és que el que tenim són governs titella, que el que fan és només obeir. Ho ha fet en Mas, quan fa a penes dos anys va dir que la sortida de la crisi era retallar. Ho fa en Rajoy. I sempre apro-fiten la crisi per aconseguir els seus objectius. Mercantilitzar la sanitat, degradar l’educació, recentralitzar com mai. Aquest és l’objectiu del PP, aprofitant una crisi: austeritat, polítiques dogmàtiques, neoliberalisme, per a un projecte profundament ideològic. Ara el que volen és retro-treure’ns una educació prèvia al franquisme, amb les expressions de la LOMCE o la política de beques que amb un globus sonda ha llençat el ministre Wert. O el que està succeint a la universitat, on fan fora els fills de la classe treballadora com no s’havia produït en més de tres dècades.

En aquest escenari, la socialdemocràcia ens serveix? Crec que no, i no per suposicions. Crec que no pel maig del 2010, en què Zapatero gira, per l’article 135 de la Constitució, que diu que primer els bancs i després la gent. Em reafirmo en què crec que no quan tenen l’Almunia

L’austeritat i les seves polítiques maten. Quan degraden la salut, maten. Quan degra-

den l’educació, empobreixen. Quan no garan-teixen els tres àpats, en una societat com la nostra que ho pot fer, què fan sinó degradar

profundament la societat.

127126

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

de comissari o quan la setmana passada arriben al pacte al que arriben al Congrés dels Diputats per anar a Brussel·les a aconseguir un pla a favor de l’ocupació juvenil que significa una inversió per aturat de quinze euros al mes. No serveix. Avui no es tracta de pactar, es tracta de plantar cara. Què fem? Hem de dir que hi ha alternativa. I que l’instrument que hem d’utilitzar, com us deia, és la democràcia. Allò que els fa nosa i no poden controlar. Les urnes, entenent que no tenen la força per a tot però que poden tenir una força extraordinària. A Grècia, l’escena-ri de mobilització es produeix quan hi ha expectativa de canvi. I en el moment en què l’expectativa de canvi s’esvaeix, la mobilització es redueix. Aquí, quan hi ha hagut expectativa de canvi, hi ha hagut una major mobilització. És per això que sense sacralitzar la força de les ins-titucions, com de vegades l’esquerra clàssica ha fet, el que no podem fer és pensar que la força de les institucions és menyspreable, seria un error històric. Ja va passar el 15M d’ara fa dos anys, amb una mobilització com mai, i el 20 de novembre un gir a la dreta com mai.

En aquest context, crec que la principal fita l’hem de situar a les eleccions europees. A Europa hi ha tres actituds: la de la col·laboració, els col·laboracionistes de l’austeritat, els de la dreta del PP; els qui s’hi rendeixen i coten el cap, els socialistes; i els qui ens rebel·lem, que hem de ser nosaltres però no només nosaltres. Toca col·laborar, rendir-se o rebel·lar-se.

Com ho fem? Us faig quatre propostes: defensar el que és comú, reivindicar i reinventar la política, i crear espais de llibertat a nivell local. I fer una proposta, que ha de ser europea.

El bé comú, ho ha dit en Pisarello i no ho expressaré millor que ell, consisteix a crear espais de llibertat des de la nostra pròpia conducta individual, però creant societat. Amb el consum, amb la banca ètica, amb l’energia, amb l’aire, l’aigua, la ciutat. Canviant la societat i ente-nent que hem de crear una nova hegemonia per entendre que hem de canviar-ho tot. Teixint barris, articulant societat, allunyant-nos d’aquell ideal de Margaret Tatcher que deia que no hi ha societat, sinó individus. Per cert, individus i família, deia. I entenent que la sortida de la crisi l’haurem de fer a partir de criteris diferents. No a partir d’aquells que

fixen la prosperitat i la riquesa només en allò que és avaluable econòmi-cament, com deia la Yayo Herrero.

Reivindicant la política i reinventant la política. Denunciant aques-ta política patrocinada per l’stablishment. Entenent que, de la mateixa manera que no hi ha procés de transformació només des de la conquesta de les institucions, cal una estratègia per conquerir també les institu-cions. Hi ha espais en matèria de fiscalitat, d’educació, de salut, que depenen de la correlació de forces que tinguem a les institucions. I no menyspreant mai el valor de les urnes.

Començant pel que és local. D’aquí a dos anys tindrem una estratè-gia, i una estratègia que cal que sigui local. I cal que ho sigui perquè és des de les localitats des d’on es poden crear espais de llibertat i on molta gent pot recuperar el sentit de les institucions. Donant exemple allà on estem governant. Però el que cal és construir alternatives allà on no estem governant, que és a la immensa majoria de llocs.

I la proposta europea. Europea, perquè davant d’un poder econò-mic transnacional, el que necessitem és un poder polític transnacional. Això és el que hem de plantejar. Diguem que sense la Unió Europea, aquesta alternativa serà impossible. Però, ho hem de dir, amb aquesta Unió Europea també serà impossible. Una nova plataforma que sumi moltes forces. Tota aquella gent que ens hem trobat. En espais de lluita, de reivindicació. I una majoria, una oferta, un pol, un front que el que faci no sigui incorporar gent per fer el de sempre i per fer quelcom nou a partir de la suma de molts sectors. Ha de ser un projecte que intenti canviar-ho tot, i on el repte no sigui créixer, on el repte sigui vèncer. No sé si ens en sortirem, però es tracta de plantar cara i definir objectius.

A Europa hi ha tres actituds: la dels col-laboracionistes de l’austeritat, els de la dreta

del PP; els qui s’hi rendeixen i coten el cap, els socialistes; i els qui ens rebel·lem, que

hem de ser nosaltres però no només nosal-tres. Toca col·laborar, rendir-se o rebel·lar-se.

129128

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

Es tracta de plantejar una proposta on sumem partits, sindicats, associacions, moviments; i els marcs de trobada ja els hem tingut. Les vagues generals, la ILP per la dació en pagament, les marees ciutada-nes. Aquest és l’espai de confluència que hem de construir. I això és el que intentem plantejar. L’altre dia vam plantejar-ho a Madrid, avui cal plantejar-ho aquí, perquè precisament a una crisi que és econòmica però que té orígens polítics, hem de donar-li solucions polítiques.

Les últimes enquestes a la ciutat de Barcelona diuen que podríem ser segona força. Segurament, a les europees podem aspirar a tenir el millor resultat de la història. I? El que es tracta és de fer una proposta que vagi més enllà d’això. Entendre que aquesta és la batalla.

La batalla, l’escenari, el marc, no està només en influir; està pre-cisament en ser alternativa. I ser alternativa, no només en els governs actuals, que per descomptat, sinó ser una alternativa diferent respecte els governs que hem estat. No aspirem a un govern com el que vam tenir amb el govern d’entesa. Aspirem a una correlació de forces distinta. Es tracta d’això, cal una altra cosa. Necessitem unitat, novetat, gene-rositat, i això significa saber renunciar a les diferències que potser en altres moments serien insalvables, abandonar els sectarismes, que vol dir aglutinar l’activisme social alternatiu i els socialdemòcrates d’esquerres, que hi hagi empatia i aconseguir fer-ho des de la fraternitat, un concep-te que reivindico i que és més necessari que mai. Això ho podríem fer amb programes de mínims. Horitzó de les europees, per exemple. Fi de l’austeritat, impuls d’estímuls a l’economia, generació d’ocupació, suprimir la regla d’or que estableix l’article 135 de la Constitució, que diu que primer el dèficit i després la gent. Fiscalitat justa, lluitar contra els paradisos fiscals. Unió fiscal. Deute i sistema financer. Banc Central Europeu al servei de la recuperació econòmica, dels llocs de treball. Però també reestructuració del deute, o és que l’hem d’assumir tot? O és que Alemanya no va tenir una quitança als 40? O és que la paritat euro-pesseta no era una paritat feta a favor d’Alemanya? ¿O és que no és cert que el nostre deute es deu també a que els tipus d’interès del 2000 eren artificialment baixos perquè l’economia alemanya necessitava el nostre endeutament per tirar? També són responsables del nostre endeuta-

ment. Un canvi de model sostenible, que no exploti el medi ambient. Entenent que hi ha límits físics en el creixement i que no es pot créi-xer de forma il·limitada reproduint els patrons de creixement que hi ha hagut fins ara. Una unió política per crear una Unió Europea més democràtica, on el Parlament Europeu sigui el centre. Tot això, des de principis democràtics bàsics. Amb el reconeixement del dret a decidir. Entenent que les europees es produeixen en un context de crisi social i democràtica, però també del model territorial. Aquest dret a decidir ha de governar-ho tot, també les relacions amb l’Estat.

Crec que aquest és un programa raonable. Aquesta alternativa pot tenir dimensió europea, i des d’Iniciativa ho estem intentant. No sé si ens en sortirem, però com a mínim el que diem és: programa de mínims adreçat a tots els sectors socials, econòmics i polítics que entenguin que estem davant del feudalisme financer, davant d’una democràcia que cada cop ho és menys, perquè si la democràcia és poder canviar governs, però no poder canviar polítiques, no és democràcia. Tinc la impressió que estem vivint un moment històric. No sé si hem tingut la bona sort o la mala sort de viure aquesta època. Avui estem en un moment extra-ordinari, i molta gent no se n’adona, perquè si no, avui ningú no posaria l’accent en cap diferència per crear un espai unitari per plantar cara. Des d’ICV, el que volem és que això es produeixi a les europees, que les europees en siguin la cristal·lització, com explicava Alexis Tsipras en un article recent en El País. Perquè les eleccions expressin a Europa, però especialment al sud d’Europa, que cal una alternativa i que l’alternativa és possible. Perquè els comencem a fer por, perquè la por no es produeix només amb la mobilització. La por la tenen quan ets capaç de canviar

Necessitem unitat, novetat, generositat, i això significa saber renunciar a les diferències, abando-nar els sectarismes, que vol dir aglutinar l’activisme social alternatiu i els socialdemòcrates d’esquerres; i aconseguir fer-ho des de la fraternitat, un concep-

te que reivindico i que és més necessari que mai.

130

Eco

no

mia

de

s d

e l

’Esq

ue

rra

les polítiques. I això, després, traduït a les municipals, per una raó: per-què és des del món local on podem crear espais del bé comú. Perquè és des d’aquí on podem barrejar la defensa del que és públic que podem fer des de l’administració, amb la defensa del què és comú que podem fer des d’una cooperativa o des d’una AMPA. Creant espais de llibertat i una correlació de forces distinta per intentar donar-li la volta a això.

Ens ho estan prenent tot com mai i d’una forma accelerada. I el que cal és construir aquestes alternatives abans que no ens ho prenguin tot. Perquè hi ha alguna gent de determinades tradicions que diu que “cuan-to peor, mejor”. És mentida: “cuanto peor, peor.” I del que es tracta és de construir les alternatives abans que ens quedem desempoderats. I el patrimoni de les classes populars són els nostres drets. La meva llibertat està en l’aula del meu fill, en la salut del meu pare quan va a l’hospital. Del que es tracta és de què no ens ho prenguin, per poder donar-li el tomb. Moltes gràcies.