Escola Pegaso - Jocs florals 2013

Escola Pegaso

Escola Pegaso Curs 2012-2013

1

PRESENTACIÓ Us presentem un cop més els treballs i textos que han elaborat els nens i nenes de

l’escola Pegaso.

Esperem que us agradin i que pugueu copsar tot l’amor i simpatia que transmeten per les

mascotes.

Tenir cura d’un ésser, respectar-lo i estimar-lo ens fa ser més responsables i ens fa

pensar en atributs, conceptes i virtuts com aquestes....

L laç

Afecte

Magnífic

Educació

Valentia

Amistat

Monada

Alegria

Saludable

Companyia

Oportunitat

Tolerància

Amabilitat

Segur que a vosaltres també se’n us acudeix unes quantes, oi?

Bona lectura!

Equip directiu


2


3

Com aquest any el tema dels Jocs Florals era el de les mascotes, es va demanar als nens i nenes que portessin fotos de les seves mascotes. Alguns van portar la seva mascota a la classe per tal de poder-la observar, tocar, saber el que menja, com s’ha de cuidar,…Després d’ aquesta observació van dibuixar els animals que havien portat a l’aula. Amb aquests dibuixos, fotos i alguns motius propis de la primavera es va confegir el mural del vestíbul per compartir la nostra feina amb tots vosaltres.


4


5

HI HAVIA UNA VEGADA UNA RATOLINA QUE ES DEIA RITA.

LA RITA VIVIA A LA CLASSE DE MÚSICA I ERA LA MASCOTA DE TOTS ELS NENS I LES NENES DE L’ESCOLA PEGASO.

UN DIA ESTAVA BALLANT, VA CAURE I ES VA TRENCAR UNA CAMA.

VA ANAR A L’HOSPITAL.

A L’HOSPITAL ES VA TROBAR L’IPU, LA TIPI, LA LOLA I EL BEP. TOTS JUNTS VAN TORNAR A L’ESCOLA

LA RITA

LA DOCTORA LI VA POSAR UN GUIX I LI VA DONAR UNA CROSSA PER CAMINAR

Nens i nenes de P4A


6

HI HAVIA UNA VEGADA UNA ZEBRA FEMELLA QUE ES DEIA LOLA I VA SOMIAR QUE ERA EL SEU ANIVERSARI. LI FEIA MAL LA POTA PERQUÈ NO PARAVA DE CAMINAR. ES FEIA DE NIT I HAVIA D’ANAR A CASA SEVA QUE ERA MOLT LLUNYI ES VA TROBAR TRES MONEDES.

PODIA AGAFAR UN TREN PER NO CAMINAR TANT O UN AUTOBÚS, PERÒ VA AGAFAR UN TREN. LA LOLA PEL CAMÍ S’HA TROBAT UNA MONEDA I S’HA COMPRAT UN VESTIT PER LA FESTA I TAMBÉ S’HA TROBAT UNA FLOR QUE ERA UN GIRA- SOL.

EN EL TREN S’HA TROBAT UNA NENA I UN ALTRE MONEDA PER COMPRAR MENJAR PER LA FESTA. DES DEL TREN HA VIST UNA ROSELLA I UNA VIOLETA.

AMB UNA TERCERA MONEDA QUE ESTAVA EN UN ARBRE, ES COMPRA UN BOLSO I UNES SABATES.

ARRIBA A CASA SEVA, LA CASA DE LES ZEBRES, I TROBA ALS SEUS AMICS ENTRE ELLS L’APOLO. COM ÉS EL SEU ANIVERSARI I FA 5 ANYS, EL SEU AMIC APOLO LI REGALA UN COLLARET. POSEN UN QUADRE DE DIBUIXOS A LA PARET. VAN POSAR MÚSICA PER BALLAR. VAN TREURE UN PASTÍS DE XOCOLATA, NATA, MADUIXA, PLOMES I UNA ESPELMA DE 5 ANYS. ELS SEUS AMICS LI VAN FER UNA SORPRESA, PERQUÈ TOTS ESTAVEN AMAGATS I VAN FER BUUUUUUU..!!!!!

ES VA ACABAR LA FESTA I LA LOLA TENIA SON. ES VA POSAR A DORMIR. L’ENDEMÀ ES VA DESPERTAR A L’ESCOLA A LA SALA DE MOTRICITAT.

LA LOLA

Nens i nenes de P4B


7

L’IPU VA AL PARC

Nens i nenes de P4C

VET AQUÍ UNA VEGADA UN HIPOPÒTAM MOLT EIXERIT QUE ES DEIA IPU. UN DIA L’IPU LI VA DIR A LA SEVA MARE IPUSETA QUE VOLIA ANAR A JUGAR AMB ELS SEUS AMICS AL PARC.

L’IPU VA ANAR AL PARC I ES VA TROBAR ELS SEUS AMICS: LA GIRAFA PAULA, L’ELEFANT NARCÍS, LA ZEBRA LOLA, EL LLEÓ RUFO I EL MICO MIQUITO.

QUAN VA TORNAR A CASA LA SEVA MARE NO EL CONEIXIA DE TAN BRUT QUE ANAVA.

VET AQUÍ UNA VEGADA UN HIPOPÒTAM MOLT EIXERIT QUE ES DEIA IPU. UN DIA L’IPU LI VA DIR A LA SEVA MARE IPUSETA QUE VOLIA ANAR A JUGAR AMB ELS SEUS AMICS AL PARC.

LA MARE ES VA ENFADAR MOLT I EL VA FICAR A LA BANYERA, ARA JA ESTAVA NET I POLIT.

VA FER LA PROMESA DE QUE MAI MÉS HO FARIA I LA SEVA MARE LI VA FER UNA FORTA ABRAÇADA. MOLT BÉ IPU!!! CONTE CONTAT, JA S’HA ACABAT!!!


8


9

PER TAL DE TREBALLAR EL TEMA DELS JOCS FLORALS D’ENGUANY,

VAM ENCETAR UNA CONVERSA AMB ELS NENS I LES NENES, SOBRE

LA IDEA QUE TENIEN DE MASCOTA; SI EN TENIEN, QUI LA CUIDAVA,

ELS SENTIMENTS QUE ELS DESPERTAVA,...

EN VAM FER UN RECULL I A PARTIR D’AQUÍ CADA NEN I NENA HA

REDACTAT UNA FRASE I L’HA ESCRIT AMB MÉS O MENYS AJUDA DE

LA MESTRA. AIXÍ MATEIX LA VAN IL·LUSTRAR AMB UN DIBUIX.

EL LLIBRE DE LES MASCOTES

GEGANTS, CASTELLERS I DRACS


10


11


12


13

Els nens i nenes de Primer hem fet una AUCA de la mascota de la nostra classe. A Primer A , com que som la classe de les Balenes, la nostra mascota és una balena que es diu ESCUBI VAL. A Primer B , la nostra mascota és un dofí. I es diu DUFINET. Sabeu per què? Doncs, perquè som la classe dels dofins.


14

A la classe dels taurons de Primer C , tenim un tauró que es diu XAVI. Però no és un tauró ferotge. És tovet perquè és de peluix.


15


16

LES NOSTRES MASCOTES Us mostrem un recull d’alguns escrits i il·lustracions.

Aruna Gómez 2n B

Naira Soto 2n C

Daniel N. Rincón 2n B

Un matí de primavera al maig del 2013 en

Denis, en Darel i la gata Puça van anar al

parc de la Pegaso a jugar. La Puça era gris

i molt juganera. …

Denis Roca 2n C

Després de sobte va començar a ploure i

quan va acabar de ploure ens vam trobar

un bassal de fang. Vam relliscar i aquell

bassal de fang era molt profund. …

Emma Corredera 2n B

La meva tieta va fer xocolata calenta

mmm! Què bo!.De cop el meu ocell estava

trist. Li havia agradat tant l’excursió que

volia quedar-se amb els altres ocells. Vam

pensar-ho tots i el vam deixar anar. Ara

estic contenta perquè sé que és feliç. …

Shadia El Hanini 2n A

Vam veure un altre vaixell “molt xulo” el

meu gos i jo i li vam fer una foto a un gran

peix lluna. Al matí hem vist un tauró.

Estava molt nerviós perquè m’agraden

molt. Li vaig veure les dents. …

Derai Ebrat 2n A

I de sobte va agafar la seva vareta màgica

i va fer un cop al barret i va dir:

“Abracadabra”. Sabeu en què es va

transformar la meva mascota Victòria? Es

va transformar en un colom!!! …

Belén Cedeño 2n B

A la meva mare li va donar molta pena el

gat i se’l va emportar a casa de la meva

àvia .La meva àvia quan el va veure es va

posar molt contenta perquè li faria

companyia. …

Judit Cortiella 2n A


17

Nabil Andaloussi 2n C

Marua Tayibi 2n C

Natalia Fernández 2n A

Yasmina Moulkih 2n B

Llavors va passar un cotxe vermell que anava molt, molt ràpid, el conduïa un home que tenia la samarreta verda, tenia tirants, també era calb, tenia els ulls petits, era molt jove i el va atropellar...

Laia Roncero 2n A

La Mireia va decidir estudiar veterinària per curar a la seva mascota i altres animals. No volia que cap altre gat passés per la mateixa situació que havia passat en Pinki...

Izai Sala 2n C

Entrem i ens comença a perseguir un fantasma. Uiiii! Tots fugim excepte em Roto que agfa el fantasma i el plega i diu : És un bon llençol! Eh que sí? ...

Sergi Boj 2n B

La Daniela era una nena de 7 anys. La Daniela tenia un hàmster que es deia Kuki. Un dia que plovia la Daniela va anar a la cuina a buscar el seu menjar. En Kuki va agafar un paper i un llapis. Amb el paper va fer un barret de paper. Va posar el llapis clavat per sota del barret i es va fer un paraigües. ...

Daniela Rodriguez 2n C


18


19

L’ HÀMSTER XINÈS

M’agraden molt els animals: els gossos, els hàmsters, els cavalls i els gats. Jo ja tenia un

hàmster femella però, quina llàstima, se’m va morir. Devia tenir alguna malaltia ja que

sempre li feia mal la panxa. Jo no feia més que plorar. El meu pare em deia :

- No ploris, no ploris.

Però jo estava molt trista, així que una veïna de l’àvia em va acompanyar a comprar un

hàmster nou. El venedor ens en va ensenyar un que era mascle, que ja tenia dos anys, i

tenia fills. Em va fer gràcia perquè havia nascut el mateix dia que jo i me’l vaig quedar. Era

d’un color gris suau i amb unes dents molt esmolades. Això sí, era molt carinyós. Quan va

venir a casa meva, vam jugar molt. El que jo no sabia, i ho vaig descobrir, era que

mossegava molt. Cada vegada que jo l’agafava, ell em mossegava. Com que això a mi no

m’agradava, vaig decidir donar-li dos copets a l’esquena cada vegada que em mossegués

i així ell va aprendre a no fer-ho.

Encara viu amb mi. Té una gàbia molt gran amb un túnel per on l’hàmster pot passar per

anar a jugar a una caseta de mentida que hi ha dins la gàbia. També hi té una escala per

pujar i baixar, una roda per fer exercici i una bola per jugar. Sempre s’esmola les dents i,

sense voler, arrenca la pintura de la gàbia. Jo li netejo, i mentre ho faig, ell es queda dins

de la seva bola i així no s’escapa. Nosaltres veiem on és la bola i ja sabem on el podem

trobar. M’ho passo molt bé amb ell i ell també és feliç amb mi perquè quan arribo a casa

de seguida li obro la bola, l’agafo i ell em mossega els pantalons i la samarreta. Ho

passem molt bé junts.

Sofia Moran Benavente – 1r premi 3rA

EL MEU PEIX MANDARINA

A principis de tardor, els meus pares em van portar a una botiga de peixos perquè, com

que se m’havien mort els que tenia, en pogués tornar a tenir.

En vaig triar quatre i tres se’m van morir al cap d’uns dies. Només va sobreviure el que

més m’agradava i li vaig posar de nom Mandarina.

En Mandarina és taronja i brillant com les mandarines, que són les fruites que més

m’agraden.

Té la cua grossa i blanca i no para de moure-la per anar a buscar el menjar que li tiro a les

tardes quan surto de l’escola.


20

Jo crec que ja nota quan arribo perquè quan encenc el llum del menjador puja del fons de

la peixera a tota pastilla per començar a devorar el menjar en forma de confetis de color

que li dono.

Jo me l’estimo molt i el cuido cada dia.

Espero que visqui molts anys!!

Blai Ortiz Pan – 2n premi 3rA

OTTO, EL MEU GAT VALENT

El meu gat es diu Otto. És negre com una nit d’hivern i té els ulls grocs com si fossin d’or.

Quan corre per casa se li mou la panxa i fa riure a tothom. Es menja les plantes i herbes

que tenim al pati.

Una vegada van entrar uns lladres per intentar robar-nos i l’Otto, que és molt llest, es va

posar a rascar molt fort una porta de fusta. Els lladres van pensar que hi havia un gos molt

gros i furiós i els va agafar por. Van obrir la porta per veure què hi havia i l’Otto se’ls va

tirar a sobre i va començar a esgarrapar-los la cara i els ulls.

Els lladregots van sortir corrent de casa baixant per una canonada. Quan vaig arribar del

col·legi vaig veure que tot estava regirat i que, gràcies a l’Otto, no ens havien acabat de

robar. Tots estem molt contents amb ell i li donem el que més li agrada: pernil dolç, fuet...i

ell ens mira amb cara de ser molt feliç.

Sergi Herrero Guillaumet – 3r premi 3rA

VETERINARIS

La meva àvia Encarnació té un gat que es diu Spooky. Ja té tres anys. És de color marró

fosc i té els ulls verds com una poma àcida. Com que l’àvia tenia moltes ganes de tenir un

gat i sabia que n’hi havia molts d’abandonats se’n va anar al parc de la Pegaso per veure

si en trobava un. Una nit d’hivern que feia molt de fred, entre unes herbes, va veure una

carona bonica que se la mirava mentre miolava. Quan va veure la meva àvia, se li va

acostar als peus i la va començar a llepar. Ella el va agafar i se’l va posar al coll i li feia


21

pessigolletes. En aquell moment l’àvia va saber que aquell gat havia de ser seu i se’l va

emportar cap a casa. L’endemà al matí, que era dissabte, ens va trucar a la meva

germana Llum i a mi per ensenyar-nos-el. El vam portar al veterinari perquè estava molt

primet i ple de puces. Ens va dir que l’havíem d’alimentar bé i li vam posar un collaret

antiparàsits. Sobretot ens va dir que l’havíem d’estimar molt. Així doncs cada diumenge la

meva germana i jo l’anem a veure i li portem pernil dolç perquè li agrada molt. Ell està

molt content i es llepa els bigotis de gust. Dorm als peus del llit dels avis, però gairebé

sempre s’està a la terrassa que és molt gran i plena de plantes. A l’estiu empaita els

borinots però li costa molt d’agafar-los perquè volen molt alt.

Com que ens l’estimem tant quan anirem tots al poble, ens l’emportarem amb nosaltres

perquè no es quedi sol.

Andreu Busom Fernández – 1r premi 3rB

EL MEU HÀMSTER PERLA Una tarda del mes de setembre que jo estava al llit amb molta febre, la meva mare i la

meva germana van arribar a casa amb un paquet misteriós. Me’l van donar i jo el vaig

obrir amb molta precaució. D’ allà dins va sortir una

coseta preciosa: era un hàmster tan petitó que em cabia a la mà. Era tan blanquet i

lluminós que semblava una perla i per això li vaig posar aquest nom.

Un matí que volia jugar amb ell i que em fes pessigolletes al coll, vaig veure que s’havia

escapat. El vaig buscar per tot arreu i no hi havia manera de trobar-lo. Estava molt trist.

L’endemà vaig anar a l’escola amb moltes ganes de plorar.

Quan vaig arribar a escola, la senyoreta ens va dir que en Pere, que és el meu millor

amic, estava molt malalt i que l’havien portat a l’hospital. Quan va tornar de l’hospital el

vam anar a veure i ell ja s’estava recuperant a casa seva. Se’l veia molt feliç perquè el seu

pare li havia regalat un hàmster que havia trobat al carrer precisament el dia que jo el

vaig perdre. Quan el vaig veure vaig quedar amb la boca oberta i els ulls com unes

mandarines. Era el meu hàmster!!! No hi havia dubtes. Vaig pensar que de moment no li

diria res, però quan tornés al col·legi li diria que era el meu hàmster i com que conec en

Pere i sé que és molt bon amic ho comprendrà i el podrem compartir.

Miquel Padilla Sánchez – 2n premi 3rB


22

UN DIA SENSE EN SUNNY

Aquest any, per Nadal, el Pare Noel em va portar un cadellet de gos i li vam posar de nom

Sunny.

En Sunny és negre i rodó com una boleta i és tan petit que de vegades el trepitjo sense

voler pensant que és una pilota.

Una tarda de primavera va venir a casa la meva tieta Pili amb la seva gosseta Lluna, que

és petitona i d’un color color gris tan bonic que sembla una perleta.

En Sunny quan la va veure es va quedar estirat al terra i semblava que el cor se li hagués

parat. Els ulls els tenia clavats a la Lluna i no podia deixar de mirar-la. Jo de seguida vaig

comprendre que s’havia enamorat. Al cap d’una setmana quan l’anava a treure per fer una

volteta, vaig veure que havia desaparegut. El vam estar buscant tot el matí per tota la

casa i estàvem molt tristos perquè no el trobàvem. Després de dinar el vam tornar a

buscar per totes les placetes del barri i quan ja creiem que no el trobaríem va sonar el

mòbil de la meva mare. Era la meva tieta Pili que ens deia que en Sunny era a casa seva

molt feliç amb la Lluna.

El vam anar a veure i com que vam veure els dos gossets tan contents vam decidir deixar-

lo uns quants dies amb la seva amigueta Lluna.

Naiara Suyang Lara Martínez – 3r premi 3rB

EL COCKER DEL VEÍ

El meu veí Jordi tenia un gos de raça Cocker. Era negre, tenia la panxa blanca i era mitjanet.

En Jordi se l’estimava molt perquè era bonic i afectuós. Però tenia un defecte i és que era un

golafre, tot el dia se’l passava menjant.

Per obrir la nevera tenia un truc que consistia en saltar amb les potes del darrere i amb les

del davant obrir el mànec de la porta. Un cop tenia el frigorífic obert començava a menjar-se

el que li agradava més, que era el formatge. Se’l cruspia tot i no en deixava gens. Després,

continuava amb les botifarres, que era el que més li agradava al Jordi, i no en deixava ni una.

En Jordi quan arribava amb la moto a dinar només pensava en les botifarres i quan va veure

que el gos se les havia menjat totes, va pensar que allò no podia continuar més. La solució


23

va ser posar una sèrie de trampes per evitar que el Cocker pogués obrir la nevera. Però ell

les esquivava totes i continuava menjant.

Un dia que en Jordi havia comprat cinquanta botifarres per fer una barbacoa a la terrassa

amb els amics perquè jugava el Barça, va arribar a casa i no en va trobar ni una. El balcó

estava obert i de cop i volta va veure com el seu Cocker s’anava inflant com un globus i

volava per damunt de les terrasses. Com que feia calor, tota la gent estava dinant i el veia.

De sobte, es va sentir un gran pet. Era el Cocker que s’estava desinflant. Tothom reia d’ell i

va passar tanta vergonya que es va posar vermell com un tomàquet. A partir d’aquell dia va

prometre en Jordi que només menjaria el que ell li posés al seu bol. Des de llavors van ser

molt amics i no van tenir mai més cap problema.

Martina Rodés Nogué – 1r premi 3rC

STEWY Hi havia una vegada una nena que es deia Valèria. Tenia vuit anys i el cabell ros i rinxolat.

Volia un gos de color marró clar com els seus cabells i amb una taca blanca a la panxa.

La Valèria li va demanar als seus avis que li compressin un gos, perquè els pares ja li

havien dit mil vegades que no li comprarien.

Va arribar el seu aniversari. Feia nou anys i a casa dels avis van fer una gran festa. Van

convidar els tiets, els cosins, els pares... Van menjar un pastís enorme de xocolata ple de

llaminadures. Li van cantar la cançó d’aniversari. I va arribar el moment dels regals.

Els pares li van regalar un conjunt de roba del Super3, els seus tiets una samarreta amb

el dibuix d’un gos, els cosins un llibre de gossos. I era el torn dels avis. La Valèria va

veure una caixa de cartró, plena de forats i amb un llaç fúcsia molt gran.

Es va apropar i la capsa es va moure. Aleshores va començar a sospitar que dintre hi

havia alguna cosa especial. La va obrir i... sorpresa! Li havien regalat un gos.

Era marró, tal com la Valèria havia demanat, i tenia una taca blanca a la panxa.

Es va posar molt contenta i els va fer una abraçada molt forta. Els va dir que li posaria de

nom Stewy perquè un dia que va anar al càmping amb una amiga que es deia Laia va

conèixer un gos que es deia així amb el que es van fer molt amics de seguida.

Quan va arribar a casa li va costar molt dormir perquè aquell havia estat el seu millor

aniversari.

Valèria García Pérez – 2n premi 3rC


24

EL CRANC TOBY

Hi havia una vegada una senyora que es deia Pepi i vivia amb els seu marit que es deia

Lluís. Un dia d’estiu, com que feia tanta calor, van anar a la platja. Mentre es banyava el

senyor Lluís, la senyora Pepi prenia el sol. De sobte, ella va veure una closca molt bonica

i la va agafar. La closca va saltar cap a terra i va començar a caminar. La senyora Pepi la

va agafar. Quan va mirar bé la closca per dins va veure... un cranc! El cranc era un ermità.

Era de color taronja i la closca de color marró. La senyora Pepi va decidir quedar-se’l i li

va posar un nom: Toby.

Després el va ficar en una galleda poc alta perquè pogués entrar i sortir quan volgués i la

va omplir d’aigua perquè no tingués calor.

Quan el senyor Lluís va sortir del mar per menjar va veure el cranc i va preguntar:

- Pepi, on vas amb aquest cranc?

- És perquè em faci companyia - va contestar.

Mentre prenia el sol es va adormir. De sobte, van aparèixer dos lladres que, quan van

veure la senyora Pepi dormint, van decidir agafar-li la cartera i quan van veure la closca

d’en Toby també la van voler agafar. Aleshores, en Toby va pessigar a un lladre, que va

començar a cridar, i la Pepi es va despertar. Llavors els lladres van fugir. La senyora

estava molt contenta de tenir un cranc guardià i van decidir emportar-se’l a casa.

Miguel Andrés Viñuela – 3r premi 3rC


25


26

EL GOS SALVADOR

En Salim era un nen esquifit i morenet. En ser tan baixet com era i, com que tampoc

anava molt bé a l’escola, tothom se’n reia d’ell. Quan s’enfadava se n’anava al camp, a

passejar, per calmar-se.

Vivia a la Garrotxa, al costat d’una muntanya, amb la seva mare i el seu pare. La mare,

que es deia Rosa, era prima i geniüda. En canvi en Joel, el seu pare, era tot el contrari:

grassonet i pacient, i li encantaven els animals.

Un bon dia, a l’escola, el van castigar després de classe perquè havia enganxat xiclets

sota la taula. Com que a l’aula no hi havia ningú en aquell moment, tret d’ell, va fugir per

la finestra, que era baixa. Se’n va anar, com era costum en ell, a la muntanya de prop.

Era una muntanya molt neta, sense escombraries, i ell s’hi sentia a gust. Quan va creure

que era hora de dinar, va anar cap a casa. En arribar a la porta de casa seva hi va trobar

un gos que no era de ningú: era petitó, de color marró. Al voltant dels ulls hi tenia com una

mena d’antifaç. Estava bastant prim i tenia la cua curta.

Al Salim li va fer pena i se’l va posar sota la samarreta, va obrir la porta i va pujar corrents

les escales fins la seva habitació. Quan va anar a dinar va preguntar a la mare:

- Mare, em deixaries tenir un gos?

- No, li va contestar – ja saps que no m’agraden els gossos.

A la tarda, en tornar de l’escola, va agafar un pot de llet i li va portar al gos. L’animal s’ho

va beure en un tres i no res. Quan va acabar els deures el va treure a passejar. Junts s’ho

passaven molt bé: el portava a la muntanya, li tirava la pilota, feien curses…

Els pares començaven a sospitar que passava alguna cosa, doncs trobaven pèls a la

banyera i, sovint, faltaven tetra briks a la nevera.

Una nit tranquil·la però molt calorosa, quan tothom dormia i el gos era sota el llit del Salim,

va succeir una cosa increïble. El noi, de cop, es va despertar per culpa d’uns lladrucs que

provenien de sota el llit i, quan va mirar per la finestra, va veure que s’incendiava el bosc.

De pressa, va anar a avisar els seus pares que, en saber-ho, van anar a avisar a tot el

poble.

Els adults anaven a buscar galledes d’aigua o trucaven els bombers. Al cap d’unes hores

els bombers ja havien apagat el foc.

Quan ja tornaven estar tranquils a casa, el pare li va preguntar al Salim:

- Com és que te n’has adonat que s’havia calat foc al bosc? perquè aquest foc encara

era molt lluny...


27

- És que…d’acord, us diré la veritat- va dir en Salim – fa dies que em vaig trobar un

cadell de gos abandonat davant la porta, i em va fer tanta pena que el vaig pujar a

l’habitació. I aquesta nit el cadell ha començat a bordar i per això m’he adonat de l’incendi.

Va haver-hi un breu silenci.

- Aquest cadell ens ha salvat a tots. Si vols, ens el podem quedar, però tu n’hauràs de

tenir cura – va seguir el pare.

Al Salim li va semblar una idea fantàstica i des de llavors viuen tots junts i són feliços.

Roger Rodrigo Navarro – 1r premi 4tA

EN PERE I EL GOS ABANDONAT En Pere era un nen d’uns cinc anys. Era ros, baixet, ni molt prim ni molt grassonet i amb

unes galtes de color vermell. Era molt simpàtic, però també molt tossut.

Ell i els seus pares vivien a Barcelona. Al pare li agradaven molt els documentals i les

endevinalles, era un home tranquil. La mare era també tranquil·la i molt treballadora.

Vivien a un pis molt gran i ample, amb un balcó petit i sis habitacions.

Un dia van anar d’excursió a Montjuïc. Quan feia una estona que hi eren, a en Pere li van

venir ganes de beure aigua i, quan va anar a la font, hi va trobar un gosset que estava sol.

Aquell gosset ja tenia cinc mesos, era un “bulldog” de color crema, amb la cara una mica

xata i la cua curta. Estava molt prim, però tenia les potes musculoses perquè cada dia

corria per la muntanya.

A en Pere, només veure’l, li va fer tanta pena que se’l va posar a la motxilla, sense que se

n’adonessin els seus pares. A la tarda van tornar cap a casa. Pel camí, de tant en tant, en

Pere obria la motxilla perquè tenia por que el gosset s’ofegués.

Quan van arribar a casa el primer que va fer en Pere va ser posar el gosset sota el llit de

la seva habitació i donar-li una mica de llet i galetes d’amagat. A la nit seg üent,

quan en Pere dormia profundament i els seus pares també dormien, el gosset va sentir el

clàxon d’un cotxe que sonava molt fort i es va posar a bordar.

Els pares, quan van sentir que bordava un gos, es van despertar. Van anar en silenci a

l’habitació de’n Pere, van trobar el gos i el van agafar sense dir-li res al nen, que

continuava dormint.

Al dia següent van observar que el seu fill anava a la nevera a buscar llet i li van preguntar

que per què ho feia. En Pere, sorprès perquè l’havien descobert, va confessar que s’havia


28

emportat el gos de la muntanya i que l’havia agafat quan havia anat a buscar aigua a la

font... però el pare i la mare el van interrompre i li van dir que per què no els ho havia

confessat. En Pere els va dir:

- És que tenia por de que em diguéssiu que no.

Els dos pares van dir-li al mateix temps:

- No passa res, fill. Si tu el vols ens el quedem.

En Pere, és clar, va dir que sí i se’l van quedar.

Uns dies després els pares es van adonar de que el gosset anava molt bé per fer de

company de’n Pere, perquè així no estava avorrit i estava molt més content.

I aquells pares veien el seu fill tan feliç que, en veure’l així, ells també eren feliços.

Érik de San Baldomero Vilà – 2n premi 4tA

UN GOS A L’ESCOLA

En Tim era un nen d’onze anys. Era castany, amb els ulls marrons i li encantava portar

unes bambes i uns guants vermells que tenia.

Tenia un gos que va trobar un dia per la muntanya. Aquest gos es deia “Drap”, tenia les

orelles de color marró fort i el cos de color marró fluix. Era d’una raça petita i sempre

anava despentinat.

En Tim vivia a una masia, lluny del poble, així que havia de caminar molt per anar a tot

arreu. Vivia amb els pares i els germans. El pare era un home intel·ligent, però sovint

estava de mal humor. La mare sempre volia tenir la casa molt ordenada, i era molt

simpàtica. També tenia quatre germans: la Sònia, la més gran, el Marc, la Mònica i

l’Albert. En Tim era el més petit de tots.

Així va començar la història... Quan en Tim era petit ningú es reia d’ell, però quan va

canviar d’escola els amics dels seus germans van començar a riure’s d’ell i, de retruc, els

germans també. Tothom es burlava d’ell i la veritat era que no hi havia cap motiu.

Una dia se’n va anar a l’escola amb el “Drap” a la motxilla, doncs era un gos molt golafre i

ningú de la família es preocupava de donar-li menjar. Però, és clar, si s’ocupava

d’alimentar el gos d’amagat, no podia posar atenció a les classes, així que va començar a

treure males notes. Al pati no s’hi avorria mai, perquè se n’anava amb el “Drap” a un

raconet on no els veiés ningú i jugaven junts.


29

Un dia, a català, explicaven com es posen els accents. Tota la classe estava callada i en

“Drap”, de cop i volta, va bordar. Tots es van girar cap a en Tim, però ell va dissimular. La

mestra ja començava a estar enfadada amb en Tim.

La setmana següent va tenir una idea. Es va emportar a l’escola un robot que tenia per

casa. Era una joguina molt maca, doncs era un robot que parlava, jugava, et cuidava, etc.

Als seus germans ja no els interessava perquè ja eren massa grans per robots. Va ficar el

“Drap” dins de la motxilla, hi va posar el robot, ben apretadets tots dos, i....cap a escola!

Quan va anar al pati va baixar amb el robot a la mà i tots van anar a mirar-lo. Ell va

pensar: ”Ara sí que es faran amics meus”

Quan va anar a casa, al migdia, a dinar, va deixar la motxilla a l’aula, ja que en “Drap”

s’havia adormit. En Quim, un company de classe, l’hi va voler robar el robot, però llavors

en “Drap” va sortir de la motxilla i, ferotge, va defensar l’única joguina de’n Tim.

Des de llavors en Tim va tenir molts amics perquè en “Drap” es va fer molt popular per

l’escola, ja que havia donat una lliçó a en Quim.

Amanda Ortega Bravo – 3r premi 4tA

QUIN ENSURT, XIPI !

Aquest ensurt ens va passar a la meva gosseta Xipi i a mi.

La meva gosseta Xipi té el cabell de color marró fluix, la panxa de color blanc, les orelles

petitones i la seva cua és petitona també.

Una tarda de pIuja la meva gosseta Xipi i jo estàvem jugant a llençar i recollir la pilota.

Era molt divertit! Una vegada vaig llençar la pilota a l’altra punta del passadís i la Xipi la va

anar a buscar super de pressa, tan de pressa que es va donar un cop contra la paret!

Uf, quin ensurt em vaig donar! Vaig anar el més de pressa possible perquè es va

desmaiar. Vaig anar al veterinari i em va dir que podria morir si no l’operàvem ràpid. Em

vaig posar a plorar moltíssim!! I vaig pensar:

-Pobreta Xipi! Tot això ha passat per culpa meva !!!

Me’n vaig anar cap a casa sense la Xipi. Jo estava molt trista, retrista.

Al cap d’una setmana vaig anar a buscar la Xipi perquè ja l´havien operat del cap. Estava

molt nerviosa perquè no sabia si la meva gosseta estava bé o no. Quan vaig arribar a la

clínica de gossos vaig veure la Xipi estirada al llitet amb els ulls tancats. Per un moment

vaig pensar que estava morta, llavors va obrir els ulls, em vaig posar molt contenta, tant

contenta que vaig fer una gran festa!!!


30

Quan va acabar la festa vaig anar a rentar a la Xipi, perquè el cap el tenia molt brut i la

resta del cos també. Quan ja era l´hora de dormir vaig anar a acompanyar a la Xipi a la

seva caseta per dir-li bona nit i així em quedaria mes tranquil·la.

I quan li vaig dir bona nit ella va fer:

- Bup-bup - que pels gossos vol dir bona nit. Jo vaig pensar que ja havia passat

el pitjor i que tot aniria bé..

I en veu alta vaig pensar :

- Espero que demà estigui molt millor i que se li curi ben curada la ferida del cap.

I així va ser. La meva gosseta es va recuperar molt de pressa i és la mascota que estimo

més. Per descomptat que vigilo que no em doni cap ensurt més.

Paula Palomo Escuder – 1r premi 4tB

TOM I MUSA, ELS LLOPS Hi havia una vegada una nena que es deia Sara i vivia al camp amb els seus pares. Tenia

deu anys i era més alta que les seves amigues.

Aquesta nena tenia dos peluixos en forma de llop a qui els hi havia posat els noms de

Tom i Musa. Un dia va desitjar que els dos peluixos tinguessin vida. I el desig es va

complir.

Al principi es va espantar perquè eren dos llops, però, com que eren molt simpàtics, els va

acariciar i llavors ells van començar a parlar.

La Sara es va sorprendre i els va dir amb la veu molt fluixeta:

- No feu soroll o els meus pares us faran fora.

Al cap d’uns dies el seu germà va sentir unes veus que venien de l’habitació de la Sara.

Va entrar alegrement pensant que serien algunes amigues de la seva germana.

En entrar, primer es va quedar bocabadat i després va fer un crit molt fort. Dins hi va

veure als llops que estaven llegint un llibre amb la Sara.

Els pares dels nens, que estaven veient la televisió tranquil·lament asseguts al sofà, van

pujar corrents les escales. En arribar a l’habitació de la nena i veure als llops li van dir :

- No es poden quedar aquí! Els has d’abandonar o portar-los al zoo. – Van dir molt

espantats.

Però la nena els va prometre que tindria cura d’ells i se n’ocuparia de tot perquè eren dos

llops molt bons.


31

Els pares finalment, i després de pensar-s’ho moltíssim, li van donar permís per quedar-se

amb les seves mascotes.

I ja per sempre van viure tots feliços i contents.

Andrea Salas Anadon – 2n premi 4tB

L’ ANIMAL MISTERIÓS

Hi havia una vegada un nen a qui se li van morir els pares i vivia amb els seus tiets. El

nen es deia Josep, la seva tieta es deia Rosa i el seu tiet Pere. En Josep era un nen

baixet, amb el cabell pèl roig i rinxolat. Tenia pigues a les galtes, els llavis petitons, el nas

rodonet i els ulls blaus com el cel.

Pel seu aniversari li van regalar un gos i li va posar de nom Tinki. Era petitó, de color

marró i blanc i un nas petit i negre. Tenia les potes petitones, les orelles caigudes i la cua

llargueta. Estaven els dos molt contents, en Josep i el gos. El gos movia la cua i en Josep

l’abraçava molt fort.

Un dia en Tinki es va escapar silenciosament. En Josep estava tan preocupat que es va

posar a plorar tant que va omplir un got sencer amb les seves llàgrimes. Però després en

Tinki va tornar i es va veure el got ple de llàgrimes. El va mirar i es va posar súper

content. El va revisar perquè no s’hagués fet cap lesió, però va descobrir perquè se

n’havia anat. Va resultar que era perquè tenia superpoders. Podia volar i parlar. Li va dir

que estava fent provatures per a poder volar. El nen va dir:

- Que bé! Ara tinc un gos que parla i que vola.

La seva tieta va dir:

- Tingues en compte que fins i tot en Tinki es pot tornar dolent i tu ho hauràs de

solucionar.

Però el seu amo va dir:

- També haurem d’ajudar-lo una mica, no?

- Sí, va dir la seva tieta, però també ell hauria de col·laborar, no?

- Sí, va contestar el seu tiet.

- Doncs, així serà, va dir en Josep.

Van anar passant els anys, un darrera l’altre, i l’amistat entre en Josep i en Tinki creixia i

creixia. I només el nen sabia dels poders del seu estimat gos. Tots dos es van anar fent

grans i es feien molta companyia. En Josep no anava mai enlloc sense la seva mascota.


32

S’entenien a la perfecció. En Tinki va aprendre tant del seu amo que mai es va tornar

dolent.

En Tinki mai es va morir i aleshores en Tinki no es va poder tornar dolent.

Irene Flores López – 3r premi 4tB

EN PETER, LA COTORRA I EL PERIQUITO PORUC Jo, l’Aimé, vivia a l’antiquíssima ciutat Inca de Paititi. Jo era un nen alt i prim però molt

fort, amb la pell fosca i el cabell llarg i de color negre.

M’agradava explorar i, és clar, en mig de tanta selva, no vaig poder evitar endinsar-m’hi

un dia per la nit. Em vaig trobar una cotorra molt bonica amb unes urpes que feien por. La

cotorra em va seguir fins al poblat, així que, al final, la vaig batejar amb el nom de Peter.

En Peter marxava perquè era un rodamón, però sempre acabava tornant al meu costat.

Un dia en Peter no va tornar i em vaig espantar molt. Aleshores em vaig posar al seu lloc i

vaig pensar:

-Si fos en Peter, on aniria?

És clar! Se’n devia anar al lloc on ens vam conèixer. Però no, no estava enlloc!

Estava desesperat, havia perdut el meu millor amic!

Mentrestant en Peter estava volant, volant, emigrant o el que fos, cap a Roma, la ciutat de

la pols. Durant el viatge es va enfrontar, o més ben dit, va fugir de

molts perills.

Per fi va arribar a Roma i, és clar, en una ciutat tan gran i sorollosa, estava molt

desorientat. Va sentir un soroll esgarrifós, havia aterrat a sobre del rètol d’una

Pizzeria.

Al balcó del costat hi havia un nen gras a punt de llençar una cria de periquito que encara

no sabia volar.

Hi va anar corrent però... Ja era massa tard!!. El periquito ja estava caient però en Peter

va aconseguir salvar-lo. Espantat i cansat de tants enrenous va tornar cap a Paititi per a

reunir-se amb mi.

Jo, quan el vaig veure, em vaig alegrar molt però quan em va explicar la història del

periquito em vaig entristir. Aquest petit ocellet estava molt afectat i el vaig portar al bruixot

del poblat a veure si li podia esborrar el trauma de la ment. Va ser inútil!

Quan que el periquito va créixer el vam batejar amb el nom de Gerom.


33

En Gerom era molt poruc amb tothom menys amb en Peter i amb mi. Era tan poruc que

un dia vaig caure en un bassal ple de fang i no em va reconèixer. Es va amagar darrera

d’un arbust ple de punxes i va arribar a casa tot esgarrapat.

A poc a poc va anar agafant seguretat i per fi un dia es va fer gran i fort i ja no va tenir por

mai més de res ni de ningú.

Se’n va anar a veure món i en Peter i jo vam seguir amb les nostres humils vides.

I amb un periquito i una cotorra aquest conte ja fa gorra.

Fernand Vilar Fernández – 1r premi 4tC

EN PINKI COBRA VIDA

Ho recordo com si fos ahir. Jo, la Sofia, estava mirant un programa de televisió. Sortia un

pallasso fent bestieses i era molt divertit. Estava al sofà amb el meu germà, la meva mare

i el meu porquet de peluix. De tots els peluixos que tenia,el porquet, que es deia Pinki, era

el meu preferit, i encara el tinc. Era de color rosa clar, amb els ulls molt grans i de color

blau. Me’l van regalar pel meu aniversari. Em van regalar moltes coses però el porquet va

ser el meu regal preferit. Em van preparar una festa sorpresa i me’l va regalar el meu

germà. El porquet estava dins d’un paquet gegant amb moltes enganxines i molts

dibuixos. Em va fer molta il·lusió perquè sempre que passava per les botigues el

demanava i la meva mare sempre deia que no perquè ja tenia molts peluixos.

Com us he dit abans estava mirant la televisió i tenia molta son però no me’n volia anar a

dormir. Al final vaig anar a la meva habitació per fer alguna cosa per no adormir-me.

Notava com si algú em seguís però em vaig girar tres vegades cap enrere per veure si hi

havia algú i les tres vegades no vaig veure res.

Vaig fer com si no res, em vaig girar ràpid cap enrere i el vaig veure. Vaig veure al meu

porquet, en Pinki. El vaig veure ballant i cantant. Quan em va veure ell a mi es va tirar

sobre meu i va començar a fer-me petons i abraçades. Em va parlar, va començar a dir

bestieses i paraules sense sentit, feia molta gràcia, però em vaig quedar de pedra.

Desprès vaig anar amb en Pinki a la meva habitació. Vaig observar que en Pinki buscava

alguna cosa i llavors li vaig preguntar:

-Què fas Pinki?


34

-Res,res.... - Va respondre.

Després vaig anar a la cuina per beure un got d’aigua i una altra vegada en Pinki estava

buscant alguna cosa. Finalment vaig anar a dormir.

El dia següent vaig anar a l’escola i quan estava al menjador vaig veure que en Pinki

mirava la melmelada fixament. Llavors em vaig adonar del que buscava en Pinki tots

aquests dies: a la cuina buscava melmelada i a la meva habitació buscava melmelada.

Després d’aquell dia em vaig passar tres dies pensant per què seria la melmelada.

Un dia vaig veure que en Pinki mirava una cosa al jardí de casa meva, em vaig apropar i

vaig veure una nau espacial i em vaig adonar que la melmelada era la gasolina de la nau.

-Sofía, has descobert que sóc un extraterrestre !!!! - Em va dir.

-No ho sabia, però ara ja ho se.

Desprès li vaig preguntar si em podia portar al seu planeta i em va dir que estaria bé.

Un dia em vaig anar amb ell al seu planeta. El planeta era molt bonic, era de color blau i

els marcians eren molt simpàtics i divertits.

Després em vaig despertar. Ai!, que m’ he oblidat de dir que tot era un somni!!!!!

Nadia Karout Capdevila – 2n premi 4tC

LA BIMBA Era un dia qualsevol, ho recordo molt bé, la Maria es va llevar i va començar a esmorzar

llet amb galetes. Mentrestant, els seus pares continuaven dormint i ella es va posar a fer

feina. Al cap d’una hora, just quan ja havia acabat els deures de Català, va trucar l’amiga

de la seva mare que es deia Marta. Estava tan nerviosa que no van entendre res del que

deia, però ràpidament va saber que es tractava de la seva gosseta, la Luci, que estava

embarassada a punt de tenir els seus gossets.

La Maria estava tant emocionada que plorava d’alegria. Va cridar els seus pares i,

aprofitant que eren veïnes, van pujar ràpidament per veure el naixement. Tenia por que li

passés alguna cosa a la mare però tot va sortir bé i van néixer cinc cadells. Eren

preciosos, tots de color blanc i només es diferenciaven perquè tenien unes taques

marrons. Tenien ells ulls tancats i els pares li van explicar que fins que no tinguessin un

mes no els obririen del tot.


35

De sempre la Maria havia volgut un gos i va aprofitar aquella ocasió. Es va quedar la

única femella que va tenir la gosseta i va decidir posar-li Bimba perquè li agradava la

cantant “ Bimba Bosé”.

Al cap de dos mesos la Maria ja va portar la Bimba a casa. Ja havia estat el temps

suficient amb la seva mare. Era una gosseta molt juganera i carinyosa i la Maria dedicava

cada dia una bona estona a jugar amb ella.

Avui era un dia molt especial per a la Maria perquè portava la gosseta al veterinari per

posar-li una vacuna. Només li faltaven dues vacunes per poder passejar amb la Bimba pel

carrer. Li van fer una mica de mal però molt poc.

La Maria sempre estava disposada a cuidar-la i a ensenyar-li a fer coses com seure,

donar la poteta, estirar-se, rodolar...

Per fi va arribar el dia que la Bimba podia sortir al carrer i com que la Marta, l’amiga de la

mare, té una casa amb piscina vam anar-hi perquè la gosseta estigués amb els seus

germanets jugant a la gespa. La Bimba que no havia vist mai una piscina es va llençar a

l’aigua i la Maria molt espantada s’hi va tirar ràpidament i la va agafar. La Maria va

començar a jugar amb ella a l’aigua per ensenyar-li a nedar però la Bimba no ho volia,

tenia por.

Un altre dia que també hi havien anat perquè la Bimba jugués amb els seus germanets es

va caure a la piscina. Ningú ho va veure, així que la Bimba va haver de començar a nedar

i per fi va sortir ella sola de l’aigua. La Maria quan la va veure es va espantar però es va

posar molt contenta perquè la Bimba havia après a nedar.

A partir d’ara sempre que anés a la platja o a la piscina es podria emportar la seva

gosseta.

Bettina Ramírez Moreno – 3r premi 4tC


36


37

JO TINC UNA MASCOTA

Jo tinc un gos

encara que sempre vol fer un mos,

però molta cura n’he de tenir,

necessita una còmoda caseta per dormir.

Jo tinc un gat

que sardines fresques m’ha demanat,

ell vol aprendre a moure el maluc,

però com!? Si quan veu un gos es torna

poruc.

Jo tinc un cavall

i sempre que el veig està fen un badall,

però per la muntanya el deixo lliure,

perquè això sí, té moltes ganes de viure.

Jo tinc una tortuga

que és molt poc poruga.

Ella em diu: M’agradaria estar volant.

Jo ric i li dic: com la resta d’animals ets

molt interessant.

Mariona Anglès Vera –

1r premi 5èA

EL MEU GAT SEMPRE VA MOIX

El gat meu sempre va moix

perquè el va guanyar un gos.

Li agrada rascar

encara que sap que rebrà.

Jo no ser perquè ho fa!

El meu gat sempre va moix

perquè el va mossegar un gos.

Quan estava descansant

un mico va veure caminant

encara que ells mai no s’ho creuran.


perquè el va atropellar un camió.

No és perfecte

perquè cada u té els seus defectes,

però per nosaltres sempre serà el gat

perfecte.


però ell vol un lloc espaiós.

El lloro del veïns

sempre va fent rodolins.

El meu gat se’l va menjar

i així va deixar de cantar.


perquè se’l va cruspir un gos.

El meu gat es vol venjar

però ell no se’l pot menjar.

Per sort el lloro ja no canta

perquè no te tanta venjança.


perquè va néixer coix.

Quina llàstima que no ens entén

però ell fa com si estigués atent

i de vegades sembla que estigui

responent.


38


perquè se’l va menjar un gos.

El van operar,

allò si que feia cansar.

Va dir el metge que semblava un joglar.

Jan Sallent Ballà –

2n premi 5èA

LES MEVES MASCOTES

A casa tinc un animal

molt maco i genial.

Li agrada menjar

i també jugar.

Tot el dia l’estic mirant

com un diamant, brillant.

El seu nom es Bernat

i es un gat molt entremaliat.

També tinc un altre animal

que es diu Puyal.

És molt juganer

Com un saler.

És un gos i és la meva mascota

i li agrada molt la marmota

de la televisió,

i això és una diversió.

Cristian Magallón Corbatón –

3r premi 5èA

REVOLUCIÓ DE MASCOTES

La gossa Lula enfadada,

ja no sap què fer,

ja n’està cansada,

que no la tractin bé.

I el cavall que es diu Pasqual,

el fan córrer molt

ell sempre està malalt,

i ja no pot fer cap volt.

També la gata blanqueta,

que esgarrapa la Núria,

i se’n va corrent a la caseta,

si l’amo treu la fúria.

I el periquito Kiwi,

no pot sortir a volar,

molt engabiat volen que es quedi,

a la gàbia a cantar.

La tortuga que es diu Poruga,

s’avorreix a la peixera

perquè està sola i no juga,

i no pot fer cap carrera.

Ha vingut la revolució,

les mascotes molt fartes

i amb molta indignació,

se’n van amb unes barques.

Marina Fu Torrecillas –

1r premi 5èB


39

LA BALENA BLANCA I NEGRA

Vull una balena

de color blanc i negre

per travessar els set mars

sobre la seva esquena.

Al Mar Mediterrani

només trobo catxalots

i a l’oceà Atlàntic

belugues i taurons.

A l’oceà Àrtic

he vist un ós polar

però dins l’aigua

un tauró blanc.

Però al Pacífic,

al costat de San Francisco

la balena ha passat

i un calipo he llençat.

“Vols venir amb mi?”

he dit ben plantat,

ha contestat que sí!

“Tu segueix-me per aquí”

Però ara he pensat...

que quatre mars he travessat.

I dic trist a la balena:

“Ho sento molt, Blanqueta”

Adrià Rodriguez Gasa –

2n premi 5èB

DEPREDADORS

Mataria per tenir una hiena.

Ai! Però em mossegaria per tot el cos,

Millor tenir un gos,

que diuen que és el millor amic de tots.

Ara a l’Antartida!

Mira quin ós polar, quina por que fa!



Ai, Brasil! La festa ha començat,

i els cocodrils estan menjant

a l’Albert Queixalós. Com?


que diuen que és el millor amics de tots.

Mireu, Itàlia! Anem al coliseu,

a veure com mengen els lleons. Ai!



Amèrica! Mireu, l’estàtua de la llibertat.

Una àliga passa volant!

Al final amb tants depredadors,

Acabaré mort!

Daniel Savchenko –

3r premi 5èB


40

VULL UNA MASCOTA

M’agradaria tenir una mascota,

fos tigre, lleó, serp o granota.

M’agradaria tenir un animal,

ja jugui amb pilota, os, disc o pal.

Si tingués un ocell,

tancat en una gàbia,

encara que fos,

de l’edat de la meva àvia.

O si tingués una serp,

cobra o pitó,

seria més llesta,

que un eriçó.





Si tingués un cavall,

ràpid com cap,

li faria cançons,

estil hip-hop o rap.

O si tingués un lleó,

ràpid com el vent,

es menjaria la carn,

amb posat innocent.





Pol Calvo Mas –

1r premi 5èC

EL CIGNE

Neda

que nedaràs,

vaig sempre

al mateix pas.

En un ballet surto,

titulat “El llac del Cigne”.

El seu compositor, Tchaikowsky,

era rus i molt digne.

De plomatge blanc

i coll llarg i estret,

vaig sortir jo

d’un petit ouet.

Vaig néixer mol lleig,

com Andersen va dir,

i com a protagonista en el seu conte,

vaig sortir.

Històries i veritats

sobre mi s’han explicat,

però si em busqueu

em trobareu a un llac.

Martina Lacambra Muñoz-

2n premi 5èC


41

ELS ANIMALS MARINS

M’agraden els animals marins,

entre ells els taurons i els dofins.

Animals marins i dofins

que van nedant per camins

tot i que són ben distints.

I què em dius dels tauró,

que menja com un lleó

i es mou com un paó

que no ha fet ni una mala acció.

Tots tenen aletes,

per nedar com uns atletes.

De tots els animals marins,

els que més m’agraden són els dofins.

Zhifu Weng – 3r premi 5èC


42


43

L’ART DE L’AMISTAT

En Triqui era un drac quasi perfecte, només li faltava una cosa: que no tenia ales. Era un

drac vermell i groc ,la cua era en forma de llampec i a la punta de la seva cua tenia una

flama.

Si la vida li anava bé la seva flama era més gran , al contrari, la flama minvava. Però

estava poc temps trist perquè sempre li passava alguna cosa bona! Quina sort!!!

Però encara que no li passaven coses dolentes ell, en alguns moments, es posava trist.

Volia tenir ales!

La seva flama minvava però una cosa bona va passar.

Una nit estava dormint i va tenir un somni: va somiar amb un vellet que li va dir:

- Vine al bosc “Encuriosit” si vols tenir ales.

En Triqui estava confós, no sabia si anar al bosc. S’ho va rumiar perquè un bosc que es

diu “Encuriosit” potser que hi hagi coses curioses però també perilloses.

Va decidir que les ales eren més importants així que va decidir anar al bosc.

D’entrada al bosc es va trobar piles d’ossos amuntegades, i el vellet que tenia al costat un

gripau de dos metres i mig com a mascota.

Li va preguntar:

- Ets tu el del somni? –va dir el Triqui.

- Sí – va contestar el vell.- I si vols tenir ales hauràs de fer una prova.

- D’acord, digues – va dir el drac.

- Hauràs de trobar una espasa d’or que està amagada en aquest bosc. La espasa et

concedeix un desig.

- D’acord , és fàcil – va pensar el drac.

- Ah! ja m’oblidava de dir-te que hauràs de competir amb un altre drac que

necessita el desig per curar-se.

- D’acord – va dir en Triqui

- T’ensenyaré l’altre drac – va dir el vell.

Era un drac de l’alçada del Triqui més o menys, però amb ales!!!!! Un gran desavantatge.

- Que comenci la prova – va cridar el vellet.

Bruuuuum!!!! l’altre drac va sortir disparat, es va perdre de vista.

En Triqui va buscar per terra òbviament, va buscar pels troncs del arbres, entre les fulles i

res. Estava molt desanimat i caminant per allà com un rodamon va caure per un forat.


44

Quan es va adonar on estava va veure una llum que venia d’un revolt. I va veure, l’altre

drac que estava ferit de mort al costat seu. En Triqui va girar el revolt i l’espasa estava

allà!!!!

Tindria ales i… se’n va recordar del drac malferit i sense dubtar va demanar amb tota la

sinceritat del seu cor que el drac es curés de la ferida i la malaltia.

El drac es va curar i es va fer el millor amic d’en Triqui.

El vell que s’havia emocionat li va donar un altre desig.

I en Triqui va tenir ales!!!

Va ser feliç amb les seves ales i amb el seu amic.

Víctor Martínez Zahonero – 1r premi 6èA

EL MEU GOS GALI

Hola! Com esteu? Ostres! Que no m’he presentat! Sóc en Gali, un gosset de nou mesos.

Serien uns… ummm… 15 anys humans. Com veieu puc parlar! Voleu un autògraf? Ai! és

veritat! No estic aquí per parlar d’això! Us vull explicar com vaig aprendre a parlar…

Tot va començar el dia 15 de novembre del 2012. Era l’aniversari de la meva ama, la

Xènia. Jo tenia cinc mesets jeje… La Xènia, que em va veure, em va començar a fer

petons i més petons.

Al cap d’uns dies, la meva ama Xènia estava fent un puzle, i com que jo sabia on anaven

totes les peces, li anava assenyalant amb el morro. Es veu que es va quedar tan

impressionada que va fer un crit d’emoció. O d’admiració? No ho sé però bé… Potser va

ser de sorpresa…Càsum dena! Que em desvio del tema! A partir d’aquell dia la meva

ama es va obsessionar amb la meva intel·ligència. Després em va ensenyar les lletres i

així va ser com vaig aprendre a parlar i a escriure. Cosa estranya perquè els gossos no

tenim dits… Bé.

Sabeu que? L’altre dia vaig donar una conferència sobre els drets dels gossos. 1r dret:

Han de tenir com a mínim un plat ple de menjar al dia.

2n dret: Han de tenir una casa digna.

3r dret: Han de tenir com a mínim carícies tres cops al dia.

4t dret: Han de sortir tres cops o més al dia.

5è dret: Han de tenir un bon lloc per dor... (PLAF!) Gali! Para ja de presumir del teu

discurs!


45

Sí, mama… Aquesta és la meva mare… Es diu Loli. La trobava a faltar i vaig convèncer

als meus amos que l’adoptessin. (encara que no voldria que estigués ara mateix…)

- T’he sentit! Insolent!

- Mama no em donis amb el diari porfiiiiis!!!

- Apa, apa, vés a dinar abans que et deixi el cul morat!!

- Però mama!!!! Bé, adéu amics… Fins des…

- TIRA JAAAAAAAAAAAAAAAA! (POF)

- Fins i tot sense mirar ha encertat al meu caparró… Bé adéu amics!!!! Que us vagi bé!

Pd: Espero que cuideu bé les vostres mascotes >.*

Xènia Sallan Gombau – 2n premi 6èA

LA VIDA D’EN GLOBI

L’alarma no parava de sonar. Vaig arribar i no hi havia cap problema. Ja feia tres mesos

que rondava pel sistema circulatori d’en Pepito. En Pepito era el periquito de l’Ibet i he de

reconèixer que estava molt ben alimentat. Només em quedava un mes de vida però jo,

com si res.

Les plaquetes ja estaven en formació coàgul, però no va sortir bé, ja que van entrar

bacteris armats fins a les dents i van començar a disparar.

Em vaig despertar al Centre d’Atenció a les Plaquetes i Glòbuls Ferits (CAP. G. F.).

Tornant cap a l’estació de glòbuls blancs, el cap em va cridar l’atenció:

- Globi!! El teu informe diu que han entrat bacteris armats. Quin tipus d’arma portaven?

- La típica “nerf”, senyor! No mata però fa mal, senyor!

- No aprenen mai, els idiotes. Tornem al cas, et veus amb cor de destruir-los?

- Sí i no. Ho faré, però demanaré ajuda!

- Mentre ho facis, tot bé. Ves, ves!

- O.K.

Per cert, sabeu que són els anticossos?

Són uns objectes allargats que utilitzem per destruir els infiltrats, tot i que la majoria ens

els mengem. A la vostra escala serien míssils que van tots a la mateixa direcció.

Vaig fer gairebé mig aparell circulatori quan vaig entrar al bar d’Artèria Street. Portava 18

copes de whisky i 9 de gin quan van entrar 10 mafiosos.


46

En arribar al centre del bar, van treure una “nerf” i van disparar com bojos. Eren bacteris,

sens dubte. Dels 10 que hi havia, 3 els vaig matar amb anticossos i 5 menjant-me’ls.

Perseguint-los, anant a 30 cm/s, vaig entrar a la Vena Round i em vaig trobar 80 bacteris i

les seves mascotes.

Eren uns éssers de 3 cm, cap de formiga, cos de formiga i, sobretot, 6 potes de formiga.

No sé perquè creia que eren formigues! Vaig demanar ajuda, perquè allò que creia que

eren formigues em feien calfreds.

Els resultats finals van ser:

35 glòbuls morts, 50 formigues mortes i 80 bacteris morts.

El dia següent em van nomenar el glòbul més arriscat, em van donar una medalla. La

resta de la meva vida va ser tranquil·la, anava a demanar gràcies a en Pepito.

No heu entès res, oi? Doncs deixeu les consoles i mireu el llibre de naturals!!!

Esteve Gómez Peña – 3r premi 6èA

HAURÉ D'ESPERAR

Els cucs de seda de l'Àlex són molt alegres i divertits. Es diuen Loli, George, Sisi i Sam.

Com tots sabeu els cucs de seda quan es fan grans es converteixen en papallona.

Un dia, el Sam es va aixecar d'una dormida ben llarga, quan... la Sisi, la Loli i en George

no hi eren. En Sam molt espantat va buscar per tota la "casa", més ben dit per tota la

capsa de sabates i al final els va trobar enroscats amb seda i penjats del sostre.

El Sam es va calmar quan es va adonar que estaven així perquè ja s'havien fet grans. Al

principi s'alegrava per ells, però després d'un dia veient com l'Àlex deixava que sortissin

de la capsa de sabates i que volessin pel passadís li va fer molta ràbia. Ell també volia ser

gran!

Al cap d'una setmana, a la fi, se li va acudir una idea molt interessant. Preguntaria a la

Loli, a en George i a la Sisi, com es van fer grans, què van fer el dia abans, en què

pensaven...

Primer va anar a preguntar-li a la Loli:

- Loli, tu.... el dia abans de convertir-te en papallona, què... vas fer?- digué en Sam

tartamudejant.

- Sam, de veritat ho vols saber?

- Sí, si us plau.


47

- D'acord. Si insisteixes... Aquell mateix dia em vaig estar molt quieta, no em vaig moure

del llit.

- Gràcies - va dir en Sam una mica decebut.

Ell s'esperava una cosa més emocionant. Però, ho va provar. Es va estar quiet dos dies

sencers. Ni tan sols menjava. Però, no va servir de res: ell seguia sent el cuc de seda de

sempre, encara que una mica més prim.

El Sam, desanimat, va anar a preguntar-li el mateix a en George que, en aquest cas, va

respondre una cosa molt més interessant:

- Aquell mateix dia em vaig atipar de menjar.

- D'acord, ho faré.

Aquesta vegada en comptes d'estar quiet es va passar el dia menjant. Però, tampoc va

servir de res: seguia sent el mateix cuc de seda de sempre, encara que una mica més

gras.

El Sam, encara més desanimat, va anar a preguntar-li el mateix a la Sisi, i ella va

respondre:

- Em vaig passar el dia estirada a la cantonada més assolellada.

El Sam li va fer cas i, amb la poca esperança que li quedava, va aguantar sota el sol

hores i hores. Però, tampoc va servir de res: seguia sent el mateix cuc de seda de

sempre, encara que una mica més morenet.

El Sam, cansat de provar coses que no servien per res, se'n va anar al llit pensant que ja

arribaria el moment de ser gran. Des d'aquell moment, en Sam va continuar la seva vida

sense preocupar-se de quan es faria gran.

Un bon dia, sense res especial que ho indiqués, es va despertar i es va veure embolicat

amb fils molt suaus que semblaven de seda i va exclamar:

- No, són de seda! M'estic convertint en papallona!

Tot arriba si tens paciència.

Núria Padilla Sánchez – 1r premi 6èB

LA CRIDA DE LES MUNTANYES

Fa molts, molts segles, a mitjans de l’edat mitjana, uns camperols que vivien en una

cabana, al bosc, van tenir una filla. Es deia Lunae. La bellesa de la Lunae era

immesurable. Tenia uns ulls de color blau, que, reflectits a la llum de la lluna es tornaven

d’un blau preciós color aigua pura. El seu cabell era gris com el teixit del vestit d’una


48

bruixa de l’est. Tenia la pell molt blanca, clara i molt fina, com una ploma de fènix de la nit.

Com els pares de la Lunae eren pobres i passaven molta gana, la Lunae volia ajudar-los i

es va fer caçadora. Sí, la Lunae, una nena amb vuit anys, era caçadora.

A la vall on vivia la Lunae es parlava molt d’una manada de llops. El clan es deia Legendt.

S’explicava que només se’ls veia cada mil anys, coincidint amb la lluna blava, i també es

deia que si algú mirava als ulls al mascle major desapareixia, perquè el secret es

mantingués entre les ombres.

La Lunae, una nit de lluna plena, va sortir a caçar amb el seu arc. A la Lunae li encantava

perdre’s entre els arbres. Es podia passar hores i hores escoltant el cant dels ocells. De

cop i volta, va escoltar un soroll. Era un animal. Es va acostar a ell i va resultar que era un

cadell de llop. Tenia les mateixes característiques que la Lunae: el pelatge de color gris i

els ulls blaus. La Lunae, molt estranyada, i a la vegada sorpresa, va emportar-se’l.

Van passar els anys, la Lunae ja no era una nena petita, i el cadell, que es deia Stella, ja

no era un cadell, ja tenia set anys. La Lunae també tenia set anys més, ja havia fet els

quinze .

Un dia, inesperadament, els pares de la Lunae van morir. Aleshores la Lunae va haver

d’afanyar-se amb la Stella per sobreviure.

Sense saber perquè, la Lunae sentia un gran impuls per caçar llops. I justament coincidia

amb la fase lunar de la lluna blava. L’endemà, doncs, seria lluna blava plena. D’altra

banda, cada vegada que caçava un llop, sentia el seu dolor, com si li donessin caça a

ella. A més a més, va arribar un moment en que la Stella ja no li feia cas i això també la

tenia desconcertada.

La Lunae va pensar que s’estava tornant boja, i va fer un llarg camí a l’est per demanar

ajuda a una bruixa. Aquesta bruixa la va acollir a casa seva i li va fer prendre un got

d’aigua d’una font màgica. La bruixa li explicà que tenia un vincle molt fort amb el clan

Legendt i que hauria de buscar els seus orígens al passat. Li va demanar que tanqués els

ulls i quan a la seva ment veiés la imatge de la lluna blava que els obrís.


49

Com li va aconsellar la bruixa, després de veure la imatge, va obrir els ulls. No sap com,

es va trobar davant de la seva casa i al costat de la tomba dels seus pares. En aquell

moment la Lunae va descobrir que el seu nom volia dir lluna blava en llatí.

Va córrer cap al bosc i va veure el clan Legendt de lluny. Després es va quedar mirant la

bellesa de la lluna blava i, hipnotitzada per la lluna, va mirar fixament als ulls al mascle

major. Llavors la Lunae va desaparèixer. Però, des d’aquell moment quan el clan Legendt

corre pel bosc, es veu a un llop més al clan.

Us preguntareu com sé tot això. Ho sé perquè jo sóc la Lunae i aquesta és la meva

història.

Irina Fernández García – 2n premi 6èB

L’INTERCANVI DE MASCOTES

Fa molt de temps van anunciar a la televisió que es faria un intercanvi de mascotes amb

els ciutadans de Mart, ja que en aquell temps la majoria de les persones eren bones

amigues dels extraterrestres.

Hi havia una nena que es deia Alba, tenia deu anys, els seus cabells eren castanys i

llargs, els ulls els tenia blaus com el cel, i era blanca de pell. Tenia un gos blanc amb una

taca negra al voltant del seu ull molt bufona.

Així doncs, com que tenia una mascota, va decidir que participaria a l’intercanvi de

mascotes.

En arribar aquell dia va fer una llista amb el que havia de fer en Jaume, l’extraterrestre

que es quedaria amb el seu gos. A la llista hi va escriure:

1. Ha de menjar un grapat de pinso tres vegades al dia.

2. Ha de sortir a passejar abans i després de cada àpat.

3. I per finalitzar, a la nit, has de raspallar-li el cabell.

Va arribar la tarda i es va fer l’intercanvi. Les mascotes de la Terra van ser enviades a

Mart amb unes naus especials, i les de Mart les va portar un extraterrestre, amb una

espècie de cotxe volador.


50

A l’Alba li va tocar un animal força estrany. Tenia tres ulls, dues antenes, una cua molt

llarga i peluda i el seu cabell era molt suau i de color blanc amb taques blaves. Al seu coll

hi portava un llaç vermell amb la seva llista.

L’ Alba la va agafar i hi va llegir:

1. Ha de menjar tres trossos de lluna per esmorzar.

2. Se li han de rentar les antenes dues vegades al dia.

3. Per la nit, li has raspallar la cua vint vegades.

Al dia següent es va aixecar i li va rentar les antenes, però quan va anar a esmorzar no va

saber què fer. Naturalment no tenia trossos de lluna, així que va provar de donar-li pinso,

com al seu gos, però s’hi va ni apropar. Així que aquell dia no va esmorzar però l’Alba no

es va preocupar massa.

A la nit, va rentar-li les antenes per segona vegada i quan estava raspallant-li la cua es va

fixar que les seves taques blaves no hi eren i, espantada, va anar a buscar la llista. Per

darrera hi va veure que hi posava:

“Si en Lluna blava no pren els trossos de lluna per esmorzar les seves taques

desapareixeran. Aquí tens el telèfon del carter de Mart: 123 245 355. Si et falta cap cosa,

truca’l i encarrega-li el que necessitis. Per cert, en Lluna blava és la meva mascota.”

Així doncs, al dia següent va trucar al carter i li va encarregar un grapat de trossos de

lluna. Al cap de dos minuts van trucar a la porta, la va obrir, i hi va veure una mena de

capsa amb trossos de lluna, que més aviat semblava formatge.

Va agafar un plat de l’armari de la cuina i hi va posar els trossos de formatge, perdó, volia

dir... els trossos de lluna. En Lluna blava va treure una llengua molt llarga i blava, tan llarga

que no es pot explicar amb paraules, i es va menjar tots els trossos de cop.

Al cap d’una estona, a en Lluna blava li van començar a sortir les taques blaves i l’Alba va

sospirar tranquil·litzada i va fer un somriure d’orella a orella.

I vet aquí un extraterrestre i vet aquí un gos, i aquest conte s’ha fos.

Irene Gil Carlucci – 3r premi 6èB


51

EL CONILL PUPI

Des de dins sentia cridar els nens. Tenia por i, de cop, em van agafar.

Van obrir la capsa i la primera cosa que vaig veure va ser un nen baixet, d’ulls blaus i

cabells rossos.

Em va agafar per les orelles i va dir:

-Un conill! És un conillot blanc. És vell i lleig!

Un conillot jo? Què es pensava aquest? I a més m’estava fent mal.

-Et diré Pupi! –va dir el nen.

-No l’agafis de les orelles que li faràs mal! –Va dir una dona.

Els dies passaven amb aquest nano fastigós. No em tractava bé i, a més, ja feia uns dies

que no menjava. Per aquest motiu me’n volia anar. No suportava un dia més amb aquest

noi.

Així doncs, ben de matí, quan la família no hi era, em vaig escapar .

Estava al carrer quan, de sobte, començà a ploure i em vaig amagar sota unes capses.

- Què és això? –Va dir una veu femenina.

Era una dona vella, de cabells grisos i un ull blanc. Em va agafar i em va embolicar dins el

seu abric. No volia estar amb aquella dona però no em vaig moure.

Ja dins de casa seva em va donar de menjar i em vaig adormir. Vaig decidir quedar-me

en aquella casa però, desgraciadament, la dona va morir.

Un altre cop era al carrer. Vaig veure una camioneta i, d’un salt, vaig pujar. De cop es va

posar en marxa fins que vam arribar a una granja.

M’agradava molt: tot era ple d’animals. Hi havia de tot!

Al baixar de la camioneta l’home em va veure i va dir:

-Ohh! Un conill. Què bufó! Et quedaràs aquí. Hi ha molts conills!

Ja sabia on viuria i s’hi estava molt bé i vaig fer amics. Especialment una conilleta molt

maca.

Dayana Escudero Noboa – 1r premi 6èC


52

UN GOS ABANDONAT

Fa força temps, quan els senyors havien de portar barret, una família molt pobre no podia

cuidar-me bé, i em va fer fora de casa.

No entenia el que m’havia passat. Em vaig quedar davant de la porta a veure si algú

m’obria. M’hi vaig estar una estona però es va fer tard i per allà a prop vaig trobar una

deixalleria on em vaig quedar a dormir.

L’endemà vaig veure una gossa que es deia Neula i una mica més tard vam trobar un gos

que es deia Trèvol. No era gaire llest. Més ben dit era una mica tontet i força maldestre.

Tots tres ens vam fer molt amics. Vam estar jugant durant una estona i vam decidir anar a

buscar uns nous amos.

Vam anar mirant cases on ens agradaria viure i vam provar d’entrar en algunes, però de

totes ens feien fora. Ens vam cansar de tanta porta i ens vam endinsar al bosc.

De seguida vam sortir a una esplanada gegant on al mig hi havia una carpa molt gran que

hi posava: “CIRC LA PIRULETA”

Hi havia lleons, cavalls, micos, gats, elefants, zebres... Tota mena d’animals.

Un pallasso feia malabars a sobre d’un elefant. Tot allò era al·lucinant.

Vam decidir anar a parlar amb l’amo per demanar-li feina. Ens va fer una prova.

Vam haver-nos de penjar d’una corda i caure a una piscina plena d’aigua.

Ens va acceptar.

Vam estar treballant durant uns quants mesos. Jo ja tenia unes quantes cremades dels

entrenaments i el Trèvol ja havia caigut de l’elefant un munt de vegades. Aquest treball

era dur i no ens agradava com ens tractaven. Vam decidir anar-nos-en.

Tot i així vam seguir buscant amos però no en trobàvem i vam pensar que seria millor

viure sols perquè així no ens posarien aquells vestits tan ridículs ni tampoc estaríem

sempre als braços de ningú. Així que vam decidir viure pel nostre compte, sense que

ningú ens digués què havíem de fer.

CONTINUARÀ...

Núria Verdés Suárez – 2n premi 6èC


53

ADELA

L’ Adela era una noia d’uns 12 anys, alta, morena i amb els ulls verds. Un dia estava

passejant el Rudy, el seu Bulldog Francès, quan una senyora molt gran li va demanar

ajuda:

- Maca, que em pots ajudar amb les bosses? -portava unes bosses plenes de

menjar- No puc amb tant de pes.

- Si senyora, és clar.

En arribar a casa de la senyora en Rudy va començar a bordar. Era una casa baixa molt

fosca. El gos es va escapar cap a les golfes. La noia el va seguir. El va trobar davant

d’una mena d’escut rodó de bronze molt polit, semblava un mirall. El gos el mirava

fixament, com si estigués hipnotitzat.

- Què fas, Rudy?-preguntà l’Adela

Sobtadament, el mirall es va desfer. El gos va començar a bordar. Aquella massa es va

aixecar i va cobrir l’Adela i el Rudy. Tot es va tornar fosc. Van obrir els ulls i eren a sobre

d’un llit incòmode, semblava de palla.

- On sóc?

Era a una habitació molt fosca i humida.

- No et moguis...- va dir una veu.

L’ Adela va veure una noia rossa que anava vestida com a l’edat mitjana.

- A quin any som?

- Al 1310

- 1310?

- 1310, va dir la noia, calmada.

- Què faig aquí? Si jo era a casa de la vella i...

- El meu pare t’ha trobat al bosc amb un gos -li va explicar la noia rossa.

- O O O On es el meu gos?

L’ Adela estava dels nervis.

- És a baix.

- Com puc tornar a casa?

- Molts viatgers han anat a parar aquí. Tots deien coses d’una vella i un escut- va

explicar- Jo em dic Graciela.

- Molt bé Graciela, però, com puc tornar a casa?


54

- Ets a Gloucestershire. Aquí hi ha dos territoris: el territori fosc i el clar. Per tornar a

casa has de matar a l’Evanor, el rei fosc.

- Com? Jo no mato! – va exclamar l’Adela.

- Si vols tornar a casa sí. Mentre t’ho penses me’n vaig.

Llavors va entrar en Rudy.

- Hola Rudy.

La noia semblava més tranquil·la i la Graciela va marxar.

L’Adela va prendre la decisió: El mataré Graciela! – va cridar.

- Sí? –va dir la Graciela.

- He decidit tornar a casa. El mataré.

- Heu d’anar a veure la reina Glinda, al sud.

Va trigar 3 dies en arribar. Allà hi havia una senyora vestida de blanc.

- Ets la Glinda?

- Sí .

- Entreni’m, si us plau. Soc una noia que vol tornar a la seva època- va suplicar - em

dic Adela.

- D ‘acord, és clar -va dir amb veu serena- Comencem l’entrenament!

Va estar entrenant durant dues setmanes al seu palau.

- Ja estàs preparada- li va dir- ja pots marxar.

L’Adela ja no era una figaflor sinó una experta en armes. L’home que havia de matar era

al nord. Havia de creuar tot Gloucestershire. Una setmana després, va arribar al seu destí.

En una finestra del castell es trobava un home alt, fort amb el cabell negre i una cicatriu a

la cara.

- Qui ets, nena insignificant?- va cridar des de la finestra.

- Soc l’Adela, una noia que vol tornar a casa.

- Saps que per això m’has de derrotar? – va dir, incrèdul.

L’Evanor va saltar des de la finestra, es va posar davant de la noia i va desenfundar la

seva espasa. L’Adela també. El combat era molt igualat, els dos lluitaven fins al final. En

Rudy, l’únic espectador de la baralla, va veure que l’Adela estava en perill i va decidir

actuar. Es va apropar al rei i li va fer una queixalada a la cama. Ell va tirar l’espasa i va

caure a terra, cridant de dolor. L’Adela va aixecar l’espasa i...

Arnau Blanco Suárez – 3r premi 6èC


55

ESCOLA PEGASO Carerr Dublín, 5-15 08027 Barcelona

Tel. 93 340 94 04 – 93 340 91 50

Fax. 93 4084700

[email protected] http://www.xtec.cat/ceip-pegaso

Els dibuixos de la portada han estat realitzats pels alumnes d’Educació Infantil utilitzant el programa de dibuix Scrap Coloring.

Escola Pegaso - Jocs florals 2013

Documents

Transcript of Escola Pegaso - Jocs florals 2013