escoltant cryuff · 2016-04-06 · l’empatés. Però la malaltia ja li portava massa avantatge al...

escoltantcryuff

(1947-2016)

Escoltant Cruyff portàtil.indd 3 30/03/16 17:28

4

reservats tots els drets. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. adre-ceu-vos a ceDro (centro español de Derechos reprográficos) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne algun fragment(www.conlicencia.com; 917021970 / 932720447).

© del text: edwin Winkels© de l’edició: 9 Grup editorial cossetània edicions C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls tel. 977 60 25 91 - fax 977 61 43 57 www.cossetania.com • [email protected] de la col·lecció: Pere fustertraducció: Banús & Pros, correctorsfotografia de la coberta: © Jordi cotrinaImpressió: liberdúplex

1a edició: novembre 20101a edició dins la col·lecció Portàtil: abril 2016ISBN: 978-84-9034-488-0Dl t 400-2016


Edwin Winkels

escoltantcruyff

(1947-2016)la seva vida i el seu futbol

en 150 frases


7

introducció

“Estic guanyant per 2-0.” Fou l’última frase en públic de Jo-han Cruyff, a començaments de març del 2016. Estava tan ficat en el futbol, tot i que des de feia 20 anys ja no exercia d’entrenador, que fins i tot la seva lluita contra el càncer que li van diagnosticar cinc mesos abans l’afrontava com un partit de futbol. Estic guanyant per 2-0. Una frase amb què va enganyar i driblar a tothom. Potser fins i tot a si mateix. Els seus metges i la seva família eren els seus mi-llors companys en l’últim partit de la seva vida, entre tots van intentar que se’n sortís, que el guanyés, o almenys que l’empatés. Però la malaltia ja li portava massa avantatge al marcador. Estic guanyant per 2-0. Podria ser la frase 151 d’aquest llibre, l’última.

Al cap de poques setmanes, Johan Cruyff perdia la ba-talla, molt més aviat del que s’esperava. Els qui encara no s’havien adonat de la seva importància en el futbol mundial durant la seva vida, han pogut descobrir-ho després de la seva mort. L’impacte del seu adéu definitiu va traspassar des de Barcelona totes les fronteres possibles, fins a assolir els racons més remots del món. Aquí on, durant dècades, podies presentar-te com a holandès i tot el món et deia el mateix: “Ah, Cruyff!” El taxista de Seül, el cambrer de Bali, el músic de l’Havana, el guia de Johannesburg… Cruyff era l’holandès més universal de tots els temps.

Fou des de Barcelona on, des del 1988, quan hi va re-tornar com a entrenador, el Profeta del Gol expandí el seu evangeli futbolístic, el de tenir la pilota més temps que el


8

rival, de jugar a l’atac, d’exhibir un futbol ple i guanyador alhora… Allò de, tal como digué abans de la final de Wem-bley de 1992, poc abans de guanyar el Barça la primera Copa d’Europa en la seva llarga història, “sortiu i gaudiu”.

Aquesta és, per descomptat, una de les 150 cites del llibre que teniu a les mans. Johan Cruyff ha regalat tantes frases al futbol com victòries ha donat al Barça i a l’Ajax, els dos clubs de la seva vida. Cada seguidor del Barça, del fut-bol, de Cruyff deu tenir gravada en la seva memòria algu-na altra cita que no apareix en aquestes pàgines. Cruyff ha enriquit i ha empobrit tant el castellà com l’holandès. Ha estat tan maldestre amb la gramàtica i la pronunciació en ambdós idiomes com genial ha estat en el futbol universal. Obria la boca, per exemple durant el Mundial, i les seves declaracions eren escoltades fins al Brasil i Sud-àfrica. Era un profeta planetari, un home amb les inicials de Jesucrist, un Moisès que porta els 10 Manaments de la Llei de Déu, tot i que en realitat ell era el seu propi Déu, tal com l’ano-menaven els seus jugadors del Dream Team.

De fet, Johan Cruyff no creia en Déu, encara que sovint repetia que no tot allò que li passava a la vida podia ser casualitat. “Hi ha d’haver alguna cosa aquí a dalt”, va dir. El 24 de març del 2016, la vigília del Divendres Sant en què el cristianisme rememora la mort de Jesucrist, Johan Cruyff se’n va anar, per sempre, a descobrir allò que hi ha allà a dalt. Però el seu evangeli romandrà entre nosaltres.


CAPítOL 1:

LA viDA, LA FAMíLiA i L’ALtrE DéU


11

Prim com sempre, uns anys abans de la seva mort, Johan Cruyff ja ha tombat la seixantena. és a prop de l’edat de jubi-lar-se, encara que ell ja es va retirar —o el van retirar— als 50 anys. Des del seu traumàtic acomiadament de les entranyes del Camp Nou el 1996, l’holandès viu bé, molt bé. relaxat, somrient, vinculat, al futbol però sense l’estrès que acostu-ma a comportar ser entrenador, Cruyff pot asseure’s en una butaca a la seva segona residència a El Montanyà, a Osona, o agafar-hi els pals de golf, i rememorar satisfet una vida amb molts més moments de felicitat que de tristesa. Una vida increïble per a un xaval d’un petit barri obrer d’Amsterdam. La seva història no és la d’un nen que gràcies al talent acon-segueix sortir de la vida miserable en una favela brasilera, però tampoc no ho va tenir gaire fàcil.

va néixer el 1947, en la dura postguerra a Holanda, un país que intentava recuperar-se de cinc anys d’invasió i vio-lència nazis, i quan tenia 12 anys va perdre el pare, que tenia una petita fruiteria que els feia anar ben justos de diners. Segurament, un noi que creix en aquestes circumstàncies construeix un esperit de supervivència, necessari, al costat del talent, per convertir-se en el millor del món. Però mal-grat que fou el millor de la seva generació i un dels tres o quatre millors de la història del futbol, Johan Cruyff a penes ha canviat. El coneixen en tots els racons del món, però ell continua sent una persona senzilla, molt familiar, pròxima, com el veí del segon tercera. té coses menys agradables, és clar, però sobretot afloraven quan feia d’entrenador, quan podia ser una persona autoritària, posseïdora sempre de la raó. Els seus jugadors l’anomenaven irònicament Déu. L’altre


12

Déu també ha estat sempre present en la seva vida. Ell no creia en Déu, deia, però creia en alguna cosa. Sobretot des que als 43 anys, un menys que l’edat que tenia el seu pare quan va morir, va veure la mort de prop. Des d’aleshores fins al 24 de març del 2016, data del seu traspàs, va gaudir d’un quart de segle de vida intensa.


13

“vaig aprendre al carrer,el carrer és qui t’ensenya”

Al seu Betondorp natal, entre les petites i modestes casetes a l’est d’Amsterdam, el petit Jopie [es pronuncia Llopi] Cruyff jugava a futbol sobre les voreres, sota els arcs que donaven als patis interiors o enmig dels carrers, bastant tranquils, gairebé sense cotxes. Oficialment estava prohibit jugar al carrer, però cap agent multava els xavals, que on millor s’ho passaven era en un camp petit que hi havia darrere del col·legi i sobre la grava d’un petit parc infantil. La grava els obligava a no caure i a mantenir l’equilibri, durant les dues hores que jugaven cada dia després del col·le, de quatre a sis de la tarda, hora d’anar a sopar. El mestre, que havia de tancar els accessos, sempre els deixava jugar una mica més enllà de dos quarts de sis, que era l’horari de tancament oficial. Jopie jugava amb el seu germà gran —Henny—, el seu amic rolf i alguns altres contra xavals d’altres barris. i Johan, o Jopie, sempre era el més petit. De vegades, els rivals que no el coneixien se’n reien, fins que començava a fer els seus driblatges i gols. El seu germà, que també era un gran jugador, li va preguntar un cop:

—¿tu mai no penses què faràs abans d’una jugada?—No —li va contestar Johan—, perquè si hi penses ja

fas tard.


14

“de vegades, una cosa ha de passar abans que passi”

és una frase que, en el llenguatge particular i de vegades incomprensible de Johan Cruyff, té una altra variant: “Abans que passi una cosa, cal evitar que passi.” Cruyff creia en el destí; és a dir, que moltes coses a la vida s’esdevenen perquè sí, com ara la mort del seu pare biològic quan ell només te-nia 12 anys. Manus Cruyff va morir d’un infart quan tenia gairebé la mateixa edat, 44 anys, que el seu fill Johan quan aquest va patir la mateixa malaltia el 1991; però el fill es va salvar, per poc. també, coses del destí, segons l’holandès. Un dimecres de tardor del 1953, el dia que al vespre solia tancar la fruiteria, Manus va anar a l’Estadi Olímpic d’Amsterdam per veure “un extraordinari partit de futbol”, segons deia el cartell, entre una selecció de la FiFA i el FC Barcelona. i li ho explicava a Jopie —tal com anomenaven Johan a casa seva, al col·le i a l’Ajax, on va començar a jugar a futbol. “¿i de quin color eren les samarretes que portava el Barcelo-na?”, va preguntar, el xiquet, al seu pare. “Blau i vermell”, li contestà. “¿i qui era el millor?” “Es diu Kubala.” El petit Johan, que només tenia sis anys, poc s’ho podia pensar que menys de 20 anys després arribaria a jugar amb la samarreta blaugrana. va ser una d’aquelles coses que passen abans que realment passin.


15

“hola, papa. a casa tot va bé. la mama treballa molt… però ens en sortirem”

és el que el petit Johan sempre deia quan passava amb bi-cicleta per davant del cementiri Oosterbegraafplaats, on és enterrat el seu pare, ben a prop del camp de l’Ajax i del barri Betondorp, on vivia. i és que, segons va confessar alguns cops, tota la vida havia parlat amb el seu pare, demanant-li consells, deixant que el guiés. La mort de Herman Manus Cruyff va marcar molt el petit Jopie, malgrat que la seva mare, Petronella Nel Draaijer, trobés aviat el suport i l’amor de l’oncle Henk i que aquest més que un padrastre fos, per a Cruyff, un segon pare, autèntic i honest. Henk, que a més a més havia estat molt amic de Manus i era encarregat de material a l’Ajax, va guiar Johan i el seu germà pels dif ícils anys de l’adolescència i va conviure fins a la seva mort, en els anys noranta, amb la mare dels nois. No obstant això, la de-funció del pare va complicar bastant la situació de la família. Manus no guanyava gaire amb la seva fruiteria —fins i tot va haver de compartir la seva camioneta amb dos botiguers més—, i el 1959, de sobte, la mare es va quedar sola, amb la botiga i amb dos xavals adolescents, que afortunadament van trobar una bona vàlvula d’escapament en el futbol.


16

“ma mare sempre ha estat per nosaltres; sempre hem tingut una casa”

Petronella Bernarda Draaijer va néixer el 21 d’agost del 1917 i va morir el 2008, als 90 anys. Es va casar amb Herman Cruyff el 18 de desembre del 1941, en plena Segona Guerra Mundial, quan Holanda estava ocupada pels nazis. El seu fill més gran, Henny, va néixer l’11 de desembre del 1944, durant el que es coneix com l’hivern de la fam: els alemanys, que ja veien que començaven a perdre la guerra, van bloque-jar durant sis setmanes tot el transport a l’oest d’Holanda, que és on hi ha les grans ciutats i la major part de la pobla-ció. En un hivern a més a més molt dur, començaven a faltar aliments i combustible per escalfar les cases, i més de 20.000 holandesos van morir de fam i fred. La família Cruyff havia hagut de tancar la seva fruiteria, al barri De Jordaan, per falta de productes, i Manus es dedicava a ajudar la resistència, ocupant-se de transports il·legals de carn. Com a recom-pensa, li van regalar després de la guerra una nova fruiteria a Betondorp, el petit i modest barri situat sota l’ombra del camp de l’Ajax, on va néixer el segon fill, Johan, el 25 d’abril del 1947. Quan Manus va morir al cap de 12 anys, la mare, Nel, havia de compaginar la fruiteria amb la bugaderia de l’estadi de l’Ajax. “Ella es quedava sola”, recordava Cruyff, “i, damunt, amb dos xavals que no eren dels més fàcils. Però sempre va estar per nosaltres; mai ens va fallar”.


17

“un nen ha de tenir una joventut bona. els que fan coses prohibides amb nens,

cal eliminar-los. en això, sóc molt extrem”

Cruyff adorava els nens. tenia sis néts i els dies en què jugava al futbol a la seva Fundació amb xavals discapaci-tats l’omplien de felicitat, igual que quan obria algun dels seus camps de futbol, els Johan Cruyff Courts, en barris deprimits, com el que va inaugurar l’any 2010 en un peri-llós suburbi de Johannesburg. Odiava llegir notícies sobre abusos fets a menors, sobre maltractaments, segrestos. La cita és textual: “Cal eliminar aquesta gentussa”, deia. “A un nen, no li pots fer aquestes coses; la joventut és l’època més important de la vida, en què es forma la persona.” i llavors comença Cruyff a explicar els objectius de la Fundació. Durant els últims anys de la seva vida, era el preu que calia pagar per a una entrevista o una conversa amb Cruyff, es-coltar-lo almenys mitja hora parlar amb entusiasme de la seva fundació, les oficines de la qual són només a una illa de casa seva a la Bonanova. també tot allò que demanava la seva presència —anàlisis a la televisió o als diaris, alguna inauguració o conferència…— calia pagar-li-ho no en el seu compte personal, sinó en el de la Fundació. A més d’apor-tar-li certs avantatges fiscals, Johan Cruyff ja no necessitava tots aquests diners que li continuaven arribant de mig món. tot per a la Fundació, insistia. “intentem ajudar nens que sense nosaltres no tindrien les mateixes possibilitats en la vida. Ho volem fer tan bé com puguem. Per a això, tenim uns grans especialistes; jo només m’ocupo de la part exterior:


18

dono la cara, el meu nom, la meva fama.” Li encantava, a més a més, treballar amb esportistes i exesportistes —gairebé ho són tots, els empleats de la seva fundació. i educar-los a través de la seva universitat, oferir-los una possibilitat en la dura vida real després d’acabar la seva carrera esportiva.


escoltant cryuff · 2016-04-06 · l’empatés. Però la malaltia ja li portava massa avantatge al...

Documents

Transcript of escoltant cryuff · 2016-04-06 · l’empatés. Però la malaltia ja li portava massa avantatge al...