Església parroquial de Sant Boi de LluçanèsLa imatge de l’església de Sant Boi de Lluçanès:...

Església parroquial de Sant Boi de Lluçanès

Estudis històrics i materials per a la restauració de la façana principal

3018-23086-2017 Façana de l'església de Sant Boi de Lluçanès.indd 1 14/11/17 12:10

AutorsDavid Galí, Antoni Barcons i Maria José Sureda (SPAL)Laura Megías, Soraya Ramon, Pilar Giráldez, Màrius Vendrell (Patrimoni UB)

Autors de les fotografiesA. Barcons, D. Galí, Joan Estorch, Montserrat Baldomà, Júlia Beltran de Heredia,M.J. Sureda (SPAL)Patrimoni-UB; Arxiu Baldiri Selva (Sant Boi de Lluçanès) i Wikimedia Commons

Autors dels dibuixosCENTUM, Baldiri Selva, Jordi Grabau, A. Barcons, José Ramón Heviai Eulàlia Martin, becaris d’arquitectura de l’SPAL

© Diputació de Barcelona Novembre de 2017

Edició i coordinació: Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de Barcelona

3

Índex

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

I. Notícia històrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

Descripció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

La façana del nou temple de Sant Boi, acabada el 1767 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

El revestiment del 1894 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

Les intervencions efectuades en el segle xx . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

II. Estudis d’art . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

Les façanes retaule barroques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23La portada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25Les peces de pedra aprofitades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30El rellotge de sol del 1894. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

La imatge de l’església de Sant Boi de Lluçanès: un exemple d’imatgeria popular del primer terç del segle xx . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37Aspectes cronològics i estilístics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37Aspectes iconogràfics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37Aspectes tècnics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39El desenvolupament de la imatgeria popular: l’Escola d’Olot i la seva influència posterior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41La restauració de la peça escultòrica l’any 2008 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

III. Anàlisi material . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

Restitució gràfica d’estats anteriors de la façana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43Els acabats realitzats entorn de l’any 1790 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44L’arrebossat de l’any 1894 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47La façana l’any 2002, abans de la intervenció del Servei . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

Anàlisi geomètrica de la fornícula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51Objectiu i abast de l’estudi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51Descripció de l’element i estat de conservació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51Mètode de treball . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52Anàlisi compositiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

4

Estudi de les hídries del capcer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63Objectiu de l’estudi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63Breu descripció i localització de les hídries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63Mètode de treball . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64Anàlisi geometricoformal i fisicoconstructiva de les hídries originals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64Estudi d’altres parts del monument . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68Anàlisi de paral·lels . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69Consulta a tractats d’arquitectura de l’època . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71Aproximació geomètrica a l’estat primigeni dels elements . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72

Materials de construcció i patologies de la façana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73Estat de conservació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74Materials de construcció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75Façana arrebossada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76Cantonades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76Coronament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78Pintures i recobriments fins. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78Correlació dels materials: hipòtesi cronològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82Estat de conservació i mecanismes de degradació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82Propostes de restauració i conservació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85

Estudi de caracterització de materials de la portada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87La portada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87Materials de construcció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88Pintures, pàtines i recobriments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89La portada el 1913 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95Estat de conservació i mecanismes de degradació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95Suggeriments de restauració i conservació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

5

Presentació

Històricament, la Diputació de Barcelona, en la seva tasca de col·laborar amb els municipis i donar-los suport, ha vetllat per la conservació del patrimoni arquitectònic. En el marc d’aquesta acció cal situar la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, el 1914. Aquest Servei, de trajectòria llarga i fructífera, va ser reorganitzat el 1981 i, no gaire després, va prendre el nom actual de Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL). Com a conseqüència d’aquesta reorganització, des del 1983 duu a terme d’una manera sistemà-tica recerques històriques i anàlisis materials prèvies a la redacció dels projectes de restau-ració d’edificis i altres elements del patrimoni edificat.

Aquests estudis són obra d’equips interdisciplinaris i abracen la recerca dels documents escrits i fotogràfics, l’anàlisi estilística, tipològica i iconogràfica, des de l’òptica de la història de l’art, la restitució gràfica d’estats anteriors de la façana, anàlisis geomètriques de la for-nícula i de les hídries i estudis de caracterització de materials. Els resultats d’aquests estu-

Restauració del campanar. Primera intervenció efectuada a l’església per l’SPAL (1985-1987).Fotografia: J. Beltran, SPAL, febrer de 1987.

Presentació 6

dis es donen a conèixer d’una manera sintètica a través de la Memòria del Servei, publica-ció tècnica de caràcter plurianual on es recull la feina feta, tant en el camp de la recerca com en el de la restauració monumental, o a través de publicacions més especialitzades, com ara els Quaderns científics i tècnics de restauració monumental o les Monografies. Tanmateix, aquesta publicació i d’altres aparegudes anteriorment volen presentar d’una manera extensa el procés de recerca i les seves conclusions, tant des del camp de la his-tòria documental i de la història de l’art com de la geo metria, les proporcions i els materials de l’element.

En aquest llibre s’apleguen les investigacions i anàlisis que van precedir l’obra de restaura-ció de la façana principal de l’església de Sant Boi de Lluçanès. Aquesta intervenció es va fer a petició de l’Ajuntament, entre els anys 2002 i 2003, amb algunes actuacions puntuals posteriors, i va ser dirigida per l’arquitecte del Servei, Antoni Barcons i Grau. Aleshores es va actuar en el revestiment de la façana, els ampits de les obertures, les hídries de la cor-nisa, el sanejament i tractament dels carreus de pedra i de les lloses motllurades de la cornisa, el revestiment de la cornisa, el rellotge de sol, les fusteries i la pavimentació de la superfície al peu de la façana. Durant l’any 2008 es van fer altres intervencions, les noves hídries de pedra i la restauració de la fornícula i de la imatge de sant Boi que presideix la façana.

Cal afegir que la Diputació, a través del mateix Servei, ja havia fet altres obres a l’església de Sant Boi de Lluçanès. Entre els anys 1985 i 1987 s’hi va enllestir la restauració del cam-panar, sota la direcció de l’aleshores arquitecte col·laborador Josep Rovira i Pey, que va accedir a la plantilla del Servei poc després. La intervenció va abastar els paraments inte-riors i exteriors, l’accés als cossos superiors, la coberta i el parallamps. Es van estucar totes les façanes excepte les del cos inferior que s’adossa a la nau lateral del temple, on es va deixar la pedra vista, de la mateixa manera que les cantoneres i les motllures de separació de cada tram, com també els paraments interiors. A l’interior, es va substituir la vella i mal-mesa escala de fusta per una de nova, d’estructura metàl·lica, que facilita l’accés al cap-damunt del cloquer, des d’on es gaudeix d’una panoràmica excepcional de la vila i del seu entorn.

7

I. Notícia històrica

David Galí

Descripció

El temple parroquial de Sant Boi de Lluçanès es troba a la part més alta del nucli urbà d’aquesta petita població, des d’on es domina l’entorn immediat. La façana principal està orientada a migdia i s’aboca a la plaça de l’Església, a partir de la qual s’articulen els carrers i edificis del nucli antic en direcció sud. L’església presenta una planta basilical constituïda per una àmplia nau central coberta amb volta de canó i llunetes, i per una nau lateral a ban-da i banda amb un cos de tribuna al damunt. També té un cor aixecat sobre l’espai d’en-trada i un campanar que es dreça a la banda est, mentre que l’interior està ornat amb vuit retaules.

La façana principal està presidida per una portalada de pedra decorada amb una sèrie d’elements escultòrics, damunt la qual s’obre una rosassa i, encara més amunt i en la ma-

L’església situada al cim del nucli antic de Sant Boi. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 21.5.2004.

I. Notícia històrica 8

La façana del temple. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 21.5.2004.


L’interior de l’església, presidida pel retaule major del 1797, obra d’Antoni Real. Fotografia: D. Galí, SPAL, 11.11.2008.


teixa línia vertical que marca el centre del frontis, un òcul. A banda i banda d’aquestes obertures n’hi ha dues més d’esquema rectangular vertical per costat, una sobre de l’altra; les inferiors han estat convertides en finestres més petites. També cal indicar que a una altura situada entre les dues finestres de la banda est hi ha un rellotge de sol de forma qua-drada, amb la data 2002 esgrafiada damunt. El coronament de la façana té forma d’arc mixtilini, constituït per un arc deprimit convex coronat per un arc serlià i està ornat amb cinc hídries de pedra: una a banda i banda de la part inferior, dues més a la zona d’intersecció dels dos arcs, i una altra al capdamunt de la clau de l’arc serlià.

La portalada té un arc rebaixat decorat amb un querubí a la clau. Està coronat per una orla on s’inscriu la data 1767 gravada i pintada de color negre, dividida en dues parts per les inicials de Jesús (JHS), en baix relleu i de color vermell; a la vegada, l’orla està rematada per un arc rebaixat trencat. Tot queda flanquejat per dues pilastres decorades amb relleus de formes concavoconvexes coronades per sengles daus de forma piramidal amb relleus a manera d’hídries al capdamunt. El portal està presidit per una imatge de sant Boi caracte-ritzat com a bisbe, ubicada dins d’una fornícula i feta amb terracota.

Pel que fa als materials de la fàbrica de la façana principal, cal apuntar que les arestes són construïdes a base de carreus de pedra del mateix tipus que la de Folgueroles —margues de la plana de Vic—, disposats a trencajunts. Els elements de la portalada, la cornisa del tester i els brancals, els ampits i les llindes de les obertures també són de pedra, mentre que la resta de la fàbrica és de maçoneria revestida amb estuc de morter de calç de color marfil i acabat raspat. Les façanes laterals del temple i la de l’absis, que és de planta rec-tangular, estan revestides amb un arrebossat sense cap tipus de decoració.

Les hídries del coronament de la façana de l’església. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 16.4.2004.


La portalada amb la imatge de sant Boi allotjada en la fornícula. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 10.12.2008.


A les zones de contacte amb les cantoneres, les finestres i la cornisa es crea una faixa pe-rimetral d’estuc lliscat, del mateix color i d’un pam d’amplada, feta per damunt del raspat, mentre que a la part inferior de la façana hi ha un sòcol, també lliscat. La superfície del re-llotge de sol està lliscada amb el mateix color que la resta del parament i presenta la data en què es va fer, els fusos que indiquen les hores, les mitges hores i els nombres (de sis del matí a cinc de la tarda) esgrafiats en mangra. El gnòmon, que manté la situació original, està pintat de negre, però s’hi ha afegit una petita esfera que en les festivitats de sant Boi (20 de maig) i de santa Maria (15 d’agost), copatrons de la població, projecta una ombra que res-segueix unes corbes esgrafiades en negre a la part baixa del rellotge.

L’orla de la portalada on s’inscriuen la data 1767 i les inicials de Jesús (JHS). Fotografia: A. Barcons, SPAL, 10.12.2008.

El rellotge de sol, que marca les 13.30 hores de la festivitat de sant Boi del 2003. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 20.5.2003.


La façana del nou temple de Sant Boi, acabada el 1767

El terme i la parròquia de Sant Boi de Lluçanès estan documentats l’any 905, per bé que l’església actual és producte d’una gran reforma del temple romànic efectuada entre els anys 1762 i 1775, que va ser iniciada per Josep Morató i Sellés i acabada pel mestre de cases Mariano Claris.

Cap al començament del segle xviii, l’antic temple de Sant Boi ja començava a quedar petit i, en una visita pastoral de l’any 1724, es va posar de manifest que calia ampliar l’església per tal que els feligresos hi poguessin estar amb comoditat.1 Malgrat tot, les obres no van ser empreses fins quatre dècades més tard, quan van ser encarregades al mestre de cases vigatà Josep Morató. Tal com explicava ell mateix en uns pactes signats amb les for-ces vives de la població el 30 de maig del 1762, el mes d’agost de l’any anterior el rector de la parròquia, mossèn Pere Soler del Coll, va parlar amb Morató per tal de portar a terme una reforma al santuari dels Munts, però una forta tronada els va obligar a refugiar-se a l’interior de l’església parroquial. En veure l’estat de ruïna del temple, el mestre de cases va suggerir que s’hi podia fer alguna reparació. Llavors la veu va córrer pel poble i es va decidir cons-truir una nova església; l’endemà, Morató signava el contracte per fer-se càrrec de l’obra pel preu de 1.800 lliures.

Així, el 30 de maig del 1762, el mestre de cases declarava que després de tots els prole-gòmens, cap a finals del mes d’agost del 1761, va pujar a Sant Boi per supervisar l’enderro-cament de la paret i de la volta de l’església. Mentre s’estava duent a terme aquesta obra,

1. Les dades documentals d’aquest article han estat extretes de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (volum 1.224 dels llibres de visites pastorals, del 1724) i de l’Arxiu Parroquial de Sant Boi de Lluçanès (llibre de visites pastorals datat entre 1724 i 1999). Agraïm les dades facilitades per la senyora Elisenda Asturiol, que ha estudiat la nissaga de mes-tres de cases dels Morató (o Morauto, o Moretó) a l’Arxiu Episcopal de Vic, plasmades en un article sobre l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès dipositat a l’SPAL

Vista de l’església des de migdia amb unes garberes de blat en un camp proper. Fotografia: Baldiri Selva, dècada de 1950.


Situació de l’església romànica desapareguda respecte de la planta de l’actual, segons un dibuix de Pere Selva i Capdevila, de Sant Boi de Lluçanès.

L’església i al fons a la dreta el Mas Vilar. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva (Sant Boi de Lluçanès), començament del segle xx.

es va fer una reunió a la rectoria i es va decidir que es canviaria l’accés i s’obriria un nou portal a la banda de ponent i, a més, que s’eixamplaria l’edifici uns 3,20 metres.

No obstant això, aquests plans es van veure alterats el 1763, quan es va adquirir un hort situat on avui hi ha el cementiri. Llavors l’edifici va créixer cap a sud i nord i es va decidir situar el nou portal a la banda de migdia. No sabem si va ser per aquest canvi; per


manca de recursos econòmics; perquè Josep Vilar, del Mas Vilar, volia donar més indica-cions del que calia sobre l’obra (tal com va senyalar el mateix Morató, que damunt la planta de la nova església va traçar línies amb l’ajuda d’un compàs), o pel fet que llavors el mestre de cases tenia entre mans altres obres que el reclamaven (església de la Santa Cova de Manresa, santuari de la Gleva, església de Taradell, el Mas Ferreres de Sant Barto-

La decoració interior del temple feta a la darreria del segle xix. Fotografia: Fototípia Thomas (cedida per l’Arxiu Baldiri Selva), 1910.


meu del Grau o el temple parroquial de Sant Hilari de Vidrà, que llavors havia de començar), però, el cas és que Morató i els seus quatre fadrins o ajudants —hi estan docu mentats Martí Amblas, Miquel Pla i Hipòlit Alou— van abandonar l’obra el 9 de febrer del 1762 i se’n van anar cap a Vidrà. Sabem que el fadrí major (suposem que Martí Amblas) va em-malaltir i s’hi va quedar fins al 20 de març següent. Aleshores va col ·la borar a «trancar pedra per la fabrica de la Iglesia», tota la que devia faltar per com pletar la que es neces-sitaria per a les cantonades i la portalada, que s’havia començat a tallar el 16 d’octubre del 1761. En la docu mentació mai no s’esmenta la ubicació de la pedrera d’on es treia, però hem de creure que devia ser relativament propera a Sant Boi, ja que no hi apareix cap compte pel seu transport.

Les obres van ser empreses de nou a partir del dia 11 d’abril del 1763 sota la direcció de Mariano Claris que les va acabar cap a l’any 1772, segurament sota la traça de Morató, ja que el temple s’adiu estilísticament amb l’arquitectura que va posar en pràctica aquest mestre de cases vigatà. L’església va ser beneïda el dia 30 de novembre del 1775 pel doctor Bartomeu Sarmentero, bisbe de Vic. La data 1767 gravada a l’orla de damunt del portal deu correspondre a l’època en què es va acabar la façana, o potser a l’acabament de la portada. Després de l’any 1775 es van fer intervencions complementàries per acabar el frontis de l’església. El 1788 es van pagar 80 lliures pel vidre de la rosassa i, dos anys més tard, es va esculpir la imatge de Sant Boi de damunt la fornícula del portal amb pedra de Sant Bartomeu del Grau pintada i daurada.

El revestiment del 1894

No es tenen notícies d’intervencions a la façana de l’església fins a l’any 1855, quan el 30 de setembre es van pagar 18 lliures per fer dos rellotges de sol. Un d’aquests dos rellotges es pot situar al mateix lloc on hi ha l’actual, ja que en una fotografia antiga on es mostra el que es faria posteriorment, l’any 1894, es pot observar que hi ha una part malmesa on queda al descobert la part de l’esfera d’un altre de més antic. Malgrat tot, no sabem si era igual que aquest més modern del 1894 (desaparegut durant la Guerra Civil i refet després) o tenia una altra forma, ja que no en queda cap vestigi. Respecte de l’altre rellotge fet el 1855, Elisenda Asturiol suposa que podria estar situat a l’altra banda de la portada, simè-tric al primer, encara que també podria haver estat ubicat a la façana est de l’església, tot i que ni en un lloc ni en l’altre no en queda rastre.

Al cap d’uns quants anys, en una visita pastoral efectuada a l’església l’any 1884, es consi-derava que «antes de mucho tiempo habra de rebozarse la parte de fachada de la Yglesia Parroquial». Onze anys més tard, ja s’havia complert la provisió, ja que llavors el visitador es complaïa de l’estat en què es trobava la parròquia, encara que de passada esmentava que «el templo es susceptible todavia de alguna mejora que Dios mediante no tardará en realizarse, esto es, su pintura al oleo». Es tractava de la pintura de l’interior del temple, que es va fer amb tons marronosos i a imitació d’un especejament de carreus de pedra, tal com es pot veure en fotografies antigues. El nou revestiment de la façana pot datar-se de l’any 1894, segons aquell rellotge de sol producte d’aquesta reforma. A la part superior de l’es-fera es podia llegir l’epígraf «UNAM TIME», que significa ‘només has de témer una hora’, que


és l’hora de la mort, i a la part inferior penjava una mena de cartel·la on s’incloïa la data «1894». Sabem com era el tipus de pell que recobria el frontis de l’església el 1894 per una sèrie de fotografies. Es tractava d’un arrebossat amb acabat remolinat, on es marcaven les juntes d’un especejament de pedra disposat a trencajunts de cantell amb dues línies apa-rellades de pintura negra i blanca.

La façana revestida i amb el rellotge de sol del 1894 en una fotografia datada del 1913. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva.


Les intervencions efectuades en el segle xx

Abans de l’adveniment de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) es va intentar frenar l’exfo-liació progressiva que patien algunes peces de pedra de la part superior de les arestes mitjançant la reintegració de les parts perdudes amb ciment pòrtland. Alhora, es va re-vestir el frontal de la part superior de la cornisa amb rajols. Arran dels fets del 1936 es va des truir el rellotge de sol del 1894 i la imatge de sant Boi, i no va ser fins alguns anys més tard que van ser restituïts. Després de la guerra es va posar una placa a la banda est de la façana en record de tres persones de Sant Boi caigudes en la conflagració, que va ser re-tirada cap a l’any 1986 a instància del nostre Servei, quan va iniciar la restauració del cam-panar de la mateixa església.

El rellotge, del qual encara es conservava l’antic gnòmon, va ser pintat de nou l’any 1940 per Josep Cruells i Cruells, constructor de la població. Es va fer damunt d’una base de ci-ment amb unes pintures a base de llet i de calç mesclada amb colorants de color marró, groc i negre, preparada pel pintor Amadeu Urgellés i Artiga, de Vic, que intentava imitar les

L’estat de la façana en la dècada del 1950, amb el rellotge de sol del 1940 i la nova imatge de sant Boi. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva (Sant Boi de Lluçanès).


La façana l’any 2002, abans de la intervenció del Servei. Fotografia: D. Galí, SPAL, 22.5.2002.


formes del destruït. Fins i tot, a la part superior es van repetir les dues paraules de l’epígraf del rellotge anterior. Llavors també es va repintar alguna part del revestiment i es van subs-tituir els tres antics graons del portal per cinc de nous. Vuit anys més tard, per la Festa Major, es va col·locar una nova imatge de terracota de sant Boi a la fornícula del portal, donada pels propietaris d’una fàbrica de ceràmica de Sants, a Barcelona, que passaven algunes temporades a la població.

Entre els dies 7 i 28 de novembre de l’any 1951 es va celebrar la Santa Missió a Sant Boi de Lluçanès, recordada per una placa de marbre que es va col·locar a la banda oest de la fa-çana. Amb aquest motiu, es va tornar a arrebossar la part inferior de la façana, des de terra fins a una altura aproximada d’uns dos metres, on s’observa un canvi horitzontal del reves-timent. Pensem que llavors també es va instal·lar la vidriera a la finestra inferior oest.2 El juny de l’any 1968, la Junta Parroquial es va encarregar d’enllosar amb pedra de forma irregular la plaça de l’Església, que no estava pavimentada i es van deixar unes llenques a banda i banda del portal sense enllosar per plantar-hi flors, a manera de jardineres. L’última inter-venció que es va fer a la façana abans de l’actuació del nostre Servei efectuada el 2003, va ser el tractament de la pedra de la portada, dut a terme cap a l’any 1980 pel pintor local Antonio Escudero i finançat per la parròquia. Es va muntar una bastida que arribava a l’al-tura de la rosassa per facilitar l’aplicació de làtex diluït amb aigua a la pedra i també es va aprofitar per pintar la reixa del rosetó, el bastó de la imatge de sant Boi, amb purpurina, i repassar la data 1767, amb negre, i l’anagrama de Jesús de l’orla, amb vermell, ja que hi havia restes d’aquest cromatisme.

2. Malgrat que no s’ha trobat cap referència, ni documental ni aportada per testimonis orals, sobre la data de col-locació, fa sospitar que es va posar llavors perquè és gairebé igual o del mateix estil d’unes que hi ha a la capella del Santíssim de l’església, que corresponen a aquesta data i, a més, està aferrada al paredat de la finestra mitjan-çant ciment ràpid.

21

II. Estudis d’art

Les façanes retaule barroques

David Galí, Maria José Sureda

La façana de l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès, caracteritzada per un tester format per un arc mixtilini, correspon a un tipus molt estès a Catalunya durant la segona meitat del segle xviii, en plena època barroca. Un dels primers antecedents d’aquest tipus es troba a l’església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció d’Alcover (1578-1630), on la façana queda rematada per un arc d’inflexió. Al coronament de la façana de l’església de Betlem de Barcelona (1681-1732), es va adoptar una solució semblant, un arc rodó lleuge-rament trencat. Però els dos models que obriran plenament el segle xviii a aquest tipus seran els de la capella de la Ciutadella de Barcelona (vers el 1727), obra d’Alexandre de Rez, on l’arc serlià es converteix en el principal element compositiu de la façana, forma que es repetirà amb alguna petita variació a la coetània façana de l’església de Sant Felip Neri (1721-1752), de Pere Costa i Carles Grau. La fortuna d’aquest arc durant el sis-cents i el set-cents és deguda a l’arquitecte i tractadista italià Sebastiano Serlio (Bolonya, 1475 - Fontai-nebleau, 1554), que el va difondre en els seus I sette libri dell’architettura, i del qual va prendre el nom.

La majoria d’esglésies construïdes durant l’últim terç del segle xviii van adoptar aquest mo-del, del qual es troben força exemples estesos per tota la geografia catalana, com ara l’església de Santa Maria d’Alcarràs (1760-1775), l’església de Sant Celoni (1762), l’església de Sant Miquel de Rupit (mitjan segle xviii), l’església de Sarral (1768), l’església de Tossa (1769), la Col·legiata de Guissona (1776-1800) o el temple parroquial de Maldà (1798).

L’obra de Josep Morató i Sellés, membre d’una nissaga de mestres de cases vigatans (Vic, 1712-1768) i autor de la façana de l’església objecte del nostre estudi, mereix un capítol a part. Aquest autor també va seguir la mateixa solució en la majoria de temples que va traçar. L’església de Santa Maria de Calella de Mar presenta una façana amb un tester gairebé idèntic al de Sant Boi; se’n va posar la primera pedra el 6 de juny del 1747 perquè s’havien ensorrat el campanar i l’església antiga, i va ser acabada el 1755. La façana de l’església de l’Hospital de Vic (1748-1753) també té un arc mixtilini. Està format per un arc serlià rematat als extrems inferiors per dues corbes concavoconvexes o volutes, a manera de gola inversa. Aquests elements també van usar-se al frontis de l’església de Sant Genís de Taradell —con-tractada a Josep Morató el gener del 1755 i construïda pel seu germà Antoni—, que està rematat, però, per una cornisa a dues aigües, a manera de frontó. A l’església de la Santa Cova de Manresa (1759-1763) es va repetir el mateix esquema compositiu de l’Hospital de

II. Estudis d’art 22

Vic, malgrat que, en aquest cas, l’arc serlià va ser substituït per un d’inflexió, mentre que al santuari de la Gleva (1763) es va tornar al model de Taradell, encara que s’hi van emfasitzar les volutes.

Així doncs, el frontis de Sant Boi de Lluçanès es troba dins la línia de façanes de temples barrocs de la segona meitat del segle xviii, desenvolupats a partir dels models de la Ciuta-della i de Sant Felip Neri. Josep Morató i Sellés va contribuir especialment a la difusió d’aquests models a la contrada d’Osona.

Respecte als revestiments de morter de calç emprats per protegir els paraments de murs o voltes, van estretament lligats gairebé a la mateixa història de l’arquitectura. Se n’han trobat a Anatòlia datats del segle seixanta abans de Crist, a Mesopotàmia (segle xviii aC), a la pi-ràmide de Kheops i a les tombes de Tebes (segle xv aC), al Palau de Cnossos (1100 aC), o en obres gregues i romanes, quan se’n va generalitzar l’ús en tot tipus de construccions, tant de caràcter religiós com civil.

Entre el segle ii i la primera meitat del segle i aC, a Grècia, a Alexandria i, una mica més tard, a Pompeia ja es comencen a trobar estucs que imiten l’especejament de carreus de pedra dels grans temples, generalment de color vermell, que s’aplica tant en interiors com en fa-çanes, patis i espais oberts de cases. Vers l’any 80 aC, aquest estil evoluciona cap a una major riquesa cromàtica i qualitativa, quan s’imiten els jaspis de diversos marbres, mentre que una centúria més tard ja s’hi inclouen elements florals, figures humanes i animals, i arquitectures fingides.

Durant l’època medieval, l’estuc o arrebossat s’usava com a element de protecció del parament exterior dels murs i d’embelliment dels interiors a través de la pintura al fresc, tal com es pot comprovar en nombrosos exemples de l’arquitectura romànica catalana.

L’església de Sant Felip Neri. Fotografia: Wikimedia Commons.


El morter de calç que revestia el parament exterior dels murs només s’emprava com a pell que repel·lia els atacs dels agents ambientals i atmosfèrics i es materialitzava purament com un arrebossat. Cal afegir que també trobem exemples d’encintats de les juntes dels carreus d’aquella època, una forma de dignificar i regularitzar la disposició de l’aparell del mur.

El Renaixement i el Barroc van ser les èpoques d’or de l’estuc, de l’esgrafiat i de la pintura al fresc. Durant el segle xvi trobem alguns exemples d’estucs a imitació de carreus de pedra aplicats sobre murs de maçoneria que, a més de protegir-los de la intempèrie, els dignifica-ven: la façana de la Torre Pallaresa, a Santa Coloma de Gramenet (1520-1545); la de Can Cabanyes, a Argentona (segona meitat del segle xvi); la del Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties de Tortosa (vers el 1564), o, ja entrat el segle xvii, la de l’església de Santa Maria de Cornudella de Montsant (1615). També hi ha algun exemple de revestiment de l’interior d’al-gun temple a imitació d’un carreuat, però pictòric, com és el cas del de l’ermita de Sales a Viladecans (darreria del segle xvi). Aquestes tècniques van excel·lir a Catalunya a partir de la primera meitat del segle xvii. Així, l’any 1650 el gremi de pintors de la ciutat de Barcelona va passar a anomenar-se gremi d’estofadors, dauradors, esgrafiadors i encarnadors. Malgrat tot, els esgrafiadors aviat es van veure circumscrits només a la pràctica de l’execució de l’objecte del seu ofici, supeditats a la realització de dissenys i programes iconogràfics ela-borats per pintors, escultors o mestres d’obres. Al mateix temps, els estucadors van expe-rimentar una interdicció en la seva feina per part de paletes. A causa de la crisi social, po-lítica i econòmica esdevinguda a Catalunya en els decennis següents a l’acabament de la Guerra de Successió (1701-1714), es van buscar solucions més econòmiques per a la cons-trucció, i es va passar de l’ús de la pedra o del totxo als murs a la maçoneria, que era re-vestida amb arrebossats, estucs o esgrafiats.

Pel que fa als revestiments d’algunes façanes de les esglésies barroques —n’hi ha bastants que no en tenen, ja que són de pedra—, predomina l’estucat monocrom de tota la superfície esquitxat per detalls de caràcter ornamental esgrafiats al voltant de les obertures, com succeeix a la del santuari de la Gleva, a la casa porta d’entrada al segon recinte del mones-tir de Santes Creus (mitjan segle xviii) o a la del santuari del Remei d’Alcover (1765-1779). Hi ha algun exemple de façana de temple religiós amb la superfície totalment esgrafiada, que rememora una tècnica molt estesa llavors en l’edilícia civil, com ara la de l’església de Sant Martí de Sant Celoni (1762). Malgrat que no sigui gaire comú, també es poden trobar frontis d’alguns edificis religiosos revestits amb estuc a imitació de carreus de pedra, com ara la portada del temple de Sant Agustí de Tarragona (vers el 1789), per bé que es tracta d’una obra que podria qualificar-se d’antecedent del Neoclassicisme. Cap a la darreria del se gle xix, aquest tipus de solució no estava en voga.

La portada

Aquest element de la façana està flanquejat per pilastres i coronat per una fornícula amb una imatge del sant patró del temple, tot decorat amb profusió d’elements ornamentals esculpits. Correspon a un tipus estilístic que té el punt de partida en portals renaixentistes catalans de la segona meitat del segle xvi. Uns elements que, a la vegada, són deutors de models italians arribats al nostre país mercès a una sèrie de tractats d’arquitectura (Serlio,


Vignola, Palladio i d’altres), on es van incorporant cartel·les o orles i fornícules damunt dels entaulaments. És així com es pot observar, respectivament, als portals del Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties de Tortosa (1564), obra atribuïda a Miquel-Joan Anglès, al de l’antic convent de Sant Domènec, també a Tortosa, o al de l’Hospital de Clergues de Sant Sever (1562), de Barcelona.

L’església de Santa Maria de Calella de Mar, obra de Josep Morató i Sellés. Fotografia: Wikimedia Commons.


A partir de la segona meitat del segle xvii aquest tipus estilístic es va difondre àmpliament a les nostres contrades i es va convertir en un dels elements emblemàtics de l’arquitectura religiosa barroca catalana. En podem trobar alguns exemples a la sòbria porta del San tuari de Santa Maria del Miracle, a Riner (1659), i a l’abarrocada de l’església de la Pietat de Vic (1664-1690), ambdues obres de Josep Morató i Pujol, avi de Josep Morató i Sellés. L’exem-

L’estuc a imitació de pedra en el parament entorn el portal de la Torre Pallaresa. Fotografia: Wikimedia Commons.


L’església de Betlem, d’estil barroc salomònic. Fotografia: Wikimedia Commons.

L’estucat amb esgrafiats del santuari de la Gleva. Fotografia: Wikimedia Commons.


ple de Vic està farcit de relleus i d’elements decoratius escultòrics situats al voltant de la fornícula i damunt de dues parelles de columnes. Una altra mostra d’aquest tipus es troba a l’església del monestir de Poblet (vers el 1669), on s’inclouen imatges entre les columnes i on es defuig el decorativisme de relleus escultòrics (orles, rocalles o garlandes). Durant l’últim terç del segle xvii es va imposar el barroc salomònic, estil que també va incidir en els portals recollint la tradició i adaptant-la de nou mitjançant la inclusió de columnes salomò-niques i d’exuberant decorativisme de relleus escultòrics. Així es pot observar a les por-tades de l’església arxiprestal de Moià (temple començat el 1674 i acabat cap al 1722), del mo nestir de Sant Ramon del Portell (vers el 1675), de l’església parroquial de Caldes de Mont bui (vers el 1689), o de l’església de Betlem de Barcelona (vers la dècada de 1690). En el segle xviii es va desenvolupar el model i es va deixar de banda l’estil salomònic, fet que queda palès a la porta de l’església de Sant Sever de Barcelona (1703), de Jeroni Escarabatxeres, amb dobles pilastres rematades per un frontó entretallat que resta coro-nat per una fornícula amb la imatge del sant.

Els mateixos exemples que han servit per explicar l’evolució de les façanes, alhora, també són vàlids per desenvolupar un discurs sobre les portades. Si bé el portal de la capella de la Ciutadella és de caràcter clàssic, amb frontó triangular, el de Sant Felip Neri presen-ta la traça del portal retaule, però amb la mínima expressió de decorativisme barroc. Aquest va ser el model que, amb algunes variacions, es va anar repetint a les esglésies barroques catalanes de la segona meitat del set-cents. Així es pot veure a les portades de la capella de Santa Marta de Barcelona (1736-1747), de l’entrada al segon recinte del

El portal de l’església de Sant Hipòlit de Voltregà, molt semblant al de Sant Boi. Fotografia: Wikimedia Commons.


monestir de Santes Creus, de la catedral de Solsona (1768) o de l’església parroquial de Tossa de Mar (1769).

Josep Morató i Sellés també va seguir aquesta línia. Al portal de l’església de Calella pren preeminència el frontó entretallat, que gairebé envolta la fornícula, i el de la Santa Cova de Manresa és de proporcions gegantines, mitjançant unes altes columnes que emmar-quen gairebé tota la fornícula i que continuen fins a envoltar la rosassa. Altres portals perta nyen al tipus més sobri, que podria qualificar-se de caire classicista, com ara el de l’església de Sant Felip Neri. Són els casos dels portals de l’església parroquial de Taradell, de la Gleva (sense fornícula), de Sant Boi de Lluçanès i de Sant Hipòlit de Voltregà —gaire-bé bessó de l’anterior i obra d’Antoni Morató i Sellés i del seu nebot Josep Morató i Codi-na, duta a ter me aproximadament entre els anys 1769 i 1780.

Les peces de pedra aprofitades

Durant el mes de setembre de l’any 2002 es van repicar les restes del revestiment de la façana, que estava en força mal estat de conservació i perdut en moltes parts, arran de les obres de restauració empreses pel nostre Servei. Aleshores van sortir a la llum els forats de bastida de la construcció i vuit elements de pedra picada aprofitats en la fàbrica de la faça-na. Aquestes peces segurament van ser extretes de les pedreres de la veïna població de Sant Bartomeu del Grau, ja que l’aparença del material és molt semblant.

Situació de les vuit peces de pedra aprofitades a la façana i dels forats de bastida. Fotografia: CENTUM i J. R. Hevia, SPAL, 2003.


Els forats de bastida tenien unes dimensions d’uns 20 × 20 cm, estaven disposats a diferents altures i tapats amb pedra, totxo o teula. Es degueren utilitzar tant per construir la façana com per emblanquinar-la alguns anys després o per a l’execució de l’arrebossat del 1894. Aquells vuit elements de pedra van ser numerats, situats en un fotomuntatge de la façana i estudiats.

La peça número 1 (25 × 135 cm) constituïa una U invertida amb els laterals es cap çats i semblava que podia haver pertangut a l’emmarcament d’una llosa sepul cral. La número 2 (19 × 35 cm) tenia forma de L i presentava una concavitat de formes arrodonides a l’extrem est, que potser podia haver allotjat la xarnera d’una porta. A la número 3 (25 × 32 cm) i a la número 4 (23 × 37 cm) s’observava una marca de barrina per foradar roca. La número 5 estava decorada amb un baix relleu i ens n’ocuparem més endavant. Les peces número 6 (22 × 44 cm) i número 7 (19 × 42 cm) mostraven la superfície buixardada, mentre que la número 8 (25 × 48 cm) tenia la superfície llisa, sense cap marca ni motiu decoratiu en relleu. De tots aquests elements, el número 5 era l’únic decorat i va ser extret per estudiar-lo més detingudament, extracció que va supervisar Àlvar Caixal, arqueòleg del Servei. Després va ser tornat a la parròquia i avui està exposat en una vitrina dins de l’església.

Es tracta d’una peça amb forma de L que només té una cara treballada (12 × 16 × 9 cm) amb un relleu que representa una cantonada en angle recte d’un emmarcament format per una faixa de dentells a la banda que podria qualificar-se d’exterior i una roseta a l’interior, que voreja l’angle. Cadascun dels quatre pètals de la roseta estan constituïts per triangles equi-

La peça número cinc encastada a la façana. Fotografia: D. Galí, SPAL, 30.9.2002.


làters en baix relleu, amb tres cares i a manera de piràmide. Aquest tipus de relleu trian gular va ser força usat en l’època romànica com a decoració de diversos elements, generalment aplicats a l’arquitectura. Per exemple, en àbacs de capitells, guardapols i línies d’imposta de portals i, fins i tot, en alguna lipsanoteca i en frontals de sarcòfags.

Potser la peça més antiga on s’observa aquell relleu és una lipsanoteca d’alabastre cilíndri-ca, segurament procedent de monestir de Santa Maria de Lillet (segle x), conservada al Museu Comarcal de Manresa. Presenta dues faixes horitzontals amb la sanefa de triangles combinats amb forma de creu semblant a la de Malta i amb triangles equilàters i rectangles.

Respecte als àbacs, hi ha un element triangular del mateix tipus a un capitell de la porta-da de l’església de Santa Eugènia de Saga (Ger, Cerdanya), probablement del segle xii, i als capitells 39 i 41 de la galeria de migjorn del claustre del monestir de Santa Maria de

La peça extreta de la façana. Fotografia: M. Baldomà, SPAL, 26.2.2003.


l’Estany, anteriors en el segle xiv. Mentre que, pel que fa a les decoracions de portals, se’n trobaven a les de les porta des desaparegudes de l’església de Santa Maria de la Sala, a Sant Mateu de Bages (segle xiii), i de l’església de Sant Miquel de la Comanda, als Prats de Rei (segle xiii).

Les peces que potser tenen una decoració més semblant són alguns sarcòfags romànics, com per exemple el de Sant Pere de Castellnou d’Ossó, a Ossó de Sió (mitjan segle xii), o un altre format per una sanefa de triangles igual que la de la nostra peça, que es troba al sarcòfag 2 del Museu Episcopal de Vic (se gles xii-xiii). En l’emmarcament del sarcòfag 6 del mateix Museu, procedent de la catedral vigatana (darreria del segle xiii), es pot observar una orla formada per denticles, combinada per la seva part interior amb una ziga-zaga formada a partir de triangles equilàters.

D’aquesta manera, creiem que la peça formava part d’un sarcòfag datat entre els segles xii i xiii i, en principi, caldria suposar que s’hauria aprofitat de la runa o l’enderrocament de l’edifici romànic de Sant Boi de Lluçanès produït l’any 1761, quan es va aterrar l’antiga es-glésia per bastir-ne una de nova sota projecte del mestre de cases vigatà Josep Morató i Sellés i que seria popularment anomenada la catedral del Lluçanès.

El capitell de la portada de l’església de Santa Eugènia de Saga. Fotografia: Wikimedia Commons.


El rellotge de sol del 1894

La referència principal del pas del temps per a l’ésser humà durant una jornada és el curs del Sol, des que surt per llevant fins que s’amaga per ponent. Abans de la invenció dels rellotges mecànics, el de sol va permetre saber immediatament el punt del dia en què s’es-tava mitjançant l’ombra que reflectia un fus anomenat busca o nas disposat en un cert angle damunt d’una superfície plana. L’autoria de la invenció d’aquest enginy és força dub-tosa, ja que Vitruvi l’atribuïa al poble caldeu, mentre que Plini sostenia que tenia el seu origen a Egipte des d’on, passant per Grècia i Sicília, va arribar a Roma.

A Catalunya, el rellotge de sol va tenir la seva època daurada durant els segles xvi i xvii, ja que a la següent centúria van començar a aparèixer els rellotges de butxaca i es va gene-ralitzar la instal·lació de rellotges als campanars de torre, fets que van influir en la seva lenta desaparició. En un primer moment, els rellotges de sol eren de forma quadrada i sen-se cap ornament. Més tard aparegueren els de forma circular o semicircular enriquits amb motius ornamentals, influïts per la fesomia de les esferes dels primers rellotges mecànics. Més tard va seguir un període de decadència en què es va tornar als orígens. A l’entorn rural, a les façanes de masies, es van construir molts rellotges i el seu ús també va esten-dre’s al camp de l’arquitectura religiosa. A més del de la façana principal de Sant Boi de Lluçanès, se’n troben a l’església de Sant Pere de Ripoll, de l’any 1929 i on es pot llegir «Volat irreparabile tempus», o al veí temple de Sant Hipòlit de Voltregà, de forma rectan-gular i de pedra.

El rellotge de sol de la façana de Sant Boi de Lluçanès datat del 1894, que pot admirar-se mercès a una fotografia antiga de principi de la dècada del 1910, té un epígraf de caràcter

El rellotge de sol del 1894, amb restes del de 1855, que apareixien a sota. Fotografia: Baldiri Selva, 1913.

Rellotge francès de la darreria del segle xviii. Musée International d’Horlogerie a La Chaux-de-Fonds (Suïssa). Fotografia: Wikimedia Commons.


El rellotge de sol de l’església de Sant Pere de Ripoll. Fotografia: Wikimedia Commons.

Rellotge de paret de la casa Les Cots, de Montclar de Berguedà. Fotografia: Arxiu SPAL, 10.3.1965.


profètic i força pessimista o macabre. Podria recordar el concepte de la vanitas tan estès durant l’època del Barroc: «UNAM TIME», o sigui, només has de témer una hora, la de la mort. Els epígrafs d’aquest tipus abunden força en altres rellotges de sol de les nostres terres. Miquel Palau n’esmenta un que té relació directa amb el de Sant Boi, ja que s’hi pot llegir «Omnes time propter unam» (tem-les totes, a causa d’una), o un altre de semblant al Mas Massegú (la Vall d’en Bas, la Garrotxa), amb Serà la una darrera. Altres llegendes que es poden enquadrar en la mateixa temàtica són la del rellotge del gran casal de Can Noguer de Segueró (Beuda, la Garrotxa), propietat de la família Vayreda, on es pot llegir Cada hora que et senyalo t’allunyo del bressol i t’acosto a la mortalla, o el de Can Morera (Calonge), que va sortir de la ploma de Salvador Espriu: No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent / car tot en un moment / et serà pres.

El rellotge de sol anterior al del 1894, del qual es pot observar una petita part en la fotogra-fia de començament del segle xx, sembla que era similar —com a mínim, els números eren àrabs i es disposaven en una faixa—, però segurament només era circular. Però el que sí que podem afirmar és que el de la darreria del segle xix pertany al tipus de rellotges que volien imitar els antics rellotges de paret o de saló, com ara el que es troba a Can Salt de Maçanet de la Selva o un altre que hi ha en una casa de Calafell i que tindria un cert relleu en les seves zones perimètriques.

35

La imatge de l’església de Sant Boi de Lluçanès: un exemple d’imatgeria popular del primer terç del segle xx

Maria José Sureda

Aspectes cronològics i estilístics

La imatge va ser beneïda i inaugurada l’any 1949, en substitució d’una d’anterior barroca, desapareguda durant la Guerra Civil espanyola.

Es troba presidint la façana principal de l’església de Sant Boi de Lluçanès, en una forní cula al capdamunt de la porta principal d’accés al temple, on també s’ubica una orla decorativa amb la data 1767, que assenyala l’any de construcció del portal, encara que el temple i la mateixa façana principal van finalitzar

unes dè cades més tard, quan es va construir la rosassa. Concretament, la imatge original barroca era de l’any 1790, tallada en pedra de Sant Bartomeu del Grau, pintada i daurada.

Les imatges barroques es col·locaven a les façanes dels temples seguint les pautes deco-ratives de l’art barroc, que aportava a l’arquitectura nous ideals d’unitat i de relació de l’es-pai. Llavors, les façanes, els retaules i altres composicions arquitectòniques i artístiques van perdre el caràcter reticular de l’època anterior i van tendir cap a un motiu central dominant, com podem observar en aquesta façana. A Catalunya hi ha nombrosos exemples que il·lus-tren aquesta tipologia, com ara la façana de la catedral de Vic, construïda entre el 1781 i el 1803; la del temple parroquial de Maldà, del 1798; la de la capella de Santa Marta de Bar-celona, del 1736-1747; la del temple parroquial de Tossa de Mar (Girona), del 1769, o la del santuari de la Gleva, del 1760-1766.

Un altre aspecte significatiu de l’època barroca i que afectava directament la producció escultòrica és el foment del culte als sants, que es van convertir en mediadors especials. Era el reconeixement que Déu actua a través dels homes i que la santedat es pot adquirir. La producció escultòrica catalana en estil barroc va ser, doncs, significativa en nombre i qualitat, principalment l’escultura de terracota policroma, la producció de la qual es va es-tendre fins als segles xix i xx. Aquestes imatges conservaven un aire convencional propi de la imatgeria més tradicional i producte de la fabricació seriada.

La imatge actual de sant Boi va ser realitzada en argila cuita amb decoració incisa, seguint les pautes artístiques de l’anterior barroca. Fins i tot es van configurar els plecs profunds i amb moviment de la túnica i també tots els atributs, encara que conserva un aire més con-temporani i característic de l’estatuària del primer terç del segle xx.

Aspectes iconogràfics

La imatge vesteix una túnica llarga fins als peus, de mànigues estretes i cenyida a través d’un cinturó o cíngol, que es pot associar a l’alba o tunicella episcopal, semblant a la dal-màtica. Aquesta túnica va coberta per una capa pluvial, tancada davant del pit per un fermall decorat, com és el cas de l’anell episcopal, amb un element floral. Normalment, els bisbes


La imatge durant el procés de restauració. Fotografies: A. Barcons, SPAL, 10.10.2008.

Detall de la imatge. Fotografies: A. Barcons, SPAL, 10.10.2008.

La imatge barroca del 1790. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva, 1913.

La imatge actual abans de la restauració del 2008.Fotografia: A. Barcons, SPAL, 25.4.2008.


porten també un pectoral, una creu de metall, fusta o marfil, com a insígnia del seu càrrec i dignitat, i una estola penjant del coll cap endavant, símbol dels poders sagrats, com a pastors que duen les ànimes cap a la vida eterna.

La figura del sant es presenta amb els atributs propis d’una alta dignitat eclesiàstica: la mitra, el bàcul i l’anell episcopal i, com a complement, el llibre litúrgic.

La mitra, considerada un símbol de poder i de servei espiritual, és el capell distintiu de les dignitats eclesiàstiques format per dos trossos de roba cosits lateralment i oberts per la part superior. A la part posterior surten unes cintes que cauen per l’esquena de la figura, ano-menades ínfules, que són els símbols dels coneixements que posseeixen les dignitats ecle-siàstiques sobre l’Antic i el Nou Testament.

El bàcul, que sant Boi sosté a la mà dreta, és un bastó llarg de metall ricament obrat acabat en una crossa o curvatura. Es considera un dels símbols de l’autoritat espiritual, que rep el bisbe el dia de la seva ordenació com a pastor de la comunitat i que utilitza quan presideix una celebració a la seva diòcesi. Significa que dirigeix, instrueix i defensa la comunitat, com ho va fer Jesucrist, el Bon Pastor.

L’anell episcopal que llueix a la mà dreta, decorat en aquest cas amb un element floral, és la insígnia pròpia dels bisbes que simbolitza el seu lligam amb l’església o diòcesi i que es considera signe de fidelitat. Aquests anells solen ser regals de la família del bisbe i poden portar el seu segell.

Finalment, el llibre litúrgic, que sosté amb la mà esquerra, té caràcter oficial a l’Església. El contingut dels llibres litúrgics és divers —Missal, Breviari, Caeremoniale episcoporum i el Ritual romà, entre d’altres.

Aspectes tècnics

Les mides de la peça estan relacionades amb la seva ubicació a la fornícula de la façana de l’església. L’altura total és d’1,65 metres, comptant la base, que fa 14 cm d’alt. L’amplada màxima de la peça és de 80 cm.

Aquesta obra escultòrica va ser feta a la bòbila Industrial Ceràmica Sansense del barri de Sants a Barcelona, pel terrissaire Antoni Serradell Pla, propietari de l’empresa. La bòbila estava ubicada al carrer Benavent d’aquesta ciutat i els terrenys eren propietat del doctor barceloní Pere Pont Coll, metge de Sant Boi. La vinculació dels propietaris d’aquests terrenys amb el municipi de Sant Boi de Llu çanès va fer que la imatge es realitzés a la fàbrica bar-celonina. No se n’han trobat notícies, però, en general, les bòbiles es dedicaven a la fabri-cació de peces per a la construcció, i les terrisseries, a la fabricació d’atuells domèstics i de decoració. Una de les característiques del treball a les bòbiles era que la majoria de peces es fabricaven a l’era. S’hi feien totes les varietats de rajoles, cairons, totxos, teules i altres peces. El rajoler manegava el motlle i es deixaven esteses fins que la duresa permetia aixe-car-les i col·locar-les d’una certa manera que afavoria l’assecatge.

La peça, que no formava part del repertori habitual de la Industrial Ceràmica Sansense, és de terracota feta amb motlle i el procés d’elaboració és bastant senzill. Normalment, l’argi-la es modela amb aigua, s’endureix al forn i s’utilitza tant per fer objectes d’ús domèstic com


Figura del sant un cop restaurada. Fotografia: M.J. Sureda, SPAL, 2008.

Detall de la mitra i les ínfules. Fotografia: M.J. Sureda, SPAL, 2008.

Detall de l’anell del sant. Fotografia: M.J. Sureda, SPAL, 2008.

Detall de la capa. Fotografia: M.J. Sureda, SPAL, 2008.


per a la realització d’escultures i decoració arquitectònica. El forn és un element imprescin-dible per a la cuita de les escultures de terracota, que es fa a baixa temperatura. Així, quan es tracta d’escultura, els ceramistes eleven la temperatura lentament.

L’escultura de sant Boi presenta una capa engalba, que és la base del color i de la imper-meabilització de la peça i que actua com a protecció de la pasta d’argila cuita. Porta una decoració a la superfície feta a base d’incisions que imiten un brocat.

L’argila es presenta en diferents colors encara que, en aquest cas, s’ha utilitzat el més comú, el vermell, denominat color terracota. Les eines principals utilitzades per decorar la peça eren de fusta, i per als acabats, de punta metàl·lica amb llaços de filferro en un o en ambdós ex-trems, els quals podien ser de secció rodona o plana i aptes per treballar detalls, especialment els rostres. Les incisions que observem en la vestidura són producte d’aquesta tècnica.

És important puntualitzar que un dels aspectes més interessants d’aquesta tècnica és el de mantenir l’argila humida perquè sigui mal·leable. Per això és bàsic polvoritzar amb aigua l’escultura quan així ho requereixi el treball. Si l’argila s’exposa a l’aire, s’asseca. En aques-tes condicions, l’argila es manté i permet que el terrissaire decori l’escultura amb esgra-fiats, a través d’incisions. En definitiva, el material ha de presentar una duresa determi nada perquè conservi el més petit detall sense esborrar-lo. Hi ha moltes maneres d’acabar o de donar una pà tina a una escultura de terracota. Es pot pintar, vidriar o bé deixar-hi el color i la textura na tural de l’argila cuita. La terracota aguanta la climatologia sense fer-se malbé. Aquesta tèc nica, doncs, com que és molt resistent, va des d’allò purament utili tari fins a l’obra d’art major.

El desenvolupament de la imatgeria popular: l’Escola d’Olot i la seva influència posterior

La figura de l’artista neoclàssic Damià Campeny és decisiva per entendre el renaixement de l’escultura catalana en terra cuita i ens serveix d’introducció per a la seva aplicació a l’ar-quitectura a partir del 1836. Alguns dels edificis situats davant la Llotja de Barcelona es van ornar amb terracotes projectades per Campeny i executades per Ramón Padrós i Domingo Talarn.

Dins la producció d’imatges religioses dels segles xix i xx, és important el naixement d’una indústria a Olot, l’any 1880, de la mà dels artistes i germans Joaquim i Marià Vayreda i Vila, i del pintor J. Berga i Boix, de gran influència en la producció posterior de la tipologia artística que tractem. La indústria de figures de sants a Olot va néixer com a conseqüèn-cia de l’assentament al lloc d’una activitat tèxtil important gràcies a la qual es va fundar l’Escola Pública de Dibuix, que ensenyava les arts gràfiques de les indianes als joves ar-tistes. Aquesta circumstància i el gran fervor religiós que es vivia a la darreria del segle xix van propiciar la creació d’una indústria d’imatgeria religiosa. Aplicant uns principis ele-mentals de producció i aprofitant la demanda de sants, aquesta indústria es va desenvo-lupar de manera molt pròspera i es va arribar a una vintena d’establiments al començament del segle xx. Van introduir tècniques innovadores per emmotllar les imatges i nous mate-rials que van comportar una millora en la producció de sants, ja que s’aconseguia menys temps d’emmotllatge, més lleugeresa de les peces i més resistència del material.


Després de la Guerra Civil, va ser necessària una reconstrucció sistemàtica de molts edifi-cis i moltes obres d’art que van quedar destruïts, com és el cas de la imatge barroca que ornava la façana del temple de Sant Boi de Lluçanès. La imatge actual, realitzada el 1949 per substituir l’anterior, un cop restaurada, torna a ocupar el seu lloc habitual. Té unes ca-racterístiques formals que participen de l’estil acadèmic que imperava durant el darrer terç del segle xix i la primera meitat del xx, el qual va ser adoptat en la imatgeria popular de les escoles d’Olot i Vic. L’estil clàssic va tenir una forta continuïtat fins a la Guerra Civil i fins i tot més enllà.

La restauració de la peça escultòrica l’any 2008

Durant el procés de restauració, dut a terme pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, el novembre de l’any 2008, es va poder comprovar que les restes de la capa de calç que protegia la terracota eren producte d’una intervenció anterior. L’es-cultura presentava, així mateix, diverses esquerdes que poden correspondre a l’existència de més d’un motlle per a la seva elaboració, encara que no es descarta la possibilitat d’una restauració anterior a causa d’un trencament de la peça. S’hi identificaven esquerdes a l’altura del coll, al braç dret, a l’esquena i al tors. També s’apreciava una esquerda a la mà dreta, que n’indicava un trencament o un reaprofitament. La mitra era omplerta de ciment.

Un cop restaurada la imatge de sant Boi, el novembre de 2008, va ser restituïda a la forní-cula de la façana de l’església, el 10 desembre 2008.

La imatge de sant Boi restituïda a la fornícula de l’església el 10 de desembre del 2008. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 10.12.2008.

41

III. Anàlisi material

Restitució gràfica d’estats anteriors de la façana

Antoni Barcons, David Galí

Introducció

La primera de les hipòtesis de restitució gràfica que es presenten conjuntament amb aquest text reflecteix un estat del frontis de l’església de Sant Boi que podria qualificar-se d’ideal. Va ser raonada a partir de la documentació escrita, de la fotogràfica, de l’estudi de paral·lelismes, de les anàlisis efectuades en diferents parts de la seva fàbrica i de l’observació d’aquesta en el decurs de la restauració efectuada pel nostre Servei. Aquests mateixos criteris van ser adoptats en les hipòtesis següents, per bé que en l’última també es van prendre en consideració testimonis orals de diferents veïns de la població.

Com succeeix en altres casos, les notícies històriques existents sobre la construcció i les intervencions posteriors en un edifici no són tan explícites com seria desitjable. Per exemple, no es va trobar cap document que fes referència al primer revestiment que va protegir l’obra de fàbrica de la façana. Per això va caldre recórrer a altres camps d’investigació i anàlisi, creuar totes les dades que es tenien a la mà per tal d’extreure conclusions raonables sobre l’evolució constructiva i després plasmar-les gràficament.

Les restitucions van ser dutes a terme sobre la base d’un mosaic ortofotogràfic de la faça-na fet el 2002, damunt del qual es van afegir o eliminar elements, segons el cas, per arribar a cadascuna de les hipòtesis, tasca encomanada a José Ramón Hevia González, aleshores becari d’arquitectura del Servei. La documentació fotogràfica va ser de gran ajuda sobretot per poder restituir elements de pedra de la façana avui molt desgastats, ja que alguns fins i tot havien perdut el perfil original, com ara els entaulaments, relleus decoratius o hídries, tant del portal com del coronament. Cal apuntar que, pel que fa a l’aparell de maçoneria en les zones revestides abans de la nostra intervenció, es va restituir gràficament mitjançant trossos d’altres parts de la façana on era visible. Pel que fa a aquesta primera hipòtesi da-tada de l’any 1767, les fotografies de començament del segle xx van servir per extrapolar l’estat de llavors al de finals del segle xviii.

III. Anàlisi material 42

L’obra de fàbrica vers l’any 1767

Segons les notícies històriques existents, es va relacionar l’any 1767 amb el moment en què s’havien acabat d’alçar els murs de la façana principal de l’església, quan segurament en-cara no presentava la majoria d’acabats. És un fet provat documentalment que no hi havia ni la vidriera ni la imatge i creiem que tampoc la fusteria ni el revestiment. Per tant, aquest és el punt de partida de la restitució gràfica d’estats anteriors de la façana. Es tracta, doncs, de l’estat inicial de l’element, que donaria pas a les successives transformacions efectuades fins als nostres dies, amb l’addició o canvi de revestiments, tancaments d’obertures i altres elements que conformen la seva arquitectura.

Vers l’any 1767 s’hauria acabat la façana, bastida amb mur de maçoneria unida amb morter de calç i amb pedra picada extreta dels voltants de Sant Boi de Lluçanès per als altres elements, com ara el portal, les cantoneres, les obertures o el coronament. Durant la construcció de la façana es van aprofitar vuit pedres o carreus singulars de l’antic temple, dels quals ja s’ha fet esment en un capítol anterior, on s’apunta la restitució grà-fica del 1767, que es van disposar entre la maçoneria i que afloraven al parament. Cap al 1767 encara s’advertien els forats de bastida de la construcció disposats per tota la fa-çana, ja que no hi havia cap revestiment que els tapés. Aleshores, s’accedia al temple per mitjà de tres graons situats a tocar del llindar del portal, que es van conservar fins a mitjan segle xx. En la restitució no es va representar la porta de fusta per respondre fi-delment al concepte d’estat d’obra de fàbrica recentment acabada, ja que creiem que n’hi devia haver una de provisional. Encara que ens avancem a la hipòtesi següent, tam-bé cal esmentar que per aquesta mateixa raó no han estat acolorida ni la data ni l’ana-grama de Jesús que presideixen el portal, ja que se suposa que es tracta d’un embelli-ment complementari, que no es devia fer en aquest primer moment.

Els acabats realitzats entorn de l’any 1790

Els acabats de la façana van ser realitzats amb posterioritat a l’any 1775, quan es va be neir el temple, el 1788, amb el vidre de la rosassa, i dos anys més tard amb la imatge de sant Boi. Aquesta última data, del 1790, serveix per marcar una altra fase en l’evolució dels estats de la façana. En aquell moment, l’obra de fàbrica va quedar perfeccionada amb els dos elements esmentats i amb una emblanquinada que en cobria el parament, de la qual enca-ra es van trobar restes quan es va repicar l’arrebossat que revestia la façana durant els treballs de restauració.

Malgrat que no es va trobar documentació que fes al·lusió al primer revestiment de protec-ció de la façana, les mostres de calç que s’hi van trobar de manera indiscriminada, aplicada directament damunt del parament de maçoneria, van ser l’únic tipus de revestiment que va sortir a la llum sota el que havia pervingut fins a l’actualitat. En alguna part on la superfície no era regularitzada del tot, la calç es trobava damunt d’una finíssima capa de morter de calç, que tenia la missió d’allisar la superfície. Per tant, això condueix a creure que es trac-ta del primigeni.

Aquesta protecció només s’estenia sobre la maçoneria i deixava lliure totes les peces de pedra picada, com ara les cantoneres o les finestres. No obstant això, aquests últims


elements no quedaven desprotegits, ja que se’ls va aplicar una capa de calç segurament rebaixada i barrejada amb caseïna que els donava un to blanquinós, fet que es va poder comprovar mercès a les anàlisis químiques que s’hi van portar a terme. Així, es va repi-car una part de la superfície de gairebé cada pedra, la que sobresortia més respecte d’altres, a manera de buixardat. Després va ser revestida amb una finíssima capa de morter de calç que va ser emblanquida, de la qual encara s’ha pogut observar alguna resta que es conservava abans de la nostra actuació. La línia que marcava aquest repi-cat va donar la pauta per definir la zona fins on arribava l’emblanquinada i, tal com s’endevina en la restitució gràfica, sembla que l’obra es va fer a ull, sense tenir gaire en compte una possible línia de plomada. Ni les pedres entrants ni les sortints de les can-toneres estan alineades entre elles, respectivament. Tampoc no es va seguir la possible primera idea de cantonera lineal amb amplada marcada per la motllura de la seva part inferior; les peces dels brancals de les finestres gairebé no van ser repicades, perquè ja presentaven un trencajunt força re gular.

Tot això fa sospitar que aquella solució per protegir el parament de la façana es va fer de manera ràpida i maldestra, potser amb caràcter d’urgència, per falta de mitjans econòmics.

Restes d’emblanquinada damunt la pedra del parament de la façana. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 10.12.2008.


Segurament es tractava de protegir mínimament d’alguna manera la façana, donar una certa unitat al seu parament i acabar-la. Evidentment, l’aparell de maçoneria havia estat realitzat per revestir-lo i no tenia caràcter d’acabat. Durant el segle xviii, moltes façanes d’edificis eclesiàstics, i també civils, es van bastir amb maçoneria després dignificada amb un revestiment de morter de calç, que era acabat amb esgrafiats. Cap a finals de segle, també es revestien amb estucs a imitació de pedra on es representava un carreuat, princi-palment per raons d’economia, tant constructiva com monetària. Era més fàcil, ràpid i eco-nòmic construir d’aquesta manera que no amb carreus de pedra.

Respecte a la fusteria o al tancament de les obertures, cal fer un aclariment. Si bé a la por-ta i a les finestres superiors la restitució conserva el tancament original, aquest no és el cas en les finestres inferiors, ja que, com es detallarà més endavant, l’actual és fruit d’interven-cions posteriors. Això dificultava saber què hi havia a finals del segle xviii, fet que encara s’agreujava més perquè no s’havia tingut l’ocasió de fer-hi cap exploració de caràcter ar-queològic. A més, tampoc no s’hi va distingir cap vestigi que ens ho hagués pogut aclarir després d’una anàlisi visual dels elements. D’aquesta manera, per manca d’elements que ens fessin decidir per una hipòtesi o altra de tancament o de senzilla protecció de l’interior —o una fusteria o una reixa, segurament—, es va optar per deixar-hi un buit.

Restitució gràfica de l’estat en què es trobava la façana el 1790. Figura: J. R. Hevia, SPAL, 2003.


L’arrebossat de l’any 1894

Com era de preveure, l’emblanquinada del parament de la façana només va ser una solu-ció per sortir del pas, no gaire efectiva per perdurar en el temps. D’aquesta manera, en una visita pastoral de l’any 1884, s’esmentava que «antes de mucho tiempo habra de re-bozarse la parte de fachada de la Yglesia Parroquial». Cal interpretar aquesta frase en el sentit que la façana no havia estat arrebossada —presentava l’emblanquinada que s’havia anat perdent al llarg dels anys— i llavors calia fer-ho. Segons una notícia documental del 1895, sembla que ja s’havia executat l’obra, perquè en aquell moment el visitador que estava inspeccionant l’església es complaïa de l’estat en què es trobava. El nou revestiment de la façana es devia acabar cap a l’any 1894, que és la data del rellotge de sol producte d’aquesta intervenció.

Una part de revestiment del 1894 bufada, sota la qual apareix la maçoneria de la façana emblanquinada. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 28.8.2002.

Una resta de l’arrebossat del 1894, on s’aprecien les línies de carreuat. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 28.8.2002.


Mercès a documentació fotogràfica i a l’observació de les restes de revestiment i de pin-tura que es conservaven a la façana al començament de l’any 2002, es va poder saber com era la protecció que revestia el seu parament cap a l’any 1894. Es tractava d’un arre-bossat de morter de calç, pintat d’una tonalitat groguenca molt semblant al color Pantone 7401 U. Damunt es van marcar els junts d’un especejament de pedra disposat a trencajunts de cantell delineat amb dues línies aparellades de pintura negra i blanca. Malgrat tot, aquest revestiment no respectava la línia del trencajunt de les arestes ni la de la pedra de les obertures que, d’alguna manera, s’havia mantingut quan es va fer l’emblanqui nada. Es van quadrar les obertures amb un marc pintat de color gris (Pantone 400 C), on també es marcava un carreuat, i es van regularitzar les cantoneres, que van tenir el mateix trac-tament que les finestres, mitjançant una línia vertical. El límit de l’arrebossat en la zona de contacte amb les cantonades i finestres s’ha pogut definir perquè abans de la nostra in-tervenció en aquestes parts s’havia perdut i havia sortit a la llum un altre repicat a les pedres, més grosser o espaiat que l’anterior buixardat.

Pel que fa a la part inferior de la façana, l’arrebossat va ser pintat a manera de fals sòcol, és a dir, amb el mateix color gris que la cantonera i l’enquadrament de les fines-tres. S’hi va marcar una faixa horitzontal a la part superior i dues subdivisions verticals per cada banda del portal. Se’n va fer una a tocar d’aquest i una altra a la cantonera, que en la part de la faixa es convertien en una línia disposada a biaix, potser per donar

Restitució gràfica de l’estat en què es trobava la façana el 1894. Figura: J. R. Hevia, SPAL, 2003.


sensació de volum. Sabem que les primeres hi eren per documentació fotogràfica, i les segones, per una resta que es va trobar a la zona de la cantonera est. El que no s’ha pogut esbrinar per manca d’indicis materials o de documentació fotogràfica és si les línies verticals s’anaven repetint en les altres parts del sòcol, per això no s’hi ha repre-sentat.

Arran d’aquesta intervenció del 1894, es va renovar un rellotge de sol del 1855 aprofitant el que ja hi havia. Creiem que el gnòmon o fus de ferro d’aquell rellotge era el mateix que l’actual. Com es va poder observar durant les obres de restauració, aquest últim estava aferrat a la paret amb una peça d’obra i morter de calç de bona qualitat, molt dur. A més, no es va trobar cap altra empremta o vestigi que pogués pertànyer a un altre gnòmon en tot el seu parament.

Pel que fa a les dues obertures inferiors, de les quals no sabem el tancament que tenien fins a aquest moment, es van tapiar amb peces d’obra unides i revestides amb el mateix morter de calç que es va fer servir per a l’arrebossat de la façana. Això ens va fer decan-tar per la hipòtesi que el paredat correspon a finals del segle xix. Es van deixar dues pe-tites obertures: una d’esquema rectangular vertical a manera d’espitllera en la de la ban-da est, que il·lumi nava l’escala d’accés al cor i a les tribunes superiors del temple, i una altra de quadrada que donava llum al baptisteri. En desmuntar la reixa que protegia la vidriera quadrada amb la part superior lleugerament arcada que ara tapa l’última obertu-ra, es va poder observar que les cantonades de la part superior abans havien estat en angle recte. Per tant, la vidriera, de la qual no s’ha trobat cap referència documental, es va col·locar amb posterioritat al paredat de la finestra per convertir-la en una de més pe-tita. Allò que no sabem és quina mena de tancament tenia aquesta finestreta, si és que en tenia algun. Cal esmentar que la part paredada de la finestra va ser pintada de color gris. Arran d’aquella intervenció del 1894 segurament també es van reconstituir algunes peces de pedra amb morter de calç, com ara els daus de les pilastres i les peanyes de les hídries de la portada, tal com s’adverteix en una fotografia antiga.

Pel que fa a la creu i al penell de ferro de damunt l’hídria flamejant situada al capdamunt del tester, la constància més antiga que tenim de la seva existència és una fotografia da-tada cap a l’any 1900 i per això s’ha col·locat en la hipòtesi de la intervenció del 1894 i no abans.

La façana l’any 2002, abans de la intervenció del Servei

El 2002 es van trobar alguns dels elements que constitueixen la façana en força mal estat de conservació. A part de les peces de pedra picada de les cantoneres, de les obertures i del capcer, que presentaven llacunes i pèrdues de material, l’element més danyat era l’arre-bossat de la façana. Les zones perimetrals, a tocar de la cornisa, de les cantoneres i del sòl de la plaça, havien perdut totalment la capa protectora de revestiment, hi havia altres parts amb llacunes i la superfície del que havia perdurat conservava mostres molt esparses, per no dir gairebé nul·les, de la capa pictòrica que la recobria; del rellotge pintat l’any 1940, se n’havien esborrat els números de l’esfera, l’epígraf i l’ornamentació que decorava els extrems de la part superior i la de l’inferior.


Aixecament ortofotogramètric de la façana efectuat el 2002. Figura: CENTUM, SPAL.


Anàlisi geomètrica de la fornícula

Antoni Barcons

Objectiu i abast de l’estudi

L’objectiu del treball va ser assolir el nivell òptim de coneixement de la formalització geomètrica de la fornícula que presideix la portalada. També van ser objecte d’aquest estudi la cornisa que la protegeix i el relleu escultòric que l’adorna per la part su-perior.

Descripció de l’element i estat de conservació

La fornícula de la imatge de sant Boi és, en essència, un nínxol semicilíndric cobert per una volta de quart d’esfera. Està protegida per una cornisa prominent i, d’acord amb el gust de l’època, molt ornamentada, tant als laterals com a la part superior del conjunt.

Imatge de la portalada, abans de la intervenció. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 15.1.2003.


La boca del nínxol queda emmarcada per una motllura a tot el volt. Les parets del cilindre són ben llises (potser per no competir amb l’estàtua que s’hi allotja), mentre que la volta, que descansa sobre una petita cornisa, està decorada amb unes incisions radials —com si fossin gallons o grills de taronja— que conflueixen com meridians en una clau de volta de notable dimensió i presència.

La cornisa està configurada com una serliana, amb un arc de punt rodó, traçat de forma concèntrica a la volta i completat per dos trams rectes, un a cada banda. La part corba i els trams rectes tenen idèntica secció i són la mateixa motllura que, a mesura que es plega i corba, guanya volada, d’acord amb tres plans o ordres.

Tant la part superior de la cornisa com els dos brancals de la fornícula estan ornamentats amb una successió de volutes, petxines, fulles d’acant i altres motius vegetals de diverses mides i orientacions, treballats en relleu a la pedra.

Les parts més exposades als agents meteorològics estaven molt malmeses, amb la pedra exfoliada, erosionada i amb pèrdues considerables de volum, de manera que en alguns llocs es feia difícil reconèixer la fesomia original.

Detall de la cornisa i dels seus ornaments. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.5.2008.

Degradació de la pedra i reparacions amb morters de ciment. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.5.2008.

Mètode de treball

L’estudi es va estructurar en dues fases: la presa de dades in situ i la posterior anàlisi al despatx. El treball de camp va consistir en l’aixecament de croquis amb els amidaments corresponents i en un extens reportatge fotogràfic. Tot es va fer amb mitjans clàssics: bas-tida, càmera, cinta mètrica, nivell i plomada.

Un cop al despatx, es va fer l’anàlisi de la documentació fotogràfica, tant la històrica com l’actual, i la digitalització dels croquis i l’estudi de la geometria van completar el treball.


Aixecament de croquis i mides de la cornisa. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.5.2008.

Comprovació de la secció. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.5.2008.

Presa de dades de la cornisa. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.5.2008.

Presa de dades del nínxol. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.5.2008.

La fornícula abans de la intervenció. Fotografia: A. Barcons, Arxiu SPAL, 15.1.2003.

La fornícula en la dècada del 1950. La part esquerra de la cornisa ja havia caigut, però les motllures de la resta encara es podien llegir. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva.

La fornícula l’any 1913. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva.


Anàlisi compositiva

La composició arquitectònica i escultòrica s’ordena, tal com passa a la façana principal, segons un eix vertical de simetria i seguint una quadricula de base, el mòdul de la qual és el pam.3

L’estudi va permetre comprovar la correspondència que s’estableix entre mida i posició de determinats elements i la retícula que modula la composició, i conèixer, d’aquesta manera, quins són els cànons de proporcionalitat. A tall d’exemple, es va poder observar que l’inte-rior de la fornícula té una amplada de sis pams i una l’altura de dotze, i que els carreus del nínxol fan dos pams d’alt.

3. El pam era una de les mides utilitzada tradicionalment a Catalunya en l’amidament de construccions, fins a la intro-ducció del sistema mètric decimal, a la segona meitat del segle xix.

Models en 3D de la cornisa. Autor: J. Grabau, SPAL.

Planta, alçat i secció de la cornisa en el seu hipotètic estat primigeni. Autor: A. Barcons, SPAL.


Alçat de la fornícula abans de la intervenció. Autor: A. Barcons, SPAL.


Alçat de la fornícula abans de la intervenció amb la superposició de la quadrícula subjacent. Autor: A. Barcons, SPAL.


Estudi de les relacions geomètriques. Autor: A. Barcons, SPAL.

Atenent un primer nivell d’estudi, podríem dir que el conjunt analitzat es pot inscriure en un quadrat de divuit pams de costat, les diagonals del qual es creuen exactament al centre de la volta del nínxol. Aquest quadrat és susceptible de ser dividit a terços que generen, en conseqüència, un segon nivell de retícula de sis per sis pams, que defineix, entre d’altres, les dimensions del nínxol i la posició de la cornisa.


En un altre estadi d’anàlisi, i mitjançant l’exercici de subdividir el quadrat de base en un quadrat central d’una cana4 de costat, un quadrat de cinc pams a cada vèrtex i un rectangle de vuit per cinc pams a cadascun dels quatre costats, es va poder reconèixer les propor-cions àuries en la composició. En aquesta divisió es va comprovar que la fornícula, comptant la motllura que l’emmarca, té una amplada total de vuit pams i una altura de tretze, dos números, el 8 i el 13, que formen part de la successió de Fibonacci.5 Els rectangles amb costats que mesurin dos nombres consecutius d’aquesta sèrie (5 × 8 i 8 × 13 en el cas que ens ocupa) tenen la propietat d’assimilar-se a la proporció àuria.

4. La cana era una mida pròpia de Catalunya i fonamental en amidaments. Equivalia a 8 pams.

5. Leonardo de Pisa (c. 1170 - c. 1250), matemàtic toscà conegut amb el sobrenom de Fibo nacci. La successió que duu el seu nom (0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34…) és una sèrie de nombres naturals, tals que cadascun és igual a la suma dels dos que el precedeixen.

Estudi de les proporcions. Autor: A. Barcons, SPAL.


Conclusions

Aquesta anàlisi geomètrica va permetre esbrinar quines van ser les lleis que van ordenar la composició arquitectònica de la fornícula, quan es va traçar i construir en el segle xviii. Aquest ordre recolza en una quadrícula basada en el pam, sobre la qual s’organitzen, com-binen i relacionen diverses formes geomètriques, com ara cercles, quadrats, o rectangles. Els rectangles que es van deduir fruit d’aquest estudi tenen la propietat de poder-se assi-milar a un rectangle auri i, per tant, unes proporcions molt apreciades pels tracistes clàssics.

Proposta d’intervenció amb la superposició de la quadrícula de pam. Autor: A. Barcons, SPAL.


Alçat de la proposta. Autor: A. Barcons, SPAL.

Els resultats d’aquesta anàlisi i el coneixement que es va adquirir sobre la fornícula van ser determinants a l’hora de restaurar-la i retornar-li la forma original i la funció per a la qual va ser concebuda en època barroca.


La fornícula després de les obres de restauració. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 20.11.2008.


La fornícula i la imatge de Sant Boi un cop restaurades. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 10.12.2008.


Estudi de les hídries del capcer

Antoni Barcons

Objectiu de l’estudi

L’estudi s’emmarca en el procés de restauració de la façana principal de l’església par roquial de Sant Boi de Lluçanès i es va centrar en l’anàlisi de les hídries que la coronaven. Com s’explicarà més endavant, el mal estat de conservació d’aquestes peces escultòriques del segle xviii n’aconsellava la substitució per unes reproduccions mimètiques a les originals. Aquest criteri d’intervenció es fonamenta en la documentació prèvia i el coneixement profund de les peces que s’havien de canviar, per tal de tornar-les a fer amb la màxima fidelitat. L’anàlisi material de les hídries originals va ser, doncs, l’objectiu d’aquest estudi.

Breu descripció i localització de les hídries

Les hídries del capcer de l’església eren (i continuen sent, després de la intervenció6 de l’SPAL) uns elements decoratius de dimensions considerables, encimbellats al capdamunt de la façana principal del temple, a sobre de la cornisa. N’hi ha un total de cinc, distribuïdes

6. Les cinc hídries que coronaven la façana principal es van substituir a començament de l’any 2008, en el decurs de la intervenció que va projectar, dirigir i finançar l’SPAL.

Alçat de la façana principal de l’església, abans de la intervenció del Servei. Dibuix: CENTUM, gener del 2003.


simètricament respecte de l’eix vertical de composició general: una col·locada a cada extrem de façana, dues de situades més amunt a un nivell intermedi i una cinquena que s’alça centrada a dalt de tot.

Mètode de treball

Aquest estudi es va fonamentar en l’anàlisi material de les hídries originals, l’estudi d’altres parts del monument, l’anàlisi de paral·lels, la consulta de tractats d’arquitectura de l’època i l’aproximació geomètrica de l’estat primigeni de les escultures.

Anàlisi geometricoformal i fisicoconstructiva de les hídries originals

Les cinc escultures que coronaven la façana es podien considerar pràcticament iguals, perquè les poques diferències que hi havia entre elles van ser atribuïdes a les mans de l’artista. L’escultura central era com les altres quatre, però estava aixecada al damunt d’un pedestal. La configuració de l’escultura tipus responia, en essència, al patró compositiu clàssic de base, fust i capitell, i el conjunt assolia una altura aproximada d’uns 180 cm.

Una de les hídries del segon nivell, vista des de la teulada de la nau lateral. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 7.7.2007.

L’hídria central que s’alça sobre un pedestal al capdamunt de la façana. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 7.7.2007.


La base era de planta quadrada, d’uns 60 cm de costat per uns 40-45 cm d’altura. Tot i que estava molt erosionada, pensem que la seva composició seguia els cànons clàssics de l’ordre dòric. No en va, en la seva desdibuixada forma, s’hi intuïen vestigis del que, proba-blement, havien estat els elements figuratius propis d’aquell ordre: un filetó, un bossell petit i un altre de molt més gran a sota, tot al damunt d’un plint o sòcol.

El fust estava compost per dues figures de revolució: un tor a dalt i una columna amb forma de coll a sota. El tor tenia un diàmetre d’uns 60 cm i un gruix d’uns 25 cm. La columna tenia una altura d’uns 55 cm i un diàmetre variable amb la secció més prima situada un pèl més amunt de mitja altura.

El capitell era un conjunt de flames (símbol de la vida eterna) que arrencaven d’una base rodona. Les flames es podien inscriure en un prisma de planta quadrada, mentre que la base es podia assimilar a un cilindre. L’altura del capitell venia a ser d’uns 60-65 cm.

Croquis acotats de les escultures. Autor: A. Barcons, SPAL, 11.07.2002.


El pedestal que suportava l’escultura central constava de base i cornisa. La base s’inscrivia en un prisma d’uns 85 × 60 cm de base per 40 cm d’altura. Les cares del davant i del dar-rere eren llises i estaven tallades a plom, mentre que les dues laterals, més estretes, estaven rebaixades en punt rodó. La cornisa tenia una planta d’uns 85 × 75 cm, i un gruix d’uns 15 cm. Tenia motllures a tres de les seves cares: a la del davant i a les dues dels costats, però no pas a la del darrere, que era ben llisa.

Les escultures eren de la mateixa pedra que estan fets els altres elements singulars de la façana: portalada, cantonades, finestres, rosassa, òcul i cornisa. Es tracta d’una pedra local que es pot definir com un gres format per grans de quars, feldspats i miques, i amb una matriu carbonàtica en la qual destaca la forta presència d’argila.7

Des del punt de vista constructiu, es va veure que cadascuna de les cinc escultures estava feta en tres parts, que es corresponien amb la base, el fust i el capitell descrits en apartats anteriors. El pedestal de l’hídria central també estava dividit en tres peces: dues a la corni-sa, que es va fer partida, i la tercera sencera a la base.

7. Màrius Vendrell, «Església de Sant Boi de Lluçanès: materials de construcció i patologies de la façana» (juliol 2002), Arxiu SPAL, Universitat de Barcelona.

Base d’una de les hídries. Segons com incidia la llum, s’intuïen els vestigis d’unes motllures que semblaven correspondre a l’ordre dòric. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.7.2007.

Croquis de l’hídria central, amb la situació de les juntes constructives. Autor: A. Barcons, SPAL, juliol de 2002.


El mal estat de conservació de les hídries. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 20.12.2002.

Capitell d’una de les escultures. Cal destacar la biocolonització generalitzada de la superfície, les exfoliacions i les greus esquerdes que l’afectaven. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 21.12.2002.

L’estat de conservació de les hídries era molt dolent i totes les peces presentaven importants erosions, escates i pèrdues de secció que les desfiguraven i debilitaven. Més preocupants eren, però, les fractures que afectaven diversos elements, lesions que posaven en qüestió l’estabilitat de l’escultura i que representaven un greu perill per a la seguretat dels vianants, pel risc manifest de caiguda de fragments.


Base de la pilastra adossada de la portalada. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.7.2007.

Croquis acotat de l’angle nord-oest, tal com devia haver estat en origen. Autor: A. Barcons, SPAL, 6.7.2007.

Base jònica de l’angle nord-oest de l’església. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.7.2007.

Estudi d’altres parts del monument

Aquest estudi es basa en l’anàlisi efectuada a dos elements singulars de l’edifici: les bases de les cantonades del temple i les bases de les pilastres adossades de la porta de l’església. En tots dos casos, el treball de camp va consistir a aixecar croquis, prendre mides i fer fo-tografies.


Croquis acotat de la base de la pilastra de la portalada, en la seva probable forma original. Autor: A. Barcons, SPAL, 06.07.2007.

Detall de la base de la pilastra de la portalada. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 6.7.2007.

Anàlisi de paral·lels

Aquesta anàlisi es va dur a terme seguint dues línies d’investigació: d’una banda, la con-sulta del fons bibliogràfic i documental del Servei, i de l’altra, la visita i anàlisi a diverses obres dels Morató8 i a altres edificis que tipològicament o per proximitat geogràfica o cronològica poguessin tenir alguna relació amb l’obra de Josep Morató Sellés, a Sant Boi de Lluçanès.

En tots els casos, l’anàlisi es va centrar en l’estudi geomètric de les bases de les pilastres de façana de cadascun dels edificis.

Entre d’altres, es van estudiar: l’església de la Congregació dels Dolors de Vic (1724-1728) i l’església parroquial de Sant Pere de Torelló (vers el 1727), ambdues obres de Josep Morató Soler; l’església de l’Hospital de Vic (1748-1753), l’església parroquial de Sant Genís de Taradell (1755-1763) i el santuari de la Mare de Déu de la Gleva a les Masies de Voltregà (1759-1766), totes tres de Josep Morató Sellés; l’església parro quial de Sant Hipò-lit de Voltregà (1769-1780), de Josep Morató Codina, i l’església parroquial de Sant Bartomeu del Grau (vers el 1780), atribuïda a Francesc i Josep Font.

8. Llinatge d’escultors i arquitectes establerts a Vic, actius en els segles xvii, xviii i xix.


Base de la pilastra adossada de la portalada de l’església parroquial de Sant Bartomeu del Grau, obra de Francesc i Josep Font, vers el 1780. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 8.11.2007.

Croquis acotat de la base de la pilastra. Autor: A. Barcons, SPAL, 8.11.2007.

Base de la pilastra adossada de la portalada del santuari de la Mare de Déu de la Gleva, les Masies de Voltregà. Josep Morató Sellés, entre 1759 i 1766. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 7.7.2007.

Croquis acotat de la base de la pilastra. Autor: A. Barcons, SPAL, 7.7.2007.


Consulta a tractats d’arquitectura de l’època

En aquest treball es van consultar obres de diferents tractadistes de referència en l’arqui-tectura del segle xviii. Especialment profitosa va ser la consulta a diverses edicions de la Regola delli cinque ordini d’architettura, escrita el 1562 per l’arquitecte Giacomo Barozzi da Vignola. D’aquesta obra, hem tingut accés a tres edicions: la de Patritio Caxesi, Regla de las cinco ordenes de architectura de Iacome de Vignola (Madrid, 1593); la de Pierre Le Muet, Règles des cinq ordres d’architecture de Vignolle (París, 1631), i l’edició del 1889 de l’arqui-tecte francès J. A. Léveil, qui, en 72 dibuixos d’acurada tècnica, va il·lustrar les regles que Vignola proposa per a cada ordre de l’arquitectura clàssica.

Portada d’una edició castellana del 1593 de la Regola delli cinque ordini d’architettura, de Giacomo Barozzi da Vignola. Font: Fons digitalitzat de la Biblioteca de la Universitat de Sevilla.

Làmina XII d’aquesta edició, on es detallen la geometria i les proporcions d’un pedestal d’ordre dòric, segons Vignola. Font: Fons digitalitzat de la Biblioteca de la Universitat de Sevilla.


Aproximació geomètrica a l’estat primigeni dels elements

Aquesta fase del treball va consistir en la formulació d’una hipòtesi sobre la geometria de les hídries, en el seu estat primigeni i en la definició geomètrica i constructiva de les seves reproduccions.

Alçat de l’hídria i del seu pedestal, tal com entenem que devien ser, cap a la darreria del segle xviii. Autor: A. Barcons, SPAL, 2007.

Definició geomètrica i constructiva de l’hídria de capcer. Autor: A. Barcons, SPAL, 2007.


Materials de construcció i patologies de la façana

Laura Megías, Màrius Vendrell

Introducció

L’església parroquial de Sant Boi del Lluçanès és d’estil barroc i data del 1767. La construc-ció de la façana principal es basa en murs de maçoneria i cantonades de pedra massissa amb un coronament i una portada també de pedra.

L’estudi previ a la restauració de la façana que es presenta a continuació es basa en la re-cerca analítica dels seus morters i recobriments (pintures, pàtines), així com en la seva re-lació amb les diferents etapes constructives de l’església. Aquesta façana presentava un arrebossat en tota la seva superfície, a excepció de les cantonades i del coronament, cons-truïdes originàriament en pedra, i els elements que formen la portada, rosasses i finestres. Aquest informe abasta aquests tres sectors descrits per separat, ja que presenten materials o comportament diferenciats entre ells.

La façana el 2002. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


Estat de conservació

El conjunt de la façana està format per murs de maçoneria de pedra unida amb morter, amb cantonades i coronament de pedra rematat amb pinacles, una portada de pedra i diverses obertures (dos parells de finestres laterals i dues rosasses superposades).

Part de l’arrebossat s’ha perdut, especialment a les parts superior i inferior, i part del volum de pedra de les cantonades i del coronament s’ha degradat i perdut (havia estat reparat amb morter de ciment pòrtland a les cantonades i amb una filera de peces ceràmiques al coronament).

La llinda d’una de les finestres laterals presenta una fissura estructural, coincidint amb la que té un arc de descàrrega més pla. Així mateix, el conjunt de la portada presenta greus problemes de pèrdua de material i degradació dels elements de pedra, els quals són motiu d’un informe posterior.

La part inferior de la façana està ocupada per una jardinera, que ocasiona problemes d’hu-mitats a les parts baixes del mur. Les mesures d’humitat continguda en els morters de junta de la fàbrica del mur mostren una concentració a la part inferior, que va disminuint en altura, tal com es veu a les corbes del gràfic.

Arrebossat perdut a la zona inferior, prop de la jardinera. Es pot apreciat el diferent color del sòcol i part de l’especejament. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.

90

80

70

60

50

40

30

20

10

00 50 100 150 200

Alçada sobre el nivell del terra

Hum

itat


L’accés a l’església s’efectua amb un tram de cinc graons de pedra, dels quals els tres infe-riors estan construïts amb l’anomenada pedra de Folgueroles i corresponen a una modifi-cació de cotes i nivells posterior a la construcció de la façana, a la qual s’accedia amb tres graons.

Materials de construcció

La simple observació permet distingir la presència de diferents morters, ja siguin de junta, d’arrebossat o de reparació. D’altra banda, es distingeix la presèn cia de pedra que s’obser-va a la portada, les cantonades, les finestres i rosasses, i al coronament i pinacles. Finalment, en algunes de les parts de la façana s’observen recobriments i restes de pintures que tam-bé han estat estudiats.

Coronament observat des de la part del darrere. La línia de peces ceràmiques formava una mena de ràfec a la part frontal. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


Façana arrebossada

La façana pròpiament dita està formada per un mur de maçoneria format per fragments de pedres d’origen local, units per un morter aeri de calç amb àrid mil·limètric, arrodonit, de naturalesa diversa. Sobre aquesta base, s’observen aplicacions de morter separades entre elles per discontinuïtats horitzontals (juntes de treball), però amb una composició idèntica. En aquest cas es tracta de morters de calç amb àrid submil·limètric i mil·limètric de natura-lesa variada. Sobre aquestes capes es disposa una pintura que marcava un imaginari es-pecejament de carreus i un sòcol; els colors predominants són el blanc, el negre, el taronja i l’ocre. Pel que fa a les pintures, en tots els casos són aplicades a la calç amb diferents pigments, com ara terres per als colors ocres, negre d’os per al negre, i òxids de ferro per al color ataronjat.

Cantonades

Les cantonades de la façana principal estan formades per carreus d’una pedra local, que es pot definir com un gres format per grans de quars, feldspats i miques i amb una matriu carbonàtica en la qual destaca la presència força abundant d’argiles, com ara il·lita o cao-linita. Al llarg del perfil de les cantonades, s’ha observat la presència de reparacions fetes amb morters de ciment pòrtland. Sobre el morter i la pedra, a més a més, s’observa l’exis-tència de dues capes de pintura relativament ben diferenciades.

D’una banda, a les zones en les quals la base és pedra, s’observa una capa força discontí-nua de color ataronjat amb un gruix gairebé inapreciable (inferior a 50 micres, d’acord amb les observacions microscòpiques) i que correspon, probablement, a una pintura a la calç amb algun aglutinant orgànic, però originalment amb un color més suau. La presència de granets submil·limètrics de quars associats a aquesta capa n’exclou un possible origen

Pintura taronja (fletxa vermella) i blanca (fletxa carabassa) sobre la pedra. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


natural, i el color ataronjat s’ha atribuït a la degradació d’un aglutinant proteic degradat a oxalats de calci, que han estat determinats per difracció de raigs X.

Sobre aquesta capa discontínua, s’observa una capa grisosa amb marques evidents de pinzellades, sobre la qual hi ha línies blanques i negres que marquen un ritme imaginari dels carreus. Aquesta capa està formada per calcita i guix, la qual cosa sembla que suggereix que es tracta d’una pintura amb càrrega de calç aglutinada amb guix.

Sobre les zones reparades amb morter de ciment pòrtland, s’observa únicament una capa de color grisós i les marques blanques i negres anteriorment descrites que marquen el ritme dels carreus.

Imatge al microscopi òptic de transmissió de la pedra amb la presència del recobriment ataronjat. La fletxa vermella indica la posició del recobriment. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


Coronament

La part superior de la façana està formada bàsicament per un acroteri amb una cornisa superior corbada constituïda per pedra natural i peces de ceràmica a la part superior da-vantera del coronament, amb funció de trencaaigües. D’altra banda, la part superior de la cornisa de coronament està rematada, en certs punts, per hídries de la mateixa pedra abans descrita i ancorades a la cornisa amb una barra metàl·lica de ferro forjat. També s’observa la presència escassa d’un morter de junta de calç, ja que bona part s’ha perdut; en aquest cas es tracta d’un morter de calç.

Sota la cornisa, d’altra banda, s’ha observat la presència generalitzada d’un morter de re-paració, les anàlisis del qual determinen l’existència de ciment pòrtland com a ciment lligant. Sobre el morter i les restes de la pedra original, s’observa la capa de pintura grisosa i les línies blanques i negres que marquen el ritme dels carreus.

Pintures i recobriments fins

En tota de la façana s’ha observat la presència de diferents recobriments fins sobre el mor-ter que creiem d’especial importància remarcar. El tipus i la morfologia de pintures que s’ha pogut observar es diferencien sobretot per la zona on han estat trobats, de manera que a la zona de les cantonades i llindes de finestres s’observen uns recobriments, mentre que a la zona de l’arrebossat els recobriments són lleugerament diferents.

Imatge del coronament de l’església parroquial. S’observa a la part davantera una sobrecornisa formada per material ceràmic i a la part posterior lloses de pedra amb una pèrdua important del morter de junta. Com a decoració, s’hi observa la presència d’hídries. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


Làmina prima de la pedra amb restes de la capa discontínua de color taronja. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.

Part inferior de la cornisa reparada amb ciment portland i pintada de color gris amb ratlles blanques i negres. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.

Carreus de cantonada amb les restes de les pintures taronja i blanca. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.

Cantonades i marcs de les finestres

— Pintura (pàtina) taronja/ocre: just sobre la pedra que forma les cantonades i els marcs de les finestres s’ha observat una finíssima capa ocre o taronja, generalment força discon-tínua. L’observació d’aquest recobriment en làmina prima mostra la presència d’una fina capa de color ataronjat en la qual s’observen partícules més aviat ocres o taronges i par-tícules blanquinoses.

La disposició interna d’aquest recobriment no segueix cap patró que pugui fer pensar en una pàtina natural. D’altra banda, l’anàlisi d’aquests recobriments mitjançant la difracció de raigs X ha permès detectar la presència de weddelita i whewelita, és a dir oxalats de calci, els quals s’ha comprovat que en recobriments no naturals es formen a causa de la degradació d’un aglutinant proteic, segurament afegits a una pintura de calç per a una millor adherència amb la pedra.


— Pintura blanca sobre l’anterior: a la major part de les cantonades i marcs de pedra, però, s’observa, sobre el recobriment ataronjat, un altre recobriment més aviat blanc. En aquest cas el recobriment és més generalitzat, tot i que també és força discontinu i el seu gruix és una mica superior al recobriment taronja. Les anàlisis d’aquest recobriment mostren que es tracta d’una capa constituïda bàsicament per carbonat de calci i argiles. D’altra banda, i juntament amb aquest recobriment blanquinós, a certes zones s’observen unes línies blanques i negres que marquen el ritme dels carreus. Aquestes línies corresponien a pintures a la calç (les blanques) i a la calç amb negre d’os (les negres). Ocasionalment s’ha determinat titani com a colorant blanc, la qual cosa ha de correspondre a repara-cions modernes.

Arrebossat de la façana

Les zones on la base és de maçoneria amb pedra i morter, els materials existents com a pintures i recobriments difereixen una mica dels anteriors malgrat que hi tenen força relació. A les zones més properes a la pedra i el morter, s’ha observat la presència molt local d’un recobriment molt blanc i força fi. Les anàlisis mostren que es tracta d’una capa de calç, que probablement correspon a una capa antiga de recobriment propera a l’original. Per sobre d’aquesta capa, s’hi adhereix la capa de morter d’arrebossat majoritari a tota la façana i sobre aquesta s’hi observa la resta de recobriments, que van variant el color en funció de la zona de la façana. D’aquesta manera, a la zona inferior es forma un sòcol de color més aviat grisós i els límits es marquen amb unes línies blanques i negres; per sobre d’aquesta zona, el recobriment que s’observa és de color marronós, ocre o beix, que és el color ge-neralitzat a la resta de la façana i que inclou unes línies que marquen un carreuat imaginari; tots aquests recobriments són els que es descriuen tot seguit:

Localment s’observa una capa blanca sobre la pedra, que probablement correspon a una capa d’acabat propera a l’original. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


— Color marró/ocre: és el color majoritari i més estès a la façana; pot presentar algunes va-riacions en la tonalitat, però la composició de la pintura esdevé pràcticament idèntica amb la principal diferència de la concentració del pigment. En tots els casos correspon a una pintura de calç amb una petita proporció de guix i amb argiles amb òxids de ferro en diferents proporcions com a pigment. En cap dels casos no s’ha pogut detectar la presència d’un aglutinant orgànic.

— Color gris: aquest color es pot observar a les parts baixes de la façana on es dibuixa un sòcol de color grisós amb contorns en blanc i negre; aquest recobriment està format per una pintura de calç amb petites proporcions de negre de carbó.

— Color blanc: el color blanc s’observa sobretot formant part de la línia que marca els car-reus; aquesta pintura està formada per calç amb una petita proporció d’argiles que se-gurament corresponen a contaminació.

— Color negre: de la mateixa manera, el color negre es pot observar marcant les línies dels carreus i els límits del sòcol. Les anàlisis determinen la presència de carbonat càlcic i probablement negre d’os com a pigment negre, suggerit per la presència de fosfats de calci.

A la façana també s’han observat zones reparades amb morter de ciment pòrtland. En aquests casos, també existeixen uns recobriments pictòrics, principalment per minimitzar l’impacte visual de les reparacions. En aquest sentit, la decoració present a les zones repa-rades és la mateixa i segueix el mateix ritme que les decoracions sobre el morter d’arrebos-sat i la pedra.

— Color blanc: el color blanc s’observa marcant el carreuat i bàsicament està constituït per carbonat de calci i una quantitat molt petita d’argiles, que probablement corresponen a contaminació.

— Color negre: el color negre sempre acompanya el blanc en el marcatge dels carreus i està format per una pintura de calç amb negre d’os com a pigment.

— Color ocre: en algunes zones s’ha detectat la presència d’un recobriment ocre format bà-sicament per una pintura de calç amb argiles com a pigment; en alguna d’aquestes pin-tures, també s’hi ha detectat una petita proporció de bari o titani com a càrrega.


Correlació dels materials: hipòtesi cronològica

Sobre la base de l’anàlisi de les mostres extretes i de la disposició de tots aquests materials, s’ha elaborat una cronologia aproximada de la col·locació dels materials. Per elaborar aques-ta correlació, també s’han tingut en compte dades històriques (dades sobre restauracions anteriors, fotografies antigues, etc.) facilitades pels tècnics del Servei.

Els materials més antics observats en aquesta façana són, sens dubte, la maçoneria de pedra i morter que forma els murs, així com les pedres cantoneres, les llindes de les fines-tres i el coronament. A prop de la rosassa inferior de la portada, s’ha observat la presència d’una capa força blanca que correspon a una emblanquinada (mostra SB-26). Aquesta fina capa també s’ha observat a la superfície d’alguna de les pedres de maçoneria del mur. En tot cas, aquesta emblanquinada se situa per sota del morter d’arrebossat majoritari, la qual cosa fa pensar en un acabat antic, proper a l’original.

L’observació de les capes de les cantonades i llindes de pedra natural mostra dues capes diferenciades, de les quals la més antiga correspon a una capa actualment ocre.

Aquesta capa ocre, clarament anterior a la blanca/grisa situada per sobre, estaria en relació amb un morter d’arrebossat anterior al present actualment, que no arribaria a cobrir les pedres de les cantonades i les llindes, que haurien estat tractades amb una calç potser amb caseïna. La degradació d’aquesta hipotètica caseïna hauria donat lloc a l’actual capa ocre amb calç (carbonat de calci) i oxalats de calci. Aquesta capa ocre podria ser coetània de la capa blanca d’emblanquinat observada sobre la pedra de maçoneria de l’església.

Al voltant del 1895, es va efectuar una restauració de la façana, de la qual s’observa actu-alment el morter d’arrebossat de tot el conjunt, així com la pintura grisa amb el ritme dels carreus en blanc i negre.

Posteriorment, i coincidint amb l’aplicació de l’arrebossat visible abans de la restauració feta pel Servei, les cantonades es van recobrir d’una emblanquinada de calç i guix, i sobre tot el conjunt es va marcar amb pintura a la calç la imitació d’un especejament de carreus de pedra.

La degradació de la pedra de les cantonades i d’algunes zones del coronament, com ara la zona inferior de les cornises, va donar lloc a la seva reparació amb morter de ciment pòrtland, sobre el qual es va tornar a marcar el ritme dels carreus dibuixat a la resta de la façana, amb pintura a la calç, probablement per mantenir la uniformitat del conjunt.

Estat de conservació i mecanismes de degradació

L’estat general de conservació de la façana no és excessivament bo tenint en compte les reparacions dutes a terme. En general, s’observa una pèrdua del morter d’arrebossat de la façana, de les pintures i marques del ritme dels carreus i de les zones amb pedra vista, com ara les llindes de les finestres i les cantonades. Hi ha una degradació força important de la pedra i de les reparacions de ciment pòrtland dutes a terme.

Fàbrica del mur: les pedres i els morters que formen els murs presenten un aspecte relati-vament bo. Cal dir, però, que a causa de la varietat de pedres utilitzades per a l’aixecament


del mur, s’observen alguns elements de pedra força alterats i amb problemes d’exfoliació i disgregació granular. D’altra banda, el morter de junta utilitzat presenta poca cohesió a la part més superficial, sobretot amb presència d’aigua.

Morters d’arrebossat (calç): relativament cohesionats amb excepció de les parts superiors que han rebut més aigua procedent del mal funcionament de les cornises. El conjunt del morter de calç que forma l’acabat està poc o gens adherit al substrat del mur, per la qual cosa presenta zones bufades i fracturades pel pes de la capa.

Morters de ciment pòrtland: en bon estat de conservació, per bé que poc o gens adherits al substrat de pedra o morter preexistent per la seva degradació i la manca de cohesió de la superfície de contacte.

Pedra: presenta problemes d’exfoliació superficial (es degrada per la pèrdua d’escates paral-leles a la superfície). Els mecanismes que donen lloc a aquesta degradació estan en relació amb l’expansió de les argiles contingudes a la matriu de la pedra, que en mullar-se s’expan-deixen, i en assecar-se es con trauen. Com que quan plou o hi circula aigua es mulla la part més externa de la pedra, aquesta s’expandeix respecte de l’interior sec, i dona lloc a la formació d’un sistema de fissures paral·leles a la superfície que facilita la formació i caiguda d’escates.

A més, a les zones de geometria aproximadament horitzontal que faciliten l’acumulació d’aigua, es produeix una forta biocolonització de líquens, fongs i algunes algues que cons-titueixen un biofilm gairebé continu en molts punts del coronament. Aquest biofilm no és necessàriament patològic i la seva presència altera més l’estètica que no pas l’estructura de la pedra que actua de substrat.


Pel que fa a les hídries, presenten aproximadament la mateixa problemàtica que la resta dels elements de pedra, si bé en aquest cas alguns dels elements mostren fractures més importants i pèrdua de fragments de mida significativa. Això és degut al fet que algu-nes de les peces que formen les hídries es van muntar amb els plans d’estratificació verti cals, de manera que les línies de discontinuïtat que representen es troben en la direc-ció de progressió de l’aigua d’escolament i, per tant, se’n facilita la descohesió.

A més a més, algun cas presenta problemes relacionats amb l’oxidació de l’armadura de ferro central, que també ha ocasionat la pèrdua de fragments per tensió d’expansió.

Reparació de morter de ciment pòrtland poc adherida al substrat. Fotografia: PATRIMONI-UB, 2002.


Propostes de restauració i conservació

Sobre la base de les dades exposades més amunt, es proposen diferents actua cions a dur a terme, que es descriuen tot seguit.

Cantonades i llindes de finestra

— Sanejament de les zones de pedra degradades. Per eliminar restes de pedra que puguin caure a la via pública, es proposa un sanejament de les zones de pedra, mitjançant re-picat d’aquestes zones fins a trobar la pedra sana.

— Consolidació de la pedra a les zones poc cohesionades. A les zones que es vegin poc cohesionades, malgrat la neteja i el sanejament efectuats, es proposa l’aplicació de sili-cat d’etil com a consolidant. Aquesta aplicació es farà per projecció de nebulitzat, fins a saturació, amb intervals d’aplicació tan espaiats com sigui possible pel bon funcionament de l’obra, però en tot cas, amb un interval no inferior als dos o tres dies entre una aplica-ció i l’altra.

— Restitució volumètrica. A les zones on les pèrdues de material petri esdevingui molt im-portant, es proposa la restitució amb un morter reintegrador convenientment ancorat al substrat de pedra amb una petita armadura d’acer inoxidable, de tal manera que l’esta-bilitat del conjunt quedi garantida mecànicament i no per la potencial adherència entre el substrat i el morter aplicat. No hi ha greus contraindicacions respecte de la naturalesa del morter que cal aplicar, però en tot cas se suggereix analitzar el que es decideixi per garantir-ne la compatibilitat amb el substrat.

Coronaments

— Construcció de les hídries destruïdes. Les zones superiors del coronament tenen una pèrdua important d’elements i de fragments d’hídries; per això es proposa, si escau, la nova construcció de les hídries destruïdes amb una armadura central d’acer inoxidable dimensionada adequadament.

— Formació d’una sobrecornisa metàl·lica. Per tal d’evitar l’escolament defectuós del coro-nament de la façana i així evitar noves patologies sota la cornisa, es proposa la creació d’una sobrecornisa metàl·lica (de plom o de zinc) al llarg de tot el recorregut del corona-ment. Aquesta sobrecornisa haurà de tenir un goteró per tal de separar l’escolament de l’aigua de la superfície de la façana.

Superfície de la façana

— Eliminació de l’arrebossat actual. Atès l’estat general de l’arrebossat de la façana, ja sigui l’aplicat a finals del segle xix com en les posteriors reparacions, es creu necessari repi-car-lo, ja que la majoria de la superfície està poc o gens adherida. Posteriorment, caldria fer un nou arrebossat a tota la superfície de la façana.

— Sanejament del morter de junta del mur. Un cop repicada la façana, s’haurien de sa-nejar els morters que componen el mur de la façana ja que probablement s’obser-


varan algunes zones poc cohesionades. Posteriorment es proposa el segellat d’aques-tes juntes sanejades amb un morter de calç i sorra (D-50) en una proporció aproximada d’1:3.

— Eliminació de la jardinera de la part baixa de la façana. La presència d’humitat a la part baixa de la façana és força evident i és font d’algunes de les patologies i pèrdua de mor-ter d’arrebossat d’aquestes zones. Per aquest motiu, es proposa l’eliminació de les jar-dineres situades al voltant de la portada i, eventualment, la seva substitució per una rasa amb grava que faciliti l’evaporació d’aigua del subsòl.

— Tractament superficial. Finalment, es proposa la restitució d’un tractament superficial o recobriment (pintura formant o no l’especejament), si escau i segons decisió de projecte.


Estudi de caracterització de materials de la portada

Pilar Giráldez, Soraya Ramon, Màrius Vendrell

Introducció

Aquest estudi centra l’atenció en els materials que formen la portada i en el seu estat de conservació, i analitza les restes de pintures, tractaments anteriors i de reparació que en-cara s’hi podien apreciar en forma de recobriments més o menys continus en diversos punts del conjunt abans de la seva restauració.

La portada

La portada emmarca la porta d’entrada principal de l’església, a la qual s’accedeix a través de quatre graons, possiblement afegits en algun moment, ja que són d’una pedra diferent de la resta.

Portada de l’església. Fotografia: A. Barcons, SPAL, 16.4.2004.


Els brancals i l’arcada són motllurats i estan flanquejats per sengles pilastres decorades amb motius que semblen vegetals, coronades amb pinacles adossats al pla de façana, amb forma de gerro que presenta una decoració també floral. Sobre l’arcada de la portada, que és força rebaixada, una motllura emmarca un relleu amb la data del 1767, pintada en vermell i negre sobre pintures anteriors dels mateixos colors. A la part superior, centrada sobre l’eix de la porta, hi ha una fornícula amb una escultura de sant Boi caracteritzat com a bisbe, que en substitueix una d’anterior destruïda durant la Guerra Civil espanyola.

Tota la portada motiu d’aquest document està formada per la mateixa pedra d’origen local, que també es troba a les cantonades i al coronament de la façana, amb excepció dels tres graons de l’escala de l’entrada, construïts amb pedra de Folgueroles. L’escul-tura de la fornícula està feta amb ceràmica i està repintada de blanc. Finalment, una gran part de la superfície de la portada es troba recoberta d’un vernís o resina aplicat en la dècada del 1980.

Materials de construcció

La portada està formada per peces d’una pedra que es pot descriure com un gres format per grans de quars, feldspats i miques, i amb una matriu carbonàtica, en la qual destaca la presència força abundant d’argiles (il·lita i caolinita). Les peces d’aquesta pedra que formen la portada són força grosses i presenten juntes fines amb morter aeri de calç.

Els esglaons d’accés a la portada estan constituïts per l’esmentada pedra de Folgueroles, un gres amb una elevada presència d’argiles i glauconita, mineral que li dona l’aspecte verdós.

Morter de junta. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008.

Fotomicrografia obtinguda enmicroscòpia electrònica de rastreig d’una secció polida de pedra. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008.

Morter de reparació. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008.


Els morters de junta, potser originals o producte de successives reparacions, són de calç amb àrid fi (com correspon al gruix de les juntes), format per sorra calcària.

Es detecten nombroses reparacions de juntes, algunes amb morters de calç, però d’altres amb morter de ciment pòrtland, clarament distingibles pel color gris que presenten.

Pintures, pàtines i recobriments

Estàtua

L’estàtua situada al mig de la portada és de ceràmica i està recoberta amb una pintura de calç amb càrrega de sulfat de bari com a pigment blanc. Atesa la data de col·locació de l’estàtua posterior a la Guerra Civil, es tracta d’una pintura moderna, aplicada possible-ment per suavitzar el color vermell de la ceràmica, que potser contrastava excessivament amb els colors de la pedra de la portada.

Data i símbols sobre la llinda

Just sobre la porta d’entrada, es pot observar la data de construcció de l’església gravada a la pedra i remarcada amb pintura vermella i negra. La decoració associada a la data, pintada de color vermell, mostra dues capes de pintura ben diferents: una de moderna, de vermell intens, situada sobre restes d’una altra pintura anterior també vermella.

Restes de la pintura de calç que recobria la ceràmica de la imatge de sant Boi.Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008.


La capa vermella inferior correspon a una pintura a la calç amb òxids de ferro (hematites Fe2O3), com a pigment, i sulfat de bari, calcita (carbonat de calci) i quars, com a càrregues inertes. El sulfat de bari s’usa com a pigment o càrrega des del 1782, si bé àmpliament a partir de la primera meitat del segle xix, la qual cosa situaria aquesta pintura cronològicament posterior a la data de construcció de la portada.

La pintura vermella superior, d’aspecte molt nou, consisteix en polivinil acetat amb pigment d’hematites (Fe2O3). Es tracta, per tant, d’una capa aplicada clarament a la darreria del segle xx. La pintura inferior està contaminada amb aquesta resina, possiblement al moment de pintar a sobre.

Flor del brancal

Als costats de la portada, just al brancal esquerre (costat evangeli), s’observa un relleu amb forma de flor que a les parts incises mostra restes de pintura vermella. Aquesta pintura

Superfície de la capa pictòrica vermella més antiga, contaminada per la resina aplicada en forma de nova capa de color a sobre. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008.

Orla de la portalada amb la data de construcció i les inicials de Jesús. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008.

Detall de la pintura vermella de l’orla. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008.

Aspecte de la superfície de la capa pictòrica vermella més moderna. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008.


conté mini (Pb3O4), un pigment sintètic inorgànic que es troba mesclat amb blanc de plom, cerussita (PbCO3). La presència d’un oli de llinosa a les anàlisis ens fa pensar què la tècnica utilitzada ha estat la de la pintura a l’oli. L’oli de llinosa s’obté de les llavors del lli i va ser un dels olis més utilitzats per a aquesta tècnica perquè s’asseca molt fàcilment i s’obté una capa pictòrica molt forta.

L’esmentada tècnica ja era utilitzada des de l’edat mitjana i avança notablement a partir del segle xvi, quan els flamencs varen aprofitar-se del desenvolupament de l’alquímia. El des-cobriment més important va ser combinar els olis amb productes assecants que acceleren l’acabat. A les anàlisis, s’ha observat l’existència de carboxilat de plom, que és un assecant intermedi que assegura que el cobriment s’assequi de manera uniforme.

Atesa la diferència entre aquesta pintura i la de la decoració associada a la data, se sugge-reix que una correspon a un retoc i que la portada disposava de certa decoració pictòrica que, fins a cert moment, es devia anar mantenint amb retocs, repintats i reposicions.

Pàtina taronja

A les zones més protegides de l’escolament de l’aigua, s’hi ha observat la presència d’una fina pàtina ataronjada, consistent en un cobriment força uniforme, molt fi, que es detecta en nombrosos punts de la portada. Se n’han analitzat dues mostres, una corresponent al relleu d’un cap d’àngel situat sobre la porta d’entrada, i una altra al brancal del costat de l’epístola.

S’ha fet un estudi d’aquesta pàtina amb la finalitat de conèixer-ne la naturalesa i discriminar el seu possible origen natural o aplicat expressament. Les mostres han estat estudiades i analitzades per microscòpia electrònica de rastreig que permet l’observació de la mostra amb un elevat poder resolutiu, alhora que permet reconèixer i determinar els elements que la componen.

Superfície de la mostra analitzada observada al microscopi electrònic de rastreig. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008.

Relleu en forma de flor situat a la pilastra esquerra, amb restes de pintura vermella protegida en les incissions. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008.


Les anàlisis d’aquestes pàtines mostren que estan compostes pels elements següents: si-lici (Si), calci (Ca), ferro (Fe), alumini (Al), potassi (K), magnesi (Mg) i una baixa concentració de titani (Ti). Aquests elements es poden atribuir a la presència d’argiles, amb una matriu de calcita (el calci apareix en quantitats elevades) amb una mica de guix (calci, sofre). S’ob-serva un pic força intens de silici (Si), segurament per la presència de quars associat a les argiles, i que es pot apreciar en forma de grans d’unes quantes micres de diàmetre.

D’una de les mostres, a més, se n’ha fet una làmina prima per ser observada per transmis-sió en microscòpia òptica de polarització. En les fotomicrografies obtingudes es pot veure clarament la capa que forma aquest recobriment, ben diferenciat de la massa de la pedra, d’un gruix d’unes 100 micres.

En aquestes dues fotografies, obtingudes amb llum polaritzada i amb els polaritzadors en-

Fotomicrografia obtinguda amb microscopi electrònic de rastreig d’una secció polida d’una mostra de pedra amb el recobriment taronja. Com es pot veure, la seva textura és clarament diferent de la del substrat. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008

Escultura d’un cap d’àngel situada a la clau de l’arc de la porta. En les zones més protegides, s’hi conserven vestigis d’una pàtina ataronjada. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008

Detall del brancal del costat de l’epístola amb les lletres de la pàtina que s’hi conserva. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008


creuats, respectivament, es pot veure la presència de granets de sorra molt fina a l’interior de la capa, situació que no es dona quasi mai en el cas de pàtines naturals i, en canvi, és lògica en l’aplicació d’una emblanquinada.

El fet que apareguin argiles, amb l’esmentada presència de sorra molt fina, suggereix que no és una pàtina natural, sinó més aviat una capa artificial aconseguida a partir de pigments terra amb calç, és a dir, una emblanquina da aco lorida.

Resina

Cal destacar la presència d’una capa de resina aplicada a tota la portada i que amb el pas del temps s’ha enfosquit, la qual cosa dona un aspecte molt més brut al conjunt. La mos-tra analitzada ha estat presa de l’acabament de la fornícula. S’ha determinat que es trac-

Imatge al microscopi electrònic de rastreig de la superfície de la pedra tractada amb la resina, que segella la superfície i en tapa la textura i porositat. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008

Secció d’una mostra de la pintura blanca aplicada sobre el morter que remarca la junta, observada al microscopi electrònic de rastreig. Fotografia: PATRIMONI-UB, abril del 2008.

Les taques fosques són les restes d’una resina sintètica que es va aplicar en la dècada de 1980. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008

Junta de morter amb les línies de pintura blanca i negra. Fotografia: PATRIMONI-UB, febrer del 2008


ta d’una resina sintètica, un acetat de polivinil que es comença a utilitzar al començament del segle xx. En aquest cas, sembla que hi ha constància oral de l’aplicació cap a la dè-cada del 1980, coherent amb l’ús de resines per al tractament de superfícies monumentals de pedra.

Pintura a les juntes

Cal assenyalar que algunes de les juntes conserven l’aplicació de dues línies de pintura negra i blanca, respectivament, que marquen l’especejament, com es trobava en altres punts de la façana (vegeu l’informe anterior), si bé perduda en la majoria de juntes. Aques-tes línies semblen aplicades sobre el morter que alhora repara juntes obertes i, per tant, no sembla versemblant suposar que siguin un acabat original, sinó possiblement una reparació.

Fotografia de la portada l’any 1913. Fotografia: Arxiu Baldiri Selva.


Pintura de la porta

Es disposava d’una mostra de pintura de la porta recollida en la campanya anterior (prèvia a l’acabat actual producte de la recent restauració), que ha estat analitzada actualment i els resultats de la qual s’adjunten per tal de completar la informació documental de l’estat ini-cial de la façana i portada.

Els batents de la porta pròpiament dita estaven pintats amb una pintura marró constituïda per pigment terra (argiles amb alt contingut en òxids de ferro) i sulfat de bari com a càrrega. No s’han observat variacions significatives en la composició de la pintura per a les diferents tonalitats de marró, de manera que probablement correspon a una pintura amb diferents proporcions entre càrrega i pigment.

La portada el 1913

L’estudi de la fotografia de la portada, datada del 1913 i facilitada per l’SPAL, permet formu-lar alguna hipòtesi i extreure’n conclusions. Com que es tracta d’una fotografia d’aquesta data, l’emulsió ha de ser necessàriament ortocromàtica (les pancromàtiques es van difondre posteriorment) i, per tant, més sensible als tons freds (longituds d’ona curtes de l’espectre visible) que als tons càlids (longituds d’ona curtes). Per tant, els blaus i verds apareixen clars, mentre que els vermells i grocs apareixen foscos.

El fet que la totalitat de la portada aparegui relativament fosca en relació amb l’arrebossat del parament i, sobretot, respecte de les parts inferiors dels brancals i pinacles suggereix que el color dominant del conjunt devia ser càlid.

Aquesta anàlisi permet proposar la hipòtesi que, en el moment de fer-se la fotografia, la major part de la superfície de la portada devia conservar l’emblanquinada acolorida descri-ta en l’anterior paràgraf, amb l’excepció de les zones afectades per humitats o escolament d’aigua, d’on devia haver desaparegut per rentat.

Possiblement, aquesta emblanquinada de color taronja es devia superposar a la pintura (ja degradada) de la decoració associada a la data del 1767, atès que el contrast amb prou feines permet reconèixer-la.

Estat de conservació i mecanismes de degradació

L’estat general de la portada no és gaire bo i s’observen força despreniments, zones molt alterades i d’altres amb pèrdua important de volum. D’altra banda, la reparació efectuada als anys vuitanta del segle xx va suposar, segurament, un procés accelerat de degradació de la pedra ja que la resina aplicada a la pedra ha envellit i ha perdut les propietats per les quals va ser aplicada. En aquest sentit, cal destacar l’enfosquiment d’aquesta resina que originalment devia ser transparent, alhora que la manca de porositat limita la transpiració de la pedra allà on es conserva.

La resina, en polimeritzar, es retreu i contribueix al despreniment de la part superficial de la pedra a la qual s’ha adherit i, a més a més, la radiació ultraviolada del sol accelera els pro-cessos d’oxidació i trenca els dobles enllaços, amb la qual cosa les seves propietats origi-


nals canvien, es torna més fràgil, s’enfosqueix fins que es torna gairebé negra i, finalment, es desprèn arrossegant part de la pedra.

Pel que fa als morters, l’estat de conservació en general és força bo, si bé s’observa alguna pèrdua puntual de morter de junta i diverses reparacions amb morters moderns de ciment pòrtland.

La pedra que forma la portada presenta problemes d’exfoliació superficial (es degrada amb pèrdua d’escates paral·leles a la superfície) i disgregació granular, així com una pèr-dua de cohesió seguint els plans estratigràfics de discontinuïtat de la pedra. També s’ha observat en diverses zones la presència de fongs, algues i líquens que colonitzen la su-perfície.

Exfoliació superficial

Els mecanismes que donen lloc a aquesta degradació estan relacionats amb l’expansió de les argiles contingudes a la matriu de la pedra, que en mullar-se s’expandeixen i en asse-car-se es contrauen. Quan plou o hi circula aigua, es mulla la part més externa de la pedra, que s’expandeix respecte de l’interior sec, i dona lloc a la formació d’un sistema de fissures paral·leles a la superfície que facilita la formació i caiguda d’escates seguint la forma de cada peça.

Disgregació granular

La disgregació gra a gra consisteix en el retrocés progressiu i uniforme de tota la super-fície de la pedra a causa de la descohesió dels grans minerals que la formen. Aquest procés és similar al descrit anteriorment i el fet que la morfologia de la degradació sigui diferent és degut exclusivament a la textura petrològica de cada element. En pedres menys cohesionades, probablement s’afavoreix la disgregació granular, mentre que en d’altres de més compactes, la pèrdua d’escates paral·leles a la superfície és el resultat de la de-gradació.


Presència de plans de discontinuïtat

S’ha observat la presència de plans de discontinuïtat de la pedra associats a petites varia-cions en la composició de la roca. Aquests plans (que segueixen l’estratificació) són fàcilment degradables en funció de la posició de la pedra en l’obra. Així doncs, quan els plans es disposen perpendicularment a la direcció de la pressió per compressió, s’alteren menys i les propietats mecàniques de la pedra són les òptimes, mentre que quan es disposen paral-lelament a la pressió per compressió, les propietats mecàniques de la pedra disminueixen dràsticament.

D’altra banda, quan aquests plans se situen perpendicularment a superfícies horitzontals exposades (la qual cosa té lloc en molt elements allargats, hídries, per exemple), la pene-tració de l’aigua s’efectua preferentment a través d’aquests plans, que perden la cohesió, i el resultat és la pèrdua de volum de la pedra en grans peces.

Biocolonització i alteracions superficials

L’observació al microscopi de diferents mostres de la portada de Sant Boi ha permès de-terminar la presència de fongs, algues i líquens situats principal ment a la superfície de la pedra i a les zones pintades (estàtua, data de construcció, etc.).

D’altra banda, a les zones amb un gruix important de resina, s’ha observat la presència força abundant de cendres volants adherides a la superfície, les quals semblen consolidades amb la mateixa resina. Així doncs, cal pensar que la portada no va ser del tot sanejada ni netejada a l’hora d’aplicar aquesta resina. El mal estat de la superfície consolidada, juntament amb la nul·la transpiració d’una resina d’aquestes característiques, ha provocat problemes d’alteració i despreniment de la capa superficial de la pedra consolidada amb resina.

Reparacions amb diversos morters

Es constata la presència de nombroses reparacions de les juntes, possiblement a causa de la pèrdua de material i al desplaçament que ha patit la clau de l’arc de la llinda, que ha ar-rossegat algunes de les peces immediatament superiors i ha obert les juntes, que han estat reparades amb morters de ciment pòrtland.


Moviments estructurals

La portada no presenta problemes estructurals significatius, si bé cal esmentar el moviment de la clau de l’arc comentat anteriorment. La situació actual és estable en la mesura que la clau queda travada per les peces immediates i, per tant, no té possibilitat de progressió en el seu desplaçament. Per això, no es recomana cap acció específica de correcció.

Suggeriments de restauració i conservació

L’estat de conservació de la portada de l’església de Sant Boi no és gaire bo, sobretot pel que fa a l’estat de la pedra i a la pèrdua de volum que ha patit. D’altra banda, la resina apli-cada com a restauració ha tingut un efecte negatiu en la pedra i això s’ha de tenir en comp-te en fer la proposta de restauració. És per això que es proposen un seguit d’actuacions que es descriuen a continuació.

Sanejament de la pedra

Sanejament de la pedra fins on sigui possible, eliminant tant com es pugui la capa superfi-cial de resina que encara s’observa en molts punts. Aquest sanejament es proposa dur-lo a terme mecànicament, de manera molt suau, fins a assolir la pedra sana. Cal considerar, a més a més, que la qualitat original de la pedra no és gaire bona i, per tant, el criteri de sanejament ha de considerar aquest aspecte, és a dir, no tractar d’arribar a «pedra comple-tament dura i sana», perquè no existeix. Consegüentment, el sanejament que es proposa consisteix en l’eliminació de la zona tractada amb resina i les escates poc o mal adherides al substrat.

Neteja de la pedra

Es considera necessària l’eliminació de les restes força abundants de resina que es troben en gran part de les superfícies de pedra. Es fa difícil proposar un procediment d’eliminació adient, perquè el grau d’adhesió entre la resina i la pedra és variable d’un punt a un altre, però a priori es poden suggerir dos assaigs (a efectuar en obra per tal de prendre les deci-sions oportunes):


— Eliminació mecànica en aquelles zones on la resina estigui mal adherida i parcialment despresa, amb l’ajut d’una eina de mides adequades, com per exemple un bisturí.

— Eliminació de les zones on la resina estigui fortament adherida, per a la qual cosa es pot assajar una erosió mecànica amb una eina abrasiva adient, atesa la pràctica impos sibilitat d’extracció química amb dissolvents a causa de la seva degradació ac tual. Tanmateix, no s’exclou un assaig d’abast limitat amb un decapant de clorur de metilè.

D’altra banda, hi ha acumulacions de brutícia, especialment concentrades en racons o zones protegides de l’escolament d’aigua, que s’haurien de tractar mecànicament amb solucions diverses segons el tipus d’acumulació. La pols poc adherida es pot raspallar, eventualment amb l’ajuda d’una solució d’aigua i sabó, mentre que les acumulacions d’excrements de coloms i similars s’haurien de retirar amb mitjans menys sofisticats.

Cal considerar l’existència de la pàtina de color taronja que recobria uniformement la por-tada i de la qual queden restes en superfícies prou significatives. En aquest cas no se’n recomana l’eliminació, tant perquè es tracta d’un vestigi històric com pel fet que actua de protecció de la pedra.

Consolidació

En diversos punts, malgrat el sanejament efectuat, la pedra pot tenir una cohesió força li-mitada. Per aquesta raó, es proposa la consolidació d’aquestes zones amb silicat d’etil. Aquesta aplicació es farà per projecció de nebulitzat, fins a saturació, amb intervals d’apli-cació tan espaiats com sigui possible pel bon funcionament de l’obra, però, en tot cas, amb un interval no inferior als dos o tres dies entre una aplicació i l’altra.

Sanejament i segellament de juntes de morter

Es recomana l’eliminació per repicat suau de les juntes de reparacions amb ciment pòrtland, així com el sanejament d’aquelles que presentin disgregació granular o poca cohesió. Sem-pre preservant els llavis de les pedres immediates, de manera que si la junta és molt fina i disgregada es pot buidar la part més externa amb una eina de forma i mides adequades.

Per al segellament de les juntes obertes, perdudes i/o sanejades, es recomana l’ús de mor-ter de calç amb sorra de riu de mida adequada al gruix de la junta que s’ha de segellar, en conjunt preferiblement de granulometria fina, ateses les juntes observades. Es recomana una calç de bona qualitat, D50 o superior, preferiblement mantinguda en immersió per un període d’almenys tres mesos. Tot i que resulta òbvia la recomanació, es vol insistir en la conveniència d’aplicar el morter de reparació sobre superfícies ben mullades per evitar-ne l’assecat sobtat.

Segellament d’escates

Hi ha zones on es conserven escates de la part exterior dels elements escultòrics, parcial-ment despreses. En els casos que conservin la superfície original i tinguin una extensió que, a criteri de la direcció facultativa, sigui significativa, se’n pot proposar l’estabilització amb


la injecció entre l’escata i la base de caseïnat de calci, el protocol de preparació i aplicació del qual es facilitarà en el moment de l’execució.

Es vol assenyalar que el caseïnat de calci s’engrogueix en contacte amb la llum ultraviolada, per la qual cosa es recomana que en la seva aplicació no s’excedeixi els llavis de la fissura que s’ha de segellar, i que aquesta s’acabi amb morter de calç adequadament acolorit. D’aquesta manera, s’aprofita la capacitat adherent del caseïnat de calci i la segelladora del morter aplicat a la part exterior.

Restitució volumètrica

La portada presenta moltes zones amb pèrdues de volum, de les quals (segons el criteri de la direcció facultativa) es podria proposar la restitució amb morter reintegrador i ancoratges metàl·lics d’acer inoxidable per tal de garantir mecànicament l’estabilitat del morter aplicat i no tan sols per la potencial adherència d’aquest amb la pedra. Allà on no sigui possible la restitució a causa del gran volum perdut, se suggereix la substitució amb pedra de carac-terístiques idèntiques per tal de garantir la uniformitat formal, estètica, cromàtica i històrica.

L’ancoratge de la pedra de substitució es pot fer amb els criteris adequats a cada cas par-ticular, però se suggereix que, si s’han d’utilitzar, els ancoratges metàl·lics siguin de barnilla d’acer inoxidable i aplicats de manera que la seva estabilitat estigui mecànicament garan-tida per la geometria de col·locació.

Sobrecornisa metàl·lica

Per tal d’evitar l’escolament i la infiltració de l’aigua en les cornises de la portada, es reco-mana la formació de sobrecornises metàl·liques de zinc o plom, amb un suau pendent cap a l’exterior de la façana. Aquesta cornisa haurà de tenir un goteró separat de la façana per tal que l’aigua no s’escoli per sota la cornisa. També és recomanable que la cornisa quedi encastada a la façana per la zona interior amb la creació d’una regata per tal que l’aigua no pugui escolar-se entre la façana i la cornisa.

Evitar acumulacions d’aigua

Finalment, s’han observat zones on l’aigua potencialment pot quedar embassada. En aquests punts convé reconduir-la per tal que s’escoli cap avall i no deixar que s’hi quedi, ja que en cas contrari la degradació de la pedra es podria accelerar.

Restauració i tractament de les restes cromàtiques

Es considera necessària l’eliminació de la pintura vermella i negra basada en acetat de po-livinil, en general poc adherida, i que caldria retirar mecànicament tractant de preservar les restes de pintures anteriors que hi ha a sota.

Pel que fa a les restes de pintures més antigues, la seva presència és escadussera i no completen una composició evident de la policromia (potser original) de la portada. No obstant això, es podria valorar la possibilitat de la seva conservació. Considerant que es


tracta de molt poques restes i que estan molt ben conservades, se suggereix tractar de preservar-les en l’eliminació de la pintura d’acetat polivinil, però no es recomana cap tractament de protecció o millora del color, especialment considerant la limitada superfí-cie conservada.

100

Bibliografia

AlsinA, C .; Feliu, G .; MArquet, l . Diccionari de mesures catalanes. Barcelona: Curial, 1996.

AMAdes, J. Els rellotges de sol. Barcelona: J. Amades, 1938.

Asturiol, Elisenda. «L’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès». Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, 27 de maig de 2002. [Inèdit].

Asturiol, Elisenda; GAlí, David. «Notes històrico-artístiques». Els 8 retaules de l’església de Sant Boi. Sant Boi de Lluçanès: Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès, 2000, p. 20-24.

BArozzi de viGnolA, G. Regla de las cinco ordenes de architectura de Iacomo de Vignola. Tra-ducció a l’espanyol per Patritio Caxesi. Madrid, 1593.

BArozzi de viGnolA, G. Règles des cinq ordres d’architecture de Vignolle. París: Pierre Le Muet, 1631.

BAsseGodA nonell, J. La arquitectura profanada. La destrucción sistemática del patrimonio arquitectónico religioso catalán (1936-1939). Barcelona: Mare Nostrum, 1990.

Beltrán de HerediA BerCero, J. «Excavacions al campanar de l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès (Osona)». Quaderns científics i tècnics de restauració monumental, núm. 3. Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, 1991, p. 127-132.

BrAun, J. Diccionari litúrgic. Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1925.

CArABiAs, I. «Técnicas artísticas. Terracota». <Portalmundos.com/mundo/arte/tecnicas/ terracota.htm> [Consulta: desembre 2008].

CAsAs i Hierro, M. Esgrafiats. Tarragona: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 1983.

FontBonA, F. «L’escultura i les arts decoratives en els edificis de Puig i Cadafalch». A: BAl-Cells, A. [ed.]. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Jornades Científiques de l’Ins-titut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica. Barcelona: Institut d’Estudis Cata-lans, 2003, p. 153-160.

GAlí, David. Pràctica de l’estuc de calç: la pintura al fresc, l’esgrafiat i el planxat al foc. Barce-lona: Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, maig del 1996. [Inè-dit]

GárAte rojAs, Ignacio. Artes de la cal. Madrid: Munilla-Lería, 2002.

Bibliografia 101

GArriGA, J. Història de l’art català. L’època del Renaixement. Segle xvi. Barcelona: Edicions 62, 1986.

Gil i BonAnCiA, Miquel. Els rellotges de sol. Girona: Caixa de Girona, 1991.

GrAnero sierrA, L. La tierra cocida como materia definitiva. Discurs d’ingrés llegit a la Sala d’Actes de l’Acadèmia el dia 21 de juny de 2006. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2006.

lACuestA, r .; Beltrán de HerediA BerCero, J. «Campanar de l’església de Sant Boi de Llu-çanès». Com i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Barcelona: Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, 1990, p. 115-120.

lACuestA, r .; rovirA, j . Celebració de l’acabament de les obres de restauració del campanar de l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès (Osona). 22 de febrer de 1987. Barcelona: Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. [Opuscle]

MAlloFré, C. «Relojes catalanes de sol». San Jorge, núm. 76. Barcelona: Diputació de Bar-celona, 1969.

MArtín González, j . j . Escultura barroca en España 1600-1770. Madrid: Cátedra, 1983.

MArtinell, C. Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Vol. I: Els precedents. El primer Barroc (1600-1670). Barcelona: Alpha, 1959.

— Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Vol. II: El barroc salomònic (1671-1730). Bar-celona: Alpha, 1961.

— Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Vol. III: El barroc acadèmic (1731-1810). Bar-celona: Alpha, 1963.

MontAñà i BuCHACA, d .; PlAnes i BAll, j . A . Sant Boi de Lluçanès. Un poble de l’altiplà. Valls: Cossetània; Sant Boi de Lluçanès: Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès, 1997.

PAlAu, M. Rellotges de sol. Història. Art de construir-los sense matemàtiques. Barcelona: Millà, 1970.

rAFArt, Mn. Enric. Notes d’història. Preparatius per a la nova església de Sant Boi. Opuscle dipositat a l’Arxiu Parroquial de Sant Boi de Lluçanès. [Sense data]

rivero, A. Elementos materiales de la Litúrgia. El templo, el altar, vestiduras del Papa, obis-pos y sacerdotes, colores liturgicos. <http://es.catholic.net/op/articulos/13787/ elementos-materiales-de-la-liturgia.html> [Consulta: 2008].

roMeu, R. «Els rellotges de sol». L’informatiu del Patronat-Fundació Castell Calafell, núm. 9. Calafell: Patronat-Fundació Castell Calafell, maig de 1994.

PuiGdeMont, S. L. Cerámica artesanal. La arcilla y el proceso de elaboración. <www.ceramica puigdemont.com> [Consulta: 15 gener 2009].

soldevilA i Cuní, Mn. Felip. Els 8 retaules de l’església de Sant Boi. Sant Boi de Lluçanès: Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès, 2000.

Bibliografia 102

— «La façana restaurada de la nostra església (I)». Full parroquial. Sant Boi, Sant Agustí de Lluçanès, els Munts, núm. 99. Sant Boi de Lluçanès: Parròquia de Sant Boi de Lluçanès, 15 de desembre de 2002.

— «La façana restaurada de la nostra església (II)». Full parroquial. Sant Boi, Sant Agustí de Lluçanès, els Munts, núm. 100. Sant Boi de Lluçanès: Parròquia de Sant Boi de Lluçanès, 22 de desembre de 2002.

— «La façana restaurada de la nostra església (III)». Full parroquial. Sant Boi, Sant Agustí de Lluçanès, els Munts, núm. 101. Sant Boi de Lluçanès: Parròquia de Sant Boi de Lluçanès, 29 de desembre de 2002.

— «La façana restaurada de la nostra església (IV)». Full parroquial. Sant Boi, Sant Agustí de Lluçanès, els Munts, núm. 102. Sant Boi de Lluçanès: Parròquia de Sant Boi de Lluçanès, 5 de gener de 2003.

— «La façana restaurada de la nostra església (V)». Full parroquial. Sant Boi, Sant Agustí de Lluçanès, els Munts, núm. 103. Sant Boi de Lluçanès: Parròquia de Sant Boi de Lluçanès, 12 de gener de 2003.

— «La façana restaurada de la nostra església (VI)». Full parroquial. Sant Boi, Sant Agustí de Lluçanès, els Munts, núm. 104. Sant Boi de Lluçanès: Parròquia de Sant Boi de Lluçanès, 19 de gener de 2003.

triAdó, J. R. Història de l’art català. L’època del Barroc. Segle xvii-xvii. Barcelona, Edicions 62, 1984.

— «Arquitectura religiosa moderna». Arquitectura religiosa moderna i contemporània. Art de Catalunya. Vol. V. Barcelona: L’Isard, 1999, p. 10-146.

Gerència de Serveis d’Equipaments, Infraestructures Urbanes i Patrimoni ArquitectònicServei de Patrimoni Arquitectònic LocalComte d’Urgell, 18708036 BarcelonaTel. 934 022 [email protected] · www.diba.cat/spal

Església parroquial de Sant Boi de LluçanèsLa imatge de l’església de Sant Boi de Lluçanès:...

Documents

Transcript of Església parroquial de Sant Boi de LluçanèsLa imatge de l’església de Sant Boi de Lluçanès:...