ESPAI RESERVAT PER A PUBLICITAT - Bisbat de Vic Història ... · empezaba sus cartas el padre Josep...

ESPAI RESERVATPER A PUBLICITAT


Butlletí Oficial del Bisbat de VicMarç-Abril

BOBV

2017

Març/abril 2017Butlletí Oficial del Bisbat de Vic

78

Sumari3.008

ESGLÉSIA DIOCESANA

Senyor Bisbe

Homilies

82 Ordenació diaconal

86 Diumenge de Rams

89 Missa crismal – Dimarts Sant

93 Dijous Sant

95 Divendres Sant

99 Vetlla Pasqual

102 Sant Crist d’Igualada

Altres textos

106 Carta canvis missal

108 Lectio divina, recés 9-3-2017

Glossa setmanal

122 Quaresma, retorn a l’essencial

123 Quaresma en família

124 A tu, jove cristià

125 Escoltar per veure

126 Pot haver-hi autèntica Quaresma

sense confessió?

127 Estupor que no deixa mai d’envair

el nostre esperit

128 Surrexit Christus, spes mea

129 El cor obert de Jesús, la font de la

misericòrdia

130 El diumenge, dia de família

Activitats pastorals del senyor bisbe

132 Març-abril 2017

Vicaria general

135 Carta Vetlla Pentecosta 2017

Cancelleria - Secretaria General

137 Nomenaments


137 Necrologi

138 Comunicat

Crònica diocesana

139 Inauguració del COF

140 19a. Matinal de cant per a la litúrgia

141 Jornada famílies a la Sagrada

Família


SANTA SEU

Sant Pare

144 Missatge del sant pare Francesc

per a la 32 Jornada Mundial de la

Joventut 2017


79

151 Missatge Urbi et Orbi Pasqua 2017

Diumenge 16 d’abril del 2017

CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

156 La 109ª Asamblea Plenaria se ha

celebrado del 13 al 17 de marzo

INFORMACIÓ VÀRIA

160 Mn. Jordi Castellet presenta la

seva tesi doctoral en teologia

161 Presentació del projecte missio-

ners.cat

163 Bicentenari del naixement del P.

Josep Xifré, missioner claretià

Església Diocesana


82

Homilies

ORDENACIÓ DIACONAL – Germà Alejandro Enríquez Islas, missioner josefí

Sant Martí de Tous, 19-3-2017

Tercer diumenge de Quaresma / A

Superior de la comunitat de Missioners Josefins a la diòcesi de Vic i Sr. Rector d’aques-

ta parròquia de Sant Martí de Tous, pare Miguel,

Superior provincial,

Padres y hermanos josefinos,

Germans preveres i diaques,

Germà Alejandro,

Familiares del hermano Alejandro venidos de Méjico,

Germans tots.

Quiero empezar estas mis palabras en el momento de la homilía de la manera como

empezaba sus cartas el padre Josep Maria Vilaseca: «Que la gracia de Jesús, María y

José esté siempre con vosotros.»

I així és: avui la família dels missioners josefins, i juntament amb ella aquesta par-

ròquia de Sant Martí de Tous i les parròquies que serveixen els missioners josefins,

com també tota la gran família diocesana de Vic, ens alegrem perquè un germà josefí,

Alejandro Enríquez Islas, rebrà el sagrament de l’orde en el grau del diaconat. El qui

s’ha lliurat al Senyor en la vida religiosa, en el carisma propi dels missioners josefins,

ara és cridat per l’Església a entrar en l’orde dels diaques. Ell, per la seva professió

religiosa, vol viure la seva consagració al Senyor per mitjà dels vots de pobresa, cas-

tedat i obediència. I ara, escoltant la crida del seu superior, vol lliurar-se al ministeri

de diaca, essent, enmig de la comunitat, presència de Crist, que a tots estima i serveix.

Hem escoltat en l’evangeli d’aquest diumenge tercer de Quaresma: Aixequeu els ulls

i contempleu els camps, ja són daurats per a la sega… Jo us vaig enviar a segar el que


83

no havíeu suat. I aquesta és l’experiència de la nostra diòcesi avui, ara i aquí. Fou el

treball, fa més de cent anys, del P. Josep Maria Vilaseca, nascut i batejat en la nostra

diòcesi, en concret a Igualada, el que ara dóna fruit entre nosaltres amb el goig d’una

ordenació diaconal. El treball missioner del P. Josep Maria Vilaseca en les terres de

Mèxic, entre aquells que encara no coneixien prou l’Evangeli; treball fet amb el desig

de donar glòria a Déu i fer bé als homes; i amb un lema clar, valent i decidit: «Adelante,

siempre adelante, pues lo quiere san José»; ara aquell treball fructifica entre nosaltres.

Nosaltres seguem el que un altre, el pare Josep Maria Vilaseca, i molts altres, han sem-

brat, en terres llunyanes; però en la mateixa Església i per a glòria de Déu.

Gracias, pues, padres y hermanos josefinos por vuestro trabajo misionero y evange-

lizador entre los jóvenes, allá donde estáis. Gracias, mama, hermanos y familiares de

Alejandro, que sois la tierra buena en la que el Señor ha hecho brotar la semilla de la

vocación religiosa y ministerial de Alejandro. Gracias, comunidad de misioneros josefi-

nos en esta diócesis, porque habéis sabido cuidar y acrecentar la donación de este her-

mano y, junto con él, la de todos vosotros. Ciertamente que la misión que os encomienda

el Señor y su Iglesia en esta tierra pide de vosotros que deis lo mejor de vuestra vida y

vuestra vocación. Ya que la misión aquí, en esta tierra de profundas raíces cristianas,

tiene un gran reto: anunciar de nuevo a Cristo, en medio de una sociedad que lo debe

todo a Cristo, pero vive alejada de Dios, cayendo en el relativismo destructor de las

personas, de las familias, de los pueblos. La misión evangelizadora os pide a vosotros y

a todos los que creemos en Jesús, el salvador de los hombres, una entrega generosa y

fiel, santidad de vida y lanzarnos sin miedo a la aventura misionera. No perdáis nunca

vuestro carisma propio de josefinos misioneros; antes bien, sepáis, en la tierra que vio

nacer a vuestro fundador, encontrar más y más vuestra fidelidad a la entrega misionera.

No podem oblidar que avui és 19 de març, Sant Josep. I que en aquest dia un missioner

josefí rep l’ordenació diaconal. Sant Josep és el custodi del misteri del Fill de Déu, fet

home en les entranyes virginals de la seva esposa, Maria. A sant Josep li encomanem

el nostre germà que rep l’ordenació diaconal, i a sant Josep mirem perquè ens ajudi

a entrar més i més en el misteri del servei diaconal que avui rebrà l’Alejandro, per la

imposició de mans i la pregària.

Sant Josep és l’home que es va deixar del tot en les mans de Déu. M’agrada de mirar-

lo com l’home enamorat de Maria. Fou el Senyor el qui féu que es comprometessin


84

en el matrimoni. I també és el Senyor el qui va posar en el cor de Josep el desig de

la paternitat. I el Senyor, sense desfer el que ell va posar en el seu cor, amb escreix,

li va donar el gran regal de servir en la paternitat, aquell que solament podia dir

amb tota veritat «pare» al qui és la font de tota paternitat, el Pare etern. Per això

ell rebé l’encàrrec de custodi d’aquesta paternitat divina del Fill etern de Déu, i, al

mateix temps, l’encàrrec de ser custodi de la virginitat de la seva esposa, la sempre

verge Maria. Sant Josep, l’home castíssim, és el servent de Déu i el servent de tota

la humanitat, perquè el misteri que ell serveix és el de la salvació de tots els homes.

Ens ha dit sant Pau en la carta als Romans: Déu donà prova de l’amor que ens té

quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors. El misteri de l’Encarnació

del Fill de Déu va unit al misteri de la Redempció de la humanitat. Ambdós misteris

són revelació de l’amor misericordiós de Déu, que arriba a totes i cada una de les

persones del món i de la història, des de la creació fins a la fi dels temps; aquest

amor misericordiós que arriba a tots i cada un dels qui som aquí. Sí, Crist ha donat

la vida per tu i per mi; Crist ha mort per nosaltres, tots i cada un de nosaltres podem

dir amb tota veritat com sant Pau: Crist em va estimar i es va entregar ell mateix

per mi (Ga 2,20).

Estimat fill Alejandro, pel ministeri diaconal seràs constituït servidor del misteri de

Crist, a fi que amb el teu servei a l’altar, el servei a l’Eucaristia; amb la proclamació de

l’evangeli, amb la predicació de la paraula; amb els teus ensenyaments i amb la teva

vida de lliurament als germans, ells puguin escoltar l’anunci sempre nou de l’Evangeli

de la vida, de la bona notícia de l’Amor de Déu: «Jesucrist t’estima, ha donat la vida

per salvar-te i ara és viu al teu costat, cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per

alliberar-te» (EG, 164).

Sant Josep fou l’home just. L’home ben atent a la voluntat de Déu. L’home que sabia

escoltar la Paraula de Déu i en el seu cor donava el fruit de vida i de santedat. Sant

Josep fou l’home del silenci. En els evangelis no trobem cap paraula de sant Josep.

Però és que, en els evangelis de la infància de Jesús, tots els personatges clau, àdhuc

quan parlen, fan silenci, perquè fonamentalment escolten. Tots, començant per

Maria. Quan ella parla, les seves paraules brollen de l’escolta de Déu: quan respon a

l’àngel: Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules (Lc 1,38),

i quan canta, com a profetessa de la misericòrdia de Déu a favor del seu poble, en

el Magníficat.


85

Benvolgut Alejandro, el qui és custodi del misteri de Déu a favor dels homes sap que

porta entre les seves mans un gran tresor, que li demana santedat de vida, donació

generosa. No hi pot haver santedat i donació sense la humilitat del qui sap que tot és

do, tot és gràcia; del qui sap i el qui viu com un pobre, que tot ho espera de les mans

del seu Senyor. Tingues, doncs, veritable estima pel silenci en el qual et facis escolta-

dor de Déu, pidolaire de l’aigua de la vida. Deixa que cada dia el teu cor experimenti la

set de Déu i el desig de beure l’aigua de la vida, amb la pregària llarga i intensa, fidel

i humil. Escolta el desig de Jesús que diu: El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai

més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre

dintre d’ell per donar-li vida eterna. Els homes d’avui, com els de tots els temps, saben

llegir en els ulls del qui parla qui porta en el cor. La set de veritat i d’amor que tots els

homes i dones porten en el cor, solament la pot assaciar Crist, el qui dóna l’aigua de la

vida. En el teu ministeri i en la teva vida de diaca i de religiós els qui es trobaran amb

tu, potser sense ni saber-ho, desitgen sobretot trobar Jesús. Com ensenyava el beat

Pau VI: «Paradoxalment, el món, que, tot i els innombrables signes de refús de Déu, el

busca per camins insospitats i sent dolorosament la seva necessitat; aquest món exi-

geix als evangelitzadors que els parlin d’un Déu a qui ells mateixos coneixen i tracten

familiarment, com si estiguessin veient l’Invisible (Hb 11,27)» (Evangelii nuntiandi, 76).

Germans tots, Jesús va dir a la samaritana: Tinc set. I és el mateix que ens diu a tots

i cada un de nosaltres: al germà Alejandro en el dia de la seva ordenació, però també

a tots nosaltres. Sí, Jesús té set de la nostra fe i del nostre amor. Sí, Jesús està assede-

gat i solament nosaltres podem assaciar la seva set. Ell, enmig del nostre món, quan

tantes i tantes coses reclamen la nostra atenció i el nostre cor, ens demana el cor, vol

que l’estimem, com li pertoca, com el qui ha donat la vida per nosaltres. Ell vol que

l’estimem amb tot el nostre cor, amb totes les forces, amb tota la nostra vida. Ell ens

vol alliberar dels falsos ídols, dels enganys del nostre món, dels qui ens ho prometen

tot però ens roben la nostra llibertat, la nostra vida. I el camí que ell ens ofereix és

aquest: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu

el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs,

perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera (Mt 11,29-30).

Sant Josep és el patró dels missioners josefins i és patró del Seminari. Demanem al

Senyor que molts joves escoltin el crit de Jesús: Tinc set, i amb la seva resposta gene-

rosa assaciïn la set de fe i d’amor que té Jesús, amb la seva donació i el seu treball


86

apostòlic, perquè molts homes i dones, molts infants, joves i ancians, trobin l’aigua

viva de l’amor de Jesús, l’única que pot assaciar la set del cor humà. Que el Senyor

ens doni molts i sants sacerdots, missioners i enamorats de Jesús, com el pare Josep

Maria Vilaseca i tants i tants sacerdots diocesans i missioners josefins que han donat

la vida per Jesús i pel seu evangeli.

Encomendemos, pues, con todo nuestro corazón, a nuestro hermano Alejandro que

recibe hoy la orden del diaconado. Le encomendamos a la intercesión de san José y

de su esposa la santísima Virgen María. Que los que fueron custodios del misterio del

Hijo de Dios hecho hombre para nuestra salvación, sean también custodios del que

quiere, con la fuerza del amor del Espíritu Santo, ser presencia de Cristo servidor de

su Iglesia y de todos los hombres. Amén.

DIUMENGE DE RAMS – 2017

Catedral de Vic, 9-4-2017

Benedicció dels Rams

Una ciutat com la nostra que fa el Mercat del Ram, si no fos per nosaltres, els qui ens

reunim a la plaça de la Catedral per beneir els rams i les palmes, així com tots aquells

que ho fan en les parròquies i esglésies de la ciutat; aquesta ciutat, sense nosaltres,

cauria en el sense-sentit de fer un mercat sense l’adjectiu que li dóna, si no el sentit, sí

almenys la data i el motiu.

Per això sigueu més que benvinguts a la plaça de la Catedral per beneir el vostre ram

o la vostra palma en el Diumenge de Rams. De manera especial, els qui veniu per pri-

mera vegada, els més petits i els més grans que els acompanyeu. Heu de saber que

sempre la catedral, com totes les esglésies cristianes d’aquesta ciutat i de tot el món,

són la vostra casa, perquè Déu és el Pare de tots i vol la nostra vida, la nostra salvació,

la nostra felicitat.

I per què portem els rams i les palmes a les mans? Ho acabem d’escoltar. Quan Jesús

entrava, un diumenge com aquest, a la seva ciutat, Jerusalem, i hi entrava muntant un

ase, llavors alguns d’entre la gent van estendre els seus propis mantells pel camí per


87

on passava Jesús; i d’altres tallaven rames d’arbres i de les palmeres per encatifar el

camí per on passava Jesús, i altres els portaven a les mans, en senyal de festa, i acla-

maven Jesús. Ja hem escoltat el que deien cridant ben fort: «Hosanna al Fill de David!

Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!»

I per què feien aquestes coses amb Jesús? Qui és aquest Jesús? Nosaltres sabem per

la nostra fe que Jesús és el Fill de Déu, que ve a Jerusalem a morir per la salvació de

tots els homes. El mateix que és aclamat avui Diumenge de Rams és el qui el divendres

morirà a la creu i el diumenge, de bon matí, unes dones i els seus amics van trobar el

seu sepulcre buit. I és que Jesús va ressuscitar perquè en ell tots tinguem vida, perquè

en ell tots puguem vèncer el pecat i la mort. Des d’aquell dia de Pasqua, fa més de dos

mil anys, l’Església no es cansa de dir a tots els homes, també a tu: «Jesucrist t’estima.

Ha donat la vida per salvar-te; i ara és viu al teu costat, cada dia, per il·luminar-te, per

enfortir-te, per alliberar-te.»

Els rams i les palmes beneïdes són per a aclamar Jesús i per a portar-les a les vostres

cases. Són un signe que som cristians, que voleu seguir Jesús, que el voleu estimar,

que voleu que la seva vida ompli el nostre cor. No ens avergonyim mai de ser cristians!

Crist és la nostra glòria més gran! Per això us convido ara a brandar les palmes i els

rams i a cridar ben fort. Que ho senti tot Vic, aclamant Jesús:

Hosanna a Jesús, el Fill de David!

Beneït Jesús, el qui ve en nom del Senyor!

Hosanna a dalt del cel!

Missa de la passió del Senyor

Acabem d’escoltar el relat de la passió i mort del Senyor. I no podem restar impassibles,

com si res no haguéssim sentit ni escoltat. Preguntem-nos: Qui és el qui sofreix, mor i és

sepultat? Ja sabem la resposta, però l’hem de tornar a repetir, pronunciant-ho amb tota

l’atenció: el qui sofreix, mor i és sepultat és Jesús, el Fill de Déu fet home. Sí, el Fill de

Déu, el qui com a Déu no pot morir, però que s’ha fet home com nosaltres per morir per

nosaltres. Com ens ha dit sant Pau en la primera lectura: Jesucrist, que era de condició di-

vina,… es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau… S’abaixà i es féu obedient fins

a acceptar la mort, i una mort de creu. Però preguntem-nos encara més: Per qui sofreix,

mor i és sepultat Jesús? Per nosaltres i per la nostra salvació. Per nosaltres pecadors.


88

Pels nostres pecats. Sí, repetim-ho: els nostres pecats l’han clavat a la creu i l’han mort.

Anem més endins encara del misteri de la passió i mort del Senyor i preguntem-nos: Per

què Jesús sofreix i mor per nosaltres, pecadors? Solament hi ha una resposta: per amor.

Jesús no sofreix i mor pel seu mateix profit ni perquè nosaltres haguéssim merescut que

ell abracés la creu; Jesús solament sofreix per les entranyes de la seva caritat i de la seva

misericòrdia a favor nostre. Llegim en l’evangeli de sant Joan unes paraules del mateix

Jesús: Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap

dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (3,16). I també sant Joan en la seva pri-

mera carta ens diu: L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el

seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui

ens hem avançat a estimar; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima

propiciatòria pels nostres pecats (4,9-10).

Davant la passió i mort del Senyor, enfront de l’amor del qui lliura el seu Fill i de l’amor

del qui dóna la vida a fi que nosaltres tinguem vida, ¿podem restar com si res no hagu-

és passat? Tant de bo que Déu totpoderós, ric en misericòrdia, ens concedís d’escoltar i

de sentir amb estupor el fet, inaudit i mai ni somiat, d’un Déu que dóna la vida per les

seves criatures. En el diccionari trobem la definició de la paraula «estupor»: «Immobi-

litat causada per una gran admiració, per una viva emoció.» L’admiració i l’emoció són

els sentiments que neixen al qui s’apropa als misteris de la passió, mort i resurrecció

de Jesús. El qui amb fe i amb un cor obert es posa davant de Crist sofrent, crucificat i

mort, demanant a l’Esperit Sant la seva llum i gràcia, no podrà fer res més que sentir

en el seu cor l’estupor per la inefabilitat d’un amor tan gran; d’aquell amor viscut en la

seva màxima expressió: el qui és el Fill etern de Déu dóna la vida, per tal que nosaltres,

febles, pecadors i moridors, vencem en ell el pecat i la mort.

Certament que no és un mer sentimentalisme el que neix de la contemplació de Crist

mort per nosaltres, però sí que la capacitat de meravellar-se davant el gran misteri de

la fe cristiana, fins a l’estupor, ens fa sentir més humans, ens fa entrar en el misteri que

fa niu en el més pregon del nostre cor i que és més gran que nosaltres mateixos: sóc

estimat de Déu! La redescoberta de l’amor misericordiós de Déu. Aquell amor —no ho

oblidem mai— primer, incondicional, fidel, perdonador guaridor, que és l’amor de Déu

a favor nostre, ens obre la porta al sentit més profund de la nostra existència. I, amb

aquest sentit, la llum de la vida que mai no s’apaga, s’encén en el qui es deixa fascinar,

meravellar, omplir d’estupor per Crist mort i ressuscitat.


89

No passem, doncs, de llarg pels misteris de la passió, mort i resurrecció del Senyor. Que

no siguem d’aquelles persones que a Jerusalem, quan Jesús hi entrava, moria en la creu i

els seus deixebles anunciaven que havia ressuscitat, estaven mirant a un altre lloc per no

complicar-se la vida. Tenien ben a prop la salvació, la llum de la vida, però estaven massa

atrafegats! Acompanyem Jesús en els misteris centrals de la seva vida, en els misteris de

la nostra salvació. Acompanyem-lo amb el cor ben obert a tot el que ell ens vol dir. Acom-

panyem-lo i descobrim-lo també present en els més necessitats: en els malalts que hi ha

als hospitals; en els ancians de les residències que esperen la nostra visita, la mà amiga

que els doni l’escalf de l’amor; en els refugiats i emigrants que busquen una llar.

Apropar-se a Crist amb fe significa reconèixer que, com ensenya el sant pare Francesc,

«la caritat és sobretot una gràcia, un regal; poder estimar de veritat és un do de Déu,

que hem de demanar. I ell ens el dóna de gust si nosaltres l’hi demanem. La caritat

és una gràcia, que no es pot expressar en el trobament amb els altres si abans no es

generada en el trobament amb el rostre humil i misericordiós de Jesús» (Catequesi,

15-3-2017). Sí, germans estimats, aquesta és la gràcia que brolla de la creu de Crist:

la caritat. Que no perdem ni una gota de la sang de Crist clavat en creu, perquè de la

seva vida lliurada brolla l’amor que no mor mai. I aquest amor és el que tots nosaltres

necessitem, el que els nostres germans demanen de nosaltres, els qui creiem en Crist;

i és també l’amor que el nostre món, ferit per l’odi i la venjança, necessita.

Que santa Maria, la dona forta al peu de la creu de Jesús, el seu Fill, ens sigui mestra i

model per a viure amb estupor el misteri de la mort i resurrecció del nostre Redemptor

i Senyor, a qui sigui donat, en la seva Església i en tot el món, tot honor i tota glòria,

pels segles dels segles. Amén.

MISSA CRISMAL – 2017


Sr. Degà i membres del Capítol d’aquesta Catedral Basílica de Sant Pere de Vic,


Seminaristes,

Religiosos i religioses,

Laics i laiques,


90

Germans i germanes, tots, fills estimats de Déu.

La Missa Crismal sempre té regust de cenacle, ja que fou on Jesús instituí el sagrament

de l’Eucaristia i, amb aquest, el sacerdoci ministerial dels seus apòstols. En el cenacle del

Dijous Sant no hi havia solament els apòstols, sinó que també hi érem tots aquells que al

llarg dels segles participem del sacerdoci apostòlic en el grau de l’episcopat o del presbite-

rat, per la imposició de les mans i la pregària de l’Església. Per això en aquesta jornada ens

reunim en gran nombre i expressem la comunió en el mateix presbiteri diocesà. I també

per això avui la nostra família sacerdotal i diocesana s’alegra pel do del sacerdoci en els

germans que celebren les seves noces sacerdotals; els qui celebren les noces d’or: Mn. Flo-

renci Costa i Padró, el P. Josep Armengol i Torrents, Mn. Joan Aurich i Casals i Mn. Ramon

Bufí i Puigoriol; i el qui celebra les noces d’argent sacerdotals: Mn. Joaquim Fàbregas i Na-

varro. Acció de gràcies pels germans sacerdots, tot pregant per la seva fidelitat i santedat;

així com també pregària fervent perquè el Senyor ens faci del do dels sacerdots que la

seva Església necessita per al servei dels homes i dones que tenen fam i set de ser justos.

En el meu cor de bisbe han ressonat de manera especial les paraules del profeta Isaïes,

que el mateix Jesús va llegir en la sinagoga de Natzaret: L’Esperit del Senyor reposa so-

bre meu, perquè el Senyor m’ha ungit a portar la bona nova als desvalguts. Ressonen en

acció de gràcies al Pare pel do de Jesús, el Messies, l’Ungit, ple de l’Esperit Sant, enviat

a proclamar a tots els homes la salvació i la vida. En ell es compleixen les paraules de

l’Escriptura. La bona nova, l’Evangeli, és present en Crist; encara més, ell és l’Evangeli,

la bona notícia per a tots els homes. També per als homes i dones del nostre temps. I

les paraules del profeta Isaïes ressonen així mateix en acció de gràcies per tots i cada

un de vosaltres, estimats germans sacerdots i diaques, religiosos i laics, perquè, amb la

força de l’Esperit Sant, maldeu per fer arribar l’Evangeli als vostres germans. Són molts

els esforços, els treballs; però, al mateix temps, són minsos els fruits de conversió i de

vida. La desesperança pot trucar al nostre cor; però no hi pot entrar. L’esperança del

cristià no rau en les seves forces ni en les seves qualitats, ni en el nombre dels qui som

ni en la preparació que puguem tenir. L’esperança del cristià no rau en ell mateix, sinó

en el Senyor. Fem nostres les paraules del salm: No és un gran exèrcit el qui salva els

reis, / ni per ser valent queda il·lès el soldat; / els cavalls no valen res per a guanyar una

victòria, / la seva envestida no salva ningú. /…. / Tenim posada l’esperança en el Senyor,

/ auxili nostre i escut que ens protegeix. /…/ Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;

/ aquesta és l’esperança que posem en vós (Sl 32).


91

Hem de posar, doncs, l’esperança en el Senyor i en ningú més. Ell és la nostra espe-

rança viva, el qui ha mort i ha ressuscitat i és viu acompanyant la seva Església: Jo

sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28,20). Amb l’esperança posada

en el Senyor i amb la certesa de la seva presència enmig nostre, estimats germans, és

com, plens de l’Esperit Sant, ens hem de sentir enviats a proclamar la bona nova als

desvalguts. L’avui de la salvació és ara. Sí, ara i aquí, en aquesta estimada terra i en

aquesta societat, en aquest món en el qual el Senyor ens ha concedit de viure, en els

inicis del segle XXI i en aquest tombant de la nostra història. I en dir tombant de la

nostra història no em refereixo al tema polític. No ens pertoca ni a mi com a bisbe ni a

nosaltres com a ministres de Déu definir la manera política en què aquesta terra s’ha

de configurar. Serà allò que tots com a poble, en el respecte dels uns pels altres i en la

concòrdia de la pau, voldrem i dissenyarem. Amb tot, sempre hem de confiar en Déu

i pregar perquè es faci la seva voluntat per al bé de tots. Però sí que pertoca al bisbe i

als ministres del Senyor tenir la mirada profunda, la mirada de Déu per al bé de tots els

qui hi vivim, no oblidant mai els qui, en cada moment de la història, són descartats, els

qui no deixen néixer, els qui són menyspreats en la seva dignitat, els qui són rebutjats

per la seva fe cristiana o per la seva concepció de la vida, els qui són abandonats en les

seves cases, residències o hospitals, negant-los l’escalf de l’estimació i àdhuc el dret a

viure fins on el Déu de la vida ho té disposat; sense oblidar mai els qui tenim el dret i el

deure d’acollir, protegir, promoure i integrar, els emigrants i refugiats, que cerquen un

millor futur per a ells i les seves famílies, o que fugen amb dolor de la seva pàtria per

la guerra o la manca de llibertat, com ens fa present la «Creu de Lampedusa» que ens

acompanya en aquesta celebració.

I dins d’aquesta mirada de pastor hi ha el dolor del cor de Déu en veure com molts

dels seus fills ni el coneixen ni el lloen ni li donen gràcies. Sí, són molts, moltíssims,

els fills d’aquesta nostra terra, d’aquest país, d’aquesta cultura, de les nostres famílies,

dels nostres pobles i ciutats, que, potser sense ni adonar-se’n, han fet «apostasia» de

la seva fe cristiana. Molts que, havent passat per les nostres catequesis, les nostres

escoles, els nostres esplais i grups escoltes; havent passat per les nostres mans, han

oblidat la fe o no viuen segons la fe cristiana. Per a ells el Senyor no és algú viu, algú

que els estima i que té per a ells camins de vida i de felicitat. S’ha caigut fàcilment

en el parany de pensar que l’amor i la veritat provenen de nosaltres, en la fal·làcia de

pensar que l’home per ell sol ja pot construir el món, la societat, la família. S’ha passat


92

de l’autonomia de les coses creades, al rebuig del creador i del salvador, difonent-se

una mentalitat on Déu no és pas el més important. Déu no actua en el món, ni l’estima.

L’home i la dona seran més feliços i més lliures com més lluny siguin de Déu i de les

coses de Déu.

L’anunci missioner i evangelitzador és una urgència per a tots nosaltres. I ho és es-

pecialment en aquesta terra, en aquest país, en els nostres pobles i ciutats, on elits

culturals, socials, mediàtiques mantenen actituds hostils a la fe cristiana i a la llibertat

religiosa, en perjudici dels més petits i els més pobres. Certament que l’Església té un

repte nou en la seva història. L’Església en la seva llarga història ha viscut moments

crucials i amb grans reptes. I sempre, amb la llum i la força de l’Esperit Sant, ha sa-

but treure del seu cor la santedat dels seus fills i la missió generosa i engendradora

de comunitats transformades i, al mateix temps, evangelitzadores. El repte nou per a

l’Església és el d’anunciar l’Evangeli a unes persones d’un país que té arrels cristianes,

però per a qui aquesta fe ha deixat de ser significativa. Com ens deia Benet XVI en la

convocació de l’Any de la Fe: «Mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit

cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als

valors inspirats per aquesta, avui no sembla que sigui ja així en extensos sectors de la

societat, a causa d’una profunda crisi de fe que afecta moltes persones» (Porta fidei, 2).

Aquest és el tombant de la història en aquesta terra. I a tots nosaltres el Senyor ens

demana mirada profunda i esperançada, escolta atenta a l’Esperit que ens envia a

portar la bona nova als pobres. El Senyor ens demana més i més comunió en la missió

que ens porti, no tant a mirar-nos a nosaltres i les nostres petiteses, sinó a mirar el

camp immens de la missió evangelitzadora. El Senyor ens demana amb urgència més

generositat en el nostre lliurament a l’aventura missionera, perquè ell vol la nostra

feblesa, la nostra pobresa, la nostra poqueta cosa, el que bonament puguem fer, per

tal que ell, Déu omnipotent i misericordiós, faci l’obra immensa del seu amor, que no

és altra que fer que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. En

aquest tombant de la història de la nostra societat, solament els qui siguin valents,

els qui no estimen tant la vida que els faci por la mort (cf. Ap 11,11), i vulguin, nedant

contra corrent, anunciar, amb la vida i amb la paraula, que Jesús ha ressuscitat, seran

els sentinelles del món nou, que en el matí de Pasqua va esclatar i ningú mai no podrà

parar. La grandesa de l’amor de Déu no té fi. ¿Qui, doncs, acabarà mai de contar la seva

misericòrdia i la seva grandesa?


93

En el meu cor de bisbe, de pastor de l’Església de Vic, neix, amb temor i amb respecte,

la crida a convocar un Sínode Diocesà, com una necessitat per a la nostra Església

en aquest tombant de la història de la nostra terra. Un sínode que aculli la crida del

sant pare Francesc a posar tota la realitat de la nostra pobra Església al servei de

l’evangelització, de l’anunci salvador i alliberador de Crist. El missatge del Papa és clar:

«La proposta cristiana mai no envelleix. Jesucrist també pot trencar els esquemes

avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativi-

tat divina. Cada vegada que intentem tornar a les fonts i recuperar la frescor original

de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes

més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual» (EG, 11).

Necessitem, doncs, caminar més junts, fressar els camins de l’Evangeli sempre nou.

Necessitem escoltar-nos els uns als altres perquè el que és de tots, per tots ha de ser

acollit, pensat, resat, programat. El que a tots afecta, per tots ha de ser tractat.

Demanem, estimats germans, la intercessió dels sants i beats de la nostra diòcesi a fi

que no tornem mai enrere en veure el repte de l’anunci de Crist, sinó que, al contrari,

sapiguem posar-nos en camí tots junts anunciant el Crist, l’Ungit, enviat a proclamar

la bona nova als pobres i desvalguts. Que Maria, Estrella i Mare de la nova evangelit-

zació, ens porti de la seva mà a experimentar l’alegria d’evangelitzar. Amén. Amén.

DIJOUS SANT


L’antífona d’introducció pròpia d’aquesta missa vespertina del Dijous Sant, que hem

cantat, diu, amb paraules de sant Pau als Gàlates: «Nosaltres hem de gloriar-nos en la

creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual tenim la salvació, la glòria i la resurrecció;

ell ens ha salvat i ens ha alliberat» (cf. Ga 6,14). Aquest és el sentit de la celebració

vespertina del Dijous Sant: posar la mirada en Crist que camina vers la creu salvadora

de la humanitat. I aquesta és la nostra glòria. Sant Agustí en un dels seus sermons ens

diu: «Confessem, germans, amb valentia, o, més ben dit, proclamem que Crist fou cru-

cificat per nosaltres; hem de dir-ho no amb por, sinó amb joia, no avergonyint-nos-en,

sinó gloriant-nos-en. Sant Pau s’adonà d’això i ho proclamava com un gran títol de

glòria. I ell, que de Crist podia esmentar coses grans i divines, no va dir que es gloriés

dels prodigis de Crist, com ara que, essent Déu en el si del Pare, havia creat el món, i,


94

essent també home com nosaltres, havia dominat el món, sinó que va dir: Déu me’n

guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist.»

Al cenacle, en el dijous més sant de la història, Jesús instituí el memorial de la seva

passió i mort, el memorial del seu Misteri Pasqual, el sagrament de l’Eucaristia. Jesús,

en el seu designi d’amor per la humanitat sencera, volgué que el seu sacrifici redemp-

tor romangués viu fins a la fi dels segles en el memorial de l’Eucaristia. En la santa

Cena Jesús va expressar d’una manera suprema l’ofrena d’ell mateix; i d’aquest sopar

en va fer el memorial del seu oferiment per la salvació dels homes: Aquest és el meu

cos lliurat per vosaltres (Lc 22,19). Això és la meva sang de l’aliança, que serà vessada

per molts en remissió dels pecats (Mt 26,28). Adonem-nos-en bé. Quin do més gran la

celebració de l’Eucaristia! Llegim en el Concili Vaticà II: «El nostre Salvador, en l’últim

Sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i la seva

Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu

retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, el memorial de la seva mort

i de la seva resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit

pasqual, en el qual es rep Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna la primícia de

la vida eterna» (SC, 47). Com podem, doncs, no deixar d’estimar i fruir d’aquest sagra-

ment de vida? Com és que no som més i més apòstols de la santa missa? ¿La visc

realment com el que és, el memorial del sacrifici de la Creu? ¿Quin canvi d’actitud en

el meu cor, tant en la preparació com en la celebració, em demana la celebració de

l’Eucaristia, memorial del misteri pasqual del meu Senyor, Jesucrist?

El Dijous Sant, dia de la institució de l’Eucaristia, és també el dia de la institució del

sacerdoci dels apòstols de Crist. Crist va voler que el seu memorial fos present en la

seva Església, i per ella per a tota la humanitat, fins al seu retorn. En la celebració de

l’Eucaristia els ministres de Crist que exerceixen el sacerdoci apostòlic són insubsti-

tuïbles. I ja sabem la relació que hi ha entre l’Eucaristia i l’Església. Aquesta és el Cos

de Crist, i per tal que visqui el que és, necessita la celebració de l’Eucaristia, neces-

sita alimentar-se del Cos de Crist, per a esdevenir més i més el Cos de Crist, la seva

Església. Per això avui, Dijous Sant, dia ple de gràcia especial, és moment propici per

a demanar al Senyor el do de les vocacions sacerdotals al servei de la nostra diòcesi i

de tota l’Església. La pregària ha de ser ben concreta: Senyor, vós sabeu el que hi ha en

el cor de cada jove. Us demanem per aquell que vós heu escollit i crideu; doneu-li un

cor ben obert a la vostra crida i un cor ben generós a donar la resposta que vós voleu.


95

Senyor, que tots els qui heu cridat i han respost, tant en la vida sacerdotal com en el

Seminari, siguin sempre ben fidels.

La Creu de Crist és l’expressió màxima de l’amor. L’Eucaristia és el memorial de

l’amor del qui lliura la vida pels seus amics. El sacerdoci és ofici d’amor. Tot parla

d’amor en el Dijous Sant; per això avui és el dia de la Caritat. Fou en el cenacle on

ressonaren les paraules de Jesús: Us dono un manament nou: que us estimeu els uns

als altres tal com jo us he estimat (Jn 13,34). I ja sabem com ens ha estimat Jesús:

fins a l’extrem, donant la vida. Per això ens diem ben sincerament: Quant no ens

queda encara per a poder estimar com Jesús ens mana que ens estimem! Però Jesús

no ens vol aclaparar demanant-nos coses impossibles. Ell amb el misteri de la creu

ha vingut a crear un home nou. En Jesús, en el seu misteri de mort i resurrecció,

s’ha obert la possibilitat d’un home nou. Aquells que per la fe i els sagraments vivim

en el Senyor. En ell sí que és possible estimar com ell mateix ens mana. Necessitem,

però, la humilitat i la força de la vida d’amor que brolla d’ell mateix en el sagrament

de l’Eucaristia i de tota la seva gràcia que, per mil mitjans, ell no parar de donar-nos

i que és capaç de canviar el nostre cor de pedra per donar-nos un cor de carn, capaç

d’estimar de veritat.

Que no es perdi la gràcia del Dijous Sant, obrim el cor a l’amor del Senyor i deixem-nos

rentar els peus per ell. Ell ja sap quines són les nostres defallences en l’amor i en el

seguiment d’ell, però ell no es cansa mai de ser el nostre servent que, humil als nostres

peus, ens retorna, amb la seva misericòrdia, a la condició de fills de Déu, de membres

del seu Cos. Que així sigui.

DIVENDRES SANT - 2017


Ofici de Lectura i Laudes

Tota la litúrgia de l’Església i la devoció del poble cristià ens porta avui, Divendres

Sant, a contemplar Jesús, el Fill de Déu, que per amor als homes mor crucificat. En

l’Evangeli segons sant Lluc trobem escrit: Ja era cap al migdia, quan s’estengué per

tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tanca-


96

va el santuari s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: «Pare, confio el

meu alè a les vostres mans» (23,44-46).

És bo, doncs, que ens parem també nosaltres, en aquesta hora del Divendres Sant,

cap al migdia, a contemplar els fets que succeïren, així com les paraules de Jesús en

aquella hora. Dos fets significatius semblen trencar el silenci de Déu: la foscor de la

terra a migdia i la cortina del temple esquinçada. Tots dos signes manifesten la mort

del Fill i l’inici d’una nova i eterna aliança, amb el nou i definitiu sacrifici del Fill de

Déu. El qui és el Fill, en aquests moments de sofriment, prega amb confiança. Jesús

mor dient a Déu «Pare» i amb una total i plena confiança en ell. La pregària de Jesús

en el moment de l’agonia proclama amb confiança que el poder de les tenebres no ha

estat capaç de separar-lo del seu Pare.

En l’evangeli de Lluc veiem com Jesús prega al seu Pare. Ja a l’inici de l’evangeli el

veiem enmig dels doctors de la Llei i dient a Maria i Josep: Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo havia d’estar a la casa del meu Pare? (2,48). En la mateixa passió

veiem com Jesús prega al Pare a Getsemaní; i com en el moment de la crucifixió

prega al Pare pels qui són els seus botxins: Pare, perdoneu-los que no saben el que

fan (23,34).

Jesús ens ensenya a nosaltres, els seus deixebles, la importància de la pregària per a

la nostra vida cristiana. La pregària per al cristià és una necessitat d’amor, que neix

de la nostra mateixa relació de fills amb el Pare del cel. La fe cristiana és fonamen-

talment relació, perquè és resposta a la paraula que Déu ens dirigeix; paraula que és

amor misericordiós. I el misteri de la fe és gran. Aquest misteri exigeix que els fidels

hi creguem, el celebrem i el visquem en una relació viva i personal amb el Déu vivent

i veritable. Aquesta relació és la pregària. Qui no prega no entén ni viu la fe en el Déu

que ens estima i ens parla.

El cristià ha de pregar sempre en l’escola de Jesús que ens ensenya de pregar dient

«Abbà, Pare», i en la confiança de fills, sabent que Déu ens estima i vol sempre el

millor per a nosaltres. Qui prega confiadament en l’escola de Jesús aprèn a viure i a

morir com Jesús. Sant Esteve, el primer deixeble de Jesús que moria vessant la seva

sang per ell, ho feia tenint als llavis paraules semblants: Jesús, Senyor, rebeu el meu

esperit (Ac 7,59-60).


97

Aprenguem, doncs, en aquest Divendres Sant, la lliçó de la pregària confiada en Déu

de Jesús crucificat.

Celebració de la passió del Senyor

L’evangelista sant Joan, tal com acabem d’escoltar, al final del seu relat de la passió i

mort del Senyor, cita unes paraules del profeta Zacaries: Miraran aquell que han tras-

passat (12,10). És el que nosaltres avui estem fent en l’ofici litúrgic del Divendres Sant.

Tota la nostra mirada és posada en Jesús. Ell és el signe més pobre de Déu. Però no

n’hi ha cap altre que parli amb més gran eloqüència i amb més gran veritat. Hi ha un

autor cristià que diu: «En Jesús tot és Paraula. És Paraula àdhuc el seu silenci davant els

tribunals dels homes i el seu cos ple de cops i escopinades. Però sobretot és Paraula el

silenci que segueix el gran crit (amb el qual Jesús expirà). És Paraula el gèlid mutisme

del cadàver de Jesús mort: en cap altra Paraula Déu no és més eloqüent que en aquesta

extrema condició de l’home mortal. Per això, si no tinguéssim aquesta Paraula, aquest

silenci, aquesta autoexpressió de Déu, no sabríem que, més enllà de la tenebra, Déu és

amor. Una frase que cap altra religió no ha gosat dir» (H.U. von Balthasar).

I així és: hem vingut avui a la celebració cristiana per tornar a sentir en el més pregon

del nostre cor: «Déu és amor.» Tot mirant la creu i el crucificat amb el cor traspassat,

el creient té la certesa que Déu l’estima, que no l’ha oblidat, ni l’oblida, ni l’oblidarà

mai, que Déu està sempre de la seva part, que és el seu aliat. Tot mirant la creu de

Crist ressonen més clarament les paraules de sant Pau: Si tenim Déu amb nosaltres,

qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar

per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell?… Qui ens separarà de

l’amor de Crist?… N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el

present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat

no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre

(Rm 8,31-32.35.38-39).

Aquesta és la Paraula plena de sentit que parla en l’eloqüència del silenci de Jesús

mort en la creu. La resposta que el Senyor desitja ardentment de nosaltres és,

abans que res, que acceptem el seu amor i ens deixem atreure per ell. En la creu

Déu mateix pidola l’amor de la seva criatura. Ell té set de l’amor de cada un de

nosaltres. En la litúrgia pròpia del Divendres Sant apareixen els signes de fe. Ens


98

hem posat de genolls després d’escoltar com el Senyor expirava a la creu. I hem

restat en silenci. És el silenci adorador del qui reconeix amb estupor un amor tan

gran a favor nostre. Silenci adorador també en reconèixer que el qui ha mort en la

creu és veritable home i és, al mateix temps, veritable Déu. És el silenci adorador

ple d’agraïment. La mort de Crist és la nostra vida. Ell ha mort perquè nosaltres

tinguem vida eterna.

Però, al mateix temps, reconèixer amb fe aquest amor de Déu significa acceptar que

aquest amor em compromet a comunicar-lo als altres. L’amor misericordiós que bro-

lla del cor de Jesús traspassat no és com una cisterna d’aigua estancada, sinó que

és com una font d’aigua viva que no cessa mai d’escolar-se. La misericòrdia divina

en el nostre cor ens porta, irremeiablement, a ser portadors de l’amor que rebem del

Senyor als nostres germans més necessitats, tant en el cos com en l’esperit, amb

les obres de misericòrdia. Al nostre entorn, no pas lluny de nosaltres, hi ha molt de

sofriment, que espera l’oli del consol i el vi de l’esperança, com va fer el bon samarità

de la paràbola evangèlica amb el qui va trobar malferit en el seu camí. Crist cruci-

ficat m’atreu a ell per unir-se a mi i per ensenyar-me a estimar els germans amb el

seu mateix amor.

La celebració continuarà amb una pregària universal més solemne que els diumen-

ges i festes. El qui mira Crist mort en la creu per la salvació dels homes no pot fer

res més que obrir el seu cor a tothom, sense cap distinció. ¿A qui puc negar el meu

amor i el meu perdó, mirant Jesús crucificat? Després de la pregària universal serem

convidats a adorar de tot cor l’arbre de la creu, on morí el nostre Salvador. Altra

vegada serem convidats a agenollar-nos davant el Crucificat, com a signe d’adoració.

Però adorar Crist crucificat significa quelcom més que fer un signe propi i donar un

bes al crucificat; significa, a més, que volem convertir-nos en deixebles de Crist. Les

paraules de Jesús han de ressonar en el nostre cor: Si algú vol venir amb mi, que

es negui a ell mateix, que es carregui la seva creu i que m’acompanyi (Mc 8,34-35).

Preguntem-nos cada un de nosaltres: Quina realitat de la meva vida em presenta la

creu de Crist? Com visc aquest aspecte de creu? La defujo? L’accepto amb amor i unit

a Crist? Participar en la creu de Crist significa acceptar i viure aquella realitat de

la qual pensem: «Senyor, això sí que no! Això mai de la vida!» Ser deixeble de Crist

crucificat significa entrar en l’amor de veritat que per naturalesa és exigent. Sant

Joan Pau II en la Carta a les famílies, l’any 1994, comentava: «L’amor, al qual l’apòstol


99

Pau dedica un himne en la primera Carta als Corintis —amor pacient, servicial i que

tot ho suporta (1Co 13,4.7)—, és certament exigent. La seva bellesa rau precisament

en el fet de ser exigent, perquè d’aquesta manera constitueix el veritable bé de

l’home i l’irradia també als altres» (14). Crist, morint en la creu per nosaltres, ens ha

manifestat com ell s’ha donat del tot. La seva donació és la font que fa possible que

el nostre pobre amor sigui viscut en l’exigència del qui vulgui seguir Crist crucificat.

El Senyor no ens demana mai res que ell abans no ens hagi donat. En el Divendres

Sant, contemplant com Déu en Crist ens ho ha donat tot, se’ns fa més comprensiu el

camí d’amor propi del cristià.

Que Maria, mare nostra, per do de Jesús, ens sigui intercessora, perquè siguem autèn-

tics deixebles de Crist. Ningú com ella no va mirar, amb mirada de fe i d’amor, Crist

crucificat. Ningú com ella no fou deixeble de Crist.

PASQUA - 2017


VETLLA PASQUAL

Els nostres germans de ritus bizantins en el temps de Pasqua se saluden dient: «Crist

ha ressuscitat!», a la qual cosa es respon: «És veritat, ha ressuscitat!» I així és: avui

l’Església, per mitjà dels seus ministres, ens proclama la bona nova de la resurrecció

del Senyor, i, al mateix temps, nosaltres anunciem a l’Església aquesta bona nova de

la victòria de Crist sobre el pecat i la mort. Els uns als altres fem viu l’anunci de la

Pasqua de nostre Senyor Jesucrist.

En la vetlla d’aquesta nit, la Vetlla Pasqual, hem fet un recorregut pel riu de la Història

de la Salvació de la humanitat. Hem anat des del relat de la creació, passant pels patri-

arques i el relat del pas del Mar Roig, als profetes, que ens han parlat de la certesa de

l’amor de Déu sempre fidel. Aquestes lectures a la llum de Crist ressuscitat prenen ple

sentit. En Crist culmina aquesta història d’amor de Déu a favor dels homes. Una histò-

ria d’amor que en cada persona es fa realitat amb la fe i els sagraments. El baptisme

és una participació en el Misteri Pasqual de Crist. El riu de la salvació arriba a tota

persona que creu en Crist. Aquesta història d’amor arriba a tots nosaltres, els qui ja


100

som cristians, i als nostres germans catecúmens: Lluís, Alba, Rubí-Daniela, Pol i Biel,

que aquesta nit santa de Pasqua rebran la salvació de Crist per mitjà dels sagraments

de la vida nova: el baptisme, la confirmació i l’Eucaristia.

¿Què va passar en la Nit santa de Pasqua, perquè nosaltres, quasi dos mil anys després

i en un lloc i un país diferent, estiguem reunits celebrant-la? Hem escoltat el que ens

ha narrat sant Mateu en el seu evangeli: dues dones, Maria Magdalena i l’altra Maria,

passat el dissabte, quan ja clarejava el primer dia de la setmana, anaren a veure el

sepulcre on havien sepultat Jesús, aquell que el divendres, cap a les tres de la tarda,

havia mort, clavat en una creu. I amb què es van trobar? Hi va haver un terratrèmol i

un àngel havia fet rodolar la pedra que tancava el sepulcre. Aquell àngel, que resplen-

dia com un llamp i que el seu vestit era blanc com la neu, els va dir: No tingueu por,

vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com

havia predit. Aquest és el fet de la resurrecció del Senyor que l’Església no es cansa

mai de proclamar arreu de la terra i en tot temps.

La Pasqua que celebra l’Església és sempre nova, perquè l’anunci que porta és sem-

pre nou; encara més, és la novetat que mai no mor. De fet, la resurrecció de Jesús

d’entre els morts per a no morir mai més és l’única novetat en aquest món i en tota

la història, en tot el present i en el futur de la humanitat. «Solament si Jesús ha

ressuscitat, quelcom veritablement nou ha succeït, que canvia el món i la situació

de l’home» (Benet XVI, Jesús de Natzaret). La realitat de la mort acaba tard o d’hora

imposant-se. En Crist, vencedor de la mort, s’ha obert l’esperança de ser home d’una

manera diferent, amb un futur obert per a cada persona i per a la humanitat sencera,

sabent que els nostres enemics, el pecat i la mort, han estat derrotats. En aquesta

Nit de Pasqua tenim la certesa que l’Amor és més fort que la mort.

Tant l’àngel com el mateix Jesús ressuscitat digueren a les dones: No tingueu por.

El qui es troba amb la veritat de Jesús ressuscitat experimenta en el seu cor com

un vertigen. El qui es deixa seduir, captivar, enamorar per Jesús experimenta com

el seu ésser es transforma pel seu amor vencedor de la mort. El qui creu i estima

Jesús s’omple de la llum de la veritat i la força de l’amor, que el llancen a l’aventura

de viure solament per estimar i servir, donant la vida per amor a Déu i als germans.

I la veritat i l’amor en un món que, massa sovint, es deixa portar pel pecat i la mort,

per la mentida i l’odi no són còmodes. En una societat on el relativisme és un dogma


101

indiscutible; on es viu, com ensenyava Benet XVI, la dictadura del relativisme; en

aquesta societat viure des de la veritat i l’amor és nedar, moltes vegades, contra

corrent. Però el qui s’ha trobat amb aquest esdeveniment de la resurrecció de Crist,

amb Crist mateix, i, amb ell, el nou horitzó i la direcció decisiva de la vida, no pot

fer res més que ser d’aquells testimonis dels quals parla el llibre de l’Apocalipsi, els

qui no estimen tant la vida que els faci por la mort (cf. Ap 11,11). La certesa de la

resurrecció ens fa experimentar que el Senyor és viu al nostre costat cada dia, per

il·luminar-nos, per enfortir-nos, per alliberar-nos. Amb ell, amb la seva gràcia salva-

dora, tot el que és veritat i amor és possible. Sense ell no hi ha futur. Ell és la nostra

esperança viva. Amb ell tot és possible.

També l’àngel i el mateix Jesús diuen a les dones després del «no tingueu por», aneu

a dir de seguida als meus deixebles, als meus germans. Sí, «aneu a dir» són les parau-

les que formen part de l’anunci de la Pasqua. El qui s’ha trobat de veritat amb Jesús

ressuscitat no pot fer res més que anar a dir als germans i amics amb qui s’ha trobat i

qui l’ha salvat, Jesús, el qui ha mort i ressuscitat, donant-li el sentit ple de la vida. La

missió evangelitzadora neix de la Pasqua. La vida nova va esclatar en la nit de Pasqua

i, com un foc que no pot deixar d’il·luminar i escalfar, no ha deixat mai d’encendre cors

d’homes i dones que s’han convertit en deixebles de Crist, en deixebles i missioners

de Crist. Ser deixeble de Crist i missioner de Crist són dues realitats indestriables, no

les podem mai separar. La Pasqua és, doncs, la crida a esdevenir més i més deixebles

i missioners de Crist. El nostre món, la nostra societat, necessita, potser ara més que

mai, en aquesta terra que està vivint un veritable tombant de la seva història, ja

que sembla que vulgui donar l’esquena a Crist, el qui li ha donat tot el que té de bo;

aquesta societat necessita de nosaltres, els deixebles de Crist, perquè siguem, en raó

i amb la força del baptisme, la confirmació i l’Eucaristia que hem rebut, el sentinelles

del món nou. El món nou que en el matí de Pasqua va esclatar i que ningú no podrà

mai parar. La grandesa de l’amor de Déu no té fi; ¿qui, doncs, acabarà mai de contar la

seva misericòrdia i la seva grandesa?

Estimats fills catecúmens, que aquesta Nit de Pasqua rebeu els dons de la salvació

de Crist, obriu el cor a l’acció poderosa de la mort i resurrecció de Crist que us vol

fer fills de Déu, deixebles i missioners de Crist, temples de l’Esperit Sant, membres

de la seva Església, per a glòria de Déu i el bé vostre i el de tots els homes. Amén.

Al·leluia, Al·leluia.


102

SANT CRIST D’IGUALADA

Basílica de Santa Maria, 18-4-2017

Dimarts de l’octava de Pasqua

Sr. Rector d’aquesta parròquia de Santa Maria i Arxiprest d’Igualada,

Srs. Vicaris,


Sr. Alcalde i Srs. Regidors,

Priors del Sant Crist,

Fundació del Sant Crist.

Germans, tots, fills estimats de Déu.

El fet ocorregut a Igualada el Divendres Sant de l’any 1590 a l’església de la Mare de

Déu del Roser ens torna a convocar en gran nombre a la basílica de Santa Maria per

celebrar la solemne eucaristia que ens fa reviure el Prodigi de la Suor de Sang del

Sant Crist d’Igualada. La vostra presència, estimats germans, expressa que teniu un

cor agraït al Sant Crist pel senyal de predilecció i estima que va tenir per aquesta nos-

tra ciutat i per tantes i tantes gràcies que, al llarg de la nostra vida, rebem de l’amor

misericordiós de Crist, que dóna la vida vessant la seva sang.

Un any més celebrem la Pasqua igualadina, contemplant el Sant Crist, amb la cele-

bració de la santa missa, amb la processó solemne pels carrers de la ciutat, i amb la

veneració de la santa Imatge; i això, malgrat que el temps va passant i els aires de

secularisme van bufant, «amb més fe cada vegada / i amb accents de nou fervor, /

adorem, oh Redemptor, / vostra imatge d’Igualada», com diuen els goigs a llaor del

Sant Crist d’Igualada.

La fe i el fervor envers el Sant Crist són presents en el cor d’aquesta ciutat, en el cor

dels igualadins i igualadines. Retornant als goigs del Sant Crist, trobem una estrofa

que expressa quina és l’arrel d’aquesta devoció que perdura al llarg dels segles: «Heu

sigut pels nostres pares / llum i força en els perills, / bell encís de nostres mares, /

santa joia dels seus fills; / sou l’herència més preada, / de la fe pairal tresor.» Sí, l’arrel

de la fe i el fervor envers el Sant Crist és la família, en la qual es transmet la fe cris-

tiana i, amb aquesta, la devoció i estima al Redemptor, que té en la imatge d’Igualada

la seva expressió més estimada dels igualadins.


103

És això el que avui es palesa amb presència de famílies, tant en l’Eucaristia com en

la processó. En moltes de les vostres cases no hi manca la presència de la imatge del

Sant Crist. Però és que, ¿com podria faltar-hi el qui és el centre dels cors dels iguala-

dins? La seva imatge us acompanya en els moments de joia i en els moments de sofri-

ment. Així ho ha experimentat la ciutat d’Igualada en la seva història, i les famílies

d’aquesta ciutat en la petita, però fonamental, història familiar. Quants malalts l’han

tingut al seu costat, portant amb ells la seva imatge! Que n’és, de gran, el consol que

reben els malalts quan les forces s’afebleixen i el dolor assetja, tot mirant la imatge

del Sant Crist, el qual, amb els braços oberts, sempre acull, amb el seu cap dolçament

inclinat dóna misericòrdia, i, amb el seu lleu somriure als llavis, vessa pau al més pre-

gon del cor. Quants pares han encomanat el seus fills, tant en els moments de reptes

de la vida com en els moments crucials amb perill de perdre’s per paranys que volen

robar la mateixa vida! Igualadins, no perdeu mai l’estima al Sant Crist! Creixeu més i

més en la confiança en el Sant Crist! Feu-ho cada un de vosaltres, però també, feu-ho

més i més en família, com ho feren els vostres avantpassats, des d’aquell 20 d’abril

de 1590, que creixien cada cop més en l’especial veneració per aquella imatge que,

de manera tan singular, amb el prodigi de la Suor de Sang, els havia recordat Jesús

donant la vida per nosaltres. Ells van saber copsar el missatge d’amor i predilecció per

les famílies d’Igualada de Crist, que en aquella imatge del vell santcrist del cor de la

parròquia es va manifestar tan prodigiosament.

La família és el lloc primer i fonamental en què es transmet la fe. La cultura d’un poble

té en la família el primer bressol de naixement i la primera escola per als qui s’obren

a la vida. També l’Església, Poble de Déu, té en la família un lloc insubstituïble per a

«encomanar» la fe. Certament la fe no és una realitat que s’aprèn, sinó que es un do

que es rep. La fe significa relació d’amor i d’amistat entre Déu i la persona humana. I

l’amor no s’aprèn. L’amor és una realitat que es rep. Què n’és, de difícil, explicar el que

és l’amor al qui no l’ha viscut en la seva vida! La família és el lloc on es viu l’amor d’una

manera natural. Hem estat concebuts en l’amor dels nostres pares. Som estimats ja

abans de néixer. Creixem i som educats en l’amor dels pares i de la família. Aquesta

és la veritable escola d’amor en què, per do de Déu creador, naixem, creixem i morim.

I per això mateix també la fe, que és relació d’amor amb Déu, s’aprèn en la realitat de

l’amor de la família. La fe es transmet de pares a fills. Encara que Déu, que és el Pare

de tots els homes i aquell del qual pren nom tota maternitat i paternitat, té també


104

altres camins per a portar a ell els homes i dones. Ell espera qualsevol encreuament

de la nostra vida per a trobar-se amb nosaltres, per a trobar-se amb cada persona.

Família cristiana, sigues el que ets: Església domèstica! Sigues la llar on el nom de Déu

és honorat, on Déu és present en les nostres paraules i en el nostre cor. Redescobrim

la bellesa i la importància de la pregària en família. Família cristiana, sigues la casa

on s’aprèn la confiança en Déu i en la seva providència. Sigues el lloc on el sant temor

de Déu es viu com el que és: no perdre mai l’amistat i l’amor a Déu. Família cristiana

d’Igualada, sigues una veritable escola d’amor, d’amor misericordiós. Que en el teu si

es visquin cada dia les paraules de tendresa i de fermesa al mateix temps, per a créi-

xer en la veritat i en l’amor. Que tothom sigui estimat i acollit pel que és i no pas pel

que fa. Que el perdó sigui generós; perdó demanat i ofert, donat i rebut.

Família cristiana, manifesta al món la bellesa de la família volguda per Déu, creador

i estimador de tots els homes, que no vol sinó la vida, la felicitat, la pau i la llibertat

dels homes i dones sense cap distinció.

La imatge del Sant Crist d’Igualada parla d’amor autèntic, d’amor generós, d’amor fins

a l’extrem, d’amor exigent, d’amor sense mesura; en una paraula, parla d’amor mise-

ricordiós: primer, incondicional, gratuït. Parla de l’amor del Fill de Déu fet home que

dóna la vida per nosaltres, per tota la humanitat. Mes no seríem ben justos si solament

penséssim que Crist és un bon exemple d’amor. Ell és més que un mirall on podem

veure l’amor més gran. Ell és la font de l’amor. La imatge del nostre Sant Crist porta la

ferida del costat; aquella ferida que, com les altres del cos sant de Jesús, en el Prodigi

de la Suor de Sang estava revifada, molt més expressiva. Del costat de Jesús mort a

la creu, traspassat per la llança del soldat, va brollar sang i aigua. Aquesta és la font

de la misericòrdia de Déu, de l’amor de Déu, que mai ningú no podrà mai ni parar ni

esgotar. L’amor que brolla del Crist és una font que no deixa mai d’escolar-se, ja que té

la seva deu en l’Amor mateix, en Déu mateix.

Famílies, tots nosaltres, no oblidem mai que l’amor és un do. En una societat de mer

sentimentalisme a baix preu, és molt fàcil de creure que l’amor prové de nosaltres

mateixos, que no necessitem Déu per a estimar. Però preguntem-nos ben sincerament:

¿Què ho fa, que, com més es parla d’amor, més por hi ha al compromís d’amor esponsal

per sempre? ¿Pensem ben sincerament que en la nostra societat hi ha més dificultats


105

per a estimar sempre que no pas en altres temps? I la mesura de la generositat de la

vida en el si de la família, ¿té la seva sola raó en l’economia i la complexitat del món?

Em vénen a la memòria aquelles paraules del profeta: El meu poble ha comès un doble

mal: m’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes esquerdades que

no retenen l’aigua (Jr 2,13). La font d’aigua viva, la font de la veritat i l’amor és Déu,

però no un déu abstracte; sinó Déu, que en el rostre humà del seu Fill, mort i ressus-

citat, ens ha manifestat tota la veritat i tot l’amor.

Igualadins i igualadines, no deixeu de contemplar el Sant Crist. No deixeu de beure a la

font del seu amor misericordiós, en els sagraments de l’Església. Que no ens enganyem

pensant que és el mateix batejar els fills que no batejar-los; que és el mateix portar-los

a la catequesi i fer religió a l’escola que no fer-ho; rebre la confirmació que no rebre-la;

participar de la taula de l’Eucaristia que no participar-hi; confessar els pecats que no

fer-ho; pregar que no pregar. Tinguem ben present que lluny de Déu no hi ha repòs.

Encomanem-nos els uns als altres al Sant Crist d’Igualada. Encomanem especialment

totes les famílies d’aquesta ciutat i els igualadins absents, sigui quina sigui la seva

situació i les seves dificultats a estimar i a seguir endavant. Encomanem-les perquè

Crist sigui el centre d’elles. Ell no pren res, sinó que ens ho dóna tot. En poques parau-

les: que el Sant Crist d’Igualada sigui el rei de totes les cases i famílies d’aquesta ciutat.

Que la nostra pregària per les famílies i per tots nosaltres sigui la que brollava dels

llavis i del cor dels qui traslladaven el Sant Crist amb el Prodigi de la Suor de Sang

des de l’església del Roser a l’església parroquial de Santa Maria: «Senyor, ver Déu,

misericòrdia!»

Heu sigut pels nostres pares

llum i força en els perills,

bell encís de nostres mares,

santa joia dels seus fills;

sou l’herència més preada,

de la fe pairal tresor.

Amb més fe cada vegada

i amb accents de nou fervor,

adorem, oh Redemptor,

vostra Imatge d’Igualada.


106

Altres textos

CANVIS EN EL MISSAL

Als sacerdots de la diòcesi

Benvolgut germà en Crist:

Com ja s’ha dit reiteradament, en les paraules de la consagració sobre el calze del

Missal Romà en llengua catalana hi ha un canvi que, en data de 3 de març del 2017,

el sant pare Francesc ha aprovat. Per tant, a partir del primer diumenge de Quaresma

(dissabte, 4 de març i diumenge, dia 5), a la nostra diòcesi, en totes les celebracions

de l’Eucaristia, en les paraules de la consagració, en lloc de «per tots els homes», s’ha

de dir «per molts».

Aquest canvi obeeix a la voluntat de la Santa Seu que les paraules del Missal Romà,

pro multis, en ser traduïdes a les llengües vernacles, expressin, en els termes vessats,

una més gran fidelitat a l’original. No és possible entrar del tot en el tema de la relació

entre Escriptura i Tradició. Ja el mateix sant Bonaventura en el segle XIII manifestava

la seva sorpresa davant el fet que cap de les fórmules de la institució de l’Eucaristia

transmeses per l’Escriptura no coincideixi amb la que de fet s’utilitza en la litúrgia. Ell


107

dóna resposta recorrent a l’auctoritas Romanae Ecclesiae; ja que darrere de l’aucto-

ritas de l’Església de Roma hi ha l’auctoritas apostolorum. Els prínceps dels apòstols,

Pere i Pau, alliçonaren amb la seva paraula i la seva vida, i sobretot amb el seu mar-

tiri, aquella Església. El ritu llatí en la seva expressió litúrgica té en el testimoniatge

dels dos apòstols la seva arrel. Els apòstols instituïren l’Església tal com la reberen

del Senyor. I en aquesta institució la litúrgia, en especial l’Eucaristia, són, juntament

amb la fe i la vida apostòlica, elements essencials. La fidelitat a aquesta arrel litúrgica

ens porta al mateix Crist. D’ací neix la importància de mantenir-nos en la fidelitat a

la comunió eclesial.

Aquesta nova traducció del pro multis no significa, però, que la salvació de Crist no

tingui un abast universal. Crist és el Salvador de tots els homes, l’únic i el definitiu.

Quan Jesús instituïa el memorial del seu misteri pasqual tenia al davant aquells pocs,

els seus apòstols, però la seva oblació era per molts, per tots els homes. Ningú no resta

exclòs de l’amor redemptor de Crist. El repte que tenim en aquest moment eclesial

és el de retornar des dels pocs a tots, passant pels molts. En les nostres celebracions

dominicals tenim l’evidència, no pas de ser «molts», sinó més aviat de ser pocs, molt

pocs. Però, no! Realment som «molts», ja que formem part d’aquesta multitud immen-


108

sa que arreu de la terra creu en el Senyor i li dóna gràcies pel seu amor. Sí, som molts

i representem tothom; perquè sabem que l’amor de Déu abasta tots els homes i el

nostre desig i treball missioner i evangelitzador malda perquè siguin «tots els homes»

els qui s’asseguin entorn de la taula de l’Eucaristia i visquin l’alegria de la salvació.

Us demano obertura de cor per a acceptar el que l’Església ens dóna per a viure en una

més gran fidelitat al que hem rebut. La Tradició, com ensenyava bellament Benet XVI,

«no és transmissió de coses o de paraules, una col·lecció de coses mortes. La Tradició

és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en què els orígens són sempre pre-

sents. El gran riu que ens mena al port de l’eternitat. I, en ser així, en aquest riu viu

es realitzen les paraules del Senyor: Jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

(Mt 28,20)» (Catequesi 26-4-2006).

Juntament amb aquesta carta, per tal de facilitar l’aplicació d’aquest canvi, us fem

arribar uns adhesius amb la fórmula sencera de la consagració sobre el calze, a fi que

els enganxeu a les pregàries eucarístiques presents en el Missal Romà, en espera de la

nova edició del Missal Romà en català que recollirà aquesta i altres novetats.

Resto servidor vostre en Crist Jesús, bon Pastor,

+Romà, bisbe de Vic

Vic, 3 de març del 2017

LECTIO DIVINA SOBRE LLUC 16,19-31

LA PARÀBOLA DE L’HOME RIC I EL POBRE LLÀTZER

Recés de Quaresma per als sacerdots i diaques

Pereres, 9-3-2017

En sintonia amb el sant pare Francesc en el Missatge per a la Quaresma del 2017, vull

amb tots vosaltres fer lectio divina sobre la paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer, que

trobem en l’evangeli segons sant Lluc, capítol 16, versets del 19 al 31. Ja sabem que la

lectio divina és una lectura de l’Escriptura amb el desig d’escoltar amb tota profunditat

la Paraula del Senyor. Una escolta a la llum de l’Esperit Sant amb el desig de respondre:


109

Què diu aquest text? Què em diu? Què em demana de canviar en la meva vida? Què

brolla del meu cor en pregària adreçada a Déu? Ja sabem que la Paraula que brolla del

cor de Déu vol donar fruit en el nostre cor i en la nostra vida. Déu vol entrar en diàleg

amb la criatura, amb els seus fills. De fet, l’essència de la fe és la resposta al que Déu ens

diu i, sobretot, a l’amor que ens manifesta, que ens dóna. La pregària és resposta, és el

diàleg de Déu amb nosaltres; ell espera la nostra resposta de fe i d’amor. Ell vol transfor-

mar la nostra vida amb la seva gràcia. Per tant, aquesta lectio no podrà arribar a la seva

finalitat si no hi ha la resposta orant i la vida transformada en l’escolta de la Paraula.

El context. Una crida a la conversió

Una de les característiques de l’evangeli de Lluc és la misericòrdia divina. El capítol 15

conté els ensenyaments de Jesús més clars sobre la misericòrdia, encara que aquesta

paraula no apareix mai expressada, però sí el seu contingut. El capítol 16, en el qual figura

la paràbola objecte de la nostra lectio, comença amb la paràbola de l’administrador astut

(1-13), on Jesús diu: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot

s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Per a entendre millor el text que ens hem

proposat de meditar hem d’escolar els versets 14 i 15: Els fariseus, que eren amics dels

diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: «Vosaltres sou els qui davant la

gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els

homes, és detestable als ulls de Déu.» Davant el missatge de Jesús sobre el perill de l’afecció

a les riqueses, alguns «amics del diner» es van burlar d’ell. Jesús com a resposta, que va

més enllà de la pura dialèctica, exposa aquesta paràbola, que és una crida a la conversió.

És amb aquesta clau de crida a la conversió que hem d’entendre la paràbola de l’home

ric i el pobre Llàtzer. Amb paraules del Sant Pare: «Deixem-nos guiar per aquest relat

tan significatiu, que ens dóna la clau per a entendre com hem de comportar-nos per

a assolir la felicitat veritable i la vida eterna, exhortant-nos a una conversió sincera.»

Tota l’Escriptura —fins aquells textos que podem anomenar més forts, amb càrrega

condemnatòria, i els de caràcter apocalíptic— és una crida a la vida plena, que demana

per part de l’home la conversió. Déu no vol la mort del pecador, sinó que es convertei-

xi i visqui, llegim manta vegada en la Quaresma. Els destinataris primers d’aquesta

paràbola eren els fariseus, que amb to de burla llancen un repte a Jesús. Però el seu

ensenyament, en quant conservat en la comunitat i consignat en l’evangeli, també

tenia la seva validesa per als deixebles de Jesús i per a la persona o les comunitats


110

per a les quals Lluc va escriure l’evangeli, així com per a l’Església de tots els temps;

també evidentment per a tots nosaltres. I amb aquesta crida a la conversió entenem

encara més què és la misericòrdia. No es pot arribar a entendre la misericòrdia sense

comprendre el pecat que hi ha en el nostre cor. Per dir-ho amb el mateix evangeli de

Lluc, el capítol 15, el de les paràboles de la misericòrdia, que acaba amb les paraules

del pare misericordiós al fill gran: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu.

Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la

vida, estava perdut i l’hem retrobat (31-32). Paraules que ressonen de manera semblant

a les que dirigeix Abraham a l’home ric que estava en l’hades: Fill, recorda’t que en

vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals… (25). El

rerefons de crida a la conversió, que és el primer pas de la misericòrdia, és, doncs, el

que hem de tenir present per a entrar en la paràbola.

Lectio. El text

Fem, doncs, la lectura de la paràbola:19 «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia

festes esplèndides. 20 Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal

amb tot el cos nafrat, 21 esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de

la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. 22 El pobre va morir, i

els àngels el portaren al costat d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

23 Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny

Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24 Llavors va exclamar: “Abraham, pare meu,

tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em

refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames.”

25 Abraham li respongué: “Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena,

mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en

canvi, sofriments. 26 A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan

immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosal-

tres, ni d’on sou vosaltres cap aquí.”

27 El ric va insistir: “Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, on tinc enca-

ra cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc

de turments.”

29 Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.”

30 El ric insistí encara: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va


111

a trobar-los, sí que es convertiran.”

31 Abraham li digué: “Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà

cap mort que ressusciti.”»

En una primera mirada a la paràbola veiem la presència de dos personatges principals

amb un gran contrast. Un ric molt ric i un pobre molt pobre. Constatem que el ric no

té nom en la paràbola. De fet, no hi ha cap personatge en les paràboles de Jesús que

tingui nom. Per això encara impressiona més de veure que el pobre sí que té nom, un

nom concret: Llàtzer, nom que significa «Déu ha ajudat». Sí que en la nostra tradició

catalana posem al ric el nom de Epuló, com també en la tradició anglesa li posen el nom

de Dives. Hi ha, seguint en aquesta primera ullada, un altre contrast: la vida terrenal;

tot una festa esplèndida per al ric, i per al pobre —malalt, nafrat, afamat—, una situació

miserable. Hi ha també una altra realitat binària: la fossa immensa entre el «si d’Abra-

ham» i el regne de l’«hades»; s’exposa, també, com en aquest món hi ha una sola mane-

ra de fer arribar la crida a la conversió: Ja tenen Moisès i els Profetes, que els escoltin.

Endinsem-nos una mica més en la paràbola de Jesús. Aquesta paràbola, molt original,

és una composició pedagògica, no pas un reportatge històric. Jesús descriu unes situa-

cions humanes per ensenyar unes veritats religioses.

Hi ha dues parts. La primera, del verset 19 al 26, en què s’expressa la inversió de

valors en aquesta vida terrenal respecte la vida del més enllà. I això amb unes con-

seqüències, amb una dialèctica pròpia. En la vida terrenal hi ha unes vides totalment

contraposades: el ric, personatge anònim, amb una «opulència que es manifesta en

la roba que porta, d’un luxe exagerat. La porpra, efectivament, era molt valuosa, més

que no pas la plata i l’or, i per això estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10-9). La

tela era d’un lli especial que contribuïa a donar a l’aspecte un caràcter gairebé sagrat.

Per tant, la riquesa d’aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera

habitual: Celebrava cada dia festes esplèndides (19).» Aquell ric de manera ostentosa

portava una vida de príncep, sense ser-ho. A prop d’ell hi havia el pobre, el pidolaire,

que estava a la porta del ric, esperant recollir alguna cosa. Tanmateix, en la paràbola

el pobre és el qui trobem descrit amb més detall. Té nom: Llàtzer, «Déu ha ajudat»; i

el veiem ajagut a la porta del ric, literalment, «havia estat llençat». La seva situació

de pobresa i malaltia el fa ser pidolaire. Tan afamat, que estava esperant de satisfer

la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric (21), el que queia o el que llen-


112

çaven, com les molles de pa amb què s’eixugaven les mans els comensals de la taula

del ric. Però ningú no li ho donava! Aquesta fam i pobresa recorda la situació del fill

pròdig: Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú

no li’n donava (15,16). Afamat i malalt, tot el seu cos era nafrat. Fins i tot venien els

gossos a llepar-li les nafres. Aquesta actitud dels animals subratlla estrepitosament

la situació d’extrem abandonament en què es troba Llàtzer i aguditza el contrast

amb l’absoluta despreocupació del ric.

Vides contrastades, però amb una realitat comuna: la mort. El pobre va morir… i el ric

també va morir. Igualment, un constrast en la mort: al pobre, els àngels el portaren

al costat d’Abraham; i al ric, el van sepultar. Podem suposar que el funeral del ric fou

impressionant, com pertocava al qui banquetejava esplèndidament. Del pobre, en

canvi, no es parla del seu enterrament; però el qui havia estat abandonat dels homes,

que ni tan sols es preocupen d’enterrar-lo, rep l’atenció del cel i és portat al costat o

al «si» d’Abraham, lloc de descans i felicitat en la vida eterna. Ser al costat o al si té

connotacions d’intimitat, d’associació, de comunió profunda. I del ric, després de l’en-

terrament impressionant, què se n’ha fet? El veiem en la paràbola en el reialme de la

mort, en l’hades, que aquí és el lloc de turments. El contrast és clar: qui en la vida va

passar pel sofriment i la pobresa, ara és en el lloc del descans i la felicitat; i qui havia

viscut en l’abús desenfrenat dels béns terrenals, ara està en el desastre absolut, en

els turments: flames i set.

Les conseqüències en l’eternitat respecte a una vida o a una altra en aquest món són

clares. Mes hem de continuar amb la dialèctica d’ultratomba entre Abraham i l’home

ric. Aquest ara demana compassió: Abraham, pare meu, tinguis pietat de mi (24).

Aquell qui, en vida, no va tenir misericòrdia amb el pobre ajagut a la seva porta, ara

es veu obligat a implorar la compassió d’Abraham. I en la petició de clemència: Envia

Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua (24), es delata

ell mateix: el ric sabia perfectament qui era aquell pobre abandonat a la seva porta.

Ell l’ignorava absolutament, el descartava de la seva mirada, mirava a un altre costat

per no veure’l. I ara l’avenc entre el si d’Abraham i l’hades és immens, infranquejable.

El que hi ha després de la mort té unes fronteres inapel·lables. El destí, després de la

mort, resta irreversiblement segellat. L’ús o l’abús de possessions materials tindrà la

seva pertinent contrapartida més enllà de la mort.

La segona part de la paràbola, del verset 27 al 31, perllonga el diàleg entre Abraham


113

i l’home ric, traslladant l’atenció als cinc germans que resten en vida al ric. I apareix

clarament el tema central: la conversió d’un ric, que viu únicament per a les seves

riqueses, difícilment podrà realitzar-se, àdhuc si ressuscités un mort. La recerca de

signes, de miracles no és el camí volgut pel Senyor: Si no escolten Moisès i els Profetes,

tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti (31). El text subratlla la necessitat

de l’anunci i de l’escolta de la Paraula, Moisès i els Profetes, com a realitat crucial per

a la salvació.

El missatge de la paràbola és clar: Jesús recomana l’ús astut dels béns que hem rebut.

Igual que l’administrador astut que, amb els béns que administrava, es guanyava

amics. Així com també dóna expressió gràfica a les benaurances i malaurances del

capítol 6: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! (20). Però ai de vosaltres, els rics:

ja heu rebut el vostre consol! (24). Però el missatge principal radica fonamentalment

en aquesta segona part, en la crida a la conversió. Les advertències de Jesús no són

pas una mena de comentari sociològic, sinó un seriós advertiment a qualsevol que es

comporti com aquells cinc germans del protagonista, l’home ric. El seu ritme de vida

aboca a una crisi inexorable. Però el que és pitjor és que l’interessat ni se n’adona, del

seu risc, del seu camí que porta a la mort eterna. No oblidem, però, un altre aspecte

important. Si l’evangeli de Lluc és l’evangeli de la misericòrdia i, per tant, de la crida

a la conversió, també és l’evangeli dels marginats. I per això no es pot negar que,

almenys indirectament, hi ha en aquesta paràbola una crida a una dedicació sincera

i generosa a totes les víctimes de la indigència, la malaltia i de la multitud de desgrà-

cies que cauen sobre l’ésser humà. Qui no ho fa així és com l’home ric i els seus cinc

germans, i ja sabem quina és la seva desgràcia si no hi ha una autèntica conversió,

que es manifesta en les obres a favor dels pobres i necessitats.

Meditatio. Què em diu el text?

Després d’aquesta primera mirada al que diu la paràbola de l’home ric i el pobre

Llàtzer, us ofereixo unes reflexions, intentant ajudar a respondre a allò que Déu ens

pot dir a nosaltres amb aquesta paràbola.

Cada un dels personatges, tal com és descrit per Jesús, és per a nosaltres una crida

a la conversió. Perquè tots podem tenir una part de Llàtzer i una part de l’home

ric. D’entrada, Jesús vol posar-nos en guàrdia contra el nostre egoisme. El que ens


114

acompanya sempre. És el nostre «jo», que si no vetllem ens pot fer males passades.

Francesc, papa, en el missatge esmentat, reflexiona sobre l’amor al diner que porta a

la vanitat i a la supèrbia. Però el camí també pot ser a l’inrevés. Quan el jo cau en la

supèrbia, en l’orgull, aquests el fan precipitar en la vanitat que cerca el poder, el diner

i la fama, per a construir sobre sorra el «jo» ple de supèrbia. Sant Agustí, comentant

aquesta paràbola, diu: «He provat —així ho penso— que en la persona d’aquell ric no

es condemnen les riqueses, sinó la impietat, la incredulitat, la supèrbia, la crueltat…

No temis les riqueses, sinó el vici; no temis l’abundància, sinó l’avarícia; no temis la

possessió, sinó l’ambició. Posseeix com Abraham, però posseeix al mateix temps la fe;

tingues, posseeix, no siguis posseït» (Sermó 299).

Una primera qüestió per a la nostra reflexió personal. Què és el que em posseeix? Què

és el que em priva de la llibertat? On tinc posat el meu cor? No solament hi ha «epu-

lons» de poder econòmic, també n’hi ha de cultura i, fins i tot, de valors religiosos i,

àdhuc, de «paladejada santedat».

L’home ric de la paràbola és un home tancat en els seus béns, en el seu món. El meu

món és tancat? Hi ha el perill del tancament ideològic, d’amistat, de grup… d’aquelles

concepcions de les quals ningú no em podrà treure. Tot i que la realitat és obstinada.

I Llàtzer és a la porta de la nostra casa. El fet que condemna el ric és que Llàtzer exis-

teixi i, a més, és a prop seu! Però l’home ric, segur de si mateix, tot i veure’l, fa com

si no el veiés; encara que, com ja hem dit, en el més enllà s’evidencia que l’havia vist

i coneixia fins i tot el seu nom. El seu pecat fonamental és centrar tota la seva vida

en el «seus» béns materials. S’oblida de confiar en Déu i d’estimar el qui necessita del

seu ajut i amb qui pot compartir els béns que ha rebut de Déu i que ell havia d’ad-

ministrar. N’havia de fer un bon ús i no pas servir-los. En canvi, el ric viu com si Déu

no existís o no tingués res a dir a la seva vida i a les seves obres. Ell ho té tot, quina

falta li fa Déu? No veu Déu, no veu el pobre. Fixem-nos-hi: no està en contra de Déu,

ni tampoc oprimeix el pobre. Únicament és cec per a no veure Déu, ni el pobre. Cec i

sord: Ja tenen Moisès i els Profetes; que els escoltin (29). «El veritable problema del ric,

l’arrel dels seus mals es troba a no parar l’orella a la Paraula de Déu: això és el que el

va portar a no estimar Déu i, per tant, a menysprear el proïsme. La Paraula de Déu és

una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i d’orientar nova-

ment a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del

germà.» L’home ric fruit del seu tancament a Déu i als altres va caure, com a mínim,


115

en el pecat d’omissió; però encara més ha caigut en el pecat de l’enduriment del cor.

L’epuló va morir havent malgastat el major tresor de la seva vida: el seu temps. Temps

per a fer-se amic del Déu de Llàtzer. Temps que el Senyor li dóna per a convertir-se.

En contrast, el pobre Llàtzer ja en el seu nom expressa el seu cor en el més íntim:

«Déu ha ajudat.» Ell és un d’aquells pobres que porten la seva misèria amb paciència

i, sobretot, amb confiança en Déu. És d’aquells que poden suportar la seva existència,

amb totes les contrarietats i les proves, perquè tenen posada tota la confiança en el

Senyor. Ells es fien de Déu i sols d’ell. Són els pobres de les benaurances: Feliços els

pobres en l’esperit: d’ells és el regne del cel (Mt 5,3). Per això em pregunto: En la situa-

ció concreta que estic vivint, amb tot el que he viscut, ¿fins a quin punt m’assemblo a

Llàtzer? Ho deixo tot a les mans de Déu? El que tinc i el que sóc? La meva vida i el meu

ministeri? La meva vida i la meva mort? Confio en ell? Abandono a les seves mans

misericordioses el meu passat? I el meu el futur, també el poso a les seves mans? La

benaurança de la pobresa, com ressona en el meu interior?

Llàtzer, l’altre, que és inoportú per a l’home ric, era, de fet, un do per a ell. Era la

«realitat obstinada», en què Déu és fa present en el nostre camí per ajudar-nos a con-

vertir-nos, a sortir del nostre jo tancat, egoista i, de vegades, cec i sord. Reflexiona el

Sant Pare: «Llàtzer ens ensenya que l’altre és un do. La relació justa amb les persones

consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre a la porta del ric

no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera

invitació que ens fa aquesta paràbola és a obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè

cada persona és un do, tant si és un veí nostre com si és un pobre desconegut. La

Quaresma és un temps propici per a obrir la porta a qualsevol necessitós i reconèixer

en ell o en ella el rostre de Crist. Cada un de nosaltres en trobem en el nostre camí.

Cada vida que trobem és un do i mereix acolliment, respecte i amor. La Paraula de

Déu ens ajuda a obrir els ulls per a acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és dèbil.»

Preguntem-nos: Qui és aquest «altre inoportú», aquest que, de fet, és un do per a mi, en

aquest moment de la meva vida? Accepto de cor els altres com un do per a mi? Són els

pobres i necessitats una prioritat en el meu ministeri? L’opció preferencial pels pobres,

¿és un mer concepte, una mera paraula per a mi? Quins són els pobres, de tot tipus

(malalts, necessitats, famílies i persones trencades, persones que experimenten el

buit interior pel fet de desconèixer Déu…), amb els quals tinc una relació que m’ajuda


116

a sortir del meu jo tancat, del meu jo còmode, que no té ganes de complicar-se la vida?

Però retornem altra vegada a la crida a la conversió que la mateixa paràbola porta

com a element central. La crida a la conversió que demana el reconeixement del

pecat. És el que demana l’home ric a Abraham: Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a

casa del meu pare, on tinc cinc germans. Què Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin

també ells en aquest lloc de turment. I la resposta d’Abraham és clara: Ja tenen Moisès

i els Profetes; que els escoltin. El Sant Pare en el missatge de Quaresma, comentant

aquestes paraules, reflexiona: «D’aquesta manera es descobreix el veritable problema

del ric: l’arrel dels seus mals es troba a no parar l’orella a la Paraula de Déu; això és

el que el va portar a no estimar Déu i, per tant, a menysprear el proïsme. La Paraula

de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor de l’home i d’orientar

novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al

do del germà.»

La Paraula, l’Evangeli ha de ser anunciat, perquè la salvació prové de l’escolta de Jesús

en l’obediència al Pare. En la muntanya de la transfiguració els deixebles, Pere, Jaume i

Joan, escoltaren la veu del Pare que els deia: Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escol-

teu-lo (Lc 9,35). La salvació ve de la fe, i la fe ve de l’escolta. Però, al mateix temps, l’escol-

ta ve de l’anunci, i l’anunci, de l’enviament. Per això mateix es veu clar que el missatge

central de la paràbola coincideix amb el missatge de Rm 10, 9-18; que vull que ressoni,

perquè sigui una crida, un fer memòria; en una paraula, una crida a més i més conversió

pastoral, que ens demana l’Església, a fi de ser més missioners i evangelitzadors:

Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha res-

suscitat d’entre els morts, et salvaràs. 10 Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa

amb els llavis, obté la salvació.

11 Diu l’Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós. 12 No hi ha, doncs,

diferència entre els jueus i els altres pobles, ja que tots tenen el mateix Senyor, generós

amb tothom qui l’invoca. 13 En efecte, tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran.

14 Ara bé, com podran invocar-lo, si no hi creuen? I com creuran en ell, si no n’han

sentit parlar? I com en sentiran parlar, si ningú no l’anuncia? 15 I qui el podrà anun-

ciar, si ningú no és enviat? Ja ho diu l’Escriptura: Que en són, de bonics, els peus dels


117

missatgers de bones noves! 16 Però no tots han acceptat la bona nova de l’evangeli. Així

ho diu Isaïes: Senyor, ¿qui ha cregut allò que hem predicat? 17 La fe ve, doncs, de sentir

la predicació, i la predicació és l’anunci de la paraula de Crist. 18 Ara bé, jo pregunto:

És que no l’han sentida? I tant, que l’han sentida! El seu anunci s’ha escampat a tota

la terra, i les seves paraules, fins als límits del món.

La Bona Nova, l’Evangeli, és Jesús mateix. Ell és la salvació de tots els homes i tot l’ho-

me. Tota l’Escriptura parla d’ell; encara més, el contingut de l’Escriptura és Jesucrist,

la seva mort i resurrecció. És això el que escoltaren i experimentaren els deixebles

d’Emaús, quan Jesús mateix, ressuscitat i caminant amb ells, els explicava:

Jesús els digué: «Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat

els profetes! 26 ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?» 27 Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els

va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell (Lc 24:25-27).

I, en el moment de l’Ascensió, quan envia als apòstols a l’anunci missioner, els digué:

«Així ho diu l’Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre

els morts, 47 i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels

pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis» (Lc 24,46-48).

Retornant a la paràbola, el qui escolta la Paraula de Jesús i la segueix és preservat

de la sort de l’home ric, ja que el fruit de l’anunci de la mort i resurrecció del Senyor,

del kerygma, és la penitència i la conversió. Així fou en l’inici, en la predicació apos-

tòlica: 7 Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols:

«Germans, què hem de fer?» 38 Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cada un de

vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així

rebreu el do de l’Esperit Sant (Ac 2,37-38). El fruit del retorn a Déu és l’amor al proïsme

amb obres. Sabeu quin és el dejuni que jo vull?… (cf. Is 58.6ss). De què serviria que algú

digui que té fe, si no ho demostra amb les obres? (Jm 2,5.6.12ss).

L’anunci de Jesucrist, en qui es compleixen i es fa realitat tota l’Escriptura, és la raó de

ser de l’Església. La missió en l’Església és única. Tots els qui hem estat batejats i hem

estat confirmats tenim el deure de ser testimonis de Crist. Nosaltres, els qui hem rebut

el sagrament de l’orde, en raó d’aquest sagrament, tenim el deure de l’anunci de Crist

als nostres germans. Hem de parar-nos i preguntar-nos si l’opció missionera i evange-

litzadora és primera i fonamental en la nostra vida i en el nostre ministeri sacerdotal


118

i diaconal. No solament com a ideal, sinó en el nostre actuar de cada dia, en el nostre

cor, en les nostres motivacions. Primera quant al temps dedicat, quant als mitjans

espirituals i materials emprats, quant al lloc que ocupen en la pregària. Jesucrist ha

de ser el primer i millor bé ofert a totes les persones que tracto en l’exercici del meu

ministeri: tant als qui acollim amb motiu de la celebració d’un sagrament, com els qui

acompanyem des de Càritas, com els qui trobem de manera puntual o en la catequesi

i en la formació.

Vull posar en els nostres ulls i en el nostre cor paraules dels sants pares que ens con-

viden a ser més i més evangelitzadors:

Primer el beat Pau VI: «No seria inútil que cada cristià i cada evangelitzador exami-

nessin en profunditat, per mitjà de l’oració, aquest pensament: els homes podran

salvar-se per altres camins, gràcies a la misericòrdia de Déu, si nosaltres no els anun-

ciem l’Evangeli; però, ¿podrem nosaltres salvar-nos si per negligència, per por, per

vergonya —el que sant Pau anomenava avergonyir-se de l’Evangeli (cf. Rm 1,16)— o

per idees falses deixem d’anunciar-lo? Perquè això significaria ser infidels a la crida

de Déu, que, per mitjà dels ministres de l’Evangeli, vol fer germinar la llavor; i de nos-

altres depèn que aquesta llavores es converteixi en arbre i produeixi fruit» (Evangelii

nuntiandi, 80).

Sant Joan Pau II en la Redemptoris missio diu: «Avui la crida a la conversió, que els

missioners dirigeixen als no cristians, es posa en dubte o passa en silenci. S’hi veu un

acte de “proselitisme”; es diu que n’hi ha prou ajudant els homes a ser més homes o

més fidels a la seva pròpia religió; que ja n’hi ha prou formant comunitats capaces de

treballar per la justícia, la llibertat, la pau, la solidaritat. Però s’oblida que tota persona

té el dret a escoltar la “Bona Nova” de Déu que es revela i es dóna en Crist, a fi de poder

realitzar en plenitud la seva pròpia vocació» (46).

Benet XVI en l’homilia de la missa d’inici del pontificat digué: «L’Església en el seu

conjunt, i els seus pastors en ella, com Crist, han de posar-se en camí per portar els

homes fora del desert, vers el lloc de la vida, vers l’amistat amb el Fill de Déu, vers

Aquell que ens dóna la vida, la vida en plenitud.»

I finalment el papa Francesc expressa en Evangelii gaudium: «No es pot perseverar en


119

una evangelització fervorosa si hom no està convençut, per experiència pròpia, que

no és el mateix haver conegut Jesús que no haver-lo conegut, no és el mateix caminar

amb ell que caminar a les palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar la

seva Paraula, no és el mateix contemplar-lo, adorar-lo, descansar en ell, que no poder

fer-ho. No és el mateix tractar de construir el món amb el seu Evangeli que fer-ho

només amb la pròpia raó. Sabem bé que la vida amb ell esdevé molt més plena i que

amb ell és més fàcil trobar un sentit a tot. Per això evangelitzem» (266).

L’evangelització, la visc en primera persona? Què ha canviat en la meva vida, en el

meu ministeri, en la meva pastoral, des de la necessitat de la conversió pastoral? Em

sento responsable de l’anunci de Crist als meus germans? Quins són els destinataris

concrets del meu anunci missioner, evangelitzador? ¿Visc la missió evangelitzadora

com la primera caritat al germà que no coneix Crist o no viu d’acord amb la seva fe?

Retornant a la paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer, ens adonem que és doble la

crida a la conversió, a posar la confiança en Déu i no en les meves «riqueses», obrint,

al mateix temps, el cor al germà necessitat; i la crida a més i més conversió missio-

nera i evangelitzadora. En el nostre entorn hi ha molts «germans de l’home ric», que

esperen, sense ni adonar-se’n, l’anunci de l’amor de Déu gratuït i incondicional, l’amor

misericordiós, que en Crist es manifesta en plenitud. Aquells homes i dones que en

el seu cor experimenten la soledat, el buit, la tristesa, l’aïllament, el sense sentit de la

vida, són els qui han d’escoltar dels llavis de l’Església, dels nostres llavis i de la nostra

vida, l’anunci de la Bona Nova, amb aquella «absurditat», als ulls del món, de l’anunci

de Crist mort i ressuscitat.

Oratio

El nostre món demana de nosaltres —i ho fa en els moments crucials de la vida de les

persones i de les famílies— que siguem com Moisès que anava veient l’invisible, i grà-

cies a la fe, es mantingué ferm i constant (He 11,27). Demanem al Senyor que ens doni

un cor d’autèntics evangelitzadors, plens de caritat i confiança en Déu. Supliquem al

Senyor que ens canviï el cor. Demanem-li que ell mateix ens converteixi, que tinguem

un cor d’enamorats de Jesús, per a entrar més i més en el seu cor i per veure i sentir

com ell. Que amb la mirada de Jesús sapiguem descobrir els «Llàtzers» que són a la

nostra porta, i «els cinc germans de l’home ric» que tenen el dret que els sigui anunciat

Jesús, que sofreix en el pobre i que és l’únic que rescata del poder del pecat i de la mort.


120

Us convido a respondre a la Paraula de Déu des de la fe i des de l’amor. Podem fer-ho

en dos temps. Primer, des de la pregària personal. Endinsem-nos en el diàleg franc i

sincer amb el Senyor. Per això, respectem amb escrupolositat el silenci exterior, guar-

dià del silenci interior.

Després, com a presbiteri diocesà, continuem aquesta oració de manera comunitària,

en la celebració penitencial. Tots junts volem respondre a la crida a la conversió que

Déu ens fa a través de la seva Paraula. Com a «homes de la Paraula» deixem-nos jutjar

per ella i abandonem-nos com Llàtzer en les mans de Déu. Que bonic és ser alhora

ministres i receptors de la misericòrdia de Déu en el sagrament de la reconciliació!

Farem nostre el salm 40:

2 Tenia posada l’esperança en el Senyor,

i ell, inclinant-se cap a mi,

ha escoltat el meu clam.

5 Feliç l’home que confia en el Senyor

i no busca l’ajut dels idòlatres,

que es refien d’esperances enganyoses!

6 Com has pensat en nosaltres,

Déu incomparable!

Quantes meravelles has fet,

Senyor, Déu meu!

Si em proposava d’explicar-les,

no les podria ni comptar.

7 Tu m’has dit a cau d’orella

que no vols oblacions ni sacrificis,

que no demanes holocaust ni expiació.

8 Per això et dic: «A tu em presento,

en el llibre hi ha escrit el que has fet per mi.

9 Déu meu, vull fer la teva voluntat:

guardo la teva llei al fons del cor.»

10 Anuncio amb goig la salvació

a tot el poble reunit.

No puc deixar d’anunciar-la;

tu prou que ho saps, Senyor.


121

11 No he amagat la teva salvació

dins el meu cor;

he fet conèixer el teu ajut fidel,

la lleialtat del teu amor,

a tot el poble reunit.

12 I tu, Senyor, no apartis la teva misericòrdia;

que el teu amor fidel em guardi sempre.

14 Senyor, vine a ajudar-me,

cuita a defensar-me, Senyor!

18 Jo sóc pobre i desvalgut,

però el Senyor pensa en mi.

Ets tu qui m’ajuda i m’allibera.

Déu meu, no triguis més!

Actio

Portem els fruits de conversió a les nostres parròquies o realitats quotidianes; a tot

el nostre presbiteri, de manera ben intensa durant aquesta Quaresma. Demanem al

Senyor que la conversió abraci tot el nostre ser i tot el nostre fer, de tal manera que

cada dia puguem dir amb més força: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida

terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell

mateix per mi. No vull fer inútil la gràcia de Déu (Ga 2,20-21).


122

Glossa setmanal

QUARESMA, RETORN A L’ESSENCIAL

[5 de març del 2017]

Una de les imatges que acompanya la Quaresma és el desert. L’espiritualitat del desert

ens parla d’un temps de prova, de dificultats, de pobresa; però al mateix temps d’un

temps d’esperança i, en el cas del poble d’Israel, també d’enamorament, d’aliança, de

perdó. En una paraula, en el desert s’ha de viure en l’essencial, el que és realment im-

portant, i, per tant, s’ha d’excloure tot allò que és accessori.

També la Quaresma és un temps oportú i favorable per a retornar a l’essencial de la

vida cristiana. La imposició de la cendra ens recorda la necessària conversió per a viu-

re amb més fidelitat el seguiment de Crist, des de la nostra condició de pols. La primera

realitat essencial per a poder fer el camí de la Quaresma, que és el camí que ens vol fer

retornar a la nostra condició de salvats per Crist, és el reconeixement de la nostra con-

dició de pecadors, de la meva condició de pecador. Solament des de la humilitat del cor

il·luminat per la gràcia de l’Esperit Sant és possible reconèixer els nostres pecats. En el

nostre món ens costa de reconèixer el nostre pecat. Sí que esbombem amb grans quei-

xes les conseqüències del pecat en la nostra societat, però ho fem sempre assenyalant

els altres com a causants del mal en el món, sense adonar-nos que tot pecat —també el

meu pecat— és la causa de tantes i tantes injustícies i mals en el món.

Però no n’hi ha prou de reconèixer el pecat, hem de reconèixer, al mateix temps, la

misericòrdia divina. El meu pecat, el nostre pecat, el pecat del món, tenen en la creu

de Crist, en la seva sang vessada, el perdó. Crist, amb la seva mort i resurrecció, és la

nostra reconciliació i la nostra pau. El reconeixement que jo, malgrat el meu pecat, sóc

estimat de Déu, i que l’amor misericordiós renova el meu cor, amb el do de perdó i la

pau, em porta al sender de la vida nova. El qui es deixa estimar i perdonar per Déu ex-

perimenta l’alegria de ser fill de Déu i germà de tots els homes. En ell comença el món

nou de la fraternitat alliberadora, en la confessió de la paternitat de Déu.


123

En la nostra societat hi ha moltes persones que viuen una profunda «orfandat», afei-

xugada, a més, amb una malsana culpabilitat, com a fruit de tants i tants trencaments

familiars i personals. El redescobriment de l’amor paternal de Déu, primer, incondicio-

nal, i sempre obert al perdó, a la misericòrdia, és tasca essencial per a tots els cristians,

a fi que puguem donar aquest testimoniatge que el nostre món necessita.

QUARESMA EN FAMÍLIA


Hi ha un aspecte important de la Quaresma que no podem pas oblidar. La crida a la

conversió, pròpia d’aquest temps, té un aspecte clarament personal, però també té un

aspecte comunitari. La família és anomenada amb tota veritat «Església domèstica».

I ho és perquè en el seu si la fe és comunicada, viscuda i celebrada. Per això goso

enumerar algunes indicacions per a viure el temps fort de la Quaresma en família. La

fe s’ha de fer expressió, vida. Sense visibilitat la fe no es pot transmetre. Necessitem

redescobrir aquest aspecte, començant per la vida familiar.

Hi ha una pràctica que, per raó de la seva inserció en la gran família que és l’Església,

té gran significació. Ja sabem el manament de l’abstinència de menjar carn, tant el Di-

mecres de Cendra, com el Divendres Sant i tots els divendres de Quaresma que no co-

incideixin amb una solemnitat de l’Església. Aquesta norma obliga a partir dels catorze

anys, sense cap límit d’edat, a excepció, evidentment, de motius de salut. Educar en el

si de la família en aquesta pràctica ajuda a entrar en l’aspecte penitencial de la vida,

necessari, donada la nostra condició pecadora. L’abstinència, el dejuni i altres pràcti-

ques semblants ens ajuden a prendre consciència que tots som pobres i ens faciliten

el reconeixement de Déu com a font de tot el que tenim i el som.

També per Quaresma en el si de la família hauríem d’insistir en la importància de la

pregària comuna. És un temps oportú per a llegir l’Escriptura i pregar junts, pregun-

tant-nos què ens demana el Senyor com a família. També seria bo de fer la pregària

del sant rosari, així com participar en família, evidentment en la missa dominical,

però també en aquelles pràctiques de pietat que es fan en aquest temps litúrgic, com

el viacrucis, les vint-i-quatre hores per al Senyor, en les parròquies i institucions

catòliques.


124

L’almoina penitencial, pràctica usual en altres temps, és també una bona pedagoga.

En família hem de saber compartir amb els més pobres i aprendre a abstenir-nos de

coses supèrflues, per tal d’ajudar els necessitats que hi ha en el nostre entorn o en

els llocs de gran penúria. També en família hem de viure les obres de misericòrdia,

com visitar els malalts i viure el perdó. La família és escola de misericòrdia amb el

perdó ofert i rebut. La pràctica de la confessió sacramental ha de ser també fomenta-

da en la família. El testimoniatge dels pares és essencial per a la descoberta d’aquest

sagrament.

A TU, JOVE CRISTIÀ


A tu, jove cristià, que sents en el teu cor un no sé què que et porta a preguntar-te què

et demana el Senyor, et dirigeixo aquestes paraules. No sé quin rostre tens ni tampoc

el teu nom. Però estic segur que en la teva mirada hi ha una llum que manifesta que

dins teu és Déu, com un amic, el qui t’allibera, el qui et fa tenir somnis de coses grans.

Aquelles coses que no vénen del pensament d’aquest món, sinó que et fan mirar més

enllà, amb el desig de donar-te als altres, amb el desig que el món sigui una mica mi-

llor. Deixa’m que, com a bisbe d’aquesta diòcesi, t’adreci aquestes paraules.

En el si de l’Església hi ha un servei humil, el de ser servidors dels germans, que de-

mana una donació molt generosa, la de deixar-te «expropiar» el teu ésser per tal que

sigui el mateix Jesús, bon Pastor, el qui doni la vida. És el servei humil del sacerdot que

recorre els camins dels nostres pobles i ciutats portant la bona notícia de l’amor de

Déu. Un servei humil que es duu a terme prop de malalts i ancians, d’infants i joves, de

matrimonis i famílies. És l’home que no té cap altra pretensió que la d’estar ben a prop

de tots, especialment d’aquells que passen per les proves de la vida.

Aquest servei dels sacerdots és essencial, insubstituïble per a l’Església i per a la socie-

tat. Deixar-se portar per Déu en aquesta crida és dedicar-se al que és el més important:

que Déu sigui en el cor de les persones. Vet aquí la veritable «revolució» que el nostre

món espera i necessita. Algunes veus diuen que són altres les realitats fonamentals.

Tanmateix, si Déu no habita en el cor de la persona, aquestes realitats porten al no-res,

perquè sense Déu no hi ha res.


125

El sacerdoci és un «ofici d’amor». Jesús mateix el va encomanar a Pere després d’exa-

minar-lo en l’amor: Pere, m’estimes? I és que el sacerdot solament s’entén si estima de

veritat Déu i els germans. El celibat no és negar l’amor que portem en el cor, sinó eixam-

plar l’horitzó d’aquest, estimant tothom amb una «paternitat» que és reflex de l’amor

misericordiós del Pare, amb una tendresa i un lliurament generós sense distincions.

A la nostra diòcesi tenim necessitat en el present i en el futur de sacerdots. Et demano

que siguis generós pensant en tants i tants que podràs servir i que, sense la teva res-

posta, sentiran una «orfandat»; en canvi, amb el teu «sí» generós podran experimentar

com el Senyor no abandona mai el seu poble, la seva família.

ESCOLTAR PER VEURE


Per a aquesta Quaresma el sant pare Francesc ens proposa meditar amb la paràbola de

l’home ric i el pobre Llàtzer (Lc 16,19-31). Aquesta paràbola, que és una crida a la con-

versió, conté l’afirmació d’Abraham: Ja tenen Moisès i els Profetes, que els escoltin (vs.

29). El pare Abraham fa aquesta afirmació quan l’home ric el convida a enviar al pobre

Llàtzer, que ara és en el seu si, a casa dels seus cinc germans que són encara en vida,

per tal que no acabin ells també en aquest lloc de turment (27). Per a trobar el camí de

la vida eterna no hi ha altra cosa que l’escolta de la Paraula de Déu. És a dir, no hi ha

altra camí que l’escolta de la Bona Nova de Jesucrist. Tota l’Escriptura parla de Jesús.

La salvació no es troba en ningú més, perquè sota el cel, Déu no ha donat als homes cap

altre nom que pugui salvar-nos (Ac 4,11), confessà Pere davant el Sanedrí.

L’escolta de la Paraula de Déu és el camí de l’autèntica conversió. Ningú no pot trobar

per ell sol el camí de la vida. L’anunci alliberador brolla dels llavis del qui és enviat a

a proclamar la bona Nova. Qui es troba de veritat amb Jesús, en l’anunci de l’Església,

troba, així mateix, la vida nova del qui és perdonat i guarit de les ferides del pecat. El

qui de veritat escolta l’Evangeli descobreix qui és el Pare, el qui el Fill ens revela; i, al

mateix temps, descobreix el germà. Tota persona, tots els «llàtzers» que trobem en el

nostre camí, tots aquells que sofreixen, són vistos pel qui de veritat ha escoltat la Pa-

raula del Senyor. El camí de la descoberta del germà passa per l’escolta de la Paraula.

El qui escolta la Paraula veu el germà.


126

La paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer ens crida a la conversió. Com Llàtzer, com

el seu nom indica, «Déu ha ajudat», hem de posar la nostra confiança en Déu; és a dir,

edificar la nostra vida sobre la seva Paraula, sobre el seu amor. Però també aquesta

paràbola és una crida a més conversió missionera i evangelitzadora. Molts germans

solament podran escoltar l’anunci salvador si nosaltres els el proclamem. En el nostre

entorn hi ha molts «germans de l’home ric» que esperen, sense ni adonar-se’n, l’anunci

de l’amor gratuït i incondicional de Déu. Aquells homes i dones que en el seu cor expe-

rimenten la soledat, el buit, la tristesa, l’aïllament, el sense-sentit de la vida són els qui

han d’escoltar dels nostres llavis l’anunci de la Bona Nova. Ells tenen el dret de poder

escoltar per a veure Déu i els germans.

POT HAVER-HI AUTÈNTICA QUARESMA SENSE CONFESSIÓ?

[2 d’abril del 2017]

El camí quaresmal, fet de pregària, dejuni i almoina, és un camí de conversió. La conver-

sió que neix de l’escolta de la Paraula de Déu; no una conversió, des de les nostres idees i

projectes, sinó emmirallant-nos en la Paraula que brolla del cor de Déu i vol de nosaltres

vida d’autèntics fills de Déu, en la llibertat que el seu Fill i el nostre Redemptor ens ha con-

querit al preu de la seva sang preciosa. Recordem aquelles paraules de l’apòstol sant Jau-

me: No us limiteu a escoltar la paraula, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: l’heu de

posar en pràctica. Els qui s’emmirallen en la Llei perfecta que ens fa lliures i la retenen, no

l’escolten per no pensar-hi més, sinó que la compleixen i són feliços de practicar-la (1,22.25).

La conversió demana el reconeixement del que no hem fet d’acord amb la voluntat

de Déu. En una paraula, la conversió demana el reconeixement que som pecadors.

Però, com ja sabem molt bé, la gràcia de la conversió, que ens fa reconèixer el pecat,

al mateix temps ens porta a la certesa de l’amor misericordiós de Déu. Gràcies siguin

donades al Senyor perquè ens fa reconèixer el nostre pecat i ensems la tendresa de la

seva misericòrdia guaridora! Què seria de nosaltres, pobres pecadors, sense la miseri-

còrdia divina! Recordem aquella comparació: tal com és una gota de tinta en l’oceà, és

el nostre pecat en la immensitat de la misericòrdia del nostre Déu.

El fill petit de la paràbola del pare misericordiós (cf. Lc 15,11-31), en adonar-se de la seva

misèria, lluny de la casa del pare, reconeix el seu pecat i del seu cor brolla la petició de


127

perdó, confessant el seu error: Pare, he pecat contra el cel i contra vós. Ja no mereixo

que em diguin fill vostre (21). L’anada vers el pare i la seva confessió humil li van fer

experimentar la misericòrdia: el pare no sols perdona, sinó que li retorna la dignitat de

fill i fa una festa. El sagrament de la confessió no és una simple anada a la bugaderia

a rentar la roba; demana el nostre cor de fills que, davant l’amor del Pare, reconeixen

els seus pecats. La misericòrdia brolla del cor de Déu en el reconeixement humil dels

nostres pecats amb el penediment i la confessió humil i sincera dels nostres pecats

davant el confessor, ministre de la misericòrdia divina. ¿Deixarem passar aquesta Qua-

resma sense experimentar la misericòrdia divina en el sagrament de la confessió? Déu

no ho vol. I nosaltres?

ESTUPOR QUE NO DEIXA MAI D’ENVAIR EL NOSTRE ESPERIT


Amb el Diumenge de Rams iniciem la gran Setmana Santa dels cristians, que ens porta,

pel misteri de la passió i mort del Senyor en la creu, a la Pasqua, a la seva resurrecció

d’entre els morts. De diumenge a diumenge som convocats a reviure, en la litúrgia cris-

tiana, el misteris central de la nostra fe, el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist,

mort per nosaltres i ressuscitat per a la nostra justificació.

Cada any ho revivim, i ho hem de viure amb estupor. Ens diu el diccionari: «Estu-

por: Immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció.» L’admiració i

l’emoció són els sentiments que neixen al qui s’apropa als misteris de la passió, mort i

resurrecció de Jesús. Al qui amb fe i amb un cor obert es posa davant de Crist sofrent,

crucificat i mort, demanant a l’Esperit Sant la seva llum i gràcia, no podrà fer res més

que sentir en el seu cor l’estupor per la inefabilitat d’un amor tan gran; d’aquell amor

viscut en la seva màxima expressió: el qui és el Fill etern de Déu dóna la vida, per tal

que nosaltres, febles, pecadors i moridors, vencem en ell el pecat i la mort.

Certament que no és un mer sentimentalisme el que neix de la contemplació de Crist

mort per nosaltres, però sí que la capacitat de meravellar-se davant el gran misteri de

la fe cristiana, fins a l’estupor, ens fa sentir més humans, ens fa entrar en el misteri que

fa niu en el més pregon del nostre cor i que és més gran que nosaltres mateixos: sóc

estimat de Déu. La redescoberta de l’amor misericordiós de Déu. Aquell amor —no ho


128

oblidem mai— primer, incondicional, fidel, perdonador guaridor, que és l’amor de Déu

a favor nostre, ens obre la porta al sentit més profund de la nostra existència. I, amb

aquest sentit, la llum de la vida, que mai no s’apaga, s’encén en el qui es deixa fascinar,

meravellar, omplir d’estupor per Crist mort i ressuscitat.

Les expressions de fe cristiana en aquesta nova Setmana Santa ens conviden a po-

sar-nos en actitud de mirada contemplativa, la mirada del qui no es cansa de mirar i

remirar el que encisa els seus ulls i arriba al seu cor. Farem bé de participar en tot el

que puguem, tant en la celebració del diumenge de Rams, com en la Pasqua, que té en

la Vetlla Pasqual una fita desafiadora. Però que tampoc no manqui, viscut en família, la

participació en el viacrucis, celebracions litúrgiques, processons o altres expressions

culturals cristianes d’aquests dies sants.

SURREXIT CHRISTUS, SPES MEA


La Pasqua cristiana ens porta, any rere any, l’anunci de la Resurrecció de Jesús. La

Pasqua sempre és nova, perquè l’anunci que comporta és sempre nou; encara més, és

la novetat que mai no mor. De fet, és l’única novetat en aquest món. «Solament si Jesús

ha ressuscitat, quelcom veritablement nou ha succeït, que canvia el món i la situació

de l’home» (Benet XVI, Jesús de Natzaret). La realitat de la mort acaba tard o d’hora im-

posant-se. L’única realitat que trenca aquesta roda és la resurrecció de Crist. En Crist

vencedor de la mort s’ha obert l’esperança de ser home d’una manera diferent, amb

un futur obert per a tota la humanitat. L’Amor és més fort que la mort. Qui es deixa

seduir, captivar, portar per aquest amor experimenta com el seu ésser es transforma

per aquest mateix amor vencedor de la mort.

L’Església en la litúrgia del dia de Pasqua canta l’anomenada Seqüència de Pasqua,

en la qual de manera poètica es presenta la lluita entre la Vida i la mort, i Maria Mag-

dalena expressa la seva alegria de Pasqua dient: Surrexit Christus, spes mea (Ha res-

suscitat Crist, la meva esperança). Crist, amb la seva resurrecció, ha obert la porta de

l’esperança per a tots els homes. Ens ensenya Benet XVI en Spe salvi: «És veritat que

qui no coneix Déu, encara que tingui moltes esperances, en el fons està sense esperan-

ça, sense la gran esperança que sosté la seva vida. La vertadera, la gran esperança de


129

l’home que resisteix malgrat totes les desil·lusions, només pot ser Déu, el Déu que ens

ha estimat i que ens continua estimant “fins a l’extrem”, “fins al compliment total”.»

La gran esperança ha esclatat al món amb la resurrecció del Crist. Però aquest esclat,

des del punt de vista de la història, és la llavor més petita. Foren les dones, i després els

apòstols, els testimonis d’aquest fet amb un abast universal. Ells, els primers testimo-

nis, no s’ho van quedar per a ells, van anunciar arreu la Bona Nova: Jesús ha ressusci-

tat! I molts altres, al llarg dels segles, van deixar encendre en el seu cor l’esperança que

mai no mor. En aquest tombant de la història de la nostra societat, solament els qui

siguin valents, els qui no estimen tant la vida que els faci por la mort, i vulguin, nedant

contra corrent, anunciar, amb la vida i amb la paraula, que Jesús ha ressuscitat, seran

els sentinelles del món nou, que en el matí de Pasqua, ha esclatat i ningú mai no podrà

parar. La grandesa de l’amor de Déu no té fi. Qui, doncs, acabarà mai de contar la seva

misericòrdia i la seva grandesa?

EL COR OBERT DE JESÚS, LA FONT DE LA MISERICÒRDIA


En el diumenge segon de Pasqua, anomenat també diumenge de la Divina Misericòr-

dia, l’Església proclama aquell fragment de l’evangeli de sant Joan en què Jesús res-

suscitat convida l’apòstol Tomàs a posar els dits i la mà en els forats de les mans i en

el seu pit obert. Tota l’Església és convidada, doncs, a mirar les ferides del seu Senyor,

mort i ressuscitat. Són les ferides glorioses del qui ha donat la seva vida per la seva

esposa, la seva Església.

El novembre passat vam concloure l’Any de la Misericòrdia. El missatge clar del sant

pare Francesc és que la misericòrdia no pot cessar mai en l’Església. I així és, la miseri-

còrdia no es pot exhaurir mai, ja que té la seva font en el cor traspassat de Jesús; aquell

cor que en ser colpit, com la roca del desert que va copejar Moisès, a l’instant brollà

sang i aigua. El cor de Jesús es convertí en font de salvació, de misericòrdia. Posar la

mirada en el cor traspassat de Jesús és anar a la font de la misericòrdia. Tots tenim set

d’amor. Tenim set de ser estimats. Tenim set d’estimar de veritat. Recordem aquelles

paraules de Jesús: Si algú té set que vingui a mi; el qui creu en mi que begui. Perquè

l’Escriptura diu: «Del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37-38).


130

Qui vulgui estimar de veritat ha d’anar a la font de l’amor misericordiós que és Jesús

mateix, donant la vida per nosaltres i ressuscitat perquè en ell tots tinguem vida. El

Papa ensenyava recentment: «La caritat és sobretot una gràcia, un regal; poder estimar

de veritat és un do de Déu, que hem de demanar. I ell ens el dóna de gust, si nosaltres

l’hi demanem. La caritat és una gràcia, que no es pot expressar en el trobament amb

els altres si abans no és generada en el trobament amb el rostre humil i misericordiós

de Jesús» (Catequesi, 15-3-2017).

La misericòrdia, recordem-ho, no és com una cisterna d’aigua estancada, sinó que és

com una font d’aigua viva que no cessa mai d’escolar-se. La misericòrdia divina en el

nostre cor ens porta irremeiablement a ser portadors, amb les obres de misericòrdia,

als nostres germans més necessitats, tant en el cos com en el cor o en l’esperit, de

l’amor que rebem. Al nostre entorn, no pas lluny de nosaltres, hi ha molt de sofriment,

que espera el vi del consol i el vi de l’esperança, com va fer el bon samarità de la parà-

bola evangèlica amb el qui va trobar malferit en el seu camí.

EL DIUMENGE, DIA DE FAMÍLIA


En el temps de Pasqua pren relleu la celebració del diumenge, en el sentit que se’ns

fa més present la importància d’aquest dia per als cristians. De fet, la celebració del

diumenge és pròpia dels cristians, i així és present en tots els països de cultura cristi-

ana. Ja sabem que aquest primer dia de la setmana —seguint l’ordenació jueva, el dia

després del «Sabbath»— és el dia en què Jesús ressuscità d’entre els morts. I d’aquest

fet pren el nom de «dia del Senyor» (dies Domini). D’ací neix que la identitat cristiana

d’aquest dia ha de ser viscuda profundament pels cristians; essent, a més, una realitat

irrenunciable per a nosaltres pel significat que té i la relació profunda amb els fona-

ments de la nostra fe.

El diumenge té com a centre l’eucaristia dominical. En aquesta celebració es fan pre-

sents els elements fonamentals que donen sentit al diumenge com a dia del Senyor. El

dia de repòs setmanal porta a dedicar-lo al Senyor, creador i redemptor, donant-li grà-

cies i glorificant-lo; aquest és el sentit profund de l’Eucaristia. És el reconeixement de

Déu, des de la fe i l’amor, que dóna sentit a la vida de l’home i al seu caminar per aquest


131

món. El concepte de «cap de setmana», entès com a mer temps de descans i diversió,

no respon al sentit complet del diumenge cristià, ja que oblida la relació amb Déu i el

sentit profund de la festa, oberta a Déu i a la festa per sempre en el cel. El temps ofert

a Déu mai no és temps perdut, sinó guanyat per a una més gran humanitat de la nostra

vida i les nostres relacions.

Per això és molt important recordar que els cristians són, com ja ensenyava sant Ig-

nasi d’Antioquia als inicis del segle II, els qui «vingueren a la novetat de l’esperança,

vivint segons el diumenge», per a no caure en el neopaganisme que va envaint la nos-

tra cultura. Això implica redescobrir el diumenge com a dia, també, de la família. En

l’àmbit de la família, els infants i joves han de viure l’alegria de tots en aquest dia del

Senyor, reunint-se entorn de la taula i participant junts en la missa dominical. Àdhuc

en la manera de vestir de tota la família s’ha de notar que és un dia molt important.

És també el dia de viure la caritat, familiar i amb els més pobres i necessitats, amb la

visita als malalts i ancians i compartint la taula amb els qui són sols i pobres. Que no

manqui la pregària familiar, al menys una benedicció de la taula més reeixida, pròpia

del diumenge.


132

Activitats pastorals del senyor bisbe

MARÇ DEL 2017

01. Audiències.

Dimecres de Cendra a la catedral

de Vic.

02. Adoració eucarística i pregària per

les vocacions a la catedral de Vic.

03. Reunió del Consell de Govern.

04. 19a Matinal d’animadors de cants

per a la litúrgia al Seminari.

Benedicció i inauguració del Centre

d’Orientació Familiar (COF).

Institució del ministeri d’acolitat al

seminarista Andreu Figueras, a la

parròquia de Sant Andreu de Tona.

05. Visita pastoral: missa estacional

a l’església parroquial de Sant

Cristòfol de Castellbell.

Trobada amb els catecúmens i

cerimònia del Ritu d’ingrés al cate-

cumenat a la catedral.

07. Audiències.

08. Visita pastoral a la Residència d’An-

cians de Sant Vicenç de Castellet.

9. Dirigeix el recés de Quaresma per a

sacerdots i diaques a Pereres.


11. Confirmacions a Sant Pere de Roda

de Ter.


a l’església parroquial de Santa

Maria de Rocafort i àpat fraternal.

Missa estacional a l’església par-

roquial de Santa Magdalena del

Pont de Vilomara i missa estacio-

nal a l’església parroquial de Santa

Maria de Monistrolet.

13 -17. Assemblea Plenària de la C.E.E.

18. Assaig de l’ordenació diaconal

d’Alejandro Enrique Islas, missioner

josefí, a Sant Martí de Tous. Dinar

amb la Família Josefina a la Pobla

de Claramunt.

Visita pastoral: missa estacional a

l’església parroquial de Sant Mateu

de Bages i trobada amb els feligresos.



Miquel de Castellgalí i dinar a la

Residència d’Ancians.

Ordenació diaconal del germà

Alejandro Enrique Islas, missioner

josefí, a Sant Martí de Tous.

20. Celebració eucarística, en la festa

litúrgica de Sant Josep, a les

Germanetes dels Pobres de Vic i

dinar amb els ancians.

Audiències.

21. Audiències.

22. Audiències.

23. Recés a les Carmelites Descalces

de Vic.

Reunió amb el Tribunal Eclesiàstic.

Adoració eucarística i pregària per


133


24. Audiències.

Jornada de pregària «24 hores per

al Senyor» a la catedral de Vic.

25. Jornada de pregària «24 hores per

al Senyor» a la catedral de Vic.

Santa missa de l’Anunciació del

Senyor a la catedral de Vic.



Vicenç de Fals, missa estacional a

l’església parroquial de Sant Iscle

i Santa Victòria de Rajadell i dinar

amb feligresos de la parròquia.

Eucaristia a favor de la vida:

«L’alegria de l’amor es viu en famí-

lia» a la basílica de la Sagrada

Família de Barcelona.

29. Reunió amb els arxiprestos.

Audiències.

Reunió del Consell d’Assumptes

Econòmics.

30. Audiències.

Dinar de comiat de les germanes

josefines de la Casa Sacerdotal.



31. Audiències.

Reunió del Consell de Govern del

bisbat.

ABRIL DEL 2017

01. Reunió del Consell diocesà de

Pastoral al Seminari.

Visita pastoral: missa estacional a

l’església parroquial de Sant Pere

de Castellfollit del Boix.

02. Jornada diocesana de Catequesi

al Seminari i dinar amb els pares,

nens i catequistes.

03. Presideix la missa exequial del

pare de Mn. Josep Maria Masnou.

04. Eucaristia a la casa natal de Sant

Miquel dels Sants.

06. Reunió de preparació de la litúrgia

de Setmana Santa.

Audiències.



07. Reunió del Patronat de la Casa

Sacerdotal.

Presideix la missa exequial de la

Gna. Maria Salut, de les Carmelites

Descalces d’Igualada.

08. Presideix la missa de les

Caputxines de Manresa, esmorzar

amb la comunitat i meditació.

09. Benedicció dels Rams i missa de la

Passió a la catedral de Vic.

10. Presideix la missa de la celebració

del XIII Capítol Provincial de les

Dominiques de l’Anunciata.

Presideix la cerimònia de recepció

de la Creu de Lampedusa a la cate-

dral de Vic.

11. Missa Crismal a la catedral de Vic.

Jornada Sacerdotal al Seminari de Vic.

Celebració penitencial a la catedral

de Vic.


134

13. Missa de la Cena del Senyor a la

catedral de Vic.

14. Viacrucis, Ofici de lectura i Laudes

a la catedral.

Funció litúrgica de la Mort del

Senyor, a la catedral de Vic.

15. Ofici de lectura i Laudes.

Vetlla Pasqual amb baptisme de

catecúmens a la catedral de Vic.

16. Presideix la missa solemne de

Pasqua a la catedral de Vic.

18. Presideix la missa solemne a la basí-

lica de Santa Maria d’Igualada i la

processó del Sant Crist. Dinar amb

els mossens i patrons del Sant Crist.

19. Audiències.

20. Adoració eucarística i pregària per



25. Audiències.

26. Audiències.

Reunió del Consell d’Assumptes

Econòmics.

27. Dinar amb el Cercle d’Amics del

Museu Episcopal de Vic.

Missa solemne de la Mare de Déu

de Montserrat a la catedral de Vic.


29. Missa i confirmacions a l’església

parroquial de Sant Jaume de Calaf.

30. Visita pastoral: missa estacional i

confirmacions a l’església parroquial

de Sant Salvador de Guardiola i dinar

amb el senyor rector a la Residència

d’Urpina de l’Associació Ampans.


135

Vicaria General

CARTA DE CONVOCATÒRIA CELEBRACIÓ DE LA PENTECOSTA

Celebració de la Pentecosta a la Santa Església Catedral Basílica de Sant Pere de Vic i

administració del Sagrament de la Confirmació

A tots els senyors Rectors

Déu vos guard!

El senyor bisbe convoca a celebrar la vetlla de Pentecosta a la santa església catedral

basílica de Sant Pere de Vic, amb la possibilitat d’administrar el sagrament de la con-

firmació a aquells candidats que us sembli oportú.

És una oportunitat per a recordar la importància d’aquest sagrament, així com la pos-

sibilitat de rebre’l una vegada ha passat l’edat en què era costum rebre’l.

La celebració de la Vetlla de Pentecosta tindrà lloc el dissabte dia 3 de juny, a les set

del vespre.

Cal recordar que cada rector és responsable de la preparació dels seus candidats, de

discernir la idoneïtat per a rebre aquest sagrament i d’inscriure’ls a la Secretaria gene-

ral del bisbat, tenint present que cal portar la notificació del baptisme dels candidats

en el moment de la inscripció.

Per tal que la celebració sigui conscient i fructuosa, el divendres dia 2 de juny a 2/4

de 7 a la mateixa catedral hi haurà un assaig de la celebració per als confirmands i

padrins a qui sigui possible de participar-hi. Es facilitarà la celebració del sagrament

de la reconciliació per a aquells que ho desitgin.


136

En qualsevol cas, tots els confirmands i padrins són convocats el mateix dia 3 de juny

a les sis de la tarda.

Que la Quaresma, temps de gràcia, ens porti a una autèntica renovació de les prome-

ses baptismals el dia de la nit de Pasqua.

A la vostra disposició i ben fraternalment,

David Compte i Verdaguer

Vicari general

Vic, 15 de març del 2017


137

Cancelleria i Secretaria General

NOMENAMENTS

Mn. Alejandro Enríquez Islas, M.J., diaca al servei de les parròquies de Santa Maria

de Clariana, Santa Maria de la Pobla de Claramunt i Sant Martí de Tous i de la quasi-

parròquia de Nostra Senyora de Fàtima d’Igualada (5-4-2017).

Mn. Aloys Murwanashyaka, vicari de les parròquies de Santa Magdalena del Pont de

Vilomara, Santa Maria de Rocafort i Sant Vicenç de Castellet (5-4-2017).

ORDENACIÓ DIACONAL

El diumenge dia 19 de març, a l’església parroquial de Sant Martí de Tous, el senyor

bisbe va conferir l’orde del diaconat al germà Alejandro Enríquez Islas, missioner

josefí. Donem-ne gràcies a Déu.

NECROLOGI

Religioses

Gna. Maria de la Salut Espinal Camps, en religió Maria de la Salut de Jesús

Sagramentat, religiosa carmelita descalça. Va néixer a Sant Fruitós de Bages el dia

25 de desembre de 1929 i va morir a Jorba, al convent de les Carmelites de Santa

Teresa, el dia 6 d’abril del 2017, a vuitanta-vuit anys d’edat i seixanta-quatre de

vida religiosa.


138

COMUNICAT

En aquesta Cancelleria i Secretaria General s’ha rebut comunicació del Decret 7/17,

de 27 de març, pel qual l’Arquebisbe de Barcelona informa que la Congregació per al

Clergat ha declarat la suspensió latae sententiae del Sr. Daniel Aguilar Puig, en vir-

tut del c. 1383 CIC, en haver estat ordenat prevere de forma il·lícita per Mons. Joan

Godayol Colom, SDB.

S’adverteix que, transcorregut el termini d’al·legacions, seran iniciats el tràmits per a

la seva dimissió de l’estat clerical (cf. c. 290 CIC).

S’indica també que Mons. Godayol ha incorregut en la pena prevista per a aquest cas

en el c. 1383 CIC.

Es fa pública aquesta informació per tal que pugui ser observada efectivament en tota

la diòcesi la suspensió declarada.

Cancelleria i Secretaria General


139

Crònica diocesana

INAUGURACIÓ DEL CENTRE D’ORIENTACIÓ FAMILIAR DEL BISBAT DE VIC

El dissabte dia 4 de març al migdia va tenir lloc la benedicció i inauguració del

Centre d’Orientació Familiar (COF). El bisbe Romà Casanova va beneir el local

després d’uns breus parlaments dels delegats de Família i Vida, Ramon Guzmán i

Teresa Serradell. Més d’una vintena de persones vinculades amb la pastoral fami-

liar, així com voluntaris i coneguts de la delegació, van aplegar-se als locals de la

parròquia de la Pietat de Vic.

Al costat mateix del despatx arxiprestal es troba l’espai destinat a acollir i fer un

servei d’atenció a les famílies que es troben amb dificultats derivades de problemes

de comunicació, relació, etc. La finalitat de l’equip del COF és justament atendre,

orientar, derivar si cal. Un altre objectiu és també preparar les parelles que volen

contraure matrimoni.

L’equip el formen un conjunt d’especialistes en temes de parella, matrimoni i família:

psicòlegs, mediadors, advocats, metges, infermeres, professors i sacerdots que realit-

zen el servei de forma voluntària i gratuïta.

Principis del COF

El centre, expliquen, respecta totes les conviccions morals i religioses i també garan-

teix el secret professional. El COF vol esdevenir un espai d’acolliment per a donar

suport i ajuda a famílies que necessitin atenció, orientació i assessorament en els

diferents àmbits humans com ara el psicològic, moral, afectiu, espiritual i de relació.

Múltiples serveis enfocats a la família

El Centre d’Orientació Familiar ofereix serveis com la preparació al matrimoni, l’acom-

panyament i formació, l’atenció a parelles amb dificultats, separades o divorciades,

l’acolliment de noies embarassades soles, l’ajuda postavortament, el projecte Raquel,


140

l’assessorament a famílies amb diverses problemàtiques, l’acompanyament en el dol

i cursos de formació sexual.

19ª MATINAL DIOCESANA DE TREBALL PER ALS ANIMADORS I CANTAIRES EN LA

LITÚRGIA

El cant gregorià

El dia 4 de març es va celebrar la 19a Matinal per als animadors del cant litúrgic, que

va aplegar uns seixanta-cinc participants al Seminari de Vic. La jornada va començar

amb unes imatges de la Matinal diocesana de l’any passat realitzades per en Carles

Pobes, i la germana M. Àngels Fíguls va fer la presentació del tema d’enguany: «El cant

gregorià». Seguidament, el senyor bisbe Romà Casanova va agrair al Secretariat de

Música Sacra l’organització i la feina i va ressaltar la importància del cant gregorià en

el context històric. Va prendre la paraula Mn. Josep M. Pujol per presentar el ponent, el

senyor Ramon Vilar, que va iniciar la ponència ressaltant el cant gregorià com a patri-

moni de l’Església i de la humanitat, música vocal a una sola veu vinculada al text.

És un cant al servei de la litúrgia per a alimentar la nostra fe, és pregària, és lloança.

Va ser una intervenció curta però molt interessant que es va anar completant amb el

cant de peces com: Kyrie, Sanctus, Agnus Dei, Pater noster, Ubi caritas, Pange lingua i

Victimae paschali. Ramon Vilar anava explicant magistralment aquestes i altres com-

posicions: Regina Caeli, Attende Domine, Rorate caeli, Lumen ad revelationem (propi de

la festa de la Candelera), Requiem, In paradisum i Chorus angelorum, que van junts. Un

moment especialment emotiu fou quan Mn. Jean Hakolimana (que ara també forma

part del Secretariat de Música) va cantar l’Adoro te devote en ruandès.

També hi va haver temps per a fer algunes comunicacions: a Roma s’estava

celebrant aquests mateixos dies un Congrés de Música Sacra amb l’objectiu de

recuperar el patrimoni musical de l’Església, amb dos catalans que hi partici-

paven: Jordi Agustí Piqué i Bernat Vivancos. Es va anunciar també el Festival

Internacional d’Orgue que tindria lloc a Igualada durant el mes de març.

D’altra banda, es va demanar al públic que si algun dels presents pertanyia a un cor

parroquial, que ho fes saber, a fi de tenir un cens dels cor parroquials actuals del bisbat.


141

Per acabar, i abans de cantar tots junts el Salve regina, Mn. Josep M. Pujol va donar les

gràcies a tots els assistents amb unes paraules de sant Pau: Que el Déu de l’esperança

ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de

l’Esperit Sant (Rm 15,13).

JORNADA DE FAMÍLIES A LA SAGRADA FAMÍLIA

Tots els bisbats amb seu a Catalunya es varen aplegar el diumenge 26 de març a la

basílica de la Sagrada Família de Barcelona per celebrar l’eucaristia a favor de la famí-

lia i la vida. Com a bisbe delegat de Família de la Conferència Episcopal Tarraconense,

Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, va cedir la presidència a l’arquebisbe

de Barcelona, Joan Josep Omella, que era l’amfitrió de l’acte.

La festa de la VIDA

Durant l’homilia l’arquebisbe Omella va recordar la figura de Maria com a «donado-

ra de vida» i va demanar que es respecti la vida des de la seva concepció fins a la

mort natural: «Avui celebrem la festa de la vida, de la VIDA en majúscules. Aquesta

VIDA va entrar un dia en el si de Maria, encarnant-se en ella, i va donar lloc a la

Sagrada Família de Natzaret. Avui us convido a entrar en aquest misteri, contem-

plant la preciosa icona de l’Anunciació […]. Cristians laics d’aquesta entranyable

terra catalana, sigueu el que sou cridats a ser; deixeu que l’Esperit del Senyor us

renovi i us empenyi a viure la missió que Crist us ha confiat. No tingueu por.»

Més de tres mil assistents

Van ser-hi presents els bisbes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa,

Tarragona, Girona, Lleida i Vic. Va ser concelebrada tant per bisbes com per preveres i

diaques de totes les diòcesis de la Tarraconense, entre els quals 21 d’aquest bisbat de

Vic, i seguida per més de 3.000 fidels d’arreu de Catalunya, 570 dels quals provenien

de diferents parròquies del bisbat de Vic.

Omella va agrair a les delegacions de Família i Vida de les diòcesis de Catalunya haver

fet possible la solemne celebració i haver escollit la basílica de Gaudí com a seu.

Finalment, també va agrair a tots els matrimonis cristians el seu compromís amb la

família i continuar lluitant per ella.


142

ORDENACIÓ DIACONAL DEL GERMÀ ALEJANDRO ENRÍQUEZ ISLAS, MISSIONER JOSEFÍ

El diumenge dia 19 de març, festivitat de Sant Josep, a l’església parroquial de Sant

Martí de Tous, el senyor bisbe Romà va ordenar diaca el germà Alejandro Enríquez,

missioner josefí. La celebració va ser molt viscuda i participada: familiars i com-

panys de congregació (vinguts de Mèxic) del nou diaca i feligresos de les parròquies

de Sant Martí de Tous i Santa Maria de la Pobla de Claramunt, ompliren l’església

de gom a gom. Al costat del bisbe Romà, el superior de la congregació, fundada pel

P. Josep Maria Vilaseca, i preveres i diaques diocesans van omplir el presbiteri. En

l’homilia, el senyor bisbe destacava el llegat del P. Vilaseca: «Va ser el treball, fa

més de cent anys, del P. Josep Maria Vilaseca, nascut i batejat en la nostra diòcesi,

en concret a Igualada, el que ara dóna fruit entre nosaltres amb el goig d’una orde-

nació diaconal.»

Santa Seu


144

Sant Pare

«EL TOTPODERÓS OBRA EN MI MERAVELLES» (LC 1,49)

Missatge del sant pare Francesc

per a la 32 Jornada Mundial de la Joventut 2017

Benvolguts joves:

Ens hem posat novament en camí després del nostre meravellós trobament a Cracòvia,

on vam celebrar la XXXI Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) i el Jubileu dels Joves,

en el context de l’Any Sant de la Misericòrdia. Allí vam deixar que sant Joan Pau II i

santa Faustina Kowalska, apòstols de la divina misericòrdia, ens guiessin per a retro-

bar una resposta concreta als desafiaments del nostre temps. Vam experimentar amb

força la fraternitat i l’alegria, i vam donar al món un signe d’esperança; les diferents

banderes i llengües no eren un motiu d’enfrontament i divisió, sinó una oportunitat

per a obrir les portes del nostre cor, per a construir ponts.

Al final de la JMJ de Cracòvia vaig indicar la pròxima meta del nostre pelegrinatge, que,

amb l’ajut de Déu, ens portarà a Panamà l’any 2019. Ens acompanyarà en aquest camí

la Mare de Déu, a qui totes les generacions anomenaran benaurada (cf. Lc 1,48). L’etapa

següent del nostre itinerari està connectada amb l’anterior, centrada en les benauran-

ces, però ens impulsa a continuar endavant. El que jo vull és que vosaltres, joves, cami-

neu no sols fent memòria del passat, sinó també amb valentia en el present i esperança

en el futur. Aquestes actituds, sempre presents en la jove Dona de Natzaret, es troben

reflectides clarament en els temes escollits per a les tres pròximes JMJ. Aquest any

(2017) reflexionarem sobre la fe de Maria quan va dir en el Magníficat: «El Totpoderós

obra en mi meravelles» (Lc 1,49). El tema del proper any (2018): «No tinguis por, Maria.

Has trobat gràcia davant de Déu» (Lc 1,30), ens portarà a meditar sobre la caritat plena

de determinació amb què Maria Verge va rebre l’anunci de l’àngel. La JMJ del 2019

s’inspirarà en les paraules: «Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva

paraula» (Lc 1,38), que va ser la resposta plena d’esperança de Maria a l’àngel.


145

Els mes d’octubre del 2018 l’Església celebrarà el Sínode dels Bisbes sobre el tema «Els

joves, la fe i el discerniment vocacional». Ens preguntarem sobre com viviu vosaltres,

els joves, l’experiència de la fe enmig dels desafiaments de la nostra època. També

abordarem la qüestió de com es pot desenvolupar un projecte de vida discernint la

vostra vocació, agafada en sentit ampli, és a dir, al matrimoni, en l’àmbit laical i pro-

fessional, o bé a la vida consagrada i al sacerdoci. Desitjo que hi hagi una gran sintonia

entre l’itinerari que portarà a la JMJ de Panamà i el camí sinodal.

La nostra època no necessita «joves-sofà»

Segons l’Evangeli de Lluc, després d’haver rebut l’anunci de l’àngel i d’haver respost

amb el seu «sí» a la crida per a ser mare del Salvador, Maria s’aixeca i va de pressa a

visitar la seva cosina Isabel, que es troba en el sisè mes d’embaràs (cf. 1,36.39). Maria

és molt jove: el que se li ha anunciat és un do immens, però comporta també un desa-

fiament molt gran; el Senyor li ha assegurat la seva presència i la seva ajuda, però

encara hi ha moltes coses que encara no són clares dins la seva ment i el seu cor. I

malgrat això Maria no es tanca a casa, no es deixa paralitzar per la por o l’orgull. Maria

no és la classe de persona que per a estar bé li cal un bon sofà on sentir-se còmoda i

segura. No és una jove-sofà (cf. Discurs en la vetlla, Cracòvia, 30 de juliol del 2016). Si

la seva cosina anciana necessita un cop de mà, ella no s’entreté i es posa immediata-

ment en camí.

El trajecte per a arribar a la casa d’Isabel és llarg: uns 150 km. Però la jove de Natzaret,

impulsada per l’Esperit Sant, no s’atura davant els obstacles. Sens dubte, les jornades

de viatge la van ajudar a meditar sobre l’esdeveniment meravellós en què estava parti-

cipant. El mateix ens passa a nosaltres quan comencem el nostre pelegrinatge: al llarg

del camí tornen a la ment els fets de la vida, i podem penetrar en el seu significat i

aprofundir la nostra vocació, que es revela en el trobament amb Déu i el servei als altres.

El Totpoderós obra en mi meravelles

El trobament entre les dues dones, la jove i l’anciana, està farcit de la presència de

l’Esperit Sant, i ple de l’alegria i la sorpresa (cf. Lc 1,40-45). Les dues mares, així com

els fills que porten dins els seus ventres, gairebé ballen per raó de la felicitat. Isabel,

impressionada per la fe de Maria, exclama: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor

t’ha anunciat es complirà» (v. 45). Sí, un dels regals més grans que Maria ha rebut és

la fe. Creure en Déu és un do inestimable, però exigeix també rebre’l; i Isabel beneeix


146

Maria per això. Ella, per la seva part, respon amb el cant del Magníficat (cf. Lc 1,46-55),

on trobem les paraules: «El Totpoderós obra en mi meravelles» (v. 49).

L’oració de Maria és revolucionària, és el cant d’una jove plena de fe, conscient dels

seus límits però que confia en la misericòrdia divina. Aquesta dona petita i valenta

dóna gràcies a Déu perquè ha mirat la seva petitesa i perquè ha realitzat l’obra de

la salvació en el seu poble, en els pobres i humils. La fe és el cor de tota la història

de Maria. El seu càntic ens ajuda a comprendre com la misericòrdia del Senyor és el

motor de la història, tant de la persona, de cada un de nosaltres, com del conjunt de

la humanitat.

Quan Déu toca el cor d’un jove o d’una noia, aquests esdevenen capaços de grans

obres. Les «meravelles» que el Totpoderós ha fet en la vida de Maria ens parlen també

del viatge de la nostra vida, que no és un deambular sense sentit, sinó un pelegrinat-

ge que, malgrat les incerteses i sofriments, troba en Déu la plenitud (cf. Angelus, 15

d’agost de 2015). Em direu: «Pare, però jo sóc molt limitat, sóc pecador, què puc fer?»

Quan el Senyor ens crida no es fixa en el que som, en el que hem fet. Al contrari, en el

moment en què ens crida, ell està mirant tot el que podríem donar, tot l’amor que som

capaços d’oferir. Com la jove Maria, podeu fer que la vostra vida es converteixi en un

instrument per a millorar el món. Jesús us crida a deixar la vostra petjada en la vida,

una petjada que marqui la història, la vostra història i la història de molts (cf. Discurs

en la vetlla, Cracòvia, 30 de juliol del 2016).

Ser jove no significa estar desconnectat del passat

Maria és poc més que una adolescent, com molts de vosaltres. Però en el Magníficat

lloa el seu poble, la seva història. Això ens ensenya que ser jove no significa estar

desconnectat del passat. La nostra història personal forma part d’un llarg solc, d’un

camí comunitari que ens ha precedit durant segles. Com Maria, pertanyem a un

poble. I la història de l’Església ens ensenya que, fins i tot quan ha de travessar mars

tempestuoses, la mà de Déu la guia, li fa superar moments difícils. La veritable expe-

riència en l’Església no és com un flashmob, en el qual ens donem cita, es realitza una

performance i després cadascú se’n torna pel seu camí. L’Església porta al damunt una

llarga tradició que es transmet de generació en generació i que s’enriqueix al mateix

temps amb l’experiència de cada individu. També la vostra història té un lloc dins la

història de l’Església.


147

Fer memòria del passat serveix també per a rebre les obres noves que Déu vol fer en

nosaltres i a través nostre. I ens ajuda a deixar-nos escollir com a instruments seus,

col·laboradors en els seus projectes de salvació. També vosaltres, joves, si reconeixeu

en la vostra vida l’acció misericordiosa i omnipotent de Déu, podeu fer coses grans i

assumir grans responsabilitats.

M’agradaria fer-vos algunes preguntes: Com «guardeu» en la vostra memòria els

esdeveniments, les experiències de la vostra vida? Què feu amb els fets i les imatges

gravades en els vostres records? A alguns, ferits per les circumstàncies de la vida,

els agradaria «reiniciar» el seu passat, exercir el dret a l’oblit. Però m’agradaria recor-

dar-vos que no hi ha sant sense passat, ni pecador sense futur. La perla neix d’una

ferida a l’ostra. Jesús, amb el seu amor, pot guarir els vostres cors, transformant les

nostres ferides en autèntiques perles. Com deia sant Pau, el Senyor mostra la seva

força a través de la nostra feblesa (cf. 2Co, 12,9).

Els nostres records, però, no han de quedar amuntegats, com en la memòria d’un disc

dur. I no es pot emmagatzemar tot en un «núvol» virtual. Hem d’aprendre a fer que els

esdeveniments del passat es converteixin en una realitat dinàmica, per a reflexionar

sobre ella i treure’n un ensenyament i un sentit per al nostre present i el nostre futur.

Descobrir el fil vermell de l’amor de Déu que connecta tota la nostra existència és una

tasca difícil però necessària.

Molts diuen que vosaltres, els joves, sou oblidadissos i superficials. No hi estic d’acord

gens ni mica. Però cal reconèixer que en els nostres dies hem de recuperar la capacitat

de reflexionar sobre la vida pròpia i projectar-la cap al futur. Tenir un passat no és

el mateix que tenir una història. En la nostra vida podem tenir molts records, però,

quants construeixen realment la nostra memòria? Quants són significatius per als

nostres cors i ens ajuden a donar sentit a la nostra existència? A les «xarxes socials»

hi surten molts rostres de joves en multitud de fotografies, que parlen de fets més o

menys reals, però no sabem quina quantitat d’aquesta informació és «història», una

experiència que pugui ser narrada, que tingui una finalitat i un sentit. Els programes

de la televisió van plens dels anomenats reality show, però no són històries reals, són

només minuts que corren davant una càmera, en els quals els personatges viuen al

dia, sense un projecte. No us deixeu enganyar per aquesta falsa imatge de la realitat.

Sigueu protagonistes de la vostra història, decidiu el vostre futur.


148

Com mantenir-se units, seguint l’exemple de Maria

De Maria es diu que conservava totes les coses, meditant-les en el seu cor (cf. Lc

2,19.51). Aquesta noia senzilla de Natzaret ens ensenya amb el seu exemple a conser-

var la memòria dels esdeveniments de la vida, i també a reunir-los, recomponent la

unitat dels fragments, que units poden formar un mosaic. Com podem, doncs, exerci-

tar-nos concretament en aquest sentit? Us ofereixo alguns suggeriments.

Al final de cada jornada podem aturar-nos uns minuts per recordar els moments

bonics, els desafiaments, allò que ens ha sortit bé i, també, allò que ens ha sortit mala-

ment. D’aquesta manera, davant de Déu i de nosaltres mateixos, podem manifestar els

nostres sentiments de gratitud, de penediment i de confiança, anotant-los també, si

voleu, en un quadern, una espècie de diari espiritual. Això vol dir pregar en la vida,

amb la vida i, amb tota seguretat, us ajudarà a comprendre millor les grans obres que

el Senyor realitza en cada un de vosaltres. Com deia sant Agustí, a Déu el podem tro-

bar en els amplis camps de la nostra memòria (cf. Confessions, llibre X, 8,12).

Llegint el Magníficat ens adonem del coneixement que Maria tenia de la Paraula de Déu.

Cada verset d’aquest càntic té el seu paral·lel en l’Antic Testament. La jove mare de Jesús

coneixia bé les oracions del seu poble. Segurament les hi havien ensenyades els seus

pares i els seus avis. Com n’és, d’important, la transmissió de la fe d’una generació a l’altra!

Hi ha un tresor amagat en les oracions que ens han ensenyat els nostres avantpassats,

en aquesta espiritualitat que es viu en la cultura de la gent senzilla i que coneixem com

a pietat popular. Maria recull el patrimoni de fe del seu poble i compon amb ell un cant

totalment seu i que és també el cant de tota l’Església. L’Església sencera el canta amb

ella. Perquè també vosaltres, joves, pugueu cantar un Magníficat totalment vostre i fer de

la vostra vida un do per a tota la humanitat, és fonamental que connecteu amb la tradició

històrica i l’oració d’aquells que us han precedit. D’aquí la importància de conèixer bé la

Bíblia, la Paraula de Déu, de llegir-la cada dia confrontant-la amb la vostra vida, interpre-

tant els esdeveniments quotidians a la llum de tot el que el Senyor us diu en les Sagrades

Escriptures. En la pregària i en la lectura orant de la Bíblia (l’anomenada lectio divina),

Jesús farà abrusar els vostres cos i il·luminarà els vostres passos, fins i tot en els moments

més difícils de la vostra existència (cf. Lc 24,13-35).

Maria ens ensenya a viure en una actitud eucarística, això és, a donar gràcies, a con-

rear la lloança i a no quedar-nos només ancorats en els problemes i les dificultats. En


149

la dinàmica de la vida, les súpliques d’avui seran demà motiu d’agraïment. D’aquesta

manera, la vostra participació en la santa missa i els moments en què celebrareu el

sagrament de la reconciliació seran alhora cimal i punt de partença: les vostres vides

es renovaran cada dia amb el perdó, convertint-se en lloança constant al Totpoderós.

«Fieu-vos del record de Déu […], la seva memòria és un cor tendre de compassió, que

s’alegra eliminant definitivament qualsevol vestigi del mal» (Homilia en la santa

missa de la JMJ, Cracòvia, 31 de juliol del 2016).

Hem vist que el Magníficat brolla del cor de Maria en el moment en què es troba amb

la seva anciana cosina Isabel, la qual, amb la seva fe, amb la seva mirada aguda i amb

les seves paraules, ajuda la Verge a comprendre millor la grandesa de l’obra de Déu en

ella, de la missió que ell li ha confiat. I vosaltres, us adoneu de l’extraordinària font

de riquesa que significa el trobament entre els joves i els ancians? Quina importàn-

cia doneu als vostres ancians, als vostres avis? Vosaltres, amb molta raó, aspireu a

«emprendre el vol», porteu en el vostre cor molts somnis, però teniu necessitat de la

saviesa i de la visió dels ancians. Mentre obriu les vostres ales al vent, és indispensa-

ble que descobriu les vostres arrels i que agafeu el testimoni de les persones que us

han precedit. Per a construir un futur que tingui sentit, cal conèixer els esdeveniments

passats i prendre posició davant seu (cf. Exhort. ap. postsin. Amoris lætitia, 191,193).

Vosaltres, joves, teniu la força; els ancians, la memòria i la saviesa. Com Maria amb

Isabel, adreceu la vostra mirada cap als ancians, cap als vostres avis. Ells us explica-

ran coses que entusiasmaran la vostre ment i emocionaran el vostre cor.

Fidelitat creativa per a construir temps nous

És cert que teniu pocs anys de vida i per això mateix us resulta difícil donar el valor que

es mereix a la tradició. Tingueu ben present que això no significa ser tradicionalistes. No.

Quan Maria en l’Evangeli diu que «el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1,49), fa refe-

rència al fet que aquelles «meravelles» no han acabat, sinó que continuen realitzant-se

en el present. No es tracta d’un passat remot. Saber fer memòria del passat no vol dir ser

nostàlgic o romandre aferrats a un determinat període de la història, sinó saber reconèixer

els orígens propis per a tornar sempre a l’essencial, i llançar-se amb fidelitat creativa a la

construcció de temps nous. Seria un problema greu que no beneficiaria ningú fomentar

una memòria paralitzadora, que imposa realitzar sempre les mateixes coses de la mateixa

manera. És un do del cel constatar que molts de vosaltres, amb els vostres interrogants,

somnis i preguntes, us enfronteu als qui consideren que les coses poden ser diferents.


150

Una societat que valora només el present tendeix també a menysprear tot allò que

s’hereta del passat, com ara les institucions del matrimoni, de la vida consagrada, de

la missió sacerdotal, les quals acaben per ser considerades buides de significat, for-

mes ja superades. Es pensa que és millor viure en les situacions anomenades «ober-

tes», comportant-se en la vida com en un reality show, sense objectius i sense rumb.

No us deixeu enganyar. Déu ha vingut per eixamplar els horitzons de la nostra vida,

en totes les direccions. Ell ens ajuda a donar al passat el seu valor just per a projec-

tar millor un futur de felicitat. Però això és possible només quan vivim experiències

autèntiques d’amor, que es fan concretes en el descobriment de la crida del Senyor i

en l’adhesió a ell. Aquesta és l’única cosa que ens fa feliços de debò.

Estimats joves, encomano a la intercessió maternal de la benaurada Verge Maria el

nostre camí cap a Panamà, així com també l’itinerari de preparació del pròxim Sínode

dels Bisbes. Us convido a recordar dos aniversaris importants en aquest any 2017: els

tres-cents anys del descobriment de la imatge de la Mare de Déu Aparecida, al Brasil,

i el centenari de les aparicions de Fàtima, a Portugal, on, si Déu vol, aniré en pelegri-

natge el mes de maig vinent. Sant Martí de Porres, un dels sants patrons d’Amèrica

Llatina i de la JMJ del 2019, en el seu servei quotidià humil tenia el costum d’oferir les

millors flors a Maria, com a signe del seu amor filial. Conreeu també vosaltres, com

ell, una relació de familiaritat i amistat amb Nostra Senyora, encomaneu-li les vostres

joies, inquietuds i preocupacions. Us asseguro que no us en penedireu.

Que la noia de Natzaret, que arreu del món ha assumit milers de rostres i de noms per

acostar-se als seus fills, intercedeixi per cada un de nosaltres i ens ajudi a proclamar

les grans obres que el Senyor realitza a través nostre.

Vaticà, 27 de febrer del 2017

Memòria de sant Gabriel de la Dolorosa

Francesc


151

MISSATGE URBI ET ORBI

Pasqua 2017

Diumenge, 16 d’abril del 2017

Balcó central de la basílica vaticana

Benvolguts germans i germanes, bona Pasqua!

Avui, arreu del món, l’Església renova l’anunci ple de sorpresa dels primers deixebles:

Jesús ha ressuscitat —Era veritat, ha ressuscitat el Senyor, com ho havia dit (cf. Lc

24,34; Mt 28,5-6).

L’antiga festa de Pasqua, memorial de l’alliberament de l’esclavatge del poble hebreu,

aconsegueix aquí el compliment: amb la resurrecció, Jesucrist ens ha alliberat de l’es-

clavatge del pecat i de la mort i ens ha obert el camí a la vida eterna.

Tots nosaltres, quan ens deixem dominar pel pecat, perdem el bon camí i anem

errants com ovelles perdudes. Però Déu mateix, el nostre Pastor, ha vingut a cer-

car-nos, i per a salvar-nos s’ha abaixat fins a la humiliació de la creu. I avui podem

proclamar: «Ha ressuscitat el Bon Pastor que va donar la vida per les seves ovelles

i es va dignar morir pel seu ramat. Al·leluia» (Missal Romà, IV Diumenge de Pasqua,

Antífona de la Comunió).

En tota època de la història, el Pastor ressuscitat no es cansa de cercar-nos a nosal-

tres, els seus germans perduts en els deserts del món. I amb els signes de la Passió

—les ferides del seu amor misericordiós— ens atrau cap al seu camí, el camí de la vida.

També avui ell pren damunt les seves espatlles molts germans nostres oprimits per

moltes menes de mal.

El Pastor ressuscitat va a cercar el qui està perdut en els laberints de la soledat i de la

marginació; va al seu encontre mitjançant germans i germanes que saben acostar-se

a aquestes persones amb respecte i tendresa i els fa sentir la seva veu, una veu que

no s’oblida, que els convoca novament a l’amistat amb Déu.

Es fa càrrec de tots els qui són víctimes d’esclavituds antigues i noves: treballs

inhumans, tràfics il·lícits, explotació i discriminació, greus dependències. Es fa

càrrec dels infants i dels adolescents que són privats de la serenitat per a ser


152

explotats, i de qui té el cor ferit per les violències que pateix dins els murs de

casa seva.

El Pastor ressuscitat es fa company de camí dels qui es veuen obligats a deixar la seva

terra per raó de conflictes armats, d’atacs terroristes, de mancances, de règims opres-

sius. A aquests emigrants forçats, els ajuda a trobar arreu germans que comparteixin

amb ells el pa i l’esperança en el camí comú.

Que en els moments més complexos i dramàtics dels pobles, el Senyor ressusci-

tat guiï els passos de qui cerca la justícia i la pau, i doni als representants de les

nacions el valor d’evitar que es propaguin els conflictes i de posar fi al tràfic de

les armes.

Que en aquests temps el Senyor sostingui de manera particular els esforços dels

qui treballen activament per portar alleujament i consol a la població civil de Síria,

l’estimada i martiritzada Síria, víctima d’una guerra que no para de sembrar horror i

mort. El vil atac d’ahir als pròfugs que fugien ha provocat nombrosos morts i ferits.

Que concedeixi la pau a tot l’Orient Mitjà, especialment a Terra Santa, i també a

l’Iraq i al Iemen.

Que els pobles del Sudan del Sud, de Somàlia i de la República Democràtica del Congo,

que pateixen conflictes sense fi, agreujats per la terrible carestia que està castigant

algunes regions d’Àfrica, sentin sempre la proximitat del Bon Pastor.

Que Jesús ressuscitat sostingui els esforços dels qui, especialment a l’Amèrica

Llatina, es comprometen en favor del bé comú de les societats, tantes vegades

marcades per tensions polítiques i socials, que en alguns casos són sufocats amb

la violència. Que es construeixin ponts de diàleg, perseverant en la lluita contra la

plaga de la corrupció i en la recerca de solucions pacífiques vàlides davant les con-

trovèrsies, per al progrés i la consolidació de les institucions democràtiques, en el

respecte ple de l’estat de dret.

Que el Bon Pastor ajudi Ucraïna, encara afligida per un conflicte sagnant, per tal que

torni a trobar la concòrdia i acompanyi les iniciatives promogudes per alleujar els

drames dels qui en sofreixen les conseqüències.


153

Que el Senyor ressuscitat, que no deixa de beneir el continent europeu, doni esperan-

ça als qui travessen moments de dificultat, especialment a causa de la gran falta de

treball sobretot per als joves.

Benvolguts germans i germanes, aquest any els cristians de totes les confessions cele-

brem junts la Pasqua. Ressona així a una sola veu per tota la terra l’anunci més bonic:

«Certament el Senyor ha ressuscitat.» Que ell, que ha vençut les tenebres del pecat i

de la mort, doni pau als nostres dies. Bona Pasqua.

Conferència EpiscopalEspanyola


156

LA 109ª ASAMBLEA PLENARIA SE HA CELEBRADO DEL 13 AL 17 DE MARZO

La Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española (CEE) ha celebrado del 13

al 17 de marzo su 109ª reunión. Durante estos días se han renovado todos los cargos

de la CEE para el trienio 2017-2020, excepto el del Secretario general, que se elige para

un período de cinco años.

La Plenaria se inauguraba el lunes 13 de marzo con el discurso del presidente de la

CEE, cardenal Ricardo Blázquez Pérez, y el saludo del nuncio apostólico en España,

Mons. Renzo Fratini.

Obispos participantes

Han participado en la Plenaria los 79 obispos con derecho a voto y el administrador

diocesano de Plasencia, Francisco Rico Bayo. También han asistido varios obispos

eméritos.

Han participado por primera vez Mons. Francisco Simón Conesa, obispo de Menorca;

Mons. Antonio Gómez Cantero, obispo de Teruel y Albarracín, y Mons. Abilio Martínez

Varea, obispo de Osma-Soria. El obispo electo de Plasencia, Mons. José Luis Retana

Gozalo, estuvo presente en la sesión inaugural, pero no es miembro de la Plenaria

hasta su toma de posesión, prevista para el 24 de junio.

En la sesión de apertura se ha tenido un recuerdo especial con los dos obispos falle-

cidos recientemente, Mons. Jaume Camprodon i Rovira y Mons. José Gea Escolano.

Renovación de cargos

Entre el martes y el jueves se han llevado a cabo 26 votaciones: presidente, vicepresiden-

te, tres miembros del Comité Ejecutivo, catorce presidentes de Comisiones Episcopales,

tres presidentes de Subcomisiones Episcopales; el presidente de la Junta Episcopal de

Asuntos Jurídicos, y los tres miembros del Consejo de Economía. Además han quedado

constituidas las Comisiones Episcopales y la Junta Episcopal de Asuntos Jurídicos.

Como se ha ido informando estos días, el cardenal Ricardo Blázquez ha sido reelegido

como presidente y el cardenal Antonio Cañizares elegido vicepresidente (en la página

web se pueden consultar todos los nombramientos).


157

Situación de la enseñanza de religión en España

Uno de los temas del orden del día ha sido el estudio de la situación de la enseñanza

de religión en España en el proceso del pacto educativo. Los obispos han recibido

información sobre la primera reunión de la mesa eclesial que tuvo lugar el 2 de marzo

en la sede de la CEE. Participaron representantes de instituciones de la Iglesia católica

implicadas en el campo de la educación. Se sumaron a la petición de los obispos de

conseguir un pacto educativo que dé estabilidad a la enseñanza de la Religión en la

escuela, como ya se informó en nota de prensa.

Intervención de Mons. Jorge Carlos Patrón

Ha participado en la Asamblea Plenaria el arzobispo Mons. Jorge Carlos Patrón

Wong, secretario para los Seminarios de la Congregación para el Clero de la

Santa Sede. Este prelado mexicano ha presentado la nueva Ratio Fundamentalis

Institutionis Sacerdotalis «El don de la vocación presbiteral» que hizo pública

la Santa Sede el pasado 8 de diciembre. Este documento describe el proceso for-

mativo de los sacerdotes desde los años del seminario, e incluye orientaciones

de diversa índole y normas que retoman las del Código de Derecho Canónico y

que determinan con mayor precisión el modo en que deben ser observadas y

aplicadas.

«Los jóvenes, la fe y el discernimiento vocacional»

La Comisión Permanente aprobó en su última reunión crear un grupo de trabajo

para llevar a cabo en España el proceso de consulta sobre el documento preparato-

rio para la XV Asamblea General Ordinaria del Sínodo de los Obispos. Este Sínodo se

celebrará en Roma en octubre de 2018 con el tema «Los jóvenes, la fe y el discerni-

miento vocacional». Se ha informado a la Plenaria sobre el trabajo que va a llevar

a cabo este grupo formado por los responsables del departamento de Pastoral de

Juventud, dentro de la Comisión Episcopal de Apostolado Seglar, y del secretariado

de la Comisión Episcopal de Seminarios y Universidades.

Otros temas del orden del día

La Plenaria ha aprobado el traslado de la fecha de celebración de la Jornada del Día de

la Iglesia Diocesana al domingo 32 del Tiempo Ordinario. Anteriormente se celebraba

el domingo 33, pero ésta es la fecha elegida por el papa Francisco para la Jornada

Mundial de los Pobres.


158

Los obispos han repasado las actividades y el funcionamiento de la CEE durante

el trienio 2014-2017. También se ha informado sobre la puesta en marcha del Plan

Pastoral en las distintas Comisiones. Además se han tratado diversos asuntos de

seguimiento y económicos.

La Asamblea Plenaria ha aprobado las intenciones de la CEE por las que rezará el

Apostolado de la Oración el año 2018. También se ha dado el visto bueno a la modi-

ficación de los Estatutos de la Federació d’Escoltisme Valencià - Movimiento Scout

Católico y la disolución de la Asociación de sacerdotes de la OCSHA.

Como es habitual en las Plenarias de renovación de cargos, la celebración de la

Eucaristía tuvo lugar el martes, día 14, a las 9.00 h, antes de comenzar las elecciones.

Presidió el arzobispo emérito de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach.

Informació vària

Informació vària


160

Mn. Jordi Castellet presenta la seva tesi doctoral en teologia, en diverses parròquies del nostre territori diocesà

El ja doctor en teologia, Mn. Jordi Castellet i Sala, ha presentat recentment l’extracte de la publicació de la seva tesi en antropologia fonamental, titulada “Esperit, ànima i cos. Antropologia primera triàdica seguint Michel Fromaget”.

La celebració de les presentacions ha tingut lloc en algunes poblacions i parròquies

que han demanat a Mn. Castellet que els vulgui explicar la temàtica estudiada i trac-

tada. Així, fou el dijous 24 de novembre passat que tingué lloc a la Biblioteca Lambert

Mata de Ripoll. El dissabte següent, dia 26 se celebrà aquesta sessió al Centre Cívic de

Vallfogona de Ripollès. El dimecres 30 de novembre del mateix 2016 se celebrà a l’Escola

d’Adults de Sant Hipòlit de Voltregà i, més recentment, al seu poble i parròquia d’origen,

el 28 d’abril a la sala d’actes de la Biblioteca Joan Petit de Sant Feliu de Codines.

Tots els actes foren introduïts per un amic lector de les obres de Mn. Castellet i acom-

panyades al seu temps per sengles projeccions de diapositives, relacionades amb les

temàtiques tractades. No cal dir que Mn. Jordi resta a disposició d’aquells altres grups i

entitats diocesanes que vulguin rebre de primera mà les explicacions sobre els estudis

realitzats per aquest nou doctor en teologia del nostre bisbat.


161

Presentació del projecte missioners.catDe Vic al món: la capital d’Osona acull la presentació del mapa interactiu dels missi-

oners catalans

Missioners.cat ha presentat, aquest divendres 10 de març al Seminari de Vic, el projecte

que posa veu, cara i història als missioners catalans al món. La iniciativa de l’Observa-

tori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura ha entrevistat alguns missioners amb

el suport de la Direcció General d’Afers Religiosos. Aquest 2016, la Fundació Puig-Porret

s›ha incorporat com a promotora del projecte per visibilitzar els missioners vigatans.

Missioners.cat és un projecte que identifica, entrevista i situa en un mapa els mis-

sioners i missioneres catalans, donant especial èmfasi als que són més grans i no

tornaran, per motius d’edat o malaltia, a Catalunya. Des de l’Observatori Blanquerna,

es preparen entrevistes que es van a fer al lloc on viu el missioner, i se li pregunta

sobre la seva vida i la seva fe. «Es tracta de donar visibilitat als missioners i als valors

de tot allò que significa ser missioner», ha assegurat el Dr. Jordi Sànchez, coordinador

de Missioners.cat i sots-director de l’Observatori Blanquerna.


162

Sànchez, que viu sobre el terreny totes les entrevistes, ha compartit a Vic com cada

missioner és d’una manera perquè «l’Evangeli és diferent en cada persona», però mal-

grat això, ha explicat, «el missatge de fons és el mateix».

Des dels seus inicis, el projecte ha entrevistat una seixantena de persones en països

com Cuba, Índia, Argentina, Japó, Senegal, Bolívia, Madagascar, Moçambic, Togo o

Benín, entre altres. També es realitzen entrevistes a missioners retornats, alguns dels

quals han estat en la presentació i han relatat el seu testimoniatge.


163

Bicentenari del naixement del P. Josep Xifré, missioner claretià

Els dies 17 i 18 de febrer es van inaugurar a Vic les celebracions amb motiu del naixe-

ment del P. Josep Xifré i Mussach, nascut el 19 de febrer de 1817.

El divendres dia 17 hi va haver dues celebracions, una més externa, cultural i oberta

al públic, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, on es pot veure un quadre

dedicat al P. Xifré com a vigatà il·lustre; l’altra, més espiritual i a nivell intern, a la

cripta del temple de Sant Antoni M. Claret.

En totes dues celebracions hi van participar els superiors majors dels diferents orga-

nismes claretians d’Europa i membres de la Família Claretiana. A la primera celebració

també s’hi va fer present el bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova.


164

Enguany es donarà a conèixer la figura d’aquest gran missioner que va ser el P.

Xifré i que, com ell mateix va deixar escrit en el seu «Últim comiat», havia estimat

amb tota la seva ànima la congregació i havia viscut només buscant el seu bé. Cal

dir que, quan el P. Xifré va agafar la responsabilitat de superior general, l’any 1858,

la congregació comptava amb 1 comunitat i 12 membres. L’any 1899, any de la seva

mort, la congregació ja tenia 61 cases escampades per Europa, Àfrica i Amèrica, i

1.770 claretians professos.

ESPAI RESERVAT PER A PUBLICITAT - Bisbat de Vic Història ... · empezaba sus cartas el padre Josep...

Documents

Transcript of ESPAI RESERVAT PER A PUBLICITAT - Bisbat de Vic Història ... · empezaba sus cartas el padre Josep...