Espronceda

»Allà moguin feroç guerra uns reis cecs

per un pobre pam de terra.Que jo, aquí, tinc com a meuquant abasta el mar salvatge,

Al qui ningú imposà lleis. I no hi ha platja,

Sigui on sigui, qualsevol,Ni bandera

d’esplendor,que no senti

jo el meu dretper engrandir el meu valor.Perquè ma llei és la força,

perquè mon cant és el vent,perquè ma pàtria és el mar.

A la veu de “un vaixell ve!'és de veure

com vira i es posa bé per a tot drap escapar:

Que jo soc el rei del mar:Ma fúria fa tremolar.

»En las preses divideixo

el que he collitper igual.

Només vullCon a riquesa:

La bellesa Sens rival.

“Sentenciat estic a mort?” Me’n en ric;

No m’abandona la sort,I al mateix que ara em condemna

penjaré d’alguna antena,

potser en son propi vaixell.

“Es ma música millorl’huracà,

l’estrèpit i tremolordels meus cables sacsejats,

Del ronc mar uns grans bramats,I el rugir dels meus canons.

I del tro, al so violent. I pel vent i el seu cridar

m’adormiréde qui a poc

assossegat, per la mar.»