La Transició Espanyola des de l’òptica internacional en el context de la Guerra Freda.

Estudi de cas i estat de la qüestió: el paper del ministeri d’exteriors de la República Federal Alemanya (1975)

Treball Final del Màster en Història del MónAutor: Jordi Ribàs UstrellTutor: Josep Pich Mitjana

2

Paraules clau

Transició Espanyola, Franquisme, Democratització, Guerra Freda, Eurocomunisme, Context Global,

Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD).

Resum

Aquest estudi ofereix una aproximació a la perspectiva global de la Transició Espanyola, partint d’un estat

de la qüestió i d’una síntesi dels diferents corrents historiogràfics d’aquest període i, concretament, de la

seva vessant internacional, que queda contextualitzada pels anys de la Détente de la Guerra Freda. També

s’hi insereix, a mode de constatació material i aplicació pragmàtica dels marcs teòrics internacionals

presentats, un estudi de cas sobre el paper concret del Ministeri d’Afers Exteriors de la RFA i la seva

ambaixada a Madrid al llarg de 1975, any de la mort del dictador Francisco Franco.

Keywords

Spanish Transition, Francoism, Democratization, Cold War, Eurocomunism, Global Context, Social

Democratic Party of Germany (SPD).

Abstract

This essay offers an interpretation of the Global perspective of the Spanish ‘Transición’ to democracy.

Starting from a state of the existing historiography on this period and, specifically, of its international

approach, which is contextualized by the Détente years of the Cold War. It goes on to include, as a

material observation and a pragmatic application of the presented international theoretical frameworks, a

case study on the GFR Foreign Office and its embassy in Madrid’s role thoughout 1975, the year of the

dictator Francisco Franco’s death.

3

“Oui, il n’y a pas de peuple, de nation, d’identité, sans mémoire, et pas de démocratie sans mémoire libre.” Jacques Le Goff

4

Índex

1. Introducció: la memòria històrica i la Transició 5

2. Estat de la qüestió: com afronta la historiografia la Transició 7

2.1 Cronologia de la Transició 7

Quan comença la Transició? 7

En quin moment es pot donar per acabada la Transició? 9

2.2 Corrents historiogràfics 12

La visió hegemònica, el canvi “des de dalt” 12

La crítica “hegemònica” 14

El contrarelat materialista: l’èxit de la pressió social 15

3. Context global de la Transició 21

3.1 Portugal i l’atenta mirada dels Estats Units 27

3.2 Jimmy Carter i l’aliat incòmode: l’eurocomunisme 32

3.3 La constitució europeista, el 23F i l’entrada a l’OTAN 35

4. El ministeri d’exteriors de la RFA, pivotant entre els reformistes i el PSOE. Estudi de cas: 1975 37

5. Conclusions 43

6. Bibliografia 48

6.1 Fonts primàries 48

6.2 Fonts secundàries 49

Altres fonts: 56

7. Annex 57

5

1. Introducció: la memòria històrica i la Transició

La motivació primordial per a dur a terme aquest Treball de Final de Màster (TFM) parteix d’un interès

general per la memòria històrica1 i en concret pel període que comprèn des de la II República Espanyola

fins la Transició, així com una preocupació que neix de la percepció que hi hauria una manca de

transmissió d’aquests fets històrics a les generacions nascudes després de l’esmentada Transició. Aquest

interés ja va començar a ser canalitzat en els respectius Treballs de Final de Grau dels graus en Periodisme

i en Humanitats (ambdós a la UPF). En primer lloc, vaig realitzar el capítol pilot de Pas de Frontera, una

sèrie-documental sobre l’exili i la Retirada del final de la Guerra Civil, on vaig tenir la primera presa de

contacte amb l’obra i la biografia de Xavier Benguerel i Llobet. La voluntat de reivindicar el paper dels

testimoni de l’exili de Benguerel va acabar generant un repàs de la cronologia de la Guerra Civil i l’exili

des de l’òptica de la bibliografia d’aquest escriptor literari.

Amb aquest bagatge i immersió en els anys de censura franquista i en el silenci que el període de la

Transició va imposar en els fills, néts i besnéts dels qui van viure la tragèdia de la guerra i la repressió

posterior2, vaig iniciar una estada d’Erasmus+ a Berlín, amb l’objectiu d’aprendre dels mecanismes i

experiències en relació a la memòria històrica posterior a la dictadura d’Adolf Hitler, la Segona Guerra

Mundial, i la divisió en dos estats partits per un mur en ple epicentre de la Guerra Freda. En aquest sentit,

van ser transcendentals les visites a Topography of Terrors Documentation Centre, en especial durant la

celebració de les jornades del projecte In Between?3, així com al Jüdisches Museum Berlin, i el visionatge del

documental The Silence of Others4, estrenat al festival de cinema internacional Berlinale 20185, en el que

s’apunta directament a la responsabilitat i els efectes negatius que la Llei 46/1977 d'Amnistia6, aprovada

durant la Transició, ha tingut en la gestió tant de la memòria històrica del país, com del patiment de les

víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.7

És a partir d’aquest emotiu documental, i amb la voluntat d’aprofitar el potencial experiencial i arxivístic

de la ciutat de Berlín, que aquest treball va començar a prendre forma concreta. Aprofitant, doncs, la

facilitat d’accés per consultar el Politisches Archiv des Auswärtigen Amts, i aplicant el coneixement adquirit

sobre la metodologia i els objectius de la Global History al llarg del màster en Història del Món (UPF) i a

l’estada al MA Global History (Freie Universität i Humboldt Universität de Berlín) —en concret:

1 Jacques Le Goff, Histoire et mémoire, Paris: Gallimard, cop. 1988; Juan Sisinio Pérez Garzón, Eduardo Manzano Moreno, Memoria histórica, Los Libros de la Catarata, 2010; i Francesc-Marc Álvaro (ed.), Memòria històrica, entre la ideologia i la justicia, INEHCA, Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 2008 2 Montserrat Duch Plana, ¿Una Ecología de las memorias colectivas?: la transición española a la democracia revisitada, Lleida, Milenio, 2014 3 In-Between? És un projecte que pretén documentar i difondre històries locals en relació a les fronteres internes d’Europa promogut per l’European Network Remembrance and Solidarity. Les jornades van realitzar-se el 9 i 10 Desembre del 2017, i el programa és consultable a http://www.enrs.eu/docs/inbetween/IB_seminar_2017_programme.pdf 4 Almudena Carracedo, Robert Bahar, The Silence of Others, EUA, Espanya, 2018: https://thesilenceofothers.com. Malgrat que encara no es pot visionar fora dels festivals en primícia, hi ha múltiples resums del reportatge, com ara Gregorio Belinchón, “Viaje a las cunetas del franquismo”, El País, 17 febrer 2018, versió web: https://elpais.com/cultura/2018/02/17/actualidad/1518885444_187538.html 5 Ficha técnica de la world premier del documental a la Berlinale 2018: https://www.berlinale.de/en/archiv/jahresarchive/2018/02_programm_2018/02_Filmdatenblatt_2018_201815206.html#tab=video25 6 «BOE» núm. 248, de 17/10/1977. https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1977-24937 7 Gabriele Ranzato, El pasado de bronce. La herencia de la guerra c iv i l en la España democrát i ca , Barce lona, 2007, Dest ino

6

l’especialització en la dificultat de fer memòria històrica sobre les tragèdies del segle XX8, de la mà del

Prof. Sebastian Conrad, i en la “Global Cold War”9, de la mà del Prof. Timothy Nunan—, l’objectiu

d’aquest treball és ampliar l’òptica de la Transició a través de contextualitzar-la en el seu àmbit més

internacional. Així doncs, per assolir aquest objectiu, primer es detallarà un extens estat de la qüestió, tant

sobre els dubtes que ofereix la cronologia, com els corrents historiogràfics principals de la Transició; i acte

seguit, de manera més, s’analitzarà l’òptica internacional d’aquesta. Finalment, i amb la voluntat d’aportar

fonts primàries (i afegir un cert valor pragmàtic al TFM), es contrastaran els relats del contet internacional

sobre l’actuació del govern de la República Federal d’Alemanya al llarg de la Transició amb els documents

consultats a l’arxiu dels afers exteriors, compresos al llarg de l’any de la mort del dictador Franco, el 1975.

8 Sebastian Conrad, The Quest for the lost nation: writing history in Germany and Japan in the American century, Berkeley, University of California Press, 2010 9 Odd Arne Westad, The Global Cold War: third world interventions and the making of our times, Cambridge University Press, 2005

7

2. Estat de la qüestió: com afronta la historiografia la Transició

“[L]a última transición política en España merece un tratamiento más pausado que el dispensado hasta ahora por parte de las diferentes ciencias sociales y una buena labor de divulgación y explicación que cale profundamente en la sociedad”10.

¿La transició política, des del franquisme i cap a una democràcia, era un procés inevitable? ¿El nucli de

poder franquista tenia la capacitat intrínseca d’evolucionar cap a un estat democràtic? O, per contra, ¿era

possible el franquisme després de la mort de Franco? Per respondre i analitzar totes les qüestions i

incògnites que suscita aquest combuls període de la història contemporània espanyola, és convenient

repassar els principals esdeveniments històrics de la seva cronologia, per acte seguit fer un repàs dels

diversos corrents historiogràfiques que l’estudien.

2.1 Cronologia de la Transició

Per engegar un debat efectiu entre els diferents corrents historiogràfics respecte la transformació social i

política viscuda a Espanya al llarg de la Transició, resulta sovint molt útil (re)plantejar la cronologia

d’aquest període. Perquè, ja només en aquest senzill exercici, s’hi poden trobar discrepàncies i debats

historiogràfics que ajuden a distingir les principals maneres d’enfocar l’anàlisi.

Quan comença la Transició?

D’entrada, la data més òbvia i natural per considerar el fi de la dictadura de Francisco Franco i l’inici de la

Transició és, evidentment, la mort del dictador. Però escollir aquesta datació pot induir al pensament, ja

sigui de forma involuntaria o àmpliament documentada, que la Transició es va iniciar precipitadament i de

forma sobtada, amb un alt nivell d'improvisació i únicament perquè resultava ja impossible allargar un

franquisme sense la figura de Franco11. De fet, i malgrat els indicis de l’inici d’un procés de transició

previs a la mort de Franco que analitzarem a continuació, aquesta lectura (segurament més intuïtiva que

descriptiva) troba fonaments en les pròpies paraules i accions del dictador, recollides en tercera persona

en les memòries del general dels Estats Units d’Amèrica Vernon A. Walters: “[Franco i]ndicó que las

Fuerzas Armadas jamás permitirían que las cosas salieran de cauce, y expresó su confianza en la capacidad

10 Óscar José Martín García y Manuel Ortiz Heras, Claves internacionales en la Transición española, Madrid: Los Libros de la Catarata, cop. 2010, pàg. 7 11 Com recordaria durant moltes setmanes el famós i recorrent esquetx de la primera temporada del Saturday Night Life a la NBC, “Generallissimo Francisco Franco is still dead.” http://snltranscripts.jt.org/75/75gupdate.phtml

8

del príncipe [ Juan Carlos de Borbón] para dirigir la situación después de su muerte. Dijo que había creado

diversas instituciones para garantizar una ordenada sucesión.”12

Així doncs, es desprenen dues conclusions de les pròpies paraules del dictador: per una banda, la voluntat

ferma que fins la seva mort no hi hauria cap canvi significatiu a Espanya13; i, per l’altra, la constatació que,

tot i això, ja hi havia un procés de successió plantejat i amb cert grau de preparació, també resumible com

una “provisionalidad extrañamente estable”.14

¿Quins passos concrets s’havien iniciat, prèviament a la mort de Franco, que poguessin donar indicis

d’una democratització del país (més o menys) imminent? El primer d’ells i el més clar, segons Fernando

Guirao i Víctor Gavín, és el nomenament de Joan Carles de Borbó com a Príncep d’Espanya i successor

com a sobirà de l’Estat, el 22 de juliol de 196915. Segons els autors, aquest nomenament16 és el pilar

fonamental a partir del qual el príncep Joan Carles va ser atribuït amb les funcions de cap d’Estat de facto

(en cas d’absència o enfermetat del dictador) a partir de 197117, fet que el va convertir en “el principal

actor intern capaç de dirigir la futura trama política de la transició”18. Aquesta tradició historiogràfica

d’ampli consens de situar el futur rei Joan Carles I al nucli de la Transició i gairebé com a “salvador y

redentor”19, popularitzada per Charles T. Powell20, és clau per entendre la preferència per analitzar (i

atribuir importància a) els actors interns de la Transició per davant dels diferents agents de caire extern,

que també hi van tenir el seu grau de participació i influència. L’altre motiu que Guirao i Gavín troben per

situar al 1969 el començament de la Transició fa referència precisament a aquesta esfera d’influència

externa: la culminació de les negociacions per firmar (finalment, el 29 de juny de 1970) l’acord comercial

entre Espanya i la Comunitat Económica Europea (CEE) que, en certa manera, començava a lligar el

futur d’Espanya al del bloc occidental.21

Però una de les dates més rellevants, sens dubte, és l’assassinat de Carrero Blanco el 20 de desembre de

1973, per part de la banda armada ETA. Per una banda, perquè va estroncar en menor o major mesura els

plans de futur del règim franquista, en tant que Carrero Blanco era un actiu polític de primer nivell i, per

tant, participava activament en la configuració dels plans de canvis en el règim que s’apropaven de forma

12 V. A. Walters, Misiones discretas, Planeta; 1981, pàg. 331, recollit a Xavier Casals, Voto Ignorado pàg. 40-41 (destacat en cursiva per l’autor.). 13 Santos Juliá, Transición. Historia de una política española (1937-2017), Crítica. Barcelona, 2017, pàgs. 295-299, on es recull el titular “Después de Franco, ¿qué?” escrit per Dionisio Ridruejo, “After Franco, What?”, The Atlantic, gener de 1961, pàgs. 81-86 14 Dionisio Ridruejo, España 1963. Examen de una situación, París, Centro de Documentación y Estudio [1963], pàgs. 12-13 15 Fernando Guirao i Víctor Gavín, “La dimensioni internazionale della transizione política spagnola (1969-1982). Quale ruolo giocarono la Comunità Europea i gli Stati Uniti?” a Mario del Pero, Víctor Gavín, Fernando Guirao, Antonio Varsori, Democrazie. l'Europa meridionale e la fine delle dittature, Milano, Mondadori Education, 2010, pàg. 173. 16 Boletín Oficial de las Cortes Españoles, núm. 1061. Sessió plenària i extraordinària celebrada els dies 22 i 23 de juliol de 1969, pàgs. 25904-25905 per al discurs del príncep. 17 “La Monarquía sería, pues, una instauración, no una restauración ni una reinstauración” com apunta Santos Juliá, op. Cit. pàg. 317 18 Guirao i Gavín, op.cit pàg. 174. 19 I a Suárez com al més gran defensor dels demòcrates: “Cuenta la leyenda popular que desde que era muy joven, Adolfo Suárez declaraba a quien quisiera escucharle que algún día sería presidente de la Tercera República española·. Bénédicte André-Bazzana, Mitos y mentiras de la Transición, El Viejo Topo, 2006, pàgs. 9 i 146. 20 Charles T. Powell, El piloto del cambio. El rey, la monarquía y la transición a la democracia, Planeta, Barcelona, 1991. 21 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 174

9

imminent22. I, per altra banda, i de forma més concreta i explícita, la seva mort sobtada “liquidó un

posible franquismo sin Franco y generó un clima de opinión radicalmente distinto al previo al atentado”23.

És a dir, amb el seu assassinat, no només van desaparèixer moltes de les possibilitats materials que el

règim es prolongués en el futur en un “franquismo sin Franco”, sinó que, a més a més, com que així

mateix va ser percebut per l’opinió pública, les poques possibilitats que encara podien quedar es van

esvair gairebé del tot.24

En qualsevol cas, en aquest debat sobre l’inici de la Transició es constaten dues evidències clares. Primer,

que hi ha prous indicis com per afirmar que el propi règim franquista va començar a preparar-se per una

eventual Transició, encara que fos, d’entrada, indefinida i sense tenir gaire clar cap a on dirigir-la. Indicis

que es remonten des de, com a mínim, el nomenament de Joan Carles de Borbó com a Príncep d’Espanya

el 22 de juliol de 1969. I, en segon lloc, la certesa generalitzada i fins i tot també compartida pel propi

dictador, que, malgrat l’existència de preparatius previs, no hi hauria canvis importants abans de la mort

de Franco. Aquestes dues certeses, combinades, poden portar a percebre els últims anys del règim com

una crónica de muerte anunciada, manllevant el famós títol de l’escriptor Gabriel García Márquez.

En quin moment es pot donar per acabada la Transició?

Com s’ha anat veient, es pot argumentar que la Transició ja estava en marxa molt abans de 1975, però els

primers canvis estatals substancials encara van tardar en fer-se visibles fins després de la mort del

dictador. De fet, “la morte di Franco non portò alla scomparse dell’aparrato istituzionale della dittatura.

Al contrario”; l’únic canvi aparent va ser la simple substitució del dictador per part del rei Joan Carles I.25

Per la comunitat internacional i, més concretament, els països membres de la Comunitat Europea i els

Estats Units26, aquests primers “passos” que prometien aconseguir una “democratització immediata” del

país, suposaven la concessió d’un cert crèdit (un “periodo di grazia”) per al govern Arias i el rei. 27 A

principis de l’any 1976, el govern era encara definit per haver “començat reformes democràtiques”28, però

aquest crèdit no era il·limitat i no suposava un xec en blanc. De fet, la manca d’accions polítiques

concretes29 van fer créixer les crítiques externes30 i internes (com el cas de la caricatura del Rei publicada

22 Ernesto Villar, Todos quieren matar a Carerro, Madrid, 2011 pàgs. 166-168. 23 Xavier Casals, La Transición española. El voto ignorado de las armas, Pasado & Presente. Barcelona, 2016 pàg. 46 24 Op. Cit. 25 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 205 26 Charles Powell, “International Aspects of Democratization: The Case of Spain,” in The International Dimensions of Democratization. Europe and the Americas, ed. Lawrence Whitehead (Oxford: Oxford University Press, 1996), pàgs. 285-314 27 Així ho va expressar l’ambaixador holandès Jan Herman Odo Insinger en la reunió d’ambaixadors de la Comunitat Europea del 26 d’octubre de 1975, segons va publicar La Vanguardia, 12 d’agost de 2009, pàg. 13, i recullen Guirao i Gavín, op. cit. pàg. 205 28 En el resum anual sobre el 1975, es destaca que “Der übergang zu demokratischen Regierungsformen eingeleitet” Auswärtiges Amt 203, Betreff: Politischer Jahresbericht 1975, 203, 320.11 SPA, 22.1.1976, Madrid, pàg. 2, consultat 7 de març de 2018, Berlin. 29 Que és molt útil per a “indicarnos quins són els objectius de supervivència del règim en un procés d’evolució dins del sistema” i “quins límits posava al canvi l’elit del franquisme, en quina lògica volia mantenir-se”. Ferran Gallego, “La genealogia de la transició política espanyola (1973-1977”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2 (2009), Pàgs. 123-136. 30 El ministre d’Assumptes Exteriors Areilza es definit com un “vendedor de humo” y un “marchante de un producto inexistente: la democracia española”, a Pilar Urbano, La Gran desmemoria: lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar, Barcelona, Planeta, 2014, pàg. 40

10

al setmanari Cambio 1631), que van portar al monarca a reprendre la iniciativa: va forçar la dimissió

d’Arias32, substituint-lo per Adolfo Suárez el juliol de 1976. El nou govern dirigit per Suárez va afanyar-se

a anunciar la convocatòria imminent d’un referèndum de reforma constitucional, que havia d’anar seguit

d’unes eleccions emmarcades en “un sistema polític democràtic”, en el termini d’un any.33

Per tots aquests motius, i per la capacitat de renovar la confiança en el procés transitiu, tant a dintre el

territori espanyol com a l’exterior, l’entrada de Suárez al govern és una de les dates més destacades per

marcar el correcte encarrilament democràtic de la Transició. Però encara quedarien per viure dos

moments històrics que van fer trontollar el procés de democratització: la legalització del Partit Comunista

Espanyol (PCE) i l’intent de cop d’estat d’Antonio Tejero Molina.

Tot i que la legalització del PCE ja s’havia començat a plantejar durant el govern d’Arias34, aquesta no es

va fer efectiva fins el 9 d’abril de 1977, després d’un període d’incertesa i ambigüitat de Suárez mentre

s’allargaven els contactes i negociacions amb Carrillo35. Un exemple: Suárez, el 8 de setembre de 1976,

“envió un mensaje de lectura ambigua: el PCE no sería legalizado por ahora”36. Finalment, la legalització

del PCE —que en part pretenia evitar les complicacions de la transició portuguesa— va suposar el

reforçament de l’ordre constitucional post franquista per dues bandes: indirectament, perquè el que

faltava “para convocar unas elecciones creíbles era legalizar el PCE”; i, directament, ja que el PCE va

deixar d’amenaçar amb l’abstenció a les eleccions, va reforçar “la imagen de partido de orden”37 i va

acabar per assumir “la bandera bicolor, la monarquía y la unidad de España”38.

L’últim gran obstacle a l’ordre constitucional espanyol sorgit de la Transició era el control i la lleialtat del

poder militar —que, en gran part, era generat pel fort rebuig entre alts càrrecs militars davant la

legalització del PCE. El cop d’estat (fallit) de Tejero demostra que, el 23 de febrer de 1981, l’exèrcit

encara tenia massa poder i una voluntat política diferenciada a la de la càmera de representants escollits

per la via constitucional39 —això no descarta, en cap cas ni en cap grau d’implicació, la participació de la

Zarzuela en el cop40. També (i malgrat que el gran nombre de teories conspiradores en aquest sentit ho

acabin per deslegitimar), cal recordar que els EUA, en nom de la croada contra el comunisme i encara

immersos de ple en la política exterior pròpia de la Guerra Freda, no van demostrar mai el rebuig a

31 Enrique Ortega i Dodot. Un rey en Nueva York. Cambio 16 (n. 235) 1976 32 Seguint, segons Pilar Urbano, La Gran desmemoria…, pàg. 98, el consell del seu pare: “Juanito, o te desenganchas de Arias o esto no chuta…”. 33 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs. 206-213 34 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs. 263-264 35 Rafael Ansón, El año mágico de Adolfo Suárez, Madrid, La esfera de los libros, 2014, pàgs. 197-211 36 Juan Francisco Fuentes, Adolfo Suárez: la historia que no se contó, Barcelona, Planeta, 2011, pàgs. 263-264 37 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs. 243-246 38 Gregorio Morán, Miseria y grandeza del partido comunista en España (1939-1985), AKAL, 2017 pàg. 542, citat a Guirao i Gavín, op. cit. Pàg. 257 39 Com novel·la l’escriptor Javier Cercas, “Mucho tiempo después de que Suárez abandonara el poder un periodista le preguntó en qué momento había empezado a sospechar que podía producirse un golpe de estado. «En el momento en que tuve uso de razón presidencial.»”. Javier Cercas, Anatomía de un instante, Barcelona, Mondadori, 2009, pàgs. 40-41 40 “La orden para iniciar el 23-F venía de La Zarzuela”. Així ho asseguren diversos actors implicats en el 23-F, com, per exemple més recentment, Manuel Pastrana, antic subtinent de la Guàrdia Civil, tant en el seu llibre Manuel Pastrana, Pastrana. En el nombre de la guerra sucia, La Esfera de los Libros, 2018, com en diverses entrevistes: al programa FAQS emès per TV3 el 30 de juny de 2018, Manuel Pastrana: "El 23-F no té res a veure amb el que passa a Catalunya", http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/preguntes-frequents/manuel-pastrana-el-23-f-no-te-res-a-veure-amb-el-que-passa-a-catalunya/video/5774801/; i a, Iñigo Arduriz, Pastrana, agente doble en los años de plomo de ETA: "El GAL lo montó la UCD", eldiario.es, 8 de juny de 2018, https://www.eldiario.es/politica/Manuel-Pastrana-ETA-GAL-UCD_0_779722702.html

11

aquesta interferència militar en la via política espanyola: “Reagan tardó hasta el 24 por la tarde en

pronunciarse, y dijo que era “un asunto interno de los españoles” i ““EEUU no hizo nada para impedir

[el golpe de estado] en España”41. Per tots aquests motius, que el cop d’estat de Tejero no fos un èxit és

vist, sovint, com la primera prova de foc de la democràcia: la demostració que les noves estructures de

poder eren resistents i, per tant, la fi del període de la Transició.

Tot i així, Guirao i Gavín opten per destacar una altra data per damunt de totes les altres: el 2 de

desembre de 1982: quan Felipe González va ser nomenat president de l’Estat Espanyol. Aquesta victòria

del PSOE, partit que havia estat perseguit pel règim franquista fins el 1977, va consolidar la “prime

alternanze al potere”, amb la qual va demostrar que “nonostante le internumerevoli difficoltà in tutti gli

ambiti, le istituzioni democratiche funzonavano e non erano un fenomeno di breve durata”42.

41 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs.530-534 42 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 174-175

12

2.2 Corrents historiogràfics

Una vegada finalitzat aquest exercici de cronologia, útil per entreveure i repassar els punts més calents del

debat historiogràfic de la Transició, és hora de centrar-se en l’estudi de les corrents acadèmiques

principals. Les diferents maneres d’aproximar-se a l’etapa de la Transició són múltiples i ofereixen molt

diverses divisions o classificacions possibles, però un dels paràmetres que permeten agrupar-les en dues

grans corrents oposades és la dicotomia elit v. poble. És a dir, a grans trets, l’atenció, el protagonisme i el

punt d’enfocament recau o bé en el paper i la voluntat democràtica que varen tenir els dirigents i membres

del govern principals (el rei Joan Carles I, Arias Navarro, Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago

Carrillo, etc.), o bé en la pressió que va exercir el poble des del carrer (sindicats, mobilitzacions, moviments

estudiantils, partits clandestins, o fins i tot la violència de les bandes armades com ETA) per tal de forçar

els canvis que acabarien per transformar el poder polític.

La visió hegemònica, el canvi “des de dalt”

Aquest primer i hegemònic corrent, en el que hi predomina l’èmfasi en la pivotació del poder des del nucli

del règim franquista fins al nucli de l’ordre constitucional, es recolza en el protagonisme d’una sèrie de

noms i cognoms (fins a tal punt que pot arribar a recordar a l’antiga concepció de la història dels reis i

emperadors43, sobretot perquè la figura del monarca assoleix a voltes dimensions gairebé mítiques44), se li

escau força la denominació de “tesi evolucionista”45. Aquesta tesi parteix de la següent premissa: el règim

franquista tenia “la capacità di trasformarsi, in modo progressivo, a partire dalle sue caratteristiche fasciste

iniziali fino a una formula di rappresentanza pluralista che avrebbe potuto, al momento opportuno e con

condizioni adeguate, trasformarsi in pienamente rappresentativa”.46

Com recorden Guirao i Gavín, aquesta tesi, que també anomenen “Harakiri47 politico del franchismo”48,

troba els seus orígens acadèmics en un dels propis actors principals de la Transició: Manuel Fraga

Iribarne.49 Per tant, no és d'estranyar que, seguint les premises d’aquest enfocament historiogràfic, que

considera ja gairebé com un a priori la capacitat reformadora (evolucionista) del règim franquista, que

l’espectre polític amb què es va encarar la Transició quedi dividit, a grans trets, entre tres faccions: els

immobilistes, els reformistes i els rupturistes— i que siguin precisament els reformistes els que, també

gairebé a priori, queden situats en el centre teòric del marc polític.50

43 Especialment en el retrat que ofereix un dels “autors” de la Transició, Torcuato Fernández Miranda Hevia: “la reforma había tenido un empresario, el Rey, un autor, él mismo, y un actor, Adolfo Suárez”, a Rodolfo Martín Villa, Al servicio del estado, Barcelona, Planeta, 1984, pàg. 85 44 De nou, part d’aquesta mitificació es derivada de les publicacions de Powell, com ara Charles T. Powell, El piloto del cambio… 45 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 180 46 Op. cit. 47 Terme prestat del títol de Juan Carlos Laviana, ed., 1976: las Cortes franquistas se hacen el harakiri, Madrid: Unidad Editorial, cop. 2006 48 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs 216-217 49 Manuel Fraga Iribarne, El desarrollo político, Bruguera, Barcelona, 1971 50 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 180-181

13

La composició d’aquests tres sectors, resumida pels mateixos autors, seria la següent: en primer lloc, els

immobilistes, que mantindrien la postura inicialment majoritària dintre de les estructures de poder

franquista, es concentrava al voltant de la interpretació restrictiva dels furs establerts pel Movimiento

Nacional. Sense sortir del mateix nucli de poder franquista, però en una posició més perifèrica i

minoritària, s’hi trobarien els reformistes: membres d’una classe culta, amb posicions de funcionaris de

l’estat i de perfil tecnòcrata. No deixaven de ser fidels al espíritu del 18 de julio, però van impulsar la necessitat

d’un canvi polític en direcció cap a una democràcia a l’espanyola —o, en altres paraules, i per comparació,

limitada51. Per últim, s’hi trobaven tota la resta de voluntats polítiques fora del nucli franquista que, en la

gran majoria dels casos, queien fora de la legalitat franquista. Com és el cas dels històrics partits del PSOE

i el PCE i els grans sindicats CCOO i UGT, que (inicialment) reivindicaven la deslegitimitat del règim

vigent, així com la legitimitat i la restauració de la II República Espanyola. Aquest grup, catalogat com a

rupturista, va ser ignorat majoritàriament per la comunitat internacional fins als darrers anys del règim, a

diferència dels altres dos sectors52. Seguint amb aquest corrent historiogràfic, que es pot considerar

hegemònic, la rellevància del príncep Joan Carles de Borbó com a actor principal torna a ser cabdal. Un

dels exemples més destacats del seu paper va succeir pocs mesos després d’haver estat nomenat príncep i

successor, quan va deixar clar en una entrevista al The New York Times que “de llegar al trono sólo tendría

posibilidades de seguir siendo Rey de España bajó algún tipo de democracia”53.

Hi ha molts altres exemples que proven de ressaltar la importància d’aquesta successió o transició

evolucionista, cristal·litzada en l’imaginari popular amb l’expressió “de la ley a la ley”54. En la majoria

d’exemples d’aquest relat (“el mite”55 o “la novel·la de la transició”56) promogut pel propi Estat

constitucional sorgit d’aquest procés de canvi, hi ha un parell d’idees i/o adjectius que es repeteixen

sovint: la Transició va ser considerada modèlica i pacífica57. Pel que fa a l’apel·lació de ser un exemple a

seguir, un procés modèlic i, per tant, exportable, sovint s’utilitza l’argument a posteriori de l’aplicació del

model espanyol a d’altres transicions democràtiques, com ara al Xile sortint de la dictadura de Pinochet58.

I, sobre el suposat caràcter no-violent de la Transició, un exemple rellevant el trobem en la descripció que

51 S’admet que l’adjectivació és subjectiva i que és altament difícil de descriure què és una democràcia completa (ideal) o limitada, i que prova d’això és que les democràcies de l’entorn de l’Estat espanyol (i amb qui clarament no sortia ben parat quan s’hi comparava o emmirallava als anys 70) també poden ser descrites com a “democràcies incompletes” per la creixent desigualtat social: José Félix Tezanos, La democracia incompleta. El futuro de la democracia postliberal, Madrid: Biblioteca nueva, cop. 2002 52 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs 181-182 53 Xavier Casals, Franco y los Borbones, pàgs. 435-439, en referència a Richard Eder, 'Juan Carlos promises a democratic regime', The New York. Times, 4 de febrer de 1970. 54 Prova de l’èxit i la vigència d’aquesta expressió és el telefilm que porta el mateix títol realitzat i emès per RTVE l’any 2017, De la ley a la ley, http://www.rtve.es/alacarta/videos/de-la-ley-a-la-ley/ley-ley/4353331/ 55 Ferran Gallego, El mito de la transición. La crisis del franquismo y los orígenes de la democracia, 1973-1977, Crítica, Barcelona, 2008. 56 Josep Fontana, La Construcció de la identitat: reflexions sobre el passat i sobre el present, Barcelona, Base, 2005, pàg. 121. 57 Concepció que és encara molt vigent en tots els àmbit socialss, i es troben avui dia molts exemples contemporanis que utilitzen tots dos adjectius alhora per descriure la Transició, com ara en aquesta sèrie d’articles de premsa: Pedro Rabanillo Martín, “La osadía de don Mariano”, Diario de León, 21 de desembre de 2012 (http://www.diariodeleon.es/noticias/opinion/la-osadia-de-don-mariano_753657.html); “Castellón acercará el funcionamiento de la administración local con la campaña ‘Coneix el teu Ajuntament’”, COPE, 17 d’octubre de 2014 (http://www.cope.es/noticias/actualidad/castellon-acercara-funcionamiento-administracion-local-con-campana-coneix-teu-ajuntament_95220), Luis Izquierdo, “De cómo Franco se resiste a desaparecer”, La Vanguardia, 20 de noviembre de 2005, pàg.15 58 Ruiz Godoy, Patricio, Hacia una "transición modelo": influencia y significación de la transición española en la oposición chilena a la dictadura (1980-1987), Revista Izquierdas. 2015 (n.24) pàgs. 127-149; Cristina García Gutiérrez, Exportando democracia: la implicación española en el plebiscito chileno de 1988, Universidad de Santiago de Chile, 2015, Revista de Historia Social y de las Mentalidades, Vol 19, Iss 1, Pàgs. 63-83, Igor Goicovic Donoso, “La transición política en Chile. Especificidades nacionales y puntos de referencia con el caso español (1988-1994)”, a Óscar José Martín García y Manuel Ortiz Heras, Claves internacionales en la Transición española, Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010, pàgs. 288-319

14

en va fer Dieter Koniecki —que, com es veurà més endavant, va ser l’home clau en les relacions entre el

PSOE i la SPD alemanya— en motiu de la celebració dels trenta anys de la fundació Friedrich Ebert: “[la

Transición fue el] proceso de cambio no traumático de una España que ha dado muestras de gran

pragmatismo y de una voluntad de convivencia poco común en los tiempos que corren.”59

La crítica “hegemònica”

Des d’una òptica totalment oposada pel que fa al punt de vista ideològic i polític, hi ha també una altra

perspectiva històrica de la Transició que, malgrat ser molt crítica amb el relleu del franquisme i en els

suposats caràcters “modèl·lic” i “pacífic”60 que se li atorguen, no deixa d’acceptar la mateixa premissa

bàsica: el caràcter intern i el paper hegemònic del rei i la cúpula política i elitista.

Aquest relat, que es resumeix molt bé en l’èmfasi a l’expressió “todo ha quedado atado, y bien atado”

verbalitzada pel propi dictador en el missatge nadalenc de 196961, defineix la Transició com un relleu

orquestrat des del propi nucli de poder franquista. Un relleu que, a més a més, va permetre als dirigents

franquistes mantenir-se en el poder instaurant una mena de nova Restauració, basada de nou en el

bipartidisme i en la monarquia, i que s’ha anat desenvolupant com a democràcia (en menor o major

mesura) a través de la pràctica, essencialment durant els anys de govern socialista62. En qualsevol cas, la

major part del pes argumental d’aquesta visió recau en localitzar i demostrar estrets vincles entre el

franquisme (i, directa o indirectament, l’autoritarisme, el feixisme o el neofeixisme) i els principals actors

polítics constitucionals. Des dels més evidents, com ara Fraga i Alianza Popular63 o Suárez i la UCD64,

fins al rei Joan Carles I, a través de la seva relació personal amb el dictador i sobretot en els termes de

defensa de la unitat territorial de l’Estat65.

59 Dieter Koniecki, Actividades de la Fundacion Friedrich Ebert en España a través de su oficina en Madrid’, en Fundación Friedrich Ebert. 30 años en España. Madrid: Friedrich Ebert Stiftung, pàg. 3 http://studylib.es/doc/7733997/30-a%C3%B1os-en-espa%C3%B1a---friedrich-ebert 60 Pere Ysàs, Ni modèlica ni immodèlica. La transició des de la historiografia, Franquisme & Transició, ISSN-e 2014-511X, Nº. 1, 2013, págs. 273-287; així com les critiques dels escriptors Almudena Grandes i Rafael Reig a EFE, “El ganador del Tusquets desmonta la "fábula" de la Transición española”, 30 de noviembre de 2010, Público (http://www.publico.es/actualidad/ganador-del-tusquets-desmonta-fabula.html) 61 “Respecto a la sucesión a la Jefatura del Estado, sobre la que tantas maliciosas especulaciones hicieron quienes dudaron de la continuidad de nuestro Movimiento, todo ha quedado atado, y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor a título de Rey del Príncipe Don Juan Carlos de Borbón.” El discurs sencer es pot consultar a: http://www.generalisimofranco.com/discursos/mensajes/00030.htm 62 Aquesta tesi és fonamentalment desenvolupada per José Félix Tezanos, Ramón Cotarelo i Andrés de Blas (eds.), La Transición democrática española Madrid : Sistema, DL 1989; a Alfonso Guerra, José Félix Tezanos, eds., La Década del cambio : diez años de gobierno socialista, 1982-1992, Madrid: Sistema, 1992; i també a Rafael del Águila ... [et al.] ; compilador Ramón Cotarelo, Transición política y consolidación democrática: España, 1975-1986, Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas, 1992. 63 Miguel Del Río Morillas, Los orígenes de Alianza Popular: entre el reformismo institucional y la extrema derecha neofranquista nacional-populista (1976-1979). Un estado de la cuestión, Franquisme & Transició, Nº. 3, 2015, pàgs. 301-333; i Miguel Del Río Morillas, De la extrema derecha neofranquista a la derecha conservadora. Los orígenes de Alianza Popular, 1973–1979, tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013. 64 “Un día el mayor de mis hijos me preguntó si Franco había sido de UCD. Curiosa pregunta y de no fácil contestación”, Rodolfo Martín Villa, Al servicio del estado, Barcelona, Planeta, 1984, pàg. 85 65 En aquest sentit, destaca la frase que el propi rei va descriure en el documental de Miguel Courtois, “Yo, Juan Carlos I, rey de España”, TF3/RTVE, 2015, com l’última frase que li va dir Franco en vida: “Alteza, prometedme que pase lo que pase mantendréis siempre la unidad de España”.

15

Un cas paradigmàtic d’aquesta crítica hegemònica és el llibre de Bénédicte André-Bazzana, Mitos y mentiras de

la Transición, ja citat anteriorment66. En ell, s’hi presenta la Transició com “la gran victoria del sector

transformador del franquismo”, que tenia una voluntat “manifiesta de evitar sobresaltos a las personas de

una dictadura fenecida”, i que va promoure els canvis únicament “por cuestiones claras de táctica de

supervivencia, presentada luego por los diversos actores del proceso como que estaban a favor del

cambio, convirtiéndose en adalides del enredo.”67

El contrarelat materialista: l’èxit de la pressió social

“La transició espanyola només pot entendre’s com una crisi del règim que condueix a un escenari de mobilització i

negociació, una crisi que no obeeix a un simple procés successori i que, per tant, no pot establir al si del franquisme

les bases d’un procés evolutiu que es perfecciona fins desembocar en una reforma política que accentua gradualment els

seus trets de ruptura institucional.”68

En plena contraposició al corrent historiogràfic que parteix d’un enfocament des de dalt o fins i tot elitista,

hi trobem una visió revisionista i materialista, que sovint parteix de l’estil d’Eric Hobsbawm o marxista —

adjectiu polèmic, pero que acostuma a acompanyar sempre a Josep Fontana, historiador clau a l’hora

d’articular aquest contrarelat— que posa el protagonisme en els moviments socials i en el carrer. És a dir,

tal i com resumeix Carme Molinero, es tracta de “[u]n corrent historiogràfic que considera que el procés

de transició no es pot entendre sense tenir en compte la dinàmica sociopolítica que es va generar en el

darrer decenni franquista”69.

Josep Fontana analitza i critica durament contra l’òptica elitista, el “negociar per dalt” en què certs

protagonistes es pengen a si mateixos medalles70, com el cas del relat que fa Manuel Ortínez de la

Transició71, en el que, segons Fontana, s’hi sosté que “la democràcia va arribar únicament per mèrits del

que van realitzar ell i altres com ell negociant per dalt, per exemple [en el cas concret català], per portar

Tarradellas72” i en el que el retrat de la “transició” (Fontana evita quan pot escriure la inicial en

majúscula) queda reduït a “un relat de negociacions, pactes, conxorxes, i enfrontaments entre un reduït

66 Bénédicte André-Bazzana, Mitos y mentiras de la Transición, El Viejo Topo, 2006 67 Ressenya d’Antoni Gavaldà, “Mitos y mentiras de la transición, Bénédicte André-Bazzana”, a Iberoamericana Volum: 8 n. 31 (2008), pàg. 266 68 Ferran Gallego, “La genealogia de la transició política espanyola (1973-1977”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2 (2009) (p. 123-136) 69 Carme Molinero, pròleg a Xavier Domènech, Quan el carrer va deixar de ser seu : moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002. En el pròleg de Pere Ysàs... [et al.] ; ed. Carme Molinero, La Transición treinta años después, Barcelon : Península, 2006, pàg. 14, ho resumeix d’aquesta altra manera: “Aunque la Transición fue un proceso eminentemente político, aquellos años en que se pasó de la dictadura a la democracia fueron de una vitalidad social y cultural extraordinario, un momento clave en la vida colectiva, que se expresó a través de un gran número de movimientos sociales”. 70 “More than twenty years after the downfall of the dictatorship, a number of politicians and other contemporaries of the transition still alive produce some palliating accounts of these events, which assign the different political roles incorrectly. Relying on the short historical memory of the Spanish people, this eventually reaches the point of downright falsification of history”. Walter Haubrich, Spaniens schwieriger Weg in die Freiheit: Von der Diktatur zur Demokratie, (vol.2, 1975-1977), pàg. 10 (traduït i recollit a la tesi de Jens-Ulrich Poppen, Soft Power Politics: The Role of Political Foundations in Germany’s Foreign Policy towards Regime Change in Spain, Portugal and South Africa 1974-1994, London School of Economic and Political Science, Department of International Relations, 2007 71 Manuel Ortínez, Una vida entre burgesos, Barcelona, Edicions 62, 1993, pàgs. 163 i 203 72 Sobre la “operación Terradellas, coincidex Martín Villa amb Manuel Ortínez, a Rodolfo Martín Villa, Al servicio del estado, Barcelona, Planeta, 1984, pàg. 176

16

nombre de protagonistes polítics”73. És a dir, reduïr la Transició al protagonisme de “individuos y no

partidos”74.

Per tant, queda clar que aquests tipus d’anàlisis pretenen deixar de “sobrevalorar el que van fer Suárez i el

seu patrocinador reial”, i donar a “entendre que ni l’un ni l’altre no tenien d’entrada intencions de dur la

cosa gaire lluny i que va ser la marxa dels esdeveniments la que els va forçar a fer-ho”75.

Però, què és exactament aquesta “marxa dels esdeveniments”? Efectivament, la pressió exercida des dels

moviments socials i l’oposició antifranquista (“la reemergencia de la sociedad civil bajo la dictadura

franquista y el posterior impacto de la misma sobre la transición a la democracia”76), ben articulats i amb

notable presència i influència ja al llarg del darrer decenni del franquisme, tal i com descriu al detall

(especialment pel que fa al cas català) Xavier Domènech a Quan el carrer va deixar de ser seu77 —títol que fa

referència directa a la frase popularment atribuida a Fraga: “la calle es mía”78. Segons Domènech,

l’espurna que “anunciava una nova forma de conflictivitat laboral” i que provaria que la “classe obrera

hauria estat un agent actiu, i no tan sols passiu, en el canvi de les seves pròpies condicions de negociació”

es va iniciar, en part, a Sabadell, durant la primera meitat de la dècada dels anys seixanta, en la

conflictivitat i la vaga oberta del cas de la ODAG, una de les principals empreses del metall sabadellenc, i

en els “petits grans canvis” que aquesta experiència va produir en l’organització obrera79. A partir d’aquest

inici, i al llarg de la Transició:

“[E]l moviment obrer i les classes populars posaren en joc els recursos culturals, organitzatius i el repertori per

l’acció col·lectiva desenvolupats al llarg dels anys seixanta, alhora que la burgesia hi oposava els seus propis projectes

de transformació social [...]. En aquells moments, el moviment obrer, el moviment veïnal, i en general tota la societat

civil antifranquista, es tensà i eclosionà en un ascens imparable de la conflictivitat social en els principals centres

urbans del país, la qual cosa, de fet, el convertia en ingovernable per al mateix règim [...]. En aquell moment, la

mort del dictador provocà un canvi en l’estructura d’oportunitats polítiques. El desconcert del règim fou ràpidament

percebut i la conflictivitat laboral i social es desfermà en un calendari clarament polític que va de novembre de 1975

a juny de 1976”.80

Fins a tal punt va escalar la conflictivitat social, en una molt notable “galerna de huelgas”81 inicial que, de

fet, “s’establí un empat tècnic entre les forces de l’oposició que podien fer ingovernable l’estat, però no

73 Josep Fontana, La Construcció de la identitat…, pàgs. 122-123 74 Antonio Lamelas, La transición en Abril, Barcelona, Ariel, 2004, pàg. 76 75 Josep Fontana, La Construcció de la identitat…, pàg. 129 76 Tal i com es descriu a Nigel Townson, "Historia y Politica: Ideas, Procesos y Movimientos Sociales" Issue 29 (2013), en la ressenya sobre Pamela Beth Radcliff, Making democratic citizens in Spain: civil society and the popular origins of the transition, 1960-78, Palgrave-Macmillan, Basingstoke, 2011 77 Xavier Domènech, Quan el carrer va deixar d’ésser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell, 1966-1976, Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002. 78 Se li atribueix a Fraga en múltiples relats de la conversa personal que va tenir amb Ramón Tamames. Un exemple recent es pot trobar en l’article de premsa de M. Gallero, “Ramón Tamames: La esperanza blanca para el PP es Albert Rivera”, ABC (23/III/2015) 79 Xavier Domènech, Quan el carrer…, pàg. 56-60, a partir de l’investigació dels arxius: AHGCB, Informes laborals, 1967-1968, caixa 275, carpeta ODAG, NI, JSPB, maig de 1966 80 Xavier Domènech, Quan el carrer…, pàgs. 371-372 81 Nicolás Sartorius y Alberto Sabio, El final de la dictadura. La conquista de la democracia en España, noviembre de 1975-junio de 1977, Madrid, Temas de Hoy, 2007, pàgs. 51-60.

17

podien oferir un recanvi polític real, i un règim incapaç d’articular una alternativa política viable a mig

termini, però que encara detentava el monopoli de la violència que li garantia en última instància la seva

supervivència”82. A la pràctica, va succeir el que era més fàcil que succeís: que “una de les faccions del

mateix règim, des de l’autonomia que li donava aquest empat virtual [...] assumí en gran part el programa

de l’oposició [...] per adoptar una base de legimitat que permetés la seva supervivència política i social en el

futur.83 Així doncs, aquesta mena d’empat que es va resoldre en una síntesi, entesa per Fontana com un

“pacte” entre la dreta i l’esquerra, s’entén “[p]erquè el que realment temien [des del règim] era l’amenaça

del malestar social que s’estava manifestant a la societat espanyola i els va semblar que l’esquerra podia

vendre millor les ofertes de la transició i que, tal com efectivament va passar, els ajudaria a aconseguir la

pacificació”84.

En aquesta lògica argumental, tampoc cal menysprear els canvis de pensament, socials i culturals que va

produir l’arribada massiva del turisme i la lleugera relaxació de la censura franquista a partir dels anys

seixanta. Tota una sèrie de “transformaciones económicas y sociales desarrolladas” que van convertir

“España en un país industrializado y urbano”, i que van permetre “una familiarización de sectores

relativamente amplios de la sociedad española con las formas de vida y con los valores sociales y

culturales predominantes en las democracias europeas”85. Una autèntica revolució cultural (inclosa la

revolució sexual86), que va sacsejar la repressió de l’Espanya franquista87 i que queda reflectida en obres més

disteses, però igualment rellevants, com ara el recopilatori d’articles publicats per Julià Peiró entre el

novembre de 1975 i el desembre de 1979, Anys de pit i cuixa: crónica golfa de la Transició.88

Però, tornant als episodis de conflictivitat laboral i social iniciats el novembre de 1975, hi destaquen, entre

d’altres, la vaga i les manifestacions del febrer de 1976 a Catalunya89, que són molt útils per entendre el

paper destacat de la qüestió territorial de la Transició —en la qual no s’hi entrarà a fons en aquest estat de la

qüestió, però que resultava indispensable fer-ne esment— en tant que element desestabilitzador del règim.

A mode d’enumeració, i obviant momentàniament la violència i el terrorisme, cal recordar ràpidament que

la importància per al futur de l’Estat i les tensions que generaven els pols nacionals (Catalunya i Euskadi,

principalment) i les seves creixents aspiracions d’autodeterminació no són només un miratge creat

localment, sinó que així mateix ho interpretaven els governs occidentals90 i la premsa internacional91.

82 Xavier Domènech, Quan el carrer…, pàg. 374 83 Op. cit. 84 Josep Fontana La Construcció de la identitat…, pàg. 127, en referència a Xavier Domènech, Quan el carrer…, 85 Pere Ysàs, “La crisis de la dictadura franqusita”, pàg. 29, dintre de Pere Ysàs et al; edició Carme Molinero, La Transición treinta años después, Barcelona: Península, 2006 86 Wilhelm Reich, La Revolución sexual: para una estructura de carácter autónoma del hombre, Barcelona: Planeta-Agostini, cop. 1993 87 Alonso Tejada, Luis La Represión sexual en la España de Franco, Barcelona: Luis de Caralt, 1977. 88 Julià Peiró, Anys de pit i cuixa: crónica golfa de la Transició, Barcelona: Planeta, 2005 89 Documental: Francesc Escribano (dir.), “Dies de transició”, Febrer del 76: Les manifestacions per l'amnistia i Història d’una vaga, Televisió de Catalunya; Barcelona : Televisió de Catalunya, 2005 90 Així ho certifica, per exemple, l’existència de diversos informes bianuals sobre el “Katalanischer regionalismus” en els arxius dels afers exteriors de la RFA redactats entre 1975 i 1976, consultats el 7 de març de 2018: Auswärtiges Amt Politisches, Pol. Halbjahresberichte 320.10/9 SPA, 16 novembre 1975, Berlin. 91William Chislett, The Foreign Press During Spain’s Transition to Democracy, 1974-78, A Personal Account (http://www.transicion.org/90publicaciones/ForeignPressDuringTheTransition.pdf) basat en Chislett, William, archive of press articles, 1975-78, (http://www.transicion.org/41adocumental.php )

18

En el cas concret de Catalunya, l’enviat del New York Times Malcom W. Browne (el mateix que va cobrir la

guerra del Vietnam), ja des de la mort de Franco hi ressalta les demandes d’una “Proud Catalan minority

insists on changes for Spain”92. També pel New York Times, Flora Lewis descriu aquesta creixent demanda

“d’autonomia i de plena llibertat per a les tradicions i la cultura”, tant al País Basc com a Catalunya

(diferenciant que només al País Basc hi ha “un sentiment separatista [...] molt violent i perillós”, que el

compara i situa “per darrere d’Irlanda i per davant d’Escòcia”), fins a tal punt que adverteix que “el nou

rei i els poders de Madrid hauran d’afrontar-ho si hi ha d’haver pau a Espanya”93. Talment ocupen les

pàgines internacionals principals la important mobilització durant la primera visita del rei a Catalunya (al

mateix febrer de 1976), en què va ser rebut amb eufòria, però també amb les protestes obreres i vaguistes

(analitzades per Domènech), creant una “ombra de tensió laboral” i una preocupació per la vaga

municipal i la resposta estatal en forma de brutalitat policial.94

Un altre motiu pel que la qüestió territorial resulta rellevant és perquè, en tant que eix polític (centralització

v. autonomia) diferenciat del clàssic esquerra v. dreta, permet observar canvis importants en els partits polítics

de l’oposició. Xavier Casals explica al detall, a través del relat d’Alejandro Quiroga, com el PCE i el PSOE

van “liderar” i “rivalitzar” entre ells per promoure “la apertura a los nacionalismos periféricos”, i que

ambdós defensaven (com a mínim comú denominador en aquest eix) que “todas las nacionalidades y

regiones tenían derecho a independizarse del Estado si lo deseaban”95. Casals n’explica també una de les

possibles causes: el nacionalisme español, monopolitzat i institucionalitzat durant dècades pel règim, va

diluir-se i dividir-se durant la Transició, permetent l’auge d’aquests altres nacionalismes.96

Però, sens dubte, l’aportació més destacada al relat de la Transició que aporta Xavier Casals és el seu

caràcter violent i caòtic —i en total oposició al mantra “pacífica i modèlica”. Per començar, l’adjectiu

“pacífica” cau ràpidament97 quan es recorda que “el terrorismo fue omnipresente en la época”98: “entre el

1 de enero de 1975 y el 31 de diciembre de 1982 la violencia política causó 504 víctimas mortales: su gran

mayoría (96,2%) falleció por la acción de grupos terroristas, siendo ETA autora de 361 asesinatos (un

71.6%), mientras un 3.8% lo hizo en incidentes diversos (manifestaciones, disturbios o

enfrentamientos)”99. I la historiadora Sophie Baby va més enllà, ja que “computó entre 1975 y 1982 un

92 Malcom W. Browne, “Proud Catalan minority insists on changes for Spain”, The New York Times, 16 de novembre de 1975 93 Flora Lewis, “West Europe minorities are getting their way”, The New York Times, 23 de novembre de 1975; Per consultar aquest i un extensíssim recull de premsa internacional: Jaume Guillamet (ed.), Marcel Mauri et al, El Desafiament català: un relat internacional de la Transició (1975-1978), Barcelona: L'Avenç, 2014 94 Roger Matthews, “Barcelona firemen and police drafted into army after protest rally”, The Financial Times, 19 de febrer de 1976 o Roger Matthews: “Police and strikers clash in crowded Barcelona street”, The Financial Times, 20 de febrer de 1976; i encara Harold Sieve: “Cheers and bullets as Juan Carlos continues tour”, The Daily Telegraph, 20 de febrer de 1976. 95 Xavier Casals, La Transición española…, pàg.100, analitzant a Alejandro Quiroga Fernñandez de Soto, “Traiciones, solidaridades y pactos. La izquierda y la idea de España durante la Transicion”, a Manuel Ortiz Heras (coord), Culturas políticas del nacionalismo español. Del franquismo a la transición, Los Libros de la Catarata, 2009, pàg. 77 96 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs. 100-101 97 Fins a ser substituit per l’adjectiu “sangrienta” a Mariano Sánchez Soler, La Transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España, 1975-1983, Península, 2010 98 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 14 99 Op. cit., citant a Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar, “Violencia política y movilización social en la Transición española”, a Sophie Baby, Olivier Compagnon i Eduardo González Calleka (eds)., Violencia y transiciones políticas a finales de siglo XX, Collection Casa de Velazquez (110), Madrid, 2009, pàg. 99

19

mínimo de 3200 acciones violentas y más de 700 víctimas mortales, 530 de ellas causadas por

terroristas.”100

És a dir, a més a més de les 504-530 víctimes mortals del terrorisme (i majoritàriament per part d’ETA) i

de les milers d’accions violentes documentades, hi trobem gairebé 200 morts més en tan sols set anys. En

part, atribuïbles a l’extrema dreta, que gaudia de certa impunitat, i en concret a Fuerza Nueva101. A mode

de resum, el funcionament de l’extrema dreta espanyola a la segona meitat del segle XX i el seu paper

durant la Transició era el següent: es tractava d’un “neofeixisme” que encara tenia poc de neo, amb el

nacionalcatolicisme franquista com a referent (de manera molt similar als anys 30) i només amb petits

contactes amb d’altres moviments perifèrics, com ara la Guàrdia Rumana o els moviments neofeixistes

belgues102, articulada per Fuerza Nueva i per la CEDADE, que, també, es basaven en “la invocación

permanente a la Guerra Civil y a un catolicismo extremo”103. En definitiva, l’extrema dreta era un univers

“molt fragmentat”, amb “manca de modernització” i que va tenir influència entre el 1975 i el 1982,

articulada majoritàriament a través d’un partit, Fuerza Nueva, que era “a Party with neither Tactics nor

Strategy”.104

Un cop l’adjectiu “pacífic” cau pel seu propi pes, Casals inspecciona tota una sèrie de relats, que van des

del paper de Carrero Blanco en la preparació de la Transició fins al 23-F, i n’ofereix un contrarelat

alternatiu de caire més aviat caòtic o, si més no, amb un elevat grau d'improvisació. Per exemple, si bé és

cert que Carrero, a través de la SECED (Servei Central de Documentació), va encomanar la “Operación

Promesa para organizar la evolución del Régimen al fallecer el dictador y contactó con políticos de la

oposición con el fin de preparar la reforma frente a la ruptura cuando Franco muriera”105, i que fins i tot

podria haver “mediat en favor del sector del PSOE liderado por González cuando el partido conoció un

cisma en su XII Congreso celebrado en Toulouse en abril de 1972”106, no és menys cert que, segons

múltiples testimonis, “Carrero no quería apertura alguna”107. I, en qualsevol cas, per molts esforços que

Carrero pogués haver realitzat per atrinxerar el règim o per apuntalar el canvi democràtic abans de la mort

del dictador, els seus fulls de ruta no veurien mai la llum tal i com ell els havia plantejat, a causa del seu

assassinat el 20 desembre de 1973.

Però l’argument de major pes per blindar el relat del grau d’improvisació és, de nou, el paper de la

violència als carrers, que és designat per Casals com “el voto ignorado de las armas”: “Es incuestionable

100 Xavier Casals, La Transición española…, pàg.15, citant a Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique: Violence et politique en Espagne (1975-1982), Broché, Bibliothèque de la Casa de Velázquez no 59, pàg. 427 101 Torres García, Francisco: La alternativa neofranquista: el intento de concreción política durante la construcción del sistema de partidos en la Transición (Fuerza Nueva 1966-1982), Aportes, 45 (2001), pàgs. 49-76, resumit a Juan Manuel González Sáez, La violencia política de la extrema derecha durante la transición española (1975-1982), Coetánea: III Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo, pàgs. 365-276 102 Xavier Casals, Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona, 2003, pàgs. 235-243 103 Xavier Casals, La tentación neofascista en España, laza & Janés, Barcelona, 1998, pàgs. 31-35 104 Xavier Casals, Political survival on the extreme right. European movements between the inherited past and the need to adapt to the future , Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona, 2005, pàgs.128-134 105 Xavier Casals, La Transición española…, pàg.34, basant-se en Ernesto Villar, Todos quieren matar a Carerro pàgs. 166-168 106 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 34, bastant-se en Fernandez-Monzón Altolaguirre, Una vida revuelta, Península, 2011, pàgs. 121-122 107 Op. cit.

20

que los episodios de violencia que protagonizaron las siglas o activistas de este espectro político [la

extrema derecha] se volvieron siempre en su contra. El caso de la masacre de Atocha fue el más

paradigmático: sus autores querían luchar contra el comunismo y facilitaron la legalización del PCE”108.

És a dir: la majoria d’episodis violents van aconseguir modificar l’agenda política i el decurs dels capítols

claus de la Transició... però sempre cap a la direcció oposada a la que els autors de la violència pretenien.

En el cas de l’extrema dreta violenta, no només va facilitar la justificació per legalitzar el PCE, sinó que

va permetre la seva neutralització d’una forma força similar a la que es va viure a Itàlia el 1978 (després de

l’assassinat d’Aldo Moro), o amb els Teuers Fous de Brabante i les CCC de Bélgica.109

I, de la mateixa manera que resulta interessant contextualitzar la viòlencia dels extremismes a Espanya

amb els del seu entorn internacional i veure com va encaixar el seu paper en l’esdevenir de la Transició,

també resultarà útil analitzar a fons el mateix període des d’una perspectiva internacional i global, per tal

de veure com s’adapta (o no) en els models historiogràfics que s’han enumerat fins aquí.

108 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 561 109 Op. cit. Pàg. 563

21

3. Context global de la Transició

“[N]inguna transición de esta magnitud sucede en completo aislamiento de idees y circusntancias [...], aunque la

transición se hizo en España, se ayudo e impulsó desde el exterior”110

Allunyant el màxim possible el zoom i prenent la Transició des d’una perspectiva històrica únicament

global (i caient en l’error de la simplificació), es podria arribar a considerar que tots els canvis produïts en

l’Estat espanyol van ser un mer producte del seu temps i el seu context. és a dir, fruit del desgast a

Occident provocat per una llarga Guerra Freda. És evident que una resposta tan simplista no serà mai

suficient ni satisfactòria, però és important no caure tampoc en la trampa d’ignorar el context de la

Guerra Freda a l’hora d’analitzar la Transició.

A grans trets, la Guerra Freda se sol assumir i reduir a un combat geopolític entre dues superpotències. Si

bé cada cop hi ha menys relats simplistes que ho consideren un “enfrontament entre els bons i els

dolents, a l’estil en què apareixien a les pel·lícules de l’oest americà”111, sí que segueix sent considerada,

com resumeix Westad, com un “contest between two superpowers over military power and strategic

control”112. Per contra, des d’una òptica menys eurocèntrica, Westad mou el centre del focus d’atenció i el

situa en el Tercer Món, concretament, en l’estret lligam entre la Guerra Freda i el “political and social

development in the Third World”, així com amb el seu procés de descolonització. Explica també que,

malgrat que els dos grans projectes (els dos grans blocs) van prendre inicialment posicions anticolonials, la

magnitud del conflicte i “the stakes they believed were involved, and the almost apocalyptic fear of the

consequences if the opponent won”, van fer que tots dos es deixessin arrossegar cap a un “much older

pattern of domination”, molt similar al del colonialisme.113 O, com prova de resumir Fontana: “[l]a

història d’aquests seixanta-i-tants anys ha d’estudiar-se en termes de causes polítiques molt més complexes

que les de l’enfrontament entre l’est i l’oest, entre el socialisme realment inexistent i una democràcia

tramposa.”114

En la cronologia que interessa per la Transició espanyola, situada força després de la gran crisi dels míssils

de Cuba, la Guerra Freda va viure els seus punts més calents al continent asiàtic: la Guerra del Vietnam, la

Revolució Cultural de Mao i l’enfrontament sino-soviètic iniciat el 1969. Seguidament, els anys setanta

arranquen amb l’aproximació entre els governs de Moscou, Pequín i Washington, i el juliol de 1971 arrela

la llavor del que s’acabaria convertint en la Détente115 i els acords de SALT I l’any següent, el 1972116, amb

110 Frances Lannon, en el prefaci de Pilar Ortuño Anaya, Los socialistas europeos y la Transición española, Marcial Pons, 2005 111 Josep Fontana, “La nova historiografia de la guerra freda”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2 (2009), pàgs. 107-119. 112 Odd Arne Westad, The Global Cold War …, pàgs. 396-398 113 Op. cit. 114 Josep Fontana, “La nova…”, pàgs. 107-119. 115 Gràcies en part per les polítiques impulsades per Breznhev per a “rebajar la tensión con Occidente” i per negociar “un tratado de reducción de armamento con Estados Unidos y la OTAN”, Melvyn P. Leffler, La Guerra después de la guerra: Estados Unidos, la Unión Soviética y la Guerra, traducció de Ferran Esteve, Barcelona, Crítica, 2008, pàg. 306

22

el viatge secret de Kissinger a Pequín. Sobre Kissinger, cal destacar que era considerat el “intellectual

architecht” de la relació amb la URSS del govern Nixon, i que la seva estratègia consistia, molt sovint, en

el “carrot-and-stick approach: rewarding the Soviets when they cooperated with the United States,

checking them when they did not.”117

Sobre la Détente, queda clar que no va aconseguir “detener la carrera armamentista, ni poner fin a las

rivalidades de las superpotències en el Tercer Mundo, ni siquiera impedir que la Unión Soviética recurriera

al uso de la fuerza militar”.118 Enric Ucelay Da-Cal et al expliquen que “en su día se pusieron grandes

esperanzas, [pero] fue, años después, calificada como un enorme fraude.” Per què? Doncs perquè en cap

cas “no implicaba abandonar la dinámica de Guerra Fría; muy al contrario, en Moscú no dejaba de

estudiarse la posibilidad de abrir nuevos escenarios de confrontación periférica, donde los riesgos de

descontrol y guerra generalizada fueran mínimos”. I un d’aquests escenaris era l’Europa del sud, on

Moscou podia “pasear su flota por el Mediterráneo y acercarse a los europeos occidentales con promesas

de provechosos intercambios mutuos”119. Així doncs, se seguia en la lògica gairebé irracional de la Guerra

Freda, en què “aquella rivalitat global desviava recursos de les prioritats domèstiques” per continuar en

una “cursa dels armaments [que] tenia poc sentit»120, i en què, la ideologia, seguia determinant les

polítiques internacionals. En el cas soviètic, per exemple, el motor ideològic era “the promise of

Communist revolutionary universalism”, però que alhora es combinava pragmàticament “with the

necessities of survival for the Soviet Union”121. Una ideologia que portava, irremeiablement, a un

“ideological conflict with the United States”, i que la cúpula soviètica, “old and inflexible”, no podia

abandonar “despite its desire to acquire the benefits of détente” i que, per tant, els va dur a ser “equally, if

not more, responsable for the collapse of détente”.122

També és important destacar la Conferència de Hèlsinki, celebrada entre el 1972 i 1975. En part, perquè

és la primera vegada que els Drets Humans són posats sobre la taula de negociació i, per tant, de facto,

guanyen un pes polític, legal i legitimitzador important. De fet, els Drets Humans es poden arribar a

entendre com la base de la negociació entre els dos blocs, ja que creava un llenguatge a través del qual es

podia dialogar entre Est i Oest —i que afavoria el posicionament moral dels EUA123. Tot això, és clar,

sense passar per alt la realpolitik dels EUA, que, per exemple, va intervenir en la caiguda del govern xilè de

Salvador Allende (a mans de Pinochet), aprofitant el “realisme” dels soviètics que, lluny de voler reviure

116 Sobre els efectes de la Détente a Europa (fruit d’un “European challenge to the excesses of bipolarity”), així com la posició heterogènia dels principals actors europeus (la Ostpolitik de Brandt i l’agenda pròpia de de Gaulle, principalment): Jussi M. Hanhimäki, “Détente in Europe, 1962-1975, a Melvyn P. Leffler i Odd Arne Westad (eds.), The Cambridge history of the cold war, Cambridge University Press, 2010, pàgs. 198-218 117 Ronald E. Powaski, The Cold war : the United States and the Soviet Union, 1917-1991, New York, etc. : Oxford University Press, 1998, pàgs.168-170 118 John Lewis Gaddis, La Guerra Fría, traducció de Catalina Martínez, Barcelona: RBA, 2008, pàg. 221 119 Francisco Veiga, Enric Ucelay, et al, La Paz Simulada, Alianza Editorial, 2006, pàgs. 219- 223 120 Melvyn P. Leffler: La guerra después de la guerra. Estados Unidos, la Unión Soviética y la Guerra Fría, Crítica, Barcelona, 2008; traduït i interpetat a Josep Fontana, “La nova historiografi a de la guerra freda”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2 (2009), pàgs. 107-119. 121 Vladislav Zubok and Constantine Pleshakov, Inside the Kremlin's Cold War: From Stalin to Khrushchev, Cambridge, 1996, pàg. 12 122 Ronald E. Powaski, The Cold war …, pàg. 230 123 Francisco Veiga, Enric Ucelay, et al, La Paz Simulada, pàgs. 225-228; i Ronald E. Powaski, The Cold war… pàg 208.

23

una crisis similar a la dels míssils de Cuba, van entendre (o, millor dir, van haver d’acceptar) que la

“peaceful coexistance had its limits”124.

Centrant la mirada a tot al Mediterrani i parcialment a l’Orient Mitjà, en un marc parcialment econòmic i

des del punt de vista dels EUA, “each of Washington’s southern European allies was plagued by internal

unrest. Turkey, Greece, Italy, France, Spain and Portugal gave the United States concern. All of these

countries, moreover, were exposed politically and economically to the turmoil in the Middle East”. En el

cas concret d’Espanya, “policymakers feared that Spain would fall apart in ethnic and political strife when

the general’s chosen successor, the young and untested Bourbon prince Juan Carlos, took over”125.

Tampoc cal passar per alt la importància de les revoltes del 68, la “explosión juvenil mundial del 1968”126,

fonamentals per entendre la revolució cultural que va impregnar Espanya a través (entre d’altres vies) del

turisme. Una onada del canvi que arranca als anys 60 (amb lemes populars i icònics com ara el The Times They

Are A-Changin' de Bob Dylan) i que ressonarà amb força a l’Europa dels anys setanta. Fins al punt que, en

part degut a “el fin de las dictaduras occidentales en Europa” (Portugal i Espanya, però també Xile), van

deixar “Occidente aturdido”— tot i que, als EUA, l'atordiment va ser en major mesura provocat per

l’escàndol del cas Watergate.127

Tornant a la geopolitk, cal recordar la importància geoestratègica de la península ibèrica des del punt de

vista nord-americà. Prèviament, els EUA havien trencat l’aïllament internacional128 que patia el règim de

Franco per tal de poder establir acords bilaterals militars i econòmics129, així com el paper subtil però

eficaç de l’intercanvi cultural, l’anomenat soft power130, molt documentat en els efectes del turisme i de la

indústria de Hollywood, però que no només va ser unidireccional. De fet, l’Espanya franquista no només

va aconseguir normalitzar les “diplomatic relations” amb els EUA, sinó que també va obtenir-ne objectis

materials “such as a strategic pact (closed in 1953) that allowed for American military bases in Spain, that

in turn would bring in hard dollars needed to repair the economy”131.

124 Edward H. Judge i John W. Langdon, A hard and bitter place. A global history of the Cold War, New Jersey: Prentice Hall, 1996, pàg. 228 125 Ennio di Nolfo, “The transformation of the Mediterranean, 1960-1975”, a Melvyn P. Leffler i Odd Arne Westad (eds.), The Cambridge history of the cold war, Cambridge University Press, 2010, pàg. 248 126 Edward H. Judge i John W. Langdon Op. cit., pàgs. 241-259 127. cit., pàgs. 263- 268 128 Sobre el Tripartite Statement de March 1946 i l’aïllament internacional: David Andrew Messenger, France, the Allies and Franco's Spain, 1943-1948, thesis Graduate Department of History of the University of Toronto, 2000 129 Hosoda, Haruko, The End of the Cold War in Europe and the Transformation of Spanish Foreign Policy: The Case of Changing Spanish-American Relations, (欧州冷戦終焉とスペインの外交政策の変遷細田, 晴子), International Relations, 2009, Vol. 2009(n.157), pàgs. 157 i 115-128; també Mark Byrnes, Unfinished business: The united states and Franco's Spain, 1944–47, Diplomacy & Statecraft, 01 March 2000, Vol.11(n.1), Taylor & Francis Group, pàgs-129-162; i Oscar Calvo-Gonzalez, American military interests and economic confidence in Spain under the Franco dictatorship, Journal of Economic History, Setembre 2007, Vol.67(n.3), pàgs.740-767 130 “scholars of the cold war increasingly believe that America's success as a hegemon, its capacity to evoke support for its leadership, also depended on the habits and institutions of constitutional governance, the resonance of its liberal and humane values, and the appeal of its free market and mass consumption economy”, Melvyn P. Leffler, “Cold War and Global Hegemony, 1945-1991”, OAH Magazine of History, Vol. 19, No. 2, Recent Directions in Gender and Women's History, Oxford University Press,(Mar., 2005), pàgs. 65-72 131 Neal M. Rosendorf, Franco sells Spain to America. Hollywood, tourism and public relations as postwar Spanish soft power, New York, Palgrave Macmillan, 2014

24

Però el que resulta rellevant en aquest estat de la qüestió sobre la Transició és conèixer quina va ser la

posició i el grau d’intervenció (directa o indirecta) dels principals veïns i aliats internacionals de l’Estat

espanyol. A mode d’introducció d’aquest rol, pot ser útil de tenir en compte el resum de l’esfera

periodística a partir de l’estudi realitzat per Guillamet et al:

“Un suport crític als principals actors del canvi, com són el rei, els governs successius d’Arias i de Suárez i, en menor

grau, l’oposició. És un suport pragmàtic, que abona tot el que suposi un pas endavant, malgrat la pervivència de les

estructures franquistes i la manca de garanties democràtiques en el referèndum de la reforma i en les primeres eleccions

lliures.”132

Tornant a l’àmbit acadèmic historiogràfic, Guirao i Gavín ofereixen un estudi excel·lent per entendre la

dimensió externa de la Transició, i la resumeixen de la següent manera:

“La dimensione esterna della transizione democratica spagnola debba essere letta non come un intervento diretto

dei governi stranieri negli avvenimenti che si succedettero in Spagna durante questo periodo (cosa che si produsse in

una misura molto ridotta e soltanto in un ambito ben preciso), ma come un’influenza di carattere indiretto,

esercitata specialmente dai paesi dell’Europa occidentale, quelli cui la nueva Spagna desiderava omologarsi.”133

Per tant, d’entrada, i malgrat la multitud d’influències “exteriors” numerades i analitzades en el seu estudi,

Guirao i Gavín conclouen que la influència internacional ha de ser considerada com a “indirecta”. Però,

en canvi, recorden134 que altres autors, com Crespo MacLennan, Vayssière i Cavallaro, consideren que

durant els anys setanta la Comunitat europea hauria mantingut una política “d’intervenció regular en els

afers interns d’Espanya”135, i que, per agafar-se en aquest altra interpretació136, no cal anar gaire lluny i

només cal cercar les paraules de Giovanni Boano del Parlament Europeu (reunit en sessió parlamentària)

sobre els acords comercials entre Espanya i la CEE:

“Da un lato, alcuni dicono: lasciamo prima che la Spagna evolva, poi lasciamola partecipare all’integrazione

europea. Altri affermano: bisogna prima cominciare a cooperare con la Spagna e questo faciliterà la sua

evoluzione politica interna. L’accordo commerciale attuale e la nostra approvazione costituiscono una scelta nel

senso della seconda tesi, cioè di quella che chiede la cooperazione immediata, in modo da incoraggiare lo scambio di

merci e, allo stesso tempo, quello di idee nella prospettiva dell ’integrazione della Spagna in Europa”.137

132 Jaume Guillamet (ed.), Marcel Mauri et al, El Desafiament català…, Pàg. 179 133 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 247 134 Op. Cit., pàg. 179 135 Crespo MacLennan, Spain and the Process of European Integration, Palgrave, New York, 2000, pàg. 99; B. Vayssière, “L’élargissement de 2004 au regard des précédents espagnol et portugais: un jeu de miroirs?”, a Revue européenne d’historie, vol. 16, n. 4, agost 2009, pàgs. 477-497; M E Cavallaro, Los orígenes de la integración de España en Europa, Desde el franquismo hasta los años de la transición, Sílex, Madrid, 2009 136 Com ara la de George C. Kyrtsos, “The Attitudes and Policies of European Socialists regarding Spain, Portugal and Greece, since 1967”, PhD, London School of Economics, 1980. 137 Intervenció del 16 de novembre de 1970, Parlament Europeén, Accord commercial entre la CEE et l’Espagne, in <Journal officiel des Communautés européennes: Annexe: Débats du Parlement européen>, n. 130, 1970, pàgs. 15-21, recollida a Guirao i Gavín, op. cit. pàg. 180.

25

Ara bé, quan hi entren al detall, Guirao i Gavín destripen la intervenció externa i aquí sí que hi localitzen

certs aspectes de caire més aviat directe que no pas indirecte. En concret, cataloguen la intervenció en

quatre directrius diferents:

En primer lloc, hi hauria una intervenció absolutament passiva i indirecta, que és el del “valor atribuït” als

estats i sistemes democràtics d’Europa Occidental, en tant que eren considerats per la majoria d’espanyols

com a exemples a seguir i rols a emular. En aquest sentit, hi ha un anàlisi de les lleis i constitucions veïnes

per tal d’emmirallar-s’hi, especialment en les primeres eleccions de 1977 i en la redacció de la constitució

del 1978138. En un segon nivell, hi trobem una intervenció directa: tots els actors principals (interns) de la

Transició (el rei, els diferents dirigents polítics, presidents, ministres…) van veure amb bons ulls un

intervencionisme extern, i fins i tot el van “encoratjar”, en tant que els permetia avançar posicions pròpies

i alhora influenciar en la resta d’actors interns amb qui competien.139

En tercer lloc, la intervenció directa més sòlida i evident és, com s’analitzarà més a fons posteriorment,

l’ajuda econòmica i logística a l’hora de conformar l'espectre polític espanyol i les seves formacions

principals. L’exemple hegemònic d’aquesta intervenció és el vincle entre la Socialdemocràcia alemanya i el

PSOE de Gonzàlez140. El suport econòmic és difícil de quantificar amb precisió per l’opacitat141 de

l’operació, però, a través de l’escàndol en l’època del canceller Helmut Kohl, es coneix que els partits de la

RFA van rebre 47 milions de francs alemanys i 2.5 milions de dòlars per la seva “international democracy

promotion activities in Spain, Portugal and Turkey between 1974 and 1982142. A més a més, hi ha,

paral·lelament, un suport menys quantificable però igualment important: el del reconeixement i prestigi

internacional. Així mateix ho ratificava l’ambaixada alemanya a Madrid, que confirmava l’augment

considerable del prestigi del PSOE en el decurs del 1975: “Die Anerkennung als einzige spanische Partei

durch die SI sowie die engen Kontakte zur SPD und anderen sozialistischen Parteien Westeuropas haben

ihr Prestige vermehrt”143. I encara una altra conseqüència d’aquest suport demòcrata: l’apropació d’una de les

construccions argumentals principals dels “right-wing enemies of democratisation” o immobilistes, que era

presentar-se com els salvaguardes que havien d’evitar que “Spain would be right on track into chaos and

Communism”.144

Per últim, hi hauria una pressió internacional constant per mirar d’assolir l’objectiu principal que més

escau a les forces occidentals respecte Espanya: aconseguir estabilitat econòmica, política i militar (o de

defensa). S’entén, doncs, tant externament com interna, que l’aïllacionisme propi de l’època del

138 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 257 139 Op. cit. pàg. 258 140 Op. cit. 141 “Only two people were fully informed about the exact scope and nature of political co-operation between FEF and PSOE - Felipe Gonzalez and his secretary-general Alfonso Guerra”, a partir de la traducció que Jens-Ulrich Poppen, op. cit. pàg. 198, fa de AdsD, BFC, BN/1540, FEF Report, Dieter Koniecki, Über meine Aktivitäten in Madrid, 28. Januar bis 20. Marz 1976. 142 Jens-Ulrich Poppen, op. cit. pàg. 116, en referència a Hans Leyendecker, ’Geheimfonds der Regierung Schmidt enthielt 52 Millionen Mark - Unterlagen weisen höhere Summe aus als bisher bekannt’, Süddeutsche Zeitung, 3 Febrer 2000. 143 Auswärtiges Amt 203, Betreff: Politischer Jahresbericht 1975, 203, 320.11 SPA, 22.1.1976, Madrid, pàg. 8, consultat 7 de març de 2018, Berlin. 144 Walter Haubrich, Spaniens schwieriger Weg…, pàg. 10

26

franquisme és una “anormalitat” i que, per contra, hi ha una convicció col·lectiva (interna) que veu la

democràcia com el model “natural” per a Espanya. En aquest procés hi destaquen dues grans sigles: la CE

i la OTAN, ambdós vinculats originalment i de forma embrionària amb Espanya a partir dels acords

bilaterals amb els Estats Units en època de Franco.145

El resum de l’estudi sobre el paper internacional146 realitzat per Guirao i Gavín té, però, certes mancances

que són reconegudes pels propis autors en un exercici d’autocrítica, i justificades pel format breu del seu

escrit. Omissions com ara la qüestió territorial (la “descentralització”), la reforma militar, el paper actiu de

la pressió social (patronal i sindicats, majoritàriament), el flux migratori (retorn dels migrants econòmics

espanyols a d’altres països d’Europa), el turisme i la revolució cultural, o la implantació de l’estat del

benestar, són mancances importants que indueixen a pensar que, a voltes, aquest estudi sembla encasellar-

se en el relat des de dalt i hegemònic d’una Transició que recau en unes poques mans de l’elit política.147

Això sí: segueix sent un resum extens i molt útil del paper extern en els episodis claus de la Transició,

començant per l’experiència de Portugal i la seva Revolució dels Clavells.

145 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 259 146 Un resum alternatiu i molt breu es pot trobar a Ferran Gallego, “La genealogia de la transició política espanyola (1973-1977”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2 (2009) (p. 123-136): “els factors internacionals van ser decisius a l’hora de demanar i orientar el desenvolupament polític: en especial la revolució portuguesa, però també la caiguda de la dictadura grega, el creixement del Partit Comunista Italià a mitjan dels setanta o la proximitat d’una majoria d’esquerres en la França de les eleccions presidencials de 1974, per no citar la influència del Departament d’Estat, de la Internacional Socialista o de la manifesta protecció de la dreta giscardiana sobre el canvi «centrat» a Espanya”. 147 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 259-260

27

3.1 Portugal i l’atenta mirada dels Estats Units

“Aunque España y Portugal eran hermanos siameses, vivían de espaldas y su interacción era compleja”.148

Aquesta cita és molt útil per entendre la concepció que prova d’explicar com, malgrat la proximitat

geogràfica i la llarga llista de similituds entre ambdós països, la interacció entre tots dos, durant els anys

70, va ser més aviat escassa. A més a més, tot i que ambdós estats van viure la fi d’una llarga dictadura

militar, seguida d’un procés democràtic i europeïtzador, hi va haver dues diferències clau: el caràcter

revolucionari present a Portugal (i absent a Espanya), i el fet que la dictadura portuguesa de Salazar i

Caetano va extingir-se un any i mig abans de la mort de Franco. Tenint en compte aquesta doble vessant

—la desconnexió mútua malgrat la proximitat política i geogràfica—, Casals anomena l’experiència prèvia

de Portugal com “el ignorado laboratorio portugués”, en tant que no va servir com a model exportable,

sinó per fer veure tant als reformistes com als opositors que calia preparar amb certa “urgencia” una

“salida de la dictadura”149. Així mateix s’entèn des de l’ambaixada alemanya a Madrid, que alerta a Bonn

de la doble cara de la moneda portuguesa: la Revolució dels Clavells va servir per demostrar als opositors

que és possible acabar amb un règim dictatorial, però alhora també per alertar al règim que calia una

liberalització per evitar patir successos “extrems”:

“Die Entwicklung in Portugal hat den Regimegegnern gezeigt, dass man unter Umständen mit einer faschistisch

inspirerten Diktatur fertig werden kann. Sie hat aber auch den politisch jetz Verantwortlichen vor Augen geführt,

dass in Spanien ohne den Mut zu einer wirklichen Liberalisierung extrem Entwicklungen zu befürchten sind, die

Spanien erneut zurückwerfen müssten” .150

Però, ¿realment es pot considerar aquesta connexió d’esquenes com una influència tan menor com per

donar per vàlida la metàfora dels siamesos que viuen donant-se l’esquena?151 L’experiència portuguesa no

només afecta als actors espanyols de la Transició; és tot el bloc occidental (EUA i la Comunitat Europea)

que s’adona del perill del “virus” comunista.152 De fet, només així s’entén que la comunitat internacional

obviés els tics autoritaris del govern d’Arias Navarro (especialment, la forta repressió contra l’oposició), i

seguís donant marge de confiança a una presidència que no presentava “proves fermes ni tangibles” que

148 Charles Powell, El amigo americano, Galaxia Gutemberg, 2011, pàg. 181, versionant indirectament a l’escriptor José Saramago, i citant directament a DDAA, Dossier “Espanya-Portugal: Els germans-enemics””, l’Avenç 216 (juliol 1997), pàgs. 17-59 149 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs.171-173 150 Auswärtiges Amt, 320.10 SPA “Spanien im Übergang” 9 de gener 1975, pàg. 2, consultat l’1 de març de 2018, Berlin. 151 Per un anàlisi detallat sobre la relació entre ambdós processos de canvi, cal consultar Josep Sánchez Cervelló, La revolución portuguesa y su influencia en la transición española, (1961-1976), San Sebastián, Nerea, 1995, i JC Jiménez Redondo, España y Portugal en transición. Los caminos a la democracia en la Península Ibérica, Madrid, Sílex, 2009 152“The southern flank is in the worst case scenario and many countries may go Communist by the end of the 70’s - Spain, Portugal, Italy and conceivably Greece and Turkey. The causes are different. The virus isn’t travelling north at the moment. It is not a trend, but there are increased opportunities.” Paraules del Secretari d’Afers Exteriors Britànic James Callaghan consultables a Digital National Security Archive (DNSA/KT), 01774, Memorandum of Conversation, The White House, 5 September 1975, i recollides per Jens-Ulrich Poppen, Soft Power Politics: The Role of Political Foundations in Germany’s Foreign Policy towards Regime Change in Spain, Portugal and South Africa 1974-1994, London School of Economic and Political Science, Department of International Relations, 2007, pàg. 88

28

indiquessin si l’Estat s’estava apropant efectivament a una democràcia —o, més aviat, a una “democràcia

sui generis, ala espanyola”.153

Cal recordar aquí les tensions i contradiccions pròpies de la Guerra Freda, concretament en plena Détente,

en què s’enmarca el context d’aquests anys. Encarnación Lemus relata acuradament els “canvis

peninsulars” des de l’òptica de la geopolítica internacional, recordant que, en els anys de Nixon i

Kissinger, els EUA observaven amb recança “el crecimiento de los partidos comunistas en el sur de

Europa”154, i advertien als seus aliats europeus que no es relaxessin davant d’un “lobo con piel de

cordero”.155 De fet, Kissinger veu amb doble preocupació “els canvis peninsulars”, ja que no només

constata el control que exerceix el partit comunista en la revolució portuguesa, sinó que, simultàniament,

“el PCE es el partido mejor organizado en España cuando Franco está a punto de desaparecer y Santiago

Carrillo abandera con Georges Marchais y Enrico Berlinguer el eurocomunismo”156. Per tant, a finals de

setembre de 1975, no sorprenen les paraules de Kissinger: “Creo que deberíamos esforzarnos por hacer

en España algunas de las cosas que hemos encontrado necesarias en Portugal”157. Tampoc cal oblidar,

ampliant el context a fora de la península, el paper “de Washington en los horrores de Chile” que, malgrat

que la historiografia no l’acaba d’esclarir del tot, el que sí que queda clar és que “la licencia de la CIA para

operar sin ningún tipo de restriccions había producido en Chile actos que, pese a haver sido reconocidos

[...]. Era imposible justificarlos ante la opinión pública”158. En aquest sentit, són notòries les operacions

Còndor i Gladio.159

Així doncs, la posició dels EUA i del bloc occidental, i més intensament a partir de la Revolució dels

Clavells, té com a objectiu prioritari evitar la ruptura i la inestabilitat, ja que podrien resultar molt

beneficioses per al partit comunista —i evitar així que els comunistes entressin en el govern:

“In both transition cases [la Espanyola i la Portuguesa], bi-polarity and superpower confrontation led Western

powers including the FRG [Federal Republic of Germany] to see Communist parties and their expansionist

tendencies as the biggest menace to regional security. Hence in Spain as well as in Portugal, both tiers of West

Germany’s foreign policy - state and sub-state, multilateral and transnational - were geared towards preventing the

153 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 188-189 154Encarnación Lemus, Con la vista en Portugal y mirando a España: EE.UU. y el cambio político peninsular, Hispania, 2012, vol. LXXII, n.º 242, setembre-desembre, pàgs. 723-754 155 Encarnación Lemus, Op. Cit. S’hi explica com Nixon i Kissinger en cap cas van relaxar la seva política anti-comunista a l’exterior, malgrat que, pel que relata l’ambaixador dels EUA a Moscou Walter J. Stoessel, no hi havia un risc imminent d’implicació directa de la URSS al sud d’Europa, amb la següent cita: «In Fact, Detente, which the Soviets see as having facilitated the move to the left in Western Europe by diminishing perceptions of a Soviet threat, has also placed restraints on the Soviet ability to take advantage of the new situation», Walter J. Stoessel, Moscou 19917, 31 desembre 1974, Distensión y crisis del capitalismo. 156 Encarnación Lemus, Op. Cit. Pàg. 726 157 Op. Cit. Pàg. 727, en menció a: Memoràndum de la Conversa, 24 setembre, 1975. National Archives, Record Group 59, Department of State Records. Records of Henry Kissinger, 1973-1977. Box 12, Sept. 1975 NODIS Memcons., i a la publicació del periodista SIMAS, Nuno, Portugal classificado. Documentos Secretos Norte-Americanos, 1974-1975, Lisboa, Aletheia, 2008. 158 John Lewis Gaddis, La Guerra Fría, traducció de Catalina Martínez, Barcelona: RBA, 2008, pàg. 189 159 “La Operación Cóndor estaba englobada en la Estrategia de Seguridad Nacional del ejecutivo de EEUU y que durante la Guerra Fría se centró en establecer una cruzada contra el comunismo, ya fuera por la vía legal o por la vía ilegal”, a Marcos Ferreira Navarro, “Operación Cóndor: antecedentes, formación y acciones”, Ab Initio: Revista digital para estudiantes de Historia Issue . 9 (2014), pàg. 160, en referència a J. Patrice McSherry, “Tracking the Origins of a State Terror Network: Operation Condor”, Latin American Perspectives, Vol. 29, Núm.1 (2002), pàg. 46.

29

Partido Comunista Portugues (PCP) and the Partido Comunista de Espana (PCE) from occupying crucial power

positions during the transition and beyond.”160

De fet, aquesta postura, en què es prioritza el fre al comunisme europeu161, l’ordre i l’estabilitat per davant

de la democràcia i els drets i llibertats dels ciutadans de la península162, ja és explícita en els anys anteriors,

com bé demostren els següents dos testimonis sobre les paraules de Kissinger i de Walters,

respectivament. En primer lloc, un consell que Nixon va fer arribar a Joan Carles de Borbó: “La sua

principale preoccupazione, se l’eventualità avese dovuto materializzarsi, doveva essere quella di mantenere

l’ordine pubblico prima di intraprendere grandi riforme”163. I, en segon lloc, Walters recull la conversa

que va mantenir amb Franco el 1969: “Riferisca al presidente Nixon che l’ordine e la stabilità in Spagna

sono granatite dalle misure che sto adottando con ordine e a tempo debito”164. Potser convé no

magnificar el testimoni de Walters (que va arribar a ser vicedirector de la CIA) fins al punt d’assegurar que

la Transició espanyola va ser “dissenyada a Langley (Virginia), a la seu de la CIA”165, però sí que és útil per

corroborar els objectius de la realpolitik dels EUA respecte a la Transició.166

Actuant en conseqüència a aquests objectius, una de les prioritats dels EUA per evitar “un modelo

sindical unitario «a la portuguesa»” va ser promoure la institucionalització del sindicat UGT, a través del

contacte freqüent entre l’ambaixador Wells Stabler i Manuel Simón, home fort del sindicat167. Aquesta

promoció sindical té molt a veure, també, amb interessos purament econòmics, com demostra el

Programa Godesberg de la RFA, que deixava enrere tota referència al marxisme i es concentrava a

promoure la propietat privada i el lliure mercat i en el qual volien que s’hi emmirallés Espanya168, i el fet

que fins i tot el rei Joan Carles I havia expressat “an interest in the West German model of labour

representation and asked his visitors what advise [sic] they could give.”169

160 Jens-Ulrich Poppen, op. cit, pàg. 190. 161 William E. Griffith (Editor), Communism in Europe. Continuity, Change, and the Sino–Soviet Dispute, M.I.T. Press, 1964; i William E. Griffith (Ed.), The European Left: Italy, France and Spain, Lexington, Mass: Heath, Gower Press, 1980. 162 També per part de la Comunitat Europea que “fatta eccezione per alcuni parlamentari europei, non si pose mai, all ‘epoca di Franco, come obiettivo essenziale della propria politica spagnola la difesa dei diritti fondamentali o la promozione dei valori democratici, ma piuttosto lo sviluppo economico del paese in principio e, più tardi, l’accesso al suo ampio mercato industriale, il che la portò più ad appoggiare il regime franchista che a indebolirlo.” Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 195. 163 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 198, traducció de Charles Powell, “Estados Unidos y España, de la dictadura a la democracia: el papel de Henry A Kissinger (1969-1977)”, a Charles Powell et al, Del autoritarismo a la democracia. Estudios de política exterior española, Sílex Ediciones, Madrid, 2007, pàgs. 33-34. 164 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 98-199, recullen l’episodi de la visita al Prado narrat a V. Walters, Silent Missions, Doubleday & Company, New York, 1978, pàgs. 551-557. 165 Alfredo Grimaldos, La CIA en España. Espionaje, intrigas y política al servicio de Washington, Random House Mondadori, Barcelona, 2006, pàg. 17 166 Un altre fragment a destacar de les memòries de Walters, ja mencionat anteriorment, sobre la reunió amb Franco el 23F de 1971): “El príncipe [Juan Carlos] era la única alternativa. España avanzaría cierto trecho por el camino preconizado por los norteamericanos, pero no llegaría hasta el final de dicho camino, por cuanto España no era Norteamérica, ni Inglaterra, ni Francia. Era España. Indicó que las Fuerzas Armadas jamás permitirían que las cosas salieran de cauce, y expresó su confianza en la capacidad del príncipe para dirigir la situación después de su muerte. Dijo que había creado diversas instituciones para garantizar una ordenada sucesión”. V. A. Walters, Misiones discretas, pàg. 331 167 Encarnación Lemus, Op. cit. pàg. 728 168 “of course the Godesberg Programme and our policies should not become export products. However, the self-perception of West Germany’s Social Democracy may be of interest in the process of transformation in Spain.”, AdsD, BFC, BN/1540, carta de Bruno Friedrich per Emilio Garrigues y Diaz-Canabate, 2 Juny 1976, citada i traduïda per Jens-Ulrich Poppen, op. Cit. pàg. 211. 169 Jens-Ulrich Poppen, op. cit., pàg. 212, sobre AdsD, HSC, BN/6566, Telegramme Lilienfeldt to Auswartiges Amt, 8 December 1976, en el que el ministre Hans Matthöfer promet al rei informació sobre l’estructura dels sindicats de la RFA.

30

I, encara una altre estratègia dissenyada a partir de l’experiència portuguesa i per tal de frenar l’auge del

PCE (i, per extensió, l’onada d’eurocomunisme) va ser, com es detallarà més endavant en el capítol,

reforçar el PSOE i el lideratge de Felipe González170. Tot i així, el bloc occidental era conscient del seu

avantatge econòmic respecte els comunistes: “The Communists are well organised, but economically they

have to rely entirely on Soviet aid. I don’t think that the Soviet Union will be prepared to provide long-

term economic assistance to Portugal on any significant scale”171.

Pels Estats Units, l’ingrés d’Espanya a l’OTAN era de màxima rellevància: “La stabilità della Spagna dopo

la morte di Franco pareva possibile solo se il paese fosse stato ancorato fermamente nella area

euroatlantica”172. Per això ja a l’agost de 1973 s’havia arribat a un acord bilateral amb Kissinger i el

Consell de Seguretat Nacional dels EUA (renovat el 10 de setembre de 1974173), que havia de renovar-se

de nou el setembre de 1975. Espanya, governada encara per Arias Navarro, també veu l’acord en defensa

amb bons ulls, i fins i tot reclamava l’entrada a l’OTAN, que no va poder ser possible a causa de la pressió

exercida per la resta de potències europees (en particular, la britànica), que criticaven als EUA per voler

signar acords amb el règim de Franco. Aquesta pressió dels estats europeus, però, pot ser considerada una

actitud de “free-riders”, ja que les seves crítiques a Washington per signar acords bilaterals amb Franco no

els suposava cap mena de cost, i, per contra, eren uns acords que també els beneficiaven indirectament, a

través de l’Aliança Atlàntica.174

Molt poc abans de la mort de Franco, el 30 d’octubre de 1975, Washington va iniciar el seu rol

“estabilitzador i de recolzament”, però també va aconsellar al seu ambaixador que establís contacte

paral·lelament i discreta amb “l’oposició moderada”175. És també significatiu que els EUA van ser l'únic

país que va enviar el mateix representant, el vicepresident Nelson A. Rockefeller, tant al funeral de Franco

com a la coronació del rei Joan Carles I, segurament com una mostra més d’estabilitat i continuïtat —i a

canvi de propiciar una imatge insòlita: la de compartir espai i contactes amb Augusto Pinochet.176 Com ja

s’ha apuntat anteriorment, el rei no va fer destituir Arias, i la comunitat internacional els va atorgar a tots

dos el benefici del dubte (que no era “un xec en blanc”)177. El suport dels EUA pren una dimensió encara

més explícita si s’observen atentament les paraules que Kissinger va intercanviar amb el ministre d’Afers

Exteriors José María de Areilza: “Non fate caso alle esigenze degli europei ma a quello che veramente vi

conviene [...] fate cambiamenti e riforme e concedete libertà. Però fissate voi stessi il calendario. E

170 Encarnación Lemus, op. cit., pàg. 15. 171 Jens-Ulrich Poppen, op. cit., pàg. 22, Conversa del canceller Helmut Schmidt amb Gerald Ford i Henry Kissinger el 29 Maig de 1974 a Brussel·les, extreta de Helmut Schmidt, Menschen und Machte, (Siedler Verlag 1999), pàg. 207. 172 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 199-200. 173 “Renegotiation of Bases Agreement with pain”, National Security Memorandum 268, 10 setembre 1974. Document consultat a la web de Gerald R. Ford Presidential Library and Museum (Ford Library): https://www.fordlibrarymuseum.gov/library/document/0310/nsdm268.pdf 174 Guirao i Gavín, op. cit., pàgs. 199-203. 175 Segons els arxius de la Fundació Gerald Ford, citat en Alberto Sabio i Nicolás Sartorius, El final de la dictadura. La conquista de la democracia en España (noviembre de 1975 - junio de 1977), Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 2007, pàgs. 570-571 176 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 204-205. 177 Així mateix ho expressa Wilson al president Ford, en una carta publicada parcialment a La Vanguardia el 12 d’agost 2009, pàg. 12 http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2009/08/14/pagina-13/78777638/pdf.html

31

mantenete la forza e l’autorità dello stato, soprattutto”178. Sobre la mateixa trobada, des de l’ambaixada

alemanya a Madrid s’explica que, amb l’augment de la despesa americana a Espanya, els EUA recolzen

moralment i política el “nou règim espanyol”: “Mit der vorgesehenen substantiellen Erhöhung der

amerikanischen Zahlungen will die amerikanische Seite der neuen spanischen Regierung zugleich such

moralischen und politischen Beistand leisten.”179

Malgrat tot, i en part per les discrepàncies entre els EUA i la Comunitat Europea sobre com s’havia

d’encarar la normalització internacional d’Espanya, el govern d’Arias i el paper del rei van anar perdent

crèdit amb els mesos (en els quals no es va concretar cap avenç democràtic), Joan Carles I va haver de

renovar la confiança (externa i interna): primer amb el discurs davant del congrés dels EUA invocant el

futur i compromís democràtic d’Espanya180, i un mes després amb l’elecció del substituto d’Arias

Navarro, Adolfo Suárez. Un home que, “avendo fatto carriera all’interno del Movimiento Nacional,

riceveva un mandato reale per guidare l’evoluzione della Spagna fino alla normalizzazione democratica,

tanto all’intenro quanto all’esterno”, i servia, juntament amb el nou ministre Marcelino Oreja181, per

evidenciar la renovació i l’arribada de temps nous de cara a les cancelleries estrangeres182. Tot i així, Suárez

també va ser descrit com “en la soledad de las alturas” i amb moltes “dificultades con que tropezaba para

formar Gobierno”, segons que recull Santos Juliá del telegrama enviat per l’ambaixador dels EUA Wells

Stabler183.

Per entendre com Suárez, un home del propi règim franquista, va poder anar imposant una agenda

política pròpia que incorporava “reivindicaciones del proyecto de ruptura a la vez que modificava

sustancialmente o, mejor, anulaba el proyecto de reforma [de Fraga]”, és interessant aquesta frase-resum

de Santos Juliá, sobre la tardor del 1976: “Suárez habló con todo el mundo, pero no se comprometió a

nada con nadie”.184 Així doncs, el 10 de setembre de 1976, Suárez va crear el sistema bicameral espanyol

(el Congreso de los Diputados i el Senado) i va tirar endavant la Llei per a la Reforma Política a través

d’una clara victòria del sí en el referèndum del 18 de novembre, que, dos anys més tard, va permetre a la

població expressar, novament en un referèndum, un “vot per la democràcia” i aprovar la Constitució185.

178 Traduïda a Guirao i Gavín, op cit., pàg. 206, citant la reunió entre Areilza i Kissinger del 25 gener 1976, i que recull també, Powell, Estados Unidos y España, op. cit., pàg. 62. 179 Auswärtiges Amt 203, Betreff: Politischer Jahresbericht 1975, 203, 320.11 SPA, 22.1.1976, Madrid, pàg. 16, consultat 7 de març de 2018, Berlin. 180 El discurs, pronunciat per Joan Carles I el 2 de juny 1976, es pot escoltar a http://www.rtve.es/alacarta/videos/archivo-casa-real/discurso-ante-congreso-estados-unidos-2-junio-1976/1492542/ 181 Charles Powell, “Un hombre-puente en la política exterior española: el caso de Marcelino Oreja, en Historia Contemporánea, vol 15, 1996, pàgs. 241-256. 182 Guirao i Gavín, op. cit., pàg. 213. 183 Santos Juliá, Transición… pàg. 365, en referencia a “Spain’s New Premier. Alone at the top”, telegrama de Wells Stabler al Departamento de Estado, 6 de julio de 1976. Accessible a: http://aad.archives.gov 184 Santos Juliá, “En torno a los proyectos de transición”, a Pere Ysas et al, op cit, pàg. 75. 185 “1978: Spain set to vote for democracy”, BBC News, 6 desembre 1978. Consultable a: http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/december/6/newsid_2534000/2534705.stm

32

3.2 Jimmy Carter i l’aliat incòmode: l’eurocomunisme

“What happens when an outside with lofty moral and political goals and little experience or education in foregin

policy takes over the U.S. presidency?”186

Paral·lelament, els Estats Units van viure un canvi pronunciat en la seva política exterior, amb l’arribada

de Jimmy Carter a la presidència i de Cyrus Vance a la secretaria d’Estat. O, més ben dit, amb la retirada

de Ford i de Kissinger, que va provocar una “relaxació” de l’anticomunisme que havia caracteritzat

l’administració precedent, fins el punt que l’actitud de Washington respecte Espanya s’havia

“europeitzat”, i era similar a una “correcta indifferenza”.187

Carter, doncs, autoproclamant “defensor dels drets humans arreu del món” (almenys, en gestos i

paraules)188, i sense estar cegat per l’anticomunisme, era una “cara nueva en la escena política

norteamericana” que volia “devolver a Estados Unidos su atractivo político a ojos del Tercer Mundo”189.

Així doncs, va poder apreciar l’oportunitat que li brindava l’eurocomunisme europeu: recolzar-lo

(indirectament) podia servir per aconseguir desfer la fermesa ideològica i la coherència del discurs de la

URSS190. Per tant, davant la imminent celebració d’eleccions democràtiques a Espanya, la posició dels EUA

havia canviat radicalment sobre la legalització dels comunistes, encara que l’objectiu seguís sent el mateix:

evitar que accedissin al poder. Així mateix ho va expressar Vance, que era partidari de la legalització del

partit, però només un cop celebrades les primeres eleccions191.

Es podria dir, doncs, que malgrat la legalització del PCE abans de les eleccions tingués molt a veure amb

l’efecte contrari provocat per la massacre d’Atocha192 (els efectes de “el voto ignorado de las armas”193), la

relaxació de la pressió externa dels EUA va afavorir considerablement que existís, ja d’entrada, un escenari

en què la incorporació dels comunistes al joc democràtic era una possibilitat plausible194 —això sí, només

després que el partit reconegués la monarquia (parlamentària), la bandera bicolor i la unitat territorial195, i

després de convèncer als militars més reticents de la necessitat de la legalització.196 De retruc, legalitzant el

PCE, Suárez va conseguir neutralitzar els actors més rupturistes, com ara CCOO, i per “pressionar els

186 Betty Glad, An outsider in the White House. Jimmy Carter, his advisors and the making of the American foreign policy, Ithaca: Cornell University Press, 2009, pàg. 1. 187 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 221-226. 188 Francisco Veiga, Enric Ucelay, et al, La Paz Simulada, pàg. 291. 189 Melvyn P. Leffler, La Guerra después de la guerra: Estados Unidos, la Unión Soviética y la Guerra, traducció de Ferran Esteve, Barcelona, Crítica, cop. 2008, pàg. 328-333, citant a Zbigniew Brzezinski, Power and Principle: Memoirs of the National Security Adviser, 1977-1981, New York : Farrar, Straus, Giroux, 1985, pàg. 3. 190 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 223-226. 191 Op. cit. 192 “A raíz de la demostración realizada por el PCE con motivo del entierro de los abogados laboralistas asesinados en su despacho de la calle de Atocha de Madrid, yo sabía que el PCE se había ganado en aquella fecha su legalización”, a Rodolfo Martín Villa, Al servicio del estado, Barcelona, Planeta, 1984, pàg. 98. 193 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 236. 194 “A diferencia de Kissinger, [Vance] sugería al Gobierno español que «permitiesen el libre juego político a todos los partidos incluido el comunista»”, a Pilar Urbano, La Gran desmemoria: lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar, Barcelona, Planeta, 2014, pàg. 264. 195 Gregorio Morán, Miseria y grandeza del partido comunista en España, pàg. 542. 196 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 236.

33

socialistes”197, ja que “la monarquía [y] la bandera roja y gualda [..] aún no [habían sido] aceptadas

explícitamente por el partido socialista, colocándole a éste en una situación difícil”198. Casals ho

desenvolupa encara més:

“Suárez empleó al PCE para contener el PSOE. Dar cancha a los comunistas dividía a la izquierda y perseguía

algo más sibilino: “que un PCE obligado a dar permanentes muestras de responsabilidad sirviera de modelo de

conducta a un PSOE que en ocasiones, según el presidente, se mostraba demasiado respondón”199[...]. De hecho, “el

PSOE de Felipe González no había admitido aún [...] la institución monárquica ni la bandera tradicional (sic) de

España. Se mostraba reticente a hacerlo…”200

Als anys setanta, l’eurocomunisme, guiat per Enrico Berlinguer del Partit Comunista Italià i per Carrillo

del PCE, va emprendre el seu propi camí, deslligant-se del control paternalista de Moscou. I un dels pilars

fonamentals de l’eurocomunisme i diferències principals respecte del comunisme de la URSS va ser la

“volontà di accettare il pluripartitismo proprio delle democrazie occidentali”.201 Així doncs, va ser aquest

distanciament respecte Moscou, juntament amb el canvi de l’administració Nixon-Ford a la de Jimmy

Carter, el que va afavorir un clima en el que la eventual legalització del PCE va ser factible. I, per contra,

un dels motius pels que el PCE va acabar perdent la coherència interna i, finalment, el suport popular, ja

que no va sortir gaire ben parat (en termes electorals) en la competició amb el PSOE:

“tant a Espanya com a França, l’eurocomunisme s’enfrontà amb els partits socialistes respectius, encapálats per

dirigents de gran carisma popular i amb una banda d’actuació ideològica molt ampla, que els permetia negociar tant

amb el partit comunista com amb les forces demòcrata-cristianes i/o socialdemòcrates en perjudici, òbviament, dels

comunistes, els quals, sense un suport popular massiu, eren atacats pels seus propis corrents interns més radicals i

ortodoxos”.202

El comunisme occidental va jugar un rol destacat a Espanya des de molt abans, ja fos per la capacitat de

mobilització extraordinària del PCE i CCOO durant el Franquisme, com per la preocupació amb què eren

vigilats per l’Aliança i el bloc occidental al llarg de la Guerra Freda —preocupació i vigilància

intensificades després de les experiències d’Allende i de la Revolució dels Clavells, poc abans de la mort

de Franco203. De fet, no és possible analitzar el desgast del final de la dictadura “sin tener en cuenta el

impacto de una lucha armada en la que confluyeron cambio generacional, eclosión de la “nueva

izquierda” (asociada en gran medida a la lucha de guerrillas de la descolonización y al cisma comunista

197 Josep Fontana, La Construcció de la identitat…, pàg. 129. 198 Alfonso Osorio, Trayectoria política de un ministro de la Corona, Planeta, 1980, pàg. 282; i José Miguel Ortí Bordás, La Transición desde dentro, Planeta, 2009, pàg. 338. 199 Francisco Medina, Las sombras del poder. Los secretos del CESID, Espasa Libros, 1995, pàg. 63. 200 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 258. 201 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 222. 202 Anna Dionís, “L'eurocomunisme a examen: després de la mort de Berlinguer”, DCidob, 1984: Núm.: 5, pàg. 5 203 Existència d’informes detallats dedicats exclusivament a descriure el PCE (KPS), Santiago Carrillo i la seva capacitat de mobilització a Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Spanische Innenpolitik: Stellung und Strategie dor Kommunistischen Partei Spaniens” 04.2.1975, consultat l’1 de març de 2018, Berlin.

34

chino-soviético) y rápida modernización económica del país”204. I, només com a esment i com a exemple,

el govern franquista destinava recursos contra el PCE-marxista leninista (i maoista)205 i mirava de

“controlar las fuentes económicas” del partit, “que procedían fundamentalmente de la República Popular

China, vía Albania.”206

Però l’eurocomunisme no es va configurar pròpiament fins el juny de 1976, en una conferència celebrada

al Berlin oriental, on “Santiago Carrillo boldly proclaimed his party’s independence from the Soviet

Union:. “Once Moscow was our Rome, but no more””207, i es va consolidar el 1977 amb la publicació del

seu llibre Eurocommunism and the State208, que ràpidament es va convertir en “the Bible of the new

movement”.209

Com ja s’ha vist anteriorment, la legalització del PCE de Carrillo va ser un dels episodis històrics clau de

la Transició, i en el qual els factors interns hi van ser decisius. No només s’ha d’entendre com a

conseqüència directa de l’atemptat d’Atocha; sinó també per una triple pressió exercida: la situació

socioeconòmica a Espanya, amb la política paralitzada per protestes fomentades pel PCE, que tenia la

capacitat de paralitzar qualsevol negociació sobre reformes laborals que no comptés amb la seva

participació directa; la pressió moral sobre el PSOE, que, de participar en unes eleccions abans de la

legalització del PCE, rebria l'acusació de col·laboracionista del règim franquista; i la pressió directa als

carrers.210

El suport internacional al PCE per part de l’eurocomunisme hi va ser també present, com es va

comprovar en la cimera eurocomunista celebrada a Madrid el 2 i 3 de març del mateix 1977 i en la que hi

van participar Enrico Berlinguer i Georges Marchais.211 Però, a diferència de la relació directa entre el

PSOE i la SPD, en el cas dels comunistes “non hanno trovato nulla che possa essere descritto come

un’influenza esterna sul PCE”212.

Una vegada legalitzat el PCE, el partit amb més pes històric i amb més capacitat de mobilització, i

assegurada la seva participació en les eleccions generals, aquestes van passar a ser considerades com “

unas elecciones creíbles”213. Ara bé, més que la celebració en sí, el que va generar un clima de consens per

204 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 147. 205 Jordi Terrés, “La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés en la lucha antifranquista. El caso del PCE (m-l)”, Ayer No. 67, Las relaciones de España con Europa centro-oriental (1939-1975) (2007), pàgs. 159-176. 206 Gregorio Morán, “Un policía recorre Europa”, Diaria 16, 30 de març de 1977. 207 William R. Keylor, “The Second Cold War in Europe: The Paradoxes of a Turbulent Time”, a Lorenz M. Lüthi (ed.), The regional Cold Wars in Europe, East Asia and the Middle East. Crucial periods and Turning Points, pàg 208, en referència a Fernando Claudin, Eurocommunism and Socialism, Nova York: Shocken Books, 1979), pàg. 25. 208 Santiago Carrillo, "Eurocomunismo" y estado, Barcelona: Crítica, cop. 1977. 209 William R. Keylor, “The Second Cold War in Europe…”, pàg. 25 . 210 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 223-225. 211 Així com en la trobada del 28 de maig de 1978 a la plaça de toros Monumental de Barcelona, plena “de gom a gom” per veure “convidats d’excepció” com Dolores Ibarruri, Enrico Berlinguer, Santiago Carrillo o Antoni Gutiérrez Díaz. Gregori López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, presentació, entrevistes i selecció de textos per Manuel Campo Vidal, El PSUC i l’eurocomunisme, Barcelona: Grijalbo, 1981, pàg.123 212Op. cit. 227 213 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 243.

35

tirar endavant un procés democratitzador va ser el resultat: “Mucha charla, mucha negociación y mucho

recurso a un lenguaje de reconciliación, de la guerra ha terminado, del fin de las dos Españas [...]; pero

pacto no hubo hasta que todos descubrieron que los electores a nadie habían otorgado la mayoría

absoluta.”214

3.3 La constitució europeista, el 23F i l’entrada a l’OTAN

A partir d’aquell moment, hi havia la sensació d’haver-se superat la fase més crítica, ja que quedava clar

que la població espanyola rebutjava el retorn del franquisme alhora que rebutjava també la proposta

comunista: el PCE va protagonitzar “the failure of Eurommunism” a Espanya, ja que no va “convince

large sectors of the electorte that its Eurocommunist Outlook was more than a simple and expedient

tactical shift”215. Simultàniament, als EUA hi presidia Jimmy Carter, que era vist amb prou bons ulls

(millors que amb Nixon, com a mínim) com per rebaixar el sentiment antiamericà fins llavors intrínsec de

l’opinió pública espanyola. Amb el clima internacional favorable, el juliol de 1977 el congrés espanyol,

capitanejat per Suárez i la UDC, va reiterar la seva voluntat d’entrar a la Consell d’Europa i va presentar la

sol·licitud oficial, recolzada per tot l’arc parlamentari —cosa inèdita en la resta de sol·licituds rebudes per

altres potencials membres.216 Malgrat alguns punts calents en les negociacions (la liberalització del sector

industrial o la disputa de les milles nàutiques de zona de pesca exclusiva, per exemple) i que França i Itàlia

van aprofitar per revisar i millorar els seus acords agraris, Espanya va ingresar al Consell d’Europa el 24

novembre de 1977, i d’aquesta manera es va aconseguir amb relativa facilitat efectuar la restitució de “la

normalització internacional”217.

El procés d’entrada al CE va precedir i condicionar doblement la redacció de la Constitució, ja que, en

part, aquesta havia de servir per entrar al CE. Indirectament, perquè amb aquest objectiu comú, va ser

possible arribar a acords mínims i de consens entre els actors interns, que havien de cenyir-se a uns límits

i a un marc europeísta. I directament, perquè es van emprar com a models (principals) les lleis de Bonn

del 1949, la Constitució italiana de 1947, la Constitució francesa de 1958 i la Constitució portuguesa de

1976, creant una espècie de “mosaic del constitucionalisme europeu de postguerra”218. Tot i així, la carta

magna va presentar elements originals i sorprenents com ara tot allò que fa referència a la regionalització i

la distribució territorial (les comunitats autònomes, per exemple).219

214 Santos Julià, “En torno a los proyectos de transición”, a Pere Ysas et al, op. cit., pàg. 78. 215 Eusebio M. Mujal-León, “The Spanish Left: Present Realities and Future Prospects”, a William E. Griffith (Ed.), The European Left: Italy, France and Spain, pàg. 83. 216 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 234-236. 217 Op. cit., pàgs. 235-238 218 Santiago Varela, “La Constitución Española en el marco del Derecho Constitucional Com­parado”, en Lecturas sobre la Constitución Española, Universidad Nacional de Educación, Distancia, Madrid, 1979, pàg.18. 219 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 240-241.

36

El debat i les negociacions per efectuar l’entrada d’Espanya a l’OTAN, dirigides ja per Leopoldo Calvo-

Sotelo Bustelo, que va agafar el relleu de la presidència després de la dimissió de Suárez (“dejando

perplejos a amigos y adversarios”220) el 25 de febrer de 1981, van quedar interromputs pel 23-F. Malgrat la

confusió i el secretisme que envolta aquest “punt d’inflexió” en el procés de la Transició, i malgrat també

el distanciament de la resposta oficial dels EUA davant els fets221 (i l’historial a diversos països de

Llatinoamèrica de l’ambaixador a Madrid dels EUA, Terence A Todman)222, no hi ha cap prova directe

que situï als EUA al darrera de la trama del cop d’estat de Tejero. Més aviat, es podria dir que “EEUU no

hizo nada para impedirlo”.223

Reprenent el fil sobre l’entrada a l’OTAN d’Espanya, i després d’una forta campanya pro OTAN de

Suárez de cara les eleccions de 1979, cal destacar l’oposició (inicial) del PSOE: “si alguna vez nosotros

tenemos una mayoría en la Cámara por la cual se nos quiere introducir en la Alianza Atlántica,

propondremos la salida de la Alianza Atlántica”224, justificada parcialment per Luis Yáñez, el portaveu del

partit, per la denúncia de pressions externes dels Estats Units.225 En qualsevol cas, l’entrada a l’OTAN es

va convertir en un tema de seguretat nacional, ja que era considerada la millor manera de controlar els

poders militars més dissidents i de deixar enrere una mentalitat obstinada en cercar “enemics interns”226.

Finalment, i malgrat l’anunci que va fer trontollar i paralitzar el procés d’adhesió fins la celebració d’un

referèndum, pronunciat per Fernando Morán, ministre d’exteriors arran de la victòria de Felipe González

a les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982 (amb un 40,82% dels vots), l’ingrés a l’OTAN va ser una

realitat ja des del 30 de maig de 1982, i es va corroborar en el polèmic referèndum celebrat el 12 de març

de 1986. Polèmic, perquè des de la presidència, González va recolzar el sí a la permanència a l’OTAN,

contradient la posició mantinguda pel seu partit i ell mateix des de l’oposició. Aquesta incoherència es

manifestament explícita en la figura de Javier Solana:

“la persona che guidò la campagna socialista contro la permanenza della Spagna nelle strutture militari della

NATO sarebbe diventato, anni più tardi, segretario generale dell’Alleanze e, ancora meglio, il primo e unico

segretario generale a utilizzare la forza militare di cui l’organizzazione disponeva contra uno Stato, la

Repubblica Federale Jugoslava”.227

220 Gregorio Morán, El Precio de la transición, Barcelona, Planeta, 1991 pàg. 177. 221 Stato Haig, secretari dels EUA, i el president Ronald Reagan, no van pronunciar-se fins el dia 24 a la tarda, i no van pas condemnar l’assalt ni van defensar la democràcia, qualificant-ho tot plegat d’un “afer intern”: Javier Cercas, Anatomía. de un -instante, Mondadori, Barcellona, 2009, pàg.76. 222 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 245. 223 Xavier Casals, La Transición española…, pàg. 518. 224 Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, n. 145, 20 de febrer 1981, pàg. 9245. Consultable a: http://www.congreso.es/public_oficiales/L1/CONG/DS/PL/PL_145.PDF 225 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 244. 226 Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, n. 192, 28 octubre 1981 pàg. 11342. Consultable a: http://www.congreso.es/public_oficiales/L1/CONG/DS/PL/PL_143.PDF 227 Guirao i Gavín, op. cit., pàg. 257, en base a Morán, España en su sitio, Plaza & Janés, Barcelona, 1990, pàgs 23-30.

37

4. El ministeri d’exteriors de la RFA, pivotant entre els reformistes i el PSOE. Estudi de cas: 1975

“By creating a myth around the transition, they celebrate certain politicians involved and exaggerate their own role.

It appears that part of this phenomenon is the desire to forget or deny the support one received from abroad whereby

politicians and correspondents, political parties and foundations and other organisations especially from Germany

have contributed significantly to the success of the transition.”228

Com ja s’ha anat desprenent de l’anàlisi del paper dels actors interns i dels EUA, el CE i

l’Eurocomunisme al llarg de la Transició, hi va haver un interès per fomentar de “la izquierda moderada,

especialmente el PSOE desde marzo de 1975, para disponer de un dique de contención al PCE y a la

izquierda radical” —un interès compartit per “la Internacional Socialista y especialmente Willy

Brandt”229. Però, abans d’oferir suport directe als Socialistes230, els diferents governs de la República

Federal Alemanya van recolzar també la posició dels reformistes del règim, seguint el mantra “Europeitzar

és democratitzar”231. Per als governs de la RFA i els ambaixadors a Madrid, europeïtzar passava per

concretar, quan abans millor, l’entrada d’Espanya al CE i a l’OTAN.232

Ja a partir de 1964, Willy Brandt, “flamante presidente [del SPD], dio por periclitada la estrategia de aislar

el franquismo y apostó por atraerlo a Europa y promocionar el europeísmo democrático en España”233.

Per exemple, a través dels acords bilaterals entre Espanya i la Comunitat Econòmica Europea (CEE)

signats el 1970, el govern alemany pretenia aconseguir una “associació dinàmica” en mires d’apropar-se a

la “plena adhesió”, després d’assegurar, a través de l’ambaixador, que, si calia, donarien al règim de Franco

una “façana democràtica”234. És a dir, com aclareixen Guirao i Gavín, anunciar una sèrie de mesures amb

intenció de democratitzar un règim dictatorial (exigint un temps límit de sis anys per a realitzar la

transformació), no és més que una “facade”, ja que el propi anunci és en si mateix una forma de legitimar

el govern de Franco. En qualsevol cas, es tracta d’una ambigüitat calculada, en la que no es força la

democratització i s’esquiven les crítiques haver pactat amb un estat totalitarista.235

228 Walter Haubrich, Spaniens schwieriger Weg … pàg. 10. 229 Pilar Ortuño Anaya, Los socialistas europeos y la Transición española, pàgs. 204-206 230 Influència ben documentada a Antonio Muñoz Sánchez, «La Fundación Ebert y el socialismo español de la dictadura a la democracia», Cuadernos de Historia Contemporánea, 29 (2007), i magnificada en alguns sectors de la premsa: Héctor G. Barnés. “La fundación alemana que puso en el poder a Felipe González”, El Confidencial, 28.02.2016, consultable a: https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2016-02-28/como-socialismo-aleman-reinvencion-puso-poder-psoe-felipe-gonzalez_1158700/ 231 Anotnio Muñoz Sánchez, “Europeizar es democratizar. El SPD y la España del tardofranquismo”, Historia del Presente, 17 (2011/I), 2a época, pàg. 100. 232 Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “lage in spanien” 7.5.1975, Pàg. 2, consultat l’1 de març de 2018, Berlin. 233 Op. cit. 234 Politisches Archiv des Auswärtigen Amtes (PAAA), Berlin, B1/340, nota de Auswärtiges Amt al nou govern espanyol, desembre 1969; document citat a Guirao i Gavín pàg. 181 i a Muñoz, A European Answer to the Spanish Question: The SPD and the End of the Franco Dictatorship, in “Journal of European Integration History”, 2009, vol 15, n 1, pàgs. 77-93. 235 Guirao i Gavín, op. cit., pàgs. 181-182.

38

Per al govern de Willy Brandt, el principal perill era la reacció radical dels immobilistes, i per això van optar

per legitimar les institucions franquistes i reforçar la posició dels reformistes. I precisament per això van

deixar clar que el seu recolzament requeia (inicialment) sobre el règim franquista, i no pas en

“l’opposizione democratica”236. Prova d’això són els documents oficials de l’ambaixada alemanya a

Madrid, on, per exemple, es prioritzen els contactes amb el futur rei Joan Carles i els ministres del règim (i

amb Fraga) per davant dels contactes amb la “illegalen Oposition”237, i fins i tot, en un exercici

d’autocensura, es ratlla la qualificació de “extrem rechten” a l’hora de parlar del “Bewegung”

(Movimiento).238

Hi ha un extens llistat d’exemples de suport directe al nucli del règim (o al seu sector reformista) per part de

la RFA (i, indirectament, del CE i la CEE): la trobada de Joan Carles de Borbó amb el govern de Bonn

l’octubre de 1972; la inacció de les institucions europees (malgrat la insistència del Parlament Europeu)

davant la repressió exercida contra CCOO i la pena capital imposada a Salvador Puig Antich239 arran de

l’atemptat contra Carrero Blanco a finals de 1973; les paraules amb què l’ambaixador alemany descrivia

Arias Navarro a inicis de 1974 com a “molt liberal”240; i els viatges de Fraga i Martín Villa a la RFA,

durant els succesos de Vitòria del març de 1976 i per assessorar-se en la gestió antiterrorista,

respectivament241. Fraga, a més a més, tenia la seva agenda pròpia, i mirava d’establir-se com a “liberal

leader of the political centre” i d’esborrar la seva imatge com a “franquista i “authoritarian, short

tempered and quickly punishing”242. Així ho corroboren l’existència i el contingut dels diversos borradors

del “Documento de trabajo para la preparación de una Asociación Política” trobats als arxius del ministeri

d’Afers Exteriors de la RFA.243

Però, paralel·lament, ja el règim havia començat l’estratègia de “fomentar a la izquierda moderada” per tal

de desarticular els sectors més rupturistes i comunistes, i la RFA va articular aquesta mateixa estratègia a

partir de 1975, quan ja va quedar clar que la Internacional Socialista i el SPD recolzaven directament al

PSOE de Felipe González i no pas al PSOE històric (a l’exili)244 ni tampoc al Partido Socialista Popular de

Enrique Tierno Galván245. Un recolzament resumit per Lemus com “el apoyo de la IS, particularmente

del SPD, a la construcción de un socialismo moderado en España, vía PSOE renovado”246. I així es

reflecteix en els informes detallats des de Bonn i enviats a l’ambaixada alemanya a Madrid respecte el

236 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 187. 237 Auswärtiges Amt 203, Pol 320.11 SPA, Vorschläge fur eine überprüfung unserer Spanienpolitik im Lichte der Hinrichtungen in Spanien, 29 setembre 1975, consultat el 7 de març de 2018, Berlin. 238 Auswärtiges Amt 203, Betreff: Spanien, Pol 320.11 SPA, 31 gener 1975, informe polític (Pol. Halbjahresberichte) a mode de resum de l’any anterior (1974), consultat el 7 de març de 2018, Berlin. 239 PE, “Resolution sur l’execution de Salvador Puig Antich”, 13 març, DOCE n. C 40, 8 abril 1975, p. 54 240 Antonio Muñoz, La política del SPD hacia el PSOE desde la dictadura de la democracia (1962-1977). De la solidaridad a la realpolitik. Tesi de doctorat, Istituto Universitario Europeo, Firenze, 2010, pàg. 139. 241 Xavier Casals, La Transición española…, pàgs. 191 i 333. 242 Jens-Ulrich Poppen, op. cit., pàg. 195, traduïnt a Walter Haubrich, ’Der neue Fraga’, Frankfurter Allgemeine Zeitung, 18 December 1975 243 Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Innenpolitische Lage in Spanien”, consultat l’1 de març de 2018, Berlin, analitzat al detall per Miguel Del Río Morillas, De la extrema derecha neofranquista a la derecha conservadora. Los orígenes de Alianza Popular, 1973–1979 (tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013). 244 Amb qui Brandt ja havia tallat relacions l’octubre de 1969, Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 228. 245 Pilar Ortuño, Los socialistas europeos y la transición española…, pàgs.180-190. 246 Encarnación Lemus, op. cit., pàg. 15.

39

Spanisches Parteiensystem, que ja el maig de 1975 descriu els contactes entre la SPD i el PSOE amb “una

valoració positiva” i considera necessari “procedir discretament”.247

Una influència directa de la SPD de Willy Brandt (i Helmut Schmidt)248, en la que s’hi troben fortes

ressonàncies entre la seva Ostpolitik249 i l’estratègia adoptada a Espanya: una progressiva europeització de

del règim franquista, evitant traumes, per arribar eventualment a la democràcia250. I una influència (un

“appoggio deciso, effettivo, practico e quotidiano apportato dalla SPD tramite la propia fondazione, la

Friedrich Ebert Stiftung”251) que explica, en major o menor mesura, l’exit d’un PSOE de Gonzàlez que,

després de distanciar-se tant del PSOE amb seu a Toulouse com del PCE (negant-se a formar part de la

Junta Democrática, el 1974), i optant per competir electoralment amb la dreta (moderada pel reformisme)

i amb els comunistes (moderats per l’eurocomunisme, situats ja molt lluny de la URSS i dels maoistes252),

va aconseguir “consolidarsi ad una velocità vertiginosa”253. El PSOE va protagonitzar un creixement

ascendent comparable al del Partit Socialista Portuguès de Mario Soares, que també va rebre el suport del

“soft power” alemany: tots dos van ser ajudats fins que van deixar de ser “exiled political movements” per

convertir-se en “serious political party contenders”.254

És important de fer notar que el desplegament efectiu dels ajuts es va iniciar a partir del gener de 1976, i

sempre amb “il beneplaciuto più entusiasta del governo Arias, compiaciuto del fatto che il governo di

Bonn avesse intensificato i propri sforzi in favore del consolidamento politico e della moderazione

ideologica dei socialista spagnoli”255. Només així es pot entendre el gir cap a l’europeisme de González,

després de rebre importants ajudes econòmiques i logístiques per part de l’SPD a través de la Friedrich

Ebert Stiftung, i entre les quals destaquen l’obertura de seus socials per tot el territori espanyol, fer

efectiva la professionalització a través del pagament de sous i facilitant els contactes amb la premsa.

Aquestes ajudes van ser cabdals per (re)convertir un “gruppusculo politico” en un “partito capace di far

fronte al PCE”256. De fet, Dieter Koniecki, el representant de la fundació Friedrich Ebert Stiftung a

Espanya, va arribar a dir que “[there] was hardly a chair to sit on in the offices of the Partido Socialista

Obrero Espanol [sic] (PSOE), which I had not paid for”257. Dieter també explica com la UGT va ser

emprada com a “transmission belt during the election campaign” que arrivés a un nivell d'eficiència i

247 “Der Kontakt zwischen SPD und PSOE ist positiv zu bewerte förderungswürdig, wobei diskretes Vorgehen erforderlich erscheint”, a Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA Spanisches Parteiensystem, 7.5.1975, Pàg. 1, consultat el 28 de febrer de 2018, Berlin. 248 Les bones relacions de Schmidt amb Arias Navarro són palpables en la carta cordial que el Canceller va enviar a Arias per agrair-li el tracte rebut durant unes vacances a Mallorca: Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA, 4 Gener 1975, consultat l’1 de març de 2018, Berlin. Per filar prim entre les diferències entre Schmidt i Brandt: Paul Fredrich, “The SPD and the Politics of Europe: From Willy Brandt to Helmut Schmidt”, Journal of CM Studies, June 1975, pàg. 433. 249 “Bonn took the lead in normalizing Western relations wih the Soviet bloc”, Ronald E. Powaski, The Cold war: the United States and the Soviet Union, 1917-1991, New York, etc. : Oxford University Press, 1998, pàg. 171 250 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 220. 251 Op. cit. pàg. 228. 252 Sobre els maoistes, els alemanys consideraven que no eren rellevants a Espanya “Sie sind zahlenmäßig unbedeutend”. Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Allgemeine in Spanien” 24.6.1975, Pàg. 3, consultat l’1 de març de 2018, Berlin. 253 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 228. 254 Jens-Ulrich Poppen, Soft Power Politics… op cit, pàg. 20 255 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 229. 256 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 231. 257 Entrevista amb Dieter Koniecki, Madrid, 5 d’abril de 2003, realitzada i publicada per Jens-Ulrich Poppen, op. cit., pàg. 191

40

potència electoral “unrivalled by any other opposition party”258. Fins i tot es pot arribar a considerar que

Brandt “individuò in González il proprio interlocutore in Spagna” per tal de moldejar i potenciar un partit

d’esquerres moderat i pragmàtic, que aconseguís aglutinar les opcions polítiques en un bipartidisme clàssic

(esquerra v. dreta), i construir “leva per il cambiamento pacifico dopo il franchismo”259.

A més a més de mostrar-se molt preocupat pel terrorisme260, cosa lògica en un context europeu en el que

destacaven els successos violents d’Itàlia261, al govern alemany li interessava sobretot el control del sector

militar espanyol i la Transició específica que va viure aquest sector262. Un interès amb una vessant política,

però també econòmica. Així doncs, en els informes detallats que realitzava l’ambaixada alemanya a Madrid

sobre la situació política espanyola s’hi defineix reiteradament la configuració de l’exèrcit263, i, tant les

reunions amb l'almirall José Ramón González López com les visites a Espanya de Günther Rall, inspector

de les forces aeries, són considerades “Wichtige Besuche”264. Fins i tot en una ocasió s’alerta del soroll de

sabres latent265.

En aquest mateix sentit, cal destacar l’informe detallat de la visita a la RFA el 12 de novembre de 1975 de

Luis Solana Madariaga, membre del cercle de confiança de González i qui seria diputat pel PSOE,

president de Telefónica i director de RTVE (i germà de Javier Solana de Madariaga, qui acabaria sent

Secretari General de l'OTAN). L’objectiu del viatge va ser sol·licitar informació sobre les indústries

armamentístiques alemanyes, així com contactar amb experts en Defensa del govern i del SPD.

Concretament, Luis Solana volia aprendre el rol que ha de jugar l’exèrcit en una democràcia europea, i per

això va desplaçar-se per: parlar sobre exportacions de la indústria amb el Ministeri de Defensa de la RFA,

negociar i conèixer en primera persona les condicions de les companyies armamentistiques per tal

d’importar en un futur els seus productes a Espanya (en concret, es menciona la companyia Krauss-

Maffei), i entrevistar-se amb experts en Defensa, com el Oberstlautnant (tinent coronel) Alfons

Pawelczyk266. Com que Solana era membre del PSOE, la visita havia de ser discreta, sense fotos ni

filtracions a la premsa.267

¿Però, exactament, quin pes real va tenir el recolzament de la SPD en l’èxit de Felipe González i del

PSOE? Guirao i Gavín argumenten que, a més a més de les dificultats per quantificar l’import dels ajuts

258 Jens-Ulrich Poppen, op. cit., pàg. 210, traducció de AdsD, BFC, BN/1540, FEF ‘Bericht tiber die politische Situation in Spanien nach der Regierungserklarung des Ministerprasidenten Carlos Arias am 28. April 1976’, (Dieter Koniecki), 11 May 1976 259 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 231 i Antonio Muñoz, La política del SPD hacia el PSOE, pàgs. 243-244 260 En els arxius del ministeri d’afers exteriors de la RFA respecte Espanya i compresos entre 1974 i 1975, existeixen desenes de documents en referència al terrorisme d’ETA i del FRAP, respectivament a Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA, Terrorismus verordnung, 27 agost 1975, consultat l’1 de març de 2018, Berlin, i a Auswärtiges Amt 203, 320.11 SPA, Terrorismus in spanien 23.7.1976, Madrid, pàg. 2, consultat 7 de març de 2018, Berlin. 261 Francisco Veiga et al., “La escalada terrorista: La estrategia de la "vanguardia revolucionaria» en la decada de los setenta”, en Francisco Veiga, Enric Ucelay et al: La Paz simulada… pàgs. 261-278. 262Fernando Puell de la Villa, La transición militar, Fundación Transición Española, Madrid, 2012. 263 Per exemple, en l’informe anual es detalla que l’exèrcit consta de 333.000 efectius. Auswärtiges Amt 203, Betreff: Politischer Jahresbericht 1975, 203, 320.11 SPA, 22.1.1976, Madrid, pàg. 2, consultat 7 de març de 2018, Berlin. 264 Auswärtiges Amt Politisches, Pol. Halbjahresberichte 320.10/9 SPA, 29 Gener 1975, Berlin, consultat el 7 de març de 2018. 265 Auswärtiges Amt, 320.10 SPA “Zunehmende unruhe in der spanien armee” 22.9.1975, consultat l’1 de març de 2018, Berlin. 266 Auswärtiges Amt 203, 312.52 SPA Quotenreise solana, 4.11.1975, Pàgs.1-8, consultat el 28 de febrer de 2018, Berlin. 267 Op. cit.

41

econòmics268, els ajuts externs de partits polítics homòlegs era un “fenomen generalitzat” i que,

precisament per això, no es pot considerar una “ingerència externa” quan s’analitza el cas concret del

PSOE269. Per exemple, la CDU alemanya va recolzar els partits democristians espanyols, mentre que

Alianza Popular va rebre el suport dels partits conservadors britànics. Per això, i pel grau d’èxit molt

variable en cada un dels caso, aquests autors consideren que l’èxit de González ha de ser ponderat com un

factor més aviat intern i no pas com una influència externa.270 A més a més, la capacitat d’influència

externa va topar també reiteradament amb certs límits evidents, com ara quan, malgrat l’acord entre els

partits de la Internacional Socialista de no canviar el posicionament vers Espanya fins que la monarquia

fes un “pas ferm” cap a la democratització (signat el novembre de 1975), i en el que Brandt exigia a Arias

“un programma di rottura con l’autoritarismo (amnistia, soppressione della leggi antiterrorismo, libertà di

stampa e di riunione, libertà sindacale e partitica)”, a les poques setmanes es van haver d’acontentar amb

els escassos gestos del govern i del nou monarca.271

És evident que no cal menysprear ni obviar el paper intern de la Transició i la importància dels lideratges i

noms propis. No es poden entendre ni descriure els esdeveniments d’aquests anys obviant elements tan

transcendentals com ara el “sentiment de responsabilitat” i la capacitat de lideratge de González, la aposta

per la moderació dels sectors comunistes, el “funambulismo” de Suárez, la fermesa i la decisió del Rei, la

forta pressió popular al carrer i, evidentment, l’expressió dels votants a les urnes, que van tenir “l’última

paraula”; és a dir, tot el que configura l’anomenat “consens” de la Transició272. Fins i tot cal reconèixer

que la intervenció externa és, en certa mesura, condicionada per la disposició interna, ja que, des del règim

franquista, i en especial en les figures de Suárez i Joan Carles, hi havia voluntat d’ofegar les opcions més

rupturistes i comunistes —voluntat que comparteixen, explícitament, amb els agents externs, a qui

convidaven a col·laborar per assolir aquest objectiu comú273.

Però reconèixer el caràcter intern de la Transició no significa que les influències dels actors internacionals

siguin menors. Al contrari, les influències externes són un reflex del context global contemporani, que

explica fins a quin punt la geopolítica pròpia de la Guerra Freda, i un cop desaparegut l’aïllacionisme

propi de l’època franquista, va donar forma a la configuració del nou sistema econòmic i del nou sistema

de partits de l’estat espanyol. I, alhora, en una mena de joc de mirall i de reflexos, els actors externs

observaven i participaven de la transformació espanyola perquè van ser conscients “dell’importanza della

Spagna nel feroce dibattito ideologico europeo degli anni Settanta”.274

268 Les partides eren opaques, i no es van començar destapar fins l'escàndol Flich del 1984, on es va descobrir una partida de quatre milions de marcs de la SPD pels partits socialistes espanyol i portugués. Muñoz, La política del SPD hacia el PSOE, cit., p. 189. 269 Guirao i Gavín, op. cit., pàg. 231. 270 Guirao i Gavín, op.cit, pàgs. 230-233. 271 Op. cit. pàg. 208 272 Op. cit. pàg. 233 273Així ho explica l’ambaixador alemany Lilienfeld a NAUK, FCO 9/2428, Spain internal political affalrs (1976), PSOE con-ference, 14 desembre 1976, recollit a Guirao i Gavín, op. cit. pàg. 288. 274 Guirao i Gavín, op.cit, pàg. 232.

42

43

5. Conclusions

Un cop realitzat aquest exercici historiogràfic, que parteix de la sintetització dels diferents corrents que

analitzen la Transició Espanyola i que la contextualitza en la seva vessant més internacional, per acte

seguit provar de corroborar-la a través del rol concret de les polítiques d’afers exteriors de la República

Federal Alemanya (amb especial èmfasi a l’any 1975); és hora de comprovar si ha servit per ampliar les

perspectives des de les que es pot analitzar aquest període històric.

En primer lloc, i després de repassar-ne breument la cronologia principal, s’ha pogut constatar que, a

l’hora d’analitzar la Transició, hi prevalen dos corrents historiogràfics principals: la tesi evolucionista i el

contrarrelat des del carrer. El primer corrent, que ràpidament va esdevindre l’hegemònic (i que encara pot

ser considerat així, si més no en la majoria d’àmbits fora del món acadèmic), es fonamenta en la

interpretació des de dalt de la transformació o evolució de l’aparell franquista en un Estat democràtic,

tímidament ja durant els últims anys en vida de Franco, i amb més intensitat a partir de la seva mort. És a

dir, es parteix de l’a priori que el franquisme tenia la capacitat, o fins i tot la predisposició, de transformar-

se gradualment (primer caldria superar una fase parlamentarista però no sufragista, per exemple) i seguint

el mantra de la ley a la ley, fins a convertir-se en una democràcia equiparable a les dels Estats veïns del bloc

Occidental. Un relat popular, i també historiogràfic, promogut pels propis actors que van personalitzar la

Transició, sent Fraga Iribarne o Martin Villa casos paradigmàtics, però també per part de certes

publicacions d’historiadors, com pot ser el cas de Powell.

Això sí, en aquest relat s’hi poden trobar també les fortes crítiques a la legitimitat del sistema democràtic

sortint. Aquestes assenyalen precisament el rol actiu dels dirigents i les lleis franquistes al llarg del de

canvi; un rol que els hauria permès persistir més enllà de la Transició, transformant-se de forma

camaleònica i amb les mutacions mínimes per sobreviure. Perquè, per molt que prenguin una posició

oposada en les formes i fins i tot en la metodologia, i encara que resultin útils per evidenciar els mites i

mentires de la Transició, crítiques polítiques com les de André-Bazzana, Cotarelo, de Blas o Tezanos,

parteixen dels mateixos a prioris historiogràfics que el relat que critiquen. Per tant, no només l’accepten,

sinó que en reforcen la seva premissa principal: el caràcter elitista i evolucionista, així com el protagonisme

personalista (del rei, de Suárez, de González, de Carrillo, etc.) de la Transició. És evident, doncs, que tant

el relat hegemònic com la seva crítica principal, en tant que es fonamenten en la forta responsabilitat que

va recaure en uns pocs noms i cognoms propis, fan especial èmfasi en el caràcter intern de la

transformació, i, conseqüentment, deleguen a un rol molt secundari les ingerències externes.

Des d’una òptica historiogràfica contraposada, i partint de la metodologia materialista, hi trobem un

contrarrelat que, a mesura que ha anat revisant el relat hegemònic, ha anat prenent força fins a consolidar-

se dins el món acadèmic. Es tracta de la visió des de baix, que investiga i posa de relleu el paper que van

44

jugar les mobilitzacions i la pressió social per desestabilitzar el règim franquista i forçar-ne la seva

desaparició o, com a mínim, la seva transformació. L’avantatge d’aquest corrent, i a diferència de la crítica

hegemònica, és que, malgrat partir d’una posició argumental de negació (en relació al relat des de dalt),

ràpidament aconsegueix aportar un relat alternatiu, en positiu i constrictiu, a partir de focalitzar-se en el

creixent activisme social, especialment present a partir del sindicalisme dels anys seixanta. La conflictivitat

social, les grans mobilitzacions i vagues documentades i analitzades en les obres de Domènech, Fontana o

Molinero, i fins i tot les reivindicacions descentralitzadores en clau nacional (l’anomenada qüestió territorial),

poden ben bé ser interpretades com la punta visible d’un iceberg creixent i cada cop més consolidat: la

capacitat del conjunt de la societat per a exercir una pressió efectiva contra els nuclis de poder franquista.

Si bé aquest contrarrelat accepta la importància de les influències externes, tant pel contacte directe amb

moviments sindicals i partits a nivell internacional, com per l’efecte contagi (en una espècie de versió del

soft power dels EUA) de les revolucions culturals i les revoltes del 68; l’epicentre del contrarrelat no deixa de

fonamentar-se en el rol actiu de la societat espanyola i, per tant (i de nou), el context internacional sol

quedar sovint rellevat a un segon terme.

Malgrat l’aparent oposició frontal entre aquests dos relats principals de la Transició, el cert és que no

resulta gaire complex trobar una formulació intermitja que els reconcilii. La creixent pressió social, cada

cop més organitzada, i, simultàniament, el desgast inevitable del règim franquista a mesura que la mort de

Franco s’anava fent cada vegada més imminent (un desgast que resulta lògic en tot sistema autoritarista i

personalista), van conduir la governabilitat del règim fins a un enroc. Un enroc i una ingovernabilitat

momentanis, i no pas l’empat tècnic que descriu Domènech, perquè, tal i com recorda el mateix autor, el

règim seguia ostentant el poder i el monopoli de la violència. Aquesta és la clau que posava en evidència la

impossibilitat de les forces de l’oposició, encara no prou reforçades, per prendre les regnes de l’Estat i

desenvolupar vies polítiques alternatives. Per tant, i de forma simplificada, es podria entendre que la

pressió social va aconseguir que un franquisme sense Franco resultés impossible i van forçar al règim a

transformar-se, però que, malgrat tot, aquesta transformació va ser dirigida i capitanejada per membres

tan destacats de l’estructura del règim franquista com ho eren Suárez i el rei, que van promoure el harakiri

polític del franquisme.

Així doncs, és encertat parlar també de la transformació o reforma de l’Estat, com ho fa Santos Julià en el

seu darrer llibre, com a síntesi entre els pols més oposats —que, prenent la terminologia hegemònica,

serien els immobilistes i els rupturistes. Una síntesi, o pacte entre l’esquerra i la dreta, en termes de Fontana, que

en cap cas es produeix a partir d’un debat polític consensuat, ni molt menys en unes condicions de pau i

estabilitat (com podria induir, erròniament, el terme pacte), sinó més aviat tot el contrari: embolcallada per

un context caòtic, convuls i farcit de repressió estatal i d’episodis violents que van anar fent modificar tots

els fulls de ruta preestablerts, ja fos de forma directa (en l’atemptat contra Carrero Blanco, per exemple), o

indirecta (el vot ignorat de les armes de Casals, com en el cas de la legalització del PCE posterior als

45

assassinats d’Atocha, per exemple). Tampoc hi ha motius per pensar que aquesta síntesi es realitzés entre

iguals i que el resultat sortint fos un punt mig, neutral, entre totes les posicions. I és que, com s’ha

destacat anteriorment, el règim franquista partia d’una posició de poder destacada i, comparativament,

avantatjada.

Pel que fa a les influències externes al llarg de la Transició, enmarcada en el context de la Guerra Freda,

ha quedat clar quins eren els interessos dels diferents actors, així com el grau d’intervenció del bloc

Occidental. D’entrada, tant els EUA com els membres del CE, prioritzaven, per damunt de tot, evitar

ruptures i esdeveniments traumàtics. És a dir, canvis sobtats, bruscs o revolucionaris, en el sí del poder. La

preferència per l’estabilitat del règim franquista tenia dues motivacions principals: en primer lloc, impedir

l’arribada de l’oposició comunista al poder, i, en segon terme, garantir l’estabilitat econòmica de la regió.

Per tal de dinamitar el comunisme a Espanya (que a la llarga, paradoxalment, va significar el recolzament

parcial i indirecte a l’eurocomunisme de Carrillo), els EUA i la CE van oferir suport diplomàtic al règim

franquista; així es pretenia evitar una reedició de la Revolució dels Clavells a la Península Ibèrica. Però

aquest suport extern no només el va rebre el nucli dur del franquisme, sinó que també es va estendre,

posteriorment, a tots els agents capaços de potenciar un nou sistema de partits parlamentaris: als elements

reformistes dintre el règim, capitanejats per Fraga; al PSOE de Felipe Gonzàlez, en clara preferència

respecte al PSOE històric i a l’exili; i fins i tot a Santiago Carrillo i el PCE, sempre i quan servís per

empènyer-lo cap a la dreta de l’espectre polític.

I, de cara a l’estabilitat econòmica, l’objectiu era crear un clima prou calmat com per permetre l’entrada

d’inversions i capitals estrangers, per tal que la península Ibèrica es pogués desenvolupar econòmicament

com la resta de països de l’Europa central i occidental. De fet, a més a més d’un objectiu, era també un

mitjà, seguint el mantra europeitzar es democratitzar: normalitzant el comerç amb Espanya, es pretenia forçar

al règim franquista a dur a terme transformacions europeitzadores i democràtiques. Aquest objectiu és un

dels atractius principals de cara als reformistes, que hi veuen (més enllà de presumptes interessos personals),

l’única via possible per modernitzar el país. I, de forma similar, es pretenia assolir també una estabilitat

militar: a més a més de controlar un punt geostratègic clau i de guanyar un aliat a l’aliança de l’OTAN

(objectiu), s’aconseguiria domesticar els sectors immobilistes més resistents dintre de l’exèrcit espanyol

(mitjà). Aquests dos són, a grans trets, els motius i interessos principals pels que s’intenta reiteradament

fer efectiva l’aproximació i la final integració d’Espanya a la CE i l’OTAN —i que no són gaire distants als

que van dur als EUA a firmars acords bilaterals amb Franco.

A través de les consultes al Politisches Archiv des Auswärtigen Amts de Berlín respecte les relacions i accions

de la RFA amb Espanya, mitjançant la seva ambaixada a Madrid, s’han pogut corroborar tots aquests

interessos descrits fins ara, en menor o major mesura, sempre tenint en compte la cronologia cercada: el

1975. Per exemple, ha quedat clar que el govern alemany seguia prioritzant el suport institucional i

46

diplomàtic al règim, en concret a Arias Navarro, al llarg de tot l’any, i que només pocs mesos abans de la

mort de Franco, el focus d’atenció comença a girar cap al rei Joan Carles I. Per tant, els contactes amb

l’oposició il·legal es trobaven encara en una fase embrionària, i quedaven relegats a un segon terme, fins i

tot per darrera de Fraga i els reformistes. Tot i així, ja es denota l’interès que suscita el PSOE de Felipe

Gonzàlez per part de la RFA i l’SPD, i fins i tot es constata l’aprovació per mantenir el contacte (que ja

s’havia inicitat amb anterioritat) de forma prudent i discreta. Tot i així, és a través d’aquests contactes que

es pot plasmar, per sorpresa de l’autor, l’explicitat de la relació entre els interessos econòmics i els militars:

la Transició a nivell militar no només havia de servir per evitar ruptures i europeïtzar l’Estat espanyol (que

això mateix, indirectament, també podria dur interessos econòmics gràcies als avantatges del lliure

comerç), sinó que, a més a més, oferia la possibilitat d’obrir una oportunitat de mercat directa per la forta

indústria armamentística alemanya. Així mateix es desprèn dels documents que certifiquen i resumeixen

l’estada de Luis Solana a la RFA, ja el novembre de 1975, en què fins i tot es descriuen els contactes i les

negociacions amb l’empresa d’armament Krauss-Maffei. Per no parlar, a més a més, del punt fins i tot

irònic que assoleix la visita, quan es contraposa l’oposició inicial del PSOE per entrar a l’OTAN amb

l’interès de Solana per aprendre el rol en Defensa que ha tenir un exèrcit en una democràcia europea. Una

contraposició si més curiosa, tenint en compte, com recorden Guirao i Gavín, la similar incoherència del

seu germà, Javier Solana, que va acabar sent Secretari General de l’Aliança Atlàntica després d’haver

liderat la campanya en contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN.

Una última conclusió a la que s’ha arribat, i que ja s’ha pogut entreveure en la descripció del context

global de la Transició, és la posada en dubte de l’argument pel qual totes les ingerències externes

concretes quedarien neutralitzades entre sí per la presència de totes elles com a conjunt. No és un

argument gaire convincent, ja que pot ser fàcilment revertit: ¿No es podria considerar que, si no fos per

tota la ingerència externa que va permetre impulsar petits grupuscles fins a la seva consolidació i

normalització en forma de partits polítics àmpliament arrelats a tot el territori espanyol, els factors interns

no haurien tingut pas prou recursos com per a desenvolupar-se amb la intensitat i l’èxit amb que ho van

fer? I, seguint amb aquest fil argumental, ¿aquesta ingerència i suport de les esquerres opositores del

règim, hagués estat possible en un context global diferent, en el que no s’haguessin relaxat (relativament)

les mesures anticomunistes del bloc occidental a partir de la Détente i de la fi de l’administració Nixon-

Ford? I encara, més concretament, ¿Felipe González hagués pogut edificar una estructura de partit prou

potent com per competir i acabar guanyant electoralment als reformistes del règim i al PCE, que partien de

posicions més favorables (del poder i de la capacitat de mobilització de masses, respectivament), sense el

patronatge de la SPD i de Willy Brandt?

En qualsevol cas, reconèixer el caràcter més extern de la Transició no vol dir menysprear el seu caràcter

intern. Perquè la divisió entre factors interns i externs no és cap dicotomia excloent, ni funciona com la

llei de vasos comunicants. Establir, per exemple, la relativa facilitat per a dur a terme la legalització del

47

PCE el 1977, en comparació a la impossibilitat de fer-ho el 1975 per la duresa de les polítiques

anticomunistes de Kissinger a l’exterior i per la proximitat geogràfica i temporal a la Revolució dels

Clavells, no suposa, en cap cas, restar importància a les claus internes, que fins i tot van ser violentes i

improvisades: la legalització va ser una conseqüència directa de la massacre d’Atocha.

I per aquest mateix motiu resultaria altament profitós i interessant aprofundir en una línia d’investigació

més global i en clau internacional sobre la Transició. Per començar, caldria veure com s’expandeix en el

temps, tant enrere com endavant (respecte el 1975), les relacions concretes entre el règim franquista, els

primers governs provisionals i constitucionals, i l’ambaixada alemanya a Madrid —almenys, fins l’entrada

definitiva d’Espanya a l’OTAN. Caldria també concretar, qualitativament i quantitativa, el suport del SPD

rebut pel PSOE, així com el de la resta de partits amb els seus respectius homòlegs internacionals. Però

també seria interessant incorporar al camp d’anàlisis altres agents externs més enllà dels EUA, Portugal,

Alemanya i, més indirectament, Itàlia i la URSS. En aquest sentit, caldria veure també al detall els efectes

que la Transició va tenir posteriorment sobre d’altres societats més enllà de l’espanyola. En concret, ha de

ser interessant desgranar com es va exportar el model de la Transició cap a d’altres països post-dictatorials,

com ara a Xile; quins elements es van prioritzar i quins es van descartar i perquè, i quins avantatges i

quines complicacions va comportar aquesta importació. Fins i tot podria resultar sorprenentment

interessant un anàlisi comparatiu (tot i que potser des d’una òptica més aviat política o legalista, que no

pas històrica) entre els processos i característiques que s’han anat extraient de la Transició Espanyola, un

canvi polític des d’un règim autoritari cap a una democratització, amb els processos i característiques

d’alguna de les transicions contemporànies a la inversa —és a dir, amb tendència cap al autoritarisme. En

tots aquests potencials casos comparatius, ¿els corrents historiogràfics que els estudien, han pres posicions

similars o homòlogues al cas espanyol? ¿s’hi podria trobar també en aquestes transicions, potser, un vot

ignorat de les armes? ¿O bé un suport exterior (econòmic, logístic, militar) que presentés alguna similitud

en les formes o, fins i tot, en els actors? ¿També seria ocultat, o minimitzat, darrera dels protagonismes

interns?

48

6. Bibliografia

6.1 Fonts primàries

Archiv der sozialen Demokratie

- AdsD, BFC, BN/1540.

- AdsD, HSC, BN/6566.

“1978: Spain set to vote for democracy”, BBC News, 6 desembre 1978.

Arxiu Gerald R. Ford Presidential Library and Museum (Ford Library), consultat el 6 de abril de 2018:

https://www.fordlibrarymuseum.gov/library/document/0310/nsdm268.pdf

The National Archives (EUA): http://aad.archives.gov

Boletín Oficial del Estado.

Boletín Oficial de las Cortes Españoles

Diario de sesiones del Congreso de los Diputados,

Digital National Security Archive (DNSA/KT)

Discurs pronunciat per Joan Carles I el 2 de juny 1976, emès per RTVE i recuperat a:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/archivo-casa-real/discurso-ante-congreso-estados-unidos-2-

junio-1976/1492542/

Enrique Ortega i Dodot. “Un rey en Nueva York”. Cambio 16 (n. 235) 1976

Flora Lewis, “West Europe minorities are getting their way”, The New York Times, 23 de novembre de

1975

Harold Sieve: “Cheers and bullets as Juan Carlos continues tour”, The Daily Telegraph, 20 de febrer de

1976.

BBC ,“On This Day”, 6 desembre 1978. Versió online:

http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/december/6/newsid_2534000/2534705.stm

Malcom W. Browne, “Proud Catalan minority insists on changes for Spain”, The New York Times, 16

de novembre de 1975

National Archives, Record Group 59, Department of State Records. Records of Henry Kissinger,

1973-1977. Box 12, Sept. 1975.

NAUK, FCO 9/2428, “Spain internal political affairs (1976), PSOE conference”, 14 desembre 1976

Politisches Archiv des Auswärtigen Amtes (PAAA)

- Auswärtiges Amt 203, 312.52 SPA “Quotenreise solana”, 4.11.1975.

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Allgemeine in Spanien” 24.6.1975.

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Innenpolitische Lage in Spanien”.

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “lage in spanien” 7.5.1975.

49

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Spanische Innenpolitik: Stellung und Strategie dor

Kommunistischen Partei Spaniens” 04.2.1975.

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA Spanisches Parteiensystem, 7.5.1975.

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA, 1.01.1975.

- Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA, T”errorismus verordnung”, 27.07.1975.

- Auswärtiges Amt 203, 320.11 SPA, “Terrorismus in spanien” 23.7.1976, Madrid.

- Auswärtiges Amt 203, 320.11 SPA, “Betreff: Politischer Jahresbericht 1975”, 22.1.1976, Madrid.

- Auswärtiges Amt 203, Pol 320.11 SPA, “Betreff: Spanien,” 31 gener 1975 Pol. Halbjahresberichte

(1974).

- Auswärtiges Amt 203, Pol 320.11 SPA, “Vorschläge fur eine überprüfung unserer Spanienpolitik

im Lichte der Hinrichtungen in Spanien”, 29.09.1975.

- Auswärtiges Amt Politisches, 320.10/9 SPA, “Pol. Halbjahresberichte” 16.11.1975, Berlin.

- Auswärtiges Amt Politisches, 320.10/9 SPA, “Pol. Halbjahresberichte”, 29.01.1975, Berlin.

- Auswärtiges Amt, 320.10 SPA “Spanien im Übergang” 9.01.1975.

- Auswärtiges Amt, 320.10 SPA “Zunehmende unruhe in der spanien armee” 22.9.1975.

Parlament Europeén, (PE)

- “Accord commercial entre la CEE et l’Espagne”, in Journal officiel des Communautés européennes:

Annexe: Débats du Parlement européen, n. 130, 1970.

- “Resolution sur l’execution de Salvador Puig Antich”, 13 març, DOCE n. C 40, 8 abril 1975.

Richard Eder, 'Juan Carlos promises a democratic regime', The New York. Times, 4 de febrer de 1970

Roger Matthews,

- “Barcelona firemen and police drafted into army after protest rally”, The Financial Times, 19 de

febrer de 1976.

- “Police and strikers clash in crowded Barcelona street”, The Financial Times, 20 de febrer de 1976.

6.2 Fonts secundàries

Alejandro Quiroga Fernñandez de Soto, “Traiciones, solidaridades y pactos. La izquierda y la idea de

España durante la Transicion”, a Manuel Ortiz Heras (coord), Culturas políticas del nacionalismo español. Del

franquismo a la transición, Los Libros de la Catarata, 2009.

Alfonso Guerra, José Félix Tezanos, eds., La Década del cambio: diez años de gobierno socialista, 1982-1992,

Madrid: Sistema, 1992.

Alfonso Osorio, Trayectoria política de un ministro de la Corona, Planeta, 1980.

Alfredo Grimaldos, La CIA en España. Espionaje, intrigas y política al servicio de Washington, Random House

Mondadori, Barcelona, 2006.

Anna Dionís, “L'eurocomunisme a examen: després de la mort de Berlinguer”, DCidob, 1984: Núm.: 5.

50

Antoni Gavaldà, “Mitos y mentiras de la transición, Bénédicte André-Bazzana” (Ressenya), a

Iberoamericana Volum: 8 n. 31 (2008).

Antoni Gutiérrez Díaz, Manuel Campo Vidal (selecció de textos), El PSUC i l’eurocomunisme, Barcelona:

Grijalbo, 1981.

Antonio Lamelas, La transición en Abril, Barcelona, Ariel, 2004.

Antonio Muñoz Sánchez,

- “Europeizar es democratizar. El SPD y la España del tardofranquismo”, Historia del Presente, 17

(2011/I), 2a época.

- «La Fundación Ebert y el socialismo español de la dictadura a la democracia», Cuadernos de Historia

Contemporánea, 29 (2007).

- «A European Answer to the Spanish Question: The SPD and the End of the Franco Dictatorship»,

Journal of European Integration History, 15, 1 (2009).

- “La política del SPD hacia el PSOE, desde la dictadura a la democracia (1962-1977) : de la

solidaridad a la realpolitik”, EUI PhD theses; Department of History and Civilization, Florence,

European University Institute, 2010.

Bénédicte André-Bazzana, Mitos y mentiras de la Transición, El Viejo Topo, 2006.

Bertrand Vayssière, “L’élargissement de 2004 au regard des précédents espagnol et portugais: un jeu de

miroirs?”, a Revue européenne d’historie, vol. 16, n. 4, agost 2009.

Betty Glad, An outsider in the White House. Jimmy Carter, his advisors and the making of the American foreign

policy, Ithaca: Cornell University Press, 2009.

Charles Powell,

- Del autoritarismo a la democracia. Estudios de política exterior española, Sílex Ediciones, Madrid, 2007.

- “International Aspects of Democratization: The Case of Spain,” a The International Dimensions of

Democratization. Europe and the Americas, ed. Lawrence Whitehead (Oxford: Oxford University Press,

1996), pàgs. 285-314.

- “Un hombre-puente en la política exterior española: el caso de Marcelino Oreja”, en Historia

Contemporánea, vol 15, 1996, pàgs. 241-256.

- El amigo americano, Galaxia Gutemberg, 2011.

- El piloto del cambio. El rey, la monarquía y la transición a la democracia, Planeta, Barcelona, 1991.

Crespo MacLennan, Spain and the Process of European Integration, Palgrave, New York, 2000.

Cristina García Gutiérrez, “Exportando democracia: la implicación española en el plebiscito chileno de

1988”, Universidad de Santiago de Chile, 2015, Revista de Historia Social y de las Mentalidades, Vol 19, Iss 1.

David Andrew Messenger, “France, the Allies and Franco's Spain, 1943-1948”, thesis Graduate

Department of History of the University of Toronto, 2000.

DDAA, Dossier “Espanya-Portugal: Els germans-enemics””, l’Avenç 216 (juliol 1997).

51

Dieter Koniecki, “Actividades de la Fundacion Friedrich Ebert en España a través de su oficina en

Madrid’, en Fundación Friedrich Ebert. 30 años en España. Madrid: Friedrich Ebert Stiftung. Arxiu

recuperat, consultat el 10 d’abril de 2018: http://studylib.es/doc/7733997/30-a%C3%B1os-en-

espa%C3%B1a---friedrich-ebert

Dionisio Ridruejo, “After Franco, What?”, The Atlantic, gener de 1961

- España 1963. Examen de una situación, París, Centro de Documentación y Estudio, 1963.

Edward H. Judge i John W. Langdon, A hard and bitter place. A global history of the Cold War, New Jersey:

Prentice Hall, 1996,

Encarnación Lemus, “Con la vista en Portugal y mirando a España: EE.UU. y el cambio político

peninsular”, Hispania, 2012, vol. LXXII, n.º 242, setembre-desembre.

Ennio di Nolfo, “The transformation of the Mediterranean, 1960-1975”, a Melvyn P. Leffler i Odd

Arne Westad (eds.), The Cambridge history of the cold war, Cambridge University Press, 2010.

Ernesto Villar, Todos quieren matar a Carerro, Madrid, 2011.

Fernando Claudin, Eurocommunism and Socialism, Nova York: Shocken Books, 1979).

Fernando Guirao i Víctor Gavín, “La dimensioni internazionale della transizione política spagnola

(1969-1982). Quale ruolo giocarono la Comunità Europea i gli Stati Uniti?” a Mario del Pero, Víctor

Gavín, Fernando Guirao, Antonio Varsori, Democrazie. l'Europa meridionale e la fine delle dittature, Milano,

Mondadori Education, 2010.

Fernando Puell de la Villa, La transición militar, Fundación Transición Española, Madrid, 2012.

Ferran Gallego,

- El mito de la transición. La crisis del franquismo y los orígenes de la democracia, 1973-1977, Crítica,

Barcelona, 2008.

- “La genealogia de la transició política espanyola (1973-1977”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2

(2009).

Francesc-Marc Álvaro (ed.), Memòria històrica, entre la ideologia i la justicia, INEHCA, Institut d'Estudis

Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 2008.

Francisco Medina, Las sombras del poder. Los secretos del CESID, Espasa Libros, 1995.

Francisco Torres García: “La alternativa neofranquista: el intento de concreción política durante la

construcción del sistema de partidos en la Transición (Fuerza Nueva 1966-1982)”, Aportes, 45 (2001).

Francisco Veiga, Enric Ucelay, et al, La Paz Simulada, Alianza Editorial, 2006.

Gabriele Ranzato, El pasado de bronce. La herencia de la guerra civil en la España democrática, Barcelona, 2007,

Destino.

George C. Kyrtsos, “The Attitudes and Policies of European Socialists regarding Spain, Portugal and

Greece, since 1967”, PhD, London School of Economics, 1980.

Gregorio Morán,

- “Un policía recorre Europa”, Diaria 16, 30 de març de 1977.

52

- España en su sitio, Plaza & Janés, Barcelona, 1990.

- Miseria y grandeza del partido comunista en España (1939-1985), AKAL, 2017.

Hans Leyendecker, ’Geheimfonds der Regierung Schmidt enthielt 52 Millionen Mark - Unterlagen

weisen höhere Summe aus als bisher bekannt’, Süddeutsche Zeitung, 3 Febrer 2000.

Héctor G. Barnés. “La fundación alemana que puso en el poder a Felipe González”, El Confidencial,

28.02.2016. Versió online consultable a: https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2016-02-

28/como-socialismo-aleman-reinvencion-puso-poder-psoe-felipe-gonzalez_1158700

Helmut Schmidt, Menschen und Machte, Siedler Verlag, 1999.

Hosoda, Haruko, !The End of the Cold War in Europe and the Transformation of Spanish Foreign

Policy: The Case of Changing Spanish-American Relations” (欧州冷戦終焉とスペインの外交政策

の変遷細田, 晴子), International Relations, 2009, Vol. 2009(n.157).

J. Patrice McSherry, “Tracking the Origins of a State Terror Network: Operation Condor”, Latin

American Perspectives, Vol. 29, Núm.1 (2002).

Jacques Le Goff, Histoire et mémoire, Paris: Gallimard, cop. 1988.

Jaume Guillamet (ed.), Marcel Mauri et al, El Desafiament català: un relat internacional de la Transició (1975-

1978), Barcelona: L'Avenç, 2014.

Javier Cercas, Anatomía de un instante, Barcelona, Mondadori, 2009.

Jens-Ulrich Poppen, “The Role of Political Foundations in Germany’s Foreign Policy towards Regime

Change in Spain, Portugal and South Africa 1974-1994”, PhD London School of Economic and

Political Science, Department of International Relations.

John Lewis Gaddis, La Guerra Fría, traducció de Catalina Martínez, Barcelona: RBA, 2008.

Jordi Terrés, “La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés en la lucha

antifranquista. El caso del PCE (m-l)”, Ayer, Nº 67, 2007, págs. 159-176.

José Félix Tezanos, La democracia incompleta. El futuro de la democracia postliberal, Madrid: Biblioteca nueva,

cop. 2002.

José Félix Tezanos, Ramón Cotarelo i Andrés de Blas (eds.), La Transición democrática española Madrid,

Sistema, 1989.

José Miguel Ortí Bordás, La Transición desde dentro, Planeta, 2009.

Josep Fontana

- La Construcció de la identitat: reflexions sobre el passat i sobre el present, Barcelona, Base, 2005.

- “La nova historiografia de la guerra freda”, Segle XX. Revista catalana d’història, 2 (2009).

Josep Sánchez Cervelló, La revolución portuguesa y su influencia en la transición española, (1961-1976), San

Sebastián, Nerea, 1995.

Juan Carlos Jiménez Redondo, España y Portugal en transición. Los caminos a la democracia en la Península

Ibérica, Madrid, Sílex, 2009.

53

Juan Carlos Laviana (ed.), 1976: las Cortes franquistas se hacen el harakiri, Madrid: Unidad Editorial, cop.

2006.

Juan Francisco Fuentes, Adolfo Suárez: la historia que no se contó, Barcelona, Planeta, 2011.

Juan Manuel González Sáez, “La violencia política de la extrema derecha durante la transición española

(1975-1982)”, Coetánea: III Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo, (3. 2010. Logroño).

Julià Peiró, Anys de pit i cuixa: crónica golfa de la Transició, Barcelona: Planeta, 2005.

Luis Alonso Tejada, La Represión sexual en la España de Franco, Barcelona: Luis de Caralt, 1977.

Maria Elena Cavallaro, Los orígenes de la integración de España en Europa, Desde el franquismo hasta los años de la

transición, Sílex, Madrid, 2009.

Manuel Ortínez, Una vida entre burgesos, Barcelona, Edicions 62, 1993.

Manuel Pastrana, Pastrana. En el nombre de la guerra sucia, La Esfera de los Libros, 2018.

Marcos Ferreira Navarro, “Operación Cóndor: antecedentes, formación y acciones”, Ab Initio: Revista

digital para estudiantes de Historia, Issue . 9 (2014).

Mariano Sánchez Soler, La Transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España, 1975-

1983, Península, 2010

Mark Byrnes, “Unfinished business: The united states and Franco's Spain, 1944–47”, Diplomacy &

Statecraft, 1 març 2000, Vol.11(n.1).

Matilde Eiroa San Francisco y M.ª Dolores Ferrero Blanco (eds.), “Las relaciones de España con

Europa centro-oriental (1939-1975)”, Ayer, n.67 (2007), pàgs. 159-176.

Melvyn P. Leffler,

- “Cold War and Global Hegemony, 1945-1991”, OAH Magazine of History, Vol. 19, No. 2, Recent

Directions in Gender and Women's History, Oxford University Press,(Mar., 2005), pàgs. 65-72

- La Guerra después de la guerra: Estados Unidos, la Unión Soviética y la Guerra, traducció de Ferran Esteve,

Barcelona, Crítica, 2008

Miguel Del Río Morillas,

- “Los orígenes de Alianza Popular: entre el reformismo institucional y la extrema derecha

neofranquista nacional-populista (1976-1979). Un estado de la cuestión”, Franquisme & Transició, n.

3, 2015.

- “De la extrema derecha neofranquista a la derecha conservadora. Los orígenes de Alianza Popular,

1973–1979”, tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.

Montserrat Duch Plana, ¿Una Ecología de las memorias colectivas?: la transición española a la democracia revisitada,

Lleida, Milenio, 2014.

Neal M. Rosendorf, Franco sells Spain to America. Hollywood, tourism and public relations as postwar Spanish soft

power, New York, Palgrave Macmillan, 2014.

54

Nicolás Sartorius y Alberto Sabio, El final de la dictadura. La conquista de la democracia en España, noviembre de

1975-junio de 1977, Madrid, Temas de Hoy, 2007.

Nigel Townson, Historia y Politica: Ideas, Procesos y Movimientos Sociales Issue 29 (2013).

Nuno Simas, Portugal classificado. Documentos Secretos Norte-Americanos, 1974-1975, Lisboa, Aletheia, 2008.

Óscar Calvo-Gonzalez, “American military interests and economic confidence in Spain under the

Franco dictatorship”, Journal of Economic History, Setembre 2007, Vol.67(n.3), pàgs.740-767.

Óscar José Martín García y Manuel Ortiz Heras, Claves internacionales en la Transición española, Madrid: Los

Libros de la Catarata, cop. 2010.

Pamela Beth Radcliff, Making democratic citizens in Spain: civil society and the popular origins of the transition,

1960-78, Palgrave-Macmillan, Basingstoke, 2011.

Patricio Ruiz Godoy, “Hacia una "transición modelo": influencia y significación de la transición

española en la oposición chilena a la dictadura (1980-1987)”, Revista Izquierdas. 2015 (n.24) pàgs. 127-149

Paul Friedrich, “The SPD and the Politics of Europe: From Willy Brandt to Helmut Schmidt’, Journal of

CM Studies, June 1975.

Pere Ysàs

- “Ni modèlica ni immodèlica. La transició des de la historiografia”, Franquisme & Transició, ISSN-e

2014-511X, Nº. 1, 2013.

- La Transición treinta años después, ed. Carme Molinero,Barcelona : Península, 2006.

Pilar Ortuño Anaya, Los socialistas europeos y la transición española, Madrid, Marcial Pons, 2005.

Pilar Urbano, La Gran desmemoria: lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar, Barcelona,

Planeta, 2014.

Rafael Ansón, El año mágico de Adolfo Suárez, Madrid, La esfera de los libros, 2014.

Rafael del Águila ... [et al.] ; compilador Ramón Cotarelo, Transición política y consolidación democrática:

España, 1975-1986, Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas, 1992.

Rodolfo Martín Villa, Al servicio del estado, Barcelona, Planeta, 1984.

Ronald E. Powaski, The Cold war : the United States and the Soviet Union, 1917-1991, New York, etc. :

Oxford University Press, 1998.

Santiago Carrillo, "Eurocomunismo" y estado, Barcelona: Crítica, cop. 1977.

Santiago Varela, “La Constitución Española en el marco del Derecho Constitucional Comparado”, en

Lecturas sobre la Constitución Española, Universidad Nacional de Educación, Distancia, Madrid, 1979,

pàg.18.

Santos Juliá, Transición. Historia de una política española (1937-2017), Crítica. Barcelona, 2017.

Sebastian Conrad, The Quest for the lost nation: writing history in Germany and Japan in the American century,

Berkeley, University of California Press, cop. 2010.

Sophie Baby, “Le mythe de la transition pacifique: Violence et politique en Espagne (1975-1982)”,

Broché, Bibliothèque de la Casa de Velázquez no 59.

55

Sophie Baby, Olivier Compagnon i Eduardo González Calleka (eds)., Violencia y transiciones políticas a

finales de siglo XX, Collection Casa de Velazquez (110), Madrid, 2009.

Vernon A. Walters,

- Misiones discretas, Planeta; 1981.

- Silent Missions, Doubleday & Company, New York, 1978.

Vladislav Zubok and Constantine Pleshakov, Inside the Kremlin's Cold War: From Stalin to Khrushchev,

Cambridge, 1996.

Walter Haubrich,

- ’Der neue Fraga’, Frankfurter Allgemeine Zeitung, 18 December 1975

- Spaniens schwieriger Weg in die Freiheit: Von der Diktatur zur Demokratie, (vol.2, 1975-1977), Ed.

Tranvia, 1995

Walter J. Stoessel, Moscou 19917, 31 desembre 1974, Distensión y crisis del capitalismo.

Westad, Odd Arne, The Global Cold War: third world interventions and the making of our times, Cambridge

University Press, 2005.

Wilhelm Reich, La Revolución sexual: para una estructura de carácter autónoma del hombre, Barcelona: Planeta-

Agostini, cop. 1993.

William Chislett, The Foreign Press During Spain’s Transition to Democracy, 1974-78, A Personal

Account (http://www.transicion.org/90publicaciones/ForeignPressDuringTheTransition.pdf)

William E. Griffith

- Communism in Europe. Continuity, Change, and the Sino–Soviet Dispute, M.I.T. Press, 1964.

- The European Left: Italy, France and Spain, Lexington, Mass: Heath, Gower Press, 1980.

William R. Keylor, “The Second Cold War in Europe: The Paradoxes of a Turbulent Time”, a Lorenz

M. Lüthi (ed.), The regional Cold Wars in Europe, East Asia and the Middle East. Crucial periods and Turning

Points, Stanford University Press; 2015.

Xavier Casals

- Franco y los Borbones, Planeta, Barcelona, 2005.

- La tentación neofascista en España, Plaza & Janés, Barcelona, 1998.

- La Transición española. El voto ignorado de las armas, Pasado & Presente. Barcelona, 2016.

- Political survival on the extreme right. European movements between the inherited past and the need to adapt to the

future, Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona, 2005.

- Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona,

2003.

Xavier Domènech, Quan el carrer va deixar de ser seu : moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-

1976), Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.

Zbigniew Brzezinski, Power and Principle: Memoirs of the National Security Adviser, 1977-1981, New York :

Farrar, Straus, Giroux, 1985.

56

Altres fonts:

Almudena Carracedo, Robert Bahar, The Silence of Others, EUA, Espanya, 2018. El lloc web del

documental, consultat l’1 de juliol de 2018, es troba a: https://thesilenceofothers.com

COPE,“Castellón acercará el funcionamiento de la administración local con la campaña ‘Coneix el teu

Ajuntament’”, 17 d’octubre de 2014. Versió online consultada 12 de maig de 2018:

http://www.cope.es/noticias/actualidad/castellon-acercara-funcionamiento-administracion-local-con-

campana-coneix-teu-ajuntament_95220

EFE, “El ganador del Tusquets desmonta la "fábula" de la Transición española”, Público, 30 de

noviembre de 2010. Versió online consultada 12 de maig de 2018:

http://www.publico.es/actualidad/ganador-del-tusquets-desmonta-fabula.html

Francesc Escribano (dir.), Dies de transició, “Febrer del 76: Les manifestacions per l'amnistia i Història

d’una vaga”, Televisió de Catalunya; Barcelona : Televisió de Catalunya, 2005.

La Vanguardia el 12 d’agost 2009, pàg. 13. Versió online consultada 12 de maig de 2018:

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2009/08/14/pagina-13/78777638/pdf.html

Luis Izquierdo, “De cómo Franco se resiste a desaparecer”, La Vanguardia, 20 de noviembre de 2005.

M. Gallero, “Ramón Tamames: La esperanza blanca para el PP es Albert Rivera”, ABC (23/III/2015).

Miguel Courtois, “Yo, Juan Carlos I, rey de España”, TF3/RTVE, 2015.

Pedro Rabanillo Martín, “La osadía de don Mariano”, Diario de León, 21 de desembre de 2012. Versió

online consultada 12 de maig de 2018: http://www.diariodeleon.es/noticias/opinion/la-osadia-de-don-

mariano_753657.html

RTVE, De la ley a la ley, 2017. Emès a RTVE i recuperat al propi lloc web de la cadena, consultat el 15 de

juny de 2018: http://www.rtve.es/alacarta/videos/de-la-ley-a-la-ley/ley-ley/4353331

TV3, Manuel Pastrana: "El 23-F no té res a veure amb el que passa a Catalunya", emès el 30 de juny de

2018. Consultable a: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/preguntes-frequents/manuel-pastrana-el-23-f-

no-te-res-a-veure-amb-el-que-passa-a-catalunya/video/5774801

57

7. Annex

1. Fotografia presa el 1976 en una de les seus de la Fundació Friedrich Ebert, en què es realitza una

formació prèvia a la legalització de sindicats i partits a Espanya. Fundación Friedrich Ebert. 30 años en

España. Madrid: Friedrich Ebert Stiftung, pàg. 15. Acompanyada amb el peu de fotografia original:

“Seminario de formación antes de la legalización de los sindicatos y partidos politicos (1976)”.

58

2. Fotografia presa segurament el 1976, poc després de posar en marxa formalment el programa de

la fundació Friedrich Ebert a Espanya. “Actividades de la Fundacion Friedrich Ebert en España a

través de su oficina en Madrid”, Fundación Friedrich Ebert. 30 años en España. Madrid: Friedrich

Ebert Stiftung, pàg. 2. Acompanyada amb el peu de fotografia original: “Dieter Koniecki,

representante en España de la Fundación Friedrich Ebert”.

59

3. Autor. Exemple d’exercici d’autocensura o de correcció política en un dels documents referents a

Espanya de l’any 1975 a Politisches Archiv des Auswärtigen Amts. Auswärtiges Amt 203, Betreff:

Spanien, Pol 320.11 SPA, 31 gener 1975, “Pol. Halbjahresbericht” (resum de l’any 1974), pàg. 5,

consultat el 7 de març de 2018, Berlin.

60

61

4 i 5. Autor. Carta cordial que el Canceller Helmut Schmidt va enviar a Arias per agrair-li el tracte

rebut durant una estada a Mallorca. Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA, 4 Gener 1975, consultat

l’1 de març de 2018, Berlin.

62

6 i 7. Autor. Fragments del document on es detalla la visita de Luis Solana a la RFA el novembre de

1975. Auswärtiges Amt 203, 312.52 SPA Quotenreise solana, 4.11.1975, consultat el 28 de febrer

de 2018, Berlin.

63

8. Autor. Portada del “Documento de Trabajo para la preparación de una asociación política”.

Auswärtiges Amt 203, 320.10 SPA “Innenpolitische Lage in Spanien”, consultat l’1 de març de

2018, Berlin.

64

9. RTVE. Cartell de la TV movie “De la Ley a la Ley”, estrenada a RTVE el 2017. RTVE.es, 2017,

disponible a:

http://www.rtve.es/television/20171201/ley-ley-historia-torcuato-fernandez-

miranda/1639683.shtml