EUROPA, EN LA CRUÏLLA

Alfons CalderónLluís Sols

IntroduCCIó .......................................................................................................................

1. LA CrISI deL projeCte europeu .............................................................................1.1. Amb euro i sense Constitució ..............................................................................1.2. de la solidaritat europea a l’hegemonia alemanya ............................................1.3. La «crisi de l’euro»: la imposició de la «Gran desigualtat» .............................

2. eL SomnI d’unA europA unIdA ..............................................................................2.1. per què es va fer la unió europea ......................................................................2.2. el pla Schuman ....................................................................................................2.3. els «pares fundadors» d’europa .........................................................................2.4. el model europeu .................................................................................................2.5. una història d’èxit ................................................................................................

3. L’europA que voLem .................................................................................................3.1. una europa democràtica .....................................................................................3.2. una europa solidària ............................................................................................3.3. una europa federal ..............................................................................................3.4. Com avançar vers aquesta europa desitjada? ....................................................3.5. Conclusió ..............................................................................................................

BIBLIoGrAfIA .....................................................................................................................

noteS ...................................................................................................................................

23 23

20

2426

5 5

3

811

151414

1619

2729

30

31

Alfons Calderón treballa en l’àmbit de la gestió internacional. Col·labora també ambESADE on ha estat professor de política internacional d’empresa. Ha publicat en aquestacol·lecció Treball i vida: un camí a la recerca de sentit (Quadern extra, 2012). És membrede l’àrea social i del grup de professionals de Cristianisme i Justícia

Lluís Sols és professor d’història i ha col·laborat durant anys al departament de ciènciessocials d’ESADE. Ha publicat en aquesta col·lecció L’Islam: un diàleg necessari (Quadern82, 1998) i Iraq, guerra preventiva? (Quadern 117, 2003). És membre de l’àrea social deCristianisme i Justícia.

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona Tel. 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B. 4739-2014 ISBN: 978-84-9730-331-6 - ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574

Traducció del castellà: Jordi Font Barris - Correcció i revisió del text: Eulàlia Nuet Badia Dibuix de la portada: Ignasi Flores - Maquetació: Pilar Rubio TugasMarç del 2014

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la FundacióLluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

3

INTRODUCCIÓ

Fa unes dècades, Europa va veure néixer una experiència completa-ment nova en la història. Un grup de països que feia segles que es des-sagnaven en contínues guerres van decidir construir una entitat supra-nacional i caminar junts des d’aleshores. Més de mig segle després, malgrat el seu èxit indiscutible i haver inte-grat ja vint-i-vuit estats, el projecte sembla encallat. Els interessos par-ticulars de cada país tornen a prevaler sobre els interessos generals isón molts els ciutadans que es mostren indiferents, si no hostils, al pro-jecte europeu. El col·lapse es va iniciar força abans, però ha culminatamb la duríssima crisi econòmica que patim. Una crisi a la qual les ins-titucions europees no han sabut fer front. És el final del camí? Quedaràja la Unió Europea com un simple marc de cooperació entre països oseguirà avançant cap a una major integració? Val la pena seguir enaquesta Unió, tal com l’han deixada? Aquest quadern pretén contribuir a aquesta reflexió i és fruit de les dis-cussions i ponències del seminari social dedicat a aquest tema al llargde tot un curs a Cristianisme i Justícia. El primer capítol pretén explicarper què el projecte europeu està avui dia tan qüestionat i valorar coms’ha gestionat la crisi econòmica actual. El segon capítol intenta apro-fundir en el sentit profund del projecte, identificar quina Europa vansomiar els pares fundadors i com la van posar en marxa. En el tercercapítol hem volgut explicar com és l’Europa que volem, si algun diaaconsegueix avançar de nou, superant la seva crisi actual.

1.1. Amb euro i sense ConstitucióL’arribada de margaret thatcher al go-vern britànic l’any 1979 va marcar elcomençament de l’ofensiva antieuro-peista, que, juntament amb la retòricapopulista i nacionalista, estava clara-ment vinculada al neoliberalisme ales-hores emergent. per als defensors d’unestat mínim, el projecte europeu, pode-rós davant els mercats i les multina cio -nals, era el pitjor dels mals. I com que enla construcció europea qualsevol avençimportant requereix unanimitat, els suc-cessius vetos britànics van anar frenanti descafeïnant el projecte fins a semblar

cada vegada menys atractiu als ciuta-dans, donant ales a l’antieuropeisme.

La caiguda del mur de Berlín el1989 va plantejar la necessitat d’incor-porar al projecte els països procedentsde l’antic bloc de l’est. però una uniómas sa gran podria ser molt poc operati-va. per altra banda, els ciutadans de paï-sos acabats d’alliberar de quaranta anysde supremacia soviètica estaven relati-vament poc interessats a potenciar una nova hegemonia exterior, la de la unióeuropea. La mateixa Alemanya reunifi-cada es temia a ella mateixa –temia laseva tornada a vel·leïtats hegemonistes–

5

1. LA CRISI DEL PROJECTE EUROPEU

Des dels seus inicis, la Unió Europea ha viscut una forta tensió entreeuropeistes i antieuropeistes (o federalistes i euroescèptics, com se’lsacostuma a anomenar). De fet, el Regne Unit va orquestrar inicialmentuna alternativa merament comercial (l’EFTA)1, però ben aviat va haverde sol·licitar l’ingrés en el projecte rival impulsat per França i Alemanya,al que avui anomenem Unió Europea.

i volia reforçar el seu ancoratge en launió. per tot això es va acordar, malgratles reticències britàniques, que calia re-forçar la unió abans que es fes efectival’ampliació.

1.1.1. Maastricht i la fi del keynesianismeAixí, el tractat de maastricht de 1992va concretar el projecte d’unificaciómone tària (euro), va reforçar les institu-cions europees i les va dotar de méscompetències. però aviat el neolibera-lisme rampant va parasitar el projecteeuropeu posant-lo al servei d’objectiusoposats als desitjats pels seus funda-dors. en comptes de crear un poder exe-cutiu supranacional fort que controlésl’economia des d’un àmbit europeu, esvan assegurar que cap poder democràti-cament escollit no pogués condicionarels mercats financers. es va atorgar unaabsoluta independència al nou BancCentral europeu, l’organisme encarre-gat de controlar la nova moneda, i se liva encomanar un únic objectiu priorita-ri: controlar els preus. ja no hi tornarà ahaver en l’àmbit de l’euro una políticamonetària primordialment orientada alcreixement o a l’ocupació. només a fre-nar la inflació. S’ha vetat així la políti-ca monetària d’inspiració keynesiana, elcorrent de pensament econòmic rivaldel neoliberalisme.

d’aquesta manera, el keynesianis-me, que havia permès superar la grancrisi del 29, una crisi del mateix tipusque l’actual, i que després va conduir elspaïsos desenvolupats al creixement mésgran que mai han conegut, ha quedat ex-clòs en l’ordenament jurídic que regeix

l’euro. I ho ha fet de forma irreversible,ja que aquesta prohibició ha quedat fi-xada per sempre en l’estatut de l’euro,que només es pot modificar per unani-mitat, i en les constitucions de tots elspaïsos de l’eurozona.

1.1.2. Una Constitució inintel·ligibleel segon gran projecte amb què es vapretendre reforçar la unió abans del’ampliació va ser la Constitució euro -pea. Amb una certa ingenuïtat, es va en-comanar la redacció a una Convencióque tractava de representar els ciutadanseuropeus, oblidant que finalment haviade ser objecte d’un tractat internacionalque requeria unanimitat, la qual cosapermetria als euroescèptics eliminarqualsevol element que els semblés pro-pi d’una europa massa «federal». però,a més, es va cometre l’error de tractarde fondre en la Constitució tots els trac-tats i acords anteriors. Centenars decomplexos articles i disposicions proce-dents d’acords molt diversos conden-sats de cop en un únic document, quel-com que necessàriament el convertia enun text incomprensible per als ciuta-dans. Les «polítiques de la unió» –lapart III de la Constitució– figuraven enun llarguíssim text amb innombrablesclàusules força discutibles i noméscomprensibles per a experts. Aquestespolítiques s’haurien d’haver recollit enun tractat diferenciat, subordinat a lamateixa Constitució, que ja recollia clarament com modificar-les. Així, elsciutadans haurien pogut votar unaConstitució comprensible i se’ls hauriaestalviat l’obligació d’avalar amb el seu

6

vot polítiques que no aprovaven. molteseren fruit de les reticències dels estats acedir sobirania i configuraven inicial-ment un poder central particularmentdèbil. el resultat va ser que moltes dis-posicions reflectien una clara descon-fiança vers el poder polític democràticque havia de regular aquest gran mercat,disposicions, doncs, difícilment accep-tables per a molts votants. Atribuir rang«constitucional» a aquestes polítiqueseuropees era una forma d’atorgar avaleuropeu i legitimitat popular a nombro-ses mesures de caire clarament neolibe-ral.

1.1.3. Una Europa sense símbolsde tota manera, el fracàs de la Cons -titució europea va ser lamentable, per-què la seva aprovació hauria comportatun avenç significatiu en el procés deconstrucció europea. pràcticament nocontenia cap retrocés rellevant, les polí-tiques que recollia –millors o pitjors–eren ja plenament vigents a través d’a-cords anteriors i, en canvi, conteniaavenços molt importants que haurientingut efectes profunds a llarg termini.Com va dir jacques delors, «ningú noes pot enamorar d’un tractat». els ciu-tadans necessiten símbols amb els qualsidentificar-se. un d’ells era la mateixaConstitució, dotada d’un magníficpreàm bul i d’una relació de drets forçaatractiva per al ciutadà. A més, s’apro-vaven la bandera, l’himne i el lema dela unió («units en la diversitat»). Lesinstitucions i les normes europees s’ar-ticulaven de forma més senzilla i s’ano-menaven d’una manera comprensibleper als ciutadans. era, doncs, una euro -

pa que es podia explicar i que podia arri-bar a emocionar. A més, s’atorgaven ala unió noves competències i el par la -ment europeu, la institució europeaamb més legitimitat democràtica, assu-mia més influència sobre l’elaboracióde les lleis i la definició de les polítiqueseuropees. però molts ciutadans van dir«no».

el llarg debat de la Convenció va per -metre que es convertís en una espècie de«carta als reis», en la qual gairebé totsels grups socialment o políticament re-llevants demanaven que s’inclogués«allò seu», cosa que, òbviament, va re-sultar impossible, per la incompatibili-tat entre els desitjos d’uns i altres, i per-què es requeria l’aprovació unànime dequinze estats. Aquestes frustracions esvan reflectir clarament en els referèn-dums. d’altra banda, els euroescèpticsvan airejar hàbilment els aspectes méspolèmics de les «polítiques de la unió»,de manera que tots hi podien trobar me-sures concretes amb les quals no esta-ven d’acord i que ara els demanavenavalar amb el seu vot.

però, sobretot, europa va ser vícti-ma del mal que pretenia evitar. La unióera un conjunt d’institucions extraordi-nàriament complexes, amb les quals re-sultava molt difícil identificar-se emo-cionalment, amb escasses competènciesi molt poca legitimitat democràtica.Així, doncs, els ciutadans van votar méspensant en problemes domèstics que enel futur d’europa. van ser molts els quivan manifestar el seu disgust amb el seugovern respectiu votant «no» o abste-nint-se. Altres, sobretot a frança iHolanda, van voler manifestar amb elseu vot el seu desgrat amb la immigra-

7

ció que, segons creien, els prenia llocsde treball, tot i que la Constitució nomodifiqués res relatiu a aquest tema.malgrat l’aparent irracionalitat d’aques-tes motivacions, el cas és que van posarde manifest una qüestió molt important:una part determinant de la ciutadaniahavia deixat de creure en la construccióeuropea. La Constitució va ser rebutja-da en alguns països clau i va fracassar.

1.1.4. El retrocés del Tractat de Lisboaels dotze nous països que es van incor-porar a la unió entre 2004 i 2007, gai-rebé tots procedents de l’antic bloc del’est, s’havien compromès a acceptar laConstitució europea. però com que nohi va haver Constitució, no van haverd’acceptar res. Amb les regles antigues,una europa a 27 era força inoperant, demanera que calia fer alguna cosa. peròqualsevol acord requeria ara l’aprovacióde dotze nous membres, la majoria moltpoc europeistes. el regne unit va dei-xar d’estar aïllat en les seves tradicio-nals reticències vers la unió i va passara rebre el suport de nombrosos païsosacabats d’ingressar. Òbviament, les se-ves exigències van augmentar i el nouacord que s’elaborà, el tractat de Lis -boa2, va suposar un clar retrocés respec-te al projecte rebutjat, tot i que va man-tenir els aspectes més institucionals itècnics de la Constitució, incloent-hi laimprescindible agilització de la presa dedecisions. Aquest retrocés va ser espec-tacular en el terreny dels símbols: ni nomde «Constitució», ni bandera, ni himne,ni lema, ni denominacions «comprensi-bles» per a les institucions i normes euro -pees. definitivament, europa seria unacosa llunyana i incomprensible per als

ciutadans. el somni d’un govern euro-peu fort, capaç d’impulsar polítiques ifer front als mercats, s’ha esvaït. desd’aleshores, s’ha disparat la renaciona-lització d’europa. La major part de ciu-tadans i governs pensen exclusivamenten els interessos immediats del seu pa-ís i només accepten la solidaritat euro-pea quan els beneficia a ells directa-ment. Amb aquestes armes es va haverde fer front a la pitjor crisi econòmicadels últims setanta anys.

1.2. De la solidaritat europea a l’hegemonia alemanya

fer front a una crisi com la que es vadesfermar el setembre del 2008, a partirde la caiguda del banc Lehman Bro thers,era molt difícil per a tothom, però so-bretot per als qui no comptaven amb elsinstruments necessaris per a fer-ho. elprojecte europeu s’havia construït sobrela solidaritat i des d’ella s’haurien pogutprendre mesures eficaces.

1.2.1. I va esclatar la crisiCom és sabut, la crisi va començar forad’europa, als estats units. però l’esclatde la bombolla immobiliària americanava afectar els bancs europeus, que ha-vien adquirit nombroses hipotequesnord-americanes que van resultar final-ment incobrables. Al principi hi va haver una acceptable coordinació de po-lítiques europees, en el marc d’una co-ordinació mundial. L’octubre del 2008,amb el mercat interbancari europeu jatotalment bloquejat, els principals paï-sos de la unió van acordar atorgar avalpúblic als nous préstecs bancaris, acon-

8

seguint que el diner tornés a fluir en elsistema econòmic. es va salvar europadel col·lapse financer, però a costa dedescarregar els riscos sobre unes finan-ces públiques ja molt endeutades.

unes setmanes després, en la reuniódel G-20, es va apreciar que la crisi fi-nancera provocaria una caiguda bruscade la demanda de productes, com ja vasucceir el 1929, i per frenar-la es va de-cidir incrementar la despesa pública entots els estats. quan un país augmenta ladespesa pública, genera una demandaque també afavoreix la resta. per això,un país fortament exportador es pot be-neficiar de l’esforç de despesa fet per laresta de països sense necessitat de com-prometre ell mateix les seves financespúbliques. És el que va fer Alemanya,fet que li va permetre aparèixer despréscom el gran beneficiat de la crisi. el2009 el dèficit públic va ser del 12,9 %del pIB als euA, de l’11,4 % al regneunit, de l’11,1 % a espanya i del 10,4 %al japó, però només del 3,1 % a Ale ma -nya, o sigui, únicament el dèficit inevi-table en un any de clara recessió econò-mica. Si tots els països haguessin frenatla seva despesa, probablement hauriencaigut en una profunda recessió, la ma-teixa Alemanya inclosa.

1.2.2. La «locomotora» alemanyadurant moltes dècades, Alemanya haviaestat la quinta essència de la solidaritateuropea. va ser sempre, i amb molta di-ferència, el major contribuent net a lesfinances de la unió i les seves posicionssempre van ser clarament europeistes. Acanvi, la seva eficient economia es vabeneficiar de l’amplitud del mercat eu-

ropeu i els seus ciutadans sempre en vanser conscients. La seva fortalesa econò-mica va fer que totes les monedes euro-pees s’organitzessin al voltant del marc.ja durant la dècada de 1970 es va crearla «serp monetària europea», en la qualtotes les monedes es vinculaven esta-blement al marc, que, alhora, flotavarespecte al dòlar i el ien. Aquesta situa-ció es va formalitzar el 1979 amb la cre-ació del Sistema monetari europeu, enel qual totes les monedes tenien un es-tret marge de flotació entre elles. Si lamoneda d’un país amenaçava amb su-perar aquest marge, els bancs centralsde tots els països donaven suport –com-prant o venent– a aquesta moneda per-què no se superés. A la pràctica, Ale -manya va perdre quantitats ingents dediner comprant monedes que després esvan haver de devaluar de totes passades.però els ciutadans alemanys eren cons-cients que això evitava un marc exces-sivament revaluat i permetia les sevesquantioses exportacions a tota la unió.

però una cosa va començar a canviara partir de la caiguda del mur de Berlínel 1989. fins aleshores, els alemanysnecessitaven una europa forta davant lapressió soviètica. desapareguda aques-ta, Alemanya va començar a recuperar apoc a poc el seu hintherland tradicional,la Mitteleuropa (europa Central), imolts dels seus ciutadans van començara desinteressar-se del projecte europeucom a única opció de futur per al seu país. unificada Alemanya i ampliada laue cap a l’est, els alemanys s’hanorientat cada vegada més cap a una àreaen la qual creixen els seus interessoseconòmics i des de la qual els arriba elgas imprescindible per la seva activitat

9

productiva. La unió europea ha deixatde ser una qüestió de supervivència pera ells, de manera que han començat aqüestionar les grans contribucions quesempre havien aportat a la unió. Aquestaactitud ha estat en gran part induïda desdels principals grups mediàtics, majori-tàriament adscrits a posicions neolibe-rals i reticents, per tant, a una solidari-tat europea que incrementa la despesapública i els impostos3.

1.2.3. Adéu a l’Alemanya europeista?Alemanya, doncs, va actuar de manerainsolidària en frenar la seva despesa pú-blica l’any 2009 i encara més el 2010,quan es va plantejar la necessitat d’acu-dir al rescat de Grècia. L’economia gre-ga és només el 2 % de la unió i el 3 %de l’eurozona. Ajudar Grècia, oferint-lireestructurar el seu deute amb préstecsabundants a baix interès i llarg termini,hauria tingut uns costos mínims i hauriaconfirmat la idea, ben consolidada, que,arribat el moment, funcionaria la soli-daritat europea, com sempre havia suc-ceït anteriorment. no fer-ho va ser unadeclaració d’intencions en tota regla. jares no seria com abans.

potser no va ser la cancellera merkella principal impulsora del canvi, sinóque va actuar pressionada pels seuscompanys de coalició, el partit Liberal,els sectors més radicals del seu propipartit i una opinió ciutadana influencia-da pels grans grups mediàtics. no era fà-cil explicar als treballadors alemanys,que havien fet sacrificis importants, queera hora d’exercir la solidaritat atorgantaval europeu al deute de països perifè-rics. però ni tan sols es va intentar. desd’aleshores s’ha imposat el relat de la

«mestressa de casa suàbia» austera en-front d’uns habitants perifèrics malgas-tadors. una cosa que té molt poc a veu-re amb la realitat, ja que abans de lacrisi, l’any 2007, el deute públic espa -nyol equivalia al 36,3 % del pIB, men-tre que l’alemany equivalia al 65,2 %del seu. però com que els ciutadans ale-manys han vist que amb aquesta políticaa ells els anava relativament bé, mentrealguns països perifèrics s’enfonsaven, lihan seguit donant suport. A més, Ale ma -nya tornava a manar a europa.

en la història recent d’Alemanya hisemblen conviure dues sensibilitats jux-taposades. en certa mesura, hi ha unaAlemanya «prussiana» i una Alemanya«renana». quan el poder central s’ha si-tuat a la zona oriental, Alemanya hasemblat més disciplinada i hegemonis-ta. I quan aquest poder s’ha ubicat a lazona del rin, s’ha vist una Alemanyamés policèntrica, més occidental i euro-peista, i també més propera a frança.Així va ser quan la divisió d’Alemanyava tallar la seva part prussiana i va obli-gar a traslladar la capital a Bonn, una pe-tita ciutat a la riba del rin. durant migsegle, Alemanya ha estat el motor del’europeisme, el més generós i entusias-ta entre els països grans, el que més haimpulsat la cessió de sobirania.

però la fi dels blocs militars, la uni-ficació i el trasllat de la capital a Berlínhan canviat els equilibris. La majoriadels ciutadans alemanys ja no se sententan solidaris amb la resta d’europeus iveuen amb simpatia que Alemanya tornia manar a europa. el canvi produït éstan notable que alguns parlen de la fi dela quarta Alemanya4 (1945-1990, l’Ale -manya europeista d’Adenauer i Schmidt)

10

i el començament d’una cinquena Ale -ma nya (la de merkel), més orientada alCentre i a l’est d’europa i més pròximaa l’hegemonisme de l’època bismarc-kiana.

Si això fos cert, el projecte europeutal com l’hem conegut i com el van so-miar els seus fundadors hauria arribat ala fi. S’hauria de construir un altre tipusd’europa. però la realitat és polièdrica ifluctuant, i no podem descartar que, su-perada la crisi, el projecte europeu es re-condueixi per voluntat dels ciutadans,cobrant un nou impuls.

1.3. La «crisi de l’euro»: la imposició de la «GranDesigualtat»

Lamentablement, les mesures adopta -des a l’eurozona per a fer front a la crisino tan sols reflectien la nova hegemo-nia alemanya. Suposaven l’arribada al’euro pa continental de la Gran desi -gualtat que corroeix les societats desen-volupades des de la dècada de 1980.

1.3.1. L’atac neoliberal al projecteeuropeudurant la crisi de la dècada de 1970, al-guns van dir que la solució passava perdebilitar els sindicats, facilitar l’aco-miadament i abaixar els salaris reals. Lafórmula va triomfar als països anglosa-xons, de la mà de reagan i thatcher, id’aquí es va estendre a altres llocs, es-pecialment als països en desenvolupa-ment aclaparats pel deute. Se l’ha ano-menat la «Gran divergència» (o tambéla «Gran desigualtat») perquè va mul-tiplicar les diferències de renda. La ma-

jor part de les rendes del creixement van a parar a una reduïdíssima minoria,mentre que l’aclaparadora majoria de la població veu les seves rendes es tan -cades o fins i tot reduïdes.5 els mitjanspròxims a aquesta minoria enriquida re-clamen sistemàticament el desmantella-ment de l’estat del benestar, adduint queno es pot sostenir.

A europa, particularment a l’àread’influència francoalemanya, és on esva resistir millor aquesta tendència, grà-cies al gran arrelament popular del’estat del benestar. però també aquí, enmitjans acadèmics i financers, i en grupsmediàtics particularment influents, elneoliberalisme es va imposar d’una ma-nera aclaparadora. I això ens du a unade les claus per a entendre la «crisi del’euro». qui fa trenta anys que predicaque cal abaixar salaris i desmantellarl’estat del benestar (ho acostumen aanomenar «reformes estructurals»),sense aconseguir-ho, no deixarà passarl’oportunitat d’una crisi, quan els treba-lladors estan extremament debilitats perl’atur. I això, tot i que sigui a costa dedesvirtuar en gran mesura el projecteeuropeu.

1.3.2. L’agenda alemanyatambé aquí Alemanya ha estat en l’epi-centre del terratrèmol que ha sacsejateuropa, un fet que va començar forçaabans de l’inici de l’anomenada «criside l’euro». els ciutadans alemanys ten-deixen a compartir un recel davant la in-flació que s’acostuma a atribuir al re-cord de la hiperinflació portada perHitler. però el cert és que Hitler va ac-cedir al poder després d’anys de defla-

11

ció i atur.6 La por actual dels alemanysd’avui dia a la inflació es deu a una co-sa més tangible: el seu desig de no des-valorar els seus abundants estalvis il’impacte de processos històrics moltmés recents.

La unificació alemanya va arribar el1990. el canceller alemany HelmutKohl va decidir, amb força temeritat,equiparar el marc oriental a l’occiden-tal, malgrat que valia en realitat vuit ve-gades menys. els preus i salaris de l’estvan perdre tota competitivitat, el seu sis-tema industrial es va desmantellar i elseu atur es disparà a uns nivells estra-tosfèrics. per a sostenir els 17 milionsd’alemanys de l’est, es van haver degastar prop de cent mil milions de dò-lars anuals durant uns quants anys. Aixòera molt, fins i tot per a la poderosa eco-nomia alemanya, que va decaure fins alpunt que durant la dècada de 1990 al-guns mitjans anglosaxons consideravenAlemanya l’«home malalt» d’europa.

d’altra banda l’ampliació de la unióva suposar un repte formidable per aAlemanya, que veia com a escassos qui-lòmetres de les seves fronteres es paga-ven salaris diverses vegades més bai-xos. nombroses indústries alemanyesvan deslocalitzar les seves activitats,fent créixer la pressió de l’atur.

La por de l’endeutament públic ex-cessiu derivat de la unificació i de la pèr-dua de competitivitat van empènyer el 2003 els treballadors alemanys a ac-ceptar l’anomenada «Agenda 2010».Aquesta agenda reduïa dràsticament lesprestacions d’atur i autoritzava els ín-fims salaris dels minijobs, fet que va pre -caritzar el mercat de treball i va conduira una àmplia congelació salarial.7 A la

pràctica, una devaluació interior quefeia els alemanys molt més competitiusdins de l’eurozona, a costa d’augmen-tar la desigualtat. finalment, la «Grandesigualtat» havia arribat a Alemanya.durant anys el creixement alemany esva alimentar en bona part de les vendesa països perifèrics, algun en plena bom-bolla immobiliària, finançada per prés-tecs alemanys.

1.3.3. Contra la mutualització deldeutequan a començaments de l’any 2010 esdesferma la crisi de l’euro, Alemanya ésja molt més competitiva que la resta del’eurozona i creditora de grans quanti-tats de diner. després de la desastrosaexperiència de la unificació, ciutadans igovernants alemanys es van sentir inca-paços d’assumir la protecció de cente-nars de milions de ciutadans menys efi-cients i es van negar a autoritzar unasolidaritat fiscal no prevista en els trac-tats. es va disparar la prima de risc deGrècia (enorme endeutament públic,ocultat molts anys), d’Irlanda (endeuta-da pel rescat públic dels seus bancs) i deportugal (baix nivell productiu). méstard, l’onada va afectar dos països grans:espanya (bombolla immobiliària i granendeutament exterior) i Itàlia (mal diri-gida i amb un elevat endeutament pú-blic). L’un rere l’altre van caure en el te-mut cercle viciós: tipus d’interès elevatsdisparen la recessió i la recessió com-plica les expectatives de devolució, dis-parant els tipus d’interès. un fet que espodia haver curtcircuitat amb l’aval eu-ropeu a les noves emissions de deute ocaptant diner amb eurobons i prestant-lo a baix interès als estats amb proble-

12

mes. però Alemanya es va negar a au-toritzar qualsevol tipus de mutualitzaciódel deute. el 2010-11 l’euro va estar apunt de trencar-se.

1.3.4. Les polítiques al servei delsmercatspolítiques orientades a més creixementi inflació, polítiques keynesianes, ofe-rien una sortida a la crisi amb menyscost humà8, però no hi havia una autori-tat econòmica europea capaç d’imple-mentar-les. Com que calia unanimitat,els perdedors de tals polítiques, els paï-sos creditors, les podien vetar i així hovan fer. Alemanya va imposar, a canvide mínimes concessions, la solució con-trària: se sortiria de la crisi abaixant sa-laris i retallant seriosament l’estat delbenestar, amb un immens cost humà entermes d’empobriment, atur i pèrdua deprestacions col·lectives. era la receptaneoliberal de sempre (ho acostumen aanomenar «fer els deures»): la Grandesigualtat s’imposava a europa9.

L’eurozona presenta els pitjors re-sultats de creixement del pIB del móndesenvolupat durant els anys de crisi10.La majoria de la població s’ha empobrit,mentre una minoria de grans posseïdorss’ha enriquit encara més. S’ha encunyatuna expressió per a aquesta submissióde la majoria als interessos de la mino-ria: democràcia «d’acord amb els mer-cats»11. en conclusió, la desigualtat s’hadisparat.

quan més hem necessitat unes insti-tucions supranacionals fortes per a res-

pondre el vendaval financer que tenallaels deutes sobirans, més dèbils ens hemtrobat després de deu anys de rivalitatsde campanar que han impedit aprofun-dir en el procés de construcció europea.fins i tot l’eix francoalemany, que haimpulsat la ue des de l’inici, està esco-rat, presoner d’interessos electorals acurt termini. en el combat contra la cri-si s’ha prioritzat el diner sobre les per-sones, donant més importància a la sal-vaguarda d’interessos d’unes minoriesque a evitar el sofriment de gran part dela població. Si europa hagués estat ver-daderament democràtica, això no hauriapassat.

progressivament, els governs s’hananat impregnant de postulats més libe-rals, supeditant la política a l’economia,al revés del que va passar a l’inici delprojecte comunitari, en el qual els mit-jans econòmics servien a unes finalitatspolítiques. S’ha generalitzat un modelconsumista a ultrança, en el qual tot ésobjecte de mercat, fins i tot béns essen-cials que haurien de ser comuns.

ens hem despertat abruptament delsomni, convertit ara en malson. Xifresexorbitants d’aturats, allaus de desno-naments en països amb un immens parcd’habitatges desocupats, emigrants mo-rint a les portes d’europa tractant d’as-solir un eldorado inexistent. És el re-sultat d’un procés de degradació delprojecte europeu, en el qual s’han bana-litzat les normes, s’han desprestigiat lesinstitucions i s’ha disparat la mediocri-tat en la classe política.

13

2.1. Per què es va fer la UnióEuropeaLa unió europea va sorgir fonamental-ment per a:

– evitar les guerres que tants copshavien devastat el continent al llargdels segles i de manera especial du-rant les dues guerres mundials12. jaabans s’havia intentat unir europa,però sempre per la força de les ar-mes, fossin les legions de l’antigaroma o els exèrcits de napoleó o deHitler.– reforçar europa en el context in-ternacional. els fundadors de l’euro -pa comunitària eren conscients de la

creixent debilitat continental, espe-cialment davant la potència aclapa-radora d’uns estats units victoriososen la Segona Guerra mundial. no -més una àmplia àrea integrada co-mercialment i política permetria alseuropeus competir amb la nova su-perpotència.– frenar l’expansió del sistema co-munista cap a l’europa occidental.per això calia oferir a la ciutadaniaeuropea una societat més atractiva,la qual cosa es va concretar en el des-envolupament de l’estat del benes-tar. una europa pròspera amb unampli reconeixement de drets fariapossible aquestes millores.

14

2. EL SOMNI D’UNA EUROPA UNIDA

Davant la situació actual d’Europa, es fa necessari rememorar la histò-ria per a recuperar els principis fundacionals sobre els quals es va for-jar un projecte polític i econòmic estimulant que avui es troba seriosa-ment amenaçat.

La vertebració d’europa, finalitzadala Segona Guerra mundial, va comen-çar al voltant d’organismes internacio-nals molt diferents, com l’oeCe –pre-cursora de l’actual oCde–, el Conselld’europa –un importantíssim fòrum depromoció dels drets humans i la demo-cràcia– o l’otAn –una aliança militarhegemonitzada pels estats units. toteseren organitzacions de caràcter interes-tatal, per la qual cosa requerien unani-mitat per als seus acords. Sense cessióde sobirania, qualsevol decisió implicauna llarga i tediosa negociació, sovintsense resultat13. el que ara anomenemunió europea es fonamenta en un siste-ma de presa de decisions radicalmentdiferent, que deriva del pla Schuman.

2.2. El Pla Schumanel 9 de maig de 1950, robert Schuman,ministre d’Afers estrangers de frança,va proposar oficialment col·locar la to-talitat de la producció francoalemanyade carbó i acer sota la dependència d’una Alta Autoritat Comuna, en elmarc d’una organització oberta a la in-tegració d’altres països europeus.

Amb la perspectiva de més de sis de-cennis transcorreguts, es pot afirmar quela declaració Schuman14 resumeix entot just dos folis el perquè, la finalitat iel com del procés d’integració europea.S’hi s’aprecien tres grans principis:

– preservació de la pau: «la paumundial no es pot salvaguardar sen-se uns esforços creadors equipara-bles als perills que l’amenacen».– Gradualisme: «europa no es faràd’una vegada ni en una obra de con-

junt: es farà gràcies a realitzacionsconcretes, que creïn en primer llocuna solidaritat de fet». – Comunitat no sols econòmica, si-nó també política: «així, es durà aterme la fusió d’interessos indispen-sables per a la creació d’una comu-nitat econòmica i s’introduirà el fer-ment d’una comunitat més àmplia imés profunda entre països que du-rant tant de temps s’han enfrontat endivisions sagnants». Aquesta declaració és considerada

l’acta fundacional de l’europa actual ise n’ha de subratllar l’audàcia, l’origi-nalitat i la perspectiva històrica. finsaleshores, frança havia exigit mantenirdebilitada Alemanya i tutelada per lesforces occidentals d’ocupació. el queproposava ara era exactament el contra-ri, una associació francoalemanya.unint-se en un mateix propòsit estratè-gic, frança allunyava la possibilitat d’u-na resurrecció de l’amenaça alemanya iAlemanya assegurava la llibertat demo-cràtica davant l’expansionisme soviètic.però, a més, la proposta de Schuman re-volucionava les formes jurídiques utilit-zades fins aleshores en les relacions in-ternacionals, en proposar no un simpleorganisme de cooperació internacional,sinó una nova entitat amb poders supra-nacionals.

Concretament, el pla Schuman pro-posava la creació de la Comunitateuropea del Carbó i de l’Acer (CeCA)que van fundar sis països el 1951: fran -ça, la república federal d’Alemanya,Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg.el regne unit no hi va voler entrar perno entendre l’abast històric de la pro-

15

posta i per rebutjar la idea que la co-operació econòmica pogués sobrepassarel marc estrictament intergovernamen-tal. en altres paraules, temia perdre laseva notable, tot i que minvant, influèn-cia internacional, vestigi de l’antic im-peri britànic. el tractat CeCA establiaun mercat comú amb dues primeres ma-tèries bàsiques –carbó i acer– que ha-vien constituït el pilar de la indústria militar i havien alimentat la cursa arma-mentista d’efectes nefastos.

Aquesta Comunitat va marcar lapauta per a la creació, sis anys després,de la Comunitat econòmica europea15,nascuda del tractat de roma el 1957.L’avenç va ser gegantí, ja que es creavaun mercat comú per a la generalitat delsproductes, no solament per a dues pri-meres matèries. des d’aleshores, laComunitat s’han anat expandint, ha anatincorporant noves competències i mem-bres fins a formar la unió europea queen l’actualitat compta amb vint-i-vuitestats.

en honor a la declaració Schuman,cada 9 de maig se celebra el dia d’euro -pa.

2.3. Els «pares fundadors»d’Europaper entendre l’europa que deixem, calindagar sobre qui eren i què van volerfer els considerats «pares fundadors»del projecte europeu.

2.3.1. Robert Shumanel francès robert Schuman procediad’una zona fronterera entre frança iAlemanya, que havia estat objecte d’en-

frontament constant entre ambdós paï -sos. va néixer a Luxemburg, va viure aLorena i es va educar a Alemanya. presper la Gestapo, aconseguí escapar-se iviure en la clandestinitat. Acabada lacontesa, va ocupar diversos càrrecs po-lítics a frança i, més tard, va ser el pri-mer president del que ara anomenemparlament europeu.

Home de tarannà prudent, diplomà-tic i conciliador en la seva dilatada vidapolítica, uns i altres li van reconèixersempre una alta integritat moral. La se-va política de reconciliació va tenir po-derosos detractors, tot i que molts vanacabar assumint la major part de les se-ves idees i realitzacions.

2.3.2. Jean Monnetjean monnet, també francès, començàla vida professional promovent les ex-portacions de la seva petita empresa fa-miliar, fet que el va dur a viatjar per totel món des de molt jove. durant la dè-cada de 1920 va ser secretari general ad-junt de la Societat de les nacions, pre-cedent del que seria l’onu després dela guerra. La seva llarga carrera interna-cional li va ser útil en el moment de dis-senyar la CeCA.

monnet era imaginatiu i pragmàtic.malgrat no formar part de cap partit po-lític, el seu criteri era molt consideratper estadistes de diversos llocs del món,per les solucions pràctiques que sempretrobava als greus problemes que haguéd’afrontar. el seu esperit queda patenten les seves paraules: «nosaltres nounim estats, unim persones» o «res noes crea sense els homes, però res no ro-man sense les institucions».

16

2.3.3. Konrad AdenauerLa delicada salut de l’alemany KonradAdenauer no feia presagiar la seva fe-cunda vida posterior. va ser durantmolts anys alcalde de Colònia, la sevaciutat natal. el règim nazi el va destitu-ir i perseguir, obligant-lo a passar totamena de penalitats, presó inclosa. Aca -bada la guerra, amb setanta-tres anys, vaser el primer canceller elegit a la re -pública federal d’Alemanya. Amb elsobrenom d’«el vell», liderà durant ca-torze anys l’espectacular recuperaciód’Alemanya, reconstruint el país i en-fortint el seu ancoratge a occident. vafundar la Cdu (unió democratacris -tiana), a la qual es van integrar tant catòlics com protestants. La seva ideo-logia democratacristiana li va facilitarl’apropament a Schuman. Amb ell vaestablir les bases de la reconciliació his-tòrica entre dos països que havien estatenemics acèrrims, fundant l’eix fran-coalemany sobre el qual ha gravitat desd’aleshores el procés d’integració euro-pea.

2.3.4. Alcide de GasperiL’italià Alcide de Gasperi va néixer a laregió de trento, que en aquell momentformava part de l’imperi austrohonga-rès, i va iniciar la seva trajectòria políti-ca com a diputat al parlament a viena.Amb la incorporació de la seva regió aItàlia, prosseguí la seva carrera políticaa roma, truncada per la persecució a laqual el va sotmetre el feixisme demussolini. es va refugiar al vaticà, onpassà molts anys com a bibliotecari.després va fundar la democràcia cris-tiana italiana, va guanyar les eleccions

acabada la guerra i es convertí en primerministre d’Itàlia entre 1945 i 1953. méstard seria president de la CeCA.

2.3.5. Paul-Henri Spaakel belga paul-Henri Spaak va fugir dela invasió nazi del seu país en un aven-turat viatge a través de frança i es pa -nya. va ser el promotor del Be ne lux, launió duanera entre Bèlgica, els païsosBaixos i Luxemburg. Líder socialista,va ser primer ministre del seu país unesquantes vegades i el seu perfil interna-cional li va valer llocs de gran respon-sabilitat en els organismes naixents dela postguerra, com ara president del’Assemblea de l’onu o secretari ge-neral de l’otAn.

2.3.6. Líders sòlidsen definitiva, els fundadors de l’europacomunitària, malgrat la diversitat delsseus orígens, tenien una sèrie de carac-terístiques comunes que podríem resu-mir en:16

– Pluriculturalitat. eren personat-ges de frontera que havien viscut encruïlles geogràfiques i històriquesamb influències culturals diverses iper això estaven acostumats a utilit-zar diverses llengües i a interactuaramb persones d’orígens diversos.– Experiència. tenien una sòlidaformació acadèmica, excepte mon -net, que va ser un autodidacta. La se-va experiència es va forjar enmig dedificultats personals greus, amb per-secució, presó i exili en molts casos.Havien conegut a fons situacionscomplexes, èxits i fracassos.

17

– Visió i creativitat. els fundadors,que compartien robustos valors de-mocràtics i humanistes, van liderarun projecte estimulant a llarg termi-ni,17 però amb metes intermèdies quepermetien avaluar l’avenç. per fer-ho realitat, idearen un sistema insti-tucional i de transferència de sobira-nia que no tenia parangó històric. – Esperit de conciliació. La seva ex-periència vital els va permetre des-envolupar una visió integradora cen-trada en el bé comú. Això els facilitàser «constructors de ponts», unir es-forços i convergir cap a objectiuscompartits, vencent les resistènciesdels qui preferien accentuar les dife-rències i alimentar estereotips. – Pragmatisme i eficàcia. partintdels interessos compartits, no es vanacontentar amb discursos beninten-cionats, sinó que sempre van tractard’assolir acords precisos amb forçavinculant. el pacte només és útil siva acompanyat de realitzacions con-cretes, calendaris establerts i mitjanscongruents amb les ambicions.– Habilitat.A una idea tan ambicio-sa com l’europa comunitària no lifaltaven adversaris. es va haver deteixir, doncs, una xarxa de complici-tats, i s’hagueren de vèncer envegespartidistes i reticències de diversaíndole. els fundadors van fer galad’àmplies habilitats diplomàtiques itambé d’una notable discreció, pre-ferint que els seus treballs fossin mésconeguts pels resultats que pels seusmèrits. en síntesi, els fundadors de l’europa

comunitària van ser professionals d’una

gran honestedat, i sovint sobrietat, alta-ment preparats per a un entorn interna-cional i amb experiències vitals profun-des viscudes en condicions d’extremadificultat. molts van desplegar una pra-xi cristiana de la vida i de la vocació po-lítica, i dos d’ells –Schuman i de Gas -peri– tenen oberts sengles processos debeatificació. Alhora, i malgrat dependrecom ara dels cicles electorals dels seuspaïsos respectius, van ser capaços d’ins-pirar una perspectiva més àmplia. enspodríem preguntar si els nostres lídersactuals tenen un currículum i una acti-tud similar.

2.3.7. Els darrers lídersen els anys següents, el període de lapresidència de la Comissió europea dejacques delors (1985-1995) fou delsmés fructífers. va ser el més emblemà-tic entre tots els dirigents que ha tingutla Comissió, el principal motor de laconstrucció europea. quaranta anysdesprés de la declaració Schuman, tro-bem un altre francès impulsor del pro-jecte comú, amb una sòlida experiènciaeconòmica, un esperit humanista i unavisió àmplia més enllà de simples inte-ressos partidistes o nacionals. L’em pen -ta que delors donà a la integració va rebre el suport de les directrius d’unConsell europeu la locomotora del qualera l’eix francoalemany, liderat al seutorn per dos estadistes de gran talla–françois mitterrand i Helmut Kohl–que van haver de fer front a un momenthistòric decisiu, amb la caiguda del murde Berlín. en els moments actuals departidisme extrem, cal recordar que elprofund avenç de la dècada 1985-95 esbasà en la complicitat entre el centrees-

18

querra del líder gal i el centredreta delseu homòleg germànic.

2.4. El model europeuLes Comunitats europees estableixenun precedent, únic fins ara, en el qual rè-gims democràtics sobirans cedeixenprogressivament competències en de-terminats àmbits a una instància supe-rior: és l’anomenat federalisme funcio-nal. fins aleshores només hi havia duesformes d’integrar estats: l’assimilacióbasada en la coacció i la integració fe-derativa a la manera dels estats units.

malgrat que l’objectiu dels funda-dors de la Comunitat europea era so-bretot polític, es va optar per fixar me-tes econòmiques intermèdies, creant unmercat comú que comprenia la lliurecirculació de mercaderies, la lliure pres-tació de serveis, la lliure circulació decapitals i la lliure circulació de treballa-dors. A mesura que s’hi van anar incor-porant nous països, s’anaren requerintnoves polítiques d’acompanyament.Així, després de l’accessió d’espanya iportugal a les Comunitats el 1986, esvan ampliar els fons estructurals que be-neficien les regions més pobres. el pro-cés d’integració econòmica va culminaramb la moneda única, que va entrar encirculació l’any 2002 per a dotze estatsmembres, i en l’actualitat són divuit elsque l’han adoptat.

Avui dia la unió europea cobreix unventall molt ampli de polítiques. Algu -nes, com la política comercial comuna,són plenament supranacionals. Altresmatèries són compartides entre els es-tats membres i les institucions europees.I per a determinades esferes, la unió

europea segueix requerint una difícilunanimitat.

L’acció de la ue ha de respectar, en-tre altres, el principi de subsidiarietat,que estableix que només intervé quanquelcom no pot ser resolt de maneramés eficaç a un nivell inferior, pels ma-teixos estats membres. proposat inicial-ment per a apropar la política al ciuta-dà, aquest principi va ser emprat desprésper margaret thatcher per a combatreles competències europees.

el model econòmic que regeix launió és el de l’economia Social demercat, recollit explícitament en eltractat de Lisboa del 200718. Aquestmodel combina el principi de llibertateconòmica amb la necessitat d’inter-venció de l’estat en l’economia per a as-solir un ordre social més just. es tractade garantir la lliure iniciativa i, alhora,el progrés social. Històricament va sor-gir a l’Alemanya de la postguerra comuna alternativa tant a la planificació cen-tralitzada de l’economia com al libera-lisme, i està molt influenciada per ladoctrina social de l’església catòlica il’ètica de les confessions evangèli-ques.19

L’economia Social de mercat perse-gueix limitar els abusos tant de les gransempreses com de l’Administració, per-què ni uns ni altres no s’arroguin un po-der excessiu sobre la ciutadania. A lapràctica, els seus principis van ser àm-pliament compartits per les principalsnacions europees i permeteren desple-gar-hi sòlidament l’estat del benestar, laqual cosa va fer possible el creixementeconòmic més gran dels països desen-volupats i uns nivells de benestar humàno assolits mai abans (1945-73).

19

però potser el més admirable delmodel europeu és el seu caràcter obert.van començar només sis països i ja ensom vint-i-vuit. A títol de comparació,els països al sud dels estats units hanestat tractats històricament com el seu«pati del darrere», sense que importésgaire ni la misèria ni l’opressió que hihavia, i fins i tot han estat envaïts quanha convingut als interessos nord-ameri-cans. La unió europea, en canvi, s’hapreocupat per crear al seu voltant un es-pai de prosperitat i justícia, la qual cosaha facilitat la incorporació gradual demolts estats al projecte. també en això,el somni i els valors dels «pares funda-dors» han portat per un camí nou en lahistòria.

tanmateix, el projecte europeu tétambé les seves ombres. turquia fa mésde vint anys que demana la incorpora-ció i sembla que no se l’admetrà mai.per altra banda, el federalisme funcio-nal ha avançat molt lentament. I, comhem vist en el capítol anterior, els estatsmembres han estat incapaços d’acordaren el marc de la ue una resposta ade-quada a la crisi econòmica actual. nos’ha construït una veritable europa so-cial, aspecte que ha quedat a la lliure vo-luntat de cada govern nacional, la qualcosa ha derivat de vegades en un verda-der dumping social, desnaturalitzant elmodel.

2.5. Una història d’èxit

malgrat els seus alts i baixos, la trajec-tòria de la unió europea ha estat unahistòria d’èxit, almenys fins al principid’aquest segle.

2.5.1. Pau i democràciaen aquests anys s’ha aconseguit molt,força més del que els mateixos ciuta-dans acostumem a creure. S’ha assolit elprincipal objectiu que es va marcar: lapau entre els seus membres. mai no hihavia hagut un període pacífic tan dila-tat entre les principals potències euro-pees. el drama bèl·lic a la Iugoslàvia dela dècada de 1990 va ser un fracàs eu-ropeu, però ens recorda que no som in-vulnerables a les guerres. I si ja no n’hiha entre nosaltres és perquè hem creatllaços que les fan impensables. dos antics països iugoslaus –eslovènia iCroàcia– i dos països balcànics més–romania i Bulgària– s’han incorporata la unió. La ue va rebre el preminobel de la pau de l’any 2012.

La unió ha afavorit, estès i consoli-dat la democràcia. Ha estat un baluardcontra totalitarismes de signe diferent.L’ingrés de Grècia l’any 1981 i d’es -panya i portugal el 1986 significava elsuport a la voluntat d’aquests païsosd’abandonar el seu passat dictatorial iavançar pel camí democràtic. de la ma-teixa manera, l’ingrés dels països neu-trals –Suècia, Àustria i finlàndia– l’any1995 i a partir del 2004 de la major partd’estats que havien conformat el bloccomunista, va significar l’allunyamentdefinitiu de les servituds a què havienestat sotmesos per l’antiga unió So viè -tica i el seu ancoratge definitiu en elmón de les democràcies occidentals.

2.5.2. Governança de la globalitatA més, des del punt de vista geopolític,les institucions europees constitueixenuna de les respostes més avançades de

20

governança de la globalitat, tot i que no-més sigui a escala continental. Algunsdels problemes més greus de la nostraèpoca, com ara la pobresa, la contami-nació, el canvi climàtic, el terrorisme oles turbulències financeres, exigeixenaccions globals. tanmateix, no hi ha es-tructures mundials eficaces per a abor-dar-los, ja que en aquestes matèries elsorganismes internacionals clàssics fun-cionen com a simples fòrums de debat,incapaços d’implementar solucions và-lides a temps. Alguns dels mecanismesde presa de decisions establerts per launió constitueixen un model adequatper a adoptar decisions eficaces a esca-la global. no obstant això, al marge delstemes comercials, l’acció exterior de launió europea ha avançat molt poc i totjust ha anat més enllà d’alguns esforçosconjunts en matèria humanitària.

2.5.3. Progrés econòmicLa unió europea ha afavorit el progréseconòmic dels seus membres. el mercatcomú europeu, si el comparem amb ini-ciatives similars en altres parts del món,ha estat un èxit sense precedents. Hi haforça tractats multilaterals de lliure co-merç en diferents regions del planeta,però cap d’ells no assoleix el nivell deperfeccionament del mercat únic euro-peu. molts han resultat ineficaços i al-tres han caigut en l’oblit. La ue, en can-vi, ha multiplicat el comerç entre elsseus països membres i amb això n’haimpulsat el creixement i la modernitza-ció. en aquest sentit, espanya és un pa-radigma. La supressió de barreres co-mercials ha propulsat les exportacionsespanyoles, que en més d’un 60 % es dirigeixen ja cap als altres socis de la

unió, i ha reduït el cost de les compresintracomunitàries. Així mateix ha facili -tat l’establiment d’empreses estrangeresa es pa nya, que han modernitzat el sec-tor industrial, han augmentat els seus es-tàndards de qualitat i han creat desenesde milers de llocs de treball qualificats.

Amb tot, cal recordar que l’ingrésespanyol a la ue va suposar una certadesindustrialització i una massiva ces-sió del nostre sistema industrial a mansestrangeres, un fet que ara paguem moltcar, ja que no tenim un model productiuclar. S’ha dit amb un cert sarcasme que«no va entrar espanya a europa. europava entrar a espanya».

per altra banda, el desmantellamentd’antics monopolis estatals com a con-seqüència de la liberalització de serveisafavorida per la ue, presenta resultatscontradictoris. el transport aeri o la te-lefonia s’han renovat profundament ihan abaixat els preus. Altres, com la dis-tribució de gas o electricitat, s’han con-vertit en poderosos oligopolis privatsque imposen sistemàticament els seusinteressos als ciutadans, per la qual co-sa les seves tarifes s’han disparat.

A escala europea, tanmateix, la uniótracta d’evitar els abusos de les gransempreses, imposant-los quantioses san-cions en casos d’incompliment del dretde competència.20 en canvi, des d’un àm-bit merament estatal, resultaria molt difí-cil oposar-se a les infraccions d’aquestspotents conglomerats empresarials.

2.5.4. Cohesió social i qualitat de vidaLa unió ha afavorit iniciatives de cohe-sió econòmica i social. el fons social iels fons estructurals han transferit molts

21

recursos a regions que per la seva situa-ció geogràfica perifèrica, el seu decliviindustrial o el seu retard en el desenvo-lupament, corrien el risc de quedar almarge de la prosperitat general. Aques -tes ajudes s’han orientat principalmenta la formació de la mà d’obra i a la cons-trucció d’infraestructures. Aquí tambéespanya n’és un clar exemple, ja queaquestes polítiques han permès constru-ir autovies, línies d’alta velocitat ferro-viàries, aeroports, ports i plantes dessa-linitzadores. tot això ha estat possibleper la generositat dels membres mésrics, particularment Alemanya. tot i quehi hagin hagut determinats excessos i alguna obra innecessària, en general,aquestes polítiques han contribuït a lamodernització econòmica, a la millorade les classes treballadores i a la conso-lidació de les classes mitjanes a les re-gions i als països beneficiats.

La unió europea ha afavorit inicia-tives en àmbits que han millorat la qua-litat de vida dels seus ciutadans, perexem ple en matèria mediambiental, dela qual és un referent mundial. o en elque es refereix a la mobilitat de perso-nes. És difícil ser conscient del granavenç que suposa que ens puguem des-plaçar d’un estat membre a un altre sen-se necessitat de parar a la frontera, unfet impensable per als nostres avis. o debeneficiar-se d’assistència sanitària en

cas de necessitat, en igualtat amb elsciutadans del país al qual un s’ha des-plaçat. o poder estudiar un temps en unaaltra universitat de la unió, gràcies alsprogrames d’intercanvi acadèmic.

en definitiva, són molts els èxits as-solits en aquestes més de sis dècades decamí cap a la ue. Com que afortunada-ment ja formen part de la nostra quoti-dianitat, probablement no els fem el casque es mereixen. però no han sorgit pasper generació espontània, sinó com a re-sultat d’un enorme esforç integrador, enla línia que havia marcat la generaciódels «pares fundadors».

Òbviament, la unió europea pre-senta moltes debilitats i imperfeccions,sobretot perquè és un projecte inacabat.els interessos nacionals han llastat, i devegades accelerat, els processos d’inte-gració. paradoxalment, les crisis hanservit gairebé sempre d’estímul per aavançar-hi. tanmateix, la crisi actual es-tà sent una destacada excepció.

de manera especial, convé subrat-llar que les reticències d’alguns estats,particularment del regne unit, han fetque en matèria social les competènciesde les institucions comunitàries pràcti-cament no existeixin. un mercat sensecap mena de regulació social contradiuels principis de l’economia Social demercat i desvirtua en gran mesura elmodel europeu.

22

malgrat els retrocessos dels últims anys,la unió europea continua sent l’espaique combina més bé democràcia políti-ca, eficiència econòmica, equitat sociali sostenibilitat mediambiental. però, amés, ofereix un model únic –encara enconstrucció– en què els ciutadans, tam-bé els dels països petits, tenen la possi-bilitat d’escollir els representants quedecidiran sobre els grans temes que elsafecten. un model que és seguit atenta-ment des d’altres àrees del món i queprobablement serà imitat si arriba a con-solidar-se amb èxit.

per això volem més europa. noaquesta europa autocomplaent, perdudaen el seu propi laberint i incapaç de treu-re’ns de la crisi, sinó una europa en laqual predomini una mirada més àmplia(democràcia), una actitud més generosa

(solidaritat) i una acció més decidida(federació).

3.1. Una Europa democràticauna europa democràtica ha d’assumirmés competències. però en reclamarmés atribucions per a les institucions su-pranacionals, s’ha d’exigir, alhora, mésdemocràcia, garantia i legitimitat últimad’aquest poder. quan les decisions pro-venen d’acords intergovernamentals,resulten opaques i impermeables al con-trol popular. per això, les institucionscomunitàries han de respondre davantels ciutadans, no davant els estats mem-bres.

Les eleccions europees no s’hauriende disputar en clau nacional, perquè això impedeix atendre els temes de

23

3. L’EUROPA QUE VOLEM

Els dirigents de la postguerra circulaven amb «els llums llargs», la qualcosa els permetia veure a distància en el moment de projectar. Però lainexistència d’aquest tipus de lideratges frena actualment l’avenç de laUnió, imprescindible perquè Europa segueixi tenint pes en un món glo-balitzat i protagonitzat cada cop més pels grans països emergents.

competència europea, que afecten enor-mement els ciutadans, com s’ha pogutveure en aquesta crisi. els principalspartits haurien de comptar amb estruc-tures paneuropees efectives, elaborarllistes electorals plurinacionals i presen-tar un candidat únic a la presidència dela Comissió.

malgrat la difícil unanimitat que re-quereixen, els tractats no s’han de cons-tituir en barreres per a l’exercici demo-cràtic. per exemple, és lamentable ques’hagi imposat a tots els països del’eurozona un límit concret al seu dèfi-cit públic estructural, perquè pren alsciutadans el dret a escollir una políticafiscal o una altra, qüestió essencial per-què hi hagi democràcia.

per altra banda, cal preservar el queja s’ha aconseguit en l’àmbit dels dretscivils i polítics, en el qual tenim un ex-cel·lent text amb caràcter vinculant. estracta de la Convenció europea de dretsHumans del 1950 que, juntament ambla unió europea, és l’altre gran llegat de la generació dels «pares fundadors».Les sentències del tribunal d’estrasburg,que obliguen tots els estats signants delConveni, garanteixen que europa segui -rà sent un espai de llibertat. recentment,la sentència que ha abolit a espanya la«doctrina parot» ha recordat que, en unpaís democràtic, les lleis penals no po-den ser mai retroactives.

per últim, cal recordar una cosa òb-via, però de lamentable actualitat: enuna europa democràtica no hi caben leshegemonies. europa no és espai per al’hegemonia de ningú, per molt granque sigui el país i per molt eficient queresulti. tornar a les imposicions d’unasupremacia alemanya de ressonàncies

bismarckianes no és acceptable. ni cor -respon a aquest segle, ni els ciutadanseuropeus ho desitgen. una altra cosa ésel protagonisme natural de l’eix franco-alemany, per la seva centralitat a europai pel seu paper en el procés fundacional.És lògic que sorgeixin moltes iniciativesd’aquest tàndem. però la transferènciade sobirania s’ha fet a institucions su-pranacionals democràticament contro-lades, no a un altre estat els dirigents delqual no podem votar.

3.2. Una Europa solidària

el projecte europeu requereix uns ciu-tadans identificats amb els seus valors idisposats a defensar-lo. La unió va néi-xer sota el signe de la reconciliació, dela renúncia al ressentiment. I una micade ressentiment sembla haver-hi en elsdiscursos xenòfobs, populistes o sim ple - ment miops que comencen a proliferar.

3.2.1. Solidaritat amb els mateixosciutadansAquesta solidaritat és imprescindible ihauria de quedar reflectida en els trac-tats. en aquest sentit, la Carta dels dretsfonamentals de la unió europea, pro-clamada l’any 2007 juntament amb eltractat de Lisboa, és un bon text, perònomés vincula els estats membres quanapliquen normativa europea i, a més, sen’han autoexclòs el regne unit, polòniai, amb matisos, la república txeca.L’europa que volem hauria de garantiruns drets socials mínims per a tots elsciutadans i per això creiem que aquestaCarta s’hauria de millorar i tenir ple va-lor jurídic a tota la unió.

24

Les polítiques solidàries europeeshan de ser efectives i s’han d’explicarals ciutadans, sortint al pas de la dema-gògia fàcil practicada per alguns polí-tics. S’ha de governar des de la respon-sabilitat i la pedagogia. en el mateixsentit, s’ha d’integrar els ciutadans im-migrats procedents de països extraco-munitaris. L’europa de la xenofòbia noés el nostre país.

L’augment de la desigualtat, accen-tuada durant la crisi actual, contradiu elsvalors sobre els quals es va basar l’èxitde la unió. L’economia ha d’estar al ser-vei d’una majoria dels ciutadans, no alrevés. un sistema econòmic que adju-dica a una petita minoria totes les ren-des del creixement no és acceptable.tampoc un model que generi atur i ex-clogui una part de la població. per això,la política monetària del Banc Centraleuropeu s’hauria d’orientar també alcreixement econòmic que genera ocu-pació i a l’estabilitat financera, en peud’igualtat amb el control dels preus, laseva única prioritat actual.

3.2.2. Solidaritat entre països europeusuna unió econòmica i política ha d’anaracompanyada d’importants mecanis-mes de solidaritat entre territoris. elsmercats tendeixen a beneficiar despro-porcionadament els més eficients i po-derosos. Sense mecanismes de solidari-tat, els països menys eficients corren elrisc d’enfonsar-se en una creixent mar-ginació. tal com succeeix en l’àmbit es-tatal, la unió ha de donar suport a les se-ves economies més dèbils, com s’ha fetamb els fons estructurals i de cohesió, icom s’hauria d’haver fet a l’eurozona

durant la crisi. en aquest sentit, la unióha de ser també una «unió de transferèn-cies», capaç de transferir recursos entrepaïsos dins d’uns límits raonables, com-pensant així en part els desequilibris.

el parlament europeu hauria de te-nir importants competències a l’hora dedefinir la política econòmica general i elmarc en el qual han d’evolucionar lespolítiques fiscals dels països membres.A canvi, tot país que hagi respectat lesseves directrius hauria de comptar ambple suport financer de la unió.

3.2.3. Solidaritat exteriorLa unió europea ha d’aprofundir en lacooperació al desenvolupament i en l’o-bertura del seu mercat, almenys, per tresgrans motius:

– La immensa responsabilitat histò-rica que té europa per la desastrosaagressió colonial que va arrasar elssistemes econòmics i socials de lamajor part del món, la qual ha fetmolt més difícil la seva tasca de des-envolupament.– el mateix interès del continent,que només podrà assolir els seus ob-jectius de creixement sostenible si laprosperitat s’estén a la resta del món.nous mercats amb immenses pobla-cions i prou capacitat de compramultiplicarien sens dubte la deman-da de productes europeus, encaraque també la competència.–I, sobretot, per coherència amb elsseus valors socials i democràtics. elseuropeus no podem acceptar una hu-manitat en la qual prolifera l’opres-sió, la misèria i la injustícia, mentre

25

vivim refugiats en una bombolla méso menys pròspera i democràtica.

3.2.4. Solidaritat amb les futuresgeneracions La pressió desmesurada que exerceixavui l’activitat humana sobre els recur-sos del planeta ha ampliat la noció de so-lidaritat més enllà del nostre temps. Hemde ser solidaris també amb les genera-cions futures i llegar-los un món tan ha-bitable, almenys, com el que hem rebut.

La ue ha de continuar liderant lesiniciatives mediambientals i ha de fervaler tota la seva influència perquè lesaltres potències econòmiques mundialssegueixin el mateix camí. Això entronca,a més, amb la necessitat d’avançar capa l’autonomia energètica, superant l’es-cassetat de recursos propis. una apostadecidida per les energies renovables ipel medi ambient podria tenir, a més, unimportantíssim efecte impulsor sobrediversos sectors industrials.

en aquest sentit, cal elogiar la pro-funditat i visió de futur de l’Energie wen -de (transició energètica) alemanya. totsels partits i les principals empreses, ambun aclaparador suport ciutadà, s’hancompromès en un descomunal esforçinvestigador i tecnològic per fer possi-ble una reducció del 80 % en l’emis sióde gasos d’efecte hivernacle l’any 2050.

3.3. Una Europa federaleuropa ha de posar rumb vers una fede -ració democràtica formada per aquellsque de comú acord ho desitgin i estiguinen condicions de participar-hi. el ritmeno pot ser imposat per la minoria més

reticent, per la qual cosa potser es re-querirà una «europa de dues velocitats»,tal com ha succeït amb l’eurozona. A lallarga, això comportarà que els païsosmés gelosos de la seva sobirania quedinfora del projecte comú.

el camí cap a l’europa federal té unvessant econòmic i un altre de polític.en l’àmbit econòmic, s’hauria de con-solidar la unió econòmica i monetària(uem)21. els estats membres de l’euro -zona comparteixen ja una única políticamonetària, però en altres matèries es li-miten a una mera coordinació de políti-ques econòmiques nacionals, no sempreobservada amb rigor22. per a reforçar lauem, se l’hauria de dotar de:

a) Un pressupost més gran. Actual -ment tot just sobrepassa l’1 % del pIBdel conjunt de la unió, un percentatgeridícul que fins i tot s’ha reduït recent-ment, la qual cosa ha obligat a rebaixarpartides que haurien estat generadoresde creixement en el futur.

b) Més ingressos comuns.una euro -pa federal eficaç requeriria més ingres-sos directes al pressupost comú, com elsprocedents de la implantació de la taxa(tobin) sobre els moviments especula-tius de capital, la qual cosa, a més, mi-lloraria l’estabilitat financera.

c) Eurobons. L’emissió de bons ga-rantits pel Banc Central europeu facili-taria un finançament menys costós alspaïsos més endeutats. Cal recordar queno es tractaria de subvencions a fonsperdut, sinó de crèdits que haurien deser tornats amb els seus corresponentsinteressos, que ja no serien desorbitats.

d) Unió bancària. un procés que s’ha iniciat massa tímidament i que in-

26

clouria la supervisió dels bancs mésgrans per part del Banc Central euro -peu, la possibilitat de liquidar una insti-tució amb problemes i un fons comú degarantia de dipòsits.

e) Harmonització fiscal. Igualments’hauria de tendir cap a l’harmonitzaciód’alguns impostos nacionals i potenciarels instruments necessaris per a lluitarcontra el frau i els paradisos fiscals.

quant al vessant polític, la claredatdemocràtica en les institucions de la uees veuria reforçada si s’hi implantés unaestructura netament federal. el parla -ment hauria de ser la Cambra baixa, re-presentant la legitimitat política delsciutadans, i el Consell de ministres se-ria la Cambra alta, que garantiria la le-gitimitat territorial. La Comissió hauriade constituir-se sense quotes territorials,tenir pocs membres23 i més capacitatexecutiva, i estar estretament controla-da pel parlament.

una altra generació haurà de re -dactar una Constitució europea millorque la que no s’aconseguí aprovar. elseu contingut hauria de fer compren -sible el funcionament de la unió i sercapaç d’ins pirar la identitat europea através dels seus valors i símbols. A partde servir els seus ciutadans, europa hade poder emocionar i ha de poder ex-plicar-se.

europa també ha d’avançar en l’àm -bit de la política exterior. tot i reco nèi xerla dificultat d’evolucionar en aquestamatèria, la ue –o almenys l’euro zo na–hauria de parlar amb una sola veu enl’àmbit internacional, per exemple, en elConsell de Seguretat de l’onu, fet quefins ara no ha estat possible.

3.4. Com avançar vers aquestaEuropa desitjada?Com hem vist, el projecte europeu vaarrencar en els seus orígens impulsat perunes metes econòmiques intermèdiesmolt concretes. en canvi, en la conjun-tura actual, europa ha d’incidir sobrel’aspecte humà si vol ser fidel als seusprincipis i mobilitzar de nou la societat.desenvolupar una afectio societatis verseuropa implica també que la ciutadaniala percebi com a protectora dels seusdrets, enfront de les derives de poderdels estats i de les grans corporacions.quan unes mesures que atempten con-tra el medi ambient o una regulació abu-siva dels desnonaments són rectificadesper les institucions europees, els ciuta-dans se senten protegits per la unió.

davant el deteriorament del projec-te europeu agreujat per la crisi, moltsdemanen la sortida de l’euro, un fet que,en virtut dels tractats, implica la sortidade la unió europea. una mesura així re-presentaria un fracàs històric que podriadonar ales a derives ultranacionalistes,similars a les que van precedir ambduesguerres mundials. potser es demana tansols com a amenaça o mesura de pres-sió per a aconseguir condicions més so-lidàries. però no hi ha cap dubte queavui el projecte està en risc, pel des-afecte dels qui exigeixen que hi hagimés solidaritat i dels qui exigeixen quen’hi hagi menys, en una deriva populis-ta creixent.

una altra actitud, que nosaltres com-partim, s’orienta a creure que encara éspossible reformar europa i fer-la méseficaç i solidària, culminant l’inacabatprojecte europeu. una europa capaç decanalitzar les aspiracions de les noves

27

generacions i dels moviments socials, laqual cosa implica una europa amb méspoder. Això requereix polítics amb visióa llarg termini i, sobretot, una ciutada-nia més implicada en el projecte.

per desenvolupar les grans línies pro -posades en els apartats anteriors, presen-tem tot seguit alguns criteris d’actuació.

3.4.1. Generar una consciència de necessitatLa unió hauria de continuar sent signed’esperança. però per a progressar devegades no n’hi ha prou amb la convic-ció, cal també la pressió de la neces sitat.Aquesta pressió és ara urgent i s’hau riad’aprofitar. Com en la fundació del pro-jecte comunitari, cal recordar per quèval la pena seguir construint europa: pera mantenir la pau i el progrés. Sense ella,podem perdre l’una i l’altre.

3.4.2. Crear complicitats a favord’una integració europea més granLa creació de complicitats entre elsprincipals dirigents europeus és essen-cial. Aquests han d’admetre que el ben -estar dels grecs és, al capdavall, el ben -estar dels alemanys, com ho és de toteuropa, perquè en un món interrelacio-nat, si els uns van malament, tard od’ho ra patiran els altres. Assumir aques-ta màxima és un paradigma de la fusiód’interessos a la qual es referia el plaSchuman del 1950.24 només així s’ac-celerarà la transició de la sobirania na-cional cap a una sobirania compartida,entenent que únicament es podrà asso-lir des de la premissa «compartir per aguanyar». Si no sabem compartir sobi-rania, s’anirà perdent en favor de poders

fàctics exògens, com ha quedat de ma-nifest durant la crisi.

Al seu torn, la societat civil ha deconstruir ponts transnacionals sense es-perar-ho tot de les instàncies polítiques.establir llaços de complicitat requereixconeixement interpersonal i relació mú-tua entre associacions, empreses, par-tits, sindicats, escoles, universitats i cen-tres de tota mena, que es forgen a based’anys. La inclusió de matèries relacio-nades amb la realitat europea en els pro-grames educatius nacionals i la impli-cació habitual d’organismes culturals icívics en els grans debats europeus, con-tribuiria a conscienciar la ciutadania dela importància de les decisions que esprenen en l’àmbit europeu. els mitjansde comunicació hi tenen una gran res-ponsabilitat, ja que segons com tractinla informació poden accentuar o mini-mitzar les desavinences entre països.després de patir les conseqüències depolítiques inadequades, els ciutadanshauríem de saber fins a quin punt enspot arribar a afectar el que es decideix aeuropa i no caure de nou en la incons-ciència d’una elevada abstenció a leseleccions europees.

3.4.3. Afavorir el creixement i l’ocupacióperquè europa torni a resultar atractiva,ha d’afavorir el creixement sostenible igenerar ocupació, especialment ocupa-ció juvenil, un drama avui en nombro-sos països i sobretot a espanya.

què és més important, satisfer elscre ditors o aixecar l’economia? Im -mersos en una crisi, s’han de poder im-plementar polítiques orientades priori-

28

tàriament al creixement i l’ocupació.ne ces sitem institucions europees for-tes, capaces de desplegar ràpidamentmesures adequades a la conjuntura eco-nòmica i als de sit jos dels ciutadans.

Sense postergar la urgència de tornara crear ocupació, convindria reconèixerel valor a mitjà i llarg termini de modelsholístics de creixement propis del segleXXI que tinguin en compte factors eco-nòmics, culturals, ambientals, socials ide sostenibilitat. en aquesta línia,inicia tives com les de l’índex per a unavida millor de l’oCde25 o similars hau-rien de ser explorades seriosament per ainspirar polítiques més humanes.

Així mateix, s’hauria de desenvolu-par un autèntic espai laboral europeu,garantint la protecció transnacional delsdrets dels treballadors i facilitant la mo-bilitat de la mà d’obra comunitària, pera la qual cosa cal assolir un reconeixe-ment més àgil d’habilitats professionalsi homologació de diplomes en l’espaieducatiu comú.

3.4.4. Combinar les grans polítiquesamb les iniciatives a escala microper a avançar en el projecte europeu cal-dran de nou grans acords, sempre difí-

cils d’assolir. però això només és unapart. tan importants o més poden ser al-gunes decisions aparentment menors. elprograma erasmus, per exemple, costamolt poc pel molt que aporta, ja que hapermès teixir vincles personals, contri-buint poderosament a crear un esperiteuropeu entre els joves universitaris.

3.5. Conclusió

per concloure, volem subratllar el nos-tre desacord amb el rumb que ha preseuropa aquests darrers anys. no ensagrada com ha encarat la crisi, ni tam-poc els populismes demagògics, ni l’he -gemonisme que algun estat ha comen-çat a practicar. no volem anar per aquestcamí. però seguim creient en la genero-sitat i amplitud de mires del projecte quevan somiar els «pares fundadors».units, podrem fer que els interessos dela majoria prevaguin sobre els d’una re-duïda minoria. volem una europa útilper als seus ciutadans. una europaober ta, com promesa amb el desenvolu-pament, la justícia i el medi ambient.una euro pa capaç de transformar-se ide col·laborar en la transformació de laresta del món.

29

30

BIBLIOGRAFIA

BoRCHARDT, Klaus-Dieter. La unificación europea. Nacimiento y desarrollo de la•Unión Europea. Documentació Europea. Luxemburg, 1995.

CoLoMER, Josep M. Europa, como América. Los desafíos de construir una federa-•ción continental. Servicio de Estudios, La Caixa. Barcelona, 2010.

CoLL, Antoni. Los Cinco Padres de Europa. Ed. Milenio. Lleida, 2008.•

DURAo BARRoSo, José M. Discurso sobre el estado de la Unión. Comissió•Europea, 2012.

EURoPEAN PARLIAMENT. Fact Sheets on the European Union. Luxemburg, 2009.•

FERRERo, Angel; NEGRETE, Carmela; i PoCH DE FELIU, Rafael. La quinta Alema nia.•Icària. Barcelona, 2013

FoNTAINE, Pascal. Doce lecciones sobre Europa. Luxemburg, 2011.•

KRUGMAN, Paul. The conscience of a Liberal. W. W. Norton, 2007.•

LEJEUNE, René. Robert Schuman. Padre de Europa. Ed. Palabra. Madrid, 2000.•

MAJó, Joan. El món que ve ja el tenim aquí. RBA. Barcelona, 2013.•

MoNNET, Jean. Mémoires. Ed. Fayard. París, 1976.•

oRTIz, Daniel (ed.). La construcció de l’Europa Social. Proa. Barcelona, 2001.•

SCHUMAN, Robert. Pour l’Europe. Ed. Nagel (5a edició), 2010.•

SCHULz, Martin. Europa: la última oportunidad. RBA. Barcelona, 2013.•

STIGLITz, Joseph E. El precio de la desigualdad. Taurus. Madrid, 2012.•

ToSo, Mario. Les finances al servei del bé comú i de la pau, Cristianisme i Justícia,•Barcelona, Col·lecció Virtual núm. 5 (www.cristianismeijusticia.net/virtual).Conferència pronunciada a Cristianisme i Justícia, Barcelona, 19 d’abril de 2013.

1. eftA: European Free Trade Association (Asso -ciació europea de Lliure Comerç).

2. L’anomenat tractat de Lisboa de 2007 és una llar-guíssima llista d’esmenes al tractat fundacio-nal de roma (reanomenat tractat de funciona-ment de la unió europea) i al tractat de la unióeuropea de maastricht. Aquestes esmenesrecullen la majoria de disposicions de caràcterfuncional de la fallida Constitució europea.

3. rafael poCH, «Alemanya en la Gran desi gualtat»,La Vanguardia, 19 de juny del 2012. Contri -bució a la conferència sobre «Los derechossociales en tiempos de crisis», organitzada pelGovern Basc, maig del 2012.

4. La primera seria el Sacre Imperi romà Germà nic(962-1806), la segona, l’Imperi federal bis -marckià (1870-1918), i la tercera, el III reichhitlerià (1933-45). Àngel ferre ro, CarmelaneGrete i rafael poCH-de-feLIu, La QuintaAlemania, Barcelona, Icària, 2013.

5. paul KruGmAn, The conscience of a Liberal, W.W. norton & Company, 2007.

6. La hiperinflació alemanya de 1921-23 va donarpas a un fallit intent de cop d’estat de Hitler.el seu accés al poder es va produir deu anysdesprés.

7. Holm-detlev KöHLer, «mite i realitat de l’Agen -da 2010», La Vanguardia, 17 de març del 2013.

8. joseph e. StIGLItz, El precio de la desigualdad,madrid, taurus, 2012.

9. rafael poCH, «el frau del model alemany i elmite del seu projecte polític», La Vanguardia,3 de febrer del 2012.

10. durant el quinquenni 2009-2013 el pIB d’euAva créixer un 7 %, el del japó un 3 %, el delreg ne unit un 0,5 %, i el de l’eurozona vadisminuir un -2,5 % (fonts: Banc mundial peral període 2009-2012 i diferents estimacionsprovisionals per a l’any 2013).

11. Ignacio rAmonet, «nuevos protectorados», Le Monde Diplomatique en español, 2012:«An gela merkel acuñó en septiembre pasado

el concepto de ‘marktkonforme demokratie’[...]. Lo definió de la manera siguiente: ‘Laelaboración del presupuesto del estado es unaprerrogativa fundamental del parlamento, pe -ro hay que hallar vías para que ese requisitodemocrático esté en conformidad con el mer-cado’».

12. A part del confrontament bèl·lic en si, sovints’oblida que la postguerra va ser un període depenúria. A la nostra generació li costa imagi-nar que aleshores no solament es passava fama espanya, sinó també a Alemanya, frança oel regne unit.

13. vegeu, si no, la dificultat d’arribar a un acordsobre tantes qüestions de gravetat en el si delConsell de Seguretat de les nacions unides,molt més reduït i en el qual cinc membrestenen el dret de veto.

14. declaració Schuman (en castellà): http://europ a . e u / a b o u t - e u / b a s i c -information/symbols/europe-day/schuman-declaration/index_es.htm

15. juntament amb el tractat que va constituir laComunitat europea de l’energia Atòmica.

16. Inspirat en Alfons CALderón, «europa es laempresa», publicat a Cinco Días, madrid, 8 demaig del 2010.

17. Amb visió de futur, Schuman deia el 1953:«Hem de construir l’europa no solament del’interès dels països lliures, sinó la que integritambé els països de l’europa oriental, des delmoment que s’alliberin del jou que els opri-meix i ens demanin acceptar-los a la nostracomunitat». molts d’aquests països es vanincorporar a la ue cinquanta-un anys després.

18. «La unió establirà un mercat interior. obraràen pro del desenvolupament sostenible d’euro -pa basat en un creixement econòmic equilibrati en l’estabilitat dels preus, en una economiasocial de mercat, altament competitiva, ten-dent a la plena ocupació i al progrés social, ien un nivell elevat de protecció i de millora de

31

NOTES

la qualitat del medi ambient». títol I, article 2,paràgraf 3 del tractat de Lisboa.

19. eugenio reCIo, «reptes de l’economia socialde mercat al segle XXI», Conferència pronun-ciada a eSAde el 4 de febrer del 2010.

20. La pugna que hi ha l’any 2013 i que s’arrosse-ga d’anys anteriors entre les autoritats europe-es i diversos operadors de telecomunicacionsper reduir les tarifes de roaming va en aquestalínia. Seria molt difícil que una única naciópogués ni tan sols plantejar la qüestió.

21. per a ampliar la qüestió es pot veure ComISSIó

europeA, «plan director para una unión eco -nómica y monetaria profunda y auténtica»,Brussel·les, 28 de desembre del 2012.

22. el fet que la part monetària sigui més forta quel’econòmica és fruit de la història. mitterrand

va proposar a Kohl la unió monetària, i Ale -ma nya va exposar les seves reserves si no hihavia grans avenços cap a la unió política.però Alemanya la va haver d’acceptar, ja queamb ella venia l’aval del president francès a lareunificació del país.

23. Ara són vint-i-vuit comissaris, un per estatmembre.

24. Alfons CALderón, «on vas europa?», a LaVanguardia, 16 de desembre del 2012.

25. Amb motiu del seu cinquantè aniversari l’any2011, l’oCde va construir l’índex per a unavida millor, en el qual, a part dels factors clàs-sics per a mesurar el grau de progrés d’unpaís, es destaca la cultura com a sistema devalors i la percepció de les persones (www.oecdbetterlifeindex.org).

32