Experiments mèdics i eugenèsia a l’Alemanya nazi³/Treballs de Recerca... · És el moment...
59
Experiments mèdics i eugenèsia a l’Alemanya nazi Pseudònim: Estudiant
Transcript of Experiments mèdics i eugenèsia a l’Alemanya nazi³/Treballs de Recerca... · És el moment...
Experiments mèdics i
eugenèsia a
l’Alemanya nazi
Pseudònim: Estudiant
SUMARI
El meu treball de recerca va sobre els experiments mèdics i l’eugenèsia a
l’Alemanya nazi. Aquesta tesi consta de cinc apartats, en els que desenvoluparé,
les principals motivacions dels nazis a l’hora de realitzar les pràctiques, les
experimentacions, i els metges que van cometre aquests crims, entre altres.
També parlaré de les pràctiques que van portar a terme altres països abans de la
dictadura del Tercer Reich.
2
ÍNDEX
1.Introducció.......................................................................................................................................1
2. El règim nazi, un sistema totalitari.................................................................................................. 2
3.Política racial del règim. L’extermini per raons mediques i científiques. L’eugenèsia......................9
3.1 Eugènesia. Conceptes i orígens...................................................................................... 9
3.2 L’eugenèsia, un fenomen no exclusivament Alemany................................................... 10
3.3 La política d’eugenèsia i eutanàsia. L’eliminació de malalts físics i mentals i de
persones asocials................................................................................................................14
3.3.1 El programa T-4 de puresa racial................................................................... 14
3.3.2 Víctimes de les practiques de depuració racial. Centres d’extermini mèdic.. 16
3.3.3 Films de propaganda per conscienciar la població i el personal mèdic..........19
3.4 Els experiments mèdics als camps de concentració......................................................20
3.4.1 Els metges racistes i genocides..................................................................... 20
3.4.1.1 Von Verschuer...................................................................................... 25
3.4.1.2. Mengele...............................................................................................26
3.4.1.2.1 Mengele abans de la segona Guerra Mundial...................................27
3.4.1.2.2 1939-43. Mengele, d’heroi de guerra a investigador genetista......28
3.4.1.2.3 1943-45 Mengele, destinat als Camps, esdevé l’àngel de la mort.. . .28
3.4.1.2.4 Mengele després de 1945................................................................. 30
3.5 Els experiments............................................................................................................. 31
3.5.1Introducció. Una classificació dels experiments.............................................. 31
3.5.2 Principals experiments................................................................................... 34
4 Experiments en altres països...........................................................................................50
4.1 El cas del totalitarisme japonès.........................................................................50
4.2 Els experiments mèdics no són un fenomen exclusivament
feixista. El cas Nord-americà...................................................................................52
5. Conclusions..................................................................................................................................55
Bibliografia........................................................................................................................................58
3
1. Introducció
He escollit fer un treball sobre el nazisme, en concret sobre els experiments
mèdics que feien els nazis durant la 2ª Guerra Mundial en els camps de
concentració.
En els camps de concentració els deportats eren forçats a treballar en condicions
infrahumanes, patien pallisses i humiliacions de tota mena, no disposaven de les
mínimes condicions higièniques i sanitàries, i, a més, eren infra-alimentats. Unes
condicions que comportaven una elevadíssima mortalitat.
Se sap que una part dels camps no sols eren centres de deportació i de treball
forçat, sinó, a més, de l’extermini sistemàtic, mitjançant càmeres de gas i forns
crematoris. Però és menys conegut (fora de la figura de la llegenda negativa del
doctor Mengele) una altra forma d’eliminació de tots aquells que els nazis
consideraven per raons diverses (ètniques, mèdiques, morals, polítiques...)
enemics del Reich: l’experimentació mèdica.
És en aquest darrer punt on em centraré per desenvolupar el treball. Vull posar-me
en la pell de les persones que concretament van estar en mans dels nazis com
cobais dels experiments.
És el moment d’explicitar les motivacions per les quals he triat aquest tema
específic dintre de l’univers d’horror creat pel nazisme. La dictadura hitleriana
m’ha semblat sempre una experiència a estudiar com exemple màxim de la
degeneració de la civilització humana. Cal conèixer-la bé per a combatre-la, per a
denunciar qualsevol temptativa neofeixista de resurrecció del nazisme. I estic
interessada en aquest tema en concret, perquè quan tenia quinze anys vaig veure
un documental relacionat amb els experiments que els nazis portaven a terme
amb els deportats als camps. Em vaig quedar molt sorpresa amb la fredor amb la
qual feien les seves “investigacions”, tenint en compte que algunes de les seves
recerques tenien objectius absurds o que, amb els horrors que implicaven, no es
justificaven des de cap punt de vista científic.
Des d’aquell moment vaig començar a veure més documentals i cada vegada
sentia més interès.
4
Vull fer aquest treball per diverses raons. En primer lloc, desitjo conèixer els
mecanismes mentals i culturals que actuaven en els nazis per a tractar amb tant
menyspreu i tanta violència les persones que consideraven inferiors.
En segon lloc perquè sempre he pensat que aquells que feien els experiments
eren bojos que no sabien el que feien, però a mesura que m’he anat documentat
he descobert amb estupefacció que els botxins eren doctors, professors de
medicina que tenien estudis i que sabien el que feien. Per tant, es comprova de
forma radical la paradoxa amb que s’acostuma a il·lustrar l’essència de
l’experiència nazi: el país més culte d’Europa va engendrar un règim totalitari que
renegava dels principis de la il·lustració, del liberalisme i dels drets humans. En
aquest sentit, desitjo conèixer les motivacions que operen en aquests científics
sàdics i fanàtics.
Per últim, encara no he entès (malgrat que he llegit força sobre la qüestió que em
permet situar l’activitat d’aquests metges en un context històric de màxima
radicalitat) perquè aquests doctors actuen de forma despietada amb uns
presoners als quals no ja no curaven (privant-los d’un ajut al qual eren obligats pel
jurament hipocràtic) sinó que afavorien la seva mort amb pràctiques aberrants
anticientífiques.
És necessària una puntualització que em serveix per a plantejar la meva principal
hipòtesi. No sols treballaré la qüestió de les pràctiques mèdiques aberrants als
camps de concentració, que incloïen experiments físics, genètics, ginecològic…
etc.
Vull també analitzar l’anomenada política racial nazi, és a dir, els projectes
d’eugenèsia que molt abans de la guerra, des de 1933, van portar a la pràctica els
governants hitlerians. Ho faig perquè l’eugenèsia tal com va ser aplicada pels
nazis suposava una vulneració dels drets reproductius d’una part de la població
que responia a una mentalitat pseudocientífica que, crec, té a veure amb
l’experimentació als camps.
El que crec que pot ser també interessant és una anàlisi paral·lela de l’eugenèsia i
de l’experimentació aberrant amb humans en uns altres països (no tots dictadures
totalitàries), que pot servir per a contextualitzar millor les activitats dels nazis i
5
conèixer aspectes foscos de les polítiques científiques i mèdiques de països amb
un règim polític liberal, teòricament respectuós amb els drets humans de la
ciutadania.
6
2. El règim nazi, un sistema totalitari.
Adolf Hitler era un simple soldat (caporal) de l’exèrcit alemany durant la 1ª GM, és
condecorat pel seu heroisme. La derrota final d’Alemanya és un trauma per a
Hitler, que ingressa en un partit d’extrema dreta molt minoritari Hitler descobreix
les seves condicions com a orador i ràpidament controla el partit nazi.
El 1923 intenta fer un cop d’Estat que fracassa. Ell és jutjat i empresonat, Hitler
quan surti de la presó, canvia d’estratègia: intentarà accedir al poder no amb
violència sinó guanyant les eleccions.
Tot canvia l’any 1929. És l’any de la crisi de Nova York, que desencadena la
davallada econòmica més greu de la història del capitalisme. Alemanya també va
patir aquella crisi econòmica que multiplica els aturats i els votants desesperats de
Hitler, que en les següents eleccions obté molts bons resultats.
El 1933 els partits conservadors alemanys es veuen obligats a formar un govern
de coalició amb els nazis, amb Hitler com a president. En pocs mesos els nazis
destrueixen el sistema democràtic i estableixen la dictadura nazi del Tercer Reich.
Podem resumir la política nazi entre 1933 i 1939 en tres idees: èxit econòmic, èxit
(i agressivitat) internacional i regressió.
Èxit econòmic, el 1933 hi ha gairebé un 20% d’aturats a Alemanya. La solució que
imposen els nazis és potenciar la indústria pesada (infraestructures, armament) i
no la indústria de bens comuns: els nazis ho resumeixen amb la frase “preferim
canons abans que mantega o roba”. Els efectes d’aquesta política econòmica són
dos:
L’atur a desaparegut pràcticament l’any 1939. Però els treballadors alemanys
pateixen unes condicions de treball dures i perden capacitat adquisitiva. Ho
accepten per por al sindicat únic nazi, per una propaganda patriòtica sistemàtica i
perquè els millors treballadors reben premis.
L’exagerada producció d’armes condueix forçosament a la guerra.
7
La política exterior nazi. Hitler incompleix el Tractat de Versalles, així militaritza la
frontera, re-introdueix el servei militar obligatori, estimula el rearmament. Després
passa a una política d’expansió territorial: annexiona Àustria (1938) a Alemanya i
envaeix Txecoslovàquia (1938-1939). A més, Hitler ajuda a Franco en la guerra
civil espanyola (1936-1939). França i G. Bretanya observen amb por i preocupació
aquesta agressivitat alemanys i es veuran obligats a declarar la guerra a Hitler
quan aquest envaeixi Polònia el 1939 (inici de la 2ª GM).
Política repressiva. L’Estat nazi es totalitari i des de 1933 comença la persecució
contra comunistes i socialdemòcrates, creant-se els primers camps de
concentració. També es perseguirà els jueus. I més tard seran víctimes els
gitanos, els homosexuals, els malalts mentals i físics, les persones asocials
(delinqüents pidolaires, nois i noies swing i joves amb problemes escolars).
La persecució contra els considerats antialemanys significava en un primer
moment pèrdua de drets i pallisses. Però des de 1939, amb la guerra, la repressió
significa camp de concentració (d’explotació laboral o d’extermini). L’obsessió nazi
contra els jueus era molt més extrema que la que havia ja patit al llarg de la
història a tot arreu ( sempre acusat de l’assassinat de Jesús i envejat per la seva
eficiència econòmica). El que indigna els nazis és que els jueus són una minoria
que no vol integrar-se totalment en el que Hitler denomina la raça superior ària. I
quan hi ha una crisi és molt fàcil culpar de tot a la minoria.
El poble alemany té tanta satisfacció amb l’eliminació de l’atur i amb una política
exterior que els ha fet recuperar l’orgull de sentir-se alemanys (acabant amb la
humiliació de Versalles) que no veuen cap inconvenient ni en que Hitler provoqui la
2ª GM ni en el genocidi de sis milions de jueus (a més de milions d’altres
víctimes).
El inici de la guerra té una repercussió directa en la política racial que ara passem
a analitzar. Entre 1933 i 1939, la implantació del totalitarisme suposa el
desmuntatge de les institucions del règim liberal i la supressió dels drets humans.
Les minories considerades no-alemanyes, perilloses per al nou Reich per diferents
8
raons, polítiques (esquerrans socialistes i comunistes), econòmiques
(sindicalistes), socials (aturats, captaires, delinqüents), ètniques (jueus, gitanos),
morals (homosexuals), religioses (testimonis de Jehovà), perden els seus drets
legals i són discriminats cada cop d’una forma més agressiva.
A partir de 1939 es passa de la persecució legal a l’eliminació física d’aquests
suposats enemics. Als ulls de Hitler i del règim nazi, el fet de que una persona
hagués nascut jueva comportava la seva definició a priori com un ser que no era
humà i que, no mereixia viure. Com que el nazisme ja no ha de fingir davant la
comunitat internacional i en situació de guerra s’accelera el radicalisme i el
fanatisme, els nazis apliquen de forma industrial un genocidi que és part clau de la
seva política militar i d’economia de guerra1.
1 Robert S. Wistrich, Hitler y el Holocausto, pg 17-20
9
3. Política racial del règim. L’extermini per raons mediques i científiques.
L’eugenèsia.
3.1 Eugenèsia. Concepte i orígens.
L’eugenèsia és una filosofia social que defensa la millora dels trets hereditaris
humans, mitjançant diverses formes d'intervenció. Històricament l’eugenèsia ha
estat usada com a justificació per a determinades discriminacions i violacions dels
drets humans, com l'esterilització forçosa de persones amb defectes genètics.
S’acostuma a classificar l’eugenèsia en dos classes, la negativa i la positiva. La
primera impedeix la reproducció dels designats ''menys aptes'', fins i tot l'estat
podria recompensar econòmicament a les persones que es sotmetessin a
l’esterilització. La segona, fomenta la reproducció dels designats ''més aptes''. En
el fons, són dues cares de la mateixa moneda, la d’una ideologia que vol limitar els
drets reproductius d’una part de la població, amb l’excusa de la millora de la raça;
un concepte, el racial, avui proscrit des de tots els punts de vista (polític, científic)
però que al llarg de tot el segle XIX i fins a 1945, com a mínim, va ser indiscutit.
Durant els anys 1860 i 1870, Francis Galton va sistematitzar aquestes idees. I el
1904 Galton va aportar el que considerava una definició definitiva de la eugenèsia,
la ciència que tracta sobre totes les influencies que milloren les qualitats innates
d'una raça.
Les següents pàgines analitzaran com l’eugenèsia va esdevenir una disciplina
fonamental no sols en les polítiques racials de l’Alemanya nazi, sinó que va ser
present en la gestió de la política reproductiva de molts altres països.
Podria pensar-se que després de la fallida del Reich nazi l’eugenèsia va ser
abandonada. Veurem que no és així. Països impecablement democràtics van
mantenir pràctiques de discriminació reproductiva molt després de 1945.
Fins i tot avui, l’eugenèsia és present en la ciència. No de forma directa, explícita
però sí darrera de determinats avenços (biotecnologia, reproducció assistida,
teràpies gèniques) que suposen un innegable progrés per a la medicina i per a la
10
nostra salut, però que poden tenir derivacions discutibles com l’intent d'obtenir
nens amb trets desitjables, amb un gènere concret.
3.2 L’eugenèsia, un fenomen no exclusivament alemany.
Sabem que Alemanya va ser un dels Estats militaristes i imperialistes que va
provocar més morts al llarg de la història contemporània. A la segona Guerra
Mundial ho va fer per tres vies: morts de soldats enemics al front, bombardejos de
la població civil en la rereguarda i assassinat sistemàtic de presoners en els
camps de concentració. Però la seva política de reajustament demogràfic es va
basar no sols en l’extermini directe, ja que també va portar a terme una política
racial, amb la finalitat d'aconseguir un raça pura, mitjançant un projecte
d’eugènesia.
Popularment es pensa que aquesta política racial és un altre invent de la perfídia
nazi. Però els nazis no inventen aquestes pràctiques sinó que les porten a la seva
màxima degeneració.
És un fet que el nazis no inventen els camps de concentració, que ja van aparèixer
en la guerra de secessió nord-americana (1862-65) i en la guerra de Cuba; però
radicalitzen el seu funcionament i transformen la concentració en genocidi (camps
d’extermini).
En el mateix sentit, en el camp de l’eugenèsia, molts països practicaven des de
començaments del segle XX projectes d’esterilització forçosa. Els nazis
començaran esterilitzant, per acabar passant a l’extermini dels considerats
físicament o psicològica inferiors.
El que sorprèn és que aquesta política racial continués després de 1945, quan es
coneixia l’abast del projecte eugenèsic nazi.
Però encara que sembli increïble Alemanya no va ser l’única, fins i tot abans de
que els nazis comencessin a exterminar, altres Estats (incloent el propi règim
republicà democràtic pre-nazi a Alemanya, com després analitzarem) ja ho
11
portaven a terme.
Es el cas dels Estats Units que el 1898 va aprovar una llei prohibint els matrimonis
de tots aquells individus que fossin epilèptics, “imbècils” o dèbils mentals. El 1927
aquestes lleis van ser ratificades per la Cort suprema dels Estats units i no van ser
anul·lades fins a mitjans de segle, però des que aquestes lleis van ser permeses
uns 60.000 nord-americans van ser esterilitzats en 33 estats, como es el cas de
l'Estat d'Oregó, que va recolzar la campanya per a impedir la reproducció de
delinqüents o incapacitats físics o mentals. L'esterilització podia aplicar-se a dèbils
mentals, degenerats morals i pervertits sexuals. L’esterilització tenia com a
objectiu depurar la raça. En aquest cas concretament trobem que l'esterilització
era una excusa per aplicar mesures contra l’ immigració2.
Entre 1927 i 1963, 64.000 persones van ser esterilitzades, Califòrnia va ser un
dels estats que més esterilitzacions va realitzar. A Canadà es van realitzar prop de
20.000 operacions a pacients en institucions entre 1909 i 1979, amb els
procediments solventats pel govern federal portats a terme en l’hospital del Contat
dels Àngels a principis dels anys setanta. Els factors que van facilitar l’esterilització
van ser sostinguts a favor de la salut pública3.
EEUU va mantenir actius fins a 1963 programes de millora racial, que van ser
recolzats a principis de segle fins i tot per personalitats estrangeres com Winston
Churchill. El que preocupava als Estats Units, era la conservació del tipus
d’americà. Les esterilitzacions i castracions de malalts i dèbils mentals, fins a
superar els 40.000 tractaments, es va portar a terme fins a 1944 en 30 estats.
Però quan es van descobrir els experiments nazis, va caure la tassa de
aplicacions, però encara així es van realitzar 22.000 esterilitzacions en 18 estats
fins 19634.
2 Agencias: ‘’El Estado de Oregón pide perdón por haber esterilizado a miles de personas’’,El
País, 03-12-2002
3 Alexandra Minna Stern, ‘’Esterilizaciones en nombre de la salud Pública: Raza, Inmigración y
control reproductivo en la Californida del siglo XX’’, Salud Colectiva, pgs. 173-190.
4 Ricardo M. de Rituerto, ‘’ EE UU mantuvo hasta los años sesenta programas de ‘mejora racial’
12
Respecte a l'actitud dels EE.UU. sobre els programes racials nazis, puc recordar
un film que vaig veure fa uns mesos, que em va resultar força significatiu. Es tracta
de “Els fills de Hitler”, una pel·lícula de propaganda bèl·lica de Hollywood, de
crítica al nazisme, en plena Segona Guerra Mundial. En ella la jove protagonista,
que viu a l'Alemanya nazi, mostra la seva oposició a les doctrines oficials i és
amenaçada per les autoritats: si no canvia la seva actitud, anirà a una clínica on
serà esterilitzada, com moltes dones (malaltes, opositores...). En una visita a una
d'aquestes clíniques, fins i tot un jove cap nazi mostra el seu horror cap a aquests
mètodes. Resulta interessant que Hollywood mostrés tal rebuig per l'eugenèsia,
quan es practicava des de feia dècades als EE.UU., si bé no de forma massiva i
per raons de càstig polític.
A part dels programes a gran escala dels Estats Units, altres països com Australia,
el Regne Unit, Noruega, França, Finlàndia, Dinamarca, Estònia, Islàndia i Suïssa
van portar a terme programes d'esterilització de persones considerades deficients
mentals per l'estat.
En altres països com Mèxic també s'utilitza l'esterilització com a excusa d'acabar
amb la homogeneïtzació racial. Cerquen acabar amb l’herència degenerativa,
aquest problema va travessar l’historia de la psiquiatria mexicana durant la primera
meitat del segle XX5.
Suïssa entre 1935 i 1975 va esterilitzar forçosament a 140 persones, que al cap
del temps han demanat una indemnització. Van ser un total de 62.888 persones
esterilitzades en contra de la seva voluntat amb el propòsit de millorar
genèticament la població. De totes aquestes persones es prevé que un 10% eren
homes, la majoria d’ells tenia entre seixanta i vuitanta anys6.
” ,El País, 16-02-2000
5 Beatriz Urías Horcaditas, ‘’Degeneracionismo e higiene mental en el México posrevolucionario
(1920-1940) ’’, Frenia, pgs. 37-67.
6 ‘’Suecia esterilizó a 12.000 ‘indeseables’ durante 40 años para mejorar la raza’’, El País, 19-08-
1998.
13
Si la major part dels casos de política d’eugenèsia que encara existeixen vers
1975 són un arcaisme, una prolongació de pràctiques que s’inicien a
començaments del segle XX, hi ha també alguns recents experiments en aquest
camp que podem considerar com iniciatives neo-eugenèsiques.
És el cas del Perú on el governador Fujimori va ordenar entre 1996 i 2000
l’esterilització de 200.000 dones indígenes de les quals van morir divuit . Van rebre
amenaces i aliments per a que es sotmetessin a l’ intervenció. Fujimori va enviar al
cap de la Casa Militar, unes cartes en les que sol·licitava reforç amb material
mèdic per al programa d’esterilitzacions. Durant els anys abans citats es van
realitzar 215.227 lligadures de trompes i 16.000 vasectomies, l’objectiu no era
precisament la prevenció d’epidèmies sinó disminuir el nombre de naixements en
els sectors més pobres de Perú7.
Però és una neo-eugenèsia relativa perquè la pràctica de depuració racial dels
indígenes amerindis és una constant a Llatinoamèrica.
El 1967, un programa d'experimentació, finançat per la Ford Fundation a
Colòmbia, va ser acusat d'esterilitzar a 40.000 dones. Aquestes van ser
convençudes d'esterilitzar-se amb la promesa de rebre pintallavis collarets de
perles sintètiques.
7 Françoise Barthémely: “Esterilización forzada de la población indígena en Perú”, Edición
Cono Sur, pgs 12-14.
14
3.3 La política d’eugenèsia i eutanàsia. L’eliminació de malalts físics i
mentals i de persones asocials.
3.3.1 El programa T-4 de puresa racial.
L'alemanya nazi va ser famosa per els programes eugenèsics que intentaven
mantenir una raça alemanya, mitjançant una sèrie de mesures denominades
higiene racial. Entre d'altres coses, els nazis van realitzar experiments en éssers
humans per comprovar les teories genètiques. Durant els anys 1930 i 1940, el
règim nazi va esterilitzar forçosament a milers de persones (400.000 entre 1934 i
1937) a les que considerava no aptes, també van matar a milers d'invàlids oficials
mitjançant programes obligatoris d'eutanàsia.
Van implantar diverses politiques eugenèsiques positives, atorgaven premis a les
dones àries que tenien un gran nombre de fills i a les dones solteres purament
alemanyes que eren fecundades per oficials de les SS, a aquesta política
l'anomena Lebensborn.
La raça ària devia ser pura i forta per afrontar el conflicte. Va començar la
liquidació dels innocents: L’operació T4 que va ser la culminació natural d’un debat
ideològic establert pels nazis. Els nazis van adoptar una teoria, la necessitat de la
higiene racial, en altres paraules, la societat devia desfer-se de tots els elements
inútils.
Abril de 1933 es van reunir en Bremen 500 eugenistes, a la conclusió que van
arribar va ser que per als indesitjables era preferible la mort a l’esterilització.
Llei del 14 de Juliol de 1933, denominada llei de l’esterilització per impedir tota
‘’essència hereditària malalta’’.
Llei del 18 d’octubre de 1935, va reglamentar el matrimoni, prohibint-lo a tota
persona portadora de malalties.
Aquestes mesures de protecció racial asseguraven una selecció i agrupament
ràpid dels indesitjables, per poder eliminar-los més fàcilment. L’operació T4 havia
15
començat, aquesta figuraria com una de les iniciatives més criminals del
nacionalsocialisme.
L’operació T4 no incloïa solament a malalts mentals, sinó que també a nens
minusvàlids, mongòlics, microcèfals, hidrocèfals i amb deformitats de tot tipus. Es
van enviar circulars secretes a totes les matrones i metges per donar part dels
nens anormals o mal formats8.
Els experts de l’Operació T4. Entre els metges responsables de l’asfixia per gas,
solament dos han sigut jutjats: els doctors Gorgass i Wahlmann. Gorgass va entrar
en funcions en 1941, a Hadamar, sota les ordres del doctor Berner. En 1941 li va
succeir al doctor Wahlmann. Tots dos van ser acusats d’eutanàsia i assassinats
amb premeditació. Es van defensar argüint obediència a un decret de Hitler. El
jutges no van acceptar tal punt, no van reconèixer valor legal a lleis sobre
eutanàsia i van establir una diferencia entre un decret-llei i una llei. Tots dos van
ser condemnats a mort el 1947 i després la seva pena va ser commutada a
cadena perpetua. A l’actualitat el dos metges estan en llibertat.
El doctor Heyde, un dels més importants responsables de la Operació T4, no va
ser desemmascarat fins 1959. Heyde va preferir suïcidar-se abans del seu procés.
8 Philippe Aziz, Los criminales de guerra, pg. 230.
16
3.3.2 Víctimes de les pràctiques de depuració racial. Centres
d’extermini mèdic.
Ja hem comentat en un apartat anterior que els nazis no inventen l’eugenèsia. A la
pròpia Alemanya anterior a 1933 aquesta disciplina ja havia inspirat l’actuació de
les autoritats. Precisament el que fan els nazis es perfeccionar, radicalitzar les
pràctiques prèvies. Però resulta sorprenent com fins i tot especialistes en la
qüestió de la política racial hitleriana cometen l’error d’adjudicar la invenció de les
pràctiques esterilitzadores a Alemanya als nazis i oblidar les que s’havien realitzat
anteriorment al país amb el patrocini de les autoritats liberals.
Així, Jean Dumont assenyala:
Des de els primers mesos del règim, l’esterilització formava
part de l’arsenal de mètodes nazis. Un decret de 1933 va
legalitzar l’esterilització eugènica: es pot privar de la facultat
de procrear als malalts hereditaris, els marginats socials, els
desequilibrats... 9
És cert que els nazis disposaven d’un arsenal metodològic eugenèsic... però
precisament perquè durant la república de Weimar s’havia posat en marxa la
maquinària de la depuració racial (ja hem vista abans que de forma coetània a
altres països), això sí sense el rigor que després aplicaran els nazis.
Així des de finals dels anys 20 sota la direcció del Kaiser Wilhelm Gesellschaft
(institució màxima de les polítiques d’investigació a Alemanya), es funda l’ institut
Kaiser Wilhelm de Antropologia, herència humana i eugènesia. Aquest establiment
va representar el màxim apogeu del moviment eugenèsic alemany desenvolupat
durant dècades prèvies, constituint-se en un dels centres intel·lectuals on més tard
es va afermar el projecte d’enginyeria social del Tercer Reich.10 En aquest sentit,
9 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, pgs 37-38
10 Alejandro Castillejo Cuéllar, “Raza, alteridad y exclusión en Alemania durante la década de
1920 i Thomas Müller, Thomas Beddies, Eutanasia y eugenesia en la Alemania de Weimar y el
17
el 1932 s’elabora la primera Llei d’Esterilització. La novetat que incorporen
després els nazis és l’esterilització obligatòria. Perquè exactament això és el
nazisme: transformar mesures excepcionals en ordinàries, d’aplicació massiva per
a grups sencers d’individus.
En el següent apartat d’aquest treball analitzarem els aspectes clau de la política
de puresa racial nazi de preguerra, a partir dels documentals de propaganda
sobre eugènesia elaborats pel règim nazi.
El règim de Hitler a més de preparar una sèrie de centres dels quals parlarem
més endavant, autoritza també l’estiu de 1939 l’assassinat de nens amb
problemes físics i mentals, que posteriorment amb l’arribada de la guerra
s’estendrà als adults.
Es desenvolupa una operació amb la finalitat d’esterilitzar tots els considerats
inútils per la raça, les persones amb qualsevol deficiència eren vides que no valien
la pena com a prova, els deixaven escollir entre l’esterilització o un sanatori.
No obstant els nazis no solament condemnen a persones amb problemes físics o
mentals, sinó també a tots aquelles persones que provenien de famílies
políticament (esquerres) o socialment (fills de aturats) inacceptables.
Com és que els nazis equiparen, amb la seva voluntat d’extermini, els aturats amb
els altres grups perillosos per a la dignitat racial alemanya? No podem oblidar que
Hitler va resoldre el problema de l’atur massiu que havia contribuït al seu ascens al
poder. Ho havia fet amb una solució (una forta intervenció econòmica de l’Estat
que orientava la producció industrial alemanya cap al rearmament i la guerra) que
havia reduït el nombre de no ocupats a uns milers de persones. Però aquest
grapat d’aturats representava una amenaça a les triomfalistes estadístiques nazis
i allò els convertia en una minoria de sospitosos, de boicotejadors, d’antipatriotes i
antinazis que no volien col·laborar a l’esforç col·lectiu que els nacionalsocialistes
dirigien. A més, com ja veurem quan comentem la filmografia eugenèsica nazi, els
Tercer Reich”, Revista de estudios sociales, pgs 126-137.
18
alemanys consideraven els inacceptables de tota mena no sols un risc racial, sinó
una despesa intolerable per a les finances de l’Estat.
Els principals centres de depuració racial on es portaven a terme els primers crims
dels nazis eren Grafeneck, Hadamar i Hartheim. Tots tres compartien diverses
similituds en quant a instal·lacions, havia un subterrani que, encara que semblava
una instal·lació de dutxes, era un complex de cambres de gas. Els malalts dels
hospitals eren seleccionats de seixanta en seixanta i se’ls traslladava en
autobusos antics, amb finestretes repintades de gris, per a que els malalts no
veiessin on els portaven.
Als centres eren assassinats amb la combinació de dos mètodes: alimentació
insuficient i enverinament per medicaments/drogues.
Quan esclata la guerra, els dirigents alemanys es lliuren amb naturalitat a
l’esterilització de poblacions senceres per crear, “un nou equilibri racial a
Europa”11.
És cert que el règim nazi, des dels seus inicis, practica l’esterilització, però anirà
avançant amb els mètodes d’extermini, fins a l’extrem de l’assassinat sistemàtic en
els camps de concentració, que sobretot augmentaran els últims mesos del
nacionalsocialisme.
11 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pgs 37-38.
19
3.3.3 Films de propaganda per conscienciar la població i el
personal mèdic.
A mitjans dels anys 30 es fan les primeres pel·lícules de propaganda, però
aquestes són simples documentals amb la finalitat de convèncer la població
Alemanya. A començaments dels anys 40 s’havien rodat i estrenat ja dues
pel·lícules força sofisticades. Els films més representatius, van ser destruïts pels
nazis quan s’estava acabant la guerra. Mostraven una visió esperançadora de la
mentalitat que va permetre sostenir tota mena d’assassinats en marxa.
El 1935 el partit nazi comença la seva campanya amb dues pel·lícules mudes “El
que tu heretés” i “El mal hereditari”, eren anomenades didàctiques i anaven
dirigides als membres del partit nazi. Per fer aquestes pel·lícules el partit nazi va
contactar amb uns estudis cinematogràfics, amb la finalitat de que tota la població
alemanya ho veies. Utilitzaven dràsticament moltes teories darwinistes “Només els
més forts i aptes tenen dret a sobreviure”. La pel·lícula mostra com la medicina
moderna a facilitat que sobrevisquin, i com les vides d’aquestes persones són
improductives i sense sentit. En la pel·lícula es proposa la esterilització com una
solució, i així intenten convèncer de que és el millor.
En la pel·lícula ‘’L’herència’’ a més a més de defensar l’esterilització, introdueix de
manera explicita l’idea de l’Eutanàsia, tots els que són febles han de ser eliminats.
A l’Octubre de 1939, els responsables de la T4 ( programa d’Eutanàsia) van
encarregar dues pel·lícules (“existència sense vida” i “mentalment malalts” totes
dues destruïdes a principis de 1945) per encoratjar tots els que participen en els
assassinats, en aquests films intenten utilitzar teories científiques per convèncer.
Tampoc els hi donen esperances per viure, estan convençuts de que no tenen
cura e inclús utilitzen paraules religioses per a ells com compareixen se, en cap
moment deixen de parlar entre línies de l’assassinat dels més dèbils mentalment
malalts, volia presentar-se els assassinats com una cosa humana i caritativa, en
definitiva un raonament científic, inqüestionable. Defensa obertament que es
obligació de l’estat eliminar a aquestes persones.
La pel·lícula que va tenir més repercussió va ser la pel·lícula de propaganda de
Viktor Brack ‘’Jo acuso’’ dirigida per Wolfgang Liebeneiner, un dels directors més
20
importants del moment. L’argument es basa en ≪ l’alliberació per la mort≫12.
El film tracta d’un metge que després d’haver intentar-ho tot per salvar la seva
dona, es veu obligat i pressionat per la mateixa malalta a alliberar-la. Li evita els
terribles patiments dels últims moments, el conjunt de l’escena està acompanyat
amb llàgrimes. Aquests film serà capaç d’emocionar fins i tot al públic més sever13.
12 DDAA, “La propaganda de la mort, les pel·lícules del programa d’Eutanàsia del III Reich”
13 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol.1, pgs. 65-66.
21
3.4 Els experiments mèdics als camps de concentració.
3.4.1 Els metges racistes i genocides.
Quan s’esmenta el fenomen dels experiments nazis, la majoria de les persones
amb cultura històrica associen aquest tema amb un únic personatge, el de Josef
Mengele. Les raons són evidents. Mengele ha passat a l’imaginari col·lectiu
universal, no ja per haver estat el doctor més productiu en la tasca
d’experimentació genocida, sinó perquè diverses circumstàncies han contribuït a
que la seva tasca sigui percebuda com particularment letal. Aquestes
circumstàncies fan referència a la trajectòria posterior al 1945, quan Mengele
esdevé un dels fugitius nazis més buscats. Així a partir dels anys 50 es recullen
testimonis entre les poques víctimes supervivents de les seves investigacions.
Tant les publicacions especialitzades com la premsa generalista editen
periòdicament informacions sobre les activitats dels caçadors de nazis (en
particular, de la principal organització antinazi, la de Simon Wiesenthal) a la
recerca de Mengele. Aquest esdevé un personatge públic, envoltat per una
aureola tèrbola i misteriosa. Hi ha moltes preguntes sense resposta per a l’opinió
pública dels anys 60 i 70: Encara viu Mengele? On s’amaga? Exerceix com a
metge? Continua amb les seves investigacions? Com és propi de la nostra
societat de consum (mediàtic) de masses es converteix en protagonista d’obres de
ficció, amb la novel·la d’Ira Levin, Els nens del Brasil, de 1976, que tindrà una
adaptació cinematogràfica (per Franklin J. Schaffner, el 1978). Aquesta narració
fantaseja, amb una orientació que barreja la intriga i el terror, sobre la suposada
trajectòria de Mengele, molts anys després de la desfeta hitleriana, amb nous i
amenaçants experiments.
Però si bé la figura de Mengele ha de formar part important d’aquest treball,
considero que seria un error centrar-se en exclusiva en ell. Perquè això significaria
desenfocar la nostra anàlisi no ja sobre el tema concret dels experiments, sinó
sobre el totalitarisme nazi en general. Aquest és un error que pot ésser propiciat
per l’actitud de la major part de la població alemanya, immediatament després de
la derrota en la Segona Guerra Mundial: declaraven no saber res dels camps de
22
concentració; es mostraven com víctimes forçades i no còmplices voluntaris del
règim nazi. Aquesta interpretació que pretén responsabilitzar Hitler, Himmler i la
resta de jerarques nazis com a responsables únics, com a culpables exclusius dels
crims succeïts entre 1933 i 1945, ha estat desmentida per múltiples estudis
històrics. Però podem destacar, en aquest sentit, l’obra de Daniel Goldhagen, “Els
botxins voluntaris de Hilter”, on es demostra que en la repressió nazi no sols van
participar els cossos especialitzats de l’Estat totalitari (SS, SA, Gestapo), sinó que
més d’un milió de civils van col·laborar de bon grat, amb una complicitat
entusiasta, en les tasques als camps de concentració, actuant com una mena
d’anti-ONG sinistra.
Aquest plantejament, avui unànime en la historiografia sobre el nazisme, és el que
hem d’aplicar en el tema específic de l’experimentació mèdica. Mengele no és el
primer ni l’únic doctor genocida. Ans al contrari, Mengele és un més d’un col·lectiu
de metges molt ampli que, com altres col·lectius de professionals d’alta qualificació
(els jutges, els enginyers....) van col·laborar amb el règim. El cas dels metges és
de particular proclivitat a les doctrines racials nazis. Els doctors, com el conjunt de
la població alemanya (com a mínim des de 1871) eren condicionats per la
influència d’una filosofia, una educació i una propaganda política d’Estat que
insistien en la consciència de la superioritat racial del poble alemany. Però la
predisposició de molts doctors a participar en la política de depuració racial té a
veure amb què, com ja hem apuntat en l’apartat de l’eugenèsia, s’havia anat
creant entre la professió mèdica una mentalitat racista i eugènica, com a mínim
des dels anys 20.
Per molt que intentem contextualitzar l’acció d’aquest grup de metges, que
intentem explicar els factors històrics que van impulsar a aquest grapat de
científics ha actuar d’una forma tan deshumanitzada, mai no podrem arribar a
assumir com uns professionals que, en principi, tenien la vocació de salvar vides,
es van especialitzar a destruir-les amb mètodes infamants.
En fer aquesta reflexió, recordo un film que vaig veure fa uns anys, Sherlock
Holmes i l’arma secreta, en què un científic alemany explicava per què volia fugir
23
de l’Alemanya nazi (amb l’ajut del famós detectiu): havia consagrat la seva vida a
la investigació per salvar vides, no per facilitar morts.14
Lògicament no estem fent una desqualificació de tota la professió mèdica, sinó
d’un grup de científic fanàtics. Al respecte, presentem aquí un cas on apareixen
dues posicions antitètiques: una ginecòloga, presonera dels nazis, la doctora
Hautval, amb una dignitat insuperable, va negar-se a col·laborar en els
experiments sobre reproducció; va ser substituïda per un altre detingut, el doctor
Samuels, un jueu alemany que no va tenir escrúpols a participar-hi... El cas de
Samuels no respon segurament al del fanatisme racista, sinó al de desig de
supervivència per sobre de qualsevol consideració moral, però mereix que
aprofundim quelcom en la seva figura.
Samuels, professor de Ginecologia a Colonia, entra en el programa
d’experimentació operant sense límits i sense precaució, provocant la mort en
molts pacients. Les hemorràgies postoperatòries són freqüents. Les pacients que
sobrevivien eren enviades a Bikernau després de 6 setmanes, generalment la
conseqüència, era que tres setmanes més tard, acabaven a les cambres de gas.
El doctor Wirths li demana a un detingut, enginyer electrònic de Praga, que
construeixi un aparell que pogués fer fotografies de l'úter. Al voltant de 200 dones
van ser sotmeses a aquest test.
El 1943 el doctor Wirths no pot prescindir dels serveis del seu company per portar
a terme correctament les experiències . Al doctor Samuels, que ja està vell, li
tremola cada vegada més la mà. Ajuda molt freqüentment a Schumann i a
Clauberg. Les seves intervencions quirúrgiques es veuen en molt poques ocasions
coronades per l’èxit. Samuels cada vegada es torna més molest, se sent
indispensable i inamovible. S’abandona a un alcoholisme xerraire i expansiu. Un
dia, dos SS recullen discretament al doctor Samuels, un cotxe el porta a Bikernau i
una hora més tard les cendres del vell professor són barrejades amb la de les
dones a las que ha torturat durant molt de temps15
14 Sherlock Holmes i l’arma secreta és un film nord-americà de propaganda de guerra, dirigit per
Roy William Neil el 1943.
15 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pgs 64-65.
24
Si un metge jueu va protagonitzar pràctiques aberrants, forçat per les
circumstàncies, podem imaginar com de forma voluntària els metges entusiastes
de la causa nazi van fer-les per allò que ells entenien el bé de la ciència, la raça i
la pàtria alemanyes.
25
3.4.1.1 Von Verschuer
Considero que per a començar aquest apartat sobre els científics criminals nazis
no hi perfil més indicat que el de Von Verschuer.
Nascut el 1896 Otmar Freiherr von Verschuer, va ser un científic, prestigiós en
l’Alemanya d’entreguerres, com a biòleg i eugenista. Va ser l’assistent de Eugen
Fischer, director de l’ institut de Kaiser Wilhelm de antropologia, a Berlín. En 1935,
serà director de l’institut de biologia de la herència i la higiene racial de la
universitat de Frankfurt. El 1942, agafa el lloc de Eugen Fischer, a l’institut Kaiser-
Wilhelm a Berlín.
El 1944, Verschuer rep el permís directe de Himmler per treballar a Auschwitz. Va
inspirar les “experiències mèdiques nazis” portades a terme pel seu assistent, el
doctor Josef Mengele. Després de la derrota nazi, Verschuer va voler desaparèixer
dels vincles nazis, va destruir la seva correspondència amb Josef Mengele i va
pretendre, ignorar Auschwitz.
El 1960, va ser nombrat membre de la Eugenics Society estadounidense i del
ASHG (American Society of Human Genetics). Va estar dirigint fins a 1968 l’institut
de genètica humana de la universitat de Münster.
26
3.4.1.2 Mengele
Josef Mengele és sense cap mena de dubte el més cèlebre de tots els metges,
l’especialista apassionat de la procreació de bessons, l’home perseguit per la
Interpol a Bonn i Tel Aviv. Va néixer el 16 de març de 1901 a Günzburg, Mengele
va pertànyer a una família de industrials acomodats. En 1920 va iniciar els estudis
de Medicina. Es va afiliar al N.S.D.A.P (National sozialistische Deutsche
Arbeiterpartei) Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors, després va
ingressar en la SA i, molt aviat, en la SS.
Va obtenir el doctorat en Medicina en Francfort i el de Filosofia a Munich. A
principis de la guerra va ser enviat a Buchenwald i després a Auschwitz. Amb el
seu uniforme de la SS, rebria somrient els deportats a la seva arribada al camp.
Durant hores, anava seleccionant als presoners. Mengele poesia un poder absolut
sobre la vida i la mort. Li agradava ocupar-se personalment d’aquells que no havia
enviat a la cambra de gas. Empleava diversos mètodes; mort a bala o injecció de
productes tòxics. El seu sadisme i crueltat no tenia límits. En presencia de unes
mares aterroritzades, va llençar vius als nens a les flames. Extenuava a dones
joves perfectament sanes, extraient-les diversos litres de sang; després las
enviava als forns crematoris. Els coixos o deformes eren sistemàticament
exterminats i els seus esquelets enviats al Museu d’Antropologia a Berlín, com
prova innegable de la degeneració de les races no àries16.
No entrarem ara a analitzar en detall els diferents experiments mèdics patrocinats
pels nazis, als quals dedico un apartat específic en aquest treball. Però vull
avançar que a mesura que llegia informació sobre Josef Mengele m’adonava que
ell es va caracteritzar principalment per practicar experiments amb els bessons, fet
que em va fer concloure, provisionalment, que aquest doctor sentia una “obsessió”
pels bessons. Més endavant explicaré com, amb més lectures, vaig poder
confirmar la meva tesi, la fixació de Mengele pels bessons, i les raons del seu
comportament.
16 Philippe Aziz, Los criminales de guerra, pg 234
27
3.4.1.2.1 Mengele abans de la segona Guerra Mundial
Josef Mengele pertany a una època on els alemanys es creien una raça superior
destinada a governar el món, en l’alemanya de la dècada dels anys 30 la ciència
s’adapta a les necessitats d’Adolf Hitler. La discriminació és considera un neteja
ètnica, el racisme es antropologia.
En 1935 després d’estudiar Antropologia en Munich, Mengele rep un doctorat, 3
anys després la universitat de Fráncfort l’hi concedeix una llicenciatura en
medicina.
En Fráncfort Mengele coneix al Professor Otmar von Verschuer, genetista del
tercer Reich, aquest introdueix a Mengele en les ciències de la manipulació
genètica, junts intenten conèixer el codis genètics per crear la pura raça ària.
Estan convençuts que la solució genètica està en la biologia dels bessons
humans, Mengele es converteix en un patriota i vol accedir a les SS, haurà de
presentar la llista detallada dels seus avantpassats.
3.4.1.2.2 1939-43. Mengele, d'heroi de guerra a investigador genetista.
L’1 de Setembre de 1939 comença la 2ª Guerra Mundial, Mengele s’uneix al cos
de metges de la divisió SS, per combatre a l’interior de L’URSS als pocs dies
guanya la creu de ferro, en 1942 resulta ferit, i torna a Berlín.
En tornar continua amb la seva investigació i es reuneix amb el professor
Verschuer, per a continuar amb les seves investigacions genètiques, consulta
poder experimentar amb éssers humans, perquè sap que en els camps de
concentració hi ha molts individus.
28
3.4.1.2.3 1943-45 Mengele, destinat als camps, esdevé l'àngel de la mort.
Molts cops els alemanys derrotats explicaven als interrogadors aliats després de
1945 que ells obeïen ordres o no coneixien els aspectes més desagradables de la
política genocida de Hitler. Mengele no hauria pogut sostenir aquesta tesi, perquè
ell va ser un apassionat defensor de les teories racistes dels nazis, des d’un punt
de vista no sols teòric, sinó cruelment pràctic. I amb entusiasme, perquè es va
presentar voluntari a la nova missió, en maig de 1943 Mengele viatja a Polònia,
participarà en la Solució final (Pla nazi per exterminar a tots els jueus d’Europa, a
Auschwitz). És destinat al servei de selecció, on decideix el destí de milions de
persones.
A Auschwitz, Mengele era en molts sentits l’arquetip d’oficial nazi. Perfectament
arreglat per a cada ocasió, sentia un absolut menyspreu pels interns. L’idea
d’intimar de qualsevol forma amb els presoners li hauria resultat repugnant, i la
possibilitat de mantenir relacions sexuals amb ells, inconcebible. Segons la teoria
racial nazi, els que estaven recluïts en el camp representaven un perill per al
benestar físic del Reich, però el que les relacions sexuals entre els membres de la
SS i els presoners estaven expressament prohibides. Aquests actes constituïen un
<< crim de raça>> per els alemanys.
Parlàvem abans d’entusiasme, perquè exercirà la seva tasca de forma compulsiva,
enèrgica. En la rampa, quan els deportats baixaven dels trens ell estava durant
tot el dia a la recerca de bessons, una vegada localitzats eren seleccionats i
ubicats en barracons especials inclús eren tractats millor que els altres interns .
Això sí, com tots els nazis que parlin de la guerra i dels camps després de la
finalització del conflicte, Mengele ho negarà. Rolf Mengele ho explica, en recordar
una conversa amb el seu pare: “ Mi propio hijo¡ Espero que no creas todas esas
mentiras que se han publicado en los periódicos” – va exclamar Josef en discussió
amb el seu fill. Rolf conclou: “Al final decidí evitar aquella ridícula discusión.” De
fet, Rolf decidirà més tard es va canviar el cognom per el de Rolf Gnekel,
actualment fabrica joguines per a nens.
29
30
La indumentària d’oficial de les SS (amb la qual apareix en la majoria de les fotografies de ‘època) ens ajuda a entendre la condició de Mengele com a metge botxí
Aquest és el rostre somrient d’un jove Josef Mengele, més tard conegut com “l’àngel de la mort”.
3.4.1.2.4 Mengele després de 1945
Quatre dècades desprès de L’holocaust, Josef Mengele continua en llibertat,
després de fugir d’ Auschwitz. El Juny de 1945 una patrulla de l’exèrcit americà
l’empresona en un campament de guerra, Mengele surt lliure perquè encara que
ell a estat membre de les SS no porta el tatuatge identificador amb el seu grup
sanguini. El 1946 els experiments de Mengele es fan públics per primera vegada, li
persegueix la policia militar americana, això fa que Mengele vulgui fugir cap a
Europa, arriba a Itàlia i demana un passaport internacional a la creu roja que és
aprovat, també aprofita per canviar-se el nom per Helmut Gregor, el 1949 es
dirigeix cap a Argentina. L’ octubre de 1956 Rolf Mengele visita al seu fill a Suiza.
L’11 de Maig de 1960 segresten al comandant Adolf Eichmann de les SS i
l’interroguen preguntant-li sobre Mengele. Mengele es dirigeix a Paraguai, fins que
s’assabenta de la captura d’Eichmann, torna a fugir, per la frontera amb Brasil i es
posa en contacte amb Wolfgang Gerhard, aquest el trasllada a nova Europa una
colònia alemanya a 300 km de Sao Paolo, aquí serà on viurà fins la seva mort.
Cartell del film Els nens del Brasil, obra de ficció
històrica amb un toc de cinema de terror, que
especula sobre la possibilitat d’un Mengele actiu
(interpretat per Gregory Peck, veterana estrella
de Hollywood), portant endavant una
amenaçadora investigació genètica (de clonació
múltiple del mateix Adolf Hitler). Mengele ha
esdevingut un antiheroi dins la cultura popular
mundial.
31
3.5 Els experiments
3.5.1 Introducció. Una classificació dels experiments
En els camps de concentració van morir milions de persones amb un mètode
genocida, d’extermini sistemàtic, de mort en massa, simbolitzat per les cambres de
gas i els forns crematoris d’ Auschwitz. Però hi ha una altra cara de l’extermini,
menys massiu, però igualment criminal, amb un objectiu suposadament científic,
mèdic, que implicava un mètode individualitzat d’eliminació.
L’institut d’higiene de les Waffen-SS de Berlín va reglamentar la instal·lació de
centres d’experimentació als camps per aprofitar d’aquesta manera un “material
humà”. L’entrada de la guerra i de la sistematització d’aquestes pràctiques
mèdiques van fer que l’Exèrcit de l’aire, la Marina i determinades firmes
farmacèutiques s’aprofitessin d’aquests centres experimentals. Les imatges que
més endavant podreu contemplar mostren les diverses etapes de l’experiment,
mostren les reaccions dels detinguts i conserven la marca de l’acompliment pel
protocol científic. Reduït a l’estat de material d’experimentació, el detingut de
Dachau és sotmès a sofriments o fins i tot eliminat sense cap més menció que una
línia en un informe que assenyala el nombre d’individus morts. Al mateix temps
que transforma el detingut de Dachau en conillet d’índies o en maniquí.
La correspondència del metge responsable d’aquests experiments, Sigmund
Rascher, mostra efectivament que l’expressió de “material humà” ha pres un sentit
estrany, si no sinistre. “Si aquest experiment té èxit, al condemnat a mort se li
commutarà la pena en cadena perpètua en un camp de concentració”. La
reeducació perpètua, presentada com una mesura de clemència envers els
presoners destinats a la mort, és lluny de ser paradoxal. Aquesta proposta fa palès
el grau d’oportunisme dels metges nazis i la incoherència paroxística del sistema
concentracionari que explota, reprimeix, reeduca i mata al mateix temps.
Les recerques experimentals, fomentades pels dirigents del nazisme,que hi veien
l’expressió del progrés civilitzador acomplert pel règim, no van disposar de la
32
fotografia com si fos un instrument tradicional d’estudi. En un context de valoració
excessiva del protocol experimental, la fotografia va poder aparèixer com l’eina
científica per excel·lència: la veritat de l’instant present que pretenia encarar, la
modernitat que suposadament representava van contribuir certament a legitimar la
seva utilització intensiva en els actes científics17.
El nom més infame que la imaginació popular associa als experiments mèdics
realitzats a Auschwitz no és el de Clauberg, Schumann o Wirths, ni tampoc el de la
companyia Bayer. Semblant honor corresponent a un aposat i experimentat
combatent de trenta dos anys, condecorat amb la creu de ferro, que va arribar a
Auschwitz el març de 1943, el doctor Josef Mengele. Més que qualsevol altre
individu, Mengele ha arribar a convertir-se en sinònim de Auschwitz18.
17 ..Clément Chéroux, Memòria dels Camps fotografies dels Camps de concentración i d’extermini
nazis (1933-1999), pg 40
18 Laurence Rees, Auschwitz. Los nazis y la solución, pg 258
33
Els experiments mèdics poden ser classificats amb els següents criteris19:
Experiments amb armament químic
Experiments amb gas mostassa
Experiments amb bombes incendiàries
Experiments amb substancies farmacològiques (medicaments i verins)
Experiments amb verí
Experiments amb sulfamida
Injecció de substancies químiques.
Experiments de ciències físiques
Experiments en altitud
Experiments sobre congelació
Experiments sobre pràctiques mèdiques i genètiques
Experiments d’esterilització
Experiments amb bessons
Experiment s ginecològics
Experiments androlò gics
La castració
El problema de les malalties infecto-contagioses
Experiments sobre la malària
Experiments sobre el tifus
Com veiem, són múltiples els interessos d’investigació dels metges nazis. Ens
centrarem ara en una anàlisi més detallada dels experiments als quals els nazis
19 He elaborat personalment aquesta classificació. Tot i que hi ha llibres especialitzats en aquest
tema, fan una narració dels experiments sense la voluntat de fer un recompte sistemàtic dels
mateixos. He aprofitat la classificació proposada per wikipedia (He de puntualitzar que per a
l’elaboració d’aquest apartat he utilitzat la classificació proposada pel portal Wikipedia perquè la
bibliografia especialitzada que he consultat opta per fer una exposició narrativa de l’experiència
dels camps, però no fa l’esforç de classificar, d’establir models. Això sí, a l’hora d’omplir de
contingut cada tipologia d’experiments he usat més la informació de l’esmentada bibliografia que la
de Wikipedia). Però només com una referència secundària, perquè és força incomplerta.
34
van dedicar més atenció i van causar més víctimes.
3.5.2 Principals experiments
Experiments en altitud
El maig de 1941, Sigmund Rascher, metge de l’Exèrcit de l’aire, va demanar a
l’estat major personal de Himmler ‘’material humà per efectuar investigacions
sobre els vols d’altitud elevada’’. En la carta fa referència als “criminals de
professió” o als “febles d’esperit”. Entre els 180-200 detinguts que va utilitzar 80
van morir al final dels experiments. Als informes de les conclusions no hi ha cap
informació de la nacionalitat d’aquests presoners, però Rascher, en la
correspondència que va mantenir amb Himmler destaca l’ utilització de
“nombrosos jueus criminals professionals, que van cometre el crim de taçar la raça
(Rassenchande)20”.
Aquests experiments tenien com a objectiu l’avaluació de les conseqüències sobre
l’organisme d’una descompressió de la cabina del pilot a elevades altures (20 km).
Una cambra hermèticament tancada on es podia controlar la pressió interna i el
grau d’oxigenació de l’aire permetia efectuar nombrosos experiments amb
paràmetres variables. La capacitat de resistència dels detinguts, l’activitat cardíaca
dels quals se seguia a través d’un electrocardiama, havia de permetre determinar
el moment adequat per obrir el paracaigudes en situació real21.
A principis de 1941, el Messerschmitt 163, el primer avió ‘’caça-bombarders’’ en la
història mundial de la aviació, esta en proves. Aquest prototip, inventat per
l’enginyer Lippitsch, ha d’aconseguir una altura de 12.000 metres. Hi ha uns altres
motors-coet en construcció i han de sobrepassar una altura de 15.000 metres. En
efecte, els avions enemics aconsegueixen un sostre més alt que fins llavors, i és
20 L’expressió alemanya Rassenschande feia referència, als casaments del jueus amb alemanyes
de raça pura.
21 Clément Chéroux, Memòria dels Camps fotografies dels Camps de concentración i d’extermini
nazis (1933-1999), pgs 60-61.
35
necessari rivalitzar amb ells. Això crea un gran problema per la medicina
aeronàutica; si bé el problema del salvament d’un pilot mitjançant el llançament en
paracaigudes des de 12.000 metres d’alçada estava ja resolt, ara hauria de
plantejar-se les condicions necessàries per el salvament tractant-se de vols a una
altura considerablement superior. Va ser necessari experimentar amb tota
exactitud la influencia de l’altura en l’organisme humà, per adaptar l’equip de
l’aviador als llançaments en paracaigudes des de les noves altures. L’experiment
es va encarregar al Institut de Medicina Aeronàutica de Munich, dirigit per el
professor Weltz i al Centre Aeronàutic experimental a Berlín, en el que la secció
medica estava sota la direcció del doctor Ruff. Les experiències eren realitzades
fins llavors sobre animals o sobre els mateixos metges. El doctor Rascher acudeix
a un curs de Medicina Aeronàutica, es donen diverses conferencies, en les quals
es parla de la resistència a l’altura dels conills i els micos i afegia que per
determinar el comportament de l’aviador en el cas de falta d’oxigen en les altures
elevades seria necessari, repetir els experiments amb metges i amb els mateixos
aviadors. Però el doctor Rascher no està d’acord i quan finalitza la conferència
s’apropa al doctor Kottenhof i li pregunta que perquè no realitzar les experiències
amb criminals22. El doctor Kottenhof li respon que aquestes experiències no es
poden realitzar sobre qualsevol persona així com així, és necessari que el subjecte
estigui disposar a modificar la respiració com se l’indica, i també, és necessari que
els subjectes s’ofereixin voluntàriament.
Llavors el doctor Rascher envia una carta a Himmler, proposant-li el desig que té
de practicar els experiments amb criminals, Himmler aprovarà per primera vegada
la realització d’experiments amb essers humans.
El 14 de Febrer de 1942 el doctor Ruff i el doctor Romberg es reuneixen en
Munich per arreglar les últimes formalitats en l’Estat Major local de Himmler;
busquen al professor Weltz, que els presenta al doctor Rascher. El mateix dia una
furgoneta negra acompanya als quatre homes. A divuit kilòmetre al nord de
Munich, sobre la ruta de Aichach, la furgoneta dels metges acaba de passar el
22 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2 pgs 170-171
36
petit poble de Dachau. Quan arriben al camp de Dachau, el comandant del camp
Piorkowsky, els condueix a els blocs on s’instal·laran. L’hospital suposa un gran
contraste amb l’ uniformitat de la resta del camp. S’obre una zona campestre
minuciosament cuidada i envoltada de jardins amb flors.
El 17 de Febrer de 1942 , a l’entrada dels blocs principals, els detinguts
s’amunteguen a l’ombra’l de les oficines administratives. Els seus gestos són
maldestres, els seus dits gelats tenen dificultat per agafar una escombra. Veuen
apropar-se un camió, d’aquest descarregaran la cabina de baixa pressió que ha de
servir per les experiències. Després fan la selecció dels detinguts i els expliquen
que no sofriran cap mal. “ Vegeu aquí la cabina a baixa pressió que anem a
utilitzar per realitzar els experiments; és una circumferència de dos metres trenta
centímetres de diàmetre; els bancs i les taules estan col·locades ja a l’interior.
Aquesta manilla permet regular la pressió; amb això nosaltres reconstruirem les
condicions atmosfèriques en les que es troba un aviador volant a gran altura. Per
aquest “traga llum”, observem les reaccions. Ús comunicarem les instruccions per
mitja d’aquest telèfon; la bombona que vegeu allà està lligada per aquells cables a
la màscara d’oxigen. Aquesta pissarra que està dalt , és per els textos escrits”. Així
els explicaven els doctors als subjectes com era la màquina i, en canvi, no els hi
explicaven els riscos que corrien exposant-se a aquests experiments.
El doctor Rascher dóna tota classe d’explicacions:
“ Els experiments es desenvoluparan així: quan estigueu instal·lats en la cabina
amb la màscara d’oxigen, la porta es tancarà hermèticament. Començarà la
ascensió lentament i nosaltres la seguirem a través del altímetre, aquest quadrant
que hi ha a la cantonada. Quan ja estigui prop de l’altitud que s’ha fixat a la
sortida, haureu d’actuar conforme a les indicacions que ús haurem donat. La
vostra participació es indispensable. Quan es tracta de un descens sense oxigen,
ús traureu la màscara. Si és un descens en paracaigudes, llavors tirareu de la
empunyadura que obstrueix la campana. Així, espero que puguem contar amb tots
vosaltres,senyors”23.
23 Jean Dumont, “Los médicos de la muerte”, Vol. 2 pg 183
37
El mateix 22 de gener de 1942 comencen els experiments. L’altímetre indica una
altitud de 15.000 metres, 15 kilòmetres. A l’interior, l’home està assegut amb el
rostre crispat. El seu cos s’agita amb unes convulsions brusques. El doctor
Rascher agafa el seu bloc i anota les reaccions del subjecte, m’entrés tant
comença el descens, 14,5 kilòmetres. Primer els braços, després les cames de
l’home van cap endavant, rígids. L’home panteixa, emet grunyits, els seus
membres es contrauen i els sobresalts l’eleven. De tant en tant, els ulls s’obren tot
el possible, a continuació es posa a cridar. Un crit ronc, esquinçador. Ja no està a
més de 5.000 metres del terra. El crit es transforma quasi en plor. Un gest atroç li
deforma el rostre. L’home es mossega la llengua. Kilòmetre 0. El descens a durat
vint minuts. El doctor Rascher agafa el telèfon i li parla; l’home no li entén res, cap
reacció. Durant cinc minuts està com embrutit. De sobte, es sobresalta, li demanen
que s’aixequi, no pot, s’esforça per mantenir-se sobre les seves cames, però
aquestes s’apleguen a sobre d’ell24.
Després d’aquesta terrorífica experiència, el doctor Rascher li pregunta al
presoner la seva data de naixement, encara que el presoner contesta ho fa
erròniament, els primers síndromes que detecten els doctor és que sembla que no
veu res. Quan passa mitja hora, s’enredorta del seu nom, però encara no s’acorda
de la seva data de naixement, quan han passat cinquanta minuts, comença a
orientar-se, però ha perdut la noció del temps; és incapaç de recordar el que ha fet
els tres dies anteriors a l’experiment. L’home no recuperarà el seu estat normal
fins vint-i-quatre hores després, i ja no s’acordarà de la seva estància a la cabina
de baixa pressió25.
24 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2 pgs 184-185
25 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pg 186
38
39
Aquesta sèrie de fotografies constitueix un document iconogràfic dels experiments realitzats pels metges de l’Exèrcit de l’aire i de les SS al Camp de Dachau. La sèrie té relació amb els experiments aeronàutics practicats entre febrer i maig de 1942 mitjançant una cambra de baixa pressió instal·lada al laboratori experimental del camp.
Experiments sobre congelació
Durant l’estiu de 1942, després dels experiments de descompressió, els
responsables de l’Exèrcit de l’Aire i de la Marina es van posar d’acord i van confiar
a diversos metges de Dachau aquests nous experiments que es van practicar
entre els mesos d’agost de 1942 i maig de 1943. El procés consistia a enfonsar,
durant un període de temps que era variable i dins d’aigua refredada a 3ºC amb
blocs de gel, els detinguts nus o vestits amb diferents vestits de vol, anestesiats o
no. Després s’assajaven diversos mitjans perquè s’escalfessin: alcohol o banys
calents, o fins i tot prostitutes que provenien de Ravensbrück i s’encarregaven de
reanimar els detinguts inconscients. De les 360 a 400 sessions d’experiments, uns
90 detinguts van morir.
Les víctimes més empleades van ser jueus o russos joves i saludables. Com ja em
mencionat podien portar a terme l’experiment nus o vestits. Se li insereix una
sonda en el recte, que es mantenia allà gracies a un anell de metall expansible
que era ajustat per obrir-se dins del recte i mantenir-se la sonda firmament en el
seu lloc.
En el procediment pseudocientífic dels metges nazis s’incloïa una sistemàtica
captació d’imatges fotogràfiques, com a forma de documentació. En particular, es
disposa de moltes imatges sobre els experiments de congelació.
Experiments sobre la
resistència del cos humà en
un líquid a baixa
temperatura.
40
Les fotografies eren destinades a l’avaluació del protocol experimental.
41
Protocols experimentals relacionats amb els efectes del fred en l’organisme humà. En elles es vesteix el detingut amb una granota escalfadora formada per teixits folrats amb una substància química que, en contacte amb l’aigua, desprenia CO2. Es van realitzar nou experiments amb aquesta granota. Els metges responsables dels experiments van anotar que gracies als vestits protectors especials, el temps de supervivència després de la immersió dins de l’aigua freda podia arribar a ser el doble del temps de supervivència dels individus que s’havien submergit sense vestits protectors”.
Experiments sobre pràctiques mèdiques i genètiques
Experiments d’esterilització
Victor Brank, membre de la Cancelleria de Hitler i responsable del programa
d’eutanàsia, comunica al Reichsführer Himmler els detalls d’un pla d’esterilització
a gran escala: posar a punt un sistema d’esterilització discreta per rajos X,
anomenat el “pla de la finestra”. Presentem una part del document, pel seu
enorme interès:
Molt honorable Reichsführer:
Trobarà adjuntats els resultats de les investigacions sobre la possibilitat de
l’esterilització o castració per raigs X. Sol·licito les seves instruccions per
el provenir pràctic o teòric a aquest respecte.
<<Les experiències en aquest terreny estan acabades. Els resultats poden
ser considerats com establerts, i exactament basats sobre investigacions
científiques.
>>L’esterilització permanent dels individus no pot ser obtinguda més que
amb l’aplicació de rajos X en dosis lo suficientment fortes com per produir
la castració amb totes les conseqüències. Els rajos X en altes dosis
destrueixen la secreció interna dels ovaris i dels testicles. Unes dosis més
dèbils paralitzen temporalment la capacitat de procreació. Les
conseqüències són, per exemple, la desaparició de la menstruació, els
fenòmens climatèrics, modificacions del metabolisme, etc. De totes
maneres, cal esmentar els desavantatges. La dosi real pot ser
administrada de diferents formes la irradiació pot ser produïda d’un forma
imperceptible. (...) Un període de dos minuts per als homes i de tres per a
les dones, amb el major voltatge, i un filtre fi a una curta distància ha de
ser suficient.
No obstant, existeix un desavantatge que hem d’acceptar: com és
impossible protegir la resta del cos amb plom, els altres teixits es veuran
afectats.
>>Un mitjà pràctic consistiria en fer acostar-se a les persones a tractar a
una finestreta ( Schalter), on se’ls demanaria que responguessin unes
preguntes o que emplenessin uns formularis en dos o tres minuts. La
persona que està asseguda darrere de la finestreta accionaria l’aparell, de
forma que posaria en funcionament dues llums simultàniament
>>Amb una instal·lació de dues llums es podria esterilitzar entre 150 i 200
42
persones tots els dies; amb vint instal·lacions d’aquest tipus podrien ser
esterilitzades entre 3.000 i 4.000 persones tots els dies26.
El document de Victor Brankt resulta significatiu per raons diverses. D’una banda,
la connexió directa entre els responsables científics i els líders polítics. Himmler,
cap suprem de les SS, responsable de l’ordre públic i dels camps de concentració,
és informat d’un projecte científic que pot ser clau en la depuració massiva de
minories amenaçants. D’una altra, la fredor amb que el científic detalla els
efectes dels rajos X, destruint “la secreció interna dels ovaris i els testicles”, en un
llenguatge que sembla correspondre amb una experimentació de laboratori amb
matèria inanimada (o amb virus) i no amb ésser humans.
En tot cas amb aquest experiment els nazis demostren que no sempre
esterilitzaven radicalment a les seves víctimes, encara que en molts casos els
individus patien algunes conseqüències, com la pèrdua temporal de la
menstruació canvis en el metabolisme. Però en aquests experiments no tot eren
avantatges, un dels desavantatges principals és que no podien protegir la resta del
cos, per tant els altres teixits es veurien afectats. La manera d'utilitzar aquesta
màquina era que els homes i les dones pensant que entrarien a emplenar una
enquesta o qualsevol altre document, s’assegués dos o tres minuts, una persona
que estaria darrera de la llum ( totalment protegida) engegaria les dues llums, un
període de dos minuts per als homes i de tres minuts per a les dones, amb el
major voltatge possible. Amb aquest experiment es podia esterilitzar entre 150 i
200 persones tots els dies.
Més endavant, concretament en els experiments ginecològics, podrem adonar-nos
de que moltes de les dones que després s’utilitzaven com a subjectes d’aquestes
aberrants pràctiques eren dones que amb anterioritat havien estat esterilitzades.
26 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pgs 36-37
43
Experiments amb bessons
Mengele treballa a les ordres del professor Otman von Verschuer, antic alumne del
Fischer i de Lenzam, els mestres de la ciència de les races.
Von Verschuer comunica a Mengele l’interès que té per l’estudi dels bessons. La
curiositat científica cap els bessons no es nova en aquesta època, però rep, en el
context racista de la ideologia nazi, una ressonància molt particular. En efecte, els
bessons constitueixen la proba vivent de la importància essencial de l’herència.
Tots els llibres de medicina del període nacionalsocialista s’apliquen a insistir
sobre els parentescos, tan físics com psicològics, que existeixen entre els
vertaders bessons: els que han sortit d’un ‘’ou’’ únic i posseeixen, per tant, un
patrimoni hereditari absolutament idèntic. Partint d’això la conclusió és clara: tots
els components de la personalitat humana es transmeten per el naixement. La
intel·ligència, el valor, la covard i, són hereditaris i, per tant, racials27.
Una de les principals àrees <<d’interès>> de Mengele era l’estudi de bessons
(prèviament s’havia especialitzat en <<biologia hereditària>>). El que es
rumoreava en el camp era que el metge estava intentant determinar les
circumstàncies exactes en les que es produïen embarassos múltiples, i que per
això volia emprendre una investigació que arribat el moment, permetrà a les dones
del Reich tenir més fills amb major rapidesa.
No obstant la seva principal motivació era el desig d’entendre: el paper de
l’herència genètica en el desenvolupament i el comportament, un tema que
obsessionava a molts científics nazis.
Eva Mozes Kor, que en 1944 tenia deu anys, i la seva germana Miriam, van tenir
que suportar les atencions del doctor: <<Mengele venia tots els dies després del
recompte; volia veure quants conills d’índies tenia al seu abast. Tres vegades per
setmana mataven els braços per reduir el fluix sanguini, i em sacaven molta sang
del braç esquerre, en ocasions tanta que em desmaiava. A la vegada que em
sacaven sang m’aplicaven al menys cinc injeccions en el braç dret. Desprès d’una
d’aquelles injeccions vaig emmalaltir greument, i el doctor Mengele va venir al matí
següent acompanyat d’altres quatre metges. Van mirar un gràfic en el que es
27 Jean Dumont,Los médicos de la muerte, Vol. 2. pg 92
44
descrivia l’evolució de la febre i es van riure sarcàsticament. Estaven esperant que
moris. Si ho hagués fet, a la meva germana bessona,Miriam,l’haurien portat
d’immediat al laboratori de Mengele i l’haurien assassinat mitjançant una injecció
en el cor per a que poguessin realitzar les autòpsies comparatives. Com subratlla
Miklos Nyszli, un metge que va estar presoner a Auschwitz o va observar el treball
de Mengele molt de prop. Dos germans morien junts i era possible realitzar
l’autòpsia a cadascun. El seu poder per torturar i assassinar segon les exigències
de la seva sàdica curiositat era il·limitat.
Per quina raó va centrar Mengele els seus esforços en els bessons? Cal connectar
la resposta amb la política demogràfica natalista del Reich. Tot i que Adolf Hitler,
líder suprem, no va tenir fills, era un objectiu prioritari dels nazis incrementar la
població. Les polítiques natalistes formaven part de la política de qualsevol govern
conservador occidental en els inicis del segle XX. Influïen valors religiosos, però
també consideracions de tipus polític. Com en altres camps, els règims feixistes
radicalitzen idees i pràctiques polítiques preexistents. Les dictadures de Hitler,
Mussolini i Franco fomenten la natalitat perquè creuen que incrementar la
població significa, amb un càlcul de nacionalisme força simplista, multiplicar el
poder militar (més soldats), econòmic (més productors) i polític d’un país. Tot
aplicant un principi de fred racionalisme, Mengele vol contribuir a la demografia de
la pàtria alemanya no sols depurant la raça (eliminant els inferiors), sinó
investigant obsessivament amb bessons per a trobar la fórmula que permeti tots
els matrimonis purs alemanys tenir bessons28, és a dir, aconseguir una reproducció
amb més rendiment.
Però Mengele no sols va experimentar amb bessons. Compartia amb la resta de
metges de les SS la curiositat del científic degenerat que vol fer pràctiques molt
diverses. Ell va experimentar també amb nans i amb els interns afectats per la
forma de gangrena facial coneguda com noma, una malaltia que era comuna entre
els gitanos de Bikernau29.
28 Philippe Aziz, Los criminales de guerra, pg 234
29 Laurence Rees, Auschwitz. Los nazis y la solución final, pgs 259-261
45
Experiments ginecològics
He de reconèixer que, com a dona, aquest és un apartat que em provocava
sentiments contraposats, tot i que predominava, per sobre de l’interès per
aprendre, una sensació de desassossec, que era desagradablement creixent a
mesura que anava coneixent les pràctiques aberrants que els nazis van aplicar a
algunes dones. Unes pràctiques molt més complexes que les administrades als
homes (la simple castració) en aquest àmbit de la reproducció.
La figura clau d’aquest camp és el professor Clauberg, ginecòleg que va portar a
terme gran part dels experiments ginecològics. El doctor Clauberg, vol posar a
punt un mètode d’esterilització sense intervenció quirúrgica, per això intenta
guanyar-se el favor de Himmler per obtenir presoners d’ Auschwitz amb els que
experimentar. Va ser enviat a la Universitat de Koenisberg, aconsegueix la seva
agregació en 1933 i es nombrat professor extraordinari en 1939. Treballa al mateix
temps per a uns laboratoris i posa a punt, per a la casa Schering-Kahlbaum, dos
productes contra la esterilitzat que encara avui es fabriquen. De la mateixa
manera, la ginecologia actual utilitza normalment el test anomenat de Clauberg,
que mesura l’acció de la progesterona. El professor Clauberg, no deixa de banda
la política, que pot assentar el seu poder. Encara que espera el 1933 per
inscriure’s en el partit nazi, la seva ascensió dins d’aquest és particularment
ràpida, en 1940 es nombrat Gruppenführer S.S (general del Cos de l’Exèrcit).
Havent assolit les cimes polítiques que s’havia fixat, el professor Clauberg va
considerar, que havia arribat el moment de fer realitat el seu somni: crear un
institut d’investigacions sobre la reproducció. En ell curarà l’esterilitat de les dones
<<àries>> i posarà a punt un procés d’esterilització senzill i discret per els altres, el
seu objectiu serà facilitar la reproducció a la raça pura i impedir a les races
inferiors que es reprodueixin30.
El 8 de Juliol de 1942 el Reichsführer S.S s’entrevista amb el Brigadeführer
Giücks, el S.S, Brigadeführer Gebhard i el professor Clauberg, el tema d’aquesta
entrevista era l’esterilització massiva de les jueves que es trobaven en els camps
30 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2. pgs 41-42
46
de concentració.
A finals de 1942, el professor Clauberg vol fer una última inspecció abans de
començar els treballs. El doctor Wirths assisteix al principi dels treballs de
Clauberg i es limita a arbitrar en els petits altercats que oposen a aquests amb el
doctor Horts Schumann.
El doctor Wirths també decideix iniciar-se en les investigacions, s’especialitzarà en
l’estudi del càncer dels òrgans genitals de la dona. Espera sincerament fer
avançar els coneixements sobre aquesta malaltia, encara molt poc estudiada per
els metges. Wirths no esta molt documentat sobre aquest tema, però disposa de
tot el temps i de totes les facilitats materials per posar-se al corrent de les
sotileses del càncer d’úter31.
La doctora Adelaida Hautal, va arribar a Auschwitz en un comboi de resistents
franceses, és enviat al bloc 10, on es portaran a terme els experiments
ginecològics del doctor Clauberg Es tractava de descobrir els estats pre-
cancerosos del coll uterí. Per a això Wirths procedeix a uns exàmens, de tomes i
radiografies. Fa efectuar desenes d’anàlisis i per acabar opera.
El doctor Withs substitueix la doctora per un altre detingut,el doctor Samuels32,
del qual ja hem parlat abans, perquè hem considerat més oportú aprofundir en la
seva figura en l’apartat dels metges genocides, ja que tot i tractar-se d’un expert
en ginecologia, ens interessa destacar la seva condició de jueu col·laboracionista
amb els nazis.
El bloc 10, és un dels llocs millor custodiats d’ Auschwitz. Un dels més misteriosos
també. Era l’únic bloc de dones en mig del camp dels homes. Estaven encerrades
en dos grans sales on vegetaven quatre-centes dones apilades en lliteres de tres
pisos. Els nervis de les presoneres estan sotmesos a proves casi irresistibles. El
ventall de tortures practicades en el bloc 10 sota la tapadora de la medicina és,
extens i variat. No obstant, les internes confessen que prefereixen aquests dolors i
angustia a la certesa de morir que espera a les internes de Bikernau. Al voltant de
31 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pgs 45, 51, 54,55.
32 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pg 63.
47
dues-centes dones són sotmeses de forma permanent al poder de Clauberg, pot
utilitzar-les com vulgui. Clauberg envia senzillament el doctor Wirths a rebre els
combois per a que esculli en ells les víctimes. Exigeix que tinguin entre vint i
quaranta anys, casades i de preferència mares de diversos nens.
Les dones que regressen del laboratori d’experiències narren a les seves
companyes les fases del tractament que han suportat.
Les dones vomitaven sense para i es queixaven de dolors abdominals. Van ser
moltes les que van tenir que romandre al llit. També van ser moltes les que van ser
danyades per cremades radiològiques molt expandides. Després d’aquesta fase
es procedia a l’ablandació dels ovaris, ja sigues per laparotomia mitjana, per
incisió en el pubis horitzontal. Les primeres laparotomies van mostrar que els
intestins havien estat malmesos per el rajos. També va haver complicacions de
tuberculosi pulmonar per falta de proves prèvies.
Experiments andrològics
La castració.
En un cas els detinguts declaren que van estat portats al camp de les dones. Allà,
els seus testicles van ser exposats sobre un aparell elèctric misteriós, un aparell
de rajos X. Cada vuit dies, els S.S venien a buscar diversos detinguts i se’ls
portaven durant dues hores al camp d’ Auschwitz . Per fer-los una toma d’esperma
mitjançant un massatge de pròstata. Dos mesos mes tard, els conduïen de nou al
camp d’ Auschwitz. Aquesta vegada per extirpar-los un testicle. Els que
aconseguien sobreviure, eren portats de nou a Auschwitz, on els extirpaven el
segon testicle.
Un jove, operat per Dering, va declarar que, envaït de terror, comprenent el que
anava a patir, es va debatre, va trencar la xeringa, però va ser finalment dominat
per dotze homes, que li van posar la injecció que solament li va adormir la meitat
del cos.33
Els testicles eren extrets per permetre un examen microscopi, destinat a controlar
33 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pg 69-70.
48
el resultat del tractament per rajos. Sotmetien als individus a rajos de densitat
variables, amb el fi de descobrir la dosi convenient.
Del 16 de setembre al 15 de desembre de 1943, el doctor Dering practica noranta
nou castracions. Un presoner nascut a Polònia va narrar que es feien seleccions
de vint jueus de entre vint i vint-i-quatre anys, els portaven a Bikernau, un camp de
treball per a dones. Allà els van fer desvestir-se, i els seus òrgans sexuals van ser
exposats sota un aparell durant quinze minuts. Aquests aparell va escalfar els
seus òrgans i les parts dels voltants, que més tard es posarien negres.>> Després d’aquests tractament van tenir que reprendre el seu treball
immediatament. Uns dies després, els òrgans sexuals de la majoria dels presoners
van supurar i van tenir que treballar fins perdre el coneixement; aquells que es
desmallaven van ser enviats a les cambres de gas>>34
Dos setmanes més tard, els van operar, posant-los una injecció a l’esquena, que
els va deixar la part inferior del cos insensible. Els van extreure els dos testicles,
sense analitzar abans de l’operació l’esperma. En tot cas, cap metge nazi els va
preguntar si acceptaven l’ intervenció, ni molt menys si estaven d’acord.
Aquest home polonès va testificar en el procés mèdic de Nuremberg, durant
aquest va dir que es trobava desanimat i avergonyit per la seva castració.35
34 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pg. 71.
35 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 2, pg. 72.
49
El problema de les malalties infecto-contagioses
Apart dels experiments, Mengele va donar unes altres mostres de la seva crueltat
a l’hora de resoldre problemes sanitaris al camp relacionats amb l’expansió de
pandèmies.
Quan apareix el tifus en els barracons de les dones a finals de 1943, acaba amb la
plaga enviant a 600 dones a les cambres de gas.
De fet, els metges nazis van experimentar als camps per a resoldre el problema de
malalties infeccioses com el tifus i la malària. Perquè els anys 40 la ciència
mèdica, a escala mundial, només començava a conèixer l’efecte dels antibiòtics
sobre les malalties contagioses, que eren el primer problema sanitari, fins i tot en
els països més desenvolupats. A més, en temps de guerra, que sempre implica
una reducció dels nivells de consum i d’higiene, les pandèmies s’agreugen. Molt
més, amb la política totalitària i l’economia de guerra dels nazis, que imposen unes
condicions molt dures no sols als deportats als camps, sinó als presoners
destinats a treball forçat i a la població civil en general.
50
4. Experiments en altres països
4.1 El cas del totalitarisme japonès
Japó va desenvolupar durant la Segona Guerra Xinesa-Japonesa (1937-1945),
l’esquadró 731, un programa encobert d’investigació i desenvolupament d’armes
biològiques de l’Exèrcit Imperial Japonès, que va portar a terme experiments letals
i sobre humans. Va ser responsable d’alguns dels més horripilants crims de guerra
comesos per militars nipons. Va ser format amb la intenció de contrarestar la
influencia político-ideologica dels enemics i reforçar el sistema de unitat militar.
L’esquadró va operar a través de la propaganda política japonesa com un
emblema ideològic. Va promoure la creença en la supremacia racial japonesa,
teories racistes, investigació...etc. Es va convertir en un equivalent aproximat del
Schutzstaffel nazi. Van ser objectiu d’aquest esquadró i de les experimentacions
que portaven a terme fins a deu mil persones, tant civils com militars, d’origen
xinés, corea, mongol i rus.
El 1932, el General Shiro Ishii i els seus homes van construir una presó
experimental. Un projecte especial amb el nom de “Maruta”, va utilitzar essers
humans per fer experiments. Els subjectes de prova van ser reunits de la població
dels voltants. Entre els subjectes de prova es trobaven nens, ancians, i dones
embarassades. Molts experiments i disseccions van ser realitzades sense l’ús
d’anestèsics, perquè es creia que podien influís en els resultats o que eren
innecessaris perquè els individus es trobaven lligats.
Unitats militars japoneses especials van conduir experiments en civils i presoners
de guerra a Xina. Les víctimes eren objecte de viviseccions sense anestesia,
amputacions i van ser usades per provar armes biològiques, entre altres
experiments. No s’utilitzava anestesia perquè es considerava que afectaria els
resultats.
Per determinar el tractament en cas de congelació, els presoners van ser portats a
un clima gelat i exposats totalment despullats, periòdicament eren xopats amb
51
aigua fins que estiguessin totalment congelats. Després se’ls amputava el davant
braç; el metge repetia el procés amb la resta del braç. Així fins que solament
quedava el cap i el troc. Llavors, la víctima era usada per experiments que
involucraven infeccions amb pesta bubònica i altres patògens.
Tal com cita l’ historiador Chalmers Johson:
Tractar d’establir quin dels dos agressors del Eix, Alemanya o Japó, va
ser el més brutal cap als pobles que va perseguir no tindria sentit. Els
alemanys van matar a 6 milions de jueus i 20 milions de russos; els
japonesos van massacrar a 30 milions de filipins, vietnamites,
cambojans, indonesos i birmans i, almenys, a 23 milions de l’ètnia
xinesa. Totes dues nacions van saquejar els països que conquistaven
a una escala monumental, encara que Japó va robar més durant un
període més llarg que els nazis. Els dos conquistadors van esclavitzar
a milions i els van explotar com a obra de mà forçada- en el cas del
japonesos, com a esclaves sexuals per a les tropes en línia de combat.
En el cas de ser presoner de guerra dels nazis procedents del Regne
Unit, EEUU, Australia, Nova Zelanda o Canadà, es enfrontava a una
taxa de supervivència del 4%, en comparació amb la taxa de mortalitat
per els presoners de guerra aliats detinguts per els japonesos era de
casi el 30%.36
36 Chalmers Johnson, "The Looting of Asia".
52
4.2 Els experiments mèdics no són un fenomen exclusivament feixista.
El cas Nord-americà.
Hem parlat al llarg d’aquest treball com el règim totalitari nazi va vulnerar de forma
radical la dignitat de moltes persones, ja sigui amb pràctiques eugenèsiques, ja
amb tractaments mèdics aberrants. No podia sobtar que un altre sistema
dictatorial, el japonès, també atemptés contra els drets humans amb
l’experimentació mèdica que acabem de comentar.
Però sí resulta més sorprenent que un Estat liberal democràtic, paradigma de la
lluita pels drets humans (teòricament) com els Estats Units de Nord-América
caigués també en aquesta pràctica.
Hem analitzat en un altre apartat del treball la intervenció nord-americana al sud
de les seves fronteres per a imposar determinades polítiques eugenèsiques.
També ho van fer en el camp més ampli de les experimentacions mèdiques.
Recentment s’ha publicat la notícia que el govern dels EEUU ha demanat
disculpes a Guatemala per experimentar amb pacients, presos i soldats d’hospitals
psiquiàtrics. Aquests experiments van ser realitzats entre 1946 i 1948 per metges
del servei de salut pública nord-americà que van infectar amb sífilis i gonorrea a
696 guatemalencs per estudiar els efectes d’aquestes malalties venèries i com la
penicil·lina podia compatir-les. L’objectiu d’aquest estudi dels anys quaranta a
Guatemala era buscar noves fórmules per prevenir les malalties de transmissió
sexual. En els experiments realitzats a Guatemala van ser utilitzades prostitutes
amb gonorrea o sífilis per contagiar a interns de presons o pacients de manicomis.
Quan es va comprovar que eren molt pocs els homes que s’havien contagiat, es
va passar a la inoculació directa, injectant la bactèria directament al penis, el braç
o la cara. Els subjectes de l’estudi mai no van ser informats del propòsit ni van
donar el seu consentiment. No s’ha comprovat si algú va curar-se o va rebre un
tractament adequat37.
37 Yolanda Monge, “EEUU pide perdón a Guatemala por experimentar con pacientes y presos”,
El País, 02/10/2010.
53
El 4 de juny de 1945 la revista Life, un dels setmanaris de major tirada nord-
americana, va escriure: << En tres institucions penals dels Estats Units, gent
empresonada com enemics de la societat ajuden a combatre a altres enemics de
la societat. En la presó federal d’Atlanta, en la presó federal d’Illionis i en els
establiments correccionals de Nova Jersei, vuit-cents presoners apareixen com
voluntaris per a que se’ls inoculi el paludisme. No reben a canvi cap avantatge ni
reducció de la condemna. Hi ha als EEUU un milió de casos de paludisme a l’any.
L’objectiu d’aquestes investigacions és descobrir un medicament nou capaç de
curar, la malaltia.>>A Illionis, cadascun dels presoners sotmesos a una experiència
firmava una declaració per la qual es comprometia a assumir tots els riscos ell sol,
lliurant de tota responsabilitat a l’ universitat de Chicago, al govern dels EEUU i a
l’Estat de Illionis, per tota malaltia mortal i tota seqüela que pogués resultar de la
experiència. Terminava certificant que la seva declaració era voluntària i lliure de
tota coacció. En les presons federals estava prevista una retribució per els
subjectes de les experiències. El text que els presoners havien de signar en el cas
del paludisme deia: << L’estudi que tenim intenció de prosseguir aquí esta
destinat a assajar nous medicaments contra el paludisme, per l’exèrcit americà. La
toxicitat dels mateixos és desconeguda; no obstant, no utilitzarem cap medicament
que hagi demostrat posseir una toxicitat severa en el crus de les experiències amb
animals. Els voluntaris seran inoculats amb una injecció de glàndules salivals de
mosquits infectats per la cep del paludisme Chessen, endèmic en el Pacífic del
sud-oest. El perill de mort es extremadament petit, però existeix una forta
probabilitat de paludisme recurrent. Es pagarà una retribució a cada individu
acceptat que compleixi en la seva totalitat amb l’experiència prescrita. La meitat
d’aquesta quantitat serà pagada trenta dies després del principi de les
experiències i l’altra meitat al terme de dotze mesos d’observació>>. La retribució
era de cent dòlars. Les experiències sobre els paludisme van començar el 1942. I
es continuaven encara durant el procés de Nuremberg.38
38 Jean Dumont, Los médicos de la muerte, Vol. 1, pgs
54
5. Conclusions
Amb aquest treball he intentat obtenir informació per a reflexionar sobre les raons
històriques que van possibilitar les pràctiques aberrants del totalitarisme nazi.
Passaré a aportar algunes respostes a les qüestions proposades en la introducció.
Hi ha una primera qüestió prèvia que hom planteja en parlar del Tercer Reich.
Com és possible que el poble més culte d’Europa participés en una experiència
col·lectiva criminal? Cal tenir en compte que el període d’entreguerres és una
etapa de múltiples conflictes a Alemanya: derrota en la Primera Guerra Mundial,
humiliació de Versalles (que radicalitza les tendències nacionalistes), incidència en
l’economia alemanya del crac del 29 (atur elevadíssim). I quan els nazis arribin al
poder, amb una política que combina l’èxit econòmic, el terror i una propaganda
molt eficaç, aconsegueixen que bona part de la població abraci el fanatisme polític,
els postulats ultranacionalistes i racistes. En aquest sentit, no podem oblidar que ja
abans de 1933 el virus del patriotisme xenòfob ja era latent en molts alemanys.
Hitler no inventa res. El que fa el nazisme és sistematitzar i radicalitzar prejudicis
preexistents en la mentalitat col·lectiva. És el mateix que veurem en l’afer de
l’eugenèsia.
Per a explicar el genocidi és fonamental tenir clar l’essència del totalitarisme: els
nazis estableixen un model de ciutadà perfecte i eliminen tots aquells que no
encaixen en aquest cànon. Si en el totalitarisme stalinista soviètic els suprimibles
són els dissidents polítics, en el nazi el ventall d’amenaces al projecte del Tercer
Reich es més ampli, ja que són molts els criteris de selecció: ètnic (jueus, gitanos,
eslaus), polític (comunistes, socialistes), social (aturats, delinqüents), moral
(homosexuals), religiós (testimonis de Jehovà, catòlics mínimament combatius), de
salut (malalts físics i mentals)... Fins a 1939 la supressió dels que no són
classificats com ciutadans alemanys perfetes és una eliminació civil (pèrdua de
drets, marginació legal sistemàtica), que pot anar acompanyada de l’esterilització
(la pèrdua definitiva del dret a la reproducció). A partir de 1939 l’eliminació serà
física, definitiva. Perquè ja no cal simular moderació davant la comunitat
internacional i perquè les necessitats de l’economia de guerra d’una dictadura
55
totalitària en mans de criminals fanàtics afavorien la imposició de solucions
dràstiques. Se sistematitzaran els assassinats en massa, es a dir, les cambres de
gas i els forns crematoris, però també els experiments científics aberrants. Quan
acabi la guerra i és destapin tots els horrors que han comès, molts són els països
que critiquen aquestes pràctiques.
En l’inici del treball plantejàvem com va ser possible que molts metges i científics
alemanys col·laboressin en aquestes pràctiques criminals per un doble camí:
l’eugenèsia i l’experimentació pseudocientífica. La nostra resposta inclou una
contextualització general i una consideració més individualitzada. En primer lloc,
cal considerar que metges i científics es veuen influïts pel mateix ambient històric
que la resta dels seus conciutadans. Molts d’ells tenien una ideologia
conservadora, tan des del punt de vista polític com acadèmic (la força de les
teories eugèniques abans de 1933 ho demostra) i es deixaran atreure pel
missatge nazi. En segon lloc, cal afegir les circumstàncies personals d’algun d’ells.
Hi ha qui actua per convicció política (són ferms partidaris del nazisme); uns altres
ho fan per oportunisme (un desig, arribista, d’ascendir professionalment). També hi
ha qui actuarà per pura supervivència: és el cas paradoxal del metge presoner
jueu, Samuels, que col·laborarà de forma decidida amb els seus captors. Pels
testimonis que he pogut treballar Samuels va fer-ho fins i tot amb entusiasme, el
que implica una impietat, una perversió més pròpia dels seus perseguidors.
Per altra banda, Josef Mengele el metge suprem d’ Auschwitz, és considerat per la
major part de l’opinió pública com el metge que ha tacat negativament la historia
de la medecina per les seves pràctiques amb bessons entre altres. Però no
solament va existir aquest metge, particularment no crec que Mengele sigui la
peça clau en els experiments mèdics durant el nazisme, que és fonamentalment
una tasca col·lectiva. Per què el cas de Mengele va aconseguir la notorietat
històrica que té? Potser perquè va ser el doctor més rellevant del camp
d’Auschwitz, que és el camp d’extermini paradigmàtic. Potser per la peripècia
personal de Mengele després de 1945, en esdevenir un fugitiu (amb èxit) perseguit
56
pels caçadors de nazis, transformant-se a la llarga en un personatge misteriós, de
llegenda, que dóna lloc fins i tot a ficcions literàries i cinematogràfiques
terrorífiques de neonazisme.
Un altra conclusió a la qual he arribat, és que el nazis no tenen cap escrúpol a
l’hora de practicar l’eugenèsia i els experiments. Amb aquestes pràctiques tan poc
ètiques demostren que les vides de les seves víctimes no tenen cap valor. En
aquest sentit eugenèsia i experiments són les dues cares de la mateixa moneda.
Per altra banda, el fet de destacar que molts països van practicar l’eugenèsia ens
serveix per a insistir en la teoria que els nazis no inventen aquestes pràctiques
aberrants, sinó que les radicalitzen i les fan sistemàtiques.
La constatació que als EEUU és van fer experiments mèdics demostra que fins i
tot en règims democràtics pot haver greus vulneracions dels drets humans. Això
ens ha de fer reflexionar sobre els reptes que ens planteja el futur, davant avenços
mèdics (en el món de la biotecnologia, la genètica, la investigació amb cèl·lules
mare...) que evidentment representen un enorme progrés per al conjunt de la
humanitat, a diferencia dels projectes nazis que hem estudiat.
M'ha agradat fer aquest treball, principalment perquè aquest tema sempre l'he
volgut tractar i ara he pogut acumular molta informació. En la majoria dels casos
es tracta de fets tràgics, perversos. Però també ha hagut moments emocionants.
Com quan contemplant el documental " La propaganda de la mort" apareixia una
recent filmació d'una reunió de víctimes supervivents de la política ( van ser
esterilitzades, però no assassinades) que recordaven la seva experiència i la dels
seus familiars que no van tenir la mateixa sort. Era un acte d'homenatge en el qual
els participants mostraven ganes de viure però també indignació per el succeït i
l’exigència de recordar el passat nazi. Crec que encara puc aprofundir penso
continuar llegint sobre la qüestió. Voldria ampliar coneixements sobre un afer que
no he tractat en aquest modest treball, els experiments amb radiació als EEUU
durant la guerra freda.
57
BIBLIOGRAFIA
LLIBRES
AZIZ, Philippe: Los criminales de guerra. Ed. Dopesa, 1975.
CHÉROUX, Clément: Memòria dels camps fotografies dels camps de concentració
i d’extermini nazis (1933-1999). Ed, Marval, Barcelona, 2001.
DUMONT, Jean: Los médicos de la muerte. Ed. Circulo de los amigos de la
historia S.A, Madrid, 1975.
REES, Laurence: Aushwitz, Los nazis y la solución final. Ed. Crítica S.L,
Barcelona, 2005.
WISTRICH S, Robert: Hitler y el Holocausto. Ed. Mondadori, Barcelona, 2002.
ARTICLES DE REVISTES ESPECIALITZADES
BARTHÉMELY, Françoise: “Esterilización forzada de la población indígena en
Perú”, publicado en Edición Cono Sur, nº 59, Mayo de 2004
CASTILLEJO CUÉLLAR, Alejandro: “Raza, alteridad y exclusión en Alemania
durante la década de 1920 y Thomas Müllers, Thomas Beddies, Eutanasia y
eugenesia en la Alemania de Weimar y el Tercer Reich”, Revista de estudios
sociales, nº 26, 2007.
JOHNSON, Chalmers: "The Looting of Asia", London Review of Books, v. 25 no.
22, November 20, 2003)
MINNA STERN, Alexandra: “’Esterilizaciones en nombre de la salud Pública:
Raza, Inmigración y control reproductivo en la California del siglo XX’’, Salud
colectiva, Vol.2 nº 2, 2006.
58
URÍAS HORCADITAS, Beatriz:”Degeneracionismo e higiene mental en el México
posrevolucionario (1920-1940)”, Frenia Vol.4, Fascículo 2, 2004.
DIARIS
AGENCIAS: “El Estado de Oregón pide perdón por haber esterilizado a miles de
personas”, El País, 03-12-2002
MONGE, Yolanda: “EEUU pide perdón a Guatemala por experimentar con
pacientes y presos”, El País, 02-10-2010.
REUTERS: “Suecia esterilizó a 12.000 ‘indeseables’ durante 40 años para mejorar
la raza”, El País, 19-08-1998.
RITUERTO, Ricardo:” EEUU mantuvo hasta los años sesenta programas de
‘mejora racial’ “, El País, 16-02-2000.
DOCUMENTALS I PEL·LÍCULES CINEMATOGRÀFIQUES
DMYTRYK, Edward: Los hijos de Hitler, EEUU, 1943.
SETTON, DAN: La voz de Josef Mengele, SAO PAOLO, 1971.
MOSER, Brian: Mengele, el ángel de la muerte.
DDAA: La propaganda de la mort, les pel·lícules del programa d’eutanàsia del
Tercer Reich.
59
