Hi ha una quarantena de per-sones repartides en diversestaules, però al local hi regnaun silenci expectant. “Disculpi,li deixo el pa a la seva dreta

i la copa al davant”. No sé si em parlen a mi,però dic gràcies, per si de cas. Mentre ar-ticulo aquesta paraula m’adono que les duespersones que tinc al costat han fet el ma-teix pensament i també agraeixen el pa i elvi que no sabem on han anat a parar. Tam-poc passa res, n’hi ha per a tots. Allargoel braç lentament, sense separar els dits desobre la taula per no abocar la copa. “No

t’equivoquis i em prenguis la meva!”, bro-meja el Josep Ramon. En localitzo el peud’una —de la que crec que és la meva— ila ressegueixo fins a arribar a la cavitat queconté el vi. Està freda, deu ser un blanc oun rosat. O cava. El tasto, tot i que em costados intents encertar a posar-me la copaentre els llavis. Deliciós.

L’arribada del beure trenca el silenci iels comentaris es perden en la foscor. “Jodiria que és un blanc”; “A mi em semblaun cava”; “No, no, això és vi!”. Mentre de-batem, arriba el primer plat. No detecto caparoma i, desconfiant del meu olfacte,

M’acosto la forquilla a la boca peròno hi ha hagut sort, només hi ha unaengruna de menjar que no identifico iuna escama de sal

Antifaç. La foscor és la protagonista del sopar; elsassistents van sopar amb una màscara i una llum tènue demanera que no poguessin veure què estaven menjant.

GASTRONOMIA

18LECTURA

Asseguts al voltant d’una taula del

restaurant Ferreruela, gairebé a les

fosques i amb els ulls tapats amb

antifaços negres, esperem que ens

serveixin un sopar sorpresa. No sabem

quins són els ingredients que

conformen els seus plats, només que

jugarem amb els sentits del gust,

l’olfacte i el tacte per descobrir-los.

L’explosiódels

sentits

SOPAR A LES FOSQUES; UNAPROPOSTA SORPRENENT

GASTRONOMIA

m’acosto el plat a la cara per olorar-lo. Men-tre ho faig em sorprenc a mi mateixa: perquè he aixecat el plat en lloc d’acostar lacara a la taula? Doncs ben senzill, tinc pord’entaforar el nas enmig del menjar. Se-gueix sense fer olor. “És molt bo!”, diu laRosa. “Sí, porta xocolata!”, exclama la Mercè.Agafo la forquilla i punxo en un punt in-determinat del plat. Me l’acosto a la bocaperò no hi ha hagut sort, a la forquilla noméshi ha una engruna d’un menjar que no iden-tifico i una escama de sal. “Però què dius!Això no en porta, de xocolata! És foie!”; “Queno, que porta xocolata, segur!”. Em poso

nerviosa, jo també ho vull tastar! Ho tornoa provar, però res, la forquilla torna a estarbuida. Decideixo utilitzar els dits. Els posodins el plat i localitzo una cosa més o menysquadrada. Ara sí, la punxo i me la poso ala boca. Foie, sí. I no se m’ha ocorregutres millor que entaforar-me tot el tros defoie sencer a la boca, cosa que es con-verteix en una explosió de sabors delicio-sos, tot i que, així de cop, embafa una mica!

Quan intuïm que més o menys hem aca-bat, els cambrers ens retiren el plat. “Por-tava xocolata o no?”; “No, el que portava erapraliné”, explica el cambrer, que no sabem

quina cara fa. “I el vi, blanc o rosat?”; “Eracava!”. Riem, com és possible que n’haguemdubtat?

Aquest va ser l’inici del Sopar a les fos-ques, una iniciativa de la Fundació Ferre-ruela-Sanfeliu i la Clínica ILO que va tenirlloc al restaurant Ferreruela de Lleida. “Ambmotiu del Dia Mundial de la Visió, que va serel passat dia 11 d’octubre, vam pensar defer aquest sopar perquè els participants espoguessin posar a la pell d’una persona queno hi veu i experimentar, alhora, com l’ab-sència del sentit de la vista pot aportar novessensacions i experiències diferents al fet

Text: Neus Martí LlurbaFotos: Mikel Aristregi

19LECTURA

de menjar”, explica Gonzalo Ferreruela, elxef i propietari del restaurant. “L’única normaés que els comensals no es poden treurel’antifaç en tot el sopar ja que es tracta quetothom mengi amb igualtat de condici-ons”.

El menú va constar d’un total de cincplats en què l’element principal era el pro-ducte de proximitat: foie gras de Preixana,esturió dels Pirineus, espatlla de corder dela raça Xisqueta del Pallars i fruites i ver-dures d’arreu de la província en van serles protagonistes. “A l’hora de dissenyar

el menú vam tenir en compte que no hi po-díem incloure ingredients que poguessingenerar rebuig, intoleràncies o al·lèrgies, nitampoc gustos complexos o combinacionsestranyes. Tot i així, dins la naturalitat delsplats, sí que hi hem inclòs elements que pu-guin sorprendre a nivell de gustos, textu-res o combinacions d’aromes de maneraque es generi debat a la taula”, explica elGonzalo.

A més, tots els plats van anar acom-panyats d’un maridatge de vins, entre elsquals es van poder tastar diferents varie-

tats que van sorprendre tots els sentits.“Estic descobrint que és més fàcil beureque menjar amb els ulls tapats!”, riu el JosepRamon.

Arriba el segon plat i el desacord és total.“Que bo, aquest bròquil!”; “Però què dius!Són verdures saltejades, però de bròquilres de res!”; “I aquesta salsa de romescotan suau que porta? És deliciosa!”; “Ro-mesco? Jo no el trobo per enlloc!”.

Al final de cada plat, mentre ens can-vien copes, plats i coberts, els cambrers ensexpliquen quins són els ingredients que han

GASTRONOMIA

El menú va constar d’un total de cinc plats en quèl’element principal era el producte de proximitat

20LECTURA

Menú. Uns comensals tasten el primer plat: torró de foie

gras de Preixana amb figues maridat amb una copa de cava

de la D.O. Costers de Segre.

GASTRONOMIA

integrat cada un dels plats. “Ara acabeu demenjar un saltejat de verdures amb cansa-lada cruixent i romesco”; “Ho veus comen portava, de romesco?”; “I bròquil, entenia?”; “Sí, portava bròquil, tirabecs, pas-tanaga i carabassó”.

La descoberta va ser total. Menjar senseveure-hi, a més de les complicacions quesuposa a l’hora de tallar la carn, treure lapell al peix o intentar pescar un trosset d’es-pàrrec enmig de la immensitat del plat, etrebel·la que un percentatge molt gran deles sensacions que experimentem men-tre mengem vénen donades pel sentit dela vista. Quan aquest desapareix, la lògicaamb què hem menjat sempre es distorsi-ona, el ventall de sabors, aromes i textu-res s’amplia i la imaginació dóna lloc a com-binacions que difícilment se’ns haurienocorregut.

Acabades les postres, va arribar l’horade treure’s l’antifaç. La poca llum que hihavia a la sala ens enlluernava i poder mirar

als ulls les persones que durant el soparhavien estat els nostres interlocutors, ge-nerava una mena de sensació de nuesa,d’estranyesa. Però la conversa no va de-fallir i l’experiència va calar fons entre elscomensals. “Al principi estava molt nervi-osa i l’antifaç em generava una mica d’an-goixa”, explica la M. Pilar. “Però després m’haencantat. És una experiència molt recoma-nable ja que permet que et posis a la pelld’una persona invident. Un dels nois quesopava amb nosaltres ha intentat cargo-lar un cigarret amb l’antifaç i ha tingut moltafeina. És un bon exercici d’empatia”. “A mim’ha semblat al·lucinant, inquietant. Des-cobreixes nous sentits i això m’ha sorprèsmolt”, explica la Laia.

Cap a la una, la gent va començar a mar-xar amb els ulls acostumats a la llum, l’es-tómac content i el convenciment que, si l’ex-periència es repeteix, no seran pas ellsqui es perdin l’oportunitat de poder tornara gaudir d’un sopar a les fosques.

21LECTURA