Ferècides d'Atenes - Històries

FERECIDES D’ATENES

HISTÒRIES

F e r e c i d e s d ’ A t e n e s H i s t ò r i e s

1

1a) Cf. Pi. N. IV 50-51: “I Tetis regna sobre Ftia”.1 Sch. Pi. N. IV 81c (ed. Drachmann) Pel que sembla, Píndar fa esment de Tetidèon, sobre el qual Ferecides, en el primer

volum, escriu així: Aleshores Peleu feia cap a Ftia i, enduent-se Tetis2 sobre aquests cavalls,3 s’estableix a Farsalos i a Tetidèon,4 la polis que pren el nom de Tetis.

1b) Cf. Lyc. 175: “Exiliat d’Enone”.5 Tz. ad. Lyc. 175 (ed. Scheer) D’acord amb Ferecides, Peleu és purificat per Èurit,6 fill d’Àctor, la filla del qual,

Antígona, pren per esposa. Després que aquesta morís penjada,7 Peleu feia cap a Ftia i,

1 Píndar, en aquest passatge (N. IV, 46ss.), traça una geografia cultual i localitza sengles personalitats heroiques (Teucre, Aiant, Aquil·leu, Neoptòlem) en diversos indrets del món grec (Xipre, Salamina, Pont Euxí, l’Epir). Per justificar la prevalença de Tetis sobre Ftia, l’escoliasta recorre a Ferecides, que explica l’arribada de Peleu i Tetis a Tetidèon. 2 Amb la nereida Tetis volien casar-se Zeus i Posidó. I ho haguessin fet, si Temis no hagués anunciat que del matrimoni naixeria un fill més poderós que el seu pare. Per això tots dos déus cediren Tetis al mortal Peleu. Algunes versions, com ara la que sembla haver seguit Ferecides (cf. frag. 1b), insisteixen en el caràcter violent de la unió, que constitueix un matrimoni per rapte. 3 Com a regal de noces, Peleu rep de Posidó dos cavalls immortals (Bàlios i Xantos), als quals devia fer referència Ferecides en l’indret de què l’escoliasta ha pouat el fragment en qüestió (vegeu reproduccions iconogràfiques de l’episodi al LIMC, s. u. Peleus, 205ss.). 4 Tetidèon és una localitat bastida a recer del temple de Tetis, a la Ftiòtida (a l’extrem sud de Tessàlia), prop de Farsalos (cf. ESTRABÓ IX 5, 6; POLIBI XVIII 20, 6; ESTEVE DE BIZANCI, s. u. Qestivdeion; s. u. Phvlion) —encara que el mateix nom pot indicar el santuari de Tetis. A Ftia, Tetis gaudia d’especial veneració i és allí que havia nascut Aquil·leu. 5 Amb l’‘exiliat d’Enone’ (Enone és l’antic nom de l’illa d’Egina), Licòfron al·ludeix, sumàriament, a l’expulsió de Peleu, pare d’Aquil·leu. Per completar el mite, Tzetzes es refereix a la purificació, a què se sotmet Peleu després d’haver occit Focos, i als episodis subsegüents. L’homicidi, documentat ja per l’Alcmeònida (frag. 1 Bernabé), té lloc en ocasió d’una competició de llançament de disc (com en el mite de Jacint o d’Acrisi; vegeu Alain Moreau, «Le discobole meurtrier», in Mythes Grecs I. Origines, Montpeller, 1999, 127-146). Focos mor a mans dels seus germanastres, Peleu i Telamó, que el colpeixen amb el disc —deliberadament (APOL·LODOR III 12, 6; PAUSÀNIAS II 29, 2) o no (APOL·LONI DE RODES I 90-93). Ens les havem amb el poderós motiu folklòric dels tres germans, el més petit dels quals suscita l’enveja dels germans (cf. ANTONÍ LIBERAL XXXVIII). Peleu ha d’allunyar-se, doncs, d’Egina i se’n va nord enllà, envers Ftia, a Tessàlia. L’expulsió de Peleu és el preu que cal pagar, des de temps remotíssims, per la sang vessada: es tracta de la fughv ‘fugida ritual’, ben documentada en el món grec (vegeu Walter BURKERT, Homo Necans. The Anthropology of Ancient Greek Sacrificial Ritual and Myth, Berkeley-Los Angeles-Londres 1983, 139). Aquest exili correspon, en la fase del predret, a la interdicció de la vida religiosa i dels espais públics (cf. ESCOLIS A HOMER, Il. II 665b). 6 Èurit és conegut com Euritió al frag. 61b (cf. també APOL·LODOR I 8, 2; III 13, 1; ANTONÍ LIBERAL XXXVIII 2). En canvi, la forma Èurit és suportada pels ESCOLIS D’ARISTÒFANES, Nu. 1063a. Èurit / Euritió és rei de Ftia, a Tessàlia. 7 A banda de purificar-lo, Euritíon, rei de Ftia, li dóna per esposa la seva filla Antígona i un terç del país (APOL·LODOR III 13, 1; cf. FERECIDES, frag. 61b-c). Durant la cacera del senglar de Calidó, en què


enduent-se Tetis sobre els cavalls, s’estableix a Farsalos i a Tetidèon, la polis que pren el nom de Tetis.8

1c) Cf. E. Andr. 16-20: “Aquí habito, el camps que fan junts el farratge de Ftia i

Farsàlia, on la marítima Tetis vivia, lluny dels homes, amb Peleu, fugint del tracte. El poble de Tessàlia coneix l’indret amb el nom de Tetidèon, per la dea que s’hi va casar”.

Sch. E. Andr. 17 (ed. Schwartz) Això Eurípides ho ha manllevat del mite.9 Perquè Peleu vivia en aquest indret amb

Tetis. I el Tetidèon recau sota l’autoritat d’Aquil·leu.10 És una polis de Tessàlia,11 tal com diuen Ferecides i el Suda.12

2

Marcellin. Vit.Thuc. II-IV (ed. Piccirilli) Des de temps reculats, Tucídides estava emparentat per llinatge amb Milcíades

l’estratega i, per mitjà de Milcíades, amb Èac, fill de Zeus. Des de tan amunt es vanta de provenir aquest historiador! En dóna testimoniatge també Dídim, quan assegura que Ferecides, en el primer volum de les Històries, diu així: Fileu, fill d’Aiant, s’estableix a Atenes. D’aquest neix Daïclos i de Daïclos Epidicos; d’Epidicos neix Acèstor i d’Acèstor neix Agènor. D’Agènor neix Úlios i d’aquest Lices. De Lices neix †Tofó i d’aquest Laios. De Laios Agamèstor i d’Agamèstor neix Tisandre [durant l’arcontat del qual a Atenes, d’aquest Milcíades], de Tisandre Hipoclides, durant l’arcontat del qual foren instituïdes les Panatenees, i d’Hipoclides neix Milcíades, que va colonitzar el Quersonès. Això ho confirma també Hel·lanic, en la seva obra titulada Asòpide.13 participen activament tant el gendre com el sogre (APOL·LODOR I 8, 2), Peleu dóna mort incidentalment a Euritíon. L’homicidi involuntari apareix sovint, en el mite, associat al motiu de la mort de l’ancià rei a mans del seu gendre. Novament, doncs, Peleu ha de fugir i assajar de purificar-se en un altre indret. Aquest cop, fa cap a Iolcos, a recer d’Acast, on és pretès per l’esposa del seu amfitrió, Astidamia (o Hipòlita, o Creteida). Com que Peleu no es torça als seus requeriments (assistim a una variant del conegut motiu de Putifar), aquesta el difama amb la falsa acusació que el nouvingut assetja Estèrope, filla d’Acast. És aleshores que Antígona, esposa de Peleu, se suïcida per penjament (vegeu Emmanuel M. Papamichael, «Peleus and Hippolyte Cretheis (or Astydameia)», Dodone (philos) 12, 1983, 139-152). El principal testimoni del mite és Apol·lodor (III 13, 3), que deu haver pouat de Ferecides. 8 Per al viatge a cavall de Peleu, que s’endú Tetis fins a Tetidèon, cf. frag. 1a. 9 El terme que fa servir aquí l’escoliasta (iJstoriva), apareix sovint com a conclusió d’un fragment (amb l’expressió hJ iJstoriva para; Ferekuvdei o similar) i equival al que nosaltres coneixem com a ‘relat mític’, ‘mite’. Les noces de Peleu i Tetis, a què es refereix Eurípides en boca Andròmaca a les primeries de la tragèdia (Andr. 20), formen part, per excel·lència, del cabal mític grec per tal com constitueixen l’ocasió perquè “Eri" ‘la Discòrdia’ llenci la poma que ha de desencadenar la guerra de Troia. 10 Per a Tetidèon com a territori d’Aquil·leu, cf. ESTRABÓ IX 5, 6. 11 Per a la localització de Tetidèon, cf. frag. 1a. 12 Cf. SUDA, FGH 602F6. 13 Cf. HEL·LANIC, frag. 22 Fowler.


3

Cf. Pi. P. III 31-34: “Apol·lo, doncs, s’assabentà dels amors del foraster, d’Isquis l’Ilàtida i l’engany impietós de Coronis. I va enviar la seva germana, encesa d’un furor irreductible, cap a Lacerea, car la la noia vivia a la riba espadada del llac Bebíada”.14

Sch. Pi. P. III 59 (ed. Drachmann) Que Coronis vivia a Lacerea ho explica Ferecides, en el volum primer: vora les

fonts de l’Àmiros.15 També parla sobre el corb16 i afegeix que Apol·lo envià Àrtemis, que va donar mort a un grapat de dones alhora. Pel seu compte, Apol·lo occeix Isquis17 i encomana Asclepi a Quiró.18 El llac Bebíada s’anomenava també Nessònida,19 tal com diu Arquí a la Història de Tessàlia. 20 Fou anomenat Bebíada en record de Bebeida, una de les nimfes. 14 La Pítica III de Píndar s’enceta amb les reflexions sobre l’estúpida lleugeresa d’una noia (Coronis) que desdenya el déu (Apol·lo), pare del nadó que duu al ventre, per cometre adulteri amb un mortal (Isquis). Per a Píndar, l’omnisciència d’Apol·lo basta per a descobrir el crim. En canvi, l’escoliasta remet a Ferecides, que admet l’auxili del corb com a espieta i missatger del déu (cf. CAL·LÍMAC, frag. 260, 59ss.). 15 També Apol·loni de Rodes situa l’episodi de Coronis, filla de Flègias, a Lacerea ‘vora els corrents de l’Àmiros’ (IV 617). La ciutat es trobava, en efecte, a l’extrem septentrional de la llacuna Bebíada, on s’aboca el riu Àmiros, a Tessàlia (cf. HESÍODE, frag. 59). 16 Encara que el mite grec ha vinculat Apol·lo amb diversos ocells, el corb és considerat el missatger d’Apol·lo, com a mínim des d’Hesíode (frag. 60). I apareix estretament associat a aquest déu en certs mites (cf. ERATÒSTENES, Cat. XLI), com en aquest episodi del naixement d’Asclepi: és ell qui anuncia a Apol·lo que Coronis li ha estat infidel. Irritat amb el portador de la mala nova, Apol·lo canvia el plomatge de l’ocell, de blanc a negre (cf. APOL·LODOR III 10, 3). A pesar dels tractes amb Apol·lo, i de la participació en la fundació d’alguna ciutat (cf. CAL·LÍMAC, Ap. 65ss.), el corb és sovint blanc de les pitjors acusacions (mals averanys, sacrilegis: ÈSQUIL, A. 1472 ss.; Supp. 751-752; vegeu D’Arcy W. THOMPSON, Glossary of Greek Birds, Oxford 1936, 159-160). 17 Armada amb l’arc, Àrtemis és una deessa, agressiva i sanguinària, que no coneix la mercè (com ara en esguard de les filles de Níobe). D’acord amb Píndar, no són dones sinó molts dels veïns els afectats per la represàlia d’Àrtemis. En altres versions, era Zeus qui fulminava Isquis (cf. HIGÍ, Fab. CCII). 18 La Ilíada, que té Quiró pel «més just dels Centaures» (Il. XI 832), el coneix com un mestre de l’art mèdica (instructor d’Asclepi: IV 218-219; d’Aquil·leu: XI 830-832), però no com un educador, ja que és Fènix qui es declara l’educador d’Aquil·leu (cf. Il. IX 485ss.). En el Catàleg de les dones hesiòdic, en canvi, Quiró assumeix ja l’educació del petit Aquil·leu (cf. HESÍODE, frag. 204, 87ss.). Com sigui, la tradició convertirà Quiró en heroi civilitzador i educador per excel·lència (vegeu Alain SCHNAPP, «Centauros», en Yves Bonnefoy (dir.), Diccionario de las mitologías y de las religiones de las sociedades tradicionales y del mundo antiguo, vol. II, Barcelona 1996, 346): al seu mestratge són confiats els principals herois. Gràcies als seus coneixement mèdics, Asclepi troba la manera de ressuscitar els morts (cf. frag. 35), cosa que provoca la còlera de Zeus, que li dóna mort. 19 Per a la localització del llac Nessònida, cf., però, ESTRABÓ IX 5, 2. Les indicacions geogràfiques (Lacerea, les fonts de l’Àmiros, el llac Bebíada) imprimeixen un regust fortament tessali a la mitologia de Coronis. 20 Cf. ARQUÍ, FGH 604F2.


4

Vegeu frag. 10.21

5

St.Byz., s.u. @Usiva (ed. Meineke) Hísia. Polis de Beòcia...22 També hi ha un llogaret, a l’Argòlida, de nom Hísia...23

És, encara, una polis d’Arcàdia,24 tal com assegura Ferecides en el volum primer.

6

Vegeu frag. 172A.

7

Cf. A.R. II 1248-1250: “On... Prometeu nodria amb el seu fetge l’àguila”.25 Sch. A.R. II 1248-1250a (ed. Wendel) També Herodor26 parla de l’encadenament de Prometeu de manera insòlita, ja que

assegura que aquest era rei dels escites. Com que no podia garantir als seus súbdits les provisions a causa d’un riu, anomenat Àguila, que anegava els camps, va ésser encadenat pels escites. Però aparegué Hèracles i va desviar el curs del riu cap al mar (i per aquest motiu es va configurar el mite d’Hèracles que mata l’àguila). A més, va 21 Alguns editors, com ara Jacoby o Dolcetti, aïllen els darrers mots del frag. 10 (que es remunten al llibre I de Ferecides i no al llibre II com la resta de l’escoli de les Argonàutiques) i els col·loquen entre els fragments corresponents al llibre I (cf. frag. 10, a partir de h\san ga;r oJ Divktu" kai; oJ Poludevkth" fins a Ferekuvdh" ejn aV). 22 Per a Hísia, o Hísies, de Beòcia, cf. TUCÍDIDES III 24, 2. La població es troba prop d’Èritres en el camí que mena, de Platea a Atenes, a través del Citeró (cf. EURÍPIDES, Bacch. 751; ESTEVE DE BIZANCI, s.u. @Uriva). 23 Per a Hísia a l’Argòlida, cf. TUCÍDIDES V 83, 2. 24 Hísia d’Arcàdia no està docuementada fora de la tradició ferecidea. Es tracta, tal volta, de la mateixa localitat argiva, en la ruta que mena d’Argos a Tègea? (Vegeu Felix JACOBY, Die Fragmente der griechischen Historiker. Erster Teil. Kommentar, Leiden 1957, 390). 25 La cèlebre tortura de Prometeu és descrita per Apol·loni des de la perspectiva dels Argonautes, que veuen l’àguila i senten, de lluny estant, els gemecs de Prometeu sota l’escomesa del depredador. 26 Cf. HERODOR, frag. 30 Fowler. Herodor d’Heraclea (ss. V-IV aC) recorre a una estratègia, ben coneguda pels partidaris del mètode exegètic, que consisteix a fer derivar el mite d’una confusió verbal: un nom propi (el riu Àguila) és mal interpretat i això dóna lloc al mite preternatural. A la versió, racionalista a ultrança, d’Herodor l’escoliasta oposa la versió tradicional del mite, tal com és representada per Ferecides. Com sigui, Hèracles apareix sempre en la seva comesa d’heroi civilitzador, que fa habitables terres i camins gràcies a la seva força i saviesa pràctica.


alliberar Prometeu de les cadenes. Ferecides, en el volum segon, assegura que l’àguila aviada contra Prometeu era filla de Tifó i d’Equidna, la filla de Forcis.27 I la part del fetge que l’àguila rosegava durant el dia, tornava a créixer durant la nit i el fetge quedava igual.28

8

Cf. A.R. I 1213: “El diví Tiodament, que al país dels dríops Hèracles havia occit”.29 Sch. A.R. I 1212-1219a (ed. Wendel) Ferecides, en el volum segon, diu que el riu Peneu s’uneix amb Polidora, la filla de

Dànaos.30 D’ells neix Dríops, del qual pren nom el poble dels dríops.31 Aquests habiten a les ribes del riu Esperqueu.32

9

Cf. A.R. I 146: “L’etòlia Leda”.33 Sch. A.R. I 146-149a (ed. Wendel)

27 L’àguila, segons el passatge d’Apol·loni que comenta l’escoliasta, «no tenia l’aspecte d’un ocell de l’èter» (II 1254). No essent un ocell com els altres, la seva ascendència, que es remunta a les forces preolímpiques, és extraordinària. La genealogia que dóna Ferecides, documentada també per Acusilau (frag. 13 Fowler), reapareix en Apol·lodor (II 5, 11). 28 El fetge que creix durant la nit, després que l’àguila l’hagi rosegat, és conegut ja per Hesíode (Th. 523ss.). El motiu de la mort de l’àguila era tractat per Ferecides dintre el cicle de la mitologia d’Hèracles (cf. frag. 17). 29 Apol·loni de Rodes (I 1211ss.) fa una marrada per explicar l’episodi d’Hèracles al país dels dríops: l’heroi demanà al rei Tiodamant un bou i, com que aquest s’hi va negar, el va matar i va endur-se el seu fill Hilas com a educand i amant. L’escoliasta recorre a Ferecides per a notícies etnogràfiques sobre els dríops (cf. frag. 19) i per a llur genealogia. 30 Polidora és, doncs, una danaide. Obligades a casar-se amb els seus cosins, fills d’Egipte, les filles de Dànaos donaren mort als seus marits la nit de noces (llevat d’Hipermestra, que estalvià Linceu). Ferecides coneix, encara, una altra Polidora, filla de Peleu i germana d’Aquil·leu (cf. frag. 61). 31 Una altra versió fa de Dríops fill d’Apol·lo i de Dia. A Asine (Messènia), Dríops rep culte al costat d’Apol·lo (cf. PAUSÀNIAS IV 34, 11). Per als Dríops, vegeu O. STRID, Die Dryoper. Eine Untersuchung der Überlieferung, Uppsala 1999. En la tradició mitològica són sovint esmentats a propòsit de la batalla amb Hèracles (cf. FERECIDES, frag. 19; HERÒDOT VIII 43; APOL·LODOR II 7, 7). Ferecides esmenta un altre fill de Peneu, Hipseu, al frag. 57. 32 El fet que els dríops habitin a les ribes de riu Esperqueu, a tocar dels malieus (cf. frag. 19), ha donat lloc a la tradició que fa de Dríops el fill d’Esperqueu (recollida per ANTONÍ LIBERAL XXXII 1). Ara bé, és del tot injustificada l’esmena Esperqueu en lloc de Peneu (vegeu Alfons UHL, Pherekydes von Athen. Grundriss und Einheit des Werkes, Múnic 1963, 29). Altres tradicions expliquen la migració dels dríops per establir-se al Peloponnès (ESCOLIS A APOL·LONI, I 1212-1219d; ESTRABÓ VIII 6, 13). 33 Apol·loni, al començament del poema, dreça un catàleg dels herois que prenen part en l’expedició dels Argonautes –entre els qual es troben els Dioscurs, fills de Leda, la filla de Testi seg. El comentarista aplega en l’escoli notícies esparses sobre la genealogia de Leda.


L’anomena etòlia escaientment, ja que Testi és etoli. Per tant, Apol·loni de Rodes coneix Leda a partir del nom del país, tal com si un habitant de Siracusa és tingut per sicilià, o bé un de Roma per itàlic. Íbic34 l’anomena pleurònia i Hel·lanic35 calidònia. Leda era filla de Testi, rei d’Etòlia, el fill d’Ares i de Demòdice, i diuen que la mare fou Deidamia. En canvi, Eumel, a la Història de Corint, assegura que Leda tenia per pare Glauc, fill de Sísif, i per mare Pantidia. 36 Explica que Glauc s’adreçà a Lacedèmon, després de la desaparició de les seves eugues, i es casà amb Pantidia, la que posteriorment, diuen, va emmaridar Testi (Leda, tot i que de naixement és filla de Glauc, és dita filla de Testi). Ferecides, però, afirma, al volum segon, que de Laòfone, filla de Pleuró, Testi va tenir per filles Leda i Altea.37 I que era filla de Glauc i †d’Altea diu al·lusivament: els va engendrar la venturosa filla de Glauc.38

10

Cf. A.R. IV 1091: “Com les penalitats que també Dànae va haver de suportar al mar”.39

Sch. A.R. IV 1091 (ed. Wendel) En el volum segon, Ferecides explica que Acrisi pren per esposa Eurídice, filla de

Lacedèmon,40 que li dóna Dànae per filla. Quan Acrisi consultà l’oracle de Pito a propòsit d’un fill baró, el déu profetà que no tindria cap fill mascle, però que, en canvi, la seva filla li donaria un nét que el mataria.41 Retorna, doncs, cap a Argos i fa construir

34 Cf. ÍBIC, PMGF 304. 35 Cf. HEL·LANIC, frag. 119 Fowler. 36 Cf. EUMEL, frag. 2 Fowler. 37 Ferecides sembla combatre la variant ‘nacionalista’ de la genealogia d’Eumel de Corint, que fa del rei de Corint Glauc (fill Sísif) el pare de Leda –en lloc de la versió tradicional: el pare és el tessali Testi. El nom de la mare de Leda és encara més vacil·lant: Laòfon(t)e, Deidamia, Pantidia o Eurítemis. A més de Leda i Altea, Apol·lodor (I 7, 10) esmenta una tercera germana: Hipermnestra (cf. HESÍODE, frag. 23a). En la tradició èpica (ÀSIOS, frag. 6 Bernabé), Leda és també tinguda per descendent de Pleuró –però per via paterna (Testi és nét d’aquest), no materna, tal com ho afirma Ferecides (cf. APOL·LODOR I 7, 7). 38 Els filòlegs no s’han posat d’acord quant a la paternitat d’aquest vers (Alceu? Alcmà?). Vegeu l’aparat crític. 39 En el viatge de retorn, els Argonautes són acollits pels feacis. Arete sol·licita a Alcínous que defensi Medea de la persecució dels colcs: li fa un repàs dels pares que han estat massa severs amb llurs filles i és en aquest indret que posa com a exemple els patiments de Dànae. El comentarista recorre a Ferecides per desenvolupar la història de Dànae i Perseu en un llarg escoli que els editors divideixen en dos fragments (frag. 10 i 12). 40 Lacedèmon, fill de Taígete i de Zeus, es casa amb Esparta, de la qual hereda el regne. Gràcies a llur filla Eurídice, casada amb Acrisi d’Argos (cf. APOL·LODOR II 2, 2), el llinatge es va estenent cap a l’est, a l’Argòlida, cosa que lliga amb les reivindicacions espartanes (vegeu Claude CALAME, «Spartan Genealogies: The Mythological Representation of a Spatial Organisation», en J. Bremmer (ed.), Interpretations of Greek Mythology, Londres 1987, 165). 41 La consulta a l’oracle a propòsit de la descendència constitueix un motiu ben estès en la mitologia grega –són coneguts els casos de Laios o de Neoptòlem (cf. frag. 64a).


una cambra de bronze, en el soterrani del pati de palau. I hi tanca Dànae amb la nodrissa. D’aquesta manera la vigilava perquè no tingués cap fill.

Zeus, però, s’enamora de la noia i s’escola pel sostre igual com si fos or, que Dànae acull al seu si.42 Zeus se li apareix i s’uneix amb la noia. De llur relació neix Perseu, que és nodrit per Dànae i per la nodrissa d’amagat d’Acrisi.43 Però quan Perseu tenia tres o quatre anys, Acrisi va sentir la veu del nen que jugava. Convoca per mitjà dels servents Dànae i la nodrissa. Dóna mort a la nodrissa i fa dur Dànae amb el fill a l’altar del Zeus de la Llar. Li pregunta, quan són sols, amb qui ha engendrat el nen. I ella respon: ‘Amb Zeus’. Però Acrisi no se la creu i fa embarcar Dànae i Perseu en una arca, que segella i llança a la mar.44

Enduts per les ones fan cap a l’illa de Sèrifos, on Dictis,45 el fill de Perístenes, pesca l’arca amb les seves xarxes i l’arrossega fins a la riba. Aleshores Dànae li prega d’obrir l’arca i, després d’obrir-la i d’assabentar-se de qui són, Dictis els duu a casa seva i els alimenta, com si fossin parents.46 En efecte, Dictis i Polidectes eren fills d’Andròtoe,47 filla de Càstor, i de Perístenes, fill de Damàstor, fill de Naupli, fill de Posidó i d’Amímone,48 tal com diu Ferecides en el volum primer.

42 El motiu de la pluja d’or es troba per primera vegada en PÍNDAR, P. XII 17-18. Per mitjà d’una concepció miraculosa (mitjançant l’or, estretament vinculat a la reialesa), Perseu enceta una carrera heroica, que culminarà amb la fundació d’una dinastia. Segons una versió racionalitzant, poc estesa, que coneixem a través d’Apol·lodor (II 4, 1), és el germà d’Acrisi, Pretos, qui sedueix la noia. 43 Les desventures de Dànae (com també les de Cal·listo o les de Io) tradueixen narrativament les seqüències de la trajectòria biològica d’una noia: pubertat, desflorament, embaràs i part (vegeu Walter BURKERT, Structure and History in Greek Mythology and Ritual, Berkeley 1979). La cambra subterrània pot correspondre al període de segregació d’un ritu prematrimonial. Els poetes llatins (HORACI, Carm. III 16, 1-8; OVIDI, Ars III 415s.) parlen d’una torre, manllevada a la història d’Hero i Leandre. En el mite grec, el fill que resulta de la violació per part del déu està cridat a esdevenir un heroi. 44 Convençut que la dida còmplice ha fet d’alcavota, tal com sol passar en les històries mítiques de seducció, Acrisi li dóna mort. La mare lliurada a les ones dins una arca amb el seu fill constitueix un motiu recurrent en altres relats heroics, com ara els de Reo i Ànios (cf. FERECIDES, frag. 140; DIODOR DE SICÍLIA V 62, 1), Auge i Tèlef (HECATEU, frag. 29a Fowler), i fins i tot Sèmele i Dionís en una versió de Lacònia (PAUSÀNIAS III 24, 3). El mot lavrnax ‘arca’ designa l’arca de fusta amb què Deucalió se salvà del diluvi, però també un fèretre (TUCÍDIDES II 34, 3). En una urna dipositava Nèmesis l’ou que passarà a poder de Leda (APOL·LODOR III 10, 7), en una altra amaga Afrodita el petit Adonis (APOL·LODOR III 14, 4). 45 El nom de Dictis (cf. divktuon ‘xarxa’) ja suggereix la seva activitat com a pescador. Algunes versions, en efecte, no el fan germà del rei, sinó un simple pescador (cf. HIGÍ, Fab. LXIII). 46 La condició de Perseu a la cort de Polidectes és la de subjecte de fosterage ‘adopció’. Una altra versió és transmesa per Higí (Fab. LXIII): després d’haver pescat el cofre, Dictis porta Dànae i el seu fill a Polidectes, el qual es casa amb Dànae (potser per força; cf. PÍNDAR, P. XII 15) i educa Perseu in templo Mineruae. Quan arriba Acrisi a reclamar els fugitius, Polidectes intercedeix per ells. Dictis i Polidectes són suggenei'" ‘parents’ de Perseu per tal com el seu llinatge prové d’Amímone, que és una de les Danaides, germana d’Hipermestra (àvia d’Acrisi, besàvia de Dànae i rebesàvia de Perseu). Les aventures de Dànae foren motius explotats per la poesia lírica (cf. SIMÒNIDES, frag. 543 PMG), però també pels tres grans tràgics, Èsquil (frag. 46-47 Radt), Sòfocles (frag. 165-170 Radt) i Eurípides (frag. 316-330 Kannicht). Cf., encara, TZETZES, ad Lyc. 838; ESCOLIS A HOMER, Il. XIV 319. 47 En altres tradicions, Dictis i Polidectes eren fills de Magnes i d’una nàiade (cf. APOL·LODOR I 9, 6). Encara que són tinguts per fills de Perístenes, en el frag. 11 Ferecides insisteix que Dictis i Polidectes són només germans de mare. 48 L’encontre entre Posidó i Amímone és explicat amb més detall per Apol·lodor (II 1, 4); cf. HIGÍ, Fab.


11

Cf. A.R. IV 1513: “Perquè quan volava per damunt de Líbia l’igual als déus, Perseu”.49

Sch. A.R. IV 1515a (ed. Wendel)

Perseu passà un temps a Sèrifos, amb la seva mare, hostatjats per Dictis. Però en arribar-li l’edat, el germà per part de mare de Dictis,50 Polidectes, que s’esqueia ésser rei de Sèrifos, va veure Dànae i se’n va enamorar. Com que no sabia com fer-s’ho per jeure amb ella, va convocar un banquet de barons i hi convidà, entre d’altres, també Perseu. Quan aquest li va demanar amb què podia contribuir a l’escot, Polidectes li va suggerir un cavall, però Perseu va proposar el cap de la Gòrgona.51 L’endemà, després del banquet, quan els altres comensals duien els cavalls, també Perseu en va dur un; però Polidectes no el va acceptar, sinó que li reclamà el cap de la Gòrgona, d’acord amb la prometença. I si no el duia, va declarar, es casaria amb la seva mare.52

Afligit, Perseu es lamenta de la seva dissort i s’allunya als confins de l’illa. Però Hermes se li apareix i li demana noves per tal d’assabentar-se dels motius del plany. L’encoratja i el mena, de primer, vers les Grees, filles de Forcos, Pemfredo, Ènio i Dino, precedit per Atena. Perseu els arrenca l’ull i la dent que es van passant entre elles.53 En adonar-se’n, les Grees es posen a cridar i a suplicar que els retornin la dent i

CLXIX. El motiu va ésser tractat per Èsquil (a l’Amímone, frag. 13-15 Radt). 49 En ocasió de la mort de l’endeví Mopsos, a les acaballes de les Argonàutiques, Apol·loni traça els orígens de la serp verinosa que li ha donat mort: es tracta de la sang vessada del cap de la Gòrgona, que germinà el terra, quan Perseu creuava Líbia. 50 Però en canvi, a les acaballes del frag. 10 (cf. frag. 4) Dictis i Polidectes són dits fills d’Andròtoe i de Perístenes. 51 El mot ‘escot’ (gr. e[rano") designa una antiga institució grega consistent en l’aportació individual de béns pels membres d’una comunitat, amb una finalitat d’interès col·lectiu. A l’època clàssica, però, el mot designa gairebé sempre un àpat on cadascun dels comensals paga el seu escot. El banquet de barons representa la societat masculina adulta, constituïda en Männerbund ‘pacte d’homes’ a la qual Perseu està destinat a integrar-se. Les gestes de Perseu coincideixen amb les etapes d’una iniciació que l’ha de conduir a la societat aristocràtica adulta, després de presentar les proves d’una proesa (generalment la mort d’un enemic o d’un monstre). En algunes versions (cf. APOL·LODOR II 4, 2), Polidectes convoca el banquet d’aristòcrates per tal d’arreplegar un dot per a demanar la mà d’Hipodamia, filla d’Enòmaos. 52 En la mesura que Perseu és l’únic familiar masculí de Dànae, és també el seu kuvrio" ‘senyor’. Per tal de poder-s’hi casar, Polidectes ha de desempallegar-se de Perseu com sigui. Per això s’avé de seguida al desafiament d’aconseguir el cap de Medusa. Aquest episodi apareix articulat segons un esquema de folk-tale: enorgullit o embriac, l’heroi fa una promesa que es veu incapaç d’acomplir. Però els déus posen les condicions perquè la pugui dur a terme. 53 Les Grees són mencionades per primer cop per Hesíode (Th. 270-274), que les fa filles de Forcis i Ceto i germanes d’un altre trio monstruós, les Gòrgones. Per aquest motiu són també anomenades, col·lectivament, Fòrcides, que és el títol que duu una tragèdia d’Èsquil. Ancianes ja des del seu naixement, el nombre de Grees oscil·la entre dues i tres, en la literatura i en la iconografia: els noms de Pe(m)fredo i Enio (HESÍODE, Th. 273) són estables, el tercer essent Dino o Perso (cf. RAPP, «Graiai», en W. H. Roscher, Ausführliches Lexikon der griechischen und römischen Mythologie, vol. I.2, Leipzig-Berlín 1886-1890, 1730-1731). Són tres per a Apol·lodor (II 4, 2) i per a l’escoliasta d’Èsquil (Pr. 793).


l’ull, ja que en fan ús totes tres per torns. Perseu els respon que és ell qui els té, però que no els els restituirà si no li indiquen el camí de les Nimfes, que posseeixen l’elm de l’Hades, les sandàlies alades i el sarró.54 Les Grees el posen sobre la pista i Perseu els torna l’ull i la dent. Quan fa cap, amb Hermes, davant les Nimfes, sol·licita els auxiliars i els obté. Es lliga les sandàlies alades, es tira el sarró a les espatlles i es cobreix el cap amb l’elm.

Aleshores es posa en camí i s’envola envers l’Ocèan i les Gòrgones, acompanyat per Hermes i per Atena, fins que es troba les Gòrgones, que descansen.55 Tots dos déus li aconsellen que en tallar el cap aparti la mirada i li assenyalen Medusa, que és l’única mortal de les tres Gòrgones. Quan hi és a tocar, l’escapça, fica el cap dins del sarró i arrenca a córrer. Elles se n’adonen i l’empaiten, però no el poden veure. Perseu fa cap a Sèrifos i es presenta a Polidectes. Li ordena que aplegui el poble perquè pugui exhibir el cap de la Gòrgona: Perseu sap prou bé que, en veure’l, es convertiran en pedra.

Polidectes convoca, doncs, tota una munió i li ordena que ensenyi el cap. Apartant la mirada, Perseu treu la testa del sarró i els la mostra. En veure-la, es transformen en pedra. Atena rep de Perseu el cap i el col·loca a la seva ègida.56 Restitueix el sarró d’Hermes i les sandàlies i el casc a les Nimfes. Explica la història Ferecides en el volum segon.

12

Cf. A.R. IV 1091-1092: “Com les penalitats que també Dànae va haver de suportar al mar per les follies del seu pare”.57 54 El currículum heroic s’enceta amb l’adquisició d’auxiliars divins que proporcionaran a Perseu les armes màgiques necessàries per a derrotar els monstres (activitat purificadora) i alliberar la seva mare (activitat restauradora i alliberadora). En el pla mític, els enfrontaments successius amb tríades d’éssers monstruosos corresponen a la sèrie de proves iniciàtiques que el jove heroi està cridat a escometre. 55 Ferecides, com Hesíode (Th. 274), fa les Gòrgones a tocar de l’Ocèan, a l’extrem occidental del món. La localització mítica sol coincidir amb els confins del món, que és l’indret que escau als monstres –i sovint amb els accessos al món infernal. La Gòrgona és de molt probable extracció oriental. Fins i tot el motiu grec d’evitar la mirada paralitzadora del monstre pot ésser producte d’un mal entès iconogràfic. Aquest detall fóra suggerit per un protòtip iconogràfic oriental en què l’heroi es gira per mirar la deessa que li fa a mans una arma (cf. Walter BURKERT, «Oriental and Greek Mythology: The Meeting of Parallels», en J. Bremmer (ed.), Interpretations of Greek Mythology, Londres 1987, 27). A Grècia, en efecte, la Gòrgona té el poder de petrificar amb la mirada, cosa que fa la comesa de Perseu encara més arriscada. L’encontre entre Perseu i la Gòrgona Medusa està documentat en dues versions bàsiques. Segons la variant representada per Ferecides (i per APOL·LODOR II 4, 2), les nimfes proveeixen Perseu dels auxiliars divins amb què podrà vèncer les Gòrgones (vegeu LIMC, s. u. Perseus, 88). Segons l’altra variant, que Eratòstenes (Cat. XXII) atribueix a les Fòrcides d’Èsquil, Perseu està ja ben equipat (per Hermes i Hefest) abans d’encarar-se a les Grees, que són les guardianes de les Gòrgones. D’acord amb Rachel Aélion (Quelques grands mythes héroïques dans l’oeuvre d’Euripide, París 1986, 164), Ferecides registra la variant antiga del mite, en què intervenien les nimfes. I Èsquil deu haver-se aplicat a una simplificació dels episodis de Perseu i ha suprimit la visita a les nimfes. 56 Amb aijgiv" ‘ègida’, el grec pot referir-se a l’escut o a la cuirassa que envolta el pit. Atena es col·loca la Gòrgona, explícitament, al pit en algunes variants –com ara la que documenta Eratòstenes (encara que tal volta el motiu es remunta a Èsquil: cf. ERATÒSTENES, Cat. XXII, n. 192, ed. Pàmias, FBM 2004). 57 Per al context de les Argonàutiques que l’escoliasta es proposa d’il·luminar per mitjà de Ferecides, cf.


Sch. A.R. IV 1091 (ed. Wendel) A continuació, Ferecides parla de la mort d’Acrisi i explica que després de la

petrificació de Polidectes i dels seus [a Sèrifos], gràcies al cap de la Gòrgona, Perseu deixa Dictis a l’illa, perquè regni sobre els habitants de Sèrifos que han quedat vius, i ell es fa a la mar, cap a Argos, acompanyat dels Ciclops, de Dànae i d’Andròmeda.58

En arribar a Argos, Perseu no pot veure’s amb Acrisi, ja que aquest, atemorit per l’oracle, s’havia retirat a recer dels pelasgs, a Larissa. Com que no el troba, deixa els Ciclops, Andròmeda i Dànae amb la seva mare Eurídice, i ell s’encamina cap a Larissa. En arribar-hi, reconeix Acrisi i el convenç que l’acompanyi a Argos.

Però quan estan a punt d’emprendre el viatge, s’escau una competició per a joves a Larissa.59 Perseu ja es despulla per prendre-hi part, s’empara d’un disc i el llança. I és que encara no existia el pentatló, sinó participaven en cada una de les proves atlètiques. Després de giravoltar, el disc ateny el peu d’Acrisi i el malfereix.60 Colpit d’aquesta nafra, Acrisi mor a Larissa mateix. Perseu i els larissis l’enterren a les portes de la ciutat, i els habitants de l’indret li aixequen un monument heroic.61 Però Perseu es manté allunyat d’Argos.

frag. 10. 58 En canvi, Ferecides, o més aviat l’escoliasta, ha passat per alt l’encontre amb Andròmeda i el seu rescat (el frag. 11 no en diu res): en el seu retorn a Sèrifos, Perseu topava la noia, exposada ran de mar per past d’un monstre marí. Aquest episodi, incorporat al cicle de Perseu en època relativament tardana, és de procedència oriental (cf. Siegfried MORENZ, «Die orientalische Herkunft der Perseus-Andromeda-Sage. Ein Rekonstruktionsversuch», en Religion und Geschichte des alten Ägypten. Gesammelte Aufsätze, Colònia-Viena 1975, 441-447). Com sigui, les fonts literàries i iconogràfiques no apunten més enllà del s. VI aC. Homer, que té Perseu com celebèrrim entre els herois (Il. XIV 320), no fa cap esment d’Andròmeda. En canvi, el Catàleg hesiòdic (frag. 135, 6-7) ja coneix els fills de Perseu i Andròmeda. El primer testimoni iconogràfic es desprèn d’una àmfora coríntia del s. VI aC, en què Perseu combat el monstre, a cops de pedra, amb l’ajuda d’Andròmeda (vegeu LIMC, s. u. Andromeda I, 1). Però són escassos els detalls sobre l’alliberament de la noia que faciliten els prosistes del s. V (cf. HERÒDOT VII 61; 150). Les tragèdies Andròmeda de Sòfocles i, sobretot, d’Eurípides han consolidat la forma d’aquest episodi mític. A banda d’Andròmeda, Perseu i Dànae són acompanyats pels Ciclops en el seu viatge de retorn cap a Argos. Tal volta llur col·laboració és requerida per a la construcció de les muralles argives (vegeu Charles DUGAS, «Observations sur la légende de Persée», REG 69, 1956, 7). Els Ciclops són esmentats als frags. 35a i 46. 59 D’acord amb la versió d’Higí (Fab. LXIII), la prova té lloc en ocasió dels jocs fúnebres que Perseu ha instituït en honor de Polidectes. 60 El concurs de disc en què Perseu pren part conclou el seu període de proeses iniciàtiques, que l’han dut a l’enfrontament amb la mort (combat contra els monstres) i a l’experiència sexual (matrimoni amb Andròmeda). En el mite grec, la mort provocada pel discòbol, voluntària o no, va sovint associada a un context iniciàtic (vegeu Alain MOREAU, «Le discobole meurtrier», en Mythes Grecs I. Origines, Montpeller 1999, 127-146). D’acord amb Apol·lodor (II 4, 4), la prova atlètica, que és un pentatló, se celebra en ocasió de les honres fúnebres del pare de Teutàmidas, rei de Larissa. 61 El hJrw'/on ‘monument heroic’ dedicat a Acrisi equival a la inauguració d’un culte heroic. Gràcies a d’altres fonts (cf. APOL·LODOOR II 4, 4), coneixem els detalls de l’allunyament de l’heroi de la seva pàtria. Avergonyit per la mort d’Acrisi, Perseu decideix de no ocupar el tron del seu avi. S’adreça, doncs, a Tirint i proposa a Megapentes, el fill de Pretos, d’intercanviar la sobirania d’Argos per la de Tirint (cf. Jonathan M. HALL, Ethnic Identitiy in Greek Antiquity, Cambridge 1997, 93ss.). En canvi, per a Conó (FGH 26F1, 40) i per a Higí (Fab. LXIII 5), Perseu regna sobre Argos.


13

13a) Ath. XI 49 [474f] (ed. Kaibel) El carquesi62 és un vas antiquíssim, si és cert que Zeus, quan va jeure amb Alcmena,

li’n va oferir un, com a present de la seva unió, tal com expliquen Ferecides, en el segon volum, i Herodor d’Heraclea.63

13b) Cf. Hom. Od. XI 266-268: “Després d’ella vaig veure Alcmena, l’esposa d’Amfitrió, la que va infantar l’invencible Hèracles”.64

Sch. Hom. Od. XI 266 (ed. Fowler) Després de combatre els carquesis,65 els telèboes66 occeixen els fills d’Electrió, en

ocasió d’una disputa sobre uns ramats. 67 I Amfitrió, que ha mort accidentalment Electrió, fuig cap a Tebes.68 Però Alcmena, filla d’Electrió, no volia casar-s’hi fins que Amfitrió no hagués castigat els telèboes per la mort dels seus germans.69 Amfitrió s’hi compromet, condueix Alcmena cap a Tebes i ell va en cerca dels telèboes. 62 Entre els diferents pothvria ‘vasos’ tractats al llibre XI dels Deipnosofistes ocupa un lloc el carquesi. Es tracta d’un vas per beure, lleugerament més estret per la part central, amb unes anses que s’allarguen fins a la base, segons la descripció de Cal·lixinos transmesa per Ateneu (XI 474e; vegeu-ne una il·lustració en Karl KILINSKI II, «Boetian Dancers Group», AJA 82, 1978, 180). Altres testimoniatges literaris: SAFO, frag. 141 PMG; SÒFOCLES, frag. 660 Radt. Les associacions d’aquesta mena de vasos amb la iconografia d’Hèracles apareixen ben consolidades al segle V aC (vegeu John BOARDMAN, «The Karchesion of Herakles», JHS 99, 1979, 149-151). En la mitologia d’Hèracles, el recipent d’or, present de Posidó al seu fill Telèboas, constitueix la penyora que empra Zeus per convèncer Alcmena. En les elaboracions posteriors del mite, aquest objecte contribuirà a complicar encara més la trama i els seus mals entesos (cf. PLAUTE, Amph. 760ss.). 63 Cf. HERODOR, frag. 16 Fowler. 64 En ocasió de la katavbasi" ‘viatge al món dels morts’ al cant XI de l’Odissea, Odisseu fa una enumeració concisa de les personalitats que topa. L’escoliasta en facilita el rerefons mític (cf., per exemple, frags. 33, 34a, 117, 148a, 170). 65 El combat que enfronta telèboes i carquesis no apareix documentat per cap altra font mitogràfica. 66 Els telèboes són identificats sovint amb els tafis (cf. APOL·LONI DE RODES I 750). Apol·lodor (II 4, 5) explica el nom d’aquest poble d’Acarnània, que havia colonitzat Tafos, per mitjà d’una etimologia popular: thlou... e[bh ‘se n’anà ben lluny’. Tafis i telèboes són ben coneguts per les seves activitats de pirateria ja per Homer (Od. XV 427-429; cf. ESTRABÓ X 2, 20). 67 Ens les havem, tal volta, amb una disputa dinàstica resolta per mitjà d’una ràtzia de bestiar: els telèboes reivindiquen Micenes, el regne d’Electrió, com a descendents de Mèstor, germà d’Electrió, segons Apol·lodor (II 4, 6). Apol·loni de Rodes (I 747-751), en canvi, presenta els telèboes com uns bandits i descriu l’episodi com un acte de pirateria. 68 El relat de l’escoliasta ens apareix força condensat i fins i tot retallat: Amfitrió, que ha rescatat els ramats robats d’Electrió, dóna mort a aquest de manera accidental (cf. APOL·LODOR II 4, 6). L’homicidi en canvi és deliberat, a causa de la disputa d’uns bous, d’acord amb el frag. 13c de Ferecides (cf. HESÍODE, Sc. 80-82). Com sigui, Amfitrió està obligat a exiliar-se: ens les havem amb una fughv ‘fugida ritual’ (com la de Peleu, descrita al frag. 1b). 69 Per a la penyora a què Amfitrió s’ha de comprometre per obtenir la mà d’Alcmena, cf. HESÍODE, Sc. 1-19; ESCOLI A APOL·LONI DE RODES I 747-751a.


Però aquella mateixa nit, Zeus fa cap a casa d’Amfitrió, proveït d’un carquesi, havent pres l’aspecte d’Amfitrió. Convençuda que < > la cambra nupcial,70 Alcmena pregunta sobre els telèboes, si ja els ha donat mort. Zeus li explica tot el que ha ocorregut i li fa a mans el carquesi, assegurant-li que és el premi de valor que ha rebut dels soldats. Tota contenta, aquesta el pren i el desa. Després d’haver jagut amb ella, Zeus es retira. Aquella mateixa nit, compareix Amfitrió i s’uneix amb ella. I Alcmena engendra Hèracles, fill de Zeus; i Íficles, fill d’Amfitrió.71 La història es troba en Ferecides.

13c) Cf. Hom. Il. XIV 323-324: “D’Alcmena... Aquesta em donà per fill Hèracles

de cor esforçat”.72 Sch. Hom. Il. XIV 323 (ed. van Thiel) Amfitrió es va enamorar d’Alcmena, filla d’Electrió i d’Anaxo, la filla d’Alceu.73

Després de donar mort a Electrió, a causa d’una controvèrsia provocada per uns bous,74 Amfitrió va fugir d’Argos a Tebes, acompanyat d’Alcmena. Van ésser acollits de bon grat pels reis de la ciutat, Creont i Heníoque, que els van dispensar els més grans honors.

Ara bé, com que Alcmene no es volia casar fins que els telèboes, els assassins dels seus germans, no fossin morts, Amfitrió els va combatre, assistit pels aliats, beocis,75

70 El lloc està corromput, encara que el sentit global és transparent. Vegeu la proposta d’esmena de Robert L. Fowler («The Myth of Kephalos as an Aition of Rain-Magic», ZPE 97, 1993, 36): la interpretació ritualista que en fa aquest filòleg apropa l’encontre sexual de Zeus i Alcmena al mite de Cèfal i Procris (cf. frag. 34). 71 Per al mite del naixement d’Hèracles i Íficles, cf. HESÍODE, Sc. 48-54. Sovint els bessons són considerats fills de pares diferents (per exemple, Càstor i Polideuces o Hèlena i Clitemnestra). Hèracles, fill putatiu d’Amfitrió però de facto fill de Zeus, és promogut com a heroi panhel·lènic des del període arcaic. De les diverses les regions que reivindiquen un lligam mític amb ell, la ciutat amb aspiracions més directes sobre l’Argòlida és Tebes. Ja en l’èpica homèrica el naixement d’Hèracles se situa a Tebes, però la Ilíada ja deixa clar que el regne legítim d’Hèracles és l’Argòlida. Hom resol aquest repte fent que el padrastre d’Hèracles, Amfitrió, fugi d’Argos a Tebes després de donar mort al seu sogre Electrió (HESÍODE, Sc. 78-82). 72 Zeus canta, a Hera, el catàleg de les seves amants –entre aquestes destaquen algunes de les mortals que han infantat cèlebres herois, com ara Alcmena, mare d’Hèracles. 73 El matrimoni entre Electrió i Anaxo constitueix una forma de matrimoni endogàmic, ja que Alceu, pare d’Anaxo, és germà d’Electrió (cf. APOL·LODOR II 4, 5). I és un preludi del matrimoni entre Amfitrió i Alcmena, que són cosins germans. 74 A diferència del frag. 13b, aquí la mort d’Electrió no és involuntària. D’acord amb Jacoby (Die Fragmente. Kommentar cit., 393), el frag. 13b constitueix una contaminació de diversos materials, que no remunten, en la seva major part, a Ferecides (com ara el motiu de l’engany associat al present del carquesi). Si tenim present, però, que la subscriptio que atribueix aquest relat a Ferecides és només testimoniada per un sol manuscrit, hi ha motius poderosos per dubtar si cap dels elements de l’escoli es pot remuntar al mitògraf atenès (vegeu l’aparat crític). Apol·lodor, que segueix de prop Ferecides, té també l’homicidi d’Electrió a mans d’Amfitrió per involuntari (cf. APOL·LODOR II 4, 6). 75 Algunes fonts mitogràfiques han associat l’episodi contra els telèboes amb la guineu de Teumessos, que devastava la regió de Tebes. Essent una salvatgina inassequible a causa de la seva agilitat, els tebans sol·liciten a Cèfal que els cedeixi el rapidíssim gos Lèlaps per poder neutralitzar-la. Hom introdueix la


locris i foceus, i els va assetjar durant tot un any.76 En retornar de la campanya, va celebrar les noces amb Alcmena. Però la mateixa nit, Zeus, enamorat de la noia, va prendre l’aspecte d’Amfitrió, hi va jeure i li va fer-li un fill. Aquella nit Amfitrió féu el mateix. I com a fruit d’aquella relació, al cap d’un període de nou mesos, neixen Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d’Amfitrió.

Diuen que Zeus, quan jeia amb Alcmena, va convèncer el Sol que no es llevés durant tres dies. D’aquesta manera, després d’unir-se amb Alcmena tres nits seguides, Zeus va engendrar Hèracles, anomenat ‘el de tres nits’.77

14

Cf. Pi. I. IV 69-70: “Els vuit morts que Mègara, filla de Creont, tingué d’Hèracles”.78

Sch. Pi. I. IV 104g (ed. Drachmann) Sobre els fills que Hèracles tingué de Mègara, Lisímac79 diu que alguns expliquen

que van ésser occits a traïció no per Hèracles, sinó per uns estrangers. D’altres afirmen que fou el rei Licos qui els va assassinar.80 Sòcrates81 diu que fou Augias82 qui els donà mort a traïció.

Hom no es posa tampoc d’acord quant al número dels fills. Dionisi, al primer llibre del Cicle,83 esmenta Terímac i Deicoont; Eurípides84 hi afegeix Aristodem. Dínias mediació d’Amfitrió: aquest assumeix el repte de derrotar la guineu a canvi de l’ajuda dels tebans en la campanya organitzada contra els telèboes (cf. APOL·LODOR II 4, 6-7; ANTONÍ LIBERAL XLI 7-9). A això es deu referir l’escoliasta amb l’esment de l’aliança dels beocis. Apol·lodor (II 4, 7) dóna força més detalls dels integrants de l’expedició contra els telèboes (Cèfal de l’àtica, Panopeu de la Fòcida, Elèon de l’Argòlida i Creont de Beòcia). 76 Coneixem, a través d’Apol·lodor, els detalls del setge: Amfitrió no podia emparar-se de Tafos i derrotar els telèboes mentre llur rei, Pterèlaos, visqués. Enamorada d’Amfitrió, Cometo, la filla de Pterèlaos, arrancà del cap del seu pare el rínxol d’or que li garantia la immortalitat (cf. APOL·LODOR II 4, 7). 77 Per a la nit de llargària triplicada, cf. APOL·LODOR II 4, 8 (encara que vegeu el ms. E de la Biblioteca, conegut com Epitome Vaticana, que parla de cinc nits), ESCOLI A LICÒFRON, 33, HERODOR, frag. 14 Fowler. En canvi, per a Higí (Fab. XXIX 2) són només dues nits. 78 Píndar es limita a esmentar els sacrificis en honor dels fills de Mègara i Hèracles. Els fills d’Hèracles, en efecte, eren venerats anyalment a Tebes amb sacrificis heroics i jocs fúnebres (cf. ESCOLI A PÍNDAR, I. IV 104; PAUSÀNIAS IX 11, 2). L’escoliasta, en canvi, discuteix detalladament el nombre de fills, les circumstàncies de la seva mort i la implicació d’Hèracles. 79 Cf. LISÍMAC, FGH 382F5. A més de Lisímac, assistim a diversos intents de depurar la mitologia d’Hèracles d’un episodi ignominiós de l’heroi (follia i assassinat dels seus fills). 80 D’acord amb aquesta versió, Licos, el pare de Mègara, hauria contret la follia per culpa d’Hera, que el vol castigar per haver donat la seva filla com a esposa de l’heroi (cf. ESCOLIS A ESTACI, Theb. IV 570). O bé, Licos és rei de Tebes, provinent d’Eubea, que ataca l’esposa i els fills d’Hèracles, mentre aquest és absent de Tebes (cf. HÍGI, Fab. XXXI 6). 81 Cf. SÒCRATES D’ARGOS, FGH 310F9. 82 La cèlebre riquesa dels ramats d’Augias serveix d’ocasió perquè s’integri en la mitologia heroica d’Hèracles. La neteja dels estables constitueix un dels treballs de l’heroi (cf. APOL·LODOR II 5, 5). 83 Cf. DIONISI DE SAMOS, FGH 15F2.


d’Argos85 anomena Terímac, Creontíades, Deicoont i Deíon. Ferecides, en el segon volum, inclou Antímac, Climen, Glenos, Terímac i Creontíades. I explica que van ésser llençats al foc pel seu pare.86 Bató, en el segon llibre d’Històries de l’Àtica,87 esmenta Polidor, Anicet, Mecistòfon, Pàtrocles, Toxoclit, Menebrontes i Quersibi.

Herodor88 explica que Hèracles va enfollir dues vegades. Va ésser purificat per per Sicalos, tal com diu Menècrates, 89 que assegura que els fills eren vuit 90 i no s’anomenaven Heràclides, ja que Hèracles encara no s’anomenava així, sinó Alceides.91

15

15a) Cf. A.R. II 991-992: “La nimfa que va infantar per a Ares filles bel·licoses, després d’haver jagut amb ell a les raconades del bosc d’Àcmon”.92

Sch. A.R. II 992 (ed. Wendel) Ireneu93 va demostrar que mai no va existir un bosc d’Àcmon. Aquest es troba, però,

pels voltants del riu Termodont.94 En fa esment Ferecides al volum segon.

84 Cf. EURÍPIDES, frag. 1016 Kannicht. 85 Cf. DÍNIAS D’ARGOS, FGH 306F8. 86 Ferecides respecta la versió tradicional, que fa d’Hèracles l’assassí dels seus fills en llençar-los al foc. Segons la tradició recollida per Apol·lodor (II 4, 12), és a causa d’un atac de gelosia d’Hera, que Hèracles va embogir i va assassinar els seus fills (a més de dos fills d’Íficle, el seu germà de mare). Però amb aquest gest, tal vegada, Hèracles assaja de llevar dels seus fills la part mortal. En el pensament mític grec, superar la prova del foc equival, sovint, a una garantia d’immortalitat. Això mateix pretén, per exemple, Demèter amb el petit Demofont, a la cort dels reis d’Eleusis. Igualment, quan Coronis és a punt d’ésser consumida pel foc, Apol·lo sostreu un infant, que no és sinó Asclepi, del ventre de la mare. Per a Eurípides, en canvi, Hèracles dóna mort als seus fills amb les fletxes o amb la clava (HF 965ss.; cf. SÈNECA, HF 992SS.). 87 Cf. BATÓ DE SÍNOPE, FGH 268F1. 88 Cf. HERODOR, frag. 32 Fowler. 89 Cf. MENÈCRATES, frag. dub. 5A Fowler (cf. FHG 2/344). 90 El número dels fills d’Hèracles varia àmpliament, en efecte, segons els autors (de dos a vuit). 91 És la Pítia, quan anuncia a l’heroi el càstig a què s’ha de sotmetre, qui bateja Alcides (Alceu és el nom del pare d’Amfitrió i tiet d’Alcmena: cf. frag. 13c) amb el nom d’Hèracles (APOL·LODOR II 4, 12). Aquest canvi de nom es vincula al context iniciàtic de les empreses que està a punt d’escometre. 92 El poeta, que descriu el pas dels Argonautes pel país de les amàzones, fa esment de la genealogia d’aquestes. L’escoliasta, en canvi, s’interessa més per la geografia de l’indret. 93 Cf. IRENEU, frag. 20 Haupt. Es tracta del gramàtic alexandrí Ireneu, que visqué pels volts del s. I dC. 94 El Termodont (av. Terme Çayi) desemboca prop de Temiscira, al nord-est d’Àsia Menor (av. Terme), la ciutat fundada, d’acord amb el mite, per les amàzones. Les escassíssimes referències literàries al bosquet d’Àcmon semblen remuntar a Ferecides (per a Apol·loni, cf. frag. 15c). Els frags. 15a-d són prova que el mitògraf atenès s’interessà, al mateix temps que la genealogia, per diversos detalls de la geografia mítica. Heròdot (IV 110-117) posa en relació les amàzones amb els escites i fa procedir els sàrmates d’aquestes. I amb l’ampliació dels coneixements geogràfics i etnogràfics hom projectà les amàzones cada cop més a l’est.


15b) Cf. A.R. II 373: “Allí hi ha la plana de Deant”.95 Sch. A.R. II 373-376a (ed. Wendel) Deant i Àcmon eren germans, 96 però no consta de quin pare, tal com afirma

Ferecides.

15c) Cf. A.R. II 990: “Les amàzones eren nissaga d’Ares i d’Harmonia”. Sch. A.R. II 990 (ed. Wendel) Harmonia era una nimfa nàiade,97 de la qual neixen les filles d’Ares, les amàzones,98

tal com explica Ferecides. Apol·loni el segueix.99

15d) St.Byz., s.u. ∆Akmoniva (ed. Meineke) Acmònia... Hi ha també un [altre] bosquet Acmoni, pels volts del Termodont,

segons Ferecides.100 En aquest indret, Ares va jeure amb Harmonia i va infantar les amàzones, tal com diu Apol·loni al llibre segon.101 S’explicarà d’on prové el nom a l’entrada ‘Plana de Deant’.102

16

95 Fineu dóna instruccions als Argonautes sobre els llocs que hauran de travessar (vv. 311ss. del llibre II de les Argonàutiques). La plana de Deant és la fèrtil planura per on flueix el Termodont (cf. frag. 15a). 96 Tant la plana de Deant com el bosc d’Àcmon estan vinculats a germans epònims, segurament herois locals. No cal confondre Àcmon amb un dels dàctils de Frígia, descobridors de la tecnologia del ferro (cf. frag. 47). 97 Una nimfa Harmonia no és coneguda fora d’aquest testimoni de Ferecides. El nom d’Harmonia apareix, certament, vinculat amb Ares en la mitologia tebana: filla d’Ares i d’Afrodita, Harmonia és l’esposa de Cadme (cf. frag. 89; cf. HESÍODE, Th. 937; 975). Les nàiades solen expressar un arrelament amb el territori i sovint són filles del déu del riu a la vora del qual habiten (com ara Evàgora, cf. frag. 136a). 98 El caràcter anòmic i bel·licós de les amàzones s’explica, en el mite, per la genealogia d’Ares, un déu poderós, però salvatge i brutal –i amb pocs llocs de culte. Els seus descendents solen ésser ferotges i sanguinaris (Cicnos, el dragó de Tebes mort per Cadme, les amàzones). Les amàzones s’incorporen en diversos cicles heroics (Hèracles, Bel·lerofont, Teseu; cf. frags. 151; 152). 99 L’escoliasta de les Argonàutiques detecta en altres indrets coincidències entre Apol·loni de Rodes i Ferecides: cf. frags. 104a; 112. 100 Per al bosquet Acmoni i el riu Termodont, cf. frag. 15a. 101 Esteve de Bizanci recorda amb una paràfrasi els vv. 990ss. del cant II de les Argonàutiques. Per a la genealogia de les amàzones, cf. frag. 15b. 102 Cf. ESTEVE DE BIZANCI, s.u. Doivanto" pedivon (entre els Testimonia del fr. 15b).


16a) Cf. A.R. IV 1396-1399: “Van arribar a una plana sagrada on, encara la vespra, Ladó, el serpent subterrani, vigilava les pomes totes d’or dins el territori d’Atlant; al voltant, les nimfes Hespèrides s’aqueferaven a fer sentir el seu cant delitós”.103

Sch. A.R. IV 1396-1399b (ed. Wendel) Ferecides en el volum segon explica que, quan Hera es va casar, Gea va fer créixer

unes pomeres que produïen un fruit d’or.104 Les nimfes, les filles de Zeus i de Temis que feien vida en una cova a la vora de l’Erídan,105 van suggerir a Hèracles, que no sabia com sortir-se’n, d’assabentar-se, per boca de Nereu, com podia aconseguir les pomes d’or.106

Hèracles, doncs, redueix Nereu per força, mentre aquest muda la seva forma en aigua i foc, i finalment hagi recuperat el seu antic aspecte.107 Com que li assenyala el camí, Hèracles el deixa anar.

16b) A.R. IV 1396-1399: “Van arribar a una plana sagrada on, encara la vespra,

Ladó, el serpent subterrani, vigilava les pomes totes d’or dins el territori d’Atlant; al voltant, les nimfes Hespèrides s’aqueferaven a fer sentir el seu cant delitós”.

Sch. A.R. IV 1396-1399c (ed. Wendel) Quan Zeus esposà Hera, Gea va produir com a present les pomes d’or vora l’Ocèan,

tal com explica Ferecides en el volum segon. Aquestes pomes eren custodiades per un serpent,108 fill de Tifó i d’Equidna,109 que tenia cent caps i múltiples veus. 103 Després de dipositar la nau Argo a la llacuna Tritònida, els Argonautes s’adrecen assedegats al jardí de les Hespèrides, que Apol·loni de Rodes situa a l’extrem meridional. 104 Els plançons de la pomera que la deessa Gea ‘Terra’ oferereix a Hera en ocasió del iJero;" gavmo" ‘matrimoni sagrat’ amb Zeus han de constituir la penyora d’un dels treballs d’Hèracles. Les pomes d’or són custodiades per un serpent (cf. frag. 16b-c), cosa que ja és ben coneguda per Hesíode (Th. 215-216; 274-275), el qual, però, no fa esment del treball d’Hèracles. Es tracta, en efecte, de dos motius originalment independents (cf. frag. 17). 105 El riu Erídan és ja conegut per Hesíode (Th. 338), que el fa fill d’Ocèan i de Tetis. Heròdot li assigna tan sols consistència mítica i no l’identifica amb cap riu conegut (HERÒDOT III 115), però la tradició el situava vagament al nord-oest. Posteriorment hom assajà d’identificar diversament l’Erídan amb rius com el Roine, el Rin i, sobretot, amb el Po (cf. frag. 74) —assenyaladament entre els autors llatins. 106 Fill de Pontos ‘Mar’ (HESÍODE, Th. 233-236), Nereu és l’excel·lent representant del ‘Vell de la Mar’, savi i venerable. Per tal com en el pensament religiós els dominis de la justícia i de la veritat se superposen, la veritat que promulga Nereu no és només màntica, sinó també benigna i justa. Des d’un punt de vista històrico-religiós, la justícia del mar, de caràcter ordàlic, remunta al passat més reculat de les civilitzacions mediterrànies i del pròxim orient –per exemple, per delimitar pretensions sobre territoris (vegeu Marcel DETIENNE, Les maîtres de vérité dans la Grèce archaïque, París 1994, 77ss.). 107 Igual que Proteu o Glauc, potències que igualment habiten l’element marí, també Nereu pot metamorforsar-se per adoptar les formes més diverses. Aquesta capacitat és, a més, pròpia de les divinitats de la primera generació, quan el cosmos no ha assolit una forma estable i és encara possible la permutació dels elements (vegeu Paolo SCARPI, Apollodoro. I miti greci (Biblioteca), Milà 1996, 518). L’episodi d’Hèracles i de les nimfes, filles de Zeus i de Temis, que li revelen l’amagatall de Nereu, és explicat, amb termes semblants, per Apol·lodor (II 5, 11). 108 A pesar que són ambigües les funcions atribuïdes al serpent a Grècia (benèfiques i malèfiques, temibles i salvífiques: vegeu Liliane BODSON, IERA ZWDIA, Brussel·les 1978, 68-92), aquest és


16c) Eratosth. Cat. III (Epitome Catasterismorum ed. Pàmias)110 D’acord amb Ferecides, quan Hera es casà amb Zeus i els déus li oferien presents,

va presentar-se Gea que duia les pomes d’or.111 En veure-les, Hera se n’admirà i va dir de plantar-les al jardí dels déus que hi ha a la vora de l’Atlas.112 I com que les filles d’Atlant, les Hespèrides,113 sempre robaven les pomes, hi apostà un guardià, que era una serp enorme.

16d) Cf. E. Hipp. 742: “De les Hespèrides”.114 Sch. E. Hipp. 742 (ed. Schwartz) Allí és on foren plantades les pomes d’or. Ferecides diu que les Hespèrides eren

filles de Zeus i de Temis; d’altres les identifiquen amb les Atlàntides.115

l’animal custodi per excel·lència en el mite, però també en el culte (per exemple, a l’acròpolis d’Atenes, on un serpent guardià rebia regularment ofrenes: cf. ARISTÒFANES, Lys. 759; HERÒDOT VIII 41, 2). Tingut arreu pel ‘sobirà de l’indret’, el serpent encarna, per a molts, un simbolisme cosmològic. Se sol parlar de Chaosdrache: en destruir el dragó, el déu o l’heroi elimina el caos per establir l’ordre en el món. 109 Si aquests mots recauen sota l’autoritat de Ferecides, el mitògraf considerava el serpent fill de Tifó i Equidna; per a Hesíode, és fill de Forcis i Ceto (Th. 333). 110 El text grec de l’Epítome dels Catasterismes d’Eratòstenes pot ésser completat amb textos paral·lels a aquest, tots ells reflexos més o menys llunyans de l’obra original del savi alexandrí (cf. l’apartat de Testimonia a l’aparat crític). 111 Els Fragmenta Vaticana afegeixen, en aquest indret, ‘amb plançons’. 112 Les diverses tradicions no es posen d’acord sobre l’emplaçament del jardí de les Hespèrides. Es troba a l’extrem nord, entre els Hiperboris (segons APOL·LODOR II 5, 11), a Líbia (segons APOL·LONI DE RODES IV 1384), a Cària (segons PALÈFAT XVIII), però sovint a l’extrem occident, «més enllà de l’Ocèan» (ja per a HESÍODE, Th. 215; 274-275): ja sigui en una illa (cf. ESTESÍCOR, frag. 8 SLG), ja a la costa occidental del nord d’Àfrica. Per a alguns, cal localitzar l’aventura original de les Hespèrides a la Grècia estricta: des d’aquest nucli primitiu, el jardí s’hauria projectat cap als diferents límits del món habitat, a mesura que progressaren els coneixements geogràfics, per tal de no comprometre el caràcter mític de la seva geografia. Com sigui, el jardí de les Hespèrides es pot definir, des d’una perspectiva estructural, com un indret de bon principi excèntric, situat en els confins d’un món entès qualitativament —encara no quantificat ni mesurat. Vegeu Alain BALLABRIGA, Le Soleil et le Tartare. L’image mythique du monde en Grèce archaïque, París 1986, 75ss. 113 Per a les Hespèrides, aquí identificades amb les filles d’Atlant, i llur genealogia, cf. frag. 16d. Segurament, els darrers mots del frag. 16c no es remunten a Ferecides, ja que aquest no té les Hespèrides per filles d’Atlant sinó de Zeus i Temis. En altres tradicions, les Hespèrides tenen la comesa de custodiar les pomes d’or (cf. APOL·LODOR II 5, 11). 114 Amb anhel el cor de l’Hipòlit (vv. 732ss.) recorda successivament el mite de Faetont i l’episodi de les Hespèrides, emplaçats en indrets llunyans i fabulosos. 115 Conegudes per Hesíode amb termes que remeten a diferents aspectes de la llum del capvespre (frag. 360 Merkelbach-West), les Hespèrides tenen una geneaologia incerta: són filles de la Nit (d’acord amb HESÍODE, Th. 211ss.) o de Forcis i Ceto (segons els ESCOLIS A APOL·LONI DE RODES IV 1396-99d). Però els estrets vincles, en el mite, entre les Hespèrides i Atlant serviran d’ocasió perquè també siguin tingudes per filles d’aquest i per tant identificades amb les Atlàntides (cf. frag. 16c = ERATÒSTENES, Cat.


17

Cf. A.R. IV 1396-1399: “Van arribar a una plana sagrada on, encara la vespra, Ladó, el serpent subterrani, vigilava les pomes totes d’or dins el territori d’Atlant; al voltant, les nimfes Hespèrides s’aqueferaven a fer sentir el seu cant delitós”.

Sch. A.R. IV 1396-1399b (ed. Wendel) Hèracles se’n va, doncs, en cerca de les pomes d’or. Després d’arribar-se a

Tartessos,116 s’encamina cap a Líbia, on occeix Anteu, fill de Posidó, per la seva arrogància. Aleshores d’adreça, pel Nil, fins a Memfis, on regna Busiris, fill de Posidó. Dóna mort a aquest, al seu fill Ifidamant, al pregoner Calbes i als seus assistents. I ho fa a l’altar de Zeus, on eren sacrificats els estrangers. Acte seguit se’n va cap a Tebes i passa, a través de les muntanyes, fins a la Líbia ulterior, on elimina, amb l’ajuda de l’arc, un bon grapat de feres del desert.117

Després d’haver purificat Líbia, davallà, amb la copa d’or obtinguda del Sol,118 fins al mar que dóna a l’altra banda. I, ficat a dins, travessa el mar fins a l’altre cap [a través de terra i mar] navegant per l’Ocèan. 119 Arriba on es troba Prometeu, a la vista

III; cf. DIODOR DE SICÍLIA IV 27, 2). Les Hespèrides presenten traces d’una «depuració» progressiva, pròpia del pensament mític grec, que les ha despullades dels trets més repugnants i monstruosos: si Hesíode les col·loca a tocar de les tenebres infernals i primordials (tal com escau a les filles de la nit), i Epimènides les equipara a les Harpies (FVS 3B9), en canvi, la literatura (i sobretot la iconografia) del classicisme ha llimat sensiblement els aspectes més violents i ha accentuat la figuració idíl·lica del jardí. En algunes tradicions, les Hespèrides ajuden Hèracles a collir les pomes; i fins i tot, segons una variant que ens documenta la iconografia vascular, les Hespèrides adormen la serp amb un filtre màgic (vegeu LIMC, s.u. Hesperides, 36). 116 L’esment, en aquest indret, de Tartessos (sovint lligada amb l’episodi dels bous de Geríones) pot ésser fruit d’una confusió geogràfica, encara que a voltes Líbia és mencionada en correlació amb la mateixa Tartessos. 117 Amb les seves peregrinacions, i gràcies a la seva acció i saviesa pràctica, Hèracles fa habitables terres i camins. Pisandre de Camir (s. VII o bé VI aC), autor de la primera Heraclea que tenim testimoniada, ja ha contribuït a concebre l’heroi com un culture-bearer que, amb l’eliminació de feres i malfactors, es converteix en un mediador entre el món salvatge i la civilització (cf. Walter BURKERT, «Héraclès et les animaux. Perspectives préhistoriques et pressions historiques», en C. Bonnet, C. Jourdain-Annequin, V. Pirenne-Delforge [ed.], Le Bestiaire d’Héraclès. IIIe Rencontre héracléenne, Lieja 1998, 11-26). 118 Per a la copa que Hèracles obté del Sol, cf. frag. 18a. 119 Els últims treballs condueixen Hèracles, a través de les portes del més enllà, al món dels morts (cf. Nicole LORAUX, «Heracles. El héroe, su brazo, su destino», en Yves Bonnefoy (dir.), Diccionario de las mitologías y de las religiones de las sociedades tradicionales y del mundo antiguo, vol. II, Barcelona 1996, 394-395). D’altra banda, els viatges d’Hèracles, de cap a cap del món deshabitat i encara més enllà, posen unes fites en la percepció dels grecs de la seva pròpia identitat, en la mesura que les fronteres externes de la descripció geogràfica serveixen com a instrument per a reconèixer llur centralitat en el món Mediterrani. Igual que les peregrinacions de Io, aquesta mena de relats funcionen alhora com a factor separador i identificador: fer experiència d’allò que no és grec serveix per a afirmar i reforçar allò que sí que ho és, de tal manera que no es produeix només una percepció de l’alteritat extravagant dels altres, sinó sobretot una visió hel·lenocèntrica del món (vegeu Jean M. Davison, «Myth and the Periphery», en Dora C. POZZI & John M. WICKERSHAM [ed.], Myth and the Polis, Ithaca-Londres 1991,


d’aquest, i Hèracles es compadeix de les seves súpliques i mata l’àguila que li rosegava el fetge: quan s’acosta volant, Hèracles l’encerta amb la sageta.120 A canvi d’aquest favor, Prometeu li aconsella que no vagi ell mateix en cerca de les pomes, sinó que s’adreci a Atlant i digui a aquest de dur-les.121 En substitució d’Atlant, Hèracles haurà de suportar la volta del cel, fins que l’altre hagi portat les pomes de les Hespèrides.122

Hèracles, doncs, li fa cas, se’n va cap a Atlant i li demana que dugui tres pomes prenent-les de mans de les Hespèrides, després d’haver-los explicat el treball. Atlant col·loca sobre les espatlles d’Hèracles el cel i s’adreça envers les Hespèrides. Després de rebre les pomes de les mans d’aquestes, retorna cap on es troba Hèracles. Atlant li diu que ell mateix durà les pomes a Euristeu i ordena a Hèracles que, en lloc seu, l’aguanti ell, el cel. Hèracles s’hi compromet, però amb un cop d’astúcia aconsegueix de reemplaçar la volta del cel, al seu torn, sobre el cap d’Atlant. I és que Prometeu li havia suggerit de demanar a Atlant que aguantés un instant el cel mentre ell es procurava un coixí per al clatell. Atlant, doncs, deixa les pomes per terra i pren la volta del cel. I Hèracles recull les pomes, diu adéu a Atlant i enfila cap a Micenes, a veure Euristeu per mostrar-li les pomes.123 Així ho explica Ferecides en el volum segon.

18

18a) Ath. XI 39 [470c] (ed. Kaibel)124 Després de parlar de l’Ocèan, Ferecides, en el volum tercer de les Històries, afegeix

el següent: Hèracles tiba l’arc contra el Sol, a punt d’assagetar-lo, però el Sol,

49-63). És Pisandre (frag. 1 Bernabé), segurament per primer cop, qui envia Hèracles al llunyà oest, als límits de l’Ocèan. Cal tenir present que som en plena onada colonitzadora grega, sobretot a occident (vegeu J. BOARDMAN, Los griegos en ultramar: comercio y expansión colonial antes de la era clásica, Madrid 1975, 169ss.). Com a reacció a aquestes extravagàncies geogràfiques, Hecateu (c. 500 aC) retornà a l’antiga versió, que situava les accions d’Hèracles a la Grècia estricta (cf. FGH 1F26). 120 L’episodi de l’àguila que rosega el fetge de Prometeu ha estat esmentat ja al frag. 7. 121 Les pomes d’or i el treball d’Hèracles són dos motius mítics independents que hom ha fusionat. Quan l’episodi de les Hespèrides és incorporat a la carrera heroica d’Hèracles (el primer a fer-ho sembla haver estat Pisandre de Rodes), és el mateix heroi qui destrueix el serpent i cull les pomes (cf. ERATÒSTENES, Cat. III-IV). En canvi, Ferecides ha seguit una tradició més rebuscada i enriquida des del punt de vista narratiu, ja que Hèracles assumeix la càrrega de la volta del cel mentre Atlant que s’endinsa al jardí (cf. també APOL·LODOR II 5, 11). D’altra banda, que un passatge euripidi (HF 394-407) faci esment de totes dues gestes és indici que hom ja ha elaborat la contaminació de dos motius que s’exclouen mútuament. 122 D’acord amb una concepció esfèrica del cosmos, és un ésser titànic, Atlant, qui suporta el món sobre les espatlles. En canvi, les cosmovisions anteriors fan del cel una campana, que recobreix la terra. Si la volta celeste és sostinguda per dos titans, a banda i banda, Atlant es trobava a l’extrem occident. Tal volta era Prometeu, el seu germà, qui originalment aguantava la volta a l’altre extrem? 123 Per art d’Hera, Euristeu nasqué prematurament, poc abans del naixement d’Hèrcles, cosa que li va valer el tron de Micenes (cf. APOL·LODOR II 4, 5). És justament a Euristeu a qui Hèracles ha de servir per tal d’acomplir els treballs. Aquest és el càstig que li la estat imposat per tal d’expiar la culpa després de l’assassinat dels seus fills (cf. FERECIDES, frag. 14). 124 En aquest pas d’Ateneu hom debat sobre el vehicle (copes o vasos entre d’altres) que que el Sol fa servir per navegar d’occident a orient durant la nit.


<atemorit>, li demana que s’aturi. I Hèracles [atemorit] acala l’arc.125 En agraïment, el Sol li ofereix la copa d’or,126 la que després de la posta el traslladava al llarg de la nit, juntament amb les seves eugues a través de l’Ocèan, fins a les regions de l’alba, des d’on el Sol torna a llevar-se.127 Aleshores Hèracles embarca en aquesta copa envers Eritea.128 Però just quan es trobava en alta mar, compareix Ocèan i fa onejar la copa per posar-lo a prova. Hèracles està a punt d’assagetar-lo i l’Ocèan li prega, atemorit, que s’aturi.129

18b) Str. III 5, 4 (ed. Radt) Sembla que Ferecides anomena Eritea l’illa Gadira, 130 en què localitzen les

aventures mítiques de Geríones. Altres, 131 en canvi, assenyalen l’illa que corre paral·lela a aquesta ciutat, separada per un gual d’un estadi. Hi veuen un indret de bones pastures, perquè la llet dels ramats que s’hi peixen no produeix xerigot.

19

125 Hèracles va en cerca de Geríones, a l’extrem occident, per tal d’acomplir el treball que li ha imposat Euristeu: es tracta de menar d’Eritea (av. Cadis; cf. FERECIDES, frag. 18b) a Micenes les vaques de Geríones (pimer testimoni: HESÍODE, Th. 287ss.). Irritat amb Hèlios pels efectes abrusadors del sol, l’heroi es disposa a assegetar-lo (cf. APOL·LODOR II 5, 10). A banda de la clava, l’arc és un atribut sovint associat amb Hèracles. En la mitologia heroica, aquesta arma accentua la posició marginal de l’heroi que se’n serveix. Per oposició a la panòplia de l’hoplita, l’arc és l’arma per excel·lència del ‘caçador negre’, que es correspon, al nivell del ritu, amb l’adolescent en període de trànsit iniciàtic (cf. Pierre VIDAL-NAQUET, «Retour au chasseur noir», en Jean-Pierre VERNANT i Pierre VIDAL-NAQUET, La Grèce ancienne. 3. Rites de passage et trangressions, París 1992, 229). 126 El mot to; devpa" ‘la copa’, ja esmentat al frag. 17, és una paraula poètica que esdevé un terme tècnic per a referir-se a la copa d’Hèlios (vegeu Paul DRÄGER, Stilistische Untersuchungen zu Pherekydes von Athen. Ein Beitrag zur ältesten ionischen Prosa, Stuttgart 1995, 70ss.). Aquest mitjà de transport que empra Hèracles, absent en Hesíode, apareix documentat, per primer cop, per Estesícor (PMG 185) i Pisandre (frag. 5 Bernabé; cf. PANÍASIS, frag. 9 Bernabé). L’episodi d’Hèlios i la copa s’adapta a l’estructura del conte popular: l’heroi ha d’executar una gesta que hom li ha encarregat; derrota un adversari, que el posa a prova, però de qui obté un objecte que li ha de permetre d’atènyer el seu objectiu (són les funcions 12-14 de Propp: vegeu BURKERT, Structure and History cit.). Vegeu les reproduccions iconogràfiques d’Hèracles ficat dins la copa del Sol a LIMC, s. u. Herakles, 2550-2552. 127 En la cosmovisió mítica que manifesta aquest fragment, la terra, un disc pla, està envoltada per un riu, anomenat Ocèan. A través d’ell viatja el Sol, durant la nit, per retorna a orient, des d’on torna a començar el seu trajecte, a punta de dia, sobre les seves eugues. 128 L’emplaçament d’Eritea és precisat en el frag. 18b, en què, a més, hom vincula l’illa amb els episodis mítics de Geríones. 129 L’estil iteratiu, amb la reduplicació de mòduls narratius (doble amanaça d’Hèracles), és propi de Ferecides i de la literatura de folk-tale. Apol·lodor, que deu haver begut de Ferecides, en canvi, ha simplificat l’episodi: Hèracles amenaça només el Sol, a causa de la calor, i obté així la copa d’or (APOL·LODOR II 5, 10). 130 La identificació entre Eritea i Gadira és defensada igualment per Apol·lodor (II 5, 10). 131 Entre aquests a[lloi ‘altres’ cal comptar, segurament, Èfor (FGH 70F129), Filístides (FGH 11F3), Timeu (FGH 566F67) i Silè (FGH 175F7).


Cf. A.R. I 1213: “El diví Tiodament, que al país dels dríops Hèracles havia occit”.132 Sch. A.R. I 1212-1219a (ed. Wendel) Aleshores Hèracles tirava endavant, enduent-se el seu fill Hil·los, i s’encaminà

envers Driòpia. Aquest és un poble facinerós, que fa frontera amb els malieus, tal com diu Ferecides en el llibre tercer.133 Com que el seu fill tenia gana...134

20

Cf. Hom. Il. XXIII 296: “l’Anquisíada Equepol”.135 Sch. Hom. Il. XXIII 296c (ed. Erbse) Acusilau, en el llibre tercer de les Genealogies,136 entén Equepol com si fos un nom

de persona. Així: De Cleònim neix Anquises; i d’aquest, Equepol. Igualment Ferecides, en el volum tercer, diu:137 Cleònim,138 fill de Pèlops, vivia a Cleones,139 on Atreu l’havia establert com a sobirà. D’aquest neix Anquises,140 i d’Anquises neix Equepol.

21

Cf. A.R. III 1186: “Cadme, el fill d’Agènor”.141

132 Cf. frag. 8. Al país dels misis, els Argonautes reposen i es preparen per a un banquet. Mentre Hèracles va en cerca d’un rem, Hilas, el seu amant, va a fer aiguada. Apol·loni explica aleshores l’episodi d’Hèracles al país dels dríops, on l’heroi rapta Hilas, fill de Tiodamant. 133 El mateix escoli, que també documenta els orígens d’aquest poble (cf. frag. 8), en subratlla ara el caràcter criminal. Per a l’emplaçament dels dríops, que Ferecides fa veïns dels melieus (a la desembocadura de l’Esperqueu, al golf melieu), vegeu-ne més notícies al frag. 8; en general, per als dríops, i per a la seva integració en la mitologia d’Hèracles, vegeu STRID, Dryoper cit., 51ss. 134 Aquest frag. 19 és l’extracte d’un escoli, força llarg, que acumula diversos episodis de la mitologia d’Hèracles, acompanyat de Deianira i del seu fill, Hil·los (cf. APOL·LODOR II 7, 6-7). 135 Equepol va oferir a Agamèmnon l’euga Eta com a present: en recompensa, no hagué d’enrolar-se a la campanya contra Troia, sinó que pogué restar a la seva ciutat, la rica Sició (cf. HOMER, Il. XXIII 297-299). 136 Cf. ACUSILAU, frag. 3 Fowler. 137 Ferecides, en aquesta genealogia, segueix de molt a prop Acusilau. A diferència d’aquest, però, sembla incorporar breus notícies mitogràfiques a mesura que desgrana al catàleg genealògic. 138 Un fill de Pèlops anomenat Cleònim no ens apareix documentat enlloc més, però sí un Cleones (PAUSÀNIAS II 15, 1) i un Cleonos (ESCOLI A EURÍPIDES, Or. 5). Com sigui, s’ha de tractar d’un heroi epònim. Quant a Pèlops, apareix esmentat als frags. 37, 40, 68, 132 i 143. 139 Situada al nord del Peloponnès, a prop de Corint, Cleones apareix ja esmentada en el Catàleg de les naus de la Ilíada (II 570). 140 Aquest Anquises ens és, igual que Cleònim, absolutament desconegut. 141 En el pas que l’escoliasta comenta, Etàlides i Telamó són enviats a cercar les dents de la serp morta per Cadme (cf. APOL·LONI DE RODES III 1172ss.). Cf. frag. 22.


Sch. A.R. III 1177-1187f (ed. Wendel) Els uns asseguren que Cadme és fill d’Agènor, els altres el fan fill de Fènix.142

Ferecides, en el volum quart, diu així: Agènor, fill de Posidó, es casa amb Damno, la filla de Belos. D’aquests neixen Fènix, Isea, que Egipte pren per muller, i Mèlia, que Dànaos pren per muller.143 Posteriorment, Agènor s’uneix amb Argíope,144 filla del riu Nil. I d’aquests dos neix Cadme.

22 22a) Cf. A.R. III 1177-1180: “les dents de la serp aònia... que... Cadme... va

matar”.145 Sch. A.R. III 1177-1187b (ed. Wendel) Ferecides, en el volum cinquè, diu així: Després que Cadme s’establís a Tebes, Ares

i Atenea li ofereixen la meitat de les dents del drac.146 L’altra meitat va a parar a Eetes. Seguint les indicacions d’Ares,147 Cadme sembra al camp llaurat les dents, de les quals creix una munió d’homes armats.148 Esporuguit, Cadme els llença unes pedres.149 I 142 La genealogia d’Europa i de Cadme és, en efecte, vacil·lant, encara que el pare sol ésser Fènix o Agènor (cf. ERATÒSTENES, Cat. XIV, n. 128, ed. Pàmias, FBM 2004). Ferecides, en canvi, sembla voler conciliar totes dues tradicions en una nova refosa i fa d’Agènor el pare de Fènix (amb Damno) i de Cadme (amb Argíope). És propi de la tasca ‘racionalitzadora’ de Ferecides l’assaig d’arreplegar les genealogies dins un sistema lliure de contradiccions (vegeu Klaus MEISTER, Die griechische Geschichtsschreibung. Von den Anfängen bis zum Ende des Hellenismus, Stuttgart-Berlín-Colònia 1990, 24). 143 En la genealogia de Ferecides, Dànaos i Egipte no són, doncs, germans bessons, com vol la tradició (cf. APOL·LODOR II 1, 4). Essent així, hom evita que el matrimoni entre les Danaides i els fills d’Egipte constitueixi una unió entre cosins paral·lels (vegeu SCARPI, Apollodoro cit., 487). 144 La mare de Cadme varia segons les tradicions: Telefassa (cf. APOL·LODOR III 1, 1), Tèlefe (cf. ESTEVE DE BIZANCI, s. u. Qavso"), Cassiepea (cf. EUSTACI, Il. XIV 321; III/389, ed. van der Valk). El nom d’Argíope és documentat també per l’escoliasta d’Eurípides (Phoen. 5) i per Higí (Fab. VI). 145 D’acord amb una tradició que arranca amb Ferecides (cf. frags. 22a-22b), algunes de les dents del serpent mort per Cadme havien anat a parar a Eetes. D’aquest reben les dents els Argonautes Etàlides i Telamó perquè Jàson les sembri al camp que ha de llaurar amb els toros monstruosos. 146 Després de fracassar en el seu intent de retrobar seva germana Europa, raptada per Zeus, Cadme rep l’ordre divina de seguir una vaca i de fundar una ciutat allà aquesta on s’aturi (cf. APOL·LODOR III 4, 1). D’aquesta manera, Cadme fa cap a Tebes. Però abans d’acomplir el seu projecte fundador, ha d’enfrontar-se amb un serpent, considerat sovint el fill d’Ares. Per a les funcions atribuïdes al serpent a Grècia, tingut pel ‘senyor de l’indret’, cf. frag. 16b. D’altra banda, el combat de l’heroi contra el monstre és observat com el reflex mític d’un ritual iniciàtic (com ara el combat de Perseu contra Medusa, en FERECIDES, frag. 11). 147 Són Atena i Ares qui han lliurat a Cadme les dents del drac, però només Ares qui li suggereix de sembrar-les. Apol·lodor (III 4, 1), que simplifica la intervenció divina, fa que tan sols sigui Atena qui aconsella a Cadme la sembra de les dents. 148 El naixement de la terra (Gea) té un clar significat polític, ja que els primers ciutadans de Tebes són autòctons, nascuts del sòl de la pàtria, i això legitima llur presència sobre el territori. Encara que la mitologia grega no coneix un mite que expliqui l’origen dels homes, diversos mites locals resolen aquesta mancança amb episodis d’autoctonia: la humanitat, o un home o uns homes neixen de la terra,


aquests, convençuts que són atacats els uns pels altres, s’abraonen entre ells i es massacren. Només cinc dels homes resten estalvis, que són Udeu, Ctoni, Equíon, Pèloros i Hiperènor.150 Aquests són nomenats ciutadans per Cadme.151

22b) Cf. Pi. I. VII 10: “O bé els Esparts, de llança mai capolada”.152 Sch. Pi. I. VII 13 (ed. Drachmann) Són els que sorgiren, a la vora de Tebes, de les dents d’un drac, dels quals també

Eurípides153 fa esment. O tal volta Píndar es refereix als Esparts més violents. En efecte, Ferecides diu que hi ha dos llinatges d’Esparts, ja que Ares i Atena van oferir la meitat de les dents del drac a Cadme i l’altra meitat a Eetes.154

23

Cf. Pi. O. IX 57-58: “Fins que el capitost olímpic segrestà del terrer dels epeus la filla d’Opunt”.155

Sch. Pi. O. IX 87a (ed. Drachmann) Píndar explica que Protogenia, raptada per Zeus, fou duta al Mènal, la muntanya

d’Arcàdia. Protogenia era filla d’Opunt, rei dels eleus.156 D’altres, en canvi, asseguren que Protogenia era filla de Pirra i Deucalió, tal com diu Ferecides al volum cinquè.157 igual que les plantes emergeixen del sòl. En aquest cas, els primers tebans són coneguts com spavrtoi ‘sembrats’, és a dir, producte de la sembra de les dents del drac (cf. HEL·LANIC, frag. 51 Fowler, EURÍPIDES, Bacch. 541, 996 i 1016). 149 Això mateix és el que Medea aconsellarà a Jàson: que llanci enmig dels guerrers sorgits de la terra una pedra perquè s’acarnissin els uns amb els altres (cf. APOL·LONI DE RODES III 1051-1059). 150 Els noms d’aquests cinc Esparts remeten al seu origen o a les seves característiques: Udeu i Ctoni ‘ctònic’, Equíon ‘serpentí’, Pèloros ‘gegantí’, Hiperènor ‘arrogant’. Aquests personatges encapçalen, a més, sengles genealogies heroiques tebanes (cf. APOL·LODOR III 5, 5; ÈSQUIL, Sept. 412ss.). 151 L’ascendència d’Ares del serpent i els orígens violents de llur naixement fan dels Esparts uns personatges primitius i brutals. Aquests orígens doten d’ambigüitat l’autoctonia espartana, per oposició a l’atenesa (vegeu Nicole LORAUX, Les enfants d’Athéna, París 1990, 51 i 65). Després de la batalla, els Esparts s’han d’integrar en l’univers cultural, tal com Cadme l’està organitzant, i per aquest motiu esdevindran en els primers ciutadans de Tebes (cf. PAUSÀNIAS IX 5, 3). Els episodis que segueixen la sembra de les dents del drac i l’aparició dels Esparts són contats en FERECIDES, frag. 89. 152 Píndar fa un repàs, al començament de l’oda, als principals episodis de la mitologia tebana –entre els quals el naixement dels guerrers sembrats per Cadme. L’escoliasta sembla suggerir que Píndar es refereix només a una branca dels ‘guerrers sembrats’, ja que, com ho vol Ferecides, són dos els llinatges dels Esparts, els uns sembrats a instàncies d’Ares (cf. frag. 22a), més bel·licosos, els altres d’Atena. 153 Cf. EURÍPIDES, Ph. 795. 154 Cf. APOL·LODOR I 9, 23. Les dents que van a parar a Eetes són les que Jàson haurà de sembrar, amb l’ajut d’uns bous monstruosos, com a condició per endur-se el velló d’or (cf. frag. 30). Eetes reapareix als frags. 32 i 105. 155 Píndar, que canta la victòria d’Efarmost d’Opunt, es proposa de celebrar la història mítica dels locris d’Opunt. Ressegueix, doncs, els antecedents genealògics d’Opunt, l’heroi epònim de l’indret. 156 L’escoliasta fa aquí una paràfrasi dels versos 57-59 de l’Olímpica IX de Píndar. Protogenia ‘nascuda


24

Cf. Hom. Il. XV 336: “La seva madrastra Eriòpida, que Oileu tenia per esposa”.158 Sch. Hom. Il. XV 336c (ed. Erbse) Com el poeta, també Hel·lanic159 diu que Eríope era la mare d’Aiant.160 En canvi,

Ferecides †en... i Mnàseas161 en el llibre vuitè l’anomenen Alcímaca.162 El poeta de les Naupàcties163 afirma que tenia dos noms: Anomenava la penúltima Eríope, però el pare i Admet li deien Alcímaca.

25

25a) Cf. A.R. II 1147-1149: “Eetes rebé Frixos al seu palau i li donà en matrimoni la seva filla Calcíope”.164

Sch. A.R. II 1149 (ed. Wendel) Ferecides, al volum sisè, assegura que aquesta s’anomena Evènia, però els

sobrenoms eren Calcíope o Iofossa.165 en primer lloc’, és per a Píndar filla d’Opunt. Píndar traça un lligam que uneixi les tradicions dels locris d’Opunt amb les d’Elis. 157 En la tradició representada per Ferecides (cf. APOL·LODOR I 7, 2), Protogenia no és tinguda per filla d’Opunt sinó de Deucalió i Pirra. Després del cataclisme que inundà la terra, aquesta pietosa parella de supervivents llançà unes pedres per sobre l’esquena, cap enrere, de les quals nasqué un nou llinatge d’homes que repoblà la terra. 158 D’acord amb Homer, Eneas dóna mort a Medont, «fill bastard d’Oileu» (Il. XV 333; cf. II 727). L’escoliasta discuteix el nom de la mare d’Aiant. 159 Cf. HEL·LANIC, frag. 121 Fowler. 160 Eriòpida / Eríope, germana del rei tessali Admet, és, en efecte, mare d’Aiant, però madrastra de Medont, perquè aquest és fill d’Oileu amb Rene (cf. HOMER, Il. II 728). 161 Cf. MNÀSEAS, FHG 3/153, frag. 19. 162 Per al doble nom amb què són coneguts determinats personatges, cf. frag. 25a. Pot bé ésser, d’altra banda, que determinats autors sentissin atracció erudita pel nom menys familiar i més rar (vegeu M. VAN DER VALK, Researches on the Text and Scholia of the Iliad. Part One, Leiden 1963, 454, n. 213). 163 Cf. NAUPÀCTIES, frag. 1 Bernabé. 164 Després del trajecte aeri a cavall del moltó de pell d’or, Frixos fa cap a la Còlquida, a l’extrem orient (cf. frag. 99 = ERATÒSTENES, Cat. XIX). Allí és acollit pel rei Eetes, que li dóna la filla en matrimoni perquè, en realitat, vol fer seu el velló d’or. 165 La confusió de noms de certs personages pot ésser un reflex d’una realitat institucional, com ara l’alternança entre el nom pronunciat en privat, dintre el clos familiar, i el nom ‘oficial’, públic o extrapolític. Pot traduir, d’altra banda, el conflicte entre el nom que rep un nadó dels pares i el nom amb què el bateja el foster-father (a propòsit de Paris / Alexandre, vegeu Michael LLOYD, «Paris/Alexandros in Homer and Euripides», Mnemosyne 42, 1989). En el cas de Ferecides, encara, pot ésser el resultat de l’exigència per acordar diferents variants d’un mateix mite (d’acord amb Paola DOLCETTI, Ferecide di Atene. Testimonianze e frammenti, Alessandria, 2004, 34).


25b) Hsch., s.u. ∆Iofwssa (ed. Latte)

Iofossa: Calcíope, segons Ferecides.166

26

Cf. A.R. I 23: “Primer, farem menció d’Orfeu”.167 Sch. A.R. I 23-25a (ed. Wendel) Herodor168 diu que hi ha dos Orfeus, un dels quals participà en la travessia dels

Argonautes. Ferecides, en el volum sisè, assegura que qui s’enrolà fou Filammó i no Orfeu.169 Aquest és, tal com vol Asclepíades,170 fill d’Apol·lo i de Cal·líope, encara que alguns el fan fill d’Èagre i de Polímnia. I és que hom es demana com és que Orfeu, desvalgut com era, participava en l’expedició dels herois. Doncs bé, Quiró, com que era un endeví, va profetar que podrien fins i tot passar pel costat de les Sirenes si Orfeu navegava amb ells.

27

Cf. A.R. II 178: “Allí, a la riba, tenia la casa el fill d’Agènor, Fineu”.171 Sch. A.R. II 178-182c (ed. Wendel)

166 D’acord amb el frag. 25a, el nom amb què Ferecides coneixia la filla d’Eetes era Evènia: Calcíope i Iofassa són renoms. Apol·lodor (I 9, 1), Herodor (frag. 39 Fowler) i Apol·loni de Rodes (II 1149; cf. frag. 25a), entre d’altres, l’anomenaven Calcíope. Hesíode (frag. 255 Merkelbach-West) i Acusilau (frag. 38 Fowler), al seu torn, Iofossa. 167 Després de renunciar a parlar de la construcció de la nau, Apol·loni exposa el seu programa i comença per desgranar el catàleg dels herois enrolats a l’Argo: el primer és Orfeu. 168 Cf. HERODOR, frag. 42 Fowler. 169 Tant Herodor, que duplica el personatge d’Orfeu, com Ferecides, que reemplaça Orfeu per Filammó, semblen voler-se explicar els trets contradictoris de la personalitat d’Orfeu: aquest tan aviat és tingut per un decidit director de les tècniques d’èxtasi guerrer (o Kampfwut) al si d’una secret society, com per l’introductor de l’homosexualitat i la mol·lície (vegeu Fritz GRAF, «Orpheus: A Poet Among Men», en J. Bremmer [ed.], Interpretations of Greek Mythology, Londres 1987, 91). Tota una tradició, que recull l’escoliasta d’Apol·loni de Rodes (cf. infra), s’ha preocupat per justificar la presència d’un personatge, considerat sovint feble i inclinat a l’ablaniment com Orfeu, entre els coratjosos Argonautes. Ferecides, d’altra banda, pot haver foragitat Orfeu de la llista d’expedicionaris per raons estrictament cronològiques (vegeu JACOBY, Die Fragmente. Kommentar cit., 400). Com sigui, Orfeu és esmentat entre els participants de l’expedició ja per Píndar (P. IV 177). Pel que fa a Filammó, músic igual com Orfeu, cf. CONÓ, FGH 26F1, VII; HIGÍ, Fab. CLXI; CC; PAUSÀNIAS II 37, 2; IV 33, 3; X 7, 2; OVIDI, Met. XI 317. Ferecides en traça la genealogia al frag. 120. 170 Cf. ASCLEPÍADES DE TRAGIL, FGH 12F6c. 171 Els Argonautes, en el seu periple, han fet cap al Bòsfor, on serà fundada la ciutat de Bizanci. A les seves ribes habitava Fineu, de qui Apol·loni de Rodes (II 178ss.) explica la història.


Ferecides, en el volum sisè, explica que Fineu governava tots els tracis d’Àsia fins al Bòsfor, val a dir els Bitinis i els Paflagonis.172 Hesíode173 diu, a les Grans Eees, que Fineu va ésser encegat perquè va assenyalar a Frixos el camí; en canvi, al llibre tercer dels Catàlegs,174 perquè va estimar-se més una llarga vida que la seva vista.175 Els fills de Fineu, diuen, van ésser Mariandinos i Tinos. I a partir de Tinos es va anomenar la Tineida i de Mariandinos va prendre nom la Mariandínia.176

28

Cf. A.R. II 273-274: “Darrere de les Harpies van córrer els dos fills de Bòreas”.177 Sch. A.R. II 271b (ed. Wendel) Ferecides, en el volum sisè, diu que els Borèades empaitaven les Harpies a través

del mar Egeu i del mar de Sicília.178

29

Cf. A.R. II 298-299: “Les Harpies van endinsar-se en un amagatall de Creta, la terra de de Minos”.179

Sch. A.R. II 299 (ed. Wendel)

172 En certs indrets (cf., per exemple, frags. 5; 15) Ferecides mostra interès per diversos detalls de la geografia. Si tenim present, a més, que sovint cerca explicacions etimològiques de topònims, corònims o etnònims per mitjà dels herois epònims (cf. frag. 8: Dríops; frag. 15b: bosquet d’Àcmon i plana de Deant; frag. 20: Cleones; frag. 102: Teos; frag. 147: Àlope), pot molt bé ésser que la notícia que clou el fragment (sobre Tinos i Mariandinos; cf. infra) es remunti, igualment, al mitògraf atenès. Ferecides dóna la genealogia de Fineu al frag. 86. 173 Cf. HESÍODE, frag. 254 Merkelbach-West. 174 Cf. HESÍODE, frag. 157 Merkelbach-West. 175 Corrien, en efecte, diverses explicacions al voltant de la ceguesa de Fineu (cf. SÒFOCLES, Ant. 966-976; APOL·LODOR I 9, 21). En el pensament mític grec, la ceguesa va estretament unida a les capacitats màntiques. 176 Aquesta notícia etnogràfica sobre la Tineida i Mariandínia, que l’escoliasta pot haver manllevat de Ferecides, d’Hesíode o bé d’una tercera font, és confirmada per un altre escoli de les Argonàutiques (II 140a). Cf. ESTEVE DE BIZANCI, s. u. Marianduniva; ESTRABÓ XII 3, 2; ESCOLIS A ÈSQUIL, Pers. 938. 177 Apiadats de Fineu, els fills de Bòreas foragiten les Harpies, uns ocellots monstruosos que arrabassaven el menjar de la boca i les mans de l’ancià endeví. A canvi, Fineu dóna valuoses indicacions per a la navegació. 178 Apol·loni de Rodes és més vague a l’hora de descriure el trajecte que segueixen les Harpies empaitades pels Borèades (esmenta, això sí, les illes Flotants als versos 285 i 297 del llibre II). Finalment, els ocellots van a ficar-se en una cova de Creta (II 298-299; cf. frag. 29). D’acord amb la ruta de Ferecides, les Harpies creuen d’est a oest la Mar Egea i la Jònica, fins a Sicília, que és on tal volta es trobaven les illes Flotants esmentades per Apol·loni (cf. ESCOLI A APOL·LONI DE RODES II 296-297b). Després de recular, davallen cap al sud, vers Creta (cf. frag. 29). Un recorregut més precís, encara, es troba en Apol·lodor (I 9, 21). 179 Per al context d’aquests versos d’Apol·loni de Rodes, vegeu el comentari al frag. 28.


Les Harpies es ficaren en una clotada, a Creta. Això ho explica també Neoptòlem.180 L’autor de les Naupàcties181 i Ferecides,182 en el volum sisè, afirmen que les Harpies van refugiar-se en una gruta de Creta, la que es troba a la falda de la muntanya de l’Arginunt.183

30

Cf. A.R. III 410-412: “Jo enjovo tots dos braus i els meno per l’aspre guaret d’Ares, de quatre jovades”.184

Sch. A.R. III 411-412b (ed. Wendel) Però Ferecides, en el volum sisè, asegura que els camps eren de cinquanta

jovades.185

31

Cf. A.R. IV 156-158: “Medea ruixava els ulls amb drogues que el ritu demana, entre encanteris”.186

Sch. A.R. IV 156-166a (ed. Wendel)

180 Cf. NEOPTÒLEM, frag. 3 Mette. 181 Cf. NAUPÀCTIES, frag. 3 Bernabé. 182 La coincidència entre les Naupàcties i Ferecides quant a la destinació de les Harpies sembla indicar que aquest darrer ha emprat el poema èpic com a font, tal com ho vol Victor J. Matthews («Naupaktia and Argonautika», Phoenix 31, 1977, 193). Més difícil és de seguir aquest filòleg quan suggereix que Ferecides i les Naupàcties es basen en una tradició segons la qual les Harpies trobaven la mort en aquesta cova –a diferència de la variant, representada per Hesíode, Apol·loni i Antímac, que insisteix que hom impedeix els Borèades de donar mort a les Harpies (cf. ESCOLI A APOL·LONI DE RODES II 296-297a-b). 183 Les coves, i assenyaladament a Creta, constitueixen un espai de forta càrrega religiosa. El culte vinculat a les coves cretenques està ben documentat des d’època del bronze (vegeu B. C. DIETRICH, The Origins of Greek Religion, Berlín-Nova York 1974, 76ss.). La tradició més comuna, en efecte, situa l’antre de les Harpies a Arginunt. En canvi, Apol·loni de Rodes (II 434) el localitza a la muntanya Dicte, també a Creta. Virgili fa les Harpies a les Estròfades (Aen. III 210-213). 184 Eetes descriu la prova de la llaura amb els bous monstruosos, tasca que el jove heroi haurà d’endurar per aconseguir el velló d’or com a penyora. Al solc no hi va a parar cap llavor del cereal sinó les dents del drac de Tebes, esmentades per Ferecides al frag. 22. 185 L’extensió del camp, tan enorme, que descriu Ferecides és d’una excepcionalitat mítica que allunya encara més l’episodi de la realitat quotidiana. Una superfície de quatre jovades, com la que considera Apol·loni de Rodes, era justament considerat un terreny que un hom podia llaurar en una dura jornada de treball (cf. HOMER, Od. XVIII 374). 186 Certes variants del mite, com ara la que ha seguit Apol·loni de Rodes, subratllen el paper passiu de l’heroi i revelen que Jàson s’endú el velló d’or gràcies a Medea, que ha endormiscat el serpent per mitjà de drogues i encanteris. L’escoliasta parafraseja els versos d’Apol·loni de Rodes i acara les tradicions representades per Antímac i per Ferecides.


En aquests versos, i en els que vénen a continuació, Apol·loni diu que Medea, espargint una droga feta de ginebró, endormiscà el drac amb encanteris i així arrabassà el velló d’or. I tots dos s’escaparen vers la nau, mentre la fera jeia adormida. En això s’acorda amb Antímac.187 Ferecides explica també, en el volum setè, que el dragó va ésser occit per Jàson.188

32 32a) Cf. A.R. IV 224-225: “Les regnes dels cavalls, Apsirt les tenia a les mans”.189 Sch. A.R. IV 223-230a (ed. Wendel) Apol·loni explica que Eetes es va retirar sense haver aconseguit res, enfilat al carro

amb Apsirt, que li feia d’auriga. Dionisi de Milet190 diu que Eetes, després d’atènyer la nau i de disposar els herois per a la batalla, va occir Ifis d’Argos,191 germà d’Euristeu, però ell mateix va perdre’n un bon grapat. Ferecides, en el volum setè, diu que Medea va prendre Apsirt, que era petit, del bressol, perquè Jàson li havia dit d’endur-se’l amb els Argonautes.192 Quan hom començà a empaitar-los, ells el van degollar i van llençar-ne els membres especejats al riu.193 A la peça Escites, Sòfocles194 assegura que Medea i Apsirt eren fills de diferent mare.

187 Cf. ANTÍMAC, frag. 73 Matthews. 188 A diferència d’Apol·loni i d’Antímac, Ferecides segueix la tradició que situa Jàson al centre de l’acció heroica i fa d’ell l’occidor del monstre (cf. igualment HERODOR, frag. 52 Fowler). La intervenció màgica de Medea sembla, però, ja insinuada per Píndar (P. IV 249), quan assegura que Jàson va matar el dragó gràcies a les tevcnai" ‘arts’ (de Medea?). Com sigui, sembl Antímac, que a la Lide ponderava el paper dels caràcters femenins, el primer a haver magnificat la participació de Medea en l’episodi (vegeu Victor J. Matthews, Antimachus of Colophon. Text and Commentary, Leiden-Nova York-Colònia, 1996, 219), la qual cosa va gaudir de continuïtat en la tradició mitogràfica (cf. APOL·LODOR I 9, 23) i iconogràfica (cf. LIMC, s. u. Iason, 37ss.). La tragèdia euripídia Medea construirà nítidament la personalitat d’una Medea, apassionada, estrangera i, per això mateix perillosa, cosa que s’avé al marc polític i ideològic atenès (cf. frag. 32). 189 Els Argonautes han embarcat i es disposen a salpar, mentre els colcs es llancen al seu acuit. Passa al capdavant Eetes, enfilat dalt del carro que mena el seu fill Apsirt. L’escoliasta s’entreté a comentar variants diverses sobre la figura d’Apsirt en la tradició mitogràfica i la seva funció en el mite. 190 Cf. DIONISI ESCITOBRAQUIÓ, frag. 29b Rusten. 191 Aquesta és la nostra principal font per al coneixement d’Ifis d’Argos, fill d’Estènel (cf. FERECIDES, frag. 32b) i germà d’Euristeu. Diodor de Sicília (IV 48, 4) el coneix com Ífitos. Cf. VALERI FLAC, Arg. I 441; VII 423. 192 És habitual, en el mite grec, el motiu de la noia que s’enamora i traeix la família (Ariadna, Medea), la qual cosa reflecteix la posició ambígua entre la seva família i la del marit. Així, la imatge que projecta contribueix a construir la representació negativa i sempre amenaçant de la dona. Amb l’assassinat i l’especejament del propi germà, talment com si es tractés de la víctima d’un sacrifici animal, es completa la figuració bàrbara de Medea, relegada a representar l’alteritat més radical per a un grec, ja que, a més de dona, és bàrbara i maga (o bruixa) –la qual cosa permet, de retruc, delimitar i definir, per contrast, la identitat grega (vegeu François HARTOG, «Le boeuf «autocuiseur» et les boissons d’Arès», en Marcel DETIENNE & Jean-Pierre VERNANT, La cuisine du sacrifice en pays grec, París 1979, 265ss.). 193 Amb el llançament del cos mutilat del petit Apsirt, Eetes, pare de Medea i d’Apsirt, ha d’alentir la persecució per tal d’arreplegar-ne els membres (cf. APOL·LODOR I 9, 24). A més, ha de refer el camí per


32b) Cf. A.R. IV 224-225 (cf. frag. 32a) Sch. A.R. IV 223-230d (ed. Wendel) En aquest passatge Apol·loni explica que Eetes es retirà sense haver aconseguit res;

però en el que ve acte seguit diu que Apsirt, que era jove, feia d’auriga al costat del seu pare. Dionisi de Milet195 explica que Eetes va empaitar els Argonautes. Els herois combatien a cops de llança, els assistents d’Eetes muntant a cavall. És en aquest moment que va morir Ifis, fill d’Estènelos: després d’haver aterrat dos dels cavallers d’Eetes, fou acorralat per Eetes i arrossegat amb un llaç. A continuació, diu que els colcs van emprendre la fugida. Ferecides, en el volum setè, explica que durant la persecució els Argonautes van fer embarcar Apsirt a la nau i, després d’especejar-lo, van llençar-lo al riu. Sòfocles, a la peça Els Colcs,196 diu que el nen va ésser degollat al palau d’Eetes.

32c) Cf. E. Med. 167: “Després d’haver occit vilment el germà”.197 Sch. E. Med. 167 (ed. Schwartz) Impulsat a fer-ho accessible per a tots, Timàquidas198 diu que Medea es refereix a

Apsirt. En canvi, Eurípides,199 ni en aquest indret així com tampoc en l’Egeu, no anomena Apsirt pel seu nom. Ferecides el coneix amb una x (Axirt).200 Diceògenes, a

tal de donar sepultura al cos del nen. Ferecides, que en el frag. 31 insistia en el paper més rellevant i més actiu de Jàson en el mite, presenta també aquí l’heroi com el decidit protagonista de l’episodi en demanar a Medea que arrabassi el petit Apsirt del bressol. D’acord amb altres versions, Apsirt, ja fet i dret, és enviat a perseguir Jàson i Medea, encara que igualment caurà assassinat i serà mutilat (cf. APOL·LONI DE RODES IV 303-481). Per a Sòfocles, en canvi, Apsirt és mort al palau d’Eetes (SÒFOCLES, frag. 343 Radt; EURÍPIDES, Med. 1334). Ferecides és l’únic autor que situa al riu la mort i l’especejament del nen. Altres depuren el caràcter abominable i sanguinari de Medea i fan morir Apsirt a mans dels Argonautes (cf. FERECIDES, frag. 32c) o bé afirmen que el nen no va morir sacrificat, sinó consumit per unes drogues (LLEÓ EL RÈTOR, FGH 278F2; cf. FERECIDES, frag. 32c). 194 Cf. SÒFOCLES, frag. 546 Radt. 195 Cf. DIONISI ESCITOBRAQUIÓ, frag. 29a Rusten. 196 Cf. SÒFOCLES, frag. 343 Radt. 197 Medea, que s’ha adonat de la presència dels fills, plany desconsolada la traïció a la pàtria i a la família, cosa que ha atès el punt culminant amb l’assassinat del propi germà. Per a Eurípides és la mateixa Medea qui s’ha ocupat de matar Apsirt (cf. APOL·LODOR I 9, 24), de qui no pronuncia el nom, al llarg de la peça. L’escoliasta assaja d’omplir aquest buit. 198 Cf. TIMÀQUIDAS, frag. 16 Blinkenberg (Die Lindische Tempelchronik. Neu bearbeitet von Chr. Blinkenberg, Bonn, 1915, 44). 199 Cf. EURÍPIDES, p. 363 Nauck2. 200 Alguns filòlegs han assajat de corregir aquest pas (vegeu l’aparat crític). D’acord amb Jacoby (Die Fragmente. Kommentar cit., 401), ens les havem amb una troballa paretimològica del mateix Ferecides. Com sigui, Axirt és una forma no testimoniada en altres contextos. A banda del nom, les diverses tradicions no s’acorden pel que fa a l’edat del germà de Medea, l’indret on és assassinat, els mitjans per aconseguir-ho o el responsable del crim (cf. frag. 32a).


la Medea,201 l’anomena Metaponti. Va ésser occit a mans de Medea, segons els uns, o a mans dels Argonautes, segons els altres. Lleó el Rètor202 afirma que no va ésser sacrificat, sinó que va morir consumit per unes drogues.

33

Cf. Hom. Od. XI 281-282: “També vaig veure la bellíssima Cloris, amb la qual va casar-se Neleu”.203

Sch. Hom. Od. XI 287 (ed. Fowler) Neleu, fill de Posidó, tenia una filla, de nom Pero, d’extraordinària bellesa. Ara bé,

no la donaria per maridar amb ningú, fins que hom no menés de Fílace les vaques de la seva mare Tiro, retingudes per Íficle.204

Després que tots hagueren fracassat, tan sols Biant, fill d’Amitàon, va comprometre’s a fer-ho, i convenç el seu germà Melamp perquè dugui a terme l’empresa. A pesar que aquest, endeví com era, sabia que seria empresonat tot un any, s’encamina cap a Otris, en cerca de les vaques. 205 Els guardians i els bovers l’enxampen allà mateix, mentre robava les vaques, i el lliuren a Íficle. Hom el custodiava encadenat, amb dos servents que té assignats, un home i una dona. L’home el tractava com cal, però, en canvi, la dona amb força negligència.

Quan faltava poc perquè es completés l’any, Melamp sent parlar uns corcs al seu dessobre, que afirmen haver rosegat la biga. Després de sentir-los, crida els encarregats i els demana que se l’enduguin al defora, que la dona agafi la llitotxa pels peus i l’home pel cap. Ells l’aixequen i el comencen a treure. Però en aquest precís moment, la biga es migparteix, cau al cap de la dona, i la mata.206 Aleshores l’home explica el que ha

201 Cf. DICEÒGENES, frag. F1a Snell. 202 Cf. LLEÓ EL RÈTOR, FGH 278F2. 203 En ocasió de la katavbasi" ‘viatge al món dels morts’ al cant XI de l’Odissea, Odisseu desgrana un catàleg de les heroïnes que topa (cf., per exemple, frags. 13b, 34a, 117, 148a, 170). De Cloris i Neleu neixerà Pero, pretesa per molts i penyora del ramat de vaques d’Íficle. L’escoliasta completa el relat que Homer explica sumàriament (Od. XI 287-297). 204 Les condicions que imposa Neleu per donar la filla en matrimoni constitueixen el preu que hom paga per l’esposa (cf. APOL·LODOR I 9, 12; PAUSÀNIAS IV 36, 2; X 31, 10). A la Grècia arcaica el valor de la dona és equiparat, de manera expressa, a un dot (e{dna), que consisteix en béns mobles preciosos d’un tipus ben definit: animals de ramat, especialment de bous, que tenen un significat de prestigi (vegeu Jean-Pierre VERNANT, «Hestia-Hermès. Sur l’expression religieuse de l’espace et du mouvement chez les Grecs», en Jean-Pierre VERNANT i Pierre VIDAL-NAQUET, La Grèce ancienne. 2. L’espace et le temps, París 1991, 65 [orig. 1963]). Per a Neleu, vegeu encara els frags. 117 i 118. L’atribució de la propietat dels ramats a una dona, Tiro, la mare de Neleu, és una novetat absoluta i constitueix, tal volta, una troballa de Ferecides. 205 L’empresa de menar les vaques, juntament amb el caràcter de vident de Melamp, converteixen aquest episodi en un reflex del trajecte xamànic al més enllà per tal de dur-ne els ramats (per a d’altres paral·lels vegeu BURKERT, Structure and History cit.). Altres, en canvi, han interpretat el mite com un reflex de les pràctiques d’iniciació viril per mitjà de les ràtzies de bestiar (vegeu Maria Gavina Vallebella, «Razzia di bestiame e iniziazione virile nei poemi omerici», Sandalion 23-25, 2000-2002, 33ss.). 206 L’ensulsiada del sostre, val a dir la destrucció material de l’indret de segregació ‘iniciàtica’ de


passat a Fílace i aquest a Íficle. Tots dos s’adrecen a Melamp i li demanen qui és. Un endeví, respongué ell. Aleshores es comprometen a lliurar-li les vaques, si troba un remei perquè Íficle pugui engendrar fills. I presten jurament sobre això.

Després de sacrificar un bou a Zeus, Melamp el talla en parts per a cada un dels ocells. Tots els ocells fan cap, llevat d’un sol, el voltor. Melamp pregunta a tots els ocells si coneixen un remei per què Íficle pugui tenir fills. Com que no saben sortir-se’n, els ocells van a cercar el voltor. Immediatament, aquest els revela la causa de la impotència d’Íficle i de la fertilitat.207

En efecte, quan Íficle era petit, Fílace el va empaitar amb un ganivet, perquè li va veure fer una entremaliadura. Com que no el podia atrapar, va clavar un ganivet en un perer bord. Al seu voltant hi havia crescut l’escorça. A causa de l’esglai, Íficle va quedar, des d’aleshores, impotent. El voltor els ordena, doncs, que vagin a recuperar el ganivet clavat a l’arbre, que el torquin, i que de donin de beure a Íficle el rovell barrejat amb vi durant deu dies. Després d’això ja podrà tenir fills.208 Així mateix ho fa Íficle, el seu semen guanya força, i engendra un fill, Podarces.209 Lliura, doncs, les vaques a Melamp, que se les endú i les mena fins a Pilos, per fer-les a mans de Neleu com a dot per a Pero. I Melamp pren la noia per al seu germà Biant, perquè s’hi casi.210 D’ells neixen Perialces, Aretos i Alfesibea.211 La història es troba en Ferecides, al volum setè.

34

34a) Cf. Hom. Od. XI 321: “També vaig veure Procris”.212 Sch. Hom. Od. XI 321 (ed. Fowler)

Melamp, pot correspondre’s amb la conclusió del període iniciàtic, cosa que coincideix, justament, amb l’acabament d’un any. Força més incert és el paper que ocupen els dos encarregats, home i dona, que s’ocupen de vigilar Melamp. 207 Aquesta reduplicació de motius és pròpia de l’estil repetitiu de Ferecides, que fa comparèixer de primer la resta d’ocells i més endavant el voltor. Apol·lodor (I 9, 12), que simplifica el relat neutralitzant la reiteració fa que el voltor acudeixi directament a la convocatòria de Melamp. 208 D’acord amb Apol·lodor (I 9, 12), la impotentia generandi d’Íficle es remunta a un trauma infantil provocat per la visió d’un coltell ensangonat que feia servir el seu pare per a castrar un moltó. Segons els Escolis a Homer (Od. XI 290), en canvi, és Íficle qui castra un animal. En altres variants, encara, el pare llença el ganivet contra un arbre, però accidentalment encerta els genitals del seu fill (cf. ESCOLI A TEÒCRIT, III 43). La intervenció de Melamp sembla revelar, igualment, una teràpia xamànica, en què el ganivet, símbol fàl·lic però també eina de castració, és absorbit pel pacient que, d’aquesta manera, expulsa la causa psicològica de la impotència (d’acord amb SCARPI, Apollodoro cit., 471). 209 Podarces participa a l’expedició contra Troia (cf. HOMER, Il. II 704; XIII 693; HIGÍ, Fab. XCVII 12. 210 Les relacions entre Melamp i Neleu són conflictives en l’Odissea (XV 226ss.), cosa que implica que en una altra versió es nega a cedir Pero, encara que Melamp li hagi menat les vaques d’Íficle (cf. EUSTACI, Od. XI 292). 211 En altres tradicions, de Biant i Pero neix Tàlau (cf. HESÍODE, frag. 37 Merkelbach-West; APOL·LODOR I 9, 13). 212 Per al context del vers d’Homer comentat per l’escoliasta, cf. frag. 33.


Després de casar-se amb Procris,213 filla d’Erecteu, Cèfal, fill de Deioneu,214 vivia a la regió dels de Tòricos.215 Volent posar a prova la seva muller, conten que Cèfal se n’anà de viatge a l’estranger, durant vuit anys, i deixà l’esposa a la cambra nupcial.216

Acte seguit, s’abilla bellament, adopta un altra imatge, i se’n torna cap a casa amb un present. Convenç Procris perquè l’accepti i s’uneixi amb ell. Enlluernada per les joies, i vist que Cèfal és força bell, la noia se l’endú al llit.217 Aleshores Cèfal es dóna a conèixer i acusa Procris. Reconciliats això no obstant, Cèfal es dedica a la cacera.

Però com que feia sortides tan sovintejades, Procris començà a sospitar que s’entenia amb una altra dona. Fa cridar un servent i li demana explicacions, per si en sap res. El criat digué haver vist com Cèfal, al capdamunt d’una muntanya, cridava sovint: ‘Nèfele, vine!’.218 Però això és tot el que en sabia.219 En sentir-lo, Procris fa cap a aquest cim i s’hi amaga. Quan sent que Cèfal pronuncia aquests mateixos mots, Procris es precipita cap a ell. En veure-la d’improvís, Cèfal perd el control i llença la javelina, tal com solia, i dóna mort a Procris.220 Envien a cercar Erecteu221 i Procris és enterrada amb tots els honors.222 La història es troba en Ferecides, al llibre setè.

213 Són escassos els testimoniatges literaris del mite de Procris i Cèfal abans d’època hel·lenística. Procris és esmentada solament de passada per Homer en aquest indret que explica l’escoliasta; reapareixia al cicle èpic (Epígons, frag. 5 Bernabé) i, probablement, al Catàleg hesiòdic (frag. 332 Merkelbach-West). D’entre els tràgics, tan sols Sòfocles sembla haver dramatitzat el mite (frag. 533 Radt). És Ferecides el primer a elaborar un relat coherent al voltant de la dissortada parella Procris-Cèfal. Per a l’evolució del mite de Procris en època arcaica i clàssica, vegeu John DAVIDSON, «Antoninus Liberalis and the Story of Prokris», Mnemosyne 50, 1997, 167-174. 214 El pare de Cèfal és anomenat, a voltes, Deíon (cf. APOL·LODOR III 15, 1; ANTONÍ LIBERAL XLI 1). 215 Tòricos, la pàtria de Cèfal (cf. APOL·LODOR II 4, 7), era una localitat prop d’Atenes, a la costa oriental de l’Àtica (per a la lectura, controvertida, d’aquest indret, vegeu Jules LABARBE, Thorikos. Les testimonia, Gant 1977, 21). 216 Si la lectura que tria Fowler és encertada, la noia resta, després de les noces, ejpi; numfwno" ‘a la cambra nupcial’ (vegeu, en canvi, el testimoni paral·lel del frag. 34b: e[tøeØi nuvmfhn ‘encara verge’, una variant textual que ha d’ésser antiga). D’acord amb Fowler, el sojorn de la noia, segregada en un àmbit reclòs, pot ésser observat com l’etiologia d’una pràctica ritual: amb la unió de Cèfal i Procris a la cambra nupcial assistim a un iJero;" gavmo" ‘matrimoni sagrat’ (vegeu FOWLER, «The Myth of Kephalos» cit., 32; 35). 217 Els objectes preciosos que donen accés, com a penyora, a la cambra nupcial constitueixen un paral·lisme suggeridor amb el karchvsion, el vas que Zeus, disfressat igual que Cèfal en aquest episodi, fa a mans d’Alcmena la nit que infanta Hèracles (cf. frag. 13b). 218 No ha passat desapercebuda als crítics la forma no àtica d’aquest vocatiu (nefevla ‘núvol’). Ens les havem, tal volta, amb un arcaisme conservat com a part d’una fórmula ritual –més que no pas la amb la influència d’un fragment coral de la Procris de Sòfocles (vegeu FOWLER, «The Myth of Kephalos» cit., 34, n. 15; Ulrich von WILAMOWITZ-MOELLENDORFF, «Pherekydes», en Kleine Schriften V/2, Berlín 1971, 147). 219 Sempre d’acord amb Fowler, la invocació del núvol permet observar l’episodi com un mite etiològic d’un ritual de weather magic –destinat a obtenir la pluja (vegeu FOWLER, «The Myth of Kephalos» cit., 33ss.). Tal com suggereix Dolcetti (Ferecide di Atene cit. 251, n. 7), però, l’escenari que descriu Ferecides té, més aviat, una coloració eròtica: més que més, si pensem que el mite de Cèfal i Procris gira al voltant de la trangressió matrimonial. El núvol, en efecte, apareix a voltes en contextos eròtics, com ara al frag. 51b, on Zeus forma amb un núvol un simulacre d’Hera per despertar la passió d’Ixíon. 220 Cèfal s’ha emparat dels auxiliars màgics de cacera que posseïa Procris com a present de Minos: el gos que sempre aconseguia les seves preses i la llança que no fallava mai el blanc. Sovint la cacera, exercida amb èxit excessiu, comporta la ruïna (cf. ERATÒSTENES, Cat. XXXIII, n. 297 i 302, ed. Pàmias, FBM


34b) PSI X 1173, frag. 2 (ed. Coppola) “Procris”. Després de casar-se amb Procris, filla d’Erecteu, Cèfal, fill de Deioneu,

vivia a Tòricos. Com que volia posar a prova la seva muller, se’n va de viatge durant vuit anys, i la deixà que encara era verge.223

Acte seguit, s’abilla bellament, canvia la imatge, i se’n torna cap a casa amb un present [...]

i això és l’únic que en sap. En sentir-lo, Procris fa cap a aquest cim i s’hi amaga. Quan sent que Cèfal pronuncia aquests mateixos mots, Procris es precipita cap a ell. En veure-la d’improvís, Cèfal surt perd el control i, tal com solia, dispara a Procris la javelina i li dóna mort. Envien a cercar Erecteu [...].

35

35a) Cf. E. Alc. 1-2: “Casal d’Admet, on jo, tot un déu, vaig haver d’acceptar la taula dels jornalers”.224

Sch. E. Alc. 1 (ed. Schwartz) La història, en boca de tots i ben popular, de la servitud d’Apol·lo al casal d’Admet

és aquesta mateixa de què s’ha servit aquí Eurípides. Així també en parlen Hesíode225 i Asclepíades, en els Arguments de tragèdia.226 Ferecides assegura, però, que no són els 2004). 221 Erecteu / Erictoni és tingut per un rei primordial d’Atenes (cf. ERATÒSTENES, Cat. XIII, n. 111-112, ed. Pàmias, FBM 2004). Reapreix, com a pare de Mècion, al frag. 146. 222 En arribar, Erecteu clavava l’espasa a la tomba per indicar que perseguiria la mort (cf. HARPOCRATII, s.u. ejpenegkein). La condemna a l’exili a Tebes que pateix Cèfal (cf. PAUSÀNIAS I 37, 6; APOL·LODOR III 15, 1) s’ha de posar, certament, en correlació amb la culpa per un delicte de sang (cf. frag. 1b). 223 Procris és tinguda per una caçadora per Eurípides (Hyps. frag. I iv, 2-5, ed. Bond = p. 184 Jouan-Van Looy) i per Xenofont (Cyn. XIII 18: esmentada al costat d’Àrtemis i Atalanta). I aquesta deu haver estat la seva condició original. Però a diferència de les parqevnoicaçadores, orgullosament verges i refractàries al matrimoni, Procris té reservat un esglaó en la genealogia atenesa. D’acord amb Martin L. West (The Hesiodic Catalogue of Women, Oxford 1985, 106-107), és la família atenesa dels Cefàlides qui ha convertit aquesta caçadora verge (filla d’Erecteu) en l’esposa de Cèfal per fer remuntar la seva línia genealògica a Erecteu. Aquest fet s’ha de datar, sempre segons West, com a molt tard al s. V aC: el matrimoni de Cèfal i Procris és testimoniat, per primer cop, per Ferecides. Com sigui, l’alternança textual entre els frag. 34a i 34b sembla reflectir la condició contradictòria de Procris (verge / esposa): Cèfal deixa la noia ejpi; numfw'no" ou\san ‘a la cambra nupcial’ / e[t{e}i nuvmfhn ‘encara verge’. 224 En començar la tragèdia, en efecte, Apol·lo compareix per recitar un pròleg que traça els antecedents de la trama, val a dir els motius que l’han dut a la servitud al casal del rei tessali Admet. Després que Apol·lo hagi abatut els Ciclops, Zeus està decidit a enviar-lo al Tàrtar, però finalment es torça a les súpliques de Leto i li rebaixa la pena, que consistirà en un servei temporal al palau d’un mortal (cf. APOL·LODOR I 9, 15; III 10, 4; l’estança d’Apol·lo al servei d’Admet és ja insinuada per HOMER, Il. II 766). 225 Cf. HESÍODE, frag. 54c Merkelbach-West. 226 Cf. ASCLEPÍADES DE TRAGIL, FGH 12F9.


Ciclops que foren destruïts per Apol·lo, sinó els fills d’aquests.227 Ho escriu així: Apol·lo fa cap al casal d’Admet per fer-li de servent tot un any, tal com Zeus ho ha ordenat.228 En efecte, Apol·lo ha mort els fills de Brontes, d’Estèrope i d’Arges. I Apol·lo els occeix irritat amb Zeus, ja que Zeus ha mort Asclepi, el seu fill, fulminant-lo a Pitó.229 I és que Asclepi desvetllava, amb els seus guariments, els que ja eren morts.230

En canvi, Anaxàndrides de Delfos231 afirma que Apol·lo va haver de servir Admet perquè havia destruit el serpent Pitó.232 Rià233 diu que Apol·lo es va sotmetre de bon grat a la servitud perquè estava enamorat d’Admet. Aquests són els detalls que concerneixen el servei d’Apol·lo.

Apol·lodor234 afirma que Asclepi va ésser fulminat perquè havia ressuscitat Hipòlit; Amelesàgoras, 235 perquè va ressucitar Glauc; Paníasis, 236 perquè va ressuscitar Tindàreos; els Òrfics,237 perquè va ressuscitar Himeneu. I Estesícor,238 a causa de Capaneu i Licurg. Ferecides, en el vuitè volum de les Històries, explica que Asclepi

227 Tal vegada per superar la incongruència que implicava la mort dels fabricants dels llamps, Ferecides introdueix la variant que Apol·lo no matava els Ciclops sinó els fills d’aquests (vegeu Timothy GANTZ, Early Greek Myth. A Guide to Literary and Artistic Sources, Baltimore-Londres 1993, 92), la qual cosa s’ha d’interpretar com un acomodament racionalista –pace JACOBY, Die Fragmente. Kommentar cit., 402. 228 D’acord amb aquesta variant, la servitud d’Apol·lo al palau d’Admet es vincula amb un episodi de desafiament del déu adolescent a l’autoritat patricarcal: abans d’ésser acceptat al consorci olímpic, Apol·lo està obligat a vagabundejar, expulsat, i a sotmetre’s a la latreiva ‘servei’. Els antropòlegs hi han vist el reflex d’un període d’exili i servtitud que és imposat als joves, fora del cercle cívic, abans d’integrar-s’hi definitivament. D’acord amb la tradició regular (cf. APOL·LODOR III 10, 4), aquesta prestació s’allarga tot un any, que és el que dura l’exili per homicidi (cf. HESIQUI, s.u. ajpeniautismov"; SUDA, s.u. ajpeniautivsai), encara que en temps més reculats podia haver consitit en un ‘any etern’ o magnus annus, termini de vuit anys al cap dels quals l’any solar coincideix amb el lunar. 229 La fulminació d’Asclepi per art de Zeus era esmentada ja pel Catàleg de les dones hesiòdic (frag. 51). El motiu reapareix a Estesícor (frag. 194 PMG), Acusilau (FGH 2F18) i Píndar (P. III 55-58). Diversos indrets es disputaren la tomba de l’heroi fulminat, però Asclepi havia d’ingressar a la categoria de déu: el llamp castiga, però també consagra i immortalitza. 230 Per a Homer (Il. IV 219), el preceptor d’Asclepi en medicina fou el centaure Quiró. Per a certs autors més tardans és el mateix Apol·lo qui s’encarrega d’ensinistrar-lo (cf. DIODOR DE SICÍLIA V 74, 6). Asclepi adquirí l’art de ressuscitar els morts en observar com una serp en guarí una altra gràcies a una herba miraculosa (cf. HIGÍ, Astr. II 14); una altra versió és preservada per Apol·lodor (III 10, 3). Sobre el naixement d’Asclepi i la seva educació, cf. frag. 3. Ferecides, a més, fa remuntar la genealogia d’Hipòcrates a Asclepi (cf. frag. 59). 231 Cf. ANAXÀNDRIDES DE DELFOS, FGH 404F5. 232 Per a aquesta versió de la servitud d’Apol·lo, i per al ritual del Septerió que hi estava connectat, vegeu Jordi PÀMIAS, «Plutarc i el ‘caçador negre’», en M. Jufresa, F. Mestre, Pilar Gómez & P. Gilabert (eds.), Plutarc a la seva època: Paideia i societat (Actas VIII Simposio Internacional de la Sociedad Española de Plutarquistas, Barcelona 2005, 393-400. 233 Cf. RIÀ, FGH 265F56. També Cal·límac esgrimeix com a pretext del període de servitud l’amor d’Apol·lo pel bell Admet (CAL·LÍMAC, Ap. 48-49). 234 Cf. APOL·LODOR, FGH 244F139. 235 Cf. AMELESÀGORAS, FGH 330F3. 236 Cf. PANÍASIS, frag. 26 Bernabé. 237 Cf. CANTS ÒRFICS, frag. 40 Kern. 238 Cf. ESTESÍCOR, PMGF 194(i).


retornava a la vida els que morien a Delfos.239 Filarc240 assegura que fou fulminat perquè va guarir els fills de Fineu; Telesarc,241 perquè va guarir Orió; i Poliarc de Cirene,242 perquè va guarir les filles de Pretos.243

35b) Phld. Piet. 247 IVb (p. 80 ed. Schober) Que Asclepi fou mort per Zeus ho han escrit Hesíode,244 Pisandre,245 Ferecides

d’Atenes, Paníasis,246 Andró247 i Acusilau.248 I també Eurípides en els versos en què diu: Zeus, havent mort el meu fill...249

36

Cf. A.R. I 185-188: “També arribaren dos altres fills de Posidó... Erginos... i Anqueu”.250

Sch. A.R. I 185-188c (ed. Wendel) També Ferecides, en el volum vuitè, explica com Anqueu, colpit a la cuixa pel

senglar de Calidó, va morir.251

239 Ferecides, que més amunt ha situat la fulminació d’Asclepi a Pitó, insisteix ara en la vinculació d’Asclepi amb Delfos (cf. ESCOLIS A PÍNDAR, P. III 96 = FERECIDES, FGH 3F35b). Pausànias (II 26, 4-5) localitza el relat de les guaricions i resurreccions d’Asclepi al Peloponnès. 240 Cf. FILARC, FGH 81F18. 241 Cf. TELESARC, FGH 309F2. 242 Cf. POLIARC DE CIRENE, FGH 37F1b. 243 Ens han pervingut altres llistes dels mortals que escaparen la mort gràcies a les arts d’Asclepi (cf. APOL·LODOR III 10, 3; ESCOLI A PÍNDAR, P. III 96; FILODEM, Piet. 1609 V, 5ss.). Vegeu-ne una discussió en Jean-Claude CARRIÈRE & Bertrand MASSONIE, La Bibliothèque d’Apollodore, París 1991, 232ss. 244 Cf. HESÍODE, frag. 51 Merkelbach-West. 245 Cf. PISANDRE, frag. 17 Bernabé. 246 Cf. PANÍASIS, frag. 26 Bernabé. 247 Cf. ANDRÓ, frag. 17 Fowler. 248 Cf. ACUSILAU, frag. 18 Fowler. 249 Cf. EURÍPIDES, Alc. 3. 250 Apol·loni va desgranant la llista dels herois enrolats a l’Argo, començant per Orfeu (cf. frag. 26) i acabant per Acast i Argos. Anqueu pren part activament en l’expedició dels Argonautes, especialment quan recau en ell la tasca de timoner (APOL·LONI DE RODES II 894ss.), però l’escoliasta recorda, en aquest indret, la seva participació en la cacera del senglar de Calidó. 251 L’enorme senglar de Calidó fou aviat per Àrtemis contra Eneu perquè aquest havia comès una falta religiosa contra la deessa. Per tal de reduir-lo, Eneu convoca un grapat d’herois, que acaben constituint una expedició panhel·lènica contra el monstre. La primera referència a la cacera és tan antiga com Homer (Il. IX 529ss.). Ens han pervingut diverses llistes de participants en la cacera, en què sempre apareix Anqueu (APOL·LODOR I 8, 2; OVIDI, Met. VIII 299ss.; HIGÍ, Fab. CLXXIII; PAUSÀNIAS VIII 45, 6-7). D’acord amb Apol·lodor (I 8, 2), Anqueu, juntament amb d’altres, es negava a prendre part en la cacera: finalment, ell i Hileu morien colpits pel senglar. Anqueu (un homònim d’aquest?) reapareix al frag. 155. Ferecides esmentava, almenys, un altre membre de l’expedició en contra del senglar: Tersites


37

37a) Cf. A.R. I 752: “Hi eren representats dos carros competint”.252 Sch. A.R. I 752-758a (ed. Wendel) Val a dir, lluitant per un premi. En efecte, Enòmau, que era fill d’Ares i d’Harpina,

la filla d’Asop, tenia d’Erítoe, filla de Dànaos, una filla, coneguda com Hipodamia.253 Com que havia tingut coneixement per un oracle que moriria a mans del gendre, Enòmau no volia concedir la noia a cap pretendent si no era derrotat en una cursa de carros.254 La sortida es trobava al riu Clàdeos i la meta a l’Istme.255

Enòmau ja havia eliminat tretze pretendents, tal com explica Píndar.256 Però quan va arribar Pèlops a la competició amb uns cavalls que li havia regalat Posidó, Hipodamia257 se’n va enamorar i convèncer Mírtil, fill d’Hermes, que era el cotxer i auriga d’Enòmau, que ho disposés perquè trabuqués el carro del seu pare [I és que Hipodamia es volia casar amb Pèlops]: que col·loqués una boixa feta de cera perquè es masegués durant la cursa i Pèlops vencés i la prengués per esposa.

En canvi, Ferecides explica, en el volum vuitè, que Mírtil no va encastar la boixa en el fusell del carro, de manera que la roda va saltar giravoltant i Enòmau va estimbar-se. Les eugues d’Enòmau s’anomenaven Psil·la i Harpinna. I Mírtil era fill d’Hermes i d’una de les filles de Dànaos, Fetusa. Però alguns el fan fill de Clímene, i d’altres fill de Mirto, una de les amàzones.258 (cf. frag. 123). 252 En aquest indret (I 730ss.), el poeta descriu el mantell de Jàson (cf. frag. 41a), atapeït de brodats amb motius mítics. Un dels episodis és la competició entre Enòmau i Pèlops, que pretén Hipodamia, cosa que prefigura la mateixa estructura que el mite de Jàson i Medea a les Argonàutiques: la noia enamorada traeix el pare, per mitjà de l’astúcia, per tal d’ajudar el jove heroi a superar la prova. Per a aquest motiu mític, vegeu, a propòsit justament de Medea, el frag. 32a. 253 Pel que fa als antecedents familiars d’Hipodamia, les fonts no s’acorden: ESCOLI A LICÒFRON 157; DIODOR DE SICÍLIA IV 73, 1; HEL·LANIC, frag. 19 Fowler; HIGÍ, Fab. LXXXIV. 254 Pel que fa al rebuig de les noces, el motiu de l’oracle, que advertia de la mort d’Enòmau a mans del gendre, alterna amb la tradició de l’amor incestuós d’Enòmau per la filla (cf. APOL·LODOR, Epit. II 4; vegeu SCARPI, Apollodoro cit., 631). 255 Un recorregut de la cursa, alternatiu al que indica aquí l’escoliasta, és suggerit per Ferecides (frag. 37b). La meta també es trobava a l’istme de Corint segons Apol·lodor (Epit. II 5; cf. ESCOLI A EURÍPIDES, Or. 990). 256 Cf. PÍNDAR, O. I 79; frag. 135 Maehler. Per als noms dels pretendents, cf. HESÍODE, frag. 259a Merkelbach-West. 257 En la versió de Ferecides, emprada també pels tràgics (cf. frag. 37b), Pèlops rep l’ajuda de Mírtil i Hipodamia. En això se separava de la tradició pindàrica, en què Pèlops venç tot sol, gràcies només a l’ajuda dels veloços cavalls que li ha donat Posidó (Ol. I 87-88). Una nova complicació, més novel·lesca, introdueix una variant del motiu de Putifar: Hipodamia s’enamora de Mírtil, que la rebutja, i per això acusa el cotxer davant Pèlops d’haver-la assetjada (cf. ESCOLIS A HOMER, Il. II 104 ed. van Thiel). 258 L’estatus religiós de l’auriga d’Enòmau, Mírtil, és paradoxal: desconegut per Homer i per Hesíode, i relegat a un paper molt secundari en el mite, és venerat, com un heroi, amb sacrificis nocturns a Fèneos (PAUSÀNIAS VIII 14, 10-11) i, a més, rep culte a Olímpia (PAUSÀNIAS VI 20, 1). Les fonts li garanteixen un llinatge prestigiós i el tenen unànimement per fill d’Hermes (molt més incert és el nom de la seva


37b) Cf. S. El. 504-505: “Oh de Pèlops l’antiga dolorosa colcada”.259 Sch. S. El. 504 (ed. Papageorgiou) Ferecides diu: Després de vèncer el concurs i de prendre Hipodamia per esposa,

Pèlops se’n tornava al Peloponnès amb els cavalls alats i acompanyat de Mírtil.260 Però a mig camí, Pèlops va enxampar Mírtil quan s’acostava a Hipodamia per assetjar-la i el va estimbar daltabaix al fons mar.261

38

Cf. Hom. Il. XXIV 617: “Níobe, convertida en pedra per voluntat dels déus, paeix les seves afliccions”.262

Sch. Hom. Il. XXIV 617a (ed. Erbse) Ferecides, en el volum vuitè, diu: Presa pel dolor, Níobe fa cap a Sípilos,263 on veu

la ciutat ensorrada i una pedra suspesa sobre el cap de Tàntal.264 Impreca a Zeus perquè la converteixi en una roca. 265 D’ella vessen unes llàgrimes i esguarda vers la constel·lació de l’Óssa.266

mare). L’especulació hel·lenística identificà Mírtil amb la constel·lació de l’Auriga (cf. ERATÒSTENES, Cat. XIII). 259 En traçar els llunyans antecedents de la dissort que s’abat sobre el casal dels Pelòpides, el cor en fa remuntar els orígens, de manera sumària, a l’assassinat de Mírtil. L’escoliasta fa ús de Ferecides per a completar-ne els detalls. 260 Per als cavalls de Pèlops, cf. frag. 37a. El motiu dels cavalls alats lliurats per Posidó, juntament amb el fet que Pèlops retorni al Peloponnès, suggereixen un recorregut marí, cosa que lliga, tal volta, amb la tradició que situa Enòmau a Lesbos i la cursa el trajecte de Lesbos a Corint (vegeu JACOBY, Die Fragmente. Kommentar cit., 403). 261 És Ferecides el primer autor a incorporar Mírtil en el mite d’Enòmau. D’altra banda, l’assassinat de Mírtil, i les malediccions que profereix aquest contra Pèlops en ésser estimbat, permeten vincular-lo a la mitologia tràgica dels Pelòpides (cf. PAUSÀNIAS II 18, 2). La mort al mar provocada per espenyament constitueix, tal volta, el reflex d’un catapontisme ritual (interpretat diversament com a pràctica ordàlica o ritual d’iniciació; vegeu C. GALLINI «Katapontismós», SMSR 34, 1963, 61-90). 262 En aquest passatge de la Ilíada (XXIV 599ss.), Aquil·leu fa ús retòric, com a exemplum, del mite de Níobe per exhortar Príam, afligit com aquesta, a deixar enrere els neguits i a prendre cura de l’àpat. 263 Encara que té el desenllaç a Sípilos, la mitologia de Níobe es vincula amb Tebes (cf. APOL·LODOR III 5, 6). Sípilos és una muntanya prop del golf d’Esmirna, a Lídia, on regna Tàntal –encara que altres fonts situen el seu regne a Frígia (cf. HEL·LANIC, frag. 76 Fowler). 264 Juntament amb Sísif (cf. frag. 119) o Ixíon (cf. frag. 51), Tàntal és considerat, ja des d’Homer, un dels eterns castigats de l’Hades: per a Homer (Od. XI 582ss.), no pot haver mai l’aigua i uns fruits que es mantenen sempre a distància; d’acord amb una antiga tradició (cf. ATENEU 281b), a què es refereix aquí Ferecides, una roca enorme, suspesa sobre el seu cap, amenaça constantment de caure (cf. EURÍPIDES, Or. 4). Polignot reproduí tots dos càstigs a Delfos (cf. PAUSÀNIAS X 31, 12). 265 Níobe es va vanar davant Latona de l’esplet de fills i filles (el número varia en les fonts: cf. frag. 126), i per això patí la còlera desfermada dels fills d’aquesta, Apol·lo i Àrtemis, que donen mort a tota la seva fillada. La manca del sentit de mesura de la mare, que es vol més feliç que Latona, revesteix forma


39

Cf. A.R. I 101-102: “Quant a Teseu... sota la terra de Tènar el retenia un lligam invisible”.267

Sch. A.R. I 101-104b (ed. Wendel) Ferecides, en el volum novè, diu que Èlatos, fill d’Icari, es casa amb Erimede, filla

de Damàsicle.268 D’ells neix Tènar,269 del qual pren nom la ciutat, el turó i el port de Tènar.270

40

Cf. E. Or. 11: “Tàntal engendra Pèlops”. Sch. E. Or. 11 (ed. Schwartz) La mare de Pèlops 271 és Euritemiste, filla de Xantos; o bé Clítia, filla

d’Amfidamant,272 tal com explica Ferecides, en el volum desè. Però segons diu < > la mare és Eurianassa, filla de Pactol.273 de u{bri", cosa que desencadena la venjança divina. La fecunditat de Níobe és projectada vers la dimensió contrària: l’esterilitat radical de la pedra en què Níobe es transformada. 266 És a dir, la roca esguarda vers el nord, vers l’estrella polar, que es troba a (prop de) l’Óssa Menor (cf. ERATÒSTENES, Cat. II). 267 A l’hora de compondre el catàleg dels herois enrolats a l’Argo (cf. frags. 26, 36), el poeta es veu amb l’obligació de justificar l’absència de Teseu, retingut a l’Hades, sota el Tènar. L’escoliasta, en canvi, s’interessa més aviat per la genealogia de Tènar, heroi epònim de l’indret. 268 Un Èlatos fill d’Icari no apareix testimoniat per cap altre autor (encara que sí Aletes: APOL·LODOR III 10, 6; vegeu l’aparat crític). I igualment desconeguda és Erimede. En canvi, Damàsicle, germà de Penèlope, és esmentat pels escolis a Homer (Od. I 275). 269 L’heroi epònim de l’indret, Tènar, és tingut, en canvi, per fill de Zeus, segons Esteve de Bizanci (s. u. Taivnaro"), o de Posidó, segon els escolis a Apol·loni de Rodes (I 179). 270 Al cap Tènar, al sud del Peloponnès, es trobava un entrada que davallava als inferns. A través seu penetraren a l’Hades Teseu i Pirítou, que volia segrestar Persèfone. Amb l’expressió ajf∆ ou|... kalei`tai ‘del qual pren nom’, Ferecides traça típicament un rerefons mitològic de l’espai geogràgic (vegeu Paola DOLCETTI, «∆Af∆ ou| kalei`tai...: ordinamento genealogico e definizione degli spazi geografici in Ferecide di Atene», Quaderni del Dipartimento di filologia, linguistica e tradizione classica «Augusto Rostagni» 14, 2000, 23-32). 271 Pèlops, així com la cèlebre cursa de carro per aconseguir la mà d’Hipodamia, són tractats per Ferecides al frag. 37. Igualment són esmentats els fills de Pèlops (cf. frags. 20, 68) i, en especial, la seva descendència (per a Orestes, cf. frags. 134, 135). 272 Els noms de Clítia i Amfidamant reapareixen en la mitologia de Pandàreos (vegeu JACOBY, Die Fragmente. Kommentar cit., 405): aquest és pare d’Harmòtoe / Harmàtoe, esposa de Pandàreos; aquella n’és una filla (en canvi, per a Ferecides Clítia és una filla de Níobe: cf. frag. 126). El mite de Pandàreos és ben coneguda per Ferecides (cf. frag. 124). 273 Pèlops és unànimement tingut per fill de Tàntal (ja pels CANTS CIPRIS): molt més incert és el nom de la seva mare –a banda d’Euritemiste, Clítia i Eurianassa, hom esmenta, encara, les filles d’Atlas, Dione


41

41a) Cf. A.R. I 740-741: “Amfíon, darrere de Zetos, caminava al so melodiós de la cítara d’or”.274

Sch. A.R. I 740-741a (ed. Wendel) Que les pedres seguien amb moviment propi la lira d’Amfíon275 ho conta també

Armènidas en el llibre primer.276 I afegeix que la lira va ésser oferta a Amfíon per les Muses; en canvi, Dioscòrides 277 assegura que li fou donada per Apol·lo. També Ferecides, en el volum desè de les Històries, afirma que la lira fou un present de les Muses.278

41b) Hom. Od. XI 264-265: “Perquè sense torres Amfíon i Zetos no podien habitar

l’espaiosa Tebes”.279 Sch. Hom. Od. XI 264 (ed. Fowler) Per què no podien viure a la ciutat de Tebes si no era fortificada? Perquè

fronterejaven amb molts pobles veïns, i assenyaladament amb els flègies.280 Després de la mort d’Amfíon i Zetos, Eurímac281 va devastar Tebes, tal com diu Ferecides al volum desè. (HIGÍ, Fab. IX; cf. OVIDI, Met. VI 174) i Estèrope (MITÒGRAF VATICÀ I 204). A diferència d’Amfidamant (variant de Ferecides), el nom dels pares d’Euritemiste i d’Eurianassa es vincula a divinitats fluvials asiàtiques (Xantos i Pactol). 274 L’escoliasta comenta un dels episodis mítics (cf. igualment frag. 37a) de l’e[kfrasi" ‘descripció’ del mantell de Jàson que compon Apol·loni de Rodes (I 730ss.). 275 Per als poders màgics de la lira d’Amfíon, capaç de moure les pedres, cf. frag. 41c-d. 276 Cf. ARMÈNIDAS, frag. 2 Fowler. 277 Cf. DIOSCÒRIDES, FGH 594F12. 278 Per a Apol·lodor (III 5, 5) i per als poetes hel·lenístics (cf. PAUSÀNIAS, IX 5, 8), encara, la lira és un present d’Hermes per a Amfíon. El desacord entre les diferents versions deu reflectir les tensions entre els déus que es disputen l’esfera de competència relacionada amb la música. Igualment, la lira d’Orfeu passa per les mans d’Hermes, d’Apol·lo, d’Orfeu i, finalment, de les Muses (cf. ERATÒSTENES, Cat. XXIV). Originalment considerats éssers aquàtics (nimfes vinculades als rius i a les aigües), les Muses esdevingueren promotores de tota forma de manifestació poètica. Essent filles de Zeus i de Mnemòsine (ja per a HESÍODE, Th. 53ss.), les Muses tenen el do de la memòria, val a dir, en època arcaica, la capacitat de contemplar el passat, el present i el futur (vegeu DETIENNE, Les maîtres de vérité cit., 49ss.). 279 Per al context del vers d’Homer que comenta l’escoliasta, cf. frags. 13b, 33 o 34a. Aquí, però, hom no s’entreté en la personalitat d’Antíope, mare d’Amfíon i Zetos, sinó que l’escoliasta es demana per un aspecte concret i recurrent de la mitologia tebana: les muralles de la ciutat. 280 A partir de la tradició posthomèrica (cf. Himne a Apol·lo 278), els flègies són tinguts per un poble agressiu i procaç, tal com escau a llur heroi epònim, l’impietós Flègias, que calà foc al temple d’Apol·lo (cf. VIRGILI, Aen. VI 604). Per a Homer (Il. XIII 302; cf. frag. 41c-d), en canvi, els flègies són adornats amb l’epítet megalhvtwr, adjectiu ambigu que tan aviat pot significar ‘magnànim’ com ‘orgullós, altiu’, però en cap cas no és pejoratiu. 281 Eurímac és rei dels Flègies (cf. ESCOLI A HOMER, Od. XI 262; FERECIDES, frag. 41c-d).


41c) Cf. Hom. Il. XIII 302: “Els flègies magnànims”.282 Sch. Hom. Il. XIII 302a (ed. Erbse) També Ferecides explica la història dels flègies. I és que la mateixa ciutat de Tebes

va ésser murada per Amfíon i Zetos per aquest motiu, per por dels flègies. Després d’això, Tebes fou conquerida per aquests quan Eurímac era llur rei283 i la ciutat va romandre abandonada fins a l’arribada de Cadme.284

41d) Hom. Il. XIII 302: “Els flègies magnànims”.285 Sch. Hom. Il. XIII 302 (ed. van Thiel) Els flègies, que habitaven Gortina,286 duien una vida fora de la llei i facinerosa, ja

que sovint s’acarnissaven amb els pobles del voltant i els maltractaven violentament. Veïns seus com eren, els Tebans els haurien temut, i de quina manera, si Amfíon i Zetos, fills de Zeus i d’Antíope, no els haguessin murat la ciutat de Tebes.287 I és que Amfíon posseïa una lira, que li havia estat oferta per les Muses, amb què podia sotmetre a encanteri fins i tot les pedres, de tal manera que aquestes, per propi moviment, s’amuntegaven fins a bastir la muralla.288

282 Homer esmenta de passada els flègies, a qui atribueix un epítet ambigu (cf. frag. 41b), a propòsit d’un símil que associa Ares amb aquest poble. 283 Per a Eurímac i el caràcter impietós i brutal dels flègies, cf. frag. 41b. 284 Per als episodis de la destrucció de Tebes a mans d’Eurímac, l’abandonament de la ciutat i la consegüent refundació d’aquesta, cf. frag. 41d; ESCOLIS A HOMER, Od. XI 262; EUSTACI, Il. XIII 301. Cal atribuir a Ferecides tots els episodis de l’escoli (i no solament el detall de les muralles), tal com ho suggereix el testimoni paral·lel del frag. 41b (cf. 41d). Els esdeveniments que desencadena l’arribada de Cadme a Tebes són motiu dels frags. 22, 88, 89. 285 Per al context homèric d’aquest escoli, cf. frag. 41c. 286 Aquest emplaçament dels flègies és inaudit (encara que la tradició manuscrita és incerta: vegeu el text paral·lel del frag. 41e). Fill d’Ares i de Dotis (cf. APOL·LODOR, III 5, 5), Flègias apareix vinculat amb Tessàlia, però també amb Beòcia (amb Orcomen, en l’Himne a Apol·lo 277ss.) o la Fòcida. Com sigui, per a Ferecides és clar que els flègies formen part dels pobles limítrofs, veïns dels Tebans, que amb la seva localització ‘excèntrica’ amenacen l’ordre de la polis, recentment establerta. 287 Per a Homer, Amfíon i Zetos són fundadors de Tebes, a més de responsables de la seva fortificació (Od. XI 262ss.). Ferecides, que ha donat crèdit als orígens autòctons dels primers ciutadans de Tebes (cf. frag. 22), reserva per a Amfíon i Zetos un assoliment, d’enorme transcendència civilitzadora, com és la tasca d’emmurallar la ciutat. Ara bé, en els frags. 124 i 170 Ferecides els fa, a més, primers habitants de Tebes (d’altra banda, aquest darrer fragment implica Locros, fill de Mera i Zeus, en la fundació de la ciutat): ¿cal distingir, tal volta, entre el primer nucli, a l’acròpolis, de la ciutat en sentit més ampli, que rep nom de Tebes només secundàriament, ja que de bon principi és coneguda com la Cadmea, nom reservat a la ciutadella (cf. frag. 89)? Quan Zetos es casi amb Tebe, la ciutat rebrà el nom d’aquesta (APOL·LODOR III 5, 6; cf. PAUSÀNIAS IX 5, 6). Per a la conciliació del mite de Cadme amb el d’Amfíon i Zetos en la narració dels orígens de Tebes, vegeu Francis VIAN, Les origines de Thèbes. Cadmos et les Spartes, París 1963, 73. Algunes fonts associen la construcció de les muralles amb l’expulsió de Laios i, doncs, situen aquest assoliment en un moment posterior al regne de Cadme (cf. APOL·LODOR III 5, 5). 288 Encara que Homer coneix bé Amfíon i Zetos com els constructors de les muralles de Tebes (Od. XI


Mentre Amfíon i Zetos eren vius, els flègies no van poder assajar cap malvestat contra els Tebans, però així que van ésser morts van atacar la ciutat de Tebes, encapçalats per llur rei Eurímac, i la van arrasar. Van atrevir-se a crims encara més gruixuts, i per això, per decisió de Zeus, van ésser destruïts per Apol·lo.289 La història es troba en Ferecides.

41e) Cf. Hom. Il. XIII 302: “Els flègies magnànims”.290 POxy XLII 3003 i (ed. Parsons). Mythographus Homericus. Els Flègies, que habitaven 291 [...] saquejaven els pobles veïns. A causa de les

temences dels tebans, Amfíon, Zetos i els seus van murar la ciutat.292 I és que Amfíon posseïa una lira d’or, present de les Muses, amb què persuadia les pedres [...] Els Flègies no van acostar-s’hi [...] fins que van morir Zetos i els seus. Amb el rei Eurímac van atacar [...] Apol·lo els va enviar al Tàrtar.293

41f) Cf. A.R. I 735: “I eren els dos fills d’Antíope, la filla d’Asop”.294 Sch. A.R. I 735-737a (ed. Wendel) Hi ha dues Antíopes, l’una era la filla de Nicteu, l’altra filla d’Asop, de la qual es fa

esment.295 D’aquesta i de Zeus nasqueren Amfíon296 i Zetos, que muraren Tebes, tal 262ss.), és Hesíode el primer autor que testimonia el motiu de la lira màgica amb la música de la qual Amfíon mou les pedres perquè s’amunteguin a la muralla (cf. HESÍODE, frag. 182; EUMEL, frag. 13 Bernabé). El do d’encantar pedres, però també animals i plantes, està ben representat, en la mitologia grega, per Orfeu (ja SIMÒNIDES, frag. 567 PMG). Alguns han cercat arrels xamàniques en aquest motiu (com ara E. R. DODDS, The Greeks and the Irrational, Berkeley-Los Angeles-Londres 1951, 140-147; en contra Jan N. BREMMER, The Early Greek Concept of the Soul, Princeton 1983, 46ss.). D’altra banda, a diferència de la música que emet la flauta (música associada a l’èxtasi, a l’accés a una realitat ‘altra’), la música de la lira posseeix una enorme capacitat d’encantament i de seducció. 289 Per al caràcter impietós dels flègies, cf. frag. 41b. És contra Apol·lo i contra el santuari de Delfos que els flègies adrecen les seves accions criminals (cf. PAUSÀNIAS IX 36, 2; OVIDI, Met. XI 413 ss.), cosa que durà Flègias a engrossir la llista dels condemnats infernals (cf. VIRGILI, Aen. VI 604). Una variant manuscrita (vegeu l’aparat crític) suggereix que també Ferecides feia esment de l’agressió al temple d’Apol·lo, un tema ja present en els Himnes a Apol·lo (277ss.). Per a la relació entre els flègies, fermament associats amb Orcomen, i la mitologia d’Apol·lo Delfi, vegeu Luisa PRANDI, «I Flegiei di Orcomeno e Delfi. La ‘preistoria’ delle guerre sacre», in Marta Sordi (cur.), Religione e politica nel mondo antico, Milà 1981, 51-63. 290 Per al context d’aquest comentari a Homer, cf. frag. 41c. 291 Per a l’emplaçament incert dels flègies, cf. frag. 41d (en què són situats a Gortina). 292 Entre els companys d’Amfíon i de Zetos cal comptar, tal volta, Locros, que Ferecides implica en la fundació de Tebes (cf. frag. 170). 293 Cf. frag. 41d: els flègies són destruïts per Apol·lo, no específicament enviats al Tàrtar. 294 Els dos fills d’Antíope són Amfíon i Zetos. Per al context de les Argonàutiques comentat aquí per l’escoliasta, cf. frag. 41a. 295 L’escoliasta duplica el personatge d’Antíope per tal de conciliar les tradicions diverses que la fan o bé filla de Nicteu (cf. HESÍODE, frag. 181 Merkelbach-West; APOL·LODOR III 5, 5) o bé del riu Asop (cf. HOMER, Od. XI 260; APOL·LONI DE RODES I 735). Igualment vacil·lant és la tradició que segueix


com diu Homer: Aquests foren els primers que establiren la seu de Tebes, la de les set portes. 297 Ferecides n’esgrimeix, a més, la causa: prenien precaucions contra els Flègies, que els eren hostils [a Cadme, que era el rei].

42

Apollod. II 7, 5 (ed. Cuartero) Hèracles féu cap a Calidó i pretenia Deianira, la filla d’Eneu. En el combat que

lliurà, per obtenir la seva mà, contra Aquelou, transmudat en toro, va escapçar-li una banya.298 Es casa amb Deianira i Aquelou obté la banya i li dóna, a canvi, la banya d’Amaltea.299 Amaltea era filla d’Hemoni i tenia una banya de brau.300 Aquesta banya, diu Ferecides, tenia el poder de proporcionar, a pler, el que hom desitgés, de menjar o de beure.301

43

Cf. A.R. I 831: “Les illes que habiten la mar Egea”.302 Sch. A.R. I 831 (ed. Wendel)

Ferecides (cf. frag. 124, en què Antíope és tinguda per filla de Nicteu). 296 Com Antíope, també Amfíon apareix sotmès a una operació de desdoblament: el frag. 117 el fa fill de Jasos i de Persèfone. A voltes, totes dues personalitats són confoses o identificades (cf. APOL·LODOR III 5, 6). 297 Cf. HOMER, Od. XI 263. 298 D’acord amb Baquílides (V 95-99, ed. Snell-Maehler), Hèracles, engrescat per Melèagre, pretenia Deianira. Però hagué de combatre contra Aquelou (cf. frag. 76), cosa que es planteja com un duel amb tota regla per l’esposa. A les Traquínies (vv. 9-13) Sòfocles descriu una triple metamorfosi del riu Aquelou (toro, serpent i home amb testa taurina). Per a les capacitats de mutació formal de les divinitats aquàtiques, cf. frag. 16a. 299 Amaltea és tinguda originalment per la nimfa que pren cura del petit Zeus i el nodreix amb la llet de la seva cabra (cf. ERATÒSTENES, Cat. XIII, n. 122, ed. Pàmias, FBM 2004), encara que versions racionalitzants confonen la nimfa Amaltea amb la cabra (vegeu Jan N. BREMMER, «Amaltheia», Der neue Pauly, vol. I, Stuttgart-Weimar 1996, 568; cf. APOL·LODOR I 1, 7; CAL·LÍMAC, Iou. 49). La banya de la cabra, senyal de riquesa i abundància ja per a Anacreont (frag. 361 PMG), esdevindrà proverbial (cornu copiae). D’acord amb Higí (Fab. XXXI 7), la banya d’Aquelou és lliurada Hesperidibus siue Nymphis; d’acord amb Estrabó (VIII 7, 5), Hèracles la fa a mans d’Eneu. 300 La cabra d’Amaltea, en altres tradicions, era filla d’Hèlios (cf. ERATÒSTENES, Cat. XIII). Una banya és atribut de diverses divinitats que desprenen pròdigament (Gea, Tique, les Hores...), encara que normalment aquesta és concebuda com una banya de la cabra, rarament d’un brau. 301 És difícil de delimitar els mots que recauen sota l’autoritat de Ferecides: és segura la referència a la banya d’Amaltea, però no pot excloure’s que la citació abracés els episodis anteriors, sobre el combat contra Aquelou per la mà de Deianira. 302 Els mots que Hipsípile adreça a Jàson (APOL·LONI DE RODES I 793-833) acaben amb un elogi de la prodigalitat de l’illa de Lemnos, la més fèrtil de l’Egeu. L’escoliasta discuteix diverses hipòtesis sobre l’etimologia del nom d’aquest mar.


Apol·loni es referix al mar Egeu. S’anomena així per una illa, coneguda com Eges. Homer diu: A Hèlice i a Eges.303 Sobre aquesta illa, consagrada a Posidó, corria la brama que ningú no hi trobava repòs a causa de les aparicions que hi feia Posidó, tal com diu Nicòcrates.304 Altres asseguren, en canvi, que el mar pren el nom de Posidó, ja que el déu és conegut com Egeu, tal com afirma Ferecides.305 †Nicòcrates s’explica el nom perquè Egeu es va llençar al mar daltabaix, des de l’Acròpolis.306 No hi té res a veure: en efecte, l’Acròpolis es troba massa lluny del mar per al que navega ran de costa.

44

Cf. A.R. III 467: “Deessa sobirana, filla de Perses”.307 Sch. A.R. III 467 (ed. Wendel) Alguns asseguren que aquesta era filla de Zeus. En els Cants Òrfics és tinguda per

descendent de Demèter: I aleshores Deo va engendrar Hècate, de noble llavor.308 Baquílides afirma que era filla de la Nit: Hècate, portadora de la torxa, filla de la Nit d’ampla sina.309 Museu diu que era filla d’Astèria i de Zeus.310 I Ferecides la fa filla d’Aristeu, fill de Peó.311

303 Cf. HOMER, Il. VIII 203. 304 Cf. NICÒCRATES, FGH 376F3b. Per a la doble atribució a Nicòcrates al si d’aquest escoli, cf. Carl WENDEL, «Späne», Hermes 69, 1934, 346-347. Per al caràcter impetuós de Posidó, que amb tempestes marítimes i terratrèmols suposa una amenaça constant per a les illes, vegeu Walter BURKERT, Greek Religion, Oxford-Cambridge 1985, 139. 305 És absolutament incert el context en què cal situar aquest fragment al si de l’obra ferecidea (pace DOLCETTI, Ferecide di Atene cit., 82, n. 25), encara que Ferecides, tal volta, discutia la incerta identitat del pare de Teseu (és Egeu o Posidó?). Vegeu la solució d’Apol·lodor (III 15, 7), que és la més coneguda: la mare de Teseu, Etra s’uneix, la mateixa nit, amb Egeu i amb Posidó. Aquest fragment de Ferecides testimonia, per primer cop en la tradició literària, l’epítet Egeu atribuït al déu (cf. ARÍSTIAS, frag. 1; ESTRABÓ IX 2, 13). Egeu i Egeó són altres noms amb què és conegut també Posidó. 306 Aquesta darrera variant vincula el nom del mar amb Egeu, el pare de Teseu, que se suïcida convençut que l’expedició, dirigida pel seu fill contra el Minotaure, no ha reeixit. 307 Enamorada de Jàson, Medea invoca Hècate, filla del tità Perses segons Apol·loni de Rodes (que segueix la tradició hesiòdica; cf. també III 1035), com a deessa que presideix les pràctiques nocturnes de fetilleria. L’escoliasta recull variants alternants de la genealogia d’aquesta deessa. 308 Cf. CANTS ÒRFICS, frag. 41 Kern. 309 Cf. BAQUÍLIDES, frag. 1B Snell-Maehler. 310 Cf. MUSEU, FVS 2B16. Un altre escoli a Apol·loni de Rodes (III 1035) fila més prim i atribueix a Museu una lleugera variant: engendrada per Zeus, Hècate és lliurada a Perses com a pare adoptiu. Per a la tradició hesiòdica (Th. 409-452), en efecte, Hècate és la filla de Perses i Astèria, però Zeus li atribueix àmplies prerrogatives en el nou ordre que està en plena construcció. 311 Ferecides, que és el sol autor a esmentar Aristeu com a pare d’Hècate, no situa la deessa en cap context cosmogònic. Aristeu és tingut sovint per fill d’Apol·lo i de la nimfa Cirene (cf. frag. 58), encara que hom comptava fins a quatre Aristeus diferents (cf. BAQUÍLIDES, frag. 45 Snell-Mahler). Cal no confondre, segurament, aquest Peó (Paivwn, gen. Paiwno") amb un Pèon documentat altrament (Paivwn, gen. Paivono"; cf. frag. 99; ERATÒSTENES, Cat. XIX, n. 171, ed. Pàmias, FBM 2004). Però vegeu l’aparat crític i Wilamowitz («Pherekydes» cit., 135, n. 1).


45

Cf. Hom. Il. VI 378: “De les meves germanes o de les meves cunyades”. Eust. Il. p. 648 (II/335, ed. van der Valk) Que Daira és una expressió referida a la divinitat ho demostra qui ha dit: 312

Ferecides explica que Daira és germana d’Estix; i sembla que ha d’ésser així, afegeix, car els antics col·loquen Daira entre les essències líquides.313

46

Poll. X 139 (II/231, ed. Bethe) Les aortaí ‘sarró’ són esmentades en El governant de Posidip:314 Tendes, carros,

cofres, sarró, tachana,315 carros coberts, ases. De fet, en el Misogin de Menandre316 hom diu: Clàmide, kausia,317 llança, sarró,

mantells. Però el lloc és incert, perquè alguns escriuen aortér318 en lloc d’aortés. En el tercer llibre Sobre els animals d’Aristòtil,319 de les dues venes de l’espinada, la de l’esquerra és anomenada aorta. En Ferecides, Aortes és un dels Ciclops.320 312 Cf. PAUSÀNIAS ATICISTA, d 1 Erbse. Aquí Eustaci adverteix explícitament que ha accedit a Ferecides a través d’un intermediari. Els mots que cal atribuir a Ferecides abracen només la primera part del fragment (la referència a Daira i Estix, però no la reflexió dels ‘antics’, que es remunta igualment a la font intermèdia). 313 Com a germana de l’Estix, Daira ha d’ésser considerada filla d’Ocèan i Tetis, una divinitat preolímpica (cf. HESÍODE, Th. 361-362). És esmentada, explícitament, com a filla d’Ocèan per Pausànias (I 38, 7). La condició aquàtica de pares i germana explica a bastament que també Daira sigui concebuda com una divinitat ‘líquida’. Diverses tradicions, vinculades a la ideologia eleusina, assimilen Daira a Persèfone, o bé fan de Daira un epítet d’aquesta (cf. ÈSQUIL, frag. 277 Radt; ESCOLIS A APOL·LONI DE RODES III 847). Per a Apol·lodor (I 3, 1), l’Estix és mare de Persèfone (però cf. APOL·LODOR I 5, 1: la mare és Demèter). Segons Jacoby i Dolcetti, també Ferecides incloïa Daira a les Històries en qualitat de figura eleusina (cf. frag. 53). Ara bé, la darrera part del fragment no s’ha d’atribuir a Ferecides, sinó que el subjecte de fhsivn ‘afegeix’ és el mateix que el de oJ eijpwvn ‘qui ha dit’, més amunt: l’esment dels palaioiv ‘antics’, doncs, suggerix, tal volta, una referència a Ferecides de Siros, cosa que escau millor al caràcter primordial i cosmogònic de les divinitats que menciona el fragment. 314 Cf. POSIDIP, frag. 11 Kassel-Austin. 315 Aquest és un mot de significat incert. Tal volta ens les havem amb una corrupció de la tradició manuscrita (vegeu DOLCETTI, Ferecide di Atene cit., 120, n. 33). 316 Cf. MENANDRE, frag. 242 Kassel-Austin. 317 La kausiva, segons que sembla, era una mena de barret macedoni. 318 El terme ajorthvr significa ‘cinyell, cint’. 319 Cf. ARISTÒTIL, H.A. 513a20. 320 Els Ciclops han estat esmentats en el frag. 35a amb el mateix nom que els coneix Hesíode (Th. 140): Brontes, Estèrope i Arges. A banda d’aquests, però, la tradició mitogràfica distingí dos tipus més de Ciclops (cf. HEL·LANIC, frag. 88 Fowler): Polifem i els seus semblants i els constructors de muralles «ciclòpies» (cf. PÍNDAR, frag. 152). Per tal com Ferecides sembla conèixer bé aquests darrers (cf. frag.


47

Cf. A.R. I 1129: “Els Dàctils de l’Ida”.321 Sch. A.R. I 1129 (ed. Wendel) Diuen que n’hi havia cinc de cada, els mascles dretans i les femelles esquerranes. En

canvi, Ferecides assegura que els dretans eren vint i els esquerrans trenta-dos.322 Especialistes en fetilleries i en guariments, eren, a més, tinguts pels primers artesans del ferro i forjadors del metall. El grup d’experts embruixadors eren esquerrans, tal com diu Ferecides, els guaridors eren dretans.323 Prengueren el nom de Dàctils de l’Ida de la seva mare Ida. Segons explica Hel·lanic,324 foren anomenats Dàctils de l’Ida perquè, en coincidir amb Rea a l’Ida, van saludar la deessa aferrant-se als seus dits.325 Segons Mnàseas,326 al primer llibre Sobre l’Àsia, s’anomenaven Dàctils de l’Ida pel seu pare Dàctil i la seva mare Ida. L’autor que ha compost la Forònida escriu:327 Allí habitaven les seves cases els fetillers de l’Ida, uns homes muntanyencs de Frígia, Celmis, el gran Damanmaneu i el superb Àcmon, hàbils servidors de la muntesa Adrastea, els primers que van descobrir, en les frondoses valls, la tècnica del molt enginyós Hefest: el ferro violaci. El van acostar al foc i mostraren un producte esplèndid.

12), pot bé ésser que Aortes sigui un dels Ciclops que emmurallen Argos. 321 Els Argonautes duen a terme diversos rituals propiciatoris en honor de la dea Mare, Rea (cf. APOL·LONI DE RODES I 1103ss.). Entre d’altres divinitats, invoquen els Dàctils de l’Ida. L’escoliasta recull diverses tradicions sobre aquest col·lectiu. 322 A propòsit dels Dàctils, la primera qüestió discutida és el seu nombre. La tradició que compta deu Dàctils lliga amb la noció que els vincula amb els dits (gr. davktulo") de Rea; per a l’autor de la Forònida, en canvi, són només tres (vegeu més avall). Del tot incerta és la raó dels números vint i trenta-dos que compta Ferecides. 323 Igual que els Telquins, els Dàctils també s’organitzen en forma de confraria secreta de gremi de forjadors, sovint amb atribucions iniciàtiques (com ara els Curetes). Ens les havem, tal volta, amb un reflex d’antiquíssims Männerbünde que administren les iniciacions en la metal·lúrgia, que reposa sobre el caràcter sagrat del metall i, doncs, en l’excentricitat i misteri de la seva manipulació: el seu aprenentatge és considerat com veritable màgia (vegeu Mircea ELIADE, Herreros y alquimistas, Madrid 1974, 88ss.). Tot plegat contribueix a la concepció radicalment ambigua, i marginal, de Dàctils i Telquins. Per a les representacions ideològiques del treball del metall, vegeu Fritz Graf («Mythical Production: Aspects of Myth and Technology in Antiquity», en Richard Buxton [ed.], From Myth to Reason? Studies in the Development of Greek Thought, Oxford 1999, 317-328). Aquesta ambivalència explica que, d’acord amb Ferecides, els Dàctils puguin embruixar (oiJ govhte") o puguin desencantar (oiJ ajnaluvonte"). Per al terme grec govh" vegeu Walter Burkert («GOHS. Zum griechischen ‘Schamanismus’», RhM 105, 1962, 36-55). 324 Cf. HEL·LANIC, frag. 89 Fowler. 325 Els Dàctils presenten estrets paral·lelismes amb altres col·legis (com ara Curetes, Telquins, Coribants), sovint associats amb Rea (cf. ERATÒSTENES, Cat. II, n. 22, ed. Pàmias, FBM 2004). Hom ha dut a terme, doncs, un procés de fusió entre tots ells (cf. ESTRABÓ X 3, 19). 326 Cf. MNÀSEAS, FHG 3/154, frag. 26. 327 Cf. Forònida, frag. 2 Bernabé.

Ferècides d'Atenes - Històries

Documents

Transcript of Ferècides d'Atenes - Històries