Festa de l’arbre 2013

Ger – All-IsòVol

Mestres i monitors

Festa de l’Arbre: Introducció Aquest any durant la Festa de l’Arbre volem parlar sobre els canvis que es produeixen al nostre entorn, com ens afecten i com reaccionem davant d’aquests esdeveniments. En definitiva, volem parlar de com ens adaptem als canvis. Si pensem una estona en com varia el nostre entorn al llarg del temps, ens adonarem que vivim en un món on els canvis són molt freqüents i on és necessari estar preparat per poder fer front a diverses situacions per tal de poder tirar endavant. Tots els éssers vius del planeta, des de l’elefant fins la puça passant per totes les plantes i els altres animals, han de ser capaços de sobreposar-se a les adversitats que els poden sorgir al llarg de la vida. El fred, la calor, les tempestes tropicals i les sequeres són algunes de les adversitats amb què es pot trobar un ésser viu. Tal i com descriu el conte de la cigala i la formiga, la millor estratègia per tal de sortir airós d’una situació complicada és preparar-se i aprofitar els moments en què les circumstàncies són favorables per tal de fer coixí i agafar força. D’aquesta manera tens suficients reserves per passar els moments complicats. Podríem dir que les estacions de l’any marquen les èpoques de bonança i d’escassetat. Tindríem l’hivern, una època de l’any dura i difícil, on tothom ho passa malament seguit de la primavera, una època on tothom està content perquè s’han acabat les penúries de l’hivern i comença el bon temps. A continuació arriba l’estiu, època en què s’han d’aprofitar les bones condicions per tal d’estar preparat per quan torni a arribar el mal temps; llavors arriba la tardor que posa en alerta a tothom i avisa que ja falta poc per a l’arribada de l’hivern: els arbres es desfan de les fulles, alguns animals comencen a buscar refugi per estar protegits del fred i, finalment, torna a arribar a l’hivern. Les persones, com tots els altres habitants del planeta, també ens veiem afectats per aquests canvis; això vol dir que fem tot el possible per adaptar-nos als que no ens són favorables i aprofitar-nos dels que ens són beneficiosos. Un exemple d’adaptació a l’adversitat seria el fet de tallar les branques dels arbres per fer llenya i, amb aquesta fusta, escalfar-nos durant l’hivern. Al mateix temps, el fet de tallar els arbres a la tardor ens és beneficiós ja que s’ha de guardar la llenya durant menys temps i, com que els arbres perden les fulles, ja no fa falta perdre temps netejant-ne les branques; per tant, ens estem aprofitat d’una situació favorable (tot i que inicialment no ho semblava). D’altra banda els humans, conscientment o inconscientment, estem fent que molts dels canvis que es generen al nostre entorn s’accelerin; prenguin magnituds superiors o, fins i tot, estem creant noves situacions que no es produïen de forma natural al medi. Això fa que moltes plantes i animals no tinguin prou temps per adaptar-se als moments complicats ni per agafar força en els moments de bonança: per tant, una part d’aquestes espècies, especialment les que ja viuen al límit en les condicions actuals, es veuen

destinades a l’extinció. El dofí de riu xinès, un dofí de color rosa que vivia al riu Yang- Tse, s’ha extingit a conseqüència de la construcció de la presa més gran del món (Presa de les tres goles). En terres catalanes, animals com el llop i l’ós s’han vist pràcticament extingits a conseqüència de la caça i la destrucció dels seus hàbitats. Com que al medi ambient està tot lligat i relacionat formant un cicle on tots els seus components són importants (microorganismes, herbes, plantes, animals herbívors, animals carnívors...), si algun dels components d’aquest cicle no és capaç d’adaptar-se a una nova situació ambiental, el més probable és que tots els components se’n vegin afectats. Per exemple, si els conills no poguessin trobar menjar perquè les plantes, herbes, fruits i llavors de què s’alimenten no poden créixer perquè fa massa fred, hi hauria una disminució del nombre de conills. Al mateix temps, si hi hagués menys conills, tots els animals que els cacen per sobreviure no trobarien menjar i també hi hauria una disminució del nombre de carnívors. Per tant, podríem dir que la desaparició de la planta més minúscula pot acabar afectant el més gran dels animals. Així doncs, per concloure, tots els éssers vius es veuen afectats pels canvis: alguns els són favorables i d’altres els són desfavorables. Aprofiten els bons moments per afrontar les males situacions. Els humans també ens veiem afectats pels canvis i fem tot el possible per treure el màxim benefici, el màxim profit de totes les situacions i, de vegades, en el nostre afany d’aconseguir sortir-ne airosos, perjudiquem les altres especies i això, en un futur, pot acabar sent molt perjudicial per a nosaltres.

El camí de Sant Jaume i Sant Guillem. Aquest any, durant la Festa de l’Arbre, passareu per el camí de Sant Jaume. El camí de Sant Jaume és el camí que han seguit al llarg de molts i molts anys tots els pelegrins que volien anar a veure les restes de l’apòstol Sant Jaume a Galícia. Aquest camí, també anomenat Camí de Santiago, té moltes vies secundàries que porten des de diversos llocs d’Europa fins al camí principal. Un d’aquest camins secundaris passa per la Cerdanya, entra pel Coll de la Perxa, passa per Rigolisa (Puigcerdà) i va cap a Jaca per acabar enllaçant amb els camins principals. Així doncs, aquest any, la Festa de l’Arbre es durà a terme per un camí per on han passat multitud de pelegrins al llarg dels anys. Un dels pelegrins més famosos que va passar pel camí de Sant Jaume a Cerdanya va ser Sant Guillem. Sant Guillem era un cavaller que lluitava contra el mal i que va renunciar a totes les seves riqueses i a la seva glòria per dur una vida espiritual. Un dia, Sant Guillem va sentir la ferma necessitat de pregar davant la tomba de l’apòstol Jaume i és per això que va decidir passar per la Cerdanya per anar cap a Santiago de Compostel·la per poder fer les seves pregàries. Quan Sant Guillem passava per l’ermita de Quadres (molt a prop d’on farem la Festa de l’Arbre) es va començar a trobar malament. En notar que no podria acabar el seu viatge i que moriria, Sant Guillem va demanar que el portessin davant de Sant Jaume per fer la seva última pregària. El van portar a una capella d’un petit poble al costat de Quadres on Sant Guillem morí i on, finalment, va ser enterrat. Un dia,

una dona, que era cega, es va apropar a la tomba per pregar per Sant Guillem. La sorpresa va ser que la dona va recuperar la vista. De mica en mica, cada cop més gent s’apropava a la tomba de Sant Guillem per demanar-li favors que, miraculosament, es complien. Les històries que es podien demanar favors a Sant Guillem es van escampar per Cerdanya. Un dia, dos cavallers de Llívia van decidir robar les restes per portar-les a l’església del seu poble i així poder fer els honors merescuts a Sant Guillem. El soroll que van fer mentre robaven va despertar els habitants de la zona que van sortir a perseguir els lladres. Els cavallers de Llívia, espantats, van fugir amb les restes de Sant Jaume, però es van deixar el cap. En arribar al riu, els cavallers van poder creuar-lo sense problemes però una crescuda miraculosa de les aigües va impedir continuar la persecució als habitants de la zona. Els perseguidors van interpretar que era la voluntat del Sant que els cavallers s’emportessin el seu cos i els van deixar marxar. Els cavallers de Llívia, cansats per la fugida, van arribar a una prada a prop de Llívia: com que ja no podien transportar més el cos van decidir aixecar una capella en honor a Sant Guillem en aquell punt. Actualment aquell punt és conegut com l’ermita de sant Guillem i Sant Guillem és el patró del poble de Llívia.

Tallers seleccionats per a la Festa de l’Arbre 2013: Isòvol i Ger. 1. Taller d’identificació d’animals.

Taller identificació d’animals a través de l’observació.

Taller d’identificació d’animals a través dels rastres. Un bosc és un ecosistema molt divers i complet, està format per multitud de vegetals i d’animals. Quan observem un bosc ens és molt fàcil veure els arbres i les diverses plantes que el formen però és molt més complicat poder veure els animals que hi viuen. Els animals són porucs i, en general, tan bon punt senten l’olor una persona o en noten la presència, fugen en direcció contrària: és per això que gairebé mai podem veure els animals fent la seva vida pel bosc. Tot i això, si som pacients, no fem soroll i anem amb molta cura sí que podem observar els animals en el seu hàbitat natural. A més a més, els animals ens deixen pistes com forats, pèls, petjades, o altres rastres que ens permeten saber quins animals hi ha en un bosc sense que haguem d’observar-los tots directament. A cada ecosistema podem trobar animals i plantes diferents. No trobarem els mateixos éssers vius al mig del desert que al cim d’una muntanya. Així doncs, al costat d’un riu, el bosc de ribera també té els seus habitants propis i característics. Podríem dir que l’animal més emblemàtic del bosc de ribera és la llúdriga. La llúdriga és un mamífer però s’ha adaptat perfectament a viure en un ambient semi-aquàtic. Ha anat evolucionant, des de temps immemorials, adaptant-se als canvis que s’han anat produint per acabar sent un animal que ha desenvolupat unes característiques físiques que li permeten sobreviure perfectament en un bosc de ribera. Per exemple: la llúdriga té un cos aplanat, perfectament hidrodinàmic, i unes potes palmades, similars a les dels ànecs, que li permeten nedar molt bé. A més a més, és una animal carnívor que principalment s’alimenta de peixos que busca i caça al riu. Els caus tenen moltes entrades: els caus estan situats a la riba del riu i algunes de les entrades són subaquàtiques. 2. Taller de l’aprofitament de la fusta.

Els treballs del bosc. Els treballadors forestals fan treballs de millora a la zona: tallada, aclarida, selecció de peus, apilat de llenya...

L’ús de la biomassa. La fusta que s’ha extret de l’aclarida es transformarà per utilitzar-la com a font d’energia. Hi haurà diversos tipus de biomassa processada.

Tot i que el bosc és un sistema natural que té molts i molts anys d’antiguitat, molts més que l’espècie humana: des que els humans formem part dels ecosistemes sempre hem anat al bosc a proveir-nos de fusta, de caça, de llavors i de fruits. Actualment tant els pagesos com els caçadors, els boletaires i els treballadors forestals, fan ús del bosc ja sigui per realitzar-hi alguna activitat

lúdica, com proveir-se d’algun material que es trobi al bosc, o bé per treballar tal i com fan els forestals. Aquest any, durant la Festa de l’Arbre, hi haurà dos itineraris: els qui feu el recorregut que comença a Ger, heu de saber que els terrenys on plantareu són dels veïns del poble. Estan destinats a l’aprofitament de la fusta: cada casa té dret a fer llenya dins de la seva parcel·la. Els treballadors forestals dediquen el seu temps a ajudar al bosc a mantenir-se en bon estat: tallen els arbres més vells i malalts per fer lloc a una nova generació, procuren que el risc d’incendi sigui mínim, protegeixen les espècies en perill d’extinció, realitzen podes i aclarides per què els arbres creixin sans i forts. La feina del bosc és una feina dura que es duu a terme a l’exterior. S’ha d’estar preparat físicament per suportar el fred i la calor i s’ha de tenir prou força per moure els troncs i per utilitzar la maquinària adient. En els aprofitaments tradicionals de la fusta, el moment de talar no és escollit a l’atzar. S’acostuma a tallar la fusta a la tardor. Els motius pels quals es fa en aquesta època de l’any són diversos: s’acosta el moment en què arribarà el fred i, per tant, ja ens va bé tenir fusta per escalfar-nos. A més a més, els arbres perden les fulles durant la tardor, o sigui que ja tenim les branques nues i no fa falta perdre el temps traient les fulles de cada branca. Per últim, i no per això menys important, la tardor és un moment òptim també per als arbres: fent una tala correcta durant la tardor estem ajudant l’arbre a passar l’hivern ja que li estalviem l’energia que utilitzaria per mantenir les branques que nosaltres li hem tallat. A més a més aquesta estació és una època de l’any on els arbres estan poc actius. A les tales que fan els humans se seleccionen els arbres o les branques més forts i més fortes i es deixen tal i com estaven; en canvi, s’utilitzen els arbres en males condicions i les branques menys fortes per a fusta o llenya. D’aquesta manera s’afavoreix i es facilita el creixement dels individus més forts i més sans. Tota la fusta que s’ha extret del bosc pot ser molt útil: ens pot servir com a font d’energia, ens pot servir per donar-nos calor. Aquesta fusta que utilitzarem com a font de calor rep el nom de biomassa. Hi ha diversos tipus de biomassa. Tot i que una part important de la biomassa es fa servir de forma directa, com és el cas de la llenya que posem directament a la xemeneia perquè se’ns escalfi la casa, hi ha casos en què hem de modificar la fusta; condicionar-la per a què ens sigui més útil i eficient per a l’ús com a combustible. Les formes de biomassa modificada més utilitzades són: l’estella, el pèl·let i la briqueta. Per aconseguir estella l’únic que hem de fer és triturar, tallar a trossets molt petits, el tronc i l’escorça. Els treballadors forestals poden fer aquest procés al bosc mateix. Si volem obtenir pèl·let també hem de triturar la fusta però a continuació l’hem de deixar assecar. Un cop la tenim seca i triturada l’hem de premsar i comprimir de manera que en quedin petits cilindres. La forma del pèl·let ens permet

emmagatzemar-lo molt més fàcilment que l’estella. El pèl·let és un concentrat. Com que està concentrat, representa un avantatge calorífic: podem aconseguir la mateixa aportació calorífica utilitzant menys quantitat de biomassa. L’inconvenient del pèl·let és que el preu és més elevat que el de la resta de formes de biomassa. Per últim, tenim la briqueta. La briqueta no és altra cosa que una agrupació d’estella seca premsada a alta temperatura. La biomassa no tan sols és la fusta que prové de la tala d’alguns boscos: la biomassa és una font d’energia renovable, barata i molt bona per al medi ambient si la comparem amb energies que s’estan utilitzant actualment com el carbó o el petroli. Si es fa una bona gestió del bosc, una gestió sostenible amb tales i aclarides en els moments adequats, amb plans contra incendis... s’aconsegueix un bosc en un estat saludable i una bona quantitat de fusta que ens pot ser molt útil si la utilitzem com a biomassa. A part de la fusta extreta dels ecosistemes boscosos també es pot generar biomassa d’altres maneres. Podríem dir que tot el que aboquem al contenidor d’orgànica pot ser considerat biomassa. Hi ha llocs on se sembren determinades plantes, com els pollancres, que creixen molt ràpid amb l’únic objectiu de tallar-ne el cultiu i utilitzar-lo com a font d’energia. També hi ha cultius com, per exemple els de gira-sols, una porció de la producció dels quals s’utilitza per a usos alimentaris o industrials mentre que la resta pot ser utilitzada com a biomassa. Per una banda es ven la pipa del gira-sol i, per l’altra, s’agafen la tija, les arrels i la resta de la planta i s’aprofiten per aportar-nos energia. Per últim, també cal tenir en compte els residus que generem nosaltres mateixos. Per exemple, quan ens mengem un préssec, una oliva o una cirera no ens en mengem pinyols. Tots aquests pinyols poden ser utilitzats com a font d’energia: són biomassa. Els grans productors industrials com els fabricants de suc, oli, pinyons, olives farcides... també utilitzen els pinyols, pellofes i closques dels seus productes per tal de generar energia. 3. Taller d’identificació d’arbres.

Identificació de dues o tres espècies (en total cinc: Vern, pollancre, freixe, salze i arç blanc.

Els arbres, arbustos, molses, herbes i matolls que formen un bosc de ribera triguen molts anys a créixer. Ha de passar molt temps perquè un bosc de ribera es trobi en plenitud. Els boscos creixen i es propaguen molt lentament. Per tal d’escampar-se i ocupar el terreny que hi ha, la majoria dels arbres utilitzen les llavors tot i que alguns també ho fan a través d’esqueixos.

Els arbres i les plantes, com la majoria dels éssers vius, fan tot el que els és possible per reproduir-se i deixar descendència que colonitzi noves zones. Per fer-ho, la majoria de les plantes alliberen les llavors al medi i són les llavors les encarregades de començar un nou bosc. Les plantes tenen diverses estratègies per fer que les llavors arribin el més lluny possible. Algunes plantes confien en el vent. Fan llavors que tenen ales o plomalls i, d’aquesta manera, si fa una mica de vent surten volant ben lluny. Alguns exemples d’arbres que fan servir els plomalls com a mètode de dispersió de les llavors són els pollancres i els salzes -arbres que veureu al llarg de la Festa de l’Arbre. Els pixallits també utilitzen els plomalls. El freixe, un arbre que també veureu durant la Festa de l’Arbre, utilitza unes llavors que tenen una ala. Podem trobar plantes que confien en els animals perquè aquests portin les seves llavors el més lluny possible. És per això que hi ha plantes que fan els fruits amb ganxos (semblen el velcro de les sabates) d’aquesta manera els fruits queden aferrats al pèl, a les plomes, a la roba, a les potes, als cabells, o al calçat de tothom qui passa a prop de la planta. D’aquesta manera, viatgen amb l’animal fins que cauen a terra. Alguns cards fan servir aquesta estratègia. Hi ha plantes que fan llavors molt bones per menjar; llavors que donen molta energia. Alguns animals recullen aquestes llavors i se les emporten cap al seu rebost on les guardaran per tal de menjar-se-les quan les condicions no els permetin trobar menjar. A vegades, mentre transporten les llavors, n’hi ha algunes que cauen a terra. Fins i tot pot ser que l’animal oblidi on ha deixat amagades algunes de les llavors i no se les pugui menjar mai de manera que, aquestes llavors poden créixer i arribar a convertir-se en arbres. Les llavors, com les nous, les avellanes i els aglans s’escampen d’aquesta manera. Algunes d’elles les podreu veure a la Festa de l’Arbre. També hi ha plantes que fan fruits molt dolços i vistosos. Aquests fruits criden l’atenció dels animals i se’ls mengen. Un cop l’animal es menja el fruit també es menja les llavors que hi ha a dins. Quan els animals fan deposicions, com que no han pogut digerir les llavors, aquestes surten juntament amb els excrements i queden escampades ben lluny de la planta mare. Les plantes utilitzen les pomes, les cireres, les peres i d’altres fruits per escampar les llavors. Els rosers silvestres utilitzen el seu fruit, que és conegut en castellà amb el nom de “tapaculos” per seguir aquesta estratègia de dispersió. A Cerdanya, dels fruits dels rosers en diem garrabes. Podreu veure rosers silvestres a la Festa de l’Arbre. Els cirerers i les maduixeres són espècies fàcils de trobar en un bosc de ribera. Algunes plantes que viuen al costat o a prop de l’aigua fan llavors que floten. D’aquesta manera aprofiten el corrent del riu perquè s’emporti i escampi les llavors. Aquesta estratègia és molt útil per a les espècies d’arbre que viuen i formen el bosc de ribera. Les llavors del freixe, un arbre que veureu al llarg de la Festa de l’Arbre, també s’escampen d’aquesta manera.

D’altres plantes no es refien ni del vent, ni dels animals, ni de l’aigua per tal d’escampar les llavors. Aquestes plantes fan uns fruits que, quan s’obren, disparen les llavors a uns quants metres de la planta mare. Les mongetes i les pinyes són un exemple de llavors que fan servir aquest sistema per escampar-se. Segur que us heu fixat que hi ha arbres que no perden la fulla durant l’hivern; en canvi, hi ha arbres que sí que la perden. Els arbres que perden la fulla reben el nom d’arbres de fulla caduca i els arbres que no perden les fulles reben el nom d’arbres de fulla perenne. Els arbres de fulla perenne renoven les fulles sempre, és a dir, a mesura que les fulles es fan velles les substitueixen per unes de noves. Les fulles serveixen a l’arbre per poder agafar el CO2 de l’aire i l’energia del sol que combinen amb els nutrients i l’aigua que agafa l’arbre de terra per poder créixer. Les fulles són com petites plaques solars que té l’arbre. Així doncs, és difícil d’entendre quin és el motiu pel qual un arbre decideix desfer-se de la seva principal manera d’aconseguir l’energia; la resposta és la següent: el fet de mantenir les fulles damunt de l’arbre suposa una despesa de nutrients i de força per a la planta. Aquest esforç és un esforç innecessari quan les fulles no poden exercir cap funció. És normal que un faig perdi les fulles quan les condicions ambientals i climatològiques són adverses. Per exemple, durant l’hivern fa molt fred i l’aigua es gela. Les fulles estan fetes d’aigua. Si els faigs mantinguessin les fulles durant l’hivern, se li gelarien. Les fulles no poden desenvolupar la seva funció correctament durant els mesos hivernals. El cost energètic de mantenir les fulles a l’arbre és tan gran que, quan arriba l’època desfavorable, l’arbre entra en una fase de repòs i deixa caure les fulles. Durant la tardor les fulles es tornen de color groc, això ens indica que l’arbre ja ha absorbit tots els nutrients que la fulla li podia aportar. És com si l’arbre ens digues que “ha espremut” el màxim la fulla i que, a la fulla, ja no li queda més “suc” per proporcionar a l’arbre. Els arbres normalment perden les fulles abans d’arribar a l’hivern però, de vegades, durant l’estiu, si fa molta calor i hi ha sequera, els arbres també poden perdre fulles. Això ens indica que els arbres no perden les fulles perquè sigui la tardor i ho han de fer sinó que les perden com a resposta quan hi ha un canvi o es produeix una situació que els impedeix aconseguir aigua tal i com ho fan normalment. Si fa molt fred, és perquè les fulles es gelen i, si fa molta calor, perquè les arrels no troben prou aigua. Els arbres de fulla perenne com els pins i els avets són arbres que s’han aconseguit adaptar a situacions extremes (com per exemple situacions de molt fred). Les seves fulles estan capacitades per aconseguir tota l’energia del sol i el CO2 de l’aire encara que faci molt fred: és per això que no perden les fulles a la tardor. El canvi de temperatura que es produeix en els mesos hivernals els suposa un problema mínim. Un problema al qual poden fer front. Això és degut a que les seves fulles i branques tenen un anticongelant natural: la resina. Les seves fulles són més dures i resistents i la quantitat d’aigua que contenen al seu interior és molt baixa. Aquests arbres gasten molta energia en crear i proveir les fulles amb prou resina perquè no es gelin durant l’hivern. Per tant,

no els surt a compte perdre les fulles que els ha costat tant de fer ja que amb aquestes fulles poden continuar fent la seva vida normal tot i que les condicions climàtiques no siguin les més idònies. 4. Taller dels sentits.

Tallers dels sentits: recorregut pel bosc de ribera amb els ulls tapats.

Tallers dels sentits: distinció d’elements naturals a través del tacte. (capsa amb pedres, sorra, fulles, biomassa,...)

Els éssers humans tenim cinc sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte. Tots són importants però segurament la vista és el sentit que més ens influeix: jutgem i avaluem les coses segons com les veiem. Podríem dir que ens fem una idea de com són les coses fent ús de la vista i després canviem, retoquem o matisem aquesta idea utilitzant els altres sentits. Així doncs, quan ens trobem davant d’un bosc la vista ens aclapara i no ens permet gaudir, sentir, detectar o fixar-nos en altres elements que formen part del bosc. És per això que si féssim un petit canvi i durant una estona en comptes de tenir cinc sentits tan sols en tinguéssim quatre, és a dir, que durant una estona no poguéssim fer ús del sentit de la vista, el nostre cos s’adaptaria a la nova situació: faria que els quatre sentits restants estiguessin ben alerta i això ens permetria sentir olors, textures i sorollets que no hauríem pogut sentir si haguéssim pogut fer ús de la vista. A més a més, la nostra forma de moure’ns i desplaçar-nos pel bosc seria completament diferent. Si no poguéssim fer ús de la vista els nostres moviments serien molt més lents i poc àgils, aniríem amb molta precaució, no ens sentirem segurs. Al cap d’una estona el cos s’aniria adaptant a aquest nou estat i, per sorpresa nostra, ens adonaríem que ensopeguem molt menys del que ens pensàvem en un primer moment. Aquí tenim un bon exemple de com ens adaptem davant d’un canvi. En faltar-nos un sentit, els altres s’accentuen i estan més alerta per compensar el sentit perdut. Els cecs poden llegir gràcies al codi Braille i són capaços de diferenciar cadascun dels relleus que dibuixen els puntets per tal de poder llegir utilitzant el sentit del tacte. El més segur és que si algú que no és cec intenta llegir en Braille no ho pugui fer ja que el seu sentit del tacte no està capacitat ni acostumat a detectar els puntets de l’abecedari del codi Braille. 5. Taller dels ambients aquàtics.

Taller de les basses del Segre: l’ecosistema de la bassa.

Taller del Segre: l’ecosistema del riu. La presència del bosc de ribera al llarg d’un curs fluvial és molt beneficiosa per a la flora, la fauna, el medi i la biodiversitat en general però també té un gran paper en les crescudes del riu i, fins i tot, en les inundacions. Cal dir que la vegetació i els animals que trobem en aquestes zones de ribera ha de ser resistent i ha d’estar adaptada a les possibles crescudes del riu. Per

tant, ens trobem davant d’éssers vius amb una resistència natural a condicions de gran humitat i, fins i tot, a condicions en les quals es veuen superats pel nivell de l’aigua. No tots els éssers vius estan capacitats per viure al costat de l’aigua. Cada ésser viu ha desenvolupat unes característiques físiques que li permeten sobreviure en un cert tipus d’ambient. Tot i que sembli que un bosc de ribera és una zona perfecta per a què qualsevol vegetal o animal hi visqui, n’hi ha que no hi poden viure. Hi ha éssers vius que s’han adaptat i han evolucionat per tal de sobreviure en zones on l’aigua no hi és present. En definitiva s’han adaptat a viure en zones radicalment diferents del bosc de ribera. Per tant, hi ha espècies que no podrien sobreviure en un bosc de ribera. Per a elles, un bosc de ribera és un ambient nociu, gairebé tòxic, que no les deixaria completar el seu cicle de vida. Podríem dir que tindria el mateix efecte plantar un salze al mig del desert que plantar un cactus en un bosc de ribera. Ni el salze ni el cactus podrien sobreviure en ambients tan diferents d’on ells estan adaptats. Els arbres que formen un bosc de ribera han d’aguantar una pressió antròpica superior a la que han d’aguantar els altres boscos. Això vol dir que les persones hem talat més els boscos de ribera que no pas els altres boscos. Hi ha dos grans motius perquè passi això. El primer és que les zones als voltants dels rius, que és on es troben els boscos de ribera, són zones molt fèrtils. Aquest fet ha provocat que molts boscos de ribera hagin estat talats per fer-hi plantacions. El segon motiu és que els humans sempre hem tingut una tendència natural a aprofitar els cursos fluvials. S’han construït grans ciutats i grans zones industrials a la vora dels rius. Aquest fet també ha provocat que la tala als boscos de ribera sigui superior a la tala en altres tipus de bosc. Els arbres de la riba d’un riu i el riu tenen una relació simbiòtica, és a dir, una relació en què tant els arbres com el riu surten beneficiats. Els arbres agafen del riu l’aigua i els nutrients que necessiten per viure però, al mateix temps, les arrels estabilitzen els marges del riu, en retenen sediments i eviten que el riu s’erosioni en excés. Podríem dir que els arbres donen forma al riu i eviten que l’aigua s’emporti tota la sorra, les pedres i els altres materials que formen els marges d’un riu. A més a més, els arbres, com que creixen a banda i banda del riu, creen un efecte túnel. Això vol dir que les capçades dels arbres d’una banda del riu i les de l’altre es toquen entre elles i eviten que el sol arribi fins a l’aigua. D’aquesta manera l’aigua es manté freda, fet que fa que els peixos i animals aquàtics tinguin unes millors condicions de vida i, al mateix temps, evita que el riu s’ompli d’algues ja que a les algues els agrada la llum i l’escalfor. Les espècies vegetals que conviuen en un bosc de ribera competeixen per trobar les millor zones per créixer. Davant d’aquesta competència el que han fet moltes espècies és especialitzar-se. Cada espècie se sent còmoda a una certa distancia de l’aigua, és a dir, si mirem les espècies que hi ha tocant al riu són diferents de les que podem trobar a deu metres de la llera. A mesura que ens allunyem del riu les especies d’arbres canvien.

Tot i que els arbres i la vegetació que trobem a la riba donen consistència al riu, hi ha la possibilitat que en certs moments la quantitat d’aigua que baixi pel riu i la seva força sigui tan gran que la vegetació no la pugui contenir. Ens trobem davant d’una inundació. Parlem d’inundació quan l’aigua que porta un riu és tanta que ha de sortir dels marges del riu per tal de poder continuar el seu camí. La força de l’aigua és tan elevada que és capaç d’arrencar arbres i arbustos i, fins i tot, d’emportar-se cotxes, cases i altres edificacions riu avall. Durant el juny d’aquest any unes fortes inundacions van afectar la Val d’Aran. Va ploure tant que els rius Garona i Noguera, que són els rius que passen per aquella zona, es van desbordar. L’aigua va sortir del seu traçat habitual i va provocar molts danys. L’aigua tenia tanta força que va arrencar els arbres i se’ls va endur corrent avall. Durant el mes d’agost hi ha hagut pluges fortes a Cerdanya. A Ger, el torrent del Coforn s’ha desbordat i ha fet danys a la Carrerada (ha espatllat el camí i ha arrencat les passarel·les). Si es poden arreglar a temps les destroces, durant la Festa de l’Arbre passareu per aquest camí. Pot semblar curiós que els majors desperfectes que hi ha hagut a la comarca durant les pluges d’estiu hagin sigut justament en aquest torrent. L’explicació és simple, l’estiu passat hi va haver foc a la conca de recepció del torrent del Coforn. És per aquest motiu que la vegetació no ha pogut retenir i alentir l’aigua, que s’ha acumulat ràpidament i amb molta força a la part final del torrent. Les inundacions són molt perilloses ja que si aquests troncs es queden encallats en algun pont hi poden fer un tap. Fan com una mena de xarxa de pescar on tots els objectes que la força de l’aigua ha mogut es queden atrapats. Si la quantitat d’objectes és prou gran pot provocar que l’aigua del riu no pugui travessar-la, de manera que hi va arribant cada cop més aigua i aquesta no pot passar perquè s’ha format una presa. L’única opció que queda en aquest cas és que l’aigua faci tanta pressió contra les parets de la presa que finalment la presa es trenqui. Quan es rebenta, tot el material i l’aigua acumulats surten de cop fent que el perill augmenti. És per aquest motiu que, quan hi ha inundacions, es produeixin tantes destrosses i tants danys materials. En el cas de la Val d’Aran feia més de deu anys que no plovia tant en tan poca estona. A més a més, hi va haver altres factors que van fer que la quantitat

d’aigua que portava el riu fos tan gran que es desbordés. Entre els factors humans que expliquen la magnitud dels danys ocorreguts cal destacar: l’ocupació (legal o il·legal) d’àrees inundables, l’estrenyiment de la secció de la llera amb canalitzacions o murs, el disseny i la construcció de ponts massa petits per deixar passar l’aigua. La tala del bosc de ribera per ubicar-hi zones de càmping i urbanitzacions també va ser un factor que va ajudar a que l’aigua baixes més ràpidament ja que el ciment no absorbeix l’aigua i fa que tota llisqui cap avall; en canvi la terra, les arrels i, fins i tot, les capçades dels arbres retenen i frenen l’aigua.

Tot i que sembli que no hi té res a veure, la calor va tenir un paper molt important en aquestes inundacions ja que les elevades temperatures dels dies anteriors a la pluja van fer que el desgel de les neus acumulades al llarg de l’hivern fos molt important. Podríem dir que el riu anava ple en el moment de les pluges ja que el desgel n’havia fet pujar el nivell. El resultat de les inundacions va ser catastròfic, unes 400 persones van haver de ser evacuades: van haver de ser desplaçades a una altra zona ja que els seus habitatges estaven en perill de ser derruïts per la força de l’aigua. Més de 4000 habitants de la Val d’Aran es van quedar sense electricitat. A més a més, la gent no va poder anar a treballar, a l’escola o, en definitiva, fer el que fa normalment al llarg del dia. 6. Taller de les estratègies de supervivència (per a realitzar en posterioritat al dia de la festa) -

Taller de les espècies amb una capacitat reproductiva molt alta (estratègia de la r). En neixen molts però en moren molts.

Taller de les especies amb una capacitat reproductiva baixa (estratègia de la k). En neixen pocs però la majoria sobreviuen.

El gran objectiu de totes les espècies que habiten en aquest planeta és molt bàsic i simple: tothom vol perpetuar la seva espècie costi el que costi. Això vol dir que els éssers vius adopten diferents estratègies per tal de reproduir-se i fer que la seva espècie es mantingui al llar del temps o, el que és el mateix: lluiten per no extingir-se. No totes les espècies utilitzen la mateixa fórmula per tal d’intentar assegurar l’èxit. Bàsicament podem diferenciar dos tipus d’estratègies. L’estratègia de la r i la estratègia de la K.

Estratègia de la r Estratègia de la K

Grandària Menor Major

Mortalitat Elevada Petita

Natalitat Elevada Petita

Nombre de fills Elevat Petit

Edat de reproducció Baixa Alta

Esperança de vida Baixa Alta

Les espècies que utilitzen l’estratègia de la r solen ser espècies que s’adapten més fàcilment als canvis. Són espècies que viuen en ambients en constant evolució i modificació; ambients que varien molt en poc temps. És per això que tenen una gran quantitat de fills. D’aquesta manera, encara que sigui per simple estadística, n’hi haurà algun que trobarà les condicions òptimes per sobreviure. També cal dir que en microorganismes les mutacions en els fills o descendents poden fer que aquests siguin resistents a medis en què els pares no podien viure. Per tant, si el medi varia molt és possible que els fills puguin sobreviure en un medi on els seus pares no haurien pogut fer-ho pel sol fet que han sofert una mutació. En definitiva, podríem dir que la possibilitat que un dels

descendents pateixi una mutació és molt baixa però si tens molts i molts descendents la possibilitat que algun pateixi una mutació és elevada: hi ha la possibilitat que aquesta mutació permeti a l’organisme sobreviure en medis on abans la seva espècie no ho podia fer. Per norma general, les mutacions que pateix un microorganisme no serveixen per a res, no tenen cap afecte directe en l’individu. A vegades la mutació pot ser beneficiosa per l’individu però també hi ha la possibilitat que la mutació sigui perjudicial i acabi suposant una càrrega i un problema per a l’individu que la pateix. Un exemple del què estem dient és el virus de la grip: cada any hi ha una vacuna nova. Això és perquè les vacunes anteriors ja no afecten el virus perquè pot sobreviure en medis on la vacuna ha estat present. Això és degut al fet que el virus pateix mutacions molt ràpidament i pot sobreviure en entorns molt diferents; en entorns on no ho podia fer i ara, sí. El virus ha canviat tant que el nostre cos, no el percep com el virus de l’any anterior, per tant, ens hem de tornar a vacunar. Estratègia de la K: Arbres Primerament l’arbre mare allibera les llavors. Algunes de les llavors, seguint alguna de les estratègies que s’han anomenat a la descripció del Taller 3, van a parar a un terreny on les condicions ambientals i climatològiques són òptimes i que, per tant, és un terreny on els és possible germinar. Les possibilitats que d’aquell plançó n’esdevingui un gran arbre són elevades. Això és així perquè, normalment, les llavors tenen força reserves per aguantar els primers dies o inclús setmanes de vida del plançó. La llavor té els nutrients necessaris perquè el plançó pugui sobreviure en cas que no trobi aliment els primers dies de vida. Haurà de passar molt temps fins que el plançó sigui prou gran i prou madur per poder tenir descendència. Serà llavors, al cap d’uns quants anys, que l’arbre alliberarà al medi les llavors d’una nova generació. Estratègia de la r: Herbes. En canvi, una herba té una esperança de vida molt curta i ha de créixer molt ràpidament per tal de tenir temps de reproduir-se abans que arribi l’hivern o una època desfavorable. Una herba neix, creix, es reprodueix i mor en menys d’un any. Així doncs, la seva estratègia per intentar que la seva espècie sobrevisqui d’any en any és la de créixer molt ràpidament per tal de poder reproduir-se abans que les condicions adverses les matin. D’aquesta manera, un cop són madures, envien una gran quantitat de llavors al medi. Aquestes llavors hauran de passar tot el temps necessari amagades i protegides (per exemple, del fred de l’hivern). Com que no sempre és possible que una llavor pugui escapar de les males condicions climatològiques o ambientals n’hi ha moltes que en arribar a la primavera no poden germinar. També poden haver anat a parar en un ambient desfavorable o pot ser que algun ser viu se les hagi menjat. Les poques que aconsegueixen superar les múltiples adversitats hauran de créixer ràpidament per aprofitar la bonança i les condicions favorables per tal de poder alliberar les llavors abans que tornin les condicions hostils.

A la natura no tot és blanc o negre, hi ha moltes tonalitats de gris. Moltes espècies d’animals i vegetals no compleixen amb totes les característiques típiques de cadascuna de les estratègies. Això vol dir que hi ha éssers vius que són difícils de classificar. Per norma general si un ésser viu compleix amb la majoria de “requisits” d’una de les estratègies es diu que aquell ésser viu utilitza aquella estratègia tot i que no tingui ni faci ús de totes les seves característiques ni recursos.