FILOSOFIA: ARISTÒTILMarta Ródenas

Àlex Fernández

Silvia Estrella

Sandra Martínez

1

ARISTÒTILARISTÒTIL

(384 aC – 322 aC)

“LICEU”Antic gimnàs dedicat a Apol·lo i als jardins filosofava amb amics i deixebles.

Els escrits d’ Aristòtil eren notes que prenia i redactava en aquests jardins.

2

ARISTÒTIL

CREADOR DE PARAULES

NOUS ÀMBITS

LÒGICABIOLOGIA

POLÍTICA

FÍSICA

POÈTICA

ÈTICA

Algunes paraules d’ Aristòtil com substància, accident, relació, i moltes més ja existien però Aristòtil els hi dona un contingut absolutament nou. 3

ARISTÒTILEls textos d’ Aristòtil van ser heretats per diverses persones:

Andrònic: va ordenar i editar aquests textos.

“CORPUS ARISTOTELICUM”

4

ARISTÒTILAndrònic va trobar uns “fascicles” que els va col·locar com a “inclassificables”, i els va posar darrera els que tractaven de física, i també els va anomenar així.

OBRA

I. La lògicaII. Escrits sobre la naturalesaIII. Escrits sobre la teoria del comportament humà individual o

col·lectiu. IV. Teoria de l’ art, retòrica i poètica.V. Filosofia primera o metafísica.

5

ARISTÒTIL

Lógos i la comunicació.

PROPOSICIONSCATEGORIES

SIL·LOGISMECIÈNCIA

DEFINICIÓ

6

ARISTÒTILLa ciència de l’ ésser

METAFÍSICA

Obra en què es va desenvolupar aquesta

ciència del ser.

Allò que constitueix l’ argument central de l’ obra és l’ ésser, l’ essència i les

maneres d’ ésser.

7

ARISTÒTILLa noció de l’

ésser

METAFÍSICA

Filosofia primera

Estudi de l’ ésser com a ésser i dels

seus atributs essencials.

8

ARISTÒTILL’ ésser té moltes formes de manifestar – se però totes fan referència a una forma primordial:

LA SUBSTÀNCIA

9

ARISTÒTIL SUBSTÀNCIA: és quelcom que existeix en si mateix,

individualment. QUALITATS = ACCIDENTS

“fred”, “ pesat”

Que poden variar, ser diferents, en cada substància sense que deixin de ser – ho, i que només existeixen en alguna cosa que ja és substància.

10

ARISTÒTIL SUBSTÀNCIA PRIMERA

“La substància anomenada així en el sentit més propi és la que ni es diu d’un subjecte ni es troba en un subjecte, per exemple, l’ home individual, o el cavall individual”. LA SUBSTÀNCIA PRIMERA ÉS L’ INDIVIDU CONCRET.

SUBSTÀNCIA SEGONA

“S’ anomenen substàncies segones les espècies a les quals pertanyen les substàncies anomenades primeres, tant aquestes espècies com els seus gèneres”. En sentit estricte, només existeix l’ individu concret, la substància primera que conté l’ espècie, la substància segona, el gènere i la naturalesa.

- La substància segona és l’ essència de l’ individu.

11

ARISTÒTILHILEFORMISME

Mai no existeix una matèria sense forma

SUBSTÀNCIA: és un compost de matèria i forma.

Matèria - formaPredomina la forma sobre la matèria, perquè és la seva essència i la seva naturalesa, és el principi del moviment i la transforma en quelcom determinat. 12

ARISTÒTILPROBLEMA DEL

CANVI: del pas de l’ ésser al no – ésser

“un home que aprèn a tocar la guitarra no és un guitarrista però en certa manera si que ho és”. Per això, la POTÈNCIA és un cert no – ésser relatiu , però això no implica que no existeixi.

Es defineix com a poder arribar a ser allò que encara no s’ és.

Potència passiva

Potència activa

O capacitat de patir un canvi

Possibilitat de produir un canvi en un mateix o en un altre.

13

ARISTÒTILACTE

Es defineix com allò que ja és quelcom, l’ existència mateixa d’una substància.

ACTE - POTÈNCIA

És com construir respecte a saber construir o tenir els ulls tancats i no veure – hi quan es té la capacitat de veure – hi.

14

ARISTÒTILenergia entelèquia

Que és l’ acció o el moviment d’ allò que té una potència activa, la seva capacitat per actuar.

Que és l’ acte com acabament, el final del moviment i el seu triomf perfecte.

15

ARISTÒTILL’ acte predomina sobre la potència

Ja que només hi ha potència quan té lloc un acte determinat.

16

ARISTÒTIL

17

ARISTÒTIL

MOTOR IMMÒBIL

Es mou sense necessitat de passar de la potència a l’ acte i sense haver d’ estar sotmès al canvi.

ACTE PUR I un pensament pur que no necessita coses per omplir i estimular el pensament

ARISTÒTIL - PLATONISME 18

ARISTÒTIL Aristòtil busca un saber prou universal i abstracte i que estigui

radicat en les coses i parteix de la seva experiència. També pensa que els conceptes universals han de tenir un fonament

en la realitat, ja que, com veiem, qualsevol coneixement del que és universal ha d’ estar precedit d’un coneixement sensible i no “ideal”.

Segons PLATÓ, allò que fa que una cosa sigui com és (l’ essència) és la participació de la idea corresponent, per la qual cosa, en el món de les idees, l’ essència dels éssers està separada d’ ells.

En canvi, Aristòtil afirma que l’ essència d’un ésser (la forma) es troba en el seu interior. Les idees no expliquen ni el moviment ni l’ origen del moviment perquè no són causes motrius ni eficients.

19

ARISTÒTILfísica Moviment

L’ actualització d’ allò que està en potència en tant que està en potència.

Qualsevol substància inicia el seu moviment perquè es transforma alguna cosa de si mateixa.

Per això els principis del canvi són tres:•La substància que canviarà.•La forma que adquirirà.•La privació de la forma.

Quan es produeix un moviment sempre hi ha una part que canvia i una altra que roman; el canvi implica l’ adquisició d’una forma que la substància no tenia prèviament. 20

ARISTÒTILHi ha diverses formes de canvi. Es pot dividir entre el canvi substancial

i el canvi accidental. Aristòtil classifica el canvi de quatre maneres:

1. L’únic canvi substancial té lloc quan es genera o es corromp una substància.

2. Un canvi de lloc en l’ espai (canvi locatiu).

3. Un canvi en què la substància s’ altera una qualitat per una altra (canvi qualitatiu).

4. Un altre tipus de moviment és aquell que no transforma les coses, sinó que les fa augmentar o disminuir (canvi quantitatiu).

21

ARISTÒTILAristòtil procedeix a explicar per què hi ha canvis en la naturalesa.

D’ aqui prové la teoria de les causes:

1. Material: la matèria, és a dir, allò de què es fa una cosa.

2. Formal: la forma, que determina l’ estructura de la matèria.

3. Eficient: allò que origina el moviment i que actua amb ell d’una manera causal, ja que n’ és l’ agent que l’ origina.

4. Final: la finalitat per la qual es fa alguna cosa.

Una idea central dels canvis en la naturalesa és la seva finalitat.

La “naturalesa no fa res en va”, deia Aristòtil tot i que, alhora, afirma

també el caràcter d’ atzar que, sovint, hi ha en el moviment de les

coses.

22

ARISTÒTILUna part important en l’ obra d’ Aristòtil la constitueixen els textos en que descriu la naturalesa dels animals.

La naturalesa és la causa i l’ origen del moviment i del repòs dels éssers naturals de forma immanent i mai per accident.

23

ARISTÒTILLA COSMOLOGIA

EL MÓN SUBLUNAR

Està format per les esferes concèntriques dels quatre elements: la terra, l’ aigua, l’ aire i el foc.

EL MÓN SUPRALUNAR

El món elemental

Està format per un element distint i superior: l’ èter.

La naturalesa de l’ èter és principi de moviment circular i uniforme, etern, i la mancança del seu contrari fa que en l món celeste estiguin absents els canvis de quantitat i qualitat i no hi hagi canvi substancial. 24

El món celeste

ARISTÒTIL Aristòtil defineix l’ ànima com a “forma de perfecció (entelèquia)

d’un cos natural que té la vida en potència”. L’ ànima seria l’ actualització primera i fonamental d’un cos pel que fa al fet que és viu. L’ ànima, dons, també és l’ essència i la forma del cos. L’ ànima és l’ ésser del cos.

Per a Aristòtil l’ ànima és en tot el cos i la seva unió és substancial, per la qual cosa quan el cos mor l’ ànima desapareix amb ell.

En connexió amb aquestes analogies, l’ ànima, principi de la vida, ocupa tres nivells diferents:

1. Ànima vegetativa, que seria el nivell inferior i que anima els processos d’ alimentació i procreació.

2. Ànima Sensitiva, que dóna vida a les sensacions, als estats de plaer i dolor, i als desitjos que impulsen determinats moviments.

3. Ànima intel·lectiva o racional, que és el grau superior i que caracteritza l’ home.

25

ARISTÒTILEL PENSAMENT

La funció més elevada de l’ ànima es projecta en el llenguatge i el

pensament. La intel·ligència és la forma superior de l’ ànima. Però hi ha

diversos tipus d’ intel·ligència: Una que rep i elabora (enteniment pacient) Una altra intel·ligència que actua, modifica i crea (enteniment

agent)• Si ens faltés la sensació no seria possible aprendre res.

26

ARISTÒTILL’ ABSTRACCIÓ

El coneixement comença amb els sentits, que són la facultat de rebre

les formes sensibles sense la matèria. L’ ull que contempla un arbre interioritza la forma de l’ arbre però no

la matèria. La imatge particular d’ aquest objecte queda retinguda en la memòria. Després, l ‘ enteniment agent universalitza aquesta imatge que influeix sobre l’ enteniment pacient que genera el concepte universal d’ “arbre”.

27

ARISTÒTIL

ÈTICA I POLÍTICATotes les accions humanes es guien per una finalitat (múltiple i subjectiva)

Però si existeix una finalitat que busquem per si mateixa aquesta només pot ser el BÉ, fins i tot el Bé suprem.

28

ARISTÒTILEUDAIMONIA

FELICITATÉs un problema complex; per a uns serà el plaer, per a altres, la riquesa i, encara, per a uns altres, els honors.

Tres tipus de béns: els béns, exteriors, els del cos i els de l’ ànima, essent aquests últims els més importants, els béns per excel·lència.

29

ARISTÒTIL L’ ètica és un saber pràctic i l’ areté significa una manera de ser. Pel que fa l’ home, podríem traduir areté com excel·lència humana.

Aristòtil ens ofereix diverses definicions d’ areté:

- En una especifica que l’ “areté, o excel·lència de l’ home, és un hàbit pel qual l’ home es fa bo i realitza bé la seva funció pròpia”. Això fa que Aristòtil definís l’ areté com “una manera de ser selectiu, sent un terme mitjà relatiu a nosaltres, determinat per la raó i per allò que decidiria l’ home prudent. És un terme mitjà entre dos vicis, un per excés i l’ altre per defecte.

L’ areté és un hàbit, quelcom que es té, que s’ incorpora al nostre propi ésser.

Entre totes les virtuts o excel·lències, destaca la JUSTÍCIA. Que consisteix en la perfecció, perquè qui és just es projecta més cap a l’ altre que no cap a si mateix.

30

ARISTÒTIL Les virtuts dianoètiques es desenvolupen en el món intel·lectual i

manifesten el vessant racional de l’ ésser humà. El seu objectiu és les coses necessàries.

Aristòtil distingeix tres tipus segons les funcions de la intel·ligència: la funció contemplativa, la funció pràctica i la funció productiva.

L’ art (funció productiva) desenvolupa la possibilitat de crear objectes.

La funció pràctica fa referència a allò que és contingent i canviant de la vida.

La prudència ajuda a saber triat bé els nostres actes per dirigir correctament la nostra vida.

o La unió de la ciència (episteme) i la intel·ligència (noûs) és la saviesa (sophia). La saviesa s’ ocupa de la contemplació de les veritats immutables que estan per sobre de l’ home.

31

ARISTÒTILLA POLÍTICA I L’ ESTAT

En l’ organització aristotèlica de l’ Estat hi ha tres idees fonamentals:

1. L’ harmonia dels ciutadans perquè s’ arribi a allò que convé a tothom, ja que res en l’ Estat ha de regir – se per principis egoistes.

2. L’ autarquia, expressa la independència i l’ autosuficiència de la polis.

3. L’ educació, que és tasca essencial de l’ Estat, té com a objectiu crear els millors ciutadans.

32

ARISTÒTIL

Tales de Milet

Anaximandre

Anaxímenes

Heràclit

Pitàgores

Parmènides d’Elea

Empèdocles

Anaxàgores

Demòcritd’Abdera

Presocràtics

ProtàgoresGòrgies

Sofistes i Sòcrates

Sòcrates

PlatóAristòtil

Plató i Aristòtil

Epicureisme

Estoicisme

Escepticisme

La Filosofia Hel·lenística

Plotí

Neoplatonisme

Edat Antiga

Sant Agustí

BoeciPseudo-Dionís

Pere Damià

Sant Anselm de Canterbury

De Sant Agustíal segle XII

AristòtilSant Tomàs d’Aquino

Guillem d’Occam

MaquiavelThomas More

Montaigne

Segle XIII

Edat Mitjana

CopèrnicBrahe

Kepler

GalileuGiordanoBruno

Newton

Filosofia al’Edat Moderna

Descartes

LockeHume

Empirisme

Kant

Kant

FitcheSchelling

Hegel

L’Època Doradade Weimar

Edat Moderna33

34