FILOSOFIA - IES CTEIBiescteib.org/wp-content/uploads/2015/10/LLIBRE-SEGON-NOU-2016.pdf · 2 Sobre...
223
1 FILOSOFIA 2n BATXILLERAT CURS 2015-2016 IES CTEIB
Transcript of FILOSOFIA - IES CTEIBiescteib.org/wp-content/uploads/2015/10/LLIBRE-SEGON-NOU-2016.pdf · 2 Sobre...
1
FILOSOFIA 2n BATXILLERAT
CURS 2015-2016
IES CTEIB
2
Sobre l’autor
Ferran Carreras és Doctor en Pedagogia, Llicenciat en Filosofia, Llicenciat en Psicologia i Diplomat en Mestre especialista en Ciències
Socials per la Universitat de les Illes Balears. A més, és Titulat en Cicle Formatiu de Grau Superior en Administració i Gestió. És professor des de l’any 1993, impartint docència a Primària, a Secundària, i com a becari de doctorat a Universitats d’Argentina, Xile i Paraguai entre
1996 i 1999. Professor associat a la Facultat d’Educació de la UIB des de l’any 1997 fins al 2006, ha rebut els premis Infància i Prevenció
(1996), de la Diputació de Barcelona; el Premi Serra i Moret (1997), de la Generalitat de Catalunya; el Premi Nacional al Foment de la
lectura de premsa escrita (2008), del Ministeri d’Educació I Ciència (Madrid); el Premi a la millor experiència didàctica (2009), del Govern Balear, i els Premis d’Assaig Pedagògic Frederic Company i Franquesa (edició de 2009 i edició de 2012), del Col·legi Oficial de Pedagogs de
Catalunya. Ha publicat més de quinze articles en revistes especialitzades i ha col·laborat en la redacció de capítols de llibres en diferents
publicacions centrades en l’àmbit de la Pedagogia i la Didàctica de la Filosofia.
3
ÍNDEX
Introducció. ........................................................................................ 7
Filosofia Antiga
LLIÇÓ 1. ELS FILÒSOFS DE LA PHYSIS ................................................ 13
1.1. Del mite al logos ............................................................................. 14
1.2. De la physis a l’arkhé ....................................................................... 14
1.3. Tales de Milet ................................................................................. 16
1.4. Anaxímenes de Milet ........................................................................ 18
1.5. Empèdocles .................................................................................... 19
1.6. Anaximandre de Milet ...................................................................... 21
1.7. Heràclit .......................................................................................... 23
1.8. Parmènides d’Elea ........................................................................... 27
1.9. La polèmica Heràclit-Parmènides ....................................................... 31
Preguntes PAU .................................................................................... 32
Filosofia Clàssica
LLIÇÓ 2. ELS FILÒSOFS DE LA POLIS .................................................. 33
2.1. Els sofistes ..................................................................................... 33
2.2. Sòcrates ......................................................................................... 36
2.3. El mètode maièutic .......................................................................... 38
Preguntes PAU .................................................................................... 42
LLIÇÓ 3. PLATÓ ................................................................................... 43
3.1. Influències principals ....................................................................... 44
3.2. Dialèctica platònica .......................................................................... 46
3.3. Dualisme Ontològic: la Teoria de les Idees .......................................... 47
3.3.1. El Mite de la Caverna ......................................................... 49
3.3.2. El Símil de la Línia ............................................................. 51
3.3.3. Per què Plató elabora aquesta Teoria? .................................. 53
3.3.4. Què significa Idea –eidos- per Plató? .................................... 54
3.3.5. Quantes idees hi ha, segons Plató? ...................................... 54
3.4. Dualisme Epistemològic: la Teoria del Coneixement ............................. 55
3.5. Dualisme Antropològic: la Teoria de l’ànima immortal .......................... 56
3.5.1. El Mite del Carro alat .......................................................... 57
3.5.2. Per què l’ànima és immortal? .............................................. 59
3.6. Teoria Política ................................................................................. 60
3.6.1. Quins règims política hi ha segons Plató? .............................. 62
3.6.2. Arguments de Plató en contra de la Democràcia .................... 64
4
3.7. Teoria Ètica .................................................................................... 65
Preguntes PAU .................................................................................... 68
LLIÇÓ 4. ARISTÒTIL ............................................................................ 69
4.1. Classificació de les Ciències .............................................................. 70
4.2. Metafísica: Teoria de la substància .................................................... 71
4.2.1. Substància i Accident, i tipus de canvis ................................. 73
4.2.2. Substància com a unió entre Matèria i Forma ........................ 75
4.2.3. Tipus de Matèria i de Forma ................................................ 76
4.2.4. El moviment explicat com el pas de Potència a Acte ............... 77
4.3. Física: Teoria de les 4 causes ............................................................ 79
4.3.1. Teoria aristotèlica del Coneixement ...................................... 81
4.4. Antropologia aristotèlica ................................................................... 83
4.5. Teoria Ètica .................................................................................... 84
4.5.1. Teoria de l’Aurea Mediocritas ............................................... 86
4.5.1. L’amistat a Aristòtil ............................................................ 87
4.6. Teoria Política ................................................................................. 88
4.7. Principals crítiques d’Aristòtil a Plató .................................................. 90
Preguntes PAU .................................................................................... 92
Filosofia Hel·lènica
LLIÇÓ 5. LA FILOSOFIA HEL·LÈNICA ................................................... 93
5.1. Epicur de Samos i l’hedonisme .......................................................... 95
5.1.1. El Materialisme ètic ............................................................ 95
5.2. Zenó d’Elea i l’estoïcisme.................................................................. 98
5.2.1. L’Estoïcisme moral ............................................................. 99
5.3. Pirró d’Elis i l’escepticisme ................................................................ 100
5.3.1. L’Escepticisme moral .......................................................... 101
Preguntes PAU .................................................................................... 102
Filosofia Medieval
LLIÇÓ 6. FILOSOFIA MEDIEVAL .......................................................... 103
Filosofia Moderna
LLIÇÓ 7. LA FILOSOFIA MODERNA ...................................................... 105
7.1. René Descartes i el racionalisme ....................................................... 107
7.2. El Dubte: el punt de partida .............................................................. 107
7.3. El Cogito: la primera veritat .............................................................. 110
7.4. El mètode cartesià ........................................................................... 111
7.4.1. Significat cartesià del terme ‘idea’ i tipologia .......................... 113
5
7.5. Metafísica: Teoria de les 3 substàncies ............................................... 115
7.6. Antropologia: res cogitans, res extensae ............................................ 117
7.7. Principals crítiques a la filosofia de Descartes ...................................... 119
Preguntes PAU .................................................................................... 120
LLIÇÓ 8. L’EMPIRISME BRITÀNIC ....................................................... 121
8.1. David Hume .................................................................................... 123
8.2. Noció d’idea i tipologia ..................................................................... 124
8.2.1. Lleis d’associació d’idees simples ......................................... 125
8.3. Formes de coneixement ................................................................... 125
8.4. Crítica al principi de Causalitat .......................................................... 126
8.5. Crítica al concepte de “Déu” .............................................................. 129
8.6. Crítica a la Metafísica ....................................................................... 129
8.7. L’Ètica: Emotivisme moral ................................................................ 131
8.8. Principals crítiques a la filosofia de David Hume .................................. 133
Preguntes PAU .................................................................................... 134
LLIÇÓ 9. L’IDEALISME IL·LUSTRAT ..................................................... 135
9.1. Immanuel Kant ............................................................................... 136
9.2. La crítica a la raó Pura: Teoria del coneixement................................... 137
9.2.1. Classificació dels Judicis científics ........................................ 138
9.2.2. Formes de Coneixement ..................................................... 140
9.2.3. Primer Nivell: “Sensibilitat” ................................................. 141
9.2.4. Segon Nivell: “Enteniment” ................................................. 143
9.2.5. Tercer Nivell: “Raó” ........................................................... 146
9.2.6. Crítica a la Metafísica ......................................................... 147
9.3. La crítica a la raó Pràctica: teoria Ètica ............................................... 149
9.3.1. Ètiques Heterònimes i Ètiques Autònomes ............................. 150
9.3.2. La determinació de la voluntat............................................. 151
9.3.3. L’Imperatiu Categòric ......................................................... 152
9.4. Els postulats de la Raó Pràctica ......................................................... 153
9.5. Aspectes crítics de la filosofia de Kant ................................................ 154
Preguntes PAU .................................................................................... 158
Filosofia Contemporània
LLIÇÓ 10. EL MATERIALISME .............................................................. 159
10.1. Karl Marx ...................................................................................... 162
10.2. El Materialisme històric ................................................................... 163
10.2.1. La Filosofia com a Praxi .................................................... 163
10.2.2. El concepte Alienació ........................................................ 164
10.2.3. Anàlisi de l’estructura econòmico-social .............................. 166
10.2.4. El Treball com a font d’alienació ......................................... 167
6
10.3. El Materialisme dialèctic ................................................................. 169
10.3.1. Crítica a la Ideologia......................................................... 173
10.3.2. Crítica a la Religió ............................................................ 174
10.3.3. Crítica a la Metafísica ........................................................ 176
10.4. Principals crítiques a la filosofia de Marx ........................................... 177
Preguntes PAU .................................................................................... 178
LLIÇÓ 11. EL VITALISME ..................................................................... 179
11.1. Frederich Nietzsche ........................................................................ 180
11.2. El Nihilisme ................................................................................... 181
11.3. El Vitalisme ................................................................................... 187
11.3.1. La Voluntat de Poder ........................................................ 189
11.3.2. L’Etern Retorn ................................................................. 190
11.3.3. La crítica a la Moral .......................................................... 191
11.3.4. La crítica a la Democràcia ................................................. 194
11.4. Principals crítiques a la filosofia de Nietzsche .................................... 195
Preguntes PAU .................................................................................... 197
LLIÇÓ 12. EL POSTMODERNISME ........................................................ 199
12.1. Hannah Arendt .............................................................................. 200
12.2. Pensament i acció .......................................................................... 201
12.3. La Vita Activa ................................................................................ 203
12.3.1. L’Acció ............................................................................ 205
12.4. Teoria sobre el Totalitarisme ........................................................... 207
12.4.1. Eichmann a Jerusalem ...................................................... 212
Preguntes PAU .................................................................................... 217
Model d’examen i criteris d’avaluació ................................................. 219
* * * * *
7
INTRODUCCIÓ
Aquest llibre no és un llibre. És un aplec d’apunts resumidíssims del
temari general de 2n de Batxillerat, on hi sol haver molts més autors,
idees i conceptes explicatius dels que hi ha aquí. Vull dir que no és un
típic manual d’ús per a estudiants com els que es poden comprar a
qualsevol editorial ―d’una extensió i aprofundiment molt més gran.
I per què és més breu? ―us demanareu: perquè s’ha tret tot allò que
sobra a fi de comprimir al màxim les idees exposades ―sovint denses
i complicades― per tal de facilitar-vos-en la comprensió i l’estudi. Sé
que teniu molt poc temps, que esteu cansats en arribar a casa, que
anireu molt estressats i que el curs acaba el maig. El temari, però, és
molt extens i la PAU és igual per a tothom. No és culpa meva.
Aleshores, com ho hem fet? S’ha tirat pel dret i s’han suprimit tots els
autors i/o continguts secundaris amb la finalitat que el material
estigui ben explicat ―en poc espai i llenguatge planer― cara a la
prova. La idea és que tothom aprovi. Aquest és l’objectiu.
Ara bé: el fet que aquests apunts estiguin tan esquematitzats i
resumits no significa ―de cap de les maneres― que la vostra
exposició escrita als exàmens hagi de ser resumida i esquemàtica.
No. A Filosofia puntua negativament la resposta curta. Us ho dic per
experiència. Les respostes a les preguntes 2 i 3 de la PAU ha de tenir
una exposició mínima d’un full sencer. Per tant: s’ha de contestar
8
extensivament a partir d’uns apunts exposats intensivament. Ha
quedat clar?
I com es fa això? ―us preguntareu. Molts de vosaltres soleu dir que
no teniu habilitats escrites suficients per a contestar extensivament, i
us limiteu a respondre fotogràficament els apunts explicats aquí. Això
no es pot fer, com he dit. Hi ha, però, algun truc per evitar-ho? Sí:
s’ha de contestar a una pregunta de filosofia com si li expliquessis a
sa padrina. Literalment!
Què vol dir això? Que no has de donar res per suposat. Res.
L’examinador és com sa padrina: ni flowers! És a dir: has d’explicar
cada paraula, cada frase, cada teoria, quasi cada punt i cada coma
que posis. Una pregunta de filosofia mai no es despatxa amb quatre
frases i prou. Ni de conya: et posaran un zero.
Per tant: s’ha d’interpretar in extenso cada frase que fas servir. I per
què tant rotllo? ―pentura pensaràs. El motiu és simple: perquè en
filosofia fem servir idees molt abstractes, i les paraules que se’n
deriven van canviant de significat al llarg del segles ―ben distint del
sentit col·loquial actual. ‘Raó’ pot voler dir ‘racional’ en un autor, però
en un altre vol dir ‘allò oposat a la informació provinent dels sentits’,
o fins i tot en un altre autor ‘Raó’ significa ‘continguts que la ment pot
pensar però no pot conèixer’. Un altre exemple: el terme ‘Idea’
canvia molt de sentit a Plató, Aristòtil, Hume o Kant...
Uff! Així ―i per no complicar-nos la vida―, el truc que farem servir
en aquest Institut serà el següent: en primer lloc, numerarem les
línies –una per una- del text a comentar. En segon lloc, explicarem el
fragment –línia per línia-, literalment. En tercer lloc, s’exposarà la
teoria que se’n desprèn amb aquest model de resposta obligatori:
9
Començament
Desenvolupament
Finalització
=Examen-tipus=
A L’INICI, la teoria (o el text o l’autor), diu que____________________
________________(punt). FRASE 2 ENTRECOMETES________________
(punt). Això vol dir que______________________(punt). FRASE 3______
_______________________(punt). De la línia 3 a la 5 diu que_________
_____________________ (punt). FRASE 4 ENTRECOMETES___________
______________________(punt). De la línia 6 a la 9 diu que__________
______________________________(punt). FRASE 5 _______________
__________________(punt). Això s’entén com_____________________
________________________________(punt). FRASE 6 ENTRECOMETES
________________________________(punt). Això s’interpreta com___
_____________________________________________(punt i apart).
SEGUIDAMENT, la teoria (o el text o l’autor) diu que______________
_____________(punt). Això significa que___________________(punt).
FRASE 7_______________________________(punt). Això vol dir que
____________________________(punt). FRASE 8________________
________(punt). això s’interpreta com_______________(punt i apart).
FINALMENT, la teoria (o el text, o l’autor), diu que_________________
___________________(punt). Això significa que_______________(punt).
FRASE 9 ENTRECOMETES________________________(punt). Això vol dir
que_______________________(punt). FRASE 10________________això
s’interpreta com___________________________________(punt final).
Extensió una pàgina din-A 4
Per tant, la consigna serà: No donar res per sabut. Frase curta i
resposta llarga; amb lletra no egípcia, sense redundàncies ni brutors.
Òbviament, les paraules-clau van entre “cometes” (i a continuació
s’expliquen). I, sobretot sobretot sobretot: molts punts (punts i
10
seguits, punts i apart, punts i comes.... no passis pena: són gratis!).
Gasta paper, repeteixo: frase curta i resposta llarga, sisplau!
Fetes aquestes observacions prèvies, ara cal explicar com es
desenvoluparà aquesta assignatura al vostre darrer curs al CTEIB.
Tenim tres classes setmanals i molta matèria. Enguany ―a diferència
del curs anterior―, els continguts no van per temes (Antropologia,
Física, Lògica, Metafísica, Política, etc.) sinó per autors, des de Tales
de Milet (que nasqué l’any 624 aC), fins a Hannah Arendt (que morí
l’any 1975). Per aquest motiu, les intencions d’aquest material són:
-Distingir entre diferents concepcions primitives sobre la naturalesa,
origen, formes i límits de la realitat a la Filosofia antiga, i el seu pas
del Mite al Lógos.
-Caracteritzar diferents concepcions cosmològiques dels filòsofs
presocràtics més antics (s. VII aC. Filòsofs de la physis: Tales,
Anaxímenes i Anaximandre; Empèdocles, Heràclit i Parmènides), i les
concepcions filosòfiques dels atenencs posteriors (s. V aC. Filòsofs de
la polis: Plató, Sòcrates i Aristòtil).
-Conèixer molt breuement les diferents aportacions de les escoles
hel·lèniques existents entre el s. IV aC. i el s. III dC., com són
l’Epicureisme ètic, l’Estoïcisme ètic, i l’Escepticisme ètic.
Per tant, durant tot el primer trimestre ens dedicarem ―en
exclusiva― a la filosofia grega. Aquest període es diferencia en tres:
època antiga, època clàssica, i època hel·lènica.
Durant el primer trimestre, doncs, donarem aquests autors, tot i que
n’hi ha moltíssims més, ―almenys aquests són els principals:
11
650 aC 600 aC 550 aC 500 aC 450 aC 400 aC FILOSOFIA GREGA
Durant el segon trimestre deixarem la filosofia grega per donar pas a
l’època medieval, un període històric extensíssim ―gairebé 1.000
anys―, però magre en termes filosòfics. En anys anteriors, solíem
explicar Agustí d’Hipona (neoplatònic) i Tomàs d’Aquino
(neoaristotèlic). Malgrat ser teòlegs, feien servir teories filosòfiques
per a argumentar els seus dogmes religiosos. No els explicarem. No
hi ha temps. Un cop feta una pinzellada breu del món medieval,
ràpidament ens endinsarem en la filosofia moderna, ja al segle XVII, i
després l’època contemporània, a partir del S. XIX. Els objectius són:
Anaxímenes
586-525
Heràclit 544-484 Tales
624-546
Anaximandre 611-546
Empèdocles
492-432
Parmènides
540-470
Sòcrates
470-399
Plató
427-347
Aristòtil 384-322
Epicur
341-270
Zenó 490-430
Pirró
360-270
12
-Esbrinar les claus d’interpretació i contextualització històrica de la
Filosofia Moderna (s. XVII-XIX) i l’estudi dels principals representants
del Racionalisme (Descartes) i l’Empirisme (Hume).
-Distingir i caracteritzar les diferents concepcions dels filòsofs de
l’època contemporània s. XIX-XXI, —principalment el Materialisme
(Marx), el Vitalisme (Nietzsche) i el Postmodernisme (Arendt)—, i
situar-los dins els principals corrents de pensament actual.
1500 1600 1700 1800 1900 2015
FILOSOFIA MODERNA I CONTEMPORÀNIA
Així, doncs, en aquest curs mirarem de tractar tots aquests autors,
analitzant com afrontaren determinats problemes filosòfics, des de
l’antigüitat fins a l’actualitat. Idò res, posem-nos-hi ja. Molta sort!
Descartes 1591-1650
David Hume 1711-1776
Kant 1724-1804
Karl Marx
1818-1883
Nietzsche
1844-1900
Hannah Arendt 1906-1975
13
1 LLIÇÓ PRIMERA
ELS FILÒSOFS DE LA PHYSIS
La Filosofia Presocràtica s’origina a Grècia durant el segle VII aC fins
al V aC. Representa la Filosofia més antiga, i esdevé el “primer pas
del mite (Mithos) al lógos (Logei)”. Això vol dir que, per primera
vegada, es configura una manera de pensar que s’allunya de la
mitologia i dels grans relats fantàstics com a mecanisme
explicatiu dels fenòmens físics. A partir d’aquest moment, s’enceta
un tipus de pensament racional que busca un “per què” a tot allò
que “És”, la qual cosa és una novetat absoluta al món. La manera
com nosaltres pensem actualment neix a partir d’aquí. Això és el que
significa la superació de l’explicació miticocèntrica a una explicació
logocèntrica. L’admiració (thaumazein) és allò que els fa buscar-la.
DEFINICIÓ DE MITE I LOGOS
MITE LOGOS
Explica la constitució de la realitat a
través de relats sobrenaturals que
creen del no-res (ex nihilo) mitjançant
causes externes a l’origen de tot allò
que “És”. Es tracta d’una interpretació
transcendent.
Explica la constitució de la realitat a
través d’arguments racionals que
busquen les causes internes a l’origen
de tot allò que “És”. Es tracta d’una
interpretació immanent.
14
1.1. DEL MITE AL LOGOS Els filòsofs presocràtics* s’anomenen Filòsofs de la Physis perquè
estaven obsessionats per buscar l’origen material de “tot allò que
És”, dintre de la mateixa realitat física (immanència). Allò que més
els sorprèn de la realitat són 2 fets constatables: 1. la realitat és
plural, molt diversa; i 2. la realitat canvia permanentment.
Aleshores, si tot és divers i canviant, ¿hi ha un primer punt de partida
de tot “allò que És”? Les característiques d’aquest període són:
1. LOGOCENTRISME
Els primers filòsofs o protofilòsofs
s’allunyen de la visió mítica i rebutgen
el teocentrisme, la superstició, els
prejudicis o els dogmes sense
justificació.
2. DEMOCRÀCIA
El context històric està molt influenciat
per un esperit de llibertat que facilita
la interpretació creativa, la democràcia
grega, l’art i la recerca de la bellesa i la
bona vida.
3. POC RELIGIOSOS
Els grecs tenien déus, però en realitat
no eren gaire religiosos ―com ho
entenem ara―, ni consideraven que hi
havia vida al més enllà.
4. PROTOFILOSOFIA
Aquesta Filosofia és molt primitiva i
immadura. Per què? perquè ha de lluitar
per obrir una forma de pensar
completament nova, havent fins i tot
d’inventar paraules i expressions noves
per a filosofar.
5. NOVA CIÈNCIA
La majoria no són filòsofs en sentit
estricte, sinó matemàtics, astrònoms,
físics, geòmetres, etc.
6. ESPLENDOR DE LA DEMOCRÀCIA
Del s. VI al s.V aC (entre les guerres
Mèdiques i la guerra contra Esparta) es
viu l’època gloriosa de la democràcia
grega, fins a l’època de Plató, temps en
què s’iniciarà la seva decadència.
* Nota aclaratòria: el terme presocràtics NO significa “anteriors a Sòcrates”, sinó que ―en sentit estricte― s’haurien de dir Filòsofs de la physis. Alguns varen viure a la mateix època que Sòcrates, com ara Empèdocles o Zenó (Vegeu-ne cronologia pàg. 11).
1.2. DE LA PHYSIS A L’ARKHÉ A mesura que la narració ambigua del mite es va substituint per la
convicció que les coses tenen un origen determinat per lleis físiques,
es pot considerar que està naixent una nova forma de comprensió del
món, que ha estat anomenada Filosofia. Les primeres preguntes que
es fan els filòsofs de la physis (natura, matèria) són:
Per a què són les coses?
D’on sorgeixen les coses?
A partir de què són les coses?
15
En altres paraules: es plantegen el problema de l'Arkhé de la physis
(el primer principi físic material del món). Els primers filòsofs
grecs del S.VII aC intentaran contestar aquesta pregunta. Aquests
són els seus trets bàsics:
1. PHYSIS
Physis (en grec: natura) ve del verb
phio, que significa acció de produir,
néixer, sorgir. En aquest sentit, la
Physis fa referència 1. al conjunt
d’éssers produïts i també 2. al principi
que els genera.
2. CANVI
Etimològicament el verb Phio (Physis)
implica la idea de moviment
(dynamis). Per als grecs la Physis no
és una cosa estàtica, acabada i
perfecte, sinó que està sempre en
procés de fer-se o esdevenir. La physis
canvia. I canvia necessàriament.
3. DYNAMIS
Per tant, la Physis pot ser entesa a
condició que la raó capti la seva
dynamis (moviment intern).
4. CAUSA
Els grecs establiren que la Physis
pertany al ordre de la necessitat. No
és el producte de la voluntat de un déu
o de un atzar còsmic, sinó que tots els
éssers que existeixen, existeixen
necessàriament (no per casualitat).
5. ANTICREACIONISME
Per als grecs la Physis és eterna, no l’ha
creat ningú (agenéton), en tot cas ella
s’ha creat a si mateixa.
6. ARHKÉ
Podem conèixer la Physis perquè té un
Arkhé. Un Arkhé és un principi
d’organització racional. L’Arkhé és
l’element que governa el món físic. A la
Physis hi ha un ordre, hi ha un principi
d’estructura, segons ells.
7. COSMOS
L’ordre del cosmos s’expressa a través
de l’Arkhé. Cosmos vol dir ‘ordre’,
‘harmonia’ (antítesi de ‘caos’). El
denominen cosmos perquè la physis i un
possible arkhé únic ―d’on podria haver
sorgit, els porta a pensar en unes lleis
constants que podrien haver organitzat
tot l’Univers. Conclusió: el cosmos
(ordre) pot ser captat pel lógos (raó).
16
1.3. TALES DE MILET
Context històric,
social i cultural de
Tales
(624-546 aC)
El primer presocràtic monista ―i més antic, que forma part del “Grup dels 7 savis”
fou Tales de Milet. Visqué a la ciutat grega de Milet, al mar Jònic. Es tractava d’una
ciutat costanera, rica en comerç marítim. Els seus principals interessos foren les
matemàtiques i l'astronomia. És considerat el fundador de la Filosofia occidental. Va
crear l'anomenada Escola de Milet (juntament amb Anaximandre i Anaxímenes).
Per aquest motiu, en lloc de conformar-se amb la mitologia tradicional, va buscar
les respostes en la naturalesa interna de les coses. Sabia que la Terra era
esfèrica i la Lluna reflectia la llum del Sol. També va especificar que l’any tenia una
durada de 365 dies i un quart, fet que després es corregiria amb els anys bixests.
Va predir un eclipsi solar del dia 28 de maig del 585 aC. Es va guanyar fama de
savi mesurant les piràmides egípcies, comparant la seva ombra amb el triangle
imaginari que forma. Va viure 78 anys. -Textos: no es conserva res. Referències dins l’obra d’Aristòtil, de Plató, i de Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 14-15 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Tales assegura que existeix un “origen” (arkhé) en tot allò que “És”.
Un origen? Sí, és un determinat punt de partida físic o material que
ha existit des de sempre (agenéton). Physis serà per Tales de Milet
el “Ser” d’una cosa física; és a dir, la seva substància primera, o
essència. Allò a partir de la qual cosa s’esdevé la resta de coses, ha
de ser forçosament “una mateixa i indivisible cosa”. Les idees més
importants de Tales de Milet1 són:
1 Sembla que el primer que fou anomenat ‘filòsof’ va ser Sòcrates ja al segle V (abans de la nostra Era),
tot i que foren els seus deixebles, més que no pas ell mateix, els qui li atorgaren aquesta denominació. Abans de Sòcrates es parlava de ‘sophoi’ (savis), ‘meteorologoi’ (estudiosos del cel) o ‘physei’ (estudiosos de la natura). Eren gent que posseïa un saber reconegut i consolidat.
17
1. PREGUNTA
La pregunta que es planteja Tales és:
¿què són, en el seu vertader i més
íntim “Ésser”, les coses, l’aspecte de
les quals és tan variat?
2. PRINCIPI I ELEMENT
Ell creu que aquesta substància
primera o essència, anomenada
Arkhé, (principi o finalitat última de
“tot allò que és”), és l’aigua, que és un
principi físic immanent a la naturalesa.
3. EMPIRISME
Arriba racionalment a aquesta
conclusió mitjançant l’observació
(empiria) pel fet que tot és aigua, està
fet d’aigua i/o ve de l’aigua.
4. ARKHÉ MATERIAL
Aquest principi i element és material, és
indivisible, unívoc, i és, també,
inengendrat (no creat per cap Déu del
no-res ex nihilo). Sempre ha existit
(agenéton).
5. ARKHÉ: PLURALISME/MONISME/METAFÍSIC
Tales afirma que tota realitat física,
malgrat la seva pluralitat, s’origina
d’una unicitat (Monisme). És a dir: dins
la pluralitat, existeix un mateix origen
essencial. Veurem presocràtics que són
monistes, pluralistes (Empèdocles), i
metafísics (Parmènides): sostenen que
l’arkhé és metafísic; no material
(vegeu-ne esquema abaix).
TEXT PER COMENTAR* [TEMA: Física; TESI: l’arkhé de la physis és aigua] "La mayoría de los que filosofaron por primera vez consideraron que los únicos 1 principios de todas las cosas son de especie material. Aquello a partir de lo cual 2 existen todas las cosas, lo primero a partir de lo cual se generan y el término en 3 que se corrompen, permaneciendo la sustancia mientras cambian los accidentes, 4 dicen que es el elemento y el principio de las cosas que existen. Por esto 5 consideran que nada se genera ni se corrompe, pues tal naturaleza se conserva 6 siempre... Debe de haber, pues, alguna naturaleza única o múltiple a partir de la 7 cual se generan las demás cosas, conservándose ella. No todos dicen lo mismo 8 sobre el número y la especie de tal principio, sino que Tales, quien inició semejante 9 filosofía, sostiene que es el agua (y por ello también manifestó que la tierra está 10 sobre agua). Tal vez llegó a esta concepción tras observar que todas las cosas 11 tienen un alimento húmedo y que el calor se produce y se mantiene en la humedad 12 (ya que aquello a partir de lo cual se generan las cosas es el principio de todas 13 ellas). Por eso llegó a esta concepción y también porque todas las simientes son de 14 naturaleza húmeda y el agua es el principio natural de las cosas húmedas." 15
Aristòtil, Metafísica ________ * Gairebé de tots els autors presocràtics no s’han conservat quasi cap text original. Són de fa gairebé 2600 anys. Les
fonts són referides a autors posteriors, que parlen d’ells. Per tant, per al comentari, cal especificar que l’autor del text
parla de Tales, Anaxímenes, etc. però no són aquests els redactors del fragment analitzat. Alerta!
FILÒSOFS DE LA PHYSIS
Cerquen un primer principi o causa primera
Arkhé PLURALISTES
Empèdocles (4E)
Demòcrit (àtoms)
METAFÍSICS Anaximandre (apèiron)
Parmènides (Ser)
Pitàgores (1/0)
MONISTES Tales (aigua)
Anaxímenes (aire)
Heràclit (foc)
18
1.4. ANAXÍMENES DE MILET
Context històric, social
i cultural d’Anaxímenes
(586-525 aC)
Anaxímenes fou un filòsof monista grec que va viure a la mateixa època que Tales
de Milet i Anaximandre. Vivien a la mateixa ciutat. Li interessava l’astronomia i
l’origen de la natura, a més de la forma i el moviment dels cossos celestes. Fou el
darrer representant de l'escola de Milet. Era alumne d'Anaximandre. Anaxímenes
creia que la Terra era plana "com una fulla", i que s'havia format per la condensació
de l'aire. Els cossos celestes també eren plans i havien nascut a partir de la Terra
degut a una exhalació de l’aire (pneuma). Va ser el primer en analitzar el còmput
geomètric de les ombres per a mesurar les parts i divisions del dia, i va fer un
rellotge de sol. Va viure 61 anys.
-Textos: No n’hi ha. Referències dins l’obra d’Aristòtil, Plutarc i de Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 14-15 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Anaxímenes també parteix d’un principi físic material, també entès
com Arkhé, que ell associa a l’aire (pneuma). Aquest filòsof coneixia
la teoria de Tales, però ell suposava que l’aigua no podia ser el
primer principi. Per què? perquè l’aigua, ―en realitat, és aire
condensat, segons ell. Les idees més importants d’Anaxímenes són:
1. L’ARKHÉ ÉS PNEUMA
Anaxímenes creu que l’aire (pneuma)
és un principi físic anterior a l’aigua i, a
més, aquest principi “mou” (dynamis)
o regeix ”tot el que ‘És’” (physis).
2. CONDENSACIÓ/RAREFACCIÓ
Tot sorgeix de l’aire per condensació i
rarefacció (fred i calor). Si l’aire es
condensa, sorgeixen els núvols,
l’aigua, la terra, els éssers vivents. Si
s’escalfa, sorgeix el foc, el llamp, el
calor.
3. ARKHÉ MATERIAL
L’aire és indeterminat, infinit, etern, no
té principi ni fi, és definit, material o
físic, i ho regeix tot.
4. EMPIRISME
Anaxímenes buscava el principi originari
i deduí d'observacions empíriques que
aquest principi era l'aire. Com? pel
doble procés de condensació i
rarefacció.
5. JOC DE CONTRARIS
Per tant, el món i “tot allò que és” té el
seu origen en el joc de contraris (fred i
calor). La contradicció és l’origen de la
realitat.
19
Dóna tres raons l’autor per a justificar la decisió de considerar l’aire com arkhé:
1. Condició imprescindible per a la vida [és cert].
2. Està a tot arreu [és fals, al capdamunt de l’estratosfera NO hi ha aire, però
aquest error va durar en la història de la física fins al s. XVIII].
3. L’aire no pesa [és fals, l’aire SÍ pesa; però aquest error va durar en la història
de la física fins al s. XVII].
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: L’arkhé de la physis és aire] "El aspecto del aire es éste: cuando está uniforme al máximo, es inaprehensible a 1 la vista; se hace manifiesto, en cambio, por medio de lo frío y lo caliente, lo 2 húmedo y lo móvil. Se mueve siempre; en efecto, todas las cosas que se 3 transforman no se transformarían si [el aire] no se moviese. Al condensarse y 4 enrarecerse parece diferenciarse; pues cuando se dispersa en el grado más sutil, se 5 genera el fuego. Los vientos, en cambio, son aire que se condensa; y la nube se 6 forma a partir del aire por comprensión; y al condensarse más, agua; y más 7 condensado, tierra; y condensado al máximo, piedras. De este modo, las cosas 8 principales en el proceso de la generación son contrarios: caliente y frío." 9
Hipòlit
1.5. EMPÈDOCLES
Context històric,
social i cultural
d’Empèdocles
(492-432 aC) Empèdocles fou un filòsof grec pluralista. La seva obra, ―que es conserva
fragmentàriament, està escrita en hexàmetres. Va viure probablement en temps
en què a Agrigent governava Teró (Olimpíada 73 a la 77: en aquella època els
anys es comptaven per olimpíades2). Va intentar establir la igualtat política i va
afavorir els pobres perseguint els aristòcrates. Li fou ofert un títol reial, que va
refusar. Fou també un orador brillant. Va visitar Grècia, amb seguretat el
Peloponès i segurament també Atenes. Es va suïcidar llançant-se a l’interior del
volcà Etna en plena erupció. El 2006 un enorme volcà subaquàtic va ser batejat
amb el seu nom. Entre els seus alumnes hi va haver Gòrgies. Va viure 60 anys. -Textos: Fragments i referències dins l’obra d’Aristòtil, Plutarc i de Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 14-15 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Empèdocles, a diferència dels filòsofs anteriors —que eren
monistes—, se’l considera pluralista: NO considera que hi hagi un
2 Durant l’imperi romà es passà a comptar el temps a partir de la fundació de Roma. La manera actual
de comptar el temps a Occident (a partir del naixement de Jesús) s’inicià a partir del s. VII dC.
20
sol principi o arkhé, sinó que els elements primigenis són 4: terra,
aigua, aire i foc. Les idees més importants d’Empèdocles són:
1. PREGUNTA
Empèdocles es fa la següent pregunta:
¿com pot un sol principi o element
convertir-se en totes les coses que
observem?
2. U/MÚLTIPLE
Aquest problema d’allò que és U i allò
que és Múltiple, el farà reconsiderar el
monisme dels altres presocràtics, i
afirmarà que diferents matèries
coexisteixen en un moment primordial,
a partir del qual sorgirà la barreja
posterior.
3. QUATRE ELEMENTS
Empèdocles és pluralista: sosté que
l’origen de la realitat no és un sol
arkhé, sinó quatre: terra, aigua, aire
i foc.
4. AMOR/ODI
Totes les altres coses es formen o
destrueixen a partir de la barreja o
separació d'aquests quatre elements per
l'acció alternativa de dos principis de
moviment: L'amor (φιλότης) ―que
impulsa la barreja, i l'odi (νείκος) ―que
impulsa la separació. Torna a sortir la
idea de contradicció com a origen de
la realitat. També ho pensa Anaxímenes
i Heràclit: la realitat neix de la contradicció.
5. PROCÉS DIALÈCTIC
El predomini alternatiu de cadascuna
d'aquelles forces sobre els quatre
elements dóna pas a la formació i
destrucció de mons successius.
6. NATURA CÍCLICA
Sorgeix així, una concepció cíclica de
la natura (també ho pensa Heràclit).
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: l’arkhe de la physis és múltiple] Frg. 8.-
Te diré otra cosa más: no hay nacimiento para ninguna de las cosas mortales; y no 1 hay fin para la muerte funesta; hay solamente mezcla y separación de los 2 componentes del conjunto. Nacimiento, no es más que el nombre que le dan los 3 hombres a ese hecho. 4 Frg. 22.-
Pues todos estos elementos: Sol [foc], tierra, cielo [aire] y mar [aigua], están 5 adaptados en sus diferentes partes para todo lo que anda por el mundo mortal. Y si 6 todo lo que se muestra más propio de la mezcla se atrae recíprocamente, por la 7 acción de la semejanza y del Amor, por el contrario lo que es enemigo de ella se 8 mantiene a gran distancia; naturaleza, composición, formas que revisten, todo 9 contribuye absolutamente a oponerse a la reunión, bajo el imperio del Odio que le 10 ha dado nacimiento. 11 Frg. 26.-
Los elementos predominan alternativamente en el curso de un ciclo y desaparecen 12 los unos en los otros o aumentan, según el signo fatal que les es asignado. Son 13 siempre los mismos, pero circulan los unos a través de los otros, tomando la forma 14 de hombres y de diferentes especies de animales. Tanto, por efecto de la Amistad 15 [unió], se reúnen para no formar más que un solo organismo, tanto por el 16 contrario, por efecto del Odio [separació] que les opone, se separan hasta el 17 momento en que la Unidad, realizada anteriormente, ha desaparecido por 18 completo. Así en la medida en que lo Uno y lo Múltiple se constituye, en esta 19 medida aparecen y no duran eternamente. Pero, en la medida en que ese cambio 20 perpetuo no se detiene subsisten siempre en un ciclo inmutable. 21
Empèdocles, Peri physeion
21
1.6. ANAXIMANDRE DE MILET
Context històric, social
i cultural
d’Anaximandre
(611-546 aC)
Fou seguidor de Tales. Aristòtil el considerava el primer filòsof estricte perquè és el
primer que planteja el tema de la Physis en termes que van una mica més enllà de
l´anàlisi de la matèria concreta (metafísica). Anaximandre va ser també un
científic. Va construir un rellotge d'aigua (gnomón). Va ser també el primer a
mesurar el perímetre de la Terra a partir del moviment del Sol i va descobrir els
solsticis i equinoccis. Es va interessar per temes científics i filosòfics esperonat pel
seu mestre Tales de Milet. Era fill de Praxíades i fou un dels primers filòsofs de
l'escola jònica. Va viatjar molt. Fou autor d'un mapa del món (fins aleshores
conegut). Fou el primer grec que va escriure un tractat sobre la natura (s’ha
perdut). Considera la terra de forma cilíndrica ―flotant sense suport― al centre de
l'univers, encerclada d'anells de foc envoltats d'aire. Explica tots els fenòmens
astronòmics, meteorològics i vitals, per una acció reciproca dels elements. Es va
batejar en el seu honor un dels cràters de la Lluna. Va viure 65 anys. -Textos: No n’hi ha. Referències dins l’obra d’Aristòtil, Séneca i de Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 14-15 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Amb Anaximandre la Filosofia fa un segon pas més abstracte. És el
primer autor que té una “intuïció metafísica” sobre l’Univers. Què
vol dir això? Que posa com a principi de tot (Arkhé) no pas un
element material (Physis), sinó ‘algo’ indeterminat o il·limitat, del
qual ―en un moment posterior― sorgeixen els elements per
separació de contraris (fred, calent; humit, sec), com deia
Anaxímenes o Empèdocles. És una potencialitat de la matèria, ―que
encara NO és matèria―, pròpiament parlant (Aristòtil ho anomenarà
matèria primera; vegeu-ne pàg. 76). Conclusió: Anaximandre no és
pluralista ni monista: és metafísic. Aquest arkhé és “Tò Apèiron”.
Les idees més importants d’Anaximandre de Milet són:
22
1. ARKHÉ METAFÍSIC
L’origen de “tot el que és” no és de
naturalesa material, sinó immaterial.
Ell ho anomena ‘tò Apèiron’
(l'indeterminat o indefinit).
2. L’APÈIRON
L’apèiron és allò inengendrat, etern, a
partir de la qual “tota cosa és” i tota
cosa “desapareix”; és l’infinit,
l’immaterial, és el principi i l’element,
és allò que tot ho governa.
3. INFINIT/INDETERMINACIÓ
És el primer a dir que l´Arkhé no és un
element físic concret (l’aire, aigua,..)
sinó ‘algo’ indeterminat; com una certa
potencialitat inscrita en les coses que
pròpiament parlant no és matèria sinó
“la capacitat d’arribar a ser
matèria” (dynamis o potentia).
4. POTÈNCIA, DYNAMIS
Per això, Aristòtil el considerava el
primer filòsof autèntic en la mesura
que el concepte d’Apèiron és un
antecedent del concepte de “potència”
(possibilitat d’arribar a ser, esdevenir,
que tenen els éssers materials, segons
Aristòtil).
5. ALLÒ DETERMINAT SORGEIX
D’ALLÒ INDETERMINAT
Per tant, si allò físic és determinat i
limitat (com el “Ser”), aleshores tò
apèiron és “no-Ser”: infinit.
6.PRINCIPI
L’apèiron seria com un element primer,
allò que esdevé l’essència de totes les
coses, allò indeterminat, amorf (sense
morphé, “Forma”), i per aquest fet està
preparat per a ser-ho tot, quan es vagi
determinant.
7. ANTIMATERIALISTA
Anaximandre sosté que les coses
d’aquest món no poden explicar-se per
una matèria existent, i admet, en el seu
lloc, l’existència d’una protomatèria
que és anterior a totes les coses que
se’ns apareixen.
8. CONTRADICCIÓ
També està d’acord amb Anaxímenes,
Empèdocles i Heràclit amb la idea de
contradicció (o joc de contraris), com a
generadors de la realitat. És a dir: la
contradicció és l’origen de la realitat.
Literalment tò apèiron, és allò que no està determinat ni té limitació.
Per tant: no pot ser matèria (proto-matèria): Aristòtil ho anomena
Forma primera (pàg. 76). Per a Anaximandre presenta 4 condicions:
1. Qualitativament no és aigua ni terra, sinó ‘algo’ totalment indeterminat.
2. Quantitativament és indefinit; segons ell, “no és això ni allò”.
3. Presenta tots els atributs d’una força divina, però no és cap Déu.
4. El seu moviment és “generador de tot allò que És”.
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: L’arkhé és to apèiron] "Entre los que dicen que [el principio y elemento] es uno, en movimiento e infinito, 1 Anaximandro de Mileto, hijo de Praxíades, que fue sucesor y discípulo de Tales, dijo 2 que el principio y elemento de todas las cosas es «lo Infinito» [tó apèiron], y fue 3 el primero que introdujo este nombre de «principio». Afirma que éste no es agua ni 4 ningún otro de los denominados elementos, sino una naturaleza distinta e infinita, a 5 partir de la cual se generan los cielos y los mundos <contenidos> en éstos. Ahora 6 bien, a partir de donde hay generación para las cosas, hacia allí también se produce 7 la destrucción, según la necesidad (...)." 8
Simplici, Física
23
“Anaximandro ... éste dijo que el principio y elemento de las cosas es el 1 apèiron, siendo el primero que utilizó este nombre de principio.” 2
Hipòlit
“Anaximandro... dijo que el principio de las cosas es el apèiron, pues a partir de 3 él se generan [nacen] todas las cosas y en él todas perecen [mueren].” 4
Aeci
“Algunos piensan que de lo uno se separan los opuestos, como dicen 5 Anaximandro y cuantos afirman que existe lo uno y lo múltiple, como Empédocles y 6 Anaxágoras: pues ellos separan también las demás cosas a partir de la mezcla.” 7
Aristòtil, Física
1.7. HERÀCLIT D’EFES
Context històric i social
d’Heràclit
(544-484 aC) Fou un filòsof presocràtic monista, natural d'Efes, i fill d’una família aristocràtica.
Heràclit fou mestre de Cràtil (Cràtil i Sòcrates foren els mestres de Plató). Va
viatjar de jove i durant un temps va ser ermità. En tornar a Efes li fou oferta la
màxima magistratura de la ciutat, però la va transferir al seu germà. Va rebutjar
càrrecs públics perquè un amic seu, Hermodor, havia estat exiliat. El seu moment
històric coincideix amb les Guerres Mèdiques (contra els perses; moment molt
violent que quasi feu desaparèixer la civilització grega). Per això, no és sorprenent
que el seu tema sigui el canvi, que devia ser una experiència no només metafísica
sinó també política. Sempre va tenir mala salut. Nietzsche al S. XIX el considera el
més gran filòsof de l’època grega, molt per sobre de Sòcrates o Plató. A la
iconografia pictòrica sempre se’l representa plorant. Els seus contemporanis
l’anomenaven Heràclit l’obscur: es feia difícil entendre’l quan parlava. Tenia una
visió aristocràtica del saber: només els millors (aristoi) poden captar el lógos. Va
viure 60 anys. -Textos: Fragments i referències dins l’obra d’Aristòtil, Plató i Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 14-15 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Heràclit ja és un autor important: és anomenat el “Filòsof del
devenir”, i del canvi permanent. Amb Heràclit, la Filosofia fa un pas
24
endavant en la seva maduració. S'allunya definitivament de la
recerca d’un arkhé físic. Amb aquest autor sorgeix un tema capital
dins la Filosofia, amb la pregunta següent: si per tal de conèixer una
cosa, cal que aquesta “sigui”, aleshores ¿com es pot conèixer la
realitat si tot canvia permanentment? Conclusió: aquest
interrogant ―conseqüència de la Physis (Física)―, portarà a un
dilema diferent, de tipus cognoscitiu (Epistemologia). És a dir: es
passa d’un problema cosmològic (l’origen de la matèria) a un
problema epistemològic (com conèixer el canvi). Com es capta el
‘Ser’? Aquesta pregunta serà un autèntic maldecap per Plató, com
veurem més envant. El pensament heraclità recull tres influències:
1. Tales i Anaxímenes
El problema que plantejaven aquests
dos autors era el següent: ¿què són,
en el seu vertader i més íntim “Ésser”,
les coses, l’aspecte de les quals és tan
variat? El dilema era, per tant, si era
possible conèixer allò que canvia
constantment. El binomi pluralitat-
unicitat es planteja així: ¿té essència,
el canvi de les coses?
2. El pitagorisme
Molt possiblement Heràclit recull el
problema de l’existència del “no-res”
(el ‘zero’ en la seva forma
matemàtica), del pitagorisme.
3. Anaximandre
El problema del canvi perpetu recull en
bona part la problemàtica de l’Arkhé, to
apèiron. La paraula apèiron es pot
entendre també en el sentit del que no
té límit, com hem vist abans. L’apèiron
és la potencialitat primigènia, allò que
no té ni origen ni final, l’ésser del qual
prové les coses. El canvi per a Heràclit
és la forma d’aquesta indeterminació
originària.
Que una cosa “canviï” —en termes filosòfics—, vol dir el pas de “Ser”
a “no-ser”, i tornar a “Ser” (i així, infinitament). És a dir, el
moviment (dynamis) dels “Éssers”. El canvi perpetu planteja
aquesta paradoxa: ¿com és possible que “l’ésser” i el “no-ésser”
coexisteixin i es necessitin mútuament?: el problema de la
contradicció (que havia sorgit a Anaxímenes, Empèdocles i
Anaximandre: “la contradicció és l’origen de la realitat”).
El descobriment d’aquesta paradoxa (un fet aparentment
contradictori), obre la necessitat de pensar el canvi com a lógos.
Les idees més importants d’Heràclit són:
25
1. PANTA RHEI
Creu que tot està en canvi constant.
Per tant, “res no–és-”, sinó que “flueix”
(panta rhei, kai ouden menei).
2. TOT ÉS APARENÇA
No hi ha un “Ser” totalment “Ser”. Per
què? Perquè canvia contínuament.
Sosté que res no és estàtic; tot és en
moviment.
3. LA CONTRADICCIÓ
Aquest moviment de canvi està
governat per una “estructura
contradictòria”d’elements que són
contraris, i que està a l’interior de la
physis.
4. L’HARMONIA
D’aquesta oposició o lluita neix una
harmonia degut a una raó o
intel·ligència interna (lógos) que es
troba dins aquesta realitat material.
5. EL LÓGOS
Aquesta raó és Lógos. Ara bé: està
ocult en la realitat i la major part dels
homes dormen i no són capaços de
captar-lo. “tot allò permanent és
simple aparença”.
6. ON ÉS EL LOGOS?
Es troba en el nucli de l’estructura
contradictòria de la realitat, i que
provoca l’harmonia del flux permanent
(la famosa metàfora de la Lira).
7. ORDRE
L’estructura contradictòria de la realitat
no és anàrquica, sinó governada
internament per un lógos. Segons
Heràclit, “tot està ple de Lógos” (panta
rhei, panta logei), però la radical
naturalesa del Lógos és romandre oculta
(aletheia), a l’interior impenetrable de
totes les coses (physis).
8. EL FOC (Ekpyrosi)
El seu Arkhé és una metàfora: el foc,
esdevé energia i força, però també
transformació i canvi. Comprendre
profundament el canvi (que és la forma
de la unitat), és captar l’essència
profunda de la pluralitat de la vida. A
través de la metàfora del foc està dient
que totes les coses estan perpètuament
en estat de canvi i de moviment
(dynamis).
9. MOVIMENT
La dynamis de la Physis és un principi
etern, perpetu. A Grècia, Heràclit es
representava sempre a la iconografia
com un home que plorava. Perquè?
Perquè no hi ha res que sigui constant.
Conclusió: no puc comprendre res. El
món, en realitat, és incomprensible,
segons ell.
10. DIALÈCTICA (dia-legesthai)
Heràclit introdueix la noció de dialèctica:
teoria segons la qual no hi ha res de
definitiu, tot està sempre en procés
cíclic de construcció: l’etern retorn.
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: el canvi, l’harmonia dels oposats, i el lógos] El logos
Els homes no han arribat al coneixement d’aquest logos que ha existit des de 1 sempre, ni abans d’haver-ne sentit parlar ni tampoc després. Perquè, venint totes 2 les coses a l’existència segons aquest logos, els homes semblen persones 3 inexpertes, quan assagen paraules i actes tals com els que jo descric 4 detalladament, distingint cada cosa segons la seva natura i expressant com és. 5
TENSIÓ ENTRE OPOSATS
HARMONIA OPOSAT
OPOSAT
ETERN RETORN
26
Se’ls escapa el que els homes fan en estat de vigília, igual que se’ls escapa el que 1 realitzen dormint. 2 A la natura li agrada d’ocultar-se. [Aletheia] 3 No escoltant-me a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són u. 4 No comprenen cóm allò que està en lluita amb si mateix pot estar d’acord: unió de 5 [forces] contràries, como l’arc i la lira. 6
L’harmonia
El que s’oposa, s’uneix; de les coses diferents [neix] la més bella harmonia. 7 L’harmonia invisible és millor que la visible. 8
El canvi com a contradicció
Entrem i no entrem en els mateixos rius. Som i no som. És impossible banyar-se 9 dos cops en el mateix riu. 10
Fragments d’Heràclit
El problema filosòfic que planteja Heràclit no és cap doi. ¿Què
significa “Ser”? Si anomenem “Ser” a tota cosa (natural, material,
animal, etc.), aquest autor s’adona que el “Ser” pot explicar-se en la
seva dualitat: “Essència” (“Ser”) i “Aparença” (No-Ser). Diu
Heràclit que “a la naturalesa li agrada d’ocultar-se” (aletheia). Això
significa que el “Ser” (allò que no canvia) està ocult, mentre que allò
que percebem —l’aparença: allò que apareix— sempre canvia (rhei),
es mou (dynamis). Conclusió: el “Ser” és incaptable, segons ell.
Éssers (ens)
Ésser humà Ésser animal Ésser natural Ésser artificial Ésser celestial
home vaca pedra taula lluna
Aquesta dualitat essència-aparença resultarà clau per entendre, —
primer, a Parmènides, i —després, a Plató, com veurem.
Ésser
Essència (“És”) Aparença (“apareix”)
No canvia
És invisible
És allò que es percep per la raó (lógos)
L’”ésser” és independent dels sentits
L’”ésser” és únic, necessari, indivisible,
universal, objectiu i etern
Sí canvia
És visible
És allò que veiem a través dels sentits
(vista, oïda, tacte, olfacte, gust)
És contingent (pot ser o no), subjectiu i
relatiu
Un esquema de la relació problemàtica de ‘l’ésser aparent’ el
podem trobar en aquest exemple:
27
1.8. PARMÈNIDES D’ELEA
Context històric i social
de Parmènides
(540-470 aprx aC)
Parmènides d'Elea fou un dels filòsofs més importants de l'antiga Grècia. Hi ha
molta confusió en les dates de naixement i mort. Era fill de Pirres, i havia nascut a
la colònia grega d'Elea, que havia estat fundada poc temps abans. Era de família
rica. Plató diu que va anar a Atenes als 65 anys acompanyat de Zenó (de 40 anys)
i es va fer amic de Sòcrates, que era llavors força jove. La única obra és un poema
llarg compost en hexàmetres, redactat com si es tractés d’una revelació. Els
especialistes el consideren el pare fundador de la Metafísica. Alguns
historiadors creuen que Parmènides no coneixia l'obra d’Heràclit i d’altres pensen
que sí (ambdós tenen teories contràries entre si). Va viure 70 anys aprx. -Textos: un poema seu, i referències dins l’obra d’Aristòtil, Plató, Plutarc i de Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 14-15 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Parmènides és —a diferència d’Heràclit—, el “Filòsof del “Ser” i la
permanència. Amb Heràclit i Parmènides per primera vegada
28
apareixen dues qüestions centrals de la Metafísica: ¿Què significa
“Ser”? ¿Per què una cosa comença o deixa de “Ser”? En altres
paraules, Heràclit i Parmènides són els primers a qüestionar-se en
termes racionals el canvi, que ja havien detectat els presocràtics
anteriors. Les preguntes que es fa Parmènides són: ¿Què vol dir
“deixar de ser”? ¿Què vol dir “començar a ser”? En plantejar-se
aquesta qüestió, apareix el tema de l'esdevenir (paraula que
significar arribar a ser, fer-se, tornar-se, convertir-se). Resumint:
¿l’esdevenir pot ser pensat per la raó, o és un temps cec i irracional?
Parmènides contradiu absolutament Heràclit, com veurem.
Parmènides estava influenciat per la teoria de Xenòfanes de Colofó,
segons la qual entre Raó i Opinió, l’únic camí per tal d’arribar a la
veritat és la Raó. Això tindrà importantíssimes repercussions a Plató.
Només per la raó podem entendre l’autèntica naturalesa de les coses.
Tot això ho sabem per un poema: Parmènides anuncia una mena de
“Revelació filosòfica”. Només hi ha 2 vies que es poden pensar:
1. La via de l’opinió (dóxa)
La tesi central d’aquesta via és que no
és vertaderament fiable. Aquest camí
està ple de falsedats. És un camí
obscur, ambigu, aparent, i canviant. La
idea és que el “no-ser” no es pot
pensar, perquè el “no-ser” no és
possible ni tan sols dir-lo.
2. La via del saber (epistéme)
La tesi central d’aquesta via és que ‘Ser’
i ‘Pensar’ són el mateix. Només puc
pensar el que “És”, i no puc pensar el
que “no-és” (“no se puede pensar la
nada”).
Aquesta via és inautèntica Aquesta via és l’autèntica
Per a Parmènides, la via de l’epistéme és l’única important.
Aquesta via o camí condueix a 3 constatacions:
1. Només el Ser “És”; el “no-ser” (no-res) no és. Que el ser “És”, és
tan autoevident —segons Parmènides—, que no cal que sigui
demostrat. Per què? no es possible pensar el “no-res”. El “no-res” [la
“nada”] no és res de res. Conclusió: el no-res no pot ser pensat.
29
2. Hi ha un únic “Ser”. Això vol dir que és continu, indivisible,
immòbil (no canvia), inengendrat (agéneton: sense principi ni fi) i
determinat (no il·limitat).
3. “Pensar” i “Ser” són el mateix.
Via de la dóxa Via de l’epistéme
Opinió Saber
No ser / no res Ser / ens/ essència
Multiplicitat, pluralitat Unicitat, permanència, immutabilitat
Canvi, devenir Només es pot pensar el que “És”
Camí inaccessible Camí de la veritat
Com veiem, hi ha semblances entre la via de la dóxa, amb Heràclit, i
la via de l’epistéme, amb Parmènides. Parmènides es refereix amb el
“Ser” com la realitat, i ho concep com una cosa corpòria. El món és,
per tant, una cosa compacta (limitada, inengendrada, física). Per
tant: el “Ser” exclou la possibilitat de canvis i moviments (adynamia).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: impossibilitat del canvi; la permanència del ‘Ser’] Doncs bé, jo diré (...) quins únics camins de recerca hi ha a pensar: 1
1. L'un [camí]: què “És” i que no és “no-ser”, 2 és itinerari de persuasió [i coneixement] (atès que segueix la veritat). 3
2. L'altre [camí]: què no “és” i ha de “no-ser”, 4 que t'asseguro que és un camí [completament] incognoscible. 5 Ja que no coneixeràs el que “no-és”, ni ho diràs, 6 [perquè és] el mateix a “pensar” i “ésser”. 7 Cal dir i pensar que el que “És” sigui, 8 ja que el “ser” és i el “no-ser” no és res. 9
Parmènides, Peri Physeion [fragment]
El poema de Parmènides és un text força extens que s’anomena Peri
physeion (sobre la natura). Aquest poema planteja el problema de
l'ésser i la impossibilitat racional del canvi. Les idees més
importants de Parmènides al seu poema són:
30
1. EL CANVI NO EXISTEIX
Parmènides planteja que el canvi és
lògicament contradictori perquè
canviar és passar de “Ser” a “no-ser”.
Però el “no-ser” no ‘és’; per tant, no
podem expressar-lo. Conclusió: no hi
ha canvi. Per què? resulta contradictori
parlar d’una cosa que no ‘és’.
2. IL·LUSIÓ DELS SENTITS
El canvi, tret essencial que havien
detectat els presocràtics anteriors, en
realitat és una pura il·lusió òptica (“un
espejismo”). Creiem que les coses
canvien però no és veritat, segons ell.
3. MÓN SENSIBLE: APARENT
Per a Parmènides el món físic i el canvi
resultant són pura aparença. Si ‘algo’
existís i estigués en moviment, hauria
de venir del NO ÉSSER, i això és
absurd. Del “no-ser” no pot venir res.
El moviment és “pura aparença dels
sentits”.
4. RACIONALISTA RADICAL
Amb Parmènides apareix per primer cop
el tema del racionalisme radical. Hi ha
una identitat tan perfecte entre “Ser” i
“Pensar”: ‘l'Ésser’ només es pot
conèixer a través del pensament.
5. EL CANVI ÉS “IL·LÒGIC”
Racionalment parlant, el moviment i el
canvi consisteix a passar de A, a no-A, i
la lògica ens mostra que si A és veritat
no-A, cal que sigui necessàriament fals,
i que entre A i no A no hi ha un terme
mig: la proposició lògica [p^¬ p] és
contradictòria (recordeu 1r Btx).
6. OPOSICIÓ RAÓ/SENTITS
Per primera vegada a la història es
constata un problema filosòfic que
perdurarà molts segles: ¿es més fiable
el saber que prové dels sentits, o de la
raó?
DIFERÈNCIA ENTRE HERÀCLIT I PARMÈNIDES
Heràclit Parmènides
1. Defensa la pluralitat.
1. Defensa la unicitat.
2. Tot canvia, tot s’esdevé. 2. El canvi és una il·lusió òptica.
3. L’Arkhé és el foc, i l’essència de
l’energia és el Lógos.
3. L’Arkhé és el “Ser” i és inengendrat.
4. La physis està fonamentada en una
estructura interna contradictòria (feta
de contraris); elements que s’oposen
entre ells i que porten a l’harmonia.
4. La Physis és una realitat que sempre
és igual a si mateix. La realitat és
només Una. No hi ha canvi (adynamia).
5. Pensar és captar el Lógos.
5. “Pensar” i “Ser” són el mateix.
6. ‘Ser’ i ‘no-ser’ és la mateixa cosa
(panta rhei).
6. No és possible el “no-ser”.
* Es recorda que això només és una síntesi esquemàtica amb la finalitat de fer més clara la diferència dels dos autors per al seu estudi. Cas que es pregunti a examen, cadascun dels punts s’ha de desenvolupar in extenso.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Ser i no-ser; oposició entre raó i sentits] “Parménides opinaba que todo lo que existe ha existido siempre y no se puede 1 convertir en otra cosa. Éste se fiaba más de su razón que de sus sentidos. Por el 2 contrario, Heráclito optaba más por sus sentidos que por la razón. Eso conduce a 3 la idea que por primera vez en la historia de la filosofía se pone en evidencia la 4 oposición frontal entre los datos que provienen de los sentidos, y los datos que 5 provienen de la razón. Lo que ponen de relieve ambos filósofos es que la conexión 6 entre sentidos y razón parece obvia pero no lo es en absoluto.” 7
J. Gaarder, El mundo de Sofía
31
1.9. LA POLÈMICA HERÀCLIT-PARMÈNIDES La polèmica sobre el canvi entre ambdós filòsofs és un tema que va
encetar Hegel (no el veurem) al s. XIX a partir del seu llibre: Lliçons
d'història de la Filosofia. Hegel considerava que hi havia un debat
entre aquests dos filòsofs grecs a propòsit del tema del moviment i
del canvi en “l'Ésser”. Presentava Heràclit com l’iniciador de la
Filosofia dialèctica (teoria segons la qual no hi ha res definitiu). Les
idees més importants d’aquesta polèmica ―segons Hegel― són:
1. CANVI/NO CANVI
Parmènides defensava la idea que
‘l’Ésser’ és estable: no pot canviar. És
impossible conèixer una cosa que
canvia. Heràclit seria el filòsof de
l’esdevenir i del canvi.
2. OPOSATS
La polèmica se centra en el tema dels
oposats. Per a Parmènides, els oposats
són inconciliables; és a dir: hi ha una
contradicció que no es pot resoldre. En
canvi, Heràclit creu que sí que és
possible la conciliació dels oposats.
Captar la contradicció és lógos.
3. DILEMA
Heràclit i Parmènides s’adonen que per
a plantejar el problema de la natura
(sentits), han de plantejar abans el
problema del canvi: és a dir, el
moviment (raó).
4. DE LA FÍSICA A LA METAFÍSICA
D’aquesta polèmica sorgirà la Metafísica
per primer cop a la història de la
Filosofia. Conclusió: la physis s'ha
d'explicar a partir d'un concepte
metafísic que és el “Ser” i el canvi. Cal
explicar com es produeix el canvi.
5. RAÓ/SENTITS
Això condueix a un dels primers dilemes
de la Filosofia, ja citat abans: si la raó
arriba a l’essència, i els sentits a
l’aparença, ¿podem arribar a la veritat a
través de l’essència o de l’aparença?
6. ESSÈNCIA/APARENÇA
La polèmica entre Heràclit i Parmènides
ençata un debat importantíssim entre la
doble naturalesa de la realitat:
Aparença (allò extern, visible, que
canvia) i Essència (allò intern, invisible,
que no canvia).
PROBLEMA COSMOLÒGIC
PROBLEMA METAFÍSIC
PROBLEMA EPISTEMOLÒGIC
PROBLEMA ONTOLÒGIC
Canvi
Contradicció
Essència
Aparença
Raó
Sentits
Món intel·ligible
Món sensible
32
Tots aquests aspectes de la filosofia presocràtica són importants. Per
què? cristal·litzaran en la teoria platònica de les Idees, de màxima
importància per a la filosofia occidental. Ho veurem a la lliçó 3.
* * * *
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de teoria
1. Defineix l’arkhé de Tales de Milet i els arguments que en dóna (pàg. 16-17).
2. Defineix l’arkhé d’Anaxímenes i els arguments que en dóna (pàgs. 18-19).
3. Defineix la visió pluralista d’Empèdocles pel que fa a l’arkhé (pàg. 19-20).
4. Quins arguments dóna Anaximandre del fet que l’arkhé no és un principi físic
material (pàgs. 21-22)?
5. Explica com argumenta el problema del canvi Heràclit a través de la metàfora del
foc com a arkhé (pàgs. 25-26).
6. Quins arguments dóna Parmènides per a justificar la seva negació al canvi de la
physis (pàgs. 28-30)?
7. Explica la paradoxa essència/aparença plantejada per Heràclit (pàgs. 26-27).
8. Explica com interpreta Hegel l’oposició entre Heràclit i Parmènides (pàg. 31).
Preguntes de comparar
1. Compara l’arkhé d’Anaxímenes i de Tales de Milet (pàgs. 16-17; 18-19).
2. Compara els arguments d’Heràclit i Parmènides (pàgs. 25-26; 28-30).
3. Compara l’arkhé d’Anaximandre i Anaxímenes (pàgs. 18-19; 21-22).
4. Compara el monisme de Tales de Milet i el pluralisme d’Empèdocles i els
arguments que donen (pàgs. 16-17; 19-20).
5. Compara la visió de la realitat anterior i posterior al Segle VII aC (pàgs. 13-15).
__________ * El fet que que us posi el núm de pàg. de cada pregunta no significa que exclusivament la resposta estigui en aquestes pàgines. Només és a títol orientatiu.
33
2 LLIÇÓ SEGONA
ELS FILÒSOFS DE LA POLIS
Cap a mitjan del segle V aC —i al mateix temps que la Filosofia de la
physis, vista abans, iniciava la seva decadència—, va sorgir a Atenes
un moviment filosòfic nou, el centre d’interès del qual es desplaça
de la physis a la polis; de les petites ciutats costaneres al voltant
del mar Jònic (Mediterrània), al centre de la metròpoli: Atenes.
2.1. ELS SOFISTES
Es tracta dels sofistes (sophói). Eren aquells que destacaven en
qualsevol tipus de saber, tant teòric com pràctic. Era un ofici que es
cobrava. Formaven joves rics no esclaus com a futurs polítics. Al
principi es dedicaven a la cultura. Amb el pas del temps, el terme
sofista tindrà un significat negatiu (sophistés), associat a un abús de
retòrica, amb discursos buits de contingut. Xerrameca barata.
Per tant: les idees més importants del període sofista es divideixen
en dues etapes: una positiva i l’altra negativa. Són les següents:
LLIÇÓ SEGONA
34
Etapa positiva
1. SOFISME I L’HOME
Els sofistes, juntament amb Sòcrates,
inauguraren una nova època de la
Filosofia grega que no tindrà res a
veure amb la presocràtica: es passa de
l’estudi de la natura (physis) a l’estudi
de l’home (ántropos).
2. L’IDEAL FORMATIU
Originàriament la sofística és un ideal
de formació: de formació no erudita,
sinó de formació humana, per tal de
poder entendre els problemes del
homes.
3. PERSUASIÓ
Els sofistes eren sophós (savis) per a fer
savis als altres; eren professors de
retòrica per a formar el jovent no
esclau i fer-ne bons ciutadans.
4. ENSENYAR FUTURS POLÍTICS
Els sofistes ensenyaven l’art de la
oratòria per saber parlar en públic a
joves que volien ser polítics, i a
argumentar bé les seves idees.
Ensenyaven a redactar discursos escrits.
Etapa negativa
1. L’ART D’ENGANYAR
Els sofistes, poc a poc, aniran tenint
mala fama (sophistés), perquè -a la
pràctica- seran mestres en l’art
d’enganyar per tal de seduir el públic i
aconseguir poder.
2. LA RETÒRICA
La Oratòria i la Retòrica, en bona part,
caigueren en mans de xerraires poc
escrupolosos, experts en l’art
d’enganyar amb arguments falsos.
3. CONVENCIONALISME
El coneixement es redueix a manipular
les convencions del llenguatge, de
forma que qui té raó és qui té major do
de paraula (demagògia).
4. L’ARGUMENT FALS
Un sofisme es refereix a un argument
fals i proposat clarament amb intenció
d’enganyar (semblant al llenguatge
publicitari actual).
5. RELATIVISME
D’aquest plantejament, se’n deduirà que
la veritat és relativa, depèn de cadascú:
NO existeix la veritat absoluta, segons
ells.
6. ATAC BRUTAL DE SÒCRATES
Sòcrates, inicialment considerat com
sofista, els atacarà absolutament per
considerar que prostitueixen el sentit
del coneixement i de la veritat.
7. INICI DE LA DECADÈNCIA GREGA
A mitans s. V aC comença a ensorrar-se
el model democràtic grec, en part degut
al relativisme sofista, a les dissencions
polítiques internes i a la derrota
d’Atenes en la guerra del Poloponès.
Per tant, es pot considerar que hi ha dos moments en la valoració
del moviment sofista:
1.- Al seu moment històric (principis s.V aC) són considerats
simplement uns professionals del saber (estan ben vistos
socialment). Ensenyen a redactar discursos per escrit. I oratòria.
FILÒSOFS DE LA POLIS
35
2.- En canvi, a partir de la mort de Sòcrates i durant tot el s.IV aC,
reben la crítica dels que els consideraren causants de la crisi social i
de l’esfondrament dels valors del s.V (finals). Quan? quan Atenes
perd la Guerra del Peloponès contra Esparta.
La sofística és un moviment cultural amb molts autors (Protàgores,
Gòrgies, Críties, etc: no els veurem). Constitueix una expressió de
Democràcia. Per què? en la mesura que la democràcia significa
pluralisme de les opinions i pluralitat d’expressions diverses. Les
seves tesis essencials poden resumir-se de la següent manera:
1. NIHILISME ONTOLÒGIC
No existeix un ésser substancial i
permanent al canvi.
2. FENOMENISME
L’aparença és l’única forma de ser real.
No hi ha essència (recordem Heràclit).
3. SUBJECTIVISME
L’home és l’únic criteri de veritat dels
judicis. La veritat és subjectiva.
4. SENSITIVISME
L’experiència sensible és l’única font de
coneixement (contra el que deia
Parmènides).
5. ESCEPTICISME
NO existeix veritat universal: tot pot ser
a la vegada veritable i fals.
6. CONVENCIONALISME
La societat no és un fet natural sinó que
és el resultat d’un pacte (contra el que
dirà Aristòtil).
7. POSITIVISME JURÍDIC
Les lleis jurídiques i morals han estat
dictades pels homes, no pels déus (en
contra del Dret Natural. (recordeu 1r
Btx).
8. RELATIVISME
Les normes socials estan en funció de
cada societat: de cada època i dels
interessos de cada moment.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: crítica als sofistes] “L'estranger: - En primer lloc, hem trobat que el sofista és un caçador de joves de 1 gran fortuna (...) En segon lloc, [el sofista] és una mena de negociant en ciències 2 de l'ànima (...) En tercer lloc, [el sofista] apareix com un marxant a la menuda 3 [venedor] de les ciències (...), ens ha aparegut com un marxant-fabricant 4 d'aquestes ciències (...): era com una mena d'atleta de la lluita de discursos.” 5
Plató. Sofista
* * * *
LLIÇÓ SEGONA
36
2.2. SÒCRATES
Context històric,
social i cultural de
Sòcrates (470-399 aC)
Sòcrates és el primer Gran Filòsof amb majúscules. No deixà res escrit. La seva
dona es deia Xantipa (de molt mal caràcter) i la mare Fenerate, que era comare
(comadrona). El pare era marmolista. Va tenir relacions amb Aspasia, Mirto, i el seu
amant Alcibíades. Es passava el dia a l’àgora, dialogant. Mai no va tenir una
professió coneguda. Tingué multitud d’alumnes, que seguien els seus
ensenyaments, malgrat ell afirmés sempre “que no sabia res”. Va tenir tres fills que
no van arribar a res. Anava descalç; era estrafolari, rar i lleig físicament, però amb
la seva intel·ligència seduïa tothom. Es diu que l’Oracle de Delfos revelà que era “el
més savi d’entre els savis”. Va ser mestre de Plató durant anys (Sòcrates era 40
anys més vell que Plató). El va influir moltíssim. Sòcrates va ser condemnat a mort
per 3 delictes que mai no va cometre (adorar falsos déus, corrompre la joventut i
no respectar les lleis de la ciutat). Va acceptar la condemna (malgrat li oferiren
fugir) perquè, segons ell, “és preferible patir una injustícia que cometre-la”. És
l’inventor del terme ‘Concepte’. La seva importància és enorme. Va viure 69 anys. -Textos: No n’hi ha. Referències dins l’obra de Plató, Xenofont i de Diògenes Laerci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 34-35 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Dins el món sofista, la figura de Sòcrates se situa en unes
circumstàncies que ell viurà intensament i les combatrà
enèrgicament. Són les següents característiques:
1. DEMOCRÀCIA I POLIS
No es pot pensar sense la pluralitat i la
tolerància, pròpies de la democràcia.
La possibilitat de discrepar de l’opinió
majoritària, i el gust per expressar
idees dins de la polis, són condicions
bàsiques d’Atenes (Sòcrates hi està a
favor).
2. MÓN SOFISTA
Els sofistes (sophistés) eren
especialistes en retòrica, encarregats
de formar els futurs polítics en la
persuasió: la capacitats de convèncer
l’altre garantia l’èxit polític. Per tant, la
veritat depenia de la retòrica (Sòcrates
hi està en contra).
3. ANTIRRELATIVISME
El relativisme significa que no existeix
una veritat absoluta, sinó relativa. Si la
veritat depèn de cadascú, aleshores la
veritat com a tal no existeix (Sòcrates hi
està en contra).
4. UTILITARISME MORAL
Això significa literalment que “és just el
que és útil” i, per tant, només hem de
fer el que ens convé. Aquest
subjectivisme implicarà la impossibilitat
d’arribar a l’objectivació de res en si
mateix (Sòcrates hi està en contra).
FILÒSOFS DE LA POLIS
37
Contra tot això, Sòcrates representa el primer filòsof racionalista que
busca una justificació explicativa mitjançant el pensament sil·logístic,
sistemàtic, que permeti raonaments consistents i indiscutibles.
El seu objectiu és fugir del convencionalisme sofista mirant d’esbrinar
“una veritat única i absoluta”, que no depengui de la opinió (dóxa) ni
de la persona que la diu, ni de cap altre relativisme. Això és una
novetat dins l’ambient relativista d’Atenes, com hem dit. Per què? fins
aleshores es pensava ‘la veritat’ com una cosa no-única (múltiple) i, a
més, era relativa; depenia de cadascú. Ell hi està en contra.
Per tal d’arribar la veritat absoluta, Sòcrates elabora un mètode que
ell anomena maièutica. Aquest mètode es fonamenta en el diàleg
(dia-lógos, la raó comú). La Maièutica ve del grec Maiesis [maieo]:
“l’art de la partera” o “l’art de donar a llum”. La maièutica es
fonamenta en la inducció (vist a 1r btx): es parteix d’opinions
particulars (dokei moi) per tal d’arribar a un saber Universal.
Conclusió: Sòcrates inventa el CONCEPTE. El concepte és un
Universal (el saber objectiu no canviant extret de la pluralitat
d’opinions particulars canviants ―dokei moi, ‘a mi me pareix’―).
La inducció és el fonament del pensament científic modern i es basa
en la generalització de casos particulars per a arribar a una llei
universal. La base del mètode és el diàleg (dia-légesthai). Conclusió:
amb la inducció es passa dels fets, a l’Universal (indiscutible).
TEXT PER COMENTAR* [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: què és el pensar socràtic] “[Jo, Sòcrates] anomeno coneixement a un discurs que la ment sosté amb si 1 mateixa al voltant de qualsevol tema de consideració. T’ho explicaré tot i que jo 2 mateix no n’estic del tot segur. Tinc la impressió que no és res més que 3 dialégesthai, parlar d’una cosa a fons [amb mi mateix], només que la ment es 4 planteja a si mateixa preguntes i se les respon, dient-se sí o no a si mateixa 5 [2en1]. Després arriba al límit on cal decidir les coses [conclusions], quan ambdues 6 bandes [2en1] diuen el mateix i ja no hi ha incertesa, i nosaltres establim això com 7 la opinió de la ment [l’Universal]. Fer-se una idea i formar-se una opinió [dokei 8 moi] és el que anomeno discurs, i aquesta mateixa opinió l’anomeno enunciat 9 parlat, proferit no davant d’altres sinó davant un mateix, en silenci [2en1].” 10
Plató, Teéteto
LLIÇÓ SEGONA
38
2.3. EL MÈTODE MAIÈUTIC Es tracta d’un diàleg. Pensar és dialogar: amb un mateix (2-en-1) en
silenci, o amb altres (discurs). Consta de 5 passos. Com a mètode, té
dues parts: analítica —la primera; sintètica —la segona:
=PART ANALÍTICA O DESTRUCTIVA=
1.HIPÒTESI:
Formular una opinió (dóxa) socialment
acceptada (ex: una bona feina és
aquella que està molt ben pagada).
2.REFUTACIÓ:
Cal buscar-ne alguna CONTRADICCIÓ
(ex: es pot fer una bona feina i no
estar ben pagada; com també es pot
fer una feina ben pagada, i ser un
treball dolent).
3.REFINACIÓ DE LA HIPÒTESI:
Un cop fet el segon pas, s’ha de refer la
premissa inicial incorporant-ne
l’excepció.
=PART SINTÈTICA O CONSTRUCTIVA=
4.INDUCCIÓ:
Fer aquests procés tantes vegades com
faci falta per tal d’arribar a una
premissa que no admeti excepcions de
cap tipus.
5.TESI:
Formulació final de la premissa
universal (epistéme). Concepte.
La base del pensament maièutic és radicalment nou, al S. V aC: la
veritat absoluta SÍ existeix (no és relativa), i s’hi pot accedir a través
de la raó (per inducció). És el Concepte: el salt d’allò concret a allò
abstracte. Conclusió: un concepte és una abstracció. Se situa en un
pla que NO és el real. Per tant: pensam abstraccions (no coses).
TEXT PER COMENTAR* [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: la maièutica] “Sócrates. —Mi arte de comadrón incluye todas las funciones que cumplen las 1 parteres [comadronas]; pero se diferencia del de ellas en que mi arte extrae de los 2 hombre y no de las mujeres, y que vigila las almas que dan a luz y no sus cuerpos. 3 Pero la principal ventaja de mi arte consiste en que es capaz de discernir 4 inmediatamente si el espíritu del recién nacido es una quimera y una falsedad, o un 5 fruto real y verdadero. Tengo además esto en común con las parteras: que soy 6 estéril en materia de sabiduría, y el reproche que a menudo se me dirige de que 7 interrogo a los otros sin dar yo mismo una respuesta acerca de nada, porque 8 carezco de toda sabiduría, es un reproche realmente verdadero. Y la razón es ésta: 9 que los dioses me obligan a asistir a los otros, pero a mí no me ha permitido 10 engendrar [parir niños]. Yo no soy por tanto sabio en modo alguno, y no puedo 11 presentar ningún fruto de sabiduría que no haya sido concebido por mi propia alma. 12 Pero aquellos que se acercan a mí, pese a que algunos parecen al principio 13 completamente ignorantes, en el curso de su relación conmmgo realizan sin 14 excepción (...) progresos maravillosos, no sólo a juicio de ellos sino al de 15 cualquier persona. Y es claro como el día que no han aprendido jamás nada de mí, 16 sino que han encontrado en sí mismos y engendrado muchas bellas ideas.” 17
Plató, Teéteto
FILÒSOFS DE LA POLIS
39
Així, pensam amb Conceptes; NO amb coses. En síntesi, podem dir
que les idees més rellevants de Sòcrates són les següents:
1.IRONIA SOCRÀTICA
Consisteix a assumir la pròpia
ignorància com a punt de partida de la
maièutica. Saber-se ignorant és
imprescindible per a pensar (‘només sé
que no sé res’): NO pensis que saps.
Sàpigues que penses. Allò interessant
és el procés de pensar; no allò que
descobreixes al final.
2.CONEIX-TE A TU MATEIX
Afirma que la veritat no es troba a
fora, sinó a l’interior de les persones,
de tal manera que per a assolir-la, cal
arribar al fons d’un mateix (2en1).
3.INTEL·LECTUALISME MORAL
La virtut (areté) és pot aprendre. No es
pot actuar bé si no es té coneixement
sobre el bé. Per tant, la virtut NO es
pot deslligar del coneixement (abans
de Sòcrates es pensava que la virtut
era innata. Ex: un militar era valent de
naixement). I no és cert.
4.BÉ I CONEIXEMENT
Per tal de saber executar una conducta
correcta cal conèixer-la abans. D’això
es desprèn que la injustícia o la maldat
neixen de la ignorància: per això diu
que “és preferible patir una injustícia
que no pas cometre-la”.
5.MAL I IGNORÀNCIA
Ningú actua malament aposta, ja que
ningú no vol fer-se mal a si mateix
(2en1). Qui comet una injustícia és
més infeliç que qui la sofreix
(Demòcrit). Lliga la felicitat al
coneixement. Si li ensenyen una idea
millor, també ell actuarà bé.
6. SABER-ÈTICA-FELICITAT
Amb Sòcrates es produeix l’associació
entre “Coneixement” i “Virtut”: el saber
(sophia) porta a la veritat (aletheia), i la
veritat porta a la virtut (areté), i la
virtut porta a la felicitat (eudaimonia).
7. INDUCTIVISME
La inducció es un mecanisme de
generalització racional que tothom
utilitza per pensar i que la ciència ha fet
mètode científic. Segons Sòcrates, per a
arribar a fer definicions universals o
generals, cal partir dels casos
particulars mirant d’extreure’n els
elements identificadors comuns.
8.RACIONALITAT VERSUS
CONVENCIONALISME
Sòcrates no acceptarà cap afirmació que
abans no hagi examinat
sistemàticament. Per això, no acceptarà
cap idea convencional; és a dir, cap
creença només sostinguda com a
conseqüència del resultat de ser
majoritària o popular.
9. ANTIDEMOCRATISME
Sòcrates fa una crítica ferotge al
concepte de democràcia entès com “el
que vol la majoria és bo o és veritat”.
Ell SÍ estava profundament d’acord amb
la democràcia com a sistema polític,
equitatiu i no tirànic, però NO com a
mecanisme per a saber si una conducta
o idea és bona o no.
10. DEFINICIÓ DELS UNIVERSALS
Sòcrates és el primer a dir que captar
l’essència d’una cosa és arribar a la
seva definició universal, a allò que “És”.
TEXTOS PER COMENTAR* [TEMA: T. del coneixement; TESI: l’art de la maièutica i la ironia]
"Pensad por qué digo estas cosas; voy a mostraros de dónde ha salido esta falsa
opinión sobre mí [al·ludeix a l’opinió comú que deia que Sòcrates era el més savi
d’entre tots els savis]. Así pues, tras oír yo estas palabras reflexionaba así: "¿Qué
dice realmente el dios y qué indica en enigma? Yo tengo conciencia de que no soy
sabio, ni poco ni mucho. ¿Qué es lo que realmente dice al afirmar que yo soy muy
sabio? Sin duda, no miente; no le es permitido mentir." Y durante mucho tiempo
estuve yo confuso sobre lo que en verdad quería decir. Más tarde, a regañadientes
me incliné a una investigación del oráculo del modo siguiente. Me dirigí a uno de los
que parecían ser sabios, en la idea de que, si en alguna parte era posible, allí
refutaría el vaticinio y demostraría al oráculo: "Éste es más sabio que yo y tú decías
LLIÇÓ SEGONA
40
que lo era yo." Ahora bien, al examinar a éste -pues no necesito citarlo con su
nombre, era un político aquel con el que estuve indagando y dialogando-
experimenté lo siguiente, atenienses: me pareció que otras muchas personas creían
que ese hombre era sabio y, especialmente, lo creía él mismo, pero que no lo era.
A continuación intentaba yo demostrarle que él creía ser sabio, pero que no lo era.
A consecuencia de ello, me gané la enemistad de él y de muchos de los presentes.
Al retirarme de allí razonaba a solas que yo era más sabio que aquel hombre. Es
probable que ni uno ni otro sepamos nada que tenga valor, pero este hombre cree
saber algo y no lo sabe, en cambio yo, así como, en efecto, no sé, tampoco creo
saber. Parece, pues, que al menos soy más sabio que él en esta misma pequeñez,
en que lo que no sé tampoco creo saberlo. A continuación me encaminé hacia otro
de los que parecían ser más sabios que aquél y saqué la misma impresión, y
también allí me gané la enemistad de él y de muchos de los presentes."
Plató, Apología de Sócrates
[TEMA: T. del coneixement; TESI: l’art de la maièutica i la ironia] “Sòcrates no afirmava res; mai no coneixia les respostes a les qüestions que 1 plantejava. Qüestionava per amor al qüestionament, no per amor al saber. Si 2 hagués sabut què era la valentia, la justícia, la pietat, etc. no hagués sentit la 3 [forta] necessitat de sotmetre-les al qüestionament; és a dir, de pensar-hi. 4 L’excepcionalitat de Sòcrates, cal trobar-la en el fet de concentrar tota la seva 5 atenció en la pròpia activitat de pensar, sense preocupar-se’n dels resultats. La 6 totalitat [del pensar] no té supòsits ni finalitats posteriors. Una vida sense 7 qüestionament no és digna de ser viscuda. Això és tot el que cal dir.” 8
Hannah Arendt, La vida de l’esperit _____ * Nota aclaratòria: Cal tenir en compte que Sòcrates no va deixar res escrit, com hem dit; tot el que en sabem, ho coneixem per Plató, Xenofont o Diògenes Laerci. Per tant, al comentari cal especificar que l’autor del text parla de Sòcrates, però NO és Sòcrates el redactor del fragment. Alerta!
* Sòcrates ha passat a la història del pensament per ser l’inventor del Concepte: l’abstracció de la pluralitat de fets, opinions o coses concretes, a partir d’un nom abstracte (allò que Soló anomena “mesura invisible” d’allò visible i que ―poc després― Plató anomenarà eidos (idea). Conclusió: per tal d’arribar al ‘Concepte’, cal la maièutica (un procediment correcte per pensar: no contradicció).
FILÒSOFS DE LA POLIS
41
La influència de Sòcrates en el pensament occidental ha estat
extraordinària, però no va escriure res ni va produir cap teoria pròpia.
Com és possible això? Hannah Arendt creu que la seva importància es
deu a aquests 8 factors:
1. PENSAR ÉS DIALOGAR
Quan pensem (sols a casa), establim
un diàleg silenciós amb nosaltres
mateixos. Arendt ho anomena “el 2 en
1”: jo sóc un, però quan penso em
desdoblo en 2. “mai estàs menys sol
que quan estàs amb tu mateix; mai
estàs menys inactiu que quan no fas
res” (Cató). Aquest descobriment
socràtic és meravellós: una vida
pensada mai no és solitària ni inactiva!
La felicitat no és allà fora, és aquí dins.
2. PENSAR NO ÉS NOMÉS COSA DE
FILÒSOFS
Aquest diàleg amb un mateix (‘2en1’)
és el fonament de l’activitat del pensar,
i és una cosa que fa tothom, no només
els filòsofs. Sòcrates no és un pensador
professional; va pel carrer, per l’àgora,
parlant amb gent corrent, animant-la a
pensar per si mateixa.
3. EL LIMIT DEL PENSAMENT ÉS LA
CONTRADICCIÓ
Quan pensam NO ens podem contradir.
No puc dir ‘el món és rodó i no és rodó’
[p^¬p]. És un curtcircuit de la ment!
Si arribem a una contradicció, hem de
començar de nou el procés del pensar:
aquest és el missatge final de la
maièutica. I el pensament corrent
està ple de contradiccions!
4. EL ‘2 EN 1’ DEL PENSAR TÉ
CONSEQÜÈNCIES ÈTIQUES
¿Per què el diàleg amb un mateix té
repercussions sobre la conducta?
Perquè si NO ens podem contradir,
aleshores no puc pensar ‘no mentiré’ i
actuar ‘mentint’. Ningú actua
malament aposta, ja que ningú no vol
fer-se mal a si mateix: si el mal el fas
tu, aleshores estàs con-vivint amb un
mentider (2en1). "No és bo el que
tothom diu, sinó el que està d'acord
amb tu mateix". (Arendt diu que els
criminals NO pensen; obliden el 2en1).
5. PENSAR ÉS SER HOME
Arendt diu que Sòcrates decidí entregar
la seva vida, no al servei d’una doctrina
(no en tenia: ‘jo només sé que no sé
res’), sinó al pensar per si mateix:
analitzar les opinions dels altres,
reflexionar-hi, i animar als seus
interlocutors a pensar. (‘una vida sense
examen no val la pena ser viscuda’).
Conclusió: pensar és ‘ser home’.
6. PENSAR NO TÉ FINALITATS
Una cosa desesperant de Sòcrates és
que molts dels seus diàlegs NO porten a
una conclusió. Ell NO sap què és ‘la
justícia’, ‘la valentia’: no en té una
resposta. Sòcrates és el primer ―i quasi
l’únic― filòsof al món que ens explica
COM és el seu pensar, i NO a quins
resultats arriba. Conclusió: l’activitat de
pensar, per si mateixa, és una font de
plaer fascinant (encara que no
descobreixis la pedra filosofal!).
7. PENSAR ÉS PERILLÓS
Què vol dir això? Que la maièutica
activa la reflexió, el ‘dokei moi’ (a mi
me pareix), descongelant allò que el
llenguatge ha congelat en el
pensament; ―clixés, prejudicis― que
impedeixen pensar correctament.
Segons Arendt, la conseqüència d’això
és que el seu filosofar és DESTRUCTIU:
socava els criteris establerts, els valors i
les pautes benpensants d’una societat
(per això el varen matar!).
8. PENSAR I ACTUAR VAN JUNTS
La concepció del ciutadà com ‘pensant’ i
‘actuant’ alhora és de Sòcrates (punt 1),
però no va durar molt. La seva
condemna a mort va portar Plató a una
conclusió diferent: la dissociació entre
pensament i acció: és a dir, entre
Filosofia i Política. Aquesta separació
feta per Plató ha durat fins gairebé el
segle XIX, segons Arendt.
LLIÇÓ SEGONA
42
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Explica els principals trets de la sofística (pàgs. 33-35).
2. Intel·lectualisme Moral: concepte i trets fonamentals (pàg. 39).
3. Comenta la relació socràtica entre Saber, Ètica i Felicitat a partir de la frase “és preferible
patir una injustícia, que cometre-la” (pàgs. 36; 39)?
4. Comenta la frase ‘jo només sé que no sé res’, i la seva relació amb la maièutica (pàgs. 37-
39).
5. Mètode maièutic: concepte i trets fonamentals (pàgs. 37-38)?
6. Explica la noció ‘Concepte’ socràctic i la seva relació amb la Inducció (pàgs. 37;39).
7. Principals crítiques de Sòcrates a la Sofística (pàg. 36).
8. Quines conseqüències polítiques té el pensament socràtic, com es desprèn la seva (falsa)
acusació i condemna a mort? (pàg. 41).
9. Importància del pensament socràtic segons Hannah Arendt (pàg. 41).
Preguntes de Comparar
1. Compara el relativisme sofista i l’antirrelativisme socràtic (pàgs. 36-37).
2. Compara Heràclit i Sòcrates (pàgs. 25-26; 39-40).
3. Compara Parmènides i Sòcrates (pàgs. 28-30; 39-40).
__________ * El fet que que us posi el núm de pàg. de cada pregunta no significa que exclusivament la resposta estigui en aquestes pàgines. Només és a títol orientatiu
43
3 LLIÇÓ TERCERA
PLATÓ
Context històric,
social i cultural de
Plató
(427-347 aC) Va néixer a Atenes un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família
noble. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un malnom que significa:
"d'esquena ampla". Per part de pare tenia com a avantpassat el darrer rei d’Atenes,
i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat. No
es va casar ni va tenir fills. Fou educat pels millors mestres de l’època (Cràtil i
Sòcrates). Fou un grandíssim savi. Adorava les matemàtiques. La injusta condemna
de Sòcrates el va afectar moltíssim. A partir d’aquí, desconfià de la Política:
inaugurà la separació total entre ‘Pensament’ i ‘Acció’. El món del pensament és
més elevat que no pas el mon de l’acció (política). L’any 387 aC. Plató fundà
l’Acadèmia ―la primera ‘universitat’ del món, que va durar fins l’any 529 dC. Rebé
aquest nom per haver estat fundada als jardins consagrats a l’heroi Academos. És
el primer filòsof del qual tenim una quantitat enorme de textos: 28 diàlegs. En
morir l’any 347 aC, el seu nebot Espeusip el succeí a l’acadèmica. Va viure 80 anys. -Textos: El banquet, Apologia de Sòcrates, Critó, Fedó, Fedre, La república. -A més d’aquesta biografia s’ha d’afegir el context de la pàg. següent a la pregunta 1.a) de l’examen PAU.
LLIÇÓ TERCERA
44
CONTEXT
El context platònic és l’època clàssica (s. V-IV aC). Està marcat per les
conseqüències dramàtiques de la derrota d’Atenes a la guerra del Peloponès contra
Esparta3: això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per
Pèricles. És un moment de crisi i reconstrucció. La guerra del Peloponès ha trencat
l’equilibri tradicional d’Atenes. Els pagesos pobres s'arruïnen per mor de la guerra:
es veuen obligats a malvendre les seves terres als grans terratinents, i emigren a
la ciutat, provocant un augment de la pobresa. El pensament de Plató cal
inscriure’l en aquesta circumstància política i social. El conservadorisme polític de
la seva obra és inseparable de la sensació de decadència que es nota per tot arreu.
Com a conseqüència de la derrota hi ha una crisi intel·lectual a Atenes, i Plató n'és
un exponent privilegiat. La teoria de les Idees ―fins i tot― pot ser interpretada
políticament com a recerca dels models morals perduts amb la decadència de la
ciutat. L’idealisme i la teoria política de Plató és incomprensible fora d’aquest marc
social. La mort de Sòcrates l’any 399 aC, a més, té un enorme significat simbòlic:
vol dir que la ciutat ja no té capacitat per suportar la crítica. Atenes és incapaç
d’assumir la provocació i la llibertat de pensament que representa Sòcrates. En
definitiva, Plató serà molt conscient d’aquesta crisi.
Plató és un autor tan fenomenal dins la història del pensament
mundial, que en aquests apunts de classe li dedicarem una atenció
més gran que la resta. A diferència dels filòsofs anteriors ―que
gairebé no en tenim textos―, el savi atenenc va escriure moltíssim,
molt bé ―en forma de diàlegs bellíssims―i s’ha conservat quasi tot.
SELECCIÓ DE TEXTOS DE PLATÓ
Període socràtic Apologia de Sòcrates)
Període de transició Gòrgies (sobre el polític)
Menó (sobre l’ensenyament de la virtut)
Període de maduresa
El banquet (sobre l’amor i la bellesa)
Fedó (sobre la immortalitat de l’ànima)
La República (sobre l’Estat)
Fedre (sobre la immortalitat de l’ànima)
Període de vellesa Parmènides (revisió teoria de les idees)
Política (teoria del filòsof-rei)
3.1. INFLUÈNCIES PRINCIPALS Hem vist els Presocràtics i Sòcrates perquè, malgrat no entren a
Selectivitat, són imprescindibles per entendre Plató, la teoria del
qual sorgeix en gran part de la problemàtica filosòfica reflectida per
aquests autors. Vegem-ho:
3 L’Atenes intel·lectual i artística s’oposava a l’Esparta militaritzada. En el món antic es deia que quan
apareixia un grec pàl·lid, ollerós i destenyit, era atenenc (dedicaven el seu temps a la lectura, tancats a casa). En canvi, quan veien un grec moreno, torrat pel sol, enèrgic i cridaner, era espartà (avesat a la pràctica militar). Per això, la derrota atenenca contra Esparta fou una ferida moral molt profunda.
PLATÓ
45
1. Sòcrates: la problemàtica moral
Plató sosté, com Sòcrates, que la
Filosofia té per funció esbrinar què és
el “Bé” i, d’aquí, què són els conceptes.
Are bé: no coneixem per inducció, com
deia Sòcrates, sinó per introspecció.
De la formació socràtica del Concepte,
Plató passa a buscar el coneixement de
les Éssències de les coses.
2. Parmènides: el “Ser” i l’essència
Converteix la identitat de Parmènides
entre “Ser” i “Pensar” (“és el mateix
pensar que ser”), en la identitat entre
“Ser” i “Idea” (eidos). Plató es
pregunta també pel “Ser”, recollint la
diferència entre el “Ser” (forma pura) i
“l’aparença” (canviant, corruptible).
D’aquí dirà Plató que allò que NO
canvia és la ‘Idea’ (eidos), i són
ESSÈNCIES, mentre que allò que sí
canvia és el món físic (com deia
Heràclit).
3. Heràclit: el “no-ser” i l’aparença
Com ell, Plató accepta l’existència del
‘món sensible’. Ara bé: Plató afirma,
com Heràclit, que sobre les coses
sensibles en moviment constant NO es
fonamenta la Ciència. La ciència només
ha de tractar d’allò que NO CANVIA,
segons Plató. Defensa la relativitat del
món físic. Conclusió: la ciència NO
tracta del món físic (anti-empirisme).
4. Pitagòrics/Òrfics
Plató n’assumeix 2 aspectes: la
immortalitat de l’ànima (athanatizein), i
el gust per les matemàtiques. Accepta
l’origen celest i preexistent de les
ànimes (psiqué). Inferioritat del cos. “El
cos (soma) és la presó (sema) de
l’ànima (psiqué)”. Creu la transmigració
(metempsicosi) de les ànimes. Dóna
gran importància a les matemàtiques; el
model del coneixement veritable és el
matemàtic.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: influències de Plató]
“La teoría de las ideas o de las formas es el núcleo del pensamiento platónico y 1 surge en parte del mundo presocrático y socrático; todo gira y todo se articula 2 alrededor de ella. Es la solución conciliadora de las anteriores y conflictivas 3 oposiciones entre cambio y permanencia (Heráclito-Parménides), entre 4 relativismo y absolutismo (Sofistas-Sócrates), entre materialismo y espiritualismo 5 (Escuela de Mileto-pitagóricos). La teoría de las ideas afirma la existencia de 6 unas entidades inmateriales, absolutas, inmutables, perfectas, universales e 7 independientes del mundo físico. Estas realidades son las idees del mundo 8 inteligible. Los objetos individuales de la experiencia sólo son entidades relativas, 9 cambiantes y contingentes: sólo son copias o imitaciones de la verdadera y única 10 realidad. Consecuentemente, la teoría postula la existencia de dos mundos: por un 11 lado, el mundo excelso y perenne de las ideas, por otro lado, el incompleto y 12 huidizo mundo de las cosas.” 13
J. Gaarder, El mundo de Sofía
LLIÇÓ TERCERA
46
3.2. DIALÈCTICA PLATÒNICA: el MÈTODE Ja havíem vist a la lliçó 1 la importància del concepte de dialèctica a
Heràclit. En el pensament socràtic, les paraules "dialèctica" i "diàleg"
eren sinònimes (dia-Lógos). A Plató, la cosa canvia.
El concepte “diàlèctica” (dia-legesthai) als autors vists fins ara
Heràclit Sòcrates Plató
La dialèctica és el procés
dinàmic de la realitat en
permanent construcció.
Res no és definitiu; tot
és cíclic, i sorgeix de la
tensió entre oposats
(harmonia).
La dialèctica és el mètode
maièutic, inductiu, per
pensar d’allò particular a
allò universal: la veritat
absoluta. És el
pensament científic.
La diàlèctica és el mètode
ascendent, intuïtiu, per
passar d’allò sensible, a
allò intel·ligible: la veritat,
les idees perfectes. És el
procés de purificació de
l’ànima.
Amb Plató, el concepte de dialèctica agafa un significat més
complex. Ara, la dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la
veritat. És el camí (methodos): el mètode per a arribar a la veritat
absoluta. És la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica
és la forma a través de la qual l’ànima es purifica (des-sensibilitza)
i passa del món sensible (Dóxa), al món intel·ligible (Epistéme). La
dialèctica té 5 característiques:
PLATÓ
47
1. DIALÈCTICA COM A MÈTODE
Vol dir que és un procés de recerca a
través del qual l’ànima es purifica
d’allò sensorial a la recerca de les
essències (no sensorials).
2. DIALÈCTICA COM A
CONEIXEMENT
Vol dir que el progrés es fa palès a
través de la millora de la vida moral i
en la recerca del “Bé” (aghaton).
3. DIALÈCTICA COM A
PERFECCIONAMENT
Vol dir que el sentit de la vida es troba
en l’esforç de perfeccionament cap
el món de les Idees (eidos).
4. DIALÈCTICA ASCENDENT
Vol dir que és una pujada a un nivell
millor de coneixement que és el món
intel·ligible (la pujada del presoner de la
cova).
5. DIALÈCTICA RACIONAL
Vol dir que rebutja la mística i implica
un esforç de l’enteniment, com ho
demostra el fet que les matemàtiques
siguin la porta d’entrada al món de les
“formes pures” (eidos: idees).
3.3. DUALISME ONTOLÒGIC: Tª DE LES IDEES El dualisme ontològic planteja una Metafísica: la realitat NO és una,
sinó dues: una sensible i l’altre suprasensible. És el nucli del
pensament platònic. El dualisme s’estructura així:
Com es desplega el dualisme platònic? 1. DUALISME ONTOLÒGIC 2. DUALISME EPISTEMOLÒGIC 3. DUALISME ANTROPOLÒGIC
Pregunta: Pregunta: Pregunta:
Què és la realitat? Què és el coneixement? Què és l’ésser humà?
Món
sensible
Món
intel·ligible
coses record Cos,
soma
Ànima,
psiqué Teoria de les idees Teoria de la reminiscència Teoria de la transmigració
Quan Plató planteja ¿què és ‘l'Ésser’? troba la polèmica Heràclit-
Parmènides sobre el canvi, com hem vist a la lliçó 1. Heràclit havia
afirmat que el canvi era ‘no-ser’, mentre que Parmènides, al seu
poema, havia narrat la impossibilitat del canvi (el ‘Ser’ no canvia).
Després, Sòcrates (lliçó 2), ―oposant-se al Relativisme sofista―,
havia afirmat que l’home maièutic té un coneixement dels
Universals (abstraccions, no reals), sorgits per inducció de la
pluralitat d’opinions canviants (dokei moi). Plató recull aquestes tres
aportacions (més el Pitagorisme: la immortalitat de l’ànima) a la
seva Teoria de les idees. La pregunta que es fa ell és: ¿què és el
“real”? ¿què és allò que “És”, en si mateix? Plató fixa, així, dos mons
completament separats. Per Plató, la resposta al problema del “Ser”
LLIÇÓ TERCERA
48
exigeix un esforç racional. La ‘realitat’ NO és una: hi ha dues menes
de realitats amb dos objectius MOLT diferents:
MÓN INTEL·LIGIBLE MÓN SENSIBLE
1. Cosmos Noétos
És el món de les formes pures i
constitueix l’autèntica realitat: és a dir,
els models perfectes, universals. Les
idees per Plató no són un producte
mental, com actualment: són allò
objectiu, allò real en sentit ple,
gaudeixen de totes les perfeccions del
“Ser”. Són úniques (per això podem
parlar de LA veritat, EL bé, LA
justícia,..) són eternes (alienes al
temps) i són indivisibles. És per això
que només hi pot haver ciència (saber
rigorós) en el món intel·ligible.
2. Cosmos aiszetós
És el món de les coses, el món dels fets,
el món de la matèria, de l’aparença
(Heràclit), en el qual els objectes són
còpia, imatge o reproducció de les
formes pures (cosmos noétos). El món
que coneixem pels sentits (cosmos
aiszetós) és una còpia d’un altre món
suprasensible: el món de les idees, que
existeix per si mateix sense intervenció
divina i és etern. En canvi, el món
sensible és aparença, pluralitat,
dispersió (recordeu Heràclit).
En l’esquema següent podem resumir les diferències entre el món
sensible (cosmos aiszetós) i el món intel·ligible (cosmos noétos):
Dualisme ontològic
Cosmos noétos Cosmos aiszetós
Són Formes pures (noétos).
Són Models o arquetipus perfectes.
Són independents dels sentits.
La Ciència és epistéme.
Són úniques, necessàries, indivisibles,
universals i eternes.
És el coneixement de l’essència.
Les idees són “innates”, les tenim
abans de néixer (innatisme).
És allò que veiem a través dels sentits.
Són imatges, opinió, dóxa.
És contingent i relatiu.
Són còpies imperfectes de les formes
pures.
Hi ha diversos graus de perfecció.
És l’aparença (phainomenon).
Les coses són apreses, les coneixem
després de néixer (ambientalisme).
Segons Plató, per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí: la
perfecció de l’ànima a través de la dialèctica. Molt important: el món
intel·ligible NO el podem conèixer a través dels sentits. Per què?
perquè és no corporal. Per passar del sensible a l’intel·ligible cal un
procés de purificació de l’ànima (des-corporalització o des-
sensibilització) que s’anomena dialèctica ascendent (pujada cap
amunt).
Plató explica tot això mitjançant dos relats metafòrics molt famosos:
el mite de la caverna i el símil de la línia.
PLATÓ
49
3.3.1. El mite de la caverna
En el Llibre VII de La República és el text en què s’explica el famós
mite de la Caverna. Aquí és on apareix el tema de la dialèctica
ascendent, (el presoner que es deslliga i puja a l’exterior), que és el
procés a través del qual l’ànima se separa del món sensible i
progressa envers el coneixement de les idees (procés que fan els
philosophoi i conclou amb la mort). El procés de pujada (ascensió del
món sensible al món intel·ligible) és dificultós: a través d’aquest
mètode arribem al coneixement de les formes pures (eidos).
Plató ens narra la penosa situació d'uns presoners lligats de peus, de
mans i de coll, tancats en una cova i obligats des que van néixer a
mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es
projectaven les ombres d’unes persones que passaven il·luminades
per un petit foc, i projectades a través d’una mampara com si fossin
titelles. Els presoners acaben tenint una visió incorrecta de la
realitat, i confonent el món de les ombres amb la realitat. Un dia,
un d’aquests presoners és alliberat i aconsegueix sortir de la caverna:
LLIÇÓ TERCERA
50
a través d’un procés gradual i dolorós aprèn a distingir entre les
ombres i els objectes que les provoquen. Finalment aquest presoner
pot acabar sortint a l’exterior i contempla que a fora de la cova hi ha
un altre món (intel·ligible), i molt més ple i dominat per la llum del
Sol (el “Bé”) molt més potent que la petita llum del foc que
il·luminava la cova. La interpretació del mite és la següent:
1. DIALÈCTICA ASCENDENT
Amb aquest mite Plató ens vol explicar
el mètode ascendent fins a arribar a la
idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des
del món sensible ple d’errades (món de
la caverna) al món intel·ligible , món
de perfecció (món exterior).
2. PAPER DEL FILÒSOF
Amb el mite de la caverna, Plató està
fent una reflexió sobre quin ha de ser
el paper del filòsof: l'autèntic savi
(filòsof) és el que a través d’un procés
difícil i dolorós abandona l’opinió (món
sensible, ombres), i s’adreça a la idea
de bé (essència). El pas del philodoxói
al philosophoi.
3. EDUCACIÓ (PAIDEIA)
Però el mite no acaba aquí. L'home que
ha vist la llum del Sol (que ha conegut
les Idees), no es limita a contemplar-les
passivament, sinó que vol transmetre
aquest coneixement i divulgar-lo
(ensenyar-lo) entre els homes que
encara resten a la foscor de la caverna.
4. PROCÉS DIFICULTÓS
Per això, aquest home que ha conegut
les Idees torna a la cova, però els
individus esclavitzats a les ombres no
poden creure que existeixi un món
superior, i finalment el maten. És
possible que amb aquest mite es vulgui
explicar l’actitud de recerca de la veritat
que va acabar provocant la mort de
Sòcrates.
Resumit: el món ‘real’ ―per a Plató―, és a l’exterior de la caverna; el
món fals, a l’interior de la caverna (còpia del que és a fora).
PLATÓ
51
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: el Mite de la caverna: el dualisme ontològic entre món sensible i món intel·ligible]
«Aquesta és (...) la imatge completa que cal aplicar (...), tot associant el món que 1 se'ns apareix a través de la vista amb l'habitatge de la presó, i la llum del foc 2 que hi ha amb l'energia del Sol; i si compares la pujada cap a dalt i la contemplació 3 dels objectes de dalt amb l'ascens de l'ánima cap al món intel·ligible, no et 4 desviaràs pas de la meva conjectura (...). És aquesta, doncs, la meva manera de 5 veure la qüestió: en el món intel·ligible [la idea més important] és la del Bé i 6 amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebuda, però, cal concloure que és 7 la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món 8 sensible és ella [la idea del bé] la que va engendrar la llum (...); en el món 9 intel·ligible ella [la idea del bé] és la sobirana i la fornidora de veritat i 10 d'intel·ligència, i que cal que la contempli aquell [el filòsof] que es proposi actuar 11 amb seny [enteniment], tant a la vida privada com a la pública». 12
Plató, República
3.3.2. El símil de la línia
Com hem dit, un altre relat per explicar la teoria del coneixement,
similar al mite de la caverna, és el símil de la línia. Explica
metafòricament el mateix, però d’una altra manera —una mica més
sofisticada—: aquí Plató fa una jerarquia en graus d’importància dels
coneixements en el procés d’ascensió dialèctica de l’ànima.
En el Llibre VI de La República apareix el procés a través del qual
Plató explica els diversos tipus de coneixements, des de les ombres, a
les imatges, passant pels models matemàtics, fins arribar a les idees
perfectes. Per això, segons Plató el coneixement té diversos graus:
=GRAUS D’ASCENSIÓ DINS EL MÓN SENSIBLE=
1r NIVELL: ombres
L'Opinió (dóxa)
És el més baix. Té com objectiu el
coneixement de les coses del Món
Sensible que estan en canvi continu:
l’esdevenir. S'utilitzen els sentits.
2n NIVELL: imatges
Imaginació (eikasia)
És el segon nivell. És l'art imitatiu: el
pintor copia els objectes dels Món
Sensible, és un imitador d'aparences i
no d'allò real. Aquest 2n nivell també
està molt allunyat de la realitat.
3r NIVELL: objectes
Creença (pistis)
És el coneixement dels objectes
materials, sensibles i visibles. La física
i la biologia: segons Plató NO són
considerades ciència (parlen del món
físic, canviant).
LLIÇÓ TERCERA
52
=GRAUS D’ASCENSIÓ DINS EL MÓN INTEL·LIGIBLE=
1r NIVELL
La ciència (epistéme)
té com objectiu allò intel·ligible.
S'utilitza la raó, la intel·ligència.
2n NIVELL
Pensament (diànoia)
És el pensament matemàtic: a partir
de representacions visibles (dibuix d'un
triangle) raona a la recerca d'unes
conclusions que només "poden veure's
amb els ulls de la intel·ligència"
(eidos).
3r NIVELL
Coneixement (noesi)
És el més elevat de tots. Té per objectiu
el coneixement de les Idees pures. La
raó no utilitza imatges del Món
Sensible: es passa d'Idea a Idea. És un
raonament estrictament abstracte.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: el símil de la línia]
"(...) imagina't una ratlla dividida en dues seccions desiguals, i, aquestes 1 seccions desiguals, les divideixes —al seu torn—, segons la mateixa relació, la 2 mena del visible i la de l'intel·ligible: aleshores tindràs diversa foscor i claredat 3 relatives. Així hi haurà, primerament, en la mena del [món] visible, una secció 4 d'imatges. Anomeno 'imatges' en primer lloc les ombres, després els reflectiments 5 a l'aigua, i totes les coses que, per la seva índole, són denses, llises i brillants, i tot 6 el que és així. Estàs al cas? 7 Entenc -va dir ell [Glaucó]-, encara que de manera no absolutament clara, perquè 8 em sembla que em vols dir coses molt grosses, que tanmateix vols determinar que 9 el que resulta contemplat pel saber dialèctic del ser i de l'intel·ligible és més clar 10 que el que resulta contemplat per les que normalment anomenem ciències, de les 11 quals són principi els supòsits. I els qui consideren els objectes de les ciències, ho 12 han de fer, concretament, amb el pensament, i no amb els sentits, perquè no 13 contemplen remuntant al principi, sinó mitjançant els supòsits. I a tu et sembla que 14 no tenen enteniment dels objectes, tot i que són intel·ligibles amb el principi. I crec 15 que l'operació dels geòmetres i la dels altres com ells l'anomenes saber discursiu, 16 però no enteniment, perquè el saber discursiu ocupa un lloc intermedi entre l'opinió 17 i el coneixement. 18 Ho has entès tot molt rebé -vaig dir-li-. Ara aplica a les quatre seccions les quatre 19 operacions realitzades per l'ànima: la intel·ligència a la més enlairada; el saber 20 discursiu a la segona, a la tercera me li dónes la creença i a la quarta la conjectura, 21 i posa aquestes operacions en ordre, considerant que cadascuna d'elles participa 22 tant més de la claror com més participen de la veritat els objectes a què s'aplica.” 23
1
2 3
1
2 3
PLATÓ
53
Una síntesi explicativa més clara de la metàfora del símil de la línia
seria aquesta ―tot relacionant-la amb el mite de la caverna:
3.3.3. Per què Plató elabora aquesta Teoria?
Al llibre primer de la Metafísica, Aristòtil ens diu que: 1. Plató creia
que les Idees existien per si mateixes. 2. Plató creia que les Idees
estaven fora de l'espai i fora del temps. Per tant les Idees NO són
coses: NO són pensaments (molt alerta!). Podríem preguntar-nos,
però, ¿per què apareix la Teoria de les Idees? Segons els
especialistes actuals, hi ha 4 diverses interpretacions possibles:
LLIÇÓ TERCERA
54
1. PROBLEMA LINGÜÍSTIC
Plató vol explicar per què els signes
convencionals (orals o escrits) tenen
significats fixos. Plató anomena Idea a
allò que NO canvia. Podem dir "table",
"taula" o "mesa", però la Idea és
sempre la mateixa. Plató hauria volgut
dir que, malgrat que canviï el
significant, el significat no canvia.
2. PROBLEMA DE L’EPISTÉME
Hi havia un model sofístic de ciència,
relativista, en què no hi estava gens
d’acord. Plató diu que d'allò que canvia
i que es transforma mai no en podrem
fer ciència. La Ciència ha de tractar
d'allò que NO canvia (Parmènides).
3. TEORIA DEL CONEIXEMENT
Les Idees perfectes exigeixen un
coneixement perfecte. Per a Plató
conèixer és recordar (anamnési). Tenim
un coneixement de les Idees perquè
l'ànima és immortal (athanatizein) i ha
estat anteriorment al món de les Idees.
4. DUALISME PSIQUÉ-SOMA
L'ànima (psiqué, que vol dir alè, buf) té
uns continguts del coneixement que li
són propis: les Idees. L'ànima és
immortal (athanatizein) i per això el
coneixement propi de l'ànima (les
Idees) és superior.
3.3.4. Què significa idea per Plató?
La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea. Important:
la nostra comprensió actual del terme "idea" és molt diferent a la
noció que tenia Plató. Per a qualsevol de nosaltres una "idea" és un
"contingut mental". Per a Plató, una idea mai no és una cosa; tampoc
NO és cap concepte o definició. Existeix realment, amb “vida pròpia”
―per dir-ho així, però només podem "veure-la" a través de la ment
(literalment, en grec, Idea significa “visió que té la ment d’un ‘Ser’).
Eidos per a Plató significa fonamentalment 5 coses (molt important):
1. - El Concepte Universal (és la definició, però NO produïda per l’home).
2. - L'Essència (allò que és en sentit ple).
3. - L'Ideal, el model (prototip d’una cosa).
4. - La Causa, el seu arkhé (el per què una cosa “és com és”).
5. - La Finalitat, el seu telos (el sentit últim i superior d'una cosa).
3.3.5. Quantes idees hi ha segons Plató?
Estratifica en cinc, de major a menor grau d’importància, la gradació
de les idees:
1. Idea del Bé (idea suprema, que ell anomena Aghaton: excel.lència màxima).
2. Idees Ètiques (justícia, bondat, etc).
3. Idees estètiques (bellesa, harmonia, proporcionalitat, equilibri, etc.).
4. Idees matemàtiques (quadrat, cercle, polígon, etc.).
5. Idees de coses (taula, arbre, casa, etc.).
PLATÓ
55
D’aquesta classificació, ―de major a menor grau d’importància,
n’extreu tres idees sintetitzadores, que per a Plató són:
1. IDEA DE BÉ (AGHATON)
D’entre les idees pures, la superior és
el ‘Bé’, que l’anomena aghaton
(excel·lència màxima). Compara la
idea de ‘Bé’ amb el Sol. El Sol il·lumina
i dóna vida a totes les coses. És el
principi de perfecció de les coses (tou
ontos phanotation).
3. IDEA D’UNITAT –U-.
És d'origen pitagòric. La Unitat apareix
com una característica fonamental de la
idea de bé. El bé és U, si una cosa és
bona és Una. Cada idea unifica múltiples
coses, còpies d´ella. Ara bé, les idees
són al seu torn múltiples. Per tant,
necessitem la idea d’unitat per unificar
la multiplicitat de les Idees.
2. IDEA D’AMOR (EROS)
Per sota de la idea de ‘Bé’ hi ha la idea
d’Eros (amor). L’amor ens porta al
coneixement del ‘Bé’ perquè les idees
són bones. L’amor és la força que ens
porta al coneixement i el motor de la
dialèctica ascendent. Progressem en el
coneixement perquè estimem les idees
(philo-sophós). Segons ell, hi ha dos
tipus d’amor diferents: 1. L’amor als
cossos: aquest NO és l’amor autèntic
perquè el cos pertany al món sensible.
2. Hi ha un tipus d’amor suprem:
l’amor de l'ànima. És l’amor superior: a
través de l’amor de les ànimes arribem
a l’amor de les Idees (perfectes).
Nota aclaratòria: Els grecs tenien 3 paraules per definir amor: eros, philia i agapé. Eros era l’enamorament físic, no sempre durador.
Philia tenia a veure amb l’amistat i amb pertànyer al grup
i al clan familiar. Agapé designava l’amor cap a persones
del mateix sexe. Més tard, en el món romà, agapé
designà l’amor sense sexe, una espècie d’amor altruista.
“L’amor (eros) ens porta
al coneixement (noésis)
de l’altre perquè volem
el seu bé màxim
(aghaton).”
3.4. DUALISME EPISTEMOLÒGIC: Tª DEL CON. El dualisme epistemològic es deriva del dualisme ontològic anterior.
Van lligats, però NO són el mateix. El dualisme ontològic, com hem
dit, fa referència a la divisió de la realitat en dues: sensible i
suprasensible. El dualisme epistemològic fa referència a la noció
platònica del coneixement: la teoria de la Reminiscència (anamnési).
1. DUALISME ONTOLÒGIC 2. DUALISME EPISTEMOLÒGIC 3. DUALISME ANTROPOLÒGIC
Pregunta: Pregunta: Pregunta:
Què és la realitat? Què és el coneixement? Què és l’ésser humà?
Món
sensible
Món
intel·ligible
coses record Cos,
soma
Ànima,
psiqué Teoria de les idees Teoria de la reminiscència Teoria de la transmigració
Per això, a Plató el Coneixement és sempre una espiritualització: des-
sensibilització. És un procés de purificació (millora) de l'ànima.
AGHATON
TO
EROS NOÉSIS U
LLIÇÓ TERCERA
56
L'ànima ha viscut en el món de les idees en anterioritat: per
tant, NO és matèria, però viu empresonada en el cos, que SÍ que és
matèria. És per això que l’ànima NO prové del món sensible.
En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una
reminiscència (anamnési). Conèixer és re-conèixer. L'ànima
prové del món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les
coneix, però, per recordar-les, ha de fer un procés
d'espiritualització. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer
les Idees, però aquesta capacitat està com emboirada pel cos.
L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que
li vol imposar el cos.Traduït: Pensar és re-pensar.
Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l’està re-coneixent. Per
això, hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és
el punt de partida del coneixement i, per elevar-nos fins l'intel·ligible,
necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a
l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: la reminiscència] “Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu, 1 Sòcrates, acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és 2 altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior 3 hàgim après el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no 4 existia en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D'on resulta [es 5 dedueix] que també així sembla probable que l'ànima és immortal.” 6
Plató, Fedó
3.5. DUALISME ANTROPOLÒGIC: L’ÀNIMA Per Plató, l’home és un compost de dos elements totalment diferents
(cos: soma i ànima: psiqué). L’home és la unió accidental d’una
ànima empresonada dins un cos. El cos és ‘algo’ purament sensible,
mortal, contingent, permanentment canviant i efímer. Res de bo pot
sortir del cos. Ha estat format pel Demiürg4, que és un petit déu
4 Segons els pitagòrics, el Demiürg va crear el món sensible donant-li formes geomètriques. El
Demiürg va crear el món amb matèria i per tant el va fer imperfecte, canviant, corrosiu, mutable. En canvi, les ànimes no són matèria. Important: el Demiürg NO és el creador de les ‘idees’, que existeixen
PLATÓ
57
antic, d’origen pitagòric. Conclusió: Plató és el precursor del
dualisme espiritualista. Per Plató, “L'home és ànima i el cos és la
seva presó”. És el tema del “soma/sema” (soma, cos; sema, presó).
Per tant, la dualitat antropològica soma-psiqué és la solució platònica
al coneixement: per a conèixer, només l’ànima (immaterial) pot
captar les idees perfectes (immaterials). Important: la divisió cos-
ànima NO té cap significat religiós. Súper Important: l’ànima és
un instrument de coneixement; NO és cap principi vital d’animació
com a Aristòtil. A Plató, les parts de l’ànima (psiqué) immortal
(athanatizein), són 3:
1. Ànima racional
Ubicada al cap, relacionada amb l’activitat intel·lectual.
2. Ànima irascible
Ubicada al cor, relacionada amb les passions.
3. Ànima concupiscible
Ubicada al pubis, relacionada amb les funcions vitals.
Així, cal remarcar que la Teoria de les ànimes és la porta d’entrada a
la Política, per a Plató, i hi està completament relacionada.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia; TESI: dualisme cos/ànima]
“-Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està 1 veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per 2 mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen 3 perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan 4 que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen 5 també que la Filosofia, en apoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola 6 dolçament i intenta deslligar-la, fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses 7 il·lusions, el mateix que les orelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no 8 ha de fer d'ells altre ús que aquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es 9 tanqui i es reculli en si mateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu 10 propi, després d'haver examinat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva 11 essència; ... Ara bé, el que ella examina pels sentits és sensible i visible, i el que 12 veu per si mateixa és invisible i intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida 13 que no s'ha d'oposar a la seva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, 14 als desitjos, a les tristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, 15 dels grans temors, de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només 16 experimenta els mals sensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la 17 pèrdua de béns, sinó el més gran i íntim de tots els mals...” 18
Plató, Fedó
independentment del Demiürg. Plató ja va dir que: «Déu no és causa de tot» i, tampoc, no és causa d’un cosmos (món, realitat) subjecta al canvi.
LLIÇÓ TERCERA
58
3.5.1. El mite del carro alat
Per tal d’explicar la relació problemàtica entre les 3 parts del l’ànima,
Plató també fa ús d’un altre relat metafòric: el mite del carro alat. Les
ànimes són eternes: viuen des de l’eternitat al món intel·ligible
(cosmos noétos) contemplant les idees, que són eternes (eidos
athanatizein). Allà, les ànimes són felices. Les ànimes marxen en
processó, cadascuna a dalt d'un carro tirat per un auriga: amb un
cavall blanc (bo) i un cavall negre (dolent). En un moment
determinat, el cavall negre es desboca, surt del camí i, malgrat els
esforços de l’auriga, cau en el món sensible.
L’auriga (l’home dalt el carro) representa la part racional de l’ànima,
que la guia i la condueix. El cavall blanc representa la part irascible:
passional. El cavall negre representa la part concupiscible: sensual,
de l’ànima, que és la més baixa (pàg. ant.). Plató creia que les
ànimes són eternes i que es corporalitzen dins un cos com una mena
de càstig (sembla flipant però pensem que la teoria té 2.300 anys!).
Per tant, la relació entre el cos i l’ànima és purament accidental
(com un error). Exemple: podríem comparar-la a la relació que tenen
el cotxe i el conductor, o el pilot i l’avió. El pilot governa l’avió, però
no és l’avió. L’ànima governa el cos, però no és el cos. Queda clar?
CAVALL DOLENT desobedient
ÀNIMA
CONCUPISCIBLE
CAVALL BO obedient ÀNIMA
IRASCIBLE
ÀURIGA
ÀNIMA
RACIONAL
PLATÓ
59
Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les
Idees (no materials, eternes). Conclusió: l’ànima es troba simplement
presonera del cos, que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del
cos a través d’un procés de purificació, que és la dialèctica
ascendent: implica la millora moral (assolir el “Bé”: idea suprema).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia; TESI: El mite del carro alat] “És, doncs, semblant l'ànima a certa força natural que manté units un carro i el seu 1 àuriga, sostinguts per ales. (...) En primer lloc, tractant-se de nosaltres, el 2 conductor guia una parella de cavalls; després, dels cavalls, l'un és bell, bo i 3 constituït d'elements de la mateixa índole, l'altre [cavall] està constituït d'elements 4 contraris [dolents] i és ell mateix contrari. En conseqüència, en nosaltres és 5 necessàriament dura i difícil la conducció. 6 (...) Tota ànima (...) quan és perfecta i alada, vola per les altures i administra tot 7 el món, en canvi, la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s'apodera 8 d'alguna cosa sòlida on s'estableix prenent un cos terrestre que sembla moure's a 9 si mateix a causa de la força d'aquella, i aquest tot, ànima i cos units, es diu ésser 10 vivent i té el sobrenom de mortal. (...) Considerem la causa de la pèrdua de les 11 ales, i per la qual se li desprenen a l'ànima. És com el que segueix.” 12
Plató, Fedre
3.5.2. Per què l’ànima és immortal?
Els arguments a favor de la immortalitat de l’ànima es troben en el
diàleg Fedó, on Plató intenta de provar "científicament" aquesta noció
de la immortalitat, que ell recull provinent de la filosofia òrfico-
pitagòrica, i fa seves. 3 proves dóna Plató de la seva immortalitat:
1. EL CONEIXEMENT ÉS RECORD
Tot coneixement és reminiscència.
L’ànima contempla les idees abans de
"caure en el món dels sentits".
Conclusió: l’ànima és immortal.
2. LES IDEES SÓN ETERNES
Si les idees són eternes, forçosament
també ho ha de ser l’ànima. Conclusió:
l’ànima és immortal.
3. JOC DE CONTRARIS
Els contraris no poden coexistir en una
mateixa cosa. Ex: si un cos és fred no
pot ser calent. Un ésser viu perquè té
ànima; si morís voldria dir que la idea
de mort ha expulsat la idea de vida, és
a dir, l’ànima. Si l’ànima participa de la
idea de vida, no pot participar de la idea
de mort. Conclusió: l’ànima és
immortal.
El destí final de l’ànima també és descrit en forma mítica. Les
ànimes que han usat dignament la pròpia raó tornaran després del
període de prova terrena a l’estat originari i seran eternament felices.
LLIÇÓ TERCERA
60
Les ànimes que n’hagin fet un ús indigne, transmigraran
(Metempsicosi) de cos en cos, passant d’home a un animal cada
vegada més inferior, segons quines hagin estat les passions
(irascibles o concupiscibles) que l’han dominada.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia; TESI: dualisme antropològic: soma/psiqué] “- Vegeu-m’ho ara des d'aquest altre punt de vista. Quan l'ànima i el cos estan 1 plegats, la natura disposa que l'un serveixi com un esclau i sigui manat, i que l'altra 2 mani i faci d'amo. Si parteixes d'aquesta relació, ¿quin dels dos creus més semblant 3 al que és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el diví naturalment té la 4 capacitat de manar i dirigir, mentre el mortal la d'ésser manat i servir com un 5 esclau? 6 - A mi, sí. 7 - A quin dels dos s'assembla l'ànima? 8 - Evidentment, Sòcrates, l'ànima s'assembla al que és diví, i el cos al que és mortal. 9 - Examina ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquesta 10 conclusió: allò que més s'assembla al diví, a l'immortal, a l'intel·ligible, al que té 11 una forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell 12 mateix, és l'ànima; en canvi, allò que més s'assembla a l'humà, al mortal, al que 13 té una forma múltiple i és inintel·ligible, al que es pot descompondre i mai no resta 14 idèntic a ell mateix, és el cos.” 15
Plató. Fedó
3.6. TEORIA POLÍTICA La originalitat de Plató és que lliga la seva teoria ontològica,
l’epistemològica i l’antropològica. Cadascuna d’aquestes ànimes (o
parts de psiqué) té una virtut (areté) pròpia i pertany a una classe
social diferent. MOLT IMPORTANT: Una societat justa és la que
relaciona el tipus d’ànima de cada individu, amb la seva funció social
política. Això s’anomena eugenèsia5 (eu: bo; gen: origen; a cadascú
el millor lloc que li pertany en funció del seu origen). Conclusió:
‘Ànima’ i ‘Política’ estan totalment relacionades.
Veiem, per tant, que l’ànima (psiqué) fa de PONT6 entre la teoria
ontològica (els 2 mons), l’epistemològica (el record o reminiscència),
i l’antropològica (l’home), i la Política, que ara veurem a continuació.
5 Aquest terme té un significat MOLT negatiu actualment. Té a veure amb el nazisme, adduint diferències genètiques o anatòmiques que justificarien la superioritat d’una raça humana sobre l’altra. Les teories eugenèsiques nazis pretenien estar avalades per estudis científics. Avui dia NO es pensa això. 6 La peça clau de tota la teoria platònica és l’ànima immortal: sense això, tot el sistema s’esfondra.
PLATÓ
61
L’estructura d’una Polis Justa (kalopolis) hauria de reflectir ―segons
ell, l’estructura de les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan
l’ànima i la funció social coincideixen, aleshores l’home és just
(Kalós anthropós) i la ciutat és feliç (eudaimonopolis). Hi ha un
isomorfisme (“igual forma”) entre les parts de l’home, i la ciutat
perfecte (utopia): la kalopolis. Important: per Plató, el que és just
té a veure amb la part de l’ànima de cadascú (justícia distributiva,
peu de pàg. 89). Important: les classes socials NO s’hereten
(eugenèsia). La justícia és el més important per a Plató.
¿Per què es tan important la Justícia per a Plató? Perquè en un Estat
just hi ha 1. Ordre (cosmos), a través de la 2. Llei (nomos): aquests
dos ingredients són el fonament d’una Polis perfecta (utopia). La
polis és com una nau que pilota el filòsof-rei educant (paideia) al
poble envers la idea màxima: el Bé (aghaton). Aquesta kalopolis o
aristo kratos (aristei, els millors) ha de funcionar forçosament amb 3
tipus d’ànima (psiqué), que corresponen per origen a 3 classes
socials distintes. Molt imp: l’ànima per Plató és un instrument de
coneixement (està relacionada amb la dialèctica ascendent; res a
veure amb la religió ni coses xungues). L’estructura és la següent:
ÀNIMA RACIONAL
ÀNIMA IRASCIBLE
ÀNIMA CONCUPISCIBLE
LLIÇÓ TERCERA
62
1. PRIMER NIVELL
El filòsof-rei és superior perquè la seva
ànima racional ha dominat a les
altres dues, i li correspon el lloc més
alt en l’escala social. Té l’ànima capaç
de comprendre la política perquè
coneix la idea del bé.
2. SEGON NIVELL
El segon lloc és pels guardians, perquè
l’ànima irascible ha dominat la
sensualitat materialista, tot i que siguin
agressius i violents.
3. TERCER NIVELL
En tercer lloc, el nivell més baix i la
menor consideració correspon a l’ànima
concupiscible perquè és un ànima
mancada d’autodomini: és l’ànima dels
obrers i els artesans, incapaços de
captar la complexitat de la política.
El govern de l’Estat supedita la vida privada a la pública; considera
indiferent que el filòsof-rei pugui ser home o dona, i pretén l’abolició
de la família i l’educació dels nins d’acord amb les parts més
desenvolupades de l’ànima que els correspon (Eugenèsia). Per
explicar aquesta teoria de les 3 ànimes, Plató utilitza de vegades un
mite fenici molt antic. El famós mite fenici dels 3 homes:
1. Homes d‘or (els superiors, els filòsofs-rei).
2. Homes de plata (els soldats, guerrers).
3. Homes de bronze (els treballadors manuals).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: la justícia i les parts de l’ànima] “La justícia, en efecte, és quelcom semblant a allò que prescrivíem, encara que no 1 es refereix a les accions exteriors de l’home, sinó al seu interior, no permetent que 2 cap de les parts de l’ànima faci una altra cosa que allò que li concerneix i prohibint 3 que les unes s’entremetin en les funcions de les altres. Vol que l’home, després 4 d’haver ordenat cadascuna de les funcions que li són pròpies: després d’haver-se 5 fet propietari de si mateix, i d’haver establert l’ordre i la concòrdia entre aquestes 6 tres parts, fent que regni entre elles un perfecte acord, com entre els tres termes 7 d’una harmonia, el greu, l’agut i el mitjà, i els altres intermedis, si n’hi hagués; 8 després d’haver lligat els uns amb els altres tots els elements que el componen, de 9 manera que de la seva reunió resulti un tot ben temperat i ben concertat; llavors és 10 quan comença a obrar, o bé es proposi reunir riqueses o tenir cura del seu cos, o 11 bé consagrar-se a la vida privada o la vida pública; que en totes aquestes 12 circumstàncies doni el nom d’acció justa i bona a la que crea i manté en ell 13 aquest bon ordre, i el nom de prudència a la ciència que presideix les accions 14 d’aquesta mena; que, per contra, anomeni acció injusta a la que destrueix en ell 15 aquest ordre, i ignorància a l’opinió que presideix una acció semblant.” 16
Així, les idees més importants de la seva Teoria Política ―reflectides
al llibre República― són les següents:
PLATÓ
63
1. VISIÓ NEGATIVA DE LA
POLÍTICA
Plató sap que la política pertany al món
sensible. Per tant, inevitablement està
destinada a la degradació i a la
decadència. Creu, però, que es pot
retardar aquesta decadència a través
de una societat ideal en la que hi hagi
ordre (cosmopolis).
2. NÓMOS O LLEI
El concepte fonamental en la República
és nomos (llei i ordre,
inseparablement). En una República
justa la llei ha de ser coneguda i
acceptada per tots els ciutadans, i ha
de ser superior a la simple suma de les
voluntats individuals.
3. ANTIRRELATIVISTA
Plató no creu que les lleis poden
canviar quan canvien els nostres
interessos. Així havia començat el
relativisme i s’havia perdut la dimensió
comunitària de la convivència, en la
mesura que el Bé comú havia estat
abandonat pels interessos subjectius.
4. IMPORTÀNCIA D’ALLÒ
COL·LECTIU
Cal recuperar el sentit col·lectiu de la
ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha
de consistir a fer que els ciutadans
perdin de vista els seus interessos
personals o familiars per centrar-se en
la defensa de la ciutat, com a entitat del
tot superior a les voluntats individuals.
5. L’EDUCACIÓ A TRAVÉS DE LA
LLEI
La llei és superior a la voluntat
individual i els habitants de la República
han de creure que té un valor universal,
indubtable. La llei ha de posar ordre a la
ciutat. S’educa a través de lleis.
6 LA POLÍTICA HA MATAT
SÒCRATES
Plató amb el temps tindrà una visió
pessimista de la política (punt 1):
pertany al món de l’opinió (canviant,
efímer) i sovint no governa qui té més
coneixement, sinó el més popular
(demagògia). Conclusió: la democràcia
li pareix un invent fatal.
3.6.1. Quins règims polítics hi ha, segons Plató?
Segons Plató, hi ha 5 tipus de règims polítics. Proposa una gradació
des del món perfecte, —que és l’Aristocràcia—, fins els més
imperfectes, que són la Democràcia i la Tirania.
Aquests 5 tipus de règims polítics se succeeixen progressivament.
Per tant: NO són estables. Plató creu que els règims polítics se
succeeixen els uns als altres d’una manera cíclica. Planteja el tema de
la decadència dels règims polítics d’una manera original. Com se
succeeixen els règims polítics? Descobreix que els governs cauen pels
seus propis errors i per la corrupció interna: -primer- un règim polític
es podreix interiorment, i –després- pot ser derrotat pels seus
enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi moral (recordem
la guerra contra Esparta). Els cinc tipus de règims en espiral són:
LLIÇÓ TERCERA
64
1. ARISTOCRÀCIA
(en grec, Aristoi=el millor i kratos=
poder). L'Aristocràcia és el govern dels
millors, segons Plató. Està dirigida pel
filòsof-rei, perquè el filòsof és qui
millor coneix la idea de bé i per tant
qui millor pot portar-la a la pràctica.
Aquest govern entra en crisi per error
dels magistrats.
2. TIMOCRÀCIA
(en grec timos=valor). És el govern
dels militars (són els que tenen l’ànima
de plata). És un govern excessivament
violent. Els guerrers volen governar la
ciutat com si es tractés d’un quarter
militar, i això provoca injustícies. Hi ha
una revolució i aleshores apareix la
Oligarquia.
3. OLIGARQUIA
(En grec oligos=pocs) "Govern dels
pocs": és el govern dels rics que són
sempre una minoria. Els rics cada
vegada volen ser més rics, i això fa
que els pobres també cada vegada
siguin més pobres. Així es provoca una
revolució popular com a conseqüència
de la qual apareix la Democràcia.
4. DEMOCRÀCIA
(demos=poble). Etimològicament és el
poder del poble, entès com igualtat
davant la llei. Era el model de Pèricles,
que havia fracassat en la guerra del
Peloponès contra Esparta. És un règim
d’opinió pública, dels nombrosos (hoi
polloi): un règim degradat; sotmès a
l’opinió de la majoria. Degradat per
què? Perquè els aficionats a l’opinió
(philo doxoi) ―els de la caverna―, no
tenen res a veure amb els aficionats a la
saviesa (philo sophoi).
5. TIRANIA O DICTADURA
És el govern radicalment més injust.
Apareix com conseqüència de la
degradació de la Democràcia. A la
Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus
de llei excepte la voluntat del tirà, i això
esdevé una anarquia (sense govern).
El millor sistema és l’Aristocràcia (recordem que aquesta paraula
NO té res a veure amb el significat actual), i el pitjor és la Dictadura
(just després de la Democràcia). Ara bé: la pregunta, però, és la
següent: per què Plató està en contra de la Democràcia?
3.6.2. Arguments de Plató contra la Democràcia
Als textos platònics de maduresa s’exposa el seu pessimisme contra
el sistema democràtic, —ja en decadència a l’època de Pèricles—,
MOLT influenciat perquè la Democràcia va condemnar Sòcrates a
mort per votació democràtica. És radicalment contrari a aquest règim
i en fa 4 crítiques:
1
2
3
4
5
1
2
3
PLATÓ
65
PRIMERA CRÍTICA:
Quan governa tothom és com si no
governés ningú; no hi ha ordre.
Recordem que l’ordre i la llei són
principis polítics bàsics per a Plató.
SEGONA CRÍTICA:
A la democràcia no governa el millor,
sinó el més popular. De la mateixa
manera que la nau no l’ha de governar
el més popular sinó un capità expert,
l’Estat ha de ser també governat pel
millor coneixedor de la idea suprema
del “Bé” (aghaton).
TERCERA CRÍTICA:
A la Democràcia tothom té el mateix
dret: el vot és independentment del
coneixement, de manera que qüestions
que afecten a tothom són decidides per
ignorants. El vot universal és fatal.
QUARTA CRÍTICA:
Plató no està gens d’acord amb la frase:
“el que vol la majoria és bo o és
veritat”. El que fa la majoria no és
sinònim del que és correcte. Per què?
Perquè la voluntat majoritària no és cap
motiu per a saber si una conducta o
idea és bona, o no.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Filosofia Política; TESI: crítica platònica a la Democràcia] “la massa popular (hoi polloi: els nombrosos) és assimilable per naturalesa a un 1 animal esclau de les seves passions i dels seus interessos passatgers, sensible a 2 l’adulació, sense constància en els seus amors i odis; [per tant] confiar-li el 3 poder és acceptar la tirania d’un [indidivu] incapaç de la menor reflexió i rigor; 4 “pel que fa a la massa (hoi polloi), [quan] designa els seus magistrats 5 (governants), ho fa en funció d’unes competències que creu haver observat –6 qualitats oratòries en particular- (i dedueix) d’això la capacitat política; 7 “pel que fa a les preteses discusions a l’Assamblea [Parlament], no són més que 8 disputes que oposen opinions subjectives, inconsistents, de les quals les seves 9 contradiccions i llacunes tradueixen la seva insuficiència.” 10
Plató, fragments de Política
A la famosa carta VII de Plató, es pot veure la seva visió negativa pel
que fa als assumptes públics, i la corrupció en què els governants
utilitzen el poder: la política pertany al món sensible (que ell
detesta: considera la vita activa com el camp d’allò efímer).
L’important és la vita contemplativa (les idees, allò que NO canvia).
En sentit estricte Aristocràcia hauríem d’anomenar-la Ideocràcia.
3.7. TEORIA ÈTICA
L’ètica de Plató s’anomena intel·lectualisme moral, ―igual com
Sòcrates, però per motius diferents. Actuar bé es conèixer la idea
del bé, i qui actua malament ho fa per ignorància, segons Sòcrates.
Plató està d’acord amb això, però hi afegeix que la Raó està per sobre
del cos, perquè “el cos és la presó de l’ànima”, i per tant, res de bo
pot sortir del cos (pertany al món sensible). Segons Plató, el cos ens
genera necessitats i desitjos tot el temps, i, mentre els apaivaguem,
LLIÇÓ TERCERA
66
ens desviem de l’autèntic objectiu: la cura de l’ànima en la
dialèctica ascendent. La seva ètica, per tant, és antimaterialista. La
dualitat racionalitat/corporalitat serà present a l’ètica fins al segle
XIX7. Així, l’ètica platònica és racional, no material (corporal), i
lligada al bé col·lectiu (no pas al bé individual). La felicitat individual
està subordinada a l’Estat (bé comú). És així com es connecta la
teoria Ètica i la Política: van inseparablement unides.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ètica/política; TESI: la idea suprema del bé, el filòsof i l’Estat just] “Aquell que no pugui distingir la idea del bé amb la raó, tot separant la de la resta, i 1 no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a 2 aquesta recerca —no segons l’aparença sinó segons l’essència— i tampoc fer la 3 marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que 4 aquest home posseeix el coneixement del bé en si, ni de cap altra cosa bona; 5 sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió [dóxa], no per la 6 ciència [epistéme]; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que 7 baixarà a l’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament 8 allí.” 9
PLATÓ, República
Com hem vist al punt anterior, la divisió de classes que proposa Plató
és rígida i selectiva: NO hi ha mobilitat social. Per tant, la qüestió
política és alhora una qüestió ètica: cada ciutadà ha d’ocupar a la
societat el lloc que li correspon (eugenèsia), i ha de realitzar les
tasques i practicar les virtuts (areté) del grup social al qual pertany.
Les idees més importants d’aquest apartat, en síntesi, són:
1. ETICA I POLÍTICA
Per a Plató són inseparables. L’objectiu
de la Política és el bé; és a dir, la
Justicia, la llei, l’ordre. El bé i la virtut
són indivisibles. Conclusió: l’home bo
actua correctament dins la polis (molt
imp: segons ell, és impossible ser ‘bo’
fora de la polis).
2. ANTIVIOLÈNCIA
La violència per la violència és
destructiva per a la ciutat: la Llei
(nómos) NO es pot imposar per la
violència (timocràcia). Plató és
radicalment contrari a la violència.
7 A l’Antropologia Cristiana (que no veurem) es mantindrà aquest dualisme. L’home s’acosta a Déu per la seva ànima i no pas pel seu cos. El que ens lliga al cos, a la carn, és pecaminós (sexe, gula, cobdícia). La visió del cos com una cosa negativa, per tant, no ve del Cristianisme (com la gent pensa erròniament), sinó de Plató, i possiblement es remunta al Pitagorisme i l’Orfisme del s. VII aC.
PLATÓ
67
3. IDEA DEL BÉ (aghaton)
El filòsof-rei és la unió del saber, més
el poder. Només qui coneix la idea de
bé pot practicar-la (intel·lectualisme
moral). El filòsof ha dedicat tota la
seva vida a la idea de “Bé”. Per tant:
ha de governar.
4. L’HARMONIA DE L’ÀNIMA
Cal que hi hagi una harmonia entre la
forma de ser profunda de l’home (la
seva ànima) i la seva actuació política.
Hi ha un isomorfisme (igual forma)
entre societat feliç i home feliç.
5. EDUCACIÓ COL·LECTIVA
L’educació (paideia) mostra com portar
una vida justa (kalos). Plató creu que
l’educació ha de ser col·lectiva. La forma
d’educar la societat és la Llei (nomos).
6. ÈTICA ANTIMATERIALISTA
En base al binomi cos-ànima, Plató
prioritza psiqué per sobre de soma. La
felicitat no té res a veure amb el cos
(pertany al món sensible), sinó amb la
raó: el saber (l’autoconeixement) és
l’autèntica font de la felicitat.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teeoria del Coneixement; TESI: Evolució entre Plató i Sòcrates] “De la manera que Sòcrates concep que l’home és pensant i actuant alhora, el 1 pensament no es converteix en voluntat d’aïllament, no ens separa del món comú, 2 sinó, pel contrari, fa possible l’amistat política i la llibertat en l’espai de confrontació 3 d’opinions plurals: és una condició per al bon funcionament de la vida política. 4 (...) Aquesta concepció socràtica del ciutadà com a pensant i actuant alhora no va 5 durar molt [fins a Sòcrates]. La interpretació que va fer el seu alumne Plató de la 6 condemna a mort del seu mestre Sòcrates va portar a una conclusió diferent: la 7 dissociació entre la vida del pensament i la vida de l’acció, la vida dels filòsofs 8 i la vida dels polítics. I, a la llarga [des de l’Edat Mitjana fins a l’Edat Moderna], va 9 permetre que s’acabara sostenint que la llibertat es troba exclusivament al costat 10 del pensament [no de la vida de l’acció].” 11
M. Larrauri, La llibertat segons Hannah Arendt
Tot i que sembla que aquest apartat és molt breu, cal dir que a Plató
Ètica i Políitica van juntes: ambdues s’han d’al·ludir inseparablement.
DUALISME ONTOLÒGIC
DUALISME EPISTEMOLÒGIC
DUALISME ANTROPOLÒGIC
ISOMORFISME ÈTICO-POLÍTIC
Món intel·ligible
Món sensible
Record
coses
Psiqué
Soma
Parts de l’ànima
Classes socials
LLIÇÓ TERCERA
68
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Principals antecedents filosòfics a Plató (pàgs. 44-46).
2. Explica el concepte de dialèctica (pàgs. 46-47).
3. Dualisme ontològic: Teoria de les Idees. Plantejament general (pàgs. 47-49).
4. La teoria de les idees i el mite de la caverna (pàgs. 47-51).
5. La teoria de les idees i el símil de la línia (pàgs. 47-49; 51-52).
6. Per què Plató elabora la teoria de les idees? (pàgs. 53-54)
7. Dualisme epistemològic: Teoria del Coneixement (anamnési) (pàgs. 55-56).
8. Dualisme antropològic: soma/sema; psiqué, i mite carro alat (pàgs. 56-58).
9. Connexions entre el dualisme ontològic i l’epistemològic (pàgs. 47-49; 55-56).
10. Connexions entre el dualisme epistemològic i l’antropològic (pàgs. 55-56; 56-
58)
11. Teoria Política (pàgs. 60-63).
12. Teoria Ètica (pàgs. 65-66).
13. Connexions entre la teoria Política i l’Ètica a Plató (pàgs. 60-63; 65-66).
14. Què és ‘idea’ a Plató i tipologia (pàgs. 53-54).
15. Arguments principals a favor de la immortalitat de l’ànima (pàg. 59).
16. Arguments principals contra la Democràcia (pàgs. 63-64).
Preguntes de Comparar
1. Compara el mètode maièutic i el mètode platònic (pàgs. 37-38; 46-47).
2. Compara el relativisme sofista i l’idealisme platònic (pàgs. 36-37; 47-49).
3. Compara la noció d’Universal de Sòcrates amb el concepte d’Idea de Plató (pàgs.
37; 39; 53-54).
4. Compara el problema del canvi a Heràclit-Parmènides, i la solució aportada per
Plató (pàgs. 26-27; 47-49).
5. Compara el “Ser” a Parmènides i “idea” a Plató (pàgs. 28-30; 53-54).
69
4 LLIÇÓ QUARTA
ARISTÒTIL
Context històric,
social i cultural
d’Aristòtil
(384-322 aC) Juntament amb Plató és un dels més importants de tota la història de la Filosofia.
Va néixer a la ciutat d'Estagira (Macedònia), d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita». El
seu pare, Nicòmac, era metge del rei Amintes de Macedònia. El fet de ser macedoni
i pertànyer a una família relacionada amb la casa reial, explica que fos nomenat pel
rei Filip II, mestre del seu fill Alexandre Magne. Aristòtil va viure la seva infantesa a
la ciutat macedònica de Pela. L’any 366 aC ―amb 17 anys, ingressà a l’Acadèmia
de Plató, a Atenes. No va conèixer personalment Sòcrates (aquest morí 15 anys
abans de néixer Aristòtil). Va estudiar 20 anys a l’Acadèmia platònica, fins a la mort
del mestre. Deia que era amic de Plató, però “més amic de La Veritat”. Va escriure
sobre moltíssims temes: política, metafísica, lògica, física, ètica, etc. Fundà una
institució semblant a l’Acadèmia ―el Liceu―, on feia de professor. Allà era costum
dialogar passejant per un jardí, per la qual cosa es va anomenar peripatètics
(peripatéin significa passejar) als alumnes i seguidors d’Aristòtil. Va viure 62 anys. -Textos: Metafísica, Ética a Nicòmac, Física, De Ànima. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir el context de la pàg. següent a la pregunta 1.a) de de l’examen PAU.
LLIÇÓ QUARTA
70
CONTEXT
El moment en què viu Aristòtil està marcat per la figura d’Alexandre Magne i el seu
Imperi Macedònic. En el segle IV aC Macedònia es convertí en la potència
econòmica i militar més important de Grècia. Aquest èxit es degué a l’acció de Filip
II, rei de Macedònia (el pare) i d’Alexandre. L’any 336 aC Filip morí assassinat per
la seva dona per tal d’afavorir al seu fill com a successor. Alexandre conquerí tot
l’imperi Persa (actual Irán, Iraq, Egipte, Afganistan, fins a la Índia) i construí
l’Imperi Macedònic més gran del món.
El projecte d’Alexandre volia integrar les diferents ètnies i cultures dels distints
territoris de l’imperi, unificant-les sota una cultura grega (hel·lenització). Aquest
projecte unificador tenia tres línies d’acció: 1. una mateixa moneda, 2. una
mateixa llengua, i 3. mescla ètnica familiar (matrimonis mixtos). Això tingué
aquestes conseqüències: 1. nova realitat imperial destrueix la polis grega
independent. 2. creixent desconfiança en l’activitat política, i 3. una creixent
mentalitat individualista i cosmopolita (influència d’altres cultures). Això suposà un
canvi enorme en la manera de viure dels grecs. Aristòtil (qui fou mestre
d’Alexandre durant 3 anys i macedoni), es presentarà com un pensador
conservador que defensarà: 1. la polis com l’estructura social més perfecta
―contra el gegant Imperi―; 2. la naturalesa social de l’home ―contra
l’individualisme―, i 3. la política com l’art d’articular la convivència garantint
felicitat col·lectiva (Alexandre morí l’any 323 aC, i un any després morí Aristòtil).
PRINCIPALS TEXTOS D’ARISTÒTIL
Escrits sobre Metafísica
Metafísica (sobre les causes i tipus de
substància, “ser” o “ens”)
Escrits sobre Física
Física (estudi dels éssers naturals)
De Ànima (sobre psicologia)
Escrits sobre Lògica
Categories (sobre els predicats)
Primers analítics (sobre el sil·logisme)
Tòpics (sobre la forma de raonament)
Escrits sobre Política
Política (sobre teoria política)
Escrits sobre Ètica
Ètica a Eudem (sobre la felicitat)
Ètica a Nicòmac (sobre la virtut)
4.1. CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES Aristòtil s’allunya clarament de Plató, malgrat va estudiar a
l’Acadèmia durant quasi 20 anys. Ell era biòleg (el pare: metge).
Aquesta tradició per l’estudi dels fenòmens físics marcarà bona part
de la seva Filosofia, de caràcter empirista. Entén la universalitat de
la ciència com el resultat de la conjunció de tots els sabers: la ciència
és el coneixement de tots els sabers de la realitat. I el mètode és la
Lògica (recordau 1r btx). Aristòtil estableix tres grups de ciències:
ARISTÒTIL
71
CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES8
CIÈNCIES TEORÈTIQUES
METAFISICA
FÍSICA I MATEMÀTIQUES
CIÈNCIES PRÀCTIQUES
ÈTICA
POLÍTICA
CIÈNCIES POÈTIQUES
POÈTICA
RETÒRICA
ART
4.2. METAFÍSICA: TEORIA DE LA SUBSTÀNCIA Aristòtil va donar a aquest tractat de Metafísica el nom de Filosofia
primera. Aquesta Filosofia primera és, ―segons la seva mateixa
definició, “la ciència de l’Ésser en allò que és Ésser”; és a dir, la
‘ciència’ que resulta del nivell més alt d’abstracció (ton meta tà
physikà, el que està més enllà de la física). Per Aristòtil, la Metafísica
té dos àmbits fonamentals de saber:
1. ONTOLOGIA (onto logei)
Saber que s’ocupa del l’origen primer
de “l’Ésser”.
2. TELEOLOGIA (telo logei)
Saber que s’ocupa de la finalitat última
de “l’Ésser”.
Aristòtil comença admetent, ―amb Plató, un “concepte universal”,
que és causa de les perfeccions de les coses. Però aquest universal,
segons Aristòtil, NO es troba en un món superior (com Plató: cosmos
noétos, pàg.48), sinó dins la physis de les coses mateixes. Segons
Aristòtil, a la realitat sols existeixen les coses individuals, concretes:
allò que ell anomena substàncies (“Ens”, “Ésser”, “ousia” o
“entel·lèquia”). Ara bé: aquestes substàncies realitzen —cadascuna a
la seva manera— un Universal: l’essència, allò que la cosa “És”,
que comparteix amb la resta particular de la seva mateixa espècie.
Per tal d’entendre millor això, Aristòtil distingeix entre substància
primera (particular), i substància segona (Universal):
8 La paraula Ciència és sinònima de Filosofia, tant a Aristòtil com a Plató. Cal tenir en compte que, a la
classificació aristotèlica que aquí s’exposa, feta fa 2.300 anys, dins la Física s’inclou la Biologia, la Zoologia, la Botànica i fins i tot la Psicologia. Dins la Matemàtica, s’hi inclou la Geometria, l’Aritmètica, l’Astronomia i fins i tot la Música. Avui dia no té res a veure, i, a més, la filosofia no és una ciència.
LLIÇÓ QUARTA
72
Substància Primera (proto ousia):
Vol dir ‘l’Ésser’ concret: un moix, un arbre. Segons Aristòtil, a la base
d’allò real es troba la substància (proto ousia). Substància és el
fonament de tot allò real, sigui cosa, ésser viu o objecte. Té cos,
corporeïtat; NO és immaterial. Coneixem (pels sentits) el que “És”
perquè és “real” (no ideal). Conclusió: identifica el “Ser” amb una
cosa corporal que pertany a la physis (al contrari que Plató, que
defensava la identitat entre “Ser” i “Pensar”: recordeu Parmènides).
Substància Segona (deutero ousia):
Vol dir la ‘forma’ o ‘essència’ de cada Ésser, la qual és Universal i
abstracte (NO corporal). És l’espècie o gènere al qual pertany
cadascun dels éssers particulars (substància primera). Important: la
Ciència, segons Aristòtil, NO tracta de Substàncies primeres, sinó de
Substàncies segones. Conclusió: són més importants. Per què?
Perquè la Ciència busca el coneixement més enllà dels individus i les
coses concretes; és a dir: dels éssers particulars. Això és clau.
Substància Primera
És allò vertaderament ‘real’. Són els
éssers concrets, dotats internament
d’una physis (matèria).
Ex: Un home concret, en Pere.
Substància Segona
És l’Universal al qual pertany cada
‘Ésser’, i és abstracte (no corporal).
Ex: LA humanitat (el gènere, l’espècie).
EXISTÈNCIA ESSÈNCIA
Exemples Substància primera (és corporal)
un home una vaca un malalt una taula Un planeta
Substància segona (NO és corporal)
La Humanitat Els mamífers La malaltia El mobiliari L’astrofísica
gènere espècie especialització secció divisió
És més real la substància primera que no pas la substància segona.
Ara bé: per Aristòtil la Ciència tracta de la substància segona. Per
què? perquè la ciència elabora teories que són abstraccions de la
substància primera. Ha quedat clar? Més envant s’entendrà millor.
ARISTÒTIL
73
De substàncies primeres, n’hi ha de tres tipus: 1. Corruptibles
(plantes, animals, homes) i 2. NO corruptibles (astres, sol, lluna) i
3. Etern (en xerrarem més envant). La substància segona
DETERMINA la substància primera. Què vol dir això? Que NO pot
existir l’una sense l’altra. Conclusió: substància primera i substància
segona són INSEPARABLES. És a dir: essència i existència va junt.
4.2.1. Substància i Accident, i tipus de canvis
A més, Aristòtil distingeix entre allò que “existeix per si mateix”
(Substància), i allò que “afecta” a la substància (Accident). En termes
lògics, ‘P és Q’, el subjecte (P) es correspon amb la substància,
mentre que el predicat (Q) es correspon amb l’accident.
Substància primera (exemples)
Un home una vaca una pedra una taula un planeta
Accidents (exemples)
un home
vell
una vaca
blanca
una pedra
porosa
una taula
rodona
un planeta
dens
Accidents, atributs o categories de la substància
Segons Aristòtil, existeixen 8 accidents o categories, que esdevenen
atributs NO necessaris (poden ser o no ser) de la substància:
qualitat, quantitat, lloc, temps, acció, passió, relació i possessió.
LLIÇÓ QUARTA
74
Substància (exemple)
MARIA Existència (substància primera)
és dona (gènere) Essència (substància segona)
CATEGORIES O ACCIDENTS
és rossa Qualitat
fa 1’80 cm Quantitat
és de Palma Lloc
avui treballa Temps
ajuda sa mare Acció (acció activa)
és ajudada per sa mare Passió (acció passiva)
és filla de Joan Relació
està vestida Possessió
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Substància i tipus] “Així també l’Ésser [substància] es diu de diverses maneres [categories]; però tot 1 Ésser es diu en ordre a un sol principi [arkhé]. Uns [es diuen Éssers] perquè són 2 substàncies [primeres], altres [es diuen Éssers] perquè són afeccions [atributs] de 3 les substàncies; altres, [es diuen Éssers] perquè són camí [moviment] cap a la 4 substància [pas de potència a acte], o corrupcions o privacions de la substància, o 5 perquè produeixen o generen la substància o les coses dites en ordre a la 6 substància, o perquè són negacions d’alguna d’aquestes coses o de la substància.” 7
Aristòtil, Metafísica IV
[TEMA: Metafísica; TESI: Substància i accidents]
“Substància s’anomenen els cossos simples, per exemple, la terra, el foc, l’aigua i 8 totes les coses semblants, i, en general, els cossos i els compostos d’aquests 9 cossos (...). I totes aquestes coses s’anomenen substàncies perquè no es prediquen 10 d’un subjecte, sinó que les altres coses es prediquen d’aquestes substàncies. (...). 11 I, en un altre sentit, s’anomena substància a allò que és causa immanent de l’ésser 12 en totes aquelles coses que no es prediquen d’un subjecte; per exemple, l’ànima 13 per a l’animal, [etc.]. Accident s’anomena a allò que certament es manifesta en una 14 cosa i se li pot atribuir de debò, però no amb caràcter de necessitat, ni en la 15 majoria dels casos.” 16
Aristòtil, Metafísica
ARISTÒTIL
75
Segons Aristòtil, hi ha dos tipus de canvis en la substància: canvi
substancial i canvi accidental (el moviment s’explica al punt 4.2.4.).
Canvi substancial
Es produeix en la relació entre substància primera i substància
segona. Vegem-ho amb un exemple. Hem dit que ‘l’essència’ o
substància segona (deutero ousia) determina la substància primera o
‘existencia’ (proto aousia). Si canvia aquesta, llavors es parla de
canvi substancial. Ex: si Pere mor (substància primera), llavors això
l’afecta substancialment i deixa de ser home (substància segona). És
a dir: en termes lògics ‘P és Q’, el canvi afecta a ‘P’.
Canvi accidental
Es produeix quan les categories o atributs (qualitat, quantitat, lloc,
etc.) són ‘accidents’ que poden (o no) canviar sense afectar la
substància primera (Pere). En aquest cas es tracta només d’un canvi
accidental. Ex: Si Pere deixa de viure a Felanitx i marxa a viure a
Barcelona, segueix essent home (substància segona) encara que
canvïi de lloc, creixi, etcètera. És a dir: en termes lògics ‘P és Q’, el
canvi afecta a ‘Q’.
4.2.2. Substància com a unió entre Matèria i Forma
A més, tota substància primera (proto ousia) està constituïda
inseparablement de ‘Forma’ i ‘Matèria’. Aquesta unió rep el nom
aristotèlic de Teoria Hylemòrfica i la teoria és molt famosa:
1. MATÈRIA (Hylé)
És allò de què està feta la substància
(ex: marbre).
2. FORMA (Morphé)
És l’essència de la substància: allò que
‘és’. (ex: escultura).
Important: la ‘forma’ no significa que sigui la seva silueta o forma
física (l’aspecte): vol dir que és l’Universal. Segons Aristòtil, la
‘forma’ és indivisible de la ‘matèria’, i alhora la matèria és indivisible
de la ‘forma’. Aristòtil nega el caràcter suprasensible o ideal
(eidos) de la ‘forma’ (idea), com deia Plató, i diu que la ‘forma’ és
LLIÇÓ QUARTA
76
finita. Això què vol dir? Que si la ‘matèria’ desapareix, també
desapareix la ‘forma’. I no hi ha ‘forma’ si no existeix la ‘matèria’.
Conclusió: la ‘forma’ NO és eterna. És a dir: a l’inrevés que Plató.
4.2.3. Tipus de Matèria i de Forma
Per tant, la ‘forma’ és l’essència d’una substància primera, mentre
que la ‘matèria’ és la seva existència real (recordem que per Plató
essència [cosmos noétos] i existència [cosmos aiszetós] estaven
separades). En un primer moment primordial, a més, la ‘matèria’
(hylé) es divideix en 2: matèria primera i matèria segona.
Semblantment, la ‘forma’ (morphé) és divideix en 2: forma primera
i forma segona. Vegem-ho:
1. Matèria primera
És “informe”; és el fet material en si
(és quasi el mateix que To Apèiron
d’Anaximandre: una espècie d’infinit
embrionari o protomatèria).
2. Matèria segona
És determinada; amb ‘forma’.
1. Forma primera
És forma pura sense ‘matèria’.
L’anomena Aristòtil Primer motor
immòbil PMI o també Déu filosòfic
(intel·ligència creadora: 3r tip. subst).
2. Forma segona
És ‘forma’ amb mescla de ‘matèria’.
Suposant que la matèria és inert (no es pot moure a si mateixa),
aquest món en moviment ha de ser mogut per un primer motor
immòbil —PMI: acte pur—. És allò que Aristòtil entén com un Déu
filosòfic (és immanent: NO és un Déu religiós). No pot existir
matèria “informe”. Sí, però, que existeix una primera forma
immaterial: aquesta forma no és activa de per si, sinó també
“causa” de tota activitat. Així, la forma pura que causa tot el
moviment primer de la physis o causa sui és Déu. És una forma
pura sense matèria, separada de totes les coses, i és causa de totes
elles. És Acte pur sense mescla de potència. És una realitat
infinita, eterna i immutable: Déu (o també intel·ligència creadora
immanent: és el 3r tipus de substància eterna al·ludida a pàg. 73).
ARISTÒTIL
77
Aristòtil negarà la immortalitat de la ‘forma’ o arquetipus de tota
substància (en contra de Plató). Si la ‘matèria’ desapareix, també
desapareix la ‘forma’. Per tant, ‘essència’ i ‘existència’ són
indissolubles. Nega, per tant, qualsevol dualisme ontològic platònic.
+
4.2.4. El moviment explicat com el pas de Potència a Acte
A més de la diferència entre ‘matèria’ i ‘forma’, tota substància es
modifica o canvia sobre la base del moviment explicat com el pas
entre potència (dynamis) i acte (energeia):
1. Potència (Dynamis)
És el poder, la força o l’impuls que te
tot substància. El poder de canviar que
està determinat per la naturalesa.
2. Acte (Energeia)
És el “Ser” d’una substància, el seu
moviment acabat, la finalitat a la qual
condueix la potència (Ex: l’home
ignorant és savi en potència).
Forma Primera
(PMI o Déu)
Substància
M2a+F2a
Matèria primera
(protomatèria o to apèiron)
LLIÇÓ QUARTA
78
A més d’aquesta diferència entre potència (dynamis) i acte
(energeia), distingeix 2 potències: potència activa i potència passiva:
1. Dynamis activa
És el poder d’actuar que es troba a
l’interior de tots substància.
(Ex:l’eruga és papallona en potència).
2. Dynamis passiva
És el poder de sofrir un canvi de la
substància per agents externs a ella.
(Ex:el marbre és escultura en potència).
El pas entremig que es deriva entre la desaparició d’una substància
(S1), que ha de permetre l’aparició d’una nova substància (S2)
s’anomena privació (allò que no sabia explicar Parmènides).
+
Privació Privació
Evidentment, aquí ens estem referim al moviment entès com a
canvi substancial, NO com a canvi accidental (mirau pàg. 75).
Recordem que Parmènides NO admetia el moviment (adynamia),
M1a (protomatèria to apèiron)
F1a
(PMI o Déu) Substància eterna
Substància S1
Substància
S2 Substància
S3 Substància
Sn
Pas de Potència a Acte (canvi de la Substància)
ARISTÒTIL
79
perquè oposava “l’Ésser” al “no-ésser” i rebutjava aquest “no-ésser”
per impensable. Ara bé: entre l’ésser i el no-ésser hi ha més que
simple oposició. Entre tots dos hi cap un tercer terme: l’ésser en
potència. Allò que no és encara, però que pot arribar a ser; la
capacitat de ser. Doncs bé, tots els ‘éssers’ de la natura contenen
una barreja de potència i acte; posseeixen un ‘ésser’ actual —acte— i
multitud de disposicions —potències— que seran (o no) actuades
(realitzades) durant la seva existència. Definició aristotèlica de
moviment (dynamis): “és el trànsit de la potència a l’acte,
l’actualització de potències”. Conclusió: el canvi (moviment) és
concebut com creixement, mentre que per Plató és concebut
negativament com corruptibilitat.
4.3. FÍSICA: TEORIA DE LA CAUSALITAT A la Física (Physei) Aristòtil l’anomena Filosofia Segona. En el cas
d’aquest filòsof (precursor de la Biologia), el terme Física significa tot
allò que pertany a la physis i, per tant, a la realitat biològica i física
en general (inclosa la Psicologia, la Zoologia o la Botànica).
La filosofia aristotèlica s’anomena Realista. Per això, Aristòtil és
determinista: sosté que en tota la realitat física res no passa
casualment ni per atzar, per la bona sort, la predestinació o per
Déu. Tota substància primera té una causa i una finalitat
immanent (interna a la pròpia physis). ‘Causa’ és el principi del qual
procedeix alguna cosa9. Creu que tot té un primer principi (arkhé) i
una finalitat (telos); una intenció final. Conclusió: de la mateixa
manera que plou per causa de la condensació (això és cert), l’home
viu per causa d’un fi últim (i així, totes les coses de la natura)10.
9 El concepte ‘causa’, a l’època escolàstica medieval, serà utilitzat per a justificar ‘científicament’
l’existència de Déu: es tracta del famós Argument Cosmològic (vegeu-ne pàg. 147). 10
Científicament avui dia el Finalisme està descartat: és fals pensar que qualsevol ésser viu (un home,
per ex) tingui una finalitat, telos; una intenció última com a raó de ser. La ciència actual parteix més aviat de la idea d’atzar, i no pas de finalitat, sobretot des de les teories de Darwin.
LLIÇÓ QUARTA
80
Segons Aristòtil, les coses o éssers vius “no existeixen perquè si”: no
són aleatòries: hi ha un per què, i aquest per què es troba a
l’interior de la pròpia physis. Això es diu Finalisme. La Ciència, per
ell, és “el saber que busca les causes de tota substància primera”. Ell
ho recull influït pels presocràtics, però va més enllà perquè en el
concepte de causa NO distingeix entre essència (allò que NO canvia)
i existència (allò que canvia). Aristòtil anomena 4 causes:
Causes internes Causes externes
1. Causa material: és allò de què
està feta tota substància (marbre).
2. Causa formal: és allò que “És” la
substància (escultura).
3. Causa motora o eficient: és el
principi de canvi (potència passiva:
escultor).
4. Causa final: és la finalitat per a la
qual la substància està feta (crear art).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: Potència activa dels éssers naturals] “Entre els éssers, n"hi ha que existeixen per naturalesa (1) i n'hi ha que 1 existeixen per altres causes (2). Per naturalesa (1) existeixen els animals i cada 2 una de les parts que els formen, les plantes i els cossos simples com la terra, el foc, 3 l'aire i l'aigua. En efecte, diem d'aquests éssers i d'altres de la mateixa classe que 4 són per naturalesa (1). Ara bé, tots aquests éssers de què parlem difereixen 5 clarament dels que no estan constituïts per naturalesa. En efecte, tots els éssers 6 naturals posseeixen en si mateixos un principi (Arkhé) de moviment i repòs, bé 7 respecte del moviment local, bé respecte del creixement i minvament, bé, en fi, 8
ARISTÒTIL
81
respecte de l'alteració. Per contra (2), un llit, un vestit i qualsevol objecte semblant 1 NO tenen cap tendència natural a canviar, en tant que pertanyen a aquesta classe 2 d'éssers, és a dir, en tant que són éssers artificials (2), si bé la posseeixen en 3 tant que resulten ser de pedra, de fusta o d'una barreja d'aquestes substàncies. I 4 és que la naturalesa és un principi (Arkhé) i causa del moviment i del repòs per a 5 aquells éssers en què resideix immediatament, essencialment i no de manera 6 accidental”. 7
Aristòtil, Física
[TEMA: Física; TESI: Teoria de les 4 causes]
"En aquest sentit hom diu que és causa (1) aquell constitutiu intern del que alguna
cosa està feta, com per exemple, el bronze respecte de l'estàtua o la plata respecte
de la copa, i els gèneres del bronze o de la plata. En un altre sentit (2) [causa] és
la forma o el model; això és, la definició de l'essència i els seus gèneres (...), i les
parts de la definició. En un altre sentit (3) [causa] és el principi primer d'on prové
el canvi o el repòs, (...). I en un altre sentit (4) causa és el fi; això és, allò per a la
qual cosa és quelcom, per exemple, passejar [com a finalitat] respecte de la salut."
Aristòtil, Física
4.3.1. Teoria aristotèlica del Coneixement
Dins la Física, —a partir de la Teoria de les quatre causes—, Aristòtil
conclou que el punt de partida del coneixement és l’experiència
sensorial i NO cap món suprasensible (contra el que deia Plató). Com
a empirista que era, distingeix, així, 2 tipus de coneixement:
1. Coneixement sensible
És el primer nivell de coneixement, i el
seu fonament és la sensació. Els
sentits poden ser propis (vista, oïda,
tacte, gust, olfacte), o comuns
(subjacents a tots els sentits).
2. Coneixement intel·lectual
És el segon nivell de coneixement i és
una facultat exclusiva dels humans. Es
dur a terme per l’enteniment, que
opera desenvolupant raonaments per
inducció-deducció.
PROCÉS DE CONEIXEMENT, SEGONS ARISTÒTIL
LLIÇÓ QUARTA
82
Aquesta distinció entre ‘Coneixement Sensible’ i ‘Coneixement
Intel·lectual’ ja l’havia feta Plató, però a Aristòtil és radicalment
diferent: el coneixement intel·lectual sorgeix necessàriament a
partir del coneixement sensible. Per tant: NO existeixen les idees
innates (Plató deia que sí: les formes pures o eidos). El Món
intel·ligible NO existeix. D’aquí prové la seva absoluta oposició.
Si ara lliguem la teoria hylemòrfica (unió de ‘matèria’ i ‘forma’), la
teoria del canvi (‘potència’ i ‘acte’), les quatre causes i la teoria
metafísica de la substància (S1 i S2), i tornem a insistir que no
poden existir separadament ‘matèria’ i ‘forma’, ni ‘potència’ i ‘acte’, ni
una ‘substància’ sense ‘essència’, aleshores entenem la tesi
aristotèlica segons la qual "l'Ésser es diu de moltes maneres" (vegeu-
ne primer text pàg.74). Ara queda més clar? Idò, beníssim!
CONEIXEMENT INTEL·LECTUAL
CONEIXEMENT SENSIBLE
ARISTÒTIL
83
4.4. ANTROPOLOGIA Aristòtil concep l’Ésser humà també com a substància (Recordem S1:
Pere; S2: Ésser humà). Aristòtil suposa que l’ànima fa el paper de
“Forma”, i el cos, de “Matèria”. Això que anomenem Home és per a
ell una unitat substancial indivisible, NO una accidental unió d’ànima
i cos, com a Plató. Així, nega la preexistència i la transmigració de les
ànimes. Conclusió: Aristòtil és dualista materialista. Aquí ànima és
allò que anima, que ‘mou’ (un cos sense ànima és inert, immòbil11).
Aristòtil considera l’home igual a un organisme viu ―com a biòleg
que era. Existeix una continuïtat absoluta entre tots els éssers vius, i
aplica els mateixos principis explicatius. En conseqüència, per Aristòtil
l’ànima (que allò que anima, mou) és mortal12: desapareix quan
mor el cos (que ja no ha de moure). Per tant: quan mor el cos està
in-animat (sense ànima). Conclusió: L’ànima és un principi de
vida, d’animació (res a veure amb Plató, que era un instrument de
coneixement, vinculada amb les classes socials). L’ànima té tres
funcions ―en termes actuals― quasi bé neurofisiològiques:
1. Ànima racional: es relaciona amb
l’activitat pensant
2. Ànima sensitiva: es relaciona amb
les funcions emocionals o afectives.
3. Ànima vegetativa: es relaciona
amb les funcions fisiològiques.
L’ànima té dynamis, ‘mou’. Per a Aristòtil, tots els ésser vius (éssers
animats) tenen alguna de les 3 funcions (Animal ve de ànima).
Només l’ésser humà les té totes13. Ex: una planta només té la funció
vegetativa de l’ànima, i un cavall posseeix les funcions vegetativa
i sensitiva de l’ànima, però NO la part racional. Per a Aristòtil,
‘Home’ és “la substància en acte d’un cos físic que posseix la potència
11
Estar “desanimat” seria estar ‘sense ànima’, sense vida, inactiu, paralitzat, sense piles, ‘de bajón’. 12
Per tant, amb la refutació aristotèlica de l’ànima immortal es desmuntaria tot el sistema de Plató. 13
L’excepció serien els esclaus, que Aristòtil els defineix com “útils animats” (és flipant però weno...).
LLIÇÓ QUARTA
84
de tenir vida”, literalment Recordem ara molt ràpidament la
diferència entre l’antropologia platònica i l’aristotèlica:
Parts i funcions de l’Ànima (Psiqué)
PLATÓ ARISTÒTIL
Dualista espiritualista Dualista materialista
1.ànima racional (activitat intel·lectual)
2.ànima irascible (passions)
3.ànima concupiscible (funcions vitals)
1.ànima racional (activitat pensant)
2.ànima sensitiva (emocions)
3.ànima vegetativa (funcions físiques)
L’ànima és... L’ànima és...
Un Instrument de coneixement Un Principi vital d’animació
immortal mortal
4.5. TEORIA ÈTICA L’ètica aristotèlica és intel·lectualista com la de Plató i Sòcrates, i és
molt interessant. El cas és que Aristòtil tenia un fill que nomia
Nicòmac―en va tenir 5. Preocupat pel seu fill preferit, va escriure un
llibre titulat “Ètica a Nicòmac” (o ‘Ètica nicomaquea’). L’ètica és la
part de la Filosofia que reflexiona sobre la vida feliç. Aristòtil
considera la felicitat (eudaimonia) com “l’art de viure bé”: viure bé
significa viure virtuosament (areté); o sigui, justament (kalós).
Aristòtil pensa que el bé individual està subordinat al bé col·lectiu,
com també Plató. El bé col·lectiu és el “bé suprem”, com Plató.
Segons Aristòtil, viure té 2 dimensions ben diferenciades: Pensament
i Acció:
1. BIOS THÉORÉTIKOS 2. BIOS POLITIKÓS
És la dimensió pensant. No implica
acció: és teorètica o contemplativa
(theorein).
És l’activitat lligada a la voluntat lliure i
a l’acció. Implica una activitat pràctica
(praxi).
PENSAMENT ACCIÓ
Aquesta dualitat entre “Pensar” i “Actuar”, inaugurada per Plató,
pressuposa —per tant— que l’home té llibertat per a elegir. Aquesta
acció ha d’estar mediada, equilibrada, per l’activitat pensant: actuar i
elegir bé suposa equilibrar “Pensament” i “Acció”. Actuar bé implica
un aprenentatge de la conducta virtuosa (pensada). La virtut és
alhora un hàbit i un aprenentatge. Per tant, la virtut NO és innata
(també ho deia Sòcrates), sinó que és apresa (també ho deia Plató).
ARISTÒTIL
85
Aristòtil diu que és més important el “Pensament” (bios théorétikos),
que “l’acció” (bios politikós14: recordem que els filòsofs es dediquen a
pensar, NO a actuar). Per tant: assenyala que la dimensió racional
és la que condueix a una vida feliç: és l’exercici de la més perfecta
facultat humana (que no tenen els animals, que només són ‘acció’
sense ‘pensament’). Ha quedat clar?
Conclusió: per a Aristòtil, hi ha uns lligams molt estrets entre
Racionalitat i Felicitat. La raó porta a la felicitat per mitjà de
l’exercici de la virtut (areté). Aristòtil concep, així, la felicitat com el
moment suprem de la contemplació (theorein) intel·lectual: disfrutar
entenent, o la prolongació d’aquest instant lluminós en què l’ànima
racional aristotèlica descobreix la veritat. Però, què és la virtut?
La virtut (areté): La virtut és l’excel·lència d’un mateix (aristei).
Són atributs valuosos de la substància ‘Home’. És allò que lliga ‘pensament’ i
‘acció’. NO innats: s’aprenen per hàbit, rutina, costum (ethos), i configuren una
manera de ser (caràcter). Ex: ser valent, ser generós, ser modest, etc. Per saber
quins valors són preferibles, cal recórrer al terme mitjà (aurea mediocritas), que és
el punt entremig entre dos extrems. Conclusió: no naixem feliços; hem d’aprendre
a ser-ho.
Per això, Aristòtil distingeix entre 2 tipus de virtuts, lligades a la
distinció que ell fa entre ‘Pensament’ (Bios théorétikos) i ‘Acció’ (Bios
Politikós):
TIPUS DE VIRTUTS, SEGONS ARISTÒTIL
1. VIRTUTS DIANOÈTIQUES
Regulen la vida contemplativa.
Ex: el saber, la intel·ligència, etc.
2. VIRTUTS ÈTIQUES
Regulen la vida activa.
Ex: la valentia, la justícia, l’amistat, etc.
Bé i Felicitat són els objectius de la virtut i, per tant, de la vida
racional. Segons Aristòtil, “viure bé és actuar racionalment”.
14 Nota aclaratòria: aquesta oposició entre ‘Pensament’ i ‘Acció’ (Vita contemplativa i Vita activa), que
considera més important la primera que no pas la segona, durarà tota l’Edat Mitjana, fins gairebé el Segle XIX. A partir de l’Edat Contemporània s’invertirà l’ordre.
LLIÇÓ QUARTA
86
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: la felicitat com a bé en si mateix] “Diem que el bé que hom persegueix per ell mateix és un fi més complet que el que 1 ho és en funció d'un altre, i que el que mai no ha estat escollit per raó d'un altre és 2 un fi més complet que els que han estat escollits a vegades per ells mateixos, a 3 vegades per raó d'un altre; i, senzillament, és un fi complet l'escollit sempre per ell 4 mateix i mai per raó d'un altre. En aquest sentit, la felicitat és el que més ho 5 sembla [bé perseguit per ell mateix], perquè l'escollim sempre per ella i no per un 6 altre bé, mentre que l'honor i el plaer i la intel·ligència i la virtut ―la que sigui― els 7 escollim, sí, per ells ja que res que se'n derivés no ens impediria escollir-ne cap 8 però també per gràcia de la felicitat, perquè per ells tenim la impressió d'haver de 9 ser feliços, mentre que la felicitat ningú no l'escull per gràcia d'aquests béns ni per 10 cap altre de cap manera.” 11
Aristòtil, Ètica a Nicòmac
4.5.1 Teoria de l’Aurea Mediocritas
Per Aristòtil, el terme mitjà o Aurea Mediocritas és la base que
equilibra ambdós factors (Pensament i Acció). El terme mitjà NO
significa la meitat entre dos punts extrems (excés i defecte), sinó
el PUNT equilibrador que, en cada persona, pot ser diferent: NO
és equidistant. El problema ètic es redueix a aconseguir l’hàbit
d’actuar a la vida buscant el terme mitjà, i ser capaç d’elegir-lo
(raó) correctament. Important: aquest terme mitjà no és el mateix
per a tothom. Conclusió: l’ètica aristotèlica és radicalment
intel·lectualista (desestima les emocions com a font de felicitat:
recordeu Plató i el mite de l’àuriga, el cavall blanc i el cavall negre).
Les idees més importants de l’ètica aristotèlica ―sintetitzades, són:
1. ETICA RACIONALISTA
La felicitat consisteix a actuar
racionalment. Les emocions NO
intervenen en la felicitat humana, o, en
tot cas han d’estar al servei de la raó.
2. BIOS THÉORÉTIKOS
Aristòtil diu que el pensament és més
important que l’acció, però l’acció és
inseparable del pensament.
3. HABITUS, ETHOS
Cal aprendre a ser feliç. És un hàbit,
un costum (ethos) assolit per rutina
mitjançant l’aurea mediocritas.
4. EUDAIMONIA
La felicitat és l’art de viure bé, que vol
dir ser virtuós (areté) i just (kalós).
5. ARETÉ
La virtut més important per Aristòtil és
la PRUDÈNCIA, la moderació,
(Sophrosyne: ser mesurat, no passar-
se...), tant en ètica com en política.
6. AUREA MEDIOCRITAS
Una conducta adequada; és a dir,
harmònica, només és possible per mitjà
de l’aurea mediocritas, que troba el
punt equidistant d’extrems viciosos.
7. ANTI INDIVIDUALISTA
Aristòtil considera, com Plató, que el
“Bé” individual està subordinat al “Bé
col·lectiu”. És, per tant, una ètica no
individualista (Les ètiques
hel·lenístiques posteriors seran
individualistes).
ARISTÒTIL
87
Veiem, per tant, que la felicitat és l’art del punt mitjà: ni passar-se ni
quedar-se curt; implica l’aprenentatge de la virtut de la moderació
(sophrosyne). Per això és tan difícil ser feliç! S’entén bé, això?
Exemples del Punt mitjà o aurea mediocritas
Defecte Punt mitjà Excés
Covardia Valor Gosadia
Timidesa Modèstia Imprudència
Avarícia Generositat Prodigalitat
Tacanyeria→|..........................................................|←Altruisme
DOLENT BO DOLENT
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ética; TESI: Teoria del terme mitjà] “Anomeno terme mitjà [aurea mediocritas] de la cosa (1) allò que és igual distant 1 de tots dos extrems, i aquest [terme mitjà] és un i el mateix [en tots els casos]; i 2 (2) en relació a nosaltres, el que ni és massa ni massa poc, i aquest [terme 3 mitjà] NO és ni un, ni el mateix per a tothom. Per exemple, si 10 és molt i 2 és poc, 4 es pren el 6 com a terme mitjà, quant (1) a la cosa, perquè sobrepassa i és 5 sobrepassat en una quantitat igual, i en això consisteix el mitjà segons la proporció 6 aritmètica. 7 “Però (2) en relació a nosaltres, NO s’ha d’entendre així, perquè si per a un és 8 molt menjar-se 10 lliures i poc menjar-se’n 2, l’entrenador NO prescriurà 6 lliures, 9 perquè probablement aquesta quantitat també serà molt per a aquell [home] que 10 ha de pendre-la, o poc per a Miló*; però per al gimnasta principiant, és molt. (...). 11 Així, doncs, tot coneixedor [home amb enteniment] fuig de l’excés i del 12 defecte, i busca el terme mitjà i el prefereix; però el terme mitjà NO de la cosa 13 (1), sinó el terme mitjà en relació a nosaltres (2)(...).” 14
Aristòtil, Ètica a Nicòmac ______
* Miló de Crotona era un famós atleta del segle VI aC que es menjava una ració diària de 8 quilos de carn, la mateixa
quantitat de pa, i gairebé 10 litres de vi. Segons sembla, la seva força física era descomunal.
4.5.2 L’amistat aristotèlica
Per a Aristòtil la paraula philia ―que traduïm per ‘amistat’―, designa
la forma més elevada de vinculació i es relaciona amb l’Ètica i la
Política. Per què? Es pot resumir en dues tesis: 1. L’home és un
animal polític i fer política no és possible sense l’amistat, sense
vincles de confiança. 2. L’amistat és el lligam recíproc que uneix els
homes: oikos, philia, fratria i polis. Aristòtil distingeix 3 tipus d’amistat:
1. L’amistat útil és la que es cerca pel propi interès, per aprofitar-nos-en.
2. L’amistat plaent és la que es cerca perquè la trobem agradable.
3. L’amistat virtuosa es produeix entre aquells que són semblants en virtut.15
15 Cal advertir que el món de les emocions dels antics no és el nostre i és molt difícil traduir-lo. Passa
amb «areté» (virtut). La virtut és l’excel·lència d’un mateix. Té a veure amb el caràcter; no amb actes. Qui té més «areté» és un «aristei», un dels ‘millors’. Només sent excel·lent es pot ser un bon ciutadà
LLIÇÓ QUARTA
88
Només acepta la tercera; la primera i la segona s’acaben aviat.
Aristòtil defensa 4 idees bàsiques sobre l’amistat virtuosa:
1. EL ‘2 en 1’ SOCRÀTIC (pàg.41)
L’amistat no és primàriament una
relació amb l’amic, sinó amb si
mateix. Jo sóc 2 en 1: estima’t a tu
mateix, cuida’t, dedica’t temps! Qui té
areté a dins, dps les pot compartir!
2. QUI NO S’ESTIMA NO TÉ AMICS
Deduït de l’anterior, els sentiments
amistosos (ta philika) només es troben
de manera excel·lent en l’amistat que
l’home té amb si mateix. Traduït: qui
no s’estima, no pot estimar als altres
(magnànim: home ‘d’ànima gran’).
3. AMOR PROPI, AMOR ALS ALTRES
No estimem per pietat (charitas
cristiana), sinó com a extensió de
nosaltres mateixos (‘2en1’). És a partir
d’aquesta relació amb un mateix que els
sentiments amistosos s’estenen als
amics, i es tornen plaents i útils
(egoaltruisme: tesi anticristiana).
4. L’AMISTAT ÉS RECÍPROCA
Cadascun dels dos amics ―al mateix
temps, estima el seu propi bé, i torna a
l’altre exactament el que en rep:
l’amistat realitza la igualtat perfecta.
4.6. TEORIA POLÍTICA La concepció política d’Aristòtil es basa en el principi que l’home és
social per naturalesa: és “un animal polític” (animale politikon). Un
home sol no és home: la sociabilitat el porta a viure en societat. Això
vol dir que la societat NO és una cosa estranya, aliena, afegida
artificialment a l’individu, ni resultat d’un acord entre ciutadans. La
societat és una cosa real (natural). Conclusió: l’Estat és una polis
feta de vincles de confiança. La polis és feta de petites comunitats
(fratries), i aquestes, fetes alhora de philias (amistats) i, alhora, de
oikos (cases). Creu que la Polis és la finalitat última de l’acció
humana, basada en la justícia (kalós) i en el bé comú (aghaton). El
bé comú ―com a Plató, és més important que el bé individual.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: La polis és quelcom natural a l’home] “La comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes és 1 la casa [oikos], i la primera comunitat [fratria] constituïda per diverses cases en vista de les 2 necessitats no quotidianes és la ciutat [polis]. (...) La ciutat és per naturalesa anterior a la 3 casa i a cadascun de nosaltres, perquè el tot és necessàriament anterior a les parts. És 4 evident, per tant, que la ciutat és per naturalesa anterior a l’individu, perquè, si l’individu 5 separat no es basta a si mateix [autarquia], serà semblant a les altres parts en relació al tot, 6 i el qui no pot viure en societat [apolis], o no necessita res a causa de la pròpia 7 (auto)suficiència, [aleshores] no és membre de la ciutat, sinó una bèstia [animal] o un déu 8 [ésser sobrenatural].” 9
Aristòtil, Política
(polis) i, per tant, un bon amic (philia). Per estimar els amics hem d’estimar-nos a nosaltres mateixos (amor al
millor posible que hi ha en un mateix), perquè la primera humanitat que coneixem és la nostra pròpia. Només es
tenen relacions d’amistat entre iguals (en virtuts); no amb esclaus (‘útils animats’), ni amb dones.
ARISTÒTIL
89
Com que la societat és un fet en la naturalesa humana, es construeix
responent als 2 nivells reals que comprèn l’ésser humà: el
Pensament (Bios Théorétikos) i l’Acció (Bios Politikós). Conclusió:
Aristòtil rebutja qualsevol utopia, ciutat ideal (ou-topos: recordau
Plató). La forma de govern ideal per Aristòtil NO és l’Aristocràcia
(Plató), sinó un règim mixt entre República i Monarquia i Aristocràcia.
L’objectiu de l’Estat i la seva forma de govern és la justícia: és a
dir el “bé comú”. Considera que l’existència real de diversos règims
polítics depèn de l’organització social i econòmica de cada Estat. Té
una visió realista, pragmàtica (no utòpica) de la Polis. Així, divideix
les formes de govern en règims justos i règims injustos16:
FORMES POLÍTIQUES EN ARISTÒTIL
Nivell de
perfecció
Forma de
govern
Finalitat Comandament
Règims
justos
primer República Interès comú La majoria
segon Monarquia Interès comú Un individu
tercer Aristocràcia Interès comú Una minoria
Règims
injustos
quart Tirania Interès del tirà
Un individu
cinquè Oligarquia Interès dels
rics
Una minoria
sisè Democràcia Interès dels
pobres
La majoria
Les dues virtuts (areté) més importants del polític per a Aristòtil són:
la prudència (sophrosyne) i la magnanimitat (megalopsíquia,
l’home d’ànima gran). Aquí ―com també passa a Plató―, l’ètica i la
política van juntes.
* * * *
16
Hem d’anar molt alerta amb la paraula ‘justícia’ perquè a la Grècia clàssica no ho entenien igual que
ara. Recordem que hi havia esclaus, i les dones i els nins no pintaven res (i això els pareixia just!). Jurídicament seria més correcte parlar de ‘justícia distributiva’: a cadascú la llei segons el seu estatus. Avui dia, en canvi, parlem de ‘justícia universal’: tothom és igual en drets i deures.
LLIÇÓ QUARTA
90
4.7. CRÍTIQUES D’ARISTÒTIL A PLATÓ
Pel que fa al dualisme ontològic 1. No hi ha dos mons; només
existeix el món sensible
Ontològicament, l’oposició d’Aristòtil a
Plató és total. En Plató les Idees tenen
el seu món propi (cosmos noétos)
separat del nivell sensible (cosmos
aiszetós). Aristòtil, en canvi, considera
que al “ser” de les idees només s’hi
arriba en el concret, material i
sensible. Hi ha idees, però són
inseparables de les coses: la idea és
l’Universal (produït per l’home).
Un exemple molt clar: ¿Què és més
‘real’, un home malalt o la malaltia? Per
a Plató, la ‘malaltia’ (idea); per a
Aristòtil, ‘un home’ malalt (substància
primera). S’entén bé, això?
Pel que fa al dualisme epistemològic 2. el mètode de coneixement no és
la dialèctica, sinó la lògica,
l’observació i la inducció
En teoria del coneixement, Plató
defensava la dialèctica (el coneixement
del ‘ser’ mitjançant el perfeccionament
de l’ànima). Per a Aristòtil, això és
molt relatiu: mai no podem saber si
realment algú ha purificat la seva
ànima en el coneixement del Bé, ni
d’acord a quin criteri. Aristòtil només
accepta una metodologia per al
raonament: la lògica. Per què? els
seus principis són de caire objectiu i
universal: la dialèctica és intuïtiva.
3. El coneixement sensible, punt de
partida del saber aristotèlic
Si per a Plató el saber prové del món
intel·ligible per captar el món sensible,
per a Aristòtil, ―en canvi, el
coneixement significa una comprensió
de les coses basada en l’experiència
sensible: a l’inrevés que Plató.
PLATÓ ARISTÒTIL
4. Model de les ciències
El model de Plató és la matemàtica. La
matemàtica era la condició per entrar a
l’Acadèmia i la garantia última d’un
món format des de la certesa
indiscutible dels axiomes i teoremes.
En canvi, el món d’Aristòtil té com a
ciència-guia la biologia. Per què? es
tracta d’un coneixement empíric que
viu del concret, NO d’abstraccions.
De dalt cap abaix De baix cap a dalt
Pel que fa al dualisme antropològic 5. Preexistència de l’ànima
Per Plató, l’ànima va estar en contacte
directe amb les idees, que són el seu
objectiu natural: per això les reconeix i
les estima. Aristòtil ho considera
absurd: conèixer és un acte objectiu.
Només hi ha un coneixement
intel·lectual cert: el que està basat en
les definicions clares de les coses.
6. Què és l’ànima?
L’ànima per a Plató era un instrument
de coneixement i era eterna. Aristòtil
només la considera un principi vital
d’animació (una energia que anima,
mou, dynamis) i nega la immortalitat.
La concepció aristotèlica de l’ànima es
deriva de la teoria hylemòrfica de la
substància (hylemorfisme antropològic).
MÓN INTEL·LIGIBLE
MÓN SENSIBLE CONEIXEMENT SENSIBLE
CONEIXEMENT INTEL·LIGIBLE
ARISTÒTIL
91
Pel que fa a la teoria Ètico-política 7. Els dos plantegen ètiques
racionals, però són diferents
En ètica, Per a Plató conèixer la idea de
Bé és inseparable del perfeccionament
de l’ànima. En canvi, per a Aristòtil el
Bé és la prudència (sophrosyne), la
moderació; és a dir, la tria del punt
mitjà entre dos extrems (aurea
mediocritas).
8. La falsa comparació entre
individu i estat
Plató es basa en la suposició que hi ha
una semblança profunda entre home i
ciutat. De tal manera que homes justos
faran un Estat just. Però no
necessàriament una persona justa a la
seva vida privada ho és també en la
seva vida pública.
11. Classes socials
En política, Plató proposa una nova
organització de la convivència utòpica,
basada en la divisió radical entre
classes (cadascuna amb una ànima
diferent) i un filòsof-rei. A Aristòtil,
l’esquema platònic li semblava absurd:
si hi hagués tres classes socials
separades, cadascuna miraria
exclusivament pel seu propi bé
particular i no pel bé comú de tota la
Ciutat.
12. Justificació del totalitarisme
La intromissió del poder a la vida
privada, la prohibició de la família,
l’eugenèsia, la censura de l’art, etc., són
mesures que proposà Plató i que han
estat típiques en els règims
totalitaris. Aristòtil està en contra de la
utopia platònica de divisió en classes
socials a partir de les parts de l’ànima.
13. L’amistat a Aristòtil
El fonament de la ciutat grega és el
vincle de l’amistat. S’estructura en
anells concèntrics: oikos, philia, fratria i
polis. L’anell més petit és la casa
(oikos). A Grècia, les fratries ocupen un
lloc intermedi entre philia i polis: són
associacions per a menjar junts, lloades
per Plató i Aristòtil. (Els joves no esclaus
s’agrupen com a camarades en les
hetairies). Els grecs tenen 3 paraules
per definir ‘amor’: philia, eros i agapé.
Per a Aristòtil: l’amistat (philia) és el
vincle fundacional grec, i no eros, com a
Plató. Per tant: per a ell, polis és el bé
‘en comú’, el més important. Per què?
Perquè la polis ha de ser forta: no és
efímera; les oikos, philia i fratries, sí.
(vegeu-ne esquema abaix).
9. L’equivocada relació entre
justícia i desig
Segons Plató, la justícia és també
l’harmonia entre les ànimes dels
diversos individus de la ciutat. Però
aquesta justícia només s’aconsegueix
dominant el desig. Això suposa que tot
desig és injust, tesi molt agosarada (el
desig de menjar no sempre és injust,
per exemple.)
10. És fals que només els
governants puguin ser justos
Segons Plató, només les ànimes
racionals (pròpies dels homes
superiors) poden entendre la idea de
‘Bé’ que s’identifica amb la justícia.
Aquest és un plantejament molt
elitista. Suposar que els obrers o els
artesans no poden entendre la justícia
és un error, segons Aristòtil.
1
1. POLIS
2. FRATRIA
3. PHILIA
4. OIKOS HOME
LLIÇÓ QUARTA
92
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Concepte de Ciència i classificació aristotèlica (pàgs. 70-71).
2. Filosofia Primera. Metafísica: Teoria de la substància (pàgs. 71-79).
3. Filosofia Segona. Física: Teoria de les quatre causes (pàgs. 79-82).
4. Explica el concepte de ‘causa’ aristotèlic i què és el Primer Motor immòbil (pàgs.
79 -80; 76-77).
5. Explica el moviment com el pas de potència a acte (pàgs. 77-79).
6. Diferències entre canvi substancial i canvi accidental i tipus substància (pàg. 75).
7. Diferències entre Substància Primera i Substància Segona, i tipus de Substància
primera (pàgs. 72-73).
8. Antropologia aristotèlica (pàgs. 83-84; 90).
9. Teoria Política (pàgs. 87-89).
10. Teoria Ètica del terme mitjà (pàgs. 84-87).
11. Arguments aristotèlics contra la immortalitat de l’ànima (pàgs. 83-84; 90).
12. Arguments aristotèlics a favor de la República com a forma preferible de govern
(pàgs. 87-89; 91).
13. Explica la noció aristotèlica d’amistat (pàgs. 87-88; 91).
Preguntes de Comparar
1. Compara el concepte “idea” a Plató i a Aristòtil (pàgs. 47-49; 79-82; 91).
2. Principals crítiques aristotèliques al dualisme ontològic platònic (pàgs. 56-58; 83-
84; 91).
3. Principals crítiques aristotèliques al dualisme epistemològic platònic (pàgs. 47-
49; 79-82; 90).
4. Compara el mètode platònic i el mètode aristotèlic (pàgs. 46-47; 70-71; 90;
112).
5. Compara l’antropologia a Plató i Aristòtil (pàgs. 56-58; 83-84; 91).
6. Compara l’ètica a Plató i a Aristòtil (pàgs. 60-63; 65-66; 84-87; 91).
7. Compara la política a Plató i a Aristòtil (pàgs. 60-63; 87-89; 91).
8. Compara el problema del canvi a Heràclit-Parmènides, i la solució aportada per
Aristòtil (pàgs. 25-30; 75; 77-79).
9. Compara la idea de ‘Déu’ a Plató i a Aristòtil (pàgs. 56; 76-77).
10. Què és ‘ànima’ a Plató i a Aristòtil (pàg. 56; 83-84; 90).
93
5 LLIÇÓ CINQUENA
LA FILOSOFIA HEL·LÈNICA
Malgrat aquest apartat final de la Filosofia grega és molt interessant,
li dedicarem poc espai perquè tenim molt poc temps. És una pena. El
programa de 2n de batxillerat de Filosofia ho fa inviable.
S’anomena Hel·lenisme el moviment d’extensió i repercussió de la
cultura grega a la resta de països o cultures properes a Grècia que
van copiar comportaments, maneres de fer i pensar gregues. Així, la
llengua grega, es convertirà en la llengua culta (koiné), comú de
tots aquests països. Aquesta expansió es deu —en part— a les
campanyes imperialistes d’Alexandre Magne (s. IV aC), i s’estendrà
fins gairebé l’ensorrament de l’Imperi Romà (s. III dC). En general,
podem identificar alguns trets que caracteritzen aquest període:
LLIÇÓ CINQUENA
94
1.PREOCUPACIÓ PER LA BONA
VIDA
interès per a un nou tipus de Filosofia,
anomenada Filosofia pràctica (ètica:
ethos: caràcter, manera de ser).
Aquesta Filosofia no es preocupa per la
Ciència, ni per la Física, ni per la
Metafísica, sinó que se centra en la
reflexió sobre la bona vida.
2. DESINTEGRACIÓ DE L’IMPERI
GREC
L’Hel·lenisme comprèn històricament
l’interval situat entre la mort d’Aristòtil
(322 aC), i el naixement de la Filosofia
medieval amb el sorgiment d’Agustí
d’Hipona al S. IV dC. L’Hel·lenisme
suposarà la universalització cultural del
món grec i alhora la seva desintegració
política. Desapareixen les ciutat-estat
gregues.
3. NOUS CORRENTS
Dins l’Hel·lenisme sorgiran tres
corrents fonamentals: el
materialisme ètic, l’estoïcisme ètic
i l’escepticisme ètic.
4. DILEMA MORAL
Gran part de les reflexions d’aquests
corrents se centren en la següent
polèmica: per tal de dur una vida feliç,
¿cal viure d’acord amb la natura
(physis), o d’acord amb la raó (lógos)?
Aquesta polèmica aglutinarà els
seguidors de viure segons la naturalesa
(materialistes), o els seguidors de viure
segons la raó (estoics), o cap de les
dues (escèptics).
5. FELICITAT INDIVIDUAL VERSUS
BÉ COL·LECTIU
La major part d’aquests corrents situen
la felicitat individal com el centre de
les seves preocupacions, i no pas el bé
comú (com a Aristòtil, Plató o Sòcrates),
entenent que aquesta felicitat s’ha de
procurar a la vida terrenal.
6. INDIVIDUALISME
La crisi de la polis grega farà que els
individus es repleguin sobre si
mateixos i centrin les seves
preocupacions en afers íntims com ara
la Felicitat personal.
______ L’Escepticisme compartirà amb Heràclit (vist a la lliçó 1) la idea de la impossibilitat de conèixer.
FILOSOFIA HEL·LÈNICA
95
5.1. EPICUR I L’HEDONISME MORAL
Context històric,
social i cultural
d’Epicur
(341-270 aC) Nasqué a l’illa de Samos i era fill d'un atenenc de nom Neocles. La mare es deia
Carestrata. Va viure a l’illa de Samos fins a 18 anys, i després va anar a Atenes
(323 aC). Fou seguidor de les teories atomistes de Demòcrit i Leucip. El 305 aC,
amb 35 anys, va comprar una casa amb un jardí, als afores de la ciutat, on va
establir la seva escola filosòfica i va fundar l'epicureisme. L'escola fou coneguda
com "El jardí" (era una casa on vivia envoltat d’amics i hi ensenyava). L’escola va
durar gairebé 400 anys, fins que la clausuraren els cristians. Tota la vida va ser un
home malaltís, allunyat de la vida de la ciutat (detestava la vida urbana), Mai no es
va casar. Va romandre sempre a la casa, com si es tractés d’una comuna. Morí
dolorosament d’una inflamació de la bufeta l’any 270 aC. Va viure 71 anys. -Textos: Carta a Meneceu i les Màximes Capitals, d’Epicur, i De rerum Natura, de Lucreci. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 70 d’Aristòtil i 94 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Per als tres corrents filosòfics que ara veurem, l’objectiu final és
aconseguir la felicitat (eudaimonia) a través de l’ataràxia (benestar
o serenitat interior). Els tres discrepen, però, sobre com arribar-hi.
5.1.1. El Materialisme moral
Epicur va reflexionar sobretot d’Ètica. Els propagadors més
importants de la Filosofia són Epicur (341-270 aC), Lucreci (94-55
aC), Filodem (110-35 aC), i Horaci (65-8 aC). La Filosofia d’Epicur
s’anomena Filosofia hedonista (hedoné: plaer) o materialista.
L’objectiu d’una vida feliç és el plaer. Per què? el plaer és el principi
físic (arkhé) i la finalitat (telos) de qualsevol vida. És una ètica
individualista: NO es preocupa pel bé comú. L’objectiu d’una vida feliç
és el plaer sensible moderat i l’evitació del dolor per excés (com a
forma de plaer). Hi ha 3 tipus de plaers, segons Epicur:
LLIÇÓ CINQUENA
96
1. Plaers naturals i necessaris
Són aquells que si no els fem posem
en risc la nostra vida. Estan relacionats
amb les funcions bàsiques (menjar,
dormir, higiene, etc.).
2.Plaers naturals i no necessaris
Són aquells que cal limitar
moderadament, evitant-ne els
excessos (beure alcohol, menjar dolç,
etc.).
3. Plaers no naturals ni necessaris
Són aquells que cal evitar (drogues,
luxe, cobdícia, doblers, etc.).
La felicitat està en “l’auto-moderació” (sophrosyne) per a arribar a
“l’autosuficiència” (autarquia): gaudir dels primers, controlar-ne els
segons, i evitar-ne els tercers. Els especialistes consideren que
l’ètica epicúria és un intent de negar frontalment l’ètica platònica,
que ell detestava (intel·lectualisme moral socràtico-platònic). Les
idees més importants de l’epicureisme o materialisme moral són:
1. EL COS ÉS BO
Remarca la importància del cos com a
fonament primer de l'existència. “Res
no és dolent si surt del cos”, diu
Epicur. La felicitat NO prové de la raó,
com diu l’intel·lectualisme moral.
2. ANTIRACIONALISTA
El goig, la satisfacció, la plenitud, són
el fonament d’una vida feliç, i aquesta
felicitat no es troba en la raó. Per
què? Perquè aquesta no fa més que
deturar (o prorrogar) aquest plaer.
3. SOPHROSYNE
Aquest plaer es basa en l'evitació del
dolor mitjançant l'auto-moderació dels
desigs. Ser feliç és No desitjar els
plaers n. 2 (naturals i no necessaris) i
n. 3 (no naturals i no necessaris). És
una ètica radicalment privada (no té en
compte els altres per ser feliç).
4. AUTOSUFICIÈNCIA
La felicitat s'obté mitjançant
l'autosuficiència de la persona
(autarquia) i la mesura en la satisfacció
dels plaers naturals i necessaris: es
manifesta en l'ataràxia o serenitat de
l'ànima.
5. CARPE DIEM
Horaci, seguidor d’Epicur, diu: “Viu
intensament el moment present”. El
passat no existeix i el futur tampoc. El
temps present fuig (tempus fugit). El
lema d’Epicur és “No tinguis por per
res”, perquè l’objectiu és viure una vida
despreocupada (otium, oci, contraposat
al negotium, negoci).
6. ‘BONA’ VIDA
‘Felicitat’ i ‘bona vida’ són paraules
sinònimes. Però a diferència del terme
abstracte primer (felicitat), el segon
(bona vida), és concret i operatiu: es
basa en conductes concretes i lligades al
plaer sensorial (material).
FILOSOFIA HEL·LÈNICA
97
A més d’aquestes qüestions bàsiques, Epicur té en compte els
següents aspectes:
1. SENSACIONS
Les sensacions ens informen de
quines són les conductes adequades
(plaer), i les que no són adequades
(dolor). Per tant: la raó NO intervé en
aquest procés d’escollir.
2. MATERIALISME ÈTIC
Això és molt important: el criteri ètic
que permet distingir entre una cosa i
l’altre no és la raó (lógos), sinó el cos
(hedoné, soma). Aquesta manera de
concebre la conducta correcte
s’anomena materialisme ètic.
3. EL PROBLEMA DEL MAL FÍSIC
El mal (kakos) és el dolor (algos). Si
sofrim un dolor corporal cal superar-lo
per tal d’arribar a l’alegria de l’ànima.
No hi ha felicitat per a l’ànima sense
que abans no hagi la felicitat del cos.
4. NO TOT DOLOR S’HA D’EVITAR
Epicur afirma que NO tot dolor és
necessàriament evitable, sobretot si
després d’aquest dolor arriba una
felicitat més gran (ex: la dona que està
parint té molt dolor, però després té
una felicitat més intensa en néixer el
seu fill).
5. NO TOT PLAER S’HA DE CERCAR
També diu que NO tot el plaer és bo,
sobretot si després d’aquest plaer
arriba un dolor més gran (ex: beure
massa alcohol o l’addicció al sexe).
6. TRES FONTS DE FELICITAT
Epicur pensa que són tres les coses que
procuren major felicitat: l’amistat
autèntica, el plaer natural, i la reflexió
sobre la pròpia vida.
7. EL COS NO ÉS LA PRESÓ DE
L’ÀNIMA
Per a Epicur, l’ànima és mortal
(thanatizein), i tot és degut a l’atzar i la
casualitat. Això significa que, dins la
naturalesa, res NO succeeix d’acord a
una finalitat telos externa
(transcendent). Això és diu
Antifinalisme.
8. ANTIRRELIGIÓS
La religió s’alimenta de 4 pors: por al
dolor, por als déus, por a la mort, i por
al futur. Epicur rebutja la religió perquè
prorroga i desplaça la felicitat en una
vida ultraterrenal, i considera el plaer
com una cosa negativa (també Plató).
9. LA MORT (Thanatos)
No cal témer la mort. Per què? la mort
és privació de sensació i, per tant, NO
comporta cap dolor. Quan nosaltres
“som”, la mort no “és”. Quan la mort
“és, nosaltres no “som”: no cal tenir por
(la seva teoria sobre la mort és famosa)
10. ATOMISME FÍSIC
Segueix a Demòcrit amb la idea que la
realitat només es redueix a àtoms i buit.
Res més. Això se’n diu materialisme o
atomisme (antimetafísic).
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: Evitar el dolor i la por per ser feliç] “Tot el que fem [els homes] persegueix aquest fi: la supressió del dolor i de la 1 por. Una vegada que aquests [mals] es produeixen en nosaltres, es desencadena 2 tota la tempesta de l’ànima, i l’ésser vivent no pot dirigir-se, per dir-ho així, a 3 quelcom que li falta, ni a buscar cap altra cosa que no sigui omplir el bé de l’ànima i 4 del cos. Perquè tenim necessitat del plaer precisament quan, per no trobar-se ell 5 present, sentim dolor. Quan no sentim cap dolor no necessitem ja el plaer; i 6 per això diem que el plaer és el principi i la fi de la vida feliç. Perquè coneixem 7 el plaer com a bé suprem i congènit, i ell és el principi de totes les nostres 8 eleccions i abstencions, i a ell [a aquest principi de plaer ens] atenem, jutjant tot 9 bé pel sentiment, que prenem com a cànon [criteri].” 10
Epicur, Fragments
LLIÇÓ CINQUENA
98
[TEMA: Ètica; TESI: No tot plaer és un bé; no tot dolor és un mal] “Certament tot plaer és un bé per la seva conformitat amb la naturalesa i, no 1 obstant això, no tot plaer és elegible; així com també tot dolor és un mal, però 2 no tot dolor sempre ha d’evitar-se. Convé jutjar totes aquestes coses amb el 3 càlcul i la consideració del que és útil i del que és inconvenient, perquè en algunes 4 circumstàncies ens servim del bé com d’un mal i, al revés, del mal com d’un bé.” 5
[TEMA: Ètica; TESI: No tot plaer és un bé; no tot dolor és un mal “La prudència, la moderació (sophrosyne) és fins i tot més valuosa que la 6 Filosofia: d’ella neixen tota la resta de virtuts, perquè ensenya que no és possible 7 viure feliç sense viure de manera assenyada, honesta i justa, ni viure de manera 8 assenyada, honesta i justa sense viure feliç. Les virtuts, en efecte, estan unides a la 9 vida feliç i el viure feliç és inseparable d’elles.” 10
Epicur, Carta a Meneceu
[TEMA: Ètica; TESI: L’automoderació (sophrosyne) del plaer com a font de Felicitat] “Así, cuando [els epicuris] decimos que el placer es fin, no hablamos de los placeres 11 de los corruptos y de los que se encuentran en el goce, como piensan algunos que 12 no nos conocen y no piensan igual [al·ludeix als estoics], o nos interpretan mal, 13 sino de no sufrir en el cuerpo ni ser perturbados en el alma. Pues ni fiestas ni 14 banquetes contínuos, ni el goce de muchachos y doncellas, ni de pescados y cuanto 15 comporta una mesa lujosa engendran una vida placentera, sino un cálculo sobrio 16 que averigüe las causas de toda elección y rechazo (...). De todo esto, el principio y 17 el mayor bien [per a l’home] es la prudencia (sophrosyne).” 18
Epicur, Carta a Meneceu
5.2. ZENÓ I L’ESTOÏCISME MORAL
Context històric,
social i cultural de
Zenó
(490-430 aC) Se sap molt poc de la seva vida. Va néixer al mateix poble que Parmènides. Zenó
fou un filòsof de l’època presocràtica, malgrat se’l situa dins l’àmbit d’influència del
període hel·lènic. Va residir a Atenes força temps. Plató el descriu com "alt i bell a
la mirada", així com estimat pel seu mestre Sòcrates. Va conèixer Sòcrates, que
era 20 anys més jove que ell. Va ser alumne predilecte de Parmènides i el va
acompanyar a Atenes quan tenia 40 anys. Zenó ensenyà metafísica a Atenes.
Pericles i Calias van estudiar amb ell. Zenó retornà més tard a Elea, i pareix que
s’uní a una conspiració contra el tirà Nearcco per lliurar la seva ciutat d’aquest
opressor. La conspiració fracassà i Zenó fou torturat durament, però es negà a
delatar els seus companys. Quasi tots els seus textos s’han perdut. Va viure 60
anys (tot i que Zenó va viure a l’època platònica, el context el posarem s. IV aC). -Textos: no n’hi ha. Referències sobre la seva obra a Plató i a Diògenes Laerci -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 70 d’Aristòtil i 94 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Si per a Epicur, a l’ataràxia, s’hi arribava a través del plaer, per a
Zenó s’hi arriba per la raó. Com és possible? S’assoleix mantenint la
màxima distància possible de les emocions (apatheia) i dels plaers
FILOSOFIA HEL·LÈNICA
99
que se’n deriven. El control de les passions (pathos) és vital. Per què?
La virtut principal per l’Estoic és l’auto-moderació (sophrosyne).
Veiem que comparteixen amb els epicuris l’objectiu de la prudència
(anar en compte, no passar-se, ‘controlar’...), però el camí per a
arribar-hi és totalment oposat. L’estoïcisme té moltes simil·lituds amb
l’intel·lectualisme moral socràtico-platònic, però és distint.
5.2.1. L’Estoïcisme moral
L’Estoïcisme representa l’antítesi de l’Epicureisme. Es resumeix en el
lema “viu racionalment i seràs feliç”. Ocupa un període històric
gran: des del segle V aC fins al Cristianisme. L’època d’esplendor és
el període romà, fins al punt que l’estoïcisme va ser la ideologia
èticopolítica de l’Imperi durant segles. Hi ha, però, diferents períodes:
Estoïcisme
Període històric Representant
Període grec Zenó d’Elea
Període romà Epíctec, Séneca, Marc Aureli, Ciceró
Període post hel·lènic (cristià) Sant Pau
La paraula estoïcisme ve de “Stoa”, que significa porxo: era el lloc on
es reunien, caminant sota els porxos (similar als peripatètics
neoaristotèlics). A les stoas, s’hi ensenyava Lògica, Física i Ètica.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: Allò que sí depèn o no de nosaltres per ser feliç]
“Hi ha coses que certament depenen de nosaltres (1), mentre que n'hi ha d'altres 1 que NO depenen pas de nosaltres (2). Sens dubte depenen de nosaltres (1) la 2 suposició, la tendència, el desig, l'aversió i, en una paraula, totes les obres que ens 3 són pròpies. Tanmateix, no depenen pas de nosaltres (2) el cos, l'adquisició de 4 béns, la reputació, (...) i, en una paraula, totes les obres que no ens són pròpies. 5 Alhora, les coses que depenen de nosaltres (1) són per naturalesa lliures, sense 6 impediments, sense traves, mentre que les coses que no depenen de nosaltres (2) 7 són febles, servils, capaces d'impedir, alienes. 8 Per consegüent, recorda que si creus que són lliures les coses que per naturalesa 9 són servils i creus que són pròpies les coses que són alienes, et trobaràs amb 10 traves, t'afligiràs, et torbaràs, blasmaràs tant els déus com els homes. Al contrari, 11 si creus que només és teu allò que és teu, si creus que és aliè, tal com és de fet, 12 allò que és aliè, ningú no et constrenyerà mai, ningú no et posarà cap impediment, 13 mai no blasmaràs ningú, no faràs cap retret a ningú, mai no faràs res contra la teva 14 voluntat, no tindràs cap enemic, ningú no et perjudicarà, ja que no patiràs res que 15 et sigui perjudicial.” 16
Epíctec, Enquiridió
LLIÇÓ CINQUENA
100
El concepte estoic clau és la virtut (areté), i la més important és la
prudència (sophrosyne), ―com Aristòtil. Les idees més importants
de l’estoïcisme són:
1. VIURE D’ACORD AMB LA RAÓ
La Filosofia estoica considera que
l’ataràxia (pau interior, equilibri)
s’aconsegueix a través de viure d’acord
amb la raó, i no d’acord amb les
passions. No desitjar allò que no tens
és ser feliç (Epíctet).
2. ARETÉ
La virtut consisteix en la conformitat
racional amb l’ordre de les coses. El
savi està d’acord amb la naturalesa, i
conforme amb el destí. En canvi,
l’home irracional, el que no viu segons
la seva pròpia naturalesa (racional),
està en desacord amb si mateix i amb
el món.
3. RAÓ I VIRTUT
Virtut i raó s’uneixen indivisiblement.
Virtut, allò que cal, allò adequat, allò
decent, allò que està bé, allò correcte.
4. APATHEIA
Significa l’absència de tota passió i és
l’ideal de vida dels estoics. És un rebuig
absolut a tot tipus de desig. Si desitges
només allò que et passa seràs feliç.
5. ÈTICA
Els estoics divideixen la Filosofia en
Física, Ètica i Lògica, però consideren
que l’Ètica és la més important de totes,
de la qual se’n deriven les altres.
6. POLÍTICA
La filosofia estoica tindrà una enorme
importància en la definició política de
Roma, molt vinculada a l’ètica. [Al
període romà li interessa molt més la
Política (polis) i l’ètica (praxi) que no
pas la Filosofia en sentit grec].
5.3. PIRRÓ I L’ESCEPTICISME
Context històric,
social i cultural de
Pirró (360-270 aC)
Pirró d'Elis era de família pobre. Fou el primer filòsof escèptic que va fer del dubte
el problema central de tota la seva Filosofia. Per això, es pot dir que fou el
precursor de Descartes. Els textos de l’atomista Demòcrit el van atreure cap a la
Filosofia. No va escriure res. El document més important de l'escepticisme pirronià
no és de Pirró: el recull un alumne seu anomenat Sext Empíric i per un altre
alumne anomenat Timó. Va viure gairebé 90 anys. -Textos: No n’hi ha. Referències a Sext Empíric i Timó -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 70 d’Aristòtil i 94 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
El Pirronisme és un corrent hel·lènic que nega l’existència d’una sola
veritat absoluta (“res no és cert”), i, per tant, la dificultat d’afirmar
FILOSOFIA HEL·LÈNICA
101
o negar sobre qualsevol cosa. És un relativisme radical, que es
manifestà en el camp de la ciència d’aquell temps, i té repercussions
evidents en el camp de la Filosofia pràctica: l’escepticisme moral.
5.3.1. L’Escepticisme moral
L’escepticisme moral deriva en part d’un corrent anterior anomenat
Cinisme (relativistes moderats). La paraula escepticisme prové del
verb grec "skeptesthai" que significa "examinar amb atenció". El
dubte radical de Pirró (“res no és cert”), condueix al fet que “LA
veritat” no existeix: si no podem estar segurs ni tenir certesa de res,
aleshores no cal defensar conducta preferible a les altres. Conclusió:
“només tenim opinions de les coses, no un coneixement cert”
(recordem Heràclit). Per tal d’assolir l’ataràxia, els escèptics
sostenen 2 actituds vitals bàsiques, molt importants:
1. Epohé
Suspendre el judici: ni afirmar ni
negar.
2. Aphasia
No parlar, no dir res.
Conclusió: la felicitat es troba en la ignorància (antítesi de
Sòcrates). Segons ells, la infelicitat prové del fet que molta gent
persegueix una veritat (una ideologia, una moda) que cal seguir i
adoptar. Conclusió: aquest afany inútil porta a l’angoixa, l’ansietat, la
por, etc. Per viure feliç, cal NO voler saber res, NO opinar (epohé),
NO dir res (aphasia). Els postulats de l’Escepticisme són els següents:
1. TOT ÉS APARENÇA
No es pot afirmar ni negar
categòricament res, perquè només
coneixem l’aparença, no l’essència
(igual que Heràclit).
2. RELATIVISME RADICAL
Es molt possible que, sobre una cosa,
es pugui dir i alhora contradir una
mateixa premissa [p^¬p]. Conclusió:
rebutgen el principi de no contradicció.
3. EPOHÉ i APHASIA
El nucli de l'escepticisme és l'epohé, que
vol dir: “l'estat de repòs mental en què
no afirmem ni neguem”. Es tracta d’una
abstenció intel·lectual. Per tant,
l’aphasia seria la conseqüència lògica de
l’epohé.
4. NO ES REFIEN DELS SENTITS
L’Estoïcisme renega dels sentits com a
font d’informació fiable per les mateixes
tesis d’Heràclit.
LLIÇÓ CINQUENA
102
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: Res no és real ni vertader] “Pirró [escèptic] sostenia que no hi havia res de bell, ni de lleig, ni just, ni injust; 1 que res no existia realment ni vertaderament, sinó que els homes es governaven 2 en tot segons el costum i la llei. Perquè una cosa no és més això que allò. La seva 3 vida justificava les seves teories. No negava res ni afirmava res [epohé], 4 exposant-se, per exemple, a ser atropellat per un carro si venia al cas, o de caure 5 en un forat del camí, o a ser mossegat per un gos, i coses semblants; no refiant-se 6 gens dels sentits. Però de tot això el lliuraven els seus amics fidels que el seguien.” 7
Diògenes Laerci, Vida de filòsofs il·lustres. sobre Pirró (escèptic)
Quadre sintètic entre els tres corrents ètics hel·lènics
Materialisme moral Estoicisme moral Escepticisme moral
Els tres corrents busquen l’ataràxia com a mitjà per arribar a la felicitat
L’objectiu d’una vida feliç
és el plaer sensible i
l’evitació del dolor. El
materialisme moral
remarca la importància
del cos (i no la raó) com a
criteri per saber el que
és bo o no. L’ataràxia per
a arribar a la felicitat està
en l’automoderació:
gaudir dels primers,
controlar-ne els segons, i
evitar-ne els tercers.
L’estoïcisme es resumeix
en el lema “viu
racionalment i serà feliç”.
Això significa l’absència
de tota passió i el
rebuig absolut a tota
mena de desitjos. Si no
desitjes, no sofreixes: ets
feliç. La felicitat es troba
en l’absència de desitjos.
Per tal d’assolir
l’ataràxia, els escèptics
sostenen 2 actituds vitals
bàsiques:
1. L’Epohé (no opinar), i
2. l’Aphasia (no parlar).
Conclusió: la felicitat es
troba en la ignorància.
Donen molta importància a la sophrosyne NO dóna importància a la
sophrosyne
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1.Característiques generals de l’hel·lenisme com a període filosòfic (pàgs. 93-94).
2. Materialisme ètic d’Epicur (pàgs. 95-98).
3. Quins arguments dóna Epicur per evitar la por a la mort (pàg. 97)?
4. Estoïcisme moral de Zenó (pàgs. 98-100).
5. Escepticisme moral de Pirró (pàgs. 100-102).
6. Quina importància donen els tres corrents al concepte d’ataraxia i sophrosyne?
Preguntes de Comparar
1. Compara l’intel·lectualisme socràtic i el materialisme ètic (pàgs. 39; 41; 95-98).
2. Compara el Materialisme i l’Estoïcisme (pàgs. 95-98; 98-100; 102; 132).
3. Compara l’Estoïcisme ètic i l’Escepticisme ètic (pàgs. 98-100; 100-102; 132).
4. Compara l’Ètica de Plató i l’Ètica d’Epicur (pàgs. 65-66; 91; 95-98; 132).
5. Compara el relativisme sofista i l’escepticisme (pàgs. 33-35; 100-102; 132).
103
6 LLIÇÓ SISENA
LA FILOSOFIA MEDIEVAL
Tractarem brevíssimament aquesta lliçó per dos motius: perquè és
molt avorrida i perquè no entra a Selectivitat. Per què la fem, idò?
Perquè si no en fem cinc cèntims, no podrem entendre què farà sorgir
l’època posterior: la Filosofia Moderna (s. XVI-XIX). Queda clar?
L’època medieval comprèn un període de temps que va del s. V dC al
S. XVI dC, aprx. És un cicle històric immens —un milenar d’anys—,
però pobre filosòficament parlant. Aquest temps tan dilatat, a més, es
pot subdividir en dues èpoques diferenciades:
FILOSOFIA MEDIEVAL
Període patrístic (s. V-IX dC) Agustí d’Hipona (353-423 dC)
Període escolàstic (s. IX-XV dC) Tomàs d’Aquino (1224-1274 dC)
1. PATRÍSTICA
Aquesta època és neoplatònica.
Aquest període es configura entorn a
les primeres èpoques del Cristianisme
històric. Es caracteritza per ser un
temps de ruptura entre raó i fe, fins al
punt que es considerarà la Raó
(filosofia) subordinada a la Fe.
2. ESCOLÀSTICA
Aquest període és neoaristotèlic, i es
caracteritza per la superació de la crisi
entre Raó (veritat lògica) i Fe (veritat
ontològica): entre Fe i Raó hi ha un
tercer àmbit: la Teologia. La Raó es
posa al servei de la Fe per a justificar
‘científicament’ l’existència de Déu.
LLIÇÓ SISENA
104
Els anys anteriors, en aquesta assignatura s’explicava Sant Agustí, —
neoplàtonic—, i Sant Tomàs, —neoaristotèlic—. Malgrat ser teòlegs,
els dos autors es tractaven a l’assignatura de Filosofia perquè fan ús
de teories filosòfiques per a argumentar els seus dogmes religiosos.
El llatí passa a ser la llengua culta. No hi entrarem perquè no hi ha
temps. Els trets més rellevants de tot el període medieval, són:
1.OMNIPRESÈNCIA DE LA RELIGIÓ
CRISTIANA
El Cristianisme inunda tots els àmbits
de la vida (polítics, socials, culturals,
morals, i filosòfics). Els eclesiàstics
arribaran a aglutinar tot el poder
religiós, polític, econòmic, militar,
social i cultural.
2. TEOCENTRISME
El centre de tota l’argumentació és
Déu, i qualsevol altre consideració
queda fora del discurs. Tota formulació
sobre Déu és de caràcter dogmàtic (és
indiscutible i veritat revelada per Déu).
El debat obert d’idees, com existia al
món grec, queda prohibit.
3. LA VERITAT ABSOLUTA ÉS DÉU
Pel Cristianisme, la Veritat Absoluta
existeix: és Déu. “És vertader el que
“És”, i Déu no és altra cosa que “Ser”.
Es configura, així, una veritat que NO
és lògica (sensible, demostrable,
observable), sinó que és ontològica
(anterior a l’experiència sensible).
4. VIDA TERRENAL COM A TRÀNSIT
A LA VIDA CELESTIAL
El Cristianisme considera aquesta vida
com un trànsit o una preparació per a
una altra existència ultraterrenal. Això
implica la consideració que allò
espiritual és més important, que allò
terrenal o material.
5. RAÓ SUBORDINADA A LA FE
El Cristianisme estableix que la raó és
una facultat insuficient per a captar “La
veritat”. Això vol dir que no depèn dels
sentits per a ser captada. Conclusió:
per “conèixer, cal tenir fe”. Fora de la
fe NO és possible la saviesa autèntica.
6. VIDA TERRENAL I MAL
Déu és el Bé Absolut, i el mal no ve de
Déu, sinó de l’home (pecat). La tasca de
l’home que vulgui conèixer el Bé és
alliberar-se del món sensible (el món)
perquè és aquí on resideix el mal.
7. ÈTICA CRISTIANA
No hi ha vida virtuosa al marge de la fe,
que és “el correcte procedir en el camí
de la veritat”. Déu és el “ser” total,
generador de tot, i pel qual tot té un
sentit. La figura del Jesús històric es
vincula amb el Lógos de la Filosofia
grega (“El lógos es va fer carn” o també
“Jo sóm el camí, la veritat i la vida”).
8. CREACIONISME
L’Univers i tota cosa material és creació
de Déu, com també l’ésser humà és
criatura. Per tant: la creació té un
origen (el Gènesi), i un judici final
(l’Apocalipsi). Això els grecs no ho
pensaven.
9. ANTROPOLOGIA DUALISTA
L’home és un compost de cos
(corruptible i font de pecat), i d’esperit
(ànima divina immortal). Som al món
perquè Déu ho vol, i morirem quan Déu
ho vulgui. L’ànima o esperit sobreviu al
cos (recordem Plató).
10. LIBERUM ARBITRIUM
El Cristianisme és el període quan, per
primer cop, els homes s’adonen que
tenen una capacitat que l’Antiguitat
clàssica desconeixia: la Voluntat. Si
volem, som lliures (Eva, al Paradís,
escull menjar-se la poma que li dóna la
serp: decideix el mal, i aleshores són
expulsats per Deú del Paradís). El mal
prové d’un mal ús de la llibertat (per
tant: NO estem determinats).
105
7 LLIÇÓ SETENA
LA FILOSOFIA MODERNA
Després del període medieval, que hem vist a velocitat ultrasònica,
abordem ara els trets generals del període modern, i el debat
problemàtic que se’n deriva: el Racionalisme i l’Empirisme, amb la
solució aportada per Kant. Aquest temps va del s. XVI al s. XIX.
PRINCIPALS AUTORS FILOSOFIA MODERNA
LLIÇÓ SETENA
106
Tot i que és gairebé impossible enumerar breument els trets clau
d’aquest període (els canvis no es produeixen de la nit al dia),
podríem sintetitzar-lo en els punts següents:
1.AUTONOMIA DE LA RAÓ
Enfront del teocentrisme medieval
anterior, l’autonomia de la raó suposa
que la raó és la màxima facultat de
l’ésser humà, més enllà de la qual no
hi ha res (Déu, substància, essència,
ésser, etcètera).
2. VERITAT IMMANENT
La raó és l’únic criteri vàlid per a jutjar
el que és vertader, del que no ho és (i
no Déu).
3. RACIONALISME
Per sobre de la raó no hi ha res. Déu ja
no constitueix l’origen i principi del
sentit del món i l’univers.
4. DESCOBRIMENTS CIENTÍFICS
Els descobriments científics del s. XVII
afirmaran que l’home no és el centre
de l’univers (androcentrisme) ni la
terra tampoc (geocentrisme). El sol no
gira al voltant de la terra, sinó al revés
(Copèrnic). Això què significa? que no
som els amos i creadors de tot: l’home
NO és central a l’univers.
5. ANTICREACIONISME
L’home no és ‘creat’ (agenéton), sinó
una peça més de la naturalesa: sotmès
a les lleis de naixement, creixement,
reproducció, i mort (com qualsevol
altre animal).
6. SEPARACIÓ DEL PODER CIVIL I
ECLESIÀSTIC
Pèrdua progressiva del poder religiós
com aglutinador de la societat. Cap a
mitjans del s. XIX, Déu arribarà a ser
considerat un producte de la
consciència humana, necessitada de
trobar significat al caos còsmic.
7. CONEIXEMENT IL·LIMITAT
Predomini creixent del pensament
científic (però no com s’entén el terme
CIÈNCIA des del S. XIX), a partir dels
primers grans descobridors del s. XVII
(Kepler, Copèrnic, Galilei, Bruno, i
Newton). Això farà que es tingui una
idea que el progrés científic és il·limitat.
8. PENSAMENT CRÍTIC I DUBTE
RACIONAL
El dubte i el pensament crític seran el
motor del raonar filosòfic, com era a
l’època grega, enfront del dogmatisme
de la Filosofia medieval.
9. SUPERACIÓ DE L’ARISTOTELISME
Tant el platonisme com l’aristotelisme
quedaran superats pel Racionalisme i
l’Empirisme.
10. SUBJECTIVISME
Es produeix un canvi molt important en
el pensament: la veritat no és una
propietat objectiva de les coses, sinó
una propietat del subjecte. A partir
d’ara, és “l’home que pensa” la cosa, i
no “la cosa en si”, allò més important.
Les coses, -sense algú que les pensi-,
no ‘són’ res de res (molt important!).
11. LA LLIBERTAT DE L’HOME ÉS
INALIENABLE
L’home racional és lliure, dotat
d’autonomia i independència per pensar,
dubtar, i resoldre o enfocar la seva vida
com vulgui. La llibertat prové de la Raó.
12. CANVIS GRADUALS
Aquest canvi de mentalitat no va ser
sobtat: va durar segles, no exempts de
moltes tensions amb l’Ésglésia, cada
cop més arraconada a Occident.
DESCARTES
107
7.1. RENÉ DESCARTES
Context històric,
social i cultural de
Descartes
(1596-1650) Va néixer a La Haye (França) l’any 1596 (avui el poble s’anomena Descartes). A
l'edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta molt prestigiosa, La Flèche, on
també estudià anys després David Hume. No es va casar. Va deixar prenyada una
criada. La criada no avortà i ell es féu càrrec de les despeses de la filla. La filla morí
al cap de poc i Descartes en quedà molt afectat. Era malaltís i misàntrop: li van
permetre descansar al llit fins tard, costum que conservà sempre. Va estudiar dret
a la Universitat de Poitiers per voluntat paterna –el pare era advocat-, tot i que mai
no li interessà el món jurídic. Entre 1618 i 1622 va participar en la Guerra dels
Trenta Anys; un temps asquerós de fam, morts i pesta. Mentre estava de guàrdia
visqué un esdeveniment que el marcà molt: l’anomenada “meditació de l’estufa”
(10/nov/1619): va tenir la intuïció de la necessitat del mètode i del Cogito.
S’interessà per la Física i la Matemàtica. No va escriure res d’Ètica. És considerat el
pare de la Filosofia moderna: una figura clau de la Revolució Científica moderna.
Gran part de les seves obres van entrar a l'Index Librorum Prohibitorum per part de
l’Església. Morí d’una pulmonia a Estocolm, mentre anava ―a les 4 de la
matinada―a fer classes de Lògica a la reina Cristina de Suècia (tenia insomni pels
seus problemes d’autoacceptació per ser lesbiana). Va viure 54 anys. -Textos: Discurs del mètode i Meditacions metafísiques. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de la pàg. 106 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Amb Descartes es produeix un dels canvis més importants en la
Història del Pensament. Descartes situa la Filosofia altre cop dins el
Racionalisme (ara deductiu, superant el Racionalisme inductiu
socràtic), després de quasi mil anys de Teocentrisme medieval. La
Filosofia de Descartes s’anomena Filosofia cartesiana, o
Cartesianisme. Fixem-nos ara amb les seves idees revolucionàries.
7.2. EL DUBTE: EL PUNT DE PARTIDA Descartes considera que el punt de partida de la Ciència (i de la
Filosofia) ha de ser el dubte (recordau Pirró). Què és dubtar? És
començar de nou. És posar en qüestió tot el que hom pensa com a
veritable, cert, i esbrinar si efectivament ho és. Això equival a posar
LLIÇÓ SETENA
108
en dubte tot el que se sap des del naixement i tot el coneixement
adquirit durant segles: una autèntica revolució mundial (mai ningú no
havia dit això abans). Els motius del ‘dubte’ són fonamentalment 5:
1. DUBTE DEL ‘GENI MALIGNE’
"Geni maligne" és una invenció de
Descartes. Vindria a ser una hipòtesi:
com una mena de follet enganyador
que ens fa creure que és veritat allò
que no ho és. Aquesta metàfora
significa que (hipotèticament) el món
no fos la creació d’un Déu bondadós,
sinó d’algun geni dolent que
m’enganyés i em fes creure falsetats.
Conclusió: resulta necessari dubtar.
2. DUBTO DELS ARGUMENTS
D’AUTORITAT
És inacceptable considerar certa una
veritat divina (com les veritats
ontològiques medievals) perquè ho
digui Déu o la bíblia. O una autoritat
‘científica’ per que sí, i prou.
3. DUBTE DELS SENTITS
Els sentits corporals ens enganyen.
Veiem miratges; ens expliquen coses
contradictòries. Per tant: no podem fiar-
nos-en.
4. DUBTE DEL MÓN EXTERN
Sovint no podem distingir entre un
somni i la vigília (el tema de Calderón:
“la vida es sueño”). Per tant: no estem
gens segurs de l’existència real del món
extern, que ens arriba només a través
del coneixement sensible (com Plató).
5. DUBTE LES VERITAT RACIONALS
De vegades, ens confonem fins i tot en
el càlcul matemàtic. Per tant: no podem
afirmar que el nostre coneixement està
ben fonamentat. Podem equivocar-nos
quan reflexionem. Per tant: el propi
raonament ha de ser posat en dubte.
ESQUEMA DEL DUBTE METÒDIC
He de dubtar perquè (potser) un Geni Maligne m’enganya en tot:
1. dubto dels arguments d’autoritat
2. dubto dels sentits
3. dubto del món exterior
4. dubto de les veritats racionals
Dubto de tot,
aleshores…
Veritat primera
fonamental
Penso que
No puc dubtar que estic pensant que dubto
(cogito ergo sum)
DESCARTES
109
Descartes vol arribar a una primera veritat superadora del dubte.
Necessita ‘algo’ que sigui evident per si mateix, independentment
de tota tradició o autoritat. Conclusió: la superació del dubte només
pot fer-se d’una manera ordenada, pas per pas. Per això, el
descobriment de la primera veritat (Cogito) només pot néixer de
l’aplicació de regles metòdiques (dubte metòdic o mètode cartesià).
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: tª coneixement; TESI: el dubte: penso, aleshores existeixo] “Fa molt temps que havia observat que, pel que fa als costums, fa falta a vegades 1 seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables de la 2 manera que abans he dit; però atès que llavors desitjava ocupar-me només en la 3 investigació de la veritat, vaig pensar que en això havia de fer tot el contrari, i 4 rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a 5 fi de veure si després d’això no quedaria alguna cosa en la meva creença que fos 6 indubtable. Així, ja que els sentits ens enganyen a vegades, vaig voler 7 suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar [DUBTE DELS 8 SENTITS]; i ja que hi ha homes que s’equivoquen en raonar, fins i tot sobre les més 9 simples raons de la geometria, i cometen en elles [errors] [DUBTE DEL 10 CONEIXEMENT], vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com 11 qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans 12 per demostratives; i, [en definitiva], considerant que tots els pensaments que 13 tenim quan estem desperts poden venir-nos també quan dormim [DUBTE DEL MÓN 14 EXTERN], sense que hi hagi llavors en ells res vertader, vaig resoldre fingir que 15 totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit no eren més 16 vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir 17 que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho 18 pensava, fos alguna cosa, i, observant que aquesta veritat, «jo penso, jo 19 existeixo», era tan ferma i segura que les suposicions més extravagants dels 20 escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la 21 sense escrúpol com el primer principi de la Filosofia que buscava.” 22
Descartes, Discurs del mètode
[TEMA: tª coneixement; TESI: hipòtesi del Geni Maligne]
“Així doncs, suposaré que hi ha, no un vertader Déu (…), sinó un cert geni
maligne, (…) enganyador [i] poderós, el qual ha usat de tota la seva [estratègia]
per enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons
i les altres coses exteriors no són sinó il·lusions i somnis, dels que ell [el geni
maligne] se serveix per atrapar la meva credulitat. Em consideraré a mi mateix
com sense mans, sense ulls, sense carn, sense sang, sense cap sentit, i creient
falsament que tinc tot això. Romandré obstinadament fix en aquest pensament, i si,
per [aquest] mitjà, no m’és possible arribar al coneixement d’alguna veritat,
almenys està en la meva mà suspendre el judici [epohé]. Per això, tindré [molta]
atenció en no donar crèdit [donar per certa] a cap falsedat, i disposaré tan bé el
meu esperit contra les males arts d’aquest gran enganyador [geni maligne] que,
per molt poderós i astut que sigui, mai no podrà imposar-me res.”
Descartes, Meditacions metafísiques
LLIÇÓ SETENA
110
Posar ‘el dubte’ com a primera veritat central del pensament és molt
revolucionari al s. XVII. Per què? Perquè ataca el dogmatisme
medieval imperant durant tota l’Edat mitjana. L’Escolàstica medieval
havia caigut en 3 errades, segons Descartes: 1. El criteri de
d’autoritat (veritat divina: Déu és infal·lible), 2. el verbalisme
(termes abstractes que no volen dir res) i 3. l’ús banal del
sil·logisme (adulteració del pensament lògic aristotèlic).
¿Per què Descartes és tan important a nivell mundial? Perquè canvia
el focus d’atenció en la història del pensament: es passa d’una
filosofia que busca l’essència, ―l’Ésser―, a una filosofia que busca
com JO arribo a conèixer. Això s’anomena antropocentrisme
racionalista o subjectivisme modern (traduït: més important que
‘la cosa’ és l’home que pensa ‘la cosa’). Això és super important! A
partir d’aquí, canvia la noció de veritat:
La veritat
Abans de Descartes Després de Descartes
En la concepció medieval escolàstica hi
ha una definició de veritat clàssica: la
veritat és l’acord (adequatio) entre la
‘ment’ i la ‘cosa’.
Per a Descartes, l’evidència ocupa el lloc
que correspon a la veritat. Quan JO tinc
evidència total i absoluta d’una cosa,
aquesta cosa necessàriament ha de ser
veritable.
La veritat és entesa com a
correspondència (recordau 1r btx).
La veritat no prové de l’exterior sinó de
la consciencia (el ‘Jo’: res cogitans).
La veritat és una qualitat de la realitat La veritat és un producte del pensament
7.3. EL COGITO: LA PRIMERA VERITAT Conseqüència del ‘dubte’ sorgeix el ‘cogito’. Què és el ‘cogito’? És la
primera veritat indubtable a la qual arriba Descartes. La primera
veritat ―l’única indubtable, es troba en el meu acte simultani de
‘pensar’ i ‘existir’. La veritat cartesiana no prové de l’exterior sinó de
la Consciencia: “Jo estic cert que sóc una cosa que pensa” (Cogito,
ergo sum). Conclusió: ‘pensar’ (cogito) i ‘existir’ (sum) són
evidències simultànies. NO és que primer pensi i després existeixi
(com pareix la traducció castellana: “pienso, luego existo”), sinó que
pensar i existir es donen alhora. Sense pensar no existeixo, i
DESCARTES
111
viceversa. O, en altres paraules, pensar és la meva forma d’existir.
Conclusió: Jo només puc existir sota la forma ‘d’ésser pensant’.
7.4. EL MÈTODE CARTESIÀ
Això dit abans fa deduir Descartes que la Filosofia feta fins aleshores
està basada en idees confuses. Per què? Perquè segons ell no són
autoevidents (com ‘pensar’ i ‘existir’). Solució: cal un nou mètode.
Té pretensions de convertir-se en un sistema universal per tal
d’accedir a un coneixement absolutament veritable per a totes les
Ciències (no només per a la Filosofia). Com? cal que les idees
resultants NO es fonamentin amb la informació exterior (sentits), sinó
amb la consciència (idees innates). (Com hem dit, no pensam
‘coses’, sinó idees sobre ‘coses’). El mètode està inspirat en el model
deductiu i té 4 passes: les 2 primeres són analítiques (disseccionen
les idees), i les 2 darreres són sintètiques (ajunten les idees).
=Regles analítiques= PRIMERA REGLA:
Regla de l’evidència intel·lectual.
Cal partir NOMÉS d’idees absolutament
evidents. Una idea és evident, segons
Descartes, si és clara i distinta. Això
vol dir que es manifesta intuïtivament
com a òbvia (evident) per a la ment, i
no admet dubte de cap tipus.
SEGONA REGLA:
Regla de divisió i anàlisi.
De les idees complexes, cal
descomposar-les en idees més simples,
tot identificant si són evidents o no ho
són. Les que resulten NO evidents,
s’han de descartar completament.
=Regles sintètiques=
TERCERA REGLA:
Síntesi.
Es tracta del procés invers a la segona
regla. Amb les idees simples evidents, i
rebutjades les no evidents, s’ha de
reconstruir-ho tot, mirant de relacionar
unes amb altres i deduir-ne de noves.
QUARTA REGLA:
Revisió.
Revisar el procés anterior tantes
vegades com faci falta. Es tracta de no
perdre de vista cap pas en la deducció, i
garantir que no hi hagi buits ni llacunes.
El mètode cartesià pretén ser universal, sistemàtic i infal·lible17.
El mètode va ser dràsticament rebutjat per l’Església. Per què?
Perquè ho posava en dubte tot, fins i tot els dogmes religiosos. El
dubte, per tant, pot ser perillós (recordau Pirró i Sòcrates). Hi ha 2
17
Actualment, la base de la teoria cartesiana ―l’innatisme― NO és el fonament de la ciència moderna.
LLIÇÓ SETENA
112
mecanismes mentals bàsics del coneixement racional, segons
Descartes:
1. INTUÏCIÓ
És el mecanisme bàsic de la
consciència. Relaciona de manera
immediata el subjecte que coneix
(home), amb l’objecte de coneixement
(idea). Permet conèixer amb claredat
les veritats innates que conté la ment.
2. DEDUCCIÓ
La deducció és el resultat de la
combinació d’idees innates entre elles
amb la finalitat de crear coneixement
universal i indubtable (recordem que la
paraula deducció tenia un sentit molt
diferent a Aristòtil).
Comparació concepte Deducció a Descartes i a Aristòtil
René Descartes (1596-1650) Aristòtil (384-322 aC)
La deducció es un procés mental que
consisteix a combinar idees evidents,
INNATES, per tal d’extreure’n idees
noves (deduïdes d’aquelles), i que per
tant seran indubtablement vertaderes.
La deducció és un dels principis
fonamentals de la LÒGICA, que parteix
de sil·logismes (premisses) dels quals
se’n deriven idees formalment vàlides.
Aquestes idees SÍ provenen dels sentits.
Descartes, —com Plató, però no com Aristòtil, i per motius diferents,
subestima la informació que prové dels sentits. Sosté que
l’exterior ens facilita informació sensorial errònia (recordau punt 7.2).
Per això, la informació vàlidament deduïda d’idees innates ha de ser
font irrefutable de veritats universals, produïdes com si es
tractés d’un model matemàtic. Recordem que, fins ara, hem vist 4
mètodes que proposen diversos filòsofs per a arribar a un saber
universal.
El concepte “Mètode” als autors vistos fins ara*
1. Sòcrates 2. Plató 3. Aristòtil 4. Descartes
És el mètode
maièutic, que és
inductiu: per
pensar d’allò
particular, a allò
universal: el
Concepte.
És el mètode de la
dialèctica
ascendent: per
passar d’allò
sensible, a allò
intel·ligible. És el
procés de
purificació de la
psiqué.
És el mètode que
es fonamenta en la
deducció lògica
(organon), resultat
de la observació i
la inducció i la
deducció.
És el dubte
metòdic o mètode
cartesià. Parteix
d’idees innates, i
de la seva
combinació per
obtenir per
deducció noves
idees.
Té el compte les
dades sensorials.
NO té en compte
les dades
sensorials.
Té en compte les
dades sensorials.
NO té en compte
les dades
sensorials.
És inductiu És intuïtiu És inductiu-
deductiu
És intuïtiu-
deductiu * Es recorda que això només és una síntesi esquemàtica amb la finalitat de fer més clara la diferència dels 4 autors per al seu estudi. Cas que es pregunti a examen, cadascun dels punts s’ha de desenvolupar in extenso. A la Selectivitat, les preguntes de teoria i comparar ocupen un full sencer.
DESCARTES
113
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Què és un mètode?] “Per mètode entenc el següent: unes regles certes i fàcils, a partir de l’observació
exacta de les quals hom pot estar segur de no confondre mai un error amb una
veritat, i sense gastar inútilment les forces de l’esperit [la ment], sinó augmentant-
ne el saber mitjançant un progrés continu, d’arribar al coneixement vertader de tot
allò que hom sigui capaç.”
Descartes, Regles per a la direcció de l’esperit
[TEMA: tª coneixement; TESI: mètode cartesià o dubte metòdic] “I com que la quantitat de lleis serveix molt sovint de disculpa als vicis, tenint en 1 compte que un Estat es regeix molt millor si en té poques [de lleis], però molt 2 estrictament observades, així també, en comptes del gran nombre de preceptes 3 que inclou la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les 4 [regles] següents 4 (...). 5
El primer consistia a no admetre mai res com a veritable que no sabés de manera 6 evident que ho era; és a dir, evitar amb tota cura la precipitació i la prevenció, i no 7 comprendre, en els meus judicis, sinó allò que es presentés al meu esperit tan 8 clarament i tan distintament que no tingués cap motiu per posar-ho en dubte. 9
El segon, a dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com 10 fos possible i en tantes que requerís la seva millor solució. 11
El tercer, a conduir ordenadament els meus pensaments començant pels objectes 12 simples i fàcils de conèixer, per anar ascendint a poc a poc, com gradualment, fins 13 al coneixement dels més compostos, i suposant un ordre fins i tot entre aquelles 14 que no es precedeixen naturalment els uns als altres. 15
I el darrer, a fer en tot enumeracions tan completes i revisions tan generals que 16 estigués segur de no ometre res.” 17
Descartes, Discurs del mètode
7.4.1. Significat cartesià del terme ‘idea’ i tipologia
El mot ‘idea’ és una paraula que es va inventar Plató al s. V aC. Ara,
―1.700 anys després, la recupera Descartes i l’hi dóna un sentit
diferent: ambdós són innatistes18, però amb variants decisives:
Comparació concepte Idea a Plató i a Descartes
Plató (427-347 aC) René Descartes (1596-1650)
El terme ‘idea’ es refereix a una realitat
preexistent a la ment. No són produïdes
per l’home: s’ubiquen al món
intel·ligible (cosmos noétos).
El terme ‘idea’ es un contingut de la
ment humana, autoconscient, i és
absolutament autoevident. L’objecte del
pensament són les idees, NO les coses.
Pensar és el procés dialèctic d’ascensió
(des-sensibilització) que finalitza amb
la contemplació de les idees eternes.
Pensar és relacionar idees amb unes
altres.
INNATISME ANTIC INNATISME MODERN
18
La hipòtesi bàsica de l’innatisme ―tant el modern com l’antic― és que la ment humana ―en el
moment de néixer― no és una pissarra en blanc: hi ha continguts mentals previs a qualsevol experiència sensorial. L’Empirisme de Hume, més envant, ho negarà. L’innatisme encara avui dia és molt discutit.
LLIÇÓ SETENA
114
Amb aquest mètode, arriba a la conclusió que el coneixement és
il·limitat. Conclusió: les idees NO es deriven de les coses del món
físic. Les idees innates tenen 2 característiques: són clares i distintes:
1. CLARA:
És aquella que s’imposa amb la seva
presència: és autoevident a la ment.
2. DISTINTA:
És aquella que NO pot ser confosa amb
cap altra: és una idea ‘simple’.
Conclusió: hi ha un conjunt d’idees concebudes amb independència
dels sentits i tenen una naturalesa absolutament objectiva, segons
ell. Hi ha 3 tipus d’idees:
1. IDEES ADVENTÍCIES:
Provenen de la nostra experiència
‘externa’ (arbre, colors, home, etc.).
Les idees adventícies són poc fiables.
Provenen de les dades sensorials.
2. IDEES FACTÍCIES:
Les construeix la ment a partir d’altres
idees (un cavall amb ales, etc.) Són
idees errònies. Vénen de la imaginació.
3. IDEES INNATES:
Són idees que el pensament les
posseeix en si mateix. Són autoevidents
per la ment. No són construïdes per mi,
ni procedeixen d’experiència externa
sensorial de cap tipus.
Tipus d’idees Origen Exemples
Innates
(veritables)
Raó
El tot és més que la part
Si penso, és que jo sóc
A= A
Adventícies
(poc fiables)
Experiència
La neu és blanca
L’aigua bull a 100ºC
L’aire és oxígen
Factícies
(errònies)
Imaginació
Els marcians són verds
Els ciclops tenen un sol ull
Els gnoms viuen al bosc
TEXT PER COMENTAR [TEMA: tª coneixement; TESI: la deducció d’idees des d’idees innates] “Les llargues cadenes de raons simples i fàcils, per mitjà de les quals generalment 1 els geòmetres arriben a les demostracions més difícils, m’havien proporcionat 2 l’ocasió d’imaginar que totes les coses que poden ser objecte del coneixement dels 3 homes s’entrellacen d’igual forma i que, abstenint-se d’admetre com a veritable 4 alguna que no ho sigui i guardant sempre l’ordre necessari per deduir-ne unes 5 d’unes altres, no n’hi pot haver algunes de tan allunyades del nostre coneixement 6 que no puguem, finalment, conèixer ni de tan ocultes que no puguem arribar a 7 descobrir.” 8
Descartes, Discurs del mètode
DESCARTES
115
7.5. METAFÍSICA: Tª DE LES 3 SUBSTÀNCIES Quin és el fonament últim de la realitat? La metafísica cartesiana és
hereva de la Metafísica Escolàstica medieval, segons la qual la realitat
és tripartida; és a dir, es divideix en 3 coses (choses):
LA SUBSTÀNCIA A DESCARTES
TIPUS ATRIBUCIÓ MODALITAT
Res infinitum Déu, Perfecció Tots els possibles
Res cogitans Pensa-ment o ‘Jo’ Pensar
Imaginar
Sentir
Afirmar
Dubtar, etc.
Res extensae Cos
Món
Dimensions
Figura
Moviment , etc.
Segons Descartes, aquestes 3 coses (ell els diu choses) són idees
innates i els anomena “Substàncies” (res a veure amb Aristòtil; ho
recull de l’Escolàstica). Què és substància? és “una cosa que existeix
de tal manera que no en necessita de cap altra per existir”. Posem un
exemple a la inversa: ‘groc’ és una cosa que no existeix per si
mateixa, necessita d’una altra (vestit ‘groc’). Per tant: ‘groc’ no és
substància. Ha quedat clar? Alerta: És molt diferent que a Aristòtil!
De les 3 substàncies o coses (choses), la més important és el “Jo”, o
subjecte que pensa. Per què? Perquè sense un ‘Jo’ que les pensi, les
altres dues deixen de ‘ser’: Ser és ‘ser’ pensat. Tant se val el que
siguin, si ningú les pensa! Ara bé: totes són causades per la
substància infinita (Déu), que les ha creat. Hi ha, doncs, un doble
moviment: el cogito garanteix Déu19 i Déu garanteix el cogito. Però:
¿com és possible que Descartes digui que Déu és una idea innata al
s. XVII? Sembla increïble!
19
Descartes va tenir problemes greus per defensar aquesta hipòtesi. Intentà que els seus amics jesuïtes
li donessin suport (sense aconseguir-ho). Alguns teòlegs protestants el consideraren ateu per defensar aquesta idea. Aquest fet fou el detonant de la seva marxa-exili a Suècia des d’Holanda, ―per donar classes de filosofia a la Reina Cristina, on va morir d’una pulmonia dos mesos després l’any 1650.
LLIÇÓ SETENA
116
Què és ‘Déu’, per Descartes? Ell no fou ateu (Pascal deia que era
un ateu disfressat, hehe), tot i que el seu déu no sigui el Déu cristià.
És una mena de Déu-Súper-Racional. I com ho justifica? Segons
ell, el ‘dubte’ és una imperfecció. Conclusió: hi ha d’haver una
perfecció, que és Déu (és una variant de l’Argument Ontològic20).
Resultat: sabem que hi ha Déu perquè dubtem i perquè som
racionals. Per tant: el Déu cartesià NO és el de la Fe (religiosa), sinó
el de la Raó (l’Església va flipar!). Si podem conèixer Déu és perquè,
prèviament, l’home ―què és racional― pot pensar Déu. Al·lucinant!
D’aquest Déu-Súper-Racional, se’n poden deduir 2 tesis centrals:
1. DEUS EX-MACHINA21
Rebutja el déu de la religió i reivindica
el Déu de la raó indubtable, un cop
establerta la idea del Cogito. El seu és
una mena de deus ex-machina,
necessari per a la coherència del seus
sistema filosòfic. Seria com un afegit
aliè, un creador des de fora.
2. COGITO DEUS
Contra el que sembla, dins el sistema
cartesià Déu NO és el fonament: la clau
de volta està en l’autonomia i
l’autosuficiència de la Raó: la ‘Raó’ és
tan perfecta que, fins i tot, pot pensar
Déu.
20
L’argument ontològic de St. Anselm de Canterbury (S. XI) sobre l’existència ‘científica’ de Déu és molt
famós i consta de 3 premisses i una conclusió: 1. Déu és allò absolutament perfecte per sobre del qual res no es pot pensar. 2. Totes les coses que pensam, també existeixen a la realitat. 3. Si pensam Déu, ha d’existir forçosament a la realitat. Conclusió: Déu existeix. (Fou refutat per Kant, pàg. 147). 21
Deus ex-machina és una locució llatina que s’utilitza per a referir-se a un element extern que resol
una teoria sense seguir la seva lògica interna. Davant això, Pascal, horroritzat, va dir: “No puc perdonar Descartes; hauria volgut prescindir de Déu en la seva filosofia, però no ha pogut prescindir de fer-li clavar una empenteta per posar el món en moviment; després d’això Déu ja no té res més a fer”.
DESCARTES
117
7.6. L’ANTROPOLOGIA Descartes es troba amb un problema difícil de respondre des de la
seva teoria del Cogito. Quin? Si definim ‘Jo’ com a ‘jo que pensa’
apareix la dificultat d’explicar com actua aquest ‘jo’ en el cos físic; és
a dir, en la materia (que –òbviament- no pensa). Si el ‘jo’ és el meu
pensar, la dificultat és trobar un estatut per al meu cos (el cor, els
ulls, les cames...). Solució: en l’home hi ha 2 substàncies (dues
choses que actuen i existeixen per si mateixes en una unitat
‘Home’): la ment (res cogitans) i el cos, la matèria (res extensae).
Conclusió: per a Descartes tot està fet de dues choses: o bé té
substància extensa (res extensae), o bé té substància pensant (res
cogitans). Només els humans tenim les dues. La resta d’éssers vius
només estan dotats de substància material. El dualisme platònic
cos/ànima és substituït ara pel dualisme cos/pensament. Important:
el ‘jo’ (res cogitans) NO és material. La relació problemàtica entre
matèria/no-matèria que existia des Plató, queda ‘superada’ per una
visió mecanicista del cos humà, segons la qual la connexió cos/’Jo’
es produeix al cervell per mitjà de la glàndula pineal. El cos és vist
al s. XVII com una màquina. Descartes és dualista materialista;
la res cogitans és mortal: són dues substàncies distintes, però
inseparables (“jo sóc una substància que pensa”).
DUALISME PLATÒNIC
DUALISME CRISTIÀ
DUALISME CARTESIÀ
DUALISME ACTUAL
Ànima
Cos
Esperit
Carn
Cogito
Extensió
Ment
Cervell
LLIÇÓ SETENA
118
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Antropologia; TESI: res cogitant/res extensae] “I encara que (...), com diré a continuació, tinc un cos al qual estic estretament 1 unit, malgrat això ja que —per una banda— tinc una idea clara i distinta de mi 2 mateix, en tant que sóc únicament una cosa que pensa i no extensa, i que, —per 3 altra banda— tinc una idea distinta del cos, en tant que és únicament una cosa 4 extensa i que no pensa, [aleshores] és cert que jo, és a dir, la meva ànima [res 5 cogitans], per la qual sóc el qui sóc, és completament i veritablement distinta del 6 meu cos [res extensae], i que pot ser o existir sense ell [però mor amb el cos].” 7
Descartes, Meditacions metafísiques
[TEMA: tª coneixement; TESI: el dubte: penso, aleshores existeixo] “Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubejo, ja que, què se’n 8 segueix, d’això?, sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no puc ser? 9 Ja estic persuadit del fet que res no hi ha en el món ni cel ni terra, ni esperit ni 10 cossos, i no estic igualment persuadit del fet que jo tampoc no existeixo? Doncs no: 11 si jo estic persuadit d’alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè 12 jo sóc [cogito, ergo sum: penso, aleshores existeixo].” 13
Descartes, Meditacions metafísiques
Tot i ser dual, per a Descartes ‘Cos’ i ‘Pensament’ constitueixen una
unitat. En conclusió, podem afirmar que les idees principals d’aquest
autor són:
1. DUBTE RACIONAL
El dubte és el motor a partir del qual
Descartes arriba a la primera veritat
fonamental: el Cogito. Per tant: el
dubte ha de ser el punt de partida del
Pensament i de la Ciència.
2. COGITO ERGO SUM
Segons Descartes, la primera veritat
fonamental sobre la qual es fonamenta
el seu mètode és que “Jo estic cert que
sóc una cosa que pensa”. Per tant:
‘pensar’ (cogito) i ‘existir’ (sum) són
evidències veritables (innates).
3. L’HOME PENSANT
La consideració de l’ésser humà com
‘algo’ que pensa (res cogitans), i NO
com ‘algo’ passiu que repeteix veritats
divines, és el punt de partida de la
Filosofia Moderna.
4. COMENÇAR DE NOU
Aquest nou coneixement necessita de
refer tot el que s’ha fet perquè es basa
en idees confuses i no evidents.
Gairebé tota la filosofia feta abans d’ell
parteix d’idees equivocades.
5. UN NOU MÈTODE RIGURÓS
Aquest començar de nou s’ha partint
d’un nou mètode (methodos: camí) per
a pensar adequadament (mètode
cartesià), tant a la ciència com a la
filosofia.
6. CONEIXEMENT IL·LIMITAT
Mitjançant aquest mètode, i per intuïció
d’idees innates i deducció de noves ―tot
recombinant-les, Descartes conclou que
el saber no té límits.
7. DUALISME ESPIRITUALISTA
L’home és definit com una barreja de
“substància pensant” –res cogitans-
(“mi existencia como sujeto que piensa
y duda”) i “substància extensa” –res
extensae-. Descartes es dualista
espiritualista.
8. IDEES EVIDENTS
El concepte d’èvidència cartesià és molt
diferent de l’actual. Per a ell, una idea
és evident si sorgeix de la ment, NO
dels sentits. És a dir: es tracta d’una
idea INNATA. (Avui dia ‘evident’
significa comprovable pels sentits).
DESCARTES
119
7.7. CRÍTIQUES A LA TEORIA DE DESCARTES Tot i la importància fonamental que ha tingut el Cartesianisme en el
desenvolupament del pensament modern ―sobretot per la seva
insistència en el dubte i en el mètode sistemàtic per al
desenvolupament científic―, també cal dir que la seva teoria ha
tingut objeccions posteriors, d’entre les quals destaquem aquestes 5:
1. CRÍTICA A L’INNATISME
Descartes defensa l’existència d’idees
innates en la nostra ment. Idees com
‘infinit’ o ‘perfecció’ no poden provenir
de l’experiència, segons ell. Això és
criticable. Les idees només poden venir
de l’experiència: si tinguéssim idees
innates, les tindria tothom (fins i tot
nins), i no és així. Si en algun moment
ens pot semblar que una idea no ens
ve de l’experiència, és perquè la ment
fa una combinació extrapolant-la a
partir d’altres idees empíriques.
2.CRÍTICA AL COGITO
Kant criticarà l'error de creure que es
pot assolir un coneixement absolut. Es
tracta del dogmatisme (cartesià), que
Kant considera com un veritable
despotisme. Perquè? Per què a partir
d'un primer principi (cogito), Descartes
pensà que podria donar un fonament
universalment vàlid a tots els
coneixements possibles. Aquest intent,
però, va fer fallida per dogmàtic.
3. CRÍTICA A LA METAFÍSICA
Descartes ens diu que l’estructura de la
realitat és tripartida: ‘jo’, ‘Déu’ i ‘món’.
Les tres realitats són ‘substància’: “una
realitat que existeix de tal manera que
no precisa de cap altre per existir”.
Literalment, aquesta definició és
només aplicable a ‘Déu’, ja que els
éssers finits, pel fet d’haver estat
creats (creatore), precisen de Déu. En
altres paraules: només ‘Déu’ és
substància. Però també anomena
substància ‘Jo’ i ‘món’: tot i dependre
de ‘Déu’, són independents entre elles.
És a dir: un embolic fenomenal que ell
no aclara prou!
4. CRÍTICA A L’ARGUMENT
ONTOLOGIC
Descartes reformula l’Argument
Ontològic de Sant Anselm: Déu és
“existència necessària”, ja que la idea
de ‘Déu’ remet a la idea de ‘perfecció’, i
la no existència seria una limitació a
aquesta perfecció. És més ‘perfecte’
l’existència que la no existència. Per
tant, com que la idea de perfecció
s’identifica amb Déu, aleshores Déu
existeix.
Això és molt discutible. La crítica
definitiva és de Kant: dir que Déu
existeix perquè no pot NO existir (ja que
és més perfecte existir que no existir)
NO és un argument vàlid. Per què?
Perquè l’existència d’una cosa no es pot
deduir de la definició del seu concepte
(vegeu-ne pàg. 147).
5. CRÍTICA AL DUALISME
ANTROPOLÒGIC
En l’ésser humà queden integrades dues
substàncies independents, la ment (res
cogitans) i el cos (res extensae), però:
com es relacionen? Descartes va
postular l’existència de la glàndula
pineal al cervell (un òrgan encarregat de
relacionar els pensaments amb els actes
del cos, i viceversa). No queda clar,
però, com un òrgan del cos (res
extensae), pot comunicar-se amb una
substància radicalment diferent (res
cogitans).
LLIÇÓ SETENA
120
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquesta lliçó.
Preguntes de Teoria
1. Explica com arriba Descartes a la idea de ‘Dubte’ i a quina conclusió el porta
després de la famosa “meditació de l’estufa” (pàgs. 107-108).
2. El Cogito com a primera veritat cartesiana (pàgs. 1101-111).
3. Explica el mètode cartesià i les seves parts principals (pàgs. 111-113).
4. Diferències entre ‘intuïció’ i ‘deducció’ a Descartes (pàg. 112).
5. Explica què és ‘idea’ a Descartes i tipologia (pàgs. 113-114).
6. Defineix in extenso la metafísica cartesiana (pàgs. 115-116).
7. Explica el dualisme antropològic cartesià i evolució històrica (pàgs. 117-118).
8. Què és ‘Déu’ per Descartes i quin paper té en la seva metafísica? (pàg. 116).
9. Explica el concepte de veritat abans i després de Descartes, i en quins
pressupòsits es fonamenta (pàg. 110).
10. Principals crítiques a la filosofia cartesiana (pàg. 119).
Preguntes de Comparar
1. Compara el concepte “idea” a Plató i a Descartes (pàgs. 53-54; 113-114).
2. Compara el mètode socràtic i el cartesià (pàgs. 37-38; 46; 111-113; 118).
3. Compara el concepte “deducció” a Aristòtil i a Descartes (pàg. 112).
4. Compara l’antropologia platònica i la cartesiana (pàgs. 56-58; 117-118).
5. Compara el concepte “substància” a Aristòtil i a Descartes (pàgs. 72-73; 107-
108).
6. Compara in extenso el terme “innatisme” a Descartes i a Plató (pàg. 113).
7. Compara el dualisme antropològic a Plató i a Descartes (pàgs. 56-58; 117-118).
8. Compara el mètode a Plató i a Descartes (pàgs. 46-47; 111-113).
9. Compara el terme ‘Dubte’ a Pirró i a Descartes (pàgs. 100-102; 107-108).
__________ * El fet que que us posi el núm de pàg. de cada pregunta no significa que exclusivament la resposta estigui en aquestes pàgines. Només és a títol orientatiu.
121
8 LLIÇÓ VUITENA
L’EMPIRISME BRITÀNIC: DAVID HUME
L'Empirisme és un moviment filosòfic que es desenvolupa a la segona
meitat del s. XVII i durant tot el s. XVIII a les Illes Britàniques.
Formen part d'aquest moviment: Locke, Berkeley i Hume. Nosaltres
només veurem David Hume, que és l’autor que entra a Selectivitat.
La paraula "empirisme" prové del grec empeireia que significa
"experiència". Els empiristes diuen que el coneixement racional NO
depèn de l’existència d'idees innates, sinó que es fonamenta en
l'Experiència: la interacció entre l’individu i la realitat sensible.
Conclusió: és vital partir del Coneixement Sensible, ja que la raó
humana no és autosuficient per si mateixa. Per tant: el contrari
que el Racionalisme de Descartes. D’aquí prové l’enfrontament.
El problema entre els dos prové del concepte d’”evidència”. Pels
Racionalistes una ‘idea’ és evident si és innata, totalment al marge
dels sentits. Per contra, pels Empiristes una ‘idea’ és evident si és
comprovable pels sentits. Conclusió: l’oposició raó/sentits (iniciada
LLIÇÓ VUITENA
122
per Plató i Aristòtil), es transforma en l’Era Moderna en base a
l’oposició entre innatisme/ambientalisme: ¿les idees són evidents pels
sentits o per la ment?; quin dels dos coneixements és més fiable?
Comparació concepte Evidència a Descartes i a Hume
René Descartes (1596-1650) David Hume (1711-1776)
Una idea és evident si es manifesta
com una producció espontània de la
ment (ex: identitat, contradicció).
Una idea és evident si prové d’una
sensació física com si es tractés d’una
còpia impresa (ex: ‘blau’).
Una idea és evident si és innata. NO existeix cap idea innata.
Una idea és evident si prescindeix dels
sentits.
Una idea és evident si NO prescindeix
dels sentits.
Una idea és evident si s’obté per
intuïció o per deducció.
Una idea és evident si s’obté per
inducció i generalització.
AUTOEVIDÈNCIA MENTAL EVIDÈNCIA SENSORIAL
Com es pot veure, l’antagonisme entre l’Empirisme i el Racionalisme
és absolut. Les idees més importants de l’Empirisme són:
1. NO HI HA IDEES INNATES
No hi ha cap coneixement que pugui
ser independent de l'experiència.
Quan naixem, la ment és una Tabula
Rassa: pissarra en blanc.
2. EVIDÈNCIA SENSORIAL
L'únic criteri que ens permet distingir
el veritable del fals és l'evidència de
la dada sensible.
3. REBUIG A LA METAFÍSICA
Crítica a la Metafísica perquè no
trobem enlloc els orígens sensibles de
conceptes com "substància primera",
"Jo" o “ànima” o “arkhé”.
4. REBUIG A LA RELIGIÓ
No hi ha cap possibilitat sensorial de
percebre la idea de “Déu”.
5. EL CONEIXEMENT ÉS LIMITAT
No podem anar més enllà de
l’experiència (serien fabulacions).
6. LA RAÓ S’HA D’ORIENTAR A
FINALITAT PRÀCTIQUES
La raó s’ha de centrar en l’estudi de la
natura i deixar-se d’especulacions
filosòfiques abstractes.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneiement; TESI: la ment com a tàbula rassa] «Suposem, doncs, que la ment sigui, com s’acostuma a dir, un paper en blanc, net 1 de tota instrucció, sense cap idea. Com arriba aleshores a tenir-ne? ¿D’on extreu 2 aquesta ment la quantitat prodigiosa d’idees i instruccions que la imaginació 3 limitada i activa de l’home ha gravat amb una varietat gairebé infinita? Responc 4 aquestes preguntes amb una sola paraula: de l’experiència; heus ací el fonament 5 de tot el nostre saber, el lloc d’on, al capdavall en deriva.» 6
John Locke, Assaig sobre l’enteniment humà.
HUME
123
8.1. DAVID HUME
Context històric,
social i cultural de
Hume (1711-1776) David Hume va néixer l’any 1711 a Edimburg (Escòcia), fill d’una família
aristocràtica vinguda a menys. Se’l considera el més important dels empiristes
britànics. Estudià dret per pressió paterna ―com Descartes―, però tampoc li
agradava (en aquella època un fill de bona família havia d’estudiar dret sí o sí). Va
estudiar a la mateixa escola de jesuïtes La Flèche on també estudià Descartes, i
coneixia la seva obra (a ell personalment no: Descartes morí 61 anys abans), que
ell detestava. El 1734 va escriure la seva obra més important, el Tractat de la
naturalesa humana. El 1769 tornà a Edimburg, fent de bibliotecari, on va viure fins
a la seva mort. Hume és escèptic: la Filosofia no sap res amb certesa perquè
parteix d’idees quasi totes incomprovables sensorialment. El 1770 Kant digué que
Hume l’havia fet ‘despertar’ del “somni dogmàtic” [del cartesianisme: el Cogito].
Des d’aleshores, Hume es féu famós arreu d’Europa. Fou el primer filòsof ateu
(deia que la creença en una vida ultraterrenal era “el caprici més irracional”): els
seus textos tb entraren a l’Index Librorum Prohibitorum de l’Església. Al carrer
central d’Edimburg ―el Royal Mile, hi ha la seva estàtua, glòria de la ciutat. Va
viure 65 anys. -Textos: Tractat sobre la naturalesa humana i Investigació sobre l’enteniment humà. -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de les pàgs. 106; 121-122 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
Bàsicament, tot Hume és un intent de rebatre el Racionalisme en
general, i a Descartes en particular. Hume afirma que el criteri de
veritat és el Principi de còpia: només és veritat aquella idea que
prové d’una impressió. Les idees més importants de Hume són:
1. CRITERI DE VERITAT
Revisa el criteri de veritat, a través del
“Principi de la còpia”: només és veritat
aquella idea que sabem de quina
impressió prové. Si no, cal descartar-
la. No hi ha idees innates.
2. ESCEPTICISME
El coneixement només està constituït
“d’idees” i “impressions”. Res més.
3. CRÍTICA A LA FILOSOFIA
La major part d’idees filosòfiques no
provenen de cap impressió sensible.
Són incomprovables.
4. CRÍTICA A LA METAFÍSICA
Es basa en idees que no provenen de
cap impressió. Són pures fabulacions.
LLIÇÓ VUITENA
124
1. IMPRESSIONS
És la informació exterior que prové
dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte,
gust). Les impressions són “fortes” i
“intenses”.
2. IDEES
Provenen de les impressions, i són més
“febles”. Com ell diu, “les idees són
tènues imatges [de les impressions] en
el pensar”.
3. EVIDÈNCIA EMPÍRICA
És contraria a l’evidència racional. Allò
evident és observat pels sentits.
4. CRÍTICA A LA NOCIO DE CAUSA
No es poden tenir impressions futures, i
“causa” és que: després de A aleshores
B.
5. CRITICA A LA IDEA DE DÉU
Tampoc no tenim cap impressió
d’aquesta idea.
6. EMOTIVISME MORAL
Les idees morals no provenen
d’impressions, ni de la raó, sinó
d’emocions i sentiments.
8.2. NOCIÓ D’IDEA I TIPOLOGIA Com hem dit, les idees són més febles que les impressions. Les idees
són “imatges de les impressions” que tenim a la ment, que
obtenim en el present o obtinguérem en el passat (NO en el futur). Hi
ha dos tipus d’idees: simples i complexes, com afirmava Locke:
1. IDEES SIMPLES
Corresponen a impressions simples
Ex: vermell, fred, agut, suau, dolç, etc.
Les impressions més fortes són les
visuals, segons Hume.
2. IDEES COMPLEXES
Corresponen a impressions complexes o
a la combinació d’impressions simples
mitjançant lleis d’associació. Ex: una
rosa (feta d’idees simples: color, forma)
HUME
125
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Relació idees i impressions] “Totes les idees, especialment les abstractes, són de natural dèbil i obscur: la 1 ment no en té sinó un petit domini: tendeixen a confondre's amb d'altres de 2 semblants; i quan emprem sovint un terme, tot i no donar-li un sentit clar i definit, 3 tendim a imaginar que té una determinada idea annexa. Per contra, totes les 4 impressions, és a dir, totes les sensacions, tant les exteriors com les interiors, són 5 fortes i vívides: els límits entre elles estan perfilats més exactament: no és gaire 6 fàcil de caure en error o equivocació respecte a elles. Per consegüent, quan tenim 7 la sospita que hom fa servir un terme filosòfic sense cap significat ni idea (tal com 8 passa massa sovint), hem de preguntar-nos tan sols de quina impressió deriva 9 aquesta suposada idea. I si és impossible d'assignar-n'hi cap, això serveix per a 10 confirmar la nostra sospita.” 11
Hume, Investigació sobre l'enteniment humà
[TEMA: Teoria del coneixement; TESI: El coneixement és limitat pels sentits]
“Malgrat que el nostre pensament sembla posseir aquesta llibertat sense límits,
trobarem, en un examen més minuciós, que de fet està confinat entre llindars molt
estrets i que tot aquest poder creatiu de la ment no val més que la facultat de
compondre, transposar, augmentar o fer disminuir els materials que subministren
els nostres sentits i experiència. (...) En poques paraules, tots els materials
provenen o bé de les sensacions exteriors, o bé de les interiors: la seva mescla i
combinació pertanyen a la ment i el desig. O, per tal d'expressar-me en llenguatge
filosòfic, totes les nostres idees o percepcions més febles són còpies de les nostres
impressions o percepcions més vives.”
Hume, Investigació sobre l'enteniment humà
8.2.1. Lleis d’associació d’idees simples
Estableix 3 lleis d’associació d’idees simples, influït per Newton. Es
coneixen pels sentits, però és la ment que les produeix per associació
entre idees simples (al punt 8.4 veurem la crítica a la 3a llei):
Lleis d’associació d’idees simples segons Hume 1.Llei de la Semblança 2.Llei de la Contigüitat 3.Relació Causa-Efecte
S’uneixen dues idees
que són semblants.
S’uneixen dues idees que
estan properes.
La ment uneix dues idees
i les correlaciona.
8.3. FORMES DE CONEIXEMENT L’Empirisme de Hume (“tot prové dels sentits”) conduïa, però, a un
dilema un poc xungo: ¿d’on prové el coneixement matemàtic? Els
Racionalistes, com ara Leibniz (que no hem vist), distingien 2 formes
de coneixement:
LLIÇÓ VUITENA
126
Dos tipus de veritats, segons Leibniz
Veritats de raó Veritats de fet
Matemàtiques i Lògica Són les pròpies de les ciències naturals
Són veritats tautològiques Són contingents (poden ser o no ser)
Ex: [(p∧q) → p] p Ex: l’hivern és fred
Sempre són veritat Poden ser veritat, o no (alguns no ho són)
Més importants Menys importants
Hume recull aquesta diferència i n’invertirà el seu significat. Hi ha 2
tipus coneixements: les anomena “Relacions d’idees” (Relations of
ideas, en anglès), i “Qüestions de fet” (Matters of facts).
Dues formes de coneixement, segons Hume
Relacions d’idees Qüestions de fet
Matemàtiques i Lògica Totes les ciències empíriques
Són veritats a priori Són veritats a posteriori
Ex: 2+2=4 Ex: Llei de la gravetat
No cal l’experiència sensible És imprescindible l’experiència sensible
La demostració és deductiva La demostració és inductiva
Sempre és certa És probable i provisional
Menys importants Més importants
Hume considera més importants les “Qüestions de fet”. Per què?
La major part de les proposicions que emprem en la vida quotidiana
són d'aquest tipus; no de “Relacions d’idees” (Matemàtiques).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Relacions d’idees i qüestions de fet] “Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits 1 naturalment en dues classes, a saber: relacions d'idees i qüestions de fet. Pertany a 2 la primera classe (relacions d’idees) [...] qualsevol afirmació que és certa, o 3 intuïtivament, o demostrativament [matemàtiques]. Hom descobreix proposicions 4 d'aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que 5 existeix arreu de l'univers. [...] Hom no [identifica] de la mateixa manera les 6 qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana: la nostra evidència de la 7 seva veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la 8 precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet (...) [tot i que em 9 semblen més importants les qüestions de fet, que no pas les relacions d’idees].” 10
Hume, Investigació sobre l'enteniment humà
8.4. CRÍTICA AL PRINCIPI DE CAUSALITAT La gran aportació de Hume consisteix a demostrar que el principi de
causalitat NO es basa en l’experiència sensible (punt 8.2.1). La
crítica al concepte de “causa” (presocràtic, aristotèlic i cartesià) és
una conseqüència del seu “Principi de còpia”. Com hem dit, per ell
el límit del nostre coneixement són les impressions. Res més. Aplicant
HUME
127
aquest criteri a les “Qüestions de fet”, resulta que el nostre
coneixement queda limitat a 2 coses:
1. Les nostres impressions actuals (el que veiem o sentim avui)
2. El record d’impressions del passat (la música que escoltàrem ahir)
CONCLUSIÓ: No podem tenir impressions futures (el gust d’un menjar nou que provarem demà). Això és cert: és impossible!
Per tant: no podem tenir cap coneixement ARA sobre el futur.
Per què? no tenim impressions sobre el futur. La idea “causa” és una
suposició. Vegem-ho amb un exemple: ¿què entenem per “causa”? és
la connexió necessària entre A i B; en termes lògics: [p → q]. Ex:
cada vegada que poso la llet al foc a 100º, aleshores bull. Hume,
però, critica la idea de "connexió necessària": la connexió no és
evident, sensorialment parlant! El que coneixem a través dels sentits
és que, fins ara, A ha succeït abans que B, i que B ha succeït després
d’A. Però que hi hagi "connexió necessària" és incomprovable.
Senzillament, ens hem acostumat a "creure-ho" (belief, en anglès),
pel mecanisme psicològic de la repetició (hàbit, costum). Però
creure NO és saber, sinó suposar (hipòtesi). En realitat, “causa” és
una creença a partir de l’associació d’idees simples (aigua→bull). Res
més22. Ha quedat clar l’argument?
Dit d’una manera més fàcil: La causalitat NO és cap llei interna de les
coses, prové de l’hàbit i el costum acumulat; no hi ha causalitat
necessària, hi ha simplement successió temporal. I prou.
22
La crítica de Hume a la noció de causa va generar polèmica. Pareixia que negava una evidència
sensorial (aigua-bull), però en realitat ‘causa’ era un mecanisme psicològic associatiu. Es pot fer la prova amb un gos: si mous una cortina amb un ventilador, el gos NO veu sensorialment cap relació causal entre el ventilador i el moviment de la cortina (ventilador-cortina). Resultat: el gos creu que la cortina es mou sola! Kant afirmarà ―anys després de Hume― que la noció de causa SÍ existeix, però –en efecte-
no és sensorial: forma part d’una de les 12 categories de l’enteniment a priori, sense la qual seria imposible ordenar el material que sorgeix del caos de sensacions que s’obtenen per via empírica. Dit d’una altra manera: ‘causa’ no està en la realitat física, sinó en la nostra ‘ment’.
LLIÇÓ VUITENA
128
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Crítica concepte de causa] “Quan veig, per exemple, que una bola de billar es mou en línia recta cap a una 1 altra, fins i tot si em figuro que el moviment de la segona bola m’és suggerit per 2 casualitat de resultes del seu contacte i de l’impuls, ¿no puc saber que d’altres cent 3 fets poden derivar així mateix d’aquesta causa? ¿No poden romandre, totes dues 4 boles, en absolut repòs? ¿No pot, la primera bola tornar en línia recta o rebotar per 5 la segona bola cap a alguna línia o direcció? Totes aquestes suposicions són 6 consistents i concebibles. Aleshores, ¿per què donarem preferència a una, si no és 7 pas més consistent o concebible que la resta?” 8
Hume, Investigació sobre l’enteniment humà
[TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Crítica concepte de causa] “De manera que, en conjunt i arreu de la natura, no apareix cap cas de connexió
concebible per nosaltres. Tots els fets semblen enterament deslligats i separats. Un
fet en segueix un altre, però mai no podem observar-ne cap vincle. Semblen
conjuntats, però no connectats. I com que no podem tenir cap idea sobre el que no
hagi aparegut als nostres sentits exteriors o sentiments interiors, la conclusió
necessària sembla que és que no tenim cap idea de connexió o poder, i que
aquestes paraules no signifiquen absolutament res quan els emprem en
raonaments filosòfics o en la vida corrent.” Hume, Investigació sobre l’enteniment humà
Crítiques de Hume al Principi de Causalitat
Concepció tradicional Concepció de Hume
Són vàlides 4 causes: formal, material,
motora i final.
L’única causa és la motora (que critica);
les altres no li interessen.
Sí, tenim possibilitat de coneixement a
priori.
No existeix cap coneixement a priori.
La nostra creença en la causalitat es
fonamenta en la ‘Raó’.
La nostra creença en la causalitat prové
de l’hàbit i el costum.
Les relacions causals descriuren
relacions ‘reals’ entre les coses.
És la nostra ‘ment’ la que suposa
l’existència d’aquestes relacions.
Si A és causa de B, en A ha d’existir un
poder o energia per causar B, i A
sempre ha de causar B.
No és contradictori que les causes
tinguin efectes diferents al que hem
experimentat fins ara.
El principi de causalitat (“tot el que
succeeix té una causa”) és
objectivament cert i necessari.
El principi de causalitat no és
objectivament cert ni es pot demostrar.
Amb el concepte de causa es poden
justificar els conceptes metafísics (Jo,
Déu, Món).
Es podria acceptar que la reiteració
d’experiències en el món físic ens porta
creure en la causalitat, però això no té
aplicació en els conceptes metafísics.
Criticant la idea “causa”, Hume desmunta també la inducció com a
mètode científic (descobert per Sòcrates). Per què? si no existeix cap
connexió necessària entre A i B, no té sentit emprar la inducció
HUME
129
[p→q]. Conclusió: la inducció és un simple procés de generalització
provisional d’A elevat a infinit (Aⁿ), sense força argumentativa23.
8.5. CRÍTICA AL CONCEPTE DE DÉU
L’ateisme de Hume és total: nega la “idea” de Déu (no la seva
existència, impossible de refutar) per 3 motius fonamentals:
(això s’ha d’explicar extensament, no posar-ho així com està)
1. Hume nega que “Déu” sigui una idea innata, com afirmava
Descartes: les idees innates no existeixen.
2. Hume nega que la idea de “Déu” pugui ser considerada causa del
món o dels homes. Per què? el concepte de "causa" per a ell no és
sensorial; prové de l’hàbit i el costum: NO és cap llei interna.
3. No tenim cap impressió de “Déu”. Conclusió: respondre a la
pregunta si Déu existeix és impossible: les impressions constitueixen
el límit del coneixement (més enllà no podem saber res.)
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Crítica concepte de Déu] "Vosaltres, doncs, que sou els meus acusadors, heu reconegut que l'argument 1 principal o únic en pro d'una existència divina (la qual mai he posat en dubte) 2 deriva de l'ordre de la natura, on apareixen tantes senyals d'intel·ligència i designi 3 que veieu com a forassenyat d'atribuir en qualitat de causa seva, qualsevol atzar o 4 la força cega o sense dirigir de la matèria. Admeteu que es tracta d'un argument 5 que va dels efectes vers les causes. A partir de l'ordre de l'obra, inferiu que cal que 6 hagi estat projectada i pensada abans en l'obrer. Si no podeu demostrar aquest 7 punt, admeteu que la vostra conclusió falla; i preteneu, en canvi, que no establiu la 8 conclusió més enllà del que ho justifiquen els fenòmens de la natura. Vet aquí les 9 vostres concessions." 10
Hume. Investigació sobre el coneixement humà
8.6. CRÍTICA A LA METAFÍSICA Hume és escèptic radical: la Metafísica es basa en idees que no són
resultat de cap impressió sensible. El terme ‘substància’, ‘arkhé’,
‘primer motor immòbil’, etcètera, NO són resultat de cap
experiència, sinó fruit (imaginat) de la Raó. (Per a Descartes eren
23
Un exemple del ‘problema’ de la Inducció: els cignes sempre havien estat blancs, però això només va
ser veritat fins que a Austràlia es varen descobrir cignes negres (a partir d’aquí la frase per inducció ‘tot els cignes són blancs’ va ser falsa). Conclusió: la inducció és sempre una veritat provisional.
LLIÇÓ VUITENA
130
innates). Tota la Metafísica grega i medieval, així, queda negada per
David Hume. Conclusió: la Metafísica són dèries mentals.
Fins i tot Hume critica la Idea innata cartesiana de ‘Jo’, i afirma que el
‘Jo’ només és un feix de sensacions diferents. Res més.
En conseqüència: la critica central a la Metafísica es fonamenta en
dues premisses: 1. Anti-mentalisme: En el sentit que consideren
que el pensament (la raó) s’elabora a partir de l’experiència, i creuen
que els continguts mentals són secundaris respecte als continguts
sensibles. 2. Anti-innatisme: Neguen frontalment les idees Innates.
Hume està convençut que la ment actua com una "Tabula Rasa".
Conclusió: el seu Empirisme Radical es fonamenta en 3 tesis:
1. EMPIRISME PSICOLÒGIC
El coneixement s’origina directament
de la facultat psicològica perceptiva.
2. EMPIRISME GNOSEOLÒGIC
L’únic coneixement vàlid és el que
sorgeix d’idees que són imatges
d’impressions.
3. EMPIRISME ANTIMETAFÍSIC
Només hi ha una sola realitat: la
realitat sensorial. Res més. Aquesta és
accessible a partir de l’experiència
sensible.
Són 3 tesis sobre una mateixa afirmació general: la primacia de la
‘sensibilitat’: És a dir: És correcte el que jo percebo. Res més.
Hume creu que les impressions són el punt de partida absolut del
coneixement. Més enllà de les impressions, NO s’hi pot anar. Només
coneixem fenòmens. Tota la realitat es limita només a ‘percepció’, i
no és possible trobar un fonament real de la connexió entre
percepcions. Conclusió: el seu anti innatisme és total i absolut.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: Crítica a la Metafísica] “Alguns filòsofs es figuren que allò que anomenem el nostre JO és ‘algo’ de què en 1 tot moment en som íntimament conscients; que en sentim l’existència, i que, més 2 enllà de l’evidència d’una demostració, coneixem amb certesa la seva perfecta 3 identitat i simplicitat (...). Malauradament, totes aquestes afirmacions són 4 contràries a l’experiència advocada en favor d’aquesta concepció del JO; no tenim 5
HUME
131
cap tipus d’idea del JO de la manera que aquí s’ha explicat. En efecte, ¿de quina 1 impressió podria derivar-se aquesta idea? (...) Si hi ha cap impressió que origini la 2 idea del JO, aquesta impressió haurà de ser invariablement idèntica durant tota la 3 nostra vida, ja que se suposa que el JO existeix d’aquesta manera. Però no existeix 4 cap impressió que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria, 5 passions i sensacions se succeeixen constantment, i mai no n’existeixen totes al 6 mateix temps. Per tant, la idea del JO no pot derivar-se de cap d’aquestes 7 impressions, ni tampoc de cap altra. I, en conseqüència, no existeix aquesta idea.” 8
Hume, Tractat de la naturalesa humana
8.7. EMOTIVISME MORAL La teoria ètica de Hume és molt original. D’acord amb la classificació
d’idees feta abans, afirma que les idees morals no són ni “Relacions
d’idees”, ni “Qüestions de fet”. Idò, d’on provenen? De les emocions
o sentiments. Posem un exemple: ‘No mataràs’. No és una
proposició de tipus matemàtic (relations of ideas, en anglès) ni prové
de l’experiència (Matters of facts). Conclusió: l’únic que pot
fonamentar aquest manament és un sentiment, segons ell.
Conclusió: minimitza la importància de la Raó en la conducta. Fem
allò que considerem “bo”, i inhibim allò que considerem “dolent”. Però
saber el que és “bo” o “dolent” implica conèixer-ho prèviament, i això
NO pot establir-ho la raó. Per què? perquè no tenim impressions
FUTURES en què fonamentar la vida emocional. Res més.
Important: els sentiments NO són impressions, encara que ho
pareixi. Posem un exemple: del color blau n’obtenirm la idea ‘blau’;
però, ¿de quina impressió prové la idea ‘bondat’? De cap! Els
sentiments, segons Hume, es fonamenten en creences, (belief, en
anglès), hàbits (és a dir: sensacions internes, no externes). Per tant:
l’emotivisme ètic condueix a un utilitarisme ètic: és “bo” allò que és
útil [ara!]. Segons Hume, “cal que es desplegui un sentiment per tal
de donar preferència a les tendències útils, sobre les pernicioses”. Es
tracta d’un utilitarisme relativista (útil en relació a...). Recordem
―per acabar― que l’ètica emotivista de Hume és molt diferent a les
ètiques estudiades anteriorment:
LLIÇÓ VUITENA
132
Quadre comparatiu diferents propostes ètiques vistes fins ara
1.Materialisme
ètic
2.Intel·lectualisme
ètic
3. Cristianisme
ètic
4.Emotivisme
ètic
El criteri entre
‘bo’ i ‘dolent’ és la
matèria, el cos.
El criteri entre ‘bo’
i ‘dolent’ és la raó.
El criteri entre ‘bo’
i ‘dolent’ és Déu.
El criteri entre ‘bo’
i ‘dolent’ són les
emocions.
Epicur Sòcrates, Plató,
Aristòtil, Zenó.
Agustí d’Hipona David Hume
El cos gaudeix el
que és correcte o
no
La raó sap el que
és correcte o no
Déu diu el que és
correcte o no
Les emocions
condueixen a allò
correcte o no
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: emotivisme moral] “(...) encara que la raó plenament assistida i millorada sigui suficient per a instruir-1 nos sobre les tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si 2 sola, suficient per a produir cap censura o aprovació moral. La utilitat és 3 només una tendència cap a un fi determinat; i, si aquest fi ens fos totalment 4 indiferent, sentiríem la mateixa indiferència cap als mitjans. Cal que es desplegui 5 un sentiment per tal de donar preferència a les tendències útils sobre les 6 pernicioses.” 7
Hume, Investigació sobre els principis de la moral
MINI RESUM ENTRE EL RACIONALISME I L’EMPIRISME
RACIONALISME EMPIRISME
La realitat
Considera la primera realitat el
pensament, i les idees contingudes en la
ment. Si existeix o no una realitat
extra-mental distinta i independent, és
una qüestió a demostrar posteriorment.
Considera la primera realitat allò
percebut, i les idees que aquestes
percepcions deixen en la ment. Si
existeix o no una realitat que sigui la
causa de les nostres percepcions, no ho
sabem.
L’ètica
L’origen de la conducta moral és la raó. L’origen de la conducta moral són els
sentiments.
RACIONALISME EMPIRISME
El coneixement
La font fiable del coneixement és la raó. La font de coneixement és l’experiència.
L’origen de les idees
L’enteniment humà disposa de idees
innates no adquirides per l’experiència.
No hi ha res en l’enteniment que abans
no hagi estat rebut pels sentits.
El mètode de la ciència
RACIONALISME EMPIRISME
La deducció i la intuïció a partir d’idees
innates és el mètode vàlid per tal
d’aconseguir veritats sobre el món.
La inducció d’allò particular a allò
general, només aconsegueix una veritat
provisional sobre el món, tot i ser la
més fiable.
Sobre el problema de la realitat
RACIONALISME EMPIRISME
De tot el que succeeix, hi ha una raó
que ho explica. És possible un
coneixement necessari del món físic.
Només podem aconseguir un
coneixement probable del món físic, tot
i que podem pressuposar que tot
succeeix necessàriament.
HUME
133
8.8. PRINCIPALS CRÍTIQUES A DAVID HUME Tot i la importància que ha tingut la filosofia de Hume en el
desenvolupament de l’Empirisme modern ―sobretot per ser precursor
del positivisme científic del s. XIX―, també cal dir que la seva teoria
ha tingut objeccions rellevants, d’entre les quals en destaquem 6:
1. CRÍTICA AL ‘PRINCIPI DE
CÒPIA’: UNA ‘IDEA’ ÉS UNA
‘IMATGE’?
Hume defensa que només és certa
aquella ‘idea’ que prové d’una
‘impressió’. La resta d’idees les hem de
descartar. Per què? Perquè són
incomprovables. Hume arriba a dir que
les úniques idees veritables són
‘imatges’ (dèbils) d’impressions
(fortes).
Això és molt discutible: què passa amb
la idea ‘amor’? NO en tenim cap
‘imatge’ d’impressió i, això no obstant,
la consideram veritable. Conclusió:
moltes ‘idees’ no són resultat de cap
impressió sensible i, en canvi, les fem
servir qüotidianament.
2.ÉS SEMPRE CORRECTE EL QUE JO
PERCEBO?
La primacia de la ‘sensibilitat’ en el
coneixement porta Hume a un
empirisme escèptic: només és correcte
el que jo percebo. Creu que els
continguts ‘mentals’ són secundaris pel
que fa als continguts ‘sensibles’.
Això és discutible: avui sabem que la
facultat de la percepció és ambigua i
font contínua d’errors. La psicologia les
anomena ‘distorsions perceptives’. Un
exemple: la perspectiva axonomètrica.
3. ESCEPTICISME SIMPLISTA
Si només són certes les ‘Relacions
d’idees’ i les ‘Qüestions de fet’ (pàg.
126), Hume limita exageradament la
idea de veritat només a les
Matemàtiques i a les Ciències Naturals.
Això és discutible. ¿Què passa amb les
Ciències Socials? Les seves veritats no
es poden encabir en cap de les 2
tipologies anteriors i, en canvi, les
consideram vertaderes.
4. LA SEVA CRÍTICA AL CONCEPTE
‘CAUSA’ ÉS CORRECTE?
En part sí i en part no. D’acord amb el
seu ‘principi de còpia’ (punt 1), Hume
planteja que només existeixen
impressions del present, i el record
d’impressions passades. És imposible
tenir una impressió futura. Fins aquí, és
cert. La idea de ‘connexió necessària’
entre A i B es deu només a l’hàbit i a la
repetició. Això no és tan cert: Kant dirà
que ‘causa’ no està en la ‘cosa’, sinó en
el que ‘penso’ sobre la ‘cosa’ (peu pàg.
127). És a dir, és una de les 12
categories de l’enteniment a priori que
posa el ‘subjecte’, sobre ‘l’objecte’ que
coneix (ho veurem a la lliçó 9, pàg.
144).
5. ESTEM SEGURS QUE DEMÀ
SORTIRÀ EL SOL?
Una conseqüència de la seva crítica a la
idea ‘causa’ (punt 4), és que fa molt
problemàtica la inducció com a
coneixement veritable. No ho és: és
només un coneixement provable (pàg.
128). El que diu Hume és cert: no
podem estar completament segurs que
un fet que s’ha produït milions de
vegades (la sortida del sol) es
continuarà produint sempre sempre
sempre en el futur. És poc provable que
no surti, però això NO significa que sigui
hipotèticament impossible!
6. CRÍTICA A L’EMOTIVISME MORAL
¿És cert que la font d’on brollen les
idees morals són els sentiments? La
idea ‘-no mataràs!’ prové d’una emoció?
Això és discutible. Avui sabem que la
‘Raó’ dicta normes morals independents
dels sentiments. Ex: ¿Per què avui
considerem una crueltat torturar un
animal? Perquè la ‘Raó’ ens ho ‘diu’
(recordeu el ‘2 en 1’ socràtic, pàg. 41:
"No és bo el que tothom diu, sinó el que
està d'acord amb tu mateix".) .
LLIÇÓ VUITENA
134
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Característiques generals de l’Empirisme britànic (pàgs. 121-122).
2. Explica la teoria del coneixement de Hume a partir del “Principi de Còpia” (pàgs.
123-125).
3. Explica les principals formes de coneixement per a Hume (pàgs. 125-126).
4. Concepte d’idea, tipologia, i Lleis d’associació a Hume (pàgs. 124-125).
5. Principals crítiques de Hume al concepte de “Causa” (pàgs. 126-129).
6. Principals crítiques de Hume al concepte de “Déu” (pàg. 129).
7. Principals arguments contra la noció “d’idea innata” (pàgs. 123-124).
8. Principals crítiques de Hume a la metafísica (pàgs. 129-131).
9. Emotivisme ètic: el problema de les “Relacions d’idees” i les “Qüestions de fet”
(pàgs. 131-132).
10. Per què es titlla d’escèptica la filosofia de Hume? (pàg. 133).
11. Per que diu Hume que el coneixement és limitat? (pàgs. 122; 156).
11. Principals crítiques globals a la filosofia de David Hume (pàg. 133).
Preguntes de Comparar
1. Compara la noció de “causa” a Aristòtil i a Hume (pàgs. 76-77; 79-80; 126-129).
2. Compara l’Emotivisme moral de Hume i l’intel·lectualisme ètic de Sòcrates (pàgs.
39; 131-132).
3. Compara el concepte “idea” a Descartes i a Hume (pàgs. 113-114; 124-125).
4. Compara el concepte “Jo” a Descartes i a Hume (pàgs. 115-116; 129-130).
5. Compara in extenso el Racionalisme i l’Empirisme (pàgs. 132).
6. Compara el Materialisme ètic d’Epicur i l’Emotivisme moral de Hume (pàgs. 95-
98; 131-132).
7. Compara el concepte de “Déu” a Descartes i a Hume (pàgs. 115-116; 129).
8. Compara in extenso “Evidència” a Descartes i a Hume (pàgs. 122).
135
9 LLIÇÓ NOVENA
L’IDEALISME TRANSCENDENTAL
Kant és un dels filòsofs moderns més importants, amb una influència
extraordinària en el pensament científic i en el camp de l’ètica. La
Filosofia Kantiana s’anomena idealisme transcendental i se’l considera
la culminació del pensament il·lustrat del s. XVIII. La polèmica —
aparentment irresoluble— entre Racionalisme i Empirisme, que hem
vist a les dues lliçons anteriors, (polaritzada en els dilemes
innatisme/ambientalisme, raó/sentits, coneixement limitat/il·limitat),
quedarà resolta amb la Filosofia d’aquest autor. Seguint amb la
distinció clàssica entre “Pensament” i “Acció”, Kant distingeix aquests
dos termes entre “Raó pura” i “Raó pràctica”. Com l’exposició
d’aquest autor és enrevessada, dividirem el tema en aquests punts:
Crítica de la Raó Pura: Teoria del Coneixement
Crítica de la Raó Pràctica: Teoria Ètica
Postulats de la Raó Pràctica
LLIÇÓ NOVENA
136
9.1. IMMANUEL KANT
Context històric,
social i cultural de
Kant (1724-1804) Kant va néixer el 1724 a Königsberg (Prússia Oriental, actualment Alemanya), i va
morir l’any 1804. De família modesta, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme
[religió protestant]. Va ser el quart d’una família d’onze fills. El 1740 va ingressar a
la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia. Va entrar en contacte
amb la Filosofia Racionalista de Leibniz i Wolff, i prestà molt d’interès per la
ciència natural, en particular per la mecànica d'Newton. La seva existència va
transcórrer únicament a la seva ciutat natal, de la qual Kant no va arribar a
allunyar-se gairebé mai. No es va casar. Després de doctorar-se a la Universitat als
31 anys, el 1770 va ser nomenat professor ordinari de Lògica i Metafísica. Tenia
uns coneixements amplíssims, extraordinaris. Fou un il·lustrat i un cosmopolita,
malgrat no sortir mai de la seva ciutat. La seva vida és el paradigma d'existència
metòdica i rutinària. Tenia el costum de fer un passeig a la tarda, diàriament a la
mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en
una espècie de senyal per als seus veïnats (ja són les 3h!). Kant es preguntà per
què la Metafísica no havia collit el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència
de la fisico-matemàtica de Newton (que adorava). Dirà que l’obra de Hume ―que
llegí als 40 anys―el va ‘despertar’ del “somni dogmàtic” [del cartesianisme: el
Cogito]. És molt famosa la seva frase: ”Sapere aude” (Atreveix-te a pensar!). Kant
dirà que “pensar”24 és infinitament més valuós que “conèixer”. Va viure 80 anys. -Textos: Crítica a la Raó Pura i Crítica a la Raó Pràctica -A més d’aquesta biografia s’han d’afegir els punts de la pàg. 106 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context de l’examen PAU.
La tesi fonamental de l’idealisme transcendental afirma que l’objecte
de coneixement és una mescla entre les “dades de l’experiència” i
“les estructures de la nostra ment”. El filòsof intenta donar resposta
al dilema aparentment irresoluble entre el Racionalisme i l’Empirisme
mitjançant 3 preguntes, que exposem a continuació:
24
Segons Kant, “pensar és parlar amb un mateix i també, ―en conseqüència, escoltar-se a un mateix
internament”. Una definició molt semblant a la de Sòcrates i el ‘2 en 1’ (vegeu-ne pàg. 41).
KANT
137
Les tres preguntes bàsiques de Kant 1.Què puc conèixer? 2. Què puc fer? 3. Què puc esperar?
Àmbits científics que es deriven
Teoria del coneixement Teoria ètica Teoria metafísica
Textos on planteja la seva teoria
Crítica a la raó pura Crítica a la raó pràctica La religió dins els límits de la Raó
Seguidament abordarem —punt per punt— les 3 preguntes, amb els
apartats següents. El tema és xungo; així que poc a poc, i tira tira.
9.2. TEORIA DEL CONEIXEMENT A la pregunta de “¿què puc conèixer?”, respon ―al seu llibre “Crítica
a la Raó Pura”―, que els Empiristes tenien part de raó en afirmar que
“tots els nostres coneixements comencen amb l’experiència”.
Nega, per tant, l’innatisme racionalista. Ara bé: Kant també admet
que “no tot el coneixement prové de l’experiència”. ¿Com és
possible això? Diu que hi ha 2 fonts de coneixements: l’Enteniment i
Experiència. Quan coneixem, intervenen 2 elements: el “subjecte”
que coneix (l’enteniment), i “l’objecte” conegut (l’experiència).
Introdueix, així, 2 moments en l’acte de conèixer.
‘MOMENT’ A POSTERIORI
En el nostre coneixement intervé
alguna cosa A POSTERIORI, que és tot
el “caos de sensacions” que reben els
nostres sentits (vista, oïda, olfacte,
tacte i gust). L’anomena l’element
MATERIAL, que atorga contingut al
nostre coneixement.
L’EXPERIÈNCIA
‘MOMENT’ A PRIORI
En el nostre coneixement també intervé
alguna “cosa” A PRIORI, que és la
nostra pròpia facultat de conèixer,
encarregada d’ordenar tot aquest
“material” que procedeix de l’exterior.
L’anomena l’element FORMAL, que
organitza tot aquest contingut que es
presenta caòticament.
L’ENTENIMENT
En el concepte A PRIORI kantià es poden observar influències
Racionalistes (esquemes innatistes d’acomodació del coneixement).
Alhora, en el concepte A POSTERIORI podem veure influències
Empiristes (continguts de coneixement extrets de l’experiència
sensible). Així, per Kant el coneixement es basa en idees que NO
depenen de l’experiència (a priori), i dades que SÍ depenen de
LLIÇÓ NOVENA
138
l’experiència (a posteriori). Al camp de la Ciència, aquestes idees
estan expressades en forma de Judicis [premisses o enunciats].
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Teoria del coneixement; TESI: El coneixement a priori i a posteriori] "No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència, 1 perquè ¿amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per 2 exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits (...)? Segons el 3 temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l’experiència, i amb ella 4 [amb l’experiència] comencen tots. Però encara que tot el nostre coneixement 5 comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. 6 Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement fos un compost de tot el 7 que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de 8 coneixement produeix per ella mateixa.” 9
Kant. Crítica de la raó pura
9.2.1 Classificació dels judicis científics
Kant afirma que el coneixement es construeix en idees formulades
com a JUDICIS. Un judici és una informació continguda en una
asserció (com la lògica), que es pot verificar o negar. Es poden
classificar d’acord amb la seva “dependència” o “independència”
de l’experiència. Distingeix 2 tipus de judicis:
1. JUDICIS ANALÍTICS A PRIORI
Són aquells en què el “predicat” SÍ
està contingut en el “subjecte”. Són
universals i necessaris, no depenen de
l’experiència i, per tant, són A PRIORI.
Exemple: “el triangle té tres costats”.
És un judici absolutament veritable,
però no ens dóna cap informació nova
que no estigui continguda en el
subjecte ‘triangle’ (polígon de tres
angles).
2. JUDICIS SINTÈTICS A POSTERIORI
Són aquells en què el “predicat” NO està
contingut en el “subjecte”. Són
contingents, depenen de l’experiència i,
per tant, són A POSTERIORI. Ex: “les
pedres cauen”, sí ens dóna informació
nova que no podem deduir de l’anàlisi
del subjecte ‘pedra’.
NO DEPENEN DE L’EXPERIÈNCIA SÍ DEPENEN DE L’EXPERIÈNCIA
L’ideal kantià és la física newtoniana, com hem dit. Per tant, els
judicis que la composen no poden ser ni solsament analítics ni
solsament sintètics. Per què? perquè si fos així, la ciència estaria
només composta de veritats universals i necessàries, però no podria
progressar. Però la ciència progressa. Com es pot explicar això? per
un tercer tipus de judicis:
KANT
139
3. JUDICIS SINTETICS A PRIORI És una mescla dels dos anteriors. Són judicis que tenen un correlat en l’experiència,
però que tenen un element A PRIORI O TRANSCENDENTAL —els dota de validesa
universal— que no és capaç d’atorgar l’experiència. Aquests són els judicis que SÍ
fan avançar les ciències. Són judicis que, a més d’ampliar el nostre coneixement,
són universals: el predicat NO està contingut en el subjecte i SÍ són anteriors a
l’experiència.
Nou tipus de Judicis, segons Kant
Judicis sintètics a priori
Són els que fan avançar realment les ciències
Són universals, ja que el predicat no està contingut en el subjecte
Són a priori, anteriors a l’experiència
Ex: els tres angles d’un triangle fan 180º graus
Recordem que aquesta distinció entre judicis analítics i judicis
sintètics ja la vam estudiar a Hume i a Leibniz, amb altres termes:
Leibniz (racionalista)
Veritats de raó Veritats de fet
Matemàtiques i Lògica Són les pròpies de les ciències naturals
Són veritats necessàries o
tautològiques
Són contingents (poden ser o no ser)
Ex: [{(p∧ q) → p} p] Ex: enguany l’hivern és fred
Sempre són veritat Poden ser veritat, o no
Hume (empirista)
Relacions d’idees Qüestions de fet
Matemàtiques i Lògica Totes les ciències empíriques
Són veritats a priori Són veritats a posteriori
Ex: 2+2=4 Ex:Llei de la gravetat
No cal l’experiència sensible És imprescindible l’experiència sensible
La demostració és intuïtiva La demostració és inductiva
Sempre és certa És probabilística
Kant (idealista)
Judicis analítics a priori Judicis sintètics a posteriori
Matemàtiques i Lògica Totes les ciències empíriques
Són veritats a priori Són veritats a posteriori
Ex: 2+2=4 Ex:les pedres cauen
No cal l’experiència sensible És imprescindible l’experiència sensible
La demostració és intuïtiva La demostració és inductiva
Sempre és certa És probabilística
Nou tipus de Judicis, segons Kant
Judicis sintètics a priori
Són els que fan avançar realment les ciències
Són universals: el predicat no està contingut en el subjecte
Són a priori
LLIÇÓ NOVENA
140
Exemples de Judicis 1. Judici analític a priori 2. Judici sintètic a posteriori 3. Judici sintètic a priori
És aquell que el predicat
es limita a recollir allò que
està implícit en el
subjecte del judici.
Ens diu coses que no
sabíem i, per tant, poden
ser veritables o falses.
És un judici que és
sintètic (informatiu) i
alhora a priori (i, per tant,
universal i necessari). “el vi negre és vi” “el tot és la suma de les parts” “tots els cossos són extensos”
“aquest marbre és rosa” “aquest llibre és interessant” “els metalls són conductors elèctrics”
“tot canvi té una causa” “la suma dels angles interiors del triangle val dos angles rectes”
Sempre són veritat. No
ens afegeix res al que ja
sabíem a priori
És el que afegeix nova
informació.
Aquests són els que fan
avançar les ciències.
*Per a ell les ciències, i especialment les matemàtiques, es fonamenten en els sintètics a priori. Però la
metafísica tradicional no disposa de judicis sintètics a priori. Per tant: NO és ciència.
Per tant, la tasca de Kant serà investigar com són possibles aquests
judicis, ―que abordarà al llibre “Crítica a la Raó Pura”―, amb el
desenvolupament de la seva Teoria del Coneixement.
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: Tipus de judicis]
“Precisament per això totes les proposicions analítiques són també judicis a priori, 1 encara que els seus conceptes siguin empírics, per exemple: “L’or és un metall 2 groc”; ja que per saber això no necessito cap experiència més àmplia fora del meu 3 concepte d’or que conté que aquest cos és groc i metall; ja que en això justament 4 consisteix el meu concepte i no puc fer res més que analitzar-lo sense cercar cap 5 altra cosa fora d’ell. 6 Hi ha [per contra] judicis sintètics a posteriori, l’origen dels quals és empíric, però 7 n’hi ha que certament són a priori i que brollen de l’enteniment i de la raó purs. Els 8 uns i els altres, però coincideixen en el fet que absolutament mai no poden brollar 9 només del principi de l’anàlisi; és a dir, del principi de contradicció, i exigeixen tot 10 un altre principi encara que, sigui quin sigui aquest principi, certament sempre se 11 n’ha de derivar d’acord amb el principi de contradicció; ja que res no pot 12 contravenir aquest principi, per bé que no tot en pugui ser deduït.” 13
Kant, Prolegòmens a tota metafísica futura
[TEMA:Teoria del coneixement; TESI: Els judicis sintètics a priori]
“El problema genuïnament propi de la raó pura es troba contingut en la qüestió:
Com són possibles els judicis sintètics a priori? Si la metafísica s'ha mantingut fins
ara en un estat tan fluctuant d'incertesa i de contradiccions és exclusivament
perquè no s'ha plantejat abans aquest problema dels judicis analítics i els judicis
sintètics. Ara bé, de la solució d'aquest problema [...] depenen l'aixecament o la
caiguda de la metafísica.”
Kant, Crítica de la raó pura
9.2.2. Formes de coneixement
Per intentar de respondre a la pregunta “¿Com són possibles els
judicis sintètics a priori?”, esmentada abans, Kant segueix amb la
KANT
141
clàssica distinció grega entre Coneixement sensible i coneixement
intel·ligible. Cadascuna d’aquestes 2 formes de coneixement li
corresponen 2 capacitats humanes distintes (sentits i enteniment):
Formes de coneixement
Terminologia grega Terminologia kantiana
1. Coneixement sensible 1. Sensibilitat (estètica transcendental)
2. Coneixement intel·ligible 2. Enteniment (analítica transcendental)
3. Nou àmbit que descobreix Kant 3. Raó (idealisme transcendental)
Veurem ara com Kant amplia aquestes 2 formes de coneixement,
introduint-ne una tercera (la ‘Raó’, en sentit kantià). Analitzarem
cadascun dels tres nivells seguint la terminologia kantiana:
9.2.3. Primer nivell: “Sensibilitat” (Estètica Transcendental)
La “Sensibilitat” és l’estadi inicial de coneixement. Com? Rep en
forma de sensacions (vista, oïda tacte, olfacte, gust) les dades que
provenen de l’experiència.
1r nivell: SENSIBILITAT
És la capacitat de REPRESENTAR ELS OBJECTES. Ens subministra les intuïcions
sensibles de les quals parteix tot procés de coneixement. És la capacitat de rebre
impressions de les coses. Es tracta d’una capacitat passiva, receptora de dades.
Les impressions produeixen en nosaltres una sensació que dóna lloc a
una INTUICIO EMPÍRICA; és a dir, la referència d’un objecte
d’experiència que està present en la sensació. Però allò que coneixem
per mitjà de la sensació NO SON LES COSES tal com SÓN EN SI, sinó
tal com són en relació a la “sensibilitat”; és a dir, TAL COM ENS
APAREIXEN. Constitueixen allò que Kant anomena FENOMEN. El
fenomen, és, doncs, l’objecte d’una intuïció empírica. Per tant, hi ha
una diferència entre LA COSA EN SI, i el que és LA COSA COM ENS
APAREIX:
LA COSA COM ENS APAREIX:
FENOMEN: la-cosa-per-mi
La unió de les dades empíriques i les
formes pures. És la barreja entre
‘matèria’ i ‘forma’. És allò que podem
conèixer.
LA COSA EN SI:
NOÜMEN: la-cosa-en-si
És l’objecte “tal com ‘és”, independent
del subjecte que el coneix. És
impossible de conèixer (però sí pensar-
la.)
LLIÇÓ NOVENA
142
Conclusió: no pensem “idees”, sinó únicament “fenòmens”. En aquest
primer nivell “Sensibilitat”, distingeix Kant entre ‘matèria’ i ‘forma’:
1r nivell: “Sensibilitat”
FENOMEN (la-cosa-per-mi)
Matèria Forma
És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”
És a posteriori És a priori
Exemple: “Taula”
La fusta, les quatre potes, el suport i
les peces d’enclavament
L’espai i temps imprescindibles per
conèixer la taula
Hi ha 2 formes a priori de la sensibilitat:
ESPAI TEMPS
Així, Kant diferencia entre allò que prové de la sensació, (LA
MATÈRIA; les dades empíriques de l’objecte), i allò que ordena
aquestes dades (LA FORMA).
LA MATÈRIA
Són les dades empíriques que
provenen de l’objecte. És a posteriori.
LA FORMA
És allò que existeix en el subjecte
cognoscent (l’home que coneix) amb
anterioritat a la recepció de qualsevol
dada empírica. És a priori.
Sense aquests dos elements de matèria i forma, el coneixement
sensible resulta impossible. Es necessita una matèria, ―provinent de
les coses―, i unes formes a priori capaces d’organitzar aquestes
dades i constituir-ne el FENOMEN. Ara bé: la FORMA A PRIORI DE LA
SENSIBILITAT conté dues dimensions: espai i temps.
FORMES PURES DE LA SENSIBILITAT
Són a priori: les posa el “subjecte” que coneix
1. ESPAI 2. TEMPS
És la forma pura de la sensibilitat
externa.
És la forma pura de la sensibilitat
interna.
Explica per què ens representem
espaialment tot objecte exterior.
Fa que captem interiorment les dades
ordenades de manera successiva.
“Espai” i “Temps” són dues formes pures. Per què? no hi ha en elles
res provinent de l’experiència, i són A PRIORI perquè ja es troben en
el “subjecte” que coneix, a punt de ser aplicades per a la intuïció
sensible a les dades empíriques de la sensació. “Espai” i “Temps” són
les úniques responsables d’estructurar les dades presents en la
sensació. Molt important: NO hi ha, doncs, “Fenòmens” fora dels
KANT
143
subjectes que coneixen, ni coneixement que pugui anar més enllà
dels “Fenòmens”. Conclusió: el coneixement és limitat (com Hume).
TEXT PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: Fenòmens i Noümens] "Els fenòmens no poden existir en ells mateixos, sinó només en nosaltres. Allò que 1 pugui existir en els objectes en ells mateixos [noümens] i separats de la 2 receptivitat dels nostres sentits en resulta completament desconegut. No coneixem 3 més que la nostra manera de percebre’ls, que ens és peculiar, i que ni tan sols és 4 necessari que pertanyi a tots els éssers [vius], encara que pertanyi a tots els 5 homes.” 6
Kant. Crítica de la raó pura
9.2.4. Segon nivell: “L’Enteniment” (Analítica Transcendental)
És el segon nivell de coneixement. Rep les dades del primer nivell
(sensibilitat), estructurades a partir de les formes pures a priori.
2n nivell: ENTENIMENT (Intel·lecte: Verstand, en alemany)
És la capacitat de PENSAR els objectes i sempre ha de partir dels continguts de la
“Sensibilitat” (1r nivell). És una capacitat activa. Unifica la pluralitat dels fenòmens.
La funció de “L’enteniment” és pensar els objectes, que és una
facultat de jutjar. Per què? perquè organitza els fenòmens (MATÈRIA)
mitjançant conceptes (FORMA):
2n nivell. “Enteniment”
FENOMEN (la-cosa-per-mi)
Matèria Forma
És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”
És a posteriori És a priori
S’anomenen conceptes o categories
Hi ha 2 dos tipus de conceptes:
A priori A posteriori
Els produeix
l’enteniment per si
mateix
Provenen de
l’experiència
Són espontanis
No provenen de
l’experiència
Els conceptes purs o categories de “l’Enteniment” ens donen la
possibilitat de pensar “l’objecte”. Són condicions a priori que imposen
les seves lleis a la natura, entesa com a conjunt de tots els
fenòmens. Estableix 12 categories, agrupades en 4 dimensions:
qualitat, quantitat, relació i modalitat.
LLIÇÓ NOVENA
144
CATEGORIES A PRIORI
Les ‘posa’ el “subjecte” que coneix al 2n nivell: ‘Enteniment’
1. Quantitat 2. Qualitat
1.1. Unitat
Ex: tots els homes són racionals
2.1. Realitat
Ex: els francesos pertanyen a Europa
1.2. Pluralitat
Ex: alguns homes són filòsofs
2.2. Negació
Els animals no són racionals
1.3. Totalitat
Ex: Sòcrates és mortal
2.3. Limitació
l’espai és finit
3. Relació 4. Modalitat
3.1. Substància i accident
Ex: la terra és rodona
4.1. Possibilitat-impossibilitat
Ex: l’ànima és immortal
3.2. Causalitat*
Ex: els cossos es dilaten amb la calor
4.2. Existència-no existència
Ex: Sòcrates és home
3.3. Acció recíproca
Ex: el món és etern o temporal
4.3. Necessitat-contingència
Ex: Tots els cossos són pensants *Recordem que Hume feia una crítica al concepte “causa” perquè, segons ell, no era present com a dada empírica en “l’objecte”. Ara, a Kant podem observar-ne la solució: “causa” no està present a la dada empírica perquè és una “categoria a priori de l’enteniment” que es
troba en el pensament del “Subjecte” que coneix.
Quan arriba al segon nivell de coneixement (Enteniment), Kant
s’adona que l’ésser humà és absolutament incapaç de conèixer el
NOÜMEN. Per tant: només podem captar FENÒMENS, no NOÜMENS.
El que nosaltres coneixem són les coses TAL COM SE’NS PRESENTEN
a través de les FORMES A PRIORI (espai-temps) de la ‘sensibilitat’ (1r
nivell), i a través de les FORMES A PRIORI (categories) de
‘l’enteniment’ (2n nivell). Sense el concurs d’aquestes dues coses ÉS
IM-PENSABLE qualsevol coneixement. La qual cosa implica CERT
GRAU de construcció de “l’objecte” conegut per part del “subjecte”
que coneix. Això que diu Kant és una revolució mundial.
TEXT PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: Sensibilitat i Enteniment] "Si anomenem sensibilitat la receptivitat que el nostre psiquisme té, sempre que 1 sigui afectat d’alguna manera, en ordre a rebre representacions [1r nivell], 2 anomenarem [ara] enteniment [a] la capacitat de produir-les per si mateix; és a 3 dir, l’espontaneïtat del coneixement. La nostra naturalesa humana comporta el fet 4 que la intuïció només pugui ser sensible; és a dir, que només contingui el mode 5 segons el qual som afectats per objectes [1r nivell]. La capacitat de pensar l’objecte 6 de la intuïció és, en canvi, l’enteniment [2n nivell].” 7
Kant. Crítica de la raó pura
Aquesta afirmació anterior implica parlar d’una autèntica “Revolució
Copernicana* del Coneixement” —com digué Kant—. A partir
d’ara, s’afirmarà que NO és el “subjecte” qui s’adequa a
“l’objecte”, sinó que es produeix una interacció “objecte”-
KANT
145
“subjecte”. “L’objecte” s’adequa o es plega a les formes a priori que
té l’home de conèixer, i el “subjecte” rep les dades empíriques que
provenen de la “Sensibilitat”. Recordem aquí com era —fins ara— la
relació entre “objecte” i “subjecte”, segons els corrents que hem vist:
______ El terme copernicà fa referència metafòrica al gir de 180º graus que va suposar la teoria d’aquest astrònom, segons la qual no era el Sol que girava a l’entorn de la Terra, sinó a l’inrevés.
TEXT PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: interacció ‘objecte’ i ‘subjecte’] "Fins ara s’ha suposat que tot el nostre saber s’ha de regir pels objectes. 1 Tanmateix, tots els intents fets sota aquest supòsit, amb la finalitat d’establir a 2 priori alguna cosa que ampliés el nostre coneixement, acabaven en fracàs. 3 Intentem, doncs, per una vegada, preguntar-nos si no avançarem més (...) 4 suposant que els objectes s’han de conformar al nostre coneixement (...). Aquí 5 passa el mateix que succeïa en els primers pensaments de Copèrnic. Aquest 6 [científic], en veure que no aconseguia explicar els moviments celestes si acceptava 7 que tot l’exèrcit d’estels girava al voltant de l’espectador, va provar d’obtenir 8 millors resultats fent girar l’espectador i deixant els estels en repòs.” 9
Kant. Crítica de la raó pura
1r nivell 2n nivell 3r nivell
AQUÍ NO
LLIÇÓ NOVENA
146
9.2.5. Tercer nivell: la “Raó” (Idealisme Transcendental)
Per a Kant, el coneixement intel·lectual no acaba ni amb el primer
nivell (Sensibilitat: estètica transcendental), ni en el segon nivell
(Enteniment: analítica transcendental), sinó amb el tercer nivell: la
“Raó” (Vernunft, en alemany: idealisme transcendental):
3r nivell: LA “RAÓ” (alerta! aquesta paraula no significa el mateix avui dia)
És la capacitat d’UNIFICAR els coneixements de l’enteniment (2n nivell). Les
anomena “idees” o NOÜMENS, i NO poden ser captats per l’ésser humà.
Així com “l’Enteniment” [2n nivell] unifica la pluralitat dels
fenòmens (Sensibilitat: 1r nivell), “la Raó” unifica els coneixements
de l’Enteniment. El material de la “Raó” o “idees”25. Són 3: Ànima
(bé màxim), Déu (perfecció màxima) i Món (totalitat màxima).
3r nivell de coneixement: la ‘Raó’ (Idealisme transcendental)
NOÜMENS (IDEES: la-cosa-en-si)
ÀNIMA DÉU MÓN
Són idees pures (sense relació amb la ‘Sensibilitat’, 1r nivell)
Són a priori
Són “la-cosa-en-si”
Són conceptes purs de la ‘Raó’
Són transcendentals perquè estan mancats de relació amb l’experiència
Són impossibles de captar: no en podem tenir cap coneixement
Són la superació dels límits de la sensibilitat (1r nivell) i l’enteniment (2n nivell)
Són la ‘Unitat suprema’ que pretén aconseguir la ‘Raó’
En aquest cas, aquesta tasca unificadora es fa amb l’aplicació de
determinades formes, els anomenats 3 CONCEPTES PURS DE LA RAÓ.
Els conceptes purs de la raó expressen allò incondicionat; és a dir,
allò no sotmès a les condicions del coneixement. Allò incondicionat
constitueix la unitat suprema que pretén aconseguir la RAÓ, 3r nivell.
25 Molt important: adonem-nos que el terme “idea” només el reserva Kant per als Noümens, NO per als
Fenòmens. En conseqüència, no pensam “idees”, sinó “fenòmens”. Ex: jo puc pensar Déu, però no el puc conèixer. Conclusió: “pensar” i “conèixer” són coses diiferents. L’àmbit del coneixement és la Ciència; l’àmbit del pensament és la Filosofia: aquest és l’argument de per què no és científica!
KANT
147
TEXT PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: 3r nivell: idees pures] "Entenc per idea un concepte necessari de la raó [noümen], del qual NO hi pot 1 haver un objecte corresponent en els sentits. Els conceptes purs de la raó que ara 2 considerem són doncs, idees transcendentals. (...) NO són invencions arbitràries, 3 sinó que són plantejades per la naturalesa mateixa de la raó i, per això mateix, es 4 refereixen necessàriament a tot ús de l’Enteniment [2n nivell]. Són, finalment, 5 transcendentals i ultrapassen el límit de tota experiència (...).” 6
Kant. Crítica de la raó pura
Així, Kant* critica els 3 arguments clàssics sobre l’existència de Déu:
1. Argument teològic
2.Argument cosmològic 3.Argument ontològic
Aquest va des de l'ordre
del món fins a l'Ésser
ordenador: Déu. Segons
Kant, això no prova un
Déu creador. El fet de
percebre un món ordenat
segons finalitats i mitjans
demostra que el món té
ordre, NO pas que hagi
estat creat per algú.
Aquest passa de la
contingència del món a la
necessitat que existeixi
un ésser suprem. Però
per Kant el fet que hi hagi
una cadena de causes NO
permet concloure que
existeixi una causa
primera. Es tracta d'un
abús del principi de
causalitat que només és
vàlid en el món sensible.
Aquest pretén demostrar
l'existència de Déu a
partir del seu concepte
(com a ésser
perfectíssim). Kant dirà
que del concepte d’una
cosa NO se’n pot deduir la
seva existència. Per què?
Perquè la categoria
"existència", no és cap
atribut.
* Tot i això, no nega (ni afirma) l'existència de Déu (no es pot): simplement considera que el seu coneixement científic no és possible (avui dia es pensa igual).
9.2.6. Crítica a la metafísica
Conclusió: Kant nega tota possibilitat a la Metafísica el seu estatus de
Ciència (en sentit modern). Per què? Perquè Déu, ànima i Món són 1.
A PRIORI: són ‘Idees’ o ‘noümens’ anteriors a tota experiència; són
2. TRANSCENDENTALS: estan mancats de relació amb
IDEALISME TRANSCENDENTAL
ANALÍTICA TRANSCENDENTAL
ESTÈTICA TRANSCENDENTAL
LLIÇÓ NOVENA
148
l’experiència; i són 3. PURS: estan mancats de tot contingut.
Aquestes tres ‘idees’ o ‘noümens’ dirigeixen l’ús de la ‘Raó’ en el
procés d’unificació sintètica. Mentre “l’Enteniment” (2n nivell) es
refereix a fenòmens, la “Raó” (3r nivell) es refereix a la totalitat.
Durant segles s’havia cregut que la Metafísica era la ciència més
elevada (des de Parmènides fins a Descartes). Ara, per Kant aquest
error s’explica per l’anomenada il·lusió transcendental: és a dir, en
l’ús dels conceptes metafísics més enllà d’allò empíric (el famós
‘somni dogmàtic’ del cartesianisme, al·ludit per Kant). L’aplicació de
les categories a objectes transcendentals porta a prendre les ‘idees’
de la ‘Raó pura’ –ànima, món i Déu- per objectes reals. NO ho són.
La crítica kantiana és, ―per tant―, demolidora (més encara que la
crítica de Hume): aquí s’inicia la decadència de la Metafísica26.
TEXT PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: crítica a la metafísica] "Si, en canvi, prescindim d’aquesta restricció de la idea [noümen] a l’ús 1 merament regulador, [aleshores] la raó es desvia de múltiples formes per 2 abandonar la via empírica, que és la [via] que ha d’assenyalar les fites del seu 3 camí, i per tal d’aventurar-se més enllà d’aquesta via, cap a allò incomprensible i 4 inescrutable [la metafísica] (...), [aleshores] es troba completament deslligada de 5 tot ús que s’acordi amb l’experiència.” 6
Kant. Crítica de la raó pura
Actualment, les anàlisis fetes al voltant d’aquesta qüestió, es
plantegen en els termes següents: si Pensar [noümen] i Conèixer
[fenomen] són dues coses diferents, la pregunta és, ¿podem
pensar sobre coses sense necessitat de demostrar-les? És a dir:
¿podem pensar la mort sense poder-la conèixer? La resposta és SÍ.
De fet, la història del pensament demostra que els homes corrents
(no només els filòsofs) pensen sobre preguntes sovint irresolubles.
Per què? per la necessitat mateixa de donar sentit (Significat) a allò
que el Coneixement no pot (o no encara) verificar. Conclusió: quan
pensam (a un nivell molt abstracte, metafísic), busquem el significat
26
Segons Kant, la matemàtica i la Física són ciències precisament perquè posseeixen judicis sintètics a
priori. La Metafísica, en canvi, no és ciència perquè no pot fer judicis d'aquesta mena.
KANT
149
de coses indemostrables. En conseqüència: Pensar i Conèixer NO són
el mateix, i Significat i Veritat tampoc NO són el mateix.
Diferències entre Significat i veritat
1. SIGNIFICAT 2. VERITAT
Quan pensem al nivell més abstracte,
busquem el sentit que atorgui significat
a coses del món físic, encara que no
puguin ser verificades (ex: la mort, la
llibertat, l’amor, el mal, Déu).
Quan coneixem, el saber que en resulta
ha de ser verificat i demostrat amb fets
que sorgeixen del món físic.
És el saber metafísic: el pensament És el saber científic: el coneixement
Ha quedat clar aquest apartat? Pareix difícil, però és molt interessant.
9.3. ÉTICA KANTIANA Ara, a la resposta feta a la pregunta anterior: “Què puc conèixer?”,
(Raó Pura) ―explicada abans―, Kant intentarà anar més enllà i
preguntar-se: “Què puc fer?”, en resposta a la Raó Pràctica.
Les tres preguntes bàsiques de Kant 1.Què puc conèixer? 2. Què puc fer? 3. Què puc esperar?
Àmbits científics que es deriven
Teoria del coneixement Teoria ètica Teoria metafísica
Textos on planteja la seva teoria
Crítica a la raó pura Crítica a la raó pràctica La religió dins els límits de la Raó
Així, al seu llibre “Crítica a la Raó pràctica” fonamenta l’acció humana
(l’ètica: voluntat i acció) en una anàlisi rigorosa de la ‘raó’ des del
vessant pràctic. La conducta: Què puc fer? El projecte kantià és
incomprensible si no s'assumeix que la teoria del coneixement porta a
l'ètica. Kant afirmarà que els termes “bé” o “mal” no són —en sentit
moral—, aplicables a les coses per si mateixes (les coses, o les
accions, no són en si mateixes fetes de “bé” o “mal”). Per tant: els
termes bé o mal han de ser aplicats a la pròpia acció humana. La tesi
ètica de kant és ―en el fons― bastant simple: si una conducta no pot
ser Universal, aleshores NO és moral. I prou. Per tant: si l’ètica no és
universal, aleshores no és res de res (avui es pensa igual). Com?
LLIÇÓ NOVENA
150
9.3.1. Ètiques Heterònimes i Ètiques Autònomes
Kant pensa que la voluntat dels homes a l’hora de decidir, pressuposa
que l’home és lliure (fer o no fer una acció). Així, seguint amb la
classificació que feia a la ‘Raó Pura’ (depenent o no de l’experiència),
creu que l’acció humana (Raó Pràctica) pot ser de 2 tipus:
1. ACCIÓ A POSTERIORI
És quan la conducta està en funció de
les conseqüències a posteriori en vistes
a un determinat objectiu. Es regeix per
la voluntat natural; és a dir, es mou
per inclinació.
Hi està en contra
4. ACCIÓ A PRIORI
És quan la conducta no està en funció
de les conseqüències o efectes. Es
regeix per la voluntat formal; és a dir,
es mou pel deure.
Hi està a favor
Kant dirà que ―fins al s. XVIII― totes les teories ètiques havien estat
fonamentades en l’acció “a posteriori”. Ara, ell creu haver trobat una
Ètica que es pot fonamentar per la raó mateixa; és a dir: “a priori”.
Aquesta distinció entre acció (Raó Pràctica) a priori i a posteriori es
pot veure millor en el següent quadre comparatiu:
Comparació ètica de Kant amb les ètiques anteriors
Ètica Kantiana Ètiques anteriors
Formal Material
No determina cap bé;
només la forma d’actuar moralment.
Determina el bé que s’ha d’assolir amb
l’acció moral (premi o càstig).
Autònoma (auto, ‘nomos’, llei) Heterònima (hetero, ‘nomos’, llei)
La llei moral té al seu origen en la
pròpia consciència.
L’origen de la norma moral és exterior a
la consciència.
A priori A posteriori
La moral no deriva de l’experiència, es
descobreix en la raó.
Les virtuts morals s’adquireixen per
mitjà de l’experiència i l’hàbit.
Deontològica (‘deon’, deure) Teleològica (‘telos’, finalitat)
L’acció moral no busca cap fi, només
s’orienta pel respecte al deure.
L’acció moral persegueix un fi últim (la
felicitat, la salvació divina, el plaer, etc).
Universal Particular
L’acció moral ha de tenir caràcter
necessari per a tothom.
L’acció moral és contingent, particular.
Exemples
Racionalisme pràctic de Kant. Intel·lectualisme moral (Soc/Plat/Arist)
Materialisme moral (Epicur)
Estoïcisme moral (Zenó)
Escepticisme moral (Pirró)
Cristianisme moral (St. Pau)
Emotivisme moral (Hume)
KANT
151
Kant afirmarà la necessitat de concebre una ètica que, ―igual que en
la seva teoria sobre el coneixement―, es fonamenti només en la
raó a priori (NO en la conseqüència –premi o càstig- de l’acció). Vol
una ètica racional definida A PRIORI, de forma pura; és a dir, buida
de contingut. Per tant: independent d’allò empíric (del que passi o no
a la realitat). En això consisteix el caràcter UNIVERSAL que Kant
exigeix a tota mena de judicis morals (com també passava en els
judicis sintètics a priori que hem vist a l’apartat 9.2.1).
9.3.2. La Determinació de la Voluntat Què és la voluntat? Allò que uneix ‘pensament’ i ‘acció’, ‘Raó pura’ i
‘Raó pràctica’. La voluntat és com un dispositiu que activa l’acció per
mitjà del pensament. Distingeix 2 tipus de voluntats:
VOLUNTAT NATURAL:
es mou no per deure sinó per
inclinació. És a posteriori.
Kant hi està en contra
VOLUNTAT RACIONAL:
es mou pel DEURE. És a priori.
Kant hi està a favor
Només la Voluntat Racional és lliure. La obligatorietat que han
d’imposar els JUDICIS MORALS, segons Kant, només ha de dependre
de la Voluntat Racional, i NO de la Voluntat Natural (fer en funció del
que em fan a mi). La moral kantiana representa una inversió de la
moral tradicional anterior: allò que determina la Llei (moral) no és el
concepte del bé com a objecte, sinó a l’inrevés: la Llei (moral) és la
que determina el concepte de bé. Per aquest motiu, la Voluntat
només ha d’actuar per Respecte al Deure: l’actuació s’ha de regir
pel respecte estricte a la Llei (moral). Per això, Kant distingeix 3 tipus
de “Deures” (‘deon’, deure, deontologia, ‘lógos’, saber):
Tipus d’accions en relació al “Deure”
1. Accions contràries al “deure”:
-“mentir per ajudar un amic”
Sempre són no universals.
Kant hi està en contra.
2. Accions conforme al “deure”:
-“ajudar na Laura perquè és ta mare”
Per interès, sentiment o inclinació.
Kant hi està en contra.
3. Accions per respecte al “deure”:
-“no espiar el whatsApp del teu nòvio”
Sols aquestes tenen valor moral universal.
Kant hi està a favor.
LLIÇÓ NOVENA
152
9.3.3. L’Imperatiu Categòric
La presència del ‘Deure’ en la Voluntat es manifesta per mitjà de
l’obligació (Llei moral) que es reflecteix en els imperatius (fes això o
allò). Hi ha 2 tipus d’imperatius:
1. IMPERATIU HIPOTÈTIC
Ordena allò que s’ha de fer per assolir
un determinat objectiu, recompensa o
càstig.
Ex: si vols aprovar, estudia!
Kant hi està en contra
2. IMPERATIU CATEGÒRIC
Mana l’acció en si mateixa sense
referència a cap objectiu, recompensa o
càstig.
Ex: no matar!
Kant hi està a favor
Kant només està d’acord amb l’imperatiu categòric. Per què?
Perquè és Universal: vàlid per a tothom. Aquest principi es mou pel
respecte al deure. Resumit: si una conducta no pot ser Universal,
aleshores no és moral. Queda clar? Es formula de 2 maneres:
IMPERATIU CATEGÒRIC
1. Obra [o fes] en la teva vida accions [conductes] com si la màxima* d’aquestes
teves accions hagi de tornar-se, per la teva voluntat, en Llei* universal.
2. Obra [o fes] en la teva vida de tal manera que usis la humanitat sempre com un
fi [últim] al mateix temps, i mai no com un mitjà [instrument]. *Màxima: És el principi subjectiu de la conducta. Per exemple: un diabètic no pren sucre perquè és perjudicial per a la seva salut. El sucre no és objectivament perjudicial però sí que ho és per a la seva salut en concret. *Llei: És el principi objectiu de la conducta: prescriu com ha d' actuar l’individu que actuï guiat només per la seva raó pràctica. Per exemple: "no robaràs" .
¿Com es pot traduir l’imperatiu categòric en llenguatge d’avui? 1. si
un precepte no val com a Llei (Universal), no pot ser moral, i 2. les
persones són finalitats en elles mateixes: tenen valor i no preu.
Aquesta doble tesi avui dia es considera el nucli dels Drets humans a
tot el món. Ara bé: l’ètica kantiana també té algunes crítiques,
centrades en l’excessiu formalisme racional. Són aquestes 4:
1. IMPERATIU BUIT DE CONTINGUT
Només proposa limitacions a la manera
d'obrar (“no facis a ningú el que no
vols que et facin a tu”), però no ens
diu quines decisions cal prendre.
2.DIFÍCIL UNIVERSALISME
Principis com per exemple, "cal pagar
impostos" no es poden universalitzar a
tothom d'igual manera.
3. DEURES CONTRADICTORIS
Pot haver-hi principis morals que siguin
universals i -alhora- contradictoris, com
ara la idea de llibertat (que tendeix a la
diferència) i la igualtat (que la rebutja).
Un altre cas: "no mentir" i "ajudar algú
a fugir d'un enemic" (que comporta
mentir).
KANT
153
4. ÈTICA SENSE EMOCIONS
Kant no fou sensible al paper de les
inclinacions i les emocions en la
personalitat moral. ¿Què passa si, a
més de fer el bé, disfruto? El "respecte
a la llei" sembla que hagi de ser
incompatible amb el fet de gaudir (el
plaer per Kant era una cosa dolenta,
perversa: recordau Epicur).
Nota aclaratòria: Malgrat aquestes crítiques, encara avui dia es considera la seva teoria ètica una de les més encertades i en gran part segueix vigent com a marc moral (i jurídic) al món actual.
9.4. POSTULATS DE LA RAÓ PRÀCTICA A la 3a pregunta “¿Què puc esperar?” (esmentat al punt 9.1. pàg.
137), hi respon amb el text titulat “La religió dins els límits de la raó”,
escrit l’any 1793. Aquí Kant establirà ara un lligam de pont entre la
‘Raó Pura’ (teoria del coneixement) i la ‘Raó Pràctica’ (Ètica).
Si hem vist com ambdues (‘Raó Pura’ i ‘Raó Pràctica’) generen dos
mons complementaris, però separats: el món de la naturalesa (el
Coneixement), i el món de la llibertat (l’Ètica), Kant estableix ara
vincle entre ambdós: la justificació de l’acció ètica per postulats
de la Raó Pràctica. Aquesta justificació prové del concepte: “Bé
Suprem”. Per a Kant, el “Bé Suprem” és la culminació de l’acció
moral, no la causa, amb la qual cosa manté l’autonomia de la
voluntat. El bé suprem és, per tant, un Universal.
¿Què és el ‘bé suprem’? ‘algo’ a priori que es dóna per suposat
(com un axioma matemàtic) i guia la Llei Moral. Per tal d’assolir el ‘Bé
Suprem’, la Raó Pràctica postula [autoafirma] 3 principis que la fan
possible: 1. llibertat, 2. immortalitat de l’ànima i 3. Déu. Què és
un postulat? Són afirmacions que s’accepten sense demostració. Una
cosa similar a un constructe matemàtic o una tautologia lògica A=A:
1r Postulat: la llibertat
Aquest és l’únic axioma que és
veritable per si mateix pel mateix fet
de tenir Voluntat. Per què? Perquè
podem escollir. El món de la ‘raó
pràctica’ està regit per la llibertat.
LLIÇÓ NOVENA
154
2n Postulat: la immortalitat de
l’ànima
No sabem si tenim ànima (és un
noümen), però hem d’actuar com si
existís (axioma). Per què? Perquè
assolir el bé suprem és l’objecte
necessari d’una voluntat determinable
per la llei moral. Però, per arribar-hi,
cal un procés cap a la perfecció.
3r Postulat: l’existència de Déu
No sabem si Déu existeix (és un
noümen), però hem d’actuar com si
existís (axioma). Per què? A més
d’assolir el bé suprem, també requereix
arribar a la felicitat. Per això, s’ha de
pressuposar que hi ha una causa
adequada a aquest efecte: és a dir,
l’existència de Déu.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: Els postulats de la raó pràctica]
"Per tant, la raó pràctica sembla haver establert fermament veritats que la raó pura 1 (especulativa) no pot arribar a “conèixer” [fenòmens], sinó únicament a “pensar” 2 [noümens]. No hi ha, aquí, cap mena de contradicció. La raó pràctica no 3 aconsegueix de provar teòricament res, ni tampoc d’arribar a un veritable 4 “coneixement”. Els postulats són certament, exigències de la raó pràctica, però 5 no condueixen a un coneixement, sinó a una “fe racional” [creure com si fos cert]. I 6 la fe no és certesa de coneixement. Per això, l’esforç moral té sentit. Els postulats 7 no permeten dir “jo sé”, però fan versemblant que es pugui dir “jo vull”.” 8
Kant. Crítica de la raó pràctica
Síntesi general
9.5. ASPECTES CRÍTICS DE KANT Hi ha alguns ha pensadors extraordinaris després dels quals la
filosofia és totalment diferent i influeixen molt en la mentalitat de la
gent (tot i que no els llegeixin). Tres casos: Plató (les idees),
Descartes (el dubte) i Kant (les condicions del coneixement). Les
conseqüències més importants d’aquest últim són 8:
1 2 3
KANT
155
1. FENOMENOLOGIA
¿La distinció entre ‘fenomen’ i
‘noümen’ és certa? Sí. Per a Kant el
‘fenomen’ és el món com apareix i el
‘noümen’ és el món tal com el podem
pensar quan NO és objecte de la nostra
experiència. L'experiència no expressa
la realitat del món tal com és. Per què?
perquè la realitat tal com és està fora
de l'abast de la raó humana: això en
diu ‘cosa en sí’ o noümen. Aquesta
teoria avui es considera vertadera.
2. LA RAÓ PURA O ‘NOÜMEN’ TÉ
SENTIT PER ELL MATEIX?
Pel que sembla l'estructura de la ‘Raó’
(Raó Pura: 3r nivell) només té sentit
en la mesura que fonamenta l'acció
moral (Raó Pràctica: Ètica). Què vol dir
això? Que allò que no pot ser conegut
com a noümen, només podrà ser
captat a través de l'acció moral que és
la ‘Raó pràctica’. Aquest aspecte de la
seva teoria és discutible.
3. CRÍTICA A LA IDEA DE ‘DÉU’
Derivat del punt 2, Kant diu que "La
religió és purament un afer de la Raó".
Què vol dir? Que ‘Déu’ és una qüestió
noümènica i tractar-lo com si fos un
fenomen seria degradar-lo. Fins aquí,
està molt clar. Ara bé: la conclusió que
en treu és discutible: la comprensió de
la idea de Déu no pertoca a la ‘Raó
pura’, sinó a la ‘Raó pràctica’. Com?
Convertint ‘Déu’ en un dels 3 postulats
de la ‘Raó pràctica’. Segons ell, podem
tenir la convicció moral de l'existència
de Déu, però NO el saber. La seva
frase és molt famosa: “vaig haver de
deturar el saber per donar lloc a la
creença”. I aquí la va cagar.
4. JUSTÍCIA UNIVERSAL
Kant té el mèrit d’haver posat la
Justícia com a Llei (universal) al centre
de l’ètica: si un precepte no val com a
Llei universal, no pot ser moral.
Traduït: si no és bo per a tothom, no
pot ser llei moral. L’obligació moral no
deriva de Déu, ni de l’Autoritat, sinó de
la Raó. Res més.
5. CRITICISME
‘Crítica’, a Kant, significa ‘superar’ el
dogmatisme [cartesià] i l’escepticisme
[empirista]. Kant identifica la filosofia
amb un "Tribunal de la raó". La raó ha
de jutjar (críticament) la pretensió de
validesa de tots els coneixements. Vol
saber si es poden fonamentar els
coneixements, o si hi ha algun
coneixement (en el seu cas: la
metafísica) que NO té fonamentació.
Pretén saber si el coneixement racional
té límits. En té? Sí. Aquesta teoria avui
es considera vertadera.
6. KANT ÉS ANTIMETAFÍSIC?
No. Però quan la raó humana s'escapa
de l'experiència, cau en la metafísica del
bla, bla, bla (xerrameca abstracte).
Ara bé: per fonamentar el coneixement
és necessita un principi (la idea ‘causa’)
que no està basat en l'experiència ni es
deriva per inducció: les categories
kantianes no estan fundades en
l'experiència, però la fan possible. Per
tant, en certa manera són metafísiques.
La metafísica, doncs, té un sentit. El
que és absurd, però, és la metafísica
tradicional. Perquè? Per què no permet
clarificar l'experiència fenomènica.
7. ELS ‘A PRIORI’
Derivat del punt 5, la genialitat de Kant
és mostrar que les ‘categories’ que
emprem per a ordenar el món són
producte del ‘subjecte’: NO hi ha
categories "objectives" del món. Les
categories a través de les quals pensem
NO són extretes de la realitat, sinó que
són la condició a través de la qual la
realitat ‘És’. Per tant, Kant considera el
subjecte (el Jo) com anterior a l'objecte
(el món).
8. ES POT SER KANTIÀ, AVUI?
Sí. El seu èxit és doble: 1. mostrar que
l’home no té accés a l’Absolut (límits de
la raó), i 2. plantejar la Llei moral (el
que hauria de ser cal que sigui) a partir
de la consciència. Només per això, el
kantisme ha arribat fins als nostres dies
com una de les teories més importants
de la filosofia mundial.
* * * *
LLIÇÓ NOVENA
156
DIFERÈNCIES ENTRE KANT I HUME
KANT HUME
La realitat és objectiva?
No. Les regularitats que establim sobre
el món físic deriven de la nostra manera
d’entendre la realitat que percebem. La
realitat, així, està ‘subjectivitzada’. les
‘categories’ que emprem per a ordenar
el món són producte del ‘subjecte’: NO
hi ha categories "objectives" del món.
Per tant, Kant considera el subjecte (el
Jo) com anterior a l'objecte (el món).
No. Considera la primera realitat allò
percebut, i les idees que aquestes
percepcions deixen en la ment. Res
més. Si existeix o no una realitat que
sigui la causa de les nostres
percepcions, no ho sabem.
És possible la metafísica com a Ciència?
KANT HUME
No. La metafísica no és possible com a
ciència perquè el seu objecte d’estudi
(ànima, món i Déu) no estan a l’abast
de la nostra experiència sensible, ni a
l’abast de l’enteniment. Aquestes idees
pures les elabora la ‘Raó’ en la seva
pretensió de trobar un fonament últim
(noümènic) de la realitat fenomènica
que percebem. Però son inaccessibles.
No. La metafísica no es possible perquè
es basa en idees que no es fonamenten
en el “principi de còpia”. Tota la
metafísica es fonamenta en idees
incomprovables empíricament: són
pures fabulacions.
Quin és el punt de partida de la ciència?
KANT HUME
L’experiència. Les lleis de la ciència són
producte tant de l’activitat experimental
com de l’activitat racional de
l’enteniment humà. El model de la
ciència és la Física.
L’experiència. No hi ha res en
l’enteniment que abans no hagi estat
rebut pels sentits.
El model de la ciència empírica són les
Ciències Naturals.
Quins són els tipus de judicis veritablement científics?
KANT HUME
El tipus de judicis que fan avançar
realment les ciències són els judicis
sintètics a priori: aporten nova
informació a posteriori, i tenen caràcter
universal i necessari a priori.
Només existeixen dos tipus de judicis:
“relacions d’idees” (matemàtiques,
lògica) i “Qüestions de fet” (les
ciències naturals). Res més.
Com es produeix el coneixement humà?
KANT HUME
El coneixement humà es produeix
mitjançant el concurs combinat de
l’experiència i l’enteniment. La
“matèria” del coneixement ve donada
per l’experiència a posteriori, però la
“forma” del coneixement la posa el
propi subjecte a priori.
El coneixement humà només prové de
l’experiència. Res més.
Només podem aconseguir un
coneixement probable del món físic, tot
i que podem pressuposar que tot
succeeix necessàriament.
El coneixement és il·limitat?
KANT HUME
No. L’única realitat que podem conèixer
és la realitat fenomènica; és a dir, la
realitat de les impressions rebudes per
la nostra sensibilitat, i categoritzades
pel nostre enteniment. No coneixem res
més enllà d’això. Si existeix o no un
món noümènic (Déu, ànima, món), ho
desconeixem completament.
No. El nostre saber està limitat per les
nostres impressions, més enllà de les
quals no es pot saber res.
KANT
157
Hi ha idees innates?
KANT HUME
No. No hi ha idees innates, però sí
“formes de percebre” innates: les
“formes a priori de la sensibilitat”:
(nivell 1:espai i temps), i les “formes
pures de l’enteniment” (nivell 2: les 12
categories). No és cert, per tant, que la
ment sigui com una tàbula rassa.
No. No hi ha idees innates de cap tipus.
La ment és una tàbula rassa. Tot el
cartesianisme es basa en un axioma que
és fals.
Existeix el Principi de Causa?
KANT HUME
Sí. El principi de causalitat és una de les
12 categories a priori de l’Enteniment
[2n nivell] que posa el subjecte que
coneix, però NO és cap llei interna de
les coses (com deia Aristòtil: tª 4
causes).
No. Només tenim impressions sensibles
presents, o el record d’impressions
sensibles del passat. No hi ha connexió
necessària entre A i B. Per tant, la
relació de causa-efecte és només un
hàbit, costum o repetició.
Quin és el fonament de la conducta ètica?
KANT HUME
L’actuació moral es determina pel propi
subjecte (autonomia moral) acudint a la
seva raó i NO a l’experiència. La moral
ha de tenir un caràcter universal i
necessari –vàlida per a tothom-,
independent del plaer o de la utilitat.
L’imperatiu categòric implica que “hem
de obrar de tal manera que la norma del
nostre comportament pugui valer com a
Llei universal”.
L’origen de la conducta moral són els
sentiments. La moral té un caràcter
contingent, provisional, dependent de la
utilitat que la conducta moral ens pot
reportar en l’acció (utilitarisme): ningú
no fa res si no li agrada. No és possible
una Llei universal. Per què? perquè
depèn de les emocions, i aquestes no
són universalitzables.
* Es recorda que això només és un esquema amb la finalitat de fer més clara la diferència entre els dos autors. Cas que es pregunti a examen, cadascun dels punts s’ha de desenvolupar in extenso. Està prohibit a Selectivitat contestar amb esquemes.
* * * *
LLIÇÓ NOVENA
158
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Classificació dels judicis a la Crítica de la Raó Pura. La importància dels judicis sintètics a priori (pàgs.
137-140).
2. Explica la Teoria del Coneixement de Kant: 1r nivell, 2n nivell i 3r nivell (pàgs. 140-147).
3. Diferències in extenso entre ‘fenòmen’ i ‘noümen’ (pàg. 141; 155, punt 1; 156 al final).
4. A partir de la polèmica de Hume pel que fa al concepte de “Causa”, explica l’aportació que hi fa Kant
(pàgs. 126-129; 133, punt 5; 143-144; 157).
5. Principals crítiques de Kant a les idees pures de la Raó (3r nivell) (pàgs. 146-147).
6. Principals arguments contra la noció “d’idea innata” a Kant (pàgs. 137-138; 157).
7. Explica la teoria ètica de Kant. La importància de l’imperatiu categòric (pàgs. 149-152).
8. Crítiques a la teoria ètica de Kant (pàgs. 152-153).
9. Principals crítiques de Kant a la Metafísica (pàgs. 147-149).
10. Explica les refutacions kantianes als 3 arguments clàssics sobre l’existència de Déu (pàg. 147; 155,
punt 3) i quina solució li dóna ell mitjançant els postulats de la Raó pràctica (pàgs. 153-154).
11. Què significa la revolució copernicana de Kant, segons la qual es capgira la relació entre ‘Objecte’ i
‘Subjecte’ (pàg. 144-145)?
12. Explica els tres Postulats de la Raó Pràctica, i la seva relació entre la Raó Pura i la Raó Pràctica
(pàgs. 153-154).
13. Relaciona la noció de Significat i Veritat a la Metafísica kantiana (pàgs. 148-149).
14. Explica els principals aspectes crítics de la filosofia kantiana (pàg. 155).
Preguntes de Comparar
1. Compara la noció de “causa” a Kant i a Hume (pàgs. 126-129; 133, punt 5; 143-144;
157).
2. Compara l’emotivisme moral de Hume i l’ètica kantiana (pàgs. 131-132; 149-152; 157).
3. Compara el concepte “idea” a Descartes i a Kant (pàgs. 113-114; 146-147)
4. Compara l’Empirisme de Hume i l’Idealisme kantià pel que fa al problema del coneixement
(pàgs. 155-156).
5. Compara el concepte de “Déu” a Descartes i a Kant (pàgs. 115-116; 146-147).
6. Principals crítiques de Kant al concepte d’innatisme cartesià (pàgs. 113-114; 137-138;
157).
7. Compara la metafísica (dualisme ontològic) de Plató i la crítica que hi fa Kant (pàgs. 47-
49; 147-149).
9. Compara i raona la noció “idea” en aquests autors (desenvolupa això in extenso):
Sòcrates Plató Aristòtil Descartes Hume Kant
Un Universal
(Definició)
Eidos (Éssers
perfectes)
Coneixement intel·ligible
El Concepte derivat d’un
fet sensible
Els continguts
del
pensament autoevident
La còpia dèbil d’una
impressió
Noümen La-cosa-en-si
3 Conceptes
transcendents de la raó pura
(pàg. 37) (pàg. 48) (pàgs. 71-72) (pàg. 113) (pàg. 124) (pàg. 146)
KANT
159
10 LLIÇÓ DESENA
FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA
La Filosofia Contemporània està marcada pel context històric que va
de la Revolució industrial a mitjans del s. XIX, fins a l’actualitat.
Aquesta època es caracteritza per la crisi de la idea de “Raó” i de
“Progrés”: el saber ha produït avenços científics enormes, però
també ha fabricat la bomba atòmica: el progrés NO és il·limitat.
Es partirà, així, d’una mentalitat completament nova a la humanitat:
“no són les idees, sinó els fets, els que canvien el món”. És la
conseqüència del Dubte cartesià aplicat al món contemporani. El
canvi, ―ocorregut a partir del S. XVII, és radical al s. XIX: la inversió
de l’ordre entre Contemplació i Acció. Aquesta inversió ha consistit
a elevar l’Acció al nivell més alt de l’Ésser humà, mentre que el món
del Pensament viu un temps actual de decadència en benefici del
coneixement tècnic i pràctic.
Així, el període es caracteritza pels següents aspectes genèrics:
LLIÇÓ NOVENA
160
1. REVOLUCIÓ INDUSTRIAL
Canvis convulsos durant el S. XIX
marcats per la Revolució industrial, el
predomini de la burgesia i el
liberalisme, i el desenvolupament del
capitalisme modern.
2. LIBERALISME
Augment progressiu dels tres pilars de
liberalisme als països industrialitzats:
1. llibertat individual (de pensament,
de religió, d’associació, de premsa), 2.
llibertat econòmica (d’empresa,
producció, competència i circulació de
mercaderies i capitals), i 3. llibertat
política (progressiva existència
d’Estats constitucionals de règim
democràtic parlamentari).
3. DESRURALITZACIÓ
Ple desenvolupament de l’organització
de les societats com ja són avui dia. El
model urbà de desenvolupament actual
s’engega al S. XIX (desruralització,
industrialització de les ciutats,
individualisme en el sistema de vida
dels ciutadans, utilitarisme pragmàtic
en la forma de comportar-se, des-
ideologització pràctica, etc.).
4. PROLETARIAT OBRER
S’origina el proletariat, el moviment
obrer, l’anarquisme i el socialisme
utòpic al S. XIX.
5. ADAM SMITH
Nova teorització sobre l’economia
política clàssica (Adam Smith, 1723-
1790). Smith elabora els conceptes
basics per a comprendre la teoria
econòmica que després desenvoluparà
Marx.
6. SECULARITZACIÓ
Crisi i decadència de les religions com
a cosmovisions interpretadores de tota
la realitat. Déu com a problema
filosòfic desapareix de la Filosofia.
7.DECADÈNCIA DE LA METAFÍSICA
Decadència i desaparició de la
metafísica en l’àmbit de la Filosofia.
8. DESENVOLUPAMENT CIENTÍFIC
Desenvolupament espectacular de la
ciència, la tecnologia.
Hiperespecialització científica.
9. CAPITALISME MODERN
Desenvolupament planetari del
capitalisme com a model econòmic
generalitzat.
10. ALFABETITZACIÓ
Progressiva alfabetització mundial de
totes les capes de la població.
Universalització de l’escolarització
obligatòria i gratuïta per a tothom.
11. ECOLOGIA I MEDI AMBIENT
Inici dels grans problemes
mediambientals com a conseqüència
dels avenços tecnològics (contaminació,
desertització dels boscos, extinció
d’espècies vegetals i animals,
massificació urbana, etc.).
12. NOVA MENTALITAT
Canvis enormes en la mentalitat de la
gent. Progressiu augment a occident de
l’agnosticisme i l’ateisme. L’ètica
universal deixa de tenir importància
com a codi de conducta normatiu i
obligatori per a tothom, en favor del
relativisme i el pragmatisme en la
conducta individual.
13. SORGIMENT DE LA BURGESIA
Les classes benestants entren en
decadència en favor dels burgesos que
fan fortuna al món industrial
(exportació, siderúrgia, indústria tèxtil,
etc.).
14. CRISI DE LA RAÓ
La Raó a portat progressos enormes
però també guerres devastadores: el
Progrés derivat de la raó científica
comença a veure’s NO com una cosa
il·limitada, sinó que també comporta
problemes, fins i tot l’auto-extinció.
LLIÇÓ NOVENA
161
Si haguéssim de resumir en una paraula el tret central de la Filosofia
contemporània seria ‘sospita’. Filosofies de la sospita és el nom
genèric que reben les aportacions de Freud, Marx i Nietzsche. Reben
aquest nom pel fet de posar en qüestió (en sospita) els fonaments
de la Filosofia occidental, especialment el paper de la Raó:
1. FREUD
Per a Freud, la raó (conscient) és
només una part de la ment, molt petita
en comparació amb l'inconscient.
2. MARX
Per a Marx, la raó no fa avançar la
història, com es creia a la Il·lustració,
sinó que la història canvia per la lluita
de classes.
3. NIETZSCHE
Per a Nietzsche, la raó oculta part de la
vida: el vessant instintiu, que és el més
autèntic. L’home racional és un horror.
En les lliçons 10 i 11 veurem el segon i el tercer (Freud no era
filòsof). Tots tres en proposen un alliberament psicològic, social i
vital, respectivament. Tenen també en comú el paper secundari o
inexistent que atorguen a Déu, que veuen com una invenció humana.
162
10.1. KARL MARX
Context històric,
social i cultural de
Marx (1818-1883) Marx va néixer a Trèveris (Renània, Alemanya) l’any 1818. Va ser filòsof,
economista polític, sociòleg i revolucionari. Va néixer en una família jueva rica.
Abandonà els estudis de dret i va cursar estudis de Filosofia a Berlín. El 1841 es va
doctorar a la universitat de Jena amb una tesi sobre Epicur. Començà la seva
activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de
Feuerbach. El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part
de l’Esquerra Hegeliana, on coneix el seu company Friedrich Engels amb qui
estableix una gran amistat. L'any 1845 és expulsat de París i se'n va a viure a
Bèlgica. L'any 1848 publica el Manifest Comunista, escrit revolucionari que
encoratja la revolució. Tot i dedicar la vida a l’estudi del Capitalisme, Marx era del
tot incapaç de regular les seves pròpies finances. No va tenir mai una feina
remunerada; la seva supervivència depenia dels ajuts que li feia arribar el seu amic
Engels i va passar èpoques d’una misèria espantosa. La seva vida sembla treta d’un
relat miserable: va deixar embarassada una criada, va estar a punt d’anar diverses
vegades a la presó per deutes, un cop fou detingut ―juntament amb Engels― per
apedregar (en estat de borratxera) el vidre d’un banc. Intentà fer feina a
l’administració dels ferrocarrils, però no ho aconseguí perquè tenia mala lletra. I
així successivament... Marx va tractar només de filosofia político-econòmica: és
conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes.
És considerat una figura clau per a entendre la societat i la política contemporània.
Morí l’any 1883 a Londres molt pobrament. Va viure 65 anys. -Textos: El Manifest Comunista (coautor amb F. Engels) i El Capital (3 volums). -A més d’aquesta biografia s’ha d’afegir els punts de la pàg. 160 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context.
Marx només va filosofar de Teoria Política (com Arendt), però la
seva importància dins el món contemporani ultrapassa el camp
polític: ha tingut enormes repercussions en la Història, en la
Política, en l’Art, la Sociologia, l’Ètica, l’Antropologia, etcètera.
Dividirem el tema en aquests punts:
El Materialisme històric
El Materialisme dialèctic
MARX
163
10.2. El MATERIALISME HISTÒRIC Marx centrarà la seva anàlisi en la Filosofia Política en general, i en
l’anàlisi de les condicions econòmiques en particular. Anem a pams.
10.2.1. La Filosofia com a Praxi Seguint amb la distinció clàssica entre “Pensament” i “Acció”,
recordem que per a Aristòtil i Plató (i bona part de la Filosofia fins al
segle XIX), viure té dues dimensions diferenciades: “Pensament”
(Vita contemplativa) i “Acció” (Vita activa). Idò bé: a partir de Plató
(no a Sòcrates), és més important la primera, que no pas la segona.
1. VITA CONTEMPLATIVA
És la dimensió pensant. No implica
acció: és teorètica o contemplativa
(theorein).
2. VITA ACTIVA
És l’activitat lligada a la voluntat lliure i
a l’acció. Implica una activitat pràctica
(praxi).
Marx invertirà aquest ordre. Considera “l’Acció” més decisiva de
l’ésser humà, que no pas el “Pensament”: un fet cabdal dins la
Filosofia Contemporània. Fa la distinció de la manera següent:
1. PRAXI (ACCIÓ)
Segons Marx, la “Praxi” (realitat
pràctica) és la forma que l’home té de
RELACIONAR-SE amb la naturalesa i
amb els altres homes, per a conservar
i transformar el medi. Aquesta és
l’única realitat, segons Marx.
2. TEORIA (THEOREIN)
És un subproducte de la Praxi.
ABANS MARX
De dalt cap abaix De baix cap a dalt
Marx està convençut que la Filosofia ha de deixar-se de discussions
teòriques i abstractes, i ha de centrar-se en la realitat pràctica de
la gent. Afirma que la majoria de persones estan preocupades per
aspectes molt diferents que la major part de filòsofs. En realitat, Marx
creu que parteixen d’una anàlisi teòrica a partir de la qual, tracten
d’encaixar-hi la realitat pràctica als seus plantejaments. Marx farà
exactament el contrari d’això: partirà —primer de tot— per
analitzar la realitat pràctica (praxi) o material de les persones, per
ANÀLISI TEÒRICA ANÀLISI TEÒRICA
REALITAT PRÀCTICA
REALITAT PRÀCTICA
LLIÇÓ DESENA
164
mirar d’inferir-hi una teoria explicativa. Aquest és el significat del
terme materialisme, en sentit marxista. Recordem que aquest
terme ja l’havíem vist a Epicur (Marx va fer la seva Tesi doctoral
sobre aquest autor), però per a Marx té un sentit molt diferent:
El Materialisme, segons Epicur i Marx Karl Marx (1818-1883) Epicur (341-270 aC)
L’home només és matèria (Monisme
materialista).
L’home és sobretot matèria, tot i que té
ànima mortal (Dualisme materialista).
El conjunt de les relacions materials
defineix l’ésser humà.
El criteri per saber allò bo o dolent no és
la raó, sinó el cos.
Marx se centra en el camp de la política. Epicur se centra en el camp de l’ètica.
La manera de pensar està determinada
per l’acció material com a criteri polític.
La manera de pensar està determinada
pel plaer com a criteri ètic.
Més enllà de la matèria no hi ha res
(ànima, Déu, etc).
Redueix la realitat a àtoms i buit. Res
més. (atomisme o materialisme físic).
Segons Marx, aquestes relacions materials entre humans tenen lloc
en el marc d’una organització social concreta i en un moment històric
determinat. Això en Sociologia s’anomena Determinisme Social.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: Relació teoria-praxi] “La qüestió de si podem atribuir una veritat objectiva al pensament humà, no és 1 una qüestió teòrica, sinó pràctica. És a la praxi on l’home ha de demostrar la 2 veritat; és a dir, la realitat i el poder, la terrenalitat del seu pensament. (...). Tota 3 la vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris que indueixen la teoria al 4 misticisme troben la seva solució racional en la praxi i en la comprensió d’aquesta 5 praxi. (...). Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de maneres diferents. Del 6 que es tracta és de transformar-lo.” 7
Marx, Onze tesis sobre Feuerbach
L’anàlisi de la relació complexa entre Teoria-Praxi farà que Marx
detecti un problema greu que determina la relació dels éssers
humans entre ells (marcat per l’època que va viure): l’Alienació.
10.2.2. Concepte Alienació
Marx creu que les relacions socials de les persones estan sotmeses a
un problema que ell anomena “Alienació” (Entüsserung, en
alemany). Alienació és un terme tret de la Filosofia materialista de
Feuerbach. Aquest autor acusa l’idealisme de crear un home ideal
que no existeix. Feuerbach assenyala que s’ha de partir de l’home
concret (com Marx). La Filosofia no pot partir d’abstraccions, com ara
MARX
165
“Pensament” o “idea”: d’aquí prové el materialisme de Feuerbach.
Veiem, però, que Feuerbach i Marx interpreten el terme Alienació de
manera diferent:
L’Alienació, segons Feuerbach i Marx L. Feuerbach (1804-1872) K. Marx (1818-1883)
Redueix l’alienació a l’àmbit religiós
perquè és on apareix manifesta
l’essència humana.
Considera l’alienació com “la pèrdua de
l’essència humana en realitats fora
d’aquesta”. Ho generalitza a tot l’home.
Considera l’origen de l’alienació en la
projecció de l’essència humana en
Déu: “L’essència de Déu (...) és
l’essència de l’home, objectivada i
separada dels límits de l’home
individual, real i corporal”.
L’Alienació és el resultat d’un
sotmetiment, d’un grup sobre un altre
amb una intenció determinada. Per tant,
l’essència humana és material, i
l’alienació, el procés que actua sobre ell.
Per tant: NO és Déu qui crea l’home,
sinó l’home qui crea Déu. Acte seguit,
Déu sotmet i aliena l’home.
L’Alienació implica sotmetiment, abús,
negació de la seva essència, etc.
L’alienació es desplega en tres
moments:
a) Objectivació: posada fora de si que
l’home fa de les seves pròpies
determinacions.
b) Separació: d’aquestes pròpies
determinacions de la seva relació
originària amb l’home.
c) Estranyació: consideració d’aquestes
determinacions com a pertanyents a
Déu, aliè i estrany a l’home.
L’home alienat és un ésser desposseït
del que és essencialment; és a dir:
negació de la seva condició material.
L’home alienat és sotmès als dictats
d’un grup social dominant.
L’alienació també pot ser definida com
el caràcter ideològic del pensament que
fa que els individus visquin atrapats,
ignorant els seus propis problemes,
inconscients d’allò que els està passant.
Marx va més enllà de l’alienació religiosa de Feuerbach, i l’eixample a
diversos factors. Hi ha, almenys, 4 diferents tipus d’alienació:
1. ALIENACIÓ RELIGIOSA
Marx creu que “la religió és l’opi del
poble”: un sistema que té la classe
dominant per sotmetre la classe
oprimida evadint-los dels problemes
reals amb promeses d’un paradís al
més enllà amb una vida eterna.
2. ALIENACIÓ LABORAL
Conseqüència de l’estructura social
basada en els modes de producció, en
mans d’un grup reduït de capitalistes
(que són els propietaris de les forces
productives, els béns de producció, i
dirigeixen a més les relacions de
producció dels proletaris), mentre que
la classe obrera no disposa de res.
3. ALIENACIÓ ECONÒMICA
Aquest és el fonament de totes les
formes d’alienació. No existeix la
llibertat, perquè el proletariat està
esclavitzat a treballar, depenent
totalment de la classe dominant.
4. ALIENACIÓ IDEOLÒGICA
La ideologia dominant és el sistema
d’idees o representacions que la classe
social dominant exerceix per tal de
sotmetre la classe treballadora. En
aquest sentit l’ideologia és el
mecanisme de poder amb què compta
la classe social dominant per tal
d’assegurar-se el seu domini.
LLIÇÓ DESENA
166
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: com es produeix l’alienació] “L’animal es troba en identitat immediata amb la seva activitat vital. No se’n 1 diferencia. És ella. L’home converteix l’activitat vital mateixa en objecte de la 2 seva voluntat i consciència. Disposa d’una activitat vital conscient. No es tracta 3 d’una qualitat amb la qual coincideix immediatament. L’activitat vital conscient 4 diferencia els homes immediatament de l’activitat vital animal. Ja només per això 5 viu a nivell d’espècie. O, altrament dit, és només un ésser conscient, és a dir, la 6 seva pròpia vida és el seu objecte, precisament perquè viu a nivell d’espècie. Tan 7 sols per això la seva activitat és activitat lliure. El treball alienat inverteix la relació, 8 de manera que l’home, ―precisament perquè és un ésser conscient―, converteix la 9 seva activitat vital, la seva essència, simplement en un mitjà per a la seva 10 existència.” 11
Marx, Manuscrits economicopolítics
[TEMA: Política; TESI: l’alienació religiosa i la relació amb el treball alienat]
“Totes aquestes conseqüències són resultat d'una determinació* del treballador:
que aquest es comporti amb el producte del seu treball com amb un objecte aliè.
Amb aquest supòsit queda clar que el treballador, com més s'escarrassa a treballar,
més poderós esdevé el món aliè, objectiu, que crea davant seu, més pobre esdevé
ell mateix, el seu món intern, menys li pertany aquest. El mateix passa amb la
religió. Com més posa l'home en Déu, menys conserva en si mateix. El treballador
posa la seva vida en l'objecte, però ja no li pertany a ell, sinó a l'objecte. Per tant,
com més gran és aquesta activitat, més mancat d'objectes és el treballador. El que
és el producte del seu treball no és ell. Per tant, com més gran és aquest producte,
menys és ell mateix.”
Marx, Manuscrits econòmico-filosòfics
[TEMA: Política; TESI: l’alienació laboral]
“Una conseqüència immediata del fet que l’home estigui alienat del producte del
seu treball, de la seva activitat, de l’ésser de la seva espècie, és l’alienació entre els
homes. Quan l’home s’oposa a si mateix, s’hi oposa també l’altre home. El que val
de la relació de l’home amb el seu treball, amb el producte del seu treball i amb ell
mateix, val també de la relació de l’home amb l’altre home, amb el treball d’aquest
i l’objecte del seu treball. En general, l’afirmació que l’home està alienat de l’ésser
de la seva espècie significa que un home està alienat dels altres com ho està
cadascun de l’essència humana. L’alienació, com tota relació de l’home amb si
mateix, es realitza només quan s’expressa en la seva relació amb un altre home.”
Marx, Manuscrits econòmico-filosòfics _____ * El terme Determinisme, a Marx, significa que l’home no és lliure perquè està condicionat per forces materials o socials que no pot manejar. Són externes a ell: per molt racional que sigui, està condicionat. Aquesta manera marxista d’enfocar-ho tindrà moltes repercussions al camp de la Sociologia.
10.2.3. Anàlisi de l’estructura econòmico-social
L’origen d’aquesta alienació se situa en l’anàlisi que fa Marx dels
fenòmens històrico-socials, però que s’originen en l’arrel de la
societat: aquesta arrel és el sistema econòmic. En els seus escrits
sobre Economia Política, Marx distingeix entre “Modes de
producció” i “Relacions de producció”:
MARX
167
1. MODES DE PRODUCCIÓ
L’ésser humà produeix els seus mitjans
de vida per subsistir. D’aquí provenen
les seves condicions materials. Per
tant, en cada societat concreta, allò
que els individus són depèn de les
condicions de la seva producció
material.
2. RELACIONS DE PRODUCCIÓ
S’expressen jurídicament en les
relacions de propietat. Això explica per
què una distribució desigual del treball i
del benefici, comporta necessàriament
l’existència de classes socials
antagòniques.
Les relacions de producció entre un grup d’individus (el Proletariat),
que treballa per a un altre grup d’individus (els que acumulen el
capital, o Capitalistes), s’expressen en relacions de propietat. Aquesta
desigual distribució genera la lluita de classes. A Marx, propietat i
poder serien sinònims. Per que? La base en què Marx sustenta
aquesta relació de poder és la Propietat Privada (la possessió
individual de béns, serveis, capitals o immobilitzat). El capital genera
una propietat privada i unes relacions socials basades en unes
relacions de producció. I d’on sorgeix la propietat privada? De
l’acumulació desigual de riquesa pel treball.
10.2.4. El treball com a font d’alienació
El treball assalariat (fer feina per un altre per un sou), aliena
(sotmet) al treballador. Per què? Perquè l’esclavitza pel fet de
reduir-lo a una mercaderia més entre les mercaderies que es
compren i es venen. El treball deixa de ser lliure i creatiu, per a
convertir-se en un treball forçat i repetitiu. El treballador ja no es
posseeix a ell mateix, sinó que està en mans del capitalista.
Així, el treballador veu el treball com una força estranya que se li
oposa, perquè li és aliena. Resultat: el treballador no es realitza en
absolut. Conclusió: la feina és una activitat inhumana i embrutidora.
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: el treball com a font d’alienació]
“El treball produeix meravelles per als rics, però espolia el treballador. Produeix 1 palaus, però coves per al treballador. Produeix bellesa, però deformitat per al 2 treballador. Substitueix el treballador per les màquines, però torna una part dels 3 treballadors a un treball bàrbar i converteix la resta en màquines. Produeix 4 intel·ligència. Però produeix estupidesa i cretinisme per al treballador.” 5
Marx, Manuscrits econòmico-filosòfics
LLIÇÓ DESENA
168
[TEMA: Política; TESI: el treball i el treballador com a simple mercaderia]
“Nosaltres partim d’un fet econòmic, actual. El treballador esdevé més pobre com 1 més riquesa produeix, com més augmenta la seva producció en potència i volum. El 2 treballador esdevé una mercaderia més barata com més mercaderies crea. La 3 desvaloració del món dels homes augmenta en proporció directa a la valoració del 4 món de les coses. El treball no solament produeix mercaderies, es produeix també 5 a si mateix i al treballador com a mercaderia, i precisament en la mesura que el 6 treball produeix mercaderies.” 7
Marx, Manuscrits economicofilosòfics
[TEMA: Política; TESI: el treball com a font d’alienació]
“Que el producte del treball no pertanyi al treballador, que s'enfronti a ell com un
poder aliè és possible només perquè pertany a un altre home diferent del
treballador. Si la seva activitat li és un turment, ha de ser satisfacció i alegria de
viure per a un altre. Ni els déus ni la naturalesa, només l'home mateix pot ser
aquest poder aliè sobre l'home.”
Marx, Manuscrits económico-filosófics
D’aquesta anàlisi econòmica —d’on estudia la desigualtat provocada
pel treball—, Marx conclourà que el sistema social està dividit en 2
aspectes diferenciats: Superestructura i Estructura.
1. SUPERESTRUCTURA
És el conjunt d’ideologies, valors,
creeences, religions, lleis, etc. que
mantenen i justifiquen les relacions de
domini i explotació de la classe
dominant sobre la classe obrera.
2. ESTRUCTURA
Es basa en el sistema de producció o
sistema econòmic, i està formada pels
modes de producció. Els modes de
producció són el resultat equivalent a
les relacions de producció, més les
forces productives.
Per a Marx, existeix una relació dialèctica entre “l’Estructura”
(també anomenada infraestructura) i la “Superestructura”, però la
dominant és sempre l’Estructura. Per això, Marx afirma que “no és
la ideologia o la consciència, la que determina la conducta, sinó la
conducta la que determina la consciència”. És a dir, com a
conseqüència de les relacions de poder, es destil·len un conjunt
d’idees, valors o creences, que a la pràctica serveixen per a justificar
aquest sistema de relacions. Explicat més fàcil: Segons Marx, la
consciència d’un individu està determinada per la seva conducta, i no
a l’inrevés27. És a dir: estem condicionats per la manera de viure!
27
Aquest seria més o menys és el significat de la frase: “si no actues com penses, acabaràs pensant com
actues”, atribuïda a Pascal (contemporani de Descartes), que Marx coneixia.
MARX
169
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: relació estructura-superestructura] “(..) en la producció social de la vida els homes contrauen determinades relacions
de producció, que corresponen a una determinada fase de desenvolupament de les
seves forces productives materials. El conjunt d’aquestes relacions de producció
forma l’estructura econòmica de la societat, la base real de la qual s’alça la
superestructura jurídica i política, i a la qual corresponen determinades formes de
consciència social.”
Marx, Contribució a la crítica de l’economia política
[TEMA: Política; TESI: no són les idees allò que determina l’acció; al revés]
“El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, 1 política i intel·lectual en general. No és la consciència dels homes la que determina 2 la realitat: al contrari, la realitat social és la que determina la seva consciència. 3 Durant el curs del seu desenvolupament, les forces productores de la societat 4 entren en contradicció amb les relacions de producció existents, o, cosa que no és 5 més que la seva expressió jurídica, amb les relacions de propietat a l’interior de les 6 quals s’havien mogut fins aleshores. De formes de desenvolupament de les forces 7 productives que eren, aquestes relacions es converteixen en traves d’aquestes 8 forces. Llavors s’obre una nova era de revolució social. El canvi que s’ha produït en 9 la base econòmica trastorna més o menys lentament o ràpidament tota la colossal 10 superestructura.” 11
MARX, Contribució a la crítica de l’economia política
10.3. El MATERIALISME DIALÈCTIC Quan en termes històrics hi ha una revolució social, i, amb ella, un
canvi de les condicions econòmiques (Estructura), es produeix un
canvi en la ideologia (Superestructura). La relació entre estructura i
superestructura és dialèctica i s’expressa històricament. D’aquí neix
el terme materialisme dialèctic. Això vol dir que està socialment
LLIÇÓ DESENA
170
determinada per 2 classes socials antagòniques, amb interessos
contraposats en relació a la propietat dels mitjans de producció. La
distinció la fa de la manera següent, en 2 classes socials oposades:
DIVISIÓ SOCIAL 1. BURGESIA
En el capitalisme, la classe social
dominant és la propietària dels mitjans
de producció.
2. PROLETARIAT
La classe obrera només és propietària
de la força de la seva feina, -la força
productiva-, i NO dels mitjans de
producció.
CLASSE DOMINANT CLASSE OPRIMIDA
Aquests 2 grups tenen interessos oposats, i Marx els defineix com a
“classes socials”. El concepte ‘Classe social’ ja l’havíem vist a Plató
―descrit 2.300 anys abans amb un sentit, però, molt diferent―:
Classe social, segons Plató i Marx Plató (427-347 aC) Marx (1818-1883)
La Classe social no té res a veure amb
l’economia ni amb l’herència familiar.
Està vinculada amb les 3 parts de
l’ànima per a construir la Polis ideal.
La Classe social és una agrupació
humana que posseeix unes condicions
econòmiques en relació a la propietat
dels mitjans de producció.
A la Polis ideal només hi ha 3 classes
socials NO oposades: els magistrats,
els guerrers i soldats, i els productors o
obrers. Cadascú pertany a una classe
social segons les seves virtuts.
En el capitalisme, hi ha 2 classes
oposades: els propietaris d’aquests
mitjans són els burgesos (classe
capitalista), i els proletaris (classe
obrera).
La classe social NO s’hereta. La classe social SÍ s’hereta.
La classe social està vinculada a la part
de l’ànima de cadascú (Eugenèsia).
La classe social està determinada
econòmicament i històricament.
Els humans no som iguals (ànima). Els humans no som iguals (economia).
A FAVOR DE LES CLASSES
SOCIALS
EN CONTRA DE LES CLASSES
SOCIALS
Així, el Determinisme econòmic de Marx fa que les relacions socials
entre les persones siguin bàsicament relacions materials: estan
fonamentades en relacions de propietat (és a dir, de poder). Això
significa que els humans no som iguals: les diferències estan
basades en l’acumulació material de poder en mans d’unes persones
determinades, en perjudici d’unes altres. D’aquí neix la classe
social. Conclusió: cal una revolució social que aboleixi les classes.
MARX
171
Per a això, cal redefinir la “Història” de la humanitat en termes de
materialisme històric: NO són les ‘idees’ les que mouen la
història, sinó els sistemes i els modes de producció (Economia). La
història de la humanitat respon a un Determinisme econòmic i es
regeix per la dialèctica de la lluita de classes. El concepte ‘dialèctica’
(que ja hem vist a la lliçó 1, pàg. 46), està vinculat a Marx als
processos socials i econòmics. El terme Dialèctica marxista té el
seu origen a Hegel (que no hem vist), però Marx proposa una solució
a un problema d’extrems econòmics per mitjà de 3 conceptes: Tesi,
Antítesi i Síntesi.
DIALÈCTICA A MARX
1.TESI: afirmació
La primera és la font del problema:
que la propietat del capital està
concentrada en la classe burgesa.
2. ANTÍTESI: negació
La segona és la classe proletària
creadora del valor amb el seu treball i
despullada de tot mitjà de producció.
3. SÍNTESI: revolució
Aquestes dues donaran síntesi com el
comunisme, la propietat social dels
mitjans de producció.
Segons Marx, “tota la història de la humanitat és la història de la
lluita de classes”, conseqüència de forces econòmiques i materials.
Aquesta lluita entre classes determina el sistema polític i tot el
conjunt d’ideologies, valors, creences i religions d’una societat
determinada. Per això, Marx divideix la Història en 4 fases: societat
esclavista, societat feudal, societat capitalista, i societat sense
classes: Comunisme. El final de la dialèctica és el Comunisme.
LLIÇÓ DESENA
172
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: Desenvolupament del materialisme històric] “La història de totes les societats fins als nostres dies és la història de les lluites de 1 classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, 2 en una paraula: opressors i oprimits s’enfrontaren sempre, mantingueren una lluita 3 constant, velada unes vegades, i d’altres franca i oberta; lluita que acabà sempre 4 amb la transformació revolucionària de tota la societat o l’enfonsament de les 5 classes en pugna [lluita].” 6
Marx, El manifest comunista
Cada època històrica (tesi) conté en si mateixa la seva pròpia
autodestrucció (negació: antítesi) i dóna pas a l’època següent:
síntesi. Així, la societat esclavista dóna pas a la societat feudal, i
després a la capitalista. Per tal de destruir la societat burgesa, cal
la revolució comunista: la Dictadura del Proletariat.
La revolució comunista implica el proletariat com a agent actiu
d’aquesta Revolució: alterarà l’ordre econòmic (suprimint la propietat
privada i nacionalitzant les empreses), instaurant l’abolició de les
MARX
173
classes socials, donant pas a una societat sense classes i sense cap
tipus de dominació: el Comunisme (“tot en comú”). Fins ara (s.
XIX), la Humanitat continua encara en l’etapa que Marx anomena
Prehistòria. En el futur —un cop superat el Capitalisme, aquest
procés dialèctic es dirigeix cap a un estadi definitiu a partir del qual
conclou veritablement la Història: una societat sense classes
socials. El Final de la Història, dialècticament, és el Comunisme.
10.3.1. Crítica a la noció d’Ideologia Marx fa una crítica radical a la ideologia (Superestructura), i pretén
desemmascarar allò que oculta. Creu que la ideologia, en realitat, no
és un forma d’explicar la realitat per tal de canviar-la, sinó al
contrari: la ideologia oculta i disfressa el que passa. Conclusió:
es posa al servei de la classe dominant per a justificar la realitat. La
ideologia de cada època històrica és la ideologia de la classe
dominant, que serveix per justificar (tapar) la diferència de classes.
Fins ara (s. XIX), la Filosofia també ha estat còmplice d’aquest
procés d’ocultament. Per això, la Filosofia ha de partir de les
condicions de vida pràctica i, així, transformar les condiciones reals
de vida de la gent. Apareix aquí per primer cop un sentit de la
Filosofia combativa, activista i revolucionària que va tenir importants
MATERIALISME
HISTÒRIC
MATERIALISME
DIALÈCTIC
MATERIALISME
CIENTÍFIC
MATERIALISME
SOCIAL
Superestructura
Estructura
Tesi
Antítesi
Classe capitalista
Classe obrera
Praxi
Teoria
LLIÇÓ DESENA
174
conseqüències al s. XX (algunes positives: moviments socials,
sindicals, pacifistes, etc. i d’altres negatives: Comunisme; Stalin,
Lenin, Fidel Castro; Xina, Corea del Nord, etc.). Conclusió: la
ideologia és alienant. És a dir: forma part de la Superestructura.
10.3.2. Crítica a la Religió Marx no és el primer a fer una crítica radical a la religió. Recordem
que ja hem vist crítiques anteriors en la Filosofia d’Epicur, Hume i
Kant (Descartes pensava que Déu era una idea innata). Vegem-ho:
Crítiques a la Religió
Epicur Hume Kant
Teoria Ètica Teoria del coneixement Teoria metafísica
Rebutja la religió perquè
aquesta prorroga la
felicitat en una vida
ultraterrena, i considera
el plaer com una cosa
negativa.
Negar el cos com a font
de felicitat és culpa de la
religió (i de Plató).
Nega la “idea” de Déu per
3 motius fonamentals: 1.
Déu no és cap idea
innata. No existeixen. 2.
No tenc cap impressió
sensible de Déu. 3. Déu
no pot ser causa del món
o dels homes, perquè la
idea ‘causa’ és falsa.
Considera Déu una de les
3 idees de la ‘Raó pura’ o
noümens, el coneixement
de les quals és impossible
per a l’ésser humà.
L’home només pot pensar
Fenòmens (dades
sensorials + formes a
priori), no Noümens.
La religió s’alimenta de 4
pors: por al dolor, por
als déus, por a la mort i
por al futur. Si s’eliminen
aquestes pors, s’elimina
la necessitat de la religió
La religió (i la Metafísica)
es basa en idees
transcendents, sense
origen ni en ‘qüestions de
fet’ ni en ‘relacions
d’idees’.
Només a la teoria del ‘bé
suprem’ considera Déu un
dels tres postulats de la
raó pràctica.
Materialisme Empirisme Idealisme transcendental
Marx, però, fa una crítica més brutal: situa la religió dins la
Superestructura —com hem vist—. La religió és una forma
d’alienació que té la Classe burgesa (capitalista) per seguir
mantenint poder sobre la Classe proletària (obrera). L’alienació
religiosa i l’alienació econòmica estan vinculades. La Religió promet
el paradís en el més enllà, portant la resignació terrenal als mals
com a forma d’esperar la recompensa en una vida ultraterrenal que
NO existeix. La religió és una pseudo droga (opi) que adorm la
consciència de la gent i la des-mobilitza, segons Marx: no s’adonen
que estan esclavitzats. Critica del tot la religió, que la considera com
a falsa conciència. Com Hume, Marx és completament ateu.
MARX
175
Marx afirma que l’home s’aliena en el pla ideal (Religió) perquè ja
es troba alienat en el pla real (Economia). Una societat dividida en
opressors i oprimits és estructuralment injusta. Conclusió: porta
l’home a buscar la seva realització en un pla ideal (creences
religioses) que és imaginari. És a dir: del tot fals.
Per això, l’alienació religiosa no es podrà superar mentre existeixi
l’alienació econòmica, segons ell. Conclusió: la religió és un efecte
de la injusta estructura social, però —alhora— es transforma en
causa que reforça la injustícia en formar part de la superestructura al
servei de la classe dominant. Per això, Marx diu que la religió adorm
(la droga de l’opi) al poble, prometent paradisos eterns inexistents.
En aquest sentit, l’Antropologia de Marx és monista materialista:
l’éssència de l’home és la seva existència. Res més. No hi ha cap
essència metafísica (ni de la realitat ni de l’home) fora de la seva
matèria, que és l’existència corporal. Conclusió: essència i existència
són una i la mateixa cosa. La vida no té cap finalitat fora de la vida
biològica (Darwin). Buscar un per què a la vida (una essència) és
absurd, per la mateixa raó que un elefant o un escarabat no té cap
finalitat fora de ser biològicament un ésser viu. Per tant: l’ésser
humà és el conjunt de les seves relacions materials, més enllà de les
LLIÇÓ DESENA
176
quals no hi ha res de res (Déu, ànima, etcètera). Conclusió: el seu
materialisme, en el vessant antropològic, és radical.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: crítica a la religió]
“L’home fa la religió, la religió no fa pas l’home. En realitat, la religió és la 1 consciència de si mateix, o el sentiment de si mateix de l’home que encara no s’ha 2 conquerit o que ja s’ha tornat a perdre. Però l’home no és un ésser abstracte, al 3 marge del món. L’home és el món de l’home, l’Estat, la societat. Aquest Estat, 4 aquesta societat, produeixen la religió una consciència del món capgirada, 5 perquè ells [els religiosos] són un món capgirat. La religió (...) és la realització 6 fantàstica de l’essència humana, perquè l’essència humana no posseeix una 7 veritable realitat. La lluita contra la religió és, així, indirectament la lluita contra 8 aquest món, l’aroma espiritual del qual és la religió.” (...). 9 “La misèria religiosa és, alhora, l’expressió de la misèria real i una protesta contra 10 aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món 11 sense cor i l’ànima d’una època sense ànima. És l’opi del poble.” 12
Marx, Introducció a la Filosofia del dret de Hegel
10.3.3. Crítica a la Metafísica
Com hem vist, l’època contemporània esdevé el punt de partida de la
decadència de la Metafísica, a partir del predomini de l’Empirisme, la
crítica kantiana i el Positivisme (“tot saber ha de ser comprovat”).
La Metafísica és una dèria abstracte i inintel·ligible. Per què? Marx
sosté que la major part de filòsofs han basat les seves concepcions en
una visió transcendent de la realitat, tot formulant principis
metafísics sense cap fonamentació en la vida real (immanent). Per
a Marx, és ‘l’Acció’ (la praxi o vida material) el fet determinant de
l’ésser humà: la seva essència cal buscar-la en el conjunt de
determinacions materials que condicionen històricament l’home i la
societat. I prou. Per tant, la clàssica distinció entre ‘essència’ i
‘existència’ ha estat falsament construïda sobre la base que
l’essència és extrasensorial (Metafísica) i l’existència, en canvi,
basada en allò material. Marx dirà que això és fals: l’autèntica
‘essència’ de l’ésser humà es troba en la seva existència
material. Conclusió: buscar una ‘essència’ és una pèrdua de
temps. Per tant: No és només una crítica a la metafísica: és a la
Filosofia en la seva totalitat.
MARX
177
10.4. CRÍTIQUES A LA FILOSOFIA DE MARX Tot i que el pensament de Marx ha tingut un impacte mundial enorme
durant el segle XX (el més proper al nostre cronològicament), hi ha
serioses refutacions a la seva teoria político-econòmica, que podríem
sintetitzar en 9 punts:
1. TERRIBLES SIMPLIFICACIONS
Resulta fàcil pensar un món explicat
amb pocs elements (primacia de
l’economia, alienació, lluita de
classes...). Sembla lògic atribuir les
nostres misèries a l’economia i al fet
que algú ens oprimeix. Ara bé: avui
sabem que l’economia i la societat són
molt més complexes del que pensava
Marx. Ho simplifica excessivament.
2. LA POLÍTICA NO ÉS UNA
CIÈNCIA
L’error central de Marx va ser convertir
la Política i l’Economia en una Ciència
(no ho són), oblidant que, en política i
en economía, són centrals els elements
subjectius (emocions, voluntat…) que
no tenen cap paper apreciable en les
ciències empíriques.
3.CRÍTICA AL MATERIALISME
HISTÒRIC
Avui dia no s’accepta la lectura de la
història de la humanitat com un
antagonisme etern entre dues classes
que s’odien, oposades per una qüestió
de poder. És simplista i fals.
4. EL PROLETARIAT: ACTOR
PROTAGONISTA DE LA HISTÒRIA?
Defensava que el Proletariat era el
‘subjecte’ de la història i la classe
social del futur. El cert, però, és que el
Proletariat no ha resultat ser
l’encarregat de l’emancipació de la
humanitat. En canvi, allò cert del tot és
que el liberalisme capitalista ha
triomfat sobre el comunisme a tot el
món.
5. EXCESSIVA IMPORTÀNCIA A
L’ECONOMIA
Tampoc la concepció materialista no ha
sobreviscut. Sabem que no és
l’economia la que marca la història, sinó
que la manera de pensar dels humans (i
el seu nivell tecnològic) provoca una
determinada manera d’actuar (ex: la
roda). L’economia és important, però no
tant com pensava Marx!
6. CRÍTICA A LA SEVA VISIÓ
INGÈNUA DEL PODER
La creença marxista que l’afany de
poder se suprimiria eliminant les classes
sociales és una visió extremadament
ingènua de l’ésser humà. Els homes
portem molt a dins l’ànsia de domini; no
és només una qüestió econòmica o
material, com pensava Marx.
7. POLÍTICA SENSE ÈTICA
Marx detestava l’ètica: la considerava
una part de la ‘superestructura’: un feix
de mentides hipòcrites del Poder. Però
avui sabem que política i ètica no són
separables de cap manera (corrupció,
enxufisme, etcètera).
8. CRÍTICA AL FINALISME
HISTÒRIC
Entendre la història dialècticament, com
una evolució, orientada com si fos una
fletxa cap el desplegament d’una
finalitat última, és un error. La història
NO té finalitat: és aleatòria, atzarosa.
9. CRITICA A LA DICTADURA DEL
PROLETARIAT
La idea de societat sense classes implica
l’abolició de la propietat privada i el
control estatal de la producció: ha tingut
conseqüències nefastes arreu del món.
LLIÇÓ DESENA
178
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Per què s’anomena Marx (juntament amb Freud i Nietzsche) filòsof de la sospita,
i quins arguments es donen (pàg. 161).
2. ¿A què es deu la inversió feta a l’Època Contemporània entre “Pensament” i
“Acció” (pàg. 153; 189-190).
3. Materialisme Històric (pàgs. 163-169).
4. Materialisme Dialèctic (pàgs. 169-173).
5. Explica el concepte “Alienació” marxista i antecedents (pàgs. 164-165).
6. Què significa la frase de Marx: “no és la consciència la que determina la
conducta, sinó la conducta la que determina la consciència” (pàg. 168).
7. Explica el concepte de treball marxista i la seva relació amb l’Estructura i la
Superestructura (pàgs. 167-168).
8. Principals crítiques marxistes a la Religió, i antecedents (pàgs. 174-176).
9. Principals crítiques marxistes a la Ideologia (pàgs. 173-174).
10. Concepte antropològic de “l’Home” a Marx (pàg. 175).
11. Principals crítiques marxistes a la Metafísica (pàg. 176).
12. Crítiques actuals a la filosofia de Marx (pàg. 177).
Preguntes de Comparar
1. Compara la crítica a la “Religió” a Hume i a Marx (pàgs. 129; 174-176).
2. Compara la crítica a la “Metafísica” a Kant i a Marx (pàgs. 146-147; 157; 176).
3. Compara el concepte “Classe social” a Plató i a Marx (pàgs. 60-61; 169-170).
4. Compara el concepte de “Dialèctica” a Marx i a Heràclit (pàgs. 25, punt 10; 46;
171-173).
5. Compara el materialisme d’Epicur i Marx (pàgs. 95-98; 163-164).
6. Compara el terme Alienació a Feuerbach i a Marx (pàgs. 164-165).
7. Crítica a la noció de “Déu” a Kant i a Marx (pàgs. 147; 174-176).
MARX
179
11 LLIÇÓ ONZENA
FREDERICH NIETZSCHE
En parlar de l’Època Contemporània ―a la lliçó anterior, dèiem que
estava marcada per “La crisi de la Raó”. Fèiem referència a Nietzsche
com a pertanyent al grup (amb Marx i Freud) dels Filòsofs de la
Sospita. Tots tres posaven en qüestió –en sospita- els fonaments de
la Filosofia occidental, especialment el paper de la raó. La tesi de
Nietzsche és que la raó (la racionalitat) oculta part de la vida
central de l’ésser humà: el seu vessant instintiu. La Filosofia de
Nietzsche és tan inqualificable, que NO es pot encabir dins cap de
les temàtiques clàssiques (Filosofia moral?!... no sabem catalogar-la).
Tot i ser un dels darrers filòsofs que veurem en aquesta assignatura,
és un dels més fascinants: la seva obra ha tingut molt ressò en la
manera de pensar del s. XX, i –en especial- pel que fa al descrèdit
actual pel Pensament i a l’ensorrament total de les religions al món
Occidental, com a (falses) portadores de sentit vital a la gent.
NIETZSCHE
180
11.1. NIETZSCHE
Context històric,
social i cultural de
Nietzsche
(1844-1900) Filòsof alemany, va néixer el 15 d’octubre de 1844 en una família de religió
protestant. Va tenir una germana, Elisabeth, que va jugar un destacat paper en la
seva vida. A partir de 1859 va estudiar en la prestigiosa escola de Pforta, on va
rebre una acurada educació i va començar a experimentar la influència de
Schopenhauer. Posteriorment va estudiar filologia clàssica i teologia a Bonn, que
abandonà per dedicar-se només a la filologia clàssica. El 1868 va conèixer el músic
Richard Wagner (es va enamorar de la seva germana, Cosima Wagner). No es va
casar. També sembla que va ser durant aquest període que va contreure la sífilis
(malaltia sexual) amb una prostituta, possible causa de la seva posterior malaltia
mental. El 1870 va ser anomenat catedràtic a la Universitat de Basilea, de la qual ja
era professor. El 1876 obté una baixa per malaltia (Demència). El 1877 ―un anys
després―va acollir-se a una jubilació voluntària, amb només 33 anys. Va morir
l’any 1900. Havia deixat un conjunt d’apunt sense editar: La Voluntat de poder. La
publicació pòstuma la va fer la seva germana. Va falsificar parts senceres del
manuscrit original que desvirtuaven el seu significat, destacant aquells aspectes
que després serien reivindicats per la barbàrie nazi. Va viure 56 anys. -Textos: L’Anticrist, Així parlà Zaratrustra i La voluntat de poder. -A més d’aquesta biografia s’ha d’afegir els punts de la pàg. 160 d’aquest llibre a la pregunta 1.a) de context.
L’obra de Nietzsche representa una crítica frontal a 3 corrents:
Racionalisme, Cristianisme i Idealisme, des de 2 perspectives:
1. VESSANT NEGATIU
Crítica radical als principals conceptes i
valors que tradicionalment han servit
per explicar el món en la cultura
occidental. Aquesta part de la seva
Filosofia s’anomena Nihilisme.
2. VESSANT POSITIU
Intent de comprensió i explicació de la
vida com a rerefons profund d’on tot
sorgeix. D’aquí ve que la seva Filosofia
es conegui com Vitalisme.
Per aquesta raó, dividirem l’exposició d’aquesta lliçó onzena en 2
punts diferenciats: El Nihilisme, i el Vitalisme.
NIETZSCHE
181
11.2. EL NIHILISME Al primer llibre de Nietzsche “El naixement de la tragèdia des de
l'esperit de la música” (influït per Schopenhauer i Wagner), mostra
el nucli del seu pensament. En aquest text, fa una anàlisi de la
cultura grega preclàssica (anterior a Sòcrates). En aquesta cultura,
existien 2 forces estètiques: l’esperit dionisíac i l’esperit apol·lini.
Eren dues forces —representades al Teatre—, que es combatien
mútuament, però que –alhora- no podien existir l’una sense l’altra:
Diferències entre Dionís i Apol·lo
APOL·LO DIONÍS
Déu propi de senyors, savi;
viu a Delfos i anuncia el futur
mitjançant oracles.
Déu de la fecunditat,
propi de dones i esclaus; astut, déu del
vi, de la vinya i del teatre.
Privilegia la música calmada: la part
més clàssica i canònica de l’art.
Privilegia la música sorollosa, la
dansa, la part més brutal de l’art.
Ordre, calma, mesura. Seriositat
vital.
El Desordre, desmesura, la borratxera,
l’excés.
Seny, vida en sentit
racional (bíos).
Bauxa, vida
en sentit biològic (zoé).
RACIONALITAT VITALITAT
Abans de Sòcrates —segons Nietzsche—, aquestes dues tendències
s’entrecreuen i mantenen una tensió constant: per això expressen la
vida amb totes la seva contradicció (recordem Heràclit). La tragèdia
mostra la viva oposició entre l'esperit dionisíac i l'esperit
apol·lini. Nietzsche considera que la Grècia d’abans de Sòcrates no
ha oblidat cap de les 2 forces: hi ha equilibri. Conclusió: En el món
que representa la tragèdia grega es mantenen els valors lligats a la
Vida, sense oblidar els lligats a la Raó.
Ara bé: amb Sòcrates es produeix una inversió: el component
apol·lini (racional) s’imposa sobre el component dionisíac (vital).
Conclusió: és el triomf de la racionalitat, a costa dels valors vitals.
Nietzsche hi està absolutament en contra. Per a ell, amb la
racionalitat socràtica, arriba la decadència de la cultura grega, i
comença l’època de la raó i de l’home teòric (theorein). Amb
Sòcrates, Plató i el Cristianisme posterior, s'inicia el predomini
LLIÇÓ ONZENA
182
d'allò que és lògic i racional: és a dir, dels valors apol·linis, en
detriment dels valors dionisíacs. Per a Nietzsche, l’home racional
és un horror. Així, el dualisme “Pensament”-“Acció”, explicat en
lliçons anteriors, el modifica Nietzsche en el binomi “Raó”-“Vida”.
1. VIDA (Vitalisme)
Amb el terme Vida es descriu el fons
profund del qual sorgeix tot el que és
concret, individual i canviant. Allò que
millor expressa la vida NO és la raó,
sinó l’art (la pintura, la música), que és
l’òrgan que millor sap interpretar-la en
comptes de la ciència o la Filosofia. El
mètode de captació de la vida no és la
raó, sinó la intuïció.
Nietzsche hi està a favor.
2. RAÓ (Racionalisme)
Amb ell terme Raó s’hi descriu el
concepte, la idea, la metàfora que ha
substituït la vida pel llenguatge. Creiem
captar la vida a través de la ciència i, en
comptes d’això, se la substitueix per
una veritat conceptual.
Nietzsche hi està en contra.
Per tant, Nietzshe esdevindrà el gran defensor de l'actitud dionisíaca
d'acceptació de la vida tal com és. Serà el gran crític de l'actitud de
renúncia a la vida (l’home-súper-racional, segons ell), de fugida
davant la vida. És l'actitud iniciada per Sòcrates, tot el Racionalisme,
el Cristianisme, fins al segle XX. Molt important: el rebuig absolut
de Nietzsche el dirigeix a 5 corrents principals:
1. Sòcrates i Plató
2. El Cristianisme
3. Descartes
4. Kant
5. Marx
Quan s’imposa la raó sobre la vida, neix la Filosofia. Els seus dos
grans constructors són Sòcrates i Plató (que els odia a mort), i per
això són els dos més grans estafadors de la història d’occident. Per
què? perquè s’inventen el concepte (Raó) i oculten l’instint (Vida).
Què és un concepte? ―es pregunta Nietzsche: una metàfora de la
vida, però no és la vida. ¿La ciència i la filosofia expressen la vida?
No, només l’art expressa la vida en la seva complexitat i manca de
significat. La vida NO té significat: la vida és una força. I prou.
NIETZSCHE
183
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Filosofia; TESI: Crítica a la Filosofia racionalista] “Sòcrates és un idiota! (...). Els filòsofs són comediants de l’ideal sense vida. Els
ideals són l’especialitat del filòsof, que sovint amaga la seva incapacitat vital i la
seva buidor, usant paraules com ara "ciència" que són paròdies de la vida, l’únic
important i realment valuós [la vida].” Nietzsche, Genalogia de la moral
[TEMA: Filosofia; TESI: Defensa de l’home intuïtiu, contra l’home racional] “Hi ha períodes en què l’home racional [esperit apol·lini] i l’home intuïtiu [esperit 1 dionisíac] caminen plegats; l’un angoixat davant la intuïció, l’altre rient-se de 2 l’abstracció; és tan irracional l’últim com poc artístic el primer. Tots dos volen 3 dominar la vida: aquest [l’home racional] sabent afrontar les necessitats més 4 imperioses per mitjà de la previsió, prudència i regularitat; aquell [l’home intuïtiu] 5 sense veure, com a “heroi desbordant d’alegria”, aquestes necessitats i prenent 6 com a real solsament la vida disfressada d’aparença i bellesa.” 7
Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral
Per tot plegat, el terme ‘Nihilisme’ significa: la manera de pensar
(malalta) dels qui menyspreen la vida (a favor de la Raó) i són
incapaços de crear28. La Filosofia ha estat còmplice ―segons ell― en
convertir la Ciència en dipositària exclusiva de La Veritat, envoltada
de teories i conceptes, que ―en comptes d’expressar la vida,
l’oculten rere paraules vàcues i termes artificials sense sentit.
La crítica de Nietzsche, doncs, inclou gairebé totes les dimensions
humanes. Però: quina és l’arrel de la crítica? Haver cregut que
l’home és racional (Raó), abans que instint (Vida). Gran culpa
de tot plegat la té la Filosofia —com hem dit-. Per què? ha fet creure
que la felicitat, l’enteniment, la comprensió de la realitat, provenen
de la raó. A grans trets, Nietzsche accepta només aquests 3 corrents:
1. El corrent presocràtic en general (i Heràclit en especial)
2. el filòsof Shopenhauer
3. el músic Richard Wagner
L’antirracionalisme a Nietzsche és total. En síntesi, podem distingir 5
etapes en el Nihilisme, que ell ataca frontalment:
28
El verb «crear», en sentit nietzscheà, no té (com és de suposar) cap sentit religiós. Té a veure amb la
reinvenció incesant de l’home a partir de nous valors. Això s’anomena Transvaloració i està relacionat amb el concepte «Voluntat de Poder», que veurem més envant (pàg. 189).
LLIÇÓ ONZENA
184
PRIMERA ETAPA:
EL RESSENTIMENT
Acusació i recriminació contra la vida
(per culpa teva, per culpa teva). La
vida és culpable d’haver-me fet feble,
dissortat, ressentit. La vida sent
vergonya del seu poder i es posa
d’esquenes a l’acció. És la moral del
ramat i la vida del be.
SEGONA ETAPA:
LA MALA CONSCIÈNCIA
És també una acusació contra la vida,
però ara amb una interiorització de la
culpa (per culpa meva, per culpa
meva…) L’home s’autoacusa, es
considera pecador, veu la vida com
una forma de “mal”. L’exemple més
clar de mala consciència és el
Cristianisme, que considera tota la vida
des del punt de vista del pecat.
TERCERA ETAPA:
LA NEGACIÓ
La vida feble de l’etapa anterior es
converteix en negació (nihil) de la
vida: la voluntat de poder en el
nihilisme és voluntat de no-res (nihil).
La voluntat nihilista només és capaç de
tolerar la vida a condició de fer-la
buida, feble, mutilada. Aquí es jutja la
vida per (suposats) valors aliens a ella
(les Idees platòniques o la Pietat
cristiana, que ell odia).
QUARTA ETAPA:
LA MORT DE DÉU
Déu ha mort significa que ens hem
quedat sense cap criteri per a valorar,
sense cap valor suprem que ens orienti.
El final de la Modernitat (s. XIX) ha
descobert que aquests valors no
existeixen, ni tenen força vital. Déu ha
mort vol dir que hi ha un buit: sense
Déu la vida no té sentit (significat).
CINQUENA ETAPA:
L’HOME VELL
Aquesta figura ens representa a
nosaltres, els postmoderns (s. XXI).
Representa tots aquells que saben que
‘Déu ha mort’ però no gosen fer l’opció
pel Superhome (‘home futur’). L’home
Vell sap que la seva vida és buida i que
se sent incapaç de crear. Però també és
incapaç de trencar amb la buidor i amb
la manca de sentit nihilista. Sap que res
no té sentit, però s’aferra a aquest no-
res (nihil).
FASES DEL NIHILISME
PRIMERA ETAPA:
RESSENTIMENT
SEGONA ETAPA:
MALA CONSCIÈNCIA
TERCERA ETAPA:
NEGACIÓ
QUARTA ETAPA:
MORT DE DÉU
CINQUENA ETAPA:
L’HOME VELL
NIETZSCHE
185
¿Per què arriba a aquest nihilisme tan destructiu? Perquè, segons
Nietzsche, el coneixement NO fa més feliços als homes (recordem
Pirró); l’existència material és l’únic que tenim (recordem Epicur); la
vida és canvi i flux constant, pura aparença (recordem Heràclit); la
vida NO té veritat ni mentida (recordem els Sofistes); la vida NO té
essència (recordem Marx); l’home NO és cap producte diví (recordem
Hume). Conclusió: per a Nietzsche, el problema de la raó és que
determina l’essència en allò invisible i menysprea la vida i
l’existència. Resultat: aquest error ―que s’inicià amb Sòcrates-
arriba fins gairebé el s. XX. El dualisme ontològic platònic és, per a
Nietzsche, l’origen del problema. NO hi ha cap món intel·ligible ni
suprasensible ni metafísic: no hi ha essència, només aparença
(coincideix amb Heràclit, que ell adora). Conclusió: la crítica
antimetafísica és radical. Resultat: la cultura, la ciència, la Filosofia,
la política, el llenguatge, etc. s’han degenerat fins al punt que parla
de la decadència de valors racionals. En resum, les idees claus
d’aquest apartat són:
1. CRÍTICA A LA RAÓ
Rebuig absolut i total a Sòcrates. Creu
que des de Sòcrates fins al S. XX la
major part de la Filosofia s’ha centrat
en allò racional, i ha subestimat la font
vital més rellevant de l’home: l’impuls
o la voluntat. La Raó ha reprimit tot
això i ha fet homes dèbils.
2. CRÍTICA AL DUALISME
El dualisme inaugurat per Plató entre
Cos i Ànima, ―o més ben dit: entre
racionalitat i instints, ha conduït al
predomini de la raó i ha fet un home
cerebral, deshumanitzat. Això és
horrible, segons ell.
3. CRÍTICA A LA FILOSOFIA
La Filosofia segons Nietzsche es
fonamenta en mentides, sustentades en
el predomini de la Raó. La “Veritat” és
un invent dels homes: una designació
de les coses acceptada uniformement i
obligatòria per tothom. La “veritat” no
depèn, per tant, de les coses, sinó de
l’ús correcte de les convencions del
llenguatge.
4. CRÍTICA AL LLENGUATGE
La Raó utilitza el llenguatge, i el
pensament és llenguatge pur, però el
llenguatge expressa pures metàfores de
les coses. “El concepte és el residu
d’una metàfora”. La veritat no és un
atribut essencial de la realitat, sinó una
simple atribució de valor a una realitat.
LLIÇÓ ONZENA
186
A més d’aquestes crítiques, Nietzsche n’hi afegeix unes altres: 1. CRÍTICA A LA RELIGIÓ
Rebuig absolut a la Religió, en
qualsevol de les seves formes.
Considera la Religió una mena de
salvavides per a homes dèbils,
necessitats d’un Déu protector per tal
de creure en una esperança falsa. La
frase “Déu ha mort” significa el
descobriment que els valors religiosos
són creacions humanes (no divines).
3. CONSEQÜÈNCIES DEL
PREDOMINI DE LA RAÓ
El predomini de la raó fa una moral o
voluntat DÈBIL, feta d’una moral del
ressentiment, de l’odi i venjança cap a
la vida. L’Home Vell (cinquena etapa del
Nihilisme), viu en el ressentiment contra
els forts, en l’odi a la vida.
4. NIHILISME
Nihil, en llatí vol dir “res”: destruir-ho
tot. Aquesta part de la Filosofia de
Nietzsche és una fase destructiva, de
crítica total a la Filosofia, la ciència, la
moral, la ideologia, la religió, etc.
5. CRÍTICA A LA MORAL
OCCIDENTAL
El Racionalisme és, per a ell, un
símptoma de decadencia ja que s’oposa
als valors de l’existir instintiu de l’home.
La degeneració de la cultura occidental
està relacionat amb l’ascens de la moral
judeocristiana, segons ell.
2. CRÍTICA A LA CIÈNCIA
Els il·lustrats del segle XVIII els
fascinava la raó: una eina que els
capacitava per entendre-ho tot. En el
segle XIX la raó científica volia tenir
l'última paraula. Nietzsche intueix que
la vida escapa a les capacitats de la
raó científica. La vida no és
matematitzable: la vida és procés,
canvi, irracionalitat. El més capacitat
no és el filòsof ni el científic: és
l'artista, segons ell.
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Filosofia; TESI: la veritat és una convenció del llenguatge] “¿Què és, doncs, la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, 1 antropomorfismes; en poques paraules, una suma de relacions humanes que han 2 estat augmentades, transferides, adornades poèticament i retòricament, i que 3 després d'un ús de molt de temps a un poble li semblen fixes, canòniques i 4 obligatòries: les veritats són il·lusions de les quals hom ha oblidat que ho són, 5 metàfores que han esdevingut desgastades i sense forma sensible, monedes que 6 han perdut la imatge i que ara ja no considerem com a monedes sinó com a metall. 7
Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral
[TEMA: Filosofia; TESI: Déu ha mort: decadència dels valors religiosos racionals]
"Déu ha mort! Déu és mort! I nosaltres l’hem matat! ¿Com podrem consolar-nos
els assassins més assassins de tots els assassins? Allò de més sant i de més
generós que el món posseïa fins ara s’ha dessagnat sota els nostres ganivets. ¿Qui
pot netejar-nos aquesta sang? ¿Quines cerimònies expiatòries o quins jocs sagrats
haurem d’inventar? ¿No ens supera la grandesa d’aquest fet? ¿No hauríem de
convertir-nos en déus nosaltres mateixos, només per semblar-ne dignes? No hi ha
hagut mai un fet més gran [la mort de Déu], i tots els qui neixin després de
nosaltres pertanyeran a una història superior a tota la història precedent, a causa
d’aquest fet."
Nietzsche, La Gaia ciència
[TEMA: Filosofia; TESI: el nihilisme: la negació d’un món metafísic]
“Una vegada admesos aquests dos fets: que el futur no té cap objectiu, i que no
està dirigit per cap unitat global en la qual l’individu es pugui sumir completament
com a element d’un valor suprem, queda una escapatòria possible: condemnar per
il·lusori tot aquest món de l’esdevenir, i inventar un món situat més enllà, que seria
el món veritable [es refereix a un suposat món metafísic].
NIETZSCHE
187
Però en el moment en què l’home descobreix que aquest món [metafísic] només
està edificat damunt de les seves necessitats psicològiques, i que no hi ha cap
fonament per creure-hi, comença a prendre cos la darrera forma del nihilisme que
implica la negació del món metafísic (...).
Arribats a aquest estadi, es reconeix que la realitat [del present indefinit] és l’única
realitat i es prohibeixen tots els camins alternatius que puguin conduir a la creença
en altres mons i en falsos déus.”
Nietzsche, La voluntat de poder
11.3. EL VITALISME El Vitalisme és la superació del Nihilisme. Ho exposa al seu
importantíssim llibre titulat Així parlà Zaratustra. La seva crítica
negativa a la religió, a la metafísica, a la moral, a la Filosofia, a la
ciència, etcètera, es complementen ara amb la part més positiva de
la seva Filosofia. Zaratustra —el narrador de la història—dirà SÍ a la
vida, i establirà la nova taula de valors, contra els valor decadents.
El text Així parlà Zaratustra està escrit com un conte revelatori. La
transformació de l’Home Vell ―cinquena etapa del nihilisme― en
Superhome ―superació vitalista― està expressat en la mutació de
tres elements metafòrics: camell, lleó i nin.
PRIMERA TRANSFORMACIÓ
El camell és l’Home Vell (que
transporta coses feixugues: els valors
racionals i religiosos).
SEGONA TRANSFORMACIÓ
El camell és transforma en lleó (que
vol conquerir la llibertat: “jo vull”).
TERCERA TRANSFORMACIÓ
El lleó finalment es transforma en un
nin (que és la innocència pura d’un
començament nou: el Superhome).
Alerta!: el superhome és una metàfora,
NO un home real (com pensà Hitler).
PAS DEL NIHILISME AL VITALISME
HOME VELL
EL CAMELL
SEGONA TRANSFORMACIÓ
EL LLEÓ
TERCERA TRANSFORMACIÓ
EL NIN
HOME NOU
EL SUPERHOME
LLIÇÓ ONZENA
188
El camell representa la submissió de la vida a les Idees. El camell
s’agenolla, transita pel desert atrafegat pel pes de la seva pròpia
càrrega. També l’Home Vell ―cinquena etapa del nihilisme―
s’agenolla davant el que no entén i accepta la culpa i el pecat. En el
desert més solitari, el camell esdevé lleó. Però el lleó és impotent
per a crear. Sap què no vol, però no sap què vol i, per tant, no pot
ser Superhome. La personificació del Superhome29 en el nin (l’home
del futur) esdevindrà el ‘Gran Creador’ de nous valors: la
transmutació de valors. Qui fa de narrador és Zaratustra (un
personatge inventat, que és l’alter-ego de Nietzsche).
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Filosofia; TESI: la transformació del camell, lleó i nin] “Tres transformacions de l’esperit us esment: com l’esperit es converteix en 1 camell, i el camell en lleó, i el lleó, finalment, en nin. 2 Hi ha moltes coses feixugues per a l’esperit, per a l’esperit fort, pacient, en el qual 3 habita la veneració (...) Què és feixuc? (...) Tal vegada no ho és: humiliar-se per 4 produir un dany a la pròpia supèrbia?, per brillar la pròpia ximplesa per burlar-se 5 de la pròpia saviesa? (...) 6 Amb totes aquestes coses, les més feixugues de totes ha de carregar l’esperit 7 pacient: igual que el camell que corre al desert amb la càrrega, així corre l’esperit 8 el seu desert. 9 Tanmateix, a la zona més solitària del desert, es produeix la segona 10 transformació: aquí l’esperit es transforma en lleó, vol conquerir la llibertat com 11 es conquereix una presa, i ser senyor en el propi desert. 12 Aquí [el lleó] cerca el seu últim senyor: vol convertir-se en enemic d’aquest 13 [senyor] i del seu últim déu, amb el drac vol lluitar per aconseguir la victòria. 14 Qui és el drac, al qual l’esperit no vol seguir anomenant ni senyor ni déu? “Tu tens 15 el deure” s’anomena el gran drac. Però l’esperit del lleó diu “jo vull”. (...) 16 Però, digueu-me, germans meus, què és capaç de fer el nin que ni tan sols el lleó 17 no ha pogut fer? Per què el lleó (...) ha de convertir-se encara en nin? 18 El nin és innocència, i oblit, un començament nou, un joc, una roda que es mou per 19 si mateixa, un primer moviment (...).” 20
Nietzsche, Així parlà Zaratustra
[TEMA: Filosofia; TESI: la transformació del camell, lleó i nin]
“El Superhome és el sentit de la Terra (...)”. El superhome ha trencat i ha
anihilat valors, però és també un creador (...) més enllà del bé i del mal. Ja no és
només el lleó que destrossa i trenca les traves i subjeccions: és el nin que juga
sense normes prèvies, i les crea i les canvia quan li convé. El nin, enfront del lleó
destructor, té candidesa [innocència] (...).”
Nietzsche, Així parlà Zaratustra
29
Alguns autors moderns creuen que la teoria del Superhome va servir al Nazisme per a la seva teoria
eugenèsica sobre la superioritat de la raça Ària (la raça germànica pura, segons ells). Al búnker on es va suïcidar Adolf Hitler s’hi van trobar llibres de Nietzsche. Això va aixecar una enorme polèmica fins al punt que durant els anys 50 la seva filosofia va caure en un (immerescut) descrèdit acadèmic.
NIETZSCHE
189
En aquest text ―de gran importància per tal d’entendre el Vitalisme
nietzscheà―, hi apareixen 4 temàtiques rellevants:
1. EL SUPERHOME
La doctrina del superhome es
fonamenta en la mort de Déu. És
l’Home del futur. El superhome serà el
nou «déu terrenal»; el nou «sentit de
la terra»; el pol oposat a l’«Home
Vell». El Superhome serà el gran
creador de valors nous: el futur de
l’home.
3. TRANSMUTACIÓ DE VALORS
Tots els escrits de Nietzsche posteriors a
Així parlà Zaratustra estan marcats per
la idea de transmutació de tots els
valors. Per a ell, tots els problemes de
la Filosofia són, essencialment,
problemes de valors. Nietzsche exigeix
reconèixer que només la vida, és el
fonament últim de tots els valors (ni la
religió, ni l’ètica, ni la raó).
2. LA VOLUNTAT DE PODER
¿Amb que compta el Superhome per
activar la transvaloració? Únicament
amb la Voluntat de Poder. ¿Això què
és? No és voler el ‘poder’; és voler que
el ‘poder de la vida’ augmenti. Voluntat
de poder és l'imperatiu nietzscheà.
4. L’ETERN RETORN
Etern retorn o «circularitat del temps»
mostra que la distinció entre passat i
futur no la fa el mateix temps, sinó
cadascú de nosaltres des del seu propi
punt de vista. Allò que a algú apareix
com a passat, per un altre apareix com
a futur. El que compta és que en cada
instant creador s'il·lumina el paisatge
sencer del temps, com un llampec, i
s'interpreta que sempre passa el
mateix, la creació i mort de noves
formes.
11.3.1. La Voluntat de Poder
Aquesta expressió és un dels eixos claus de la Filosofia de Nietzsche i
caldria deturar-nos-hi una mica. Els nazis ho van entendre fatal.
Nietzsche diu que, en oposició a la “Raó”, la “Vida” és
fonamentalment Voluntat de Poder.
Què és ‘Voluntat de Poder’? Situar la ‘vida’ com a valor (per sobre de
la raó). És voler que el ‘poder’ de la vida augmenti incessantment.
‘Voluntat de poder’ és voluntat de ‘creixement’ de la vida. La
voluntat de poder és el nou criteri a partir del qual se’ns fa
possible la valoració de les coses, contra els valors de ‘l’Home Vell’.
Contra el Nihilisme, la proposta nietzschiana és la transvaloració (o
transmutació) de valors (el nin: el Superhome): hem de posar la
vida com a valor màxim. Conclusió: hem de transformar, doncs, el
LLIÇÓ ONZENA
190
nostre punt de vista. Aquests són els trets bàsics del concepte
“Voluntat de Poder”:
1. NO ÉS ‘PODER’, ÉS ‘VOLER’
Voluntat de poder no és voler “el
poder". Al contrari: significa voler que
el poder de la vida augmenti. Tot voler
és exaltació del poder de la vida: “jo
vull”, NO “jo pens”.
2. MÉS ENLLÀ D’ESPAI/TEMPS HI
HA VIDA
Kant a la Crítica de la raó pura havia
dit que espai i temps són les dues
condicions a priori de la sensibilitat: no
es pot conèixer res situat enllà d’espai i
temps. Nietzsche afirma ―contra Kant,
que arreu i més enllà d’espai i temps hi
ha la vida. Però la vida no és cap
argument (teoria) perquè és una força.
3. RES NO ÉS DEFINITIU
Voluntat de poder és el contrari de la
passivitat. És tenir la certesa que el
món no és res donat. Saber que s’hi
pot influir amb el desenvolupament de
la llibertat (“jo vull”), experimentant
que som creadors de nosaltres
mateixos.
4. TRANSVALORACIÓ
Transvalorar significa deixar de mirar la
vida des del punt de vista de les Idees,
per passar a considerar les Idees des
del punt de vista de la vida.
Transvalorar vol dir que es recupera el
sentit de la vida com a creació: es passa
dels valors tristos, nihilistes, a la
voluntat de poder. Transvalorar significa
dir el gran “sí”. Transvalorar vol dir
passar del “tu tens el deure” (obligació,
imperatiu categòric kantià), al “jo vull”
(autonomia de la vida que expandeix el
seu poder).
5. BÉ I MAL
Transvalorar significa situar-se més
enllà de "Bé" i del "Mal" tradicional: són
mots que després de la transvaloració
deixen de tenir sentit moral: "Bé" és
allò que fa créixer el poder de la vida i
"Mal" el que la disminueix. (ex: ‘bé’
seria l’egoisme, i ‘mal’, la humilitat: a
l’inrevés de la Religió i la moral
convencional).
11.3.2. L’Etern retorn
Per començar, "Etern retorn" és una visió que Nietzsche recull
d’Heràclit (que adorava), i està lligada a la “Voluntat de poder”
―vist abans, i al Vitalisme. "Etern retorn" significa que el temps
retorna, com retornen les fulles dels arbres que són alhora iguals i
diferents. Tot és etern i res del que ha passat no deixa de retornar.
La vida és casualitat: no hi ha Déu, ni sentit suprasensible i per això
tot és possible. La concepció de Nietzsche del temps s’anomena
“l’etern retorn”: significa mirar els esdeveniments d’una manera
absolutament innocent: les coses s’esdevenen sense més ni més,
per atzar. Per això, el Superhome vol que retornin i que durin per
sempre. Per tant, hi ha 2 maneres d’entendre el temps, com podem
observar:
NIETZSCHE
191
Dues concepcions del Temps
1. VISIÓ CÍCLICA (a favor) 2. VISIÓ LINIAL (en contra)
El món antic identificava la
temporalitat amb els moviments
circulars dels cossos celestes i amb la
natura: la contínua repetició dia-nit,
hivern-estiu, vida-mort. Conclusió: tot
es repeteix cíclicament, tant a la
natura, com a l’home.
La visió actual del temps s’origina amb el
Cristianisme. El temps és linial: comença
en un punt (l’any zero). El temps té la
forma de fletxa, linial, orientada sempre
cap a un futur ascendent. Per això, es
creu en el progrés i el demà com a
significat.
Època grega abans de Plató A partir del Cristianisme fins ara
L’etern retorn és l’intent de recuperar el moment en què la vida
humana no s’havia vist reduïda a temps linial. Se situa, doncs, més
enllà de tot dualisme (recordem cos/ànima de Plató), recuperant la
visió cíclica del temps com un “etern retorn de lo mateix” (recordem
Heràclit). L’etern retorn significa pensar des del cos, des de la vida
(recordem Epicur). (La visió actual del temps és encara linial: línia
contínua entre natalitat i mortalitat; entre origen i fi del món).
11.3.3. La crítica a la Moral
L’apartat final de Nietzsche l’hem reservat a l’Ètica. Al llibre La
genealogia de la moral, argumenta que tota moral depèn de com
reconegui el valor de la vida. És a dir: de com s'ajusti a la voluntat de
poder. Nietzsche destaca la contraposició de dues morals abans del
Cristianisme: la moral de senyors i la moral d'esclaus.
ABANS DEL CRISTIANISME
MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS
És la moral noble, elevada i opera amb
la contraposició «bo» i «dolent»: bo és
tot el que eleva l'individu, tot el que
porta a afirmar la vida; bo és igual a
noble, poderós, bell, feliç.
És la moral del ramat de bens; la
mediocritat. Una moral impregnada
d'instint de venjança contra la vida
superior. Vol igualar totes les persones.
És una moral que glorifica tot allò que fa
suportable la vida als dèbils; ‘bo’ serà
igual a pobre, mancat, impotent, malalt,
lleig.
Hi està a favor Hi està en contra
LLIÇÓ ONZENA
192
Segons Nietzsche, la moral original era la moral de senyors:
aquesta es trobava a la base de tota cultura. Amb el Cristianisme (i
amb la complicitat, -negativa-, de Plató), es produeix una inversió
de valors: la moral bona passa a ser la moral dels esclaus, i la
dolenta passa a ser la moral dels senyors. Nietzsche hi està
totalment en contra.
A PARTIR DEL CRISTIANISME
MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS
És la moral de la mediocritat: els que
viuen apartats de Déu.
És la moral noble, elevada: els
seguidors de Déu.
Contra aquesta inversió de valors feta pel Cristianisme, Nietzsche
proposa una transvaloració (o transmutació de valors). Ara
veurem com ofereix tota una sèrie de contraposicions entre la moral
aristocràtica, pròpia de l’Home Superior (la moral dels senyors, que
ell defensa) i la moral d’esclau, ressentida i nihilista (malaltissa):
Diferències entre l’Home Superior i l’Home Vell
MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS
Superhome Home Vell
L’home noble és “feliç”, no ha de
construir artificiosament la seva
felicitat, i viu en una felicitat activa.
L’home Vell viu la felicitat dels
impotents, purament passiva, pròpia
dels qui pateixen per sentiments plens
de verí i d’enemistat.
L’home noble, quan té enemics, els
planta cara: d’aquesta manera els
mostra respecte.
L’home Vell és pervers i pateix un odi
insaciable.
L’home bo és el contrari del que
s’entén per “bondat” en la religió. És
qui no separa l’existència, -per una
banda-, i el sentit -per una altra-.
L’home Vell és qui separa l’existència, -
per una banda-, i el sentit -per una
altra-, de manera que el sentit de la
vida és transcendent i no immanent.
Nietzsche diu: “Tot el que no et mata,
et fa més fort”.
Els mals els viu l’home ressentit com a
fatalitats sense remei.
Hi està a favor Hi està en contra
A manera d’exemple, una síntesi dels valors que encarna el
Superhome (l’home del futur) i que ha d’assolir amb la Voluntat de
poder, podria ser aquesta que s’ofereix a continuació:
NIETZSCHE
193
Nietzsche també ataca l’ètica kantiana amb odi extrem. Kant
representa tot allò que Nietzsche rebutja: l’esperit d’obediència, la
submissió al poder, la súper-racionalitat; Kant és un "funcionari", un
"autòmat del deure"; no estima la música; Kant és un "professor" (en
el pitjor sentit: és el símbol del tipus de mestre que sap moltes coses
però no entén res de res). Kant és un creient: ‘Creu’ en la "Raó" que
Nietzsche vol destruir. Kant vol justificar el ‘deure moral’; per a
Nietzsche, en canvi, la moral és un prejudici. En resum: la crítica
nietzscheana a l’ètica kantiana afirma les 4 tesis següents:
1. UTILITARISME MORAL
Segons Nietzsche, NO hi ha moral
universal (Imperatiu categòric), sinó
que cada societat considera morals els
instints que li semblen útils. En ètica
Nietzsche seria utilitarista.
2. FALSETAT DELS VALORS
En conseqüència, no hi ha valors
morals des-interessats, altruistes. El
suposat desinterès sempre és
submissió als interessos dels altres i,
en conseqüència: vida inferior.
3. CONTRA LA MORAL RACIONAL
No hi ha moral racional: la moral neix
de fonts irracionals, primitives,
instintives. Per tant, no hi ha
‘autonomia de la moral’: la moral només
és una funció de la vida, per a ell.
4. IMPERATIU VITAL
En definitiva, l’únic imperatiu categòric
que existeix per a Nietzsche no és el del
‘Deure’, sinó el del ‘viure’. Allò que se
sol anomenar moral és una forma
desnaturalitzada de vida i l’ètica
kantiana seria l’expressió de la misèria
dels febles.
Exemples de transvaloració del Superhome
Valo
rs b
on
s
Nous valors Valors vells
Valo
rs d
ole
nts
La fortalesa La por
L’amor a si mateix L’amor als altres
L’individualisme El gregarisme
La confiança La resignació
La força brutal La debilitat mansa
L’instint de superació L’instint de venjança
La competitivitat La solidaritat
La llibertat La submissió
El plaer El deure
L’egoisme La generositat
L’ambició El conformisme
L’afirmació de la vida La negació de la vida
Fe en un mateix Fe en Déu
L’art i la música La ciència
L’aristocràcia La democràcia
LA VIDA LA RAÓ
LLIÇÓ ONZENA
194
TEXT PER COMENTAR[TEMA: Filosofia; TESI: els instints més forts eleven l’individu sobre el ramat] “(...) també aquí la por torna a ser el pare de la moral [hi està en contra]. Quan 1 els instints més elevats i més forts, irrompent apassionadament, arrosseguen 2 l’individu més enllà i per sobre del terme mitjà [Aristòtil] de la fondalada de la 3 consciència gregària, aleshores el sentiment de la pròpia dignitat de la comunitat 4 s’esfondra, i la seva fe en si mateixa, la seva espina dorsal, per dir-ho així, es fa 5 trossos: en conseqüència, les coses que més s’estigmatitzaran i es calumniaran 6 seran exactament aquests instints. L’espiritualitat elevada i independent, la 7 voluntat d’estar sol, la gran raó són ja sentides com a perill; tot el que eleva 8 l’individu per sobre del ramat i infon temor al proïsme és qualificat, a partir 9 d’aquest moment, de malvat; els sentiments equitatius, modestos, submisos, 10 igualitaris, la mediocritat dels apetits adquireixen ara noms i honors morals.” 11
Nietzsche, Més enllà del bé i del mal
[TEMA: Filosofia; TESI: el ‘bo’ i el ‘malvat’, i l’home superior] “Fins ara no s’ha dubtat ni vacil·lat gens ni mica a considerar que allò «bo» era
superior en valor a allò «malvat», superior en valor en el sentit de ser favorable,
útil, profitós per a l’home com a tal (inclòs el futur de l’home). ¿Què passaria si la
veritat fos el contrari? Què passaria si en allò «bo» hi hagués també un símptoma
de reculada, i així mateix un perill, una seducció, un verí, un narcòtic [droga x
dormir], (...)?”
Nietzsche, La genealogia de la moral
11.3.4. Crítica a la Democràcia
Aquest atac frontal al gregarisme (“animals de ramat”), porta
Nietszche a menysprear la Democràcia: diu que “el moviment
democràtic constitueix l’herència del moviment cristià”. Què vol dir?
Que el Cristianisme i la Democràcia volen fer l’ésser humà “massa
igual, massa petit, massa sociable, massa avorrit”. Conclusió:
ambdues coses ―cristianisme i democràcia― han potenciat el
ORIGEN DEL PROBLEMA
A PARTIR DE SÒCRATES
NIHILISME (destrucció)
VITALISME (transmutació)
Esperit Dionisíac
Esperit Apol·lini
Instints
Raó
Ressentiment
Mort de Déu
Superhome
Home Vell
Voluntat
de Poder
Odi a la
Vida
NIETZSCHE
195
caràcter gregari, uniforme, dèbil. Com? Homogeneïtzant la gent tot
anivellant-la pel capbaix (“fidels' borregos o “ciutadans” votants). És a
dir: “Cultura de la vulgaritat”. Comparem ara Plató i Nietzsche:
Crítiques a la Democràcia
PLATÓ (427-347 aC) NIETZSCHE (1844-1900)
PRIMERA CRÍTICA:
Quan governa tothom és com si no
governés ningú; no hi ha ordre.
Recordem que la Llei i l’Ordre són el
fonament de la justícia.
PRIMERA CRÍTICA:
La Democràcia es basa en la noció
d’igualtat, que ell odia. Els homes no
són iguals; són diferents: per això n’hi
ha alguns que són ‘Superiors’.
SEGONA CRÍTICA:
A la Democràcia tothom té el mateix
dret: el vot és independentment del
coneixement, de manera que qüestions
que afecten a tothom són decidides per
ignorants.
SEGONA CRÍTICA:
Coincideix amb Plató que el model és
una Aristocràcia dels millors, però no
perquè coneixen la idea del “Bé” suprem
(Plató), sinó perquè encarnen els Valors
de la Voluntat de Poder de l’Home
superior.
TERCERA CRÍTICA:
A la Democràcia no governa el millor,
sinó el més popular. De la mateixa
manera que la nau no l’ha de governar
el més popular sinó un capità expert,
l’Estat ha de ser governat pel millor
coneixedor de la idea suprema del Bé
(Aristocràcia: aristei, el millor;kratos,
poder; Democràcia: demos, poble).
TERCERA CRÍTICA:
La Democràcia fomenta el conformisme
i la uniformització: no està d’acord amb
l’Anarquisme i el Comunisme, que
Nietzsche entén com versions paganes
del Cristianisme (en la mesura que
defensen una polis igualitària, que ell
odia): Nietzsche odia la “massa” i la
democràcia és el govern de la “massa”.
QUARTA CRÍTICA:
Plató no està gens d’acord amb la
frase: “el que vol la majoria és bo o és
veritat”. El que fa la majoria no és
sinònim del que és correcte. La
voluntat majoritària no és un
mecanisme racional per a saber si una
conducta o idea és bona o no.
QUARTA CRÍTICA:
La Democràcia promou el gregarisme i
no l’afirmació de l’individu: l’home Vell
en contra del superhome. La
Democràcia és l’expressió dels valors
racionals decadents a través del
llenguatge, que disfressa la vida rere
xerrameca sofista.
Conclusió: el seu model és aristocràtic (aristei, els millors).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Filosofia; TESI: crítica a la Democràcia] “L’aristocràcia [el govern dels millors] representa la creença en una Humanitat-1 elit i en una casta superior, [en la mesura que] la democràcia representa la 2 incredulitat en grans homes [homes superiors] i en una societat-elit; incredulitat 3 [que es] manifesta en els lemes [segons els quals] “qualsevol [home] és igual a 4 qualsevol”, i que “en el fons som tots sense excepció ramat [“massa”] 5 egoista i plebe [borreguisme vulgar].” 6
Nietzsche, Fragments pòstums
11.4. CRÍTIQUES A LA TEORIA DE NIETZSCHE Vam dir a l’inici de la lliçó 10 (pàg. 161) que Nietzsche ―juntament
amb Freud i Marx― se solen anomenar filòsofs de la sospita. Ara
bé: ¿aquest pessimisme tan radical sobre la Raó que té Nietzsche
LLIÇÓ ONZENA
196
està justificat? Cal sospitar tant de la raó? Tot i que el seu pensament
ha tingut un gran impacte durant el segle XX, també cal dir que la
seva teoria ha rebut crítiques importants, d’entre les quals n’hi ha 7:
1. MITIFICACIÓ DEL MÓN GREC
Nietzsche considera Grècia com un
símbol: representa aquell moment en
què l’home era harmònic. Per a ell,
Grècia és ‘cultura’ NO separada de
‘vida’: cal recuperar aquesta saviesa
profunda que es va perdre després de
Sòcrates. Ara bé: Molts especialistes
actuals pensen que aquesta imatge
està desenfocada; és irreal.
2.SIMPLIFICACIÓ COMPRENSIVA
Resulta fàcil pensar un món explicat
amb pocs elements (esperit dionisíac-
apol·lini, voluntat de poder,
superhome..). Pareix lògic criticar la
Racionalitat que ‘debilita’, reprimeix.
Ara bé: avui sabem que un home
irracional ―només mogut per l’instint,
és tant o més perillós.
3. RESSENTIMENT RELIGIÓS
Alguns cruen que la filosofia
nietzschiana arranca d’una mala
comprensió del Cristianisme. Què és el
ressentiment? La constatació impotent
que mai no serem el model que volem
ser. Però la religió no és l’única
culpable d’aquest ressentiment: avui
dia la religió entre els joves no té
poder i, en canvi, molts són inactius,
apàtics i ressentits davant la vida.
4. LLENGUATGE METAFÒRIC
És difícil precisar l’abast conceptual
d’una metàfora. "Camell", "lleó", "nin"
"ramat" són metàfores que s’haurien
de precisar més: algunes són
susceptibles d’un ús racista ("bèstia
roja"). El vocabulari nietzschià,
esotèric, surrealista, però poc
construït, necessitaria un
desenvolupament epistemològic rigorós
per part del propi Nietzsche que no ha
tingut: les seves idees s’exposen de
forma caòtica (tot i que són
fascinants).
4. ANTI CIENTIFICISME
Segons Nietzsche, la Veritat és la Vida i,
com ella mateixa, té un caire absolut de
provisionalitat. Les veritats són
mentides que hem oblidat que eren
mentides, segons ell. Aquesta visió tan
escéptica i radical contradiu el progrés
de la Ciència i la Tecnología actuals, que
han acceptat un model de veritat per a
fer avançar la humanitat.
5. CRITICA AL SUPERHOME
Nietzsche anomena Superhome a
l’home del futur. El Superhome no és ni
polític ni moral, sinó el que apareix
quan aquestes dues formes nihilistes –
Política i Moral- són superades. No
queda gens clar, però, com pot
aparèixer aquest Home Superior
desvincultant-lo completament d’una
Ètica i d’una Política. L’home és home
entre homes.
6. IRRACIONALITAT RADICAL
La filosofia de Nietzsche posa el desig
purament subjectiu i irracional al lloc de
la Raó. Així, Nietzsche necessàriament
havia de donar peu als totalitarismes.
Un totalitarisme polític no és res més
que l’afirmació d’una subjectivitat
(d’una voluntat irracional, d’un líder, un
cabdill) per sobre de la llei (objectiva i
col·lectiva). Si no hi ha veritat, llavors
tot estarà permès i en aquest "tot" hi
entra qualsevol bogeria irracional.
7. PERILL DE MALINTERPRETAR-LO
El seus conceptes de Voluntat de poder,
Home superior, Decadència, Anticrist,
etc. són expressions [una mica gore,
hehe] que ―en mans de persones
incultes―, poden ser molt mal
interpretades, i donar lloc a tesis
polítiques totalitàries o violentes. Per
això Nietzsche és perillós (a Alemanya
alguns alumnes s’han suïcidat després
de llegir-lo; a Espanya fou prohibit fins
l’any 1975).
NIETZSCHE
197
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. El Vitalisme: Així parlà Zaratustra i el Superhome (pàgs. 181-186).
2. Ètica de Nietzsche a partir de la Genealogia de la moral: la nova moral de
Nietzsche a partir de la Transmutació de valors (pàgs. 191-193).
3. Crítica de Nietzsche a l’ètica kantiana (pàgs. 195-196).
4. Què és la “Voluntat de poder”, quins valors encarna, contra quins valors lluita, i
qui el representa (pàgs. 189-190)?
5. Principals crítiques nietzscheanes a la Filosofia socràtico-platònica (pàgs. 185-
186).
6. Explica l’oposició de Nietzsche a la religió a partir de la frase “Déu ha mort” (pàg.
186).
7. Concepció nietzscheana del temps a partir del concepte “etern retorn” (pàgs.
190-191).
8. Principals crítiques actuals a la filosofia de Nietzsche (pàgs. 195-196).
Preguntes de Comparar
1. Compara la crítica a la “Religió” a Marx i a Nietzsche (pàgs. 164-165;174;176).
2. Compara la crítica a la “Metafísica” a Hume i a Nietzsche (pàgs. 120-121; 166;
175).
3. Compara la moral a Plató i Nietzsche (pàgs. 60-61; 122; 141; 181-183).
4. Compara el concepte “d’Etern Retorn” a Heràclit i a Nietzsche (pàgs. 19-22; 180-
181).
5. Compara les crítiques al concepte “Democràcia” a Plató i a Nietszche (pàg. 195).
6. Compara l’ètica kantiana i l’ètica nietzscheana (pàgs. 149-152; 191-192; 193).
LLIÇÓ ONZENA
198
199
12 LLIÇÓ DOTZENA
HANNAH ARENDT
Aquesta autora és la darrera que veurem en aquesta assignatura.
Probablement és la intel·lectual més important del segle XX, i la
més propera a nosaltres, cronològicament parlant. Veurem que el fet
de ser jueva, dona, i viure enmig dels desastres de l’antisemitisme
(odi als jueus), deixarà una empremta en tota la seva obra. Els seus
textos se centren exclusivament en el camp de la Teoria Política.
Com tots els joves de la seva generació, Arendt va patir els grans
traumes del segle passat: les dues guerres mundials, la persecució
jueva, els camps de concentració, l’Holocaust, la guerra freda,
etcètera. Lògicament, el seu pensament es va veure profundament
afectat per aquests esdeveniments. Així, Arendt omple el buit creat
pels milers de pàgines de Teoria política escrites al segle XX que no
esmentaven gens ni mica les matances d’Auschwitz.
LLIÇÓ DOTZENA
200
12.1. HANNAH ARENDT
Context històric, social
i cultural d’Arendt
(1906-1975)
Hannah Arendt va néixer a Hannover (Alemanya) l’any 1906 en una família
d’alemanys jueus no creients de classe mitjana. Els seus avantpassats provenien
de Königsberg (la mateixa ciutat de Kant). El seu pare va morir quan ella tenia 3
anys. Va rebre una educació lliberal, no religiosa. Només a l’edat de 14 anys ja
havia llegit la Crítica de la Raó Pura de Kant. Era força intel·ligent i curiosa. Als 17
anys ―per problemes de disciplina a l’escola―, la fan fora i marxa a Berlín sense
tenir el certificat d’escolaritat (se’l treu per lliure). L’any 1924 comença estudis de
Filosofia amb Heidegger a la Universitat de Marburg. Heidegger ja era un professor
molt famós. S’enamoren: ell té 35 anys i està casat amb fills; ella, 18 anys. Portada
la relació amb molt secretisme, l’any 1926 canvia d’universitat per silenciar-ne les
crítiques, i es treu el Doctorat l’any 1928 amb una Tesi sobre l’Amor a Agustí
d’Hipona. L’any 1932 ja pensa emigrar d’Alemanya. Casa seva serveix de lloc
clandestí per a jueus refugiats. L’any 1933 és detinguda 8 dies per la Gestapo
(policia secreta nazi). Veu com antics companys seus alemanys li neguen l’amistat.
L’any 1937 se li retira la nacionalitat alemanya. S’amaga a Königsberg (on estava
sa mare). Fuig a França, ajudant jueus refugiats allà. L’any 1940 és deportada a un
camp de concentració francès, on s’hi està 5 setmanes. Aconsegueix fugir seduint a
un guardià nazi. L’any 1941 emigra a Amèrica. Es va casar dues vegades (amb el
primer ―que era el pitjor alumne de la classe― s’hi va casar per putejar al seu
amant i professor Heidegger, que no pensava separar-se de la seva dona). Arendt,
amb el seu segon marit i sa mare, marxen a Nova York amb documentació falsa,
via Lisboa, amb vaixell. Aprèn ràpidament l’anglès i s’estableix per sempre als
EEUU, on fa classes a les Universitats de Berkeley, Columbia i Chicago. Mor l’any
1975 d’un atac de cor mentre sopava amb uns amics (fumava molt). Va ser
apàtrida (sense nacionalitat) fins l’any 1951, quan EEUU li concedí els papers de
ciutadana nord-americana. Va viure 69 anys. -Textos: Els orígens del totalitarisme, Eichmann a Jerusalem, i La Condició Humana. -Amb aquesta biografia i el comentari introductori de la pàg. anterior n’hi ha prou per a la pregunta 1.a) de context.
El pensament polític d’Arendt és fascinant: ha tingut una repercussió
enorme dins el segle XX. Aquest ha estat un segle marcat per les
dues grans guerres mundials, ―amb 60 milions de morts, i l’esclat de
la bomba atòmica, ―producte de la ment humana: un dels segles
més mortífers de la història mundial. Paradoxalment, ―també
gràcies a la Raó, ha estat el segle dels més importants avenços en
ciència i tecnologia. Com es pot explicar això? ―es demana Arendt.
HANNAH ARENDT
201
Veurem, per tant, com el seu pensament destil·la un escepticisme
cap a la Raó —tret central de l’època Contemporània—, però un
optimisme cap a l’Acció, —tret peculiar d’Arendt.
L’origen de la seva Filosofia arrenca amb una anàlisi del totalitarisme,
del qual fa una extraordinària reflexió sobre l’origen racional del
mal (recordem Sòcrates): l’anomena “el Mal Radical”30 (pàgs. 207-211).
12.2. PENSAMENT I ACCIÓ Per entendre correctament el seu pensament sobre el mal, abans
caldria retornar a una idea que hem estudiat al llarg de l’assignatura:
el binomi entre ‘Pensament’ i ‘Acció’. Recordem ràpidament el que
varem veure a la Filosofia grega:
Primacia del ‘Pensament’ sobre ‘l‘Acció’
Filosofia Grega
1. SÒCRATES 2. PLATÓ/ARISTÒTIL
PENSAMENT ACCIÓ PENSAMENT ACCIÓ El pensament és un
aprenentatge de la virtut.
La virtut només té
sentit en l’acció pública [àgora].
És la dimensió
pensant. No implica acció: és teorètica o contemplativa (theorein). S’accedeix al ‘bé’.
És l’activitat lligada a
la voluntat lliure i a l’acció. Implica una activitat pràctica (praxi).
El Pensament només té sentit si està
orientat a l’Acció.
És més important el Pensament (bios
theórétikos), que l’Acció (bios politikos).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: Evolució de la idea de Llibertat lligada a la Voluntat] “De la manera que Sòcrates concep que l’home és pensant i actuant alhora, el 1 pensament no es converteix en voluntat d’aïllament, no ens separa del món comú, 2 sinó, pel contrari, fa possible l’amistat política i la llibertat en l’espai de confrontació 3 d’opinions plurals: és una condició per al bon funcionament de la vida política. 4 (...) Aquesta concepció socràtica del ciutadà com a pensant i actuant alhora no va 5 durar molt [fins a Sòcrates]. La interpretació que va fer el seu alumne Plató de la 6 condemna a mort del seu mestre Sòcrates va portar a una conclusió diferent: la 7 dissociació entre la vida del pensament i la vida de l’acció, la vida dels filòsofs 8 i la vida dels polítics. I, a la llarga [des de l’Edat Mitjana fins a l’Edat Moderna], va 9 permetre que s’acabara sostenint que la llibertat es troba exclusivament al costat 10 del pensament [no de la vida de l’acció].” 11
M. Larrauri, La llibertat segons Hannah Arendt
30 El terme ‘mal radical’ el recull de Kant i se’l fa seu (Els orígens del totalitarisme). Ara bé: cap al final de la seva vida negarà que el mal sigui ‘radical’. ‘Radical’ ve de radicax, arrel, que vol dir profund, i segons ella només el Pensament és profund; el mal només pot ser ‘Banal’, superficial: no ‘Radical’.
LLIÇÓ DOTZENA
202
Aquesta distinció quedarà totalment deslligada en el dualisme
ontològic platònic: “Pensar” estarà per sobre “d’Actuar”.
Primacia del ‘Pensament’ sobre ‘l‘Acció’
Filosofia Medieval
Filosofia Moderna
3. CRISTIANISME 4. KANT
VITA CONTEMPLATIVA
VITA ACTIVA RAÓ PURA RAÓ PRÀCTICA
Per ‘saber’ cal
‘creure’. La Filosofia es posa al servei de
la teologia. La veritat és Déu, i es capta amb la contemplació.
L’acció és
menyspreable perquè et distreu del
camí veritable, que és Déu. La vida és temporal.
El pensament és la
unió de les dades empíriques a
posteriori i les formes pures a priori: El fenomen.
La Raó Pràctica és a
priori, universal; es mou pel deure i és
categòrica.
És més important la contemplació,
que l’acció.
És més important la raó teòrica, que la
raó pràctica.
Amb el Cristianisme, la Vita contemplativa és superior a la Vita
activa: aquesta ens acosta a les coses terrenals, mundanes, mentre
que aquella ens posa en la direcció de l’esperit: la contemplació
divina (theorein). A Kant, la Raó Teòrica és l’origen crític central de
tota la seva Filosofia, molt per sobre de l’acció humana.
Primacia de ‘l’Acció’ sobre el “Pensament”
Filosofia Contemporània
5. MARX 6. NIETZSCHE
PRAXI (ACCIÓ) TEORIA VIDA RAÓ La Realitat pràctica
és la forma que l’home té de relacionar-se amb la naturalesa i amb els altres homes. Aquesta és l’única realitat més enllà de
la qual no existeix absolutament res. (Materialisme)
És la ideològica. No
implica acció: és teorètica i està al servei de la superestructura. Les idees no mouen el món, sinó l’acció. La teoria que no
sorgeix de la pràctica és buida i retòrica.
Amb el terme Vida
s’hi descriu el fons originari i profund del qual sorgeix tot el que és concret, individual i canviant. Vida és impuls, instint. Allò que
millor expressa la vida no és la raó (ciència), sinó l’art.
Amb ell terme Raó
s’hi descriu el concepte, la idea, que ha substituït la vida pel llenguatge. Creiem captar la vida a través de la ciència i, en comptes d’això,
l’hem substituïda per una veritat conceptual.
És més important la praxi, que la
teoria.
És més important la vida, que la raó.
És fonamentalment amb Marx quan s’inicia la inversió del
dualisme: considera “l’Acció” més decisiva en l’ésser humà, que no
pas el “Pensament”. Per Marx, l’home és el conjunt de les seves
HANNAH ARENDT
203
relacions materials. Res més. Per a Nietzsche, l’home racional és un
horror. Així, el binomi “Pensament”-“Acció”, (“Teoria”–“Praxi”, a
Marx) el modifica Nietzsche en el binomi “Raó”-“Vida”. Tota aquesta
introducció [un poc llarga, hehe], calia fer-se perquè és aquí on hem
de situar Hannah Arendt: el centre del seu estudi neix de l’anàlisi de
“l’Acció”, en un sentit on ubica els homes dins l’esfera pública
(polis): una de les dimensions centrals d’allò que ella anomena vita
activa.
12.3. LA VITA ACTIVA Al seu llibre La condició humana, Arendt explica la seva teoria sobre
l’acció política. Distingeix entre “naturalesa humana” (allò biològic),
i “condició humana” (allò condicionat socialment). Per tant,
nosaltres no som naturalesa humana, sinó sobretot condició humana.
El tret essencial de la condició humana és:
1. VITA CONTEMPLATIVA
És allò que ‘pensam’. Segons Arendt,
es divideix en 1. Pensament, 2.
Voluntat, i 3 Judici. Es mou a l’àmbit
de l’esfera privada. Desenvolupa
aquesta part de la seva teoria al llibre
La vida de l’esperit (inacabat: va morir
abans). Diu que el procés a Eichamnn
va ser el detonant per escriure-lo.
2. VITA ACTIVA
És allò que ‘fem’. Segons Arendt, es
divideix en 1. Treball, 2. Obra, i 3.
Acció. Aquesta última es mou en l’àmbit
de l’esfera pública (polis). Desenvolupa
aquesta teoria al llibre La condició
humana.
FORA DEL ‘MÓN’: tot sol (2en1) DINS EL ‘MÓN’: amb ‘altres’
Són dos plans diferents, malgrat Arendt considera que aquell que
pensa no és algú contemplatiu (com es creia a l’Antiguitat o a l’Edat
Mitjana, vist abans), sinó qualsevol home que exerceix la seva
capacitat de retirar-se a pensar (pensar es fa en solitud). Ara bé:
ambdues són distintes. A diferència de la Vita contemplativa (“allò
que pensam –tot sol-”), la Vita activa “és allò que fem –amb altres-”.
Aquí només analitzarem allò referit a la vita activa, que és el nucli
original del seu pensament. La vita activa està arrelada en un món
d’homes i coses realitzades pels homes sobre la Terra. Totes les
activitats humanes estan condicionades pel fet que els homes viuen
LLIÇÓ DOTZENA
204
junts. Així, dins la vita activa distingeix 3 activitats humanes:
1.“Treball” [labor], 2.“l’Obra” [feina], i 3.“l’Acció” [praxi]*.
* NOTA ACLARATÒRIA: Alerta! En castellà es diferencia entre 1.“Labor”, 2.“Trabajo” i 3. “Acción”, mentre que en català es tradueix la primera (Labor) com “Treball”; la segona (Trabajo), com “Obra”, i “Acció”, la tercera. Nosaltres seguirem la traducció catalana per evitar confusions a les PAU.
Vita activa
1. Treball (en castellà, Labor)
2. Obra (en castellà, Trabajo)
3. Acció
Esfera privada Esfera privada Esfera pública
El “Treball” és l’activitat
que correspon al procés
biològic del cos humà
(menjar, beure, vestir-
se, dutxar-se, dormir).
La condició humana del
“Treball” és la vida
mateixa. El defineix com
Animal laborans. Es mou
en l’esfera privada (la
família, la intimitat).
“L’Obra” és l’activitat que
correspon a tot allò que
l’existència humana no té
d’estrictament natural (la
feina professional,
diguem). “L’Obra”
proporciona un món
“artificial” de coses. La
condició humana de
“l’Obra” és la mundanitat.
El defineix com homo
faber: produeix coses. Es
mou en l’esfera privada
(encara que sigui entre
homes).
“L’Acció” és el moment en
què l’home desenvolupa
la seva capacitat genuïna:
la capacitat de ser lliure.
És l’única activitat que es
realitza directament amb
homes, sense mediació de
labors (‘Treball’) o coses
(‘Obra’). És l’activitat
política per excel·lència.
El defineix com homo
polis. Es mou en l’esfera
pública (d’allò comú, amb
homes). Sense ‘Acció’ NO
es pot ser lliure, per ella.
Animal laborans Homo faber Homo polis
No és acció pròpiament No és acció pròpiament Aquesta és l’única que SÍ
L’anàlisi més interessant d’Annah Arendt és el que fa referència al
punt 3. “Acció”. (deixarem de banda el punt 1 i 2). És en “l’Acció” on
es veu clarament la diferència que separa els homes. Diu Arendt que
l’evolució de la vita activa al llarg de la història ha estat, en síntesi:
1. PERÍODE CLÀSSIC
a la Grècia Clàssica el “Treball” (labor)
i “l’Obra” (Trabajo), -propis de l’esfera
privada-, eren coses que se
subestimaven: la única dimensió
vertaderament humana era “l’Acció”
(espai de debat a l’àgora). “Treball” i
“Obra” eren coses d’esclaus i dones (és
a dir: infrahumanes. Aquesta és la
tesi per la qual Aristòtil justifica
l’esclavatge: “útils animats”).
2. CRISTIANISME
Amb el Cristianisme, s’inverteix tot
plegat, i la vita contemplativa passa al
primer pla, menyspreant totes les
dimensions de l’acció (Treball, Obra i
Acció), qualificades com coses estèrils i
mundanes.
3. ÈPOCA MODERNA
L’època moderna ho capgira: l’animal
laborans i l’homo faber, -a través de la
tecnologia i la ciència-, fan que “l’Acció”
triomfi sobre la vita contemplativa.
HANNAH ARENDT
205
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: inversió vita contemplativa i vita activa] “[A l’època moderna] no era la raó [vita contemplativa], sinó un aparell construït
per l’home, -el telescopi-, allò que canviava el punt vista sobre el món físic; no era
la contemplació [vita contemplativa], (...) allò que portava al nou coneixement,
sinó la intervenció activa [vita activa] de l’homo faber, la seva capacitat de fabricar.
(...) L’experiència fonamental de la inversió de la contemplació i de l’acció fou
precisament que la set de coneixements de l’home solsament es podia satisfer si
confiava en la inventiva de les seves mans [homo faber]. (...) Res no podia ser
menys digne de confiança per a adquirir coneixements (...) que la mera
contemplació. (...). Des d’aleshores [a l’època moderna], la veritat científica i la
veritat filosòfica se separaren.” Arendt, La condició humana
[TEMA: Política; TESI: inversió vita contemplativa i vita activa]
“La inversió de l’Època Moderna consistí, doncs, a [situar] l’Acció (...) com l’estat 1 més elevat de l’ésser humà, com si d’ara endavant l’acció fos el significat últim en 2 virtut del qual s’havia d’interpretar la contemplació [vita contemplativa] (...). No 3 fou el pensament medieval, sinó el pensament modern, [quan] la Filosofia passà a 4 desenvolupar un segon o inclús un tercer paper (...). Després que Descartes basà 5 la seva pròpia Filosofia [del dubte] en els descobriments de Galileu, la Filosofia va 6 estar condemnada a anar sempre un pas per darrera dels científics i dels seus 7 descobriments cada cop més increïbles. (...) Sens dubte, la Filosofia sofrí més 8 degut a la modernitat que qualsevol altra camp de l’esforç humà.” 9
Arendt, La condició humana
12.3.1. “L’Acció”
L’home sobretot és “Acció”. ¿Què significa Actuar, dins la condició
humana? Vol dir prendre una iniciativa, començar, posar en
moviment. “Actuar” és sempre una novetat: quelcom de nou posa
l’home sobre la terra quan actua. Per això, dins “l’Acció”, Arendt
distingeix entre Pluralitat, Natalitat i Acció:
ELS EIXOS DE “L’ACCIÓ” ARENDTIANA
1. PLURALITAT 2. NATALITAT
La pluralitat és la condició de l’acció
humana perquè tots som el mateix:
humans, però ho som d’una manera en
què ningú no és mai exactament igual
que qualsevol altre que hagi viscut,
visqui o hagi de viure en el futur.
Cadascú és únic al món, però tots som
humans. “L’acció” és possible per la
pluralitat: no som idèntics.
No ens defineix el fet que som mortals,
sinó la natalitat: el punt de partida.
Degut al fet que són initium, els homes,
per virtut del naixement, prenen la
iniciativa, s’apresten a l’acció. Amb la
natalitat quelcom nou, imprevist, que no
pot esperar-se, s’inicia al món. Allò nou
(la natalitat), és el que fa cadascú al
món quan neix. Néixer és començar.
La condició humana de la pluralitat és
el discurs (paraula).
La condició humana de la natalitat és
l’acció.
3. ACCIÓ
Mitjançant l’acció (fer) i el discurs (parlar), els homes s’inserten al món i mostren
qui són: revelen la seva única i personal identitat (pluralitat), i fan la seva
aparició en el món (natalitat). L’acció és imprevisible. L’acció passa al primer pla
quan les persones estan amb altres (acció política): Actuar vol dir interactuar
políticament (en l’esfera pública).
La condició humana de l’acció (pluralitat + natalitat) és la política.
LLIÇÓ DOTZENA
206
Per tant, “l’Acció” (pluralitat, natalitat i acció) no és possible en
l’aïllament (solitud): estar “sol” és el mateix que estar mancat de la
capacitat d’actuar (“pensar” és estar sol). Una vida sense “acció” ni
“discurs” (paraula) està literalment morta per al món. Per això,
“l’Acció” arendtiana sempre vol dir “acció amb altres”, i té 2 parts:
1. EL COMENÇAMENT
És la “Natalitat”, realitzat per una sola
persona. “els homes, tot i que han de
morir, no han nascut per a això sinó
per a començar”, diu ella.
2. EL DESENVOLUPAMENT
És “l’Acció” pròpiament dita, en què
s’uneixen algunes (o moltes) persones
per a portar endavant una activitat
(política).
“L’Acció” està més lligada a la “Natalitat”, que no pas al “Treball”
o “l’Obra” (esfera privada). Per tant, a Arendt tota acció humana
és una acció política (acció d’uns homes amb altres homes).
Conclusió: L’essència humana no es troba en la vita contemplativa,
sinó en la vita activa (contra el que deia Plató). És política allò que
es troba màximament a prop de “l’Acció”; en l’espai d’acció obert
pel discurs (parlar). La “Natalitat” i la “Pluralitat” són la matriu
de “l’Acció”, per a Hannah Arendt.
TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: fonaments de la vita activa]
“Tanmateix, de totes tres [Treball, Obra i Acció], l’acció és la que té la connexió
més estreta amb la condició humana de la natalitat; el nou inici, inherent al fet de
néixer, es pot fer sentir en el món precisament perquè el nouvingut posseeix la
capacitat de començar quelcom nou; és a dir, actuar. També és cert que, en aquest
sentit d’iniciativa, un element d’acció i, per tant, de natalitat, és intrínsec a totes les
activitats humanes. Però a més a més, com que l’acció és l’activitat política per
excel·lència, la natalitat –i no pas la mortalitat– pot ser la categoria central del
pensament polític, diferenciat del metafísic.” Arendt, La condició humana
[TEMA: Política; TESI: fonaments de la vita activa] “L’acció és l’única activitat que es realitza directament entre els homes, sense la 1 mediació de les coses o la matèria. Aquesta darrera activitat correspon a la condició 2 humana de la pluralitat, al fet que els homes, no pas l’Home, viuen sobre la Terra i 3 habiten el món. I si bé és cert que tots els aspectes de la condició humana estan 4 d’una manera o altra relacionats amb la política, la pluralitat mateixa és justament 5 la condició –no només la conditio sine qua non, sinó també la conditio per quam– 6 de tota vida política. [...] La pluralitat és la condició de l’acció humana perquè tots 7 nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú 8 no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de 9 viure en el futur. 10 Totes tres activitats [Treball, Obra i Acció], i les seves corresponents condicions 11 estan íntimament connectades amb la condició més general de l’existència humana: 12 naixement i mort, natalitat i mortalitat.” 13
Arendt, La condició humana
HANNAH ARENDT
207
[TEMA: Política; TESI: fonaments de la vita activa] “El fet que l’home sigui capaç d’acció significa que es pot esperar-ne allò 1 inesperat, que [l’home] és capaç de realitzar allò que és infinitament improbable. I 2 un cop més això és possible degut solsament al fet que cada home és únic, de tal 3 manera que amb cada naixement quelcom singularment nou entra al món (...) Si 4 l’acció com a començament correspon al fet de néixer, si [l’acció] és la realització 5 de la condició humana de la natalitat, aleshores el discurs [el llenguatge] correspon 6 al fet de la distinció i és [el discurs] la realització de la condició humana de la 7 pluralitat; és a dir, de viure com a ésser humà distint i únic entre iguals.” 8
Arendt, La condició humana
L’esfera dels afers humans, per tant, està formada per la trama de
les relacions humanes que existeix on sigui que els homes viuen
junts. Junts inicien un nou procés. La Història (history) dels homes
és la suma de la història (story) de l’acció de cadascun d’ells.
Important: “L’Acció”, a Arendt, és exactament el contrari de la
dominació (contra el Totalitarisme). L’Acció institueix poder i
actualitza la llibertat humana en les condicions de la pluralitat. L’Acció
fa aparèixer allò inèdit. La natalitat i la pluralitat: base de l’Acció.
Després de tot plegat, ¿quin és el fenomen característic de l’home
modern (s. XX), pel que fa a “l’Acció”? Segons Arendt, els homes
s’allunyen de la política (Acció) pel predomini de l’homo faber
(“Obra”) i l’animal laborans (“Treball”) a través del consumisme
massiu, que converteix els homes en “homes-massa”: compradors,
despersonalitzats i alienats (ara pel consumisme i l’objectiu de la
felicitat com a bé suprem). És el triomf de “l’home-massa”,
uniformitzat. Aquí enllacem amb la seva Teoria sobre el Totalitarisme.
12.4. TEORIA SOBRE EL TOTALITARISME Totalitarisme significa “Dominació Total”. És el seu llibre més famós
i va causar un impacte mundial. La redacció de Els orígens del
Totalitarisme (1948), va portar Arendt a escriure La condició humana
–primer: 1958- (referit a la vita activa), i La vida de l’esperit –molt
desprès (1978: inacabat, va morir el 1975)- (referit a la vita
LLIÇÓ DOTZENA
208
contemplativa). Entremig, va escriure Eichmann a Jerusalem (1963).
Per tant, el que direm ara té la seva fonamentació en tot l’apartat
anterior que hem explicat abans.
Arran d’això, la pregunta que es fa Arendt és la següent: ¿pot el mal
ser racional? Recordem ara molt breument que, quan parlàvem de
Sòcrates, considerava que “qui fa (acció) el bé és perquè coneix
(pensament) el bé”. Per tant: “el mal” (kakos) sorgeix de la
ignorància (intel·lectualisme moral). És a dir: qui comet una injustícia
és més ignorant que qui la sofreix. Conclusió: per a Sòcrates el mal
NO és racional, sinó producte del desconeixement.
¿Què diu ara Hannah Arendt? Que el mal pot ser perfectament
racional. Es tracta d’allò que ella anomena “el mal radical”, i està
relacionat amb “l’home-massa”, -vist abans-: aïllat, uniformitzat
(tots vestits amb pijama de ratlles... o de Zara!). “És el triomf d’un
tipus humà que troba la seva satisfacció en el mer procés de treballar
i consumir”, segons Arendt. No li interessa gens l’Acció (política).
Així, la divisió de classes establerta per Marx (classe capitalista-
classe obrera) queda modificada per Arendt al s. XX pel concepte
“d’Home-Massa” i “Elit”. Hi ha, per tant, una evolució del concepte
‘classe’ des de Plató, passant per Marx, i arribant a Arendt.
Substitució del concepte de ‘Classe’ Arendt (1906-1975) Marx (1818-1883)
Home-massa
Elit
Classe
obrera
Classe
capitalista
És l’home reduït a
un número, aïllat,
sense “Acció” ni
individualitat,
negada la seva
condició humana.
L’home-massa té
una lleialtat
absoluta a les
“elits” governants,
que els obeeixen
sense pensar.
És la propietària
de la força de la
seva feina, no dels
mitjans de
producció.
És la propietària
dels mitjans de
producció
Lleialtat absoluta entre l’homemassa i l’elit Les dues classes estan enfrontades
El Totalitarisme (com a forma genuïna de govern del s. XX) es basa
en el moviment de masses, en l’home aïllat: implica
HANNAH ARENDT
209
l’esfondrament del sistema de classes marxista, reconvertides
en “els individus de la massa”, (que no han de pensar), i una “elit”
que els dirigeix cap a un futur gloriós imaginari (“El tercer Reich”
alemany o “la conquesta mundial del bolxevisme” rus).
El Totalitarisme se sustenta en pseudoideologies com el racisme,
l’antisemitisme, el populisme (Hitler) o el comunisme (Stalin),
manipulades per les “elits”. Però en realitat el totalitarisme, en si, no
té ideologia. Els moviments totalitaris pretenen abolir les classes
socials per una nova humanitat fictícia eliminant tot residu
d’individualitat (que era allò propi de “l’Acció” en sentit arendtià).
L’home sol, aïllat, -esborrada la separació entre l’esfera pública i
l’esfera privada-, és l’home que NO pensa, “l’home-massa”,
manipulat ideològicament amb mentides (“la conspiració jueva
mundial contra els alemanys” o “la revolució comunista”), amb una
lleialtat incondicional al seu líder (Hitler o Stalin). Conclusió: L’home
no pensa: d’altres pensen per ell (les Elits). L’home, ―que amb el
discurs (paraula) i l’acció (fer) construïa l’espai públic de l’acció
política―, queda literalment esborrat per “l’Home-Massa”.
Important: ¿Quin és l’objectiu final del Totalitarisme? La “Dominació
Total”, suprimint la diferència entre l’esfera pública (“Acció”) i la
privada (“Treball” i “Obra”), i destruint la “Pluralitat” i la
“Natalitat” de l’home, propis de “l’Acció”.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El mal radical] “El mal radical fa la seva aparició amb els camps de concentració i extermini, que 1 han mostrat que és possible l’aniquilació dels éssers humans sense que sigui 2 necessari, per això, la seva eliminació física. (…) El mal radical, aleshores, no 3 persegueix només la mort de les seves víctimes sinó també la seva prèvia 4 aniquilació de la singularitat pròpia [pluralitat i natalitat] dels éssers humans i la 5 posterior desaparició de totes les empremtes de la seva existència. També, els 6 camps de concentració tenen un propòsit que semblava inconcebible, l’eliminació de 7 l’espontaneïtat pròpia dels homes a fi de procurar la dominació total. Per aquest 8 motiu, els camps constitueixen la institució central de poder totalitari.” 9
Arendt, Los orígenes del totalitarismo
LLIÇÓ DOTZENA
210
Per tant, la “Radicalitat del Mal” es troba completament relacionat
amb la “Dominació Total”, i requereix de 3 passos simultanis:
FASES DE LA DOMINACIÓ TOTAL
1. MATAR LA PERSONA JURÍDICA
En primer lloc, cal matar la persona
jurídica; és a dir, situant determinades
persones (jueus o dissidents) fora del
marc de la Llei a través de la
desnacionalització (aniquilació de la
identitat jurídica).
2. MATAR LA PERSONA MORAL
En segon lloc, consisteix en
l’aniquilació de la persona moral; és a
dir, la destrucció dels valors morals de
les persones per mitjà de la
manipulació i el terror, fent-los creure
que són autènticament culpables
d’allò que falsament se’ls acusa
(aniquilació de la identitat moral).
3. MATAR LA INDIVIDUALITAT
En tercer lloc, es procedeix a
l’aniquilació de tot rastre d’individualitat
i dignitat humana. Els jueus se’ls
suprimeix el nom i se’ls posa un número
tatuat al braç: ja NO són persones, són
“massa” (aniquilació de la identitat en si
mateixa: de ser individu a ser un
número).
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El Mal Radical] “Destruir la individualitat és destruir l’espontaneïtat [Natalitat], [és a dir] el poder 1 de l’home per començar quelcom nou a partir dels seus propis recursos (…). 2 Solament queden aleshores fantasmals titelles de rostres humans que es 3 comporten totes com el gos dels experiments de Paulov*, que reaccionen totes 4 amb perfecta seguretat inclús quan es dirigeixen cap a la seva pròpia mort [les 5 cambres de gas] i que no fan res per reaccionar (...). La societat dels moribunds 6 establerta als camps [d’extermini] és la única forma de societat en la qual és 7 possible dominar completament l’home [total domination, en anglès].” 8
Arendt, Los orígenes del totalitarismo
*Es refereix als experiments de condicionament psicològic de Paulov amb gossos.
¿D’on sorgeix tot aquest Mal Radical? Els moviments totalitaris
neixen de provocar els baixos instints de “l’home-massa” amb
eslògans populistes (“els jueus ens roben la feina, els immigrants
són dolents”, etc.). Arriben al poder democràticament, per després
instaurar una “Dictadura de partit únic”, la prohibició d’altres
partits, l’assassinat sistemàtic, la manipulació informativa, el
terror, i la màxima concentració de poder, com a trets principals.
Conclusió, el totalitarisme destrueix completament la Vita Activa,
segons Arendt. El resum d’aquest apartat és el següent:
HANNAH ARENDT
211
1. El MAL RADICAL
L’origen del Totalitarisme -que el
considera «mal radical»- es troba en la
confusió entre l’esfera privada
(“Treball” i “Obra”) i l’esfera pública
(“Acció”), indiferenciats a la societat
postmoderna.
2. SUPORT DE LES MASSES
Els moviments totalitaris, abans
d’arribar al poder, troben el seu suport
en les masses populars, tot fent valer
les dificultats amb què aquestes
masses populars es troben (manca de
feina, baix nivell de vida, fam,
immigració, inseguretat, etc.).
3. MANIPULACIÓ I PROPAGANDA
Mitjançant la propaganda i la
manipulació informativa, creen
progressivament un possible món fictici
ideal i perfecte.
5. SIMULACRE DE PARTITS
POLÍTICS
Durant el seu creixement, els
moviments totalitaris s’organitzen en
simulacres de partits democràtics.
Aquestes organitzacions feixistes (que
poden ser d’esquerres o de dretes)
creen divisions cada cop més elitistes
respecte de “l’home-massa”.
6. DICTADURA DE PARTIT ÚNIC
Un cop arriben al poder, els moviments
totalitaris estableixen una dictadura de
partit únic amb el poder acaparat
totalment pel seu líder (oligarquia). El
líder i el seu partit estan per sobre de
l’Estat, mantenint les institucions i
creant-ne de noves, fins a reduir tot el
poder en mans d’una sola persona
(autarquia).
7. RENTAT DE CERVELL
Les elits nazis eduquen les masses per
tal que tinguin una fe cega en el
moviment feixista i en el seu líder
(Hitler o Stalin). Això és possible perquè
“l’home-massa” no pensa: és sotmès
tant per la propaganda ideològica, com
pel terror, especialment mitjançant
camps de concentració, delacions i
policia secreta.
8. NOVA HUMANITAT
El propòsit és “fabricar” una nova
humanitat, de manera que aquesta
“nova humanitat” sigui com un sol
individu, que obeeixi sense pensar al
seu líder (elit: Hitler o Stalin).
9. ASSASSINATS EN MASSA
Els enemics objectius d’aquests
moviments totalitaris han de ser
assassinats, i, un cop aconseguit aquest
objectiu, es creen nous enemics que
també hauran de ser assassinats. Això
és possible, segons Arendt, pels
constants canvis de lleis amb efecte
retroactiu i per la inculcació a les seves
pròpies víctimes de la creença que
realment són culpables.
10. EL TERROR
El terror és la forma de procedir
d’aquestes ideologies totalitàries. El
terror és una anul·lació de la vida, en la
qual no hi ha cap marge de
supervivència ni llibertat. El terror no té
objectius: és un instrument mateix del
sistema ideològic.
El principal argument d’Arendt31 contra la Filosofia política (des de
Plató fins a l’època pròpia), és que els filòsofs no feien gens de cas de
la pluralitat com a condició primordial de l’acció humana: parlaven
de “l’Home” i no dels homes, en plural. Conclusió: els
consideraven iguals, i no ho són. Els homes habiten aquest món, i per
això es veuen afectats per les pròpies accions i les de tots els altres
31 Ella no es considerava filòsofa sinó professora de Teoria Política.
LLIÇÓ DOTZENA
212
éssers humans, degut a la pluralitat. El paper de la política (la polis)
consisteix a crear una esfera comuna (pública) en la qual uns éssers
humans diferents —amb visions i voluntats diferents—, puguin
actuar i parlar lliurament com a participants en igualtat de
condicions: això és exactament el que ha destruït el Totalitarisme.
TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El totalitarisme]
“En un perfecto gobierno totalitario, donde todos los hombres se han convertido en 1 Un Hombre, donde toda acción apunta a una aceleración del movimiento de la 2 Naturaleza o de la Historia, donde cada acto es la ejecución de una sentencia de 3 muerte que la Naturaleza o la Historia ya han decretado, es decir, bajo condiciones 4 donde cabe apoyarse completamente en el terror para mantener al movimiento en 5 marcha constante, no se precisa en absoluto de ningún principio de acción 6 separado de su esencia.” 7
Arendt, Los orígenes del totalitarismo
12.4.1. Eichmann a Jerusalem
La ressonància mundial d’aquest llibre té un origen: Adolf Eichamnn.
Fou Tinent Coronel de les SS nazis, responsable criminal de la
deportació logística -en trens de bestiar- de tots els jueus repartits
per Europa, cap als 6 camps d’extermini ubicats a Polònia (Auschwitz
i d’altres). Hi van morir uns sis milions de persones (només a
Auschwitz, 2 milions). Eichamnn va aconseguir escapar just acabada
la guerra l’any 1945 amb una identitat falsa. S’amagà a Argentina.
Dotze anys més tard, els serveis secrets israelians el van localitzar
l’any 1957, el van detenir, segrestar i traslladar a Israel (nou Estat
sorgit després de la IIGM), on el van jutjar l’any 1961, i condemnar a
pena de mort per “Crims contra la humanitat”. Hannah Arendt va
cobrir el judici penal a Tel Aviv amb la finalitat de publicar un seguit
de reportatges per encàrrec de la revista nord-americana “The New
Yorker”. La compilació d’aquests reportatges es va editar en forma de
llibre l’any 1963, amb el títol Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre
la banalitat del mal.
Aquest estudi, per tant, és una continuació del llibre anterior Els
orígens del totalitarisme, però concretat en la figura d’Eichamnn: és
HANNAH ARENDT
213
un assaig on es barreja l’anàlisi psicològica del personatge, amb
l’anàlisi penal, històrica i l’anàlisi política; un text del tot inèdit.
El terme “Mal Radical” (referit al Totalitarisme en general), aquí el
substitueix Arendt pel terme “Mal Banal” (referit al cas
d’Eichmann). ¿Què vol dir ‘banal’? Que el mal no prové de persones
perverses, monstruoses, o naturalment criminals (psicòpates), sinó
de gent corrent i normal: el mal està dins cadascun de nosaltres, i
neix de la irreflexió; és a dir, de la incapacitat de pensar. Deixem
de ser persones quan no pensem: l’home individual es converteix
en “Home-massa”, que només obeeix i prou (a un líder, a una
ideologia, a una moda, etc.). Conclusió: es trenquen totalment els
fonaments de l’acció arendtiana (pluralitat, natalitat i acció), vist
al punt anterior. El mal no és irracional: és un mitjà per aconseguir
un objectiu, segons Arendt (aquí nega l’intel·lectualisme socràtic):
EL ‘MAL’ A SÒCRATES I ARENDT
SÒCRATES (470-399 aC) HANNAH ARENDT (1906-1975)
INTEL·LECTUALISME MORAL
La virtut (areté) és pot aprendre.
Afirma que no es pot actuar d’una
manera determinada si no es té
coneixement previ sobre aquella
conducta. Per tant, la virtut no es pot
deslligar del coneixement.
IRREFLEXIÓ
El mal radical neix de la incapacitat de
pensar, i és independent de la cultura i
del nivell intel·lectual dels individus.
Quan algú no pensa, d’altres pensen per
ell. El mal neix de la irreflexió. Ara bé:
pensar bé NO garanteix actuar bé (molt
imp).
BÉ I CONEIXEMENT
Per tal de saber executar una conducta
correcta, cal conèixer-la abans. D’això
es desprèn que, segons Sòcrates, la
injustícia o la maldat neixen de la
ignorància: si els subjectes s’adonessin
que ho estan fent malament quan
cometen una injustícia, aleshores NO
ho farien.
MAL I VITA ACTIVA
El mal està relacionat amb “l’Home-
massa”: es troba en la confusió entre
l’esfera privada (“Treball” i “Obra”) i
l’esfera pública (“Acció”),
indiferenciades a la societat. És l’home
aïllat, sense “Acció” ni individualitat. És
a dir: la negació de la condició humana,
en sentit arendtià (plural+natal+acc).
MAL I IGNORÀNCIA
Ningú actua malament aposta, ja que
ningú no vol fer-se mal a si mateix
(2en1). Si se l’ensenya una idea millor,
també ell actuarà bé.
EL MAL ÉS RACIONAL
El motiu pel qual el mal és racional, és
que sempre és un mitjà dirigit a
aconseguir uns objectius; és a dir, té
sempre un mòbil, un modus operandi
(exceptuant-ne, lògicament, el mal
arbitrari de malalts mentals, psicòpates,
etcètera).
LLIÇÓ DOTZENA
214
L’estudi psicològic que fa Arendt d’Eichmann conclou que aquest
nazi no era un monstre: era un idealista (mogut pels ideals nazis),
que complia “bé” (recordem Sòcrates) amb el seu “deure” (recordem
Kant): deportar milions de jueus a les cambres de gas. Sabia on
anaven a parar els trens que ell organitzava arreu d’Europa. No tenia
el més mínim remordiment ni mala consciència: ell complia
ordres i feia bé la seva feina (això sí, sense pensar gens ni mica, ni
exercir la llibertat –Acció- de dir sí o no). Fins i tot, assegura Arendt
que Eichmann NO era antisemita. Quan l’analitza, diu això:
“Em va impressionar la manifesta superficialitat de l’acusat [Eichmann], que feia
impossible vincular la inqüestionable maldat dels seus actes a cap nivell més
profund d’arrelament o motivació [racional]. Els actes [d’Eichmann] foren
monstruosos, però el responsable era [un home] totalment corrent, del “montón”,
ni demoníac ni monstruós. (...) sempre deia el mateix, expressat amb les mateixes
paraules. Com més se l’escoltava [durant el judici], més evident era que la seva
incapacitat per parlar anava estretament lligada a la seva incapacitat per a pensar,
particularment, per a pensar des del punt de vista d’una altra persona [empatia].” Arendt, Eichmann a Jerusalem
És a dir: la perversitat del mal és que pot ser perfectament
racional, fins tot disfressat com a forma “d’idealisme” (nazi,
comunista, nacionalista, racista, homofòbica, etc.). Diu Arendt:
“Per a Eichmann, “l’idealista” era l’home que vivia per a la seva idea (...) i que
estava sempre disposat a sacrificar qualsevol cosa en favor de la seva idea; és a
dir, un home disposat a sacrificar-ho tot, i sacrificar tothom [matar], per la seva
idea. Quan en el decurs del interrogatori policial [en el judici], va dir que [ell]
hauria enviat a la mort al seu propi pare, cas que li haguessin ordenat, no
pretenia solament ressaltar fins a quin punt estava obligat a obeir les ordres que li
exigien, i fins a quin punt complia aquestes ordres amb gust, sinó que també
[Eichmann] va voler indicar el gran “idealista” que ell era.” Arendt, Eichmann a Jerusalem
La fidelitat absoluta i irreflexiva al seu líder (Hitler), sense
excepcions, permetia que gent com Eichmann obeïssin qualsevol
ordre “per fer literalment qualsevol cosa (...). La única condició era
no sentir-se en absolut responsables dels seus actes [criminals]”.
En definitiva, de tot el que s’ha dit podem afirmar que les idees de
síntesi més importants que fa Arendt al llibre d’Eichmann, són:
HANNAH ARENDT
215
1. INCAPACITAT PER PENSAR
La incapacitat d’Eichmann per pensar
per si mateix es va exemplificar durant
el judici penal pel seu ús constant de
frases fetes i clixés autoinventats,
demostrant la seva visió irreal del món
i la manca d’habilitats comunicatives a
través de la seva dependència del
“llenguatge burocràtic” i eufemístic
típic dels nazis (solució final, mort
higiènica, etc.) que féu que l’aplicació
de la política de Hitler fos “acceptable”.
5. NO ERA UN PSICÒPATA
Eichmann no era gaire intel·ligent: no
va poder completar l’Educació
Secundària, ni va fer Formació
professional. Tampoc no tenia carrera
universitària. Ara bé: durant el seu
empresonament a Israel, el van
examinar 6 psicòlegs i no li varen
trobar cap rastre de malaltia mental, ni
proves de personalitat anormal.
2. OBEDIÈNCIA DEGUDA
Arendt confirma sovint que Eichmann
es defensava de no ser responsable de
les atrocitats adduint que obeïa ordres,
i no era directament responsable de les
matances. Ell feia bé la seva feina.
3. ELECCIÓ MORAL
Arendt insisteix en el fet que, malgrat
el Totalitarisme destrueixi tot
símptoma de moralitat, algunes
persones (poques) no varen participar
en actes criminals. Per què? Diu que
l’elecció moral –fins i tot en un sistema
totalitari- permet dir sí o no, i que
aquesta elecció té conseqüències
polítiques (i lògicament morals).
Algunes (poques) varen dir no.
Eichmann va dir sí.
4. JUDICI ‘AMANYAT’
El llibre també critica la poca
neutralitat del fiscal i dels jutges. No
era un Tribunal Penal internacional:
tots els advocats era jueus. L’advocat
de la defensa no va poder portar
testimonis a favor d’Eichmann perquè
eren alemanys (si haguessin viatjat a
Israel, els haurien detingut com a
còmplices).
6. IL·LEGALITAT DEL PROCÉS
Sosté que el judici es va veure envoltat
de nombroses il·legalitats. Eichmann fou
segrestat per agents dels serveis
secrets israelians des d’Argentina i
portat a Israel –un acte il·legal-. També
fou jutjat per un Tribunal israelià
malgrat no haver comès cap delicte en
territori israelià. A més, hi havia
problemes tècnics sobre de quin tipus
de delicte acusar-lo: la figura “crims
contra la humanitat”, o “crims per
genocidi”, no eren delictes clarificats a
l’època (ara ja sí).
7. COMPLICITAT DELS CONSELLS
JUEUS
El punt més polèmic del llibre fou que
Arendt assenyalà la complicitat de certs
jueus a través dels Consells que
organitzaren els nazis a tots els països
ocupats. Els líders d’aquests Consells
Jueus col·laboraren activament a l’hora
de fer llistats de jueus a cada país i
lliurar-los als nazis per tal de robar-los i
deportar-los als camps d’extermini.
Sense aquesta col·laboració -segons
Arendt-, haurien mort milions de jueus,
però molts menys dels 6 milions que
assassinaren els alemanys.
TEXT PER COMENTAR
[TEMA: Política; TESI: El totalitarisme i el Mal Banal] “Els jutges [del Tribunal] sabien que hauria estat molt confortant poder creure que 1 Eichmann era un monstre, fins i tot tenint en compte que arribar a aquesta 2 convicció significava la frustració dels desitjos [del Govern] d’Israel o, almenys, que 3 el cas perdés tot l’interès. Evidentment, no hauria valgut la pena convocar els 4 corresponsals de premsa de tots els racons del món amb l’objectiu d’exhibir al seu 5 davant un nou Barba Blava [assassí en sèrie del s.XV]. El més greu, en el cas 6 d’Eichmann, era precisament que va haver-hi molts homes com ell, i que 7 aquests homes no van ser pervertits ni sàdics, sinó que van ser (...) terrible i 8 terroríficament normals [banals]. Des del punt de vista de les nostres 9 institucions jurídiques i dels nostres criteris morals, aquesta normalitat [banal 10 d’Eichmann] resultava molt més terrorífica que totes les atrocitats juntes, en la 11
LLIÇÓ DOTZENA
216
mesura que implicava que aquest nou tipus de delinqüent (…) comet els seus 1 delictes en circumstàncies que gairebé li impedeixen de saber o d’intuir que 2 realitza actes de maldat.” 3
Arendt, Eichmann a Jerusalem
Tampoc no han faltat les crítiques al llibre d’Arendt sobre Eichmann
(tant per part del sector jueu, com d’especialistes no jueus), d’entre
les quals —de crítiques— les més importants són:
1. CRÍTIQUES AL LLIBRE
L’afirmació feta al llibre d’Arendt sobre
el “Mal Banal” (que significa que qui
matava era gent normal, ni tan sols
fanàtica o racista), va aixecar un
enorme rebuig als EEUU (entre lobbys
jueus molt influents), i sobretot entre
els mateixos jueus supervivents
europeus: consideraven que, amb l’ús
del terme ‘banal’, Arendt “comprenia”
o “justificava” la mentalitat nazi.
2. EICHMANN ANTISEMITA
Alguns crítics posteriors del llibre
asseguren que Eichmann (contra el
que diu Arendt) era un furiós
antisemita*, amb una motivació
clarament racista: els seus actes no
eren ‘banals’, sinó clarament
‘ideològics’. La prova és que Eichmann
havia renunciat conscientment a la
seva autonomia de decisió: fins i tot va
desobeir ordres directes de Hitler
d’aturar les deportacions a finals de
l’estiu de 1944, i ell seguí enviant
jueus a les cambres de gas. Per tant:
Eichmann va anar més enllà d’obeir
ordres.
3. ARENDT ANTISIONISTA
Altres crítics del llibre d’Arendt sostenen
que ella mai no fou neutral a l’hora
d’analitzar el procés penal: les seves
idees estan influïdes per prejudicis
sobretot en relació al Sionisme*, que,
segons ells, Arendt detestava (això
sembla que no és cert).
4. POC COMPASSIVA AMB ELS
JUEUS
Alguns crítics a Arendt pel seu llibre li
varen retreure que tingués tan poca
empatia envers el sofriment atroç dels
jueus. En tot el llibre, la mirada
d’Arendt és freda i apàtica (sense posar-
se de part ni d’Eichmann ni dels jueus).
Ella afirmà que no sentia “amor” als
jueus, ni als alemanys, ni a una
bandera, ni a res: només podia sentir
“amor” pels seus amics (persones
reals).
5. EXCÉS DE GENERALITZACIÓ
Un altre crítica al llibre és que, a partir
del cas particular (Eichmann), fa una
generalització sobre la naturalesa del
‘mal banal’ ampliant-ho exageradament
a tots els nazis (segons els crítics
d’Arendt, la majoria dels nazis eren
sàdics criminals, no gent tan normal
com ella deia). * Antisemita: odi fanàtic als jueus. * El Sionisme és un corrent polític que va néixer després de la IIGM, segons el qual els jueus supervivents pretenien crear un nou Estat propi: l’Estat d’Israel en territori palestí. És un moviment polític que afirma el dret a l'existència d'un Estat jueu. Hi ha jueus que hi
estan a favor, i n’hi ha que hi estan en contra.
Amb aquesta darrera lliçó donem per acabada l’assignatura. Espero
que l’exposició sintetitzada d’aquests apunts us hagi servit. Molta sort
a la PAU!
* * * *
HANNAH ARENDT
217
QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN DE PAU
Comentari de text
Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.
Preguntes de Teoria
1. Exposa els termes Pluralitat, Natalitat i Acció, com a fonaments de l’Acció política
arendtiana (pàgs. 203-207).
2. Exposa el concepte de “Mal Radical” que es desprèn de Els orígens del
totalitarisme, i fases de la dominació total (pàgs. 207-212).
3. Exposa el concepte de “Mal Banal” que es desprèn de Eichmann a Jerusalem
(pàgs. 215-216).
4. Trets principals de Eichmann a Jerusalem i crítiques fonamentals (pàg. 215-216).
Preguntes de Comparar
1. Compara l’evolució del binomi “Pensament i Acció” des de l’Època Preclàssica fins
a Nietzsche, i la solució que proposa Arendt (pàgs. 201-203).
2. Compara el concepte de ‘Mal’ a Sòcrates i a Arendt (pàgs. 39; 213).
3. Compara la Teoria Política a Arendt i a Aristòtil (pàgs. 87-89; 203-207).
4. Compara la teoria de Marx i Arendt pel que fa a la Política. (pàgs. 163-169; 203-
207).
LLIÇÓ DOTZENA
218
219
COM PLANTEJAR L’EXAMEN DE SELECTIVITAT DE FILOSOFIA
1.- De què va un examen de Filosofia a la Selectivitat?
Cal tenir present que l’examen de Selectivitat en Filosofia gira sempre al voltant
d’un problema filosòfic. Aquest problema es concreta en una obra i en uns
arguments plantejats per un autor. Per tant, l’important per tenir èxit a l’examen és ser capaç de vincular l’obra d’un autor, amb el problema que aquest autor planteja.
La resta de l’examen consisteix en una qüestió de claredat expositiva en la
redacció, i d’una mica d’estratègia en la presentació i en la discussió dels arguments. Res més. Amb això, i aquests apunts, en teniu prou per a aprovar.
2.- Saber utilitzar temps limitat
L’examen de Filosofia dura una hora i mitja. L’examinador dóna un full mida Din-A3
horitzontal: són, per tant, 4 fols per escriure. Consta sempre de dues opcions
d’autors diferents. Cal triar obligatòriament una de les dues opcions i desenvolupar
les preguntes pel mateix ordre, cadascuna per separat. Amb unes quatre cares de
full en lletra clara i ben escrites n’hi ha prou per a treure bona nota. Les respostes es redacten in extenso, NO breument (fa lleig veure un examen que sobren fulls).
La distribució del temps és la primera estratègia que cal dominar. Convé portar
sempre un rellotge, bolígraf i típpex (no féu porcades), i calcular el temps.
Important: que ningú no s’aixequi de l’examen sense haver repassat amb cura el text lliurat a l’examinador.
3.- Entendre l’argumentació del text és central per decidir quina opció es tria
El més important a l’hora de triar quin autor comentem en l’examen de Selectivitat
de Filosofia és comprendre clarament la problemàtica del text que se’ns proposa:
saber què se’ns demana. D’aquesta manera, evitem allò que baixa més punts a
Selectivitat: dir coses sense sentit o presentar arguments que, tot i ser part del
pensament de l’autor, no estan en el text. Important: no es pot respondre a coses
si no ho demana la pregunta. Cal escriure amb frases curtes, evitar frases
subordinades, repetitives, evitar llenguatge col·loquial de pati d’escola cutrillo, i
procurar no fer faltes d’ortografia: Alerta! resten a la nota de l’examen fins un 10% de la nota final.
4.- Presentació clara
En la redacció també és bàsic tenir cura de la presentació. Una escriptura deixada,
lletra petita i il·legible, manca de marges, paràgrafs massa extensos, i frases mal
puntuades, predisposen negativament a la correcció per part de l’examinador. Posa
punts: són gratis! Punts i seguits, punts i aparts: ‘abulta’ la resposta i fes-la llarga. Ho torno a dir: la resposta super breu puntua negativament (excepte preg. 1.b).
5.- Saber argumentar amb cura
L’examen de Filosofia dóna una importància central a la maduresa en
l’argumentació de l’alumne. A través de la redacció, cal mostrar a l’examinador que
s’ha entès el sentit del text comentat, que se sap situar el text proposat en el
220
pensament de l’autor, i que s’és conscient de la seva significativitat en el conjunt
del pensament filosòfic. A les preguntes de teoria i comparació, exactament el mateix.
6.- Errors corrents en el comentari de text de filosofia
Hi ha alguns errors molt habituals a l’hora de plantejar el comentari de text de
Filosofia a Selectivitat. Sovint l’examen fracassa per cinc senzilles errades fàcils de prevenir:
a) No llegir amb calma les preguntes o no entendre el vocabulari del
text: primer que tot cal entendre què t’han preguntat. Cap pregunta no es
respon amb un “si” o amb un “no”. Cal respondre adaptant-nos al que se’ns
demana i tenir clar què signifiquen les paraules-clau. Així, per exemple, la
paraula “Raó” en un text, es pot usar com a sinònim de “racional” (per
oposició a “irracional”), de “raonable” (una persona “raonable” és una
persona moderada), o de “propi de la raó” (per oposició a l’experiència, per
exemple, a Descartes). També, la paraula ‘Idea’ canvia molt de sentit a
Plató, Aristòtil, Hume, o Kant, per exemple. S’ha d’anar molt alerta! Posa sempre aquestes paraules entre cometes.
b) El desordre: un comentari no consisteix en una sèrie d’afirmacions més
o menys lligades per alguna associació d’idees. Un comentari de text s’ha de
presentar ordenat, avançant pas per pas i no en una pura juxtaposició
d’idees. Dir una idea, seguir amb una altra, i després tornar a la primera idea, és un desastre i puntua negativament.
c) La paràfrasi: sempre resta puntuació la repetició del que ja es diu al
text, encara que es faci amb altres paraules. Per això és bo l’exercici de
reformular el text en paraules més senzilles. Per a evitar la paràfrasi, val més citar entre guionets la frase que volem ressaltar.
d) La divagació: el que més perjudica un comentari de text és dir coses
sense solta ni volta: que no tenen a veure amb la temàtica o amb l’autor
estudiat. L’error més “car” que pots cometre és el d’omplir molts fulls sense
dir res. El que s’ha de mostrar és que l’alumne domina la interpretació filosòfica, que és d’allò que va un examen de Filosofia, i res més.
e) La memorització: No es pot memoritzar: la comprensió és essencial.
Si l’examinador veu que dius coses i no saps què dius, creurà que ho has
memoritzat, i no en tens ni idea. Important: no repetir mecànicament els apunts que teniu aquí: s’han de desenvolupar.
221
222
INSTRUCCIONS I CRITERIS DE CORRECCIÓ
L’alumne ha de triar entre l’opció A i la B. L’examen, tècnicament parlant, no és un
comentari de text: només la pregunta 1, ho és (5 punts). La pregunta 2 és de
Teoria (2’5 punts) i la pregunta 3 és de Comparar dos autors (2’5 punts). Ara
explicarem com s’ha de contestar, pregunta per pregunta.
PREGUNTA 1 (EL TEXT) Val 5 punts en total.
Es tracta d’un comentari de text filosòfic. Té 4 subpreguntes: 1.a) Context social i
cultural de l’autor (1 punt), 1.b) Tema i tesi del text (0’5 punts), 1.c) Explica el text
(2 punts), i finalment 1.d) Valoració crítica (1’5 punts). Total: 5 punts.
1.a) Context social i cultural de l’autor (1 punt)
S’ha de parlar de l’autor del text mirant de relacionar-ho amb l’època social i
cultural que va viure (extensió aproximada mig full).
1.b) Tema i Tesi (0’5 punt)
El “Tema” vol dir temàtica (si va de Política, Ètica, Metafísica, Teoria del
coneixement, Física, Antropologia, etc.). El ‘truc’ per contestar és mirar el
títol del llibre on surt el comentari: sol donar la idea sobre de quina temàtica
tracta. La “Tesi” significa la idea central del text exposada per l’autor
(extensió aproximada una frase o dues: no un paràgraf enorme. A la
pregunta 1.c. ja desenvoluparàs in extenso la Tesi després).
1.c) Explica el text (2 punts)
Explicació detallada (quasi línia per línia) dels continguts exposats al text i
explicar-los què signifiquen. Posa cometes a paraules-clau. No es pot ser
repetitiu. Frase curta (no de 6 línies seguides!). No es poden dir coses que
no surten al text (però que tu saps i mires a veure si ‘colen’). Només es
parla del text, i prou. Pensa que tu no ets Premi Nobel de Literatura: les
‘parrafades’ llargues descompten. Es pot utilitzar les cometes (“) per fer
citacions literals, i després explicar què volen dir (extensió aproximada
mig full).
1.d) Valoració del text (1’5 punts)
Aquí l’examinador valora si ets capaç de tenir esperit crític en relació al text i
opinar sobre ell. Es pot fer de dues maneres: 1. o bé comparant-lo amb un
autor que tu vulguis, o bé 2. fent una actualització a la vida d’avui, i dir
quina possible aplicació té el seu contingut (extensió aproximada mig full).
NO facis divagacions i parrafades sense centrar-te en allò que diu el text.
PREGUNTA 2 (TEORIA) Val 2’5 punts.
És una pregunta de teoria pura, i en cada opció es dóna a escollir entre dues
preguntes. La pregunta NO està relacionada amb el text ni amb el seu autor. Cal fer
una exposició detallada i exhaustiva perquè val 2’5 punts (extensió aproximada 1
full sencer). Només respon a allò que diu la pregunta (no allò que saps i no posa la
pregunta). Ex: em pregunten l’Acció a Arendt, i contesto el Totalitarisme, o em
pregunten la Teoria de la substància a Aristòtil, i contesto la Física aristotèlica: et
posaran un zero.
PREGUNTA 3 (COMPARAR) Val 2’5 punts.
Es una pregunta de relacionar dos autors o dues teories diferents. També et donen
a escollir entre dues preguntes, i tampoc NO està relacionada amb el text. Cal fer
una exposició detallada de punts de contacte i diferències entre els dos autors.
Puntua molt el fet que diguis que els dos autors pertanyen a èpoques molt
diferents, expressant la dificultat de posar en relació dues maneres d’entendre el
223
món des d’èpoques tan allunyades. No posar “fulano va dir això” i “Sotano va dir
allò”, sense relacionar-ho, perquè val 2’5 punts (extensió aproximada 1 full sencer).
Ex: Si la pregunta és “compara l’Ètica a Plató i Kant” no posis la Política (que és el
que saps, i no l’Ètica), perquè està malament de dalt a baix i et posen zero. Ni s’ho
llegiran.
CRITERIS D’AVALUACIÓ
Enguany, el Departament de Filosofia de l’IES CTEIB ha decidit modificar els criteris
d’avaluació de la matèria, per tal d’ajustar-la millor a la tipologia d’alumnes
d’aquest Centre i evitar així confusions o malsentesos. El procediment enguany serà
el següent:
1. Per tal d’aprovar cada trimestre:
Es faran 3 exàmens de continguts per trimestre, que comptaran un 70% de la
nota trimestral. A més, es farà 1 examen de lectura per trimestre, que comptarà
un 30% de la nota trimestral. El calendari es fixarà a principi de cada trimestre i
no serà MODIFICABLE. De la suma ponderada (70%+30%) entre els exàmens, a
partir de 5, queda aprovat el trimestre; menys de 5 quedarà suspesa (inclòs
4’94, per avall). Es desestimaran les dècimes resultants, que SÍ es tindran en
compte per a la nota final.
2. Per tal d’aprovar el curs:
Es farà mitjana aritmètica de les tres avaluacions a partir de 5, incloent-hi les
dècimes desestimades en les notes trimestrals. Amb nota inferior a 5 (inclòs 4’94,
per avall) queda suspesa la matèria i cal anar a un examen final de tota
l’assignatura, segons el model PAU amb 2 opcions, explicat a l’apartat anterior.
AVISOS IMPORTANTS
AVÍS 1 Si es detecta que un examen està copiat PARCIALMENT O TOTALMENT,
automàticament tindrà un 0 (zero), tant l’alumne/a que ha copiat com el que s’ha
deixat copiar, si és el cas. Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final
de TOT EL TRIMESTRE.
AVÍS 2
Si durant el desenvolupament de la prova es detecta que algun alumne/a xerra
amb un altre, automàticament tindrà un 0 (zero). Aquest NO ÉS RECUPERABLE i
es va a un examen final de TOT EL TRIMESTRE.
AVÍS 3 Si durant la prova es detecta un mòbil, automàticament l’alumne/a des-moblitzat
tindrà un 0 (zero). Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final de
TOT EL TRIMESTRE.
AVÍS 4 Cada falta ortogràfica RESTARÀ 0’10 fins a un màxim de 2 punts de la nota de
l’examen (les faltes poden ser repetides i es comença a comptar des de la primera
falta ortogràfica).
![;±PVT]SP€¦ · Col·labora: Ajuntament de Palamó TALLER LITERARI. CONTE NARRACI I LLEGENA TALLER LITERARIO. CONTE NARRACI I LLEGENA MIQUEL MARTÍN (ESCRIPTOR I LLICENCIAT EN FILOSOFIA)](https://static.fdocuments.es/doc/165x107/61074beabfc8c6013878be3c/pvtsp-collabora-ajuntament-de-palam-taller-literari-conte-narraci-i-llegena.jpg)
