FITXA TÈCNICA

TÍTOL: Panteó

AUTOR: Desconegut; comitent i possible inspirador de l’obra:

l‘emperador Adrià

CRONOLOGIA: 118 – 128

ESTIL: Romà imperial

TIPOLOGIA: Temple

MATERIALS: Formigó, granit, maó, marbre i fusta.

SISTEMA CONSTRUCTIU: Arquitravat i voltat

DIMENSIONS: Pòrtic, 35 m (ample); columnes, 18 m (alt);

tambor, 58 m (diàmetre); cúpula, 43,2 m (alt).

LOCALITZACIÓ: Camp de Mart (Roma)

CONTEXT

La construcció inicial del Panteó la va dur a terme

Agripa, un general i polític romà que va arribar a ser

ministre i gendre de l’emperador August, l’any 27 aC.

L’any 80 un incendi va destruir gairebé del tot el

temple, que va ser restaurat per Domicià i

reconstruït per Adrià entre el 118 i el 128. Tot i que

no se sap del cert, l'arquitecte de la reconstrucció

potser va ser Apol·lodor de Damasc. La cúpula  gegan+na  del Panteó suposa el més gran assoliment

de l’enginyeria romana, perquè és un gran repte que

posa al límit la resistència dels materials.

DESCRIPCIÓ FORMAL

L’edifici s’obre a la plaça a través d’un pronaos o pòrtic amb vuit columnes d’ordre corinti

monolítiques de granit, que sostenen un entaulament llis amb la inscripció del temple

d’Agripa, coronat per un frontó triangular.

Darrere d’aquest enorme pòrtic s’aixeca el cos de la transició que s’acobla al tambor que

sosté la cúpula hemisfèrica de la cel·la. Sense el revestiment de marbre, el tambor nostra la

tècnica característica de construcció romana a base de morter (opus cementicum) i maó

(opus latericium). Les línies d’imposta delimiten tres pisos superposats d’arcs de maó, la

funció de descàrrega dels quals reverteix en els contraforts integrats al mur que, al seu torn,

distribueixen el pes dels vuit

pilars interns repartits per la

planta de la cel·la. Sobre el

tambor, s’aixeca la cúpula

coronada per un òcul de

gairebé 9 metres de diàmetre,

veritable focus de llum i de

ventilació.

DESCRIPCIÓ FORMAL

En planta, el temple mostra un pòrtic octàstil de tres

naus delimitades per quatre parells de columnes

monolítiques corínties. L’entrada a la cel·la s’estableix

a partir d’unes portes de bronze gegantines,

flanquejades per dos nínxols o concavitats que

tanquen les naus laterals.

L’espai circular de la cel·la presenta un mur obert a

diverses capelles i fornícules intercalades, i un àtic

amb finestres cobertes amb gelosies, sobre el qual

descansa la cúpula, que, amb una altura de 43,2 m

dóna grandiositat a l’espai gràcies als cassetons que es

van empetitint a mesura que s’apropen a l’òcul

zenital.

DESCRIPCIÓ FORMAL

DESCRIPCIÓ FORMAL

L’interior del Panteó (imatge anterior) va fer època i encara avui és impressionant. La cel·la

parteix d’una planta circular presidida pels vuit pilars que reben la pressió de la cúpula.

Aquesta distribució de les càrregues tan original permet que, en el perímetre de la cel·la,

s’obrin vuit nínxols entre pilar i pilar. Més enllà, ja res del que es veu no és real; és una façana

fictícia aixecada a base de marbre i materials nobles i curulla de columnes, cornises,

pilastres...que no aguanten res. Aquest conjunt ornamental tan grandiós i luxós amaga

completament tot el sistema de càrregues que manté dret l’edifici i revela l’admiració per

l'arquitectura arquitravada grega.

La meravellosa cúpula, per la seva banda, posseeix una estructura

d’anells o nervis que configura els cassetons, uns compartiments

buits de forma quadrada que es van fent més petits a mesura que

s’acosten al capdamunt.

A part d’un discret àtic amb finestres, el veritable focus de llum és

l’òcul, protegit per làmines d’alabastre, que il·lumina el recinte i el

ventila. La llum que es filtra a través de l’òcul emula el disc solar i va

recorrent la volta a mesura que avança el dia.

ENTORN I INTEGRACIÓ URBANÍSTICA

En origen, el Panteó havia d’estar envoltat d’una plaça porticada, que mai no es va dur a

terme, i que només hauria permès veure el pòrtic d’entrada. Actualment, situar al cor de

Roma, la seva integració a l'entorn urbanístic és total malgrat les seves dimensions, perquè no

supera l’altura dels edificis contigus i les seves proporcions s'adeqüen perfectament a l’espai

de la plaça que l’acull.

ESTIL

Els antecedents més directes del Panteó són els antics tholoi grecs (temples circulars), que

eren edificis funeraris dedicats a herois; també s’hi detecta una influència orientalitzant a la

coberta en forma de cúpula.

Fins al segle XIX, i en plena revolució de l'arquitectura de ferro, no va ser possible superar les

dimensions de la cúpula del Panteó. Durant el Renaixement i el Barroc aquesta construcció

exercí una fascinació permanent en els arquitectes i va influir en obres tan importants com la

cúpula de Santa Maria dei Fiore, de Brunelleschi, i San Carlo alle Quattro Fontane, de

Borromini.

INTERPRETACIÓ. Contingut i significació

El Panteó és una obra representativa de l’art romà tardà, el període d’esplendor de

l’emperador Adrià. Era la tercera reconstrucció que se’n va fer, ja que havia estat devastat per

dos incendis i l’havien restaurat els emperadors Domicià i Agripa, respectivament. entre els

anys 118 i 125 Adrià féu erigir un nou Panteó en el mateix indret on hi havia abans el

d’Agripa, però a causa de la presència de les termes en féu girar 180º l’entrada per poder

construir una plaça porticada que ressaltés la façana de l’edifici.

El Panteó estava dedicat a tots els déus i el seu interior és una al·lusió constant a la

cosmologia romana. Per exemple, la cúpula està dividida en 5 cercles de 28 cassetons

cadascun que simbolitzen els dies del mes lunar, que també es poden llegir com les 5 esferes

concèntriques del sistema planetari antic, amb el Sol i la Lluna, fonts de llum. La forma de la

cúpula plasmava la volta celeste, il·luminada pel Sol al centre, una visió fàcilment extrapolable

a Roma, que en aquells moments era el centre de l’univers entorn del qual girava el món

conegut.

FUNCIÓ

El Panteó és un edifici de caràcter religiós, des del seus orígens dedicat a tots els déus,

incloent-hi els emperadors anteriors ja divinitzats. Aquesta era una manera de glorificar

indirectament l’emperador viu, és a dir, Adrià.

Extret  de  TRIADÓ,  JR.    Història  de  l’Art.  Ed.  Vicens  Vives,  2009  

                                   LLUCAY,  Toni    Visualart  .  Ed.  Vicens  Vives,  2009