Flora de la Vall dels Alcalans

IR PREMI D'INVESTIGACIÓ VALL DELS ALCALANS

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS GUIA DE LES PLANTES QUE CREIXEN EN MONTROY,

REAL DE MONTROI I MONTSERRAT

SIMÓN FOS MARTÍN Mª ÀNGELS CODOÑER SANTAMANS

MONTROY, DESEMBRE DE 2009

I PREMI D' INVESTIGACIÓ VALL DELS ALCALANS

ORGANITZAT PER : La Mancomunitat Vall dels Alcalans PRESENTAT PER : Simón Fos Martín

Mª Àngels Codoñer Santamans CONTACTE : Tel.: 627.22.98.21 – 677.14.55.35 e-mail: [email protected]

[email protected]

Desembre, 2008

IR PREMI D'INVESTIGACIÓ VALL DELS ALCALANS

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS GUIA DE LES PLANTES QUE CREIXEN EN MONTROY,

REAL DE MONTROI I MONTSERRAT

SIMÓN FOS MARTÍN Mª ÀNGELS CODOÑER SANTAMANS

Dediquem aquest treball a Francisco Codoñer Santamans que ens va facilitar l'arribada als llocs inaccessibles de la comarca i va acompanyar la recerca botànica.

Estimar la terra, la nostra terra, no és lloar-la sempre i només enaltir-la. Més aviat és conèixer-la en amplària i profunditat Vicent M. Roselló Geografia del País Valencià

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Guia de les plantes que creixen a Montroi, Real de Montroi i Montserrat

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ ............................................................................................. 5

Plantejament, antecedents i objectius ......................................................... 6

Situació geogràfica .................................................................................... 10

DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI ...................................................................... 13

Relleu, litologia i sòls ................................................................................. 14 Caracterització climàtica i bioclimàtica ....................................................... 16 Tipificació biogeogràfica ............................................................................ 24 Vegetació potencial ................................................................................... 25

DESCRIPCIÓ DELS HÀBITATS ...................................................................... 29

Els boscos i les màquies ........................................................................... 31 Els matollars: brolles i timonedes .............................................................. 33 Els pasturatges .......................................................................................... 35 Els rocams, les crestes i els cingles .......................................................... 36 La vegetació nitròfila: els conreus i altres hàbitats antròpics ...................... 38 Riberes fluvials i rambles ........................................................................... 39

GUIA BOTÀNICA DE LA VALL DELS ALCALANS ............................................. 41

Criteris de redacció i guia de consulta ....................................................... 42 Les plantes dels boscos i les màquies ....................................................... 47 Les plantes de les brolles i timonedes ....................................................... 73 Les plantes de les crestes i els cingles .................................................... 142 Les plantes dels hàbitats antròpics .......................................................... 156 Les plantes de les riberes fluvials i les rambles ....................................... 218 Catàleg Florístic de la Vall dels Alcalans ................................................. 264

CONCLUSIONS ........................................................................................ 298

GLOSSARI : DEFINICIONS, ACRÒNIMS I ABREVIACIONS ................................. 305

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES .............................................................. 312 MATERIAL ESTUDIAT ............................................................................... 317 ÍNDEX DE NOMS CIENTÍFICS ...................................................................... 321 ÍNDEX DE NOMS POPULARS VALENCIANS .................................................... 328 ÍNDEX DE NOMS POPULARS CASTELLANS .........................................................

INTRODUCCIÓ

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Introducció

6

PLANTEJAMENT , ANTECEDENS I OBJECTIUS

La botànica i especialment la seua vessant naturalista, compta amb una tradició

secular a les terres valencianes, amb un bagatge històric que s'ha nodrit amb el treball

de noms tan il· lustres com Anton Fugger "Clusius", Joan Plaza, Joan Salvador, Antoni

J. Cavanilles, Simón de Rojas Clemente, Eduardo Boscà o Carlos Pau, entre molts

altres (Costa, 1999; Folch, 1984; Camarasa & Català, 2007). Realment, des dels segles

XV i XVI fins als nostres dies, han estat molt nombrosos els botànics nacionals i

estrangers que han recorregut la nostra geografia i han contribuït a descobrir

l'extraordinària diversitat i originalitat de les plantes que habiten els nostres paisatges.

La recopilació d'aquest coneixements de segles, la activitat investigadora de la

comunitat científica i les contribucions de naturalistes aficionats, han assolit un

extraordinari coneixement de la nostra flora vascular. Les recopilacions més actualitzades

(Mateo & Crespo, 2009) ofereixen un catàleg proper a les 3.200 espècies. Aquest

nombre evidencia l'enorme riquesa i diversitat de plantes que habiten al nostre entorn,

especialment quan es compara amb altres països europeus que ens envolten, com

Franca o el Regne Unit, que tot just superen les 4.000 espècies. Però a més, el

patrimoni botànic valencià compta amb un nombre significatiu d'espècies exclusives,

plantes que no existeixen en cap altra part del planeta en estat silvestre. Són les

plantes endèmiques, que superant les 350, converteixen la Comunitat Valenciana en

un dels llocs amb major nombre d'endemismes vegetals de tota Europa (Laguna et al.,

1998; 2007). Amb relació amb aquest valor, cal indicar que únicament 64 espècies són

exclusives del nostre territori; la resta també s'estenen per les comunitats autònomes

veïnes o, fins i tot, per gran part de la península Ibérica.

Amb aquestes dades, seria raonable pensar que s'està molt a prop d'un

coneixement exhaustiu de les plantes que creixen al nostre país; però la realitat és ben

allunyada. Molts territoris no han resultat tan atraients per als botànics i encara

amaguen els secrets de la seua biodiversitat florística. Precisament, les àrees properes

a la capital es troben entre les que han rebut menys atenció per part de la comunitat


7

científica. Les causes d'aquest desencís estan relacionades amb la profunda transformació

que han patit els ecosistemes naturals, modificats des d'antic per albergar i mantindre

la població i les seues activitats productives. La profunda i extensa transformació històrica

Fig. 1. El paisatge agrícola domina àrees molts extenses de la comarca, com el que mostra aquesta vista de les hortes del riu Magre des del Castell de Montroy. Només algunes zones més muntanyenques es mantenen com illes de vegetació natural, com la canyada de la Murta que apareix al fons, en el centre de la imatge.

de la major part de la comarca (Fig. 1) ha creat la imatge d'un territori humanitzat amb

poc d'interès florístic. Aquesta apreciació no sembla molt allunyada de la realitat; no

obstant això, l'experiència ens confirma la necessitat d'un coneixement exhaustiu

d'aquestes àrees més o menys antropitzades abans d'extraure conclusions definitives.

És un fet que els espais naturals que s'han salvat de la transformació o s'han recuperat

després de l'abandonament de les activitats tradicionals que suportaven són l'hàbitat de

moltes espècies rares o endèmiques, que han estat descobertes recentment (Navarro et

al., 2006; Fos et al., 2006; 2007), precisament, per l'absència d'estudis minuciosos en

aquestes àrees.

Altra informació rellevant que pot enaltir el valor de la flora local i dels hàbitats on

es desenvolupen és l'existència de figures de protecció. A la Vall dels Alcalans hi ha

declarades 4 Microreserves de Flora (Fig. 2), figura de protecció original del nostre


8

territori destinada a l'estudi, la gestió i la conservació de la flora i la vegetació rara,

endèmica o amenaçada (Laguna, 1995; 2001; Laguna et al., 2004). A més a més,

l'extrem sud-occidental dels termes de Montroy i Real de Montroi estan inclosos en el

LIC "Sierras de Martés y del Ave", gaudint de les mesures de protecció establides per

la Llei de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat per als Espais de la Xarxa Natura 2000.

Els LIC han estat declarats per a la protecció dels hàbitats naturals i de les espècies

incloses als annexes I, II i IV, respectivament, de la Directiva de Hàbitats. Els hàbitats que

han motivat la incorporació d'un extens territori de la comarca al LIC han estat el "Matollars

termomediterranis i preestèpics (Codi Natura 2000: 5330) i les zones subestèpiques de

gramínies i anuals del Thero-Brachypodietea (Codi Natura 2000: 6220).

Fig. 2. L' existència de 4 microreserves de flora (MRF) de titularitat municipal en la comarca evidencia, d'una banda, el valor i la originalitat de la flora local, i d'altra, l'interès de les administracions locals per la conservació d'aquests reductes de vegetació natural. A la imatge, MRF "Lloma de Coca" (Real de Montroi).

Els argument exposats ens permet afirmar que la Vall dels Alcalans és una

d'aquestes àrees poc conegudes pel que fa referència a la seua biodiversitat i les raons les

trobem en escassesa dels necessaris estudis. La revisió de la bibliografia confirma que

únicament un estudi de flora, recentment publicat, inclou una àrea extensa de la Serra del


9

Caballón, en Real de Montroi, concretament el Barranc Real (Laguna, 2005). Confirmant

aquesta afirmació, l'autor de l'estudi qualifica explícitament la Serra del Caballón, junt als

massissos muntanyosos propers (Serres del Besorí, de Montserrat, el Vedat), com un dels

principals buits d'informació sobre la flora silvestre en tot el territori valencià.

Les espècies citades en aquest estudi i els treballs desenvolupats per a la

declaració i seguiment de les microreserves de flora existents a Montserrat (MRF "Les

Coves", "El Castellet de Montserrat" i "La Lloma Plana") i Real de Montroi (MRF "Lloma

de Coca") havien identificat un total de 279 espècies i subespècies de plantes

vasculars (BDBCV, 2008). Aquest catàleg preliminar inclou endemismes valencians

exclusius, com la tramussera valenciana (Lupinus maria-josephae), el matapeix negre

(Verbascum fontqueri), la gallocresta (Salvia valentina), el rabet de gat de flor rosada

(Sideritis incana subsp. edetana) i d'altres compartits amb Castella-la Manxa, com les

llunetes (Biscutella stenophylla subsp. stenophylla), la bracera (Centaurea spachii), el

ginestell (Genista valentina subsp. valentina)(Fig. 3), el rabet de gat (Sideritis

angustifolia subsp. angustifolia) o la pebrella (Thymus piperella).

Fig. 3. El ginerstell o ginesta fina (Genista valentina subsp. valentina), destacada en la imatge per les seues flors grogues, és un dels endemismes iberollevantins presents al territori.


10

Les dades disponibles evidenciaven un coneixement prou allunyat de la realitat florística

d'una comarca que allotja una notable diversitat litològica, edàfica, hídrica i humana (capítol 2),

diversitat que afavoreix l'heterogeneïtat de ecosistemes (brolles i matollars calcícoles, crestons

i parets calcàries, algepsars, riberes fluvials, rambles, cultius, etc.) i, a més, en una àrea de

transició bioclimàtica. És a dir, el territori ofereix un ampli ventall de condicions ecològiques

que han de tindre el seu reflex en una major riquesa i diversitat dels seus pobladors vegetals.

Així, el primer objectiu d'aquest projecte ha estat millorar el coneixement de la flora de la

comarca de la Vall dels Alcalans. Però . . ., tan important com avançar en el coneixement dels

territoris, des de qualsevol perspectiva possible, és apropar el patrimoni natural i cultural a la

ciutadania, és ajudar a descobrir el seu valor i la seua importància. Quan es plantegen

aquestes qüestions sempre apareixen uns arguments molt repetits, i no per això amb menys

validesa: només es respecta allò que es valora i per valorar qualsevol cosa és necessari

conèixer-la. Per això, aquest projecte es plantejà des del començament l'elaboració d'una guia

de les plantes que creixen als termes de Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Aquest és el

resultat del treball desenvolupat, amb imatges i descripcions per diferenciar les espècies, amb

dades d'interès sobre les seues particularitats, d'on viuen, i també, com no, dels usos i

aprofitaments tradicionals. En definitiva, un material divulgatiu que, agafant la afirmació

anterior, vol apropar les plantes que habiten el nostre entorn més proper als habitants de la

comarca, per iniciar un camí que avance en eixe coneixement necessari per fer possible la

valoració i el respecte pel nostre patrimoni natural. Pot ser així, en un futur no massa llunyà,

molta gent interessada disposarà de la informació obligatòria per formar una opinió raonada,

per decidir entre la conservació i el desarrollisme devorador.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA

L'àrea d'estudi es situa a l'occident de la Mediterrània, en la costa oriental de la

Península Ibèrica (Fig. 4). Dintre de la Comunitat Valenciana, la Vall dels Alcalans

constitueix una subcomarca administrativament inclosa en la comarca de La Ribera Alta i

està ubicada cap al centre-est de la província de València, en contacte amb els municipis


11

de l'Horta Sud. La Mancomunitat, amb una extensió total de 9.531 hectàrees (95,31 Km2)

—abasta, de forma total o parcial, 125 quadrícules UTM de 1 Km2 (1x1 Km)— i un

perímetre de poc més de 40 Km, s'estén entre els paral·lels 39º17' i 39º23' de latitud Nord i

els meridians 0º32' i 0º41' de longitud Est. Les coordenades geogràfiques del seu punt

central (centroide) són 39º20'36'' de latitud Nord i 0º36'56'' de longitud Est.

Fig. 4. Localització de la comarca Vall dels Alcalans en el conjunt del continent europeu, la península Ibérica i la Comunitat Valenciana.

La Vall dels Alcalans forma el que el botànic A.J. Cavanilles (1793) va denominar la

Hoyada de Montroy. Les foies de Torís, Montroy i Llombai, més el pla de Carlet,

constitueixen una comarca natural denominada la Vall d'Alcalà, per formar part de la conca

del riu Alcalà, l'actual Magre. En segles posteriors, les minúscules alqueries de la zona foren

conegudes popularment com els Alcalans o els Alcalanets, derivació toponímica que va ser

oficialitzada l'any 1983, amb la constitució de la mancomunitat de municipis "la Vall dels


12

Alcalans", que només engloba els tres pobles de la foia de Montroi: Montserrat, Montroy i

Real de Montroi (Soler & Jordà, 2005).

Fig. 5. Mapa topogràfic de la Vall dels Alcalans amb les quadrícules UTM de 10 Km2 (10x10 Km) —línies roges— i la seua denominació, en els vèrtexs (Font: Institut Cartogràfic Valencià).

DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Descripció del territori

14

RELLEU , LITOLOGIA I SÒLS .

La Vall dels Alcalans, junt amb el terme de Torís i el Marquesat de Llombai,

constitueixen, al si de la Ribera Alta, una subcomarca ben definida per les seues

característiques geològiques, la seua geomorfologia i el seu clima, vertebrada pel riu Magre

que estableix un lligam hidrològic per a tota la unitat. Aquest és un afluent de caràcter

autòcton del Xúquer, que discorre vorejant les serres de Martés i de Dos Aigües, també

anomenada com a Serra de l'Au.

L'àrea correspon plenament al domini estructural ibèric, a cavall entre els contraforts

de la Serra de l'Au que, amb la seua prolongació en la Serra del Caballó, marquen el seu

límit sudoriental, i la gran cubeta sedimentària de la plana quaternària valenciana

(Hermosilla, 2004). En conjunt, constitueix una zona de transició entre aquesta planura litoral

i les àrees muntanyoses de l'interior. Dins d'aquesta subcomarca, els tres pobles de la foia

de Montroy delimiten un territori prelitoral, situat en el rerepaís immediat dels municipis de

l'orla marítima, relativament accidentat però no muntanyenc, on predominen els tossals i les

llomes suaus (Fig. 6). Pel nord, l'àrea queda emmarcada per les alineacions muntanyoses

de les serres de Perenxisa i de Falaguera, alineades en direcció NO-SE; el límit

sudoccidental correspon a la Serra del Besorí o d'Aleuda. Amb aquesta última serralada

enllaça el principal accident geogràfic del terme, la serra de Montserrat, que s'inicia al mateix

poble, en la Penyes Roges i la muntanya del Castellet, que té continuació cap a ponent en

les llomes del Pantà, les Coves, els Barracons i la Carència (Campos Añón, 1992; Soler &

Jordà, 2005). Els contraforts sudoccidentals de la comarca, on es localitzen les zones més

Fig. 6. La Vall dels Alcalans està dominada per la gran planura del riu Magre, sobre la que destaquen diverses àrees muntanyoses d'escassa altitud, però generalment prou escarpades.


15

elevades, corresponen a les vessants septentrionals de la Serra del Caballó, també

d'orientació ibèrica NO-SE, ocupen l'extrem de tota la comarca, amb diverses llomes i

tossals per damunt dels 400 m d'altitud. A la resta del territori, els elements topogràfics més

significatius: els Puntals dels Pins, del Corral de Ferreret, de l'Assut, en terme de Montroi;

les Llomes del Penyascó i de Sangrony, a Real de Montroy, o les abans indicades a la Serra

de Montserrat, poques vegades superen els 300 m. Entre aquestos elements del relleu s'obri

l'extensa planura (Fig. 6) que ha anat perfilant el riu Magre, fins a l'estret dels Alcalanets, de

la Cova Fumada o dels Castellars, prop del límit oriental de la comarca.

Les fulles 721 "Cheste" (IGME, 1980) i 746 "Llombay" (IGME, 1981) del Mapa Geològic

d'Espanya a escala 1:50.000, evidencien una notable heterogeneïtat litològica, sempre de

naturalesa calcària, calco-dolomítica o margosa amb algeps, que abracen nombrosos nivells

corresponents als períodes Triàsic, Juràsic, Cretaci, Terciari i Quaternari.

Una part significativa de la comarca està dominada per materials triàsics, representats

per les calcàries argiloses i les dolomies negres

del Muschelkalk i les argiles versicolors amb

algeps del Keuper (Fig. 7). El primer apareix

localment representat per diversos crestons

alineats de relleu abrupte situats a l'oest de la

comarca, en el límit municipal entre Montroy i

Montserrat, concretament a les muntanyes de

La Carència, Les Penyes Roges i Les Coves,

i més cap al centre, al Castellet, més conegut

com les crestes de Montserrat, i altres

elevacions properes. Curiosament, aquests

materials més antics mostren una posició

inclinada e invertida, alçant-se sobre el

següent nivell estratigràfic, posterior en la

Fig. 7. Les coloracions rogenques alternants amb els grisos, caracteritzen les argiles versicolors amb algeps del Keuper.


16

sèrie: el Keuper (Campos Añón, 1992). Les marges del Keuper, fàcilment recognoscibles

per les seues coloracions rogenques i grisoses, ocupen un ampli territori que s'estén des del

nucli urbà de Montserrat cap al sud, fins al tram de la Rambla de Sogrony en terme de

Llombai. La seua continuïtat és interrompuda pel riu Magre i per la Rambla de l'Algóder, que

han anat erosionant aquests materials sedimentaris del Keuper, al temps que anaven

acumulant dipòsits al·luvials i col·luvials poc consolidats de l'Holocé (Quaternari). Aquests

dipòsits també ocupen un àrea prou extensa al voltant dels nuclis urbans de Montserrat i de

Real de Montroi i al nord de les Crestes, a la zona coneguda com el Pla de Darrere la Serra.

La Rambla d'Altans i la seua continuïtat per la d'Algóder està excavada en les arenes, llims i

còdols quaternaris, deixant terrasses fluvials. Tots aquests materials neògens que

configuren les terres baixes i les planures són l'espai més afavorit per al cultiu i el més apte

per estendre camins i vies. Per això, han rebut l'ocupació humana i la transformació

antròpica des d’antic, establint els conreus de secà dominants a la comarca a totes les àrees

allunyades del Magre, que donava l'aigua per al rec de les hortes riberenques.

Els materials Juràsics i Cretàcics es localitzen a les zones muntanyoses de les Serres

del Caballó i del Besorí, esculpits per les capçaleres de les rambles i barrancs que vessen al

Magre: Barrancs del Gos, de la Macarena, de Linares, Reial, Agre, a la primera, i Barrancs

del Sabater, de Mariano, de la Romana, de la Cova Fumada, a la segona.

El materials del Terciari, amb argiles roges i margues limolítiques, calcàries lacustres i

arenisques, ocupen la major part del terme de Montserrat. També apareixen materials

d'aquest període en la Canyada de la Murta i els voltants del Palmeral i el Pouet, que

corresponen a conglomerats amb calcàries arrodonides.

Pel que fa referència a les característiques edàfiques, l'absoluta dominància de les

litologies carbonatades condiciona la uniformitat en sòls de naturalesa bàsica. No obstant

això, l'heterogeneïtat de materials geològics i de la resta de paràmetres ambientals que

intervenen en la formació dels sòls, especialment la topografia i les activitats humanes i,

amb menor influencia el clima i la vegetació, configuren una notable diversitat edàfica.


17

Seguint la classificació FAO (1988), utilitzada en el Mapa de Sòls de la Comunitat

Valenciana (Rubio et al., 1996; Antolín, 1998), a la comarca es poden trobar diferents grups i

unitats de sòl.

A la ribera del riu Magre, normalment associats amb terrasses i ventalls al·luvials,

apareixen fluvisòls calcàris amb estratificacions de diferents tipus de materials acumulats per

les crescudes del riu.

Els calcisòls mostren dos horitzons ben diferenciats amb un estrat més o menys

endurit d'acumulació de carbonat càlcic. Com s'ha indicat abans, resulten molt abundants

a tota l'àrea, desenvolupant-se sobre margues miocèniques amb topografia molt suau i a

les bases de les zones muntanyenques. Les unitats representades (Calcisòls hàplic, lúvic i

pètrics) es diferencien per la dinàmica del carbonat càlcic en el perfil del sòl, que

acumulant-se a una profunditat determinada o actuant com element cementant forma una

crosta dura. Majoritàriament, són sòls d'ús agrícola freqüentment llaurats en profunditat per

trencar la crosta calcària i incrementar la seua grossària efectiva (Fig. 8).

Fig. 8. Els leptosòls, poc desenvolupats, ocupen les àrees amb certa pendent i apareixen colonitzats per brolles i matollars calcaris. Els calcisòls s'estenen per les topografies més suaus i estan dedicats majoritàriament a l'agricultura.

Els Regosòls són sòls amb poc desenvolupament, originats a partir de materials no

consolidats i, per tant, amb unes propietats molt influïdes per la litologia. En la comarca, es


18

troben regosòls calcaris que cobreixen una extensa àrea sobre les margues i argiles

triàsiques i terciàries i sobre les argiles i llims del quaternari, trobant-se junt amb els calcisòls,

entre els sòls més abundants.

Els Leptosòls es caracteritzen per estar limitats en profunditat per roca contínua i

coherent o per materials altament calcaris. Al territori, es reconeixen diferents unitats que

són diferenciades pel seu gruix (Leptosòls lítics, amb menys de 10 cm) i per les

característiques de l'horitzó orgànic superficial (Leptosòls eutrics i rendzinics). Apareixen

sobre les calcàries i dolomies del Juràsic i del Cretàcic, localitzant-se a les àrees amb

aquestes litologies, esmentades abans. Les seues característiques impedeixen una

utilització agrícola o forestal, estant ocupats per matollars més o menys desenvolupats

segons la grossària del sòl (Fig. 8).

En algunes àrees forestals apareixen luvisòls cròmics, caracteritzats per un horitzó

subsuperficial de color marró obscur a roig amb poca profunditat, degut a la presència de

la roca coherent i dura prop de la superfície.

De forma molt més puntual, també poden trobar-se Kastanocems càlcics, sòls amb

un notable desenvolupament edàfic i una important incorporació de matèria orgànica, i

Phaeozems o Rendsines, caracteritzats per una profunditat limitada per l'estat de roca

calcària coherent i dura.

CARACTERITZACIÓ CLIMÀTICA I BIOCLIMÀTICA

Els factors climàtics influeixen de forma directa sobre la selecció de la flora i la

vegetació dels territoris i, al mateix temps, sobre l'estructura i el dinamisme de les

comunitats vegetals. També influeixen en la utilització de la terra, en el selecció dels

cultius i en els rendiments quantitatius i qualitatius de la producció agrícola i forestal.

Aquesta influència decisiva implica que qualsevol estudi botànic exigixca la

caracterització de les variables climàtiques que intervenen en el territori. Entre els

paràmetres climàtics, la temperatura i la precipitació reben major atenció per la seua

especial incidència. Aquestes dades condueixen a una caracterització purament


19

climàtica que resulta insuficient per a la recerca de relacions entre el clima i els éssers vius.

La Bioclimatologia és la ciència que tracta de relacionar els trets biològics i els

climatològics, seleccionant tota la informació que pot ser relacionada i delimitada per les

espècies i les biocenosis. Com els vegetals són immòbils, resulten ser els més adequats

per a la definició i delimitació dels índexs i les unitats bioclimàtiques. D'aquesta manera, es

disposa d'una eina que indica el caràcter del clima dominant (Costa, 1999; Jiménez et al.,

2002; Pérez Cueva, 1994; Rivas-Martínez, 1987a; 2007). Les relacions entre precipitació,

temperatura i vegetació han permès la delimitació d'espais climàtics homogenis, denominats

Pisos Bioclimàtics. Aquests pisos o cinturons de vegetació, s'infereixen d'aquelles

comunitats vegetals que presenten correlacions evidents amb determinants intervals de

precipitació i temperatura. Amb l'objectiu de caracteritzar bioclimàticament la comarca s'han

calculat els índexs bioclimàtics més significatius: Índex de termicitat i Índex ombrotérmic. La

seua descripció i les fórmules per al seu càlcul apareixen descrites al glossari.

Prèvia a la descripció climàtica de la comarca es fa necessària la seua assignació a un

tipus general de clima. L'existència d'un període amb dèficit hídric coincident amb les

màximes temperatures de l'estiu ha sigut el criteri unànime per a delimitar el clima

mediterrani. Sense entrar en detalls, es segueix el criteri de Daget (1977) que manté la

definició d'Emberger: "es considera Mediterrani a un clima que té a l'estiu és l'estació més

eixuta i hi ha un període efectiu de sequera fisiològica".

Les dades de temperatura i precipitació han sigut preses de l'Atles Climàtic de la

Comunitat Valenciana (Pérez Cueva, 1994), actualitzades fins a l'any 2000 amb dades

subministrades pel Centre Meteorològic de València (Jiménez et al., 2000), i pel Servei de

Tecnologia de Rec (Conselleria de Agricultura, Pesca i Alimentació. http://estaciones.ivia.es/).

La comarca només conta amb una estació termopluviomètrica, localitzada a Montroy,

circumstància que ha obligat a utilitzar informació d'altres estacions localitzades als termes

veïns (Llombai, Torís, Chiva i Picassent). El nombre d'anys de registre (Taula I) no és

sempre superior al considerat òptim per a caracteritzar les estacions meteorològiques (15

anys per a la temperatura i 40 per a la precipitació), però permeten una bona caracterització

dels paràmetres climàtics més significatius.


20

Taula I. Dades climàtiques i Índexs bioclimàtics de les estacions meteorològiques considerades.

Montroy.

Eres Altes Llombai. Agró

Turis. Mas de Calabarra

Chiva. Agró Picassent

Anys 26 20 30 14 29 (P)

Altitud (m) 140 99 203 213 25

T (ºC) 17,2 17,3 15,9 15,9 19,2

Mc agost agost agost agost juliol

Tmax 25,5 25,5 24 24,4 27,3

Mf gener gener gener gener gener

Tmin 10,3 10,4 9,1 9,06 11,8

TM 14,3 15,2 14,3 13,6 15,9

Tm 6,23 4,7 4,2 4,46 7,6

It 377 372 344 339,6 427

Tp 206 207,7 191 191 230

Ic 15,2 15,1 14,9 15,3 15,5

P (mm) 468 535 488 552 503

Io 2,27 2,58 2,6 2,9 2,2

Termoclima Termo superior Termo superior Meso inferior Meso inferior Termo inferior

Ombroclima Sec inferior Sec inferior Sec inferior Sec superior Sec inferior

Continentalitat Euoceànic

atenuat Euoceànic

atenuat Euoceànic

atenuat Euoceànic

atenuat Euoceànic

atenuat

T = Temperatura mitjana anual; Mc = Mes més càlid; Tmax = Temperatura mitjana del mes més càlid; Mf = Mes més fred; Tmin = Temperatura mitjana del mes més fred; TM = Temperatura mitjana de les màximes del mes més fred; Tm = Temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred. It = Índex de termicitat; Tp = Temperatura positiva; Ic = Índex de continentalitat; P = Precipitació anual; Io = Índex ombrotèrmic.

Les temperatures mitjanes anuals (Taula I) mostren valors prou homogènis en tota

l'àrea, entre 15,9ºC, a les estacions situades a major altitud (Torís i Chiva), i 17ºC; la

diferència que s'observa a Picassent s'ha de relacionar amb el curt període d'enregistrament

(9 anys). El mes més calorós és agost, també amb l'excepció de Picassent, amb mitjanes

superiors al 24-25ºC i màximes que superen amb freqüència els 30ºC i valors absoluts

per damunt dels 40ºC; el més fred és gener, amb mitjanes de 9-10ºC, també

relacionades amb l'altitud de les estacions. El valors mínims confirmen el risc de gelades,

normalment 1-2 dies a l'any, que molt rarament arriben a ser intenses, amb temperatures

inferiors als -5ºC. De fet, la mitjana de les mínimes absolutes dels mesos d'hivern no

mostren valors negatius a Montroy; a Llombai i, especialment, a Torís i Chiva, els valors no

ultrapassen els -2ºC i, per tant, tot l'any està lliure de episodis segurs de gelades. El


21

Període d'Activitat Vegetativa (PAV) abasta tot l'any, amb les mitjanes mensuals per

damunt de la temperatura considerada com a llindar de l'activitat vegetal, 7,5ºC (Fig. 9).

L'índex de continentalitat simple (Ic), és equivalent a la amplitud tèrmica anual, es a dir,

la diferència entre les temperatures mitjanes dels mesos de més calor (Tmax) i de més fred

(Tmin), es situa al voltant del 15ºC. La classificació proposada per Rivas-Martínez et al.

(2007) identifica un clima oceànic atenuat, que evidencia l'efecte atemperador de les

brises humides de la Mediterrània. No obstant això, les temperatures mitjanes superiors als

25ºC durant el mes d'agost indiquen una capacitat moderadora menys efectiva durant l'estiu.

Fig. 9. Diagrames ombroclimàtics de les estacions meteorològiques considerades. Evolució anual de la temperatura (T, línia taronja) i la precipitació (P, línia blava). L'escala de P dobla en valor a T per mostrar el període d'aridesa estival (T>2P).


22

Les precipitacions anuals oscil·len entre els 468 i els 552 mm enregistrats a Montroy i

Chiva, respectivament (Taula I). La seua distribució al llarg de l'any mostra el comportament

característic de la façana oriental ibèrica amb un màxim tardorenc, sempre en octubre i molt

superior a la resta de precipitacions estacionals, i un mínim estiuenc prou marcat (Pérez

Cueva, 1994).

Una característica del clima mediterrani és la seua irregularitat interanual, en les

temperatures i, especialment, en les precipitacions. Aquest comportament es veu

incrementat pels processos relacionats amb el canvi climàtic. Amb caràcter general, una

conseqüència d'aquest fenomen global serà l'increment de les temperatures i la disminució

significativa de les precipitacions a tota l'àrea mediterrània; no obstant això, podran

aparèixer altres tendències de caràcter local. La quantia i distribució de les pluges d'enguany

serveixen per demostrar aquestes marcades diferències entre anys (Fig. 10). L'elevada

disponibilitat d'aigua durant la primavera, amb un màxim discordant en març, feia preveure

un any extraordinari per a la flora, però la posterior absència total de pluges des de maig a

setembre, ha impedit el desenvolupament normal del cicle vegetatiu. Les plantes perennes

s'han fet grans, però la seua floració ha estat escassa i molt breu; les anuals han estat

pràcticament desaparegudes.

Fig. 10. Evolució comparada de les precipitacions mitjanes (dades de la taula I) i de les enregistrades en 2009 en Torís i Picassent.


23

Els paràmetres climàtics són utilitzats per a calcular diversos índexs que expliquen el

comportament de les plantes, la seua distribució territorial i la fisonomia de la vegetació.

L'índex de termicitat de Rivas Martínez (It) assigna les estacions meteorològiques de

Montroy, i Llombai al termoclima o termotip termomediterrani superior, la de Picassent, més

propera a la costa i més baixa en altitud, al termomediterrani inferior i les de Torís i Chiva,

situades més a l'interior i a més altitud, al mesomediterrani inferior. Aquesta transició

bioclimàtica cap a l'interior dóna idea del caràcter fronterer del territori entre els dos pisos de

vegetació. En aquest sentit, la preferència de determinades espècies indicadores del pis

termomediterrani, com el margalló (Chamaerops humilis), l'ullastre (Olea europaea subsp.

sylvestris), la rapallengua (Rubia peregrina subsp. longifolia), per instal·lar-se a les

comunitats permanents de les crestes i vessants de solana, es relaciona precisament amb

aquesta situació de trànsit. A més a més, altres de caràcter termòfil i òptim termomediterrani,

com l'albaida (Anthyllis cytisoides), l'asparraguera (Asparagus horridus) o la garrofera

(Ceratonia siliqua), es fan més rares o desapareixen en les zones culminals exposades i en

les vessants d'ombria.

Respecte de la precipitació, l'índex ombrotermic (Io) identifica com a sec inferior

l'ombroclima o ombrotip de la comarca (només Chiva té valors inclosos a l'interval de l'horitzó

sec superior).

Fig. 11. Les pluges són les precipitacions habituals, només de forma ocasional s'han enregistrat nevades, com aquesta de gener de 2006 que va cobrir la comarca d'un efímer mantell blanc.


24

TIPIFICACIÓ B IOGEOGRÀFICA

La Biogeografia és la ciència que estudia la distribució dels éssers vius en la Terra. La

distribució de les plantes i les seues comunitats, amb una importància significativa en la

definició i delimitació dels territoris, és l'objecte d'estudi de la Fitogeografia. Les unitats

principals o jerarquies que s'accepten en la biogeografia són: regne, regió, província i sector.

La seua delimitació ve determinada per l'existència d'una flora original, amb espècies,

gèneres i, fins i tot, famílies exclusives, endèmiques de la unitat corològica o biogeogràfica

corresponent (Rivas Martínez et al., 2007). El conjunt de plantes d'un territori, amb

independència de la seua extensió, és el resultat de l'evolució històrica de les variables

ecològiques que afecten els éssers vius. En conseqüència, cada territori posseeix una flora

pròpia i característica, definida pel conjunt d'elements florístics que han estat seleccionats i

s'han adaptat a unes característiques mediambientals concretes. I a més a més, centrant els

comentaris en el territori valencià, les nostres plantes autòctones, caracteritzades per

l'element mediterrani, no es distribueixen de forma arbitraria, ho fan per unes afinitats

corològiques i ecològiques que determinen l'agrupació de conjunts més o menys estables.

Aquestes agrupacions característiques constitueixen la seua flora i la vegetació pròpia de la

unitat de menor rang, que en aquest treball correspon al sector.

La Vall dels Alcalans està inclosa al sector setabenc de la subprovíncia Valenciana,

enquadrada en unitats superiors segons el següent esquema:

Regne Holàrtic

Regió Mediterrània

Subregió Mediterrània Occidental

Província Catalano-Provenzal-Balear

Subprovíncia Valenciana

Sector Setabenc

El sector setabenc té el seu límit septentrional prou bé marcat pel llit del riu Túria, pel

sud quedaria delimitat pels cims més elevats de les serralades bètiques alacantines, des de


25

la Serra de les Salines fins a Bèrnia. Destaca per la riquesa d'endemismes, entre els que

abunden els taxons exclusius àmpliament distribuïts per tot el sector, com les llunetes

(Biscutella stenophylla), la bracera (Centaurea spachii), el card morat o prim (Cirsium

valentinum), la llengua de bou (Echium flavum subsp. saetabense), la ginesta fina (Genista

valentina subsp. valentina), la boleta de neu (Iberis carnosa subsp. hegelmaieri), la

margarida fina o de runar (Leucanthemum gracilicaule), els rabets de gat (Sideritis incana

subsp. edetana, S. angustifolia subsp. angustifolia), l'herba cuquera (Teucrium ronnigeri), la

pebrella (Thymus piperella) o la cebeta porrera (Urginea undulata subsp. caeculi).

Lògicament, la majoria d'aquestes espècies indicadores del sector setabenc estan presents

a l'àrea estudiada (Fig. 12).

VEGETACIÓ POTENCIAL

La vegetació potencial és la comunitat vegetal òptima que existiria en un territori

determinat en harmonia amb el sòl i el clima normal d'eixa àrea i sense la intervenció de

l'home per alterar l'ecosistema vegetal. La vegetació potencial pot ser climatòfila, també

Fig. 12. Dos espècies freqüents a les brolles i matollars de la Vall dels Alcalans, indicadores del sector setabenc localitzades: la bracera (Centaurea spachii) i el rabet de gat (Sideritis angustifolia subsp. angustifolia


26

denominada climàcica, o edafòfila. En el primer cas, les variables climàtiques són les que

determinen l'estructura i la composició florística de l'etapa més evolucionada i estable de la

vegetació; en el segon, les condicions edàfiques especials (rius, llacunes, saladars,

aiguamolls, etc.) impedeixen el desenvolupament de la vegetació climàcica que és

substituïda per comunitats vegetals específicament adaptades a eixes condicions del sòl.

Aquestes comunitats que apareixen dins d'un domini climàtic determinat sobre sòls selectius

per a les plantes, reben el nom de vegetació o comunitats permanents (Costa, 1986). No

obstant això, aquest concepte és utilitzat amb més freqüència per anomenar les comunitats

serials, climàciques, que tenen limitada la seua evolució per les característiques pròpies de

l'habitat que ocupen, com és el cas dels rocams, els cingles, les crestes, etc., on l'escassesa

d'espai per a les plantes i el reduït desenvolupament dels sòls bloqueja el dinamisme normal

de la vegetació.

Centrant-nos en l'àrea d'estudi, el mapa de vegetació de Rivas Martínez (1987b) inclou

tota la comarca de la Vall dels Alcalans dins de l'àrea potencial de la sèrie de vegetació

mesomediterrània manxega i aragonesa basòfila de la carrasca (Querco rotundifoliae

sigmetum), més concretament en la faciació termòfila murciana-manxega-aragonesa amb

Fig. 13. Mapa de sèries de vegetació al sud i l'oest de la ciutat de València. El cercle roig correspon a l'àrea d'aquest estudi inclosa en la sèrie mesomediterrània ba-sòfila de la carrasca (Querco rotundifoliae sigmetum), fa-ciació termòfila amb llentiscle (P. lentiscus). No obstant això, la presència i distribució de determinades plantes indicadores (vegeu el text) aconsellen assignar la major part de la comarca al pis termomediterrani. Modificat del full "València" del Mapa de sèries de vegetació d'Espanya (Rivas Martínez, 1987b).


27

llentiscle (Pistacia lentiscus) (Fig. 13). No obstant això, l'anàlisi bioclimàtic (Taula I de

l'apartat "Caracterització climàtica i bioclimàtica") i la presencia de determinades plantes

termòfiles confirma que tota l'àrea no pertany de forma homogènia a aquest pis de vegetació.

En conseqüència, la vegetació potencial correspondria als anomenats carrascars mesome-

diterranis només en les zones interiors més elevades, però precisament aquestes zones són

les estudiades per Laguna (2005) que les adscriu també al bioclima termomediterrani

d'ombroclima sec, excepte en les cotes més elevades, on pot considerar-se l'existència del

mesomediterrani inferior. Donant validesa a aquesta tipificació bioclimàtica, la vegetació

potencial correspondria als carrascars termòfils (Rubio longifoliae-Quercetum rotundifoliae),

etapa madura de la sèrie termo-mesomediterrània valencià-tarraconenca basòfila de la

carrasca (Rubio-Querco rotundifoliae sigmetum). Amb independència de la sèrie dominant,

originàriament, la comarca estaria ocupada per densos carrascars de talla elevada, on la

carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia) dominaria l'estrat arbori. En tot el territori valencià,

els carrascars termomediterranis han patit des d'antic els efectes de l'agricultura intensiva, el

carboneig, els incendis forestals, la ramaderia intensiva, etc., i més recentment, han estat

maltractats per les mal anomenades repoblacions forestals, el desenvolupament urbanístic i

les grans obres públiques (Costa, 1999). A la Vall dels Alcalans, el carrascar també ha patit

tots aquests processos des de temps molt llunyans; només cal mirar la imatge de la Vall que

recull Cavanilles (1795-1797) per confirmar la presència quasi testimonial de l'arbrat natural

en el segle XVIII. Actualment, només poden trobar-se escassos nuclis aïllats de poca

extensió o exemplars solitaris que sobreviuen als marges de camps i camins. Les àrees amb

vegetació natural són ocupades per un mosaic de timonedes, brolles i màquies, és a dir,

per comunitats vegetals serials més o menys evolucionades, que substitueixen els boscos

com a conseqüència de la seua degradació o desaparició (aquestes formacions són

tractades amb més extensió al capítol "Descripció dels Hàbitats").

La disponibilitat permanent d'aigua o d'humitat edàfica, encara que sotmesa a les

variacions estacionals, implica un canvi molt significatiu de les condicions ecològiques

dominants. Aquesta situació redueix el protagonisme general que tenen els paràmetres


28

climàtics en la configuració de la vegetació. Ara, l'aigua deixa de ser el recurs decisiu i es

transforma en una condició, en una característica de l'ecosistema. Aquest canvi implica

l'aparició de les comunitats vegetats higròfiles, característiques d'ambients molt humits.

Els cursos d'aigua permanent originen un ambient molt singular on la vegetació es

disposa en bandes paral·leles al riu: les salzedes (Salix sp. pl.) ocupen les zones més

properes a l'aigua, amb les arrels permanentment entollades, formant una barrera entre

aquesta i les formacions ripàries exteriors; a continuació es troben les alberedes (Vinco

difformis-Populetum albae) amb albers (Populus alba) i xops negres (P. nigra), ocupant els

sòls permanentment humits, però només temporalment entollats, i finalment, les omedes

(Acantho-Ulmetum minoris) que, dominades per l'om (Ulmus minor), menys exigent en

humitat, són les formacions que representen el trànsit cap a les comunitats dels sòls

terrestres (Costa, 1999). Originàriament, les riberes del riu Magre degueren estar cobertes

per aquestes comunitats ripàries, però actualment han desaparegut per complet de la Vall

dels Alcalans i de la majoria del rius valencians. Les àrees potencials de les alberedes i

omedes, amb sòls profunds, fèrtils i humits, han estat transformades en hortes des d'antic,

mentres que el domini de la salzeda està ocupat per senillars (Phragmites australis), canyars

(Arundo donax), bogars (Typha domingensis) i altres herbassars de talla elevada. Només la

permanència d'alguns del seus elements característics, com la sarga (Salix eleagnos), el xop

negre (P. nigra) o l'om (U. minor), certifiquen la vocació de l'espai riberenc.

Fig. 14 Les salzedes, alberedes i omedes han desaparegut de les riberes del Magre, només alguns exemplars dispersos, com els xops (P. nigra) i oms (U. minor) de la imatge, són el testimoni de les formacions forestals pròpies d'aquest ambient. La resta de l'espai ha estat conquerits per les comunitats d'ambient mar-jalencs, com els senillars, canyars i bogars.

DESCRIPCIÓ DELS HÀBITATS

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Descripció dels Hàbitats

30

Al capítol anterior s'han presentat les característiques ambientals que, junt amb les

activitats antròpiques, intervenen de forma directa en la configuració dels paisatges que

reconeixem al nostre voltant. Qualsevol mirada sobre aquest territori extens (Figs. 1 i 6) ens

descobreix un mosaic heterogeni d'unitats fàcilment identificades per la seua semblança

fisonòmica. Aquestes unitats reflecteixen la distribució territorial de les plantes en funció de

les seues afinitats ecològiques, incloses les derivades de les activitats humanes. El resultat

és la formació de conjunts més o menys homogenis que reben el nom de comunitats

vegetals o vegetació. Per tant, les plantes que creixen juntes en un àrea determinada,

sotmeses a les mateixes condicions ambientals, determinen l'aparença d'aquestes unitats

ambientals, que també reben el nom d'ecosistemes o hàbitats. A més a més, en la majoria

dels casos, són les protagonistes de la seua denominació: així es parla de carrascars, pinars,

coscollars, romerals, argelagars, etc., per donar nom als llocs poblats per pins, carrasques,

coscolls, romanís o argelagues. De la mateixa manera, poden agrupar-se sota noms que

identifiquen el seu aspecte general: boscos, matollars, brolles, pasturatges, etc. Al nostre

estudi, poden indicar-se dos excepcions: els rocams, penya-segats i runars, on la roca nua

és l'element dominant, i els conreus, on les pròpies tècniques culturals són les responsables

de la seua identitat.

Tenint en compte aquesta correspondència entre ecosistemes o hàbitats i els seus

habitants vegetals, hem decidit optar per una base ecològica per a l'organització d'aquesta

guia, agrupant les espècies segons el seu hàbitat preferent, és a dir, aquell on apareix amb

major freqüència. Per facilitar la identificació dels diferents tipus d'ambients i, a més a més,

aprofundir mínimament en el seu coneixement, els següents apartats estan destinats a la

seua descripció, de forma breu i senzilla, però sense deixar a banda els conceptes

ineludibles per completar la informació més especialitzada. Realment, la comarca és un

mosaic complex de comunitats vegetals que representen diferents estats d'evolució enllaçats

en un procés continu. Per això, es presenten agrupades segons la seua similitud, proximitat

estructural o grau de mescla en el territori, senyalant els indicadors més adients per

diferenciar-les fàcilment.


31

ELS BOSCOS I LES MÀQUIES

Els boscos són les formacions dominades per arbres, les més fàcilment

reconegudes i les més valorades pels ciutadans, tant des de la perspectiva paisatgística

com des de l'ambiental. A la comarca, només trobem un tipus de bosc natural: el carrascar

(Rubio longifoliae-Quercetum rotundifoliae), que actualment tot just roman com xicotets

bosquets de poca extensió (Fig. 15), testimoni relicte d'aquells que degueren cobrir gran

part de la comarca en l'antiguitat (capítol "Vegetació potencial"; pàg. 25). Aquestes

formacions presenten un estrat arbori presidit per la carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia),

normalment acompanyada per ullastres i oli-

veres (Olea europaea), garroferes (Ceratonia

siliqua) i pins blancs (Pinus halepensis); molt

ocasionalment, als llocs més ombrívols

d'alguns barrancs també convivia amb el fleix

valencià (Fraxinus ornus), però després de

l'incendi de 1993 només es reconeixen les

etapes de substitució (Laguna, 2005).

Fig. 15. Els carrascars han quedat reduïts a bosquets de molt poca extensió, com aquest que ocupa la vessant d'ombria de la cresta occidental de la Serra del Castellet (Montserrat), molt a prop del Portell.

El sotabosc i l'orla arbustiva d'aquests bosquets residuals de carrasca està constituit

per una màquia densa, amb els llentiscles (Pistacia lentiscus) i els coscolls (Quercus

coccifera) com elements dominants, però amb una rica i diversificada presència de faneròfits

termòfils i plantes enfiladisses. Entre els primers destaquen el margalló (Chamaerops

humilis), l'aladern (Rhmanus alaternus), l'arçot o espí negre (Rh. lycioides subsp. lycioides) i,


32

amb menys freqüència, algunes espècies de fulla lauroide més exigents en humitat, com

l'arboçer (Arbutus unedo), el marfull (Viburnum rinus) o la cornicabra (Pistacia terebinthus).

Entre les segones, la rapallengua (Rubia peregrina subsp. longifolia), i l'arítjol o llengueta de

pardalet (Smilax aspera) i l'heura (Hedera helix), als llocs on la vegetació manté una

estructura més tancada, i afavoreix unes condiciones més ombrívoles i amb més humitat.

Si bé els carrascars han quedat reduïts a una expressió mínima, aquesta comunitat

(Querco cocciferae-Pistacietosum lensisci) que constitueix la primera etapa de substitució,

està prou estesa a les àrees amb vegetació natural, mantenint la seua estructura, densitat i

composició florística (Fig. 16), però sense elements arboris o amb eixemplars més o menys

dispersos de pi blanc (P. halepensis). Es reconeixen per l'alçada (superior als 2 metres), i la

densitat dels elements dominants, el llentiscle i el coscoll; no obstant això, la seua

delimitació resulta prou complicada pel veinatge i la mescla amb els matollars i les brolles

(romerals, argelagars, timonedes, etc.), que són les comunitats serials que apareixen per

degradació dels coscollars o llentisclars. Aquesta distribució espacial tan barrejada dels tipus

de vegetació pot complicar l'organització de les espècies en la guia, per això, en cas de no

tindre clara la identificació d'un determinat paratge, recomanen fullejar aquest tipus

d'ambient i també el següent, corresponent als matollars.

Fig. 16 Les màquies de coscolls i llentiscles són la primera etapa de substitució dels carrascars potencials de la comarca. Es ca-racteritzen per la seua estructura densa i im-penetrable i per la seua alçada, entre 3-4 m. Per tot el territori, apareix barrejada amb altres comunitats menys evolucionades. En la imatge, s'observa en primer terme els mato-llars de talla baixa. El pi blanc sempre està present de forma dispersa.


33

Per completar aquest apartat, cal mencionar altra formació dominada per arbres,

concretament pel pi blanc (P. halepensis), que abasta extensions notables en determinades

àrees de la comarca (Fig. 17). Aquest pi és una espècie pionera típica que apareix amb

freqüència formant part de les màquies i garrigues mediterrànies, però únicament constuitueix

formacions naturals denses als territoris on les espècies frondoses escleròfiles tenen liminatada

la seua capacitat de creixement (Costa Tenorio et al., 1998), que no és el cas de la Vall dels

Alcalans. Açí les pinedes no són veritables boscos, sinó simples formacions arbòries creades

artificialment per reforestar zones amb sòls pedregosos o poc desenvolupats i de baixa fertilitat,

descartats per a l'agricultura, o destinades a una producció fustanera de molt dubtosa viabilitat.

Normalment, són mases denses molt ombries que interfereixen de forma significant el

desenvolupament del sotabosc: baix dels pins, només algunes plantes disperses i mal

crescudes interrompen l'extens i uniforme mantell de pinassa.

ELS MATOLLARS : BROLLES I TIMONEDES

Els matollars són formacions vegetals integrades per arbustos i mates llenyoses

de talla mitjana o baixa, superant rarament el metre d'alçada. Aquestes comunitats

acullen les plantes aromàtiques més populars de la nostra cuina i del nostre folklore:

Fig. 17. Les pinedes de pi blanc (P. halepensis) són el resultat de plan-tacions destinades a la reforestació o la produc-ció fustanera. Aquesta pràctica ha estat tan estesa en dècades pa-sades per tot el territori valencià que actual-ment, dominen els nostres paisatges, fins al punt que per a molta gent pineda i bosc han arribat a ser sinònims (Folch et al., 1984).


34

romaní, sajolida, camamirla, espigol, sàlvia, timó, pebrella, etc. En el context dinàmic de

la vegetació, la seua presència està relacionada amb la degradació de la màquia, però

també, en el sentir invers de la successió, en la evolució de les comunitats pioneres. La

desaparició de les pertorbacions naturals (incendis, inundacions, etc.) o antròpics

(conreus, moviments de terres, mineria, urbanització, etc.) responsables de la desapa-

rició de la coberta vegetal determinades plantes colonitzen amb rapidesa els terrenys

alterats i erms, iniciant-se la recuperació. A la Vall dels Alcalans, l'abandonament dels

cultius en les terrasses encara visibles a les vessants, i els incendis són els principals

responsables de la seua dominància paisatgística en les llomes i tossals amb vegetació

natural. Les característiques edàfiques i climàtiques determinen una notable varietat de

comunitats diferents, normalment identificades per l'espècie o les espècies dominants,

que determinen la seua fisonomia. En conjunt, els matollars són comunitats d'estructura

esclarissada, amb grans espais lliures (Fig. 18), que segons la seua alçària poden

diferenciar-se en brolles, integrades per arbusts que rarament superen el metre d'alçària

(romaní, petorrera, argelaga), i timonedes, dominades per petits arbustos baixos (timó,

pebrella, rabet de gat).

Fig. 18 Les brolles i timonedes cobreixen àrees molt extenses del territori. Amb caràcter general, es tracta de formacions obertes, amb molt espais sense vegetació, i poc elevades (fins a 1 m d'alçària). També apareixen les espècies pròpies d'etapes més evolucionades, com el coscoll (Q. coccifera) —mates més fosques que destaquen en la vessant superior—, i els pins blancs (P. halepensis).


35

En la comarca, les brolles estan dominades per un conjunt de plantes termòfiles

amplament representades per tot el territori, com és el cas del romaní (Rosmarinus

officinalis), acompanyat per la petorrera

(Erica multiflora), la saüllà (Globularia

alypum), l'argelaga (Ulex parviflorus),

l'albaida (Anthyllis cytisoides), la coro-

neta (Coronilla minima subsp. lotoides),

les estepes (Cistus albidus, C, salvii-

folius), entre altres moltes. Normalment,

les clarianes d'aquesta formació són

ocupades per les timonedes (Thymo

piperellae-Helianthemetum marifolii), on

el timó (Thymus vulgaris), la pebrella

(Th. piperella), el punzell (Coris monspe-

liensis subsp. fonqueri), el rabet de gat

(Sideritis angustifolia), la camamirla

(Santolina chamaecyparissus subsp.

squarrosa) o la bracera (Centaurea

spachii), són els elements més

comuns.

ELS PASTURATGES

Els pasturatges representen l'etapa serial menys evolucionada de la vegetació

potencial del territori, els primers en aparèixer després d'una pertorbació severa o els últims,

si la seua presència està relacionada amb la degradació total de la vegetació. Els més

estesos pel territori són els fenassars (Teucrio pseudochamaepityos-Brachypodietum retusi),

on acompanyant el fenàs (Brachypodium retusum) hi creixen l'iva borda (Teucrium

pseudochamaepitys), el raimet de pastor (Sedum sediforme), l'herba sanguina (Paronychia

argentea, P. capitata) i diverses gramínies (Dactylis glomerata, Koeleria vallesiana, etc.).

Fig. 19. Les brolles calcícoles alberguen una elevada riquesa d'espècies arbustives. Les clarianes són ocupades per les timonedes i els pasturatges. Les timonedes són comunitats de talla baixa, al voltant del 30 cm d'alçària, que destaquen per l'elevada presència de les plantes aromàtiques més conegudes i apre-ciades en la cultura valenciana. Una part significativa de la diversitat florística d'aquestes comunitats correspon als teròfits i geòfits de durada estacional.


36

També resulta molt destacable la diversitat de geòfits que habiten aquesta comunitat:

orquídies (Anacaptis pyramidalis, Ophrys fusca, O. scolopax, O. tenthredinifera), nadaletes

(Narcissus assoanus, N. dubius), tulipans (Tulipa australis), entre altres.

Quan els sòls són molt pedregosos i, per tant, poc desenvolupats, les comunitats

arbustives poden ser substituïdes per una comunitat caracteritzada per la dominància d'una

gramínia de gran talla: l'espart (Stipa tenacissima). Els espartars (Fig. 20) són formacions

uniformes molt expansives que poden reblir tot l'espai disponible en comunitats quasi

monoespecífiques o molt pobres en espècies colonitzadores de les clarianes entre les mates.

LES CRESTES I ELS CINGLES

Els hàbitats rocosos alberguen comunitats vegetals obertes dominades per espècies

perennes arrelades a les fissures i clavills de la roca. L'escassa disponibilitat de sòl en

aquestes posicions i, per tant, d'aigua i nutrients i també de posicions per a la fixació i

desenvolupament dels propàguls, el converteixen en un hàbitat molt restrictiu per a les

plantes que exigeix d'adaptacions efectives per a la supervivència. Aquesta especialització i

l'aïllament geogràfic de les poblacions, afavoreix la notable diversificació d'unes comunitats

vegetals de gran interès científic per l'elevada concentració d'espècies endèmiques.

Fig. 20. Els espartars cobreixen extenses vessant pedregoses o amb sòls poc desen-volupats. Durant la floració, als mesos de març a juny, les espi-gues daurades evi-dencien la dominància de l'espart (S. tenacis-sima) en la fisonomia de la comunitat.


37

En la Vall dels Alcalans, els clavills i buits de les lloses calcàries horitzontals i de les

parets rocoses de forta pendent, especialment a les vessants d'orientació sud, estan

dominades per comunitats comofítiques (Jasonio glutinosae-Teucietum thymifoliae). En la

seua composició florística destaquen la flor de penya (Hypericum ericoides), el te de roca

(Chiliadenus saxatilis), els conillets de roca (Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium)

i el trencapedres (Teucrium thymifolium), entre altres.

Els murs de pedra seca que es conserven en moltes vessants de la comarca

configuren un hàbitat semblant en les seues característiques ecològiques als rocams,

encara que milloren algunes de les condiciones més limitants, com la presència d'espais

efectius per a la colonització i el volum de sòl disponible. Normalment, les plantes que

colonitzen aquestes construccions són les mateixes que apareixen a les parets rocoses.

Fig. 21. Les pendents rocoses són un hàbitat molt restrictiu per a les plantes, que s'han adaptat per viure als sòls esquelètics que omplin les escletxes i les xicotetes lleixes i altres irregularitats de la pedra. Amb limitacions tan dràstiques, les comunitats rupícoles sempre mostren una cobertura molt baixa, dispersa, poc aparent; no obstant això, l'originalitat dels seus pobladors, amb una notable riquesa d'endemismes, els confereix un enorme atractiu científic i conservacionista. Plantes comunes als matollars també s'instal·len en aquestos ambientes, encara que el seu desenvolupament reduït evidencia les dures condicions de vida d'aquestos medis.


38

LA VEGETACIÓ NITRÒFILA : CONREUS I ALTRES HÀBITATS ANTRÒPICS

Una gran part del territori l'ocupen els ambientes modificats per l'home amb

destinacions diverses: agricultura, extracció de materials, construcció, residència, mobilitat,

etc. Tots ells comparteixen una característica comuna: l'elevada concentració de compostos

nitrogenats, molt superior a la que toleren la majoria de les plantes. Per això, les plantes que

creixen en aquest tipus d'hàbitats s'anomenen espècies nitròfiles, és a dir, amants dels sòls

nitrificats o ruderals, terme derivat de la rel llatina "ruderis" que significa brutícia (Costa,

1999). Aquestes plantes també estan adaptades per suportar fortes pertorbacions, com la

rompuda periòdica del sòl, el trepig, les agressions mecàniques o l'enterrament.

Les comunitats que formen aquestes plantes s'estenen per les vores dels camins i

carreteres, el abocadors, els voltants de les construccions humanes, els solars sense edificar i

altres terrenys remoguts. El conreus també presenten unes característiques òptimes per al

desenvolupament d'aquestes plantes, són les anomenades popularment males herbes.

Fig. 22. Les comunitats arvenses que habiten els conreus, aprofiten l'aturada de les activitats agrícoles per ocupar tot l'espai disponible amb un ritme de creixement accelerat per poder completar el seu cicle vital abans de la preparació de la terra per al nou cicle productiu. Les llavors soterrades esperen novament l'arribada de les condicions adients. A la imatge un camp d'horta cobert per la llevamà (Calendula arvensis), amb les flors grogues, i el ravanell (Diplotaxis erucoi-des), amb la flor blanca.


39

RIBERES FLUVIALS I RAMBLES

Els medis aquàtics o permanentment humits s'identifiquen amb molta facilitat,

precisament per la forta dependència de la condició que els identifica: l'aigua. Entre les

comunitat higròfiles poden distinguir-se tres grups: (1) les comunitats forestals que arrelen a

terra ferma i troben l'aigua el mantell freàtic, (2) les que arrelen dins l'aigua, però només

mantenen submergides les seues bases, i (3) les que viuen completament dins l'aigua,

submergides o flotant.

Les formacions arbrades de les riberes

fluvials, també conegudes com boscos en

galeria, típiques del cursos d'aigua perma-

nent (vegeu l'apartat "Vegetació potencial",

pàg. 25), han desaparegut de les vores del

riu Magre. El seu espai esta dominat per

diverses comunitats palustres, més carac-

terístiques dels ambients marjalencs. S'hi

troben senillars (Phragmites australis),

canyars (Arundo donax), bogars (Typha

domingensis), joncars (Scirpus holoschoe-

nus) i altres herbassars de talla més o menys

elevada segons les espècies dominants

(Fig. 23).

Quan la circulació d'aigua és soles

temporal, les condicions canvien i també les

plantes característiques, que tenen que tolerar un període eixut més o menys prolongat. A

les rambles i barrancs de la comarca, la vegetació característica són el baladrars (Rubo

ulmifolii-Nerietum oleandri), on apareixen a més del baladre (Nerium oleander), clarament

Fig. 23. Les desaparegudes comunitats riparies típiques del rius mediterranis han estat substituïdes majoritàriament per senillars (Ph. australis) i canyars (A. donax).


40

distingible per la seua vistosa floració rosada, la murta (Myrtus communis), el tamarit

(Tamarix gallica), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), la vidriella (Clematis flammula) i la cua de

cavall (Equisetum ramosissimum), entre altres moltes (Fig. 24). Els tamarits (Tamarix sp. pl.)

poden dominar la comunitat vegetal per formar els tamarigars, que tenen el seu òptim en

zones de sòls margosos de clima àrid o semiàrid; no obstant això en la comarca es poden

trobar algunes representacions poc extenses d'aquestes comunitats en la ribera del Magre.

La generositat d'aquests espais amb un recurs tan valuós com l'aigua, afavoreixen

l'arribada de nombroses plantes més relacionades amb altres tipus d'ambient. Per tant, és

recomanable revisar altres tipus de vegetació, especialment la nitròfila, per identificar

algunes espècies observades en les vores del riu, de les basses o de les sèquies.

Fig. 24. Els baladrars són les comunitats característiques de les rambles i barrancs amb circulació periòdica d'aigua. Poden trobar-se bons exemples d'aquestes comunitats en el riu Magre, en la zona dels Castellars, encara que el baladre (N. oleander) apareix de forma més o menys dispersa per tota la vora del riu i en altres zones amb humitat edàfica.

GUIA BOTÀNICA DE LA VALL DELS ALCALANS

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Guia Botànica

42

CRITERIS DE REDACCIÓ I GUIA DE CONSULTA

La Guia de les Plantes de la Vall dels Alcalans es presenta dividida en 5 apartats que

fan referència als tipus de vegetació, ecosistemes o hàbitats descrits en el capítol

corresponent (pàg. 29): els boscos i les màquies, els matollars, els rocams, la vegetació

nitròfila i les riberes fluvials. Per facilitar la identificació d'aquestes unitats i la de qualsevol

planta observada en la natura, s'ha decidit ometre la diferenciació dels pasturatges en un

apartat independent. Hi ha dos raons per justificar aquesta decisió: d'una banda, als hàbitats

naturals o seminaturals, la majoria dels pasturatges ocupen les clarianes i les zones

perifèriques de les formacions llenyoses més evolucionades o formen l'estrat herbaci de

bosquets de carrasques i pinars; d'altra, els pasturatges que es poden reconèixer amb més

facilitat colonitzen diferents tipus d'hàbitats antropitzats sotmesos al control o l'eliminació

periòdica de la coberta vegetal (camps de cultiu i bancals, vores de carreteres, etc.). En

aquesta situació de solapament entre diferents unitats s'ha pres la decisió esmentada per

considerar que és la opció més efectiva amb l'objectiu de millorar la utilitat pràctica de la guia

pel que fa a la identificació de les plantes.

Per a cadascuna de les unitats ecològiques esmentades, les plantes es presenten en

dos formats diferents: les fitxes i la col·lecció de fotografies. El plantejament inicial de recollir

tota la diversitat de la flora de la comarca en forma de fitxes; però, amb un catàleg que

supera les 500 espècies resulta absolutament impossible completar aquest treball dins del

termini d'un any, establit en la convocatòria del Premi de Investigació. Amb aquesta proposta,

s'han il·lustrat més de 300 espècies, amb fotografies seleccionades per facilitar la

identificació de les plantes. D'aquest nombre total, aproximadament la meitat conten amb la

corresponent fitxa descriptiva, organitzada en diferents apartats. Per a cada hàbitat i de

forma independent entre les fitxes i les fotografies, les plantes estan ordenades alfabèti-

cament pel seu nom científic. Al final del text, poden trobar-se índexs específics independents

per a localitzar qualsevol espècie tractada pels seus noms populars en valencià i en castellà.


43

Finalment, cal destacar que la majoria de les espècies no apareixen exclusivament

en una comunitat vegetal o en un únic tipus d'hàbitat; per la qual cosa, l'ordenació ha

donat prioritat a les preferències ecològiques més freqüentment observades a la Vall dels

Alcalans, sense repeticions. Amb aquesta situació, es recoma la revisió de les fitxes i les

fotografies dels hàbitats que resulten propers per a poder completar la identificació de

qualsevol espècie.

Cada fitxa està subdividida en els següents apartats.

♦ Nom científic de la planta . Per evitar les constants discrepàncies sobre validesa

d'un o altre noms o del tractament taxonòmic, hem mantingut el criteri adoptat per

Mateo & Crespo (2009) en la 4ª edició del "Manual para la determinación de la flora

valenciana". En qualsevol cas, quan s'ha considerat adient i aclaridor també

s'anomenen altres propostes taxonòmiques.

♦ Noms populars en valencià i castellà . S'ha fet un recull bibliogràfic dels noms

vernacles més freqüentment utilitzats per nomenar la planta. Som conscients que

aquests apartats resultarien molt més valuosos si reflectiren els mots utilitzats pels

veïns de la Vall dels Alcalans, però la seua obtenció implicaria un treball afegit que

multiplicaria la dedicació necessària. No obstant això considerem un treball

d'enorme interès per evitar la pèrdua de tot aquest coneixement etnobotànic que

poc a poc va perdent-se amb l'acomiadament forçós dels vells.

♦ Descripció de les diferents part de la planta, amb especial atenció per aquells

caràcters que permeten confirmar la seua identificació.

♦ Fotografia de la planta procurant seleccionar, sempre que ha estat possible,

aquells enquadres que resulten més aclaridors per a la seua identificació. També

s'ha donat prioritat a les fotografies d'exemplars de la Vall dels Alcalans.

♦ Distribució general , indicant l'àrea global, mundial o europea, la presència en la

Península Ibèrica i les Illes Balears i, finalment, en la Comunitat Valenciana, on es

detalla amb major precisió quan es tracta d'endemismes iberollevantins, limitats a la

vessant mediterrània de la Península, o endemismes exclusius del territori valencià.


44

♦ Distribució en la Vall del Alcalans , indica els termes municipals de la comarca on

la planta ha estat observada, durant les prospeccions de camp realitzades per

aquest projecte, o citada en les fonts documentals consultades. Per tant, la

informació reflecteix el grau de coneixement actual de la flora i la seua distribució

comarcal; és a dir, les dades confirmen on es troben les espècies, però no aporten

cap indicació que descarte la seua presència en la resta. Per aquesta raó s'ha omès

intencionadament la valoració comparativa de la riqueza florística entre els municipis.

En aquest sentit cal valorar que habitualment, la durada dels treballs florístics

territorials es prolonguen per períodes de 5 o més anys per poder reconèixer els

hàbitats en les diferents estacions, amb les situacions climàtiques heterogènies

interanuals que caracteritzen el clima mediterrani. La Vall dels Alcalans és un

territori extraordinàriament extens, amb una superfície propera als 100 km2, i molt

heterogeni en comunitats vegetals i usos del territori (vegeu "Descripció del

territori" (pàg. 13). En conseqüència, un any és un període massa curt per a poder

rastrejar-lo amb la intensitat requerida pels estudis florístics. Aquesta limitació s'ha

vist agreujada en aquesta anualitat per la particular distribució anual de les pluges

d'enguany. A més a més, hem centrat l'esforç en la identificació de la diversitat de

la flora de la Vall dels Alcalans, revisant exhaustivament tots els hàbitats

representats, amb independència de la seua localització municipal.

♦ Època de floració , indica el període òptim de floració i, entre parèntesis, els mesos

amb una floració més irregular o més reduïda.

♦ Hàbitat on normalment creix la planta, amb indicació de les seues preferències

ecològiques i bioclimàtiques en el conjunt de la seua àrea de distribució general i

en la Vall dels Alcalans.

♦ Usos i propietats , presenta una recopilació més o menys exhaustiva dels principals

usos culturals, terapèutics i medicinals. Com ja s'ha indicat en l'apartat dels noms

vernacles, resultaria interesantísim i, inclús necessari, desenvolupar un treball


45

específic en aquest sentit per evitar la pèrdua assegurada de tota la cultura

etnobotànica que atresoren els veïns de la comarca, però lamentablement, ara per

ara, supera els objectius plantejats per a aquest treball.

♦ Observacions , destinat a indicar algunes curiositats o altes aspectes considerats

d'interès des de qualsevol perspectiva cultural o científica; també es destaquen

alguns aspectes importants per identificar la planta tractada a la fitxa o per

anomenar i diferenciar altres espècies properes que no han estat tractades amb la

mateixa extensió.

Per a la redacció de tots aquest apartats, s'ha procurat evitar al màxim el termes

tècnics especialitzats, però tenint en compte l'estructura del text i la forma de consulta que

considerem més habitual, tal omissió no sempre resulta possible ni tampoc efectiva a l'hora

de donar continuïtat a la lectura. Per la qual cosa, s'ha inclòs un extens glossari (pàg. 307)

perquè el lector puga aclarir la majoria d'aquests conceptes amb rapidesa, sense necessitat

d'acudir a altres fonts de consulta.

Les fonts bibliogràfiques consultades per a recopilar tota la informació de la guia

botànica no han sigut incloses en el text per evitar la repetició excessiva de les nombroses

claus d'identificació i treballs florístics (Aguilella, 2004; Aizpuru et al., 1999; Bolòs & Vigo,

1984-2001; Bolòs et al., 2007; Castroviejo et al., 1989-2009; Costa et al., 2005; Blanca et al.,

2009; Iñigo Luis, 2002; Ibars et al., 1999; Laguna, 2008, 2001; Masalles et al., 1986; Mateo

& Crespo, 2009; Mateu et al., 1999; Menéndez & Oliveros , 2009; Pérez Ferrer, 2009; Rigual,

1984; Rita, 2009; Serra, 2007; Tirado, 1998; Villaescusa, 2000), guies (Cebayos, 1986;

Fernández Casas & Cebayos, 1982; Figuerola et al., 1988; López González, 2001; Polunin,

1995; Salvo, 1990; Sanz Elorza et al., 2004; Soler et al., 2006; Stübing & Peris, 1998a) i

costumaris (Conca, 1996; Font i Quer, 1987; Mulet, 1991; 1997; Pellicer, 2001-2004; Rivera

& Obón, 1991; Stübing & Peris, 1998b). Qualsevol que tinga interés en ampliar la informació

de les fitxes o del catàleg fotogràfic, trobarà totes aquestes referències bibliogràfiques en

l'apartat corresponent (pàg. 314). Alguns dels treballs indicats són documents virtuals


46

(Herbari Virtual del Mediterrani Occidental, Naturaleza Cantàbrica on line, etc.) o són

accessibles a través d'internet (Flora Ibérica, Atlas de las plantas alóctonas invasoras en

España, etc.), però a més a més, l'ús dels motors de recerca per Internet (google, altavista,

etc.) ens han permés completar informació molt diversa sobre la majoria de les espècies.

El catàleg florístic complet de la Vall dels Alcalans, amb la totalitat de les plantes

reconegudes per nosaltres i citades en les fonts documentals consultades (treballs bibliogrà-

fics, BDBCV i Herbari VAL), queda recollit en el Capítol del mateix nom (Pàg. 264). Aquesta

relació exhaustiva de totes les espècies, subespècies i híbrids de la comarca inclou la

distribució geogràfica en el territori, utilitzant com a referència majoritària les quadrícules

UTM de 1 km de costat (2 lletres i 4 números; 6 números indiquen un quadrat de 100 metres

de costat), ocasionalment algunes referències consultades només aporten la quadrícula de

10 Km.

LES PLANTES DELS BOSCOS I LES MÀQUIES

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Les plantes dels boscos i les màquies

48

Arbutus unedo Noms comuns en valencià

Arbosser, arboç (encara que normalment aquest nom se li dona als fruits).

Noms comuns en castellà

Madroño.

Descripció

Arbre perenne que pot arribar fins als 5 m

d'alçada, tot i que generalment presenta forma

arbustiva, es reconeix per la seva escorça vermellosa. Fulles (5-10 cm de longitud)

alternes, lauroides, amb forma allargada i oval i

el marge dentat, de color verd lluent. Flors

terminals de color blanc amb els pètals soldats

formant com una gerra que es disposen en pomells pènduls amb les flors invertides. Fruit

(cirera d'arboçer o arboços) de color groc

ataronjat que es va tornant roig intens quan

madura, superficialment granulós i ple de llavors.

Distribució general

Espècie mediterrània que s'estén pel sud d'Europa, el nord d'Àfrica, fins a Palestina, i les illes

macaronèsiques. Amplament representat per quasi tota la Península Ibèrica i les Illes Balears. Els

seus requeriments ecològic determinen una presència dispersa pels territoris valencians, quedant

exclòs dels territoris semiàrids del sud de la província d'Alacant.

Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy i Real de Montroi D’octubre a febrer.

Hàbitat

Forma part del sotabosc i de l'orla arbustiva del carrascars; també apareix a les màquies denses,

amb preferència pels indrets més ombrívols i humits on queden normalment refugiades les espècies perennifòlies de fulla ampla, com el marfull (Viburnum tinus) o l'arítjol (Smilax aspera). Aquesta

preferència ecològica el converteix en una espècie molt rara a la comarca, amb exemplars solitaris

de presència molt localitzada.

Usos i propietats

Cultivat com a planta ornamental de parcs i jardins, la seva fusta s'utilitza per a fer objectes

tallats. Des d'una perspectiva medicinal, les fulles i la escorça tenen una acció antisèptica i

antiinflamatòria sobre l’aparell urinari. Els arboços, que triguen un any en madurar, són comestibles,

tot i que no se'n pot abusar perquè el consum excessiu pot dur com a sorpresa una borratxera. De fet, el nom unedo, que procedeix del verb llatí edo (menjar) i del numeral unus (un només), significa

"menjar només un" fent referència a les conseqüències indicades.

Observacions

Està considerat com una autèntica relíquia vivent amb uns 10 o 20 milions d’anys d'antiguitat.


49

Asparagus acutifolius Noms comuns en valencià

Esparreguera, asparra-guera, esparreguera bosca-na o de bosc.


Esparraguera silvestre, esparraguera triguera, espa-rraguera de bosque o de gato.

Descripció

Planta perenne amb tiges

llenyoses gràcils i molt ramifi-

cades que fa al voltant d’un

metre d’alçària. Fulles verta-

deres molt menudes i primes;

no s’han de confondre amb les branquetes curtes molt abundants amb forma d’agulla i punxants

(cladodis). Flors unisexuals menudes de color verd, un poc groguenc. Fruit en baia de color groc verdós que es torna negra a finals d’estiu. També es reprodueix per mitjà de noves tiges

subterrànies que s'escampen per les proximitats de la planta.


Planta distribuïda per tota la conca mediterrània prou comuna a tota la Península Ibèrica i les

Illes Balears, amb l'excepció del territoris septentrionals de clima més plujós on resulta prou

rara. Amplament representada per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juliol a octubre.

Hàbitat

Normalment apareix en el sotabosc i en l'orla espinosa del boscos mediterranis (carrascars,

alzinars, sureres, rouredes) i a les màquies de substitució (lentisclars i coscollars o garrigues), on és

freqüent que prengui el port d'una liana . Resulta molt rara en formacions arbustives menys evolucionades, però també apareix ocasionalment en brolles d'elevada densitat.

Usos i propietats

Coneguda i utilitzada des de molt antic per les seues propietats diürètiques, és molt més apreciada popularment per els seus brots o tiges joves: els espàrrecs de bosc, que es recullen quan

són verds i tendres. Aquests menjar no està recomanats per a la gent que pateix malalties del

ronyó, perquè algunes de les substàncies que contenen irriten els teixits renals i poden provocar

alteracions importants.

Observacions

Es diferencia de les altres esparregueres que poden trobar-se a la Vall dels Alcalans, per la seua

aparença enfiladissa, amb tiges fines i tortuoses i, sobretot, per la gran quantitat de petits cladodis, agrupats en feixos de més de 30, de color verd fosc que cobreixen gairebé tota la planta.


50

Asparagus horridus Noms comuns en valencià

Esparreguera de menjar, esparreguera mari-na, esparreguera vera.


Esparraguera, esparraguera silvestre, esparraguera marina, esparraguera triguera, esparrago amarguero.

Descripció

Mata llenyosa (caméfit) totalment espinosa

amb grans espines robustes i rígides (cladodis)

solitàries, que recorden l'aspecte de argelaga

(Ulex parviflorus; pàg. 125), amb tiges erectes

(fins a 90 cm d'alçària), molt embolicades entre

elles, de color verd més o menys grisenc

(glauc). Planta dioica (els dos sexes estan

separats en individus diferents) amb flors menu-

des unisexuals de color groc a més o menys

violaci situades en els nusos, en grups de 2-8.

Fruit en baia carnosa més o menys esfèrica,

verda durant la maduració, finalment negra


Element mediterrani distribuït per l'est i el sud de Península Ibèrica, des de Catalunya fins

Andalusia i el centre i sud de Portugal. Es tracta d'una planta de preferències termòfiles que

apareix amplament representada pels territoris termo i mesomediterranis de la Comunitat Valen-

ciana, enrarint-se o desapareguent de les zones continentals de l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi De juliol a desembre.

Hàbitat

Planta comuna al sotabosc del carrascars, a les màquies i a les garrigues seques, sempre en

posicions perifèriques més assolellades; també apareix amb freqüència als marges de camps i

bancals i a les vores de camins, pistes forestals i sendes de muntanya. Usos i propietats

D'aquesta esparreguera també es cullen bons espàrrecs silvestres, encara que resulten menys apreciats que els de la esparreguera anterior (A. acutifolius), que són més sucosos i menys amargs.

Aprofitant la seua forma de creixement, molt travada i compacte, i les fortes espines punxoses, i com

no, el subministrament dels apreciats brots joves, en moltes zones s'ha utilitzat com a bardisses de

delimitació de parcel·les. A més d'aquestes dos espècies, pels cultius abandonats propers al nucli urbà de Montroy s'han trobat alguns exemplars naturalitzats d'un altra esparreguera (A. officinalis),

una planta introduïda precisament per a la producció agrícola d'espàrrecs. Es reconeix per les tiges

erectes que poden superar el 1,5 m d'alçària completament herbàcies, no espinoses i per les seues

baies de color roig intens. Aquesta espècie també ha estat la més utilitzada com medicinal per les seues propietats diürètiques (vegeu les observacions de la fitxa anterior, A. acutifolius).


51

Ceratonia siliqua Noms comuns en valencià

Garrofer, garrofera.


Algarrobo

Descripció

Arbre perennifoli que pot arribar als 10 m

d’alçada, amb el tronc retort, sovint vuit. Fulles

compostes, fins a 5 parells de folíols ovalats i

coriacis amb el marge sencer i color verd fosc.

Flors agrupades en raïms que naixen sobre les branques velles, sense corol·la, només amb

calze format per 5 sèpals verdosos. Un exem-

plar pot tenir sols flors masculines (arbre

masculí), sols femenines (arbre femení) o flors hermafrodites. Fruit, la popular garrofa, és una

llegum allargada, de color verd durant la madu-

ració i marró molt fosc quan madura. Llavors

llises, brillants i molt dures.


Espècie mediterrània que ha estat introduïda en altres zones temperades de tot el món,

especialment en aquelles de clima mediterrani (Xile, Califòrnia, Mèxic, Sudàfica, Austràlia, etc.).

Els exemplars naturalitzats resulten molt sensibles a les baixes temperatures, per la qual cosa la seua distribució queda pràcticament limitada a les zones costaneres i litorals dels pisos termo i

mesomediterrani inferior. Els arbres cultivats poden avançar un poc més terra endins.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De setembre a desembre.

Hàbitat

Cultivada per tota la comarca, on poden trobar-se exemplars de grans dimensions que abasten i

superen el valors que estableix la Llei de Patrimoni Arbori per a la seua conservació com arbre

monumental; també són nombrosos els que sense arribar a aquesta grandària mereixen un

reconeixement municipal com arbres singulars. També la trobem naturalitzada a les màquies i matollars de tota la comarca, mostrant preferència pels llocs assolellats i càlids.

Usos i propietats

La garrofa és un fruit molt ric en sucres que ha format part de la dieta humana des de antic; a més amés en èpoques de carències i de fam ha estat utilitzada per a fer imitacions de la xocolata i

del cafè. Les llavors eren emprades antigament com mesura de pes: són els quirats que es feien

servir per a pesar joies. També és una planta molt utilitzada en la jardineria mediterrània.

Observacions

De forma natural, el garrofer és un arbust molt ramificat des de la base i poc elevat; per

adquirir el seu magnífic port arbori, requereix de podes específiques per triar una tija principal

dominat que es convertirà en el tronc principal.


52

Crataegus monogyna Noms comuns en valencià

Garguller, arç blanc, cirerer de pastor, espinalb, espinaler.


Espino albar, espinera, majuelo.

Descripció

Arbust o arbre (pot arribar als 6 m d'alcària),

espinós i caducifoli (perd la fulla a l’hivern). Fulles alternes, peciolades, amb el marge

profundament lobulat o inclús dividit, amb una

morfologia molt característica, encara que

també prou variable, que permet identificar-lo amb molt facilitat, encara que només conserve

algunes fulles senescents. Flors pentàmares

(amb 5 peces florals) blanques agrupades en

ramells olorosos, molt abundants durant la

primavera. Fruits de maduració tardorenca, quan la planta perd les fulles; típic de les

rosàcies, pedicel·lat, globulós amb una

coroneta amb 5 dents, de color roig viu.


Espècie d'òptim centreuropeu que s'estén pel centre i l'oest d'Europa i per la major part de la

Península Ibèrica i les Balears. A la Comunitat Valenciana, mostra una distribució molt extensa,

però sempre evitant les àrees més seques. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montserrat i Real de Montroi D’abril a juny.

Hàbitat

Espècie caducifòlia pròpia de les formacions forestals més o menys humides o properes al cursos d'aigua, apareix en la orla espinosa dels boscos, en màquies i espinars de marges de rieres i

barrancs. A la Vall dels Alcalans apareix de forma molt dispersa i localitzada, refugiada en indrets

particularment humits per la seua orientació topogràfica, per la proximitat superficial de la capa

freàtica o per la densitat de la vegetació.

Usos i propietats

Les branques floríferes, amb flors i fulles en infusió són molt reconegudes per a regular la tensió

arterial i per tractar diverses alteracions cardíaques, també com a tranquil·lizant i per a anar a dormir. El fruit és comestible, però t un paladar un tant àcid i farinós. També és una planta utilitzada

en jardineria per a bardisses o com element singular de flor.

Observacions

En zones elevades de muntanya, la gent de camp observa l'inici de la floració del garbuller

per confirmar el començament de la primavera biològica.


53

Cytisus heterochrous

Noms comuns en valencià

Ginesta vera, gòdua, granera de pastor, ginesta patent.


Escobón, genista, retama mayor, retama real, hiniesta borde

Descripció

Arbust perenne de fins 4

m d’alçària, sense espines i

molt ramificat amb llargues

tiges flexibles. Fulles pecio-

lades, compostes, amb tres

folíols obovats i pubescents

al revers, el central més gran que els laterals. Flors papilionàcies grans (15-20 mm) grogues, en

grups de 2-4. Fruit (10-16 mm) en llegum pilosa, calvescent a la maduritat, envoltada per la corol·la

marcescent.


Endemisme iberollevantí que s'estén des de el Prepirineu fins a la Serra de Cazorla (Jaen).

En la Comunitat Valenciana es distribueix de forma continua per les muntanyes de altitud

mitjana i baixa des dels territoris sublitorals fins a les àrees continentals de l'interior, però

penetra molt rarament en el territoris semiàrids del sud d'Alacant.


Montroy i Real de Montroi. De (març) abril a juny (juliol)

Hàbitat

Característica de la orla que acompanya als alzinars i carrascars, especialment a les

clarianes millor il· luminades i als boscos poc densos, sempre en condicions subhumides; també

manté la seua presència a les màquies que representen la primera etapa de substitució.

Usos i propietats

En la medicina popular, les infusions de flors s’utilitzen per a combatre les inflamacions i les de

les parts aèries com antireumàtica.

Observacions

Molt escàs a la comarca, la seua presencia està limitada a alguns exemplar aïllats,

normalment de gran dimensions, lligat a posicions particularment humides, com rieres, marges

de sèquies, barrancs ombrívols, etc. A la bibliografia apareix freqüentment indicat amb el nom

científic proposat pel projecte Flora Ibèrica, Teline patens; no obstant aixó, ací mantenim

l'asignació al gènere Cytisus per considerar la diferenciació morfològica poc consistent i

sobretot per ser la més utilitzada al textos botànics valencians.


54

Chamaerops humilis


Margalló, garballó.


Palmito, palma de escobas.

Descripció

Palmera perenne, l’única autòctona de la

Mediterrània, erecta (fins a 2(5)m d’alçària),

amb el tronc columnar (estípit) cobert de fibres

grisenques, simple i ben visible o amb fillols

desenvolupats des de la base. Fulles palmades

amb 12-15 seg-ments plegats longitudinalment,

pecíol llarg amb fortes espines marginals.

Planta dioica amb exemplars mascles i feme-

lles; flors reunides en inflorescències peduncu-

lades protegides per una espata de color

rojenc. Fruits en baia semblants a xicotets

dàtils, de color groc més o menys brunenc.


Espècie mediterrània centre-occidental de caràcter marcadament termòfil que es troba

amplament representada per les costes mediterrànies de la península Ibèrica i també de la nostra Comunitat, sempre a prop del litoral. De fet, està considerat per diversos ecòlegs

vegetals com l'indicador més fidel del pis termomediterrani, per la seua sensibilitat a les

condicions de marcats contrasts tèrmics i sobretot a les gelades; no obstant això, la seua

presència en alguns indrets no s'ajusta a aquest comportament termoclimàtic.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a maig (juny)

Hàbitat

Tot tipus de formacions, des de el sotabosc dels carrascars fins als cingles i rocams, però

amb una clara preferència per les formacions obertes de llocs secs i assolellats.

Usos i propietats

El dàtils són dolços i comestibles, encara que aspres i poc carnosos. La part més apreciable com

a comestible són els ulls tendres (garballons), que abans eren tradicionalment consumits de la mateixa manera que els troncs o “palmitos” que es comercialitzen actualment. Les fulles naixents

una vegada assecades s’han utilitzat, tradicionalment, per a confeccionar cabassos, cistelles,

estores, ventalls, graneres, etc. Observacion s

Ara per ara, aquesta és l'única palmera autòctona d'Europa. Resistent als incendis, té la capacitat per a rebrotar després d'un foc (piròfita, vegeu observacions en les fitxes de l'albaida —Anthyllis

cytisoides, pàg. 74— i l'estepa blanca —Cistus albidus, pàg. 85—), augmentant la seua presència en

algunes zones castigades pels incendis.


55

Euphorbia characias


Lletera, bambollera, lleterola o lleteresa vera, vesquera o de visc.


Lechetrezna macho o mayor, euforbia encarnada, tártago mayor, hierba topera.

Descripció

Planta herbàcia pubescents, amb tiges

gruixudes i robustes erectes o ascendents (fins

un metre d’alçada), de coloració rogenca. Fulles lanceolades, llargues i estretes, lleuge-

rament suculentes, normalment agrupades en

la part superior de la tija, de color verd grisaci,

amb el nervi central blanquinós, molt visible.

Flor característica de les lleteres, però en aquest cas diferenciada per les glàndules amb

apèndixs molt curts de color marró fosc, quasi

negre que dona a la inflorescència un aspecte

inconfusible. Fruit en càpsula llisa i pilosa.


Element mediterrani occidental amb un àrea de distribució que estén pel sud d'Europa, fins

Itàlia i Creta, i el nord d'Àfrica (Marroc i Líbia); la seua presència en Anglaterra, Argentina i Nova

Zelanda es conseqüència de la seua introducció artificial. Present per quasi tota la Península

Ibèrica i les Balears, però falta en la cornisa cantàbrica i en algunes províncies interiors. Comu-

na a la major part del territori valencià, resulta més rara als territoris semiàrids del sud d'Alacant. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy i Real de Montroi. De (febrer) març a juny (juliol).

Hàbitat

Apareix en normalment associada al sotabosc dels boscos mediterranis (carrascars, rouredes,

savinars, etc.) i en les seues màquies de substitució (garrigues, llentisclars o matollars de talla

elevada), especialment en ambients frescals i més o menys humits. Segons les condicions de precipitació i temperatura mostra unes preferències diferenciades: en les zones càlides i seques,

normalment a menor altitud, s'enrareix notablement i queda refugiada en posicions d'ombria i fons

de barrancs amb certa humitat edàfica; pel contrari, en zones més elevades, més fresques, apareix

en posicions obertes i assolellades, sovint en terrenys alterat i pasturats.

Usos i propietats

Tota la planta és molt tòxica per via interna, però a més a més, el làtex blanc que deixa anar per les ferides és fortament irritant de la pell i les mucoses, podent produir bombolles; no obstant això,

popularment ha estat utilitzada en aplicacions superficials per eliminar berrugues i per al tractament

de eccemes rebelds, però aquest ús no es massa recomanable. Alguns dels seus noms populars fan

referència a la seua utilització tradicional per obtindre el visc que s'utilitza per a la caça no selectiva del tord i altres ocells amb parany.


56

Genista valentina subsp. valentina Noms comuns en valencià

Ginestell, ginestell valencià, ginesta fina, ginesta de graneres.


Retama, iniesta, genista valenciana, flor de tintoreros.

Descripció

Arbust erecte (fins a 1,5 m d'alçària) i

compacte, molt ramificat des de la base i

especialment en la porció superior, amb

branquillons poc pubescents, fins que

mantenen molt poques fulles o falten per complet. Fulles simples, sèssils, el· líptiques

o abovades. Flors abundants, papil· lionàcies

de color groc intens, axil· lars, disposades en

inflorescències en raïms de 6-15 flors, allargats i discontinus; l'estendard amb el

dors glabre o cobert de pèls al seu terç inferior caracteritza a la subsp. valentina.


Endemisme iberollevantí amb un àrea de distribució centrada en la part centre-occidental de

la província de València, des de les muntanyes de mitjana i baixa altitud de les zones sublitorals fins els límits provincials amb Alacant i Albacete, per on se prolonga el seua areal.


Real de Montroi. De (març) maig a juliol.

Hàbitat

Apareix en el sotabosc i l'orla de boscos mediterranis perennifolis i mixtes sobre substrats

calcaris, especialment margues, mantenint-se en les màquies i matollars de talla elevada que

representen la primera etapa de substitució, poden arribar ocasionalment a formar comunitats

quasi monoespecífiques. També forma part, però sempre amb una presencia molt més puntual, de brolles obertes i assolellades.

Usos i propietats

Els noms populars fan referència a seua utilització amb diferents objectius, com la confecció

de graneres o com a planta tintòria, però no hem trobat informació específica que relacione el

ginestell valencià amb aquestes aplicacions.

Observacions

En diferent zones enjardinades de la Vall del Alcalans, inclosos els marges de diverses

carreteres, poden trobar-se altres plantes d'aparença retamoide (amb llargues tiges verdes poc folioses): la ginestera blanca (Retama monosperma), amb llargues branques pèndules i flors blanques, i la ginesta vera (Spartium junceum), més robusta i compacta, amb tiges més grosses

i flors grogues més grans. Són dos espècies ornamentals que es naturalitzen amb certa facilitat,

apareguent de forma ocasional en ambients antropitzats pròxims a les àrees de plantació.


57

Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus


Càdec, ginebre, ginebre roig.


Enebro, enebro de la miera.

Descripció

Arbust perennifoli que pot arribar fins als 3-

4 m d’alçària amb la copa cònica o ampla i branques erectes o pèndules. Fulles estretes,

dures i punxoses, de color verd i, per l'anvers,

amb dues ratlles blanques separades per una

verda més estreta (aquest caràcter el dife-rencia de Juniperus communis, que presenta

una única línia blanca). Planta dioica amb

exemplars masculins i femenins. Fruits

(gàlbuls, que no són autèntics fruits) en baia,

molt aromàtics, esfèrics primer verds, però agafen una coloració rogenca o marronàcia

quan maduren durant l'estiu del segon any.


Juniperus oxycedrus es troba amplament distribuït per la Regió Mediterrània, des de l'est de

Portugal i el Marroc fins al nord d'Iran, mentre que aquesta subespècie queda restringida a les

zones més seques de l'àrea general. En la Península Ibèrica s'estén pel centre, el sud i l'est i

per les Balears. Molt comú a tots els territoris valencians. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a abril.

Hàbitat

Forma part de la orla i del sotabosc del boscos mediterranis, mantenint la seua presencia a les

màquies i matollars de substitució. La seua resistència a les baixes temperatures i a la sequera li

permet un ampli rang altitudinal, des de les garrigues costaneres fins als pinars de l'alta muntanya mediterrània.

Usos i propietats

Arbust de creixement molt lent i, en conseqüència, productor de bona que ha estat tradicionalment utilitzada per a fer culleres i pipes de fumar. Els fruits són macerats en alcohol i el

licor resultant es la popular ginebra. A més, la infusió de les baies és una bona depurativa, que

també s’utilitza per a baixar la febre.

Observacions

A la zona del Barranc Reial (Real de Montroi) també s'ha indicat la presència de la savina mora (Juniperus phoenicea) que presenta gàlbuls molt semblant en aspecte i coloració, però les

fulles són esquamiformes, com les dels xiprers (Cupressus sp. pl.).


58

Linum suffruticosum


Lli blanc, maleïda.


Lino blanco.

Descripció

Arbust perenne, erecte (fins un metre

d’alçària) i robusta, molt ramificada, amb les

tiges molt lignificades en la part inferior

nombrosos rebrots estèrils. Fulles alternes,

curtes (1-3 cm), estretes, linears amb un nervi

mitjà molt marcat i el marge plegat. Flors

grans molt vistoses, amb 5 pètals lliures de

color blanc, amb tonalitats purpúries cap al

centre, 4-6 vegades majors que els sèpals.

Fruit en càpsula.


Element mediterrani occidental que s'estén

pel sud-oest d'Europa (Espanya, França, Ità-

lia) i pel nord d'Àfrica. Freqüent en la major part

De la Península Ibèrica i les Illes Balears i també de la Comunitat Valenciana, on resulta

especialment abundant en la meitat septentrional i als territoris d'influència manxega.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a juny.

Hàbitat

Màquies, brolles i timonedes seques i assolellades, on la seua presència resulta molt cridanera

durant la floració. Usos i propietats

No s'ha trobat informació relativa a la seua utilització popular com a planta medicinal. Els seus usos estan més relacionats amb la jardineria, que empra des de fa molt de temps moltes espècies exòtiques de lli (Linum africanum, L. arboreum, L. lewisii, etc.), però la selecció de plantes amb

menys exigències hídriques va incorporant progressivament alguns elements arbustius mediterranis, com el lli blanc o el blau (L. narbonense).

Observacions

Aquesta espècie, com altres del mateix gènere, presenta 2 tipus de flors per assegurar la

pol·linització creuada entre diferents individus. Les diferències s'observen en la longitud relativa dels òrgans sexuals: unes flors presenten estams curts i pistil llarg i altres a la inversa, estams llargs i

pistil curt. La fecundació només es produeix quan el pol·len arriba a una estructura femenina de

longitud equivalent; l'altra combinació es estèril. Aquesta heterogeneïtat morfològica de les flors

d'una determinada espècie ja va ser estudiada per el reconegut Charles Darwin.


59

Lonicera implexa


Lligabosc, sabatetes, xuclamel, herba Sant Joanera.


Madreselva, dedicos de la virgen, zapa-tillas, cabras.

Descripció

Planta enfiladissa (liana) molt ramificada

des de la base, que pot arribar als 2,5 m de

llargada. S'enreda sobre ella mateixa, a les

plantes veïnes o a les parets. Fulles

oposades, sèssils, el·líptiques, les superiors

soldades per la base; no confondre-les amb

les bràctees situades a la base de les

inflorescències que són més amples i estan

soldades per la base formant una cassoleta

que conté les flors i després els fruits. Flors

perfumades, bilabiades, amb un tub llarg de

color groguenc o rogenc Fruits menuts i

ovoides de color ataronjat.


Amplament distribuïda per la Regió Mediterrània, el sud-oest d'Àsia i les Açores. Dispersa

per quasi tot la Península Ibèrica i les Illes Balears, a la Comunitat Valenciana es troba estesa

per quasi tot el territori, però resulta més abundant a les zones costaneres i a les muntanyes

d'altitud baixa i mitjana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) abril a juliol (octubre).

Hàbitat

Forma part de l'estrat lianoide de les formacions forestals (carrascars, suredes, rouredes,

etc.) i de les màquies que resulten de la seua alteració; amb menys freqüència pot aparèixer en

comunitats serials menys evolucionades, normalment associada a indrets frescals i humits.

Usos i propietats

Les flors són molt visitades per les abelles i, en conseqüència, està reconeguda pels apicultor

com una planta d'interés mel·lífer. A més a més, les tiges buides han estat utilitzades per fer canuts i

pipes de pastor. Molts congèneres són comunament cultivats com a planta ornamental, però sense

dubte la més habitual és la xuclamel del Japó (Lonicera japonica), molt habitual en jardins particulars

per adonar bardisses i parterres i en obres públiques com a entapissant de talussos. Cal anar amb

cura amb les restes de poda d'aquesta espècie perquè té una gran capacitat expansiva i una notable

efectivitat per a colonitzar hàbitats naturals ombrívols i mes o menys humits (rambles, barrancs,

boscos de ribera, etc.), on pot arribar a desplaçar a les espècies autòctones.


60

Olea europaea


Olivera (per referir-se a la subespècie cultivada), ullastre (a la silvestre)


Olivo (cultivat), acebuche (silvestre).

Descripció

Arbre o arbust perennifoli que pot arribar

als 8-10 m d'alçada, amb un tronc tortuós que

es va recargolant amb el pas dels anys i

capçada ampla. Fulles oposades, simples,

amb el marge sencer, curtament peciolades,

lanceolades, estretes i allargades, de color

verd grisos per l'anvers i platejat, per la

elevada pilositat, per la cara inferior. Flors molt

menudes, blanques, disposades en ramells

pènduls axil·lars. Fruit, la coneguda oliva, en

drupa de color verdós que va canviant a negre

quan és madura.


Espècie típicament mediterrània i, actualment, com a conseqüència del seu cultiu amplament

distribuïda per tots el territoris del planeta amb clima mediterrani. L'ullastre (subsp. sylvestris) és

una planta molt termòfila molt sensible a les gelades, quedant limitada a les muntanyes de

termoclima termo i mesomediterrani inferior; la olivera cultivada ha estat seleccionada per

suportar millor les baixes temperatures i els seus cultius i els exemplar naturalitzats s'estenen

per zones més elevades.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juny.

Hàbitat

L'ullastre és un element habitual de les màquies i garrigues termòfiles del territoris litoral i

sublitorals, que també pot instal·lar-se en posicions ecològicament molt limitants, com els runars, els

rocams i els sòls poc desenvolupats. No obstant això, la majoria dels exemplar que trobem en les

comunitats arbustives naturals pertanyen a la subespècie cultivada, naturalitzats a partir de llavors

dispersades pels ocells.

Usos i propietats

Veritablement l'olivera és un autèntic símbol de la mediterrània. Podria escriure's un extens tractat

per nomenar el seu caràcter místic i simbòlic, les seues virtuts alimentàries i curatives de l'olivera i, per

suposat, econòmiques, perquè el cultiu de l’olivera ha tingut un paper importantísim en l’economia

tradicional del nostre territori. A més a més, proporciona un dels remeis més eficaços contra la hiper-

tensió. Les olives són molt apreciades en la nostra gastronomia i l’oli d’oliva és, probablement, l'element

més valorat de la cuina casolana i, per extensió, de la tantes vegades nomenada cuina mediterrània.


61

Pinus halepensis Noms comuns en valencià

Pi blanc, pi carrasco.


Pino carrasco, pino de Alepo.

Descripció

Arbre de creixement ràpid que pot arribar als 20 m d’alçada, de tronc ± tortuós i escorça de color gris blanquinós, més fosca i rogenca amb el temps; copa arrodonida i irregular. Fulles aciculars curtes i estretes (1 mm) de color verd clar acabades en punxa, agrupades per parells. Flors masculines de color groc agrupades en espigues; les femenines formen cons rosats erectes. Fruit, la pinya, és una estructura cònica d'aspecte esquamós, de color marró. Llavors, els pinyons, proveïts d'una ala membranosa que els ajuda a dispersar-se. La pinya oberta es queda dalt de l'arbre durant alguns anys.


Espècie mediterrània que en Península Ibèrica queda limitada a la meitat oriental, incloses les Balears, però es troba cultivat en altres territoris. Molt abundant als territoris termo i mesomediterrànis de la Comunitat Valenciana on ha estat el pi més freqüentment utilitzat per a les repoblacions i els cultius forestals; ocasional en el supramediterrani. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a maig.

Hàbitat

Poc exigent i molt amant de la insolació directa, la seua posició ecològica natural són les màquies i matollars calcaris, secs i assolellats, on apareix de forma dispersa, inclús en sòls esquelètics i pedre-gosos. Les poblacions més denses estan relacionades amb la regeneració post-incendi o amb planta-cions forestals, en molt casos de dubtosa rendibilitat (vegeu capítol Descripció dels Hàbitats, pàg. 31). Usos i propietats

El seua aprofitament més generalitzat son les repoblacions i els cultius forestals destinats a la producció de fusta, normalment destinada a la fabricació de mobles. A més, també s'ha utilitzat per a l'obtenció de resina per a fer l’oli de trementina, encara que no estava entre els pins més utilitzats per a la collita d'aquest producte, actualment pràcticament abandonada. Observacions

Piròfita, els incendis dispersen les llavors per explosió de les pinyes al cremar-se i activen la seua germinació amb les altes temperatures. De fet, té adaptacions específiques per a afavorir els incendis naturals, que eliminen tota la competència per la llum per a les plàntules i enriqueixen els sòls amb les cendres. A la Vall dels Alcalans també s'ha indicat la presencia del pi rodeno (Pinus pinaster), introduït en plantacions amb el mateixos objectius, perquè aquest habita de forma natural en àrees silícies o descarbonatades en les mateixes posicions ecològiques que el pi blanc.


62

Pistacia lentiscus Noms comuns en valencià

Llentiscle, mata, mata roja.


Lentisco, entino, mata charneca.

Descripció

Arbust o arbret perennifoli compacte, de

fins a 5 m d’alçària (ocasionalment, fins als 8 m), amb una olor resinosa molt característica.

Fulles alternes, coriàcies, compostes amb 2-6

parells de folíols, sense folíol terminal, dures,

amb el marge sencer i forma oblongo-lanceolada. Flors masculines i femenines en

individus diferents (planta dioica) molt

menudes i poc aparents, amb coloracions

verdoses i rogenques, agrupades en raïms

molt vistosos. Fruit en drupa, globosa verda al principi, que vira a roig viu i finalment a negre

quan madura.


Amplament distribuït per tota la conca mediterrània. La seua sensibilitat a les baixes tempe-

ratures condiciona la seua distribució ibèrica i valenciana, estenent-se per les àrees costaneres i

les muntanyes d'altitud baixa i mitjana, fugint de les àrees continentals de muntanya.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a maig.

Hàbitat

Forma part del sotabosc i de la orla dels boscos mediterranis que ocupen les àrees tèrmiques

litorals, principalment carrascars, alzinars i suredes; les comunitats que apareixen per la degradació

o desaparició d'aquestos corresponen a màquies denses dominades pel llentiscle i per el coscoll (Quercus coccifera) amb dominància d'un o altre segons les condicions ecològiques dominants

Usos i propietats

Tradicionalment s'utilitzava per evitar els insectes paràsits dels gossos, ja que l'olor els allunyava;

també per a aromatitzar licors. La fusta és molt bona per a fer mobles. En l'època clàssica es va emprar com a goma de mastegar; del seu làtex s'elabora una goma aromàtica anomenat màstic o mastegue,

usada en medicina odontològica i per a fer vernissos. Com altres plantes mediterrànies, és una planta

utilitzada en jardineria que progressivament va adquirint una major presencia en bardisses i tanques

aprofitant les seues exigències hídriques més reduïdes i la seua tolerància a la sequera.

Observacions

En zones més ombrívoles i humides pot trobar-se la cornicabra o garrofer bord (Pistacia terebinthus) i

el hibrid de tot dos (Pistacia x saportae). Entre altres característiques diferencials, la més nomenada és la presencia de folíol terminal, semblats a les de la garrofera (Ceratonia siliqua); a més, les agalles

(produïdes per la picadura d'u insecte) en forma de banya retorta resulten molt característiques.


63

Quercus coccifera


Coscoll, garric.


Coscoja, chaparra, matarrubia.

Descripció

Arbust o arbret perennifoli, normalment

d'uns 2-3 m d’alçària (ocasionalment fins a 6

m), molt ramificat des de la base i intricat, que el converteix en una mata pràcticament

impenetrable. Fulles senzilles, alternes, esca-

rioses prou dures, amb el marge espinescents,

de color verd tant per l’anvers com pel revers

(aquesta característica permet diferenciar-lo de la carrasca). Flors masculines poc aparents

agrupades en aments que pengen de les

rames; les femenines poden estar aïllades.

Fruit, els glans o bellotes, llustrosa recoberta a

la base per una cúpula amb espines curtes.


Espècie de distribució mediterrània, principalment occidental que, a la Península Ibèrica

s'estén per les meitats oriental i meridional, resultant rara en la resta. Molt comuna a tota la

Comunitat Valenciana, amb l'excepció del territoris continentals d'interior on resulta molt rara o

queda exclosa per les temperatures excessivament baixes. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració


Hàbitat

Forma part del sotabosc i de la orla arbustiva de diferent formacions forestals, presidint junt amb el llentiscle (Pistacia lentiscus), les màquies que resulten de la seua degradació, encara

que el coscoll pot formar comunitats quasi monoespecífiques en àrees més elevades on no

arriba el llentiscle per ser més sensible a les baixes temperatures. També és freqüent en

matollars sobre sòls secs i pedregosos.

Usos i propietats

La fusta només es aprofitada per a combustible i carbó; de l'escorça s'obtenien uns tanins

popularment utilitzats per a tintar de color negre la llana. Els glans són amarg i per això només

s'han destinat a l'alimentació del ramat. Les característiques agalles de color roig viu que fa la planta com a reacció front a la posta d’ous d’un insecte Coccus ilicis eren utilitzades antigament

per a l'obtenció d'un colorant roig

Observacions

Es tracta d'una espècie piròfita amb una gran capacitat de rebrotament després dels incendis

forestals; de fet, és una de les espècies llenyoses que primer rebrota després del pas del foc,

ajudant a recobrir novament el terra i reduint les pèrdues de sòl per erosió superficial.


64

Quercus ilex subsp. rotundifolia


Carrasca, alzina de fulla estreta, chaparra.


Carrasca, chaparro.

Descripció

Arbre perennifoli amb una

densa copa arrodonida, que

pot arribar als 25 m d’alçà-

ia. Fulles coriàcies dures

amb el marge dentat, sovint

punxós, verdes més o menys

grisenques per l'anvers i de

color gris pel revers, com a

conseqüència de la densa pilositat. Flors masculines abundants, agrupades en inflorescències

pèndules de color groc; les femenines menudes i estan aïllades o en parells. El fruit o gla té la base

coberta per una estructura en forma de cúpula coberta d’escates que no punxen.


Endemisme mediterrani amplament distribuït per la major part de la Península Ibèrica, faltant

en les àrees septentrional i nord-occidentals de clima atlàntic i en el sud-est àrid. Molt comuna

en la Comunitat Valenciana, encara que ha estat exclosa de molts territoris que han estat

transformats per a terres de cultiu. La seua resistència a les condicions que imposa el clima

mediterrani i ben adaptada per suportar la sequera, afavoreixen la seua extensió territorial,

pràcticament des de el nivell de la mar fins a les muntanyes continentals.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a juny

Hàbitat

Probablement siga l'espècie forestal més característica de la mediterrània, antigament els boscos

presidits per la carrasca degueren dominar la major part de la comarca, però actualment només

apareix de forma aïllada o en bosquets de poca extensió.

Usos i propietats

Els fruits són molt apreciats com aliment per als porcs encara que tenen un sabor aspre. La fusta

s’utilitza per a fer carbó i per a la fabricació de mobiliari. També té usos medicinals, ha estat

emprada per a tallar la diarrea i les hemorràgies nasals i per a tractar les inflamacions de les

genives i dels ulls.

Observacions

Després d'un incendi te la capacitat per a rebrotar per la soca, comportant-se per tant com un

piròfit passiu adaptat a uns del factor de selecció que va imposar el clima mediterrani, amb la seua

exigent sequera durant el període més càlid, i no és altre que els focs naturals, els incendis.


65

Rhamnus alaternus


Aladern.


Aladierno, palomesto.

Descripció

Arbust o arbret perennifoli erecte (fins a 3

m d’alçària) de branques tortuoses. Fulles

coriàcies alternes, ovalades, amb xicotets

dents més o menys punxoses al marge, de

color verd brillant i el nervi prou marcat, però també molt variables en les seues caracte-

rístiques segons la seua posició ecològica,

especialment en relació a la exposició a la

llum i la disponibilitat d'aigua. Espècie dioica amb individus masculins i femenins; flors menu-

des i poc vistoses agrupades en inflorescèn-

cies en raïm, de color verd grogós. Fruits en

baia esfèrica de color roig que vira al negre

quan madura.


Espècie mediterrània amplament distribuïda per quasi tota la Península Ibèrica i les Balears i

abundant a les màquies i matollars de la major part de la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a abril.

Hàbitat

Creix al sotabosc i a la orla dels boscos mediterranis (carrascar, suredes, rouredes, pinars, etc.) i

a les màquies que apareixen per la degradació d'aquestos; també pot aparèixer en brolles seques obertes o esclarissades i inclús en rocams calcaris on normalment creix més o menys aplicat. Aquesta característica ha conduït a la seua diferenciació taxonòmica a nivell varietal (var. balearica).

Usos i propietats

La medicina popular utilitzat l'escorça com a purgant, laxant, astringent i per a baixar la

tensió sanguínia. També s'utilitza en jardineria, ús que va incrementant-se progressivament amb l'expansió de baix consum d'aigua (xerojardineria) que dona preferència a les espècies

mediterrànies amb una major tolerància a la sequera.

Observacions

Una mirada poc atenta el pot confondre amb el coscoll (Quercus coccifera; pàg. 63), especial-

ment els exemplars amb fulles menudes, endurides i punxoses. El fruit és la diferencia més evident,

però en els exemplars estèrils, les fulles presentes diferencies prou evidents: les del coscoll tenen el marge ± ondulat i els lòbuls terminen en una punxa endurida; les del aladern són planes,

lleugerament dentades al marge i puntes dirigides cap a l'àpex amb punxes poc endurides.


66

Rhamnus lycioides subsp. lycioides


Arçot, arçot negre, espí negre, espinal, garguller.


Espino negro, cambronera, escambrón.

Descripció

Arbust perennifoli molt espinós, erecte

(pot arribar als 2 m d’alçada), molt ramificat

des de la base, de forma molt irregular, amb

branques abundants que solen formar una

embrolla impenetrable. Fulles esparses, sèssils,

alternes, senceres, lleugerament asprés (caràc-

ter que es confirma pesant la fulla entre els

llavis), estretes (1,5-3 mm) i de vegades

agrupades en feixos. Flors poc aparents, ,

amb 4 pètals molt menuts de color groguenc

o nuls, agrupades en fascicles a la base de

les fulles. Fruit en drupa arrodonida de color

negre al madurar


Endemisme ibero-levantí distribuït pel centre i l'orient de la Península Ibèrica, molt comú a la

Comunitat Valenciana. La subespècie borgiae, planta rupícola que creix pegat a les parets

rocoses calcàries que li donen un aspecte molt característica, és endèmica de les muntanyes

litorals i sublitorals de les províncies de València i Alacant, penetrant fins Múrcia i Albacete.

Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració De març a juliol.

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. La subsp. borgiae només ha estat indicada dels rocams

de la Serra del Caballó, al Barranc Reial (Real de Montroi).

Hàbitat

Forma part de les màquies i matollars sobre sòls secs i poc desenvolupats; també creix en

escletxes de la roca calcària, que és l'hàbitat característic de la subsp. borgiae amb la que pot

conviure, diferenciant-se per la morfologia general de la planta: erecta o postrada, respectivament. A

les àrees de clima semiàrid, on l'escassetat de precipitacions impedeix el desenvolupament dels

arbres, domina amb el coscoll (Quercus coccifera) les formacions arbustives més evolucionades

Usos i propietats

Com l'aladern (Rhamnus alaternus), l'escorça de l'arçot s'ha emprat popularment com hipotensor,

per baixar la tensió sanguínia; a més a més, també resulta útil per a preparar banys oculars per al

tractament de la hipertensió ocular i els glaucomes No obstant això, cal anar molt en compte en el

consum d'aquesta planta sense la supervisió d'un facultatiu perquè algunes font indiquen la seua

toxicitat per les persones. La fusta és apreciada per a fer llenya i carbó.


67

Rubia peregrina Noms comuns en valencià

Rogeta, herba raspossa, endrapallengües, raspallengua, lligacames.


Raspalengua, agarrarropa, hierba pegajo-sa, lapa.

Descripció

Planta perennifolia enfiladissa que pot

arribar als 2 m de llargària, amb tiges quadran-gulars molt ramificades, llenyoses a la base i

amb curtes espines retrorses (orientades cap

a la base). Fulles coriàcies dures de color verd

fosc, uninervades, aspres al tacte per les espinetes retrorses que li permeten enganxar-

se a altres plantes i elements per a trepar,

reunides en verticils de 4-6 (8) fulles per nus.

Flors groguetes reunides en grans inflrores-

cències amb cinc pètals punxeguts. Fruit en baia carnosa, esfèrica, de color negre.


Espècie pròpia de la Regió Mediterrània que s'estén per l'oest fins a les Illes Britàniques.

Amplament distribuïda per la Península Ibèrica i les Illes Balears i molt comuna a quasi tota la

Comunitat Valenciana. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juny (agost).

Hàbitat

Característica de l'estrat lianoides dels boscos escleròfils mediterranis que també apareix a les

màquies i matollars de substitució; pot aparèixer a les vores dels camps i bancals, als murs de pedra

seca i a les bardisses i tancats.

Usos i propietats

En l'herbolari s'ha emprat la summitat aèria per augmentar la secreció d’orina (diurètica) i per facilitar la cicatrització de les ferides (astringent i vulnerària).

Observacions

Planta molt polimorfa amb 2 subespècies, fins a les darreres revisions taxonòmiques: la subes-pècie longifolia amb (5)6 fulles lanceolades estretes per verticil, pròpia de les àrees costaneres i

muntanyes tèrmiques litorals, i la subsp. peregrina, amb 4(5) fulles més amples en cada verticil i

habitant de les muntanyes d'altitud mitjana i continentals. Les dos estan present a la Vall dels Alcalans. El seu aspecte general resulta semblant a l'amor d'hortolà (Galium aparine), molt freqüent com a mala

herba dels cultius i altres medis antropitzats. A més de les seues diferències ecològiques, es distingeix

per tenir fulles tendres (la rogeta les té molt dures, fins al punt que no semblen pansir-se desprès de

tallar la planta), estretes (3-9 mm) de color verd clar i els fruit són secs, no carnosos.


68

Ruscus aculeatus


Brusc, boix marí o mascle, cirerer de Betlem, cireretes o guingues del Bon Pastor, galzeran, llorer bord.


Rusco, brusco, arrayán morisco, acebillo.

Descripció

Arbust perenne rizomatosa, de color verd,

amb nombroses tiges erectes (fins a 1 m

d'alçària) molt ramificades. Fulles molt xicote-

tes i molt poc aparents; realment les

estructures que semblen fulles són tiges apla-

nades responsables de la funció fotosin-tètica

(cladodis), de forma oval, rígides i acabades

en punxa. Espècie dioica amb flors masculi-

nes i femenines en peus separats, poc

vistoses que naixen en mig dels cladodis.

Aquesta característica confirma el seu origen

caulinar: les veritables fulles mai desenvo-

lupen flors. Fruit en baia molt vistosa de color

roig intens.


Espècie de distribució mediterrània nord-occidental, amb un àrea de distribució que abasta

les Illes Britàniques i el centre d'Hongria. Amplament representada a tota la Península Ibèrica i

les Illes Balears. Relativament comuna a la Comunitat Valenciana, la seua distribució està

condicionada per la presencia de comunitats vegetals evolucionades (boscos o màquies) i per

les pluges, fent-se molt rar o desapareguent en ombroclimes secs o semiàrids.


Montserrat i Real de Montroi. D’octubre a abril.

Hàbitat

Forma part del sotabosc de alzinars, carrascars, suredes, rouredes, pinars, etc., mantenint-se a

les màquies de substitució. Mostra una clara preferència pels llocs ombrívols i humits.

Usos i propietats

Està considerat com un del remeis més efectius per al tractament de les hemorroides i de les

varius; de fet, diversos medicaments el tenen com a principal principi actiu; també ajuda a millorar la

circulació sanguínia. Aquestes propietats estan relacionades amb el rizoma; no obstant això,

popularment es preparen infusions de les part aèries per a provocar la sudoració i reduir la febre.

Les baies són tòxiques, sobre tot per als xiquets, provocant vòmits, diarrees i convulsions. També es

cultiva com ornamental, encara que per a aquesta destinació està molt més estès l'ús del galzeran

major (Ruscus hypophyllum).


69

Smilax aspera


Artijol, aritja, matavelles, hedra espinosa, heura del diable.


Zarzaparrilla, uva de perro, zarza morisca o del país.

Descripció

Liana, rarament amb aspecte de mata,

coberta de punxes amb tiges enfiladisses

primes i flexuoses amb circells que li faciliten

enganxar-se als troncs dels arbres. Fulles

alternes, cordiformes (forma que recorda a un

cor) o sagitades (a una punta de llança),

dures, lluents i amb el marge més o menys

espinós. Flors de color blanc groguenc,

menudes, unisexuals (els exemplars són

mascles o femelles) agrupades en umbel·les

que pengen d’un peduncle. Fruit globular de

color roig, negre quan està madur.


La seua àrea de distribució abasta el sud d'Europa, l'oest d'Àsia, la Macaronésia i el nord

d'Àfrica. S'estén per quasi tota la Península Ibèrica, però va fent-se més rara cap a l'interior i en

zones muntanyoses continentals. La seua presencia en la Comunitat Valenciana s'ajusta al

mateix comportament, condicionat pel seu caràcter termòfil.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (juny) juliol a octubre (desembre).

Hàbitat

Planta termòfila característica de l'estrat lianoide dels boscos mediterranis (carrascars, alzinars,

sureres) i de les màquies de substitució; molt rarament present en comunitats més degradades. també

resulta comuna en boscos de ribera (salzedes, alberedes, etc.). Sensible a les baixes temperatures, la

seua presència queda limitada als territoris litorals i a les muntanyes més costaneres i càlides.

Usos i propietats

Diverses espècies de Smilax han estat utilitzades a tot el món des d'antic per les seues propietats

terapèutiques. En concret, a l'aritjol se li atribueixen propietats medicinals com antisutígena, expec-

torant i diürètica. Tradicionalment, les seues arrels ha estat utilitzades com a depuratiu i sudorífic, per a

netejar la sang i reduir els efectes d'intoxicacions, i també per tractar afeccions de la pell: dermatitis,

acné, soriasis, etc. Actualment, el seu ús està desaconsellat perquè les seues propietat no estan sufi-

cientment provades i, a més a més, el seu consum pot provocar afeccions gàstriques i altres efectes

perjudicials. No obstant això, fins a la introducció de la cola, amb l'extracte de l'arrel, mesclada amb

sucre, mel i aigua, es preparava una beguda refrescant molt popular durant el segle XIX: la "zarzaparilla".


70

Viburnum tinus


Marfull, llorer bord, sauquet, ambroser.


Durillo, sanguillo, duraznillo.

Descripció

Arbust o arbre perennifoli que pot arribar

fins als 4 m d’alçària; branques adultes gri-

senques, les joves rogencoses i pubescents.

Fulles lauroides, grans i amples (4-10 cm),

oposades, de forma ovalada i marge sencer,

coriàcies, lluents i glabres per la cara supe-

rior i pubescents per l'inferior. El seu aspecte

general recorda a les fulles del llorer. Flors

menudetes de color blanc agrupades en

grans corimbes terminals molt cridaners. Fruits

en baia de color negre-blavós, sovint amb

reflexes metàl·lics, de la grandària d’un pèsol.


Element mediterrani que s'estén per les àrees mediterrànies de la Península Ibèrica,

resultant especialment abundant en a meitat meridional i a l'est i molt més rara en el nord.

Amplament distribuïda per la Comunitat Valenciana, encara que falta o es fa extraordinàriament

rara als territoris més secs.


Montroy i Real de Montroi. De (desembre) gener a abril.

Hàbitat

Planta exigent que queda refugiada en llocs ombrívols i humits, per això sols estar present en

formacions forestals perennifòlies o mixtes, com el carrascar, el alzinars, les suredes, les rouredes,

etc. i es manté en les màquies resultant de la seua degradació en indrets particularment arrecerats i

humits, com els fons de barranc i en vessants d'ombria. Aquestes exigències la converteixen en una

planta molt rara a la Vall dels Alcalans.

Usos i propietats

L'ús popular del marfull està poc recomanat pels especialistes en aquestos temes pels riscos de

provocar intoxicacions accidentals. Els fruits s’han utilitzat com a purgant i les fulles com a tònic i

com a febrífug. Molt utilitzada en jardineria com element singular i en bardisses.

Observacions

Valuosa relíquia d’èpoques remotes amb condiciones climàtiques més càlides i humides, quan gran

art del continent europeu era cobert pels frondosos boscos de laurisilva, actualment refugiats en zones

subtropicals com les illes macaronèriques (Canàries, Madeira, Açores). En aquestes formacions les

plantes de fulla ampla persistent, com el llorer o l’arbocer, entre altres, resultaven abundants.


71

Ficus carica

N.v.: Figuera, cabrafiguera (els naturalitzats).

N.c.: Higuera.

Mediterrània meridional.

Arbre caducifoli (fins als 10 m d'alçada), olorós i escorça llisa i grisenca; fulles amb 3 lòbuls profunds; flors molt menudes agrupades dins d'una estructura piriforme que al madurar dona lloc al fruit comestible.

Montroy, Montserrat i Real de Montroi.

Daphne gnidium

N.v.: Astruc, baladre, matapoll, tell, tintorell.

N.c.: Torvisco, matapollo.

Mediterrània.

Planta perenne erecta, ramosa des de la base, amb branques densament fulloses; fulles lanceolades de color verd clar; flors menudes, blanques, flairoses; fruit carnós roig.


Fraxinus ornus

N.v.: Fleix valencia o de flor. N.c.: Fresno de flor.

Mediterrània septentrional.

Arbre caducifoli amb l'escor-ça llisa; fulles grans, oposa-des i dividides en folíols ova-lats, imparipinnats (amb folíol terminal); flors blanques molt nombroses, reunides en den-ses inflorescències cridane-res; fruit (sàmara) amb un ala allargada per al dispersió pel vent.

Montroy i Real de Montroi.


72

Osyris lanceolata

N.v.: Ginestó valencià, arraià. N.c.: Bayón.

Mediterrània occidental.

Arbust (fins a 3 m d'alçada) he-miparàsit de coloració grisen-ca; fulles sèssils, alteres, lanceolades escarioses, amb els nervis poc visibles; flors menudes unisexuals de color groguenc; fruit en drupa carno-sa de color taronja o roig.

Montroy.

Pistacia terebinthus

N.v.: Cornicabra, garrofer bord, noguereta. N.c.: Cornicabra, terebinto.

Mediterrània.

Arbre o arbust caducifoli; fulles compostes imparipinnades (amb folíol terminal); flors menudes, poc aparents, reunides en inflorescències ramificades; fruits en drupa de color roig intens. El més característic són les agalles llargues i retortes com les banyes de les cabres, estructura a la que fa referència el seu nom popular més estès.

Montserrat i Real de Montroi.

LES PLANTES DE LES BROLLES I TIMONEDES

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Les plantes de les brolles i timonedes

74

Anthyllis cytisoides Noms comuns en valencià

Albaida, botja blanca.


Albaida, blanquilla, boja blanca, cañamillo.

Descripció

Arbust perenne, erecte (fins a 1,2 m d'alçària)

i estructura densa, generalment molt ramificat,

amb tiges erectes, intricades i blanquinoses. Fulles inferiors simples, les superiors normal-

ment trifoliades, amb el folíol central (o únic)

molt més gran que els laterals. Flors papilionà-

cies de color groc disposades en grups de 1-3

flors, en una espiga allargada que ocupa tota la part final de les tiges. Fruits en llegums ovalades

i punteguda, sense pèls i amb una sola llavor.


Espècie Mediterrània Occidental d'òptim

litoral; la seua àrea abasta el sud i el est de la

Península Ibèrica, les illes Balears, el sud de Fran-

ça i el nord d'Àfrica. Amplament estesa pels territoris valencians, encara que el seu caràcter

termòfil la exclou de les àrees continentals de muntanya.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Òptim de març a juny-juliol, però pot

presentar flors durant tot l'any Hàbitat

Brolles termòfiles obertes i assolellades, preferentment de natura calcària, encara que també apareix en sòls silicis, algeps i dunes costaneres. També pot aparèixer en talussos i vores de

carreteres i camins.

Usos i propietats

Les branques s’utilitzaven antigament per a la fabricació de graneres. S'utilitza en jardineria com a

planta ornamental i per a la revegetació de zones transformades per infrastructures viàries, mineria,

etc., perquè té una gran capacitat protectora i enriquidora del sòl per la presència de bactèries simbiòtiques en les arrels que la capaciten per a la fixació de nitrogen atmosfèric. A més a més, està

considerada com una bona planta mel·lífera.

Observacions

La seua capacitat per a germinar i rebrotar després dels incendis la converteix, junt al romaní (Rosmarinus officinalis), les estepes (Cistus sp. pl.), l'argelaga (Ulex parviflorus), l'espart (Stipa tenacissima), el fenàs (Brachypodium retusum) i altres moltes espècies mediterrànies, conegudes

genèricament com piròfites per presentar adaptacions específiques front a un fenomen natural i

freqüent en aquestes condicions climàtiques com és el foc. La capacitat de resposta d'aquestes

plantes les converteix en una bona defensa front a la erosió de zones arrasades pel foc.


75

Antirrhinum barrelieri Noms comuns en valencià

Conillets de camp, sabatetes de la Mare de Déu.


Boca de dragón.

Descripció

Planta perenne, erecta, elevada (fins a 1,5 m

d’alçada) i molt ramificada des de la base, amb

tiges glanduloses i viscoses al tacte en la part

superior. Fulles linears estretes (4-15 mm), sovint

més o menys reflexes, les superiors alter-nes.

Flors vistoses, de color rosa violaci o purpures-

cent, agrupades en llargues inflorescències de

20 a 50 flors. Es distingeixen dos subespècies

que es diferencien per la morfologia dels segments

del calze, la grandària i la coloració de la flor i la

viscositat de la tija (vegeu les observacions).


Endemisme iberollevantí amb un patró de distribució diferenciat per a cada subespècie. La típica

s'estén pel sud-est espanyol, en zones de marcada influència litoral i hiverns suaus; la subsp. litigiosum és un element de la meitat oriental de la Península Ibérica. A la Comunitat Valenciana, el

tram terminal del Xúquer i la línia que separa les serres d'Enguera i Grossa (pràcticament coincident amb el traçat de la carretera d'Albacete) es considerada divisòria de les àrees dels dos taxons: la

primera ocuparia el territoris al sud d'aquesta línia i la segona els del nord.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a juliol.

Hàbitat

Present en diverses comunitats vegetals: replanells i escletxes dels rocams, brolles i timonedes

seques, esclarissades i assolellades i en terrenys remoguts més o menys nitrificats (herbassars,

vores de camins i carreteres, bancals).

Usos i propietats

El costumari la nomena com una planta utilitzada per a calmar el mal de queixal. També s’utilitza

com a planta ornamental, per les atractives flors.

Observacions

La subsp. barrelieri presenta calzes amb segments lanceolats estrets, flors més grans de color

rosa violaci i tiges no viscoses i glabres o piloses a la base; la subsp. litigiosum, els segments del

calze son ovalats i amples, les flors són de color rosa purpurescent i les tiges viscoses i glabres a

la base. A la Vall dels Alcalans, ubicada en les proximitats del límit de distribució de les dos subespècies, quasi tots els exemplar pertanyen clarament a aquesta darrera, però s'han trobat

alguns amb característiques poc clares per a la seua confirmació específica.


76

Aphyllanthes monspeliensis Noms comuns en valencià

Jonça, donzillo.


Junquillo falso, junquillo de flor azul, junqui-llo fino o falso, junco florido, chunqueta, clavel seco, azulita, espinillo.

Descripció

Planta cespitosa, que fa tofes compactes, perenne, rizomatosa, amb aspecte de jonc per

les nombroses tiges herbàcies llargues i

flexibles, de color verd més o menys glauc, i

secció circular o lleugerament estriades.

Fulles molt reduïdes a beines escarioses, de color terrós, disposades només en la base de

les tijes. Flors, 1-3 en l'extrem de cada tija,

grans (1,5-2 cm), amb 6 tèpals (pètals i sèpals

del mateix color i consistència) de color blau, ocasionalment blanc, amb el nervi central més

fosc. Fruit en càpsula.


Element de la mediterrània centre-occidental amplament distribuïda pel sud d'Europa i el nord

d'Àfrica. Comuna en la major part de la Península Ibèrica i també, en la major part de la

Comunitat Valenciana, faltant en el territoris semiàrids del sud d'Alacant.



Hàbitat

És una planta no massa abundant, però sí prou habitual en matollars, brolles, timonedes i

prats secs, des dels matollars litorals d'àrees properes a la costa fins a les zones d'alta

muntanya per damunt dels 1.500 m d'altitud. Sempre en formacions obertes i assolellades en

sòls de naturalesa calcària, on pot arribar a cobrir superfícies importants que marquen la

fesomia de les comunitats vegetals. Usos i propietats

El bollit d'aquesta planta es pren en forma de sopa per afavorir la circulació sanguínia. La flor es dolça i comestible. Està considerada com una herba especial per als animals de corral i de

quadra i, en opinió dels pastors és la que més agrada a les ovelles i a les cabres, especialment

quan està florida.

Observacions

El seu aspecte de jonc amb les bràctees escarioses de color terrós en el extrem permet la

seua identificació, inclús fora del període de floració, perquè aquesta és l'única planta que pot

trobar-se als matollars secs amb aquest aspecte.


77

Argyrolobium zanonii Noms comuns en valencià

Citís platejat, herba de la plata, argirolobi.


Hierba de la plata.

Descripció

Arbust normalment menut (camèfit), fins a

25 (40) cm, de base llenyosa i tiges normal-

ment prostrades o erectes, piloses. Fulles

peciolades amb una beina basal abraçadora

de la tija, amb 3 folíols sentats, el·líptics, amb

l’anvers sense pèls i el revés amb abundants

pèls platejats, molt visibles per les vores. Flors

típicament papilionàcies, de color groc intens,

de vegades amb estendard porpra i més rara-

ment també les ales i la carena, en ramells de

2 a 6 flors al final de les tiges, molt rarament solitàries. Fruit en llegum (13-40 x 3-5 mm), recta i

amb una densa pilositat serícea que li dona una coloració platejada, amb 3-9 llavors.


Planta de distribució mediterrània centre-occidental, estesa pel sud d'Europa i el nord-oest

d'Àfrica. Abundant a l'est de la Península Ibérica, inclosos el territoris valencians, amb l'excepció

de les àrees semiàrides del sud de la província d'Alacant.



Hàbitat

Creix en brolles, timonedes, pastures seques, i en les clarianes de comunitats més

evolucionades, sempre en posicions esclarissades i ben assolellades sobre sòls esquelètics,

poc desenvolupats o pedregosos; també apareix freqüentment en escletxes i replanells dels

rocams, cingles i pedreres. Ocasionalment, pot instal·lar-se en terrenys erms, vores de camins,

cultius i bancals abandonats formant part de comunitats pioneres.

Usos i propietats

No es coneixen.

Observacions

La seua denominació popular està referida a la coloració platejada que mostren les llegums

com a conseqüència de la densa coberta de pèls fins i aplicats sobre la superfície que li donen

una coloració argentada amb una certa lluentor. El revers de les fulles també presenten una

pilositat semblant, molt evident als marges dels folíols. Aquesta característica permet la seua

identificació en absència de flors i fruits.


78

Atractylis humilis Noms comuns en valencià

Card hereu.


Cardo heredero.

Descripció

Planta postrada i ascendent per l'extrem de

les tiges floríferes o erecta, llenyosa i molt rami-

ficada des de la base. Tiges glabrescens, mono-

cèfales, amb un únic capítol terminal. Fulles

escarioses, dures, profundament dividides, amb

fortes espines marginals. Flors totes tubuloses,

de color violaci més o menys intens, de vega-

des rosades molt pàl·lid, agrupades en grossos

capítols, proveïts d'unes bràctees involucrals

externes també espinoses i arcuades cap enfora

en la seua meitat superior, més llargues que el

capítol; les interiors curtes amb una sola espina

terminal. Fruits en aquenis pilosos.


Element de la Mediterrània occidental, amplament distribuït pel sud i l'est de la Península

Ibèrica i les Illes Balears. Comú i amplament representat a tota la Comunitat Valenciana, des de

les zones costaneres fins a les muntanyes continentals de l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a agost.

Hàbitat

Planta prou freqüent a les brolles, timonedes i pastures seques i assolellades, amb preferència per les comunitats obertes i esclarissades que colonitzen els sòls poc desenvolupats o pedregosos;

també forma part de les comunitats ruderals i arvenses dels marges de camins i carreteres, cultius i

marges de secà abandonats, erms, etc.

Usos i propietats

No em trobat informació relativa a aquesta espècie, però sí de la seua congènere, el card estrellat o verinós (Atractylis gummifera) que indiquem ací per tractar-se d'una planta molt

verinosa que està present a la Comunitat i que pot produir intoxicacions mortals a l'home i als

animals quan es mengen els rizomes per confusió amb altres plantes comestibles.

Observacions

A la comarca, també està present el card enreixat (Atractylis cancellata), planta anual menuda,

amb fulles no escarioses, dentades i blanquinoses per la de pilositat, però el més característic és el

capítol amb bràctees, molt estretes i cobertes d'espinetes pectinades, arcuades cap endins de tal

manera que formen una mena d'esfera al seu voltant.


79

Biscutella stenophylla subsp. stenophylla Noms comuns en valencià

Herba de llunetes, llunetes, herba de Santa Llúcia.


Hierba de los antojos, anteojos, anteojeras.

Descripció

Planta perenne, clarament lignificada en la

base, amb fulles en roseta basal densa i una o

varies tiges floríferes erectes. Fulles molt

variables en la seua morfologia, però general-

ment estretes (2-5 mm), amb 4-6 lòbuls estrets

i aguts, aspres al tacte per la presència de

pels rígids i gruixuts. Tiges florals llargues

(fins a 70 cm), ramificades, amb pels híspids a

la base. Flors de color groc, disposades en

raïms més o menys densos cap a l'extrem de

les tiges. Fruit característic del gènere al que

fan referència els seus noms vernacles, amb

dos valves arrodonides i simètriques.


Endemisme de l'est de la Península Ibèrica (Iberollevantí), amb les seues millors poblacions localitzades als territoris valencians, on mostra una extensa representació que abasta des de les

àrees tèrmiques properes a la costa fins al pis de vegetació supramediterrani.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a maig

Hàbitat

Pastures, timonedes, brolles i tot tipus de matollars secs, oberts i esclarissats que apareixen

en rocams, pedregars i altres indrets secs i assolellats amb sòls poc desenvolupats, amb preferència pels substrats calcaris.

Usos i propietats

No es coneixen. Observacions

Gènere de una gran complexitat taxonòmica derivada de la enorme variabilitat morfològica

que mostren els diferents taxons. Açò ha conduït a la descripció de nombroses espècies que, de vegades, no són reconegudes per tota la comunitat científica. De fet, la revisió amb un criteri

sintètic que proposa el projecte Flora Ibèrica (Castroviejo, 1986-2009) només reconeix 6 espècies, quan per al País Valencià hi han 16 descrites. En aquesta obra, B. stenophylla s'inclou

com un sinònim de B. valentina subsp. valentina, espècie de distribució mediterrània dispersa

per quasi tota la Península Ibèrica.


80

Bupleurum fruticescens subsp. fruticescens Noms comuns en valencià

Ajocaperdius, fenoll de rabosa, botja groga, herba profitosa.


Cuchilleja, hierba cebollá, hierba de la inflamación, hierba de los cuarenta nudos, hinojo de perro.

Descripció

Arbust (camèfit) perenne de fins a un metre,

molt ramificada especialment en la part superior,

glabra, de color verd glauc, amb tiges llenyoses

ascendents, primes i flexuoses. Fulles llargues

(fins a 10 cm) coriàcies, enteres, alternes,

estretes (sublinears) i atenuades a la base,

normalment recurvades cap a l'àpex i regularment

distribuïdes al llarg de la tija. Flors agrupades en

inflorescències umbel·liformes, menudes i poc

aparents, amb pètals grocs. Fruit en diaqueni

el·lipsoïdal, llis, de color verd-groguenc.


Endemisme de la meitat oriental de la Península Ibèrica, amplament distribuït per tot el territori valencià, des de les àrees poc elevades properes a la costa fins a les muntanyes

continentals de l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (maig) juny a setembre (novembre).

Hàbitat

Planta habitual a les brolles, timonedes, pastures seques i, en general, en tot tipus de

matollars secs i assolellats, sempre sobre substrats calcaris; també apareix freqüentment en les

escletxes i replanells de rocams i cingles. Pot enrarir-se en àrees que suporten una intensa activitat ramadera com a conseqüència del seu consum estivals pels herbívors domèstics i

salvatges (vegeu les observacions).

Usos i propietats

Les infusions de les parts aèries son glopejades per a alleujar el mal de queixals; també és

utilitzada com a diürètica i antisèptica. Observacions

Abundant als matollars que ocupen les àrees amb vegetació natural de la comarca, destaca per ser una de les poques que floreixen a l’estiu, encara que la seua floració resulta poc vistosa. El seu

desenvolupament estival la converteix en una bona planta farratgera, considera com el pinso d’estiu

de cabres, conills i ovelles. A la Vall dels Alcalans, també apareix de forma ocasional la orella de llebre (Bupleurum rigidum), amb fulles més grans, glabres i nerviació paral·lela molt marcada.


81

Carduus assoi subsp. assoi Noms comuns en valencià

Card verd o de mont.


Cardo borriquero silvestre.

Descripció

Planta anual o bianual, erecta (fins a 1,20 m

d’alçària), amb la tija blanquinosa, ramificada a la part superior. Fulles alternes, sèssils i

lleugerament recurrent per la tija, oblongues de

limbe lobulat, amb 6-10 parells de lòbuls espi-

nescents, les superiors molt estretes amb espines marginals. Flors tubulars de color púr-

pura, agrupades en capítols solitaris terminals

(2-4 cm), pedunculats o subsèssils, subglobo-

sos amb bràctees involucrals estretes (1-2 mm),

patents, acabades en una espina de 8 mm. Fruit en aqueni amb aparell volador (vilà) de pèls

plomosos.


Endemisme iberollevantí que s'estén pel centre, el nord i l'est de la Península Ibèrica i ampla-

ment distribuït per quasi tota la Comunitat Valenciana, amb l'excepció de l'extrem meridional de la

província d'Alacant. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy i Real de Montroi. De maig a juliol.

Hàbitat

Aquest card, com la resta de congèneres trobat a la Vall dels Alcalans (vegeu observacions) mostra preferència pels ambients nitròfiles, apareguent habitualment en voreres de camins, marges i

camps de cultius, erm, etc., però a diferencia dels altres el card verd, estrictament lligats a aquests

comunitats antròpiques, el card verd també s'instal·la en brolles i timonedes seques, esclarissades i

assolellades quan estan enriquides en compostos orgànics.

Usos i propietats

Beneficiosa per al fetge, per a rebaixar el colesterol i per augmentar la secreció d’orina. Observacions

A la Vall dels Alcalans també trobem, aquest gènere té altres 2 representants: Carduus

pycnocephalus i C. tenuiflorus, coneguts popularment com cards. Tot dos superen el metre

d'alçada, presenten capítols menuts i més o menys cilíndrics (15-20 x 4-13 mm) i les tiges

alades. Es diferencien en que el primer té capítols pedunculats solitaris o en grups reduïts,

mentre que el segon, presenta capítols sèssils i densament agrupats. Són molt comuns en les vores dels camins, al camp de cultiu i, en general, e tot tipus de ambient més o menys alterat

per les activitats humanes (erm, solars, descampats, abocadors, etc.).


82

Centaurea aspera Noms comuns en valencià

Bracera, travalera.


Tramaladro, abrepuños.

Descripció

Herba ascendent o erecta

(fins a 50 cm d’alçària), molt

ramificada amb nombroses

tiges llenyoses, més o menys

pubescents i aspra al tacte

(caràcter del que deriva el

seu nom llatí). Fulles inferior i

mitjanes peciolades, les superiors sèssils i més menudes, lanceolades relativament amples i

dentades; només les superior linears, de color verd. Flors tubulars morades, reunides en capítols molt característics, amb bràctees involucrals terminades en 3-5 espinetes terminals dirigides cap a

fora.


Espècie mediterrània occidental amplament distribuïda per la major part de la Península

Ibèrica i les Illes Balears i també, amplament representada a la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a octubre.

Hàbitat

Aquesta planta mostra preferència pels ambients ruderalitzats o arvenses, resultant comuna als marges vells de les hortes, als camps abandonats, erms, solars, descampats, herbassars

subnitròfils, etc. Ocasionalment, es presenta en comunitats naturals: brolles, timonedes i pastures

seques més o menys alterades.

Usos i propietats

La infusió de les summitats aèries d'aquesta bracera ha estat tradicionalment molt utilitzada en el

tractament de la diabetis, per a disminuir el nivell de glucosa en sang i en estats anorèxics.

Popularment, s'ha emprat en banys (via externa) per calmar els símptomes del reuma i reduir la

inflamació de les extremitats.

Observacions

A la Vall dels Alcalans, a més de la subespècie típica, que es descriu en aquesta fitxa, també s'ha indicat la presència de la subspècie stenophylla per l'àrea de la Lloma de Coca, el Barranc Reial

(Real de Montroi) i les Coves (Montserrat). Aquesta es caracteritza per presentar fulles caulinars

estretament linears, senceres i densament tomentoses (de color grisenc) i bràctees involucrals amb

només 1-3 espines terminals. Aquesta subespècie és endèmica de l'est i el sud de la Península

Ibérica i resulta especialment freqüent en los zones litorals, encara que es troba de forma dispersa pel territori valencià .


83

Centaurea spachii Noms comuns en valencià

Bracera.


Centaurea

Descripció

Planta perenne, habitualment procumbent,

lleugerament lanuginosa, de color verd blan-quinós i aspra la tacte, amb tiges de secció

angulosa, ramificades des de la meitat. Fulles

inferiors peciolades, en roseta basal, profun-

dament lobulades, les primeres amb el lòbul terminal molt més gran; la resta amb lòbuls

estrets més o menys equivalents; fulles

caulinars sèssils. Flors de color rosat o purpuri

més o menys intens, agrupades en capítols

globosos que presenten bràctees terminades en una espina fimbriada, sovint arcuada, cap

enfora, en l'extrem de llargues tiges postrades.


Endemisme iberollevantí amb un àrea de distribució centrada en l'interior de la província de

València, des de on penetra en les de Alacant i Albacete.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D'abril a juny.

Hàbitat

Planta prou comuna a les brolles, timonedes i pastures seques, obertes o esclarissades i ben

assolellades que colonitzen sòls poc desenvolupats o pedregosos, sempre sobre substrats calcaris; també apareix amb freqüència en escletxes i replanells de rocams, cingles i pedregars.

Usos i propietats


Les Centàurees es reconeixen fàcilment per les seues inflorescències, però és un gènere

nombrós a la Comunitat i, al mateix temps, prou complex per la seua plasticitat morfològica i per

la capacitat d'hibridació entre espècies properes, amb formes intermèdies que no sempre

resulten senzilles d'identificar taxonòmicament: Afortunadament, les espècies observades a la Vall del Alcalans: Centaurea aspera (fitxa anterior), C. calcitrapa (pàg. 199), C. spachii i C. melitensis, amb flors grogues i bràctees molt punxegudes, presenten caràcters diferencial molt

clars per poder identificar-les. A més, hi han cites que indiquen la presència de C. mariolensis

en les estribacions de la Serra de Caballó (Real de Montroi), que presenta fulles superiors

amples i bràctees involucrals amb una espina terminal curta i fimbriada, recta o poc recorvada.


84

Centaurium quadrifolium subsp. barrelieri Noms comuns en valencià

Fel de terra, herba de Santa Margarida, centaura.


Centaurea menor.

Descripció

Planta herbàcia anual o bienal, erecta (fins a

40 cm d'alçària), sense pèls o més o menys

papil·losa, amb tija erecta simple o, amb major

freqüència, més o menys ramosa. Fulles en

roseta basal, linears, uninervades, amb totes les

rosetes foliars proveïdes d'una tija florífera; les

caulinars normalment oposades. Flors grans,

llargament pedunculades, agrupades en inflo-

rescències ramoses terminals. Calze allargat i

estret, corol·la amb tub llarg i lòbuls terminals

oblong-el·líptics, de color rosat intens, ocasio-

nalment blancs.


Endemisme de la Península Ibèrica, d'òptim iberollevantí meridional, que en la Comunitat

Valenciana es troba amplament distribuït per les tres províncies, poguent arribar a ser localment

abundant.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D'abril a setembre.

Hàbitat

Apareix a les clarianes de les brolles i matollars heliòfils i en formacions més obertes o

esclarissades, com les timonedes i les pastures seques, normalment sobre sols esquelètics o

pedregosos poc desenvolupats dels pisos termo i mesomediterrani.

Usos i propietats

Estimula la gana i la secreció gàstrica alhora que afavoreix la digestió, disminueix la formació

de gassos en el tub digestiu al mateix temps que afavoreix la seua expulsió. També s'ha emprat

per combatre les denominades "febres de Malta".

Observacions

A la Vall dels Alcalans, també s'ha indicat la presència de la subespècie linariifolium per la

zona de la Lloma Coca i el Barranc Reial (Real de Montroi), que es diferencia de la descrita i

il· lustrada en aquesta fitxa i molt més estesa per tot el territori, per tractar-se d'una planta

pubescent, perenne i molt llenyosa en la base i, a més a més, per presentar rosetes basals

estèrils, es a dir, que no desenvolupen una tija florífera central.


85

Cistus albidus Noms comuns en valencià

Estepa blanca, xara blanca.


Jara blanca, estepa blanca.

Descripció

Arbust perenne erecte (fins a 1,2 m d’alçà-

ria) molt ramificat, d’aspecte blanquinós i tacte

suau Fulles sèssils, ovades senceres, oposa-

des, de color verd molt clar, molt peludes pels

dos costats, amb tenen 3 nervis principals molt

marcats. Flors situades als extrems de les

branques, grans (5-6 cm) de color rosa o

púrpura (molt ocasionalment blanques), amb 5

pètals, que es desprenen amb facilitat, 5 sèpals

i nombrosos estams de color groc. El fruit en

càpsula ovoide, peluda, de coloració grisosa,

amb 5 compartiments que contenen les nom-

broses llavors.


Element mediterrani occidental que s'estén des de Portugal i el Marroc fins al nord i el centre

d'Itàlia i Argèlia. En la Península Ibèrica, abunda en la meitat meridional, la depressió de l'Ebre,

el litoral mediterrani i les Illes Balears. Molt freqüent i abundant en quasi tot el territori valencià.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a juny (juliol).

Hàbitat

Espècie típica dels matollars secs i assolellats, preferentment sobre substrats calcaris, però

també en sòls silicis. Resulta especialment abundant als matollars que cobreixen zones que han

estat devastades per incendis forestals, on pot abastar cobertures elevades i inclús dominar la

fisonomia de les comunitats vegetals, que reben el nom d'estepars, encara que aquest nom està

referit a totes les formacions dominades per espècies del gènere Cistus. Per tant, l'estepa blanca,

com la resta de congèneres i d'altres moltes espècies mediterrànies, resulten afavorides pel foc, que

elimina la competència per l'espai, la llum i els nutrients, nodreix els sòls amb quantitats elevades de

minerals (cendres) i activa la germinació de les llavors d'aquestes espècies piròfites (literalment,

amants del foc).

Usos i propietats

La estepa blanca ha estat utilitzada popularment per tractar els constipats i les grips; a més, en

temps de carències, la fulla se deixava secar i es fumava per superar la falta de tabac. També se l'ha

fet servir com a fregalls, com a paper higiènic dels pastor i la seua fusta ha estat destinada a la

confecció de mobiliari i eines. Les llavoretes es mengen com si foren pipes.


86

Cistus clusii Noms comuns en valencià

Esteperola, ajocasapes, colgafoc, flor de monja, romaní mascle, romer blanc, girago-lles, matagall.


Jaguarzo, jaguarzo blanco, jara blanca, romarina, romerilla, romero macho.

Descripció

Arbust erecte (fins a 0,7-1 m d'alçària),

molt ramificat amb branques densament co-

bertes de pèls simples. Fulles quasi verti-

cil· lades, sèssils, linears, amb el marge clarament revolut i el revers densament

tomentós amb pèls estrellats i amb el nervi

central molt marcat (molt semblant a les dels

romaní, però inodores). Flors pedunculades

grans, amb 5 pètals de color blanc, normal-ment amb una taca de color groc intens en la

base (ungla). Fruit en càpsula també coberta

de pèls estrellats que s'obri amb 5 valves.


Planta de distribució mediterrània occidental present a la Península Ibérica, les Balears, el nord d'Àfrica, Sicília i el sud de la Península Itàlica. En España, mostra preferència pels territoris

propers al litoral mediterrani, però la seua àrea abrasa la submeseta sud i la depressió de l'Ebre

fins al sud-est de les províncies de Soria i Navarra. Dispersa per tot el territori valencià, però

més freqüent en les àrees litorals i a les muntanyes d'altitud mitjana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a juliol.

Hàbitat

Apareix en brolles i timonedes seques i assolellades, normalment de forma prou dispersa i aïllada, evitant els indrets amb forts contrastos tèrmics.

Usos i propietats

Aquesta planta és la estepa de més valor medicinal. Popularment ha estat utilitzada tant per

via interna com externa. Al primer cas, es pren com a tònic per a regular i millorar la circulació

sanguínia; al segon, com a vulnerària, per afavorir la curació de les ferides. Observacions

Quan no està florida recorda molt al romer i així ho evidencien els seus noms populars.

L'aroma és el caràcter més segur per confirmar la seua identitat. Com la resta d'estepes, és una

espècie piròfita, l'expansió de les quals es veu afavorida pels incendis forestals. En aquest grups d'espècies, com l'argelaga (Ulex parviflorus) o els pins, el foc activa la germinació de les llavors

en un ambient sense competència per el espai i cobert de cendres riques en nutrients minerals.


87

Cistus salviifolius Noms comuns en valencià

Estepa borrera, estepa borda, botja negra.


Jaguarzo morisco, jaguarzo vaquero, chocasapos.

Descripció

Arbust perennifoli menut, llenyós, erecte

(0,4-1 m d'alçada) i molt ramificat, amb les

branques joves cobertes de pèls estelats.

Fulles clarament peciolades, rugoses, amb

un reticle molt marcat, i arrodonides o ova-

des, cobertes per la mateixa pilositat que les

tiges, especialment densa al revers. Flors

grans (fins a 5 cm de diàmetre) amb 5 pètals

de color blanc, normalment amb una taca

groga en la base de cada pètal i nombrosos

estams. Fruit en càpsula globosa, aguda,

feblement pubescent amb pèls curts.


Espècie mediterrània d'òptim litoral que s'estén des de Portugal i el Marroc fins Anatòlia, costa oriental del Mar Negre i Palestina. Dispersa per gran part de la Península Ibèrica i Balears i comuna

als territoris valencians, especialment en àrees tèrmiques properes a la costa i sobre sòls arenosos.


Montserrat i Real de Montroi. De març a juny (juliol).

Hàbitat

Forma part del sotabosc i del matollars de substitució de carrascar, sureres i pinars, normalment

sobre sòls arenosos edificats sobre roques silícies o argilosos descarbonatats en superfície. Pot fer-se especialment abundant en indrets amb aquestes característiques ecològiques, afectat per incendis forestals (vegeu Cistus albidus, pàg. 85).

Usos i propietats

Aquesta, com altres estepes, es cultiva com ornamental.

Observacions

A la zona de la MRF "Lloma e Coca" i el Barranc Reial (Real de Montroi) també trobem l'es-tepa negra (C. monspeliensis), molt semblant a C. salviifolius, però amb fulles sèssils i estreta-

ment lanceolades. Les estepes són l'exemple típic de plantes malacòfil· les, una estratègia per a

superar les situacions extremes de sequera estival convertint-se en un caducifoli d'estiu. Cap al final de l'estiu, les comunitats dominades per espècies de Cistus (estepars) adquireixen una

coloració marró molt característica i un aspecte ressec, que fa pensar en una mortaldat genera-litzada de les plantes, però amb les primeres pluges de tardor comença la recuperació de tot el

fullatge i el començament d'un nou cicle.


88

Clematis flammula Noms comuns en valencià

Trencaqueixal, vedriera, vidiella, flàmula de Job, ges-samí de burro, gessamí bord.


Hierba de los pordioseros, muermera, vidraria de hojas estrechas, clemátide, hierba gata rabiosa, cola de ardilla.

Descripció

Planta llenyosa lianoide,

enfiladissa molt característica

dels nostres boscos i de les

construccions associades. Fu-

lles oposades amb folíols li-

nears llargament peciolats. Flors axil·lars reunides en inflorescències cimoses, amb 4 pètals de color blanc i nombrosos estams. Fruit en aqueni fortament comprimit, amb una aresta llarga i

plumosa molt característica.


Espècie present a la Regió Mediterrània, Illes Azores i Àsia occidental fins a Iran. S'estén pel

centre, el sud i l'est de la Península Ibèrica i per les Illes Balears. Amplament representada per

quasi tota la Comunitat Valenciana, resulta molt més rara als territoris semiàrids del sud d'Alacant.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (abril) juny a setembre.

Hàbitat

Planta característica de l'estrat lianoide de carrascars, alsinars i suredes, especialment en zones

perifèriques o en àrees aclarides, també present als matollars de substitució; pot trobar-se igualment

als murs de pedra seca i a les bardisses de terrasses de cultiu en àrees de muntanya. Usos i propietats

Cal anar en cura amb aquesta planta tòxica, perquè les fulls verdes i fresques són irritant per a la

pell i poden produir bombolles i ulceracions per contacte. Precisament, el seu nom popular més estès en castellà, Hierba de los pordioseros, està relacionat amb aquesta capacitat irritant. Sembla

que els mendicants de la Edat Mitjana la utilitzaven per fregar-se amb ella i produir-se ulceracions

cutànies a les zones corporals visibles i així inspirar més compasió. Aquest risc desapareix quan les fulles es deixen assecar, i de fet, les fulles seques serveixen d'aliment per al ramat. En la

etnobotànica popular, ha estat utilitzada per tombar queixals corcats. També és molt valorada com

espècie ornamental per les seues característiques floral, la seua copiosa floració i pel seu port

lianoide molt eficaç per a cobrir murs, bardisses o pèrgoles; no obstant això, aquesta o altres espècies autòctones de Clematis no són les més utilitzades amb aquesta finalitat. La clemàtide més habitual en jardineria és Clematis orientalis, una planta molt polimorfa de la que s'han seleccionat

diverses varietat ornamentals.


89

Convolvulus lanuginosus Noms comuns en valencià

Campanera capdellana.


Campanillla lanuda o pla-teada.

Descripció

Herba perenne de base

llenyosa, erecta (fins a 50 cm

d'alçària) o ascendents, co-

berta d’un dens indument de

pèls. Fulles sèssils, estretes,

lanceolades o linears molt

piloses amb el nervi central

molt marcat. Flors acampa-

nades, de color blanc amb

nervis rosats per la part externa, més menudes (2 cm) que la resta d'espècies del gènere trobades a

la comarca, reunides en una densa (3-15 flors, però només 1-3 obertes al mateix temps) inflores-

cència terminal globosa i densament pilosa. Fruits en càpsula globosa més curta que el calze i

sense pèls.


Endemisme mediterrani occidental estès pel sud de França, el sud i l'est d'Espanya i el

Marroc. Comuna i amplament distribuïda per quasi tota la Comunitat Valenciana, amb una clara

tendència termòfila que la exclou del territoris continentals de l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a juliol (octubre).

Hàbitat

Brolles i timonedes calcàries seques en formacions obertes, esclarissades i assolellades, inclús

en sòls pedregosos i en rocams horitzontals a fortament inclinats, aprofitant les escletxes de la roca i

els replanells amb sòls esquelètics. Ocasionalment, pot aparèixer en coscollars i llentisclar, però

sempre aprofitant les clarianes i les posicions perifèriques amb radiació solar directa.

Usos i propietats

Entre els usos popular, aquesta planta ha estat utilitzada per abaixar la pressió arterial.

Observacions

A diferència de la resta de congèneres que poden trobar-se a la Vall dels Alcalans

(Convolvulus arvensis, C. althaeoides; pàg. 171), aquesta en l'única espècie que te un aspecte

d'arbust o mata menuda (camèfit); la resta són plantes enfiladisses amb tiges llargues i volubles

que creixen postrades, arribant a cobrir superfícies considerables, o aprofiten altres plantes o

elements per ascendir.


90

Coris monspeliensis subsp. fontqueri Noms comuns en valencià

Herba pinzell, pinzell.


Periquillo, hierba pincel, consuelda de peñas, pelusilla púrpura.

Descripció

Mateta perenne erecta o ascendent (fins a

25 cm d’alçària), normalment molt ramificada des de la base. Branques pubescents cober-

tes per fulletes patents o reflexes, linears i

corià-cies, paregudes a les del bruc o peto-rrera (Erica multiflora; pàg. 99) en miniatura. A

més d'altres característiques florals, la

subespècie més abundant a la Vall del

Alcalans presenta fulles superiors amb

dentetes marginals de 1-2 mm. Flors bila-

biades menudes (9-18 mm), de color rosa, agrupades en inflorescències allargades ter-

minals molt característiques.


Coris monspeliensis es una espècie distribuïda per la Regió Mediterrània europea i pel nord

d'Àfrica que s'estén per tota la Península Ibèrica amb clima mediterrani i per les Illes Balears. La subsp. fontqueri abarca aquesta mateixa àrea excepte en els extrems septentrional i occidental.

Amplament representada en tota la Comunitat Valenciana. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) abril a juny (juliol).

Hàbitat

Planta comuna en les brolles i timonedes seques i assolellades, rocams calcaris, amb preferència

per les àrees tèrmiques del litoral i de la muntanya mitjana; també forma part de les comunitats pioneres que es desenvolupen en camps de cultiu i bancals abandonats.

Usos i propietats

La medicina popular ha utilitzar aquesta planta per tractar els constipats, per purificar la sang i com antiinflamatòria i hipotensora.

Observacions

Planta molt variable, especialment al nostre territori que, en molt casos, presenten caràcter morfològics que fan dubtar de la seua identificació subespecífica. Aquesta variabilitat està

relacionada amb la seua adaptació a les condicions ambiental, per la qual cosa cal revisar les

característiques diferencials (fulles superiors amb dent i calze amb dents extern més curt que el tub)per a una correcta diferenciació de la subespècie monspeliensis.


91

Coronilla juncea Noms comuns en valencià

Ginestera, argelaga negra, coroneta.


Coronilla de hoja fina, coronilla, coletuy.

Descripció

Arbust caducifoli de fins a 1-(2) m d'alçada,

amb tiges cilíndriques molt ramificades i llargs entrenusos, semiherbaci i junciforme (textura

carnosa i llisa que recorda als joncs). Fulles

molt espaiades en la tija, lleugerament crasses,

compostes, amb 2-3 parells de folíols linears u oblongs. Flors papilionàcies, grogues, en

umbel·les de 5-11 flors, disposades en cercle

(adoptant la forma de corona a la que fa

referència el seu nom), elevades sobre un

llarg peduncle. Llegum articulada, indehiscent, pèndula, amb 3-11 segments transversals

que es separen fàcilment en la maduresa.


Espècie mediterrània meridional que s'estén pel sud d'Europa i el nord-oest d'Àfrica. En

Espanya, està present en les meitats oriental i meridional de la Península i en les Illes Balears.

Tractant-se d'una espècie de preferències termòfiles, a la Comunitat Valenciana resulta molt més freqüent i abundant en les zones litorals i en les muntanyes d'altitud mitjana i baixa no

massa allunyades de la costa, però pot abastar les àrees interiors més occidental aprofitant

àrees més càlides o atemperades.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) abril a juny.

Hàbitat

Planta d’ample espectre ecològic que apareix en diferent tipus de matollars esclarissats, brolles i timonedes sobre sòls pedregosos; també pot estar present en diversos medis més o menys

nitrificats. Amb caràcter pioner, és considera una de les primeres plantes que s'instal·la en medis

verges que han patit degradació per algun motiu.

Usos i propietats

Aquesta planta té un fort efecte cardiotònic, per la qual cosa el seu ús ha de reservar-se

exclusivament a la prescripció facultativa; de fet algunes fonts consultades la qualifiquen com a planta tòxica, especialment les llavors. D'altra banda, aquesta i altres espècies de Coronilla són

utilitzades amb freqüència en jardineria, especialment en els dissenys específics que donen prioritat

a la reducció del consum d'aigua. A més a més, la presència en les arrels de bactèries simbiòtiques,

amb capacitat de fixació de nitrogen atmosfèric, la converteix en una bona generadora de sòls


92

Coronilla minima subsp. lotoides Noms comuns en valencià

Coroneta valenciana


Coronilla de rey o de Clusio, coronilla menuda, lentejuela valenciana.

Descripció

Arbust llenyós (camèfit) molt ramificat des

de la base, amb branques erectes (fins a 30

cm d’alçària) o postrada i més o menys

ascendents des de la meitat. Fulles de color

verd-blavós, sèssils, compostes amb 2-4

parells de folíols laterals i un terminal, xicotets

i obovats o espatulats. Flors papilionàcies,

grogues, disposades en umbel·les de 4-12

flors, amb forma de corona (vegeu Coronilla

juncea), elevades sobre un llarg peduncle.

Llegum indehiscent, pèndula, ± recta, amb 1-6

segments transversals que es desarticulen

fàcilment a mesura que van madurant.


Espècie de distribució mediterrània occidental, amb un àrea extensa que abasta Itàlia, el sud-

oest de Suïssa, el centre i sud de França, Espanya, Argèlia, Tunísia i Marroc. En Espanya

s'estén principalment per la meitat oriental del territori, trobant-se amplament representada en

els territoris valencians.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (març) abril a juliol (agost).

Hàbitat

Brolles i altres tipus de formacions obertes i assolellades, amb preferència pels substrats

amb algeps, però també resulta freqüent sobre sòls calcaris i arenals costaners.

Usos i propietats

Com la resta de congèneres present a la Comunitat Valenciana, inclosa la espècie anterior

(C. juncea), està considerada cardiotòxica, per la qual cosa no és recomanable el seu ús en

medicina popular i en alguns texts figura com a planta tòxica.

Observacions

A la Comunitat també està present la subespècie minima, caracteritzada pel seu creixement

postrat, amb tiges quasi herbàcies esteses pel terra, i per les fulles amb folíols més menuts.

Aquesta és una espècie d'òptim continental, la presència de la qual queda pràcticament

restringida a les àrees muntanyoses de l'interior, sent abundants les formes intermèdies entre

les dos subespècies entre els 500 i el 1.200 m d'altitud.


93

Cuscuta epithymum Noms comuns en valencià

Cabells de la Mare de Déu, cabellets.


Cuscuta (nom genèric).

Descripció

Herbeta paràsita de tiges filiformes sense

fulles ni clorofil·la (la qual cosa implica que tots

els seus recursos els obté del hoste), de color

rogenc i creixement veloç, formant com una

cabellera molt embolicada que pot arribar a

cobrir totalment la planta parasitada. Flors

normalment pentàmeres, xicotetes (2-4 mm) en

forma de campaneta de color blanc o rosat

agrupades formant glomèruls de 7-10 mm de

diàmetre. Estigmes oblongs.


Espècie de distribució principalment

europea, més escassa en el nord d'Àfrica i

en el sud-oest d'Àsia. Actualment també es tro-

ba naturalitzada en Amèrica, Austràlia, Nova Zelanda i Sudàfrica. Dispersa per la Península

Ibèrica i les Illes Balears i també per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Tot l’any.

Hàbitat

Planta paràsita d'una extensa varietat d'espècies de les brolles i timonedes, tant llenyoses (ti-

mons, teucris, sajolides, botjes, etc.) com herbàcies (tramusseres, trèvols, alfals, neldos —a la fotografia—, etc.).

Usos i propietats

Se li atribueixen propietats laxants.

Observacions

El parasitisme és una estratègia adoptada per nombroses plantes per assegurar-se el

subministrament d'aigua i sals minerals o, quan han perdut la clorofil· la, dels compostos sucrats produïts per la fotosíntesis. La majoria de les espècies trobades a la Vall del Alcalans pertanyen al darrer grup, com la descrita en aquesta fitxa, la garreta de mel (Cytinus hypocistis) que

parasita les arrels de les estepes (Cistus sp. pl.), les orobanques (Orobanche latisquama, O.

artemisiae-campestris i O. crenata). Però també hi han altres que mantenen la capacitat fotosin-tètica, denominats hemiparàsit, com el ginestó valencià (Osyris lanceolata) i els bugiots

(Thesium humifusum i Th. humile), tots tres de la família de les Santalàcies. L'aspecte

d'aquestes plantes no dona cap evidencia de la seua condició parasitària.


94

Digitalis obscura


Didalera, clavellinera borda, manxiuleta.


Digital negra, corregía, hierba de esco-rrocia.

Descripció

Planta llenyosa, glabra, erecta (fins a 1 m

d’alçària), amb nombroses tiges simples o poc

ramificades, rogenques. Fulles sèssils, acinta-

des, llargues i agudes, coriàcies, brillants, amb

el marge finament dentat, de color verd fosc.

Flors grans, vistoses, pèndules, amb la corol·la

acampanada en forma de didal, de color roig

brunenc, proveïda de pèls glandulosos, unides

a la tija per un curt peduncle i reunides en una

inflorescència en raïm, allargada i unilateral

(quasi totes orientades cap al mateix costat).

Fruits en càpsula cònica molt punxeguda.


Endemisme ibero-nord-africà distribuït per l'est de la Península Ibérica i el nord-oest d'Àfrica.

Molt comuna per la major part de la Comunitat Valenciana, falta en el territoris semiàrid del sud

d'Alacant i altres àrees seques de l'interior de València.


Real de Montroi. D’abril a juliol.

Hàbitat

Apareix de forma aïllada i dispersa en matollars secs, vessants pedregoses, rocams, cingles,

pedreres, sempre sobre substrats calcaris i en posicions ben assolellades, des de les zones

tèrmiques properes a la costa fins a la alta muntanya continental, normalment representat per

exemplar solitaris o en grups molt poc nombrosos.

Usos i propietats

Per via interna, la didalera és una planta perillosa pels seus potents efectes caridiotònics; no

obstant això, la medicina i la farmacologia utilitza els seus principis actius per a millora el

funcionament del cor, destinació que també està recollida en el costumari popular, però la seua

utilització exigeix la supervisió d'un facultatiu especialitzat per determinar la dosi en la es pot utilitzar,

evitant els greus problemes derivats de la seua elevada toxicitat. També ha estat destinada a altres

usos que no impliquen la seua ingestió, com glopejar una infusió molt clara per calmar el mal de

queixal i com a vulnerària, en compreses i banys per a tractar ferides i furóncols. En alguns llocs

s’utilitza com a loció contra els polls.


95

Dorycnium hirsutum


Botja peluda, coronella.


Hierba del pastor.

Descripció

Arbust molt ramificat de

fins 50 cm d’alçària, amb

tiges erectes de base lle-

nyosa, cobert d’una pilosi-

tat sedosa. Es caracteritza

per tenir els cinc folíols de

les fulles sèssils, semblant

a cinc fulles juntes sobre la

tija. Flors papil· lionàcies blanquinoses, amb algunes línies de color rogenc fosc a l'estendart,

reunides en grups més o menys esfèrics, densament pubescents per la abundància de pèls llarg

i patents que cobreixen el calze. Fruit en llegum globosa de color rogenc brillant o terròs.


Element mediterrani amplament distribuït pel centre, el sud i l'est de la Península Ibèrica i

per les Balears. Amplament representat per tota la Comunitat, excepte en els territoris semiàrid

del sud i l'est de la província d'Alacant.


Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juliol.

Hàbitat

Brolles i matollars amb preferència per les vessants ombrívoles i les comunitat amb densitat més

elevada; a diferencia del seu congènere (D. pentaphyllum), amb el que pot conviure, evita o resulta

molt rar en formacions seques, esclarissades i molt assolellades.

Usos i propietats

Aquesta botja és una planta d'interès mel·lífer que també ha estat utilitzada en la medicina

popular per a combatre els mals de gola, les angines, les afonies, prenent-la en tisanes fetes amb

les summitats aèries, ingerides o en gargarismes. Seguint la teoria dels signes, antigament era

utilitzada per al tractament de les hemorroides, propietat que era atribuïda per la suposada

semblança amb la llegum globosa de color rogenc (recordant a la carn inflamada). D'altra banda,

està començant la sua utilització en jardineria mediterrània.

Observacions

Les dos espècies de Dorycnium que trobem als matollars es diferencien per la grandària de les

flors i per la pilositat: D. hirsutum presenta flors molt més grans que D. pentaphyllum (fitxa següent)

i, a més a més, la seua pilositat és patent i clarament visible, en lloc de tenir-la aplicada.


96

Dorycnium pentaphyllum subsp. pentaphyllum


Botjeta, botja blanca, botja d’escombres, herba negra, mantell.


Escobón, escoboncillo, bocha basta o blanca.

Descripció

Mata (camèfit) marcadament llenyosa a la

base, molt ramificada, amb branques

ascendent (fins a 60 cm d’alçària) llargues i

primes, de color verd grisaci. Fulles sèssils

amb tres folíols i dos estípules basals molt

semblants als folíols, donant l'aparença de

estar formades per 5 fulletes juntes. El seu

nom científic fa referència precisament a

aquesta característica. Flors papilionàcies de

color blanc, molt menudes i agrupades en un

glomèrul terminal sobre un peduncle més

llarg que les fulles terminal. Fruit en llegum

quasi quasi esfèrica, de color terròs en la

seua maduresa.


Distribuïda per l'oest de la Regió Mediterrània, resulta freqüent en quasi tota la Península

Ibèrica i les Illes Balears i també molt comuna en tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (marzo) abril a juliol.

Hàbitat

Molt comuna en màquies, matollars, brolles, timonedes, pastures seques, etc., amb una gran tolerància altitudinal, des de el nivell de la mar fins més de 1.600 metres. No obstant això, resulta

especialment abundant en les comunitats serials poc elevades, obertes, seques i assolellades de les

muntanyes baixes i mitjanes.

Usos i propietats

Aquesta planta està sent cada vegada més utilitzada en la jardineria mediterrània per la combinació positiva de diverses característiques importants: tractant-se d'una lleguminosa, té la

capacitat per a la fixació de nitrogen atmosfèric gràcies a bactèries simbiòtiques de les arrels,

propietat que la capacita per a desenvolupar-se i, al mateix temps, enriquir els sòls molt pobres, els

seus requeriments hídrics són molt reduïts, tolerant llarg períodes de sequera, i des de una

perspectiva ornamental, mostra una abundant i prolongada floració primaveral. El costumari popular ha utilitzat les infusions de la part aèria de la botjeta per a baixar la tensió sanguínia.


97

Echium creticum subsp. coyncianum Noms comuns en valencià

Viborera, llengua de bou.


Viborera.

Descripció

Planta anual o bianual, amb tiges florals

erectes (fins 70-100 cm d’alçària), densament

cobertes de pels aspres (híspids) i patents,

pustulats en a base. Fulles en roseta basal,

estretament el·líptiques, les caulinars més

menudes, cobertes també de pels rígids, amb

nervis laterals ben visibles. Flors en inflores-

cències molt ramoses més o menys còniques,

amb flors tubulars de coloracions rogenques a

blau-violacies, clarament zigomorfes (simetria

bilateral) i un poc curvades, amb 1-2 estams

amb filaments pelosos que sobreïxen de la

corol·la. Fruit en núcula.


Aquesta espècie és un element medite-

rrani occidental, però la subespècie presenta

a la Vall dels Alcalans en un endemisme ibèric que s'estén per l'est, el sud i l'oest de la Penín-

sula. Molt comuna a la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a juny.

Hàbitat

Les plantes d'aquest gènere solen apareixen en terrenys ruderals i arvenses, com les vores de

camins i cultius, herbassars, descampats i terrenys erms de llocs secs i assolellats, preferentment de

naturalesa bàsica. També poden aparèixer en brolles i matollars escolaritzats.

Usos i propietats

La seua denominació popular atén a l’antiga creença que li atribuïa virtuts curatives front les

picades de víbores.

Observacions

A la Vall dels Alcalans, també s'han trobat altres viboreres, totes elles molt fàcils de

reconèixer per les seues tiges erectes cobertes de pèls aspres quasi punxants i les seues flors

blavoses o rogenques. Echium vulgare es caracteritza per presentar 3-5 estams que sobreïxen

de la corol·la i flors de color blau o blau-violaci, sense tonalitats regenques. E. asperrium, indicat

a la zona del Barranc Reial (Real de Montroi), presenta flors de color blanquinós o rosa pàl·lid.


98

Elaeoselinum tenuifolium


Neldo, julivert marí.


Hinojo marino, falso eneldo.

Descripció

Planta perenne, rizomatosa, amb les fulles

(20-50 cm) en roseta basal disposades en 2

fileres enfrontades (dístiques), amb algunes

caulinars poc reduïdes, triangulars, profunda-

ment dividides en lòbuls linear-lanceolats molt

menuts (1-3 x 0,2-0,8 mm). De forma caracte-

rística, les fulles basals presenten únicament 2

segments eixint de la base del limbe. Flors

agrupades en umbel·les quasi esfèriques amb

bràctees linears en la base, situades a l'extrem

de tiges floríferes elevades fins 1,3 m,

robustes i ramificades. Fruits alats de 6-8 mm

de llarg.


Endemisme iberollevantí distribuït pels territoris meridionals i orientals de la península

Ibèrica. En la Comunitat Valenciana, resulta prou freqüent des del sud de la província de

Alacant fins a la meitat de la de València. Les poblacions observades a la Vall dels Alcalans es

situen en el límit septentrional de la seua distribució ibèrica.


Montroy i Real de Montroi. De maig a juny.

Hàbitat

Els dos representant d'aquest gènere que trobem a la comarca creixen en diferents tipus de

matollars degradats o permanents en talussos, àrees pedregoses o amb sòls poc desenvolupats de

substrat calcari o margós. També es considerada com una planta característica dels espartars de

Stipa tenacissima (Pàg. 121); de fet, E. tenuifolium es destacada, junt amb altres espècies termòfiles,

com element diferencial dront a altres tipus d'espartars de zones més elevades o continentals. No

resulta estrany que aparega en marges de camins, especialment a les pistes forestals.

Usos i propietats

No es coneixen.

Observacions

Conviu freqüentment amb E. asclepium (xafarroni), molt semblant en el seu aspecte general,

però amb les fulles basals disposades en espiral (no enfrontades en un únic plànol) i amb més

de 2 segments eixint de la base del limbe.


99

Erica multiflora Noms comuns en valencià

Bruc d'hivern, petorrets, cepell, xipell.


Brezo, bruguera, ucre

Descripció

Arbust perenne, erecte, que pot superar

el metre d'alçada, inclús els 2 m. Fulles molt

nombroses en los porcions superiors de les

branques, curtes, linears i revolutes, agrupa-

des en fascicles de 3-6 fulles. Flors rosades

en forma de gerreta amb els estams, que ixen

de l’interior de la corol·la, clarament visibles

per la coloració més intensa; agrupades en

inflorescències corimbiformes amb nombro-

ses flors en la part final de les branques,

flors que després de seques es mantenen

sobre la planta durant molt de temps. Fruit en

càpsula.


Mediterrània centroccidental


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. A l'hivern, d'agost a desembre

Hàbitat

Màquies i, sobre tot, a les brolles seques calcàries de les àrees tèrmiques costaneres i de la

muntanya mitjana i baixa.

Usos i propietats

La fusta dels brucs és molt dura; de fet és la principal matèria prima per a les pipes de fumar.

A les nostres comarques s'ha emprat per a fer agulles de cosir sacs i algunes eines; també

s'utilitza per a fer mobles i com a llenya d qualitat. Les flors són molt apreciades per les abelles,

el que permet la elaboració d'una mel monofloral: la mel de bruc, de color fosc. La medicina

popular també la considera útil per a tractar la hipertensió i per al reuma.

Observacions

A la Vall dels Alcalans, concretament a les parets rocoses del Barranc Reial (Real de

Montroi) també s'ha indicat la presencia del bruc de roca o valencià (Erica terminalis), molt fàcil

de identificar per les flors típiques amb els estams inclosos s en el tub de la corol·la; a més es

una planta rupícola, lligada a les parets rocoses. El seu nom popular més estès, petorrets o

petorrera, fa referència al soroll característic que produeix al cremar-se.


100

Eryngium campestre Noms comuns en valencià

Panical, card panical o girgoler, centcaps.


Cardo corredor, blanco, bajo o setero.

Descripció

Planta herbàcia perenne, amb la tija erecta

(fins 50 cm d’alçària), rígida, estriada i molt ramifi-cada en la part superior, de color verd clar

grisenc. Fulles dures, grans (10-25 cm) profunda-

ment dividides, amb lòbuls acabades en punxes,

la majoria disposades en roseta basal, les caulinars escasses i més menudes. Flors de color

blanc agrupades en glomèruls (umbel·les) termi-

nals compactes envoltades de bràctees (falses

fulles) espinoses que li donen un aspecte molt

característic; aquestes es reuneixen en inflores-cències amples, corimbiformes, que ocupen tota

la part superior de la tija. Fruits també espinosos.


Planta amplament distribuïda per la Regió

Mediterrània, des de el Marroc fins al sud-oest

d'Àsia, i per el centre d'Europa; també s'ha introduït en el nord d'Amèrica i en Austràlia. Estesa per tota la Península Ibèrica i les Balears i molt comuna en tota la Comunitat Valenciana. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (maig) juny a agost (octubre).

Hàbitat

Molt comuna en tot tipus de brolles, timonedes i pastures, sempre en formacions obertes o

esclarissades, poc elevades, seques i ben assolellades; també apareix en ambients més o menys antropitzats, com les vores dels camins i sendes de muntanya, erms, i als camps de cultiu i bancals,

on resulta molt pionera en la seua aparició després de l'abandonament dels treballs agrícoles.

Usos i propietats

El seu ús popular més estès, especialment entre els agricultors i ramaders, està relacionat amb la

prevenció dels escaldats de la suor, portant un canutet sec penjat al coll, com un collar, o en altre

lloc dels cos, en contacte amb la carn. Com indiquen els seus noms popular, tant en castellà com en valencià, aquest és el card que produeix les gírgoles de panical o seta de cardo (Pleurotus eryngii).

Observacions

El nom de cardo corredor fa referència a que una vegada seca, la planta sencera es trenca

per la base amb molta facilitat i el vent l'arrossega per terra. Aquesta és una estratègia molt

efectiva per a la dispersió de les llavors, en alguns casos a distancies molt llunyanes, i molt

utilitzada en espècies pròpies de terrenys secs amb poca cobertura vegetals, com ho són els escenaris clàssics de les pel·lícules de l'oest on sovint apareixen aquest tipus de plantes.


101

Euphorbia serrata


Lletrera de vinya, lletera, lleteresa.


Lechetrezna serrada, hierba lechera, leche de bruja, lechiruelas, chirrihuela.

Descripció

Herba perenne amb tiges erectes ascen-

dents (fins a 50 cm d’alçària). Fulles sèssils,

alternes, de color verd-blavós, molt variables en la seua forma: des de lineals i estretes fins

a ovalades i amples, sempre amb el marge

serrat, caràcter al que fa referència el seu nom

científic. Bràctees de l’inflorescència groguen-ques, amples, ovato-cordiformes i serrades en

el marge. Flors verdoses poc vistoses, reunides

en inflorescències terminals, molt característi-

ques del gènere, amb 4 glàndules (nectaris)

d'apèndix curts i part femenina pedunculada. Fruit en càpsula amb llavors cilíndriques.


Planta de distribució mediterrània occidental i macaronèsica (Canàries), dispersa per quasi

tota la Península Ibèrica, on resulta més freqüent en la meitat oriental, i Balears. Molt comuna a

tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a juliol (desembre).

Hàbitat

Habitual en medis antropitzats amb sòls remoguts i ± enriquits en compostos nitrogenats, com

camps i bancals de cultiu, especialment als abandonats, i marges de camins, també apareix en

brolles, timonedes i pastures calcàries més o menys alterades, esclarissades, seques i assolellades.

Usos i propietats

Les substàncies presents en el làtex són tòxiques en algunes espècies, inclús per contacte com és el cas la bambollera (E. characias; pàg. 55), però en la lletera serrada té propietats que s'han

utilitzat per a triar o quallar la llet i fer formatge.

Observacions

Les lleteres es reconeixen amb molta facilitat per les seues inflorescències i pel làtex que

brolla al trencar la tija o les fulles. A la Vall dels Alcalans, s'han identificat 8 espècies que són molt comunes als hàbitats artificials (cultius, vores de camins, solars, etc.). E. helioscopia (pàg.

201), té bràctees de la base de la inflorescències arrodonides i amples que semblen una estrella o un sol; E. segetalis té fulles estretes, lanceolades (pàg. 201); E. peplus és la més menuda i presenta

filles amples, més o menys arrodonides i els fruits presenten crestes anguloses amb ales estretes.


102

Fumana ericoides


Esteperola, perdiguera, estepa groga, fal-sa herba de setge, herba blanca.


Sillerilla, hierba sillera, jarilla, jara-tomillo, tomillo de flor de jara.

Descripció

Xicotet arbust (camèfit) perenne de fins 30 cm d’alçària, amb branques erectes i robustes,

fortament llenyoses a la base. Fulles menudes,

alternes, linears, semicilíndriques, mucrona-

des, sense pels (cilis) marginals. Flors axil·lars amb pedicels arquejats, intensament rogencs,

corol·la amb 5 pètals de color groc i 5 sèpals.

Càpsula ovoide amb 3 valves.


Mediterrània sud-occidental, s'estén pel

sud-est de la Península Ibèrica, les Illes

Balears i el nord de Marroc. En la primera, es

concentra en el litoral mediterrani, des de Tarragona fins a Màlaga. A la Comunitat, apareix

dispersa per tot el territori, aprofitant les àrees tèrmiques per penetrar cap a l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a juny (juliol).

Hàbitat

Brolles, timonedes i pastures seques, sempre en formacions molt obertes i assolellades;

també en rocams.

Usos i propietats

No s'han trobat usos associat amb aquesta espècie, però F. ericifolia es considera efectiva per

augmentar la secreció d'orina (diürètica), per reduir la tensió sanguínia (hipotensora), per retindre les hemorràgies (hemostàtica), per afavorir la curació de ferides (vulnerària) o impedir la seua infecció.

Observacions

A la Vall dels Alcalans també resulten prou comunes altres congèneres, totes amb flors

vistoses de color groc intens; a més, la presencia de estams perifèrics sense antera i les fulles linears permet diferenciar-les dels Helianthemum. La més semblant és F. ericifolia, amb la que

conviu freqüentment en les mateixes comunitats vegetals, i de la que es diferencia fàcilment pel seu hàbit postrat o ascendent, amb la base no molt llenyosa; a més les fulles de la darrera presenten pèls molt fins disposats al marges. F. thymifolia i F. laevis presenten fulles oposades i

revolutes al marge, molt menudes i viscoses en la primera per l'abundància de pèls glandulosos; en F. laevipes les fulles són alternes i molt fines i de color glauc i presenten en les axil· les

fascicles de fulles molt menudes.


103

Galium fruticescens


Herba mosquera, herba dels boscos, herba blanca, espundinella blanca.


Galio blanco, fruticoso o leñosos, aspereta.

Descripció

Herba perenne, lleugerament llenyosa a la

base, erecta (fins 50 cm d’alçària) amb tiges

ramificades que donen branques curtes cap a la meitat superior. Fulles linears, verticil·lades

en nombre de 6-10, d’àpex agut, fortament

incurvades, amb el marge revolut o engrossit i

finament denticulat. Flors molt menudes, amb 4 pètal blancs, disposades en inflorescències

grans i aparents, multiflores, laxes de forma

piramidal, que ocupen la major part de la tija.

Fruit amb dos peces aplanades més llargues

que amples.


Endemisme del sud i de l'est ibèric amplament distribuït per les àrees termo i mesome-

diterrànies de la Comunitat Valenciana. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juliol.

Hàbitat

Creix en brolles aclarides i pastures secs i més o menys enriquides en compostos nitrogenats,

parets calcaries i llocs pedregosos i assolellats; també pot aparèixer en comunitats antròpiques

ruderals i arvenses, com les vores de camins i carreteres camps i bancals abandonats, etc. Usos i propietats

S'utilitzava com atraient de mosques i mosquits.

Observacions

Aquest gènere, representat per 5 espècies a la Vall del Alcalans (G. aparine —pàg. 202—, G. fruticescens, G. lucidum, G. parisiense, G. valentinum —pàg. 146—), és molt fàcil de reconèixer

per la disposició de les seues fulles estretes (linears) i aspres al tacte, en verticils al voltant dels

nusos amb un nombre variable, però sempre superior a 4. Un altra espècie molt semblant a la descrita i il· lustrada en aquesta fitxa és Galium lucidum, que pot diferenciar-se per la seua

inflorescència limitada en la meitat superior de la tija i per les fulles més llargues i rectes o molt poc incurvades i planes en els marges. Per lo general, en las àrees on conviuen les dos

espècies resulta prou complicada la seua diferenciació per la presència de nombroses formes

intermèdies.


104

Globularia alypum


Corona o coroneta de frare, segullada, fuixarda, escotxarda, herba cossiada.


Coronilla de fraile, cardenilla, cebollada, corona de rey, siemprenjuta.

Descripció

Arbust compacte de 40-60(100) cm d'alçà-

ria, amb branques llenyoses erectes, d’un

color terròs característic i molt foliosa, amb

fulles fins a la base de les flors. Fulles

alternes, el·líptiques a oblongo-obovades,

agudes i mucronades, de vegades amb 2-3

dents apicals, de consistència rígida (corià-

cies) i color verd més o menys grisenc. Flors

de color blavós a violaci reunides en grans

capítols terminals (1-2,5 cm de diàmetre),

d'aspecte molt característics.


Espècie mediterrània també coneguda en Madeira. En la Península Ibèrica, s'estén per la meitat

oriental i per les Illes Balears. Molt comuna en les àrees litorals i sublitorals de la Comunitat

Valenciana, la seua freqüència va disminuint cap a l'interior, quedant exclosa de les àrees més

gelades i de les muntanyes per damunt del 700 metres.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’octubre a abril, encara que pot

mantenir alguna flor durant tot l'any.

Hàbitat

Característica de les brolles i matollars termòfils sobre sòls calcaris secs, amb preferència per les

formacions obertes i ben assolellades.

Usos i propietats

Ha estat utilitzada en el costumari tradicional com un laxant tant enèrgic que pot arribar a causar

còlics intensos, per la qual cosa ha estat emprat en dosis molt baixes per aconseguir aquest efecte,

aquestes conseqüències imprevisibles i perilloses han provocat una notable reducció del seu ús,

inclús a nivell popular.

Observacions

La seua inflorescència amb nombroses flors ligulades de color blavós a violaci, abundants durant

la tardor, i la forma característica de les seus fulles coriàcies, la fan inconfusible en qualsevol

moment de l'any.


105

Haplophyllum linifolium subsp. rosmarinifolium


Ruda mascle


Ruda silvestre, ruda macho, ruda de romero, pestosa.

Descripció

Planta perenne, de fins a 50 cm d’alçària,

amb la base llenyosa de la surten nombroses

tiges d'aparença herbàcia, lleugerament

pilosa, amb pèls curts i suaus. Fulles alternes, senceres, sèssils i linears (1-3 x 0,1-0,3 cm),

sense pèls. Flors disposades en grups termi-

nals (corimbes) més o menys densos, amb 5

pètals i 5 sèpals enters, tots dos de color

groc. Fruit en càpsula verrucosa (4-5 mm) amb 5 lòbuls. Aquesta subespècie es distingeix de la subsp. linifolium, també

comuna a la província de València, perquè les

fulles d'aquesta darrera son lanceolades i

pubescents.


Haplophyllum linifolium és una espècie

amplament distribuïda per la Mediterrània

occidental, que en la Comunitat Valenciana resulta bastant comuna, encara que de forma

dispersa, en les 3 províncies.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juny

Hàbitat

Brolles, timonedes i pastures calcàries seques, sempre en formacions molt obertes, amb

escara colonització vegetal, i assolellades amb sòls pedregosos o poc desenvolupats.

Usos i propietats

Tradicionalment utilitzada per tractar afeccions de la pell, encara que el seu ús té que estar

restringit a la prescripció i mèdic, perquè pot resultar irritant per al alguns tipus de pell. D'altra banda,

es troba entre les plantes utilitzades per a la elaboració d'alguns dels coneguts herberos tradicionals

de Mariola, però en quantitats molt baixes pel seu sabor amarg.

Observacions

Aquesta planta emet un aroma intent i característic semblant al de les seues parents les rudes

(Ruta sp. pl.), considerat desagradable per alguns fins al punt de quedar reflectit en el seu nom:

pestosa.


106

Helianthemum marifolium


Herba del setge, setge, setxe, tuferola.


Jarilla de hoja de maro, jarilla de hoja menuda.

Descripció

Planta perenne amb base

llenyosa, postrada, més o

menys cespitosa, amb tiges

ascendents, fins a 30 cm

d’alçària, cobertes de pèls.

Fulles oposades, peciola-

des, sense estípules o soles

presents en el fulles superior de la tija florífera, de morfologia molt diversa, color verd fosc i pilositat

molt variable per l'anvers i gris, per la densa capa de pèls, pel revers. Flors pentàmeres de color

groc, agrupades en inflorescències terminals no ramificades. Fruit en càpsula.


Espècie de distribució mediterrània occidental, la seua àrea s'estén des de la península Ibèrica,

on ocupa un territori molt extens que abasta les meitats oriental i meridional, illes Balears, sud de

França, Argèlia i Marroc. Amplament representat a la major part del territori valencià, on pot arribar a

resultar localment abundant.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a juny (juliol)

Hàbitat

Brolles i timonedes seques, pedregars i rocams, sempre en comunitats obertes, esclarissades i

assolellades, normalment sobre substrats calcaris, encara que també forma part de les comunitats

de algepars.

Usos i propietats

Popularment, aquesta planta s'utilitza com a depurativa de la sang, per desinfectar les ferides i

per augmentar la secreció d'orina (diurètica).

Observacions

A la Vall dels Alcalans, també pot trobar-se un altra espècie prou semblant (Helianthemum

cinereum subsp. rotundifolium) que, a diferència de la descrita, presenta una inflorescència molt

ramosa i fulles amb estípules ben desenvolupades, i també H. hirtum, només observat

puntualment per els voltant de la Lloma Coca (Real de Montroy). Aquesta darrera es reconeix

pel seu port fruticós, erecte, no postrat, i per presentar estípules més llargues que el pecíol de

les fulles annexes, que són lanceolades i amb els marges revoluts.


107

Helianthemum syriacum


Romer blanc, romerí.


Romero blanco, romerillo, hierba sana, jarilla romero.

Descripció

Arbust (camèfit) perenne de base llenyosa,

amb branques erectes, de coloració rogenca,

que poden superar els 50 cm d’alçada, cober-

tes de pèls estrellats. Fulles (10-50 x 2-8 mm)

oposades, de color verd-grisenc, linears a

lanceolades, revoltes en el marge, amb l’àpex

agut i amb abundants pèls estrellats, molt més

abundant en el revers, donant-li un aspecte

tomentós i color més blanquinós. Flors pentà-

meres, nombroses, de color groc viu, reunides

en inflorescències corimbiformes ramificades

en l'extrem superior de la planta. Fruit en

càpsula pilosa en l'àpex.


Espècie mediterrània que s'estén pel centre i la meitat oriental de la Península Ibèrica i per

Andalucia. Amplament representada i molt comuna a tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (gener) març a juliol (octubre)

Hàbitat

Creix en tot tipus matollars secs més o menys oberts, esclarissats i assolellats, sobre substrats

de naturalesa bàsica, com les calcàries, les dolomies, les margues amb algeps i els terrenys

arenosos. També apareix en les comunitats pioneres que inicien la colonització dels de cultius

abandonats i altres medis desprovistos de la coberta vegetal.

Usos i propietats

La medicina popular utilitza les infusions de les summitats florides per augmentar la secreció

d'orina (diürètica) i per baixar la febra (febrífuga).

Observacions

Aquest gènere molt ben caracteritzat per l'aparença de les flors, que a diferencia de Fumana

presenten tots el estams terminats en anteres, té un representant de flors blanques a la Vall dels

Alcalans, la perdiguera (Helianthemum violaceum). Es tracta d'un mateta llenyosa amb tiges

ascendents fàcil de reconeixer per les seues fulles el·líptiques o linears de color verd i amb el

nervi central molt marcat pel anvers; el revers el blanquinós per la concentració de pèls.


108

Helichrysum stoechas


Sempreviva borda, balsamilla de bosc, flor de tot l'any, flor de Sant Joan, flor de mort.


Siempreviva de monte, siempreviva oloro-sa, manzanilla bastarda, perpetua.

Descripció

Mata perenne de aspecte prou variable, llenyosa en la base, de fins 40 cm d’alçària,

molt ramificada i més o menys tomentosa,

caràcter responsable de la seua coloració

grisenca. Fulles alternes, lineals, estretes, revolutes en el marge i gris-blanquinoses per

la densa coberta de pèls Flors molt

característiques, amb les flors i les bràctees

de color groc intens, daurat, disposades en

capítols reunits en inflorescències terminals corimbiformes més o menys denses, i de

tacte membranós per la seua consistència

escariosa. Tota la planta desprèn una olor

ben característica. Fruit en aqueni amb vila

del pels simples.


Mediterrània, s'estén pel nord d'Àfrica i el sud i l'oest d'Europa sense allunyar-se molt de les costes mediterrànies, excepte a França i a la Península Ibèrica, on arriba fins zones atlàntiques. A

Espanya apareix pràcticament per tot el territori, però resulta més abundant a les zones litorals i

costaneres, com a la Comunitat Valenciana, on s'estén des de els arenals costaners fins a les zones

muntanyoses continentals de l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a juny (setembre)

Hàbitat

Erms i matollars secs, oberts, esclarissats i assolellats i també als rocams, en substrats calcaris i

silicis i en arenals costaners; també apareix en algunes comunitats antròpiques, com vores de camins i cultius, i també en les comunitats vegetals pioneres que colonitzen els camps de secà

(oliveres, garroferes) abandonats.

Usos i propietats

Planta molt aromàtica utilitzada en el costumari popular amb diferents destinacions: com diges-

tiva, per al mal de queixal, per les hemorroides o simplement per donar bona olor a les estances

domèstiques. També s'utilitza amb freqüència en jardineria i per a la elaboració de motius decoratius

amb flor seca que, aprofitant l'aroma de la planta, també serveixen per a perfumar delicadament les

habitacions, convertint-se en un substitut natural dels ambientadors químics o elèctrics.


109

Leuzea conifera


Carxofeta, carxofeta de muntanya, pinya de Sant Joan, cigala, culleres de pastor, guitarra, herba de ronya, perdiuetes.


Cuchara de pastor, alcachofilla, cardo del sol, cucharita de la virgen.

Descripció

Planta herbàcia perenne, amb tija erecta

fins a 30 cm d’alçària. Fulles senceres,

especialment les inferiors, o profundament

lobulades, verdes i més o menys grisenques

per l'anvers i blanquinoses pel revers, cobertes

de pèls sedosos i disposades en una roseta

basal. Flors totes tubuloses de color rosat,

agrupades en capítols terminals envoltats per

bràctees escarioses (textura de paper) que li

donen un aspecte molt característics, semblant

a una carxofa o una pinya de pi. Fruits en

aqueni de color negre, proveït d'aparell volador

(vilà) amb pèls sedosos llargs.


Planta de distribució mediterrània centre-occidental, amplament distribuïda per quasi tota la

Península Ibèrica i les Balears. Molt comuna a quasi tota la Comunitat Valenciana, resulta molt

més escassa o inclús desapareix als territoris semiàrids de la província d'Alacant.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (abril) maig a juliol.

Hàbitat

Forma part de brolles, timonedes i pastures seques i assolellades, normalment en comunitats

obertes o esclarissades, penetrant en bancals i camps de cultiu quan són abandonats. Resulta

especialment freqüents als fenassars que ocupen el sotabosc de les plantacions denses de pi blanc

(Pinus halepensis).

Usos i propietats

Popularment coneguda per la seus propietats per prevenir, assecar o eliminar les molestes

hemorroides; també se li atribueixen propietats digestives, antiinflamatòries i vulneràries. També està

prou estès la utilització de les inflorescències com element decoratiu.

Observacions

El seu nom popular deriva de l'ús que fen els pastors per a engolir la sopa: deixant el capoll a

remulla, les bràctees escarioses s'esponjaven i d'aquesta manera era més fàcil de xuplar.


110

Linum narbonense


Llí blau, llí de llistonar.


Lino azul, lino bravo, lino silvestre.

Descripció

Planta perenne, erecta o ascendent, d’uns

30-60 cm d’alçada, amb la base més o menys

llenyosa de la que surten diverses tiges amb

un creixement radial característic (estirades

prop del terra), cobertes de fulles sèssils, alternes, linear-lanceolades i agudes. Flors en

grups corimbiformes poc nombrosos situats a

l'extrem de les tiges, amb pètals grans (2-3

cm) de color blau viu (més clar o blanc en el centre), que fan molt vistosa la seua floració

(també s'observen exemplar de color molt

pàl·lid o quasi blanc). Fruit en càpsules

subgloboses, de 8-12 mm.


Se li atribueix un àrea de distribució que s'estén pel centre i l'oest de Regió Mediterrània.

Amplament representada a la major part de la Península Ibèrica i les Illes Balears, resulta més rara o

desapareix al territoris cantàbrics i atlàntics més plujosos. Freqüent i abundant a tota la Comunitat Valenciana.



Hàbitat

Forma part de les màquies esclarissades, de les brolles i timonedes obertes i ben assolellades i

dels fenassars i altres pastures, que ocupen els sòls pedregosos o poc desenvolupats, sempre de naturalesa calcària; també pot aparèixer en comunitats ruderals i arvenses, com vores de camins,

bancals i antics cultius.

Usos i propietats

Les llavors bullides es fan servir en alguns pobles de la Serra d'Espadà per activar la circulació

sanguínia i purificar la sang; a més a més, engolides directament amb aigua es fan servir com a

laxants. La seua vistositat i la facilitat de cultiu han afavorit la seua incorporació com planta

ornamental a la jardineria mediterrània. Observacions

Diverses espècies de lli s'han cultivat des del començament del Neolític i al llarg dels segles per

obtindre fibres i oli de les llavors. A Europa fins l’arribada del cotó durant l’edat mitjana va ser la fibra més preada en la confecció de bons teixits.


111

Lithodora fruticosa


Herbeta de la sang, botgeta de la sang, herba de les set sangries, aspró, asprilla.


Sanguinaria, hierba de las siete sangrías, carrasquilla arbustiva, anguina, chupamieles.

Descripció

Arbust llenyós densament ramificat, amb tiges joves erectes (fins a 60 cm d’alçària) i

cobertes de pèls rígids, curts i blancs. Fulles

alternes, sèssils, estretes i allargades (linears),

revolutes en el marge, cobertes de pèls aspres, amb el revers cobert de tubercles.

Flors de color blau intens púrpura, que

canvien posteriorment a purpuri; les peces de

la corol·la estan soldades, formen un tub

allargat que es divideix, en el seu extrem, en cinc lòbuls. Fruit sec blanquinós, dividit

externament en quatre parts (mericarps).


Element de la Mediterrània occidental distribuït principalment per l'est de la Península Ibèrica, les

Illes Balears y el sud-est de França, amb algunes localitats disperses en el nord d'Àfrica. Molt

comuna i freqüent per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a juny.

Hàbitat

Brolles esclarissades i timonedes seques i assolellats sobre substrats bàsics, amb preferència de

sòl margosos; amb menys freqüència també s'instal·la en les clarianes ben il·luminades de diversos

tipus de bosc: pinedes, carrascars, savinars, etc., mostrant una elevada tolerància a la temperatura que li permet estendres des de les muntanyes tèrmiques litorals fins a la zones elevades continentals

de les terres d'interior..

Usos i propietats

La infusió de les summitats florides és molt reconeguda i recomanada per a rebaixar i depurar la

sang i per baixar la tensió arterial (hipotensora); també se li reconeixen propietats antiinflamatories i

antisèptiques, afavorint la curació de les ferides i ulceracions de la pell, anticatarrals que la fan

recomanable en el tractament de grips i refredats, i per baixar els nivells de colesterol. Observacions

Les seues propietats medicinals fan relacionar el seu nom popular amb el seus usos tradicionals, però sembla que el mot deriva de l'aparença que adquireix la planta quan es semen

les flors, perquè amb el canvi de coloració d'aquestes sembla estar coberta de sang.


112

Lobularia maritima subap. maritima


Caps blancs, herba blanca, miramars.


Mastuerzo marino, aliso de mar.

Descripció

Herba perenne, feble-

ment lignificada a la base,

cespitosa amb nombroses

tiges herbàcies postrades o

ascendents (fins a 40 cm

d’alçària). Fulles alternes,

lanceolato-linears. Flors me-

nudes que fan olor de mel,

amb 4 pètals disposats en

creu, de color blanc o lleu-

gerament violaci, agrupades

en una inflorescència corim-

biforme terminal, a la que fa

referència el seu nom popular. Fruits ovoides que, quan maduren, desprenen les valves i les

llavors, i queden a sobre de la tija unes membranetes translúcides de forma arrodonida.


Espècie de distribució circunmediterrània i macaronèsica que com a conseqüència de la seua

naturalització s'ha estès pel centre i nord d'Europa i d'Amèrica, per Austràlia, etc. En la Península

Ibèrica, mostra preferència per les àrees de clima mediterrani, resultant comuna en tota la costa de

la Mediterrània i, en l'atlàntica, fins a la desembocadura del riu Duero. Apareix més cap al nord i

també en la cornisa cantàbrica, però aquestes poblacions se sospita que són naturalitzades. Molt

freqüent i comuna a la Comunitat Valencina, inclús en territoris molt allunyat de la costa.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Tot l'any.

Hàbitat

Amb una notable amplitud ecològica, aquesta planta podem trobar-la en brolles, timonedes i

pastures seques des dels arenals costaners fins a la muntanyes mesomediterrànies, prou

allunyades de la costa; també s'instal·la en rocams calcaris i en les comunitats antròpiques de les

vores de camins, cultius, solars abandonats, clivelles i badals dels marges de pedra seca, etc.

Usos i propietats

Es considera com una bona planta diurètica, per a desfer i traure les pedres del ronyó; el

costumari popular li atribueix propietat com a remei contra les picades de l’alacrà. Molt utilitzada en

jardineria, s'han obtinguts molts cultivars amb una important varietat de colors florals.


113

Lupinus mariae-josephae Noms comuns en valencià

Tramussera valenciana


Altramuz valenciano

Descripció

Planta herbàcia anual,

pubescent, erecta (fins a 50

cm) i ramificada des de la

base. Fulles palmatisectes

amb 5-7 foliols, i pecíols

llarg i villosos. Inflorescèn-

cia principal en raïm ter-

minal, amb flors (fins a 25)

disposades al llarg de l'eix.

Corol·la groguenca en el botó floral, després blanca, que vira a rosat o magenta ± intens amb la maduració. Llegum de color marró ± obscur, amb 1-5 llavors el·lipsoidals.


Endemisme exclusiu de la província de València, recentment descrit com probablement

extint al medi natural i redescobert en diferents poblacions de La Ribera Alta (Montserrat i

Llombai), La Safor (Gandia) i La Costera (Xàtiva).


Montserrat Març a maig

Hàbitat

Forma part de les comunitats de teròfits i geòfits que ocupen les clarianes d'espartars,

coscollars, romerals o altres formacions llenyoses mediterrànies, en sòls calcaris poc desenvo-

lupats i pedregosos i a les escletxes i cavitats de la roca.

Usos i propietats

No s'han descrit usos específics d'aquesta espècie, emparentada amb la tradicional Tramussera cultivada (Lupinus albus), encara que alguns testimonis de gent major de la

comarca parlen de la recol·lecció de les llavors per a consum humà.

Observacions

Planta protegida per la legislació valenciana, inclosa en el Catàleg Valencià d'Espècies de

Flora Amenaçades en la categoria de espècie vulnerable. La escassesa de poblacions

conegudes i les fortes fluctuacions interanuals en el nombre d'exemplars (que poden arribar a diferencies de varis milers) fan necessari l'establiment de mesures legals per garantir la seua

supervivència a llarg termini. Entre les espècies de tramusseres conegudes a la Península

Ibèrica, 8 incloent el tramús cultivat que s'ha naturalitzat en algunes àrees, aquesta és l'única

que es desenvolupa sobre sòls esquelètics, mostrant una clara preferència pels substrats rics en carbonats. A més, tota la història del seua descobriment està plena de coincidències i

anècdotes curioses.


114

Opuntia maxima


Palera, figuera palera, figuera de moro


Chumbera, tuna.

Descripció

Planta crassa i espinosa, robusta, erecta

(fins 5-6 m, pot arribar a fer-se arborescent

amb un tronc ben desenvolupat), formada per

tiges aplanades (cladodis, popularment

coneguts com "pales") i articulades de color

verd, més o menys blavós en les pales velles,

amb espines molt variables en densitat i

grandària. Fulles menudes (d'uns 3 mm de

longitud), ràpidament caduques, reduïdes a

espines en les part més velles. Flors grans (7-

8 cm de diàmetre), de color groc situades al

marges de les pales. Fruits carnosos (figues

paleres) recoberts d’espines.


Probablement originaria de Mèxic, va ser

introduïda en el segle XVI per els conqueridors

espanyols per a criar les cotxinilles productores

de carmí. Actualment es troba naturalitzada amb caràcter invasor per quasi tot el món. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració


Hàbitat

Es troba a les vores de camins, al voltant de les construccions humanes (castells, ermites,

masos, corrals), al marges del camps i bancals, i també penetra en matollars natural, on pot competir

i inclús eliminar per competència a la vegetació natural, especialment als rocam i pedreres i altres

indrets amb sòls poc desenvolupats o particularment secs.

Usos i propietats

Cultivada pels seus fruit comestibles i, en zones de clima àrid o semiàrid, per a la formació de

tanques vives. Les figues paleres maduren a l’estiu i s’aconsellen per a tallar les diarrees; també es

fan xarops per a la tos i el suc de la fulla partida pel mig pot menjar-se amb sucre per a curar

constipats. El costumari popular replega l'acció de penjar fulles per conjurar els zels dels xiquets.

Observacions

Un altre cactus de grans dimensions naturalitzat a la Vall dels Alcalans és Opuntia subulata,

coneguda com "agulles d'Eva" (pàg. 208). A diferencia de la palera, els cladodis son cilíndrics

amb les areoles molt marcades i les flors són de color rogenc.


115

Paronychia argentea


Herba de neu, herbeta de la sang, sangui-nària blanca, paroníquia argentada.


Nevadilla, sanguinaria, hierba de la sangre.

Descripció

Planta herbàcia vivaç de base llenyosa,

poc elevada però molt llarga, normalment

postrada, amb tiges primes esteses al terra.

Fulles oposades, menudes més curtes o

iguals que els entrenusos, amb el marge ciliat

amb pèls molt fins. Flors menudes i molt poc

visibles, per estar envoltades per unes

bràctees molt característiques d'aquest gène-

re, membranoses amb consistència de paper i

amb aspecte argentat, agrupades en glomè-

ruls ben definits i molt cridaners, situats als

extrems de les branques.


Planta de distribució mediterrània que abasta les Illes Canàries. Amplament distribuïda, però

de forma dispersa, per tota la Península Ibèrica i les Illes Balears. Freqüent i abundant en tota la

Comunitat Valenciana.



Hàbitat

Planta comuna en ambients nitrificats, com les pastures seques, timonedes i brolles

esclarissades; també apareix amb freqüència en ambients antropitzats: camps de cultiu, bancals,

erms, descampats, vores de camins, etc.

Usos i propietats

Les infusions de les summitats aèries s'utilitzen popularment com a diürètica, per fer orinar i

ajudar a eliminar les pedres del ronyó, i també per baixar la febre (febrífuga) i la tensió (hipotensora).

Per via externa, els pegat de plantes xafades ajuden a la curació de ferides (vulnerària).

Observacions

Els glomèruls de bràctees d'aspecte argentat permeten reconèixer amb molta facilitat a les

espècies de Paronychia presents a la Vall dels Alcalans. A més de la descrita, també trobem als

mateixos hàbitats la paroníquia nívia (P. capitata), que es diferencia per detalls morfològics de les

peces florals i també perquè els exemplars de la darrera tenen una estructura més compacta i quan

estan florits apareixen completament coberts pels glomèruls argentats.


116

Phlomis crinita subsp. crinita


Orella de llop, trencapedres, cresolera, gresolera metxera, clavellet de pastor, herba de la gangrena.


Barbas de macho o de pastor, oreja de burro, mechera, oropesa.

Descripció

Planta llenyosa perenne amb arrel tube-

rosa i tiges erectes fins a 1 metre d’alçària,

ramificades cap en la meitat superior, grises

per estar coberta d'una borra de pèls

estrellats. Fulles, la majoria en roseta basal,

clarament peciolades, apelfades, grosses, de

forma ovada amb la base cordada i color

grisenc. Flors labiades molt característiques,

amb el llavi superior en forma de casc, còncau

cap a baix, i l'inferior trilobulat, agrupades en

verticil·lastres, cadascun amb 6 flors de color

groguenc amb estries rogenques, que s'orga-

nitzen en espigues terminals discontinues,.


Endemisme del quadrant sud-oriental de la Península Ibèrica, resulta abundant per les

serralades de la meitat meridional de la província de València i dispersa per tota la d'Alacant.


Montroy i Real de Montroi. D’abril a juny

Hàbitat

Brolles i matollars calcaris en sòls pedregosos i en indrets secs i assolellats.

Usos i propietats

Utilitzada en el costumari popular en infusions com a diürètica, per reduir les inflamacions de

ronyó i fer córrer l'orina per afavorir la eliminació d'arenilles i pedres, i també per tallar la diarrea. A

més, les fulles es preparaven enrotllades per fer metxes de cresol, aplicació de la que deriven alguns

dels seus mots poulars.

Observacions

Aquesta és una de les moltes plantes valencianes descrites pel reconegut botànic valencià

Josep A. Cavanilles, concretament de la comarca de La Safor. A la Vall dels Alcalans, també es

troba l'orella de llebre (Phlomis lychnitis) fàcil de reconeix per l'aparença equivalent de les

llargues inflorescències i que es diferencia per les seues fulles lanceolades llargament

atenuades en un pecíol poc distint i les flors de color groc intens.


117

Rosmarinus officinalis


Romer, romaní.


Romero.

Descripció

Arbust molt aromàtic, perenne, llenyós,

molt ramificat des de la base, amb branques

erectes (fins a 1,5 m d’alçària), ocasional-

ment postrades, densament folioses. Fulles

linears, dures (coriàcies), amb els marges

més o menys revoluts, segons les carències

d'aigua, i l'anvers blanquinós per estar den-

sament cobert de pèls glandulosos que

concentren els olis essencials. Flors bilabia-

des amb dos llavis ben marcats, de color

blau clar, rosaci o blanquinós, i 2 únics

estams ben visibles que sobreïxen de la

corol·la sota el llavi superior.


Planta mediterrània per excel·lència, amplament distribuïda per la major part de la Península

Ibèrica i les Illes Balears i també per tots els territoris valencians.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Tot l’any, però té 2 màxims anuals: un

de tardor i altre de primavera.

Hàbitat

Planta d'elevada plasticitat ecològica que creix sobre tot tipus de sòls, però amb una clara

preferència pels calcaris, des del nivell del mar fins als 1.500 metres en les muntanyes temperades o

càlides. Forma part de tot tipus de brolles i matollars sobre sòls secs i assolellats, arribant a densitats

elevades en llocs fortament aclarits per tales o incendis, que adquireixen la seua denominació:

romerals. També pot apareixen en les escletxes i replanells de rocams i pedregars.

Usos i propietats

El romer és una de les plantes aromàtiques mediterrànies més conegudes per la llarga i

diversificada tradició culinària i medicinal. Realment, seria necessari un tractat monogràfic per

nomenar tots els usos i aplicacions que ha rebut i continua reben aquesta planta, tant en el costumari

popular com per part de diversos sectors industrials. És una planta tonificant d'interès mel·lífer, que

es macera en alcohol per utilitzat la mescla obscurida en friccions efectives contra els dolors

musculars i contusions. A més a més, també es emprada per a la perfumeria, la jardineria i inclús

amb destinacions simbòliques. Per acabar d'arrodonir l'extens ventall d'aplicacions, indicar que

alguns autors li atribueixen propietats afrodisíaques.


118

Salvia verbenaca subsp. verbenaca


Tàrrec, tàrrega, herba del mal d'ulls.


Verbena, verbenaca, gallocresta, cresta de gallo, maro negro, balsamina.

Descripció

Planta herbàcia aromàtica, erecta (fins a

40-50 cm d'alçària), pubescent, amb la majoria

de les fulles en roseta basal. Fulles rugoses i

aspres al tacte, peciolades, de color verd fosc

amb el marge més o menys profundament

lobulat (subsp. verbenaca) o dividit (subsp.

controversa). Flors en inflorescències espici-

formes molt laxes que surten del centre de la

roseta, agrupades en verticil·lastres amb 6-10

flors, de color blau violaci intens o clar,

respectivament segons la subespècie, amb els

llavis característics de la família de les

Labiades. Les dos subespècies es diferencien

per la lobulació de les fulles i la grandària i

coloració de les flors.


Amplament distribuïda pel sud i l'oest d'Europa, el nord d'Àfrica i l'oest d'Àsia; també es troba

naturalitzada en Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda. Estesa per tota la Península Ibèrica

i les Illes Balears, resultant molt comuna i freqüent a tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a juliol.

Hàbitat

Resulta freqüent en les pastures, herbassars i timonedes que colonitzen els sòls agrícoles,

especialment als bancals i camps de secà, o altres substrat alterats i més o menys enriquit en

compostos nitrogenats, com els marges de camins i sendes de muntanya.

Usos i propietats

Aquesta planta s’utilitza en infusió de les summitats aèries com a digestiu i en forma d'emplastres

com a vulnerària per afavorir la cicatrització de talls i ferides.

Observacions

A la Vall del Alcalans també es tenen referències de la presència de la gallocresta valentiana

o rodaja-lancilla (Salvia valentina) en el terme de Montserrat, a les Crestes i voltants de la

muntanya de la Carència. Aquest endemisme valencià es diferencia per les seues fulles

senceres o molt lleugerament lobulades.


119

Santolina chamaecyparissus subsp. squarrosa


Camamirla, camamirla a-marga, mançanilla (aquest castellanisme es reserva normalment per a la dolça).


Abrotano hembra, manza-nilla amarga, hierba piojera.

Descripció

Arbust (camèfit) perenne, poc elevat (fins a 50 cm) i molt ramificat, amb tiges aro-màtiques i viscoses. Fulles alternes, menudes (0,6-2 cm),

sèssils, amb lòbuls diminuts (1-2 mm) disposats en varies fileres, i cobertes d’una densa pilositat, que lis dona una coloració grisenca, o glabres i verdes. Flors sense lígules de color groc intens, reunides en capítols solitaris terminals molt aromàtics. Distribució general

Planta de distribució mediterrània centre-occidental, amplament representada a la major part de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica i les Illes Balears, va fent-se més rara fins desaparèixer per complet en tot l'oest i nord-oest. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a juliol (setembre).

Hàbitat

Abundant en les brolles i timonedes calcaries seques més o menys alterades i nitròfiles, sempre en formacions obertes ben assolellades, des de el nivell de la mar fins al 2.000 metres d'altitud. També resulta comuna en diverses comunitats antròpiques, com els bancals i camps abandonats i les vores dels camins rurals i de sendes de muntanya. Usos i propietats

Planta d'ús popular per l'eficàcia i diversitat de les seues virtuts: tònic estomacal i digestiva, antisèptica, antiinflamatòria, cicatritzant, etc. També ha estat utilitzada per donar tonalitats daurades als cabells rossos o castanys clars. S'utilitzen els capítols florals en infusió i la tradició diu que s'han de collir el matí de Sant Joan, abans de l'eixida el sol. En jardineria, s'utilitza amb molta freqüencia una varietat molt pelosa que li dona una coloració blanquinosa a tota la planta, així com la subespècie endèmica de les Balears (subsp. magonica). Observacions

Fàcilment identificable per l'olor característica que desprèn tota la planta. A més, les seues fulles, amb digitacions disposades en varies fileres, i els capítols de color groc intens, la fan completament inconfusible. A la comarca, només el panigroc valencià (Anacyclus valentinus) presenta inflorescències semblats, però aquestes poden presentar petites lígules perifèriques i, a més a més, les fulles i sobretot l'olor, són completament diferents (pàg. 161).


120

Sideritis angustifolia subsp. angustifolia


Rabet de gat, cua de gat.


Rabo de gato, hierba de la almorrana.

Descripció

Arbust (camèfit) perenne,

llenyosa, molt ramificada, de

branques erectes (fins a 50 cm

d’alçària), de color més o

menys grisenc segons la pilo-sitat, i viscoses al tacte. Fulles

oposades, senceres, pubes-

cents, estretes (linears) i agu-

des, de vegades les superiors amb alguna dent punxant. Flors

bilabiades de color groc pàl·lid,

disposades en verticil·lastres

(rodalets) lleugerament sepa-

rats, protegides inferiorment per un parell de bràctees amb nombroses dents espinescents, de longitud similar o superior que el calze. Distribució general

Endemisme iberollevantí amb el centre de dispersió en les àrees termo i mesomediterrànies d'ombro-clima sec o subhumid de les muntanyes litorals i sublitorals de quasi tota la Comunitat Valenciana, penetrant en les províncies de Tarragona, Albacete i Múrcia. Queda exclosa de l'extrem meridional d'Alacant, d'ombroclima àrid, i de les àrees interiors de Castelló, de clima supramediterrani continental. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració


Hàbitat

Creix en brolles, timonedes i clarianes de matollars secs i assolellats sobre sòls calcaris; també apareix en les voreres de sendes, camins i altres llocs amb poca cobertura vegetal, un poc nitrificats. Usos i propietats

Molt apreciada en l'herbolari popular, la infusió de les summitats florides són emprades per calmar el mal de ventre i són aplicades externament per curar tota classe d’inflamacions, ferides i per netejar els ulls. A més, és un del components principals dels tradicionals licors digestius coneguts com herberos. Observacions

Les Sideritis es reconeixen fàcilment per la disposició de les flors en verticil·las-tres protegits per un parell de bràctees A la comarca, a més de la espècie tractada, hem trobat S. incana subsp. edetana en l'entorn de la MRF "Lloma de Coca" (Real de Montroi). No obstant això, la bibliografia i el BDBCV confir-men la presència de S. hirsuta i S. incana subsp. incana en la zona del Barranc Real (Serra del Caballó, Real de Montroi), no observades als nostres rastrejos. S. hirsuta presenta una major pilositat de les tiges i les fulles que són més amples i dentades en el marge que en S. angustifolia.


121

Stipa tenacissima


Espart.


Esparto, atocha.

Descripció

Gramínia perenne herbàcia, molt robusta,

cespitosa que forma mates compactes i

denses de fins a 1,5 m de diàmetre. Fulles

molt abundants, convolutes, rígides, coriàcies,

gruixudes, més curtes que les tiges floríferes.

Flors (espiguetes) reunides en una espiga

(panícula) densa amb nombroses espiguetes,

sobre un llarg peduncle que pot arribar als 1,8

m d’alçària. Espiguetes amb una llarga aresta

(4-6 cm) que per la base s'enrotlla en una

espiral molt característica dels membres del

gènere Stipa i truncada en l'extrem. Fruit sec

(cariòpside) amb pèls i arestes persistents.


L'espart es distribueix de manera natural pel Mediterrani Occidental i més concretament pel nord-oest

d'Àfrica (Marroc, Argèlia, Tunísia i Líbia) i la Península Ibérica, on s'estén per la major part del territori.

Molt comuna a les zones càlides de les muntanyes d'altitud mitjana i baix; més rara en zones interiors.



Hàbitat

Creix en matollars oberts que colonitzen llocs secs i sòls pedregosos, normalment de forma

dispersa, però pot arribar a formar comunitats d'elevada extensió i cobertura on resulta dominant: els

espartars, normalment afavorit de forma artificial per a incrementar la disponibilitat de materials.

Usos i propietats

L'espart va ser una planta de gran importància econòmica que s'explotava antigament per

aconseguir fibres. Aquest aprofitament es remunta varis milers d'anys enrere, perquè en l'actualitat el

seu ús està reduït a diversos efectes poc quotidians i només es recol·lecta espart a nivell local i molt

puntual. D'aquest material es realitzaven nombrosos utensilis per a la vida rural.

Observacions

A la Vall dels Alcalans, també es troba un altra Stipa, coneguda com pelaguer o llambra, (S.

offneri) normalment a les mateixes comunitats vegetals que l'espart, però és una planta molt més

menuda amb fulles junciformes (semblants a les dels joncs) amb espigues més laxes que pot

identificar-se per la aresta espiralada i truncada típica del gènere.


122

Teucrium pseudochamaepitys


Cresta de gall, iva borda.


Falso pinillo, hierba de la calentura, hierba de la cruz, hierba de San Antonio, orobal, romerillo falso.

Descripció

Mata sufruticosa amb varies tiges erectes

(fins a 30 cm d’alçària), un poc llenyoses a la

base i amb una pilositat dispersa i patent.

Fulles alternes, piloses, dividides en 3-5

segments linears (de morfologia molt caracte-

rística, de la que deriven els ses noms

populars). Flors grans típiques de les labia-

des, però sense llavi superior que deixen els

estams al descobert (com correspon al gènere

Teucrium), agrupades en inflorescència allar-

gada i racemiforme amb les flors disposades

per parells en cada nus; corol·la vistosa, de

color blanc o rosat amb nervis purpuris, llavi

inferior clarament trilobat amb pels patents.


Element de la Mediterrània occidental que s'estén pel sud d'Europa i el nord d'Àfrica. En la

Península Ibèrica, la seua àrea de distribució ocupa el centre, el sud i l'est. Molt comuna a tota

la Comunitat Valenciana.



Hàbitat

Planta molt comuna en tot tipus de comunitats pioneres. Creix en brolles, timonedes i pastures

seques, assolellades i més o menys enriquides en compostos nitrogenats, en formacions poc

evolucionades sobre sòls esquelètic o pedregosos, molt obertes i esclarissades o aprofitant les

clarianes en comunitats més denses o elevades, sempre sobre substrat de naturalesa bàsica (roca

calcària, algeps o margues).

Usos i propietats

Per les referències trobades, sembla que la cresta de gall no ha tingut una utilització popular als

nostres territoris; no obstant això els seus noms vernacles segueixen propietats medicinals. En

aquest sentit, les fonts consultades indiquen que en alguns llocs d'Andalusia, la infusió de les

summitats aèries de la planta florida es prenien per al tractament de febres incurables, com el tifus o

la febre de Malta.


123

Thymus piperella


Pebrella, pebrinella, febrella, timó bord, herba d'olives.


Pimentera.

Descripció

Mateta perenne, llenyosa i molt aromàtica,

molt ramificades des de la base, amb nombro-

ses tiges erectes o ascendent (fins a 40 cm

d’alçària), pubescents, de secció quadrangu-

lar. Fulles menudes, glabres, curtament pecio-

lades, oposades, de contorn oval o el·líptic,

planes o un poc còncaves, amb nombroses

glàndules rogenques i la nervadura ben

marcada. Flors típicament bilabiades, amb el

llavi superior amb dos lòbuls i l’inferior amb

tres, de color rosat més o menys intens a

púrpura, reunides en una inflorescència termi-

nal allargada i laxa.


Endemisme iberollevantí distribuït principalment per la província de València, des dels

territoris al sud del Túria (sector corològic setabenc) i penetrant lleugerament en les àrees

veïnes d'Alacant, Albacete i Múrcia.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juliol a novembre.

Hàbitat

Creix en brolles i timonedes seques i assolellades, amb freqüència en sòls pedregosos poc

desenvolupats, i sovint també en rocams, sempre sobre substrats calcaris dels pisos termo i

mesomediterrani d'ombroclima sec a subhumid. Està considerada com un espècie pionera que

manifesta una gran capacitat colonitzadora en terrenys remoguts, sòls agrícoles i bancals

abandonats i especialment en zones devastades per incendis forestals.

Usos i propietats

Planta molt popular i amplament utilitzada com un dels aromatitzant culinari habituals de la cuina

casolana, però especialment apreciada per a preparar la salmorra i adobar olives, pimentons i

tomates, junt a les fulles de la garrofera i la sajolida (Satureja sp. pl.) que resulte més comuna a cada

zona. Els preparatius també depenen dels gustos, perquè quan agrada el saber picant més intens,

es substitueix completament aquesta darrera per la pebrella. Altra destinació culinaria molt freqüent i

molt estimada és la cuina dels casadors, on resulta constant per condimentar els gaspatxos de conill

i pollastre o de perdius.


124

Thymus vulgaris


Timó, timonet, tomello, farigola.


Tomillo.

Descripció

Mateta menuda (fins a 40

cm d’alçària), de branquetes

llenyoses, molt ramificades

des de la base i extraor-

dinàriament olorosa. Fulles

menudes, senceres, lanceo-

lades, amb el marge revolut

amb pèls, especialment abun-

dants al revers en la subespècie típica. Flors típicament bilabiades, de color blanc o rosat amb

estams ixents reunides en inflorescències de diferent morfologia segons la subespècie: en la típica

(subsp. vulgaris) són més o menys esfèriques, amb les bràctees florals més amples que les fulles

caulinars; en la subsp. aestivus, allargades i espiciformes i les bràctees són similars a les fulles.


Th. vulgaris s'estén per la Regió Mediterrània occidental europea, des de la Península

Ibèrica fins Itàlia, però mentre la subespècie vulgaris està present en tota la meitat oriental de la

Península, la subespècie aestivus és un endemisme iberollevantí i balear amb un àrea de

distribució centrada en la nostra Comunitat, penetrant lleugerament en la província de Terol pel

nord i en la de Múrcia pel sud-est..

Distribució en la Vall dels Alcalans


Època de floració

Les dos subespècies també es diferencien en el moment de floració: mentre que a la subsp.

vulgaris és òptim en primavera, encara que pot arribar a presentar flors durant tot l’any; la subsp.

aestivus, fent referència al seu nom, floreix a l'estiu, de juny a novembre.

Hàbitat

Les dos subespècies coincideixen en la seua ecologia, convivint en molt indrets. Molt comunes a

les brolles i timonedes seques que creixen en llocs solejats i pedregosos, parets rocoses; dominen

les comunitats pioneres llenyoses que inicien la regeneració de la vegetació natural en camps de

cultiu i bancals abandonats.

Usos i propietats

Tot dos són molt reconegudes i apreciades com aromatitzant culinari, però a més a més, són

plantes molt preades en la medicina popular pels seues efectes estimulants en casos d’esgotament

físic o psíquic, com a desintoxicant, per obrir la gana i afavorir la digestió.


125

Ulex parviflorus


Argelaga, argilaga, gatosa.


Aulaga, aliaga.

Descripció

Arbust erecte que pot arribar als 2 m

d’alçària, densament cobert d'espines i molt ra-

mificat. Tiges amb curtes branques espinoses,

amb espines robustes. Fulles alternes,

peciolades, simples o trifoliades molt menu-

des i ràpidament caduques. Flors papilionà-

cies solitàries o en grups de dos sobre les

espines, de color groc intens, d'explosió

hivernal, cobrin pràcticament la planta per

complet. Fruit lleguminós de fins 1 cm, igual o

poc més llarg que el calze.


Element exclusiu de la Mediterrània occidental, distribuïda per el sud de França i pel sud i el est

de la Península Ibérica. Molt abundant en la Comunitat Valenciana en els territoris litoral i sublitorals;

cap a les terres interiors, la seua presencia es relaciona amb l'arribada de influencia litoral.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’octubre a maig.

Hàbitat

Planta típica de tot tipus de formació arbustiva mediterrània, la seua abundància està relacionada

normalment amb la regeneració d'àrees afectades per incendis forestals. Es tracta d'una planta

piròfita que es veu afavorida pels focs forestals. La eliminació de la resta de vegetals competidors i la

seua capacitat per ocupar l'espai amb rapidesa, la converteixen, junt amb les estepes (Cistus sp. pl.)

i altres plantes mediterrànies, en els elements dominant característic del matollars de regeneració

post incendi. Creix en llocs oberts, clars de pinars, matollars, brolles, timonedes, etc.

Usos i propietats

Poc profit pot donar una planta tan densament espinosa; no obstant això, alguns texts indiquen

que quan està florida és un bon menjar per als conills. A més quan està seca, es fa servir com a

llenya per encendre un bon foc.

Observacions

En les zones un poc més elevades de la comarca que corresponen als contraforts de la Serra

del Caballó, en l'extrem sud-occidental de la comarca, també apareix un altra argelaga (Genista

scorpius), més comuna en àrees més continentals, encara que conviu amb Ulex parviflorus en

moltes zones. G. scorpius es diferencia fàcilment per la presencia evident de fulles trifoliades, la

seua coloració més grisenca i sobretot per la floració primaveral, normalment e febrer a maig.


126

Verbascum fontqueri Noms comuns en valencià

Matapeix negre.


Gordolobo (nom genèric pel que es coneixen la majoria de les espècies de Verbascum).

Descripció

Planta bianual, erecta (fins 80 cm d’alçà-

ria), simple i glandulosa i pubescens. Fulles

en roseta basal, peciolades amb el limbe més

o menys profundament dividit i el marge

dentat, les superiors alternes, sèssils, més

menudes. Flors disposades fe forma molt laxa

al llarg d'una tija florífera allargada (raïm),

solitàries situades en les axil·les de les bràc-

tees, amb la corol·la gran (3-3,5 cm de diàme-

tre), de color groc, i 4 estams de filaments

piloso-purpuris. Fruit en càpsula ovoide.


Endemisme exclusiu de la província de València, restringit a algunes serralades d'altitud mitjana,

del pis termomediterrani sec, al sud de la província, des de Dos Aigües-Real de Montroi-Llombai fins

a Quatretonda.


Montroy i Real de Montroi. D’abril a juny.

Hàbitat

Creix en herbassars, timonedes i brolles esclarissades i assolellades que ocupen àrees alterades

per la fauna o per l'home, sobre substrat calcaris. En indrets amb formacions més tancades, pot

quedar desplaçat a les vores de les pistes forestals, camins, etc., on la vegetació es manté oberta.

Usos i propietats

No es coneixen

Observacions

El seu caràcter subnitròfil i heliòfil el fa dependent de ambients amb comunitats vegetal

serials, esclarissades i poc evolucionades, que es mantenen per la activitat de la fauna salvatge

o de l'home. En conseqüència, l'abandonament de la ramaderia i altres activitats tradicionals

d'aprofitament de materials forestals (llenya, fusta, etc.) afavoreix la evolució serial de la

vegetació cap a formacions de major cobertura on s'observa una tendència a la reducció i inclús

desaparició de les poblacions d'aquest i d'altres endemismes valencians lligats a les comunitats

menys evolucionades. A més a més, algunes de les seues poblacions més significatives fores

destruïdes als anys 70 i 80 pel desenvolupament urbanístic.


127

Viola arborescens


Violeta de la tardor, violeta arborescent, rabassa llenyosa.


Violeta de otoño.

Descripció

Mata llenyosa (camèfit) poc elevada (fins

25 cm d’alçària, característica que contrasta

amb el seu nom específic), encara que pot

arribar al 2 metres quan creix estesa sobre

el terra, molt ramificada des de la base, amb

tiges ascendents densament folioses. Fulles

estretes (3-5 mm), lanceolades i pubescents,

amb el marge dentat o sencer i corbat cap a

l’interior. Flors llargament pedunculades típi-

ques de les violetes, de color violeta pàl·lid

amb estries obscures. Fruit en forma de

càpsula sense pèls.


Element mediterrani occidental amb un àrea que s'estén des de el sud de Portugal fins el sud de

França, Cerdenya i Argèlia. En la Península Ibèrica, la seua distribució queda restringida al litoral

mediterrani i a les Illes Balears. Relativament abundant en la Comunitat Valenciana, especialment

per tota la franja litoral, en el pis termomediterrani.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’octubre a març.

Hàbitat

Apareix normalment en brolles i matollars secs calcaris, però també pot formar part del sotabosc

de formacions més evolucionades (màquies, boscos), però sempre ocupant posicions perifèriques

més il·luminades.

Usos i propietats

Aquesta planta no resulta massa coneguda per la seua utilitat medicinal; no obstant això ha estat

utilitzada per al tractament de refredats i de la tos. En general, les violetes són més conegudes pel

seu aprofitament com a planta ornamental, especialment com flor de temporada, i molt tradicional

per a flor tallada.

Observacions

La majoria de les violetes conegudes a la Comunitat, i realment és un grup prou diversifica amb

més de 10 espècies diferents, viuen en ambient més humits i ombrívols que els que poden trobar-se

a la Vall dels Alcalans. De fet, aquesta violeta de la tardor és l'única present a la comarca, però a

més resulta molt fàcil de diferenciar pel seu caràcter llenyós i les seues fulles linears.


128

Asperula aristata subsp. scabra

N.v.: Herba prima. N.c.: Asperilla de flor roja.

Mediterrània.

Herba de tiges fines (< 1 mm) amb llargs entrenusos i fulles verticil·lades, estretes, en grups de 4; flors tubuloses rosades aca-bades en 4 lòbuls blancs. La llargària de la part soldada del tub de la corol·la permet diferenciar-la de A. cynanchica, també citada a la comarca.

Montroy, Real de Montroi i Montserrat.

Allium sphaerocephalon

N.v.: All de bruixa, calabruixes. N.c.: Ajo de cigüeña, montesino o perruno.

Centre i sud d'Europa.

Planta herbàcia bulbosa amb olor d'all, tiges erectes buides i flors rogenques reunides en una inflorescència terminal esfèrica (1-6 cm de diàmetre).


Asterolinom linum-stellatum

N.v.: Lli estel·lat. N.c.: Lino de lagartijas.

Mediterrània.

Xicoteta planta anual (fins a 10 cm) amb tiges erectes poc ramificades, amb fulles oposades, lanceolades i flors solitàries axil·lars; fruit esfèric.



129

Ballota hirsuta

N.v.: Marrubi hirsut o roig, barrumbi. N.c.: Flor rubí, hierbabuena de pastor, marrubio borde.

Endemisme de la Península Ibèrica, les Illes Balears i el nord d'Àfrica.

Planta perenne, llenyosa en la base, amb tiges erectes molt piloses i fulles orbiculars densament piloses; flors bilabiades rogenques agrupades en verticil·lastres més o menys esfèrics, calze amb 10 dents.


Avenula bromoides subsp. bromoides

N.v.: Avenula. N.c.: Culilla.

Mediterràni occidental

Herba perenne cespitosa; inflorescència sim-ple sobre llargues tiges erectes; espiguetes amb llargues arestes dorsals ± doblegades.


Brachypodium retusum

N.v.: Cerverol, fenal, fenàs, fenàs reüll, llistó. N.c.: Fenazo, lastón.

Mediterrània occidental

Herba perenne que pot format gespes prou extenses, especialment en àrees incendiades. Es caracteritza per la disposició dística de les fulles (en angle recte a cada banda de la tija), i per les espigues ± arrodonides i lleugerament corvades.

B. distachyon és anual i presenta arestes evidents en les espiguetes; B. phoenicoides les fulles són més llargues i forma macolles més voluminoses



130

Cephalaria leucantha

N.v.: Falla. N.c.: Culilla.

Mediterrània.

Planta perenne amb llargues tiges erectes; fulles oposades amb lòbuls linears; flors blanques agrupades en capítols hemisfèrics.


Dactylis glomerata

N.v.: Dàctilo. N.c.: Dáctilo, pasto ovillo.

Europa, Àsia i nord d'Àfrica.

Herba perenne amb espigues terminals amb blanques basals llargues i nues. D. hispani-ca, també comuna a la comarca, presenta espigues sense les branques inferiors nues.


Dipcadi serotinus

N.v.: Marcet. N.c.: Falso narciso.

Mediterrània centre-occidental.

Herba bulbosa perenne amb fulles linears poc nombroses, més curtes que la tija; flors amb 6 tèpals de color marró clar, pèndules, inflores-cències unilaterals; fruit en càpsules subgloboses trilobades seques quan estan madures

Real de Montroi i Montserrat.


131

Erucastrum virgatum subsp. brachycarpum

N.v.: Cabeso d'or, ravenissa major o de runar, ravanell de matolls. N.c.: Jaramago de roca.

Endemisme valencià exclusiu.

Planta perenne amb llargues tiges erectes; fulles en roseta basal irregularment lobula-des; flors tetràmeres grogues.


Euphorbia flavicoma

N.v.: Lletera, lleterola o lleteresa. N.c.: Lechera, lechetrezna o lecheruela.


Mateta perenne postrada amb fulles el·líp-tiques, sovint rogenques al marge; flors característiques de les lleteres amb glàndu-les arrodonides; fruit amb berrugues.


Filago pyramidata

N.v.: Herba del borm. N.c.: Hierba algodonera.

Eurasiàtica.

Herba anual erecta o ascendent, molt pilosa que li dona una coloració grisenca, bifurcada a la base de cada inflorescència composta; fulles linears o espatulades; flors poc aparents, reunides en capítols de forma piramidal, que s'agrupen en inflorescencies espèriques



132

Guillonea scabra

N.v.: Fenoll bord o negre. N.c.: Fenollosa.

Endemisme Iberollevantí.

Herba vivaç amb fulles majoritàriament en la base, compostes amb segments estrets i cuneats; flors blanques en grans inflorescèn-cies umbel·liformes compostes; fruits (mericarps) amb ales estretes (2-3 mm).


Hedysarum bovanumsubsp. eurpaeum

N.v.: Estaca-rossins, rabassa llenyosa. N.c.: Zulla silvestre.


Planta perenne amb fulles divi-dides (6-14 parells de folíols) estrets; flors papil·lionàcies de color purpuri; fruits indehis-cents, amb 2-4 artells semicir-culars i espinosos.

Montroy i Montserrat.

Helichrysum serotinum

N.v.: Sempreviva, botja fematera, herba botgera. N.c.: Siempreviva, tomillo llesquero.

Endemisme Iberollevantí.

Arbust erecte multicaule de color verd cendra; fulles linears molt estretes i llargues; flors tubuloses grogues, reunides en capítols cilíndrics, agrupats en inflorescències corimbi-formes terminals.



133

Iberis saxatilis subsp. valentina

N.v.: Matablat. N.c.: Carraspique.


Mata llenyosa en la base i branques herbà-cies; fulles linears; flors blanques reunides en inflorescències corimbiformes terminals on les flors perifèriques presenten pètals majors.


Lavandula latifolia

N.v.: Espígol comú, de fulla ample o mascle. N.c.: Alhucema, espigón, espliego, lavanda.

Mediterrània nord-occidental.

Mata llenyosa tomentosa i aromàtica; tiges curtes densament cobertes de fulles; flors bilabiades de color violaci en inflorescències en l'extrem de branques erectes i ramificades.

Lygeum spartum

N.v.: Espart, espart albardí, espart bord. N.c.: Albardín, esparto.


Herba perenne que forma mates denses de fulles dures al tacte i caragolades longitudinalment; flors poc aparent, però inconfusibles per la bràctea blanquinosa que protegeix l'espigueta coberta de nombrosos pèls llargs.

Montroy.


134

Matthiola fruticulosa

N.v.: - N.c.: Alhelí de campo.

Mediterrània.

Mata blanquinosa o grisenca, llenyosa en la base i branques herbàcies; fulles alternes, estretes; flors amb 4 pètals rosats o gro-guencs sinuosos, sovint dirigit cap enrere.


Mercurialis tomentosa

N.v.: Orella de rata, mercurial tomentós. N.c.: Mercurial blanca, carra, criadilla de ratón.


Planta perenne dioica d’aspecte cotonós (densament coberta de pèls); fulles opo-sades, senceres, un poc denta-des; flors menudes de color verd, les masculines en espigues; les femeni-nes aïllades.

Real de Montroi.

Narcissus assoanus

N.v.: Almesquí. N.c.: Narciso gallego.


Planta bulbosa menuda, amb una o varies tiges floríferes; flors perfumades de color groc intens amb el periant format per 2 verticils de tèpals petaloides que més internament formen la tíica corona dels Narcissus.

Montserrat, Montserrat i Real de Montroi.


135

Ononis minutissima

N.v.: Gavó menut. N.c.: Anonis menor.


Mateta menuda amb branques llenyoses molt fines; fulles amb 3 folíols estrets i dentats; flors papilionàcies de color grocs i venes roges en l'estendard amb el calze tan llarg o poc més curt que la corol·la.


Ophrys fusca

N.v.: Mosques negres. N.c.: Monjas, flor de abeja, flora de avispa.

Mediterrània.

Aquesta orquídia es caracteritza pel seu label dividit en 3 lòbuls, el central més gran, escotat i vellut, de color fosc a la meitat terminal i la part més interna ocupada per una taca grisa o blavosa (màcula).


Ophrys speculum

N.v.: Mosques blaves, sabatetes del Bon Jesús. N.c.: Espejo de Venus, flor de abeja, flor de avispa.

Mediterrània.

Les diferencies més clares entre les orquídies abelle-res trobades a la comarca són les flors. En aquesta espècie el label està clarament eixamplat ca a l'extrem, amb una taca blava brillant amb forma de llengua vorejada pel un marge vellut de color marró.

Real de Montroi.


136

Ophrys tenthredinifera

N.v.: Mosques vermelles. N.c.: Flor de abeja, flor de avispa, abejita.

Mediterrània.

Sèpals de color rosat que contrasta amb el color groc de la part externa del label, que està lateralment re-plegat cap a baix i té una protuberància al centre; part central del label de color marró fosc.


Anacaptis pyramidalis

N.v.: Barreret. N.c.: Orquídea piramidal.

Mediterrània.

Molt característica per la seua inflorescència densa de forma cònica, amb flors blanquino-ses a purpúries, amb tres lòbuls molt marcats de la mateixa mida i un esperó al darrere que surt cap a baix.

Real de Montroi.

Orobanche artemisiae-campestris

N.v.: Orobanca (nom genèric). N.c.: Orobanque.

Centre, sud i est d'Europa.

Planta paràsita de diverses espècies de compostes; tija simple de color groguenc a malva; flors gro-guenques, amb la corol·la ± tubular, corbada, amb pèls glandulífers; llavi superior bilobulat, l'inferior amb 3 lòbuls denticulats.

Montroy.


137

Orobanche latisquama

N.v.: Frare del romaní, orobanca (genèric). N.c.: Orobanque.


Paràsit del romer i altres herbes i arbustos; flors de color roig a púrpura clar, en forma de casc, amb pèls glandulífers; llavi superior sencer; lòbuls del llavi inferior denticulats.


Plantago sempervirens

N.v.: Matafoc, plantatge de ca. N.c.: Zaragatona mayor.


Herba perenne amb tiges llenyoses a la base i fulles estretes (linears), oposades, sèssils;; espigues pedunculades ± esfèriques. P. afra es molt semblant, però anual.


Reseda lutea

N.v.: Bufadors, enturió, galda, gandalla. N.c.: Gualdón, pacífica, reseda amarilla.


Herba perenne de color verd pàl·lid o glauc, amb tiges erectes; fulles partides amb pocs segments ques són estrets i sovint ondulats al marge; flors de color groc llimona disposades en una inflorescència molt allargada; fruits en càpsula el·lipsoïdal .



138

Ruta angustifolia

N.v.: Ruda (genèric). N.c.: Ruda menor.


Arbust ben conegut i fàcil de reconèixer per la seua olor característica, fètida; fulles molt dividides en segments menuts; flors amb pètals grocs llargament ciliats al marge.


Sanguisorba verrucosa

N.v.: Pimpinel·la, pentinella, herba de talls. N.c.: Pimpinela, hierba de la mora.

Mediterrània i Macaronèsica.

Herba postrada o erecta; fulles compostes amb folíols imparells molt dentats; flors típicament reunides en glomèruls terminals; fruit cobert de berrugues amb 4 costelles.


Satureja intricata subsp. gracilisa

N.v.: Sajolida, saboritja, herba d'olives. N.c.: Ajedrea, hierba oliva, sal y oliva.

Endemisme iberollevantí.

Arbust aromàtic ascendent amb fulles estretes, més amples en el terç apical on presenta 3 dentetes menudes; flors bilabiades blanques amb el llavi inferior trilobulat. Molt utilitzada per amanir les olives, i pimentons en salmorra.



139

Scorzonera angustifolia

N.v.: Escurçonera barballera. N.c.: Tetas de vaca.


Herba glabrescent, erecta, amb fulles alternes, linears i sèssils; flors ligulades de color groc ± intens, en capítols terminals solitaris; fruits grans amb aparell volador de pèls plomosos.


Sideritis incana subsp. edetana

N.v.: Rabet de gat de flor rosa, cua de gat femella. N.c.: Rabo de gato rosado.


Mata tomentosa, grisenca; flors bilabiades de color ± rosat, en verticil·lastres que formen inflorescències molt allargades.

Real de Montroi.

Staehelina dubia

N.v.: Pinzell, farigola borda o mascle, herba flatera o soldadora. N.c.: Hierba pincel, jopillos de seda montés, yesca, manzanilla yesquera, tomillo de brocha.


Mata llenyosa de fulles estretes i llargades, de color grisenc per l'anvers, tomentoses i molt blanques pel revers; flors tubuloses de color púrpura reunides en capítols allargats.



140

Teucrium capitatum subsp. gracillimum

N.v.: Timó blanc. N.c.: Tomillo macho o terrero.

Mediterrània sud-occidental.

Mateta llenyosa molt ramificada des de la base; fulles linears, revolutes al marge, amb lobulets poc pronunciats en la part apical; flors menudes, blanques, sense llavi superior, agrupades en in-florescències terminals, denses i ± hemisfèriques.


Thesium humifusum

N.v.: Bugiot. N.c.: Tiñuela.

Mediterrània.

Mateta hemiparàsita perenne amb llargues branques herbà-cies; fulles linears molt espaia-des i lleugerament suculentes, de color verd groguenc; flors menudes i poc aparents, blan-ques o verdoses en inflores-cències ramoses.


Thymelaea hirsuta

N.v.: Bufalaga hirsuta, palmerina, pala marina. N.c.: Borja marina, salado, prueba yernos.

Mediterrània.

Arbust ramificat des de la base, amb fulles esqua-miformes verdes per l'an-vers i blanques pel revers concentrades en l'extrem de les branques pèndules; flors menudes de color groc o blanc.

Montserrat.


141

Thymelaea pubescens

N.v.: Bufalaga pubescent. N.c.: -.

Endemisme Ibèric.

Arbust menut amb la soca molt llenyós i tiges herbàcies erectes, densament cobertes de fulles linears; flors tubuloses de color groc a rogenc en l'extrem de la tija.


Urginea undulata subsp. caeculi

N.v.: -. N.c.: -.

Endemisme exclusiu de les províncies de València i Alacant.

Herba bulbosa amb una roseta de fulles llargues, estretes i amb el marge ondulata; flors blanques o rosades sobre una llarga inflo-rescència que es desenvolupa avanç que les fulles.


Vitis vinifera

N.v.: Vinya, cep. N.c.: Viña, vid.

Naturalitzada dels cultius.

Arbust lianoides amb tiges llargues i tortuoses, amb circells oposats a les fulles; fulles grans, lluentes, amb lòbuls ± marcat en les deferents espècies, subespècies i híbrid; fruit (raïm) en drupa carnosa comestible.


LES PLANTES DE LES CRESTES I ELS CINGLES

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Les plantes de les crestes i els cingles

143

Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri Noms comuns en valencià

Vulnerària


Vulneraria, pie de gallo encarnado, hierba de la cuchillada

Descripció

Planta herbàcia anual, de vegades biennal o perenne, amb tiges ascendents que no sobre-

passen els 40 cm. Fulles compostes sense pèls

o poc piloses en l'anvers, formades per 2-3 (5)

parells de folíols, el terminal molt més gran que els laterals, sobretot a les fulles inferiors. Flors

papilionàcies (13-15 mm) amb corol·la poc

prominent sobre el calze, de color rosat, a

vegades molt pàl·lid, a púrpura, ocasionalment

grogues o blanquinoses, pigmentades en el seu terç apical, agrupades en glomèruls pedun-

culats normalment solitaris, de 2,5 a 3 cm de

diàmetre, amb 15 a 25 flors, amb una corona

basal de bràctees compostes.


Endemisme de la Mediterrània occidental únicament distribuït per la Península Ibèrica, les

Illes Balears i el nord d'Àfrica. Aquesta subespècie és la més estesa per la península i per terres

valencianes i també la que mostra una major variabilitat morfològica, amb nombroses formes de

transició cap a les altres subespècies. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montserrat i Real de Montroi. De (març) maig a agost (setembre).

Hàbitat

Creix a les escletxes, lleixes i replanells de rocams, cingles, penyes, etc. i en les clarianes

pedregoses de brolles, timonedes i pastures, sempre en formacions molt esclarissades i ben

assolellades, generalment sobre substrats calcaris.

Usos i propietats

Els glomèruls florals són utilitzades per a fer infusions que son aplicades en banys o compreses per a afavorir la curació ferides; es a dir, el seu nom comú i científic estan direc-

tament lligat amb les seues propietats medicinals com astringent i vulneraria.

Observacions

En la Comunitat Valenciana es coneixen 4 subespècies de A. vulneraria: la subsp.

vulnerarioides només està citada en Castelló i la subsp. reuteri, només en Alacant. La subsp. maura, molt rara a la província de València, es diferencia per les presentar flors més grans (18-

20 mm), i més pigmentades, entre la meitat i els 2/3 apicals.


144

Ceterach officinarum Noms comuns en valencià

Dauradeta, dauradella, her-ba de la sang.


Doradilla, hierba dorada.

Descripció

Falaguera perenne amb

fulles (frondes) disposades en feixos densos, de color verd

intens per l'anvers, amb el

pecíol molt curt i el limbe divi-

dit en segment asimètrics, units per la base sensers,

arrodonits; el revers densa-

ment cobert per esquames membranoses, laminars i brillants de color daurat fins a marró rogenc, amb aspecte de palla.


Aquesta falaguera es troba amplament distribuïda per l'oest i el centre d'Europa, la Regió

Macaronèsica i l'Àsia. Molt comuna a tota la Península Ibèrica i les Illes Balears i també a la

major part de la Comunitat Valenciana, des de les muntanyes de baixa altitud properes a la costa fins a la alta muntanya continental.

Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració (Esporulació)

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (gener) juny a setembre (desembre).

Hàbitat

Creix en escletxes i replanells de rocams, tant calcaris com silicis, inclús en murs i altres

construccions a l'interior dels nuclis urbans de zones rurals i en les comunitat més o menys

nitròfiles que colonitzen els murs de pedra seca de bancals. Usos i propietats

Les infusions de frondes han estat utilitzades a nivell popular com a diürètica en afeccions

hepàtiques i renals; per la seua acció protectora de la pell i de les musoses, també se li

atribueixen propietat expectorants.

Observacions

Les escates que cobreixen el revers de les fulles li permeten suportar millor que altres

falagueres la insolació directa, perquè actuen com un mirall que reflexa la llum i disminueix el

calfament dels teixits. Als cingles i rocams de la Vall dels Alcalans poden observar-se altres falagueres, encara que de forma molt puntual. Aquest és el cas de la Cosentinia vellea, ben

caracteritzat per les seues fulles peludes, que únicament localitzada a la MRF "Les Coves" (Montserrat), on està destacada com espècie prioritaria de la Microrreserva. Asplenium

petarche, present a les parets de la zona de Castell de Montserrat i del Barranc Reial (Real de

Montroi) presenta frondes amb segments lobulats.


145

Chaenorrhinum origanifolium subsp. crassifolium


Esperons de roca, bo-queta de gos.


Espuelilla, espuelilla de hoja carnosa, conejitos.

Descripció

Mateta perenne amb

nombrosses tiges postra-

des o ascendents (fins a

20 cm d’alçària), simples o

ramificades llenyoses a la

base. Fulles menudes, al-

ternes (les inferiors oposa-

des), estretament lanceo-

lades, curta ment peciola-

des i carnoses (crasses). Flors tubuloses bilabiades, en general de color blanc, rosat o violaci pàl·lid i

prominències grogoses en la gola, reunides en inflorescències en raïms terminals glandulosos. Fruit

en càpsula subglobosa més curta que el calze.


Endemisme iberollevantí, amplament distribuït per l'est i el sud-est de la Península Ibèrica i

les Illes Balears, freqüent a la major part del territori valencià.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) abril a juliol (novembre).

Hàbitat

Creix en fissures, escletxes i replanells de rocams, cingles i parets rocoses calcàries en zones

muntanyoses d'altitud mitjana i baixa; també pot colonitzar murs de pedra seca i altres construccions

humanes en el interior dels nuclis urbans, especialment a les zones rurals i en construccions històriques aïllades. Les fulles suculentes, que li permeten la retenció d'aigua, la capaciten per a

instal·lar-se en les posicions més exposades, suportant condicions de baixa humitat, elevada

insolació i altes temperatures.

Usos i propietats

No es coneixen.

Observacions

Aquest endemisme present a la majoria de zones rocoses de la comarca, està destacada

com a espècie prioritaria a la Microreserva de Flora "Les Coves" (Montserrat), on es troben

excel·lent poblacions en les parets calcàries d'orientació sud-est, amb un elevat nombre

d'individus que configuren comunitats d'elevada densitat i cobertura.


146

Galium valentinum Noms comuns en valencià

Qualladora, qualla-llets.


Cuajaleches.

Descripció

Herba perenne, però

molt tènue. Tiges nombro-

ses i embolicades, amb la

base lleugerament llenyo-

sa, llargues (fins a 30 cm)

fines, anguloses, aspres al

tacte, que produeixen esto-

lons per a la multiplicació ve-

getativa. Fulles curtes (5-8 mm) i linears, agudes, verticil· lades en nombre de 6-7 per nus. Flors

agrupades en inflorescències laxes, amb 4 pètals parcialment soldats a la base, de color groc

més o menys pàl·lid. Fruit brillant i papil· lós, més llarg que ample.


Endemisme iberollevantí amb un àrea de distribució centrada en la Comunitat Valenciana,

que s'estén principalment pel nord de la província d'Alacant i el sud i el centre de la de València,

amb algunes poblacions més aïllades en la de Castelló. Des de aquest nuclis principals irradia

cap a les zones limítrofes de les províncies de Conca, Múrcia i Albacete.


Montserrat. D'abril a juny.

Hàbitat

Creix en formacions obertes sobre substrat calcari, tant en rocams, cingles o pedregars, com

en brolles, timonedes i pastures seques, esclarissades i ben assolellades, on pot passar

fàcilment desapercebuda, especialment fora de l'època de floració, pel seu port feble i per

créixer embolicada amb la resta de la vegetació.

Usos i propietats

El seu nom popular fa referència a la utilització d'un brou concentrat, obtingut per cocció de

la planta, que té la capacitat per a quallar la llet destinada a la elaboració de formatge o altres

productes lactis.

Observacions

Diverses plantes han estat utilitzades popularment amb aquesta funció, però destaca

especialment un altre Galium, batejat amb el mateix nom vernacle: G. verum, per ser la més

habitualment emprada amb aquesta finalitat. Es tracta d'una planta més aparent i robusta,

delicadament coberta de flors menudes de color groc intens, que es xafada i exprimida en fresc

per obtindre un suc amb aquesta propietat de quallar la llet.


147

Hypericum ericoides subsp. ericoides Noms comuns en valencià

Cor de penya, cor de roca, herbeta de les penyes, pinell, pinzell, trencapedres.


Pinillo de oro, hierba pincel, corazón de peña o de roca.

Descripció

Mateta menuda (fins a 30 cm d’alçària),

perenne de color verd o glauc, molt ramifi-

cada des de la base, amb tiges tortuoses,

ascendent desproveïdes de fulles en la

base. Fulles agudes, molt menudes (2-6 x 1

mm) i revolutes en el marge, verticil· lades i

densament imbricades amb glàndules punc-

tiformes marginals. Flors de color groc

intens, pentàmeres (cinc pètals i cinc sèpals)

i nombrosos estams, disposades en grups

terminals. Fruits en càpsula.


Endemisme ibero-levantí exclusiu de la façana mediterrània ibèrica: Comunitat Valenciana, Múrcia, est de La Manxa i Andalusia oriental. La conca del riu Millars, a Castelló, constitueix el límit

septentrional de la seua àrea de distribució.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juny a agost.

Hàbitat

Creix en les escletxes i replanells de les roques calcaries, dolomítics o d'algeps, en llocs secs i

assolellats, tant en rocams més o menys inclinats com a les clarianes pedregoses de brolles i matollars, sempre en posicions que resulten excloent o limitants per a altres plantes per la reduïda

disponibilitat de sòl.

Usos i propietats

Es tracta d'un altra planta amb nombroses aplicacions populars. L'herbolari la considera com

estimulador de la gana (antianorèxica), purificadora de la sang (detòxicant), per alleugerar els temperaments nerviosos (antidepressiva), dissoldre les pedres dels renyó i també per afavorir la

curació de ferides (vulneraria) i evitar la seua infecció (antisèptica).

Observacions

El descobriment de les seues propietat curatives torna a estar relacionat amb la teoria de les

senyals, però en aquest cas relacionat amb la seua forma de vida. Observada en les parets rocoses

sembla tindre la força necessària per a obrir els clavills on introduir les seues arrels i aquesta capacitat va ser relacionada amb una activitat equivalent sobre les pedres que es formen en l'interior

del cos, el nomenat mal de pedra. Aquesta va ser la primera aplicació terapèutica.


148

Phagnalon saxatile


Botjeta, botjeta d'esca, iesquera, camamirla borda, ullastre de frare, donzell.


Manzanilla yesquera, yesca, romerillo, mata yesquera.

Descripció

Arbust (camèfit) perenne de base llenyosa i

molt ramificada, amb tiges ascendents (fins 60

cm d’alçària) densament cobertes de pèls que

li donen una coloració blanquinosa. Fulles

alternes, lineals poc denticulades i revolutes

als marges, amb una marcada diferencia de

color entre l'anvers, que és de color verd amb

línies blanquinoses, i el revers, que està

densament cobert de pèls (toment) i es blanc.

Flors reunides en capítols solitaris en l'extrem

de llarg peduncles, totes tubulars, de color

groc; bràctees de l’involucre de color marró,

les externes reflexes (revoltes cap a fora).

Fruit en aqueni amb aparell volador (vilà) de

pels simples.


Espècie mediterrània centre-occidental, distribuïda per la major part de la Península Ibérica, però

evitant les àrees septentrionals més humides. Molt comuna per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De gener a maig

Hàbitat

Mostra preferència pels replanells i escletxes de rocams i penyes, però pot aparèixer en brolles i

timonedes en qualsevol indret rocós o pedregós més o menys assolellat i sec; també s'instal·la en

medis artificials semblant, com les parets i murs, especialment els de pedra seca.

Usos i propietats

Aquesta planta, picada i seca, ha servit per encendre el foc, destinació a la que fa referència

la seu nom més estès, tant en valencià com en castellà: iesquera.

Observacions

A la comarca es troben altres dos congèneres d'aspecte prou semblant: Ph. rupestre, també amb

capítols solitaris, però amb fulles més amples amb el marge sinuós i dentat, i Ph. sordidum (pàg. 153),

amb capítols en grups terminals de 2-6. El primer resulta més freqüent que Ph. saxatile en brolles i

timonedes, mentre que el segon està pràcticament restringit a les escletxes de rocams i penyals.


149

Polygala rupestris


Polígala, polígala ru-pestre.


Hierba amarga, hierba gatera, oreja de rata, polí-gala de roca.

Descripció

Planta perenne habitual-

ment postrada o ascendent

(fins a 40 cm d’alçària), amb

branques herbàcies molt

folioses, de base llenyosa.

Fulles xicotetes (10-30 x 2-

5 mm), lanceolades, més o

menys coriàcies, amb els

marges engruixits i revoluts. Flors solitàries que naixen en l'axil·la de les fulles, pètals molt dividits

de color rosat (quan està ben oberta la seua aparença recorda a un insecte) i ales blanquinoses

aplicades a la corol·la amb una banda medial verda. Fruit en càpsula amb una ala marginal d'1 mm

d'amplària.


Element de la Mediterrània occidental que, en la Península Ibèrica, queda limitada a la meitat

oriental i a les Illes Balears. Amplament representat per quasi tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (març) abril a juliol (novembre).

Hàbitat

Planta habitual a les escletxes, clavills i replanells dels cingles, rocams i pedreres calcàries, amb

preferència per posicions arrecerades; també pot aparèixer en brolles i timonedes seques,

assolellades i molt esclarissades, normalment en posicions amb sòls esquelètics (molt poc

desenvolupats) o molt pedregosos que limiten el desenvolupament de plantes fruticoses més

elevades. Com planta rupícola també por aparèixer a les teulades, als murs de pedra seca i als

clavills de les parets en masos i altres construccions rurals aïllades.

Usos i propietats

Tradicionalment, ha estat utilitzada per aprofitar els seus efectes expectorants i mucolítics perquè

les substàncies actives que conté són molt efectives per a fluidificar i ajudar a eliminar la mucositat

dels bronquis; la seua activitat també contribueix a calmar la tos; de fet, la infusió d'una cullerada de

planta seca (principalment de l'arrel, encara que tenir una part de tiges i fulles), en mig got d'aigua

és un remei popular prou nomenat per al tractament de les bronquitis. A més a més, també se li

atribueixen propietats com a diürètica i antiinflamatòria.


150

Sedum sediforme Noms comuns en valencià

Raïmet de pastor, arròs de l'ardat, raïm de bruixa, crespinell gros.


Uña de gato, arroz de moro.

Descripció

Planta perenne, glabra, lignificada en la

base, amb tiges postrades que emeten arrels

fines i tiges floríferes erectes (fins a 60 cm

d’alçària). Fulles de color glauc, verdós,

grisenc o marronós, carnoses, imbricades,

ovado-lanceolades a el·líptiques, subcilíndri-

ques o planes en la cara superior (caràcter

atribuït a la subespècie dianium, que també

presenta flor de coloració més intensa), i

agudes. Flors de color groc més o menys

intens, reunides en inflorescències cimoses o

corim-boses, amb branques radiades, situades

en la part de dalt de cada tija fèrtil, que està

coberta per fulles més menudes i més laxes

que la resta de la planta.


Espècie mediterrània amplament representada per tota la Península Ibérica, encara que resulta rara en el quadrant nord-occidental. Molt comuna per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D'abril a setembre.

Hàbitat

Colonitzador habitual de les escletxes de rocams, marges de pedra seca, parets, teulades, etc.,

també forma part de diverses comunitat arbustives esclarissades que s'instal·len en sòls pobres, poc desenvolupat i rocosos, tant de natura calcària com silícia.

Usos i propietats

La destinació popular més corrent d'aquesta planta és la preparació de confitats amb vinagre

(salmorra) de les fulles i brots tendres per a ser consumits com aperitius i en ensalades, on també

poden afegir-se en fresc.

Observacions

Les fulles carnoses permeten identificar molt fàcilment als 3 representats d'aquest gènere present a la comarca. Les altres dos espècies són notablement més menudes i tot dos presenten fulles arrodonides que, en el raïm de sapo o crespinell blanc (Sedum album; pág. 154) són alternes i el crespinell glauc (S.

dasyphyllum) són oposades o verticil·lades i d'una coloració molt glauca. A més a més, les flors del

primer són blanques i nombroses; les del segon són d'un blanc brut amb estries roses i escases.


151

Teucrium thymifolium


Trencapedres, poliol amarg de roca.


Poleo de roca.

Descripció

Mata rupícola cespitosa, de creixement

compacte molt pegat a la pedra. Fulles

menudes, estretes (fins a 5 mm), de contorn

linear a oval-lanceolat, amb lòbuls cap a la

zona apical mot xicotets i poc perceptibles,

cobertes per una pilositat densa que dona

una coloració grisenques per l’anvers i

blanques pel revés, que pot quedar ocult al

plegar-se els marges. Flors típica de les

labiades, però sense llavi superior (carac-

terístic del Teucrium), de corol·la blanquino-

sa, groguenca o purpúria, disposades en

glomèruls terminals laxos.


Endemisme iberollevantí, exclusiu de la meitat oriental de la Península Ibérica, que es troba

distribuït principalment per l'interior de la província de València per les conques dels rius Túria,

Xúquer i Segura, abastant també el Tajo per Guadalajara.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De abril a juliol.

Hàbitat

Creix en escletxes de rocams, paredons, cingleres i talussos calcaris o dolomítics,

normalment als pisos de vegetació mesomediterrani i supramediterrani. La seua presència en la

Vall dels Alcalans, en llomes i tossals tèrmics i de poca altitud, coincidiria amb el límit inferior de

la seua distribució altitudinal.

Usos i propietats

Aquesta trencapedres i altra molt semblant morfològicament (T. buxifolium) resulten molt

preades com a diürètiques, prenent-se per a curar les infeccions d'orina i per a desfer i foragitar

les pedres i arenetes del renyó.

Observacions

Aquest endemisme del nostre territori apareix de forma molt puntual en els rocams, cingles i

parets de la Vall dels Alcalans; per això, està destacat com espècie prioritària en la microreserva

de flora de Les Coves (Montserrat) on poden trobar-se poblacions prou nombroses a les parets

rocoses d'orientació sud-est.


152

Mercurialis huetii

N.v.: Mercurial (nom genèric). N.c.: Mercurial.


Herba menuda (10-20 cm d'alçada), anual; fulles oposades, peciolades, de marge dentat i sense cilis (caràcter que la diferencia de M. ambigua); flors masculines i femenines en diferents individus (diòica), menudes i poc aparents, de color verd disposades en glomè-ruls o solitàries

Montserrat.

Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens

N.v.: Falaguera roja, herba de cordó negre. N.c.: Culantrillo bastardo o menor.

Subcosmopolita.

Falaguera amb fulles (frondes) linears, amb seg-ments asimètrics de forma ± rectangu-lars i pròxims entre ells; pecíol curt, negre.

Real de Montroi.

Micromeria fruticosa

N.v.: Poliol, poliol de roca. N.c.: Poleo de monte o de roca.


Arbust ramós obert, amb llargues tiges pubescents de color grisenc; fulles oposades, curtament pecio-lades, ovades o lanceolades, concolores amb la tija; flors menudes, bilabiades, de color blanquinosós o blavenc, disposades en inflorescències allargades i laxes.

Montroy, Real de Montroi.


153

Phagnalon sordidum

N.v.: Herba arenera, morenera o santa. N.c.: Coniza sórdida, coronilla real.


Mateta menuda ramificada des de la base amb branques tomentoses (blanques o grisenques), fulles linears molt estretes del mateix color que la tija; flors en capítols terminals reunits en grups d 2-3 en l'extrem de les tiges.

Montroy, Real de Montroi.

Polypodium cambricum

N.v.: Polipodi (nom genèric), herba pigotera. N.c.: Polipodio.

Mediterrània.

Falaguera amb fulles (frondes) dividides en lòbuls linears, amb segments que van reduint-se cap a l'àpex; anvers cobert per sorus de color groc a taronja en 2 files paral·leles.


Sarcocapnos enneaphylla

N.v.: Herba freixurera. N.c.: Zapatitos de la Virgen.


Planta herbàcia molt ramificada, fent mates ± hemisfèriques a les parets rocoses; fulles compostes amb segments en forma de cor; flors blanques de morfologia molt característica.

Montserrat.


154

Scrophularia tanacetifolia

N.v.: Conillets rojos, escrofulària d'ombra, setge verd, herba serrada. N.c.: Escrofularia de sombra.

Endemisme iberollevantí.

Herba ramosa, llenyosa en la base, amb tiges quadrangulars; fulles dividides amb segment molt retallats; flors bilabiades de color roig.


Sedum album

N.v.: Raïmet de pastor, raïm de llop, crespinell blanc. N.c.: Uva de gato.

Eurasiàtica.

Herba perenne carnosa (crassa), amb tiges vegetatives postrades i molt ramificades, les floríferes ascendents; fulles menudes carnoses, quasi cilíndriques; flors blanques en inflorescèn-cies corimbiformes.


Sedum dasyphyllum

N.v.: Crespinell glauc. N.c.: Uña de gato.


Mateta menuda que forma gespes menudes en clavills de rocams i parets de pedra; fulles carnoses de color glauc disposades densa-ment, més espaiades a les tiges floríferes; flors blan-ques amb estries rosades, relativament grans .



155

Vincetoxicum nigrum

N.v.: Masera negra, pebrote-ra borda. N.c.: Vencetósigo negro, ma-tatósigo negro.

Mediterrània nord-occidental.

Planta tàxica amb llargues tiges tortuoses; fulles oposa-des, lanceolades, dures; reu-nides en pomells axil·lars amb pètals de color púrpura molt fosc, quasi negre.

Montserrat.

LES PLANTES DELS HÀBITATS ANTRÒPICS

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Les plantes dels hàbitats antròpics

157

Adiantum capillus-veneris Noms comuns en valencià

Falzia, falaguera de pou.


Culantrillo de pozo.

Descripció

Falaguera perenne de fins 60 cm d’alçària,

amb un rizoma postrat que va arrelant pels

nusos, cobert de escames de color castany.

Fulles (frondes) molt variables en les seues

dimensions segons la disponibilitat d'aigua, amb

nombrosos folíols de color verd pàl·lid i una

forma molt característica de ventall, amb pecíols

i raquis molt prims de color negre i brillants. Els

esporangis (estructures productores de espores)

són linears i es situen en el revers dels folíols,

molt prop del marge superior que es doblega

sobre ells per a protegir-los.


Amplament distribuïda per les zones tropicals, subtropicals i temperades de tot el món. Molt

comuna en tota la Península Ibèrica i també en la Comunitat Valenciana.

Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració (esporulació)

Real de Montroi. De juny a novembre.

Hàbitat

Creix habitualment en indrets rocosos humits i ombrívols amb un goteig més o menys continu

d'aigües carbonatades, com les zones il·luminades de les coves, en tobes calcàries, parets per on

traspua l'aigua; a més a més és la falaguera més comuna en les parets dels pous i en les fonts. Amb

aquestos requeriment hídrics, resulta molt escassa i localitzada a la Vall dels Alcalans; de fet, només

ha estat citada en el extrem meridional de la comarca, a la zona del Barranc Reial.

Usos i propietats

Utilitzat amb freqüència en jardineria en fonts, rocalles humides i murs verds. A més a més, també

és una planta utilitzada en el costumari popular. Les infusions de les frondes han estat utilitzades per

tractar les bronquitis i faringitis i per calmar la tos. Popularment, es prepara en infusions molt

concentrades per provocar la menstruació o augmentar el flux menstrual i per combatre la pèrdua de

cabell.

Observacions

Els murs verd constitueixen una alternativa molt innovadora i sostenibles per a l'enjardinament

interior i exterior de molts projectes arquitectònics que es realitzen actualment. L'objectiu és la

integració dels edificis en un entorn més natural; en zones molt urbanitzades o en interiors,

contribueixen a la climatització i humectació de l'aire dels edificis, sense consum energètic.


158

Ailanthus altissima Noms comuns en valencià

Ailant, fals vernís, hivernenc, vernís de la Xina o del Japó.


Ailanto, árbol de los dioses, árbol del cielo.

Descripció

Arbre caducifoli d'hivern de gran dimensió que

pot superar els 25 metres d'alçada, amb el tronc cobert per una escorça llisa i blanquinosa i la

capçada prou laxa. Fulles compostes amb folíols

asimètrics amples, triangulars i truncat a la base.

És una espècie dioica, per tant, els exemplars són mascles o femelles. Flors menudes, verdo-

ses, agrupades en llargues panícules. Fruits de

coloració vermellosa durant la maduració, allar-

gat i més o menys sinuosos, amb una estructura

membranosa per a la dispersió pel vent, amb la llavor al centre la llavor central alats.


Planta originaria de la Xina des de on va ser introduïda a mitjans del segle XVIII amb l'objectiu

d'utilitzar-la com a espècie forestal en "repoblacions" destinades a la producció de fusta, però

afortunadament la baixa qualitat del material feren fracassar el projecte. Actualment s'ha estès per

quasi tota la Mediterrani convertida en una espècie invasora amb gran capacitat expansiva i està

produint greus problemes ambientals en molt . Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montserrat. De juny a agost.

Hàbitat

Es tracta d'una espècie molt resistent que pot aparèixer en diverses posicions ecològiques, però

mostra una clara preferència pels marges de les carreteres, les proximitats de zones urbanitzades,

especialment en zones alterades (solars, descampats, etc.) i les rambles, barrancs i torrents. Usos i propietats

La seua rapidesa de creixement, la elevada capacitat d'adaptació i la resistència a la contaminació

atmosfèrica i a la sequera, l'han convertit en una planta prou comuna als parcs públics, els carrers i les grans avingudes de pobles i ciutats, on resulta molt fàcil de reconèixer quan està desenvolupant els

fruits. A més, la elevada capacitat de rebrot de les arrels, formant masses denses, afavoriren el seu ús

en tasques de control de l'erosió, especialment als talussos de les obres públiques, on encara pot

trobar-se amb freqüència. Aquestes destinacions han afavorit la seua expansió i la seua arribada al

medi natural, on ja se han detectat nombrosos casos d'exclusió de les espècies autòctones i de homogeneïtzació de la vegetació natural per competència. A les fulles també se li reconeixen propietat

medicinals, però el seu consum per via interna pot produir un efecte purgant i emètic. Les fulles també

són utilitzades per a la fabricació de paper i com a colorant de color groc per a la llana.


159

Allium ampeloprasum Noms comuns en valencià

All porro, porradell, all porrit.


Ajo porro, puerro silvestre o agreste, ajetes silvestres, ajo de las viñas, ajo morisco, cebo-llino.

Descripció

Planta herbàcia bulbosa amb un bulb subte-

rrani de forma ovoide o subglobosa, general-ment amb bulbets laterals que li permeten la

multiplicació vegetativa. Tija robusta i erecta que

es pot fer molt alta (fins a 1,5 m). Fulles alternes,

abraçadores de la tija, planes i aspres al tacte en el marge. Flors de color blanc, rosat o purpuri

agrupades en grans inflorescències terminals

esfèriques, compactes amb nombroses flors.

Aquesta inflorescència plena de flors colorades

permet diferenciar-lo amb facilitat dels altres alls presents a la comarca (vegeu les observacions).


Planta d'ampla distribució pel sud d'Europa, les illes macaronèsiques, el nord d'Àfrica i l'oest

d'Àsia; introduïda en el nord i el sud d'Amèrica i en Austràlia. Dispersa per quasi tota la Península

Ibèrica i les Balears, encara que va fent-se més rara en el terç septentrional. Relativament abundant en la Comunitat Valenciana.


Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juliol (agost).

Hàbitat

Amb una notable amplitud ecològica, aquest all pot trobar-se en les clarianes dels boscos i en tot tipus

de comunitats arbustives serials, però resulta més habitual a les formacions relacionades amb els hábitats

artificials, com vores de camins, camps i bancals d’horta, solars abandonats i herbassars subnitròfils. Usos i propietats

Planta emparentada amb la ceba (Allium cepa), el porro (A. porrum) i l'all propiament dit (A. sativum)

que també es menja a tot el territori. Observacions

A la Vall del Alcalans també poden trobar-se altres espècies d'alls: A. scorodoprasum subsp. rotundum,

semblant al tractat en aquesta fitxa, però la inflorescència és més menuda i menys densa, a més a més, els bulbets tenen una coberta externa de color violaci. A. sphaerocephalon (foto pàg. 128) té una

inflorescència més menuda i les flors de color rogenc, a més les fulles son cilíndriques. Als matollars de la Microrreserva de Flora "Lloma de Coca" i el Barranc Reial (Real de Montroi) també s'ha indicat la presència de A. moschatum, molt més menut (10-30 cm d'alçària) i flors de color blanc o rosat amb el nervi

central dels tèpals més fosc.


160

Anacyclus clavatus Noms comuns en valencià

Panigroc, camamilla loca.


Manzanilla de los campos, manzanilla loca, magarzón.

Descripció

Planta herbàcia anual postrada, més o

menys pilosa, amb les tiges floríferes

ascendents que poden assolir els 40 cm

d'alçària. Fulles molt dividides amb els lòbuls

terminals estretament linears. Flors reunides

en capítols terminals grans (fins a 4 cm de

diàmetre), solitàries i amb la forma típica de

margarida: botó central de color groc intens,

marcadament hemisfèric, i corona de "pètals"

(flors ligulades) blancs. Fruits (aquenis) sense

aparell volador de pèls, els externs amb

aurícules obtuses, poc o gens divergents.


Espècie de distribució mediterrània, amb un àrea que s'estén des de Turquia fins a les Illes

Canàries (macaronèsia). Amplament representada a tota la Comunitat, des de les zones litorals

fins a les continentals de muntanya.


Montroy De (març) abril a juny

Hàbitat

Mostra les mateixes preferències ecològiques que la seua congènere (A. valentinus), amb la

que pot conviure en camps de cultiu, terrenys erms, vores de camins, abocadors d'enderrocs,

solars sense edificar i altres medis més o menys alterats per les activitats humanes.

Usos i propietats


A la Vall dels Alcalans, la seua identificació resulta molt senzilla i segura perquè és l'única espècie

que presenta flors d'aquest tipus, semblant a les margarides. Encara que no l'hem observada, no és

pot descartar la presencia de la camamilla dolça típica (Matricaria recutita) perquè els seus hàbitats

preferents, vores de camins, cultius, erms, solars, rostolls, etc., ocupen una gran extensió territorial a

la comarca i, a més a més, la seua presència està confirmada en àrees molt properes. Aquesta és la

popularment utilitzada en infusions per les seues propietats digestives i sedants i es reconeix de la

tractada en aquesta fitxa pel receptacle de forma cònica i més o menys aguda en els capítols madurs;

la seua olor característica també resulta de gran ajuda.


161

Anacyclus valentinus Noms comuns en valencià

Panigroc valencià, anacicle valencià, herba de boligs, bolitx.


No es coneixen.

Descripció

Planta herbàcia anual més o menys pos-

trada, amb l'extrem de les branques floríferes

ascendents, o erecta, fins a 40 cm d'alçària,

més o menys pilosa. Fulles molt dividides en

segments molt estrets (linears). Flors reunides

en capítols terminals grans (fins a 2 cm de

diàmetre), solitaris i marcadament hemisfèrics,

de color groc intens, sense flors ligulades

perifèriques o amb lígules molt curtes i poc

apreciables també de color groc. Fruits (aque-

nis) sense aparell volador de pèls, els externs

amplament alats, amb aurícules molt diver-

gents; els interns sense ales.


Aquest element de la Mediterrània Occidental es troba distribuït de forma natural per l'Europa

meridional i pel nord d'Àfrica, però també s'ha naturalitzat en altres països europeus. A la

Comunitat Valenciana, mostra una distribució que evidencia el seu caràcter termòfil, apareguent

amplament estesa per tota la franja litoral i penetrant cap a l'interior, però aprofitant àrees més o

menys atemperades.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a juny (juliol).

Hàbitat

Planta comuna en tot tipus d'hàbitats alterats i enriquits en compostos nitrogenats, formant part de diverses comunitats ruderals i arvenses en les vores dels camins, els abocadors d'enderrocs, els

camps de cultiu i altres medis nitrificats.

Usos i propietats

No es coneixen

Observacions

Per la inflorescència terminal groga, solitària i semiesfèric pot resultar semblant a la camamirla amarga (Santolina chamaecyparissus, pàg. 119), amb la que pot conviure en alguns medis

antropitzats. Les fulles dividides en segment linears i l'absència de l'aroma que caracteritza a la camamirla amarga permeten identificar-la amb facilitat. L'altre panigroc present a la comarca (A.

clavatus, fitxa anterior), és molt més escàs i diferencia per la seus "flors" (inflorescència en capítol)

semblant a les margarides, amb una corona perifèrica de lígules blanques.


162

Anagallis arvensis subsp. arvensis Noms comuns en valencià

Morrons, picapoll, borrissol, moragues, sabonera o herba sabonera, anagall blau o vermell.


Murajes, morrón, hierba de las güebras, andagallo, hierba coral, hierba pajera.

Descripció

Planta herbàcia anual, amb

tiges ramificades reptants o

ascendents (fins a 20 cm d'al-

çària), de secció quadran-

gular. Fulles triangulars, opo-

sades i sèssils. Flors menudes (fins 1 cm de diàmetre), solitàries, sobre llargs peduncles axil· lars

(més llargs que la fulla annexa), amb 5 pètals sencers i densament ciliat-glandulosos en el marge,

de color taronja lluent amb un anell purpuri en la base o blau-violaci i el anell basal de color rogenc.

Fruits en càpsula.


Amplament distribuïda pel Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica, la seua dispersió artificial cm a

males herbes dels cultius han estès la seua àrea per tota Àsia, Àfrica i Austràlia. Amplament

representada per la major part de la Península Ibèrica i per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De març a setembre (novembre).

Hàbitat

Planta característica de les comunitats arvenses del camps de cultiu, bancals i inclús en les

zones enjardinades i els escossells de l'interior dels nuclis urbans; també apareix en vores de

camins, erms, solars sense edificar, abocadors i en general en tot tipus d'hàbitat antropitzats amb

poca cobertura vegetal.

Usos i propietats

Està reconeguda a l'herbolari com a expectorant, cicatrizant i destoxificant, però la seua

composició química no està ben caracteritzada i per això està desaconsellat el seu ús casolà

especialment per via interna sense les indicacions d'un facultatiu especialitzat, perquè pot causar

greus diarrees, convulsions i mals de cap.

Observacions

Encara que no ha estat observada a la Vall dels Alcalans, cal fer menció de l'altra subespècie

que es coneix a la Comunitat Valenciana: la subsp. caerulea. Aquesta sempre presenta flors de

color blau i es caracteritza pels seus pètals irregularment denticulats i escassament glandulosos

en el marge i pels peduncles de les flors que són iguals o més curts que la fulla annexa.


163

Anchusa italica Noms comuns en valencià

Buglossa, llengua bovina, llengua de bou.


Alcaluces, alcaluz, buglosa de culebra o de

vaca, lengua de buey, chupamieles, melera, miel

de avispas.

Descripció

Planta herbàcia biennal o perenne, erecta

(fins a 1-1,5 m d'alçària), ramificada des de la

base i híspida (coberta de pèls més o menys

rígids i aspres). Fulles alternes, grans (fins a 30

cm de longitud), amples, dentades i ondulades i molt aspres al tacte, lanceolades, les inferiors

atenuades en pecíol, les altres sèssils. Flors

disposades en una gran inflorescència cònica

molt oberta i laxa, amb nombroses flors de color blau molt viu amb una coroneta central de

color blanc. Fruit en núcula verrucososa de

color grisenc.


Planta de distribució Mediterrània-Iranoturaniana. Dispersa per tota la Comunitat Valenciana, però

sense resultar massa abundant. De fet, a la Vall dels Alcalans, només s'han observat uns pocs exemplars dispersos als camps de cultiu situats al peu de la Muntanya de la Carència (Montserrat).


Montserrat De (març) maig a agost.

Hàbitat

Creix en camps de conreu de secà i en vores de camins, hàbitats molt ben representats a la Vall dels Alcalans; no obstant això, resulta molt rara a la comarca i només ha estat observada alguns

exemplars als cultius de cereals que s'estenen al peu de la muntanya de La Carència, al terme de

Montserrat.

Usos i propietats

Planta molt aparent per les seues dimensions i per la coloració elèctrica de les flors, utilitzada

popularment com antitusiu, antiinflamatori, diürètic i sudorífic, estant indicat par a curar la grip, els

refredats o la bronquitis. Externament, també s'ha emprat per tractar contusions i hematomes. També ha estat utilitzada com a succedani de la pateta de colom (Alkanna tinctorea) como a colorant de

preparats farmacèutics i en la indústria tèxtil. Observacions

Els noms vernacles castellans relacionats amb la mel estan referits al costum de xuclar les flors d'aquesta i d'altres membres de la família de les Boraginàcies, com les viboreres (Echium

sp. pl.), per extraure del fons de la flors una goteta de nèctar, una llàgrima de mel.


164

Andryala integrifolia Noms comuns en valencià

Herba blanca, llongera integrifòlia, cama-roja blanca, herba de l'ull blanc, punxonets.


Cerraja lanuda, flor de arnica, pata de perro.

Descripció

Planta herbàcia perenne d'arrel gruixuda,

erecta (fins a 50 cm d'alçària), de color verd-

grisenc per estar coberta per pèls (tomentosa).

Fulles alternes, senceres i estretes o més o

menys lobula-des, les basals atenuades en

pecíol i les supe-riors sèssils. Flors, totes

ligulades, de color groc pàl·lid, amb les bràctees

de l’involucre cobertes de pèls glandulars que li

donen un tacte viscós; reunides en capítols

terminals que s'agrupen en una estructura

corimbiforme. Les plantes d'aquest gènere estan

molt ben caracteritzades per la presència de

llargues escames al recep-tacle que emboliquen

les flors. Fruit en aqueni amb aparell volador

(vilà) del pels grisencs.


Planta de distribució Mediterrània-atlàntica estesa pel sud-oest d'Europa fins a les illes

macaronèsiques (Canaries i Madeira). Comuna en quasi tota la Península Ibérica i també

amplament representada a la Comunitat Valenciana.


Montroy i Montserrat De (abril) maig a setembre.

Hàbitat

Creix en brolles, timonedes i pastures amb preferència pels terrenys arenosos de naturalesa

silícia, però també resulta comuna en àrees calcàries i en comunitats antròpiques més o menys

alterades i enriquides en compostos nitrogenats: camps de secà, bancals, erm, descampats, vores de

camins i carreteres i, en general, en llocs alterats diversos.

Usos i propietats

Es una altra herba comestible que es consumeix com a verdura, que sembla ser dolça al paladar.

La jonça o llongera (Andryala ragusina) ha servit tradicionalment per a l'obtenció del visc, l'adhesiu

utilitzats als paranys per a la casera no selectiva d'aus. Aquesta goma s'extrau de les arrels de la

planta amb aigua calenta i també és efectiva per al tractament dels furóncols.

Observacions

El nom de herba de l'ull blanc fa referència al color que presenta l'ull de creixement.


165

Anthyllis tetraphylla Noms comuns en valencià

Trèvol de mamella de vaca, llentia silvestre, petadors.


Vulneraria de cuatro ho-jas, hierba capitana, trebol de pezón de vaca.

Descripció

Planta anual postrada, de

fins a 25 (40) cm, ramosa des

de la base, pilosa i poc rami-

ficada. Fulles compostes, amb

3-5 folíols molt diferents entre

ells: el terminal és molt més

gran que els laterals. Flors

amb estendard i ales grogues i

carena blanca, agrupades en les axil· les de les fulles, en nombre de 2-8; calze molt vistos,

cobert d’una espessa pilositat sedosa que, segons va madurant el fruit, es va inflant i adquirint

una tonalitat rogenca. Al seu interior s'amaga una llegum constrenyida en el centre amb una o

dos llavors.


Planta de distribució principalment circummediterrània, que abasta el sud de Portugal i el

nors-oest del Marroc. Freqüent al sud i al est de la Península Ibèrica i en les Balears. Amplament

representada per tota la Comunitat, amb preferència per les àrees termòfiles.


Montserrat i Real de Montroi. De (març) abril a juny (juliol).

Hàbitat

Camps de cultiu, prats secs i erms, vores de camins i també en les clarianes de brolles i

timonedes, sempre en comunitats molt esclarissades i més o menys nitròfiles.

Usos i propietats

No es coneixen.

Observacions

El nom popular de petadors fa referència al xicotet esclat del calze inflat, com si fossis

bombolletes, que es xafen o quan s'estampen sobre el front. Els conillets (Silene vulgaris) reben

en alguns llocs el nom de petets o conillets del petets pel costum infantil de fer-los esclatar

d'aquesta manera.


166

Asphodelus fistulosus Noms comuns en valencià

Gamonet, vareta de San Josep, cebollí, porrasí.


Gamoncillo, gamonita, asfodelos.

Descripció

Herba perenne rizomatosa, erecta (fins a

60 cm d’alçària). Fulles nombroses, llargues,

semicilíndriques, buides i agrupades a la base,

de color verd viu. Les tiges floríferes ixen del

centre de la roseta, portant una inflorescència

ramificada. Flors amb 6 tèpals blancs, amb una

línia rosada o pard-rogenc en el nervi central

de cada pètal. Fruits en càpsula semblants a

pesols. Un altra espècie molt semblant, A. te-

nuifolius (veure les observacions), es diferen-

cien per grandària i rugositat de la planta, la

grossària de les fulles i el diàmetre de les flors.


El gènere Asphodelus és originari del centre i sud d'Europa, però actualment es troba per tot el

món, per el seu ús ornamental. Amplament distribuïda per quasi tota la Península Ibèrica i molt

comuna a la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) març a maig

Hàbitat

Molt comuna en tot tipus de comunitats arvenses i ruderals, sobre sòls alterats, nitrificats i ben

assolellats. Creix a les pastures i herbassars de les vores de camins i carreteres, en camps

abandonats, en erms i abocadors, en talussos herbosos i, en general, en tot tipus de comunitats

lligades a les activitats humanes.

Usos i propietats

Les flors es cullen per fer rams. Es considera una planta tòxica encara que ha estat utilitzada com

aliment per als porcs. En la antiga Grècia, els gamonets es posaven als morts i s'utilitzaben en les

cerimònies fúnebres amb la creença de que facilitaven el trànsit dels difunts als Camps Elíseos, que se creia cobert per aquestos.

Observacions

A. fistulosus és més gran i presenta arrels engrossides, fulles més grosses i flors; a més a

més, les tiges són llises al tacte, mentre que en A. tenuifolius són aspres al tacte (escabres) a la

part inferior. A la comarca també pot trobar-se el gamó (A. cerasiferus), molt més gran (pot

superar el metre d'alçada), amb les fulles planes i fruits molt aparents, de 1,5-2 cm de diàmetre.


167

Bituminaria bituminosa Noms comuns en valencià

Trébol pudent o herba pudenta, cabrulla, herba bruna o cabruna, herbasabates.


Hierba cabruna o cabrera, hierba gitana, hierba betunera, hierba negra, trébol bastardo, hedionda, pestosa.

Descripció

Planta herbàcia fètida (amb una forta olor a

betum molt característica) perenne, amb moltes

tiges erectes poc ramificades Fulles alternes,

compostes, amb tres folíols ovats o oblongs,

amb pèls dispersos per l'anvers i densament

pilosos (sericis) pels nervis del revers. Flors

papilionàcies de color blau violaci clar, reunides

en glomèruls globosos més o menys densos,

situat a l'extrem de llargs peduncles, més llargs

que la fulla annexa. Fruit en llegum ovoide

indehiscent, comprimit, més o menys cobert per

pèls aplicats, amb un bec llarg i arcuat.


Espècie mediterrània amplament distribuïda pel sud d'Europa, l'oest d'Àsia, el nord d'Àfrica i les

Illes Canàries. Es troba estesa per quasi tota la Península Ibèrica, però falta en el quadrant nord-occidental. A la Comunitat Valenciana, és una planta comuna que apareix de forma dispersa per tot

el territori.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a setembre (novembre).

Hàbitat

Planta habitual als ambients nitrificats tant d'origen antròpic (marges de camins i carreteres, camps i bancals, erms, solars abandonats, abocados, etc.) com natural (riberes fluvials, barrancs,

brolles, timonedes, etc.).

Usos i propietats

S'empra per via externa com a vulnerària perquè els banys afavoreixen la curació de les ferides,

però cal tenir precaució ja que les substàncies actives són fotosensibles, per la qual cosa, la zona

tractada té que ser protegida del sol. A més, al camp també cal anar e cura perquè el contacte amb

la pell i la posterior exposició al sol pot produir cremades importants o hiperpigmentació residual.

Observacions

Segurament és tracta d'una de les lleguminoses més fàcils de reconèixer per l'olor inconfusible de

la planta (olorar un folíol entre els dits) a betum. La majoria dels seus noms populars fan referència a aquesta característica.


168

Calendula arvensis Noms comuns en valencià

Ungla de gat, llevamà, herbeta de foc, boixac de camp.


Hierba del podador, mara-villa silvestre

Descripció

Planta anual reptant, de

fins a 35 cm d’alçària, coberta

de pèls suaus i curts. Fulles

alternes, oblongues i sèssils.

Flors reunides en capítols

solitaris de color groc o cara-

bassa. Fruits en aquenis sense aparell volador,

arquejats i proveïts de xicotets apèndixs tuber-

culats o espinosos sobre el seu dors.


Planta de distribució molt ampla que s'estén pel

centre i sud d'Europa, nord d'Àfrica, sud-oest

d'Àsia, fins Afganistan, i les illes macaronèsiques.

Amplament representada a les comunitats rude-

rals i arvenses de tot el territori valencià.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De gener a desembre, encara que el seu òptim

fenològic correspon a la tardor.

Hàbitat

Creix a les comunitats nitròfiles dels bancals de l’horta i camps de secà, vores de camins,

terrenys erms i tot tipus de sòls alterats i remoguts, on pot arribar a cobrir àrees prou extenses on

destaca la seua floració cridanera.

Usos i propietats

Com fa referència el seu nom popular, es coneguda com a curadora de talls i ferides per les

seues propietat cicatritzant i antiinflamatòries. Vasodilatadora i hipotensora, la infusió dels capítols

florals són utilitzats per disminuir la pressió sanguínia i també està indicada en la menopausa.

Observacions

A la comarca, també s'ha trobat naturalitzada el boixac (C. officinalis, fotografia inferior) en

alguns indrets propers a casetes de camp i xalets, una espècie de cultiu ornamental molt estès

en terres valencianes, amb flors més grans (fins a 7 cm) de color carabassa intens. Aquestes

flors també són tradicionalment utilitzades amb diferents destinacions i alguns la qualifiquen

com una de les millors plantes per tractar diverses afeccions de la pell.


169

Carpobrotus edulis Noms comuns en valencià

Curatall, herba de tall, pla-tanera de mar, dents de lleó, platanets, bàlsam, ditets.


Hierba del cuchillo, uña de gato o de león, patata frita.

Descripció

Camèfit suculent amb nom-

broses tiges reptants de fins

a 2 m de longitud, molt rami-ficades i radicants als nusos.

Fulles carnoses grans (4-10

x 1-1,6 cm), oposades, sès-

sils, erectes, de secció trian-

gular. Flors grans (8-10 cm de diàmetre), amb nombrosos estaminodis d'aspecte petaloide de

color púrpura o groc; estams abundants amb filaments de color groc. Fruit carnós (drupa),

subglobós, indehiscent.


Planta originaria de Sud-àfrica, concretament de la regió del Cap, des de on va ser introduïda en

Espanya com espècie ornamental cespitosa i fixadora de talussos i dunes en zones costaneres. El seu caràcter invasor ha afavorit la seua expansió per les zones litorals de quasi tot el planeta.


Montroy i Real de Montroi. De abril a juliol.

Hàbitat

A la comarca, com en altres moltes localitats, pot trobar-se en alguns jardins públics del

nuclis urbans; però, a més a més, en el medi natural, apareix en les comunitats alterades que es localitzen en les proximitats de vivendes, xalets i casetes on es troba cultivada com ornamental

entapissant. La abocament de les restes de poda en zones properes amb vegetació natural, una

activitat que està prohibida i sancionada per la legislació valenciana, serveix d'inòcul per a la

seua arribada a les comunitats naturals, perquè té una elevada capacitat d'arrelament o també

per dispersió de les llavors. Usos i propietats

A més de la seua destinació ornamental i fixadora, les fulles tallades o xafades solten un líquid viscós semblant al del reconegut Aloe vera que s'ha fet s'ha fet servit popularment amb el

mateix objectiu: com a vulnerària per desinfectar i facilitar la curació de ferides i cremades.

Observacions

El curatall es reconegut com un perillós invasor dels ecosistemes costaners, especialment a

les dunes, perquè té una capacitat excepcional per ocupar superfícies molt extenses amb gran

rapidesa, desplaçant a les espècies característiques de les comunitats naturals. En altre tipus de ecosistemes no mostra un comportament tan agressiu.


170

Cichorium intybus Noms comuns en valencià

Cama-roja, mastegueres. xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè.


Achicoria silvestre.

Descripció

Herba perenne amb una roseta basal de

fulles i tiges floríferes erectes (fins a 1,2 m d’alçària), molt ramificades i divaricades. Fulles

basals lanceolades i dentades a profundament

lobulades, cobertes de pèls rígids i aspres pel

revers. Per a la floració forma varies branques rígides que es ramifiquen varies vegades i

porten fulles senceres, tant menudes que poden

donar la impressió de ser àfil·les. Sobre elles

s'obren els capítols blaus amb totes les flors

ligulades, en posició terminal o axil·lar. Fruit en aqueni sense vilà.


Originaria del Vell Món, la extensió del seu cultiu ha afavorit la seua naturalització per

extenses regions d'Amèrica del Nord, Àfrica i Europa. Molt comuna per tota la Comunitat

Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juliol a setembre.

Hàbitat

Planta típica de les comunitats arvenses i ruderals, freqüent en les vores de camins, marges de

cultius i bancals, descampats i altres llocs més o menys alterats i nitrificats, però sempre amb una

certa humitat edàfica. Usos i propietats

Les fulles tendres de la cama-roja són comestibles i han estat molt apreciades com a verdura, ús

que va recuperant-se en el darrers anys amb la selecció de varietats amb concentracions inferiors de

la substància responsable de la seua amargor característica. A més a més, les seues arrels torrades

són ben conegudes com a succedani o com adulterant del cafè. Aquest ús, conegut des del segle XVII, ha resultat especialment important en els períodes de carència o de restriccions a la importació

de productes tropicals. També se li atribueixen diverses propietat com a planta medicinal.

Observacions

A la flora de la comarca hi ha poques espècies de Compostes amb flors de color blau i sense

dubte aquesta és la més freqüent, resultant molt comuna a llocs més o menys humanitzats. La coroneta de frare (Globularia alypum; pàg. 104) també presenta flors blavoses a violàcies reunides

en capítols, però aquesta és una mata llenyosa sense confusió possible.


171

Convolvulus althaeoides Noms comuns en valencià

Corretjola o corriola borda, de camins o de serp.


Corregüela grande o rosa.

Descripció

Planta perenne enfiladissa, de fins 1,2 m

d’alçària amb tiges volubles cobertes de pèls.

Fulles peciolades amb el limbe triangular de

morfologia molt variable: des de lleugerament

lobulades fins a profundament dividides en 5

lòbuls radiant estrets. Flors grans i acampa-

nades, de color rosa més o menys intens (però

mai blanquinoses), sempre més fosc cap al

centre, amb un llarg peduncle que porta cap a

la meitat 2 bractèoles molt menudes allunyades

del calze (la posició d'aquestes permet diferen-

ciar aquest gènere de la resta de Convolvu-

làcies: Calystegia i Ipomoea). Fruit en càpsula

globosa sense pèls.


Element de distribució mediterrània i macaronèsica (Illes Canàries i Madeira), introduïda en

Amèrica del Nord. Freqüent en la meitat meridional de la Península Ibèrica i les Illes Balears i

molt comuna en tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’abril a juny.

Hàbitat

Planta associada als ambients artificials, habitual en vores de camins i carreteres, camps de cultiu

abandonats, erms, descampats i en comunitats naturals més o menys alterades i nitrificades.

Usos i propietats

Tradicionalment, les arrels de les corretjoles s'han fet servir com a purgant, per afavorir l'expulsió

de la fel, com a febrífuga i per tractar l'estrenyiment, encara que el seu consum és perillós perquè la

planta té una certa toxicitat. Per via externa, ha resultat molt útil per als hortolans que la tenien sempre a la ma per la aprofitat les seues propietats vulneràries que milloren la curació de les ferides.

Observacions

A la Vall dels Alcalans, també resulta molt comuna als mateixos hàbitats antropitzats la corretjola menor o de cultiu (Convolvulus arvensis), fàcil de diferenciar per les flors més menudes, de color

blanc o rosa pàl·lid, de vegades en bandes de dos colors, i per les fulles senceres i sagitades (forma

semblant a una punta de fletxa).


172

Cynoglossum creticum Noms comuns en valencià

Besneula, llengua de gos, llapacera.


Viniebla, lengua de perro, garrapatilla, oreja de liebre.

Descripció

Herba bianual, erecta, fins 70 cm d’alçària.

amb una roseta de fulles bassals lanceolades i

llargament peciolades, recobertes d’una

pilositat blanca. Fulles caulinars sèssils o amb

pecíol molt curt. Flors amb cinc pètals

arrodonits, de color blavós, purpuri o violaci

amb nervis foscos, disposades sobre una

inflorescència erecta i molt ramificada que es

forma al segon any. Fruits molt característics,

amb 4 peces disposades en creu, cada una

coberta d’espines ganxudes.


Mediterrània-Iranoturaniana, la seua àrea s'estén fins al sud-oest d'Àsia. Molt comuna per tota la

Península Ibèrica i per tots els territoris valencians.


Montroy i Montserrat De març a juliol.

Hàbitat

Creix en diferents hábitats més o menys alterats i nitrificats, com els marges de camins, els

talussos de carreteres, els descampats, els camps de cultiu, etc., amb preferència pels sòls profunds

i no massa secs.

Usos i propietats

Moltes de les plantes que es troben freqüentment als marges dels cultius i als bancals han estat

mantenides pels mateixos hortolans per tenir-les sempre a la mà i poder disposar d'elles amb

celeritat en els moment de necessitat. Fem aquest comentari perquè aquesta és un altra de les

moltes plantes que els homes i les dones del camp han utilitzat sovint com a vulnerària, per afavorir

la curació de talls i ferides.

Observacions

Curiosament, el seu nom popular —llengua de gos— coincideix amb la denominació originaria

del gènere, que deriva del vocables grecs kynos (gos) i glossa (llengua). Altre representat del gènere

també apareix amb freqüència als mateixos hàbitats, encara que no ha estat observada a la Vall

dels Alcalans. La coloració blanquinosa de la planta, derivada de la densa coberta de pèls, i les flors

de color rogenc amb els nervis poc o gens aparent permeten son les característiques la diferencien.


173

Daucus carota


Safanoria borda o silvestre, pastanaga borda, fonollasa, botges.


Zanahoria silvestre.

Descripció

Herba bianual erecta (fins a 80 cm d’alçària)

amb tiges més o menys piloses. Fulles

dividides en folíols lanceolats molt estrets.

Flors menudes de color blanc o més o menys

rosaci i sovint amb una flor central púrpura,

reunides en grans umbel·les terminals, amb

bràctees dividides en lacínies linears. En el

moment de la fructificació, aquestes umbel·les

es tanques adquirint un aspecte molt carac-

terístic. Fruits coberts per agullons que ajuden

a la seua dispersió per animals al enganxar-se

amb molta facilitat al pèl o a la roba.


Planta de distribució molt extensa que s'estén per Europa, Àsia, el nord d'Àfrica i les illes

macaronèsiques; igualment es una planta amplament representada en tota la Península Ibèrica i

molt comuna en tot el territori valencià.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a setembre (novembre).

Hàbitat

Planta habitual al medis més o menys antropitzats, habitual, però no abundant, en camps i

bancals abandonats, voreres de camins, herbassars nitròfils, etc.; també se presenta de forma

ocasional en brolles i timonedes esclarissades.

Usos i propietats

Les arrels, que fan un inconfusible aroma a pastanaga quan la pelem amb l'ungla, són utilitzades

en cosmètica per a embellir la pell. D'aquesta planta silvestre deriven les varietats cultivades per al

consum humà i del bestiar. El seu consum està recomanat per a la visió, les mucoses i la producció

de sang i anticossos. De les llavors es fa un oli per a donar fragància a locions, cremes i sabons.

Observacions

Aquesta planta es troba representada a la Vall dels Alcalans per dos subespècies: la típica,

que es correspon amb la descripció i la fotografia, i la subsp. maritima, citada pels voltant del

Barranc Reial (Real de Montroy), més menudes i menys robustes, glabres o poc piloses i amb

umbel·les més menudes (fins a 5 cm de diàmetre). La revisió taxonòmica del projecte Flora

Ibèrica considera aquestes plantes dins de la variabilitat de la subespècie típica.


174

Diplotaxis erucoides Noms comuns en valencià

Ravanell, ravenissa blanca.


Rabaniza blanca, oruga silvestre.

Descripció

Planta anual erecta (fins a 50 cm d’alçària) i

més o menys pilosa. Fulles de la roseta basal grans, retallades i molt variables en la seua

morfologia, amb lòbuls profunds molt irregu-

lars, les superiors dentades o quasi senceres,

abraçades a la tija. Flors amb les caracte-rístiques típiques de la família de les Crucíferes

o Brassicàcies, amb 4 pètals blanques (de

vegades amb venes violàcies) disposats en

creu i 6 estams, 2 d'ells més curts (disposició

4+2), pedunculades i agrupades en raïms terminals laxes. Fruit allargat (síliqua), les

valves amb el nervi central molt marcat.


Espècie de distribució mediterrània, amplament distribuïda per la major part de la Península

Ibèrica, resulta molt rara o absent en el quadrant nord-occidental, Portugal i els Pirineus. Molt

comuna i freqüent a tota la Comunitat Valenciana, des de les àrees càlides properes a la costa

fins al cultius cerealístics de l'alta muntanya continental de les zones interiors. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Òptim primaveral i un altre tardorenc,

però pot estar florida durant tot l'any.

Hàbitat

Espècie destacable per la elevada plasticitat ecològica que li permet colonitzar i inclús dominar

completament les comunitats herbàcies de tot tipus de camps de cultiu, tant de secà com de regadiu,

bancals i herbassars nitròfils en qualsevol indret menys o menys alterat per les activitats humanes (erms, descampats, solars, abocadors, etc.), incloent jardins urbans, escossells, etc.; de forma molt

puntual, també forma part de les pastures que ocupen les clarianes de brolles i matollars en

posicions enriquides en compostos nitrogenats.

Usos i propietats

Sense dubte, la ravenissa blanca és una de les plantes més comunes i abundants a tot tipus de

medis antropitzats, podent a arribar a caracteritzar els paisatges agrícoles poques setmanes després

de les pluges, cobrint-los d'un mantell blanc molt cridaner. La seua rapidesa per a germinar, desenvolupar-se i florir quan les condicions són favorables, especialment en la disponibilitat d'aigua, li permet aquest comportament tan espectacular, sovint compartit amb la llevamà (Calendula

arvensis, pàg. 168) amb les flors taronges. No obstant això el seu ús popular és redueix al seu ús

com a herba farragera i a la possibilitat del seu consum com a verdura.


175

Dittrichia viscosa


Olivarda, herba mosquitera, greuter.


Julivarda, hierba mosquera, matamoscas.

Descripció

Arbust perenne (camèfit), erecte (fins a 1,5

m d'alçària), molt ramificat i llenyós en la base,

apegalós al tacte i molt olorós, amb una olor

molt característica. Fulles alternes, sèssils,

lanceolades i allargades amb el marge sencer

o més o menys dentat i irregularment ondulat,

amb pèls glandulosos responsables del seu

tacte viscós. Flors de color groc intens i amb

una corona eterna de flors ligulades dispo-

sades laxament, reunides en capítols cilíndrics

o acampanats, nombrosos en l'extrem de cada

branca i disposats en una inflorescència

terminal (panícula) ampla i laxa, amb forma

piramidal. Fruit en aqueni amb aparell volador

amb pocs pèls rígids.


Espècie mediterrània distribuïda pel sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Amplament representada per

tota la Península Ibérica i per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’agost a novembre.

Hàbitat

Amb una notable amplitud ecològica, aquesta planta apareix per tot arreu, tant als hàbitats

naturals, sempre en formacions més o menys esclarissades, seques i assolellades, com als

artificials, on pot arribar a ser molt comuna i formar poblacions d'elevada densitats en camps de

cultiu abandonat, de secà o d’horta, als bancals, les vores de carreteres i camins, les terres

remogudes, els solars, abocadors, etc.

Usos i propietats

Les fulles xafades d'aquesta planta són utilitzades en el costumari popular per a reduir els efectes

dels cops sense ferida (hematomes, blaüres, cops de sang, etc.), però també té propietats per via

interna: bullida pot ser beneficiosa per baixar la tensió, traure les pedres del ronyó o llevar el

colesterol, però el seu consum per a aquestes símptomes ha de fer-se sota control mèdic. En alguns

pobles de La Safor es mesclaven les branques amb les creilles per a que no es feren malbé i no

grillaren tant.


176

Echinops ritro


Panical blau, card d'esteca.


Cardo yesquero, abadejo, cabeza de erizo, cardo azul.

Descripció

Planta herbàcia perenne, erecta (fins a 80

cm d’alçària), amb una pilositat prou densa

que li dona a la tija especialment una coloració

blanquinosa, i més o menys ramificada, espe-

cialment en la part superior. Fulles sèssils,

profundament lobulades, amb lòbuls estrets,

aguts i espinosos. Flors tubulars, amb 5 lòbuls

ben diferenciats, normalment de color blau

intens, amb menys freqüència blanc, reunides

en grans capítols terminals (fins a 3 cm de

diàmetre) molt característics per la seua forma

esfèrica o globosa.


Espècie mediterrània, que en la Península Ibèrica s'estén pel centre, el sud i l'oest. Amplament

representada per tota la Comunitat Valenciana, des de les zones càlides properes a la costa fins a

les zones continentals de l’interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juliol a octubre.

Hàbitat

Planta característica dels ambients ruderalitzats, que apareix amb freqüència en vores de camins,

fenassars, pastures seques, descampats, erms i, en general, en qualsevol indrets amb sòls pedre-

gosos, secs, assolellats i més o menys nitrificats. Quan es compleixen aquestes condicions, també

penetra en brolles i matollars esclarissats.

Usos i propietats

El panical blau conté diverses substàncies actives amb propietats diurètiques i estimulants del

sistema nerviós que han permès la seua utilització en tractaments de paràlisis facials i altres neuritis;

no obstant això, esta qualificada com a planta tòxica que ha de ser utilitzada seguint les

recomanacions i sota control d’un facultatiu especialitzat.

Observacions

El seu nom en castellà, cardo yesquero, deriva de la utilització domèstica que es feia de la

planta seca per encendre el foc.


177

Erodium malacoides


Agulletes, bec de cigonya.


Filamaría, alfileres de pastor, alfilerillos.

Descripció

Planta herbàcia anual o bianual, postrada o

ascendent, coberta de pèls curts. Fulles molt

variables en la seua morfologgia, en general

ovades, cordades, amb 3-5 lòbuls més o

menys marcats. Flors reunides en umbel·les, amb pètals tènues que cauen amb facilitat, de

color malva rosat o rosa violaci molt viu. Fruit

amb una punta de fins 3,5 cm, a la que es

refereix el seu nom popular; que quan madura, es separa en arestes, una per cada llavor, i es

cargola en forma de moll formant una es-

tructura molt característica i molt efectiva per

la dispersió de les llavors amb l'ajuda del vent.


Espècie mediterrània amplament distribuïda per quasi tota la Península Ibèrica, més rara al territoris septentrionals més plujosos, i les Illes Balears. Molt comuna per tots els territoris valencians.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De febrer a juny (julio)

Hàbitat

Planta molt comuna a la majoria d'ambients antropitzats enriquits en compostos nitrogenats,

formant part de les comunitats ruderals i arvenses que ocupen les vores dels camins i carreteres, els

runars, el camps de cultiu, els abocadors, erms, solars, etc.; molt rara en formacions naturals i sempre en indrets alterats.

Usos i propietats

Planta poc utilitzada que s'ha fer servir per a past dels animals i, molt ocasionalment, tambe ha

format part de la dieta humana, consumida en fresc com a verdura.

Observacions

La estructura del fruit resulta molt identificativa dels representant d'aquesta família, integrada a la comarca pels gèneres Erodium i Genarium, a més dels populars generis, murcianes i malva-roses cultivades (Pelargonium). Els dos primers es diferencien en el nombre d'estams —5 i 10,

respectivament— i en el fruit, que en Erodium presenta les característiques indicades avanç i en

Geranium, es dispara com una catapulta per llançar les llavors, quedant-se unit a l'extrem apical

en una espiral plana. A la Vall dels Alcalans, a més de l'espècie descrita també trobem Erodium cicutarium, amb fulles dividides en folíols dentats i 5 representants de gènere Geranium: G.

dissectum, G. molle, G. purpureum, G. robertianum i G. rotundifolium.


178

Foeniculum vulgare subsp. piperitum Noms comuns en valencià

Fenoll, fonoll, ponollera, herba de les vinyes; als fruits anisets, llavoretes o matalauva.


Hinojo, hierba santa, perejil de gitano.

Descripció

Herba perenne de color verd grisenc, amb

tiges erectes, robustes, de fins a 2,5 m d’alçària, ramificades en la meitat superior.

Fulles basals en roseta, efímeres; les mitjanes

profundament dividides en segment estrets

llarg i linears (5-40 x 0,3-0,6 mm); les supe-riors molt reduïdes. Flors grogues reunides en

umbel·les terminals i laterals amb radis curts i

poc nombrosos (<10). Fruits en diaqueni, de

color verd-groguenc, glabres, amb costelles

promi-nents i molt aromàtics.


Espècie de distribució gairebé cosmopolita,

amplament distribuïda per tota la Península

Ibèrica i les Illes Balears i, lògicament, també per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juny a setembre

Hàbitat

Apareix en tot tipus de comunitats antròpiques sobre sòls remoguts i més o menys nitrificats:

camps abandonats, vores de camins i carreteres, vessants pedregoses, solars sense edificar,

terrenys erm, caixers de rius i barrancs, etc. També penetra en les comunitats naturals poc desenvolupades o molt alterades per la ma de l'home.

Usos i propietats

Planta medicinal d'aroma característica amb una extensa diversificació d'usos populars. Es

consumeix com a verdura, tant en cru com cuinada; a més, les llavoretes són freqüentment afegides

per condimentar els plats; també s'utilitza per adobar olives i salmorres. Amb una orientació més

medicinal, la destinació més coneguda són les infusions per facilitar l’expulsió dels gasos intestinals i

alleugerar la pesadesa d’estómac. Externament també ha estat utilitzada per a banys oculars. Són moltes les propietats d'aquesta planta, però cal consumir-la amb mesura perquè les dosis elevades

poden resultar epileptitzant.

Observacions

Aquesta planta silvestre està íntimament emparentada amb el fenoll cultivat (Foeniculum vulgare

subsp. vulgare) i ocasionalment naturalitzat en vores de camins i marges de cultius, encara que no

l'hem observada a la Vall dels Alcalans. Aquesta subespècie es reconeix per les fulles, que

presenten segment més llargs i flàccids i els fruits són dolços.


179

Fumaria capreolata


Juliveret bord, fartabous, unflabous, coni-llets, gallerets, mataconill, fumaria enfiladissa.


Conejitos de las vallas, palomillas, gatitos, fumaria.

Descripció

Planta herbàcia anual (teròfit) enfiladissa

que pot abastar el metre d’alçària ajudant-se

de bardisses, marges o altres plantes, amb

tiges postrades o ascendents. Fulles alternes, dividides en lòbuls més amples (1-3 mm) que

la majoria de les espècies del gènere. Flors

blanques, tenyides de rosat o púrpura en

l'extrem apical, més grans d'un centímetre,

agrupades en raïms laxes pedunculats i axil·lars. Fruits xicotets ovoide o esfèrics,

apiculat i sense pèls.


Distribuïda per la Regió Mediterrània i el sud-oest d'Europa, és una planta que apareix de

forma dispersa per gran de la Península Ibèrica, quedant exclosa de les àrees amb climatologia

molt extremada. La seua distribució en la Comunitat mostra aquesta mateixa preferència per les

àrees més térmiques. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (gener) febrer a juliol (agost).

Hàbitat

Planta molt habitual a les vores de camins, camps de tarongers i altres cultius; també por trobar-

se en murs, bardisses, erms, solars, i en generals en tot tipus de comunitats ruderals o arvenses.

Usos i propietats

La medicina popular indica la utilització d'aquesta planta per netejar la sang i fer una cura

depurativa de primavera. En alguns llocs diuen que se la mengen tots els animals, però en altres la

consideren una brossa que no val per a res i que els pegava malament si la donaves als animals. D'aquest pensament deriven els noms populars de unflabous, fartabous o mataonills.

Observacions

Les flors de les Fumàries són molt característiques, inconfusibles en altres plantes de la Vall dels

Alcalans. A més, aquesta es pot diferenciar de la resta d'espècies del gènere perquè les flors i

sobretot els fruits tenen un peduncle reflexe. No em observat cap altra espècie, però tenint en compte l'abundància en zones properes és molt probable la presència de Fumaria bastardi, de flors

rosa viu i peduncle fructífer erecte.


180

Galactites tomentosa


Card blanc, card de xeremeia, card trom-

peter casilda blanca, calcida blanca.


Cardota, galactites, cardo chico, cardo

cuajaleche, centaurea lechosa.

Descripció

Planta bianual, erecta (fins a 1 m d’alçària),

ramificada a la part superior, amb tiges densa-ment cobertes de pèls, que li donen una colo-

ració blanquinosa, i estretament alades. Fulles

profundament lobulades, de vegades fins al

raquis, de color verd amb línies blanques

característiques a l’anvers tenen unes i marge espinós, amb espines curtes (fin a 6 mm).

Flors tubuloses, les marginals radiants, de

color rosa violaci o de vegades albina, reuni-

des en capítols terminals solitaris pedunculats i

aplanats, rodejats per bràctees terminades en espines. Fruit en aparell volador de pèls suaus.


Planta de distribució mediterrània centre-occidental, amplament estesa per la Península

Ibèrica, encara que la seua sensibilitat a les gelades tardanes i a les temperatures extremes la

exclouen de les àrees muntanyoses elevades i del territoris continentals. Seguint aquest patró,

la seua presencia als territoris valencians queda limitada a les àrees costaneres i sublitorals de

mitjana o baixa altitud. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) abril a juny (agost).

Hàbitat

Planta comuna en les comunitats ruderals i arvenses que s'instal·len en vores de camins i

carreteres, camps de cultiu, erm, abocadors, descampats i, en general, en tot tipus d'herbassars més o menys nitròfils.

Usos i propietats

No es coneixen.

Observacions

Entre el card que poden trobar-se a les vores dels camps i camins de la Vall dels Alcalans,

aquest resulta molt fàcil de reconèixer per les fulles profundament lobulades amb venes blanques molt evidents i pels capítols de flors radiants de color rosat; aquesta característica de

les fulles permet la seua identificació inclús avanç de la floració, només amb la roseta basal de

fulles.


181

Heliotropium europaeum


Herba verruguera, heliotrop.


Verrucaria, hierba verruguera, heliotropo.

Descripció

Planta anual ramificada des de la base,

erecta (fins 40 cm d’alçària), de color verd un

poc grisenc per la pilositat que cobreix les

fulles i les tiges. Fulles alternes peciolades,

d'ovades a el·líptiques, amb els nervis mar-cats. Flors menudes (2-4 mm) i oloroses

(fètides), sèssils, amb 5 pètals normalment de

color blanc, amb el centre groguenc, o violaci,

disposades en inflorescències molt caracte-rístiques denses i allargades amb l'extrem

revolt situades en la punta de les rames (cima

escorpioide típica, per la seua semblança amb

una cua d'escorpí). Fruit més o menys rugós


Planta de distribució mediterrània i irano-turaniana amplament representada per tota la

Península Ibèrica i també molt comuna a tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juny a setembre (octubre).

Hàbitat

Planta pionera en la colonització de terrenys remoguts, apareix normalment en tot tipus de

comunitats fortament alterades i enriquides en compostos nitrogenats: marge de camins i carreteres,

erm, solars, descampats, abocadors, etc.; també resulta freqüent en marges de cultius i bancals,

especialment després del treballs de llaurat de la terra. Usos i propietats

Encara que les seues preferències ecològiques la situen en unes posicions que no fan massa

recomanable el seu consum, tota la planta té utilitat com a medicinal, preferentment avanç de la floració. Si li atribueixen diferents propietat curatives, però la més reconeguda i generalitzada és el

tractament i l'eliminació de berrugues amb el suc de la planta fresca. Precisament, els seus noms

populars fan referència directa a aquesta propietat.

Observacions

Antigament, donant validesa a la teoria de les senyals que atribuïa propietats curatives a les

plantes segons el seua aspecte, estava considerada com un remei eficaç contra les picadures

d'escorpí (per la morfología de la inflorescència), però el temps i les investigacions han confirmat la nul·litat d'aquesta creença.


182

Hordeum murinum subsp. leporinum Noms comuns en valencià

Margall bord, blat de moro, espigadella, margall d’ordi, margall de llepasa, nóvios, cua d'euga, blat de Sant Joan.


Cebadilla de ratón, cebadilla ratonera, zaragüelle, cebada bastarda, cola de ratón.

Descripció

Planta anual de tiges buides, erectes o

ascendents (fins a 50 cm d’alçària), fascicu-

lades (neixen agrupades formant un feix).

Fulles esparsament piloses, llargues, estretes i

aspres al tacte. Espiga molt característica i

diferenciada de la resta de gramínies de la

comarca, grossa, allargada (2-10 cm), densa,

comprimida, amb l'eix que es desarticula

fàcilment a la maturitat, flors verdes

(espiguetes) poc vistoses, disposades en

grups de 3, amb arestes llargues i dretes.


Amplament distribuïda per Europa, Àfrica, Àsia i centre i nord-amèrica i també per tota la

Península Ibèrica. Molt comuna per tots els territoris valencians.



Hàbitat

Planta molt habitual a tot tipus d'ambients antropitzats, encara que resulta especialment abundant

als camps de cultiu i bancals i les vores dels camins en terrenys d'horta o de regadiu, on pot arribar a

entapissar grans superfícies en formacions monoespecífiques.

Usos i propietats

Tractant-se d'un parent molt proper a l'ordi (Hordeum vulgare) no resulta sorprenent que el

margall d'ordi siga una selecta herba de farratge ben coneguda pels llauradors que la seguen per

donar-la de menjar a tots el animals de corral, sempre que no estiga espigada. També cal nomenar

la seua implicació en jocs infantils que llançaven les espigues com si fossin dards que es quedaven

enganxats a la roba.

Observacions

És poden diferenciar dos subespècies per les característiques de l’espigueta medial: en la

subespècie descrita es més curta que les laterals, mentre que a la subespècie murinum és més

llarga. Aquesta darrera no ha estat observada a la Vall dels Alcalans, però no pot descartar-se la

seua presència.


183

Hypericum perforatum


Pericó, pericó groc, herbeta de Sant Joan, herba foradada.


Hipérico, hipericón.

Descripció

Herba erecta (fins 80 cm d’alçària) i rígida,

un poc llenyosa a la base. Fulles oposades

senceres, de forma el·líptica, planes i proveï-

des de nombroses glàndules translúcides, que

donen la imatge d'una fulla "perforada" quan

es miren a contrallum. Flors pentàmeres, amb

pètals de color groc intens i nombrosos

estams, agrupades en inflorescència terminal

corimbiforme (amb flors sobre peduncles que

naixen a diferents altures, però que arriben a

un nivell semblant), prou densa. Fruit en càpsula.


Distribuïda per quasi tota Europa, nord de

Sibèria, gran part d'Àsia occidental i central,

nord d'Àfrica i la Macaronèsia. Molt freqüent en

tota la Península Ibérica i també per tot arreu en la Comunitat Valenciana. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a agost

Hàbitat

Apareix normalment en medis antropitzats, resultant prou comuna en les comunitats ruderals de

les vores de camins i carreteres, en els marges del bancals i camps de cultiu i altres pastures i herbassars més o menys nitrificats.

Usos i propietats

L'aplicació més coneguda d'aquesta planta és per via externa, per mitja del apreciat oli de pericó,

reconegut remei de cremades, ferides, hematomes, èczemes, etc. Per via interna, suavitza les

mucoses respiratòries, estimula l’expulsió de la bilis, tonifica la circulació i té un efecte equilibrador

dels sistema nerviós (antidepressiu), que està assajant-se com substitutiu del reconegut Prozac en casos de depressió lleu o moderada. El contacte de la planta amb la pell humida, seguit de la

exposició al sol, pot provocar fortes irritacions i ulceracions cutànies.

Observacions

A la comarca, a més de la subespècie típica, que es mostra a la fotografia, també s'han observat la subespècie angustifolium, caracteritzada per les sues fulles més estretes, linears i un poc revolutes en el

marge. Aquesta és molt més rara i només ha estat observada al terme de Real de Montroi.


184

Lamium amplexicaule


Peu de gall, floruví, flor-roví, tinya negra.


Gallitos, conejitos, ortiga muerta, ortiga mansa, patitas de gallo.

Descripció

Planta herbàcia anual, erecta o ascendent

(fins a 25 cm d’alçària), que sol aparèixer en

grups més o menys densos que poden donar un color rosat als camps i a les vores de

camins. Tiges feblement cobertes de pèls curts, i

sense fulles per baix de la inflorescència, on

només presenta les bràctees florals, arrodo-nides, amb el marge crenat i unides per la

base (amplexicaules, que abracen la tija).

Fulles inferiors peciolades. Flors morades molt

característiques típicament reunides en verti-

cils, formades per tub llarg i acabades en dos llavis ben oberts, el superior en forma de casc.


Espècie amplament distribuïda per Europa, el nord d'Àfrica, illes macaronèsiques (Açores,

Madeira i Canàries, on alguns autor la consideren introduïda), centre i sud-oest d'Àsia, des de Turquia fins al Japó. Molt comuna a quasi tota la Península Ibèrica i a la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (desembre) febrer a juny (octubre).

Hàbitat

Planta habitual als herbassar que cobreixen els camps i terres de cultiu, tant de secà com de

regadiu i menys freqüentment en altres medis antropitzats: vores de camins, erms, descampats, etc.

Usos i propietats

Com altres plantes típiques dels camps, rep la qualificació de mala herba dels cultius; no obstant això, aquesta planta menuda ha estat utilitzada tradicionalment amb una destinació principalment

culinària, perquè de les inflorescències poden fer-se confitures i, a més a més, les fulles i les arrels

es mengen en potages i crues en ensalades. També té interès mel·lífer, perquè és de les primeres

plantes en florir a l'hivern. Observacions

Aquesta planta, com altres habitants dels cultius, es desenvolupen amb rapidesa després de les

pluges, per això la seua floració es tan extensa i abrasa moment amb una presència de pol·linitzadors

molt reduïda. Per evitar la pèrdua de recursos, en aquests períodes la planta produeix flors més menudes i poc aparents que s'autofecunden sense obrir-se. Són les flors nomenades cleistògames que asseguren

la producció de llavors per a la propera generació en absència dels insectes necessaris per a la

pol·linització creuada (entre flors de diferents individus).


185

Marrubium vulgare Noms comuns en valencià

Marrubí, manrrubí, mal roig, malrubí, marreus, malrèbol.


Marrubio, marrubio blanco, manrrubio, malva de sapo, menta de burro.

Descripció

Planta perenne, tomentosa, grisenca amb

tiges erectes (fins a 50-80 cm d'alçària) i més o menys llanoses de secció quadrangular. Fulles

oposades, curtament peciolades, arrodonides i

de marge dentat, amb els nervis molt marcats.

Flors bilabiades, menudes (5-10 mm) amb la

corol·la de color blanc i calze amb 10 dent curtes, espinoses i corbades cap a fora, espe-

cialment quan el fruit estan madurs; apareixen

agrupades en verticil·lastres densos més o

menys esfèrics, disposats separadament en la

part superior de les branques.


Espècie nitròfila amplament distribuïda per tota Europa i pel nord d'Àfrica i naturalitzada per

quasi tot el món. Dispersa per tota la Península Ibèrica i les Illes Balears. Molt comuna a tota la



Montroy i Montserrat. De maig a agost (setembre).

Hàbitat

Apareix freqüentment en tot tipus de medis antropitzats, especialment en vores de camins i

cultius, camps abandonats, solars, abocadors, etc. A la Vall dels Alcalans, només l'hem observada

en aquest tipus de comunitats, però també pot estar present en les clarianes de brolles, timonedes i

pastures seques en posicions alterades per les activitats humanes i més o menys enriquides en

compostos nitrogenats. Usos i propietats

La infusió de les summitats florides de marrubí, amb una sabor amarg i aroma característic, és un

efectiu fluidificant de les secrecions bronquial (expectorant) i també un sedant cardíac. Tradicio-

nalment s'ha emprat per estimular la gana de menjar i Joan Pellicer, al seu costumari botànic, també

replega altres usos populars relacionats amb l'eliminació de les puces i els tractament per a desfer les pedres de la vesícula.

Observacions

Les dents del calze endurides (espinoses) i corbades cap a fora quan les flors s'assequen i

els fruits estan madurs s'enganxen fàcilment al pelatge dels animals i a la roba, per la qual cosa

representen una adaptació evident per afavorir la disseminació de la planta amb l'ajuda de la

fauna (zoocora).


186

Muscari neglectum


All de bruixa, barrallets, calabruixa, cap-blaus, claus de Nostre Senyor, collblau, lliri d'ase, marcet.


Nazarenos, penitentes, cebollita de milano o de lagarto.

Descripció

Planta bulbosa normalment menudes,

encara que pot assolir els 30 cm d’alçària,

amb fulles lineals, estretes (1,5-5 mm),

acanalades per la part superior i llargues (fins

40 cm) que queden esteses pel terra. Flors de

color blau fosc amb una coroneta apical de

dents blanques, les superiors estèrils de

coloració més clara amb els pètals completa-

ment soldats i agrupades formant un raïm

terminal dens a l'extrem superior d'un pedun-

cle llarg amb la base rogenca que surt del terra.

Fruit en càpsula trilocular de forma estrellada.


Planta de distribució circummediterrània estesa per la meitat meridional d'Europa, el nord

d'Àfrica i el sud-oest d'Àsia. Freqüent en la Península Ibèrica i les Illes Balears, amb preferència

per les zones temperades i humides. Amplament representada per tot el territori valencià, és

amb diferència, la més comuna de les tres conegudes a la Comunitat.


Montserrat i Real de Montroi. De març a maig (juliol).

Hàbitat

Creix principalment en pastures més o menys nitròfiles, als camps de cultiu, especialment els de

secà, els bancals, les vores de camins, etc.; també apareix en les clarianes de brolles i timonedes

molt esclarissades.

Usos i propietats

Aquesta planta té unes destinacions molt diversificades. D'una banda, els bulbs, que es

produeixen en abundància al voltant del bulb principal, han sigut consumits com aliment. En aquests

sentit, destaca la seua capacitat per a la multiplicació per proliferació de bulbets que li permeten

colonitzar superfícies importants i pot arribar inclús a la qualificació de plaga en alguns cultius. A més

a més, les flors, molt flairoses, es cullen expressament per a fer saquets de flors seques aromàti-

ques. Finalment, tractant-se d'una planta molt fàcil de cultivar i molt decorativa, el seu ús com a

planta ornamental està molt estès per tot el món.


187

Onopordum macracanthum subsp. micropterum Noms comuns en valencià

Card d’ase, card del dimoni, cardot, card macracant.


Cardo de burro, cardo borriquero, cardo del demonio.

Descripció

Planta bianual molt robusta i elevada (pot

arribar fins a 1,5 metres d'alçària), amb tiges

nombroses i molt ramificades des de la base,

cobertes per una borra densa que a tota la

planta dona una coloració grisenca o blanqui-

nosa; a més, les tiges estan recorregudes

verticalment per unes ales espinoses prou

amples. Fulles grans (fins a 50 cm), irregular-

ment lobulades i espinoses. Flors reunides en

capítols terminals de grans dimensions (fins a

6 cm de diàmetre), de color púrpura i bràctees

amb espines molt fortes corvades cap a fora,

les superiors erectes i de color purpuri.


Aquesta espècie té una distribució ibero-nord-africana, trobant-se pel sud i l'est de la

Península Ibèrica i el nord-oest d'Àfrica; no obstant això, la subespècie que troben a la Vall del

Alcalans i a tota la Comunitat Valenciana, és un endemisme iberollevantí (restringit a l'est de la

Península) que s'estén per les àrees termomediterrànies càlides de les tres províncies.


Montserrat. De (maig) juny a agost.

Hàbitat

Pròpia de terrenys bàsics fortament alterats, remoguts i nitrificats, apareix amb freqüència en

erms, solars, talussos, abocadors, tancats del ramat, vores de camins i carreteres, marges de cultius,

descampats, etc., especialment en les proximitats dels nuclis urbans, on pot arribar a formar

poblacions prou nombroses.

Usos i propietats

Les espines que cobreixen les ales de les tiges i les fulles fan prou complicada la seua

manipulació, però salvant les dificultats, el costumari popular l'ha utilitzat com antisèptica, per a

desinfectar la pell o per a tractar la dermatosi. A més a més, les llavors proporcionen un oli gras que

pot utilitzar-se per a cuinar, les fulles pelades són comestibles i les arrels poden menjar-se com si

foren carlotes. D'altra banda, les tiges seques han estat emprades, elles soles o combinades amb

altres espècies, en la creació de centres de flor seca destinats a la decoració, especialment en zones

rurals.


188

Oxalis pes-caprae


Agret, agreta, magret, Agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles.


Agrios, trébol, trevina, trebolina, mataca-ñas, matapán, dormilón, vinagrillo.

Descripció

Planta herbàcia, gràcil, bulbosa que forma gespes d'elevada densitat i cobertura. Fulles

en roseta basal, compostes per tres folíols

amb forma de cor invertit i color verd amb

taquetes porpra. Flors de color groc intens,

agrupades en inflorescències cimoses sobre un llarg peduncle. Les flors presenten una

complexa heterostilia trimòrfica, basada en

tres menes de flors diferents, però al nostre

territori totes les flors pertanyen al mateix tipus. Per aquesta raó, mai produeix fruits ni llavors (vegeu observacions en Linum suffru-

ticosum; pàg. 58).


Planta exclusiva de la regió del Cap, des de on va ser introduïda en Europa cap a finals del segle

XVIII. Actualment es troba distribuïda per quasi tot el món, comportant-se en molts llocs com espècie invasora, responsable de la uniformització del ecosistemes naturals i de la pèrdua de diversitat

florística. A la Comunitat Valenciana, la seua sensibilitat a les baixes temperatures la exclou de les

àrees interior, però és extraordinàriament comuna a les zones litorals i sublitorals.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De novembre a maig.

Hàbitat

Forma extensos mantell pràcticament monoespecífics als camp de regadiu: hortes, camps de

tarongers i altres ambients antropitzats, com les vores de camins i carreteres, els descampats,

etc.; ocasionalment, pot aparèixer en hàbitats naturals molt alterats i més o menys humits.

Usos i propietats

El àcid oxàlic, responsable del sabor agre al que fa referència el nom popular, fa poc

recomanable el seu consum per a les persones i per als animals, perquè la seua acumulació pot produir pedres al ronyó i altres complicacions que poden arribar a causar la mort. De tota manera,

és freqüent que el xiquets xuclen el pecíols de les fulles per el seu sabor àcid. També s'ha utilitzat

com a llit per al bestiar. Els agricultor han afavorit la seua presència als camps per a protegir-los de les gelades i per reduir l'impacte de la fruita caiguda del arbre. Diverses espècies d'Oxalis són

molt utilitzades en jardineria per aprofitar l'abundant floració hivernal; de fet, el trèvol de 4 fulles

que s'ha començat a comercialitzar d'un temps a esta part, pertany a aquest gènere.


189

Palenis spinosa


Gravit, ull de bou, herba febrera.


Castañuela, cebadilla, pincho, árnica de secano, estrelada espinosa, ojo de buey.

Descripció

Planta herbàcia anual o bianual, pubes-

cent, amb una roseta de fulles bassals pecio-

lades i tomentoses (molt suaus al tacte) i tiges

floríferes erectes (fins a 50 cm d’alçària),

portadores de fulles lanceolades abraçadores

de la tija i terminades en una espina. Flors en

capítols terminals solitaris d'aparença molt

característica reunides, de color groc-taronja,

les exteriors amb lígules estretes del mateix

color que les centrals. Bràctees externes de la

inflorescència més llargues (1,5-3,5 cm),

pubescents, rígides i acabades en una punta

punxent, que li donen un aspecte d'estrella.


Espècie mediterrània amplament estesa per tota la Península Ibèrica, amb la excepció de l'extrem

nord-occidental, i les Illes Balears; també arriba a les Illes macaronèsiques (Açores, Canàries i

Madeira), on probablement haja estat introduïda artificialment. Molt comuna i freqüents per tota la




Hàbitat

Apareix normalment en medis antropitzats, tant en el d'origen artificial (vores de camins, marges

de camps i bancals, erms, solars, abocadors, etc.) com als naturals, resultant pràcticament constant

en les brolles, timonedes, fenassars, prats secs, etc. més o menys alterats o poc evolucionats i

enriquits en compostos nitrogenats.

Usos i propietats

Aquesta planta habitual del nostre entorn més proper es utilitzada per via externa com a planta

vulnerària per les seues propietats cicatritzants, antiinflamatòries i desinfectants. Aquesta propietat

ha resultat primordial per a tractar amb rapidesa les ferides, rascades i cops que sempre es

produeixen durant els treballs agrícoles.

Observacions

Les bràctees externes endurides i punxoses, més llargues que les lígules, són les responsables

de la forma típica d'estrella que mostren les seues "flors", fent-la inconfusible.


190

Plantago albicans Noms comuns en valencià

Penosella, herbafam, herba de foc, mal-

llaurat, pa-eixut.


Llantén blanquecino, gitanilla, zarragañanes,

engañalabrador, resbalamuchachos.

Descripció

Herba perenne que pot superar el 30 cm

d'alçada, amb arrel gruixuda i lignificada que

per ramificació, forma gespes prou escam-

pades. Fulles lanceolades, normalment amb

els marges ondulats, cobertes per una pilosi-

tat densa que lis dona coloració blanquino-

sa. Flors en espigues cilíndriques i laxes

sobre un peduncle llarg, també blanquinós. 4

sèpals soldats només a la base; 4 pètals

soldats formant un tub; 4 estams amb ante-

res blanc-groguenques ben visibles. Fruit en

pixidi.


S'estén per la Regió Mediterrània meridional y el sud-oest d'Àsia, fins Iran. Es troba per quasi

tota la Península Ibérica, on només falta a les províncies atlàntiques, i les Illes Balears.

Amplament representat per tota la Comunitat Valenciana.



Hàbitat

Erms, talussos, voreres de camins, camps de conreu i altres comunitats de sòls pedregosos, poc

desenvolupats, secs i assolellats. Nomenada en algunes dites populars per fer referència a l'aridesa i la

mala qualitat de la terra on creix aquesta planta: Terra de penosella, caga't en ella o fuig d'ella

Usos i propietats

Aquesta planta es utilitzada en algunes comarques valencianes, tant en tisana com menjada

en cru, per als constipats i les bronquitis o per a combatre la pujada de la sang; externament,

s'aplica per quallar la sang de ferides i talls.

Observacions

Totes les espècies d'aquest gènere, prou diversificat a la Vall dels Alcalans amb 8 espècies

que apareixen principalment als medis antropitzats, i de forma més ocasional en brolles i

timonedes esclarissades i més o menys alterades. Es reconeixen fàcilment per la seua

inflorescència en espiga allargada o globosa alçada sobre un llarg peduncle i amb els estams

ben visibles, blancs o grocs, al seu voltant.


191

Scabiosa atropurpurea


Cardeta marítima, viuda, viuda borda, scabaiosa de marge, escabellosa.


Bella dama, bella madre, botones de dama, corona de clérigo, escabiosa, escabio-sa marítima, escobilla morisca.

Descripció

Planta bianual o perenne, erecta (fins a 80

cm d’alçària), amb tiges molt ramificades i

divaricades. Fulles inferiors llargament pecio-

lades, simples i dentades, les superiors pinna-

des. Flors en grans capítols hemisfèrics (2-5

cm de diàmetre) llargament pedunculats, les

marginals amb lòbuls radiants més desenvo-

lupats, corol·la de coloració molt variable,

rosada, violàcia o blanquinosa. Capítol fruc-

tífer oblongo-el·lipsoidal, amb fruits en aqueni

amb 5 pels rígids.


Estesa per les Regions Mediterrània i Macaronèsica i amplament representada per quasi tota

la Península Ibèrica i les Illes Balears i també per tot el territori valencià.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Pràcticament tot l’any, òptim en prima-

vera i l'estiu, entre abril i agost.

Hàbitat

Planta nitròfila de gran plasticitat ecològica que pot aparèixer en tot tipus de comunitats més o

menys alterades, però resulta més freqüent i es desenvolupa millor en medis antropitzats: erms,

solars, descampats, abocadors, talussos i vores de camins i carreteres, camps de cultiu, etc.

Usos i propietats

Tractant-te d'una planta tan comuna i tan accessible, resulta curiosa la poca atenció que ha rebut

des de una perspectiva aplicada. Només en trobat alguna referència que nomena la seua aplicació

per a la curació de ferides.

Observacions

Planta extraordinàriament variable en alçària, en la morfologia de les fulles i en la grandària i

coloració de les inflorescències, però fàcil de reconèixer pels seus capítols hemisfèrics amb les flors

perifèriques més grans. A Real de Montroi, també s'ha indicat la presencia del cardet (Scabiosa

simplex=Lomelosia simplex), una planta anual més menuda (fins a 40 cm) amb capítols fructífers

esfèrics i fruits amb una corona membranosa.


192

Sonchus tenerrimus subsp. tenerrimus Noms comuns en valencià

Lletsó o llicsó de perdiu, de fulla de pic de pardal, de marge, de paret o de cingle.


Cerraja tierna, cerraja de pared.

Descripció

Herba de fins 80 cm d’alçària, ramificada,

amb tiges fistuloses (buides per dins), tendres i sense pèls. Fulles alternes, profundament divi-

dides, gairebé compostes, amb lòbuls allargats

que s'estreten clarament a la base. Flors de color

groc intens, totes ligulades, reunides en capítols terminals que tenen a la seva base una pilositat

amb aspecte de cotó blanc. Aquest caràcter,

junt amb la morfologia de les fulles, permet diferenciar-lo de les altres espècies Sonchus.


Mediterrània, amplament estesa per tota la Península, inclosa la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. Durant tot l'any.

Hàbitat

Espècie de gran amplitud ecològica present en tot tipus de comunitats, però sempre resulta molt

més comuna en medis antròpic més o menys alterats i enriquits en compostos nitrogenats, com vores de camins i carreteres, cultius, bancals, jardins, erms, solars, terrenys remoguts, parets, etc.

Usos i propietats

Tots els lletsons, nom que deriva d'un líquid blanc i viscós (làtex) que brolla de la planta al trencar-

la, s'han consumit tradicionalment crus o bollits, en ensalades i per a preparar pastissets. A més, el

seu consum afavoreix el funcionament del ronyó (diürètica), ajuda a baixar la febra i estimula la

secreció de la llet materna. Observacions

Aquesta és el lletsó més estes per la comarca, però hi poden trobar altres 2, també molt comuns: el lletsó o llicsó fí (S. oleraceous) i el lletsó bord o punxós (S. asper). El primer presenta fulles poc

dividides i quan ho són, el segment terminal és molt més gran que els laterals; a més les lígules de les

flors són curtes i estretes i d'un color groc pàl·lid. El segon presenta fulles ± espinescents al marge (especialment la subsp. glaucescens) amb aurícules basals aferrades a la tija (vegeu fotografies a la

pàg. 215). Un altra espècie que sovint apareix a les mateixes comunitats i pot semblar un altre lletsó per la seua inflorescència amb totes les flors ligulades de color groc intens, és el cap-roig (Crepis

vesicaria subsp. taraxacifolia), que es diferència fàcilment per la disposició de les fulles, majoritàriament

concentrades en una roseta basal i per a seua tija florífera molt ramificada amb nombrosos capítols

florals.


193

Urospermum picroides


Amargot, morro de porc, llicsó d'ase, cuixa barba o de dona, pom de morro.


Barba de viejo, cerrajón de camello.

Descripció

Herba anual semblant als llicsons (Sonchus

sp. pl.), erecta (fins a 40 cm d'alçària),

coberta de pèls rígids que li donen un tacte

aspre. Fulles amples, irregularment lobula-

des, amb el lòbul terminal més gran, les

caulinars amb prolongacions lateral a la

base que abraçen la tija. Flors de color groc

intens o groc taronja reunides en capítols

terminal que, típicament, presenten bràc-

tees grans disposades en una sola fila. Fruit

en aqueni amb aparell volador de pels

plomosos disposats sobre un bec patent.


Espècie de distribució mediterrània amplament estesa per la major part de Península Ibèrica i

les Illes Balears. Com mala herba del cultius ha estat accidentalment introduïda en Amèrica del

Sud i en les Illes Canàries. Freqüent i abundant a la major part de la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D'abril a juny.

Hàbitat

Creix a les comunitats habituals dels medis arvenses i ruderals, als herbassars secs

subnitròfils de les vores de camins i carreteres, bancals, erms i descampats, sempre en llocs

secs i assolellats. També es troba amb menys freqüència en les comunitats anuals que ocupen

les clarianes de brolles i matollars.

Usos i propietats

No es coneixen propietats medicinals, però algunes fonts indiquen que ha estat utilitzada en

temps de carències com a verdura per al bullit.

Observacions

A la Vall dels Alcalans, també s'ha indicat la presència de la seua congènere: Urospermum

delechampii. Totes dos es diferencien fàcilment d'altres compostes de flor groga per les

bràctees del capítols disposades en una sola fila i, a més a més, la darrera està coberta de pèls

suaus i els capítols són molt més grans (fins a 6 cm) amb flors de color groc llimona amb les

puntes fosques.


194

Verbascum sinuatum


Herba plorosa, blenera sinuada, muria, ressentida, santjoans, trepó sinuat.


Gordolobo cenicero, acigustre, candelera, hierba de las maldiciones, flor de la vergüenza, tientayernos.

Descripció

Herba bianual, coberta de pèls. Fulles sèssils

en roseta basal que presenten el marge típica-

ment lobulat i clarament ondulat, caràcter al

que fa referència el seu nom específic, cobertes

de toment dens que li dona una coloració verd-

grisenca. Tija erecta (fins 1-1,5 m d’alçària) que

surt del centre de la roseta, robusta, coberta de

fulles i acabada en una panícula allargada,

ampla i poc densa amb nombroses flors grans

(1-5-2,5 cm) de color groc amb estams cobert

de pèls purpuris.


Element mediterrani d'ampla distribució, des de l'est d'Anatolia i Iran fins al sud d'Europa i les illes

Canaries. Freqüent per quasi tota la Península Ibèrica i les Illes Balears i també per tota la Comunitat

Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (maig) juny a agost (octubre).

Hàbitat

Planta molt lligada al medis antropitzats, molt comuna en les vores de camins i carreteres, en els

marges dels camps de cultiu, erms, solars sense edificar i, en general, en qualsevol tipus d'hàbitats

alterats, esclarissats, secs, assolellats i més o menys enriquit en compostos nitrogenats.

Usos i propietats

El suc estret de les arrels de diferents espècies d'aquest gènere han estat emprades en una

tècnica de pesquera actualment prohibida i molt perseguida per la llei. Consisteix en enverinar

les aigües aprofitant les substàncies tòxiques per als peixos que contenen les arrels i replegar-

los manualment quant es queden surant.

Observacions

A la comarca també es presenta V. thapsus (pàg. 217), encara que de forma molt localitzada,

perquè només s'han trobat alguns exemplars dispersos prop del Racó de la Sartenilla (Real de

Montroi). Aquesta es caracteritza per presentar les fulles basals sanceres, peciolades i les caulinars

decurrents per la tija i les flors disposades en una espiga compacta simple o molt poc ramificada.


195

Aegilops geniculata

N.v.: Blat bord, de perdiu o del diable, civadeta, traiguera. N.c.: Rompesacos, trigo bastardo.

Regions Mediterrània i Macaronèsica.

Planta herbàcia anual molt caracte-rística per les seues espiguetes ventrudes, arrodonides i terminades en llargues arestes.


Amaranthus blitoides

N.v.: Blet. N.c.: Bledo, breo, hebreo.

Planta al·lòctona introduïda d'Amèrica del Nord.

Planta herbàcia estesa per terra, sovint rogenca, amb fulles menudes amb una taca blanca al centre i flors poc aparents (sense corol·la colorada), agrupades en glomèruls axil·lars.


Amaranthus muricatus

N.v.: Amarant muricat. N.c.: Bledo, bledo rastrero, hierba meona.

Planta al·lòctona introduïda d'Amèrica del Sud.

Planta herbàcia estesa per terra, amb fulles lanceolades, tiges blanquinoses i flors agrupades en inflorescències terminals compactes.



196

Amaranthus retroflexus

N.v.: Blet punxent, marxant. N.c.: Bledo.

Planta al·lòctona introduïda d'Amèrica del Nord

Herba anual erecta, tija pubescent, fulles de limbe ròmbic i flors poc aparents amb bràctees espinescents en inflorescències terminals compactes.


Amaranthus viridis

N.v.: Blet. N.c.: Bledo.

Planta al·lòctona introduïda, d'origen incert.

Herba anual erecta sens pèls, amb fulles de forma quasi triangular i flors poc aparents, en inflorescències terminals primes, ramificades i continues.


Aster squamatus

N.v.: Blet. N.c.: Rama negra.

Planta al·lòctona introduïda d'Amèrica del Sud.

Herba anual erecta i molt ramificada a la meitat superior, sens pèls, amb fulles linears de color verd fosc i flors reunides en capítols terminals menuts, amb flors grogues tubuloses central, les perifèriques amb lígules blanques. Montroy, Montserrat i Real de Montroi.


197

Avena sterilis

N.v.: Cúgula. N.c.: Avena loca, cizaña.

Mediterrània-Póntica.

Herba anual erecta amb espiguetes pèndu-les característiques, amb dos llargues ares-tes. A. barbata té les espiguetes més menu-des i primes i cada flor té dos setes llargues.


Bassia scoparia

N.v.: Bellveurer, mirambell, pinet de jardí. N.c.: Mirabel del campo, mirambel, pinillo.

Europa i centre d'Àsia.

Herba anual erecta de color grisenc; fulles lanceolades estretes amb 3 nervis molt marcats. Flors menudes poc aparents a les axil·les de les fulles.

Montroy.

Beta maritima

N.v.: Bleda borda, bleda boscana, bleda obscura. N.c.: Acelga silvestre o marítima.

Herba anual o bianual; fulles basals ròmbiques, en roseta, les caulinars alternes, linears, sèssils; flors poc aparents, reunides en fascicles d'1-3; fruits caraterístics, concrescents en la base, amb costelles molt marcades. Montroy.


198

Bromus rubens

N.v.: Estripa-sacs. N.c.: Bromo.

Herba anual menuda (fins a 40 cm) amb fulles piloses i inflorescència de color roig violaci.

Es tracta d'un gènere prou diversificat a la comarca amb 6 espècies presents a la comarca, totes molt comunes als medis antropitzats: B. diandrus i B. unioloides son herbes grans que poden superar el metre d'alçada, però el primer presenta espiguetes ± arrodonides i llargament aristades i al segons són molt aplanades; B. rubens, B. fasciculatus, B. hordeaceous (cua de guilla) i B. madritenis són menuts i cal ajudar-se de claus de identificació per a diferenciar-los correctament.


Capsella bursa-pastoris

N.v.: Boses de pastor, sarró de pastor, for-matgets. N.c.: Bolsa de pastor, pan de pastor.

Planta anual amb fulles lobulades en roseta basal i tiges floríferes erectes amb fruits característics de forma triangular.


Carduus pycnocephalon

N.v.: Card. N.c.: Cardo.

Planta erecta poc ramificada, amb tiges ala-des i fulles fortament espinescent; flors tubu-loses en capítols terminals solitàries o escas-ses, pedunculades i color violaci o purpuri.



199

Carthamus lanatus

N.v.: Assota-Cristos, card de sang, card sant. N.c.: Cardo cabrero, cardohuso.

Mediterrània.

Planta espinosa, ramificada la part superior; fulles fortament espinescent; flors grogues, en capítols terminals solitaris, amb bràctees espinoses piloses.


Centaurea calcitrapa

N.v.: Card estrellat o vermell, floravia, herba espitllera, riola, mancagossos, cagatrepa.

N.c.: Arbojos, cardo estrellado, encarnada, garbanzos del cura, trepacaballos.

Sud d'Europa.

Planta bianual caracteritzada per les espines llargues i robustes de les bràctees del capítol.


Conyza sumatrensis

N.v.: Coniza (nom genèric). N.c.: Mata negra, cola de caballo, coniza.

Amèrica tropical.

Herba anual pilosa i color verd més o menys grisenc, que pot arribar als 2 m d'alçada; fulles lanceolades amples (les basal > 2 cm) i dentades; flors en capítols menuts i molt nombrosos.

A la Vall del Alcalans també resulta molt freqüent la coniza bonarienca (Conyza bonariensis), una planta menys robusta que presenta fulles linears, estretes(< 1 cm) uninervades.



200

Cynara cardunculus

N.v.: Penquera, penca, card, cardet. N.c.: Cardo de comer o lechero.

D'origen incert.

Planta herbàcia cultivada per aprofitar els pecíols de les fulles (penques) i naturalitzada en vores de camins i erms. Flors en grans capítols violacis.

Montroy.

Cyperus rotundus

N.v.: Jonça. Jonça de cordellar. N.c.: Castañuela, juncia real, menor o redonda.

Plurirregional.

Herba rizomatosa erecta; tiges de secció triangular amb inflorescències en espiguetes allargades i planes de color marró rogenc que sobre de peduncles en forma de radis.


Chondrilla juncea

N.v.: Morret de bou, fllonja, xicoria dolça, masteguera. N.c.: Achicoria dulce, alijunguera

Mediterrània-Iranoturaniana.

Herba perenne, erecta, amb varies tiges floríferes que surten de la roseta basal de fulles; fulles lanceolades, irregularment lobulades. Flors ligulades grogues, reunides en capítols en grups de 2-3 dispersos per la tija



201

Emex spinosa

N.v.: Bleda borda, blet bord, xufletes N.c.: Romaza espinosa.

Mediterrània.

Herba anual postrada o ascendent amb fulles grans més o menys triangulars; flors mascu-lines i femenines separades; fruit molt carac-terístic amb 3 apèndixs espinosos.

Montroy, Montserrat i Rel de Montroy.

Euphorbia helioscopia

N.v.: Lletera, lleterola o lleteresa d'hort N.c.: Lechera o lecheruela común.

Subcosmopolita.

Herba anual erecta, fulles i bràctees de la inflo-rescències espatulades, arrodonides i amples que, en conjunt, semblen una estrella o un sol


Euphorbia segetalis

N.v.: Lletera, lleterola o lleteresa de camp. N.c.: Lechera, lechetrezna o lecheruela.


Herba anual erecta amb fulles estretes, lanceo-lades, agrupades en la part superior de la tija; glàndules corniculades amb apèndixs visibles; fruit clarament sulcat.



202

Galium aparine

N.v.: Amor d'hortelà, apelagosa, gafetets, raspa-llengua, rèbola d'hortolà. N.c.: Amor de hortelano, azotalenguas, lapa, lárgalo, presera.

Pluriregional.

Herba anual amb fulles verticil·lades cobertes per agullons rígids que la fan aspra al tacte i enganxosa.

Montroy, Montserrat i Real de Montroy.

Hyparrhenia hirta

N.v.: Fenal, fenàs, fenàs de cuca, albellatge. N.c.: Cebrillo, triquera borde.

Pluriregional.

Herba perenne elevada, amb fulles linears de color verd pàl·lid; espigues llargues de color marró agrupades per parelles. Els pèls del peduncle comú de les espigues permet diferenciar H. hirta (amb pèls curts) de H. sinaica (amb llargs cilis).


Ipomoea indica

N.v.: Campanetes de jardí. N.c.: Enredadera, maravillas.

Planta al·lòctona introduïda des d'Amèrica tropical amb caràcter invasor.

Planta enfiladissa amb llargues tiges volubles; fulles peciolades sanseres o trilobades; flors grans acampanades de color blau violaci.

Montroy.


203

Lactuca serriola

N.v.: Enciam bord. N.c.: Lechuga borde o espinosa.


Herba anual erecta i robusta; fulles rígides profundament lobulades amb espines al marge i, pel revers, al nervi central; flors ligu-lades, grogues en capítols menuts situats en una inflorescència terminal molt ramosa.


Lamarchia aurea

N.v.: Cua de gos daurada. N.c.: Cepillitos, grama dorada.


Herba anual menuda, inconfusible per l'apa-rença i coloració de la seua inflorescència unilateral de color groc daurat, formada per nombroses espiguetes reunides en grups. Montroy, Montserrat i Real de Montroy.

Lathyrus cicera

N.v.: Guixols. N.c.: Almorta de monte o sil-vestre, cicérula, diente de muerto, guija, lenteja forrajera.


Herba enfiladissa amb tiges alades; fulles amb 2 folíols lan-ceolats i un circell terminal ramificat; flors papilionàcies de color rogenc.

Montserrat.


204

Lavatera arborea

N.v.: Malva, malvera, vauma, vaumera. N.c.: Malva, malvalisco, malva arborescente.

Mediterrània-Atlàntica.

Arbust de talla elevada, fins als 3 m; tiges erectes molt ramificades; fulles amb 3 lòbuls; flors grans amb les característiques típiques de la família, però amb els segments del calicle més grans que el sèpals.

Montroy (probablement cultivada).

Lavatera cretica

N.v.: Malva, malva cretica. N.c.: Malva, malva loca, quesilla, quesitos.

Mediterrània-Atlàntica.

Herba bianual erecta, amb fulles lobulades de marge dentat i llargament peciolades; flors típiques de la família amb pètals laciniats de color rosa clar amb venes més fosques. Es pot confondre amb Malva sylvestris (pàg. 231).


Lolium rigidum

N.v.: Margall dret. N.c.: Vallico, espiga de espiguillas.

Paleotropical.

Herba anual amb flors poc aparents en espigues llargues i primes, molt característiques formades per nombroses espiguetes en forma de xicotets ventall disposats regularment en excavacions del raquis, dels que surten els estams groc i els estil plomosos de color blanc..



205

Malva parviflora

N.v.: Malva, malva de fulla menuda, vauma. N.c.: Malva de flor pequeña.

Mediterrània.

Herba anual que es diferencia de la resta de representants de la família per les seues flors menudes amagades en les axil·les de les fulles.


Medicago lupulina

N.v.: Megó manut, herba de la desfeta. N.c.: Alfalfa lupulina, mielga negra.

Pluriregional (Paleotemperada).

Herba postrada amb les tiges esteses pel terra; fulles trifoliades; flors papilionàcies molt menudes, grogues, agrupades en glomèruls esfè-rics; fruit en llegum amb forma de ronyó (no en forma de hèlix com es característic el gènere).

Montroy.

Medicago sativa

N.v.: Alfals, brossa, userda. N.c.: Alfalfa.

Centreasiàtica (naturalitzada dels cultius).

Herba erecta o postrada; fulles amb 3 folíols el·lipsoidals; flors papilionàcies blavoses o violàcies, agrupades en raïms terminals; fruit en llegum helicoidal sense agullons.



206

Medicago polymorpha

N.v.: Melgó de llapasa. N.c.: Alfalfa de secano, carre-tón.

Subcosmopolita.

Herba postrada amb les tiges esteses pel terra; fulles trifo-lades amb el pecíol més curt que la fulla; flors papilio-nàcies solitaries o en pare-lles, grogues; fruit helicoidal amb nombrosos agullons, de color negre quan està madur.

Montroy.

Mercurialis ambigua

N.v.: Melcoratge, mercurial, ortiga borda. N.c.: Malcoraje, mercurial, ortiga mansa o muerta.


Herba anual amb tiges ramoses; fulles oposades, peciolades, amb el marge dentat i ciliat; flors masculines i femenines en diferents individus (diòica), menudes i poc aparents, de color verd disposades en glomèruls o solitàries.


Mirabilis jalapa

N.v.: Llampedro, flor de nit, meravella de nit. N.c.: Dondiego de noche, sanpedros, bella de noche, maravilla de noche o del Perú, periquito.

Planta al·lòctona introduïda des de Amèrica.

Planta herbàcia perenne ben coneguda i apreciada com ornamental, caracteritzada pel seu port i les flors amb una gran diversitat de coloracions i mescles curioses i heterogènies.



207

Moricandia arvensis

N.v.: Colletxó. N.c.: Collejón.


Herba molt ramificada; fulles alternes, sence-res, amb base en forma de cor que envolta la tija i color glauc; flors amb 4 pètals de color violaci ± intens; fruit allargat (síliqües) ± perpendiculars a la tija.


Nicotiana glauca

N.v.: Tabac negre o morú. N.c.: Tabaco moruno, gandul, palancho.

Planta al·loctona originaria d'Argentina.

Arbust o arbre menut (fins a 5 m), amb bran-ques pèndules poc folioses; fulles alternes, peciolades, senceres i coloració glauca; flors llargament tubuloses de color groc, agrupades en raïms terminals.

Montroy.

Ononis spinosa subsp. australis

N.v.: Gavó espinós. N.c.: Gatuña, hierba toro, peine de asno.

Endemisme ibero-nordafricà.

Mata postrada (decumbent), laxa i espinosa, llenyosa en la base; fulles superiors simples, la resta normal-ment trifoliades, piloses amb abundant pèls glandulífers; flors papilionàcies solitàries i axil·lars, de color rosat.

Montroy.


208

Opuntia subulata

N.v.: Agulles d'Eva. N.c.: Alfileres de Eva.

Al·lòctona introduïda des d'Amèrica del Sud.

Planta suculenta de grans dimensions amb cladodis cilíndrics amb areoles molt marcades i terminades en llargues espines; flors grans de color rogenc.


Papaver rhoeas

N.v.: Rosella, cascall bord, babol. N.c.: Amapola, ababol.

Subcosmopolita.

A la Vall dels Alcalans, les ben conegudes roselles poden pertanyer a 3 espècies difernts: P. rhoeas té una càpsula ± globosa; P. pinnatifidum i P. dubium tenen la càpsula allargada, cilíndrica en la primera, amb fulles de lòbuls amples; en la segona la càpsula es ovoide i el lòbuls de les fulles estrets.



209

Parietaria judaica

N.v.: Blet de paret, herba carago-lera, de mur o de paret, herba de la Mare de Déu. N.c.: Albahaca de río, hierba cara-colera, de las ruinas, de muro, ortiguilla muerta.

Mediterrània.

Planta molt al·lergògena habitual als clavills de murs i parets de les construccions humanes.

Mata herbàcia amb tiges de color rogenc i fulles ròmbiques que es peguen a la roba; flors axil·lars menudes, poc aparent.


Picris echioides

N.v.: Arpell, Arpellot. N.c.: Raspasayo, lengua de gato.

Eurasiàtica.

Herba coberta de pèls rígids espinescents, especialment a les fulles i les bràctees dels capítols; fulles basals dentades, les caulinars abraçadores de la tija; flors ligulades grogues.


Pipthatherum miliaceum

N.v.: Ripoll, nugadella, fenàs de canonet. N.c.: Mijo mayor.

Mediterrània.

Herba present en tot tipus d'hàbitat, especial-ment abundant en vores de camins i carrete-res. Tiges erectes, folioses; fulles planes; inflorescència molt laxa, ramificada i pèndula.

Montroy, Montserrat.


210

Plantago coronopus

N.v.: Cervina, plantatge coronat. N.c.: Cuerno de ciervo, llanten coronado, hier-ba estrella.

Europa, l'est d'Àsia i el nord d'Àfrica.

Herba formada per una roseta basal de fulles irregularment dentades; inflorescències ascen-dents formant una corona perifèrica.


Plantago lagopus

N.v.: Herba de cinc nirvis, pateta de llebre. N.c.: Pie de liebre.

Mediterrània.

Herba formada per una roseta basal de fulles de forma ovada que recorda una orella de conill; inflorescències erectes en espigues cobertes de pèls, molt suaus al tacte.


Polycarpon tetraphyllum subsp. tetraphyllum

N.v.: - N.c.: -

Subcosmopolita.

Herba anual molt ramificada des de la base amb tiges ascendents molt folioses; fulles peciolades en verticils de 4, ovalades; flors molt menudes reunides en inflorescències api-cals molt ramificades.



211

Polygonum aviculare

N.v.: Centinòdia, herba de cent nussos, passacamins, trava-bous N.c.: Centinodia, ciennudos, hierba nudosa, lengua de pájaro.

Cosmopolita.

Herba postrada formada per llargues tiges esteses pel terra; fulles alternes, lanceolades, amb una beina membranosa a la base que envolta la tija (òcrea); flors menudes, blanques amb venes rosades.


Portulaca oleracea

N.v.: Verdolaga, ensiam de patena. N.c.: Verdolaga.

Subcosmopolita.

Herba anual amb tiges postrada de color rogenc; fulles oposades, més amples cap a l'àpex i un poc carnoses; flors menudes, sèssils, de color groc, molt efímeres; fruit en càpsula que s'obri cop si tinguera una tapadora.


Retama monosperma

N.v.: Ginestera blanca. N.c.: Retama, retama blanca o de olor.

Planta mediterrània introduïda com ornamental.

Arbust grisenc de branques arrodonides, molt ramificades i pèndules; floració molt exuberant que cobreixen tota la planta amb flors papilionàcies blanques disposades en raïms ± densos.

Montroy (cultivada en àrees restaurades).


212

Punica granatum

N.v.: Mangraner. N.c.: Granado.

Arbre cultivat originari de la Mediterrània oriental.

Arbre caducifoli espinós; fulles simples, oposades, el·lípti-ques o lanceolades; flors de color roig intens i forma molt característiques, amb el calze carnós del mateix color; el fruit és la coneguda man-grana comestible.

Montroy.

Salsola vermiculata

N.v.: Barrella, barrelleta, siscall, sosa blanca. N.c.: Caramillo, sisallo, tarrico.


Arbust molt ramificat i aspecte sec; fulles linears un poc carnoses; flors molt menudes i molt poc aparents, cobertes per una bràctea un poc carnosa; fruits amb ala membranosa de color púrpura.


Scolymus hispanicus

N.v.: Card de moro, cardelina. N.c.: Cardillo, targuerina.

Circummediterrània.

Mata espinosa erecta amb fulles rígides cobertes d'espines, sèssils i recurrents per la tija; flors totes ligulades (és l'únic card amb aquest caràcter) reunides en capítols axil·lar abundants i molt cridaners.

Montroy.


213

Scorpiurus subvillosus

N.v.: Orella de ratolí, herba d'eruga. N.c.: Hierba del escorpión, oruga rizada.


Herba postrada amb fulles en roseta, simples, peciolades i ± lanceolades; flors papilionà-cies de color groc, solitàries o per parelles en l'exrem de llargs peduncles; fruit carac-terístics, encargolat i cobert d'agullons.

Montserrat.

Senecio vulgaris

N.v.: Citró, flor d'onze mesos, herba de cardina, herba-sana, lletsó de foc, morruts, xenixell. N.c.: Hierba cana.

Cosmopolita.

Herba anual erecta amb la tija ± rogenca; fulles irregularment lobulades i un poc carnoses; flors tubuloses de color groc en capítols terminals, sovint pènduls.


Setaria verticillata

N.v.: Aferradissos, llepassa, cerreig, herba arrapadissa, herba del lladre. millaroca, xares. N.c.: Amor de hortelano, hierba mijera, lagar-tera, panicillo.

Subcosmopolita.

Herba anual amb espigues envoltades de se-tes aspres, cobertes d'agu-llons que s'agafen molt fàcilment als teixits i al pèl dels animals.



214

Sideritis romana

N.v.: Espinadella menuda. N.c.: Zahareña velluda de flor blanca, té salvaje.

Mediterrània.

Planta anual molt menudeta; fulles peciolades, ovalades, piloses i dentades en l'àpex; flors bilabiades de color blanc que presenten un calze amb dents endurides i un poc punxoses.

Montroy.

Silybum marianum

N.v.: Card de Maria, card blanc, card gallofer, card lleter, cardot. N.c.: Cardo mariano, cardo de asno.


Planta espinosa erecta amb gran fulles irregularment dentades amb punxes marginal; flors tubuloses purpúries en gran capítols termi-nals envoltats per llargues espines gruixudes.

Montroy.

Sisymbrium irio

N.v.: Apagallums, bufallums, matallums, ravenissa. N.c.: Matacandil, oruga leonina, rabanillo amarillo.

Mediterrània.

Herba anual erecta o ascendent, amb fulles alternes profundament lobulades amb un segment terminal en punta de fletxa molt més gran que la resta; flors molt menudes de color groc; fruit allargat patents (silícules).



215

Solanum nigrum

N.v.: Herba mora, morella negra o vella, pebre d'ase. N.c.: Hierba mora, tomatillo del diablo.

Cosmopolita.

Herba anual erecta ramificada i soca gruixada; fulles trian-gulars o romboidals amb el marge ± ondulat; flors blanques llargament pedunculades; fruit en baia de color negre quan madura. Planta tòxica, espe-cialment les tomatetes negres.

Montroi, Montserrat i Real de Montroi.

Sonchus asper

N.v.: Lletsó o llicsó bord o punxós. N.c.: Cerraja común, brava o espinosa.

Subcosmopolita.

Herba erecta que com tots el llicsons mostra una enorme variabilitat morfològica. Presenta fulles ± espinescens (més robustes i espinoses a la subsp. glaucescens) amb les aurícules de la base aferrades a la tija.


Sonchus oleraceous

N.v.: Lletsó o llicsó fí. N.c.: Cerraja, cerrajón, lechugueja.

Subcosmopolita.

Aquest es pot diferenciar dels altres llicsons per les fulles profundament lobulades amb el segment terminal molt més grans, especialment en les fulles de la part baixa, per les aurícules llargues i agudes i per les flors ligulades més estretes.



216

Torilis arvensis subsp. recta

N.v.: Juliverd bord. N.c.: Bardanilla, cachurros.

Pluriregional.

Planta erecta molt oberta, amb fulles molt dividides que recorden a les del julivert; flors menudes, blanques, agrupades en inflorescències terminals amb aspecte de paraigües (umbel·la) on les flors perifèriques tenen pètals un poc més grans; fruit cobert d'agullons que s'enganxen fàcilment al pèl i a la roba.

Montroy, Montserrat i Real de Montroi

Sorghum halepense

N.v.: Canyamussa, canyet, cervelló, porrera. N.c.: Sorgo, millaca, cañota.


Gramínia erecta i elevada; fulles acintades llarges amb el nervi central blanc; flors menudes de color rogenc ± intens, en grans inflorescències molt obertes.


Spartium junceum

N.v.: Ginesta vera, ginestera, herba de ballester. N.c.: Canarios, genista de España, retama de flor, de los jardines o macho.

Mediterrània introduïda com ornamental.

Arbust elevat amb branques i embolicades d'aspecte junciforme; flors papilionàcies grans, molt nombroses, en raïms molt allargats.

Montroy (cultivada en àrees restaurades).


217

Verbascum thapsus subsp. montanu

N.v.: Treponera, col de moro, orella de burro, herba bleuera. N.c.: Gordolobo común o macho, candelaria.

Eurosiberiana.

Mapa tomentosa amb fulles grans, de color grisenc i suaus al tacte en la part inferior; flors grogues en inflorescència terminal compacta.


Veronica polita

N.v.: Verònica polida. N.c.: Azuletes.

Subcosmopolita.

Herba anual amb tiges postra-des que pot formar gespes de gran extensió; fulles regular-ment dentades; flors amb 4 pètals blaus, blancs al centre i benes violàcies. V. hederifolia té u aspect molt semblant, però les fulles només presenten 3-7 lòbuls amples


Xanthium spinosum

N.v.: Enganxa gossos. N.c.: Cachurrera menor.

Al·lòctona introdïda des d'Amèrica.

Mata erecta amb fortes espines a la base de les fulles; fulles amb 3 lòbuls desiguals, verdes pel anvers i blanquinoses pel revers; flors masculines i femenines en inflorescències separades; fruit ovoide cobert d'agullons


LES PLANTES DE LES RIBERES I LES RAMBLES

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Les plantes de les riberes fluvials i les rambles

219

Agave americana Noms comuns en valencià

Atzavara, pita, pitera, fil-i-agulla.


Pitera, pitaco, magüey (Mèxic)

Descripció

Planta perenne, robusta, amb grans fulles grosses i carnoses (fins a 2 metres de longitud), disposades en una roseta basal, amb una espina terminal robusta i negra, i espines laterals ganxudes. Flors de color groc pàl·lid disposades en pomells densos situats al llarg d'una tija florífera que pot assolir els 8 m d'alçada, emesos quan la planta té uns 10 anys d'edat. Després de la floració la part aèria es mor, però les arrels sobreviuen, produint noves plantes joves al seu voltant.


Originaria de les zones àrides orientals de Mèxic, va ser introduïda en Europa al segle XVI, a través de Espanya, per els conqueridors del Nou Món. Actualment, es troba naturalitzada en

gran part de la Regió Mediterrània. Molt freqüent en les àrees litorals peninsulars, va fent-se més

rara cap a l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (juny) juliol a setembre

Hàbitat

Colonitza terrenys rocosos o pedregosos i solejats, normalment en àrees properes a la costa.

Mostra preferència per les rambles y arenals costaners, on ha estat utilitzada des d'antic per a la fixació

de marges i dunes. També pot aparèixer en comunitats naturals serials sobre sòls més o menys

alterats i, especialment, als marges dels camins i als llindars de les parcel·les agrícoles.

Usos i propietats

En un principi, va ser introduïda com planta ornamental, havent-se seleccionat diverses varietats amb aquesta finalitat, com la var. variegata que apareix a la fotografia. Després també va servir com

a planta tèxtil per a traure’n les fibres destinades a la fabricació de la coneguda corda de pita i altres

teixits bastos. En la seua àrea d'origen, s'aprofita tota la planta amb destinacions molt diversificades.

Observacions

La primera referència a aquesta planta en terres valencianes la va donar el botànic flamenc C. Clusius (1526-1609), que la nomena pel seu nom valencià: fil-i-agulla, que fa pensar en una planta

relativament comuna a València. Actualment, està considerada com una planta al·lòctona invasora

amb una marcada tendència expansiva que li permet instal·lar-se en diverses comunitats naturals on

arriba a desplaçar a la vegetació autòctona o impedir la seua regeneració. Aquesta problemàtica

ambiental resulta especialment preocupant als arenals costaners, on estan desenvolupant-se actuacions diverses de control i eradicació per reduir la seua presència en el medi natural.


220

Apium nodiflorum Noms comuns en valencià

Api de sèquia, agret clenxot, creixenera, créi-xens bords, gallassa.


Apio bastardo, apio borde, berra, berraza, berrera.

Descripció

Herba perenne postrada, amb tiges

estoloníferes arrelades als nusos. Fulles com-

postes, les inferiors llargues (fins 90 cm) amb 5-

13 parells de folíols ovato-lanceolats i dentats al

marge; les superiors menudes i sovint trifoliades. Flors molt menudes blanques o d'un verd-

blanquinós i, com correspons als representants

d'aquesta família, agrupades en umbel·les; en

aquest cas, són compostes, oposades a les fulles, laxes, amb 3-15 radis. Fruits ovoides amb

costelles grosses i prominents.


L'Api de sèquia és una espècie d'ampla distribució que s'estén pel centre i el sud d'Europa,

l'oest i el centre d'Àsia i pel nord d'Àfrica. Present en bona part de la Península Ibèrica, de les

Illes Balears i també de la Comunitat Valenciana. Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració

Montroy De (abril) maig a octubre.

Hàbitat

Viu arrelada als sediments a dintre de les corrents d'aigua dolça, de les font, de les marjals, dels

embassament i als sòls humits de les riberes; també es troba dintre de les sèquies i canals o als voltants de les boqueres i punt d'eixida d'aigua que mantenen els sòl prou humits, sovint acompanyat pels créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum).

Usos i propietats

Cal a anar amb molta cura amb aquesta planta, perquè resulta prou semblant i, de fet, es confon

freqüentment amb els créixens, amb els que conviu habitualment. Aquesta darrera es comestible,

encara que collir-la en les vores del riu Magre o en altres llocs de la Vall dels Alcalans no es

recomanable per la qualitat de les aigües on viu i dels sediments on arrela; per contra, el creixent bord, tractat en aquesta fitxa, es tòxica i pot provocar afeccions intestinals greus, com gastroenteritis.

La consulta de la fitxa corresponent ajudarà a diferenciar-les, fixant-se principalment en la forma dels

folíols i sobretot en les flors i el fruits: el creixent pertany a la família de les crucíferes i les seues flors

tenen 4 pètals disposat en creu, el fruits son allargats i es disposen al llarg de la tija floral, sense l'aspecte semblant a un paraigües (umbel·la) de les flors. Malgrat aquesta toxicitat, com indica els seus noms populars i científic, està directament emparentada amb l'api (Apium graveolens var.

dulce) cultivat com a planta condimentaria, tant apreciada en amanides i per aromatitzar diferents

plats característics de la cuina valenciana.


221

Aristolochia paucinervis Noms comuns en valencià

Aristolòquia llarga, carabasseta de pobre, carbassó, herba pudenta, corritjola borda, bros-sa de sapo.


Aristoloquia larga o macho, calabacilla, can-dilicos, melonera, orejillas del diablo, vibocera.

Descripció

Planta perenne rizomatosa, herbàcia, amb

les tiges fines i llargues, més o menys ramifi-

cades, postrades o ascendents. Fulles al-ternes,

peciolades, en forma d’ou o més o menys trian-gulars i amb dos profundes orelles la base. Els

dos representants d'aquest gènere a la comarca

es reconeixen molt fàcilment per les seues flors

típiques de les família de les Aristoloquiàcies,

amb una corol·la tubulosa de color pard-grisaci amb nervis longitudinals, i un limbe sencer

unilateral, de color més fosc. Fruit en càpsula

ovoide o piriforme.


Aquesta planta que s'estén per les Regions Mediterrània y Macaronèsica, es troba amplament distribuïda per quasi tota la Península Ibèrica i les Illes Balears. A la Comunitat Valenciana es

considera una planta relativament abundant, dispersa per quasi tot el territori.


Montroy. De febrer a juny.

Hàbitat

Pot créixer en matollars esclarissats, cultius i altres comunitats més o menys alterades, però

sempre en sòls humits, per la qual cosa resulta més abundant als caixers i vores de rius i altres ambients frescos i ombrívols. De fet, a la Vall dels Alcalans, només l'hem observada al herbassars

més o menys nitròfils de la ribera del Magre, al seu pas pel nucli urbà de Montroy.

Usos i propietats

Es tracta d'una planta que té propietats excitants, encara que pot resultar tòxica fins al punt

de provocar greus enverinament en dosis elevades. Els fruits (carabassetes) han estat utilitzades popularment per reblanir les durícies, els ulls de poll i les callositats.

Observacions

A les brolles, timonedes seques i pedregars resulta relativament comuna l'Aristòlochia menor o herba felera (A. pistolochia) que es diferencia de la tractada en aquesta fitxa per tenir el pecíol més curt

que el peduncle floral i el marge de les fulles irregularment ondulat-dentat. El nom genèric, derivat del grec áristos (excelente) i lochia (relativo al parto) fa referència al seu ús en obstetrícia, estant

considerada des de les cultures clàssiques com una planta que ajudava a les donen en el part.


222

Arundo donax Noms comuns en valencià

Canya.


Caña, caña silvestre, cañizo.

Descripció

Planta graminoide llenyosa, de grans di-

mensions, perenne amb nombroses tiges

robustes (2-4 cm de diàmetre), erectes (fins a

4 m d'alçària), simples o poc ramificats que crei-

xen formant poblacions molt espesses (canyars). Rizoma subterrani (rabassa) gruixut i nuós.

Fulles aspres al tacte, amb beina abraçadores

de la tija que se prolonga en un gran limbe

(40-60 x 5-8 cm) pla de color verd glauc. Inflorescència terminals ("plomers") en paní-

cula més o menys densa i molt ramificada, de

grans dimensions (30-60 cm de longitud),

blanquinosa o violàcia.


Planta d'origen asiàtic introduïda en Europa occidental des de molt antic, actualment es troba

naturalitzada per quasi tot el món.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (juliol) setembre a desembre.

Hàbitat

Riberes de rius, barranc, aiguamolls i tot tipus de sòl moderadament humits al marges dels cultius, de

les sèquies, dels camins, etc.; no obstant això, actualment podem trobar-la en qualsevol posició

ecològica, inclús en les més insospitades, com a conseqüència del moviment de terres que ha produït el desgavellat procés urbanitzador de les àrees agrícoles del nostre entorn, on la canya era mantinguda

sempre a l'abast per ser utilitzada amb nombroses destinacions i en la artesania de les coses útils.

Usos i propietats

Com explica Joan Pellicer al seu Costumari botànic: "De la canya s'aprofita tot, tant els gruixuts i

bonyeguts rizomes, com les fibroses fulles, com, sobretot, les elàstiques i elevades tiges o canyes

pròpiament dites", amb destinacions medicinals incloses.

Observacions

La canya no produeix llavors viables a la majoria de les àrees on ha estat introduïda; sola-

ment es multiplica de forma molt ràpida i efectiva mitjançant els seus rizomes. La seua prolife-ració descontrolada en les riberes fluvials està causant greus problemes ecològics i també

econòmics al agreujar les conseqüències de les pluges torrencials per acumulació de les restes

en ponts i altres estretaments dels caixers dels rius i barrancs. Aquesta situació ha obligat al

desenvolupament d'actuacions de control i eradicació en moltes zones.


223

Calystegia sepium Noms comuns en valencià

Corretjola blanca, gran o mascle. campane-tes, retjola gran.


Correhuela mayor, hiedra campana, soga de árboles, campanilla.

Descripció

Planta herbàcia enfiladissa amb tiges fines i

volubles. Fulles grans (2-15 cm), alternes, pecio-lades, sagitades amb les aurícules truncades.

Flors grans, de color blanc (ocasionalment amb

bandes rosades o totalment rosa pàl·lid) en for-

ma d’embut, solitàries i llargament peduncula-des; calze cobert per 2 bractèoles més o menys

amples segons la subespècie: més amples i

superposades pels costats en la subsp. sylvatica. La grandària de les flors i de les

anteres també són diferents, tot dos més grans en aquesta subespècie que en la típica.


Amplament distribuïda per les àrees temperades i càlides de tot l l'Hemisferi Nord. La subsp. sepium resulta freqüent en quasi tota la Península Ibèrica i les Illes Balears, mentre que la

subsp. sylvatica mostra un àrea més limitada a les províncies costaneres de l'est, l'oest i el sud.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a octubre.

Hàbitat

Aquesta planta enfiladissa creix sobre la vegetació de les riberes fluvials, les rambles, el

aiguamolls i, en general, en totes les comunitats vegetals que habiten en llocs humits o tempo-ralment inundats: senillars, canyars, esbarzerars, vores d'acequies, basses, etc., on les grans flors

blanques resulten molt vistoses.

Usos i propietats

Del rizoma s'obté una resina que estimula el funcionament de l'intestí, accelerant els moviments

peristàltics i, en conseqüència, actuant com laxant o purgant en funció de la dosis; també estimula la

secreció biliar, però cal anar en molta cura amb el consum d'aquesta planta perquè pot provocar

vòmits i grans diarrees en dosis elevades. Per aquesta raó, el seu consum té que limitar-se a les situacions on estiga recomanada i supervisada per un facultatiu. A més a més, la subespècie sylvatica ha estat utilitzada com ornamental.

Observacions

Les revisions taxonòmiques recents proposen la separació amb rang específic de les

subespècies indicades i observades a la Vall dels Alcalans.


224

Celtis australis Noms comuns en valencià

Llidoner, lledoner.


Almez, allatonero, latonero.

Descripció

Arbre caducifoli que pot arribar als 20-25 m

d´alçària, amb el tronc i les branques cobertes per una escorça llisa de color gris clar i bran-

ques flexibles. Fulles alternes, simples, peciola-

des, amb el marge serrat, de base asimètrica

(caràcter típic de la família que també presenta l'om) i acabades en una punta corbada, de color

verd fosc per l'anvers i més clar pel revers, amb

pèls i aspra al tacte. Flors solitàries que naixen

al mateix temps que les fulles, menudes i poc

aparents, de color verd clar. Fruit comestible (llidons o lledons) en drupa carnosa, rodó i llis

de color verd al principi i violeta fosc o quasi

negre quan està madur.


Distribuïda pel sud d'Europa, l'oest d'Àsia i el nord d'Àfrica i amplament estesa per tota la

Península Ibèrica, especialment en el sud i en l'est. Molt comuna a tota la Comunitat Valenciana,

encara que en algunes àrees la seua presencia és fruit de la seua introducció directa o de la

dispersió a partir de exemplar introduïts.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. D’abril a maig.

Hàbitat

Amb una clara preferència pels terrenys humits, solts i frescos, els seu òptim ecològic es troba als

boscos, barrancs i riberes fluvials, però el seu cultiu i aprofitament tradicional des de antic ha afavorit

la seua presència en ambients molt diversos, normalment en les proximitats dels assentaments

humans: masos, marges de camins, marges de bancals, sèquies, etc.

Usos i propietats

La fusta del lledoner és molt resistent i flexible i ha estat utilitzada des de antics per a fer forques,

rems, mànecs d’aixades i multitud d'eines necessàries per als treballs del camp o de la casa. En l'herbolari, la destinació més reconeguda és la cocció de fulles i llidons verds per a tractar les

diarrees; les fulles bullides també són consumides per a rebaixar al colesterol. A més a més, els

lledons es mengen quan es fan madurs. També s'ha cultivat des de antic als marges dels camps per

a fixar el terreny, lluitar contra la pèrdua de sòl per erosió i evitar les solsides; en temps més recent s'ha convertit en un arbre ornamental molt utilitzat en la jardineria mediterrània, especialment en

carrers i grans avingudes.


225

Dorycnium rectum


Botja d'aigua.


Salamerosa, cruces de rey, carretón bravo, hierba unciana.

Descripció

Planta perenne majorità-

riament herbàcia, de ve-

gades un poc llenyosa a la

base, amb nombroses bran-

ques i molt ramificada amb

tiges erectes o ascendents

(fins a 2 m d'alçària, normal-

ment de 0,5-1 m) sovint piloses. Fulles amb 5 folíols de color verd clar, amb estípules menudes

o absents, amb pèls per les dos cares, especialment al marge. Flors papilionàcies de color

blanc-rosat, reunides en glomèruls densos, axil· lars o terminals clarament pedunculats. Fruit en

llegum cilíndrica sense pèls, de color purpuri i, després de la dehiscència, amb les valves

retorçades.


Element mediterrani amplament representat en quasi tota la Península Ibèrica i les Balears.

Dispersa per quasi tota la Comunitat Valenciana, només falta en el territoris semiàrids del sud

d'Alacant.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (abril) maig a juliol (agost).

Hàbitat

Planta estrictament associada als ambients aquàtics, apareix en les jonqueres i herbassars

que ocupen els sòls humits de les riberes del rius, marjals, sèquies i altres indrets amb el

substrat permanentment humit.

Usos i propietats

En la medicina popular, aquesta planta es utilitzada com a laxant i per a curar úlceres

d'estómac. La seua facilitat de cultiu i la floració generosa i prolongada l'han convertit en una

planta d'interès per a l'enjardinament de les vores d'estanys, basses, fonts, rocalles humides i

altres elements ornamentals lligats a l'aigua; també s'utilitza amb freqüència en la restauració

ecològica de diferents hàbitats aquàtics, com les riberes fluvials, les marjals, etc., gràcies als

programes específics amb aquest objectiu que s'estan desenvolupant des de la Conselleria de

Medi Ambient.


226

Epilobium hirsutum


Epilobi, mata jaia, niella de rec.


Rosadelfilla, adelfilla pelosa, clavelillos de San Antonio, hierba de San Antonio, laurel de San Antonio

Descripció

Planta herbàcia perenne, erecta, que pot

fer més d’un metre d’alçada, amb tiges molt

ramificades, més o menys densament cober-tes de pèls llargs i suaus. Fulles sèssils, opo-

sades i amples, lanceolades amb l'amplà-ria

màxima en la meitat apical, dentades al marge.

Flors grans amb pètals escotats de color rosa o violeta intens i l’estigma lobulat. Fruit en

càpsula allargada, patent, coberta de pèls

glandulosos amb llavors que presenten llargs

pèls sedosos que afavoreixen la dispersió pel

vent.


Com nombroses plantes lligades als ambients aquàtics, l'epilobi presenta una distribució molt

ampla que alguns autors qualifiquen de subcosmopolita. S'estén per Europa, gran part d'Àsia,

des de Turquia fins a la Xina, i d'Àfrica; també es troba naturalitzada en Amèrica. Molt comuna a

tota la Península Ibèrica, excepte en la Cornisa Cantàbrica on resulta més rara, i les Illes

Balears. Comuna als ambients aquàtics de la major part del territori valencià.


Montroy i Montserrat. De (maig) juny a setembre (octubre).

Hàbitat

Creix en als llocs humits associats amb aigües eutròfiques, es a dir, riques en nutrients orgànics,

formant part de les comunitats que colonitzen les riberes de rius i rambles amb aigua corrent, vores

les marjals, estanys i basses, tolerant una certa salinitat; també pot aparèixer en indrets alterats

(vores de sèquies, basses de rec, pous, etc.) sempre que conserven una elevada humitat edàfica

durant períodes suficientment llargs.

Usos i propietats

Tradicionalment se li han atribuït propietats beneficioses per a la curació de les ferides

(astringent) i per estimular o afavorir l'aparició del fluix menstrual (emmenagog); estudis més

recents, han confirmat altres propietats beneficioses per al tractament de problemes prostàtics,

prevenció i tractament de la grip i, inclús, certes accions antitumorals. Externament, s'ha emprat

generalment per al tractament de ferides i úlceres superficials. També s'utilitza en la jardineria

destinada als mateixos ambients que l'espècie anterior


227

Equisetum ramosissimum Noms comuns en valencià

Cua de cavall, equiset, ramosa, trencanua (noms genèrics per a tots els equi-sets)


Cola de caballo o de ra-ta, hierba de rata, equiseto.

Descripció

Planta herbàcia amb

rizoma subterrani. Tiges de color verd, morfològicament

uniformes, articulades amb

nusos i entrenusos, persis-

tents, ascendents, simples

o amb branques vertici-l·lades de gran longitud (fins

a 1,5 m), amb costelles ben marcades i beines lleugerament campanades en la zona apical,

amb dents agudes fosques i persistents. Esporangis en cons (estròbils) característics curtament

pedunculats. Distribució general

Espècie amplament distribuïda que, en opinió d'alguns autors s'estén per les zones

temperades i tropicals dels dos Hemisferis, però altres no consideren la seua presència en el

continent americà. Molt abundant a tota la Península Ibérica, és sens dubte l'equiset més común

i abundant també a tota la Comunitat Valenciana.

Distribució en la Vall dels Alcalans Època de floració (esporulació)

Montroy. De març a agost.

Hàbitat

Planta de notable amplitud ecològica que només requereix d'un elevat contingut hídric en el

sòl per a desenvolupar-se, tolerant prou bé condicions extremes per a altres factors ecològics,

com la insolació o la temperatura. Aquest requeriment mínim el converteix en una planta

habitual a les comunitat vegetals de zones humides (riberes fluvials, marjals, estanys, etc.) i

també en hábitats antròpics humits, com el cultius i bancals de regadiu, vores de sèquies, talussos, etc., on pot arribar a convertir-se en una autèntica "plaga" difícil de combatre per la

resistència del seu sistema rizomatós profund.

Usos i propietats

Altres espècie d'equisets (Equisetum telmateia, E. arvense) tenen propietats depuratives,

diürètiques i remineralitzants i són emprats per al tractament d'afeccions urinàries i per a una remineralització de l'organisme; no obstant això, l'espècie tractada en aquesta fitxa és tòxica,

però s'utilitza amb certa freqüència per a falsificar les primeres. Com les cèl·lules epidèrmiques

tenen una elevada quantitat de silici resulten asprés al tacte i han estat tradicionalment

utilitzades per fer els fregalls per netejar els objectes d'estany.


228

Juncus acutus


Jonc agut, jonc marí.


Junco, junco redondo o negro, hunco.

Descripció

Planta herbàcia perenne que fa grans

mates denses i elevades (fins a 1,5 m d’alçà-

ria) de color verd fosc, amb tiges de secció

circular acabades en una punta dura i pun-

xosa; beines basals lluentes. Fulles llargues dures i també punxents. Flors menudes poc

aparents agrupades en una inflorescència

compacta situades en un lateral de la tiga,

amb dos bràctees basals més o menys iguals. Fruits en càpsules de color marró rogenc

clarament més grans que els sèpals (vegeu

detall).


La seua àrea de distribució s'estén per las costes atlàntiques, fins a les

Illes Canàries, i les mediterrànies de Europa, penetrant cap a l'interior de la

Regió Mediterrània aprofitant les depressions endorreiques. Apareix per tota

la Península Ibèrica, però és més abundant en les zones litorals. A la Comunitat Valenciana mostra

el mateix comportament.


Montroy. De maig a juliol

Hàbitat

Habitant característic de marjals, aiguamolls i albuferes ocupant els sòls humits amb una certa

salinitat, però només temporalment entollats. En aquestes posicions normalment ocupades per jonqueres de diferents tipus segons l'espècie dominant, pot arribar a formar poblacions tant

nombroses que determinen una fisonomia molt característica de la comunitat amb mates disperses

de grans dimensions. També apareix, però de forma més ocasional en riberes fluvials, rambles o

altres indrets amb sòls permanentment humits.

Usos i propietats

Des de antic, les tiges d'aquest i altres joncs s’han utilitzat per a fer estores, cistelles, cordes i

elements d'artesania. També resulta freqüents com element ornamental de la vegetació perifèrica de estanys, fonts i altres ambients aquàtics artificials.

Observacions

A la Vall del Alcalans, també s'ha observat, encara que de forma molt localitzada Juncus

maritimus, que presenta inflorescències més ramoses i laxes i, sobre tot, la tija no està

rematada per una punta rígida i espinosa.


229

Lythrum junceum


Blavet.


Jopillo.

Descripció

Planta perenne gràcil, erecta o ascendent

(fins a 60 cm d’alçària) o, de vegades, amb les

branques postrades en terra. Tiges glabres de

secció quadrangular, llargues i poc ramifi-

cades a la part superior. Fulles alternes,

sèssils, linear-lanceolades amb el nervi central

ben marcat, i color verd intens. Flors solitàries

en les axil·les de les fulles superiors, pedun-

culades i agrupades en inflorescències allar-

gada en forma d’espiga, amb 6 pètals de color

violaci i el calze molt allargat (5-7 mm), sovint

amb taques violàcies a la part inferior, i 12

estams en 2 verticils de diferents longitud.


Planta de distribució mediterrània estesa pel sud d'Europa i el nord-oest d'Àfrica fins a la

macaronèsia. Amplament distribuïda per quasi tota la Península Ibèrica i molt comuna a la



Montroy i Montserrat. De maig a setembre.

Hàbitat

Planta habitual als sòls humits de les riberes dels rius, rierols, torrents i marjals; també resulta

comuna en sèquies, basses, fonts, etc.

Usos i propietats

No es coneixen.

Observacions

També pot trobar-se als mateixos ambient un altre Lythrum (L. hyssopifolia) que es distingeix

per les flors més menudes, amb pètals d'1 a 4 mm, de coloració més intensa i únicament amb 5-

6 estams. Aquesta espècie com altres presents a la comarca, tant del mateix gènere (L.

salicaria) com d'altres (Linum, Oxalis), presentes 3 tipus de flors diferents en la llargària relativa

dels estams i del pistil (heterostilia trimòrfica). L'objectiu d'aquesta heterogeneïtat es assegurar

la pol·linització creuada entre individus diferents per mantenir o incrementar la diversitat

genètica de les poblacions. Aquesta diversitat, que es veu reduïda per els processos autogàmia

(auto-pol·linització, consanguinitat), és fonamental per mantindre la capacitat d'adaptació als

canvis ambientals.


230

Lythrum salicaria


Salicària.


Salicaria.

Descripció

Planta herbàcia rizomatosa, perenne,

erecta i elevada, que pot superar els 2 m

d’alçada. Tiges amb pèls patents, de secció

quadrangular, ramificades només en la part

superior. Fulles grans (fins a 10 x 2 cm), oposades o en verticils de tres, sèssils, de

forma lanceolada i marge dentat. Flors

grans, d’un color violeta viu, amb 6 pètals,

calze tubular amb 6 dent apicals, 12 estams en 2 verticils de diferent llargària que l'estil

(flors heterostiles trimòrfiques), reunides en

una densa espiga terminal. Fruit en càpsula.


Com altres moltes plantes associades als medis aquàtics, aquesta es troba amplament

distribuïda per tot el planeta (cosmopolita) i igualment per tota la Península Ibèrica i per tota la Comunitat Valenciana.


Montroy i Montserrat De (maig) juny a agost (setembre).

Hàbitat

Planta estrictament associada als llocs humits que creix en les vores de rius, rieres, rambles,

llacunes, estanys, marjals litorals, sèquies i, en general, en tot tipus de terrenys amb sòls que es

mantenen prolongadament humits o temporalment inundats etc., formant part de senillars, bogars, jonqueres, herbassars, on destaca notablement pel contrast de la seua floració front al

verd dominant d'aquestes comunitats.

Usos i propietats

L’ aigua de salicària, obtinguda per infusió de les summitats florides, té propietats astringents,

antisèptiques i antihemorràgiques i per això ha estat tradicionalment utilitzat tradicionalment per a netejar ferides i afavorir la seua cicatrització i també per al tractament d'úlceres digestives. A

més a més, pel seu contingut en ferro està recomanada contra l'anèmia. Tota la planta s’ha emprat

com a herba culinària, menjant-se els brots joves com a qualsevol espàrrec silvestre i les fulles i

medul·les de les tiges en amanides i guisats. És un boníssim antidiarreic, especialment en nadons.

Observacions

Aquesta planta és l'exemple típic que presenta la majoria dels texts botànics per il· lustrat la heterostilia trimòrfica, un mecanisme de les plantes per assegurar la pol·linització amb pol·len procedent d'altres individus (vegeu observacion en Lythrum junceum; fitxa anterior).


231

Malva sylvestris


Malvera, malva, malva de camp o de fogassera.


Malva común, silvestre o vulgar.

Descripció

Planta herbàcia perenne erecta o

ascendent (fins a 60 cm d’alçària) amb tiges

erectes recobertes de pèls simples o estelats.

Fulles arrodonides amb 5-7 lòbuls dentats.

Flors llargament pedunculades que naixen en

les axil·les de les fulles, amb 5 sèpals verds i 5

pètals de color rosa violaci escotats (emar-

ginats), amb línies violeta intens i molts estams

de color blanc. Per baix del calze presenta un

calicle format per 3 peces estretes i lliures.

Fruit en esquizocarp, popularment coneguts

com panets, típic de la família, que es descom-

ponen en monocarp reticulats.


Amplament distribuïda per Europa, el nord d'Àfrica, el sud-oest d'Àsia i Madeira; també es

troba naturalitzada per tota Amèrica. Comuna per quasi tota la Península Ibèrica i per la



Montroy. De (març) abril a setembre (octubre).

Hàbitat

Creix en llocs alterats i més o menys enriquits en compostos nitrogenats, formant part de les

comunitats ruderals i arvenses que ocupen els marges dels camins i els camps de cultiu; no obstant

això, a la Vall dels Alcalans sols ha estat localitzada en pastures riques en espècies nitròfiles sobre

sòls temporalment inundats per les crescudes del riu Magre.

Usos i propietats

Planta reconeguda com medicinal des de antic pels seus efectes antiinflamatoris, laxants,

antitussígens i expectorants; a més a més, es comestible i ha estat consumida en sopa o

directament en cru en ensalades.

Observacions

Un altre congènere present a la Vall dels Alcalans és la malva de flor menuda (Malva parviflora;

pàg. 205), que, com refereix el seu nom popular, presenta flors amb pètals menuts més curt o d'igual

longitud que els sèpals. Més comuna que la malvera, apareix estrictament lligada a les comunitats

vegetals característiques d'indrets antropitzats i se li atribueixen propietats medicinals semblants.


232

Melilotus indicus


Melilot, melilot de flor menuda.


Meliloto de flor pequeña, carretón oloroso, mielca borde, trébol oloroso.

Descripció

Planta anual erecta que pot assolir el

metre d’alçària en condicions favorables, però

normalment més menuda (10-50 cm). Fulles

compostes dividides en tres folíols oblongs-

el·líptics, obtusos i dentats. Flors papilionàcies

molt xicotetes (2-3 mm), de color groc,

agrupades en inflorescències allargades, nor-

malment majors que la fulla annexa, i denses.

Fruits glabres, de color brunenc obscur o

verdós, arrodonits i coberts per estries molt

intricades.


Espècie de amplament distribuïda per quasi

tot el món, encara que una part significativa de la seua extensió actual està relacionada amb la

dispersió artificial com mala herba dels cultius. Freqüent en quasi tota la Península Ibérica i en

tota a Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (febrer) abril a juliol (octubre).

Hàbitat

Planta pròpia de medis ruderals i arvenses, habitual en els camps de cultiu, zones enjardinades,

vores de camins, erms, solars sense edificar i en general en tot tipus de herbassars més o menys

nitrificats; no obstant això, a la Vall dels Alcalans ha resultat especialment freqüent i abundant i

sobretot cridanera per la seua grandària, a les vores del riu Magre i altres indrets propers amb sòls

humits.

Usos i propietats

Les summitats florides han estat utilitzades popularment en infusió per a eliminar els espasmes

(antiespasmòdica); d'altra banda, el suc obtingut de la cocció de les llavors serveix per tractar

disturbis genitals en tot dos sexes.

Observacions

Pot ser fàcilment confosa amb altres Melilotus de flors groga menuda, però l'ornamentació del fruit i

alguns caràcters subtils de les flors, que fan recomanable la consulta de claus de classificació i

descripcions més minucioses, permeten la seua identificació. En qualsevol cas, a la Vall del Alcalans no

s'han trobat altres espècies d'aquest gènere.


233

Mentha suaveolens


Matapuces, menta borda, herbasana borda o pudenta, albarsana borda, alfàbrega de pastor.


Mentastro, atapulgas, cándalo, hierbabuena bastarda o de borrico, hortelana romana o de perro.

Descripció

Herba perenne estolonifera (s'estén

fàcilment amb rizomes que creixen per davall

de terra), molt aromàtica, erecta (fins a 80 cm

d’alçària), amb tiges quadrangulars. Fulles

oposades, arrodonides, dentades en el marge

i amb els nervis molt marcats per l’anvers i

densament coberta de pèls pel revers. Flors

menudes amb corol·la quasi actinoforma (no

clarament bilabiada) de color blanc o més o

menys blavosa, agrupades en llargues

espigues ramificades terminals.


Planta abundant en la Regió Mediterrània, més rara per la resta d'Europa. Amplament

representada per quasi tota la Península Ibèrica i les Balears i comuna en la Comunitat Valenciana.


Montroy i Montserrat. De juliol a octubre.

Hàbitat

Creix en diferents tipus de formacions vegetals (jonqueres, herbassars, esbarzerars, etc.) sempre

en sòls humits de les vores de rius, estanys, marjals, llacunes, fonts, sèquies o basses.

Usos i propietats

A diferència del reconeixement popular de les herbasanes (Mentha sp. pl.) per el seua atraient

aroma, precisament aquesta destaca per el contrari, desprenent una olor poc agradable quan es

toca. D'aquest fet deriven alguns noms popular que la bategen amb el qualificatiu de pudenta. No

obstant això, la medicina popular ha fet ús d'ella per a fregar les picors de l’ortiga; a més a més, les

fulles s’utilitzen com a condiment culinari i la infusió de les summitats florides actua contra els cucs

paràsits de l’intestí i per combatre els constipats. El noms de matapuces està relacionat amb la seua

efectivitat com a repel·lent d'insectes

Observacions

Pertany a la família de les Labiades, però el membres d'aquest gènere i el malrubi d'aigua

(Lycopus europaeus; pàg. 245) es caracteritzen precisament per presentar flors amb simetria

radial (nombrosos planos de simetria) en lloc de la corol·la bilabiada característica.


234

Myrtus communis


Murta, herba de poll, matapoll.


Mirto, arrayán, mata gallinas.

Descripció

Arbust elevat (fins a 3 m d’alçària),

densament ramificat i cobert per un fullatge

dens i persistent (perennifoli). Fulles ovado-

lanceolades, subsèssils, oposades, sence-

res, llustroses, d’un color verd brillant i aromàtiques, amb un perfum molt agradable

que procedeix de les nombroses glàndules

que s'observen com punts translúcids. Flors

sobre peduncles rogencs, blanques amb cinc pètals i nombrosos estams ixents. Els

fruits o múrtols són comestibles quan, al

final de l’estiu, estan madurs i es fan de

color blau fosc.


Planta mediterrània per excel·lència que s'estén pel sud d'Europa, preferentment per les costes, el sud-oest d'Àfrica, Àsia Menor i Orient pròxim. En la Península Ibèrica, apareix al quadrant sud-

occidental, el litoral mediterrani i les illes Balears. Dispersa per la Comunitat Valenciana, només

resulta localment abundant, faltant a les àrees muntanyoses elevades de l'interior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juny a agost (setembre).

Hàbitat

Mostra una clara preferència pels llocs humits, per això en àrees de clima sec queda confinada a les comunitats de les riberes dels rius, rambles i barrancs; en llocs més plujosos forma part de les

del sotabosc de alzinars, suredes, rouredes, etc., i de les seues màquies de substitució.

Usos i propietats

La murta es una planta amb moltes propietats medicinals que ha estat utilitzada per tractar la

diarrea, la gastroenteritis, la inflamació de la mucosa bucal, la faringitis; a més a més, amb el fruit es prepara un vi aromàtic astringent molt agradable al paladar. Tradicionalment s’utilitza per a fer

enramades al carrer en les festes dels pobles i cada vegada és més emprada en jardineria. També

està considerada com afrodisíaca i les essències de les fulles son utilitzades en perfumeria.

Observacions

És l'únic representant autòcton de la gran família de les Myrtàcies que inclou entre els seus represen-tants als eucaliptus (Eucalyptus sp. pl.), molt utilitzat tant en jardineria com en cultius forestals destinats a

la obtenció de pasta de paper; també s'han plantat en riberes fluvials, marjals, llacunes, etc., per afavorir la seua dessecació. A la comarca podem trobar exemplars de E. camaldulensis en la ribera del Magre.


235

Nerium oleander


Baladre.


Adelfa.

Descripció

Arbust perenne de fins 4 m d’alçària, molt

ramificat des de la base amb branques

llargues i flexibles. Fulles dures i grosses amb

el nervi medi blanquinós i ben marcat, de

forma lanceolada i marge sencer de color verd

intens. Flors grans, oloroses, amb pètals

soldats a la base e un tub, rosades (molt

diversificat en el formes cultivades d'interès

ornamental), agrupades formant ramells a

l’extrem de les branques. Fruit en fol·licle, llarg

(8-16 cm), bru amb 2 valves que es separen

en la maduresa alliberant les llavors proveïdes

d'un plomall volador.


L'ús ornamental del baladre l'ha escampat per la major part del món, però es originaria de la

Regió Mediterrània i l'Orient Mitja. En la Península Ibèrica, se li atribueix un àrea natural meridional i

oriental, encara que es troba naturalitzada en un territori molt més extens. Freqüent a les zones

litoral i sublitorals de la Comunitat Valenciana, limitada als pisos termo i mesomediterrani inferior.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a setembre.

Hàbitat

El baladre és la espècie dominant i que la que determina la fisonomia de les comunitats

característiques dels cursos d'aigua temporals: barrancs, torrents i rambles pedregoses.

Usos i propietats

Molt utilitzada en jardineria per aprofitat la seua generosa floració, pot trobar-se fàcilment als

jardins públics dels 3 municipis i en molts espais privats. El seua atractiu ornamental i la facilitat de

multiplicació (per estaqueta o llavor) i de cultiu ha afavorit la selecció artificial per a l'obtenció de

nombroses varietats amb diferents coloracions i estructura de les flors o diferent formes de

creixement. No obstant això, cal anar en molta cura en aquesta planta perquè les fulles, flors i la

escorça de les branques és molt verinosa i el seu verí és mortal per els mamífers herbívors, amb

l'home inclòs, encara que caldria ingerir-lo en molta quantitat. En baixes quantitats provoca

alteracions gàstriques, acompanyades per vòmits, deposicions sanguinolentes, vertigen, convul-

sions, arritmies, etc. A pesar d'aquest risc, ha estat utilitzada per les seues propietats cardiotòniques

i diurètiques, ús gens recomanable sense les indicacions i la supervisió d'un facultatiu especialitzat.


236

Phragmites australis


Senill, canyís.


Carrizo, caña borde, cañavera.

Descripció

Planta graminoide rizomatosa de grans

dimensions (1-3 m d'alçària), perenne amb

nombroses tiges primes, no gaire llenyoses,

simples i erectes, cobertes per fulles llargues

i amples, de color verd glaucescent (grisaci),

llargament acuminades. Inflorescència ("plo-

mers") terminal llarga (10-30 cm), ampla, laxa i

de textura sedosa, pels llarg cilis que presen-

ten les espiguetes (flors), generalment erecta i

de color brunenc o violaci.


Planta cosmopolita amplament distribuïda

per tot el món i lògicament, també per tota la



Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a agost.

Hàbitat

El senill és, probablement, la planta més comuna i representativa de les vores de cursos d'aigua,

llacunes i aiguamolls i tot tipus d'indrets amb sòl humits, com les vores de sèquies i motors. Als rius

apareixen als trams més baixos o en posicions protegides on la velocitat de la corrent els permet

arrelar. És un potent colonitzador de terreny abandonats que suporten períodes d'inundació més o

menys prolongats, mostrant en alguns casos tendències invasores.

Usos i propietats

L'ús més estès del senill i el senilló (vegeu observacions) és com material de cobertura en la

construcció de barraques, planters, ombratges i altres construccions agrícoles. A més a més, les

fulles i les arrels tenen propietat medicinals efectives per al tractament de malalties diverses.

Observacions

A la comarca es troben les dos subespècies: la típica, amb les característiques indicades a la

descripció, i la subespècie chrysanthus (senilló), de grandària molt superior, de la planta que

abasta els 3-6 m d'alçària, i de la inflorescència, també més llarga (fins a 50 cm) i penjant. Les

seues dimensions poden dur a confusió amb la canya (Arundo donax), però aquesta és molt

més robusta, els plomers són més densos i de coloració més blanquinosa i la coloració de les

fulles és més pàl·lida amb la base molt clara.


237

Rorippa nasturtium-aquaticum


Crèixen.


Berro, berraza, mastuerzo acuático.

Descripció

Herba perenne, glabra, amb tiges

postrades o ascendent i estoloníferes,

radicants en els nusos, que la capacita per

formar gespes sovint prou extenses; erec-

tes a la part superior. Fulles caulinars alter-

nes, peciola-des, compostes per 2-6 parells

de folíols i un terminal, més gran que els

laterals, de contorn ovalat o el·líptic i marge

sencer o lleugerament sinuat o denticulat;

fulles inferior sovint simples, no dividides.

Flors amb 4 pètals de color blanc disposats

en creu. Fruits allargats (fins a 2 cm) i cilín-

drics, més o menys erectes i disposats al

llarg de la tija florífera per baix de les flors.


Planta cosmopolita, però es considera que ha estat introduïda artificialment en Amèrica, sud

d'Àfrica i Austràlia. Amplament representada en tota la Península Ibérica i comuna en la



Montroy. De gener a novembre (desembre).

Hàbitat

El crèixen és una planta hidròfila habitant d'aigües dolces someres o amb poca corrents, dintre

de l'aigua, arrelada als sediments, i als sòls humits de les riberes de rius, llacunes, embassament,

marjals, etc.; també es troba dintre de les sèquies i canals o als voltants de les boqueres i punt

d'eixida d'aigua que mantenen els sòl prou humits: En qualsevol de les seues posicions ecològiques

es troba sovint acompanyat pels créixens bords o api de sèquia (Apium nodiflorum).

Usos i propietats

Planta comestible rica en minerals (ferro, calci, iode) i en vitamines A i C, molt apreciada per

al consum fresc en ensalades, però el seu consum excessiu pot provocar irritacions intestinals i

urinàries. Les collites silvestres no són molt recomanables perquè les fulles poden ser

portadores de larves i ous de paràsits; a més, la qualitat de les aigües tampoc fa aconsellable la

collita pròpia. Se li atribueixen també propietats estimulants, diürètiques i expectorants. Pot ser

confosa amb l'api de sèquia o creixen bord (Apium nodiflorum), amb la que conviu normalment,

sent necessari anar en cura perquè aquesta és tòxica (vegeu comentaris en la fitxa, pàg. 220).


238

Rubus ulmifolius


Albarzer, esbarzer, more-ra, morera salvatge, roma-guera.


Zarzamora.

Descripció

Arbust enfiladissa, peren-

ne, de 2-3 m d’alçària, amb

tiges llargues, robustes i

arcuades cobertes de fortes

espines corbades cap enrera

que creixen molt ràpidament

esteses pel terra o engan-xades a altres plantes. Fulles compostes, dividides en 3-5 folíols amb el

marge dentat, de color verd apagat per dalt i blanquinoses per baix pel toment. Flors blanques o

rosades, amb 5 sèpals, 5 pètals i molts estams. Fruit en drupa comestible, les conegudes i molt

preades móres, de color roig durant la maduració i després negra.


Amplament distribuïda per l'oest d'Europa, Itàlia, la Península Balcànica, les illes

mediterrànies i macaronèsiques i el nord d'Àfrica. El seu aprofitament agrícola ha permès la

seua naturalització en Austràlia, Amèrica i Sudàfrica. Molt comuna en la major part de la Penín-

sula Ibèrica i les Balears, només falta o resulta molt escassa en les àrees de l'interior i del sud-

est semiàrid.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De (març) juny a agost.

Hàbitat

Planta habitual en la orla espinosa i en les clarianes de boscos (alzinars, suredes, rouredes,

fagedes, etc.), amb preferència pels sòls humits en àrees càlides i més o menys seques de mitjana

o baixa altitud. A la comarca, apareix associada a les riberes del Magre i als fons dels barrancs, on

pot arribar a formar bardisses impenetrables; també es troba als marges de sèquies i dels camps de

cultiu i als bancals quan la capa freàtica es prou superficial.

Usos i propietats

L'aprofitament més popular i més gaudir per tothom és el consum directe de les sucoses mores

cap al final de l'estiu. A més, els llauradors es mengen els ulls o brots tendres com si foren

espàrrecs i les fulles han estat utilitzades per a netejar ferides i per a tractar les hemorroides, les

úlceres de la pell i els furóncols.

Observacions

Es tracta d'una planta que mostra una enorme plasticitat morfològica que moltes vegades

complica a seua identificació específica.


239

Typha domingensis


Bova, bova de cadires, puros de jonc, balca (noms genèrics de totes les espècies).


Enea, espadaña, boga, puritos.

Descripció

Planta aquàtica helòfita (amb les arrels

permanentment submergides) elevada (fins

a 3 m d'alçària). Fulles llargues i estretes,

carnoses de secció semilunar, totes en rose-

ta basal. Inflorescència característica amb la

part masculina, prou efímera, situada per

damunt de la femenina (puro de jonc, que

poden arribar als 30 cm de longitud),

separades per una porció nua de l'eix. Flors

femenines cilíndriques, de color canella.

Fruit amb aparell volador de pèls per a la

dispersió pel vent.


Planta cosmopolita amplament distribuïda per tot el planeta, molt comuna als hàbitats

aquàtics de tota la Comunitat Valenciana.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De juny a novembre.

Hàbitat

Sòl inundats o entollats la major part de l'any, amb una elevada tolerància a la salinitat i a la

contaminació de les aigües, capacitat que li ha permet ampliar notablement la seua àrea de

distribució, inclús desplaçant per competència a les altres espècies de bova.

Usos i propietats

Les fulles seques de la bova, de qualsevol de les espècies, han estat el material més utilitzat

per fer els seients de les cadires, ofici pràcticament desaparegut en la actualitat i que es manté

en alguns pobles com testimoni de la seua artesania .

Observacions

Molt més escassa, a les riberes del Magre també pot trobar-se un altra bova, Typha

angustifolia. Per diferenciar-les cal fixar-se en les bracteoles i els estigmes de les flors femeni-

nes i en la presència de glàndules mucilaginoses de color pard en la beina de les fulles. Aquestos

caràcter requereixen de instruments òptics per a la seua observació, per això la identificació pot

aproximar-se amb prou garanties amb la grossària de la inflorescència femenina: en T.

angustifolia no sol superar el centímetre, mentre que en T. domingensis està entre 1-2 cm.


240

Ulmus minor


Om.


Olmo.

Descripció

Arbre caducifoli de fins 25 m d’alçària amb

el tronc dret, robust, de color bru-grisenc, buit

en les exemplars vells, amb la copa densa i

redondejada. Fulles simples, alternes, amb el

marge serrat i aspres al tacte, amb una

asimetria característica de la família en la

base (una de les meitats està més desen-

volupada). Flors hermafrodites agrupades en

xicotets glomèruls que mostres els estams

ixents. Fruits en sàmara, alats, amb la llavor

recoberta per una expansió foliar escariosa

(amb textura de paper) que facilita la seua

dispersió pel vent.


Amplament distribuïda per Europa, el nord i l'oest d'Àsia i l'Amèrica del Nord i dispersa per la

Península Ibèrica i per la Comunitat Valenciana. La grafiosi, malaltia mortal provocada per un

fong i dispersada per un escarabat, i la transformació secular del sòls fèrtils i humits on situa el

seu òptim ecològic en terrenys agrícoles d'Horta, han reduït significativament la seua presència

en tot el territori. De fet, a la comarca, on molt probablement el seus boscos degueren ocupar

les riberes del Magre, sols poden trobar-se alguns exemplars malalts.


Montroy. De febrer a abril.

Hàbitat

Mostra una estricta preferència pels sòls frescos i humits, per això és un arbre característic de les

riberes fluvials, ocupant els terrenys allunyats que mai són afectats per les crescudes. Aquest és

l'espai potencial de les omedes, molt castigades per la seua bonança i productivitat agrícola.

Actualment és més freqüent als voltants de les fonts i als marges de carreteres i camins.

Usos i propietats

Cultivat des de antic com ornamental, és probablement l'arbre que conta amb una major nombre

d'exemplars monumentals, varies vegades centenaris, a les places i els voltants del pobles, encara

que molt d'ells han mort per la grafiosi o estan seriosament afectats. Com el llidoner, la seua fusta

dura i flexible ha estat molt apreciada per a fer diversos ormeigs de cultiu; amb les fibres de l’interior

de l'escorça, separada de les branques a la tardor i la primavera, es fabricaven cordes roses.

Aquesta escorça bullida s'ha utilitzat en dermatologia per al tractament d'eccemes i dermatosis.


241

Verbena officinalis


Berbena, verbena, herba barbera.


Verbena, verbena macho o mayor, cura-sana, hierba sagrada, hierba santa, hierba de los ribazos.

Descripció

Planta herbàcia ben dreçada, amb tiges

primes de secció quadrangular altes (fins a

40-100 cm d'alçària), amb llarg entrenusos,

ramificades en canelobre en la part superior,

portadores en l'extrem de la llarga i laxa inflo-

rescència terminal (fins 50 cm). Fulles molt

característiques, oposades, dentades, les

inferiors i les mitjanes ovades o triangulars,

les superiors lanceolades i profundament lo-

bulades. Flors menudes (3-5 mm) d'aparença

bilaviada, rosàcies, blavenques o lilacines

més o menys intens. Fruit en càpsula rugosa.


Planta amplament distribuïda per tota Europa, Àsia i el Nord d'Àfrica. Present per tota la

Península Ibèrica i les Illes Balears i amplament representada als territoris valencians.


Montroy, Montserrat i Real de Montroi. De maig a octubre (novembre).

Hàbitat

La seua preferència pels sòls humits la fan més abundant a les pastures i herbassars que ocupen

les riberes fluvials, les vores dels marjals i les rieres i altres zones amb aigua estancada o corrent

(fonts, sèquies, bassals, etc.), però també creix en vores de camins i de sèquies, cultius abandonats,

erms, però sempre en terrenys frescals.

Usos i propietats

La berbena era l'herba sagrada de temps pretèrits amb un gran reconeixement popular per les

seues propietat curatives. Tradicionalment les seues flors i les de altres plantes curatives es

replegaven durant la nit de Sant Joan; finalitzada la recol·lecció, es continuava en la festa pagana

del canvi d'estació en la nit més curta de l'any. Aquesta festa va ser denominada Verbena de Sant

Joan, nom que ha arribat fins l'actualitat, encara que convertit en un sinònim de festa. Segons Joan

Pellicer, a les nostres terres, ha estat utilitzada en casos de depressió, ansietat i insomni, per

augmentar el volum de la llet materna, per tractar migranyes, dolors reumàtics i menstruals, còlics

renals, afeccions de gola, blaüres i cops de sang, entre altres aplicacions. A més a més, les fulles

tendres poder ser consumides fresques en amanides.


242

Cirsium vulgare

N.v.: Lloba-carda N.c.: Cardo negro.

Europa, Àsia i nord d'Àfrica.

Herba perenne, erecta; fulles profundament lobulades amb lòbuls acabats en una espina patent, llargament recurrents per la tija. Flor tubulars de color purpuri, reunides en capítols solitaris terminal, amb bràctees involucrals recorvades i terminades en una espina.

Montroy.

Carex cuprina

N.v.: Càrice (nom vàlid per a tot el gènere). N.c.: Cárice.

Eurasiàtica.

Planta perenne cespitosa amb tiges trian-gulars i fulles planes, aspres i rígides. Flors en inflorescències terminals amb espigues d'aspecte semblant i molt característic.

Montroy.

Cynodon dactylon

N.v.: Gespa, gram. N.c.: Césped, grama.

Cosmopolita.

Planta herbàcia cespitosa entapissant, amb les espigues reunides en nombre de 4 al capdamunt de la tija, sortint totes del mateix punt. Aquesta darrera característica la diferencia de Digitaria sanguinalis, que a més té les espigues més llargues. Totes dos apareixen també en les comunitats arvenses del camps de regadiu.

Montroy.


243

Cyperus involucratus

N.v.: Paraigüets, papir. N.c.: Juncia, papiro, planta paraguas.

Planta al·loctona d'origen africà.

Planta perenne utilitzada en jardineria i na-turalitzada en rius i marjals. D'aspecte junci-forme amb un plomells de bràctees llar-gues i estretes en l'extrem superior de les tiges.


Cyperus longus subsp. badius

N.v.: Castanyola, jonça de cordellar, serrana de fulla llarga. N.c.: Juncia olorosa.

Paleotemplada.

Herba perenne amb tiges erectes de secció triangular i llargues fulles aspres al tacte; flors en espigues comprimides de color marró sobre peduncles llargs, de longitud semblant.


Chenopodium ambrosioides

N.v.: Te bord, te fals. N.c.: Ajasote, pasote, pazote, hierba hormiguera, té de España, español, de Méjico o de los jesuitas.

Planta al·lòctona introduïda des de Amèrica Central.

Herba perenne robusta i molt olorosa (desprèn una olor prou característica que per alguns recorda a la llimona); tija rogenca i fulles lanceolades amb el marge serrat; flors menudes, verdes, poc aparents reunides en inflorescències terminals i axil·lars allargades.



244

Euphorbia hirsuta

N.v.: Lletera, lleterola o lleteresa. N.c.: Lechera, lechetrezna o lecheruela.

Circummediterrània.

Herba perenne erecta més o menys pilosa; fulles el·líptiques; flors típica a l'entrem de llargs radis, amb nectaris sense apèndixs; fruit amb berrugues purpúries.

Montroy.

Glaucium flavum

N.v.: Carxofera de prat, cascall banyut o marí, ciuró bord, rosella marina. N.c.: Amapola o adormidera dorada o marina.

Holàrtica.

Herba perenne amb fulles profundament lobulades de color verd glauc i lleugerament carnoses; flors grogues semblant a les roselles


Imperata cylindrica

N.v.: Xiscla. N.c.: Cisca.

Subtropical.

Herba perenne amb fulles amples erectes; espiga cilíndrica, llarga i densa que va fent-se blanca i cotonosa pels nombrosos pèls blanc i llargs que envolten les flors (espiguetes).



245

Lycopus europaeus

N.v.: Malrubi d'aigua, peu de llop. N.c.: Marrubio acuático, menta o pata de lobo.

Hemisferi Nord.

Herba perenne erecta simple o poc ramificada; fulles oposades, brillants, dentades, amb els nervis molt marcats; flors menudes, blanques, agrupades en glomèruls axil·lars.


Paspalum dilatatum

N.v.: Gram d’aigua, panís de les pampes. N.c.: Pasto chato o miel. Zacate amargo.

Planta al·lòctona introduïda des d' Amèrica del Sud.

Herba cespitosa de tiges ascendents, d'espigues pèn-dules molt característiques: llargues, separades entre si piloses i pedunculades.

Montroy.

Picris echioides

N.v.: Arpell. Arpellot. N.c.: Raspasayo, lengua de gato.

Eurasiàtica.

Herba coberta de pèls rígids espinescents, especialment a les fulles i les bràctees dels capítols; fulles basals dentades, les caulinars abraçadores de la tija; flors ligulades grogues per l'anvers i rogenques pel revers.



246

Plantago major

N.v.: Plantatge gros o de fulla ampla. N.c.: Llantén mayor, lengua de carnero.

Subcosmopolita.

Herba perenne formada per una roseta basal de fulles peciolades molt amples, de contorn ovalat, ± cordat a la base i amb 7 nervis ben marcats; espiga llarga i estreta.

Montroy.

Polygonum equisetiforme

N.v.: -. N.c.: Hierba de la sangre.

Europa i Àsia.

Herba perenne molt ramificada i llenyosa en la base; fulles alternes, lanceolades, amb una beina membranosa basal que envolta la tija (òcrea); flors menudes, blanques.

Montroy.

Polygonum prsicaria

N.v.: Herba presseguera, herba felera. N.c.: Persicaria, pejiguera, hierba de Santa María.

Subcosmopolita.

Herba anual erecta de tiges rogenques, engrosades als nussos; fulles lanceolades amb l'amplària màxima cap a la part mitjana, sovint amb una taca central fosca a l'anvers, pecíol amb una beina membranosa de color marró a la base (òcrea); flors rosades menudes agrupades en inflorescències terminals denses.

Montroy.


247

Polypogon monspeliensis

N.v.: Cua de rata, pelosa. N.c.: Cola de zorra, flecos de lana.

Pluriregional.

Herba anual cespitosa caracteritzada (com la resta de congèneres) per les seues espigues denses i allargades molt piloses i suaus al tacte.

Montroy.

Populus nigra

N.v.: Xop, xop negre, poll, pollancre. N.c.: Chopo, álamo negro.

Al·loctona originaria d'Europa oriental i Àsia.

Arbre de fins a 30 m d'alçada, amb fulles llar-gament peciolades de forma romboidal; flors masculines i femenines en inflorescències separades, multiflores i pèndules (aments).

Montroy.

Potamogeton pectinatus

N.v.: Espiga d'aigua. N.c.: Espiga de agua.

Subcosmopolita.

Planta aquàtica, l'única tro-bada a la comarca, arrelada al fons que forma masses llargues i denses, com cabe-lleres de fulles de tiges i fulles filiformes; flors menu-des agrupades en espigues discontinues pedunculades emergides.

Montserrat.


248

Potentilla reptans

N.v.: Cinc en rama, gram negre o porquí, peu de crist. N.c.: Cinco en rama, pie de cristo o de gallina.

Pluriregional.

Herba postrada que cobrir densament amples superfícies; fulles palmades amb 5 (7) folíols dentats al marge; flors pedunculades grogues.

Montroy.

Pulicaria dysenterica

N.v.: Herba de Sant Roc, hrba disentèrica. N.c.: Pulicaria, hierba de gato, ojo engarzado.

Mediterrània-Eurosiberiana meridional.

Herba perenne amb tiges erectes, tomen-toses; fulles alternes, lanceolades amb aurícules basals; flors grogues en capítols terminals, només les perifèriques ligulades.

Montroy.

Rumex crispus

N.v.: Arengada de porc, llengua de bou, paradella crespa, remeneguera, roma, romarill. N.c.: Romaza crespa, vnagrera, lapaza, lengua de buey, tabaquera, hierba de la paciencia.

Subcosmopolita.

Herba perenne amb una o varies tiges erectes; fulles grans, allargades i marge ondulat; flors menudes, poc aparent; fruit molt característic del gènere amb 3 valves membranoses que envolten un grànul. A la Vall dels Alcalans s'han identificat 4 espècies diferents.



249

Salix eleagnos

N.v.: Saliguera, sarguera, sarga, verga. N.c.: Mimbrera, salciña, salguera, sarga común.

Eurosiberiana meridional.

Arbret amb nombroses tiges molt flexibles que surten des de la base; fulles alternes, linears, revolutes al marge; flors menudes, sense periant, reunides en aments unisexuals.


Samolus valerandi

N.v.: Dolceta, enciamet, enciamet de senyor o de la Mare de Deu. N.c.: Pamplina o pajarilla de agua, hierba jabonera, lechuguilla, muraje de arroyos.

Subcosmopolita.

Herba menuda amb fulles arrodonides; flors blanques en inflorescències laxes terminals.


Schoenus nigricans

N.v.: Jonc negre, jonça. N.c.: Juncillo negral.

Subcosmopolita.

Herba junciforme amb tiges i fulles compactes i rígides, cobertes en la base per una beina marró; flors menudes, poc aparents en inflorescències denses de color fosc o negrosa.

Montroy.


250

Scirpus holoschoenus subsp. holoschoenus

N.v.: Jonc (genèric), jonc boval, jonc de cabota. N.c.: Junco, junco común, junco agrupado.

Pluriregional.

Planta junciforme amb tiges verdes, cilíndriques, toves (es poden esclafar entre els dits) i punxoses. Flors reunides en glomèruls esfèrics pedunculats.


Scirpus maritimus

N.v.: Jonc maría, jonça maritima. N.c.: Castañuela.

Subcosmopolita.

Planta amb tiges verdes, de secció triangular, coberta fina a la meitat per fulles aspres al tacte; flors reunides en inflorescències allargades, de color marró agrupades en la part alta de la tija.


Scirpus tabernaemontani

N.v.: Jonc (genàric), jonça d'estany, palla. N.c.: Junco, junco de laguna.

Subcosmopolita.

Planta junciforme amb tiges verdes, cilíndriques, toves (es poden esclafar entre els dits) acabades en un pomell d'inflorescències pedunculades ± cilíndri-ques, de color marró.

Montroy.


251


Herba perenne, molt robusta, amb varies tiges quadrangulars, estretament alades; fulles peciolades, irregularment dentades, amb el limbe dividit en un segment principal molt gran, ovat o lanceolat, i 0-2 parell de folíols basals molt més menuts; flors de corol·la zigomorfa, bilabiada, de color roig, dispo-sades en una inflorescència espiciforme molt oberta.

Montroy.

Scrophularia auriculata subsp. pseudoauriculata

N.v.: Escrofulària aquàtica, herba blanca, setge, sabonera. N.c.: Escrofularia falsa, betónica mayor.

Tamarix gallica N.v.: Tamarit, tamariu, farga, gatell. N.c.: Taray, tamarisco, taraga.

Mediterrània occidental. Arbre menut, ramificat des de la base, amb fulles esquamiformes; flors menudes de color blanc o rosat en inflorescències cilíndriques ± compactes sobre les branques noves.



252

Trifolium pratense

N.v.: Trèvol roig o de prat, forratge bord, magretes. N.c.: Trébol común, de los prados, rojo o violeta hierba de las cataratas, meriguell.

Subcosmopolita.

Herba postrada que forma gespes; fulles trifoliades amb una taca blanca; flors papilionà-cies rosades, agrupades en glomèruls esfèrics.


Trifolium repens

N.v.: Trèvol de blanc o de prat, forratge bord. N.c.: Trébol blanco o rastrero.

Subcosmopolita.

Herba postrada que forma gespes denses; fulles trifoliades amb una línia blanca; flors papilionà-cies blanques, agrupades en glomèruls terminals.


Veronica anagallis-aquatica

N.v.: Anagall d'aigua, morró. N.c.: Bérula, majapelo.

Cosmopolita.

Herba erecta ramificada en el terç apical per traur branques floríferes; fulles oposades, sèssils, lanceolades i dentades al marge; flors menudes de color rosat amb benes violàcies agrupades en espigues terminals; fruits en càpsula.

Montroy.


253

Xanthium italicum

N.v.: Llapassa borda, ferragossos. N.c.: Cachurrera, bardana menor.

Al·lòctona introduïda des d'Amèrica.

Herba erecta amb fulles grans, amb 3 lòbuls ben marcat i irregularment dentada al marge; flors sense corol·la, molt poc aparent, les masculines, en individus diferents, reunides en capítols globosos; les femenines agrupades capítols ovoides cobert d'agullons; fruits el·lipsoidals llenyosos de color marró, coberts d'agullons i amb 2 becs punxosos a l'extrem superior.


FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Catàleg florístic

264

CATÀLEG FLORÍSTIC DE LA VALL DELS ALCALANS

Adiantum capillus-veneris Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Aegilops geniculata Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Agave americana Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0657, YJ0855. Ailanthus altissima Montserrat: YJ1061. Ajuga chamaepitys Montserrat: YJ05 (VAL 71856); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Ajuga iva Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Real: YJ0153, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Alcea rosea Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054. Allium ampeloprasum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0054; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0253. Allium moschatum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Allium scorodoprasum subsp. rotundum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Allium sphaerocephalon Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Aloe arborescens Montroy: YJ0258; Montserrat: YJ05 (Mansanet & Aguilella, 1984); Real: YJ0855. Aloe maculata Real: YJ0855. Amaranthus blitoides Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657. Amaranthus muricatus Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Amaranthus retroflexus Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0557; Real: YJ0657.


265

Amaranthus viridis Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657 Anacamptis pyramidalis Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Anacyclus clavatus Montroy: YJ0456, YJ0457. Anacyclus valentinus Montroy: YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657. Anagallis arvensis subsp. arvensis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ075601, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Anchusa italica Montserrat: YJ0260, YJ0360. Andrachne telephioides Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ05 (VAL 75603). Andryala integrifolia Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160. Anethum graveolens Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Anthyllis cytisoides Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Anthyllis tetraphylla Montserrat: YJ0460; Real: XJ95 (VAL 68806), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253. Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0457; Montserrat: YJ05 (VAL 136986), YJ0660, YJ073602, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005); YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Aphyllanthes monspeliensis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0855. Apium nodiflorum Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557. Aptenia cordifolia Montroy: YJ0258.


266

Arabis parvula Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Arbutus unedo Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953 (BDBCV, 2009); Montserrat: YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005). Arenaria montana subsp. intricata Montroy: YJ05 (VAL 45252). Arenaria serpillyfolia Montroy: YJ0557. Argyrolobium zanonii Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0660, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Aristolochia paucinervis Montroy: YJ0557. Aristolochia pistolochia Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ073602; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253. Artemisia campestris subsp. glutinosa Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0756, YJ0856. Arundo donax Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657, YJ0754, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Asparagus acutifolius Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0657. Asparagus horridus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Asparagus officinalis Montroy: YJ0557. Asperula aristata subsp. scabra Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Asperula cynanchica Montserrat: YJ0460 (BDBCV, 2009). Asphodelus cerasiferous Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005).


267

Asphodelus fistulosus Montroy: YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0755, YJ0756, YJ0856. Asphodelus tenuifolius Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262. Asplenium onopteris Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Asplenium petrarchae subsp. petrarchae Montserrat: YJ06 (Fernández Casas & Gamarra, 1992), YJ0856; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Aster sedifolius Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Aster squamatus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Asterolinon linum-stellatum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005). Astragalus incanus subsp. incanus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ05 (VAL 48936); Real: YJ0051 (Laguna, 2005); YJ0052 (Laguna, 2005). Astragalus monspessulanus Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Atractylis cancellata Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0252 (Laguna, 2005). Atractylis humilis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Atriplex prostrata Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. Avena barbata subsp. barbata Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0153, YJ0252, YJ0253. Avena sterilis subsp. sterilis Montroy: YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0153, YJ0253, YJ0657. Avenula bromoides subsp. bromonides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253.


268

Ballota hirsuta Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ081569; Real: YJ0153, YJ0253. Bassia scoparia Montroy: YJ0557; Real: YJ0657. Beta maritima Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Real: YJ0657. Bidens pilosa Montserrat: YJ090563. Biscutella stenophylla subsp. stenophylla Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0052 (VAL 40103), YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0660, YJ075601, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Bituminaria bituminosa Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0459, YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Blackstonia perfoliata Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0459, YJ0460. Bombycilaena erecta Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360. Brachypodium distachyon Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ075601, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0253. Brachypodium phoenicoides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0657, YJ0756, YJ0856. Brachypodium retusum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ090563, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Bromus diandrus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054. Bromus fasciculatus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Bromus hordeaceous subsp. hordeaceous Montroy: YJ0456, YJ0457. Bromus inermis Montroy: YJ0457. Bromus madritensis Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161.


269

Bromus rubens Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Bromus unioloides Montroy: YJ0556, YJ0557. Bupleurum fruticescens Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Bupleurum rigidum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Calendula arvensis Montroy: YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0755. Calendula officinalis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054. Calystegia sepium subsp. sepium Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0657. Calystegia sepium subsp. sylvatica Montroy: YJ0556, YJ0557. Campanula erinus Montroy: YJ05 (VAL 95015); Montserrat: YJ075601. Cannabis sativa Montroy: YJ0556, YJ0557 Capsella bursa-pastoris Montroy: YJ0556, YJ0557. Carduus assoi subsp. assoi Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Carduus pycnocephalus Montroy: YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0630; Real: YJ0153, YJ0253. Carduus tenuiflorus Montserrat: YJ0260. Carex cuprina Montroy: YJ0159, YJ0259. Carex halleriana Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Carex humilis Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Carlina hispanica Montserrat: YJ0660.


270

Carpobrotus edulis Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0557; Real: YJ0657. Carritgera annua Real: YJ0252. Carthamus lanatus subsp. lanatus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0660; Real: YJ0855. Caucalis platycarpos Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Celtis australis Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0459, YJ1061; Real: YJ0657. Centaurea aspera subsp. aspera Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0855. Centaurea aspera subsp. stenophylla Montserrat: YJ0460, YJ0459, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Centaurea calcitrapa Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. Centaurea melitensis Montserrat: YJ0660. Centaurea spachii Montroy: XJ95 (VAL 68814), XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Centaurium quadrifolium subsp. barrelieri Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Centaurium quadrifolium subsp. linariifolium Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005). Cephalaria leucantha Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0660, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Cerastium glomeratum Montroy: YJ0557; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Ceratonia siliqua Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ075601, YJ081569, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0252, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Ceterach officinarum Montroy: YJ05 (VAL 48293); Montserrat: YJ0660, YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005).


271

Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium Montroy: YJ0557, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0459; Montserrat: YJ0460, YJ0557, YJ0856, YJ0660, 0760; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0856 (VAL 118475). Chamaerops humilis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Chamaesyce prostrata Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ1061; Real: YJ0657. Chamaesyce serpens Montserrat: YJ1061. Cheilanthes acrostica Montroy: YJ05 (Fernández Casas & Gamarra, 1992), YJ05 (VAL 48277), YJ05 (VAL 95129). Chenopodium album Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657. Chenopodium ambrosioides Montroy: YJ0159, YJ0259; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Chiliadenus saxatilis Montroy: YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ075601, YJ081569, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0251, YJ0252. Chondrilla juncea Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359. Cichorium intybus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Cirsium vulgare Montroy: YJ0159, YJ0259. Cistus albidus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0260, YJ0260, YJ0360, YJ0360, YJ0459, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Cistus clusii Montroy: YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Cistus monspeliensis Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Cistus salviifolius Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253.


272

Clematis flammula Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0556; Montserrat: YJ0660, YJ073602, YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0855. Clypeola johnnthlaspi subsp. johnthlaspi Montroy: YJ0557. Convolvulus althaeoides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Convolvulus arvensis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0657, YJ0855. Convolvulus lanuginosus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Convolvulus lineatus Montroy: YJ0258. Conyza bonariensis Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Conyza sumatrensis Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262. Coris monspeliensis subsp. fontqueri Montroy: Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ0760YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Coronilla juncea Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Coronilla minima subsp. lotoides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ06 (VAL 38897), YJ0460, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Coronopus didymus Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. Cosentinia vellea Montroy: YJ05 (VAL 95128), YJ06 (Mateo & Figuerola, 1986); Montserrat: YJ081569. Crataegus monogyna Montserrat: YJ0660, YJ073602, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1061; Real: YJ0153, YJ0253, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005).


273

Crepis foetida Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia Montroy: XJ95 (VAL 70635, ut Crepis vesicaria subsp. haenseleri), YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Crucianella angustifolia Real: YJ0151 (BDBCV, 2009). Cupressus sempervirens Montserrat: YJ1162, YJ1262. Cuscuta epithymum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Cynara cardunculus Montroy: YJ0259. Cynodon dactylon Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0756, YJ0856. Cynoglossum creticum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457; Montserrat: YJ0260, YJ0360. Cyperus dystachios Montroy: YJ0456, YJ0556. Cyperus eragrostis Real: YJ0855 (VAL 105779). Cyperus involucratus Montserrat: YJ0756; Real: YJ0756. Cyperus longus subsp. badius Montroy: YJ0159, YJ0259. Cyperus longus subsp. longus Real: YJ0855 (VAL 105834). Cyperus rotundus Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0756, YJ0856. Cytinus hypocistis subsp. hypocistis Montserrat: YJ0856; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005). Cytisus heterochrous Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253. Dactylis glomerata Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0855. Dactylis hispanica Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0358; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253.


274

Daphne gnidium Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ073602, YJ0260, YJ0360; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Datura innoxia Montroy: YJ0258. Daucus carota subsp. carota Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160. Daucus carota subsp. maritimus Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Delphidium gracile Montserrat: YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Desmazeria rigida subsp. rigida Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457; Montserrat: YJ0260, YJ0360. Dianthus broteri subsp. valentinus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0660, YJ081569; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Dichantium ischaemum Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Digitalis obscura Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0855. Digitaria sanguinalis Montroy: YJ0159, YJ0259; Montserrat: YJ1061. Dipcadi serotinum Montroy: YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0459; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Diplotaxis erucoides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Dittrichia viscosa Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152, YJ0153, YJ0252, YJ0253, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Dorycnium hirsutum Montserrat: YJ0660, YJ0260, YJ0360; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Dorycnium pentaphyllum subsp. pentaphyllum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ06 (VAL 38899), YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855.


275

Dorycnium rectum Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557. Echinochloa crus-galli subsp. crus-galli Montroy: YJ0258, YJ0557; Montserrat: YJ1061; Real: YJ0657. Echinops ritro Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0660, YJ1061; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Echium asperrimum Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Echium creticum L. subsp. coincyanum Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005). Echium vulgare subsp. argentae Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Echium vulgare subsp. vulgare Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ081569, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Elaeoselinum asclepium Montserrat: YJ0856, YJ0260, YJ0360; Real: YJ0151, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Elaeoselinum tenuifolium Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Emex spinosa Montroy: YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0755. Epilobium hirsutum Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0856. Equisetum ramosissimum Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Eragrostis barrelieri Montserrat: YJ1162, YJ1262. Erianthus ravennae Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Erica multiflora Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Erica terminalis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Erodium cicutarium Montserrat: YJ0760.


276

Erodium malacoides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0755. Erodium pulverulentum Montroy: YJ05 (VAL 30243). Erophila verna subsp. spathulata Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Erucastrum nasturtiifolium Montserrat: XJ97 (VAL 71290). Erucastrum virgatum subsp. brachycarpum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0251, YJ0252. Eryngium campestre Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ0756, YJ073602, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Eucalyptus camaldulensis Montroy: YJ0556, YJ0557; Real: YJ0657. Euphorbia characias Montroy: YJ0258; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Euphorbia exigua Montroy: YJ05 (VAL 95140); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Euphorbia flavicoma Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ073602, YJ0260, YJ0360, YJ083569, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Euphorbia helioscopia subsp. helioscopia Montroy: YJ0556, YJ0557. Euphorbia hirsuta Montroy: YJ0258, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557. Euphorbia peplus Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Real: YJ0754, YJ0755. Euphorbia segetalis Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0460, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0755. Euphorbia serrata Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0660, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Festuca capillifolia Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Ficus carica Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253, YJ0657.


277

Filago pyramidata Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252, YJ0253. Foeniculum vulgare subsp. piperitum Montroy: YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0252, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Fraxinus ornus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Fumana ericifolia Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Fumana ericoides Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ05 (VAL 8111), YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0856, YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Fumana laevipes Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ075601, YJ083569, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0855. Fumana laevis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Fumana thymifolia Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ05 (VAL 8112, ut. Fumana glutinosa), YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Fumaria capreolata Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0556, YJ0557; Monterrat: YJ0760; Real: YJ0755. Galactites tomentosa Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0262. Galium aparine Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0556, YJ0557. Galium fruticescens Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ1061; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0855. Galium lucidum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253.


278

Galium parisiense Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Galium valentinum Montserrat: YJ0260, YJ0360. Genista scorpius Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Genista valentina subsp. valentina Montroy: XJ9953 (BDBCV, 2009); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ019519. Geranium dissectum Montroy: YJ0456, YJ0457. Geranium molle Montroy: YJ0557. Geranium purpureum Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Geranium robertianum Montserrat: YJ0760. Geranium rotundifolium Montroy: YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360. Gladiolus illyricus Montserrat: YJ0760; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Glaucium flavum Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Globularia alypum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Guillonea scabra Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ0151, YJ0252, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Haplophyllum linifolium subsp. rosmarinifolium Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Hedera colchica Montroy: YJ0258. Hedera helix Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Hedypnois cretica Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0153, YJ0252, YJ0253.


279

Hedysarum boveanum subsp. europaeum Montroy: YJ05 (VAL 95136, ut. Hedysarum confertum), YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0460, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Helianthemum asperum subsp. asperum Montroy: XJ9953 (VAL 3034, 3047, 3048). Helianthemum cinereum subsp. rotundifolium Montserrat: YJ0460, YJ0459; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Helianthemum hirtum Real: YJ0151. Helianthemum marifolium Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ05 (VAL 138587, VAL 8110), YJ06 (VAL 38896), YJ0260, YJ0360, YJ075601, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Helianthemum marifolium x (H. cinereum subsp. ) rotundifolium Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Helianthemum syriacum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005),YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Helianthemum violaceum Montserrat: YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Helichrysum serotinum Montroy: YJ0258, YJ0358; Montserrat: YJ0260, YJ0360; YJ0660; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0855. Helichrysum stoechas Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0660, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Helictotrichon filifolium Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0360; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Heliotropium europaeum Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0657. Herniaria cinerea Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Heteropogon contortus Montserrat: YJ0856, YJ1162, YJ1262. Hippocrepis bourgaei (Nyman) Hervier Real: YJ0052 (Laguna, 2005).


280

Hippocrepis fruticescens Real: YJ05 (Alcober & al., 1986). Hippocrepis scabra Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754. Hirschfeldia incana Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005). Hordeum murinum subsp. leporinum Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657. Hordeum murinum subsp. murinum Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0251, YJ0252, YJ0252. Hornungia petraea Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Hyoscyamus albus Montroy: YJ0557. Hyoseris scabra Montroy: YJ0557. Hyparrhenia hirta Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0459, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0855. Hyparrhenia sinaica Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005); YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253, YJ0756, YJ0856. Hypericum ericoides Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Hypericum perforatum subsp. angustifolium Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Hypericum perforatum subsp. perforatum Montserrat: YJ0460, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0153, YJ0253, YJ0855. Hypochoeris radicata Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0456, YJ0457. Iberis ciliata subsp. vinetorum Real: XJ95 (VAL 68547, ut. Iberis contracta subsp. vinetorum), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Iberis saxatilis subsp. valentina Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Imperata cylindrica Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161.


281

Ipomoea indica Montroy: YJ0556, YJ0557. Iris germanica Montroy: YJ0258. Iris lutescens Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0051 (Laguna, 2005). Jasminum fruticans Montserrat: YJ081569. Juncus acutus Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Juncus bufonius Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. Juncus maritimus Montroy: YJ0258. Juncus subulatus Montserrat: YJ0856. Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855, YJ05 (VAL 14933). Juniperus phoenicea Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Kalanchoe daigremontiana Montroy: YJ0557. Koeleria vallesiana Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Lactuca serriola Montroy: YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Lamarckia aurea Montroy: YJ0556, YJ0557. Lamium amplexicaule Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ0360; Real: YJ0657. Lathyrus cicera Montserrat: YJ0260, YJ0360. Lathyrus pulcher Real: XJ95 (VAL 47056). Lavandula dentata Montserrat: YJ06 (VAL 38895). Lavandula latifolia Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Lavatera arborea Montroy: YJ0557.


282

Lavatera cretica Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1061. Leontodon longirrostris Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ019519. Lepidium graminifolium subsp. iberideum Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Leucanthemum gracilicaule Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Leuzea conifera Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Limonium echioides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054. Linum narbonense Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ073602, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Linum strictum subsp. strictum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0151, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Linum suffruticosum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ05 (VAL 8131, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Lithodora fruticosa Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ073602, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0252, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Lobularia maritima subsp. maritima Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0855, YJ0856. Lolium rigidum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Lonicera implexa Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0460, YJ073602, YJ0459; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Lonicera japonica Montroy: YJ0557; Real: YJ0657. Lupinus mariae-josephi Montserrat: YJ0856. Lycopus europaeus Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0856.


283

Lygeum spartum Montroy: YJ0259. Lythrum hyssopifolia Montroy: YJ0457. Lythrum junceum Montroy: YJ05 (Bolòs & Vigo, 1979), YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0856. Lythrum salicaria Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556. Malva parviflora Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657. Malva sylvestris Montroy: YJ0457. Marrubium vulgare Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160. Matthiola fruticulosa Montroy: YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0251, YJ0252, YJ0855. Medicago littoralis Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Medicago lupulina Montroy: YJ0557. Medicago minima Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0153, YJ0253. Medicago orbicularis Montroy: YJ0457. Medicago polymorpha subsp. polymorpha Montroy: YJ0557. Medicago sativa Montroy: YJ0054, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Melica ciliata subsp. magnolii Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Melica minuta subsp. minuta Montroy: YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0660, YJ081569; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Melilotus indicus Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Mentha suaveolens Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856.


284

Mercurialis ambigua Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Mercurialis huetii Montroy: YJ05 (VAL 95139); Montserrat: YJ0760; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Mercurialis tomentosa Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Micromeria fruticosa Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Mirabilis jalapa Montserrat: YJ1061; Real: YJ0855. Misopates orontium subsp. orontium Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0556; Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161 Moricandia arvensis Montroy: YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0657, YJ0556, YJ0656.. Morus alba Montroy: YJ0556, YJ0557. Morus nigra Montroy: YJ0557; Real: YJ0657. Muscari neglectum Montserrat: YJ073602, YJ081569; Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755. Myrtus communis Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0756, YJ0855, YJ0856. Narcissus assoanus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ05 (VAL 95018); Montserrat: YJ0760; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ00152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0856 (VAL 118474). Narcissus dubius Real: YJ05 (Fernández Casas, 1996), YJ0856 (VAL 118473). Narduroides salzmanii Real: YJ0151 (BDBCV, 2009). Nerium oleander Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0657, YJ0756, YJ0856. Nicotiana glauca Montroy: YJ0258. Odontites kaliformis Montserrat: E. Moroder 1938 (VAL 157894).


285

Odontites viscosus subsp. australis Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ05 (VAL 110615), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0855. Oenothera biennis Real: YJ0656 (VAL 105778). Oenothera rosea Montserrat: YJ1161. Olea europaea subsp. europaea Montroy XJ9952 (Laguna, 2005),: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Ononis minutissima Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0358, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0151, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Ononis natrix subsp. natrix Real: YJ0252 (Laguna, 2005). Ononis reclinata subsp. mollis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Onopordum macracanthum subsp. micropterum Montserrat: YJ0658, YJ0659. Ononis spinosa subsp. australis Montroy: YJ0258, YJ0358. Ophrys fusca Montserrat: YJ0856; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005). Ophrys scolopax Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005). Ophrys speculum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Ophrys tenthredinifera Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0260; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Opuntia maxima Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1061. Opuntia subulata Montroy: YJ0258, YJ0358; Montserrat: YJ05 (Mansanet & Aguilella, 1984), YJ0660, YJ1061. Orobanche artemisiae-campestris Montroy: YJ0054. Orobanche crenata Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Orobanche latisquama Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0660, YJ088563, YJ0260, YJ0360; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855.


286

Osyris alba Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Osyris lanceolata Montroy: YJ0557; Real: YJ0151, YJ0657. Oxalis pes-caprae Montroy: YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0755. Pallenis spinosa Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0159, YJ0259, YJ0557, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0252, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855, YJ0657. Panicum repens Montroy: YJ0159, YJ0259. Papaver dubium Montroy: YJ0556, YJ0557. Papaver pinnatifidum Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Papaver rhoeas Real: YJ0754. Parietaria judaica Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0657. Paronychia argentea Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ081569, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0153, YJ0253. Paronychia capitata Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0457; Montserrat: YJ075601, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ0460, YJ0459. Paspalum dilatatum Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0557; Real: YJ0657. Petrorhagia prolifera Montroy: YJ0457. Phagnalon rupestre Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Phagnalon saxatile Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ06 (VAL 38898), YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0855. Phagnalon sordidum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0457; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0251, YJ0252. Phagnalon x carolipaui (= Ph. rupestre x sordidum) Real: YJ0052.


287

Phagnalon x domingoi Sennen (= Ph. rupestre x saxatile) Real: YJ0052. Phillyrea angustifolia Montserrat: YJ0460, YJ0459; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Phlomis crinita Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ05 (VAL 71635, VAL 12641); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0153, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Phlomis lychnitis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ05 (VAL 48094, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ073602, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Phlomis x composita (= Ph. crinita x lychnitis) Montroy: YJ05 (VAL 71903); Real: YJ0051 (Laguna, 2005). Phoenix dactylifera Montserrat: YJ1061. Phragmites australis subsp. australis Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Phragmites australis subsp. chrysanthus Montroy: YJ0159, YJ0259. Picris echioides Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657. Pinus halepensis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ073602, YJ0856, YJ090563, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Pinus pinaster Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005). Piptatherum coerulescens Montserrat: YJ06 (VAL 113639). Piptatherum miliaceum miliaceum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ0260, YJ0360, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0151, YJ0252, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Pistacia lentiscus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0252, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856.


288

Pistacia terebinthus Montserrat: YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252. Pistacia x saportae Burnat (= P. lentiscus x terebinthus) Real: YJ0052. Plantago afra Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ0151, YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Plantago albicans Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0855. Plantago coronopus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Plantago crassifolia Montroy: YJ0258. Plantago lagopus Montroy: YJ0054, YJ0159, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Plantago lanceolata Montroy: YJ0258, YJ0358; Montserrat: YJ0460, YJ0459, YJ1061. Plantago major Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557. Plantago sempervirens Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ075601, YJ0260, YJ0360; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Platycapnos tenuiloba Montroy: YJ0556, YJ0557. Poa annua subsp. annua Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ1061; Real: YJ0657. Polycarpon tetraphyllum subsp. diphyllum Montserrat: YJ0760. Polycarpon tetraphyllum subsp. tetraphyllum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0856. Polygala rupestris Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ073602, YJ0856, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252. Polygonum aviculare Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Polygonum bellardi Montroy: YJ0159, YJ0259.


289

Polygonum equisetiforme Montroy: YJ0557. Polygonum lapathifolium Montroy: YJ0556. Polygonum persicaria Montroy: YJ0456, YJ0556; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Polypodium cambricum Montserrat: YJ0660, YJ0760; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Polypogon maritimus Montserrat: YJ0856. Polypogon monspeliensis Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0456, YJ0457, YJ0556. Polypogon viridis Montroy: YJ0456, YJ0456, YJ0457, YJ0556. Populus nigra Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556. Portulaca oleracea Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657. Potamogeton pectinatus Montserrat: YJ0856. Potentilla reptans Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Prunus dulcis Montroy: YJ0258; Montserrat: YJ1061, YJ1162, YJ1262. Pulicaria dysenterica Montroy: YJ0159, YJ0259. Punica granatum Montroy: YJ0457, YJ05 (VAL 95127, YJ0556, YJ0557; Real: YJ0657. Quercus coccifera Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Quercus ilex subsp. rotundifolia Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ075601, YJ1061; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Ranunculus gramineus Montserrat: YJ0760; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Raphanus raphanistrum subsp. raphanistrum Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557. Reichardia intermedia Montroy: YJ0557.


290

Reichardia picroides Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0855. Reseda lutea Montserrat: YJ0260, YJ0360. Retama monosperma Montroy: YJ0557. Rhamnus alaternus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Rhamnus lycioides subsp. borgiae Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Rhamnus lycioides subsp. lycioides Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Robinia pseudacacia Montroy: YJ0259. Rorippa nasturtium-aquaticum subsp. nasturtium-aquaticum Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. Rosmarinus officinalis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ090563, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Rostraria cristata Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Rubia peregrina Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0153, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005). Rubus ulmifolius Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0253, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Rumex conglomeratus Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0556; Montserrat: YJ0856. Rumex crispus Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856.


291

Rumex intermedius Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Rumex pulcher subsp. woodsii Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Ruscus aculeatus Montserrat: YJ0660, YJ073602, YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Ruta angustifolia Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0557; Montserrat: YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Salix babilonica Montroy: YJ0556, YJ0557. Salix eleagnos Montroy: YJ0457. Salsola kali Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Salsola vermiculata Montroy: YJ0259; Montserrat: YJ0559. Salvia valentina Montserrat: YJ0360, YJ0760. Salvia verbenaca subsp. controversa Real: YJ0252 (Laguna, 2005). Salvia verbenaca subsp. verbenaca Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ073602. Samolus valerandi Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0460, YJ0459. Sanguisorba minor Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ081569. Sanguisorba rupicola Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Sanguisorba verrucosa Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0358, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0756, YJ0855, YJ0856. Santolina chamaecyparissus squarrosa Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457; Montserrat: YJ0460, YJ083569, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0151, YJ0252, YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Sarcocapnos enneaphylla Montserrat: YJ081569. Satureja intricata subsp. gracilis Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0660, YJ088563, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855.


292

Satureja obovata subsp. valentina Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Scabiosa atropurpurea Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Scabiosa simplex Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Schoenus nigricans Montroy: YJ0258; Montserrat: YJ1162, YJ1262. Scirpus holoschoenus subsp. holoschoenus Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0460, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1061; Real: YJ0756, YJ0855, YJ0856. Scirpus maritimus Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856; Real: YJ0756, YJ0856. Scirpus tabernaemontanii Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. Scolymus hispanicus Montroy: YJ0259; Montserrat: YJ1061. Scorpiurus subvillosus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0456, YJ0556; Montserrat: YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160. Scorzonera angustifolia Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0260, YJ0360; Real: YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Scorzonera hispanica Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Scorzonera laciniata Montroy: YJ0557; Real: YJ0252 (Laguna, 2005). Scrophularia auriculata subsp. pseudoauriculata Montroy: YJ0457, YJ0556. Scrophularia tanacetifolia Montroy: YJ05 (VAL 95070; Montserrat: YJ0660, YJ073602, YJ081569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Sedum album Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Sedum dasyphyllum subsp. dasyphyllum Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0459; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Sedum sediforme subsp. sediforme Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856.


293

Senecio angulatus Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0556, YJ0557. Senecio vulgaris Montroy: YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0754, YJ0755, YJ0855. Setaria verticillata Montroy: YJ0258, YJ0358, YJ0557; Montserrat: YJ1061, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657. Sherardia arvensis Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ0754, YJ0755, YJ0855. Sideritis angustifolia subsp. angustifolia Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ073602, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005, ut. S. tragoriganum subsp. tragoriganum), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Sideritis hirsuta Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Sideritis incana subsp. edetana Montroy: XJ95 (VAL 67894, 67896, VAL 68818), XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ019519. Sideritis incana subsp. incana Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Sideritis romana Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054 Sideritis x murcica nothosubsp. mediovalentina (Sideritis incana subsp. incana x S. tragoriganum subsp. tragoriganum1) Montroy: XJ95 (VAL 67895); XJ9952 (Laguna, 2005). Sideritis x murcica nothosubsp. stricta (=Sideritis incana subsp. edetana x S. tragoriganum subsp. tragoriganum1) Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Silene latifolia Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Silene secundiflora Montserrat: YJ0760. Silene vulgaris subsp. vulgaris Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0660; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0251, YJ0252. Silybum marianum Montroy: YJ0457. Sisymbrium crassifolium subsp. crassifolium Montserrat: YJ1161. Sisymbrium irio Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556. 1 Sideritis tragoriganum subsp. tragoriganum és sinònim de S. angustifolia subsp. angustifolia binomen utilitzat en aquest treball, mantenint els criteris taxonòmics de Crespo & Mateo (2009) com s'ha indicat en els Criteris de redacció (pàg. 42). En aquest cas hem decidit mantenir la denominació específica que mostra la bibliografia consultada (Laguna 2005).


294

Sisymbrium officinale Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005). Sisymbrium orientale Real: YJ0051 (Laguna, 2005). Smilax aspera Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0457; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ073602, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005), YJ0754, YJ0755, YJ0855. Solanum eleagnifolium Montserrat: YJ1061. Solanum nigrum Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0756, YJ0856. Sonchus asper subsp. asper Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0252, YJ0657, YJ0755. Sonchus asper subsp. glaucescens Montroy: YJ0457, YJ0556, YJ0557. Sonchus oleraceus Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ083569, YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0151, YJ0252, YJ0657, YJ0755. Sonchus tenerrimus subsp. tenerrimus Montroy: YJ0054, YJ0258, YJ0358, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ075601, YJ081569, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0153, YJ0252, YJ0253, YJ0657, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Sorghum halepense Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0358, YJ0359, YJ0359; Montserrat: YJ1061. Sparganium erectum Montserrat: YJ0856. Spartium junceum Montroy: YJ0557. Staehelina dubia Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Stipa offneri Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Stipa tenacissima Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0259, YJ0359; Montserrat: YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Tamarix gallica Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756,


295

YJ0856; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Teucrium capitatum subsp. capitatum Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160. Teucrium capitatum gracillimum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ081569, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Teucrium chamaedrys Montserrat: YJ0660, YJ0760; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151. Teucrium pseudochamaepitys Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ081569, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Teucrium ronnigeri Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Teucrium thymifolium Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), YJ05 (VAL 95137; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ0459; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Thalictrum tuberosum Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005). Thapsia villosa Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Montserrat: YJ0660; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Thesium humifusum Montroy: XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0360, YJ075601YJ0260YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253. Thesium humile Montserrat: YJ0760; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0151 (Laguna, 2005). Thuja orientalis Montserrat: YJ1061. Thymelaea hirsuta Montserrat: YJ06 (VAL 38900), YJ0856, YJ1162, YJ1262. Thymelaea pubescens Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ0460; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252 (Laguna, 2005). Thymus piperella Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054; Montserrat: YJ0460, YJ05 (VAL 139987, YJ0660, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Thymus vulgaris subsp. aestivus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0358, YJ0557; Montserrat: YJ06 (VAL 38901), YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856.


296

Thymus vulgaris subsp. vulgaris Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0252, YJ0052, YJ0251, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Thymus x josephi-angeli (=Th. piperella x vulgaris subsp. aestivus) Montroy: XJ95 (VAL 68811), XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005). Torilis arvensis subsp. recta Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359 YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657. Trachelium caeruleum Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0152 (Laguna, 2005). Tragopogon porrifolius subsp. australis Montroy: YJ0259. Tragus racemosus Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0855. Trifolium angustifoliusm Montserrat: YJ0660. Trifolium campestre Montroy: YJ0457; Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161. Trifolium pratense Montroy: YJ0159, YJ0259, YJ0457, YJ0556. Trifolium repens Montroy: YJ05 (Bolòs & Vigo, 1979), YJ0159, YJ0259, YJ0457; Montserrat: YJ0856. Trifolium scabrum Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160. Tulipa australis Montserrat: YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0152 (Laguna, 2005), YJ0151 (Laguna, 2005). Typha angustifolia Montserrat: YJ0460, YJ0459. Typha domingensis Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Ulex parviflorus Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005), XJ9953, XJ9954, YJ0053, YJ0054, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0557; Montserrat: YJ0155 (VAL 118618, YJ0460, YJ0660, YJ075601, YJ0856, YJ0260, YJ0360, YJ0459, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0756, YJ0855, YJ0856. Ulmus minor Montroy: YJ0457, YJ0557; Real: YJ0657, YJ0855. Urginea undulata subsp. caeculi Montserrat: YJ083569; Real: YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151, YJ0152 (Laguna, 2005). Urospermum delechampii Montserrat: YJ0460.


297

Urospermum picroides Montroy: YJ0456, YJ0556; Montserrat: YJ0460, YJ075601, YJ0260, YJ0360, YJ0459; Real: YJ0153, YJ0252, YJ0253. Verbascum fontqueri Montroy: XJ95 (VAL 67920); Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052 (Laguna, 2005), YJ0151. Verbascum sinuatum Montroy: YJ0159, YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0359, YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0856, YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160; Real: YJ0756, YJ0855, YJ0856. Verbascum thapsus subsp. montanum Montserrat: YJ0756, YJ0856; Real: YJ0253, YJ0756, YJ0856. Verbena officinalis Montroy: YJ0258, YJ0259, YJ0358, YJ0456, YJ0457; Montserrat: YJ0756, YJ0857; Real: YJ0756, YJ0857. Veronica anagallis-aquatica Montroy: YJ0556. Veronica hederifolia Montroy: YJ0556. Veronica polita Montroy: YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360. Viburnum tinus Montroy: YJ0557; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Vicia sativa Montroy: YJ0556. Vicia villosa subsp. ambigua Montserrat: YJ0760; Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Vincetoxicum nigrum Montserrat: YJ0460, YJ0459. Viola arborescens Montroy: YJ0457, YJ0557; Montserrat: YJ0260, YJ0360, YJ1162, YJ1262; Real: YJ0051 (Laguna, 2005), YJ0052, YJ0151, YJ0152, YJ0153, YJ0251, YJ0252, YJ0253, YJ0754, YJ0755, YJ0855. Vitis rupestris Real: YJ0252 (Laguna, 2005). Vitis vinifera subsp. sylvestris Montroy: YJ0258, YJ0557; Montserrat: YJ1162, YJ1262; Real: YJ0657, YJ0855. Vitis vinifera subsp. vinifera Montroy: XJ9952 (Laguna, 2005); Real: YJ0052 (Laguna, 2005). Xanthium italicum Montroy: YJ0456, YJ0457, YJ0556, YJ0557; Montserrat: YJ0756, YJ0856, YJ1059, YJ1060, YJ1061, YJ1159, YJ1160, YJ1161; Real: YJ0657, YJ0756, YJ0856. Xanthium spinosum Montroy: YJ0557; Montserrat: YJ1061.

CONCLUSIONS

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Conclusions

299

L'estudi florístic de la Vall dels Alcalans ha completat un catàleg florístic amb 551

espècies que representa un increment molt significatiu respecte al coneixement botànic

previ, amb un total de 200 taxons citats per primera vegada per a la flora comarcal. La

riquesa específica de la comarca s'incrementa amb el reconeixement de 8 híbrids (vegeu

Catàleg florístic, pàg. 264) entre espècies presents en el territori. Un d'aquests híbrids,

Sideritis x murcica nothosubsp. stricta, va ser clarificat taxonòmicament amb exemplars

recol·lectats en la zona del Barranc Real (Serra del Caballó, Real de Montroi) (Crespo &

Laguna, 1997; Laguna, 2005). Evidentment, s'han avançat notablement en el coneixement

de la riquesa i diversitat botànica de la comarca, que ha de ser valorada com una bona

aproximació a la realitat florística d'aquest territori, però no com l'inventari complet de la

flora local. La notable heterogeneïtat ecològica (vegeu la Descripció del territori, pàg. 13) i

la concentració del treball en un únic cicle anual, permet afirmar que encara queden

moltes plantes per descobrir i per retrobar en aquesta àrea de gran interès botànic. En

aquest sentit, cal indicar que un nombre significatiu d'espècies citades en les fonts

documentals consultades (Alcober et al., 1986; Bolòs & Vigo, 1979; Fernández Casas,

1996; Fernández Casas & Gamarra, 1992; Laguna, 1995; Mansanet & Aguilella, 1984;

Mateo & Figuerola, 1986; BDBCV, 2009; Herbari VAL de la Universitat de València) no han

estat observades en les prospeccions realitzades en aquesta investigació. A més a més,

les referències prèvies es concentraven en determinades àrees amb major interès botànic

per la presència d'endemismes exclusius d'àrea molt restringida, com el matapeix negre

(Verbascum fontqueri), en la MRF "Lloma Coca" (Real de Montroi), i la tramussera

valenciana (Lupinus mariae-josephae), en la MRF "Lloma Plana" (Montserrat), i per la seua

declaració com Microreserves de Flora, com les MRF "Les Coves" i "El Castellet"

(Montserrat). Ara el coneixement florístic abasta un territori molt més extens i

ecològicament més diversificat.

Totes les observacions realitzades han estat introduïdes al Banc de Dades de la

Biodiversitat de la Comunitat Valenciana (BDBCV) i poden ser consultades a través de la


300

pàgina web de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge (http://

bdb.cth.gva.es/). En total, s'han aportat més de 6.000 citacions georeferenciades en

quadrícules UTM de 1x1 km, que també inclouen nombroses dades de fongs liquenitzats

(líquens) no presentades en aquesta memòria. A més a més, el material recol·lectat per a

la seua identificació en laboratori s'ha dipositat en l'Herbari VAL del Jardí Botànic de la

Universitat de València per a posteriors estudis i revisions.

Per posar en valor la flora de la Vall dels Alcalans, caldria fer comparacions amb

altres comarques; lamentablement, no disposem de dades sintètiques amb aquesta

dimensió territorial. Però sí respecte al conjunt de la província de València i de la

Comunitat Valenciana. Les dades recentment recopilades per Mateo & Crespo (2009)

donen un valors de 2.671 espècies per a València i 3.198 per a la Comunitat. D'aquestes,

2.402 i 2.894, respectivament, corresponen a taxons autòctons; la resta, 269 i 304,

respectivament, són espècies al·lòctones naturalitzades o assilvestrades. Aquestes dades

indiquen que, amb la informació disponible, un poc més del 20% de tota la flora provincial

està representada en la Vall dels Alcalans, superant el 21% si només es consideren els

taxons autòctons. Aquest percentatge evidencia l'elevada diversitat florística del territori,

però a més a més, la seua importància s'incrementa quan es valora la contribució territorial,

perquè la comarca tot just representa menys de l'1% de la superfície de la província. En

referència al territori autonòmic, els percentatges són inferiors, concretament el 17,2 i el

17,5%, respectivament.

Pel que fa a les al·lòctones, s'han observat 44 espècies, nombre que no inclou

moltes espècies introduïdes des de fa molt de temps com a males herbes de cultius i que

actualment formen part de les comunitats arvenses i ruderals de la major part del món. Per

aquesta raó, en la majoria de la bibliografia consultada, reben un tractament corològic

d'espècies cosmopolites o subcosmopolites. Moltes d'aquestes plantes s'han incorporat a

la cuina i la cultura popular (Laguna & Fos, 2004) i inclús, en alguns casos, l'acumulació de

petits canvis morfològics acumulats han donat lloc a plantes amb característiques ben

diferents dels seus parentals originaris (Laguna, 2007). En aquesta situació es troben,


301

entre altres, els representants dels gèneres Amaranthus, Chamaesyce, Conyza, Cynodon,

etc. En qualsevol cas, mantenim el criteri utilitzat per Mateo & Crespo (2009) per obtindre

les dades indicades a l'anterior paràgraf. Aquest nombre total pot semblar un tant elevat,

de fet representa quasi el 8% del total i estan incloses algunes qualificades com invasores

i incorporades a la normativa recentment publicada per al control i eradicació d'espècies

exòtiques invasores (Anònim, 2009b), com Agave americana, Ailanthus altissima, Arundo

donax, Carpobrotus edulis, Ipomoea indica, Lonicera japonica, Opuntia maxima, Robinia

pseudacacia, entre altres. No obstant això, les poblacions de les exòtiques invasores en el

territori no plantegen ara mateix problemes importants i, en molt casos, es tracta

d'exemplar aïllats o nuclis molt localitzats que han arrelat a partir de les restes de poda

dipositades il·legalment pels veïns de les cases properes. Resulta més preocupant

l'ocupació de les riberes del riu Magre per densos canyars (Arundo donax), que han

substituït per complet la vegetació helofítica per poblacions monoespecífiques tan

espesses que sols permeten la convivència d'alguna corretjola blanca (Calystegia sepium).

Coneixent la situació actual, seria recomanable que les corporacions municipals

prengueren consciència d'aquesta problemàtica ambiental i posaren en marxa mesures de

control i seguiment per evitar les conseqüències futures que poden derivar-se de la

capacitat expansiva d'algunes espècies.

La flora de la Vall del Alcalans també alberga un nombre important d'endemismes de

les 3 categories establides per Laguna (1998) per a la classificació de la flora rara,

endèmica o amenaçada de la Comunitat Valenciana. Entre els endemismes valencians

exclusius podem trobar el ravanell de matolls (Erucastrum virgatum subsp. brachycarpum),

el matablat (Iberis saxatilis subsp. valentina), la marguerida fina o de runar (Leucanthemum

gracillicaule), la tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephae), el gallocresta (Salvia

valentina), el rabel de gat de flor rosa (Sideritis incana subsp. edetana), el matapaix negre

(Verbascum fontqueri) i la Urginea undulata subsp. caeculi. Entre els endemismes casi exclusius

o d'àrea global molt restringida i compartida amb les províncies veïnes (endemismes

iberollevantins), es troben les llunetes (Biscutella stenophylla subsp. stenophylla), la bracera


302

(Centaurea spachii), la qualladora (Galium valentinum), el ginestell valencià (Genista valentina

subsp. valentina), l'espinal (Rhamnus lycioides subsp. borgiae), el rabet de gat (Sideritis

angustifolia subsp. angustifolia), la pebrella (Thymus piperella) i el timonet estival (Thymus

vulgaris subsp aestivus). Finalment, el grup més nombrós és el dels endemismes ibèrics en

sentit ampli, amb un total de 27 espècies:

Conillets de camp Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum

Herba pixadora Arenaria montana subsp. intricata

Card verd Carduus assoi subsp. assoi

Bracera Centaurea aspera subsp. stenophylla

Fel de terra Centaurium quadrifolium subsp. barrelieri

Centaurium quadrifolium subsp. linarifolium

Esperons de roca Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium

Pinzell Coris monspeliensis subsp. fontqueri

Ginesta vera Cytisus heterochrous

Clavellinera de pastor Dianthus broteri subsp. valentinus

Neldo Elaeoselinum tenuifolium

Fenoll bord Guillonea scabra

Ferradura Hippocrepis scabra

Cor de penya Hypericum ericoides subsp. ericoides

Matablat prim Iberis ciliata subsp. vinetorum

Espiga roja Odontites kaliformis

Herba poma Odontites viscosus subsp. australis

Card d'ase Onopordum macracanthum subsp. micropterum

Orella de llop Phlomis crinita subsp. crinita

Arçot Rhamnus lycioides subsp. lycioides

Sajolida Satureja intricata subsp. gracilis

Herba d'olives Satureja obovata subsp. valentina

Escrofulària aquàtica Scrophularia auriculata subsp. pseudoauriculata

Escrofulària d'ombra Scrophularia tanacetidolia

Timó mascle Teucrium ronnigeri

Teucri de roca Teucrium thymifolium

Bufalaga pubescent Thymelaea pubescens

La majoria d'aquestes espècies endèmiques formen part dels hàbitats naturals més

representats en la comarca: les brolles i timonedes que, per altra banda, també són els


303

que mostren una diversitat més elevada, amb 207 espècies i subespècies. Els medis

antròpics també mostren una riquesa prou elevada, amb 190 taxons, seguit pels ambients

aquàtics de riberes i rambles, amb 85. Finalment, els boscos i màquies i els rocams són

els que alberguen una menor quantitat d'espècies amb 35 i 34, respectivament. Cal

recordar novament, que aquests valors són molt relatius perquè les espècies no apareixen

de forma exclusiva en un únic tipus de comunitat vegetal. Únicament reflecteixen els

criteris d'ordenació establits, donant prioritat a les posicions ecològiques més freqüentment

observades en la Vall dels Alcalans. En qualsevol cas, l'ordenació dels diferents tipus sí

s'ajusta al comportament general, sent els hàbitats menys evolucionats, sotmesos a

pertorbacions naturals i artificials més o menys intenses i espaiades, els que atresoren una

major riquesa d'espècies botàniques. La evolució natural de la vegetació, en absència

d'aquestes pertorbacions i aprofitaments agrícoles, ramaders o forestals, incrementa

l'efectivitat en l'ocupació de l'espai i dels recursos per part de determinades plantes, que

adquireixen un major protagonisme en la fisonomia del paisatge, deixant menys espai

disponible per a la resta. Aquesta tendència natural es tradueix en una disminució

generalitzada del nombre d'espècies presents en les comunitats més evolucionades, com

són els boscos i les màquies. Aquesta situació planteja importants dilemes de conservació,

perquè si es prioritza la conservació, en el sentit tradicional de no intervenció, afavorint la

dinàmica natural en absència de pertorbacions, s'aconsegueix una vegetació més

evolucionada, amb major cobertura i amb més atractiu paisatgístic. Però, aquestes

comunitats tenen una diversitat significativament inferior i, a més a més, les plantes més

interessants per la seua raresa i/o la seua originalitat (endemismes) desapareixen o

queden sensiblement reduïdes a posicions particulars (rocams, sòls poc evolucionats i

pedregosos, etc.) que impedeixen l'evolució natural. Sobre quina ha de ser l'estratègia o

les prioritats de conservació hi ha opinions diverses. La figura de Microreserva de Flora

dona prioritat a la gestió activa dels espais protegits per garantir la continuïtat de les

poblacions de les espècies més significatives en un estat favorable de conservació

(Laguna, 1995, 2001; Laguna et al., 2004). Tornant a la diversitat observada als rocams,


304

crestes, parets i cingles, cal aclarir que la escassesa respon a la falta d'espai disponible

per al desenvolupament i a la duresa de les condicions de vida, unes condicions que

només algunes espècies ben adaptades poden suportar.

En definitiva, aquest estudi ha confirmat plenament la riquesa i originalitat florística

de la Vall dels Alcalans, un territori proper a la capital i prou oblidat per la botànica oficial

desenvolupada des dels principals centres d'investigació. Confiem que aquest treball

motive l'interés dels veïns de la comarca per conéixer i apreciar el patrimoni botànic que

configura els seus paisatges quotidians i puga convertir-se en una eina per continuar

avançant en el seu descobriment. Amb aquest objectiu hem elaborat aquesta Guía de la

Flora de la Vall dels Alcalans, apropant aquesta riquesa a tots, als que viuen en la

comarca i als que la visiten, generant un material atractiu per a reconéixer i gaudir els

éssers vius de l'entorn més proper. Tot un món al nostre abast amb més de 500

protagonistes per descobrir.

Finalment, volem felicitar als membres de la Mancomunitat de la Vall dels Alcalans

per la seua aposta cultural amb la convocatòria d'aquest Primer Premi de Investigació.

Desitgem que tinga la continuïtat i el recolzament que mereixen aquestes iniciatives per

millorar el coneixement i la divulgació de les temàtiques relacionades amb els àmbits

locals i per facilitar els mitjans per generar i difondre la informació. També volem agrair la

seua confiança premiant el treball que ací presentem.

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Glossari

305

GLOSARI. DEFINICIONS, ACRÒNIMS I ABREVIACIONS

Ambient. Conjunt de factors biòtics i abiòtics, que actuen sobre els organismes i

comunitats ecològiques, determinant la seva forma i desenvolupament.

Amplexicaule. Dit de les fulles i altres òrgans laminars que abracen la tija per la seua base

Amplitud tèrmica. Diferència entre les temperatures màximes i mínimes d'un determinat

període (diari, mensual, anual). Les diferencies anual equivalen al grau de

continentalitat del clima.

Anteres. Part superior de l'estam més engruixida que conté el pol·len

Antisèptica. Que impedeix el desenvolupament de gèrmens i d'infeccions.

Anvers. Cara superior de la fulla i d'altres òrgans foliacis.

Aqueni. Fruit sec, indehiscent, amb un sola llavors, envoltats per una coberta poc consistent.

Arvense. Plantes espontànies pròpies dels terrenys de cultiu, popularment conegudes

com males herbes.

Astringent. Que disminueix i coagula les secrecions i deshidrata els teixits facilitant la

cicatrització de les ferides

Basòfil, -a. Plantes que es desenvolupen preferentment en substrats bàsics, amb pH igual

o superior a 7.

BDBCV. Banc de Dades de la Biodiversitat de la Comunitat Valenciana

(http://bdb.cma.gva.es). Base de dades de referència de tota la biodiversitat (Flora i

Fauna) coneguda al País Valencià.

Bilabiat, ada. Que presenta dues part amb forma de llabi.

Biocenosi. Comunitat d’organismes que ocupen un territori definit.

Bioclima. Cadascun dels tipus de clima que es diferencien d'acord amb els factors que

afecten els éssers vius

Bioclimatologia. Ciència encarregada de l'estudi dels bioclimes. Part de la climatologia

que relaciona les variables climàtiques amb la diversitat, les discontinuïtats dels

éssers vius i la fisonomia de la vegetació.

Biogeografia. Estudi de la distribució geogràfica dels vegetals i els animals, de les causes

d’aquest repartiment i dels elements constitutius de cada ambient biològic.

Biota. Conjunt de la fauna i flora d’un país, o d’un biòtop actual o fòssil.

Biòtics. Derivat o relacionats amb els éssers vius.


306

Bienal. Planta amb un cicle vegetatiu que comprèn dos períodes vegetatius, és a dir, que

viu més d'un any i menys de dos.

Biòtop. Espai ocupat per una biocenosi, el qual pot tenir uns límits nets o més o menys

difusos, amb característiques ecològiques homogènies.

Bràctea. Òrgan foliaci, situat sota les flors, d'estructura més simple que la de les fulles

normals i de forma, de mida, de coloració, etc., diferents d'aquestes.

Brolla, -es. Formació vegetal més o menys densa on predominen arbusts i mates de fulles

menuda i persistent o bé molt esclarissada o nul·la.

Calcícola. Que habita en terrenys o sòls calcaris. (

Camèfit. Forma etològica o biotip que es defineix per la localització dels brots durant el

període desfavorable per damunt del sòl i fins a 50 cm d'alçada.

Capítol. Inflorescència de flors sèssils disposades sobre un receptacle comú, en forma de

disc o de con, i voltada d'un collar o involucre de bràctees.

Cartografia. En sentit ampli, terme que designa la totalitat de la sèrie de processos que

intervenen en l’elaboració dels mapes, des de topografiar el terreny fins imprimir el mapa.

Cespitós-osa. Agrupació d'individus, normalment herbacis, que es creixen reunits en

conjunts densos, de forma semblant a com ho fa la gespa.

Circell. Òrgan d'aspecte filiforme que es cargola al voltant d'un suport i permet a les

plantes enfilar-se.

Cladodi. Branca de color verd que fa la funció fotosintètica.

Comarca. Extensió de territori unit per un caràcter comú.

Comòfit. Rupícola, que viu en escletxes, clavills i replanells de la roca.

Comofític: Relatiu als comòfits.

Comunitat Vegetal. Conjunt de plantes d'exigències ecològiques semblants que tendeixen

a trobar-se juntes als indrets de característiques comparables.

Comunitat de substitució. Vegeu comunitat serial.

Comunitat (vegetal) serial. Etapa intermèdia de la successió ecològica d'un ecosistema

avançant cap a la seva comunitat clímax o en el sentit contrari.

Convolut, -a. Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinalment en forma de tub.

Cordiforme. Que té forma de cor.

Corimbe. Inflorescència amb flors situades més o menys al mateix nivell, però els seus

peduncles naixen de diferents alçades.

Corologia. Part de la biogeografia que tracta de la distribució geogràfica dels organismes i

de les comunitats.


307

Dioic, -a . Es diu de la planta que té les flors masculines i les flors femenines en individus

distints.

Diurètic, -a. Que augmenta la secreció d'orina.

Divaricat, -da. Terme que fa referència les branques que divergeixen segons un angle

molt obert.

Drupa. Fruit més o menys carnós que té l'endocarp llenyós (pinyol).

Ecosistema. Unitat funcional constituïda per un biòtop i el conjunt d’organismes que

l’habiten.

Edàfic, -a: Relatiu al sòl.

Emmenagog, -a. Que estimula o afavoreix l'aparició del flux menstrual.

Endemisme. Taxó que viu exclusivament en un àrea geogràfica determinada.

Endocarp. Part interna dels teixits externs del fruit, que recobreixen la llavor.

Escleròfil, -es. Fent referència a les fulles quan són dures i coriàcies, ben adaptada a la

sequedat, i normalment estan disposades en branques amb entrenusos curts. Tipus

de vegetació dominada per plantes amb fulles amb aquestes característiques.

Espiga. Inflorescència formada per la reunió de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.

Etnobotànica. Disciplina que s'encarrega del estudi dels usos i aplicacions populars de

les plantes.

Expectorant. Que afavoreix l'expulsió de la secreció bronquial.

Faneròfit. Planta que en l'estació desfavorable conserva les gemmes perdurants a més de

50 cm del terra.

Fitosociologia. Part de la geobotànica o ecologia vegetal que estudia les comunitats vegetals,

així com la seua relació amb el medi i els processos temporals que les modifiquen.

Flora. Conjunt de la població vegetal fòssil o vivent, d’una regió, d’un ambient, d’una

formació en un moment geològic donat.

Florística. Estudi de la riquesa i diversitat de les plantes o qualsevol altre grup de vegetals

que habiten en un territori.

Folíol. Qualsevol de les divisions d'una fulla composta.

Frondoses. Plantes amb fulles més o menys amples.

Fruticulós, -a. Es diu de la planta o en general dels organismes que tenen forma d'arbust.

Garriga. Comunitat vegetal de talla baixa o mitjana constituïda per plantes de fulla

endurida i persistent, entre les que predomina el garric o coscoll (Quercus coccifera),

sense arbres o amb exemplars ocasionals i dispersos.


308

Geòfits. Planta les gemmes perdurables de la qual passen l'hivern sota terra.

Geomorfologia. Branca de les ciències de la Terra que estudia el relleu de la superfície

terrestre i la seua evolució.

Gespa. Conjunt dens de plantes graminoides de poca alçada i elevada cobertura.

Glabre, -a. Sense pèls.

Hàbitat. Cadascun dels entorns naturals o tipus de vegetació que alberguen la vida

silvestre. Es diu del medi i el conjunt condicions ambientals (microclima, sòl, factors

biòtics, físics, químics, etc.) en què ordinàriament viu una planta.

Helòfit. Plantes que tenen les arrels i la base de les tiges submergides, mentre que la

major part de les estructures vegetatives són aèries.

Hemicriptòfit. Plantes que mantenen els seus gemmes perdurables arran de terra en

l'estació desfavorable, renovant la part aèria cada any.

Herba. Planta que no desenvolupa teixit llenyós, com fan els arbres i els arbustos.

Hermafrodita. Que té els òrgans reproductors dels dos sexes, referit a les plantes en la

mateixa estructura (flor).

Hidròfit. Planta aquàtica, amb els seus òrgans assimiladors, normalment tiges i fulles,

submergides o flotants, arrelades al fons o, simplement surant.

Higròfil, -a. Plantes i, en general, qualsevol organisme, que tenen una clara preferència

pels ambients molt humits.

Hirsut, -a. Cobert de pèls llargs i més o menys flexuosos

Híspids. Cobert de pèls rígids i molt aspres, quasi punxents

Índex de continentalitat. Expressa el grau de continentalitat, l'amplitud tèrmica al llarg de

l'any, d'un territori [Ic = Tmax – Tmin; on Tmax i Tmin són les temperatures mitjanes

dels mesos mes càlid i més fred, respectivament].

Índex de termicitat. Índex basat en valors tèrmic que es correlaciona amb les comunitat

vegetals que dominen un territori termoclimàtic homogeni [It = (T + M + m) x 10; on T

= temperatura mitjana anual, M i m = temperatures mitjana de les màximes i les

mínimes, respectivament, del més mes fred].

Índex ombrotèrmic. Índex que relaciona precipitacions i temperatures per a la

classificació del tipus generals de clima i els espais bioclimàtics [Io = Pp/tp) x 10; on

Pp és la precipitació positiva anual, i Tp és la temperatura positiva anual (positiva fa

referència al mesos amb temperatures superior a 0ºC].

Inflorescència . Agrupació de flors en estructures de morfologia definida, constituït per un

sistema de tiges especialitzades que porta les flors.

Involucre. Conjunt de bràctees que acompanyen algunes flors o inflorescències, com els


309

capítols de les compostes o les umbel·les de les umbel·líferes.

Involut,-a. Amb els marges incurvats o més o menys enrotllats cap a la cara superior.

Label. Tèpal del periant de les orquídies, normalment de posició inferior, diferent dels

altres per la forma i el color.

Lauroide. Fent referència a les fulles coriàcies, però amples i llustroses com les del llorer

(Laurus nobilis).

Lacínia. Segment estret en què es divideixen certes fulles i altres òrgans laminars.

LIC. Lloc d'Interès Comunitari. Figura de protecció establida per la Directiva 92/43/CEE

europea de hàbitats per a la protecció dels hàbitats més significatius i més amenaçats

de la Unió Europea. El LIC, junt amb les ZEPA (Zones d'Interès Especials per a les Aus)

integren a la xarxa de espais Natura 2000, que la recent Llei de Patrimoni Natural y de la

Biodiversitat ha inclòs en la categoria de Espais Naturals Protegits.

Lignificat, -ada. Que té caràcter llenyós o de fusta, que posseeix una quantitat important

de teixits d'aquest caràcter.

Limbe. Làmina verda que constitueix la part principal de la fulla.

Litologia. Disciplina que estudia la composició i les propietats de les roques.

Màquia. Formació vegetal integrada fonamentalment per arbusts de talla superior als 2

metres, de fulla dura i persistent densament agrupats.

Matollar. Formació vegetal constituïda per arbustos y/o mates llenyoses de talla baixa o

mitjana.

Mata. Planta més o menys llenyosa, baixa, de tronc curt que treu branques prop de terra,

com la farigola o el romaní.

Microreserva de Flora (MRF). Figura oficial de protecció de la flora per a terrenys

d'extensió limitada a 20 Ha.

Núcula. Fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor protegida per una cobertura molt rígida.

Ombrotip. Índex de classificació bioclimàtica basada en la quantia de les pluges.

Orla arbustiva. Formació que envolta les formacions boscoses; rep la qualificació d'orla

espinosa quan dominen les plantes espinoses (Rosa, Rubus, etc.).

Oposat, -ada. Es diu de les fulles (i altres òrgans) inserides en posició enfrontada, dues a

cada nus.

Peduncle. Estructura que suporta la flor, d'un fruit o d'una inflorescència ben delimitada

Període d'activitat Vegetativa (PAV). Període anual amb temperatures mitjanes

mensuals superiors al valor mínim per a l'inici de l'activitat vegetativa d les plantes,

establit en 7,5ºC.


310

Període vegetatiu . Època durant la qual una planta té una vida activa; contrari a l'època

de repòs.

Pinnatipartit, -ida. Es diu de la fulla o d'un altre òrgan laminar amb divisions que arriben

més enllà de la meitat de la distància entre el marge i el nervi medial.

Pionera. Fa referència a les espècies que colonitzen amb rapidesa qualsevol espai

desproveït de tot tipus de coberta vegetal.

Pis de vegetació. Territori definit per la uniformitat de variables climàtiques que

determinen la distribució altitudinal de les espècies.

Pixidi. F ruit capsular que s'obre segons una fissura transversal circular que en separa

l'opercle.

Plantes vasculars. Plantes amb organització cormòfita, amb arrel, tija i fulles connectades

per teixits conductors (vasculars). S'inclouen les falagueres (Pteridòfits) i les plantes

amb flors (Fanerògames).

Prat. Terreny cobert de plantes herbàcies, principalment graminoides, equivalent a pastura

o pasturatge.

Propàguls. Element especialitzat per a la dispersió vegetativa, sense reproducció sexual

Rabassa. Part de la soca d’un arbre coberta per la terra i de la qual arrenquen les arrels.

Raquis. Eix principal de la estructura a que fa referència: fulles, inflorescències, etc.

Raïm. Tipus d'inflorescència o infrutencència format per un eix més o menys ramificats

amb flors o fruits pedunculades.

Recurs. bé donat per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, etc., que va

disminuint en quantitat pel consum.

Rerepaís. Àrea no deformada estable, situada al darrere d’una cadena plegada, es a dir,

cap al costat de les zones internes.

Revolut-a . Es diu de la fulla que està enrotllada cap enfora; es diu del marge foliar i dels

pètals, etc., quan es recorben cap a la part inferior.

Revers. Cara inferior o dorsal d'una fulla o d'un altre òrgan laminar. oposat a l'anvers.

Ripari, -a. Relacionat amb els rius i els cursos d'aigua en general.

Rizoma. Tija subterrània amb aspecte d'arrel, normalment allargada i de creixement

horizontal.

Roseta. Conjunt de fulles aglomerades radialment a la base de la planta.

Ruderal. Que viu en ambient modificats per les activitats humanes; també resulta freqüent

relacionar aquest concepte amb el marges de camins, carreteres i vies d

comunicació en general.


311

Rupestre. Planta que es fa a les roques.

Rupícola. Que viu a les roques.

Sèrie de vegetació. C onjunt de les comunitats vegetals que succeeixen en els temps en

un mateix lloc quan la vegetació evoluciona des d'estadis inicials o secundaris vers

estadis més madurs (sèrie progressiva) o viceversa (sèrie regressiva). Unitat

paisatgística que tracta d'expressar tot el conjunt de comunitats vegetals que

apareixen en un espai com resultat del procés de la successió.

Sèssil. Desproveït de peduncle, pecíol o altra mena de suport.

Termòfil, -a. Es diu de l'organisme de llocs càlids i que no tolera bé el fred.

Termopluviomètrica. En referència les estacions meteorològiques que prenen mesures

de precipitació (pluja) i temperatures.

Termotip. Cadascuna de les unitat definides segons els índexs de termicitat i altres valors

de temperatura.

Teròfit. Planta que completa el seu cicle vital, des de la germinació fins a la fructificació,

en un sol període vegetatiu, en menys d'un any, i tot seguit mor.

Toment. Conjunt dens de pèls que formen com una borra.

Tomentós. Cobert de tricomes molt atapeïts i curts.

Topografia. Descripció o representació en un mapa dels trets de la superfície de qualsevol àrea.

Trifoliada. Es diu de la fulla composta de tres folíols.

Umbel·la. Inflorescència en què els pedicels arrenquen radialment d'un mateix punt i

tenen sovint la mateixa longitud.

Unisexual. Es diu de l'organisme que només té un aparell reproductor masculí o bé femení.

Vegetació. Conjunt de les comunitat vegetals que formen les plantes que viuen en una regió.

Vegetació potencial. Tota comunitat vegetal estable que existiria en una àrea

determinada, harmònica amb el sòl i amb el clima normals (Vegetació climatòfila) o

amb l'existència de condicions particulars al sòl (Vegetació edafòfila) d'aqueixa àrea i

sense intervenció de l'home que alteraria l'ecosistema vegetal.

Vertícil. Conjunt de fulles o d'òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix.

Vulneraria. Que afavoreix la curació de les ferides.

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Referències bibliogràfiques

312

REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Aguilella, A. (2004) La diversitat florística del terme municipal d'Onda (La Plana Baixa). Ajuntament d'Onda. 215 pp.

Aizpuru, I.; C. Aseginolaza; P.M. Uribe-Echebarría, P. Urrutia & I. Zorrakin (1999). Claves ilustradas de la flora del País Vasco y territorios limítrofes. Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco. Vitoria-Gasteiz. 831 pp.

Alcober, J.; E. Sanchís Duato; M.B. Crespo & E. Laguna (1986) Fragmenta Chorologica Occidentalia, 302-305. Anales Jard. Bot. Madrid, 42 (2): 517.

Anònim (2009a) Decret 70/2009, de 22 de maig, del Consell, pel qual es crea i regula el Catàleg Valencià d'Espècies de Flora Amenaçades i es regulen mesures addicionals de conservació. Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) nº 6021 de 26 de maig de 2009.

Anònim (2009b) Decret 213/2009, de 20 de novembre, del Consell, pel qual s'aproven mesures per al control d'espècies exòtiques invasores a la Comunitat Valenciana; Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) nº 6151 de 24 de novembre de 2009.

Antolín, C. (1998) El sòl com a recurs natural a la Comunitat Valenciana. Serie Publicaciones de Divulgación Técnica. Col·lecció "Territori", 8. Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport. Generalitat Valenciana. 187 pp.

BDBCV (2008/09) Banc de Dades de la Biodiversitat de la Comunitat Valenciana. Conseria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. http://bdb.cma.gva.es.

Blanca, G.; B. Cabezudo; M. Cueto; C. Fernández López & C. Morales (2009) Flora Vascular de Andalucía Oriental. 4 tomos. Consejería de Medio Ambiente, Junta de Andalucía.

Bolòs, O. & J. Vigo (1979) Observacions sobre la flora dels Països Catalans. Collect. Bot., 11 (2): 25-89.

Bolòs, O. & J. Vigo (1984-2001) Flora dels Països Catalans. 4 vols. Ed. Barcino. Barcelona.

Bolòs, O. de; J. Vigo; R.M. Masalles & J.M. Ninot (2007) Flora Manual dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Barcelona. 1.384 pp.233 pp.

Camarasa, J.M. & J.I. Català (2007) Els nostres naturalistes. 2 Vols. Monografies Mètode, 2. Universitat de València.

Campos Añón, F.R. (1992) La Serra de Montserrat. El Portell. Butlletí de Informació Municipal de l'Ajuntament de Montserrat, 20: 15-17.

Castroviejo, S. et al. (Ed.) (1986-2009) Flora Ibérica: plantas vasculares de la Península Ibérica y Baleares. Real Jardín Botánico, C.S.I.C. Madrid. http://www.floraiberica.org/

Cavanilles, A. J. (1795-1797) Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. 2 vols. Imprenta Real. Madrid.


313

Cebayos, A. (1986) Plantas de nuestros campos y bosques. ICONA, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid. 456 pp.

Conca, A. (1996) Plantes medicinals de la Vall d'Albaida. Caixa d'Estalvis d'Ontinyent.

Costa, M. (1982) Pisos bioclimáticos y series de vegetación en el área valenciana. Cuad. de Geogr., 31: 129-142.

Costa, M. (1986) La vegetación en el País Valenciano. Cultura Universitaria Popular, 5. Universitat de València. 246 pp.

Costa, M. (1999) La vegetación y el paisaje en las tierras valencianas. Ed. Rueda. Madrid. 342 pp.

Costa, M.; A. Aguilella; P. Soriano; J. Güemes; L. Mulet; J. Riera & C. Fabregat (2005) Vegetación y flora de la Sierra de Espadán. Fundación Bancaja, Valencia.

Costa Tenorio, M.; C. Morla & H. Sainz Ollero (1998) Los bosques ibéricos. Una interpretación geobotánica. Colección Geoplaneta. Editorial Planeta. Barcelona.

Crespo, M.B. & E. Laguna (1997) Los híbridos de Sideritis incana L. y S. tragoriganum Lag. Flora Montiberica, 6: 85-88.

Daget, Ph. (1977) Le bioclimat Méditerranéen caractères generaux, modes de caracterisation. Vegetatio, 34: 1-20.

Fernández Casas, J (1996) Asientos para un Atlas corológico de la flora occidental, 24. Fontqueria, 44: 145-243.

Fernández Casas, J & A. Ceballos (1982) Plantas silvestres de la Península Ibérica. Rupícolas. H. Blume Ediciones, Barcelona. 430 pp.

Fernández Casas, J & R. Gamarra (Eds.) (1992) Asientos para un Atlas corológico de la flora occidental, 19. Fontqueria, 33: 87-254.

Figuerola, R.; J.B. Peris & G. Stübing (1988) Guía de las flores silvestres de la Comunidad Valenciana. Mestral Libros, Valencia. 463 pp.

Folch, R.; T. Franquesa & J.M. Camarasa (1984) Història Natural dels Països Catalans. Vol. 7. Vegetació. Enciclopedia Catalana. Barcelona.

Font i Quer, P. (1987) Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Editorial Labor, Barcelona. 1033 pp.

Fos, S.; A. Navarro; I. Ferrando; S. Alba & E. Laguna (2006) Nuevas poblaciones del altramuz valenciano (Lupinus mariae-josephi). Toll Negre, 8: 21-26.

Fos, S.; A. Navarro; I. Ferrando & E. Laguna (2007) El descobriment de l'últim endemisme: la tramussera valenciana. Mètode, 52: 106-113.

Hermosilla, J. (Dir.) (2004) La arquitectura del agua en el Riu Magre. Alcalans-Marquesat. Colección Regadíos Históricos, 3. Conselleria de Cultura, Educació i Esports. València.

IGME (1980) Mapa Geológico de España E. 1:50.000. Hoja 721 "Cheste". Serv. Publ. Ministerio de Industria. Madrid

IGME (1981) Mapa Geológico de España E. 1:50.000. Hoja 746 "Llombay". Serv. Publ. Ministerio de Industria. Madrid.

Iñigo Luis, S. (2002) Flora de la Vall de la Murta. Ajuntament d'Alzira. 257 pp.


314

Ibars, A. M., J. J. Herrero-Borgoñón, E. Estrelles & I. Martínez (1999) Helechos de la Comunidad Valenciana. Colección Biodiversidad, 6. Conselleria de Medi Ambient, Generalitat Valenciana. 163 pp.

Jiménez, A.; M.A. Codoñer; S. Fos & S. Martínez (2002) Geografia física de l'Horta Sud. Col·lecció Monografies de l'Horta Sud, 6. Torrent.

Juscafresa, B. (1995) Guía de la flora medicinal. Tóxica, aromática y condimenticia. Editoral Aedos, 542 pp.

Laguna, E. (2005) Catálogo florístico del Barranco Real (Sierra del Caballón, Valencia). Toll Negre, 6: 5-19.

Laguna, E. (1995) Microrreservas de Flora: un nuevo modelo de conservación en la Comunidad Valenciana. Quercus, 118: 22-26.

Laguna, E. (Coord.) (1998) Flora endémica, rara o amenazada de la Comunidad Valenciana. Colección Biodiversidad, 1. Conselleria de Medi Ambient, Generalitat Valenciana. 443 pp.

Laguna, E. (coord.) (2001) Orquídeas silvestres de la Comunidad Valenciana. Colección Biodiversidad, 9. Conselleria de Medi Ambient, Generalitat Valenciana. 222 pp.

Laguna, E. (2001) The Micro-reserves as a tool for conservation of threatened plants in Europe. Nature and Environment, 121. Council of Europe publishing. 119 pp.

Laguna, E. (2007) Un viatge pel món de les plantes. La flora endèmica a les terres valencianes. Mètode, 52: 97-105.

Laguna, E.; V.I. Deltoro; J. Pérez-Botella; P. Pérez-Rovira; Ll. Serra; A. Olivares & C. Fabregat (2004) The role of small reserves in plant conservation in a region of high diversity in eastern Sapin. Biological Conservation, 119: 421-426.

Laguna, E. & S. Fos (2004) L´Horta, Arca de Noè de la Biodiversitat agrària. Crònica d’una mort anunciada. Mètode, 41: 24-31.

López González, G.A. (2001) Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. 2 tomos. Ediciones Mundi Prensa, Barcelona.

Mansanet, J. & A. Aguilella (1984) Notas florísticas valencianas, VI. Lazaroa, 6: 287-289.

Masalles, R.M.; J. Carreras; A. Farràs; J.M. Ninot & J.M. Camarasa (1984) Història Natural dels Països Catalans. Vol. 6. Plantes Superiors. Enciclopedia Catalana. Barcelona.

Mateo, G. & M.B. Crespo (2009) Manual para la determinación de la flora valenciana. Monografías de Flora Montibérica, 5. 4ª Ed. 507 pp.

Mateo, G. & R. Figuerola (1986) De flora valentina, I. Collect. Bot., 16 (1): 377-382.

Mateu, I.; G. Segarra & S. Paula (1999) Linaria y Chaenorrhinum en la Comunidad Valenciana. Colección Biodiversidad, 7. Conselleria de Medi Ambient, Generalitt Valenciana.144 pp.

Menéndez, J.L. & J. Oliveros (2009) Naturaleza, flora y fauna Cantábrica on line. http://www.asturnatura.com/

Mulet, L. (1991) Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón. Diputación de Castellón.

Mulet, L. (1997) Flora tóxica de la Comunidad Valenciana. Diputación de Castellón.


315

Navarro, A.; S. Fos; I. Ferrando & E. Laguna (2006) Localización del endemismo aparentemente extinto Lupinus mariae-josephi. Flora Montiberica, 33: 59-63.

Pellicer, J. (2001-2004) Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes. 3 vols. Edicions del Bullent, Valencia.

Pérez Cueva, A.J. (Coord.) (1994) Atlas climático de la Comunidad Valenciana. Serie Publicaciones de Divulgación Técnica. Col·lecció “Territori”, 4. Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport. Generalitat Valenciana. 205 pp.

Pérez Ferrer, A. (2009) Plantes i flors del Paratge Natural Municipal Rambla Sellumbres. Ajuntament de Portell de Morella. http://www.portelldemorella.es/files/folleto-celumbres.pdf/

Polunin, O. (1997) Guía de campo de las flores de España, Portugal y suroeste de Francia. Ediciones Omega, Barcelona.

Rigual, A. (1984) Flora y vegetación de la provincia de Alicante: el paisaje vegetal alicantino. 2ª Ed. Instituto de Estudios Juan Gil-Albert, Alicante.

Rita, J. (Direcc.) (2009) Herbario virtual del Mediterráneo occidental. Universitat de les Illes Balears, Sa Nostra, Fundación Biodiversidad. http://herbarivirtual.uib.es.

Rivas Martínez, S. (1987a) Nociones sobre Fitosociología, Biogeografia y Bioclimatología. En: M. Peinado & S. Rivas Martinez (Eds.), La vegetación de España: 19-45. Servicio de Publicaciones. Universidad de Alcalá de Henares.

Rivas-Martínez, S. (1987b) Memoria del mapa de series de vegetación 1:400.000. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Serie técnica. Madrid. 268 pp.

Rivas-Martínez, S. (2007) Mapa de series, geoseries y geopermaseries de vegetación. Parte I. Itinera Geobot., 17: 5-435

Rivas-Martínez, S; J.C. Bascones; T. E. Díaz; F. Fernández & J. Loidi (1991) Vegetación del Pirineo Occidental y Navarra. Itinera Geobot., 5: 5-456.

Rivas-Martínez, S. & J. Loidi (1999) Biogeography of the Iberian Peninsula. Itinera Geobot., 13: 49-67.

Rivera, D. & C. Obón (1991) Guía Incafo de las plantas útiles y venenosas de la Península Ibérica y Baleares. Ediciones Incafo, Barcelona.

Rosselló, V.M. (1995) Geografia del País Valencià. Edicions Alfons El Magnànim. València.

Rubio, J.L.; J. Sánchez Díaz & Forteza, J. (Coord.) (1996) Mapa de Suelos de la Comunidad Valenciana, escala 1:100.000. Hoja 721 "Cheste". Conselleria d'Agricultura i Mig Ambient, Generalitat Valenciana.

Salvo, E. (1990) Guía de Helechos de la Península Ibèrica y Baleares. Ed. Pirámide, Madrid. 377 pp.

Sanz Elorza, M.; E.D. Dana & E. Sobrino (2004) Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.

Serra, L. (2007) Estudio crítico de la flora vascular de la provincia de Alicante: aspectos nomenclaturales, biogeográficos y de conservación. Ruizia, 19: 1-1414.

Soler, A. & R. Jordà (2005) Montserrat. Geografia, història i patrimoni. Ajuntament de


316

Montserrat. 332 pp.

Soler, J.X.; Ll. Serra & J. Torres (2006) Guía botànica del Parc Natural del Montgó. Ajuntamernt de Xàbia. 338 pp.

Sterry, P. (2000) Flora y fauna de España y del Mediterráneo. Lynx Edicions, Barcelona. 381 pp.

Stübing, G & J.B. Peris (1998a) Plantas silvestres de la Comunidad Valenciana. Edicions Jaguar, Valencia.

Stübing, G & J.B. Peris (1998b) Plantas medicinales de la Comunidad Valenciana. Colección Biodiversidad, 2. Conselleria de Medi Ambient, Generalitat Valenciana. 345 pp.

Tirado, J. (1998) Flora vascular de la comarca de la Plana Alta. Diputació de Castelló.

Villaescusa, C. (2000) Flora vascular de la comarca del Baix Maestrat. Diputació de Castelló. 412 pp.

VV.AA. (1999) Estrategia española para la conservación y el uso sostenible de la biodiversitat. Ministerio de Medio Ambiente. Madrid. 160 pp.

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Índex de noms científics

317

ÍNDEX DE NOMS CIENTÍFICS

Aquest índex només inclou les espècies il·lustrades o nomenades a les fitxes o a la selecció

fotogràfica, s'han omès les espècies que són citades únicament al Catàleg Florístic (pàg. 264),

el llistat complet apareix en ordre alfabètic.

Adiantum capillus-veneris ....... 157

Aegilops geniculata................. 195

Agave americana .................... 219

Ailanthus altissima .................. 158

Allium ampeloprasum.............. 159

Allium moschatum................... 159

Allium scorodoprasum subsp. rotundum ............................. 159

Allium sphaerocephalon.. 128, 159

Amaranthus blitoides............... 195

Amaranthus muricatus ............ 195

Amaranthus retroflexus ........... 196

Amaranthus viridis................... 196

Anacaptis pyramidalis ............. 136

Anacyclus clavatus.................. 160

Anacyclus valentinus............... 161

Anagallis arvensis subsp. arvensis............................................. 162

Anchusa italica ........................ 163

Andryala integrifolia................. 164

Anthyllis cytisoides .................... 74

Anthyllis tetraphylla ................. 165

Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri............................. 143

Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum................................ 75

Aphyllanthes monspeliensis...... 76

Apium nodiflorum .................... 220

Arbutus unedo........................... 48

Argyrolobium zanonii................. 77

Aristolochia paucinervis .......... 221

Aristolochia pistolochia............ 221

Arundo donax.......................... 222

Asparagus acutifolius ................ 49

Asparagus horridus ................... 50

Asperula aristata subsp. scabra. 128

Asphodelus fistulosus.............. 166

Asphodelus tenuifolius ............ 166

Asphodelus cerasiferous ......... 166

Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens ........................ 152

Aster squamatus ..................... 196

Asterolinon linum-stellatum ..... 128

Atractylis cancellata .................. 78

Atractylis humilis ....................... 78

Avena sterilis........................... 197

Avenula bromoides subsp. bromoides ............................ 129

Ballota hirsuta ......................... 129

Bassia scoparia....................... 197

Beta maritima .......................... 197

Biscutella stenophylla subsp. stenophylla............................. 79

Bituminaria bituminosa ............ 167

Brachypodium distachyon ....... 129

Brachypodium phoenicoides ... 129

Brachypodium retusum ........... 129

Bromus rubens........................ 198

Bupleurum fruticescens............. 80

Bupleurum rigidum .................... 80

Calendula arvensis.................. 168

Calendula officinalis ................ 168

Calystegia sepium ................... 223

Capsella bursa-pastoris........... 198

Carduus assoi subsp. assoi ...... 81

Carduus pycnocephalus.... 81, 198

Carduus tenuiflorus ................... 81

Carex cuprina.......................... 242

Carpobrotus edulis .................. 169

Carthamus lanatus subsp. lanatus.............................................199

Celtis australis .........................224

Centaurea aspera subsp. aspera.82

Centaurea aspera subsp. stenophylla.............................82

Centaurea calcitrapa ...............199

Centaurea spachii .....................83

Centaurium quadrifolium subsp. barrelieri .................................84

Centaurium quadrifolium subsp. linariifolium .............................84

Cephalaria leucantha ..............130

Ceratonia siliqua........................51

Ceterach officinarum ...............144

Cichorium intybus....................170

Cirsium vulgare .......................242

Cistus albidus ............................85

Cistus clusii ...............................86

Cistus monspeliensis.................87

Cistus salviifolius .......................87

Clematis flammula.....................88

Convolvulus althaeoides .........171

Convolvulus arvensis ..............171

Convolvulus lanuginosus...........89

Conyza sumatrensis ................199

Coris monspeliensis subsp. fontqueri .................................90

Coronilla juncea.........................91

Coronilla minima subsp. lotoides..92

Crataegus monogyna subsp. monogyna ..............................52

Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia..........................192

Cuscuta epithymum...................93

Cynara cardunculus ................200


318

Cynodon dactylon ................... 242

Cynoglossum creticum............ 172

Cyperus involucratus............... 243

Cyperus longus subsp. badius 243

Cyperus rotundus.................... 200

Cytisus heterochrous ................ 53

Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium.......................... 145

Chamaerops humilis ................. 54

Chenopodium ambrosioides ... 243

Chondrilla juncea .................... 200

Dactylis glomerata................... 130

Dactylis hispanica ................... 130

Daphne gnidium ........................ 71

Daucus carota subsp. carota .. 173

Daucus carota subsp. maritimus............................................. 173

Digitalis obscura........................ 94

Dipcadi serotinum ................... 130

Diplotaxis erucoides ................ 174

Dittrichia viscosa ..................... 175

Dorycnium hirsutum .................. 95

Dorycnium pentaphyllum subsp. pentaphyllum ......................... 96

Dorycnium rectum ................... 225

Echinops ritro .......................... 176

Echium asperrimum .................. 97

Echium creticum subsp. coincyanum ........................... 97

Echium vulgare subsp. argentae .97

Echium vulgare subsp. vulgare . 97

Elaeoselinum asclepium ........... 98

Elaeoselinum tenuifolium .......... 98

Emex spinosa ......................... 201

Epilobium hirsutum.................. 226

Equisetum ramosissimum ....... 227

Erica multiflora .......................... 99

Erica terminalis ......................... 99

Erodium cicutarium ................. 177

Erodium malacoides................ 177

Erucastrum virgatum subsp. brachycarpum ...................... 131

Eryngium campestre ............... 100

Euphorbia characias ................. 55

Euphorbia flavicoma................ 131

Euphorbia helioscopia subsp. helioscopia........................... 201

Euphorbia hirsuta .................... 244

Euphorbia peplus .................... 101

Euphorbia segetalis................. 201

Euphorbia serrata.................... 101

Ficus carica ............................... 71

Filago pyramidata.................... 131

Foeniculum vulgare subsp. piperitum .............................. 178

Fraxinus ornus .......................... 71

Fumana ericifolia..................... 102

Fumana ericoides.................... 102

Fumana laevipes ..................... 102

Fumana laevis......................... 102

Fumana thymifolia ................... 102

Fumaria capreolata ................. 179

Galactites tomentosa .............. 180

Galium aparine........................ 202

Galium fruticescens................. 103

Galium lucidum ....................... 103

Galium parisiense ................... 103

Galium valentinum .......... 103, 146

Genista valentina subsp. valentina............................................... 56

Geranium dissectum ............... 177

Geranium molle....................... 177

Geranium purpureum .............. 177

Geranium robertianum ............ 177

Geranium rotundifolium ........... 177

Glaucium flavum ..................... 244

Globularia alypum ................... 104

Guillonea scabra ..................... 132

Haplophyllum linifolium subsp. rosmarinifolium .................... 105

Hedysarum boveanum subsp. europaeum .......................... 132

Helianthemum cinereum subsp. rotundifolium ........................ 106

Helianthemum marifolium........ 106

Helianthemum syriacum.......... 107

Helichrysum serotinum............ 132

Helichrysum stoechas ............. 108

Heliotropium europaeum ......... 181

Hordeum murinum subsp. leporinum .............................182

Hordeum murinum subsp. murinum.............................................182

Hyparrhenia hirta.....................202

Hyparrhenia sinaica.................202

Hypericum ericoides ................147

Hypericum perforatum subsp. angustifolium........................183

Hypericum perforatum subsp. perforatum............................183

Iberis saxatilis subsp. valentina ..133

Imperata cylindrica ..................244

Ipomoea indica ........................202

Juncus acutus .........................228

Juncus maritimus ....................228

Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus...............................57

Juniperus phoenicea subsp. phoenicea ..............................57

Lactuca serriola .......................203

Lamarckia aurea......................203

Lamium amplexicaule..............184

Lathyrus cicera ........................203

Lavandula latifolia....................133

Lavatera arborea .....................204

Lavatera cretica.......................204

Leuzea conifera.......................109

Linum narbonense...................110

Linum suffruticosum ..................58

Lithodora fruticosa...................111

Lobularia maritima subsp. maritima.............................................112

Lolium rigidum .........................204

Lonicera implexa .......................59

Lupinus mariae-josephae ........113

Lycopus europaeus .................245

Lygeum spartum......................133

Lythrum hyssopifolia................229

Lythrum junceum.....................229

Lythrum salicaria .....................230

Malva parviflora .......................205

Malva sylvestris .......................231

Marrubium vulgare ..................185

Matthiola fruticulosa ................134


319

Medicago lupulina ................... 205

Medicago polymorpha subsp. polymorpha.......................... 206

Medicago sativa ...................... 205

Melilotus indicus...................... 232

Mentha suaveolens ................. 233

Mercurialis ambigua ................ 206

Mercurialis huetii ..................... 152

Mercurialis tomentosa ............. 134

Micromeria fruticosa................ 152

Mirabilis jalapa ........................ 206

Moricandia arvensis ................ 207

Muscari neglectum .................. 186

Myrtus communis .................... 234

Narcissus assoanus ................ 134

Nerium oleander...................... 235

Nicotiana glauca ..................... 207

Olea europaea .......................... 60

Ononis minutissima................. 135

Ononis spinosa subsp. australis............................................. 207

Onopordum macracanthum subsp. micropterum......................... 187

Ophrys fusca ........................... 135

Ophrys speculum .................... 135

Ophrys tenthredinifera............. 136

Opuntia maxima ...................... 114

Opuntia subulata ............. 114, 208

Orobanche artemisiae-campestris............................................. 136

Orobanche latisquama ............ 137

Osyris lanceolata....................... 72

Oxalis pes-caprae ................... 188

Pallenis spinosa ...................... 189

Papaver dubium ...................... 208

Papaver pinnatifidum .............. 208

Papaver rhoeas....................... 208

Parietaria judaica .................... 209

Paronychia argentea ............... 115

Paronychia capitata................. 115

Paspalum dilatatum................. 245

Phagnalon rupestre................. 148

Phagnalon saxatile.................. 148

Phagnalon sordidum ............... 153

Phlomis crinita subsp. crinita... 116

Phlomis lychnitis...................... 116

Phragmites australis subsp. australis ............................... 236

Phragmites australis subsp. chrysanthus ......................... 236

Picris echioides ............... 209, 245

Pinus halepensis ....................... 61

Pinus pinaster ........................... 61

Piptatherum miliaceum subsp. miliaceum............................. 209

Pistacia lentiscus....................... 62

Pistacia terebinthus ............. 62, 72

Pistacia x saportae .................... 62

Plantago afra........................... 137

Plantago albicans .................... 190

Plantago coronopus ................ 210

Plantago lagopus .................... 210

Plantago major ........................ 246

Plantago sempervirens............ 137

Polycarpon tetraphyllum subsp. tetraphyllum ......................... 210

Polygala rupestris.................... 149

Polygonum aviculare ............... 211

Polygonum equisetiforme........ 246

Polygonum persicaria.............. 246

Polypodium cambricum ........... 153

Polypogon monspeliensis........ 247

Populus nigra .......................... 247

Portulaca oleracea .................. 211

Potamogeton pectinatus.......... 247

Potentilla reptans .................... 248

Pulicaria dysenterica ............... 248

Punica granatum ..................... 212

Quercus coccifera ..................... 63

Quercus ilex subsp. rotundifolia... 64

Reseda lutea ........................... 137

Retama monosperma.............. 211

Rhamnus alaternus ................... 65

Rhamnus lycioides subsp. borgiae............................................... 66

Rhamnus lycioides subsp. lycioides............................................... 66

Rorippa nasturtium-aquaticum subsp. nasturtium-aquaticum . 237

Rosmarinus officinalis .............117

Rubia peregrina.........................67

Rubus ulmifolius ......................238

Rumex crispus.........................248

Ruscus aculeatus ......................68

Ruta angustifolia......................138

Salix eleagnos .........................249

Salsola vermiculata .................212

Salvia valentina .......................118

Salvia verbenaca subsp. controversa ..........................118

Salvia verbenaca subsp. verbenaca ............................118

Samolus valerandi...................249

Sanguisorba verrucosa ...........138

Santolina chamaecyparissus subsp. squarrosa .................119

Sarcocapnos enneaphylla .......153

Satureja intricata subsp. gracilis.............................................138

Scabiosa atropurpurea ............191

Scabiosa simplex ....................191

Schoenus nigricans .................249

Scirpus holoschoenus subsp. holoschoenus.......................250

Scirpus maritimus....................250

Scirpus tabernaemontanii........250

Scolymus hispanicus ...............212

Scorpiurus subvillosus.............213

Scorzonera angustifolia...........139

Scrophularia auriculata subsp. pseudoauriculata..................251

Scrophularia tanacetifolia ........154

Sedum album ..........................154

Sedum dasyphyllum subsp. dasyphyllum .........................154

Sedum sediforme subsp. sediforme.............................................150

Senecio vulgaris ......................213

Setaria verticillata ....................213

Sideritis angustifolia subsp. angustifolia...........................120

Sideritis hirsuta........................120

Sideritis incana subsp. edetana ..................................... 120, 139

Sideritis romana ......................214


320

Silene vulgaris subsp. vulgaris 165

Silybum marianum .................. 214

Sisymbrium irio ....................... 214

Smilax aspera ........................... 69

Solanum nigrum ...................... 215

Sonchus asper subsp. asper.............................................. 192, 215

Sonchus asper subsp. glaucescens............................................. 192

Sonchus oleraceus.......... 192, 215

Sonchus tenerrimus subsp. tenerrimus............................ 192

Sorghum halepense ................ 216

Spartium junceum ................... 216

Staehelina dubia ..................... 139

Stipa offneri ............................. 121

Stipa tenacissima .................... 121

Tamarix gallica ........................ 251

Teucrium capitatum subsp. gracillimum .......................... 140

Teucrium pseudochamaepitys ...122

Teucrium thymifolium .............. 151

Thesium humifusum ................ 140

Thesium humile....................... 140

Thymelaea hirsuta................... 140

Thymelaea pubescens ............ 141

Thymus piperella..................... 123

Thymus vulgaris subsp. aestivus............................................. 124

Thymus vulgaris subsp. vulgaris............................................. 124

Torilis arvensis subsp. recta.... 216

Trifolium pratense ................... 252

Trifolium repens ...................... 252

Typha angustifolia ................... 239

Typha domingensis ................. 239

Ulex parviflorus ....................... 125

Ulmus minor ............................ 240

Urginea undulata subsp. caeculi............................................. 141

Urospermum dalechampii ....... 193

Urospermum picroides ............193

Verbascum fontqueri ...............126

Verbascum sinuatum...............194

Vervascum thapsus subsp. montanum .................... 194, 217

Verbena officinalis ...................241

Veronica anagallis-aquatica ....252

Veronica hederifolia.................217

Veronica polita.........................217

Viburnum tinus ..........................70

Vincetoxicum nigrum ...............155

Viola arborescens....................127

Vitis rupestris...........................141

Vitis vinifera subsp. sylvestris..141

Vitis vinifera subsp. vinifera .....141

Xanthium italicum ....................253

Xanthium spinosum.................217

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Índex de noms populars valencians

321

ÍNDEX DE NOMS POPULARS VALENCIANS

Aferradissos...........................213

Agrella ............................ 188

Agret clenxot.......................220

Agret ............................... 188

Agreta ............................. 188

Agulles d'Eva ........................208

Agulletes.............................177

Ailant .............................. 158

Aitja.......................................69

Ajocaperdius.........................80

Ajocasapes ....................... 86

Aladern .................................65

Albaida..................................74

Albarsana borda....................233

Albarzer ..............................238

Albellatge............................202

Alfàbrega de pastor...............233

Alfals ...................................205

All de bruixa................128, 186

All porrit ..............................159

All porro ..............................159

Almesquí.............................134

Alzina de fulla estreta ...........64

Amarant muricat .................195

Amargot .......................... 193

Ambroser ..............................70

Amor d'hortelà .......................202

Anacicle valencià................161

Anagall blau........................162

Anagall d'aigua ......................252

Anagall vermell ...................162

Anisets ...................................178

Apagallums............................214

Apelagosa..............................202

Api de sèquia......................220

Arboç ....................................48

Arbosser............................... 48

Arç blanc .............................. 52

Arçot..................................... 66

Arçot negre........................... 66

Arengada de porc .............. 248

Argelaga negra ................. 91

Argelaga............................. 125

Argilaga .............................. 125

Argirolobi .............................. 77

Aristolòquia llarga .............. 221

Arpell .......................... 209, 245

Arpellot ....................... 209, 245

Arraià........................................72

Arròs de l'ardat................... 150

Artijol .................................... 69

Asparraguera .................... 49

Aspres ............................ 188

Asprilla ............................... 111

Aspró.................................. 111

Assota-Cristos .......................199

Astruc ................................... 71

Atzavara ............................. 219

Avellanetes ..................... 188

Avenula .............................. 129

Babol .................................. 208

Baladre......................... 71, 235

Balca .............................. 239

Bàlsam............................ 169

Balsamilla de bosc ............. 108

Bambollera ........................... 55

Barrallets ............................ 186

Barrella............................... 212

Barrelleta............................ 212

Barreret .............................. 136

Barrumbi............................. 129

Bec de cigonya .................. 177

Bellveurer ...........................197

Berbena ..............................241

Besneula.............................172

Blat bord .............................195

Blat de moro .......................182

Blat de perdiu .....................195

Blat de Sant Joan ...............182

Blat del diable .....................195

Blavet..................................229

Bleda borda ................198, 201

Bleda boscana....................197

Bleda obscura.....................197

Blenera sinuada..................194

Blent punxent......................196

Blet..............................195, 196

Blet bord.................................201

Blet de paret .......................209

Boix marí ..............................68

Boix mascle ..........................68

Boixac de camp............... 168

Bolitx ...................................161

Boqueta de gos ..................145

Borrissol .................................162

Boses de pastor..................198

Botges.................................173

Botgeta de la sang..............111

Botja blanca....................74, 96

Botja d’escombres ................96

Botja d'aigua ................... 225

Botja fematera ....................132

Botja groga ...........................80

Botja negra ...........................87

Botja peluda..........................95

Botjeta d'esca .....................148

Botjeta...........................96, 148

Bova ............................... 239


322

Bova de cadires .............. 239

Bracera ...........................82, 83

Brossa de sapo...................221

Brossa ................................205

Bruc d'hivern ..................... 99

Brusc ....................................68

Bufadors .............................137

Bufalaga hirsuta .............. 140

Bufalaga pubescent............141

Bufallums ...............................214

Bugiot .................................140

Buglossa.............................163

Cabellets...............................93

Cabells de la Mare de Déu...93

Cabeso d'or ........................131

Cabrafiguera............................71

Cabrulla ..............................167

Càdec ...................................57

Cagatrepa ..............................199

Calabruixa ..................128, 186

Calcida blanca ....................180

Camamilla loca ............... 160

Camamirla ........................ 119

Camamirla amarga.............119

Camamirla borda ................148

Cama-roja blanca ...............164

Cama-roja...........................170

Campanera capdellana ........89

Campanetes de jardí ..........202

Campanetes .......................223

Canari ............................. 188

Canya ............................. 222

Canyamussa.......................216

Canyet ................................216

Canyís ............................ 236

Cap-blaus ...........................186

Caps blancs........................112

Carabasseta de pobre........221

Caramelles...................... 188

Carbassó ............................221

Card............................198, 200

Card blanc.................. 180, 214

Card d’ase.......................... 187

Card de Maria........................214

Card de mont ....................... 81

Card de moro ..................... 212

Card de sang .........................199

Card de xeremeia .............. 180

Card del dimoni .................. 187

Card d'esteca ..................... 176

Card estrellat..........................199

Card gallofer ..........................214

Card hereu ........................... 78

Card lleter...............................214

Card macracant ................. 187

Card panical100

Card sant................................199

Card trompeter ................... 180

Card verd ............................. 81

Card vermell...........................199

Cardelina............................ 212

Cardet.....................................200

Cardeta marítima ............... 191

Cardot ........................ 187, 214

Càrice................................. 242

Carrasca............................... 64

Carxofera de prat...................244

Carxofeta de muntanya...... 109

Carxofeta............................ 109

Cascall banyut .......................244

Cascall bord ....................... 208

Cascall marí...........................244

Casilda blanca ................... 180

Castanyola ......................... 243

Cebollí ....................................166

Centaura ........................... 84

Centcaps ............................ 100

Centinòdia .......................... 211

Cep..................................... 141

Cepell ............................... 99

Cerreig....................................213

Cervelló .............................. 216

Cerverol ..............................129

Cervina ...............................210

Chaparra...............................64

Cigala..................................109

Cinc en rama ......................248

Cirerer de Betlem .................68

Cirerer de pastor...................52

Cireretes ...............................68

Citís platejat..........................77

Citró ........................................213

Ciuró bord ..............................244

Civadeta .............................195

Claus de Nostre Senyor .....186

Clavellet de pastor..............116

Clavellinera borda.................94

Col de moro ........................217

Colgafoc............................ 86

Collblau...............................186

Colletxó...............................207

Conillets ..............................179

Conillets de camp .....................75

Conillets rojos .....................154

Coniza.................................199

Cor de penya ......................147

Cor de roca.........................147

Cornicabra................................72

Corona de frare ..................104

Coronella ..............................95

Coroneta ........................... 91

Coroneta de frare ...............104

Coroneta valenciana.............92

Corretjola ............................171

Corretjola blanca ................223

Corretjola gran ...................223

Corretjola mascle................223

Corriola borda.....................171

Corriola de camins..............171

Corriola de serp ..................171

Corritjola borda ...................221

Coscoll ..................................63

Crèixen ........................... 237


323

Creixenera ..........................220

Créixens bords ...................220

Crespinell blanc ..................154

Crespinell glauc ..................154

Crespinell gros....................150

Cresta de gall .....................122

Cua de cavall .................. 227

Cua de gat ..........................120

Cua de gat femella .............139

Cua de gos daurada...........203

Cua de guilla.......................198

Cua de rata.........................247

Cua d'euga .........................182

Cúgula ................................197

Cuixa barba .................... 193

Cuixa de dona................. 193

Culleres de pastor ..............109

Curatall ...............................169

Dàctilo.................................130

Dauradella ...................... 144

Dauradeta ....................... 144

Dents de lleó ................... 169

Didalera ................................94

Ditets .............................. 169

Dolceta ...............................249

Donzell................................148

Donzillo............................. 76

Dresolera ........................ 116

Enciam bord .......................203

Enciamet.............................249

Enciamet de la Mare de Deu.........................................249

Enciamet de senyor............249

Endrapallengües...................67

Enganxa gossos .................217

Ensiam de patena...............211

Enturió ................................137

Epilobi .................................226

Equiset............................ 227

Esbarzer .............................238

Escabellosa ........................191

Escotxarda..........................104

Escrofulària aquàtica.............251

Escrofulària d'ombra .......... 154

Escurçonera barballera...... 139

Esparreguera .................... 49

Esparreguera boscana ...... 49

Esparreguera de bosc ....... 49

Esparreguera de menjar ...... 50

Esparreguera marina ........... 50

Esparreguera vera ............... 50

Espart albardí..................... 133

Espart bord......................... 133

Espart......................... 121, 133

Esperons de roca............... 145

Espí negre............................ 66

Espiga d'aigua.................... 247

Espigadella......................... 182

Espígol comú ..................... 133

Espígol de fulla ample........ 133

Espígol mascle................... 133

Espinadella menuda .......... 214

Espinal ................................. 66

Espinalb ............................... 52

Espinaler .............................. 52

Espundinella blanca........... 103

Estaca-rossins ................... 132

Estepa blanca ...................... 85

Estepa borda........................ 87

Estepa borrera ..................... 87

Estepa groga................... 102

Esteperola..................86, 102

Estripa-sacs ....................... 198

Falaguera de pou............... 157

Falaguera roja.................... 152

Falla ................................... 130

Fals vernís ...................... 158

Falsa herba de setge....... 102

Falzia.................................. 157

Farga.................................... 251

Farigola .............................. 124

Farigola borda.................... 139

Farigola mascle.................. 139

Fartabous ...........................179

Febrella...............................123

Fel de terra ....................... 84

Fel i vinagre .................... 188

Fenal.......................................202

Fenàs......................................202

Fenàs de canonet...............209

Fenàs de cuca .......................202

Fenàs reüll ..........................129

Fenoll......................................178

Fenoll bord..........................132

Fenoll de rabosa...................80

Fenoll negre........................132

Ferragossos ........................253

Figuera .....................................71

Figuera de moro .................114

Figuera palera ....................114

Fil-i-agulla ...........................219

Flàmula de Job .....................88

Fleix de flor...............................71

Fleix valencià ...........................71

Fllonja .....................................200

Flor d'avellana................. 188

Flor de monja .................... 86

Flor de mort ........................108

Flor de nit............................206

Flor de Sant Joan ...............108

Flor de tot l'any ...................108

Flor d'onze mesos .................213

Floravia...................................199

Flor-roví ..............................184

Floruví.................................184

Fonoll......................................178

Fonollasa ............................173

Formatgets .........................198

Forratge bord ...........................252

Frare del romaní .................137

Fuixarda..............................104

Fumaria enfiladissa ............179

Gafetets..................................202

Galda ..................................137


324

Gallassa..............................220

Gallerets .............................179

Galzeran ...............................68

Gamonet ................................166

Gandalla .............................137

Garballó ................................54

Garguller .........................52, 66

Garric ....................................63

Garrofer ................................51

Garrofer bord ...........................72

Garrofera ..............................51

Gatell.................................... 251

Gatosa ................................125

Gavó espinós.........................207

Gavó menut ........................135

Gespa .................................242

Gessamí bord .......................88

Gessamí de burro.................88

Ginebre.................................57

Ginebre roig..........................57

Ginesta de graneres.......... 56

Ginesta fina....................... 56

Ginesta patent................... 53

Ginesta vera ..........................216

Ginesta vera ..................... 53

Ginestell............................ 56

Ginestell valencià.............. 56

Ginestera blanca ................211

Ginestera ........................91, 216

Ginestó valencià......................72

Giragolles ......................... 86

Girgoler...............................100

Gòdua............................... 53

Gram...................................242

Gram d’aigua ......................245

Gram negre ........................248

Granera de pastor ............. 53

Gravit ..................................189

Gresolera metxera .......... 116

Greuter ...............................175

Guingues del Bon Pastor .....68

Guitarra .............................. 109

Guixols ............................... 203

Hedra espinosa.................... 69

Heliotrop............................. 181

Herba arenera .................... 153

Herba arrapadissa.................213

Herba barbera .................... 241

Herba blanca....102, 103, 112, 164, 251

Herba bleuera .................... 217

Herba botgera .................... 132

Herba bruna ....................... 167

Herba cabruna ................... 167

Herba caragolera ............... 209

Herba cossiada .................. 104

Herba de ballester .................216

Herba de boligs .................. 161

Herba de cardina...................213

Herba de cent nussos ........ 211

Herba de cinc nirvis............. 210

Herba de cordó negre ........ 152

Herba de foc ................... 190

Herba de la desfeta............ 205

Herba de la gangrena ........ 116

Herba de la Mare de Déu... 209

Herba de la plata.................. 77

Herba de la sang............. 144

Herba de les set sangries .. 111

Herba de les vinyes...............178

Herba de llunetes................. 79

Herba de l'ull blanc............. 164

Herba de mur ..................... 209

Herba de neu ..................... 115

Herba de paret ................... 209

Herba de poll...................... 234

Herba de ronya .................. 109

Herba de Sant Roc ............ 248

Herba de Santa Llúcia ......... 79

Herba de Santa Margarida 84

Herba de talls ............. 138, 169

Herba del borm .................. 131

Herba del lladre .....................213

Herba del mal d'ulls ............118

Herba del setge ..................106

Herba dels boscos..............103

Herba d'eruga.....................213

Herba disentèrica ...............248

Herba d'olives .............123, 138

Herba espitllera......................199

Herba febrera .....................189

Herba felera........................246

Herba flatera ......................139

Herba foradada...................183

Herba freixurera..................153

Herba mora.........................215

Herba morenera .................153

Herba mosquera.................103

Herba mosquitera ...............175

Herba negra..........................96

Herba pigotera....................153

Herba pinzell.........................90

Herba plorosa .....................194

Herba presseguera .............246

Herba prima........................128

Herba profitosa .....................80

Herba pudenta............167, 221

Herba raspossa ....................67

Herba sabonera..................162

Herba Sant Joanera .............59

Herba santa ........................153

Herba serrada.....................154

Herba soldadora .................139

Herba verruguera ...............181

Herbafam ........................ 190

Herbasabates .....................167

Herbasana borda...................233

Herba-sana ............................213

Herbeta de foc ................ 168

Herbeta de la sang .....111, 115

Herbeta de les penyes........147

Herbeta de San Joan..........183

Heura del diable ...................69

Hivernenc........................ 158


325

Iesquera..............................148

Iva borda.............................122

Jonc ............................249, 250

Jonc agut ............................228

Jonc boval ..........................250

Jonc de cabota ...................250

Jonc marí............................228

Jonc maría..........................250

Jonc negre..........................249

Jonça ................... 76, 200, 249

Jonça de cordellar ..............200

Jonça de cordellar ..............243

Jonça d'estany....................205

Jonça maritima ...................250

Juliverd bord ..........................216

Juliveret bord ......................179

Julivert marí ...................... 98

Llampedro...........................206

Llapacera............................172

Llapassa borda......................253

Llavoretes ..............................178

Lledoner..............................224

Llengua bovina ...................163

Llengua de bou.....97, 163, 248

Llengua de gos ...................172

Llentia silvestre......................165

Llentiscle...............................62

Llepassa.................................213

Lletera .............55, 101, 201, 244

Lleteresa.............................101

Lleteresa de visc...................55

Lleteresa d'hort ......................201

Lleteresa vera.......................55

Lleteresa vesquera ...............55

Lleterola vera........................55

Lleterola .................. 55, 201, 244

Lletrera de vinya .................101

Lletsó de foc ..........................213

Lletsó ..........................192, 215

Llevamà .......................... 168

Lli blanc ................................58

Llí blau................................ 110

Llí de llistonar ..................... 110

Lli estel·lat .......................... 128

Llicsó ............................. 192, 215

Llicsó bord..............................215

Llicsó d'ase ..................... 193

Llicsó de cingle .................. 192

Llicsó de fulla de pic de pardal........................................ 192

Llicsó de marge.................. 192

Llicsó de paret.................... 192

Llicsó de perdiu.................. 192

Llicsó fí ........................... 215

Llicsó punxós .........................215

Llidoner .............................. 224

Lligabosc .............................. 59

Lligacames........................... 67

Lliri d'ase ............................ 186

Llistó................................... 129

Lloba-carda ........................ 242

Llongera integrifòlia............ 164

Llorer bord...................... 68, 70

Llunetes................................ 79

Magret ............................ 188

Magretes ..................................252

Mal roig........................... 185

Maleïda ................................ 58

Mal-llaurat ....................... 190

Malrèbol .......................... 185

Malrubi d'aigua ......................245

Malrubí............................ 185

Malva..................204, 205, 231

Malva cretica ...................... 204

Malva de camp................... 231

Malva de fogassera............ 231

Malva de fulla menuda....... 205

Malvera ...................... 204, 231

Mancagossos ........................199

Mançanilla .......................... 119

Mangraner.......................... 212

Manrrubí ......................... 185

Mantell.................................. 96

Manxiuleta ............................94

Marcet.........................130, 186

Marfull ...................................70

Margall bord........................182

Margall d’ordi ......................182

Margall de llepasa ..............182

Margall dret.........................204

Margalló ................................54

Marreus........................... 185

Marrubí ........................... 185

Marrubi hirsut......................129

Marrubi roig ........................129

Marxant...............................196

Masera negra .....................155

Masteguera.........................200

Mastegueres.......................170

Mata jaia .............................226

Mata......................................62

Mata roja...............................62

Matablat ..............................133

Mataconill ...........................179

Matafoc ................................ 137

Matagall ............................ 86

Matalauva...............................178

Matallums...............................214

Matapeix negre ............... 126

Matapoll ........................71, 234

Matapuces .............................233

Matavelles ............................69

Megó manut........................205

Melcoratge..........................206

Melgó de llapasa ................206

Melilot .................................232

Melilot de flor menuda ........232

Menta borda...........................233

Meravella de nit ..................206

Mercurial .....................152, 206

Mercurial tomentós .............134

Millaroca.................................213

Miramars.............................112

Mirambell ............................197


326

Moragues............................162

Morella negra......................215

Morella vella .......................215

Morera salvatge..................238

Morera ................................238

Morret de bou ........................200

Morro de porc.................. 193

Morró......................................252

Morrons..................................162

Morruts ...................................213

Mosques blaves..................135

Mosques negres .................135

Mosques vermelles.............136

Muria...................................194

Murta ..................................234

Neldo ................................ 98

Niella de rec........................226

Noguereta ................................72

Nóvios.................................182

Nugadella ...........................209

Olivarda ..............................175

Olivera ..................................60

Om......................................240

Orella de burro....................217

Orella de llop................... 116

Orella de rata......................134

Orella de ratolí ....................213

Orobanca....................136, 137

Ortiga borda........................206

Pa-de-cucut .................... 188

Pa-eixut .......................... 190

Pala marina ........................140

Palera .................................114

Palla....................................250

Palmerina ...........................140

Panical ................................100

Panical blau ........................176

Panigroc ......................... 160

Panigroc valencià ...............161

Panís de les pampes..........245

Papir ...................................243

Paradella crespa ................ 248

Paraigüets .......................... 243

Paroníquia argentada ........ 115

Paroníquia nívia ................. 115

Passacamins...................... 211

Pastanaga borda................ 173

Pateta de llebre ................... 210

Pebre d'ase ........................ 215

Pebrella .............................. 123

Pebrinella ........................... 123

Pebrotera borda ................. 155

Pelosa ................................ 247

Penca .....................................200

Penosella ........................ 190

Penquera ...............................200

Pentinella ........................... 138

Perdiguera ...................... 102

Perdiuetes .......................... 109

Pericó ................................. 183

Pericó groc ......................... 183

Petadors.................................165

Petorrets ........................... 99

Peu de crist ........................ 248

Peu de gall ......................... 184

Peu de llop .............................245

Pi blanc ................................ 61

Pi carrasco ........................... 61

Pi rodeno.............................. 61

Picapoll...................................162

Pimpinel·la ......................... 138

Pinell .................................. 147

Pinet de jardí ...................... 197

Pinya de Sant Joan............ 109

Pinzell................... 90, 139, 147

Pita ..................................... 219

Piter.................................... 219

Plantatge coronat ............... 210

Plantatge de ca.................... 137

Plantatge de fulla ampla .... 246

Plantatge gros.................... 246

Platanera de mar............. 169

Platanets......................... 169

Polígala ..........................149

Polígala rupestre ............149

Poliol ...................................152

Poliol amarg de roca ....... 151

Poliol de roca......................152

Polipodi ...............................153

Poll......................................247

Pollancre.............................247

Pom de morro ................. 193

Ponollera ................................178

Porquí .................................248

Porradell .............................159

Porrasí....................................166

Porrera................................216

Punxonets...........................164

Puros de jonc .................. 239

Qualladora ...................... 146

Qualla-llets...................... 146

Rabassa llenyosa.....127, 132

Rabet de gat .......................120

Rabet de gat de flor rosa ....139

Raïm de bruixa ...................150

Raïm de llop .......................154

Raïmet de pastor ........150, 154

Ramosa .......................... 227

Raspallengua................67, 202

Ravanell..............................174

Ravanell de matolls ............131

Ravenissa ..............................214

Ravenissa blanca ...............174

Ravenissa de runar ............131

Ravenissa major.................131

Rèbola d'hortolà.....................202

Remeneguera.....................248

Ressentida..........................194

Retjola gran ........................223

Riola........................................199

Ripoll...................................209

Rogeta ..................................67

Roma ..................................248


327

Romaguera.........................238

Romaní ...............................117

Romaní mascle ................. 86

Romarill ..............................248

Romer.................................117

Romer blanc ................ 86, 107

Romerí................................107

Rosella................................208

Rosella marina.......................244

Ruda ...................................138

Ruda mascle.......................105

Sabatetes .............................59

Sabatetes de la Mare de Déu . 75

Sabatetes del Bon Jesús....135

Sabonera ....................162, 251

Saboritja .............................138

Safanoria borda ..................173

Safanoria silvestre ..............173

Sajolida...............................138

Salicària.......................... 230

Saliguera ............................249

Sanguinària blanca.............115

Santjoans............................194

Sarga ..................................249

Sarguera.............................249

Sarró de pastor...................198

Sauquet ................................70

Scabaiosa de marge...........191

Segullada............................104

Sempreviva.........................132

Sempreviva borda ..............108

Senill............................... 236

Serrana de fulla llarga ........243

Setge ..........................106, 251

Setge verd ..........................154

Setxe ..................................106

Siscall .................................212

Sosa blanca........................212

Tabac morú ........................207

Tabac negre .......................207

Tamarit................................. 251

Tamariu................................ 251

Tàrrec................................. 118

Tàrrega............................... 118

Te bord............................... 243

Te fals ................................ 243

Tell ....................................... 71

Timó ................................... 124

Timó blanc.......................... 140

Timó bord ........................... 123

Timonet .............................. 124

Tintorell ................................ 71

Tinya negra ........................ 184

Tomello .............................. 124

Traiguera............................ 195

Tramussera valenciana ... 113

Trava-bous ......................... 211

Travalera .............................. 82

Trébol pudent ..................... 167

Trencanua....................... 227

Trencapedres... 116, 147, 151

Trencaqueixal....................... 88

Trepó sinuat ....................... 194

Treponera........................... 217

Trèvol de blanc ......................252

Trèvol de mamella de vaca ..165

Trèvol de prat...........................252

Trèvol roig ...............................252

Tuferola .............................. 106

Ull de bou ........................... 189

Ullastre ................................. 60

Ullastre de frare ................. 148

Unflabous ........................... 179

Ungla de gat ................... 168

Userda................................ 205

Vareta de San Josep ............166

Vauma........................ 204, 205

Vaumera............................. 204

Vedriera................................ 88

Verbena.............................. 241

Verdolaga........................... 211

Verga.................................. 249

Vernís de la Xina............. 158

Vernís Japó..................... 158

Verònica polida...................217

Viborera ................................97

Vidiella ..................................88

Vinagrella........................ 188

Vinya...................................141

Violeta arborescent ......... 127

Violeta de la tardor .............127

Viuda...................................191

Viuda borda ........................191

Vulnerària ....................... 143

Xara blanca ..........................85

Xares ......................................213

Xenixell...................................213

Xicòria amarga ...................170

Xicòria de cafè....................170

Xicoria dolça...........................200

Xicòria.................................170

Xipell .....................................99

Xiscla ......................................244

Xop .....................................247

Xop negre ...........................247

Xuclamel...............................59

Xufletes ..................................201

FLORA DE LA VALL DELS ALCALANS Índex de noms populars castellans

328

ÍNDEX DE NOMS POPULARS VALENCIANS

Ababol ....................................208

Abadejo ..............................176

Abejita.................................136

Abrepuños ............................82

Abrotano hembra ..................119

Acebillo .................................68

Acebuche..............................60

Acelga marítima..................197

Acelga silvestre ..................197

Achicoria dulce ......................200

Achicoria silvestre...............170

Acigustre.............................194

Adelfa ............................. 235

Adelfilla pelosa ...................226

Adormidera dorada.............244

Adormidera marina .............244

Agarrarropa ..........................67

Agrios ............................. 188

Ailanto ............................ 158

Ajasote................................243

Ajedrea ...............................138

Ajetes silvestres..................159

Ajo de cigüeña....................128

Ajo de las viñas ..................159

Ajo montesino.....................128

Ajo morisco.........................159

Ajo perruno .........................128

Ajo porro .............................159

Aladierno ..............................65

Álamo negro ..........................247

Albahaca de río .....................209

Albaida.............................. 74

Albardín ..............................133

Alcachofilla .........................109

Alcaluces ............................163

Alcaluz ................................163

Alfalfa de secano...................206

Alfalfa lupulina........................205

Alfalfa......................................205

Alfileres de Eva......................208

Alfileres de pastor .............. 177

Alfilerillos ............................ 177

Algarrobo.............................. 51

Alhelí de campo ................. 134

Alhucema ........................... 133

Aliaga ................................. 125

Alijunguera .............................200

Aliso de mar ....................... 112

Allatonero ........................... 224

Almez ................................. 224

Almorta de monte............... 203

Almorta silvestre ................ 203

Altramuz valenciano ........ 112

Amapola.................................208

Amapola dorada................. 244

Amapola marina................. 244

Amor de hortelano ............. 202

Amor de hortelano.................213

Andagallo........................ 162

Anguina .............................. 111

Anonis menor ..................... 135

Anteojeras ............................ 79

Anteojos ............................... 79

Apio bastardo..................... 220

Apio borde.......................... 220

Arbojos ............................... 199

Árbol de los dioses.......... 158

Árbol del cielo ................. 158

Aristoloquia larga ............... 221

Aristoloquia macho ............ 221

Arnica de secano ............... 189

Arrayán morisco................... 68

Arrayán............................... 234

Arroz de moro ................. 150

Asfodelos ............................166

Aspereta .............................103

Asperilla de flor roja............128

Atapulgas.................................233

Atocha.................................121

Aulaga ................................125

Avena loca..........................197

Azotalenguas......................202

Azuletes..................................217

Azulita............................... 76

Balsamina...........................118

Barba de viejo ................. 193

Barbas de macho ............ 116

Barbas de pastor............. 116

Bardana menor......................253

Bardanilla ...............................216

Bayón....................................72

Bella dama..........................191

Bella de noche.......................206

Bella madre ........................191

Berra ...................................220

Berraza ...................... 220, 237

Berrera................................220

Berro............................... 237

Bérula .....................................252

Betónica mayor......................251

Blanquilla .......................... 74

Bledo...........................195, 196

Bledo rastrero .....................195

Boca de dragón ....................75

Bocha basta .........................96

Bocha blanca........................96

Boga ............................... 239

Boja blanca ....................... 74

Bolsa de pastor...................198

Borja marina...........................140

Botones de dama ...............191


329

Breo ....................................195

Brezo ................................ 99

Bromo .................................198

Bruguera ........................... 99

Brusco ..................................68

Buglosa de culebra.............163

Buglosa de vaca .................163

Cabeza de erizo .................176

Cabras ..................................59

Cachurrera.............................253

Cachurrera menor.................217

Cachurros ..............................216

Calabacilla ..........................221

Cambronera..........................66

Campanilla..........................223

Campanillla lanuda...............89

Campanillla plateada............89

Canarios.................................216

Cándalo....................................233

Candelaria..............................217

Candelera ...........................194

Candilicos ...........................221

Caña borde ..................... 236

Caña silvestre ................. 222

Caña ............................... 222

Cañamillo.......................... 74

Cañavera ........................ 236

Cañizo ............................ 222

Cañota....................................216

Caramillo................................212

Cardenilla ...........................104

Cardillo ...................................212

Cardo..................................198

Cardo azul ..........................176

Cardo bajo ..........................100

Cardo blanco ......................100

Cardo borriquero ................187

Cardo borriquero silvestre ....81

Cardo cabrero.....................199

Cardo chico ........................180

Cardo corredor ...................100

Cardo cuajaleche................180

Cardo de asno.......................214

Cardo de burro................... 187

Cardo de comer ................. 200

Cardo del demonio............. 187

Cardo del sol ...................... 109

Cardo estrellado................. 199

Cardo heredero ................. 78

Cardo lechero..................... 200

Cardo mariano.......................214

Cardo negro ....................... 242

Cardo setero ...................... 100

Cardo yesquero ................. 176

Cardohuso.......................... 199

Cardota .............................. 180

Cárice................................. 242

Carra.......................................134

Carrasca ........................... 64

Carraspique........................ 133

Carrasquilla arbustiva ........ 111

Carretón bravo ................ 225

Carretón oloroso ................ 232

Carretón .................................206

Carrizo ............................ 236

Castañuela ........... 189, 20, 250

Cebada bastarda ............... 182

Cebadilla ............................ 189

Cebadilla de ratón.............. 182

Cebadilla ratonera.............. 182

Cebollada ........................... 104

Cebollino ............................ 159

Cebollita de lagarto ............ 186

Cebollita de milano ............ 186

Cebrillo ............................... 202

Centaurea ......................... 83

Centaurea lechosa............. 180

Centaurea menor .............. 84

Centinodia..............................211

Cepillitos............................. 203

Cerraja....................................215

Cerraja común.......................215

Cerraja brava ........................215

Cerraja de pared ................ 192

Cerraja espinosa ...................215

Cerraja lanuda ................... 164

Cerraja tierna......................192

Cerrajón de camello ........ 193

Cerrajón..................................215

Césped ...............................242

Chaparra...............................63

Chaparro........................... 64

Chirrihuela ..........................101

Chocasapos ...................... 87

Chopo.....................................247

Chumbera...........................114

Chunqueta ........................ 76

Chupamieles...............111, 163

Chupamieles..............................

Ciennudos..............................211

Cinco en rama .......................248

Cisca...................................244

Cizaña.................................197

Clavel seco ....................... 76

Clavelillos de San Antonio..226

Clemátide .............................88

Cola de ardilla.......................88

Cola de caballo ....... 199, 227

Cola de rata .......................227

Cola de ratón ......................182

Cola de zorra .........................247

Coletuy ............................. 91

Collejón ..................................207

Conejitos.....................145, 184

Conejitos de las vallas........179

Coniza.................................199

Coniza sórdida....................153

Consuelda de peñas............90

Corazón de peña ................147

Corazón de roca .................147

Cornicabra ............................72

Corona de clérigo ...............191

Corona de rey.....................104

Coronilla ........................... 91

Coronilla de Clusio ............ 92

Coronilla de fraile................104

Coronilla de hoja fina ........ 91

Coronilla de rey................. 92

Coronilla menuda .............. 92


330

Coronilla real ......................153

Corregía................................94

Corregüela grande..............171

Corregüela rosa..................171

Correhuela mayor...............223

Coscoja.................................63

Cresta de gallo ...................118

Criadilla de ratón ...................134

Cruces de rey.................. 225

Cuajaleches .................... 146

Cuchara de pastor ..............109

Cucharita de la virgen ........109

Cuchilleja ..............................80

Cuerno de ciervo...................210

Culantrillo bastardo.............152

Culantrillo de pozo..............157

Culantrillo menor ................152

Culilla ..................................129

Curasana ............................241

Cuscuta ................................93

Dáctilo.................................130

Dedicos de la virgen.............59

Diente de muerto ................203

Digital negra .........................94

Dondiego de noche...............206

Doradilla ......................... 144

Dormilón ......................... 188

Duraznillo..............................70

Durillo ...................................70

Encarnada ..........................199

Enea ............................... 239

Enebro de la miera ...............57

Enebro ..................................57

Engañalabrador ................... 190

Enredadera.........................202

Entino ...................................62

Equiseto..............................227

Escabiosa ...........................191

Escabiosa marítima............191

Escambrón ...........................66

Escobilla morisca................191

Escobón..........................53, 96

Escoboncillo .........................96

Escrofularia de sombra ...... 154

Escrofularia falsa ...................251

Espadaña........................ 239

Esparraguera .................... 50

Esparrago amarguero ....... 50

Esparraguera de bosque ...49

Esparraguera de gato .......49

Esparraguera marina......... 50

Esparraguera silvestre ......49

Esparraguera triguera ....... 49

Esparto............................... 133

Esparto............................... 212

Espejo de Venus................ 135

Espiga de agua......................247

Espiga de espiguillas ......... 204

Espigón .............................. 133

Espinera ............................... 52

Espinillo ............................ 76

Espino albar ......................... 52

Espino negro ........................ 66

Espliego ............................. 133

Espuelilla............................ 145

Espuelilla de hoja carnosa . 145

Estepa blanca ...................... 85

Estepa negra..................... 87

Estrellada espinosa............ 189

Euforbia encarnada........... 55

Falso eneldo ..................... 98

Falso narciso...................... 130

Falso pinillo ........................ 122

Fenazo ............................... 129

Fenollosa............................ 132

Filamaría ............................ 177

Flecos de lana .......................247

Flor de abeja .............. 135, 136

Flor de arnica ..................... 164

Flor de avispa............. 135, 136

Flor de la vergüenza .......... 194

Flor de tintoreros................. 56

Flor rubí.............................. 129

Fresno de flor ....................... 71

Fumaria .............................. 179

Galactites ........................... 180

Galio blanco........................103

Galio fruticoso.....................103

Galio leñosos......................103

Gallitos................................184

Gallocresta .........................118

Gamoncillo..........................166

Gamonita ............................166

Gandul....................................207

Garbanzos del cura ............199

Garrapatilla .........................172

Gatitos ................................179

Gatuña....................................207

Genista .................................53

Genista de España................216

Genista valenciana............ 56

Gitanilla ................................ 190

Gordolobo ....................... 126

Gordolobo cenicero ............194

Gordolobo común..................217

Gordolobo macho..................217

Grama.................................242

Grama dorada ....................203

Granado .................................212

Gualdón ..............................137

Guija ...................................203

Hebreo................................195

Hedionda ............................167

Heliotropo ...........................181

Hiedra campana .................223

Hierba algodonera ..............131

Hierba amarga....................149

Hierba betunera..................167

Hierba cabrera....................167

Hierba cabruna ..................167

Hierba cana............................213

Hierba capitana............... 165

Hierba caracolera ..................209

Hierba cebollá.......................80

Hierba coral .................... 162

Hierba de escorrocia ............94

Hierba de gato .......................248

Hierba de la almorrana.......120

Hierba de la calentura ........122


331

Hierba de la cruz ................122

Hierba de la cuchillada.... 143

Hierba de la inflamación.......80

Hierba de la mora...............138

Hierba de la paciencia ..........248

Hierba de la plata .................77

Hierba de la sangre ....115, 246

Hierba de las cataratas.........252

Hierba de las güebras ..... 162

Hierba de las maldiciones ..194

Hierba de las ruinas ..............209

Hierba de las siete sangrías111

Hierba de los antojos............79

Hierba de los cuarenta nudos..............................................80

Hierba de los pordioseros ....88

Hierba de los ribazos..........241

Hierba de muro......................209

Hierba de rata.....................227

Hierba de San Antonio122, 226

Hierba de Santa María..........246

Hierba del cuchillo ..............169

Hierba del escorpión ....... 213

Hierba del pastor ..................95

Hierba del podador .............168

Hierba dorada ................. 144

Hierba estrella........................210

Hierba gata rabiosa ..............88

Hierba gatera......................149

Hierba gitana ......................167

Hierba hormiguera..............243

Hierba jabonera.....................249

Hierba lechera ....................101

Hierba meona .....................195

Hierba mijera .........................213

Hierba mora .................... 215

Hierba mosquera ................175

Hierba negra.......................167

Hierba nudosa .......................211

Hierba oliva.........................138

Hierba pajera .................. 162

Hierba pegajosa ...................67

Hierba pincel.......... 90, 139, 147

Hierba piojera..................... 119

Hierba sagrada .................. 241

Hierba sana........................ 107

Hierba santa............... 178, 241

Hierba sillera................... 102

Hierba topera .................... 55

Hierba toro .............................207

Hierba unciana................ 225

Hierba verruguera .............. 181

Hierbabuena bastarda......... 233

Hierbabuena de borrico....... 233

Hierbabuena de pastor ...... 129

Higuera................................. 71

Hiniesta borde...................... 53

Hinojo ................................. 178

Hinojo de perro .................... 80

Hinojo marino.................... 98

Hipérico .............................. 183

Hipericón ............................ 183

Hortelana de perro ............. 233

Hortelana romana .............. 233

Hunco ............................. 228

Iniesta ............................... 56

Jaguarzo ........................... 86

Jaguarzo blanco................ 86

Jaguarzo morisco.............. 87

Jaguarzo vaquero ............. 87

Jara blanca........................... 85

Jara blanca ....................... 86

Jaramago de roca .............. 131

Jara-tomillo ..................... 102

Jarilla .............................. 102

Jarilla de hoja de maro .... 106

Jarilla de hoja menuda .... 106

Jarilla romero ..................... 107

Jopillo ............................. 229

Jopillos de seda montés .......139

Julivarda............................. 175

Juncia................................. 243

Juncia menor .........................200

Juncia olorosa.................... 243

Juncia real..............................200

Juncia redonda......................200

Juncillo negral ........................249

Junco ....................... 228, 250

Junco agrupado.....................250

Junco común .........................250

Junco de laguna ....................250

Junco florido ..................... 76

Junco negro .................... 228

Junco redondo ................ 228

Junquillo de flor azul ......... 76

Junquillo falso ................... 76

Junquillo fino..................... 76

Lagartera................................213

Lapa..............................67, 202

Lapaza....................................248

Lárgalo................................202

Lastón .................................129

Latonero .............................224

Laurel de San Antonio ........226

Lavanda..............................133

Leche de bruja....................101

Lechera.......................201, 244

Lecheruela común......201, 244

Lechetrezna................201, 244

Lechetrezna macho........... 55

Lechetrezna mayor............ 55

Lechetrezna serrada...........101

Lechiruelas .........................101

Lechuga borde....................203

Lechuga espinosa ..............203

Lechugueja ............................215

Lechuguilla .............................249

Lengua de buey........... 163, 248

Lengua de carnero ................246

Lengua de gato............. 209, 245

Lengua de pájaro...................211

Lengua de perro .................172

Lenteja forrajera .................203

Lentejuela valenciana........ 92

Lentisco ................................62

Lino azul .............................110

Lino blanco ...........................58

Lino bravo...........................110

Lino de lagartijas ................128


332

Lino silvestre.......................110

Llantén blanquecino ............ 190

Llantén coronado...................210

Llantén mayor........................246

Madreselva ...........................59

Madroño ...............................48

Magarzón........................ 160

Magüey........................... 219

Majapelo ................................252

Majuelo .................................52

Malcoraje ...............................206

Malva......................................204

Malva arborescente ..............204

Malva común ......................231

Malva de flor pequeña........205

Malva de sapo ....................185

Malva loca ..........................204

Malva silvestre....................231

Malva vulgar .......................231

Malvalisco ..............................204

Manrrubio........................ 185

Manzanilla ..........................119

Manzanilla amarga .............119

Manzanilla bastarda ...........108

Manzanilla de los campos 160

Manzanilla loca ............... 160

Manzanilla yesquera.... 139, 148

Maravilla de noche................206

Maravilla del Perú..................206

Maravilla silvestre ...............168

Maravillas ...........................202

Maro negro .........................118

Marrubio ......................... 185

Marrubio acuático ...............245

Marrubio blanco .............. 185

Marrubio borde ...................129

Mastuerzo acuático ......... 237

Mastuerzo marino...............112

Mata charneca......................62

Mata gallinas ......................234

Mata negra .........................199

Mata yesquera....................148

Matacandil..............................214

Matacañas ...................... 188

Matamoscas....................... 175

Matapán.......................... 188

Matapollo.............................. 71

Matarrubia ............................ 63

Matatósigo negro ............... 155

Mechera ............................. 116

Melera .................................. 163

Meliloto de flor pequeña..... 232

Melonera ............................ 221

Menta ................................. 245

Menta de burro................... 185

Mentastro.................................233

Mercurial .................... 152, 206

Mercurial blanca ....................134

Meriguell.................................252

Miel de avispas.................... 163

Mielca borde....................... 232

Mielga negra ..........................205

Mijo mayor .............................209

Millaca ....................................216

Mimbrera................................249

Mirambel ............................ 197

Mirabel del campo.............. 197

Mirto ................................... 234

Monjas................................ 135

Morrón ............................ 162

Muermera............................. 88

Muraje de arroyos .................249

Murajes ........................... 162

Narciso gallego .................. 134

Nazarenos.......................... 186

Nevadilla ............................ 115

Ojo de buey........................ 189

Ojo engarzado.......................248

Olivo ..................................... 60

Olmo................................... 240

Oreja de burro................. 116

Oreja de liebre ................... 172

Oreja de rata ...................... 149

Orejillas del diablo.............. 221

Orobal ................................ 122

Orobanque ................. 136, 137

Oropesa..............................116

Orquídea piramidal .............136

Ortiga mansa ..............184, 206

Ortiga muerta..............184, 206

Ortiguilla muerta ....................209

Oruga leonina ........................214

Oruga rizada ..........................213

Oruga silvestre ...................174

Pacífica...............................137

Pajarilla de agua....................249

Palancho ................................207

Palma de escobas............. 54

Palmito.............................. 54

Palomesto.............................65

Palomillas ...........................179

Pamplina ................................249

Pan de pastor .....................198

Panicillo ..................................213

Papiro .................................243

Pasote.................................243

Pasto chato ............................245

Pasto miel ..............................245

Pasto ovillo .........................130

Pata de lobo .......................245

Pata de perro......................164

Patata frita ...................... 169

Patitas de gallo ...................184

Pazote.................................243

Peine de asno........................207

Pejiguera ................................246

Pelusilla púrpura...................90

Penitentes...........................186

Perejil de gitano..................178

Periquillo ........................... 90

Periquito .................................206

Perpetua .............................108

Persicaria ...............................246

Pestosa.......................105, 167

Pie de cristo ...........................248

Pie de gallina .........................248

Pie de gallo encarnado.... 143

Pie de liebre ...........................210

Pimentera ...........................123


333

Pimpinela............................138

Pincho.................................189

Pinillo ..................................197

Pinillo de oro.......................147

Pino carrasco........................61

Pino de Alepo .......................61

Pitaco ............................. 219

Pitera .............................. 219

Planta paraguas .................243

Poleo de monte ..................152

Poleo de roca........... 151, 152

Polígala de roca..................149

Polipodio.............................153

Presera ...............................202

Prueba yernos .......................140

Puerro agreste....................159

Puerro silvestre...................159

Pulicaria .................................248

Puritos ............................ 239

Quesilla...............................204

Quesitos .............................204

Rabanillo amarillo..................214

Rabaniza blanca.................174

Rabo de gato ......................120

Rabo de gato rosado..........139

Rama negra........................196

Raspalengua ........................67

Raspasayo.................... 209, 245

Resbalamuchachos............. 190

Reseda amarilla..................137

Retama blanca ......................211

Retama de flor .......................216

Retama de los jardines ........216

Retama de olor......................211

Retama macho......................216

Retama mayor ......................53

Retama real ..........................53

Retama ...........................56, 211

Romarina .......................... 86

Romaza crespa .....................248

Romaza espinosa...............201

Romerilla .......................... 86

Romerillo falso....................122

Romerillo .................... 107, 148

Romero ........................... 117

Romero blanco................... 107

Romero macho.................. 86

Rompesacos ...................... 195

Rosadelfilla......................... 226

Ruda de romero ................. 105

Ruda macho....................... 105

Ruda menor ....................... 138

Ruda silvestre .................... 105

Rusco ................................... 68

Sal y oliva........................... 138

Salado ....................................140

Salamerosa..................... 225

Salciña....................................249

Salguera.................................249

Salicaria.......................... 230

Sanguillo .............................. 70

Sanguinaria ................ 111, 115

Sanpedros..............................206

Sarga común .........................249

Siemprenjuta ...................... 104

Siempreviva ....................... 132

Siempreviva de monte ....... 108

Siempreviva olorosa .......... 108

Sillerilla ........................... 102

Sisallo.....................................212

Soga de árboles ................. 223

Sorgo......................................216

Tabaco moruno .....................207

Tabaquera..............................248

Tamarisco ..............................251

Taraga....................................251

Taray ......................................251

Targuerina..............................212

Tarrico ....................................212

Tártago mayor................... 55

Té de España..................... 243

Té de los jesuitas ............... 243

Té de Méjico....................... 243

Té salvaje...............................214

Terebinto .............................. 72

Tetas de vaca..................... 139

Tientayernos.......................194

Tiñuela....................................140

Tomatillo del diablo ..............215

Tomillo ................................124

Tomillo de brocha..................139

Tomillo de flor de jara...... 102

Tomillo llesquero ................132

Tomillo macho .......................140

Tomillo terrero........................140

Torvisco ................................71

Tramaladro ...........................82

Trébol ............................. 188

Trébol bastardo ..................167

Trébol blanco .........................252

Trébol común.........................252

Trébol de los prados..............252

Trebol de pezón de vaca . 165

Trébol oloroso.....................232

Trébol rastrero .......................252

Trébol rojo ..............................252

Trébol violeta .........................252

Trebolina......................... 188

Trepacaballos .....................199

Trevina............................ 188

Trigo bastardo ....................195

Triquera borde ....................202

Tuna....................................114

Ucre .................................. 99

Uña de gato ....... 150, 154, 169

Uña de león..................... 169

Uva de gato ........................154

Uva de perro.........................69

Vallico .................................204

Vencetósigo negro ................155

Verbena macho ..................241

Verbena mayor ...................241

Verbena ......................118, 241

Verbenaca ..........................118

Verdolaga...............................211

Verrucaria ...........................181

Vibocera .............................221

Viborera ............................ 97

Vid...........................................141


334

Vidraria de hojas estrechas..88

Vinagrera ...............................248

Vinagrillo......................... 188

Viniebla...............................172

Viña ........................................141

Violeta de otoño .............. 127

Vulneraria de cuatro hojas165

Vulneraria ....................... 143

Yesca ............................ 139, 148

Zacate amargo ......................245

Zahareña velluda de flor blanca................................................214

Zanahoria silvestre .............173

Zapatillas ..............................59

Zapatitos de la Virgen ........153

Zaragatona mayor.................137

Zaragüelle...........................182

Zarragañanes ...................... 190

Zarza del país.......................69

Zarza morisca.......................69

Zarzamora ..........................238

Zarzaparrilla..........................69

Zulla silvestre......................132

Flora de la Vall dels Alcalans

Documents

Transcript of Flora de la Vall dels Alcalans