• Col·lecció Petjades - 7 •

Els camins de l’aiguaFonts naturals i aigües al terme de Montblanc

JOAN PALLISÉ CLOFENT

3

PRÒLEG

Quin interès pot tenir al segle xxi escriure un llibre sobre les fonts del terme de Montblanc? El tema sembla d’un abast local i amb poca transcendència en un àmbit més global del país. Podríem pensar que estem davant d’un llibre d’estudis locals, amb poques pretensions i d’aquells que es venen a la festa major o el dia de Sant Jordi a les poblacions situades al marc geogràfic de l’estudi. Però aquest tipus de llibres són molt útils per al país, la seva publicació és una garantia de la vitalitat de la societat civil catalana.

Precisament un llibre sobre fonts té una rabiosa actualitat en un país on els temes relacionats amb l’aigua ocupen tot sovint les portades dels diaris. Actualment, l’escas-setat d’aigua, la contaminació dels rius i el transvasament de l’Ebre són temes de debat permanent, i això dóna una idea de l’actualitat dels temes de l’aigua a la Catalunya dels inicis del segle xxi. Pel que fa a les fonts el més preocupant és la seva desaparició progressiva, ja que amb aquestes no només desapareix un patrimoni cultural i un recurs, sinó també un ecosistema que ha estat poc estudiat. Salvar les fonts implica conservar uns ecosistemes únics. Interessar-se per les fonts i la seva recuperació és una mesura de conservació de la naturalesa de primer ordre.

Certament moltes fonts han estat oblidades o abandonades o moltes s’han assecat. Aquest assecament és realment preocupant per la pèrdua de recursos i biodiversitat que això significa. Una part de les fonts s’han assecat de forma natural, ja que l’ex-pansió del bosc generalitzada a tot Catalunya ha suposat un major ús de l’aigua per la vegetació (més evapotranspiració), cosa que ha reduït l’aigua que podria circular pels aqüífers i anar a parar a les fonts. Això és molt propi dels ecosistemes mediterranis.

Però moltes fonts no s’han assecat per causes naturals sinó perquè n’hem abusat. No és rar trobar arreu del país fonts que estan connectades amb un tub que porta l’ai-gua directament a una granja, una casa de pagès o altres indrets. Si la font encara raja, en molts casos és captada immediatament i conduïda per al seu ús a una distància de vegades considerable. Tot plegat ha causat un impacte sobre el medi que ha provocat que els ecosistemes associats a les fonts hagin desaparegut de forma generalitzada a Catalunya. Aquesta és una situació que cal revertir immediatament; necessitem un programa de rehabilitació per a les fonts de Catalunya i els seus ecosistemes!

La situació ideal es dóna quan l’aigua de la font circula per la llera, s’infiltra i en seu pas genera petites basses, on hi trobem una fauna molt interessant. També és molt important conservar les zones que es mullen prop del raig de la font, on hi ha plantes

4

Pròleg

i animals particulars i poc estudiats. No és difícil en la majoria de fonts la construcció de recipients (tancs buits, dipòsits de materials prefabricats, etc.) que garanteixin la conservació dels seus valors naturals. Aquesta acció seria clau per recuperar la fauna i flora de moltes de les nostres fonts.

L’autor d’aquest llibre porta ja enregistrades més de 230 fonts en el terme de Montblanc i encara sembla que no ha acabat la feina. En aquesta tasca hi ha posat tot l’entusiasme i la il·lusió que el caracteritzen. Ja fa uns quants anys vaig tenir l’ocasió de fer una xerrada a Montblanc contra el transvasament de l’Ebre i encara recordo el tast d’aigua que vaig fer a l’entrar. Poc em va costar diferenciar la que era bona i fresca de les fonts de Montblanc de l’aigua de l’Ebre. És una llàstima que els montblanquins no sàpiguen apreciar el bé que han perdut en canviar aquella per l’aigua del gran riu, que després de 900 km mai no podrà tenir la frescor de les aigües de les fonts de Montblanc. Esperem que en un futur aquells redescobreixin el seu tresor i l’aprofitin. Segur que ells també s’han manifestat en contra del transvasament i han cridat “lo riu és vida”. La vida ells també la poden protegir conservant i regenerant les seves fonts i usant la seva aigua, amb la qual cosa milloraran la seva pròpia qualitat de vida.

Ens equivocaríem si pensàvem que aquest llibre és només un catàleg de fonts. Co neixent l’autor era previsible que aprofités el llibre per explicar les seves opinions (i frustracions) entorn el tema de l’aigua des d’aspectes culturals (nom de les fonts, orígens, etc.) fins al seu passat, present i futur passant per la seva caracterització geo-gràfica i química. També hi trobareu capítols que descriuen el marc geogràfic i geo-lògic i un capítol de calaix de sastre on hi ha una mica de tot, des de les mesures tradicionals del cabal d’una font (qui sap què és una mola?, o una regadora d’aigua?) fins a les amenaces a què es troben sotmeses les fonts. Al final, després de passejar per la geografia montblanquina tot seguint les fonts, ens trobarem amb una proposta d’ordenació de territori del terme municipal de Montblanc.

Tant de bo molts altres seguissin l’exemple d’en Joan Pallisé i poguéssim recupe rar les nostres fonts. Si ho féssim amb la dedicació i passió que ell ho ha fet, potser fins i tot acabaríem posant en marxa de forma efectiva la Nova Cultura de l’Aigua, i gaudi-ríem, tots nosaltres, de l’aigua, dels seus ecosistemes i de tota la seva natura.

Narcís Prat Fornells

Barcelona, juny del 2004

5

PRÒLEG

Agraeixo sincerament al bon amic Joan que m’hagi fet l’honor i la confiança de l’encàrrec que miro de complir gustosament, de fer aquest pròleg o introducció al seu llibre.

Com que ell em coneix de tants anys, sap que les coses de la natura m’encanten i em tenen corprès. Que si conec les plantes i els animals, les pedres i les muntanyes, és perquè hi ha hagut algú que me les ha fet estimar. I recordo amb admiració el meu pare, que d’origen muntanyenc, mestre d’escola d’ofici, sempre ens portà a fruir de la muntanya, i dels rius, llavors en terres del Ripollès, on amb la mare i els germans vam viure la nostra infància i adolescència.

És que realment no es pot conèixer la natura, les plantes, les fonts, la muntanya, si no s’estimen. Tota la nostra literatura està plena de poesia formosa dels grans poetes i escriptors de la natura. Entre ells, però —com destaques tu, Joan—, volem recordar el montblanquí Josep Conangla i Fontanilles. L’estimem com a montblanquí, malgrat tot el temps de la seva vida que passà a Cuba; l’estimem com a bon català, un dels pioners dels nostres estatuts d’autonomia; com a persona amb inquietuds espirituals, i com a persona pacifista. El seu llibre Elegia de la guerra és un plany i una protesta contra la guerra que feren els espanyols contra l’illa caribenya.

Quan ell venia a Montblanc, de tard en tard, una de les coses que més li agradava era sortir amb la família de passeig cap a alguna font. Vull citar dos fragments de la seva poesia al llibre Eternal, d’on extrec aquest fragment, amb al·lusions a les fonts d’aigua: “Al cim més elevat de la muntanya […] | voldria tot l’estiu tenir-hi casa. | Però no per viure-hi sol, | sinó amb la companyia de l’esposa i dels fills, | i d’una font que ragi cristal·lina, | sense estroncar-se mai, per allà a la vora […].” (“Dèria del cor”, l’Havana, agost del 1912). I en el poema “El poeta i l’esperança”, del mateix llibre (l’Havana, 1917), Conangla, amb inspiració bucòlica que ens recorda Virgili, ens diu: “Jo pogués, jo pogués, sense cabòries […] | de la vall delectar-me en el silenci, | assegut a prop de l’aigua corredissa; | ungit per la sentor embriagosa | de romanins, orengues, farigoles […].” Des de l’altra part de l’oceà, recorda amb nostàlgia la vall de Montblanc i l’aigua corredissa.

Quan jo vaig arribar a Montblanc, l’octubre del 1964, una de les primeres coses que em tocà fer va ser encarregar-me del Grup Excursionista de la Mercè, que passaria més endavant a transformar-se en el Grup Escolta de la Mercè. Les primeres sortides que fèiem durant el curs eren sempre al voltant de Montblanc, i en les acampades, cer-

6

Pròleg

càvem un lloc arrecerat sempre al costat d’una font. La font de l’Auró, a Lilla, va ser un punt ben visitat, però sobretot la font del Mas de Muletes, on gràcies al consentiment del seu amo hi havíem acampat moltíssimes vegades. Ara, en Joan em diu que aquesta font és una de les millors en qualitat d’aigua, de la qual cosa n’estic ben content.

En les primeres sortides dels pioners del Centre d’Història Natural, també eren les fonts i els seus voltants els llocs privilegiats de les nostres visites. L’arbreda, llavors existent, de la font de la Ceba era el paradís de l’ornitologia. Podíem observar i gravar el cant de molts ocells. La font de Llorach era el petit ecosistema on estudiàvem la ve-getació exuberant de l’aigua: les falgueres, els creixents, les algues d’aigua, els botons d’or, les molses i les cues de cavall, per citar-ne unes quantes. Fins i tot, d’aquesta font en férem un curtmetratge, que fou premiat, com tots els altres, en un concurs de Sant Maties, dels anys setanta.

Amb els alumnes del Col·legi de la Mercè, amb el tercer de BUP i el COU, amb un total de 150 alumnes, durant els cursos de 1980-1981, 1981-1982 i 1982-1983, confeccionàrem uns reculls de toponímia de Montblanc, el seu terme i els pobles de la comarca i d’altres comarques, en els quals hi ha una recerca important de molts noms, i també noms de fonts.

Vull fer aquí recordatori emotiu a un prohom de Montblanc, bon amic meu, el Sr. Josep M. Abelló, que en els darrers anys de la seva vida, a través de la premsa comarcal insistia una i altra vegada, en la qualitat i el valor de les nostres aigües de la vall i de la Pasquala, i que es valoressin abans de portar les aigües de l’Ebre. Ara tu, Joan, amb el teu llibre, has defensat la seva causa. Per això també n’estic content.

Felicitats, Joan, pel llibre Els camins de l’aigua, treball de recerca i defensa, d’estudi qualitatiu i de denúncia contra la malversació dels nostres recursos i la destrossa dels nostres ecosistemes. Bons amics t’han acompanyat en aquesta recerca. Fes extensiva a tots ells la meva felicitació.

Albert Palacín Artiga

7

AGRAÏMENTS

Vull dedicar aquest llibre a la Juanita i el Ciscu, a la Rosa Mari i el Marcos, i a la Gemma, l’Alba i l’Andreu, una cadena de tres generacions que han aguantat estoica-ment les meves dèries.

D’altra banda, aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració i partici-pació de moltes persones, entre les quals hi destaquen:

• Els germans Ramon i Josep M. Briansó, responsables directes des de fa tants anys d’Aigües de Montblanc i bons coneixedors de les fonts i les aigües de Montblanc.

• Carles Masdeu (Montblanc), Josep M. Solé (Vilaverd) i Josep Insa (Rojals), els quals em posaren a disposició els inventaris que havien elaborat al llarg d’anys d’ex-cursionisme i d’interès per les nostres muntanyes.

• Francesc Pallisó, Jordi Llorens i Manel Marín, per facilitar-me dades pluviomè-triques i els estudis de Montblanc i Rojals.

• Vicenç Bayona i Josep M. Contijoch, perquè la seva publicació sobre els masos de Rojals ens ha possibilitat la recerca de noves fonts.

• Pere Domènech, de Vimbodí; Josep Val, Anton Escoté i Miquel Cercós, del Pinetell; Josep Andreu (Pep de la Serra) i Salvador Caballé, de Rojalons; Nati Andreu, Gabriel Buldó, Josep Lleonard (Pep de la Bartra); Joan Òdena, del Llarg; Joaquim Pàmies, Trini Pàmies, Angeleta Òdena, Maria Montcusí i Salvador Nogués, de Rojals, i Josep M. Solé Martí, de Vilaverd, per la seves valuoses i diverses informacions que ens han permès trobar tantes fonts.

• Francesc Guasch (Pau de la Sarrala), Ramon Torrelles, M. Dolors Sans, Jaume Moix Pujol, Trinitat Roselló, Jordi Cabeza (propietari del mas de Ponet), Josep Andreu (mas de Mateu), Pere Llort (mas d’Anda), Josep Moncusí, Josep Domínguez (la Riba) i Josep M. Vilalta (molí d’en Jan, del Pinetell), ja que tots ells ens han acompanyat en les sortides de camp i ens han donat a conèixer fonts que segurament s’haurien perdut.

• Els companys i amics del Club Excursionista Montblanc (CEM) i del Grup d’Estudis i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC), que, a més d’engrescar-se per l’activitat, s’han convertit en “amics de les fontades” i a banda d’obrir camins han començat a recuperar-les.

• Josep M. Porta, director de l’Arxiu Històric Comarcal de la Conca de Barberà, per la relació nominal de fonts i per l’interès i la deferència en la consulta dels arxius documentals referits al tema de les aigües.

8

Agraïments

• Pep Baudés, del Pla de Santa Maria, que ens ha proporcionat les dades dels seus estudis sobre el Pla d’abastament d’aigües de Catalunya, amb una diagnosi plenament coincident amb la que havíem realitzat en el nostre estudi.

• En una conversa de darrera hora, Josep M. Carreres, de Montblanc, ens va es-mentar quatre fonts noves situades a les rodalies del mas de Carreres.

• Manel i Anna de la Socorrimada (Rojals), Dani i Mercè del mas de l’Arlequí i Carles i Teresa del mas de Caret, els quals han endegat un important projecte recu-perador de vida a les nostres muntanyes i, a més de proporcionar-nos informació, ens han donat bona companyia i conversa, ens han proveït d’avituallament i ens han alimentat.

• Guillem Terrades i Martí Pericay, de l’empresa Geodata, pel subministrament del sistema d’informació geogràfic i per les facilitats ofertes al llarg del treball en la seva aplicació; Lleonard Matia, cap del laboratori d’Agbar, per la realització de les ana-lítiques i suggeriments valuosos, i els companys del Servei Meteorològic de Catalunya, per l’ajut i per la informació, als quals estic “explotant” els seus coneixements mete-orològics i climàtics de Catalunya. Hi han col·laborat directament Anna Rius, per la lectura i consells del capítol 4, i Juan Carlos Peña, pel gràfic de l’evapotranspiració a Prades.

• Mossèn Albert Palacín, plebà de Montblanc i mestre de naturalistes de la Conca, i Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i artífex destacat de la Nova Cultura de l’Aigua a Catalunya, pels seus respectius pròlegs i ajuts.

• Finalment, cal dir que els amics que més m’han acompanyat i que han viscut les fonts tan intensament com és possible viure-les han estat: Francesc Masdeu, Ramon Cendra, Ramon Palau i Blai Caballé, els quals en realitat són coautors del llibre.

9

CAPÍTOL 0

Que tot i ser formalment una introducció és només una justificació

Esas piedras no prometen nada,pero salvan del olvido.

Eduardo Galeano, La memoria del fuego

Des de la meva infantesa, he tingut el delit i la fortuna de poder desenvolupar l’excursionisme amb quasi totes les seves variants (l’espeleologia, l’escalada, l’arqueo-logia…), que com és sabut constitueix una activitat fortament arrelada al país, i de la qual s’han nodrit diverses branques de “naturalistes” a Catalunya.

Durant més de quaranta anys he recorregut els diferents paratges de les Muntanyes de Prades, on hi ha una notable abundor d’indrets singulars i sorprenents que ens captiven, bé sigui per la varietat formal i disposició de les pedres (vessant geomorfo-lògica), pel tipus de plantes i arbres (component botànica), per la presència d’animals lliures (interès faunístic), per l’abundància d’empremtes humanes (vessant històrica) o simplement pel gaudiment estètic del paisatge. Cadascun d’aquests aspectes, indivi-dualment, o millor encara, tots en conjunt formen un mosaic paisatgístic que ens reclama l’atenció fins a captivar-nos. És a partir d’aquesta munió de perspectives que hom percep i conforma de manera espontània una peculiar fisonomia, tot just arribant a les rodalies de Montblanc i adonar-se del relleu i la bellesa que té al seu entorn.

Els montblanquins, potser per quotidianitat de la visió, de vegades sembla que menys tinguem l’escenari. No voldria ser qualificat d’agosarat en afirmar que mas sa sovint el meu poble sembla sentir-se poc identificat i integrat en l’entorn, fins al punt que pot dir-se que viu d’esquena a la muntanya, per més que aquella imponent i callada presència hagi representat un element decisiu per a la conformació de la seva personalitat, com de fet succeeix a qualsevol poble que s’hagi erigit a l’empara d’una muntanya i d’un “bosc protector”.1

1 No cal insistir gaire per evidenciar que després de vint-i-cinc anys de la “transició democràtica”, les admi-nistracions actuants tampoc no han considerat la muntanya com es mereix i ni tan sols han estat capacitades per oferir uns estàndards de protecció equivalents als d’un país civilitzat, malgrat que des d’inicis dels anys setanta els estudiosos ja esmentaven al llibre Natura, ús o abús?, que les Muntanyes de Prades eren un dels espais més representatius del país i que calia protegir-les.

10

Joan Pallisé Clofent

Quan ara fa més de cinc anys vàrem endegar aquesta activitat, no podíem intuir l’envergadura que assoliria el treball i, possiblement per aquella falsa apreciació, molt ingènuament suposàrem que el tindríem enllestit en el termini d’uns pocs mesos, màxim un any. Actualment, estem en millors condicions per avaluar les nostres “fon-tades”2 perquè sabem l’activitat frenètica que hem desenvolupat i el temps i els esfor-ços que ens ha costat; tot això acompanyat d’experiències i emocions intenses que semblen amenaçar-nos en no tenir data de caducitat.

Hom no pot contemplar una font sense copsar-hi alhora una forta càrrega simbò-lica i per més racionalista que sigui, no copsar-hi alguna dosi de màgia i misticisme, que sembla ser-hi inherent. Nosaltres, els qui a poc a poc ens hem anat engrescant en el treball, com nous asclepíades3, podríem afirmar que també n’hem quedat un xic embruixats.

El contacte amb les fonts ens ha fet canviar la percepció apriorística que en teníem i, actualment, ja no sols les considerem des del punt de vista d’aquell recurs bàsic que fou per a la supervivència dels nostres avantpassats, ni pel potencial que representà per al desenvolupament de l’agricultura de muntanya; sinó que també les apreciem pel que representen de patrimoni històric i natural, o perquè constitueixen el circumcen-tre d’indrets encisadors on és possible exercir-hi notables activitats de plaer i d’esbarjo sense necessitat de practicar cap mena de consumisme aclaparador lligat a les “indús-tries de l’oci”. Ara sabem prou bé que, encara que les ignorem, les fonts continuen entre nosaltres perquè a cada visita les puguem redescobrir.

El llibre sobre fonts i aigües de Montblanc que finalment us lliurem és fruit d’un esforç col·lectiu que s’estén al llarg del temps, on en realitat nosaltres no hem desen-volupat cap recerca ni activitat original que no sigui la d’engrescar un grup d’amics amb els quals diumenge rere diumenge hem anat resseguint petjades disperses pel territori que han deixat els nostres avantpassats. Així doncs, l’ordre del discurs i la dosi de lirisme que podeu trobar-hi són només les exageracions i els additius posats pel redactor, que vol emfatitzar-vos allò que troba veritablement essencial i important del llibre: les recerques i els treballs de camp efectuats, que són allò que en definitiva ens ha permès descobrir l’existència i la localització d’unes dues-centes cinquanta fonts en una reduïda porció de territori, que s’estén des dels indrets més planers del poble fins a les zones més enlairades, feréstegues o abruptes del terme de Montblanc.

En el desenvolupament dels treballs, a més del “nucli dur” de companys esmentats a l’apartat d’agraïments, hi han participat moltes persones, desconegudes, en el paper de montblanquins anònims, que amb el seu esforç descobriren, arreglaren i conservaren

2 Terme que s’emprava a determinats indrets de Catalunya per designar l’activitat d’anar a esmorzar, bere-nar o trobar-se a l’entorn d’una font.

3 Metges sacerdots grecs que havien descobert el poder curatiu de l’aigua lligant-lo a un fort simbolisme re-ligiós. Convertiren algunes fonts en balnearis, centres de salut i quasi temples, guardant-los amb molta cura.

11

Els camins de l’aigua

aquest important patrimoni natural que són les fonts i llurs rodalies; adequaren els camins d’accés, mantenint-hi conreus i horts, i s’esmerçaren per conservar la qualitat de l’aigua… i, a despit de les penúries que els assetjaven, varen saber apreciar de ma-nera prou adient aquests indrets privilegiats i hi establiren, amb el seu esforç, aquell fil conductor que ens ha possibilitat traçar un vincle de continuïtat entre el passat i el present, tal com hem assenyalat a la citació que encapçala la introducció: “aquestes pedres no prometen res, però podrien salvar-nos de l’oblit”.

A l’entorn d’una font sempre hi percebrem una “elevada densitat de vida” i, per tant, com qualsevol entitat vivent, constitueix un reducte altament sensible i vulne-rable a les agressions antròpiques. És per aquest motiu que, en el cas que sigui certa la intenció dels qui ens proposen conservar-les, caldria recomanar l’establiment de pautes tan senzilles com ara evitar l’oblit del seu nom propi, mantenir operatius els camins d’accés i, sobretot, esforçar-nos que no es produeixi la tràgica seqüència: oblit, degradació, destrucció i desaparició.

És factible pensar que mentre algú tingui present a la memòria el nom o la imatge d’una font podrem evitar-ne la desaparició. Qui sap si aquesta petita tasca podria, fins i tot, contribuir al fet que les properes generacions de montblanquins, cada cop més convertides en “urbanites”, mantinguin desperta una parcel·la de sensibilitat am-biental que sembla haver-se perdut en el transcurs de les darreres dècades. Així doncs, aquest també podria representar un altre objectiu del llibre, el qual hem orientat no tan sols en la direcció d’aconseguir un registre escrit de les fonts realment existents per poder mantenir-les “vives” dins la memòria col·lectiva, sinó que a més proposa adoptar una actitud proactiva que condueixi cap al seu redreçament i la seva millora. Teòricament, i si s’ha de jutjar per alguna propaganda institucional, hom podria su-posar que les fonts constitueixen un patrimoni important i respectat, però si hem de jutjar per la situació real com les hem trobat, hauríem de convenir que no solament han estat ignorades, sinó que semblen haver-se situat a la cua en els nostres ordres de prioritats.

En aquest punt de la presentació, em pertoca deixar clares totes les intencions, atès que en la gènesi del treball no tan sols hi trobareu inquietuds de caire excur sionista o naturalista, que, per altra banda, tant em complauen. A la part ombrívola de les referències sobre aigües i fonts, hi percebreu un tuf de “mínima moralia” que em ser-veix per justificar la triple motivació dels treballs. La primera és fruit d’una particular perversió com és la sensibilitat i atracció cap a entorns naturals més aviat feréstecs i poc urbanitzats. Fàcilment hi copsareu una segona intenció, que té a veure amb la preocupació i angúnia que em provoca constatar el desmesurat desconeixement que moltes persones manifesten sobre el territori que les envolta. La tercera de les moti-vacions és la de caire més polític i fou generada per la malastrugança i el desengany que va provocar-me el projecte de transvasament d’aigües de l’Ebre cap al meu poble, el qual de factum va comportar l’abandonament de les mines i fonts de muntanya

12

Joan Pallisé Clofent

que, feia més de dos-cents anys, nodrien d’aigües la vila. La suplantació de les nostres aigües, per unes aigües de qualitat molt inferior, s’executà de forma ràpida i precipi-tada, cosa que segrestà la possibilitat d’endegar un debat important. El projecte fou desenvolupat sota el fals ídol del progrés futur, darrere del qual només s’hi amagava la magnificació de la quantitat i un cretí creixementisme.

Si bé podríem convenir que aquell subministrament de muntanya era complex en el manteniment i exigia esforços,4 hem de recordar que ens proporcionava una aigua de boca de qualitat excel·lent, que molts pobles de Catalunya ja voldrien tenir per a si. Amb la barreja inicial d’aigües amb qualitats tan diferents com la del tram final del riu Ebre i les procedents de la Pasquala i la Vall5 al dipòsit de la Canal, s’endegà un disbarat mental i ecològic que ha conduït a l’abandonament de la “nostra aigua” i a la substitució per un recurs forà que hom suposa il·limitat, i sobre el qual s’ha volgut ignorar i menystenir determinats problemes que el seu ús perllongat podria comportar.6

Per tal de ser equànimes amb tothom i no culpar de tot els polítics, cal també assenyalar que aquesta substitució i aquest bescanvi ha estat possible gràcies a l’estadi d’apatia i d’indiferència que sembla impregnar en determinats moments els mont-blanquins i les montblanquines, malgrat que cada dia siguin més els qui s’adonen que beure l’aigua del tram final del riu Ebre potser no és la millor opció vital i, així, amb actitud estoica i resignada cada cop més s’han orientat a comprar garrafes d’aigua a les botigues;7 d’aquesta manera, també han oblidat ràpidament que tot just fa pocs anys aquest “regal dels déus” el podíem obtenir només obrint l’aixeta de casa, que, de manera instantània, establia un fil de continuïtat entre les nostres llars i les fonts de la muntanya.

Atès que els paranys del “progrés” són molts, si no volem desorientar-nos i per-dre uns recursos que potser no valorem prou, ens caldria estar amatents i lluitar per defensar-los, ja que som moltes les persones que pensem que, a Montblanc, no tot s’ha de posar en funció del creixement (mal anomenat progrés). Hem de tenir present la possibilitat que poden ser les mateixes institucions qui, en contra de vetllar per la conservació del patrimoni i els recursos naturals, siguin les inductores (per activa o per passiva) del malmetement dels recursos i de la seva destrucció.

4 Entre els anys quaranta i cinquanta del segle passat dues persones, el Bolet i l’Eloi, amb pocs recursos tèc-nics i sense cap mena de transport, mantenien el subministrament d’aigües del poble en un estat molt digne.

5 Vegeu a l’annex els articles sobre la polèmica del transvasament de l’Ebre.6 Malgrat els desmentits de les administracions respectives, en poc temps i com a mínim ja tenim docu-

mentat un parell d’episodis de contaminació que cal considerar. Un per mercuri, segurament, de Flix, i un altre de triti procedent de la central nuclear d’Ascó.

7 El desgavell es perceptible quan podem comprovar com en alguns restaurants del poble ens serveixen per beure aigua envasada procedent de Múrcia o Andalusia. Aspecte que no tan sols és un disbarat mental i ambiental, sinó que representa un atemptat contra la sostenibilitat dels pobles.

13

Els camins de l’aigua

Des d’un punt de vista profilàctic, per a la protecció dels recursos i del medi natural, se m’acut que una primera opció possible seria no viure tant d’esquena a la muntanya. Des de sempre m’ha costat creure que hom pugui estimar la natura, o la humanitat en abstracte, mentre ignora el patrimoni propi, o els espais de natura i humanitat que se li presenten davant els ulls. Així doncs, tot i l’imprescindible caire muntanyenc i naturalista que traspua tot el llibre, desitjaria que aquest us servís d’eina de lluita contra l’oblit. No cal dir que ens sentirem prou satisfets si a més d’aquest fet, la seva lectura us incita a incrementar les ganes de conèixer el territori i us indueix a agafar l’esmorzar i unes estisores de podar perquè heu decidit incorporar les fontades a les vostra vida i, així, a més de recrear-vos en les fonts, coneixereu topònims i, amb “els camins de l’aigua”, podreu recrear-vos amb plaers tan subtils però alhora tan intensos com el del “camí que ens torna a casa després de molt caminar”.8

El que sí que puc dir-vos és que per a nosaltres les sortides han actuat com a cata-litzadors i han servit per reconvertir aspectes que tot just fa uns quants anys ens pro-vocaven indignació i ràbia cap a una vessant més hedònica i constructiva, cosa que ens permet afirmar que no tan sols hem aconseguit intenses satisfaccions, sinó que hem pal·liat amb escreix aquells desenganys inicials de què parlàvem. Així, gràcies al treball, hem retrobat el plaer de redescobrir, d’arreglar, o fins i tot fer brollar, algunes fonts perdudes, o deixades de la mà de Déu, retornant-nos la il·lusió que sempre provoca sentir “cantar l’aigua” enmig d’un territori tan assedegat com el nostre, emplenant aquest interessant “viatge ple de troballes i coneixences” a la nostra Itaca tan parti-cular.

Montblanc, Terrassa i Rojals, 2000-2005

8 Estrofa d’en J.M. Serrat a la cançó “Marta”.

15

ABREVIACIONS

Per a les fonts

Lo � LocalitzadaRef � Referència cartogràfica o toponímicaCp � Comunicació personalDe � Actualment desaparegudaNd � Nom dubtós o desconegut IE � Interès ecològicSAM � Connectada al Servei d’Aigües de Montblanc Ac � ActivaTe � Temporal As � Assecada Ut � Utilitzada per al reg, per a ús de boca…In � Interessant per diversos motiusSd � Sense més dades

Accessibilitat

Ab � Estat d’abandóAr � ArranjadaFa � Accés fàcilDm � Dificultat mitjanaDi � Accés difícil

Per als materials geològics

Ag Argiles vermelles, grises i verdoses (Materials de diferents estrats)T4 Terrasses (arenes, còdols i terrasses de riu) (Materials quaternaris)T3 Argiles i conglomerats del Paleogen (Materials terciaris)B Gresos, conglomerats i argiles vermelles del Buntsandstein (Triàsic, era secundària)

16

Joan Pallisé Clofent

M1 Calcàries del Muschelkalk inferior (Triàsic, era secundària)M2 Argiles del Muschelkalk mitjà (Triàsic, era secundària)M3 Calcàries i dolomies del Muschelkalk superior (Triàsic, era secundària)Gr Granitoides i roques plutòniques associades (Materials era primària)Ps Pissarres negres, paleozoiques (Materials era primària)

17

CAPÍTOL 1

Que parla sobre el progrés, el transvasament, les aigües i la sostenibilitat a Montblanc

Qui no coneix res no estima res.Qui no pot fer res no comprèn res.Qui no comprèn res, no val res.Però qui comprèn, també estima, observa, veu…

Paracels (1493-1541)

La citació que encapçala el capítol d’aquest clàssic amb nom llatinitzat que fou Paracels ens serveix de pretext per esmentar quelcom que hauria de ser evident: no-més podrem estimar i valorar les coses si les coneixem. Si hom desconeix, no pot apreciar ni respectar adequadament allò que de ben segur val la pena conservar. Al nostre entendre, la difícil relació establerta actualment entre la societat i la naturalesa ens provoca una de les mancances més greus dels nostres temps, que consisteix en un perillós desconeixement del territori que ens envolta i dels fenòmens naturals que hi són inherents.

En el transcurs dels darrers decennis s’ha produït al nostre país un perillós feno-men d’“aculturació”, que es manifesta en formes tan diverses com són la desaparició de nombrosos topònims que farcien la nostra geografia, el desinterès per mantenir els camins històrics de la vila, l’oblit de les partides del terme, el desconeixement d’activi-tats desenvolupades d’acord amb els cicles de la natura (bé siguin els cicles de la lluna, o els de caràcter més estacional), l’oblit de noms populars de plantes i d’animals… Fins a un límit que podria consistir en un palès desinterès per tota aquella porció del territori que no sigui directament urbanitzada o urbanitzable.

És precisament dins contextos de menyspreu i d’ignorància que fàcilment poden desenvolupar-se activitats i projectes que, sota un vernís de progrés i modernitat, en realitat comporten la destrucció accelerada dels recursos naturals i de moltes de les empremtes que han conformat determinats signes d’identitat de Montblanc i de la Conca de Barberà.

De la munió de possibles àmbits de treballs, que serien del tot inabordables per a qualsevol que es proposi una activitat de diversió i oci de caps de setmana, nosaltres

18

Joan Pallisé Clofent

ens hem proposat resseguir i centrar (però no limitar), a la petita part de la natura que fa referència a la pèrdua d’aquells indrets singulars on hi brolla l’aigua de manera natural que anomenem fonts, aquestes s’han erigit com a tema central del volum que us lliurem.

Una interessada propaganda sobre les virtuts de l’era de la informació i les bondats de la mundialització ha comportat la ingènua creença que pel fet de viatjar (física-ment o visualment) als indrets més exòtics i allunyats, o poder contemplar les majors obres de la natura i de les civilitzacions, bé sigui des del sofà o guiats per una agència de viatges, poc podrem conèixer els llogarrets propers dels quals us parlarem i que a primera vista semblen tan modestos.

La ingent quantitat d’imatges i dades que dia a dia ens posen a disposició els mitjans de comunicació, a més de proporcionar-nos una allau d’informació supèrflua i fortament esbiaixada (allò que algú ha anomenat coneixement inútil), pot induir-nos a adoptar una actitud apàtica o contemplativa fomentadora de desconeixement i desinterès per tot allò que no pot gaudir-se còmodament des de més enllà dels límits de casa nostra, o del poble. Aquest fet representa un dràstic contrast amb tot aquell conjunt de sabers i coneixences tan ben estructurat que posseïen els nostres pares i avis sobre el món que els envoltava, per més que avui sabem que aquells coneixements els eren imprescindibles per a la seva supervivència.9

A principis del segle passat l’escriptor Joan Puig i Ferreter situava a la comarca veïna del Baix Camp una de les seves obres més importants, Aigües encantades, en la qual els “progressistes” s’enfrontaven a la tradició i els poders establerts —ignorants i reaccionaris— que es negaven a portar l’aigua al poble per motivacions de tipus místic i ideològic. De manera paradoxal, en el nostre temps les ideologies i els papers s’han imbricat fins a un punt que han fet trontollar les velles etiquetes i, actualment, sembla que són les institucions i els poders fàctics (de tots els colors) els qui són més interessats a conduir-nos cap a “la felicitat pel camí de les infraestructures”10, sense importar-los un rave els valors simbòlics, alhora que es continua manifestant una sor-prenent ignorància en els aspectes ecològics, per més que gran part de la comunitat científica i dels moviments ecologistes s’escarrassin a denunciar molts dels desgavells que s’executen de manera continuada.11

9 Aquesta escissió entre un coneixement global quasi superflu i el desinterès per l’espai proper comporta uns perills similars als que fa unes quantes dècades enunciava l’escriptor anglès C.P. Snow en el llibre Les dues cultures, on exposava els riscos que representa per a qualsevol societat establir un divorci entre una “cultura de tipus literari-artística” i una “cultura científico-tècnica”. L’escissió entre aquest saber global i el desconeixement d’allò local que possiblement podria ser salvat per un saber de tipus “ambiental-naturalista”.

10 A. Sanz. “A la felicidad por el camino de las infraestructuras”, Vivir mejor, destruir menos, Aedenat, Madrid 1991.

11 Com que no es tracta de relacionar les lluites d’ecologistes més o menys anònims citem catedràtics d’Ecologia com són González Bernáldez o Narcís Prat, o bé els màxims experts en hidrogeologia del país, com ara F.J. Martínez Gil, M.R. Llamas, E. Custodio, o economistes com P. Arrojo, J.M. Naredo, etc.

19

Els camins de l’aigua

En l’àmbit local la cosa no ha estat diferent i així de fa anys i pel tema de les aigües podíem llegir en el pròleg del volum dedicat a La conca de Barberà, patrocinat per Caixa de Catalunya, com un vell company de fatigues afirmava de manera contun-dent: “[…] sense una aportació hídrica d’altres comarques, ni millorarà la qualitat de vida dels habitants actuals, ni podem parlar seriosament de modificacions estructurals al sector primari, ni de noves i importants implantacions industrials, ni de projectes significatius al sector turístic i dels serveis, per a l’esdevenidor.”12 Uns quants anys des-prés, aquesta idea es materialitzaria en una infraestructura com el minitransvasament de l’Ebre, que en boca dels seus promotors havia de representar la “solució definitiva al problema de l’aigua a la Conca”; si bé això passava abans d’entrar al govern els qui estàvem més implicats en el que s’anomena Nova Cultura de l’Aigua.13

L’esquizofrènia d’aquelles actituds apareixia quan resulta que ideòlegs i promotors del projecte posaven el crit al cel quan el govern estatal del Partit Popular intentà justificar el disbarat del transvasament de l’Ebre cap al llevant espanyol; o de manera més matisada, quan l’anterior govern català promo cionà com a alternativa el trans-vasament del Roina, que segons els impulsors també seria la solució definitiva als problemes d’aigua de Catalunya. Pel que sembla la ideo logia de les grans infraestruc-tures hidràuliques ha sobreviscut per ignorància i/o complicitat d’un gran nombre de gestors, els quals s’han mantingut impermeables a la Nova Cultura de l’Aigua.

Aquelles contradiccions se’ns tornaren insultants quan les obres i els projectes s’adornaren amb ostentosos discursos sobre el respecte al medi ambient, la solidaritat interregional o el desenvolupament sostenible, amb la qual cosa es procedia de mane-ra indecorosa a una apropiació del mot —que no dels continguts— sorgit dels àmbits més sensibilitzats per la destrucció ambiental que proposa fites i objectius totalment contraposats.

Apuntar-se a la lluita contra el Plan hidrológico nacional que havia de portar un recurs escadusser i limitant com és l’aigua cap a Andalusia, Múrcia i el Llevant per al seu “desenvolupament”; mentre a Montblanc i la Conca faríem ulls clucs a transvasa-ments similars, qui sap si per promocionar noves urbanitzacions, camps de golf i al-tres activitats intensives en el consum d’aigües, alhora que s’abandonaven els recursos propis sense haver ni tan sols explorat altres camins alternatius, no sembla pas una actitud progressista i ni tan sols coherent.

12 M. Vives, pròleg al llibre La Conca de Barberà. Col·l. Catalunya Comarcal, Caixa de Catalunya. Barcelona 1991.

13 Després dels canvis polítics que han esdevingut recentment a Catalunya i a tot l’estat, puc donar fe que s’ha donat un gir de cent vuitanta graus pel que fa a la política hidràulica i que avui dia aquestes obres no s’haurien produït amb tantes facilitats, atès que uns dels eixos centrals de la Conselleria de Medi Ambient és la política de la Nova Cultura de l’Aigua, que va obrint-se pas malgrat les fortes traves i dificultats.

20

Joan Pallisé Clofent

No tot aquest desgavell que ens ha tocat viure és atribuïble als mesquins interessos econòmics, o a la mala fe d’algunes persones, en la seva gènesi també hi compten la desídia, la mandra mental i alguna dosi de supèrbia, que en conjunt ens condueixen a una successió de petits desastres. Tot això, en confluir sobre un mateix espai, dóna com a resultat un greu desgavell territorial i ambiental que comença a ser patent a la Conca, i per extensió arreu de Catalunya, amb proliferació d’infraes tructures lineals (TAV, ro-tondes, carreteres i més carreteres, autovies…), amb una gestió negligent i descuidada envers els residus, amb la imponent presència d’un urbanisme caòtic i desbaratat, amb la proliferació de polígons industrials que encerclen el poble, amb la incapacitat de tancar els vials més importants (el carrer Major o la plaça) al tràfic rodat… i, així, fins a arribar al límit que representa el menyspreu cap un dels recursos que fou més apreciat a la nostra vila: l’excel·lent qualitat de l’aigua que nodria Montblanc.14

Serà a partir del recull d’evidències que hem obtingut indicadors que poden in-formar-nos que les coses no marxen tan bé com hom podria deduir si només fem cas d’una autocomplaent propaganda “oficial” que des de fa uns quants anys s’ha establert i que ens envaeix.

Pel que fa als aspectes associats a la política hidràulica local caldria recordar els elements bàsics d’una clàssica definició de les primeres conferències de les Nacions Unides que encara avui continua tenint plena vigència, quan a la dècada dels seixanta afirmava: “L’aigua és un recurs natural escàs, indispensable per a la vida i per a l’exerci-ci de les activitats econòmiques, és irreemplaçable, no ampliable per la mera voluntat de l’home, irregular en la forma de presentar-se en el temps i en l’espai, fàcilment vulnerable.”

Un clàssic de tant de renom com J.J. Rousseau desenvolupà una fantasiosa teoria de la civilització en què atribuïa l’origen del llenguatge i de la socialització a l’en-torn dels pous i les fonts, arran de la necessitat que de sempre ha representat per als humans obtenir aquest recurs.15 No cal considerar-se deixeble seu per acceptar que aquells indrets —molt especialment a les regions on no hi abunden els recursos hi-drològics ni els rius cabalosos—, de sempre han representat un focus privilegiat per al desenvolupament de la vida i les activitats socials, mentre que els llocs amb recursos

14 L’il·lustre montblanquí Conangla i Fontanilles, redactor de la constitució cubana i dissenyador de l’es-telada, concedia una gran importància a les nostres fonts, fins al punt d’esmentar que quan venia a Montblanc anava d’excursió a berenar a les fonts del terme amb la quitxalla per imbuir-los d’aquest ric patrimoni. Per la seva banda, J.M. Poblet en el llibre Aquell Montblanc dedica un capítol a l’Antonet Fotent i explica com cada dia anava de bon matí a beure un got d’aigua a la font del Reboll perquè: “era la millor de les medecines”. Un altre montblanquí citat és C. Bayer, el qual en un poema dedicat a l’artista Artur Potau esmenta: “et nodries de l’essència montblanquina que té l’aigua del Reboll”.

15 Quan a Montblanc encara no existia l’aigua a les cases, és a dir, només fa un parell de generacions d’ençà la nostra, a l’entorn de les fonts podia exercir-se una activitat tan interessant com cercar l’oportunitat de trobar-se, festejar i endegar un projecte de vida en comú. Aquest fou el cas concret del meus avis Josep i Soledat, del carrer de la Paleta, tal i com m’havia explicat el meu pare.

21

Els camins de l’aigua

més escadussers gaudien d’unes potencialitats més limitades que els nostres avantpas-sats sabien identificar.

Segurament un dels mites més vells que ingènuament ha perseguit una gran part de la humanitat, però que encara és ben present a moltes mentalitats del nostre temps, és la fe en un mena de progrés lineal que suposadament hauria de conduir-nos des de la misèria del passat cap al benestar més absolut de les societats del futur. Per acon-seguir-ho sembla que s’ha de disposar sempre de més infraestructures, més recursos i objectes sense deturar-nos (vehicles més potents, més autovies, més trens d’“alta” ve-locitat, més consum d’energia i d’aigua per càpita…). Els defensors d’aquesta nefasta utopia ens han volgut convèncer que gràcies a més actuacions i inversions hom podrà superar els límits dels sistemes naturals i així avançar cap a majors taxes de felicitat; i en el cas concret de l’aigua, caldrà anar a la distància i fondària que calgui, amb in-dependència que això impliqui engreixar un cercle viciós d’incentivar el consum i de malbaratar més recursos i energia, sense ni adonar-se que a la conca mediterrània el primer factor limitant és, ha estat i serà l’aigua.

De fet, aquesta forma d’encarar els problemes de l’aigua, que podria batejar-se amb el terme de deliris de grandesa, tampoc és endèmica de la comarca, sinó que ha estat generalitzada al país, per més que hagi estat denunciada pels màxims experts i estudiosos dels recursos hidrològics com, per exemple, F.J. Martínez Gil, el qual s’an-ticipà premonitòriament al que de fet ens ha passat:

La codicia y la especulación han llevado en algunas regiones a generar unas apetencias de aguas muy superiores a sus propias disponibilidades naturales, haciendo necesaria la regulación del recurso mediante oportunos embalses o recurriendo a la sobrexplota-ción de las aguas subterráneas y, más recientemente, mediante grandes obras que per-miten trasvasar ingentes volúmenes de agua desde unas cuencas a otras… No se puede olvidar que toda obra pública encierra grandes intereses ocultos y que frecuentemente ofrece soluciones a problemas imaginarios o que tienen otras alternativas; además exige grandes inversiones de dinero público que debe ser detraído de otras funciones sociales sin que se discuta previamente su prioridad.16

El malaurat catedràtic d’Ecologia i precursor d’aquest tipus d’estudis, F. González Bernáldez, també havia pronosticat el que s’esdevindria: “La destrucció o degradació selectiva dels ecosistemes de descàrrega d’aigües subterrànies i dels seus paisatges és una de les manifestacions més depriments del fals desenvolupament que certs grups de pressió estan realitzant. Servint-se de la impunitat que els atorga el baix nivell de consciència i sensibilitat ecològica de polítics, autoritats i públic.” Talment sembla com si ambdós científics s’haguessin inspirat en el que passaria al poble i comarca,

16 F.J. Martínez Gil en l’article “El valor integral del agua y su gestión”, dins el volum Agua y paisaje, Madrid 1996.

22

Joan Pallisé Clofent

però dissortadament no és així perquè resulta que el problema és més greu i generalit-zat del que podem suposar, per més que molts no se n’hagin ni assabentat.

Malgrat la meva professió d’enginyer, des de fa anys he trobat convenient mantenir una actitud de cautela i malfiança davant molts macroprojectes i he adoptat, tot sovint, la premissa d’anteposar-hi el principi de precaució que acostuma a donar més bons resultats a mitjà termini. Aquest principi es podria enunciar d’una manera tan senzilla com: “Caldria vigilar amb atenció i tenir molta cura de qualsevol projecte que pugui afectar de manera irreversible tot allò que varen desenvolupar amb pocs diners, menys mitjans tècnics i molts esforços personals els nostres avantpassats, ja siguin les sèquies del poble, les llambordes del carrer major, els camins històrics, les mines, les fonts o les canonades, que portaven l’aigua al poble.”

Segons el meu parer, amb aquesta fugida cap endavant s’ha fet quelcom pitjor que accelerar l’exhauriment d’un recurs imprescindible, malgrat que temporalment ens faci l’efecte que podem gaudir de tanta aigua (metres cúbics de l’Ebre) com si-guem capaços de pagar; aquelles aportacions d’aigua, de fet, han capgirat aquell vell estadi de consciència que havia adquirit una gran part de la població, la qual sabia de l’existència de límits reals, mentre que amb els transvasaments es promociona la falsa idea que sempre que ho desitgem ens serà possible obtenir (a la nostra voluntat i de manera instantània) els recursos i volums d’aigua per desenvolupar les activitats més peregrines (com, per exemple, regar camps de gespa de jardins privats, de les muralles o del camp de futbol), o bé podrem augmentar el nombre de piscines particulars, rentar els vehicles enmig d’una sequera impressionant, o destinar-la per qualsevol tipus de necessitat lúdica o industrial (qui sap si ja planeja algun camp de golf per les rodalies), sense considerar en cap cas l’existència de límits. De cap manera hauríem de frenar el progrés!

Aquest creixement il·limitat, que alguns identifiquen amb progrés, és una qui-mera que en el millor dels casos genera una falsa consciència incitadora cap a més consumismes desaforats, alhora que genera moviments especulatius sobre els nostres recursos bàsics i provoca una pèrdua del control i la gestió dels recursos que d’antuvi gaudien els nostres municipis. Potser faríem bé de preguntar-nos per què serveixen els consistoris quan ni tan sols semblen capacitats per gestionar aquells aspectes més elementals com són la gestió de les aigües i dels residus, i ja ni tan sols saben recaptar els nostres diners, de manera que ho han de cedir tot a empreses privades, l’objectiu de les quals —com és natural— és fer negoci.

Arribat aquest punt, a fi d’evitar malentesos, o possibles tergiversacions, em perto-ca afirmar amb contundència allò que és una realitat elemental a la nostra vila i a tota la comarca: els recursos hídrics són escadussers i, per tant, sempre han representat un factor limitant, tant en el passat com també ho seran en el futur (malgrat transvasa-ments com els de l’Ebre, que ara ja es necessita augmentar). Però un factor limitant no constitueix cap profecia tràgica, ni cap destí inexorable, només ens indica uns

24

Joan Pallisé Clofent

límits que no hauríem de superar frívolament promocionant activitats econòmiques, urbanístiques i lúdiques malversadores d’aquest recurs.

Si bé a Montblanc, com immediatament veurem, sempre ha estat present el pro-blema de l’aigua i tots hem conegut les restriccions, pensem que mai no s’ha fet un plantejament global del problema que contemplés els seus recursos i alhora integrés la variable ambiental, així com no s’ha realitzat un plantejament integral de la proble-màtica de l’aigua per analitzar els recursos propis i les estratègies per avançar cap a un desenvolupament més sostenible; a Montblanc, pel que fa a l’aigua, s’ha anat massa cames ajudeu-me i tapant forats, fi ns que fi nalment es va optar per la solució més fàcil, tot i perjudicar els recursos propis…, i si bé no podem parlar d’accions irrever-sibles, costarà recuperar allò que momentàniament s’ha perdut.

D’entre tots aquells indrets interessants que podem trobar al nostre terme, sempre hi destacaran aquells paratges on s’hi percep una presència d’aigua que barboteja del terra, que brolla per una escletxa d’una roca, que neix dins d’una bassa o bé és recolli-da des d’un torrent, els quals de manera genèrica anomenem fonts.

En aquesta àrea fàcilment podem establir un fil de continuïtat que ens porti des de la prehistòria fins a una generació anterior a la nostra, amb la qual cosa podem ima ginar generacions de montblanquins anònims que han tingut cura de les seves fonts. En totes les èpoques ha existit la necessitat de cercar aigua per a la supervivèn-cia; aquest fet és fàcil de recordar gràcies a una de les frases lapidàries que repetien els nostres avis: “sense aigua no hi ha vida”. Ara bé, tot i l’elementalitat de la proposició, no sempre resulta evident la presència d’aigua, però sense aquesta no es bastien cases, masos o corrals, ni es conreaven els necessaris productes d’horta, perquè en definitiva no hi podien subsistir persones ni animals.

No podem parlar de fonts sense esmentar els aiguaneixos, les mines i les basses que des de fa centenars d’anys proveeixen d’aigües els masos i nuclis de població. L’abandó d’aquest recurs natural és un fet recent que —si bé va justificar-se amb arguments tan peregrins com que el seu manteniment comportava unes despeses elevades de gestió, o perquè no teníem a disposició tants recursos propis com algú desitjava per ende-gar els “grans projectes de futur” que portarien el nostre poble cap a un esdevenidor radiant— condicionarà de manera desfavorable el nostre futur.

Amb una pluviometria anual mitjana lleugerament inferior als 520 mm (litres per metre quadrat i any)17, les activitats econòmiques i humanes no es podien permetre gaires filigranes; l’agricultura era típicament mediterrània (majoritàriament de secà), si exceptuem la que podia desenvolupar-se a prop de la llera dels rius Francolí i Anguera,

17 Valor obtingut a partir de la sèrie de dades pluviomètriques de l’estació de l’INM 0022 des de 1950 fins a 2003, per la base de dades del Servei Meteorològic de Catalunya, i no per impressions subjectives per justificar la necessitat del transvasament, tal i com féu Andreu Mayayo, en una columna periodística al Diari de Girona, amb el cridaner rètol: “Ja no plou.”

25

Els camins de l’aigua

o la que era guarida per les sèquies i fonts. L’aigua que fou cercada per una necessitat imperiosa va possibilitar l’ocupació d’una part de l’abrupte i dur territori muntanyenc del nostre terme.

A les nostres contrades, la presència d’un mas, d’un petit nucli habitat o d’un reduït conreu d’horta —com de fet hem tingut ocasió de comprovar a bastament—, era sinònim de l’existència d’un flux regular d’aigua: una font, un pou, un torrent, etc. La necessitat “d’aigües” ha omplert la nostra cartografia d’hidrònims on es fa més evident la seva presència: els tolls, les xumadures, les surgències, les bòfies, les deus, els enjubs (aljubs)18, les basses, les sèquies, els torrents i els vells camins de la font Jordana, de l’Aigüeta, d’en Gosp… han constituït aquells punts singulars, de primera necessitat, on es podia instal·lar el mas, on es podien desenvolupar activitats econòmiques, on s’hi arribava com a punt de confluència, on s’hi despertava un interès per la diversitat biològica i paisatgística, o bé simplement, on s’hi ha anat durant dècades a xerrar o festejar.

Tradicionalment els habitants de les nostres contrades s’havien adaptat a aque-lla escassetat i havien adoptat formes d’austeritat —que no penúria—, que tan bé caracteritzaven el tradicional estil de vida del món mediterrani. A qualsevol lloc de les nostres muntanyes, per allunyat i feréstec que fos, allí on hi havia una font hi tro-bàvem una bassa que feia funcions d’acumulació perquè se sabia de l’existència dels cicles naturals. Els nostres avantpassats mai no s’haguessin capficat promocionant activitats amb elevats consums d’aigua, i molt menys per estúpides activitats d’es-barjo que malmetessin aquest preuat recurs. Potser fóra bo, davant el consumisme creixent, que recuperéssim aquells trets essencials de l’austeritat mediterrània en la seva vessant més ètica —evidentment no en la de penúria. Si hi reflexionem, de ben segur que hi trobarem una interessant confluència entre aquell auster estil de vida i l’innovador pensament ecologista actual.19

18 Ho veiem en la persistència d’hidrònims en els plànols cadastrals i topogràfics, o en els treballs com ara la Terminología popular de los humedales, de F. González Bernáldez, Madrid 1996; o bé el Vocabulari bàsic de tecnologia i material de l’exploració subterrània, Escola Catalana d’Espeleologia, Barcelona 1983.

19 En el transcurs del treball ens hem assabentat que la nostra preocupació era compartida i apareixien inquietuds similars a altres indrets; així, un grup d’excursionistes desenvolupa treballs similars a la serra de Tramuntana, a Mallorca; un altre a Alcoi, etc. També hem localitzat diverses publicacions de fonts a Terrassa, a Vacarisses, al Penedès, al Montseny, al massís del Port… No podem evitar de pensar que aquesta dèria i preocupació representa un símptoma evident que alguna cosa no va prou bé en la nostra societat, en relació amb les aigües i les fonts.

ÍNDEX

Pròleg, per Narcís Prat ......................................................................................... 3

Pròleg, per Albert Palacín ..................................................................................... 5

Agraïments .......................................................................................................... 7

Capítol 0. Que tot i ser formalment la introducció és només una justifi cació ........ 9

Capítol 1. Que parla sobre el progrés, el transvasament, les aigües i la sostenibilitat a Montblanc ......................................................................... 17

Capítol 2. On s’explica l’abast dels treballs i els estris emprats ............................. 27

Capítol 3. Que es proposa descriure el marc físic i territorial ............................... 33

3.1. El marc geogràfi c ...................................................................................... 34

3.2. L’estructura geològica i la morfologia dels barrancs ................................... 37

3.3. Els barrancs .............................................................................................. 40

Capítol 4. Que ens parla del cicle de l’aigua i de les fonts naturals al terme de Montblanc .................................................................................... 45

4.1. El clima i la meteorologia ......................................................................... 51

Capítol 5. Que recull algunes referències sobre la presència humana i els treballs per a la recerca de l’aigua a les muntanyes ..................................... 61

Capítol 6. Que constitueix l’inventari de fonts d’una part del terme de Montblanc .................................................................................................. 77

Capítol 7. Calaix de sastre ................................................................................ 145

a) Sobre el nom de les fonts ........................................................................... 145

b) El període per talar els arbres, treure els fems i manipular les fonts ............ 148

c) “Quin doll d’aigua a la font…?” ................................................................ 149

d) La temperatura de l’aigua als brolladors de les fonts .................................. 152

e) La mesura de la conductivitat i les analítiques ............................................ 154

f) Refranys i dites de fonts ............................................................................. 157

g) Algunes amenaces de les nostres fonts ........................................................ 158

Capítol 8. Que us conduirà pels camins de l’aigua ............................................. 163

8.1. La Tossa. Una passejada per llicorelles i fonts perdudes ........................... 163

8.2. Les fonts del record. Per les malmeses ribes del Francolí ......................... 165

8.3. Entre paratges feréstecs i simbòlics. La Coma del Diable i Sant Joan ...... 169

8.4. La font de Montblanc. Fonts i mines de la Pasquala ............................... 174

8.5. Els secrets de la Vall. Des de l’alta Vall, passant pel camí de l’aigua pels cingles de la Solana i Montblanc ........................................................ 177

8.6. L’altiplà. Una incursió pels tossals i barrancs de Rojalons ........................ 181

8.7. Les fonts d’una ciutat del món. Circumval·lant Rojals ............................ 184

8.8. Les fonts de la Bartra. A redós d’una violent represa de la serra ............... 188

8.9. Els Cogullons. Masos ignots i refugis per a místics, en els límits del terme ............................................................................... 191

8.10. Històries d’aigua d’una altra vessant. El Pinetell ................................... 194

Capítol 9. A manera de cloenda, acompanyada de recomanacions i propostes .................................................................................................... 199

Bibliografia ..................................................................................................... 209

Annexos ..........................................................................................................213

Documents per a una polèmica .................................................................... 215

1. Sobre el projecte per a la depuració de les aigües residuals de l’Espluga de Francolí i Montblanc ........................................................ 216

2. Les aigües de Montblanc i el transvasament de l’Ebre ............................... 219

3. Què se n’ha fet, de les Set Fonts? ............................................................... 222

4. Aigües tèrboles a Montblanc ..................................................................... 225

5. Restriccions d’aigua? No, gràcies ............................................................... 229

6. El subministrament d’aigües a Montblanc: existeix cap sensibilitat ambiental? ............................................................. 233