Fosses, sitges i altres coses. Catàleg d'estructures prehistòriques d'Europa

FOSSES, SITGES I ALTRES COSES

CATÀLEG D’ESTRUCTURES

PREHISTÒRIQUES

D’EUROPA

Josep Miret i Mestre

Maig de 2014

2

Fotografia de la portada: Cabanes de la Pornacal, a Somiedo, Astúries, fotografiades

l’any 1999.

© Josep Miret i Mestre, pel text.

3

A l’amic Jaume Pujadas,

amb tot l’afecte del món

4

Mapa d’Europa amb els països i regions històriques citades al text.

5

FOSSES, SITGES I ALTRES COSES

Índex de matèries 1.-Introducció ............................................................................................................... 9

Construccions........................................................................................... 10

Estructures positives ................................................................................ 11

Estructures negatives .............................................................................. 14

2.-Cases i construccions .............................................................................................. 25

Cases de pedra ......................................................................................... 26

Cases de fang ........................................................................................... 27

Cases de fusta .......................................................................................... 30

Forats de pal ............................................................................................ 30

Rases de fundació .................................................................................... 31

Magatzems i graners................................................................................ 31

Fons de cabana ........................................................................................ 36

Tancats i palissades .................................................................................. 38

Valls i fossats ............................................................................................ 39

3.-Estructures domèstiques ........................................................................................ 53

Llars de foc ............................................................................................... 53

Fosses de combustió ................................................................................ 55

Forns domèstics ....................................................................................... 55

Forns amb pedres calentes ...................................................................... 58

Altres fosses amb pedres calentes .......................................................... 61

Calassos i raconeres ................................................................................. 62

Pedrissos .................................................................................................. 64

Pous d’aigua ............................................................................................. 65

Basses d’aigua .......................................................................................... 69

Clots per escombraries i femers .............................................................. 70

Morters fets a terra ................................................................................. 72

Suports de molins i zones de mòlta ......................................................... 73

6

4.-Sitges per conservar cereals ................................................................................... 83

Sitges subterrànies................................................................................... 83

Sitges semisubterrànies ........................................................................... 99

Sitges elevades ....................................................................................... 100

Models de conservació del gra en sitges ............................................... 103

5.-Fosses i sitges per conservar aliments ................................................................. 109

Sitges per fruits secs .............................................................................. 109

Sitges per tubercles ............................................................................... 112

Sitges per farratges ................................................................................ 112

Fosses amb llit de sorra ......................................................................... 113

Caves ...................................................................................................... 114

Sitges amb ceràmiques senceres ........................................................... 116

Suports de contenidor ........................................................................... 119

Tenalles enterrades fins al coll .............................................................. 122

Fosses amb ceràmiques soterrades....................................................... 124

Contenidors de líquids ........................................................................... 125

Fosses de fermentació ........................................................................... 125

6.-Estructures agràries .............................................................................................. 135

Marques d’arada .................................................................................... 135

Fosses i rases de plantació ..................................................................... 136

Límits de parcel·les i fites....................................................................... 137

Canals de drenatge ................................................................................ 139

Eres i zones de batuda ........................................................................... 139

Pallers..................................................................................................... 140

Corrals i estables per al bestiar.............................................................. 141

7.-Amagatalls o dipòsits............................................................................................ 147

Amagatalls domèstics ............................................................................ 148

Amagatalls de distribució ...................................................................... 151

Tresors ................................................................................................... 153

8.-Fosses rituals o bothroi ........................................................................................ 157

Dipòsits de fundació .............................................................................. 158

Fosses amb ossos d’animals en connexió anatòmica............................ 160

Fosses amb restes de banquets ............................................................. 165

Fosses relacionades amb libacions ........................................................ 168

Fosses amb elements de culte ............................................................... 171

Troballes als aiguamolls ......................................................................... 173

7

9.-Fosses sepulcrals .................................................................................................. 181

Enterraments en sitges .......................................................................... 182

Sepultures animals dins de tombes o de necròpolis ............................. 186

Vestigis de banquets i libacions funeraris ............................................. 188

10.-Estructures industrials ........................................................................................ 191

Clots per extreure argila ........................................................................ 191

Clots per decantar i pastar fang............................................................. 193

Forns de ceràmica .................................................................................. 194

Abocadors de ceràmica ......................................................................... 196

Fargues de coure ................................................................................... 197

Ferreries ................................................................................................. 198

Carboneres o sitges pel carbó ............................................................... 199

Forns de calç .......................................................................................... 200

Forns de pega......................................................................................... 201

Fosses d’adoberia .................................................................................. 203

Clots per fumar pells .............................................................................. 204

Trampes de caça .................................................................................... 205

11.-Estructures naturals ........................................................................................... 221

Clots d’arrencada d’arbres .................................................................... 221

Paleocanals ............................................................................................ 221

12.-Cicles d’utilització i reutilització ......................................................................... 225

Glossari...... ............................................................................................................... 233

Bibliografia ............................................................................................................... 237

Resumen: Hoyos, silos y otras cosas. Catálogo de estructuras

prehistoricas de Europa ......................................................................... 307

Résumé: Trous, silos et autres. Catalogue des structures

préhistoriques d’Europe ........................................................................ 323

Summary: Pits, silos and other aspects. A catalogue of

prehistoric features in Europe ............................................................... 339

9

Capítol 1

INTRODUCCIÓ

De la mateixa manera que un ceramòleg consulta una taula de formes per poder

classificar una ceràmica o un arqueozoòleg un atles de classificació dels ossos

d’algunes espècies animals, en aquest treball he intentat donar un catàleg útil per a

l’arqueòleg de camp, perquè quan excavi un jaciment a l’aire lliure pugui classificar les

estructures que troba d’acord amb la seva funció.

Aquest llibre no és més que un catàleg d’una seixantena d’estructures que ens podem

trobar en una excavació de la prehistòria, on es busquen aquells elements que

permeten identificar la funció que tenien. A les vostres mans teniu la feina que he fet

els darrers deu anys, des del 2004. Vaig aprofitar els coneixements que tinc

d’agronomia (que va ser la meva professió entre els anys 1989 i 2009) amb els de

prehistòria i d’arqueologia i em vaig enfrontar a les sitges per emmagatzemar cereals

amb un enfocament multidisciplinar, des de l’agronomia, l’etnografia i l’arqueologia.

Fruit d’aquest esforç van ser tres articles publicats a les revistes Cypsela i Revista

d’Arqueologia de Ponent (Miret 2005, 2006, 2008). Aviat vaig veure que el tema de les

sitges era més complex del que m’havia plantejat al principi i que hi havia sitges de

molts tipus i a més hi havia moltes menes de fosses que no eren per conservar cereals.

Així neix Sistemes tradicionals de conservació dels aliments en fosses i sitges: un

enfocament multidisciplinar, publicat en xarxa per Scribd l’agost de 2010. En aquella

monografia s’estudiaven una trentena de fosses diferents, moltes d’elles dedicades a

la conservació d’aliments, però també hi havia estructures domèstiques i industrials.

El següent pas va ser veure que hi havia un bon grapat de fosses que contenien

ceràmiques senceres, anomenades “dipòsits de ceràmica” a la bibliografia. L’estudi

d’aquestes estructures va suposar la publicació de la monografia Els dipòsits de

ceràmica a Europa durant la prehistòria, publicat en xarxa per Scribd el novembre de

2011.

10

Finalment ara teniu a les mans la tercera entrega de la sèrie, que és un recull més

ampli de tot tipus d’estructures prehistòriques, tant les dedicades a la conservació dels

aliments, com les estructures domèstiques, agràries, industrials, amagatalls, fosses

rituals, fosses sepulcrals en context d’hàbitat, etc.

Han estat diverses les persones que m’han orientat a l’hora de fer el treball, o l’han

llegit i m’han comentat els seus punts de vista, o m’han ajudat a revisar les traduccions

dels resums en altres llengües. En especial voldria expressar el meu agraïment a Sílvia

Boquer, Lluís García, Teresa Miret, Marie-Agnès Minard, Maite Miró, Victoria Pounce i

Josep Maria Solias.

En general en aquest llibre trobareu poca teoria i bastant de sentit pràctic. No us

estranyeu, els pagesos som gent d’acció i de pensar poc. De fet, sóc mig arqueòleg mig

pagès i a vegades em trobo nedant entre dues aigües, sense compartir les reflexions

sovint etèries dels amics arqueòlegs ni el tirar pel dret dels amics pagesos. Ara mateix

estic en un procés creatiu, on ni jo mateix sabria dir on aniré a parar. Veurem.

Canviant de tema, he procurat que el protocol d’identificació d’estructures fos molt

senzill, tant com ha estat possible. He procurat que la identificació de la funció d’una

fossa es fes de la manera més “natural” que he trobat, a través de la forma, del

contingut o d’algunes característiques fàcilment verificables. Tot i l’esforç que he fet,

moltes estructures continuen essent difícils de definir o fins i tot són controvertides:

en trobarem una bona colla d’exemples al llarg d’aquest llibre.

Començarem classificant les estructures en positives i negatives. Com és sabut, les

estructures positives són aquelles que estan formades per l’aportació de material

(sediment, pedres, fang), mentre que les negatives són retalls al substrat que forma la

base del jaciment. Al seu torn, les estructures positives es classificaran pel tipus de

material que la composa: pedra o fang. D’altra banda, les estructures negatives es

classificaran per la seva forma, després pel seu contingut o per algunes

característiques específiques (per ex. la rubefacció de les parets).

Construccions Amb caràcter general, les construccions es poden classificar en funció del material

principal que s’utilitza per fer les parets, el que ens permet parlar de cases de pedra,

de fang o de fusta. Si són de tècnica mixta, és a dir, si s’utilitzen materials diferents,

prima el principal. Les teulades gairebé sempre són de matèria vegetal (troncs d’arbre,

branques, palla...).

Cases de pedra. Les cases de pedra poden tenir les parets formades de pedra seca, on

no s’utilitza cap mena d’aglutinant per lligar les pedres, o de pedres lligades amb fang.

Les cases de parets de pedra es troben als llocs on abunda la pedra, com a la

Mediterrània.

Cases de fang. En la construcció amb fang es distingeixen distintes tècniques: toves (en

castellà adobe), tàpia (en castellà, tapial), terra pastada (en francès, bauge) i fang amb

ànima de cistelleria (en francès, torchis, anglès wattle and daub). Sovint les cases fetes

11

amb toves o amb tàpia tenen un sòcol de pedra seca que evita la pujada d’humitat del

terra.

Cases de fusta. Són les cases que tenen les parets formades per pals de fusta clavats al

terra que suporten el pes de la teulada. Les parets poden estar formades

exclusivament per troncs però és molt corrent que es formi un canyís amb branques

ordides recobert per una capa de fang (torchis). En arqueologia les cases de fusta es

detecten per la troballa de forats de pal disposats de forma regular o bé de rases de

fundació amb forats de pal.

Magatzems i graners. El graner és una habitació o un edifici destinat a emmagatzemar

tot tipus de grans de cereals i lleguminoses. S’utilitzava preferentment per a

emmagatzemar grans volums de cereals i lleguminoses a curt i a mitjà termini. El

graner podia prendre moltes formes, ja que es pot tractar d’un edifici independent o

d’una habitació alta de la casa. En aquest treball es distingeixen graners amb calassos,

graners sobre pals, graners sobre pedres i graners sobre murs paral·lels. Al capítol 2

trobareu una descripció de cada tipus de graners.

TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS

Cases de pedra Circular, oval, rectangular... Amb murs de pedra

Cases de fang Circular, oval, rectangular... Amb murs de fang

Cases de fusta Circular, oval, rectangular... Amb murs de troncs de fusta

Magatzems i graners Circular, rectangular Variants: - Amb calassos - Sobre pals de fusta - Sobre pedres - Sobre parets

Taula 1.1: Tipus de construccions documentades a la prehistòria d’Europa.

Estructures positives

Estructures de pedra

Les estructures de pedra solen ser empedrats que poden correspondre a alguna de les

estructures que descric a continuació, ordenades de major a menor extensió.

Eres, àrees de batuda. Les eres són els llocs on es baten els cereals i les lleguminoses.

Ordinàriament consisteixen en places de planta circular de diàmetre gran (uns quinze

metres en les eres tradicionals). Poques vegades a la prehistòria un excavador ha

identificat una era, però com que entre les tradicionals n’hi ha alguna d’empedrada

crec que almenys cal fer-ne esment aquí.

Pallers. Els pallers tradicionals són piles de palla, normalment acumulada a partir d’un

pal central. En algunes regions els pallers tradicionals tenen la part de dalt protegida

amb una capa de fang. Tanmateix, en molt poques ocasions s’ha identificat un paller

d’època prehistòrica, tal com veurem més endavant.

12

Murs de pedra. Es tracta de murs fets principalment amb pedres, que poden ser de

pedra seca (si no tenen cap element que les lligui) o poden anar lligats amb fang, calç o

algun altre aglutinant que uneixi les pedres.

Pedrissos. El pedrís és una paret de poca alçada (típicament uns 0,5 m) adossada a una

altra, que serveix de relleix on posar molins, tenalles i tota mena d’eines. Una variant

del pedrís és el cantirer, que és un pedrís amb petites depressions que serveixen per

enquibir-hi la base de les tenalles. Val a dir que també hi ha pedrissos i cantirers de

fang.

Bases de graner. Són empedrats de forma generalment circular que serveixen de

suport a un graner de fusta. Aquestes estructures es troben a l’exterior i són de forma i

mida variable. En trobareu exemples al paràgraf “Magatzems i graners” del capítol 2.

Bases de sitja elevada. Es tracta d’empedrats de forma circular o rectangular que

poden estar dins de les cases o a l’exterior. Entre les pedres i a sobre d’elles (si s’ha

conservat) hi ha d’haver una capa d’argiles decantades i l’inici de les parets de fang. En

trobareu més dades al capítol 4.

Soleres de llar de foc. Algunes llars de foc tenen una solera formada per còdols de

pedra que tenen la missió d’emmagatzemar l’escalfor del foc que tenen a sobre i

deixar-lo anar poc a poc per coure lentament els aliments. Aquestes soleres solen ser

de planta circular i tenir un diàmetre pròxim als 0,60 m, malgrat que també se’n

coneixen d’ovalades i fins i tot d’una mica irregulars.

Calassos i raconeres. El calàs és un departament de poca alçada dins del graner o en

una habitació de la casa que serveix per contenir el gra en piles. Es pot fer de pedra o

de fang. El calàs de pedra es forma amb lloses posades verticalment que delimiten un

espai. Si se situa en un racó d’una habitació s’anomena raconera.

Suports de molins. Els suports de molins consisteixen en una estructura de pedra o de

fang que serveix per fixar el molí a terra, per recollir la farina o per elevar el molí del

terra i fer-lo més accessible.

Suports de contenidor. De planta circular i de petit diàmetre, es tracta de pedres que

serveixen de suport d’una tenalla o d’un cistell. Atenció perquè més avall parlarem

dels suports de contenidor com a estructures negatives.

13


Era Circular Empedrat de gran diàmetre

Paller Circular Empedrat gran

Mur de pedra Allargada Pedres alineades i empilades

Pedrís Allargada Mur de poca alçada

Base de graner Generalment circular Empedrat

Base de sitja elevada Circular o rectangular Empedrat amb restes de fang

Solera de llar de foc Circular o quadrada Conjunt de pedres o còdols Cendres i carbons

Calàs o raconera Circular o quadrada Lloses posades verticalment

Suport de molí Circular Empedrat damunt del qual es troba un molí

Suport de contenidor De planta circular i petit diàmetre Cercle de pedres de petit diàmetre

Taula 1.2: Estructures positives de pedra.

Estructures de fang

Hom coneix un bon nombre d’estructures fetes amb fang. Des de sitges elevades,

calassos, forns, llars de foc, etc. Noteu que en algun cas repeteixo les mateixes

estructures que les de pedra. Això és degut a que hi ha estructures que es poden fer

amb pedres o amb fang. Les descric per ordre de les més grosses a les més petites.

Sitges elevades per cereals. És una sitja que es troba per sobre del nivell del terra. No

hi ha unanimitat entre arqueòlegs, etnògrafs i agrònoms sobre quina diferència hi ha

entre un graner i una sitja elevada. M’he trobat que una mateixa construcció pot ser

descrita per un autor com a graner i per un altre com a sitja. A falta d’un consens, vaig

proposar de reservar el mot “graner” a les construccions per guardar el gra fetes amb

fusta i fibres vegetals i el mot “sitja elevada” per les fetes amb fang i els seus derivats

(Miret 2010: 52-53). Noteu que una sitja elevada de fang pot tenir una base de pedra

(veg. més amunt).

Pedrissos. Com hem dit més amunt, és una paret de poca alçada adossada a una altra,

que serveix de relleix on posar molins, tenalles i tota mena d’eines. El pedrís, malgrat

que té un nom relacionat amb “pedra”, pot ser de pedra o de fang.

Forns de ceràmica de volta. Un dels tipus de forns de ceràmica més coneguts són els

forns de volta amb doble cambra, amb una cambra de foc i una cambra de cocció

separades per una graella amb forats. Algunes vegades ens trobem forns bastant ben

conservats, però sovint identifiquem els forns de ceràmica per la troballa de fragments

de la graella de fang.

Forns domèstics de volta. Els forns domèstics (forns per coure pa i altres aliments, que

es troben dins les cases o al seu voltant) es poden dividir entre forns de volta i forns

excavats al terra. En el primer cas són estructures positives i en el segon, negatives. Els

forns de volta es construeixen amb una malla de branques que suporten unes parets

d’argila de forma semiesfèrica o de tronc de con. Per coure el pa, s’encén un foc a

14

dintre i quan s’arriba a la temperatura desitjada es retiren les cendres i els troncs per

cremar i s’hi posa el pa o els aliments que s’hi han de coure. En una excavació a

vegades trobem la base dels forns però sovint només identifiquem fragments de

parets de fang abocats dins d’una fossa d’escombraries.

Calassos i raconeres. El calàs és un departament de poca alçada fet amb fang pastat o

fang amb una ànima de cistelleria que serveix per contenir el gra. La raconera és un

calàs que se situa en un racó d’una habitació i serveix per conservar gra o altres

elements. Pot ser format per dues parets rectes o una paret corba en quart de cercle.

Llars de foc. Hi ha llars de foc que presenten una solera de fang que els serveix de base

i retorna l’escalfor del foc encès a sobre. A sota poden tenir una capa de fragments de

ceràmica o de còdols de pedra.


Sitja elevada Circular o quadrada Parets de fang pastat o de torchis

Pedrís Allargat Mur de poca alçada Pot tenir concavitats per suportar tenalles

Forn de ceràmica de volta Circular o quadrada Dues cambres separades per una graella de fang cuit Parets de fang cuit

Forn domèstic de volta Circular Solera de fang i pedres Parets de fang cuit

Calàs o raconera Circular o quadrada Parets de fang de poca alçada Dins d’una casa o graner

Llar de foc Circular o quadrada Solera de fang Carbons i cendres

Taula 1.3: Estructures positives de fang.

Estructures negatives Més amunt ja he definit les fosses o estructures negatives. Ara només vull assenyalar

que les estructures negatives poden ser profundes o somes (de poca profunditat).

Primer tractarem les estructures profundes, que són les que tenen una profunditat

superior a l’amplada, i veurem que es poden classificar en funció de la seva planta en

circulars, rectangulars, ovals i allargades. Més endavant parlarem de les estructures

somes, de les de formes especials (normalment fosses industrials, destinades a obtenir

algun producte) i de les de forma inespecífica, definides pels objectes que s’hi troben.

Estructures profundes, de planta circular

En primer lloc començarem parlant de les estructures negatives profundes, i dins

d’elles, les que presenten planta circular. Les he ordenades pel seu diàmetre, de major

a menor.

15

Sitges subterrànies per cereals. Es pot considerar el tipus de fossa més corrent dins

dels poblats prehistòrics europeus excepte en els jaciments amb cases de fusta, on

l’estructura més nombrosa és el forat de pal. Quant a la forma, la recerca de

bibliografia agronòmica, etnogràfica i arqueològica posa de manifest que les sitges per

emmagatzemar cereals són les úniques estructures subterrànies que presenten

morfologies troncocòniques, ovoides o en forma d’ampolla. També són força corrents

les cilíndriques, però aquesta morfologia és compartida per molts altres tipus de fossa,

el que obliga a buscar altres elements per identificar correctament una sitja per

cereals. Altres criteris que permeten identificar una sitja són: 1) una anàlisi carpològica

del sediment del fons de la sitja on apareguin granes de cereal, 2) el recobriment de

fang de les parets que es fa per impermeabilitzar-la millor, 3) una lleugera rubefacció

de les parets, causada per la crema de residus d’una utilització anterior, 4) presència

de lloses circulars de pedra o tapadores de fang, etc.

Sitges amb ceràmiques senceres. Les sitges amb ceràmiques senceres són sitges per

cereals que quan es troben buides de gra (normalment a l’estiu) s’utilitzen per

conservar aliments dins de ceràmiques. S’identifiquen per la presència de ceràmiques

senceres al fons d’una sitja. Les ceràmiques han de ser preferentment tenalles

d’emmagatzematge, que és l’element clau que les diferencia dels amagatalls domèstics

i de les fosses rituals.

Sitges semisubterrànies per cereals. En les sitges semisubterrànies el gra es troba part

sota terra i part pel damunt del terra. En etnografia no són gaire corrents i en

arqueologia cal notar que resulten difícils d’identificar perquè la base que perviu és

una cubeta o una fossa cilíndrica poc profunda, difícil de distingir d’altres tipus de

fosses.

Sitges per tubercles. La sitja per tubercles és pròpia d’altres latituds. A Europa no es

documenta amb seguretat fins a les acaballes de l’edat mitjana.

Sitges per farratges. La sitja per farratges no es generalitza fins al segle XIX, malgrat

que alguns autors pensen que es podria utilitzar ja a l’edat del ferro.

Pous. És un cilindre de profunditat notable que arriba des de l’antiga superfície del

terra fins a la capa freàtica, on es troba l’aigua. La profunditat és gairebé sempre

superior als 2 o 3 m, i hi ha casos de pous neolítics de fins a 15 m. Els d’època posterior

poden anar més avall encara. Generalment presenten la part baixa de les parets

recobertes amb troncs o murs de pedra seca. Els prehistoriadors centreeuropeus

distingeixen diversos tipus de pous: Kastenbrunnen, Röhrenbrunnen, wickerwork, etc

en funció de l’estructura que impedeix l’ensorrament de les parets.

Fosses amb llit de sorra. Es tracta d’un tipus d’estructura rara en prehistòria (no en

conec cap exemplar segur) però que es troba ben descrita pels antics agrònoms i per

l’etnografia. Es tracta de fosses cilíndriques o cúbiques que tenen a la base una capa

de sorra on es dipositen els aliments que es volen conservar (fruites, tubercles, fruits

secs...).

16

Contenidors de líquids. Es tracta de fosses cilíndriques que eren recobertes per una

pell i eren utilitzades per contenir líquids com el sèrum de la llet. No conec exemplars

prehistòrics europeus i només tinc informacions provinents de l’etnoarqueologia.

Fosses de fermentació. Són fosses recobertes de fulles on fermenten alguns fruits i

tubercles, permetent d’aquesta manera que aquests productes es puguin conservar

més temps. S’utilitzen sobretot en zones tropicals i són desconegudes a Europa.

Sitges per fruits secs. Les poques sitges prehistòriques per conservar fruits secs que

coneixem són de forma cilíndrica i de dimensions més modestes que les sitges per

cereals. Es coneixen també exemplars etnogràfics de planta rectangular. En

arqueologia les sitges per fruits secs s’identifiquen per la troballa de restes de fruits

secs (generalment carbonitzats) dins d’una petita fossa cilíndrica.

Tenalles enterrades fins al coll. Es tracta de tenalles que s’enterren fins al coll en

fosses cilíndriques amb la base normalment còncava i ajustada a la forma del vas. Les

tenalles enterrades fins al coll contenien líquids com vi, oli o aigua però d’acord amb

dades etnogràfiques també podien conservar algunes fruites.

Morters fets a terra. És un tipus de morter que consisteix en un simple clot fet al terra,

on es dipositen les llavors que es volen decorticar utilitzant un bastó o una maça de

fusta. Les mides són modestes, 0,30 o 0,40 m de diàmetre i una profunditat semblant.

Forats de pal. És un tipus d’estructura que permet identificar les cases de fusta.

Consisteix en un cilindre de diàmetre reduït i una profunditat diverses vegades el

diàmetre. També pot servir com a fonamentació d’una palissada o altres estructures

com ponts, pals de paller, etc.

Estructures profundes, de planta rectangular o oval

Hi ha poques estructures negatives de planta rectangular. Poden ser rectangulars els

pous, les sitges (de tot tipus), els fons de cabana o fins i tot alguns graners

semisubterranis. Quan en una excavació prehistòrica trobem una fossa de planta

rectangular en principi hem de pensar que es tracta d’una cava.

Caves. En prehistòria la cava és una fossa de planta rectangular o oval, encara que es

coneixen també caves en forma de corredor amb les parets recobertes de pedres. Les

caves s’utilitzaven per conservar aliments de tot tipus. Els aliments es poden posar a la

cava dins de ceràmiques, en bótes, caixes, en sacs, penjats, etc. La conservació dels

aliments a la cava es basa en la major estabilitat de temperatures que hi ha sota terra,

especialment en la frescor que hi trobem els mesos d’estiu.

En alguns jaciments es coneixen caves que tenien un caixó de fusta que evitava el

contacte dels aliments amb les parets de la fossa.

Estructures profundes, de planta allargada

Les fosses de planta allargada es poden classificar de moltes maneres. Aquí he posat

primer les fosses relacionades amb els poblats i després les estructures agràries i

naturals.

17

Caves. Més amunt he dit que un tipus de caves eren en forma de corredor amb les

parets murades.

Rases de fundació. Es tracta de rases que fonamenten un mur de pedra seca o una

paret feta amb troncs portants. Les rases de fundació, si van associades a forats de pal,

ens permeten definir les cases de fusta.

Tancats i palissades. Els tancats i les palissades es detecten per alineaments de petits

forats de pal o de rases de fundació més estretes que les d’un mur. Els tancats poden

ser per al bestiar o per delimitar un poblat. Les palissades poden tenir funció de

defensa quan es troben associades a valls i fossats.

Valls i fossats. Solen delimitar els poblats, s’associen a palissades i normalment se’ls

atribueix una funció defensiva. Els fossats neolítics molt sovint són de tipus discontinus

i es disposen un davant de l’altre.

Marques d’arada. Són les marques que deixa l’arada al substrat d’un camp de conreu.

Es tracta de petites rases paral·leles que s’orienten al llarg del camp i que sovint són

travessades per altres marques en direcció ortogonal. Normalment les arades

modernes esborren les marques deixades per les arades més antigues de tal manera

que moltes marques d’arada prehistòrica s’han preservat sota túmuls prehistòrics que

segellen un camp de conreu més antic.

Límits de parcel·la. Són rases que delimiten un antic camp de conreu. Molt sovint els

coneixem a través de fotografies aèries o d’altimetria làser, permetent detectar antics

parcel·laris. Són diverses les regions de l’Europa temperada en les quals es coneixen

parcel·laris prehistòrics, coneguts normalment amb el nom de “camps celtes”.

Canals de drenatge. Són canals que recullen l’aigua d’un poblat o d’un camp de conreu

i la deriven cap a un riu o torrent. Es poden detectar per fotografia aèria o directament

per excavació.

Paleocanals. Són antics xaragalls per on discorria l’aigua de pluja que han estat coberts

pels terrassaments agrícoles. Quedi clar que no es tracta d’estructures antròpiques,

sinó d’elements naturals. Si s’inclouen en aquest treball és perquè ens els podem

trobar en una excavació arqueològica.


Sitja subterrània per cereals Cilíndrica, troncocònica, ovoide o en forma d’ampolla

Grans de cereal carbonitzats Recobriment de les parets d’argila Lleugera rubefacció de les parets Empremtes de grans Presència de tapadores

Sitja amb ceràmiques senceres Cilíndrica, troncocònica, ovoide o en forma d’ampolla

Ceràmiques d’emmagatzematge senceres

Sitja semisubterrània per cereals Cubeta cilíndrica Grans de cereal carbonitzats

Sitja per tubercles Cilíndrica

Sitja per farratges Cilíndrica o allargada

Pou Cilíndrica Gran profunditat, fins a la capa freàtica

18

Elements de protecció a la part baixa (troncs, murs de pedra)

Fossa amb llit de sorra De planta circular o quadrada Capa de sorra o de cendra al fons

Contenidor de líquids Cilíndrica

Fossa de fermentació Cilíndrica

Sitja per fruits secs Cilíndrica Fruits secs carbonitzats

Tenalla enterrada fins al coll Cilíndrica amb la base còncava Tenalla conservada bastant sencera (més de la meitat)

Morter fet a terra Cilíndrica Dimensions reduïdes Capa d’argila a les parets

Forat de pal Cilíndric, estret i profund Sediment amb carbons o amb matèria orgànica (coloració fosca) Pedres de falca

Cava De planta rectangular, oval o allargada

Es poden conservar les tenalles que contenia Pot tenir una caixa de fusta Pot tenir les parets murades

Rasa de fundació Allargada Associada a un mur

Tancat o palissada Allargada Línea de forats de pal o rases de fundació que delimiten un espai Pot anar associat a un fossat

Vall o fossat Allargada Solen delimitar un poblat Poden anar associats a una palissada

Marques d’arada Allargada Petits canals en la direcció del costat llarg del camp i travessers

Límit de parcel·la Allargada Solen ser rectilinis i delimiten un camp rectangular

Canal de drenatge Allargada Poden trobar-se en un espai d’hàbitat o delimitar camps de conreu

Paleocanal Allargada Antics xaragalls formats per la naturalesa

Taula 1.4: Estructures negatives profundes, més fondes que amples.

Estructures somes (de poca profunditat)

Continuant amb les estructures negatives, exposo a continuació algunes estructures

regulars que es caracteritzen per una profunditat escassa. Les ordeno de més a menys

extenses.

Basses. Es tracta de grans depressions, normalment properes als poblats, on s’acumula

l’aigua de pluja. Al fons de la bassa es detecten capes d’argila i de llims arrossegats per

l’aigua. Si es fa un estudi del sediment es poden trobar esquelets de diatomees i altres

organismes propis de les aigües estanyades. En alguns casos s’han trobat al fons

ceràmiques que se suposa que eren utilitzades per extreure aigua i es van perdre.

Fons de cabana. És un tipus d’estructura clàssic i bastant controvertit. Correspon a una

cabana que té el terra en una fossa regular. En alguns casos pot correspondre a una

19

vivenda sencera però els exemples prehistòrics europeus apunten sovint a una finalitat

concreta: taller, corral, magatzem, etc. Fins als anys 1980 es donava el nom de “fons

de cabana” a qualsevol estructura negativa.

Forns amb pedres calentes. És un tipus especial de forn consistent en una fossa

circular o allargada en la qual es couen els aliments per l’addició de pedres molt

calentes que es treuen d’un foc que es troba a prop o dins de la mateixa fossa. Els

aliments s’emboliquen amb fulles i es couen lentament. Els estudis etnogràfics

indiquen que els forns amb pedres calentes s’utilitzen sobretot en festes i banquets, ja

que és un forn que permet rostir un animal sencer i en canvi resulta poc apte per coure

les petites quantitats d’aliment que es necessiten en el dia a dia.

Fosses de combustió. A vegades les llars de foc es fan en cubetes que serveixen per

concentrar el foc sobre el recipient que es cou. Les fosses de combustió es detecten

quan es troba una cubeta amb les parets rubefactades amb l’interior ple de cendres i

de carbons.

Suports de contenidor. Es tracta d’una petita concavitat amb el fons pla o còncau que

servia per aguantar una tenalla. Sovint per ajustar el cul de la tenalla a la forma de la

fossa s’utilitzava sorra o bé pedres de falca.


Bassa De tendència circular i gran diàmetre

Pot tenir un canal de drenatge que hi porti l’aigua Llims al fons

Fons de cabana Circular o rectangular Terra pla Pot tenir estructures domèstiques com llars de foc, forns, calassos, etc

Forn amb pedres calentes Circular o rectangular allargat Pedres termoalterades Pot tenir grans carbons

Fossa de combustió Circular Rubefacció de les parets Carbons i cendres

Suport de contenidor Circular amb la base còncava Base d’una tenalla in situ Pedres de falca

Taula 1.5: Estructures negatives poc profundes

Estructures de formes especials

Es tracta de fosses que s’identifiquen per les diferents formes que presenten, ja que

poden ser cilíndriques, en forma d’embut, allargades, etc. Moltes d’aquestes fosses

servien per elaborar algun producte. En algunes d’elles es detecta la presència del

producte que s’obtenia o les seves escòries. Sovint en l’obtenció d’aquest producte hi

intervé el foc i llavors hi detectem carbons, cendres i rubefaccions.

Forns domèstics de fossa. És un forn que s’excava en una paret lateral d’un fons de

cabana. La majoria d’exemples que es coneixen a Europa són d’època medieval, però

20

n’hi ha algun de més antic. La planta sol ser circular i les parets es tanquen en una

volta.

Clots per extreure argila. Són fosses d’aparença irregular però que si ens fixem bé

surten de la combinació de diverses fosses ovals. Cada fossa oval representa un operari

que extreu la terra que té al voltant (el que li dóna el braç, típicament 1,5-2 m d’eix

major) amb un front abrupte al davant de l’operari i un front oposat no tan dret, per

on es retira el sediment. Les fosses es tallen entre elles i donen un terra que recorda

els cràters de la lluna. Fins als anys 1980 la majoria d’aquestes fosses es classificaven

com a fons de cabana.

Clots per decantar i pastar fang. Normalment són clots per extreure argila que

s’aprofiten per decantar o pastar el fang que s’utilitzarà en la construcció d’estructures

i edificis propers.

Forns de ceràmica de fossa. Una de les maneres de coure els vasos de ceràmica és en

forns en fossa. L’etnografia i l’arqueologia experimental ens mostren nombroses

formes possibles per aquests forns, des dels de forma cilíndrica (en cubeta) o els que

presenten un pou d’accés i una cambra de cocció excavada al terra.

Abocadors de ceràmica. En un taller de ceramista, es tracta dels llocs on es llencen les

ceràmiques que han sortit mal cuites o deformades. Pot ser una simple pila o una

fossa, normalment un antic clot per extreure argila. També s’aplica el nom sensu lato a

qualsevol acumulació de ceràmiques.

Ceràmiques soterrades. És un tipus d’estructura molt especial, fins al punt que no en

conec cap de segura a la prehistòria europea. La definició parteix dels antics tractats

d’agronomia, que diuen que es poden conservar fruites fresques i fruits secs dins de

ceràmiques tancades hermèticament i enterrades en un lloc sec.

Carboneres. Era l’estructura on s’obtenia el carbó necessari per alimentar els forns

metal·lúrgics, d’aquí que es cregui que es va desenvolupar sobretot a partir del

calcolític, malgrat que les primeres carboneres identificades amb seguretat

corresponen a l’edat del ferro. L’etnografia i la història de les tècniques ens mostren

dues maneres de fer carbó, en piles o bé en fosses. La carbonera es detecta per la

presència de nombrosos carbons d’espècies aptes per al carboneig, com són roures,

alzines, faig, pi, bruc, etc a la zona mediterrània, o vern, til·ler, auró, om, etc a l’Europa

temperada.

Forns de coure. N’hi ha de molts tipus. Cal distingir els forns de reducció, que obtenen

el coure a partir del mineral i se situen a les zones mineres, i els forns de fosa, que es

troben al taller de l’artesà bronzista i es localitzen prop dels centres de consum. Els

forns de reducció més coneguts consisteixen en una fossa quadrangular situada en un

lloc en pendent, amb parets de pedra i l’interior ple de carbons i escòries de coure. Els

forns de fosa es composen d’un gresol posat sobre una fossa on hi havia carbó vegetal

que era encès amb molta intensitat amb l’ajut del corrent d’aire provocat per una

manxa acoblada a una tovera. Els elements que identifiquen un forn de fosa són el

gresol, la fossa, la tovera i les escòries de metall.

21

Forns de ferro. Com en el coure, s’han de distingir d’una banda els que servien per a

obtenir ferro del mineral (forns de reducció) dels forns de fosa o fornals, que trobem al

taller del ferrer. En els forns de reducció s’obté el masser o esponja de ferro, el qual es

torna a escalfar a la fornal i es pica repetidament per obtenir ferro. Prop de la fornal

sol aparèixer l’enclusa, que és una pedra sobre la qual el ferrer picava el ferro.

Forns de calç. Mal documentats a la prehistòria, es coneixen sobretot per algun

experiment i més que res per informacions etnogràfiques i dels agrònoms antics.

Forns de pega. Tampoc ens han pervingut forns de pega prehistòrics que hagin estat

identificats i estudiats. Gairebé tota la informació que posseïm prové d’experiments i

d’informació etnogràfica.

Fosses d’adoberia. Són fosses problemàtiques, llargues i estretes, anomenades pels

alemanys Schlitzgruben. Abans es consideraven fosses per adobar les pells mitjançant

la immersió en líquids que contenien tanins però actualment hi ha tendència a

interpretar-les com a trampes de caça.

Clots per fumar pells. Es tracta de petites fosses on es cremaven matèries que

donaven molt de fum i servien per fumar les pells. Malgrat que són ben coneguts a

Amèrica del Nord, a Europa no en conec exemples.

Trampes de caça. És un tipus de fossa controvertida, ja que inclou les Schlitzgruben,

tipus de fossa particular trobada a molts llocs d’Europa, de forma allargada, profunda, i

molt sovint amb el fons amb depressions. Anys enrere era considerada una fossa

d’adoberia però actualment hi ha tendència a considerar-la una trampa de cacera.

Fosses de plantació. Són clots fets al terra dels antics camps de conreu que servien per

plantar ceps o altres arbres. Els ceps es planten en fileres mantenint unes

determinades distàncies entre elles a fi de facilitar el pas de l’arada. La majoria de

fosses i rases de plantació que coneixem són ja d’època romana, però se’n coneixen de

l’edat del ferro i alguna de més antiga a les illes del Mediterrani.

Clots d’arrencada d’arbre. Es tracta de fosses irregulars causades per la caiguda d’un

arbre arrossegat per la força del vent. En caure l’arbre, estira les arrels i s’emporta un

pa de terra en forma de D una mica irregular. Són fosses causades per la naturalesa

però ocasionalment són aprofitades per l’home.


Forn domèstic de fossa De planta circular amb un pou d’accès

Intenses rubefaccions

Clot d’extracció d’argila Clot format per la combinació de diverses fosses ovals que es juxtaposen

El substrat ha de ser d’argiles

Clot per decantar i pastar fang Sol reciclar un clot d’extracció d’argila

Sol contenir fang decantat al fons

Forn de ceràmica de fossa Cilíndrica Lleugera rubefacció

Abocador de ceràmica Sol aprofitar una fossa preexistent

Acumulació de ceràmiques mal cuites o deformades

Ceràmica soterrada Format per la combinació de diverses fosses que es

22

juxtaposen, de mides més modestes que els clots d’extracció d’argila

Carbonera De planta circular o quadrangular

Carbons aptes per al carboneig Poden trobar-se en un taller de ferrer o allunyats dels assentaments

Forn de coure De planta circular o quadrangular

Rubefacció de les parets Carbons Toveres Gresols Escòries

Forn de ferro De planta circular o quadrangular

Rubefacció de les parets Carbons Toveres Escòries

Forn de calç Cilíndrica Rubefacció de les parets Restes de calç Proximitat d’una bassa per amerar la calç

Forn de pega Forma d’embut (i d’altres) Rubefacció de les parets Carbons

Fossa d’adoberia Forma en Y-V-W, llarga i estreta Acumulació de matèria orgànica, fòsfor, nitrògen, etc

Clot per fumar pells Cilíndrica amb la base còncava Presència de carbons que produeixen molt de fum Capa de fums a les parets

Trampa de caça Forma en Y-V-W, llarga i estreta Fora dels habitats Es presenten agrupades

Fossa de plantació Fosses situades a intervals regulars

S’identifiquen en ocasió de grans moviments de terres

Clot d’arrencada d’arbre En forma de D Parets irregulars

Taula 1.6: Estructures de forma especial

Estructures de forma inespecífica

Són estructures en les quals la forma de la fossa és indiferent, ja que les caracteritza el

seu contingut d’objectes. Sovint aprofiten fosses excavades amb altres funcions, tals

com sitges, forats de pal, fosses d’extracció d’argiles, etc.

Amagatalls o dipòsits. Els amagatalls són fosses (o de vegades, simples llocs) on

apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i béns que se suposa que

s’amagaven sota terra perquè no es necessitaven en aquell moment o potser perquè hi

havia una situació d’inseguretat que feia recomanable amagar béns valuosos. En un

treball anterior vaig classificar els amagatalls en domèstics, de distribució i tresors

(taula 1.7) (Miret 2010: 117-119).

Fosses rituals. Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior

elements que s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com a

ofrenes a les divinitats. N’hi ha de moltíssimes classes i en general són bastant

controvertides. A fi de no divagar excessivament amb un tipus d’estructures que es

23

presten a l’especulació, he optat per utilitzar els pocs coneixements que tenim de

l’època clàssica, on són coneguts alguns aspectes de la seva religiositat, i recular en el

temps a veure si el que trobem a la prehistòria es pot ajustar al registre arqueològic

que coneixem de l’època clàssica. Així he considerat els tipus següents (taula 1.7):

dipòsits de fundació, fosses amb ossos animals en connexió anatòmica, fosses amb

restes de banquets, fosses relacionades amb libacions, fosses amb elements de culte i

troballes als aiguamolls. Aquestes estructures es descriuen amb detall al capítol 8.

Fosses sepulcrals. El nombre d’estructures i construccions prehistòriques relacionades

amb la mort és molt ampli: sepulcres de corredor, cistes, túmuls, camps d’urnes,

hipogeus, sepulcres de fossa, etc. En aquesta monografia només s’estudien unes

poques estructures sepulcrals, com les sitges per a cereals reaprofitades com a lloc

d’enterrament, sepultures animals dins de tombes o necròpolis...

Clots per escombraries. A partir dels treballs etnoarqueològics de Hayden i Cannon

(1983) s’han de distingir dos tipus de clots d’escombraries. Els autors esmentats

sostenen que les deixalles sofreixen dos tipus de tries: En primer lloc la tria provisional

(provisional discard), en la qual les restes de menjar o les cendres van a un abocador

temporal com pot ser el femer, les ceràmiques trencades es guarden per si encara

poden ser utilitzades per donar de beure als animals o per protegir una planta de

l’hort, etc. De tant en tant, normalment un cop l’any, es fa la tria definitiva (final

discard): el contingut del femer es llença als camps de conreu i els objectes que no

poden ser aprofitats es llencen a qualsevol tipus de fossa que ha perdut el seu ús

original, sigui una sitja, un clot per extreure argila, un pou, etc, o a la llera d’un torrent.

24


Amagatall o dipòsit domèstic Sol aprofitar una fossa preexistent

Ceràmiques de tot tipus, eines, molins, matèries primeres Dins dels assentaments

Amagatall o dipòsit de distribució Sol aprofitar una fossa preexistent

Sèries repetides de bronzes, de destrals de pedra o d’eines de sílex. Dipòsits de fonedor amb objectes trencats Allunyat dels assentaments

Tresor Sol aprofitar una fossa preexistent

Collarets, eines de bronze, monedes Més propi de temps històrics

Dipòsit de fundació En un forat de pal, una rasa de fundació o una fossa coberta pel paviment d’una casa

Pot contenir ceràmiques senceres, l’esquelet d’un animal sacrificat o monedes

Fossa ritual amb ossos d’animals en connexió anatòmica

Sol aprofitar una fossa preexistent

Esquelet total o parcial d’un animal sacrificat Dins d’un assentament o un santuari

Fossa ritual amb restes de banquets


Deixalles de menjar de tipus excepcional (espècies poc corrents) Dins de santuaris o en necròpolis

Fossa ritual relacionada amb libacions


Sèries de vasos d’ús individual (copes, bols)

Fossa ritual amb elements de culte


Dipòsit d’objectes de culte (calderes, figuretes, vasos en miniatura...)

Troballes als aiguamolls Objectes de tot tipus llençats als aiguamolls o enterrats en les seves proximitats

Fossa sepulcral (en un assentament)

Sol aprofitar una fossa preexistent, generalment una sitja

Enterraments en sitges, sota les cases, etc Pot ser primari o secundari

Clot per escombraries Sol aprofitar una fossa preexistent

Tot tipus de deixalles

Taula 1.7: Fosses de forma inespecífica, caracteritzades pel seu contingut.

25

Capítol 2

CASES I CONSTRUCCIONS

Una casa o una vivenda és un edifici (o un conjunt d’edificis) on es realitzen diverses

funcions i activitats domèstiques: dormitori, cuina, zona de reunió, magatzem, taller

d’activitats artesanes i corral per al bestiar.

Hom pot trobar cases compactes on en un sol edifici es concentren totes les activitats

esmentades com podria ser el cas de les pallozas de Los Ancares i de la Cabrera

(muntanyes que hi ha entre León i Galícia, al NO d’Espanya), que es van utilitzar fins

ben entrat el segle XX (fig. 2.1). En una zona veïna, a Somiedo, Astúries, hom coneix

unes altres construccions de teulada vegetal, anomenades brañas, que utilitzaven els

vaqueiros de alzada per viure els mesos d’estiu, ells i les seves vaques, fins fa uns anys.

L’any 1999 vaig tenir l’ocasió de visitar-les (fig. 2.2).

En contrast, a l’Àfrica trobem exemples actuals de vivendes compostes de diverses

cabanes cadascuna de les quals té una funció diferent. Per exemple, entre els mofu i

altres ètnies del Camerun una casa és un conjunt de cabanes de petites dimensions

entre les què destaquen la cabana del marit, les de les dones i els nens, el graner, la

cuina, els corrals, hi pot haver cabanes on es fa la mòlta, etc (Seignobos 1984). A

Botswana hom coneix la distribució de cases compostes d’un nombre elevat de petites

cabanes de funcions diverses, amb una tanca de delimitació (Lepekoane 2001). Entre

els nuba del Sudan també són habituals les vivendes formades per la combinació de

diverses cabanes (Hodder 1982).

És possible que la utilització d’un sol edifici o molts vagi lligat a la disponibilitat dels

troncs de gran envergadura necessaris per construir edificis de grans dimensions. A les

regions on la climatologia permet trobar arbres corpulents es poden fer grans edificis,

però allà on la disponibilitat de troncs d’arbre és limitada cal anar a la construcció de

petites cabanes.

Quan ens enfrontem a l’ús que tenia una habitació o un edifici, habitualment tendim a

creure que els prehistòrics eren gent endreçada que en abandonar la seva casa ens

26

deixaven els seus objectes i les seves eines ben arregladets perquè els arqueòlegs

poguéssim identificar els usos sense dificultat a partir dels vestigis trobats. Res més

lluny de la realitat, quan els prehistòrics abandonaven una casa s’emportaven tot allò

que els era útil i amb posterioritat es produïa la rapinya de tots els elements

reutilitzables. Tan sols en els casos en què es produïa l’abandonament d’una vivenda

per causes de força major, com pot ser un incendi, una pujada sobtada del nivell del

llac en un poblat palafític o una erupció volcànica, trobarem els objectes al mateix lloc

que els van deixar els prehistòrics. Els assentaments que han patit un abandonament

sobtat i que ens proporcionen una “fotografia” de tal com era el jaciment en el

moment immediatament anterior a la seva preservació són francament escassos i

mereixen una excavació molt acurada.

Entre les cases cremades cal esmentar la Loma del Betxí (De Pedro 1990, 1998),

Cabezo Redondo de Villena (Hernández et al. 2012), Vincamet (Moya et al. 2005), el

Barranc de Gàfols (Belarte 1997: 38), La Hoya Quemada (Burillo, Picazo 1986, 1997),

Los Castellares (Burillo, de Sus 1986), Martigues (Chausserie-Laprée, Nin 1990), Lattes

(Roux 1999), Lugo di Romagna (Degasperi, Ferrari, Steffè 1996) i Sitagroi (Renfrew

1970). Entre els graners i magatzems cremats cal citar Roseldorf (Holzer 2008), Brig-

Glis (Curdy et al. 1993), Le Camp du Roi (Gransar, Malrain, Matterne 1997) i la Croix de

Fer (Esperou 2007).

De cases properes a un llac afectades per una inundació ara mateix no puc donar cap

exemple. Recordo fa uns anys haver llegit un article d’un poblat prehistòric de la zona

dels Alps que va ser abandonat sobtadament per la pujada de nivell del llac. Però

deixeu-me ser sarcàstic amb mi mateix: aquell dia no vaig prendre nota i ara no sóc

capaç de localitzar el treball.

Finalment com a troballa excepcional cal esmentar el poblat de l’edat del bronze de

Nola, a la Campània, afectat per una erupció del Vesuvi-Somma de vers l’any 1600 aC,

que ens ha donat un poblat de cabanes perfectament preservat sota els fangs

volcànics (Albore Livadie et al. 2005).

Quan parlem de cases d’època prehistòrica, és freqüent distingir entre les cases fetes

amb pedra, amb fang o amb fusta com a elements principals de suport de les parets.

Les cobertes solen ser de fibres vegetals malgrat que a les zones més àrides de la

Mediterrània es poden utilitzar les terrasses cobertes amb fang. De fet, una part de les

tècniques de construcció s’han de considerar tècniques mixtes perquè barregen

elements diferents: són molt freqüents els sòcols de pedra en murs de fang o el cobrir

estructures de fusta amb una capa de fang (tècnica coneguda amb el nom de torchis,

veg. més avall).

Cases de pedra Les cases de pedra són pròpies de les zones on són abundants, com a la Mediterrània.

De fet, les parets de pedra poden ser parets de pedra seca, on no s’utilitza cap mena

d’aglutinant per lligar les pedres, o parets de pedra lligades amb fang. Coneixem també

27

parets formades per un sòcol de pedra al damunt del qual s’assenta un mur de fang,

malgrat que en aquest cas se solen considerar parets de fang (veg. més avall).

Es diferencien diverses tècniques de construcció amb pedra, entre elles la maçoneria o

paredat i el doble parament amb farciment intern. La primera consisteix en un aparell

irregular fet amb pedres de forma i grandària diverses reunides sense un ordre

determinat. La segona consisteix en la disposició d’una doble filada de pedres per

formar el gruix del mur, de tal manera que la cara de la pedra que forma la cara vista

ha estat escairada mentre que la part interna es deixa sense treballar (Belarte 1997:

64).

Hom coneix molts tipus de cabanes de pedra prehistòriques. N’hi ha de circulars, ovals,

en forma de naveta, rectangulars (aïllades o adossades amb parets mitgeres), etc. La

pedra s’utilitza per construir les parets, però també es fa servir en altres estructures

com llars de foc, bases de sitges, calassos, pedrissos, forns, etc.

Com a mostra de com eren les cases de pedra prehistòriques crec que podem fer servir

la figura 2.3. A dalt hi podem veure la reconstrucció d’una casa de la cultura de

Fontbuisse, que es va estendre pel Llenguadoc al calcolític, segons un dibuix aparegut a

la revista L’Architecture vernaculaire (Supl. 3, 1983). Un altre exemple és la casa de

Conderton, de l’edat del ferro, de la qual es va fer una reconstrucció experimental a la

Butser Ancient Farm (Reynolds 1988: 31-35; 1990: 22-24).

Cases de fang Les cases de fang són les que tenen les parets fetes amb aquest material, malgrat que

tinguin un sòcol de pedra o la coberta vegetal. La forma d’aquestes cases és variable:

poden ser circulars, ovals, en forma de naveta, rectangulars...

A la figura 2.4 podeu veure com a mostra la reconstrucció d’una casa del poblat de

Vladimirovka, a Ucraïna, de la cultura neolítica de Cucuteni-Tripolje.

Els especialistes en construccions amb terra han classificat les tècniques de construcció

de cases de fang que podem trobar en una excavació prehistòrica en les quatre

següents1:

Toves (o tovots, en castellà adobe): Es tracta de masses d’argila de forma

paral·lelepípede que es formen a l’emmotllar l’argila dins d’uns calaixos de fusta i

deixar-los assecar al sol. Les toves prehistòriques sovint han estat elaborades a mà i no

resulten tant regulars. Un cop seques, aquestes toves s’empilen i serveixen per

construir una paret, posant-les a trencajunt. Sovint l’argila es barreja amb materials

com la palla a fi de donar-li més resistència, i aquest és un dels elements que permet

identificar-les. A més de parets, les toves s’utilitzen per fer envans, calassos i

raconeres, armaris, pedrissos, etc.

1 La bibliografia més important que he fet servir per elaborar aquesta part és Belarte 1993, 1997, 2008; Bruno 2010; Bruno et al. 2010; Chazelles 1997, 2005; Ferrer 2010; Garcia 2009; Garcia, Lara 1999, 2005; Jongsma 1997; Roux 2008; Sánchez 1999; Tasca 1998.

28

Com que les toves no resisteixen l’acció de l’aigua molt sovint a les excavacions ens

trobem una massa amorfa d’argila que no permet fer una interpretació correcta. En

altres casos s’han trobat murs caiguts de toves que poden ser descrits en una

excavació acurada (per exemple, al Barranc de Gàfols, veg. Belarte 1993: 120).

Tàpia (en castellà, tapial): És una tècnica tradicional que serveix per construir parets i

que no necessita tanta aportació d’aigua. Per donar forma a la tàpia es fan servir les

tapieres, que són taulons de fusta que serveixen per emmotllar la terra. Un cop

decidida l’amplada del mur, que correspon a l’amplada que marquen les tapieres, es

van omplint de terra que es compacta amb l’ajut d’una maça en gruixos de 0,10-0,20

m (Font, Hidalgo 1991). Aquestes línies horitzontals de canvi de tapiera són les que

permeten identificar un aparell de tàpia en una excavació arqueològica. L’altre

element és la presència de graves i sorres dins la massa d’argila. Segons els

especialistes, no hi ha ara com ara indicis de l’ús de la tàpia a la prehistòria. Els primers

casos documentats remunten a la segona edat del ferro dins la cultura ibèrica, ja en

temps històrics (Chazelles 2005).

Terra pastada (en francès, bauge): Consisteix en pastar fang i elaborar unes masses

que es van enganxant les unes amb les altres per formar envans i algunes estructures

com sitges elevades, calassos, etc. És una tècnica poc descrita perquè és de difícil

conservació i sobretot de difícil identificació.

Fang amb ànima de cistelleria (en francès, torchis; anglès wattle and daub; alemany

Lehmbewurf): És una tècnica amplament utilitzada des del neolític i que es caracteritza

per utilitzar terra pastada per recobrir una ànima de cistelleria feta de troncs i

branquillons flexibles. L’estructura de troncs suporta el pes de les teulades quan

aquesta tècnica s’utilitza per construir les parets de les cabanes.

Aquesta tècnica s’identifica per la troballa de restes de fang que han estat en contacte

més o menys esporàdic amb el foc. En uns casos es tracta de contactes accidentals

mentre que en d’altres són deguts a formar part d’estructures en les quals el foc és

fonamental, com poden ser els forns i les llars de foc. Normalment són aquests darrers

els que ens arriben més ben conservats.

En relació amb les cases de fang podem citar aquelles estructures fetes d’argila, sovint

amb ànima de cistelleria, que descobrim a les excavacions prehistòriques. El torchis

s’utilitza per construir nombroses estructures de fang, com calassos, forns, llars de foc,

etc. Com que normalment les estructures de fang ens arriben de forma fragmentada,

els especialistes han distingit diferents tipus de torchis a partir de la seva forma:

Fragments irregulars, que no necessiten descripció (fig. 2.6, 1).

Fragments irregulars amb una cara plana, difícils d’adscriure per si sols a un tipus

d’estructura concreta (fig 2.6, 2).

Fragments amb empremtes de troncs paral·lels: Poden correspondre a una paret, a

un sostre o a cobertins (tapadores) de sitja, depèn del context i del diàmetre dels

troncs. Si surten dins d’una casa s’interpreta que han caigut del sostre o de les parets

29

(fig. 2.6, 3 i fig. 2.7, 1) i si es troben al fons d’una sitja probablement procedeixen del

cobertí. Poden presentar una cara plana (fig. 2.6, 4).

Fragments amb empremtes de troncs fesos: Poden correspondre a una paret de

troncs fesos recoberta amb fang (fig. 2.6, 5 i 6 i fig. 2.7, 2). Sovint els troncs presenten

una secció triangular.

Fragments amb empremtes de branques: Les branques tenen un diàmetre no superior

als 3 cm i estan disposades en paral·lel (fig. 2.6, 7 i 8). Poden correspondre a sostres i

terrasses.

Fragments amb empremtes de cistelleria: Corresponen a parets fetes amb una

estructura de troncs i una trama de branquillons recoberta amb fang (fig. 2.7, 3). Les

empremtes de branques han de ser ordides, és a dir, les branques han de passar d’un

costat a un altre alternativament, tal com podem veure a la figura 2.6, 9 i 10.

Compareu amb la fig. 2.6, 8 on les empremtes de branques són paral·leles i noteu les

diferències.

Fragments amb una cara allisada i empremtes d’herbes: Com en el cas anterior,

poden correspondre a un sostre d’una casa o a cobertins de sitja i s’atribuiran a un o

altre en funció del context (fig. 2.6, 11).

Fragments amb una cara allisada i empremtes de còdols de pedra: Pertanyen a llars

de foc o a soleres de forns (fig. 2.6, 12).

Fragments amb una cara allisada i fragments de ceràmica: Com en el cas anterior,

provenen de llars de foc o de soleres de forns.

Fragments amb una cara allisada i l’altra amb cendra: Sembla que corresponen a llars

de foc.

Fragments de parets de recipients d’argila, amb dues cares llises i un gruix de 3-5 cm.

Corresponen a recipients d’argila crua o de femta barrejada amb argila. No presenten

ànima de cistelleria.

Fragments de parets de calassos, sitges elevades o raconeres. El gruix sol ser uns 4-7

cm. Quan és un simple fragment de paret és difícil de decidir de quina d’aquestes tres

estructures es tracta (fig. 2.6, 13). La cosa s’aclareix millor si entre les restes es

conserva algun fragment corresponent al coll o a la vora. Els exemplars que coneixem

no presenten ànima de cistelleria.

Vores de recipients, de calassos, de sitges elevades, de raconeres, de forns o de

brasers. Fragments corresponents a la part de la boca o de la vora de l’estructura o

recipient (fig. 2.6, 14). S’atribuiran a un o altre en funció de les mides, de la forma i del

context. Sovint és difícil de decidir de quin cas es tracta, sobretot quan el material es

troba molt fragmentari.

Fragments de graelles: Es detecten per la presència de forats en parets d’argila molt

cuites. Sembla que corresponen a forns de ceràmica de doble cambra (fig. 2.6, 15).

Brasers, de forma cilíndrica, amb un diàmetre entorn de 0,50 m. També es presenten

amb l’argila força cuita. S’identifiquen per la seva forma quan es troba un exemplar

bastant complet. No presenten ànima de cistelleria (fig. 2.7, 4).

30

Fragments de forns de volta, amb gruixos de 8-10 cm. Es presenten amb l’argila força

cuita a causa del contacte amb el foc. Alguns forns de volta presenten una ànima de

branques que els serveix de suport (fig. 2.7, 5).

De totes les possibilitats esmentades, els fragments que podem identificar amb més

facilitat són els que pertanyen a estructures que estan en contacte amb el foc: llars

(amb una cara allisada i còdols, fragments de ceràmica o cendra a l’oposada), forns de

volta (cara allisada amb empremtes de branques o fragments de la boca) o brasers.

Potser aquí és el moment indicat per fer notar que algunes cases de fang tenien les

parets decorades amb colors diferents de pintura, tal com trobem a le Haut des

Chaillots, a la Champagne, de l’edat del bronze, on van sortir fragments de torchis amb

pintura blanca i vermella (veg. www.lgv-est.com). Al Barranc de Gàfols es coneixen

algunes toves amb un arrebossat al damunt i restes de pintura vermella (Belarte 1997:

70).

Cases de fusta Les cases de fusta tenen les parets formades per pals de fusta clavats al terra que

formen l’estructura i suporten el pes de la teulada. Les parets poden estar formades

exclusivament per elements de fusta però és molt corrent que es formi un canyís amb

branques ordides recobert per una capa de fang (torchis, definit més amunt).

En arqueologia les cases de fusta es detecten per la troballa de forats de pal disposats

de forma regular o bé de rases de fundació amb forats de pal. Les cases de fusta es

troben allà on hi hagi arbres corpulents. A la prehistòria són el tipus de casa dominant

a gran part de l’Europa temperada i del nord.

Hi ha hagut alguns congressos dedicats a la construcció, com els de Nancy

(Buchsenschutz, Mordant 2005) o el de Roma (Brandt, Karlsson 2001). També treballs

dedicats a les cases llargues del neolític danubià (Coudart 1998), construccions

prehistòriques dels Països Baixos (Gerritsen 2003), etc.

A la figura 2.5 podeu veure la reconstrucció d’una casa del jaciment del neolític antic

de Reichstett, a Alsàcia (Guilaine 1991: 55) i a la figura 2.8 la rèplica experimental de la

casa de Pimperne Dow, feta a la Butser Ancient Farm (Reynolds 1988: 36-40).

Forats de pal (postholes, trous de poteaux) Els forats de pal són una categoria prou ben coneguda entre els arqueòlegs.

Consisteixen en uns forats estrets de forma cilíndrica amb un diàmetre entre 0,10 i

0,40 m i una profunditat molt variable però que sol superar els 0,60 m. Ocasionalment,

però, el diàmetre pot arribar fins al metre en el cas de graners sobre pals, que han de

ser molt reforçats per aguantar les pressions laterals del gra (Valenti, Fronza 1997). Hi

ha el cas especial dels forats de pal que tenen un diàmetre inferior a 10 cm, que

s’identifiquen amb estaques de palissades (angl. stake hole).

31

El forat de pal és l’estructura principal que permet identificar una casa de fusta en una

excavació arqueològica. Molt sovint els forats de pal es troben alineats o formant

cercles, la qual cosa ens permet definir els edificis en planta.

El farciment d’un forat de pal pot variar en funció de les manipulacions que sofreix el

pal després del seu abandó. En principi podem parlar de tres casos diferents:

a) Si el pal de fusta no s’ha mogut del seu lloc, el farciment contindrà una terra

orgànica que es va formar a causa de la descomposició de la fusta, detectable per una

coloració més fosca (fig. 2.9, 1).

b) Si l’edifici o el pal es cremen pot donar lloc a un farciment de carbons i cendres dins

i al voltant del forat de pal (fig. 2.9, 2).

c) Finalment, si el pal es treu del seu lloc (per ex. per aprofitar-lo per a un altre edifici o

per cremar-lo) el forat s’omplirà de terra del voltant i pot ser difícil de detectar (Cavulli

2008: 304-306). Val a dir que normalment es desdibuixa la forma cilíndrica del forat

(fig. 2.9, 3).

Si un pal es podreix, pot ser substituït per un altre eixamplant el forat o fent-ne un al

costat (Barker 1996: 22-26). Molt sovint els pals es falquen amb pedres planes abans

de ser reomplerts amb la mateixa terra que s’ha extret del forat. Aquestes pedres

permeten alinear millor els pals. Les pedres de falca posades en posició vertical al

voltant del forat són els elements que permeten identificar amb més claredat un forat

de pal (fig. 2.9, 4).

Rases de fundació Les rases de fundació són excavacions allargades que serveixen per fonamentar un

mur o un edifici. En els edificis construïts amb pedra, la rasa de fundació serveix per

fonamentar les parets.

Alguns edificis fets sobre pals combinen forats de pal i rases de fundació, com trobem

a Villeneuve-Saint-Germain, a la Picardia (Ferdière 1988: 55), a Colmschate, Overijssel

(Hermsen 2003) o a Oss-Ussen, Brabant (Fokkens 1991).

Es poden utilitzar també per fonamentar una palissada, com per exemple als poblats

neolítics del Lugo de Grezzana (Cavulli, Pedrotti 2001) o al Lugo di Romagna,

(Degasperi, Ferrari, Steffè 1996).

Magatzems i graners El graner és una habitació o un edifici destinat a emmagatzemar tot tipus de grans de

cereals i lleguminoses. El graner s’utilitzava preferentment per a emmagatzemar grans

volums de cereals i lleguminoses a curt i mitjà termini. A les zones més fresques de la

Mediterrània i a les regions de l’Europa temperada, on el corc del blat i altres plagues

no portaven tants problemes per a la conservació, es podia fer servir per a

l’emmagatzematge a llarg termini, això sí, a costa d’una notable inversió de treball, ja

que calia remenar periòdicament el gra amb una pala o amb un garbell per destorbar

el corc del blat.

32

El graner podia prendre moltes formes, ja que es pot tractar d’un edifici independent o

d’una habitació alta de la casa. Pot ser una dependència específica per als grans o un

magatzem on s’agrupen tota mena de productes alimentaris o fins i tot eines i estris

diversos. El gra pot ocupar tot l’edifici (cas de la canastra de la fig. 2.11 o d’alguns

graners africans sobre pals) o pot ser una habitació on el gra es diposita en piles o en

calassos. Quan és un edifici independent, pot aïllar-se del terra utilitzant una

estructura sobre pals, sobre pedres o sobre parets. A continuació descriuré alguns dels

graners més freqüents que he trobat a la bibliografia arqueològica.

Graner amb calassos. El graner amb calassos és una habitació o edifici amb diversos

departaments de poca alçada, anomenats cassals o calassos, on s’emmagatzema

cadascun dels productes agrícoles. Hom en pot trobar descripcions força detallades

tant entre els agrònoms d’època clàssica (Cató, Varró, Columel·la, Plini el Vell) com

entre els medievals (Ibn al-‘Awwām, Ibn Luyūn, Crescenzi, etc). Tanmateix a la

prehistòria coneixem pocs edificis d’aquesta mena i més que res trobem cases i

magatzems que presenten algun calàs o raconera que suposadament serviria per

guardar el gra.

A Roseldorf, a la Baixa Àustria, es coneix un graner de la segona edat del ferro que ha

conservat nombroses restes gràcies a què es va cremar. A partir de les restes

recuperades i basant-se en dades etnogràfiques l’autora reconstrueix un graner de

fusta amb calassos i amb un pis superior (Holzer 2008).

Un altre graner que es va incendiar és el B852 de Brig-Glis, al Valais, sud de Suïssa. Es

va fer una anàlisi carpològica per flotació dels sediments que va mostrar que cada

espècie de cereal ocupava un espai diferent. Els productes eren mill (Panicum

miliaceum), ordi (Hordeum vulgare), mill italià (Setaria italica), llentia (Lens culinaris) i

esporàdicament altres cereals i lleguminoses (fig. 2.10) (Curdy et al. 1993: 145).

Un bon exemple de construcció d’aquest tipus és el graner medieval de l’Esquerda, a la

plana de Vic, Catalunya, amb departaments de poca alçada fets amb canyissos

recoberts de fang. Aquest graner va ser reconstruït i s’hi han fet proves de conservació

dels grans (Ollich, Reynolds, Rocafiguera 1998; Cubero et al. 2008).

Graner sobre pals. El graner sobre pals és un clàssic de la literatura etnogràfica de tot

el món. L’objectiu principal d’aquest graner és el d’allunyar el gra de la humitat del

terra, així com dificultar l’accés a ratolins i altres bèsties que es podrien menjar el gra.

En tenim molts bons exemples a l’Àfrica, sobretot al sud del desert del Sàhara. A

principis del segle XX es va publicar un treball pioner sobre les maneres de conservar el

gra a l’Àfrica (Ziegfeld 1922-1929). Amb posterioritat han aparegut altres treballs

dedicats a descriure totes les varietats de graners i de sitges del continent (entre altres

Garine 1981; Kodio 1989; Moifatswane 1993; Giles 2009). És particularment

interessant la consulta de la base de dades de la FAO www.cd3wd.com/cd3wd_40/INP

HO/DB_LOCAL/PHOTOBAN/EN/P001_50.HTM (consultat l’agost de 2013).

A Bihar, a l’Índia, es coneixen alguns tipus de graners fets sobre pilons anomenats

bakhari. Es construeixen sobre una plataforma per evitar la humitat i tenen les parets

33

fetes de fusta i bambú i recobertes amb fang. S’hi emmagatzema blat, ordi, moresc,

pèsols, etc (Fletcher, Ghosh 1921, 725).

A Europa també es conserven exemplars etnogràfics de graners fets sobre pals, en

concret alguns hórreos del nord de la península Ibèrica (Frankowski 1986; Gómez-

Tabanera 1973; Casado 1980), els espigueiros portuguesos (fig. 2.11) (Dias, Veiga de

Oliveira, Galhano 1961) i algun exemple escadusser de l’Europa central (Haberlandt

1926: III, 420-430; Schmaedecke 2002).

En els jaciments prehistòrics de bona part de l’Europa temperada apareixen

agrupaments de quatre, cinc, sis o nou forats de pal disposats de manera regular.

Generalment s’interpreten com a graners de fusta muntats sobre peus drets que els

suporten. Els pals de suport han de ser reforçats ja que han de suportar el pes del gra i

la pressió lateral sobre les parets.

A tot Europa tan sols en uns pocs graners s’ha pogut demostrar el seu ús per a

conservar cereals a través d’anàlisis carpològiques. Amb motiu del present treball he

localitzat onze graners sobre pals amb dades carpològiques a França, Dinamarca,

Països Baixos, Regne Unit i Alemanya, que descric a la taula 2.1.

Jaciment període bibliografia Rotherly, Anglaterra edat del ferro Wainwright 1968: 113-114 Tollard Royal, Anglaterra edat del ferro Wainwright 1968: 112-116; Evans, Bowman

1968 Maisnil, Nord-Pas-de-Calais edat del ferro Matterne 2001: 153-154 Le Camp du Roi, Picardia edat del ferro Gransar, Malrain, Matterne 1997; Matterne

1996 Compiègne, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 153-154 Ciry-Salsogne, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 153-154 graner de Metz, Lorraine romà Matterne 2001: 153-154 Someren, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91 Oss-Schalkskamp, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91 Overbygård, Dinamarca edat del ferro Matterne 2001: 153-154 Langweiler, Renània del Nord-Westfàlia

neolític Knörzer 1972, citat per Gyulai 1993: 38

Taula 2.1: Jaciments on s’han trobat graners sobre pals amb granes de cereal que han

estat estudiades.

Dels graners de la taula 2.1 destacaria el graner 2 de Le Camp du Roi, a la Picardia, de

l’edat del ferro. El graner 2 era un graner sobre pals que es va cremar, l’estructura es

va tombar i va caure dins d’un fossat proper, de tal manera que l’anàlisi carpològica va

permetre detectar els cereals que s’hi guardaven: en una zona, espelta bessona

(Triticum dicoccum) i en una altra, ordi vestit (Hordeum vulgare), segurament en piles

diferents (Gransar, Malrain, Matterne 1997).

La conclusió que es treu dels estudis carpològics de la taula 2.1 és òbvia: la

interpretació com a graners sobre pals d’estructures quadrangulars formades per

quatre o més forats de pal és raonable però no demostrada en la immensa majoria

34

dels casos. No podem generalitzar a partir d’un nombre tan reduït de jaciments on s’ha

confirmat aquest ús. Cal que siguem prudents, que seguim investigant i que tinguem

present que hi ha formes alternatives d’interpretar aquestes associacions de forats de

pal. Només com a exemple, Ellison i Drewett (1971) fan una recerca bibliogràfica en

treballs d’etnografia on mostren que vestigis semblants poden ser deguts als

fonaments d’una torre de defensa, d’un magatzem sobre pals, de plataformes

funeràries, etc.

Hom considera que la màxima expansió de les sitges i dels graners sobre pals es

produeix a l’edat del ferro. F. Gransar ha publicat un treball sobre les sitges i els

graners a l’edat del ferro a Europa i assenyala regions on mai més hi va tornar a haver

sitges per emmagatzemar cereals (Gransar 2000: 278 fig. 1).

Graner sobre pedres. Es pot considerar una variant del graner sobre pals i consisteix

en disposar la plataforma que sosté el graner sobre un enllosat de pedres o sobre un

grup de pedres disposades regularment. Al continent africà aquestes plataformes amb

pedres són ben conegudes per informes etnogràfics i agronòmics corresponents a

l’època actual. A Europa els graners sobre pedres han estat descrits en molt poques

ocasions. Al jaciment neolític de la Draga, al costat de l’estany de Banyoles, al NE de

Catalunya, s’han conservat diverses plataformes empedrades de forma quadrada amb

els angles arrodonits (fig. 2.11), on s’han trobat nombroses granes de cereal.

Consisteixen en uns empedrats de 3 o 4 m de costat amb forats de pal a tot el

perímetre i amb un o dos pals centrals que devien suportar la coberta a doble vessant.

Les parets devien estar formades per vares entrelligades d’avellaner o de salze que

lligaven els pals del perímetre. Els enllosats serien per aïllar el gra del terra. A l’interior

el gra es disposava en gerres de ceràmica o en cistells (Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000,

75-78).

Altres jaciments neolítics catalans amb empedrats són el Barranc d’en Fabra, al curs

baix de l’Ebre (Bosch, Forcadell, Villalví 1992) i Plansallosa, a la Garrotxa (Bosch et al.

1998), però en aquests casos no s’han recuperat granes de cereal i són de funció

imprecisa.

Al poblat neolític de Riols I, al Baix Aragó, es coneixen alguns empedrats circulars o

ovals formats per lloses calcàries. El contorn exterior està format per lloses clavades

verticalment. Els més grans tenen un diàmetre (o eix major) de 2,60 m i s’interpreten

com a cabanes (jo afegiria que també podrien ser bases de magatzems o graners). El

fondo 2, a més, presentava vuit forats de pal al voltant que podrien ser suports d’una

teulada cònica (Royo, Gómez 1992: 302; Royo, Gómez 1996:768-769). Els empedrats

més petits, entorn d’un metre de diàmetre, són de funció indefinida. Es consideren

“auxiliars” a les cabanes, però també es diu que alguns empedrats tenien una capa de

terra cendrosa sota de les pedres, el que ens portaria a interpretar-los com a llars de

foc.

Graner sobre murs paral·lels. En els darrers anys ha estat identificat un tipus particular

de graner. Es tracta d’edificis caracteritzats per murs paral·lels que sostenien un graner

35

o una plataforma elevada (fig. 2.12). El graner ha desaparegut però els murs paral·lels

són fàcils d’identificar.

Al neolític del Pròxim Orient es detecten alguns jaciments amb magatzems i graners

que tenen la seva base en murs de pedra i d’argila disposats en paral·lel. Els trobem

per exemple a Dja’de el Mughara o Tell Halula (Coqueugniot 1998; Molist et al. 2004:

51). Els seus excavadors els relacionen amb l’emmagatzematge o l’assecament de

productes agrícoles, és a dir, que consideren que són graners o plataformes per a

l’assecat de productes agrícoles.

Al neolític de Turquia es coneixen alguns poblats que presenten conjunts de murs en

paral·lel que se suposa que sostenien la plataforma d’un graner, com a Bakla Tepe o

Cayönü (Erkanal 2008; Ozdogan, Ozdogan 1989).

A Emporio, jaciment neolític de l’illa de Quios, es coneix un possible graner format per

murs paral·lels (Hood 1981: I, 138-141). El mateix autor cita construccions semblants a

Thermi, Argissa i Saliagos, tots a la zona de l’Egeu.

A l’illa de Creta, a la zona de magatzems del palau de Knossos, i en altres palaus de

l’edat del bronze, es coneixen conjunts de murs paral·lels interpretables com a graners

(Gracia 2009: 23).

A la península Ibèrica hom coneix algunes evidències de l’edat del bronze final en les

quals es detecten possibles graners sobre parets al Cerro de la Encina, al Cerro de

Cabezuelos o al Peñón de la Reina, a l’Alt Guadalquivir, Andalusia. Al poblat del Cerro

de la Encina es conserva una habitació d’uns 7 m2 format per 8 murs paral·lels de lloses

clavades unides en alguns casos per altres lloses horitzontals que fan de coberta (fig.

2.12, 1) (Aranda, Molina 2005: 177-178). Al Cerro de Cabezuelos es coneix una zona

contigua a la cabana C amb 6 murs paral·lels de pedres (fig. 2.12, 2) (Contreras 1982:

314-315).

A la primera edat del ferro de Navarra es coneix una habitació del poblat de l’Alto de la

Cruz de Cortes de Navarra amb cinc murs paral·lels de toves (Taracena, Gil, Bataller

1954). Al poblat de Las Eretas es troba una “curiosa estructura” de 18 m2 amb murs

paral·lels de pedres i dos forns domèstics al costat (Armendáriz 1995-1996: 300). En el

seu moment aquestes estructures van passar per alt als excavadors i ara han estat

identificats per Francisco Burillo (Burillo 2009: 324-326).

Al carrer de la Riereta de Barcelona van sortir alguns murs paral·lels de pedra datables

a l’edat del bronze. El seu excavador assenyala que podrien correspondre a algun tipus

d’assecador de gra (fig. 2.12, 3) (Pujades 2006: 169). X. Carlús, J. González i E. Nadal

han estudiat aquestes troballes i n’han buscat els paral·lels que m’han permès elaborar

el present resum (Carlús, González, Nadal 2010). Les dades de què disposem són

encara molt fragmentàries i resulta difícil de dir quina relació hi ha entre els dos

extrems de la Mediterrània.

Si ens avancem a la prehistòria i entrem a la història, a la segona edat del ferro de la

península Ibèrica (cultura ibèrica) han estat reconeguts graners sobre parets en una

vintena de poblats ibèrics de la costa catalana i valenciana (Gracia 1995; Gracia,

36

Munilla 2000; Gracia 2009; Abad, Sala 2009 i altres comunicacions del congrés de

Cuenca). Francisco Gracia i Gloria Munilla relacionen aquestes troballes amb alguns

textos antics referents a graners sobreelevats. En concret, l’enginyer Filó de Bizanci,

del segle III aC, en la seva obra Sintaxi mecànica comenta que el blat es pot conservar

en construccions elevades en les què s’han construït en alçada els murs i el sòl, que

disposen de finestres i de nombrosos orificis de ventilació orientats cap al nord,

tancats amb reixes perquè no puguin passar els ocells i altres animals (Garlan 1974,

301-303). L’agrònom romà Marc Terenci Varró, del segle I aC, també descriu uns

graners elevats que situa a la Hispania Citerior i a l’Apúlia, en els quals l’aire circulava

no tan sols per les finestres sinó també pel terra del graner (R.R. I, 57, 3).

En època romana són ben coneguts els granaria i horrea d’algunes regions de l’Imperi:

graners elevats amb un suport de murs paral·lels tal com testimonien diversos estudis

(Willerding 1998: vol 12, p. 11-30, sv Getreidespeicherung; Salido 2003-2004, 2011).

Una advertència final. Cal tenir en compte que no sempre que trobem murs paral·lels

han de correspondre necessàriament a suports de graners o assecadors. Olivier

Aurenche, en el seu diccionari d’arquitectura del Pròxim Orient, assenyala que algunes

plataformes actuals amb murs paral·lels de l’Irak serveixen per dormir a les caloroses

nits d’estiu (Aurenche 1981: 262-263).

Altres tipus de graners. Per tancar aquest paràgraf exposo dos graners coneguts per

l’arqueologia que resulten molt originals i no tenen paral·lels etnogràfics. El primer és

el trobat al jaciment calcolític de la Croix de Fer (Espondeilhan, Llenguadoc), que no

faig entrar dins de cap classificació ja que no he trobat cap estructura semblant. En

aquest lloc es va excavar un fossat dins del qual van sortir les restes d’una construcció

paral·lelepípede composta per nombrosos fragments de fang cuit a baixa temperatura

amb empremtes de troncs d’arbre i de tiges vegetals. Al seu interior es van trobar

ossos de bou, alguns dels quals encara en connexió, i un nivell compost per ceràmiques

esclafades amb nombroses restes de cereals carbonitzats. L’autor ho interpreta com

una estructura de conservació de cereals i de peces de carn que es va esfondrar. Tot

deixa entreveure que un incendi va destruir l’estructura (Esperou 2007).

Un tipus particular de graner sobre pals és el trobat a la cova de Planches-pres-Arbois,

al Franc Comtat. Els excavadors van fer un assaig de restitució a partir de les dades

extretes en l’excavació (Petrequin 1985 a; Petrequin 1985 b: 81-86).

Fons de cabana Abans dels anys 1970 a Europa es qualificava de “fons de cabana” qualsevol estructura

enfonsada trobada a l’aire lliure, fos quina fos la seva forma i dimensions. Més tard es

va veure que el que s’anomenaven “fons de cabana” eren en realitat sitges, clots per

extreure argila i altres tipus de fosses de funcions diferents.

Els fons de cabana són estructures enfonsades que corresponen a un habitatge o a

alguna part d’ell. Poden ser una vivenda sencera, tipus lodge, o algun magatzem o àrea

de treball. En el primer cas els millors exemples etnogràfics els trobem a Amèrica del

37

Nord entre els pawne, iowa, omaha, mandan, arikara, hidatsa, etc. Es tracta de grans

lodges semisubterranis de fins a 8 m de diàmetre recoberts de terra o de torba que

s’utilitzaven sobretot durant l’hivern (Gilman 1987; Wilson 1934; Fletcher, La Flesche

1992).

A l’etnografia europea no sembla que abundin els exemples de grans lodges com els

americans. Les cabanes enfonsades ens han arribat com a refugis temporals de

pagesos, pastors i pescadors en zones allunyades de la casa pròpia, com seria el cas de

les cabanes de pescadors de Nádudvar a la zona de Debrecen que ens descriu Ottó

Herman el 1898, els refugis de pastors de Nagysárret i de Nagyberek o les barraques

de vinya de Sztána (fig. 2.13), tots ells a Hongria, d’acord amb el recull que en fa Tibor

Sabján (Sabján 1999, 2002).

Víctor Jiménez és l’autor d’un treball en què s’estudien a nivell etnogràfic i arqueològic

les característiques de les cabanes enfonsades. Diu que els fons de cabana han de ser

de forma regular (rectangular, circular o oval) amb el terra pla i amb les parets verticals

(Jiménez 2006-2007). Diu que hi ha una major freqüència d’aparició de cabanes

semisubterrànies a les zones fredes del planeta i allà on hi ha una forta amplitud

tèrmica. Assenyala que una cabana pot estar compartimentada i amb elements tals

com pedrissos i llits, però considera que aquests elements no són imprescindibles. En

canvi, al seu parer, és quasi indispensable que la cabana compti amb una llar de foc per

escalfar i per cuinar. Jo no estaria massa d’acord en què tots els fons de cabana han de

tenir una llar de foc. Ja he dit més amunt que una casa pot estar composta de diversos

edificis. Els edificis dedicats a cuina i a allotjament han de tenir llar de foc, però els

altres no.

Entre els jaciments que han donat fons de cabana que inclouen diferents funcions que

es poden donar en una vivenda, podem esmentar el jaciment neolític del Lugo di

Romagna, on va sortir un fons de cabana de 10 x 7 m dividit en dues habitacions per

un envà, que s’ha conservat en bon estat a causa d’un incendi (fig. 2.14). L’habitació

més gran tenia un foc a la part central i un forn prop de la paret. L’altra habitació, més

petita, estava dedicada a magatzem i contenia nombroses ceràmiques senceres, un

molí, indústria lítica i nombroses granes de cereal carbonitzat (Degasperi, Ferrari,

Steffè 1996).

A l’edat del ferro d’Alsàcia es coneixen diversos fons de cabana com el de

Souffelweyersheim, rectangular, de 4,00 x 2,60 m amb dos forats de pal oposats i amb

una llar de foc i una petita cubeta en un costat (Lefranc, Boës, Véber 2008: 45-46). La

funció d’aquest fons de cabana és desconegut. A la mateixa regió i amb la mateixa

cronologia trobem el fons de cabana de Rosheim, també amb dos forats de pal oposats

i funció desconeguda (Deyber 1984).

A la prehistòria europea sembla que el més corrent són els fons de cabana de petites

dimensions que formen part o estan associades a vivendes més grans. En aquest cas

les cabanes es dediquen a una funció específica, com per exemple a tallers tèxtils,

refugis de bestiar, etc.

38

Per exemple, es coneixen alguns tallers de confecció de teixits on apareix un teler

vertical, identificat per un conjunt de pesos de teler, dins d’un fons de cabana de

planta rectangular. La coberta devia ser a dues vessants, i al fons de la cabana apareix

normalment un conjunt de dos forats de pal centrats, un a cada extrem de la fossa.

Alguns especialistes consideren que aquestes cabanes semisubterrànies tindrien un

ambient amb un elevat grau d’humitat relativa, el que a nivell tècnic afavoreix el

treball de fibres tèxtils com el lli (de Meulemeester 2003: 170). A la prehistòria

europea es pot posar l’exemple de l’estructura 4375 de Wustermark a la regió de

Brandenburg, una estructura de 4,07 x 3,57 m amb set forats de pal perimetrals i on

van sortir una trentena de pesos de teler (fig. 2.15). Es data a finals de l’edat del

bronze i principis de l’edat del ferro (Peters 1999: I, 43-46). Una troballa semblant és la

de Herzsprung, al districte d’Uckermark, amb 36 pesos de teler (Leube 1989: 534, citat

per Peters 1999)2.

Una altra funció coneguda és la de refugi per als animals, que documentem en diversos

reculls etnogràfics. A l’Hongria del segle XIX es descriuen alguns estables per al bestiar

parcialment excavats al terra i recoberts amb terra i vegetals (Sabján 1999: 137-139;

2002: 325-326). Val a dir que en prehistòria poques vegades s’han definit edificis

dedicats a corrals, ja que es necessiten anàlisis de fitòlits per demostrar la presència

d’excrements d’animals i anàlisis químiques de sediment que mostrin una elevada

presència de fòsfor.

També hem d’esmentar la funció d’emmagatzematge, afavorida per l’estabilitat de

temperatures que podem trobar sota terra. Al jaciment campaniforme de l’Alto del

Romo, a la Mancha, es va descobrir l’estructura FC-2, de forma allargada de 6 x 2,5 m,

amb dos forats de pal que sostenien la coberta i dues sitges a l’interior. Possiblement

les parets de la cabana eren de toves (Vicente et al. 2007). Els seus excavadors

s’estranyen de no trobar una llar de foc en aquest fons de cabana, però si és correcta

la meva interpretació que era destinada a magatzem, no li cal cap llar de foc. De tota

manera els magatzems semisubterranis entenc que és millor classificar-los com a caves

i per això els trobareu descrits al capítol corresponent.

Si teniu dubtes sobre com cal distingir un fons de cabana d’altres estructures que

podrien presentar morfologies semblants, consulteu la taula 10.2 del capítol 10.

Tancats i palissades Les palissades delimiten grans recintes i poden tenir finalitat defensiva, ser recintes per

al bestiar, zones d’hàbitat, etc. Es poden associar a fossats i altres elements defensius.

Al neolític del nord d’Itàlia es coneixen alguns poblats amb palissades. Al Lugo de

Grezzana, al Vèneto, hom coneix una palissada que tanca el poblat (Cavulli, Pedrotti

2003). Al Lugo di Romagna, a la Romagna, es coneix la porta d’una palissada amb un

fossat al davant (fig. 2.16) (Degasperi, Ferrari, Steffè 1996). També es coneix la rasa de

2 Altres exemples més ben conservats ja són d’època medieval: Zimmermann 1981 i Baumhauer 2003, II, fig. 52 i 53.

39

fundació d’una palissada a Botteghino, a Parma, a la regió Emilia-Romagna (Mazzieri,

dal Santo 2007: 116). En aquestes rases de fundació es troben pedres de falca i fins i

tot taulons de reforç. El fons de les rases és mes o menys regular quan la palissada és

formada per un rengle de troncs, però quan es tracta de palissades de troncs verticals

posats a una certa distància i ajuntats amb una trama de varetes entrellaçades, la

secció longitudinal mostra un fons sinuós amb depressions on anaven els pals posats

de forma regular. També s’ha localitzat una interessant palissada a la terramara de

Santa Rosa di Poviglio, a l’Emilia-Romagna, que es va resseguir en una llargada de 34 m

(Bernarbò et al 2007: 23).

Al poblat de Monte dos Remedios, a Galícia, es coneix la rasa de fundació d’una

palissada perimetral (Bonilla, César, Fábregas 2006). El jaciment neolític de la Serreta,

a Catalunya, també ha donat les estructures E-46 i E-64, considerades palissades

(Esteve et al. 2011: 32). A l’oppidum de l’edat del ferro de Le Gondole, a Auvergne, es

coneixen algunes palissades que es presenten com a trinxeres de fundació i es poden

seguir algunes desenes de metres (Deberge et al. 2009: 59-66). També tenen una

palissada els poblats de Vermand, a la Picardia (Lemaire, Malrain, Méniel 2000) i de la

Poste-Vieille, al Llenguadoc (Vaquer 2011).

Valls i fossats Des que es va començar a utilitzar la fotografia aèria en arqueologia el nombre

d’enclosures i de tancats envoltats per un fossat ha anat creixent. Aquests tancats

apareixen al neolític antic dels grans poblats del neolític danubià (3789 av. J.-C. 1989),

però també es coneixen anells, tancats de santuaris, etc. La interpretació dels fossats

prehistòrics sempre és controvertida: des de fossats defensius que envolten un poblat

fins a tancats per al bestiar o recintes cerimonials. Molt sovint el problema és que no

sabem ben bé què hi ha a dins del tancat. Quan apareixen les restes d’un poblat amb

cabanes se li atribueix una funció defensiva, però quan no tenim context, sovint per

què no s’ha excavat, són possibles totes les hipòtesis.

A continuació dono una mostra de jaciments prehistòrics en els quals s’ha detectat

algun fossat.

Jaciment període bibliografia Fairfield Park, Anglaterra bronze final Webley, Timby, Wilson 2007: 13 Battlesbury Hillfort, Anglaterra edat del ferro Ellis, Powell, Hawkes 2008: 20-24 Winnall Down, Anglaterra edat del ferro Davis 2008 Grove Farm, Anglaterra edat del ferro Clay 1992 Dalladies, Escòcia edat del ferro Watkins 1978-1980 Carronbridge, Escòcia edat del ferro Johnston 1994 Perdigões, Alentejo neol. final-calcolític portugueseenclosures.blogspot.com Alcalar, Algarve calcolític portugueseenclosures.blogspot.com Porto Torrão, Alentejo neolític final portugueseenclosures.blogspot.com Alto do Outeiro, Alentejo calcolític portugueseenclosures.blogspot.com Moreiros 2, Alentejo neolític final portugueseenclosures.blogspot.com La Revilla del Campo, Castella neolític Rojo, Garrido, García 2012: 489-491

40

Camino de las Yeseras, regió de Madrid

calcolític Liesau et al. 2008: 110

Cabezo de la Cruz, Aragó edat del ferro Rodanés, Picazo, Peña 2011 Els Vilars d’Arbeca, Catalunya 2ª edat del ferro Junyent et al. 2009-2010 Niuet, País Valencià neolític Bernabeu et al. 1994 Mas d’Is, País Valencià neolític Rojo, Garrido, García 2012: 396-401 Vilanava-Tolosana, Llenguadoc neolític Vaquer 2011 La Farguette, Llenguadoc neolític Vaquer 2011 La Poste-Vieille, Lenguadoc neolític Vaquer 2011 Chateau-Percin, Alta Garona neolític Vaquer 2011 Auriac, Llenguadoc neolític Vaquer 2011 Mourral, Llenguadoc neolític Vaquer 2011 Roc d’en Gabit, Llenguadoc edat del bronze Vaquer 2011 La Croix du Buis, Limousin edat del ferro Poux 2000 Fontenay-le-Comte-Les Genâts, Pais del Loira

edat del ferro Poux 2000

Mont Beuvray, Borgonya edat del ferro Ferdière 1988: 54 Grange des Moines, Picardia edat del ferro Auxiette et al. 2000 Vermand, Picardia edat del ferro Lemaire, Malrain, Méniel 2000: 163-167 L’Etoile, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 20 Berry-au-Bac, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 21 Bazoches-sur-Vesle, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 25 Catenoy, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 28 Ribemont-sur-Ancre, Picardia edat del ferro Poux 2000 Naux-aux-Forges, Lorraine edat del ferro Poux 2000 Rosières-aux-Salines, Lorraine bronze final Koenig et al. 2005: 105 Noyen-sur-Seine, Ile-de-France neolític Mordant, Mordant 1972 Grisy-sur-Seine, Ile-de-France neolític 3789 av. J.-C. 1989: 23 Balloy-Bois-de-Roselle, Île-de-France

edat del ferro Poux 2000

Ittenheim, Alsàcia neolític antic Lefranc, Denaire, Boës 2010 Darion, Valònia neolític Cahen 1985 Kyhna, Saxònia neolític Stäuble 2002: 305 Eythra, Saxònia neolític Stäuble 2002: 306 Zwenkau, Saxònia edat del bronze Stäuble 2002: 309 Fornace Cappucini, Itàlia neolític Cavulli 2008: 306 Faenza, Itàlia neolític Cavulli 2008: 307 Savignano sul Panaro, Emilia-Romagna

neolític Cavulli 2008: 307

Lugo di Romagna, Romagna neolític Cavulli 2008: 307

Taula 2.2: Jaciments prehistòrics europeus que presenten valls i fossats.

41

Fig. 2.1: Cabana de Balouta, a Galícia, de planta oval, parets de pedra i teulada de palla, anomenada “palloza”. En aquestes cases, que encara es poden trobar a les muntanyes de Los Ancares, hi vivien els pagesos i les seves vaques. Fotografia realitzada en una excursió l’estiu de 1999.

Fig. 2.2: Cabanes de la Pornacal, a Somiedo, Astúries, de planta rectangular, parets de pedra i teulada vegetal, anomenades “brañas”. Fins fa uns anys eren utilitzades pels vaquers quan es desplaçaven amb les vaques a muntanya durant l’estiu. Fotografia realitzada l’estiu de 1999.

42

Fig. 2.3: Exemples de cases amb murs de pedra. Dalt, reconstrucció d’una casa de la cultura de Fontbuisse, al sud de França. Baix, la casa Conderton tal com va ser reconstruïda a la Butser Ancient Farm. Es mostra part de l’estructura de troncs de la coberta. Font: L’Architecture Vernaculaire, Sup. 3 i croquis fet a partir de fotografies publicades per P. Reynolds 1988.

43

Fig. 2.4: Reconstrucció d’una casa del poblat neolític de Vladimirovka, Ucraïna, amb parets de toves. Font: Passek 1949, reproduït per Bosch Gimpera 1975: 323.

Fig. 2.5: Reconstrucció d’una casa llarga del poblat neolític de Reichstett, a Alsàcia, amb una estructura de suport de fusta. Font: Guilaine 1980: 55 fig. 4.

44

Fig. 2.6: Classificació dels diferents tipus de fragments de fang que es poden trobar en una excavació prehistòrica. Al costat poso el cos que ha donat forma a l’empremta. Font: Basat en Holub et al. 2005: 63, fig. 26.

45

Fig. 2.7: Estructures de fang que es poden trobar en una excavació prehistòrica. 1) Estructura de troncs recoberta amb fang. 2) Estructura de troncs fesos recoberta amb fang. 3) Estructura de cistelleria recoberta amb fang. 4) Braser fet d’argila, procedent de la Bòbila Madurell (Catalunya, bronze final). 5) Restes d’un forn de volta del bronze final trobat a Quitteur, Savoia. Fonts: 1-2) Tiné 2009: 134, fig. 68. 3) Cavulli 2008: 326, fig. 7.46. 4) Miret 1992: 69, foto 2. 5) Piningre, Nicolas 2005: 359, fig. 7.

46

Fig. 2.8: La casa de Pimperne Down, de l’edat del ferro, tal com va ser reconstruïda a la Butser Ancient Farm. Dalt, planta de l’excavació amb els forats de pal que van donar lloc a la reconstrucció. Al mig, estructura principal de pals i troncs. Baix, aspecte extern. Font: Fotografies i dibuixos publicats per Reynolds 1988.

47

Fig. 2.9: Diferents tipus de forats de pal. 1) Amb una taca central fosca que correspon al pal de fusta descompost. 2) Amb carbons de fusta (quan s’ha cremat el pal o l’edifici). 3) Forat irregular que queda quan es retira el pal. 4) Pedres de falca per fixar el pal.

Fig. 2.10: Planta del graner B852 de Blig-Glis, Suïssa, de l’edat del ferro. Era una construcció de fusta que es va incendiar, amb planta baixa i pis. Font: Curdy et al. 1993: 146

48

Fig. 2.11: Graners sobre pals i sobre pedres. Dalt, canastra tradicional del nord de Portugal utilitzada per emmagatzemar blat de moro. Observeu la fossa de base amb un empedrat. Baix, graner neolític del poblat de la Draga, al llac de Banyoles, Catalunya. S’ha conservat un empedrat, un cercle perimetral de pals amb dos pals centrals i nombroses vares d’avellaner. Font: Dias, Veiga de Oliveira, Galhano 1961: 51; Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000: 77, fig. 53.

49

Fig. 2.12: Graners sobre murs paral·lels de l’edat del bronze a la península Ibèrica. Dalt, Cerro de la Encina, Andalusia. Al mig, poblat del Cerro de Cabezuelos, Andalusia. Baix, carrer de la Riereta, Barcelona. Font: 1) Aranda, Molina 2005: 176, fig. 3. 2) Contreras 1982: fig. 6. 3) Carlús, González, Nadal 2010: 164, fig. 5.

50

Fig. 2.13: Cabana de vinya de Sztána-Kalotaszeg, a Hongria, utilitzada fins al segle XX. Noteu que té una part semisubterrània. Font: Sabjan 2002: 325, fig. 10.

Fig. 2.14: Fons de cabana neolític de Lugo de Romagna. Font: Degasperi, Ferrari, Steffè 1996.

51

Fig. 2.15: Fons de cabana de Wustermark, utilitzat com a taller per elaborar teixits, de l’edat del bronze. Font: Peters 1999: vol. 1, p. 45, fig. 8.

Fig, 2.16 Palissada i fossat del poblat neolític del Lugo di Romagna, a la Romagna. Part de la palissada es va tombar i van quedar els pals preservats sota la capa freàtica. Font: Degasperi, Ferrari, Steffè 1996.

53

Capítol 3

ESTRUCTURES DOMÈSTIQUES

Llars de foc Els focs són unes estructures ben conegudes dels arqueòlegs ja que deixen vestigis

fàcilment detectables en l’excavació. Hi ha nombrosos treballs i tesis que han estudiat

els diferents tipus de llars de foc que podem trobar als jaciments, entre ells els de

Gascó (1985); Molist (1986); Beeching, Gascó (1989); Pons, Molist, Buxó (1994); Soler

(2003) i Lejay (2010-2011). A més hi ha hagut alguns congressos com el de Nemours de

l’any 1987, el d’Arles-sur-Rhône el 1989, el de Treignes de 1995 (que va ser publicat a

la revista “Civisations” l’any 2002), el de Bourg-en-Bresse i Beaune l’octubre de 2000 o

el darrer dedicat a la tafonomia a Valbonne l’any 2008 (Thery-Parisot, Chabal,

Costamagno 2010).

Les llars de foc són unes estructures universals que podem trobar a quasi totes les

cultures (Lieberherr 2006). També han estat objecte d’estudi de l’arqueologia

experimental (Baars, Baars, Zeimens 1997; Buzea, Cotruţa, Briewig 2008; Soler 2003).

L’arqueòloga Sandra Prevost-Dermarkar va publicar un treball al congrés de Treignes

(Bèlgica) amb una classificació de les llars de foc i dels forns que crec que val la pena de

reproduir aquí. Aquesta autora divideix els focs en llars planes, llars en cubeta i llars

sobreaixecades. A la meva manera de veure potser és millor parlar de “llars amb

solera” que de “llars sobreaixecades”, malgrat que són termes semblats. Altres autors

com Enriqueta Pons i Miquel Molist (al congrès d’Arles-sur-Rhône, 1989) subdivideixen

cadascuna d’aquestes categories en simples o il·limitades (quan no hi ha cap element

que marqui el final de la zona de foc) i en limitades (quan els límits del foc estan

marcats per un cercle de pedres o una revora de fang). En resum hom pot diferenciar

entre els següents tipus de focs:

Llar plana simple: És una llar feta al terra sense cap tipus de preparació especial.

Sovint a les memòries d’excavació se la defineix com a llar lenticular perquè en les

seccions apareix com una taca de cendres i carbons en forma de llentia (més gruixuda

54

al centre i més prima a la perifèria). És la forma bàsica d’una llar de foc i la podem

trobar a tots temps i a totes les cultures, a l’interior o a l’exterior de les cases (fig. 3.1,

1).

Llar plana limitada: És una llar feta al terra, normalment sense cap preparació especial,

que es delimita per un cercle de pedres al voltant. Com totes les llars, la zona del mig

apareix amb cendres i carbons. Hom en pot trobar exemples als poblats de Bitarandos

(Bettencourt et al. 2003), Castelo dos Mouros (fig. 3.1, 2) (Pedro 1996), etc.

Llar amb solera simple: Es tracta d’una llar a la qual se li ha fet una solera de materials

diversos que serveix per irradiar l’escalfor del foc cap als aliments que s’hi couen (fig.

3.1, 3). Sovint la solera es fa amb argila (Negre, Vilà 1993; Escala et al. 2011; Patroi

2008; Moya 2005) però també pot contenir pedres o fragments de ceràmica a la base

(Gascó 2002; Audouze 1989: 328; Dron et al. 2003). La forma de la solera pot ser

variada, dominant les circulars i quadrades.

Llar amb solera limitada: És una llar amb solera que presenta una revora feta amb

fang o amb pedres que limita el foc. En coneixem exemples a la Vinha da Soutilha al

nord de Portugal (fig. 3.1, 4) (Jorge 1986: I, 219), Piscul Cornisorului a Oltènia (Patroi

2008), al Roc de Dourgne o a l’Abri Jean Cros al Llenguadoc (Gascó 2002: 13). Un cas

particular és el del poblat lacustre de Charavines, on es coneix una llar que tenia una

solera d’argila sota la qual hi havia uns taulons i al costat tenia un altre tauló posat

vertical que servia de delimitació (Bocquet, Caillat, Lundstrom-Baudais 1986).

Llar en cubeta simple: Es tracta de llars de foc que han estat construïdes dins d’una

petita fossa o cubeta. Les llars en cubeta o fosses de combustió es tractaran en el

paràgraf següent.

Llar en cubeta limitada: Com l’altra però amb la cubeta recoberta amb lloses de pedra

que fan de refractant. També serà tractat en un paràgraf de més avall.

Llar empedrada: La llar empedrada es caracteritza per la presència d’un nivell de

pedres alterades pel foc. Sovint se la defineix com un empedrat. És un tipus de llar

força corrent i se’n poden trobar exemples a la taula 3.1. De fet aquests empedrats els

tinc en una categoria provisional. Penso que algunes de les llars empedrades que se

citen a la taula podrien ser llars amb una solera de pedres (llar amb solera simple, veg.

més amunt) o bé podrien ser forns amb pedres calentes que es troben molt arrasats

(veg. més avall).

55

Jaciment període bibliografia UE 5 i UE 27 de Valada do Mato, Alentejo

neolític antic Diniz 2007; Diniz, Angelucci 2008:153

Cabeço da Velha, Portugal neolític Cardoso et al. 1998 Sant Pau del Camp, Barcelona neolític Molist, Vicente, Farré 2008 Collet de Brics d’Ardèvol, Catalunya

calcolític Castany, Alsina, Guerrero 1992: 36-37

Bosc del Quer, Catalunya calcolític Carlús, de Castro, e.p. Torre la Sal, País Valencià neolític Flors et al. 2009: 151-153 Institut Antoni Pous de Manlleu, Catalunya

calcolític Boquer et al. 1995: 32

Tesero Sottopedonda, Trentino, Itàlia

2ª edat del ferro Pisoni 2008: 79

Taula 3.1: Jaciments amb llars empedrades.

Fosses de combustió (en anglès, fire pits) La llar de cubeta o fossa de combustió consisteix en un foc, generalment domèstic, fet

dins d’una cubeta. Les qualitats tèrmiques d’aquests focs són notables, ja que irradien

tota l’escalfor cap a l’atuell de cuina que tenen al damunt. Hom en coneix nombrosos

exemples etnogràfics. A l’entorn dels Monts Zagros, des de l’Irak a l’Iran i a Turquia,

s’utilitzen sovint unes fosses de combustió que fan servir com a combustible unes

“galetes” fetes amb femta de vaca. Aquestes fosses tenen un petit conducte que els

serveix d’entrada d’aire (fig. 3.2, 1) (Peters 1972; Makal 1963: 21-23; Kramer 1982). A

la zona entre el Kurdistan i el Luristan s’utilitzen llars en cubeta delimitades per lloses

de pedra on cremen “galetes” de femta de vaca (fig. 3.2, 2) (Watson 1979: 122-124).

A Amèrica del nord les fosses de combustió solen anomenar-se fire pits i es troben

amplament documentades dins dels assentaments dels indis americans (Stewart

1977).

Les fosses de combustió solen donar lloc a importants rubefaccions i fins i tot a la

cocció parcial de les parets de la fossa. A més solen trobar-se plenes de cendres i de

carbons corresponents a la darrera encesa.

Com he indicat al paràgraf anterior les llars de cubeta o fosses de combustió es

divideixen en simples i en limitades. En les simples la cubeta no presenta pedres de

delimitació i en la limitada sí. Alguns exemples de llar de cubeta simple apareixen a

Battlesbury Hillfort, Anglaterra (Ellis, Powell, Hawkes 2008) i a Minferri, Catalunya

(Saula 1995: 18) (fig. 3.3, 1). Exemple de llar de cubeta limitada: Bois, Ile de Rè, Poitou-

Charentes (fig. 3.3, 2) (Lejay 2010-2011: 51).

Forns domèstics Gairebé trenta anys després, el treball de Jörg Petrasch segueix essent la base sobre la

qual basar l’estudi dels forns prehistòrics. Petrasch va dividir els forns entre els d’una

cambra i els de diverses cambres (taula 3.2) (Petrasch 1986). Els d’una cambra es

56

subdividien en forns en fossa, de volta simple i de volta amb més d’una obertura. Els

de diverses cambres es subdividien en forns amb graella i forns amb túnel

d’alimentació llarg.

1.- Forns d’una cambra 1.1.- Forns en fossa

1.2.- Forns de volta simple

1.3.- Forns de volta amb més d’una obertura

2.- Forns de diverses cambres 2.1.- Forns amb graella

2.2.- Forns amb túnel d’alimentació llarg

Taula 3.2: Classificació dels forns neolítics segons Jörg Petrasch.

Els forns d’una cambra s’utilitzaven fonamentalment com a forns domèstics, és a dir,

per coure pa i altres aliments. La temperatura a la qual arriben no sol sobrepassar els

300 ºC. Els forns de diverses cambres s’utilitzaven sobretot per coure ceràmiques i

s’estudiaran al capítol corresponent.

Els forns domèstics ocupen un lloc destacat a la cuina de les cases prehistòriques.

Poden estar excavats sota terra i llavors tenim els forns en fossa (en alemany,

Ofengrube), dels quals n’hi ha bons exemples a Lintshie Gutter, Hébécrevon, Těšetice i

Borovce (taula 3.3). Consisteixen en un pou d’accés (o una fossa més o menys

profunda) de la qual surt la volta del forn excavada al terra (fig. 3.4). Sobre el nivell del

terra tenim els forns de volta simple, formats per una plataforma al damunt de la qual

s’aixeca la volta del forn, amb una sola obertura al davant per on s’introdueix el

combustible i els aliments que s’han de coure (fig. 3.5). Hi ha una variant d’aquest

tipus formada pels forns que tenen una sortida de fums per la part alta (fig. 3.6).

Aquesta sortida de fums crea un tiratge que permet escalfar el forn a més

temperatura3.

Per a l’estudi dels forns prehistòrics tenim la sort que alguns tipus de forns de volta

encara s’utilitzen en regions marginals de Grècia, Turquia i Síria, anomenats tannur,

tabun, saj i waqdiah (Prévost-Dermarkar 2003; Peters 1972: làmina 124; Mulder-

Heymans 2002). També es coneixen forns de pa de forma cònica a l’Atlas marroquí, a

Tunisia o al Iemen (Bruneton 1975; Vaquer 1986: 183-187; Bornstein-Johansen 1975).

D’altra banda s’han fet alguns assaigs de reconstrucció i experimentació amb forns de

pa de tipologia prehistòrica (Adamek et al. 1990; Pfaffinger, Pleyer 1990; Prévost-

Dermarkar 2003; Werner 1990, 1991). Aquests forns s’utilitzen sobretot per a la cuita

del pa. Primer s’encén un foc a l’interior del forn i es procura que la temperatura de les

3 Al nord del Marroc, els forns domèstics dedicats a coure el pa, que són del tipus amb sortida de fums, s’utilitzen ocasionalment per coure alguna ceràmica (González et al. 2001; Gutiérrez 1996: 63).

57

parets vagi pujant a poc a poc. Quan la temperatura del forn és suficient4 es retira la

llenya no cremada i es deixen les brases a un costat o al fons i ja es poden començar a

posar els pans a dintre, al terra del forn o apretats contra la paret.

Hi ha molts jaciments prehistòrics europeus que disposen de forns per coure pa. N’hi

ha a l’interior de les cases i a l’exterior. N’hi ha que es creu que deuen ser comunitaris

tot i que la majoria semblen correspondre a una unitat domèstica. A la taula 3.3 recullo

alguns forns trobats en diverses regions d’Europa5.

Jaciment període bibliografia Grove Farm, Anglaterra edat del ferro Clay 1992: 31 Lintshie Gutter, Escòcia edat del bronze Terry 1995: 384 Monte Moliao, Portugal edat del ferro Arruda et al. 2008 Lajinha 8, Alentejo neolític Bruno 2010: 93-97 i annex Xarez 12, Alentejo neolític Bruno 2010: 93-97 Carraça 1, Alentejo neolític Bruno 2010: 93-97 Horta do Albardão 3, Alentejo neolític/calcolític Bruno 2010: 93-97 i annex Perdigões, Alentejo calcolític Bruno 2010: 93-97 Porto Torrão, Alentejo calcolític Bruno 2010: 93-97 Vincamet, Aragó* bronze final Moya et al. 2005: 25 La Loma del Lomo, la Mancha (forn llençat a la fossa 12E-3)

edat del bronze Valiente 1992: 132-136

Alarcos, La Mancha 2ª edat del ferro García et al. 2006 Calatrava la Vieja, La Mancha 2ª edat del ferro García et al. 2006 Cerro de las Cabezas, La Mancha

2ª edat del ferro García et al. 2006

Genó, Catalunya bronze final Maya, Cuesta, López 1998: 36 i 52 Barranc d’en Fabra, Catalunya neolític antic Bosch, Forcadell, Villalví 1992 Bòbila Madurell, Catalunya (forns llençats a les fosses D-7b i D-26)

edat del ferro Martín et al. 1988: 18; Memòria de l’excavació de 1987, inèdita

Montbarbat, Catalunya 2ª edat del ferro Negre, Vilà 1993: 178 La Ferradura, Catalunya edat del ferro Negre, Vilà 1993: 178 La Moleta del Remei, Catalunya edat del ferro Negre, Vilà 1993: 178 Puig de Sant Andreu, Catalunya 2ª edat del ferro Negre, Vilà 1993: 178 Molí d’Espígol, Catalunya 2ª edat del ferro Negre, Vilà 1993: 178 Barranc de Gàfols, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 124; Belarte 1997: 103 Tossal de les Paretetes, Catalunya

bronze final Belarte 1993: 124

Les Étomelles, Picardia (forn llençat a la fossa 10)

edat del ferro Auxiette et al. 2003: 38

Carsac, Carcassona, Lenguadoc (a les fosses 7 i 26 van sortir nombrosos fragments de forn)

edat del ferro Guilaine et al 1986: 183-185

Dampierre-sur-le-Doubs (forn llençat a la fossa 19)

edat del bronze Petrequin, Urlacher, Vuaillat 1969

Quitteur, Franc Comtat bronze final Piningre, Nicolas 2005: 358 Hébécrevon, Normandia neolític mitjà Dron et al. 2003

4 Hi ha qui posa la mà quatre segons a la boca del forn. Si la pot aguantar més temps o l’ha de retirar abans és que no està a la temperatura adequada. 5 Val a dir que aquesta llista és només orientativa. Jörg Petrasch recull en el seu treball més d’un centenar de forns neolítics europeus així com nombrosos models d’argila (Petrasch 1986).

58

Lugo di Romagna, Romagna neolític Cavulli 2008: 324 Gorgo del Ciliegio, Toscana bronze mitjà Moroni, Arrighi 2010 Santa Maria di Ripalta, Puglia bronze mitjà Nava, Pennacchioni 1981 Aichbühl, Suàvia neolític Petrasch 1986 Riedschachen, Suàvia neolític Petrasch 1986 Tĕšetice, Moràvia neolític Petrasch 1986 Borovce, Eslovàquia neolític Staššíková-Štukovská 2002 Százhalombatta-Földvár, Hongria

edat del bronze Visy 2003:154

Obre, Bòsnia neolític Petrasch 1986 Zadubravlje, Croàcia neolític Minichreiter 2001: 203-205 Vučedol, Croàcia neolític Petrasch 1986 Kormadin, Sèrbia neolític Petrasch 1986 Vinča, Sèrbia neolític Petrasch 1986 Mihalič, Tràcia neolític Petrasch 1986 Sitagroi, Macedònia, Grècia neolític Renfrew 1970: 132 Drăgușeni, Moldàvia, Romania neolític Comșa 1976 Bodești, Moldàvia, Romania neolític Comșa 1976 Hangu, Moldàvia, Romania neolític Comșa 1976 Ariușd, Transsilvània neolític Comșa 1976 Bernadea, Transsilvània neolític Comșa 1976 Tărtăria, Transsilvània neolític Comșa 1976 Parţa, Transsilvània neolític Comșa 1976 Cîrcea, Valàquia neolític Comșa 1976 Vădastra, Valàquia neolític Comșa 1976 Jivala, Valàquia neolític Comșa 1976 Cernica, Valàquia neolític Comșa 1976 Vidra, Valàquia neolític Comșa 1976 Vărăști, Valàquia neolític Comșa 1976 Ostrovul Corbului, Oltènia calcolític Patroi 2008 Techirghiol, Dobrudja neolític Comșa 1976 Karanovo, Bulgària neolític Petrasch 1986 Čavdar, Bulgària neolític Petrasch 1986 Gălîbovtz, Bulgària neolític Comșa 1976: 361

* Aquest forn presenta una base de còdols.

Taula 3.3: Forns domèstics d’Europa d’edat prehistòrica.

A destacar que en alguns jaciments (La Loma del Lomo, Les Étomelles, Carsac, etc) les

voltes dels forns apareixen fragmentades en posició secundària dins de fosses.

Probablement es tracta de forns amortitzats que foren llençats a una fossa propera.

Un cas particular de forn que no entra dins de cap de les classificacions proposades és

el de Hochdorf II, grube 458, considerat un forn per assecar el gra. Consisteix en una

fossa cilíndrica al fons de la qual hi havia una estructura circular de fang amb indicis de

foc (Keefer 1988: 39-42).

Forns amb pedres calentes (earth ovens, fours polynésiens) Un cas especial de forn domèstic, no recollit en l’apartat anterior, és un forn per coure

aliments anomenat “four polynésien” o “earth oven” a la literatura arqueològica i

59

etnogràfica6, malgrat que jo prefereixo utilitzar el terme forn amb pedres calentes que

és un simple descriptor. Els forns amb pedres calentes es coneixen a gran part del

món. Els estudis etnogràfics els situen a les illes del Pacífic, a Nova Guinea, a Nova

Zelanda, a Austràlia i en diverses zones d’Amèrica del Nord i del Sud (Heibreen 2005, i

també l’entrada “earth oven” de en.wikipedia.org).

Un forn amb pedres calentes consisteix en una fossa poc profunda (normalment de

0,40 a 0,60 m) i d’un a dos metres de diàmetre, malgrat que també es coneixen formes

rectangulars allargades. En un lloc pròxim o a la mateixa fossa s’encén un gran foc i

s’escalfen un conjunt de pedres fins que es posen roentes. Llavors es posen al fons de

la fossa (si és que no hi eren). Els aliments que s’han de coure s’emboliquen amb

herbes i fulles i es dipositen a la fossa, sobre les pedres calentes, de tal manera que es

couen lentament, ben tapats amb terra (fig. 3.7).

En arqueologia habitualment trobem una fossa de planta circular o rectangular

allargada, de diàmetre superior a un metre i profunditat escassa, plena de pedres

alterades pel foc o amb nombrosos carbons i cendres. En alguns casos, com a Les

Juilleras, Baume de Ronce, Abri de Roche-Chèvre, Jeuss o Mileto s’han conservat, mig

carbonitzats, els tions de fusta que varen servir per fer foc (fig. 3.8). Altres fosses es

conserven netes de carbons i de cendres probablement perquè el foc es feia a un

costat i a la fossa només s’hi posaven les pedres escalfades i els aliments (fig. 3.9).

La majoria d’informes etnogràfics assenyalen que aquest és un forn que s’utilitza

preferentment en ocasió de grans festes i celebracions. És un forn que consumeix una

notable quantitat de llenya i que no es pot utilitzar per coure les petites quantitats

d’aliments que necessita una família nuclear en el dia a dia. És un forn ideal per coure

un animal sencer i per això en llocs com Nova Guinea es fa servir en banquets en els

que participen moltíssimes persones. En el neolític europeu s’han trobat agrupaments

de molts forns amb pedres calentes (a Vilanava-Tolosana, a Eyrein, a Pérignat-les-

Sarlièves...) que confirmen el seu caràcter ritual i cerimonial.

A la taula 3.4 dono una llista d’alguns jaciments prehistòrics europeus que contenen

forns amb pedres calentes. No he pretès ser exhaustiu, ja que n’hi ha molts, sobretot

de neolítics. Alguns treballs, com Fortó, Martínez, Muñoz (2008) recullen nombrosa

bibliografia.

Jaciment període bibliografia Monte dos Remedios, Galícia neolític Fábregas, Bonilla, César 2007; Martín,

Uzquiano 2010 Porto dos Valos, Galícia neolític Martín, Uzquiano 2010 A Gándara, Galícia neolític Martín, Uzquiano 2010 Los Cascajos, Navarra neolític García, Sesma 2005-2006: 262 Paternanbidea, Navarra neolític García, Sesma 2005-2006: 262

6 La bibliografia principal que he utilitzat per redactar aquest capítol és: 3789 avant J.-C. 1989: 48-51; Best 1941: 416-417; Fish, Fish, Madsen 1992; Gascó 2002; Greer 1965; Labiste 2005; Lerche 1970; C. Orliac 2003; C. Orliac, M. Orliac 1980; C. Orliac, Wattez 1989; M. Orliac 2003; Phillipps 1956; Saunders 1920; Sopade 1998; Thoms 1998, 2003).

60

Epertegui, Navarra neolític García, Sesma 2005-2006: 262 Matamala, Navarra neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008: 308 La Renke, País Basc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008: 308 Can Roqueta, Catalunya neolític Oliva et al. 2008 Ca l’Estrada, Catalunya neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Carrer de la Riereta, Barcelona neolític Oliva et al. 2008 Can Xac, Catalunya neolític Manzano, Agustí, Colomeda 2003-2004 La Draga, Catalunya neolític antic Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000: 55-58 La Carrerassa, Catalunya Nord bronze antic Vignaud 2001 Les Juilleras, Provença bronze final Lemercier et al. 1998: 8 Château Blanc, Provença neolític Hasler et al. 2003 Saint-Priest, Provença edat del ferro Jacquet et al. 2003 La Petite Bastide, Provença neolític Hasler 2003 Puech d’Auzet, Aveyron neolític Hasler et al. 2003 Vilanava-Tolosana, Llenguadoc neolític Vaquer 1990 Fontcouverte, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Compasses, Labro, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Pla de Peyre, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Saint Martin-des-Faux, Llenguadoc

neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008

Al Claus, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Le Verdier, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Saint Genés, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 La Pouche, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Cap de Joan, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Chateau-Percin, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Saint-Michel-du-Touch, Llenguadoc

neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008: 309

La Vache, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Moulin-de-Garonne, Llenguadoc calcolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Lapeyre, Llenguadoc calcolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Millas, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Poste-Vielle, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 La Salle, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 La Fageole, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Auriac, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008; Claustre,

Vaquer 1995: 231 Roc d’en Gabit, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Le Mourral, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Les Plots, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Métairie-Grande, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Langel, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Claireaux, Poitou-Charentes neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Civaux-Valdivienne III, Poitou-Charentes


Condé-sur-Ifs, Normandia neolític mitjà Dron, Ghesquière, Marcigny 2003 Cairon, Normandia neolític Dron, Ghesquière, Marcigny 2003 Noyen-sur-Seine, regió de Paris neolític 3789 avant J.-C. 1989, 48-51; Henocq-

Pochinot, Mordant 1991: 205-206 Les Coteaux de la Jonchère, Île-de-France

bronze final March, Soler, Vertongen 2003

Le Closeau, Île-de-France bronze final March, Largeau, Guénot 2003 Champ-Chalatras, Centre de França

neolític mitjà Pasty et al. 2008

Muides-sur-Loire, Centre de neolític Irribarria 2003

61

França Vivoin-Le Parc, País del Loira neolític mitjà Ghesquière, Marcigny 2003 Le Chemin Creux, País del Loira neolític mitjà Marchand et al. 2009 Eyrein, Llemosí edat del ferro Beausoleil et al. 2006-2007 Sierentz, Alsàcia bronze final Rougier 2003 Davayat, Auvergne edat del ferro Mennessier-Jouannet, Vernet 1992 Auviat, Auvergne edat del ferro Mennessier-Jouannet, Vernet 1992 Beauregard-Vendon, Auvergne edat del ferro Mennessier-Jouannet, Vernet 1992 Pérignat-les-Sarlièves, Auvergne edat del ferro Liabeuf, Surmely 1997 Acilloux, Auvergne neolític Müller-Pelletier, Pelletier 2010 La Boise, Roine-Alps prehistòric Nuoffer 2006: 46 Gournier, Montelimar, Roine-Alps

neolític Treffort, Alix 2010; Cordier 2003

Baume de Ronze, Ardecha neolític Beeching, Moulin 1981 Clairvaux-les-Lacs, Franc Comtat

neolític Lenoble, Nierlé, Petrequin 1986

Abri de Roche-Chèvre, Franc Comtat

neolític Lenoble, Nierlé, Petrequin 1986

Boissia, Franc Comtat neolític Lenoble, Nierlé, Petrequin 1986 Jeuss, Friburg, Suïssa edat del ferro Ramseyer 1985 Cassa di Risparmio de Travo, Emília Romagna


Ello, Trentino neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Mileto, Sesto Fiorentino, Toscana

neolític Sarti, Martini, Pallecchi 1991

Fonti di San Callisto, Abruços calcolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008 Catignano, Abruços neolític Pitti, Tozzi 1976 Gråfjell, Noruega edat del bronze Fretheim 2003

Taula 3.4: Jaciments europeus que contenen forns amb pedres calentes.

L’any 2000 es va fer a Bourg-en-Bresse i a Beaune (França) un congrés sobre focs i

altres estructures de combustió on podeu trobar moltes dades sobre aquest tipus

d’estructura (Frère-Sautot 2003).

Altres fosses amb pedres calentes A més de forns per coure aliments les fosses amb pedres calentes també s’utilitzen per

altres funcions: per fer bullir líquids en fosses sense la utilització de ceràmiques i per

produir vapor d’aigua en instal·lacions del tipus sauna.

Als països escandinaus es coneixen fosses amb pedres alterades pel foc plenes de

carbons i cendres anomenades kokegroper, corresponents a l’edat del bronze i a

l’època medieval. L’any 2001 es va fer a Oslo un seminari sobre aquestes estructures

(Gustavson, Heibreen, Martens 2005).

A Irlanda i Gran Bretanya es coneix un tipus de jaciment anomenat fulacht fiadh (en

gaèlic irlandès, “lloc per cuinar”) que consisteix en un munt de pedres, correntment en

forma de creixent o de ferradura. Al centre de les pedres, les excavacions revelen una

fossa plena de pedres i carbons (Desmond 2006). Una descripció de l’any 1908 diu que

els caçadors irlandesos enviaven els seus ajudants a un determinat turó, on encenien

62

un gran foc i excavaven dues fosses. Una part de la carn que havien caçat la posaven a

rostir al foc, mentre de l’altra en feien farcells amb herbes i la posaven a bullir en una

de les fosses, on afegien constantment pedres roentes que treien del foc (Keating

1908: 2, 326, citat per Wood 2000). L’arqueòloga Jacqui Wood, basant-se en aquests

testimonis, va realitzar alguns experiments de cocció de la carn per ebullició en fosses

escalfades amb pedres calentes al festival que cada any s’organitza a Biskupin, a

Polònia (Wood 2000: 90-93).

Un testimoni etnogràfic de l’ús de fosses per fer bullir líquids prové d’Amèrica del

Nord. Algunes tribus índies excavaven una fossa de 0,54 m de diàmetre i 0,36 m de

profunditat, la recobrien amb un tros de pell de bisó i hi tiraven pedres calentes per fer

bullir l’aigua (Kennedy 1961, citat per Heibreen 2005: 17).

Al segle XIX, a la zona dels Grans Llacs, algunes tribus elaboraven sucre d’auró reduint

la saba d’aquest arbre en calderes de metall. Quan no disposaven de recipients de

metall podien excavar una fossa o una trinxera que recobrien amb una pell i tiraven

pedres calentes dins el líquid per reduir-lo (Dunham 2000: 232-233).

Una altra interpretació dels fulachta fiadh que hem esmentat més amunt és el de

banys de vapor. M. Hodder i L. Barfield van realitzar alguns experiments per

comprovar-ho (Hodder, Barfield 2003). També trobem dades etnogràfiques que

confirmen aquest ús. Per exemple, alguns aborígens australians utilitzaven fosses amb

pedres calentes per guarir certes malalties. Al damunt d’aquestes fosses feien una

mena de plataforma de troncs on es posava el malalt embolicat amb mantes. Quan

tiraven aigua sobre les pedres calentes el vapor embolcallava el pacient i era

considerat un bon sistema de cura (Taplin 1878: 75, citat per Heibreen 2005: 18).

Algunes tribus d’Amèrica del Nord també tenien algun lodge al centre dels quals hi

havia una fossa amb pedres prèviament escalfades amb funció de sauna (Heibreen

2005: 18-19).

Resumint, a les fosses que presenten pedres alterades pel foc se’ls pot atribuir, a més

de la funció de coure els aliments, l’opció de bullir-los o de produir vapor d’aigua amb

finalitat terapèutica.

Calassos i raconeres Els calassos són estructures de planta rectangular o circular compostes d’una base de

lloses o de graves amb uns envans de poca alçada (rarament superen el metre) que

servien per emmagatzemar el gra o farina. Els envans es fan sovint amb una estructura

entreteixida de troncs i branques recoberta de fang (torchis) o simplement de fang

pastat (bauge). Sovint els calassos es situen a tocar d’una paret i quan es troben en un

racó on s’ajunten dues parets reben el nom específic de raconeres (fig. 3.10, 1).

En els exemples arqueològics es fa difícil de distingir entre les sitges elevades (vegeu

capítol 4) i els calassos fets de fang (fig. 3.10, 2). En teoria la diferència és simple: la

sitja elevada és més alta que el calàs i té una boca que es tapa amb una tapadora de

pedra, de fang o de fusta. El calàs és un recipient obert i la sitja és tancada, ja que es

63

pretén aïllar el gra de l’exterior. Però en arqueologia normalment només trobem la

base d’aquestes estructures i resulta que les bases són pràcticament iguals.

També hi ha dificultats per distingir els suports de molí dels calassos. Altra vegada

normalment només es conserva un empedrat de base a l’interior d’una habitació que

és difícil d’adscriure a una o altra estructura. La presència o absència d’un molí pot ser

un indici a tenir en compte.

A continuació dono una llista de jaciments prehistòrics que presenten estructures

interpretables com a calassos:

Jaciment període bibliografia Pastoria, Trás-os-Montes calcolític Jorge 1986a: vol. 1, p. 444-445; vol. 2, làm.

141 Vinha da Soutilha, Trás-os-Montes

calcolític Jorge, Soeiro 1981-1982; Jorge 1986a: vol. 1 p. 219; vol 2, làm. 37; Jorge 1986b: 22

Hoya Quemada, Aragó edat del bronze Burillo, Picazo 1997: 43-44 Cabezo de Monleón, Aragó edat del ferro Ruiz, Lorrio, Martín 1986: 89 Záforas, Aragó bronze final Ruiz, Lorrio, Martín 1986: 91 Las Costeras, Aragó edat del bronze Burillo, Picazo 1997: 42-43 Loma de los Brunos, Aragó bronze final Eiroa, Bachiller 1985: 164 Alto de la Cruz, Navarra edat del ferro Munilla et al. 1993: 146 Cueva de Arevalillo, Castella edat del bronze Fernández-Posse 1981 Puig Castellet, Catalunya 2ª edat del ferro Pons, Llorens 1991:102-103 Estructura CR-83 de can Roqueta, Catalunya

edat del ferro García, Lara 1999: 202

Puig Roig, Catalunya edat del ferro Belarte 1997: 104-105 Barranc de Sant Antoni, Catalunya

edat del ferro Belarte 1997: 104-105

Barranc de Gàfols, Catalunya edat del ferro Belarte 1997: 104-105 Serra del Calvari, Catalunya edat del ferro Vázquez et al. 2006-2007: 79 Genó, Catalunya bronze final Maya, Cuesta, López 1998: 49-54 Roques de Sarró, Catalunya 2ª edat del ferro Alonso 1999:268-270 Habitació E-20 del Molí d’Espígol, Catalunya

edat del ferro Maluquer et al. 1971: 40

Loma del Betxí, País Valencià edat del bronze de Pedro 1990: 336-337; de Pedro 1998: 47 Orpesa la Vella, País Valencià edat del bronze Olaria 1987 Lattes, Llenguadoc edat del ferro Belarte 2008: 100 Ile de Martigues, Provença edat del ferro Chausserie-Laprée, Nin 1990: 109-110; Nin

1989 Sector 8 sud de Le Pègue, Delfinat

2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 115

La Pierre d’Appel, Lorraine edat del ferro Deyber 1984:89 Nola, Campània edat del bronze Albore Livadie et al. 2005: 501 Çatalhöyük, Anatòlia neolític Bogaard et al. 2009

Taula 3.5: Jaciments amb calassos per emmagatzemar gra.

De tots els jaciments de la taula anterior val la pena comentar breument alguns dels

més destacables:

Dins del nivell de la primera edat del ferro del poblat de l’Alto de la Cruz de Cortes de

Navarra van aparèixer dues cubetes, una de rectangular de 0,80 x 0,30 m construïda

64

amb toves i l’altra de planta oval de 0,60 m d’eix màxim i feta amb terra batuda i

tovots. A l’interior es va trobar abundant material paleocarpològic format sobretot per

Triticum dicoccum. Prop hi havia un forn de doble cambra i una llar de foc. Els

excavadors relacionen el conjunt amb la conservació, l’assecat i la mòlta dels grans

(Munilla et al. 1993, 146; Maluquer, Gràcia, Munilla 1990, 34).

A la Cueva del Arevalillo, a Castella, va sortir un empedrat de forma quadrada amb les

lloses del centre posades planes i les de fora de costat, tot el conjunt recobert per una

capa de cereal i de glans carbonitzats. Podria tractar-se d’un calàs. Prop hi tenia quatre

fosses de combustió (Fernández-Posse 1981). Altres exemples de calassos delimitats

per pedres són: Pastoria, Vinha da Soutilha i la Pierre d’Appel (veg. taula 3.5).

Un cas ben curiós és el poblat del bronze antic de Nola, prop del Vesuvi. Aquest poblat

va desaparèixer com a conseqüència d’una erupció del volcà datada prop de l’any 1600

aC. Es van excavar tres cabanes de planta en forma de ferradura, que van quedar

perfectament preservades gràcies als fangs que van caure del volcà. La cabana 3

presentava al fons una àrea d’emmagatzematge en ceràmiques, al centre un forn i

prop de l’entrada un calàs de planta circular amb una estructura de branques

recobertes de fang. Diàmetre intern, 1,30-1,40 m, alçada màxima 1,28 m. Prop ha

quedat l’empremta d’una tapadora feta amb matèria vegetal (Albore Livadie et al.

2005: 501). La capacitat d’aquest calàs és d’1,4 m3, és a dir, uns 1000 Kg de blat

batut7.

Pedrissos Els pedrissos són parets de poca alçada adossades a un mur que servien per col·locar

ceràmiques, molins i altres estris domèstics. Es poden fer amb pedres o amb toves i

poden anar arrebossades amb fang i fins i tot emblanquinades amb calç o amb pintura

roja (com al poblat d’Orpesa la Vella, País Valencià). Els pedrissos van gairebé sempre

associats a la construcció de cases de planta rectangular amb murs de pedra o de toves

i normalment es troben al fons de les cases en llocs considerats com de magatzem.

Jaciment període bibliografia Alto de la Cruz, Navarra edat del ferro Maluquer, Gràcia, Munilla 1990 Cabezo de Monleón, Aragó edat del ferro Ruiz, Lorrio, Martín 1986: 89 Vincamet, Aragó bronze final Moya et al. 2005 Molí d’Espígol, Catalunya edat del ferro Camañes 2010 Serra del Calvari, Catalunya edat del ferro Vázquez et al. 2006-2007: 75 Recinte C d’Aldovesta, Catalunya

edat del ferro Belarte 1993: 125

Tossal de Solibernat, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 125 La Colomina, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 125 Genó, Catalunya bronze final Belarte 1997: 104 Orpesa la Vella, País Valencià edat del bronze Olaria 1987: 17 La Bastida de les Alcuses, País Valencià

2ª edat del ferro Ferrer 2010: 293

7 Càlculs fets a partir de la fórmula d’un cilindre (πr2 h) considerant un pes específic del blat de 0,7.

65

Habitació XXVII del Cabezo Redondo, País Valencià

edat del ferro Hernández et al. 2012

Lattes, Llenguadoc edat del ferro Belarte 2008: 100 La Ramasse, Llenguadoc 2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 173-180 Montlaurès, Llenguadoc 2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 173-180 Ile de Martigues, Provença 2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 173-180

Taula 3.6: Jaciments prehistòrics que presenten pedrissos de pedra o de toves adossats

a una paret.

A destacar que a l’habitació XXVII del Cabezo Redondo de Villena, al País Valencià, es

va descobrir un pedrís adossat a la paret que presentava una depressió circular amb

una estora carbonitzada a causa de què l’habitació va sofrir un incendi (Hernández et

al. 2012).

Pous d’aigua (en anglès, wells) Una altra categoria de fosses que es troba de tant en tant en els jaciments

arqueològics és el pou d’aigua. Els pous més antics d’Europa sembla que són tres pous

del jaciment mesolític de Friesack Klockenhagen Vom a Brandenburg, fets per caçadors

recol·lectors.

A la Mediterrània els pous es documenten des del neolític preceràmic B, al voltant del

8000 aC (PPNB) a Kissonerga-Mylouthkia i Shillourocambous a Xipre, mentre que a

l’Europa central, el primer pou neolític data de principis de la cultura Starčevo (al

voltant de 6000 aC), a Slavonski Brod (Croàcia). Altres pous ben datats són els de

Mohelnice (Moràvia) amb uns taulons datats dendrocronològicament del 5540 ± 5 aC

al 5460 aC ± 5, malgrat que falten anells d’albeca. Altres pous com els de Plaußig,

Eythra 2, Brodau i Dresden-Cotta daten del 5300-5200 aC. Un altre conjunt de pous

data al voltant de 5100 aC, com Erkelenz-Kückhoven, Eythra 1 i Altscherbitz.

El pou més profund conegut d’època neolítica és el de Morschenich en Hambach que

té uns 15 metres de profunditat8.

Jaciment període bibliografia Mount Farm, Anglaterra medieval Lambrick 2010 Iwade, Anglaterra edat del bronze Bishop, Bagwell 2005: 15-16 i 25 Hoya 32 de Valladares I, La Mancha

calcolític García et al. 2008: 140

Necròpolis púnica de Cádiz, Andalusia (sepulcral)

2ª edat del ferro Niveau de Villedary 2006

El Amarejo, País Valencià (ritual) 2ª edat del ferro Broncano 1989 Can Xercavins, Catalunya edat del ferro Francès, Carlús 1995

8 La major part de la informació d’aquest paràgraf l’he treta de la Wikipedia sv. “Bandkeramischer brunnenbau”. La bibliografia sobre pous és notable i s’hi ha dedicat algun congrés com el simposi internacional d’Erkelenz de 1997 (Koschik, Beyer 1998), que no he pogut consultar, o el congrés Ancient Wells in the Carpathian Bassin celebrat a Budapest els dies 26 i 27 de novembre de 1998, publicat a la revista “Antaeus”, núm. 26, 2003.

66

Les Toixoneres, Catalunya edat del ferro Asensio et al. 1996 Bruyères-sur-Oise, Île-de-France edat del ferro Toupet et al. 2005 Coteau de Montigné, Poitou-Charentes

edat del bronze Patreau 1981: 114

Saint-Jacques, Provença romà Dumoulin 1965 Pous 1 i 2 de la caserne Rauch, Midi-Pyrénées (ritual)

edat del ferro Gruat, Izac-Imbert 2007: 878-879

Lattes, Llenguadoc romà Piqués, Buxó 2005 Bernard, país del Loira (ritual) romà Sanquer 1974 Dourges, Bretanya (sepulcral) romà Demolon, Tuffreau-Libre 1976 Le Cendre-Gondole, Auvergne (ritual)

romà Deberge, Blonde, Loughton 2007: 75-78

Limoges, Llemosí romà, s. III dC Loustaud, Viroulet 1981: 76 Pou 120 del Bois d’Echalas, Centre de França

edat del ferro Séguier et al. 2006-2007

Fontaine des Mersans, Centre de França (ritual)

romà Allain, Fauduet, Dupoux 1987

St. 1049-1050 i 1114-1113 de Villey-St.-Etienne-Les Croquelottes, Lorraine

2ª edat del ferro Delatour-Nicloux 1997: 92 i 95

St. 57 d’Ennery-Capelle, Lorraine

edat del ferro Delatour-Nicloux 1997: 92

St. 209 i 605 de Laines-aux-Bois-La Source de Bréban, Champagne

bronze final Delatour-Nicloux 1997: 92 i 95

St. 1213 i 845 de Chevrières-La Plaine du Marais, Picardia

2ª edat del ferro Delatour-Nicloux 1997: 95

Villeneuve-Saint-Germain, Picardia

edat del ferro Auxiette et al. 2003: 24-27

Bliesbruck, Alsàcia edat del ferro Schaub et al. 1984: 242-246; Petit 1988 Ittenheim, Alsàcia neolític Lefranc, Denaire, Böes 2010: 74-77 Ehl, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 93 Sorcy, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 93 Saxon, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 93 Hologne-Douze Bonniers, Valònia

neolític Jadin, Cahen, 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010

Sint-Andries, Flandes edat del bronze Hillewaert, Hollevoet 2006: 124 Erps-Kwerps-Villershof, Flandes edat del ferro Hoorne et al. 2009: 27-29 Someren, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 73 Weert, Limburg edat del ferro Gerritsen 2003: 73 Mierlo-Hout, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 73 Kontich, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 73 Oss-Schalkskamp, Brabant edat del bronze Gerritsen 2003: 73 Colmschate-Skibaan, Països Baixos

Hermsen 2007

Butsene on Møn, illa de Sjælland, Dinamarca (ritual)

edat del bronze Levy 1982: 17

Mannheim-Straßenheim, Baden-Württemberg

neolític LBK Antoni, Koch 2002, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010

Mannheim-Vogelstang, Baden-Württemberg

neolític LBK Elburg 2011

Erkelenz-Kückhoven, Renania-Westfalia

neolític Weiner 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010

Arnoldsweiler, Renània-Westfalia neolític LBK Elburg 2011 Morschenich, Renània-Westfalia neolític LBK Elburg 2011

67

Fußgönheim, Renània-Pfalz neolític LBK Elburg 2011 Pous B17, B21, B22 d’Eythra, Saxònia

neolític Windl 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010

Rehmsdorf, Saxònia neolític Einicke 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010

Altscherbitz, Saxònia neolític Elburg 2008, Elburg, Herold 2010 Brodau, Saxònia neolític LBK Stäuble, Elburg 2011: 50 Dresden-Cotta, Saxònia neolític LBK Elburg 2011 Meuselwitz-Zipsendorf, Saxònia neolític LBK Elburg 2011 Plaußig, Saxònia neolític LBK Elburg 2011 Niederröblingen, Saxen-Anhalt neolític LBK Elburg 2011 Krefeld, Renània-Westfàlia edat del bronze Ickler 2007: 362-366 Riedlingen, Baden-Württemberg medieval Bräuning 1996 Retzow, regió de Mecklenburg edat del bronze Brandt 1987, citat per Beilke-Voigt 2007, 264 Wernikow, regió de Brandenburg

edat del bronze Bauer 2007

Eching, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2005: 12 Lébény, Baixa Àustria neolític Elburg 2011 Schletz, Baixa Austria neolític Windl 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes

2010 Würnitz, Baixa Àustria neolític Elburg 2011 Pixendorf, Baixa Àustria edat del ferro Blesl 2006 Campo del Ponte, Llombardia neolític Cavulli 2006: 378 Campo Cinque Fili, Llombardia neolític Cavulli 2006: 378 Campo Ceresole, Llombardia neolític Cavulli 2006: 378 Alba, Piemont neolític Cavulli 2008: 311 Razza di Campegine, Reggio Emilia

neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 36

Chiozza, Emilia Romagna neolític Cavulli 2006: 378; Cavulli 2008b, 310-312 Botteghino, Emilia Romagna neolític Mazzieri, dal Santo 2007: 115 Via Revoluzione d’ottobre, Emilia-Romagna

neolític Mazzieri, dal Santo 2007: 115

Santa Rosa di Poviglio, Emilia-Romagna (ritual)

edat del bronze Bernabò et al. 2007: 37; Cremaschi, Pizzi 2011

Konari, Polònia neolític Grygiel 2002 Bohunice, Moràvia neolític LBK Elburg 2011 Most, Bohèmia neolític LBK Elburg 2011 Mohelnice, Bohèmia neolític LBK Windl 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes

2010 Gánovce-Hrádok, Eslovàquia bronze final Studeníková 2003 Pobedím-Hradištia, Eslovàquia bronze final Studeníková 2003 Bratislava-Vajnory-Ivanka pri Dunaji, Eslovàquia

edat del ferro Studeníková 2003

Balatonöszöd, Hongria (sepulcral)

calcolític Hórvath, Juhasz, Köhler 2003

Füzesabony-Gubakút, Hongria neolític LBK Elburg 2011 Polgár-Csöszhalom, Hongria neolític Elburg 2011 Zadubravlje, Croàcia neolític Minichreiter, 2001: 207

Taula 3.7: Llista de jaciments prehistòrics i posteriors amb pous d’aigua.

Molts d’aquests pous presenten els murs protegits amb branques i troncs a fi d’evitar

l’esllavissada de les parets (timber lined wells, puits cuvelées) a causa del flux de

68

l’aigua. Els autors reconeixen tres tipus de pous: els pous de caixa (en alemany

Kastenbrunnen), formats per una caixa de taulons de fusta amb encaixos als extrems

(fig. 3.11), els pous de tub (en alemany Röhrenbrunnen), amb un tub de fusta que

recobreix les parets del pou (fig. 3.12) i els que tenen les parets amb branques

entreteixides (en anglès wickerwork). Entre els primers es poden assenyalar els pous

349 i 485 d’Ittenheim, els de Krefeld o el de Pixendorf. Entre els Röhrenbrunnen

destaquen els pous B21 d’Eythra, de Wernikow, d’Eching i d’Erps-Kwerps. Del tercer

tipus, amb branques entreteixides, n’hi ha pocs, però es pot assenyalar el de Sint-

Andries, a Flandes.

Per mantenir les parets també es podien recobrir amb pedres, fent un mur circular de

pedra seca. Amb pedra seca coneixem els pous de Lattes, de la necròpolis de Gadir,

etc.

L’arquitecte romà Marc Vitruvi en la seva obra “Els deu llibres d’arquitectura” dedica el

llibre 8 a l’aigua, i concretament els capítols 1 i 8 a l’excavació de pous i confecció de

cisternes. Abans de començar un pou, Vitruvi recomana de guiar-se pel tipus de

terreny i per arbres i plantes que només poden viure en llocs on hi hagi una certa

humitat, com són joncs, salzes, oms, canyes, heures, etc. Vitruvi recomana d’excavar

un pou de mostra de tres peus de costat i cinc peus de profunditat. A la posta de sol es

posa un recipient de bronze o de plom posat cap per avall amb les parets internes

untades d’oli, o un vas tapat de terra crua; si l’endemà apareixen gotes d’aigua dins del

recipient és que hi ha aigua en aquest lloc i cal enfondir el pou (De Architectura 8, 1).

Els pous d’aigua contenen sovint acumulacions de ceràmica al fons. Es tracta de

ceràmiques que van caure dins del pou quan s’intentava pouar aigua i no es van poder

recuperar. En aquest cas, necessàriament han de ser formes identificades com a

contenidors de líquids (càntirs, àmfores, gerres amb nanses). Alguns casos coneguts

són els de Limoges, Konari, Pixendorf o Riedlingen (veg. taula 3.7). Un altre motiu pel

qual poden aparèixer ceràmiques al fons és la necessitat de mantenir en fresc algun

aliment. Abans de la invenció de les neveres domèstiques si es volia refrigerar algun

aliment les úniques opcions eren posar-lo en una cava sota terra o baixar-lo al pou.

Així, l’agrònom renaixentista castellà Gabriel Alonso de Herrera diu que per conservar

el llard de porc durant els mesos d’estiu es podia posar dins d’una ceràmica tancada

hermèticament i baixar-lo al pou (o enterrar-lo en un lloc fresc) (Alonso de Herrera

1996: 395). És evident que algun d’aquests vasos es podia perdre o oblidar.

Però també trobem pous amb ofrenes que fem entrar dins les fosses rituals i seran

estudiades al lloc corresponent. Entre els pous rituals destacaríem els de l’Amarejo, de

Santa Rosa de Poviglio o de la Caserne Rauch. Ja d’època romana són els pous de

Krefeld, amb nombrosa ceràmica, els de Bliesbruck, amb ceràmiques senceres,

esquelets d’animals, figures, etc o els de Bernard, amb nombroses restes de fauna,

ceràmiques senceres, monedes, estàtues...

69

Basses d’aigua Les basses consisteixen en una depressió extensa de forma vagament regular, sovint

oval, amb un eix major que pot superar els 20 m. La profunditat sol ser al voltant d’un

o dos metres. En algunes ocasions les basses aprofiten una excavació anterior

corresponent a un clot per a l’extracció d’argila. Algunes basses tenen un canal que

deriva l’aigua cap a la bassa.

El tema de les basses per recollir aigua de pluja ha estat estudiat per Meritxell Oliach

(2010) i per Emili Junyent, Angel Lafuente i Joan B. López (1994). Gràcies a ells he

pogut desenvolupar la següent llista de jaciments prehistòrics amb basses:

Jaciment període bibliografia Mount Farm, Anglaterra edat del bronze Lambrick 2010: 34-36 La Codera, Aragó edat del ferro Montón 2003-2004 Regal de Pídola, Aragó bronze final Barril, Delibes, Ruiz 1982: 369 Safranals, Aragó bronze final Montón 1988 Záforas, Aragó edat del ferro Pellicer 1959: 141 Cabezo de Monleón, Aragó edat del ferro Beltrán 1984: 54-55 Fuente Álamo, Andalusia edat del bronze Schubart, Pingel, Arteaga 2000, citat per

Oliach 2010. Peñón de la Reina, Andalusia edat del bronze Martínez, Botella 1980: 287-289 La Rosella, Catalunya edat del ferro Escala et al. 2011: 224 i 230 CRTR-179 de Can Roqueta, Catalunya

edat del bronze Carlús et al. 2007: 45

El Pujolet de Moja, Catalunya edat del ferro Mestres et al. 1997: 141-142 El Pou Nou 2, Catalunya edat del ferro Nadal, Socias, Senabre 1994 E-104 dels Cinc Ponts, Catalunya

edat del ferro Esteve et al. 2011: 28

Sant Pau del Camp, Barcelona neolític Granados, Puig, Farré 1991-1992: 29 Tossal de les Tenalles, Catalunya

edat del ferro Garcés, Marí 1988

La Pierre d’Appel, Lorraine edat del ferro Deyber 1984: 93 St. 45 i 100 d’Ennery-Capelle, Lorraine


St. 601, 607 de Vandières-Les Grandes Corvées, Lorraine

bronze final Delatour-Nicloux 1997: 92

St. 43 de Westhouse, Altmatt, Alsàcia

bronze final Delatour-Nicloux 1997: 92 i 99

St. 51 de Lingolsheim, Les Sablières Modernes, Alsàcia


La Bure, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 93 Someren, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 74 Sammardenchia-Cûeis, Friül neolític Ferrari, Pessina 1999: 226, 335-337 i 343 Campo Ceresole, Llombardia neolític Cavulli 2008: 312 Noceto, Emilia-Romagna (bassa ritual)

edat del bronze Bernabò, Cremaschi 2009

Taula 3.8: Jaciments prehistòrics que presenten basses per recollir l’aigua de pluja.

De fet, aquests treballs mostren que els millors exemples de basses els trobem als

poblats ibèrics de la segona edat del ferro. A destacar que algunes basses com

70

l’estructura 153 de Sammardenchia-Cûeis han estat estudiades a través d’anàlisis

micromorfològiques de sediments, que suggereixen una deposició lenta de llims

(Ottomano 1999). A més, en aquesta bassa es va trobar una gerra bastant sencera que

se suposa serviria per extreure aigua (Ferrari, Pessina 1999).

Un cas curiós va aparèixer a la terramara de Noceto, on es va descobrir una bassa d’11

x 6 m, datada al segle XV aC, protegida amb grans troncs d’arbre, que es van mantenir

per estar sota la capa freàtica. Es considera una bassa ritual, ja que al fons es van

trobar nombroses figuretes, vasos sencers i eines agrícoles, entre elles tres arades de

fusta i nombrosos cistells (Bernabò, Cremaschi 2009).

Clots per escombraries i femers (middens) En els darrers anys hem assistit al debat obert entre els prehistoriadors sobre si els

clots per escombraries són una categoria de fosses dedicades explícitament a aquesta

funció o bé si simplement es tracta del darrer aprofitament com a abocador d’una

fossa amortitzada. Normalment ens trobarem amb aquest darrer cas, però vistos els

exemples etnogràfics mai es podrà excloure que hi hagués fosses dedicades

específicament a aquesta funció.

Hi ha dos tipus de fosses d’escombraries. El primer tipus els composen els femers, que

són aquelles fosses on es diposita la matèria orgànica i les cendres que després

s’utilitzaran per adobar els camps de conreu. En els femers els objectes llençats ho són

de forma provisional, ja que posteriorment seran llençats als camps.

El segon tipus el composen aquelles fosses en les quals els objectes llençats són

rebutjats de forma definitiva. En arqueologia aquesta serà la fórmula que trobarem

més sovint, malgrat que no té perquè ser la més utilitzada.

L’ús dels femers es troba ben documentat des de l’antiguitat. Entre els agrònoms

romans, el que parla més extensament dels femers és L. J. Moderat Columel·la. Aquest

autor estava convençut que els fems retornaven a la terra els “sucs” que les plantes

havien extret amb les arrels. Per això era tant important aprofitar totes les deixalles

que es produïen a la casa, recollir-les en un clot o fossa, a poder ser amb el fons

empedrat, i barrejades amb els fems dels animals escampar-les pels camps (De agr. 1,

6). Altres agrònoms d’època posterior seguiran els preceptes de Columel·la i alguns

d’ells, com els àrabs andalusins, donaran fórmules més o menys sofisticades sobre les

barreges d’excrements i residus més adequades per a determinats conreus (Bolens-

Halimi 1981).

En un treball anterior (Miret 2011: 12-15) vaig fer una petita digressió sobre el

tractament que donaven diverses societats a les seves deixalles. Em basava en

informació etnogràfica de diverses poblacions del planeta i intentava buscar un model

més o menys universal aplicable a la prehistòria. Com és natural, no vaig trobar cap

model universal però sí que em vaig atrevir a proposar un model simple i general:

a) La majoria d’arqueòlegs accepten que les deixalles sofreixen almenys dues tries

abans d’arribar a l’enterrament definitiu (Needham, Spence 1997; Hayden, Cannon

71

1983). En moltes societats les eines i els objectes s’utilitzen fins que es trenquen i no es

poden reparar. Llavors sofreixen una primera tria, anomenada tria provisional

(provisional discard, seguint la terminologia de Hayden i Cannon): les restes

d’alimentació i les restes de collita serveixen per alimentar els animals domèstics, els

fems i la matèria orgànica van a parar al femer, les restes recollides a l’escombrar la

casa també es llencen al femer o a un extrem del pati, restes de mobles o de cistells

van a parar al foc i la cendra s’aboca al femer, els trossos grans de ceràmiques

s’utilitzen per protegir plantes de l’hort i les ampolles de vidre s’emmagatzemen prop

de la casa. Més endavant, normalment amb freqüència anual, es produeix un segon

desplaçament de residus (final discard): des del femer als camps de conreu o des d’un

lloc d’emmagatzematge temporal a un lloc definitiu com un abocador de deixalles, una

fossa o la llera d’un torrent.

b) Els residus de les societats del final de la prehistòria fins a les societats tradicionals

es composen de fragments de ceràmica, cendres, carbons, ossos de fauna, petxines i

caragols, eines trencades (d’os, de pedra, de metall, de fusta), restes de la talla lítica,

restes d’argila cuita. En temps més recents s’hi afegeix el vidre, el plàstic i altres

elements com les llaunes.

c) En un abocador totes les ceràmiques es troben en un estat molt fragmentari,

després d’haver passat per un reciclatge si encara els fragments es podien reutilitzar

d’alguna manera (fragments grossos que servien per protegir les plantes de l’hort, per

donar aigua als animals, etc).

d) Tots els instruments lítics o de metall han de donar símptomes de desgast intens, de

trencament, després d’haver passat per reparacions, avivaments, etc.

e) Tots els ossos de fauna han de mostrar traces de descarnament, traces culinàries,

trencaments per extreure’n el moll i molt sovint marques causades pels gossos.

f) Una gran part dels residus no arriben a formar mai cap dipòsit arqueològic ja que es

destrueixen, es reciclen o es dispersen: serveixen per alimentar els animals domèstics,

es cremen o es llencen prop dels rius i torrents perquè se’ls endugui l’aigua.

g) Ordinàriament els residus que han sofert la tria final són llençats en abocadors o

middens propers a les cases. Els abocadors consisteixen en piles de residus posades en

llocs on no molestin. Molts són d’una sola família, però n’hi ha de compartits o de tota

la comunitat. Sovint la canalla i els animals domèstics dispersen i trossegen els

materials llençats.

h) L’enterrament dels residus no és una pràctica gaire estesa. En els exemples

etnogràfics actuals s’aplica sobretot a residus potencialment perillosos, com els vidres

trencats o les llaunes. Es reaprofiten fosses d’extracció d’argila, sitges i altres fosses,

malgrat que també hi ha algun exemple escadusser de fossa de deixalles excavada

expressament.

i) El procés que porta al farciment d’una fossa amb deixalles és relativament curt,

sovint inferior a un any, encara que pot arribar als cinc anys, i normalment cada casa té

el seu propi abocador o femer.

72

Cal matisar que aquest model és una proposta d’interpretació i no sempre trobarem

casos que s’hi adaptin. Per exemple, tenim el cas dels azande del Sudan que llencen

directament les seves escombraries orgàniques als camps de conreu (Schlippé 1986) o

podem assenyalar també les fosses per escombraries properes a les cases tradicionals

d’Hongria descrites per W. Buttler en què es produeix directament l’enterrament

definitiu (Buttler 1934: 136 = Buttler 1936: 26).

Morters fets a terra Els morters són estris coneguts dels arqueòlegs i dels etnòlegs, fabricats generalment

en fusta, pedra o ceràmica. Hi ha però, un tipus especial de morter que consisteix en

un simple clot fet al terra, on es diposita el producte que es vol aixafar utilitzant un

bastó o una maça de fusta.

Al centre d’Austràlia un grup aborigen anomenat alyawara feien servir uns morters

excavats al terra d’uns 0,45 m de diàmetre i de la mateixa profunditat que els servien

per decorticar les llavors de gramínies silvestres (O’Connell, Latz, Barnett 1983: 89).

A la zona dels Grans Llacs, a Amèrica del Nord, algunes tribus collien arròs salvatge i el

decorticaven aixafant-lo amb els peus o amb una mà de morter en uns clots fets a

terra que recobrien amb argila o amb pells d’animals (Dunham 2000: 231-232).

Al nord del Marroc s’ha documentat un tipus de morter consistent en un clot de 0,20-

0,30 m de diàmetre i 0,20-0,40 m de profunditat, que s’usa per decorticar l’espelta

petita (Triticum monococcum) amb l’ajut d’una maça de fusta (fig. 3.13) (Peña-

Chocarro et al 2000: 407-408).

No tinc coneixement que s’hagin identificat estructures de tipus morter en jaciments

arqueològics europeus, però la possibilitat hi és i cal que la tinguem en compte. Per

exemple, el jaciment neolític de les Codomines a la Catalunya Nord presenta sitges de

petites dimensions (de 0,38 m de diàmetre i 0,45 m de profunditat) amb una capa de 7

cm d’argila (Vignaud 1995: 292). Podria ésser un morter?

Un altre cas: al jaciment d’Iwade, al comtat de Kent, Anglaterra, va sortir una petita

fossa de 0,60 x 0,40 m amb les parets recobertes d’argila, datada a l’edat del bronze.

Es considera massa petita per ser una sitja (Bishop, Bagwell 2005: 14), la qual cosa ens

obre la possibilitat que fos un morter.

I un tercer cas: al jaciment de l’edat del ferro de Bussy-Saint-George, a la regió Centre

de França, va aparèixer una cubeta de 0,30 m de diàmetre i de 0,30 m de profunditat.

Dins hi havia un centenar de glans carbonitzades i decorticades amb una mà de morter

de gres al damunt. Val a dir que Véronique Matterne la considera una estructura

d’estocatge de fruits secs (Matterne 2001: 151) però la interpretació com a morter per

decorticar les glans també seria possible.

73

Suports de molins i zones de mòlta Els suports de molí consisteixen en unes estructures de pedra o de fang que serveixen

per fixar el molí a terra, fer-lo més accessible i recollir la farina. Els millors exemples els

trobem a l‘Europa de l’est, com a Poduri o a Medgidia (fig. 3.14).

Els suports de molí són un tipus d’estructura domèstica que no ha estat gaire estudiat.

Disposo només de dades disperses procedents de diferents regions d’Europa amb les

quals he pogut elaborar el següent quadre:

Jaciments període bibliografia Casa 2 de Los Castellares, Aragó

edat del ferro Burillo, de Sus 1986: 221

Vincamet, Aragó bronze final Moya et al. 2005 Peñalosa, Andalusia edat del bronze Alonso 1999: 244 Los Millares, Andalusia edat del bronze Alonso 1999: 244 Cerro de la Cruz, Andalusia 2a edat del ferro Vaquerizo, Quesada, Murillo 1991: 183 Les Roques del Sarró, Catalunya edat del bronze Equip Sarró 2000: 137; Alonso 1999: 269 La Colomina, Catalunya bronze final Alonso 1999: 244-246 Els Vilars, Catalunya edat del ferro Alonso 1999: 244-246 Aldovesta, Catalunya edat del ferro Alonso 1999: 244 E-6 i E-8 del Molí d’Espígol, Catalunya

2a edat del ferro Camañes 2010; Maluquer et al. 1971: 32 i 36 Alonso 1999:244-246

Lattes, Llenguadoc edat del ferro Roux 1999 Poduri, Romania calcolític Monah 2002 Medgidia, Romania calcolític Monah 2002

Taula 3.9: Llista de jaciments prehistòrics europeus que presenten suports de molí.

En algunes ocasions els suports de molí han estat detectats per un empedrat dins

d’una casa al costat del qual apareix un molí. Considero aquests casos com una mica

dubtosos ja que es poden confondre fàcilment amb les bases de calassos i sitges

elevades (veg. més amunt).

Un cas particular és el d’algunes fosses on es feia la mòlta dels cereals, com és el cas

de les fosses FS6 de Mas Castellar de Pontós (López, Pons, Fernández 2001; Canal

2001) i de la Vinya del Regalat (Coll, Molina, Roig 1993).

74

Fig. 3.1: 1) Llar de foc plana simple, St. 54 de Carnac, a la Bretanya. 2) Llar de foc plana, limitada amb pedres, de Castello dos Mouros, a Trás-os-Montes. 3) Llar amb solera simple del Cabeço da Velha. 4) Llar amb solera limitada de la Vinha da Soutilha, a Trás-os-Montes. Font: 1) Lejay 2010-2011: 40. 2) Pedro 1996: 192. 3) Cardoso et al. 1998: 5, fig. 2. 4) Jorge 1986: vol II, làm. 37.

75

Fig. 3.2: Fosses de combustió utilitzades per poblacions subactuals. 1) Fossa de combustió de Tazakand, Takht-i Suleiman, Kurdistan, amb un conducte de ventilació, on cremen “galetes” de femta assecada. 2) Llar de cubeta de Hasanabad, Iran, delimitada amb lloses de pedra. Font: 1) Peters 1979: 140. 2) Watson 1979: 124, fig. 5.2.

Fig. 3.3: Fosses de combustió o llars de cubeta prehistòriques. 1) Llar LL-2 de cubeta simple, de Minferri, plana occidental catalana, edat del bronze. 2) Llar de cubeta limitada de Bois, Ile de Rè, Normandia, neolític. Font: 1) Saula 1995: fig. 10. 2) Lejay 2010-2011: 51, fig. 33.

76

Fig. 3.4: Forn de fossa de Těšetice, Bohèmia. Planta i secció. Neolític antic. Font: Petrash 1986: 35, fig. 1.

Fig. 3.5: Reconstrucció d’un forn de volta d’Obre, Bòsnia, del neolític. Noteu la base de còdols de pedra i argila i la volta sostinguda per una estructura interna de branques flexibles. Font: Petrash 1986: 38, fig. 3.

77

Fig. 3.6: Reconstrucció d’un forn domèstic trobat a la fossa 7 de Carsac, Carcassona, Llenguadoc, d’acord amb els seus excavadors. Edat del ferro. Font: Vaquer 1986: fig. 3.

Fig. 3.7: Secció d’un forn amb pedres calentes, anomenat umu, de Tahití, amb indicació de les diferents capes que el composen. Al fons, brases i pedres calentes, a sobre els aliments (carn, peix i verdures) i més amunt una capa de fulles i una altra de terra i pedres. Font: Paul Huguenin 1902: fig 29, reproduït a http://sylvianeg.blogspot.com.es/2009/ 09/ahimaa-le-four-polynesien.html, consultat el febrer de 2014.

78

Fig. 3.8: Plantes i secció d’un forn amb pedres calentes del neolític trobat a Mileto, Toscana, que ha conservat carbonitzats els troncs que es van fer servir de combustible. Font: Sarti, Martini, Pallecchi 1991: 26, fig. 2.

Fig. 3.9: Forn amb pedres calentes de Mazières-en-Mauges, estructura 1 de Le Chemin Creux, País del Loira. Font: Marchand et al. 2009: 740, fig. 6 i Lejay 2010-2011: 64, fig. 43.

79

Fig. 3.10: 1) Calàs (raconera) de l’habitació 20 de Tornabous, de la segona edat del ferro, amb el terra enllosat i les parets de pedra. 2) Calàs circular de fang de l’Île de Martigues, de la segona edat del ferro. Mides: diàmetre 0,55 m, alçada 0,18 m. Font: 1) Maluquer et al. 1971. 2) Chausserie-Laprée, Nin 1990: 109, fig. 82.

80

Fig. 3.11: Pou 1114-1113 de Villey-Saint-Étienne, a la Lorraine, de la segona edat del ferro, del tipus anomenat Kastenbrunnen, amb l’estructura de taulons de fusta conservada per trobar-se sota la capa freàtica. Font: Delatour-Nicloux 1997: fig. 3.

Fig. 3.12: Pou II.363 d’Erps-Kwerps-Villershof, Flandes, del tipus anomenat Röhren-brunnen, amb l’estructura de protecció de les parets. Font: Hoorne et al. 2009: 14, fig. 8.

81

Fig. 3.13: Morter fet a terra, utilitzat fins fa pocs anys al Marroc per decorticar l’espelta petita amb l’ajut d’una maça de fusta. Font: Croquis dibuixat a partir d’una fotografia publicada per Peña-Chocarro et al. 2000: 408.

Fig. 3. 14: Suport de dos molins del jaciment calcolític de Meggidia, a la Dobrudja. El suport fa una revora d’argila que permet recollir la farina. Font: Monah 1996: 84, fig. 7.

83

Capítol 4

SITGES PER CONSERVAR CEREALS

Les sitges per cereals són uns dels tipus de fosses més corrents que podem trobar en

un jaciment prehistòric de la major part d’Europa. Generalment es considera que les

sitges per cereals es comencen a utilitzar al neolític i arriben al seu zenit durant l’edat

del ferro, període en el qual tenen la màxima difusió a Europa. L’expansió de l’Imperi

romà capgirarà una mica aquesta tendència ja que els romans eren partidaris de

conservar el gra en graners o en dolis. En època medieval tornen a florir les sitges a

tota Europa per entrar altre cop en decadència a l’edat moderna. A l’Europa

temperada les sitges desapareixen al final de l’edat mitjana mentre que a la

Mediterrània perduren més temps, fins al segle XX en algunes regions com Hongria,

Eslovàquia, sud d’Itàlia, Extremadura, País Valencià, etc.

En treballs anteriors (Miret 2005, 2006, 2008, 2010) he estudiat a fons aquesta

estructura. Aquí em limitaré a descriure les dades més importants sobre les sitges, qui

vulgui ampliar el tema pot consultar la bibliografia esmentada.

Les sitges deuen la bona conservació dels cereals a quatre factors:

- La manca d’oxigen associada a la riquesa de diòxid de carboni de l’atmosfera

intergranular de la sitja.

- La baixa temperatura.

- La baixa humitat.

- L’associació a productes tòxics o repel·lents per a les plagues.

Les sitges es poden classificar en tres grans grups en funció de la posició que ocupen

respecte al nivell del terra. Normalment es parla de sitges subterrànies,

semisubterrànies i elevades. A continuació tractarem un per un aquests grups.

Sitges subterrànies Les sitges subterrànies són de lluny el tipus de sitges més nombroses a la major part de

regions del planeta. Tan sols en algunes regions de l’Àfrica poden tenir més

importància les sitges elevades que les subterrànies.

84

Les sitges subterrànies poden ésser classificades de moltes maneres. Hom pot utilitzar

com a criteri la forma, el substrat, el recobriment de les parets o el tipus de tancament.

Veiem ara cadascuna d’elles.

Classificació segons la forma

Les sitges subterrànies poden ser classificades segons la seva forma en cilíndriques,

troncocòniques, ovoides o en forma d’ampolla, i finalment una darrera categoria que

inclouria altres formes no habituals. Es tracta d’una classificació sumària, podríem dir

que bàsica, en la qual trobarem exemplars que es troben al límit de dues categories o

que no es deixen classificar.

Cilíndrica. La forma més simple que pot tenir una sitja és la cilíndrica. És una forma

molt antiga, que ja tenim documentada des del neolític. Durant les edats del bronze i

del ferro es van utilitzar amb molta profusió, malgrat que en època posterior va cedir

el lloc a favor d’altres formes més evolucionades. La forma cilíndrica ha perdurat fins al

segle XX en petites sitges dedicades a l’autosubsistència a Tunísia i a Jordània (fig. 4.1,

1) però també en fosses de mida més gran com les que s’utilitzaven al NE d’Hongria i a

l’Índia.

A la prehistòria europea les sitges cilíndriques són molt freqüents i molt sovint les

trobem associades a les sitges troncocòniques.

Troncocònica (simple i amb cambra superior). La forma troncocònica és una de les

més corrents, ja que es troba escampada a gairebé tot el món. Les parets de la sitja

troncocònica poden ser rectes i formar un tronc de con més o menys regular o bé

poden estar una mica bombades i llavors són descrites sovint com en forma de rusc

(en anglès, beehive type) o de campana (en francès, en cloche) i si estan molt

bombades es descriuen com en forma de sac.

La sitja troncocònica és coneguda des del neolític europeu. És una de les formes més

utilitzades a les edats del bronze i del ferro i continuarà durant l’edat mitjana i

posteriorment (per exemple a Hongria, fig. 4.1, 2). A Europa a partir de l’edat mitjana

apareix una variant que és la sitja troncocònica amb una cambra superior en forma de

cubeta, que podem trobar a la sitja 59/73 de Lunel Viel, datada entre el 900-1100 dC

(Raynaud 1990: 82). L’etnografia ens documenta aquestes sitges amb cambra superior

al Iemen, a Etiòpia, al Marroc, a Algèria i a Amèrica del Nord, sense que us pugui dir

quina antiguitat tenen en aquestes regions del planeta. La cambra superior té per

funció aprofundir la fossa del gra i permet posar un cobertí de troncs o una llosa de

pedra amb més comoditat.

Ovoide. Les sitges ovoides sembla que apareixen al final de la prehistòria, almenys a

Europa. Les primeres sitges que jo conec de forma clarament ovoide corresponen a la

segona edat del ferro.

A l’edat moderna les sitges ovoides foren amplament utilitzades a gairebé tot el món, a

Europa, al Pròxim Orient, a l’Extrem Orient, a Amèrica, etc (fig. 4.1, 3).

85

En forma d’ampolla. Es tracta d’una forma tardana que s’utilitza sobretot en època

moderna i contemporània, aparentment només al sud d’Europa. Molt sovint

s’excavava un pou cilíndric i es fabricava una volta de maons en la qual hi havia el coll

d’accés. Hom les coneix a diverses poblacions de la Mediterrània (figs. 4.1, 4).

Altres formes (de planta quadrada, etc). Malgrat que no són gaire conegudes ni

excessivament corrents, hom coneix sitges per emmagatzemar cereals de planta

quadrada o rectangular en diversos racons del planeta. Així, hom coneix sitges en

forma de cub a Somàlia, a Nigèria, a Sud-àfrica i a l’Índia (Gilman, Boxall 1974). Altres

formes poc corrents són de planta ovalada, en forma de casc de vaixell (a Somàlia) i en

forma d’embut al Iemen (Kamel 1980).

Es pot identificar correctament una sitja subterrània només per la seva forma?

Confesso que anys enrere quan vaig començar a investigar sobre les sitges era molt

reticent a fer-ho d’aquesta manera, però amb el temps he vist que les formes

troncocòniques, ovoides i en forma d’ampolla pràcticament només corresponen a

sitges per emmagatzemar cereals. La recerca de bibliografia agronòmica, etnogràfica i

arqueològica m’ha posat de manifest que les sitges per emmagatzemar cereals són les

úniques estructures subterrànies que presenten aquestes morfologies9. Per tant, sóc

del parer que si ens trobem amb una fossa d’una de les tres formes esmentades

parlem amb tota naturalitat de sitges per emmagatzemar cereals, o en tot cas, si som

una mica escrupolosos, de “fosses del tipus sitja per emmagatzemar cereals”, com fan

alguns autors més primmirats.

En canvi les sitges amb morfologia cilíndrica són difícils d’identificar correctament. Les

fosses de forma cilíndrica poden tenir utilitats molt diferents, tal com podreu veure al

capítol 5, de tal manera que es millor parlar de “fossa cilíndrica” o de “cubeta” (si la

profunditat és reduïda), excepte en el cas que apareguin altres elements que permetin

definir una funció concreta.

Quins són els elements que permeten identificar una sitja? Doncs com a mínim hi ha

set elements que ens porten a identificar una sitja per emmagatzemar cereals:

1) Anàlisi morfològica, com hem vist més amunt.

2) Anàlisi carpològica del sediment del fons.

3) Recobriments d’argila per impermeabilitzar les parets.

4) Rubefaccions a les parets, causades per la crema de residus d’un ensitjat

anterior.

5) Empremtes de grans germinats a les parets.

6) Associació a altres sitges. Per exemple, si en un sitjar apareixen fosses

troncocòniques i cilíndriques de mides semblants, les primeres es consideren

9 Diuen que tota regla ha de tenir les seves excepcions. Per exemple, les sitges per conservar patates de Zahoři, a Moràvia (Kunz 1951) o les sitges per conservar tubercles i fruits silvestres de Zimbabwe (Robinson 1963), de forma troncocònica.

86

sitges per la seva forma, mentre que les segones es poden interpretar com a

sitges per associació amb les altres.

7) Finalment, quan trobem una fossa cilíndrica amb ceràmiques senceres al fons,

es pot interpretar com una sitja que quan es trobava buida de grans es va

aprofitar per emmagatzemar-hi altres aliments dins de tenalles. D’això en

parlarem al capítol 5.

Dels set criteris per identificar una sitja, es considera que l’anàlisi que més dades

aporta és l’anàlisi carpològica del sediment que les reomple. Però la recerca d’estudis

de carpologia de jaciments amb sitges m’ha donat un resultat una mica descoratjador.

Tan sols una petita part de les sitges estudiades mostren conjunts de granes

interpretables com el contingut primari d’una sitja, tal com podem veure a la taula

següent:

Tipus Jaciment període bibliografia TR Sitja E-143 d’O Bordel, Galícia medieval Rodríguez 2011 OV Verdelha dos Ruivos, Portugal prehistòric Zbyszewski et al. 1976 CIL Sitja 26 de la cabana E d’Itford Hill, a

Sussex, Anglaterra edat del bronze Burstow, Holleyman 1957: 177-

178 QUADR Camelon, Escòcia romà Proudfoot 1977-1978 OV Vilar del Met, Catalunya edat del ferro Castilla, Enrich, Serra 1991;

Cubero 1991 TR Montmeló, Catalunya neolític Bosch et al. 2001 CIL Bòbila Roca, Catalunya bronze final Miret, Mormeneo, Boquer 2002 CIL Fosses 1 i 56 de Sandun, País del

Loira neolític Letterlé 1990: 305

TR Semide, a les Ardennes edat del ferro Buchsenschutz 1984: 187 TR Sitja 13 de Las Bòrdas, Llenguadoc medieval Cazes 1990-1991: 9-10 TR Fossa 458-496 de Roynac Le Serre 1,

Delfinat bronze antic Beeching et al. 2010: 148

CUB Saint –Paul-Trois-Châteaux, Delfinat neolític antic Beeching et al. 2010: 149, 152 Estructura 11 de Thiais, Île-de-France edat del ferro Matterne 2001: 152 CIL Estructura 89 de Menneville, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 152; Bakels

1984: 5 Estructura 103 de Bailly, Île-de-France edat del ferro Matterne 2001: 152 Estructura 3596 d’Arcy-Romance,

Ardennes edat del ferro Matterne 2001: 152

Estructura 71 de Louvres, Île-de-France

edat del ferro Matterne 2001: 153

Sitja 670 de Chadalais, centre de França

medieval Conte 1992: 268

LLARG Sitja F41 de Champ-Chalatras, centre de França

neolític mitjà Pasty et al. 2008: 602

TR Cussy La Pointe, Baixa Normandia bronze final Marcigny, Ghesquière 1998: 49 La Vigne, Auve, Champagne edat del ferro www.lgv-est.com QUADR Sainte-Geneviève, Lorraine edat del ferro Buchsenschutz 1984: 192 Fossa DA-83-51 de Darion, Valònia neolític antic Cahen 1985: 80; Heim 1985: 41 TR Loon op Zand, Brabant edat del bronze Gerritsen 2003: 91 CIL Oss-Horzak, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91 Riethoven, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91 CIL Neerlanden, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 91 CIL Neerharen-Rekem, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 91

87

Haagsittard, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 91 CIL Oirlo, Limburg edat del ferro Gerritsen 2003: 91 Colmschate, Països Baixos edat del ferro Buurman 1986 TR Geleen-Krawinkel, Limburg, Països

Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 91

OV Maastricht, Limburg, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 91 Ichterhausen, Turíngia edat del ferro Schultze-Motel, Gall 1967, citat

per Gyulai 1993: 38 Bösenburg, Saxònia edat del ferro Schmidt, Schultze-Motel, Kruze

1965 CIL 173V/8.5J de Dresden-Nickern,

Saxònia (capa de pèsols carbonitzats) neolític Šumberová 1996: 88-89

QUADR 160.50V/13J de Dresden-Nickern,

Saxònia neolític Šumberová 1996: 88-89

Monte Traboccheto, Itàlia edat del ferro Arobba, Caramiello, del Lucchese 2003

Estructura 892 de Brześć Kujawski, Polònia

neolític Šumberová 1996: 88-89

Prasklice, Bohèmia edat del bronze Tempir 1961, citat per Gyulai 1993: 39

Estructura 765 de Hrdlovka-Liptice, República Txeca

neolític Šumberová 1996: 88-89

Estructura 25 de Bíňa a Eslovàquia neolític Šumberová 1996: 88-89 Estructura 14 de Pári-Altacker, Hongria neolític Šumberová 1996: 88-89

CIL: Cilíndrica, TR: Troncocònica, OV: Ovoide, CUB: Cubeta, QUADR: de planta quadrada o rectangular,

LLARG: de forma allargada. Els exemples que queden en blanc és perquè la font que utilitzo no descriu la

forma de la sitja.

Taula 4.1: Sitges de les què es disposa d’estudis carpològics que permeten deduir una

funció de dipòsits de cereals.

Noteu que la majoria de sitges presenten alguna de les tres formes que hem

considerat pròpia de les sitges. Però hem d’assenyalar els casos d’Itford Hill, Bòbila

Roca i Sandun, entre d’altres, que tenen forma cilíndrica, i Camelon i Sainte-Geneviève

que són de planta rectangular i responen al què formalment anomenem una cava,

malgrat que queda clar que servien per emmagatzemar cereals (veg. més avall, cap. 5).

Els paleocarpòlegs recomanen que en una excavació es recullin de cada nivell una

mostra de 20 litres de sediment per veure quina riquesa de granes pot tenir. Si la

mostra dóna resultats positius es pot ampliar la mostra recollida a volums més grans

(Alonso et al. 2003). En el cas de les sitges i fosses, que solen ser llocs on es concentren

llavors de cereals, els especialistes recomanen recollir la totalitat del sediment dels

nivells que en el test dels 20 litres han donat positiu, sotmetre’l a una màquina de

flotació i passar-lo per garbells a fi de recollir les granes que hi pogués haver

(Associació Catalana de Bioarqueologia 2010-2011).

En la majoria dels estudis de carpologia es fa constar que la mostra recollida correspon

a abocaments de residus d’activitats de batuda o de torrefacció dels cereals realitzats

fora de la sitja (per ex: Matterne 2001: 165; Alonso, Buxó 1991: 33; Cammas, Marti,

88

Verdin 2005: 41) o bé de neteja de les garbes de palla per fer el sostre d’una cabana

(tal com suggereix Reynolds 1993). Tan sols en aquells casos en què apareix una capa

de cereals carbonitzats al fons d’una sitja es pot acceptar que aquest va ser el

contingut de la sitja en la seva darrera utilització.

Per això penso que potser caldria millorar la metodologia de recollida de mostres

arqueobotàniques perquè puguin ser més útils per identificar la funció d’una fossa. Per

exemple, al jaciment medieval de Lunel-Viel es va provar una metodologia consistent

en prendre dues mostres, una de la mateixa paret de la suposada sitja i una altra del

sediment adjacent (mostra de control). Si les dues mostres donaven el mateix resultat

voldria dir que la mostra de la paret no recollia el contingut primari de la sitja sinó el

mateix abocament intern d’aquesta. De tota manera la prova feta en aquest jaciment

no va donar cap resultat concloent perquè tant la mostra carpològica com la pol·línica

van resultar massa pobres (Ruas 1990; Diot 1990). Un altre estudi semblant es va fer

en unes sitges medievals de Santiago de Compostel·la, a Galícia. En aquest cas es van

prendre mostres de pol·len i de fitòlits de la paret i del fons, acompanyades d’una

mostra de control del sediment de l’interior de la sitja. En diverses fosses es va

detectar un nivell relativament alt de pol·len de cereals i de fitòlits d’inflorescències de

poàcies (Teira et al. 2010).

En un treball anterior vaig suggerir la possibilitat d’excavar una sitja reservant una

petita capa de sediment enganxada a les parets a fi d’obtenir una bona mostra

carpològica (Miret 2010: 150-151). Encara una altra possible alternativa seria prendre

mostres puntuals del sediment de les parets (de granes, pol·len, fitòlits) tal com es fa

en alguns estudis forenses. De tota manera la millor alternativa ens l’han de donar els

especialistes arqueobotànics.

Classificació segons el substrat

Les sitges normalment s’excavaven en un lloc alt i sec, preferentment en pendent a fi

que l’aigua de la pluja corregués cap avall en comptes d’infiltrar-se. Es solien triar

terrenys argilosos o margosos que no resultessin permeables. L’argila és un

component de la terra bastant impermeable a causa de la petita mida de les seves

partícules, que poden frenar el pas de les molècules d’aigua, però que no poden

impedir el pas dels gasos excepte en el cas d’una argila lleugerament humida en la qual

les molècules d’aigua barren els espais que deixen lliures les partícules d’argila. Es pot

demostrar experimentalment que els substrats més idonis per a la conservació dels

grans són els que contenen un alt percentatge d’argiles (entorn d’un 40-60 %) sense

arribar a ser argiles pures, ja que en aquest cas es produeixen esquerdes en el

sediment a causa de la contracció que sofreixen les argiles a l’assecar-se. Si ens fiem

dels informes etnogràfics, l’elecció del lloc idoni es produeix per experiència. Si un

pagès excava una sitja en un lloc i es conserva bé el gra, els altres l’imiten i posen les

seves sitges al voltant. Possiblement aquest és l’origen de molts sitjars als quals estem

tan acostumats els arqueòlegs. Per exemple, un home gran de l’ètnia kanuri de Nigèria

89

que havia excavat moltes sitges al llarg de la seva vida explicava així el perquè les sitges

s’excavaven en un determinat lloc: “Caves la sitja en el lloc en què altra gent ha cavat

les seves i ha de ser en un lloc alt on no n'hi hagin de cavades. Això és el que veiem fer

als nostres avantpassats i nosaltres ho continuem fent” (Platte, Thiemeyer 1995: 122).

La durada d’una sitja se sol estimar en uns 10 anys (Reynolds 1988: 111) però cal tenir

en compte no solament la resistència física del substrat on està excavada, sinó també

factors culturals i ambientals. En l’exemple que he posat més amunt dels kanuri de

Nigèria, sabem que excaven una fossa nova a cada ús (Gronenborn 1997: 436). En

canvi, entre els hidatsa d’Amèrica del Nord es recicla una sitja mentre els ratolins no

aconsegueixin fer-hi túnels. Llavors les caches s’abandonen o passen a utilitzar-se com

a amagatalls per guardar eines i estris que no es necessiten en aquell moment (Wilson

1917: 95).

En algunes zones es revestien les parets de morter o d’obra a fi d’aconseguir una millor

impermeabilització, i, a més, s’aconseguia que la sitja perdurés més temps. És el cas

d’algunes sitges de Jordània, que tenen les boqueres reforçades amb pedres (Ayoub

1985: 158), del Iemen, on s’utilitzen sitges de forma troncocònica amb una cambra

superior recoberta de pedres (Gast 1979), de moltes sitges de Turquia (Esin 1968), de

les sitges del sud d’Itàlia (de Troia 1992), de les sitges de Burjassot prop de València

(Blanes 1992), etc. La majoria d’exemples que conec són d’època medieval o moderna,

malgrat que hi ha el cas especial de la sitja prehistòrica de Verdella dos Ruivos, a

Portugal, de secció el·líptica, amb les parets recobertes d’un mur de pedra. Al nivell

inferior hi havia una capa de terra carbonosa amb restes d’ordi nu (Zbyszewski et al.

1976). Es tracta d’un dels pocs casos de sitges prehistòriques amb les parets murades.

També era possible l’excavació d’una sitja a la roca. L’esforç de tallar la roca era molt

superior, però la sitja perdurava molt de temps. Tots els exemples de sitges excavades

a la roca són d’èpoques històriques, ja que és gairebé imprescindible disposar d’eines

de ferro. Hom coneix bons conjunts de sitges excavades a la roca al poblat medieval

d’Olèrdola (Alt Penedès, Catalunya).

Si el substrat on està excavada la sitja és d’argiles es pot produir el fenomen de la

rubefacció. La rubefacció permet identificar una fossa com a sitja per emmagatzemar

cereals i es produeix a causa dels focs fets a l’interior de la sitja amb la intenció

d’assecar les parets, o, en el cas de reutilització de la sitja, de la crema de la camisa de

palla i altres elements vegetals que servien per aïllar el gra de la humitat de la terra.

En etnografia la crema de llenya o de residus dins la sitja no és una pràctica universal

que s’apliqui a totes les sitges però podem dir que és coneguda a tot el món: A Hongria

(Fenton 1983: 582; Ikvai 1966: 365; Kunz 2004: cap. 8.1), Moràvia (Kunz 2004: cap.

2.4), Romania (Neamţu 1975: 261), l’illa de Rodes (Triantafyllidou-Baladie 1979: 155),

Ucraïna (Lasteyrie 1819: 22), Marroc (Bartali et al. 1990: 298; Peña-Chocarro et al.

2000: 411), Algèria (Sigaut 1978: 117; Vignet-Zunz 1979: 216), Etiòpia (Boxall 1974:

42), Somàlia (Lavigne 1991: 573), Iemen (Kamel 1980: 28), Sudan (Kamel 1980: 33),

90

Camerun (Tourneux, Daïrou 1998 sv ngaska gawri), Zimbabwe (Robinson 1963: 63),

Amèrica del Nord (Hill 1938: 42)...

Com hem dit, aquests focs tenen un notable interès per als arqueòlegs perquè són els

causants que es puguin trobar una sèrie d’indicis en l’excavació que permeten atribuir

una fossa a la funció de sitja per a emmagatzemar cereals, ja que provoquen la

carbonització d’alguns grans de cereal germinats que havien quedat adherits a les

parets i també poden provocar la rubefacció de les parets si el substrat és d’argiles

amb un elevat contingut d’òxids ferrosos. Finalment, si el substrat és argilós, hi ha la

possibilitat que elements vegetals com estores, palla o fulles posats com a protecció

deixin alguna empremta a les parets. Amb el foc, aquestes empremtes a l’argila es

poden endurir i arribar fins als nostres dies.

La rubefacció es pot produir en terrenys argilosos que contenen una certa proporció

d’òxids ferrosos. Els òxids ferrosos són de coloracions groguenques, però quan

s’escalfen es transformen en òxids fèrrics que són de coloracions vermelloses. Per això

quan s’escalfa una argila que conté òxids ferrosos es torna de color vermell a causa de

la reacció química de canvi de valència que anomenem rubefacció.

Els exemples de sitges amb rubefaccions no són molt nombrosos però comprenen

diverses etapes de la història i diverses regions europees, tal com podem veure a la

següent taula:

Jaciment període bibliografia E-2 de Mas d’en Boixos, Catalunya

neolític Farré et al. 1998-1999: 117

Estructura 6 de la Bòbila Roca, Catalunya

edat del bronze Miret, Mormeneo, Boquer 2002: 36

Les Jovades, País Valencià neolític Bernabeu et al. 1993: 34 Castro de Sacaojos, Castella edat del bronze Misiego et al. 1999: 50 Las Saladillas, La Mancha edat del bronze García, Morales 2004: 249 Sitja 1 de Las Empedradas, Castella

edat del bronze Palomino, Rodríguez 1994: 62

Fossa 21/V de La Aceña, Castella

edat del bronze Sanz et al. 1994: 75

Sitja 46 de la Casa de San Isidro, Madrid

medieval Serrano, Torra 2004: 148

Las Bòrdas, Llenguadoc medieval Cazes 1990-1991 Cussy La Pointe, Baixa Normandia

bronze final Marcigny, Ghesquière 1998: 48

Souffelweyersheim, Alsàcia edat del ferro Lefranc, Boës, Véber 2008: 45

Taula 4.2: Sitges de jaciments europeus on s’han observat rubefaccions a les parets.

Cal notar que aquestes rubefaccions sembla que han de ser modestes. Els focs que

s’encenen dins les sitges no poden ésser tant potents ni continuats com els que es fan

als forns i fosses de combustió. Una fossa amb les parets totalment rubefactades jo

més aviat la classificaria com a forn o fossa de combustió que no pas com a sitja.

91

Classificació segons el recobriment de les parets

La documentació sobre les sitges revela diverses possibilitats quant al recobriment de

les parets:

Sense recobriment. L’arqueologia experimental ha demostrat que és possible

d’emmagatzemar el gra en simples fosses obertes al terra sense cap tipus de

recobriment. De fet, en nombrosos experiments de Peter J. Reynolds a la Butser

Ancient Farm s’ha dipositat el gra directament en contacte amb les parets. Això suposa

perdre un gruix de grans que toquen a les parets de l’ordre d’uns dos centímetres

(Reynolds, 1988: 87).

Diu Peter Reynolds que en les sitges experimentals excavades a les margues calcàries

del sud d’Anglaterra els grans que es troben en contacte amb les parets germinen i

després de diverses utilitzacions les arreletes dels grans germinats provoquen

l’arrodoniment de les parets de la sitja. Diu Reynolds que aquest mateix arrodoniment

de les parets s’observa a moltes sitges de l’edat del ferro excavades al sud

d’Anglaterra, entre elles les de Danebury i de Maiden Castle (Reynolds 1988: 108-109).

Aquest pot ser un element a tenir en compte a l’hora d’identificar la funció d’una

fossa.

Amb recobriment d’argila. Ocasionalment, per augmentar la impermeabilització de les

parets de sitges excavades en substrats porosos es podia posar un recobriment

d’argila, d’argila barrejada amb palla o de femta de vaca. Els estudis etnogràfics i

agronòmics documenten aquests recobriments a Romania (Neamţu 1975: 260), a l’illa

de Rodes (Triantafillidou-Baladie 1981: 155), al Marroc (Bakhella, Kaanana, Baba 1993:

7; Bartali et al. 1990: 298; Lefébure 1985: 219; Peña-Chocarro et al. 2000: 411), a

Algèria (Sigaut 1978: 117; Vignet Zunz 1979: 216), a Jordània (Ohannessian-Charpin

1995: 198), a Tunísia (Vignet Zunz 1979: 216), entre els tuareg (Gast 1968: 392), al

Sudan (Kamel 1980: 33), al Camerun (Tourneux, Daïrou 1998 sv ngaska gawri) o a l’Iran

(Watson 1979: 126). L’arqueologia també mostra nombrosos exemples de sitges amb

recobriments d’argila, tal com podem veure a la taula 4.3:

Jaciment període bibliografia Defesa de Cima 2, Alentejo neolític Bruno 2010: 94-97 i 121-131 Santa Vitória, Alentejo calcolític Bruno 2010: 94-97 Porto Torrão, Alentejo calcolític Bruno 2010: 94-97 Monte Buxel, Galícia edat del bronze Lima 2002 Fuente Lirio, Castella calcolític Bruno 2010: 94-97 Barcial del Barco, Castella edat del bronze Rodríguez, del Val 1990: 201 La Huelga , Castella edat del bronze Pérez et al. 1994: 12, 18 Las Empedradas, Castella edat del bronze Palomino, Rodríguez 1994: 62 La Aceña, Castella edat del bronze Sanz et al. 1994: 75 El Juncal, regió de Madrid calcolític Díaz del Río 2001: 187 Fossa 6 de Huerta Plaza, La Mancha

calcolític Rojas, Gómez 2000: 21-43

El Garcel, Andalusia edat del bronze Gossé 1941: 64 Los Millares, Andalusia calcolític Bruno 2010: 94-97 Campos, Andalusia edat del bronze Martín et al. 1985: 134

92

Sitja CRII-223 de Can Roqueta, Catalunya

primera edat del ferro

Carlús et al. 2007: 63

Estructures E-12 i E-50 dels Mallols, Catalunya

tardoromà Francès 2007: 99 i 104

Estructura 1 de la Facultat de Medicina de la UAB, Catalunya

edat del ferro Francès 2002: 29, 33, 60

Sitja 22 del poblat de Burriac, Catalunya

edat del ferro Pujol, Garcia 1982-1983: 51 i 62

Mas Castellar de Pontós, Catalunya

edat del ferro Pons 2002: 191

Poble Sec, Catalunya romà Barrasetas, Carbonell, Martínez 1991-1992: 105

La Colata, País Valencià neolític Bruno 2010: 94-97 La Horna, País Valencià edat del bronze Hernández 1994: 91; Serna 1995: 83, 85, 87 Sitja 201 de Réal, Llenguadoc calcolític Noret 2002: 307 Sitges 10 i 22 d’Ensérune, Llenguadoc

edat del ferro Gallet de Santerre 1980: 154

Fossa 66 de Martins, Provença neolític final Gilabert 2009: 295 Fosses 332, 333 i 330 de Moulin, Delfinat

neolític Brochier, Ferber 2009: 147

Gussage All Saints, Anglaterra edat del ferro Wainwright, Spratling 1973: 113 Fairfield Park, Anglaterra edat del ferro Webley, Timby, Wilson 2007: 32-38 Gearraidh na h’Aibhne, Illa de Lewis, Escòcia (recobriment de cistelleria)

edat del bronze Duffy 2006

Fossa 3156 del castell de Scribla, Calàbria

medieval Noyé 1981

Estructures 21, 22 i 23 de Fagnigola, Friül

neolític Bagolini et al. 1993

Savignano sul Panaro, Emilia-Romagna

neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 35

Ichterhausen, Alemanya edat del ferro Schultze-Motel, Gall 1967, citat per Gyulai 1993: 38

Taula 4.3: Sitges que presenten una capa d’argila a les parets.

Més problemàtiques són aquelles fosses en les quals han aparegut fragments d’argila

endurida pel foc dins dels farciments. Alguns autors creuen que es podria tractar de

restes despreses del recobriment de les parets (per exemple, Edo 1989, González

1993, Brotóns 1997, Pujante 1999, Lima 2002). Segons la tesi de Patricia Bruno sobre

estructures de fang s’han de distingir entre els arrebossats llisos trobats dins les sitges,

que possiblement corresponen a l’arrebossat de les parets de la sitja, dels que

presenten empremtes de troncs, que han de correspondre a estructures de fang

provinents de l’exterior, com forns, arrebossats de parets de cabanes, etc (Bruno 2010:

95). Finalment, cal recordar que al fons de les sitges és possible trobar fragments dels

cobertins de fang que s’utilitzaven per tapar-les, que presenten una cara llisa i

l’oposada amb empremtes d’herbes o de palla (veg. més avall).

Recobriment amb palla. Les fonts històriques i etnogràfiques de la Mediterrània ens

indiquen que l’emmagatzematge en sitges es feia habitualment amb una camisa de

93

palla posada al fons i a les parets. Correntment es dipositava una quantitat de palla al

fons de la sitja abans de començar a tirar-hi el gra. A continuació conforme s’omplia la

fossa de gra es dipositava un gruix de palla al voltant de les parets que quedava fixada

amb la mateixa pressió del gra. S’utilitzava de preferència l’empall, que és una palla

llarga obtinguda al serrar les espigues de les garbes o al batre-les amb batolles

(bastons), ja que presenta l’avantatge de ser més llarga que la palla batuda a les eres i

no es troba aixafada. Altres fonts parlen de palla de sègol, que és més llarga i més forta

que la del blat i que correntment es bat amb batolles (Alonso de Herrera 1996: 70;

Jourdain 1819: 361). A les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, s’utilitzava la palla

d’espelta petita (Triticum monococcum) (Peña-Chocarro et al. 2000: 411). Un cop plena

la sitja hom dipositava més palla al damunt per aïllar el gra del dispositiu de

tancament.

Una variant d’aquest sistema consistia en utilitzar un rotlle de palla trenada que es

desenrotllava conforme s’omplia la sitja tal com es documenta a Mallorca (Rokseth,

1923: 160) i a la Toscana (Lasteyrie 1819: 18).

A la prehistòria tenim pocs indicis de la utilització de la palla per recobrir les parets de

les sitges, perquè és un element orgànic que es desfà amb facilitat i no arriba als

nostres dies. Per això normalment només trobem indicis indirectes de la presència de

palla a través de la rubefacció causada per la crema de residus (veg. més amunt) o per

l’aparició de zones fosques prop de les parets versemblantment causades per

l’acumulació de matèria orgànica. Un bon exemple pot ser una sitja del Camp Cinzano

(Amorós 2008: 32-34).

Però tot i els pocs indicis que trobem d’època prehistòrica el que sí queda clar és que

en el moment que tenim els primers textos agronòmics la palla s’utilitza per recobrir

les parets. Els escriptors grecs i romans Filó de Bizanci, Marc Terenci Varró i Plini el Vell

esmenten que la palla s’utilitzava per recobrir les parets de les sitges. En temps

medievals, Ibn Luyūn, Ibn al-‘Awwām, Pietro de Crescenci, Michelangelo Tanaglia i

Corniolo della Cornia també parlen de posar palla a les parets de les sitges per

conservar millor el gra10.

En sitges de l’edat moderna i fins i tot medievals s’han conservat restes dels

recobriments de les parets. A Calàbria, a la sitja 1135 del castell de Scribla, datada vers

l’any 1064 dC, hi havia les restes podrides de la camisa de palla (Noyé 1981: 434).

Una altra tècnica consistia en recobrir les parets de palla o d’empall abans d’omplir la

sitja. Es podien emprar unes forquetes de fusta que es clavaven a les parets i

suportaven canyes o perxes flexibles de fusta que fixaven els feixos de palla a les

parets. Aquest procediment era conegut a Moràvia i a Eslovàquia (fig. 4.1, 3) (Kunz,

1981: 121), al Llenguadoc (Lasteyrie 1819: 20), a Barcelona (Jourdain, 1819: 361), a la

10 La bibliografia principal és: Filó de Bizanci: Sintaxe mecanique (Garlan 1974: 301-303). Varró: Rerum rusticarum 1, 57, 2; 1, 63). Plini: Naturalis Historia 18, 73. Ibn Luyūn: Tratado de agricultura (Eguaras 1975: 253). Ibn al’Awwām: Le livre de l’agriculture, p. 512-513. Crescenzi: Ruralia commoda, lib 3, cap. 2, fol. 30. Tanaglia: De agricoltura, versos 1222-1239. Corniolo della Cornia: La divina villa (Bonelli 1982: 81). Els textos precitats han estat recollits a l’apèndix 1 de Miret (2010: 188-190).

94

Capitanata (Iarussi 1986: 118; de Troia 1992: 53-54), al Marroc (Peña-Chocarro et al.

2000: 411) i, fent un salt en l’espai, a Amèrica del Nord entre els indis hidatsa (Wilson

1917: 90).

El sistema de fixar la palla amb forquetes de fusta i canyes o branques flexibles no

sembla que sigui massa antic, ja que els indicis més vells no van més enllà del final dels

temps medievals. A Budmerice, Eslovàquia, es van trobar marques de les forquetes de

fusta que suportaven el recobriment de palla en unes sitges dels segles XV-XVI (Polla

1959). A Detlak, a Bòsnia, es van trobar unes sitges amb uns forats a les parets de 2 cm

de diàmetre i 3-6 cm de profunditat, assimilables a les forquetes que sostenien la

camisa de palla. A Cejkovice, a Moràvia, en unes sitges modernes també es van

detectar marques a les parets (Kunz 2004: cap. 8.2).

Recobriment de teixits vegetals. L’enginyer grec del segle III aC Filó de Bizanci

esmenta que les parets de les sitges es podien protegir amb canyissos (Garlan 1974:

303). En algunes sitges modernes en forma d’ampolla es dipositava una estora d’espart

o de joncs al fons de la sitja i una de més petita al coll. La pràctica es documenta en

diverses localitats del País Valencià i de Catalunya: a Burjassot (Blanes 1992: 39), a

Barcelona (Jourdain 1819: 362) i a la comarca del Penedès (Miret 2010: 195).

Segons informes etnogràfics o agronòmics també s’utilitzaven estores en algunes

regions de l’Àfrica, concretament al nord de Nigèria, on les sitges belaá ngawuli

portaven estores de teixits vegetals a les parets i a sobre la sitja (Hall, Haswell, Oxley

1956: 5; Gilman, Boxall 1974: 24; Platte, Thiemeyer 1995: 123). A Madagascar, a Sud-

àfrica i a Swazilàndia també eren utilitzades les estores (Gilman, Boxall 1974: 28-29).

En la prehistòria europea aquesta possibilitat ha estat deduïda de la troballa de restes

de canyissos en algunes sitges angleses de l’edat del ferro. Segons Peter Reynolds, els

encanyissats es poden detectar arqueològicament per un cercle de forats que es

localitzen a la part baixa de la sitja (Reynolds 1974: 127-128). L’any 1969 es va trobar a

Appleford, Berkshire, una sitja d’època romana, situada sota la capa freàtica, que tenia

al fons una corona de dotze pals amb branques entrecreuades, amb l’espai buit entre

el canyís i la paret omplert amb argila (Wilson, Wright 1970: 301). Al jaciment de

Gussage All Saints, corresponent a l’edat del ferro, s’han preservat forats a les parets

d’algunes sitges, que podrien formar part d’un recobriment de cistelleria (Wainwright,

Spratling 1973: 113). També al jaciment medieval de Maxey, a Anglaterra, es coneix la

fossa P14 que presenta al centre del fons un cercle d’estaques amb branquetes

entrecreuades que formen com una cistella, conservades per trobar-se sota la capa

freàtica (Addyman 1964: 39-40).

Al castell de Boves, a la Picardia, va aparèixer una sitja cilíndrica del segle X dC amb un

fons de fusta i un encanyissat a les parets, perfectament conservat (Racinet, Droin

2006: 102). Ja amb més dubtes, al jaciment de Besançon, al Franc Comtat, dels segles I

aC i I dC, es van conservar algunes restes vegetals dins les fosses a causa de trobar-se

sempre sota la capa freàtica. La fossa 4 era una possible sitja cilíndrica amb traces de

95

fusta, granes i nimfes d’insectes, que conservava marques d’aixada a les parets

(Passard, Urlacher 1997: 174).

Al nord de Portugal, al poblat prehistòric de Lavra, es van excavar almenys cinc sitges,

de profunditat compresa entre 0,70 i 1,30 m. Dues sitges, la F-1 i la F-5, presentaven

prop del fons branques carbonitzades entrecreuades que semblaven elements de

protecció (Sanches 1988).

L’estructura 185 de Békásmegyer a Budapest, d’època calcolítica, era una sitja de

forma troncocònica excavada a les argiles. Al fons presentava una corona de vuit forats

que podrien fixar un encanyissat (Szilas 2008: 95).

Però atenció al jaciment medieval de Næs, a Dinamarca, datat als segles VIII-X dC. En

aquest jaciment van sortir diverses fosses cilíndriques amb recobriments de cistelleria

(ben preservats per trobar-se sota la capa freàtica) que els autors relacionen amb el

processament del lli (Linum usitatissimum), ja que dins les fosses han aparegut fibres

d’aquesta planta (Møller, Høier 2000).

Recobriment amb escorça. L’etnògraf Ludvík Kunz recull l’ús de recobriments

d’escorça en diverses poblacions de l’est d’Europa i Àsia: a Estònia, Ucraïna, Bielorússia

i a les muntanyes de l’Altai (Kunz 2004: cap. 8.1).

Entre els indis de Nord Amèrica a vegades es recobria el fons o les parets de la sitja

amb escorça d’arbre, tal com veiem entre els iroquesos i els navahos (Parker 1910: 35;

Hill 1938: 42-45).

Recobriment amb pells. A l’alta vall del Missouri els indis hidatsa excavaven sitges de

forma troncocònica on guardaven moresc, carabasses i mongetes durant l’hivern i

altres productes a l’estiu. Al fons de la fossa hi posaven una pell de bisó tallada de

forma circular a fi d’aïllar el gra de la humitat del terra. També al bocatge, a sota dels

taulons de fusta que tancaven la fossa, hi podien posar una peça circular de pell

(Wilson 1917: 93-94).

No he trobat cap documentació sobre els recobriments amb pells o escorça en sitges

prehistòriques d’Europa, però és una possibilitat que cal tenir en compte.

Classificació segons el dispositiu de tancament

Hi havia diverses maneres de tancar una sitja: amb cobertins, amb teulades de fusta o

de palla, etc. El sistema més senzill era un munt de terra argilosa tret de la mateixa

excavació de la sitja que excedia el diàmetre del bocatge. La forma cònica del munt de

terra feia que l’aigua de pluja s’escorregués cap als costats de la sitja i no pogués

entrar a dins. Sovint es feien uns canalons al voltant per treure l’aigua cap enfora.

Malgrat que no és una troballa massa corrent, en diversos jaciments prehistòrics s’han

documentat forats de pal al voltant d’algunes sitges, que podrien ser interpretats com

estructures de protecció en forma de petites teulades (taula 4.4):

96

Jaciment període bibliografia E-14 de Can Roqueta, Catalunya edat del ferro Boquer, Parpal 1994: 16 El Cementerio-El Prado, Castella edat del bronze Rodríguez, Abarquero 1994: 38 L’Arriasse, Llenguadoc edat del ferro Dedet, Pène 1995: 91 Sitja de la Jardelle, Poitou-Charentes

edat del ferro Patreau, Gómez de Soto 1999: 335

Sarmsheim, Palatinat neolític Šumberová 1996: 90 Köln-Lindenthal, Westfalia neolític Šumberová 1996: 90 Bylany, Bohèmia neolític Šumberová 1996: 90

Taula 4.4: Jaciments que presenten forats de pal al voltant del bocatge de la sitja,

interpretables com a estructures de protecció.

Els cobertins són tapadores que tapen el bocatge de les sitges (Griera 1935-1947, sv

cobertí). Es poden fer de materials diferents, com poden ser la pedra, el fang i la fusta.

Cobertí de pedra. El cobertí de pedra és una llosa de pedra de forma més o menys

circular que té un diàmetre de 0,50-0,70 m. Es coneixen a diversos jaciments i molt

sovint es troben al fons de la sitja per haver-hi caigut. Els cobertins d’època

prehistòrica solen ser simples lloses de pedra com per exemple a Minferri, Catalunya

(Prats 2013: 109), a Aparrea, Navarra (Sesma, García 1995-1996: 294), o a l’hoyo 5 de

Balsa la Tamariz, a Aragó (Rey, Royo 1992: 24).

A la segona edat del ferro els cobertins de pedra es regularitzen i esdevenen circulars.

Per exemple al jaciment ibèric de les Guàrdies (El Vendrell, Catalunya) es va trobar un

conjunt de 28 sitges algunes de les quals presentaven cobertins de forma circular amb

un diàmetre entre 0,45 i 0,60 m, quatre in situ i vuit al fons de la sitja (Morer, Rigó,

Barrasetas 1996-1997: 83-84; Morer, Rigó 2003: 336). A la sitja 7 del Bosc del Congost

(Sant Julià de Ramis, Catalunya) es va trobar una llosa de forma circular de pissarra que

amidava 0,57 x 0,50 m i 0,10 m de gruix (Sagrera 2001: 106).

D’època medieval coneixem altres exemples com les sitges trobades a les esglésies

catalanes de Sant Marçal de Terrassola i de Santa Margarida, aquesta darrera amb un

cobertí de pedra sorrenca de 0,80-0,83 m de diàmetre i 6,5 cm de gruix amb una

perforació al mig (Fierro, Domingo 1987: 426; Navarro, Mauri 1986: 436).

A la taula següent sintetitzo algunes troballes de cobertins:

Jaciment període bibliografia Fossa 1 d’Aparrea, Navarra edat del bronze Sesma, García 1995-1996: 294 Fosses 5 i 15 de Balsa la Tamariz, Aragó

edat del bronze Rey, Royo 1992: 24; Rey, Royo 1993: 22

Fosses 10, 15, 20 i 21b de Las Saladillas, La Mancha

edat del bronze García, Morales 2004: 246, 251-255

Monzón de Campos, Castella medieval De la Cruz, Lamalfa 1994: 605 Can Roqueta II, Catalunya edat del bronze Bouso et al. 2004: 83 Sitja 1 del Pla d’Almatà, Catalunya

medieval Alòs et al. 2006-2007: 151

97

Minferri, Catalunya edat del bronze Prats 2013: 109 Mas Castellar de Pontós, Catalunya

edat del ferro Pons 2002: 190

Sitja 7 del Bosc del Congost, Catalunya

edat del ferro Sagrera 2001: 106

Sitja 3 de can Bonells, Catalunya edat del ferro Sánchez 1986 Les Guàrdies, Catalunya edat del ferro Morer, Rigo 2003: 334 El Vilar, el Penedès, Catalunya edat del ferro Nieto 2005: 9 Pont de la Pedrera, Catalunya edat del ferro Noguera 2006: vol II, làm. 127 E-106 i E-180 dels Mallols, Catalunya

romà Francès 2007: 104

Fossa 66 de Martins, Provença neolític final Gilabert 2009: 295

Taula 4.5: Exemples de sitges amb cobertins de pedra.

Quan trobem una llosa de pedra al fons d’una sitja podem creure raonablement que el

seu bocatge devia tenir un diàmetre similar al que ens marqui el cobertí, encara que

hagi desaparegut a causa de l’erosió o d’ensulsiades de les parets.

Cobertí de fang. Una de les fórmules més senzilles per tancar una sitja consisteix en fer

un tap format per una capa d’argila disposada sobre el gra o sobre una capa de palla

que el recobreix.

El cobertí de fang és una mica difícil de detectar arqueològicament, malgrat tenir el cas

excepcional del jaciment de l’edat de bronze del Cerro de la Cervera a la regió de

Madrid. Del fondo 1 CCIII es va conservar un terç de l’estructura en planta. En contacte

amb la base aparegué un cobertí d’argila amb trama vegetal radial, amb un diàmetre

màxim conservat de 0,52 m i un gruix de 8 cm (Asquerino 1979: 133-135). A part

d’aquest cas de conservació excepcional a causa del foc, en altres jaciments s’han

assenyalat fragments d’argila amb empremtes vegetals com a possibles cobertins de

les sitges. Així l’estructura 19 del poblat neolític de Fagnigola, a la plana friülesa, tenia

al centre del fons una massa d’argila endurida de forma circular d’uns 0,40 m de

diàmetre amb empremtes de troncs. Andrea Pessina creu que es tracta d’un cobertí de

fusta recoberta amb fang caigut des del bocatge (Pessina 1998: 68).

Elena García ha estudiat els elements d’argila crua trobats en diversos jaciments

prehistòrics i dóna les característiques dels fragments que corresponen a una tapadora

de sitja: son fragments amb una cara plana i l’altra amb empremtes d’herbes, dels

quals se n’han trobat als jaciments que podeu veure a la taula 4.6. Aquesta

investigadora assenyala que els fragments de cobertí de fang i els que corresponen al

sostre d’una casa són molt semblants i han de ser adscrits a un o a l’altre en funció del

context en què es troben (García 2009: 102).

98

Jaciment període bibliografia Cova del Parco, Catalunya neolític Petit 1996: 26-27 Cova 120, Catalunya neolític Agustí et al. 1987:12 Cerro de la Cervera, regió de Madrid

edat del bronze Asquerino 1979: 121

Les Bruyères, Ardecha neolític Gilles 1975: 2,3 i 5 Fagnigola, Friül * neolític Bagolini et al. 1993: 48

* Segons els excavadors és una sitja per conservar glans.

Taula 4.6: Exemples de cobertins de fang trobats en jaciments prehistòrics.

Cobertí de fusta. El cobertí de fusta el trobem en nombrosos exemples històrics i

etnogràfics. Al sud d’Itàlia sabem que els bocatges de les sitges es tapaven amb

taulons de fusta i al damunt s’hi posava terra (Yriarte 1877; de Troia 1992: 58; de

Nicolò 2004: 282).

A la regió de Hārer, a Etiòpia, els pagesos posaven diversos troncs de fusta en paral·lel

per cobrir la boca de la sitja. Les sitges, de forma troncocònica, disposaven d’una

cambra superior que facilitava l’operació. Els troncs es segellaven amb argila (Boxall

1974).

A Nigèria algunes sitges que tenen les parets recobertes d’estores es cobreixen amb un

grup de troncs, per sobre una làmina de plàstic, un nivell de boll i una capa de sorra o

d’argila (Adejumo, Raji 2007: 9-10).

Els indis hidatsa de les planes del Missouri també tancaven els seus cache pits amb

taulons de fusta i al damunt hi posaven herbes, una pell de forma circular, terra,

cendres i escombraries a fi de dissimular les sitges. També en aquest cas les sitges

tenien una cambra superior (Wilson 1917: 93).

En arqueologia conec exemples de tapadores de fusta que es detecten per haver-se

cremat i haver caigut els carbons al fons de la sitja o bé per haver conservat restes de

fang amb empremtes de troncs al fons. Alguns casos que conec els exposo a la taula

següent:

Jaciment període bibliografia Cimalha, Douro Litoral edat del bronze Almeida, Fernandes 2008: 39 Rúa Bordel de Padrón, Galicia medieval Teira et al. 2010: 86 Santa María de Estarrona, País Basc*

edat del bronze Baldeón, Sánchez 2006

Sitja 1 de Guadix, Andalusia medieval Bertrand 1987: 458 Església de Sant Marçal de Terrassola, Catalunya

medieval Fierro-Macía, Domingo 1987

Sitja d’Houplin-Ancoisne, Nord de França

s. II dC Leman 1983: 220

Pozzetto 20 de Santa Rosa di Poviglio, Emilia-Romagna

edat del bronze Bernabò et al. 2007: 26; Bernabò, Cremaschi 1997

*Aquesta és del tipus que he anomenat sitja amb ceràmiques senceres (veg. capítol 5).

Taula 4.7: Jaciments on s’han documentat cobertins formats per troncs de fusta.

99

Sitges semisubterrànies Són les que el gra es troba part sota terra i part pel damunt. No són gaire freqüents i

per exemple a nivell etnogràfic només puc posar algunes sitges que feien els beduïns

de la vall del riu Jordà (Ayoub 1985: 160). Consistien en una petita cubeta excavada al

terra amb una pila de gra ben curull que es cobria amb palla i amb una capa de terra

de protecció.

Els tuvinians, al sud de Sibèria, també tenien algunes sitges semisubterrànies, i a

Hongria, en substrats arenosos, s’excavaven fosses rectangulars poc profundes on el

gra només es conservava un any (Kunz 2004: cap. 5.2).

A l’interior de Somàlia s’utilitzen unes sitges semisubterrànies, conegudes amb el nom

de bakar, amb la part inferior cilíndrica i un peu dret central acabat en Y que sosté una

trama cònica de bigues recoberta amb tiges de sorgo i pel damunt una capa de terra.

Les parets es recobreixen amb tiges de sorgo o herba. En un costat es deixa un bocatge

tapat sovint amb una planxa de ferro (fig. 4.2, 1).

A les regions costaneres de Somàlia les sitges no tenen aquesta superestructura de

branques. El gra (moresc o sorgo) es disposa fent curull pel damunt del nivell del terra,

es cobreix amb tiges de la mateixa planta entrecreuades i finalment es diposita una

capa d’uns 0,30 m de terra. La capacitat de les sitges dels pagesos varia entre les 5 i les

25 tones, mentre que les dels mercaders poden arribar a les 100 Tm. (Lavigne 1991;

Watt 1969).

Al Sudan, especialment a la plana central, també s’utilitzen sitges semisubterrànies de

forma cilíndrica amb una capacitat entorn a les 2 o 3 tones de sorgo (Sorghum bicolor).

Les mides més habituals són 1,5 metres de diàmetre i la mateixa profunditat, amb un

curull de gra recobert de terra. També poden ser de planta quadrada. La conservació

ordinàriament no sobrepassa l’any. Al Sudan algunes experimentacions dels agrònoms

han demostrat que s’aconsegueixen millors resultats en sitges de poca profunditat,

excavades en argiles que no es clivellen, amb un recobriment de tiges de sorgo i amb

una capa de terra al damunt de 0,5 m de gruix (Abdalla et al. 2002; Itto 1988; Shazali

1992; Shazali, El Hadi, Khalifa 1996).

En arqueologia les sitges semisubterrànies són una mica difícils d’identificar, ja que

queden dins del grup que anomenem cubetes i fosses cilíndriques. Això fa que sigui

necessari afegir altres maneres d’identificar la funció, normalment a través d’una

anàlisi carpològica, com es va fer a les sitges d’Itford Hill (Burstow, Holleyman 1957:

177-178) i Sandun (Letterlé 1990: 305).

Una altra manera és a través dels forats que presenten algunes sitges al centre del

fons. Hi ha un grup de sitges prehistòriques europees de forma cilíndrica que

presenten un forat al centre del fons amb semblances formals notables amb les sitges

que he descrit a Somàlia (taula 4.8 i fig. 4.2, 2). Sóc conscient que es tracta d’un

paral·lelisme forçat i que per tant calen més elements per identificar la funció

d’aquestes fosses.

100

Jaciment període bibliografia Fossa 8 d’Aparrea, Navarra edat del bronze Castiella 1997: 46 Fossa 29BD de La Huelga, Castella

edat del bronze Pérez et al. 1994: 21

Fossa 4B-2 de la Loma del Lomo I, La Mancha


El Negrón, Andalusia calcolític Cruz-Auñón, Rivero 1987: 278; Jiménez, Márquez 2006: 46

E-115 dels Mallols, Catalunya edat del bronze Francès 2007: 55 Can Serra, Catalunya edat del ferro Ortega, Rojas 2006 Fossa 20 de Carsac, Carcassona, Llenguadoc

edat del ferro Guilaine et al. 1986: 121

Auriac, Carcassona, Llenguadoc neolític Claustre, Vaquer 1995: 231 Fs 1228 de Cournon-d’Auvergne Auvergne

edat del bronze Carozza, Bouby, Ballut 2006: 556-557

ES-348 de Lugo di Grezzana, Véneto

neolític Cavulli 2006: 385; Cavulli 2008: 230

Fossa 125 de Scolo Gelmina, Véneto

calcolític Salzani, Salzani 2001

Taula 4.8: Sitges prehistòriques europees de forma cilíndrica amb un forat al centre del

fons.

Sitges elevades Les sitges elevades són construccions tancades que contenen gra i es troben pel

damunt de la superfície del terra. En la literatura etnogràfica i agronòmica hi ha

diversitat de criteris a l’hora de diferenciar entre un graner i una sitja elevada, de tal

manera que una mateixa construcció pot ser definida d’una o altra manera segons

l’autor. Per això en aquest treball he intentat caracteritzar cadascuna de les

construccions a la taula 4.9:

Graner Sitja elevada

- El gra normalment es disposa en piles, en calassos o en cistells, però en certs graners pot ocupar tot el receptacle. - El material de construcció permet que s’airegi el gra. Generalment s’utilitza fusta, canya i tot tipus de material vegetal - El graner pot tenir porta d’accés i nombroses finestres.

- El gra ocupa tot el receptacle. - El material de construcció no permet que s’airegi el gra. Generalment s’utilitza el fang (sol, pastat amb palla o recobrint una ànima de cistelleria). - La sitja elevada sol disposar de només un accés per dalt a fi d’entrar el gra i un forat de sortida per la part baixa. Aquestes obertures es procura que estiguin ben tancades.

Taula 4.9: Diferències entre un graner i una sitja elevada.

En definitiva en arqueologia, en agronomia i en etnografia jo donaria el nom de graner

als magatzems per guardar grans (i ocasionalment altres coses) que estan construïts

amb materials vegetals, mentre que definiria com a sitja elevada els construïts amb

101

fang i derivats. Ja sé que és una qüestió de definició i per tant accepto que potser no

tothom hi estarà d’acord. Però en tot cas la proposta és ben clara i crec que s’ha de

fer.

Les sitges elevades poden ser de dos tipus: Les que es situen a l’exterior són

construccions, sovint aïllades, amb teulada per protegir el gra de la pluja. Les situades

a l’interior d’edificis solen ser de dimensions més reduïdes i lògicament no els cal cap

element de protecció de les inclemències del temps.

Les dades etnogràfiques sobre les sitges elevades són força abundants. Per exemple a

l’illa de Xipre es va mantenir fins als anys 1970 un tipus de sitja elevada anomenada

pilini, situada a l’interior de la casa. Es tractava d’una sitja cilíndrica d’1-1,5 m d’alt

amb les parets de fang i palla d’un gruix de 10 cm. Tenia una base amb tres peus i una

tapadora de fusta o una llosa de pedra (Papademetriou, Varnava 1997: 177-179).

Al Líban la casa tradicional acostuma a tenir un rebost amb diverses sitges elevades

adossades a la paret, fetes d’argila crua o de femta, anomenades tābūt (les grans) i

kwāra (les petites). Les sitges s’omplen per dalt i disposen d’un forat amb un tap a la

part inferior. Poden estar adossades unes a les altres (Kanafani-Zahar 1994: 151-161).

Construccions semblants es coneixen a l’Iran (Christensen 1967: figs. 5 i 8a), Turquia

(Peters 1972, 1979) i en altres regions del Pròxim Orient (Aurenche 1977, sv silo; 1981:

I, 257-265).

A Síria i en alguns altres indrets s’utilitzen unes sitges fetes de fang de forma cilíndrica

amb la part superior en forma de cúpula, amb una finestra a la part alta que serveix

per omplir la sitja (Aurenche 1977, sv silo). A Hongria, fins a principis del segle XX es

van utilitzar unes construccions semblants (Füzes 1981: 74-75).

Al sud de l’Irak s’utilitza una sitja elevada feta amb fang assecat que conté un

encanyissat a dintre, anomenada sidana (en plural, sidain). Sovint és de planta

quadrada i es munta sobre una plataforma que l’aïlla del terra. S’utilitza per guardar

tota mena de béns: aliments, begudes, roba, llana, etc. (Ochsenschlager 1974: 168-

169). A Síria algunes construccions de planta quadrada fetes amb fang serveixen per

emmagatzemar la palla (Aurenche 1977, sv silo).

A l’Àfrica les sitges elevades són amplament utilitzades per moltes ètnies sobretot a les

zones àrides i semiàrides del continent. Hi ha sitges de tants tipus diferents que

renuncio a descriure’ls i remeto el lector a la base de dades INPhO dedicada a

l’emmagatzematge tradicional a l’Àfrica (www.cd3wd.com/cd3wd_40/INPHO/DB_LOC

AL/PHOTOBAN/EN/P001_50.HTM, consultat l’agost de 2013). La majoria es disposen al

damunt d’una plataforma de pedres que l’aïlla de la humitat del terra i es fan amb fang

pastat amb palla o amb una ànima de canyissos (fig. 4.3, 1 i 2).

Les sitges elevades conegudes per l’arqueologia no són massa abundants perquè es

fan amb un material (el fang) que és de difícil conservació en el seu estat original. Al

jaciment neolític del Trou Arnaud (Saint-Nazaire-le-Désert, al Delfinat) es va trobar una

sitja de forma troncocònica de fang cru, que tenia una capacitat d’uns 70 litres. A partir

de l’anàlisi pol·línica els autors van deduir que la sitja contenia granes o fulles

102

d’algunes herbes, especialment blets (Chenopodium sp) i plantatges (Plantago

major/media), que són comestibles (Argant, Daumas, Laudet 1996).

Més difícil d’interpretar resulta l’estructura GH 20 F8 de la grotte des Cazals, al

Llenguadoc, que va aparèixer amb ordi carbonitzat i sembla ser la base d’una sitja

elevada (Gascó, 1983; van Zeist, Guilaine, Gascó 1983).

Un dels jaciments que ha ofert les restes millor conservades i més ben estudiades de

sitges elevades és el del Quartier de l’Ile de Martigues, a la Provença, de la primera

edat del ferro. Algunes habitacions tenien una sitja de planta circular o quadrangular

amb els angles arrodonits, feta amb fang, que ha sobreviscut gràcies a un incendi. A

destacar que només una petita part de sitges conservaven les parets fetes amb fang, la

resta es detectaven per un basament que es pot composar de lloses, toves o graves

(Chausserie-Laprée, Nin 1990; Nin 1999).

També s’han conservat les bases de sitges elevades fetes de fang al poblat de Lattes,

prop de Montpeller, en les cases destruïdes per un incendi al segle IV aC (Roux 1999), i

en altres jaciments del sud de França (Lagrand 1957; Lagrand 1979; Verdin 1996-1997).

A destacar el jaciment de Le Pègue, al Delfinat, que ha permès una reconstrucció

acurada de les sitges (fig. 4.3, 3) (Lagrand, Thalmann 1973: 54-56).

Hi ha altres jaciments no tan ben conservats, com el poblat de Las Costeras de

Formiche Bajo, a l’Aragó, on es van trobar unes sitges fetes amb fang, de planta

rectangular, una d’elles amb una divisió interna, en la qual van sortir abundants glans

carbonitzades i algun gra de cereal (Burillo, Picazo 1997: 42-43).

El jaciment neolític de Salema, a l’Alentejo, presentava la base d’una estructura de

fang de planta circular que possiblement és una sitja elevada (Bruno 2010: 94-97).

A l’Europa de l’Est es coneixen alguns jaciments calcolítics amb sitges elevades fetes

amb fang: a Poduri i Teiu (Rumania), a Bikovo i Banjata (Bulgària), etc. Alguns d’ells

presenten granes carbonitzades (Monah 1996, 2002).

Al jaciment neolític de Dikili Tash, a la Macedònia oriental, Grècia, es van trobar unes

petites sitges elevades de forma cilíndrica fetes amb fang. A fi de provar l’eficàcia

d’aquests sistemes de conservació, es va fer un experiment consistent a guardar una

determinada quantitat de blat durant l’hivern (Blackman 2000-2001: 102).

Al jaciment neolític de Sitagroi, a Macedònia, es va excavar una cabana cremada de

planta absidal al fons de la qual hi havia dues sitges de fang de planta circular (Renfrew

1970).

Potser podem posar dins d’aquest capítol algunes estructures del poblat neolític de

Favella, a Calàbria, on es coneixen cinc empedrats subrectangulars de còdols d’unes

dimensions entorn al metre i mig o dos metres. Es considera que formaven part de

cabanes fetes amb estructura de fusta recoberta de fang (Tiné 2009: 525-532).

A Çatalhöyük, a Anatòlia central, es van descobrir uns dipòsits de fang amb una

capacitat estimada d’1,2 m3. Els excavadors creuen que eren per conservar aliments

(gra, fruits secs, lleguminoses, mostassa) (Bogaard et al. 2009).

103

En molts llocs únicament es conserva un empedrat que serveix de base a la sitja. Per

exemple l’habitació 1/5 del poblat ibèric de la Rosella (Urgell, Catalunya) presenta dos

empedrats. Un de circular, situat prop d’un angle de l’habitació, podria ser la base

d’una sitja elevada (Escala et al. 2011: 222). També a Besançon Saint-Paul hi ha un

empedrat circular de 0,65 m de diàmetre sense cendres ni carbons, de funció incerta,

que al meu parer es podria interpretar com la base d’una sitja elevada (Petrequin

1979: 66).

Models de conservació del gra en sitges Una repassada a la literatura agronòmica i etnogràfica ens mostra diferents models de

conservació del gra en sitges. No tothom guardava el gra de la mateixa manera: uns no

tocaven el gra fins al final del període d’emmagatzematge mentre que altres obrien les

sitges de manera més o menys periòdica per extreure’n petites quantitats per al

consum, per sembrar o per vendre.

Es pot parlar de tres models principals que es diferencien segons si la sitja s’obre de

forma periòdica, o no, i en el cas de les sitges que no s’obren fins al final si la

conservació és a mitjà o a llarg termini (és a dir, d’uns mesos a més d’un any).

Model amb sitges que s’obren i es tanquen (a mitjà termini)

El primer model apareix en societats basades en l’autosubsistència i el trobem

documentat en zones marginals de la Mediterrània i en alguns punts de l’Àfrica i

d’Amèrica caracteritzats per una autarquia important. El model consistia a utilitzar la

sitja per a l’emmagatzematge a mitjà termini, obrint i tancant la sitja de forma regular.

Així sabem que a les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, es retirava una part del gra

per al consum cada 3 o 4 setmanes (Peña-Chocarro et al. 2013) o cada mes o dos

mesos (Peña-Chocarro et al. 2000: 411). A Algèria, a l’Ouasernais, es retirava la part

necessària per a l’alimentació cada dos o tres mesos (Vignet-Zunz 1979: 217). Seguint a

Algèria, a la regió d’El Asnam, J. Holtz diu que les sitges s’obrien uns tres cops l’any. La

primera vegada, a principis d’octubre, per la llavor de sembra. El segon cop es

destinava al consum i el tercer es buidava completament (Sigaut 1978: 118-119).

A principis del segle XIX a la Toscana, segons el testimoni del comte de Lasteyrie,

algunes sitges s’obrien i es tancaven en funció de les necessitats del consum (Lasteyrie

1819: 14 i 17) . A la localitat d’Akanthou, al nord de l’illa de Xipre, les sitges s’obrien

per extreure el gra de forma regular, normalment un cop a la setmana (Hall, Haswell,

Oxley 1956: 5).

Fora de l’àmbit mediterrani, a Somàlia, les sitges que contenen sorgo solen obrir-se i

tancar-se cada setmana (Lavigne 1991: 577). Una altra font ens confirma que els

pagesos somalis obrien les seves sitges segons es necessitava i fins i tot es reomplia

una sitja on restava gra de la collita anterior amb el de la collita actual (Watt 1969: 30).

A Etiòpia les sitges s’obren un cop al mes segons A. A. Blum i A. Bekele (2000: 9) o a

intervals regulars per extreure’n petites quantitats segons R. A. Boxall (1974: 42).

104

Diuen E. Platte i H. Thiemeyer (1995: 124) que entre els kanuri del NE de Nigèria les

sitges belaá ngawuli són propietat del marit i s’utilitzen per al consum diari. A

Madagascar les sitges s’omplien els mesos de maig i juny i es buidaven de mica en

mica entre l’octubre i l’abril següent (Gilman, Boxall 1974: 28-29). A Swazilàndia les

sitges es podien destinar al consum a mitjà termini, obrint la sitja cada 1-3 mesos, o a

llarg termini, sense obrir-la fins al final (Gilman, Boxall 1974: 28-29).

A Amèrica del nord diverses tribus índies emmagatzemaven el moresc durant l’hivern,

com els iroquesos, els hidatsa i els omaha. En concret els iroquesos migraven a caçar

bisons i deixaven les seves collites de moresc en sitges per poder-lo consumir a

l’hivern. Un dels primers europeus que va estar en contacte amb els iroquesos va ser

Samuel de Champlain, que va fer alguns viatges a la regió dels Grans Llacs a partir de

l’any 1603 i descriu els seus costums, entre ells el de posar el moresc en sitges, i diu

que treien el gra de les sitges conforme el requerien (Champlain 1951).

Cal tenir en compte, però, que aquest model no manté el gra en tan bones condicions

com en les sitges que es mantenen amb tancament hermètic. Una de les

conseqüències d’obrir una sitja, retirar només una part del gra i tornar a tapar, és que

durant un temps la sitja roman mig buida, en unes condicions que no són les òptimes

per a la conservació (Miret 2010: 134-138).

No disposo de dades comparatives ni de la zona mediterrània ni de la temperada, però

la informació que m’arriba d’Etiòpia, on conviuen els dos models, assenyala que les

pèrdues de les sitges que s’obren i es tanquen són molt superiors a les que es

mantenen tancades hermèticament (Boxall 1974: 44; Dejene 2004: 8).

Model amb sitges hermètiques (a mitjà termini)

El segon model correspon a les sitges hermètiques amb conservació a mitjà termini. Va

ser proposat per l’arqueòleg Peter Reynolds per al sud d’Anglaterra durant l’edat del

ferro i a l’època medieval. Es basa en les observacions següents:

o Tradicionalment a l’Europa atlàntica es combinen les sembres de tardor amb

les de primavera. En aquestes regions part de l’hivern el terra es veu recobert

de neu. Els cereals estan bastant ben adaptats a aquestes circumstàncies. El

pagès pot sembrar a la tardor i així la neu arriba quan el gra ja ha germinat. La

sembra de tardor és indicada especialment per als cereals de creixement lent

com les espeltes i algunes varietats de blat. La sembra de primavera es fa quan

ja se n’ha anat la neu i està especialment indicada per als cereals de creixement

ràpid com l’ordi o els que necessiten temperatures altes per créixer, com el mill

o el panís.

o En les sembres de tardor no hi ha cap necessitat de guardar el gra de llavor en

sitges ja que el temps que passa entre la batuda i la sembra no supera els tres

mesos. En les sembres de primavera el temps transcorregut entre la batuda a

l’estiu fins a la sembra a la primavera següent és de sis mesos.

105

o Els experiments fets sobre sitges a la regió atlàntica mostren que el gra es

conserva en bones condicions durant els mesos d’hivern, gràcies a les baixes

temperatures i a l’hermetisme de les parets de la sitja.

o L’historiador romà Tàcit explica que a l’antiga Germània, amb un clima

semblant al d’Anglaterra, els pagesos emmagatzemaven el gra sota terra i el

protegien amb femta (Germania 16, 4).

Reynolds va combinar aquestes premisses i a partir d’aquí va formular la seva hipòtesi:

A l’edat del ferro els pagesos emmagatzemaven el seu gra en sitges durant l’hivern i les

obrien a la primavera com a llavor per sembrar, per al consum o per vendre. Matiso

que entre els esquemes de Peter Reynolds i els meus hi ha una diferència important:

Per Reynolds és obligatori que no s’obrin les sitges fins al final del període

d’emmagatzematge, en canvi per mi és convenient perquè contribueix a una millor

conservació, però no imprescindible. Ordinàriament en les sitges que s’obren i es

tanquen la conservació és a mitjà termini, mentre que les que es mantenen sense obrir

la conservació pot ser a mitjà o a llarg termini, però cal assenyalar que les dades

etnogràfiques de què disposo són de les zones mediterrània i tropical, i el model de

Reynolds és de l’Europa temperada.

Malgrat que el model de Reynolds va ser plantejat per a les societats del passat que

són objecte de l’arqueologia, també he trobat algunes societats més recents

susceptibles de ser estudiades per l’etnografia que s’adapten a aquest model. Així, a

Anatòlia, a mitjan segle XX, gran part del gra era venut un cop s’havia batut, de la resta

una part es molia i es conservava com a farina i una altra part es posava en sitges per

utilitzar el gra com a llavor per a la sembra de primavera o per vendre’l a l’hivern

(Makal 1963: 19-20). A Eslovàquia, entre les dues guerres mundials, els pagesos

preferien utilitzar com a gra per la sembra de primavera el gra d’una sitja de la collita

anterior, si podia ser gra del centre de la sitja i millor d’una sitja gran que d’una de

petita (Kunz 2004: cap. 12.2). A la vall del Danubi les sitges s’obrien a la primavera

(març o abril) per sembrar, pel consum o per vendre. Si s’obrien a l’hivern indicava una

situació dificultosa (Kunz 2004: cap. 12.3).

Model amb sitges hermètiques (a llarg termini)

El tercer model és el més important en època moderna. Tot el gra que es necessitava

per al consum a curt i a mitjà termini es conservava al graner o en altres formes

d’emmagatzematge, i a la sitja només hi anava a parar el gra que no podia ésser

consumit en un any. A la sitja li era confiada una funció d’acumulador: emmagatzemar

el gra de collites abundoses per poder-lo anar lliurant els anys de carestia. Aquest

model és el que trobarem descrit a la majoria d’obres d’agronomia ja que es la manera

de mantenir el gra en les millors condicions.

En economies de mercat les sitges tenien fonamentalment el paper de contenidors de

mercaderies que es trobaven a l’espera d’una demanda a millor preu. En paraules d’un

agrònom del segle XVIII anomenat Georgius Krieger “Les sitges són reserves

106

subterrànies dedicades a l’emmagatzematge del gra que no pot entrar als graners; es

fan servir sobretot els anys favorables en els quals el gra no pot ser venut a bon preu”

(Kunz 1981: 120). En les economies en què intervenia l’intercanvi, els circuits que

seguia el gra eren molt complexos.

Els models de conservació del gra a la prehistòria

Resulta difícil d’aclarir quin d’aquests tres models s’utilitzava a la prehistòria europea.

A tall d’hipòtesi i sense que ho pugui argumentar, jo proposaria un model a mitjà

termini perquè crec que és el que millor s’adapta a les economies d’autosubsistència.

Per a l’Europa mediterrània, m’inclino pel model de les sitges que s’obren i es tanquen

per proporcionar gra a les poblacions prehistòriques durant l’hivern i la primavera

següent, complementat amb formes de conservació a curt termini (cistells,

ceràmiques, calassos). De forma ocasional, si la collita d’un any havia estat molt bona i

a l’arribar a la següent collita quedava encara alguna sitja mig buida, podien optar per

deixar-la en reserva i gastar el gra de l’any. Mentrestant, el gra vell de les sitges,

procedent d’una collita anterior, s’aniria fent malbé a causa de no trobar-se en bones

condicions, però no deixaria de ser un recurs en cas de fam 11.

Per a l’Europa temperada, penso que el model proposat per Peter Reynolds s’ajusta bé

a les dades que coneixem de la prehistòria. Coincideixo amb Reynolds en què un cop

batut el cereal es posaria en graners i en tenalles per al consum immediat i les sitges es

mantindrien tancades fins a la primavera següent per fer la sembra de primavera o per

al consum.

11 Aquesta hipòtesi se’m va acudir arran de llegir un informe agronòmic sobre el NE de Nigèria (Lale, Yusuf 2000: 184). Els agrònoms van analitzar les diverses maneres que tenien les poblacions locals de conservar el gra i es van trobar una sitja subterrània que contenia gra de quatre anys en mal estat (un 80 % del gra atacat pels insectes).

107

Fig. 4.1: Diferents tipus de sitges per cereal conegudes arreu del món, utilitzades fins al segle XX. 1) Mațmūra de Tunísia, de forma cilíndrica. 2) Sitja troncocònica d’Orosháza, Hongria, amb una cobertura de troncs. 3) Sitja ovoide d’Eslovàquia. 4) Sitja en forma d’ampolla de Burjassot, prop de València. Font: 1) Louis 1979: 211. 2) Nagy 1963: 85, reproduït per Kunz 2004. 3) Kunz 1965: 171. 4) Elaboració pròpia a partir de Blanes 1992.

108

Fig. 4.2: 1) Sitja semisubterrània de Somàlia, amb un pal central on recolza una estructura cònica de troncs, tiges de sorgo i terra. L’accés es fa per un costat amb una tapadora de fusta o una planxa de ferro. 2) Estructura E-115 dels Mallols, Catalunya, de l’edat del bronze, de forma cilíndrica amb un forat de pal al centre. Fonts: 1) Croquis fet a partir de fotografies. 2) Francès et al. 2007: 56, fig. 4.3.

Fig. 4.3: Sitges elevades. 1 i 2) Aspecte exterior i secció d’una sitja elevada dels hausa, al Níger, feta amb fang, protegida amb una teulada de palla i situada dalt d’un sòcol de pedres. 3) Sitja de Le Pègue, de l’edat del ferro, trobada dins d’una habitació. Font: 1 i 2) Echard 1967: 61, làm. IV. 3) Lagrand, Thalmann 1973, làm. 33.

109

Capítol 5

FOSSES I SITGES PER CONSERVAR ALIMENTS

En aquest capítol estudiarem un grup de fosses i sitges per conservar aliments (que no

siguin cereals i lleguminoses en gra, ja estudiats al capítol anterior). La llista de fosses

per conservar aliments sota terra és bastant llarga i inclou sitges per fruits secs, caves,

sitges amb ceràmiques senceres, suports de contenidor i tenalles enterrades fins al

coll. Hi ha també altres tipus de fosses descrites per l’etnografia o per antigues obres

d’agronomia que no han estat identificades en jaciments prehistòrics europeus i per

això només seran tractats d’una manera breu.

Sitges per fruits secs La conservació del fruits secs en fosses és conegut probablement des dels temps

paleolítics, ja que hi ha coneixement de pobles caçadors-recol·lectors que

emmagatzemen fruits silvestres (Verjux 2004). Ja des d’abans de Crist en tenim

notícies escrites a través de l’obra del metge grec Claudi Galè. En la seva obra Galè diu

que els pagesos feien fosses a terra per conservar les glans que donaven als porcs.

Quan un any va aparèixer la fam i hi havia una gran abundància de glans i de fruits

silvestres, els pagesos es van veure obligats a matar els garrins i a menjar-se’ls, van

obrir les seves fosses i van començar a viure de glans durant tot l’hivern i la primavera

en comptes de pa de forment (Galè 1821-1833: VI, 620 = Galien 1552: 144-144v).

A les deveses d’Extremadura els porcs de raça ibèrica s’alimenten de glans durant

l’època d’engreix per poder obtenir el pernil més estimat. Com que només hi ha glans

a la tardor, fins a mitjans del segle XX en algunes finques s’emmagatzemaven les glans

en fosses de planta rectangular (mides habituals: longitud: 2,50-3 m, amplada: 1-1,25

m, profunditat: 1,25-1,50 m). Aquestes sitges per glans tenien una capa de pedres al

fons, de drenatge, i una capa de palla de 10-12 cm de gruix al fons i parets. Per sobre

dels glans hi posaven una altra capa de palla i un munt de terra trepitjada de 0,30-0,35

m d’alçada, amb pendent cap als costats perquè s’escorregués l’aigua (Pascual 1949).

110

L’etnobotànic basc Daniel Pérez Altamira ha recollit a la zona d’Izkiz, al País Basc,

alguns testimonis sobre l’ús d’unes fosses d’un metre de profunditat i quatre de

diàmetre en les quals es dipositaven les castanyes dins del seu pelló. Després es

tapaven amb branques, terra i grans pedres, a fi d’evitar l’atac dels porcs senglars

(Ibargutxi 2007).

Potser un dels llocs del món on s’ha conservat més documentació sobre el tractament i

la conservació de les glans és a la costa oest d’Amèrica del Nord. Algunes tribus índies

vivien sobretot de la recol·lecció de les glans de diverses espècies de Quercus de la

zona. Hom coneix sitges per emmagatzemar les glans i fosses per lixiviar-les i treure’ls

l’amargor causada pels tanins. De fet, la manera més habitual d’emmagatzemar les

glans era en cistelles posades dalt de plataformes elevades o dins les cases, però

algunes tribus també utilitzaven les sitges subterrànies. Els atsugewi conservaven les

glans en fosses d’1,20-1,50 metres de diàmetre i prop de 0,90 m de profunditat, amb

les parets recobertes d’escorça i de fulles de pi (fig. 5.1). La fossa es cobria amb una

capa de fulles de pi, una altra d’escorça, i a sobre terra i pedres, a fi de protegir les

glans de l’atac dels rosegadors (Campbell 2005: 83).

En arqueologia les sitges per conservar fruits secs s’identifiquen per la troballa de fruits

secs carbonitzats. El punt de partida és sempre una fossa en la qual apareixen les seves

restes carbonitzades. A partir d’aquí l’evidència etnogràfica ens diu que poden ser

sitges per conservar fruits secs, fosses per torrar-los, o en el cas de les glans, fosses per

lixiviar-les. La primera funció és la que ens interessa aquí. Recordem que les sitges per

conservar fruits secs poden ser sitges en les quals el producte ocupa tot el receptacle o

bé fosses amb un llit de sorra (vegeu més avall).

L’any 2002 Juan Pereira i Enrique García publicaven un interessant article sobre les

glans a la prehistòria de la península Ibèrica, al què en seguien d’altres (Pereira, García

2002; García, Pereira 2002; Pereira 2011). En aquests treballs els autors recullen totes

les troballes carbonitzades de glans de la península Ibèrica. A destacar les restes

trobades dins de fosses de conservació: a Ámela, Portugal, corresponent al neolític; al

camp de Sant Antoni d’Oliva, al País Valencià, del calcolític; la Muntanyeta de Cabrera

(València) i la Guingueta (Solsona, Catalunya) de l’edat del bronze; el castro de San

Vicente de Cha, a Portugal, i la fossa de l’interior de la cabana núm. 4 del jaciment

d’Atxa, País Basc, de la segona edat del ferro.

A la Cueva de Chaves, a Aragó, van aparèixer nombroses cubetes del neolític antic prop

de les quals hi havia llars de foc amb restes carbonitzades de glans. Els autors creuen

que podrien ser sitges per conservar aglans o per lixiviar-les (Zapata, Baldellou, Utrilla

2008).

L’estructura E-3 del jaciment del Pou Nou-2 (Alt Penedès, Catalunya), del neolític antic,

corresponia una fossa circular de 2,30 m de diàmetre i una profunditat conservada de

només 0,20 m. Al fons de la fossa hi havia un llit de glans i a sobre es va trobar un

enterrament en posició fetal. Fa de mal dir si aquest llit de glans es pot relacionar amb

111

una sitja d’emmagatzematge o si té relació directa amb la sepultura (Nadal, Socias,

Senabre 1994).

Al jaciment de l’edat del ferro de Bussy-Saint-George, al centre de França, va aparèixer

una cubeta de dimensions modestes, de 0,30 m de diàmetre i de la mateixa

profunditat. Dins hi havia un centenar de glans carbonitzades i decorticades (Matterne

2001: 151). Véronique Matterne la considera una estructura d’estocatge, però jo crec

que també podria ser un morter per decorticar les glans (veg. capítol 3)

El jaciment del bronze final de Quitteur, al Franc Comtat, conté la fossa 253, que és

una sitja a l’interior de la qual van sortir 40 litres de glans carbonitzades (Piningre,

Nicolas 2005: 354).

A Boezinge, Flandes, es va excavar el fons d’una fossa de planta oval de 2,30 x 1,75 m i

0,30 m de profunditat conservada, plena de glans carbonitzades. A partir de les

mostres carpològiques s’estima que hi devia haver unes 69.000 glans. La troballa es

data a l’edat del ferro (Deforce et al. 2009).

A la fossa P 52 del jaciment de l’edat del ferro d’Oss-Ussen, situada prop d’una cabana,

va sortir una concentració de glans carbonitzades (Bakels 1998, citat per Gerritsen

2003: 91).

Al jaciment neolític de Fagnigola, al nord d’Itàlia, es va trobar un nivell d’avellanes

carbonitzades a l’estructura 19, d’1,80 m de diàmetre i una profunditat conservada de

0,30-0,35 m. Se suposa que es tracta d’una sitja per emmagatzemar avellanes (Bagolini

et al. 1993: 48).

Per a Irlanda disposem d’un interessant treball d’Anne McComb i Derek Simpson sobre

l’explotació de l’avellana a la prehistòria (McComb, Simpson 1999). A Irlanda es

coneixen nombrosos jaciments prehistòrics on s’han trobat aquestes restes,

generalment carbonitzades. En el període mesolític es coneixen dos jaciments en els

quals es documenta la recol·lecció i l’emmagatzematge d’avellanes en sitges. Al

jaciment de Mount Sandel es van excavar les restes d’algunes cabanes i nombroses

fosses algunes de les quals contenien restes d’avellanes. Les sitges tenien forma

cilíndrica de prop d’un metre de diàmetre i 0,40-0,50 m de profunditat. Una d’elles,

anomenada F56/1 contenia al fons unes entalles que semblaven destinades a fixar un

encanyissat (Cunningham 2005: 56). L’altre jaciment mesolític irlandès és el de Lough

Boora, on apareix una petita depressió de 0,30 m de diàmetre excavada a les argiles on

es van recuperar unes 487 avellanes.

Els jaciments neolítics i de l’edat del bronze irlandesos no presenten casos tant clars de

fosses destinades a l’emmagatzematge. Tot i amb això es pot citar l’estructura 283 de

Haughey’s Fort, de l’edat del bronze, que és una fossa de 0,85 x 0,70 x 0,30 m dins la

qual van aparèixer llavors d’ordi (Hordeum vulgare) i closques d’avellana (Corylus

avellana), que podrien suggerir les restes d’alguna preparació del tipus muesli més que

no pas una sitja d’emmagatzematge (McComb, Simpson 1999: 12).

La professora Penny Cunningham ha assajat en diverses ocasions sitges experimentals

per conservar avellanes i aglans (Cunningham 2005, 2010). Aquesta autora recull una

112

quinzena de fosses prehistòriques amb evidències d’haver servit per emmagatzemar

fruits secs (Cunningham 2010: 11-12).

Les sitges per conservar fruits secs solen ser de mides més modestes que les

d’emmagatzemar cereals. Les mides que conec varien entre 1 m de diàmetre i 0,40-

0,50 m de profunditat de Mount Sandel i 1,80 m de diàmetre i 0,30 m de profunditat

de la sitja de Fagnigola, malgrat que hi ha algun exemple d’aprofitament industrial de

les castanyes al País Basc en fosses de 4 m de diàmetre i 1 m de profunditat, tal com

hem vist més amunt. Les formes, en general, són cilíndriques.

Sitges per tubercles L’emmagatzematge d’arrels i tubercles sembla que no és una pràctica dels països de la

Mediterrània sinó de l’Europa temperada i potser per aquest motiu no n’he trobat

referències entre els agrònoms clàssics. Del meu coneixement, el primer agrònom que

parla de la conservació de tubercles en fosses és el francès Charles Estienne, que escriu

la seva obra a mitjan segle XVI. En concret parla de la conservació dels raves en fosses i

d’altres productes en caves amb llit de sorra (Estienne, Liébault 1625: 175). Altres

esments de sitges per emmagatzemar tubercles les dónen Johannes Colerus per a la

zona de Meißen, a Saxònia, en la seva obra Oeconomia ruralis et domestica, editada

per primer cop el 1593, i també l’obra d’agricultura de Melcior Sevicius, editada l’any

1580 (Kunz 2004: cap. 13.4).

L’etnografia també aporta algunes dades interessants. A l’Europa central trobem sitges

dedicades a l’emmagatzematge de patates, raves o naps en fosses de planta circular,

oval o quadrada amb les parets verticals o lleugerament obertes. Solien protegir-se

amb palla i el dispositiu de tancament no era mai hermètic: o bé la coberta tenia un

forat per on podia circular l’aire o bé el coll de la sitja presentava un eixamplament que

tenia la funció de forat de ventilació (fig. 5.2) (Buttler 1934: 137-139 = Buttler 1936:

29-31).

A nivell arqueòlogic m’interessa remarcar els dos punts següents: primer, que les

sitges per tubercles es caracteritzen per tenir alguna mena de ventilació, i segon, que

solen ser de forma cilíndrica o de planta oval o rectangular, amb una variabilitat

important, la qual cosa les fa difícils d’identificar correctament. De fet no conec cap

jaciment prehistòric europeu on s’hagin identificat sitges per emmagatzemar

tubercles12.

Sitges per farratges Tradicionalment a la Mediterrània la palla i el fenc eren conservats en pallisses o en

pallers després d’haver-los assecat degudament. Ara bé, les sitges també es podien fer

servir per conservar farratges. En aquest cas l’herba parcialment assecada es

dipositava en un contenidor hermètic, es comprimia a fi que hi hagués el mínim d’aire i

12 Podeu trobar més dades a Miret 2010: 83-84.

113

d’aquesta manera es produïen una sèrie de fermentacions anaeròbiques (sense

oxigen) que afavorien la conservació i feien el farratge més assimilable.

Les sitges experimentals que descriu P. Reynolds són cilíndriques. A la part superior, un

cop plena d’herba, es diposita un llit de pedres que tenen per missió aixafar herba a fi

que quedi el mínim d’aire dins la sitja i a sobre es disposa una capa d’argila que té per

funció segellar-la hermèticament (Reynolds 1990: 21 i 43). Segons Reynolds, la

fermentació de l’herba produeix petites quantitats d’àcid làctic. Aquest àcid, si el

substrat on es troba excavada la sitja es calcari, dóna lloc a lactat de calci, substància

insoluble en aigua i molt estable que pot ser identificada gràcies a l’anàlisi química

d’una mostra de sediments procedents de la paret de la sitja (Reynolds 1979: 79).

Caldria estudiar si aquest tipus de sitja ja era coneguda des d’antic o si és d’aparició

relativament moderna. A Anglaterra és possible que s’utilitzessin a l’edat del ferro,

segons P. Reynolds (Reynolds 1990: 21 i 43), però els historiadors de l’agronomia que

he consultat diuen que l’ensitjat de farratges no es generalitza fins a mitjan segle XIX

(Béranger 1998: 276). De fet la primera notícia que he trobat d’emmagatzematge de

farratges prové d’Itàlia. A finals del segle XVIII a Itàlia guardaven les fulles per donar de

menjar als bous a l’hivern posades dins d’una bóta de fusta que era enterrada

(Symonds 1786, citat per Miles 1889: 18).

Al segle XIX les sitges són semisubterrànies, amb la base al nivell del terra o en una

cubeta cilíndrica de poca profunditat. El diàmetre no sol superar els tres metres a fi de

poder recobrir fàcilment de terra la pila de farratge i l’alçada pot arribar a ser d’1.5 m.

Tot al voltant de la sitja s’ha de fer un canal per treure l’aigua de pluja enfora (fig. 5.3)

(Tiersonnier 1877: 77-79; López, Hidalgo, Prieto 1885-1889, sv silo).

No tinc constància de cap sitja en context arqueòlogic a la qual se li hagi atribuït la

funció d’emmagatzemar farratge, però de tota manera es una possibilitat que cal tenir

en compte a l’hora d’interpretar un jaciment amb sitges de forma cilíndrica o cubetes

que podrien formar part d’una sitja semisubterrània.

Fosses amb llit de sorra Una variant de les sitges apareix quan els aliments que s’han d’emmagatzemar en

fosses no és convenient que estiguin en contacte. És el cas d’alguns tubercles i fruites

que si es toquen es poden traspassar podridures. Si entre peça i peça hi posem un

element neutre com sorra, cendra o algunes fulles, podem dificultar la propagació de

les plagues.

Les fosses amb llit de sorra serveixen per conservar tubercles, fruits secs, fruites

fresques i hortalisses. Hom en troba informació entre els agrònoms antics i algunes

dades etnogràfiques procedents tant d’Europa com de la resta del món (fig. 5.4)

(Miret 2010: 87-91). Tot i amb això, en arqueologia les referències a fosses amb llit de

sorra són rares. Per exemple Aurora Martín (1977: 53-55) esmenta tres sitges del

jaciment ibèric de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà, Catalunya) que tenien al fons

un llit de sorra, que ella interpreta amb funció de drenatge, però que a la vista

114

d’aquestes informacions em pregunto si no podrien ser fosses amb llit de sorra. A

Galícia, Álvaro Rodríguez esmenta que al jaciment medieval d’O Franco apareixen

algunes sitges troncocòniques amb un llit de sorra i petxines trinxades al fons

(Rodríguez 2013). Es tracta d’una simple capa de drenatge?

Un altre exemple que tinc en dubte és la fossa 1 del sector 1 de Feurs, al centre-est de

França. Es tracta d’una cava de planta quadrada que ha conservat traces d’un caixó de

fusta i que al fons presentava una capa de sorra (Vaginay, Guichard 1988: 28-32). La

pregunta és: s’ha de considerar una cava, com fan els seus descobridors, o bé una

fossa amb llit de sorra, com suggereix la capa d’arena que es troba al fons?

De fet, les fosses amb llit de sorra estan ben representades en els estudis etnogràfics i

en els antics tractats d’agronomia, però en canvi no n’he sabut trobar gairebé cap

referència en treballs d’arqueologia. Per tant als arqueòlegs ens resta molta feina a fer

i la primera serà cercar a la bibliografia sitges, fosses i caves amb un llit de sorra o de

cendres al fons.

Caves En treballs de prehistòria es considera una cava aquella fossa de planta regular, però

no circular, que se suposa que anava destinada a la conservació d’aliments posats dins

de recipients. En canvi, en èpoques històriques, rep el nom de cava una habitació

subterrània, especialment si es destina a elaborar i a conservar el vi en gerres o en

bótes, tot i que pot contenir qualsevol tipus d’aliment que convingui mantenir en fresc.

Els productes alimentaris es conserven a les caves dins de ceràmiques, bótes, cistells,

caixes, sacs, etc. o senzillament penjats.

L’agrònom romà Columel·la descriu amb força detall un tipus de caves que servien per

conservar magranes i codonys. Diu que en un lloc molt sec es feia un clot de tres peus

de profunditat, al fons del qual es posava terra fina, i s’hi clavaven unes branques de

saüc que servien per suportar les magranes pel seu capoll, vigilant que les magranes no

es toquessin i que quedessin almenys a quatre dits del fons. A sobre del clot es posava

una tapadora que s’ajustava amb fang i palla i al damunt es posava la terra que s’havia

tret del clot (Columel·la, R. R. 12, 44, 5). La mateixa informació serà recollida

posteriorment per Plini (N. H. 15, 18), per Gargili Marcial (De Hortis, p. 89), per Pietro

de Crescenzi (1490: fol. 60 v) i per C. della Cornia (Bonelli 1982: 242).

A Jordània les pomes, les magranes, les llimones i alguns llegums es podien guardar

dins de sacs en unes fosses cobertes per una llosa, anomenades localment gūra.

Aquestes fosses solien estar situades al costat mateix dels arbres i les fruites es

conservaven fins a tres o quatre mesos. Les dimensions solien ser reduïdes, de l’ordre

de 0,60 m de diàmetre i de la mateixa profunditat. Al fons de la fossa es dipositava una

capa de palla o de fulles seques de cep o de figuera. El sac es sostenia amb l’ajut d’un

bastó, i pel damunt una llosa de pedra i un munt de terra tapaven la boca deixant una

petita obertura de ventilació (Ayoub 1985: 160).

115

Anna Ohannessian-Charpin (1995: 198) assenyala que a la vall del Jordà els beduïns

guardaven la mantega o el iogurt assecat en petites boles dins de gerres de ceràmica

posades dins de fosses tapades amb branques, argila i terra. Algunes gerres eren de

grans dimensions i hi podien cabre de 18 a 40 Kg de productes làctics.

A la regió de Valàquia, a Romania, algunes caves de planta rectangular recobertes amb

una teulada de palla servien per emmagatzemar fruites, verdures i tubercles, sovint en

caixes, en barrils o penjades. Els productes emmagatzemats eren sobretot fruites,

patates, carabasses, nyores (paprika) i cebes (fig. 5.5, 1) (Buttler 1934: 138-139 =

Buttler 1936: 30-31).

A Amèrica del Nord, els navaho utilitzaven un tipus de cava de planta rectangular de

0,90 m d’amplada, 1,80 m de llargada i 1,50 m de profunditat, amb les parets

recobertes amb escorça de cedre i amb la boca coberta amb troncs recoberts amb

terra. En aquestes caves hi emmagatzemaven carabasses, síndries i melons però també

hi podien guardar moresc en sacs (Hill 1938: 45).

En arqueologia les caves són bastant corrents malgrat que ni d’un bon tros són tan

habituals com les sitges amb ceràmiques senceres que veurem més avall (taula 5.1).

Tipus jaciment període bibliografia MUR Dalladies, Anglaterra edat del ferro Watkins 1978-1980 MUR Northwaterbridge, Anglaterra edat del ferro Watkins 1978-1980 La Hoya Quemada, Aragó edat del bronze Burillo, Picazo 1986: 11-12 Fossa 23 de Sacaojos, la Meseta edad el bronze Misiego et al. 1999 Puig Castellet, Catalunya edat del ferro Pons, Llorens 1991: 105-107 C-S E-19 i SJ-156 de Minferri, Catalunya edat del bronze Prats 2013: 113-114 La Carrerassa, Catalunya Nord edat del bronze Vignaud 2001 C-S Fossa 8146 de Nîmes, Llenguadoc neolític final Breuil et al. 2006: 251-253; Jallot

2009: 224 C-S Fossa 2092 del Mas de Vignoles

IV, Llenguadoc neolític Breuil et al. 2006: 251-253; Jallot

2009: 224 C-S Plaine de Chrétien, a Montpeller,

Lenguadoc neolític Jallot 2009: 223

C-S Saint-Martin-de-Colombs, Llenguadoc

neolític Jallot 2009: 224

C-S, MUR La Capoulière, Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224 C-S Zac esplanade sud de Nîmes,

Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224

C-S Saint-Laurent, Provença neolític Jallot 2009: 224 C-S Le Moulin Villard, Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224 Champ Redon a Valros, Llenguadoc neolític final Loison et al. 2011: 334 C-S Valagrand-Mas de Chèvres,

Llenguadoc calcolític Gutherz 1986: 363 Jallot 2009:

224 MUR Peirouse ouest, Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224 MUR L’Horte a Touronzelle, Llenguadoc neolític final Guilaine, Coularou, Briois 1995 Coteau de Montigné, Poitou-

Charentes bronze final Patreau, Gómez de Soto 1999:

337 Besançon, Franc Comtat romà Passard, Urlacher 1997: 174-177 CAIXA Feurs, Centre-est de França* romà Vaginay, Guichard 1988: 28-32 Forest-Monthiers, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 154 Jeoffrecourt, Picardia medieval Martin 2002

116

Cava 185 de Villeneuve-Saint-Germain, Picardia

edat del ferro Villes 1985: 650

Suippes, Champagne edat del bronze Villes 1985: 650 Molay-les-Chapes, Borgonya neolític mitjà Mordant, Poitout 1982: 171-172;

Thévenot 1982: 349-350 Oppidum de Bibracte, Borgonya edat del ferro Olmer, Paratte, Luginbhül 1995 Oppidum de Gondole, Auvergne edat del ferro Deberge, Blonde, Loughton

2007: 66-68 Habsheim, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 90 CAIXA Pierre d’Appel, Lorraine edat del ferro Deyber 1984: 92 CAIXA Erding, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2010: 20-21 CAIXA Caves 57 i 67 d’Eching, Baviera bronze final Biermeier, Kowalski 2005: 13 Altdorf-Römerfeld, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 281, 283 Santa Rosa di Poviglio, Emilia-

Romagna edat del bronze Bernabò et al. 2007: 37

Bezmĕrov, Moràvia edat del bronze Palátová, Salaš 2002: 21-23

C-S: “Cave-silo”. MUR: Amb murs de pedra seca. CAIXA: Caixa de fusta.

* En realitat podria ser una fossa amb llit de sorra (veg. p. 114).

Taula 5.1: Jaciments prehistòrics europeus (i algun de posterior) on apareixen caves.

De caves en coneixem de diverses maneres. Al Llenguadoc i a la Provença hom coneix

un tipus de cava especial que Luc Jallot ha anomenat “cave-silo” per la seva forma de

sitja amb el fons ple de depressions on es posaven les tenalles que contenien aliments

(fig. 5.5, 2). Es coneixen exemples a Nîmes, Mas de Vignoles, Plaine du Chrétien, Saint-

Martin-de-Colombs, etc. Un altre cas especial el composen les caves amb murs de

pedra seca com les que es troben a la Capoulière, Peirouse ouest i l’Horte à

Touronzelle (fig. 5.5, 3). En altres jaciments trobem caves excavades al terra que tenien

les parets aïllades amb una caixa de fusta (fig. 5.5, 4). Algunes caixes de fusta s’han

conservat a La Pierre d’Appel, a Erding i a Eching. A notar que si no es conserven traces

del caixó de fusta aquestes caves són difícils d’identificar, ja que si us fixeu en

l’exemple que mostrem, la fossa és una simple depressió irregular. Cal assenyalar que

es coneixen alguns experiments de conservació en caves a Suïssa (Brogli, Schibler

1999).

A destacar que al Coteau de Montigné es va trobar una cava de l’edat del bronze final

de planta rectangular (1 x 0,5 x 0,5 m) amb les parets recobertes d’argila que

presentaven empremtes de fulles (Patreau, Gómez de Soto 1999: 337).

Sitges amb ceràmiques senceres Tal com hem dit al capítol 1 d’aquesta monografia, una sitja amb ceràmiques senceres

no és res més que la reutilització d’una sitja buida com a receptacle on dipositar alguns

aliments dins de ceràmiques o en recipients peribles.

La recerca de dades dins el món de l’etnografia i de la història de l’agronomia ens

aporta alguns suggeriments interessants. Així un informe etnogràfic diu que a Jordània

117

l’oli es podia conservar en grans tenalles d’1,50 a 2 m d’alçada que es posaven dins

d’una sitja buida (Ayoub 1985: 165).

A Bielorússia, Lituània i zones properes de Rússia, segons el llibre Sarmatiae Europeae

descriptio d’Alexander Gwagnin, editat per primer cop el 1578, a les sitges s’hi

conservava, a més de blat, carn de porc salada, llegums, roba etc, especialment en

temps de guerra (Gwagnin 1581: 62v). La font no indica en quins recipients es

guardaven aquests aliments, però resulta bastant factible que a més de sacs i cistells

s’utilitzessin ceràmiques.

A Amèrica del Nord algunes tribus índies utilitzaven les caches, que eren sitges

subterrànies destinades a emmagatzemar aliments. A la vall alta del riu Missouri, entre

els indis hidatsa, eren unes fosses troncocòniques amb les parets recobertes d’herba

que s’utilitzaven durant l’hivern per emmagatzemar moresc i carabasses seques. A la

primavera, quan s’havien buidat, es podien utilitzar per emmagatzemar fruits silvestres

assecats dins de cistells d’escorça o peces de carn de bisó assecada (Wilson 1917: 87-

97).

Els indis mandan, a l’Alt Missouri, també guardaven moresc, carn seca i pemmican dins

les seves caches, segons ens indica George Catlin, que els va visitar en diverses

ocasions (Catlin 1859: 200). Malgrat que Catlin no ho indica explícitament, es dedueix

que aquests aliments es guardaven en sacs de pell o en recipients d’escorça.

Entre els chippewa de la regió dels Grans Llacs els aliments que no es necessitaven per

al consum immediat s’amagaven en caches prop de les cases. A les caches es guardava

moresc, sucre d’auró i fruits silvestres assecats posats dins de contenidors d’escorça,

arròs silvestre en sacs fets d’escorça de cedre, carn o peix secs posats dins d’escorces i

algunes hortalisses seques. En temps més recents, vers 1933, alguns indis confinats a

les reserves tenien caches amb patates i fins i tot amb fruits silvestres posats dins de

pots de conserva de vidre (Mason jar) (Hilger 1992: 149-150).

Heu pogut veure que els textos històrics i agronòmics resulten en general escassos,

igual que la informació etnogràfica. En canvi a la prehistòria europea coneixem un

nombre elevat de casos de ceràmiques senceres al fons de sitges (taula 5.2 i figs. 5.6 i

5.7).

jaciment període bibliografia Bouça do Frade, Baiao, Portugal bronze final Jorge 1988: 56 i 59-60 Fossa 15 de Balsa la Tamariz, Aragó

edat del bronze Rey, Royo 1992: 24; Royo, Rey 1993: 22

La Torrecilla, Madrid, Castella bronze final Cerdeño et al. 1980: 220 La Huelga, Castella bronze mitjà Misiego et al. 1992: 21-24; Pérez et al. 1994:

12 i 14 Muela de Alarilla, Castella edat del bronze Méndez, Velasco 1984: 11-12; 1988: 186 Fossa 1A-1 de la Loma del Lomo, Castella


Las Saladillas, Castella edat del bronze García, Morales 2004 Silo 5 de Los Dornajos, La Mancha

edat del bronze Galán, Fernández 1983: 34 i 41

La Paul, País Basc edat del bronze Llanos 1991

118

Santa María de Estarrona, País Basc

edat del bronze Baldeón, Sánchez 2006

Silo 2 del carrer Floridablanca de Lorca, Múrcia

neolític final Martínez, Ponce 1997: 300-302

Cova 120, Catalunya neolític Agustí et al. 1987: 37-46 Cova de la Pólvora, Catalunya neolític Bosch et al. 1996, Palomo et al. 1998: 44 Bòbila Palazón-Bòbila Madurell, Catalunya

neolític Miret 2011: 20; Martín et al. 1995: 450

CRII-833 de Can Roqueta, Catalunya

edat del bronze Carlús et al. 2007: 63

E-20 del Poliesportiu de la Universitat Autònoma de Barcelona

edat del bronze Francès 1993: 8

SJ-18 del Turó de la Font de la Canya, Catalunya

segle IV aC Asensio, Cela, Morer 2005: 184

E-62 de Mas d’en Boixos 1, Catalunya

neolític final, bronze, ferro

Farré et al. 1998-1999: 122; Miret 2011: 20-21

Poblat ibèric de Burriac, Catalunya

2ª edat del ferro Ribas, Lladó 1977-1978: 167

Carretera de Cànoes, Catalunya Nord

neolític mitjà Vignaud 2007

F11 de la Cova de les Cendres, País Valencià

neolític Bernabeu, Fumanal 2009: 48-49

Llano de los Morenos, Múrcia tardoantic García 1996: 226-228 Fossa 60 de Carsac, Carcassona, Llenguadoc

bronze final Guilaine et al. 1986: 161

F8a de Vilanava-Tolosana, Llenguadoc

neolític Vaquer 1990: 253

Saint-Pons-de-Manchiens, Llenguadoc

neolític Gutherz 1986: 368-369

Les Bruyères, l’Ardecha neolític final Gilles 1975 St. 8-194 del Bulevard perifèric nord de Lió, Roine-Alps

bronze antic Vital et al. 2007: 83

Fossa 65 de Cuiry-les-Chaudardes, Picardia

neolític Soudsky et al. 1982: 100-101

Osly-Courtil, Picardia bronze final Dubouloz 2000 Estructura 6251 de Rosières-aux-Salines, Lorraine

bronze final Koenig et al. 2005: 104

Les Hautes Chanvières, Mairy, les Ardennes

neolític Marolle 1989; 1998

Les Hussards 2, Pas-de-Calais edat del ferro Lebrun et al. 2008: 64 St. 58 de Pfulgriesheim, Alsàcia neolític mitjà Meunier 2002, Meunier, Sidera, Arbogast

2003: 277-285 Kremmin, Pomerània occidental edat del ferro Keiling 1981 Döbeln-Masten, Saxònia edat del bronze Coblenz 1973 Gerwisch, Saxònia edat del bronze Böttcher 1982 Dyrotz 25, regió de Brandenburg medieval Werner 2000 Fossa 2874 d’Ansfelden, Alta Àustria

bronze antic Trebsche 2003: 6

Campo Ceresole del Vhò di Piadena, Llombardia

neolític Bagolini, Balista, Biagi 1977: 84-85

Pozzetto 20 de Santa Rosa di Poviglio, Emilia-Romagna

edat del bronze Bernabò et al. 2007: 26; Bernabò, Cremaschi 1997

Bylany, Bohèmia neolític Šumberová 1996: 87-88 Praga 4-Modřany, Bohèmia edat del ferro Kovářich 1981

119

Bozice, Moràvia calcolític Lichardus 1976 Olbramovice, Moràvia bronze mitjà Kos 2004 Ivanovice na Hané-Borůvka, Moràvia

bronze final Balek et al. 2003: 145

Békásmegyer, Hongria bronze antic Szilas 2008: 97 Kőérberek, Budapest calcolític Horváth et al. 2005: 144-145 Negrilești-Centrala Termică, Moldàvia, Romania

edat del bronze Adamescu, Ilie 2011: 25

Taula 5.2: Jaciments europeus on han aparegut sitges amb ceràmiques senceres al

fons.

Els dos elements que permeten identificar les sitges amb ceràmiques senceres són,

d’una banda, la forma de la fossa (troncocònica, ovoide, en forma d’ampolla o,

eventualment, cilíndrica) i la presència de tenalles i ceràmiques d’emmagatzematge

senceres al fons. Quan dic senceres vull dir en el moment de la seva deposició, ja que

s’accepten com a vàlides les ceràmiques esclafades pel pes dels sediments.

Suports de contenidor Una altra manera de conservar els aliments consisteix en posar-los dins de tenalles

convenientment tapades. El sistema està àmpliament documentat a la literatura

etnogràfica i agronòmica. Les tenalles servien no tan sols per emmagatzemar cereals i

lleguminoses sinó també tota mena d’aliments, entre ells oli, vi, fruita, llard i confits de

carn, fruits secs, etc. Tradicionalment les ceràmiques es guardaven en lleixes clavades

a les parets del rebost o en algun moble amb prestatges o específicament en uns

mobles semblants a un banc amb uns forats al mig on es col·locaven les ceràmiques,

anomenats cantirer.

Quan les ceràmiques eren molt grans, com les utilitzades per contenir grans, oli, vi, etc,

normalment es dipositaven en un suport de contenidor, on s’enquibia el cul de la

tenalla. Un suport de contenidor pot ser una estructura positiva o negativa. Quan és

positiva consisteix en un cercle de pedres o una revora d’argila. Quan és negativa és un

simple clot de poca profunditat, planta circular i fons pla o en casquet d’esfera que rep

la base de la tenalla. Ordinàriament un suport de contenidor conté una ceràmica de

gran capacitat, com hem dit, però també pot sostenir un recipient fet d’argila crua o de

femta de vaca o fins i tot un cistell fet amb fibres vegetals (fig. 5.8).

De suports de contenidor n’hi ha a tot arreu i no resulta difícil de trobar-ne exemples

etnogràfics. Així tenim que a Cisjordània el vi i l’oli es conservaven en grans tenalles

que tenien la boca tapada amb un drap recobert per una capa de calç. La tenalla es

dipositava en un clot proporcionat a la seva base i es procurava que l’espai entre el

substrat i la ceràmica (uns 10 cm) s’omplís de sorra o de cendra per aïllar de la humitat

(Ayoub 1985: 165-166).

Al Líban estava força estesa la conservació dels aliments en ceràmiques. Hom utilitzava

una gran quantitat de tenalles de mides distintes per emmagatzemar tot tipus

120

d’aliments: confitures, mantega, formatge, sal, cereals, lleguminoses, farina, olives, oli,

vinagre... Les tenalles de fons convex es posaven sobre suports de terra o de pedres

(fig. 5.8, 1) (Kanafani-Zahar 1994: 161-165).

Entre els hausa, al Níger, quan necessiten emmagatzemar petites quantitats de gra

utilitzen una gerra de terra crua sostinguda amb pedres (fig. 5.8, 3) (Echard 1967: 60).

A Tunísia la farina i la sèmola de blat es guardaven normalment dins de grans tenalles

alineades al costat dels murs dels graners domèstics (Ferchiou 1979: 192). Entre els

nòmades del sud de Tunísia s’utilitzen unes cistelles anomenades “rûnîya” i “gambuţ”,

posades sobre un suport fet amb pedres per aïllar de la humitat del terra (fig. 5.8, 5)

(Louis 1979: 211).

En altres zones tenim notícia de la utilització de recipients de ceràmica per conservar

els grans, especialment la llavor, cas de Nigèria, Transvaal (Sud-àfrica) i Swazilàndia

(Platte, Thiemeyer 1995: 124; Mijinyawa, Mwinjilo, Dlamini 2006; Moifatswane 1993).

A l’Índia es podien utilitzar vasos de ceràmica per conservar grans de fins a uns 150 Kg

de capacitat. Es cobrien amb una tapadora segellada amb femta i argila, però malgrat

aquesta barrera els insectes podien atacar el gra (Fletcher, Ghosh 1921: 725).

Entre els agrònoms d’època clàssica i medieval es fan nombroses referències a la

conservació de productes alimentaris en ceràmiques. Per exemple, Cató el Censor

esmenta la conservació en ceràmiques de diferents aliments: gra, oli, vi, pernils (De

Agr. 11, 23, 66, 162). Més de mil anys després l’agrònom renaixentista castellà Gabriel

Alonso de Herrera esmenta grans, cigrons, faves, raïms, etc (Alonso de Herrera 1996:

71, 77, 80, 125). Entre els agrònoms àrabs medievals se cita sovint la conserva de

fruites i arrels dins de vasos immersos en conservants com la salmorra, mel, vi, vinagre

etc (García 1994), si bé en aquests casos, més que grans tenalles clavades al terra, es

tracta de pots posats sobre lleixes.

També a les excavacions és corrent trobar suports de contenidor en les zones

d’hàbitat. Es detecten quan es troba una cubeta que conté els fragments d’una tenalla

i en alguna ocasió pedres per falcar o una capa de sorra (Roux, Verdier 1989). També

és possible trobar alguns suports de contenidor d’argila situats damunt d’un pedrís, tal

com apareix en alguns jaciments que descriuré més avall. En aquest darrer cas es pot

utilitzar el terme cantirer.

Jaciment període bibliografia Buraco da Pala, Mirandela, nord de Portugal

calcolític Sanches 1987: 63 i 73

Bouça do Frade, Baião, nord de Portugal

bronze final Jorge 1988: 51

Vinha da Soutilha, Trás-os-Montes

calcolític Jorge, Soeiro 1981-1982: 13

Eldon’s Seat, Regne Unit Cunliffe, Phillipson 1968: 197, 203 A50149 de Marnel Park, Regne Unit

edat del bronze Wright, Powell, Barclay 2009: 8

Corona de Corporales, Astúries edat del ferro Sánchez-Palencia, Fernández-Posse 1986: 149

121

Alto de la Cruz, Cortes de Navarra

edat del ferro Cubero 1990: 200

Los Cascajos, Navarra neolític García, Sesma 2001: 301 Vertavillo, Castella edat del ferro Abarquero, Palomino 2006: 52 La Hoya Quemada, Aragó bronze mitjà Burillo, Picazo 1986: 11 Vincamet, Aragó bronze final Moya et al. 2005 Minferri, Catalunya edat del bronze Alonso 1999: 225; Alonso, López 1997-1998:

288-289: Saula 1995: 23; Prats 2013 La Draga, llac de Banyoles, Catalunya

neolític Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000: 75

Riera de Masarac, Catalunya neolític Tarrús, Chinchilla 1985 E21 del Bosc del Quer, Catalunya

edat del bronze Carlús, de Castro e. p.

Escoles nacionals de Santa Perpetua de Mogoda, Catalunya

neolític final Marcet, Morral 1982

Poliesportiu de la Universitat Autònoma de Barcelona

neolític Francès 1995: 152-153

Can Roqueta, Catalunya edat del bronze García, Lara 1999: 202; Bouso et al. 2004: 79; González, Martín, Mora 1999: 86; Carlús et al. 2007: 70

E-45 de la Serreta, Catalunya edat del bronze Esteve et al. 2011: 32 Barranc de Gàfols, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 126 La Colomina, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 126 Puig Roig, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 126 Vil·la dels Mallols, Catalunya medieval Francès 2007, 109-111 Sant Miquel de la Vall, Catalunya medieval Riu 1999: 281 Pla d’Almatà, Catalunya medieval Alòs et al. 2006-2007: 158 Lloma del Betxí, País Valencià edat del bronze de Pedro 1990: 337; de Pedro 1998: 47 La Horna, País Valencià edat del bronze Hernández 1994: 93 Cova de les Cendres, País Valencià

neolític antic Bernabeu, Fumanal 2009: 48 i 29 fig. 1.18

Le Rossignol, Mailhac, Llenguadoc

neolític final Taffanel, Taffanel 1980: 37

Cova de Foissac, Llenguadoc Bouby, Marinval 2005 Lattes, Llenguadoc edat del ferro Belarte 2008: 100 Peirouse ouest, Llenguadoc neolític final Jallot 2009: 237 Vas 1161 de Cournon-d’Auvergne, Auvergne

edat del bronze Carozza, Bouby, Ballut 2006: 559

Quitteur, Franc Comtat bronze final Piningre, Nicolas 2005: 351 La Noue, Borgonya campaniforme Salanova, Ducreux 2005: 44-45 Cuperly, Champagne medieval Delor-Ahü 2005: 104 Eching, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2005 Erding, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2010 Abric de Scaffa Piana, Còrsega neolític mitjà Magdeleine, Ottaviani 1983

Taula 5.3: Jaciments prehistòrics europeus on s’han trobat suports de contenidor.

Dels jaciments de la taula 5.3 potser caldria remarcar la troballa excepcional de dos

cistells datats del neolític mitjà recuperats a l’abric de Scaffa Piana a l’illa de Còrsega,

que ens han pervingut gràcies a la sequedat de la cova (fig. 5.8, 6). El més ben

conservat tenia forma hemisfèrica, d’uns 0,80 m de diàmetre, amb un coll cilíndric

curt. Estava posat dins d’una fossa recoberta amb lloses de pedra (planes al fons,

122

dretes tot al voltant). A la part superior, restes d’una corda, de branques de fusta i de

fang deixen suposar una estructura que aguantava la part alta del cistell (Magdeleine,

Ottaviani 1983). Val a dir que coneixem altres suports de contenidor d’estructura

semblant als de Scaffa Piana, com el de Peirouse ouest, amb lloses planes al fons i un

cercle de lloses posades dretes al voltant. Crec possible que en el cas de Peirouse

servís de suport a un recipient de cistelleria més que no pas a una tenalla.

Un altre cas molt interessant és la fossa F13 de la Cova de les Cendres al País Valencià,

datada al neolític antic, que contenia una cistella feta amb fibres vegetals (Bernabeu,

Fumanal 2009: 48 i 29 fig. 1.18). Com que la font que utilitzo no dóna gaires detalls no

sé si considerar-la un suport d’un contenidor de fibres vegetals o una sitja amb

recobriment de cistelleria.

Tenalles enterrades fins al coll Una altra fórmula per a la conservació d’aliments dins de ceràmiques la tenim en

aquelles grans tenalles que s’enterren i només es pot veure la boca a la superfície del

terra. Malgrat que no és una solució massa utilitzada, en podem trobar exemples

etnogràfics, agronòmics i arqueològics.

En algunes regions de l’Himàlaia conserven una mena de llimones anomenades galgal

(Citrus pseudolimon) dins de tenalles enterrades fins al coll (fig. 5.9). D’aquesta manera

els fruits es poden mantenir durant 25-30 dies sense malmetre’s (Verma 1998).

Les tenalles i dolis enterrats fins al coll s’han utilitzat habitualment per a l’elaboració

del vi dins dels cellers. Plini el Vell (Nat. Hist. 14, 27) i posteriorment Cassià Bas (6,2,3)

expliquen que les tenalles utilitzades per fermentar el most del raïm han d’estar

colgades sota terra. Concretament en les zones on es fan vins fluixos, dos terços de la

tenalla, i només fins a la meitat en llocs on es fan vins més forts. Sota la tenalla hi ha

d’haver una capa de sorra gruixuda, una certa quantitat de jonc aromàtic i la resta de

l’espai cobert amb terra seca13.

L’agrònom castellà G. Alonso de Herrera, que va publicar la seva obra l’any 1513,

esmenta algunes caves amb tenalles enterrades per fermentar el raïm i elaborar el vi

(Alonso de Herrera 1996: 130-131).

A Geòrgia s’han mantingut fins no fa gaires anys alguns cellers on el vi es guardava en

tenalles enterrades que tenien una capacitat de fins a 1500 litres i es fabricaven per

parts. La boca es tapava amb una tapadora de pedra o de fusta. Les tenalles es podien

trobar a dins d’edificis o a l’exterior, en aquest cas sobre la tapadora es posava un

munt de terra (Reigniez 1999).

Als jaciments arqueològics les tenalles enterrades fins al coll es troben una mica per

tot arreu: hom en coneix a bona part de la geografia europea i no ha estat massa difícil

de trobar-ne exemples, tal com podeu veure a la taula 5.4:

13 Aquest tros del text de Cassià Bas em resulta una mica fosc. Com que no tinc competències en llengua grega l’he llegit traduït a l’espanyol (Meana, Cubero, Sáez 1998: 250).

123

jaciment període bibliografia Fossa 101 d’Iwade, Anglaterra bronze mitjà Bishop, Bagwell 2005: 15 i 24 Fosses 14 i 77 del Teso del Cuerno, Castella

edat del bronze Martín 1988; Martín, Jiménez 1988-89: 267-268; 1989: 21; González 1993: 312

Valencina de la Concepción, Andalusia

edat del bronze López et al. 2001: 626

L’Herm de Canteloup, Llenguadoc

neolític final Montjardin 1980: 223

Mas de Vignoles IV, Llenguadoc neolític final Breuil et al. 2006: 250-251 Mas Neuf, Llenguadoc neolític final Breuil et al. 2006: 251 Les Barres, Eyguières, Provença

neolític final Barge 2009

Fossa 246 de Quitteur, Franc Comtat

bronze final Piningre, Nicolas 2005

Rosières-aux-Salines, Lorraine bronze final Koenig et al. 2005: 102 Sarup, illa de Fiònia neolític Andersen 1976: 12-15 Fossa 38 de Breda, Brabant edat del ferro Berkvens 2004: 101 Erding, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2010 Petea, Romania bronze final Marta 2007

Taula 5.4: Jaciments prehistòrics europeus on s’han localitzat tenalles enterrades fins al

coll.

Quina diferència hi ha entre els suports de contenidor i les tenalles enterrades fins al

coll? Si tenim un jaciment amb un sòl d’ocupació ben conservat no hi ha dubte: En els

suports de contenidor la fossa és de poca fondària i la ceràmica normalment només

haurà conservat la part de baix. Pel contrari, en la ceràmica enterrada fins al coll la

fossa és de la profunditat de la tenalla, ja que aquesta només sobresurt lleugerament

del terra. En aquest cas, si la tenalla s’ha conservat, es trobarà bastant sencera. El

problema ve quan ens trobem amb jaciments més o menys erosionats i tenim

estructures bastant destruïdes sense cap context. M’hi he trobat en alguns casos, i

després de pensar-ho una mica he fet com va fer el rei Salomó: partir pel mig. És a dir,

que en troballes sense context, si trobem més de la meitat inferior de la tenalla o de la

fossa parlarem de ceràmica enterrada fins al coll, i si no arriba a la meitat, de suport de

contenidor. D’aquesta manera les fosses dels jaciments de Minferri i Erding han entrat

dins dels suports de contenidor i les del Teso del Cuerno, Mas Neuf i Petea a les

ceràmiques enterrades fins al coll (fig. 5.9).

124

Suport de contenidor Tenalla enterrada fins al coll

- Fossa de poca profunditat amb el fons còncau, una mica més gran que la base de la tenalla. - Quan a causa de l’erosió o per manca de dades no se sap la profunditat real de la fossa es considera suport de contenidor si només es conserva la base de la tenalla. - Quan la tenalla ha estat extreta resulta difícil d’identificar. Només ens resta una cubeta i les pedres de falca.

- Fossa profunda on cap quasi tota la tenalla i només sobresurt el coll. - Quan a causa de l’erosió o per manca de dades no se sap la profunditat real de la fossa es considera tenalla enterrada fins al coll si s’ha conservat almenys la meitat de la ceràmica. - Quan la tenalla ha estat extreta resulta difícil d’identificar. Només ens resta una fossa profunda i les pedres de falca.

Taula 5.5: Diferències entre un suport de contenidor i una tenalla enterrada fins al coll.

Encara més difícil d’identificar és la fossa que contenia una tenalla enterrada fins al coll

que va ser recuperada pels prehistòrics després del seu ús o amb motiu de

l’abandonament de l’assentament. Només al jaciment de Rosières-aux-Salines, a la

Lorraine, els excavadors identifiquen algunes fosses que presenten la mateixa

morfologia que les que contenen una ceràmica però que ha estat emportada (fig. 5.10)

(Koenig et al. 2005: 102)

Fosses amb ceràmiques soterrades Cercant obres dels agrònoms romans i medievals he trobat un bon conjunt de

referències a la conservació dels aliments (fruites, fruits secs, llard de porc, etc) dins de

ceràmiques que s’enterraven en fosses prop de les cases, generalment en un terra

eixut. Les referències, com he dit, són sobretot dels antics agrònoms, malgrat que

també hi ha alguna dada etnogràfica escadussera. Ja fa temps vaig recollir en un treball

algunes d’aquestes dades (Miret 2011: 49-50). Ara em limito a dir que alguns

agrònoms romans i medievals escriuen que fruits com les peres o les serves es podien

tancar dins d’una ceràmica impermeabilitzada amb pega que s’enterrava cap per avall

en un lloc sec o prop d’un curs d’aigua. El mateix tractament podien tenir la majoria

dels fruits secs. Les referències es poden qualificar de nombroses: en parlen Pal·ladi,

Columel·la, Ibn al-‘Awwām, Corniolo della Cornia, Alonso de Herrera, Miquel Agustí...

Malgrat els nombrosos esments que en fan els antics agrònoms, no tinc coneixement

que s’hagi identificat cap ceràmica soterrada dins d’un jaciment arqueològic. Perquè

no en coneixem cap cas concret? Doncs perquè quan els prehistòrics decidien menjar

els aliments que contenien retiraven les ceràmiques i deixaven una simple fossa,

impossible d’identificar amb aquesta funció. Només en el cas de ceràmiques

soterrades que foren oblidades es podrien identificar correctament, i encara hi hauria

el dubte de si són ofrenes rituals d’aliments.

Intuïtivament crec que les ceràmiques soterrades han de trobar-se en fosses amb

alvèols, o sigui que tenen el terra com els cràters de la lluna, ja que si seguim les

indicacions dels agrònoms antics sembla que han de ser fosses secants (és a dir, que es

125

tallen entre elles) i de dimensions reduïdes (diàmetre de 0,60-0,80 m). Caldrà anar

buscant fosses que presentin aquest aspecte. Jo ja he començat a buscar-les però no

he obtingut resultats visibles. Tan sols he trobat uns pocs jaciments que podrien donar

fosses com aquestes a Cuiry-les-Chaudardes, Picardia, on va sortir una fossa molt

erosionada, anomenada fossa 173, que presentava nombrosos alvèols. Dins d’un

d’aquests alvèols van sortir uns 1500 fragments de ceràmica entre els quals hi havia

quatre vasos en forma de tulipa esclafats in situ (Soudsky et al. 1982: 103). Un altre cas

podria ser la fossa FI-74 del jaciment de l’edat del bronze de Minferri, a la plana

occidental catalana, classificada com a “fossa irregular” i formada per la juxtaposició

de diverses fosses de dimensions reduïdes (fig. 5.11) (Equip Minferri 1997: 167). Però

en els dos casos es tracta de fosses de funció incerta. Encara hi ha molta feina a fer14.

Al capítol 10, al final dels clots per extreure argila, trobareu un quadre comparatiu que

potser us ajudarà a aclarir les diferències formals que hi ha entre tres estructures que

tenen algunes semblances formals i que en moltes ocasions han estat confoses: fons

de cabana, fosses per a l’extracció d’argila i fosses amb ceràmiques soterrades.

Contenidors de líquids L’arqueòleg nord-americà Cristopher Evans dóna a conèixer dues fosses cilíndriques

que va trobar en l’excavació etnoarqueològica d’un poblat de pastors contemporanis

de l’Iran (fig. 5.12). D’acord amb els informants les fosses s’utilitzaven per elaborar

unes galetes de blat trencat que se submergia en el xerigot de la llet durant tres dies i

després es deixava assecar al sol. Aquests contenidors s’impermeabilitzaven recobrint

les parets amb argila i pel damunt hi posaven una lamina de plàstic sostinguda amb

pedres al voltant de la fossa. Segons els informants, abans de l’aparició dels plàstics,

aquest tipus de fosses anaven recobertes d’una pell de cabra (Evans 1982: 173). No

tinc notícia d’estructures d’aquest tipus ni a Europa ni a la Mediterrània, però és una

possibilitat que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar una fossa.

Fosses de fermentació Les fosses de fermentació afecten regions de clima tropical en les quals els principals

productes alimentosos són els tubercles i alguns fruits. Quan aquests productes no

poden ser conreats durant tot l’any, calen sistemes de conservació que permetin

mantenir els aliments el màxim temps possible. Una de les tècniques utilitzades és la

fermentació, que té per conseqüència l’obtenció d’un producte lleugerament àcid que

resisteix millor els atacs de molts microorganismes i per tant és més durador. La

fermentació del producte es pot produir en recipients tals com ceràmiques o bé en

fosses impermeabilitzades amb fulles (fig. 5.13). Hom coneix exemples de conservació

de tubercles i fruits en fosses de fermentació a diversos països africans, a l’Índia i

14 En el treball Els dipòsits de ceràmica... (Miret 2011: 50) citava un parell de jaciments més que en la revisió que he fet ara crec que corresponen més aviat a clots per extreure argila.

126

sobretot a les illes del Pacífic. Atès que les fosses de fermentació són desconegudes a

la prehistòria europea, em limitaré a fer una remissió a un treball anterior on podeu

trobar més informació (Miret 2010: 98-100).

127

Fig. 5.1: Sitja per aglans dels indis atsugewi, als Estat Units. Les glans es protegien amb una capa de fulles de pi i d’escorces i a sobre hi posaven una capa de terra i pedres. Font: Croquis fet a partir de Campbell 2005.

Fig. 5.2: Fossa per emmagatzemar patates de Văltcele, a Romania. Noteu el forat de ventilació que presenta a la part alta. Font: Buttler 1934: 138, fig. 5.

128

Fig. 5.3: Sitja semisubterrània per emmagatzemar farratges, concretament blat de moro verd, segons un treball d’agronomia de finals del segle XIX. Les sitges per emmagatzemar farratges podien ser de planta circular o allargades. Font: Tiersonnier 1877: 77, redibuixat.

Fig. 5.4: Fossa amb llit de sorra utilitzada per conservar uns fruits anomenats “galgal” (Citrus pseudolimon) a l’Himàlaia, en capes separades per cendra, segons un informe agronòmic. Font: Verma 1998, fig. 7.8.

129

Fig. 5.5: 1) Cava de Baňeasa, Romania, per emmagatzemar fruites i hortalisses en caixes, barrils o penjades, utilitzada a principis del segle XX. 2) Cave-silo de Valagrand, Vers-Pont-du-Gard, amb el fons ple de cavitats per enquibir-hi una tenalla. Neolític final-calcolític. 3) Cava amb les parets murades de Peirose ouest, del calcolític. 4) Cava de l’edat del bronze amb un caixó de fusta d’Erding, a Baviera. Font: 1) Buttler 1934: 139, fig. 7. 2) Gutherz 1986: 363. 3) Jallot 2009: 234, fig. 16. 4) Biermeier, Kowalski 2010: 20, fig. 40, redibuixat.

130

Fig. 5.6: Sitja amb 6 ceràmiques de Pfulgriesheim, Alsàcia, del neolític mitjà. Font: Croquis fet a partir de fotografies publicades per Meunier, Sidéra, Arbogast 2003.

Fig. 5.7: Sitja amb 22 ceràmiques d’Olbramovice, a Moràvia, del bronze mitjà. Font: Kos 2004: 159, fig. 9.

131

Fig. 5.8: Suports de contenidor. 1) Tenalla del Líban, disposada sobre un suport de pedres i una pell, destinada a contenir oli d’oliva i altres aliments. 2) Suport de contenidor del jaciment de l’edat del bronze de Courgnon d’Auvergne, excavat al terra. 3) Recipient de fang cru dels hausa del Níger, destinat a contenir cereals. 4) Recipients de fang cru del jaciment de Coudouneu, a la Provença. 5) Cistell destinat a contenir cereals de Tunísia, disposat sobre una base de pedres. 6) Cistell neolític de la cova de Scaffa Piana, a Còrsega, disposat sobre una fossa recoberta de pedres. Font: 1) Kanafani-Zahar 1994: 164, fig. 20. 2) Carozza, Bouby, Ballut 2006: 559, fig. 17. 3) Echard 1967: 61, làm. IV. 4) Verdin 1996-1997: 179, fig. 14.1. 5) Louis 1979: 211. 6) Magdeleine, Ottaviani 1983: 28, figs. 6 i 9.

132

Fig. 5.9: 1) Conservació dins d’una tenalla enterrada de galgals (Citrus pseudolimon) a l’Himàlaia, en temps recents, segons un informe agronòmic. 2) Tenalla enterrada fins al coll del jaciment del neolític final de Mas Neuf, a Nîmes, Llenguadoc. Font: 1) Verma 1998: fig 7.9a. 2) Hervé 2000, reproduït per Breuil et al. 2006: 251, fig. 4.

133

Fig. 5.10: Tenalles enterrades fins al coll del jaciment del bronze final de Rosières-aux-Salines. A l’esquerra, estructura 7188, amb la base de la tenalla, i a la dreta l’estructura 7185, que no conté cap ceràmica però se li atribueix la mateixa funció. Font: Koenig et al. 2005: 101, fig. 7.

Fig. 5.11: Petites fosses secants del jaciment del bronze de Minferri, a Catalunya, que podrien ser atribuïdes a clots deixats per ceràmiques enterrades. Font: Equip Minferri 1997: 167.

134

Fig. 5.12: Contenidor de productes lactis d’un campament de pastors nòmades contemporanis de l’Iran. 1) La fossa tal com va aparèixer a l’excavació etnoarqueològica. 2) Reconstrucció d’acord amb els informants. Una capa d’argila i una làmina de plàstic impermeabilitzen les parets de la fossa. Font: Evans 1982, redibuixat.

Fig. 5.13: Secció d’una fossa per a la fermentació de la cassava a les illes Salomó, a la Melanèsia. Font: Brown, Mayer 1993.

135

Capítol 6

ESTRUCTURES AGRÀRIES

En aquest capítol estudiarem tot un grup d’estructures que es relacionen amb

l’agricultura i la ramaderia. S’estudiaran les marques d’arada, les fosses i rases de

plantació d’arbres, els límits dels camps de conreu, els canals de drenatge, les eres per

batre i els pallers. Són estructures que apareixen als antics camps de conreu malgrat

que en algun cas les podem trobar dins les zones d’hàbitat.

Al final d’aquest capítol esmentarem els corrals per al bestiar, que són les estructures

més importants vinculades a la ramaderia.

Marques d’arada Les marques d’arada són unes traces longitudinals que deixa la rella de l’arada en el

substrat de terra dels camps. Les marques d’arada únicament es conserven en el cas

que el substrat sigui prou consistent i no hi hagi altres treballs agrícoles posteriors

(aterrassaments, arades mecàniques) que les destrueixin. En alguns túmuls

prehistòrics s’han trobat a sota marques d’arades prehistòriques fossilitzades pel

túmul que recobreix un antic camp de conreu (per exemple, South Street, Anglaterra,

fig. 6.1). Un cas excepcional és el jaciment de Gricignano a la Campània, on una erupció

del Somma-Vesuvi al segle XVIII aC va recobrir de cendres i va fossilitzar un camp

llaurat (Forni, Marcone 2001-2002: 104).

Les poques arades de fusta prehistòriques que s’han conservat (la majoria al centre i

nord d’Europa, veg. Lerche 1995) corresponen a models amb rella de fusta i sense

pala. Les marques que deixen aquestes arades consisteixen en uns petits canals

paral·lels separats per uns centímetres (fig. 6.2). Es forma una superfície negativa on

queda marcat el pas de l’arada. Aquestes arades, a diferència de les arades modernes,

no volten el pa de terra, de tal manera que únicament fan un solc al lloc on es clava la

rella. Justament per afavorir el remenament de la terra, amb aquestes arades sol ser

necessari de fer una altra passada d’arada al través, donant lloc a un palimpsest de

136

marques d’arada, unes en la direcció del costat llarg del camp (el que els pagesos en

diem llaurar al llarg) i les altres transversals en la direcció del costat curt del camp (el

que els pagesos en diem llaurar al través). A la Mediterrània, el sistema de llaurar un

cop al llarg i a la següent llaurada al través es va fer servir des de la prehistòria fins al

segle XIX, quan apareixen noves arades de ferro amb pala. En canvi a l’Europa

temperada a partir dels romans ja es van començar a utilitzar les arades amb pala, que

donen unes marques diferents.

Jaciment període bibliografia South Street, Anglaterra neolític Fowler, Evans 1967 Phoenix Wharf, Londres, Anglaterra

bronze antic Bakels 1997

As Pontes, Galicia medieval López et al. 2003 Brétignoles, País del Loira edat del bronze Marcigny 2012: 78 Haarlem, Països Baixos edat del bronze Bakels 1997 Bornwird, Països Baixos neolític Bakels 1997 Rapola, Finlàndia medieval Vikkula, Seppälä, Lempiäinen 1994 Archsum-Melenknop, illa de Sylt, Alemanya

edat del bronze Bakels 1997

Gricignano, Campània edat del bronze Forni, Marcone 2001-2002: 104 Vall d’Aosta, Itàlia neolític Guilaine 1991: 74-76

Taula 6.1: Alguns llocs on s’han detectat marques d’arada d’època prehistòrica (o

posterior).

Fosses i rases de plantació En algun moment imprecís de l’edat del bronze a Creta i altres illes de la Mediterrània

oriental es comença a diversificar l’agricultura. Ja no solament es sembraran cereals i

lleguminoses sinó que mica en mica es començaran a fer les primeres plantacions de

vinya i algun altre arbre fruiter.

A les darreries de la prehistòria descobrim que a la Mediterrània occidental comencen

les primeres plantacions de vinya en els costers del Llenguadoc, de Catalunya, del País

Valencià... Es diu que aquestes plantacions segueixen el model de les vinyes gregues i

consisteixen en rases separades les unes de les altres per unes determinades

distancies, on es planten els ceps (fig. 6.3).

El decapatge de grans superfícies fet a conseqüència de grans obres viàries ha posat al

descobert antigues vinyes amb les seves rases de plantació. Entre elles destacaria els

jaciments que podeu veure a continuació (taula 6.2), gairebé tots ja d’època romana.

137

Jaciment període bibliografia Les Girardes, Llenguadoc romà Boissinot 2000 Clermond, Llenguadoc romà Boissinot 2000 Château-Blanc, Provença preromà? Boissinot 1997: 102-103 Saint-Jean-du-Desert, Provença edat del ferro Boissinot 1997: 108-109 Champ Chalatras, Alvèrnia romà Vallat, Cabanis 2009 Bruyères-sur-Oise, la Tourniole, Picardia

romà Toupet, Lemeitre 2003

Gevrey-Chambertin, Borgonya romà Garcia 2011 Saint-Martin-des-Champs, Centre de França

romà Dumassy et al. 2011

Beaune-la-Rolande, Centre de França

romà Cribellier, Fourré 2011

Taula 6.2: Jaciments europeus en els quals s’han detectat rases de plantació d’arbres,

sobretot vinyes.

Límits de parcel·les i fites Hom coneix nombrosos parcel·laris datats a les edats del bronze i del ferro, detectats

gràcies a l’ús de les fotografies aèries i a l’altimetria làser. Els camps de la prehistòria

són coneguts a Irlanda, Anglaterra, País de Gal·les, Suècia, Dinamarca, Alemanya,

Països Baixos, Vosges, Jura, Alsàcia, etc. Es tracta normalment de camps rectangulars

d’una superfície entre 0,15 i 0,25 ha que formen una malla contínua al voltant dels

assentaments, limitats per rases, per petits talussos o per murets de pedra (Guilaine

1991: 65; Ferdière 1988: 123-129).

En algunes ocasions s’han fet sondeigs o excavacions en els límits dels camps i hem

pogut veure rases i talussos, com per exemple als jaciments que podeu veure a la taula

següent:

Jaciment període bibliografia Mount Farm, Anglaterra edat del bronze Lambrick 2010: 32-34 Iwade, Anglaterra edat del bronze Bishop, Bagwell 2005: 16-19 Wittenham, Anglaterra edat del bronze Baker 2002 Eight Acre Field, Anglaterra bronze final/ferro Mudd 1995 Bankside Close, Anglaterra bronze mitjà Hull 1999 Fengate, Anglaterra edat del bronze Barker 1985: 206 Longueil-Sainte-Marie, le Vivier des Grès, Picardia

2ª edat del ferro Marechal 2003

Verberie, la Plaine d’Herneuse, Picardia

2ª edat del ferro Marechal 2003

Champ Chalatras, Alvèrnia romà Vallat, Cabanis 2009 Saint-Martin-des-Entrées Normandia

edat del ferro Marcigny et al. 2004

Luc-sur-Mer, Normandia edat del bronze Marcigny 2012 Tatihou, Normandia edat del bronze Marcigny 2012 Bayeux, Normandia edat del bronze Flotté et al. 2012 Cairon, Normandia edat del bronze Flotté et al. 2012 Guesnain, Coeur d’Illot, Nord de edat del ferro Delpuech 2008

138

França Flers-en-Escrebieux, La Longue Borne, Nord de França

edat del ferro Compagnon 2001

Peelo-Kleuvenveld, Països Baixos

edat del ferro Gerritsen 2003: 170-171

Hijken, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 171 Zeijen – Noordse veld, Països Baixos

edat del ferro Arnoldussen 2012

Taula 6.3: Parcel·laris i límits de camps de conreu prehistòrics (i algun de posterior) que

han estat excavats.

Per a l’època romana els arqueòlegs Laurent Vidal i Hervé Petitot han estudiat les

diferents maneres que tenien els antics per delimitar les propietats o els límits del

recinte sacre d’un santuari o d’una necròpolis. Assenyalen que els límits més utilitzats

són les fites de pedra, generalment anepígrafes, però una lectura dels anomenats

Gromatici Veteres (entre ells, Hyginus i Siculus Flaccus) (Castillo 1998) ens mostra que

també eren vàlids com a límits un arbre, una fita de fusta, divisòries d’aigües, piles de

pedres, talussos, etc, els primers dels quals resulten difícils de definir en arqueologia.

Vidal i Petitot insisteixen molt en què a més de la fita que surt enfora ens hem de fixar

sobretot en les fosses on s’assenten i documentar molt bé elements com les pedres de

falca o les filloles o contrafites (que son unes lloses que marquen la direcció de la

partió).

Un dels elements utilitzats pels antics per marcar una partió eren les ceràmiques,

senceres o trencades, segons diu el tractat Ex libris Dolabellae (Vidal, Petitot 2003, 90).

Basant-se en aquestes descripcions Vidal i Petitot posen l’exemple de la vil·la romana

de Garisson a Béziers, al Llenguadoc, on van sortir tres àmfores i una urna disposades

en línia recta que ells interpreten que marcaven un límit (Vidal, Petitot 2003: 88).

A la prehistòria en molt poques ocasions s’ha parlat de fites excepte quan s’ha dit que

alguns menhirs podrien marcar els límits de determinats territoris tribals. Un dels pocs

llocs on s’ha parlat de fites és al jaciment neolític de los Cascajos, a Navarra, on es van

trobar unes cubetes amb un gran bloc de pedra sorrenca posat dret. Es creu que

podrien ser fites o marques, potser associades a sepultures (García, Sesma 2001: 301).

A Mezőcsát, a la plana hongaresa, va ser trobada una estela que sembla que marcava

el límit d’una necròpolis (Visy 2003: 136). Altres jaciments neolítics on s’han identificat

possibles fites de pedra són Costamar, al País Valencià, en l’estructura anomenada GE-

174-427 (Flors 2009: 156), i Botteghino, a l’Emilia-Romagna (Mazzieri, dal Santo 2007:

133).

Canals de drenatge Els canals de drenatge són rases que serveixen per desguassar l’aigua de pluja cap a un

torrent o a un lloc on no molesti. Es poden trobar dins dels poblats entre les cases o als

camps de conreu, i en aquest cas tenen per objectiu evitar l’excessiva humitat que

139

podria portar problemes d’ofegament a les plantes que hi creixen o als animals que

han de llaurar. Alguns jaciments prehistòrics que presenten canals de drenatge en

zones d’hàbitat o als camps de conreu són els següents:

Jaciment període bibliografia Merton Rise, Anglaterra bronze final Wright, Powell, Barclay 2009: 6 Monte dos Remedios, Galicia edat del bronze Bonilla, César, Fábregas 2006 E-22 del Camp Cinzano, Catalunya

ibero-romà Amorós 2008: 63

Can Roqueta, Catalunya bronze final González, Martín, Mora 1999: 43 Costamar, País Valencià edat del bronze Flors et al. 2009: 154 Lugo di Grezzana, Itàlia neolític Cavulli 2008: 309 Pavia di Udine, Itàlia neolític Cavulli 2008: 309 Casalnoceto, Itàlia neolític Cavulli 2008: 309 Piancada, Itàlia neolític Cavulli 2008: 309

Taula 6.4: Canals de drenatge trobats en poblats prehistòrics o en antics camps de

conreu.

Eres i zones de batuda Tradicionalment a la Mediterrània la batuda (és a dir, la separació del gra de la palla) es

fa a les eres. Les eres són superfícies circulars planes (típicament entre 8 i 15 m) amb el

terra ben preparat amb una capa d’argila o amb un empedrat circular, on es baten i es

venten els cereals amb l’ajut d’animals que van voltant per l’era i trepitgen les garbes.

Hi ha però eres de difícil identificació perquè tan sols són una superfície plana de

petites dimensions en un lloc alt on hi toqui el vent. Tampoc deixen empremta les eres

temporals disposades al mateix camp de conreu. Una de les pistes que podem fer

servir és que al costat de les eres es troben les sitges subterrànies (on anirà a parar el

gra un cop net) i la pallissa (edifici on es guarda la palla) o el paller.

Tan sols en un nombre reduït de jaciments s’han identificat possibles eres. Així, el lloc

fortificat calcolític de Leceia, a Estremadura, Portugal, ha conservat tres cercles

pavimentats amb lloses de pedra que es consideren eres (Cardoso 2008: 57).

El neolitista Vincenzo Tiné (Tiné 2009: 531) parla d’eres per batre els cereals als

jaciments de Ripa Tetta, sector B, i de Santo Stefano di Ortucchio, fase I. En el primer

jaciment es van recuperar dins l’empedrat circular cariopsis de cereals i un forn al seu

costat.

Un altre jaciment conegut és el poblat de l’edat del bronze de Nola, a la Campània, que

va ser sepultat per una erupció del Vesuvi vers l’any 1600 aC. Prop de les cabanes hi ha

un tancat de tendència circular d’uns 16-18 m de diàmetre, malgrat que només es

coneix en un terç de la seva superfície, delimitat per una tanca d’estaques amb vares

entrellaçades. A l’interior s’hi ha recuperat granes carbonitzades i dues fosses als seus

extrems (Albore Livadie et al. 2005: 506).

140

Pallers El paller és una pila de palla que es disposa al costat de l’era i serveix per conservar la

palla o les garbes en bon estat. Cal aclarir que a l’agricultura tradicional d’Europa hi ha

dues grans zones amb pallers diferents:

1) A la Mediterrània la batuda es fa a l’era i al paller es diposita la palla (sense

gra). Com que la Mediterrània és en general seca, no calen gaires elements de

protecció de la pluja. En els pallers tradicionals mediterranis a vegades

s’enfanga la part superior del paller però en moltes zones no tenen cap mena

de protecció.

2) A l’Europa temperada, en general més humida, la batuda es fa a cobert i els

pallers en realitat són garberes, és a dir, piles de garbes que s’assequen i

esperen a ser batudes. Sovint les garbes (amb el gra) es guarden en una granja,

es dipositen sobre una plataforma o tenen un sostre de protecció.

Ha estat l’arqueòleg W. Haio Zimmermann qui millor ha estudiat el tema dels pallers a

la prehistòria, amb estudis multidisciplinars que inclouen l’arqueologia, l’etnografia i la

història de l’agronomia (Zimmermann 1991, 1992). Cal dir per endavant que hi ha molt

pocs jaciments prehistòrics on s’han identificat pallers. De fet gairebé tot el

coneixement que tenim prové de l’època medieval i moderna. Els pallers es detecten

per un anell de 7-10 m de diàmetre que servia de rasa de drenatge. Alguns exemples

són Altenwalde i Chopdike Drove (taula 6.5) (fig. 6.4, 1).

També es coneixen agrupaments de forats de pal de planta circular. Els reforçats de 4-

5 m de diàmetre se suposa que eren plataformes al damunt de les quals es posava la

palla, el fenc o les garbes (fig. 6.4, 2 i 3). Els pallers que disposen d’una teulada mòbil

són coneguts en alemany amb el nom de Rutenberg i es documenten des d’època

medieval. Els agrupaments circulars de petits forats de pal de 8-10 m de diàmetre

sembla que serien tanques al voltant dels pallers per tal d’evitar l’entrada del bestiar

(Gardiner 2013: 25).

Jaciment període bibliografia Chopdike Drove, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25 Higham Ferrers, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25 Wharram Percy, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25 Scholes Lodge Farm, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25 Yarnton, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 27 Barranc d’en Fabra, Catalunya neolític Bosch, Forcadell, Villalví 1992 Poses, Normandia medieval Peytremann 2013: 40 Mendeville, Normandia medieval Peytremann 2013: 40 La Grande Paroise, regió de París

medieval Peytremann 2013: 40

Écuelles, regió de París medieval Peytremann 2013: 40 Woippy, Lorena medieval Peytremann 2013: 40 Vasse, Overijssel edat del bronze Zimmermann 1991: 82 Baalder, Overijssel medieval Zimmermann 1991: 84 Gasselte, Drenthe, Països Baixos

medieval Zimmermann 1991: 84

141

Odoorn, Drenthe, Països Baixos medieval Zimmermann 1991: 84 Drengsted, Dinamarca romà Zimmermann 1991: 84 Meppen, Baixa Saxònia edat del ferro Zimmermann 1991: 82 Altenwalde, Baixa Saxònia medieval Zimmermann 1991: 85 Westick, Westfàlia romà Zimmermann 1991: 78 Warendorf, Westfàlia medieval Zimmermann 1991: 82 Dalem, Baixa Saxónia medieval Zimmermann 1991: 82 Böhme, Baixa Saxònia romà Zimmermann 1991: 84 Sontheim, Baden-Württemberg medieval Zimmermann 1991: 84 Bremen-Grambke, medieval Zimmermann 1991: 84

Taula 6.5: Pallers d’època prehistòrica, romana i medieval identificats a Europa.

L’únic cas que conec d’un paller prehistòric situat a la Mediterrània és el del poblat

neolític del Barranc d’en Fabra, al sud de Catalunya. Els excavadors van trobar al costat

de les cabanes un empedrat de forma oval d’uns cinc metres d’eix major amb un forat

de pal al mig. Creuen que es podria tractar d’un paller on la palla es disposaria sobre

l’empedrat i al voltant del pal (Bosch, Forcadell, Villalví 1992). La hipòtesi és suggerent

malgrat que no ha pogut ser demostrada.

Alguns autors, a tall d’hipòtesi, han considerat que les combinacions de dos o tres

forats de pal que es troben als poblats prehistòrics podrien ser els fonaments d’un

paller o d’assecadors de fenc. Gerhard Bersu, l’arqueòleg alemany que als anys 1930

va excavar Little Woodbury i va identificar les fosses que hi sortien com a sitges per

emmagatzemar cereals també va considerar els forats de pal que es troben per

parelles com a assecadors de fenc o de palla (Bersu 1940: 94). Altres autors pensen

que els forats de pal que en planta formen un triangle equilàter són pallers (Hermsen

2007: 37-38). Podria ser correcte, però caldria contrastar les hipòtesis amb anàlisis

pol·líniques, estudis experimentals, informació etnogràfica, etc.

Corrals i estables per al bestiar Entre els tancats més importants que podem trobar en un jaciment prehistòric cal

destacar els tancats per al bestiar. Fa uns anys es va fer l’estudi etnoarqueològic d’un

grup de poblats massai abandonats propers al riu Rombo, a Kènia, amb nombrosos

corrals pel bestiar. Els poblats estaven envoltats per un gran tancat on hi havia el

bestiar gros. A dins contenien diverses cabanes i tancats més petits pels vedells i les

cabres. Es van estudiar quatre poblats segons els anys que feia que estaven

abandonats: 1 any (anomenat AB1), vint (AB20), trenta (AB30) i quaranta anys (AB40).

Els tancats i les cabanes es degraden en menys de 20 anys, de tal manera que en els

poblats més antics els investigadors es van haver de basar en el relat d’un informant

massai que hi havia viscut. Els estudis de micromorfologia, mineralogia i contingut de

fitòlits del sediment van permetre identificar els focs (relacionats amb les cabanes), els

clots per escombraries i les entrades al poblat (Shahack Gross, Marshall, Weiner 2003;

Shahack Gross el al. 2004).

142

En molt poques ocasions han estat descrits tancats per al bestiar d’època prehistòrica.

La identificació del lloc on eren tancats els animals als jaciments prehistòrics no és

fàcil. S’ha de fer a través de l’estudi de fitòlits (troballa d’esferolits procedents dels

fems) i ocasionalment per la troballa de copròlits o de dents de llet dels animals

(Helmer et al. 2005: 170). En certs casos resulten útils les anàlisis químiques del

sediment, especialment el fòsfor.

El professor W. Haio Zimmermann ha escrit alguns articles sobre la ramaderia a la

prehistòria i les instal·lacions que utilitzaven per tancar el ramat. Zimmermann ha

buscat documentació d’època prehistòrica i dels antics agrònoms a la recerca de

formes d’explotació dels ramats diferents de l’explotació intensiva que fem

actualment. Resumint el poc que sabem de la ramaderia prehistòrica sembla que

podem parlar de tres tipus d’instal·lacions diferents:

1.- En primer lloc tenim les coves utilitzades com a corrals, que són relativament

freqüents (taula 6.6). S’identifiquen per l’acumulació de fems cremats en els sediments

de la cova.

2.- En segon lloc es poden trobar els edificis on s’estabulaven els animals durant la nit i

molt especialment a l’hivern. Aquesta pràctica és corrent a partir de l’època romana

però ja n’hi ha alguns indicis d’època prehistòrica. Zimmermann esmenta diverses

cases neolítiques als jaciments de Thayngen-Weier i Egolzwil 3 a Suïssa i de

Pestenacker a Baviera on s’han identificat estables. També es coneixen jaciments de

l’edat del bronze com el de Wasserburg Buchau, a Baden-Würtemberg o d’Ezinge, als

Països Baixos. La utilització d’edificis com a estables es documenta a partir de la

identificació de fems, de petits tancats per als animals o es dedueix de l’estudi de

sediments amb un nivell de fòsfor elevat, indicatiu de nivells de matèria orgànica

importants associats a les dejeccions ramaderes (Zimmermann 1999 b: 130-131).

Entre els estables destaca el poblat de l’edat del bronze de Moncín, a Aragó, on es

coneix una construcció rectangular de 4,5 m de costat feta amb murs de pedra que

segons els excavadors podria ser un estable destinat a guardar el ramat durant l’hivern

(Andrés, Moreno 1986: 387-388). A la Loma del Lomo, un altre poblat de l’edat del

bronze, situat a la Mancha, també es coneix una zona dedicada als animals domèstics

tancada amb un mur de pedra (Valiente 1987: 138-139).

3.- En tercer lloc es coneixen grans corrals delimitats amb cledes on es tanca el ramat

durant l’hivern. Aquests tancats poden tenir algun refugi de canyissos o de qualsevol

altre material que doni una certa protecció als animals.

Zimmermann defineix el sistema del dung-yard, model que treu dels agrònoms

anglesos del segle XIX i que consisteix en un tancat bastant gran on s’estabulaven els

animals durant l’hivern. El pastor havia d’aportar farratges per alimentar les bèsties i

per fer un llit de jaç que amb les dejeccions ramaderes es convertia en fems. Arribat al

bon temps i un cop passat el període d’estabulació hom n’extreia els fems i els

sediments rics en matèria orgànica del terra i s’escampaven pels camps. El resultat

143

eren fosses amb el terra irregular, molt sovint reomplertes amb nous sediments que

anivellaven de nou el terra (Zimmermann 1999 a, 1999 b).

A la Baixa Normandia, concretament a la plana de Caen, es coneixen diverses “granges

indígenes” formades per un tancat rectangular dins del qual es detecta una bassa

d’aigua (cas del jaciment de Mondeville “Haut-Saint-Martin”) o fosses d’extracció de

sediments que els seus excavadors interpreten a partir de les hipòtesis de

Zimmermann. Es tracta d’una dotzena de jaciments, entre ells Mondeville “l’Étoile 1”,

Ifs “Object’Ifs Sud”, etc (Van den Bosche, Carpentier, Marcigny 2009).

Un altre exemple el trobem a Chens-sur-Léman, “Véreître”, prop del llac Léman. Es

coneix una zona del poblat de l’edat del ferro on es detecten, d’una banda, diverses

palissades i al centre zones d’extracció de sediments que els autors creuen que

podrien ser per obtenir fems per adobar els camps (Neré, Isnard 2012).

Continuant amb més exemples, el poblat neolític de Darion, a Valònia, es trobava

envoltat per un fossat i una palissada. A la zona sud del poblat es reconeixen les

plantes de diverses cases llargues mentre que la zona nord apareix sense vestigis i

podria ser a criteri del seu excavador el lloc on tancaven el bestiar (Cahen 1985: 80).

Un cas de conservació excepcional d’un corral el trobem al poblat de Nola, a la

Campània, on el Vesuvi-Somma va sepultar en una erupció de prop del 1600 aC

diverses cabanes i alguns corrals per al bestiar, delimitats per tanques fetes amb

estaques dretes i vares entrellaçades, que es detecten per l’empremta que deixen als

fangs volcànics que van recobrir el jaciment. També es detecta un clot que recollia

l’aigua de pluja i nombroses petjades d’animals i de persones amb els peus nus (Albore

Livadie et al. 2005: 506).

Tipus jaciment període bibliografia COVA Cueva del Mirador, Castella neolític Angelucci et al. 2009 COVA Cova de les Cendres, País

Valencià neolític Badal 1999

COVA Cova Bolumini, País Valencià

neolític Badal 1999

COVA Cova de Santa Maira, País Valencià

neolític Badal 1999

COVA Cova de la Guineu, Catalunya

neolític Bergadà, Cebrià, Mestres 2005

COVA Cova del Parco, Catalunya neolític Petit 1996 ESTABLE Moncín, Aragó edat del bronze Andrés, Moreno 1986: 387-388 ESTABLE Loma del Lomo, la Mancha edat del bronze Valiente 1987: 138-139 COVA Cueva de los Husos, País

Basc calcolític Fernández, Polo 2008-2009

COVA Cueva de San Cristóbal, País Basc

calcolític Fernández, Polo 2008-2009

COVA La Grande Rivoire, Delfinat neolític Nicod et al. 2010 CORRAL Mondeville Haut-Saint-

Martin, Normandia edat del ferro Van den Bosche, Carpentier,

Marcigny 2009 CORRAL Mondeville l’Étoile 1, bronze mitjà Van den Bosche, Carpentier,

144

Normandia Marcigny 2009 CORRAL Ifs Object’Ifs Sud,

Normandia edat del ferro Van den Bosche, Carpentier,

Marcigny 2009 CORRAL Chens-sur-Léman, Véreître,

Alta Saboia bronze final Neré, Isnard 2012

ESTABLE Thayngen-Weier, Suïssa neolític Zimmermann 1999 b: 130 ESTABLE Egolzwil 3, Suïssa neolític Zimmermann 1999 b: 130 CORRAL Darion, Valònia neolític Cahen 1985: 80 ESTABLE Ezinge, Països Baixos edat del bronze Zimmermann 1999 b: 131 ESTABLE Pestenacker, Baviera neolític Zimmermann 1999 b: 130 ESTABLE Wasserburg Buchau,

Baden-Würtemberg edat del bronze Zimmermann 1999 b: 131

COVA Riparo Gaban, Trentino neolític Angelucci et al. 2009 COVA Arene Candide, Ligúria neolític Courthy, MacPhail, Wattez 1991 CORRAL Nola, Campània edat del bronze Albore Livadie et al. 2005: 506

Taula 6.6: Tancats per al bestiar identificats a la prehistòria europea.

145

Fig. 6.1: Marques d’arada sota un túmul a South Street, Anglaterra, amb llaurades creuades. Font: Fowler i Evans 1967.

Fig. 6.2: Secció transversa d’un solc d’arada. A la dreta el solc tal com el fa l’arada i a l’esquerra, acolorit, la part de baix que resta quan els documentem en arqueologia. Font: Vikkula, Seppälä, Lempiäinen 1994: 47, fig 8.

146

Fig. 6.3: Rengles de fosses de plantació de vinya a Gevrey-Chambertin, d’època romana. Font: Garcia 2011.

Fig. 6.4: Pallers. 1) Paller de Westick, Westfàlia, d’època romana, amb un pal de paller

central i una rasa circular al voltant. 2) Plataforma de paller medieval de Dalem, a la

Baixa Saxònia. 3) Reconstrucció d’un paller medieval sobre plataforma.

Font: Zimmermann 1991: 77, fig. 2 i 81, fig. 3.

147

Capítol 7

AMAGATALLS O DIPÒSITS

En la prehistòria europea de tant en tant trobem sitges o simples fosses dins les quals

apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i béns que se suposa que

es van deixar amagats sota terra perquè no es necessitaven en aquell moment, o

perquè els habitants del poblat havien migrat temporalment a un altre campament, o

potser perquè hi havia una situació d’inseguretat que feia recomanable l’amagar

alguns béns valuosos. Les troballes d’aquesta mena s’anomenen amagatalls o dipòsits.

Caroline von Nicolai defineix un dipòsit com a un o diversos objectes dipositats

deliberadament al mateix moment i al mateix lloc (Von Nicolai 2009: 75). Segons

l’autora “els dipòsits trobats en context d’hàbitat són normalment interpretats com a

‘tresors’ o ‘amagatalls’ enterrats voluntàriament amb la intenció de recuperar-los més

endavant. La redescoberta fortuïta [...] és posada en relació amb la tràgica desaparició

dels propietaris, esdevinguda durant períodes de crisis o de guerres” (p. 76). “Molts

investigadors tenen tendència a utilitzar la reversibilitat o la irreversibilitat dels

dipòsits com a criteri per fer la distinció entre els dipòsits profans i els dipòsits votius”

(p. 83). A la introducció del capítol 8, dedicat a les fosses rituals, recuperarem aquests

arguments.

Un article publicat a la revista Paléorient parla de dipòsits d’instruments i làmines de

sílex i altres matèries del neolític preceràmic del Pròxim Orient (Astruc et al. 2003). Els

autors detecten dos tipus de comportament: 1) Els dipòsits compostos de peces

diverses (làmines, ascles, nuclis, útils usats o no) que representen una reserva de

material, a punt per al seu ús. Els productors dels útils i els usuaris pertanyen a la

mateixa unitat domèstica. 2) Els conjunts homogenis de productes (de làmines, nuclis

no esgotats o puntes de fletxa) que es troben preparats per al transport. Sovint el lloc

de producció dels útils i el d’utilització són distints. Les pautes donades per Astruc i els

seus companys m’han permès distingir entre els dipòsits lítics domèstics i de

distribució. Així, en un treball anterior (Miret 2010: 117-119) ja vaig classificar els

amagatalls o dipòsits en domèstics, de distribució i tresors.

148

Amagatalls domèstics Els dipòsits domèstics apareixen en contextos d’habitació, dins de fosses, de caixes de

fusta, de cistells, de ceràmiques, etc. Sovint se suposa que són estris fabricats per la

mateixa unitat de producció que es troben a l’espera d’ésser utilitzats. El formen

elements diversos, com eines de sílex, de pedra polida, de metall, d’os, ceràmiques,

molins, etc que apareixen sencers i en bon estat. Sovint aquests estris es troben ben

posats: les ceràmiques invertides i els molins amb la cara activa cap avall, per protegir

les zones més delicades (figs. 7.1 a 7.3).

L’etnografia ens aporta alguns exemples d’amagatalls domèstics. Les caches o cache

pits són sitges per conservar el moresc que feien servir algunes tribus índies de les

grans planes d’Amèrica del nord, com els hidatsa o els omaha. Aquestes tribus

disposaven d’un assentament fix i de campaments mòbils que utilitzaven en la cacera

del bisó. Quan marxaven als campaments de caça deixaven els seus poblats amb les

sitges plenes de moresc i en algunes fosses buides hi deixaven estris que no es podien

emportar als altres campaments: morters amb les seves mans, ceràmiques, insígnies,

roba que no utilitzaven, etc (Wilson 1917: 95-96; Fletcher, La Fesche 1992: 98-99).

Fent un gran salt en l’espai i retornant a Europa recullo que durant la guerra civil

espanyola de 1936-1939 algunes sitges que ja no s’utilitzaven es van fer servir per

amagar objectes, tal com va passar a la masia de ca n’Amat, terme municipal de

Viladecans, a Catalunya (Vila 2003: 459).

Un altre cas que ja he esmentat és el llibre Sarmatiae Europeae descriptio d’Alexander

Gwagnin, editat el 1581, on es diu que a les sitges de Bielorússia, Lituània i zones

properes de Rússia s’hi conservaven diversos aliments i també roba i estris de casa,

sobretot en temps de guerra (Gwagnin 1581: 62v).

A la taula 7.1 exposo una bona mostra d’amagatalls domèstics d’època prehistòrica

trobats a Europa.

jaciment contingut període bibliografia Vinha da Soutilha, Trás-os-Montes, Portugal

LIT calcolític Jorge 1986: 109

Fossa 6 de Santo Ovidio, nord de Portugal

CER, MET romà Martins 1991

Cimalha, Douro Litoral, Portugal

MOL edat del bronze Almeida, Fernandes 2008: 38

Os Remedios, Galícia MOL calcolític Bonilla, César, Fábregas 2006: 260; Fábregas, Bonilla, César 2007: 30; Bonila, César 2005: 56

Virgen de la Salud de Lorca, Múrcia

CER, OS, LIT, POL

calcolític Eiroa 1989: 58-61

Carril de Caldereros, Lorca, Múrcia

CER, OS, LIT, MOL

neolític final Delgado 2008: 477

Sitja 1 del carrer Floridablanca, Lorca, Múrcia

MOL neolític final Martínez, Ponce, 1997: 300-301

149

Fossa 102 de Los Cascajos, Navarra

MOL neolític García, Sesma 2001: 305

Cabana 7 de los Cascajos, Navarra

LIT neolític Erce et al 2003

El Negralejo, regió de Madrid

CER, LIT edat del bronze Blasco 1983: 61

Fosses 56-57 i 100 de la Fábrica de Ladrillos, regió de Madrid

MOL edat del bronze Blanco et al 2007: 44-45

Hoyo 27 del Teso del Cuerno, Castella

CER, MOL edat del bronze Martín 1988: 143

Fossa 2B-3 de la Loma del Lomo, Castella

CER edat del bronze Valiente 1987: 58-62

Fossa 9 de Las Saladillas, La Mancha

CER edat del bronze García, Morales 2004: 244-246

D-19, D-23 i D-32 de la Bòbila Madurell, Catalunya

MOL bronze/ferro Memòria de l’excavació de 1987, inèdita

CR-48 i CR-68 de Can Roqueta, Catalunya

MOL edat del bronze González, Martín, Mora 1999: 86, 374 i 393

Galhan, Llenguadoc CER, MET edat del ferro Dedet, Schwaller 1990: 152 St. 274 de Quitteur, Franc Comtat

MET bronze final Piningre, Nicolas 2005: 354

Chaussée-Saint-Victor, centre de França

CER segle IV-inicis del segle III aC

Riquier, Frenée 2004

Saint Denis, île-de-France MOL neolític antic Hamon, Samzun 2004 Berry-au-Bac, Picardia MOL neolític Hamon 2005 Cuiry-les-Chaudardes, Picardia

MOL neolític Hamon 2005

Vasseny, Picardia MOL neolític Hamon 2005 Villeneuve-la-Guyard, Falaises de Prépoux, Borgonya

MOL neolític Hamon 2004: 125; Prestreau 1992: 180

Sougères-sur-Sinotte, Borgonya

CER, MOL edat del ferro Nicolle 1962: 199-200

Acy-Romance, Ardennes MOL edat del ferro Lambot 2007: 575 Kerléan, Bretanya CER, MOL neolític mitjà Hamon 2009: 126-127 Aubechies, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125 Darion, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125 Irchonwelz, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125; Constantin et al.

1978 Oleye, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125 Vaux-et-Borset, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125 Fosses DA.83-38 i DA.84-109 de Darion

MOL neolític antic Cahen 1985: 80

Zeijen, Països Baixos CER edat del ferro Waterbolk 1961 Breda-Moskes, Brabant CER edat del ferro Gerritsen 2003: 85 Someren, Brabant CER, MOL edat del ferro Gerritsen 2003: 85 Bladel, Brabant CER edat del ferro Gerritsen 2003: 84-87 Maastricht, Limburg CER, MOL edat del ferro Gerritsen 2003: 85 Nijmegen-Lent, Països Baixos

CER, PES, MOL, MET

edat del ferro Gerritsen 2003: 85

Kotten, Països Baixos CER, MOL edat del ferro Gerritsen 2003: 85 Allershausen, Baviera CER edat del bronze Winghart 1985-1986 Grube 2/26 de Breisach, Baden-Würtenberg

CER, MOL edat del ferro Balzer 2006: I, 41-42

150

Obermeisa, Saxònia CER, MOL edat del bronze Strobel, Viol 2006: 12 Pescale, Emília MOL neolític Cavulli 2008: 332 Fossa RR121 del Lugo di Grezzana, Vèneto

LIT neolític Cavulli 2008: 236

US 104 del Lugo di Grezana, Vèneto

OS, LIT neolític Cavulli 2008: 334

Savignano sul Panaro, Emilia-Romagna

OS neolític Cavulli 2008: 333

Vhò-Campo Ceresole, Llombardia

OS neolític Cavulli 2008: 333-334

Fonte Tasca, Abruzzo MOL bronze final di Fraia 1995 Kőerberek, Hongria MOL calcolític Horváth et al. 2005: 150 Carrer Királyok, Budapest, Hongria

CER, MOL bronze mitjà Szilas 2009: 71-72

Vermeţti, Romania MOL neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 320 Tell Russe, Bulgària LIT neolític Avramova 2008: 212 Tell Hotnitsa, Bulgària LIT neolític Avramova 2008: 213 Tell Smyadovo, Bulgària LIT neolític Avramova 2008: 213 Khirokitia, Xipre LIT neolític Astruc et al. 2003, 68

CER: ceràmica, LIT: indústria lítica, MET: metall, MOL: molí, OS: indústria òssia, PES: pes d’argila, POL:

pedra polida

Taula 7.1: Amagatalls (o dipòsits) domèstics trobats en jaciments prehistòrics

europeus.

Una pista important que podem seguir per identificar un amagatall domèstic és la

troballa de molins de pedra dins del farciment d’una fossa. Estudis etnoarqueològics

mostren que les unitats domèstiques solen tenir un o dos molins, rarament tres o més

(Hayden 1987; David 1998). Els molins són uns objectes pesants que no solen moure’s

si es produeix una migració de la població. Les poblacions semisedentàries que

recorren un determinat territori i tornen periòdicament al mateix indret solen amagar

els molins a fi de tornar a utilitzar-los quan retornen al mateix lloc. N’hi ha exemples

etnogràfics entre els indis de Nord Amèrica (que guarden els seus morters i mans en

caches, veg. més amunt), entre els tuareg al desert del Sàhara (Gast 1968: 348; Gast

1995) i en algunes comunitats aborígens d’Austràlia (Stahl 1989: 174).

Si es tracta de molins trencats o amortitzats no hi ha dubte que són elements

inservibles abocats dins una fossa. Però en el cas de molins en bon estat que es troben

al fons d’una sitja podem sospitar d’amagatalls, sempre i quan el context sigui

l’adequat. Exemples de troballes de molins sencers dins de fosses són el jaciment del

neolític final del carrer Floridablanca de Lorca, l’estructura 102 de Los Cascajos, a

Navarra, una sitja amb dos molins de vaivé al Monte dos Remedios, a Galícia, etc. Al

nord d’Itàlia, durant el neolític, hi ha nombrosos molins trobats al fons de fosses o

sitges, com a Pescale, on van aparèixer sis molins. L’arqueòleg Fabio Cavulli dubta de si

es tracta de contextos funcionals o bé rituals (Cavulli 2008: 332), malgrat que jo em

decanto per la primera solució. El mateix Fabio Cavulli reporta alguns jaciments

151

neolítics del nord d’Itàlia que presenten banyes de cérvol al fons de les fosses (Cavulli

2008: 332-334). Cavulli els interpreta en possible clau ritual, però jo crec que podrien

ser amagatalls domèstics de banyes de cérvol, que era una matèria primera força

estimada.

La troballa de molins més nombrosa que jo conec és una fossa del jaciment romanès

de Vermeţti, situada sota l’habitació 1, que contenia 6 grans molins i 21 fragments

més, tots ells amb la cara activa cap avall (Cotiugă, Haimovici 2004: 320).

Dipòsits o amagatalls de distribució Els dipòsits de distribució es troben dins de fosses o en escletxes de roques, en llocs

allunyats dels hàbitats, en antics boscos, conreus o camins, i normalment s’interpreten

com amagatalls d’artesans itinerants. Hom ha trobat dipòsits de bronze o d’eines

lítiques en fosses protegides per lloses, en caixes de fusta, en sacs de pell. Dins dels

dipòsits de distribució podríem diferenciar tres grans grups: a) Els que tenen sèries

repetides i homogènies d’objectes de bronze o eines de pedra polida o tallada

(destrals, làmines etc). Les peces es troben senceres i sense ús, com a Samieira, amb

algunes desenes de palstaves, o a Villethierry, amb un conjunt important d’agulles de

bronze ficades dins d’una ceràmica. b) Els dipòsits de bronze en els què apareixen

peces trencades que se suposa que eren per refondre. Els fragments no superen els 8-

10 cm, que és la mida que pot cabre dins d’un gresol. D’aquest tipus, destacaríem els

dipòsits de Ford Harrouard, de Petters Sports Field o de Cannes-Ecluse. c) Finalment

els dipòsits que han de ser amagatalls de fonedor perquè entre els objectes de bronze

apareixen encluses i altres eines relacionades amb un bronzista. Seria el cas de

Porcieu-Amblagnieu, Fresné-la-Mère o Valdevimbre.

Ja fa molts anys que els pioners de la prehistòria europea (John Evans, Gabriel de

Mortillet o Joseph Dechélette) van interpretar les troballes de metall fetes en

nombrosos indrets d’Europa com a amagatalls dels artesans itinerants que recorrien el

territori oferint els seus serveis als diversos poblats per on anaven passant. En els

darrers anys hi ha hagut tendència a considerar algunes d’aquestes troballes ofrenes

votives i per tant han estat catalogades dins de les fosses rituals (Essink, Hielkema

2000; Levy 1982; Vilaça 2006: 24).

o Hi ha un bon grup de dipòsits que es composen d’objectes de bronze

relacionats amb el culte, com per exemple calderes, gerres, encensers, que

abans eren qualificats de “tresors” i actualment es relacionen amb el culte

(Golosetti 2009) (veg. fosses rituals relacionades amb el culte).

o Un altre grup important de dipòsits s’han trobat en aiguamolls. Podrien ser

amagatalls, però actualment es consideren troballes rituals (veg. fosses rituals

trobades als aiguamolls).

o Alguns autors han assenyalat que es repeteixen amb excessiva freqüència els

dipòsits d’armes en rius i aiguamolls (Beylier 2009; Montero et al. 2002).

Podrien ser troballes rituals, malgrat que jo ara com ara els mantinc a la

152

classificació tradicional de dipòsits de distribució perquè els rius són les

principals vies de comunicació de la prehistòria. Caldria tenir en compte de si

els bronzes es poden atribuir a un determinat moment o abracen un període de

temps ampli. El primer cas el podríem relacionar amb un naufragi mentre que

en el segon hauríem de considerar l’abocament d’ofrenes de forma continuada.

o La tendència actual és a passar la majoria dels dipòsits de metall a les fosses

rituals. Tom Woolhouse escriu: “Les col·leccions d’eines de bronze desgastades

i trencades sovint s’han interpretat com dipòsits de fonedor reunits per al seu

reciclatge. No obstant, aquesta interpretació es veu soscavada per la

freqüència amb què aquests “tresors” mai van ser recuperats pels seus

propietaris” (Woolhouse 2007: 1).

o Finalment, no sé si per mimetisme amb els dipòsits de metall, hi ha hagut

tendència en els darrers anys a considerar dipòsits rituals les troballes de

destrals de pedra polida o de sílex (Avramova 2008).

Potser estudis més aprofundits sobre els dipòsits de bronzes aportaran noves dades

que permetran una millor classificació funcional (Lagarde, Pernot 2010; Gabillot 2000).

A la taula 7.2 i a les figures 7.4 i 7.5 podeu veure alguns exemples de dipòsits de

distribució que se suposa que corresponien a un artesà itinerant: talladors de sílex, de

destrals de pedra o bronzistes.

Jaciment contingut període bibliografia Lodge Farm, Anglaterra* MET bronze final Woolhouse 2007 Petters Sport Field, Anglaterra

MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 20

Vila Cova de Perrinho, nord de Portugal

MET bronze final Vilaça 2006: 67

Samieira, Galícia MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21 Llavorsí, Catalunya MET edat del bronze Gallart 1991 Cova dels Muricecs, Catalunya

MET edat del bronze Gallart 2006

Valdevimbre, Castella i Lleó


Puertollano, la Mancha* MET bronze final Montero et al. 2002 Ría de Huelva, Andalusia* MET bronze final Ruiz 1995 Bégude-de-Mazenc, Provença

POL neolític Cordier, Bocquet 1973; Cordier, Bocquet 1998

Auzet, Provença* MET edat del ferro Beylier 2009 Cachette des Ayez, regió del Loira

LIT neolític Cordier, Riquet 1961

La Creusette, regió del Loira

LIT neolític Geslin, Bastien, Mallet 1975

Malassis, centre de França

MET bronze mitjà Briard, Cordier, Gaucher 1969

Porcieu-Amblagnieu, Delfinat


Fresné-la-Mère, Normandia


B137 de Ford Harrouard, MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21

153

Centre de França Cannes-Ecluse, Ile-de-France


Villethierry, la Borgonya MET edat del bronze Mordant, Mordant, Prampart 1976 Dipòsit de Meucon, la Bretanya

MET edat del bronze Briard 1965: 82

Saint-Jean-le-Boiseau, la Bretanya


Dipòsit de Vern a Möelan, la Bretanya

MET edat del bronze Briard 1965: 201-203

Dipòsit de Kerhon a Roudouallec, la Bretanya

MET edat del bronze Briard 1965: 243-245

Bogoudonou a Mahalon, Bretanya


Sageby, Dinamarca MET edat del bronze Levy 1982: 17 Leshnitsa, Bulgària** LIT neolític Avramova 2008: 212 Svoboda, Bulgària* POL neolític Avramova 2008: 212 * Considerat una troballa ritual segons la font que utilitzo.

** Prop d’una pedrera de sílex.

LIT: indústria lítica, MET: metall, POL: pedra polida

Taula 7.2: Dipòsits de distribució trobats a Europa.

Tresors A la prehistòria no són gaire corrents les troballes de tresors. De fet, en prehistòria la

majoria de dipòsits que es qualifiquen de tresors es relacionen amb el món del culte i

solen relacionar-se amb santuaris, cerimònies, ofrenes als aiguamolls, etc. En arribar

als temps històrics, possiblement en relació amb l’aparició de la propietat privada,

apareixen els tresors tal com els entenem avui dia, formats per joies, monedes i

objectes de gran valor.

Entre els tresors d’època prehistòrica destacaria el dipòsit calcolític de Brad, a

Moldàvia, descobert l’any 1982. Dins un vas de tipus asc, en una petita fossa, es va

trobar un dipòsit amb més de 480 objectes de metall i os, compost per una destral de

coure, dos braçalets, dos discos d’or, 274 perles de coure, 15 denes de pasta vítria, 190

canines de cérvol foradades, dues denes de marbre i dos anells de coure. El seu

descobridor el considera el parament d’un bruixot (Ursachi 1990).

A Skeldal, Dinamarca, es va trobar un tresor amb diverses destrals, un torques i alguns

braçalets de bronze, i dos braçalets d’or posats dins d’un joier fet amb xapa de bronze

(fig. 7.6). La troballa es data a l’edat del bronze (Mörtz 2009).

Al Tell Ormutag, corresponent al calcolític de Bulgària, es va trobar un vas dins del qual

van sortir 11 fragments de braçalets de Spondylus, fragments de petxines, penjolls d’os

i de pedra, 3 dents incisives de porc, 2 fragments de fulles de sílex, una “destral polida

en miniatura” (en realitat sembla una aixa petita) i 2 polidors de quarsita (Avramova

2008: 213).

Altres exemples de dipòsits amb objectes de metalls preciosos o de gran valor

qualificats de “tresors” els he inclòs dins les fosses rituals amb elements de culte (veg.

154

capítol 8), ja que apareixen calderes i objectes de metall que els relacionen amb el

culte.

Fig. 7.1: Amagatall domèstic de Breisach, a Baden-Würtenberg, amb una vintena de vasos i dos molins. Font: Balzer 2003: vol. 3, làm 53.

Fig. 7.2: Amagatall domèstic amb molins i una ceràmica, trobat a Kerléan, Bretanya, del neolític mitjà. Font: Hamon 2009: fig. 5.

155

Fig. 7.3: Amagatall domèstic de molins en una fossa del jaciment neolític d’Irchonwelz, a Valònia. Font: Constantin et al. 1998

Fig. 7.4: Dipòsit de distribució neolític format per 133 làmines de sílex, trobat casualment a La Creusette, regió del Loira. Font: Croquis fet a partir de fotografies publicades per Geslin, Bastien, Mallet 1975: 404-406.

156

Fig. 7.5: Dipòsit de distribució de bronzes de Vila Cova de Perrinho, al nord de Portugal, disposats dins d’una ceràmica. Font: Vilaça 2006: 67, fig. 29.

Fig. 7.6: Tresor de Skeldal, Dinamarca, format per diverses destrals, un torques i un braçalet de bronze i dos anells d’or posats dins d’una capseta de bronze. Va ser trobat a poca distància de la superfície amb un detector de metalls. Font: Croquis fet a partir de Mortz 2009: 234, fig. 1.

157

Capítol 8

FOSSES RITUALS O BOTHROI

Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior elements que

s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com a ofrenes a les

divinitats. S’utilitza sovint el nom grec bothros, en plural bothroi, que vol dir fossa.

Altres noms són favisae, stips, thesauros, etc. Alguns autors han intentat definir amb

més precisió aquests termes però sovint els textos antics els utilitzen de manera poc

definida o dispar (Hackens 1963, Bouma 1996, Crawford 2003). Les fonts literàries

parlen de diverses ofrenes però en general són poc explícites. Les més antigues

corresponen a l’Antic Testament, es coneixen també alguns textos hitites, segueixen

les fonts gregues (Homer) i entre les llatines destaca M. P. Cató i Ovidi. D’època

medieval cal esmentar Veda el Venerable o un encanteri anglès de finals del segle X o

principis del XI anomenat “Æcerbot” (Hamerow 2006: 27).

A mitjan segle XX els prehistoriadors classificaven els dipòsits amb objectes sencers en

dos grans grups. Per una banda, els dipòsits associats a amagatalls d’un artesà itinerant

que amagava la mercaderia cada cop que arribava a un territori desconegut o

potencialment hostil. De l’altra, es situaven totes les altres troballes que no entraven

dins del grup precedent. De fet s’acceptaven totes les troballes a les quals no se sabia

trobar una explicació raonada, que eren classificades com a rituals. Aquest criteri

maximalista va donar com a resultat un nombre ingent de dipòsits rituals. Tot allò que

no s’entenia anava a parar al calaix de sastre de les fosses rituals.

A partir dels anys 1970 s’obre un debat entre els arqueòlegs sobre quines diferències

hi ha entre els dipòsits profans i els dipòsits rituals. János Makkay va presentar al

simposi de Valcamonica de 1972 una comunicació en la què donava a conèixer algunes

troballes rituals del neolític europeu. Seguint a Carsten Colpe assenyalava que la

determinació del caràcter religiós d’un material arqueològic depèn de la conjunció de

dos criteris: la repetició i la raresa, pel fet de no formar part de la vida quotidiana

(Colpe 1970, citat per Makkay 1975: 161). Una altra investigadora que va abordar el

tema va ser Janet Levy, que va intentar trobar patrons dins del món de l’antropologia

158

aplicables als ritus (Levy 1982). Levy va distingir entre dipòsits fets en llocs secs i en

llocs humits com els rius i aiguamolls. Els primers van ser considerats dipòsits dels

artesans i els segons dipòsits rituals.

En els darrers anys s’ha anat matisant el tema en nombrosos treballs com els de

Caroline von Nicolai (2006, 2009), Andrea Stapel (1999) i Ines Beilke-Voigt (2007). En

general hi ha hagut tendència a treure dipòsits profans i passar-los a fosses rituals. No

sé si a hores d’ara ja hem trobat un punt d’equilibri o si tot plegat és una moda i d’aquí

a un temps tornarem a desfer camí. De fet, alguns arqueòlegs distrets qualifiquen de

“ritual” tot allò que els sembla estrany i com que a la prehistòria trobem moltíssimes

coses que no s’assemblen de res al nostre món modern el nombre d’elements

suposadament rituals és anormalment alt. Per això cal acotar adequadament les fosses

rituals i buscar quins elements ens permeten identificar una fossa com l’evidència

material d’un ritus.

Afrontar el ritual a la prehistòria és una tasca que ens pot dur amb tota facilitat a

l’especulació. Per evitar-ho proposo de ser prudents i partir del coneixement que

tenim de les religions grega i romana i recular en el temps a veure si el que trobem a la

prehistòria es pot ajustar al registre arqueològic que coneixem de l’època clàssica.

Basant-me en aquests principis proposo d’entrada sis grups de fosses rituals, en el

benentès que la pròpia dinàmica de la investigació ens ha de portar a afegir, a treure o

a matisar aquestes propostes. Val a dir que la meva proposició no és nova: ja havia

estat utilitzada de forma més o menys explícita als treballs de Makkay (1975),

Makiewicz (1988), Andrea Stapel (1999), Hana Palátová i Milan Salaš (2002) o Ines

Beilke-Voigt (2007), entre d’altres.

Dipòsits de fundació Els dipòsits de fundació són dipòsits d’objectes que s’enterren amb motiu de la

construcció d’un edifici. Els objectes que es dipositen són molt variats i inclouen el cos

d’un animal sacrificat (ossos en connexió d’un gos, d’una ovella o altres animals), una

ofrena d’aliments (representat per una ceràmica sencera), monedes, etc.

S’han conservat alguns textos antics que fan referència als actes rituals que es feien

amb motiu de la fundació d’una ciutat romana (Baldinotti 2007: 11 i 29) i sabem que

també es feien ritus per la construcció d’una casa. Els dipòsits de fundació els

trobarem sempre en contextos d’habitació o en un santuari, dins dels forats de pal, en

trinxeres de fundació o en petites fosses situades sota el paviment de les cases. En

aquest darrer cas cal aclarir amb precisió la posició estratigràfica de la fossa respecte al

terra de la casa. Exemples de dipòsits de fundació els trobem a la casa M de Haps (fig.

8.1), a Lattes, a Kelheim-Kanal I, etc.

En principi, tots els arqueòlegs tenim coneixements elementals d’estratigrafia. Ara bé,

al repassar la bibliografia que tracta dels dipòsits de fundació he vist que moltes

vegades l’excavador només indica que el dipòsit es va trobar “sota” (o sigui, a una cota

inferior) del nivell de paviment o de trepitjament de la casa sense indicar la relació

159

estratigràfica que hi ha entre ells (cobreix, talla, etc). En molts casos el lapsus es deu a

què en l’excavació arqueològica no es va detectar la suposada fossa que contenia el

dipòsit perquè el sediment intern és molt similar al de la capa de preparació del terra

de la casa o bé els nivells de trepitjament han estat arrasats. En aquests casos no hi ha

relació estratigràfica coneguda entre els dos elements.

Amb la intenció d’aclarir una mica el tema proposo de reservar la denominació de

“dipòsit de fundació” a aquells dipòsits votius que estratigràficament són anteriors a la

construcció de l’edifici o casa. Poden ser dipòsits trobats dins dels forats de pal d’un

edifici, dins d’una trinxera de fundació o en una fossa coberta pel nivell de preparació

del paviment de la casa. En els altres casos crec preferible parlar de “possibles dipòsits

de fundació”.

Existeix un cert risc de confusió entre els dipòsits de fundació i els amagatalls

domèstics. Per això he elaborat un quadre amb les característiques de cada un d’ells:

Dipòsits de fundació Amagatalls domèstics (p. 148)

- Els objectes poden ser: ceràmiques, un esquelet d’animal (sencer o part), monedes, joies... - Els objectes es dipositen en un forat de pal, en una rasa de fundació o en una fossa coberta pel paviment de la casa. Estratigràficament són anteriors al nivell de trepitjament.

- Els objectes poden ser: ceràmiques senceres, eines, molins sencers, botons o fíbules (roba). - Els objectes es dipositen en una fossa excavada al paviment de la casa. Estratigràficament són posteriors al nivell de trepitjament.

Taula 8.1: Diferències entre els dipòsits de fundació i els amagatalls domèstics.

A continuació, a la taula 8.2, exposo una mostra de jaciments que presenten dipòsits

de fundació, des del neolític fins a l’època romana.

jaciment període bibliografia Carrer de Roc Chabàs, València 150-130 aC Marín, Ribera 2002: 290 Palau de les Corts Valencianes, València, País Valencià

romà Marín, Ribera 2002: 291

Porta de la ciutat romana de València, País Valencià

romà Marín, Ribera 2002: 292

Puig de la Nau, País Valencià vers 450 aC Oliver, Perea 1999 Lorca, Múrcia romà Pérez 2007 DP53164 de Lattes, Llenguadoc edat del ferro Belarte, Gailledrat, Roux 2010: 17-18 FS26221 de Lattes, Llenguadoc vers 25-60 dC Rovira, Chabal 2008 Cuciurpula, Còrsega edat del ferro Pêche-Quilichini 2010 Ekeren, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 66 Haps M, Holanda Meridional edat del ferro Gerritsen 2003: 66 Hoogkarspel F, 2a/2b, Frísia edat del ferro Gerritsen 2003: 66 Raalte-de Zegge, Overijssel edat del ferro Gerritsen 2003: 66 Assendelft Q, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 66 Ezinge, Groningen edat del ferro Gerritsen 2003: 66 Højris, Jutlàndia edat del ferro Nielsen 1983, citat per Beilke-Voigt 2007: 95 Spjald, Jutlàndia edat del bronze Beilke-Voigt 2007: 87 Grøntoft, Jutlàndia edat del ferro Beilke-Voigt 2007: 91-93 Hodde, Jutlàndia edat del ferro Beilke-Voigt 2007: 94

160

Lundehøj, illa de Sejerø, Dinamarca

neolític Beilke-Voigt 2007: 77

Sorte Muld, illa de Bornholm, Dinamarca

romà Beilke-Voigt 2007: 112

Fraugde Radby, illa de Fyn, Dinamarca

romà Beilke-Voigt 2007: 118

Pou de Brodau, Saxònia neolític antic Stäuble, Elburg 2011: 50 Kelheim-Kanal I, Baviera bronze final Trebsche 2005: 2008 Inzersdorf-Walpersdorf, Baixa Àustria

bronze final Trebsche 2005: 2008

Lugo de Romagna, Romagna neolític Degasperi, Steffè, von Eles 1997; Cavulli 2006: 387

Colle Santo Stefano, Abruzzo neolític Radi 2004 Apalle, Suècia edat del bronze Beilke-Voigt 2007: 90 Úholičky, Eslovàquia calcolític Dobeš, Vojtĕchovská 2008 Endrőd, Hongria neolític antic Makkay 2002 Bicske, Transdanubia, Hongria neolític final Makkay 1983: 162-164 Káloz-Nagyhörcsök, Transdanubia, Hongria

neolític Makkay 1983: 160-161

Șeușa-Gorgan, Transsilvània neolític Ciută 2010 Preutețti-Dl. Cetate, Romania neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 319 Temple d’Astarté de Kition, illa de Xipre

edat del bronze Karageorghis 1976: 108

Taula 8.2: Dipòsits de fundació.

És molt interessant el cas d’una fossa corresponent a un forat de pal d’una cabana de

Bicske, a Transdanúbia, Hongria. Al seu interior van sortir dos cranis de bou (Bos taurus

L.) i més amunt dues destrals de pedra (fig. 8.2). En una cabana de Káloz-Nagyhörcsök,

a Hongria, va sortir un dipòsit de fundació consistent en el crani i bona part dels ossos

d’una cabra (Capra hircus L.) (fig. 8.3).

Al jaciment neolític del Lugo de Romagna es va excavar una palissada associada a uns

fossats defensius. Al costat d’una porta, a la trinxera de fundació de la palissada, van

sortir els ossos d’una pota de gos sota d’un vas invertit (Degasperi, Steffè, von Eles

1997).

Un altre cas curiós és el pou trobat a Brodau, del neolític antic. Fora la caixa de fusta

que protegia la part baixa del pou van sortir les restes de dos garrins. S’interpreta com

un dipòsit de fundació (Stäuble, Elburg 2011: 50).

M. H. Crawford (2003) parla de dipòsits votius amb monedes. Per al final de la

prehistòria i en èpoques històriques les monedes s’utilitzen en dipòsits de fundació.

Per exemple, al Puig de la Nau, al País Valencià, es coneix un dipòsit de fundació en un

magatzem format per unes joies i una moneda, datat vers el 450 aC (Oliver, Perea

1999).

Fosses amb ossos d’animals en connexió anatòmica Aquestes fosses rituals es caracteritzen per contenir ossos de fauna en connexió

anatòmica, que s’associen a un sacrifici ritual en el qual no es consumeix tot l’animal,

161

sinó que s’enterra tot o només una part. Exemples de fosses rituals amb restes

d’animals en connexió anatòmica serien les estructures 5375 i 5376 de Geispolsheim, a

Alsàcia, amb restes de tres porcs i una ovella respectivament (fig. 8.4).

Els esquelets d’animals en connexió anatòmica poden aparèixer en contextos molt

diferents i això ens complica la seva interpretació. Els trobem:

a) En dipòsits de fundació (forats de pal, trinxeres de fundació o sota el paviment

de les cases) com hem vist més amunt.

b) En contextos d’habitació, en sitges o fosses que s’aprofiten per dipositar les

restes d’animals sacrificats. Aquest és el context que estudiarem en el present

paràgraf.

c) En santuaris, en fosses o en els fossats que l’envolten, que seran estudiats

també en aquest paràgraf.

d) En contextos sepulcrals, dins les sepultures o dins dels cementiris. Aquest cas

l’estudiarem amb les fosses sepulcrals al capítol 9.

e) En aiguamolls, cas que serà estudiat al final del capítol 8.

f) En pous d’aigua que se suposa que han estat inutilitzats, ja estudiats al capítol

3.

Es poden considerar tres tipus de dipòsits d’animals segons els ossos que s’hi troben:

a) Esquelet sencer.

b) Parts d’un esquelet, com una espatlla o unes costelles, interpretat com a ofrena

de carn.

c) Combinació d’un crani amb les potes, que generalment s’associa a la pell de

l’animal que ha estat escorxada. Si es fa un paquet embolicant la pell amb el

crani i els extrems de les potes s’obté un dipòsit amb el crani i les potes al

costat (fig. 8.5), situació que es repeteix en nombroses ocasions.

Jaciments espècie període bibliografia Batlesbury Hillford, Anglaterra

BOS, EQ, CAN

edat del ferro Ellis, Powell 2008

Danebury, Anglaterra EQ, CAN, SUS

edat del ferro Green 1998: 102

Winklebury, Anglaterra VUL, CRV edat del ferro Green 1998: 101 Twywell, Anglaterra SUS, CAN edat del ferro Green 1998: 102 E-55 de Mas d’en Boixos 1, Catalunya

SUS, CAN edat del bronze Farré et al. 1998-1999: 122

E-11, D-48 i D-58 de la Bòbila Madurell, Catalunya

OV/CAP CAN

edat del bronze/ferro Martín et al. 1988: 18; Memòria de l’excavació de 1987, inèdita

Can Roqueta, Catalunya CAN edat del bronze González, Martín, Mora 1999: 282 i 429; Carlus, de Castro e. p.

Turó de ca n’Oliver, Catalunya

OV/CAP edat del ferro Albizuri 2011

Serrat dels Espinyers, Catalunya

CAN, EQ 2ª edat del ferro Belmonte et al. 2013

La Facería, Navarra BOS edat del bronze Sesma, García 1995-1996: 295 La Torrecilla, regió de Madrid

BOS, CER edat del bronze Blasco et al. 1984-1985

162

Sector III de Getafe, regió de Madrid

BOS, SUS edat del bronze Blasco, Barrio 1986: 83, 88-89

Fondo 76-78 de la Fábrica de Ladrillos de Getafe, regió de Madrid

BOS, CAN edat del bronze Liesau et al. 2004; Liesau et al. 2008: 107

Fondo 319 del Camino de las Yeseras, regió de Madrid

BOS, SUS, CAN, OV/CAP

edat del bronze Liesau, Blasco 2006

Hoya 14 de Valladares I, Castella-La Mancha

CAN calcolític García et al. 2008: 137

Loma del Lomo, Castella SUS, CAN edat del bronze Valiente 1987: 62; Valiente 1992: 102-104, 129-131 i 232-237; Valiente 1993: 256

Polideportivo de Martos, Andalusia

CAN, BOS edat del bronze Lizcano et al. 1991: 280 i 285; Cámara et al. 2008: 63-64

Carrer Dolores Quintanilla de Carmona, Andalusia

BOS, CAN calcolític Márquez 2006

La Pijotilla, Extremadura BOS, CAN neolític Márquez 2006: 18 Puebla del Río, Andalusia BOS calcolític Márquez 2006 Villares de Alcane, Andalusia

CAN neolític Márquez 2006

Marroquíes Bajos, Andalusia

CAN neolític Márquez 2006: 18

Castellas de Rognac, Provença

OV/CAP edat del ferro Nin 1999: 265

Saint-Pierre-les-Martigues, Provença

CAP edat del ferro Nin 1999: 265

Saint-Blaise, Provença VUL edat del ferro Nin 1999: 265 Mourre-du-Tendre, Provença

SUS neolític Blaise 2009, II, 487-488

Ponchonnière, Provença CAP neolític Blaise 2009, II, 489 Martins, Provença CAP, SUS neolític Blaise 2009, II, 489 Pou 7250 de Bruyères-sur-Oise, França

segle I dC Toupet et al. 2005: 14-23

Fontaine des Mersans, a Argentomagus, al centre de França

BOS, CAP romà Allain, Fauduet, Dupoux 1987

Bourges, Port-Sec sud, Centre de França

EQ edat del ferro Bayle, Salin 2013: 203

Le Cendre-Gondole, Auvergne (pou)

CAN edat del ferro Deberge et al. 2009: 75-78

Leimen, Rosheim, Alsàcia CRV, CAN, SUS

neolític Lefranc et al. 2010: 87

Bruechel, Geispolsheim, Alsàcia

SUS neolític Lefranc et al. 2010: 90

Schwobenfeld, Geispolsheim, Alsàcia

BOS, EQ, SUS, OVI, CAN

edat del ferro Putelat, Landolt 2013

Hoftatt, Marlenheim, Alsàcia SUS, CER neolític Lefranc et al. 2010: 90 Sablière Maetz de Rosheim, Alsàcia

CAN neolític Lefranc et al. 2010: 90

St. 299 de le Moulin, Wittenheim, Alsàcia

SUS neolític Arbogast 2013: 193

St. 33 de l’Aérodrome de Colmar , Alsàcia

CRV neolític Arbogast 2013: 195

163

St. 28 i 31 du Domaine de la Couronne d’Or, Marlenheim, Alsàcia

EQ edat del ferro Bandelli, Méniel, Thomas 2013

Fossa 100 de Bliesbruck, Lorena

CAN romà Schaub et al. 1984: 232; Petit 1988: 79-80

Besançon-Saint-Paul, Franc Comtat

CAN neolític Petrequin 1979: 66-69

Gournay-sur-Aronde, Picardia (fossat de santuari)

BOS, OVI, SUS, ARM

edat del ferro Brunaux 1984; Lévêque 1986; Méniel 1992: 25

Vermand, Picardia OVI, BOS, SUS, AVI

edat del ferro Lemaire, Malrain, Meniel 2000: 170-172

Ribemont-sur-Ancre, Picardia

BOS edat del ferro Méniel 1992: 27

St. 426 i 612 de le Fond du Petit Marais, Bucy-le-Long, Picardia

BOS, CAN edat del ferro Auxiette 2013: 169 i 170

St. 2094 de le Bois Rond, Milly-la-Foret, Île-de-France

BOS edat del ferro Auxiette 2013: 169

Bennecourt, Île-de-France SUS, BOS edat del ferro Méniel 1992: 27 Boury-en-Vexin, Île-de-France (fossat)

OVI, BOS, SUS

neolític 3789 avant J.-C. 1989: 51

St. 62 de les Merisiers, Bailly, Île-de-France

SUS edat del ferro Auxiette 2013: 171

St. 8379 del Pôle d’activités du Griffon, Baranton-Bugny, Île-de-France

OVI edat del ferro Auxiette 2013: 171

Sitja 154 de le Bois Bouchard IV, Mesnil-Aubry, Île-de-France

BOS, EQ, OVI

2ª edat del ferro Jouanin, Laporte-Cassagne 2013

St. 15 de Romain, Cense Sauvage, Champagne

CRV edat del ferro Auxiette 2013: 172

Vertault, Borgonya EQ, CAN, OV, BOS

romà Méniel 1992: 29; Jouin, Méniel 2001

Hautes Chanvières, Les Ardennes

BOS, CAN OV/CAP

neolític Arbogast 1989; Chertier 1986: 321-324; Marolle 1989: 113

Bad Doberan, Pomerània occidental

BOS edat del ferro Schirren 1995: 330

Künzing-Unternberg, Baviera

CAN neolític Petrasch 2004

Mamming, Baviera SUS neolític Lang 2006: 25 Neckarsulm-Obereisesheim, Baden-Württemberg (fossat)

BOS, CAP neolític Höltkemeier, Hachem 2013: 183

Heilbronn-Klingenberg, Baden-Würtemberg (fossat)

SUS neolític Höltkemeier, Hachem 2013: 183

Avenches, Suïssa BOS, CAN edat del ferro Méniel 1992: 45 Arbon Bleiche, Suïssa CAN neolític Arbogast 2005 Mormont, Suïssa BOS, EQ,

SUS, OVI, CAP, CAN

edat del ferro Kaenel, Weidmann 2007

Bernhardsthal, Baixa Àustria

CAN neolític Bauer, Ruttkay 1974

Unterhautzenthal, Baixa Àustria

EQ edat del bronze Pucher 1992

Laion-Gimpele I, Alto Adigio CAN edat del ferro Pisoni, Tecchiati 2006

164

Madonna del Piano, Toscana

CAN, BOS edat del bronze Cencetti et al. 2006

Le Cerquete-Fianello, Laci EQ calcolític Curci, Tagliacozzo 1994 Osteria del Curato-via Cinquefrondi, Laci

CAN calcolític Anzidei et al. 2007

Tas-Silġ, illa de Malta OV/CAP, PIS, MOL

edat del ferro De Grossi Mazzorin, Batta 2012

Biskupin, Kujavia SUS, CAN neolític final Szmyt 2006: 4 Bożejewice, Kujavia CAN neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 63 Dobre 6, Kujavia BOS, SUS,

OV/CAP neolític final Szmyt 2006: 4; Lang 2006: 25;

Kołodziej 2011: 66 Kuczkovo, Kujavia BOS,

OV/CAP neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 59-

60 i 70-71 Opatowice, Kujavia BOS neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 74 Radziejow, Kujavia BOS neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 77 Siniarzewo, Kujavia BOS, SUS neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 60 Żegotki 2, Kujavia BOS neolític final Szmyt 2006: 4: Kołodziej 2011: 86 Inowroclaw, Kujàvia CAP, CAN edat del ferro Makiewicz 1988: 95-96 Krusza Zamkowa, Kujàvia SUS, CAP edat del ferro Makiewicz 1988: 96 Janikowo, Kujàvia CAN edat del ferro Makiewicz 1988: 101-102 Pikutkowo, Pomerània CAN, BOS,

SUS neolític Kołodziej 2011: 62 i 75

Kurzątkowice, Silèsia BOS neolític Kołodziej 2011: 71-72 Mierzanowice, Polònia BOS neolític Kołodziej 2011: 71-72 Hrubanovo, Bohèmia CAN neolític Ambros, Novotný 1953 Bučany, Eslovàquia CAN neolític Petrasch 2004 Lébény, Hongria CAN neolític Németh 1994: 242 Békásmegyer, Hongria BOS, CAN bronze antic Szilas 2008: 95-96 i 102 Kőérberek, Budapest, Hongria

CAN edat del ferro Horváth et al. 2005: 153-154

Carrer Királyok, Budapest, Hongria

BOS neolític Szilas 2009: 67

Estructura G26/2005 de Miercurea Sibiului-Petriș, Transsilvània

BOS neolític Luca et al. 2009

Măgura Buduiasca, Muntènia

BOS, AVI romà Radu et al. 2009

Bucțani, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 319 Zau de Campie, Romania BOS, CRV neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 319 Cârcea, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Sălcuta, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Parța-tell 1, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Zorlențu Mare, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Baia, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Verbicioara, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Izvoare, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321 Aiud-Cetătuie, Romania BOS neolític final Popa 2006: 48

BOS: bou, OVI: ovella, CAP: cabra, OV/CAP: ovicaprins, SUS: porc, CAN: gos, EQ: cavall, VUL: guineu;

CRV: cérvol; AVI: avifauna; PIS: peixos, MOL: mol·luscs, CER: ceràmiques senceres, ARM: armes.

Taula 8.3: Fosses amb ossos d’animals en connexió anatòmica trobats en contextos

domèstics.

165

Un estudi atent de la taula 8.3 mostra que per enterrar els animals s’utilitzen antigues

sitges de cereals o fosses per l’extraccció d’argila (carrer Királyok de Budapest), però

també es coneixen fosses rectangulars (com a Le Cerquette-Fianello o Vertault) i

sobretot els fossats d’alguns santuaris (Boury-en-Vexin i Gournay-sur-Aronde). Es

coneixen notables acumulacions de carcasses de fauna als fossats de poblats i

santuaris prehistòrics, que s’interpreten com els llocs on s’exposaven les restes dels

sacrificis fets a les divinitats.

Tal com veurem més avall, alguns estudis de fauna trobada en santuaris d’època

clàssica ens poden servir de pauta per interpretar les troballes prehistòriques. En

època romana els sacrificis a les divinitats variaven d’espècies, edat, sexe i color del

pèl. Aquesta darrera característica no pot ser reconeguda pels estudis de fauna, però

les altres sí. Part dels cossos dels animals eren cremats als altars i altres parts podien

ser enterrades en fosses o exposades.

És interessant sempre que es pugui de saber quina és la posició exacta de l’animal, ja

que ens pot ajudar a entendre si la mort es va produir de forma natural o si l’animal va

ser sacrificat, que segurament és el cas més freqüent. Alguns animals presenten les

potes ajuntades, el que pot indicar que estava lligat de potes en el moment de morir

degollat. Un exemple seria un gos de Besançon-Saint-Paul (Petrequin 1979: 60).

Altres indicis de sacrifici es troben en bous i cavalls que presenten forts cops als cranis

fets amb un mall o amb una destral a fi d’estabornir la bèstia i poder-la degollar. Als

jaciments de Vertault i de Posidonia-Paestum han aparegut cranis de bous i cavalls

amb ferides al front (Van Andriga, Lepetz 2003:93). A can Roqueta II (Catalunya) es

coneixen tres cranis de gos amb un fort cop a l’os frontal (Albizuri 2011: 17).

Finalment, als jaciments de Parchatka i Zlota (Polònia) i Krasnoe Selo (Ucraïna) va sortir

un punxó entre les costelles d’uns bous en connexió anatòmica. Es considera que

podria ser l’arma de sacrifici (Pollex 1999).

Una altra descoberta interessant és una ovella adulta enterrada sencera en una fossa

funerària del jaciment de can Roqueta II, que presentava marques a la cara ventral de

la primera vèrtebra cervical (l’atlas) atribuïbles al ganivet que li va obrir el coll (Albizuri

2011: 17).

El tema dels enterraments de gossos ha estat tractat per Tadeusz Makiewicz (1987;

1988: 99-103). Diu Makiewicz que a Polònia es coneixen uns 48 enterraments de

gossos de l’edat del ferro, part en llocs d’hàbitat i part en necròpolis. A ningú sorprèn

que a la prehistòria els gossos s’utilitzessin com a pastors i guardians però potser sobta

que fossin sacrificats, que ocasionalment es consumís la seva carn i que s’utilitzessin

com a animals de càrrega (Arbogast 2005; Auxiette et al. 2003; Albizuri, Fernández,

Tomás 2011; Sanchis, Sarrión 2004; Morey 2006).

Fosses amb restes de banquets Hi ha un altre grup de fosses rituals que es relacionen amb els banquets. Els banquets

s’identifiquen per l’acumulació de restes de menjar d’espècies no habituals junt amb

166

vasos trencats i indicis de foc, tot i que si no es disposa de bons estudis de fauna pot

ser difícil diferenciar les restes d’un banquet de les deixalles domèstiques corrents.

Per definir millor les fosses relacionades amb un banquet he intentat buscar

bibliografia de l’arqueologia clàssica per veure si trobava pautes aplicables al final de la

prehistòria, però la recerca ha donat un resultat descoratjador: el tema gairebé no ha

estat tocat pels arqueòlegs clàssics i només he trobat algunes idees generals en

històries de l’alimentació (Grotanelli 2004; Dupont 2004). D’acord amb aquests

treballs, els antics sentien repugnància a menjar carn d’animals morts de malaltia. Els

animals domèstics eren sacrificats seguint unes normes rituals que comportaven una

ofrena als déus. En els sacrificis públics es mataven porcs, ovelles i bous, d’edat

diferent segons el ritus i la divinitat. En els sacrificis domèstics les víctimes eren més

petites, com xais, cabrits, garrins i pollastres. Quan es sacrificava un animal calia oferir

una part als déus (normalment vísceres, sang, greix, elements difícils de detectar en

una excavació), que es cremaven en un altar i el fum plaïa als déus. Una altra petita

part es donava als sacerdots que feien el sacrifici. Segons Fries-Knoblach (2006) el crani

i la pell es donaven als sacerdots, malgrat que segons Barberà també podien ser per a

l’oferent del sacrifici (Barberà 1998: 133). Hi havia sacrificis en els què no es consumia

la carn, com els destinats a l’endevinació a través de la interpretació de les vísceres. En

resum, el consum d’animals domèstics sempre anava lligat a un sacrifici destinat als

déus.

Jelle W. Bouma és l’autor d’un interessant treball sobre els dipòsits votius dels segles

V-III aC del santuari de Satricum, al Laci, prop de Roma (Bouma 1996). Bouma recull

algunes fonts clàssiques que parlen del ritual als santuaris: Plaute, Varró i Titus Livi.

Algunes dades recollides per Bouma són:

a) En unes olles es bullien les entranyes dels animals sacrificats (p. 223).

b) Els caps de les bèsties eren ofrenes adequades als déus. Manquen algunes parts

del cos dels animals, que s’interpreta que eren consumides pels participants i

no apareixen als dipòsits votius (p. 234).

c) Alguns ossos de fauna calcinats trobats en dipòsits votius dels temples romans

suggereixen que en certs casos es posaven peces de carn directament sobre les

flames perquè es consumissin (p. 237).

d) Els dipòsits votius podien contenir: ceràmiques, restes d’animals sacrificats,

vasos de libacions i elements arquitectònics (Bouma 1996: 247).

Ara bé, els treballs esmentats més amunt, amb l’excepció del de Bouma, es basen en

textos literaris antics i enlloc diuen què es feia amb les deixalles del banquet. O sigui

que, faltat de dades concretes, em vaig veure obligat a treballar per simple intuïció i

vaig presentar els resultats com bonament vaig saber (Miret 2011: 83-84). Més tard

vaig descobrir el treball de Mattieux Poux, millor elaborat, que em va aclarir alguns

dubtes que jo tenia. Segons M. Poux les restes d’un banquet s’identifiquen a partir de

la conjunció de cinc criteris o arguments: criteri de quantitat, de qualitat,

d’homogeneïtat, de ritual i de context (Poux 2002).

167

1) Criteri de quantitat: Es detecta una acumulació massiva d’elements lligats a la

preparació, servei i consum d’aliments i begudes. Exemples: acumulacions de

restes de fauna corresponents a desenes o fins i tot a centenes d’animals

sacrificats, com a Fesques o a Acy-Romance. A vegades es troben milers de

fragments d’àmfores de vi com a Lyon, Aix-en-Provence o Corent, que s’han

d’associar a libacions.

2) Criteri de qualitat: El banquet demana aliments i begudes que surtin del normal.

Per exemple a Ribemont-sur-Ancre, Benencourt o Fesques hi ha una notable

presència de porcs i ovelles joves. Els ossos es presenten menys trossejats que en

els abocadors domèstics (López, Albizuri 2009: 61). És especialment definitori la

troballa d’espècies exòtiques com ocells, peixos, animals salvatges, etc. Pel que fa a

la beguda es detecta una preferència pel vi (àmfores vinàries) pel davant de la

cervesa o l’hidromel, que eren begudes més corrents. L’aparició d’elements de luxe

com vaixella metàl·lica, calderes, sítules, graelles, capfoguers, etc poden indicar un

banquet.

3) Criteri d’homogeneïtat: S’ha de tenir constància que els dipòsits trobats van ser

enterrats en un curt lapse de temps. En alguns casos no podem estar segurs que el

dipòsit trobat correspongui a un sol banquet, ja que es podria produir per

acumulació de restes de diversos banquets.

4) Criteri de ritual: En alguns llocs es detecten comportaments inhabituals atribuïbles

en principi a rituals. El més freqüent és la destrucció dels elements utilitzats en un

festí o en un ritual, amb la intenció que no es poguessin tornar a utilitzar,

mitjançant el seu trencament o l’enterrament.

5) Criteri de context: La troballa d’ossos de fauna i àmfores en zones de temples o de

santuaris poden ser atribuïts a banquets, excepte els esquelets sencers que s’han

de considerar ofrenes. En zones d’hàbitat en canvi els ossos de fauna s’interpreten

normalment com a deixalles de menjar.

Un tipus particular de jaciment relacionat amb banquets i libacions són les

Viereckschanzen de l’edat del ferro, que són recintes quadrangulars delimitats per un

fossat o una palissada. Es troben sobretot al sud d’Alemanya, però també s’estenen

per Suïssa, Àustria, Bohèmia i el nord de França. Majoritàriament dins d’aquests

recintes hi podem trobar edificis de vocació agrícola, com graners, pous i fons de

cabana, per això en general s’han de considerar granges agrícoles. Però algunes

Viereckschanzen es poden interpretar com a recintes sagrats on es realitzaven

banquets i libacions, com pot ser el cas de Nordheim, a Württemberg. En els fossats

que els envolten solen trobar-se elements que permeten identificar els rituals, com

una gran acumulació d’ossos de fauna o d’àmfores vinàries 15.

Alguns jaciments on han estat trobades fosses rituals que contenien les restes

culinàries d’un banquet són les següents:

15 Una part important de la informació l’he treta de http://de.wikipedia.org/wiki/Viereckschanze.

168

jaciment període bibliografia Mas Castellar de Pontós, Catalunya

edat del ferro Pons, Garcia 2008; Garcia, Pons 2011

L’Almoina, València romà, 5 aC-5 dC Marín, Ribera 2002: 294-295 La Monédière, Llenguadoc segle VI aC Nickels, Genty 1974 Saint-Pierre-les-Martigues, Provença

segle I aC Nin 1999: 264 i nota 37

Aix-en-Provence, Provença edat del ferro Poux 2002: 354 Lyon, Verbe Incarné, Rhône-Alps

edat del ferro Poux 2002: 350

La Croix du Buis, Limousin (Viereckschanze)

edat del ferro Poux 2000: 226-228

Santuari de Corent, Alvèrnia (Viereckschanze)

edat del ferro Poux 2002: 355; Poux, Foucras 2008

Fontenay-le-Comte, Les Genâts, Pais del Loira (Viereckschanze)


Ouessant, Bretanya edat del ferro Poux 2002: 347 Fossa 250 de la Grange aux Moines, Fesques, Normandia


Grange des Moines, Braine, Picardia (Viereckschanze)

edat del ferro Auxiette et al. 2000

Ribemont-sur-Ancre, Picardia (Viereckschanze)

edat del ferro Poux 2000; Poux 2002: 353

Verberie, les Gats, Picardia edat del ferro Poux 2002: 347 Bliesbruck, Lorraine edat del ferro Schaub et al. 1984; Petit 1988 Naux-aux-Forges, Lorraine edat del ferro Poux 2000 Acy-Romance, Ardennes (Viereckschanze)

s. II aC Poux 2002: 349 i 356

Entzheim, Alsàcia bronze final Landolt, van Es 2009: 220 Oderzo, Véneto edat del ferro Ruta et al. 2007 Unčovice, Moràvia bronze mitjà Dohnal 1989 Nopigeia-Drapanias, Creta bronze final Hamilakis, Harris 2011

Taula 8.4: Fosses relacionades amb banquets.

Hi ha un grup de fosses amb restes de banquets, molt sovint trobats en santuaris, que

a més presenten elements de culte i seran estudiats més avall. També hem trobat

restes de banquets en necròpolis. En aquest cas es relacionen amb un banquet

funerari. Alguns exemples són la necròpolis fenícia de Gadir o el camp d’urnes de can

Roqueta, que seran estudiats al capítol 9.

Fosses relacionades amb libacions Basant-nos en relats d’època històrica, sabem que es celebraven grans banquets i

libacions i la vaixella utilitzada podia ser retirada de la circulació o guardada per a una

altra ocasió. Els dipòsits relacionats amb una libació es caracteritzen per la troballa

d’un nombre elevat de vasos sencers de petites dimensions (copes, tasses, bols) molt

sovint associats a una àmfora o una tenalla. Les tasses i bols sovint es troben dins dels

169

recipients més grans o recoberts per un gran recipient posat cap per avall. No sembla

massa difícil d’intuir que es tracta de vasos utilitzats en una libació que s’havien

guardat a l’espera d’una altra cerimònia. Els dipòsits de vasos relacionats amb una

libació solen ser troballes bastant espectaculars, tal com podem veure a les figures 8.6

a 8.8.

jaciment període bibliografia Fossa 12 i “tomba” 2 de la Fábrica de Ladrillos de Getafe, regió de Madrid

edat del bronze Blanco et al. 2007: 47-48, 50-57, 240

Fay-de-Bretagne, País del Loira edat del ferro Allard, L’Helgouach, Poulain 1971 St. 235 de Quitteur, Franc Comtat

bronze final Piningre, Nicolas 2005: 354

Balloy Bois de Roselle, Ile-de-France (Viereckschanze)

edat del ferro Poux 2000: 222-223

Valdivienne, Poitou-Charentes (Viereckschanze)


Dodow, districte de Mecklenburg, nord d’Alemanya

edat del bronze Bartels 1990, citat per Veilke-Voigt 2007: 268

Muchow, Mecklenburg edat del bronze Brandt, Kluck 1989, citat per Beilke-Voigt 2007: 256-258

Raddusch, regió de Brandenburg edat del bronze Hänsel 1998: 427 Altdorf-Römerfeld, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 277, 280-281, 282, 282-283 Altheim, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 285 Oberravelsbach, Baixa Àustria edat del ferro Lochner 1986 Schrattenberg, Baixa Àustria bronze mitjà Eibner 1969 Enzersdorf an der Fischa, Baixa Àustria

bronze antic Kreen-Leeb, Derndarsky 1998-1999

Großmugl, Baixa Àustria bronze mitjà Lauermann, Hahnel 1998-1999 Drösing, Baixa Àustria edat del bronze Kühtreiber 1994; Draganits 1994 Maisbirbaum, Baixa Àustria bronze mitjà Doneus 1991, 1994; Dell’Mour 1991 Santa Rosa de Poviglio, Emilia-Romagna

bronze mitjà i recent Bernabò, Cremaschi 1997; Cremaschi, Pizzi 2011

Wrocław Widawa, Polònia bronze final Baron 2010; Baron 2012 Horní Počaply, Praga bronze mitjà Bouzek, Sklenář 1987 Fossa 5/76 de Za Homoli, Praga 9-Bĕchovice

edat del bronze Vencl, Zadák 2010

Brod nad Dyjí, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 23 Dolní Věstonice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 25 Lednice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 27-29 Lovčičky, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 29-30 Moravský Písek, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 30-32 Mušov, Moràvia edat del bronze Geisler, Stuchlíková 1986; Palatová, Salaš

2002: 33-34 Mutěnice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 34-37 Pavlov, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 37-39 Staré Hvězdlice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 40-41 Starý Liskovec, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 41-44 Těšetice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 45-48 Veterov, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 48-50 Želešice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 50-52 Zohor, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004: 25 Lozorno, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004

170

Kopčany, Eslovàquia edat del bronze BBartík, Hajnalová 2004 Báhoň, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004 Vlaha, Transsilvània edat del ferro Gogâltan, Németh, Apai 2011; Gogâltan,

Nagy 2012: 106-108 Remetea Mare-Gomila lui Gabor, Transsilvània

edat del ferro Gogâltan, Nagy 2012: 114

Valea lui Mihai, Transsilvània edat del bronze Ordentlich 1965

Taula 8.5: Fosses rituals amb conjunts de ceràmiques que es vinculen a libacions.

Malgrat que la majoria de troballes es fan en fosses excavades expressament, en

alguns casos es reaprofiten sitges (Horní Počaply).

Com he dit més amunt dins les fosses relacionades amb un banquet, un dels tipus de

jaciment de l’edat del ferro on podem trobar vestigis de libacions són les

Viereckschanzen, definides com a recintes quadrangulars delimitats per un fossat.

Finalment, crec que val la pena destacar els dipòsits de Drösing i de Maisbirbaum, que

presenten unes característiques especials, ja que els seus excavadors els consideren

dipòsits de distribució d’artesans ceramistes. L’any 1985 es va descobrir a Drösing,

Baixa Àustria, un dipòsit de 17 ceràmiques de l’edat del bronze a 1,20 m de

profunditat. En una fossa irregular hi havia una gran urna bicònica tapada amb un plat

cònic i al seu voltant deu vasos més petits, la majoria posats cap per avall. A dins l’urna

hi havia sis vasos petits, uns drets i els altres cap per avall, deu codolets

(versemblantment allisadors de ceràmica) i una petxina. L’autor creu que es tracta de

l’amagatall d’un ceramista, ja que tots els vasets són d’un tipus semblant, i a més hi ha

la presència dels allisadors (Kühtreiber 1994). A Maisbirbaum, Baixa Àustria, es coneix

un dipòsit semblant. Es van trobar un total de 52 ceràmiques, majoritàriament tasses,

corresponents a dos moments de l’edat del bronze, i 12 còdols de pedra que

s’interpreten com a allisadors de ceràmica (Doneus 1991). Jo, la veritat, malgrat que

reconec que no sé trobar una explicació satisfactòria per als codolets de pedra que

surten als dos dipòsits, penso que els vasets de ceràmica són massa semblants a altres

fosses relacionades amb una libació i per tant els col·loco en aquest apartat.

Uns altres casos especials els trobem a l’edat del bronze de Creta. En alguns santuaris i

palaus –com a Knosos i a Rousses- han aparegut centenars d’escudelles posades al

terra cap per avall, que han estat relacionades amb rituals de libació (Privitera 2004).

Es possible que després d’haver vist tants tipus de fosses que contenen ceràmiques

senceres us acabeu fent un embolic. En diferents capítols he parlat de sitges amb

ceràmiques senceres, amagatalls domèstics i fosses rituals relacionades amb libacions.

A fi de diferenciar cadascuna d’elles m’ha semblat convenient d’oferir en un quadre les

seves característiques principals (taula 8.6):

171

Sitja amb ceràmiques senceres (pàg. 116)

Amagatall domèstic (pàg. 148)

Fossa ritual relacionada amb una libació

- Sitja o fossa cilíndrica reaprofitada - Tenalles o ceràmiques d’emmagatzematge - Sense associació amb altres elements - Context domèstic

- Fossa de forma inespecífica - Ceràmiques de tot tipus - Associat a molins, indústria lítica, eines, etc - Context domèstic

- Fossa de forma inespecífica - Ceràmiques de petites dimensions: copes i bols, però també hi pot haver àmfores - Sense associació amb altres elements - Context domèstic, de santuari o sepulcral

Taula 8.6: Diferències entre tres tipus de fosses que presenten ceràmiques senceres.

En resum, en la sitja amb ceràmiques senceres la fossa ha de tenir una de les formes

característiques de la sitja i les ceràmiques han de ser tenalles o vasos

d’emmagatzematge, en els amagatalls les ceràmiques han de ser variades i poden anar

associades a molins sencers, indústria lítica i altres elements i en les fosses rituals s’han

de repetir un nombre elevat de petits vasos d’ús individual (copes i bols).

Fosses amb elements de culte Un altre grup el formen les fosses que contenen elements propis del culte, com per

exemple encensers, pebeters o figuretes antropomorfes o zoomorfes de terracota.

També entren en aquest grup els elements valuosos de metall (calderes, sítules, etc)

que es relacionen amb santuaris.

En alguns jaciments trobem petits vasos, anomenats “vasos en miniatura”, d’uns pocs

centímetres d’alçada, que han estat estudiats als treballs de S. Băcueţ Crişan (2011) i

de M. Králik i M. Hložek (2007). Alguns autors suposen que els vasets en miniatura

eren utilitzats en època clàssica per fer ofrenes d’aliments als déus. Altres teories

diuen que els vasos en miniatura en realitat serien per contenir principis actius en

medicina i seria la forma d’administrar-los als malalts (Josep Maria Solias, comunicació

personal). Una altra alternativa seria considerar-los fireta de joguina pels nens i en

aquest darrer cas no tindrien res a veure amb el culte.

M. Králik i M. Hložek (2007) han estudiat els vasos en miniatura del jaciment neolític

de Těšetice-Kyjovice i han observat les empremtes de dits del terrissaire que

presenten. La conclusió és que bona part de les empremtes són infantils, la qual cosa

va a favor d’una utilització com a joguines. Tot i amb això, en aquesta monografia

interpreto els vasos en miniatura com elements de culte, però caldrà veure com

evoluciona la investigació.

J. Makkay en un treball publicat a l’Acta Archaeologica de Budapest (Makkay 1978)

dóna a conèixer un grup de jaciments prehistòrics en els quals es van trobar molins de

172

vaivé. Makkay, a partir d’alguns textos antics sobre la mòlta ritual dedueix que podria

tractar-se de molins que es van fer servir per moldre ofrenes (per exemple les

primeres espigues recollides en un camp) i que un cop amortitzats van ser retirats a

una fossa junt amb altres elements relacionats amb el culte (per exemple, figuretes o

restes alimentàries d’un banquet). Val a dir que la proposta de Makkay no l’he tinguda

en compte en aquest treball, ja que es contradiu amb la proposta de considerar els

dipòsits de molins com a amagatalls que he fet al capítol anterior.

Finalment, caldria tenir present que no totes les figuretes han de ser considerades

elements de culte. Anàlisis químiques de continguts suggereixen que hi ha ceràmiques

del neolític en forma d’animal que eren llànties d’oli i per tant en aquests casos no

tenen necessàriament un caràcter ritual (Marangou, Stern 2009). Un altre exemple pot

ser la sitja de Porumbenii Mari-Várfele, a Transsilvània, que presenta abocaments de

deixalles domèstiques, dins les quals hi ha un fragment de figureta zoomorfa (Nagy,

Körösfői 2010).

Jaciments elements període bibliografia Puntal dels Llops, País Valencià

MIN edat del ferro Moneo 2003: 179

Cueva del Valle, Extremadura

FIG, MIN segles V i II aC Moneo 2003: 82-84

Castrejón de Capote, Extremadura*

FIG, ARM, PEB, CER

edat del ferro Berrocal 1989; Berrocal 2004

Castillo de San Pedro, Extremadura*

FIG, CER romà Berrocal 2004

Castelo Velho de Vaiamonte, Alentejo*

FIG, CER edat del ferro Berrocal 2004

Castelo de Garvâo, Alentejo*

FIG, PEB, CER

edat del ferro Berrocal 2004; Beirao et al. 1985-1986

Tresor de Monsanto, Beira (vasets de plata)

CAL edat del ferro Berrocal 2004

Noyen-sur-Seine, regió de Paris

FIG neolític Mordant, Mordant 1972: 567-568

Muides-sur-Loire, Centre de França

MIN bronze final/ ferro

Irribarria, Moireau 1991: 92

Fossa 39 de Bliesbruck, Alsàcia

FIG edat del ferro Schaub et al. 1984: 233

Evans, Franc Comtat (vaixella de bronze)

CAL bronze final Piningre, Mosca, Bonvalot 1999

Mirebeau-sur-Beze, Borgonya

MIN edat del ferro Joly, Barral 2007: 62

Tintignac, Llemosí ARM, CAL, FIG

edat del ferro Maniquet 2008

Großörner, Saxònia CAL edat del bronze Hänsel 1998: 428 Mormont, Suïssa* CAL, CER, edat del ferro Dietrich, Kaenel, Weidmann 2007;

Kaenel, Weidmann 2007 Bassa de Noceto, Emilia-Romagna

FIG, CER edat del bronze Bernabò, Cremaschi 2009

Laghetto del Monsignore, Laci

MIN edat del ferro Kleibrink 2000

San Pietro di Cantoni, CER segle III aC Matteini et al. 1997-2000

173

Sepino, Molise* Torre di Satriano, Lucània FIG, PEB,

CER segles V-III aC Nava, Osanna 2001

Těšetice-Kyjovice, Moràvia MIN neolític Králik, Hložek 2007 Bagod-Kelet, Hongria FIG edat del bronze Bálint 2006 Ikewár, Hongria FIG, CAL edat del ferro Nagy et al. 2012 Čatež-Sredno, Eslovènia MIN neolític Tomaž 2005 Colònia romana d’Apulum, Transilvània

PEB, CER romà Fiedler 2005

Alba Iulia-Dealul Furcilor-Monolit, Romania

FIG, CER edat del ferro Lascu 2006; Ciugudean 2009

Scânteia, Romania FIG neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 322 Truțețti, Romania FIG, CER neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 322 Târgu Frumos, Romania FIG neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 322 Şomartin, Romania CAL edat del ferro Ciugudean, Luca, Georgescu 2008 Porţ, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011 Pericei, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011 Bocşa, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011 Zalău, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011 Sebeș-Râpa Roșie, Transsilvània

FIG neolític final Popa 2006

Nemea, Peloponès FIG, MIN segles VII-V aC Barfoed 2009 Santuari de Tegea, Peloponès

FIG, ARM, CER

edat del ferro Thomassen 2009

Santuari d’Isthmia, Peloponès

FIG, ARM, CAL, CER


Santuari d’Argive Heraion, Peolopès

FIG, CAL, CER


MIN: vasos en miniatura; FIG: figures, exvots; CER: ceràmiques; PEB: Pebeters, cremadors i aspergillus;

ARM: armes; CAL: calderes i vaixella de bronze

* A més d’elements de culte es troben restes d’un banquet.

Taula 8.7: Jaciments amb fosses que contenen elements de culte.

Troballes als aiguamolls Finalment tenim les troballes fetes dins dels pantans i aiguamolls, com els

descobriments de Skævinge o Radziejöw Kujawski. Molts arqueòlegs consideren que

com que els pantans són llocs on és difícil de recuperar els béns llençats, els dipòsits

dels aiguamolls han de representar forçosament ofrenes rituals. Als pantans hi van

anar a parar restes de banquets i libacions, ceràmiques relacionades amb rituals,

objectes de culte, etc, tal com podem veure a la taula 8.8.

jaciment període bibliografia Flag Fen, Anglaterra bronze final Delibes, Fernández 2007: 24 Saint Clair, Normandia bronze final Delibes, Fernández 2007: 23 Pantà de Skævinge, illa de Sjælland, Dinamarca

romà Becker 1970: 147-150

Hundstrup Mose, illa de Sjælland, Dinamarca

edat del ferro Becker 1970: 130-131

Fjaltring, Jutlàndia edat del ferro Becker 1970: 160-161

174

Varbro, Jutlàndia edat del ferro Becker 1970: 150-151 Lundtoft, Dinamarca edat del ferro Becker 1970: 151-154 Tibirke, illa de Sjælland, Dinamarca

edat del ferro Becker 1970: 155

Bukkerup, Dinamarca edat del ferro Becker 1970: 157 Forlev, Dinamarca edat del ferro Becker 1970: 162-163 Riedstadt-Goddelau, Hessen romà Wagner 1985 Radziejöw Kujawski, Polònia edat del ferro Makiewicz 1988: 106-107

Taula 8.8: Troballes rituals als aiguamolls europeus.

Entre les troballes dels aiguamolls n’hi ha algunes que es relacionen amb banquets

(apareixen ceràmiques associades a fauna, com a Varbro o a Lundtoft), altres a

libacions (apareixen tasses i copes, com a Hundstrup Mose o a Fjaltring) o apareixen

elements propis del culte, com figures antropomorfes de fusta (a Forlev).

La majoria de les troballes dels pantans han de ser atribuïdes al món del ritual, però no

sempre. Hi ha altres possibilitats, com la dels amagatalls i la de mantenir els aliments

frescos, tal com veurem a continuació. A nivell metodològic és força interessant

l’estudi de l’arqueòleg H. Geißlinger, que, com a mostra de comparació, va analitzar

onze dipòsits de metalls preciosos del segle XVII dC trobats als aiguamolls danesos.

Com que corresponen a l’edat moderna, sabem per informacions històriques que

aquests dipòsits són amagatalls, ja que les restes foren dipositades a causa de la

inseguretat del moment i finalment es varen perdre. El raonament de Geißlinger és

senzill: si a l’edat moderna els pantans eren utilitzats per amagar béns valuosos, per

què a la prehistòria havia de ser diferent? Com a mínim ningú podrà negar que els

aiguamolls eren un bon lloc per amagar béns que després podien ser recuperats

(Geißlinger 2004).

Un altre ús dels pantans era per mantenir els aliments frescos. Al pantà de Langaaker a

Noruega es va trobar un vas de l’edat del ferro amb restes orgàniques adherides que

podrien ser mantega (Schetelig 1914: 34 i 38, citat per Beilke-Voigt 2007: 278). Un cas

semblant es dona a Øvre Finn, també a Noruega (Schetelig 1914: 38, citat per Beilke-

Voigt 2007: 278). Aquestes troballes s’interpreten com a recipients en els quals es

guardava la mantega fresca durant uns mesos, submergint-los als pantans, tal com es

feia a Irlanda i a Escòcia fins al segle XVIII (Earwood 1997).

Als pantans no solament hi anaven a parar ofrenes rituals sinó que en certes ocasions

també s’hi inhumaven cossos de persones. Aquestes troballes normalment són

classificades com a ofrenes rituals, malgrat que jo prefereixo vincular-les als jaciments

sepulcrals. Alguns exemples són el pantà de Valmose, a Jutlàndia, Dinamarca, on van

aparèixer les restes de 4 homes i 11 cavalls, corresponents a l’edat del ferro

(Monikander 2006: 4) i d’Östra Vemmerlöv, Suècia, on van ser descoberts els esquelets

de 4 homes, 20 gossos, 5 guineus i restes de cavall, bou, cabra/ovella, ós bru i cérvol

(Jennbert 2011: 114).

175

Fig. 8.1: Dipòsit de fundació trobat en un forat de pal de la casa M de Haps, Holanda Meridional, consistent en un petit vas. Font: Verwers 1972, figs. 41 i 51, reproduït per Gerritsen 2003: 64, fig. 3.20.

Fig. 8.2: Dipòsit de fundació en un forat de pal d’una cabana neolítica de Bicske, a Hongria, consistent en dos cranis de bou (Bos taurus L.) i dues destrals de pedra. Font: Makkay 1983: 163, fig 75.

176

Fig. 8.3: Dipòsit de fundació consistent en els ossos d’una cabra (Capra hircus L.) trobada en un forat de pal d’una cabana neolítica a Káloz-Nagyhörcsök, Hongria. Font Makkay 1983: 161, fig. 73.

Fig. 8.4: 1) Sitja 5375 amb tres esquelets sencers de porcs (Sus domesticus L.) del jaciment de Geispoldsheim-Schowobenfeld, a Alsàcia, edat del ferro. 2) Sitja 5376 del mateix jaciment, amb un esquelet sencer d’ovella (Ovis aries L.). Font: Putelat, Landolt 2013: 42, fig. 25 i p. 39, fig. 19.

177

Fig. 8.5: 1) Crani i potes d’un bou (Bos taurus L.), atribuïbles a una pell d’aquest animal dipositada dins la fossa. Jaciment de Bad Doberan, a la Pomerània occidental, de l’edat del ferro. 2) Crani i potes d’un cavall (Equus caballus L.), identificables com el dipòsit d’una pell, del jaciment de Sorte Muld, illa de Bornholm, Dinamarca, d’època romana. Font: 1) Schirren 1995: 331, fig. 9. 2) Klindt-Jensen 1957: 83 fig. 65, reproduït per Beilke-Voigt 2007: 112, fig. 29.

178

Fig. 8.6: Dipòsit de ceràmiques d’Enzendorf an der Fischa, a la Baixa Àustria, de l’edat del bronze final. Es van trobar unes 65 tasses posades dins de set grans plats. En aquest dibuix només surt una part de les ceràmiques trobades. Font: Kreen-Leeb, Derndarsky 1998-1999, fig. 5.

Fig. 8.7: Dipòsit de sis tasses del jaciment de Vlaha-Pad, a Romania, dins d’una sitja. Font: Gogâltan, Németh, Apai 2011: 168: fig. 2.

179

Fig. 8.8: Dipòsit de nou tasses i una tenalla de Wrocław-Widawa, Polònia, de l’edat del bronze final. Noteu la presència de nombrosos vasets que indiquen una fossa relacionada amb una libació. Font: Baron 2010: 425, fig. 4.

181

Capítol 9

FOSSES SEPULCRALS (BURIAL PITS)

En primer lloc cal advertir que quan parlo de fosses sepulcrals en aquest treball em

refereixo només a les fosses sepulcrals que podem trobar en contextos domèstics, dins

de les habitacions de les cases o properes als assentaments. També considero les

troballes fetes als santuaris, però no prenc en consideració les tombes que trobem en

megàlits, túmuls, coves sepulcrals, camps d’urnes, hipogeus, etc, que formarien les

necròpolis.

Més amunt ja he comentat que a la meva manera de veure la categoria “sepulcral”

passa pel damunt de les altres categories. Per mi qualsevol estructura en la qual

apareix una resta humana és una fossa sepulcral i aquí sóc conscient que discrepo

d’altres autors que consideren molts enterraments infantils trobats sota el paviment

de les cases com a dipòsits de fundació (o sigui fosses rituals) o que entren sitges o

altres fosses amb restes humanes dins dels dipòsits especials. En arqueologia se sol fer

una diferenciació clara entre el món dels vius i els món dels morts, entre els

assentaments i les necròpolis. En la nostra ciència la categoria “sepulcral” es defineix a

partir de la troballa de restes humanes. Una resta humana és una prova irrefutable

que pot ser verificada mitjançant memòries d’excavació, estudis antropològics,

fotografies, etc, mentre que el qualificatiu “ritual” és sempre una interpretació de

l’excavador.

Insisteixo que per a mi una estructura que conté restes humanes és una fossa

sepulcral. Ara bé, sóc conscient que si classifiquem com a sepulcral qualsevol fossa on

aparegui una sola resta humana ens exposem a donar com a sepulcrals fosses d’altres

tipus pel sol fet d’haver-hi anat a parar accidentalment algun os humà procedent de

tombes oblidades. Com que tot es pot parlar i tot es pot discutir, jo estaria disposat a

classificar les fosses que només contenen una o dues restes humanes com a sepulcrals

dubtoses o fins i tot com a no sepulcrals, en funció dels altres elements que trobem

dins la fossa.

182

Ara que parlem de restes humanes potser és el lloc indicat per dir que els sediments

àcids desfan els ossos i moltes sepultures es detecten per l’estructura que les conté

(cista, túmul) i per l’aixovar funerari, perquè l’esquelet ha desaparegut. En aquests

casos és important de fer estudis de fosfats (Ernée, Majer, Gaul 2009).

Enterraments en sitges Diversos autors han notat que és força freqüent la troballa de restes humanes a

l’interior de sitges en diversos moments de la prehistòria europea (Cunliffe 1992;

Delattre et al. 2000; Márquez 2004, Lefranc et al. 2010). Barry W. Cunliffe assenyala

que el 40 % de les més de 1700 fosses trobades al jaciment anglès de l’edat de ferro de

Danebury contenien dipòsits especials: restes humanes, carcasses d’animals, cereals

carbonitzats, molins, pesos de teler, eines de ferro, etc. L’autor considera que a l’edat

del ferro del sud d’Anglaterra els homes prehistòrics oferien a les divinitats ctòniques

diverses ofrenes, entre elles els seus difunts, quan la sitja ja havia deixat

d’emmagatzemar gra.

No és gaire freqüent trobar detalls sobre enterraments en treballs d’història o

d’etnografia. Potser per això val la pena de donar un parell de notícies que he trobat

buscant dades a Internet. Les dues venen de Sud-àfrica, on es van utilitzar les sitges

per emmagatzemar cereals fins fa uns decennis. La primera notícia diu que l’any 1828

el rei zulu Shaka va ser assassinat i el seu cos enterrat dins d’una sitja buida i recobert

amb pedres i fang (http://en.wikipedia.org). La segona fa referència a les morts

massives que es van produir els anys 1856-1857 entre els xhosa de Sud-àfrica. La fam

va ser tan forta que en alguns llocs els cossos dels difunts van quedar a mercè dels

voltors i dels gossos i en alguns casos es van utilitzar les sitges buides per enterrar-hi

els morts (Peires 1989: 243). Si fem cas d’aquestes dades històriques, l’enterrament en

una sitja no seria un fet habitual sinó que vindria motivat per causes excepcionals: un

assassinat o una gran mortaldat.

Les característiques principals que trobem en aquests enterraments són:

1) Es troben dins dels assentaments.

2) Són fosses reutilitzades que van ser excavades per altres funcions. La més freqüent

és la de sitja per cereals. També es coneixen, tot i que no són tan freqüents,

enterraments en altres tipus de fosses: fossats, fosses ovals, fosses irregulars, etc.

3) Ocasionalment els cadàvers es presenten en posicions poc acurades o inhabituals,

fins i tot en alguns casos es dedueix que són llençats a la fossa.

4) Poden ser inhumacions primàries (ossos en posició anatòmica) o en posició

secundària (paquets d’ossos o ossos sense connexió).

5) La majoria d’inhumacions són individuals, malgrat que es coneixen inhumacions

dobles o triples a Vermand i a Am Schluesselberg.

6) Rarament presenten aixovar funerari.

7) En uns pocs casos mostren signes de violència (Lefranc et al. 2010: 84).

183

Anem a veure ara una mostra àmplia de jaciments europeus que presenten sitges

reaprofitades per enterrar-hi persones (taula 9.1 i fig. 9.1).

Jaciment període bibliografia Battlesbury Hillfort, Anglaterra edat del ferro Ellis, Powell, Hawkes 2008: 34-42 Casarão da Mesquita 3, Alentejo edat del bronze Santos et al. 2008: 78-81 Fuente Celada, Castella calcolític Alameda et al. 2011: 60-62 Cerro de la Cabeza, Castella bronze final Fabián, Blanco 2011 San Román de Hornija, Castella edat del bronze Delibes 1978 Las Matillas, regió de Madrid edat del bronze Díaz del Río et al. 1997: 103-105 Camino de las Yeseras, regió de Madrid

calcolític Liesau et al. 2008: 108-109

Hoya 22 de Valladares I, Castella-La Mancha

calcolític García et al. 2008: 138

La Loma del Lomo, Castella-La Mancha

edat del bronze Valiente 1992:104

Hoyo 3 d’Aparrea, País Basc edat del bronze Sesma, García 1995-1996: 294 Paternanbidea, Navarra neolític García 1998 Los Cascajos, Navarra neolític García, Sesma 2001 Hoyo 9 de Cortecampo II, Navarra (amb 4 gossos)

edat del bronze Sesma et al. 2009: 56 i 74

Hoyos 2 i 3 de Balsa la Tamariz, Aragó

bronze mitjà Royo, Rey 1993

Polideportivo de Martos, Andalusia

edat del bronze Lizcano et al. 1991: 284; Cámara et al. 2008: 74-77

Valencina de la Concepción, Andalusia

neolític Márquez 2004: 116-117

El Acebuchal, Andalusia calcolític Márquez 2004: 118 San Bartolomé de Almonte, Andalusia

calcolític Márquez 2004: 118

Loma del Agostado, Andalusia calcolític Márquez 2004: 118 Quincena calcolític Márquez 2004: 118 Cantarranas-La Viña, Andalusia neolític Márquez 2004: 118 El Trobal, Andalusia neolític Márquez 2004: 119 Morro de Mezquitilla, Andalusia calcolític Márquez 2004: 120 El Llanete de los Moros, Andalusia

calcolític Márquez 2004: 122

Costamar, País Valencià neolític Flors 2009: 133-139 Institut de Batxillerat Antoni Pous, Catalunya

calcolític/ bronze antic

Boquer et al. 1995

Estructura 21 de la Font del Ros, Catalunya

neolític antic Bordas, Mora, López 1996: 401

Els Pinetons, Catalunya (amb 3 ovicaprins)

edat del bronze Balsera, Matas, Roig 2009: 255 i 261-262

Horts de can Torres, Catalunya neolític Coll, Roig 2003-2004 Can Soldevila III, Catalunya (amb restes d’un gos)

edat del bronze Costa et al. 1982: 20

Can Ballarà, Catalunya bronze inicial Carlús, Díaz 1995 CR-4 de Can Roqueta, Catalunya

bronze inicial Boquer et al. 1990; Castellana, Malgosa, Subirà 1999

Can Roqueta II, Catalunya (amb guineu, ovella, porc)

bronze inicial Albizuri 2011

D-14, D-18, D-38 i D-61 de la Bòbila Madurell, Catalunya

edat del bronze Martín et al. 1987-1988; Martín et al. 1988: 18; Memòria de l’excavació de 1987, inèdita

184

Camp Zinzano, Catalunya edat del bronze Amorós 2008: 25-32 i 45-47 Els Cinc Ponts, Catalunya bronze antic Esteve et al. 2011: 27 E-151 del Bosc de Quer, Catalunya

bronze inicial Carlús, de Castro e.p.

Sitges 17 i 59 de Sant Julià de Ramis, Catalunya

edat del ferro Burch, Sagrera 2009: vol 3 p. 154

Carretera de Canoès, Catalunya Nord

neolític mitjà Vignaud 2007: 33

Pirou, Llenguadoc (amb restes de gos)

neolític Loison et al. 2011:321-323

les Barres, Eyguières, Provença neolític final Barge 2009: 273 Estournelles, Roine-Alps edat del ferro Blaizot et al. 2000 La Plaine, Roine-Alps edat del ferro Blaizot et al. 2000 Saint-Paul-Trois-Châteaux, Les Moulins, Delfinat

neolític Beeching 2010

Montélimar, Gournier-Fortuneau, Delfinat

neolític Beeching 2010: 59

Châteauneuf-du-Rhône, Gornier-La Roberte, Delfinat

neolític Beeching 2010: 60

Neuville-aux-Bois, Centre de França

edat del ferro INRAP 2006: 64

Les Pierrières, Batilly, Centre de França

edat del ferro Bayle, Salin 2013: 203

Bassée, regió de París neolític recent Mazingue, Mordant 1982: 131 Au Levant des Gours aux Lions, Marolles-sur-Seine, Île-de-France

edat de ferro Delattre et al. 2000: 27

Str. 866 de la Grande Paroise, Les Sureaux, Île-de-France


La Grande Paroise, Les Rimelles, Île-de-France


Barley, Le Chemin de Montereau, Île-de-France


Varennes-sur-Seine, Proche le Marais du Colombier, Île-de-France


Varennes-sur-Seine, le Grand Marais, Île-de-France


Marolles-sur-Seine, Motteux, Île- de-France


St. 27 Chilly-Mazarin, la Butte aux Bergers, Île-de-France (amb cavalls)

edat del ferro Auxiette 2013: 172

Vermand, Picardia edat del ferro Lemaire, Malrain, Méniel 2000: 169 Verberie, Les Gats, Picardia bronze final Gransar et al. 2007: 556 Fresnes-Mazancourt, La Sole du Moulin, Picardia

edat del ferro Rougier, Watel, Blondiaux 2003

Framerville-Rainecourt, Le Fond d’Herleville, Picardia

edat del ferro Rougier, Watel, Blondiaux 2003

Auve, La Vigne, la Champagne edat del ferro Bonnabel et al. 2007 Avenay-Val d’Or, Sorange, la Champagne

edat del ferro Bonnabel et al. 2007

Bussy-Lettrée, Petit Vau Bourdin, la Champagne


185

Bussy-Lettrée, Mont-Lardon, la Champagne


Juvigny, La Voie Moïse, la Champagne


Sarry, Les Anges, la Champagne edat del ferro Bonnabel et al. 2007 Taissy, Le Mont de la Cuche, la Champagne


Neuflize, Le Clos, les Ardennes edat del ferro Bonnabel et al. 2007; Achard-Coromp et al. 2010

Souffelweyersheim, Les Sept Arpents, Alsàcia

edat del ferro Lefranc, Boës, Véber 2008: 47

Geispolsheim, Forlen, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2011: 58-60; Lefranc et al. 2010: 97

Sablière Maetz de Rosheim, Alsàcia

neolític Thévenin, Sainty, Poulain 1977; Lefranc et al. 2010: 102

Rosheim, Leimen, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 100 Matzenheim, Le Lavoir, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 99 Didenheim-Morschwiller-le-Bas, La Rocade ouest, Alsàcia

neolític recent Lefranc et al. 2010: 105-106

St. 17, 49 i 56 de l’Aerodrom de Colmar, Alsàcia (amb un esquelet de porc)

neolític recent Lefranc et al. 2010: 102-104; Arbogast 2013: 193-196

Fossa 426 de le Moulin, Wittenheim, Alsàcia (amb un esquelet de bou)

neolític Arbogast 2013: 197

Sitja 5553 de Schwobenfeld, Geispolsheim, Alsàcia (amb una llebre)

edat del ferro Putelat, Landolt 2013: 53-54

Entzheim, Geispolsheim, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 96 Gougenheim, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 97 Am Schluesselberg, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 97 Marlenheim, Hofstatt, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 98 Reichstett, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 100 Rosheim, Rosenmeer, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 101 Didenheim, Lerchenberg, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 104; Jeunesse 2010 Riedisheim, Rue des Violettes, Alsàcia

neolític recent Lefranc et al. 2010: 106

Holtzheim, Almatt, Alsàcia neolític Jeunesse 2010 Mundolsheim, Alsàcia neolític Jeunesse 2010 Herxeim, Palatinat neolític Zeeb-Lanz et al. 2007 Grube 17/4 de Breisach, Baden-Würtenberg

edat del ferro Balzer 2006: I, 41-42

Oberderdingen-Großvilars, Baden-Würtemberg

neolític Jeunesse 2010

Großmehring, Baviera neolític Jeunesse 2010 Grube 14, 48 i 355 d’Altdorf-Römerfeld, Baviera

edat del bronze Stapel 1999: 276, 278 i 283

Grube 248 d’Altheim, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 285 Le Mormont, Suïssa edat del ferro Dietrich, Nitu, Brunetti 2009; Dietrich et al.

2009 Trassano, Basilicata neolític Guilaine 1995: 536 Giebułtow, Polònia (amb un esquelet de bou)

neolític Kołodziej 2011: 59

Ivanovice na Hané 3 Padělky od Medlovic, Moràvia

edat del bronze Bálek et al. 2003: 142

186

Estr. K 591 de Prostejov-Drzovice, Moràvia (amb un esquelet de gos)


Estr. 128 de Zadovice, Moràvia (amb un esquelet de bou)


Bratislava, Mlynská dolina, Eslovàquia

neolític antic Farkáš 2002: 26 i 30

Bajč, Eslovàquia neolític antic Farkáš 2002: 27; Jeunesse 2010 Štúrovo, Eslovàquia neolític antic Farkáš 2002: 34 Káloz-Nagyhörcsök, Hongria neolític Makkay 1983: 161-162 Kőerberek, Hongria calcolític Horváth et al. 2005: 145-146 Carrer Királyok, Budapest, Hongria

bronze mitjà Szilas 2009: 67

Tečić, Sèrbia neolític antic Chapman 2000: 73 Traian, Moldàvia, Romania neolític final Chapman 2000: 69 Babadag, Dobudja edat del ferro Ailincai et al. 2005-2006

Taula 9.1: Jaciments que presenten sitges reaprofitades per enterrar persones.

Val la pena de destacar les sepultures dins de sitges en les quals l’individu humà

s’acompanya de les restes d’animals sacrificats. N’hi ha nombrosos exemples, entre els

quals esmento Cortecampo II, Drzovice, Zadovice, Giebułtow, etc.

A més de sitges, hom pot trobar enterraments en altres tipus de fosses, com per

exemple pous d’aigua (Dourges, Balatonősződ, veg. capítol 3), fosses ovals (Vermand)

o fosses irregulars (Bratislava, Tečić, Brześć Kujawski). Un dels llocs on és més freqüent

de trobar restes humanes en contextos no sepulcrals és als fossats (Pariat 2006: 403).

Als fossats hi van a parar restes humanes i carcasses d’animals. Al fossat del jaciment

neolític d’Ittenheim, a Alsàcia, es van trobar diverses restes humanes (Lefranc,

Denaire, Boës 2010) i el mateix passa al fossat neolític de Noyen-sur-Seine (Mazingue,

Mordant 1982) o el de Valencina de la Concepción (Márquez 2004). Un altre exemple

és el santuari celta de Gournay-sur-Aronde, on van sortir nombroses restes humanes

als fossats junt amb restes de fauna (Brunaux 1984).

A Ribemont-sur-Ancre, a la Picardia, es va descobrir un temple celta amb una base

formada per ossos humans (sobretot ossos llargs) corresponents a un mínim de 200

individus (Brunaux 1984).

Sepultures animals dins de tombes o de necròpolis A gairebé tots els estudis que he consultat sobre els enterraments d’animals els autors

diferencien entre els esquelets d’animals trobats en contextos d’habitació (veg. capítol

8) dels trobats en contextos funeraris (Kołodziej 2011, Szmyt 2006). Entre els dipòsits

d’animals associats a tombes es diferencia entre les restes de fauna que es troben dins

la mateixa fossa sepulcral (context I de Szmyt 2006 i tipus 6 de Kołodziej 2011) o en

una fossa apart dins d’una necròpolis (context II de Szmyt 2006 i tipus 7 de Kołodziej

2011). A continuació dono dues taules, la primera correspon a troballes d’esquelets

d’animals dins les tombes i la segona a tombes d’animals dins de les necròpolis. En el

187

primer cas les restes es poden considerar ofrenes d’aliments o animals sacrificats

durant el ritual funerari, mentre que en el segon només poden ser animals sacrificats

durant el ritual funerari.

Jaciments espècie període bibliografia Hort d’en Grimau, Catalunya

ASI edat del ferro Mestres, Sanmartí, Santacana 1990

Sepultura 17 de Sant Pau del Camp, Barcelona

CAP neolític Molist et al. 2012: 455

Lloma del Betxí, País Valencià

CAN edat del bronze Sanchis, Sarrión 2004: 180

Le Cendre-Gondole, Auvergne

EQ edat del ferro Deberge et al. 2009: 59-60

Les Tirelles, Chilleurs-aux-Bois, Centre de França

BOS, EQ edat del ferro Bayle, Salin 2013: 203-204

Aeròdrom de Colmar, Alsàcia

CRV, SUS neolític Lefranc et al. 2010: 88

Inowrocław-Szymborze 1, Kujavia

BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 67

Zdrojówka, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 79-80

Parchatka, Polònia BOS neolític Kołodziej 2011: 75 Estructura XV de Klementowice, Kujàvia-Pomerània

BOS neolític Kołodziej 2011: 67-69

Raciborowice, Polònia BOS, OVI neolític Kołodziej 2011: 76 Złota, Polònia BOS, SUS,

OVI neolític Kołodziej 2011: 80-86

Tomba 533 de Micenes, Peloponès

CAN edat del bronze Day 1984: 24

Kolonos Agoraios, Atenes CAN edat del ferro De Grossi Mazzorin 2008: 74 Cementiri Kolonaki de Tebes, Grècia


Volos, Tessàlia CAN segle VI aC Day 1984: 24 Tomba IX de Knossos, Creta


Gournes, Creta CAN edat del bronze Day 1984: 23 Lapithos, illa de Xipre CAN, ASI edat del bronze Day 1984: 22-23 Politiko, illa de Xipre CAN, EQ edat del bronze Day 1984: 23

BOS: bou, CAP: cabra, OV/CAP: ovicaprins, SUS: porc, CAN: gos, EQ: cavall, ASI: ase, CRV: cèrvol.

Taula 9.2: Enterraments d’animals amb els ossos en connexió dins de tombes.

188

Jaciments espècie període bibliografia Can Roqueta II SUS,

OV/CAP, CAN bronze inicial Albizuri 2011

Via Radicofani de Fidene, prop de Roma

CAN romà De Grossi Mazzorin 2001

Dębice Kolonia, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4 Krusza Zamkowa 13, Kujavia

BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 69-70

Pitutkowo 5, Kujavia BOS, SUS, OV/CAP,CAN

neolític Szmyt 2006: 4

Rzeszynek 1, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 77

Strzelce 2 i 3, Kujavia BOS, CAN, CRV

neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 78

Zdrojówka, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 79-80

Topolany 3-Nad žlebem, Moràvia

CAN edat del bronze Bálek et al. 2003: 138

BOS: bou, CAP: cabra, OV/CAP: ovicaprins, SUS: porc, CAN: gos, CRV: cèrvol.

Taula 9.3: Enterraments d’animals amb els ossos en connexió en fossa apart dins de

necròpolis.

D’entre tots els jaciments esmentats a les taules 9.2 i 9.3 jo destacaria els següents:

A Atenes, en un pou de la zona de Kolonos Agoraios es van trobar les restes d’uns 450

nadons o fetus a terme, acompanyats d’uns 150 gossos, que s’interpreta que foren

sacrificats per purificar la mort dels nens (de Grossi Mazzorin 2008: 74).

L’estructura XV de Klementowice, Kujàvia-Pomerània, del neolític, és una tomba amb

dues dones i un nen i els esquelets de dos bous sense cranis (Kołodziej 2011: 67-69). Al

mateix jaciment es coneixen altres tombes que combinen restes humanes i de fauna.

A Zdrojówka, Kujàvia, es coneix una tomba neolítica que conté restes humanes i de

porc i ovella. Al seu costat es va fer l’enterrament d’una parella de bous (Kołodziej

2011: 79-80).

A les Tirelles, a la regió Centre de França, es va excavar la tomba d’un home amb tres

bous i un cavall (fig. 9.2) (Bayle, Salin 2013: 203-204).

Vestigis de banquets i libacions funeraris A les necròpolis, al costat del difunt, poden aparèixer ossos de fauna en connexió

anatòmica, corresponents a alguna part del cos, interpretades com a peces de carn

que es dipositen com a ofrena alimentària. Gonzalo Aranda i José Antonio Esquivel han

estudiat la fauna que apareix dins les tombes de la cultura de l’Argar, que ocupa bona

part de l’edat del bronze del sud d’Espanya. Dins les tombes surten preferentment

espatlles i cuixes d’ovicaprins i de bovins. Els autors suposen que en el ritual funerari

189

es sacrificarien bous o ovelles, en funció de l’estatus del difunt, i serien consumits en

banquets, excepte la peça de carn que formaria part de l’aixovar funerari (Aranda

2008; Aranda, Esquivel 2007).

A la necròpolis d’incineració del bronze final i la primera edat del ferro de can Roqueta

hi ha fet un estudi de fauna per Javier López Cachero i Sílvia Albizuri. Creuen que les

diferents coloracions dels ossos cremats permeten distingir aquelles peces de carn que

es van cuinar (tons marrons, temperatures baixes) de les que es van incinerar

(coloracions blanques indicatives de temperatures molt altes). Les primeres serien les

restes del banquet, mentre que les segones formarien part de l’ofrena al difunt, i

esmenten que s’ha de mirar molt bé el context de la troballa (López, Albizuri 2009: 62).

De fet, hi ha pocs estudis de fauna procedent de necròpolis, tal com podeu veure a la

taula 9.4:

Jaciment període bibliografia Can Roqueta, Catalunya edat del ferro López, Albizuri 2009 Los Cipreses, Múrcia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007 Madres Mercedarias de Lorca, Múrcia

edat del bronze Aranda, Esquivel 2007

Necròpolis púnica de Gadir, Cádiz, Andalusia

edat del ferro Niveau de Villedary 2006

Fuente Álamo, Andalusia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007 Cuesta del Negro, Andalusia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007 Cerro de la Encina, Andalusia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007 Necròpolis de Villa Bruschi Falgari, Etrúria

edat del ferro Minniti 2012

Necròpolis del Palazzo dei Conservatori, Etrúria


Necròpolis del Foro di Cesare, Roma


Taula 9.4: Necròpolis prehistòriques europees on s’han estudiat les restes de fauna.

Part corresponen a ofrenes alimentàries ofertes al difunt i part corresponen a les restes

de banquets funeraris.

En algunes necròpolis es localitzen conjunts de ceràmiques senceres iguals que els que

al capítol 8 hem definit com a procedents d’una libació. A Krusza Zamkowa, Polònia, es

va trobar un dipòsit de cinc tasses dins la necròpolis de l’edat del ferro (Makiewicz

1988: 106-108). La troballa es podria relacionar amb una libació, ja que les tasses són

d’un model molt semblant.

A la necròpolis del Cabezo Lucero, al País Valencià, del segle IV aC, Aranegui i Grévin

(1993: 46) diuen que els vasos de libació posats dins les tombes es troben sovint cap

per avall, fet que es relaciona amb l’abocament d’un líquid al seu interior.

190

Fig. 9.1: Enterraments en sitges. 1) Enterrament en una sitja neolítica de Holtzheim-Altmatt, Alsàcia. 2) Enterrament en una sitja d’Ivanovice 3, Padělky od Medlovik, estructura 518, amb una dona i tres infants. Moràvia, bronze final. Font: 1) Jeunesse 2010: 31, fig. 3. 2) Bálek et al. 2003: 142, fig. 8.

Fig. 9.2: Enterrament d’un individu masculí (a l’esquerra de la fossa) amb tres bous i un cavall a Les Tirelles, Centre de França. Font: Fournier 2010, reproduït a Bayle, Salin 2013: 204, fig. 4.

191

Capítol 10

ESTRUCTURES INDUSTRIALS

En aquest capítol ens centrarem en les estructures que servien per obtenir o elaborar

matèries i productes que eren utilitzats per les societats prehistòriques. Les

anomenem estructures industrials perquè en elles es fabricaven matèries, útils i

objectes que formaven part dels coneixements tècnics d’una societat.

En principi, de totes les estructures industrials que es descriuen aquí hi ha indicis que

foren utilitzades a la prehistòria europea, malgrat que algunes han estat poc

estudiades o ens han arribat mal conservades. El resultat és que d’algunes d’elles

només en puc donar indicacions a través de descripcions etnogràfiques o de textos

antics.

Clots per extreure argila (en anglès, clay pits) Antigament l’argila era molt utilitzada en la construcció de les cases i edificis. A fi de

proveir-se d’argila excavaven uns clots prop de les cases d’on extreien el material de

construcció per sota del nivell superficial. Aquests clots tenen una morfologia peculiar:

estan formats per l’acumulació d’unes cavitats de forma tendent a oval, més o menys

regulars, amb un front d’excavació amb la paret quasi vertical i una part oposada de

parets d’inclinació mes suau, per on es treu l’argila (Gascó 1985: 16). La intersecció de

diverses fosses d’extracció dóna lloc a grans fosses amb el terra semblant als cràters de

la lluna. L’exemple etnogràfic que dóna Werner Buttler d’una fossa per extreure argila

de la zona de Debrecen, a Hongria, és molt característica (fig. 10.1) (Buttler 1934: 135

= Buttler 1936: 26).

Els hidatsa de la vall del Missouri utilitzaven lodges per viure a l’hivern, que recobrien

amb torba o amb terra. Per recobrir la teulada del lodge les dones hidatsa cavaven fosses

192

per extreure la terra d’uns sis peus de diàmetre i tres peus de profunditat (Wilson 1934,

366-368).

En arqueologia segurament les fosses per extreure argila més conegudes són les dels

poblats del neolític danubià. Algunes de les cases llargues tenen al seu voltant fosses

de diversa profunditat on es va extreure l’argila utilitzada per recobrir les parets de les

cases amb la tècnica del torchis (fig. 10.2).

En el quadre següent (taula 10.1) se citen algunes fosses per extreure argiles que he

trobat a la bibliografia. Val a dir que algunes d’elles han estat catalogades pels seus

excavadors com a “fons de cabana”, però les he inclòs aquí perquè tenen morfologies

característiques. A les figures 10.3 i 10.4 en podeu veure alguns exemples.

Jaciment periode bibliografia

Santo Ovidio, Portugal edat del ferro Martins 1991

Alfar de Rabatún, Andalusia romà García, López 2008: 286-287

Alacant, País Valencià medieval Rosser, Quiles, Rosselló 1993

GE17, GE195 i GE97-350 de Costamar, País Valencià

bronze final Flors 2010: 148-151

Mas d’Is, País Valencià neolític Rojo, Garrido, García 2012: 396-401

Camp Cinzano, Catalunya edat del bronze Amorós 2008: 54-56

Can Roqueta, Catalunya bronze inicial Terrats 2010: 150

Vall Suau, Catalunya bronze inicial Carlús 1996

Els Pinetons, Catalunya bronze final Balsera, Matas, Roig 2009

La Solana, Catalunya tardoantic Barrasetas, Járrega 2007

La Jasse d’Eyrolles, Llenguadoc bronze final Gascó 1980

Jonquies, Llenguadoc bronze final Grimal 1979

Fossa 64 de Carsac, Carcasona, Llenguadoc

bronze final Guilaine et al. 1986: 33-51

Ornaisons-Médor, Llenguadoc edat del bronze Guilaine et al. 1989: 165-168

La Pinede, Llenguadoc romà Alliot, Théveny 2009

Le Cendre-Gondolle, Auvergne edat del ferro Deberge, Blonde, Loughton 2007: 75-78

Cournon-d’Auvergne, Auvergne bronze mitjà Carozza, Bouby, Ballut 2006

Besançon-Saint-Paul, Franc-Comtat

neolític Petrequin 1979: 68

Passy, Richebourg ouest, Borgonya

bronze final Muller, Nicolas, Auxiette 2010

Cuiry-les-Chaudardes, Picardia neolític Ferdière 1988: 47

Colmschate-Skibaan, Països Baixos

romà Hermsen 2007

Wustermark, Haveland, Alemanya

bronze final Peters 1999

Saladorf, Àustria neolític antic Masur 2008

Sammardenchia Cûeis, Itàlia neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 34

Favella, Calàbria neolític Tiné 2009: 99-172

Bořitov VII, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 24-33

Blažovice I, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 46

Nemojany I, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 93-94

Holubice, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 83-91

Úholičky, Bohèmia calcolític Dobeš, Vojtĕchovská 2008

193

Liptice, Bohèmia calcolític Zápotocký 2008:397-399

Košice-Červený rak, Eslovàquia neolític Kaminská, Kaczanowska, Kozlowski 2008

Balatonboglár–Berekre-dûlõ, Hongria

edat del ferro Honti et al. 2002: 28-31

Fundort Dobri-Alsó-mező, Hongria

calcolític Horváth, Simon 2004

Taula 10.1: Clots per extreure argila.

Justament per intentar aclarir diferències entre tipus de fosses semblants poso la taula

10.2, on he intentat esbrinar els elements morfològics discriminants.

Fons de cabana (p. 36) Clots per extreure argila Fosses amb ceràmiques soterrades (p. 124)

- De planta regular, general-ment rectangulars o circulars. - Base plana. - Poden presentar estructures domèstiques com forats de pal, llars de foc, forns, etc.

- De planta aparentment irregu-lar, formada per la juxtaposició de diverses foses d’extracció de planta oval d’1,50-2 m d’eix màxim. - Base irregular, en forma de cavitats que recorden els cràters de la lluna. - No solen presentar estructures domèstiques a l’interior.

- De planta aparentment irregular, formada per la juxtaposició de diverses foses de planta circular de mida petita (0,60-0,80 m). - Base irregular, en forma de cavitats que recorden els cràters de la lluna, de mida més petita. - No poden presentar estructures domèstiques a l’interior.

Taula 10.2: Diferències morfològiques entre els fons de cabana, els clots per extreure

argila i les fosses amb ceràmiques soterrades.

Els clots per extreure argila poden ésser utilitzats posteriorment per altres utilitats:

fosses de decantació de l’argila, fosses per pastar l’argila, basses per abeurar els

animals que recullen l’aigua de pluja, abocadors d’escombraries, etc (Cavulli 2008: 13-

15). Alguns reaprofitaments s’estudiaran en els paràgrafs següents.

Clots per decantar i pastar fang Els clots per decantar fang acostumen a ser fosses amples i poc profundes, de parets

irregulars, on es decantava l’argila amb aigua. Els clots per pastar fang i barrejar-lo

amb palla, femta o altres elements tenen una morfologia semblant. Normalment totes

aquestes fosses aprofiten la depressió deixada per una fossa d’extracció d’argiles i el

seu fons es troba reomplert per una capa d’argiles i llims força nets. Si les argiles

contenen matèria orgànica, més aviat haurem de pensar en fosses per pastar l’argila

amb elements com la palla. Al nord d’Itàlia hi ha diversos jaciments neolítics que

presenten fosses per barrejar l’argila: Savignano sul Panaro, Casalnoceto, Campo

Ceresole, Brignano Frascata, etc (Cavulli 2008: 314-315).

194

En algunes ocasions els clots per pastar o decantar fang són una mica més elaborats. Al

barri artesanal de l’edat del ferro de Le Cendre-Gondole, a Alvèrnia, s’han conservat

prop dels forns de ceràmica algunes fosses amb el terra empedrat o amb un llit de

fragments de ceràmica, reomplertes amb una capa d’argila, en les quals se suposa que

es pastava el fang. A la mateixa zona apareixen unes fosses amb indicis d’haver

contingut una caixa de fusta on es creu que es produïa la decantació de les argiles

(Deberge, Blonde, Loughton 2007: 75-78).

Forns de ceràmica En diverses ocasions els arqueòlegs s’han plantejat de quina manera es podien coure

les ceràmiques prehistòriques. S’han fet algunes experimentacions i el resultat ha estat

que es podien utilitzar forns molt simples per coure-les (Anghel 1999, 2000, 2003,

2011; Palamarczuk 2004; Thér 2004). De fet, l’etnoarqueologia i l’experimentació

mostren que els forns que hem anomenat “domèstics” (veg. capítol 3) es poden

utilitzar ocasionalment per coure ceràmiques, però a més coneixem altres maneres de

coure la ceràmica.

Cocció en pila: Una de les fórmules conegudes per l’etnoarqueologia és la cocció en

pila, consistent en empilar els vasos i la llenya sobre el terra o en una lleugera

depressió (fig. 10.5). El professor Felix-Adrian Tencariu ha estudiat les diferents

maneres que hi ha de coure les ceràmiques a l’aire lliure, amb dades

etnoarqueològiques de poblacions dels cinc continents, especialment de l’Àfrica

(Tencariu 2010). La lectura del treball de Tencariu ens fa veure que aquesta era

segurament la manera de coure les ceràmiques més utilitzada a la prehistòria. Ara bé,

la cocció en pila resulta poc visible en arqueologia. Un cop s’han retirat les ceràmiques

només queden restes de carbons i cendres, fragments de les ceràmiques trencades

durant el procés de cocció i els fragments usats per protegir o per tapar les boques de

les ceràmiques. Quan es reutilitza el forn es netegen les cendres i l’ús continu crea una

base lleugerament rubefactada que permet identificar-los, però en alguns llocs com al

nord del Marroc tenen el costum de fer els forns en xaragalls, de tal manera que quan

arriben les pluges desapareix l’evidència (González et al. 2001: 16).

Forn en fossa, consistent en una fossa on es dipositaven els vasos que es volien coure i

entremig s’hi posava el combustible, generalment troncs i branques d’arbre, però

també herbes o femta de vaca assecada a les zones on escassejava la llenya.

En algunes zones del Marroc els terrissaires utilitzaven simples cubetes de forma

cilíndrica d’1,5 m de diàmetre per coure les ceràmiques. L’espai era ocupat per les

ceràmiques i pel combustible (Herber 1932).

Al Níger, les ceramistes hausa coïen les ceràmiques tradicionals en forns d’uns dos

metres de diàmetre i 0,50-0,70 m de profunditat. A la part de baix posaven un llit

d’excrements d’animals secs i a sobre les ceràmiques i la llenya, coberta per una altra

capa de femta. El forn s’encenia a la posta del sol i cremava amb flama viva una hora

195

aproximadament. Durant la nit es deixava que es refredessin les ceràmiques i no es

tocaven fins l’endemà (fig. 10.6) (Dupuis, Echard 1971: 31-32).

A Califòrnia, al W dels Estats Units, les dones yuman i shoshon eren unes expertes

artesanes de la ceràmica. Per coure 8 peces de ceràmica, una dona utilitzava una fossa

de 0,60 m de diàmetre i 0,40 m de profunditat, amb les ceràmiques cobertes amb

troncs de iuca i escorces (Campbell 2005: 129-135).

Malgrat que s’haurien de contrastar les dades amb experimentacions o amb una millor

informació etnoarqueològica, sembla que aquestes fosses, com les fosses de

combustió, han de donar importants rubefaccions i en certs casos fins i tot la cuita

parcial de les parets. No tinc ara com ara confirmada cap fossa amb aquest ús a la

prehistòria europea. Caldrà ser una mica pacients, ja que deuen estar confoses amb

fosses de combustió i altres tipus de forns.

Forn en fossa amb pou d’accés: Aquest forn consisteix en un pou o una rampa que

comunica amb la cambra de cocció de forma cònica amb una sortida de fums, que

genera un tiratge millor i permet aconseguir temperatures més altes. No hi ha molts

exemples coneguts, però es poden citar els forns neolítics de Besançon-Saint-Paul,

descrit per Petrequin (1979: 63-66) (fig. 10.7), el de Notre-Dame-de-Marceille (Vaquer

1994), el de Reichstett-Schamli, a Alsàcia (Duhamel 1978-1979: 55-56) o el d’Otaslavice

a Moràvia (Duhamel 1978-1979: 55), aquest darrer de l’edat del ferro.

Podrien ser del mateix tipus els forns E-68 del Mas d’en Boixos (Farré et al. 1998-1999:

119-120), E-56 dels Cinc Ponts (Esteve et al. 2011: 28) o el CJ-II-1 de cal Jardiner (Martí,

Pou, Carlús 1997: 24-25), tots a Catalunya, però es troben molt arrasats.

Forn de volta amb dues cambres, que malgrat semblar més evolucionat el trobem

documentat ja des del neolític a l’est d’Europa. El foc es concentra a la cambra inferior

(cambra de foc) i les ceràmiques per coure es posen a la cambra de cocció,

normalment en forma de volta, separada de la cambra de foc per una graella de fang

amb forats que deixen passar l’aire calent (fig. 10.8). A la taula 10.3 poso alguns

exemples trets de la bibliografia que he consultat.

Jaciment període bibliografia Can Gambús 2, Catalunya bronze inicial Artigues, Bravo, Hinojo 2006: 118-119 Portal Vielh de Vendres, Llenguadoc, França

bronze final Carozza, Burens 2000

La Sauzaie, Poitou calcolític Duhamel 1978-1979: 55-56 Clermont-Ferrand, Alvèrnia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 63 Florange, Lorraine edat del ferro Duhamel 1978-1979: 59 Sévrier, Savoia bronze final Duhamel 1978-1979: 56-58 Hohlandsberg, Alsàcia bronze final Duhamel 1978-1979: 56 Achenheim, Alsàcia bronze final Duhamel 1978-1979: 56 Marlenheim, Alsàcia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 58 Rosheim, Sablière Helmbacher, Alsàcia

edat del ferro Duhamel 1978-1979: 58-59

Sissach-Brühl, Suïssa edat del ferro Duhamel 1978-1979: 62 Wien III-Engelsberggasse-Riesgasse, Baixa Àustria

edat del ferro Duhamel 1978-1979: 62

196

Bieskau, Silèsia, Polònia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 63 Postoloprty, Bohèmia neolític Duhamel 1978-1979: 55 Hlinsko, Bohèmia neolític Petrasch 1986:44 Brno-Horní Heřpice, Moràvia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 61 Opatovice Velké, Moràvia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 62 Kramolin, Moràvia neolític Petrasch 1986:44 Žvanec, República Txeca neolític Petrasch 1986:44 Kamenin, Eslovàquia calcolític Duhamel 1978-1979: 55 Bratislava, Eslovàquia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 60 Budapest-Bekásmegyer, Hongria edat del ferro Duhamel 1978-1979: 61 Židovar, Sèrbia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 63 Kosteški IX, Moldàvia neolític Petrasch 1986:44 Cîrcea, Valàquia neolític Petrasch 1986:44 Leu-La Tei, Romania neolític Petrasch 1986:44 Tărtăria, Romania neolític Petrasch 1986:44 Glăvăneștii Vechi, Moldàvia neolític Comșa 1976: 359 Valea Lupului, Moldàvia neolític Comșa 1976: 359

Taula 10.3: Exemples de forns de ceràmica prehistòrics d’Europa amb dues cambres.

La majoria de forns de la taula 10.3 es troben en bon estat i es conserva la base de les

dues cambres que els composen. Però sovint ens trobem amb restes malmeses de

forns que s’identifiquen només per la troballa de fragments d’una graella de fang.

Abocadors de ceràmica Tots els arqueòlegs ens hem trobat amb alguna excavació on apareix una acumulació

notable de ceràmiques dins d’una sitja, una fossa, un terraplè. Aquestes acumulacions

de ceràmiques normalment es consideren abocadors de ceràmica d’un forn de

terrisser, malgrat que molt sovint es dona el nom d’abocador al lloc on apareix una

acumulació notable de ceràmica, sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot en alguns

casos es fa servir el terme, clarament abusiu, de “dipòsit de ceràmica”. Quan són

abocadors de ceràmica d’una terrisseria es localitzen els forns en la seva proximitat o

bé es detecten exemplars de ceràmica mal cuita o deformada. Un bon exemple és la

terrisseria romana de Rabatún, a Jerez de la Frontera, Andalusia, on es coneixen alguns

forns d’àmfores i de ceràmica comuna. Prop d’aquests forns es troben els abocadors,

entre els quals destaca la U.E. 640, una fossa per a l’extracció d’argila (fig. 10.9) que

fou reomplerta amb teules i altre material constructiu, àmfores, ceràmica comuna i

restes de fauna (García, López 2008: 286-287).

197

Jaciment període bibliografia Alfar de Rabatún, Andalusia romà García, López 2008: 286-287 Portal Vielh de Vendres, Llenguadoc

bronze final Carozza, Burens 2000

La Pinede, Llenguadoc romà Alliot, Théveny 2009 Oppidum de Bibracte, Borgonya edat del ferro Olmer, Paratte, Luginbhül 1995 Fossa OZ87046 d’Oleye-Al Zèpe, Hesbaye, Bèlgica

neolític Cahen, Jadin 1996

Fossa 258 de Sarup, Illa de Fyn, Dinamarca

neolític Andersen 1976

Dumesti-Între pâraie, Moldàvia neolític Alaiba 2005

Taula 10.4: Alguns jaciments europeus on s’han localitzat abocadors de ceràmica en

fosses.

Alguns exemples d’abocadors sensu latu que no responen al model d’una terrisseria

poden ser l’abocador de ceràmica púnica de Can Vicent d’en Jaume a l’illa d’Eivissa

(Pérez, Gómez 2009), la sitja 1 de la vil·la romana del Bosquet (Bosch, Miret 1989) o

l’abocador del carrer del Baró de Petrès, a la ciutat romana de València, amb més d’un

centenar de ceràmiques entre àmfores i ceràmiques comunes (Marín, Ribera 2002:

296).

També hi ha alguns casos d’acumulacions de fragments de ceràmica al fons d’una fossa

que resulten difícils d’adscriure a una funció concreta. Seria el cas de les fosses 93 i 94

de Kösching a Baviera (Biermeier, Kowalski 2009), de Znojma-Hradištĕ al sud

d’Eslovàquia (Čižmář 2004), de l’estructura 385 de Cuiry-les-Chaudardes (Lasserre-

Martinelli, Le Bolloch 1982), del carrer Angosta de los Mancebos de Madrid (Caballero

et al. 1985, Priego 1994), de Budai Skála a Budapest (Beszédez, Horváth 2007: 148-

149), etc. En aquests casos no m’atreveixo a dir si són sitges que es van utilitzar com

abocadors o s’han d’incloure dins les sitges amb ceràmiques senceres. Fins i tot en el

cas del carrer Angosta de los Mancebos es detecten importants aportacions de

cendres, ossos i argila cuita, el que ens permetria considerar la troballa de Madrid com

a una simple fossa amb deixalles.

Fargues de coure Les fargues d’aram són les instal·lacions on s’obté el coure o els seus aliatges. En els

darrers anys l’estudi de les escòries trobades a les excavacions i unes acurades

experimentacions han donat com a resultat un cert coneixement dels processos

tècnics que duien a la fabricació d’objectes de coure i de bronze a partir de minerals

presents a les mines (Ambert 1998; Carozza, Mille 2007; Happ et al. 1994). Les

instal·lacions que s’associen a l’elaboració del coure són fonamentalment dos tipus de

forns:

Forns de reducció: Són els forns en els quals es cou el mineral de coure barrejat amb

carbó vegetal i s’obté el coure i nombroses escòries. Els forns de reducció solen estar

198

situats a les zones mineres. Els més coneguts són els de Mitterberg, als Alps austríacs,

que consisteixen en una fossa quadrangular situada al vessant d’una muntanya amb

parets de pedra ajuntada amb argila per tres costats, amb la boca del forn per davant i

l’interior ple de carbons i escòries de coure adherides a les parets (fig. 10.10). Paul

Ambert, en un article publicat fa uns anys, passa revista a d’altres forns coneguts arreu

d’Europa (Ambert 1998).

Forns de fosa: El producte obtingut al forn de reducció es neteja i s’eliminen les

escòries i la massa de coure es torna a fondre en uns forns anomenats forns de fosa. Es

tracta de fosses on hi havia el combustible (normalment carbó vegetal) i on es

produïen elevades temperatures gràcies a la utilització d’una manxa amb una tovera

que forçava l’aire. La massa de coure i impureses es fonia en un gresol de ceràmica i el

coure o bronze fos es ficava dins d’uns motlles de gres que donaven la forma a la peça.

Hom coneix alguns forns de fosa més o menys ben conservats als poblats de Minferri, a

la plana occidental catalana (fig. 10.11) (Saula 1995: 15; Equip Minferri 1997), i a Le

Cendre-Gondole, a Alvèrnia, França (Deberge, Blonde, Loughton 2007: 79-81).

Ferreries (smithies) En els darrers anys els estudis paleometal·lúrgics han permès conèixer com es produïa

el procés que duia a l’elaboració de productes de ferro. Com en el cas del treball del

coure, els estudis de la siderúrgia antiga s’han centrat en les anàlisis químiques dels

objectes de ferro i escòries trobades als jaciments prehistòrics, a més d’una acurada

experimentació que ha permès descobrir la cadena operativa del treball del metall

(Garçon 2006; Kmošek 2008; Kmošek, Kmošek 2008; Pleiner 1997, 2000; Serneels

1997). En alguns casos han estat de profit estudis etnoarqueològics com el de J. P.

Ossah Mvondo sobre els forns de ferro al Camerun (Ossah Mvondo 1998).

Simplificant, tres són les estructures principals que trobem lligades a la siderúrgia

prehistòrica16:

Forns de reducció: En els forns de reducció es posa el mineral de ferro junt amb carbó

vegetal dins d’un cilindre refractari amb toveres connectades a manxes per on passava

una intensa corrent d’aire. Al fons del forn hi havia un dipòsit d’escòria on es recollia el

producte de la reacció. El corrent d’aire activava la combustió del carbó i la reducció

dels òxids de ferro presents al mineral, alliberant el ferro, que quedava al fons del forn

en una massa anomenada “masser” o esponja de ferro.

Els forns de reducció solen trobar-se prop de les mines de ferro. Hom coneix alguns

forns de la cultura de Hallstatt a Waschenberg, Àustria, i de la cultura de la Tène, a la

regió de Praga: a Chŷně I, a Ořech i a Podbořany (figs. 10.12 i 10.13) (Pleiner 1997,

2000: 141-155).

Fornals: Les fornals són els forns on el ferrer escalfa l’esponja de ferro que ha sortit

dels forns de reducció per posar-la roent i poder-la martellejar a l’enclusa.

16 Radomir Pleiner (1997, 2000) diferencia entre més tipus de forns. Aquí em limito a assenyalar els més importants.

199

Normalment les fornals i les encluses es solen associar al taller del ferrer, com podem

veure al jaciment de la segona edat del ferro de Mas Castellar de Pontós, al NE de

Catalunya (fig. 10.14) (Rovira 1997, 2002).

Encluses: Les encluses consistien normalment en una pedra propera a la fornal on el

ferrer picava el ferro, n’eliminava algunes impureses i li dava forma.

Carboneres o sitges pel carbó Es tracta d’una estructura industrial anomenada carbonera a Catalunya i sitja pel carbó

a Mallorca, que correspon al lloc on tradicionalment es feia el carbó vegetal per les

cuines i per la indústria siderúrgica.

Hi ha tres tipus principals de carboneres tradicionals. El primer tipus era anomenat

carbonera francesa o pila alta pels carboners catalans i consisteix en una pila de llenya

de forma cònica d’uns 10 m de diàmetre amb una xemeneia al mig coberta amb

branques verdes i terra (fig. 10.15, 1). Normalment es posa la llenya més gruixuda al

mig i la més prima als extrems. La carbonera s’encén durant uns dies i quan ja només

surt fum net i transparent es tapen els forats de ventilació i es deixa que s’extingeixin

les flames. La carbonera francesa és coneguda a la Península Ibèrica, França, Itàlia,

Alemanya, etc, presenta nombroses variants segons la regió i és el tipus de carbonera

més estès17.

Un altre tipus són les carboneres de manxa o pila tortosina en les quals la llenya es

posa dins d’una construcció trapezoïdal de pedra seca de quatre o cinc metres de

llargada i un o dos metres d’alt (fig. 10.15, 2). A la part del darrere tenen tres espiralls

per on entra l’aire i un altre pel davant (Euba, Ribes 2010; Solà 2003). Altres formes de

carboneres d’aquest estil els trobem al centre d’Europa i a Suècia, algunes d’elles

sense mur de pedra seca (Kadera 2009, 2010; Hennius et al. 2005).

Finalment tenim un altre tipus de carbonera que a la Rioja s’anomena cisco de hoyo i

que en català podríem anomenar carbonera de fossa. Consisteix en una fossa circular

d’1,5 o 2 m de diàmetre i 0,80 m de profunditat on s’empilen arrels de bruc (Erica

arborea), s’encenen i al final es cobreix amb una capa de terra per parar la combustió

(fig. 10.15, 3). Se’n coneixen al País Basc i a la Rioja (Pascual, García 2007; Pérez 2009)

i en punts dispersos d’Europa (Kadera 2010).

En les carboneres que es situen al mig del bosc els elements que permeten identificar-

les són, en primer lloc, una plaça de 8 a 10 m de diàmetre on es fa la carbonera i on

s’empilen els materials que es necessiten (llenya, terra, fulles). En segon lloc, la

carbonera sol produir una estesa de petits carbons que pot ser identificada durant

decennis o fins i tot segles. S’ha de fer una anàlisi acurada dels carbons que es trobin a

la plaça de la carbonera, que han de ser espècies aptes per al carboneig: a les zones

mediterrànies tots els Quercus (alzines i roures), faig, pi, bruc, om, etc i a les zones de

17 La bibliografia etnogràfica que he fet servir és: Deis 2009, Giorgerini 2009, Gómez 2008, Gutiérrez 1996, Ferruzzi 2007, Food and Agriculture Organisation 1987, La Carbunara 2006, Pérez 2009, Rinaldi 1927, Rosellini 2009, Stöllner 2010, Straulino 2002.

200

l’Europa temperada els faigs, avets i roures així com els gèneres Alnus, Tilia, Acer,

Carpinus, Ulmus, etc. El tercer element varia en funció del tipus de carbonera. En la

carbonera francesa pot trobar-se un cercle de pedres que limitava la pila, en la

carbonera de manxa sortiran més o menys definides les parets de delimitació de pedra

seca i en les de fossa el clot al fons del qual hi ha els carbons de la llenya cremada.

Generalment es vincula l’obtenció de carbó vegetal amb la fosa i reducció de metalls,

especialment el coure i el ferro. El carbó vegetal permet arribar a les temperatures de

fosa dels metalls, el que el fa el combustible ideal per a la metal·lúrgia. D’aquí que a la

prehistòria les primeres referències de l’ús de les carboneres les trobem a l’inici de

l’edat dels metalls, malgrat que no resulten clares fins a l’edat del ferro. Els primers

vestigis de carboneres de pila els trobem a Karlskron, a Baviera, i els de carboneres de

fossa als jaciments de Siegen-Niederschelden a Alemanya, de Waschenberg a Àustria i

de Praga-Bubeneč a la República Txeca (fig. 10.16) (Stöllner 2010: 10; Pleiner 2000: 121

i 125; Pertlwieser 1970). A l’occident europeu podem esmentar la fossa 301 de Mas

Castellar de Pontós, al NE de Catalunya, prop d’un forn metal·lúrgic (Rovira 2002). En

època romana podem citar les carboneres de la Vallferrera als Pirineus, dels segles III-

IV dC (Pèlachs 2004) i la fossa de Kellerberg a Postdam (Pleiner 2000: 121). A destacar

l’estudi de Woitsch (2009) i el treball experimental fet per J. Kmošek (2011), que va

assajar carboneres de fossa i de pila.

Les carboneres són descrites per Cató (R.R. 38), per Plini el Vell (Nat. Hist. XVI, 30) i per

Teofrast (Hist. Plant. V, 9). Al Renaixement el llibre de Vannoccio Biringuccio (1559:

135v-140v) ens ha deixat una descripció interessant sobre les carboneres (de pila i de

fossa) i amb posterioritat el treball de Duhamel du Monceau (1761) resulta un clàssic

sobre el tema.

Forns de calç Els forns de calç són estructures industrials dedicades a l’obtenció de calç. La calç

s’utilitza sobretot en la construcció, per a fer morter de calç, per a emblanquinar les

parets, etc. La calç s’obté a partir de la combustió a uns 1000 graus centígrads del

carbonat de calç o pedra calcària, present a la major part de zones de l’entorn

mediterrani. La majoria de forns tradicionals tenen forma cilíndrica amb una gran

cambra de combustió amb una cendrera i una volta feta amb pedres calcàries que

suporta una massa important de pedruscall calcari. Poden ser amb la cambra de cocció

subterrània o totalment aeris. En aquest darrer cas resulten més difícils d’identificar.

Al Pròxim Orient la calç ja era utilitzada al neolític per fer figuretes, “vaixella blanca” i

arrebossats de murs. A partir d’alguns experiments de laboratori i d’estudis

petrogràfics P. Karkanas conclou que la majoria d’arrebossats prehistòrics es formen

amb calç obtinguda per combustió de pedres calcàries poroses com el tuf barrejat amb

cendres i deixalles (Karkanas 2007). Resulta molt interessant un forn de calç

experimental fet al jaciment de Kfar HaHoresh, a Israel, basat en les restes trobades a

l’excavació (Goren, Goring-Morris 2008). Es tracta d’una fossa cilíndrica que va ser

201

omplenada amb llenya i amb pedra calcària i va estar encesa durant vint-i-quatre hores

(fig. 10.17). La temperatura màxima assolida va ser de 870 ºC. Se’n va obtenir uns 250

Kg de calç viva i es van consumir uns 1000 Kg de combustible. Nou anys després de

l’experiment, l’erosió i la bioturbació van desfer la fossa i van dispersar les restes de

calç del voltant del forn.

A l’occident europeu les primeres troballes de forns de calç remunten a finals de la

prehistòria i a la protohistòria. A la ciutadella ibèrica de Calafell, als recintes J i E,

corresponents als segles IV i III aC. es va trobar una gran taca de cendres al damunt de

la qual hi havia pedres calcàries mig deshidratades, i al seu costat algunes capes fines

de calç. Els excavadors interpreten que la calç s’obtenia per combustió directa de la

pedra calcària i s’apagava en basses (Sanmartí, Santacana 1992: 46).

Els romans van fer ús intensiu dels forns de calç a la construcció, essent nombrosos els

llocs on s’han identificat forns: la Teuleria dels Àlbers (Bermúdez, Varas e.p.), la vil·la

del Vinyet (Revilla, Garcia 2007) i la vil·la dels Antigons (Capdevila, Massó 1979) a

Catalunya; Torre la Sal (Flors 2009: 190), el Camí dels Lladres de Dènia (Ronda 2006) i

Ròtova (Moscardó 2008: 182-183) al País Valencià. Altres jaciments són la vil·la de

Villaverde Bajo a Madrid (Pérez de Barradas 1931-1932), Priego de Córdoba a

Andalusia (Carmona, Luna 2007), Brétinoust al Centre de França (Suméra, Veyrat

1997), Herrsching a Baviera (Biermeier 2005: 24), Linz a l’Alta Àustria (Krenn,

Leingartner, Anzenberger 2008: 44-45), etc. A França, D. Lavergne i F. Suméra han

inventariat uns cinquanta-cinc jaciments amb forns de calç d’època romana (Lavergne,

Suméra 2000). A Siedlemin, Polònia, es coneix un forn de calç d’època romana que al

fons té una ofrena amb ossos de cabra (Makiewicz 1988: 98).

Diversos escriptors llatins descriuen la fabricació de la calç. L’arquitecte Vitruvi parla de

la fabricació i utilització de la calç per fer morters i arrebossats (De Arch. II, 5, 1 i VII, 2).

Cató el Censor descriu un forn de calç de 10 peus d’amplada i de 20 peus d’alçada amb

una o dues fosses per a les cendres (R.R. 38). També en parlen Plini el Vell (Nat. Hist.

36, 53) i Pal·ladi 1, 10. El diccionari de Daremberg-Saglio sv structura esmenta els usos

de la calç per fer morters.

Forns de pega (tar pits) Una altra estructura industrial és el forn de pega. En aquest capítol prenc en

consideració el producte adhesiu produït per la destil·lació seca de la fusta de pi (pine

tar), la de l’escorça de bedoll (birch bark tar) o alguns olis especials com l’oli de

ginebró, obtingut del ginebró o càdec (Juniperus communis i J. oxicedrus), molt utilitzat

en medicina tradicional i en veterinària.

Ja des dels temps paleolítics es coneixen alguns projectils de sílex encastats en fletxes

de fusta utilitzant com a adhesiu pega de pi o de bedoll (Aveling, Heron 1999;

Osipowicz 2005: 12). L’obtenció d’aquesta pega es devia fer en forns rudimentaris del

tipus assajats per l’arqueologia experimental o coneguts per l’etnografia. També es va

fer servir la pega per impermeabilitzar algunes ceràmiques neolítiques, segons els

202

estudis químics que s’han fet (Józwiák et al. 2006; Urem-Kotsou et al. 2002), i per

protegir la fusta (Ruthenberg, Weiner 1997).

La pega i altres olis vegetals s’obtenien a partir de la destil·lació de la fusta. Les

estructures vinculades a l’obtenció de pega poden ser alguna de les següents18:

Forns en forma d’embut. El naturalista grec Teofrast (371-287 aC) en la seva obra

Història de les plantes descriu unes piles per destil·lar pega semblant a les carboneres.

Les estelles de pi es posen verticalment sobre un terra que fa pendent cap a un canal

on es recull la pega, i tota la llenya és recoberta amb una capa de terra que l’obliga a

cremar de manera somorta (Hist. Plant. IX, 3).

Els primers forns coneguts identificats com a forns per obtenir pega els trobem a partir

de l’època romana i sobretot en temps medievals. Són fosses en forma d’embut que

s’identifiquen com a forns de pega a partir de la semblança amb forns tradicionals

escandinaus (Hjulström, Isaksson, Hennius 2006; Hennius et al. 2005; Wawruschka

1998-1999: 362 i fig. 14; Bialeková 1997). Els més antics es van trobar a les muntanyes

properes a Uppsala, Suècia, on es coneixen diversos forns com el de Sommaränge

datat al 260-440 cal dC (fig. 10.18), el de Fullerö datat al 130-420 cal dC o el de Snåret,

d’un tipus més gran, datat al 680-890 cal dC (Hjulström, Isaksson, Hennius 2006: 289;

Hennius et al. 2005: 19-21). Una rèplica d’aquests forns va ser assajada amb èxit en un

experiment al Museumsdorf Düppel de Berlín (fig. 10.19) (Todtenhaupt 2008)19.

Forn amb dos recipients de terrissa, el superior posat cap per avall i ple de fusta a

destil·lar i l’inferior que recull l’oli o la pega (fig. 10.20). Es coneixen versions

tradicionals al País Valencià (Gusi, Barrachina, Aguilera 2009: 263), al Marroc (Julin

2008: 18-20) i a Polònia (Kadera 2010). Una variant serien els forns que contenen un

conducte que va d’un recipient a l’altre, com els que s’utilitzaven a Guadalajara, La

Mancha (Gusi, Barrachina, Aguilera 2009: 263) o a Nogueruelas, a Aragó (Monesma

1997)20.

El mètode de la destil·lació en dues olles és descrit per Konrad von Megenberg vers

1350 i en el llibre de Vannoccio Biringuccio editat per primer cop a Venècia l’any 1540

(Kurzweil, Todtenhaupt 1991: 71-72; Biringuccio 1559: 271). L’arqueologia documenta

algunes ceràmiques amb el fons perforat que es creu que s’utilitzaven per destil·lar

algunes pegues i quitrans a partir del segle VII dC, als jaciments de Rossow i de Priborn,

a la Pomerània (Kurzweil, Todtenhaupt 1991: 70-71).

Forns amb una base de pedra amb canalons. En alguns punts de la península Ibèrica,

Alemanya (Saxònia, Baviera, Pomerània), Alta Àustria, República Txeca, Noruega i

Suècia es coneixen uns forns que produeixen la destil·lació seca de branques de pi o de

18 Classificació basada sobretot en els tipus establerts per Andreas Kurzweil i Dieter Todtenhaupt (1991). 19 Curiosament uns anys abans s’havia fet una altre experiment en què es reconstruïa la fossa en forma d’embut amb el mètode de la doble olla (veg. més avall). Rectificar és de savis. 20 Es coneixen altres formes de destil·lació documentades només pels experiments com la destil·lació d’escorces de bedoll posades dins d’una campana d’argila crua (Osipowicz 2005), la destil·lació en una sola ceràmica (Neubauer, Schwörer 1991) o amb pedres calentes que provoquen la destil·lació parcial de l’escorça de bedoll (Czarnowski, Neubauer 1991).

203

ginebre sobre una pedra que porta incisos uns canals que dirigeixen la pega líquida fins

a un recipient (fig. 10.21) o bé cap a un forat que travessa la pedra (Gusi, Barrachina,

Aguilera 2009; Fàbrega 2006: 93; Kurzweil, Todtenhaupt 1991; Kainzbauer 1997; Zach

1979; Farbregd 1989; Kadera 2010). Es desconeix l’antiguitat de la tècnica, però

malgrat que aparenta ser bastant primitiva gairebé tots els documents provenen de

l’època moderna.

Forns d’obra i altres forns. A partir del segle XIX es fan servir forns d’obra de planta

circular amb el terra en pendent cap a un canal que desemboca a un dipòsit que recull

la pega. N’hi ha exemples a la península Ibèrica i a la Provença (Gusi, Barrachina,

Aguilera 2009; Fàbrega 2006; Porte 1994; Aufan 1997; Acovitsioti-Hameau, Hameau,

Rosso 1993, 1997; Ñacle 2005).

Malgrat que no coneixem forns de pega d’època prehistòrica cal suposar que algun

procediment semblant als proposats es deuria utilitzar per obtenir la pega que trobem

en eines prehistòriques21.

Fosses d’adoberia (tan pits) A principis del segle XX es produeixen els primers descobriments d’unes fosses de

forma allargada, profundes i estretes, sovint amb depressions als extrems (fig. 10.24),

que els arqueòlegs de parla alemanya van batejar amb el nom de Schlitzgrube

“esquerda”, “fossa de ranura”. Les fosses no tenien paral·lels clars en el món de

l’etnografia i per aquest motiu van ser considerades en molts casos de funció incerta.

Alguns excavadors, però, es van atrevir a fer les primeres interpretacions. L’any 1911

Wolff va publicar una d’aquestes fosses trobada al jaciment neolític de Windecken, al

fons de la qual va sortir l’esquelet sencer d’un cabirol. Per això Wolff va interpretar

que eren trampes per caçar animals (Wolff 1911: 21, citat per Van de Velde 1973). Un

temps més tard, Werner Buttler i Waldemar Haberey en la seva excavació del poblat

neolític de Köln-Lindenthal donen una segona interpretació que és la que ens interessa

aquí: fosses on es produïa l’adobat de les pells (Buttler, Haberey 1936: 65, citat per

Van de Velde 1973: 56-57). Encara hi hauria altres interpretacions que no han tingut

tant d’èxit, com la de fosses per amerar el lli (Dzięgielewski 2011), pous de gel (Lenneis

2013), etc.

La hipòtesi de Buttler i Haberey va ser represa per Pieter van de Velde en un article

publicat l’any 1973. Es creu que les depressions que tenen les fosses “amb perfil en W”

corresponen als llocs d’assentament de dos pals verticals que sostindrien una pell

tensada (Ferrari, Steffè 1997). Segons una altra versió, l’espai entre la pell i la paret

havia d’estar plena de fulles de roure, d’escorça de roure o de faig, etc, que són

productes que contenen tanins i són utilitzats en l’adoberia tradicional. El procés

d’adobat i d’eliminació del pèl de les pells es pot aconseguir també amb productes

com l’orina.

21 Qui tingui interès pot consultar una introducció sobre les pegues entre els autors clàssics (Fàbrega 2006).

204

Alguns treballs de pedologia indiquen que els farciments de les fosses d’adoberia han

de ser força orgànics i s’han de trobar nivells alts de fòsfor i nitrogen en les mostres de

sediment. Al jaciment neolític de Sittard, als Països Baixos, va ser trobada una fossa

que podria ser una fossa d’adoberia. A fi de contrastar la hipòtesi es van prendre

mostres de terra per analitzar el contingut de fosfats i nitrogen en diferents capes del

sediment. No es va detectar cap anomalia en el contingut d’aquests elements químics,

per la qual cosa no es va confirmar la hipòtesi i la fossa es considera de funció incerta

(Wijk 2006: 14-15). El mateix va passar amb l’estudi de sediments d’una dotzena de

Schlitzgruben trobades en les excavacions fetes amb motiu d’una canonada de gas

propera a Colònia, a Alemanya. Els farciments eren constituïts per l’acumulació de sòl

agrícola format per la crema de vegetació causada per una agricultura d’artiga

(Eckmeier et al. 2008). Més recentment, les anàlisis químiques del sediment fetes als

jaciments belgues de Remicourt i Voroux (C, P, N i Ph) descarten activitats artesanals

com l’adobat de les pells o l’amerat de fibres tèxtils. Una anàlisi de fitòlits a Voroux

suggereix una capa de palla a la fossa (Bosquet, Goffioul, Chevalier 2013: 252-253).

Com sigui que les anàlisis no confirmen l’ús per adobar les pells de les Schlitzgruben en

els darrers temps han pres força altres interpretacions com la de considerar-les

trampes de caça (Achard et al. 2011). En el paràgraf dedicat a les trampes de caça

explicaré aquestes hipòtesis.

La descoberta d’abundants extremitats distals de potes d’animals en un dipòsit

arqueològic es considera un indici d’activitats d’adoberia. Ara bé, l’estudi atent dels

ossos, amb l’ajut de les proporcions de les diverses parts esquelètiques, mostra que

l’activitat generadora d’aquestes restes òssies no és pas tant simple (Rodet, Olive,

Forest 2002; Deferrari 1997).

Clots per fumar pells (smudge pits) Una altra tècnica per conservar les pells consisteix en fumar la seva cara interna en

unes fosses estretes on es posen vegetals que en cremar-se produeixen molt de fum,

com les panotxes buides de moresc.

L’arqueòleg nord-americà Lewis R. Binford, a partir d’algunes descripcions etnogrà-

fiques dels indis i d’alguns vestigis arqueològics trobats en excavacions, va definir una

fossa oval d’unes dimensions mitjanes de 0,30 m d’eix màxim i 0,33 m de profunditat

(fig. 10.22), en la qual es detectaven restes vegetals carbonitzades capaces de donar

molt de fum i que servien per fumar i per tractar les pells (Binford 1967). Poc després

de la publicació de l’article de Binford, P.J. Munsen contestava que també podien

servir per ennegrir l’interior d’algunes ceràmiques (Munsen 1969). Finalment Mary

McCorvie va suggerir que els focs amb molt de fum podrien servir per allunyar els

mosquits (McCorvie 1987: 65-66, citat per Mansberger 2005). Els darrers treballs han

tornat a revifar les teories de Binford (Skibo, Franzen, Drake 2007).

A destacar que algunes fosses han conservat les parets ennegrides pel fum, com les de

la fig. 10.22. Per això s’interpreta que són fosses que es van utilitzar diverses vegades.

205

En principi a Europa no hi ha referències a fosses per fumar pells. En opinió de Claire

Chahine a la prehistòria europea es coneixia l’ús d’olis, fum i tanins vegetals per tractar

les pells, essent la darrera la més usada en temps històrics (Chahine 2002: 21-23).

Trampes de caça De trampes per caçar animals n’hi ha de moltes classes, però aquí em centraré en

aquelles que consisteixen en una fossa profunda on cau l’animal que es vol capturar.

He trobat tres exemples etnogràfics de trampes de caça en punts ben allunyats del

planeta: a Europa, Amèrica i Oceania.

A la plana hongaresa s’utilitzava una trampa per caçar llops, consistent en un pou de

dos o tres metres de profunditat. Al mig hi havia un pal amb un tros de carn i el terra

era fals i format per joncs, bogues, etc, que cedia en posar-s’hi l’animal (Balassa,

Ortutay, 1984: fig. 103).

A Amèrica del Nord els indis navaho caçaven àguiles per als seus rituals. Per caçar-les

utilitzaven pous de formes diverses i posaven com a esquer un conill viu lligat prop de

la trampa (Hill 1938: 161-166).

Els maori de Nova Zelanda utilitzaven una trampa per caçar cert tipus de rates,

anomenada rua torea. Consistia en una fossa d’uns 1,20 m de fondo que tenia la forma

d’una piràmide truncada, de planta quadrada i amb les parets reentrants a fi que la

rata que hi caigués no es pogués escapar. A la boca de la fossa es posaven alguns

bastonets clavats horitzontalment amb una baia silvestre a la punta. Quan la rata

pretenia agafar la baia, queia dins la fossa i ja no podia sortir (Best 1941: II, 501-502).

Dins la prehistòria europea els millors conjunts de trampes de caça els trobem als

països escandinaus. Allà des de la prehistòria fins als temps medievals es van utilitzar

trampes de fossa per caçar els rens o els ants. Al sud de Noruega es coneixen unes

fosses amb les parets de pedra seca on es caçaven els rens, com les del llac Langvatn

(fig. 10.23), amb línies d’estaques o de tanques per dirigir els animals cap a les trampes

(Bang-Andersen 2009; Barth 1983; Stenvik 1989; Olsen 2013). I a Suècia es coneixen

acumulacions i alineaments de fosses en nombrosos indrets, que en alguns llocs poden

arribar fins a més d’un centenar. Grups nombrosos de persones espantaven ramats de

rens per dirigir-los cap a les línies de trampes i allà queien en fosses profundes

(Jordhøy et al. 2005; Jordhøy 2007).

En els darrers anys han pres força les hipòtesis que consideren les fosses llargues i

estretes, anomenades fosses “à profil en Y-V-W” pels arqueòlegs francesos o

“Schlitzgruben” pels alemanys com a trampes de cacera (fig. 10.24). Aquestes

interpretacions es basen en el fet que fosses d’aquest tipus apareixen amb restes

esquelètiques d’animals salvatges al fons i que es troben fora dels assentaments

(Achard 2011; Fechner 2011). Recentment s’ha organitzat a Chalons-en-Champagne un

col·loqui sobre les fosses “amb perfil en Y-V-W”, del qual fa poc que s’han publicat les

actes (Achard-Corompt, Riquier 2013).

206

Les trampes de caça amb perfil en Y-V-W s’estenen per alguns punts d’Escòcia, nord de

França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, República Txeca, Àustria, Hongria, nord

d’Itàlia i els països escandinaus. La cronologia és sobretot neolítica però arriba fins al

bronze final (Achard-Corompt, Riquier 2013: 52).

A la taula següent exposo una llista bastant llarga (però no completa) d’alguns

jaciments prehistòrics que presenten fosses estretes i allargades, amb la bibliografia

corresponent.

Jaciments període bibliografia Mye Plantation, Escòcia neolític final Achard-Coromp et al. e.p LGV Montpellier-Nîmes, Llenguadoc

---- Achard-Coromp et al. e.p

Pithiviers, Bois Médor, Centre de França

edat del ferro Dubuis, Bayle, Gay 2013

Barley, le Chemin de Montereau, Île-de-France

neolític Issenmann, Peake 2013

Marolles-sur-Seine, le Grand Canton


Ville-Saint-Jacques, le Bois d’Echalas


Neuville-sur-Oise, Île-de-France neolític Marti et al. 2013 Plouedern, Leslouc’h, Bretanya neolític? Blanchet, Legall 2013 Saint-Just, Normandia neolític Achard-Coromp et al. 2011 Éterville, Normandia neolític Marcigny 2013 Mondeville, Normandia neolític Marcigny 2013 Achicourt, le Fort, Nord de França

bronze final Lorin et al. 2013

Maroeuil, rue Curie, Nord de França


Aire-sur-la-Lys, ZAC du Hameau de Saint Martin, Nord de França


Isle-Aumont, Champagne ---- Achard-Coromp et al. e.p Saint-Martin-sur-le-Pré, Champagne

neolític Achard-Coromp et al. 2011

Bussy-Lettrée, Champagne neolític Achard-Coromp et al. 2011 Aulnay-aux-Planches, Champagne

---- Achard-Coromp et al. e.p

Arcis-sur-Aube, Champagne neolític Achard-Coromp et al. e.p Saint-André-les-Vergers, Champagne

edat del ferro Achard-Coromp et al. e.p

Neuflize-Les Clos, Champagne edat del ferro Achard-Coromp et al. e.p Buchères, Mousney, Saint-Leger-Près-Troyes, Champagne

neolític Achard-Coromp et al. 2010

Parc Logistique de l’Aube, Champagne

neolític Achard-Coromp et al. e.p

Bezannes, Champagne edat del bronze Bontrond et al. 2013 Thilois, Champagne neolític Bontrond et al. 2013 Rosheim, Alsàcia neolític antic Biermann 2001: 590 Duntzenheim, Alsàcia neolític Ertlen et al. 2013 Gougenheim, Alsàcia neolític Ertlen et al. 2013 Fexhe-le-Haut-Clocher, Voroux-Goreux, Valònia

neolític Bosquet, Goffioul, Chevalier 2013: 248

207

Remicourt, En Bia Flo II, Valònia neolític antic Biermann 2001: 590; Bosquet, Goffioul, Chevalier 2013: 250

Remicourt-Momalle, Valònia neolític antic Biermann 2001: 590 Sittard, Països Baixos neolític Wijk 2006: 14-15 Obermeisa, Saxònia neolític? Strobel, Viol 2006: 7-8 Moringen-Großenrode, Baixa Saxònia

neolític Biermann 2001: 183

Einbeck-Kohnsen, Baixa Saxònia


Duderstadt, Baixa Saxònia neolític Velde 1973: 57 Köln-Lindenthal, Renània del Nord-Westfàlia

neolític antic Achard-Coromp et al. e.p.

Eschweiler-Lohn 03 / Weisweiler 39, Renània

neolític antic Biermann 2001: 590

Aldenhoven, Renània del Nord-Westfàlia


Müddersheim, Renània del Nord-Westfàlia


Titz-Hasselsweiler, Renània del Nord-Westfàlia


Inden / Lamersdorf, Inden 01, Renània del Nord-Westfàlia


Monsheim, Renània-Palatinat neolític antic Achard-Coromp et al. e.p. Plaidt, Renània-Palatinat neolític antic Velde 1973: 56; Achard-Coromp et al. e.p. Münster-Sarmsheim an der Nahe, Renània-Palatinat


Langweiler 02, Renània-Palatinat neolític antic Biermann 2001: 590 Windecken, Hesse neolític Velde 1973: 56; Achard-Coromp et al. e.p. Münzenberg-Oberhörgern, Hesse


Heutingsheim/ Monrepos, Baden-Württemberg

neolític Velde 1973: 56; Achard-Coromp et al. e.p.

Ulm-Eggingen, Baden-Württemberg


Hilzingen, Baden-Würtemberg neolític antic Biermann 2001: 590 Bad Friedrichshall-Kochendorf, Baden-Württemberg

neolític Biermann 2001: 590; Friedrich 2013

Freiburg im Breisgau-Hochdorf, Baden-Württemberg


Eberstadt, Baden-Württemberg neolític Velde 1973: 56 Erfurt, Turíngia neolític Biermann 2001: 590: Lippmann 1985 Wandersleben, Turíngia neolític antic Biermann 2001: 590 Hienheim, Baviera neolític antic Velde 1973 Landshut, Baviera neolític antic Biermann 2001: 590 Moosburg an der Isar-Kirchamper, Baviera


Rosenburg im Champtal, Àustria neolític Achard-Coromp et al. e.p. Vhò Campo Ceresole, Llombardia

neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 35-36

Belforte di Gazzuolo, Llombardia neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 35-36 Brońsko, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011 Podłęże, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011 Modlnica, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011 Brzezie, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011

208

Branč-Helyföldek, Eslovàquia neolític Velde 1973: 57; Achard-Coromp et al. e.p. Törökbálint, Hongria calcolític Rajna 2009

Taula 10.5: Schlitzgruben o trampes de caça de la prehistòria europea.

209

Fig. 10.1: Fossa per extreure argila de Szemet-Gödör, Hongria, de principis del segle XX. Font: Buttler 1934: 135, fig. 1a.

Fig. 10.2: Planta d’una casa llarga del neolític danubià amb les fosses que es van utilitzar per extreure argila, a banda i banda de la construcció. Casa 245 de Cuiry-les-Chaudardes, Picardia. Font: Soudsky 1982: 74, fig. 11.

Fig. 10.3: Clot per extreure argila del jaciment del bronze final-ferro de Pinetons II, Catalunya, definida pels seus excavadors com una “estructura complexa”. Font: Balsera, Matas, Roig 2009: 266, fig. 21.

210

Fig. 10.4: Clot per extreure argila de Bořitov, a Moràvia, datat al calcolític. Font: Ondráček, Dvořak, Matějičková 2005: làm. 17.

Fig. 10.5: Forn de ceràmiques en pila, utilitzat a la Kabília, nord d’Algèria, fins fa pocs anys. Les ceràmiques i el combustible (llenya i femta assecada) s’empilen al terra. Font: Balfet 1956, reproduït per Gutiérrez 1996: 64, fig 12, redibuixat.

Fig. 10.6: Forn en fossa per coure ceràmiques de les terrissaires hausa, al Níger. Font: Dupuis, Echard 1971: 32, fig 10.

211

Fig. 10.7: Forn de ceràmica en fossa amb pou d’accés de Besançon-Saint-Paul, segons interpretació de Petrequin. Font: Petrequin 1979: 65, fig. 45.

Fig. 10.8: Reconstrucció de forns de ceràmica amb doble cambra separades per una graella. 1) Glăvăneștii Vechi, Romania. 2) Sévrier, Alta Savoia. Font: 1) Florescu 1965, reproduït per Comșa 1976: 360, fig. 5. 2) Bocquet, Couren 1974, reproduït per Duhamel 1978-1979: 58, fig. 14.

212

Fig. 10.9: Abocador de ceràmiques d’època romana de la terrisseria de Rabatún, a Andalusia. Es tracta d’una fossa d’extracció d’argiles que va ser reaprofitada. Font: García, López 2008: 287, fig. 5.

Fig. 10.10: Forn per reduir el mineral de coure de Serso-Croz del Cius, als Alps italians. Font: Perini 1992, reproduït per Ambert 1998: 8, fig. 5.

213

Fig. 10.11: Cubeta metal·lúrgica per fondre bronze de Minferri, Catalunya. Font: Saula 1995: fig. 8.

Fig. 10.12: Forn de reducció de ferro de Waschenberg, un dels més antics d’Europa. A la fossa es va trobar una escòria ferrosa (marcada F al dibuix) que va permetre identificar la seva funció. Font: Pertlwieser 1970: 53, fig. 4,2.

214

Fig. 10.13: Experiments de reducció del ferro en un forn del tipus Podbořany. A l’esquerra, les capes de mineral i de carbó abans de l’encesa del forn. A la dreta, tal com va quedar després de l’experiment. Font: Pleiner 2000: 150, fig. 35.

Fig. 10.14: FR262. Fornal d’un ferrer de la segona edat del ferro de mas Castellar de Pontós, Catalunya. Font: Rovira 2002: 525, fig. 23.7.

215

Fig. 10.15: Tipus de carboneres tradicionals de diferents punts d’Europa. 1) Carbonera de pila d’Eslovàquia. 2) Carbonera de manxa del Tirol. 3) Carbonera de fossa de la Rioja, amb arrels de bruc (Erica arborea) posades dins d’una fossa que es crema i s’acaba apagant amb terra. Font: 1 i 2) Kadera 2010. 3) Pascual, García 2007.

Fig. 10.16: 1) Carbonera de fossa de Waschenberg, de l’edat del ferro. 2) Carbonera de fossa de Praha-Bubeneč, de l’edat del ferro. Font: 1) Pertlwieser 1970: 55, fig. 5.4. 2) Pleiner 1958, reproduït per Kmošek 2008: 15, fig. 7.

216

Fig 10.17: Forn de calç experimental de Kfar HaHorest, a Israel, basat en un forn neolític del mateix jaciment. A dalt, planta del forn després de la seva encesa, un cop retirada la calç. A baix, la mateixa zona nou anys després. Font: Goren, Goring-Morris 2008: 791-792, figs. 6 i 7.

217

Fig. 10.18: Forns de pega, en forma d’embut. 1) Forn A4177 de Sommaränge, Suècia, datat el 260-440 cal dC. 2) Forn 720 de Düppel, Berlín, de l’edat mitjana. Fonts: 1) Hjulström, Isaksson, Hennius 2006: 285, fig. 3. 2) Kurzweil, Todtenhaupt 1991: 71, fig. 13.

Fig. 10.19: Reconstrucció experimental d’un forn de pega medieval, a partir de les restes descobertes a Düppel, prop de Berlín. Font: Todtenhaupt 2008.

218

Fig. 10.20: Croquis d’un forn de pega amb el sistema de dos recipients que es feia servir fins fa uns anys a Cortes de Arenoso, País Valencià, d’acord amb un informant. Font: Gusi, Barrachina, Aguilella 2009: 262, fig. 10.

Fig. 10.21: Forns de pega amb una base de pedra amb canalons. 1) Forn de pega de l’Alta Àustria. 2) Secció i funcionament d’un forn de Moràvia. Fonts: 1) Kainzbauer 1997: 138, fig. 3. 2) Kadera 2009.

219

Fig. 10.22: Clots per fumar les pells dels jaciments de Gete Odena i de Burrell Orchard site, als Estats Units. Fonts: 1) Skibo, Franzen, Drake 2007: 82, fig. 5.2. 2) Redmond, Scanlan 2009: 17, fig. 14.

Fig. 10.23: Trampa de cacera utilitzada per caçar rens de prop del llac Langvatn, al SW de Noruega, consistent en una fossa profunda recoberta amb lloses de pedra. Font: Bang-Andersen 2009: 65, fig. 7.4.

220

Fig. 10.24: Trampes de caça del tipus Schlitzgrube. 1) Fossa 844 de Plouedern, Leslouc’h, Bretanya. 2) Achicourt, Le Fort, regió Nord de França, amb un esquelet de cérvol al fons. Fonts: 1) Blanchet, Legall 2013: 206, fig. 4. 2) Lorin et al. 2013: 178, fig. 3.

221

Capítol 11

ESTRUCTURES NATURALS

En aquest capítol estudiarem dos elements deguts a l’acció dels agents naturals que

podem trobar en una excavació arqueològica i confondre’ls fàcilment amb estructures

fetes per l’home prehistòric. En tractar-se d’elements fets per la naturalesa el terme

”estructures naturals” possiblement és forçat, però el mantinc per comoditat.

Clots d’arrencada d’arbres (tree throw) Els clots d’arrencada d’arbres es produeixen quan en un bosc un arbre corpulent cau

de resultes d’una forta ventada. En la seva caiguda l’arbre arrossega un bon pa de terra

i deixa un clot en forma de D (fig. 11.1). Les parets no solen ser gaire regulars ja que

depenen de la terra que s’emporten les arrels trencades.

Christopher Egghart suggereix que els indis americans haurien pogut afavorir el procés

de caiguda d’arbres amb l’ajut del foc, al cremar-los, a fi d’eliminar soques d’arbres

que els impedien o dificultaven el treball dels camps (Egghart 2005). En la mateixa línia

es defineixen P. Goldberg i R. I. Macphail (2006: 193-201).

En arqueologia hom coneix alguns exemples de clots d’arrencada d’arbres que

apareixen dins de jaciments arqueològics o que foren aprofitats pels prehistòrics per

realitzar alguna activitat. Per exemple, a Iwade, comtat de Kent, a Anglaterra, es va

documentar un clot d’arrencada d’arbre que un grup de caçadors mesolítics van

aprofitar com a recer per elaborar alguns micròlits (Bishop, Bagwell 2005: 11). A

Polònia, al jaciment de Podłęże, també es coneix una fossa d’aquest tipus, estudiada

per Karol Dzięgielewski (Dzięgielewski 2007).

Paleocanals Els paleocanals són antigues rases i xaragalls, normalment fets per la naturalesa, que

han estat colgats pels camps agrícoles i apareixen a les excavacions arqueològiques.

222

Al jaciment neolític de Botteghino, a l’Emília-Romagna, es va trobar un canal

(estructura 19-77) que sembla ser natural (Mazzieri, dal Santo 2007: 115).

A la masia de Carro, a Catalunya, es va descobrir un grup de pedres al talús d’una

carretera (fig. 11.2). En fer l’excavació es va veure que es tractava d’un antic

paleocanal que els romans van tapar amb pedres i van cobrir amb terres de conreu

(Miret 1985).

223

Fig. 11.1: Clots d’arrencada d’arbre. 1) Esquema segons Gallaway et alii. 2) Clot d’arrencada d’arbre d’Iwade, a Anglaterra, que va ser aprofitat pels caçadors mesolítics per elaborar algunes eines de sílex. Fonts: 1) Gallaway, Martin, Johnson 2009: 1262, fig. 5. 2) Bishop, Bagwell 2005: 14, fig. 12.

Fig. 11.2: Secció transversal d’un canal de drenatge romà descobert en el talús d’una carretera prop de la masia de Carro, a Vilanova i la Geltrú, Catalunya. Font: Miret 1985.

225

Capítol 12

CICLES D’UTILITZACIÓ I REUTILITZACIÓ

Ara que tenim descrites nombroses estructures i que disposem de pautes per

classificar les fosses i altres restes que trobem en un jaciment, podem passar a un altre

nivell i considerar que les funcions que aquí es proposen no són fixes sinó que varien

en el temps. A veure si m’explico: hi ha estructures que sofreixen cicles d’utilització i

reutilització i que tenen un temps d’espera entre una i altra cosa. Per exemple, una

sitja per cereals es pot omplir a l’estiu, després d’haver batut el gra, i es pot buidar

l’hivern o la primavera següent. L’any següent es pot tornar a repetir el mateix

esquema i tornar a omplir i buidar al sitja, i així fins que es produeixi l’esfondrament

d’una part de les parets. Més encara, al final de primavera i a l’estiu, si la sitja està

buida, es pot utilitzar per conservar altres aliments dins de ceràmiques o cistells. És el

que anomenem una sitja amb ceràmiques senceres.

A la taula 12.1 mostro algunes possibilitats que podem trobar. Les estructures que he

posat a la banda dreta de la taula són fosses que solen aprofitar una fossa preexistent

(les que he posat a la part esquerra) per utilitzar-les per una altra funció. Així les sitges

amb ceràmiques senceres, molts amagatalls, algunes fosses sepulcrals, algunes fosses

rituals, abocadors i clots per escombraries soler reutilitzar sitges, clots per extreure

argila, fossats, pous i caves, entre d’altres. La reutilització es pot produir directament o

després d’un temps d’espera. El mateix haig de dir de l’abandó d’una estructura, que

es pot produir mentre l’estructura està en ús o mentre es troba a l’espera d’un altre

aprofitament.

226

Taula 12.1: Esquema dels cicles d’utilització, reutilització i abandó que poden sofrir

algunes estructures arqueològiques.

La informació procedent de l’etnografia i de l’agronomia confirma que una part de les

fosses que estudiem en aquest treball poden sofrir diversos cicles d’utilització i

reutilització. En aquests cicles, de forma simplificada, es poden diferenciar tres etapes:

1) La primera etapa correspon a l’excavació i utilització o reutilització de la fossa

amb una determinada funció o amb la combinació de diverses funcions (sitja,

sitja amb ceràmiques senceres, amagatall, etc).

2) Hi ha un cert temps d’inactivitat en la qual la fossa roman buida a l’espera d’un

nou ús. Si es produeix la reutilització passarem altre cop a la primera fase, en

cas contrari a la llarga passarem a la tercera.

3) Etapa d’abandonament en la qual la fossa es farceix de sediments per causes

naturals, per rebliment amb terres o per abocament de deixalles domèstiques.

Un altre aspecte a considerar és que moltes de les fosses que s’han tractat responen a

un ús que he procurat aclarir a través de l’estudi etnogràfic o dels antics tractats

d’agronomia. Ara bé, les descripcions que donen els etnògrafs i els agrònoms són

d’estructures en ús, mentre que els vestigis que trobem els arqueòlegs són tal com

queden després d’abandonades. És interessant –i ho hem fet en la majoria de fosses–

de comparar les versions etnogràfica i arqueològica d’una mateixa estructura, perquè

ens mostren moments diferents en la seva evolució.

En arqueologia rarament es documenten les etapes d’utilització de les fosses i només

en circumstàncies excepcionals trobarem una sitja plena de gra o una cava amb els

aliments dins de les ceràmiques que els contenien, ja que normalment els aliments

eren retirats pels antics pobladors. En arqueologia el més corrent és que trobem les

fosses en una etapa d’espera d’una nova utilització que no es va arribar a produir o

després de l’amortització i abandonament de l’estructura.

227

Si considerem les tres etapes esmentades per a cada tipus de fossa trobarem elements

que ens ajudaran a interpretar correctament cada fase. En aquest apartat he

considerat uns setze tipus de fosses (figs. 12.1 a 12.3) i en cada cas s’han tingut en

compte els vestigis que deixen quan estan en ús, quan es troben buides a l’espera

d’una reutilització i finalment quan s’abandona l’estructura. Faig notar que es tracta

d’esquemes simplificats i és evident que hi ha altres opcions no contemplades. Per

exemple, en l’abandó s’ha triat l’opció d’un farciment simple de les fosses, però són

possibles altres realitats: abocaments de deixalles, esfondrament de parets, processos

erosius, etc.

La primera estructura que prenc en consideració és la llar de foc i la fossa de

combustió. La llar quan s’utilitza s’omple de llenya que es crema i produeix cendres i

carbons. Durant l’espera a una nova utilització la cendra roman a l’estructura fins que

una neteja la torna a posar en disposició de fer un nou foc. Si s’abandona

l’assentament la cendra de la darrera encesa ens permetrà identificar l’estructura

sense problemes.

Una cosa semblant passa amb els forns domèstics. Primer s’omplen de llenya i

s’encenen i quan ja estan a la temperatura adequada es retiren els troncs a mig cremar

i s’hi posen a coure els aliments. Després de la cuita romanen poques cendres i

carbons dins del forn, ja que han estat netejades en el procés d’encesa. Si es trenca la

volta del forn, es llencen els fragments a un abocador i se’n fa una de nova o

s’abandona.

Els forns amb pedres calentes també es poden utilitzar diverses vegades. Quan

s’utilitza, el forn és ple de pedres calentes al damunt de les quals es posen la carn i els

vegetals que s’han de coure embolicats amb fulles i herbes. Un cop cuits, es retiren els

aliments i romanen a la fossa les pedres amb indicis d’alteracions tèrmiques que ens

permeten identificar el forn. Si es reutilitza, es treuen les pedres, es posen al foc i un

cop calentes tornen a la fossa.

Quan es buida una sitja per cereals aquesta roman amb les restes d’una pel·lícula de

grans germinats adherits a les parets o bé amb les restes de la camisa de palla que les

recobria (si n’hi havia). Si s’abandona la sitja aquests elements vegetals es podreixen i

resulten difícils de detectar, però si es reutilitza, es pot produir la crema dels residus,

que s’acumulen al fons i perduren en el temps a l’estar carbonitzats. Són aquestes

restes carbonitzades les que permeten identificar una sitja per grans.

Amb caràcter general, totes les sitges (per cereals, per fruits secs, per tubercles, per

farratges) passen per períodes en què estan plenes i altres en què esperen un nou ús.

La repetició de cicles depèn de la consistència dels substrats on està excavada la sitja i

també de factors culturals.

Les sitges amb ceràmiques senceres són sitges per emmagatzemar cereals en què

s’aprofita la cavitat quan es troben buides de gra. En la seva etapa d’utilització, la sitja

amb ceràmiques pot contenir una o diverses ceràmiques senceres posades dretes o

228

altres recipients amb aliments. En la seva etapa d’espera per a una nova utilització, les

ceràmiques buides es disposen sovint cap per avall o es retiren (fig. 12.1).

En les fosses amb llit d’arena un cop ha estat retirat el producte alimentari perdura la

capa de sorra al fons. Si es reutilitza la fossa es manté l’arena al fons, i si no, una capa

de reble inutilitza la fossa. Ara bé, si en comptes de sorra es posen cendres o qualsevol

tipus de tiges vegetals que ens diuen les fonts escrites que s’utilitzaven, als arqueòlegs

ens pot costar de detectar fosses d’aquesta mena.

Les caves poden ésser utilitzades diverses vegades durant molts anys. Quan es troba

en ús, una cava manté els productes alimentaris dins de diversos recipients (sacs,

caixes, cistells, ceràmiques, etc), però quan es troba a l’espera d’una nova utilització

els recipients es retiren (malgrat que les ceràmiques es poden posar cap per avall

perquè no s’embrutin) i així fins que es produeix l’abandonament o l’amortització de la

fossa. Si una cava s’abandona un cop ja s’han retirat les ceràmiques pot ser difícil

d’identificar.

Els suports de contenidor són estructures que difereixen poc entre l’etapa d’utilització

i el temps d’espera d’un nou ús. La ceràmica roman estable fins que es produeix

l’abandó de l’assentament. Si no es retira la tenalla, se sol identificar la funció de

l’estructura sense massa dificultat. Però si es retira la ceràmica pot ser complicat

d’identificar l’estructura, ja que només roman una cubeta amb sorra o cendra o amb

les pedres que falcaven la tenalla com a únics indicadors.

Les tenalles enterrades fins al coll tampoc presenten gaire diferències entre l’etapa

d’utilització o la d’espera de la següent, ja que la tenalla roman estable fins que es

trenca i s’amortitza l’estructura. Però si es produeix l’extracció de la tenalla la fossa pot

resultar difícil de detectar correctament i els únics elements a tenir en compte poden

ser les pedres de falca de la tenalla.

Els aliments conservats dins ceràmiques soterrades es poden disposar amb la ceràmica

dreta o cap per avall. En el primer cas, normalment porten una tapadora de ceràmica o

de pedra, mentre que si es cobreixen amb una pell tensada o una roba solen posar-se

cap per avall per aguantar millor la pressió de la terra. Quan es retiren els aliments, la

fossa roman oberta fins a una nova utilització o fins al seu abandó. La fossa sense

ceràmica és de difícil identificació i només ens queda la forma irregular del terra.

En els dipòsits de líquids la pell que impermeabilitzava la fossa es retira o s’abandona

quan deixa d’utilitzar-se. Les pedres que fixaven la pell poden anar al fons de la fossa.

Els amagatalls són estructures que poden passar per diverses etapes de funcionament

o d’espera. Aquestes fosses s’omplien i es buidaven en funció de les necessitats que els

prehistòrics tenien dels objectes que hi havia amagats. De fet, quan parlem de dipòsits

de bronzes o de sílexs ens referim a amagatalls que per alguna raó els prehistòrics no

van recuperar i arriben més o menys intactes als nostres dies.

En moltes estructures industrials es documenten fases d’utilització. Un forn de

ceràmiques pot sofrir diverses cuites. Al retirar les ceràmiques resten al forn els

fragments utilitzats per separar les ceràmiques, les cendres i els carbons. Si el forn era

229

de doble cambra amb graella de fang de tant en tant s’esquerdava i calia refer-la. Com

més cuites ha tingut un forn més refaccions de la volta o la graella i més rubefaccions

hi haurà.

Les carboneres es poden encendre diversos cops al mateix lloc o a la mateixa fossa.

Com més potents siguin les rubefaccions, més vegades s’ha utilitzat la carbonera.

Recordem que sempre al costat o a dins de la fossa es trobaran petits carbons que no

varen ser recollits.

En els forns de calç després de la cuita es retira la calç i es deixen les cendres. Si

s’abandona algunes restes de calç s’escampen pel voltant i permeten identificar la

funció de l’estructura.

Es pot dir que la resta d’estructures no presenten cicles d’utilització/espera: ni els

abocadors de ceràmica, ni les fosses rituals ni les fosses sepulcrals. Les darreres en tot

cas segueixen uns esquemes propis (inhumacions successives, enterraments

primaris/secundaris) que en res s’assemblen a l’exposat aquí.

I això és tot, amic lector. Felicitats per haver arribat al final i em disculpo per si t’he

causat un empatx de dades o una migranya. A la universitat m’explicaven que

l’arqueologia és un gran puzzle del qual només en tenim unes poques peces. Passa que

el trencaclosques de l’arqueologia té tants milions de peces que em sembla que mai

ningú no l’acabarà...

230

Fig. 12.1: Diferents etapes que sofreixen les estructures prehistòriques, des què estan

en ús fins al seu abandó.

231


en ús fins al seu abandó (continuació).

232


en ús fins al seu abandó (continuació).

233

GLOSSARI Construccions CATALÀ ANGLÈS FRANCÈS ESPANYOL

estructura structure, feature

structure estructura

casa de pedra stone house maison en pierre casa de piedra

casa de fang mud house maison en terre casa de barro

tova, tovot mud brick, adobe

brique crue, adobe adobe

tàpia mud wall pisé tapial

terra pastada, bauge cob bauge tierra amasada

torchis wattle and daub

torchis torchis

casa de fusta wooden house maison en bois casa de madera

graner granary, barn grénier granero

fons de cabana pit house fond de cabane fondo de cabaña

Estructures positives CATALÀ ANGLÈS FRANCÈS ESPANYOL

era threshing floor aire era

paller haystack meule pajar

mur wall mur muro, pared

pedrís bench banquette poyo, banco corrido

llar de foc fire hearth foyer hogar

calàs, raconera grain compartment

compartiment de grains

troj, troje

suport de molí millstone support

support de meule soporte de molino

suport de contenidor, cantirer

pot holder support de contenant

soporte de vasija, cantarera, vasar

forn de ceràmica de volta

domed pottery kiln

four de potier voûté

horno de cerámica de bóveda

forn domèstic de volta domed domestic oven

four domestique voûté

horno doméstico de bóveda

sitja elevada above ground silo

silo surélevé silo elevado

234

Estructures negatives CATALÀ ANGLÈS FRANCÈS ESPANYOL

sitja storage pit, silo, cache pit

silo silo

cobertí, tapadora cover bouchon tapa

llosa lid dalle losa

bocatge, boquera, boca

mouth, entrance bouche, embouchure

boca

cambra superior upper cavity chambre supérieure

cámara superior

sitja subterrània underground silo silo souterrain silo subterráneo

sitja semisubterrània semi-underground silo

silo sémi-souterrain silo semisubterráneo

sitja amb ceràmiques senceres

storage pit with intact pottery

silo contenant des poteries entières

silo con cerámicas enteras

sitja per tubercles root cellar, root storage pit

silo pour racines silo para tubérculos

sitja per farratges silage pit silo à fourrage silo para forrajes

fossa amb llit de sorra

sandy bed pit fosse dont le fond est recouvert d’un lit de sable

fosa con lecho de arena

cava storage cellar, storage pit

cave depósito, cava

contenidor de líquids vat réservoir à liquides contenedor

fossa de fermentació fermentation pit fosse de fermentation

fosa de fermentación

sitja per fruits secs storage pit for nuts

silo pour fruits à coque

silo para frutos secos

suport de contenidor pot holder support de contenant

soporte de vasija, vasar

tenalla enterrada fins al coll

storage jar buried to the neck

pot enfoui jusqu’au col

tinaja enterrada hasta el cuello

fossa amb ceràmica soterrada

buried storage jar fosse avec céramique enterrée

hoyo con cerámica enterrada

morter fet a terra underground mortar

mortier creusé dans le sol

mortero excavado en el suelo

forn domèstic de fossa

underground domestic oven

four domestique creusé

horno doméstico de fosa

forn amb pedres calentes

earth oven, cooking pit

four polynésien horno polinesio

fossa de combustió, llar de cubeta

fire pit trou de combustion foyer en cuvette

fosa de combustión hogar en cubeta

pou well puits pozo

235

bassa pool bassin balsa

forat de pal post hole trou de poteau agujero de poste

rasa de fundació foundation trench

tranchée de fondation

zanja de fundación

palissada palisade palissade empalizada

vall, fossat ditch fossé foso

clot d’extracció d’argila

clay pit trou pour extraire l’argile

hoyo para extraer arcilla

clot per decantar i pastar fang

pits to settle and knead clay

trou servant à décanter et petrir l’argile

hoyo para decantar y amasar la arcilla

forn de ceràmica de fossa

underground pottery kiln

four de potier creusé

horno de cerámica en fosa

abocador de ceràmica

pottery dump dépotoir de céramique

vertedero de cerámica

carbonera charcoal pile charbonnière, meule de bois

carbonera

forn de coure copper furnace four à cuivre horno de cobre

forn de ferro smithy, furnace four à fer horno de hierro

forn de calç lime kiln four à chaux horno de cal

forn de pega, peguera

tar kiln four à poix horno de pez

fossa d’adoberia tannery pit fosse de tanneur fosa de tenería

clot per fumar pells smudge pit trou pour fumer des peaux

hoyo para ahumar pieles

trampa de caça pit trap piège trampa de caza

clot de plantació planting pit trou de plantation hoyo de plantación

marca d’arada ard mark, plough mark, plough line

marque de labour marca de arado

límit de parcel·la plot boundary limite de champ límite de parcela

canal de drenatge drainage channel canal de drainage canal de drenaje

paleocanal paleochannel paléochenal paleocanal

clot d’arrencada d’arbre, tree throw

tree throw trou provoqué par le déracinement d’un arbre

tree throw

amagatall domèstic, dipòsit domèstic

domestic cache pit, domestic depot

dépôt domestique escondrijo doméstico

amagatall de distribució, dipòsit de distribució

distribution cache pit, distribution depot

dépôt de distribution, cachette

escondrijo de distribución

tresor hoard trésor tesoro

dipòsit de fundació foundation depot dépôt de fondation depósito de fundación

236

fossa ritual amb ossos d’animal en connexió anatòmica

ritual pit with animal bones in anatomical connection

fosse rituelle contenant des os d’animaux en connexion anatomique

fosa ritual con huesos de animales en conexión anatómica

fossa ritual amb restes de banquets

ritual pit with banqueting remains

fosse rituelle contenant des restes de banquets

fosa ritual con restos de banquetes

fossa ritual relacionada amb una libació

ritual pit related to libation

fosse rituelle lié à libations

fosa ritual relacionada con libaciones

fossa ritual amb elements de culte

ritual pit with objects of worship

fosse rituelle contenant des elements de culte

fosa ritual con elementos de culto

troballes als aiguamolls

findings in swamps

découvertes dans les marais

hallazgos en las ciénagas

fossa sepulcral grave, burial pit fosse sépulcrale fosa sepulcral

clot per escombraries midden, waste pit

trou à ordures hoyo para basura

237

BIBLIOGRAFIA

Aquesta bibliografia inclou tant revistes i llibres consultats a les biblioteques com

treballs llegits a internet. Quan d’un mateix document n’existeixen les dues versions

cito sempre la versió en paper, ja que les cites bibliogràfiques de llibres i revistes en

paper són estables i en canvi la majoria d’adreces d’internet queden obsoletes en poc

temps. Si voleu saber si un determinat treball es pot trobar a la xarxa cal introduir el

títol del treball a un cercador (o les paraules més importants) i el cercador us retornarà

algun document en format .pdf o .htm, si n’existeix versió electrònica. En cas contrari,

cal anar a la biblioteca.

Quan els documents només tenen versió electrònica en dono l’adreça i indico la data

en què els vaig consultar la darrera vegada. Si el document encara existeix a la xarxa no

hi ha cap problema, en cas contrari cal buscar l’adreça a www.archive.org, que permet

recuperar alguns treballs que ara ja no es troben actius a la xarxa. Preneu paciència,

que pot costar una mica.

3789 AVANT J.-C. 1989, 3789 avant J.-C. en Bassin parisien: une révolution

tranquille au néolithique, París (catàleg d’exposició).

ABAD, L.; SALA, F. 2009, “Sistemas de almacenamiento y conservación de alimentos en tierras valencianas”, a R. García i D. Rodríguez, eds.: Sistemas de

almacenamiento entre los pueblos prerromanos peninsulares. Cuenca, España,

117-151.

ABARQUERO, F. J.; PALOMINO, A. L. 2006, “Vertavillo, primeras excavaciones

arqueológicas en un oppidum vacceo del Cerrato palentino”, Publicaciones de la

Institución Tello Téllez de Meneses, 77, Palencia, España, 31-116.

ABDALLA, A. T. et al. 2002, “Traditional underground grain storage in clay soils in

Sudan improved by recent innovations”, Tropicultura, 20 (4), Brusel·les, 170-

175.

ABU ZACARIA 1988: Libro de agricultura su autor el Doctor excelente Abu Zacaria

Iahia. Traducido al castellano y anotado por don Josef Antonio Banqueri,

Madrid, 2 vols. (versió espanyola del llibre d’Ibn al-‘Awwām, facsímil de

l’edició de 1802).

ACHARD-COROMPT, G. et al. 2010: “Chasse, culte ou artisanat? Premiers résultats

du projet de recherche relativ aux fosses à profil ‘en V, Y, W’”, Bulletin de la

Société préhistorique française, 107(3), París, 588-591.

ACHARD-COROMPT, N.; RIQUIER, V, dir 2013: Chasse, culte ou artisanat? Les

fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique

aux âges des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons

en Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème

Supplément, Dijon.

ACHARD-COROMPT, N. et al. 2011: “Les fosses ‘à profil en V-Y-W’/ Schlitzgruben:

retour sur une énigme”, Actes du 29e Colloque interrégional sur le Néolithique,

Villeneuve d’Ascq, 2-3 octobre 2009, Revue archéologique de Picardie, no.

spécial 28, Amiens, 549-558.

238

ACHARD-COROMPT, N. et al. e. p., “’Schlitzgruben’, ‘fentes’, ‘V-shaped pits’: a

European research for a European phenomenon”, European Associaciation of

Archaeologists, 18th annual meeting, August 29th-September 1st 2012,

Helsinki, in press, document accessible a www.academia.edu.

ACOVITSIOTI-HAMEAU, A.; HAMEAU, P.; ROSSO, T. 1993: “Fours à cade, fours à

poix: de l’étude architecturale à la distillation expérimentale”, Techniques et

Culture, 22, Paris, 105-143.

ACOVITSIOTI-HAMEAU, A.; HAMEAU, P.; ROSSO, T. 1997: “Note on the

destructive distillation of the wood of Juniperus oxicedrus L.” Proceedings of

the First International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin

Museum (department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the

Museumsdorf Düppel (Berlin) at Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993,

Warszawa, 269-272.

ADAMECK, M. et al. 1990: “Versuche zum Brotbacken in der späten Bronzezeit”, a

M. Fansa, dir. Experimentelle Archäologie in Deutschland, Oldenburg, 131-138.

ADAMESCU, A.; ILIE, C. 2011: “Aşezarea din perioada bronzului târziu de la

Negrileşti, jud. Galaţi”, Studia Antiqua et Archaeologica, 17, Iaşi, Romania, 19-

47.

ADDYMAN, P. V. 1964, “A dark-age settlement at Maxey, Northants”, Medieval

Archaeology, 8, 20-73.

ADEJUMO, B. A.; RAJI, A. O. 2007: “Technical appraisal of grain storage systems in

the Nigerian Sudan sabanna”, Agricultural Engineering International: the CIGR

Ejournal. Invited overview No. 11, vol 9, september 2007 (accessible a

http://cigr.ejournal.tamu.edu/, consultat el febrer de 2014).

AGUSTÍ, M. 2007: Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril,

Vilafranca del Penedès, Catalunya (facsímil de l’edició de 1617).

AGUSTÍ, B. et al. 1987: Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home en els

darrers 6000 anys, Girona.

AILINCAI, S. C. et al. 2005-2006, “Early Iron Age complexes with human remains

from the Babadag settlement, Peuce, 77-108.

ALAIBA, R. 2005: “Olăritul în cultura cucuteni”, Arheologia Moldovei, 28, Iaşi,

Romania, 57-73.

ALAMEDA, M. C. et al. 2011: “El ‘campo de hoyos’ calcolítico de Fuente Celada

(Burgos): datos preliminares y perspectivas”, Complutum, 22(1), Madrid, 47-69.

ALBIZURI, S. 2011: “Animales sacrificados para el cortejo fúnebre durante el bronce

inicial (2300-1300 cal BC). El asentamiento de can Roqueta II (Sabadell,

Barcelona)”, Quadrens de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 29, 7-26.

ALBIZURI, S.; FERNÁNDEZ, M.; TOMÁS, X. 2011: “Evidencias sobre el uso del

perro en la carga durante el Bronce Inicial en la Península Ibérica: el caso de

Can Roqueta II (Sabadell, Barcelona), Archaeofauna, International Journal of

archaeozoology, 20, Madrid, 139-155.

ALBORE LIVADIE, C. et al. 2005: “Sur l’architecture des cabanes du Bronze ancien

final de Nola (Naples, Campanie)”, a O. Buchsenschutz i C. Mordant, eds.

Architectures protohistoriques en Europe occidentale du Néolithique final à

l’Âge du Fer, Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et

scientifiques, 127e. congrès (Nancy, 15-20 avril 2002), Paris, 487-512.

ALLAIN, J.; FAUDUET, I.; DUPOUX, J. 1987: “Puits et fosses de la Fontaine des

Mersans à Argentomagus. Dépotoirs ou dépôts votifs?”, Gallia, 45, Paris, 105-

114.

239

ALLARD, M.; L’HELGOUACH, J.; POULAIN, H. 1971: “Un dépôt de poteries à

l’Alnais à Fay-de-Bretagne, Loire-Atlantique”, Annales de Bretagne, 78, 99-121.

ALLIOT, P.; THÉVENY, J.-M. 2009, “Fosse d’extraction d’argile et dépotoir de potier

des IIe/Ive siècles de n. è. aux Paluns de la Pinede (La Cadiere et Le Castelet,

Var)”, a M. Pasqualini, ed.: Les céramiques communes d’Italie et de

Nanbonnaise: structures de production, typologies et contextes inédits: IIe siècle

av. J.-C.-IIIe siècle apr. J.-C. Actes de la table ronde de Naples organisée les 2

et 3 novembre 2006, Naples, 615-630.

ALMEIDA, P. B.; FERNANDES, F. 2008: “O povoado da idade do Bronze da

Cimalla”, Actas do I Encontro de Arqueologia das Terras do Sousa, Oppidum,

número especial, 29-44.

ALONSO DE HERRERA, G. 1996, Agricultura general, compuesta por Alonso de

Herrera, que trata de la labranza del campo y sus particularidades, crianza de

animales y propiedades de las plantas. Edición crítica de Eloy Terrón, Madrid,

3a. ed.

ALONSO, N. 1999, De la llavor a la farina. Els procesos agricoles protohistòrics a la

Catalunya occidental, Lattes, França, 1999.

ALONSO, N.; BUXÓ, R. 1991: “Estudi sobre les restes paleocarpològiques al Vallès

Occidental: Primers resultats del jaciment de les sitges UAB (Cerdanyola del

Vallès)”, Limes, 1, Cerdanyola del Vallès, Catalunya, 19-35.

ALONSO, N.; LÓPEZ, J. B. 1997-1998, “Minferri (Juneda, Garrigues): Un nou tipus

d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera

meitat dels segon mil·lenni cal B.C.”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 279-

306.

ALONSO, N. et al. 2003: “Muestreo arqueobotánico de yacimientos al aire libre y en

medio seco”, a R. Buxó i R. Piqué, dirs., La recogida de muestras en

arqueobotánica: objetivos y propuestas metodológicas. La gestión de los

recursos vegetales y la transformación del paleopaisaje en el Mediterráneo

occidental, Encuentro de Grupo de Trabajo de arqueobotánica de la Península

Ibérica (Barcelona, Bellaterra, 29, 30 noviembre y 1 diciembre 2000),

Barcelona, 31-48.

ALÒS, C. et al. 2006-2007: “El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): primeres

aportacions interdisciplinàries a l’estudi de les sitges i els pous negres de la zona

5”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 16-17, Lleida, 145-168.

AMBERT, P. 1998: “Métallurgie préhistorique, metallurgie expérimentale, les fours,

état de la question, perspectives de recherches”, a M.-C. Frère-Sautot, dir.:

Paleometallurgie des cuivres, Actes du colloque de Bourg-en-Bresse et Beaune,

17-18 octobre 1997, 1-16.

AMBROS, C.; NOVOTNÝ, B. 1953: “Trouvaille d’un squelette de chien de l’epoque

de la céramique spiralée à Hrubanovo”, Archeologické Rozhledy, 5, Praha.

AMORÓS, J. 2008: Memòria de la intervenció arqueològica preventiva al Camp

Zinzano 2004-2005 (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès), document accessible

a http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/ memo

ries%202009/qmem6970.pdf, consultat el febrer de 2014.

ANDERSEN, N. H. 1976, “Sarup Keramikgruber fra to bebyggelsesfaser”, Kulm

København, 11-46.

ANDRÉS, M. T.; MORENO, G. 1986, “Informe sobre el yacimiento de Moncín (Borja,

Zaragoza). Campaña de 1986”, Museo de Zaragoza, Boletín 5, 387-392.

240

ANGELUCCI, D.E. et al. 2009, “Shepherds and karst: the use of caves and rock-

shelters in the Mediterranean region during the Neolitic”, World Archaeology,

41(2), 191-214.

ANGHEL, D. 1999, “Experiment privind realizarea unei arderi reducătoare”, Buletinul

Cercurilor Stiintifice Studenteşti, 5, Alba Julia, Romania, 167-171.

ANGHEL, D. 2000: “Influenta conditülor de ardere asupra ceramicii”, Buletinul

Cercurilor Stiintifice Studenteşti, 6, Alba Julia, Romania, 171-173.

ANGHEL, D. 2003: “Contribuţii experimentale cu privire la metodele de utilizare a

diferitelor tipuri de instalaţii neo-eneolitice pentru arderea ceramicii”, Apulum:

Arheologie, Istorie, Etnografie, 40, Alba Julia, Romania, 523-534.

ANGHEL, D. 2011: “Experimente de ardere a ceramicii în cuptoare de tip arhaic”,

Terra Sebus : Acta Musei Sabesiensis, 3, Alba Julia, Romania, 339-350.

ANTONI, G.; KOCH, U. 2002: “Ein Brunnen der Bandkeramik in Straßenheim,

Mannheim-Wallstadt, Flur Apfelkammer”, Archäologische Ausgrabungen in

Baden-Württemberg, Stuttgart, 39-41.

ANZIDEI, A. P. et al. 2007: “L’abitato eneolitico di Osteria del Curato-via

Cinquefrondi: nuovi dati sulle facies archeologiche di Laterza e Ortuccio nel

territorio di Roma”, Atti della XL Riunione Scientifica dell’Instituto Italiano di

Preistoria e Protostoria. Strategie di insediamento fra Lazio e Campania in età

preistorica e protostorica (Roma, Napoli, Pompei, 30 novembre-3 dicembre

2005), Firenze, vol. 2, 477-508.

ARANDA, G. 2008: “Cohesión y distancia social. El consumo conmensal de bóbidos

en el ritual funerario de las sociedades argáricas”, Cuadernos de Prehistoria y

Arqueología de la Universidad de Granada, 18, 107-123.

ARANDA, G.; ESQUIVEL, J. A. 2007: “Poder y prestigio en las sociedades de la

cultura de El Argar. El consumo comunal de bóbidos y ovicápridos en los

rituales de enterramiento”, Trabajos de Prehistoria, 64(2), Madrid, 95-118.

ARANDA, G.; MOLINA, F. 2005: “Intervenciones arqueológicas en el yacimiento de

la edad del Bronce del Cerro de la Encina (Monachil, Granada)”, Trabajos de

Prehistoria, 62, Madrid, 165-179.

ARANEGUI, C.; GRÉVIN, G. 1993: La nécropole iberique de Cabezo Lucero

(Guardamar del Segura, Alicante), Madrid.

ARBOGAST, R.-M. 1989, “IV. Les animaux domestiques des fosses silos”, Gallia

préhistorie, 31, Paris, 139-158.

ARBOGAST, R.-M. 2005: “Du loup au ‘chien des tourbières’. Les restes de canidés sur

les sites lacustres entre Alpes et Jura”, Revue de Paléobiologie, vol. spécial 10,

Genève, 171-183.

ARBOGAST, R.-M. 2013: “Les dépôts d’animaux en fosse circulaire du Néolithique

récent dans la plaine du Rhin superieur: les données des fouilles récentes”, a G.

Auxiette i P. Méniel, Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à

l’interpretation, Montagnac, França, 191-200.

ARGANT, J.; DAUMAS, J.-C.; LAUDET, R. 1996, “Apport de l’analyse pollinique à

la compréhension d’une structure enigmatique au Trou Arnaud, Saint-Nazaire-

le-Désert (Drôme)”, L’archéometrie dans les pays européens de langue latine,

l’implication de l’archéometrie dans les grands travaux de sauvetage

archéologique, Rennes, 177-180.

ARMENDÁRIZ, J. 1995-1996, “Poblado de las Eretas (Berbinzana). Campañas de

1994, 1995 y 1996”, Trabajos de Arqueología Navarra, 12, Pamplona, 298-303.

241

ARNOLDUSSEN, S. 2012, Het celtic field te Zeijen-Noordse veld: Kleinschalige

opgravingen van walen en velden van een laat-prehistorisch akkersysteem,

Groningen, Països Baixos.

AROBBA, D.; CARAMIELLO, R.; DEL LUCCHESE, A. 2003: “Archaeobotanical

investigations in Liguria: preliminary data on the Early Iron Age at Monte

Traboccheto (Pietra Ligure, Italy)”, Vegetation History and Archaeobotany, 12

(4), december 2003, Berlín, 253-262.

ARRUDA, A. M. 2008: “Monte Molião (Lagos): resultados de um projecto em curso”,

Actas do 5º encontro de Arqueologia do Algarve (Silves, 25-27 Outoubro de

2007), Xelb, 8, Silves, Portugal, 161-192.

ARTIGUES, P. L.; BRAVO, P.; HINOJO, E. 2006, “Excavacions arqueològiques a Can

Gambús 2, Sabadell (Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona,

111-140.

ASENSIO, D. et al. 1996, “Una mina d’aigua a l’interior de la ciutadella ibèrica

d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès)”, Miscel·lània Penedesenca, 24, Sant

Sadurní d’Anoia, Catalunya, 107-143.

ASQUERINO, M. D. 1979, “’Fondos de cabaña’ del Cerro de la Cervera (Mejorada del

Campo, Madrid)”, Trabajos de Prehistoria, 36, Madrid, 119-150.

ASSOCIACIÓ CATALANA DE BIOARQUEOLOGIA 2010-2011: “Protocol de

recollida i mostreig de restes bioarqueològiques”, Tribuna d’Arqueologia

Barcelona, 101-113.

ASTRUC, L. et al. 2003: “’Dêpots’, ‘reserves’ et ‘caches’ de materiel lithique taillé au

néolithique précéramique au Proche Orient: quelle gestion de l’outillage?”,

Paléorient, 29 (1), París, 59-78.

AUDOUZE, F. 1989, “Foyers et structures de combustion domestiques aux âges des

métaux”, a M. Olive i Y. Taborin, eds.: Nature et fonction des foyers

préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987,

327-334.

AUFAN, R. 1997: “Production techniques of wood tar in France (Archaeological

discoveries in the Bunch and Born, Aquitaine)”, Proceedings of the First

International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin Museum

(department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the


Warszawa, 123-126.

AURENCHE, O., dir. 1977: Dictionnaire illustré multilingue de l’architecture du

Proche Orient ancient, Lyon.

AURENCHE, O. 1981: La maison orientale. L’architecture du Proche Orient ancien

des origines au milieu du quatrième mil·lenaire, París.

AUXIETTE, G. 2013: “Evolution des dépôts du Néolithique a l’Antiquité tardive en

contexte non funéraire: un premier état des lieux”, a G. Auxiette i P. Méniel,

eds: Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à l’interpretation,

Montagnac, França, 167-176.

AUXIETTE, G. et al. 2000: “Structuration générale du site de Braine ‘La Grange des

Moines’ (Aisne) à la Tène finale et particularités: présentation preliminaire”,

Revue archéologique de Picardie , 1-2, Amiens, 97-103.

AUXIETTE, G. et al. 2003: “Un site de Hallstatt à Villeneuve-Saint-Germain ‘Les

Étomelles’ (Aisne)”, Revue Archeologique de Picardie, 3-4, Amiens, 21-65.

AVELING, E. M.; HERON, C. 1999: “Chewing tar in the early Holocene: an

archaeological and ethnographic evaluation”, Antiquity, 73, 281, Cambridge,

579-584.

242

AVRAMOVA, M. 2008: “’Special’ stones in prehistoric practices: cases from

Bulgaria”, a R. I. Kostov, B. Gaydarska, M. Gurova, eds: Geoarcheology and

Archaeomineralogy. Proceedigs of the International Conference (Sofia, 29-30

October 2008), Sofia, 211-215.

AYOUB, A. 1985: “Les moyens de conservation des produits agricoles dans le nord-

ouest de la Jordanie actuelle”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les

techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la

dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, III, 1, 155-169.

BAARS, D; BAARS, J.; ZEIMENS, G. M. 1997: “A middle range research project in

fire pit technology”, The Wyoming Archaeologist, 41(2), 37-48.

BĂCUEŢ CRIŞAN, S. 2011: “Vasele miniaturale în discoperirile arheologice.

Aşezările neolitice din judeţul Sălaj, Crisia Magazine, 41, Oradea, Romania, 69-

82.

BADAL, E. 1999, “El potencial pecuario de la vegetación mediterranea : las cuevas

redil”, II Congrès del Neolític a la Península Ibèrica, Saguntum-PLAV, Extra 2,

València, 69-75.

BAGOLINI, B.; BALISTA, C.; BIAGI, P. 1977: “Vhò, Campo Ceresole: scavi 1977”,

Preistoria Alpina, 13, Trento, Itàlia, 67-98.

BAGOLINI, B.; FERRARI, A.; PESSINA, A. 1993: “Strutture insediative nel Neolitico

dell’Italia settentrionale”, a A. Gravina: Strutture d’abitato e ambiente nel

Neolitico italiano. Atti del 13º Convegno Nazionale sulla Preistoria, Protostoria

e Storia della Daunia (San Severo, 1991), Foggia, II, 35-52.

BAGOLINI, B. et al. 1993: “Fagnigola Bosco Mantova (Azzano Decimo-Pordenone),

notizie preliminari sull’intervento 1991”, Atti della Società per la Preistoria e

Protostoria della Regione Friuli-Venezia Giulia, 7, Pisa, 1992, 47-64.

BAKELS, C. C. 1997: “The beginnings of manuring in western Europe”, Antiquity, 71,

Cambridge, 442-445.

BAKELS, C. C. 1998: “Fruits and seeds from the Iron Age settlements at Oss-Ussen”, a

H. Fokkens, ed.: The Ussen project. The first decade of excavations at Oss,

Leiden, 337-348.

BAKER, S. 2002: “Prehistoric and Romano-British landscapes at Little Wittenham and

Long Wittenham, Oxfordshire”, Oxoniensia, 67, Oxford, 1-28.

BAKHELLA, M.; KAANANA, A.; BABA, M. 1993: “Effect of underground storage

on some chemical and rheological properties of wheat”, Al-Awamia, Revue

Marocaine de la Recherche Agronomique, 83, Rabat, Marroc, desembre 1993, 5-

28.

BALASSA, I.; ORTUTAY, G. 1984: Hungarian ethnography and folklore, Budapest

(títol original: Magyar Neprajz, Budapest 1979).

BALDEÓN, A.; SÁNCHEZ, M. J. 2006: Depósitos en hoyos de la Edad del Bronce en

Álava, Santa María de Estarrona (Estarrona, Vitoria-Gazteiz), Peracho y Alto

Viñaspre (Kripan), Vitoria-Gazteiz.

BALDINOTTI, S. 2007: Oltre la soglia smarrimento e conquista. Culti e depositi votivi

alle porte nel mondo italico, tesi di laurea, Roma.

BÁLEK, M. et al. 2003: “Předběžné výsledky první etapy záchranného archeologického

výzkumu v trase dálnice D1 Vyškov – Mořice”, Přehled výzkumů, 44, Brno,

República Txeca, 137-150.

BALFET, H. 1956: “Les poteries modelées d’Algerie dans les collections du Musée du

Bardo”, Libyca, 4, Alger, 2e. semestre 1956, 289-349.

BÁLINT, H. 2006: “A bagodi idol”, Zalai Museum, 15, 63-105.

243

BALSERA, R.; MATAS, O.; ROIG, J. 2009: “Els Pinetons, un assentament prehistòric

i medieval a la plana del Vallès (Ripollet, Vallès Occidental)”, Tribuna

d’Arqueologia, Barcelona, 237-284.

BALZER, I. 2006: Chronologisch-chorologische Untersuchung des späthallstatt- und

frülatènezeitlichen ‘Fürstensitzes’ auf dem Münsterberg von Breisach

(Grabungen 1980-1986), Stuttgart.

BANDELLI, A.; MÉNIEL, P.; THOMAS, Y. 2013: “Les dépôts de chevaux du site

hallstattien de Marlenheim, ‘Domaine de la Couronne d’Or’ (Bas-Rhin)”, a G.

Auxiette i P. Méniel, dir.: Les dépôts d’ossements d’animaux en France, de la

fouille à l’interprétation. Actes de la table ronde de Bibracte, 15-17 octobre

2012, Montagnac, 17-24.

BANG-ANDERSEN, S. 2009: “Prehistoric Reindeer Traping by the stone-walled

pitfalls: news and views”, in N. Finlay et al., eds.: From Bann flakes to

Bushmills: papers in honour of professor Peter Woodman, Oxford, 61-69.

BARBERÀ, J. 1998: “Los depósitos rituales de restos de óvidos del poblado ibérico de

la Penya del Moro en Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Barcelona)”, Actas del

Congreso internacional “Los iberos, príncipes de occidente” (Barcelona, 12-14

marzo 1998), Saguntum, extra 1, València, 129-136.

BARFOED, S. 2009: An archaic votive deposit from Nemea. Ritual behavior in a

sacred landscape, University of Cincinnati.

BARGE, H. 2009: “La structuration de l’habitat dans le massif des Alpilles au IIIe.

millenaire av. J.-C.”, a A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la maison au village.

L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-Ouest méditerranéen

(Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 267-275.

BARKER, G. W. 1985: Prehistoric farming in Europe. New studies in Archaeology,

Cambridge.

BARKER, P. H. 1996: Techniques of archaeological excavation, London.

BARON, J. 2010: “Deposyt naczyú z późnej epoki brazu odkryty na osadzie we

Wrocławiu Widanie”, Mente et sutro. Studia archeologica Johanni Machnik viro

doctissimo octogesimo vitae anno ab amicis, collegis et discipulis oblata,

Rzeszów, 421-430.

BARON, J. 2012: “The ritual context of pottery deposits from the Late Bronze Age

settlement at Wrocław Widana in Southwestern Poland”, Journal of

Archaeology and Ancient History (online), 3, 1-24.

BARRASETAS, E.; CARBONELL, E.; MARTÍNEZ, J. 1991-1992: “El jaciment romà

del Poble Sec. Sant Quirze del Vallès. Vallès Occidental”, Tribuna


BARRASETAS, E.; JÁRREGA, R. 2007: La Solana. Memòria de l’excavació

arqueològica al jaciment (Cubelles, Garraf), Barcelona.

BARRIL, M.; DELIBES, G.; Ruiz, G. 1982: “Moldes de fundición del Bronce Final

procedentes de El Regal de Pídola (Huesca)”, Trabajos de Prehistoria, 39,

Madrid, 369-383.

BARTALI, E. H. et al. 1990: “Performance of plastic lining for storage of barley in

traditional underground structures (matmora) in Morocco”, Journal of

Agricultural Engineering Research, 47, Londres, 297-314.

BARTELS, N. 1990: “Eine Siedlungsgrube der jüngsten vorrömischen Eisenzeit aus

Dodow, Kr. Hagenow”, Informationen des Bezirksarbeitskreises für r- und

Frühgeschichte Sch erin, 30, Schwerin, Alemanya, 26-32.

BARTH, E. K. 1983: “Trapping reindeer in South Norway”, Antiquity, 57, nº 220,

Cambridge, 109-115.

244

BARTÍK, J.; HAJNALOVÁ, M. 2004: “Hromadný nález keramiky z Lozorna.

Prispevok ku keramickým depotom stredodunajskej mohylovej kultúry na

západnom Slovensku“, Zborník Slovenského Národného Múzea, 98, Archeológia

14, 9-42.

BAUER, K.; RUTTKAY, E. 1974: „Ein Hundeopfer der Lengyel-Kultur von

Bernhardsthal, NÖ“, Annales Naturhistorisches Museum Wien, 78, Viena, 13-

27.

BAUER, U. 2007: „Eine jungbronzezeitliche Siedlung mit Brunnen bei Wernikow, Kr.

Otspringrutz“, accessible a www.archaeologische-baubegleitung.de/doc/

Siedlung.pdf, consultat el febrer de 2014.

BAUMHAUER, M. 2003: Archäologische Studie zu ausgewählten Aspekten der

mittelalterlichen Handwerkstopographie im deutschprachigen Raum.

Bestandsaufnahme der Handwersbefunde vom 6.-14. Jahrhundert und

vergleichende Analyse, tesi doctoral, Universität Tübingen.

BAYLE, G.; SALIN, M. 2013: « Les dépôts particuliers d’équidés à l’âge du Fer en

région Centre », a G. Auxiette i P. Méniel, eds. : Les dépôts d’ossements

animaux en France, de la fouille à l’interpretation, Montagnac, França, 201-

208.

BEAUSOLEIL, J.-M. et al. 2006-2007: “Un alignement de fours à pierres chauffées du

premier âge du Fer: la ligne de feux d’Eyrein (Corrèze)”, Documents

d’archéologie méridionale, 29-30, Lattes, França, 75-111.

BECKER, C. J. 1970: „Zur Frage der eisenzeitlichen Moorgefäße in Dänemark“, a H.

Jankuhn, ed.: Vorgeschichtliche Heilingtümer und Opferplätze in Mittel- und

Nordeuropa (Gottingen, 14 bis 16 Oktober 1968), Gottingen, 119-166.

BEECHING, A. 2010: “Nouvelles réflexions sur la question des sépultures complexes

et des organisations funéraires chasséennes en moyenne vallée du Rhône“, a L.

Baray i B. Boulestin, dir.: Morts anormaux et sépultures bizarres. Les dépôts

humains en fosses circulaires ou en silos du Néolithique à l’âge du Fer (Sens, 29

mars-1 avril 2006), Dijon, 54-65.

BEECHING, A. et al. 2010: “Les sites à fosses circulaires du néolithique et de l’âge du

bronze ancien en moyenne vallée du Rhône: approches typologiques et

fonctionnelles, implications économiques et sociales”, a A. Beeching, E.

Thirault i J. Vital, dir: Economie et société à la fin de la préhistoire. Actualité de

la recherche. Actes des 7e Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente

(Bron 2006), Lyon 2010, 147-169.

BEECHING, A.; GASCÓ, J. 1989: “Les foyers de al préhistoire récente du sud de la

France (Descriptions, analyses, et essais d’interpretation)”, a M. Olive i Y.

Taborin, eds.: Nature et fonction des foyers préhistoriques: actes du Colloque

International de Nemours, 12-14 mai 1987, Nemours, França, 275-292.

BEECHING, A.; MOULIN, B. 1981: “Les structures de combustion des niveaux

supérieurs de la Baume de Ronze (Ardèche). Première approche”, Bulletin de la

Société prehistorique française, 78, París, 10-12.

BEILKE-VOIGT, I. 2007: Das ‚Opfer‘ im Archäologischen Befund. Studien zu den sog.

Bauopfern, kultischen Niederlegungen und Bestattungen in ur- und

frühgeschichtlichen Siedlungen Norddeutschlands und Dänemarks, Rahden,

Alemanya.

BEIRAO, C. M. et al. 1985-1986: “Un depósito votivo da II idade do Ferro, no Sul de

Portugal, e as suas relações com as culturas da Meseta”, Veleia: Revista de

Prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas, 2-3, Vitoria-

Gazteiz, País Basc, 207-221.

245

BELARTE, M. C. 1993: “Arquitectura domèstica al bronze final i primera edat del ferro

a Catalunya: habitacions construïdes amb materials duradors: estat de la

qüestió”, Pyrenae, 24, Barcelona, 115-140.

BELARTE, M. C. 1997: Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya

protohistòrica, Barcelona.

BELARTE, M. C. 2008: Habitat et pratiques domestiques des Ve-IVe s. av. J.-C. dans

la ville de Lattes”, Gallia, 65, París, 91-106.

BELARTE, M. C.; GAILLEDRAT, E.; ROUX, J.-C. 2010: “Recherches dans la zone 1

de la ville de Lattara. Evolution d’un quartier d’habitation dans la deuxième

moitié du Ve siècle av. n. è.”, Lattara, 21, tome 1, Lattes, França, 7-134.

BELLIDO, A. 1996: Los campos de hoyos. Inicios de la economía agrícola en la

submeseta norte, Valladolid, España.

BELMONTE, C. et al. 2013: “Èquids i gossos en l’economia i en els rituals. Resultats

de l’estudi dels materials dipositats en el sitjar iberoromà del Serrat dels

Espinyers (Isona, Pallars Jussà)”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 23, Lleida,

201-222.

BELTRAN, A. 1984: “Las casas del poblado de la I Edad del Hierro del Cabezo de

Monleón (Caspe)”, Museo de Zaragoza Boletín, 3, Zaragoza, 23-101.

BÉRANGER, C. 1998: “Récolter et conserver l’herbe. Un bref historique”, Fourrages,

155, sep. 1998, Versailles, 275-285.

BERGADÀ, M.; CEBRIÀ, A.; MESTRES, J. 2005: “Prácticas de estabulación durante

el neolítico antiguo en Cataluña a través de la micromorfología: cueva de la

Guineu (Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona)”, Actas del III Congreso del

Neolítico en la Península Ibérica (Santander 5-8 octubre 2003), Santander, 187-

196.

BERKVENS, R. 2004: “Bewoningsporen uit de periode Late Bronstijd-Midden-Ijzertijd

(1100-400 v. Chr.)”, a C.W. Koot i R. Berkvens, eds: Bredase akkers

eeuwenoud. 4000 jaar bewoningsgeschiedenis op de rand van zand en klei,

Breda, 95-124.

BERMÚDEZ, X.; VARAS, O. e.p.: “La vil·la romana de la Teuleria dels Àlbers (La

Granada, Alt Penedès)”, Jornades d’Arqueologia del Penedès (Vilafranca del

Penedès, 21-22 octubre 2011), en premsa.

BERNABEU, J., dir. 1993: “El III milenio a.C. en el País Valenciano. Los poblados de

Jovades (Concentaina, Alacant) y Arenal de la Costa (Ontinyent, València)”,

Saguntum, 26, València, 9-180.

BERNABEU, J. et al. 1994: “Niuet (l’Alqueria d’Asnar). Poblado del III milenio a.C.”,

Recerques del Museu d’Alcoi, 3, Alcoi, País Valencià, 9-74.

BERNABEU, J.; FUMANAL, M. P. 2009: “La excavación, estratigrafía y datación

C14”, a J. Bernabeu i L. Molina, eds., La Cova de les Cendres (Moraira-

Teulada, Alicante), Alacant, 31-52.

BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 1997: “La terramara di S. Rosa di Poviglio: le

strutture”, a M. Bernabò, A. Cardarelli i M. Cremaschi, eds., Le terramare. La

prima civiltà padana, Catálogo della mostra de Modena, Milano, 196-212.

BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 2009: Acqua e civiltà nelle terramare. La vasca

votiva di Noceto, Milano.

BERNABÒ, M. et al. 2007: Gli scavi nella terramara Santa Rosa a Fodico di Poviglio:

Guida all’exposicione, Poviglio, Itàlia.

BERROCAL, L. 1989: “El asentamiento ‘céltico’ del Castrejón de Capote (Higuera la

Real, Badajoz)”, Cuadernos de Patrimonio. Universidad Autónoma de Madrid,

16, 245-295.

246

BERROCAL, L. 2004: “Banquetes y rituales colectivos en el suroeste peninsular”,

Cuadernos de Patrimonio. Universidad Autónoma de Madrid, 30, 105-119.

BERSU, G. 1940: “Excavations at Little Woodbury, Wiltshire”, Proceedings of the

Prehistoric Society, New Series, 6, 1, Londres, 30-111.

BERTRAND, M. 1987: “Los covarrones-refugio de Guadix. Primeros datos

cronológicos”, II Congreso de Arqueología Medieval Española (Madrid, enero

de 1987), Madrid, II, 451-462.

BEST, E. 1941: The Maori, Wellington, New Zealand, 2 ed., 2 vols.

BESZÉDEZ, J; HORVÁTH, L. A. 2007: “Őslori és római kori lelőhelyek a Budai Skála

bontása során / Prehistoric and Roman period sites uncovered during the

demolition of the Budai Skála department store”, Aquincumi Füzetek, 14,

Budapest, 141-157.

BETTERCOURT, A. et al. 2003: “O povoamento Calcolitico do alveolo de Vila Chã,

Esposende (Norte de Portugal). Notas a propósito das escavações arqueologicas

de Bitarandos”, Portugalia, Nova Serie, 24, Porto, 25-44.

BEYLIER, A. 2009: “Une manifestation rituelle protohistorique originale: le dépôt

d’objets métalliques d’Auzet (Alpes-de-Haute-Provence)”, a S. Bonnardin et al.,

Du matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts” de

la préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008),

Antibes, 333-337.

BIALEKOVÁ, D. 1997: “Funde von Teersiedereien aus groβ- und nachgroβmährischer

Zeit aus dem Gebiet der Norddonauslawen”, Proceedings of the First

International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin Museum

(department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the


Warszawa, 63-72.

BIERMANN, E. 2001: Alt- und Mittelneolithikum in Mitteleuropa. Untersuchungen zur

Verbreitung verschiedener Artefakt- und Materialgruppen und zu Hinweisen auf

regionale Tradierungen, Koln. Document accessible a www.rheinland-

archäologie.de/biermann2001_2003.pdf

BIERMEIER, S. 2005: Grabungsberitch Herrsching 7933/18 Neubau Pflegezentrum,

Landkreis Starnberg, Oberbayern. Document accessible a www.singularch.de,

consultat el febrer de 2014.

BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2005: Grabungsbericht Eching 7635/195, Object

0403-Dieselstraße 3, Landkreis Freising, Oberbayern. München. Document

accessible a www.singularch.de, consultat el febrer de 2014.

BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2009: Grabungsbericht Kösching-Wolfsdrossel, M-

2008-1299-2, 13.11.2008-22.12.2008, Landkreis Eichstätt, Oberbayern.

München. Document accessible a www.singularch.de, consultat el febrer de

2014.

BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2010: Grabungsbericht Erding-Kletthamer Feld,

Kampagnen 2006-2008 und 2009, Landkreis Erding, Oberbayern. München.

Document accessible a www.singularch.de, consultat el febrer de 2014.

BINFORD, L. R. 1967: “Smudge pits and hide smoking: the role of analogy in

archaeological reasoning”, American Antiquity, 32 (1), Washington, 1-12.

BIRINGUCCIO, V. 1559: Pirotechnia del s. Vannuccio Biringuccio senese, nella quale

si tratta non solo della diversita delle minere, ma ancho di quanto si ricerca alla

pratica di esse, Venezia.

BISHOP, B; BAGWELL, M. 2005: Iwade. Occupation of a North Kent Village from

the Mesolitic to the Medieval period, London.

247

BLACKMAN, D. 2000-2001: “Archaeology in Greece 2000-2001”, Archaeological

Reports, 47, 1-144.

BLAISE, E. 2009: Economie animale et gestion des troupeaux au Neolithique final en

Provence : approche archéozoologique et contribution des analyses isotopiques

de l’émail dentaire. Tesi doctoral, Université de Provence, 3 vols.

BLAIZOT, F. et al. 2000: “Un ritual original de l’Âge du Bronze: les inhumations en

fosse des sites des Estournelles et de la Plaine à Simandres (Rhône)”, Gallia

préhistoire, 42, Paris, 195-256.

BLANCHET, S.; LEGALL, V. 2013: “Découvertes inédites de fosses à profil en ‘Y,

W’ en Bretagne: l’exemple du site de Plouedern ‘Leslouc’h’ (Finistère)”, a N.

Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à

profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges

des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en

Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème

Supplément. Dijon, 203-212.

BLANCO, J. F. et al. 2007: “Análisis de las estructuras”, a C. Blasco et al., El Bronce

Medio y Final en al región de Madrid. El poblado de la Fábrica de Ladrillos

(Getafe, Madrid), Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 14-15, 29-

68.

BLANES, R. 1992: Los silos de Burjassot (1573-1600). Un monumento desconocido,

València.

BLASCO, M. C. 1983: “Un nuevo yacimiento del bronce madrileño. El Negralejo,

Rivas-Vaciamadrid”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 17, Madrid, 43-190.

BLASCO, M. C. et al. 1984-1985: “Depósito votivo en un yacimiento de la edad del

Bronce en el valle del Manzanares (Perales del Río, Getafe, Madrid)”,

Cuadernos de Prehistoria y Arqueología, 11-12, Madrid, 11-23.

BLASCO, M. C.; BARRIO, J. 1986: “Excavaciones de dos nuevos asentamientos

prehistóricos en Getafe (Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 27,

Madrid, 75-142.

BLESL, C. 2006: “Die brunnen der urnenfelderzeitlichen Siedlung von Pixendorf in

Niederösterreich”, Nachrichtenblatt Arbeitskreis Unterwasserarchäologie, 13,

92-93.

BLUM, A. A.; BEKELE, A. 2000: “The use of indigenous knowledge by farmers in

Ethiopia when storing grains on their farms”, 16th. Symposium of the

International Farming Systems Association (Santiago, Chile, 27-29 November

2000).

BOCQUET, A.; CAILLAT, B.; LUNDSTROM-BAUDAIS, K. 1986: “Alimentation et

techniques de cuisson dans le village de Charavines-Isère. Premiers documents”,

a Le Néolithique de la France: hommage à Gérard Bailloud, Paris, 319-329.

BOCQUET, A.; COUREN, J. P. 1974: “Le four de Sévrier, Haute-Savoie”, Études

Préhistoriques, 9, Lyon, juin 1974, 1-6.

BOGAARD, A. et al. 2009: “Private pantries and celebrated surplus: storing and

sharing food at Neolithic Çatalhöyük, Central Anatolia”, Antiquity, 83,

Cambridge, 649-668.

BOISSINOT, P. 1997: “Archéologie des façons culturales”, a La dinamique des

paysages protohistoriques, antiques, médievaux et modernes, XVIIe Rencontres

Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, Sophia-Antipolis, 85-112.

BOISSINOT, P. 2000: “À la trace des paysages agraires. L’archéologie des façons

culturales en France”, Études rurales, 153-154, 23-38.

BOLENS-HALIMI, L. 1981: Agronomes andalous du Moyen Âge, Genève.

248

BONELLI, L. 1982: La Divina Villa di Corniolo della Cornia, Lezioni di agricoltura

tra XIV e XV secolo, Siena.

BONILLA, A.; CÉSAR, M. 2005: “Calcolítico: Monte dos Remedios”, Traballos de

Arqueoloxía e Patrimonio, 35, Santiago de Compostela, 55-58.

BONILLA, A.; CÉSAR, M.; FÁBREGAS, R. 2006: “Nuevas perspectivas sobre el

espacio doméstico en la prehistoria reciente del NO: el poblado de Os Remedios

(Moaña, Pontevedra)”, Zephyrus, 59, Salamanca, 257-273.

BONNABEL, L. et al. 2007: “Stockage des denrées et dépôt de cadavres humains au

cours de l’âge du Fer en Champagne-Ardenne”, a L’âge du Fer dans l’arc

jurassien et ses marges. Dépôts, lieux sacrés et territorialité à l’âge du Fer.

Actes du XXIX colloque international de l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai

2005), Besançon, vol. 2, 585-604.

BONTROND, R. et al. 2013: “Deux ensembles de fosses à profil en ‘V-Y’ de la

periphérie rénnoise: Bézannes et Thillois (Marne)”, a N. Achard-Corompt i V.

Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.

Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en

France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16

novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément. Dijon, 93-

108.

BOQUER, S.; PARPAL, A. 1994: Can Roqueta: estructures prehistòriques i

medievals: campanya 1991, Barcelona.

BOQUER, S. et al. 1990: “Les estructures del Bronze Antic-Bronze Mitjà al jaciment

arqueològic de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)”, Arraona, Revista

d’Història, 7, Sabadell, Catalunya, tardor de 1990, 9-25.

BOQUER, S. et al. 1995: El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. n

assentament a l’aire lliure de finals del calcolític (Manlleu, Osona), Barcelona.

BORDAS, A.; MORA, R.; LÓPEZ, V. 1996: “El asentamiento al aire libre del neolítico

antiguo en la Font del Ros (Berga, Berguedà)”, I Congrès del Neolític a la

Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra 27-29 març de 1995), Rubricatum, 1, vol. I,

397-406.

BORNSTEIN-JOHANSEN, A. 1975: “Sorghum and millet in Yemen”, a M.L. Arnott,

ed.: Gastronomy. The anthropology of food and food habits, The Hague, 287-

295.

BOSCH, A. et al. 1996: “Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà). Una cueva de

almacenamiento en el interior del macizo de la Alta Garrotxa, en el Pre-Pirineo

oriental”, I Congrès del Neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra, 27-29

març de 1995), Rubricatum, 1, 415-421.

BOSCH, A. et al. 1998: El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels

primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Olot, Catalunya.

BOSCH, A.; CHINCHILLA, J.; TARRÚS, J. 2000: El poblat lacustre neolític de la

Draga. Excavacions de 1990 a 1998. Girona.

BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALVÍ, M. M. 1992: “Les estructures d’hàbitat a

l’assentament del Barranc d’en Fabra (Montsià)”, 9è. Col·loqui Internacional

d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà i Andorra, abril de 1991), Andorra,

1992, 121-122.

BOSCH, J.; MIRET, J. 1989: “L’excavació de la vil·la romana del Bosquet (Sant Pere

de Ribes)”, Miscel·lània Penedesenca, Vilafranca del Penedès, Catalunya, 135-

166.

BOSCH, J. et al. 2001: La prehistòria de Montmeló (Vallès Oriental) a partir de la

col·lecció Cantarell. Montmeló, Catalunya.

249

BOSCH-GIMPERA, P. 1975: Prehistoria de Europa, Madrid.

BOSQUET, D.; GOFFIOUL, C.; CHEVALIER, A. 2013: “Les schlitzgruben associés

aux enceintes rubanés de Rémicourt et Voroux-Goreux (province de Liège,

Belgique): une fonction votive?”, a N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir:

Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures

énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en France et

alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16 novembre

2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément. Dijon, 245-260.

BÖTTCHER, G. 1982: “Ein Gefäßdepot der Aunjetitzer Kultur aus Gerwich, Kr.

Burg”, Ausgrabungen und Funde, 27, Berlin, 172-175.

BOUBY, L.; MARINVAL, P. 2005: “Conservation, traitement et consommation des

produits végétaux dans la grotte chalcolithique de Foissac (Aveyron). Les

données carpologiques”, Gallia Préhistoire, 47, Paris, 147-165.

BOUMA, J. W. 1996: Religio votiva: the archaeology of Latial votive religion: the 5th-

3rd c. BC: votive deposit South West of the main temple at “Satricum” Borgo Le

Ferriere, 3 vols.

BOUSO, M. et al. 2004: “Anàlisi comparatiu de dos assentaments del bronze inicial a la

depressió prelitoral catalana: Can Roqueta II (Sabadell, Vallès occidental) i Mas

d’en Boixos-1 (Pacs del Penedès, Alt Penedès)”, Cypsela, 15, Girona, 73-101.

BOUZEK, J.; SKLENÁŘ, K. 1987: “Jáma středobronzové mohylové kultury v Horních

Počaplech, okr. Mĕlník”, Archeologické rozhledy, 39, Praga, 23-39.

BOXALL, R. A. 1974: “Underground storage of grain in Harar Province, Ethiopia”,

Tropical Stored Products Information, 28, 1974, Slough, Regne Unit, 39-48.

BRANDT, J. 1987: “Ein jungbronze-früheisenzeitlicher Brunnen von Retzow, Kr.

Lübz”, Informationen des Bezirksarbeitskreises für r- und Frühgeschichte

Schwerin, 27, Schwerin, Alemanya, 24-27.

BRANDT, J. R.; KARLSSON, L. 2001: From huts to houses: transformations of

ancient societies: proceedings of an international seminar organized by the

Norwegian and Swedish Institutes in Rome, 21-24 September 1997, Stockholm.

BRANDT, J.; KLUCK, L. 1989: “Zwei jungbronzezeitliche Fundcomplexe aus

Muchow, Kr. Ludwigslust”, Jahrbuch für Bodendenkmalpflege in Mecklenburg

1988, 109-118.

BRÄUNING, A. 1996: “Grabungen in einer mittelalterlichen Wüstung bei Riedlingen

an der Donau, Kreis Biberach”, Archäologische Ausgrabungen in Baden-

Würtemberg, 197-200.

BREUIL, J.-Y. et al. 2006: “Les structures de stockage au néolithique final (3500-2200

av. J.-C.) en Vistrenque (Nîmes, Gard)”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des Trous...

Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon i Baume-les-Messieurs, mars

2006), Montagnac, 247-262.

BRIARD, J. 1965: Les dépôts bretons et l’âge du Bronze atlantique, Rennes.

BRIARD, J.; CORDIER, G.; GAUCHER, G. 1969: “Un dépôt de la fin du Bronze

Moyen à Malassis, commune de Chéry (Cher)”, Gallia préhistoire, 12, Paris, 37-

73.

BROCHIER, J.-E. 1996: “Feuilles ou fumier? Observation sur le rôle des poussières

sphérolithiques dans l’interprétation des dépôts archéologiques holocènes”,

Anthropozoologica, 24, Paris, 19-30.

BROCHIER, J. L.; FERBER, F. 2009: “Méthode d’approche du fonctionnement des

fosses du site chasséen des Moulins, Saint-Paul-Trois-Châteaux, Drôme (d’après

l’étude de leur remplissage sédimentaire)”, a A. Beeching i I. Sénepart:

250

L’habitat néolithique dans le Sud de la France et le Nord-Ouest méditerranéen

(Marseille, 23-24 mai 2003), 143-151.

BROGLI, W.; SCHIBLER, J. 1999: “Zwölf Gruben aus der Spathallstatt-Frülatènezeit

in Möhlin”, Jahrbuch der schweizerischen Gesellschaft für Ur- und

Frühgeschichte, 82, Suïssa, 79-116.

BRONCANO, S. 1989: El depósito votivo ibérico de El Amarejo. Bonete (Alicante),

Madrid.

BROTONS, F. 1997: “El poblado calcolítico de Casa Noguera de Archivel.

Excavaciones vigentes durante 1997 en la calle Reyes-calle casa Noguera”,

Memorias de Arqueología, 12, Murcia, 215-234.

BROWN, S.; MAYER, E. 1993: “Saving it for hard times: Indigenous food

preservation”, Ileia Newsletter, October 1993, vol. 9 nº 3, 7-8.

BRUNAUX, J.-L. 1984: “Lieux de culte et pratiques rituelles des celtes. Nouvelles

découvertes en France”, Fornvännen, 79, Stockholm, 150-164.

BRUNETON, A. 1975: “Bread in the region of the Moroccan High Atlas: a chain of

daily technical operations in order to provide daily nourishment”, a M. L.

Arnott, ed.: Gastronomy. The anthropology of food and food habits, The Hague,

275-285.

BRUNO, P. 2010: Arquitecturas de terra nos espaços domesticos pré-historicos do Sul

de Portugal. Sitios, estruturas, tecnologias e materiais, tesi doctoral, Universitat

de Lisboa.

BRUNO, P. et al. 2010: “Earth mortars use on prehistoric habitat structures in Southern

Portugal. Case studies”, Journal of Iberian Archaeology, 13, Porto, Portugal, 51-

67.

BUCHSENSCHUTZ, O. 1984: Structures d’habitat et fortifications de l’âge du fer en

France septentrionale, París.

BUCHSENSCHUTZ, O.; MORDANT, C., eds. 2005: Architectures protohistoriques en

Europe occidentale du Néolithique final à l’Âge du Fer, Actes des congrès

nationaux des sociétés historiques et scientifiques, 127e. congrès (Nancy, 15-20

avril 2002), Paris.

BURCH, J.; SAGRERA, J. 2009: Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant

Julià de Ramis, Sant Julià de Ramis, Catalunya, 3 vols.

BURILLO, F. 2009: “Estructuras de almacenaje en el valle medio del Ebro y sistema

Ibérico central durante el primer milenio a.C.”, a R. García i D. Rodríguez, eds.:

Sistemas de almacenamiento entre los pueblos prerromanos peninsulares,

Cuenca, 315-350.

BURILLO, F.; DE SUS, M.L. 1986: “Estudio microespacial de la casa 2 del poblado de

época ibérica ‘Los Castellares’ de Herrera de los Navarros (Aragón)”,

Arqueología espacial, 9, Coloquio sobre el microespacio-3, Teruel, 209-236.

BURILLO, F.; PICAZO, J. V. 1986: El poblado del Bronce Medio de la Hoya

Quemada (Mora de Rubielos, Teruel), Teruel.

BURILLO, F.; PICAZO, J. V. 1997: “El sistema ibérico turolense durante el segundo

milenio aC”, Saguntum, 30, València, 29-58.

BURSTOW, G. P.; HOLLEYMAN, G. A. 1957: “Late Bronze Age settlement on Itford

Hill, Sussex”, Proceedings of the Prehistoric Society, 23, Londres, 167-212.

BUTTLER, W. 1934: “Gruben und Grubenwhoningen in Südosteuropa”, Bonner

Jahrbücher, 139, Köln-Graz, 134-144.

BUTTLER, W. 1936: “Pits and Pit-dwellings in Southeast Europe”. Antiquity, 37,

Cambridge, March 1936, 25-36 (traducció anglesa de Buttler 1934).

251

BUTTLER, W.; HABEREY, W. 1936: Die bandkeramische Ansiedlung Köln-

Lindenthal, Berlin, Leipzig.

BUURMAN, J. 1986: “Graan in ijzertijd-silos uit Colmschate”, a R. M. Heeringen:

Voordrachten gehouten te Middelburg ter gelegenheid van het afscheid van Ir. J.

A. Trimpe Burger als provinciaal archeoloog van Zeeland, Nederlandse

archeologische rapporten, 3, 67-73.

BUZEA, D.; COTRUŢA, M.; BRIEWIG, B. 2008: “Experimental archaeology. The

construction of a fire installation (hearth) on the model of those discovered at

Păuleni Ciuc-Ciomortan ‘Dâmbul Cetăţii’, Harghita county”, Acta Terrae

Septemcastrensis, 7, Bucarest, 217-232.

CABALLERO, L. et al. 1985: “Informe de la excavación arqueológica realizada durante

los meses de abril y mayo de 1984 en la calle Angosta de los Mancebos 3 de

Madrid”, Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 4, Madrid, 177-

188.

CAHEN, D. 1985: “Résultats des fouilles à Darion en 1984”, Bulletin de la Société

Royale Belgue d’Anthropologie et de Préhistoire, 96, 7-16.

CAHEN, D.; JADIN, I 1996: “Économie et société dans le rubané récent de Belgique”,

Bulletin de la Société prehistorique française, 93, Paris, 55-62.

CAMAÑES, M. P. 2010: “Estudio funcional de los espacios de Molí d’Espígol

(Tornabous, l’Urgell): transformación, elaboración y consumo de alimentos”,

Cypsela, 18, Girona, 193-208.

CÁMARA, J. A. et al. 2008: “Apropiación, sacrificio, consumo y exhibición ritual de

los animales en el polideportivo de Martos. Sus implicaciones en los orígenes de

la desigualdad social”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología. Universidad de

Granada, 18, 55-90.

CAMMAS, C.; MARTI, F.; VERDIN, P. 2005: “Aménagement et fonctionnement de

structures de stockage de la fin de l’âge du Fer dans le Bassin parisien: approche

interdisciplinaire sur le site du Plessis-Gassot Le Bois-Bouchard (Val-d’Oise)”,

a O. Buchsenschutz, A. Bulard, Th. Lejars, eds., L’âge du Fer en Ile-de-France,

Actes du XXVI colloque de l’Association française pour l’étude de l’âge du fer

(París, Saint Denis, 9-12 mai 2002) thème régional, Tours, París, 33-54.

CAMPBELL, P. D. 2005: Survival skills of native California, Salt Lake City, Estats

Units.

CAPDEVILA, R.; MASSÓ, J. 1979: “Trabajos de salvamento de la villa romana de ‘Els

Antigons’, Reus”, Boletín Arqueológico, época IV, fasc. 133-140, Tarragona,

312-313.

CARDOSO, J. L. 2008: “The Chalcolithic fortified site of Leceia (Oeiras, Portugal)”,

Verdolay, 11, Murcia, Espanya, 49-66.

CARLÚS, X. 1996: Memòria d’excavació del jaciment arqueològic de la Vall Suau,

document accessible a http://calaix.gencat.cat/handle/10687/8353 (consultat el

febrer de 2014).

CARLÚS, X.; DE CASTRO, O. e. p.: “Resultats de la intervenció arqueològica al

jaciment del Bosc del Quer (Sant Julià de Vilatorta, Osona), Tribuna

d’Arqueologia 2011-2012, en premsa.

CARLÚS, X.; DÍAZ, J. 1995: “El jaciment del bronze inicial de Can Ballarà (Terassa,

Vallès Occidental)”, Terme, 10, Terrassa, Catalunya, 38-45.

CARLÚS, X. et al. 2007: Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta

(Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya.

CARLÚS, X.; GONZÁLEZ, J.; NADAL, E. 2010: “Estructures de l’edat del bronze

tipus grill plan al litoral de Barcelona”, Cypsela, 18, Girona, 157-169.

252

CARMONA, R.; LUNA, D. 2007: “Priego romano: el horno de cal y la necrópolis de

c./ Ramón y Cajal nº 39. Informe de la Actividad Arqueológica Urgente

realizada en 2007”, Antiquitas, 18-19, Priego de Córdoba, Espanya, 43-80.

CAROZZA, L.; BOUBY, L.; BALLUT, C. 2006: “Un habitat du Bronze moyen à

Cournon-d’Auvergne (Puy-de-Dôme): nouvelles données sur la dynamique de

l’Âge du Bronze moyen sur la bordure méridionale du Massif central”, Bulletin

de la Société préhistorique française, 103(3), París, 535-584.

CAROZZA, L.; BURENS, A. 2000: “Les habitats du Bronze final de Portal Vielh à

Vendres (Hérault)”, Bulletin de la Société préhistorique française, 97(4), París,

573-581.

CAROZZA, L.; MILLE, B. 2007: “Chalcolithique et complexification sociale: quelle

place pour le métal dans la définition du processus de mutation des sociétés de la

fin du Néolithique en France?”, a J. Guilaine, dir: Le Chalcolithique et la

construction des inegalités, t. 1, Le continent européen, séminaire du collège de

France, Paris, 151-190.

CASADO, C. 1980: “Ayer y hoy de la cultura popular leonesa”, Tierras de León:

Revista de la Diputación Provincial, vol. 20, 38, León, 135-160.

CASTANY, J.; ALSINA, F.; GUERRERO, L. 1992: El Collet de Brics d’Ardèvol. n

hàbitat del calcolític a l’aire lliure (Pinós, Solsonès), Barcelona.

CASTELLANA, C.; MALGOSA, A.; SUBIRÀ, M.E.: “L’individu adult de Can

Roqueta. Campanya 1990”, a P. González, A. Martín i R. Mora, coords., Can

Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès

Occidental), Barcelona, 283-287.

CASTIELLA, A. 1997: “A propósito de un campo de hoyos en la cuenca de Pamplona”,

Cuadernos de Arqueología. Universidad de Navarra, 5, Pamplona, 41-80.

CASTILLA, M.; ENRICH, J.; SERRA, J. 1991: “El Vilar del Met (Vilanova del Camí-

Anoia): Estudi de dues sitges”, Estrat, 4, Igualada, Catalunya, 21-34.

CASTILLO, M. J. ed. 1998: Hyginius et Siculus Flaccus. Opuscula Agrimensorum

Veterum, Logroño.

CATLIN, G. 1859: Letters and notes on the manners, customs, and conditions of the

North American indians, Philadelphia.

CATÓ, M. P. 1927: D’agricolia. Traducció de Mn. S. Galmés. Barcelona.

CAVULLI, F. 2006: “Les structures anthropiques interprétables du néolithique ancien

de l’Italie septentrionale”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des trous... Structures en

creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, març de 2006),

Montagnac, 371-390.

CAVULLI, F. 2008: Abitare il neolitico: le più antiche strutture antropiche del

neolitico in Italia Settentrionale, Preistoria Alpina, 43, Supplemento 1, Trento.

CAVULLI, F.; PEDROTTI, A. L. 2001: “L’insediamento del Neolitico antico di Lugo

di Grezzana: la palizzata lignea”, Preistoria Alpina, 37, Trento, 11-24.

CAZES, J.-P. 1990-1991: “Un village castral de la plaine lauragaise: Lasbordes

(Aude)”, Archéologie du Midi médieval, 8-9, Carcassona, 3-25.

CENCETTI, S. et al. 2006: “Madonna del Piano (Sesto Florentino, Florence, Central

Italy) ox and dog: a case of intentional Iron Age inhumation”, Geobios, 39(3),

Lyon, 328-336.

CERDEÑO, M. L. et al. 1980: “El yacimiento de la edad del bronce de ‘La Torrecilla’

(Getafe, Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 9, Madrid, 215-242.

CHAHINE, C. 2002: “Évolution des techniques de fabrication du cuir et problèmes de

conservation”, Le travail du cuir de la préhistoire à nos jours, XXIIe rencontres

internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes, Antibes, França, 13-29.

253

CHAMPLAIN, S. de 1951: Les voyages de Samuel Champlain: Saintongeais, père du

Canada: introduction, choix de textes et notes par Hubert Deschamps. París.

CHAPMAN, J. 2000: “Pit-digging and structured deposition in the Neolithic and

Copper Age”, Proceedings of the Prehistoric Society, 66, Londres, 61-87.

CHAUSSERIE-LAPRÉE, J.; NIN, N. 1990: “Le village protohistorique du quartier de

l’Ile à Martigues (B.-du-Rh.). Les espaces domestiques de la phase primitive

(début Ve. s.-début IIe. s. av. J.C.), I- Les amenagéments domestiques”,

Documents d’Archéologie Méridionale, 13, Lattes, 35-136.

CHAZELLES-GAZZAL, C.-A. de 1997: Les maisons en terre de la Gaule méridionale,

Montagnac, França.

CHAZELLES, C.-A. de 2005: “Les architectures en terre crue du sud de la France aux

âges des métaux (Bronze final-Âge du Fer)”, a O. Buchsenschutz i C. Mordant:

Architectures protohistoriques en Europe occidentale du Néolithique final à

l’âge du Fer. Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et

scientifiques, 127 congrès, (Nancy, 15-20 avril 2002), Paris, 25-39.

CHERTIER, B. 1986: “Circonscription de Champagne-Ardenne”, Gallia Préhistoire,

29, 2, París, 321-336.

CHRISTENSEN, N. 1967: “Haustypen und Gehöftbilgung in Westpersien”, Anthropos,

62, Friburg, 89-138.

CIUGUDEAN, H. 2009: “Câteva observaţii privind cronologia aşezării fortificate de la

Teleac”, Apulum: Ahreologie, Istorie, Etnografie, 46, Alba Julia, Romania, 313-

336.

CIUGUDEAN, H.; LUCA, S. A.; GEORGESCU, A. 2008: Depozite de bronzuri

preistorice din colecţia Brukenthal, Sibiu, Romania.

CIUTĂ, M. M. 2010: “Despre o groapă de fundare a unei locuinte Coţofeni descoperită

la Şeuşa-Gorgan (com. Ciugud, jud. Alba)”, Terra Sebus. Acta Musei

Sabesiensis, 2, Sebeş, Romania, 47-69.

ČIŽMAŘ, Z. 2004: “Nová pravĕká sídlište z katastru Znojma-Hradištĕ (přispĕvek k

poznání pravĕkého osidlení severovýchodního okraje národního parku podyjí)”,

Thayensia, 6, Znojmo, República Txeca, 91-111.

CLAUSTRE, F.; VAQUER, J. 1995: “Grotte ou plein air. Acquis et perspectives pour

le néolithique nord-pyrenéen, X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de

Puigcerdà, Puigcerdà, Catalunya, 221-239.

CLAY, P. 1992: “An Iron Age Farmstead at Grove Farm, Enderby, Leicestershire”,

Transactions of the Leicestershire Archaeological and Historical Society, 66,

Leicester, 1-82.

COBLENZ, W. 1973: “Eine Aunjetitzer Vorratsgrube mit Getreide aus Döbeln-

Masten”, Ausgrabungen und Funde, 18, Berlín, 70-80.

COLL, J. M.; MOLINA, J. A.; ROIG, J. 1993: “La Vinya del Regalat (Castellar del

Vallès, Vallès Occ.): un àmbit d’ús domèstic del calcolític-bronze antic (2000-

1800 aC)”, Arraona, Revista d’Història, 13, Sabadell, Catalunya, tardor 1993,

63-77.

COLL, J. M.; ROIG, J. 2003-2004: “La intervenció arqueològica als Horts de Can

Torras (Castellar del Vallès): un assentament del neolític i un vilatge de

l’antiguitat tardana”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 113-127.

COLPE, C. 1970: “Theoretische Möglichkeiten zur Identifizierung von Heiligtümen

und Interpretation von Opfern in ur- und parahistorischen Epochen”, a H.

Jankuhn, ed.: Vorgeschichtliche Heiligtümer und Opferplätze in Mittel- und

Nordeuropa (Göttingen 14. vis 16. Oktober 1968), Göttingen, 18-39.

254

COLUMELA, L. M. 1959: Los doce libros de agricultura, traducción de Carlos J.

Castro, Barcelona, 2 vol.

COMPAGNON, E. 2001: Flers-en-Escrebieux (Nord), La Longue Borne, Echangeur

A21-RN 455, document accessible a www. academia.edu (consultat el febrer de

2014).

COMŞA, E. 1976: “Die Töpferöfen im Neolithikum Rumäniens”, Jahresschrift für

Mitteldeusche Vorgeschichte, 60, 353-364.

CONSTANTIN, C. et al. 1978: “Fouille d’un habitat néolithique à Irchonwelz (Hainaut

occidental)”, Revue archéologique de l’Oise, 13, 1978, 3-20.

CONTE, P. 1992. “Souterrains, silos et habitat médiéval, état de la question

archéologique en Limousin et Perigord”, Heresis, 2, 1990, Carcassonne, 243-

281.

CONTRERAS, F. 1982: “Una aproximación a la urbanística del bronce final en la Alta

Andalucía. El Cerro de Cabezuelos (Úbeda, Jaén)”, Cuadernos de Prehistoria y

Arqueología de la Universidad de Granada, 7, 307-329.

COQUEUGNIOT, E. 1998: “Dja’de el Mughara (moyen-Euphrate), un village

néolithique dans son environnement naturel à la veille de la domestication”,

Travaux de la Maison de l’Orient méditerranéen, 28, 109-114.

CORDIER, F. 2003: “Approche méthodologique des structures à galets: le site du

Gournier (Drômer, France)”, a M. C. Frère-Sautot, ed.: Le feu domestique et ses

structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-

8 octobre 2000), Montagnac, 267-276.

CORDIER, G. 1986: “Les dépôts de lames de silex en France”, Études préhistoriques,

17, 33-48.

CORDIER, G; BOCQUET, A. 1973: “Le dépôt de la Bégude-de-Mazenc (Drôme) et les

dépôts de haches néolithiques en France”, Études préhistoriques, 6, 1-17.

CORDIER, G; BOCQUET, A. 1998: “Le dépôt de la Bégude-de-Mazenc (Drôme) et les

dépôts de haches néolithiques en France: note complémentaire”, Bulletin de la

Société préhistorique française, 95(2), Paris, 221-238.

CORDIER, G.; RIQUET, R. 1961: “Un point de technique à propos des lames de la

cachette des Ayez”, Bulletin de la Société préhistorique française, 58, París,

672-676.

COSTA, F. et al. 1982: “El jaciment prehistòric de Can Soldevila (Santa Perpètua de

Mogoda)”, Fulls d’Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda, Santa

Perpètua de Mogoda, Catalunya, 9-48.

COTIUGĂ, V.; HAIMOVICI, S. 2004: “Fosses cultuelles (bóthroi) et à caractère

cultuel du néolithique et de l’enéolithique de la Roumanie”, a L’Âge du cuivre

au Proche Orient et en europe (Liège, Belgique, 2-8 septembre 2001), Oxford,

BAR International Series 1303, 317-324.

COUDART, A. 1998: Architecture et société néolithique: l’unité et la variance de la

maison danubienne, Paris.

COURTY, M. A.; MACPHAIL, R.I.; WATTEZ, J. 1991: “Soil micromorphological

indicators of pastoralism, with special reference to Arene Candide, Finale

Ligure, Italy”, Rivista di Studi Liguri, 57 (1-4), Bordighera, 127-150.

CRAWFORD, M.H. 2003: “Thesauri, hoards and votive deposits”, a O. de Cazenove i

J. Scheid, eds.: Sanctuaires et sources dans l’antiquité. Les sources

documentaires et leurs limites dans la description des lieux de culte (Naples, 30

novembre 2001), Napoli, 69-84.

CREMASCHI, M.; PIZZI, C. 2011: “Water resources in the Bronze Age villages

(terramare) of the north Italian Po plain: recent investigation at Terramara Santa

255

Rosa di Poviglio”, Antiquity on the website, 85, No. 327, March 2011, accessible

a http://antiquity.ac.uk/

CRESCENZI, P. de, 1490: Ruralia commoda, [s.l.] (versió italiana).

CRIBELLIER, C.; FOURRÉ, A. 2011: “Nouvelles données sur la viticulture chez les

sénons autour de Beaune-la-Rolande (Loiret)”, Gallia, 68(1), París, 151-162.

CRUZ-AUÑON, R.; RIVERO, E. 1987: “Yacimientos del Negrón (Gilena, Sevilla),

campaña 1987”, Anuario arqueológico de Andalucía 1987, 2, Actividades

sistematicas, 278-280.

CUBERO, C. 1990: “Análisis paleocarpológicos de muestras del Alto de la Cruz”, a J.

Maluquer de Motes, F. Gracia i G. Munilla: Alto de la Cruz, Cortes de Navarra,

campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona, 199-217.

CUBERO, C. 1991: “Estudi de les llavors trobades a la sitja II del Vilar del Met

(Vilanova del Camí)”, Estrat, 4, Igualada, Catalunya, 34-36.

CUBERO, C. et al. 2008: “From the granary to the field; archaeobotany and

experimental archaeology at l’Esquerda (Catalonia, Spain)”, Vegetation History

and Archaeobotany, 17, Berlín, 85-92.

CUNLIFFE, B. W. 1992: “Pits preconceptions and propitiation in the British Iron age”,

Oxford Journal of Archaeology, 11 (1), 69-83.

CUNLIFFE, B.; PHILLIPSON, D. W. 1968: “Excavations at Eldon’s Seat, Encombe,

Dorset, England”, Proceedings of the Prehistoric Society, 34, Londres, 191-237.

CUNNINGHAM, P. 2005: “Assumptive holes and how to fill them”, EuroREA, 2,

Hradec Králové, República Txeca, 55-66.

CUNNINGHAM, P. 2010: “Cache or carry: food storage in Prehistoric Europe”, a

D.C.E. Millson, ed.: Experimentation and interpretation. The use of

experimental archaeology in the study of the past, Oxford, 7-28.

CURCI, A.; TAGLIACOZZO, A. 1994: “Il pozzeto rituale con scheletro di cavallo

dall’abitato eneolitico di Le Cerquete-Fianello (Maccarese, Roma). Alcune

considerazioni sulla domesticazione del cavallo e la sua introduzione in Italia”.

Origini, 18, Roma, 297-350.

CURDY, P. et al. 1993: “Brig-Glis/Waldmatte, un habitat alpin de l’âge du Fer. Fouilles

archéologiques N9 en Valais”, Archäologie der Schweiz, 16(4), Basel, 138-151.

CZARNOWSKI, E.; NEUBAUER, D. 1991: “Aspekte zur Production und verarbeitung

von Birkenpech”, Acta Praehistorica et Archaeologica, 23, Berlín, 11-13.

DAREMBERG, C.; SAGLIO, E. 1877-1912: Dictionnaire des antiquités grecques et

romaines, Paris.

DAVID, N. 1998: “The ethnoarchaeology and field archaeology of grinding at Sukur,

Adamawa State, Nigeria”, African Archaeological Review, 15, Cambridge, 13-

63.

DAVIS, O. 2008: The Early Iron Age enclosure at Winnall Down II: an interim report

on the 2006 excavations, Cardiff Studies in Archaeology, Specialist Report

Number 28, accessible a http://www.cardiff.ac.uk/share/resources/CSA_28_

Davis_O.pdf, consultat el febrer de 2014.

DAY, L. P. 1984: “Dog burials in the Greek world”, American Journal of Archaeology,

88, Boston, 21-32.

DE GROSSI MAZZORIN, J. 2001: “L’uso dei cani nei riti funerari. Il caso della

necropoli di età imperiale a Fidene-via Radicofani”, a Römischer

Bestattungsbranch und Beigabensitten im Rom, Norditalien und den

Nordwestprovinzen von der spaten Republik bis in die Kaiserzeit, Wiesbaden,

77-82.

256

DE GROSSI MAZZORIN, J. 2008: “L’uso dei cani nel mondo antico nei riti di

fondazione, purificazione e passaggio”, a F. D’Andria, J. De Grossi Mazzorin i

G. Fiorentino, eds.: Uomini, pianti e animali nella dimensione del sacro, Bari,

71-81.

DE GROSSI MAZZORIN, J.; BATTAFARANO, M. 2012: “I resti faunistici

provenienti dagli scavi di Tas Silġ a Malta: testimoniance di pratice rituali”, Atti

6º Convegno Nazionale di Archeozoologia (Orecchiella 2009), Pisa, 357-363.

DE LA CRUZ, A.; LAMALFA, C. 1994: “Monzón de Campos: la transformación del

sistema de almacenamiento como consecuencia del cambio en las estructuras

sociales”, IV Congreso de Arqueología Medieval Española, sociedades en

transición, actas (Alacant, octubre de 1993), Alacant, III, 605-610.

DE MEULEMEESTER, J. 2003: “Fonds de cabane et caves semi-enterrées: une

réflexion ethnographique”, a J. Klapste, ed.: The rural house, from the Migration

period to the oldest still standing buildings, Ruralia IV, Památky archeologické,

Supplementum 15, Praga, 169-170.

DE NICOLÒ, M. L. 2004: “Antichi manufatti ipogei: le fosse granarie di San Giovanni

in Marignano (Rimini)”, Quaderni di Scienza della conservazione, 4, Bologna,

277-299.

DE PEDRO, M. J. 1990: “La Loma de Betxí (Paterna): Datos sobre técnicas de

construcción en la Edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria Levantina, 20,

València, 327-350.

DE PEDRO, M. J. 1998: La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la edad

del bronce, València.

DE TROIA, G. 1992: Il piano delle fosse di Foggia e quelli della Capitanata, Fasano,

Itàlia.

DEBERGE, Y.; BLONDE, F.; LOUGHTON, M. 2007: Le Cendre-Gondole 2007.

Recherches aux abords de l’oppidum (3). Le faubourg artisanal gaulois.

Rapport intermediaire de fouille pluriannuelle, accessible a www. (consultat el

febrer de 2014).

DEBERGE, Y et al. 2009 a: “L’oppidum arvenne de Gondolle (Le Cendre, Puy-de-

Dôme). Topographie de l’occupation protohistorique (La Tène D2) et fouille du

quartier artisanal: un premier bilan”, Revue Archéologique du Centre de la

France, 48, Vichy, 33-130.

DEBERGE, Y. et al. 2009 b: Le Cendre-Gondole 2008. Recherches aux abords de

l’oppidum (4). Le faubourg artisanal gaulois. Rapport intermediaire de fouille

pluriannuelle, accessible a www.arafa.fr (consultat l’agost de 2010).

DEDET, B.; PÈNE, J.-M. 1995: “L’Arriasse à Vic-le-Fesq, Gard: un habitat du début

du premier Age du fer et ses silos”, Documents d’Archéologie Méridionale, 18,

Lattes, 79-94.

DEDET, B.; SCHWALLER, M. 1990: “Pratiques cultuelles et funéraires en milieu

domestique sur les oppidums languedociens”, Documents d’Archéologie

Méridionale, 13, Lattes, 137-161.

DEFERRARI, G. 1997: “Per un’archeologia della produzione in conceria: possibili

percorsi d’indagine”, I Congresso Nazionale di Archaeologia Medievale (Pisa,

maggio 1997), Firenze.

DEFORCE, K. et al. 2009: “Iron Age acorns from Boezinge (Belgium): the role of

acorn consumption in prehistory”, Archäologisches Korrespondenblatt, 39,

Mainz, 381-392.

DEGASPERI, N.; FERRARI, A.; STEFFÈ 1996: L’insediamento neolitico di Fornace

Gatelli a Lugo di Romagna, Lugo di Romagna, Itàlia.

257

DEGASPERI, N.; STEFFÈ, G.; VON ELES, P. 1997: “Lugo di Romagna, Fornace

Gatelli”, Archeologia dell’Emilia-Romagna, I/2, Bologna, 36-38.

DEIS, E. 2009: Das Köhlerhandwerk, accessible a www.gede-modellpilot.de/

mediapool/61/612113/data/Das_Koehlerhandwerk_1_.pdf, consultat el febrer de

2014.

DEJENE, M. 2004: Grain storage methods and their effects on sorghum grain quality

in Hararghe, Ethiopia, Tesi doctoral, Swedish University of Agricultural

Sciences, Uppsala, 2004.

DELATOUR-NICLOUX, I. 1997: “Les puits à eau protohistoriques du quart nord-est

de la France”, Revue archéologique de l’Est, 48, Dijon, 89-117.

DELATTRE, V. et al. 2000: “De la rélegation sociale à l’hipothèse des offrandes:

l’exemple des dêpots en silos protohistoriques au confluent Seine-Yonne (Seine-

et-Marne)”, Revue Archéologique du Centre de la France, 39, Vichy, 5-30.

DELGADO, S. 2008: Prácticas económicas y gestión social de recursos (macro)líticos

en la prehistoria reciente (III-I milenios aC) del Mediterraneo occidental, tesi

doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

DELIBES DE CASTRO, G. 1978: “Una inhumación triple de facies Cogotas I en San

Román de la Hornija (Valladolid)”, Trabajos de Prehistoria, 35, Madrid, 225-

250.

DELIBES DE CASTRO, G.; FERNÁNDEZ, J. 2007: “¿Para los hombres o para los

dioses? Certezas y sospechas sobre la intención de los depósitos del Bronce

Final atlántico”, a El Hallazgo leonés de Valdevimbre y los depósitos del Bronce

Final atlántico en la Península Ibérica, León, 10-35.

DELL’MOUR, R. W. 1991: “Petrographische Analyse der mittelbronzezeitlichen

keramikdepots von Maisbirbaum”, Archaeologia Austriaca, 75, Viena, 129-135.

DELOR-AHÜ, A. 2005: “Contribution à la definition de faciès céramiques en

Champagne durant le Haut Empire. Analyse du mobilier de quelques habitats

ruraux de la Marne”, Revue Archéologique de l’Est, 54, Dijon, 95-133.

DELPUECH, P. 2008: Guesnain, ‘Coeur d’ilot’, Rapport de diagnostic, document

accessible a http://netia59a.ac-lille.fr/douaicantin/IMG/pdf/465-07_Guesnain

_coeur_d_ilot.pdf (consultat el febrer de 2014).

DEMOLON, P.; TUFFREAU-LIBRE, M. 1976: “Le puits gallo-romain nº 37 à Dourges

(Pas-de-Calais)”, Gallia, 34(2), París, 285-292.

DESMOND, S. 2006: “4.500 years in 45 kilometres: Scenes beneath the M7/M8

motorway scheme”, Seanda, 1, Dublin, 28-29.

DEYBER, A. 1984: “Les structures d’habitat laténien des peuplades préromaines du

nord-est de la Gaule”, Les structures d’habitat à l’Âge du Fer en Europe

temperée. L’evolution de l’habitat en Berry, Actes du Colloque de Chateauroux,

Bourges-le-Chateau, Levroux, octobre 1978, Paris, 89-100.

DI FRAIA, T. 1995: “L’abitato dell’età del Bronzo finale di Fonte Tasca (comune di

Archi, Chietti): studio preliminaire su alcune classi di manufatti”, Origini, 19,

Roma, 447-477.

DIAS, J.; VEIGA DE OLIVEIRA, E.; GALHANO, F. 1961: Sistemas primitivos de

secagem e armazenagem de produtos agrícolas: Os espigueiros portugueses,

Porto.

DÍAZ DEL RÍO, P. 2001: “La formación del paisaje agrario: Madrid en el III y II

milenios BC”, Arqueología, paleontología y etnología, 9, Madrid.

DIETRICH, E.; KAENEL, G.; WEIDMANN, D. 2007: “Le sanctuaire helvète du

Mormont”, Archäologie Schweiz, 30 (1), Basel, 2-13.

258

DIETRICH, E.; NITU, C.; BRUNETTI, C. 2009: “Le Mormont. Un sanctuaire des

Helvètes en terre vaudoise vers 100 avant J.-C.”, Laussanne, 2009.

DIETRICH, E. et al 2009: “Le site helvète du Mormont (canton de Vaud, Suisse),

résultats de la campagne 2008”, Annuaire d’archéologie suisse, 92, 247-251.

DINIZ, M. 2007: O sítio da Valada do Mato (Évora): aspectos da neolitiçao no

Interior/Sul de Portugal, Lisboa.

DINIZ, M.; ANGELUCCI, D. E. 2008: “O povoado do neolitico antigo da Valada do

Mato (Évora, Portugal): primeras observações sobre estruturas de habitat e

processos pósdeposicionais”, a M.S. Hernández, J. A. Soler i J.A. López, eds.:

Actas del IV Congreso del Neolítico Peninsular (27-30 noviembre 2006),

Alicante, vol. 1, 149-156.

DIOT, M.-F. 1990: “Etude palynologique du silo 232”, a C. Raynaud, Le village gallo-

romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier ouest (1981-

1983), Besançon-París, 105-110.

DOBES, M.; VOJTĚCHOVSKÁ, I. 2008: “Řivnáčské sídliště v Úholičkách, okr.

Praha-západ”, Archeologické rozhledy, 60, Praga, 261-297.

DOHNAL, V. 1989: “Zur frage der vor- und frühurnenfelderzeitlichen Opferstätten in

Mähren”, Zeitschrift für Archäologie, 23, Koln, 19-35.

DONEUS, M. 1991: “Zum mittelbronzezeitlichen Keramikdepot von Maisbirbaum, MG

Ernstbrunn, PB Korneuburg, Niederosterreich”, Archaeologia Austriaca, 75,

Viena, 107-128.

DONEUS, M. 1994: “Das mittelbronzezeitliche Keramikdepot von Maisbirbaum, MG

Ernstbrunn, PB Korneuburg, Niederosterreich”, Zalai Museum, 5, 201-210

(versió reduïda de Doneus 1991).

DRAGANITS, E. 1994: “ Bemerkungen zu Keramik-Glättsteinen unter besonderer.

Berücksichtigung der Glättsteine aus dem urnenfelderzeitlichen Keramikdepot

von Drossing, Niederösterreich”, Archäologia Austriaca, 78, Viena, 115-125.

DRON, J.-L.; GHESQUIÈRE, E.; MARCIGNY, C. 2003: “Les structures de

combustion du Néolithique moyen en Basse Normandie (France): proposition de

classement typologique et fonctionnel”, a M.C. Frère-Sautot, ed: Le feu

domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-

Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 375-386.

DUBOULOZ, J. 2000: “Enceinte néolithique et village du Bronze final à Osly-Courtil”,

Archéologie en Picardie, document accessible a http://culture.gouv.fr/picardie/

Osly-Courtil Num140sly2000.

DUBOULOZ, J.; HAMARD, D.; LEBOLLOCH, M. 1997: “Composantes

fonctionnelles et symboliques d’un site exceptionnel: Bazoches-sur-Vesle

(Aisne), 4000 ans av. J.-C.”, a G. Auxiette, L. Hachem i B. Robert, dirs.,

Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des sites du

Néolithique et de l’Âge du Fer, Amiens, 127-144.

DUBUIS, B.; BAYLE, G.; GAY, J.-P. 2013: “Deux fosses particulières à Pithiviers

‘Bois Médor’ (Loiret), a N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou

artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes

du Néolithique aux âges des Métaux en France et alentour, Actes de la table-

ronde de Chalons en Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique

de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 165-174.

DUFFY, P.R.J. 2006: Excavation of a Bronze Age wicker container, Gearraidh na

h’Aibhne, Isle de Le is, Scottish Archaeological Internet Report, 19, accessible

a www.sair.org.uk.

259

DUHAMEL, P. 1978-1979: “Morphologie et evolution des fours céramiques en Europe

occidentale: protohistoire, monde celtique et Gaul romaine”, Acta Praehistorica

et Archaeologica, 9-10, Berlin, 49-76.

DUHAMEL DU MONCEAU, H.-L. 1761: L’art du charbonnier ou manière de faire le

charbon de bois, Paris.

DUMASSY, F. et al. 2011: “Vitis biturica, cépage des Bituriges Cubes? L’archéologie

de la vigne dans le Berry antique”, Gallia, 68(1), París, 111-150.

DUMOULIN, A. 1965: “Les puits et les fosses de la colline Saint-Jacques à Cavaillon

(Vaucluse)”, Gallia, 23(1), París, 1-85.

DUNHAM, S. 2000: “Cache pits: Ethnohistory, archaeology, and the continuity of

tradition”, a N. Nassaney i E.S. Johnson, eds: Interpretations of native North

American Life: Material culture studies to ethnohistory, Gainsville, Florida,

225-260.

DUPONT, F. 2004: “Gramática de la alimentación y las comidas romanas”, a J. L.

Flandrin i M. Montanari, Historia de la alimentación, Gijón, 223-244 (hi ha

versions francesa i italiana).

DUPUIS, A.; ECHARD, N. 1971: “La poterie traditionnelle hausa de l’Ader (Rep. du

Niger)”, Journal de la Société des Africanistes, 41, I, 7-34.

DZIĘGIELEWSKI, K. 2007: “Possibilities of identification and dating of tree

windthrow structures on archaeological sites (based on the examples from

Podłęźe, site 17)/ Moźliwósci identyfikacji i datowania śladów wykrotów na

stanowiskach archeologicznych (na Przykładzie stan. 17 w Podłęzu)”,

Sprawozdania archeologiczne, 59, Kraków, 393-407 (versió anglesa), 407-415

(versió polonesa).

DZIĘGIELEWSKI, K. 2011: “Moczydła do lnu? Nowa hipoteza dotycząca funkcji jam

szczelinowych (Schlitzgruben) z epoki brązu i żelaza”, Po drugiej stronie...

Raporty przyjaciół-archeologó dla Wojtka Chole y „Jonesa”, Pękowice,

Polònia, 101-139.

EARWOOD, C. 1997: “Bog butter: a two thousand year history”, The Journal of Irish

Archaeology, 8, Belfast, 25-42.

ECHARD, N. 1967: “L’habitat traditionnel dans l’Ader (Pays hausa, République du

Niger)”, L’Homme, tome 7 nº 3, Paris, 48-77.

ECKMEIER, E. et al. 2008: “Charred organic matter and phosphorous in black soils in

the Lower Rhine Bassin (Northwest Germany) indicate prehistoric agricultural

burning”, a G. Fiorentino i D. Magri, eds.: Charcoals from the past: cultural and

palaeoenvironmental implications, Oxford, 93-103.

EDO, M. 1989: “Les estructures neolítiques d’emmagatzemament de can Sadurní,

Begues”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat (Castelldefels, abril

1989), Pre-actes, vol. I, 73-79.

EGGHART, C. 2005: “Prehistoric modification of the forest cover in the Delaware

Coastal Plain: An interpretative model for large D-shaped pit formation”,

Journal of Middle Atlantic Archaeology, 21, 83-92.

EGUARAS, J. 1975: Ibn Luyūn. Tratado de Agricultura. Granada.

EIBNER, C. 1969: “Ein mittelbronzezeitlicher Gefäßverwahrfund von Schrattenberg, p.

B. Mistelbach, NÖ. Zur interpretation der sogenannten Töpfereiwarenlager”,

Archäologia Austriaca, 46, Viena, 19-52.

EINICKE, R. 1998: “Zwei Altfunde bandkeramischer Brunnen aus Mitteldeutschland”,

a H. Koschik i B. Beyer, dir.: Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales

Symposium in Erkelenz, 27-29 Oktober 1997, Köln 73-94.

EIROA, J. J. 1989: Urbanismo protohistórico de Murcia y el Sureste, Murcia.

260

EIROA, J. J.; BACHILLER, J. A. 1985: “Informe sobre la IV campaña de excavaciones

arqueológicas en el poblado y necrópolis de la Loma de los Brunos de Caspe

(Zaragoza)”, Bajo Aragón, Prehistoria, 4, Zaragoza, 147-192.

ELBURG, R. 2008: “Siebzig Tonnen Steinzeit. Die Ausgrabung des bandkeramischen

Brunnens von Altscherbitz hat vielversprechend begonnen”, Archæo-

Archäologie in Sachsen, 5, 12-17.

ELBURG, R. 2011: “Weihwasser oder Branchwasser? Einige Gedauken zur Funktion

bandkeramischer Brunnen”, Archäologische Informationen, 34(1), 25-37.

ELBURG, R.; HEROLD, P. 2010: “Tiefe Einblicke in die Vergangenheit. Der

jungsteinzeitliche Brunnen aus Altscherbitz gibt Aufschluss über das Leben vor

7100 Jahren”, Archæo-Archäologie in Sachsen, 7, 23-27.

ELLIS, C.; POWELL, A. B.; HAWKES, J. 2008: An Iron Age settlement outside

Battlesbury Hillfort, and sites along the Southern Range Road, Warminster.

ELLISON, A.; DREWETT, P. 1971: “Pits and Post-holes in the British Early Iron Age:

some alternative explanations”, Proceedings of the Prehistoric Society, 37 (1),

Londres, 183-194.

EQUIP MINFERRI 1997: “Noves dades per a la caracterització dels assentaments a

l’aire lliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal BC: primers resultats de

les excavacions del jaciment de Minferri (Juneda, Les Garrigues)”, Revista

d’Arqueologia de Ponent, 7, Lleida, 161-211.

EQUIP SARRÓ 2000: “Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià): evolució de

l’assentament entre el 3600 cal ane. i el 175 ane.”, Revista d’Arqueologia de

Ponent, 10, Lleida, 103-173.

ERCE, A. et al. 2003: “La cabaña nº 7 del poblado de los Cascajos (Los Arcos,

Navarra): un ejemplo de depósito voluntario de utillaje para la talla del sílex”,

pòster presentat al III Congreso del neolítico en la Península Ibérica (Santander,

5-8 octubre de 2003), Santander, resum accessible a http://congresoneolitico.

unican.es/.

ERKANAL, H. 2008: “Die Neue Forschungen in Bakla Tepe bei Izmir”, Proceedings of

the International Symposium, The Aegean in the Neolithic , Chalcolithic and the

Early Bronze Age (October 13th-19th, 1997, Urla-Izmir, Turkey), Ankara, 165-

178.

ERNÉE, M. 2005: “Využiti fosfátové půdní analýzy při interpretaci kulturního

souvriství a zahloubených objectů z mladší a pozdní doby bronzové v. Prahe 10-

Zábĕhlicích (The use of soil phosphate analysis in the interpretation of Late and

Final Bronze Age cultural stratigraphy and sunken features at Prague 10-

Zábĕhlice)”, Archeologické rozhledy, 57, Praga, 303-330.

ERNÉE, M.; MAJER, A.; GAUL, D.J. 2009: “Uniformita, či rozmanitost pohřebního

ritu? Interpretace výsledků fosfátové půdní analýzy na pohřebišti únětické

kultury v Praze 9 – Miškovicích”, Archeologické Rozhledy, 61(3), Praga, 493-

508.

ERTLEN, D. et al. 2013: “Les structures de type ‘fente’ dans le Kochersberg (Alsace):

un programme de recherche en cours de développement”, a Achard-Corompt i

V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.



novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément. Dijon, 213-

227.

261

ESCALA, O. et al. 2011: “El jaciment de la Rosella (Tàrrega, Urgell): un camp de

sitges associat a un hàbitat de l’ibèric tardà (segles II i I a. de la n.e.)”, Urtx,

Revista d’Humanitats de l’ rgell, 25, Tàrrega, Catalunya, 211-241.

ESIN, T. 1968: “Control of stored grain insects with special reference to Trogoderma

granarium Everts, in Turkey”, Report of the International Conference on

Protection of Stored Products, European and Mediterranian Plant Protection

Organization (Lisboa, Oeiras, novembre de 1967), Series A, Nº 46 E, 125-132.

ESPEROU, J. L. 2007: “L’enceinte chalcolithique de la Croix de Fer et son architecture

en terre cuite (Espondeilhan-Hérault)”, accessible a http://pagesperso-

orange.fr/piochfarrus/pub-web/croixdefer.pdf

ESSINK, M.; HIELKEMA, J. 2000: “Rituelle depositie van bronzen voorwerpen in

Noord-Nederland”, Palaeohistoria, 39/40, Groningen, 1997/1998, 277-321.

ESTEVE, X. et al. 2011: “Intervencions arqueològiques als enllaços de l’autopista AP-7

de Vilafranca del Penedès: nous assentaments prehistòrics a l’aire lliure al

Penedès”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 23-39.

ESTIENNE, C.; LIÉBAULT, J. 1625: L’agriculture et maison rustique, Paris.

EUBA, I.; RIBES, D. 2010: “El carboneig al massís dels Ports. La seva integració dins

el context general de la Catalunya moderna i contemporània”, Revista

d’Etnologia de Catalunya, desembre 2010, 37, 135-137.

EVANS, A. M.; BOWMAN, A. 1968: “Appendix II: Report on carbonised grains from

Tollard Royal, Berwick Down, Wiltshire”, Proceedings of the Prehistoric

Society, 34, Londres, 146.

EVANS, C. 1982: “Whether pits be vats: Some further interpretations of subterranean

features”, Institute of Archaeology Bulletin, 19, Londres, 171-176.

FABIÁN, J.F.; BLANCO, A. 2011: “El enterramiento en fosa del Cerro de la Cabeza

(Ávila). La cuestión funeraria en el Bronce final/Hierro I en el suroeste de la

Meseta norte”, a Arqueología, sociedad, territorio y paisaje: estudios sobre

prehistoria reciente, protohistoria y transición al mundo romano en homenaje a

Mª Dolores Fernández Posse, Madrid, 183-194.

FÀBREGA, A. 2006: “La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa”, Estudis

d’Història Agrària, 19, Barcelona, 69-104.

FÁBREGAS, R.; BONILLA, A.; CÉSAR, M. 2007: Monte dos Remedios (Moaña,

Pontevedra): un asentamiento de la prehistoria reciente, A Coruña, Galicia.

FARBREGD, O. 1989: “Tjørebrenning-ein enkel, men spennande Kunst”, Spor-

fortidsnytt fra midt-Norge, 1, Trondheim, Noruega, 10-14.

FARKÁŠ, Z. 2002: “Nálezy ľudských pozostatkov v prostredí kultúry ľudu s lineárnou

keramikou na Slovensku”, Archeologické Rozhledy, 54, Praha, 23-43.

FARRÉ, J. et al. 1998-1999: “El jaciment de Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt

Penedès). Un espai utilitzat des del neolític fins a l’època ibèrica”, Tribuna


FECHNER, K. et al. 2011: “Fosses étroites aux parois sub-verticales dans le nord de la

France: apport des sciences naturelles à leur interprétation fonctionnelle et

comparaison avec les données archéologiques”, Actes du 29e Colloque

interrégional sur le Néolithique (Villeneuve d’Asq, 2-3 octobre 2009), Revue

Archéologique de Picardie, nº spécial 28, Amiens, 523-548.

FENTON, A. 1983: “Grain storage in pits: experiment and fact”, a A. O’Connor i D.V.

Clarke, eds., From the stone age to the Forty Five, Edinburg, 567-588.

FERCHIOU, S. 1979: “Conserves cerealieres et role de la femme dans l’economie

familiale en Tunisie”, a M. Gast i F. Sigaut, dirs.: Les techniques de

262

conservation des grains à long terme, Leur rôle dans la dynamique des systèmes

de cultures et des sociétés, París, vol I, 190-197.

FERDIÈRE, A. 1988: Les campagnes en Gaule romaine, París, 2 vols.

FERNÁNDEZ, J.; POLO, A. 2008-2009: “Establos en abrigos bajo roca de la

prehistoria reciente: su formación, caracterización y proceso de estudio. Los

casos de los Husos y de San Cristóbal”, Krei, 10, País Basc, 39-51.

FERNÁNDEZ-POSSE, M. D. 1981: “La cueva del Arevalillo de Cega (Segovia)”,

Noticiario Arqueológico Hispánico, 12, Madrid, 45-84.

FERRARI, A.; PESSINA, A. dir 1999: Sammardenchia-Cûeis. Contributi per la

conoscenza di una comunità del primo Neolitico, Udine, Itàlia.

FERRARI, A.; STEFFÈ, G. 1997: “Formigine, loc. cantone di Magreta”, Archeologia

dell’Emilia-Romagna, 1(2), 20-21.

FERRER, C. 2010: “Los adobes y la arquitectura del barro en la Bastida de les Alcuses

(Moixent, Valencia). Una aproximación desde el análisis sedimentológico”,

Archivo de Prehistoria Levantina, 28, València, 273-300.

FERRUZZI, I. 2007: “Le carbonaie, vulcani del bosco”, Lo scoglio, 79, Poggio, Itàlia,

36-37.

FIEDLER, M. 2005: “Kultgruben eines Liber Pater-Heiligtums im römischen Apulum

(Dakien). Ein Vorbericht”, Germania, 83(1), Frankfurt am Main, 95-125.

FIERRO-MACÍA, J.; DOMINGO, R. 1987: “Excavaciones en la iglesia de Sant Marçal

de Terrassola (Torrelavit, Barcelona)”, II Congreso de Arqueología Medieval

Española (Madrid, enero de 1987), Madrid, III, 421-428.

FLETCHER, T. B.; GHOSH, C.C. 1921: “Stored grain pests”, Agricultural Research

Institute, Pusa, Bulletin 111 (Calcuta, Índia), 713-758 (reproduït a Sigaut 1978,

126-153).

FLETCHER, A. F.; LA FLESCHE, F. 1992: The Omaha tribe, Lincoln-Londres, 2 vols.

(1ª edició Washington 1911).

FLORESCU, F. B. 1965: “Evoluţia cuptoarelor de ceramică din Moldova. Din neolitic

pînă astăzi”, Studii şi cercetari de etnografie şi arta popolară, Bucarest, 135-

189.

FLORS, E. et al. 2009: Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del

paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo, Castelló.

FLOTTÉ, D. et al. 2012: “Nouveaux parcellaires et habitats du Bronze ancien/moyen en

Basse-Normandie: les fouilles de 2010”, Bulletin de l’Association pour la

Promotion des Recherches sur l’âge du Bronze, 10, 82-90.

FOKKENS, H. 1991: “Nederzettingssporen uit de bronstijd en de vroege ijzertijd in Oss-

Usse, wijk Mikkeldonk”, a H. Fokkens i N. Roymans, eds.: Nederzettingen uit de

bronstijd en de vroege ijzertijd in de Lage Landen, Amersfoort, 93-110.

FONT, F.; HIDALGO, P. 1991: El tapial: una tècnica constructiva mil·lenària,

Castelló.

FOOD AND AGRICULTURE ORGANIZATION 1987: Simple technologies for

charcoal making, FAO Forestry Paper 41, Rome (hi ha versions francesa i

espanyola).

FORNI, G.; MARCONE, A. eds. 2001-2002: Storia dell’agricoltura italiana. I, L’età

antica. 1, Preistoria, Firenze.

FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2008: “Las estructuras de combustión de

grandes dimensiones de Ca l’Estrada en el neolítico europeo”, a M.S.

Hernández, J.A. Soler i J.A. López, eds.: Actas del IV Congreso del Neolítico

peninsular (Alicante, 27-30 noviembre 2006), Alacant, vol. 1, 306-314.

263

FOURNIER, L. 2010: ne occupation du Mésolithique à l’époque moderne en Beauce:

Chilleurs-aux-Bois, Loiret, La Rouche, Les Tirelles, Rapport de fouilles, Inrap.

FOWLER, P.; EVANS, J. G. 1967: “Plough-marks, lynchets and early fields”,

Antiquity, 41, Cambridge, 289-301.

FRANCÈS, J. 1993: “Les estructures del bronze antic del polisportiu de la UAB:

primers resultats”, Limes, 3, Cerdanyola del Vallès, Catalunya, 5-24.

FRANCÈS, J. 1995: “Noves excavacions al sector est del jaciment del polisportiu de la

UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 5,

Lleida, 147-178.

FRANCÈS, J., ed. 2002: L’assentament ibèric de la Facultat de Medicina de la U. A. B.

(Cerdanyola del Vallès), Limes, 8, Cerdanyola del Vallès, Catalunya.

FRANCÈS, J. coord., 2007: Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès entre el

neolític i l’antiguitat tardana, Barcelona.

FRANCÈS, J.; CARLÚS, X. 1995: “Noves dades sobre l’assentament ibèric de can

Xercavins (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)”, Limes, 4-5, Cerdanyola

del Vallès, Catalunya, 45-62.

FRANKOWSKI, E. 1986: Hórreos y palafitos en la Península Ibérica, Madrid.

FRÈRE-SAUTOT, M. C. ed, 2003: Le feu domestique et ses structures au Néolithique

et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000),

Montagnac, França.

FRETHEIM, S. 2003: “Mat i grop - kokegroper i Gråfjell”, a H. R. Amundsen, O.

Risbøl i K. Skare, eds.: På vandring i fortiden. Mennesker og landskap i Gråfjell

gjennom 10 000 år, Oslo, 41-44.

FRIEDERICH, S. 2013: “Schlitzgruben: ein tierfallensystem”, a N. Achard-Corompt i

V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.



novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 229-

243.

FRIES-KNOBLACH, J. 2006: “Von Kopf bis Fuß. Zu Vorkommen und Deutung von

Fundkomplexen mit Schädel und Extremitatenenden von Haustieren”, a W.R.

Teegen et al., eds: Studien zur Lebenswelt der Eisenzeit: Festschrift für

Rosemarie Müller, 33-48.

FÜZES, E. 1981: “Die traditionelle getreideaufbewahrung im Karpatenbecken (Le

stockage traditionnel des céréales dans le bassin des Carpathes)”, a M. Gast i F.

Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle

dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 66-83.

GABILLOT, M. 2000: “Les dépôts complexes de la fin du Bronze moyen et du début

du Bronze final en France du Centre-Est. Nouvelle approche”, Bulletin de la

Société préhistorique française, 97(3), París, 459-476.

GALÁN, C.; FERNÁNDEZ, A. 1983: “Excavaciones en ‘Los Dornajos’ (La Hinojosa,

Cuenca). Campañas de 1981 y 1982”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología,

Universidad Autónoma de Madrid, 9-10, 31-48.

GALÈ, C. 1821-1833: Klaudiou Galenou Apanta. Claudii Galeni opera omnia.

Editionem curavit C. G. Kühn, Leipzig, 20 vols.

GALIEN, C. 1552: L’oeuvre de Claude Galien, des choses nutritives, contenant trois

livres traduits en français par Jehan Massé, París.

GALLART, J. 1991: El dipòsit de bronzes de Llavorsí, Pallars Sobirà. Barcelona.

264

GALLART, J. 2006: “Notícia sobre un nou dipòsit de la cova dels Muricecs de Cellers

(Llimiana, Pallars Jussà)”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència, 21, Vic,

Catalunya, 10-13.

GALLAWAY, J. M.; MARTIN, Y. E.; JOHNSON, E. A. 2009: “Sediment transport

due to tree root throw: integrating tree population dynamics, wildfire and

geomorphic response”, Earth Surface Processes and Landforms, 34, Calgary,

Canadà, 1255-1269.

GALLET DE SANTERRE, H. 1980: Ensérune. Les silos de la terrasse est, Gallia,

XXXIXe supplément, París.

GARCÈS, I.; MARÍ, L. 1988: “Una cisterna preibèrica al Tossal de les Tenalles

(Sidamunt)”, Recerques Terres de Ponent, 9, Tàrrega, 7-17.

GARCÍA, C. 1996: “Intervención arqueológica en el Llano de los Morenos (La Algaida,

Archena)”, Memorias de Arqueología, 11, Murcia, 219-244.

GARCÍA, E. 1994: “La conservación de los productos vegetales en las fuentes

agronómicas andalusíes”, a M. Marín i D. Waines, eds., La alimentación en las

culturas islàmicas, Madrid, 251-293.

GARCÍA, E.; LÓPEZ, E. 2008: “El alfar de Rabatún (Jerez de la Frontera, Cádiz) y la

producción de ánforas y cerámica común en la campiña del Guadalete en época

altoimperial romana”, SPAL, 17, Sevilla, 281-313.

GARCÍA, E. 2009: “Restes de fang neolítiques. Morfologia i interpretació dels

elements documentats a la mina 84 de Gavà”, Rubricatum, 4, Gavà, Catalunya,

97-108.

GARCÍA, E.; LARA, C. 1999: “La construcció en terra”, a P. González, A. Martín i R.

Mora, coords., Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval

(Sabadell, Vallès Occidental), Barcelona, 193-204.

GARCÍA, E.; LARA, C. 2007: “L’aprofitament de l’argila a l’entorn de can Roqueta”, a X. Carlús et al., Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta (Sabadell,

Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya, 102-106.

GARCÍA, E.; PEREIRA, J. 2002: “Un recorrido histórico por los métodos de

almacenamiento y conservación de las bellotas”, Montes: Revista de ámbito

forestal (Madrid), 69, julio-septiembre 2002, 48-56.

GARCÍA, J. 1998: “Paternanbidea (Ibero, Navarra): un yacimiento al aire libre de la

prehistoria reciente de Navarra”, Cuadernos de Arqueología, Universidad de

Navarra, 6, 33-48.

GARCÍA, J.; SESMA, J. 2001: “Los Cascajos (Los Arcos, Navarra). Intervenciones

1996-1999”, Trabajos de Arqueología Navarra, 15, Pamplona, 299-306.

GARCÍA, J.; SESMA, J. 2005-2006: Dispositivos de combustión durante la prehistoria

reciente en Navarra”, a Homenaje a Jesús Altuna, tomo II: arqueología, Munibe,

57 (2), San Sebastián, 259-273.

GARCIA, J.-P. 2011: “Une vigne gallo-romaine de plaine à Gevrey-Chambertin (Côte-

d’Or) Ier-IIe s. apr. J.-C. Implications pour le développement des terroirs

viticoles en Bourgogne”, Gallia, 68(1), París, 93-110.

GARCÍA, L.; PONS, E. 2011: “The archaeological identification of feasts and

banquets: theoretical notes and the case of Mas Castellar”, a G. Aranda, S.

Montón i M. Sánchez, eds.: Guess ho’s coming to dinner. Feasting rituals in

the prehistoric societies of Europe and the Near East, Oxford, 225-245.

GARCÍA, R.; MORALES, J. 2004: “Un yacimiento de fondos de cabaña: Las Saladillas

(Alcázar de San Juan, Ciudad Real)”, a R. García i J. Morales, eds., La

Península Ibérica en el II milenio a.C.: Poblados y fortificaciones, Cuenca,

España, 233-273.

265

GARCÍA, R.; RODRÍGUEZ, D. eds. 2009: Sistemas de almacenamiento entre los

pueblos prerromanos peninsulares (Ciudad Real, 20-21 noviembre 2007),

Cuenca, España.

GARCÍA, R. et al. 2006: “Hornos de pan en la Oretania septentrional”, Trabajos de

Prehistoria, 63(1), Madrid, 157-166.

GARCÍA, R.L. et al. 2008: “El yacimiento calcolítico ‘Valladares I (P.K. 0+150)’ de

Illescas (Toledo). Asentamiento calcolítico en el valle medio del Tajo”, ARSE,

42, Sagunt, País Valencià, 127-152.

GARÇON, A.-F. 2006: Vents et fours en paléometallurgie du fer. Du minerai à l’objet.

Programme collectif de recherche. SRA Bretagne, année 2006, Rapport final,

document accessible a hal.archives-ouvertes.fr.

GARDINER, M. 2013: “Stacks, barns and granaries in Early and High Medieval

England: crop assemblage and its implications”, a A. Vigil-Escalera, G. Bianchi

i J. A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and incomes in Early

Medieval Europe, Bilbao, 23-38.

GARINE, I. de 1981: “Greniers à mil dans l’arrondissement de Thienaba, région de

Thies (Senegal)”, a M. Gast i S. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des

grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des

sociétés, II, París, 84-95.

GARLAN, Y. 1974: Recherches de poliorcétique grecque, París-Atenes.

GASCÓ, J. 1983: “Combustion d’orge et stucture de conservation de l’âge du Bronze à

la grotte des Cazals (Aude)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 80

(4), París, 111-116.

GASCÓ, J. 1985: Les installations du quotidien. Structures domestiques en Languedoc

du Mésolithique à l’Age d’après l’etude des abris de font-Juvenal et du Roc-de-

Dourgne, París.

GASCÓ, J. 2002: “Structures de combustion et préparation des vegetaux de la

Préhistoire récente et de la Protohistoire en France méditerranéenne”,

Civilisations: Revue internationale d’anthropologie et de sciences humaines, 49,

Bruxelles, 285-309.

GASCÓ, Y. 1980: “La fosse bronze final IIIb de La Jasse d’Eyroles, Sainte-Anastasie,

Gard”, Archéologie en Languedoc, 3, Sète, 69-82.

GAST, M. 1968: Alimentation des populations de l’Ahaggar. Étude ethnographique.

París.

GAST, M. 1979: “Reserves à grain et autres construccions en Republique arabe du

Yemen”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à

long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des

sociétés. París, I, 198-204.

GAST, M. 1995: “Des graines nourricières qu’on ne broie pas: les confusions de

‘l’agriculture néolithique saharienne’”, L’Homme méditerranéen: mélanges

offerts à Gabriel Camps. Aix-en-Provence, 249-257.

GEIßLINGER, H. 2004: “Nichtsakrale Moordepots-danische Beispiele der frühen

Neuzeit”, Germania, 82(2), Frankfurt am Main, 459-489.

GEISLER, M.; STUCHLIKOVA, J. 1986: “Veterovské sidliste v Musove (okr.

Breclav)”, Archeologické Rozhledy, 38(2), Praga, 121-138.

GERRITSEN, F. A. 2003: Local identities: Landscape and Community in the Late

Prehistoric Meuse-Demer-Scheld Region, Amsterdam.

GESLIN, M.; BASTIEN, G.; MALLET, N. 1975: “Un dépôt de grandes lames de la

Creusette, Barrou (Indre-et-Loire), Gallia préhistoire, 18, París, 401-420.

266

GHESQUIÈRE, E.; MARCIGNY, C. 2003: “L’habitat néolithique moyen I de Vivoin

‘le Parc’ (Sarthe)”, Bulletin de la Société préhistorique française, 100, París,

533-573.

GILABERT, C. 2009: “Les structures en creux dans le Néolithique final provençal:

synthèse et approche méthodologique”, a A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la

maison au village. L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-

Ouest méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 285-300.

GILES, P. 2009: Farm granary origins and evolution in the Middle East and Africa: A

biological perspective, document accessible a bioconservation.co.uk/ (consultat

el juliol de 2011)

GILLES, R. 1975: “L’habitat du Néolithique final des Bruyères (Basse vallée de

l’Ardèche)”, Études préhistoriques, Revue régionale d'archéologie préhistori-

que, 12, Lyon, 1-13.

GILMAN, G. A.; BOXAL, R. A. 1974: “The storage of food grains in traditional

underground pits”, Tropical Stored Products Information, 28, Slough, Regne

Unit, 19-38.

GILMAN, P. A. 1987: “Architecture as artifact: pit structures and pueblo in the

American Southwest”, American Antiquity, 52(3), Washington, 538-564.

GIORGERINI, C. 2009: Carbone e carbonaie, Sassetta, Toscana.

GOGÂLTAN, F.; NAGY, J.-G. 2012: “Profane or ritual? A discovery from the end of

the Early Iron Age from Vlaha-Pad, Transylvania”, a S. Berecki: Iron Age rites

and rituals in the Carpathian Bassin. Proceedings of the International

Colloquium from Târgu Mureş (7-9 October 2011), Târgu Mureş, 105-132.

GOGÂLTAN, F.; NÉMETH, R.E.; APAI, E. 2011: “Eine rituelle Grube von Vlaha,

gemeinde Săbădisla (Kreis Cluj)”, a S. Berecki, R.E. Németh i B. Rezi: Bronze

Age rites and rituals in the Carpathian Basin: Proceedings of the International

Colloquium from Târgu Mureş (8-10 October 2010), Târgu Mureş, 163-183.

GOLDBERG, P.; MACPHAIL, R.I. 2006: Practical and theoretical geoarchaeology,

Massachussetts.

GOLOSETTI, R. 2009: “Dépôts rituels de la Protohistoire récente en Gaule

méditerranéenne: définition et questions méthodologiques”, a S. Bonnardin et

al., eds: Du matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des

“dépôts” de la préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18

octobre 2008), Antibes, 293-302.

GÓMEZ, E. 2008: “Carboneras de Villaverde”, La Revista de Cantabria, enero-marzo

2008, Santander, 33-38.

GÓMEZ-TABANERA, J. M. 1973: “De la prehistoria del hórreo astur. Notas sobre

silos y graneros aéreos y peraltados en el viejo mundo, en relación con la

primitiva agricultura”, Boletín del Instituto de Estudios Asturianos, 80, Oviedo,

Espanya, 577-612.

GONZÁLEZ, J. et al. 2001: “Estudio etnoarqueológico sobre la cerámica Gzaua

(Marruecos). Técnica y contexto social de un artesanado arcaico”, Trabajos de

Prehistoria, 58, Madrid, 5-27.

GONZÁLEZ, J. M. 1993: “Interpretación arqueológica de un ‘campo de hoyos’ en

Forfoleda (Salamanca)”, Zephyrus, 46, Salamanca, 309-313.

GONZÁLEZ, P.; MARTÍN, A.; MORA, R. coords. 1999: Can Roqueta. Un establiment

pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès Occidental), Barcelona.

GOREN, Y.; GORING-MORRIS, A. N. 2008: “Early pyrotechnology in the Near East:

experimental lime-plaster production at the Pre-Pottery Neolithic B site of Kfar

HaHoresh, Israel”, Geoarcheology: An International Journal, 23(6), 779-798.

267

GOSSÉ, G. 1941: “Aljoroque, estación neolítica inicial de la provincia de Almería”,

Ampurias, 3, Barcelona, 63-84.

GRACIA, F. 1995: “Produccion y comercio de cereal en el NE de la Península Ibérica

entre los siglos VI-II a. C.”, Pyrenae, 26, Barcelona, 91-113.

GRACIA, F. 2009: “Producción y almacenamiento de excedentes agrícolas en el

nordeste peninsular entre los siglos VII y II aC. Análisis crítico”, a R.García i D.

Rodríguez, eds.: Sistemas de almacenamiento entre los pueblos prerromanos

peninsulares. Cuenca, España, 9-71.

GRACIA, F.; MUNILLA, G. 2000: “Los graneros sobreelevados en el Mediterráneo

occidental”, a R. Buxó i E. Pons eds., Els productes alimentaris d’origen vegetal

a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum, Girona,

339-349.

GRANADOS, O.; PUIG, F.; FARRÉ, R. 1991-1992: “La intervenció arqueològica a

Sant Pau del Camp: un nou jaciment prehistòric al Pla de Barcelona”, Tribuna


GRANSAR, F. 2000: “Le stockage alimentaire sur les établisements ruraux de l’âge du

Fer en France septentrionale: complementarité des structures et tendance

evolutive”, a S. Marion i G. Blancquaert, eds., Les installations agricoles de

l’âge de fer en France septentrionale, París, 277-297.

GRANSAR, F.; MALRAIN, F.; MATTERNE, V. 1997: “Analyse spatiale d’un

établisement rural à enclos fossoyés du début de La Tène finale: Jaux ‘Le Camp

du Roi’ (Oise)”, Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des

sites du néolithique à l’âge du Fer, 119 Congrès national des sociétés

historiques et scientifiques (Amiens, 1994), París, 159-181.

GRANSAR, F. et al. 2007: “Expressions symboliques, manifestations rituelles et

cultuelles en contexte domestique au Ier. millenaire avant nôtre ère dans le Nord

de la France”, a L’âge du Fer dans l’arc jurassien et ses marges. Dépôts, lieux

sacrés et territorialité à l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque international de

l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. 2, 549-564.

GREEN, M. 1998: Animals in Celtic life and myth, Londres.

GREER, J. W. 1965: “A typology of midden circles and mescal pits”, Southwestern

Lore. Official publication the Colorado Archaeological Society, 31(3),

December 1965, 41-65.

GRIERA, A. 1935-1947: Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular

de Catalunya, Barcelona, 14 vols.

GRIMAL, J. 1979: “Le fond de cabane mailhacien de ‘Jonquies’ à Portiragues

(Hérault)”, Archéologie en Languedoc, 2, Sète, 85-96.

GRONENBORN, D. 1997: “An ancient storage pit in the SW Chad Basin, Nigeria”,

Journal of Field Archaeology, 24 (4), 431-439.

GROTANELLI, C. 2004: “La carne y sus ritos”, a J. L. Flandrin i M. Montanari,

Historia de la alimentación, Gijón, 131-148 (hi ha versions francesa i italiana).

GRUAT, P.; IZAC-IMBERT, L. 2007: “Religiosité et territorialité chez les Rutènes à la

fin de l’âge du fer”, a L’âge du Fer dans l’arc jurassien et ses marges. Dépôts,

lieux sacrés et territorialité à l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque

international de l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. 2, 871-

890.

GRYGIEL, R. 2002: “A well of the Stroke-ornamented ware culture from Konary near

Brześć Kujawski (Poland)”, Archeologické Rozhledy, 54, Praga, 106-113.

GUILAINE, J. 1980: La France d’avant la France. Du néolithique à l’âge du fer,

Poitiers.

268

GUILAINE, J. 1995: “Trassano (com. de Matera): habitat du Neolithique et de l’âge du

Bronze”, Mélanges de l’École française de Rome, Antiquité, 107, 534-537.

GUILAINE, J.; COULAROU, J.; BRIOIS, F. 1995: “Fosses appareillées du

chalcolithique languedocien”, L’homme méditerranéen: mélanges offerts à

Gabriel Camps, Aix-en Provence, 351-358.

GUILAINE, J. et al. 1986: Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc,

Toulouse.

GUILAINE, J. et al. 1989: Ornaisons-Médor: archéologie et écologie d’un site de l’âge

du cuivre, de l’âge du bronze final et de l’antiquité tardive, Toulouse-

Carcasonne.

GUILAINE, J. et al. 1991: Pour une archéologie agraire: à la croissée des sciences de

l’homme et de la nature, París.

GUSI, F.; BARRACHINA, A.; AGUILELLA, G. 2009: “Petroglifos ‘ramiformes’ y

hornos de aceite de enebro en Castellón. Interpretación etnoarqueológica de una

farmacopea rural intemporal”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de

Castelló, 27, 257-278.

GUSTAVSON, L.; HEIBREEN, T.; MARTENS, J. eds. 2005: De gåtefulle kokegroper

(Oslo, 31. november 2001), Oslo.

GUTHERZ, X. 1986: “Circonscription de Languedoc-Roussillon”, Gallia préhistoire,

29, París, 353-380.

GUTIÉRREZ, C. 1996: El carboneig: l’exemple del Montseny, Barcelona.

GUTIÉRREZ, S. 1996: La Cora de Tudmīr, de la antiguedad tardía al mundo islámico:

poblamiento y cultura material, Madrid.

GWAGNIN, A. 1581: Sarmatiae Europeae descriptio, Spira, Alemanya.

GYULAI, F. 1993: Environment and agriculture in Bronze age Hungary, Budapest.

HABERLANDT, A. 1926: “Die volkstümliche Kultur Europas in ihrer geschichtlichen

Entwicklung”, a G. von Buschan, Illustrierte Völkerkunde, II/2, Stuttgart, 305-

658.

HACKENS, T. 1963: “Favissae”, Etudes Etrusco Italiques. Mélanges pour le 25e.

anniversaire de la Chaine d’Etruscologie à l’ niversité de Louvain, Leuven,

Bélgica, 71-99.

HALL, D. W.; HASWELL, G. A.; OXLEY, T.A. 1956: Underground storage of grain,

Londres.

HAMEROW, H. 2006: “Special Deposits in Anglo-Saxon settlements”, Medieval

Archaeology, 50, Londres, 1-30.

HAMILAKIS, Y.; HARRIS, K. 2011: “The social zooarchaeology of feasting: the

evidence from the ‘ritual’ deposit at Nopigeia Drapanias”, Proceedings of the

10th International Cretological Congress (Khania, 1-8 octubre 2006), Khania,

199-218.

HAMON, C. 2004: “Le statut des outils de broyage et d’abrasion dans l’espace

domestique au Néolithique ancien en Bassin parisien”, Notae Praehistoricae, 24,

Leuven, 117-128.

HAMON, C. 2005: “Quelle signification archéologique pour les dépôts de meules

néolithiques dans la vallée de l’Aisne?”, Revue Archéologique de Picardie, nº

spécial 22, Amiens, 39-48.

HAMON, C. 2009: “Modalités et finalités des dépôts céramiques au Néolithique moyen

(4600-3800 av. Chr.) entre Loire et Normandie”, a S. Bonnardin et al.: Du

matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts” de la

préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008),

Antibes, 119-130.

269

HAMON, C.; SAMZUN, A. 2004: “Découverte d’un dépôt d’outils de mouture et de

broyage daté du Néolithique ancien (culture de Villeneuve-Saint-Germain

recent, v. 4700-4600 avant nôtre ère), a Saint-Denis ‘66-70, rue de Landy’

(Seine-Saint-Denis), Bulletin de la Société prehistorique française, 101(3),

París, 611-613.

HÄNSEL, A. 1998: “Schatzfunde der alteuropäischen Bronzezeit: Gaben an die

Götter?”, Antike Welt, 29(5), Mainz, 423-430.

HAPP, J. et al. 1994: “Premiers essais de métallurgie expérimentale à l’Archéodrome de

Beaune à partir des minerais chalcolithiques de Cabrières (Hérault)”, Bulletin de

la Société prehistorique française, 91, París, 429-434.

HASLER, A. 2003: “Un ensemble de foyers à pierres chaufées du Chasséen à ‘La Petite

Bastide’ à Bouc-Bel-Air (Bouches-du-Rhône, France)”, a M.-C. Frère-Sautot,

ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux

(Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 497-500.

HASLER, A. et al. 2003: “Les foyers à pierres chaufées de Château Blanc (Ventabren,

Bouches-du-Rhône, France) et du Puech d’Auzet (Millau, Aveyron, France)”, a

M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux

Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 37-

50.

HAYDEN, B. ed. 1987: Lithic studies among the contemporary Highland Maya,

Tucson, Arizona.

HAYDEN, B.; CANNON, A. 1983: “Where the garbage goes: refusal disposal in the

Maya Highlands”, Journal of Anthropological Archaeology, 2, Orlando, 117-

163.

HEIBREEN, T. 2005: “Kokegroper og beslektede teknologier, noen etnografiske

eksempler”, a L. Gustavson, T. Heibreen i J. Martens, eds., The gåtefulle

kokegroper (Oslo, 31 novembre 2001), Oslo, 9-21.

HEIM, J. 1985: “Recherches sur l’environnement paleobotanique du village rubané de

Darion par l’étude des pollens et des restes de diaspores (graines)”, Bulletin de

la Société Royale Belgue d’Anthropologe et de Préhistoire, 96, 31-48.

HELMER, D. et al. 2005: “L’elevage des caprinés néolithiques dans le sud-est de la

France: saisonnalité des abbatages, relations entre grottes-bergeries et sites de

plein air”, Anthropozoologica, 40, Paris, 167-189.

HENNIUS, A. et al. 2005: Kol och tjära – Arkeologi i norra Upplands skogsmarker

Undersökningar för E4. Vendel, Tierp och Tolfta socknar, Uppland, Uppsala.

HENOCQ-POCHINOT, C.; MORDANT, D. 1991: “La marge sud-est du Bassin

parisien: Chasséen et Néolithique moyen”, Identité du Chasséen, Actes du

colloque international de Nemours, Paris, 199-210.

HERBER, J. 1932: “Notes sur les poteries de Karia”, Hespéris, 15, París, 157-163.

HERMSEN, I. 2003: Wonen en graven op prehistorische gronden. Archeologisch

onderzoek van nederzettingsresten uit de bronstijd en ijzertijd op de percelen

Holterweg 59 en 61 te Colmschate (gemeente Deventer), Deventer, Països

Baixos.

HERMSEN, I. 2007: Een afdaling in het verleden. Archeologisch onderzoek van

bewoningsresten uit de prehistorie en de Romeinse tijd op het terrein van

Colmschate-Skibaan (gemeente Deventer), Deventer, Països Baixos.

HERNÁNDEZ, M. S. 1994: “La Horna (Aspe, Alicante). Un yacimiento de la Edad del

Bronce en el Medio Vinalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina, 21, València,

83-118.

270

HERNÁNDEZ, M. S. et al. 2012: “Cabezo Redondo (Villena, Alicante). Campaña

2010”, Intervenciones arqueológicas en la provincia de Alicante, 2010,

accessible a : http://www.marqalicante.com/contenido/int_arqueologicas/

doc_91.pdf, consultat el febrer de 2014.

HILGER, M. I. 1992: Chippewa Child life and its cultural background, St. Paul,

Minnesota.

HILL, W. W. 1938: The agricultural and hunting methods of the Navaho indians, New

Haven-Londres.

HILLEWAERT, B.; HOLLEVOET, Y 2006: “Andermaal Romeins en

vroegmiddeleeuws langs de Zandstraat te Sint-Andries/Brugge (prov. West-

Vlaanderen)”, Relicta, 1, Bruxelles, 121-139.

HJULSTRÖM, B.; ISAKSSON, S.; HENNIUS, A. 2006: “Organic geochemical

evidence for pine tar production in Middle Eastern Sweden during the Roman

Iron Age”, Journal of Archaeological Science, 33, Londres, 283-294.

HODDER, I. 1982: Symbols in action: ethnoarchaeological studies of material culture,

Cambridge.

HODDER, M.; BARFIELD, L. 2003: “Bronze Age burnt mounds in Britain and

Ireland: interpretation and reconstruction as sweat baths”, a M. C. Frère-Sautot,

ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux

(Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 59-65.

HÖLTKEMEIER, S.; HACHEM, L. 2013: “Les dépôts de faune dans les enceintes

néolithiques Michelsberg dans le Nord de la France et en Alemagne”, a G.

Auxiette i P. Méniel, Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à

l’interpretation, Montagnac, 177-189.

HOLUB, P. et al. 2005: “Ke stavu poznání nezděné měšťanské architektury vrcholně

středověkého Brna”, Fuma, 2, Brno, 44-101.

HOLZER, V. 2008: “Ein latènezeitlicher Getreidespeicher aus der keltischen

Großsiedlung am Sandberg in Roseldorf (Niederösterreich)”, Germania, 86,

Frankfurt am Main, 135-179.

HONTI, S. et al. 2002: “A tervezett M7-es autópálya Somogy megyei szakaszán 2000-

2001-ben végzett megelõzõ régészeti feltárások. Elõzetes jelentés II”, Somogyi

Múzeumok Közleményei, 15, Kaposvár, Hongria, 3-36.

HOOD, S. 1981: Excavations in Chios 1938-1955. Prehistoric Emporio and Ayio Gala,

London.

HOORNE, J. et al. 2009: “Archeologisch noodonderzoek te Erps-Kwerps-Villershof

(Kortenberg, prov. Vlaams-Brabant). Nederzettingssporen uit de ijzertijd, de

vroege en de volle middeleeuwen”, Relicta, 4, Bruxelles, 23-80.

HORVÁTH, T.; JUHÁSZ, I; KÖHLER, K. 2003: “Zwei brunnen der Balaton-Lasinja

kultur von Balatonőszöd”, Antaeus, 26, Budapest, 265-300.

HORVÁTH, L.A.; SIMON, K.H. 2004: “Kupferzeitliche Siedlungen auf dem Fundort

Dobri – Alsó-mezõ”, Zalai Museum, 13, 55-118.

HORVÁTH, L. A. et al. 2005: “Előzetes jelentés az épülő Kőérberek, Tóváros-

Lakópark területén folyó régészeti feltárásról. Preliminary report on the

archaeological excavation conducted parallel to the construction on the territory

of the Kőérberek, Tóváros Residental District”. Aquincumi Füzetek, 11,

Budapest, 137-167.

HORVÁTH, L. A. et al. 2007: “Häuser der Badener Kultur amfundort Balatonőszöd-

Temetői dűlő”, Acta Archaeologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 58,

Budapest, 43-105.

271

HUGUENIN, P. 1902: Raiateia la sacrée: îles sous le vent de Tahiti: Océanie

française. Neuchâtel.

HULL, G. 1999: “A middle Bronze Age field ditch? Excavations at Bankside Close,

Isleworth”, Transactions of the London and Middlesex Archeological Society,

49, Londres, 1-14.

IARUSSI, U. 1986: “La scomparsa delle fosse da grano nelle città del Tavoliere di

Puglia”, a La Capitanata, Rassegna di vita e di studi della Provincia di Foggia,

II, 109-124.

IBÁÑEZ, J. J. et al. 2001: “Argile et bouse de vache. Les récipients de la région Jbâla

(Maroc)”, Techniques et Culture, 38, París, 175-194.

IBARGUTXI, F. 2007: “Toma castaña”, Diario Vasco, Gipuzkoa, País Basc, 17 de

novembre de 2007, accessible a http://www.diariovasco.com/20071117/al-dia-

sociedad/toma-castana-20071117.html, consultat el febrer de 2014.

IBN AL-‘AWWĀM 2000: Le livre de l’agriculture, traduction de l’arabe de J. J.

Clément-Mullet revue et corrigée, Arles, França.

ICKLER, S. 2007: Bronze und Eisenzeitliche besiedlung im stadtgebiet von Krefeld,

Mittlerer Niederrhein, tesi doctoral, Universität zu Köln.

IKVAI, N. 1966: “Földalatti gabonatárolás Magyarországon”, Ethnographia, 77,

Budapest, 343-377.

INSTITUT NATIONAL DE RECHERCHES ARCHÉOLOGIQUES PREVENTIVES

2006: Rapport d’activités 2006, accessible a www.inrap.fr/userdata/c_bloc_file/

3/3376/Inrap RA 2006.pdf , consultat el febrer de 2014.

IRRIBARRIA, R. 2003: “Les structures à pierres chauffées du site néolithique de

Muides-sur-Loire (Loir-et-Cher, France)”, a M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu

domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-

Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 421-428.

IRRIBARRIA, R.; MOIREAU, F. 1991: “Un ensemble clos du Bronze Final-Hallstatt

Ancien à Muides-sur-Loire (Loir-et-Cher)”, Revue archéologique du Centre de

la France, 30, Vichy, 83-95.

ISSENMANN, R.; PEAKE, R. 2013: “Les fosses en ‘V, Y et W’ dans le secteur de

confluence Seine-Yonne et dans la Marne: quelques exemples en milieu

alluvial”, a N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les

fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique

aux âges des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons

en Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème

Supplément, Dijon, 109-119.

ITTO, A. 1988: Semi-underground grain storage: the effects of moisture, temperature

and interseed atmospheres, on the quality of grain sorghum in lined and unlined

pits, tesi doctoral, Kansas State University.

JACQUET, P. et al. 2003: “Fouille de fosses de combustion protohistoriques à Saint-

Priest (Rhône, France)”, a M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses



JADIN, Y.; CAHEN, D. 1998: “Wells, cisterns and water management in the Hesbaye

Linear pottery culture (Belgium)”, a H. Koschik i B. Beyer, dir.: Brunnen der

Jungsteinzeit, Internationales Symposium in Erkelenz, 27-29 Oktober 1997,

Köln, 125-138.

JALLOT, L. 2009: “Caves-silos et fosses parementées des habitats de la fin du

Néolithique languedocien”, a A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la maison au

272

village. L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-Ouest

méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 219-253.

JENNBERT, K. 2011: Animals and humans: recurrent symbiosis in Archaeology and

Old Norse Religion, Lund, Suècia.

JEUNESSE, C. 1998: “A propos de la signification historique des dépôts dans le

Néolithique danubien ancien et moyen”, Tradition und Innovation. Festschrift

für Christian Strahm, Rahden, Alemanya, 31-50.

JEUNESSE, C. 2010: “Les sépultures en fosses circulaires de l’horizon 4500-3500:

contribution à l’étude comparée des systèmes funéraires du Néolithique

européen”, a L. Baray i B. Boulestin, dir.: Morts anormaux et sépultures

bizarres. Les dépôts humains en fosses circulaires ou en silos du Néolithique à

l’âge du Fer (Sens, 29 mars-1 avril 2006), Dijon, 29-48.

JIMÉNEZ, V. 2006-2007: “Pithouses versus pits. Apuntes para la resolución de un

problema arqueológico”, Portugalia, Nova Série, 27-28, Porto, 35-48.

JIMÉNEZ, V; MÁRQUEZ, J. E. 2006: “‘Aquí no hay quien viva’. Sobre las casas-pozo

en la prehistoria de Andalucía durante el IV y el III milenios aC.”, SPAL, Revista

de Prehistoria y Arqueología, 15, Sevilla, 39-49.

JOHNSTON, D.A. et al. 1994: “Carronbridge, Dumfries and Galloway: the excavation

of Bronze Age cremations, Iron Age settlements and a Roman camp”,

Proceedings of the Society of Antiquaries of Scotland, 124, Edinburgh, 233-291.

JOLY, M.; BARRAL, P. 2007: “Le sanctuaire de Mirebeau-sur-Beze (Côte-d’Or): bilan

des recherches récentes”, a L’âge du Fer dans l’arc jurassien et ses marges.

Dépôts, lieux sacrés et territorialité à l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque

international de l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. I, 55-

72.

JONGSMA, T. 1997: Distinguishing pits from pit houses through daub analysis: the

nature and location of early neolithic Starčevo-Criş houses at Foeni-Salaş,

Romania, tesi doctoral, University of Manitova, Winnipeg, Canadà.

JORDHØY, P. 2007: Gamal jakt- og fangstkultur som indikatorar på trekkmønster hjå

rein. Kartlage fangstanlegg i Rondane, Ottadalen, Jotunheimen og Forollhogna,

NINA Rapport 246, Trondheim, Noruega.

JORDHØY, P.; BINNS, K.S.; HOEM, S.A. 2005: Gammel jakt- og fangstkultur som

indikatorer for elder tiders jaktorganiesering, ressurspolitikk og trekkmønster

hos rein i Dovretraktene, NINA Rapport 19, Trondheim, Noruega.

JORGE, S. O. 1986 a: Povoados da Pré-historia recente da região de Chaves-Vila

Pouca de Aguiar (Trás-os-Montes Ocidental). Bases para o conhecimiento do

IIIº e principios do IIº milénios a. C. no norte de Portugal, Porto, 3 vols.

JORGE, S. O. 1986 b: “Excavaciones en poblados calcoliticos del norte de Portugal:

resultados y problemas”, Revista de Arqueología, año 7, nº 59, Madrid, marzo

1986, 21-26.

JORGE, S. O. 1988: O povoado do Bouça do Frade (Baião) no quadro do Bronce Final

do Norte de Portugal, Porto.

JORGE, S. O.; SOEIRO, T. 1981-1982: “Escavaçoes arqueológicas na Vinha da

Soutilha”, Portugalia, 2-3, Porto, 9-26.

JOUANIN, G.; LAPORTE-CASSAGNE, C. 2013: “Sacrifices et repas communautaires

sur le site du Mesnil-Aubry ‘Le Bois Bouchard IV’ (Val-d’Oise)”, a G. Auxiette

i P. Méniel, Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à


JOUIN, M.; MÉNIEL, P. 2001: “Les dépôts animaux et le fanum gallo-romain de

Vertault (Côte-d’Or)”, Revue archéologique de l’Est, 50, Dijon, 119-196.

273

JOURDAIN 1819: “Ensilage des grains”, Annales de l’Agriculture Française, 2ème

série, 7, 325-365 (Reproduït parcialment a Sigaut 1978, 77-91).

JÓZWIAK, B. et al. 2006: “From the studies on manufacturing and utilization of timber

tar in the Niemen culture/ Ze studiow nad wytwarzaniem i stosowaniem smoł

drzewnych wśród społeczności kultury niemeńskiej”, Sprawozdania

Archeologiczne, 58, Kraków, 355-375 (p. 355-366 versió anglesa, 367-375

versió polonesa).

JULIN, M. 2008: Tar production-traditional medecine and potential threat to

biodiversity in the Marrakesh region. An ethnobotanical study, Uppsala

Universitet.

JUNYENT, E.; LAFUENTE, À.; LÓPEZ, J.B. 1994: “L’origen de l’arquitectura en

pedra i l’urbanisme a la Catalunya occidental”, Cota Zero: revista d’arqueologia

i ciència, 10, Vic, Catalunya, 73-89.

JUNYENT, E. et al. 2009-2010: “La fortalesa de l’aigua. Els fossats i el pou dels Vilars

d’Arbeca: primeres lectures”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 153-184.

KADERA, J. 2009: Milíŕ, ppt accessible a www.ucl.webnode.cz, consultat el juliol de

2012.

KADERA, J. 2010: Technologie výroby dřevéného uhlí-pod nestabilnim příkrovem, ppt

accessible a www.ucl.webnode.cz, consultat el juliol de 2012.

KAENEL, G.; WEIDMANN, D. 2007: “Découverte celtique exceptionnelle en 2006: le

‘sanctuaire’ helvète du Mormont”, Nike bulletin, 4, Berna, 17-21.

KAINZBAUER, N. 1997: “Die Pechölsteine in Oberösterreich”, Proceedings of the

First International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin

Museum (department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the


Warszawa, 137-140.

KAMEL, A. H. 1980: “Underground storage in some Arab countries”, a J. Shejbal,

Controlled atmosphere storage of grains, Amsterdam, 25-38.

KAMINSKÁ, L.; KACZANOWSKA, M.; KOZLOWSKI, J.K. 2008: “Košice-Červený

rak and the Köros/Eastern Linear transition in the Hornád Basin (Eastern

Slovakia)”, Přehled výzkumů, 49, Brno, República Txeca, 83-91.

KANAFANI-ZAHAR, A. 1994: Mūne. La conservation alimentaire traditionnelle au

Liban, París.

KARAGEORGHIS, V. 1976: Kition: Mycenaean and Phoenician discoveries in

Cyprus, London.

KARKANAS, P. 2007: “Identification of lime plaster in Prehistory using petrographic

methods: A review and reconsideration of the data on the basism of

experimental case studies”, Geoarchaeology: An International Journal, 22(7),

775-796.

KEATING, G. 1908: The history of Ireland, London.

KEEFER, E. 1988: Hochdorf II. Eine jungsteinzeitliche Siedlung der Schussenrieder

Kultur, Stuttgart.

KEILING, H. 1981: “Ein mittellatenezeitlicher Gefäßdepotfund von Kremmin, Kr.

Ludwigslust”, Ausgrabungen und Funde, 26, Berlín, 126-130.

KENNEDY, M. S. 1961: The Assiniboines. University of Oklahoma Press.

KLEIBRINK, M. 2000: “The miniature votive pottery dedicated at the ‘Laghetto del

Monsignore’, Campoverde”, Palaeohistoria, 39/40, Groningen, 441-512.

KLINDT-JENSEN, O. 1957: Bornholm i folkevandringstiden, København.

KMOŠEK, J. 2008: Rekonstrukce pravěkého hutnictví železa, Sebranice, República

Txeca.

274

KMOŠEK, J. 2011: Experimentální pálení dřevěného uhlí v jamách, Archeologia

technica, 22, Brno, República Txeca.

KMOŠEK, J.; KMOŠEK, V. 2008: Pokusné tavby železa v šachtových pecích typu

Podbořany, Archeologia technica, 20, Brno, República Txeca.

KNÖRZER, H. K. 1972: “Subfossile Pflanzenreste aus der bandkeramischen Siedlung

Langweiler 3 und 6, Kreis Jülich und ein urnenfelder-zeitlicher Getreidefund

innenhalb dieser Siedlung”, Bonner Jahrbücher, 172, Köln-Graz, 395-403.

KODIO, K. 1989: “Structures paysannes de stockage”, Céréales en regions chaudes,

París, 19-25.

KOENIG, M.-P. et al. 2005: “Le gisement protohistorique de Rosières-aux-Salines

(Meurthe-et-Moselle)”, a O. Buchsenschutz i C. Mordant, eds. Architectures

protohistoriques en Europe occidentale du Néolithique final à l’Âge du Fer,

Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et scientifiques, 127e.

congrès (Nancy, 15-20 avril 2002), Paris, 91-147.

KOŁODZIEJ, B. 2011: “Pochówki zwierzęce w neolicie na terenie ziem Polski”,

Materiały i Spra ozdania, 32, Rzeszów, Polònia, 55-106.

KOS, P. 2004: “Olbramovice (okr. Znojmo)”, Přehled Výzkumů, 45, Brno, República

Txeca, 158-159.

KOSCHIK, H. 1986: “Ein Keramikdepot der Hallstattzeit von Hartmannshof,

Gemeinde Pommelsbrunn, Lkr. Nürnberger Land, Mittelfranken”, a L. Wamser,

ed.: Aus Frankens Früzeit Festgabe für Peter Endrich, Mainfränkische Studien,

37, 71-84.

KOSCHIK, H; BEYER, B, dir. 1998: Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales

Symposium in Erkelenz (Erkelenz, 27-29 Oktober 1997), Köln.

KOVÁŘIK, J. 1981: “Praha 4-Modřany”, Archeologický výzkum v praze v roce 1978,

Pražský sborník historický, 12, Praga, 160-190.

KRÁLIK, M.; HLOŽEK, M. 2007: “Neolithic miniature ceramic vessels. Production of

children? a Vessels: inside and outside, 9th Europan Meeting of Ancient

Ceramics, Budapest.

KRAMER, C. 1982: Village ethnoarchaeology. Rural Iran in archaeological

perspective, London-New York.

KREEN-LEEB, A.; DERNDARSKY, M. 1998-1999: “Ein Keramikdepotfund der

Leithaprodersdorf-Gruppe aus Enzersdorf an der Fischa, NÖ”, Depotfunde der

Bronzezeit im mittleren Donauraum, Archäologie Österreichs Sonderausgabe,

9-10, 46-68.

KRENN, M.; LEINGARTNER, B.; ANZENBERGER, U. 2008: “KG Enns, SG Enns,

VB Linz-Land”, a Die Abteilung für bodendenkmale des Bundesdenkmalamtes.

Jahresbericht 2008, Fundberichte aus Österreich, 47, 44-45.

KÜHTREIBER, K. 1994: “Ein urnenfelderzeitliches Gefäßdepot aus Drösing an der

March, VB Gänserndorf, Niederösterreich”, Archäologia Austriaca, 78, Viena,

99-114.

KUNZ, L. 1951: “Doly na Záhoří”, Časopis Moravského Musea (Acta Musei

Moraviae), 36, Brno, República Txeca, 182-188.

KUNZ, L. 1965, “Historické zprávy o zemnich silech v zóně mediteránního a

eurosibiřskeho obinarstvi (Getreidegruben in der eurosibirschen und

mediterrannen Zone)”, Časopis Moravského Musea (Acta Musei Moraviae), 50,

Brno, República Txeca, 143-182.

KUNZ, L. 1981: “Instruction economique de 1747 concernant les fosses à blé de

Cejkovice pres de Honodin (Moravie)”, A M. Gast i F. Sigaut eds., Les

275


dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 118-123.

KUNZ, L. 2004: Obilní jámy, Konservace obilí na dlouky čas v historické zónĕ

eurosibiřského a mediteranního rolnictví, Rožnov pod Radhoštĕm (República

Txeca). Conté una versió anglesa en CD-rom: Grain pits, Long-time

preservation of grain in historical zone of Euro-Siberian and Mediterranean

peasantry.

KURZWEIL, A.; TODTENHAUPT, D. 1991: “Technologie der Holzteergewinnung”,

Acta Praehistorica et Archaeologica, 23, Berlin, 63-91.

LA CARBUNARA 2006: “La carbunara renaît de ses cendres”, Pointe de Cap Corse, 9,

Ersa, Còrsega, été 2006, 3-5.

LABISTE, D. 2005: “Imu: Hawaiian underground oven”, Wilderness Way, 11(1), Eagle

Rock, California.

LAGARDE, C.; PERNOT, M. 2010: “Les pratiques de dépôts métalliques en Aquitaine

à l’âge de Bronze moyen (XVIe-XIVe siècle av. J.-C.): une analyse

multicritère”, a S. Bonnardin et al.: Du matériel au spirituel: réalités

archéologiques et historiques des “dépôts” de la préhistoire à nos jours, actes

des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008), Antibes, 167-174.

LAGRAND, C. 1979: “Un nouvel habitat de la période de colonisation grecque: Saint-

Pierre-les-Martigues (B.-du-Rh.) VIe. s. av. J.-C.-Ier. s. ap. J.-C.”, Documents

d’Archéologie Méridionale, 2, Lattes, 81-106.

LAGRAND, C.; THALMANN, J.-P. 1973: Les habitats protohistoriques du Pègue

(Drôme). Le sondage 8, 1957-1971, Grenoble.

LAGRAND, P. 1957: “Un habitat cotier de l’Age du fer a l’Arquet, à la Couronne (B.-

du-Rh.)”, Gallia, 17, 1, París, 179-201.

LALE, N. E. S.; YUSUF, B. A. 2000: “Insect pests infesting stored pearl millet

Pennisetum glaucum (L.) R. Br. in Northeastern Nigeria and their damage

potential”, Cereal Research Communications, 28, 1-2, Szeged, Hongria, 181-

186.

LAMBOT, B. 2007: “Reconnaissance de manifestations rituelles et cultuelles dans les

habitats du second âge du Fer: le cas d’Acy-Romance (Ardennes)”, a L’âge du

Fer dans l’arc jurassien et ses marges. Dépôts, lieux sacrés et territorialité à

l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque international de l’AFEAF (Bienne,

Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. 2, 565-578.

LAMBRICK, G. 2010: Neolithic to Saxon social and environmental change at Mount

Farm, Berinsfield, Dorchester-on-Thames. Oxford.

LANDOLT, M.; VAN ES, M. 2009: “Le dépôt de céramiques du début du Bronze final

d’Entzheim “In der Klamm” (Alsace, Bas-Rhin)”, a S. Bonnardin et al.: Du

matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts” de la

préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008),

Antibes, 215-222.

LANG, A. 2006: “Zur Teilung des Tieropfers an alpinen Brandopferplätzen”, a W.R.

Teegen et al.: Studien zur Lebenswelt der Eisenzeit: Festschrift für Rosemarie

Müller, 19-31.

LASCU, I. 2006: “Statuete antropomorfe descoperite la Alba Julia-Dealul Furcilor-

Monolit”, Apulum: Ahreologie, Istorie, Etnografie, 43, Alba Julia, Romania,

135-140.

LASSERRE-MARTINELLI, M.; LE BOLLOCH, M. 1982: “Un ensemble clos

Michelsberg à Cuiry-les-Chaudardes (Aisne)”, Revue archéologique de

Picardie, 4(4), Amiens, 66-69.

276

LASTEYRIE DU SAILLANT, C.-P. 1819: Des fosses propes à la conservation des

grains et de la manière de les construire, avec différents moyens qui peuvent

être employés pour le même objet, París.

LAUERMANN, E.; HAHNEL, B. 1998-1999: “Die mittelbronzezeitlichen Gefäßdepots

von Großmugl in Niederösterreich”, Depotfunde der Bronzezeit im mittleren

Donauraum, Archäologie Österreichs Sonderausgabe, 9-10, 88-102.

LAVERGNE, D.; SUMÉRA, F. 2000: “La fabrication de la chaux: une activité pérenne

ou occasionnelle pendant l’Antiquité gallo-romaine? Premiers éléments de

réponse”, Arts du feu et productions artisanales. XXe Rencontres Internationales

d’Archeologie et d’Histoire d’Antibes, Antibes, 453-472.

LAVIGNE, R. J. 1991: “Stored grain insects in underground storage pits in Somalia and

their control”, Insect Science and its Application, 12 (5-6), Oxford, 571-578.

LEBRUN et al. 2008: Lauwin-Planque, Z.A.C. “Les Hussards 2”, rapport de

diagnostic, accesible a www.douaisis-agglo.com/.

LEFÉBURE, C. 1985: “Reserves céréalières et société: l’ensilage chez les marocains”, a

M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler eds., Les techniques de conservation des grains à

long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des

sociétés, III, 1, París, 211-235.

LEFRANC, P.; BOËS, E.; VÉBER, C. 2008: “Un habitat de La Tène ancienne à

Souffelweyersheim ‘Les Sept Arpents’ (Bas-Rhin)”, Revue Archéologique de

l’Est, 57, Dijon, 41-74.

LEFRANC, P.; DENAIRE, A.; BOËS, E. 2010: “L’habitat néolithique ancien et moyen

d’Ittenheim (Bas-Rhin)”, Revue Archéologique de l’Est, 59, Dijon, 65-97.

LEFRANC, P. et al. 2010: “Les inhumations et les dépôts d’animaux en fosses

circulaires de Néolithique récent du sud de la plaine du Rhin supérieur”, Gallia

préhistoire, 52, París, 61-116.

LEFRANC, P. et al. 2011: “L’habitat néolithique récent de Geispolsheim ‘Forlen’ (Bas-

Rhin): contribution à la periodisation de la culture de Munzingen et à l’etude de

ses relations avec les cultures du Plateau suïsse et du lac de Constance”, Revue

Archéologique de l’Est, 60, Dijon, 45-82.

LEJAY, M. 2010-2011: Les structures de combustion néolithiques dans l’ouest de la

France, Mémoire de Master 1 Archéologie et Histoire. Université de Haute

Bretagne, Rennes 2.

LEMAIRE, P.; MALRAIN, F.; MÉNIEL, P. 2000: “Un établissement enclos de la Tène

moyenne à Vermand (Aisne): études préliminaires”, Revue Archéologique de

Picardie, 1-2, Amiens, 161-178.

LEMAN, P. 1983: “Informations archéologiques. Circonscription de Nord-Pas-de-

Calais”, Gallia, 41(2), París, 217-229.

LEMERCIER, O. et al. 1998: “Les Juilleras (Mondragon-Vaucluse). Site d’habitat et

funéraire du néolithique récent, néolithique final, campaniforme-Bronze ancien

et Bronze final 2B: premiers resultats”, a A. Anna i D. Binder, eds.: Production

et identité culturelle, Actualités de la recherche, Actes des Rencontres

Méridionales de Préhistoire récente (Arles, novembre 1996), Antibes, 359-368.

LENNEIS, E. 2013: “Beobachtungen zu frühneolithischen Schlitzgruben”, a A. Anders

i G. Kulcsár, eds.: Moments in time: Papers presented to Pál Raczky on his 60th

birthday, Budapest, 147-158.

LENOBLE, P.; NIERLÉ, M.-C.; PETREQUIN, P. 1986: “Pierres chauffées, témoins de

combustion?”, a P. Petrequin, ed.: Les sites littoraux de Clairvaux-les-Lacs,

Jura, París, vol. I, 295-308.

277

LEPEKOANE, P. M. 2001: “Bakgalagadi settlements in historical and

ethnoarchaeological perspective”, Botswana Journal of African Studies, 15(1),

Gaborone, Botswana, 3-22.

LERCHE, G. 1970: “Kogegruber i New Guineas højland”, Kuml, 1, Københaun, 195-

207.

LERCHE, G. 1995: “Radiocarbon datings of agricultural implements in ‘Tools &

Tillage’ 1968-1995. Revised calibrations and recent additions”, Tools and

Tillage, 7(4), Københaun, 172-203.

LETTERLÉ, F. 1990: “Le site d’habitat ceinturé du Néolithique moyen armoricain de

Sandun à Guérande (Loire Atlantique). Essay d’analyse des stuctures”, a D.

Cahen i M. Otte, eds., Rubané et cardial, Liège, 299-314.

LEUBE, A. 1989: “Stichwort: Herzsprung, Kr. Angermünde (Bez. Frankfurt)”,

Archäologie in der Deutschen Demokatischen Republik, Leipzig-Stuttgart, 534-

536.

LÉVÊQUE, P. 1986: “Un sanctuaire bellovaque: pourriture de la chair et genèse de la

nation”, Dialogues d’histoire ancienne, 12, Besançon, 528-534.

LEVY, J. E. 1982: Social and religious organization in the Bronze Age Denmark. An

analysis of ritual hoard finds, BAR International series 124, Oxford.

LIABEUF, R.; SURMELY, F. 1997: “Un ensemble de fosses rubefiées du premier âge

du Fer à Pérignat-les-Sarlières (Puy-de-Dôme)”, Bulletin de la Société

prehistorique française, 94, París, 113-118.

LIBRENTI, M.; POMPILI, M. 1997: “Bertinoro, via Frangipani”, Archeologia

dell’Emilia-Romagna.

LICHARDUS, J. 1976: “Das Keramikdepot von Bozice und seine chronologische

Stellunginnerhalb des frühen Aneolithikums in Mitteleuropa”, Jahresschrift für

Mitteldeutsche Vorgeschichte, 60, Berlín, 161-174.

LIBERHERR, R. 2006: Le feu domestiqué. sages et pratiques dans l’architecture

mondiale, Paris.

LIESAU, C.; BLASCO, M.C. 2006: “Depósitos con fauna en yacimientos del Bronce

Medio en la cuenca del Tajo”, a E. Weiss-Krejci, coord.: Animais na Pré-

historia e arqueologia da Peninsula Iberica, Actas do IV Congresso de

Arqueología Peninsular (Faro, 14-19 de septiembre 2004), 81-92.

LIESAU, C. et al. 2004: “El depósito ritual del fondo 76-78 de la Fábrica de Ladrillos

(Getafe, Madrid)”, Cuadernos de patrimonio de la Universidad Autónoma de

Madrid, 30, 47-56.

LIESAU, C. et al. 2008: “Un espacio compartido por vivos y muertos: el poblado

calcolítico de fosos de Camino de las Yeseras (San Fernando de Henares,

Madrid)”, Complutum, 19, Madrid, 97-120.

LIMA, E. 2002: “La arqueología en la gasificación de Galicia 16: Excavación del

yacimiento de Monte Buxel”, Traballos de Arqueoloxía e Patrimonio, 27,

Santiago de Compostel·la, monogràfic.

LIPMANN, E. 1985: “Neolithische Schlitzgruben von Erfurt”, Ausgrabungen und

Funde, 30(5), Berlín, 203-207.

LIZCANO, R. et al. 1991: “1ª Campaña de excavación de urgencia en el pabellón

polideportivo de Martos (Jaen)”, Anuario Arqueológico de Andalucía, 3, Sevilla,

278-291.

LLANOS, A. 1991: “Dos nuevos yacimientos del horizonte Cogotas I, en Álava. El

depósito en hoyo de ‘La Paul’ y cueva de los Goros”, Estudios de Arqueología

Alavesa, 4, 219-238.

278

LOCHNER, M. 1986: “Ein urnenfelderzeitliches Keramikdepot aus Oberravelsbach,

Niederösterreich, Archäologia Austriaca, 70, Viena, 295-316.

LOISON, G. et al. 2011: “Dynamiques d’occupation des sols à la préhistoire récente

dans la basse vallée de l’Hérault: les apports de l’A75, tronçon Pézenas-

Béziers”, Actes des 8èmes Rencontres Méridionales de Préhistoire Recente

(Marseille, 7-8 novembre 2008), Toulouse, 317-344.

LÓPEZ, A.; PONS, E.; FERNÁNDEZ, M. J. 2001: “Un sistema d’emmagatzematge

sense control atmosfèric: la fossa FS6 de Mas Castellar de Pontós (Alt

Empordà)”, Cypsela, 13, Girona, 199-216.

LÓPEZ, F.J.; ALBIZURI, S. 2009: “Comensalitat durant el bronze final i la primera

edat del ferro al paratge arqueològic de Can Roqueta: anàlisi dels dipòsits

relacionats amb el consum en contextos domèstics i funeraris”, a J. Diloli i S.

Sardà, eds.: Ideologia, pràctiques rituals i banquet al nord-est de la península

Ibèrica durant la protohistòria, Citerior, Arqueologia i ciències de l’antiguitat, 5,

Tarragona, 57-95.

LÓPEZ, M.; HIDALGO, J. PRIETO, M. 1885-1889: Diccionario enciclopédico de

agricultura, ganadería e industrias rurales, Madrid, 8 vols.

LÓPEZ, P.M. et al. 2001: “Excavación de urgencia de una estructura habitacional en

Valencina de la Concepción (Sevilla)”, Anuario Arqueológico de Andalucía, 3,

Sevilla, 623-633.

LORIN, Y. et al. 2013: “Les fosses à profil en V et Y dans le Nord-Pas-de-Calais”, a N.

Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à

profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges

des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en

Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème

Supplément, Dijon, 175-190.

LOUIS, A. 1979: “La conservation à long terme des grains chez les nomades et semi-

sedentaires du sud de la Tunisie”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de

conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes

de cultures et des sociétés, I, París, 205-214.

LOUSTAUD, J.-P.; VIROULET, J.-J. 1981: “Un puits gallo-romain comblé à la fin du

IIIe siècle après J.-C. à Limoges”, Revue Archéologique du Centre de la France,

20, Vichy, 63-76.

LUCA, S.A. et al. 2009: “Feature G26/2005 from Miercurea Sibiuliu-Petriş and new

questions about the life ‘beyond’ objects of an Early Neolithic community”,

Acta Terrae Septemcastrensis, 8, Bucarest, 17-34.

MAGDELEINE, J.; OTTAVIANI, J.-C. 1983: “Découverte de vanneries dattées du

Néolithique moyen, dans un abri près de Saint-Florent en Corse”, Bulletin de la

Société prehistorique française, 80 (1), París, 24-32.

MAKAL, M. 1963: Un village anatolien, París.

MAKIEWICZ, T. 1987: “Znaczenie sakralne tak zwanych ‘pochówkow psów’ na

terenie środkowo-europejskiejo Barbaricum”, Fontes Archaeologici Posnani-

enses, 2, Poznan, Polònia, 25-277.

MAKIEWICZ, T. 1988: “Opfer und Opferplätze der vorrömischen und römischen

Einzeit in Polen”, Praehistorische Zeitschrift, 63 (1), Berlín, 81-112.

MAKKAY, J. 1975: “Über neolitische Opferformen”, a E. Anati, ed.: Les religions de

la préhistoire, Capo di Ponte, Brescia, 161-173.

MAKKAY, J. 1978: “Mahlstein und das rituale Mahlen in den prähistorischen

Opferzeremonien”, Acta Archaeologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 30,

Budapest, 13-36.

279

MAKKAY, J. 1983: “Foundation sacrifices in Neolithic houses of the Carpatian Basin”,

a E. Anati, ed.: The intellectual expressions of prehistoric art and religion, Capo

di Ponte, Brescia, 157-167.

MAKKAY, J. 2002: “Ein Opferfund der frühneolithischen Körös–Kultur mit einem

Gefäß mit Schlangendarstellung”, Archeologické Rozhledy, Praga, 202-207.

MALUQUER, J. et al. 1971: “Colaboración de la Universidad de Barcelona en las

excavaciones del poblado ibérico del Molí d’Espígol en Tornabous”, Pyrenae, 7,

Barcelona, 19-46.

MALUQUER, J.; GRACIA, F.; MUNILLA, G. 1990: Alto de la Cruz, Cortes de

Navarra. Campañas 1986-1988: Trabajos de Arqueología Navarra, 9,

Pamplona.

MANIQUET, C. 2008: “Le dépôt cultuel du sanctuaire gaulois de Tintignac à Naves

(Corrèze)”, Gallia, 65, París, 273-326.

MANSBERGER, F. 2005: Results of phase III archaeological mitigation of the

Conference Center Site (11SG1292), Lincoln Home National Historic Site,

Springfield, Illinois, Springfield, Illinois.

MANZANO, S.; AGUSTÍ, B.; COLOMEDA, N. 2003-2004: “Can Xac (Argelaguer,

Garrotxa). Un poblat a l’aire lliure del bronze final”, Tribuna d’Arqueologia,

Barcelona, 45-65.

MARANGOU, C.; STERN, B. 2009: “Neolithic zoomorphic vessels from Eastern

Macedonia, Greece: issues of function”, Archaeometry, 51 (3), Oxford, 397-412.

MARCET, R.; MORRAL, E. 1982: “El jaciment de les escoles nacionals de Santa

Perpètua de Mogoda (Vallès occidental)”, Informació arqueològica, 39, juliol-

desembre 1982, Barcelona, 67-73.

MARCH, R. J.; SOLER, B.; VERTONGEN, S. 2003: “Les structures de combustion du

Bronze final des gisements ‘Le Closeau’ et ‘Les Coteaux de la Jonchère’ (Hauts-

de-Seine, france): un perçu de leur mode de fonctionnement”, a M.-C. Frère-

Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des

Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 143-175.

MARCH, R.; LARGEAU, C.; GUÉNOT, P. 2003: “Les structures de combustion du

Bronze final du gisement ‘Le Closeau’ (IFP et parcelle Mairie): leur fonction”, a

M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux

Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac,

177-198.

MARCHAND, G. et al. 2009: “Creuser puis brûler: foyers et carrières néolithiques de

Mazières-en-Mauges ‘Le Chemin Creux’ (Maine-et-Loire)”, Bulletin de la

Société prehistorique française, 106, París, 735-759.

MARCIAL, GARGILI 1988: De hortis/ Q. Gargilii Martialis, introduzione, testo

critico, traduzione di Innocenzo Mazzini, Bologna, 2ª ed.

MARCIGNY, C. 2012: “Les paysages ruraux de l’Âge du Bronze (2300-800 avant

nôtre ère). Estructures agraires et organizations sociales dans l’ouest de la

France”, a V. Carpentier i C. Marcigny, eds.: Des hommes aux champs. Pour

une archéologie des spaces ruraux du Néolithique au Moyen Age, Rennes, 71-

80.

MARCIGNY, C. 2013: “Les Schlitzgruben en Normandie”, a N. Achard-Corompt i V.





201.

280

MARCIGNY, C.; GHESQUIÈRE, E. 1998: “Un habitat Bronze final à Cussy ‘La

Pointe’ (Calvados)”, Revue archéologique de l’Ouest, 15, Rennes, 39-57.

MARCIGNY, C. et al. 2004: “Un établissement agricole à caractère ‘aristocratique’ du

Second Age du Fer à Saint-Martin-des-Entrées (Calvados)”, Revue

archéologique de l’Ouest, 21, Rennes, 63-94.

MARECHAL, D. 2003: “Fossés, pendages et micro-topografie: études de cas sur les

sites de la Tène moyenne/finale et du Haut Empire de la moyenne vallée de

l’Oise (Oise)”, Actualités de la recherche en histoire et archéologie agraires.

Actes du colloque international AGER V (Besançon 19-20 septembre 2000),

Besançon, 105-116.

MARÍN, C.; RIBERA, A. 2002: “La realidad arqueológica de la fundación de Valencia:

magia, basureros y cabañas”, Valencia y las primeras ciudades romanas de

Hispania, València 287-298.

MAROLLE, C. 1989: Le village Michelsberg des Hautes Chanvières à Mairy

(Ardennnes). I, Étude préliminaire des principales structures”, Gallia

Préhistoire, 31, París, 93-117.

MAROLLE, C. 1998: “Le site Michelsberg des ‘Hautes Chanvières’ avec bâtiments et

enceinte à Mairy, Ardennes-France”, Die Michelberger Kultur and ihre

Randgebiete: Probleme der Entstehung, Chronologie und des Siedlungswesens,

Stuttgard, 21-28.

MÁRQUEZ, J. E. 2004: “Muerte ubicua: sobre deposiciones de esqueletos humanos en

zanjas y pozos en la prehistoria reciente de Andalucía”, Mainake, 26, Málaga,

115-138.

MÁRQUEZ, J.E. 2006: “Sobre los depósitos estructurados de animales en yacimientos

de fosos del sur de la Península Ibérica”, a E. Weiss-Krejci, coord.: Animais na

Pré-historia e arqueologia da Peninsula Iberica, Actas do IV Congresso de

Arqueologia Peninsular (Faro, 14-19 de septiembre 2004), 15-25.

MARTA, L. 2007: “Single amphorae depositions in the Late Bronze Age settlements

from the Someș field”, Carpatica, 36, Ujgorod, Ucraïna, 4-16 (en ucraïnès, amb

ampli resum anglès).

MARTI, F. et al. 2013: “Neuville-sur-Oise (Val-d’Oise): un ensemble de cinc fosses

profondes du Néolithique en contexte stratifié”, a N. Achard-Corompt i V.





163.

MARTÍ, M.; POU, R.; CARLÚS, X. dirs. 1997: Excavacions arqueològiques a la

ronda Sud de Granollers, 1994: la necròpolis del neolític mitjà i les restes

romanes del Camí de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental): els

jaciments de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental), Barcelona.

MARTÍN, A. et al. 1987-1988: “Les excavacions al paratge de la Bòbila Madurell i de

Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia,

Barcelona, 77-92.

MARTÍN, A. et al. 1988: “La campanya de 1987 a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del

Vallès), Arraona: Revista d’Història, 3, Sabadell, Catalunya, tardor de 1988, 9-

23.

MARTÍN, A. et al. 1995: “Estructuras de hábitat al aire libre veracienses en el Vallès

(Barcelona)”, I Congrès del neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra,

març de 1995), Rubricatum, Gavà, I, 447-453.

281

MARTÍN, D. et al. 1985: “Composición mineralógica y evaluación de la temperatura

de cocción de la cerámica de Campos (Cuevas de Almazora, Almería). Estudio

preliminar”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de

Granada, 10, 131-185.

MARTÍN, J. I. 1988: “Excavaciones arqueológicas en ‘El Teso del Cuerno’ (Forfoleda,

Salamanca, España), Arqueologia, 18, Porto, Portugal, 131-156.

MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1988-1989: “En torno a una estructura constructiva en

un ‘campo de hoyos’ de la Edad del Bronce de la Meseta española (Forfoleda,

Salamanca)”, Zéphyrus, 41-42, Salamanca, España, 263-281.

MARTÍN, J.-F. 2002: “Sisonne, Jeoffrecourt”, Bilan scientifique de la région Picardie

1999, Amiens, 34-35.

MARTÍN, M.; UZQUIANO, P. 2010: “Análisis antracológico de estructuras de

combustión neolíticas en el Noroeste peninsular: Porto dos Valos, A Gándara y

Monte dos Remedios (provincia de Pontevedra, Galicia), a A.M.S. Bettencourt,

M.I.C. Alves i S. Monteiro-Rodrigues, eds.: Variações paleoambientais e

evolução antrópica no Quaternario do Ocidente Peninsular, Braga, Portugal,

125-132.

MARTÍN, M. A. 1977: “Memoria de la segunda campaña de excavaciones efectuadas

en el yacimiento de Mas Castellà de Pontós (Alt Empordà, Girona 1976)”,

Revista de Girona, 78, 49-55.

MARTÍNEZ, A.; PONCE, J. 1997: “Excavaciones arqueológicas de urgencia en un

enclave romano y un asentamiento del neolítico final en la calle Floridablanca,

espalda Huerto Ruano (Lorca, Murcia)”, Memorias de Arqueología, 12, Murcia,

291-306.

MARTÍNEZ, C.; BOTELLA, M. 1980: El Peñón de la Reina (Alboloduy, Almería),

Madrid, Excavaciones Arqueológicas en España, 112.

MARTINS, M. 1991: “O povoado de Santo Ovídio (Fafe), Resultados dos trabalhos

realizados entre 1980-1984”, Cadernos de Arqueologia, Monografias, Braga,

Portugal, 1991.

MASUR, A. 2008: Die Hausbefunde des zentralen und nördlichen Bereiches der

frühneolithischen Siedlung von Saladorf, Diplomarbeit, Universität Wien.

MATTEINI, M. 1997-2000: “Un deposito ceramico nel santuario di San Pietro di

Cantoni di Sepino”, Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia, 1. Studi Classici,

19, Perugia, 93-172.

MATTERNE-ZECH, V. 1996: “A study of the carbonized seeds from La Tène D1 rural

settlement, ‘Le Camp du Roi’ excavation at Jaux (Oise), France”, Vegetation

History and Archaeobotany, 5, Berlín, 99-104.

MATTERNE, V. 2001: Agriculture et alimentation végétale durant l’âge de Fer et

l’epoque gallo-romaine en France septentrionale. Montagnac, França.

MAYA, J.L.; CUESTA, F.; LÓPEZ, J. 1998: Genó: un poblado del Bronce final en el

Bajo Segre (Lleida), Barcelona.

MAZINGUE, B.; MORDANT, D. 1982: “Fonctions primaires et secondaries des fosses

du site néolithique récent de Noyen-sur-Seine et des enceintes de la Bassée

(Seine-et-Marne)”, Le Néolithique de l’est de la France, Actes du Colloque de

Sens, 27-28 septembre 1980, Sens, 129-134.

MAZZIERI, P.; DAL SANTO, N. 2007: “Il sito del Neolitico recente di Botteghino

(Parma)”, Rivista di Science Preistoriche, 57, Firenze, 113-138.

MCCOMB, A. M. G.; SIMPSON, D. 1999: “The wild bunch: exploitation of the hazel

in prehistoric Ireland”, Ulster Journal of Archaeology, 58, Belfast, 1-16.

282

MCCORVIE, M. 1987: The Davis, Baldridge, and Huggins sites: Three nineteenth

century Upland South farmsteads in Perry County, Illinois, Carbondalle, Illinois.

MEANA, M. J.; CUBERO, J. I.; SÁEZ, P. 1998: Geopónica o extractos de agricultura

de Casiano Baso, Madrid.

MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1984: “La Muela de Alarilla: un yacimiento de la Edad

del Bronce en el valle medio del río Henares”, Revista de Arqueología, 37,

Madrid, 6-15.

MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1988: “La Muela de Alarilla”, I Congreso de Historia de

Castilla-La Mancha (Ciudad Real, España), III, 185-195.

MÉNIEL, P. 1992: “La faune de trois fosses du site michelsberg des ‘Hautes

Chanvières’ à Mairy (Ardennes)”, Actes du XIe colloque inter-régional sur le

Néolithique, Mulhouse, 201-207.

MENNESSIER-JOUANNET, C.; VERNET, G. 1992: “Sites à fosses rubefiées du Ier

Age du Fer en Limagne d’Auvergne (Puy-de-Dôme)”, Revue Archéologique du

Centre de la France, 31, Vichy, 21-39.

MESTRES, J.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. 1990: “Estructures de la primera

Edat del Ferro de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, l’Alt Penedès)”,

Olerdulae, any XV, Vilafranca del Penedès, Catalunya, 75-118.

MESTRES, J. et al. 1997: “El Pujolet de Moja (Olèrdola, Alt Penedès), ocupació d’un

territori durant el neolític i la primera edat del ferro”, Tribuna d’Arqueologia,

Barcelona, 121-148.

MEUNIER, K. 2002: “Pfulgriesheim (Bas-Rhin): un dépôt de vases du groupe

d’Entzheim”, Bulletin de la Société préhistorique française, 99, París, 373-374.

MEUNIER, K.; SIDERA, I.; ARBOGAST, R.-M. 2003: “Rubané et groupe d’Entzheim

à Pfulgriesheim Langgarten et Buetzel (Bas Rhin)”, Bulletin de la Société

prehistorique française, 100, París, 267-292.

MIJINYAWA, Y.; MWINJILO, M. L.; DLAMINI, P. 2006: “Assessment of crop

storage structures in Zwaziland”, Agricultural Engineering International: the

CIGR Ejournal, Invited Overview No. 22, vol. 8, octubre 2006.

MILES, M. D. 1889: Silos, ensilage and silage: a practical teatrise on the ensilage of

fodder corn, New York.

MINICHREITER, K. 2001: “The architecture of Early and Middle Neolithic

settlements of the Starčevo culture in Northern Croatia”, Documenta

Praehistorica, 28, Ljubljana, Eslovènia, 119-214.

MINNITI, C. 2012: “Offerte rituali di cibo animali in contesti funerari dell’Etruria e del

Lazio nella prima età del Ferro”, a J. De Grossi Mazzorin, D. Saccà i C. Tozzi,

eds.: Atti del 6º Convegno Nazionale di Archeozoologia (San Romano di

Garfagnana-Lucca, 21-24 maggio 2009), Pisa, 153-161.

MIRET, J. 1985: Memòria de l’excavació duta a terme a la variant de la C-246

(Vilanova i la Geltrú), març de 1985, informe inèdit, Departament de Cultura de

la Generalitat de Catalunya, Servei d’Arqueologia.

MIRET, J. 1992: “Bòbila Madurell 1987-88. Estudi dels tovots i les argiles endurides

pel foc”, Arraona: Revista d’Història, III època, 11, Sabadell, Catalunya, 67-72.

MIRET, J. 2005: “Les sitges per emmagatzemar cereals. Algunes reflexions”, Revista


MIRET, J. 2006: “Sobre les sitges i altres estructures excavades al subsòl”, Cypsela, 16,

Girona, 213-225.

MIRET, J. 2008: “L’experimentació sobre sitges tradicionals. Aportacions de

l’arqueologia i de l’agronomia”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 18, Lleida,

217-240.

283

MIRET, J. 2010: Sistemes tradicionals de conservació dels aliments en fosses i sitges.

Un enfocament multidisciplinar. Document accessible a www.scribd.com.

MIRET, J. 2011: Els dipòsits de ceràmica a Europa durant la prehistòria. Document

accessible a www.scribd.com.

MIRET, J.; MORMENEO, L.; BOQUER, S. 2002: “Bòbila Roca (Sant Pere de Ribes).

Cinquanta anys d’investigacions arqueològiques”, Del Penedès, 3, Sant Sadurní

d’Anoia, Catalunya, tardor 2002, 21-46.

MISIEGO, J.C. et al. 1992: “La Huelga. Bronce Medio en la Meseta Norte”, Revista de

Arqueología, 136, Madrid, agosto de 1992, 18-25.

MISIEGO, J. C. et al. 1999: “Excavaciones arqueológicas en el castro de Sacaojos

(Santiago de la Valduerna, León)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León,

7, Valladolid, España, 43-65.

MOIFATSWANE, S. M. 1993: “Some notes on grain storage in the north-western

Transvaal”, Southern African Field Archaeology, 2 (2), setembre 1993, 85-88.

MOLIST, M. 1986: Les estructures de combustion au Prôche Orient Néolithique

(10000-3700 BC), tesi de doctorat, Université de Lyon-2, 3 vols.

MOLIST, M.; VICENTE, O.; FARRÉ, R. 2008: “El jaciment de la caserna de Sant Pau

del Camp: aproximació a la caracterització d’un assentament del neolític antic”,

Quarhis, època II, núm 4, Barcelona, 14-24.

MOLIST, M. et al. 2004: “Estudio del asentamiento de Tell Halula (valle del Éufrates,

Siria): aportaciones para el estudio de la emergencia de las sociedades agrícolas

en el Próximo Oriente”, Bienes culturales: revista del Instituto de Patrimonio

Histórico Español, 3, 45-62.

MOLIST, M. et al. 2012: “La caserna de Sant Pau del Camp (Barcelona): una

aproximación a los modelos de circulación de productos e ideas en un contexto

funerario postcardial”, Congrès Internacional Xarxes al neolític. Circulació i

intercanvi de matèries, productes i idees a la Mediterrània occidental (VII-III

mil·lenni aC) (Gavà-Bellaterra, 2-4 febrer 2011), Rubricatum: revista del Museu

de Gavà, 5, 449-458.

MØLLER, K.; HØIER, H. 2000: “Næs. En vikingetidsbebyggelse med hørtproduction”,

Kuml, Københaun, 59-89.

MONAH, D. 1996: “Cereals i pa a l’Europa de l’Est i Central”, Cota Zero, Revista

d’arqueologia i ciència, 12, Vic, Catalunya, 76-88 (versió catalana de Monah

2002).

MONAH, D. 2002: “Découvertes de pains et de restes d’aliments céréaliers en Europe

de l’Est et Centrale. Essai de synthèse”, Civilisations: Revue internationale

d’anthropologie et de sciences humaines, 49, Bruxelles, 67-76.

MONEO, T. 2003: Religio iberica: santuarios, ritos y divinidades (siglos VII-I a.C.),

Madrid.

MONESMA, E. 1997: “El aceite de enebro”, Vida rural, 56, Madrid, 1 de diciembre

1997, 60-61. Hi ha també un video de la sèrie “Oficios perdidos V”, produït per

Pyrene PV amb el títol: “El aceite de chinibro”.

MONIKANDER, A. 2006: “Borderland-stalkers and stalking horses. Horse sacrifice as

liminal activity in the Early Iron Age”, Current Swedish Archaeology, 14.

MONTERO, I. et al. 2002: “Espadas y puñales del Bronce Final: el depósito de armas

de Puertollano (Ciudad Real)”, Gladius, 22, Jarandilla, Cáceres, 5-28.

MONTJARDIN, R. 1980: “Le gisement de l’Herm de Canteloup (Cournonterral,

Hérault)”, a J. Guilaine, Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques

dans le sud de la France et la Catalogne, París, 222-228.

284

MONTÓN, J. F. 1988: “Avance al estudio de los materiales del yacimiento de la Edad

del Bronce de Zafranales, en Fraga (Huesca)”, Bolskan, 5, Huesca, Aragó, 201-

247.

MONTÓN, J. F. 2003-2004: “El poblado de la Codera. Aproximación al urbanismo de

la I Edad del Hierro”, Espacio, tiempo y forma, serie I, Prehistoria y arqueología,

16-17, Madrid, 373-389.

MORDANT, C.; MORDANT, D. 1972: “L’enceinte néolithique de Noyen-sur-Seine”,

Bulletin de la Société préhistorique française, 69(2), París, 554-569.

MORDANT, C.; MORDANT, D.; PRAMPART, J. Y. 1976, Le dépôt de bronze de

Villethierry (Yonne), IX supplément à Gallia préhistoire, Paris.

MORDANT, C.; POITOUT, B. 1982, “Le néolithique moyen recent dans le Bassin de

l’Yonne”, Le Néolithique de l’est de la France, Actes du Colloque de Sens, 27-

28 septembre 1980, Sens, 171-177.

MORER, J; RIGÓ, A.; BARRASETAS, E. 1996-1997: “Les intervencions

arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt”, Tribuna


MORER, J.; RIGÓ, A. 2003: “Les Guàrdies (El Vendrell, Baix Penedès). Un

assentament metal·lúrgic d’època ibèrica”, Territoris antics a la Mediterrània i

a la Cossetània oriental (el Vendrell, 8-10 novembre 2001), Barcelona, 327-

338.

MOREY, D.F. 2006: “Burying key evidence: the social bond between dogs and

people”, Journal of Archaeological Science, 33, Londres, 158-175.

MORONI, A.; ARRIGHI, S. 2010: “Gorgo del Ciliegio (Sansepolcro-AR): un abitato

della media età del Bronzo nell’Alta Valtiberina toscana (campagne di scavo

2001-2008)”, The Journal of Fasti Online, accessible a www.fastionline.org,

consultat el febrer de 2014.

MÖRTZ, T. 2009: “Das erste Aunjetitzer metallgefäß in der Fremde? Überlegungen zu

ursprung und funktion der Schmuckschatulle von Skeldal, Dänemark”, Analele

Banatului, Arheologie, istorie, 17, Timişoara, Romania, 221-237.

MOSCARDÓ, E. 2008: “El poblamiento rural romano en el territorio norte de Dianium.

La comarca de la Safor-Valldigna (Valencia)”, Saguntum, 40, València, 177-

192.

MOYA, A. et al. 2005: “El grup del Segre-Cinca II (1250-950 cal. a.n.e.) a les terres del

Baix Cinca: el poblat clos de Vincamet (Fraga-Osca)”, Revista d’Arqueologia de


MUDD, A. et al. 1995: “The excavation of a Late Bronze Age/Early Iron Age Site at

Eight Acre Field, Radley”, Oxonensia, 60, Oxford, 21-66.

MULDER-HEYMANS, N. 2002: “Archaeology, experimental archaeology and

ethnoarchaeology on bread ovens in Syria”, Civilisations: Revue internationale

d’anthropologie et de sciences humaines, 49, Bruxelles 197-221.

MULLER, F.; NICOLAS, T.; AUXIETTE, G. 2010: “La céramique Rhin-Suisse-France

orientale de Passy ‘Richebourg ouest’: un ensemble du Bronze final IIB dans

l’Yonne”, Revue Archéologique de l’Est, 59, Dijon 635-644.

MÜLLER-PELLETIER, C.; PELLETIER, D. 2010: “Les structures de combustion à

pièrres chauffées du Néolithique moyen du site 1 des Acilloux (Cournon-

d’Auvergne, Puy-de-Dôme)”, a A. Beeching, E. Thirault i J. Vital, dir:

Economie et société à la fin de la préhistoire. Actualité de la recherche. Actes

des 7e Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente (Bron 2006), Lyon

2010, 305-315.

285

MUNILLA, G. et al. 1993: “Un conjunto de estructuras de combustión en la H. 88/21

del poblado protohistórico del Alto de la Cruz (Cortes de Navarra)”, Pyrenae,

24, Barcelona, 141-150.

MUNSEN, P. J. 1969: “Comments on Binford’s ‘Smudge pits and hide smoking’”,

American Antiquity, 34, Washington, 83-85.

ÑACLE, A. 2005: Tecnología popular en Albacete. Cómo era, cómo funcionaba,

Zahora, Revista de tradiciones populares, 43, Albacete.

NADAL, J; SOCIAS, J.; SENABRE, M. R. 1994, “El jaciment neolític del Pou Nou-2

de Sant Pere Molanta (Olèrdola)”, Gran Penedès, 38, Vilafranca del Penedès,

Catalunya, 17-19. NAGY, G. 1963, “A gabona szemtermésénck tárolása Orosházán”, Ethnographia, 74,

Budapest, 84-105. NAGY, J.-G.; KÖRÖSFŐI, Z. 2010: “Early Iron Age storage pit at Porumbenii Mari-

Várfele (Harghita County)”, Satu Mare: Studii şi Comunicări, 26, Satu Mare,

Romania, 133-152.

NAGY, M. et al. 2012: “Iron Age hoard found at Ikevár (Vas County, Hungary) in the

western region of the Carpathian Basin. A study in the reconstruction of the

cultic life of the Hallstatt period in the light of archaeological and scientific

analyses”, a S. Berecki, ed.: Iron Age rites and rituals in the Carpathian Basin,

Proceedigs of the International Colloquium from Târgu Mureş (October 2011),

Târgu Mureş, Romania, 31-64.

NAVA, M.L.; OSANNA, M. 2001: Rituali per una dea lucana. Il santuario di Torre di

Satriano, Potenza, Itàlia.

NAVA, M.L.; PENNACCHIONI, G. 1981: L’insediamento protostorico di S. Maria di

Ripolta (Cerignola): prima campagna di scavi, Cerignola, Itàlia.

NAVARRO, R.; MAURI, A. 1986, “La excavación de un silo medieval en Santa

Margarida (Martorell, Barcelona)”, Actas del I Congreso de Arqueología

Medieval Española (Huesca, 1985), Zaragoza, V, 435-452.

NEAMŢU, V. 1975: La technique de la production céréalière en Valachie et en

Moldavie jusqu’au XVIIIe. siècle, Bucarest.

NEEDHAM, S.; SPENCE, T. 1997: “Refuse and the formation of middens”, Antiquity,

vol. 71 nº 271, Cambridge, 77-90.

NEGRE, M.; VILÀ, M.V. 1993: “Les llars de foc de Montbarbat”, Pyrenae, 24,

Barcelona, 167-182.

NÉMETH, G. T. 1994: “Vorbericht über spätneolithische und frühkupferzeitliche

Siedlungsspuren bei Lébény (Westungarn)”, Jósa András Múzeum Évkönyve, 36,

Nyíregyháza, Hongria, 241-262.

NÉRÉ, E.; ISNARD, F. 2012: “L’occupation humaine au Bronze final sur les berges du

Léman: deux exemples d’habitats à Chens-sur-Léman, ‘rue de Charnage’ et

‘Véreître’”, a M. Honegger i C. Mordant, eds.: L’homme au bord de l’eau:

archéologie des zones littorales du Néolithique à la Protohistoire, Lausanne-

Paris 2012, 327-344.

NEUBAUER, D.; SCHWÖRER, P. 1991: “Zur herstellung von birkeenter in

Neolitikum”, Archéologie experimentale: tome 2, La terre, l’os et la pierre, la

maison et les champs, Actes du colloque international Experimentation en

archeologie: bilan et perspectives (Archéodrome de Beaune, 6-9 avril 1988), 34-

38.

NICKELS, A.; GENTY, P.-Y. 1974, “Une fosse à offrandes du VIe. siècle avant nôtre

ère à la Monedière, Bessan (Hérault)”, Revue Archeologique de Narbonnaise, 7,

Narbona, 25-57.

286

NICOD, P.Y. et al. 2010: “Une économie pastorale dans le nord du Vercors: analyse

pluridisciplinaire des niveaux néolithiques et protohistoriques de la Grande

Rivoire (Sassenage, Isère)”, a A. Beeching, E. Thirault i J. Vital, dir: Economie

et société à la fin de la préhistoire. Actualité de la recherche. Actes des 7e

Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente (Bron 2006), Lyon 2010, 69-

86.

NICOLLE, J. 1962: “Quelques sites hallstattiens: Sougères-sur-Sinotte, Villeneuve-la-

Guyard, Saint-Clément, Sens (Yonne), Montarlot (Seine-et-Marne)”, Bulletin de

la Société prehistorique française, 59(3-4), París, 199-205.

NIELSEN, L. C. 1983: “Højris”, Journal Danish Archaeology, 2, 218.

NIETO, R.L. 2005: Memoria de la intervención arqueológica preventiva en el

yacimiento el Vilar, Finca Mas Caballé, Avinyonet del Penedès. Document

accessible a http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Docu

ments/memories%202009/qmem5204_web.pdf, consultat el febrer de 2014.

NIN, N. 1989: “Les amenagements des espaces domestiques en Provence occidental

durant la Protohistoire”, Habitats et structures domestiques en Méditerraée

occidentale durant la Protohistoire, Préactes, Arles-sur-Rhône, 122-127.

NIN, N. 1999, “Les espaces domestiques en Provence durant la protohistoire.

Aménagements et pratiques rituelles du VIe. s. av. n. è. à l’epoque augustéenne”,

Documents d’Archéologie Méridionale, 22, Lattes, 221-278.

NIVEAU DE VILLEDARY, A. M. 2006, “Banquetes rituales en la necrópolis púnica

de Gadir”, Gerión, 24 (1), Madrid, 35-64.

NOGUERA, J. 2006: Gènesi i evolució de l’estructura del poblament ibèric en el curs

inferior del riu Ebre: la Ilercavònia septentrional, tesi doctoral, Universitat de

Barcelona.

NORET, C. 2002, “L’occupation chalcolithique du site du Réal à Monfrin (Gard)”, a

Archéologie du TGV Méditerranée: fiches de syntèse, Lattes, 3 vols.

NOYÉ, G. 1981: “Les problèmes posés par l’identification et l’étude des fosses-silos

sur un site d’Italie méridionale”, Archeologia Medievale, 8, Firenze, 421-438.

NUOFFER, P. dir. 2006, La Boisse (Ain), Diffuseur RD61a Montluel-villa des

‘Vernes’, Archeodunum, Autoroute Paris-Rhin-Rhône, accessible a

www.archeodunum.ch/, consultat el febrer de 2014.

OCHSENSCHLAGER, E. 1974, “Mud objects of Al Hiba: A study in ancient and

modern technology”, Archaeology, 27, 162-174.

O`CONNEL, J. F.; LATZ, P. K.; BARNETT, P. 1983: “Traditional and modern plant

use among the Alyawara of Central Australia”, Economic Botany, 37, New

York, 80-109.

OHANNESSIAN-CHARPIN, A. 1995: “Greniers, maladies, morts, systèmes de

stockage, système de valeur chez les bédouins du Ghor”, a A. Bazzana i M. C.

Delaigue, Ethno-archéologie méditerranéenne. Finalités, demarches et resultats.

Madrid, 197-206.

OLARIA, C. 1987: “Un poblado del Bronce a orillas del mar. Orpesa la Vella,

Castellón”, Revista de Arqueología (Madrid), año 8, nº 78, octubre 1987, 15-19.

OLIACH, M. 2010: “Cisternes protohistòriques de la plana occidental catalana.

Aspectes morfològics i utilitaris”, Cypsela, 18, Girona, 263-281.

OLIVA, M. et al. 2008: “Las estructuras neolíticas de Can Roqueta (Sabadell,

Barcelona)”, a a M.S. Hernández, J. A. Soler i J.A. López, eds.: Actas del IV

Congreso del Neolítico Peninsular (27-30 noviembre 2006), Alicante, vol. 1,

157-167.

287

OLIVER, A.; PEREA, A. 1999: “El depósito ritual del Puig de la Nau (Benicarló,

Castellón)”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, Castelló,

189-207.

OLLICH, I.; REYNOLDS, P. J.; ROCAFIGUERA, M. 1998: “Agricultura medieval i

arqueologia experimental. El projecte de l’Esquerda”, a I. Ollich et al.,

Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-

1994, Barcelona, 51-66.

OLMER, F.; PARATTE, C.-A.; LUGINBHÜL, T. 1995: “Un dépotoir d’amphores du

IIe siècle avant J.-C. à Bibracte”, Revue Archéologique de l’Est et du Centre-est,

46 (2), Dijon, 295-317.

OLSEN, J. 2013: “Hunting using permanent trapping systems in the northern section of

the mountains of Southern Norway: focus on wild reindeer”, a N. Achard-

Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-

V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux

en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16


281.

ONDRÁČEK, J.; DVOŘÁK, P.; MATĚJIČKOVÁ, A. 2005: Siedlungen der

Glockenbecherkultur in Mähren. Katalog der Funde, Pravěk, Supplementum 15,

Brno, República Txeca, 3-240.

ORDENTLICH, I. 1965: “Un depozit de vase de tip otomani de la Valea lui Mihai”,

Studii si Comunicari, Arheologie, Istorie, 12, Sibiu, Romania, 181-197.

ORLIAC, C. 2003: “Étude expérimentale du fonctionnement de fours polynésiens à

Tahiti”, a M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au

Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre

2000), Montagnac, 209-214.

ORLIACH, C.; ORLIACH, M. 1980: “Les structures de combustion et leur

interprétation archéologique: quelques exemples en Polynesie”, Journal de la

Société des océanistes, vol. 36, nº 66-67, París, 61-76.

ORLIAC, C.; WATTEZ, J. 1989, “Un four polynésien et son interpretation

archéologique”, a M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers

préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987,

69-75.

ORLIAC, M. 2003: “Diversité morphologique et fonctionnelle des fours polynésiens”, a

M. Ch. Frère-Sautot, ed, Le feu domestique et ses structures au Néolithique et

aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac,

67-70.

ORTEGA, D.; ROJAS, A. 2006: El camp de sitges de can Serra. Un jaciment ibèric i

alt-medieval, Girona.

OSIPOWICZ, G. 2005: “A method of wood tar production, without the use of

ceramics”, EuroREA, 2, Hradec Králové, República Txeca, 11-17.

OSSAH MVONDO, J. P. 1998: “Archéologie et Ethnoarchéologie de la métallurgie de

fer dans les sociétés rurales de la province du Sud (Cameroun Méridional),

Nyame Akuma, 49, Canadà, june 1998, 11-15.

OTTOMANO, C. 1999: “Analisi dei suoli in sezione sottile: modalità di uso del suolo

ed evoluzione paleoambientale dell’area di Sammardenchia”, a A. Ferrari i A.

Pessina: Sammardenchia-Cûeis. Contributi per la conoscenza di una comunità

del primo neolitico, Udine, Itàlia, 333-340.

OZDOGAN, N.; OZDOGAN, A. 1989: “Cayönü. A conspectus a recent work”,

Paléorient, 15/1, Paris, 65-74.

288

PALADIO RUTILIO TAURO EMILIANO 1990: Tratado de Agricultura. Medicina

veterinaria. Poema de los injertos. Traducción, introducción y notas de Ana

Moure Casas. Madrid.

PALAMARZUK, V. 2004: “Cocción experimental de la cerámica con estiércol de

llama”, Intersecciones de Antropología, 5, Buenos Aires, Argentina, 119-127.

PALÁTOVÁ, H.; SALAŠ, M. 2002, Depoty keramických nádob doby bronzové na

Moravĕ a v sousedních zemích, Pravĕk 9 Supplementum, Brno, República

Txeca.

PALOMINO, A. L.; RODRÍGUEZ, J. A. 1994, “El yacimiento arqueológico de ‘Las

Empedradas’: un enclave del Bronce Medio en la Ribera del Duero burgalesa”,

Numantia, Arqueología en Castilla y León, 5, Valladolid, España, 59-71.

PALOMO, T. et al. 1998: “La Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà). Resultats de

la intervenció arqueològica”, Quartes Jornades d’Arqueologia de les comarques

de Girona (Figueres, 20-21 novembre 1998), Girona, 41-47.

PAPADEMETRIOU, E.; VARNAVA, A. 1997: “Traditional hermetic methods of grain

storage used in Cyprus”, a E. Donahaye, S. Navarro i A. Varnava, eds.,

Proceedings of an International Conference on Controlled Atmosphere and

Fumigation in Stored Products (Nicosia, 21-26 abril 1996), Nicosia, 175-182.

PARIAT, J.-G. 2006: “Des pratiques funeraires marginales entre les 6e et 3e millenaires

av. J.-C. en Europe temperée? Le cas des ossements humains en contexte non

sépulcral”, Bulletin de la Société préhistorique française, 103, París, 399-403.

PARKER, A. C. 1910: Iroquois uses of maize and other food plants, Albany, Nova

York.

PASCUAL, F. 1949, “Conservación de la bellota”, Agricultura. Revista agropecuaria,

211, Madrid, noviembre 1949, 528-529.

PASCUAL, P.; GARCÍA, P. 2007: “Aprovechamientos del brezo en Moncalvillo (La

Rioja)”, Altza, hautsa kenduz, 9, Donostia, País Basc, 103-111.

PASSARD, F.; URLACHER, J.-P. 1997: “Besançon, Saint-Jean (Doubs): structures en

fosses et puits en contextes laténien et gallo-romain (Ier. siècle avant J.-C.-Ier.

siècle après J.-C.)”, Revue archéologique de l’Est, 48, Dijon, 167-218.

PASSEK, T. S. 1949: Tripolijskoie Poselengie Vladimirovka, Moscou.

PASTY, J.-F. et al. 2008: “Découverte d’un site chasséen à Champ-Chalatras (les

Martres d’Artière, Puy-de-Dôme, France)”, L’Anthropologie, 112(4-5), París,

598-640.

PATREAU, J.-P. 1981: “L’habitat protohistorique du Coteau de Montigné à Coulon,

Deux-Sèvres: travaux 1979-1980”, Bulletin de la Société Historique et

Scientifique des Deux-Sèvres, Actes du Congrès de Melle (1980), 13, 2-3, 95-

137.

PATREAU, J.-P.; GÓMEZ DE SOTO, J. 1999: “Les structures de stockage de l’âge du

Fer dans le Centre-Ouest de la France. Un bilan”, a R. Buxó i E. Pons eds.: Els

productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa

Occidental: de la producció al consum, Girona, 333-338.

PĂTROI, C. 2008: “Structuri de locuire în eneoliticul târziu din Oltenia”, Studii şi

comunicări. Arheologie şi Istorie Veche, 16, Craiova, Romania, 1-16.

PÊCHE-QUILICHINI, K. 2010: “Le vase de fondation zoomorphe du Premier Age du

Fer de Cuciurpula (Serra-di-Scopamene/Sorbollano, Corse-du-sud)”, Bulletin de

la Société préhistorique française, 107, París, 371-381.

PEDRO, I. 1996: “Estruturas defensivas e habitacionais de alguns povoados fortificados

da região de Viseu”, Máthesis, 5, Viseu, Portugal, 177-203.

289

PEIRES, J. B. 1989, The dead will arise: Nongqawuse and the great Xhosa cattle-

killing movement of 1856-7, Bloomington, Estats Units.

PÈLACHS, A. 2004: Deu mil anys de geohistòria ambiental al Pirineu central català.

Aplicació de tècniques paleogeogràfiques per a l’estudi del territori i el paisatge

a la Coma de Burg i a la Vallferrera, tesi doctoral, Universitat Autònoma de

Barcelona.

PEÑA-CHOCARRO, L. et al. 2000: “Agricultura, alimentación y uso del combustible:

Aplicación de modelos etnográficos en arqueobotánica”, Iberos, agricultores,

artesanos y comerciantes. II Reunión sobre economía en el mundo ibérico.

Saguntum-PLAV, Extra 3, València, 403-420.

PEÑA-CHOCARRO, L. et al. 2013: “Técnicas de almacenamiento de alimentos en el

mundo rural tradicional: experienciaas desde la etnografía”, a A. Vigil-Escalera,

G. Bianchi i J. A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and incomes in

Early Medieval Europe, Bilbao, 209-216.

PEREIRA, J. 2011: “Paleoetnología del consumo de bellotas en las comunidades

prerromanas peninsulares”, a Arqueología, sociedad, territorio y paisaje:

estudios sobre prehistoria reciente, protohistoria y transición al mundo romano

en homenaje a Mª Dolores Fernández Posse, Madrid, 279-290.

PEREIRA, J.; GARCÍA, E. 2002,“Bellotas, el alimento de la edad de oro”, Arqueoweb,

4 (1), mayo 2002, accessible a http://pendientedemigracion.ucm.es/info/

arqueoweb/pdf/4-2/pereira.pdf , consultat el febrer de 2014.

PÉREZ, D.M. 2009: El carbón vegetal en el País Vasco, document accessible a

www.euskonews.com/0467zbk/gaia46704es.html, consultat el febrer de 2014.

PÉREZ, F. J. et al. 1994, “La Huelga. Un interesante yacimiento de la Edad del Bronce

en el centro de la cuenca del Duero (Dueñas, Palencia)”, Numantia, Arqueología

en Castilla y León, 5, Valladolid, España, 11-32.

PÉREZ, J; GÓMEZ, C. 2009: El depósito rural púnico de Can Vicent d’en Jaume

(Santa Eulàlia des Riu, Ibiza), Museo Arqueológico de Ibiza y Formentera, 63.

PÉREZ, M. 2007: “Un edificio romano de tabernas en Lorca (siglos I-V d.C.”, Alberca,

5, Lorca, Múrcia, 67-79.

PÉREZ DE BARRADAS, J. 1931-1932: “Las villas romanas de Villaverde Bajo”,

Anuario de Prehistoria Madrileña, II-III, Madrid, 99-124.

PERTLWIESER, M. 1970: “Die hallstattzeitliche Höhensiedlung auf dem Waschenberg

bei Bad Wimsbach/Neydharting, politischer Bezirk Wels, Oberösterreich, II

Teil, Die Objekte”, Jahrbubuch des Oberösterreichischen Musealvereines, 115,

Linz, Àustria, 37-70.

PESSINA, A. 1998: “Le strutture accessorie: silos e sistemi di stoccaggio sotterranei.

Alcuni esempli dalla preistoria al medioevo”, a L. Castelletti i A. Pessina, dir.:

Introduzione all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995),

Como, 63-76.

PETERS, E. 1972, “Altinova’daki Kerpic Evler/ Lehmziegelhäuser in der Altinova”,

Keban Project 1970 activities, Ankara, 163-182 i làmines 123-141 fora text (p.

163-172 versió en llengua turca, p. 173-182 versió en alemany).

PETERS, E. 1979, “Vorratshaltung in der anonymen Architectur der Altinova”, Keban

Project 1973 Activities, Ankara, 135-142 i làmines 78-95 fora text.

PETERS, S. 1999: Die jüngstbronze- bis ältereisenzeitliche Siedlung Wustermark Fpl.

14, Lkr. Haveland, tesi doctoral, Universität zu Köln.

PETIT, J.-P. 1988: Puits et fosses rituels en Gaule d’après l’exemple de Bliesbruck

(Moselle), Sarregemines, França, 2 vols.

290

PETIT, M.A. ed. 1996: El procès de neolitització a la vall del Segre. La Cova del Parco

(Alòs de Balaguer, la Noguera). Estudi de les ocupacions humanes del Vè al IIn

mil·lenni aC, Barcelona.

PETRASCH, J. 1986: “Typologie und Funktion neolitischer Öfen in Mittel- und

Südosteuropa”, Acta Praehistorica et Archaeologica, 18, Berlín, 33-83.

PETRASCH, J. 2004: “Von Menschen und Hunden: Befunde aus Kreisgrabenanlagen

der Oberlauterbacher Gruppe und der Lengyel-Kultur und deren Interpre-

tationen”, a B. Hansel, dir.: Zwischen Karpaten und Agäis. Neolithikum und

altere Bronzezeit. Gedenskschrift für Viera Němejcová Pavúková, Rahden,

Westfalia, 295-308.

PETRE, G.; VULPE, A. 1983: “Der hallstattzeitliche Depotfund von Bistriţa, Jud.

Vilcea, Rumänien”, Praehistorische Zeitschrift, 58 (1), Berlin 127-140.

PETREQUIN, P. dir 1979, Le gisement néolithique et protohistorique de Besançon-

Saint-Paul (Doubs), París.

PÉTREQUIN, P. 1985 a, “Greniers à céréales de l’âge du Bronze final aux Planches-

près-Arbois (Jura)”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les techniques de


de cultures et des sociétés, III, 2, París, 393-396.

PÉTREQUIN, P. 1985 b, La grotte des Planches-pres-Arbois (Jura). Proto-Cortaillod

et Âge du Bronze final, París.

PETREQUIN, P.; URLACHER, J. P.; VUAILLAT, D. 1969: “Habitat et sépultures de

l’Age du Bronze à Dampièrre-sur-le-Doubs (Doubs)”, Gallia préhistoire, 12,

París, 1-35.

PEYTREMANN, E. 2013: “Structures et espaces de stockage dans les villages

altomédiévaux (6e-12e s.) de la moitié septentrionale de la Gaule: un apport à

l’étude socio-economique du monde rural”, a A. Vigil-Escalera, G. Bianchi i J.

A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and incomes in Early Medieval

Europe, Bilbao, 39-56.

PFAFFINGER, M.; PLEYER, R. 1990: “Reconstruktion eines linearbandkeramischen

Backofens”, a M. Fansa, dir.: Experimentelle Archäologie in Deutschland,

Oldenburg, 122-125.

PHILLIPPS, W.J. 1956: “Making fire and cooking food”, Te Ao Hou, 15, New Zealand,

July 1956, 24-25.

PININGRE, J.-F.; MOSCA, P.; BONVALOT, N. 1999, “Une découverte exceptionnelle

dans la vallée du Doubs: le dépôt de vaisselle en bronze de l’âge du bronze final

d’Evans (Jura): présentation préliminaire”, Bulletin de la Société préhistorique

française, 96 (2), París, 241-245.

PININGRE, J.-F.; NICOLAS, T. 2005: “Structures arasées? Architectures fugaces?

L’exemple de l’habitat du Bronze final de Quitteur (Haute-Saône)”, a O.

Buchsenschutz i C. Mordant, eds.: Architectures protohistoriques en Europe

occidentale du Néolithique final à l’Âge du Fer, Actes des congrès nationaux des

sociétés historiques et scientifiques, 127e. congrès (Nancy, 15-20 avril 2002),

Paris, 349-363.

PIQUÉS, G.; BUXÓ, R. eds. 2005: “Onze puits gallo-romains de Lattara (1er s. av. n.

è.-IIe s. de n. è.): fouilles programmés 1986-2000”, Lattara, 18, Lattes, França.

PISONI, L. 2008: “L’utilizzo del fuoco nella cottura degli alimenti e nel riscaldamento

degli edifici della Cultura di Fritzens-Sanzeno, del Gruppo di Magrè e della

Valcamonica”, Preistoria Alpina, 43, Trento, 75-86.

PISONI, L.; TECCHIATI, U. 2006: “Una sepoltura di cane connessa a un edificio di

abitazione della seconda età del Ferro recentemente scavata a Laion/Lagen-

291

Gimpele I (Bolzano)”, Riassunti del 5º Convegno Nazionale de Archeozoologia,

(Rovereto, 10-12 novembre 2006), 91.

PITTI, C.; TOZZI, C. 1976: “Gli scavi nel villaggio neolitico di Catignano (Pescara)”,

Rivista di science preistoriche, 31, Firenze, 87-107.

PLATTE, E.; THIEMEYER, H. 1995: “Ethnologische und geomorphologische Aspecte

zum Ban von Brunnen und Getreidespeichern in Musene (Nordost-Nigeria)”, a

K. Brunk i U. Greinert-Byer, eds., Mensch und Natur in Westafrica, Berichte des

Sonderforschungsbereichs 268, vol. 5, Frankfurt am Main, 113-129.

PLEINER, R. 1958: Základy slovanského železářského hutnictví v českých zemich,

Praha.

PLEINER, R. 1997: “Les primeres produccions de ferro a l’Europa Central i Oriental”,

Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència, 13, Vic, Catalunya, 71-84.

PLEINER, R. 2000: Iron in Archaeology. The European bloomery smelters, Praha.

PLINE L’ANCIEN 1947 Histoire naturelle. Traducció de J. André, París.

POLLA, B. 1959: “Stredoveké obilné jámy v Budmericiach”, Slovenský národopis, 7,

Bratislava, 517-559.

POLLEX, A. 1999: “Comments on the interpretation of the so-called cattle burials of

Neolithic Central Europe”, Antiquity, 73, Cambridge, 542-550.

PONS, E. ed. 2002, Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic

d’època ibèrica (excavacions 1990-1998). Barcelona.

PONS, E.; GARCIA, L., dirs. 2008: Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El

ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España), BAR

International Series 1753.

PONS, E.; LLORENS, J. M. 1991: “L’organització de l’espai domèstic a Puig Castellet-

Lloret de Mar (la Selva)”, Cypsela, 9, Girona, 95-110.

PONS, E.; MOLIST, M. 1989: “Les structures domestiques de cuisson durant la

Protohistoire en Catalogne”, Habitats et structures domestiques en Méditerranée

occidentale durant la Protohistoire. Pré-actes (Arles-sur-Rhône, 19-21 octobre

1989), 137-142.

PONS, E.; MOLIST, M.; BUXÓ, R. 1994, “Les estructures de combustió i

d’emmagatzematge durant la protohistòria en els assentaments de la Catalunya

litoral”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència, 10, Vic, Catalunya, 49-59.

POPA, C. I. 2006: “O groapă de cult coţoeni de la Sebeş-Râpa Roşie”, Apulum, 43,

Alba Julia, Romania, 45-70.

PORTE, L. 1994: Fours à cade, fours à poix dans la Provence littorale, Mane, França.

POUX, M. 2000: “Espaces votivs-espaces festivs. Banquets et rites de libation en

contexte de sanctuaries et d’enclos”, Revue Archéologique de Picardie, 1-2,

Amiens, 217-231.

POUX, M. 2002: “L’archéologie du festin en Gaule preromaine: acquis, methodologie

et perspectives”, a P. Méniel i B. Lambot, eds.: Découvertes récentes de l’âge du

Fer dans le massif des Ardennes et ses marges. Repas des vivents et nourriture

pour les morts en Gaule. XXVe Colloque international de l’Association

française pour l’étude de l’âge du Fer (Charleville-Mezières 2001), Mémoires de

la Société archéologique champenoise, 16, 345-374.

POUX, M. FOUCRAS, S. 2008: “Du banquet gaulois au sacrifice romain. Pratiques

rituelles dans le sanctuaire de Corent, cité des Arvernes”, a S. Lepetz et W. Van

Andringa, dir.: Archéologie du sacrifice animal en Gaule romaine: rituels et

pratiques alimentaires (Paris, octobre 2002), Montagnac.

PRATS, G. 2013: “Aproximació tipològica i funcional de les estructures excavades al

jaciment del bronze ple de Minferri (Juneda, les Garrigues): emmagatzematge i

292

conservació a la Catalunya occidental”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 23,

Lleida, 89-126.

PRESTREAU, M. 1992: “Le site néolithique et protohistorique des Falaises de Prépoux

à Villeneuve-la-Guyard (Yonne)”, Gallia préhistoire, 34, París, 171-207.

PRÉVOST-DERMARKAR, S. 2003: “Les fours néolithiques de Dikili Tash

(Macedoine, Grèce): une approche expérimentale des techniques de construction

des voûtes en terre à batir”, a M. C. Frère-Sautot, ed.: Le feu domestique et ses



PRIEGO, M. C. 1994, “El yacimiento de Angosta de los Mancebos, nueva contribución

al conocimiento de la edad del Bronce madrileña”, Estudios de Prehistoria y

Arqueología Madrileñas, 9, Madrid, 91-97.

PRIVITERA, S. 2004: “Pregare insieme, libare da soli: i vasi capovolti tra rituale

individuale e comunitario nella Creta minoica”, Annuario della Scuola

Archeologica di Atene, 82, serie 3, 4, tomo II, 429-441.

PROUDFOOT, E. V. W. 1977-1978: “Camelon native site”, Proceedings of the Society

of Antiquaries of Scotland, 109, Edinburgh, 112-128.

PUCHER, E. 1992: “Das bronzezeitliche Pferdeskelett von Unterhautzenthal, P. B.

Korneuburg (Niederösterreich), sowie Bemerkungen zu einigen anderen Funden

„früher" Pferde in Österreich”, Annales Naturhistorisches Museum Wien, 93,

Viena, 19-39.

PUJADES, J. 2006: “Balanç anual de l’activitat arqueològica a la ciutat”, Quarhis,

època II, núm. 2, Barcelona, 153-171.

PUJANTE, A. 1999, “El yacimiento prehistórico de los Molinos de Papel (Caravaca de

la Cruz, Murcia). Intervención arqueológica vinculada a las obras de

infraestructura del Plan Parcial SCR2, 1999-2000”, Memorias de Arqueología,

14, Murcia, España, 133-172.

PUJOL, J.; GARCÍA, J. 1982-1983: “El grup de sitges de can Miralles-can Modolell

(Cabrera de Mar). Un jaciment d’època ibèrica situat en la rodalia del poblat

ibèric de Burriac”, Laietània, 2-3, Mataró, Catalunya, 46-145.

PUTELAT, O.; LANDOLT, M. 2013: “La caracterisation des dépôts animaux de La

Tène ancienne à Geispolsheim ‘Schwobenfeld’ (Bas-Rhin)”, a G. Auxiette i P.

Méniel, eds.: Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à


RACINET, P. DROIN, L. 2006, “Boves. Quartier Nôtre-Dame”, Bilan scentifique de la

région de Picardie 2003, Amiens, 101-104.

RADI, G. 2004: “Deposicione cultuale nell’abitato del neolitico antico di Colle Santo

Stefano (Abruzzo)”, Archaeologica Pisena, Scritti per Orlanda Panorazzi, Pisa,

337-341.

RADU, V. et al. 2009: “O depunere rituală de animale descoperită la Măgura

‘Buduiasca’ (Jud. Teleorman)”, Buletinul Muzeului Judeţean Teleorman, Seria

Arheologie, 1, Alexandria, Romania, 131-148.

RAJNA, A. 2009: “Bőrmegmunkálás egy törökbálinti rézkori telepen”, ΜΩΜΟΣ VI.

Proceedings of the 6th meeting for the researches of Prehistory. Raw materials

and trade (Kőszeg, 19-21 March, 2009), Szombathely, Hongria, 327-334.

RAMSEYER, D. 1985: “Des fours de terre (polynésiens) de l’epoque de Hallstatt a

Jeuss FR”, Archäologie der Schweiz, 8 (1), Basel, 44-46.

RAYNAUD, C. 1990: Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La

fouille du quartier ouest (1981-1983), Besançon.

293

REIGNIEZ, P. 1999, “Les jarres à vin de Géorgie (Caucase)”, Techniques et culture,

33, París, 167-182.

RENFREW, C. 1970: “The burnt house at Sitagroi”, Antiquity, 44, Cambridge, 131-

134.

REVILLA, V.; GARCÍA, J. 2007: “El poblamiento romano en el Garraf y la villa del

Vinyet como problema historiográfico”, Pyrenae, 38, Barcelona, 58-77.

REY, J.; ROYO, J. I. 1992, “El yacimiento de hoyos de la edad del Bronce de la ‘Balsa

la Tamariz’ (Tauste, Zaragoza)”, Museo de Zaragoza. Boletín, 11, Zaragoza, 13-

38.

REYNOLDS, P. J. 1974, “Experimental Iron Age storage pits: an interim report”,

Proceedings of the Prehistoric Society, 40, Londres, 118-131.

REYNOLDS, P. J. 1979, Iron Age Farm. London.

REYNOLDS, P. J. 1988: Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur, Vic,

Catalunya.

REYNOLDS, P. J. 1990: La agricultura en la edad del Hierro, Madrid. (Títol original:

Farming in the Iron Age, Cambridge 1976).

REYNOLDS, P. J. 1993: “Zur Herkunft verkohlter Getreidekörner in urgeschichtlichen

Siedlungen. Eine alternative Erklärung”, a A. J. Kalis i J. Meurers-Balke, eds.:

7000 Jahre bäuerliche Landschaft: Entstehung, Erforschung, Erhaltung,

Aufsätze zu Ehren von Karl-Heinz Knörzer, Archaeo-Physika, 13, Köln, 187-

206.

RIBAS, M.; LLADÓ, M. 1977-1978: “Excavació d’unes habitacions pre-romanes a

Burriac (Cabrera de Mataró)”, Pyrenae, 13-14, Barcelona, 153-180.

RINALDI, L. 1927: “L’industria del carbon dolce nelle Marche”, Le Vie d’Italia,

gennaio 1927, 66-72.

RIQUIER, S.; FRENÉE, E. 2004, “Un dépôt de vases au fond d’un silo de la fin du IVe

ou du debut du IIIe siècle av. J.-C. à la Chaussée-Saint-Victor ‘ZAC A.10’

(Loir-et-Cher)”, Bulletin de l’Association française pour l’étude de l’âge du Fer,

22, 37-38.

RIU, M. 1999: “Excavaciones en el Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall

(municipio de Gavet de la Conca, comarca de Pallars Jussà, provincia de Lérida,

Pirineo catalán, España)”, Carlos Alberto Ferreira de Almeida: in memoriam,

Universidade do Porto, 275-287.

ROBINSON, K. R. 1963: “A note on storage pits: Rhodesian Iron Age and modern

Africa”, South African Archaeological Bulletin, 18 (70), 62-63.

RODANÉS, J. M.; PICAZO, J. V.; PEÑA, J. L. 2011: “El foso defensivo de la Primera

Edad del Hierro del Cabezo de la Cruz (La Muela, Zaragoza)”, Revista


RODET-BELARBI, I.; OLIVE, C.; FOREST, V. 2002: “Dépôts archéologiques de

pieds de mouton et de chèvre: s’agit-il toujours d’un artisanat de la peau? Le

travail du cuir de la préhistoire à nos jours, Antibes, 315-349.

RODRÍGUEZ, A. 2013: “Sistemas subteráneos de almacenamiento en la Galicia

medieval. Una primera tipología y consideraciones para su estudio”, a A. Vigil-

Escalera, G. Bianchi i J. A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and

incomes in Early Medieval Europe, Bilbao, 193-208.

RODRÍGUEZ, J.A.; ABARQUERO, F.J. 1994: “Intervención arqueológica en el

yacimiento de la edad del Bronce de ‘El Cementerio-El Prado’, Quintanilla de

Onésimo (Valladolid)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León, 5,

Valladolid, España, 1991-1992, 33-57.

294

RODRÍGUEZ, J. A.; DEL VAL, J. M. 1990: “Nuevos datos para la interpretación de

los ‘hoyos’ de Cogotas I. Un silo de Barcial del Barco”, Actas del Primer

Congreso de Historia de Zamora (14-18 marzo 1988), Zamora, 2, 201-209.

ROJAS, J.M.; GÓMEZ, A. J. 2000: “Intervención arqueológica en el yacimiento de

Huerta Plaza (Poblete, Ciudad Real) y su relación con otros yacimientos

calcolíticos de la provincia de Ciudad Real”, El patrimonio arqueológico de

Ciudad Real. Métodos de trabajo y actuaciones recientes, Valdepeñas, Ciudad

Real, 21-43.

ROJO, M.A.; GARRIDO, R.; GARCÍA, I. 2012: El neolítico en la Península Ibérica y

su contexto europeo, Madrid.

ROKSETH, P. 1923: Terminologie de la culture des céréales à Majorque, Barcelona.

RONDA, L. 2006: “Descubren en Dénia un horno que usaron los romanos para la

fabricación de la cal”, Las Provincias, València, 6 de octubre de 2006.

ROSELLINI, M. 2009: La fabbricazione del carbone di legna, document accessible a

http://blog.intoscana.it/

ROSSER, P.; QUILES, I.; ROSSELLÓ, N. 1993: “La ciudad de Alicante y la

arqueología del poblamiento en época medieval islámica”, IV Congreso de

Arqueología Medieval Española, Alacant, vol. II, 115-122.

ROUGIER, V. 2003: “Les structures à remplissage de galets chauffés du Bronze final

de Sierentz (Alsace, France)”, a M. C. Frère-Sautot, ed.: Le feu domestique et ses



ROUGIER, R; WATEL, F.; BLONDIAUX, J. 2003: “Deux inhumations en silo sur le

tracé de l’autoroute A29 à Fresnes-Mazancourt et Framervilla-Rainecourt

(Somme)”, Revue archéologique de Picardie, 3/4, Amiens, 67-76.

ROUX, J.-C. 1999, “Histoire et évolution de l’habitat dans la zone 1 de Lattes, les îlots

1B, 1C et 1D du IVe. siècle avant notre ère”, Lattara, 12, Lattes, 11-128.

ROUX, J.-C. 2008: “L’emploi de la bauge dans l’architecture protohistorique de Lattes

(fin du VIe s.-milieu du IVe s. av. J.-C.), Gallia, 65, Paris, 107-109.

ROUX, J.-C.; VERDIER, F. 1989, “L’utilisation du sable dans l’habitat antique de

Lattes”, Lattara, 2, Lattes, 33-38.

ROVIRA, M.C. 1997: “De bronzistes a ferrers: dinàmica de la metal·lúrgia

protohistòrica al nord-est peninsular”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i

ciència, 13, Vic, Catalunya, 59-70.

ROVIRA, M.C. 2002: “Producció metal·lúrgica”, a E. Pons, dir: Mas Castellar de

Pontós (Alt Empordà). n complex arqueològic d’època ibèrica, Girona, 523-

529.

ROVIRA, N.; CHABAL, L. 2008: “A fundation offering at the Roman port of Lattara

(Lattes, France): the plant remains”, Vegetation History and Archaeobotany, 17,

Berlín, 191-200.

ROYO, J. I.; GÓMEZ, F. 1992, “Riols I: un asentamiento neolítico al aire libre en la

confluencia de los ríos Segre y Ebro”, a P. Utrilla ed., Aragón litoral

mediterráneo. Intercambios culturales durante la prehistoria, Zaragoza, 297-

308.

ROYO, J.I.; GÓMEZ, F. 1996: “Hábitat y territorio durante el neolítico antiguo y

medio/final en la confluencia del Segre u el Ebro (Mequinenza, Zaragoza)”, I

Congrés del Neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Belaterra, 27-29 març de

1995), Rubricatum, 1, vol 2, 767-780.

295

ROYO, J. I.; REY, J. 1993: “Balsa la Tamariz, una aportación al estudio del

poblamiento estable de la edad del bronce en las Cinco Villas”, Suessetania, 13,

Ejea de los Caballeros, Aragó, diciembre 1993, 47-59.

RUAS, M. P. 1990: “Analyse des paléo-semences carbonisées”, a C. Raynaud, Le

village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier

ouest (1981-1983), Besançon-París, 96-104.

RUIZ, G.; LORRIO, A; MARTÍN, M. 1986: “Casas redondas y rectangulares de la

Edad del Hierro: aproximación a un análisis comparativo del espacio

doméstico”, Arqueología Espacial, 9. Coloquio sobre el microespacio, 3. Del

Bronce Final a Época Ibérica (Teruel 1986), 79-102.

RUIZ, M.L., ed. 1995: Ritos de paso y puntos de paso. La Ría de Huelva en el mundo

del Bronce Final europeo, Complutum, Extra 5, Madrid.

RUTA, A. et al. 2007: “Un deposito di ceramica dell’età del ferro in Oderzo:

panoramica tecnica e prospettive di ricerca”, Rivista di Archeologia, 31, Roma

211-226.

RUTHENBERG, K.; WEINER, J. 1997: “Some ‘tarry substance’ from de wooden

bandkeramic well of Erkelenz-Kückhoven (Northrhine-Westphalia, FRG).

Discovery and analysis”, Proceedings of the First International Symposium on

wood tar and pitch, held by the Biskupin Museum (department of the State

Archaeological Museum in Warsaw) and the Museumsdorf Düppel (Berlin) at

Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993, Warszawa, 29-34.

SABJÁN, T. 1999: “A veremház rekonstrukcioja”, a Z. Bencze et al. eds: Egy Árpád-

kori veremház feltárása és rekonstrukciojá, Budapest, 131-176.

SABJÁN, T. 2002: “Reconstructions of Medieval pit-houses”, a J. Klapste, ed.: The

rural house, from the Migration period to the oldest still standing buildings,

Ruralia IV, Památky archeologické, Supplementum 15, Praga, 320-332.

SAGRERA, J. 2001: Les ceràmiques de producció ibèrica de Sant Julià de Ramis: el

poblat i els camps de sitges, tesi doctoral, Universitat de Girona.

SALANOVA, L; DUCREUX, F, eds. 2005: “L’habitat campaniforme de la Noue à

Saint-Marcel (Saône-et-Loire). Elements de définition du groupe bourguignon-

jurassien”, Gallia Préhistoire, 47, París, 33-146.

SALAŠ, M. 2007: Bronzové depoty střední az pozdní doby bronzové na Moravě a v

českém Slezsku, tesi doctoral, Brno, República Txeca.

SALIDO, P.J. 2003-2004: “La documentación literaria aplicada al registro

arqueológico: las técnicas de construcción de los graneros romanos rurales”,

Espacio, tiempo y forma, serie I, Prehistoria y arqueología, 16-17, Madrid, 463-

478.

SALIDO, J. 2011: “El almacenamiento de cereal en los establecimientos rurales

hispanorromanos”, a J. Arce i B. Goffaux, eds.: Horrea d’Hispaniae et de la

Méditerranée romaine, Madrid, 127-141.

SALZANI, L.; SALZANI, P. 2001: “Gazzo. Pozzetti dell’età del Rame in località Scolo

Gelmina”, Quaderni di Archeologia del Véneto, 17, 80-83.

SANCHES, M. J. 1987: “O Buraco da Pala. Um abrigo pré-histórico no concelho de

Mirandela (noticia preliminar das excavaçôes de 1987)”, Arqueologia, 16, Porto,

Portugal, 58-77.

SANCHES, M. J. 1988: “O povoado da Lavra (Marco de Canaveses)”, Arqueologia, 17,

Porto, Portugal, 125-134.

SÁNCHEZ, A. 1999: “Las técnicas constructivas con tierra en la arqueología

prerromana del país valenciano”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de

Castelló, 20, Castelló, 161-188.

296

SÁNCHEZ, E. 1986: “Memòria de les prospeccions arqueològiques a can Bonells”,

document accessible a www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/

Documents/Documents2008/arxius/qmem286_web.pdf.pdf, consultat el febrer

de 2014.

SÁNCHEZ-PALENCIA, F.J.; FERNÁNDEZ-POSSE, M.D. 1986: “Hábitat y

urbanismo en la Corona de Corporales”, Arqueología Espacial, 9, Coloquio

sobre el microespacio, 3. Del Bronce Final a Época Ibérica, Teruel, 139-154.

SANCHIS, A.; SARRIÓN, I. 2004: “Restos de cánidos (Canis familiaris ssp.) en

yacimientos valencianos de la edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria

Levantina, 25, València, 161-198.

SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. 1992: El poblat ibèric d’Alorda Park, Calafell, Baix

Penedès, campanyes 1983-1988, Barcelona.

SANQUER, R. 1974: “Les puits rituels des Namnètes”, Annales de Bretagne et des

pays de l’Ouest, 81(2), Rennes, 247-258.

SANTOS, F.J.C. et al. 2008: “O Casarão da Mesquita 3 (S. Manços, Évora): um sitio de

fossas ‘silo’ do Bronze Pleno/Final na Encosta do Albardão”, Revista

Portuguesa de Arqueologia, 11, n.2, Lisboa, 55-86.

SANZ, F. J. et al. 1994, “La Aceña (Huerba, Salamanca). Un campo de hoyos de

Cogotas I en la vega del Tormos”, Numantia, Arqueología en Castilla y León, 5,

Valladolid, España, 73-86.

SARTI, L.; MARTINI, F.; PALLECCHI, P. 1991: “Fosse de combustione néolitiche:

problemi di interpretazione”, Atti del 13º Convegno Nazionale sulla Preistoria,

Protostoria e Storia della Daunia, San Severo, Itàlia, II, 17-29.

SAULA, O. 1995: Minferri, memòria d’intervenció d’urgència 1993, document

accessible a http://calaix.gencat.cat/handle/10687/8369, consultat el febrer de

2014.

SAUNDERS, C.F. 1920: Useful wild plants of the United States and Canada, New

York.

SCHAUB, J. et al. 1984, “Les fosses et les puits à offrandes du vicus de Bliesbruck

(Moselle)”, Revue Archéologique de l’Est et du Centre-est, 35 (3-4), Dijon, 227-

259.

SCHETELIG, H. 1914, “Myrfund av lerkar fra tidlig jernalder”, Oldtiden III, 1913, 33-

39.

SCHIRREN, C.M. 1995: “Astgabelidol und Rinderopfer: Einige Aspekte eisenzeitlicher

Kultpraktiken im Lichte der Grabungen 1994 in Bad Doberan, Mecklenburg-

Vorpommem”, Germania, 73(2), Frankfurt am Main, 317-336.

SCHLIPPÉ, P. 1986, Écocultures d’Afrique, Nivelles, Bèlgica (títol original: Shifting

cultivation in Africa. The Zande system of agriculture, Londres, 1956).

SCHMAEDECKE, M. 2002: “Zur Kontinuität von Getreidespeichern auf Stützen von

vorgeschchtlicher Zeit bis in die frühe Neuzeit”, a J. Klapste, ed.: The rural

house, from the Migration period to the oldest still standing buildings, Ruralia

IV, Památky archeologické, Supplementum 15, Praga, 134-142.

SCHMIDT, B.; SCHULTZE-MOTEL, J.; KRUZE, J. 1965: “Früheisenzeitliche

Vorratsgrube auf der Bösenburg, Kr. Eisleben”, Ausgrabungen und Funde, 10,

Berlín, 29-31.

SCHUBART, H.; PINGEL, W.; ARTEAGA, O. 2000: Fuente Álamo. Las excavaciones

arqueológicas 1977-1991 en el poblado de la Edad del Bronce, Sevilla.

SCHULTZE-MOTEL, J.; GALL, W. 1967: “Prähistorische Kulturpflanzen aus

Thüringen”, Alt-Thüringen, 9, Stuttgart, 7-15.

297

SÉGUIER, J.-M. et al. 2006-2007: “Le début du IVe s. av. J.-C. dans l’espace culturel

sénonais: les habitats de Bois d’Echalas à Ville-Saint-Jacques et de Beauchamp

à Varennes-sur-Seine (Seine-et-Marne) dans le contexte de l’interfluve Seine-

Yonne”, Revue archéologique du Centre de la France, 45-46, Vichy, 1-50.

SEIGNOBOS, C. 1984: “L’habitation”, a J. Boutrais et al: Le Nord du cameroun: des

Hommes, une région, Paris, 181-200.

SERNA, A. 1995: “Estudio sedimentológico y de técnicas constructivas de un

yacimiento de la edad del bronce: La Horna (Aspe, Alicante)”, Cuadernos de

Geografía, 57, València, 71-89.

SERNEELS, V. 1997: “L’estudi dels rebutjos metal·lúgics i la seva aportació a la

comprensió de la indústria del ferro”, Cota Zero, Revista d’Arqueologia i

Ciència, 13, Vic, Catalunya, 29-42.

SERRANO, E; TORRA, M. 2004: “Excavacones arqueológicas en la casa de San

Isidro”, a Testimonios del Madrid medieval. El Madrid musulmán, Madrid, 143-

161.

SESMA, J.; GARCÍA, J. 1995-1996, “Excavaciones de urgencia en los yacimientos de

depósito en hoyos de Aparrea (Biurrun) y la Facería (Tiebas)”, Trabajos de

Arqueología Navarra, 12, Pamplona, 293-297.

SESMA, J. et al. 2009: “La cerámica de estilo Cogotas I y los ciclos culturales en las

postrimerías de la Edad del Bronce en Navarra”, Cuadernos de Arqueología de

la Universidad de Navarra, 17, 39-83.

SHAHACK-GROSS, R.; MARSHAL, F.; WEINER, S. 2003: “Geo-ethnoarchaeology

of pastoral sites: the identification of livestock enclosures in abandoned Maasai

settlements”, Journal of Archaeological Science, 30, Londres, 439-459.

SHAHACK-GROSS, R. et al. 2004: “Reconstruction of spatial organisation in

abandoned Maasai settlements: implications for site structure in the Pastoral

Neolithic of East Africa”, Journal of Archaeological Science, 31, Londres,

1395-1411.

SHAZALI, M. E. H. 1992, “Matmora (underground pit) storage of sorghum in the

Sudan”, Bulletin of Grain Technology, 30 (3), Hapur, Índia, 207-212.

SHAZALI, M. E. H.; EL HADI, A. R.; KHALIFA, A. M. H. 1996, “Storability of

sorghum grain in traditional and improved matmoras (storage pits) in Sudan”,

Tropical Science, 36 (3), Londres, 182-192.

SIGAUT, F. 1978: Les réserves de grains à long terme. Techniques de conservation et

fonctions sociales dans l’histoire, París-Lille.

SKIBO, J.M.; FRANZEN, J.G.; DRAKE, E.C. 2007: “Smudge pits and hide smoking

revisited”, a J.M. Skibo, M.W. graves i M.T. Stark, eds.: Archaeological

anthropology: perspectives on method and theory, Tucson, Arizona, 72-92.

SMITH, M.A. 1959: “Some Somerset hoards and their place in the Bronze Age of

Southern Britain”, Proceedings of the Prehistoric Society, 25, Londres, 144-187.

SOLÀ, J. 2003: La muntanya oblidada. Economia tradicional, desenvolupament rural i

patrimoni etnològic al Montsec, Barcelona.

SOLER, B. 2003: Estudio de las estructuras de combustión prehistóricas: una

propuesta experimental. Cova Negra (Xàtiva, Valencia), Ratlla del Bubo

(Crevillent, Alicante) y Marolles-sur-Seine (Bassin Parisien, Francia), València.

SOPADE, P. A. 1998: “Mumu: a traditional method of slow cooking in Papua New

Guinea”, Boiling Point No. 38: Household energy in high cold regions, GTZ.

SOUDSKY, B. et al. 1982, “L’habitat néolithique et chalcolithique de Cuiry-les-

Chaudardes-Les Fontinettes-Les Gravelines (1972-1977)”, Revue Archéologique

de Picardie, no. spécial 1, Amiens, 57-119.

298

STAHL, A.B. 1989: “Plant-food processing: implications for dietary quality”, a D.R.

Harris, G.C. Hillman, eds.: Foraging and farming. The evolution of plant

explotation, Londres, 171-194.

STAPEL, A. 1999, Bronzezeitliche Deponierungen im Siedlungsbereich, Altdorf-

Römerfeld und Altheim, Landkreis Lanshut, Münster.

STAŠŠÍKOVÁ-ŠTUKOVSKÁ, D. 2002: “The stone and Middle Age ovens in Loess

sites of Slovaquia. Influences on their quality for food preparation”,

Civilisations: Revue internationale d’anthropologie et de sciences humaines, 49,

Bruxelles, 259-269.

STÄUBLE, M. 2002: “From the air and on the ground: two aspects of the same

archaeology? Round and linear ditch systems in North-Western Saxony”,

Archeologické Rozhledy, 54, Praga, 301-313.

STÄUBLE, H.; ELBURG, R. 2011: “Les puits rubanés: distribution, construction et

signification”, a A. Hauzeur, I. Jadin i C. Jungels, eds.: 5000 ans avant J.-C. la

grande migration? Le Néolithique ancien dans la collection Louis Éloy,

Bruxelles, 49-54.

STENVIK, L. F. 1989: “Tovmoen i Budal –et fysisk arkiv om bruk av utmarka langt

bakover i tid”, Spor-fortidsnytt fra Midt-Norge, Trondheim, Noruega, 1, 4-7.

STEWARD, M. C. 1977: “Pits in the Northeast: A typological analysis”, a R. E. Funk i

Ch. F. Hayes III, Current perspectives in Northeastern archeology. Essays in

honor of William A. Ritchie, Nova York, 149-164.

STÖLLNER, T. 2010: “Archäologische Spuren früher Meilerei im Siegerland/

Deutschland”, Der Köhlerbote. Informationsblatt des Europäischen Köhlerve-

reins, 5, 10.

STRAULINO, S. 2002: La produzione del carbone di legna sull’Appennino pistoiese.

Construzione di una carbonaia, document accessible a http://hep.fi.infn.it/ol/

samuele/sparetime/carbone.pdf , consultat el febrer de 2014.

STROBEL, M.; VIOL. P. 2006: Archäologische ausgrabungen im freistaat Sachsen,

Dresden, accessible a www.archaeologie.sachsen.de/, consultat el febrer de

2014.

STUDENÍKOVÁ, E. 2003: “Spatbronzezeitliche und frühhallstattzeitliche Brunnen in

der Slowakei”, Antaeus, 26, Budapest, 13-24.

ŠUMBEROVÁ, R. 1996, “Neolithic underground storage pits”, Pamatky Archeolo-

gické, 87, Praga, 61-103.

SUMÉRA, F.; VEYRAT, E. 1997: “Les fours à chaux gallo-romains de ‘Brétinoust’,

commune de Sivry-Courtry (Seine-et-Marne)”, Revue archéologique du Centre

de la France, 36, Vichy, 99-130.

SYMONDS, J. 1786: “Observations made in Italy on the use of leaves in feeding

cattle”, Annals of Agriculture and other usefull arts, vol. I, Londres, 207-209.

SZILAS, G. 2008: “Tobbrétegii öskori lelöhely feltárása a békásmegyeri Duna-parton.

Excavation of a multi-layered prehistoric site on the banks of Danube bank

Békásmegyer”, Aquincumi Füzetek, 14, Budapest, 89-104.

SZILAS, G. 2009: “Megelőző feltárás az egykori Fővárosi Tanács üdülőjének területén

(II. ütem)/ Investment-led excavation on the territory of the former holiday

house of the City Council of Budapest (phase II)”, Aquincumi Füzetek, 15,

Budapest, 63-74.

SZMYT, M. 2006: “Dead animals and living society”, Journal of Neolithic

Archaeology, acessible a www.jungsteinSITE.de, consultat el febrer de 2014.

299

TAFFANEL, O.; TAFFANEL, J. 1980: “Le vérazien de Mailhac (Aude)”, a J. Guilaine:

Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et

la Catalogne, Paris, 33-37.

TANAGLIA, M. 1953: De agricultura, testo inedito del secolo XV pubblicato e

illustrato da A. Roncaglia, Bologna.

TAPLIN, G. 1878: The Narrinyeri: An account of the tribes of South Australian

Aborigines, Adelaide.

TARACENA, B.; GIL, O.; BATALLER, R. 1954: Excavaciones en Navarra: 1951-

1953, Pamplona.

TARRÚS, J.; CHINCHILLA, J. 1985: “El jaciment a l’aire lliure del neolític final de

Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)”, Empúries, 47, Barcelona 42-69.

TASCA, G. 1998: “Intonaci e concotti nella preistoria: tecniche di rilevamento e

problemi interpretativi”, a L. Castelletti i A. Pessina, dir., Introduzione

all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995), Como, 77-

87.

TEIRA, A. et al. 2010: “La excavación arqueológica de los grandes almacenes El Pilar

(Santiago de Compostela, Galicia, España): un estudio arqueobotánico de silos

de almacenaje medievales”, Estudos do Quaternário, 6, Braga, Portugal, 75-90.

TEMPIR, Z. 1961: “Archeologické nàlezi obilnin na uzemi Československá”, Vedecké

pràce-Zemedelského Musea, Academie zemedeskych ved. Praha, 157-200.

TENCARIU, F. A. 2010: “Tehnologia arderii ceramicii în preistorie. ‘Enigme’

arheologice, informatii etnografice, interpretări etnoarheologice”. Revista

arheologica, serie novă, 6(2), Chişinău, 147-162.

TEOFRASTO 1988: Historia de las plantas. Introducción, traducción y notas por José

María Díaz-Regañón López, Madrid.

TERRATS, N. 2010: “L’hàbitat a l’aire lliure en el litoral i prelitoral català durant el

bronze inicial: anàlisi teòrica-metodològica aplicada a l’assentament de can

Roqueta (Sabadell-Barberà del Vallès, Vallès occidental)”, Cypsela, 18, Girona,

141-155.

TERRY, J. 1995: “Excavation at Lintshie Gutter unenclosed platform settlement,

Crawford, Lanarkshire, 1991”, Proceedings Society of Antiquaries of Scotland,

125, Edinburgh, 369-427.

THÉR, R. 2004: “Experimental pottery firing in closed firing devices from the

Neolithic-Hallstatt period in Central Europe. A pilot study based on experiments

executed at the Centre of Experimental Archaeology in Všestary”, EuroREA, 1,

Hradec Králové, República Txeca, 35-82.

THÉRY-PARISOT, I.; CHABAL, L.; COSTAMAGNO, S. 2010: Taphonomie de la

combustion des résidus organiques et des structures de combustion en contexte

archéologique, Actes de la table ronde, 27-29 mai 2008, Paletnologie: Revue

bilingüe de Préhistoire, 2, Toulouse.

THÉVENIN, A.; SAINTY, J.; POULAIN, T. 1977: “Fosses et sépultures Michelsberg,

sablière Maetz à Rosheim (Bas-Rhin)”, Bulletin de la Société prehistorique

française, 74, París, 608-621.

THÉVENOT, J.-P. 1982: “Circonscription de Bourgogne”, Gallia préhistoire, 25, París,

311-356.

THOMASSEN, Y. 2009: Sanctuaires and the votive offerings from the Early Iron Age.

A comparative study of votive offerings from the Eastern Peloponese, Master’s

thesis, University of Bergen, Noruega.

THOMS, A.V. 1998: “Earth ovens”, a G.E. Gibbon i M.A. Kennet: Archaeology of

prehistoric native America: an encyclopedia, New York-Londres, 132-133.

300

THOMS, A. V. 2003: “Cook-stone technology in North-America: evolutionary changes

in domestic fire structures during the holocene”, a M. C. Frère-Sautot, ed.: Le

feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-

en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 87-96.

TIERSONNIER, M. A. 1877: “Conservació dels forratjes verts per medi de las sitjas”,

L’Art del Pagès, 1, Barcelona, 77-79 (traducció d’un article publicat al Journal

d’agriculture pratique).

TINÉ, V. ed. 2009, Favella. Un villaggio neolítico nella Sibaritide, Roma.

TODTENHAUPT, D. 2008: Teergrubenmeiler. Fundpunkt 720 der archäologischen

Grabung am Machnower Krummen Fenn, document accessible a http://www.

stadtentwicklung.berlin.de/denkmal/denkmaltag2008/downloads/Teergrubenmei

ler2008.pdf, consultat el febrer de 2014.

TOMAŽ, A. 2005: “Miniature vessels from the Neolithic site at Čatež-Sredno polje.

Where they meant for every day use or for something else?”, Documenta

Praehistorica, 32, Ljubljana, Eslovènia, 261-267.

TOUPET, C.; LEMAITRE, P. 2003: “Une plantation de vignes gallo-romaines dans le

Nord de la Gaule, à Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, Actualités de la recherche

en histoire et archéologie agraires. Actes du colloque international AGER V

(Besançon, 19-20 septembre 2000), Besançon, 209-223.

TOUPET, C. et al. 2005: “Enclos quadrangulaires et puits à offrandes. Le cas de

Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars,

L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du XXVI colloque de l’Association

Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002),

Tours, París, 7-32.

TOURNEUX, H.; DAÏROU, Y. 1998: Dictionnaire peul de l’agriculture et de la nature

(Diamaré, Cameroun), suivi d’un index français-fulfulde, París, Wageningen,

Montpellier.

TREBSCHE, P. 2003: “Neue einblicke in die urgeschichte von Ansfelden: Die

ausgrabungen auf der burgwiese 1999-2002”, a J. Leskovar, C. Schwanzar i G.

Winkler, dir.: Worauf wir stehen. Archäologie in Oberösterreich. Katalogue des

OÖ Landesmuseums, Weitra, 77-84.

TREBSCHE, P. 2005: “Deponierungen in Pfostenlöchern der Urnenfelder-, Halstatt-

und Frühlatènezeit. Ein Beitrag zur Symbolik des Hauses”, a R. Karl i J.

Leskovar, Interpretierte Eisenzeiten. Fallstudien, Methoden, Theorie.

Tagungsbeiträge der 1. Linzer Gespräche zur interpretativen Eisenzeitarchä-

ologie, 215-227.

TREBSCHE, P. 2008: “Rituale beim Hausbau während der Spätbronze- und Eisenzeit:

Zur Aussagekraft und Interpretation von Deponierungen in Pfostenlöchern”, a C.

Eggl et al. dirs: Ritus und Religion in der Eisenzeit, Langenweißbach, 67-78

(molt semblant a Trebsche 2005).

TREFFORT, J.-M.; ALIX, P. 2010: “Montélimar-Portes de Provence, Zone 5: les

alignements de foyers à pierres chauffées néolithiques dans le secteur du

Gournier, a A. Beeching, E. Thirault i J. Vital, dir.: Economie et société à la fin

de la préhistoire. Actualité de la recherche. Actes des 7e Rencontres

Méridionales de Préhistoire Récente (Bron 2006), Lyon, 207-222.

TRIANTAFYLLIDOU-BALADIE, Y. 1979, “Greniers publics et familiaux en Grèce

du XIVe. au XXe. Siècle”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de


de cultures et des sociétés, I, París, 150-158.

301

UREM-KOTSOU, D. et al. 2002: “Birch-bark tar at Neolithic Makriyalos, Greece”,

Antiquity, 76, Cambridge, 962-967.

URSACHI, V. 1990: “Le dépôt d’objets de parure énéolithiques de Brad, com. Negri,

dép. de Bacan”, a V. Chirica i D. Monah, eds: Le paleolithique et le néolithique

de la Roumanie en contexte européen, Iasi, Rumania, 335-386.

VAGINAY, M.; GUICHARD, V. 1988: L’habitat gaulois de Feurs (Loire): Fouilles

récentes (1978-1981), Documents d’Archéologie Française, 14, París.

VALENTI, M.; FRONZA, V. 1997: “Lo scavo di strutture in materiale deperibile.

Griglie di riferimento per l’interpretazione di buche e di edifici”, a S. Geliche,

ed., I Congresso Nazionale di Arqueologia Medievale (Pisa 29-31 maggio 1997),

Firenze, 172-177.

VALIENTE, J. 1987: La Loma del Lomo I. Cogolludo, Guadalajara, Excavaciones

Arqueológicas en España, 152, Madrid.

VALIENTE, J. 1992, La Loma del Lomo II, Toledo.

VALIENTE, J. 1993: “Un rito de fertilidad agraria de la edad de Bronce en la Loma del

Lomo (Cogolludo, Guadalaja)”, Homenaje a José Mª Blazquez, Madrid, I, 253-

265.

VALLAT, P.; CABANIS, M. 2009: “Le site de ‘Champ Chalatras’ aux Martres-Artière

(pui-de-Dôme) et les premiers témoins archéologiques de la viticulture gallo-

romaine dans le bassin de Clermond-Ferrand (Auvergne)”, Revue Archéologique

du Centre de la France, 48, Vichy, 155-188.

VAN ANDRIGA, W.; LEPETZ, S. 2003: “Le ossa animali nei santuari: per una

archeologia del sacrificio”, a O. de Cazanove i J. Scheid, eds.: Sanctuaires et

sources dans l’Antiquité, Nàpols.

VAN DEN BOSCHE, B.; CARPENTIER, V.; MARCIGNY, C. 2009: “Evolution des

formes de l’exploitattion agricole dans la champagne normande (2500-30 avant

J.-C.). L’exemple des fouilles préventives de la peripherie sud de Caen”, Revue

archéologique de l’Ouest, 26, Rennes, 57-83.

VAQUER, J. 1986, “Les fosses de Carsac et la conservation des grains à l’Âge du Fer:

hypothèses et déductions”, a J. Guilaine et al., Carsac. Une agglomération

protohistorique en Languedoc, Tolouse, 257-260.

VAQUER, J. 1990: Le néolithique en Languedoc Occidental, París.

VAQUER, J. 1994: “Une possible structure de cuisson de céramiques sur le site de

Nôtre-Dame-de-Marceille à Limoux (Aude)”, Terre cuite et société. XIVèmes

Rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes (Antibes, 1993)

Juan-les-Pins, França, 93-97.

VAQUER, J. 2011: “Les enceintes à fossés du Neolithique, du Chalcolithique et du

Bronze ancien dans la zone nord pyrénéenne”, Revista d’Arqueologia de


VAQUERIZO, D.; QUESADA, F.; MURILLO, J. F. 1991: “Avance al estudio de los

materiales arqueológicos recuperados en el yacimiento ibérico del ‘Cerro de la

Cruz’ (Almedinilla, Córdoba)”, Anales de Arqueología Cordobesa, 2, Córdoba,

171-224.

VARRÓ, M. T. 1928: Del camp, traducció de Mn. S. Galmés, Barcelona.

VÁZQUEZ, J. M. 2004, Culturas distintas, tiempos diferentes y soluciones parecidas.

Ensayos de etnoarqueología, Pontevedra.

VÁZQUEZ, M. P. et al. 2006-2007: “El jaciment de la serra del Calvari (la Granja

d’Escarp, el Segrià, Lleida). Estat de la qüestió”, Revista d’Arqueologia de

Ponent, 16-17, Lleida, 63-110.

302

VELDE, P. van de 1973: “Ritual, skins and homer: the Danubian ‘Tan Pits’”, Analecta

Praehistorica Leidensia, 6, Leiden, Països Baixos, 50-65.

VENCL, S.; ZADÁK, J. 2010: “Keramický depot mohylové kultury strední doby

bronzové z Prahy 9-Bĕchovic”, Archeologické rozhledy, 62, Praga, 211-258.

VERDIN, F. et al. 1996-1997: “Coudounèu (Lançon-en-Provence, Bouches du Rhône):

une ferme-grenier et son terroir au Ve. siècle avant J.-C.”, Documents

d’Archéologie Méridionale, 19-20, Lattes, 165-198.

VERJUX, C. 2004, “Creuser pour quoi faire ? Les structures en creux au Mésolithique”,

Approches fonctionnelles en préhistoire, XXVe. Congrès Préhistorique de

France (Nanterre, 24-26 novembre 2000), Paris, 239-248.

VERMA, L. R. 1998: Indigenous technology knowledge for watershed management in

upper north-west Himalayas of India, Kathmandu, Nepal, FAO.

VERWERS, G. J. 1972: Das Kamps Veld in Haps in Neolithikum, Bronzezeit und

Eisenzeit, Leiden.

VICENTE, A. et al. 2007: “El yacimiento campaniforme del ‘Alto del Romo’

(Tarancon, Cuenca). Asentamiento calcolítico en la Mancha Alta”, Arse: Boletín

anual del Centro Arqueológico Saguntino, 41, Sagunt, País Valencià, 37-73.

VIDAL, L.; PETITOT, H. 2003: “Pour une archéologie de la limite et du bornage;

donées antiques de la Gaulle Narbonnaise”, Actualités de la recherche en

histoire et archéologie agraires. Actes du colloque international AGER V

(Besançon 19-20 septembre 2000), Besançon, 79-96.

VIGNAUD, A. 1995: “L’occupation néolithique dans la cuvette de Caramany, moyenne

vallée de l’Agly (P. O.). Première approche”, X Col·loqui Internacional

d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà i Osseja, 1994), Puigcerdà, Catalunya,

291-297.

VIGNAUD, A. 2001: “La Carrerassa”, Association Archéologique des Pyrénées-

Orientales: Bulletin, 16, Perpinyà, Catalunya nord, decembre 2001, 14-15.

VIGNAUD, A. 2007: “Route de Canohès (ex Petit Prince)”, Bulletin de l’Association

Archéologique des Pyrénées-Orientales, 22, Perpinyà, Catalunya nord, 32-34.

VIGNET ZUNZ, J. 1979, “Les silos à grains enterrés dans trois populations arabes: Tell

algerien, Cyrenaique et sud du lac Tchad”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les


dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 215-220.

VIKKULA, A.; SEPPÄLÄ, S. L.; LEMPIÄINEN, T. 1994: “The ancient field of

Rapola”, Fennoscandia archaeologica, 9, Helsinki, 41-58.

VILA, G. 2003: “Estructures agrícoles de ca n’Amat: un petit mas d’època moderna

(Viladecans, Baix Llobregat)”, II Congrès d’Arqueologia medieval i moderna a

Catalunya (Sant Cugat del Vallès, 18-21 d’abril de 2002), Barcelona, vol. II,

458-462.

VILAÇA, R. 2006, “Depósitos de bronze do território português. Um debate em

aberto”, O arqueólogo português, 24, Lisboa, 9-91.

VILLES, A. 1985: “Que savons-nous des structures d’habitat des âges du Bronze et du

Fer en France Septentrionale?”, Elements de pré et protohistoire européenne:

hommages à Jacques-Pierre Millotte, Besançon, 649-679.

VISY, Z. dir. 2003: Hungarian archaeology at the turn of the millennium, Budapest.

VITAL, J. et al. 2007: “Un autre regard sur le gisement du boulebard périphérique nord

de Lyon (Rhône) au Néolithique et à l’âge du Bronze, Secteurs 94.1 et 94.8”,

Gallia préhistoire, 49, París, 1-126.

VITRUVIO, M. 1995: Los diez libros de arquitectura, traducción directa del latín,

prólogo y notas por Agustín Blánquez, Barcelona.

303

VON NICOLAI, C. 2006: “Sakral oder profan? Späteisenzeitliche Einfriedungen in

Nordfrankreich und Süddeutschland”, Beitrage zur Ur- und Frühgeschichtlichen

Archäologie, 22, Leipzig.

VON NICOLAI, C. 2009: “Pour une ‘contextualisation’ des dépôts du deuxième àge du

Fer en Europe temperée”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 19, Lleida, 75-89.

WAGNER, P. 1985: “Holzbrücken und Opferplatz im Moor bei Riedstadt-Goddelau,

Bundesland Hessen” Fornvannen, 8, Stockholm, 221-241.

WAINWRIGHT, G. J. 1968: “The excavation of a Durotrigian farmstead near Tollard

Royal on Cranbourne Chase, Southern England”, Proceedings of the Prehistoric

Society, 34, Londres, 102-147.

WAINWRIGHT, G. J.; SPRATLING, M. 1973: “The Iron Age settlement of Gussage

All Saints”, Antiquity, 47, Cambridge, 109-130.

WATERBOLK, H. T. 1961: “Aardewerk uit de Hallstatt D-periode van Zeijen

(Drenthe)”, Helinium, 1, Wetteren, Bèlgica, 137-141.

WATERBOLK, H. T. 2009: Getimmerd verleden: sporen van voor- en vroeghistorische

houtbouw op de zand- en Kleigronden tussen Eems en IJssel, Groningen.

WATKINS, T. 1978-1980: “Excavation of an Iron Age open settlement at Dalladies,

Kincardineshire”, Proceedigs of the Society of Antiquaries of Scotland, 110,

Edinburgh, 122-164.

WATSON, P. J. 1979, Archaeological ethnography in Western Iran, Tucson, Estats

Units.

WATT, M. J. 1969, “Grain storage and marketing in the Somali Republic”, Tropical

Stored Products Information, 18, Slough, Regne Unit, 25-32.

WAWRUSCHKA, C. 1998-1999, “Die frühmittelalterliche Siedlung von Rosenburg im

Kamptal, Niederösterreich”, Archaeologia austriaca, 82-83, Viena 347-411.

WEBLEY, L.; TIMBY, J.; WILSON, M. 2007: Fairfield Park, Stotfold Bedfordshire:

later prehistoric settlement in the Eastern Chilterns, Oxford.

WEINER, J. 1998: “Drei Brunnenkästen, aber nur zwei Brunnen: eine neue Hypothese

zur Baugeschichte des Brunnens von Erkelenz-Kückoven”, a H. Koschik i B.

Beyer, dir.: Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales Symposium in Erkelenz,

27-29 Oktober 1997, Köln, 95-112.

WERNER, A. 1990: “Backöfen der Jungsteinzeit. Vom Ausgrabungsbefund zur

originalgetrenen funktionstüchtigen Rekonstruktion”, a M. Fansa, dir.:

Experimentelle Archäologie in Deutschland 1990, Oldenburg, 126-130.

WERNER, A. 1991: “Reconstructions and experimental use of Late Neolithic bread

ovens”, Archéologie expérimentale: Tome 1, le feu, le métal, la céramique, Actes

du colloque international Experimentation en archeologie: bilan et perspectives

(Archéodrome de Beaune, 6-9 avril 1988), 210-213.

WERNER, H. 2000: “Eine spätslawische Siedlung von Dyrotz”, Führer zu

archäologischen Denkmälern in Deutschland, 37, Stuttgart, 213-217.

WIJK, I. M. van 2006: Een schlitzgrube in Sittard, Inventariserend veldonderzoek te

Sittard Rijksweg Zuid, gem. Sittard – Geleen, Archol. Archeologisch Onderzoek

Leiden, Rapport 52, Leiden.

WILLERDING, U. 1968-1998: “Getreidespeicherung”, a J. Hoops et al.: Realexicon

der germanischen altertumskunde, Berlín, 2ª edició, vol. 12, 11-30.

WILSON, D. R.; WRIGHT, R P. 1970: “Roman Britain in 1969”, Britannia, 1,

Londres, 269-315.

WILSON, G. L. 1917: Agriculture of the Hidatsa Indians. An indian interpretation,

Minneapolis, Estats Units.

304

WILSON, G. L. 1934, “The Hidatsa earthlodge”, Anthropological Papers of the

American Museum of Natural History, vol. 33 part V, New York, 339-420.

WINDL, H. J. 1974, “Bronzezeitliche Siedlungsobjecte aus Pulkau, p. B. Hollabrunn,

N.Ö.”, Annales Naturhistorisches Museum Wien, 78, Viena, Dezember 1974,

119-140.

WINDL, H. 1998: “Der Brunnen der Linearbandkeramik von Schletz/Asparn a. d. Zaya,

p. B. Mistelbach, im Nordosten Österreichs”, a H. Koschik i B. Beyer, dir.:

Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales Symposium in Erkelenz, 27-29

Oktober 1997, Köln, 85-94.

WINGHART, S. 1985-1986, “Spätglockenbezerzeitliche Keramikdeponierungen von

Allershausen-Unterkienberg, Landkreis Freising”, Bericht der Bayerischen

Bodendenkmalpflege, 26-27, München, 81-91.

WOITSCH, J. 2009: “Vlastnosti a kvalita dřevěného uhlí vyrobeného při experimentu

ve Lhotě na Křivoklátsku”, Archeologia Technica, 20, Brno, República Txeca,

46-53.

WOLFF, G. 1911: “Neolitische Brandgraber in der Umgebung von Hanau”,

Praehistorische Zeitschrift, 3(1/2), Leipzig, 1-51.

WOOD, J. 2000: “Food and drink in european prehistory”, European Journal of

Archaeology, 3 (1), Londres, 89-111.

WOODWARD, A.; WOODWARD, P. 2004: “Dedicating the town: urban foundation

deposits in Roman Britain”, World Archaeology, 36, Basingstoke, Regne Unit,

68-86.

WOOLHOUSE, T. 2007: A Late Bronze Age hoard and Early Iron Age boundary at

Lodge Farm, Costessey, document accessible a http://archaeologydataservice.

ac.uk/archiveDS/archiveDownload?t=arch-481-1/dissemination/pdf/archaeol7-

57935_1.pdf, consultat el febrer de 2014.

WOREDE, M.; TESEMMA, T.; FEYISSA, R. 1999, “Keeping diversity alive: an

Ethiopian perspective”, a S. B. Brush, Genes in the field: On-farm conservation

of crop diversity, Canadà.

WRIGHT, J.; POWELL, A. B.; BARCLAY, A. 2009: Excavation of prehistoric and

Romano-British sites at Marnel Park and Merton Rise (Popley) Basingstoke,

2004-8, Salisbury.

YRIARTE, C. 1877: “De Ravenne à Otrante”, Le tour du monde, 34, París, segon

semestre 1877, 209-288.

ZACH, R. 1979: “Die Pechölsteine im östlichen Muhlviertel”, Oberösterreichische

Heimatblätter, 33, Linz, 109-110.

ZAPATA, L.; BALDELLOU, V.; UTRILLA, P. 2008: “Bellotas de cronología neolítica

para consumo humano en la Cueva de Chaves (Bastarás, Huesca)”, a M.S.

Hernández, J.A. Soler i J.A. López, eds.: Actas del IV Congreso del Neolítico

Peninsular (Alicante, 27-30 noviembre 2006), vol. I, 402-410.

ZÁPOTOCKÝ, M. 2008: “Badenská a řivnáčská kultura v severozápadních Čechách”,

Archeologické Rozhledy, 60, Praga, 383-458.

ZBYSZEWSKI, G. et al. 1976, “Découverte d’un silo préhistorique près de Verdelha

dos Ruivos (Vialonga), Portugal”, Madrider Mitteilungen, 17, Mainz am Rheim,

Alemanya, 76-78.

ZEEB-LANZ, A. et al. 2007: “Schimmlpfennig, Außergewöhnliche Deponierungen der

Bandkeramik – die Grubenanlage von Herxheim. Vorstellung einer Auswahl

von Komplexen mit menschlichen Skelettresten, Keramik und anderen

Artefaktgruppen”, Germania, 85, Frankfurt am Main, 199-274.

305

ZEIST, W. van; GUILAINE, J.; GASCÓ, J. 1983: “L’orge du Bronze moyen de la

grotte des Cazals (Sallèles-Cabardès, Aude)”, Bulletin de la Société

prehistorique française, 80 (4), París, 117-118.

ZIEGFELD, A. 1922-1929, “Speicher zur Nahrung”, a L. Frobenius i R. von Wilm,

eds.: Atlas africanus, Heft 2, Munich.

ZIMMERMANN, W. H. 1981: “Archäologische Befunde frühmittelalterliche

Webhäuser. Ein Beitrag zum Gewichtswebstuhl”, Textilsymposium Neumünster

1981, Archäologische Textilfunde, Neumünster, Alemanya, 109-135.

ZIMMERMANN, W. H. 1991: “Erntebergung in Rutenberg und Diemen aus

archäologischer und volkskundlicher Sicht”, Néprajzi Értesitö, 71-73, Budapest,

1989-1991, 71-104.

ZIMMERMANN, W. H. 1992: “The ‘helm’ in England, Walles, Scandinavia and North

America”, Vernacular Architecture, 23, York-Leeds, Anglaterra, 34-43.

ZIMMERMANN, W. H. 1999 a: “Why was cattle-stalling introduced in prehistory?

The significance of byre and stable and of outwintering”, a C. Fabech i J.

Ringtved, eds.: Settlement and Landscape. Proceedings of a conference in

Århus, Denmark, May 4-7 1998, Hojbjerg, Dinamarca, 301-318. ZIMMERMANN, W. H. 1999 b: “Favourable conditions for cattle farming, one reason

for the Anglo-Saxon migration over the North Sea? About the byre’s evolution

in the area South and East of the North Sea and England”, a H. Sarfatig, W.J.H.

Verwers i P.J. Woltering, eds.: In discussion in the past. Archaeological studies

presented to W.A. Van Es. Zwolle-Amersfoort, 129-144.

307

Resumen

HOYOS, SILOS Y OTRAS COSAS. CATÁLOGO DE ESTRUCTURAS

PREHISTÓRICAS DE EUROPA

Este libro es un catálogo de más de sesenta estructuras que podemos encontrar en

una excavación prehistórica, en el cual se buscan elementos que permiten identificar la

función que tenían. Se trata de un estudio multidisciplinar que combina datos de

agronomía, etnografía y arqueología.

Hemos procurado que la identificación de la función de una fosa se hiciera de la

manera más "natural" posible, a través de la forma, del contenido o de algunas

características fácilmente verificables. A pesar de mi esfuerzo, muchas estructuras

siguen siendo difíciles de definir o incluso son controvertidas: vamos a encontrar un

buen número de ejemplos a lo largo de este libro.

En primer lugar vamos a clasificar las estructuras en positivas y negativas. Como es

sabido, las estructuras positivas son aquellas que están formadas por la aportación de

material (sedimento, piedras, barro), mientras que las negativas son recortes en el

sustrato que forma la base del yacimiento. A su vez, las estructuras positivas se

clasificarán por el tipo de material que las compone: piedra o barro. Por otra parte, las

estructuras negativas se clasificarán por su forma, después por su contenido o por

algunas características específicas (por ej. la rubefacción de las paredes).

Construcciones Con carácter general, las construcciones se pueden clasificar en función del material

principal que se utiliza para construir las paredes, lo que nos permite hablar de casas

de piedra, de barro o de madera. Si son de técnica mixta, es decir, si se utilizan

materiales diferentes, prima el principal. Los tejados casi siempre son de materia

vegetal (troncos de árbol, ramas, paja...).

Casas de piedra. Las casas de piedra pueden tener las paredes formadas con piedra

seca, cuando no se utiliza ningún tipo de aglutinante para unir las piedras, o de piedras

unidas con barro. Las casas de paredes de piedra se encuentran en los lugares en

donde abunda, como en el Mediterráneo (fig. 2.3).

Casas de barro. En la construcción con barro se distinguen distintas técnicas: adobe,

tapial, tierra amasada (en francés, bauge) y barro con cestería (en francés, torchis,

inglés wattle and daub). A menudo las casas hechas con adobes o con tapial tienen un

zócalo de piedra seca que evita la humedad del suelo (fig. 2.4).

308

Casas de madera. Son las casas que tienen paredes formadas por postes de madera

clavados en el suelo que soportan el peso del tejado. Las paredes pueden estar

formadas exclusivamente por troncos pero es muy corriente que se forme un cañizo

con ramas urdidas recubierto por una capa de barro (torchis). En arqueología las casas

de madera se detectan por el hallazgo de agujeros de poste dispuestos de forma

regular o bien de zanjas de fundación con agujeros de poste (figs. 2.5 y 2.8).

Almacenes y graneros. El granero es una habitación o un edificio destinado a

almacenar todo tipo de granos de cereales y leguminosas. Se utilizaba

preferentemente para almacenar grandes volúmenes de cereales y leguminosas a

corto y medio plazo. El granero puede tener muchas formas, ya que puede tratarse de

un edificio independiente o de una habitación alta de la casa. En este trabajo se

distinguen graneros con trojes, graneros sobre postes, graneros sobre piedras y

graneros sobre muros paralelos. En el capítulo 2 del libro se ofrece una descripción de

cada tipo de granero (figs. 2.10-2.12).

TIPO FORMA ELEMENTOS IDENTIFICADORES

Casas de piedra Circular, oval, rectangular... Con muros de piedra

Casas de barro Circular, oval, rectangular... Con muros de barro

Casas de madera Circular, oval, rectangular... Con muros formados con troncos de árbol

Almacenes y graneros Circular, rectangular Variantes: - Con trojes - Sobre palos de madera - Sobre piedras - Sobre paredes

Tabla 1.1: Tipos de construcciones documentadas en la prehistoria de Europa.

Estructuras positivas

Estructuras de piedra

Las estructuras de piedra suelen ser empedrados que pueden corresponder a alguna

de las estructuras que describo a continuación, ordenadas de mayor a menor

extensión.

Eras. Las eras son los lugares donde se trillan los cereales y las leguminosas.

Ordinariamente consisten en plazas de planta circular de gran diámetro (unos quince

metros en las eras tradicionales). Pocas veces en la prehistoria un excavador ha

identificado una era, pero como entre las tradicionales hay alguna adoquinada creo

que por lo menos hay que citarlas.

Pajares. Los pajares tradicionales son montones de paja, normalmente acumulada a

partir de un poste central. En algunas regiones los pajares tradicionales tienen la parte

de arriba protegida con una capa de barro. Sin embargo, en muy pocas ocasiones se ha

identificado un pajar de época prehistórica (fig. 6.4).

309

Muros de piedra. Se trata de muros hechos principalmente con piedras, que pueden

ser de piedra seca (si no tienen ningún elemento que las una) o pueden ir ligados con

barro, cal o algún otro aglutinante.

Poyos o bancos corridos. Un poyo es una pared de poca altura (típicamente unos 0,5

m) adosada a otra, que sirve de repisa donde poner molinos, tinajas y todo tipo de

herramientas. Una variante del poyo es la cantarera, que tiene pequeñas depresiones

que sirven para dar cabida a la base de las tinajas. Existen también bancos corridos y

cantareras de adobes, como podremos ver más abajo.

Bases de granero. Son empedrados de forma generalmente circular que sirven de

apoyo a un granero de madera. Estas estructuras se encuentran en el exterior de las

casas y son de forma y tamaño variable (fig. 2.11).

Bases de silo elevado. Se trata de empedrados de forma circular o rectangular que

pueden estar dentro de las casas o en el exterior. Entre las piedras y por encima de

ellas (si se ha conservado) tiene que haber una capa de arcillas decantadas y el inicio

de las paredes de barro (fig. 4.3).

Soleras de hogar. Algunos hogares tienen una solera formada por guijarros de piedra

que tienen la misión de almacenar el calor del fuego que tienen encima y soltarlo poco

a poco para cocer lentamente los alimentos. Estas soleras suelen ser de planta circular

y tener un diámetro cercano a los 0,60 m, aunque también se conocen ovaladas e

incluso un poco irregulares.

Trojes y rinconeras. La troj es un departamento de poca altura dentro del granero o en

una habitación de la casa que sirve para contener el grano a granel. Puede ser de

piedra o de barro. La troj de piedras se forma con losas puestas verticalmente que

delimitan un espacio. Si se sitúa en un rincón de una habitación se llama rinconera (fig.

3.10, 1).

Soportes de molinos. Los soportes de molinos consisten en una estructura de piedra o

de barro que sirve para fijar el molino en el suelo, para recoger la harina o para elevar

el molino del suelo y hacerlo más accesible (fig. 3.14).

Soportes de vasija. De planta circular y de pequeño diámetro, se trata de piedras que

sirven de soporte de una tinaja o de una cesta. Los soportes de vasija también pueden

ser estructuras negativas, como veremos más abajo (fig 5.8).


Era Circular Empedrado de gran diámetro

Pajar Circular Empedrado grande

Muro de piedra Alargada Piedras alineadas

Poyo Alargada Muro de poca altura

Base de granero Generalmente circular Empedrado

Base de silo elevado Circular o rectangular Empedrado con restos de barro

Solera de hogar Circular o cuadrada Conjunto de piedras o guijarros

310

Cenizas y carbones

Troje o rinconera Circular o cuadrada Losas puestas verticalmente

Soporte de molino Circular Empedrado encima del cual se encuentra un molino de mano

Soporte de contenedor De planta circular y pequeño diámetro

Círculo de piedras de pequeño diámetro

Tabla 1.2: Estructuras positivas de piedra.

Estructuras de barro

Existen un buen número de estructuras hechas con barro. Desde silos elevados, trojes,

hornos, hogares, etc. Nótese que en algún caso se repiten las mismas estructuras que

las de piedra. Esto se debe a que hay estructuras que se pueden hacer con piedras o

con barro. Las describo por orden de las más grandes a las más pequeñas.

Silos elevados de cereales. Es un silo que se encuentra por encima del nivel del suelo.

No hay unanimidad entre arqueólogos, etnógrafos y agrónomos sobre qué diferencia

hay entre un granero y un silo elevado. Una misma construcción puede ser descrita por

un autor como granero y por otro como silo. A falta de un consenso, propuse reservar

la palabra "granero" a las construcciones para guardar el grano hechas con madera y

fibras vegetales y la palabra "silo elevado" para las hechas con barro y sus derivados

(Miret 2010: 52 -53). Nótese que un silo elevado de arcilla puede tener una base de

piedra (ver más arriba) (fig. 4.3).

Poyo o banco corrido. Como hemos dicho más arriba, es una pared de poca altura

adosada a otra, que sirve de repisa donde poner molinos, tinajas y todo tipo de

herramientas. En este caso se trata de un poyo hecho con adobes.

Hornos de cerámica con bóveda. El tipo de horno de cerámica más conocido son los

hornos con bóveda y doble cámara, con una cámara de fuego y una cámara de cocción

separadas por una parrilla con perforaciones. Algunas veces nos encontramos hornos

bastante bien conservados, pero a menudo identificamos los hornos de cerámica por

el hallazgo de fragmentos de la parrilla de barro cocido (fig. 10.8).

Hornos domésticos con bóveda. Los hornos domésticos (hornos para cocer pan y otros

alimentos, que se encuentran dentro de las casas o en sus inmediaciones) se pueden

dividir entre hornos con bóveda y hornos excavados en el suelo. En el primer caso son

estructuras positivas y en el segundo, negativas. Los hornos con bóveda se construyen

con una malla de ramas que soportan las paredes de arcilla de forma semiesférica o en

tronco de cono (figs. 3.5 y 3.6). Para cocer pan, se enciende un fuego dentro y cuando

se alcanza la temperatura deseada se retiran las cenizas y los troncos y se ponen los

panes o los alimentos que se deben cocer. En una excavación a veces encontramos la

base de los hornos pero a menudo sólo identificamos fragmentos de paredes de barro

vertidos dentro de un hoyo para basura.

311

Trojes y rinconeras. La troj es un departamento de poca altura hecho con barro

amasado o barro con cestería que sirve para contener grano (fig. 3.10, 2). La rinconera

es una troj que se sitúa en un rincón de una habitación y sirve para conservar grano u

otros elementos. Puede estar formada por dos paredes rectas o una pared curva en

cuarto de círculo.

Hogares. Hay hogares que presentan una solera de barro que les sirve de base y

devuelve el calor del fuego encendido encima. Por debajo pueden tener una capa de

fragmentos de cerámica o de guijarros de piedra (fig. 3.1).


Silo elevado Circular o cuadrada Paredes de barro amasado o de torchis

Poyo o banco corrido Alargada Muro de poca altura Puede tener cavidades para sostener tinajas

Horno de cerámica con bóveda

Circular o cuadrada Dos cámaras separadas por una parrilla de barro cocido Paredes de barro cocido

Horno doméstico con bóveda Circular Solera de barro y piedras Paredes de barro cocido

Troje o rinconera Circular o cuadrada Paredes de barro de poca altura En una casa o granero

Hogar Circular o cuadrada Solera de barro Carbones y cenizas

Tabla 1.3: Estructuras positivas de barro.

Estructuras negativas Más arriba ya he definido las fosas o estructuras negativas. Ahora sólo quiero señalar

que las estructuras negativas pueden ser profundas o someras (de poca profundidad).

Primero trataremos las estructuras profundas, que son las que tienen una profundidad

superior a la anchura, y veremos que se pueden clasificar en función de su planta en

circulares, rectangulares, ovales y alargadas. Más adelante hablaremos de las

estructuras somas, de las de formas especiales (normalmente fosas industriales,

destinadas a obtener algún producto) y de las de forma inespecífica, definidas por los

objetos que se encuentran dentro.

Estructuras profundas, de planta circular

En primer lugar, empezaremos por hablar de las estructuras negativas profundas, y

dentro de ellas, las que presentan planta circular. Están ordenadas por su diámetro, de

mayor a menor.

312

Silos subterráneos de cereales. Se puede considerar el tipo de fosa más corriente

dentro de los poblados prehistóricos europeos excepto en los yacimientos con casas

de madera, donde la estructura más numerosa es el agujero de poste. En cuanto a la

forma, la búsqueda de bibliografía agronómica, etnográfica y arqueológica pone de

manifiesto que los silos para almacenar cereales son las únicas estructuras

subterráneas que presentan morfologías troncocónicas, ovoides o en forma de botella

(fig. 4.1). También son normales las cilíndricas, pero esta morfología es compartida por

muchos otros tipos de hoyo, lo que obliga a buscar otros elementos para identificar

correctamente un silo para cereales. Otros criterios que permiten identificar un silo

son: 1) Un análisis carpológico del sedimento del fondo del silo, en donde aparezcan

granos de cereal. 2) El recubrimiento de barro de las paredes que se hace para

impermeabilizar mejor. 3) Una ligera rubefacción de las paredes, causada por la quema

de residuos de un ensilado anterior. 4) Presencia de losas circulares de piedra o

tapaderas de barro, etc.

Silos con cerámicas enteras. Los silos con cerámicas enteras son silos para cereales

que cuando están vacíos (normalmente en verano) se utilizan para conservar

alimentos en cerámicas. Se identifican por la presencia de cerámicas enteras en el

fondo de un silo. Las cerámicas deben ser preferentemente tinajas de

almacenamiento, que es el elemento clave que las diferencia de los escondites

domésticos y de las fosas rituales (figs. 5.6 y 5.7).

Silos semisubterráneos de cereales. En los silos semisubterráneos el grano se

encuentra parte bajo tierra y parte por encima del suelo. En etnografía no son muy

corrientes y en arqueología hay que notar que resultan difíciles de identificar porque la

base que pervive es una cubeta o una fosa cilíndrica poco profunda, difícil de distinguir

de otros tipos de fosas (fig. 4.2).

Silos para tubérculos. El silo para tubérculos es propio de otras latitudes. En Europa no

se documenta con seguridad hasta finales de la Edad Media (fig. 5.2).

Silos para forrajes. El silo para forrajes no se generaliza hasta el siglo XIX, aunque

algunos autores piensan que se podría utilizar ya en la edad del hierro (fig. 5.3).

Pozos. Es un cilindro de profundidad notable que llega desde la antigua superficie del

suelo hasta la capa freática, donde se encuentra el agua. La profundidad es casi

siempre superior a los 2 o 3 m, y hay casos de pozos neolíticos de hasta 15 m. Los de

época posterior pueden ser todavía más profundos. Generalmente presentan la parte

baja de las paredes recubiertas con troncos o muros de piedra seca. Los

prehistoriadores centroeuropeos distinguen varios tipos de pozos: Kastenbrunnen,

Röhrenbrunnen, wickerwork, etc. en función de la estructura que impide el derrumbe

de las paredes (figs. 3.11 y 3.12).

Fosas con lecho de arena. Se trata de un tipo de estructura rara en prehistoria (no

conozco ningún ejemplar seguro) pero que se encuentra bien descrita por los antiguos

agrónomos y por la etnografía. Se trata de fosas cilíndricas o cúbicas que tienen en la

313

base una capa de arena donde se depositan los alimentos que se quieren conservar

(frutas, tubérculos, frutos secos...) (fig. 5.4).

Depósitos de líquidos. Se trata de fosas cilíndricas que eran recubiertas por una piel y

eran utilizadas para contener líquidos como el suero de la leche. No conozco

ejemplares prehistóricos europeos y sólo tengo informaciones provenientes de la

etnoarqueología (fig. 5.12).

Fosas de fermentación. Son fosas recubiertas de hojas donde fermentan algunos

frutos y tubérculos, permitiendo de esta manera que estos productos se puedan

conservar más tiempo. Se utilizan sobre todo en zonas tropicales y son desconocidas

en Europa (fig. 5.13).

Silos para frutos secos. Los pocos silos prehistóricos para conservar frutos secos que

conocemos son de forma cilíndrica y de dimensiones más modestas que los silos para

cereales. Se conocen también ejemplares etnográficos de planta rectangular. En

arqueología los silos para frutos secos se identifican por el hallazgo de restos de frutos

secos (generalmente carbonizados) en el interior de una fosa cilíndrica (fig. 5.1).

Tinajas enterradas hasta el cuello. Se trata de tinajas que se entierran hasta el cuello

en fosas cilíndricas con base normalmente cóncava y ajustada a la forma del vaso. Las

tinajas enterradas hasta el cuello contenían líquidos como vino, aceite o agua pero de

acuerdo con datos etnográficos también podían conservar algunas frutas (figs. 5.9 y

5.10).

Morteros excavados en el suelo. Es un tipo de mortero que consiste en un simple

hoyo hecho en el suelo, donde se depositan las semillas que se quieren decorticar

utilizando un bastón o una maza de madera. Las medidas son modestas, 0,30 o 0,40 m

de diámetro y una profundidad similar (fig. 3.13).

Agujeros de poste. Es un tipo de estructura que permite identificar las casas de

madera. Consiste en un cilindro de diámetro reducido y una profundidad varias veces

el diámetro. También puede servir como fundamento de una empalizada u otras

estructuras como puentes, palos de pajar, etc (fig. 2.9).

Estructuras profundas, de planta rectangular u oval

Hay pocas estructuras negativas de planta rectangular. Pueden ser rectangulares los

pozos, los silos (de todo tipo), los fondos de cabaña o incluso algunos graneros

semisubterráneos. Cuando en una excavación prehistórica encontramos una fosa de

planta rectangular en principio debemos pensar que se trata de una cava.

Cavas. En prehistoria la cava es una fosa de planta rectangular u oval, aunque se

conocen también cavas en forma de corredor con las paredes formadas con muros de

piedra. Las cavas se utilizaban para conservar alimentos de todo tipo. Los alimentos se

pueden poner en las cavas dentro de cerámicas, en barricas, en cajas, en sacos,

colgados, etc. La conservación de los alimentos en la cava se basa en la mayor

estabilidad de temperaturas que hay bajo tierra, especialmente en el fresco que se da

en los meses de verano (fig. 5.5).

314

En algunos yacimientos se conocen cavas que tenían un cajón de madera que evitaba

el contacto de los alimentos con las paredes de la fosa.

Estructuras profundas, de planta alargada

Las fosas de planta alargada se pueden clasificar de muchas maneras. Aquí he puesto

primero las fosas relacionadas con los poblados y luego las estructuras agrarias y

naturales.

Cavas. Más arriba he dicho que existen unas cavas en forma de corredor con las

paredes muradas (fig. 5.5, 3).

Zanjas de fundación. Se trata de zanjas que fundamentan un muro de piedra seca o

una pared hecha con troncos portantes. Las zanjas de fundación, si van asociadas a

agujeros de palo, nos permiten definir las casas de madera.

Cercas y empalizadas. Las cercas y las empalizadas se detectan por alineamientos de

pequeños agujeros de poste o de zanjas de fundación más estrechas que las de un

muro. Las cercas pueden ser para el ganado o para delimitar un poblado. Las

empalizadas pueden tener función defensiva cuando se encuentran asociadas a fosos.

Fosos. Suelen delimitar los poblados, se asocian a empalizadas y normalmente se les

atribuye una función defensiva. Los fosos neolíticos a menudo son discontinuos y se

disponen uno detrás de otro (fig. 2.16).

Marcas de arado. Son las marcas que deja el arado en el sustrato de un campo de

cultivo. Se trata de pequeñas zanjas paralelas que se orientan a lo largo del campo y

que a menudo son atravesadas por otras marcas ortogonales. Normalmente los arados

modernos borran las marcas dejadas por arados más antiguos de tal manera que

muchas marcas de arado se han preservado bajo túmulos prehistóricos que sellan un

campo de cultivo más antiguo (fig. 6.1).

Límites de parcela. Son zanjas que delimitan un antiguo campo de cultivo. Muy a

menudo son conocidos a través de fotografías aéreas o de altimetría láser,

permitiendo detectar antiguos parcelarios. Son varias las regiones de Europa templada

en las que se conocen parcelarios prehistóricos, conocidos normalmente con el

nombre de "campos celtas”.

Canales de drenaje. Son zanjas que recogen el agua de un poblado o de una parcela de

cultivo y la derivan hacia un río o torrente. Se pueden detectar por fotografía aérea o

directamente por excavación.

Paleocanales. Son antiguos canales por donde discurría el agua de lluvia que han sido

cubiertos por terrazas agrícolas. No se trata de estructuras antrópicas, sino de

elementos naturales. Si se incluyen en este trabajo es porque los podemos encontrar

en una excavación arqueológica (fig. 11.2).

315


Silo subterráneo de cereales Cilíndrica, troncocónica, ovoide o en forma de botella

Granos de cereal carbonizados Recubrimiento de las paredes con arcilla Ligera rubefacción de las paredes Improntas de granos Presencia de tapaderas

Silo con cerámicas enteras Cilíndrica, troncocónica, ovoide o en forma de botella

Cerámicas de almacenaje enteras

Silo semisubterráneo de cereales

Cubeta cilíndrica Granos de cereal carbonizados

Silo para tubérculos Cilíndrica

Silo para forrajes Cilíndrica o alargada

Pozo Cilíndrica Gran profundidad, hasta la capa freática Elementos de protección en su parte baja (troncos, muros de piedra)

Fosa con lecho de arena De planta circular o cuadrada Capa de arena o de ceniza en el fondo

Depósito de líquidos Cilíndrica

Fosa de fermentación Cilíndrica

Silo para frutos secos Cilíndrica Frutos secos carbonizados

Tinaja enterrada hasta el cuello

Cilíndrica con la base cóncava

Tinaja conservada bastante entera (más de la mitad)

Mortero excavado en el suelo Cilíndrica Dimensiones reducidas Capa de arcilla en las paredes

Agujero de poste Cilíndrico, estrecho y profundo

Sedimento con carbones o con materia orgánica (coloración oscura) Piedras de calza

Cava De planta rectangular, oval o alargada

Se pueden conservar las tinajas que contenía Puede tener una caja de madera Puede tener las paredes con muros

Zanja de fundación Alargada Asociada a un muro

Cerca o empalizada Alargada Línea de agujeros de poste o zanjas de fundación que delimitan un espacio Puede estar asociado a un foso

Foso Alargada Suelen delimitar un espacio de hábitat

316

Pueden estar asociados a una empalizada

Marca de arado Alargada Pequeños canales que siguen la dirección del lado largo de un campo o cruzados

Límite de parcela Alargada Suele ser rectilíneo y delimitar un campo rectangular

Canal de drenaje Alargada Puede estar en un espacio de hábitat o delimitar campos de cultivo

Paleocanal Alargada Antigua arroyada formada por la naturaleza

Tabla 1.4: Estructuras negativas profundas, más hondas que anchas.

Estructuras somas (de poca profundidad)

Continuando con las estructuras negativas, vamos a exponer ahora algunas estructuras

regulares que se caracterizan por su escasa profundidad. Las ordeno de más a menos

extensas.

Balsas. Se trata de grandes depresiones, normalmente próximas a los poblados, donde

se acumula el agua de lluvia. Al fondo de la balsa se detectan capas de arcilla y de

limos arrastrados por el agua. Si se hace un estudio del sedimento se pueden

encontrar esqueletos de diatomeas y otros organismos propios de aguas estancadas.

En algunas ocasiones se han encontrado en el fondo cerámicas que se supone que

eran utilizadas para extraer agua y se perdieron.

Fondo de cabaña. Es un tipo de estructura clásica y bastante controvertida.

Corresponde a una cabaña que tiene el suelo en una fosa regular. En algunos casos

puede corresponder a una vivienda entera pero los ejemplos prehistóricos europeos

apuntan más bien a una finalidad concreta: taller, corral, almacén, etc. Hasta los años

1980 se daba el nombre de "fondo de cabaña" a cualquier estructura negativa (figs.

2.13-2.15).

Hornos con piedras calientes, también llamado “horno polinesio”. Es un tipo especial

de horno consistente en una fosa circular o alargada en la que se cuecen los alimentos

por la adición de piedras muy calientes que se sacan de un fuego que se encuentra

cerca o dentro de la misma fosa. Los alimentos se envuelven en hojas y se cuecen

lentamente. Los estudios etnográficos indican que los hornos con piedras calientes se

utilizan sobre todo en fiestas y banquetes, ya que es un horno que permite asar un

animal entero y en cambio resulta poco apto para cocer las pequeñas cantidades de

alimento que se necesitan en el día a día (figs. 3.7-3.9).

Fosas de combustión. A veces los hogares se construyen en cubetas que sirven para

concentrar el fuego sobre el recipiente que se cuece. Las fosas de combustión se

detectan cuando se encuentra una cubeta con las paredes rubefactadas y el interior

lleno de cenizas y de carbones (figs. 3.2 y 3.3).

317

Soportes de vasija. Se trata de una pequeña concavidad con el fondo plano o cóncavo

que servía para aguantar una tinaja. A menudo para ajustar la base de la tinaja a la

forma de la fosa se utilizaba arena o piedras de calzo (fig. 5.8, 2).


Balsa De tendencia circular y gran diámetro

Puede tener un canal de alimentación que lleve el agua Limos en el fondo

Fondo de cabaña Circular o rectangular Suelo llano Puede tener estructuras domésticas como hogares, hornos, trojes, etc.

Horno con piedras calientes (horno polinesio)

Circular o rectangular alargada

Piedras termoalteradas Puede tener grandes carbones

Fosa de combustión Circular Rubefacción de las paredes Carbones y cenizas

Soporte de vasija Circular con la base cóncava Base de una tinaja in situ Piedras de calzo

Tabla 1.5: Estructuras negativas poco profundas

Estructuras de formas especiales

Se trata de fosas que se identifican por las diferentes formas que presentan, ya que

pueden ser cilíndricas, en forma de embudo, alargadas, etc. Muchas de estas fosas son

industriales, o sea que servían para elaborar algún producto. En algunas estructuras

industriales se detecta la presencia del producto que se obtenía o sus escorias. A

menudo en la obtención de este producto interviene el fuego y entonces detectamos

carbones, cenizas y rubefacciones.

Hornos domésticos de fosa. Se trata de una variedad de horno doméstico que se

encuentra cuando en un fondo de cabaña se excava en una pared lateral la cámara de

un horno. La mayoría de ejemplos que se conocen en Europa son de época medieval,

pero hay alguno más antiguo. La planta suele ser circular y las paredes se cierran en

una bóveda (fig. 3.4).

Hoyos para extraer arcilla. Son fosas de apariencia irregular pero que si se observan

con detalle se ve que son una combinación de varias fosas ovales. Cada fosa oval

representa un operario que extrae la tierra que tiene a su alrededor (lo que le da el

brazo, típicamente 1,5-2 m de eje mayor) con un frente vertical delante del operario y

un frente opuesto no tan abrupto, por donde se retira el sedimento. Las fosas se

cortan entre sí y dan un suelo que recuerda los cráteres de la luna. Hasta los años 1980

la mayoría de estas fosas se clasificaban como fondos de cabaña (fig. 10.1-10.4).

318

Hoyos para decantar y amasar barro. Normalmente son hoyos para extraer arcilla que

se reutilizan para decantar o amasar el barro que se usará en la construcción de

estructuras y edificios cercanos.

Hornos de cerámica de fosa. Los vasos de cerámica se pueden cocer en hornos de

fosa. La etnografía y la arqueología experimental nos muestran numerosas formas

posibles para estos hornos, desde los de forma cilíndrica (en cubeta) o los que

presentan un pozo de acceso y una cámara de cocción excavada en el suelo (fig. 10.7).

Vertederos de cerámica. En un taller de ceramista, se trata de los sitios donde se tiran

las cerámicas que han salido mal cocidas o deformadas. Puede ser un simple montón o

una fosa, normalmente un antiguo hoyo para extraer arcilla. También se aplica el

nombre sensu lato a cualquier acumulación de cerámicas (fig. 10.9).

Cerámicas enterradas. Es un tipo de estructura muy especial, hasta el punto que no

conozco ningún ejemplar seguro en la prehistoria europea. La definición parte de los

antiguos tratados de agronomía, que dicen que se pueden conservar frutas frescas y

frutos secos dentro de cerámicas cerradas herméticamente y enterradas en un lugar

seco (fig. 5.11).

Carboneras. Era la estructura donde se obtenía el carbón necesario para alimentar los

hornos metalúrgicos, de ahí que se crea que se desarrolló sobre todo a partir del

eneolítico, a pesar de que las primeras carboneras identificadas con seguridad

corresponden a la edad del hierro. La etnografía y la historia de las técnicas nos

muestran varias formas de hacer carbón, ya que se puede hacer en pilas o en fosas. La

carbonera se detecta por la presencia de numerosos carbones de especies aptas para

el carboneo, como son robles, encinas, haya, pino, brezo, etc. en la zona mediterránea,

o aliso, tilo, arce, olmo, etc. en la Europa templada (figs. 10.15 y 10.16).

Hornos de cobre. Existen muchos tipos. Hay que distinguir los hornos de reducción,

que obtienen el cobre a partir del mineral y se sitúan en las zonas mineras, y los hornos

de fundición, que se encuentran en el taller del artesano broncista y se localizan cerca

de los centros de consumo. Los hornos de reducción más conocidos consisten en una

fosa cuadrangular situada en un lugar en pendiente, con paredes de piedra y el interior

lleno de carbones y escorias de cobre. Los hornos de fundición se componen de un

crisol puesto sobre una fosa donde había carbón vegetal que era encendido con mucha

intensidad con la ayuda de la corriente de aire provocado por un fuelle acoplado a una

tobera. Los elementos que identifican un horno de fundición son el crisol, la fosa, la

tobera o las escorias de metal (figs. 10.10 y 10.11).

Hornos de hierro. Como en el cobre, se deben distinguir por un lado los que servían

para obtener hierro del mineral (hornos de reducción) de los hornos de fundición o

fraguas, que encontramos en el taller del herrero. En los hornos de reducción se

obtiene la esponja de hierro, la cual se vuelve a calentar en el horno y se martillea

repetidamente para obtener un objeto de hierro. Cerca de la fragua suele aparecer el

yunque, que es una piedra sobre la que el herrero golpeaba el hierro (figs. 10.12-

10.14).

319

Hornos de cal. Mal documentados en la prehistoria, se conocen sobre todo por algún

experimento y más que nada por informaciones etnográficas y de los agrónomos

antiguos (fig. 10.17).

Hornos de pez. Tampoco nos han llegado hornos de pez prehistóricos que hayan sido

identificados y estudiados. Casi toda la información que poseemos proviene de

experimentos y de hornos más recientes (figs. 10.18-10.21).

Fosas de tenería. Son fosas problemáticas, largas y estrechas, llamadas por los

alemanes Schlitzgruben. Antes se consideraban fosas para curtir las pieles mediante la

inmersión en líquidos que contenían taninos, pero actualmente hay tendencia a

interpretarlas como trampas de caza.

Hoyos para ahumar pieles. Se trata de pequeñas fosas donde se quemaban materias

que daban mucho humo y servían para ahumar las pieles. Aunque son bien conocidos

en América del Norte, en Europa no conozco ejemplos (fig. 10.22).

Trampas de caza. Es un tipo de fosa controvertida, ya que incluye las Schlitzgruben,

tipo de fosa particular encontrada en muchos lugares de Europa, de forma alargada,

profunda, y muy a menudo con el fondo con depresiones. Años atrás era considerada

una fosa de tenería pero actualmente hay tendencia a considerarla una trampa de caza

(figs. 10.23 y 10.24).

Hoyos de plantación. Son hoyos hechos en el suelo de los antiguos campos de cultivo

que servían para plantar cepas u otros árboles. Las cepas se plantan en hileras

manteniendo unas determinadas distancias entre ellas a fin de facilitar el paso del

arado. La mayoría de hoyos y zanjas de plantación que conocemos son ya de época

romana, pero se conocen de la edad del hierro y alguna más antigua en las islas del

Mediterráneo (fig. 6.3).

Hoyos de arranque de árbol. Se trata de fosas irregulares causadas por la caída de un

árbol arrastrado por la fuerza del viento. Al caer el árbol, estira las raíces y se lleva un

pan de tierra en forma de D algo irregular. Son fosas causadas por la naturaleza pero

ocasionalmente son aprovechadas por el hombre (fig. 11.1).


Horno doméstico de fosa De planta circular con un pozo de acceso

Intensas rubefacciones

Hoyo para la extracción de arcilla

Hoyo formado por la combinación de diversas fosas ovales que se yuxtaponen

El sustrato tiene que ser de arcillas

Hoyo para decantar y amasar el barro

Suele reciclar un hoyo para la extracción de arcilla

Suele contener arcilla decantada en el fondo

Horno de cerámica de fosa Cilíndrica Ligera rubefacción

Vertedero de cerámica Suele utilizar una fosa preexistente

Acumulación de cerámicas mal cocidas o deformadas

320

Cerámica enterrada Formado por la combinación de varias fosas que se yuxtaponen, de medidas más modestas que los hoyos de extracción de arcilla

Carbonera De planta circular o cuadrangular

Carbones aptos para el carboneo Pueden hallarse en un taller de herrero o alejados de los asentamientos

Horno de cobre De planta circular o cuadrangular

Rubefacción de las paredes Carbones Toberas Crisoles Escorias

Horno de hierro De planta circular o cuadrangular

Rubefacción de las paredes Carbones Toberas Crisoles Escorias

Horno de cal Cilíndrica Rubefacción de las paredes Restos de cal Proximidad a una balsa para amarar la cal

Horno de pez Forma de embudo (y otras) Rubefacción de las paredes Carbones

Fosa de tenería Forma en Y-V-W, larga y estrecha

Acumulación de materia orgánica, fósforo, nitrógeno, etc.

Hoyo para ahumar pieles Cilíndrica con la base cóncava

Presencia de carbones que producen mucho humo Capa de humo en las paredes

Trampa de caza Forma en Y-V-W, larga y estrecha

Lejos de los asentamientos Se presentan agrupadas

Hoyo de plantación Hoyos situados a intervalos regulares

Se identifican en ocasión de grandes decapajes

Hoyo de arranque de árbol En forma de D Paredes irregulares

Tabla 1.6: Estructuras de forma especial

Estructuras de forma inespecífica

Son estructuras en las que la forma de la fosa es indiferente, ya que lo que las

caracteriza es su contenido de objetos. A menudo aprovechan fosas excavadas con

otras funciones, tales como silos, agujeros de poste, fosas para la extracción de arcillas,

etc.

Escondrijos o depósitos. Los escondrijos son fosas (o, a veces, simples loci) donde

aparecen un número más o menos importante de herramientas, utensilios y bienes

321

que se supone que se escondían bajo tierra porque no se necesitaban en ese momento

o quizás porque había una situación de inseguridad que hacía recomendable ocultar

bienes valiosos. En un trabajo anterior clasifiqué los escondrijos en domésticos (figs.

7.1-7.3), de distribución (figs. 7.4 y 7.5) y tesoros (fig. 7.6) (tabla 1.7) (Miret 2010: 117-

119).

Fosas rituales. Las fosas rituales son aquellas fosas que contienen en su interior

elementos que se atribuyen a rituales mágico-religiosos o que se identifican como

ofrendas a las divinidades. Los hay de muchísimas clases y en general son bastante

controvertidas. A fin de no divagar excesivamente con un tipo de estructuras que se

prestan a especulación, he optado por utilizar los pocos conocimientos que tenemos

de época clásica, donde nos son conocidos algunos aspectos de su religiosidad, y

retroceder en el tiempo para ver si lo que encontramos en la prehistoria se puede

ajustar al registro arqueológico que conocemos de la época clásica. De esta forma he

tomado en consideración los siguientes tipos (tabla 1.7): depósitos de fundación (figs.

8.1-8.3), fosas con huesos animales en conexión anatómica (figs. 8.4-8.5), fosas con

restos de banquetes, fosas relacionadas con libaciones (figs. 8.6-8.8), fosas con

elementos de culto y hallazgos en las ciénagas. Estas estructuras se describen con

detalle en el capítulo 8.

Fosas sepulcrales. El número de estructuras y construcciones prehistóricas

relacionadas con la muerte es muy amplio: sepulcros de corredor, cistas, túmulos,

campos de urnas, hipogeos, tumbas de fosa, etc. En esta monografía sólo se estudian

unas pocas estructuras sepulcrales: silos para cereales reaprovechadas como lugar de

enterramiento, sepulturas animales dentro de tumbas o necrópolis, etc (figs. 9.1-9.2).

Hoyos para basura. A partir de los trabajos etnoarqueológicos de Hayden y Cannon

(1983) se deben distinguir dos tipos de hoyos de basura. Los autores mencionados

sostienen que los desechos sufren dos tipos de selecciones: En primer lugar la

selección provisional (provisional discard), en la que los restos de comida o las cenizas

se tiran en un vertedero temporal (como puede ser el estercolero), las cerámicas rotas

se guardan por si pueden ser utilizadas para dar de beber a los animales o para

proteger una planta del huerto, etc. De vez en cuando, normalmente una vez al año, se

hace la selección definitiva (final discard): el contenido del estercolero se echa a los

campos de cultivo y los objetos que no pueden ser aprovechados se tiran a cualquier

tipo de hoyo que ha perdido su uso original, sea un silo, un hoyo para extraer arcilla,

un pozo, etc., o el cauce de un torrente.

322


Escondrijo o depósito doméstico

Suele reutilizar una fosa preexistente

Cerámicas de muchos tipos, herramientas, molinos, materias primas. Dentro de los asentamientos

Escondrijo o depósito de distribución


Series repetidas de bronces, de hachas de piedra o de herramientas de sílex Depósitos de fundidor con objetos rotos Alejado de los asentamientos

Tesoro Suele reutilizar una fosa preexistente

Collares, herramientas de bronce, monedas Propio de tiempos históricos

Depósito de fundación En un agujero de poste, una zanja de fundación o una fosa cubierta por el pavimento de una casa

Puede contener cerámicas enteras, el esqueleto de un animal sacrificado o monedas

Fosa ritual con huesos de animales en conexión anatómica


Esqueleto total o parcial de un animal sacrificado Dentro de un asentamiento o santuario

Fosa ritual con restos de banquetes


Restos de comida de tipo excepcional (especies poco corrientes) Dentro de santuarios o en necrópolis

Fosa ritual relacionada con libaciones


Series de vasos de uso individual (copas, boles)

Fosa ritual con elementos de culto


Depósito de objetos de culto (calderas, figurillas, vasos en miniatura...)

Hallazgos en las ciénagas Objetos de todo tipo echados en las ciénagas o enterrados en sus proximidades

Fosa sepulcral (en un asentamiento)

Suele reutilizar una fosa preexistente, generalmente un silo

Sepulturas en silos, bajo las casas, etc. Puede ser primaria o secundaria

Hoyo para basura Suele reutilizar una fosa preexistente

Toda clase de basura y ripio

Tabla 1.7: Estructuras de forma inespecífica, caracterizadas por su contenido.

323

Résumé

TROUS, SILOS ET AUTRES.

CATALOGUE DES STRUCTURES PRÉHISTORIQUES D’EUROPE

Ce livre est le catalogue d’une soixantaine de structures qu’il est possible de trouver

lorsque l’on effectue des fouilles et des éléments qui servent à identifier leurs

fonctions. Il s'agit d'une approche multidisciplinaire qui combine les données de

l’agronomie, de l'archéologie et de l’ethnographie.

J’ai tenté d'identifier la fonction remplie par une fosse de la façon la plus «naturelle»

possible : par la forme, le contenu ou des caractéristiques facilement vérifiables.

Malgré mes efforts, de nombreuses structures restent difficiles à définir ou font même

l’objet de controverses : nous en trouverons un bon nombre d'exemples dans cet

ouvrage.

D'abord, nous classerons les structures en deux catégories : positives et négatives.

Comme on le sait, les structures positives sont constituées de matière ajoutée

(sédiments, pierre, terre), tandis que les négatives sont creusées dans le substrat qui

forme la base du gisement. Les structures positives seront, à leur tour, classées en

fonction du type de matériau utilisé soit : la pierre ou la terre. En outre, les structures

négatives seront classées selon leur forme, puis selon leur contenu ou selon des

caractéristiques spécifiques (par exemple la rubéfaction des murs).

Il existe des structures qui sont composées à la fois de pierres et de terre. C’est pour

cette raison qu’elles apparaissent à plusieurs reprises dans cet exposé.

Constructions En général, les constructions peuvent être classées selon le matériau principal utilisé

pour bâtir les murs, ce qui nous permet de parler de maisons en pierres, en terre ou en

bois. Si les techniques sont mixtes, c'est-à-dire, si les matériaux utilisés sont différents,

on retient le matériau principal. Les toitures sont presque toujours végétales (troncs

d'arbres, branches, paille...).

Les maisons en pierre. Elles sont formées de murs en pierres sèches, s’il n’y a pas de

liant pour tenir les pierres, ou en pierres liées par de la terre glaise. Les maisons ayant

des murs en pierre se trouvent dans les endroits où ce matériau abonde, comme en

Méditerranée (Fig. 2.3).

Maisons en terre. Quant à la construction des maisons en terre, il existe des

techniques différentes : adobe, pisé, bauge, torchis. Souvent les maisons en adobe ou

324

en pisé ont une base en pierres sèches qui empêche l’humidité de pénétrer à travers le

sol (Fig. 2.4).

Maisons en bois. Ce sont des maisons dont les murs sont construits avec des poteaux

en bois plantés dans le sol pour supporter le poids de la toiture. Les murs peuvent être

constitués exclusivement de poteaux, mais on trouve aussi, de façon assez habituelle,

des murs constitués d’une claie recouverte de terre glaise (torchis). En archéologie, on

identifie les maisons en bois quand on trouve des trous de poteaux disposés

régulièrement ou des fossés de fondation avec des trous de poteaux (Fig. 2.5 et 2.8).

Entrepôts et greniers. Le grenier est une pièce ou un bâtiment pour stocker toutes

sortes de céréales et de légumineuses. Il est, de préférence, utilisé pour stocker de

grandes quantités de céréales et de légumineuses à court et moyen terme. Le grenier

peut prendre de nombreuses formes : ce peut être un bâtiment isolé ou une pièce

haute de la maison. Dans ce travail, nous distinguerons les greniers à compartiments,

les greniers sur pilotis, les greniers sur pierres et les greniers sur murs parallèles. Au

chapitre 2, il y a une description de chaque type de granges (Fig. 2.10-2.12).

TYPE FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION

Maisons en pierre Circulaire, ovale, rectangulaire...

Avec des murs en pierre

Maisons en terre Circulaire, ovale, rectangulaire...

Avec des murs en terre

Maisons en bois Circulaire, ovale, rectangulaire...

Avec des murs en bois

Entrepôts et greniers Circulaire, rectangulaire... Variantes : - Sur des poteaux - Sur des pierres - Sur des murs

Tableau 1.1 : Types de construction documentés de l’Europe préhistorique.

Structures positives

Structures en pierre

Les structures en pierre sont généralement composées de pavements et peuvent

correspondre à l'une des structures que je décris ci-dessous, classées de la plus grande

à la plus petite.

Aires. Les aires sont les endroits où l’on battait les céréales et les légumineuses.

Normalement, ce sont des espaces circulaires de grand diamètre (environ 15 m pour

les aires traditionnelles). Il est rare de découvrir des aires de l’époque préhistorique,

mais parmi les aires traditionnelles, il y en a quelques-unes qui sont pavées. C’est pour

cette raison que je les cite ici.

325

Meules. Les meules de foin traditionnelles sont composées d’un pôle central autour

duquel s’entassent les couches de foin. Dans certaines régions, on recouvrait les

meules traditionnelles d’une calotte de terre pour les protéger. Cela dit, il est rare

d’identifier des bottes de foin remontant à la préhistoire (Fig. 6.4).

Murs en pierre. Il existe des murs en pierre sèche (quand il n’y a pas de liant) ou des

murs dont les joints sont faits avec de la terre glaise, de la chaux ou tout autre liant.

Banquettes. Une banquette en pierre est un mur de faible hauteur (le plus typique est

d'environ 0,5 m.) adossé à un autre mur, où l’on rangeait les meules, les pots et toutes

sortes d'outils. Il en existe une variante qui est munie de cavités et qui servaient à

loger la base des pots. Il y a aussi des banquettes en adobe, comme nous le verrons ci-

dessous.

Bases de grenier. Il s’agit d‘un pavement qui soutient un grenier en bois. Ces

structures sont situées à l'extérieur des maisons et ont des formes et des tailles

variables (Fig. 2.11).

Bases de silo surélevé. Il s’agit d’un pavement de forme rectangulaire ou circulaire qui

peut être situé à l'intérieur ou à l'extérieur d’une maison. Entre les pierres et au-dessus

de celles-ci, il doit y avoir un lit d'argile (s’il est conservé) et le début des murs en terre

(Fig. 4.3).

Foyers pavés. Certains foyers sont munis d’une sole formée de galets qui a pour

mission d’accumuler la chaleur du feu de cheminée et de, doucement, la dégager pour

permettre la cuisson (lente) des aliments. Ces chapes sont généralement circulaires et

ont un diamètre d’environ 0,60 m, mais on en connaît qui sont ovales et même un peu

irrégulières.

Compartiment à grains. Le compartiment à grains est un compartiment de faible

hauteur situé dans le grenier ou dans une pièce de la maison et qui sert à contenir le

grain en vrac. Il peut être en pierre ou en terre. Le compartiment est délimité par des

dalles placées verticalement. Il peut être situé dans le coin d’une pièce (Fig. 3.10, 1).

Support de meules. Les supports de meules sont une structure en pierre ou en argile

qui sert à fixer la meule au sol, à récupérer la farine ou à élever la meule pour la rendre

plus accessible (Fig. 3.14).

Support de contenant. Il a une forme circulaire et un petit diamètre et il est constitué

de pierres qui soutiennent un pot ou un panier. Les supports de contenant peuvent

aussi être des structures négatives, comme on le verra ci-dessous (Fig. 5.8).


Aire Circulaire Pavement de grand diamètre

Meule de paille Circulaire Pavement grand

Mur en pierre Allongée Pierres alignées

Banquette Allongée Mur de faible hauteur

Base de grenier Généralement circulaire Pavement

Base de silo surélevé Circulaire ou rectangulaire Pavement avec des traces de terre

326

Foyer pavé Circulaire ou carrée Groupe de pierres ou de galets Cendres et charbons

Compartiment à grains Circulaire ou carrée Dalles placées verticalement

Support de meule Circulaire Pavement au-dessus duquel on trouve une meule

Support de contenant Plan circulaire et petit diamètre

Cercle de pierres de petit diamètre

Tableau 1.2 : Structures en pierre positives.

Structures en terre

Il existe un certain nombre de structures en terre, comme les silos surélevés, les

compartiments à grains, les fours, les foyers, etc. On notera que, dans certains cas, on

retrouve les mêmes structures que celles décrites aux paragraphes précédents

(structures en pierre). En effet, il existe des structures qui peuvent être faites tant avec

des pierres qu’avec de la terre glaise. Elles sont classées, ci-après, de la plus grande à la

plus petite.

Silo surélevé pour le stockage des céréales. Il s'agit d'un silo situé au-dessus du niveau

du sol. Il n'existe pas de consensus parmi les archéologues, les ethnographes et les

agronomes sur ce qui fait la différence entre un grenier et un silo surélevé. La même

construction peut être décrite en tant que grenier par un auteur ou en tant que silo,

par un autre. Faute d’unanimité, j’ai proposé (voir Miret, 2010 : 52-53) de réserver le

mot « grenier » pour les bâtiments de stockage (de grains et de légumes) fabriqués en

bois et en fibres végétales et le mot « silo » pour ceux qui ont été faits en terre et

dérivés. (Notez qu'un silo en terre peut avoir une base en pierre voir ci-dessus) (Fig.

4.3).

Banquette. Comme nous l'avons dit plus haut, c’est un mur adossé, de faible hauteur,

qui sert à ranger les meules, les pots et toutes sortes d'outils. Il existe aussi des

banquettes en adobe, comme nous le verrons ci-dessous.

Fours de potier voûtés. Le type de four de potier le plus connu est voûté et constitué

de deux chambres : un foyer et une chambre pour la cuisson séparés par une grille

perforée. Nous trouvons parfois des fours à poterie en bon état de conservation, mais,

la plupart du temps, nous les identifions par la présence de fragments de grille en

argile (Fig. 10.8).

Fours domestiques voûtés. Les fours domestiques (fours pour la cuisson du pain et

autres aliments, situés à l'intérieur de la maison ou à proximité) peuvent être divisés

en fours voûtés et en fours creusés dans le sol. Dans le premier cas, ils sont positifs et

dans le second, ce sont des structures négatives. Les fours voûtés sont construits à

l’aide d’une maille en bois (branchages) qui soutient les parois en argile, de forme

hémisphérique ou tronconique (Fig. 3.5 et 3.6). Pour cuire le pain, un feu est allumé à

l'intérieur et, lorsque la température souhaitée est atteinte, les cendres et le bois sont

enlevés du four et on y place les pains ou les aliments à cuire. Au cours d’une fouille,

327

on trouve parfois la base d’un four, mais, le plus souvent, on ne fait qu’identifier

quelques fragments de murs en argile dans une fosse à déchets.

Compartiment à grains. Fabriqué en argile, le compartiment à grains est plutôt bas et

sert à stocker les céréales (Fig. 3.10, 2). Quelquefois, on peut le trouver dans le coin

d'une pièce. Il peut être formé de deux parois verticales ou d’une paroi courbe

formant un quart de cercle.

Foyers. Certains foyers sont recouverts d’une dalle en argile qui renvoie la chaleur du

feu vers le haut. Sous l’argile, il peut y avoir parfois une couche de tessons ou de galets

(Fig. 3.1).


Silo surélevé Circulaire ou carrée Murs en bauge ou en torchis.

Banquette Allongée Mur en adobe de faible hauteur. Elle peut avoir de petites cavités qui servent à loger la base des pots.

Four voûté de potier Circulaire ou carrée Deux compartiments séparés par une grille perforée. Parois en bauge cuite.

Four voûté domestique Circulaire Sole en argile et en pierres. Parois en bauge cuite.

Compartiment à grains Circulaire ou carrée Parois en bauge de faible hauteur. Dans une maison ou un grenier.

Foyer Circulaire ou carrée Sole en argile. Charbons et cendres.

Tableau 1.3 : Structures positives en terre.

Structures négatives

J'ai déjà défini ce que sont des fosses ou des structures négatives. Maintenant, je veux

juste faire remarquer que les structures négatives peuvent être plus ou moins

profondes. Je vais d’abord traiter des structures profondes, dont la largeur est

supérieure à la profondeur. On verra qu’elles peuvent être classées en fonction de leur

plan : circulaires, rectangulaires, ovales ou allongés. Ensuite, je m’arrêterai plus

longuement sur les structures peu profondes aux formes particulières (généralement,

des fosses industrielles visant à obtenir un produit) et sur les structures n’ayant pas de

forme spécifique, que l’on définit grâce aux objets trouvés à l’intérieur.

Structures profondes, circulaires

Je vais commencer par les structures profondes négatives, et parmi elles, par celles qui

ont un plan circulaire. Je les ai classées en fonction de leur diamètre, dans l’ordre

décroissant.

328

Silos à grains souterrains. On peut les considérer comme les types de fosses les plus

courantes dans les habitats préhistoriques européens, excepté pour les habitats en

bois, où la structure la plus courante est le trou de poteau. Quant à leur forme, les

recherches effectuées dans les domaines agronomique, ethnographique et

archéologique montrent que les silos de stockage de céréales sont les seules structures

souterraines qui ont une forme tronconique, ovoïde ou en flacon (Fig. 4.1). Les formes

cylindriques sont, également, courantes, mais cette morphologie est partagée par de

nombreux autres types de trous, ce qui nous oblige à chercher d'autres éléments pour

identifier correctement un silo à grains. Les autres critères d’identification d’un silo

sont : 1) Une analyse carpologique du sédiment du fond du silo, si des grains de

céréales sont présents. 2) Le revêtement en argile des parois, qui permet une

meilleure étanchéité. 3) Une légère rougeur des parois, causée par la combustion des

débris d'un ensilage précédent. 4) La présence de dalles circulaires en pierre ou d’un

bouchon d’argile.

Silos contenant des poteries entières. Les silos contenant des poteries entières sont

des silos qui étaient utilisés pour le stockage de la nourriture (conservée dans des pots)

lorsqu’ils étaient vides (généralement en été). On les identifie par la présence de pots

de stockage entiers éparpillés au fond du silo. Les pots de stockage entiers sont les

éléments-clé qui différencient les silos contenant des poteries entières, des cachettes

domestiques et des fosses rituelles (Fig. 5.6 et 5.7).

Silos à grains semi-souterrains. Dans les silos semi-souterrains, les grains sont en

partie sous terre, en partie à la surface. Du point de vue ethnographique, ils ne sont

pas très courants et, du point de vue archéologique, on doit noter qu'ils sont difficiles à

identifier, car il ne subsiste généralement qu’une fosse cylindrique peu profonde,

difficile à distinguer des autres types de fosses (Fig. 4.2).

Silos à tubercules. Les silos à racines sont propres d'autres latitudes. En Europe, ils ne

sont pas documentés avant la fin du Moyen-Âge (Fig. 5.2).

Silos à fourrage. Le silo à fourrage est peu répandu avant le XIXe siècle, bien que

certains auteurs pensent qu’il était probablement déjà utilisé à l'âge de fer (Fig. 5.3).

Puits. Il s'agit d'un cylindre de profondeur remarquable qui va de la surface du sol

ancien à la nappe phréatique. La profondeur est presque toujours supérieure à 2 ou

3 m, et on connaît des puits néolithiques qui atteignent les 15 m de profondeur, voire

plus, à une période plus tardive. Les puits ont des parois dont la partie inférieure est

généralement recouverte de poteaux ou de murs en pierres sèches. Les préhistoriens

de l'Europe centrale distinguent différents types de puits : Kastenbrunnen,

Röhrenbrunnen, vannerie, etc. en fonction de la structure qui empêche l’effondrement

des parois (Fig. 3.11 et 3.12).

Fosses dont le fond est recouvert d’un lit de sable. C'est une sorte de structure

préhistorique rare (je n’en connais pas d’exemple certain), mais qui est bien décrite

par les agronomes anciens et l’ethnographie. Elle consiste en une fosse cylindrique ou

329

cubique dont le fond est recouvert d’un lit de sable sur lequel les aliments (fruits,

tubercules, noix ...) étaient déposés (Fig. 5.4).

Réservoirs à liquides. Ce sont des réservoirs cylindriques revêtus d'une peau de bête

qui étaient utilisés pour contenir des liquides, tels que le babeurre. Je ne connais pas

de spécimens préhistoriques européens de ce genre et ne possède, à ce propos, que

des informations du domaine de l’ethnoarchéologie (Fig. 5.12).

Fosses de fermentation. Ce sont des puits recouverts de feuilles où l’on fait fermenter

certains fruits et tubercules pour les conserver plus longtemps. Utilisés principalement

dans les régions tropicales, ils sont inconnus en Europe (Fig. 5.13).

Silos pour fruits à coque. Les quelques silos préhistoriques servant à préserver les noix

dont nous ayons connaissance ont une forme cylindrique et des dimensions plus

modestes que les silos à grains. Quelques exemplaires ethnographiques rectangulaires

sont également connus. En archéologie, les silos sont identifiés par la découverte de

restes de noix (généralement carbonisés) à l'intérieur d'une fosse cylindrique (Fig. 5.1).

Pots enfouis jusqu'au col. Ces pots sont enfouis jusqu'au col dans des fosses

cylindriques dont la base est concave et, généralement, adaptée à la forme du pot. Les

pots enfouis jusqu'au col contenaient des liquides tels que le vin, l'huile ou l’eau, mais,

selon les données ethnographiques, ils pourraient aussi avoir servi à conserver certains

fruits (Fig. 5.9 et 5.10).

Mortiers creusés dans le sol. Il s'agit d'un type de mortier consistant en un simple trou

creusé dans le sol, où les graines étaient décortiquées à l'aide d'un bâton ou d'un

maillet en bois. Leurs mesures sont modestes, 0,30 ou 0,40 m de diamètre, et leur

profondeur du même ordre (Fig. 3.13).

Trous de poteaux. Il s'agit d'un type de structure caractéristique des maisons en bois.

Ils sont constitués d'un cylindre de petit diamètre et leur profondeur est égale à

plusieurs fois ce diamètre. Ils peuvent également servir de base à une clôture ou à

d'autres structures telles que les ponts, les piquets des meules de foin, etc. (Fig. 2.9)

Structures profondes rectangulaires ou ovales

Il existe peu de structures rectangulaires négatives. Les puits, les silos (de toutes

sortes), les fonds de cabane ou même les greniers semi-souterrains peuvent être

rectangulaires. Lorsque, en réalisant des fouilles préhistoriques, on trouve une fosse

rectangulaire, on pense, en principe, qu’il s’agit d’une cave.

Caves. Dans la préhistoire, la cave est une fosse rectangulaire ou ovale, mais on

connaît aussi des caves en forme de couloir dont les parois sont doublées de pierres.

Les caves étaient utilisées pour stocker toutes sortes d’aliments, parfois contenus dans

des poteries, des fûts, des boîtes, des sacs, ou bien suspendus, etc. La conservation des

aliments dans les caves se base sur le fait que les températures sont plus stables sous

terre, notamment durant les mois d'été où elles conservent leur fraîcheur (Fig. 5.5).

Dans certains gisements, on a découvert des caves doublées d’une cloison en bois,

pour éviter le contact des aliments avec les parois de la fosse.

330

Structures profondes allongées

Les fosses allongées peuvent être classées de plusieurs façons. Ci-après, j'ai d’abord

décrit les fosses ayant un rapport avec les habitats, puis les structures agricoles et

naturelles.

Caves. J’ai déjà mentionné plus haut qu’il existe des caves en forme de couloirs

recouverts de murs en pierre (Fig. 5.5, 3).

Tranchées de fondation. Ce sont les tranchées sous-jacentes d'un mur en pierre sèche

ou d’un mur fait de poteaux en bois. Si l’on établit un rapport entre trous et poteaux,

les tranchées de fondation nous permettent d’identifier les maisons en bois.

Clôtures et palissades. Les clôtures et les palissades sont détectées par la présence

d’alignements de petits trous de poteaux ou par des tranchées étroites de fondation

de mur. Les clôtures peuvent servir à contrôler le bétail ou à délimiter un village. Elles

peuvent aussi avoir une fonction défensive quand elles sont associées à des fossés.

Fossés. Souvent, ils délimitent les villages et sont près des palissades. Généralement,

on leur attribue une fonction défensive. Les fossés néolithiques sont souvent

discontinus et disposés l'un derrière l'autre (Fig. 2.16).

Marques de labour. Ce sont les marques laissées par la charrue dans le sol d'un champ

de labour. Ce sont de petits fossés parallèles creusés sur la longueur du champ et

souvent traversés par d'autres marques orthogonales. Normalement, les charrues

modernes effacent les traces laissées par les charrues antiques. Aussi, les marques de

charrue antiques qui ont subsisté sont celles qui sont restées scellées sous des tumulus

préhistoriques (Fig. 6.1).

Limites des champs. Ce sont des tranchées délimitant un ancien champ. Elles sont

souvent découvertes grâce aux photographies aériennes ou à l’altimétrie laser, ce qui

permet de détecter une parcellaire ancienne. Plusieurs régions tempérées d'Europe

possèdent des parcellaires préhistoriques. En général, elles sont connues sous le nom

de « champs celtiques ».

Canaux de drainage. Ce sont des canaux qui recueillent l'eau d'un village ou d'un

champ et qui la déversent dans une rivière ou un ruisseau. On peut les détecter aux

moyens de photographies aériennes ou directement en réalisant des fouilles.

Paléochenaux. Ce sont de vieux canaux à travers lesquels l'eau de pluie coulait et qui

ont été couverts par des terrasses agricoles. Ce ne sont pas des structures

anthropiques, mais des éléments naturels. S’ils sont inclus dans le présent document

c’est parce que nous pouvons les trouver dans une fouille archéologique (Fig. 11.2).

331


Silo à grains souterrain Cylindrique, tronconique, ovoïde ou en forme de flacon

Grains de céréale carbonisés. Recouvrement des parois en argile. Légère rubéfaction des parois. Empreintes de grains. Présence de dalles.

Silo contenant des poteries entières

Cylindrique, tronconique, ovoïde ou en forme de flacon

Pots de stockage entiers.

Silo à grains semi-souterrain Cylindrique Grains de céréale carbonisés.

Silo à tubercules Cylindrique

Silo à fourrages Cylindrique ou allongée

Puits Cylindrique Grande profondeur, jusqu'à la nappe phréatique. Eléments de protection dans le fond (poteaux, murs de pierre).

Fosse dont le fond est recouvert d’un lit de sable

Plan circulaire ou carré Couche de sable o de cendre dans le fond de la fosse.

Réservoir à liquides Cylindrique

Fosse de fermentation Cylindrique

Silo pour fruits à coque Cylindrique Fruits à coque carbonisés. Silo de petites dimensions.

Pot enfoui jusqu'au col Cylindrique et base concave Pot conservé tout entier (plus de la moitié).

Mortier creusé dans le sol Cylindrique Dimensions réduites Couche d’argile sur les parois.

Trou de poteau Cylindrique, étroit et profond Sédiment contenant des charbons ou de la matière organique (couleur foncée) Pierres de calage.

Cave Plan rectangulaire, ovale ou allongé

On y peut trouver les pots qu’elle contenait. Elle peut avoir une cloison en bois. Ses parois peuvent être recouvertes de murs en pierres.

Tranchée de fondation Allongée Associée à un mur.

Clôture ou palissade Allongée Ligne des trous de poteau ou des tranchées de fondation qui définissent un espace. Elle peut être associée à un fossé.

Fossé Allongée Il définit généralement un habitat. On peut l’associer à une palissade.

332

Marques de labour Allongée Dans un champ, petits canaux creusés dans le sens de la longueur et traversés par d’autres lignes.

Limites d’un champ Allongée Elles sont rectilignes et délimitent un champ rectangulaire.

Canal de drainage Allongée Dans un habitat ou à la limite des champs.

Paléochenal Allongée Formés par la nature.

Tableau 1.4 : Structures profondes négatives, plus profondes que larges.

Structures de faible profondeur

En ce qui concerne les structures négatives, nous allons exposer certaines structures

régulières qui se caractérisent par leur faible profondeur. Elles sont classées par ordre

décroissant.

Bassins. Ce sont de grandes dépressions, généralement situées à côté des villages, où

l’eau de pluie était stockée. Dans leur partie inférieure, on a détecté des couches

d'argile et de limon charrié par les eaux. Si on fait une étude des sédiments, on peut

trouver des squelettes de diatomées et d'autres plantes habituelles dans les eaux

stagnantes. Au fond de ces bassins, on trouve parfois quelques poteries. On pense

qu’elles ont été utilisées pour puiser l'eau, puis perdues.

Fond de cabane. Il s'agit d'un type de structure classique et très controversée. Il

correspond à une cabane dont le sol est situé sur une fosse régulière. Dans certains

cas, il peut correspondre à un logement entier, mais les exemples préhistoriques

européens signalent plutôt qu’ils avaient une fonction précise : atelier, cour, entrepôt,

etc. Jusqu'en 1980, on a donné le nom de « fond de cabane » à toute structure

négative (Fig. 2.13-2.15).

Fours à pierres chauffantes, aussi appelés « four polynésien ». Il s'agit d'un type

particulier de four, constitué d'une fosse circulaire ou allongée, dans lequel les

aliments étaient cuits à l’aide de pierres chaudes provenant d'un foyer situé à

proximité ou dans la fosse elle-même. La nourriture était enveloppée dans des feuilles

et cuite lentement. Les études ethnographiques montrent que les fours polynésiens

étaient principalement utilisés lors des fêtes et des banquets. Il s’agit, en effet, d’un

four qui peut rôtir un animal entier et qui ne convient pas pour la cuisson de petites

quantités d'aliments, comme celles que l’on cuisinait au quotidien (Fig. 3.7-3.9).

Fosses de combustion. Certains foyers étaient construits dans des bassins qui

servaient à concentrer le feu à l’aide d’une poterie qui était posée dessus. Les fosses

de combustion sont détectées lorsque l’on trouve une cuvette dont les murs sont

rubéfiés et l'intérieur rempli de cendres et de charbons (Fig. 3.2 et 3.3).

Support de contenant. C'est une petite concavité à fond plat ou concave qui était

utilisée pour maintenir une jarre. Souvent, pour ajuster la forme de la cuve à la base de

la jarre, on utilisait du sable ou des pierres de calage (Fig. 5.8, 2).

333


Bassin À tendance à être circulaire et à avoir un grand diamètre

Il peut être muni d’un chenal d’alimentation pour transporter l’eau. Limon dans le fond.

Fond de cabane Circulaire ou rectangulaire Fond plein. Il peut contenir des structures domestiques tels que foyers, fours, etc.

Four à pierres chauffantes Circulaire ou rectangulaire et allongé

Pierres thermoalterées. Il peut contenir de grands morceaux de charbon.

Trou de combustion Circulaire Rubéfaction des parois. Charbons et cendres.

Support de contenant Circulaire - base concave Base d’une jarre in situ. Pierres de calage.

Tableau 1.5 : Structures négatives de faible profondeur.

Structures aux formes particulières

On identifie ces fosses par leurs formes, qui peuvent être cylindriques, allongées, avoir

la forme d’un entonnoir, etc. Beaucoup de ces fosses sont industrielles, car elles ont

servi à développer un produit. Dans certaines structures industrielles, on détecte le

produit qu’on y a fabriqué ou des scories. Souvent, le feu étant intervenu dans la

fabrication du produit, on détecte des charbons, des cendres et des rubéfactions.

Fours domestiques en fosse. C'est une variété de fours domestiques dont la chambre

a été creusée dans la paroi latérale d’un fond de cabane. La plupart des exemples

connus appartiennent à l'Europe médiévale, mais il existe des exemplaires plus

anciens. Le plan est généralement circulaire et les parois forment une voûte (Fig. 3.4).

Trous pour extraire l’argile. Les fosses ont un aspect irrégulier, mais si on les observe

en détail, on peut considérer qu’il s’agit d’une combinaison de plusieurs fosses ovales.

Chaque fosse ovale représente un opérateur qui extrayait la terre qui se trouvait

autour de lui (la profondeur est égale à la longueur d’un bras, généralement 1,5-2 m

de long), avec une face verticale devant l'opérateur et une face opposée moins

inclinée, d’où le sédiment a été enlevé. Les fosses s’entrecroisent et le sol rappelle

celui de la lune ponctuée de cratères. Jusque dans les années 1980, la plupart de ces

fosses étaient classées en tant que fonds de cabane (Fig. 10.1-10.4).

Trous servant à décanter et pétrir l'argile. Ce sont généralement des fosses

d’extraction de l’argile qui ont été réutilisées pour décanter ou pétrir l’argile

nécessaire à la construction de structures et de bâtiments.

Fours de potier en fosse. Les poteries peuvent être cuites dans des fours creusés dans

la terre. L’ethnographie expérimentale et l'archéologie nous montrent de nombreuses

334

formes pour ces fours : cylindriques (en cuvette) ou ceux ayant un trou d'homme et

une chambre de cuisson creusé dans le sol (Fig. 10.7).

Dépotoirs de potiers. Dans un atelier de poterie, ce sont les endroits où les poteries

défectueuses ou déformées sont jetées. Ce peut être une pile ou une fosse simple,

généralement un ancien trou d’extraction d’argile. Sensu lato le nom s'applique

également à toute collection de poteries (Fig. 10.9).

Poteries enterrées. Il s'agit d'un type de structure très particulier, si bien que je n’en

connais aucun exemplaire attesté datant de la préhistoire européenne. Cela dit, il est

mentionné dans les anciens traités d'agronomie qu’on peut conserver les fruits et les

noix dans une poterie scellée et enterrée dans un endroit sec (Fig. 5.11).

Charbonnières. C'était la structure d’où le charbon nécessaire aux fours

métallurgiques était obtenu. On croit que les charbonnières se sont développées à

partir du chalcolithique, même si le premier charbon identifié de façon absolument

certaine date de l'âge de fer. L’ethnographie et l’histoire de la technologie nous

montrent deux façons de faire du charbon : par entassement ou dans des fosses. On

détecte une charbonnière par la présence de nombreux morceaux de charbons issus

d’espèces propres à la carbonisation comme, pour la Méditerranée, le chêne, le chêne-

vert, le hêtre, le pin, la bruyère, etc. ou, pour l’Europe tempérée, l'aulne, le tilleul,

l’érable, l'orme, etc. (Fig. 10.15 et 10.16).

Fours à cuivre. Il y en a de nombreux types. Il faut distinguer les fours de réduction, qui

servent à obtenir du cuivre à partir de certains minerais et sont situés dans les zones

minières, des fonderies ou forges installées chez les forgerons près des centres de

consommation. Les fours de réduction les plus connus sont constitués d'une fosse

située sur un terrain en pente – dont les murs sont en pierre et l’intérieur rempli de

scories de cuivre et de charbon. Les fours de fusion sont constitués par un creuset

placé sur une fosse pleine de charbon de bois, lequel a été très fortement enflammé à

l'aide d’un courant d'air provoqué par un soufflet accouplé à une tuyère. Les éléments

qui permettent d'identifier un four de fonderie sont la fosse, la tuyère ou les scories

(Fig. 10.10 et 10.11).

Fours à fer. Comme pour le cuivre, il convient de distinguer, d'une part, ceux qui

servaient à extraire le fer du minerai, soit les fours de réduction, des fonderies et des

forges utilisées par le forgeron. Dans le four de réduction, on obtient de l'éponge de

fer, qui est à nouveau chauffée dans la forge et longuement martelée pour obtenir un

objet en fer. Près de la forge apparaît généralement l'enclume, qui est une pierre sur

laquelle le forgeron martelait le fer (Fig. 10.12-10.14).

Fours à chaux. Mal documentées dans la préhistoire, ils sont connus grâce à des

expériences, et surtout par l'information provenant de l’ethnographie et des

agronomes anciens (Fig. 10.17).

Fours à poix. Aucun four à poix préhistorique n’a été identifié et étudié. Presque

toutes les informations que nous possédons sont issues d’expériences et de fours

récents (Fig. 10.18-10.21).

335

Fosses de tanneurs. Ce sont des fosses problématiques, longues et étroites, appelées

par les Allemands Schlitzgruben. Il y a quelques années, on considérait qu’il s’agissait

de fosses servant au tannage des peaux (par immersion dans un liquide contenant des

tanins), mais actuellement, on a plutôt tendance à croire que ce sont des pièges.

Trous pour fumer des peaux. Ce sont de petits trous où étaient brûlés des matériaux

qui faisaient beaucoup de fumée et qui servaient à fumer les peaux. Bien qu’ils soient

bien connus en Amérique du Nord, en Europe je n’en connais aucun exemple (Fig.

10.22).

Pièges. Il s'agit d'un type de fosses controversé parce qu'il comprend les Schlitzgruben,

un type particulier de fosses allongées et profondes, trouvées dans de nombreux

endroits en Europe, et très souvent accompagnées de dépressions. Il y a quelques

années, on pensait qu’il s’agissait de fosses de tanneur, mais actuellement, on a plutôt

tendance croire que ce sont des pièges (Fig. 10.23 et 10.24).

Trous de plantation. Ce sont des trous pratiqués dans les anciens champs qui servaient

à planter des vignes ou d’autres arbres. Les pieds de vignes forment des alignements

suffisamment séparés les uns des autres pour permettre le passage de la charrue. La

plupart des trous et des tranchées de plantation sont de l'époque romaine, mais on en

connait qui remontent à l'âge de fer, et même de plus anciennes dans certaines îles de

la Méditerranée (fig. 6.3).

Trou provoqué par le déracinement d’un arbre. Il est causé par la chute d'un arbre qui

a été déraciné par le vent. Quand l’arbre tombe, les racines remontent du sol en

emportant un pan de terre qui a la forme d’un « D » un peu irrégulier. Ces trous sont

causés par la nature, mais ils peuvent être exploités par l'homme (Fig. 11.1).


Four domestique en fosse Plan circulaire muni d’une fosse d’accès

Intenses rubéfactions.

Trou d’extraction d’argile Trou formé par la combinaison de diverses fosses ovales juxtaposées

Le substrat est en argile.

Trou pour décanter et pétrir l’argile

Recycle souvent un trou d’extraction d’argile

Contient souvent de l’argile décantée dans le fond.

Four de poterie en fosse Cylindrique Légère rubéfaction.

Dépotoir de potier Recycle souvent une fosse préexistante

Accumulation de poteries mal cuites ou déformées.

Poterie enterrée Trou formé par la combinaison de diverses fosses ovales juxtaposées, de dimensions plus modestes que les trous d’extraction d’argile.

Charbonnière Plan circulaire o quadrangulaire

Espèces aptes à faire du charbon. Elles peuvent être situées dans un atelier de forgeron ou loin des habitats.

336

Four à cuivre Plan circulaire ou quadrangulaire

Rubéfaction des parois. Charbons. Tuyères. Scories.

Four à fer Plan circulaire ou quadrangulaire

Rubéfaction des parois. Charbons. Tuyères. Scories.

Four à chaux Cylindrique Rubéfaction des parois. Restes de chaux. Près d’un bassin pour éteindre la chaux.

Four à poix Forme d’entonnoir (et autres)

Rubéfaction des parois. Charbons.

Fosse de tanneur Forme en Y-V-W, longue et étroite

Accumulation de la matière organique, du phosphore, de l'azote, etc.

Trou pour fumer des peaux Cylindrique - base concave Présence de charbons qui produisent beaucoup de fumée. Couche de suie sur les murs.

Piège Forme en Y-V-W, longue et étroite

Loin des habitats. Ils sont groupés.

Trou de plantation Situés à intervalles réguliers Ils sont identifiés à l'occasion de grandes décapages.

Trou de déracinement d’un arbre

En forme de D Parois irrégulières.

Tableau 1.6 : Structures aux formes particulières.

Structures aux formes non spécifiques

Ce sont des structures pour lesquelles la forme de la fosse est sans importance,

puisque ce qui les caractérise ce sont les objets qu’elles contiennent. Il s’agit, en effet,

de fosses recyclées, qui avaient été creusées pour un autre usage, telles que les silos,

les trous de poteaux, les trous d'extraction d’argile, etc.

Caches ou dépôts. Les caches sont des réservoirs (ou parfois, de simples loci)

contenant un grand nombre d'outils, d’ustensiles et de produits que l’on avait cachés

sous terre parce qu'ils n’étaient plus nécessaires ou, éventuellement, parce qu'il y avait

une situation d'insécurité et qu’il était recommandé de cacher les objets de valeur.

Dans des travaux antérieurs, j'ai classé les cachettes en : cachettes domestiques (Fig.

7.1-7.3), cachettes de distribution (Fig. 7.4 et 7.5) et trésors (Fig. 7.6) (Tableau 1.7)

(Miret 2010 : 117-119).

Fosses rituelles. Les fosses rituelles sont les fosses contenant des éléments qui sont

attribués à des rituels magico-religieux ou identifiés en tant qu’offrandes aux dieux. Il y

en a de toutes sortes et ils font généralement l’objet de controverses. Afin de ne pas

me perdre dans un discours spéculatif, j'ai choisi d'utiliser les connaissances dont nous

337

disposons concernant l'époque classique, (certains aspects religieux des fosses de

cette période nous sont connus) et de les appliquer aux vestiges datant de la

préhistoire pour voir si elles coïncident. C’est ainsi que j'ai pris en considération les

types suivants (Tableau 1.7) : les dépôts de fondation (Fig. 8.1-8.3), les fosses

contenant des os d'animaux en connexion anatomique (Fig. 8.4-8.5), les fosses

contenant des restes de banquets, les fosses liées aux libations (Fig. 8.6-8.8), les fosses

contenant des éléments de culte et les découvertes dans les marais. Ces structures sont

décrites en détail dans le chapitre 8 de cet ouvrage.

Fosses sépulcrales. Le nombre de structures préhistoriques et de bâtiments liés à la

mort est très vaste : dolmens à couloir, cistes, tumuli, champs d’urnes, hypogées,

tombes à fosse, etc. ; silos réutilisés comme sépultures, sépultures d'animaux dans des

tombes ou des cimetières, etc. Dans cet article, je n’ai étudié que quelques structures

funéraires (Fig. 9.1-9.2).

Trous à ordures. Le travail ethnoarchéologique de Hayden et Cannon (1983) distingue

deux types de fosses à ordures. En effet, ces auteurs affirment que les déchets

subissaient deux types de tris : un premier tri provisoire (provisional discard) par lequel

les débris d’aliments ou de cendres étaient jetés dans un lieu temporaire (comme le

fumier) et la poterie cassée réutilisée pour l'abreuvage des animaux ou pour protéger

une plante du jardin ou autres. Et, de temps en temps, généralement une fois par an,

un deuxième tri définitif (final discard) était réalisé : le contenu de fumier était

répandu sur les champs et les objets qu’on ne pouvait pas exploiter étaient jetés dans

un trou qui avait perdu son utilisation originale, par exemple un silo, un trou

d’extraction d'argile, un puits, etc., ou le lit d'un ruisseau.


Cache ou dépôt domestique Recycle souvent une fosse préexistante.

Poteries de toutes sortes, outils, moulins, matières premières. Dans les villages.

Cache ou dépôt de distribution

Recycle souvent une fosse préexistante.

Séries d’objets identiques en bronze, de haches en pierre ou d’outils en silex. Dépôts de fonderie contenant des objets cassés. Eloigné des habitats.

Trésor Recycle souvent une fosse préexistante.

Colliers, outils en bronze, pièces de monnaie. Surtout aux temps historiques.

Dépôt de fondation Dans un trou de poteau, une tranchée de fondation ou une fosse située sous le sol d'une maison.

Il peut contenir des poteries entières, le squelette d'un animal ou des monnaies.

Fosse rituelle avec des os d’animaux en connexion anatomique


Squelette complet ou partiel d'un animal sacrifié. Dans un habitat ou un sanctuaire.

338

Fosse rituelle contenant des restes de banquets


Restes de nourriture de type exceptionnel (des espèces rares). Dans les sanctuaires ou les nécropoles.

Fosse rituelle liée aux libations

Recycle souvent une fosse préexistante

Séries de vases à usage individuel (coupes, bols).

Fosse rituelle avec des éléments de culte


Dépôt d’objets de culte (chaudrons, figurines, tasses en miniature...).

Découvertes dans les marais Tous les objets jetés dans les marais ou enterrés dans leur voisinage.

Fosse funéraire (dans un habitat)

Recycle souvent une fosse préexistante, généralement un silo.

Sépulture dans un silo, sous les maisons, etc. Elle peut être primaire ou secondaire.

Trou d’ordures Recycle souvent une fosse préexistante.

Toutes sortes d'ordures.

Tableau 1.7 : Structures aux formes non spécifiques, caractérisées par leur contenu.

Traduction française : Marie-Agnès Minard

339

Summary

PITS, SILOS AND OTHER ASPECTS. A CATALOGUE OF

PREHISTORIC FEATURES IN EUROPE

This book is a catalogue of more than sixty features that can be found in the

excavation of prehistoric sites. The book seeks to define elements that enable us to

identify the function of the features. This is a multidisciplinary study, combining data

from agronomy, ethnography and archaeology.

We have attempted to enable the function of a pit to be identified as ‘naturally’ as

possible, by means of the shape, content or other, easily verifiable, characteristics.

Despite my efforts, many of the features continue to be difficult to define or are even

controversial: there are numerous examples of this throughout the book.

Firstly, the features are classified into positive and negative. It is well known that

positive features are created by adding material (sediment, stones, mud), while

negative features are cut into the substrate forming the foundation of the site. At the

same time, positive features will be classified by the type of material of which they are

composed: stone or mud. In contrast, negative features will be classified by their

shape, then by their content or certain specific characteristics (e.g. rubefaction of the

walls).

Some types of feature can be constructed with stone or mud. For this reason, they are

repeated several times in this book.

Constructions In general, constructions can be classified according to the main material used to build

the walls. This enables us to refer to stone houses, mud houses or wooden houses. If a

mixture of techniques is used, involving the use of different materials, the main

material takes priority. Roofs are nearly always made from vegetable matter (logs,

branches, straw, etc.).

Stone houses. Stone houses can have walls made from dry stone, meaning that no

type of binder is used to join the stones, or the stones can be joined with mud. Houses

with stone walls are found in places where stones are plentiful, such as the

Mediterranean (Fig. 2.3).

340

Mud houses. Different techniques are used in construction with mud: adobe, mud

walls, cob (called bauge in French), and wattle and daub. Houses made from adobe or

mud walls often have a dry stone base to prevent dampness in the floor (Fig. 2.4).

Wooden houses. These houses have walls made of wooden posts driven into the

ground to support the weight of the roof. The walls can be made exclusively of logs,

but it is very common for them to be made with wattle, with warped branches covered

by a layer of mud (wattle and daub). In archaeology, wooden houses are identified by

finding post holes arranged at regular intervals, or foundation trenches with post holes

(Fig. 2.5 and 2.8).

Storehouses and granaries. The granary was a room or building designed to store all

types of grain and pulses. It was used preferably to store large volumes of grain and

pulses in the short and medium term. The granary could take many forms, as it could

be a separate building or a room high up in the house. In this work, we differentiate

between granaries with grain compartments, granaries on posts, granaries on stones

and granaries supported by parallel walls. Chapter 2 of the book provides a description

of each type of granary (2.10-2.12).

TYPE FORM IDENTIFYING ELEMENTS

Stone houses Circular, oval, rectangular, etc.

With stone walls

Mud houses Circular, oval, rectangular, etc.

With mud walls

Wooden houses Circular, oval, rectangular, etc.

With walls made from logs

Storehouses and granaries Circular, rectangular Variations: - On wooden posts - On stones - On walls

Table 1.1: Types of feature documented in prehistoric Europe

Positive Features

Stone features

Stone features are usually paved and can correspond to any of the features described

below, in order of size, from the largest to the smallest.

Threshing floors. Threshing floors are places in which grains and pulses were threshed.

They usually consist of spaces with a circular base of large diameter (approximately

fifteen metres in traditional threshing floors). Threshing floors from prehistoric times

have rarely been identified in excavations. However, as there is some paving in

traditional threshing floors, I believe that it is important that they should at least be

mentioned.

Haystacks. Traditional haystacks are piles of straw, usually stacked around a central

post. In some regions, traditional haystacks have an upper section protected by a layer

341

of mud. However, haystacks from prehistoric times have been identified very rarely

(Fig. 6.4).

Stone walls. These are walls made mainly from stones. They can be dry stone (if no

element joins them together) or connected by mud, lime or any other binder.

Benches. A bench is a low wall (typically 0.5 m) attached to another wall, which serves

as a corbel on which to place millstones, large earthenware jars and all types of utensil.

A variation on the bench is the pot holder, which has small hollows into which the base

of the earthenware jars fit. There are also benches and pot holders made from adobe,

as shall be seen below.

Granary bases. These are paved, generally forming a circular shape, to support a

wooden granary. These features are found outside houses and vary in shape and size

(Fig. 2.11).

Above ground silo bases. These are paved in a circular or rectangular shape, and can

be inside or outside houses. Among and on top of the stones (if preserved), there

should be a layer of settled clay and the beginning of the mud walls (Fig. 4.3).

Hearths. Some fires have a hearth made from stone pebbles, the aim of which was to

store the heat of the fire above, releasing it gradually to cook food slowly. These

hearths usually have a circular base and a diameter of around 0.60 m, although they

are also known to be oval and even slightly irregular.

Grain compartments. A grain compartment is a compartment of low height within the

granary or in the room of the house used to store the grain in bulk. It can be made of

stone or mud. The stone grain compartment was created by placing slabs vertically to

define an area. It can also be in the corner of a room (Fig. 3.10, 1).

Millstone supports. Millstone supports consist of a stone or mud feature that fixes the

millstone to the floor, in order to collect the flour or to raise the millstone from the

ground, making it more accessible (Fig. 3.14).

Pot holders. With a circular base of small diameter, these stones supported a large

earthenware jar or a basket. Pot holders can also be negative features, as shall be seen

below (Fig. 5.8).

342

TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS

Threshing floor Circular Paved area of large diameter

Haystack Circular Large paved area

Stone wall Elongated Aligned stones

Bench Elongated Low wall

Granary base Generally circular Paved

Above ground silo base Circular or rectangular Paved with mud remains

Hearth Circular or square A set of stones or pebbles Ash and charcoal

Grain compartment Circular or square Slabs placed vertically

Millstone support Circular Paved, and above which is a hand-operated millstone

Pot holder Circular in plan and of small diameter

A circle of stones of small diameter

Table 1.2: Positive stone features

Mud features

There are a significant number of features made from mud, including above ground

silos, grain compartments, ovens, fire hearths, etc. It should be noted that, in some

cases, the same features are repeated as those made with stone. This is because there

are features that can be made from stone or mud. I have described them in order of

size, from the largest to the smallest.

Above ground silos for grain. This is a silo found above ground level. Unanimity does

not exist between archaeologists, ethnographers and agronomists on the difference

between a granary and an above ground silo. The same construction can be described

by one author as a granary and by another as a silo. In the absence of consensus, I

suggested using the word ‘granary’ for constructions made from wood and vegetable

fibre to store grain, and the word ‘above ground silo’ for those made from mud and its

derivatives (Miret 2010: 52-53). It should be noted that an above ground clay silo can

have a stone base (see above) (Fig. 4.3).

Benches. As stated previously, this is a low wall attached to another wall, which serves

as a corbel on which to place millstones, large earthenware jars and all types of utensil.

In this case, it is a bench made from adobe.

Domed pottery kilns. The most well known pottery kilns are those with a dome and

double chamber, a fire chamber and a cooking chamber, separated by a grill with

perforations. Sometimes quite well preserved kilns are found, but we often identify

pottery kilns by finding fragments of the grill made from fired mud (Fig. 10.8).

Domed domestic ovens. Domestic ovens (ovens for cooking bread and other food,

found inside houses or in their vicinity) can be divided into domed ovens and ovens

dug into the ground. The first type is a positive feature and the second type is a

negative feature. Domed ovens are constructed with a mesh of branches that support

343

the clay walls in a semi-spherical shape, or as a truncated cone (Fig. 3.5 and 3.6). To

cook bread, a fire is lit inside the oven. When the desired temperature is reached, the

ash and logs are removed, and the bread, or food to be cooked, is placed in the oven.

In an archaeological excavation, the base of ovens is sometimes found, but often only

fragments of mud walls thrown into a waste pit can be identified.

Grain compartments. A grain compartment is a compartment of low height made

from cob or wattle and daub in order to contain grain (Fig. 3.10, 2). A grain

compartment can be located in the corner of a room, used to preserve grain or other

elements. It can have straight walls or a wall curved into one quarter of a circle.

Fire hearths. There are fires with a mud hearth as a base that re-emitted the heat of

the fire lit within. Below, there may be a layer of pottery fragments or pebbles (Fig.

3.1).


Above ground silo Circular or square Walls of cob or wattle and daub

Bench Elongated Low wall They can have hollow spaces to support large earthenware jars

Domed pottery kiln Circular or square Two chambers separated by a fired-mud grill Fired-mud walls

Domed domestic kiln Circular Hearth made from mud and stones Fired-mud walls

Grain compartment Circular or square Low mud walls In a house or granary

Fire hearth Circular or square Hearth made from mud Charcoal and ash

Table 1.3: Positive mud features

Negative Features The pits or negative features have already been described above. I now wish to

indicate simply that negative features can be deep or shallow. Firstly, we will address

the deep features, the depth of which is greater than the width. We will see that they

can be classified according to whether they are circular, rectangular, oval or elongated

in plan. Further on, we will discuss shallow features, special-shaped features (usually

industrial pits designed to obtain a particular product) and those with a non-specific

shape, defined by the objects found inside.

344

Deep features that are circular in plan

We will begin by discussing the deep negative features, and, within this category,

those that are circular in plan. They are ordered by diameter, from the largest to the

smallest.

Underground silos for grain. These are considered the most common type of pit in

prehistoric settlements in Europe, except on sites with wooden houses, where the

most common feature is the post hole. In terms of shape, the analysis of reference

works from the fields of agronomy, ethnography and archaeology shows that silos for

storing grain are the only underground features that are truncated cone-shaped, egg-

shaped or bottle-shaped (Fig. 4.1). Cylindrical silos are also normal, but this shape is

shared by many other types of pit, which makes it necessary to seek other elements to

correctly identify a silo for grain. Other criteria that enable a silo to be identified are: 1)

A carpological analysis of the sediment in the bottom of the silo, in which grain

appears. 2) A mud coating on the walls in order to improve waterproofing. 3) A slight

rubefaction of the walls, caused by burning waste from a previous silo. 4) The presence

of circular stone slabs or lids made from mud, etc.

Storage pits with intact pottery. Storage pits with intact pottery are storage pits for

grain, which, when empty (usually in the summer), were used to preserve food in

pottery. They are identified by the presence of intact pottery in the bottom of the

storage pit. The pottery should preferably be large earthenware storage jars. This is a

key element that differentiates them from domestic cache pits and ritual pits (Fig. 5.6

and 5.7).

Semi-underground silos for cereal grains. In semi-underground silos, the grain is found

partly underground and partly above ground. In ethnography, these are not very

common, and, in archaeology, it should be noted that they are difficult to identify

because the base that remains is a basin or a shallow cylindrical pit, which is difficult to

distinguish from other types of pit (Fig. 4.2).

Root storage pits. Root storage pits are found in other latitudes. In Europe, they have

not been documented for certain until the end of the Middle Ages (Fig. 5.2).

Silage pits. Silage pits did not become widespread until the 19th century, although

some authors believe that they may have been used in the Iron Age (Fig. 5.3).

Wells. A well is a cylinder of significant depth that extends from the old surface of the

ground to the water table, where water is found. The depth is nearly always greater

than 2 or 3 m, and there are cases of Neolithic wells of up to 15 m. Those of a later

date can be even deeper. The lower section generally consists of walls covered with

logs or dry stone walls. Central European prehistorians differentiate between different

types of well: Kastenbrunnen, Röhrenbrunnen, wickerwork, etc. depending on the

structure that prevents the walls from collapsing (Figs. 3.11 and 3.12).

Sandy bed pits. This was a rare type of feature in prehistoric times (I do not know of

any definite example), but it is well described by ancient agronomists and in

345

ethnography. They are cylindrical or cubic pits with a layer of sand in the bottom. Food

(fruit, roots, nuts, etc.) was placed inside to be preserved (Fig. 5.4).

Vats. These are cylindrical pits covered with a skin and used to contain liquid such as

whey. I do not know of any prehistoric examples in Europe and only have information

from ethno-archaeology (Fig. 5.12).

Fermentation pits. These are pits coated in leaves in which fruit and roots were

fermented, enabling the products to be preserved for longer. They are used, above all,

in tropical areas and are unknown in Europe (Fig. 5.13).

Storage pits for nuts. The few storage pits for nuts found from prehistoric times are

cylindrical and have smaller dimensions than silos for grain. Ethnographical examples

that are rectangular in plan are also known. In archaeology, storage pits for nuts are

identified by finding the remains of nuts (generally charred) inside a cylindrical pit (Fig.

5.1).

Storage jars buried to the neck. These are large earthenware jars buried to the neck in

cylindrical pits, usually with a concave base adjusted to the shape of the jar. Storage

jars buried to the neck contained liquids such as wine, oil or water. According to

ethnographical data, they could also preserve some types of fruit (Figs. 5.9 and 5.10).

Underground mortars. This type of mortar consisted of a simple pit made in the

ground, in which seeds were placed in order to crush them using a stick or a wooden

mallet. Underground mortars were of modest size, with a diameter of 0.30m or 0.40m,

and a similar depth (Fig. 3.13).

Post holes. This type of feature enables wooden houses to be identified. It consists of a

cylinder of small diameter with a depth several times greater than its diameter. It

could also be used as the foundation of a palisade or for other features such as

bridges, haystack posts, etc. (Fig. 2.9)

Deep features that are rectangular or oval in plan

There are few negative features that are rectangular in plan. Wells, silos (of all types),

pit houses and even some semi-underground granaries can be rectangular. When we

find a pit that is rectangular in plan in the excavation of a feature from prehistoric

times, we should assume, in principle, that it is a storage cellar.

Storage cellars. Prehistoric storage cellars are pits that are rectangular or oval in plan,

although storage cellars are also known to be in the shape of a passageway with stone

walls. Storage cellars were used to preserve all types of food. The food could be placed

in storage cellars in pottery, barrels, boxes, sacks, or it could be stored hanging, etc.

The preservation of food in storage cellars was based on the greater stability of below

ground temperatures, especially with the coolness underground during the summer

months (Fig. 5.5).

On some sites, storage cellars are known to have had a wooden box to prevent the

food coming into contact with the walls of the pit.

346

Deep features that are elongated in plan

Pits that are elongated in plan can be classified in many ways. Here I have outlined the

types of pit related to settlements first, followed by the agrarian and natural features.

Storage cellars. As described above, storage cellars exist that are in the shape of a

walled passageway (Fig. 5.5, 3).

Foundation trenches. These trenches are the foundation of dry stone walls or walls

made from supporting logs. If connected to post holes, these foundation trenches

enable us to identify wooden houses.

Fences and palisades. Fences and palisades are detected by the alignment of small

post holes or foundation trenches narrower than those of a wall. Fences could be for

livestock or to define a settlement. Palisades could be for defence purposes when they

are connected to ditches.

Ditches. These usually define settlements. They are connected to palisades and their

purpose is usually attributed to defence. Neolithic ditches are often discontinuous and

arranged one after the other (Fig. 2.16).

Ard marks or plough lines. These are the marks left by the plough in the substrate of a

crop field. They are small parallel trenches arranged along the fields, and often cross-

sectioned by other orthogonal marks. Modern ploughs usually erase the markings left

by older ploughs. As a result, many plough markings that have been preserved are

under prehistoric mounds that seal older crop fields (Fig. 6.1).

Plot boundaries. These are trenches that define an old crop field. They are often found

as a result of aerial photography or laser altimetry, enabling the identification of land

that used to be divided into plots. Land divided into plots in prehistoric times, usually

known by the name of ‘Celtic fields’, has been found in several regions in temperate

Europe.

Drainage channels. These are trenches that collect water from a settlement or a

cultivated plot of land, and direct it towards a river or stream. They can be identified

by aerial photography or directly through excavation.

Paleochannels. These are channels along which rainwater used to pass, and which

have been covered by agricultural terraces. They are not anthropic features, but

natural elements. They are included in this work because they can be found in an

archaeological excavation (Fig. 11.2).


Underground silo for grain Cylindrical, truncated-cone shaped, egg-shaped or bottle-shaped

Charred grain Coating of the walls with clay Slight rubefaction of walls Grain imprints Presence of lids

Storage pit with intact pottery Cylindrical, truncated-cone shaped, egg-shaped or bottle-shaped

Intact storage pottery

Semi-underground silo for Cylindrical basin Charred cereal grains

347

grain

Root storage pit Cylindrical

Silage pit Cylindrical or elongated

Well Cylindrical Great depth, to the water table Protective elements in the lower section (logs, stone walls)

Sandy bed pit Circular or square in plan Layer of sand or ash in the bottom

Vat Cylindrical

Fermentation pit Cylindrical

Storage pit for nuts Cylindrical Charred nuts

Storage jar buried to the neck Cylindrical and concave in plan

Relatively intact preserved storage jar (more than half the jar)

Underground mortar Cylindrical Small dimensions Layer of clay on the walls

Post hole Cylindrical, narrow and deep Sediment with charcoal or organic matter (dark colouring) Wedging stones

Storage cellar Rectangular, oval or elongated in plan

The storage jars it contained can be preserved They can have a wooden box

Foundation trench Elongated Connected to a wall

Fence or palisade Elongated Line of post holes or foundation trenches defining an area They can be connected to a pit

Ditch Elongated They usually define a dwelling area They can be connected to a palisade

Ard mark or plough line Elongated Small channels following the direction of the long side of a field or cross-sectioned

Plot boundary Elongated They are usually in a straight line and define a rectangular field

Drainage channel Elongated They can be in a dwelling area or define crop fields

Paleochannel Elongated Former streambed created by nature

Table 1.4: Deep, negative features, which are greater in depth than width

348

Shallow features

Continuing with negative features, this section outlines some regular features

characterised for their shallowness. They are ranked from largest to smallest.

Pools. These are large hollows, usually near settlements, in which rainwater

accumulated. Layers of clay and silt swept along by the water are detected at the

bottom of the pool. A sediment study can reveal diatom skeletons and other

organisms belonging in stagnant water. Pottery is sometimes found in the bottom of

pools. It is assumed that these were used to collect water and were lost.

Pit houses. This is a classical type of feature and is quite controversial. It is a house in

which the floor is a regular-shaped pit. In some cases, it can be an entire dwelling, but

European examples from prehistoric times are more likely to point to a specific

purpose: a workshop, livestock enclosure, storehouse, etc. Until the 1980s, a ‘pit

house’ was the name given to any negative feature (Figs. 2.13-2.15).

Earth ovens. These are also called ‘cooking pits’. They are a special type of oven

consisting of a circular or elongated pit in which food was cooked by adding very hot

stones taken from a fire located nearby or in the same pit. Food was wrapped in leaves

and cooked slowly. Ethnographical studies indicate that earth ovens were used above

all for feasts and banquets, as they were ovens that enabled an entire animal to be

cooked, and, and were, therefore, not suitable for cooking the small quantities of food

required on a daily basis (Figs. 3.7-3.9).

Fire pits. Fires were sometimes constructed in basins, which served to concentrate the

heat of the fire on the container being used for cooking. Fire pits are identified when a

basin is found with rubefaction of the walls, and the interior is full of ash and charcoal

(Fig. 3.2 and 3.3).

Pot holders. This is a small hollow with a flat or concave base that was used to hold a

large earthenware jar. Sand or wedging stones were sometimes used to adjust the

base of the earthenware jar to the shape of the pit (Fig. 5.8, 2).

349


Pool These tend to be circular with a large diameter

They can have a supply channel bringing water Silt in the bottom of the pool

Pit house Circular or rectangular Flat ground They can have domestic features such as fires, ovens, grain compartments, etc.

Earth oven (cooking pit) Circular or elongated rectangle

Heat-altered stones They can have large pieces of charcoal

Fire pit Circular Rubefaction of walls Charcoal and ash

Pot holder Circular with a concave base Base of a storage jar in situ Wedging stone

Table 1.5: Shallow negative features

Special-shaped features

These pits are identified by their different shapes, as they can be cylindrical, funnel-

shaped, elongated, etc. Many of these pits are industrial, meaning that they were used

to make a specific product. In some industrial features, the presence of the product

obtained, or its waste, can be detected. Fire was often used to obtain these products,

in which case we detect charcoal, ash and rubefaction.

Underground domestic ovens. This type of domestic oven is found when the chamber

of an oven is dug into the side wall of a pit house. The majority of examples known in

Europe are from the Middle Ages, but some older ones exist. They are usually circular

in plan and the walls form a dome (Fig. 3.4).

Clay pits. These pits appear irregular, but, when observed in detail, are a combination

of several oval pits. Each oval pit represents an operator who extracted the

surrounding earth (usually an arm’s length, typically with a maximum axis of 1.5-2 m),

which is vertical directly in front of the operator and less vertical behind, and through

which the sediment was removed. The pits intersect one another, and the ground

evokes the craters of the moon. Until the 1980s, the majority of these pits were

classified as pit houses (Figs. 10.1-10.4).

Pits to settle and knead clay. These are usually clay pits that were reused to settle or

knead the mud that was used in the construction of nearby features and buildings.

Underground pottery kilns. Pottery vessels could be fired in underground pottery

kilns. Ethnography and experimental archaeology show us numerous possible shapes

for these ovens, from cylindrical (basin-shaped) to those with an access shaft and a

cooking chamber dug into the ground (Fig. 10.7).

350

Pottery dumps. In a potter’s workshop, these are places where badly-fired or

deformed pottery was thrown away. It can be simply a pile or a pit. It is a former clay

pit. The name sensu lato is also given to a build-up of pottery (Fig. 10.9).

Buried storage jars. This is a very special type of feature, to the extent that I do not

know of any definite examples in prehistoric Europe. The definition is based on former

agronomy treatises, which stated that fruit and nuts could be preserved in

hermetically sealed storage jars that were buried in a dry place (Fig. 5.11).

Charcoal piles. This feature was where the charcoal required for metallurgical furnaces

was obtained. It is, therefore, believed that they were developed above all from the

Eneolithic period onwards, although the first charcoal piles identified for certain were

from the Iron Age. The ethnography and history of the techniques demonstrate

different ways of making charcoal, as it could be made in piles or in pits. A charcoal pile

is detected by the presence of charcoal from numerous species suitable for producing

charcoal, such as oak, holm oak, beech, pine, heather, etc. in the Mediterranean

region, or alder, linden, maple or elm in temperate Europe (Figs. 10.15 and 10.16).

Copper furnaces. There are many types. It is necessary to distinguish between

reducing furnaces, which obtained copper from the mineral and are located in mining

areas and smelting furnaces, found on the sites of bronzesmith workshops, and

located near centres of commerce. The most well known reducing furnaces consist of a

quadrangular pit in a sloping location, with stone walls. The inside is full of charcoal

and copper slag. Reducing furnaces consist of a crucible placed on a pit where charcoal

was burned with great intensity, with the help of the airflow provided by bellows

attached to a nozzle. The elements for the identification of a reducing furnace are the

crucible, the pit, the nozzle and the presence of metal slag (Figs. 10.10 and 10.11).

Furnaces. As with copper furnaces, it is necessary to differentiate, on one hand,

between those used to obtain iron from the mineral (reducing furnace) and smelting

furnaces or forges, which are found on the site of blacksmith workshops. In a reducing

furnace, an iron sponge is obtained. This is reheated in the oven and hammered

repeatedly to shape the iron object. An anvil usually appears near the forge, which is a

stone on which the blacksmith hammered the iron (Figs. 10.12-10.14).

Lime kilns. Poorly documented for prehistoric times, these are known above all as a

result of experiments, and, predominantly, due to ethnographic information and

information from ancient agronomists (Fig. 10.17).

Tar kilns. We do not know either of any tar kilns that have been identified and studied.

Nearly all the information available is based on experiments and more recent ovens

(Figs. 10.18-10.21).

Tannery pits. These long, narrow pits are problematic. They are called Schlitzgruben in

German. They used to be considered as pits for tanning skins, which were immersed in

liquid containing tannins. However, they now tend to be interpreted as pit traps.

351

Smudge pits. These are small pits in which matter was burnt to create a significant

amount of smoke that was used to smoke skins. Although this type of pit is well known

in North America, I know of no examples in Europe (Fig. 10.22).

Pit traps. This type of pit is controversial, as it includes the Schlitzgruben, a specific

type of pit found in many places in Europe, which is elongated, deep and very often

has a hollow base. Years ago, this type of pit was considered to be a tannery pit, but it

now tends to be considered a pit trap (Figs. 10.23 and 10.24).

Planting pits. These pits were made in the ground of old crop fields, which were used

to plant vines or other trees. Vines were planted in rows, maintaining a certain

distance between them, in order to facilitate use of the plough. The majority of

planting pits and trenches known are from Roman times, but some are from the Iron

Age and a few older ones exist on Mediterranean islands (Fig. 6.3).

Tree throws. These are irregular pits caused by a tree falling due to the force of the

wind. When the tree falls, the roots are stretched and a rather irregular section of

earth is created in the shape of a ‘D’. These pits were caused by nature, but were

occasionally used by people (Fig. 11.1).


Underground domestic oven Circular in plan with an access shaft

Intense rubefaction

Clay pit Pit formed by the combination of different oval pits that are juxtaposed

The substrate must be made of clay

Pit to settle and knead clay A clay pit is usually reused They usually contain clay settled in the bottom of the pit

Underground pottery kiln Cylindrical Slight rubefaction

Pottery dump A pre-existing pit is usually used

Build-up of badly-fired or deformed pottery

Buried storage jar Formed by the combination of different pits juxtaposed, of more modest measurements than clay pits

Charcoal pile Circular or quadrangular in plan

Charcoal from species suitable for producing charcoal They can be found on the site of a blacksmith’s workshop or at a distance from settlements

Copper furnace Circular or quadrangular in plan

Rubefaction of walls Charcoal Nozzles Crucibles Copper slag

Furnace Circular or quadrangular in plan

Rubefaction of walls Charcoal Nozzles

352

Crucibles Iron slag

Lime kiln Cylindrical Rubefaction of walls Lime remains Proximity to a pool in order to slake the lime

Tar kiln Funnel-shaped (and other shapes)

Rubefaction of walls Charcoal

Tannery pit Long and narrow in a Y V or W shape

The accumulation of organic matter, phosphorus, nitrogen, etc.

Smudge pit Cylindrical with a concave base

The presence of charcoal that produced a great deal of smoke A layer of smoke in the walls

Pit trap Long and narrow in a Y V or W shape

Far from settlements They appear in groups

Planting pit Pits located at regular intervals

They are identified when stripping away great layers

Tree throw D-shaped Irregular walls

Table 1.6: Special-shaped features

Non-specific shaped features

For these features, the shape of the pit is unimportant, as it is characterised by the

objects contained within. Advantage is sometimes taken of pits with other functions,

such as silos, post holes, clay pits, etc.

Cache pits. Cache pits are pits, or sometimes simply places (loci), in which a more or

less significant number of tools, utensils and goods are found. They are assumed to

have been hidden underground because they were not required at the time, or

perhaps due to a situation of insecurity, which made it advisable to hide valuable

goods. In a previous work, I classified cache pits into domestic cache pits (Figs. 8.1-8.3),

distribution cache pits (Figs. 7.4 and 7.5) and hoards (Figs. 7.6) (Table 1.7) (Miret 2010:

117-119).

Ritual pits. Ritual pits are pits containing elements attributed to magical-religious

rituals or identified as offerings to divinities. There are many types of ritual pit, and

they are, generally, quite controversial. To avoid excessive digression into a type of

feature that is subject to speculation, I have opted to use the little knowledge we have

from the classical era, for which we know some religious aspects, and to go back in

time to see whether what we find from prehistoric times can be adapted to the

archaeological records from the classical era. In this way, I have taken the following

types of ritual pit into consideration (Table 1.7): foundation depots (Figs. 8.1-8.3), ritual

pits with animal bones in anatomical connection (Fig. 8.4-8.5), ritual pits with

353

banqueting remains, ritual pits related to libation (Figs. 8.6-8.8), ritual pits with objects

of worship, and findings in swamps. These features are described in greater detail in

chapter 8.

Burial pits. The number of prehistoric features and constructions related to death is

very extensive: passage graves, cists, barrows, urnfields, hypogea, grave pits, etc. This

monograph studies only a few burial features: storage pits for grain reused as a burial

place, animal graves in tombs or cemeteries, etc. (Figs. 9.1-9.2).

Waste pits. Based on the ethno-archaeological works of Hayden and Cannon (1983), it

is necessary to distinguish between two types of waste pit. The authors mentioned

maintain that waste was sorted twice. Firstly, there was a provisional discard, in which

the remains of food or ash were thrown into a temporary dump (such as a manure

heap), broken pottery was stored in case it could be used to give water to animals or

to protect vegetable garden plants, etc. Sometimes, usually once a year, a final discard

was made. The content of the manure heap was poured onto crop fields, and objects

that could not be used were thrown into any type of pit that had lost its original use.

This could be a silo, clay pit, well, etc., or the bed of a stream.


Cache pit or domestic cache pits

A pre-existing pit is usually reused

Many types of pottery, tools, millstones, raw materials. Found within settlements

Cache pit or distribution cache pits


Repeated series of bronze, stone axes or flint tools. Smelter deposits with broken objects. Distanced from settlements

Hoard A pre-existing pit is usually reused

Necklaces, bronze tools, coins Belonging to historical times

Foundation depot In a post hole, a trench or a pit covered by the paving of a house

They can contain intact pottery, the skeleton of a sacrificed animal or coins

Ritual pit with animal bones in anatomical connection


Full or partial skeleton of a sacrificed animal. Found within a settlement or place of worship

Ritual pit with banqueting remains


Remains of exceptional types of food (unusual species). Found within places of worship or burial areas

Ritual pit related to libation A pre-existing pit is usually reused

Series of cups for individual use (glasses, dishes)

Ritual pit with objects of worship


Deposit of objects of worship (pots, figurines, miniature vessels, etc.)

Findings in swamps Objects of all types thrown into swamps or buried in

354

surrounding areas

Burial pit (in a settlement) A pre-existing pit is usually reused, generally a silo

Graves in silos, under houses, etc. They can be primary or secondary

Waste pit A pre-existing pit is usually reused

All types of waste and rubbish

Table 1.7: Non-specific shaped features, characterised by their content

English translation: Victoria Pounce

Fosses, sitges i altres coses. Catàleg d'estructures prehistòriques d'Europa

Documents

Transcript of Fosses, sitges i altres coses. Catàleg d'estructures prehistòriques d'Europa