Francesc Xavier Forés · de solitud i sons desesperats, quan una viola sens cordes anunciava la...
39
Transcript of Francesc Xavier Forés · de solitud i sons desesperats, quan una viola sens cordes anunciava la...
Francesc Xavier Forés
Lo vespertí d'un signe
Primera edició en ePUB: abril de 2012.
Segona edició en PDF: abril de 2012.
Aquesta edició parteix de l'edició realitzada l'any 1995pel propi autor i impresa a Amposta per Lletí Comunicació
Gràfica (DLT 405/95 ). Posteriorment, l'any 2001,l'obra fou editada en format digital per l'Organisme
Autònom per a la Societat de la Informació de la Diputació deTarragona i incorporada a la Bitblioteca Digital Tarraconense.
Durant l'any 2012, la TINETbiblioteca, com a herevade la Bitblioteca Digital Tarraconense, reedita aquesta obra
i la posa a l'abast de tothom en el nou format estàndardde llibre electrònic, el conegut com a ePUB.
Publicat a www.tinet.cat.
Distribució sota llicència "Reconeixement –No Comercial – Sense Obra Derivada
(by-nc-nd) 3.0 Espanya" de Creative Commons.
Índex
I. A les acaballes d’una foscúria estèril..............................5
II. Luxúries i etiquetes d’origen........................................21
4
I. A LES ACABALLES D’UNA FOSCÚRIA ESTÈRIL
5
1
M’ajec a les clarescampanades de la son
i sóc presoner de pedaçosd’un mal somni.
Crido al passadísel meu suplici
i estic tancat en clau,buscant sense amollarel pany del despertar.
2
Perseguit per un crematressò d’estels roents de brasa,
línia seguien meus peusdavant i darrera de pedres,
d’ulls vius i saliveres.
Signen pau postissos i lledesmescremen ferros d’òxid i oliveres.
Ventúria daltfulles i branques serenes
un gest groc,un pecat precipitat.
6
Letal finald’un gessamí aforat.
3
Llàgrima amada,somrís lloat.
Els teus ulls clucsun dia qualsevol
plorós i agre.
Vianant la nostra sortunes mans acaricien
el meu pèl,com a un ocell
que no sap estar trist.
Aixafat et reconec;crit de cascavells.
4
Confús de soroll i paraulesaïllat d’un àvol sol de temença
puc ser ambaixador d’astres terrestresidòlatra, diletant, rutinari.
7
Dalt, al munthi seu la tendresa,
apassionat crimde revenja, d’incertesa.
D’acrimònia vesteix l’amantpenjat d’una gota serena.
Resseca de vincles i ventadeshi viu la carència.
5
Transparent com aigües de vidrebarreja el viciós verí
la latitud que tambalejal’obertura desficiosa
d’una imperfecta deshora.
6
L’altivesa atènyerl’elogi trencatd’un sospir.
Trobada i desenllaçcom un buitd’algidesa
8
cercant el remdel retir.
7
I tu, espilld’un neuròtic mónneulit i candorós, cercles el teu vol
davant el propotentcom si fores foscor
talciforme, entremigde miratges i calitja
mentre,la penombra cruspir-se
la llum del celde regrés al seu oriünd
principi.
8
Mirant la deessad’un dol enfilat
per les arrelsvaga
el temps ila bojor
d’una dansaendalt
9
d’un cataclismeenyorós.
I un perdódel teu encantament
remorejavael turmentde la fideltimidesa.
9
Embriagat de deliricapgira el temps
el seu reviure.
Mentre, les horespassegen la tomba
del seu llinatgeestiuejant un espai
secret i sàtir.
Furtiu esvair-sedefallint d’indiferència.
Luïa pleniluni.
10
10
Com un diantreva entrar un signeque no va vèncer
l’avorriment insistent.
I rep demandesd’un erudit,
cavantel seu secret
ocult,d’un deliri de passió,
d’un anhel banyat d’aplom.
Afegit dansatenyit de lentitud.
11
Esmorteïtper l’infortuni
d’una memòriasucceïa el temps
disjuntdel seu desert.
Avançava el seu pasde sol ixent
degollat per la vida.
11
Frèvol d’esmaprecipitava desarrelat
a l’abísdel seu caliu
cremantpoc a poc
el seu ramatge.
12
El cel despedaçatpels clamors
de les espèciesdesprenia llampsde solitud i sons
desesperats,quan una viola
sens cordesanunciava la festadel món pecador.
I s’ha quedat l’àngeld’ales transparents
enganxat al pasdel temps infinit.
Demà quan l’auroraes pentine, les glaçades
despertaran el dolperplex
12
amb un respirintrínsec,
quasi sense alè.
13
T’has anat a aturar riuple d’ombra espessa
cercant un remolí apressat.
Lluitava per no perdre’tquan ara estic enfonsatsota la sorra del teu pas.
Assenyalen el meu dolclares boirines febles,aus volant un cel ras,
reflex de llums i memòries.
I t’he perdutjoventut
curt camídel suïcidi del destí.
14
Ets pretèrit imperfeti roces un brutblanc ridícul.
13
Quin desig grollertornar-te mot desfregat
anotant en un papergroc malalt, el teufal·laç missatge.
16
I regnaré, al paradísde la meva agonia.
Tornaré a ser l’infantple de dolçaines, sí.
Tornaré a rebreel desengany
d’una estimada,i em submergiré malenconiós
a l’espès i corruptebosc de la vida.
Cec, i sol, regnarépels soterranis
de la meva morti al meu costat hi haurà
un passat ofegat.
Regnaré despullat,i amb l’ombra
14
dels recordsseguiré el meu camí.
Envoltat de naufragisi amb camps llunyans i secs,
regnaré,i al capdavall del passeig
on fa temença arribar,seré jo,
com un ocell ferit de mortd’un caçador furtiu.
17
Adolorit i fatigatremo la debilitat
vernal ino puc ser
compadiment i pressura.Vull ser
al bord de la costerallustrat i afix
unit al meu desig,com una encesa,...
18
Un assossec despertlliscava
15
d’entre les ombresoracle d’un assaig
de rimes i llegendes.
Sols per turepic de silenci
lloavaen la cambra tènia.
19
Era blancno, negre, negrós.
Era innatno, bell, formós.
Erano, és.
Serà condemnat
a la incertesa.
20
Lleigi malalt de vida
16
somiaval’arrel dormida
i naixia,i vivia.
Mai tan boig,mai tan mort.
21
Hem perdut prou tempsi reclams.
Seguim tan sols iperduts.
Sons i mots que festegeni un vers de sang negra i
ardent emplena lesnostres mancances.
Un bes perdut entrela son ens dóna
seguiment i llum.
Aïllats partimabrigats de fulles
i aurèoles preconcebutassumir el nostre auguri.
17
22
El pas del tempsdesgrana
l’essència argiladel teu pesi propòsit.
Quan el sol defalleix,il.lumina el teu roig
viu color, la carn viva.
M’acompanya caminantsoliu i perseguit,
penitent ombra de tarda,plana i silent.
Es desdibuixa al llarg,un forat de llum i
sis arbres enamorats.Fums cremades desperten,
escapant-se al volde la llar presonera.
Camí imperatd’hores desateses,
cercant l’ignot sostremort.
Encegat fuges, deixantun tros de tu mateix
al campal: cendra i pell.
18
Qualcú festiva el seguitde la teva son muda
i costerosa,sota la terra aspra...
Oh grossal!recel de mancances
no em deixis agranati gràvid de fàstic,que puc escarit
encara aforar-te,estès al sol
com sempre, esperant-te.
23
Resistia la il·lusiódellà l’apassionat muron deliri i delit cerclen
lligam i concert.
Quanta temor i desacordpel principi precintat,pel teu just cavar celat
i un pinyol rosegatmadura el fruitdel teu pecat,i tinc un buitde rosa fresca
i un brogit al meu costat.
19
Crida llanguit, l’agrencverisme suspès
sonorsonall d’un desert
sufixsiular d’ull despert
20
II. LUXÚRIES I ETIQUETES D’ORIGEN
21
1
La nit blanca davallava xafogosa
rimant al so acústic,breu, suau, tendre,
mentre es despullavala innocència
pas a pascom un instant,
com un fluir.
Lleugera i càlida,partia rumb la volada.
2
Et recordo quotidianaengrescada al meu coll,
punxa fingida.
Com sinó puc encara veure’tpassiva i vestida.
I un ulls volats orinenescàndols, teva incoherència
d’olor de càstig.
22
Pètals de sorolls s’esgalleni tu orba i fidel, de cel eixugat,
et banyes al llacple de fàstic.
3
Trepitjava la mar calmadasomiant abastar la tarda.
Ballava l’albai la caravel·la blanca
al sode la dolça dansa.
La brisa,pura i llisa,
anunciava la fide l’ona brava.
I el vespresedatiu pel silenci
veure’tabraçada a l’àncora.
23
4
Que no em deixen sentirles fulles dels arbres
el teu destí punxegut.
Que a l’hora vellad’un tren de ressecótries el gra del teu
jardí llaurat.
Lliga’m fort a la fontde les teves aigües
sols per dir-teque ets geladade soca i brotó.
Campal circumscritde roses de foc,
digue’mon puc cobrir-me
pel teu dolque escombraré la palla
al fil del sol.
5
Immòbil com un gravatcontemplo el teu paisatge
de llisa mar i clares aigües.
24
M’endolço de sals marinesi m’abraço a les algues fines.
Endormiscat per les violeset reconec sedant i lleu,
com una ploma.
Naix la núvia blancaque vesteix de cua llarga
nedant pel pont de l’àncora.
Embogit i gelós navegocercant la mar
de la teva essència.
Quan la trobial fons del teu oceà
em veuran somriureels peixos.
6
Baix el penya-segat seróss’esbrinava la llarga agonia
d’un cor malalt d’amors.
I un gra de sorra humidareflectia el teu misteri,
mentre la tempesta
25
dormia dolçamentl’embriaguesa del perdó.
7
Batec d’un corcombatent i lluitador
de mil miracles i diluvis.
Rebel,per capturar-te
a la serena vigorosa.Inquiet,
per estimar-tejovial perla formosa.
I la sonencara m’encadena
al teu amorejar enaltit.
És perquè ofusquesel meu declivide defallença.
8
Per la semblançadel teu enigma
cavalca la tardor blanca.
26
Un somriure que despertaanuncia flor color blava.
La dèbil pluja mullàels teus cabells
d’ones dauradesi beso el teu cos
dibuixat de perfums.
Com un encís,em despertà el brogit
del meu cor,i al meu costat
em vogiala teva mirada eterna.
9
Riuen fresques margaridesdel teu vestit,
aquelles tardes de gresques,de somnis ferits.
Dies d’estiu,de verd dominant,
un passeig, un motiui el secret d’un amant.
Sortides campestres
27
al forat de la nit,mirades, un bes
i el cos que s’ha unit.
Diuen que el riusedueix un encant,
i que als arbresdintre un niu,
ha nascut un infant.
10
I si en volarpogués besar el vent,em llançaria al buit
com un ocellper veure el teu mirarinfinit, caduc, vermell.
11
Perquè no pucperdre el secretde la teva causaneuràlgia justade la bogeria.
Perquè no pucestar-me quiet
28
davant del teu actepres pel teu presagi.
I si pucem manifesto impàvid
gosat a envoltar-te.
12
S’hi has sentit que era boigcreu-te-ho però fou de goig.
L’altra nit abocatal balcó del teu vestit
pessigar el cel amb els sentits.
Sota la llumdel cel amagat
vaig veure al teu costatun estel enlluernat.
Lluny d’enganys i fingimentspassejàvem pel camí bell.
Pujàvem al teu pitsaborós cirerer florit,
i en baixar al meu melicsaludàvem a la nit.
29
Dalt les branquesrecolzats per la foscor
ens besàvem sense por.
El fum del nostre focel silenci ha despertati l’alba ens ha trobatabraçats i despullats.
Avui m’escalfo amb el teu recordi quan diguin era boig,
recorda-hoque fou de goig.
13
Fidel miracle dels estelsque il·lumina el teu somriure.
Rostre màgic i silenciósesbrinant la tardor anunciada.
Si fores nua de recordssortiria al teu encontrenomés per saludar-te
boira bella.
T’enyoro tanten el temps que tot
era senzillesa.
30
Foll en arribar a la teva tolerànciabreu sospir de melangia.
Llàgrima que rellisca dels teus ullsplens d’aigua dolça.
Recordo tant la foguera blancai els teus llavis
despullant l’aurora.
Avui puc tornar-te a veurecalmada i misteriosa,
dalt la passarel·la,carícia desitjada.
Sota l’arrel de la nostàlgiaja no podré mai oblidar-te.
14
Terres de naixença,de costums, on vius i morts,
d’on ets de cos i cor.
Al meu poble, el ventavisa amb cel roig
i cella als ports.
31
Terra d’oliveres, garrofers,conreus d’arròs...
Gent de pagesia, de boina,aixada i carro...
Gent senzilla i noblefidels als seus records.
Les meves arrelsles porta el vent,
quan ploro d’enyorançael riu s’ompli de lament.
A Mig Camívaig tornar a nàixeri la mort m’acollirà,
testimoni el Coll de l’Alba,un adéu, un poema
i un cantar.
15
Orbbarranc abaix.
Arrelsde temps il·lustre,
de gestes i episodis,
32
sang ja secadaa la vall morta.
Un passeig perla història emmurallada,
batuda poesia desgranada.
Oloro el teu ahir cèlebrei encara puc escoltar
el teu nomretronar per les pedres.
Has deixa’tpols mullada,
teu destí borratpel camí que passa l’aigua.
Temps de grandesa...
Avui ciutat agònica.
16
N’eren tres de planesi tres d’hereus i discordances
vent, pluja, pedraun bancal, arbrat i arrel.
33
La soca, la seca el sol,diners, crits, un tir i un dol.
N’eren tres de planesi dos d’hereus i discordances
xardor, gèlidun xop i una figuera.
La regadora mullà el camífoc, espant, un tir i un dol.
N’eren tres de planesi un d’hereu
clot, una corda i un dol.
N’eren tres de planestrencat, xiprer, pols.
17
És formóscom un instant
d’avinença.
Candencióscom un cargolarran la pluja.
És pietóscom la pobresa.
34
Desvergonyitdavant del predomini.
Apocaten la seva pugna
reclama,dormint les armes;
Dretcercant l’improperi
per no aturar-se.
18
Com un fanalferit de llum
al cim de la ciutatacluca el ulls
ijóc, sonós,
enmig d’un cobricel,surt de la seva letargia
l’ocàs silent.
Bruit aldarull!
El sedant i mutplovisqueig, remulla
el ruixat d’argent.
35
19
Era blancno, negre, negrós.
Era innatno, bell, formós.
Erano, és.
Serà condemnat
a la incertesa.
20
Lleigi malalt de vida
somiaval’arrel dormida
i naixia,i vivia.
Mai tan boig,mai tan mort.
36
21
Hem perdut prou tempsi reclams.
Seguim tan sols iperduts.
Sons i mots que festegeni un vers de sang negra i
ardent emplena lesnostres mancances.
Un bes perdut entrela son ens dóna
seguiment i llum.
Aïllats partimabrigats de fulles
i aurèoles preconcebutassumir el nostre auguri.
22
El pas del tempsdesgrana
l’essència argiladel teu pesi propòsit.
37
Quan el sol defalleix,il·lumina el teu roig
viu color, la carn viva.
M’acompanya caminantsoliu i perseguit,
penitent ombra de tarda,plana i silent.
Es desdibuixa al llarg,un forat de llum i
sis arbres enamorats.Fums cremades desperten,
escapant-se al volde la llar presonera.
Camí imperatd’hores desateses,
cercant l’ignot sostremort.
Encegat fuges, deixantun tros de tu mateix
al campal: cendra i pell.
Qualcú festiva el seguitde la teva son muda
i costerosa,sota la terra aspra...
Oh grossal!recel de mancances
38
no em deixis agranati gràvid de fàstic,que puc escarit
encara aforar-te,estès al sol
com sempre, esperant-te.
23
Resistia la il·lusiódellà l’apassionat muron deliri i delit cerclen
lligam i concert.
Quanta temor i desacordpel principi precintat,pel teu just cavar celat
i un pinyol rosegatmadura el fruitdel teu pecat,i tinc un buitde rosa fresca
i un brogit al meu costat.
Crida llanguit, l’agrencverisme suspès
sonorsonall d’un desert
sufixsiular d’ull despert
39
