Franquisme I

10 El primer franquisme (1939-1959)

El franquisme: un règim feixistaLa política exteriorL’oposició a l’Estat franquistaEl franquisme a CatalunyaL’oposició política i la resistència cultural a CatalunyaPoblació i condicions de vidaL’autarquiaDossier: Les condicions de vida a la posguerra

El règim polític sortit de la Guerra Civil va esdevenir una dictadura que va governar l’Estatespanyol més de quaranta anys (entre l’1 d’octubre de 1936 i l’aprovació de la Constitució de1978). Legitimat per la seva victòria militar, el franquisme va néixer com una dictadura queva consolidar els poders absoluts del general Franco, va confirmar el caràcter antidemocràticde les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la guerra.La dècada dels anys 50 marca el començament d’un període de desenvolupament econòmicque suposarà l’inici del canvi

10. El primer franquisme (1939-1959)


El franquisme: un règim feixista

El règim feixista

Podem definir el franquisme pels següents trets característics:

Règim totalitari. El règim va néixer i va constituir-se com una dictadura inspirada enel model del feixisme italià i el nazisme alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, ambella, totes les garanties individuals i col·lectives de la ciutadania, es van clausurar les Corts i esvan prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un partitúnic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS).

Cabdillisme. El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España,concentrava tots els poders en la seva persona: executiu, legislatiu i judicial. Era el cap del’Estat i, durant molts anys, també va exercir les funcions de president del govern. A més,Franco era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS. La cúpula del poder vaser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les Corts i va gaudir depoder d’indult per sobre del Tribunal Suprem com a darrera instància judicial.

Sistema de partit únic. L’existència d’un partit únic al servei de l’Estat, FalangeEspañola Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format perfalangistes, carlistes i catòlics. El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic.FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases ideològiques. Amb l’objectiud’aconseguir el màxim suport social al règim, el partit va constituir organitzacions de masses:el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut; la SecciónFemenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato EspañolUniversitario, instrument de control polític dels estudiants universitaris; o la Central NacionalSindicalista, el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons i obrers.

Suport de l’Església. La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional icatòlic del franquisme no hauria estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica.Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se enl’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós, el controlmajoritari de l’ensenyament i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de lasocietat espanyola.



El règim feixista (II)

Suport de l’exèrcit. El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format percomandaments lleials al general Franco i controlat ideològicament des de les acadèmiesmilitars. Els militars van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres idels governadors civils eren militars de carrera.

Concepció unitarista i centralista de l’Estat. El franquisme, un règim marcatideològicament pel seu nacionalisme espanyol, va abolir els estatuts d’autonomia aprovats entemps de la República i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris ambsentiments identitaris diferenciats com Catalunya, el País Basc i Galícia.



El règim feixista (III)

Ús de la propaganda. El franquisme va articular un fort aparell propagandista basaten el control dels mitjans de comunicació, els quals estaven sotmesos a una rígida censura ieren utilitzats com un instrument més al servei del règim.

Un Estat repressiu. El franquisme, lluny de cercar la reconciliació i el progrés delpaís, va mantenir la separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessosdels que li eren, de forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règimva estar dirigida des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada,els opositors al sistema com els membres dels partits i sindicats clandestins. Es va crear tot unaparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els possiblesdissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.



El règim feixista (IV): un Estat repressiu

Per tal de fer més efectiva la repressió, el règim es dotà de mecanismes jurídics comla Ley de responsabilidades políticas (9-II-1939); la Ley de represión contra la masonería y elcomunismo; la Ley de seguridad de l’Estado …

Milers de persones van ser depurades, van anar a la presó, van perdre la feina… atots els nivells, però especialment en l’administració i l’ensenyamanet.


El franquisme: un règim feixistaDOCUMENTS


Durant els anys quaranta el règim franquista es mostrarà amb tota la seva crua realitat, sensedisfresses ni influències. En aquests anys es crearà el muntatge institucional del nou règim,una organització que consolidava els poders absoluts de Franco com a cap de l’Estat, irefermava la política de repressió massiva i de refús dels vençuts.

Com que es volia restaurar l’ordre social conservador i el poder de les classesdominants tradicionals, calia crear unes institucions polítiques noves, uns nous valorsideològics basats en la vella tradició reaccionària i antiliberal i en els elements ideològics delfeixisme.


L’estructura del Nuevo Estado franquista: les Lleis Fonamentals

L’establiment de la “democràcia orgànica” franquista es va fer a través de lapromulgació d’unes lleis bàsiques conegudes com Lleis Fonamentals. Va ser un procés llargque va iniciar-se en plena Guerra Civil i que no va concloure fins el 1966 amb la promulgacióde la Llei Orgànica de l’Estat


El 1938 va establir-se el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental d’inspiració feixistabasada en la Carta del Lavoro italiana. Declarava el manteniment de la propietat privada delsmitjans de producció i la intervenció de l’Estat en la vida econòmica, empresarial i obrera,com la prohibició de les vagues.

La representació popular en les institucions de l’Estat va regular-se a partir de la LleiConstitutiva de les Corts de 1942. Tots els seus representants (procuradors) eren designatsper Franco. Hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i del’organització sindical. També hi havia procuradors per raó del seu càrrec. Es tractava, endefinitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el del’administració local. En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu.

El 1945, després de la derrota dels totalitarismes, el règim franquista va veure’sobligat a promulgar una nova llei fonamental que permetés Espanya congraciar-se amb lespotències vencedores. Per aparentar unes certes llibertats polítiques, va promulgar-se elFuero de los Españoles, el qual reconeixia cert drets, sempre que no atemptessin contra elsprincipis fonamentals de l’Estat. Els drets reconeguts podien ser suspesos total o parcialmentmitjançant un decret llei.


L’estructura del Nuevo Estado franquista: les Lleis Fonamentals


Igualment, el 1945 va aprovar-se la Llei de Referèndum Nacional, mitjançant la qual Francopodia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Tot i això, durantla dictadura només van realitzar-se dues consultes als ciutadans: la Llei de Successió de 1947 ila Llei Orgànica de l’Estat de 1966.

El 1947, la Llei de Successió va establir Espanya com a regne (encara que no existíscap rei) i va permetre Franco designar el seu successor a títol de rei. A més, es creaven dosnous òrgans: el Consell de Regència i el Consell del Regne, tots dos designats per Franco. Espretenia garantir la supervivència del franquisme després de la mort del dictador

El 1958 van actualitzar-se els principis directius de l’Estat a través de la promulgacióde la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional compartit únic i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats commembres nats del Movimiento. Des d’aquest moment, tots els funcionaris públics estarienobligats a jurar els “Principios del Movimiento Nacional” abans de prendre possessió dels seuscàrrecs.


L’estructura del Nuevo Estado franquista: les Lleis Fonamentals (II)

Finalment, el 1966, va promulgar-se la Llei Orgànica de l’Estat, en la qual l’Estatespanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d’unitatde poder i de coordinació de funcions


El setembre de 1939, el començament de la Segona Guerra Mundial va decantar el règim capal suport a les potències de l’Eix nazi-feixista, estats que ja havien donat el seu suport a Francodurant la Guerra d’Espanya. Ara bé, com que l’Espanya de postguerra no estava en lescondicions materials adequades per involucrar-se en un nou conflicte armat i davant laincertesa del desenvolupament de la guerra, Franco va declarar la neutralitat espanyola.

El juny de 1940, la ràpida victòria nazi sobre França i l’ocupació del país semblavaclarificar l’evolució de la guerra. Així, el franquisme va canviar el seu estatus per passar de laneutralitat a la “no bel·ligerància”, és a dir, per donar suport diplomàtic i econòmic a lespotències totalitàries, que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra,però sense intervenir militarment.

Es van sondejar les possibilitats d’una integració espanyola en el conflicte. Franco vaentrevistar-se amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941) per negociar lescondicions, però les seves ambicions eren desmesurades: Franco demanava l’ampliació delsdominis colonials espanyols a l’Àfrica i la recuperació de Gibraltar, així com una sèrie decompensacions econòmiques desmesurades. Hitler va considerar que el preu de laparticipació espanyola era massa alt en oposició al que Franco podia aportar.

El franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

La política exterior


En paral·lel, en el camp de la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS(FET-JONS) va assolir un paper hegemònic en el Nuevo Estado franquista, un Estat de caràcternacionalsindicalista que combinava el totalitarisme feixista amb el tradicionalisme nacionalistai el sindicalisme vertical. En aquest context, la figura de Ramón Serrano Suñer, cunyat deFranco i gran simpatitzant de l’Alemanya nazi, va jugar un paper destacat, especialment en elcamp de les relacions exteriors amb els països de l’Eix.

També es van implantar símbols feixistes, com la salutació a la romana.





El 16 de junio de 1940, carta de Franco a Hitler

DOCUMENTS

“…querido Führer [...] me gustaría hacerle llegar mi expresión de entusiasmo yadmiración, y también la de mi pueblo, que, con emoción, sigue el curso de unabatalla gloriosa que asume como propia […] no tengo ninguna necesidad deasegurarle que mi gran deseo no es mantenernos al margen de sus necesidades, ynuestra voluntad no es otra que la satisfacción de realizar para usted, cuando lonecesite, los servicios que estime más valiosos”

(Arxiu Nacional dels Estats Units, Washington).

El franqisme i la Segona Guerra Mundial (II)



En conseqüència, l’Espanya franquista no va entrar en la guerra, tot i que sí que va participarde l’esforç bèl·lic de l’Eix mitjançant l’enviament de materials estratègics i aprovisionaments. Amés, el 1941, la División Azul, una aportació de voluntaris, va ser enviada al front oriental percombatre al costat de les tropes alemanyes en la invasió de la Unió Soviètica. Igualment, uns10.500 espanyols van ser enviats a treballar a l’Alemanya nazi, els únics immigrants legals queva permetre el primer franquisme.

Des de l’octubre de 1943, quan l’evolució de la guerra va començar a ser claramentdesfavorable per a les potències totalitàries, els governs britànic i nord-americà van començara pressionar econòmicament el règim franquista perquè iniciés el seu distanciament respectede l’Eix. Com a conseqüència d’aquesta nova relació de forces internacional, el franquisme vahaver de dissoldre i retirar del front rus a la División Azul. Finalment, Espanya tornava al’estatus de “neutralitat” estricta. Aquesta era una manera de lluitar políticament des delcamp de les relacions internacionals per la supervivència del règim, però en cap cas suposavauna evolució ideològica real.




Soldats de La División Azul al front rus


Amb la derrota definitiva de l’Eix, el 1945, el franquisme va haver d’assumir que, en el contextde la postguerra europea, la seva supervivència només es podria garantir des deldistanciament amb l’ideari del feixisme al qual havia recolzat activament. D’aquesta manera,el discurs oficial del règim va passar a matisar el caràcter ideològic del Nuevo Estado per noresultar hostil als vencedors en el context de la Guerra Freda: l’Espanya de Franco vacomençar a presentar-se com un Estat catòlic, conservador i anticomunista. Així, elsfalangistes van començar a veure’s marginats dels càrrecs de poder més rellevants i elsaspectes més clarament feixistes del ritual franquista van ser suprimits.



Els anys del boicot internacional (1945-1947)



La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar pel règim franquista l’inici d’una etapad’aïllament i de rebuig internacional com a conseqüència del seu suport als totalitarismes.Així, el 1946, les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco en una moció presentadapels Estats Units que qualificava el franquisme com un règim imposat per la força gràcies alsuport rebut per les potències feixistes derrotades.

El govern francès va tancar la frontera amb Espanya i l’ONU va recomanar la retiradadels ambaixadors internacionals.


La condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera quetenia per objectiu desprestigiar Espanya i portar els espanyols cap a una nova guerra civil.

De l’aillamanet al reconeixemeni internacional.




La persistència del franquisme, però, va tenir un alt cost econòmic i polític per a Espanya. Aixòva ser especialment evident en cas de les ajudes rebudes: l’Espanya de Franco no va poderbeneficiar-se del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa, iniciat el juny de 1941, i va serexclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’OTAN (Organització del Tractat de l’AtlànticNord), que va ser constituïda l’abril de 1949.


Els anys del boicot internacional (1945-1947)

Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953).



L’aïllament internacional del franquisme va trencar-se amb l’esclat de la Guerra Freda ja queels Estats Units van considerar que una Espanya anticomunista podia ser un aliat vàlid. Així,l’Estat nacionalcatòlic va passar a ser reconegut internacionalment i va iniciar els primersintents d’obertura econòmica.

La configuració de dos blocs polítics antagònics articulats al voltant dels Estats Unitsi la URSS i l’esclat de la Guerra Freda van alterar el context internacional de la postguerramundial. Ara els EUA i els països occidentals estarien més interessats en la recerca d’aliats enla seva lluita contra el comunisme. D’aquesta manera, la conjuntura internacional va permetreal franquisme trobar un punt per aproximar-se al bloc occidental sense necessitat dedemocratitzar el seu sistema polític.


Un primer exemple va produir-se el 1947, quan els Estats Units van negar-se a laimposició de noves sancions a Espanya i van pressionar l’ONU per no ratificar la sevacondemna. Posteriorment, el 1950, una nova resolució va revocar l’acord per a la retirada delsambaixadors a Espanya.





Condicionat pel context internacional, el 1951, Franco va procedir a una nova remodelació delgovern per facilitar l’apropament del franquisme a les potències internacionals. Amb laconfiguració del nou gabinet, els falangistes passaven a un segon terme. D’aquesta manera,Joaquín Ruiz Jiménez va passar a ocupar el Ministeri d’Educació i Luis Carrero Blanco, conegutcom “l’eminència gris del règim”, va ser nomenat subsecretari de la presidència. Es buscavadonar pas al predomini del nacionalcatolicisme.

Amb el vernís del catolicisme i l’anticomunisme, el 1953, Franco va aconseguir elreconeixement internacional del règim. El Vaticà va reconèixer l’Espanya franquista gràcies ala signatura del nou Concordat amb la Santa Seu, fet que suposava el restabliment explícit dela confessionalitat de l’Estat i la consolidació de l’estatus de privilegi per a l’església catòlica.






Aquell mateix any es signarien els acords de cooperació amb els Estats Units. Aquesta aliançadels EUA amb l’Espanya de Franco incloïa aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Així, elsdos països van comprometre’s a l’ajuda mútua en cas de conflicte.

Amb el pacte de Madrid, els nord-americans van poder establir un seguitd’instal·lacions militars en territori espanyol: les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa. Acanvi, Espanya rebria material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajudaeconòmica i tècnica, el que va suposar una inversió de 465 milions de dòlars en quatre anys. Amés, el reconeixement del franquisme per part dels EUA va suposar un primer pas per anormalitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països que integravenel bloc occidental que culminarien amb la incorporació de l’Estat a l’ONU el 1955.





Pius XII



Carrero Blanco



En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones van haver d’abandonar Espanya perfugir de la repressió franquista. Militars, civils, dones, nens i ancians van creuar la fronteradonant lloc a una importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical,professional, artístic i científic pel país.

Una gran nombre d’exiliats, van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap alnord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havienemprés el camí cap a l’Amèrica Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar perla travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en els camps de refugiatsque les autoritats de la III República francesa havien improvisat per acollir-los.

L’oposició a l'estat franquista

L’ Exili

Poc desprès de la Guerra, bona part dels fugitius van acabar per retornar a Espanyadavant el compromís del règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessincomés delictes



La situació política de França va comportar que molts dels exiliats republicansfugissin a la Gran Bretanya i Amèrica, però d’altres van optar per continuar els seu compromíspolític i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contral’ocupant nazi


L’ Exili

En la postguerra entre 150.000 i 200.000 persones van ser les que van configurar l’exiliespanyol. Moltes de les quals moririen a l’exili i d’altres que només retornarien al país desprésde la mort del dictador

D’entre els exiliats republicans, a França va establir-se una important colònia. Laseva situació, però, aviat va esdevenir força difícil ja que amb l’esclat de la Segona GuerraMundial, l’ocupació nazi del país i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy vanpassar a ser considerats uns elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així,molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme, fins al punt que alguns van ser deportats acamps de concentració on van trobar la mort.



A l’Amèrica Llatina també va instal·lar-se una important colònia d’exiliats espanyols. Bona partd’aquests refugiats va optar per Mèxic, únic país que des d’un principi s’havia mostratinequívocament favorable a la causa republicana i que gràcies a la decisió política delpresident Lázaro Cárdenas va acollir generosament aquells exiliats que arribaven al seu país ino va reconèixer el govern de Franco. D’altres països americans que van acollir exiliatsespanyols van ser Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba.

També va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que vanoptar per refugiar-se a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3.000 infants espanyols que hihavien estat enviats l’any 1937.


L’ Exili (II)

Des d’aquest complex mapa de l’exili republicà va desenvolupar-se una part moltimportant de l’oposició política al franquisme, especialment en els primers anys del règim, iles institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuarfuncionant, amb moltes dificultats, des de l’exili. Per exemple, i pel que fa al govern republicà,a Mèxic, el 1945, van celebrar-se la primera reunió de les Corts republicanes a l’exili. Enaquesta reunió va escollir-se un president (Diego Martínez Barrio) i un govern a l’exili(encapçalat per José Giral). Aquesta institució política continuaria activa fins el 1977.



La resistència a col·laborar amb el franquisme va ser molt feble i només va donar-se endeterminats nuclis. La por a la repressió institucionalitzada que practicava el règim vatriomfar. La majoria de la gent va quedar-se a casa i va optar per evitar qualsevol tipus decomplicació que impliqués un posicionament polític. Tanmateix, conforme van anar passantels anys, aquesta resistència es convertiria en oposició, però sempre de pocs. El primerfranquisme va imposar-se amb claredat.

La primera resistència entre els perdedors tingueren lloc el mateix 1939 i vanconsistir en l’oferiment d’ajuda personal: amagar persones, militants polítics i sindicalsperseguits, donar suport a les persones que eren perseguides, falsificar documentació, ajudareconòmicament, ajudar els republicans a sortir del país…


L’oposició interior

Així, en una primera etapa, l’oposició al franquisme va caracteritzar-se per la difícil iarriscada reconstrucció de les forces polítiques i sindicals que la desfeta republicana i l’exilihavien esmicolat. Així, tot i la implacable repressió policial, nuclis de sindicalistes de la CNT ide la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM, i republicans com ERC, vanintentar reconstruir la seva estructura a l’interior del país.



El més significatiu, però, va ser el manteniment, entre 1939 i 1952, d’una activitat guerrillerade resistència armada, articulada a través del maquis i protagonitzada per antics combatentsrepublicans que no es resignaven a admetre la derrota.

Des de França, van organitzar-se partides de guerrillers, impulsades sobretot peranarquistes i comunistes, que van entrar en territori espanyol i van actuar, especialment, enles zones rurals i de muntanya.

La manca d’unitat entre les forces polítiques de l’oposició antifranquista va fer queles accions armades no es realitzessin de forma conjunta i integrades en unes mateixes unitatsde combat, sinó que cada grup va potenciar les seves pròpies operacions bèl·liques.


La guerrilla

En el context de l’alliberament aliat de França (1944) i tenint en compte que moltsrepublicans espanyols havien participat activament en la lluita, es va planejar l’increment del’acció contra el règim de Franco. Aquell mateix estiu van iniciar-se les infiltracions de grupsarmats per la frontera francesa. Uns tenien la intenció d’establir-se a determinades zonescatalanes i d’altres pretenien arribar a diferents indrets de l’Estat espanyol per crear nuclisguerrillers contra el règim.



L’acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran,organitzada pels comunistes del PCE. Uns 3.000 guerrillers ben armats i organitzats enbrigades van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistesexistents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, ambl’excepció de Viella. Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca desuport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar, els maquis vanhaver de retirar-se.

L’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunesaccions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins el 1952. Es tractava, però,d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim. Les seves accions erensilenciades per la premsa controlada pel franquisme, excepte les accions més destructives queeren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política. Amés, la Guardia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis, especialment apartir de la creació de la contraguerrilla.


La guerrilla (II)



Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidatpràcticament tota la resistència política a l’interior. La vella oposició antifranquista va fracassaren el seu intent de derrocar el règim franquista per la persistent i brutal política repressiva delrègim i per l’actitud passiva i tolerant amb la dictadura dels països occidentals, però tambéper les seves pròpies febleses i errades polítiques. L’oposició es mostrà incapaç d’oferir unaalternativa política coherent al franquisme així com d’articular una alternativa unitària quepropiciés una acció comuna.

L’oposició no va comprendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i lesdificultats reals que havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armadadesprés de la llarga guerra era impensable.


La guerrilla (III)

Moltes organitzacions van quedar fortament delmades (CNT) i d’altres pràcticamentvan desaparèixer del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes), mentre que unes altres toti mantenir alguna presència interior es desgastaven per les lluites intestines i les escissionsque es produïen des de l’exili (PSOE). Els que millor resistien eren els comunistes del PSUC-PCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.



Dins de les files franquistes s'iniciaren les primeres dissidències. Alguns falangistes conDionisio Ridruejo van arribar a distanciar-se del règim. També va ser important la dissidènciadels monàrquics, els quals desprès del recolzamant inicial, quan van comprendre la intenciódel règim van manifestar la seva oposició. El març de 1945, Joan de Borbó va publicarelmanifest de Lausana, el el qual oferia la monarquia com altrernativa de pau i conciliació.


L’ oposició política



Acabada la Guerra Civil les organitzacions sindicals i polítiques van ser prohibides i s'imposavaun règim de partit únic i sindicat únic de caràcter vertical. Va suposar la desarticulació de lesorganitzacions obreres.

En 1947 i 1951 Bilbao i Barcelona, entre altres ciutats, van ser escenaris deprotestes. 1956 fou especialment conflictiu, a més de repetir-se les vagues obrerers aBarcelona, Bilbao, Navarra, els estudiants van sortir al carrer i van provocar la dimissió delministre Joaquín Ruíz-Gimémez


La mobilització social


DOCUMENTSEl franquisme a Catalunya


Una de les principals obsessions de les noves autoritats franquistes va ser posar fi al queconsideraven “separatisme català”.

Milers de catalans van ser empresonats, altres van ser depurats i expulsats de lafeina, en especial els funcionaris de la Generalitat i els mestres. Es calcula en més de 3400 lespersones executades entre 1938 i 1957.

La repressió política (II)

El franquisme a Catalunya

Una de les víctimes va ser Lluís Companys



El president de la Generalitat de Catalunya, va exiliar-se a França el gener de 1939. El 13d’agost de 1940, va ser detingut per les forces del govern alemany a la localitat de Baule-les-Pins (Bretanya). Els alemanys mai van considerar-lo com un refugiat de guerra que s’haviaexiliat de l’Espanya franquista, sinó com un criminal fugit d’un règim amic del nazisme i, enconseqüència, se li va aplicar l’extradició. Així, Companys va ser conduit cap a Madrid, alscalabossos de la Direcció General de Seguretat, on va ser víctima de diverses vexacions itortures.

Va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell deGuerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La voluntatde Companys d’autodefensar-se no li va ser admesa i va declarar-se totalment responsable dela seva actuació pública, com a dirigent polític i com a president de la Generalitat. El 15d’octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companysva ser afusellat.

La repressió política (III)

Procés i execució del president Lluís Companys


L’ intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural,fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’unautèntic genocidi cultural.

Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, elfranquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural. Podem afirmar que va existir unapolítica sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític, i el catalanismecultural va ser una víctima més d’aquest procés.

L’ intent de genocidi cultural

Això sí: es van prohibir els símbols identitaris de Catalunya, es va introduir una novaretolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llenguacatalana de la vida pública.

La llengua catalana va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com aúnica llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic.


Finalment, amb el canvi de conjuntura internacional, el franquisme haurà de donarimatge de més tolerància i permetrà, a poc a poc, algunes manifestacions públiques en català.


Després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalmentper industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-seamb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat.

Es van restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front del’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció deCatalunya el 1931.

Els franquistes catalans

L’organització política més important eren els tradicionalistes carlistes. Així, quanFranco va imposar la unificació de falangistes i carlins, els tradicionalistes catalans es vanmostrar molt reticents. Els falangistes catalans es mostraren també hostils cap alstradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de laLliga Catalana.

El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militànciafalangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunismepolític. Falange va acabar sent un prartit de classe on predominaven les forces vivestradicionals, les oligarquies locals i les comarcals




Franco, amb caps militars i de Falange a Barcelona



Franco a la plaça de toros Monumental



Franco al monestir de Montserrat


El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va sersempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat. Bona part dels designatsvan sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta i, inclús, d’entre vells membres de lesforces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, JosepMaria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’OnésimoRedondo, Mercedes Sanz Bachiller.

Aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris enl’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvoluparaquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquestseren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya.

Els franquistes catalans




Franco i Porcioles, alcalde de Barcelona


La xifra d’exiliats catalans va situar-se al voltant de les 50.000 persones, és a dir, un de cadatres exiliats republicans va ser català.

La Generalitat de Catalunya, també en l’exili, va inetntar organitzar-se. Es trobavaforça fragmentada i les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a laguerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortestibantors i rancúnies. A més, un cop va instal·lar-se a París, el 1939, el president de laGeneralitat, Lluís Companys, ja no va poder reunir més el seu govern: la Gestapo el detindriael setembre de 1940.

La Generalitat a l’exili

La mort del president Companys va comportar que Josep Irla, el que era presidentdel Parlament català, assumís el càrrec de president de la Generalitat a l’exili, però Irla no vapoder actuar públicament fins l’any 1944 per la manca de recursos i la situació bèl·lica.

Davant la inoperància de la Generalitat, el juliol de 1940, a Londres, va formar-se elConsell Nacional de Catalunya, presidit per Pi i Sunyer, qui va assumir la representacióinternacional. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell. Això va provocar unaconfusa i llarga crisi i a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir.

L’oposició política i resistència cultural a Catalunya


El 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixadaespanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qualformaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser unfet residual que no tindria cap ressonància política real a l’interior del país.

La Generalitat a l’exili (II)



Entre 1939 i 1943, l’oposició catalana de l’exili es trobava en un dels moments de màximadivisió, dispersió i inoperància política. Les divisions entre els partits a l’exili erenextraordinàries, fins al punt que no existien organitzacions fermes d’oposició al franquisme ientre les que existien van establir-se uns lligams força febles.

Cal tenir present la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC), format perjoves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939, el seuprincipal promotor, Joan Cornudella, pretenia ser na instància unitària de totes lesorganitzacions antifranquistes catalanes.

L’exili

Entre 1944 i 1947, l’antifranquisme a l’exili va practicar una notòria activitat. Lapossibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va fer possible que s’articulessin plataformesunitàries d’oposició. Per exemple, el 1945, va formar-se l’ Aliança de Forces Democràtiquesde Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes.


Van sorgir discrepàncies. Alguns sectors del PSOE i de l’anarcosindicalisme vanapropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar un procés constituent. Encanvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors àcrates de la CNTinsistien en la restauració del règim republicà


DOCUMENTS

Carnet de militant Front nacional de Catalunya



Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidatpràcticament tota la resistència política a l’interior

Arribats als anys cinquanta, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim,un període en el qual prendrien el protagonisme les classes populars. Així, l’antifranquismes’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. I les organitzacions polítiques quevolien sobreviure en l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estavaproduint al país.

L’oposició interior i la protesta popular


L’any 1955 es van formar els grups Crist-Catalunya, integrats per nacionalistesd’inspiració cristiana.

En la dècada dels cinquanta, va collar la protesta obrera i estudiantil. Elsuniversitaris, que van protagonitzar una agitació creixent des de 1956, van provocar laclausura de la Universitat de Barcelona. També els obrers industrials protagonitzarenmobilitzacions en grans empreses com Pegaso, Hispano Olivetti... i la vaga de tramvies de1951, protagonitzada per la protesta popular per l'increment del bitllet del tramvia, fou lamobilització popular més nombrosa de la postguerra.


Cal assenyalar l’existència d’una guerrilla de caràcter comunista i anarquista que vanprotagonitzar accions rellevants. L’eficàcia repressora del règim va fer que aviatdesaparegueren i que només lluitaren petits grups armats. Van ser els seus dirigentsCaracremada i Quico Sabaté

La guerrilla




"Quico", mort a Sant Celoni, 5 de gener 1960.


Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels qualsestaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942,l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres perpersones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960).

La lluita per la cultura

Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar la represa culturalcatalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural derecerca i de divulgació dels temps de la República. Els Estudis Universitaris Catalans, així comla publicació de la revista literària Ariel escenificaran aquesta represa

Més popular, el moviment escolta, que a Catalunya va arribar el 1927, de la mà del'antropòleg Josep Maria Batista i Roca, de inspiració catòlica i catalanista va suposar unamena enquadrament juvenil alternativa a falange



La reglamentació de l’economia espanyola va provocar la manca d’abastaments i elracionament dels productes de primera necessitat, els quals es subministraven mitjançant lescartilles de racionament.

La gana va ser un fet habitual ja que la producció agrícola no va retornar a les xifresde 1935 fins a 1957.

Les condicions de vida a l’Espanya franquista de la postguerra

El racionament, l’escassetat i la fixació de preus oficials no basats en els costos demercat van provocar la seva venda fraudulenta. Espanya va convertir-se en un gran mercatnegre fins 1953-54 gràcies a la tolerància i la complicitat de moltes autoritats. Queviures,matèries primeres i productes semielaborats i manufacturats....

Al camp, es recorria al bescanvi. Els obrers industrials, en canvi, la van passar mésmagra. La gent de les ciutats anava al camp per adquirir aliments, a la tornada havia d’evitarels nombrosos controls establerts per la Guardia Civil.

Població i condicions de vida


DOCUMENTS


L’estraperlo, com s’anomenava la venda de productes al marge dels canals legalsestablerts pel règim, també va esdevenir un fet usual. Els que podien fer-ho, compraven granquantitat de gènere. Aquests acaparadors de productes ho revenien a preus prohibitius a unaminoria que s’ho podia permetre. Els casos més forts de corrupció van provenir de personesque tenien càrrecs oficials o dels mateixos serveis que ho havien de controlar.

L’estraperlo


Es van crear xarxes clandestines de distribució dels productes que només podienfuncionar gràcies al vist-i-plau de funcionaris, d’autoritats locals, de la Guardia Civil i d’altsempleats de l’administració. L’estraperlo generarà uns beneficis econòmics considerables i laformació del grup social dels “nous rics”.


DOCUMENTS

Racionament


DOCUMENTS

Barraquisme a Barcelona


El nivell de vida de la població va disminuir com a conseqüència de la inflació i dels baixossalaris.Entre 1937 i 1950 el cost de la vida a la ciutat de Barcelona va multiplicar-se per sobre delssalaris.El 1945, la renda per càpita real dels espanyols era un terç inferior a la de 1936.El poder adquisitiu dels treballadors de la indústria tèxtil era, el 1942, només un 28% del quetenien el 1936.

Les condicions de vida a l’Espanya franquista de la postguerra

La fam va afectar a una part significativa de la població. Igualment, la precarietat vafer-se evident en la manca d’habitatges dignes. En les grans ciutats com Barcelona, Madrid,València o Bilbao va estendre’s el fenomen del barraquisme, va desenvolupar-se elrellogament d’habitacions i, fins i tot, van habilitar-se coves com a habitatges.



La subalimentació, el fred, la insalubritat dels edificis i l’esforç laboral van provocar unadisminució poblacional. Les malalties típiques de la subalimentació i les males condicions devida afectaven de forma molt més marcada els nens. La tuberculosi era la malaltia delspobres. A més, el sistema sanitari era força deficient.

En conseqüència, el 1941, la taxa de mortalitat va arribar a assolir a Espanya unmàxim del 18,7 per mil, i la mortalitat infantil va enfilar-se fins el 143 per mil. La fragilitat delsinfants els va convertir en les víctimes d’altres problemes sanitaris com el raquitisme. Enaquests anys el creixement vegetatiu espanyol va arribar a mínims del 0,9 per mil, il’esperança de vida va situar-se, el 1945, a 47 anys pels homes i 53 anys per a les dones.

Demografia


La situació anirà canviant en la dècada dels 50. La mortalitat minvaràprogressivament i la taxa de natalitat es mantindrà força elevada (20 per mil anual), iimpulsarà el creixement vegetatiu


DOCUMENTS


Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguirl’autosuficiència econòmica, és a dir, l’autarquia.

El règim va fomentar una política econòmica fonamentada en l’aïllament exterior i lasubstitució de la llibertat de mercat per la intervenció estatal en l’economia. Sempre sota lajustificació d’un discurs de caràcter feixista i patriòtic

La política econòmica autàrquica del franquisme

L’autarquia era el resultat d’un projecte polític totalitari conscient, el qual buscava laindependència econòmica, sublimava l’aïllament i rebutjava el liberalisme.

L’autarquia


Comerç exterior.

La reglamentació del comerç exterior. Les importacions i les exportacions van passara ser completament controlades per l’Estat, i per a poder realitzar-ne calia una autoritzacióadministrativa. Amb aquesta mesura, el franquisme pretenia limitar al màxim els intercanvisamb l’exterior, de manera que van reduir-se les importacions a aquells productes que esconsideraven imprescindibles.


Aquestes restriccions van provocar l’encariment del preu dels productes i una granescassetat de béns de consum. També a les matèries primeres. El subministrament elèctric vapatir restriccions, fet que va comportar un notable descens de la producció industrial.

L’autarquia

La disminució dràstica del comerç exterior va afectar negativament a les economiesdels sectors més dependents de les importacions. L’escassetat de productes va portar acontrolar la distribució mitjançant l’establiment de cupos i la fixació dels seus preus oficials.Molts empresaris van haver de sortir-se de la legalitat i recórrer al mercat negre. El mercatnegre si bé solucionava en part els efectes del col·lapse de la producció, repercutia moltnegativament en el poder adquisitiu de la població.


Indústria.

Un segon àmbit d’actuació econòmica va ser el foment de la indústria, sobretotaquella que el règim considerava d’interès estratègic per assegurar la independència militar ipolítica. Una sèrie de lleis i de mesures polítiques van afavorir la creació d’empreses públiquesi la nacionalització de sectors considerats indispensables. La Llei d’Indústries d’InterèsNacional va donar avantatges a nous sectors productius i perjudicava a la “vella” industriacatalana.


Es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns d’equip, que vanrebre ajuda pública, fet que va derivar en l’increment de la despesa pública i en uns efectesdeflacionistes considerables. Es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE,1941) i, el 1945, va nacionalitzar-se la Compañía Telefónica Nacional de España.

L’autarquia


Indústria.

El 1941 va fundar-se l’Instituto Nacional de Industria (INI), organisme destinat a ser elpromotor d’aquesta nova política industrial. l’INI va impulsar la creació d’un gran nombred’empreses públiques- L’Estat va prioritzar les inversions en hidrocarburs, vehicles detransport, construcció naval, siderúrgia, etc. En aquesta primera etapa del franquisme, vancrear-se les principals empreses del grup: IBERIA (1943), Banco Exterior de España (1943),ENDESA (1944), ENHERM (1946), ENSIDESA (1949) i SEAT (1950).


La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana va materialitzar-se en la instal·lació de l’INI i intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbilsSEAT. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya. El 1951 es creava laFECSA.

L’autarquia


Agricultura

També el sector agrari va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, elspreus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar undescens de la producció. Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des del’Argentina.


Els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin al’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de laproducció.

L’autarquia

Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat negre,amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacionaldel Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió ambl’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb moltspetits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota lavida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.


Conseqüències.

El resultat de la política econòmica autàrquica va ser un profund estancament econòmic,caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens dels nivells de producció i consum,un brutal retrocés en la capacitat adquisitiva i la disminució del nivell de vida de la població..


Va suposar una frenada de les tendències modernitzadores que l’economiaespanyola havia mostrat des dels inicis del segle XX, comportant a la vegada un distanciamentamb els nivells de benestar dels països de l’Europa occidental

L’autarquia

Espanya va trigar quinze anys a assolir els nivells de 1935.


L’autarquia

Franquisme I

Documents

Transcript of Franquisme I