“Fugir”

Pol Ricart Herms

Desembre de 2013

Escola Massana – Grau en Arts i Disseny – Grup 2.3

  1

Victoria Campillo i Xavier Arenós

Metodologia Projectual

BLOC 3 – Refugi

  2

Índex

1. Enunciat de l’exercici 3

2. Procés de Treball

2.1. Primeres idees

2.2. Propostes

2.3. Recursos referencials

2.4. Assumpte

4

4

7

9

11

3. L’obra: “Fugir”

3.1. Discurs

3.2. Relat i Llenguatge

3.3. Materials

3.4. Concreció i resultat

3.5. Resultat

3.5.1. Llenguatge

3.5.2. Públic

3.5.3. Ubicació

3.5.4. Producte

14

14

15

18

19

22

22

22

22

22

4. Bibliografia 23

  3

1. Enunciat de l’exercici

«De l’úter al búnquer: Heidegger en el seu text Construir-Habitar-Pensar

proposa una tornada a “l'origen de l'arquitectura”, ens adverteix contra la

tècnica i el progrés i exigeix una atenta mirada cap a la natura. Lloc, memòria

i natura, es contraposen frontalment a espai, temps i tècnica. Aquest tema,

reivindica no sols la provisionalitat del refugi com àrea d’existència mínima

però d’experiència màxima sinó que a més, vol plantejar una reflexió sobre les

idees de fragilitat, amenaça, protecció, llar, temps, construcció, destrucció,

estant un lloc públic o privat.».

El treball, bidimensional o tridimensional, haurà de representar alguna cosa

relacionada amb el refugi. Aquest refugi pot ser el meu refugi personal, o

d’algú altre, d’un grup de persones, etc.

  4

2. Procés de Treball 2.1. Primeres idees

Abans de buscar referents, preferia escollir una temàtica determinada. Els

primers assumptes en els que vaig pensar van ser:

Refugi impersonal:

• Un ou de gallina és un clar refugi; cóm també ho és el ventre de una

embarassada.

• Niu d’ocells del pati de casa meva.

• Quan fa fred la gent es refugia al sol; es veu clarament al pati de la

Massana.

• L’esport cóm a refugi.

Refugi personal:

• Els llocs on em refugiava de petit (a casa meva i a casa els meus avis):

a la meva habitació amb el peu al radiador, envoltat de coixins a una

cantonada de la casa, etc.

• La meva novia que viu al Brasil, cóm a refugi dels problemes que

m’envolten, és a dir, fugir del context. Un tema molt lligat al treball de

“Presències” del Bloc 2: Corporeïtats. Aïllar-se fugint d’alguna cosa

“dolenta” de la vida en la que vius.

A partir d’aquests temes, vaig començar a desenvolupar més els assumptes

anteriors i en pensar en alguna manera de representar-los. En el cas de les

primeres idees impersonals, les vaig deixar cóm a idees, ja que no

m’aportaven prou per poder fer u treball complex i meditat (tal cóm a mi

m’agraden fer les coses). En canvi, les dues temàtiques personals em

donaven molt més joc, ja que tinc molt més contingut i experiència (podia

treure’n un resultat molt més ric).

1. Al principi vaig decidir fer una mirada al passat, intentant recordar els meus

refugis de quan era petit. No recordava exactament un lloc específic,

només un: el radiador de la meva habitació, quan dormia posava el peu

entre els tubs d’aquest i em sentia protegit. Recordava que el que em feia

sentir protegit era quan m’envoltava de coixins. El fet de que no pogués

  5

passar aire per la meva esquena o costats significava que estava a un

refugi. Aquests refugis me’ls podia construir a on volgués, tot i que

normalment ho feia a casa els meus avis i a casa meva.

Les persones solem buscar refugis (reals, físics), són llocs on els

problemes no existeixen i fan que t’oblidis de la realitat que t’envolta. Un

lloc còmode, en el que et sens a gust (sol o acompanyat).

2. En el meu cas, el meu refugi és estar amb la meva novia, i axó és sinònim

de “marxar”: marxar del país, marxar del context que m’envolta cada dia.

No només estic refugiat quan estic amb ella, sinó quan penso en quan estic

amb ella i les sensacions que noto quan hi vaig. Quan hi sóc en persona

(físicament) és el refugi purament, però en aquest cas no és un lloc

concret. El meu refugi és “no estar on estic sempre” sinó al contrari, és un

lloc que espero més de cinc mesos en veure. És tracta d’un espai quasi

imaginari, és un somni que conec realment però que visito una o dues

vegades l’any. El record en el que em refugio és la millor part de les

vivències que tinc allà, per tant és un espai perfecte per a mi.

Al treball del Bloc 2: Corporeïtats, vaig tractar el tema de la distància i de la

presència no física entre les relacions de les persones, i personalment ja

vaig tractar el tema de la meva novia. Ella ha sigut des de fa més de tres

anys el meu refugi. Gràcies a ella he pogut oblidar molts problemes i

moments que haurien sigut molt difícils a no ser per ella. Un problemes que

m’haurien menjat per dins, però ella em va fer veure la vida amb colors

quan l’hauria pogut estar veient en negre. El conjunt de la obra

“Presències” del Bloc 2 es podria considerar d’alguna manera el meu

refugi, l’espai en el que em refugio, una espècie de búnquer en que puc

tenir contacte amb la meva novia i puc parlar amb mi mateix sense que les

coses de fora m’interfereixin i molestin.

3. A partir d’aquí em va sorgir una nova idea que no m’havia plantejat al

principi. Parlar sobre els problemes que no he resolt durant els anys que

porto amb la meva novia. Durant aquests més de tres anys m’he refugiat en

ella per tal de no afrontar els problemes m’han anat sorgint i també tractar

la nostàlgia al passat; un passat que sembla que hagi anat oblidant ja que

  6

l’he camuflat sota la vida que porto ara, completament diferent a la de fa

tres o quatre anys. Tractant el tema de refugi, cóm a “màscara” o

“camuflatge” de problemes que han succeït durant els últims tres anys, i

cóm actualment tinc una vida plàcida i feliç (o això és el que jo crec, o m’he

cregut). M’he enganyat durant anys a mi mateix, i em segueixo enganyant,

em vaig muntar una vida perfecte damunt d’una vida destruïda, i la vaig

muntar sense fonaments. Aquesta vida perfecte l’ha creat el meu imaginari,

una vida plena de colors i tant feliç cóm era l’anterior, o més, però amb un

canvi de paradigma molt clar.

  7

2.2. Assumpte

Les primeres idees em van servir per situar-me en el context del qual volia

parlar, a partir d’aquí vaig decidir desenvolupar la tercera idea.

En primer lloc vull ressaltar el fet de no recordar-me, o no voler-me recordar

dels refugis que tenia quan era petit. Recordo molt pocs llocs, a banda de la

meva antiga habitació. Per mi els refugis de quan era petit van deixar d’existir

fa aproximadament quatre anys; des d’aleshores que van desaparèixer de la

meva memòria. No és cosa de l’edat que els hagi oblidat, sinó que he esborrat

aquests records intencionadament durant els darrers dos anys.

La meva vida va canviar molt entre el gener de 2010 i juny de 2010, quan

durant aquest interval de temps vaig estar vivint a Anglaterra degut al estudis.

Vaig voler deixar el Batxillerat tecnològic per passar-me a l’artístic i aquells

mesos que em quedaven del curs els volia aprofitar tenint una gran

experiència a l’estranger.

La meva família és petita i quan ens reuníem era fantàstic, jo ho vivia molt

intensament ja que m’ha agradat estar sempre ben acompanyat de família i

amics, a més sóc fill únic i solia estar sol. La meva família era normal (això jo

creia) uns pares convencionals que m’estimen molt, una família que s’avé. La

meva vida a l’Ametlla del Vallès era cóm la de qualsevol altre amic meu, en

definitiva una vida molt convencional.

Abans de marxar cap a Anglaterra vaig passar les vacances de Nadal en

família, cóm fèiem tots els anys: muntant el pessebre, l’arbre de Nadal, fent

cagar el tió amb el meu cosí petit, celebrant el cap d’any i els reis a casa els

avis i anant a esmorzar amb el meu pare per Sant Esteve.

Després d’aquelles vacances de Nadal jo vaig marxar i quan vaig tornar res

era igual. El dia en que vaig arribar, els meus pares em van dir que es

separaven, i que la meva mare s’aniria a viure a Barcelona. Des d’aquell dia

no he vist els meus pares junts mai més, ni he vist trepitjar l’Ametlla a la meva

mare mai més. Pocs dies després d’aquell fet vaig anar a viure a Barcelona

on començaria nova vida cóm a estudiant de batxillerat artístic a l’IES Poeta

Maragall. Durant aquells primers mesos ho vaig passar molt malament, vaig

anar veien la cara dolenta de tot el que em rodejava, la família estava

  8

totalment dispersada, males cares, parlant malament els uns dels altres, i fins

i tot m’havia distanciat dels amics de sempre ja que aleshores vaig deixar

d’estar a l’Ametlla per estar a Barcelona.

No podia aguantar aquell canvi, per sort l’experiència a Anglaterra em va

portar moltes coses positives, i la més positiva de totes que em va “salvar” de

caure en un pou de patiment i malestar: vaig conèixer una dona, un “àngel de

la guarda”. Poc a poc, en bona part gràcies a ella, vaig intentar no escoltar tot

el malestar de la meva nova vida, i vaig decidir centrar-me en construir-me un

nou paradigma. Ara vivia a Barcelona, i començava a fer nous amics.

A mesura que ha anat passant el temps, m’he adonat que les “flames” s’han

anat apagant, i jo n’he sortit bastant il·lès tot i el mal que hauria pogut prendre.

Gràcies a la meva novia i la vida que em vaig muntar vaig poder no pensar en

el que hauria estat un infern. Ara me’n adono que la meva vida s’ha ressituat i

que poc a poc les coses es posen a lloc de nou.

Em vull centrar en intentar representar aquest canvi de vida dels últims anys,

centrant-me sobretot en els mesos de canvi brutal. Vull reviure el que vaig

patir i plasmar-ho d’alguna manera. El meu refugi va ser fugir d’allò que tenia

relació amb el meu antic refugi. Es tracta d’un refugi “mental”.

Inconscientment vaig trobar el meu refugi fugint de la realitat i creant-me una

nova vida.

Durant molt de temps he intentat no pensar mai amb el passat, ni en els bons

moments ni en els mals moments que vaig viure de petit fins al 2009 (quan

tenia quinze anys). La nostàlgia m’ha fet fa molt de mal, i he preferit esquivar-

la. Actualment ja estic millor, ja que “s’està posant tot a lloc”.

Mai he plantat cara a la meva vida real, m’he amagat en el núvol de felicitat

que em vaig crear per tal de no sentir-me malament. Vull reviure allò que vaig

sentir, remoure els sentiment i plasmar el patiment que vaig sentir i que he

estat sentint. Crec que ara és el moment per fer-ho, ja que encara és recent,

però no és completament passat.

  9

2.3. Propostes

Vaig començar a pensar en cóm materialitzar l’assumpte del qual parlava a

l’apartat anterior. La meva intenció era plantar cara al refugi que em vaig

muntar per protegir-me i intentar destapar els problemes que vaig deixar

soterrats. Uns problemes que no han deixat de ser-hi.

1. En primer lloc vaig pensar en “tornar al passat”, fer un esforç i recordar els

refugis de quan era petit, els de casa meva i de casa els avis. Volia

plantar cara als meus antics refugis: “Destapar els refugis morts”.

Aquesta proposta no havia evolucionat massa respecte les primeres

idees. El concepte l’havia desenvolupat bastant, però la formalització era

la clau, i no podia seguir pensant en coses tant semblants a les que ja

havia comentat anteriorment.

2. La segona idea que vaig tenir va ser la de representar el meu “nou refugi”

(l’encara actual), el refugi que em creo al tornar d’Anglaterra. Intentar

recrear un espai en el qual pugui viatjar fins a Rio de Janeiro i que em

permeti oblidar la realitat en la que visc. Es tractaria d’una petita

instal·lació (una nau espacial), que reuniria imatge i so. Un refugi virtual,

cóm també ho és la relació amb la meva novia.

Aquesta proposta no em va agradar, ja que plantejava algo molt semblant

a alguna de les propostes del treball sobre Corporeïtats del Bloc 2. Era

molt explícit i massa personal. Només jo notaria la sensació de refugi.

3. La tercera idea, bastant lligada a la primera proposta. Elegir un espai

concret, un refugi antic. Per exemple la meva habitació. A partir d’aquest

refugi antic, “tapar-lo” amb el refugi actual. L’acció de tapar és essencial.

Tapar és sinònim d’oblidar (soterrar); oblidar allò que em lliga a les arrels

del passat. En aquest cas el més important seria l’acció (acte de tapar), el

“happening”.

Aquesta proposta em començava a semblar interessant, s’acostava cada

vegada més als temes dels quals jo volia parlar. L’eliminació o oblit d’un

refugi a partir d’un altre refugi.

  10

A partir d’aquí vaig començar a pensar en situacions, lloc i moments en

els quals em sentis en un refugi: les tardes de diumenge mirant els partits

de futbol amb el meu pare, berenar al pati de casa, amb tots els cosins a

casa els avis, dinars en família (especialment Nadal), etc. Van ser les

idees que se’m van acudir. Totes elles lligades a la família, i estar

acompanyat.

4. Especialment el Nadal, és una època en la que et refugies amb la família.

Quan vaig tornar de la meva experiència a Anglaterra, el que més en falta

vaig sentir, va ser la unió de la família. Aquesta nostàlgia sobretot es nota

quan arriba el Nadal. De petit el Nadal el vivia molt intensament, i el vaig

viure fins al 2009 amb una família “convencional”. Passar d’un Nadal

fantàstic al 2009 amb tota la família a un Nadal a Rio de Janeiro al 2010,

va ser un canvi molt fort. El procés de canvi era molt potent, i me’n vaig

adonar que volia representar aquest procés. Volia mostrar cóm la meva

vida havia canviat. No volia tenir por en mostrar tots els canvis, no tenir

vergonya en expressar el que tenia a dins des de feia tant de temps, i que

em dol profundament. La meva intenció era recrear els canvis que la

meva vida havia patit durant aquell any: de Nadal a Nadal, però

formalitzar-ho seria el més difícil.

No sabia cóm representar formalment aquella idea, però era el que volia

fer, per molt mal que em podes fer aquesta obra. No m’agrada fer obres

que siguin massa personals, però en aquest cas era inevitable, i creia que

seria bo per a mi mateix. Era una bona oportunitat per treure’m un gran

pes de sobre.

  11

2.4. Recursos referencials

Cóm en tots els treballs vaig buscar referents, tant abans de començar el

projecte, cóm després d’elegir l’assumpte.

Als treballs dels Blocs anteriors vaig realitzar instal·lacions. Vaig adornar-me

que el projecte del Bloc 2: Corporeïtats, obra que vaig titular “Presències” era

una instal·lació que m’hauria servit cóm a refugi, ja que tenia una temàtica

que s’hi acostava molt, tot i que el títol la desvinculava. En aquest treball

sobre el “Refugi”, volia canviar de mètode de formalització. La instal·lació és

un mètode molt potent, ja que és a escala humana, cóm es veu a les obres de

Dan Graham per exemple.

Vaig decidir que els referents que havia de buscar no m’havien de conduir en

fer una instal·lació o una intervenció. Necessitava enriquir-me de conceptes i

maneres d’altres artistes per arribar a la meva obra. De totes maneres no

volia deixar de fer obres molt conceptuals, ja que és el més important per a

mi. En aquest cas l’obra que anava a fer tindria un concepte molt personal,

per tant les referències que podria trobar no em podrien ajudar massa. El que

si podria és enriquir-me d’algunes coses en concret d’alguns artistes per

aplicar-les a la meva obra.

A classe ens van mostrar obres de molts artistes. Em vaig quedar amb el

concepte de molts d’ells i vaig interessar-me sobretot en aquells que “tapen” i

amaguen alguna cosa i afegeixen damunt d’altres coses:

• Christo i Jeanne-Claude

• Louise Bourgeois

• Santiago Cirugeda

M’interessa molt l’acció de tapar i amagar, i les obres que ens van mostrar

d’aquests artistes, representaven d’una manera o altre aquestes accions.

En el cas de Christo i Jeanne-Claude és el més clar de tots, tapen objectes

per tal de negar-ne la identitat i la imatge. Tapen des de objectes fins a

edificis, illes i camps. Per a mi això és d’allò més interessant pel meu treball.

Ja que el que jo vaig aplicar a la meva vida va ser això mateix, intentar negar

la meva vida i posteriorment “guarnir-la” amb altres elements.

  12

Dues obres de Chisto i Jeanne-Claude.

Les obres en sí d’aquest artistes no em van ser massa útils, em vaig quedar

amb la idea, i l’acció de tapar per oblidar, la idea d’emmascarar.

L’obra de Louise Bourgeois “Femme Maison”, tapa la cara d’escultura nua

femenina amb una casa. No em vaig fixar tant amb el significat de la peça

sinó amb les eines que utilitza Bourgeois. Aquesta peça em va aportar la idea

de màscara, de la ment és l’espai on m’oblido de tot el què m’envolta per molt

pròxim que sigui.

Esbós i obra “Femme Maison” de Louise Bourgeois.

Santiago Cirugeda construeix un andami que sobresurt d’un pis. És una

instal·lació. El concepte de construir una prolongació també calia tenir en

compte cóm a recurs.

  13

“Habitación en andamio” de Santiago Cirugeda, Sevilla, 1997.

Per altra banda m’interessava trobar obres d’artistes que el que més important

creuen que és l’acció de fer l’obra i no el fet de buscar un resultat. La obra que

jo volia fer crec que tenia un concepte molt personal, i un resultat seria

complicat d’entendre. El procés de representació dels fets que comentava a

l’apartat anterior, és l’essència de l’obra, i no el seu resultat final. M’inspiro en

una obra que vaig realitzar l’any passat anomenada “Pati”. Aquesta obra

consistia en “jugar” tal cóm ho feia quan era petit al meu pati. En aquest cas

jugava damunt d’una tela. El que era més important per a mi era mostrar el

procés de jugar i no el resultat d’haver jugat. El mateix em passa amb l’obra

que tenia intenció de fer.

  14

3. L’obra: “Fugir” 3.1. Discurs

Parteixo de la intenció de representar els canvis que la meva vida ha patit

durant els darrers tres anys, focalitzant-me als set mesos que vaig viure a

Anglaterra. Vull mostrar l’abans i el després de la meva vida, cóm va canviar

fins arribar a l’actualitat.

Tal i cóm he explicat a l’apartat 2.2 Assumpte, la meva vida va canviar molt a

partir de la meva marxa a Anglaterra. Abans de marxar havia passat un “últim

Nadal” amb la família unida, al meu poble amb els amics i gent de tota la vida.

Fins aquell moment havia tingut una vida sana i perfecte, una vida de somni

per qualsevol. Per realitzar la meva obra parteixo de la idea del Nadal cóm a

refugi ideal. Nadal és aquell moment de l’any on “demostres” quan t’estimes

als familiars i a la gent pròxima a tu. El concepte Nadal ha deixat d’existir per

a mi, mai més serà el que era, ara Nadal és sinònim de marxar, anar cap a

Brasil a veure la meva novia. Per tant la meva obra parteix amb el concepte

de Nadal cóm a refugi perfecte, i concretament amb el pessebre cóm a

maqueta.

El meu refugi de petit era quan tota la família estava unida. El Nadal era el

moment perfecte i el pessebre era la representació perfecte de la meva

situació. Jo era en nen Jesús, i la resta de components del pessebre em

cuidaven, m’arropaven i em cuidaven perquè em sentis perfectament. Per

aquest motiu agafo el pessebre cóm a component formal de l’obra que volia

representar.

Aquest refugi tant perfecte del qual parlava, es va anar deteriorant fins al punt

de destruir-se completament al marxar a Anglaterra. Per tant vaig tenir la idea

de destruir aquest pessebre i modificar-lo amb els canvis que es van anar

generant durant els darrers anys (vaig decidir “fugir” del meu anit refugi, d’aquí

el títol de l’obra). El que havia de fer era posar un símbol a tots els

personatges i a les accions que fes al pessebre i crear una mena d’història

amb aquests, cóm si jugués.

  15

3.2. Relat i Llenguatge

Tal cóm deia partiria d’un pessebre. Al principi vaig muntar un pessebre

convencional, és a dir que la meva vida era aparentment convencional (tenia

una vida normal). A partir d’aquest pessebre convencional vaig aplicar-li una

sèrie de simbolismes a cada personatge del pessebre.

Simbologies:

• Espai: L’Ametlla del Vallès.

• L’estable: Casa meva.

• Nen Jesús: Jo.

• Josep i María: Els meus pares.

• Els tres reis mags d’Orient: Els meus avis.

• Els pastorets: Amics de l’Ametlla i altres familiars.

• Àngel 1: Protecció del passat.

• Àngel 2: Protecció del present.

• Bola de vidre: Records del passat.

• Estrella fugaç: Presència ancestral.

Vaig comprar-me peces de pessebre barates, ja que no volia “destrossar” les

figures del pessebre que tinc a casa, sense meditar molt la obra. No em puc

oblidar que es tracta d’un projecte, i per tant, no me la volia jugar a que sortís

malament. Abans de fer una obra final s’han de fer proves, maquetes de la

proposta, així quan vulgui realitzar l’obra definitiva no hi hauran errors.

Preparo un pessebre convencional, amb les figures col·locades al seu lloc

estàndard. A l’estable el nen Jesús cóm a figura central (centre d’atenció) amb

Josep i María al seu costat, acompanyats pel bou i la mula. Reben la visita

dels tres reis. A prop de l’estable, els pastorets relacionant-se entre ells i

dirigint-se cap a l’estable a visitar el nen.

Aquesta situació és la que jo sentia abans de marxar a Anglaterra. Una

situació de protecció i de refugi absolut, envoltat de la gent que m’estima i

m’estimo (pares, família i amics) a lloc on vaig néixer i créixer.

  16

Aquest primer pessebre és del qual parteixo, abans de començar a treballar.

A partir de la construcció del primer refugi començo a modificar el pessebre, i

per tant modificar el que havia sigut la meva vida fins aleshores, plasmat el

procés evolutiu dels canvis tal cóm van anar succeint.

Guió:

1. Començo a gravar amb dues càmeres a la vegada. Una vegada

comencen a gravar no s’apaguen fins al finalitzar l’acció. Mentre

realitzo la obra tinc una petita càmera lleugera que vaig movent,

mostrant des de a prop el què succeeix dins del pessebre. Per altra

banda hi ha una segona càmera que controla l’Albert el meu cosí i

col·laborador en l’obra, que em grava en càmera fixa des de un punt

més elevat que mostra cóm treballo des de fora (una visió impersonal)

que no et deixa veure què hi passa en aquell refugi).

2. Mostro amb la càmera 1 (la que tinc jo a la mà) el detall de la situació

general del pessebre, és a dir de la meva vida. Utilitzo el zoom i mostro

cadascun dels personatges.

3. Una vegada tots els personatges agafo la figura de nen Jesús (jo) i el

trec del seu “lloc”, el bressol, on estava protegit. Un cop surt del refugi,

el desplaço cap a una cantonada aïllada, un espai d’una altra dimensió

que l’encerco amb ceres de colors, mostrant la meva marxa a

Anglaterra. En aquest pas, apago la llum que il·luminava l’establa (casa

meva) i s’encén una llum a on ara està en nen Jesús.

4. Mentre el nen Jesús està fora, comencen a passar coses estranyes al

pessebre. Els personatges es distancien, i les seves relacions

comencen a danyar-se. Un bufet de foc comença a cremar les peces,

començant per Josep i María (els meus pares). Les peces es

deterioren i es distancien. Això produeix un efecte dominó, que fa que

la resta de família es distanciï i també es cremi i quedi danyada. Els

meus amics (pastorets) es desplacen i queden soterrats sota una

turmenta de boles de neu blanca que ofeguen als personatges. Tots els

personatges acaben destorçats, alguns “moren” i no tornen mai més.

  17

5. El nen Jesús torna a casa, la turmenta ja ha passat, però les cendres

encara bullen, el mal és palpable. El nen Jesús al veure-ho no s’ho pot

creure, han sortit les veritats de cop, el seu passat ha sigut un engany.

La sorpresa és superior a ell, però no pot decaure i acceptar viure

d’aquesta manera. Decideix recobrir i tapar aquesta nova etapa amb

una nova vida, un nou lloc on refugiar-se. Ho aconsegueix recobrint

l’Ametlla amb un plàstic transparent que recobreix tot el poble i que el

fa oblidar de tot el seu passat.

6. Construeix una nova vida, un nou refugi, que li fa veure un futur més

plàcid i bonic que el que l’esperava. Aquest plàstic pinta amb molts

colors (felicitat), una felicitat donada gràcies al seu nou àngel de la

guarda (la seva novia del Brasil).

7. A mesura que passa el temps, les flames que hi havien sota la nova

vida del nen, s’han apagat, i els personatges s’han calmat. Les cicatrius

s’estan tancant, i els dos refugis s’aniran fonent. Serà qüestió de

temps. Comencen a tornar els records i el contacte amb els

personatges de l’antic refugi. Per aquest motiu faig forats al plàstic que

tapa el pessebre i hi afegeixo una bola de vidre amb la família unida a

dins.

D’aquesta obra en deriva un resultat: el pessebre final, però el que a mi

m’interessa no és cóm ha quedat el pessebre, sinó el procés que m’ha fer

arribar-hi. Recordar tots aquests moment que em dolen però que m’ha fet

arribar on estic ara. Feia temps que necessitava treure’m aquesta espina, que

la portava clavada des de feia temps.

El resultat no només és el pessebre (físic), sinó que el protagonista és el

vídeo del procés de realització de l’obra. L’evolució i el canvi és l’essència de

l’obra. En aquest cas mostro el resultat final i el vídeo maquetat, a diferència

de la obra el “Pati” que he descrit breument a l’apartat 2.4 Recursos

referencials, en el que només mostrava el vídeo del procés.

  18

3.3. Materials

Pessebre: • Planxa de fusta (70 x 100cm).

• Planxa de cartró ploma (70 x 100cm).

• Làmina de plàstic transparent (70 x 100cm)

• Figures de pessebre (diferents tipus i mides).

• Soques de suro.

• Boletes de plàstic de color blanc petites (neu).

• Llapis i ceres de colors (Manley).

• Esprais (blanc, negre, verd clar, rosa, blau cel, platejat i daurat).

• Llumetes de colors Nadalenques.

• Bufador de foc.

• Encenedor.

Altres: • Càmera de fotografia: Samsung Fino 1050S.

• Càmera de vídeo 1: CANON LEGRIA HF R106.

• Càmera de vídeo 2: CANON REBEL T31.

• Trípode per la càmera.

• Flash de la càmera.

• Focus de llum.

• Allargo.

  19

3.4. Concreció i resultat

Nom de l’obra: “Fugir”

Ubicació: L’Ametlla del Vallès.

Tècnica: Happening (acció).

Descripció: El pessebre representa la vida de l’artista, i la resta de

figures la gent que l’envolta. Al principi té una vida

convencional on es sent protegit dins del seu refugi. La

seva vida fa un tomb i l’harmonia que l’envoltava es

deteriora fins al punt de ser irreconeixible. Per seguir

sentint-se protegit s’ha de imaginar una vida nova, tant

gratificant o més que l’anterior. Per aconseguir-ho fuig del

seu antic refugi i se’n construeix un al damunt, tapant

l’anterior.

Càmera: CANON REBEL T31.

  20

Fotogrames del procés de treball de l’obra “Fugir”, tarda del 6 de desembre de

2013:

*El vídeo el trobareu a l’Annex del treball.

  21

Fotografies de la peça final de l’obra “Fugir”:

*Trobareu més fotografies de l’obra a l’Annex del treball.

  22

3.5. Resultat

3.5.1. Lectura

Quina lectura ha de fer el públic. Ha de ser concisa? O cadascú pot entendre

el que vulgui? El títol general de l’obra és important. Sense el títol i la

descripció el públic no seria capaç d’entendre.

El que jo volia mostrar amb aquesta obra és cóm ha evolucionat el meu refugi

personal, però no m’importa tant mostrar cóm és el meu refugi, sinó cóm he

m’he creat el refugi. El procés de refugiar-me del meu antic refugi. Ho faig a

partir d’un pessebre, tothom associarà el pessebre amb el Nadal, però el

pessebre pot confondre-ho amb una idea de religió, i no és el cas.

Per a mi aquesta obra ha suposat un alliberament, pel públic ha de veure cóm

actuo, cóm em sento. El públic s’ha d’imaginar què hi passa al pessebre.

3.5.2. Públic

Va dirigit a tots els públics.

3.5.3. Ubicació

La obra està realitzada a l’Ametlla del Vallès, concretament al pati de casa

meva, és el lloc d’on neix el concepte i la història, però no significa que hi hagi

de ser exposat. Vaig decidir realitzar la obra de nit per tal de que es veiessin

més els contrasts lumínics. Es tracta d’una obra que hauria de ser exposada a

una sala museu d’art contemporani o galeria d’art en una sala amb poca llum.

3.5.4. Producte

En primer lloc vull afegir que m’agradaria representar novament aquesta obra

mitjançant persones reals, enlloc de figuretes. En cas de fer-ho, es faria un

acte performatiu a l’Ametlla del Vallès. Aquesta gravació també es podria

exposar a una galeria o museu.

La meva intenció, no seria en cap cas vendre l’obra. És una obra que és pot

exposar a qualsevol lloc, es tracta d’una obra transportable i que pot seguir

modificant-se amb el pas del temps.

  23

4. Bibliografia Referents:

• Christo i Jeanne-Claude

o Web oficial:

http://www.christojeanneclaude.net

o Descripció de la seva obra (entrevista):

http://elpais.com/diario/2000/01/14/cultura/947804413_850215.h

tml

• Louise Bourgeois

o Informació general:

http://es.wikipedia.org/wiki/Louise_Bourgeois

• Santiago Cirugeda

o Informació general:

http://es.wikipedia.org/wiki/Santiago_Cirugeda

Altres:

• Obra “Pati” de Pol Ricart, 2013:

o Informació general de l’obra:

http://polricart.tumblr.com/post/62658533458/nombre-de-la-obra-

patio-2013

o Descripció detallada:

http://issuu.com/polricartherms/docs/pati

  24

Volia agrair al meu cosí Albert per gravar i fer fotografies del procés de treball

de l’obra.