Gabriel Lacombafotògraf i dissenyador gràfic

estenopeica és estenopeica.esestenopeica es estenopeica.es

Quan na Maria Josep Mulet i en Miquel Seguíem varen proposar fer aquesta xerrada dinsaquest cicle de FotoCiència vaig pensar queera una bona oportunitat per parlar de l’evolu-ció de la meva feina artística, d’intentar, fent-neun recorregut, trobar un lligam en la meva

manera de fer... o en la meva manera de veure. Na Maria Josep em proposava parlar de la mevafeina amb càmeres estenopeiques perquè és elque més s’ha donat a conèixer i amb el que heobtingut més reconeixement juntament amb l’o-bra de cinema experimental presentada en for-mat de vídeo. La sèrie d’estenopeiquesZooformol va quedar finalista a la Biennal deBarcelona de l’any 1989 a l’àmbit de fotografiaal mateix temps que la guanyava a l’àmbit devídeo amb Autoretrat, una peça filmada ensúper-8 i postproduïda en vídeo. I a la següent, idarrera, Biennal de Barcelona, la del 91, la pri-

Cuando Maria Josep Mulet y Miquel Seguí mepropusieron esta charla dentro de este ciclo deFotoCiència pensé que era una buena oportu-nidad para hablar de la evolución de mi traba-jo artístico, de intentar, haciendo un recorrido,encontrar un vínculo en mi manera de hacer...o en mi manera de ver.

Maria Josep me proponía hablar de mi trabajocon cámaras estenopeicas porque es el quemás se ha dado a conocer y con el que heobtenido más reconocimiento junto con la obrade cine experimental presentada en formato devídeo. La serie de estenopeicas Zooformolquedó finalista en la Biennal de Barcelona enel año 89 en el ámbito de la fotografía al mismotiempo que la ganaba en el ámbito del vídeocon Autoretrat, una pieza filmada en super-8 ypostproducida en vídeo. Y en la siguiente, yúltima, Biennal de Barcelona, la del 91, la pri-mera serie fotográfica de soma trans-lúcidganó ex-aequo en el ámbito de la fotografía.

Como relataré más adelante empecé a hacerestenopeicas como práctica didáctica nadamás empezar Bellas Artes en el año 1983. Laépoca de producción más intensa, tanto deconstrucción de cámaras como de realizaciónes de los años 1987 hasta 1989 que coincidetambién con la producción de obra en super-8.Estaba en el tramo final de la carrera y sucedióun hecho clave que contribuyó notablemente aesta prolífica producción: durante el año 1987sufrí diversas operaciones que me tuvieronpostrado durante meses, perdiendo un curso.Es curioso como un hecho así, una enferme-dad o una operación, contribuye de esta mane-ra a la creación. Son numerosos los casos deartistas que en su trayectoria vital han pasadopor lo mismo y este tipo de circunstancias hasolido representar un fuerte punto de inflexión.No deja de tener su lógica, puesto que rompes(aún a la fuerza) con una inercia que te propi-cia pensar y reflexionar. Y el hecho de tener

mera sèrie fotogràfica de soma-trans-lúcid vaguanyar ex-aequo a l’àmbit de fotografia.

Com més endavant relataré vaig començar a ferestenopeiques com a pràctica didàctica noméscomençar Belles Arts l’any 1983. L’època deproducció més intensa, tant de construcció decàmeres com de realització és dels anys 1987,1988 i 1989 que coincideix també amb la pro-ducció de l’obra en súper-8. Estava al tram finalde la carrera i hi va haver un fet clau que va con-tribuir notablement a aquesta prolífica produc-ció: durant l’any 87 vaig patir diverses opera-cions que em varen tenir prostrat durant mesos,perdent un curs. És curiós com un fet així, unamalaltia o una operació, contribueix d’aquestamanera a la creació. Són nombrosos els casosd’artistes que en la seva trajectòria vital els hapassat el mateix i aquest tipus de circumstància

mucho tiempo por delante te motiva a hacermuchas cosas. Cuando te incorporas a la coti-dianidad de los demás cuentas con una granventaja: has tenido un tiempo reservado sólopara ti. Lástima que no sea recomendable!

Claro, estamos hablando de hace 20 años yhace unos cuantos años que no veo una este-nopeica...

Lo que ha tenido de atractivo para mi esta pro-puesta de revisión han sido dos cosas:

1- Revisar de forma exhaustiva y ordenadatodo este trabajo fotográfico estenopeico, des-empolvarlo, escanearlo, reproducirlo y catali-zarlo en una página web: http://estenopeica.esdonde podrán encontrar mucha más informa-ción de la que hoy tendremos tiempo de expo-

106 107

S/T. De la sèrie L’home: Oh! Gènesis, oh! mort. Cotxo2. De la sèrie Ficcions.S/T. De la serie L’home: Oh! Gènesis, oh! mort. Cotxo2. De la serie Ficcions.

ha solgut representar un fort punt d’inflexió. Nodeixa de tenir la seva lògica, ja que trenques(encara que a la força) amb una inèrcia que etpropicia pensar i reflexionar. I el fet de tenir moltde temps per endavant et motiva a fer moltescoses. Quan t’incorpores a la quotidianitat delsaltres comptes amb un gran avantatge: has ten-gut un temps reservat només per a tu. Llàstimaque no sigui recomanable!

Clar, estam parlant de fa 20 anys i fa unsquants anys que no veig una estenopeica...

El que ha tengut d’atractiu per mi aquesta pro-posta de revisió han estat dues coses:

1- Revisar de forma exhaustiva i ordenada totaaquesta feina fotogràfica estenopeica, espolsar-la, escanejar-la, reproduir-la i catalitzar-la enuna pàgina web: www.estenopeica.es onpodreu trobar molta més informació de la queavui tendrem temps d’exposar. I a més deforma permanent. De fet i al marge de publica-cions oficials aquest mateix escrit hi quedaràpenjat. Comentar que era un fet paradoxal quedonada la meva activitat empresarial com adissenyador de pàgines web aquest fet no s’ha-gués produït abans i estic molt content i agraïtd’haver aprofitat aquesta convocatòria per dur-ho a terme.

ner. Y además de forma permanente. De hechoy al margen de publicaciones oficiales estemismo escrito quedará colgado ahí. Comentarque era un hecho paradójico que dada mi acti-vidad empresarial como diseñador de páginasweb no se hubiera producido esto antes y estoymuy contento y agradecido de haber aprove-chado esta convocatoria para llevarlo a cabo.

2- La instrospección sobre mi labor artísticaque me ha obligado a encontrar los vínculosoportunos entre tanta diversidad técnica y queme ha servido como una especie de exorcismonecesario.

Actualmente tengo una empresa dedicada al diseño gráfico y a la programación web:LACOMBA Produccions [pàgina web:www.lacomba.com]. Y trabajo con el apoyo deun equipo de diseñadores y programadores.

El primer contacto con temas de Internet tuvela suerte que fuese bastante temprano, cuandoel año 96 entré a trabajar en Sertel, una empre-sa de servicios telemáticos.

Mi experiencia anterior con estas máquinas,los ordenadores, se restringía a que algúnamigo me había dejado tocar su Mac y conalgún esfuerzo había entendido que el ratón semanejaba con el hilo hacia abajo y no haciaarriba. Aunque a mi me pareciese que el ratónera más ratón si lo tenía arriba porque así se leveía la cola. Al cabo de un mes, había entendi-do, eso sí, mínimamente, cómo manejar unescáner, las sencillas etiquetas del html de laépoca, que entonces, se picaban directamental Notepad, cómo utilizar un paquete de CorelDraw (allí todo eran pcs), el flamante nuevo sis-tema operativo Windows95, había descubiertoqué era un navegador web, Altavista (el Googlede la época), el ruidito tan característico de unmódem al conectarse y había hecho la primerapágina web de mi vida. Todo esto gracias a la

2- La introspecció sobre la meva feina artísticaque m’ha obligat a trobar els oportuns lligamsentre tanta diversitat tècnica i que m’ha servitd’una mena d’exorcisme necessari.

Actualment tenc una empresa dedicada al dis-seny gràfic i a la programació web: LACOMBAProduccions [pàgina web: www.lacomba.com].I faig feina amb el recolzament d’un equip dedissenyadors i programadors.

El primer contacte amb temes d’Internet vaigtenir la sort que fos bastant primerenc, quanl’any 96 vaig entrar a fer feina a Sertel, unaempresa de serveis telemàtics.

La meva experiència anterior amb aquestesmàquines, els ordinadors, es restringia al fetque algun amic m’havia deixat tocar el seu Mac

divina paciencia, forzada o no, de todos miscompañeros, todos ellos programadores ymucho más jóvenes.

Durante aquel tiempo, a base de molestar pre-guntando a mis compañeros y de copiar y per-sonalizar el código de las páginas más interesan-tes que iban saliendo, poco a poco fui adquirien-do una cierta independencia, a la vez que podíahacer alguna página que convencía a mis jefesen el sentido de que haber metido un diseñador(para decirlo de alguna manera) en la empresahabía sido una buena apuesta de futuro.

Por aquella época había un tipo de páginasque se denominaban “personales”, de algunamanera comparable a los blog actuales. El99,9% de estas webs estaban hechas por pro-gramadores/as que mostraban a su perro o a

108 109

Lemur -Lemur Fulvus Mayottensis- (recent nat). De la sèrie Zooformol.

Murada. De la sèrie Palma, 100 postalsestenopeiques.

Lemur -Lemur Fulvus Mayottensis- (recent nat). De la serie Zooformol.

Murada. De la serie Palma, 100 postalsestenopeiques.

i amb algun esforç havia entès que el ratolí esmanejava amb el fil cap avall i no cap amunt.Encara que a mi em semblàs que el ratolí eramés ratolí si el tenia a dalt perquè així se li veiala cua. Al cap d’un mes, havia entès, això sí,mínimament, com manejar un escàner, lessenzilles etiquetes de l’html de l’època, quealeshores, es picaven directament al Notepad,com utilitzar el paquet de Corel Draw (allà toteren pc), el flamant nou sistema operatiuWindows 95, havia descobert què era un nave-gador web, Altavista (el Google de l’època), elrenouet tan característic d’un mòdem en con-nectar-se i havia fet la primera pàgina web dela meva vida. Tot això gràcies a la infinita

su gato, a su novia, a sus amigos, sus aficio-nes, etc. Entonces, aún se sabía perfectamen-te que Internet crecería exponencialmente yacabaría siendo el escaparate comercial y laherramienta casi indispensable para el triunfode una empresa que es hoy en día, en aquelmomento era fácil encontrarse un montón depáginas de gente con conocimientos técnicosque colgaba las cosas más heteredoxas.Inolvidable la bajada línea a línea de los jpgporno. En aquellos momentos era un lugarincreíblemente democrático, nadie controlabala situación, ni a nivel económico, ni legal, niideológico. Eso sí, tenías que poseer suficientesconocimientos técnicos como para acceder a

paciència, forçada o no, de tots els meus com-panys, tots ells programadors i molt més joves.

Durant aquell temps, a base d’emprenyardemanant als meus companys i de copiar i per-sonalitzar el codi de les pàgines més interes-sants que anaven sortint, mica en mica vaiganar adquirint una certa independència, alhoraque podia fer alguna pàgina que convencia elsmeus caps que allò d’haver ficat un dissenya-dor (per dir-ho d’alguna manera) a l’empresahavia estat una bona aposta de futur.

En aquell temps hi havia un tipus de pàginesque es deien “personals”, d’alguna maneracomparables als blogs actuals. El 99,9% d’a-questes webs eren fetes per programadors/resque mostraven el seu ca o moix, la seva al·lota,els seus amics, les seves aficions, etc.Aleshores, encara que se sabia perfectamentque Internet creixeria exponencialment i acaba-ria essent el mostrador comercial i l’eina quasiindispensable per al triomf d’una empresa queés avui en dia, en aquell moment era fàcil tro-bar-ne un grapat de pàgines de gent ambconeixements tècnics que penjava les cosesmés heterodoxes. Inoblidable la baixada línia alínia dels jpg pporno. En aquells moments eraun lloc increïblement democràtic, ningú contro-lava la situació, ni a nivell econòmic, ni legal, niideològic. Això si, havies de tenir els suficientsconeixements tècnics com per accedir-hi ipublicar, d’aquí l’hegemonia dels contingutsabocats pels programadors. De mica en mica(dic de mica en mica tenint en compte queestic parlant d’Internet, això vol dir una escalaque podia ser de mesos o fins i tot setmanes)començaren a aparèixer pàgines que no és limi-taven a ensenyar el mencionat sinó que a mésja en feien una interpretació en clau artística,començant a explotar el potencial que tenia elmitjà. D’alguna manera era inevitable: vaigcomençar a fer la meva pròpia pàgina personal. Inicialment volia que presentàs la meva feina

ello y publicar, de aquí la hegemonía de los con-tenidos vertidos por los programadores. Poco apoco (digo poco a poco sin perder de vista queestoy hablando de internet, esto quiere decir auna escala que podía ser de meses o incluso desemanas) empezaban a aparecer páginas queno se limitaban a enseñar lo mencionado sinoque además lo interpretaban en clave artística,empezando a explotar el potencial que tenía elmedio. De alguna manera era inevitable: empe-cé a hacer mi propia página personal.

Inicialmente quería que presentase mi laborartística y al mismo tiempo me servía para iraprendiendo a programar o al menos a perso-nalizar programaciones que otros habíanhecho. Pero mientras la cosa iba progresandono pude evitar que jugando con aquellosJavaScripts y apliques de Java me encontrasecon un nuevo vehículo de expresión. Así lapágina web que presenté a la AUI (AsociaciónEspañola de Internet) [www.aui.es] tres añosdespués y que ganó un premio internacional,precisamente en el apartado de páginas perso-nales de habla hispana y que propició la funda-ción de LACOMBA produccions. No deja de ser

110 111

Miquel versus king-kong. De la sèrie retrats color. ST. De la sèrie Peep Show.Miquel versus king-kong. De la serie retrats color. ST. De la serie Peep Show.

artística i al mateix temps em servia per anaraprenent a programar o almanco personalitzarprogramacions que altres havien fet. Però men-trestant la cosa anava progressant no vaig poderevitar que jugant amb aquells JavaScripts iminiaplicacions de Java hi trobàs un nou vehi-cle d’expressió. Així la pàgina web que vaig pre-sentar a la AUI (Asociación Española deInternet) [www.aui.es] tres anys després i queva guanyar un premi internacional, precisamenta l’apartat de pàgines personals de parla hispa-na i que propicià la fundació de LACOMBAProduccions no deixa de ser un producte híbrida mig camí entre el catàleg i el net art delmoment per les esquitxades de petites pecesmig ocultes que s’hi troben a tota la web.

Encara que mai no tendria l’ocurrència d’en-senyar-la a cap client com a exemple i queescarrufaria qualsevol dissenyador, programa-dor o persona que faci feina al sector d’Internetavui en dia (jo inclòs), mai no he volgut actua-litzar-ne cap contingut, ni actualitzar la sevaprogramació, ni despenjar-la. Queda com atestimoni o vestigi d’una època molt determina-da i em fa gràcia mantenir-la desobeint qualse-vol norma de caducitat que aconsella/va haver-la despenjat fa anys.

D’aquella època en queda un certesa impor-tant: un programador és un creador; i progra-mant es crea. No ho dic només pels scripts

un producto híbrido, a medio camino entre elcatálogo y el net art del momento, por las sal-picaduras de pequeñas piezas medio ocultasque se encuentran en toda la web.

Aunque nunca tendría la ocurrencia de mos-trarla a ningún cliente como ejemplo y que pro-duciría escalofríos a cualquier diseñador, pro-gramador o persona que trabaje en el sector deinternet hoy en día (incluido yo mismo), nuncahe querido actualizarle ningún contenido, niactualizar su programación, ni descolgarla.Queda como testimonio o vestigio de unaépoca muy determinada y me hace graciamantenerla desobedeciendo cualquier normade caducidad que aconseja/ba haberla descol-gado hace años.

De aquella época queda una certeza importan-te: un programador es un creador; y progra-mando se crea. No lo digo únicamente por losscripts y applets de Java que se encontraban enla red y se ofrecían para que otra gente losusara, sino por el conocimiento que tuve de losllamados en programación huevos de pascua.Para aquel que los desconozca, se trata de unaprogramación oculta a un software determinadoal cual se accede mediante una combinaciónde teclas y que da acceso a algún tipo de archi-vo, que nada tiene que ver con la funcionalidaddel programa y que a menudo enseñaba a losprogramadores que lo habían desarrollado,haciendo alguna gracia o planteando algunaadivinanza sarcástica, dejando aquella huellaen forma de firma, discreta eso sí, por su difícilacceso. Este hecho, entre rebelde e irónico, ami me parecía de lo más artístico o al menos defácil transposición artística. Por esto en mi pági-na personal de aquel momento [www.lacom-ba.com/gabriel_lacomba] hay más de uno... yse encuentran simplemente explorando con elcursor los diferentes elementos que supuesta-mente no tienen porque ser enlazables.Hace rato que no hablo de mi trabajo estricta-

i miniaplicacions de Java que es trobaven a laxarxa i s’oferien perquè altra gent els empràs,sinó pel coneixement que vaig tenir dels ano-menats en programació ous de pasqua. Peraquell que desconegui què són, es tracta d’unaprogramació oculta en un programari determi-nat a la qual s’accedeix mitjançant una combi-nació de tecles i que dona accés a algun tipusd’arxiu, que res té a veure amb la funcionalitatdel programa i que sovint ensenyava als pro-gramadors que ho havien desenvolupat, fentalguna gràcia o plantejant alguna endevinallasarcàstica, deixant aquesta empremta enforma de signatura, discreta això sí, pel seudifícil accés. Aquest fet, entre rebel i irònic, ami em semblava d’allò més artístic o almancode fàcil transposició artística. Per això a lameva pàgina personal d’aquell moment[www.lacomba.com/gabriel_lacomba] n’hi hamés d’un... i és troben simplement explorantamb el cursor els diferents elements que supo-sadament no tenen perquè ser enllaçables.

Fa una estona que no parl de la meva feinaestrictament personal i menys de fotografia este-nopeica però aquestes circumstàncies personals

i/o professionals era evident que m’estavenpol·lucionant o pervertint. Potser hauria de men-cionar quan vaig escanejar una bossa de femspoc temps després de saber manejar l’escànnerConsider que és molt bo aquests tipus de perver-sió i que no només sempre m’he deixat pervertirsinó que, a més, consider que un artista no ha detenir cap por a absorbir o fer seu cap procés tec-nològic al seu abast sota cap prejudici puristasinó que ha de ser més aviat integrador. Encaraque això representi mesclar tècniques de dife-

mente personal y menos de fotografía esteno-peica pero estas circunstancias personales y/oprofesionales era evidente que me estabanpolucionando o pervirtiendo. Quizás tendríaque mencionar cuando escaneé una bolsa debasura poco tiempo después de saber manejarel escáner. Considero que este tipo de perver-sión es muy buena y que no solo siempre mehe dejado pervertir sino que además consideroque un artista no tiene que tener ningún miedoa absorber o hacer suyo ningún proceso tecno-lógico a su alcance bajo ningún prejuicio puris-ta sino que ha de ser más bien integrador.Aunque esto represente mezclar técnicas dediferentes campos y que en aquel momento,por supuesto el resultado no encajaba en abso-luto en un mercado del arte en el que el colec-cionismo aún buscaba soportes nobles y/oduraderos y a duras penas podía aceptar inclu-so un soporte fotográfico.

Haciendo un pequeño inciso, ya hace unosaños que la situación se ha invertido, y actual-mente las grandes ferias artísticas y los curado-res estrella en particular están marcando lapauta en el resto del mundo del arte en una

frenética y en muchos casos esquizofrénicacarrera para agotar formulaciones y artistas ypor supuesto que las nuevas tecnologías sonuna gran fuente de alimento para esta situa-ción. Sé que es un gran debate, de hecho parami es el Debate. Quizás no sea este el mejorescenario para desarrollarlo, pero quería men-cionarlo porque puede parecer que acabo dehacer una defensa del “todo vale” y no esexactamente así. Porque pienso que, al fin y alcabo, lo que cuenta es el resultado final. Pero

112 113

Mise-en-escène d’una fotografia de Peep Show. ST. De la sèrie Panoràmiques ¿?.Mise-en-escène de una fotografía de Peep Show. ST. De la serie Panoràmiques ¿?.

rents camps i que en aquell moment, per supo-sat el resultat no encaixava en absolut en unmercat d’art on el col·leccionisme encara cerca-va suports nobles i/o duradors i amb prou feinespodia acceptar fins i tot un suport fotogràfic.

Fent un petit incís, ja fa un anys que la situaciós’ha invertit, i actualment les grans fires artísti-ques i els curadors estrella en particular estanmarcant la pauta dins la resta del món de l’arten una frenètica i en molt casos esquizofrènicacarrera per esgotar formulacions i artistes i persuposat que les noves tecnologies són una granfont d’aliment per a aquesta situació. Sé que ésun gran debat, de fet per a mi és el Debat.Potser no sigui aquest el millor escenari perdesenvolupar-ho, però volia mencionar-ho per-què pot semblar que acab de fer una defensadel ‘tot val’ i no és ben be així. Perquè pens que,al cap a la fi, el que compta és el resultat final.Però també pens que de cada disciplina i/o tèc-nica se’n desprèn una manera de fer amb unesclaus determinades i això no és obstacle perquèal final tot acabi essent una pura expressió artís-tica sigui quin sigui el mitjà escollit.

Actualment només utilitz mitjans electrònicsper a elaborar la meva obra artística.

D’entrada, fent un cop de vista general aaquesta trajectòria pot semblar una tasca proudifícil de lligar. Vaig començar fent fotografiaestenopeica, la qual cosa no deixa de repre-sentar un retorn a l’origen del mitja fotogràfic, ihe acabat utilitzant l’escàner i el mòbil d’em-presa com a elements generadors d’imatges. Iqui sap que pot passar en un futur.

Per poder dur endavant aquesta empresa crecconvenient parlar d’una banda de quin va serl’ambient en el que em vaig criar i posterior-ment en quin ambient em vaig formar.

también pienso que de cada disciplina y/o téc-nica se desprende una manera de hacer conunas claves determinadas y eso no quita que alfinal todo acabe siendo una pura expresiónartística sea cual sea el medio escogido.

Actualmente sólo utilizo medios electrónicospara elaborar mi obra artística.

Mon pare, en Joan Lacomba, és un artista quetambé es va dedicar a la docència fins que esva jubilar. Quan jo era petit em duia sovint alseu estudi. Allò era una experiència que excita-va enormement la meva curiositat infantil.Veure per dins aquell estudi i el seu creadorsense cap frontera m’era una situació d’absolutprivilegi. Assistia al processos creadors de monpare en primera fila i a sobre, comentats, es adir: la bomba per a un nin! Per aquell temps,en Joan feia un tipus d’abstracció lineal ambreferents figuratius. No obstant això i al voltantd’allò que presentava a l’exterior com la sevafeina, tenia contínuament en marxa altresmaneres de fer que puntualment s’atrevia apresentar. Allò era el que em cridava més l’a-tenció. Per posar-ne un exemple, record quetenia una col·lecció de llaunes on anava dipo-sitant diferents tipus de plàstics submergits enaiguarràs. No sé si algú ho ha provat algunavegada, però la majoria de vegades els plàsticsquedaven fosos en un estat entre líquid i pas-tós. Després, sense cap por, s’atrevia a provard’escampar allò sobre una tela i em demanava– Què et sembla, t’agrada com ha quedat? –Mmmm... : no – Sí, tens raó, no queda moltbé... N’he contat una que representava unerror encara que moltes altres eren un completencert. És a dir sobre la seva línia principal decreació anava elaborant permanentment totauna perifèria d’experiments sense cap temor.Allò sens dubte era el que més m’agradava.

Ara que em torn a rellegir l’anterior paràgraf men’adon que la meva visió d’aquell estudi de pin-tura és més aviat la descripció d’un laboratorion es realitzaven tot tipus d’experiments. Ambvuit anys, un dia que el sol entrava encegadorper les portes que donaven a la terrassa d’a-quell àtic (la visió no pot ser més idealitzada,però així és el record que en tenc) vaig decidirque volia ser artista (després de voler ser bom-ber, com era preceptiu d’aquella època), quevolia dedicar-me a aquella perifèria i a fer tots

De entrada, dando una ojeada general a estatrayectoria puede parecer una labor bastantedifícil de ligar. Empecé haciendo fotografía este-nopeica, cosa que no deja de representar unretorno al origen del medio fotográfico, y he aca-bado utilizando el escáner y el móvil de empre-sa como elementos generadores de imágenes.¿Quién sabe lo que puede pasar en el futuro?

Para poder llevar a cabo esta empresa creoconveniente hablar por una parte de cuál fue elambiente en que me crié y posteriormente enqué ambiente me formé.

Mi padre, Joan Lacomba, es un artista quetambién se dedicó a la docencia hasta que sejubiló. Cuando yo era niño me llevaba a menu-do a su estudio. Aquello era una experienciaque excitaba enormemente mi curiosidadinfantil. Ver por dentro aquel estudio y a su cre-ador sin ninguna frontera era una situación deabsoluto privilegio. Asistía a los procesos crea-dores de mi padre en primera fila y encima,comentados, es decir: la bomba para un niño!Por aquella época, Joan hacía un tipo de abs-tracción lineal con referentes figurativos. Sinembargo, y entorno a aquello que presentabaal exterior como su trabajo, tenía continuamen-te en marcha otras maneras de hacer que pun-tualmente se atrevía a presentar. Aquello era loque más llamaba mi atención. Por poner unejemplo, recuerdo que tenía una colección delatas donde iba depositando diferentes tipos deplásticos sumergidos en aguarrás. No sé sialguien lo ha probado alguna vez, pero lamayoría de las veces los plásticos se quedabanfundidos en un estado entre líquido y pastoso.Después, sin ningún miedo, se atrevía a tratarde esparcir aquello sobre una tela y me pre-guntaba - “Què et sembla, t’agrada com haquedat? - Mmm... no. Sí, tens raó, no quedamolt bé...” [¿Qué te parece, te gusta como haquedado? - Mmm... no. Sí, tienes razón, noqueda muy bien...”] He contado un cosa que

114 115

ST. De la sèrie Somatranslùcid 93-00. ST. De la serie Somatranslùcid 93-00.

els experiments possibles. Molt temps abansd’escoltar fins a la sacietat l’etiqueta d’art expe-rimental que avui en dia tota obra ha de durpenjada. Alguns pensareu – Clar, amb aquestpassat, així qualsevol! . Qüestió que a mi perso-nalment sempre m’ha generat una eterna pre-gunta: realment, si no hagués estat immers enaquesta circumstància hauria acabat fent elque faig?. Molta gent, inclòs mon pare (a pesarde la seva enorme i lògica satisfacció de pare)m’ha intentat convèncer del contrari.

El primer contacte amb l’estenopeica es pro-dueix aleshores tot just començar Belles Artsl’any 83. Aquest fou el meu primer coneixementfotogràfic que, juntament amb el fotograma,vaig rebre des del punt de vista acadèmic i éscuriós assenyalar que le feines més convincentsrealitzades amb estenopeica sortissin no delsllocs d’estricta formació fotogràfica sinó de llocsde formació plàstica. En aquest cas cal citar, amés de la facultat de Belles Arts, altres llocs aBarcelona com l’Escola Massana i l’EscolaMunicipal d’Arts i Oficis. Encara que aquell anyencara hi feia classes en Joan Fontcuberta, elsmeus professors varen ser en Manolo Laguillo icom a cap de taller en Jordi Guillumet, que amés, també hi assistia com alumne. Durantaquella època es va construir a la facultat unacàmera gegant que alguns utilitzaren per fer lesseves primeres estenopeiques.

Per a tots era preceptiu com a exercici fer unacàmera estàndard ja fos en fusta o cartró. Lamateixa construcció havia de contemplar lapossibilitat d’aconseguir tres posicions dife-rents per tal de reflectir una “visió normal”, una“visió angular” i una “visió teleobjectiu”.

No voldria estendre’m massa amb explicacionstècniques perquè crec que l’objecte d’aquestaxerrada no és la de fer un taller d’estenopeicasinó la d’explicar i mostrar la feina que he fetamb estenopeiques i també amb altres tècni-

representaba un error aunque muchas otraseran un absoluto acierto. Es decir sobre sulínea principal de creación iba elaborando per-manentemente toda una periferia de experi-mentos sin ningún temor. Aquello era sin dudalo que más me gustaba.

Ahora que vuelvo a releer el anterior párrafo medoy cuenta de que mi visión de aquel estudiode pintura era más bien la descripción de unlaboratorio donde se realizaban todo tipo deexperimentos. Con ocho años, un día que el solentraba cegador por las puertas que daban a laterraza de aquel ático (la visión no puede sermás idealizada, pero así es el recuerdo quetengo de ello) decidí que quería ser artista(después de querer ser bombero, como erapreceptivo en aquella época), que quería dedi-carme a aquella periferia y hacer todos losexperimentos posibles. Mucho tiempo antes deescuchar hasta la saciedad la etiqueta arteexperimental que, hoy en día, toda obra tieneque llevar colgada. Algunos pensaréis - ¡Claro,con este pasado, así cualquiera! Cuestión quea mi personalmente siempre me ha generadouna eterna pregunta: realmente, si no hubieraestado inmerso en esta circunstancia ¿habríaacabado haciendo lo que hago? Mucha gente,incluido mi padre (a pesar de su enorme y lógi-ca satisfacción de padre) me han intentadoconvencer de lo contrario.

Muchos años después, al acabar COU, viendoque mis amigos escogían la carrera que querí-an hacer y la mayoría marchaban a Barcelona,por una cosa u otra, lo que no deja de ser unapretensión infantil un tanto idealizada y que portanto de alguna manera era ninguneada en mipensamiento adolescente, por demasiado evi-dente, acabó por ser una realidad: me decidí ahacer Bellas Artes, aunque me pareciese unainercia incómoda.

ques. Ja he esmentat anteriorment que al capi a la fi el que finalment importa és el resultat.

Sol passar que la gent per desconeixement,curiositat o sorpresa sempre espera que acabisexplicant amb detall com funciona una càmeraestenopeica.

El primer contacto con la estenopeica se pro-duce entonces, justo al empezar Bellas Artesen el año 83. Este fue el primer conocimientofotográfico que, junto con el fotograma, recibí anivel académico y es curioso señalar que lostrabajos más convincentes realizados con este-nopeica saliesen no de los lugares de estrictaformación fotográfica sino de lugares de forma-

116 117

ST. De la sèrie Neovanitas. ST. De la serie Neovanitas.

En deferència a ells ho faré breument: la carac-terística essencial de la càmera estenopeicaradica en que un diminut orifici substitueix lalent òptica convencional. La llum quan traves-sa un orifici de reduïdes dimensions configurasobre el pla de projecció la imatge que té aldavant. La càmera estenopeica no deixa de serl’expressió més simple del fet fotogràfic i nodeixa de ser una aplicació del principi de lacàmera obscura Per tant, iniciar-se en la sevapràctica requereix tan sols adaptar una caixaqualsevol ja concebuda a manera de càmeraobscura. Pot adoptar múltiples formes des decomplexes construccions espacials fins al reci-clatge d’un inacabable recull d’estris quoti-dians que s’emparentarien per un gust per lasimplicitat i economia de recursos, ja sigui unpot de llet en pols, com un tambor de deter-gent. Només és qüestió de situar el forat, este-nop en una de les seves cares, amb la qualcosa es converteix en el pla frontal de la càme-ra La seva cara oposada constitueix el pla de laimatge o superfície sobre la que s’enregistra laimatge projectada, i que s’habilita convenient-ment per la aplicació del material fotosensibleque enregistra aquesta imatge projectada.

De qualsevol manera per aquells que vulguinsaber-ne més, podreu trobar molta informació aInternet i a la web www.estenopeica.es a l’apar-tat d’enllaços. Crec que n’he fet una bona selec-ció. Hi ha des de calculadors en línia, fins apàgines on es poden adquirir estenops perfectesfabricats amb làser, tota una gamma d’esteno-peiques fetes per vendre, així com les experièn-cies de molta altra gent. Assenyalar que ja enaquell primer contacte amb Internet a l’any 96es podien trobar multitud de pàgines a la xarxade gent que feia estenopeiques i actualment totaaquesta gent s’hi continua prodigant molt.

I és que l’estenopeica és un element més aviatmolt pop, ja que és fàcil i econòmic fer-ne unai funciona com a resposta popular davant l’or-

ción plástica. En este caso cabe citar otrossitios en Barcelona, además de la facultad deBellas Artes, como la Escola Massana y laEscola Municipal d’Arts i Oficis. Aunque aquelaño aún daba clases allí Joan Fontcuberta, misprofesores fueron Manolo Laguillo y como jefede taller Jordi Guillumet que además tambiénasistía como alumno. Durante aquella época seconstruyó en la facultad una cámara giganteque algunos utilizaron parar hacer sus prime-ras estenopeicas.

Para todos era preceptivo como ejercicio haceruna cámara estándard en madera o cartón. Lamisma construcción había de contemplar laposibilidad de conseguir tres posiciones dife-rentes para reflejar una “visión normal”, unavisión angular” y una “visión teleobjetivo”.

No querría extenderme demasiado en explica-ciones técnicas porque creo que el objeto deesta charla no es la de hacer un taller de este-nopeica sino la de explicar y mostrar el trabajoque he hecho con estenopeicas y también conotras técnicas. Ya he mencionado anteriormen-te que al fin y al cabo lo que finalmente impor-ta es el resultado.

Suele pasar que la gente por desconocimiento,curiosidad o sorpresa siempre espera que aca-bes explicando con detalle cómo funciona unacámara estenopeica.Por deferencia a ellos loharé brevemente: la característica esencial dela cámara estenopeica radica en que un dimi-nuto orificio sustituye a la lente óptica conven-cional. La luz, al atravesar un orificio de redu-cidas dimensiones, configura sobre el plano deproyección la imagen que tiene delante. Lacámara estenopeica no deja de ser la expresiónmás simple del hecho fotográfico y no deja deser una adaptación del principio de la cámaraoscura. Por lo tanto, iniciarse en su prácticarequiere tan solo adaptar una caja cualquieraya concebida a modo de cámara oscura.

118 119

Llana01. De la sèrie Llanes. Llana01. De la serie Llanes.

todòxia. La pobresa de recursos enfrontada a latècnica evolucionada. D’alguna manera nodeixa de tenir un matís insultant i irreverent pera la Tecnologia actual (que per a molts repre-senta la nova religió) que una fotografia encaraara pugui ser presa amb una simple capsa desabates reciclada.

En quant a la relació amb altres disciplinesartístiques, aquesta qüestió tan manual deriva-da de la seva facilitat de construcció, facilita laimpregnació del procés estenopeic d’altrespautes externes: la llum entesa com a pinturaque traça un rastre sobre el suport de l’obra ola càmera entesa com a objecte escultòric queen determina el resultat. Així com a molt propi-ci per a la reflexió conceptual i fins i tot arribaa funcionar com a element performàtic.

Tornant a la meva experiència d’aquell any 83,i després de complir amb els exercicis precep-tius amb la càmera estàndard jo, com elsaltres, ja començava a fer els meus experi-ments. D’aquell temps són les primeres provessituant una espiera a davant l’estenop a mane-ra de lent, proves que posteriorment em servi-ren per a la feina que vaig titular Peep-show.No vaig deixar de fer aquesta i altres proves,especialment durant els estius, però fins des-prés de l’any que vaig perdre per la circums-tància que he comentat al principi, quan vaigescollir i començar a quart de carrera l’especia-litat d’imatge, pràcticament tota la feina foto-gràfica que vaig presentar era feta amb càme-ra estenopeica.

D’aleshores és la feina, reprenent la càmeraestàndard, L’home: oh! gènesis, oh! mort queaprofita la gran profunditat de camp que pro-porciona una estenopeica per apropar-se a unscranis jugant amb com queda de desdibuixadala seva escala real. Aprofitant els negatius d’a-questa sèrie, passant-los a light, i com a pràc-tica de processos n’hi ha una sèrie, amb un

Puede adoptar múltiples formas desde comple-jas construcciones espaciales hasta el reciclajede una inacabable recogida de objetos cotidia-nos que se emparentarían por un gusto por lasimplicidad y economía de recursos, ya sea unbote de leche en polvo, como un tambor dedetergente. Solo es cuestión de situar el aguje-ro, estenopo en una de sus caras, con lo cualse convierte en el plano frontal de la cámara.Su cara opuesta constituye el plano de la ima-gen o superficie sobre la que se registra la ima-gen proyectada y que se habilita conveniente-mente para la aplicación del material fotosensi-ble que registra esta imagen proyectada.

En cualquier caso, para aquellos que quieransaber más al respecto encontrarán muchainformación en Internet y en la web www.este-nopeica.es en el apartado de enlaces. Creo quehe hecho una buena selección de ellos. Haydesde calculadoras en línea, hasta páginasdonde adquirir estenopos perfectos fabricadosen láser, toda una gama de estenopeicas enventa, así como las experiencias de mucha otragente. Debo señalar que ya en aquel primercontacto con Internet en el año 96 se podíanencontrar multitud de páginas en la red degente que hacía estenopeicas y actualmentetoda esta gente continúa prodigándose mucho.

Y es que la estenopeica es un elemento comomuy pop, ya que es fácil y económico hacerlacomo respuesta popular ante la ortodoxia. Lapobreza de recursos enfrentada a la técnicaevolucionada. De alguna manera no deja detener un matiz insultante e irreverente para latecnología actual (que para muchos represen-ta la nueva religión) que una fotografía aúnpueda tomarse con una simple caja de zapatosreciclada.

En cuanto a la relación con otras disciplinasartísticas, esta cuestión tan manual derivadade su facilidad de construcción, facilita la

matís més pictòric utilitzant cianotípies i papersalat presentats en forma de collage.

Com a estudiants de Belles Arts teníem la pos-sibilitat de tenir lliure accés al Zoològic deBarcelona... en principi per a fer apunts alnatural dels animals. Després d’algunes prime-res proves una mica desesperants vaig pensarque el millor era anar-se’n al terrari on suposa-dament els animals estarien una mica mésquiets. Però allà em vaig trobar que hi haviamolt poca llum. Però també, com ha passat ennombroses ocasions, vaig cridar l’atenció del’encarregat. Xerrant, xerrant acabàrem en unazona no accessible al públic amb tota unacol·lecció de pells, ossos i fetus. Amb la gransort de tenir una fantàstica terrasseta on podertreure al sol tots aquests elements per a foto-grafiar-los. Carregava les càmeres al rebost delterrari ja que era el lloc més fosc, acompanyatde tota casta d’insectes, ocells i porquets.

La fotografia de ciutats amb estenopeica erauna altra cosa que m’interessava molt. Per això després de fer alguna sèrie a Barcelona,l’estiu del 87 vaig fer la feina de Palma, 100

impregnación del proceso estenopeico de otraspautas externas: la luz entendida como pinturaque traza un rastro sobre el soporte de la obrao la cámara entendida como objeto escultóricoque determina el resultado. Así como muy pro-picio para la reflexión conceptual e inclusollega a funcionar como elemento performático.

Volviendo a mi experiencia de aquel año 83,después de cumplir con los ejercicios precep-tivos con la cámara estándar, yo, como losdemás, ya empezaba a hacer mis experimen-tos. De aquel tiempo son mis primeras pruebassituando una mirilla delante del estenopo amodo de lente. Pruebas que posteriormenteme sirvieron para el trabajo que titulé Peep-show. No dejé de hacer ésta ni otras pruebas,especialmente durante los veranos, pero no fuehasta después del año que perdí por la cir-cunstancia que he comentado al principio, alempezar cuarto de carrera y escoger la espe-cialidad de imagen, cuando prácticamentetodo el trabajo fotográfico que presenté se hizocon cámara estenopeica.

De entonces es el trabajo, retomando la cáma-ra estándar, L’home: oh! gènesis, oh! mort queaprovecha la gran profundidad de campo queproporciona una estenopeica para acercarse aunos cráneos jugando en cómo queda desdi-bujada su escala real. Aprovechando los nega-tivos de esta serie, pasándolos a light, y comopráctica de procesos hay una serie, con unmatiz más pictórico utilizando cianotipias ypapel salado presentados en forma de colage.

Como estudiantes de Bellas Artes teníamos laposibilidad de libre acceso al Zoológico deBarcelona... en principio para hacer apuntesdel natural de los animales. Después de algu-nas primeras pruebas algo desesperantespensé que lo mejor era ir al terrario dondesupuestamente los animales estarían algo másquietos. Pero allí me encontré con que había

120 121

Amar. De la sèrie Polaroids Travel. Amar. De la serie Polaroids Travel.

postals estenopeiques. Em semblava, com aZooformol, que hi havia una analogia curiosaamb la càmera i el que fotografiava. Així com aZooformol hi havia una correspondència ambel fet de fotografiar pots amb un pot i de virarles fotos amb seleni no només per una qüestióde to sinó també per un tema de conservació,com el formol en el que estaven submergits elsfetus, amb l’altra càmera cilíndrica, la llauna dellet en pols, l’analogia irònica venia per lesimatges “enllaunades” que proporcionava, unamica com les postals d’un lloc tan turístic i refe-renciat com Palma.

Un altre tema que vaig treballar bastant va serel retrat de gent. Sol passar, en aquests casos,que molts siguin autoretrats, no només per unaqüestió de vanitat sinó per una qüestió pràcti-ca, qui era capaç d’aguantar immòbil tota unasèrie de minuts? Per la mateixa circumstància,

muy poca luz. Pero también, como ha pasadoen numerosas ocasiones, llamé la atención delencargado. Charlando y charlando acabamosen una zona no accesible al público con todauna colección de pieles, huesos y fetos. Con lagran suerte de tener una fantástica terracitadonde sacar al sol todos estos elementos parafotografiarlos. Cargaba las cámaras en la alace-na del terrario puesto que era el lugar másoscuro, acompañado de toda clase de insec-tos, pájaros y cerditos.

La fotografía de ciudades con estenopeica eraotra cosa que me interesaba mucho. Por estodespués de hacer alguna serie en Barcelona, elverano del 87 hice el trabajo de Palma, 100 pos-tals estenopeiques. Me parecía, como enZooformol, que había una analogía curiosa entrela cámara y lo que fotografiaba. Así como enZooformol había una correspondencia entre el

els que venien darrere eren els familiars iamics. Després s’hi afegiren aquells que ja hodemanaven per allò de dir tenc un retrat este-nopeic de tal. Vanitats a banda, el que em sem-blava en aquest casos més interessant era anaren contra de la instantània i com a conseqüèn-cia eliminar, si més no minvar l’actitud de posari a canvi poder enregistrar una porció de tempsàmplia d’un subjecte.

Hem vist abans les primeres proves amb espie-res (en castellà mirillas) que proporcionaven unavisió d’ull de peix. Amb la sèrie Peep-Show espretenia explotar al màxim la condició voyeur delfotògraf i d’aquell que dins una cambra fosca,amollant monedes, està observant. Una altravegada aquesta correspondència d’elements:càmera obscura i receptacle o cambra fosca.

L’estenop també es va combinar amb lents,aquesta vegada amb unes de més convencio-nals a l’encàrrec publicitari d’Achanti una joie-ria que volia tenir fotografiada la seva darreracol·lecció. En aquest cas, encara que l’estenopno estigués situat exactament al pla que toca-va, sinó directament darrere l’objectiu, amb eldiafragma equivalent es va aconseguir unaconsiderable profunditat de camp al mateixtemps que els reflexos no delataven un diafrag-ma mecànic sinó un forat circular.

La darrera càmera (i feina) estenopeica va seramb la bombonera que davant la impossibilitatd’aconseguir una panoràmica vàlida a pesardels seus 8 forats disposats l’un al costat del’altre en forma circular, acabà per ser unaespècie de tira de reportatges on les fronteresdiluïdes suggerien una continuïtat o per simili-tud o per contrast on es podia adquirir un to nopanoràmic però si narratiu. Eren històriespanoràmiques.

Amb la penúltima sèrie amb estenopeiques,Soma-trans-lúcid, es amb la que més elements

hecho de fotografiar botes con un bote y de virarlas fotos con selenio no solo por una cuestión detono sino también por un tema de conservación,como el formol en el que estaban sumergidoslos fetos, con la otra cámara cilíndrica, la lata deleche en polvo, la analogía irónica venía por lasimágenes “enlatadas” que proporcionaba, unpoco como las postales de un lugar tan turísticoy referenciado como Palma.

Otro tema que trabajé bastante fue el retrato degente. Suele pasar, en estos casos, que muchossean autorretratos, no solo por una cuestión devanidad sino por una cuestión práctica. ¿Quiénera capaz de aguantar inmóvil toda una serie deminutos? Por la misma circunstancia, los quevenían detrás eran los familiares y los amigos.Después se añadieron aquellos que ya lo pedí-an por aquello de decir tengo un retrato esteno-peico de tal. Vanidades a un lado, lo que meparecía en estos casos más interesante era ir encontra de la instantánea y como consecuenciaeliminar, al menos disminuir la actitud de posary en cambio poder grabar una porción de tiem-po amplia de un sujeto.

Hemos visto antes las primeras pruebas conmirillas que proporcionaban una visión de ojode pescado. Con la serie Peep-show se preten-día explotar al máximo la condición voyeur delfotógrafo y de aquel que dentro de una cáma-ra oscura, echando monedas, está observan-do. Otra vez esta correspondencia de elemen-tos: cámara oscura y respetable o cámaraoscura.

El estenopo también se combinó con lentes,esta vez con unas más convencionales en elencargo publicitario de Achanti, una joyeríaque quería tener fotografiada su última colec-ción. En este caso, aunque el estenopo noestuviese situado exactamente en el plano quetocaba, sino directamente detrás del objetivo,con el diafragma equivalente se consiguió una

122 123

Conjunt 1. De la sèrie XXX panos SMS. Conjunt 1. De la serie XXX panos SMS.

diferents s’hi varen treballa r. Tant fotogràfics,com pictòrics, com al final, escultòrics. De fetpràcticament les preses estenopeiques que-den, en molts casos, encobertes en beneficidel fotograma. Aquesta és l’essència de tota lasèrie: la mescla de foto estenopeica i fotogra-ma. Va ser una combinació que es va prolon-gar durant tota la dècada del 90, la darreramostra comença la seva itinerància l’any 2000.

Fent el catàleg d’aquesta mostra va ser quan,per recrear-ne el procés, les escanergrafies delselements opacs i translúcids que havien inter-vingut en el procés començaren a adquirir unaimportància més enllà del simple referent.Resultava, a més a més, molt evident trobar unaequivalència entre fotograma i escanergrafia.

Així va ser com, després d’haver anant escane-jant objectes durant molt d’anys, va arribar lasèrie Neovanitas on l’ordinador acaba el procésno només des del punt de vista de muntatgesinó integrant-hi filtres de Photoshop i imatgestraduïdes a ASCII, és a dir, a text, i tractades i/odeformades amb Ilustrator. Potser una combi-nació d’elements, amb una influència gràficabastant marcada, massa atrevida per presentar-

considerable profundidad de campo al mismotiempo que los reflejos no delataban un dia-fragma mecánico sino un agujero circular.

La última cámara (y trabajo) estenopeica fuecon la bombonera que ante la imposibilidad deconseguir una panorámica válida a pesar desus 8 agujeros dispuestos uno al lado del otroen forma circular, acaba por ser una tira dereportajes donde las fronteras diluidas sugierenuna continuidad o por similitud o por contrastedonde se podia adquirir un tono no panorámicopero sí narrativo. Eran historias panorámicas.

Con la penúltima serie de estenopeicas, Soma-trans-lúcid, es con las que más elementos dife-rentes se trabajaron. Tanto fotográficos, comopictóricos, como al final escultóricos. De hechoprácticamente las tomas estenopeicas quedan,en muchos casos, encubiertas en beneficio delfotograma. Esta es la esencia de toda la serie:la mezcla de foto estenopeica y programa. Fueuna combinación que se prolongó durante todala década de los 90, la última muestra comien-za su itinerancia en el año 2000.

Haciendo el catálogo de esta muestra fuecuando, para recrear el proceso, las escaner-grafías de los elementos opacos y translúcidosque habían intervenido en el proceso empeza-ron a adquirir una importancia más allá delsimple referente. Resultaba, además, muy evi-dente encontrar una equivalencia entre foto-grama y escanergrafía.

Así fue como, después de haber ido escanean-do objetos durante muchos años, llegó la serieNeovanitas donde el ordenador acaba el proce-so no solo a nivel de montaje sino integrando fil-tros de Photoshop e imágenes traducidas aASCII, es decir, a texto y tratadas y/o deforma-das con Illustrator. Quizás una combinación deelementos, con una influencia gráfica bastantemarcada demasiado atrevida para presentarse

se com a mostra fotogràfica. Però l’escenari, laFàbrica de Licors del any 2003, paradigma delsespais alternatius, ho propiciava.

Per acabar, parlar d’una sèrie d’escanergrafiesno exposada. I d’una pàgina web que conté les dues darreres sèries fotogràfiques en les que treball.

Llanes es una sèrie de bocins de llana escane-jats. Provenen d’un d’aquells coixins que esfeien servir abans i que es ventilaven i s’esfile-gassaven, any rere any. Encara que inevitable-ment la llana acabava essent com a esculpidapel seu ús diari.

La web www.imagomundi.eu és una pàginadedicada a la fotografia en un sentit ampli.Afavorida per Viatges Bellver, un dels nostresclients, aspira a presentar una altra visió de latipificada fotografia de viatge. S’hi presentenfeines d’alguns dels fotògrafs presents enaquest cicle com ara Gabriel Ramon, CarlosBarrantes i Xisco Bonnín. En el meu cas pre-sent dues sèries: “Polaroids Travel” i “XXXpanos SMS”. Una recupera les polaroids 600que feia sempre que me n’anava de viatge il’altra el que sempre ens en duem de viatgeavui en dia: el telèfon mòbil. Utilitzant la funcio-nalitat per captar i muntar 3 preses diferents.

Com a conclusions, no sé si he encertat gaireamb la tasca que jo mateix m’havia proposatdes d’un principi: la de lligar tot aquest ventallde tècniques i feines. Això de dir que el fotogra-ma és molt similar a l’escanergrafia no semblatampoc res de l’altre món.

Ara bé, no he parlat en cap moment de la uti-lització de l’atzar i crec que ha planejat (o aixòesper) durant tota la xerrada. La càmera este-nopeica és, com en alguna ocasió hom l’haanomenada, una càmera cega. Fer tres foto-grafies a ple sol amb un mòbil perquè acabin

como muestra fotográfica. Pero el escenario, laFábrica de Licores del año 2003, paradigma delos espacios alternativos, lo propiciaba.

Para finalizar, hablaré de una serie de escaner-grafías no expuesta y de una página web quecontiene las dos últimas series fotográficas enlas que trabajo.

Llanes es una serie de fragmentos de lanaescaneados. Provienen de una de aquellasalmohadas que se usaban antes, que se venti-laban y se deshilachaban, año tras año.Aunque inevitablemente la lana acababa sien-do como esculpida por su uso diario.

La web www.imagomundi.eu es una páginadedicada a la fotografía en un sentido amplio.Favorecida por Viatges Bellver, uno de nuestrosclientes, aspira a presentar otra visión de la tipi-ficada fotografía de viaje. Se muestran trabajosde algunos de los fotógrafos presentes en esteciclo como Gabriel Ramon, Carlos Barrantes yXisco Bonnín. En mi caso presento dos series:Polaroids Travel y XXX panos SMS. Una recu-pera las polaroids 600 que hacía siemprecuando marchaba de viaje y la otra lo quesiempre se lleva de viaje hoy día: el teléfonomóvil. Empleando la funcionalidad para captary montar 3 tomas diferentes.

Como conclusiones, no sé si he acertado muchoen el trabajo que yo mismo me había propuestodesde un principio: el de ligar todo este abanicode técnicas y trabajos. Esto de decir que el foto-grama es muy similar a la escanergrafía no pare-ce tampoco nada del otro mundo.

Ahora bien, no he hablado en ningún momentode la utilización del azar y creo que ha planea-do (o eso espero) durante toda la charla. Lacámara estenopeica es como en alguna ocasiónse la ha denominado una cámara ciega. Hacertres fotografías a pleno sol con un móvil para

124 125

La darrera càmera construïda: Càmera bombonera. La última cámara construida: Cámara bombonera.

en una sola panoràmica tampoc és que siguiuna tasca d’allò més precisa. Amb tot això elque vull dir és que allunyant-se de la tècnica,fent servir mitjans que en podríem dir pobres(com la Polaroid 600), crec que d’algunamanera això relaxa o allibera al artista d’unacerta tirania que li ve imposada per l’ús d’unatecnologia determinada.

Pens que és molt cert el que es diu, que la tèc-nica necessita conèixer-se a fons, però quetambé és molt important desobeir-ne les normes.

Per altra part m’adon que no m’ha importat maiaprendre qualsevol tècnica sempre que al finalme l’hagi acabant fent meva, ja sigui anant finsa la seva arrel primigènia o forçant-la fins alsseus límits.

Perquè al cap i la fi, ho tornaré dir per darreravegada, el que compta és el resultat. Algunesvegades el que vols dir i, fins i tot, altres vega-des, el que els altres creuen que vols dir.

que acaben en una sola panorámica tampocoes que sea una labor de lo más precisa. Lo quequiero decir con todo esto es que alejándose dela técnica, usando medios que podríamos lla-mar pobres (como la Polaroid 600), creo que dealguna manera relaja o libera al artista de unacierta tiranía que le viene impuesta por el usode una tecnología determinada.

Pienso que es muy cierto lo de que la técnicanecesita conocerse a fondo, pero que tambiénes muy importante desobedecer las normas.

Por otro lado me doy cuenta que no me haimportado nunca aprender cualquier técnicasiempre y cuando al final haya acabadohaciéndola mía, ya sea yendo hasta su raíz pri-migenia o forzándola hasta sus límites.

Porque al fin y al cabo, lo repetiré por últimavez, lo que cuenta es el resultado. Algunasveces lo que quieres decir e, incluso, otrasveces, lo que otros creen que quieres decir.

126