Gaietà Ripoll - Ateus de...
Transcript of Gaietà Ripoll - Ateus de...
Gaietà Ripoll — 1
Gaietà RipollLa revista d'Ateus de Catalunya Nº 4 Hivern 2016
Religión y estupidez, valga la redundanciaMiguel Hernández pág. 5
FRANCESC SUNYERI CAPDEVILA
Republicà, ateu, maçó, revolucionari, materialista,
anticlerical, iŀlustrat, escriptor i metge.
Delictes d'odii llibertat de pensament pàg 18
El castigo divino¿Existe la justicia?Miguel Steiner pág. 14
Guerra a DiosPrimer manifest ateu del pensament català proposat per Francesc Sunyer al segle XIX pàg. 16
2 — Gaietà Ripoll
Edita:Associació d’Ateus de CatalunyaTota la revista està disponible sota la Llicència de Creative Commons: Reconeixement CompartirIgual NoComercial, si no es diu altra cosa. Vegeu les Condicions d’ús a Ateus de Catalunya: www.ateus.orgLes opinions dels coŀlaboradors no son necessariament compartides per Ateus de Catalunya.
Des de fa un temps es nota una certa revifada de la força de les religions. El canvi del paradigma polític, social i econòmic que han patit totes les societats en els darrers
dos o tres anys, que cal entendre com a culminació d’un procés iniciat fa més de cinquanta anys, on les forces de la reacció, el conservadorisme i el liberalisme econòmic, van iniciar la modificació de les idees vigents a la societat.En aquest procés hi ha participat tant l’anomenada dreta com l’anomenada esquerra. Hem vist presidents de països i governs “d’esquerres” fent polítiques de dretes, recolzantse en les organitzacions socials que, aparentment transversals, de fet son partidàries d’aquestes polítiques d’aparador, però en el fons d’explotació.Entre aquestes organitzacions socials destaquen les religions. En països dits laics cada cop la força dels creients radicals és més important. Al països musulmans és evident, als EEUU les comunitats evangèliques i predicadors diversos han arribat a influir en els governs de forma descarada i constituït grups polítics conservadors com el Tea Party. A SudAmèrica veiem una batalla silenciosa entre catòlics i predicadors protestants per veure qui és més carca. Deixarem aquí les conegudes dades i entrem a Europa i al nostre país.Aquí també dins d’una societat aparentment mes secularitzada, les forces conservadores dominants estan concedint (a canvi de què?) més poder i diners a les religions.Qué hem de fer els materialistes, els ateus, els agnòstics i els laicistes? Nomes ens queda un camí, i poc temps; hem de treballar junts i hem de augmentar els socis, els col·laboradors i els voluntaris.
Editorial
Neix a Roses, Alt Empordà, el 4 de març de 1826, tant sols 149 dies abans de l’assassinat d’en Gaietà Ripoll a Valencia. De família libe
ral, estudia medicina i comença a participar en actes i revoltes de caire polític republicà, al mateix temps que es referma el seu ateisme.
El 1864 fou un dels signants del Manifest dels Demòcrates Espanyols i amb Narcís Monturiol i Anselm Clavé, i va publicar l'Almanaque Democrático, on va defensar l'ateisme i l'anticlericalisme, raó per la qual fou inclòs en l'índex de llibres prohibits per l'església catòlica. També va participar en la revolta de 1866 i, en fracassar, s'exilià a França fins a 1867.
Al gener de 1869 fou escollit Alcalde de Barcelona per votació popular, encara que tant sols va durar un parell de mesos al esser escollit diputat per Girona. Va generar una forta polèmica després del seu discurs parlamentari el dia 26 d'abril de 1869 titulat Guerra a Dios, que fou protestat per l'almirall i ministre Topete «en nom dels divuit milions d'espanyols que encara no han perdut la fe ni la vergonya», contestat pels bisbes Caixal, Monescillo i Cuesta, i a Catalunya per el periodista conservador Josep Argullol en la seva obra Crit de l'Ànima.
Per les seves activitats polítiques revolucionàries fou empresonat diverses vegades, per la seva activitat atea fou silenciat i als seus escrits, especialment «Dios» —encara que molts cops sense anomenarlo— se li dedicaren multitud d’escrits, llibres, fulletons, estampetes i fins i tot la coreografia dels “pastorets” on la figura del dimoni —com anomenaven a en Sunyer els seus enemics— porta la perilla que tant orgullosament lluïa el nostre personatge.
Després del cop del general Pavía que acabà amb la Primera República, Sunyer s’exilià a Montevideo (Uruguai) on va continuar amb les seves activitats com a metge. Encara que tornà a Barcelona —on exercí també la medicina—, finalment, a partir del 1889, visquè a Montevideo on morí el 1916.
Com un dels materialistes i ateus catalans més importants del segle XIX i alcalde revolucionari de Barcelona, es mereix un carrer i un monument a la ciutat comtal —de la que en fou alcalde— i a Roses, la ciutat on va néixer.
FRANCESC SUNYER I CAPDEVILA
Gaietà Ripoll — 3
ACTIVITATS D’ATEUS DE CATALUNYA Y D'ENTITATS RELACIONADES
Activitats
23 SET VI Congrés Internacional del Lliurepensament, celebrat a Quito (Equador)La UAL ha tramès un comunicat. Veure tota la informació i documents a: http://www.internationalfreethought.org/spip.php?rubrique143
24 SET Entrevista a Ràdio NikosiaEn el marc de la Festa Major de Barcelona, el programa Ràdio Nikosia de Ràdio Contrabanda —en directe a través de www.contrabanda.org, i en connexió amb les ràdios lliures de Barcelona— va fer una entrevista a l'Associació Ateus de Catalunya.
26 SET Presentació del llibre "EL ATEISMO” a l’Ateneu BarcelonésAutor: Andreu NavarraAcompanyant l’autor assistiren: Joan Carles Marset, soci d’Ateus de Catalunya, Ramón Alcoberro, filòsof y Jordi Casassas, President de l'Ateneu.
13 OCT Ofrena floral a Ferrer i GuàrdiaCom cada any, Ateus de Catalunya participà amb un ram de flors al monument a Francesc Ferrer i Guàrdia al Parc de Montjuïc
18 OCT Taula rodona “Barcelona, ciutat laica?” a la Casa GolferichsVan estat convidades algunes organitzacions, alguns partits i l’Ajuntament de Barcelona, per tal de poder debatre quines son les mancances que sobre la laïcitat pateix Barcelona, de quines podem impulsar la seva millora i com podem ferho.Organitzacions i entitats assistents: Ajuntament de Barcelona, Catalunya Laica, Fundació Francesc Ferrer i Guardia, ERC, PSC, ICV i Ateus de Catalunya.
28 NOV Tertúlia sobre "Barcelona Ciutat Laica" al Bar El ParaiguaSeguint amb el treball del debat del 18 d’octubre sobre si “Barcelona és una ciutat laica?” Ens trobàrem els socis i simpatitzants d’Ateus de Catalunya per a analitzar les propostes fetes, les prioritats, alternatives, mitjans per la seva implementació. etc.
01 DES Debat d’esquerres sobre la laïcitat” al Convent de Sant AgustíPresentaren el tema dos ponents molt interessants: Josefina Bueno (actual Directora d’Universitats al Govern Valencià) i el Saïd El Kadaoui (escriptor i psicòleg marroquícatalà). La visió d’ambdós va ser molt interessant. Organitzat per la Fundació Francesc Ferrer i Guardia
02 DES "La laïcitat: un dret humà" a L’Ateneu RoigQue es la laïcitat? Que volem els laïcistes? Són Espanya i Catalunya, estats laics? És útil per als ciutadans el diner que es dóna a l’església? Per què subvencionem els coŀlegis religiosos? Després de les immatriculacions necessitem una nova desamortització? Como pot ser que l’església no pagui impostos? Per què les festes les decideix el Vaticà en lloc de l’Estat?Ponent: Albert Riba: President d’Ateus de CatalunyaOrganitzat per la plataforma "Educación para la ciudadanía"
09 DES Día Internacional del laicismo y la libertad de concienciaEl 9 de diciembre se celebró el dia internacional del laicismo y el librepensamiento, con actos en diversas ciudades del mundo. Desde la Unión de Ateos y Librepensadores deseamos que las iniciativas que se planteen en todos ellos, sirvan para mejorar la convivencia y el futuro de nuestros descendientes
09 DES Encuentro de organizaciones europeas de la AILP. Ateneo de MadridEn un article d’aquest número podeu trobar la comunicació del president de la UAL.Veure informació detallada a www.ateos.org, on mes endavant es publicarà la documentació de la trobada
12 DES Dia de la laïcitat (9 de desembre) a ValenciaAl "Octubre Centro de Cultura Contemporánea" a partir de les 19h. i a continuació concentració al Mercat Central.Més detalls: http://9diciembre.org
21 DES 10.44 Solstici d’hivern(N) estiu(S)
18 GEN Xerrada sobre Concordat i LaïcitatXerradaDebat presentada per Albert Riba, President d'Ateus de Catalunya. Son compatibles el Concordat entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol i la Laïcitat?Per que segueix vigent un concordat clarament anticonstitucional?La laïcitat és una bona solució per a la convivència?Si és així per què les religions hi estan tan en contra?Biblioteca Josep Soler Vidal, Plaça Jaume Balmes, s/n, GAVÀ (Barcelona) a les 18,30h
Ajúdan's a lluitar per un món millorCoŀlabora amb nosaltres
Feste soci d'AdC per només 50€ l'anyemail: [email protected]: www.ateus.orgtel: 696 505 636
Si tens coses a dir, relacionades amb els abusos de les religions, feste soci d'Ateus de Catalunya i coŀlabora en la revista Gaietà Ripoll
4 — Gaietà Ripoll
Dossier
Amigas y amigos, buenos días:Nos encontramos aquí para hablar de la laicidad
y las administraciones locales, pero no podemos empezar sin cuestionarnos y analizar el entorno social, político, geográfico e histórico en el que nos movemos.
En el combate entre las religiones —todas ellas totalitarias— y el librepensamiento, los librepensadores hemos cometido el error de pensar que una vez alcanzada una meta era ya irreversible. Hoy sabemos que los seguidores de todas las creencias no descansan nunca, siempre están a punto para avanzar y nunca están dispuestos a retroceder. Así cuando creímos —entre mediados del siglo XIX y los años 50 del siglo pasado— que la ciencia nos liberaría, ellos estaban poniendo las bases para crear un sistema educativo mundial, en el que la enseñanza fuera una mercancía, que hiciera de las personas sujetos pasivos que no se cuestionaran el porqué de las cosas ni se preguntaran si cabía alguna solución
para mejorar la humanidad. Pero sí que los conocimientos técnicos que les dieron les hicieron pensar que sabían mucho. Podemos poner muchos ejemplos, de momento nos limitaremos a citar el resultado de los referéndums del brexit o el de la paz en Guatemala, también el del resultado electoral en EEUU o en España, y la terrible situación en que se encontrarán nuestros colegas franceses cuando tengan que elegir entre un representante de la derecha dura y de la ultraderecha o, dicho de otra manera, entre un fascista y un nazi.
Hoy vemos el resultado de esa estrategia: cada vez hay más ignorantes, hasta en la Casa Blanca, cada vez la gente es más intolerante y el hecho de pensar se ha convertido en un ejercicio peligroso. Las religiones han ocupado gran parte del espacio público, de los medios de comunicación, de la política y de la judicatura.
En ese contexto debemos volver a empezar. Ahora se han inventado los términos interculturalismo e
DIA INTERNACIONAL DEL LAICISMO Y DE LA LIBERTAD DE CONCIENCIAENCUENTRO DE LAS ORGANIZACIONES LAICISTAS EUROPEAS
LAICISMO EN LA ADMINISTRACIÓN: El caso de Barcelona
Albert Riba: Presidente de la UAL | Director de la AILP | Presidente de la AAdC
Gaietà Ripoll — 5
Dossier
interconfesionalismo, después de que los términos multicultural y multiconfesional se hayan desprestigiado, ya que, descaradamente, no son más que el mantenimiento de los privilegios de las religiones mayoritarias, repartiendo migajas a las minoritarias.
Tan finamente lo han desarrollado que han convencido a los creyentes progresistas y modernos, a los pertenecientes a las nuevas corrientes políticas que se creen muy laicistas, e incluso a bastantes laicistas honestos que no han adquirido el hábito de dudar y pensar.
Llegamos, pues, a plantear el tema que nos ocupa en relación con el Ayuntamiento de Barcelona: después de las elecciones del 2014 se ha hecho cargo de la gestión un grupo de “izquierdas” descendiente de las ocupaciones de plazas y calles del 15M. Parecían muy decididos a cambiar las cosas, pero su inexperiencia y sobre todo el convencimiento de que saben más que nadie —secuela del tipo de escuela a la que hemos hecho referencia en párrafos anteriores— solo consiguen cambiar el nombre de las cosas sin hacer nada nuevo bajo el sol, además de mostrarse muy satisfechos de sus “logros”.
Una de las cosas de las que se sienten más satisfechos es haber eliminado del folleto de la fiesta mayor de Barcelona el anuncio de la misa a la que venían asistiendo las autoridades como si fuera un acto político, aunque en realidad lo era disfrazado de acto religioso. Cuando les hicimos ver que ese anuncio no tenía por qué ser retirado —como no lo sería el de cualquier asociación que en los días de fiesta organizara carreras ciclistas o campeonatos de juegos de cartas—, les indicamos que lo que debían hacer es cambiar el protocolo para impedir que los concejales como autoridades asistieran a esos actos, su cara de perplejidad fue notable.
Hace pocos días nos invitaron a la presentación del programa para que las religiones puedan disponer de locales para el culto, con ayudas públicas claro. Nuestra crítica de que su “interconfesionalismo” no era más que otra forma de nombrar el multiconfesionalismo, que ambos son contrarios a lo previsto en la constitución que señala que España es un estado aconfesional, y en último termino a la laicidad. En fin, la larga mano de la iglesia contra el laicismo llega a todas partes.
Ante esta situación nos hemos planteado en primer lugar olvidar la mala experiencia de la Lliga per la laïcitat de Catalunya (Liga por la laicidad de Catalunya) y reinventar una forma de relación que nos permita coordinar los esfuerzos en el camino hacia un estado laico.
Para ello hemos iniciado contactos con Catalunya Laica (o sea Europa Laica allí) y con la Fundació Ferrer i Guardia, basándonos más en los trabajos
que podamos emprender conjuntamente que en las definiciones o los razonamientos. En primer lugar, el 18 de octubre organizamos un debate entre representantes de algunos partidos políticos, del Ayuntamiento y de las tres organizaciones citadas, con el título “¿Es Barcelona una ciudad laica?” sobre qué deficiencias en laicidad detectábamos en los ámbitos local, comarcal, provincial y de la Generalitat de Catalunya. Sobre ese torbellino de ideas empezaremos a concretar prioridades, objetivos y métodos.
El primer inventario de propuestas incluye entre otras:
PROPUESTAS PARA LA LAICIDAD
Igualdad de derechos:• Combatir la islamofobia y otras fobias, formular un plan en este sentido, con nuestra participación.
• Instaurar un marco legal para las celebraciones cívicas igual para todas las organizaciones sean religiosas o no
• Abrir la participación a los no creyentes a los comités de ética de los hospitales, públicos y privados, (allí dónde haya representación de alguna religión)
Financiación, subvenciones y transparencia:• Aclarar que causas pueden justificar la concesión de subvenciones.
• Según qué tipo de subvenciones pueden comportar modificaciones en la propiedad.
• La tendencia general debe ser acercarnos cada vez más a la autofinanciación.
• Hacer públicos todos los ingresos y gastos, así como los contratos, negocios etc.
Propiedades de las religiones:• Definir local de culto, hacer el censo y aclarar cada propiedad
• Pago del IBI: control y exigencia radical• Se han inmatriculado propiedades últimamente (10 últimos años); revisar si ha habido apropiaciones ilegítimas
• Comprobar permisos de obras• Comprobar si la iglesia católica paga IVA de las entradas en sus locales, Sagrada Familia, Catedral, etc.
• Aunque las autoridades tienen un protocolo sobre locales de culto, hay que revisarlo —especialmente el tema de las mezquitas. La Ley del Parlament también hay que revisarla.
6 — Gaietà Ripoll
Educación y Formación:• Dejar de desviar plazas de la escuela pública a la privada
• Preparar una oferta de taller para adolescentes, a impartir en los Institutos de secundaria, sobre laicidad, libertad de conciencia, etc.
• Participar en las escuelas de formación de los funcionarios de las administraciones con sede en BCN sobre laicidad
• Participar en las escuelas de formación de los partidos políticos para exponer la laicidad y las dificultades para progresar en el tema.
• Defensa de los valores de la Ilustración, los valores republicanos y los de las declaraciones internacionales de derechos.
Organismos específicos de relaciones con las religiones:• Diversificar la procedencia de los directivos de esos entes de las administraciones públicas. (hasta hoy 100% de católicos).
• Poner nombres relacionados con la libertad de conciencia (la libertad religiosa sólo es una parte)
• Unificar con las oficinas dedicadas a la colaboración con las asociaciones de carácter general, e incorporar al departamento de Justicia. Al final podemos plantearnos la necesidad de la existencia de alguna de dichas oficinas, en un estado laico la intervención del estado debe ser mínima.
• En la web de alguno de estos organismos figura una lista de religiones, pero no de organizaciones de otras opciones de conciencia. Ver si hay que poner en un apartado especial aquellas organizaciones que trabajan por la laicidad, aunque no sean opciones de conciencia.
Diccionario:• Hacer gestiones en la sede del Instituto de Estudios Catalanes para mejorar las definiciones de “Laico, Laicidad y laicismo” en el Diccionari General de la Lengua Catalana que actualmente están mucho más sesgadas hacia posiciones de una parte interesada —en este caso la iglesia católica— que los que figuran en otros idiomas.
Laicidad:• Revisión de las fiestas y calendarios• Estudiar e intervenir en el tema de la relación entre los islamistas y la Constitución, impulsando los valores de la Ilustración
• Impulsar, nuevamente, la creación de una Comisión de Estudio de la Laicidad en el Parlamento de Cataluña, y dotarla de contenido.
• Poner un nombre de calle "de la laicidad"• Eliminar la participación religiosa en los funerales u otros actos de estado.
Medios:• En los medios públicos revisar el sesgo cristiano. Uso de “seglar” y no “laico”
• En los medios públicos sacar todos los espacios religiosos, o añadir espacios de Ateos y de agnósticos
Uso del espacio público:• Rescatar para su uso no discriminatorio la sala Abraham, que fue construida para que durante las Olimpiadas del 92 se pudieran celebrar los cultos de todas las religiones y que, terminados los actos deportivos, se cedió su gestión a la iglesia católica, quien al cabo de un tiempo transformó la sala en una parroquia. ¿Otra inmatriculación encubierta?
• Reforzar la igualdad en el uso de la vía pública.
INTERCONFESIONALIDAD:
Sectas:Hay un problema con el tema de las sectas y con
las actitudes de las religiones hacia la democracia, la homofobia, la sexofobia, la misoginia, discriminación por otras razones, secretismo, apropiación de bienes (por cesión voluntaria (?) O por incapacidad de los propietarios, (herencias manipuladas, etc.), delitos de pedofilia, etc.) ¿Qué hacer? ¿tratarlos como si nada? ¿En caso de duda ignorarlas? ¿Denunciar los casos sospechosos? ¿Hay que hacer un protocolo? ¿Expulsarlas del registro de entidades religiosas? ¿Reformular el tema de qué son religiones, qué son sectas, y qué son sectas destructivas, en la futura Ley de Libertad de Conciencia?
Cuestión final:Reciclar el trabajo ya realizado, hace unos años,
por la Liga por la Laicidad de Cataluña con las «64 reflexiones y propuestas» en referencia a los aspectos locales y de la Generalitat.
Dossier
Gaietà Ripoll — 7
En números anteriors de la revista hem fet menció del tema de les sectes. En aquest mateix número posem a l’objectiu de les nostres relacions
amb les administracions, el tema de les sectes.Tots sabem que la Llei de llibertat religiosa de
1982, tal com hem denunciant reiteradament, no fa cap definició de què és o què no és una religió o una opció de consciència. Això permet que la justícia no tingui una referència per tal de diferenciar què és una religió i què una secta —i tampoc la té— de què és una secta perillosa.
Segurament aquest fet es deu a la pressió de les religions majoritàries, al nostre país la catòlica, que saben que molts dels seus comportaments son susceptibles de tipificarse com a “sectaris”.
Per això ens trobem que quasi totes les denuncies sobre tema religiós son substanciades per els tribunals amb absolucions o arxivades, basantse en la constitucional “llibertat religiosa”, per la simple aŀlegació dels acusats.
Fixemnos també que sempre que hi ha acusacions a organitzacions religioses, la primera reacció és negarho tot, però la segona és dir que és qüestió de persones però que l’organització no te res a veure, que la carn es dèbil però que déu —cada un de els milers i milers de deus que diuen que existeixen— es bo i la seva obra no pot ésser dolenta. És divertit l’argument ja que si qualsevol ordre religiosa és obra de déu i no pot ésser dolenta, nosaltres, els humans, que també som obra seva —i a més a la seva imatge i semblança— sí podem ésser dolents.
Ve a compte tot aquest assumpte a les diverses noticies que sobre els testimonis de Jehovà han anat sortints als diaris les darreres setmanes. Totes les denuncies versen sobre dues coses: els abusos sexuals i les actuacions sectàries.
Deixarem els abusos —que ja hem analitzat en el cas dels maristes de Barcelona— i ens fixarem en el “sectarisme”. Diverses persones han denunciat el que tothom ja sabia: els testimonis obliguen a obeir les ordres i dogmes de la congregació. Fins aquí és el normal en les religions (molt discutible des del nostre punt de vista), però a més utilitzen unes tècniques de manipulació, aïllament i pressió que es mouen fora del límit del que és ètic i segurament legal.
En primer lloc cerquen persones que tinguin una situació de debilitat que permeti generar una dependència. Així persones soles, immadures, en situació de dominació per familiars, parats, aïllament social, etc., a les que se’ls envolta de calor humà, de festes de l’alegria,
de reconeixement social. També cerquen persones que estiguin indefenses inteŀlectualment o que dubtin de les seves creences, i se’ls ofereixen creences fermes, allunyantlos de tota possibilitat de dubte i proposant permanentment activitats, cursos, xerrades, actes religiosos, lectures bíbliques, etc. que impedeixen pensar
També, si un possible adepte els explica que la família i/o els amics no estan gaire d’acord en que participi de les activitats de l’organització, comencen a aïllar la persona del seu entorn tradicional, amb excuses com que no els entenen ni ho volen fer, que només uns pocs són els escollits.
Per descomptat tota persona que els plantegi preguntes incòmodes, contradiccions o qüestions que puguin fer pensar als adeptes, és rebutjada sibiŀlinament.
I si finalment algú dels adeptes comença a plantejar preguntes que poden fer dubtar als convençuts se’ls dona un tractament dur. Primer aïllament de la comunitat, y si la soledat dins del grup no es suficient, es puja el nivell procedint a l’exclusió i pressió amb trucades a hores intempestives, seguiments i sobre tot fent córrer rumors sobre la seva moralitat tant entre els sectaris com entre els antics amics i parents.
El resum anterior podria desenvoluparse i necessitaríem més d’un tom per tal d’arribar a tot arreu, i si a més hi posem les anomenades noves sectes, esports d’alta exigència, règims alimentaris exòtics, etc., ja es veu que amb un resum no avancem gaire; però per al cas actual ja ens val.
Els que vàreu llegir l’article del nostre soci Ahmad al num. 2 de la revista, ja vau veure que el van maltractar psicològicament, així que sabem com se les gasten.
Tot aquest llarg preàmbul ve a cap per rellegir els articles que sobre els testimonis de Jehovà han anat sortint als mitjans els darrers mesos. Aquesta organització religiosa, legalitzada a Espanya, i que a més gaudeix dels beneficis d’estar reconeguda com de “notori arrelament”, està sent denunciada per antics seguidors per actes de persecució, per tenir uns tribunals interns i secrets, sense cap garantia, perquè amaguen els actes de pederàstia comesos per els seus dirigents i d’altres actes que poden constituir delicte.
Cal que la legislació espanyola reconegui la possibilitat de la judicatura a iŀlegalitzar un grup pretesament religiós sobre si compleix o no amb els requeriments legals, tot i que encara cal definir (vegeu la proposta d’Ateus d’una nova llei de llibertat de consciència) o comet de forma organitzada delictes o els encobreix. Els documents interns dels testimonis de Jehovà mostren aquestes presumptes activitats delictives.
Coŀlaboracions
PARLEM DE SECTESAlbert Riba
President d'AdC
8 — Gaietà Ripoll
Coŀlaboracions
Durante una cena de profesores en la Universidad de Cambridge, el antropólogo Pascal Boyer comentaba sus
investigaciones sobre los fang de Camerún. Explicaba que sus miembros creen “que las brujas tienen un órgano extra interno similar a un animal que vuela por la noche y arruina los cultivos de otras personas o envenena su sangre. También se dice que a veces esas brujas se reúnen en enormes banquetes, donde devoran a sus víctimas y planean futuros ataques. Muchos te dirán que un amigo o el amigo de un amigo realmente vio a las brujas volando sobre el pueblo por la noche, sentadas en una hoja de banano y arrojando dardos mágicos a diversas víctimas confiadas”. Un teólogo de Cambridge se giró hacia él y le mostró su asombro: “cómo la gente puede creer en ese sinsentido”.
Sin embargo, los cristianos como él creen que una madre virgen tuvo un hijo sin que interviniera un padre; que ese hombre sin padre resucitó a un hombre llamado Lázaro y que él mismo lo hizo tres días después de muerto; que sabe lo que piensas tú y todos y cada uno de los seres humanos, y que puede recompensar y castigar en función de lo que hagas o pienses; que esa madre siguió siendo virgen y que nunca murió sino que ascendió corpóreamente al cielo; que el pan y el vino si se bendicen por un sacerdote se convierten en el cuerpo y la sangre de ese hombre sin padre, etc. “Todas las creencias religiosas parecen extrañas a todos los que no han sido educados en ellas”.[1]
Por cierto, un científico ateo ha ironizado argumentado que si la Virgen hace menos de 2000 años empezó a subir desde Jerusalén, aún suponiendo que ascienda a la velocidad de la luz, con un telescopio potente la podríamos ver, pues estaría a menos de 2000 añosluz de nosotros y aún no habría salido de nuestra galaxia.
En 1993, la autoridad religiosa suprema de Arabia Saudí, el jeque AbdelAziz Ibn Baaz, emitió un edicto o fatwa declarando que la Tierra es plana y que quienquiera que rechace esta afirmación es un ateo que merece ser castigado.
Los mormones creen que Jesucristo bajó del cielo una vez resucitado y aterrizó en América (del norte, por supuesto), donde se encontró a un grupo de judíos que habían llegado 600 años antes de nacer él. Después de llegar a América, los judíos se dividieron en dos grupos: los buenos (los nefitas) y los malos (los lamanitas). A estos últimos los castigó Dios volviéndoles la piel oscura por su maldad; de ahí vendrían los indígenas americanos. A nadie podrá extrañar el racismo de los mormones, si tenemos en cuenta el apoyo de muchos de ellos a la política del Tercer Reich.
Cuando te haces seguidor de un pensamiento mágico organizado aceptas suscribirte a un programa de formación de ovejas, das tu consentimiento para someter tu sentido común a unas enseñanzas confusas, incongruentes y misteriosas. No es casual.
Debes iniciarte en una Verdad oculta que te será revelada por las autoridades religiosas, las
cuales administrarán premios y castigos según tus progresos en ese Camino hacia la Salvación
Alimentarán tu miedo, cuestionarán tu razón, y te volverán más manipulable. Este proceso es más fácil de realizar en la infancia, cuando el sentido crítico todavía no se ha podido desarrollar, pero se puede dar en cualquier edad si tienes el suficiente miedo a la responsabilidad que supone hacerte cargo de tu propia vida con realismo y sentido común. Una vez dentro, los rituales reforzarán tu sentimiento de pertenencia al club de ese dios. Todas las religiones te enseñan a tener miedo de tus propios
RELIGIÓN Y ESTUPIDEZVALGA LA REDUNDANCIA
Miguel HernándezMiembro de AVALL
Gaietà Ripoll — 9
Coŀlaboracions
pensamientos, a no cuestionar la Verdad, porque eres un pecador, un ser impuro, y la única solución posible es seguir las normas. Otra obligación importante es contribuir a la financiación de tu iglesia. Los dioses son omnipotentes, sin embargo son muy malos gestores de su capital. Reciben grandes donaciones, no suelen pagar impuestos, pero nunca tienen suficiente y siempre necesitan un poco más.
Los creyentes suelen alardear de su humildad, sin embargo, condenan a los científicos y a los ateos por su arrogancia intelectual. No obstante, no hay mayor arrogancia que dar por sentado que el Creador del Universo se interesa por mí, aprueba lo que yo hago, me quiere y me recompensará tras mi muerte[2]. Creer en los Reyes Magos puede tener su gracia a los cuatro años. A los veinte resulta ridículo. Pretender que tienes un amigo imaginario que te protege y al que puedes forzar su voluntad para conseguir tus objetivos haciéndole la pelota mediante el rezo no parece ser un comportamiento muy lúcido. Estas creencias extravagantes, que en lo personal pueden ser más o menos absurdas o delirantes, llevadas a escala social derivan en unas instituciones y en el establecimiento de unas convenciones con efectos perversos y monstruosos. Si el dogmatismo, la intolerancia, el prejuicio, la supers
tición y el fanatismo son siempre un fracaso de la inteligencia, el máximo exponente de todos estos errores son las religiones.
Que mucha gente crea en cosas estúpidas no quiere decir que éstas sean ciertas. Mil moscas pueden estar equivocadas. Hace quinientos años casi todo el mundo pensaba que la Tierra era plana, e incluso algunos lo siguen pensando hoy en Arabia Saudí. El argumento del número, es decir, sostener que la mayoría de la gente es creyente y que por sí solo este dato ya es un indicativo de su fortaleza intelectual es presuponer que hubo un momento cero donde se ofertaron todas las posibilidades y que la mayoría eligió libremente, y eso nunca ha sido cierto a lo largo de la historia. Las religiones históricamente han controlado la educación y han ido unidas al poder político y económico. Durante siglos se han quemado y perseguido a personas y a libros tratando de destruir las ideas de libertad de conciencia, de sentido crítico y de justicia social. Además, como decía Bertrand Russell, “la mayoría de la gente prefiere morir a pensar; de hecho, es lo que hacen”.______________[1] DAWKINS, Richard, El espejismo de dios, Madrid,
Planeta, 2011, p. 1945.[2] HARRIS, Sam, Carta a una nación cristiana, Madrid,
Paradigma, 2007, p. 7071.
El Tribunal Suprem ha dictat sentència en l’acomiadament de la professora de religió Resurección Galera, casada amb un home
divorciat, condemnant al bisbat d’Almeria, el Ministeri d’Educació i a la Conselleria d’Educació andalusa.
Resurección treballava com a professora de religió quant es va casar l’any 2000 i ja no va esser contractada per al curs 200102. El tribunal Suprem el 2011 va declarar nul·la l’exclusió.
Però ves per on el bisbat, després que l’administració es fes càrrec dels salaris de tramitació dels 10 anys, decideix tornar a excloure la Resurección de la llista de contractables per el curs 20122013, nou plet i nova sentència del Tribunal Suprem declarant nul·la l’acció del bisbat i nou pagament, amb càrrec als impostos que paguem tots, de cinc anys més de salaris de tramitació.
Curiosament ningú és perseguit per desobediència a les sentencies del TS, ni per malversació de cabals públics. Tampoc sembla raonable que un plet d’aquesta categoria duri 15 anys; cap responsable de justícia ha estat investigat.
És a dir que després de pagar 15 anys de salaris de tramitació, d’obstruccionisme i de desobedièn
cia, el resultat per als diversos actors es la següent:Resurección Galera, disgustos a part, ha cobrat
15 anys sense treballar i conserva el dret al lloc de treball de mestra, sense oposició. Contenta.
El Bisbat d’Almeria, ha deixat clar que es pot discriminar violant un dret fonamental, segons les dues sentencies, sense cap conseqüència, per tant que la llei religiosa es superior a la llei civil. A més no li costa ni un ral. Content.
La justícia ha passat per progre donant la raó al treballador, sense tenir en compte les limitacions a aplicar a aquest cas el concepte de treballador. Contenta.
El ministeri, com que no paga gaire i a més és a compte de menjadors escolars o de barracons —mai dels concerts escolars de l’escola privada de l’església—, ja li està be; a més podrà rebre alguna indulgència amb la intercessió del OD. Content.
I la Junta andalusa, com el ministeri, mantindrà alguna escola pública en barracons uns mesos més i podrà seguir iŀluminant les ments dels infants amb els alegres cants de les «saetas», a l’espera d’algun miracle perquè s’esfumin els EROS. Contenta.
Ens queda algun bri de confiança en alguna d’aquestes institucions?
TOTHOM CONTENT per Artur Rubí
10 — Gaietà Ripoll
Coŀlaboracions
RAZONES DE LA INICIATIVA DE HOMENAJEAR A GAIETÀ RIPOLL
Los monumentos que tienen como finalidad homenajear a figuras históricas y de paso evocar el derecho a la libertad de pensamien
to no suelen tener precisamente un carácter festivo. En general, el motivo de que sean erigidos obedece al deseo de recordar a víctimas de la violación de este derecho fundamental. Dichas víctimas no solo vieron limitados su libertad para pensar y opinar como juzgaran oportuno, sino que ese deseo les llevó a la muerte. Su “ajusticiamiento” no tenía únicamente la finalidad de castigar a esa persona en particular por haberse apartado del rebaño, por haberse atrevido a pensar por su cuenta, sino que servía como un mecanismo de control social, como un recordatorio de cuales son las normas de obligado cumplimiento, de quienes se encargan de aplicarlas y de hasta qué punto están dispuestos a llegar para cumplir con su cometido.
Miguel Servet, médico y teólogo aragonés, fue ejecutado por Calvino en Ginebra a causa de sus creencias. De nada le sirvió ser el primero en describir la circulación pulmonar o menor. Lo importante, por lo que merecía la muerte, fue por sus “errores”
teológicos. Esto se dice en la sentencia: “Por estas y otras razones te condenamos, M. Servet, a que te aten y lleven al lugar de Champel, que allí te sujeten a una estaca y te quemen vivo, junto a tu libro manuscrito e impreso, hasta que tu cuerpo quede reducido a cenizas, y así termines tus días para que quedes como ejemplo para otros que quieran cometer lo mismo”. Sébastien Châteillon, coetáneo de Servet, escribió un libro en su defensa y donde se defendía la libertad de conciencia. En él se puede leer: «Matar a un hombre no es defender una doctrina, es matar a un hombre. Cuando los ginebrinos ejecutaron a Servet, no defendieron una doctrina, mataron a un ser humano; no se hace profesión de fe quemando a un hombre, sino haciéndose quemar por ella». «Buscar y decir la verdad, tal y como se piensa, no puede ser nunca un delito. A nadie se le debe obligar a creer. La conciencia es libre».
El monumento a Miguel Servet, situado cerca del sitio donde fue quemado, fue propuesto por el español Pompeyo Gener con motivo de un congreso internacional de librepensadores que tuvo lugar en 1902. Sin embargo, el proyecto quedó desvirtuado al ser redactada la inscripción por un calvinista. El resultado fue que logró que sirviera más para disculpar a Calvino que para recordar lo sucedido a esta figura histórica. El 3 de octubre de 2011, en conmemoración del 500 aniversario del nacimiento de Miguel Servet, la ciudad de Ginebra instaló una estatua de Miguel Servet cerca de esta estela.
Quizá el ejemplo más conocido sea el de Giordano Bruno. Astrónomo, matemático, filósofo y poeta. Bruno parecía destinado a una tranquila carrera como fraile dominico y profesor de teología, pero su insaciable curiosidad le llevó a su perdición. Se las arregló para leer los libros del humanista holandés Erasmo, prohibidos por la Iglesia, que le mostraban que no todos los «herejes» eran unos ignorantes.
M. Valencia
Gaietà Ripoll — 11
También se interesó por la emergente literatura científica de su época, incluida la nueva astronomía de Copérnico. Sus opiniones científicas y sus dudas respecto a algunos dogmas de la doctrina católica como la Trinidad y la Encarnación le llevaron ante el tribunal de la Inquisición y a su condena. Sabía lo que se estaba jugando, pero prefirió la muerte a la retractación. Muchos eran previamente ejecutados para evitarles el sufrimiento, pero él no gozó de ese privilegio y lo quemaron vivo. Además, para que no hablara a los espectadores y pudiera convencer a alguno, perforaron y ataron su lengua.
En 1849 la República Romana levantó la primera estatua a Giordano, pero con la Restauración el papa Pio IX se apresuró a solicitar y lograr su destrucción. Hay que esperar 40 años, y desafiar las amenazas y desafíos del Papa León XIII para poder erigir la actual estatua en la Plaza del Campo dei Fiori. La estatua del pensador nunca está sola, pues de día se encuentra en el centro del mercado, y de noche merodean por allí los Erasmus y el resto del
estudiantado de la universidad de La Sapienza.FrançoisJean Lefebvre, conocido como caballero de La Barre, era un noble francés de 19 años en 1766. Un juez local que estaba enemistado con él le acusó falsamente de blasfemia, basándose en pruebas tan endebles como que no se había quitado el sombrero a treinta pasos de una pro
cesión. La Inquisición registró su casa y encontró tres libros prohibidos, entre ellos el Diccionario Filosófico de Voltaire y algunos libros eróticos. El joven fue condenado a sufrir la amputación de la lengua hasta la raíz y la mutilación de la mano a la puerta de la Iglesia, para después ser conducido en una carreta a la plaza del mercado donde fue asesinado por decapitación y quemado en la hoguera junto con un ejemplar del libro de Voltaire. Sus últimas palabras fueron: “Je ne croyais pas qu’on pût faire mourir un gentilhomme pour si peu de chose”, “Yo no creo que deba morir un hombre por hacer tan poco”.
En 1897 una comisión de librepensadores decidieron erigirle una estatua al Chevalier junto a la
Basílica del Sacre Coeur. Y así se hizo, pero el gobierno de Vichy, en 1941, con la excusa de que necesitaba metal para la guerra, la retiró, lo cual no hizo con otras estatuas de reyes ni emperadores. Actualmente, en el mismo sitio, hay una estatua que se erigió en el año 2001. El nombre del Chevalier de la Barre da lugar a innumerables asociaciones librepensadoras por toda Francia.
Valencia tiene el triste honor de ser la ciudad donde fue asesinada la última víctima en todo el mundo de la Inquisición. Han pasado 190 años y ningún monumento, ninguna estatua, ninguna placa explicativa recuerda al malogrado maestro de Ruzafa.
En 1905 el Ayuntamiento de Valencia adoptó la decisión de dedicar la plaza mayor de Ruzafa al maestro Gaietà Ripoll. El 5 de agosto de ese año la comitiva llegó a la tribuna y después de leída el acta con el acuerdo de rotulación tomó la palabra el teniente de alcalde. Justo en ese momento las campanas de la inmediata iglesia de San Valero fueron echadas al vuelo impidiendo el discurso entre gritos de protesta y silbidos. El alcalde, Sanchis Bergón, ordenó a la guardia municipal que se dirigiera a la iglesia para detener el toque de campanas. Finalmente fue descubierta la lápida entre vivas a Valencia y a la libertad religiosa. Durante la Guerra Civil a la actual calle de la Beneficencia se le cambió el nombre por la de Gaietà Ripoll.
En 1980, siendo alcalde Ricard Pérez Casado, se le puso su nombre a una plaza, y se recordó su condición de maestro. En esa misma plaza, curiosamente, se ha levantado una iglesia de esas de nueva construcción que bajo el mandato de la anterior alcaldesa proliferaron por toda la ciudad.
Gaietà Ripoll fue detenido el 29 de septiembre de 1824. Durante los casi dos años que estuvo preso en la cárcel de San Narciso, junto al edificio de las actuales Corts Valencianes, tuvo la visita de varios sacerdotes y teólogos para intentar convencerle de que se retractara de sus creencias. El no era ateo, ni siquiera agnóstico, era deísta. Los deístas admiten la existencia de dios como principio y causa del mundo pero niegan que intervenga en los asuntos humanos. Según esta creencia, dios está en todas partes, pero no es un dios personal. Ripoll sabía lo que se jugaba y a pesar de todo no cedió. Lo que estaba en juego en 1826 es lo mismo que lo que está
Coŀlaboracions
12 — Gaietà Ripoll
Coŀlaboracions
en juego hoy: la libertad de pensamiento y la libertad de expresión. Recordemos los 4 “delitos” de los que fue acusado:
• sustituir en las oraciones de clase la expresión “Ave María” por “Alabado sea dios”;
• no acudir a misa ni llevar a sus alumnos;• no salir a la puerta de la barraca donde daba clase para saludar el paso del viático quitándose el sombrero;
• comer carne en viernes santo.
Por estas cuatro razones una persona en la ciudad de Valencia hace menos de doscientos años mereció la muerte.
La Declaración Universal de los Derechos Humanos dice en su artículo 18:
Toda persona tiene derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión; este derecho incluye la libertad de cambiar de religión o de creencia, así como la libertad de manifestar su religión o su creencia, individual y colectivamente, tanto en público como en privado, por la enseñanza, la práctica, el culto y la observancia.
Las últimas palabras de Gaietà Ripoll fueron: “Muero reconciliado con Dios y con los hombres”
En pleno siglo XIX ya no se atrevieron a quemarlo, así que se limitaron a ahorcarlo y después a dejarlo caer en un tonel con las llamas pintadas, pues la pena para un hereje estaba muy clara: la hoguera. Había que purificar ese cuerpo corrompido, impuro.
En la ciudad de Valencia hay muchos monumentos. Los hay, por ejemplo, a la capa española, al humorista Don Pío o a una misa que ofició el papa Benedicto XVI. En el caso de la iniciativa que aquí se propone, el motivo no se limita a rendir un homenaje a una figura histórica, sino que va mucho más allá. Al invocar un derecho fundamental como es la libertad de conciencia, inmediatamente trascendería su contenido más literal y podría llegar a convertirse en un lugar simbólico para el conjunto de la ciudadanía. Cada 9 de diciembre, Día Internacional del Laicismo y la Libertad de Conciencia, todas aquellas asociaciones que luchan por estos objetivos tendrían un lugar de encuentro donde visibilizar sus reivindicaciones. Pero no solo se podrían reunir ese día. Pensemos por ejemplo en situaciones dramáticas como el atentado a la revista satírica francesa “Charlie Hebdo”. Pensemos igualmente en reacciones a medidas del poder que su
pongan un ataque a este derecho fundamental. Dotar a la ciudad de un lugar simbólico de este tipo supondría un gran avance en esta dirección. Otras grandes ciudades del mundo ya disponen de estos hitos para el imaginario colectivo. En el caso que aquí se propone, además, al ser un lugar eminentemente turístico, ya que no solo se encuentra en pleno casco histórico, sino en frente del único edificio que es Patrimonio de la Humanidad, tendría efectos multiplicadores en la difusión de la reivindicación del derecho de la libertad de pensamiento.
No son casuales las dificultades que encuentran siempre este tipo de monumentos. Lo hemos visto en todos los ejemplos citados mas arriba. En el primero dedicado a Miguel Servet, se encargó de redactarlo un seguidor de las doctrinas de su verdugo y así le quedó el texto: “Hijos respetuosos y reconocedores de Calvino, nuestro gran reformador, pero condenando un error, que fue el de su siglo, y firmemente apegados a la libertad de conciencia según los verdaderos principios de la Reforma y del Evangelio, hemos erigido este monumento expiatorio el XXVII de octubre de 1903”. En el caso de Giordano Bruno, al regresar el papa a posiciones de poder se apresuró a ordenar la destrucción del monumento, y hubo que esperar 40 años, y superar un nuevo periodo de manifestaciones y algaradas encabezadas por la jerarquía eclesiástica, para volver a instalar una nueva estatua en el lugar donde fue asesinado. Finalmente, ya hemos visto como los nazis eliminaron el monumento al caballero de La Barre.
El gran científico Carl Sagan, en su libro “El mundo y sus demonios” tiene unas palabras que parecen escritas para esta ocasión: “Si estamos absolutamente seguros de que nuestras creencias son correctas y las de los demás erróneas, que a nosotros nos motiva el bien y a los otros el mal, que el rey del universo nos habla a nosotros y no a los fieles de fes muy diferentes, que es malo desafiar las doctrinas convencionales o hacer preguntas inquisitivas, que nuestro trabajo principal es creer y obedecer… la persecución de brujas se repetirá en sus infinitas variaciones hasta la época del último hombre (…) Si no conseguimos entender cómo funcionó la última vez, no seremos capaces de reconocerlo la próxima vez que surja”.
Gaietà Ripoll — 13
Els ateus cremem esglésies, mesquites i sinagogues; matem capellans, imams i rabins; violem monges (això sí, només cristianes,
perquè a les altres religions les dones no hi pinten res), i fem escarni dels objectes de culte que per altres persones són sagrats. Blasfemem, som incultes, brètols i menjacapellans. En fi, que som unes males persones, indignes de conviure en una societat civilitzada.
Aquesta visió dels ateus —bastant generalitzada— és tan injusta com recordar que els cristians de la Inquisició cremaven heretges a la foguera i torturaven persones al poltre dels turments fins que deien el que ells volen sentir. O que els musulmans radicals executen encara avui heretges en nom d'aŀlà, i que sembren més terror en la societat que no pas els delinqüents i els assassins en sèrie. O que molts jueus odien a mort a musulmans i cristians, tot i que la seva fe té un origen comú.
Si algú et pregunta si creus en déu i li respons: «No sóc creient, jo», estàs donant una mostra de civisme, de respecte, de bonhomia. Are bé, si li respons el mateix, però fent servir l'expressió: «No, jo sóc ateu», sembla que estàs provocant al teu interlocutor, que t'hi estàs mostrant hostil, agressiu i que dones validesa a totes les atribucions del primer paràgraf. Si qui t'ho ha preguntat és creient, pitjor encara, perquè et mostrarà hostilitat. Pot ser que fins i tot li facis por o —en el millor dels casos— llàstima.
Per als no creients, hi ha una resposta menys compromesa i més evasiva a la pregunta de si creus o no en déu: «Jo sóc agnòstic». L'agnosticisme és una demostració d'humilitat. «No ho puc saber si hi ha un déu creador o no. La meva ment, per molt que raoni, és incapaç de comprendreho o de trobarhi
alternatives. Per tant, és irrellevant per mi». Aquesta resposta no ofèn, ans al contrari, és humil i conciliadora (encara que davant d'alguns creients radicals de la zona d'orient, els agnòstics segueixen sent heretges als qui cal tallar el coll).
Dir que no ets creient, o que ets agnóstic, sembla que no ofengui tan com dir que ets
«ateu». Una qüestiópurament semàntica.
La paraula «ateu» vol dir senzillament no admetre el «teisme», que és la creença en un déu personal, totpoderós, creador de l'univers (que ho va fer amb la intenció de crearlo), que diuen es va mani
festar a uns quants representants escollits, perquè divulguessin les seves lleis i el seu missatge de poder. Tan se val si l'anomenem déu, aŀlà o iahvé.
Tots els extrems són agressius, intolerants i malèvols, i les persones sovint ens deixem emportar pels estereotips creats en qualsevol temps. Cal reflexionar serenament i prendre consciència que som al segle XXI. Cal deixar de banda els prejudicis i acceptar d'una vegada que, com diu Steven Weinberg: «La religió és un insult a la dignitat hu
mana. Amb ella o sense, sempre hi haurà persones bones fent coses bones i persones dolentes fent coses dolentes. Però perquè persones bones facin coses dolentes, es necessita una religió». I els ateus també podem ser bones persones perquè no en tenim cap de religió.
SÓC ATEU I BONA PERSONA Ismael Sahunmembre d'AAdC
Coŀlaboracions
L’ateu no diu: “déu no existeix”, sinó “No sé què vol dir déu; no tinc una idea de déu; la paraula déu és per mi un só que no transmet cap afirmació clara ni diferent. No nego a déu, perquè no puc negar allò del qual no en tinc un concepte; i el concepte dels qui ho afirmen és tan imperfecte que és incapaç de definirm’ho”. Charles Bradlaugh
14 — Gaietà Ripoll
Coŀlaboracions
¿Existe la justicia? En la práctica el mundo es injusto, evidentemente, pero, ¿hay un modelo teórico preciso de justicia? La justicia como equidad, la justicia social, no es difícil de definir y es una preocupación fácil de argumentar. Pero no pasa lo mismo con la justicia retributiva, la que premia y castiga. ¿Cómo se definiría el castigo justo?
Desde Sócrates o antes ya se discuten dos opciones. El castigo merecido, el castigo válido como tal, frente al castigo como algo útil para regular las relaciones interhumanas. Sócrates y las religiones, habitualmente, se ponen del lado de la primera opción.
Según Sócrates es mucho mejor ser castigado por una injusticia que salir impune, puesto que el castigo justo es bueno y es como una medicina para el alma que lo libera del mal. También argumenta a favor de la inmortalidad del alma porque, de lo contrario, sería buen negocio para los viciosos perder sus vicios y librarse del castigo. No le interesa a Sócrates el carácter preventivo o disuasivo del castigo. Incluso prevé a los malos que se reencarnen en animales malos o personas malas. La culpa y el castigo tienen un vínculo interno deseable como tal.
Así, un buen orden general exige que el mal acompañe automáticamente al malo. Este vínculo incuestionable también se da con el Juicio Final cristiano, el karma…, y parece ser una característica de las religiones en general. El sufrimiento del malhechor es satisfactorio.
Un principio bueno puede imponer cualquier crueldad como un arreglo bienvenido a posteriori, tal es el caso del Infierno tras el Juicio Final.
Frente a eso los sofistas ya ofrecieron otras perspectivas. Critias defendió, por ejemplo, que los dioses habían sido inventados para que los posibles malhechores tuvieran que temer un castigo que en la Tierra podrían eludir. No hay fe en un orden bueno salvado por el castigo justo, sólo beneficios o desventajas de la penalización.
Quienes defienden un orden con un castigo justo de por sí, no suelen aceptar el principio del dolor y el placer, la busca del bienestar humano en la tierra, aunque lo rescaten en forma de paraíso en el más allá. El bien es un rasgo metafísico que supera todas las miserias en la Tierra y que incluso las justifica. El sufrimiento no es malo. El castigo justo no tiene nada de malo, da un sentido excelente al sufrimiento. A Dios se le atribuye incluso un afán de castigo colectivo indiscriminado: terremotos, epidemias como el sida…
Desde la perspectiva utilitarista el castigo es algo lamentablemente necesario para preservar el bienestar general. Tiene una función disuasoria práctica. El castigo tiene la misma naturaleza que lo que quiere prevenir, es imposición de sufrimiento. (De hecho el castigo religioso también funciona por su efecto disuasorio, si bien no se reconoce así, y se centra en el “malo” o “pecador” antes que ponerse al servicio de los aspectos mejorables del mundo.)
Para John Stuart Mill, filósofo utilitarista sincero y claro (lo cual no es muy frecuente) la idea de justicia supone dos cosas; una norma de conducta y un sentimiento que aprueba la norma. Lo primero, se ha de suponer, tienen en común todos los seres humanos, con el objeto de su bien. Lo segundo (el sentimiento) es el deseo que sufran castigo aquellos que infrinjan la norma, deseo que surge de la concepción del daño para personas concretas que sufren la infracción, cuyos derechos son violados. Y el sentimiento de justicia parece ser, según Mill, el “deseo animal” de repeler o devolver un daño o perjuicio de uno mismo o de aquellos con los que uno simpatiza. Añado yo: La justicia platónicosocrática y religiosa (que podríamos llamar metafísica) es un disfraz de un fenómeno psicológico, de desear el sufrimiento ajeno. Por supuesto, no estamos defendiendo la impunidad, sólo el castigo sometido al interés general o los derechos elementales de la gente.
Yo creo que hay que tener en cuenta al menos las siguientes cuestiones, que, menos la primera, poco tienen que ver con una justicia metafísica:
• La simetría conceptual como atajo intelectual y pseudológico: hay que hacerle al malo lo que él hace a otros (al menos, si estos son buenos, matiz algo complicado).
• El valor funcional: se evita el mal en la medida en que la impunidad lo facilita. O lo que es lo mismo: el castigo como mal menor.
• El valor emocional: Todos tendemos a indignarnos por lo que nos parece mal, como el crimen, la corrupción, los abusos de toda clase; y la indignación está emparentada con deseos agresivos. Aun así, o por eso mismo, cabe defender un cierto “resarcimiento” emocional.
• El valor psicológico general: mediante el castigo, el sufrimiento adquiere “sentido”. Todo “sentido” del mal produce alivio, porque lo inscribe en el bien.
EL CASTIGO DIVINO Miguel SteinerMiembro de la AAdC
(www.everyoneweb.com/antinatalism)
Gaietà Ripoll — 15
Co·laboracionsCol·laboracionsCoŀlaboracions
La tradicional traducción alemana de un título de una obra de Dostoievsky, retraducida al español, reza: Culpa y expiación (Schuld und Sühne). La misma obra se conoce en español por otro título: Crimen y castigo. La diferencia entre las dos traducciones es justamente la que venimos comentando.
De crimen y castigo se puede hablar de un modo realista y utilitario, que no prejuzga una relación automática entre lo primero y lo segundo. Hay, en cambio, una clara connotación religiosa si nos referimos a la culpa con su expiación. Este “religamiento” remite a un vínculo indisoluble por naturaleza y el castigo deja de ser un dilema. Justificar el sufrimiento, ésta parece ser una de las grandes preocupaciones de la religión. Con Dios todo es posible.
Madre Teresa de Calcuta:«El sida es, simplemente, una retribución
por una conducta sexual impropia»
Al juliol em va cridar l’atenció una frase atribuïda a Jorge Mario Bergoglio «El món està en guerra, però no de religions». Segons l’especialista Manuel Navarrete, Director del centre contra el terrorisme de l’Europol «hi ha 80.000 sospitosos de terrorisme de tipus religiós». Crec que cap de les creuades medievals va arribar a un nombre tant gran de combatents.
El mes de setembre va dir «Matar en nom de déu es satànic». Sembla, doncs, que l’activitat de matar persones perquè «deu ho vol» és obra del diable, condemnable amb el foc etern i allunyada de tota bondat i santedat.
Seria, doncs, correcte que es «desbeatessin» i «dessantessin» tota la llarga corrua d’armats i predicadors que en totes les creuades —inclosa l’espanyola de 1936— van ésser elevats als altars, entre els que hi podem trobar:
• Sant Ciril d’Alexandria, bisbe, racista, perseguidor d’heretges i científics, promotor d’incendis
• San Ramon de Penyafort, dominic i inquisidor• Sant Lluís, Lluis IX de França, inductor i participant a la 7ª 8ª i 9ª croada
• Sant Bernat de Claraval, predicador procroades• Beat Estanislao Kolkokam, predicador procroades• Beat Ramon Llull predicador procroades i lluitador• Beat Urbano II, papa; decretà croades• Beat Eugenio III, papa; decretà croades• Sant Hug de Payns, templerFinalment, recordem que el 5 d’agost de 1391, a Barcelona, al
carrer de les Carnisseries van ésser massacrats uns 300 jueus al carrer que avui es diu de Sant Domènec del Call.
Ja té feina amb aquest tema el Sr Bergoglio: primer rehabilitar els morts, ferits, parents i perjudicats; després condemnar els dimonis a retornar a l’infern.
PETITES CONTRADICCIONSV.S.
16 — Gaietà Ripoll
Coŀlaboracions
La lectura del manifest el dia 26 d'abril de 1869, va produir un dels escàndols mes sonats al congrés dels diputats d'Espanya. A
partir d'aquí es van fer grans proclames i es van editar llibres i pamflets per part del més ranci catolicisme espanyol.
Actualment la lectura de «DIOS» es un exercici recomanable, tot i que cal fer algunes actualitzacions, el cert és que de forma general és encara plenament vigent i aplicable a la realitat espanyola actual. Està dividit en XVI capítols que progressivament van desgranant els arguments de Sunyer.
Comença amb una dura descripció de la realitat social dels anys 50 del segle XIX a Catalunya, en què vivien la majoria dels ciutadans, especialment a pobles i ciutats, pobresa, misèria, malaltia, ignorància i sotmesos a l'odi la depravació moral i la violència. A continuació manifesta el seu desig que els infants, joves i adults tinguessin una vida digna i feliç.
Tot seguit ens pregunta què ès el que s'oposa a que els ciutadans siguin feliços: comença amb una crítica de l'economia, la política i la ciència mal entesa i les lleis que les governen; recomanant la seva conversió en elements alliberadors, però posa l'èmfasi en el personatge a qui dedicarà tot el seu esforç critic: es DÉU.
En els capítols IV i V, contradient els documents de l'església*, ens planteja la necessitat que les idees siguin posteriors a la possibilitat de fabricarles, i en aquest cas la idea de déu no podia ser anterior a l'existència dels humans; o dit d'una altre manera: l'home és anterior a déu i per poder tenir la idea de déu ens cal que hagi interactuat amb el nostres sentits. Però no s'ha donat el cas, ja que a déu no l'hem vist mai ni l'hem sentit mai.
Els següents dos capítols estan dedicats a aquelles representacions mentals i físiques que no responen a res real —encara que continguin imatges reals—, tals com una pintura, que no copia la natura però conté elements naturals com rius o arbres. Doncs igual son els déus de les obres d'art, no són reals, però son posseïdors de les qualitats humanes portades al límit al què nosaltres no podem arribar, però ho voldríem fer.
El VIII ens situa davant de la conseqüència dels poders dels déus: la tirania, i ens aconsella deixarlos a dins del cap ben tancats, i si no els podem dominar pararem bojos.
El novè capítol caldria renovarlo completament, doncs parla de qui ha fet el món i des d'aleshores fins ara el coneixement de la història molt molt
antiga ha variat totalment.Després ens pregunta: Què és crear? I raona que
per acceptar una creació cal primer que el creador accepti jugar net. No com els mags que tenen objectes amagats als barrets, a les caixes o a les mans. Però els déus sempre creen sols. Quina sort! Ningú els controla. I si a més pensem que és una construcció de la ment humana, no queda res de la creació.
Si els déus son venjatius i poden odiar, veiem la mà
humana que crea un déu que justifiqui les seves baixes
passions
Com un pare pot tractar tant malament als seus fills, amb tanta crueltat com per enviarlos al foc per tota l'eternitat? **.
Remarca en el XXII que al dotar els déus de les facultats humanes augmentades, permet a les persones no iŀlustrades creure en quasi qualsevol cosa, bruixes, diables, tarot, etc. i els permet adorar a animals, verges, sants, etc.
A continuació fa un cant a la ciència, al coneixement, al sentit comú. Ens demana que no ens preocupem per els déus que no existeixen i proclama el positivisme com a camí per avançar. No somiem en desitjos fora de mida; vivim la vida i complim amb les nostres obligacions amb els amics, els familiars, la feina, la justícia…
Finalment ens fa una lloança exaltada a la vida plena, vida de joia, de felicitat, de plaers, de construcció d'un futur millor, sense els déus que tant de mal han fet a la humanitat. I acaba dient «El hombre no serà hombre mientras Dios sea Dios» «El hombre es la ciencia, Dios es la ignorancia, el hombre es la verdad, Dios es la mentira»
Tot i compartir bona part de les reflexions de Sunyer, ens cal adaptar el seu pensament a la forma actual. Però estem orgullosos de la seva herencia i del valor amb que va afrontar la seva tasca.
* Encícliques Quanta Cura (1863) de Pius IX i Aeterni Patri (1879) de lleó XIII
** El concepte d'eternitat divina xoca frontalment amb les actuals teories físiques del temps i l'espai.Bibliografia: «DIOS» per Francisco Sunyer i Capdevila, Proleg i notes Ramon Alcoberro, Edicions CEDEL, Barcelona 2007•
“GUERRA A DIOS” PRIMER MANIFEST ATEU DEL PENSAMENT CATALÀ, PROPOSAT AL CONGRÉS PER FRANCESC SUNYER AL SEGLE XIX
Albert RibaPresident d'AdC
Gaietà Ripoll — 17
Llibres
EL NOU ORDRE DEL DIA DE LA HUMANITAT
A l’albada del tercer miŀlenni, la humanitat es desvetlla, s’estira i es frega els ulls. Encara li ronden pel cap les restes d’un malson horrible. «Hi havia no sé què de filferro espinós, i núvols enormes en forma de bolet. Uf, quin malson». La humanitat va al lavabo, es renta la cara i s’observa les arrugues al mirall, es fa un cafè i obre el diari. «A veure què tenim avui a l'ordre del dia».
Durant milers d’anys, la resposta a aquesta pregunta no va canviar. Els mateixos tres problemes preocupaven les persones de la Xina del segle XX, de l'Índia medieval i de l'antic Egipte. La fam, la pesta i la guerra eren sempre a la primera posició de la llista. Generació rere generació els humans han pregat a tota mena de déus, àngels i sants i s'han inventat tota mena d'eines, institucions i sistemes socials, però milions de persones han continuat morint de fam, d’epidèmies i a causa de la violència. Molts pensadors i profetes van concloure que la fam, la pesta i la guerra formaven part integral del pla còsmic de Déu o de la nostra naturalesa imperfecta, i que la fi dels temps ens n’alliberaria.
Tanmateix, a l’albada del tercer miŀlenni, la humanitat pren consciència d’una cosa sorprenent. La majoria de la gent no hi pensa, però les últimes dècades hem aconseguit frenar la fam, la pesta i la guerra. És cert que aquests problemes no s'han resolt del tot, però el que eren forces incontrolables i incomprensibles de la natura s’han transformat en reptes gestionables. No cal que preguem a cap déu o sant perquè ens rescati. Sabem força bé què cal fer per prevenir la fam, la pesta i la guerra, i normalment ho fem.
Hi ha hagut fracassos estrepitosos, sens dubte, però quan aquests fracassos es produeixen ja no arronsem les espatlles i diem «Què hi farem, són coses que passen al nostre món imperfecte», o «Lloat sia Déu». Ben al contrari, quan la fam, la pesta o la guerra se'ns escapen de les mans, pensem que algú l’ha espifiat, Creem una comissió d’investigació i ens comprometem a ferho millor la pròxima vegada. I la veritat és que funciona. Aquestes calamitats es produeixen cada vegada menys sovint. Per primera vegada en la història, moren més persones per menjar massa que per menjar massa poc; moren més persones de velles que de malalties infeccioses, i se suïciden més persones que no pas en moren a mans de soldats, terroristes i assassins. Al començament del segle XXI, l'humà mitjà té més probabilitats de morir d’una afartada al McDonald’s que d’una sequera, de l'Ebola o d’un atac d’AlQaeda.
És per això que, encara que presidents, directors executius i generals continuïn tenint les agendes plenes de crisis econòmiques i conflictes militars, en l’escala còsmica de la història la humanitat pot alçar el cap i començar a mirar vers nous horitzons. Si és cert que comencem a controlar la fam, la pesta i la guerra, ¿què les substituirà a la primera posició de l’ordre del dia de la humanitat? Com bombers en un món sense incendis, la humanitat del segle XXI s’ha de formular una pregunta sense precedents: ara què fem? En un món sa, pròsper i harmoniós, què exigirà la nostra atenció i enginy? Aquesta pregunta esdevé doblement urgent si tenim en compte els immensos nous poders que la biotecnologia i la tecnologia de la informació ens proporcionen. Què en farem, de tot aquest poder? […]
ISBN: 9788429775273576 pàgines, 15x23 tapa dura: 23,90€format .epub (castellà): 12,34€
Yuval Noah Harari és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem, especialitzat en Història del Món. La seva recerca se centra en les qüestions generals, com ara la relació entre la història i la biologia, si hi ha justícia en la història o si el progrés comporta felicitat. Els seus cursos i conferències en línia han atret centenars de milers de visites. El 2012 va ser guardonat amb el premi Polonsky de creativitat i originalitat en les disciplines humanístiques.
18 — Gaietà Ripoll
Tal com ja no trobem xocant que determinades agressions a dones siguin definides com a “violència de gènere”, tot i l'ambigüitat del terme,
igualment estem començant a acostumarnos, per l'ús sistemàtic que en fan els mitjans de comunicació, a la definició de determinades conductes com a “delictes d'odi”. L'agressió a un indigent, una baralla entre fanàtics del futbol, la crema d'un local per uns manifestants, una palissa a un transsexual, la profanació d'una tomba, els insults a un negre o els aŀlegats “antisemites” llançats des d'una web, són exemples de conductes qualificades de delictes “d'odi”.
Com l'odi té per a tothom, en principi, una connotació negativa, a gairebé ningú el sorprèn que es faça servir per a etiquetar conductes tan lamentables com les citades però també tan heterogènies. Tampoc no sembla suscitar prevencions la freqüència creixent de l'ús del terme en el debat polític i ideològic, des del mateix Parlament a les tertúlies televisives, en les quals se sol usar com a acusació, sense gaires protestes, contra “radicals” diversos, de dreta o d'esquerra, “laïcistes” o “integristes” religiosos, “antisistema” o “nacionalistes excloents”. Per això, davant d'aquesta escalada, i abans que ens hi acostumem, com ha passat amb la “violència de gènere”, potser hauríem de preguntarnos què és realment un “delicte d'odi”.
Per començar, direm que el terme ve, una vegada més, del món anglosaxó, en el qual es coneix com a hate crime. N’han promogut l’ús diverses instàncies internacionals, des de l'OSCE a la Unió Europea. I, com en altres casos de termes importats, la traducció té el seu biaix; haver triat per a unir les dues paraules, “odi” i “delicte”, la preposició “de” indicativa de pertanyença, en comptes de “per” indicativa de causa o motiu, ha conferit a l'expressió un significat diferent del que es volia transmetre: una cosa és que un delicte concret haja estat motivat per l'odi i una altra que l'odi siga consubstancial amb el delicte.
L'any 2003 l'OSCE va obtenir el compromís dels cinquantacinc estats membres de mantenir registres i efectuar estadístiques i informes relatius a incidents violents d'intolerància i discriminació contra determinats grups o coŀlectius, a fi de cridar l'atenció de l'opinió pública sobre el problema i de planificar mesures d'erradicació. Tot i que cada país era lliure de definir la seua pròpia casuística i que no hi havia cap compromís que obligara a desplegar una legislació penal específica per als “delictes d'odi”, el cas és que molts ho van fer, entre altres Espanya, on, per mitjà de la Llei Orgànica 1/2015, es va modi
ficar el Codi Penal fins llavors vigent. Concretament, en l'article 510 del nou CP es con
demna a: «Quienes públicamente fomenten, promuevan o inciten directa o indirectamente al odio, la hostilidad, discriminación o violencia contra un grupo, una parte del mismo o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquel, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad». En un epígraf posterior també es condemna a: «Quienes produzcan, elaboren, posean con la finalidad de distribuir, faciliten a terceras personas el acceso, distribuyan o vendan escritos o cualquier clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para fomentar, promover… [ídem. paràgraf anterior]».
Fins ara, perquè algú poguera ser acusat de cometre un delicte havia necessàriament d’haver participat en un fet delictiu objectivament determinat com a tal en el CP; per exemple: la destrucció d’un bé, un homicidi, una agressió, una amenaça, un insult, una vexació, la denegació d’auxili, un robatori, etc. A partir d’ara, si ens atenem al que dispon l’article citat –apart de la discriminació o la violència– la simple expressió del sentiment d’odi o d’hostilitat contra persones, grups o ideologies, i la seua comunicació, podria ser considerada delictiva independentment de si desemboca o no en un delicte com els abans citats, i tal consideració depèn exclusivament d’una interpretació: si el fet implica, directament o indirecta, fomentar o promoure fets delictius, i si va dirigit contra persones pertanyents als grups també citats. El problema és que les apreciacions subjectives de totes aquestes circumstàncies s’encavallen unes sobre les altres: primerament cal apreciar que el que s’expressa és exactament odi i no cap altre sentiment anàleg, com l’aversió, l’antipatia, el menyspreu, etc., un camp difícil de delimitar; en segon lloc, s’ha d’interpretar que amb l’expressió examinada s’ha incitat a altres a adquirir el mateix sentiment, tant de forma directa com indirecta, cosa que complica encara més la següent apreciació subjectiva, construïda a cavall de la primera; i finalment s’ha de suposar que l’objecte de l’odi són persones o grups pertanyents a uns conjunts en els quals podríem encabir a quasi qualsevol persona existent, ja que tots som susceptibles de ser agrupats per criteris de raça (sic), ideologia, creen
DELICTES D'ODI I LLIBERTAT DE PENSAMENT
V.L.F.
Coŀlaboracions
Gaietà Ripoll — 19
ces, religió, identitat sexual, sexe, etc. L’epígraf següent del mateix article insisteix en el contingut del primer, però una lectura atenta ens informa que ja no cal en absolut que el sentiment d’odi es faça públic, sinó que basta que el suport material en què s’expressa siga susceptible de serho; un retrocés a l’Edat Mitjana.
Considerant la dificultat objectiva de definir què és l’odi, ja que es tracta d’un sentiment –un concepte igualment difícil de definir– els qui estudien el comportament humà solen distingir entre emocions i sentiments, considerant que les primeres són expressions o reaccions neurofisiològiques de resposta a estímuls concrets, i atribuint als segons una durada superior, perquè són el resultat de la interiorització i l’estructuració de les emocions segons les experiències personals, l’educació rebuda, les idees morals, les expectatives, etc. Òbviament, ningú sosté que els sentiments es resolguen automàticament en actes incontrolats; sabem que són regulats per la raó i la voluntat, subjectes a l’exigència de responsabilitat. Però, per una altra banda, quasi tothom reconeix els riscos de reprimir o inhibir els sentiments, siguen els que siguen, ja que això contribueix a exacerbar desigs i aspiracions que, indefinidament postergats, porten a la desesperança i la frustració, les quals sí que poden provocar conductes imprevisibles de conseqüències pitjors que les que es pretenia evitar amb aquella repressió.
El que s’està aconseguint amb aquests plantejaments legals i mediàtics és que a poc a poc l’opinió pública assumisca que experimentar odi o aversió a algú o a alguna cosa és en si reprobable i fins i tot punible. Això implica que quan sentiran aquest sentiment, o altres d’anàlegs, moltes persones intentaran reprimirlos sense més, i ho faran substituintlos pel sentiment de la culpa d’haverlos experimentat. D’aquesta manera s’està hipotecant greument la llibertat de pensament per la via de criminalitzar alguns dels sentiments bàsics que la impulsen. La confusió s’emmarca en un sistema de pensament, hereu del dualisme aristotèlic, en el qual se sol presentar el sentiment d’odi com el contrari del d’amor, de manera que si aquest últim es considera l’expressió més excelsa dels sentiments humans, el seu contrari, l’odi, n’ha de ser l’expressió més detestable. En realitat, aquesta repulsa absoluta no deixa de ser un prejudici, conseqüència d’una qualificació moral apriorística. El sentiment d’odi, entès com a mala voluntat, enemistat, antipatia, aversió o repulsió d’algú o d’alguna cosa, és tan absolutament inevitable com necessari per a motivar i estimular el nostre pensament i orientar les nostres accions, tant com l’amor, la tendresa, la compassió o la culpa. Aquest intent de repressió dels senti
ments té bàsicament un origen religiós, ja que són les religions les primeres que estableixen consideracions morals apriorístiques d’origen diví, i per tant immutables, perquè no reconeixen el seu origen social ni el seu caràcter canviant. En el cristianisme, per exemple, la sublimació de certs estats emocionals és tan exagerada que s’ha elevat a categoria de summum ètic i filosòfic el manament del seu idolatrat messies: “Estima els enemics”, un oxímoron evident, ja que un enemic es defineix precisament per no ser estimat. És curiós que aquest messies fóra executat per un delicte de sedició que en la Palestina de l’època no tenia més motivació que l’odi a mort a l’ocupant romà. En el cristianisme, com en altres religions, la negació del conflicte i de la confrontació és la clau per a acceptar l’statu quo i la submissió voluntària; així ho va entendre perfectament el seu principal divulgador, Pau de Tars, quan, per exemple, predica que l’alliberament de serfs i esclaus, en comptes de fonamentarse en l’odi i l’aversió a una condició penosa i a qui l’explota, ha de consistir a subjectarse més i millor als amos, i exigeix, no content amb això, que la submissió siga “en consciència”, a més de per la “temor i tremolor” que provoca el poder. És l’origen de la idea aberrant dels pecats “de pensament”, que hem patit tots els qui vam rebre una educació religiosa en la infància i que ara veiem renàixer en el Codi Penal.
Hem de concloure que la confusió entre sentiments, idees i fets, introduïda pels nostres governants respecte a certs comportaments suposadament motivats per l’odi, és francament preocupant, perquè aboca a l’aplicació en el camp penal de la nova doctrina política de la “intervenció preventiva”. Avui, en nom d’aquesta “prevenció” s’està acceptant sense problemes tant la invasió i la destrucció d’altres països com la intervenció i el registre sistemàtic de les comunicacions privades dels ciutadans, per mitjà del qual s’efectua precisament una tipificació de motivacions i pautes personals que després es farà servir tant per a vendre’ns una cafetera o una pòlissa de vida com per a declararnos sospitosos de cometre un “delicte d’odi” i ficarnos a la presó. Com ha expressat un iŀlustre jurista: «Aquests retrocessos excessius de les barreres d’intervenció del Dret Penal atempten contra el principi d’intervenció mínima, xoquen frontalment amb el dret a la llibertat d’expressió, i pretenen impedir el debat i la confrontació, sense els quals no existeix la democràcia». En conseqüència, davant del perill que la criminalització de certs sentiments siga aprofitada pels poders instituïts i pels mitjans que controlen, en la confrontació de les idees o de les creences, per a tractar de fer emmudir qualsevol brot de dissidència o plantejament heterodox, denunciem la idea dels “delictes d’odi”.
Coŀlaboracions
20 — Gaietà Ripoll
Iniciativas
Esta interesantísima intervención del Dr. Roberto B. García, no ha podido ser incluida en su totalidad en la revista Gaietà Ripoll debido a su extensión. Hemos incluido solamente el principio en su versión traducida al catalán.Para una mayor comodidad de lectura, hemos convertido el artículo al formato .epub, para ser leído en un dispositivo compatible: (ereader, tableta o smartphone). En el formato .epub, hemos incluido la versión original en español y la version traducida al catalán.Si desea obtener una copia del artículo completo en formato .epub, envíe un correo electrónico a: [email protected]
y muy gustosamente se lo remitiremos.
Estamos trabajando para incluir todos los artículos de la revista Gaietà Ripoll en el formato .epub para aquellos lectores que perfieran este cómodo formato de lectura. Nos gustaria recibir las opiniones de nuestros lectores a propósito de esta iniciativa.
Vº CONGRESO DE LA ASOCIACION INTERNACIONAL DEL LIBRE PENSAMIENTO
Montevideo, Uruguay, 18 al 20 de Setiembre de 2015
Intervenció del Dr. Roberto B. GarcíaMetge diplomat de la Facultat de Medicina Universitat de la República.Embriòleg Clínic. Gran Premi Nacional de Medicina, atorgat per l'Acadèmia Nacional de Medicina d'Uruguai pel «Primer Programa de Fertilització In Vitro i Transferència Embrionària a Uruguai».Director del Laboratori de Fertilització In Vitro de Conceptions Reproductive Associates de Denver, Colorado, EUA.Membre de l'Associació Uruguaiana en Defensa del Pensament racional
Amics, amigues,Sens dubte, Lliurepensament i Ciència són dues facetes inseparables
d'una mateixa manera de transcórrer per l'aventura humana. No per casualitat van evolucionar paral·lelament amb els esdeveniments històrics. No per casualitat van tenir i tenen els mateixos enemics. No per casualitat el seu desenvolupament va portar i porta avenços en l'educació i el coneixement, que contribueixen —com gairebé cap altre— a aclarir la ubicació de l'ésser humà en la seva realitat; tan la quotidiana i personal com aquella més global de tota l'espècie. I, finalment, no per casualitat, és que tot això ens fa genuïnament lliures.
Practicar el lliurepensament —o el mètode científic— és molt més que triar l'eina adequada per resoldre un problema concret. És, sobretot, una opció de vida; una forma d'entendre la realitat, entendre els altres i entendre'ns a nosaltres mateixos. Ens dóna un bany d'humilitat, perquè —com cap altra activitat humana— ressalta la nostra fal·libilitat, al mateix temps que ens proveeix de criteris per a corregirnos. I, per si fos poc, ens brinda aquesta tranquil·la i ferma seguretat des de la qual podem practicar amb el nostre proïsme una relativa novetat en el periple dels éssers humans: la tolerància. En aquest sentit, el 1944, en el seu article sobre "El Valor del Lliurepensament", Bertrand Russell va escriure: «El que fa a un lliurepensador no és allò en el que creu, sinó el procés pel qual ha arribat a allò en el que creu. Si el que el va portar a creure en alguna cosa és que els seus grans —quan ell era jove— li van imposar que això era la veritat, o bé s'aferra a la seva creença perquè altrament se sentiria deprimit, llavors el seu pensament no és lliure. Però si va arribar a allò en el que creu després de dedicarli una acurada reflexió —per la qual pot concloure que les evidències són clarament favorables—, llavors el seu pensament és lliure, malgrat i que estiguem en desacord amb ell».
Però, compte. Això no vol dir que qualsevol pensament sigui necessàriament lliure —i valgui tant com un altre— només amb la condició de no ser dogmàtic. Molt al contrari: la rigorositat amb què han de practicarse les observacions que el sustenten, així com la lògica que avali les conclusions que d'aquestes observacions es desprenguin, limiten fortament la quota de creativitat que podem exercir. A diferència de les expressions artístiques que —despreses d'aquestes limitacions produeixen sublims obres que estremeixen el nostre ésser emocional—, l'exercici del lliurepensament científic produeix coneixements compartibles i fins i tot a vegades refutables, per tots aquells decidits a entrenar i exercir la seva capacitat racional. A diferència de l'Art —que en la seva condició d'expressió cultural va a la seva—, la Ciència posseeix aquesta característica gairebé supracultural d'una tasca en permanent progrés, que és compartida per tot el gènere humà […]