Gelós - Cossetània EdicionsA quarts de 12 del matí una cotxa fumada em visita a la terrasseta,...

Gelós de vida

[Dietari 2013/2014]

CELDONI FONOLL

Col·lecció El Tinter - 142

Pròlegs de Pere Cardús i Anna MestreEpíleg de Lloll Bertran

Gelós de vida (Dietari 2013 2014).indd 3 12/7/17 12:28

Primera edició: setembre del 2017

© Pròlegs i epíleg, els autors© Celdoni Fonoll

Disseny de la coberta: Georgina Solé, a partir d’una fotografia d’Isaac Fonoll del clavell de pastor (Dianthus hyssopifolius)

Fotografia de l’autor: capturada d’un vídeo de VilaWeb per Anna Pons

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsCarrer de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 [email protected] • www.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-647-1

DL T 697-2017


5

Gelós de vida [Dietari 2013]

Escolto l’Antologia del Celdoni per escriure aquestes ratlles. Fer-ho, escoltar-la, m’ajuda a no perdre de vista la dimensió biogrà-fica que té per a mi el Fonoll. Perquè som davant d’algú que ha acompanyat el meu camí vital. I ho ha fet sense fer soroll. Tan sols música, veu, poema, puny, petó i bandera. Tan sols… com si fos poca cosa.

Celdoni Fonoll té moltes dimensions. Ara ens reuneixen aques-tes ratlles ordenades. Aquestes paraules ben triades que ha escrit al seu dietari i que es deixen llegir amb el ritme d’una “Cançó per-plexa”. Són testimoni d’un país i d’una vida que han fet passes de gegant el 2013 i el 2014.

Els saltirons d’un pardal s’entrellacen en aquests apuntaments diaris amb les valoracions més transcendents de la vida i del país. I aquesta és la lliçó més generosa que ens ofereix el Celdoni. Espe-ro no equivocar-me quan interpreto que el seu missatge és que els grans projectes o els grans anhels són receptacles plens de petits elements que els donen sentit.

La idea de llibertat i de pàtria del Fonoll és la suma de mil set-cents catorze saltirons de pardal, mil set-cents set colors de pètals, mil sis-cents cinquanta-nou mamífers peluts i mil set-cents quinze bolets fascinants. Tota aquesta natura i més. I les veus tossudes de desenes de poetes i de centenars o milers de poemes. I de converses viscudes i de correus enviats.

El dietari del Fonoll és un tractat de llengua. Mira que se’n publiquen, de llibres, darrerament. Però costa de trobar llengua

MÚSICA, VEU, POEMA, PUNY, PETÓ I BANDERA


6

Celdoni Fonoll

genuïna i valenta com la d’aquest dietari. Llegir-lo és una manera solvent d’aprendre a escriure. Perquè escriure no és ajuntar parau-les i algun signe de puntuació. Escriure és això que fa el Celdoni en aquestes pàgines que ara ens deixa llegir.

I aquesta és també una qüestió que fa atractiva la lectura: poder entrar a les cambres íntimes d’aquest home que escriu. Els dieta-ris, com les correspondències, són l’obertura de les finestres d’una masia personal que tant pot ser fosca com plena de llum, però que no tens l’oportunitat de transitar gairebé mai. I això els fa molt atractius. Són símbol de generositat de l’autor i de valentia. Aquest no n’és cap excepció.

Les cambres de la masia de Celdoni Fonoll són plenes de poesia, cançó, vida, natura, Països Catalans, lectura, consigna, indignació, amor, Lloll, amistat, admiració, lluita… El 2013 i el 2014 són anys de molta lluita personal i col·lectiva i el dietari és especialment intens i punyent. Celdoni, en vista dels grans desafiaments que la vida li posa davant, no deixa d’observar amb amor la cua tremo-losa d’una cotxa fumada que juga davant dels seus ulls. De fet, fa la impressió que és aquesta cua tremolosa la que ha donat força i convicció al Fonoll per tirar endavant quan res no era propici.

I aquesta cosa la pot fer també el país davant del moment greu que passa. Parar atenció a les petites coses i valorar-les en una di-mensió real, forta i severa, omple d’aire els pulmons, bomba sang a les venes i amplia la mirada sovint atrapada en les dinàmiques saturades de la política. El ball constant que ens proposa aquest dietari entre la joia i la indignació, entre la pàtria i el pètal, entre l’amor i les ganes d’oblidar, entre el vers suau i el vers contun-dent… aquest ball és la vida mateixa. I hem vingut a ballar.

Hi passen moltes coses, en aquestes pàgines. Són una mena de crònica personal de dos anys importants per a l’autor i per a tots els catalans. Són història impacient. De detall. D’observació intel-ligent i compromesa, o compromesa i intel·ligent —que són dues cares de la mateixa moneda. I observació també esmolada. Perquè el Fonoll no és de guardar-se res al pap. Les diu sense manies quan cal dir-les. I les pensa esmolades perquè les veu venir com qui fa anys que les observa. Plaer. Plaer de lectura, Celdoni!

Llegiu i feu llegir aquestes pàgines a la gent que estimeu. No hi ha cap regal més bo que el de la vida que omplen alfabèticament

Pere Cardús i Cardellach


7


aquestes pàgines que mai més no seran blanques, ni buides, ni si-lents. Que s’obrin les finestres i que corri l’aire d’una vida esclatant i generosa. Compartim la gelosia de la vida. VIDA que vol dir Va-lor, Idees, Dedicació i Acció. Vida, que vol dir música, veu, poema, puny, petó i bandera.

Pere Cardús i CardellaCh Periodista

Juny del 2017

Gelós de vida


9


El més habitual en un pròleg és que sigui una ressenya si fa no fa ben escrita —segons l’habilitat i l’experiència del prologuista— sobre el llibre que el lector és a punt de començar a cruspir-se. En aquest cas, però, deixant la meva capacitat i bagatge literaris a part, no puc evitar de fer entendre les pàgines que vénen a conti-nuació sense reflexionar abans sobre la persona que les ha escrites.

Celdoni Fonoll és el nom propi que signa aquestes pàgines. Una rúbrica evocadora per se que només pot pertànyer a algú com el poeta i transeünt del parc més bonic del món. D’una banda, Celdoni Fonoll és “cel”; cel de colors: blau, rogenc —de pluja i vent— o pot-ser ja del tot blau marí i tintat d’estels resplendents. Un cel que ens acompanya dia rere dia, observant-nos i aixoplugant-nos de l’uni-vers, i que no havíem vist mai d’una manera tan conscient com ara. Gràcies a l’atent i apassionat esguard del poeta de Calaf, hem après a valorar, estimar i contemplar amb uns altres ulls aquest llenç natural que ens cobreix, adonant-nos de la seva presència i agraint-li cada dia que hi sigui i ens delecti vibrant quan alcem els ulls per fitar-lo.

De l’altra, és “doni”, subjuntiu del verb donar, perquè tant amb la seva escriptura prodigiosa i vivaç com amb la seva serena exis-tència, l’autor és generós de mena i regala amor, receptes riquíssi-mes, passió per la llengua i per la pàtria, a doll i a cada línia, sense treva ni descans. Lliçons de vida a mansalva, farcides de la saviesa d’aquell que ha fet molt camí, i que en Celdoni ofereix amb el cor obert de bat a bat sense esperar-ne res a canvi.

I finalment, és “fonoll” aromàtic, fresc i salvatge. Ésser, capaç de copsar amb els cinc sentits la bellesa de la flora i la fauna de la

EL DRUIDA QUE MIRAVA PER LA FINESTRA


10

Celdoni Fonoll

nostra mare terra. Personatge enamorat de la natura, que quan no la té present, és capaç d’evocar-la en els versos més tendres i bells. Uns versos màgics —i ara també una prosa deliciosa— capaços de dibuixar una flor o d’entonar el cant d’un ocell en un bell retrat literari.

L’autor d’aquestes paraules és, doncs, un druida expert que bar-reja hàbilment en la seva marmita de tinta i paper les paraules jus-tes, les mètriques adequades, el tempo del seu caminar tranquil, la passió dels passatges més ardents, i la negror dels moments de cen-dra. En Celdoni ens ensenya a estar desperts, a estimar i a gaudir del transcurs de la passejada vital, hi passi el que hi passi, a través d’uns textos serens i alhora ferotges, gelosos de vida, amb frases que són voraces mossegades d’una existència volàtil.

Si en el primer volum el lector se sentia un voyeur privilegiat, en aquest segon volum, la finestra es torna més indiscreta que mai, i en Celdoni accepta compartir obertament un episodi punyent i complex, però alhora, i per sort, també amb final feliç. Ho expli-ca sense pèls a la llengua, com ja ens té acostumats, i com a bon romàntic deixa que el paisatge l’acompanyi en tot moment abra-çant-lo amb un estol d’ocells, emocionant-lo amb un aroma deter-minat o meravellant-lo amb el cromatisme de l’arc de Sant Martí.

El domini d’aquest gènere quasi documental, iniciat ja en un tímid però rotund primer dietari, es fa més palès en aquest segon volum. La confiança arriba als dits de l’autor-genet que, amb sensibilitat i destresa absolutes, tensa i destensa al seu antull els estreps d’aquesta segona part del dietari, tot oferint al lector un retrat fidedigne, per-sonal i genuí alhora, d’un moment tan convuls com l’actual.

Llegir Gelós de vida és meravellar-se del món que ens envolta. A cada expressió, a cada vers, hom necessita aixecar el cap de la pàgina i deixar-se amerar per aquella imatge recreada. La lectura és periodística, intimista, literària, política, gastronòmica... Tot un reguitzell de matisos que, de volum en volum, van confegint el ca-lidoscopi particular d’aquest savi poeta, cronista d’una època agi-tada, druida que guaita a través de la finestra i que regala pocions literàries tan màgiques i embriagadores com la que esteu a punt de començar a assaborir.

anna Mestre

Actriu, comunicadora i escriptoraMaig del 2017

Anna Mestre


A Lloll Bertran.


Ah, nit de nits,t’esguardo fascinat,embriac d’herbes,

febrós, malalt,tocat d’amor, de mort,gelós de vida.

C. F., “Set haikús santjoanencs”


anY 2013


17


17

GENER DEL 2013

Dimarts, 1 de gener.

Enceto el tercer any del dietari.

Cel grisenc, s’escapa alguna gota. A quarts de 12 del matí una cotxa fumada em visita a la terrasseta, pica menjar i va sacsejant el cos amb tremoladís de cua, tot d’una ha volat, mostrant cua i carpó ataronjats. Bonica visió. Bons auguris?

A la tarda s’aclareix. Tres estornells s’aturen a l’antena de te-levisió de davant de l’estudi i escampen xiulets sinistres. Mals au-guris?

Vaig al Teatre Condal a veure la bruixa Lloll al Geronimo Stil-ton. L’obra és fantasiosa i emotiva, molt ben dirigida per Àngel Llàcer, i l’actuació de la Lloll fent de bruixa Stria és, simplement, sublim. Hi he anat amb la fagotista Laura Guasteví, l’Enric Frigola i els néts, i el músic Manel Barea, els néts i tota la família. Hem acabat sopant a les 7 Portes la Lloll, la Laura, el Barea i jo.

Dimecres, 2 de gener.

Anticicló, minves o calmes de gener.

LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l’hivern la primavera, aixís el cel avui, i el sol i l’aire, obre de bat a bat balcons i portes i omple la casa de clarors, aimia.


18

Celdoni Fonoll

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures són avui. Fins a cada moment sembla que han d’esclatar en verdor les branques nues, que l’horitzó ha d’omplir-se d’orenetes, i que s’ha d’embaumar tota la terra. ¿No sents una frisança, dona? Digues, ¿no et sents la primavera a les entranyes? Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobessa, te donaria un bes al mig dels llavis, al davant de tothom, sense vergonya de besar i ser besat, que avui n’és dia. Som al mig de l’hivern: ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny del temps endintre, pro un dia com avui n’és la promesa. Si promesa tu em fosses, estimada, ja cap mena d’hivern en mi cabria, ni ara, ni després, ni mai, que portes tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Joan Maragall, Claror (1891-92)

Partit amistós de la Selecció Catalana de Futbol contra Nigèria. Empat a un. Comiat de Johan Cruyff com a seleccionador. La pri-mera gran manifestació esportiva i independentista de l’any feta al camp de l’Espanyol. Però hi podria haver anat més gent, no arri-baven a 30.000 persones. Enguany jo tampoc no hi he anat i l’he vist per televisió. Com altres anys, els jugadors catalans han de-mostrat que no saben l’himne nacional de Catalunya, perquè quan sona “Els segadors” tenen la boca tancada, excepte Piqué, Puyol, Bojan, potser Xavi i algun altre que l’obren prou tímidament. Que tinguem Selecció Nacional Catalana aviat i que s’acabin els partits de costellada!

A les 12 de la nit surto a la terrasseta i veig la constel·lació d’Orió. No és, ni de bon tros, tan brillant com la que vaig veure el mes passat des del Priorat —la pol·lució lumínica de Barcelona l’enterboleix— però la veig prou bé. Fa anys, en una nit febrosen-ca, vaig escriure:


19


PERTORBADA TANKA

Orió en focamenaça la nitocellada de por,en somni follde catàstrofe còsmica.

Dijous, 3 de gener.

Mentre llegeixo els diaris a Internet, ve la cotxa fumada a picar al platet del menjar. Ara ja comença de ser normal que vingui. Me n’alegro! És curiós que si l’any passat venia el pit-roig i no venia la cotxa, enguany és al revés, al pit-roig encara no li he vist el pèl, la ploma, vaja.

Anticicló, i diuen que n’hi ha per uns quants dies. Anticicló: sol i boira. Sol al litoral i a muntanya i boira baixa a l’interior. A Calaf ara no hi deuen veure més enllà del nas, una sensació que conec bé però que ja fa anys que no tasto. També sóc lluny de les fortes gebrades que provoquen la boira i el fred.

Divendres, 4 de gener.

Any d’aniversaris en el món de la literatura catalana. Heus-ne aquí alguns: cent anys del naixement de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985); Joaquim Amat-Pini-ella (Manresa, 1913 – Barcelona, 1974); Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Ciutat de Mallorca, 1913 – el Brull, 1938); Marià Villangómez (Ciutat d’Eivissa, 1913-2002); vintè aniversari de la mort de Vi-cent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993), i de Jo-sep M. Llompart (Palma, 1925-1993).

El cantant Paco Ibáñez defensa la independència de Catalunya a la televisió argentina. Diu: “Catalunya ha expressat un desig d’alli-berar-se, de ser lliure, de tenir el destí a les seves mans, de tenir el poder de decidir. I serà el que diguin els catalans. Si els catalans tenen aquesta voluntat, com pots impedir a un poble que sigui el


20

Celdoni Fonoll

que vol ser? Els argentins també van ser espanyols fa dos-cents anys, oi? I ho van deixar de ser, oi?” Tot això ho ha dit, és clar, en espanyol, però acaba l’entrevista en català: “Sempre diré Visca Catalunya! Visca Catalunya eternament! I ho diré fins després de mort.”

—Gràcies, Paco!

Entrevisten el rei dels espanyols a la televisió espanyola. No es parla ni del cas Urdangarín ni de l’elefant mort a Botswana, però sí que es parla contra el procés català. Armand de Fluvià, expert en aquesta monarquia, diu en una entrevista a VilaWeb:

El rei Juan Carlos és poc intel·ligent, inculte i des de sempre només li han agradat les dones i la caça. És un tarambana. Té, pel cap baix, dos fills bastards i, de fet, si féssim una prova d’ADN a la família reial, ens enduríem més d’una sorpresa.

—Fora el tarambana i visca la República Catalana!

Espurneig de flors de mimosa al jardí de Can Trias. Ben aviat esclats de foc d’Acacia dealbata al parc Güell.

A les 6 de la tarda —es nota que el dia s’allarga— en un cel moradenc i llis, una estela rogenca d’avió per tota traça ponentina.

Dissabte, 5 de gener.

M’agrada el cel tan serè, tan blau, tan net de les calmes de gener!

Exministres espanyols del PP, del PSOE i, fins i tot, de la difunta UCD creen una fundació espanyolista: “Fundación España Cons-titucional”. Cal recordar, un cop més, Josep Pla: “No hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’es-querres.” És curiós que una frase semblant m’ha aparegut aquests dies tot llegint El quadern gris, versió Garolera: “Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet.” (pàg. 285 de l’edició de Narcís Garolera). La frase que s’ha fet fa-


21


mosa atribuïda a Pla diria que és la que he escrit primer, no sé on la va dir ni a quin llibre pertany, però és plena de raó.

Al bandarra Rodrigo Rato, exvicepresident del gobierno, exmi-nistre d’Hisenda, exdirector de Bankia —sí, ecs!— i imputat per fal-sificació de comptes, administració deslleial, maquinació per alterar el preu de les coses i apropiació indeguda, li han donat un càrrec a la Telefònica. Al país dels lladres —que a nosaltres ens van entrar per Almansa— ho pelen així. Premi a la incompetència i el frau. Aquest subjecte és el cinquè pitjor directiu del món de l’any 2012, segons la revista BusinessWeek. NOSTRESINYÓ, qui Déus est, el té clissat:

NOSTRESINYÓ @NOSTRESINYOSAPIATS RODERIC RATO QUE LO PERE BOTERO JA VOS

ESPERA PER POSAR·VOS LA BARRA QUE HAVETS PER ON VOS FAÇA TORNAR LA VERGONYA QUE NON HAVETS.

Però, de fet, a Espanya molts excàrrecs polítics, de Felipe González a Ansar, són ben col·locats. D’això en diuen “portes giratòries”, oi? Tots, de dretes o d’esquerres, amorrats a la mamella de grans empre-ses a les quals havien afavorit quan tenien poder. Xucladors espa-nyols. Gran democràcia, l’espanyola! (Un tal Zaplana cobra, diuen, 600.000 euros a l’any per ser assessor de Telefònica. Aquest paio del PP, que va ser president de la Comunidad Valenciana i ministre espanyol, va dir que havia entrat a la política per forrarse.)

Al parc hi fa un bon sol i devem estar a 18 o 20º. Un xicot toca la guitarra i s’esgargamella cantant rumba catalana i, de tant en tant, ho fa en català; tot d’una, aixecant un munt de pols de terra, passa, corrent, un ramat de manters i s’amaguen de la Guàrdia Urbana, que mai no els diu res, bosc endins; les merles estan prou alegres i xisclegen a estones; els ametllers del forat del Vent aviat floriran, i els turistes van badoquejant i fotografiant per aquí i per allà. Avui m’han enxampat en tres o quatre fotografies caminant a tot drap, tal com solc fer.

Poc daurat i prou morat es fon el dia.


22

Celdoni Fonoll

Diumenge, 6 de gener.

“Els Reis de l’Orient / porten coses, porten coses, / els Reis de l’Orient, / porten coses per’ la gent”, cantàvem de petits. Ara la canalla té massa joguines, ja ho diuen els educadors: “Tenir massa joguines és avorrit i antieducatiu.” Parlant d’això no puc deixar de pensar en un dibuix de Cesc, el ninotaire poeta, d’una portada an-tiga de la revista Cavall Fort: un nen carregat de joguines mira des d’un balcó i es deleix d’un altre nen una mica mal vestit, que arros-sega pel carrer una capsa de cartró lligada amb un cordill. Quina gran revista, Cavall Fort! Quin gran dibuixant, Cesc! Estic orgullós que em fes un dibuix per a la coberta de la desena edició de l’anto-logia La poesia a l’escola (1987) i per a la caràtula del disc Mercat de Calaf (1991). Els originals de tots dos dibuixos, i algun altre de Cesc, són, ben emmarcats, a les parets del menjador de casa.

Cap a les 2 de la matinada he sortit a la terrasseta de l’estudi i he vist el cel estrellat com potser no l’havia vist mai a Barcelona. El potent anticicló que hi ha damunt nostre i damunt de mitja Euro-pa, i el vent moderat que fa, ofereix els cels tan estrellats d’aquests dies. Pujo al terrat de dalt i el panorama de la volta celeste encara és més impressionant: Orió i el Carro Gros —no pas “gran” com diuen els mesells lingüístics— presideixen la nit de Reis, i una mu-nió d’estrelles els acompanyen. L’estel Polar, senyor del firmament, ens observa, impassible, sense moure’s de lloc.

Al parc hi sento la primera flaire de mimosa d’enguany en passar per la vora de les de Can Trias que, de mica en mica, van florint.

Vénen a sopar —després de tornar a veure el Geronimo Stilton amb la bruixa Lloll/Stria— l’Isaac, l’Olga i els fillols Elna i Gerber. Quan arriben a casa els tinc ben parada una bona taula. Estan una mica constipats i, com que tinc pànic als refredats, els dic rient: “Vosaltres esteu empestats i jo estic espantat!” Els hem donat els nostres regals de Reis: el joc del Nan Casteller i dos llibres infantils molt ben il·lustrats. Avui el Gerber no ha dormit com la darrera vegada que va venir i s’ha passejat contínuament per la cuina, el menjador, el passadís… Com més va més espavilat sembla, té una mirada viva, no perd ni la vitalitat ni la gana i parla a la seva ma-


23


nera. A l’Elna li agrada de fer composicions amb els adhesius de la nevera, i les fa amb molta gràcia. L’Olga ens explica que al sopar de Reis que van fer ahir a casa seva amb avis i oncles algú va dir: “Hi som tota la família.” I l’Elna va respondre: “No, hi falten la Lloll i el Celdoni.”

Dilluns, 7 de gener.

Al parc he parlat amb un home i una dona de Sardenya i amb un noi argentí que anava amb dues noies xineses.

La parella sarda m’ha preguntat el nom de la figuera de moro i hem parlat una estoneta de Catalunya, de Sardenya, de l’Alguer… M’han dit que trobaven Barcelona neta, els he manifestat la meva sorpresa i me l’han comparada amb Marsella i m’han dit que Bar-celona era molt “polida”. Vaig ser, fa anys, a Marsella i potser sí que no la recordo gaire neta, el que en recordo és el xivarri de les nits al barri on jo dormia. Els he parlat, en català, de Catalunya, de l’anhel d’independència i he acabat dient: “Visca Catalunya i Sardenya lliures!” Han somrigut i ho han entès.

El noi argentí i les noietes xineses els he trobat quan ja tor-nava del parc, davant de can Ponti. M’han preguntat on era el parc Güell, els ho he indicat i hem parlat una mica. Jo en català, com sempre, i els he preguntat si m’entenien. El noi m’ha dit que una mica i hem acabat parlant de castells i de castellers arran de l’interès que hi tenia una de les noies xineses que quan obria la boca mostrava, a la manera dels xinesos, les dues dentetes de dalt. Amicalment ens hem dit adéu, i ells també han dit aquest bon mot català de comiat: “Adéu!”

Mala notícia per al món del llibre, per a la cultura i per al país: tanca la llibreria Catalonia de Barcelona després de 88 anys. Ha sobreviscut a una guerra, al franquisme, a un incendi, a un conflic-te immobiliari, però no ha sobreviscut a la crisi actual. Preocupa-ció: sense cultura no hi haurà país.

Una altra mala notícia: Gres Català tanca. Era una empresa dels Sugranyes, de Calaf, que tenien bòbiles, rajoleries. Jo hi havia treballat, primer a Ceràmiques Sugranyes (ells ho escrivien amb


24

Celdoni Fonoll

ñ) i quan van començar de construir Gres Català (ells, aleshores, en deien Catalán, després en van dir Català), cap allà el 1974 em van passar a administrar, com a comptable, la construcció de la nova fàbrica dedicada a la fabricació de gres. Hi vaig ser un any i mig si fa no fa —a l’abril de l’any 76 me’n vaig anar del poble per dedicar-me del tot a dir i a cantar versos, cosa que fins aleshores ho compaginava amb la feina al gres—, i hi van invertir una gran calderada de diners que, mal m’està dir-ho, vaig controlar escru-polosament. Em sap molt greu que hagin hagut de tancar. Era una empresa familiar antiga i va arribar a ser, quan jo hi treballava, una de les més importants del poble, si no la més important. Més aturats, més pobresa a Calaf. Em sap molt greu pel poble i pels Sugranyes: el Vicenç, la Lola, la Rosa, l’Isidre, la Marisa…, amb qui sempre he tingut una relació prou cordial.

Arran del mesellisme lingüístic: “Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques; al fet que sigui una llengua de per riure […] subor-dinada.” (Del discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol del 2009.)

Es veu que faran El retaule del flautista a TV3 i a la promoció he sentit que canten “no ens anirem d’aquí”, la versió original deia: “no ens n’anirem d’aquí”. Els mesells lingüístics ja s’hi han cruspit un pronom feble.


Matí atabalat tot parlant amb directors de sucursals de bancs. Els banquers —no els pobres directors de sucursals que fan el que els manen des de més amunt— són fonamentalment malèfics però, si us plau per força, hem d’anar a espetegar a les seves urpes usu-reres.

Dia clar, amb calitja ran de mar. Camino, amb el meu pas de-cidit de cada dia, per un parc gairebé —increïblement— desert i polsós. Convé que plogui. Veig les primeres flors als ametllers bords del forat del Vent. Recordo una tanka de Carles Riba a uns ametllers autèntics:


25


Penso en vosaltres,ametllers de Siurana,blanca esperançad’efímeres banderesen l’aspror irremeiable.

Quatre abelles xuclen el nèctar de grogues mimoses i de blancs marfulls.

Un nou ponent insípid. I una altra nit sorprenentment estrella-da a Barcelona.

Dimecres, 9 de gener.

Truca una dona al mòbil de la Lloll. Contesto jo i faig de repre-sentant sense dir el meu nom. La dona vol enviar una informació, li dono la meva adreça de correu electrònic i dic: celdoni…, i la dona, que pel que es veu no sabia que la Lloll vivia amb mi, em talla: —Com Celdoni Fonoll? I continuo celdoni@… La dona, sor-presa, es posa nerviosa i riu.

Núvols de pols al parc quan passen els cotxes de la Guàrdia Urbana. On ets, pluja?

Dijous, 10 de gener.

Dia enlleganyat. Fresca i fred.

On encara hi ha la llibreria Catalonia, a l’estiu hi haurà un Mc-Donald’s. Vergonya!

Mentre la meva cançó “Per un petó” s’atansa amb penes i treballs a les 1.000 visites al YouTube, la carallotada d’un coreà —“Gangnam style”, en diuen—, passa dels 1.000 milions. El món és injust i com més va, més estúpid. —Això darrer no ho dic pas per les poques visites al meu petó, és clar, sinó per l’èxit de verti-gen de l’animalada coreana. De tota manera, val més ser tortuga persistent que llebre esbojarrada:


26

Celdoni Fonoll

LLEBRE(La llebre i la tortuga)

La fatxenda llebre del saltar esverat,de la ziga-zagaentre el bosc i el prat,ignora la bramaque va pel sembrat.

La silent tortugadel viure calmat sota la cuirassa,amb pas meditat, persistent, tossuda,sempre l’ha avançat.

Isop, La Fontaine,quan d’això han parlat,d’homes i —oidà!—, doneshan fet el retrat.—Bé prou que ho sabies,lector desvetllat.

Divendres, 11 de gener.

Torna la lluminositat del dia i una certa bonança, però ens atan-sem a la sempre freda setmana dels barbuts.

Surt una petita ressenya de l’Abril florit al suplement “Cultura” d’El Punt Avui. La signa en David Bueno i Torrens, professor i in-vestigador de genètica de la Universitat de Barcelona i divulgador de la ciència, que ja m’havia fet alguna altra bona crítica dels meus llibres de versos de natura.

Al parc amb la Lloll: veiem el primer puput de l’any que jo di-ria que pertany al petit nombre d’aquesta bonica espècie que no emigra i hiverna aquí; sentim el primer flauteig tímid de merla, al


27


capdamunt de l’aqüeducte dels Enamorats; la papallona de la rei-na ha sortit a prendre el sol sota el turó/talaiot de les Tres Creus i un ramadet de quatre tudons magnífics passa, volant, i s’atura en uns pins blancs esborrifats.

D’un correu de l’amic Antoni Batista a qui envio, de tant en tant, fragments d’aquest dietari:

M’agrada molt el teu dietari. Si l’edites, ja m’agradaria de dir-hi alguna cosa en algun format: pròleg, epíleg, presenta-ció…

Dissabte, 12 de gener.

Un clap de cel. Aquarel·la blava amb núvols blancs finíssims.

Preparo un platet combinat per a la cotxa: avellanes, ametlles i panses, tot tallat ben menut, el deixo al terrat i apareix l’ocell i comença de picar. Ha vingut de seguida, em devia vigilar per si li posava la teca. Pica de tot però veig que li agraden sobretot els trossets de pansa. Ve, se’n va i torna una vegada i una altra i no para de menjar. A veure si s’atiparà més del compte i no podrà alçar el vol! Però això només passa als voltors quan s’han afartat massa, i no a les petites i lleugeres cotxes fumades. Vaig parlar-ne a la meva versificació de l’ocellàs carronyaire:

VOLTOR(Gyps fulvus)

De tan amunt que voltesni ets albirat,

planador majestàticdel coll pelat.

Pro si filustres teca,baixes tibat,

i, afamat, t’esbatussespel millor plat.


28

Celdoni Fonoll

Amb el ventrell ple, semblesalatrencat,

i dius: “Que voli un altre,jo m’he afartat.”

Senyoràs de l’altura,de l’espadat,

ets au de llarga vida,voltor cepat.

Vet aquí com, tot escrivint, la menuda cotxa (14,5 cm) m’ha portat a parlar del gros voltor (95-105 cm). Els camins del dietari són imprevisibles.

Dos gavians argentats planegen davant de l’estudi i un s’atura a una xemeneia propera. Vistos de la vora són grossíssims, fan impressió.

Es mor l’actriu Anna Lizaran a 68 anys per culpa del maleït càncer. Era filla d’Esparreguera, germana de Lola Lizaran, la Mare de Déu de la Passió d’Esparreguera, que també es va morir de càncer fa deu anys. Gran dona de teatre, un dels primers papers que va fer a la televisió va ser a la sèrie Laura (TV3, 1998-99), protagonitzada per la Lloll. Lamento profundíssimament la seva mort, però passo de determinades ploreres hipòcrites de la mal anomenada “família teatral”.

Piulet sense comentaris:

Rafael Pous ||*|| @Pous —¿Cuánto cuesta? —Disset amb cinquanta. —No entiendo el

catalán. —Dieciocho con cincuenta. —¿No me había dicho 17,50? [Cas real].

Diumenge, 13 de gener. [13.1.13]

Dia ennuvolat, gris, fred. Comença fent el xim-xim i acaba plo-vent de debò.


29


De l’escrit “Guerra unionista” d’Andreu Barnils a VilaWeb:

Per exemple, l’esbroncada monumental que el rei d’Espanya va fotre per telèfon al Conde de Godó. Segons informava El Mundo ja fa temps, i detallava el periodista Ignacio Escolar aquesta setmana, el rei va trucar enfurismat al conde per la de-riva independentista del diari La Vanguardia. L’esbroncada va ser duríssima. De les que fan història. I també fou llarguíssima, parlem d’hores al telèfon. Pocs dies després, segons Escolar, el Conde de Godó ingressava a l’hospital. Atac de nervis. El com-bat unionista, doncs, acabava amb un ferit d’alta graduació.

He parlat de la guerra unionista al dietari sense tant de detall.

A les 7 de la tarda vaig a veure la darrera funció del Geronimo Stilton amb l’Antoni Batista i l’Àfrica, la seva companya. Actuació intensa i llàgrimes en acabar. Els nois i noies de “La companyia de la fantasia” són joves i sans, autèntics. Tant de bo que no es facin malbé, cosa que en aquest món del teatre passa sovint. Paraules tendres i emotives de la Lloll al final, presentant tots els perso-natges. L’Enric Cambray —el bon amic Cambray— ha presentat la Lloll amb paraules d’admiració i d’estima. Grans ovacions del públic. Després hem anat a sopar amb el Batista i l’Àfrica —una dona bonica, amable, afable, amb qui et trobes bé de seguida—. Hem parlat, hem criticat, hem rigut, hem estat bé! L’Antoni ens ha regalat el seu llibre Catalunya i Euskadi, nació còncava i convexa.

Dilluns, 14 de gener.

Duran “té uns collons estratosfèrics”, diu Sala i Martín. Aquest gran economista també demana: “Que s’acabi el joc de la puta i la Duraneta”.

Així com n’hi ha que han nascut amb la flor al cul, també n’hi ha que han nascut amb el càrrec al cul. Van passant d’un càrrec a un altre com aquell que es canvia els calçotets (o les calces). Pro-fessió: els seus càrrecs. Quina càrrega per a nosaltres, els pobres “carregats”…!


30

Celdoni Fonoll

Fa fred, i uns núvols crepusculars ventejats i rogencs n’anuncien més. Som a la setmana dels barbuts.

Envio “El pont i el riu” als meus contactes. La lletra és d’Agus-tí Bernaus, que vaig adaptar una mica i musicar i enregistrar fa temps. Ha estat reeditada al CD Antologia (2008) i és al YouTube. La Lloll també hi canta. Cançó dedicada als sapastres amb poder:

EL PONT I EL RIU

Quan teníem riu no teníem ponts,ara tenim pontsi no tenim riu.

Encar hi ha qui diuque, entre pont i pont,és imperatiubastir un altre pont.

No sap el que diu.El que corresponés, primer fer un riui després, el pont.


Núvols, vent i fred. Grans nevades al Pirineu. Al migdia s’asse-rena però el fred i el vent continuen tallant el bacallà. “Fa un fred que talla (o que pela)”, es diu.

Directe!cat: Sala i Martín posa La Vanguardia i altres mitjans contra les cordes pel tracte de favor a Duran i Lleida, “perquè és valuós per rebentar el procés sobiranista”, ha dit.

VilaWeb. Vicent Partal, “La covardia de Duran”. Duran, en trenta-un anys, no ha votat mai contra Convergència, però li ha fet un xantatge permanent. Perquè viu d’això.


Gelós - Cossetània EdicionsA quarts de 12 del matí una cotxa fumada em visita a la terrasseta,...

Documents

Transcript of Gelós - Cossetània EdicionsA quarts de 12 del matí una cotxa fumada em visita a la terrasseta,...