gener, febrer, març, abril 2000

El coronel ocell del 9 de novembre al 3 de desembre de 2000 SALA TALLERS

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2000/2001

El coronel ocell

de Hristo Boitxev

Direcció: Rafel Duran

Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i la Companyia La d’Hac

Sala Tallers

Del 9 de novembre al 3 de desembre de 2000

El coronel ocell

De Hristo Boitxev

En un petit centre psiquiàtric situat en un monestir abandonat i perdut en un racó qualsevol de les muntanyes dels Balcans, sis pacients i un doctor sobreviuen aïllats del món, mig morts de fred i de fam i amb l’amenaça constant dels llops. El seu únic lligam amb la realitat és un petit televisor sense so. Una nit, l’OTAN deixa caure, per error, ajuda humanitària i uniformes militars. Tot canvia… El coronel ocell, del dramaturg búlgar Hristo Boitxev (1950), va ser la revelació el juliol de 1999 del Festival d’Avinyó amb un gran èxit de crítica i de públic. Es tracta de la cinquena obra d’un autor pràcticament desconegut entre nosaltres, que tracta de les paradoxes de la guerra des d’una perspectiva refrescant i sorprenent.

El coronel ocell

de Hristo Boitxev

Traducció del búlgar Maia Guénova i Joan Casas

Direcció Rafel Duran

Escenografia Rafel Lladó

Vestuari Mariel Soria

Il·luminació Maria Domènech (a.a.i.)

Muntatge musical José A. Gutiérrez

Caracterització Gemma Planchadell

Postisseria Carles Montosa

Coreografies Andreu Bresca

Ajudant de direcció Héctor Lozano

Repartiment

Joan Carreras Matèi Matéev

Joan Cusó Kiro Pénev

Carme Fortuny Petrana Antònova

Jordi Martínez Hatxo Ivanov

Jordi Puig “Kai” Doctor

Mingo Ràfols Daüd

Artur Trias Domitri Fetíssov

Veus en off

Milos Aleksic veu televisió

Manel Barceló xofer

Mercè Mariné locutora

Equip tècnic i de gestió de Companyia La d’Hac- Bitò Produccions S.L.

Tero Guzman (Realització escenografia)

Saúl Martínez (Realització vestuari)

Manuel Peña (Realització vestuari )

Carles Montosa

Cristina Francés (Assistència de Producció)

Carles Manrique (Cap de Producció)

Coproducció

Teatre Nacional de Catalunya i Companyia La d’Hac

Producció Executiva i distribució de gira:

Bitò Produccions S.L.

Col·laboració:

Govern Balear de les Illes Balears. Conselleria d’Educació i Cultura. Direcció General de Cultura.

Consorci per al foment de la llengua catalana i la projecció exterior de la cultura de les Illes Balears.

Durada: 1 hora 45 minuts

“només els ocells i els homes poden volar.

Els ocells amb les seves ales,

i els homes amb el seu esperit.”

El coronel ocell

(escena 3. Segona part)

Bulgària també és dels Balcans?

No és massa corrent trobar obres de teatre contemporani que siguin una sàtira política i que alhora ens parlin amb tanta tendresa i gravetat de la nostra història més immediata. I dic nostra perquè ha entrat a casa durant massa anys per la pantalla de la televisió i s’ha assegut al sofà en forma de diaris i revistes. Fins i tot hem dinat i sopat amb ella!. Parlo de la guerra, del genocidi (perdó, en llenguatge políticament correcte se’n diu conflicte) dels Balcans. La guerra que a les portes del segle XXI ha esdevingut el símbol tràgic i la ferida oberta d’aquesta Europa que alguns suposen tan moderna, tan pròspera i tan civilitzada.

Hristo Boitxev, des de la seva Bulgària natal, construeix una faula sobre la solitud, l’oblit, l’aïllament, les aspiracions i la desesperança que viuen avui els països de l’antic bloc de l’est, amb les guerres de Bòsnia o de Kosovo (tan se val quina d’elles és) com a paisatge de fons. Desemmascara en clau d’humor els mecanismes del poder i reivindica el dret a la diferència amb clares ressonàncies del teatre de l’absurd. I ho fa a través dels bojos, perquè els bojos des de fa molt temps han estat els exclosos de la societat. I desenvolupa la trama a partir d’un error. Un greu error, ni més ni menys que de la ONU. Perquè sense aquest error la faula no podria ser el que és.

Boitxev tanca el seu país, en una metàfora delirant, dins un antic monestir transformat en manicomi on cada malalt pateix les diverses paranoies que assetgen el seu poble. És evident, per tant, que El coronel ocell deu copsar als espectador búlgars d’una manera molt particular. Per nosaltres, en canvi, és l’altra cara de la moneda: una crítica virulenta a la sordesa de la Unió Europea. De fet, com a ciutadans d’aquesta Europa tan hipòcritament unida hauríem de sentir-nos responsables d’haver-los oblidat, de la seva confusió actual, de provocar-los la necessitat de voler ser escoltats i d’enlluernar-los fins al punt de fer-los creure que som la terra promesa. I això que no paren d’aixecar murs plens de filferro i de dictar ferotges lleis d’estrangeria!!.

He reflexionat molt sobre el final d’aquesta obra. Darrera d’un gag entranyable s’hi amaga la tragèdia quotidiana dels immigrants. Recomençar una nova vida. Sí, però quina? I amb quines condicions?. La història de l’Europa de l’est també és la nostra, perquè sense la complementació de les dues meitats no podríem escriure la història en majúscules.

Rafel Duran

octubre de 2000

El missatge doblement xifrat

Pròleg a l’edició del text de El coronel ocell

(TNC-Proa)

D’ençà d’Èsquil i dels seus Perses, sempre han estat una minoria –i tot sovint una excepció-- els textos teatrals que s’han provat de mesurar, d’una manera o d’una altra, amb la història immediata.

Aquesta peça del búlgar Hristo Boitxev és de les que s’arrengleren en aquesta perspectiva minoritària, i que de més a més fan servir, per posar-la en obra, les armes en aparença lleugeres de la comèdia. Només la conjunció d’aquestes dues singularitats ja podria explicar, segurament, el seu èxit internacional. Un èxit que ha estat més contundent encara a causa dels conflictes històrics concrets als quals fa referència --la catàstrofe dels antics països comunistes i el desastre balcànic--, que deuen ser justament aquells en els quals Europa reconeix la forma concreta i actual de la seva crisi de creixement.

Ara bé, hi ha coses inquietants en aquesta comèdia. I jo subratllaria, sobretot, el contrast entre la lleugeresa de la clau de gènere que ha triat l’autor, i la densitat metafòrica que la seva escriptura arrossega.

La proposta i el seu desplegament són d’una senzillesa absoluta, gairebé pueril i tot, però res no es limita a ser allò que sembla en una primera visió. Tot aspira a precisar-se en significats segons: l’isolament, el fred, l’espai religiós laicitzat (un monestir ortodox convertit en manicomi estatal), la bogeria, la reclusió, la curació, el cel com a camí de camins, la terra com a ruta difícil, el Danubi límit i ruta, els ocells, Europa, els Balcans, el caràcter repetitiu de les notícies, la sang en part russa de Fetíssov, la seva condició de militar, la cleptomania, la prostitució de frontera, la mania de ser invisible a causa de la pròpia petitesa, les Nacions Unides, l’OTAN, Estrasburg com a símbol doble: de la vella Europa i de la Unió Europea, i cal que conclogui amb un etcètera perquè estic segur que encara em deixo coses.

No estic segur que aquest contrast tan exagerat sigui una virtut dramatúrgica, però sí que n’estic, en canvi, que és un dels atractius majors de la comèdia, en primer lloc per a la creativitat dels directors d’escena.

En el moment que escric aquestes ratlles la difusió europea del Coronel ocell comença a ser important, a banda i banda de l’antiga cortina d’acer. Tenim notícies que se n’han fet o que se’n preparen posades en escena franceses, italianes, austríaques i alemanyes, per un cantó, i per un altre txeques, eslovaques, russes, sèrbies, bosniaques i –naturalment—búlgares. No crec que trobéssim gaires textos d’escriptura contemporània amb una distribució, diguem-ne bilateral, comparable a aquesta. I això ens hauria de fer pensar.

Em fa l’efecte que el senyor Boitxev ha tingut la traça d’elaborar un objecte que té l’aparença d’un text xifrat, però que no és de cap manera unívoc, sinó que s’ofereix a lectures molt diverses, divergents i tot, segons la perspectiva en la qual se situïn els responsables de la posada en escena i els seus espectadors. I parlo de perspectives artístiques, és clar, però també de constriccions geopolítiques.

A l’espai franco-germànic, suposada locomotora del projecte de construcció d’una Unió Europea ampliada, pot pesar especialment la imatge final dels captaires de l’est davant la catedral d’Estrasburg, i aquesta imatge pot organitzar una lectura més o menys orgànica de les diverses claus metafòriques. Als països de l’antic socialisme real, en canvi, jo diria que és probable que la condició mig russa, i alhora militar, de Fetíssov pugui fer aquest paper d’imatge organitzadora d’imatges. I encara podríem trobar, segurament, d’altres potencials jocs de contrast.

I nosaltres, des d’on ens ho mirem? Des de la fraternitat dels petits i perifèrics?

Voldria indicar, per acabar, la curiosa força que han tingut els éssers alats en els intents de convertir en ficció dramatúrgica els processos de reestructuració que emprèn Europa a la darreria del segle XX. Des dels àngels que es va inventar el cineasta Wim Wenders, perquè miressin des del cel el Berlin immediatament anterior a la caiguda del mur, fins a aquest Coronel Ocell, tot de remolins de plomes sobrevolen la història europea recent. ¿No serà la crida, adreçada a tots nosaltres, a la necessitat de retrobar una perspectiva continental, completament perduda a través de les llargues dècades de la guerra freda?

Ja he dit més amunt que, en la seva modèstia, em semblava que ens trobàvem davant d’una peça inquietant.

Joan Casas

Hristo Boitxev

Autor

Hristo Boitxev és autor de més d’una desena d’obres que s’han portat a escena en més de cent produccions a Bulgària i arreu d’Europa. Ha escrit diversos guions per a pel·lícules per a la gran pantalla i la televisió. Viu a Sofia, Bulgària.

1950 Neix el 5 de març a Orlovetz, un poblet del nord de Bulgària.

1974 Obté el títol d’enginyer mecànic a l’Institut Superior d’Enginyeria de Rousse, Bulgària.

1976-1985 Treballa com a director tècnic i cap d’una fàbrica.

1984 Estrena la seva primera obra: Aquella cosa.

1985-1989 Estudia crítica i arts teatrals a l’Acadèmia Nacional d’Arts Teatrals i Cinematogràfiques.

1988 Escriu Hospital regional i L’home subterrani.

1989 És escollit Dramaturg de l’Any (amb 40 produccions representant-se de forma simultània als escenaris dels teatres búlgars).

1989 Escriu L’última estació.

1990 Estrena la seva primera pel·lícula basada en Aquella cosa.

1990 Comença a participar amb regularitat a la televisió fent sàtires polítiques.

1996 Guanya una beca de l’Estat per rodar el seu guió El coronel ocell.

1996 Es presenta a les eleccions com a candidat a la presidència de Bulgària; utilitza l’espai electoral que té assignat per fer un espectacle de sàtira política; aconsegueix aproximadament un 2% del totals de vots.

1996 En el Concurs Internacional d’Obres Teatrals guanya el Premi Internacional del British Council a la Millor Obra Teatral amb El coronel ocell.

1998 Escriu el guió de la pel·lícula francesa El coronel ocell.

1999 Premi “Enrico Maria Salerno per la Drammaturgia Europea” (5ª edició).

El coronel ocell s’ha traduït, entre altres llengües, en català, anglès, francès, alemany, espanyol, rus, serbo-croata, txec, grec i suec.

Se n’han fet fins ara 25 produccions a 15 països europeus: 14 a Bulgària, dues a Macedònia (una d’elles encara en cartell), una a Belgrad (Judoslovensko Dramsko Pozoriste), Viena (Theatre m.b.H.), Praga (Theatre na Zabradli, encara en cartell), Londres (The Gate Theatre), París (Théâtre de la Commune d’Aubervilliers; estrenada a Avinyó el 1999; breu temporada a París i gira nacional per França l’any 2000), Grècia (Teatre Nacional del Nord de Grècia), Xipre (Teatre Skala), Suècia (Teatre Bhopa de Gotheburg) i Pittsburgh (Playhause Teater). També està prevista l’estrena a Roma, Los Ángeles (Repertory Theater), Estocolm, Brussel·les, Alemanya (Bonn, Weimar) i Oslo.

Rafel Duran

Direcció

Director escènic format a l'Institut del Teatre i a les sales alternatives de Barcelona. Autor i creador de diversos espectacles i de dramatúrgies amb textos no teatrals. L'any 1993 crea la companyia La d'Hac. La lletra Hac en l'alfabet català és muda. Intenta coexistir amb les altres lletres tot i la seva insignificància. Es fa veure a través de l'escriptura i a la seva manera ens sedueix perquè no la borrem. del mapa. Dóna guerra i intenta sobreviure a base de colzades, però com. tothom, el que val és ser estimada. Aquesta sensació era la que tenia el director Rafel Duran quan va crear la companyia teatral la d'Hac l'any 1993 amb la intenció de presentar les seves propostes escèniques més personals en la vessant del teatre contemporani. I fins ara no podem dir que no li hagi anat força bé.

Fins ara ha escenificat teatre contemporani i algun espectacle de creació multidisciplinar. Quan sigui gran amenaça en fer clàssics. No creu en les profecies de Nostradamus i diverses vegades ha estat víctima de la llei de Murphy.

Direccions escèniques realitzades:

- Hurracan d'Enric Nolla Companyia La d'Hac. Sala Beckett. Festival d'estiu de Barcelona. GREC'2000 Secció oficial.

- L'elisir d'amore de Gaetano Donizetti. Pavelló Galatzó. Santa Ponça. Ajuntament de Calvia. Mallorca. 2000

- Cantonada BROSSA de Joan Brossa. Teatre irregular. Espai Cabaret. Companyia Teatre Lliure. Teatre Lliure. Barcelona. 1999

- Peep-Show Verona. Variacions Shakespeare de Ralel Duran. Work in progress. Primera versió. Companyia La d'Hac. Sala Artenbrut. Barcelona. Versió convent. Convent de Sant Agustí. Festival d'estiu de Barcelona. GREC'99 Secció Oficial. 1999

- Perifèria Koltes, textos breus de Bernard-Marie Koltes (inclosa l'obra teatral Tabataba). Companyia La d'Hac. Sala Beckett. Festival d'estiu de Barcelona. GREC'98 Secció Oficial. Premi Serra d'Or a l'espectacle teatral. 1999. Premi de la Crítica de Barcelona a la interpretació femenina. 1998

- Valencia de Paco Zarzoso. Sala Beckett. Festival d'estiu de Barcelona. GREC'97. Secció Oficial. 1997

- Abans de la jubilació de Thomas Bernhard. Companyia La d'Hac. Sala Beckett. Barcelona. 1996

- L'alfabet de l’aigua de Ralel Duran. Companyia La d'Hac. Mercat de les Flors. Festival d'estiu de Barcelona. GREC'96. Secció Oficial. 1996

- A pas de gel en el desert d'Enric Nolla. Companyia La d'Hac. Espai de l'Escorxador. Sitges Teatre Internacional. 1996

- La Dida de Salvador Galmés-Maria Antònia Oliver. Teatre Principal de Palma de Mallorca. 1996

- Repúbliques de Lluís-Anton Baulenas. Sitges Teatre Internacional. Teatre Prado. 1995

- El joc de l’impudor d'Hervé Guibert. Companyia La d'Hac. Teatre Malic. Barcelona. 1994

- La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltes. Companyia La d'Hac.

Teatre Malic. Barcelona. Premi especial de la Crítica de Barcelona a la interpretació masculina, 1993. Premi de l'Associació d'actors i directors de Catalunya a la interpretació masculina, 1993.

- desNUDOS de Joan Casas. Companyia Eolo Teatro. Euskadi. Premio Ercilla al millor espectacle d'Euskadi, 1993.

- El mercat de les delícies de Ramon Gomis. Teatre Romea. Barcelona. Centre Dramatic de la Generalitat de Catalunya. 1993

- Don Giovanni de W.A. Mozart- L. da Ponte. Escola d'estiu d'Òpera. Teatre Fortuny de Reus. 1991

- Assalg d'Hac de Rafel Duran. (espectacle de creació amb textos de Peter Handke). Teatre Municipal de Manacor. Mallorca. 1990

- L'home de la flor a la boca de Luigi Pirandello. Projecte final de carrera. La Cuina. Teatres de L'Institut. Barcelona. 1989

- Zomit. La solidesa del fang dios un safareig d'aigua de Rafel Duran. Companyia dels Capsigranys. Teatre Municipal de Manacor. Mallorca. 1988

Rafel Lladó

Escenografia

Neix a Plama de Mallorca, on estudia batxillerat superior i cursos a l’escola d’Arts i Oficis.

L’any 1977 es trasllada a Barcelona, on es llicencia a l’Escola Superior d’Art Dramàtic i escenografia de l’Institut del Teatre.

Realitza els seus primers treballs com a ajudant d’escenografia de Fabià Puigserver, amb qui col·labora en les escenografies de Jordi Dandin de Molière, El balcó de Genet, La hija del aire de Calderón i Mare Coratge de Brecht.

Des de 1981 a 1993 treballa al Teatre Lliure de Barcelona, on realitza diverses activitats i participa en produccions d’obres de Txekhov, Shakespeare, Pirandelo, i òperes com La flauta màgica, fins a un total de més de 50 muntatges teatrals sota la direcció de Fabià Puigserver, Lluís Pascual, Pere Planella, Josep Muntanyès, Albert Boadella, Ariel Garcia Valdés, Carme Portaceli, Lluís Homar, Gerardo Vera.

Com a escenògraf ha diversificat els seus treballs en diferents muntatges realitzant escenografies per a les següents obres: Mort de dama de L. Villalonga; Les alegres casades de Windsor de Shakespeare; Benet Esteva de G. Sabrafim; Varennes de G. Cabrer; Foc colgat d’A. Ballester; La Vicenteta de Favara de la Cia. Els Joglars; La Dida de S. Galmés; Faust de L. Villalonga, i el vestuari d’Hurracan d’Enric Nolla.

Ha dissenyat l’escenografia i el vestuari per a les següents òperes: Bastien und Bastienne de Mozart; King Arthur de H. Purcell; Il Trovatore de Verdi, i La Cenerentola de Rossini.

Així mateix, ha dissenyat l’escenografia i el vestuari per als espectacles Monteverdi a Venècia al casal Solleric de Palma, i les òperes Dido i Eneas de Purcell, Acis i Galatea d’A. Lliteres, i Les hores del dia de Teleman al Castell de Bellver.

Mariel Soria

Vestuari

Nascuda a Jujuy, República Argentina. Cursa estudis de dibuix al Instituto de Directores de Arte, I.D.A., amb Alberto Breccia, entre d’altres, com a professor.

El 1966 s’incorpora a l’equip d’animació de Producciones García Ferré, on col·labora en una sèrie per a televisió i dos llargmetratges de dibuixos animats, treballs que combina amb la il·lustració infantil.

El 1975 es trasllada a Barcelona, on funda amb altres professionals el Colectivo de la Historieta, que publica la mítica revista Trocha, Troya. Col·labora com a il·lustradora i dibuixant amb les següents editorials i mitjans: Bruguera, Cavall Fort, Juventud, Teide, Ikusager, Planeta, La galera, el Periódico de Catalunya, Avui, La Vanguardia, Diari de Barcelona, el Víbora, Sal común, Torpedo, El Papus, Gimlet, Tótem, Zona 84, TBO, Madriz, Alter Linus, Virus, Pilote, Cul de Sac, Play Boy, Penthouse i El Jueves, on crea el personatge de Mamen, amb guions de Manel Barceló.

Col·labora amb l’editorial Presencia Gitana en els llibres España se burla del racismo i Europa se burla del racismo.

Participa entre moltes altres exposicions col·lectives a Papel de mujeres i Dones a Ciutat Vella.

A partir del 1988 inicia la seva activitat com a dissenyadora de vestuari per a teatre, en la que ha realitzat els següents treballs:

· Shylock. Dir. Luca Valentino. Monòleg amb Manel Barceló. Teatre Malic. 2000

· Daaalí. Dir. Albert Boadella. Cia. Els Joglars. 1999

· Strasnaia. Dir. Pep Bou i Ariel Garcia Valdés. 1998

· La increïble història del dr. Floït i el senyor Pla. Dir. Albert Boadella. Cia. Els Joglars. CDGC. Teatre Romea. 1997

· Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Rosa Novell. Teatre Joventut. 1997

· Nausica. Dir. Artur Trias. CDGC. Teatre Romea. 1997

· Un astronauta udola la lluma. Cia. Manel Barceló. Teatre Malic. 1996

· Medea mix. Dir. Magda Puyo. Cia. Metadones. Sala Beckett. 1996

· El visitant. Dir. Rosa Maria Sardà. CDGC. Teatre Poliorama. 1996

· Pluscuamperfecto. Dir. Carsten Ahrenholz. Sala Beckett. 1995

· La Bernarda es calva. Dir. Magda Puyo. Cia. Metadones. 1994

· La senyora Florentina i el seu amor Homer. Dir. Mario Gas. CDGC. Teatre Romea. 1994

· El vagabund. Dir. Ramon Simó. Sala Beckett. 1993

· La gorgona sentimental. Dir. Ramon Simó. Jornadas de Teatro Latinoamericano de Caracas.

· La Guàrdia Blanca. Dir. Pavel Khomsky. CDGC. Teatre Romea. 1993

· Nus. Dir. Ramon Simó. CDGC. Teatre Poliorama. 1993

· Melosa hiel. Festival de Mérida. 1990

· All talking, all singing, all dancing all Gershwin. Cia. Manel Barceló. Grec 88.

Maria Domènech

Il·luminació

Nascuda a Alacant el 1954. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, 1979. Diplomada en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona, 1980.

Vicepresidenta de l’Associació d’Autors d’Il·luminació (AAI).

Comença la seva trajectòria professional en el camp de la il·luminació , al Teatre Lliure de Barcelona (1984-1992), va intervenir en més de cinquanta muntatges teatrals, col·laborant amb directors com Fabià Puigserver, Lluís Pascual, Pere Planella, Josep Montanyès, Rosa Maria Sardà, Carme Portaceli, Xicu Masó, Lluís Homar. Ariel García Valdés, entre d’altres.

El 1989, becada per la Generalitat de Catalunya, realitza un estatge d’il·luminació en el Festival de Teatre d’Avignon amb Jean Pierre Vincent, i en el Théàtre des Amandiers a París, amb Klaus Grüber i Patrice Chéreau.

Durant la Temporada 93-94 s’incorpora com a ajudant d’il·luminació al Gran Teatre del Liceu, realitzant el disseny d’il·luminació de Turandot i Lucia de Lammermoor al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Des del 1994 col·labora assíduament amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Ha fet el disseny d’il·luminació d’un gran nombre d’exposicions com El Dublín de James Joyce (Premi FAD de Disseny), Art i Poder, Les cases de l’ànima, Les Lisboes de Pessoa, Madrid-Barcelona, La ciutat Sostenible, El Somriure del Monstre, L’Islam i Catalunya…, amb arquitectes com Dani Freixas, Òscar Tusquets, Fernando Marzá, Pedro Azara, Lluís Pau…

Entre els seus treballs hi ha també la il·luminació del Museu Dalí de Figueres, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu del Cinema de Girona, el Monestir de Santes Creus a Tarragona, L’Abadia de Fontenay a França, L’Espai Gaudí a la Pedrera de Barcelona (Premi de la Crítica d’Art).

Com a dissenyadora d’il·luminació freelance ha diversificat la seva feina en els diferents àmbits de les arts escèniques: teatre, dansa, òpera, etc. Ha participat en Festivals com el d’Itálica a Sevilla, el Festival de Otoño de Madrid, el Grec de Barcelona. Ha col·laborat amb directors com Konrad Zschiedrich, Teresa Vilardell, Víctor Batallé, Xicu Masó, Josep M. Mestres, Carlos Lasarte, Imma Colomer, Carme Portaceli, Rafael Durán, Magda Puyo, coreògrafs com Gelabert-Azzopardi, Sabine Darendorf, Mercè Boronat, Àngels Margarit i directors d’escena com Stefano Poda, Rafael Lladó, Jaume Martorell, etc. També ha treballat en òperes com Madama Butterfly, La Flauta Màgica, Don Giovani, Un Ballo in Maschera, Anna Bolena, Carmen, Acis i Galatea en diversos teatres d’Espanya i Sudamèrica.

Dels seus darrers treballs cal destacar les exposicions Temps de ràdio, El Cosmos, Equipatge per al 2000 i Les cultures del treball al CCCB, i els muntatges Mein Kampf, Els vells temps, Contra l’oblit i Por menjar-se ànima amb Carme Portaceli, L’Edat de la Paciència, d’Àngels Margarit-Cia. Mudances (al TNC), Bernadeta xoc amb Magda Puyo, Hurracan amb Rafel Duran, i Un cop baix i Titus Andrònic amb Àlex Rigola i Solness, el constructor d’Ibsen, dirigida per Carme Portaceli a la Sala Petita del TNC.

La companyia

Rafel Duran (director)

Joan Carreras

Joan Cusó

Carme Fortuny

Jordi Martínez

Jordi Puig “Kai”

Mingo Ràfols

Artur Trias

* Els currículums dels membres del repartiment estan a la vostra disposició al departament de comunicació

El coronel ocell

de Hristo Boitxev

Direcció: Rafel Duran

Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya

i la Companyia La d’Hac

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Tallers

del 9 de novembre al 3 de desembre de 2000

Obra recomanada Connecta’t

Horari de les representacions:

Dimarts 17.00 i 21.00 hores

De dimecres a dissabte 21.00 hores

diumenge 18.00 hores

Preu de les localitats 2.600 pessetes

Dijous, dia de l’espectador 1.950 pessetes

PAGE

14