U

Generalitat de CatalunyaDepartament de la Presidència

Secretaria General de Joventut

Barcelona, 2001

Generació @La joventut al segle XXI

Carles Feixa Pàmpols

Generació @La joventut en l’era digital

U

aportacions12

Observatori Català de la Joventut

Carles Feixa Pàmpols

©

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

Generalitat de CatalunyaDepartament de la PresidènciaSecretaria General de Joventut

Feixa, CarlesGeneració @ : la joventut al segle XXI. - (Aportacions ; 12)BibliografiaISBN 84-393-5435-5I. Catalunya. Secretaria General de Joventut II. Títol: Generació @ III. Títol: Generació arrova IV. Col·lecció: Aportacions ; 12 1. Joventut - Història - S. XX 2. Generacions - Història - S. XX3. Joves - Catalunya - Condicions socials - S. XX 4. Societat de la informació304-053.7”19”(091)

1a edició: juny 2001Tiratge: 3.500Impressió: Papers 99D. L.: B-30.756-2001ISBN: 84-393-5435-5

3

ÍNDEX

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5

1. La construcció temporal de la joventut . . . . . . . . . . . . . .7

2. El rellotge de les generacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11

2.1. El rellotge de sorra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11

2.2. El rellotge analògic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15

2.3. El rellotge digital . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20

3. Generació XX . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .27

3.1. Generació A (adolescent) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28

3.2. Generació B (boy scout) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30

3.3. Generació K (komsomol) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31

3.4. Generació S (swing) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33

3.5. Generació E (escèptica) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35

3.6. Generació R (rock) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37

3.7. Generació H (hippy) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39

3.8. Generació P (punk) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40

3.9. Generació T (tribu) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42

3.10. Generació X (xarxa) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43

4. Generació @ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45

4.1. Generació X versus generació @ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45

4.2. Espai local versus espai global . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .46

4.3. Temps real versus temps virtual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47

4.4. Sedentarisme versus nomadisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48

4.5. Tribu versus xarxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49

5. La construcció juvenil del temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50

6. Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .56

6.1. Sobre el temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .56

6.2. Sobre la joventut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57

6.3. Sobre el temps dels joves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58

PRÒLEG

“Com les fulles dels arbres neixen i moren,

així passen de l'home les edats:unes fulles tomben per terra

els vents freds de tardor i unes altres les cria la selva quan floreix, i ufanoses creixen

a l'alè vital de la primavera;i les generacions dels homes

així són: aquesta creix,aquella mor.”

Homer, La Ilíada

Aquest assaig proposa un viatge en el temps dels joves que evocal'odissea a l'espai —2001: una odissea de l'espai— amb què Kubrick vafascinar molts adolescents de la meva generació. Doncs les edats de lavida són —com en els temps d'Homer— estacions en la història de lahumanitat, però també metàfores del canvi social. I, com en l'epopeiad'Ulisses, només podem tornar a Ítaca després d'haver recorregut elstemps i els espais que configuren la nostra identitat. El text s’ha d’enten-dre com un joc de metàfores en construcció més que no pas com un dis-curs teòric acabat. Reuneix cinc capítols diversos, agrupats a partir d’unalògica transversal (a manera de collage més que no pas com a maons d’unedifici construït)1.

Per això el camí s'enceta amb un viatge als orígens de la joventut, apartir de la metàfora del rellotge, tot analitzant l'evolució de tres tipus desistemes cronològics —el rellotge de sorra, el rellotge analògic i el rellot-

51 Agrairé molt als lectors els comentaris i les crítiques que em vulguin fer arribar sobre aquest text,a l'adreça electrònica següent: <Feixa@geosoc.udl.es>.

ge digital— que es relacionen amb tres models alternatius de transició ala vida adulta. Tot seguit, fa un recorregut per les principals teories sobrela joventut formulades al llarg del segle XX, el qual es podria anomenar,amb propietat, “el segle dels joves”. El viatge acaba amb un retorn al futur—aquest 2001 ple d'incerteses— i suggereix algunes paradoxes delmodel de joventut emergent a començaments del segle XXI, joventutque proposem batejar com a “generació @”. Finalment, l'assaig es clouamb un epíleg sobre la construcció juvenil del temps mitjançant la recu-peració d'algunes imatges cinematogràfiques al voltant de l'odissea juvenilque va des de Tarzan fins a Blade Runner, passant per Peter Pan2.

6

2 Aquest text es basa en diversos cursos i conferències duts a terme a Europa i Amèrica Llatina enels darrers anys i que fins ara restaven parcialment inèdits. La primera part (“La construcció tem-poral de la joventut”) desenvolupa algunes metàfores exposades en el meu llibre De jóvenes, ban-das y tribus (Barcelona, Ariel, 1998). La segona part (“Del rellotge de sorra al rellotge digital”) vaser presentada inicialment en la “II Reunión Nacional de Investigadores sobre Juventud” (Mèxic,desembre de 1998), i se n'ha publicat una versió resumida a la revista colombiana Nómadas (núm.13, octubre de 2000). La tercera part (“Generació XX”) reprèn i actualitza les teories sobre lajoventut manifestades en el meu llibre La joventut com a metàfora (Barcelona, Secretaria Generalde Joventut, 1993). Un primer esbós es va publicar en un monogràfic del diari Segre sobre elsegle XX (31.12.00). La quarta part (“Generació @”) va ser preparada per al col·loqui europeu“Information Jeunesse et Citoyenneté Européenne” (Tolosa, desembre de 1999). Tots els mate-rials han estat revisats per a aquesta edició de la col·lecció “Aportacions” i per al “I Postgrau enEstudis sobre la Joventut”, impartit a la UdL des de començaments de l'any 2001.Vull agrair a diverses persones l'aportació d'informacions i idees sobre la metàfora del rellotge i laseva aplicació als estudis relacionats amb la joventut: Linda Suárez (matemàtica de la UNAM,Mèxic), Cristina Laverde (investigadora colombiana), Lynne Chisholm (sociòloga de la UE), ÀngelPorras (enginyer tècnic), Amparo Lasén (sociòloga de l'Escola d'Economia de Londres), CarmenCosta, Neus Alberich i Roger Martínez, com també els meus estudiants de la UdL, la UAB, la URVi la UB. També vull expressar el meu agraïment a Xavier Estrada, que ha traduït al català algunsfragments redactats inicialment per al públic llatinoamericà, a Joan R. Saura, amb qui he compar-tit diverses iniciatives en el camp dels estudis sobre la joventut al llarg dels darrers anys, i als com-panys del Consell Assessor de l'Observatori Català de la Joventut, en particular a Jaume Funes iFrancesc-Marc Álvaro, el darrer dels quals va encetar aquesta col·lecció amb el text Joves entre dossegles i del qual recupero algunes idees. Finalment, vull agrair a la Secretaria General de Joventut,i, en particular, a Pilar París, responsable de l'OCJ, la seva insistència a reclamar el text, la sevapaciència a esperar la versió final i els seus comentaris assenyats.Dedico el text al meu fill Iago, que està aprenent a utilitzar l'ordinador fins i tot abans que a escriu-re, i que ha inspirat algunes de les meves observacions sobre la generació @.

1. LA CONSTRUCCIÓ TEMPORAL DE LA JOVENTUT

“Tot succeeix com si la ritualització de les interaccions [socials] tinguéscom a efecte paradoxal oferir tota la seva eficàcia social al temps, maitan actiu com en aquells moments en què no passa res, sols el temps:“el temps, es diu, treballa per a ell” (Bourdieu, 1980:81).

La història social de la construcció cultural de la biografia —és a dir,de les formes mitjançant les quals cada societat organitza el cicle vital i lesrelacions entre les generacions— és difícil d'abordar amb el llenguatgeacadèmic habitual, ja que aquest remet a termes, concepcions i valorsprofundament canviants en l'espai i en el temps. Per aquest motiu, potserés més oportú reflexionar sobre aquest procés mitjançant l'ús d'algunesmetàfores, les quals ens conviden a mirar la realitat a partir de compara-cions i imatges en moviment (a partir d'una pel·lícula en procés de mun-tatge més que no pas a partir d'una sèrie de fotografies fixes).

En aquest sentit, proposo prendre en consideració la metàfora delrellotge, que ens servirà per interpretar els mecanismes emprats en dife-rents llocs i moments per mesurar l'accés dels joves a la vida adulta. Elrellotge mesura el pas del temps cronològic, però també pot simbolitzarel temps biològic i, sobretot, el temps social. En la mesura en què lesedats són estadis biogràfics construïts culturalment —que comportenfronteres més o menys flexibles i formes de pas més o menys institucio-nalitzades entre els diversos estadis— podem entendre el rellotge comun marcador social d'aquestes fronteres i d'aquests passatges. Des d'a-questa perspectiva, l'evolució històrica del rellotge ens pot servir peril·lustrar l'evolució històrica del cicle vital (i, de manera més específica, l'e-volució històrica de les relacions entre joventut i societat)3.

Quan mirem el nostre rellotge de polsera, el que observem és unaversió de la història de la civilització metafòricament condensada: la divi-sió del dia en vint-i-quatre hores prové de l'antic Egipte —on es vaninventar els rellotges de sol i de sorra—; la divisió de l'hora en seixantaminuts és fruit del sistema matemàtic sexagesimal dels antics mesopotà-

7

3 El terme castellà “reloj” prové del català medieval “relotge”, que, al seu torn, va ser adaptat apartir del llatí “horologium”. El resum que exposaré de la història d'aquesta màquina del temps és,naturalment, molt esquemàtic, tot i que la bibliografia sobre el tema és molt extensa. En concret,remetré només a tres obres extraordinàries per la seva lucidesa i el seu caràcter divulgatiu:Whitrow, 1990; Cipolla, 1999, i Barnett, 2000.

mics; l'esfera i les busques —mogudes per un complex mecanismeintern— van sorgir en l'Europa medieval, es van perfeccionar en l'èpocamoderna i es van difondre massivament amb la industrialització gràcies arellotgers americans i suïssos; i, finalment, els circuits electrònics —en elcas dels rellotges digitals actuals—, es van començar a utilitzar durant lasegona meitat del segle XX i es van fer populars mitjançant les marquesjaponeses. En particular, suggereixo considerar tres tipus de rellotges —el de sorra, l'analògic i el digital— com a símbols de sengles modalitatsculturals: el primer es basa en una concepció natural o cíclica del temps,dominant en les societats preindustrials; el segon, en una concepció line-al o progressiva del temps, pròpia de les societats industrials; el tercer, enuna concepció virtual o relativa del temps, emergent amb la societat pos-tindustrial.4

En un assaig clàssic, Margaret Mead (1977) va proposar una tipolo-gia sobre les formes culturals a partir de les modalitats de transmissiógeneracional. Així, les cultures postfiguratives —corresponents a les socie-tats primitives i a petits reductes religiosos o ideològics— serien aquellesen què “els nens aprenen primordialment dels més grans”, amb un tempsrepetitiu i amb un canvi social lent; les cultures cofiguratives —correspo-nents a les grans civilitzacions estatals— serien aquelles en què “tant elsnens com els adults aprenen dels seus coetanis”, amb un temps mésobert i amb un canvi social accelerat, i les cultures prefiguratives —quesegons Mead sorgien en l'època en què escrivia el seu assaig (finals delsanys seixanta— serien aquelles en què “els adults també aprenen delsnens (…) i els joves assumeixen una nova autoritat mitjançant la seva cap-tació prefigurativa del futur encara desconegut” (1977:35).

Tot i que l'esquema pseudoevolucionista de Mead corre el risc deser excessivament simplificador, ens pot ser útil per reflexionar sobre lametàfora del rellotge. En les cultures postfiguratives —com en el rellotgede sorra— predomina una visió circular del cicle vital segons la qual cadageneració reprodueix els continguts culturals de la generació anterior. Enles cultures cofiguratives —com en el rellotge analògic— preval una visió

8

4 Després de redactar una primera versió d'aquest assaig, vaig tenir l'ocasió de fruir de la lecturadel darrer treball de Manuel Castells (La era de la información, 1996), en el primer volum del quall'autor dedica un apartat sencer a les transformacions en la concepció del temps, del tot conver-gents amb les metàfores sobre el rellotge que es desenvolupen en aquest text. En particular,empraré les nocions “temps atemporal” i “cultura de la virtualitat real”, elaborades per descriurela relativitat del temps en la societat de la informació.

lineal segons la qual cada generació instaura un nou tipus de contingutsculturals. Per últim, les cultures prefiguratives —com el rellotge digital—instauren una visió virtual de les relacions generacionals segons la qual lesconnexions entre les edats s'inverteixen i les estructures biogràfiques escol·lapsen5.

Si el rellotge simbolitza la mesura del temps individual, podeminterpretar les relacions intergeneracionals com una metàfora del tempssocial. Dit d'una altra manera, les formes mitjançant les quals cada socie-tat conceptualitza les fronteres i els passatges entre les diferents edats sónun indici per reflexionar sobre les transformacions de les seves formes devida i els seus valors. En altres textos he proposat l'anàlisi del conceptecultures juvenils des de dues perspectives complementàries. En primerlloc, en el pla de les condicions socials —enteses com el conjunt de dretsi obligacions que defineixen la identitat de cada individu en el si d'unaestructura social—, les cultures juvenils es construeixen amb materialsprovinents de les identitats generacionals, de gènere, de classe, d'etnici-tat i de territori. En segon lloc, en el pla de les imatges culturals —ente-ses com el conjunt d'atributs ideològics i simbòlics assignats i/o apropiatsper a cada individu o grup social—, les cultures juvenils es tradueixen enestils que integren elements materials i immaterials heterogenis, elementsque es poden traduir en llenguatges, estètiques, músiques, creacions cul-turals i activitats focals.

Així mateix, les condicions socials es configuren a partir de la inte-racció entre cultura hegemònica —que reflecteix la distribució del podercultural des de la perspectiva més àmplia de la societat— i cultures paren-tals —que es poden considerar com les grans tradicions culturals que elsjoves comparteixen amb els seus pares i el seu medi social d'origen—.Les imatges culturals es configuren a partir de la interacció entre macro-cultures, instàncies genèriques que formen i informen els individus —comles esglésies i els mitjans de comunicació— i microcultures, petites agru-pacions que filtren i semantitzen les formes i els continguts d'aquestesestratègies de formació i informació —com les associacions voluntàries iles xarxes d'amistat—.

9

5 Quan aquest assaig ja estava acabat, vaig tenir l'oportunitat de visitar la magnífica exposició Art itemps del Centre Georges Pompidou al CCCB, la qual documenta amb textos, objectes i imat-ges la història del rellotge que presento a continuació (vegeu Diversos autors, 2000).

En cada rellotge, la mesura del temps expressa la connexió ques'estableix entre condicions socials i imatges culturals i es tradueix en dife-rents modalitats de trànsit —les fronteres i els passatges entre les dife-rents categories d'edat—. Aquesta diversitat remet a tres tipus de ritualsque marquen simbòlicament aquests trànsits: els ritus de pas, fonamentalsen les societats premodernes, basades en un mecanisme de reproducciósocial; els que es poden anomenar ritus de corda, centrals en les societatsmodernes, basades en un mecanisme de transició social, i els que pro-poso denominar ritus d'holosecció, dominants en les societats postmo-dernes, basades en un mecanisme de nomadisme social6.

Així, doncs, a continuació suggereixo encetar un viatge per la histò-ria de la mesura del temps, mesura que es pot prendre com a metàforade la història de la interacció entre les generacions i també com a metà-fora de les modalitats de transició a la vida adulta.

10

6 Per a una explicació més detallada d'aquests conceptes teòrics, vegeu Feixa, 1993 i 1998. El con-cepte “ritus de pas” va ser proposat per Van Gennep en un assaig clàssic, publicat originalmentl'any 1909. El concepte “ritus de corda” s'inspira en aquelles pel·lícules que, com TiemposModernos, de Charles Chaplin, han retratat el maquinisme industrial. Finalment, el concepte “ritusd'holosecció” s'inspira en la sèrie televisiva Star Trek, que, entre altres coses, ha generat una autèn-tica subcultura juvenil (els trekkies).

2. EL RELLOTGE DE LES GENERACIONS

“La música és un rellotge que, per a molta gent, se sol parar: de lamateixa manera que en les novel·les policíaques es pot identificar l'ho-ra del crim gràcies al rellotge aturat de la víctima, el rellotge aturat dela memòria musical d'una persona adulta permet datar amb totalexactitud el moment en què aquesta persona es va fer adulta” (GilCalvo, 1985:116).

Des del tam-tam fins al techno, passant pel jazz i el rock, la músicaha ritmat sempre les transicions de la joventut a l'edat adulta. Com ametàfora de les continuïtats i els canvis socials, la música pot esdevenir elreferent generacional dels tres tipus de rellotges que he triat per a la nos-tra odissea en el temps de la joventut: el rellotge de sorra, el rellotgeanalògic i el rellotge digital. En tots tres casos, començaré explicant elmecanisme de funcionament de cada rellotge i el seu procés de difusióhistòrica. Tot seguit, suggeriré algunes analogies respecte a les condicionssocials i les imatges culturals de la joventut. I, finalment, aplicaré la metà-fora a una representació gràfica dels respectius rellotges que ens ajudaràa reflexionar sobre les complexes relacions existents entre joventut itemps7.

2.1. El rellotge de sorra

“Les clepsidres de sorra van aparèixer més aviat tard. Van ser moltusades a bord de les naus per mesurar la durada del servei de guàr-dia dels mariners i la velocitat de les naus” (Cipolla, 1999:15).

El rellotge de sorra s'ha utilitzat durant molts segles per mesurar elpas del temps. Pel que sembla, els primers exemplars provenen de l'an-tic Egipte, on també s'han trobat els primers rellotges de sol i d'aigua (lessofisticades clepsidres). Aquests tres tipus de rellotge es van difondredesprés per la Grècia clàssica i la Roma antiga mentre es perfeccionaven

11

7 La sociòloga Amparo Lasén acaba de publicar un suggerent estudi sobre les temporalitats juve-nils —en un llibre titulat, precisament, A contratiempo (2000)— que es basa en entrevistes en pro-funditat adreçades a joves de Madrid i París, i en el qual proposa el concepte d'”arítmia” com undels trets essencials de la vivència moderna del temps. Cal destacar, també, l'obra del sociòleg ita-lià Alessandro Cavalli, Il tempo dei giovani (1985), i la magnífica recerca de Josune Aguinaga iDomingo Comas sobre les trajectòries temporals dels joves espanyols (1998).

constantment. Es tracta d'eines que funcionen amb formes d'energianaturals (la gravetat o la llum solar) i que ofereixen un grau de precisióescàs, ja que depenen tant de les condicions del medi com de l'òptica del'observador. Els avantatges que plantejava el rellotge de sorra eren laseva capacitat per mesurar les hores nocturnes —a diferència del solar—i el fet que no depenia de la temperatura —com el d'aigua—. La seva uti-litat i les seves reduïdes dimensions expliquen que hagi perviscut al llargde la història, tot i el seu caràcter imprecís (atès que la fricció de la sorrael desgastava) i el seu reduït abast (només servia per mesurar fraccions detemps reduïdes)8.

El rellotge de sorra es basa en una concepció natural del temps, enel sentit que la llei de la gravetat permet que la sorra es vagi filtrant i quela força humana capgiri el rellotge quan la sorra s'hagi filtrat completa-ment. Com el rellotge solar, el seu mecanisme remet a la naturalesa cícli-ca del temps, simbolitzada en les successions dia-nit, sol-ombra i dalt-baix. La major part de concepcions sobre el temps vigents en les socie-tats i els estats primitius parteixen d'una visió cíclica que equipara les fasesde la vida amb la roda de les estacions i els planetes. Hi apareix un sentitdel trànsit del temps biològic segons el qual el pas de les estacions corres-pon a la consciència de l'edat: així, la infància és la primavera; la joventut,l'estiu; l'adultesa, la tardor, i la vellesa, l'hivern.

Els antics grecs identificaven el temps amb Cronos, un déu querepresentaven mitjançant la figura d'un vell que carregava una dalla i unaclepsidra (rellotge d'aigua) o un rellotge de sorra, i que va devorar tots elsseus fills. Segons aquesta representació, el temps és un individu sobre elqual s'han acumulat els anys i que duu un instrument que utilitzaven elscamperols per segar les plantes que ja havien donat el seu fruit. En con-seqüència, el rellotge de sorra pot servir per representar la visió cíclica delcicle vital a partir de la roda de les generacions, cadascuna de les qualsrepeteix ad infinitum el comportament de l'anterior. Es tracta del tipus deconstrucció cultural de les edats vigents en la major part de societats tri-bals, estatals i camperoles que han existit en la història de la humanitat. Elpredomini del passat correspon a un grau molt precari de mercantilitza-

12

8 L'any 1957, el filòsof alemany Ernst Jünger va publicar una bella reflexió sobre el sentit del tempstitulada Das Sanduhrbuch, que s'acaba de traduir al castellà amb el títol El libro del reloj de arena(1998). De fet, aquest rellotge també ha estat utilitzat en la història de l'art com a metàfora de lafugacitat de la vida, com succeeix en moltes obres enquadrades dins el gènere pictòric de les vani-tas.

ció de l'economia. La joventut —un estadi vital sovint no reconegutsocialment— no sols té una presència nul·la en el consum cultural (ja queno hi ha feedback entre oferta i demanda), sinó que fa una contribuciómolt pobra a la innovació cultural que és reprimida socialment9.

Si ens fixem en la figura 1, podem considerar que cada individuposa en moviment el seu rellotge de sorra a partir d'una sèrie de condi-cions de partida relativament rígides, determinades d'acord amb el seuorigen: l'edat (condició cronològica), el sexe (condició biològica), el rang(condició social), el llinatge (condició familiar) i el lloc de residència (con-dició situacional). Aquestes marques es transmeten a partir de tres granspilars socials —la família, la comunitat i les estructures de poder— quefan de mediadors en les relacions més o menys conflictives entre la cul-tura parental —les formes de vida i els valors vigents en el medi sociald'origen, identificat amb les xarxes de parentiu— i la cultura hegemònica—les formes de vida i els valors proposats com a model dominant encada societat, imposats per instàncies militars, religioses o polítiques.

Tots aquests elements convergeixen en el moment del “ritus depas”, que acostuma a coincidir amb la pubertat física o social i marca eltrànsit cap a la condició adulta —encara que aquesta es limita sovint alshomes, o fins i tot als homes provinents dels estrats més privilegiats—.Després del ritus de pas —que ve a ser una espècie de segon naixementen què s'ha de passar per una fase de separació, una de liminar i una altrad'integració—, l'individu retorna a la societat amb un nou estatus laboral,matrimonial, reproductiu, polític i festiu. Els sistemes de rol-estatuscorresponents a cada edat es legitimen i es justifiquen mitjançant una sèried'imatges culturals que s'expressen en els sistemes miticorituals i que s'in-terioritzen mitjançant un seguit d'àmbits macroculturals —vigents en totala societat i expressades normalment a través de la religió— i microcul-turals vigents en àmbits socials més reduïts i manifestats generalment permitjà dels grups d'iguals, com és el cas dels sistemes de classes d'edatvigents en algunes societats primitives10.

13

9 Amparo Lasén m'ha recordat, amb tota la raó, que el caràcter cíclic del temps —vigent en lessocietats tradicionals— és propi d'allò sagrat i no abraça necessàriament totes les relacions socials.El temps d'allò profà és un temps lineal en què intervenen les sorpreses i les catàstrofes que laseguretat cíclica d'allò sagrat intenta conjurar (Lasén, comunicació personal).10 Aquestes observacions es podrien aplicar tant a estudis sobre la vivència del temps en socie-tats primitives (Evans-Pritchard, 1977) com a etnografies contemporànies sobre institucions tan-cades (com ara presons, sectes o manicomis).

14

Així, doncs, l'energia social que predomina en el rellotge de sorraes tradueix simbòlicament en els ritus de pas, que són aquelles cerimò-nies que serveixen per afermar els mecanismes de solidaritat generacio-nal des del punt de vista més ampli de tota la societat —com ara la puber-tat, el matrimoni o l'accés a la ciutadania—. L'interessant de la metàforaés que, quan el cicle es clou, s'acostuma a capgirar el rellotge per tal queles imatges culturals es puguin abocar de nou sobre les condicions socialsi es completi la roda genealògica de les generacions. Per tant, hi predo-mina una concepció cíclica del temps (sagrat, mític, místic) que es des-plega en un espai local (tribal, rural, municipal). Segons la terminologia deMead, els fills aprenen dels seus pares i avis —que constitueixen l'únicreferent d'autoritat— i repeteixen de manera postfigurativa, i amb escas-ses modificacions, les fases vitals, les condicions biogràfiques i els ritus depas pels quals van passar els seus antecessors. Es tracta, en definitiva,d'una visió orgànica de la joventut que funciona com un mecanisme dereproducció social; dit d'una altra manera, la joventut és una imatge con-densada —una metàfora— de continuïtat social11.

2.2. El rellotge analògic

“No va ser el motor de vapor, sinó el rellotge, la màquina decisiva del'era industrial moderna” (Mumford, 1934; citat a Barnett, 2000:67).

El primer rellotge mecànic va aparèixer a finals del segle XIII, i el vaninventar artesans europeus anònims. Va ser la primera màquina totalmentautomàtica i el seu engranatge va esdevenir un exemple per a altresmàquines posteriors, com les que van fer possible l'era industrial.Generalment es tractava de rellotges públics de grans dimensions quefuncionaven gràcies a un complex mecanisme que feia sonar una campa-na regularment o que feia moure unes busques al voltant d'una esferadividida en dotze hores. Durant molts segles, els rellotges situats estratè-gicament als campanars de les esglésies o les torres dels municipis vanmarcar el temps quotidià de la comunitat amb l'anunci puntual de leshores de treball i d'oració, com també les dels naixements i les morts.Amb l'auge de la burgesia mercantil, l'ús dels rellotges personals de but-

15

11 El contrast entre els models “orgànic” i “mecànic” de joventut s'inspira en els conceptes durk-heimians de solidaritat social, encara que no es correspongui exactament amb la formulació ori-ginal del sociòleg francès.

xaca es va unir a dels rellotges públics. A això hi va contribuir la invenciódel rellotge de pèndol el segle XVII, més regular i dúctil i l'expansió delqual s'ha de relacionar amb el naixement de la nova civilització urbana —el pas del temps de les catedrals al temps del mercat—12.

No va ser fins ben entrat el segle XIX, amb l'adveniment de la civi-lització industrial, que el rellotge mecànic es va començar a difondre entretota la població —els rellotgers suïssos, especialitzats en la producció enmassa de rellotges personals exactes i barats, són parcialment responsa-bles d'aquest èxit—. La demanda provenia del sistema fabril, que reque-ria una sincronització horària molt més precisa i generalitzada. EdwardThompson (1979) ha mostrat de manera exemplar com la imposició dela disciplina de treball va comportar canvis essencials en la percepció deltemps: mentre que el treball artesà tradicional i les primeres indústries adomicili valoraven el salari per la feina desenvolupada, el treball fabril vaimposar el pagament per hores. El rellotge va permetre la coordinaciódels moviments dels homes i les màquines: atesa la seva distribució enunitats precises, el temps es podia mesurar. La seva omnipresència i laseva vinculació amb el sou abonat als treballadors van engendrar la ideaque allò que es venia, més que la força de treball, era el temps, el quales podia convertir en diner (time is money). De la mateixa manera que eldiner, el temps es podia mesurar, guanyar, estalviar i consumir.

El concepte de temps lliure segueix el mateix patró: sorgeix sota elparàmetre del temps del rellotge —es guanya, s'estalvia i es consumeix—.La història de l'industrialisme és la història de la imposició del temps delrellotge, acompanyada de la resistència a aquesta imposició. Una altraconseqüència de la seva difusió va ser la universalització de les frangeshoràries: així com els primers rellotges mecànics (i, lògicament, els solars)mesuraven temps exclusivament locals, a finals del segle XIX es va pactaruna xarxa horària mundial basada en l'hora mitjana de Greenwich, ambla qual cosa l'hora va adquirir un caràcter nacional. El rellotge de polseraés un invent encara més recent: malgrat que el van començar a dur lesdones burgeses, no es va democratitzar fins que els soldats de la I GuerraMundial van descobrir la utilitat de tenir-lo a la vista, costum tan arrelat enla nostra cultura que els arqueòlegs del futur, estudiosos de les nostres

16

12 Jacques Le Goff (1960) va dedicar a aquest tema un assaig clàssic en què distingia el temps del'Església —dominat per una concepció cíclica i espiritual del temps— i el temps dels mercaders—que prefigurava una concepció secular, regular i previsible del temps—. Salvador Cardús (1985)ha escrit també un brillant estudi sobre el calendari i la seva significació en la societat moderna.

restes, ens podrien anomenar ben bé “la gent del rellotge de polsera”(Barnett, 2000: 298)13.

El rellotge mecànic o analògic —nom que rep perquè funciona apartir d'un sistema numèric continu establert per analogia amb la divisióde la jornada en vint-i-quatre hores— es basa en una concepció lineal oprogressiva del temps, característica de la civilització industrial o moder-na, i funciona gràcies a un giny mecànic: cal donar-li corda periòdicamentper tal que no s'aturi —igual que cal alimentar constantment la màquinade vapor—. Si es fa així, el temps flueix sempre cap endavant —igual quela societat progressa sense pausa—. Des d'aquesta perspectiva, el pres-ent reemplaça el passat com a font d'autoritat, amb la mirada posada enel futur com a horitzó simbòlic i en la fe en el progrés com a nova religiócivil.

Si traslladem aquesta concepció al sistema d'edats, observem comcada generació aspira a viure millor que l'anterior i a no reproduir els anticsmodels culturals. La successió de les generacions expressa el procés demodernització, però també comporta l'emergència de bretxes i conflictesgeneracionals: educats segons diferents concepcions del temps, els grupsd'edat tenen expectatives també diferents respecte al passat i el futur. Aixícom el rellotge mecànic va alliberar el temps de la seva relació amb els rit-mes de la naturalesa i en va fer quelcom abstracte i autònom —un ésseren si mateix—, podríem també suposar que la invenció de la joventut coma nova categoria d'edat, amb tendència a l'autonomia i la creació d'un mónpropi, va significar la consolidació del procés cap a una progressiva “artifi-cialització” de les divisions basades en l'edat14.

Si ens fixem en la figura 2, veurem que el rellotge analògic funcio-na pel fet de donar-li corda, ja sigui de manera manual o bé mecànica:aquest acte simbolitza el procés d'inserció social mitjançant el qual l'indi-vidu se socialitza i ocupa una sèrie de nous rols i estatus socials, als qualsarriba a través de diversos estadis vitals (infància, adolescència, joventut,adultesa, vellesa) que generalment corresponen a sengles rols institucio-

17

13 El primer país que va adoptar una hora oficial va ser la Gran Bretanya, l'any 1848. Els EstatsUnits ho van fer l'any 1883, i Espanya, l'any 1901. Barnett (2000:139) ha observat que aquestadifusió està molt relacionada amb l'extensió del ferrocarril i la necessitat d'unificar-ne els horaris.14 Encara avui alguns ritus de pas —com la comunió o la confirmació— es marquen amb el regald'un rellotge, que converteix simbòlicament l'individu en un ésser adult.

18

nalitzats (joc, educació, treball, família, jubilació). Les condicions socialsconstitueixen el mecanisme intern, normalment invisible, que fa mouretot el sistema. Les rígides separacions pròpies de la societat preindustrial,basades en el naixement, es van difuminant; tanmateix, no desapareixen,sinó que es reforcen: el concepte social de generació substitueix el queté un caràcter més biològic, l'edat; el gènere, com a construcció cultural,substitueix el sexe; la classe, basada en la posició en el sistema productiu—que permet els ascensos i els descensos socials—, substitueix el mésrígid sistema de rangs o estaments; la noció política d'etnicitat substitueixel llinatge basat en el sistema de parentiu, i, finalment, el territori del'Estat-nació substitueix la localitat —tribu, poble, ciutat— com a lloc deconvivència.

Paral·lelament, la família —cada cop més nuclear— i el veïnatge—cada cop més urbanitzat— continuen configurant les cultures parentals—cada cop més heterogènies i construïdes a partir de divisions fona-mentades en la noció de classe social—. La cultura hegemònica s'expres-sa sobretot a través de l'escola —la gran invenció moderna associada alsistema d'edats, progressivament universalitzada— i del treball —com amecanisme d'assignació de rols socials, progressivament monetaritzat—,encara que fonamenta la seva prevalença en la distribució del podereconòmic i polític, que convergeix en les institucions del mercat, ja siguicompetitiu o monolític, i de l'Estat, ja sigui autoritari o democràtic.

Les imatges culturals expressen els canvis socials que emergeixenamb el pas de les hores que marquen les busques del rellotge. Les horesposen de manifest la ruptura del monolitisme cultural vigent en les cultu-res postfiguratives, amb l'aparició de codis segregats segons els grups d'e-dat: les diferències en el llenguatge (verbal i no verbal), l'estètica (corpo-ral o extracorporal), la música (popular o de masses), les produccions cul-turals (escrites i visuals) i les activitats focals (progressivament centradesen el temps lliure) van creant les condicions propícies no únicament pera la invenció de noves categories d'edat —com l'adolescència—, sinótambé per a l'emergència de “cultures” basades en la generació —comes va esdevenir amb el sorgiment de la “bretxa generacional” després dela II Guerra Mundial—. Aquestes cultures juvenils continuen tenint dosàmbits d'expressió privilegiats, encara que l'autonomia de la qual disposenels joves té cada cop més espais on manifestar-se: d'una banda, les“macrocultures”, xarxes culturals d'àmbit general o universal que afectenels joves més enllà de l'espai local, com és el cas de la cultura de masses,el mercat de l'oci i la música rock com a primer llenguatge generacional 19

internacional-popular); d'altra banda, les “microcultures”, xarxes culturalslocalitzades que influeixen en les interaccions quotidianes de joves, comés el cas de les associacions juvenils —que neixen a començaments delsegle XX i no paren de difondre's al llarg del segle— i els grups informals—que evolucionen des de les bandes fins a les tribus urbanes—.

D'aquesta manera, l'energia social que predomina en el rellotgeanalògic es tradueix simbòlicament en els anomenats ritus de corda, quesón aquelles cerimònies generacionals que serveixen per retroalimentarl'engranatge del canvi social —com ara el servei militar, la iniciació laboralo les protestes juvenils—. En aquests rituals hi preval una concepció line-al del temps (progressiu, regular, continu) que es desplega en un espainacional (regional, estatal, internacional). D'acord amb la terminologia deMead, els fills aprenen sobretot dels seus coetanis —que constitueixen unnou referent d'autoritat— i innoven de manera cofigurativa, amb cons-tants modificacions, fases vitals, condicions biogràfiques i ritus de pas pelsquals van passar els seus pares. Es tracta, en definitiva, d'una visió mecà-nica de la joventut basada en un mecanisme d'inserció social que funcio-na com la busca que mou el rellotge de la modernització (incloent-hi l'a-parició de bretxes i conflictes entre les generacions); és a dir, la joventutesdevé una imatge condensada —una metàfora— del canvi social15.

2.3. El rellotge digital

“En un rellotge digital no hi ha ni una sola peça mòbil. No es veu res,només una petita bateria, una petita càpsula amb el cristall de quars.Un petit circuit electrònic” (Barnett, 2000:153).

El rellotge digital ha imposat la seva hegemonia durant l'últim terçdel segle XX, paral·lelament als avenços de la informàtica i a necessitatsde precisió no dependents de factors externs. La font d'energia que uti-litza és una bateria elèctrica que alimenta uns circuits electrònics, i el sis-tema de càlcul no parteix de les dotze hores numèriques —com en elsistema analògic—, sinó que passa a ser binari. Això va ser possible grà-cies al descobriment que les oscil·lacions del vidre de quars —i, poste-riorment, de l'àtom de cesi— podien regular les màquines del temps

20

15 Aquestes observacions es poden aplicar a tota la tradició d'estudis sobre bandes i subculturesjuvenils que, des de l'escola de Chicago fins a la de Birmingham, s'han interessat per les relacionssovint conflictives entre joventut i societat (vegeu Hall i Jefferson, 1983; Feixa, 1998).

amb una precisió extraordinària. El primer rellotge de quars es va fabricarl'any 1928, i el primer rellotge atòmic, l'any 1953. No obstant això,l'autèntica popularització del rellotge digital no va arribar fins a la dècadade 1970, quan van aparèixer els rellotges digitals de polsera —tan fami-liars avui— amb què les marques japoneses van inundar el mercat, elsquals han estat vistos per alguns autors com un dels primers signes delprocés de globalització a escala planetària16.

La característica principal del rellotge digital és que no té ni una solapeça mòbil: l'esfera i les busques tradicionals han estat substituïdes per unvisor numèric. Estan proveïts d'una memòria que codifica la informaciódel temps en llenguatge binari i d'un circuit descodificador que transformaaquesta informació en xifres. Es tracta, en essència, d'un sistema que fun-ciona amb microxips que s'han anat miniaturitzat progressivament i quehan estat pensats per mesurar el temps amb gran precisió —mentre lafreqüència del corrent altern era d'uns cinquanta cicles per segon, la delmicroxip és d'uns tres-cents milions—. Així com el rellotge de sorra cal-culava minuts i el rellotge analògic comptava segons i dècimes, el rellotgedigital permet establir amb summa precisió centèsimes i mil·lèsimes desegon. Amb l'aparició dels ordinadors personals, la concepció d'aquestamena de temps es generalitza. De manera gradual, el rellotge digitals'estén a tot tipus d'aparells electrònics i en regeix el funcionament intern:televisors, ràdios, electrodomèstics, temporitzadors i sistemes de segu-retat, entre d'altres17.

En aquest sentit, el rellotge digital plasma en la vida quotidiana lesrevolucionàries concepcions sobre el temps implícites en la teoria de larelativitat d'Einstein. Amb l'emergència de la postmodernitat, la mesuradel temps es fa molt més precisa, universal i ubiqua —els rellotges són

21

16 Potser no és cap casualitat el fet que l'actual IBM naixés a començaments del segle XX com unacompanyia especialitzada en la fabricació de rellotges la missió fonamental dels quals era fitxar(Barnett, 2000:164).17 En els últims anys, els rellotges digitals es transformen, es personalitzen i difonen una “filosofiade la desacceleració” basada en una concepció menys agitada i més plural del temps: sorgeixenrellotges per gaudir-ne, rellotges de disseny, rellotges ecològics —que incorporen condensadorsen comptes de piles—, etc. Per resoldre la disparitat de temps a Internet, la marca Swatch ha pro-posat la implantació d'una “hora digital mundial” que podria substituir les franges horàries esta-blertes d'acord amb el meridià de Greenwich. A partir d'aquesta base, el dia es dividiria en deu“hores” exactes que tindrien vigència en qualsevol lloc del globus o del ciberespai. Això implica-ria, per descomptat, que la seu central d'aquesta fàbrica suïssa esdevindria el nou “centre de l'u-nivers” digital.

omnipresents a tots els racons de la nostra vida quotidiana—, i, al mateixtemps, molt més relativa, descentrada i ambivalent —el temps depèntant de l'espai com del subjecte—. Una de les característiques mésimportants del temps digital és que permet programar constantment l'ini-ci, el final, la durada i el ritme d'una activitat determinada. Això crea unautèntic temps “virtual”, la realitat del qual depèn de l'àmbit en què esprodueix i dels objectius que es persegueixen. Els videojocs, per exem-ple, generen una espacialitat i una temporalitat pròpies que condicionenla percepció social dels actors. El màxim exponent d'aquesta concepcióvirtual del temps seria l'anomenat “efecte 2000”, que a finals de 1999 vaamenaçar l'eficàcia dels sistemes incrustats —basats en el funcionamentd'un o diversos microprocessadors— i va preparar el terreny per al quees podria denominar “mil·lenarisme virtual”18.

El rellotge digital és el símbol emblemàtic de la civilització postin-dustrial o postmoderna, regida per una concepció del temps que espodria qualificar de “virtual”. Igualment, el temps es desnacionalitza iesdevé cada vegada més global: en el moment en què el transport aerisubstitueix el tren com a agent d'unificació horària, les xarxes electròni-ques digitals d'abast universal (televisives o telefòniques) contribueixen acrear la sensació que tots vivim el mateix temps i que tot succeeix entemps real (com en les videoconferències o els chats). Des del punt devista simbòlic, la màxima expressió de la concepció digital del temps estroba en una sèrie de ginys lúdics —videojocs, jocs de realitat virtual,simuladors, hologrames, etc.— omnipresents en els ordinadors domès-tics i en els seus múltiples succedanis. Tots aquests aparells creen tempssimultanis però no continus —és a dir, una “simultaneïtat” artificial— enquè no existeix passat ni futur, sinó únicament present. Tal com diuManuel Castells (1999:480), “la societat xarxa es caracteritza per la rup-

22

18 A finals de 1999, Internet es va omplir de missatges pseudoapocalíptics sobre l'anomenat “efec-te 2000”. Exposo, com a exemple, dos missatges electrònics que vaig rebre aquelles dates: “Lossistemas incrustados son aquellos sistemas en los cuales una o varias partes de los mismos están for-madas por microprocesadores. Normalmente, operan, controlan, protegen o monitorizan procesosvitales. Cualquier dispositivo que muestre o procese fechas o valores temporales es susceptible deestar afectado por el llamado “efecto 2000””; “El Ministeri d'Administracions Públiques informa queexisteix un nou virus relacionat amb l'”efecte 2000”. S'ha detectat un missatge de correu que enviaun suposat comptador regressiu de l'any 2000 però que, en realitat, conté un virus. L'empresaMicrosoft apareix en el missatge com a fals remitent d'aquest correu”. Tot i això, l'efecte 2000 espodria veure, més que com un exemple de col·lapse, com un exemple de la por —no semprefundada— del col·lapse, de les catàstrofes anunciades que mai no arriben i del gran negoci —i,en aquest cas, amb sospites de frau— (Amparo Lasén, comunicació personal).

tura de la ritmicitat, tant biològica com social, associada a la noció d'uncicle vital”19.

Si ens fixem en la figura 3, podem representar el rellotge digital mit-jançant la imatge de l'ordinador personal (PC), un dels instruments apa-reguts en la societat postmoderna a partir del funcionament dels micro-xips —val a dir que, en aquest sentit, també hauríem pogut escollir eltelèfon mòbil o qualsevol altre instrument electrònic present en la nostravida quotidiana—. En aquesta metàfora, les condicions socials constituei-xen el “disc dur” de l'ordinador. La seva miniaturització i la seva invisibilit-zació no impliquen, ni de bon tros, la seva desaparició: les diferènciesentre les persones i els grups s'han ampliat, encara que siguin més subtilsi imperceptibles, per tal com han desaparegut nombrosos signes externsque les expressaven.

Més concretament, les diferències generacionals ja no es traduei-xen sempre en diferents maneres de vestir o de parlar: hi ha adults quevesteixen com els joves, i nens que comparteixen els gustos estètics olúdics dels adolescents. Arran de la desaparició dels grans esdevenimentshistòrics que marcaven la identitat generacional (1917, 1968), les gene-racions es destemporalitzen i es creen “no-successos” (Balardini, 2000)equivalents als “no-llocs” (Augé, 1993), autèntics “llimbs socials” quecaben tant en aeroports de pas com en estacions sense destinació. Lesclasses socials es desclassen: ja no depenen solament de la riquesa o elpoder, sinó sobretot del “capital cultural” (Bourdieu, 1980), el qual acos-tuma a ser intangible. Amb la lenta —però irreversible— emancipaciófemenina, com també amb l'emergència dels moviments gais i lesbians,els gèneres es fan transsexuals i afavoreixen el procés de transvestimentfísic i simbòlic, cosa que implica, des del punt de vista de les edats, unaimplosió revolucionaria de les fronteres entre la masculinitat i la feminitaten el trànsit cap a l'adultesa o la vellesa.

D'altra banda, la crisi de l'Estat-nació creol·litza les etnicitats i afavo-reix les hibridacions, però també les xenofòbies i els conflictes. Finalment,l'emergència de l'espai “global” —i del ciberespai— desespacialitza els

23

19 Els hologrames són una construcció matemàtica pura: una manera de fer estable allò que ésinestable, un moment d'ordre dins el caos. Dec aquestes observacions a la matemàtica mexicanaLinda Suárez, qui em va suggerir que tot el que s'exposa en aquest apartat s'hauria de relacionaramb la teoria del caos que alguns autors com Ulrich Beck (1998) han intentat aplicar a les cièn-cies socials a partir del concepte “societat del risc”.

24

territoris, de manera que la influència del medi geogràfic d'origen en laconfiguració de les identitats socials es redueix notablement. En definitiva,les condicions socials passen de ser “estructures” a “xarxes” molt dúctils,les quals s'interconnecten en el disc dur i configuren l'habitus canviant delsactors. Aquest entorn se sosté en la creixent complexitat de les cultureshegemòniques (hiperpoders el govern dels quals estan cada cop més enmans anònimes i llunyanes) i les cultures parentals (telellars en què lesfigures paterna i materna deleguen progressivament les seves funcions)20.

Gràcies a la memòria RAM —la història social inserida en cada histò-ria de vida—, les condicions socials es connecten amb les imatges cultu-rals, que constitueixen el “disc tou” —allò que veiem a la pantalla de l'or-dinador—. Es tracta d'un autèntic espai artificial (ciberespai) que es recreaconstantment mitjançant uns programes que qualsevol ordinador duuincorporats: tractaments de textos que permeten elaborar discursos enllenguatges babèl·lics i faciliten el sorgiment del “temps de les tribus”; basesde dades que suggereixen la concentració de la informació per partd'autèntics imperis —multinacionals de la nova economia i la nova políti-ca— que superen els límits imposats pels estats; fulls de càlcul que possi-biliten fluxos materials i simbòlics en l'àmbit planetari; videojocs que recre-en realitats virtuals a través de la combinació d'hologrames, músiques inoves drogues —com és el cas de les festes raves de la cultura techno—,i navegadors que generen comunitats virtuals que només existeixen a laxarxa.

Aquestes imatges culturals progressivament fragmentades delsgrups d'edat es tradueixen en un sistema macrocultural que abraça tot elplaneta (la xarxa Internet) i en múltiples sistemes microculturals —ja nolimitats a un lloc específic— que vinculen actors units per gustos bendiversos (les xarxes Intranet). Hi ha tres elements d'aquesta metàfora queconvé ressaltar. En primer lloc, el petit rellotge que es troba a la basedreta de la pantalla és el que regeix la dinàmica de tot el sistema: el fetque funcioni o que es col·lapsi —a conseqüència, per exemple, de l'e-fecte 2000— condiciona les operacions de tots els subjectes socials dinsel marc del sistema. En segon lloc, aquesta temporalitat no és constant,

25

20 Aquestes observacions es poden relacionar amb la noció de “desancoratge” amb què Giddens(1999:32) caracteritza “el fet de “desvincular” les relacions socials dels seus contextos locals d'in-teracció i reestructurar-les en intervals espaciotemporals indefinits”. Per a Castells, la societat xarxaes caracteritza per la ruptura de la ritmicitat —tant biològica com social— que s'associa a la nociód'un cicle vital (Castells, 1999:480).

sinó que està subjecta a l'inici i la suspensió de cada programa, accions quedepenen de la decisió de l'actor i el seu entorn social —la qual cosa per-met, al seu torn, que els processos d'entrada i de sortida de la joventutno siguin forçosament unívocs—. En tercer lloc, per accedir a la xarxa calcomptar amb una clau d'accés que marca la inclusió o l'exclusió del siste-ma, fet que genera una societat dual en la qual un sector rellevant de lapoblació no pot ni tan sols accedir al sistema.

En conseqüència, l'energia social que predomina en el rellotge digi-tal es transforma simbòlicament en els anomenats ritus d'holosecció, quesón aquelles cerimònies generacionals que serveixen per representar elcaràcter anàrquic, autàrquic i sovint virtual de les transicions a la vida adul-ta —com els jocs de realitat virtual, els jocs de rol, els contractes escom-braries, els raves nocturns o les noves violències juvenils—. Aquest ritualsestan marcats pel predomini d'una concepció “digital” del temps —pen-dular, irregular, discontinu— que es desplega en un espai global —trans-nacional o ciberespacial, però no necessàriament universal—. Segons laterminologia de Mead, són els pares els qui comencen a aprendre delsfills —que representen un nou referent d'autoritat— i disloquen demanera prefigurativa les fases i les condicions biogràfiques que defineixenel cicle vital, tot suprimint o desplaçant la major part de ritus de pas queles divideixen. Es tracta, en definitiva, d'una visió “virtual” de l'edat, la qualfomenta el nomadisme social, és a dir, el trànsit i l'intercanvi constants delsrols i els estatus generacionals21.

26

21 Holosecció és el nom d'una sala de la nau espacial Enterprise —principal escenari de la sèrietelevisiva Star Trek— on els membres de la tripulació es poden divertir amb jocs de realitat virtualbasats en hologrames que reprodueixen escenografies d'espais i temps passats o imaginaris, enca-ra que, en algun episodi, amenacen d'esdevenir reals.

3. GENERACIÓ XX

“El descobriment de l'adolescència va pertànyer a les classes mitjanes,que el van monopolitzar fins a començaments d'aquesta centúria.L'exempció del món del treball es podia permetre als fills dels benes-tants, però no estava clar com es podia dispensar del treball els fillsd'altres classes. Llavors, de manera simultània a cada país occidental,el concepte d'adolescència es va democratitzar i es va oferir —o,millor, exigir— a tots els adolescents” (Gillis, 1981:133).

La joventut va ser inventada durant els inicis de l'era industrial, peròno es va començar a democratitzar fins al voltant de l'any 1900, quandiverses reformes a l'escola, el mercat de treball, la família, el servei mili-tar, les associacions juvenils i el món del lleure van permetre que sorgísuna nova generació conscient de crear una cultura pròpia, distintiva i dife-rent de la dels adults. La història del segle XX es pot veure com la histò-ria de diverses generacions de joves que irrompen en l'escena pública perfer la reforma, la revolució, la guerra, l'amor, el rock, les drogues o el cibe-respai22.

En aquest treball, cadascuna de les deu dècades del segle ha que-dat batejada amb les inicials d'alguns conceptes que es poden considerarmetafòrics —de la generació A a la generació X—. Al llarg d'aquest pas-seig, es mostrarà com es combinen els canvis en les formes de vida delsjoves amb reflexions científiques, filosòfiques o literàries respecte a aquestgrup d'edat23.

27

22 Pel que fa a la història de la joventut occidental al llarg del segle XX, l'obra clau és la de John R.Gillis, Youth and History (1981). Vegeu, també, Lévi i Schmidt (1996), Garelli i Offi (1997) i, per alcas de Catalunya, Cardús i Estruch (1984), Vila-Abadal (1985) i Ucelay da Cal (1987).23 Per a cada dècada he escollit un moviment juvenil i un autor determinats. Amb això no pretencpostular la seva representativitat, sinó que només els entenc com a indicis dels camins que pre-nen les transformacions de la cultura juvenil, i les teoritzacions sobre la juventut contemporània.

3.1. Generació A (adolescent)

“L'adolescència és un segon naixement, perquè és llavors quan apa-reixen els trets més evolucionats i essencialment humans (...).L'adolescent és neoatàvic i en ell les darreres adquisicions de la raçaesdevenen a poc a poc preponderants. El desenvolupament és menysgradual i més discontinu, la qual cosa evoca un període anterior detempesta i estímul quan van ser trencats els vells punt d'ancoratge iquan es va assolir un nivell superior” (Hall, 1904).

L'any 1899, la legislació britànica va imposar la prohibició d'empre-sonar els menors de 16 anys al costat dels adults, i l'any 1908 es van ins-taurar els tribunals de menors. Es tractava de mesures que posaven demanifest el reconeixement social d'una nova categoria d'edat situadaentre la infància i la majoria d'edat. Els joves que tenien de 12 a 20 anys—primer només als Estats Units i la Gran Bretanya, i després a la restade països occidentals— van començar a endarrerir la seva incorporacióal món laboral i a passar cada cop més temps en institucions educatives.D'aquesta manera, l'entramat d'escoles, internats, presons, tribunals pera menors i serveis d'ocupació i benestar formava part del reconeixementsocial d'un únic estatus per als qui ja no eren nens, però tampoc plena-ment adults. Tanmateix, aquest reconeixement no estava gens mancatd'ambigüitat: si d'una banda es donava la benvinguda al caràcter naturaldel nou estatus —com a preparació a la vida adulta—, de l'altra se'nsubratllava la naturalesa crítica i conflictiva. En el fons, l'ambivalència evi-denciava les reaccions contraposades que va comportar la implantació del'adolescència segons la classe social —conformisme en les classes mitja-nes i delinqüència en la classe obrera—: mentre que per als joves bur-gesos aquesta etapa significava un període de moratòria social dedicat al'aprenentatge formal i al lleure, per als joves de classe obrera era un fruitdels progressos de la segona industrialització que els expulsava del móndel treball i els condemnava a l'atur forçós i a fer vida al carrer24.

L'any 1904, el psicòleg i educador nord-americà G. Stanley Hall vapublicar Adolescence: its psichology and its relations to physiology, anthro-pology, sociology, sex, crime, religion and education. Aquesta obra monu-mental —més de mil pàgines en dos volums— es considera el primer

28 24 Gillis (1981) anomena “era de l'adolescència” el període comprès entre 1900 i 1950.

tractat teòric sobre la joventut contemporània. Hall es va inspirar en elconcepte d'evolució biològica de Darwin per elaborar una teoria psicolò-gica de la recapitulació, segons la qual l'estructura genètica de la persona-litat duu incorporada la història del gènere humà: cada organisme indivi-dual, en el decurs del seu desenvolupament, reprodueix les etapes quees van donar al llarg de l'evolució de l'espècie, des del salvatgisme fins a lacivilització.

L'adolescència, que s'estén des dels 12-13 fins als 22-25 anys,correspon a una etapa prehistòrica de turbulència i de transició marcadaper migracions de massa, guerres i culte als herois. L'autor la descriu comun període de storm and stress (tempesta i agitació), concepte equivalenta l'sturm und drang dels romàntics alemanys i utilitzat per definir la natu-ralesa “crítica” d'aquesta fase de la vida: una dramàtica renovació de lapersonalitat —provocada per la pubertat fisiològica— que es concreta entensions emocionals. L'adolescència està dominada per les forces de l'ins-tint, les quals reclamen, per calmar-se, un període llarg durant el qual elsjoves no han de ser obligats a comportar-se com els adults, atès que sónincapaços de fer-ho. Les teories de Hall van tenir un enorme ressò entreeducadors, pares, responsables polítics i dirigents d'associacions juvenils.L'obra va contribuir a difondre una imatge positiva de l'adolescència comel paradigma del progrés de la civilització industrial, tot celebrant l'exclu-sió dels joves del món dels adults, la creació d'un període de la vida lliu-re de responsabilitats i un model de joventut caracteritzat pel conformis-me social i la passivitat política. Amb tot, el retrat no estava exempt decontradiccions: “No hi ha únicament vigor (físic), sinó que la perversió, elgamberrisme, el crim juvenil i els vicis secrets semblen no tan sols aug-mentar, sinó arrelar-se abans en els països desenvolupats”. En realitat,l'autor pretenia racionalitzar aquesta nova fase del cicle vital, precisamenten el moment en què es generalitzava als països industrialitzats.

29

3.2. Generació B (boy scout)

“Joventut que no sols és plena de futur, sinó que també ho és de l'es-perit que sent dins seu l'alegria i el coratge dels nous portadors de lacultura… Aquest sentiment juvenil s'ha de convertir en una forma depensar compartida per tots, en una brúixola de la vida” (Benjamin,1912).

L'any 1908, Sir Baden-Powell va fundar l'organització juvenil quedefiniria tota una època: els boy scouts —i, l'any següent, la seva esposava fundar les girls guides—. Aquest antic general de les guerres bòers pre-tenia adaptar les virtuts militars per aplicar-les a la formació dels joves. Lavocació puritana de formació en el lleure s'unia a la salvaguarda dels efec-tes distorsionadors de la vida urbana. N'hi havia un precedent aAlemanya, on l'any 1901 havien aparegut els Wandervögel (ocells migra-toris), que, tot i tenir unes finalitats semblants, s'estructuraven en unaorganització menys jeràrquica.

La ideologia de l'escoltisme original era una combinació de patrio-tisme, darwinisme social i culte a l'adolescència. Baden-Powell s'enorgu-llia de comprendre l'”esperit del noi”: la seva imaginació va ser prodigio-sa en la producció de rituals, cançons i festivals adaptats a la mal·leablenatura de l'adolescent burgès, però tenia poca experiència amb l'estil devida dels treballadors. Els pantalons curts i la segregació de sexes es podiaimposar als nois de classe mitjana, però difícilment podia ser popularentre la gran majoria dels nois obrers. De fet, l'escoltisme va triar unmodel de separació del món dels adults ja establert dins les escoles pri-vades d'elit. Com a organització masculina, va fer virtut de l'endarreri-ment de l'accés als rols adults, sobre la base que el contacte prematuramb el sexe oposat posava en perill la masculinitat dels nois i corrompiala feminitat domèstica de les noies: “Els nois havien de ser nois, i les noies,noies, però els dos mons no s'havien de separar” (Gillis, 1981:147).

L'any 1914, un jove estudiant de filosofia, Walter Benjamin, vapublicar un article titulat “Metaphysik der Jugend” (Metafísica de la joven-tut), en el qual plantejava que les noves generacions havien d'encapçalaruna revolució cultural que calia basar en el terreny de l'esperit. Durant elmateixos anys en què es difonien els boy scouts, va emergir tota una “lite-ratura edificant”, de signe religiós i moral, que, alhora que “dirigia” i “pro-tegia” els joves, reconeixia l'especificitat del seu mode de vida. Peròtambé van néixer nous discursos de caràcter progressista que proclama-30

ven l'emergència d'una nova “cultura juvenil” creada en els ambientsescolars i que havia de renovar profundament la societat.

Benjamin havia estat influït pels seus mestres a les universitats deFriburg i Berlín, Gustav Wyneken i Heinrich Rickert, fundadors de laComunitat escolar lliure. Aquests professors sostenien que “ser jove” eraquelcom específic, i no un mer trànsit de la infància a l'edat adulta. La sevareforma consistia en la posada en marxa d'una “cultura de la joventut” enla qual l'escola tenia un paper fonamental, en el sentit que posava en con-tacte els joves amb l'esperit i no amb els interessos materials. L'any 1912,va escriure l'article “La reforma escolar: un moviment cultural”, que escloïa amb les paraules següents: “Joventut, escola renovada, cultura:aquest és el circulus egregius que hem de recórrer un cop i un altre entotes direccions”. En un altre text, publicat l'any 1915, avançava una con-cepció de la joventut com a metàfora del canvi social: “El significat histò-ric actual dels estudiants i la universitat (...) es poden descriure com unametàfora, com una reproducció en miniatura d'un estat històric més ele-vat, metafísic”25.

3.3. Generació K (komsomol)

“Las variaciones de la sensibilidad vital que son decisivas en historia sepresentan bajo la forma de generación. Una generación no es unpuñado de hombres egregios, ni simplemente una masa: es como unnuevo cuerpo social íntegro con su minoría selecta y su muchedumbre,que ha sido lanzado sobre el ámbito de la existencia con una trayec-toria vital determinada. La generación, compromiso dinámico entremasa e individuos, es el concepto más importante de la historia y, pordecirlo así, el gozne sobre el que ésta ejecuta sus movimientos”(Ortega y Gasset, 1923).

L'any 1920, la societat europea vivia aclaparada per les conseqüèn-cies de la “gran guerra”, que havia provocat una veritable sagnia demogrà-fica entre la joventut: els camps d'Ypres, Verdun i Somme van prendre lavida a més de vuit milions de joves —entre els quals hi havia dos milionsd'alemanys i gairebé un milió i mig de francesos, que formaven el setze

31

25 Vegeu Benjamin, 1993:52 i 118. L'any 1918 va esclatar, a la ciutat argentina de Córdoba, elmoviment per a la reforma universitària, el qual marcaria l'inici d'una profunda interrelació entreels moviments d'estudiants i la cultura juvenil (Balardini, 2000).

per cent dels reclutes—. Tanmateix, la retòrica de la mort civil va sersubstituïda ben aviat per la retòrica de la “generació”, terme que es vacomençar a vincular amb el de “quinta”. El servei militar obligatori s'haviaimplantat amb la revolució francesa, quan es va establir la “conscripció”—és a dir, l'obligació de defensar la pàtria per a tots els joves que tin-guessin 20 anys d'edat—. La “mili” va contribuir a desenvolupar el senti-ment de pertinença a una mateixa classe d'edat, i també a una mateixanació. D'altra banda, va començar a assumir la connotació de ritus de pascap a l'edat adulta; són sobretot les quintes de guerra —i, en particular,les de la I Guerra Mundial— les que, en tornar a la vida civil, adoptenaquesta dimensió generacional.

L'any 1917, el triomf de la revolució soviètica i l'impacte que va cau-sar en els joves progressistes de tot el món va constituir l'altre gran “esde-veniment generacional” que va provocar la necessària presa de partit delsjoves dels anys vint. És per aquest motiu que podem prendre l'organitza-ció juvenil soviètica, el komsomol, com el símbol d'aquesta nova cons-ciència generacional. Es tracta d'una nova modalitat d'organització juvenil,inspirada en el model boy scout, però adaptada a les necessitats de l'estatrevolucionari: la divisió sexual desapareix, de manera que els nois i lesnoies són agrupats en graus d'edat —octobristes, de 7 a 11 anys; pioners,d'11 a 16 anys, i komsomols, de 17 anys en endavant— que serveixen perdesenvolupar tant les activitats de lleure com la formació civicomilitar endefensa del nou règim26.

L'any 1923, el filòsof espanyol José Ortega y Gasset va publicar unarticle titulat “La idea de las generaciones”. En aquest text, l'autor defen-sava la idea que els homes que han nascut durant la mateixa època com-parteixen una mateixa “sensibilitat vital”, una sensibilitat que s'oposa a lade les generacions precedent i posterior i que defineix la seva “missióhistòrica”. En La rebelión de las masas, va tornar a insistir en la mateixatemàtica, tot reconeixent que “en todo presente existen tres generaciones:los jóvenes, los hombres maduros y los viejos… El conflicto y colisión entreellos constituye el fondo de la materia histórica” (1955, IV:91-92). De fet,

32

26 Quant a l'impacte del servei militar obligatori en la construcció social de la joventut, vegeuGarelli i Offi (1997). A Espanya, les quintes van ser imposades l'any 1870, malgrat que la possibi-litat de pagar per lliurar-se'n va provocar nombrosos conflictes (per al cas de Catalunya, vegeuMolina, 1998). Pel que fa al Komsomol, vegeu Mostvichov (1979), una perla de l'era breznevia-na en què es critiquen les teories d'Ortega respecte a les generacions des d'una perspectiva mar-xista-leninista.

33

Ortega y Gasset argumentava la nefasta influència de la revolució sovièti-ca, però, alhora, afirmava que aquesta revolució es constituïa com a para-digma de la força regeneradora dels joves. Així, la joventut reemplaçavael proletariat com a subjecte primari de la història, i la successió genera-cional substituïa la lluita de classes com a eina principal de canvi.Tanmateix, a banda d'observacions vagues sobre la “capacitat orgànica” ila dialèctica elits-masses, el filòsof espanyol mai no es va ocupar d'analit-zar la manera com els grups d'edat desenvolupaven una consciènciacomuna i començaven a actuar com una força històrica coherent27.

3.4. Generació S (swing)

“La generació “vella” acompleix sempre l'educació dels “joves”. Hihaurà conflicte, discòrdia, etc., però es tracta de fenòmens superfi-cials, inherents a cada obra educativa… Llevat que es tracti d'inter-ferències de classe, els “joves” —o una part important dels joves— dela classe dirigent —entesa en el sentit més ampli, no únicamenteconòmic, sinó politicomoral— es rebel·len i passen a la classe pro-gressiva” (Gramsci, 1949).

A començaments de 1930, Benito Mussolini va publicar un llibre —titulat Qüestions fermes sobre els joves— en què desenvolupava quatrepropostes per a la formació feixista de la joventut: un programa per rejo-venir el règim, la preparació dels joves per al totalitarisme, l'orientaciódels joves vers l'aprenentatge polític i la preparació espiritual per al climamoral del feixisme (Passerini, 1996:399). El dictador italià havia creat unaorganització juvenil d'estat molt efectiva, constituïda també per graus d'e-dat: mentre que els nois passaven de balilla a avantguardistes —fent bàsi-

27 Aquesta qüestió la va tractar des d'una perspectiva diferent el pensador alemany Karl Mannheimen un article titulat “Das problem der Generationen” (1928). Per al fundador de la sociologia delconeixement, el problema no s'havia de plantejar en termes positivistes —fonamentats en la lleibiològica de la durada de la vida— ni romàntics —atents al “temps interior” de cada generació—, sinó que depenia de les forces històriques que mouen la societat. Les “unitats generacionals”,situades contemporàniament en una posició similar, desenvolupaven “una identitat de respostes,una certa afinitat en la manera com actuaven i estaven formats per experiències comunes”, quepodia cristal·litzar en un nou “estil generacional” separat, i, fins i tot, oposat a l'estil dominant de lageneració adulta. A diferència dels seus coetanis, Mannheim era molt més caut a l'hora de plan-tejar la interacció entre consciència generacional i consciència de classe: l'autor reconeixia tàcita-ment aquest problema i assenyalava que “en el si de cada generació poden existir un nombre d'u-nitats generacionals diferenciades, antagonistes” (Mannheim, 1986:30 i seg.).

34

cament activitats esportives i paramilitars—, les noies passaven de picco-le a giovane italiane —amb una formació encaminada a la maternitat i atenir cura dels soldats—. Tot plegat s'envoltava d'una escenografia farcidad'imatges, cançons i desfilades.

Durant el període d'entreguerres —i sota l'estímul de la revoluciósoviètica, la crisi econòmica i les lluites obreres—, va tenir lloc la politit-zació revolucionària de molts joves treballadors, i fins i tot de molts jovesprovinents de la burgesia, la qual cosa contradeia les tesis sobre la passi-vitat i el conformisme que s'atribuïen a aquest grup d'edat. Més que elcomunisme, les doctrines polítiques que van aconseguir mobilitzar elsjoves durant els anys trenta van ser el nazisme i el feixisme. Les JoventutsHitlerianes a Alemanya i els Barilla feixistes a Itàlia —igual que les poste-riors organitzacions juvenils de Falange a Espanya— van representarespais de socialització i grups de xoc que aquests règims utilitzaven perestendre la seva hegemonia entre àmplies capes de la població.

No obstant això, alguns grups juvenils van cercar un espai per esca-par d'aquestes tendències autoritàries en disciplines com la música o elball —com va succeir en el cas dels famosos “rebels del swing”, aAlemanya, que, a finals dels anys trenta, es van convertir en l'únic referentde dissidència possible en una societat alienada per una ideologia milita-rista i totalitària—. En aquest sentit, és significativa la repressió amb quèles autoritats nazis van respondre a la difusió d'aquesta música de negres,nascuda a Amèrica com a derivació del jazz, que amenaçava de conta-minar la funció que Hitler havia atribuït als joves: ser els “soldats d'unaidea” (Michaud, 1996).

Pels volts de 1930, el pensador italià Antonio Gramsci —que haviaestat empresonat pel règim mussolinià— va començar a redactar clan-destinament els seus Quaderni del carcere, en els quals reflexionava sobrenombroses qüestions relacionades amb la literatura, la política, l'art i lacultura. En alguns dels vint-i-vuit quaderns, l'autor va tractar el tema queell defineix com la quistione dei giovani. Gramsci considerava que la pre-ocupació que despertava aquesta qüestió durant els anys trenta sovint eraunilateral, tendenciosa i idealista. Bona part de les enquestes sobre la“nova generació”, per exemple, “expliquen el mode de pensar de qui lesha promogudes” (1975:1811). Ja en el primer quadern —redactat entreels anys 1929 i 1930—, Gramsci plantejava el debat en els termessegüents: malgrat l'existència de moltes “qüestions juvenils”, n'hi ha duesque són essencials: a) els conflictes entre la generació “vella” i la genera-

35

ció “jove”, inherents a tota obra educativa, i b) quan el fenomen assumeixun caràcter “nacional” —és a dir, quan no apareix obertament la inter-ferència de classe—, la qüestió es complica i esdevé caòtica: “Els joves estroben en estat de rebel·lió permanent, perquè les seves causes profun-des persisteixen, sense que els sigui permesa l'anàlisi, la crítica i la supera-ció, no conceptual i abstracta, sinó històrica i real” (1975:115-6).

Gramsci reconeix que, en aquestes situacions, el conflicte genera-cional pot adoptar formes com “el misticisme, el sensualisme, la indi-ferència moral, les degeneracions patològiques psíquiques i físiques, etc.”,però no atribueix aquestes formes a la naturalesa interna de la joventut,sinó als contextos històrics que determinen l'emergència de “crisis d'au-toritat”. El mèrit d'aquest autor rau en el fet que reconeix una especifici-tat en la problemàtica juvenil —fet insòlit en aquells anys dins el movi-ment marxista— sense negar, per aquest motiu, les “interferències declasse” que determinen el marc en què la qüestió es planteja i es resol —i, per tant, criticant les visions psicologistes i idealistes predominants—.

3.5. Generació E (escèptica)

“El camí que vam seguir l'any 1945 i els anys posteriors va dependreen gran mesura de la nostra edat, ja que, a partir d'aquell moment —a partir del moment de llançar les bombes sobre Hiroshima iNagasaki—, les generacions es van dividir de manera crucial” (Nuttal,1968).

L'any 1945, acabada la II Guerra Mundial, la joventut europea esmostra abatuda, desencisada, sense fe. La bomba nuclear inicia les porsd'una nova era i s'aixequen telons d'acer entre els països, els règims i lesgeneracions —més tard, Jeff Nuttal dedicaria un extraordinari assaig a lajoventut de la postguerra, el títol del qual era, precisament, BombCulture—. A Alemanya, es comença a parlar de l'anomenada “generacióescèptica”, la qual, després de patir les penúries de les trinxeres, veu coms'ensorren els ideals de la seva joventut. A Itàlia, els sociòlegs parlen dels“joves de les tres M” (macchina, moglie, mestiere, és a dir, “cotxe”, “dona”i “feina”). A França, l'existencialisme recupera l'actitud desencisada i nihilis-ta d'alguns pensadors de principis de segle —malgrat que a les caves de larive gauche sorgirà també una nova actitud engagé. En l'escenari espanyol,José Luis Aranguren parla de la “generació abatuda” davant la necessitat desobreviure i de despolititzar-se després del trauma de la guerra civil.

36

De tota manera, aquest discurs no durarà gaire —si més no, al'Europa democràtica—. Amb el creixement econòmic de la postguerra,la situació començarà a canviar lentament. En un context de plena ocu-pació, amb una capacitat adquisitiva creixent per part dels joves, amb ladifusió dels mitjans de comunicació de masses, amb la societat de con-sum, amb l'escolarització massiva i amb el naixement del mercat adoles-cent, neix la noció de “cultura juvenil” com a categoria autònoma i inter-classista. Quan el culte a la joventut comença a tenir èxit, la joventut esconverteix en l'edat de moda. Al mateix temps, reneix la imatge del “rebelsense causa”28.

L'any 1957, el sociòleg alemany Helmut Schelsky va publicar DieSkeptische Generation (La generació escèptica), que recollia diversesinvestigacions sobre els valors dels joves alemanys de la postguerra, dutesa terme durant la dècada anterior. Les tesis de l'autor es desprenien deltítol del seu llibre, que, de llavors ençà, es convertiria en un punt dereferència comú en la investigació empírica sobre la joventut. Schelskyoposava els joves de la postguerra a tres generacions que havien viscut aAlemanya des de principis de segle: la nova generació es caracteritzavaper la manca de compromís polític i moral, pel conformisme amb lasocietat establerta i per l'adaptació funcional. Així és com opina un altresociòleg alemany: “La joventut procura integrar-se en aquesta societat tanaviat com pot, a fi d'aprofitar plenament totes les possibilitats que li ofe-reix. La pauta dominant de comportament és l'adaptació. D'aquestamanera, la societat aconsegueix fer de les futures generacions unscol·laboradors disposats a jugar el joc del sistema establert” (Blücher, citata Allerbeck i Rosenmayr, 1979: 7 i 15).

En realitat, els trets que Schelsky considerava propis dels joves espodien estendre als adults, que experimentaven els moments més dursde la crisi d'identitat provocada pel trauma del nazisme i la desfeta bèl·lica.La visió metonímica de la joventut —el fet d'atribuir-li valors propis detota la societat— provenia del mètode utilitzat per Schelsky, el qual basa-va les seves interpretacions en un seguit de sondejos d'opinió promogutsper l'Institut Emnid —sondejos, d'altra banda, que iniciaven el llarg i no

28 A propòsit de la joventut de la postguerra, vegeu Allerbeck i Rosenmayr (1979) i el text clàssicd'Aranguren (1961).

sempre brillant camí de les enquestes a la joventut, que, a partir de lla-vors, ocuparien un lloc hegemònic en la sociologia empírica—29.

3.6. Generació R (rock)

“Aquests joves parlen una altra llengua (…) que cada cop es diferen-cia més de la que fa servir la resta de parlants. La societat adolescentcada cop és més forta en els suburbis de la classe mitjana (...). Entreels pares s'està estenent la sensació que el món dels teenagers és unmón a part” (Coleman, 1955).

L'any 1954, a Memphis, la música blues dels negres va començar aser cantada per joves blancs: havia nascut el rock-and-roll. Es tractava d'unnou tipus de música, interpretada per nois que no tenien més de 18 anysi orientada cap a un nou mercat estrictament juvenil, que aviat esdevin-dria el símbol de la primera cultura “internacional-popular”. En el perío-de de la postguerra, quan l'allargament de la permanència dels joves eninstitucions educatives i l'aparició del “consumidor adolescent” consagrenel naixement d'una nova classe d'edat als països industrialitzats, les teoriessobre l'existència d'una “cultura juvenil” autònoma i interclassista es gene-ralitzen i es doten de legitimitat científica.

L'escola secundària (high school) es va convertir en el centre de lavida social d'una nova categoria d'edat típicament americana: els teena-gers. L'escola no oferia tan sols un cultura acadèmica, sinó un espai desociabilitat compost per un seguit de rituals amb què ens han familiaritzatles pel·lícules de l'època: esports, clubs, sororitats i fraternitats30, balls i fes-tes de graduació, sessions de cinema a l'aire lliure, etc. En definitiva, l'ins-titut era “una ciutat dins la ciutat”, un lloc on l'edat era molt més impor-tant que la classe —atès que els escolars compartien més experiènciesamb els companys que no pas amb els pares—. Els qui tenien menys de20 anys ja no eren nens i, per tant, formaven una nova generació: una

37

29 Es pot trobar crítica plenament vigent respecte a l'ús i l'abús d'enquestes d'opinió en l'elabora-ció d'estudis sobre la joventut —tot i que ubicada en un context temporal i geogràfic diferent—en el conegut llibre de Cardús i Estruch (1985).30 Les fraternitats són clubs juvenils, normalment masculins i elitistes, que existeixen en determi-nats centres acadèmics dels Estats Units i altres països anglosaxons. Les sororitats són la versiófemenina de les fraternitats. Vegeu Coleman (1955).

38

generació que consumia sense produir i que, per primer cop, teniamodels que podia imitar: estrelles del cinema, com James Dean —l'any1955 es va estrenar Rebel without a cause—, o de la música, com ElvisPresley —que l'any 1956 va llançar el trepidant Rock around the clock—31.

L'any 1955, el sociòleg nord-americà James Coleman va publicarThe adolescent society, text que aviat esdevindria una obra de referènciasobre l'emergent “subcultura adolescent en la societat industrial”. L'autors'havia basat en una gran enquesta duta a terme en deu instituts de zonesrurals, urbanes o suburbanes de l'estat d'Illinois, els quals acollien unaextensa gamma social —des de fills de grangers i obrers fins a fills de lesclasses mitjanes—. En aquesta anàlisi, Coleman va arribar a la conclusióque en l'entorn de l'escola secundària aflorava una autèntica “societatadolescent” en què imperaven normes diferents de les de la “societatadulta”.

Per la seva banda, l'any 1942 Talcott Parsons va escriure un articlefonamental: “Age and sex in the social structure of the United States”, enel qual el degà dels sociòlegs nord-americans caracteritzava la joventut enoposició a l'estatus adult: “En contrast amb el seu èmfasi en la responsabi-litat, l'orientació de la cultura juvenil és, de manera més o menys específi-ca, irresponsable” (1973:138). Per a Parsons, el desenvolupament degrups d'edat era l'expressió d'una nova consciència generacional que cris-tal·litzava en una cultura autònoma centrada en el consum hedonista. Laimatge predominant es basava, doncs, en la uniformitat de la cultura juve-nil, una cultura que reflectia els valors universals del que els estructural-fun-cionalistes percebien com una societat altament integrada. La seva culturaera la d'una generació que consumia sense produir i que, amb la seva per-manència en les institucions educatives, no solament se separava del tre-ball, sinó que fins i tot es mantenia al marge de l'estructura de classes.D'alguna manera, l'accés nominal als estils de lleure semblava cancel·lar lesdiferències socials. L'adolescència facilitava el canvi sense amenaçar el con-sens. A començaments dels anys seixanta, Parsons va concloure que eldescontentament de la joventut provenia més de les excessives expecta-tives projectades en el futur que d'una vocació dissident. Poc després arri-barien els hippies i començaria el moviment contra la guerra del Vietnam.

31 Pel que fa a la invenció del concepte teenager, vegeu Passerini (1996); sobre la invenció delsanomenats teenpics —pel·lícules orientades al mercat adolescent—, vegeu el treball de Doherty(1988) que se centra en la juvenilització del cinema americà durant els anys cinquanta.

3.7. Generació H (hippy)

“On trobar, si no és entre la joventut dissident i entre els seus hereusde les properes generacions, un profund sentiment de renovació i undescontentament radical susceptible de transformar aquesta deso-rientada civilització? Aquests joves són la matriu on s'està formant unaalternativa… No em sembla exagerat anomenar “contracultura” allòque emergeix en el món dels joves” (Roszak, 1968).

L'any 1964, a Berkeley, els joves universitaris engegaven el Freespeech movement (Moviment per a la llibertat d'expressió). Es tractavad'una típica protesta estudiantil que es va transformar en un moviment afavor dels drets civils, i el seu enorme abast aviat va arribar ràpidament amoltes altres universitats (Brandes, 1999). Des dels anys cinquanta —Onthe road es va publicar l'any 1957—, la badia de San Francisco havia vistflorir l'anomenada beat generation, articulada al voltant de la música jazz,el consum d'haixix, la vida bohèmia i la dissidència artisticocultural.Ambdós moviments van convergir, a mitjan anys seixanta, en el flowerpower, que seria universalment conegut com a moviment hippy. La joven-tut ja no era considerada com un conglomerat interclassista, sinó comuna “nova classe” portadora de la missió emancipadora i, fins i tot, comuna “nova classe revolucionària”. Sota l'estímul del maig del 68, els teò-rics més radicals van aplicar les teories marxistes per analitzar les relacionsde producció que els joves mantenien amb els adults. Al mateix temps,van fer ús de les teories freudianes per estudiar els conflictes edípics de lasocietat patriarcal. Més que com a interpretacions científiques, aquestsdiscursos es configuraven com a eines polítiques al servei dels combatssocials que els joves havien de lliurar, tot legitimant la revolta de la novageneració32.

L'any 1968 —una data emblemàtica— el filòsof nord-americàTheodore Roszak va publicar The making of a counterculture (que aEspanya es va traduir com La revuelta de los centauros). Aquesta obra esconvertiria aviat en un autèntic manifest generacional que teoritzava lamissió de la joventut com a creadora d'una cultura alternativa a la quedominava en la societat, és a dir, una contracultura. En aquest procés de

3932 A Catalunya, la primera persona a fer-se ressò d'aquestes teories va ser M.A. Capmany (Lajoventut, és una nova classe?, 1969).

40

legitimació, es podien recuperar i rellegir autors anteriors oblidats, comés el cas de Wilheim Reich, un freudomarxista heterodox que havia iden-tificat en la repressió sexual dels joves una de les bases de la cultura auto-ritària. Aquest és també el cas d'Herbert Marcuse, crític de l'home unidi-mensional, de la “tolerància repressiva” del sistema, profeta dels movi-ments contraculturals i estudiantils com els gèrmens d'un món alliberat, obé de Paul Goodmann, lúcid analista dels problemes dels joves en la“societat organitzada”.

Tanmateix, aquesta memòria de l'oblit també va donar lloc a novesteoritzacions, les quals intentaven aplicar el paradigma freudià a l'estudi dela rebel·lió juvenil —tema que desenvoluparia el psicoanalista francèsGérard Mendel en les obres La révolte contre le père (1968) i La crise desgenérations (1969)—. La matriu idealista d'aquest paradigma desembocaen l'alternativa fantasmagòrica d'una “revolució de les consciències” sus-ceptible d'enderrocar el “mite del coneixement objectiu” —mite queconstitueix, al seu torn, el fonament de tota alienació—. La seva matriumés pràctica, després de la desfeta a París, Roma i Mèxic, es va orientarcap al moviment de les comunes, l'ocupació de cases i la revolta de lesdrogues, el sexe i el rock.

3.8. Generació P (punk)

“La “joventut” com a categoria va sorgir a la Gran Bretanya de la post-guerra com una de les manifestacions més visibles i colpidores delcanvi social del període. La “joventut” va ser el centre d'atenció d'in-formes oficials, legislacions i intervencions públiques. Va ser divulgadacom a problema social per part dels guardians de la moral —com unelement sobre el qual “s'hauria de fer alguna cosa” (Hall i Jefferson,1975).

L'any 1976, poc després de l'explosió dels Sex Pistols, els barrissud-occidentals de Londres i els voltants de King's Road són el bressold'un nou estil batejat amb un nom ben significatiu: punk (literalment, dei-xalla o merda). La seva difusió és rapidíssima: amb els vents de la crisi, laprovocació com a bandera i una música electritzant i simple que recupe-ra “l'onada rebel del rock”, els punks es troben aviat a Milà, Tòquio, SanFrancisco, Mèxic i Santa Coloma de Gramenet. L'actitud provocativa deJohnny Rotten —líder dels Sex Pistols— i la tràgica epopeia de Sid Viciousvan catapultar el moviment punk a primera línia de l'escenari. Des del

41

punt de vista musical, aquest ritme reprenia elements provinents deDavid Bowie i del glitter-rock, del proto-punk americà, del rock d'inspira-ció mod, del rhythm and blues, del soul i del reggae. Aquesta aliança de tra-dicions musicals diverses i aparentment incompatibles quedava ratificadaen un estil de vestir igualment eclèctic. Aquesta heterogeneïtat formadaper elements “agafats amb agulles imperdibles” es va convertir en unfenomen altament fotogènic que d'ençà de 1977 va proveir els periòdicssensacionalistes amb una bona reserva de material. Tanmateix, l'èxit del'estil punk es va deure, en part, a la seva capacitat per retratar amb colorsvius el moment històric que tot just començaven a viure les societats occi-dentals —recordem, en aquest sentit, que l'any 1973 havia esclatat la crisidel petroli.

L'any 1975 es va publicar Resistance through rituals, un llibre editatper Stuart Hall i Tony Jefferson que recollia el treball col·lectiu del Centrefor Contemporary Cultural Studies, de la Universitat de Birmingham. Enaquest centre s'havien aplegat, des de començaments dels anys setanta,diversos científics socials i joves investigadors interessats en l'estudi de lessubcultures juvenils britàniques de la postguerra, des dels teddy boys finsals punks. Defugint tant les teories funcionalistes sobre l'emergència d'unacultura juvenil interclassista com les teories contraculturals que veien enla joventut la nova classe revolucionària, els autors de l'escola deBirmingham tenien com a objectiu la interpretació de les experiènciessocials dels joves —situades en particulars marcs de classe— i de lamanera com s'expressaven i es negociaven col·lectivament mitjançant laconstrucció d'estils de lleure distintius, fruit de la interacció entre tradi-cions de classe i símbols comercials. Amb una base marxista d'inspiraciógramsciana, estudien les subcultures de la postguerra com a estratègiesde “resistència ritual” generades en precisos contextos històrics i de clas-se, els quals posen en crisi el mite del consens en la societat del welfarestate i de l'opulència dels anys seixanta. Malgrat la indubtable riquesa deles aportacions d'aquesta escola, són del tot pertinents les crítiques susci-tades: els estudis culturals s'han centrat més en les desviacions que en elsconvencionalismes, més en els adolescents de classe obrera que en elsseus coetanis de classe mitjana, més en els nois que en les noies, més enel món del lleure que en de les institucions adultes33.

33 Quant a l'aportació de l'escola de Birmingham als estudis sobre la joventut, vegeu Feixa 1998)i Willis (1998).

42

3.9. Generació T (tribu)

“Del conjunt de la societat, el grup més vulnerable a les repercussionsde l'estancament econòmic —el dels joves— ja és el primer de sentirels efectes de les condicions de crisi...” (UNESCO, 1983)

L'any 1985 va ser declarat per la UNESCO com l'Any Internacionalde la Joventut, i això era un signe evident que les coses no acabaven d'a-nar bé en el món dels joves. L'increment galopant de la desocupaciójuvenil, l'ensorrament de les ideologies contraculturals i el retorn a ladependència familiar generen discursos que ja no fan incís en la capacitatrevolucionària i constructiva dels joves, sinó en la seva incertesa cultural iels problemes que troben en la inserció social. Neix una actitud entrecínica i desencisada que té múltiples traduccions en els imaginaris juvenils,però que gairebé sempre manté una relació amb una “K” subcultural:punks, okupes, skinheads, makiners, etc. El sociòleg francès MichelMaffesoli emprarà l'expressió “temps de les tribus” per referir-se a aques-ta proliferació de microcultures juvenils, que sorgeixen a partir de la cul-tura de consum o dels marges contraculturals i que ocupen nínxols dife-rents dins el territori urbà. Es tracta, potser, d'una de les manifestacionsexteriors del que s'ha anomenat “fi de les ideologies” i “fi de la història”—com sabem, la dècada va acabar amb les caigudes del mur de Berlín idel comunisme soviètic (Maffesoli, 1990).

L'any 1983, la mateixa UNESCO va publicar un informe titulat Lajuventud en la década de los 80, en el qual es deixaven ben clars els ter-mes en què s'havia de plantejar el debat: “Ni l'enfocament ni el llenguat-ge característics de la dècada dels seixanta semblen adaptar-se a les novesrealitats que la joventut haurà d'afrontar en la dècada que comencem.L'any 68 hom parlava de confrontació, protesta, marginalitat, contracul-tura... En definitiva, era un llenguatge que denotava una confiança possi-ble en un canvi cap a un món millor. Tal vegada en el proper decenni lesparaules clau que experimentaran els joves seran: atur, angoixa, actituddefensiva, pragmatisme i àdhuc supervivència” (1983:11). En aquest con-text, ¿és legítim imaginar la joventut com una categoria social dotada d'unacerta unitat de representacions i d'actituds? La resposta de PierreBourdieu és aparentment lapidària: “La jeunesse n'est qu'un mot” (1980).Amb aquesta frase, Bourdieu apunta que l'edat no és res més que unaforma de marcatge social que s'apliquen grups en competència —”joves”i “vells”— per assenyalar simbòlicament la seva preeminència actual o

43

futura. L'anàlisi científica de les edats no és irrellevant, però es limita a l'es-tudi de les lluites per la classificació34.

3.10. Generació X (xarxa)

“L'actual generació de nens i joves és la primera que ha estat educa-da en la societat digital: per això l'anomeno “generació xarxa”(Tapscott, 2000).

L'any 1994, a Chiapas (Mèxic), el comandant Marcos encapçala unarevolta de joves indígenes, revolta que, més que les armes, utilitza lesnoves tecnologies de la comunicació per difondre les seves denúncies iles seves consignes. El que alguns autors han anomenat “la primera gue-rrilla postmoderna” va esdevenir aviat un referent generacional per alsjoves que havien entrat en la joventut amb la caiguda del mur de Berlín.La dècada es tanca l'any 1999, a Seattle, amb una protesta contra unareunió dels poders econòmics mundials a càrrec del denominatMoviment de Resistència Global. El conflicte Est-Oest es transforma enoposició Nord-Sud, i la “crisi dels grans relats” es converteix en genera-ció de “microrelats” sectorials. Paradoxalment, els “antiglobalitzadors” sónels primers de fer servir mitjans de comunicació i noves formes d'orga-nització que s'adapten a la nova era —es tracta del que alguns autors hananomenat web movements o moviments teranyina—. Uns anys abans,l'escriptor Douglas Coupland havia popularitzat el terme “generació X”per fer referència a una generació marcada per les incerteses i les para-doxes de la societat postmoderna. No obstant això, hi ha encara un altretret que ens sembla més revelador: el seu accés progressiu a les novestecnologies de la informació i de la comunicació, i sobretot el seu accés ala xarxa per antonomàsia: la xarxa Internet.

34 Un dels camins alternatius és l'estudi del procés d'inserció socioprofessional dels joves, totsubratllant la pèrdua d'especificitat de la categoria “joventut” més enllà d'aquest caràcter de transi-ció al món dels adults i privilegiant l'anàlisi de la diferenciació interna del grup d'edat: “La idea ésestudiar les condicions socials, professionals, matrimonials i residencials del pas a l'edat adulta.L'entrada a la vida adulta és definida a partir de tres criteris significatius —que es corresponen ambcanvis fonamentals d'estatus—: l'inici de la vida professional, la marxa de la família d'origen i elmatrimoni. L'interès d'una aproximació “biogràfica” que integri aquests tres aspectes és permetreuna lectura del pas a l'edat adulta d'acord amb interaccions que poden existir entre aquests trescalendaris rarament homotètics. I és precisament en els décalages entre les edats “combinades”de manera específica per a cada classe social que haurien de sorgir les diferències socialment sig-nificatives” (Galland, 1991:54).

44

L'any 1998, Don Tapscott —un dels profetes de la revolucióinformàtica— va publicar un llibre dedicat al que ell mateix anomena“generació xarxa” (Growing up digital: the rise of the net generation).Segons aquest autor, així com els baby-boomers de la postguerra van pro-tagonitzar la revolució cultural dels anys seixanta sobre la base de l'e-mergència dels mass media i la cultura rock, els nens d'avui són la prime-ra generació que arribarà a la majoria d'edat en l'era digital. No es tractaúnicament que sigui el grup d'edat que hagi tingut un accés més gran alsordinadors i a Internet, ni tampoc del fet que la major part dels seus inte-grants visqui envoltada de bytes, chats, e-mails i webs, sinó que l'essencialés l'impacte cultural d'aquestes noves tecnologies: des que tenen ús deraó, han estat immersos en un món ple d'instruments electrònics —devideojocs a rellotges digitals— que han configurat la seva visió de la vida idel món.

Mentre que en altres moments la bretxa generacional es distingiaper grans fets històrics —la guerra civil, el Maig del 68, etc.— o bé perruptures musicals —els Beatles, els Sex Pistols, etc.—, ara alguns autorsja parlen de la “generació bc” (before computer) i de la “generació ac”(after computer). Això genera noves formes de protesta, tal com es vapoder comprovar recentment a Praga, on joves de tot el món van parti-cipar en una manifestació convocada per Internet, propagada per flyers igestionada per telèfons mòbils; però, d'altra banda, també genera novesformes d'exclusió social que podríem anomenar “cibernètiques”, en elsentit que per accedir a la xarxa cal tenir una clau d'accés. I és que aquellinvent de principis de segle —un període juvenil dedicat a la formació i ellleure— comença a no tenir sentit quan els joves encara s'estan a la casadels pares quan han fet 30 anys i estan obligats a reciclar-se tota la vida.¿Assistim, potser, a la fi de la joventut?

45

4. GENERACIÓ @

“Quan es completi el cercle temporal del pèndol, el valor de ser joveno ha de ser necessàriament antinòmic amb els havers i els sabers deser vell. Els pobles no poden construir el futur sense memòria, però enels moments en què sorgeixen els canvis no és estrany que siguin elsjoves els qui més ho sentin i ho expressin” (Martín-Barbero, 1998:30).

Un cop feta la dissecció de la metàfora del rellotge, veurem com espot aplicar aquesta metàfora a l'estudi de la generació que es comença aveure les orelles en aquest canvi de segle —i de mil·lenni—. En un lúcidassaig, Jesús Martín-Barbero (1998) va emprar una altra metàfora —la delpalimpsest— per aproximar-se a aquells textos que, a partir d'un passatesborrat, emergeixen desdibuixats en el present. Rossana Reguillo (1998)també ha recordat, arran d'un estudi sobre taggers, punks i ravers, com lanegació del futur es revesteix en les cultures juvenils contemporànies derevitalisme pseudoreligiós, tecnològicament orientat i, davant la mancad'un mapa precís, em permeto esbossar un seguit de reflexions sobre lageneració actual, la qual viu a cavall dels tres rellotges assenyalats. Perdescomptat, no es tracta d'un catàleg de característiques tancat, sinó d'al-gunes paradoxes que acompanyen la visió del temps dels qui avui entrenen la joventut35.

4.1. Generació X versus generació @

“M'atreviria a dir que [els joves] són digitals, i això no és un acudit; vulldir que la percepció que tenen del temps no és una percepció analò-gica, sinó digital. El temps, per a ells, no és una successió tradicionalde cicles que es reprodueixen, sinó un temps sense repetició, que s'a-llarga ad infinitum...“ (Álvaro, 1998:10).

Si la darrera generació del segle XX va ser batejada com a genera-ció X —pel fet d’estar marcada per les incerteses i les paradoxes de la

35 El palimpsest era un papir que es reutilitzava esborrant-ne les antigues escriptures. El comu-nicòleg hispanocolombià empra la imatge per referir-se a una cultura juvenil que reescriu cons-tantment “al damunt” de l'experiència de generacions anteriors. Crec que aquesta perspectiva del'autor és convergent amb l'exposada en aquest assaig (no és casual que Mead en sigui una de lesfonts teòriques). L'autor apuntava quatre característiques centrals de la nostra cultura que els jovessenten i expressen de manera especialment marcada: la devaluació de la memòria, l'hegemoniadel cos, l'empatia tecnològica i la contracultura política (Martín-Barbero, 1998:32 i seg.).

46

crisi de les ideologies i de la fi de la història—, proposo batejar la prime-ra generació del segle XXI amb el nom de generació @. El terme preténexpressar tres tendències de canvi que estan en joc actualment: en pri-mer lloc, l'accés universal —encara que no necessàriament general— alas noves tecnologies de la informació i de la comunicació; en segon lloc,l'erosió de les fronteres tradicionals entre els sexes i els gèneres, i, en ter-cer lloc, el procés de globalització cultural que comporta forçosamentnoves formes d'exclusió social a escala planetària.

Aquestes tres tendències es corresponen amb la transició d'una cul-tura analògica —basada en l'escriptura i un cicle vital regular (continu)—a una cultura digital —basada en la imatge multimèdia i un cicle vital dis-continu (binari)—. Convé recordar que el símbol “@” l'utilitzen moltsjoves en la seva escriptura quotidiana per significar el gènere neutre, coma element identificador del seu correu electrònic personal i com a refe-rent espaciotemporal de la seva vinculació a un espai global (via chats perInternet, viatges per Inter-rail o audicions per l'MTV)36.

4.2. Espai local versus espai global

“El mercat, amb el suport d'una indústria publicitària que proposapatrons d'identificació estètica globalitzada, és prou hàbil per copsar iresemantitzar els petits o els grans girs de la diferència cultural “local”(Reguillo, 1998:232).

La joventut va ser un dels primers grups socials a “globalitzar-se”:des dels anys seixanta, els elements estilístics que componen la culturajuvenil —des de la música fins a la moda— van deixar de respondre areferències locals o nacionals per esdevenir llenguatges universals, elsquals, gràcies als mitjans de comunicació de masses, arribaven a tots elsracons del planeta, fins al punt que es va constatar l'emergència de la pri-mera cultura realment “internacional-popular”.

D'acord amb això, el darrer terç del segle no ha fet cap altra cosaque consolidar aquest procés: l'ampliació de les xarxes planetàries —dels

36 L'antropòleg italià Massimo Canevacci —inspirador de la meva concepció inicial sobre el rellot-ge de sorra— acaba de publicar una original indagació sobre la generació X titulada CultureeXtreme (2000).

47

canals de televisió digitals a Internet— i les possibilitats reals de mobilitat—del turisme juvenil als processos migratoris— han augmentat la sensa-ció que el rellotge digital es mou al mateix ritme per a la major part delsjoves del planeta. Tanmateix, això no significa que l'espai local hagi deixatd'influir en el comportament dels joves: sovint tot el que és global reali-menta les tendències centrípetes —com és el cas del renaixement demoviments nacionalistes a Europa—37.

4.3. Temps real versus temps virtual

“La manipulació del temps és el tema recurrent de les noves expres-sions culturals. Una manipulació obsessionada per la referència binà-ria a l'instant i a l'eternitat: jo i l'univers, jo i la xarxa…” (Castells,1999:498)

Alhora que l'espai es globalitza i es deslocalitza, el temps s'eternitzai es fa més efímer. Vivim en el temps dels hipertextos, però també delsmicrorelats. Poques imatges poden representar millor la fugacitat delpresent que la noció “temps real” amb què els noticiaris televisius ocibernètics ens comuniquen que està succeint un fet o que s'està duent aterme una transacció econòmica, un chat o un rècord esportiu. ManuelCastells (1999) ha parlat de “temps atemporal” i de “cultura de la virtua-litat real” per al·ludir a la nova concepció del temps que sorgeix amb elpostmodernisme, associada a un sistema multimèdia integrat electrònica-ment. Aquesta concepció es caracteritza, d'una banda, per la simultaneï-tat extrema, és a dir, per la immediatesa amb què sorgeix la informació—la qual possibilita que les músiques, les modes i els estils siguin interio-ritzats per joves de tot el planeta al mateix temps—; d'altra banda, impli-ca una extrema atemporalitat, en la mesura en què els nous mitjans s'i-dentifiquen pels collages temporals i la creació de moments artificials,mítics i místics —com els que permeten experimentar els jocs de realitatvirtual, les festes rave o les noves religions electròniques.

37 Lynne Chisholm ha escrit pàgines molt lúcides sobre la globalització i els joves (2000). Aquestasociòloga també ha teoritzat sobre el pas dels “sistemes” a les “xarxes” en els models de transi-ció juvenil a Europa (1999). Un exemple de “comunitat juvenil global” pot ser la que formen elsjoves europeus que han participat en les xarxes de mobilitat acadèmica facilitada pels programesErasmus i Sòcrates, tal com vam poder comprovar en una recerca sobre els joves universitaris deLleida (Feixa i Pallarés, 2000).

48

Les cultures emergents exploren el planeta i tota la història de lahumanitat tot component hipertextos amb textos d'orígens molt diversos—barrejant la cultura rap dels guetos nord-americans amb músicaelectrònica—. L'ús recurrent de la telefonia mòbil per part dels joves seriaun exemple d'aquesta temporalitat virtual, ja que afegeix flexibilitat a lesconnexions personals i crea vincles socials sense necessitat d'establir capcontacte físic. Però també ho seria un altre factor que influeix de maneramolt més determinant en la vida dels joves: la precarització del treball iles seves conseqüències econòmiques i culturals38.

4.4. Sedentarisme versus nomadisme

“El nomadisme implica formes de solidaritat concretes. Mentre el diaa dia que vivim sigui tràgic, s'expressi el presentisme o l'instant eternviscut... cal practicar quotidianament l'ajuda mútua, intercanviar elsafectes i expressar las solidaritats de base” (Maffesoli, 1997:138).

La globalització de l'espai i la virtualització del temps convergeixenen la noció de “nomadisme”, que va ser proposada per Maffesoli (1997)com a metàfora central de la postmodernitat. Un espai sense fronteres—o amb fronteres tènues—, un espai desterritorialitzat, es corresponamb un temps sense ritus de pas —o amb ritus sense pas—, un tempsucrònic, dúctil, virtual. Viure la joventut ja no es transitar de la naturalesaa la cultura, ni tampoc resistir-se a l'adultesa, sinó experimentar l'”erràn-cia” del destí incert. Per als joves d'avui, això significa migrar per diversosecosistemes geogràfics i socials, canviar els rols sense canviar l'estatus,córrer món i tornar periòdicament a la casa dels pares, fer-se adult iretornar a la joventut quan el treball s'acaba, disfressar-se de jove quan jas'està casat i es guanya el mateix que guanya un adult, viatjar per Inter-railo per Internet sense renunciar a la identitat localitzada que correspon auna nova solidaritat de base39.

38 Un exemple suggerent de temps virtual és la “cultura de clubs” configurada al voltant de la músi-ca techno i les festes rave, tema sobre el qual hem dut a terme diverses investigacions a les terresde Ponent (Costa, Pallarés i Feixa, 2000; Pallarés i Feixa, 2000).39 Michel Maffesoli ha dedicat un interessant assaig al tema del nomadisme (1997).

4.5. Tribu versus xarxa

“Les modalitats temporals comencen a obrir-se camí de nou, ja que laindividualització del concepte “vida-temps” guanya terreny i la gent hacomençat a planificar i a desenvolupar projectes biogràfics que no escorresponen necessàriament amb les seqüències i els models ordenatsdel “curs de la vida industrial” (Chisholm, 2000:15).

La pluralització de les biografies, com també la creació de comuni-tats virtuals, corresponen al “io-io” pendular entre la tribu i la xarxa queexperimenten les cultures juvenils. En un assaig clàssic, Maffesoli (1990)va definir la societat postmoderna com “el temps de les tribus”, entenentcom a tal la confluència de comunitats on sobresurten els afectes i on s'ac-tualitza el que s'ha anomenat “allò diví-social”. Es tracta d'una metàforaaplicable a les cultures juvenils de la segona meitat del segle XX, caracte-ritzades per la reafirmació de les fronteres estilístiques, les jerarquiesinternes i les oposicions davant l'exterior.

No obstant això, aquesta metàfora és molt més difícil d'aplicar alsestils juvenils emergents avui, els quals emfasitzen els passatges més queles fronteres, remarquen les hibridacions més que les jerarquies i subrat-llen les connexions més que les oposicions. Els teòrics de la societat de lainformació (Sartori, 1998; Castells, 1999) han proposat la metàfora de laxarxa per expressar l'hegemonia dels fluxos existents en la nova societat ihan identificat la joventut com un dels sectors que té més pes en l'apro-ximació a la malla de relacions pseudoreals en què s'està convertint l'es-tructura social. Paral·lelament, això es correspon amb un trencament dela mateixa estructura del cicle vital, que, a partir d'un curs lineal, adoptaun curs discontinu, individualitzat i polimorf40.

49

40 José Machado Pais (2000) ha dedicat també un important assaig a allò que anomena “joventutio-io”. Vegeu també l'edició monogràfica sobre els joves que ha publicat recentment la revistacolombiana Nómadas, que inclou un article de Balardini basat en els joves i el ciberespai (2000b).

50

5. LA CONSTRUCCIÓ JUVENIL DEL TEMPS

Veure un món en un gra de sorra... i l'eternitat en una hora.(William Blake)

El temps es divideix sempre en innombrables futurs…(Jorge Luis Borges)

No és solament que el temps construeix socialment la joventut,sinó que també la joventut construeix socialment el temps, en la mesuraen què modela, readapta i projecta noves modalitats de vivència tempo-ral. Com suggereixen les cites d'aquests dos escriptors visionaris, la sorrai el temps poden ser metàfores adequades per comprendre mons i pervisualitzar futurs —necessàriament poliformes—. En aquest assaig, he uti-litzat lliurement aquests suggeriments per reflexionar sobre la culturajuvenil i les seves transformacions en aquest final de mil·lenni. Tanmateix,vull precisar que el model proposat no s'ha d'interpretar com un esque-ma evolutiu, sinó com una metàfora transversal vàlida per interpretar lacomplexitat contemporània amb relació a les concepcions del temps.

Des d'aquesta perspectiva, aquest model pot ser útil per analitzarles interconnexions i les hibridacions establertes entre diverses modalitatsdel cicle vital que s'entrecreuen en diferents institucions d'una mateixasocietat, o en diferents escenaris d'una mateixa biografia. En cada lloc i encada moment coexisteixen concepcions del temps distintes. No es trac-ta simplement que els avis visquin encara amb el rellotge de sorra i queels pares ho facin amb l'analògic, mentre que els fills experimenten ambel digital, sinó que l'essencial és que els mateixos joves viuen a cavall detots tres rellotges: segons la institució en què es trobin, el moment quevisquin o els gustos personals que tinguin, poden jugar amb un o altreperquè ja se sap que la vida és un joc, i del que es tracta és de participar,més que no pas guanyar.

En la nostra societat, per exemple, el temps del rellotge continuatenint força en aquelles institucions en què les estructures d'autoritat sesostenen amb fermesa i en què l'edat o l'experiència encara es mantenencom un dels pilars del poder i del saber —com l'escola, l'Exèrcit, lesesglésies o les professions més tradicionals—. El rellotge mecànic prevalen aquelles institucions en què les estructures d'autoritat estan repartidesi la jerarquia d'edat es difumina, però en què l'adscripció generacionalcontinua sent un referent de classificació social —com els espais dedicats

51

al temps lliure, les associacions juvenils i el mercat—. Finalment, el rellot-ge digital s'expressa sobretot en aquelles institucions en què les estructu-res d'autoritat es col·lapsen i en què les edats esdevenen referents simbò-lics canviants i subjectes a retroalimentacions constants —com els mitjansde comunicació de masses, les noves tecnologies de la informació i lesformes de diversió digitals41.

Per reprendre la metàfora des d'una altra perspectiva —aquest cop,cinematogràfica—, proposo distingir tres grans models o síndromes querespondrien a tres tipus diferents de narracions sobre la joventut (o de“relats juvenils”). El primer model, la síndrome de Tarzan, va ser inventatper Rousseau a finals del segle XVIII, i va perdurar fins a mitjan segle XX.D'acord amb aquest model, l'adolescent seria el bon salvatge que inevi-tablement cal civilitzar, un ésser que conté tots els potencials de l'espèciehumana i que encara no els ha desenvolupats perquè es manté pur i inco-rrupte. Davant l'adultesa, aquest individu manifesta el mateix desconcertque Tarzan davant la civilització, una mescla de fascinació i de por. Calmantenir l'adolescent aïllat en la seva selva infantil, o cal integrar-lo en lacivilització adulta? Les vertiginoses transicions del joc al treball, la prime-renca inserció professional i matrimonial i la participació en ritus de pascom el servei militar serien els trets característics d'un model d'ado-lescència basat en una inserció “orgànica” dins la societat. Es tracta d'unrelat de joventut —una odissea textual— que narra el pas de la culturaoral a la cultura escrita —a la “galàxia Guttenberg”.

El segon model, la síndrome de Peter Pan, el van originar els feliçosteenagers de la postguerra, i va esdevenir hegemònic en la segona meitatdel segle XX, gràcies, en bona part, al potencial de la societat de consumi a la força del capitalisme madur. Segons aquest model, l'adolescent seriael nou subjecte revolucionari —o el nou heroi consumista— que esrebel·la contra la societat adulta i es resisteix a formar part de la sevaestructura: és millor ser jove —o semblar-ho— que ser gran. Les lentestransicions cap a l'adultesa, el procés accelerat d'escolarització, la creacióde microsocietats adolescents —tant en l'educació com en el lleure—,l'augment de la capacitat adquisitiva dels joves, la desaparició dels ritus de

41 De la mateixa manera que els joves actuals conjuguen les seves temporalitats articulant els tresrellotges, els membres d'altres societats també se les havien de compondre amb diferents expe-riències temporals. Vegeu, en aquest sentit, les aportacions clàssiques de Norbert Elias (1997) i lalectura que fa d'aquest autor Amparo Lasén (2000).

52

pas vers l'adultesa i l'emergència de “tribus” i de subcultures juvenilsserien els trets característics d'un model d'inserció “mecànica” dins lasocietat. Es tracta d'un relat de joventut —una odissea contextual— queexplica el pas de la cultura escrita a la cultura visual —a la “galàxiaMcLuhan—”42.

Per últim, el tercer model, que es basa en l'anomenada síndrome deBlade Runner, emergeix en aquest tombant de segle i és cridat a esdeve-nir hegemònic en la societat futura. Com els replicants de la pel·lícula deRidley Scott, els adolescents són éssers artificials, mig robots i mighumans, escindits entre l'obediència cap als adults que els han engendrati la voluntat d'emancipar-se. Com que no tenen memòria, no poden tenirconsciència, i per això no són plenament lliures per construir el seu futur.En canvi, han estat programats per utilitzar totes les potencialitats de lesnoves tecnologies, per la qual cosa són els qui estan més ben preparatsper adaptar-se als canvis, per afrontar el futur sense els prejudicis delsseus progenitors. Tanmateix, la seva rebel·lió està condemnada al fracàs:només poden protagonitzar revoltes episòdiques i estèrils mentre espe-ren adquirir, algun dia, la consciència que els farà grans. Com els repli-cants, els adolescents tenen tot el món al seu abast, però no són amosdels seus destins, i com Blade Runner, els adults vacil·len entre la fascina-ció de la joventut i la necessitat d'exterminar de soca-rel qualsevol des-viació de la norma.

El resultat és un model d'adolescència híbrid i ambivalent, a cavallentre una creixent infantilització social —que es tradueix en dependènciaeconòmica i manca d'espais de responsabilització— i una progressivamaduració intel·lectual —expressada en l'accés a les noves tecnologies dela comunicació, als nous corrents estètics i ideològics, etc.—. Les transi-cions discontínues cap a l'adultesa, la infantilització social dels adolescents,el retard permanent en l'accés al treball i a la residència, el sorgiment demons artificials com les comunitats d'internautes i la configuració de xar-xes adolescents a escala planetària serien els trets característics d'unmodel d'inserció “virtual” dins la societat. Convé recordar, però, que tots

42 Enrique Gil Calvo (1999) manté que el que és característic del segle XX és precisament lainvenció de les edats, i, en particular, la invenció de la joventut, és a dir, l'allargament de les eta-pes biogràfiques a conseqüència de la prolongació de l'esperança de vida, que té, com a subpro-ducte col·lateral, l'emergència de la cultura juvenil centrada en el cinema, la música, la moda i l'es-port.

53

tres models no s'han d'entendre com a tipus contraposats d'un modelevolutiu, sinó com a modalitats d'interacció entre els adolescents i lasocietat que poden conviure en un mateix espai i en un mateix temps, enel si de diferents institucions que condicionen la vida dels joves. Es tractad'un relat de joventut —una odissea hipertextual— que descriu el pas dela cultura visual a la cultura multimèdia —a la galàxia Gates—43.

Naturalment, si suggereixo batejar els joves d'avui com la genera-ció @, no és per postular l'hegemonia del rellotge digital —o de la con-cepció virtual del temps—. Efectivament, si això encara no està clar aEuropa, ho està molt menys des de la perspectiva universal, on les desi-gualtats socials, geogràfiques i generacionals no sols no desapareixen, sinóque sovint es reforcen amb l'actual procés de globalització —cosa quepot explicar el paper actiu dels joves en els moviments antiglobalitzadors,com es va demostrar a Seattle—. El que pretenc subratllar, a la manerade Mead, és el paper central que tenen les concepcions del temps delsjoves en aquesta transformació, com a signe i metàfora de noves moda-litats de consum cultural. En aquest sentit, estem experimentant unmoment de trànsit fonamental similar al que van viure els primers treba-lladors fabrils que van començar a regir la seva vida a partir de l'ús delrellotge. I malgrat que aquestes tendències siguin encara difuses,ambigües i contradictòries, potser ja hi podem veure exposats —com enels rellotges tous que va pintar Dalí— oblits de temps passats, paradoxesde temps presents i incerteses de temps futurs.

43 Respecte a les comunitats juvenils virtuals i els vincles socials en el ciberespai, vegeu Finquilievich(2000) i Balardini (2000).

EPÍLEG

P. “¿Cómo ve el panorama?”

R. “Como una lucha y una disputa entre un reloj que chequea el hora-rio de ingreso de los empleados de una empresa, que es el reloj deFox, y el nuestro, que es un reloj de arena. La disputa es entre quenosotros nos acomodemos a ese reloj de chequeo y Fox se acomodeal reloj de arena. No va a ser ni lo uno ni lo otro. Tenemos que enten-der, él y nosotros, que tenemos que construir otro reloj de comúnacuerdo...” (El País, 25 de març de 2001).

Quant aquest text ja estava en premsa, vaig tenir ocasió de llegirla magnífica entrevista que Gabriel García Márquez va fer-li al subco-mandante Marcos, poc després que aquest entrés triomfant al zócalo—la plaça central de la ciutat de Mèxic. Unes frases del líder del zapa-tisme —considerat pel mateix Manuel Castells com un dels primersmoviments socials de l'era de la informació— em van cridar particular-ment l'atenció. Davant la pregunta de l'escriptor colombià sobre les pers-pectives de les negociacions de pau a Chiapas, Marcos responia compa-rant el rellotge de sorra del temps indígena amb el rellotge mecànic deltemps del poder. Quan García Márquez li pregunta a Marcos per què duuuna llanterna, un sofisticat aparell de comunicacions i un rellotge a cadamà, la resposta és clarivident: “Con un reloj llegué a la selva (Lacandona) yel otro es de cuando empezó el alto el fuego. Cuando las dos horas coinci-dan, significará que se acabó el zapatismo como ejército y que sigue otraetapa, otro reloj y otro tiempo”. Fóra difícil trobar un exemple millor de laconvivència -de vegades harmònica, de vegades conflictiva- entre diver-ses temporalitats en la societat postmoderna.

La teoria del sub em va recordar les històries de vida de Porfiria iRic, una noia i un noi zapotecos —un dels grups indígenes més impor-tants de Mèxic—, que vaig recollir el 1991 i que van ser publicades en elmeu llibre El reloj de arena. Culturas juveniles en México (Ciejuv, Mèxic DF,1998). Ignoro si Marcos va tenir ocasió de fullejar-lo —tot i que es trobaa la biblioteca de la Escuela Nacional de Antropología e Historia, on elszapatistes es van allotjar durant la seva estada a la ciutat de Mèxic, que ésel mateix lloc on García Márquez li va fer l'entrevista i des d'on, de tanten tant, m'arriben e-mails d'estudiants interessats en l'estudi de la joven-tut mexicana—. Sense cap mena de dubte, però, la metàfora reflecteix

54

perfectament l'experiència de joves indígenes contemporanis que, comPorfiria i Ric, viuen a cavall de tres mons: el temps de sorra de les cultu-res indígenes parentals —del tequio a la guelaguetza—, el temps analògicde la cultura hegemònica urbanoindustrial —de la ciutat de Mèxic a LosAngeles— i el temps digital de les cultures juvenils transnacionals —delsvideojocs a les rave.

55

6. BIBLIOGRAFIA

6.1. Sobre el temps

Augé, M., 1993, Los no-lugares. Lugares del anonimato, Gedisa, Barcelona.

Barnett, J.E., 2000 (1998), El péndulo del tiempo. De los relojes de sol a los atómicos,Península, Barcelona.

Beck, U., 1998 (1986), La sociedad del riesgo, Paidós, Barcelona.

Bourdieu, P., 1980, “L'action du temps”, a Le sens pratique, Les Editions du Minuit, París.

Cardús, S., 1985, Saber el temps, Alta Fulla, Barcelona.

Castells, M., 1999 (1996), La era de la información. La sociedad red, vol. 1, Alianza, Madrid.

Cipolla, C.M., 1999 (1981), Las máquinas del tiempo y de la guerra, Crítica, Barcelona.

Diversos autors, 2000, Art i temps, CCCB, Barcelona.

Elías, N., 1997 (1984), Sobre el tiempo, FCE, Mèxic.

Evans-Pritchard, E.E., 1977 (1940), Los Nuer, Anagrama, Barcelona.

Finquelievich, S. et al., 2000, ¡Ciudadanos a la red! Los vínculos sociales en el ciberespacio,Ciccus, Buenos Aires.

García Canclini, N., 1999, La globalización imaginada, Paidós, Buenos Aires.

Giddens, A., 1999 (1990), Consecuencias de la modernidad, Alianza, Madrid.

Gil Calvo, E., 1999, “La invención de la edad”, a El País (15 de setembre).

Jünger, E., 1998 (1957), El libro del reloj de arena, Tusquets, Barcelona.

Landes, D., 1983, Clocks and the making of the modern world, Cambridge University Press,Londres.

Le Goff, J., 1960, “Au moyen âge, temps du marchand et temps de l'église”, a Annales ESC,pàg. 417-433.

Lévi-Strauss, C., 1962, La pensée sauvage, Plon, París.

Maffesoli, M., 1997, Du nomadisme. Vagavondages iniciatiques, Livrairie Generale Française,París.

Mead M., 1977 (1970), Cultura y compromiso. El mensaje a la nueva generación, Granica,Barcelona.

Sartori, G., 1998, Homo videns. La sociedad teledirigida, Taurus, Madrid.

Thompson, E.P., 1977, “Tiempo, disciplina de trabajo y capitalismo industrial”, a Tradición,revuelta y conciencia de clase, Crítica, Barcelona.

Whitrow, G.J., 1990, El tiempo en la historia, Crítica, Barcelona.

56

6.2. Sobre la joventut

Allerbeck, K. i Rosenmayr, L., 1979, Introducción a la sociología de la juventud, Kapelusz,Buenos Aires.

Aranguren, J.L., 1961, La juventud europea y otros ensayos, Seix Barral, Barcelona.

Balardini, S., 2000, “Moviments juvenils a l'Argentina”, a Feixa i Saura (editors).

Benjamin, W., 1993 (1912-4), Metafísica de la juventud, Paidós, Barcelona.

Brandes, S., 1999, “Berkeley als anys 60. Antecedents del moviment estudiant als EstatsUnits”, a Feixa (editor), pàg. 19-33.

Cardús, S. i Estruch, J., 1984, Les enquestes a la joventut de Catalunya. Bells deliris fascinenla raó, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Doherty, T., 1988, Teenagers & teenpics. The juvenilization of American movies in the 1950s,Unwin Hyman, Londres.

Feixa, C., 1993, La joventut com a metàfora, Secretaria General de Joventut, Barcelona.

Feixa, C., 1998, De jóvenes, bandas y tribus, Ariel, Barcelona.

Feixa, C., (editor), 1999, Joventut i fi de segle. Del 1968 al segle XXI, Barcelona, SecretariaGeneral de Joventut.

Feixa, C. i Saura, J. (editors), 2000, Moviments juvenils a Europa i Amèrica Llatina, Generalitatde Catalunya, Barcelona.

Garelli, F. i Offi, M., 1997, Giovani: una vechia storia?, SEI, Torí.

Gillis, J.R., 1981, Youth and History. Tradition and Change in European Age Relations, 1770-Present, Academic Press, Nova York.

Gramsci, A., 1975 (1949), “La quistione dei giovani”, a Quaderni del carcere, Einaudi, Torí.

Hall, S. i Jefferson, T. (editors), 1983 (1975), Resistance through rituals. Youth subcultures inpost-war Britain, Hutchinson, Londres.

Hall, S.G., 1915 (1904), Adolescence: its psychology and its relations to psysiology, sociology,sex, crime, religion and education, Appleton Century Crofts, Nova York.

Levi, G. i Schmitt, J.C. (editors), 1996, Historia de los jóvenes, 2 vol., Taurus, Madrid.

Mannheim, K., 1986 (1928), “Il problema delle generazioni”, a C. Saraceno (editor), Età ecorso della vita, pàg. 29-60, Il Mulino, Milà.

Mendel, G., 1972 (1969), La crisis de las generaciones, Península, Barcelona.

Michaud, E., 1996, “Soldados de una idea: los jóvenes bajo el Tercer Reich”, a Levi i Schmitt(editors), vol. II, pàg. 347-380.

Molina, F., 1997, El servei militar a Lleida. Història i sociologia de les quintes (1878-1960),Pagès, Lleida.

Moskvichov et al., 1979, La sociedad y la sucesión de las generaciones, Progreso, Moscou.

Nuttal, J., 1974 (1968), Las culturas de posguerra, Martínez Roca, Barcelona.

Ortega y Gasset, J., 1955 (1923), “La idea de las generaciones”, a Obras completas, Revistade Occidente, Madrid.

57

Parsons, T., 1972 (1942), “Age and sex in the social structure of the United States”, aManning i Truzzi (editors), Youth and sociology, pàg. 136-147, Prentice-Hall, Nova Jersey.

Passerini, L., 1996, “La juventud, metáfora del cambio social”, a Levi i Schmitt (editors), vol.II, pàg. 381-451.

Roszak, T., 1973 (1968), El nacimiento de una contracultura, Kairós, Barcelona.

Schelsky, H., 1957, Die Skeptische Generation, Dusseldorf.

Tapscott, D., 1998, Growing up digital: the rise of the net generation, McGraw-Hill, NovaYork.

Ucelay da Cal, E. (editor), 1987, La joventut a Catalunya al segle XX. Materials per a unahistòria, Diputació de Barcelona, Barcelona.

UNESCO, 1983, La juventud en la década de los 80, Sígueme, Salamanca.

Vila-Abadal, J., 1985, “Un cop d'ull a la història de la joventut catalana al segle XX”, a Arrel,núm. 12, Diputació de Barcelona, Barcelona.

Willis, P., 1998 (1990), Cultura viva. Una recerca sobre les activitats culturals dels joves,Diputació de Barcelona, Barcelona.

6.3. Sobre el temps dels joves

Aguinaga, J. i Comas, D., 1997, Cambios de hábito en el uso del tiempo: trayectorias tempo-rales de los jóvenes españoles, Injuve, Madrid.

Álvarro, F.M., 1998, “Joves entre dos segles”, a Aportacions, núm. 1, Secretaria General deJoventut, Barcelona.

Balardini, S., 2000b, “Jóvenes e identidad en el ciberespacio”, a Nómadas, núm. 12, pàg.100-111.

Canevacci, M., 2000. Culture eXtreme. Mutazione giovanili tra i corpi delle metropoli,Meltemi, Roma.

Cavalli, A., 1985, Il tempo dei giovani, Il Mulino, Milà.

Costa, M.C., Pallarés, J. i Feixa, C., 2000, “Moviments juvenils a Catalunya: dels okupes alsravers”, a Feixa i Saura (editors).

Cubides, H.J., Laverde, M.C. i Valderrama, C.E. (editors), 1998, “Viviendo a toda”. Jóvenes,territorios culturales y nuevas sensibilidades, Fundació Universidad Central, Santa Fe deBogotà.

Chisholm, L., 1999, “From systems to networks: the reconstruction of youth transitions inEurope”, a Heinz, W.H. (editor), From education to work, Universitat de Cambridge,Cambridge/Nova York.

Chisholm, L., 2000, “Els joves i la globalització”, Feixa i Saura (editors).

Epstein, J.S., 1998, Youth culture. Identity in a postmodern world, Blackwell, Londres.

Feixa, C., 1998b, El reloj de arena. Culturas juveniles en México, Ciejuv, Mèxic.

Feixa, C. i Pallarés, J., 2000, Els espais i els temps dels joves universitaris de Lleida, UdL,Lleida.

Gil Calvo, E., 1985, Los depredadores audiovisuales, Tecnos, Madrid. 58

Lasén, A., 2000, A contratiempo. Un estudio de las temporalidades juveniles, CIS, Madrid.

Machado, J. (editor), 1999, Traços e riscos de vida, Ambar, Lisboa.

Maffesoli, M., 1990, El tiempo de las tribus, Icària, Barcelona.

Martín-Barbero, J., 1998, “Jóvenes: des-orden cultural y palimpsestos de identidad”, aCubides, Laverde i Valderrama (editors), pàg. 22-37.

Pallarés, J. i Feixa, C., 2000, “Espacios e itinerarios para el ocio juvenil nocturno”, a Revistade Estudios de Juventud, núm. 50, pàg. 23-42, Injuve, Madrid.

Reguillo, R., 1998, “El año dos mil, ética, política y estéticas: imaginarios, adscripciones yprácticas juveniles. Caso mexicano”, a Cubides, Laverde i Valderrama (editors), pàg. 57-82.

59