Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i...

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural

Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

GEOZONA 224 MONTSERRAT

INTERÈS I VALOR PATRIMONIAL El relleu abrupte que tenen tots els vessant del massís de Montserrat l’han fet de difícil o impossible humanització al llarg dels segles. Avui constitueix un oasi enmig de la Zona Metropolitana de Barcelona, la més densa en població i la que acumula en un espai reduït el grau d' impacte ambiental més elevat de Catalunya. Aquest sol fet ja justifica la catalogació d’aquests massís. A més a més i juntament amb el de Sant Llorenç del Munt, reuneix unes característiques geològiques i ambientals excepcionals. I és obvi que també representa un punt de mira històric, polític i religiós. I també esportiu, per haver set bressol i camí d’entrada de l’escalada moderna a Espanya en el primer quart del segle: el 1920 Lluís Estasen (1890-1947) assoleix el cim de la Gorra Frígia (Santa Magdalena). Els trets geològics més rellevants del massís són els següents: Petrològics, sedimentològics i estratigràfics. Montserrat i Sant Llorenç del Munt són un sistema de ventall costaner (fan delta) format durant el Paleogen. L’erosió posterior ens ha legat un dels millors exemples mundials d’aquest sistema deposicional i de llur evolució espai-temps relacionada amb la deformació alpina del marge de la Conca de l’Ebre i al desmantellament de la pròpia àrea font . Geomorfològic. Una conjunció de factors geològics han fet que els processos externs modelessin damunt dels conglomerats un relleu càrstic molt infreqüent, tant en formes (agulles i canals) com, sobretot, en desenvolupament i dimensions. Aquest aspecte fa de Montserrat un paisatge geològic i ambiental de valor internacional. Sistema càrstic. Tot i no ser pas un sistema excepcional, és important i permet entendre la formació i evolució global del massís. La Cova del Salnitre (veure fitxa 226) està oberta al públic.



La llum filtrada per la boira il·lumina el Cavall Bernat (centre-esquerra) i part del vessant nord de Montserrat, format per una muralla contínua de 300 m d’alçada modelat sobre conglomerats paleògens dipositats en un sistema de ventall costaner. Els primers estudis sedimentològics es deuen a P. Anadón (en primer terme), M. Marzo i col·laboradors.

GEÒTOPS INCLOSOS A LA GEOZONA Sector central i est 1. Geòtop 1. Cim de Sant Jeroni. 2. Geòtop 2. Fàcies de ventall costaner de l'Estació Inferior de l'Aeri. 3. Geòtop 3. Carretera Monistrol - Monestir. Intercalacions marines. 4. Geòtop 4. Monestir. Conglomerats de Montserrat. 5. Geòtop 5. Sant Benet i els Flautats. 6. Geòtop 6. El Cavall Bernat i la Serra de les Lluernes. 7. Geòtop 7. Conglomerats del Coll de l'Ajaguda. Sector oest 8. Travessa de les Agulles (Pas de la Portella-Portell Estret). COMARCA: Anoia

Bages Baix Llobregat

MUNICIPI(S): El Bruc Monistrol de Montserrat Collbató

DADES FISIOGRÀFIQUES Ribera – Mariné (1975), divideix Montserrat en zones o sub-masissos que, de O a E són: - Les Agulles: del coll de Guirló al coll d'Agulles. - Els Frares Encantats: del coll d'Agulles al coll de Port.



- Els Ecos: del coll de Port al coll del Migdia o de les Talaies. - Sant Jeroni: del coll del Migdia a la canal del Cavall Bernat i la serra de les Barretines. - Sant Salvador: de la serra de les Barretines al torrent de Santa Maria o Vall Mala. Popularment conegut com Sant Benet. El monestir està situat al límit sud d’aquest sub-massís. - Santa Magdalena: del torrent de Santa Maria cap al sud fins al límit orogràfic del massís. Popularment conegut com Gorros. Hi ha una denominació alternativa dels submassissos usada per Rodés et al. (1972, 1973, 1975, 1982 a i 1982 b) en les seves guies d’escalada, que , en part, coincideix amb la anterior. De O a E és: Agulles, Frares Encantats, Ecos, Tàbor (Sant Jeroni), Tebaida (Sant Benet) i Tebes (Gorros). La Geozona abraça la totalitat del submassís de les Agulles, parts de Ecos, Sant Jeroni (Tàbor) i Sant Salvador (Tebaida). També inclou la base E del massís (estació inferior de l'Aeri de Montserrat). El massís de Montserrat presenta una orientació general NO-SE, i està modelat en conglomerats d’edat eocena. Un perfil transversal mostra una forta dissimetria entre els vessants SO i NE. El vessant SO del massís, de fort pendent, connecta amb una plana recoberta per un peudemont d’al·luvions neògens i quaternaris que s’estén des de Collbató fins als Brucs, només interrompuda pel Serrat de les Muixerigues, prop del Bruc d'Abaix, constituït per pissarres paleozoiques (foto 3, al fons). Els vessants NE i E són murs verticals de fins a 300 m. A la part oriental (Agulles), els relleus del massís es van atenuant prenent un aspecte més dolç a la zona de Can Massana. Per tot arreu es apareixen els trets morfològics més típics del relleu montserratí: canals, agulles i parets (fotos 3,5 i 6). La única vall interior és la Vall Mala, que acull el monestir, i és un exemple de vall morta (vall fòssil seca d'origen càrstic), malgrat que en pluviositats elevades pot produir avingudes torrencials com les del 10 de juny del 2000 (200 l/m2).

CONDICIONS D’ACCÉS Endinsar-se per Montserrat no es trivial. La configuració laberíntica del relleu i la densa cobertora d’alzinar mediterrani fan que els camins tinguin poca visió, cosa que dificulta l’orientació. La marxa fora dels camins és molt difícil i és freqüent el rescat de persones que es perden i els hi cau la nit. Pels qui no coneguin bé el



massís es imprescindible un mapa topogràfic. El millor és el del monjo Ramon Ribera-Mariné a escala 1:7.500 (1975 i 1992). Els camins que proposem són molt marcats, no presenten dificultat per persones acostumades a caminar i permeten accedir a tots els punts i zones d’interès. Cal tenir en compte que els camins que discorren per les canals de la paret N han estat afectats per l’aiguat del 10 de juny del 2000 i s’estan arreglant. Informar-se al planificar l’excursió. L’entrada al sector E de la geozona es pot fer des de tres punts: 1) Des de Monistrol per la carreteres C-1411 (geòtop 2) i BP-1121 al monestir (geòtop 3). Pàrking al Monestir (geòtop 4), per accedir a: - Sant Benet i els Flautats (geòtop 5, pel camí de l'Escala dels Pobres - ermita de Sant Benet, avui refugi d’escaladors, 30'). Possibilitat de continuar cap a Santa Cecília pel camí de l'Arrel (geòtop 6 i enllaçant amb el punt d’entrada 2). - Travessa de la geozona de est a oest (geòtops 6 i 1, pel camí de l'Escala dels Pobres - Pla dels Ocells i cim de Sant Jeroni, 70'). - Cim de Sant Jeroni per Sant Joan (geòtops 5,6 i 1, a peu o amb el funicular de Sant Joan i pel camí de la Serra de les Paparres, 44' del monestir a Sant Joan i 50' fins a Sant Jeroni). 2) Pel N. a partir del monestir de Santa Cecília i del refugi Bartomeu Puiggròs (pàrking) per accedir al coll del Migdia (geòtops 1, 6 i 7, pel camí de la Canal de la Llum, 45' fins al coll) o vorejar la geozona pel N. i NE. (geòtops 6, 5 i 4, pel camí de l'Arrel, 90' fins al Monestir). Informar-se abans de l’estat de les canals. 3) Pel S. des del Bruc per la carretera BV-1104 fins a la urbanització El Bruc Residencial i per bona pista a la masia de Can Jorba (rètol indicador i pàrking). Pel camí dels Francesos i coll de l’Ajaguda (geòtop 7) per pujar al Coll del Migdia (geòtop 1 i 6), tot resseguint la canal del Migdia , Plecs del Llibre, cim del Montgròs i cim dels Ecos. Des del coll de l'Ajaguda l’accés alternatiu al coll del Migdia per Camell de Sant Jeroni proporciona una magnífica visió del sector O de la geozona. Aquests tres punt d’entrada es poden enllaçar en tots els sentits per fer travesses al gust de cadascú. L’entrada més còmode al sector O és pel camí de Can Massana pel GR 172 fins al coll de Guirló, on s’agafa (dreta) el camí al refugi Vicens Barbé fins al pas de la Portella (25', geòtop 8). És interessant tornar des del Portell Estret baixant a nord, recuperar el GR 172 i seguir-lo a l'O fins a Can Massana.



ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SOL Forestal en tota la seva extensió, llevat de la zona del Monestir de Montserrat. Reserva Natural (Parc Natural que envolta un sector central de Reserva Integral).

SITUACIÓ GEOLÒGICA

SITUACIÓ GEOLÒGICA El massís de Montserrat està alineat amb els relleus de la Serralada Pre-litoral (o Costanera Catalana) però geològicament forma part del marge SE de la Conca Terciària de I'Ebre, avui ocupada per la Depressió de I'Ebre. En la zona d’àmbit d’aquest treball, la Serralada Pre-Litoral està constituïda per un sòcol de pissarres paleozoiques i una cobertera triàsica, ambdós re coberts per sediments continentals i marins que van reomplir la Conca de I'Ebre durant el terciari. Aquesta Conca està reomplerta per més de 3000 m de sediments del Paleocè a l'Oligocè. Els materials pre-terciaris del marge SE de la Conca de l'Ebre encavalquen als materials terciaris (la Puda - el Cairat, Veure Geozona 327). Com veurem, la deformació alpina està íntimament lligada a la formació de Montserrat. Montserrat és un relleu format íntegrament per roques sedimentàries i forma part de la Conca de l'Ebre, de seu marge SE, però morfològicament està alineat amb els relleus de la Serralada Costera Catalana.



PARAULES CLAU Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Conca de l'Ebre, Serralada Costanera Catalana, conglomerat, ventall costaner, encavalcament, canal, agulla, monòlit, diàclasi.

EDAT DELS MATERIALS I PROCESSOS REPRESENTATS Tant el cicle orogènic hercinià com l’alpí han contribuït a la formació del massís. Cicle Hercinià: roques sedimentàries paleozoiques pre-carboníferes, deformació orogènica herciniana i roques metamòrfiques i magmàtiques del Carbonífer, erosió a l'Estefanià-Permià. La sedimentació paleozoica, l’elevació de la serralada herciniana, les roques metamòrfiques i magnètiques i la seva destrucció erosiva es troben en el registre sedimentari montserratí en els còdols i blocs del conglomerat i en la seva variació litològica vertical. Cicle alpí: roques sedimentàries trifàsiques, roques detrítiques al·luvials i de plataforma marina, subsistència i deformació compressiva sincrònica entre el Paleocè i l'Oligocè inferior, distensió miocena amb enfonsament de blocs d’escorça, erosió i carstificació posterior fins a formar el relleu actual.

INFORMACIÓ GEOLÒGICA

TIPUS D’INTERÈS I VALOR PATRIMONIAL La qualitat i espectacularitat dels afloraments del registre sedimentari de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt constitueixen un patrimoni geològic de importància internacional. La posició i alçada de Montserrat fan que sigui un mirador privilegiat de les grans unitats geològiques de Catalunya. Montserrat està constituït per un sistema de ventall costaner que s’abocava prop de la línia de costa o directament a l’interior de la Conca paleògena de l’Ebre. Hi són representades les fàcies de tots els subambients de ventall, de front deltaic i de plataforma marina. Aquests edifici sedimentari està ben exposat i constitueix un bon registre de la deformació alpina a l’interior de la península Ibèrica durant tot el Paleògen. En els darrers anys és escola habitual de treball de camp i de congressos. S’han publicat nombroses guies de camp en diversos idiomes i figura en obres especialitzades d’àmbit internacional. A més a més, hi ha altres valors patrimonials a considerar: - Divulgació geològica. - Ensenyament secundari i universitari.



- Significació Històrica - cultural – religiosa. - Esportiu. Interès i turístic: 5 Interès didàctic (nivell de divulgació i de secundària): 3 Interès didàctic (ensenyament universitari): 5 Interès científic: 5

ANÀLISI COMPARATIVA AFLORAMENTS RELACIONATS PER PROXIMITAT GEOGRÀFICA I PER ANALOGIA GEOLÒGICA La formació d’una serralada de plegament (orogen) es fa per l’acció de forces de compressió. L’escorça es trenca i els fragments s’encavalquen i s’apilen, cosa que provoca elevació del relleu i escurçament de l’escorça. En la construcció de la història d’un orogen, els sediments de la seva destrucció erosiva, que s’acumulen en les conques sedimentàries de peu de serralada (conques d’avantpaís), són essencials. Els conglomerats s’acumulen a la zona més propera dels relleus. Les relacions geomètriques dels cossos de conglomerats i els cossos del propi relleu permeten reconstruir les diferents fases d’aixecament de la serralada. El massís de Montserrat forma part d’una orla discontínua de massissos conglomeràtics arrenglerats al vessant sud dels Pirineus, al vessant nord-oest del Sistema Mediterrani i a l’extrem sud-est de la Serralada Ibèrica. Tots ells es van formar per sedimentació en ventalls al·luvials en conques d’avantpaís. Són el resultat de la acumulació a peu dels relleus que es van aixecant per la compressió alpina, de graves, sorres i lutites resultants de la seva destrucció erosiva contemporània . Els massissos conglomeràtics més significatius són els següents: Pirineus, de oest a est: Sant Llorenç de Morunys, Serra de Busa, Serra de Pic-En-Cel i Tubau, Sant Jaume de Frontanyà. Extrem sud de la Serralades Ibèrica i del Sistema Mediterrani i de oest a est: Gandesa, Serra del Montsant, Serra de Montclar, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, Sant Feliu de Codines, Guilleries i àrea de l'Estartit-Pals. Els massissos de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac han estat estudiats a partir dels anys 70 per Anadón, Marzo, Maestro i altres (diversos anys). Recentment, l’estudi estratigràfic i sedimentològic de López-Blanco (1996), ha aportat noves



dades que clarifiquen, modelitzen i quantifiquen el funcionament d’aquest marge de conca durant el Paleogen. AFLORAMENTS ANÀLEGS DE REFERÈNCIA A NIVELL INTERNACIONAL Totes les serralades orogèniques presenten en les seves parts més externes, relleus conglomeràtics. Aquests conglomerats van ser acumulats per les torrenteres dels relleus emergents. A mesura que l’estructura creix els conglomerats més antics s’incorporen a l’orogen i al seu relleu. Conseqüentment, tots els orògens tenen unitats de Conglomerats associades i els més ben conservats són els dels orògens més recents, els alpins: Himàlaia, Muntanyes Rocalloses, Andes, Atlas, Bètiques, Pirineus, Alps, Carpats i Càucas.

RELACIONS AMB ALTRES VALORS PATRIMONIALS Des d’un punt de vista botànic, Montserrat es troba en els Sistemes Litorals i Pre-litorals (territori Catalanídic). Segons Folch et al. (1984), en aquest domini els boscos planifolis naturals han quedat molt reduïts en benefici dels aciculifolis. Els bosc montserratí és una mostra excel·lent d’alguna de les varietats d’alzinar litoral (Quercetum ilicis gallo-provinciale), sobretot d’alzinar amb marfull i d'alzinar amb boix (subas. pistacietosum i subas. viburnetosum lantanae, respectivament). A més a més i en aquests àmbit, només a Montserrat i a la Serra de Prades apareixen restes de la roureda de roure martinenc amb boix (Boxo-Quercetum pubescentis rusco-hederetosum).

RELLEVÀNCIA GEOLÒGICA

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA I CONCEPTUALITZACIÓ (ESPAI/TEMPS) Generalitats: Els materials de l’àrea de Montserrat es poden dividir en tres grups principals d’edat molt diferent: 1) Sòcol paleozoic i cobertera mesozoica, 2) successió paleògena (terciària) de Montserrat, i 3) materials quaternaris (fig. 1 i 2). Sobre el sòcol paleozoic, constituït per granitoides i pissarres, hi ha una cobertera de materials triàsics formada per dos trams de gresos vermells i lutites alternant amb dos trams de calcàries i dolomies. constitueixen l’únic registre del Mesozoic en aquesta zona. Damunt seu hi ha els materials de la base del paleògen de la successió de Montserrat. Els materials triàsics, i a vegades els de la base (veure Geozona 327) es troben plegats i fins i tot involucrats dins de l’estructura encavalcant de la Serralada Costera Catalana.



El tall del riu Llobregat des de la zona del Cairat fins a Monistrol i des d’aquí al monestir mostra la successió i disposició dels materials terciaris de la zona de Montserrat (fig. 6). Estratigrafia: Damunt de les dolomies bretxoides del Muschelkalk superior (Triàsic) reposen en disconformitat els gresos i lutites vermells de la Formació Mediona (Paleocé superior). Aquesta unitat constitueix la base de la successió paleògena, i pujant en la successió es troben les Bretxes del Cairat, els Gresos de la Salut, i els Conglomerats de Montserrat, que són els que formen l’àrea més prominent del massís. Els Conglomerats de Montserrat tenen una potència de més de 1300 m. La seva sedimentació es va produir entre el Lutecià superior i el Bartonià, ca. 4,4 ma (López-Blanco, 2000). Dins la successió conglomeràtica es poden distingir vuit nivells de Conglomerats massius de 75 a 250 m. de potencia. Representen vuit megaseqüències deposicionals separades per intercalacions de gresos i lutites vermells de gran continuïtat lateral (fig. 2, 6, i veure geòtop 2). Els Conglomerats són heteromètrics, de còdols arrodonits. En la zona del Monestir abunden els còdols de més de 30 cm. de diàmetre, i més rarament de més de 1 m. Tenen textura de suport de còdol. La litologia és molt variada: roques paleozoiques (lidites, pissarres, pòrfirs, roques magmàtiques), triàsiques (calcàries, dolomies, gresos), cretàciques (calcàries amb rudistes i orbitolines) i també còdols procedents de nivells de la base de la sèrie terciària (gresos vermells). Aquesta composició indica la Serralada Costera Catalana com a àrea font (veure geòtops 4 i 7). Una observació somera de la composició dels còdols des de la base de la muntanya (hi predominen els mesozoics) fins a les zones més elevades (hi predominen els paleozoics) ens permet seguir lla destrucció progressiva de l’àrea font, la Serralada Costera. En direcció al NE, N i NO els Conglomerats perden llur caràcter massiu, s’esfilagarsen i les intercalacions de gresos i lutites vermells augmenten llur potència, és a dir canvien de fàcies vers un conjunt de lutites i gresos vermells amb intercalacions de nivells prims de Conglomerats. En les mateixes direccions, aquests darrers materials passen a Conglomerats, gresos i lutites grocs i grisos , calcàries amb fòssils marins i clars indicis de l’acció de oleatge de la Conca de l'Ebre (fig. 1,5 i 7). Més avall aprofundirem en aquests materials i les seves relacions espacials i significació paleogeogràfica. Deformacions dels materials (tectònica).



Entre el Cretaci superior i el Miocè inferior, el NE de la Península Ibèrica va patir un escurçament quilomètric com a conseqüència de la col·lisió de les plaques Ibèrica i Europea. Es van formar els Pirineus i una Conca d’avantpaís subsident, la Conca de l'Ebre, la qual va migrar cap al sud a mesura que els mantells de corriment s’anaven emplaçant. Entre el Paleocè i el Miocè inferior, aquesta compressió també va trencar, plegar i aixecar relleus menors més al sud, com la Serralada Costera Catalana, que es va constituir així en límit sud de la Conca. Es va produir una faixa de deformació amb aixecament de blocs de sòcol paleozoic encavalcats sobre el marge de Conca (veure Geozona 327). Com es veurà després, la clau de la formació de Montserrat rau en aquests conjunt de processos. Un cop ja formades les roques de Montserrat, la persistència de la compressió les fractura. El resultat són algunes falles però sobretot dos importants sistemes de diàclasis de pla vertical, que condicionaran després la morfologia del massís: el més important te d’orientació NNE i el segon ENE o E-O. En conjunt configuren una retícula quadrada. La separació mitjana entre les diàclasis d’un sistema és molt variable, 2 i 50 m, segons les zones del massís (fig. 10, fotos 5 i 23). La formació dels sistemes es produeix a l'Eocé terminal-Oligocè inferior. A la compressió segueix, durant el Miocè, una distensió. Falles inverses i encavalcaments juguen ara com a normals i els relleus meridionals de la Conca de l'Ebre s’enfonsen en un sistema de fosses i pilars tectònics de orientació NE-SO. Actualment, la majoria són sota les aigües de la Mediterrània. Només la Serralada Costera Catalana queda emergida. Els ventalls de Montserrat i Sant Llorenç queden penjats entre la Conca de l'Ebre al N i les noves zones baixes al sud, i comença la seva erosió i exhumació. En tot aquests conjunt de processos rau la clau de la formació del Montserrat actual. El modelat del relleu: Dos trets importants destaquen en el Massís de Montserrat: la seva individualització de I'entorn i l’aspecte peculiar de les seves formes d’erosió, les agulles (aspecte serrat de la muntanya). La individualització del massís de I'entorn que I'envolta obeeix a les següents causes: 1. La forma original del conjunt de sediments: la d’un con de dejecció quilomètric

de sediments provinents del S, incloent graves, sorres i argiles. Les graves, molt cimentades es transformen en Conglomerats i, cap a I'E, N i NO passen



gradualment als, els quals, menys cimentats, han estat després destruïts per l’erosió. Dins del massís, l’erosió de les intercalacions de gresos i argiles ha format les feixes i replans aprofitats per construir-hi els camins, les ermites i els santuaris de la muntanya (fig. 1) (veure geòtops 4 i 5).

2. Presència a la zona SO d’una fractura d’orientació NO-SE que limita al S el bloc arrasat de materials paleozoics encavalcants de la zona dels Brucs-Pobla de Claramunt amb els Conglomerats al N.

3. L’existència de la falla del Coll de les Bruixes – Malbals amb aixecament relatiu del bloc O corresponent a Montserrat. L’encaixament del riu Llobregat damunt d’aquesta falla ha potenciat la formació de les altes parets (300 m), la paret, que limita el massís pel N i NE (fotos 6 i 13).

Les agulles es caracteritzen per un aspecte serrat i columnar (fig. 10). La seva formació es pot relacionar amb: 1. El caràcter pràcticament massiu dels trams conglomeràtics i un nombre reduït

de nivells lenticulars de gresos i lutites intercalats (foto 8). 2. La compacitat dels Conglomerats degut a I'alt grau de cementació i la

freqüència d'interpenetració dels còdols per compactació, factors relacionats amb la gran abundància de còdols calcaris mesozoics. El baix percentatge de matriu potencia aquests factors.

3. Les dues xarxes de diàclasis verticals relativament densa que afecten els nivells de Conglomerats massius i els compartimenta en torres quadrangulars d’alçada hectomètrica i base decamètrica i que generarà una morfologia columnar. Les falles i diàclasis propicien la formació de canals i entre dos canals poden restar monòlits o, si són molt denses, donar lloc a làmines rocoses en forma de fulls de llibre (fig. 6, fotos 3,5 i 6).

4. L’acció de les arrels de les alzines. La presència de les diàclasis abans esmentades ha permès l’assentament d’alzines i savines directament al damunt de la roca nua i en pendents molt elevats, formant cintes de bosc espès. No és infreqüent la presència de individus aïllats en els murs verticals. Encara que no coneixem cap estudi regional quantificat sobre aquests procés, pensem que la seva contribució a la separació de blocs per la pressió de creixement i la meteorització química deu ser important.

Un aspecte rellevant del massís de Montserrat és la hidrologia. Degut a la litologia predominantment carbonatada dels còdols, a la seva interpretació i al ciment calcari, els Conglomerats de Montserrat tenen un comportament càrstic. La prova d’això són les formes externes i les nombroses coves, avencs i



surgències. Destaquen com a fenòmens hidrogeològics importants les surgències lligades al nivell freàtic inferior (la Font Gran i la Mentirosa de Monistrol). Altres nivells hidrogeològics elevats estan lligats a les intercalacions lutítico-gresoses impermeables entre els nivells de Conglomerats i originen fonts com la Font de les Guilleumes, la Font del Gat i la Font del Portal, en el nivell del Monestir, o la de l'Esllavissada, la de la Cadireta o la de les Bassetes de Sant Antoni en altres indrets. HISTÒRIA GEOLÒGICA Comencem amb una breu pinzellada als processos anteriors a la formació de Montserrat. Durant el Paleozoic la zona fa part d’una vasta plataforma marina detrítica. Les pissarres de la plana sud en són testimoni. Durant el Carbonífer superior aquests materials es deformen (orogènia herciniana) i, durant el Permià i potser durant els inicis del Triàsic, van ésser parcialment erosionats i peneplanitzats. Ja en el Triàsic van sedimentar-s’hi Conglomerats, gresos i lutites fluvials i després tota la zona catalana va ésser envaïda pel mar i s’hi dipositaren calcàries i dolomies amb un episodi intermedi fluvial amb gresos i lutites vermelles. La historia geològica de la resta dels temps mesozoics és difícil d’esbrinar ja que falta el registre sedimentari del Triàsic superior al Cretaci. No hi ha dades per afirmar si va haver-hi sedimentació i després erosió o, simplement, no sedimentació. La segona hipòtesi indicaria que la zona estava emergida. Al Paleocè es produeix un canvi radical. La compressió alpina aixeca la Serralada Costera Catalana i l’erosió dels nous relleus alimenta el marge sud de la Conca de l'Ebre, que ara s’estén entre La Serralada i els Pirineus. La història del massís de Montserrat comença a escriure’s. Diverses unitats sedimentàries continentals han quedat preservades fins avui i dibuixen l’escenari i situen els coneixements. La primera unitat paleocena damunt del Triàsic és el nivell de Mediona de lutites vermelles i paleosòls (30 m de potència). Ens indica sedimentació no marina en extensos mud flats i sense activitat tectònica. Però està parcialment erosionada i enterrada per una potent unitat de bretxes de clasts triàsics (Bretxes del Cairat, 200 m de potència) dipositada en ventalls torrencials o tarteres properes a un relleu en formació (veure Geozona 327GZ). Indica l'inici de la compressió alpina, la qual, en pulsacions esporàdiques, continuarà fins a l'Oligocè inferior (ca. 19 ma). La successió continua amb els Gresos de La Salut, potent successió de 350 m de gresos i lutites vermelles típicament fluvial.



És a partir d’ara que comença l’acumulació de sediments detrítics grollers que formaran els ventalls costaners de la zona (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el més gran de tots, i els menors de Vacarisses i el Bruc, fig. 5). La unitat Conglomerats de Montserrat te 1300 m de potència i es distribueix en vuit megaseqüències deposicionals sobreposades. Marzo i Anadón (1988) han proposat un model sedimentari de ventall costaner basat en un estudi detallat de la seqüència de La Trona, la nº 5. Montserrat correspon a un ventall individual format al peu de la Serralada Costera per acumulació de sediments detrítics de la seva pròpia destrucció erosiva. La història evolutiva del ventall és molt complexa. Ara en farem un resum. Recordem que el context paleogeogràfic queda dibuixat per la compressió alpina que crea relleu per elevació de la Serralada Costanera pel damunt de la plana costanera de la Conca de l'Ebre. L'elevació dels relleus es produeix de manera pulsional i reactiva els mecanismes de destrucció de l’edifici rocós (denudació) per part del sistema fluvio-torrencial de l’àrea de drenatge. Paral·lelament, augmenta la càrrega màxima de transport del sistema. Les masses de sediments es dipositen a la desembocadura dels canals de desguàs, damunt de la plana costanera o directament al mar (fig. 3a). Així comença la formació dels ventalls costaners de l’àrea de Montserrat. Durant les fases de compressió, els ventalls costaners prograden cap a mar i l’envaeixen, fent créixer el ventall. L’aturada temporal de l'elevació produeix un efecte contrari durant el qual els processos litorals retraballen els sediments del ventall, el qual s’enretira i el mar recupera la zona de sedimentació. Hi ha dons un domini sedimentari mixt de ventall progradant (regressió marina) i d'enretirada (transgressió marina) controlat tectonicament, en el que interactuen mecanismes sedimentaris de corrents fluvio-torrencials amb altres de deltaics i de plataforma marina somera (oleatge, corrents litorals, etc.). El resultat final d’aquest mecanisme es conserva en forma de seqüència sedimentària sempre i quan la vora de Conca s’enfonsi lentament (subsidència) i permeti la acumulació sedimentària. La subsidència es habitual en les zones d’escorça adjacents a les serralades de plegament (orògens) i en zones amb elevades taxes de sedimentació. A Montserrat es donen les dues circumstàncies i la repetició cíclica d’episodis de transgressió-regressió ha resultat en la potent successió sedimentària de la F. Conglomerats de Montserrat. El ventall costaner de Montserrat està format per fàcies continentals, marines i de transició molt diverses (fig. 3b). En la zona emergida dominen els corrents fluvials



amb fàcies conglomeràtiques proximals i sorrenques distals. Però també hi ha corrents rocallosos (debris flow) i moviments en massa (mass flow) prop de l’àpex del ventall, produïts per la brusca desacceleració de fluxos hiperconcentrats a la desembocadura dels engorjats de la Serralada (fig. 3 a i 3 b). Aquests moviments en massa podrien ser el resultat d’avingudes excepcionals catastròfiques que ocuparien tot el ventall. Després de la deposició, hi ha un llarg període de retraballament marí que queda enregistrat en forma de superfícies de còdols perforats per organismes litòfags litorals. El retraballament marí seria prou prolongat per redistribuir els sediments sorrencs aportats pels episodis fluvials ordinaris o habituals, sens dubte menys energètics. Cap a mar el ventall passa lateralment dels nivells deltaics conglomeràtics i sorrencs a lutites de prodelta i de plataforma marina, tal i com indiquen les dades de perforacions fetes a 20-30 km al nord de Montserrat. Les fàcies deltaiques i de plataforma contenen fòssils i abundants restes d’activitat orgànica. La datació d’aquests fòssils indica que la sedimentació dels Conglomerats de Montserrat es produeix entre el Lutecià superior i el Bartonià (ca. 4,4 ma), acabant probablement a començaments de l’Oligocè. En els geòtops 2, 3 i 4 es descriuen més extensament les fàcies representatives. Marzo i Anadón (1988) i Anadón et al. (1989) han publicat estudis aprofundits i guies de camp d’aquest model deposicional. Durant el Miocè, quan es va formar la fossa del Vallés - Penedès i s’individualitzà la Serralada Prelitoral, probablement va començar la destrucció erosiva del ventall, que va continuar durant el Pliocè i el Qüatenari, amb el desenvolupament dels trets morfològics típics del massís (individualització del massís, desenvolupament del carst i formació de les canals i agulles). D’aquesta darrera època data l’acumulació del peudemont dels Brucs i la profunda incisió de la vall Llobregat. El paisatge del Montserrat actual, com el de tots els paisatges amb un marcat component geològic, és un edifici en runes. La serena bellesa d’un temple grec antic no ens ha de fer oblidar que també és un testimoni del passat. La geodinàmica seguirà modificant el relleu durant milions d’anys. Els aiguats del juny del 2000 són, per ara, el darrer episodi d’aquesta evolució. ALGUNES DADES QUANTIFICADES López-Blanco et al. (2000) han proposat un model conceptual que sintetitza la situació tectònica, sedimentària i morfològica de formació e l ventall costaner de



Montserrat, i estimacions quantitatives dels processos geològics responsables de la seva formació durant el Bartonià (ca. 4,4 Ma). En la figura 4 es visualitza el model esmentat. Durant el Bartonià, la compressió va aixecar la Conca fluvio-torrencial de drenatge entre 1000 i 1.200 m. Aquest relleu va ser activament erosionat per les elevades precipitacions d’un clima àrid i humit a un ritme mínim de 160-180 m/Ma. Recordem que la composició dels còdols del Conglomerat de Montserrat indiques l’erosió va afectar a tota la cobertora mesozoica i a una part important del sòcol paleozoic. Els sediments s’abocaven a la Conca de l'Ebre on formaven ventalls costaners i eren finalment transferits a la Conca marina, a un ritme de 50-1.100 m de sediment/Ma (mitjana de 300 m/Ma). La deformació i el pes dels sediments van provocar la subsidència de la Conca, estimada en 50-650 m/Ma. Recordem finalment que la durada d’aquests processos s’estima en ca. 4,4 Ma.

RELLEVÀNCIA COM A REGISTRE GEOLÒGIC El ventalls costaners de l’àrea de Montserrat constitueixen un registre geològic excepcional per la seva conservació, extensió i qualitat dels afloraments i de la seva bona accessibilitat. ELS ASPECTES TECTÒNIC I SEDIMENTARI És una successió sedimentaria sinorògenica que ha enregistrat de forma continua l’evolució tectònica de la deformació alpina en el marge SE de la Conca de l'Ebre, des del Paleocè fins a l’Oligocè inferior. El jaciments de fòssils marins (La Calsina i altres permeten la correlació de biozones marines i continentals i la datació del ventall i de l’evolució tectònica del marge de Conca. El complex de ventalls formats al peu del vessant nord de la Serralada Costera Catalana mostren una disposició progradant cal al N, cap a dins de la Conca de l’Ebre, a mesura que ascendim en la successió estratigràfica, cosa que indica la progressió de l’orogen sobre la Conca. Durant la seva formació, els ventalls de Montserrat eren en part subaeris i en part subaqüosos. La línia de costa del mar paleogen variava a partir de tres factors: l’aixecament orogènic del marge de Conca, la subsidència de la pròpia Conca i els canvis de nivell del mar a nivell planetari. L’actuació conjunta d’aquests tres factors van provocar continuades transgressions i regressions marines de magnitud variable que han quedat enregistrades en la successió sedimentària de Montserrat.



L’ASPECTE GEOMORFOLÒGIC El relleu de Montserrat és rellevant per les dimensions de formes que, encara que freqüents en altres indrets, enlloc més han assolit un grau tan elevat de desenvolupament, espectacularitat i bellesa. Els processos essencials que l’han originat es poden esquematitzar en els passos següents són els següents: 1. Formació inicial del cos sedimentari, amb els sediments de les fàcies proximal,

mitja i distal dels ventalls. 2. Les roques formades es fracturen per la compressió alpina i es formen dos

sistemes principals de diàclasis. 3. L’erosió exhuma el ventall alhora que erosiona les fàcies mitja i distal, menys

resistents. Això i el desplaçament de la falla N del Vallès i de la del Pla de les Bruixes individualitza un massís conglomeràtic elevat del seu entorn.

4. La meteorització de la roca a partir de la xarxa de diàclasis forma agulles a les parts elevades i torrenteres i canals a les parts mitges i baixes. El relleu actual del massís, caracteritzat per una morfologia serrada però amb dents arrodonides, cadascuna de les quals és una agulla o grup d’agulles , és conseqüència de la repetició d’aquests processos durant el Neogen i el Quaternari. El nombre d’agulles és enorme.

La xarxa superficial d’escorrentia és de règim irregular afavorit per la infiltració al sistema càrstic. Aquest sistema és representat en nombrosos avencs i coves repartits per tot el massís (veure fitxa Cova del Salnitre). Dins del sistema hi ha aqüífers penjats poc extensos damunt de intercalacions lutítiques, cosa que origina les fonts de les cotes altes. A partir de pluges excepcionals, com les del 10-6-2000, el sistema superficial és totalment funcional i capaç de devastar les lleres dels torrents i provocar importants danys ambientals. L’ASPECTE DIDÀCTIC I DIVULGATIU Els ventalls de l’àrea de Montserrat són habitualment visitats per especialistes d’arreu del món. Els congressos i estudis de camp que s’hi han fet són nombrosos. Són visitats anualment pels estudiants de geologia de les universitats catalanes i dels cursos de formació de geòlegs de companyies petroleres (Elf-Aquitanie, State Oil, etc.). Esporàdicament ho són per grups d’alumnes de Geologia i de Ciències de la Terra i del Medi Ambient de secundària. A la bibliografia hi ha diverses publicacions de camp i de nivell variat que poden ser útils al lector.



SIGNIFICACIÓ HISTÒRICA Des de l’entrada de la sedimentologia moderna a Catalunya a meitats dels anys 70, els ventalls deltaics de Montserrat han set els primers en ser estudiats en profunditat des de l’òptica de la sedimentologia moderna i l’anàlisi global del reompliment de conques sedimentàries. Darrerament s’ha fet el mateix estudi al ventall costaner del Massís de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac (López, 1996). Aquests estudis ja estan recollits en tractats i publicacions de sedimentologia d’àmbit internacional.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES La majoria de publicacions geològiques sobre Montserrat anteriors als anys setanta tracten bàsicament aspectes geomorfològics (carst i modelat). No és fins als treballs de P. Anadón i M. Marzo que disposem d'un enfocament sedimentològic i estratigràfic i podem entendre la formació del massís i la seva relació amb la compressió alpina que va afectar el marge sud-est de la Conca de l'Ebre. La majoria de dades geològiques de la geozona son extretes de les publicacions d'aquests autors: ANADÓN, P. i MARZO, M., (1975).; Montserrat mollassic sedimentation: a general view,. IX Congr. Int. Sedim. Nice. Livret Guide Esc. 20: 41-4 ANADÓN, P. (1978); El Paleógeno Continental anterior a la transgresión biarritziense (Eoceno medio) entre los rios Gaià i Ripoll (Provs. de Tarragona i Barcelona). Estudios Geol., 34, 431-440, Madrid. ANADÒN, P., MARZO, M. i PUIGDEFÀBREGAS, C. (1985); The Eocene Fan-delta of Montserrat, 6 th I.A.S. Europ. Reg. Meeting. Exc. Guidebook, 109-14. ANADÓN P., MARZO M., SORIANO I. (1986a); Montserrat. Geologia i Vegetació. 1er Symp. Enseny. Cièn. Naturals, llibret guia Sortides de Camp. Eumo Editorial, p. 9-34, Vic ANADÓN, P., CABRERA, L., COLOMBO, F., MARZO, M., & RIBA, O.; (1986b); Sybtectonic intraformational unconformities i alluvial fan deposits, eastern Ebro basin margins (NE Spain). In Foreland Basins, eds. P.A. Allen and Homewood Spec. Publ. Int. Assoc. Sedimentol. 8, p. 259-271. Anadón P., Marzo M., RIBA O., SAEZ A., VERGÉS J. (1989); Fan-delta deposits and syntectonic unconformities in alluvial fan Conglomerate of the Ebro bassin, llibre guia del 4art Congrés International de Sedimentologia, edició de Marzo M. i Puigdefàbregas C., Pub. Servei Geol. de Catalunya, Barcelona,.



ANADÓN P., (1992); Els Conglomerats de Montserrat. EN HIST. NAT. DELS PAÏSSOS CATALANS, v. 2, 170 – 173, Fund. Enciclop. Catalana, Barcelona. CALZADA, S. i DE JAIME, J. (1978); Barcelona-Cardona in.- Algunos itinerarios geológicos desde Barcelona, Col.S. Antonio Abad, Escuelas Pías de S. Antonio y Museo Geológico del Seminario de Barcelona, p. 35-37. FOLCH, R. et al. (1984);, en Hist. Nat. dels Països Catalans, v. 7, Vegetació, Fund. Encic. Cata., Barcelona. LÓPEZ-BLANCO, M; (1996). Estratigrafia secuencial de sistemas deltaicos en cuencas de antepaís: ejemplos de Sant Llorenç del Munt, Montserrat y Roda (Paleógrno, cuenca de antepaís surpirenaica). Tesis Doctoral, Universitat de Barcelona, 238 pp. LÓPEZ-BLANCO, M; (en premsa). Sedimentary response to thrusting and fold growing on the SE margin of the Ebro basin (Paleogene, NE Spain). Sedim. Geol. LÓPEZ-BLANCO, M., MARZO M., BURBANK D.W., VERGÉS J., ROCA J., ANADÓN P., i PIÑA J.; (2000). Tectonic and climatic control on the development of the forelands fan deltas: Montserrat and Sant Llorenç del Munt systems (Middle Eocene, Ebro basin, NE Spain). Sedim. Geol., nº 138 (1-4). MARZO M., ANADON P., (1988); Anatomy of a Conglomeratic fan-delta complex. The Eocene Montserrat Conglomerates, Ebro bassin, northeastern Spain, in Fan deltas: Sedimentology and Tectonics setting, ed. W. Nemec and R.J. Steel. Blackie and Son, p. 318 - 340. MASACHS, V., GÓMEZ, A., MATA, J. M., PORTA, F., RAMÍREZ, A., VIA, LL. (1981); Itineraris Geológics. Bages, Berguedá, Anoia, Solsonés. Centre d'estudis Geológics Valentí Massachs. U.P.B. Escola U. Politécnica de Manresa,. 207 pp. MASRIERA, A., MATA, J.M., ANADÒN, P., MARZO, M. i PUEYO, J.J. (1986); Excursión geológica a Montserrat y Cardona (Barcelona), Libro Excursiones del III Simposio sobre Enseñanza de la Geología, Septiembre de 1984, Barcelona. NUET, J. i PANAREDA, J. M. (1980); Vegetació de Montserrat, Publ. Abadia de Montserrat. RIBA, O. (1997); Diccionari de Geologia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona. RIBERA – MARINÉ R. (1975); Camins i canals de Montserrat. GUIA D’ITINERARIS. Pub. De l’Abadia de Montserrat,. P. 1-166, 2 mapes escala 1:7500. RIBERA – MARINÉ R. (1992) ; Caminant per Montserrat. 1. EL MASSÍS. Pub. De l’Abadia de Montserrat, p. 1-206, 2 mapes a escala 1/7.500. Edició actualitzada i ampliada de l’obra anterior.



RODÉS J.M., LABRAÑA F. (1972, 1973, 1975, 1982 a, 1982b); Roques, parets i agulles de Montserrat, GUIA D'ESCALADES. 1/Regió d'Agulles (1972). 2/Regió de Tebes i Tebaida(1973). 3/Regió de Tàbor (1975). 4/Regió dels Frares Encantats (1982 a). 5/ Regió dels Ecos (1982 b). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Montserrat. SOLÉ i SABARÍS, L. i VIRGILI, C. (1964); Montserrat y valle del Llobregat, Geología de los alrededores de Barcelona. GUIA PRÁCTICA. Pub. Direc. Gral. Enseñanza Media, Madrid, , ps. 119 – 136. Ullastre-Martorell J. (1983); La morfologia i el carst de los conglomerados de la Cordillera Prelitoral entre Montserrat y Gallifa (Barcelona). Speleon, 26-27, Barcelona, p.105-123. Vilaplana M., Dominguez A. i Busquets P. (1985); Guia Práctica de les Roques Sedimentàries, EUMO Editorial, Vic, , p. 71-74, Conglomerats de Montserrat.



INFORMACIÓ GEOLÒGICA GRÀFICA

Mapa geològic del Massís de Montserrat (Anadón, 1992)



Panoràmica de Montserrat des del NW (carretera BP-111 de Manresa a Can Massana). D'est a oest es diferencien els sis sectors del massís: Sant Benet - Els Flautats i Santa Magdalena (aquí ajuntats per la perspectiva), Sant Jeroni, Els Ecos, Els Frares Encantats i Les Agulles. A l’esquerra de Sant Jeroni destaca l’agulla Cavall Bernat. Foto: M. Vilaplana

Panoràmica aèria del sector E de Montserrat amb els Frares Encantats (esquerra) i Les Agulles (dreta), separats per la carena de la Roca Foradada i La Cadireta (a baix i a la dreta). Es veuen bé dues megaseqüències de conglomerat massiu separades per replans boscosos i els dos sistemes de fractures ortogonals que formen la paret N i NW (a l’ombra) i que descomponen la massa rocosa en agulles. Foto: M. Vilaplana



Foto aèria (escala original 1:22.000) del sector central i oriental de Montserrat entre el Coll del Migdia (1) i Sant Benet (4). La organització de les formes de relleu s'ha fet a partir de les xarxes de diàclasis. La Vall Mala, la única interior del massís apareix com una cinta més fosca degut a la vegetació. 2: Cims de Sant Jeroni. 3: Cavall Bernat. 5: Canal del Migdia, Montgrós i Plecs del Llibre. Foto: ICC, FMTN 392, 30-08-92, P-4, nº0414 (modificada)

Panoràmica de Montserrat des del Turó de les Tres Creus (Sant Llorenç del Munt i de l'Obac). S'hi observa l'isolament topogràfic del massís, l’estratificació subhoritzontal, les megaseqüències deposicionals de conglomerat, el monestir, el canvi lateral de fàcies (de ventall al·luvial a front deltaic) cap al N i els submassissos de S a N: Gorros, Sant Benet - Flautats, Cavall Bernat i Sant Jeroni, Ecos i, al fons, Frares i Agulles. Foto: M. Vilaplana



Detall d’un pla de diàclasis E-W a la cara N de la Punxa dels Flautats. S’observa l’aspecte del conglomerat, la seva elevada compacitat la mida dels còdols i la seva diversitat litològica, l’aspecte massiu i l’emmascarament dels plans d’estratificació. Hi ha una intercalació de gresos i lutites vermelles. Al fons, el sector de Sant Jeroni. Foto: M. Vilaplana

Aspecte general dels trams basals de Montserrat on abunden els gresos i les lutites vermelles de les fàcies distals de con al·luvial que, cap amunt, passen a conglomerats amb intercalacions de gresos i lutites vermelles (seqüència granocreixent) que es relaciona amb la progradació del con, conseqüència de l’aixecament de la vora de la conca. Carretera C-1411 prop de Monistrol de Montserrat. Foto: M. Vilaplana



Aspecte del Torrent de la Vall Mala després de l’avinguda del 10 de juny del 2000. La Vall Mala és la vall morta més extensa de Montserrat. Neix al peu de Sant Jeroni i drena tot el sector oriental del massís. Després de passar pel monestir (al fons i a la dreta), davalla en fort pendent fins a desembocar al Llobregat en el pont de l'Aeri. Observi’ls la moda dels blocs de la llera, el con al·luvial format damunt la carretera C-1411 i l’esllavissada del talús del riu per sobrecàrrega. Foto: M. Vilaplana

Panoràmica aèria dels Frares Encantats, sector delimitat pels colls de Port (dreta) i d'Agulles (esquerra). Correspon al paisatge de la part més elevada del massís, caracteritzat per rengles paral·leles d'agulles orientades N-S i separades per canals. La posició i el paper jugat pel doble sistema de fractures ortogonals entre sí és evident, així com la densitat de la cobertora d’alzinar. Les tres agulles més elevades són, d’esquerra a dreta, El Bisbe, El Lloro i El Frare Gros. Foto: M. Vilaplana



Detall de la laminació i estratificació dels conglomerats massius de Montserrat a la part més elevada del massís. El sistema vertical de fractures N-S ha condicionat la formació de làmines conglomeràtiques separades per canals. La presència dins del conglomerat d’intercalacions lutítiques impermeables ha afavorit la dissolució del ciment en aquests horitzons i la formació de baumes i nínxols. De primer terme a fons: la Talaia Gran, el Camell dels Ecos i el Cim dels Ecos. Foto: M. Vilaplana

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

INSTRUMENTS DE PROTECCIÓ EXISTENTS I RECOMANACIONS PER A LA PRESERVACIÓ I/O RECUPERACIÓ DE L’ESPAI COMA VALOR PATRIMONIAL El massís Montserrat ja està inclòs en el PEIN com Parc Natural. Aquest parc inclou al seu interior una Reserva Natural Parcial, amb un total de 4000 ha. Està gestionat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat que depèn de Presidència de la Diputació de Barcelona. Aquest parc, en connectar-se amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac, forma part del projecte de la anella verda, en curs de realització, que encerclarà l’àrea metropolitana connectant diversos espais naturals protegits.



Aquest massís suma representativitat i singularitat en el sentit en que aquests dos conceptes es defineixen en aquest. Malgrat que en l’àmbit de la protecció d’espais naturals actualment no existeix la figura de geoparc, el conjunt del massís és un dels exemples més obvis de la necessitat de legislar a Catalunya la creació d’aquesta categoria de protecció ambiental. Independentment d’això, seria molt útil la creació de infraestructura de interpretació naturalista i ambiental amb personal d’acolliment i de vigilància com ja existeix en altres parcs de Catalunya gestionats pels organismes competents en la matèria. Finalment, pensem que és de cabdal importància d’aprofitar la devastació creada per les pluges del 10 de juny per endegar estudis de geologia ambiental dels sistemes torrencials i quantificar el risc, la perillositat i la vulnerabilitat de la muntanya. Durant un temps, Montserrat pot ser un laboratori natural d’estudi de la dinàmica torrencial, de la seva recurrència i dels seus efectes sobre l’ambient. Aquests estudis millorarien la gestió i la ordenació territorial i la disminució del risc en la propera i inevitable avinguda (foto 7).

IMPACTES NEGATIUS I AMENACES L’impacte ambiental a Montserrat és molt baix però no menyspreable. La zona ocupada permanentment és la del monestir i la seva gestió i ordenació minimitzen els efectes de la massificació qui hi ha els caps de setmana Un altre element a tenir en compte és la intensa activitat excursionista i d’escalada de caps de setmana. Aquest trànsit té una acció sobre els camins de pendent elevat que ressegueixen les canals del front septentrional. Hi ha un procés erosiu i de petites esllavissades del sediment que entapissa aquests camins. En el moment de redactar aquesta fitxa, tots aquests camins i d’altres han quedat profundament modificats o parcialment destruïts per l’aiguat del 10 de juny del 2000.

RECOMANACIONS SOBRE EL TIPUS D’US A més de l’ús turístic tradicional de visita al monestir, l’excursionisme i l’escalada ja presenten indicis de massificació durant els caps de setmana. Reiterem la necessitat de crear dos o tres punts equipats amb edificis i personal format en naturalisme i educació ambiental, que puguin acollir i aconsellar a les persones inexpertes o poc informades.



RECOMANACIONS PER A LA INCLUSIÓ EN CATALOGACIONS ESTATALS O INTERNACIONALS En altres llocs d’aquesta fitxa s’ha reiterat la excepcionalitat geològica del massís de Montserrat. En l’aspecte botànic i de biodiversitat és l’únic lloc de Catalunya on s’han preservat extensions importants de l’alzinar amb marfull. En conjunt s’està parlant d’una rellevància excepcional que cal que sigui reconeguda i catalogada internacionalment.

ALTRES CONSIDERACIONS Risc Geològic El risc geològic digne de consideració és el del funcionament de la xarxa torrencial en pluges locals intenses, susceptibles de provocar esllavissades i avingudes. Atesa la relació de realimentació positiva d’aquests dos processos, la seva ocurrència conjunta és la que genera un risc més gran. Aquest fou el cas de les pluges caigudes a Montserrat a la matinada del 10 de juny del 2000, que van provocar importants esllavissades i avingudes en tota la xarxa torrencial del massís i en els rius receptors, amb importants efectes en el medi, en les persones, en la xarxa viària i en vivendes i conreus. A l’espera de un desitjable estudi aprofundit sobre el funcionament del sistema fluvio-torrencial del massís i de la perillositat i l’exposició que representa, aquestes pluges semblen tenir un període de retorn molt elevat, probablement superior als 100 anys.

AUTORIA DE LA FITXA Miquel Vilaplana d'Abadal, IES Duc de Montblanc de Rubí. Pere Busquets Buezo, Departament de Geodinàmica i Estratigrafia. Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Agraïm l'ajuda rebuda: Pere Anadón, Francesc Guxens, Miguel López-Blanco i Marià Marzo.



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 1 Cim de Sant Jeroni

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA Els dos miradors del cim de Sant Jeroni, l'inferior en cota 1205 m i el superior en cota 1236 m, la màxima del massís, proporcionen una visió directa del conjunt d’unitats morfoestructurals de Catalunya, del context geològic del Montserrat i dels trets bàsics de la seva petrologia i modelat. MIRADOR INFERIOR A l'oest destaca la canal del Migdia i les agulles que envolten la seva capçalera (Miranda dels Ecos, Camell dels Ecos), així com la xarxa principal de diàclasis N-S i E-W que han controlat el modelat de les formes. Els plans d’estratificació estan amalgamats i l’edifici rocós és massiu i homogeni, típic de la part alta del massís (foto 10). Al sud destaquen Els Plecs del Llibre i el Montgròs, a la vora oest de la canal del Migdia, la qual s’engorja a la seva part baixa (barranc del Joc de l'Oca) abans de sortir de la muntanya i entrar en d’extens glacis meridional, extensament explotat pel conreu de oliveres i ametllers (foto 11). A l’est es domina el sector oriental del massís, ocupat per la Vall Mala, la interior més extensa i que drena tots aquest sector i el grup d'agulles de Sant Benet i dels Flautats. El monestir ocupa un replà excavat pel torrent de la Vall Mala en les intercalacions de gresos i lutites vermelles que va actuar de nivell de base intermedi en l’avinguda del 10 - 6-2000, la qual va afectar greument el sector del monestir. MIRADOR SUPERIOR Cota màxima del massís. Està protegit amb baranes i disposa de taula d’orientació. La visió de 3600 en un dia clar permet veure totes les unitats morfoestructurals de Catalunya. A l’oest s’individualitzen els subsectors de Ecos, Frares Encantats i Agulles. El límit nord és format per una paret NNO - SSE de 300 m (foto 12) formada per la interrelació complexa de factors (veure Geozona, apartats Descripció Geològica i Morfologia).



Visió cap a l’oest des del mirador inferior de Sant Jeroni (1205 m), amb les agulles que envolten el coll del Migdia (Gegant Encantat a l’esquerra, Camell dels Ecos i Miranda dels Ecos al centre i al fons), així com la xarxa principal de diàlisis NAS i E-W que han controlat el modelat de les formes. Els plans d’estratificació estan amalgamats i l’edifici rocós és massiu i homogeni, típic de la part alta del massís. Foto: M. Vilaplana

ESPECIFICITATS REFERIDES A L’ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SÒL Forestal.


Visió cap al sud on destaquen Els Plecs del Llibre, a la vora oest de la canal del Migdia, la qual s'engorja a la seva part baixa (barranc del Joc de l'Oca) abans de sortir de la muntanya i entrar en l'extens glacis meridional, extensament explotat pel conreu de oliveres, vinya i ametllers. Foto: M. Vilaplana



El límit topogràfic nord de Montserrat és una paret de 300 m d'alçada en el sector de l'Aeri. Explicació en el text. Foto: M. Vilaplana


RECOMANACIONS PER A LA PRESERVACIÓ I/O RECUPERACIÓ DEL GEÒTOP COM A VALOR PATRIMONIAL Els afloraments de l’àrea del geòtop no són específics i no cal establir restriccions de visita ni de mostreig i són adequats com a recurs divulgatiu i didàctic per tots els nivells proposats en la geozona.



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 2. Fàcies de con al·luvial de l' Estació inferior de l'Aeri

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA (de ANADÓN P., et al, 1986). Accés per la carretera C-1411 d'Abrera a Manresa, qm 11,7, al pont de l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. Pàrking a la mateixa estació. Observació dels nivells de conglomerats, gresos lutites vermells de la part intermèdia de la successió de Montserrat. Constitució litològica i deducció de la procedència i formes de transport dels conglomerats.

Aspecte de la successió estratigràfica entre el Pont de l'Aeri i el Monestir. S'hi observa una alternància de conglomerat (color clar) amb gresos vermells visibles per la vegetació que el colonitza. Les intercalacions gresoses disminueixen en nombre i gruix des de la base cap al sostre al mateix temps s'incrementa el gruix dels nivells de conglomerat (M. Vilaplana, 9-2000). La taca groga superior-esquerra correspon a la cabina de l'aeri. Foto: M. Vilaplana

OBSERVACIONS Una ullada ràpida de la successió estratigràfica entre el Pont de l'Aeri i el Monestir permet observar que els paquets de conglomerats alternen amb nivells més gresosos que estan preferentment colonitzats per la vegetació. Les intercalacions gresoses disminueixen en nombre i gruix des de la base cap al sostre al mateix temps s'incrementa el gruix dels nivells de conglomerat. També s'incrementa la mida màxima dels còdols dels conglomerats (megaseqüència granocreixent).



D'altra banda, el tall de la carretera permet observar la forma lenticular dels nivells de conglomerats intercalats entre els gresos i les lutites vermelles. Aquests estan bioturbats i tenen taques ocres, grises i verdoses. Els conglomerats tenen unes característiques molt diferents de les dels de les Bretxes del Cairat. Es tracta de conglomerats poligènics, relativament homomètrics, amb una composició dels còdols molt més variada (còdols de quars, lidites, quarsites, pissarres, tots ells procedents de nivells paleozoics, i còdols calcaris de nivells triàsics i cretacis). Els còdols són més arrodonits i no hi ha tanta diferencia entre la mida màxima i la mitjana com en els de les Bretxes del Cairat. Els conglomerats de l'aflorament de l'Aeri es dipositaren en una xarxa de canals fluvials d'una plana al·luvial de gresos i lutites, amb un pendent relativament baix en una zona distal de l'ampli ventall costaner de Montserrat. Els nivells de l'aflorament de l'aeri es corresponen cap al Sud amb nivells de conglomerats massius (canvi lateral de fàcies). El fet que els Conglomerats de Montserrat constitueixin una megaseqüència de mida de gra creixent indica un progressiu desplaçament cap al nord i en el temps de les parts més proximals del ventall al·luvial, on es dipositaven els conglomerats massius. Aquest desplaçament suggereix l'actuació sinsedimentària de l'encavalcament que separarà la Serralada Costera Catalana de la Conca de l'Ebre. Els afloraments del tal·lus de la carretera c - 1411 en el tram que ressegueix la base E de Montserrat permeten una magnífica observació de la successió global de la zona. L'aflorament del geòtop és extens, clar i significatiu de les fàcies mitja i distal del sistema de con de Montserrat. Constitueix una parada clàssica de les visites científiques i didàctiques a Montserrat.

ESPECIFICITATS REFERIDES A L'ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SÒL Bosc.




Aflorament del tal·lus de la carretera C-1411 a l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. Correspon a conglomerats i gresos i lutites vermelles de les fàcies mitges i distals del con al·luvial. S'hi observa la forma lenticular dels nivells de conglomerats intercalats entre els gresos i les lutites vermelles. La imatge correspon a la figura 8 d'aquests geòtop (M. Vilaplana, 9-2000).

Detall de l'alternància de conglomerats amb gresos i lutites vermelles de les fàcies mitges i distals del con al·luvial (Miquel Vilaplana, 9-2000).




RECOMANACIONS SOBRE EL TIPUS D’ÚS. Aquest aflorament ja és clàssic com a recurs didàctic universitari i científic. No s’hi ha de recollir mostres ja que l'interès és sedimentològic. Es poden treure mostres a les zones veïnes ja que les fàcies són molt homogènies



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 3. Carretera Monistrol - Monestir. Intercalacions marines

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA OBJECTIUS Reconeixement dels materials corresponents a fàcies marines i de transició d'ambients de front deltaic dins de la successió de Montserrat. Significat paleogeogràfic. Observació de la fauna marina fòssil. Es proposen dos punts d'estudi: 3a) per una visió general, el tram de la carretera BP-121, km 9.1-9.3 (revolt en paella, passat el desviament a la masia La Calsina . 3b) Per una observació més aprofundida i llarga, la mateixa carretera, km 7,8 (cruilla de la carretera amb l'antic cremallera, pàrquing) i pujada a la Serra de Canfranc.

Afloraments de la Serra de Canfranc des de l'entrada del pàrquing al Monestir, on Burns et al. (1977) estudiaren en detall algunes de les vuit megaseqüències T-R (transgressió - regressió) que constitueixen la successió de ventall costaner de Montserrat. Cada seqüència comença amb fàcies transgressives (FT), és seguida per fàcies regressives (FR) i acaba amb un complex de gresos al·luvials (amb punts vermells) damunt de la plana costanera. De Burns et al. (1977), modificat. Foto: M. Vilaplana

OBSERVACIONS Les fàcies de con al·luvial de Montserrat canvien lateralment, en cinc horitzons estratigràfics, a nivells marins. Aquest nivells, en forma de tascó, estan interdigitats amb els anteriors i representen els ambients submergits del ventall costaner. Indiquen que el sistema de con al·luvial va quedar temporalment submergit per transgressions i les corresponents regressions del nivell marí,



relacionades amb la compressió de l'orògen alpí i l'aixecament de l'àrea de drenatge de la Serralada Costanera (geozona, fig. 3 a i 3 b). Punt d'observació 3a) La Fig. 8 correspon a una columna esquemàtica de la successió de nivells que es poden observar en aquesta parada (200 m de recorregut pel tal·lus de la carretera). S'hi poden distingir els següents nivells: (A) Conglomerats, gresos i lutites vermells fluvials. (B) Conglomerats i gresos dipositats en ambients de desembocadura de canal distributari deltaic amb còdols perforats per organismes litòfags marins. (C) Gresos bioclàstics amb fòssils marins indicatius d'una zona marina sense grans Influències d'aigües continentals. (D) Lutites grises amb intercalacions primes de gresos, pobres en fòssils. (E) Gresos i conglomerats amb còdols perforats per organismos litófags i amb pocs fóssils. (F) Finalment, conglomerats, gresos i lutites vermells d'origen continental. La successió observada correspon als cicles T-R (transgressius- regressius) produïts en el marge de conca, per la alternància de períodes de progradació del ventall costaner (regressió marina) amb d'altres de transgressió marina i immersió de la part distal del ventall. El ventall costaner de Montserrat és el resultat de la conservació i superposició dels sediments d'aquests cicles. Marzo i Anadón (1988) han trobat vuit megaseqüències superposades que comencen per una base transgressiva (B,C,D i E de la fig. 8), recoberta per un primer episodi de progradació del ventall format per gresos de la zona distal de barres de desembocadura i finalment un darrer episodi de fàcies proximals conglomeràtiques (A i F de la fig. 8). El límit superior de les fàcies proximals està entapissada de còdols perforats, cosa que indica el final de la progradació i l'inici de la nova transgressió. Punt d'observació 3b) Des del pàrquing de la cruilla de la carretera BP-121, agafar l'antiga via del cremallera en sentit ascendent durant 450 m, i pujar a la dreta per fort pendent fins a un cingle prominent de conglomerats vermells que correspòn al sostre de la megaseqüència nº 5 de Marzo i Anadón (1988), anomenada de La Trona. La figura 7 mostra la relació de fàcies d'aquesta seqüència en la zona d'observació. Des de l'extrem superior del pàrquing també es podes observar en el tal·lus de la carretera les fàcies de front deltaic de la seqüència 4.



ESPECIFICITATS REFERIDES A L'ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SÒL Bosc.



Detall dels conglomerats de barra de desembocadura retreballats per l'onatge en el front deltaic. S'hi veuen còdols perforats per organismes litòfags litorals. Serra de Canfranc. Foto: M. Marzo Aspecte general de l'aflorament al talús de la carretera BP-1211 (cruïlla amb l'antic cremallera). Els gresos i les lutites vermelles de fàcies distals del con al·luvial alternen amb amb conglomerats i gresos grisos i grocs dipositats en el front deltaic. L'estudi detallat d'aquests nivells mostra fauna marina i còdols perforats per mol·luscs litòfags litorals. Foto: M. Vilaplana



RECOMANACIONS PER A LA PRESERVACIÓ I/O RECUPERACIÓ DEL GEÒTOP COM A VALOR PATRIMONIAL El talús de la carretera és inestable i ha patit alguna esllavissada mètrica per l’aiguat del 10-6-2000. Malgrat tot el grau de conservació és bo. Atesa la baixa alçada del tal·lus i que no representa cap perill pel trànsit , en cap cas recomanem el revestiment amb ciment, amb enreixat metàl·lic o amb qualsevol altre intervenció que tapi l'aflorament. En el moment de redactar la fitxa ja es pot observar la cobertura amb formigó de uns 7 m de tal·lus al punt d’observació 3a.

RECOMANACIONS SOBRE EL TIPUS D'ÚS Aquest aflorament ja és clàssic com a recurs didàctic universitari i científic. No s'hi han recollir mostres ja que la baixa cimentació el fa especialment fràgil. Cal anar amb compte si es visita amb grups nombrosos ja que el trànsit és molt intens.



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 4. Monestir. Conglomerats de Montserrat.

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA Accés des del pàrquing del Monestir a l'estació superior de l'Aeri on comença el camí de la Santa Cova. L'aflorament d'aquest geòtop permet l'estudi dels típics conglomerats massius de Montserrat: estraficació, textura i composició dels còdols, i les seves característiques sedimentològiques. El camí del Monestir a la Santa Cova, davant i al voltant de l'estació superior de l'Aeri, permet apreciar les principals característiques dels Conglomerats de Montserrat en aquesta zona: els estrats formen trams massius de 100 a 200 m. de gruix que intercalen trams de gresos i lutites vermells de 0.5 a1 m. Els conglomerats presenten un aspecte massiu i de lluny és difícil precisar-ne I'estratificació. Tenen una textura de suport de còdol, de vegades amb interpenetracions, i amb poca matriu lutítica. Els còdols són heteromètrics, arrodonits i poligènics; es troben còdols de nivells paleozoics, triàsics, cretacis, alguns de roques platòniques i de vegades còdols procedents de les unitats terciàries basals de la zona. Corresponen a les fàcies proximals de la megaseqüència 6 del ventall costaner (Anadón P. et al., 1986). Es presenten en seqüències de potència i mida de gra creixent cap amunt (coarsening and thickening upwards s.). Són freqüents les superfícies erosives de paleocanals. Els conglomerats d'aquesta zona van ser tansportats per corrents rocallosos (debris flows) i corrents d'aigua en un medi proximal de ventall al·luvial que rebia aports de constitució geològica molt variada.

Aspecte general dels aflorament de conglomerats massius de les fàcies proximals del con al·luvial a la zona del Monestir de Montserrat, corresponents a la megaseqüència 7 (Santa Creu) de Marzo i Anadón (op. cit.). (Miquel Vilaplana, 9-2000).



ESPECIFICITATS REFERIDES A L'ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SÒL Forestal.

INFORMACIÓ GEOLÒGICA GRÀFICA Detall dels conglomerats massius de les fàcies proximals davant de la porta de l'estació superior de l'Aeri de Montserrat. Observi's la grandària d'alguns clasts (barra de color amb intervals de 10 cm (Miquel Vilaplana, 9-2000).




RECOMANACIONS PER A LA PRESERVACIÓ I/O RECUPERACIÓ DEL GEÒTOP COM A VALOR PATRIMONIAL L’estat de l’aflorament és bo i a peu de l’ample camí pavimentat del monestir a la Santa Cova.

RECOMANACIONS SOBRE EL TIPUS D’ÚS Les característiques de situació i fàcil accessibilitat lligades l’estabilitat dels afloraments d’aquest geòtop el fan divulgatiu sense restriccions.



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 5. El modelat del relleu de Sant Benet - Els Flautats.

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA El submassís Sant Benet - Els Flautats, anomenat també Tebaida, situat a l'extrem NE del massís, constitueix un exemple extraordinari de modelat en conglomerats. Al la zona sud del sector hi ha l'ermita de Sant Benet i el grup d'agulles de l'Elefant, la Mòmia i la Prenyada. Al nord destaca el grup d'agulles dels Flautats, tubs comglomeràtics d'un orgue gegantí. El valor patrimonial del paisatge montserratí arriba aquí a un alt nivell. La raó cal buscar-la en els processos geodinàmics (meteorització de les roques, erosió i transport de sediments). Encara que operen de manera molt semblant en tot l'àmbit del NE peninsular, la conjunció a Montserrat dels factors que hem esmentat en la geozona han format un relleu únic i singular, ben representat en aquest geòtop i que assoleix el seu màxim a la regió de Les Agulles (geòtop 8). Un factor cabdal és la disposició i densitat de la doble xarxa de diàclasis: són de pla vertical i ortogonals entre sí (direccions N.NE-S.SO i O.NO-E.SE). Les formes resultants són agulles en forma de torre circular, de grans dimensions (100 m d'alçada per 20 m de diàmetre) i perfectament ordenades en una retícula quadrada, molt visible en fotografia aèria per la vegetació assentada en les línies de fractura (foto 23 i fig. 10 del geòtop 8). A la part superior del sector hi ha les agulles més prominents que corresponen a la zona més alta del massís, caracteritzada arreu pel caràcter massiu i potent dels conglomerats, pertanyents a la megaseqüència 8, la topograficament més alta de les vuit descrites per Marzo i Anadón (1988). La cota màxima és el cim de l'Elefant (1153 m). El fet que aquestes megaseqüències estiguin separades per paquets d'estrats de gresos i lutites vermells explica el perfil topogràfic esglaonat que va des dels cims de Sant Benet fins al fons de la vall del Llobregat, 1.045 m més avall. L'esglaonat és producte de la erosió diferencial sobre dos materials de comportament físic diferent : els conglomerats, que adopten forma de cinglera i els gresos i lutites vermells, que formen replans penjats a diferents cotes, a vegades molt extensos. Aquests replans acullen molts dels camins que solquen la muntanya a diferents nivells i la comunicació entre els nivells es fa pels fons de valls i de canals, sovint de fort pendent. El replà més important del geòtop és el Pla la Trinitat (veure geòtop 4, foto 16, a dalt) on hi ha escampades moltes



ermites : Sant Salvador, Sant Benet, La Trinitat (en runes), La Santa Creu i Sant Dimes. És molt recomanable fer un itinerari circular que ressegueix el laberint interior del sector i després el volta pel nord fins a tornar al punt inicial. És el següent: ermita de Sant Benet - ermita de San Salvador - Serra de les Lluernes (extrem sud-est) - baixar la canal Plana - i pel camí de l'Arrel (Gr 172/4) retornar al Pla de la Trinitat i a Sant Benet.

Panoràmica aèria del sector est de Montserrat. Hi ha cinc plans de paisatge, de primer terme cap al fons: 1 - Grup dels Flautats; 2 - Connectat amb l'anterior per una cresta dentada, La Mòmia (esquerre) i la Trompa de l'Elefant i l'Elefant (dreta) enfilats damunt del Pla de la Trinitat i amb l'ermita de Sant Benet (taca taronja); 3 - La Vall Mala, fondalada prominent que drena totes les aigües de llevant del massís i responsable de la inundació del monestir del 10-6-2000; 4 - El grup de Santa

Magdalena (Gorros); 5 - La plana de glacis i peudemont del vessant sud del massís (M. Vilaplana, abril-2000)..

ESPECIFICITATS REFERIDES A L’ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SÒL Forestal.



Imatge aèria de la zona est de Montserrat, des del Monestir (a sota i dreta) fins als cims de Sant Benet, passant pel Pla de la Trinitat. La línies de vegetació s´han desenvolupat damunt dels dos sistemes de diàclasis formant canals i fissures eixamplades pels processos geodinàmics (de Vilaplana M., et al., 1985).

Aspecte del vessant sud del geòtop des del camí de Sant Joan a Sant Jeroni. Sobre el Pla de la Trinitat modelat damunt dels gresos i lutites més tous, s'eleven les agulles. D'esquerra a dreta: La Prenyada i als seus peus El Gat i l'ermita de Sant Benet; l'Elefant i la Trompa de l'Elefant; la Mòmia i la Momieta i, tancant la carena, el Pebrot, el Sereno i altres agulles menors. Tant en les agulles com en el Pla es veuen molt bé les dues xarxes de diàclasis que han compartimentat la massa rocosa i han afavorit aquest modelat (M. Vilaplana, 9-2000).



Grup dels Flautats, al nord del Geòtop. L'agulla més elevada és la Cadireta del Flautats i baixant a la dreta, la Punxa, la Porra i la Cara de la Vella. Malgrat l'aspecte apretat de les agulles, els plans de fractura que les separen tenen fins a 5 m d'amplada i formen canals colonitzades per l'alzinar. En primer terme l'impacte de l'incendi de finals dels 80 (M. Vilaplana, juliol-1990).


RECOMANACIONS PER A LA PRESERVACIÓ I/O RECUPERACIÓ DEL GEÒTOP COM A VALOR PATRIMONIAL Els afloraments de l’àrea del geòtop no són específics i no cal establir restriccions de visita ni de mostreig i són adequats com a recurs divulgatiu i didàctic per tots els nivells proposats en la geozona.

RECOMANACIONS SOBRE EL TIPUS D’ÚS Les ermites de la Santa Creu i de Sant Dimas estan habitades habitualment per monjos del monestir. És important respectar el seu recolliment i recomanem no circular per les zones més properes aquestes ermites.



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 6 El Cavall Bernat i la Serra de les Lluernes

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA El Cavall Bernat (1.110,7 m) és l'agulla per antonomàsia del massís de Montserrat. Ho és des del punt de vista geològic i, per raons històriques, des de totes les facetes que configuren la singularitat d'aquesta muntanya. Els processos geològics que l’han format en res difereixen dels que han format totes i cadascuna de les agulles del massís de Montserrat. En efecte, la dissolució del ciment calcari del conglomerat i l'erosió mecànica produïdes per les aigües salvatges i per les del sistema torrencial, concentrades en les falles i diàclasis, veritables plans de debilitat de l'edifici rocós, han configurat la compartimentació de la massa rocosa a diferents escales. Així s´han format els diversos submassissos i, dins d'ells, les agulles de tota mida. El Cavall Bernat però té unes característiques que li donen singularitat i excepcionalitat. Són les següents: a) La seva gran alçada, més de 200 m a la cara nord, resultat de formar part de la façana nord del massís, que cau a pic sobre la base de la muntanya. Recordem que aquesta morfologia està lligada a factors sedimentològics, tectònics i de modelat (veure Geozona, camp Morfologia). b) El seu isolament. La paret nord és una muralla solcada per canals i on les agulles en són les almenes o pinacles terminals. El Cavall és una llesca d'aquest bastió que es projecta al nord i sobresurt de la paret per les incisions que el limiten: l'Escletxa dels Teixos a l'oest i la Canal del Cavall Bernat a l'est. És un punt de referència topogràfic del massís des de punts tant llunyans com els cims dels Pirineus. El magnetisme de la forma, element essencial de molts paisatges amb un fort component geològic, es manifesta molt bé al Cavall Bernat. Des de qualsevol dels punt d'aproximació possibles fascina a qui s'hi apropa. D'entre totes, recomanen el camí de l'Arrel (GR 172/4) que en dona una visió des de la base, i la carena de la Serra de Les Lluernes, de cota semblant a l'agulla però a una distància suficient per admirar-la.



Aspecte de les parets NE (esquerra) i N del Cavall Bernat des del camí de l'Arrel. El Cavall és una llesca de conglomerat isolada entre la Canal del Cavall (esquerra, est) i l'Escletxa dels Teixos (oest). La seva silueta inconfusible és una referència topogràfica del massís des de punts tant llunyans com els cims dels Pirineus. (M. Vilaplana, 2-2000).

ESPECIFICITATS REFERIDES A L'ÚS I QUALIFICACIÓ DEL SÒL Forestal.

INFORMACI´P GEOLÒGICA GRÀFICA

Panoràmica aèria del la paret nord de Montserrat entre el Cavall Bernat (est, esquerra) i el Serrat dels Patriarques (oest). Al centre, la paret dels Diables. La disimetria topogràfica entre els vessants nord i sud són molt evidents, així com la relació entre fractures, modelat de canals i agulles i colonització vegetal (M. Vilaplana, 4-2000).



Cares N (de perfil) i NO del Cavall Bernat entre la boira des de la paret del Ganivet dels Diables. L'agulla es projecta cal al nord (esquerra) com una península, unida al massís per un istme en forma de cresta esmolada per l’erosió. (M. Vilaplana, 3-1997).


RECOMANACIONS PER A LA PRESERVACIÓ I/O RECUPERACIÓ DEL GEÒTOP COM A VALOR PATRIMONIAL La zona el Cavall Bernat és fàcilment accessible des del monestir. Els camins són bons i marcats. Les persones que vulguin accedir directament a la part alta de la paret per la Canal del Cavall han de saber que el seu accés és difícil per persones inexpertes en muntanya, ja que travessa plaques rocoses i zones de canal de fort pendent, reequipades recentment (octubre del 2000) amb cordes i ancoratges moderns després de la devastació de les canals produïda per l'aiguat de juny del 2000. Els afloraments de l’àrea del geòtop no són específics i no cal establir restriccions de visita ni de mostreig i són adequats com a recurs divulgatiu i didàctic per tots els nivells proposats en la geozona.



FITXA DEL GEÒTOP INCLÒS 7 Conglomerats del Coll del Bassal dels Gats i Plecs del Llibre

DESCRIPCIÓ GEOLÒGICA A 35' del pàrking de Can Jorba (520 m) pel camí dels Francesos, el coll del Bassal dels Gats (815 m), ens introdueix a la part superior del Torrent del Migdia, una de les valls-canal més representatives del vessant sud de Montserrat. Un paratge isolat de la base de la muntanya per l'encaixament del torrent en el seu tram de desguàs, dit el Joc de l'Oca, que barra totalment la pujada1, profundament encaixat entre la Serra de La Palomera (oest) i la dels Tudons (est). Arribar al coll és entrar en una paratge nou i sorprenent, salvatge i d'extraordinària bellesa. Grans agulles guarden els flancs de la vall-canal, recoberta d'una espessa volta de bosc que s'enfila fins a Coll del Migdia (1.032 m). OBJECTIUS Aquest geòtop permet un estudi de detall dels conglomerats d'aquest sector de Montserrat i comparar-los amb els del geòtop 4. Les agulles dels Plecs del Llibre, del Montgròs, dels cims dels Ecos i del Camell de Sant Jeroni en porten altre cop a l'estudi del modelat i dels mecanismes i processos que l'han governat. També permet entrar fins al peu del barranc del Joc de l'Oca, excavat pel torrent del Migdia en els nivells inferiors de conglomerats del vessant sud abans de sortir a la plana, punt que constitueix l'àpex del ventall al·luvial act

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i...

Documents

Transcript of Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i...