GIRONA I LA GUERRADEL FRANCÉS (1808-1814)

GIRONA I LA GUERRADEL FRANCÈS 1808-1814

Conferències a l’Arxiu Municipal

Edita: Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions(SGDAP)

© dels textos: Genís Barnosell, Jordi Bohigas, Anna M. Garcia, Lluís M. de Puig, Rosa Congost i Ramon Ripoll.

© de les fotografies:

Pàg, 17 Litografia. Ajuntament de Girona. CRDI. (Joan Serra Pausas).

Pàg. 45. Litografia. Retrat de Napoleó (Autor desconegut)

Pàg. 61 Fotogravat. Ajuntament de Girona. CRDI. (Autor desconegut).

Pàg. 89 Fotografia. Ajuntament de Girona. CRDI. (Amís Unal; Tomàs Marca).

Pàg. 109 Col·lotípia. Ajuntament de Girona. CRDI. (D.C.C., ed.).

Pàg. 145 Fotografia. Ajuntament de Girona. CRDI. (Artur Girbal).

© foto de la portada: Ajuntament de Girona. CRDI (Godefroy Engelmann; Jean CharlesLanglois).

Realització: Curbet CG

ISBN: 978-84-8496-0653-8

Impressió: Book Print Digital

Dip. legal: B-33395-2008

GIRONA I LA GUERRADEL FRANCÈS 1808-1814

ÍNDEX

PRÒLEGAnna Pagans .......................................................................................... 7

INTRODUCCIÓGenís Barnosell ...................................................................................... 9

COM ESTUDIAR LA GUERRA DEL FRANCÈS A GIRONAJordi Bohigas ........................................................................................ 17

NAPOLEÓ I LA SEVA ÈPOCAAnna M. Garcia .................................................................................. 45

ELS SETGES DE GIRONA DE 1808 i 1809Lluís M. de Puig.................................................................................... 61

ELS EFECTES SOCIALS I ECONÒMICS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS A LES COMARQUES GIRONINESRosa Congost ...................................................................................... 89

LA CIUTAT DE GIRONA I LA GUERRA DEL FRANCÈS: URBANISME I ARQUITECTURARamon Ripoll ...................................................................................... 109

MEMÒRIA I MITE DELS SETGES DE GIRONA, 1808-2008Genís Barnosell.................................................................................. 145

Ara fa dos-cents anys la ciutat de Girona va viure un delsepisodis més violents de la seva història, l’anomenada Guer-ra del Francès. La meitat de la població va morir arran del’enfrontament i Girona va quedar sotmesa en una greu situa-ció de debilitat humana, econòmica i social. Cert que la ciu-tat rebé, gràcies a la seva resistència, el qualificatiu de tresvegades immortal. Allò substantiu, però, és que aquellaheroïcitat, més imposada que voluntària, li va impedir unnormal desenvolupament en el transcurs de tot el segle XIX.

El tercer cicle de conferències a l’Arxiu Municipal, orga-nitzat amb un gran èxit d’assistència des d’aquest equipa-ment i del qual aquest llibre n’és el resultat més palpable,ha volgut apropar-se amb rigor i objectivitat a aquest perí-ode de la història de Girona. Com ens expliquen els i lesespecialistes convidats, l’apropiació que d’aquests fets enva fer la historiografia oficial, especialment durant el fran-quisme, ens obliga a revisar molts dels postulats que es vanestablir com a certs i que, a hores d’ara, no tenen cap con-sistència científica.

Girona vol celebrar sense estridències aquest Bicente-nari. El conveni signat entre l’Ajuntament, la Diputació i laUniversitat de Girona preveu la celebració de congressos,l’edició de publicacions i recursos audiovisuals, l’oferta devisites guiades i l’organització d’exposicions, entre les quals

7

PRÒLEG

hem de remarcar la mundial de figures històriques i la bina-cional de filatèlia hispanofrancesa.

Volem també que la preparació de recursos pedagògicsadreçats a la comunitat educativa de la ciutat, serveixi coma punt de partida que ajudi la joventut a conèixer aquestdecisiu episodi històric i els l’apropi amb les suficientsgaranties d’imparcialitat per tal que en puguin jutjar des-apassionadament les causes i les conseqüències.

Els textos que aplega aquest llibre ja incorporen aques-ta nova mirada que estem comentant. És per això que vullfelicitar els professors i les professores que han participaten aquest cicle de conferències alhora que els animo a con-tinuar la recerca sobre aquests anys, sens dubte molt inte-ressants, de la història de la ciutat.

ANNA PAGANS I GRUARTMONERAlcaldessa de Girona

8

9

Girona, en el Bicentenari de la Guerra del Francès

Ara fa 50 anys, en el marc del 150 aniversari dels setgesque la ciutat de Girona va patir a mans dels francesos el1808 i 1809, les autoritats franquistes gironines van orga-nitzar un conjunt d’actes, des de conferències a una magnaexposició, amb un objectiu molt concret: apropiar-se d’unsfets històrics dolorosos i traumàtics per a la ciutat de Giro-na i per a tot el país per tal de contribuir a justificar la situa-ció política d’aleshores. Van sovintejar, per tant, les al·lusionsa la profunda espanyolitat de Girona i a l’heroisme dels seushabitants, i es va comparar la lluita de 1808 i 1809 amb laguerra iniciada el juliol de 1936 amb el cop d’estat contrala República.

L’experiment, tant a Girona com a Catalunya i a la res-ta d’Espanya, va tenir èxit. De fet, en va tenir tant que mol-ta gent va acabar associant la Guerra del Francès i els set-ges amb la interpretació que d’ells en va fer el franquisme.S’oblidava, així, que la realitat va ser prou més complexaque la visió simplista i maniquea que es volia transmetre.

El 200 aniversari ha de servir per recuperar aquells fetsper a la ciència i per a la ciutadania. La recuperació per a laciència històrica no comença ara, però l’aniversari ha de

INTRODUCCIÓ

10

servir per a consolidar aquestes qüestions com a temes nor-mals per als joves historiadors i historiadores –com s’estàfent en diversos treballs en els quals col·labora la Univer-sitat de Girona. I, també, s’ha de recuperar per a la ciutada-nia, perquè els fets de 1808 – 1814 puguin ser coneguts coma part important que són del passat de Girona i de Catalu-nya, i deixin de ser, o bé temes oblidats, o bé temes rebut-jats perquè suposadament encarnen valors que no s’adiuenamb els sentiments de la societat catalana actual.

Aquesta recuperació és el que s’ha proposat amb aquestcicle de conferències, organitzat per l’Arxiu Municipal deGirona, i que ha comptat amb la participació de Jordi Bohi-gas (professor de la Universitat de Girona), Anna MariaGarcia (catedràtica d’Història Contemporània de la UdG),Rosa Congost (catedràtica d’Història Econòmica de la UdG),Lluís Maria de Puig (historiador i senador), Ramon Ripoll(professor d’Arquitectura de la UdG) i qui signa aquestesratlles, Genís Barnosell (professor d’Història Contemporà-nia de la UdG).

Si la “història” és el que ha passat i la “historiografia” elsnostres intents d’analitzar-ho, cal dir que no hi ha historio-grafia sense fonts, però tampoc n’hi ha sense preguntes i sen-se teoria. Per això, Jordi Bohigas, en el seu text sobre “comestudiar la Guerra del Francès a Girona” repassa, en primerlloc, el que ha donat de si la historiografia sobre la guerraa les terres gironines i sobre els setges i planteja la necessi-tat d’estudiar aquests temes en el context de problemes mésamplis i també en el context de la història militar, que té elseu propi vocabulari i les seves pròpies tècniques. Tot seguit,Bohigas ressegueix les fonts disponibles més destacades,

que inclouen tant la premsa de l’època, com gran nombre dedocumentació oficial, registres parroquials i memorials. Entreelles, cal destacar les fonts estrangeres, poc usades fins arao a les quals no s’ha donat la credibilitat que s’ha donat,sovint sense crítica, a les fonts espanyoles, i que han de per-metre de revisar molts aspectes del que succeí al llarg delconflicte. Finalment, Bohigas demana als estudiosos rigor idistància amb els fets –dues qualitats que no havien carac-teritzat precisament la historiografia tradicional.

La Guerra del Francès era una guerra internacional. Pertant, el que passava a Europa és imprescindible per enten-dre el que va passar a Girona i a Catalunya. Per això, AnnaMaria Garcia ens explica aquest context centrant-se sobre-tot en la figura de Napoleó. Ens relata el seu ascens a pri-mer cònsol, després cònsol vitalici i, finalment, emperador,i les seves victorioses campanyes militars que li permete-ren de controlar enormes territoris al continent europeu.També en destaca el seu caràcter ambigu, ja que Napoleóposà fi tant a la revolució com a l’antic règim, alhora, però,que conservà una aurèola d’alliberador –especialment entreles tropes veteranes franceses, que sempre se li mantindranfidels– mentre les seves tropes sotmetien a pillatge els terri-toris conquerits. No seria fins que hagué de fer front alho-ra a la campanya de Rússia i a la de la Península Ibèrica quela seva estrella començaria a declinar. Tanmateix, almenysdos elements de la seva obra restarien dempeus durant moltsanys. D’una banda, la idea d’un estat burocratitzat, amb lleissistematitzades per la codificació, “fort i no arbitrari, regitpels més aptes, orientat al bé dels ciutadans i, per suposat,hereu de la revolució, en el sentit que rebutjava el privile-

11

gi com a norma rectora de la societat” esdevindria el modelper al liberalisme en general. D’altra banda i per sobre detot, tanmateix, Anna Maria Garcia destaca com res de totaixò no estava previst ni prefixat per endavant, de la matei-xa manera que els contemporanis no podien preveure capa on anirien els fets històrics. Un bon consell per a tota anà-lisi, que ha d’estar atenta als diversos camins que es podenseguir en qualsevol moment històric.

Referint-se ja a la Guerra del Francès, Lluís M. de Puigens ofereix en el seu text una descripció breu però comple-ta de la crua realitat que suposaren els setges de Girona. El1976, de Puig, amb la seva Girona francesa1 va publicar unllibre fonamental en la revisió de les interpretacions d’a-questa qüestió i recentment ens n’ha ofert una altra síntesidins de la col·lecció Quaderns d’Història de Girona2. Seguintles passes de Carles Rahola, es posa l’èmfasi en l’enormesacrifici que representaren els setges per a la ciutat, la ruï-na i els morts, i es destaquen les tergiversacions i manipu-lacions que la historiografia tradicional cometé en la sevainterpretació dels fets. En aquest sentit, de Puig destaca queGirona es va acabar rendint (per la qual cosa és absurd elqualificatiu d’immortal), que també hi hagué divergènciesentre els defensors, i que, més que d’honor i de glòria mili-tar cal parlar de resistència suïcida i inútil, si bé s’ha de reco-nèixer tot el que tingué d’heroica i generosa.

Si la historiografia tradicional posava l’èmfasi en la resis-tència menyspreant els sacrificis que havia suposat, el revi-

12

1 LLUÍS M. DE PUIG, Girona francesa, 1808 – 1814, Girona, Gòthia, 1976.2 LLUÍS M. DE PUIG, Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defen-

sa de l’antic règim, Girona, Diputació de Girona / Ajuntament de Girona, 2007.

sionisme ha posat l’èmfasi en les tremendes conseqüènciesnegatives que va suposar. A partir del seu ampli coneixe-ment de la societat gironina dels segles XVIII i XIX3, RosaCongost intenta establir els efectes exactes de la guerra, enuna interpretació que s’allunya tant de la historiografia tra-dicional com d’algunes afirmacions del revisionisme. Efec-tivament, Congost ens parla d’una regió dinàmica a finalsdel segle XVIII en la qual la “recomposició [de les destros-ses de la guerra] sembla ser molt ràpida”, com ho mostra-ria el manteniment de la capacitat d’estalvi de tots els grupssocials entre 1806 i 1819. De manera semblant, les pèrduesdemogràfiques semblen recuperar-se molt abans del que espodria suposar. D’altra banda, els efectes sobre la psicolo-gia col·lectiva semblen determinants, en contribuir decisi-vament a qüestionar determinades formes de propietat, coml’eclesiàstica i nobiliària. En conclusió, des d’una perspec-tiva econòmica i social, Rosa Congost destaca que el tretmés essencial de la guerra seria el d’accelerador d’un can-vi social que s’havia iniciat anys abans. L’exemple de lademografia avala molt probablement la interpretació deCongost. Contra el que sovint s’ha dit, la recuperació deGirona va ser molt gran ja que el 1857 pràcticament haviadoblat la població de començaments de segle (vora 8.000en aquesta data i 14.615 el 1857) i els censos que, avança-da la primera meitat del segle XIX, donen per a Girona unnombre d’habitants propers als 4.000 són defectuosos i avuicap estudi demogràfic no els pren com a font fiable. De

13

3 ROSA CONGOST, Els propietaris i els altres, Vic, Eumo, 1990; Rosa Congost,Els darrers senyors de Cervià de Ter. Reflexions sobre el caràcter mutant de lapropietat (segles XVII – XX), Girona, CCG Edicions, 2000.

1800 a 1857, Girona va passar de ser l’onzena ciutat mésgran de Catalunya a ser la novena, creixent al mateix ritmeque Lleida, més de pressa que Reus o Mataró, i només unamica més a poc a poc que Tarragona o Manresa.

Ramon Ripoll, per la seva banda, analitza els efectes dela guerra i del manteniment de Girona com a plaça forta enl’urbanisme de la ciutat. Ripoll documenta els efectes nega-tius del caràcter militar de la ciutat sobre el seu creixement,que va portar a què en algun cas arribessin a ser els matei-xos veïns els que pel seu compte enderroquessin algun trosde muralla. Pel que fa als efectes de la guerra, defensa que,sobre una ciutat on ja hi devia haver força edificis amb unmal estat de conservació, els setges van incrementar enor-mement el nombre de cases derruïdes. Una estimació ele-va el seu nombre a més de 200, situades la majoria, lògica-ment, als barris més propers al castell de Montjuïc. Com aconseqüència, el cadastre de 1810 deixà de recaptar finsal 25% d’un any normal. A la rodalia de Girona s’haurienproduït també destrosses, si no semblants, sí almenys for-ça notables. En les dècades següents “la poca embranzidaurbanística de la ciutat” faria que alguns edificis arruïnatsdurant la Guerra del Francès no es recuperessin fins a finalde segle, si bé una de les característiques de l’urbanismeque Ripoll troba a Girona seria precisament la d’una inicia-tiva privada relativament dinàmica que xoca contínuamentamb les servituds militars.

L’autor d’aquesta introducció, finalment, analitza la quedevia ser la influència més duradora de la guerra i dels set-ges: una versió mítica dels fets que, posada al servei de pro-jectes polítics diversos, ha arribat pràcticament fins als nos-

14

tres dies. D’una banda, analitza els elements del mite, entreels quals hi hauria la visió de la ciutat com a indefensable,el poble unit a la guarnició en tant que actor, i, com a acció,la defensa heroica de la ciutat quan tot hi estava en contra.A més a més, manca en el mite qualsevol anàlisi seriosa del’enemic. A partir de diversos exemples disponibles es con-trasta aquesta visió simplista amb la que hauria de ser unainterpretació complexa i més acostada a la realitat dels fetsde 1808 i 1809. Així, en resulta que la ciutat no era tan inde-fensable, que no hi va haver unanimitat en la defensa, queels conceptes d’heroisme o valor són molt inadequats perentendre la resistència gironina, i que les tropes francesesno eren, ni de lluny, les millors de l’imperi. Finalment, esdestaca que aquests elements mítics es troben associats, alllarg del període 1808-2008 a projectes ideològics moltdiversos, que van des del franquisme al catalanisme o alrepublicanisme. El mite de la Girona immortal no és, nide bon tros, només espanyolista o conservador.

En definitiva, espero que aquest cicle de conferènciesajudi a difondre tant una nova visió de la Guerra del Fran-cès com a estimular la recerca sobre vies més científiquesi més adequades als progressos de la historiografia interna-cional actual.

GENÍS BARNOSELLProfessor d’Història Contemporània

de la Universitat de Girona

15

17

TÍTOL

Jordi Bohigas i Maynegre

COM ESTUDIAR LA GUERRA DEL FRANCÈS A GIRONA

Consideracions inicials

Em complau que els organitzadors hagin pensat en mi periniciar aquest cicle de conferències sobre la guerra napole-ònica a Girona. Per l’enunciat del títol pot semblar que dis-poso d’alguna “recepta màgica” sobre com s’ha de fer aixòde posar-se a estudiar un tema com aquest. Us vull posarsobre avís que només sóc un de tants que s’han posat a tre-ballar en els darrers temps sobre un tema que és tan apas-sionant com desconegut, sobretot a nivell de comarquesgironines. Per tant, l’únic que els puc oferir és “una” res-posta, feta des del meu itinerari personal, i per tant estaràplena de propostes generals, a vegades fins i tot òbvies.Espero, però, que us pugui ajudar, almenys per tots aquellsque estigueu interessats en iniciar una recerca o, si més no,aprofundir en la investigació.

Però l’enunciat de la conferència no deixa de ser impor-tant, i més tractant-se de la institució on ens trobem, un arxiuhistòric. Suposo que aquesta és la pregunta que tot historia-dor es fa abans de posar-se a analitzar un tema qualsevol dela història. La resposta no és fàcil, però és tan important quela manera com es resolgui condicionarà el resultat de la inves-tigació. Per tant, trobo molt encertat que iniciem aquest ciclede conferències amb una aproximació a la realitat dels arxiusi les fonts disponibles per la nostra investigació, conscientsque aquestes ens seran més o menys útils segons la capaci-tat que tinguem d’interrogar-les. Però hi ha encara una altraraó que justifica aquesta conferència, i és posar de manifestque la Guerra del Francès segueix essent un tema obert, quequeda molt per estudiar, i també pel que fa a Girona. És un

19

aspecte aquest que tot sovint s’oblida en els llibres d’histò-ria, que normalment volen donar per acabada una investiga-ció amb el resultat que ells comuniquen. En canvi, raramentuna investigació esgota un tema. La història es renova con-tínuament i van sorgint nous interrogants que fan que lesmateixes fonts que havien servit per recolzar una investiga-ció puguin ara estimular noves recerques –noves respostes–a les noves preguntes; i d’altres que s’havien passat per alt,ens donin una informació que no esperàvem. Per tant, vullque s’entengui que aquesta conferència, que també és unaresposta de tantes, tampoc és concloent.

Deixeu-me que comenci amb una breu referència als fetsque van succeir ara fa dos-cents anys i que desembocarende manera fatal i tràgica en una de les guerres internes mésllargues i sagnants que ha sofert aquest país. Cal dir que taldia com avui de 1808 la guerra encara no havia començat,però sí l’entrada de les tropes invasores. El general francèsDuhesme ja feia gairebé dos mesos que havia entrat a Cata-lunya pel Portús amb els seus 18.000 homes del Cos d’Ob-servació dels Pirineus Orientals, amb la pretesa intenció dedirigir-se a Cadis i des d’allà recolzar la intervenció fran-coespanyola a Portugal. En comptes d’això, Duhesme esquedà apostat a Barcelona i es dedicà a anar-se apoderantde totes les fortaleses que defensaven l’entrada de la Monar-quia hispànica pel seu costat oriental (les “claus del Reg-ne”: Sant Ferran, Ciutadella de Barcelona, castell de mont-juïc), excepte les fortificacions de Girona que no es vanconsiderar rellevants.

Mentrestant, pel costat occidental, el mariscal Murat, ducde Berg i cunyat de Napoleó, es dirigia cap a Madrid on aca-

20

baven d’ocórrer els fets d’Aranjuez que motivaren un can-vi de rei i la destitució del primer ministre Godoy. Preparatpel sector més reaccionari de la noblesa, el motí d’Aranjuezmotivà l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran. El nourei Ferran VII s’envoltà d’un equip ministerial que, per iro-nies de la història, en formarien part persones que desprésserien personatges destacats del govern del rei afrancesat–“intrús”– Josep I. El destronat rei Carles, però, no accep-tà la renúncia i reclamà de l’emperador dels francesos la sevaintervenció en el conflicte. En aquell moment, doncs, la sub-missió de la monarquia a França va arribar en el seu puntmés àlgid. Ferran VII començava el seu regnat amb una ele-vada popularitat, però amb unes bases molt febles, i per tantno va dubtar a sortir cap a Baiona a la crida de Napoleóper entrevistar-se amb ell, deixant a Madrid una Junta deGovern encapçalada per l’infant Antoni. Ara fa dos-centsanys que la família reial espanyola, gairebé al complet, estrobava a Baiona enmig d’un estira i arronsa que acabaria alcap d’un mes amb l’abdicació dels dos monarques –un darre-re l’altre– en favor de Napoleó. Però de sobte es produiriaun fet –tan incontestable com inesperat?– ja que el país noes va creure les notícies de Baiona i es revoltà en massa.Girona no en va ser cap excepció.

Una mirada crítica

Guerra de la Independència, Guerra Peninsular, GuerraNapoleònica o Imperial, són diversos els noms que ha rebuti rep el període bèl·lic al qual fem referència, segons la pre-

21

ferència o l’origen geogràfic de qui l’anomena. A Catalu-nya, Vicens Vives va posar de moda el nom més aparent-ment neutral de “Guerra del Francès”. Són diferents nomsper anomenar una mateixa cosa, des de perspectives i rea-litats diferents. A Catalunya, aquest ha estat un tema his-toriogràfic poc agraït, en les últimes dècades, fins i totmolest. La dificultat per integrar-lo dins els referents nacio-nals propis i diferenciadors d’Espanya, després de la mani-pulació barroera que en va fer el franquisme, n’ha condi-cionat la recuperació historiogràfica. Sortosament, ja hanpassat més de trenta anys des de la mort del dictador, comperquè se’n pugui fer una valoració més serena i matisada,lliure de prejudicis. I acceptar els resultats tal com vénen.Fins a quin punt, però, l’aixecament contra l’ocupant fran-cès no va anar acompanyat de la resistència contra el vellsistema d’explotació feudal o, dit d’altra manera, no hi hauna revolució social al mateix temps que política? Per qui,o per què lluitaven els catalans i gironins que es van revol-tar contra la presència francesa? Per la pàtria, la nació, elrei, la religió o, simplement, per salvar la vida o el poc queels quedava? Preguntes massa complexes per a respostesque potser ens són incòmodes. Tanmateix, la història no seràmai tal com al públic li agradaria que fos.

Alguns dels consells que es poden donar aquí són vàlidsper a qualsevol altra investigació històrica, ja que són inhe-rents a la tasca de l’historiador. D’entrada, una investiga-ció ha de partir de la complexitat inherent a qualsevol feno-men històric. Per qualsevol investigador dedicat a l’estudicientífic de la història és important disposar d’una metodo-logia apropiada que passa per conèixer amb precisió els con-

22

ceptes propis de l’època, començant pels de temàtica mili-tar, però també econòmica, política, etc.; suposa, també,una disciplina precisa que comporta el distanciament i l’ob-jectivització –és a dir, ser conscients de les pròpies inclina-cions i les preguntes que s’estan plantejant. En qualsevolrecerca científica, les preguntes són tan importants com lesrespostes, i que per això cal deslliurar-se de molta de lacàrrega ideològica que acompanya la nostra visió de la Guer-ra del Francès. També és important no caure en algun delsdefectes de la historia local, com pot ser el localisme: pen-sar que allò que ha succeït en el teu poble és únic i fins i totamb connotacions identitàries. S’imposa, doncs, una acti-tud de l’historiador desapassionada. Evitar, com sempre,els anacronismes (jutjar el passat amb les idees o valors delpresent); tenir present la llarga durada, que permet una visiómés racional i menys subjectiva dels fets i les seves causes;llegir i tenir a mà una extensa bibliografia sobre històriacomparada, de la milícia i de les armes, entre altres. Defu-gir les categories, tant com es pugui, d’una història èticaamb bons i dolents, o una identificació excessiva amb algundels combatents. I, sobretot, que la dificultat lingüística noens impedeixi d’accedir a la visió de l’altre bàndol per mit-jà dels seus arxius, bibliografia i documentació.

Un repàs historiogràfic

La ciutat de Girona ha centrat gran part de la producció his-toriogràfica orientada a l’estudi de la Guerra del Francès ales nostres comarques; i dins d’aquesta ha tingut un pes

23

específic important la descripció dels Setges de Girona. Nocal dir que la historiografia ha estat sempre molt atenta a lademanda del públic, sobretot quan la ciutat podia disposard’una gesta militar prou significativa, que havia de mar-car la memòria col·lectiva durant molts anys i que era unelement de reivindicació davant l’estat espanyol. Tanma-teix, aquesta producció historiogràfica ha estat molt des-igual, tant en el temps –ja que hi ha un buit historiogràficde gairebé cinquanta anys a l’entorn dels setges– com en laqualitat de les obres publicades. Un breu recorregut sobreel que s’ha escrit de la Guerra del Francès, posant un èmfa-si especial en la ciutat de Girona, ens ha de permetre, d’u-na banda, disposar d’una font historiogràfica encara útilavui i, de l’altra, a la llum de les darreres aportacions, obrirnoves vies per continuar investigant.

Dins d’aquest recorregut hem de començar per les his-tòries (memorials) escrites pels protagonistes dels fets i quehan estat publicades, algunes molt tardanament, ja en plesegle XX. Tots ells representen les fonts de primera mà i elmaterial sobre el qual treballaren els historiadors immedia-tament posteriors, els romàntics de la primera meitat deldinovè i els positivistes (i romàntics) que els seguiren. Entreels primers historiadors testimonis hi trobem alguns delsprotagonistes principals: els Godoy, Argüelles, Alcalá Galia-no, Espoz i Mina, Llorente, O’Farril o Azanza, del costatespanyol; Josep I, i els generals Soult, Hugo o Suchet, delcostat francès.

Sobre la ciutat de Girona, l’any 1812 el soldat westfaliàA. W. Bücher imprimí el seu diari del setge en el text ori-ginal alemany i dos anys més tard en sortí l’edició espanyo-

24

la. La història militar de Guillermo Minali és de les fontsque més s’han utilitzat en estudis posteriors. Minali era elcap d’enginyers de la plaça assetjada i explica amb tot detalldades tècniques de les obres de defensa i de la seva utilit-zació, així com dels elements humans i materials empratsen l’acció. Els metges que exerciren en la ciutat, Juan AndrésNieto Samaniego i José Antonio Viader, escrigueren sen-gles memorials sobre les experiències viscudes en la sevaactuació professional, i que afectaven la situació sanitàriade la ciutat i els seus homes. Altres obres són la del far-macèutic francès, assentat a Girona, Antoine Gilly, que vaescriure una memòria topograficomèdica dels anys 1810 i1811, impresa a Perpinyà l’any 1812. També del bàndolfrancès tenim les obres de caràcter militar del general fran-cès Gouvion Saint-Cyr, Journal des operations de l’Arméede Catalogne, i la de G. Lafaille, Memoire sur la campag-ne..., impresa a París, el 1826, entre altres.

L’any 1920 s’imprimí a Madrid un llibret del qual eraautor el mariscal de camp Miguel de Haro, que segons elpare Cúndaro sembla que aprofità el manuscrit d’aquest queencara s’havia de publicar. El frare dominic Manuel Cún-daro va ser un dels dirigents de la Cruzada gerundense con-tra l’invasor i autor d’una Historia político-crítico militarde la plaza de Gerona en los sitios de 1808 y 1809 que fina-litzà l’any 1818, però que no va ser publicada fins més d’unsegle més tard. L’origen de l’obra va ser la voluntat de lamonarquia de redactar relats verídics i detallats de les “ges-tes” de la guerra. Fins a l’any 1843, després de l’exclaus-tració, l’Ajuntament no va entrar en possessió d’una còpia,que fou l’única que es conservà, i restà ben guardada a l’Ar-

25

xiu Municipal fins que l’any 1953 es va aconseguir publi-car sencera gràcies a les gestions del Dr. Lluís Batlle i Pratsi la col·laboració de l’Institut d’Estudis Gironins amb l’A-juntament de Girona. Aquest retard, però, no privà de laseva consulta i utilització per part de molts historiadors ques’hi acostaren per tal de redactar la història dels setges.

Al llarg del segle XIX s’anà imposant una determinadavisió mitificadora del poble espanyol en lluita contra el fran-cès, així com la creació de determinats “llocs de memòria”del nacionalisme (liberal) espanyol dels quals Girona –iels seus setges– hi tenia un paper estel·lar. Després delsmemorials esmentats van venir les primeres narracions his-tòriques, pròpies de la historiografia espanyola liberal, d’ar -rel romàntica, com les de Toreno, Lafuente, Gómez de Arte-che; des de Catalunya, Adolf Blanch o Antoni de Bofarulldedicaven parts importants de la seva obra historiogràficaals setges de Girona. Els primers treballs específics sobreels setges els oferiren, al final de l’època isabelina, LluísCutchet i Víctor Gebhardt, en la més pura línia dels histo-riadors romàntics, que responien a convocatòries dels cer-tàmens literaris renaixentistes. Ben aviat van aparèixer elshomes de l’Asociación Literaria de Gerona, que des de l’any1872 elaboraven treballs sobre la història de la ciutat i de lescomarques gironines, mitjançant la celebració dels certà-mens anuals de les Fires (que van durar fins al 1902) i, desdel 1876 fins al 1895, amb la reconeguda Revista de Gero-na. Els coneguts com a “homes de la Revista” publicarennombrosos treballs sobre el tema dels setges de Girona, his-tòrics i també literaris, sobretot durant els anys vuitanta inoranta del segle XIX. Un dels més destacats d’aquella “esco-

26

la”, Emili Grahit Papell, publicà a més de diversos articlesdos notables llibres: l’any 1894 la monumental obra Rese-ña histórica de los Sitios de Gerona en 1808 y 1809, en dosvolums de considerable gruix, i l’any 1896 una edició mésreduïda, en un volum de 239 planes titulat Historia de losSitios de Gerona en 1808 y 1809. La generació de la Revis-ta exaltà extraordinàriament l’epopeia gironina, i per aixòcal prendre precaucions. En ocasió del primer centenari estornà a ventilar el tema en la premsa del moment, el Dia-rio de Gerona, El Autonomista o La Lucha. El 1910 es publi-cà, no sense escàndol, l’obra de Prudenci Bertrana i DiegoRuiz, La locura de Álvarez de Castro, que qüestionava l’ac-tuació del governador gironí durant els Setges.

Amb l’entrada del nou segle, però, s’aprecià un canvid’estil, després de la parcialitat i l’apassionament amb quèes van escriure les obres descriptives del segle XIX, tant d’uncostat com de l’altre dels Pirineus. Durant les dues prime-res dècades del segle XX els francesos Geoffroy de Grand-maison, Desdevises du Dezert, André Fugier i Pierre Conardrenovaren la historiografia sobre la Guerra del Francès, oaltrament dita Guerra Napoleònica d’Espanya, ja que eldenominador comú era el rigor en les dades aportades i lavoluntat crítica de les seves anàlisis. Més endavant, apa-regueren les obres de Carles Rahola, escrites amb el seupeculiar estil pulcre i moderat, aplegades i publicades recent-ment per Lluís M. de Puig. L’obra de Rahola va suposar unsalt qualitatiu respecte de la tònica anterior, en analitzar demanera serena la gestió napoleònica a Girona. També en elsanys 1935 i 1936 el Dr. Tomàs Noguer i Musqueras i el juris-ta Frederic Camp i Llopis publicaren sèries d’articles sobre

27

el tema a les planes del Diari de Girona. A tot plegat calafegir, per les dades que aporten, el Sitio de Gerona de Pru-denci Bertrana (1909) i la Gerona, la Inmortal del capitàFernando Ahumada (1935).

L’abundància de la bibliografia espanyola consagrada ala Guerra de la Independència es disparà a mesura que avan-çava el segle XX. Es tracta d’un fenomen que coneixeriael seu punt culminant a partir de la commemoració del centcinquantè aniversari de la “Guerra de la Independència”,els anys 1958 i 1959. Joan Mercader és, d’aquesta època,l’autor més complet i sòlid, amb una producció extensasobre la Guerra del Francès, especialment dels aspectes ins-titucionals i administratius de la dominació napoleònica.

A Girona, el cronista de la ciutat i pedagog, Joaquim Plai Cargol, publicà el 1953 la seva obra La Guerra de la Inde-pendencia en Gerona y sus comarcas (reeditada el 1962)dintre la seva col·lecció d’història local; temàtica que ja haviatractat intensament en altres treballs monogràfics i especial-ment en la seva Gerona histórica. He extret un fragment d’a-quest llibre, com a exemple de l’ambient que es vivia:

“La guerra de la Independencia españolaconstituyó una magnífica prueba del espíritude fortaleza e independencia que alentaba enel pueblo español y una elocuente muestra dela vitalidad de todas las regiones de España,que supieron suplir, con su valentía y su gene-rosa aportación, la carencia de una organiza-ción estatal eficiente, la cual había quedado dehecho deshecha al producirse el éxodo de la

28

familia real española a Francia. Aquella guer-ra mostró elocuentemente, que cuando se tra-tó de la defensa del territorio nacional, el pue-blo español supo crear el órgano popularconveniente para suplir la falta de un poderpúblico debidamente organizado. Y en gene-ral, nadie negó su concurso a la grandiosaempresa, ni rehuyó su entusiasta colaboracióna la misma”.

Amb tantes poques línies no es poden traslladar més pre-judicis a una investigació: vitalitat de les regions, esperitdel poble espanyol, defensa “nacional”, òrgans populars,unanimitat en el combat... que no feia res més que repetirmolts dels tòpics del nacionalisme –espanyol, en aquestcas– en un context de dictadura franquista.

Abans, per Fires de 1950, la Biblioteca Pública de Giro-na havia organitzat una exposició bibliogràfica titulada Gero-na en la Guerra de la Independencia, a partir de diferentsarxius documentals. La mostra es va presentar als locals des-tinats a ser ocupats per la biblioteca dins l’antic Hospici, idonaria lloc a un catàleg. Un altre catàleg es publicà, pocsanys després, sobre la secció bibliogràfica d’una exposiciódedicada al CL Aniversari dels Setges. Malgrat la manipu-lació franquista d’aquella commemoració també donà oca-sió a la realització d’un bon nombre de treballs d’investiga-ció que es publicaren a la Revista de Gerona i en un volumespecial dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. En can-vi, els historiadors gironins Santiago Sobrequés i JaumeVicens Vives evitaren involucrar-se en aquesta commemo-

29

ració. També en el “II Congreso Internacional de la Guerrade la Independencia” de Saragossa, el 1959, es presentarendiversos treballs històrics referents a l’actuació de Girona.

En aquests mateixos anys, però, i des de Catalunya, esgestava una segona renovació de la historiografia espanyo-la, després de l’esterilitat que havia seguit la fi de la Guer-ra Civil i l’establiment del franquisme. Aquesta renovaciódonaria els seus fruits durant les dècades de 1960 i 1970,sota la direcció de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar (aquest,fent ús de noves tècniques d’investigació, i d’una anàlisibasada en el materialisme clàssic) i, tot seguit, per la delsseus deixebles: Jordi Nadal, Joan Reglà i, més recentment,Josep Fontana. Es tracta d’una renovació fonamentada enl’ampliació del domini d’anàlisi, prenent en consideracióla crisi de l’antic règim, i que es preocupa de la demogra-fia, l’economia, les institucions i l’administració, a bandadels aspectes polítics i socials, i de resituar la història penin-sular dins el panorama europeu. Malauradament, la difíciltasca de deslliurar-nos d’aquesta càrrega ideològica noméss’ha fet a costa de l’intent d’esborrar la memòria dels set-ges durant els darrers trenta anys.

A la dècada dels setanta la investigació de la Girona del’època napoleònica va rebre un nou impuls de la mà de joveshistoriadors com Ramon Alberch, sobre fenòmens demogrà-fics i econòmics, i Lluís Maria de Puig. Aquest últim ha apro-fundit al llarg de la seva dilatada trajectòria en l’estudi de ladominació napoleònica a la ciutat i l’afrancesament. Ambtot, els temes referits a la història del pensament i de les ideo -logies resten encara poc tractats. Per exemple, caldria apro-fundir en el coneixement de l’acció política de les institu-

30

cions (ajuntaments, juntes locals i provincials) i l’evolucióde les mentalitats i comportaments, tant individuals comcol·lectius, al llarg de la guerra. S’ha de treure l’entrellat altema de la qüestió nacional, la permanència de trets diferen-cials catalans, d’una identitat col·lectiva (o no).

En l’última dècada, ha fet furor la paraula “invenció”posada de moda per autors com Inman Fox, Álvarez Juncoi altres: tant referent al fet d’una guerra nacional com a lainvenció d’Espanya per part dels diputats gaditans. No sem-pre, però, la tasca de “desconstrucció” feta pel sector revi-sionista ha anat acompanyada d’alternatives conceptuals.

En la proximitat del bicentenari, s’han publicat noves“síntesis” de la Guerra de la Independència espanyola: J.M. Cuenca Toribio, Miguel Artola, García Cárcel, AntoniMoliner. Ho han fet sovint a partir de vells materials reela-borats quan encara queda molt per fer de recerca de base enels arxius catalans. Estem a l’espera també del resultat defuturs congressos i simposis. Se n’han programat a Còrdo-va, València, Madrid, La Corunya i Girona, que jo sàpiga,a part d’altres jornades d’estudi, com les del Bruc. A Giro-na, estem pendents de la publicació de noves monografiessobre els setges i del resultat de les dues beques especialsconvocades l’any passat pel Patronat Francesc Eixemenisde la Diputació de Girona.

Una guerra de setges

Cal no oblidar que el període que estudiem es caracteritza–el mateix nom ho indica– per la guerra. Per tant, no ens

31

podem sostreure de tota la producció historiogràfica i cien-tífica creada a l’entorn del fenomen de la “guerra”, encaraque aquesta hagi estat durant un llarg temps menystingu-da pels historiadors de casa nostra i no gaudeix encara del’acceptació que ha rebut, per exemple, en el món anglosa-xó i centreeuropeu.

Hi ha elements nous en l’art de la guerra que es podenanalitzar també des de Girona: la tendència a incrementarla resistència de les fortaleses més enllà dels límits conven-cionals acceptats en el segle XVIII; la justificació moral, estra-tègica i “nacional” com a objectius de la guerra; la ten-dència a la guerra total... Sol passar que la majoria delshistoriadors “civils” no sempre tenim el bagatge de conei-xements militars, armamentístics i tecnològics suficientsper abordar el seu estudi amb serietat i garantia.

En aquest terreny, el de la història de la guerra, tambés’ha viscut una renovació historiogràfica important. Un delsnous reptes que s’obren en el camí d’aquests historiadors,i en especial del que s’ha anomenat New Military History,és estudiar la guerra i les seves conseqüències des d’unaperspectiva social. Així, seguint les petjades de la “històriades de baix” de l’historiador britànic E. P. Thompson, eltambé britànic John Keegan l’ha proposat com a metodo-logia per la seva història de les batalles. Encara que en l’es-cenari català –i gironí– no hi trobem grans batalles es fanecessari d’historiar la guerra també des del punt de vistadels soldats que la van viure.

Però la història militar abraça molt més que l’anàlisi deles batalles i les guerres: també fa referència a la tecnolo-gia, l’educació, la logística existents en un moment deter-

32

minat; introdueix la quantificació en els seus treballs, estu-dia les bases econòmiques i l’estructura social, l’organitza-ció administrativa de la guerra, etc. També són útils els con-ceptes o tècniques de poliorcètica o polemologia. Aquestés el terme encunyat pel professor Gaston Bouthoul per defi-nir la “ciència de la guerra com a fenomen social, estudia-da en les seves formes, tècniques, causes, efectes i funcions”.

Les fonts documentals

Un cop tenim clars els conceptes, la tècnica i fetes les pre-guntes pertinents, és el moment que l’historiador ha d’ex-plorar quin material té a la seva disposició que li permetràrespondre tot un seguit de qüestions i contrastar algunes hipò-tesis. D’entrada, hem de dir que el mateix caràcter bèl·lic delperíode d’estudi dificulta la seva comprensió i anàlisi, en elsentit que aquest caràcter ha condicionat l’estat en què enshan arribat les fonts documentals: fragmentació i disper-sió, en el millor dels casos, i la destrucció total o parcial delsarxius, privats o públics. No deixa de ser un llast importantel fet que els períodes de canvi històric sobtat coincidei-xin, en canvi, amb els períodes de guerra, que solen seraquells on les dades resulten més fragmentàries, la qual cosafa més difícil la quantificació i valoració d’aquests canvis.

Aquest fet és parcialment compensat per la condició his-tòrica de capitalitat –política, militar i religiosa– que ha tin-gut Girona sobre una àrea circumdant. A nivell arxivístic,això té almenys una doble conseqüència: per un costat, laubicació a la ciutat d’arxius amb fonts documentals que per-

33

meten l’estudi no només de la mateixa ciutat on es troben,sinó del territori que aquest arxiu centralitza. I així podemdir que disposem de fonts documentals a l’Arxiu HistòricProvincial (AHG), altrament dit “de Sant Josep”, Arxiu Dio-cesà (ADG) i Biblioteca Pública, que ens donaran informa-ció sobre realitats externes a la mateixa ciutat durant elmateix període.

Els arxius gironins han estat en gran part estudiats, peròencara queden possibilitats. A l’AHG hi ha els fons de laComptadoria d’Hipoteques de Girona i Santa Coloma deFarners (1808-1814) i els protocols de notaries de Girona.Els protocols notarials són un exemple de fonts documen-tals no estudiades. No és que ens puguin descobrir granscoses, però sí que hi podríem estudiar signes demostratiusde l’ambient i de la vida quotidiana d’aquells anys: mésabundància de testaments; atorgants forasters, residents acci-dentalment a Girona; escassetat de transaccions; condiciósocial dels atorgants; absència d’algun notari. I també algu-na nota marginal en els protocols referent a actuacions per-sonals o a esdeveniments públics. A més, estic convençutque el mateix Arxiu Municipal (AMGi) té documentacióque cal tornar a revisar. Per la seva importància en el conei-xement de la nostra ciutat, en faré una enumeració una micamés detallada dels instruments de descripció de les sèriesd’arxiu que contenen informació sobre la guerra, algunamés treballada que l’altra. I és que hi ha moltes dades pas-sades per alt pels investigadors en fonts documentals icol·leccions citades mil vegades. En la sèrie AdministracióMunicipal trobarem: I.1.1. Manuals d’Acords (1808-1809);I.1.2. Correspondència, Registre de Cartes, lligall 7 (1800-

34

1813); Bans, Decrets, Edictes, lligalls 12 a 27; a Defensa:VII.1. Cossos Militars. Allistaments, Quintes i Reemplaça-ments, lligalls 5 i 6 (1808-1809); VII.1.2. Lligall 5, Llibresd’Ordres i Pagaments (1795-1809); VII.1.3. Subministresa l’Exèrcit (1808-1809); VII.3.1. Seguretat Pública, Suc-cessos Polítics i Militars, lligall 1; Llibres i VII.1.4. Lligall1. Cors del litoral gironí (1808-1809) i 2. Captura de vai-xells. Passaports (1808-1809); a Demografia VII.1.4,Padrons (1800-1813); Diversa VII.1.5. Lligall 1 (1816-1822). Estadística demogràfica. Cens del 1816 del Corre-giment. Referències a agricultura i moviment vegetatiu deGirona ciutat; Obres Públiques i Urbanisme XIII.1, Forti-ficacions (1809-1908); Sèrie temàtica diversa XXV.1. Lli-gall 2, Comportament de la tropa (1808); Lligall 5, Focs ocaps de família del Corregiment de Girona, Jurisdicció(1808); Lligall 11, Sometent (segles XVIII-XIX); Lligall 12,Títol Girona Immortal. Referències i apunts diversos.

A la inversa, aquesta capitalitat obliga a sortir del perí-metre urbà de la ciutat per conèixer millor què hi passa dins.Una ciutat, i menys una capital, no és mai una realitat tan-cada sinó que està composta de fluxos de tota mena (demo-gràfics, comercials i, en el nostre cas també, militars) ambles poblacions del voltant, sense els quals no podem conèi-xer la vida d’una ciutat en la seva veritable dimensió. Pier -re Vilar ens aconsellava no acceptar els límits administra-tius com a extensió territorial que calia sotmetre aobservació, si no era “amb plena consciència d’allò quevalen”. Almenys hauríem de tenir en compte tot el territo-ri de l’anomenada “batllia estreta” de Girona. Podem tro-bar documentació gironina en alguns arxius municipals que

35

s’han conservat. I se m’acudeixen, per exemple, els arxiusde la Bisbal, Torroella, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera iSalt. El treball de Maties Ramisa, Fonts documentals per al’estudi de la Guerra del Francès a Catalunya, ens situadavant les enormes possibilitats que hi ha encara si hom esprojecta sobre la documentació existent. Per exemple, al’Arxiu de la Corona d’Aragó dubto que els fons de la “Jun-ta Superior de Catalunya”, “Dominació Francesa” i “Hisen-da” hagin estat explorats en la seva totalitat, i ens hauriende permetre continuar els estudis iniciats per Desdevizeso Antoni Moliner sobre les Juntes. Cal no oblidar-se deles fonts franceses, tant per l’època dels setges com per ladominació francesa, que ens poden donar una perspectivamés equànime de la relació de fets. Per Lluís M. de Puigsabem que als Archives Nationales de París o de la Guerrade Vincennes, hi resten un munt de notícies sobre la inva-sió i l’ocupació napoleòniques a Catalunya dins les cartesdels mariscals, generals, administradors i espies que escriuencontínuament al ministre i a l’emperador. I això per no par-lar dels arxius anglesos, que ens fornirien de dades sobrel’actuació britànica, sobretot a la costa. Les possibilitats detrobar materials no investigats són encara considerables.

Entre tipologia de documentació que podem trobarescampada en diferents arxius i biblioteques del territoriapareixen les fonts impreses. Es poden consultar un bonnombre de bans, disposicions oficials, proclames, estadís-tiques, etc. Alguns tenien una destinació funcional, altresuna finalitat històrica. Respecte de la premsa històrica, téun interès molt marcat la col·lecció del Diario de Gerona.D’una banda, conté l’exposició dels fets, que encara que

36

siguin narrats des del punt de vista d’un entusiasta defen-sor de la ciutat, no deixa de posar davant el lector unes rea-litats. Diario de Gerona va sortir al carrer poc després delprimer assalt a la plaça, el dia 20 de juliol de 1808. Els seusprincipals redactors eren dos canonges, Vicente Jiménez iMartín Matute, i tenia com un dels objectius el manteni-ment de la moral combativa. Es deixà de publicar el mateixdia de la capitulació, el dia 10 de desembre de 1809, quanhavien aparegut 344 números. Més endavant les autoritatsfranceses d’ocupació també editaren la seva premsa periò-dica. Un bisetmanal durant el 1810, Gaseta del Corregi-ment de Girona, en català, sortia els dijous i els diumenges.A partir del 2 de gener de 1812, en les planes de la Gazet-te de Gironne, que s’imprimí primer a l’Impremta Oliva imés tard en la de l’impressor de Perpinyà J. Alzine, quetambé caldria estudiar, trobarem informació sobre l’èpocade l’ocupació, naturalment des de l’òptica dels napoleònics;però també ben interessants per a l’estudi dels esdeveni-ments. L’1 de juny següent es canvià el títol del diari, ques’anomenà Diario del Departamento del Ter, que apareguéredactat primer en català i francès, i els restants en francèsi castellà.

Si el paper jugat per l’Església en la guerra va ser impor-tant, també ho va ser en tant que generadora de fonts docu-mentals que informen no tan sols de la seva vida interna,sinó sobre la societat que l’envolta. Ens trobem amb elcas de la valuosa documentació parroquial que encara romana les rectories o estan ja dipositades, en còpia digital o béin situ, a l’Arxiu Diocesà de Girona. Ara per ara, si els lli-bres d’estat –altrament dits, registres parroquials– s’han

37

conservat fins avui, són encara la millor font demogràficade què disposem, donada la poca fiabilitat dels recomptes,estadillos i censos de l’època. Els registres de bateigs i defun-cions ens donen idea de la magnitud del desastre demogrà-fic, així com de la recuperació posterior, tal com va ana-litzar Ramon Alberch pel cas de Girona. Però cal continuarels estudis sobre la qüestió demogràfica, calcular baixesparcials i globals, mesurar l’estancament poblacional i laseva repercussió en el dinamisme socioeconòmic. D’altrabanda, aquests llibres i altres de naturalesa parroquial –refe-rents a confraries, consuetes, comptes, etc.– ens poden donartambé una valuosa informació qualitativa en forma d’ano-tacions que els curats afegien en els marges o en el mateixcos dels escrits. I en aquest sentit, la condició de Gironacom a plaça assetjada –i per tant, que allotja refugiats i com-batents de fora la ciutat– ens obliga a sortir a explorar elsarxius parroquials de la comarca per trobar rastre d’aques-tes persones, així com dels morts forasters durant els set-ges. I això és així perquè els setges de Girona tenien con-seqüències més enllà de les muralles, en bona part delspobles de la Selva, per exemple. I sinó, veieu com ens hoexplica el rector de Campllong, Josep Gay, per raó de lapartida de defunció del seu primer feligrès de resultes de laGuerra del Francès:

“Als dinou de juny de mil vuitcens vuit,mataren los gabaits a Joseph Isern pagès en lomas Aradas de Campllonch havitant [...]: Fouenterrat en la parròquia de Franciach y en losementiri, pues lo mataren en dita parròquia

38

hont havia anat a acompanyar lo somaten comá regidor decano que se encontrava qual soma-ten de ordre de la Muy Illustre Junta de Gero-na presidida de alguns militars, se agué de fergeneralment, per tots los pobles, per ocasió desaber la Junta que los gabaits que·s avia en Bar-celona, venian ha atacar, y donar asalt en laciutat de Gerona, com efectivament lo dona-ren però envà, pues foren retxesats.”

I com aquesta, se’n poden trobar moltíssimes més quedonen idea de la magnitud del drama que es va viure, nonomés a la ciutat de Girona, sinó en tot el radi d’actuació del’exèrcit assetjant i d’observació francès. Com he dit, moltsd’aquests arxius els trobarem dipositats a l’arxiu Diocesài, per tant, no caldrà moure’s de la ciutat. També des de casapodem accedir a una gran quantitat d’informació sobre l’è-poca napoleònica, inèdita en molts de casos. És així amb lescol·leccions de premsa històrica digitalitzada, començantper les “Gazetas” oficials fins als diaris locals que es podentrobar a les pàgines web d’institucions culturals molt diver-ses. L’Arxiu Municipal on ens trobem, sota la direcció deJoan Boadas, és un exemple d’una gran tasca realitzada perfer accessible a tothom, des de casa seva, un important fonshemerogràfic. Però també trobarem documentació molt varia-da, com he dit, al web del BOE, de la Biblioteca de Cata-lunya, dels fons específics de l’Archivo Histórico Nacional,de la Memòria Digital de Catalunya, de la UPF, i en un cadavegada més llarg etcètera d’institucions que estan ampliantel seu fons digitalitzat i que caldrà anar revisant.

39

Finalment, queden encara alguns memorials per editar.Sabem de l’existència d’aquests en els fons privats de casesi masos; un d’ells és el de Miquel Feu, argenter de Gironadurant els setges, que està pendent de publicar per Pep Vilai un servidor. Però caldrà fer una recerca més exhaustivatant dels arxius privats de dins com de fora la ciutat.

Cloenda

Encara queden aspectes desconeguts de la història internade la ciutat de Girona durant la Guerra del Francès que fannecessari estendre l’objecte d’anàlisi, tant en la perspecti-va com en l’àmbit d’estudi. Els efectes dels Setges, perexemple, no es van deixar notar només a la ciutat asset-jada, sinó a tot un territori molt més ampli; a l’inrevés, desde la ciutat, ara convertida en capital napoleònica, s’exer-cí un control a la resta del territori, sigui la subprefectura,l’ar rondissement, el departament o la intendència. I si béels setges han merescut major atenció historiogràfica queno pas els llargs anys de dominació napoleònica sobre laciutat de Girona, aquest material requereix d’una revisióglobal i una nova interpretació, a banda que encara que-din fonts documentals per explorar: memorials, impresos,correspondència.

La història local, que no ha de ser forçosament localis-ta, sempre que es faci amb un mínim de rigor metodològic,és imprescindible per conèixer a fons el procés històric dequè parlem. Què és, sinó, l’anàlisi social a petita escala, quees fa necessària per arribar allà on la historiografia més gene-

40

ral no pot fer-ho? Com són les experiències i les pràctiquessocials dels éssers humans? Per la naturalesa de l’època,s’imposa una (re)valorització de la història militar, que hade venir de bracet d’una desmitificació a totes bandes: reli-giosa, ideològica, política i militar... Estudiar la Girona del’època napoleònica suposa revisar tot el que s’ha escrit,especialment durant el període dels setges, del qual enca-ra hem de recórrer a una historiografia tendenciosa fabri-cada fa més de cinquanta anys. I el material que hi ha escritfins ara, s’haurà de tornar a encarar i reexplicar-ho tot. I mésenllà de la ciutat de Girona, si ens endinsem en la realitatdel món local gironí, la història de la Guerra del Francèsespera encara la ploma de l’historiador.

Com veieu, encara hi ha feina a fer pels historiadors quevulguin dedicar-se a estudiar la Girona napoleònica i resis-tent a Napoleó. Com he dit, part d’aquesta documentació,per la capitalitat gironina, la trobarem en els arxius de lamateixa ciutat. Però tard o d’hora no ens tocarà més remeique sortir de Girona si volem descobrir nous materials o,si més no, reinterpretar els que ja es coneixen. Una feina quehaurà d’incloure la desconstrucció dels mites de la guerra ila reconstrucció, amb nous i vells maons, d’una història dela Girona francesa. Tenim un avantatge, sobre la commemo-ració de fa cincuanta anys. Avui a Girona tenim una Univer-sitat, amb la seva Facultat de Lletres d’on cada any surtendesenes de nous llicenciats. Alguns d’ells em consta que jaestan preparant nous treballs sobre aquest període. Que joconegui, són els col·legues Francesc X. Morales, Albert Ponsi Lluís Serrano, a part d’altres investigadors ja consolidats,alguns dels quals comparteixen cartell en aquest cicle. Amb

41

tots ells tenim la confiança que les futures investigacions esfaran amb el rigor i la distància metodològica que s’exigeixa tot professional, en aquest cas de la història. Equilibri enel tractament, moderació en les valoracions i honestedat ambla feina feta fins ara pels historiadors són els millors con-sells que des de la meva posició puc demanar als nous inves-tigadors –i divulgadors– d’aquesta història.

Bibliografia

Òbviament, aquí només puc oferir les lectures que consi-dero obligades per emmarcar la meva exposició. Part dela bibliografia específica sobre la guerra a Girona ha apa-regut citada al llarg del text.

FONTANA, Josep, “La Guerra del Francès”, a La fi de l’an-tic règim i la industrialització (1787-1868). Barcelo-na, Edicions 62, 1989, p. 145-181.

GARCÍA CARCEL, Ricardo, El sueño de la Nación indoma-ble. Los mitos de la guerra de la Independencia, Madrid,Temas de Hoy, 2007.

MARTÍNEZ SANZ, José-Luis, “La ‘historia militar’ como géne-ro histórico”, a Cuadernos de Historia Contemporanea,2003, p. 37-47.

MERCADER, Joan, “La Historiografia de la guerra de la Inde-pendència y su època desde 1952 a 1964”, Índice histó-rico español, v. IX (1963).

42

MOLINER, Antonio (ed.), “La guerra de la independencia enEspaña (1808-1814)”, Barcelona, Nabla, 2007.

PUIG i OLIVER, Lluís M. de, “Nació, crisi i revolució a 1808.Sobre l’estudi de la Guerra del Francès a Catalunyadavant la commemoració del bicentenari”, a Annals del’ Institut d’Estudis Gironins, vol. 40, 1999, p. 227-255.

RAMISA i VERDAGUER, Maties (a cura de), “Guerra napo-leònica a Catalunya (1808-1814). Estudis i documents”.Barcelona, Coordinadora de Centres d’Estudis de ParlaCatalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.

43

45

NAPOLEÓ I LA SEVA ÈPOCA

Anna M. Garcia

Napoleó també tenia un somni. Una Europa unida sota l’he-gemonia de França –un sistema “dels estats federatius o ver-tader imperi francès”, en paraules seves–, aquest era el som-ni que, de ben segur, li han manllevat molts altres governantsfrancesos fins als nostres dies. I és aquest el somni que vaaconseguir fer una mica realitat quan va posar dempeus unaFrança imperial envoltada de “monarquies federatives”,regides per la seva extensa parentela de germans, germanesi cunyats.

Això no obstant, seria ben equivocat creure que el pro-jecte de bastir un imperi, i un determinat tipus d’imperi,estigués perfectament prefixat en l’imaginari de Napoleóabans que arribés a coronar-se emperador. Seria encaramés erroni suposar que el projecte era original, perquè, enaquesta qüestió, com en tantes d’altres, Bonaparte teniatant de fill de l’antic règim com de la revolució. És per aixòque, en tots els terrenys, des del militar al polític, de l’e-conòmic al social i l’ideològic, l’època napoleònica encar-na perfectament el binomi canvi continuïtat, transforma-ció i permanència, que es donava en les coses i en elspersonatges. Les contradiccions de Napoleó són també lesd’una època, les d’una Europa dividida en monarquies iprincipats absolutistes, alguns d’ells imperis –l’austríac,el rus i l’otomà–, un únic estat postrevolucionari, la GranBretanya de l’individualisme possessiu, allunyat del cons-titucionalisme que s’imposarà al segle XIX, i una Françaen plena efervescència revolucionària. Una Europa, pertant, en la qual ningú podia saber quin seria el curs delsesdeveniments que s’havien precipitat des de 1789, ni comconclourien.

47

Expressió d’una època convulsa, doncs, Napoleó i el seuprojecte europeu es nodrien de dues fonts contraposades.Durant uns anys va continuar la política de la França revo-lucionària, com a general del Directori i com a primer còn-sol. Més endavant va recuperar la vella tradició absolutis-ta de convertir en regnes patrimonials les conquestesexteriors. Finalment, però, va matar el pare i la mare, ja queva posar fi, alhora, a la revolució a França i a l’antic règimen els territoris conquerits. Tot i que les vacil·lacions, lescontradiccions, les incongruències o les discontinuïtats mar-caran la seva acció política, a l’època napoleònica naixeràun nou model polític, el bonapartisme, sinònim de governautoritari, validat de forma plebiscitària.

Quan el 1796 va aconseguir emprendre la seva primeracampanya d’Itàlia feia ja quatre anys que França havia entraten una guerra defensiva contra les potències absolutistes; ien feia tres que la Convenció havia decretat que la Repúbli-ca francesa concediria “fraternitat i ajuda a tots els poblesque vulguin recuperar la seva llibertat”. Però, el cert és queen aquell moment la guerra defensiva ja s’havia anat con-vertint en el pretext per a una política de conquesta i anne-xió que forçava la integració dels pobles al poder francès,en nom del restabliment d’unes suposades fronteres naturalsde França. Més enllà d’ampliar el nombre d’estats organit-zats a partir del model republicà francès, la posterior crea-ció de repúbliques germanes tenia la finalitat de protegirFrança mitjançant l’establiment d’un cinturó d’estats tap queli feien de coixí davant la pressió de l’entorn absolutista.

Com a general del Directori, Napoleó va desenvolupari ampliar aquesta política amb un èxit espectacular. En qües-

48

tió de poc temps va expulsar els austríacs del nord d’Itàlia,va sotmetre els governants absoluts de la zona, va obligarel Papat a signar un acord de cessió de territoris i es va plan-tar quasi a les portes de Viena. Tot plegat li va permetre sig-nar la pau amb l’Imperi austríac a Campoformio, l’octubrede 1797, i reorganitzar políticament Itàlia sota la pressiórevolucionària dels “patriotes”. Amb la creació de la repú-blica Cispadana, transformada el 1797 en Cisalpina, a laqual seguiren la Ligur i la Romana, el 1798, havia comen-çat, com ha dit Anna Maria Rao, la “republicanització” dela península italiana, l’anomenat Trienio jacobino (1796-99). Però havia començat també el joc de contradiccionsentre els sectors radicals i els més moderats dels liberals ita-lians, i entre ells i Napoleó. Al futur emperador, d’altra ban-da, oblidades des de feia temps les seves vel·leïtats proja-cobines, l’èxit li permetia allunyar-se del Directori iemprendre una política centrada en els seus interessos per-sonals. Per això, des de l’inici, les seves relacions amb elspoders instituïts a les repúbliques van ser tenses. Com hadit Giorgio Candeloro, per via contributiva, per l’aprovi-sionament dels exèrcits sobre el terreny i pel simple pillat-ge dels soldats, Itàlia va ser sotmesa a un saqueig sistemà-tic i brutal que va provocar la desafecció de la poblaciórespecte de França i el desprestigi dels patriotes, ferventspartidaris de les transformacions republicanes franceses,enfrontats, al mateix temps, amb Napoleó pel seu autori-tarisme. Malgrat això, tant la política francesa, com els seusexèrcits com la figura mateixa de Bonaparte, fins i tot des-prés de proclamar-se emperador, van conservar sempre unacerta imatge alliberadora o, com a mínim, de portadors de

49

la civilització, afavorida, sens dubte, per la represa dels aus-tríacs el 1799.

Europa en guerra

Entre 1793 i 1815 gairebé tot el continent europeu es tro-bava en guerra. Fins a set coalicions van ser organitzadescontra la França revolucionària i contra Napoleó per Rús-sia, Prússia, Àustria i la Gran Bretanya, juntament amb altrespotències menors com Espanya –durant la Guerra Gran i lade la Independència–, el regne de Sardenya, el de Dinamar-ca, el de Nàpols, Suècia o diferents regnes i principats ale-manys. Després de la campanya d’Egipte, empresa per ordrede Directori i el seu retorn a París, on va encapçalar ambSieyès el victoriós cop d’estat del 18 de brumari (9/10/1799)que va donar pas al Consolat, Napoleó, nomenat aviat pri-mer cònsol, va anar engrandint el seu poder al ritme delsèxits militars enfront dels austríacs a Itàlia i al Rin. Aixòli va permetre concloure, el 1801, la pau de Lunneville ambÀustria, que confirmava els acords de Campoformio i reco-neixia, a més, la república Bàtava i l’Helvètica. Quedavaclar aleshores que França era la potència hegemònica al con-tinent i la Gran Bretanya al mar, més que més, després dela desfeta de l’armada espanyola i part de la francesa a labatalla de Trafalgar, el 1805. Abans, però, el març de 1802,Napoleó havia signat a Amiens un nou tractat de pau ambla Gran Bretanya, Espanya i Holanda.

Tot i que el tractat no va ser res més que un interludientre guerres, en aquell moment, convertit en cònsol vita-

50

lici, Bonaparte es podia presentar com l’artífex de la paua Europa. Oblidats des de feia anys els principis rousseau-nians, base del seu ideari de joventut, abandonarà ara, defi-nitivament, el mateix ideal constitucional i considerarà quel’autèntica representació nacional recau en l’executiu. “Sigoverno com a general és perquè la nació considera queposseeixo les qualitats civils pròpies del govern. Si la nacióno opinés així, el govern no se sostindria”, afirmava el maigdel mateix 1802. D’acord amb aquests principis va impo-sar una nova constitució a França, que li atorgava un poderpersonal extraordinari, i un sistema de govern cada cop mésautoritari. Va perseguir els dissidents d’esquerra i va demos-trar als reialistes, que s’havien fet il·lusions, que de capmanera podien comptar amb ell. Napoleó organitzava aixíun nou règim, basat en el seu poder personal; un poder queva arribar al zenit quan, sense desmuntar en un primermoment el règim republicà, es va coronar emperador delsfrancesos el desembre de 1804.

Entre aquesta data i 1807 se situen els anys de majoresplendor de l’emperador. Després de reemprendre la guer-ra amb la Gran Bretanya, havia arribat el moment de lesgrans victòries –Austerlitz, Jena, Auerstad i tantes d’altres–contra la quarta coalició, integrada per Prússia, Rússia iSaxònia, que culminen amb la pau de Tilsit (1807) la qualdividia Europa en dues àrees d’influència, una oriental reser-vada a Rússia i una altra occidental per França. Altrament,l’acord, signat per separat amb Rússia, va significar l’a-norreament, el desmembrament i la desaparició de Prússiacom a potència europea i la creació del Gran Ducat de Var-sòvia. Fichte, però, amb els seus Discursos a la nació ale-

51

manya el va convertir en el tret de sortida del nacionalismealemany, del sonderweg, la via específica alemanya cap ala consecució de la nacionalitat. Al seu torn, les reformespoliticosocials d’Stein i Hardenberg, els grans estadistes alservei de Frederic Guillem III, van actuar a manera d’espo-leta del creixement econòmic que, en menys de cent anys,havia de convertir l’imperi alemany en la segona potènciaeconòmica mundial.

Òbviament, sense que els coetanis poguessin preveure-ho en aquell moment, l’ocupació d’Espanya significava l’i-nici de la fi de la glòria napoleònica. Tanmateix, el desas-tre no es va produir fins a 1812, quan amb la campanya deRússia es va establir una mena de tenalla que des dels dosextrems d’Europa ofegava les forces imperials. Tot i el seuindubtable talent d’estrateg, Napoleó, el militar que inten-tava controlar fins als més mínims detalls sobre el terrenyde batalla, no va poder triomfar dels seus adversaris que,com Wellington, havien tingut temps suficient per descobrirels punts dèbils de la màquina de guerra francesa.

Segurament s’han exagerat les qualitats militars de Bona-parte –ell mateix va tenir prou cura de construir-se una famaimponent en aquest sentit–, però és indubtable que va can-viar, que no inventar, les tàctiques de combat, abandonantl’atac en línia, estàtic, per un sistema en xarxa en el qual elsdiferents cossos d’exèrcit tenien una gran mobilitat, podienencerclar fàcilment l’enemic o concentrar l’atac en una zonadeterminada i dirigir-se després ràpidament cap a una altra.En aquest sistema, a diferència del que passava tradicional-ment, la cavalleria hi jugava un paper clau. L’enemic nopodia defugir el combat, però no sabia mai per quina zona

52

seria atacat. Per tant, la capacitat de maniobrar amb rapide-sa sobre el terreny resultava decisiva. Napoleó deia que“l’estratègia és l’art de fer un bon ús del temps i de la dis-tància. Sóc menys parsimoniós amb la segona que amb elprimer: la distància es pot recuperar sempre, el temps mai”.En funció de les circumstàncies de cada combat concretcalia prendre decisions ràpides per tal de donar el cop degràcia: “Hi ha un moment en el combat –deia– en què lamínima maniobra resulta decisiva per aconseguir la victò-ria: és la gota que fa vessar el got”.

De fet, Napoleó es va trobar amb un exèrcit ja fet. Vaheretar, en primer lloc, un exèrcit nombrós, molt més nom-brós del que era habitual sota les monarquies absolutes, que,per tant, podia mantenir molts focus de tensió oberts simul-tàniament. Es calcula que els efectius francesos havien pas-sat d’uns 165.000 homes el 1789 a uns 750.000 el 1793. Ésobvi que un augment tan espectacular en tan poc temps jahavia obligat a realitzar canvis en l’estratègia bèl·lica, totavegada que resultava impossible donar una preparació ade-quada a tants efectius i, per tant, s’havia hagut d’abando-nar la tàctica de l’atac estàtic en línia. Però, a més, Napo-leó va poder comptar amb un exèrcit molt experimentat, detal manera que més d’un terç dels homes de la seva Gran-de Armée ja havien combatut durant la revolució.

Però, allò que segurament és més important, és que estractava d’un exèrcit que lluitava per idees, fenomen radi-calment nou a l’època. Enfront dels exèrcits majorment mer-cenaris de les monarquies absolutistes, la França revolucio-nària havia aconseguit els seus primers èxits amb voluntarisdisposats a donar la vida per la llibertat. Tot i l’expansio-

53

nisme pur i dur, i les lleves obligatòries dels joves france-sos i dels estats sotmesos o aliats, que va fer augmentar elnombre dels efectius fins a 1.100.000 el 1813, la conscièn-cia que es lluitava pels drets de l’home i per l’alliberamentdels pobles no va desaparèixer mai del tot, especialmententre els grognards, els veterans totalment fidels a l’empe-rador. També en aquest terreny Napoleó va saber maniobrarperfectament amb l’ambigüitat. Els seus homes es van sen-tir sempre portadors de civilització, encara que la civilitza-ció que certament imposava l’emperador era molt allunya-da de la democràcia. Això no obstant, el pes del reclutamentforçat es va fer sentir arreu de l’imperi en forma de fugides,desercions, automutilacions, etc. Així, doncs, de grat o perforça, la revolució i l’imperi van fer canviar les formes iel fons de la guerra. Les guerres contemporànies, lliura-des per exèrcits nacionals, s’emprendran des d’aleshoresençà per idees. Potser per això són les més cruels de la his-tòria, perquè la gent mata i dóna la vida per la pàtria.

Els darrers anys de l’imperi, però, l’exèrcit era ja un aigua-barreig de nacionalitats diverses, la qual cosa va ajudar tam-bé a l’afebliment de la passió amb la qual havien lluitat elsveterans. D’altra banda, les dificultats de manteniment ientrenament d’un exèrcit tan nombrós l’afeblia als ulls delsseus enemics, com va passar, per exemple a Espanya. Peròentre la invasió de la Península i la campa nya de Rússia, el1812, es va crear i organitzar el Gran Imperi.

54

La construcció imperial bonapartista

A partir de desembre de 1804, quan es va fer coronar empe-rador pel papa a París, mitjançant un expedient absoluta-ment inèdit, ja que no desmantellava la república i es reva-lidava, com tantes altres vegades, mitjançant un plebiscitpopular, Napoleó va organitzar el Gran Imperi. Per por-tar-ho a terme, com diu Stuart Woolf, no existia un pla pre-vi sinó un disseny que es va anar modificant i perfilant sobrela marxa. Finalment, però, va acabar tenint un projecte euro-peu: aquell sistema “d’estats federatius”, convertits ara enregnes familiars, sotmesos a l’imperi francès, el qual, però,s’anava engrandint a mesura que s’annexionava directa-ment alguns territoris. I va acabar tenint, també, una justi-ficació històrica en la figura de Carlemany i l’Imperi Romàd’Occident de qui Napoleó es presentava com el legítimsuccessor.

Els èxits al Rin li van permetre reorganitzar el mapa polí-tic dels estats alemanys el 1806. En una mostra evident d’es-perit racionalista, Napoleó va forçar una reducció dràsticadel nombre d’estats, va posar fi a quasi mil anys d’histò-ria desmantellant el Sacre Imperi Romà Germànic i va cre-ar la Confederació del Rin, una unió d’estats aliats a Fran-ça. Europa s’havia rendit a la voluntat de l’emperador queva coronar el seu poder personal sotmetent el Papat i casant-se amb Maria Lluïsa d’Àustria, filla de l’emperador Fran-cesc I, fins aleshores emperador del Sacre Imperi.

Tàcitament havia acceptat el predomini de la Gran Bre-tanya al mar, però, entre 1806 i 1807, un seguit de decretsimperials imposaven el bloqueig continental per evitar l’en-

55

trada de mercaderies angleses. Tampoc en aquesta qüestióNapoleó va ser completament original, perquè durant la Con-venció i el Directori ja s’havien pres acords en el mateix sen-tit. Però el bloqueig, peça clau en la política econòmica napo-leònica, que tenia com a objectiu ofegar econòmicament laGran Bretanya i afavorir la producció industrial francesa, erapràcticament impossible de mantenir, donada l’extensióimmensa de les fronteres continentals. Els seus efectes vanser contradictoris, va afavorir el desenvolupament espectacu-lar del contraban, va provocar una crisi seriosa en molts terri-toris europeus i va forçar un enfortiment del control militar.D’altra banda, donada l’estructura del comerç exterior brità-nic, que majorment no depenia d’Europa, la seva efectivitathavia de ser necessàriament dubtosa. En conseqüència, el blo-queig va resultar un fracàs total, i no tan sols en el terreny eco-nòmic ja que va provocar un malestar considerable entre lespoblacions sotmeses al poder francès que no obtenien capavantatge de la mesura i, contràriament, veien frenada la sevaproducció en benefici dels productes francesos.

Malgrat aquest fracàs, fins a 1812 el Gran Imperi sem-blava invencible. El cert, però, és que des dels seus inicishavia estat profundament dèbil, un gegant amb peus de sorraque va caure com un dominó darrere del seu creador. Unimperi que va ser possible gràcies als èxits militars i que vadesaparèixer quan les victòries es van convertir en derro-tes, a la campanya d’Espanya, on va haver-se d’enfrontaramb una forma nova de fer la guerra, la guerrilla, contrala qual cap exèrcit sabia com actuar. I a la campanya de Rús-sia on va ser derrotat per les dificultats d’avituallament, con-seqüència de la política de terra cremada, practicada pels

56

generals russos, i pel fred intens de l’hivern eslau. Com ésben sabut, finalment l’emperador va ser vençut per una coa-lició internacional, l’octubre de 1813, prop de Leipzig, enl’anomenada Batalla de les Nacions. Pocs mesos després,traït pel seu entorn, va haver d’abandonar el poder, va serconfinat a l’illa d’Elba i la monarquia borbònica va ser res-taurada a França amb Lluís XVIII. No gaire temps després,el març de 1815, coneixedor del descontentament que corriaper França, Napoleó es va escapar sense oposició i va acon-seguir entrar a París com a triomfador, aclamat pel poble il’exèrcit. Va començar aleshores l’episodi dels “100 dies”,que es va estroncar a Waterloo. Aquest cop va ser desterrata l’illot de Santa Elena, perdut al mig de l’Atlàntic, on vamorir el 1821, possiblement d’un càncer d’estómac, provo-cat per una úlcera mal curada. Mai no va deixar de ser ido-latrat pels sectors populars.

El llegat napoleònic: la construcció de l’Estat

El projecte imperial napoleònic havia fracassat, però haviadeixat un llegat inesborrable, sobretot pel que fa a la cons-trucció de l’Estat. Es tractava, com diu Woolf, d’un modelcaracteritzat pel centralisme autoritari, el dirigisme econò-mic, la uniformitat i centralització administrativa i la impo-sició lingüística. Tot plegat sostingut per un nou tipus d’ad-ministració, per una burocràcia professional i especialitzada,els membres de la qual, certament, es consideraven por-tadors de civilització i progrés. Era una administració quefuncionava amb criteris racionals i utilitaris, que partia

57

de la idea que l’Estat pot ser dirigit de forma científica perpart d’un cos especialitzat d’experts, que haurien de detec-tar els problemes del país, quantificar-los i buscar-hi unasolució. Es tractava d’un Estat autoritari i paternalista –enocasions se l’ha assimilat al despotisme il·lustrat–, en elqual la intervenció dels ciutadans es reduïa a la mínimaexpressió, excepte per revalidar la figura de l’emperador através de convocatòries plebiscitàries; d’un Estat profun-dament conservador socialment, que havia abandonat defi-nitivament els ideals igualitaris de la Revolució i es posa-va al servei no pas de la vella noblesa sinó dels notableslocals, dels propietaris, de les elits socials i econòmiques.

La peça clau entorn de la qual pivotava tot aquest entra-mat era el Codi Civil, promulgat el 1804 i convertit en CodiNapoleó tres anys més tard, que unificava els diferents codisde lleis i es completava amb un Codi Penal, igualment uni-ficat. En les seves Memòries, Bonaparte afirmava amb orgullque després de la seva mort allò que realment perdurariaseria el seu Codi Civil, que reconeixia els grans principisconsagrats per la revolució: la fi del sistema de privilegis,la llibertat personal i econòmica, la igualtat davant de la llei,la llibertat de consciència i la laïcitat de l’Estat o la invio-labilitat de la propietat, així com d’altres que se’n deri-ven, com per exemple el dret al divorci. Tots drets indivi-duals, mentre que es frenava qualsevol manifestació de dretscol·lectius. El sistema es completava amb un control a ultran-ça de la premsa i amb una policia encarregada de vigilarqualsevol moviment polític o, fins i tot, cultural.

Després de la desaparició de l’emperador, el model quehavia erigit s’havia de convertir en l’ideal del liberalisme

58

conservador. Però, en allò que tenia de sistema eficaç, d’Es-tat fort i no arbitrari, regit pels més aptes, orientat al bé delsciutadans i, per suposat, hereu de la Revolució, en el sen-tit que rebutjava el privilegi com a norma rectora de la socie-tat, estava destinat a esdevenir una aspiració de totes lesfamílies liberals i, paradoxalment, també dels partidaris delretorn a l’antic règim.

El 1815, els acords dels congressos de Viena van fixarel nou mapa de les fronteres europees amb la voluntat derestaurar el principi de la legitimitat monàrquica i el res-pecte a la jerarquia i l’autoritat. França va ser obligada aretornar a les fronteres de 1790, Polònia es va veure nova-ment dividida entre Àustria, Rússia i Prússia, però la racio-nalitat va imperar en els territoris alemanys. El Sacre Impe-ri no va ser restaurat i la reducció de 396 estats a 38 es vaconsolidar en la Confederació Germànica. La pau es va res-tablir a Europa, gràcies a la política de Concert europeu,propiciada pel canceller austríac Metternich. Es tractavad’establir un “sistema d’equilibri” entre les potències queservís per garantir el manteniment de l’ordre tant en les rela-cions internacionals com a l’interior de les monarquies res-taurades que volien regir-se a partir del patró tradicional del’antic règim.

L’intent d’esborrar els fets històrics com si mai hagues-sin passat, com volia Ferran VII, havia de revelar-se, però,quimèric. La difusió dels ideals revolucionaris per part delsexèrcits francesos o dels soldats reclutats en els diferentsterritoris i l’experiència d’una administració eficaç ho feieninviable. En alguns llocs no es va suprimir el Codi civil nies va retornar a les velles formes del feudalisme tardà. Es

59

van acceptar les noves formes de propietat creades arran dela venda de béns eclesiàstics i l’Església, que no va recu-perar el seu poder econòmic i social, va deixar de jugar unpaper equilibrador per convertir-se arreu en bandera parti-dista dels sectors més reaccionaris de l’antic règim. Tot ple-gat propiciat pel procés imparable d’industrialització i dedesenvolupament urbà. I fou aleshores, amb la Restauraciói no pas durant l’època napoleònica, que la repressió des-encadenada contra els intents de recuperar la llibertat dela nació, la llibertat ciutadana, van fer desenvolupar ambforça els sentiments nacionals entre els pobles sotmesosnovament al despotisme.

60

61

ELS SETGES DE GIRONA1808-1809

Lluís M. de Puig

Estem commemorant el 200 aniversari del fet històric mésespectacular i transcendent de la història de Girona. Van seruns esdeveniments transcendents perquè van constituir unagran tragèdia per a la ciutat, amb milers de morts, una des-trucció urbana tremenda i una frenada de la demografia, del’economia i la vida comercial gironina que retardà l’evo-lució normal de la ciutat més de cinquanta anys. Va ser tam-bé una resistència fenomenal a l’invasor, sens dubte ambheroisme provat, però Girona en pagà un preu altíssim.

Aquell episodi ha passat a ser per Girona un referent his-tòric ineludible durant les darreres dues centúries i ha bate-jat i marcat la ciutat en l’imaginari col·lectiu. Girona haesdevingut la ciutat dels setges i els noms del seus protago-nistes són els dels nostres carrers, els monuments en fanal·lusió permanent, per no parlar de la literatura que s’hi haprojectat. Probablement és el moment de la història de Giro-na més relatat pels historiadors. Però el que sobretot hemtingut és una interpretació dels fets que ha dominat durantmés d’un segle i mig i que no és objectiva, no és històrica.Una mena de cant de gesta, una visió heroïcista, patrioterai militarista, i una interpretació unidireccional que contras-ta amb la varietat dels fets a Girona i amb la complexitat dela conducta humana en general.

Fa uns anys estem sortint d’aquelles coordenades inter-pretatives que compartien els testimonis Cúndaro o Mina-li amb els historiadors Girbal o Grahit de la generació de laRevista de Girona, aquests seguits bàsicament per Rodrí-guez Grahit o Pla i Cargol. El primer que va intuir que aque-lla interpretació era abusiva va ser Carles Rahola i va apor-tar noves dades. Després Vicens i Vives i Santiago Sobrequés

63

avançaren una nova visió, que hem tractat de seguir moltsaltres. La commemoració del bicentenari és un bon momentper a tornar la dignitat històrica a aquells esdevenimentsmitificats i tantes vegades manipulats.

Girona, 1808

Girona fou víctima d’un enfrontament que era completa-ment extern, de dimensió espanyola i europea. L’aventurade Napoleó per dominar el continent i les coalicions inter-nacionals a favor i en contra, el portaren a interessar-se perl’ocupació de la Península Ibèrica. Per adobar-ho, les deci-sions napoleòniques arribaven (i no pas per casualitat) enel moment de la crisi política a Espanya amb l’ensulsiadadel godoyisme, el caos dinàstic entre Carles IV i el príncepFerran, i l’inici de la crisi de l’antic règim. Tot plegat va ferque la petita i tranquil·la Girona es trobés immersa en unaguerra que li arribà de sobte i l’obligà a un dels més granssacrificis de la seva història. Com és conegut, tot es gestàen el procés d’elaboració del Tractat de Fontainebleau (27d’octubre de 1807) pel qual França i Espanya conqueririenmilitarment Portugal i se’l repartirien. Des de la Cort es vandonar les instruccions per tal que no solament es permetésel pas de les divisions napoleòniques, sinó que també se lesajudés, com a bons aliats.

L’arribada a Girona de les primeres tropes napoleòni-ques es produí el dia 10 de febrer de 1808, amb una divisiócomandada pel generals Duhesme i Lechi. Van ser rebutscom a amics i convidats a taula pel general governador mili-

64

tar de Girona, Joaquín de Mendoza, que tenia instruccionsde confraternitzar amb aquelles forces. L’endemà tot el con-tingent va marxar cap a Barcelona per a la qual cosa se’lsva facilitar queviures i carros. I així es repetí les setmanesi mesos següents. Els francesos van considerar que la ciu-tat, per l’estat en què es trobaven les seves muralles i l’ar-mament de què disposava, no tenia la més mínima capaci-tat de defensa. Fins al punt que van passar de llarg i no vandeixar cap guarnició ni vigilància militar.

Però la gran quantitat de tropa que entrava i les sevesexigències materials van esverar immediatament la gent.Les onades de soldats no paraven, l’esforç econòmic de l’e-rari públic i els particulars era enorme i a mesura que pas-saven els dies la situació es feia insuportable i sense expli-cació plausible. El poble no entenia res i cada cop era méscontrari a seguir obeint les autoritats.

Eren conegudes amb el natural retard les notícies del queva passar a Madrid en aquelles dates: la caiguda de Godoy,l’abdicació de Carles IV i la proclamació de Ferran VII.Foren molt ben rebudes també a Catalunya i Girona, on domi-nava el miratge d’un príncep Ferran regenerador i salvador.

Llavors es va conèixer l’ocupació de la ciutadella bar-celonina i del castell de Montjuïc a força de truculències iamb l’aquiescència final del capità general espanyol Ezpe-leta, que complia ordres de les altures. A desgrat, el gene-ral que comandava el castell, un tal Mariano Álvarez deCastro, hagué de lliurar la fortalesa, segons sembla molt acontracor.

Els esdeveniments posteriors, amb les notícies dels fetssanguinaris del 2 de maig a la capital d’Espanya i la inter-

65

venció personal de Napoleó amb la crida de Carles IV,Godoy i Ferran VII a Baiona (i l’acceptació d’aquests) vanfer comprendre a tots l’evidència que la corona estava enmans dels francesos i que hi havia un evident buit de poder.

A poc a poc, al llarg d’aquell mes de maig arribaven aGirona les noves de l’aixecament d’Astúries, Cartagena,València, Saragossa, Cadis i moltes altres poblacions, entreelles, de Catalunya a començament de juny, com Manresa,Cervera, Igualada, Lleida i Vic. La guerra havia començat.

L’alçament a Girona

Com arreu, a Girona es començà a pensar en la insurrecció.Afirmava el general Mendoza en un comunicat al capitàgeneral de Catalunya que “se alborotan a menudo sus habi-tantes y el desorden y la confusión reinan a menudo en Gero-na”. Però el governador de Girona continuava publicantpasquins amenaçadors contra els qui no seguien les sevesordres d’ajudar els francesos.

Per la seva banda, els napoleònides conscients d’aquellestat d’ànim col·lectiu consideraren que si anaven maldadesla plaça de Girona podia ser decisiva per mantenir lliure elcorredor de Barcelona a la frontera.