Guanyadors

del premi

Sambori

2014

IES ESCULTOR BADIA

És veritat?

Aquell dia de 2020, Marc corria com si no haguera demà. En aquell temps, el

xiquet tenia tan sols 7 anys, però el seu cervell avançava com si anara a la

facultat de ciències. Eixe dia, Marc anava al laboratori del seu pare per a

comprovar els dos junts un invent creat pel xiquet. El seu pare era un científic

molt famós, per això molts tenien enveja d’ell. Marc i el seu pare vivien a

València, la seua mare va morir al donar-li la vida en l’hospital. I en eixe dia, en

el laboratori, el xiquet es va trobar amb una horrorosa visió, el seu pare tenia un

llaç roig al seu voltant i pareixia que un forat al cap. Per suposat, el xiquet no es

va quedar mirant aquella escena, ràpidament va cridar i, va vessar unes gotes

provinents dels seus ulls de color marró.

Anys després, en el 2023, es va decidir que aquell cas era cas tancat. Però

eixe mateix any, Marc va trobar uns plans i un diari del seu pare. Al tenir un

cervell tan privilegiat, el xiquet no va tenir problemes en entendre el que posava

en el diari. El seu pare volia viatjar al futur per a recollir informació sobre els

avanços que havien fet. Aquells eren els plans per a fer una màquina del

temps. Marc, sorprès amb aquest desig del seu pare, va decidir fer-ho, però

amb altres intencions; anava a evitar la mort del seu pare.

En el 2037, aquest xiquet impressionant tenia vint-i-quatre anys, es trobava en

la universitat estudiant la carrera de ciències, clar que encara no s’havia oblidat

del seu objectiu de fer una màquina del temps. Els professors el felicitaven pel

seu rendiment i les seues notes. Però a ell això li esc igual, sols volia que li ho

diguera el seu pare. Quan va tornar a casa, l’estava esperant a la seua porta el

seu ajudant, és a dir, jo. El meu nom és Carles, anàvem a la mateixa universitat

i a la mateixa classe. Jo era l’únic que sabia el que Marc tenia pensat fer.

-Arribes prompte- em va dir.- això és molt estrany per la teua part.

-Això penses? És que no em volia perdre el teu viatge en el temps.

Em va fer un somriure, i vam entrar. Jo era l’encarregat de controlar tot el que

passava mentre ell feia el viatge per a no perdre-ho en la línia que separa la

nostra època i l’any al qual ell volia anar.

Hui, per fi teníem feta la màquina, sols faltava que Marc viatjara al 2020 i

impedira l’assassinat del seu pare.

La màquina del temps tenia la forma d’un rellotge de butxaca, sols que era més

modern, era digital i tenia la capacitat de fer una persona anar al passat i al

futur.

-Abans d’anar-te’n posa’t aquestes ulleres per a què puga veure el que fas i

escoltar-te en tot moment.- li vaig dir.- No deixes que ningú et veja, a no ser

que vulgues canviar encara més el futur.

-No et preocupes, ho tinc tot controlat!- va polsar els botons i se’n va anar.

Marc veia tot com ell el recordava i va sentir nostàlgia, però no es va detindre i

va anar-se’n corrent al seu laboratori, amb la mateixa forma que en aquell any,

però amb una cara molt més seriosa.

Quan va trobar el laboratori, va entrar per una finestra, recordant-se de les

meues paraules. Al veure al seu pare, quasi s’oblida de les nostres intencions i

li va fer un abraç, el que li ho va impedir va ser una ombra d’una persona amb

alguna cosa a les mans.

Van pensar que era l’assassí, així que vàrem fer el pla: Marc llançaria una

bomba de fum, es posaria una màscara per a veure a través d’ell i dormiria al

seu pare; després faria el que ell volguera amb l’assassí.

Així ho va fer, tot va eixir molt bé, si no contem la part de fer el que ell volguera

amb l’assassí. Per desgràcia, l’assassí era una persona experta en la lluita això

va complicar un poc el pla.

A l’anar-se’n el fum, vam veure que era una persona del govern. Això no ho

esperàvem. Marc va preguntar:

-Per què el govern intenta assassinar al meu pare, es a dir al científic més

famós del món?

- Qui eres tu? Bah, té igual, aquest home sap massa coses i per això m’han

ordenat els meus superiors que el mate.- va dir l’home de negre sense canviar

la seua expressió.

-I què està fent el govern?- pareixia que Marc anava a explotar amb eixa

conversa.

-Estem intentant fer un arma que puga destruir totes les persones que no

estan d’acord amb les decisions del nostre president, però que mai recorden

l’existència d’eixa persona. Així no es poden posar en contra nostra.

L’escoltar eixes paraules, em vaig quedar de pedra, encara que no era l’únic,

Marc estava impressionat també. Qui anava a pensar tal cosa!

Per desgràcia, havia més persones conscients de les que crèiem. Es va

escoltar un soroll de la porta, i va caure un xiquet que pareixia que es trobava

escoltant la nostra conversa darrere de la porta. Eixe xiquet era Marc amb set

anys. Ens havíem oblidat del xiquet, i sense adonar-nos, el temps va volar. Per

desgràcia, al veure’s, Marc va anar desapareixent, perquè si coincideixen les

mateixes persones en el mateix lloc, les línies temporals es trencarien i, per a

evitar això, el món esborra l’existència d’eixa persona.

Abans de desaparèixer, Marc em va dir:

-Carles, crec que el món no esborra els teus records immediatament, així que,

per favor, diu-li a tot el món sobre el que pla del govern!- quan va dir l’última

part ¡, em va parèixer veure-li un llàgrima. Una llàgrima com la d’aquell dia.

Això és tot, tot el que has escoltat, és la veritat. Aquesta gravació l’estic fent

després de perdre el contacte amb Marc, i és possible que prompte m’oblide de

tot. No tinc més proves. Però si em creus, vindràs a l’adreça que posa darrere i

em diràs “Existeix la màquina del temps?” i la resposta la sabràs si vens.

Bé, em creus o no?

Tot el que veig és or.

Deixant-se portar per la humiliació, amb el cor en un puny, destrossada, va córrer tant

com les seues inútils cames li permetien pels amplis corredors de l’institut Rosewilde.

Les rialles ofensives dels estudiants d’eixe lloc ressonaven amb potència en el seu

cap, la rèplica exacta del que estava presenciant. El seu pit es consumia pel foc de la

vergonya lentament, destruint tot rastre de força que fins a eixe moment conservava.

Ja totes les seues fortaleses van anar quan va comprendre la veritat oculta darrere de

les paraules feridores que li havia escopit aquella xica, sense pietat, sense adonar-se

que ella podia sentir, que ella era un ser humà com tots.

Cada paraula que va pronunciar Ashley la recordava amb tal exactitud i això era el que

li feia més por. La veritat escrita en una oració de menyspreu, trencant cada fibra del

seu ser, acabant a poc a poc amb el seu ús de la raó.

Es va colpejar el cap amb la mà tractant d’aclarir els records que s’aproximaven a ella.

No era un succés digne de recordar. És que mai s’acabaria?

Va considerar ràpidament les possibilitats de suicidar-se sense més, però el seu

cervell no pareixia estar d’acord amb aquell desig. De quantes maneres es pot trencar

un cor i, així i tot, esperar que continue bategant? Danys irreversibles tatuats a flor de

pell, acaparant-la a l’instant. Els seus ulls picaven per l’ansietat que la menjava per

moments i la seua respiració es va fer irregular, com si estiguera submisa en algun

tipus de son, només que això no era un son, era el més viscut i terrible dels seus

malsons.

Aleshores, el seu fràgil cos va xocar amb el que va paréixer una paret per la seua

solidesa, però en alçar-se es va topar amb uns ulls color verd intens, apagats i sense

un indici d’alegria, però, així i tot, no van deixar de ser dolços, inclús per a la vista

danyada per les llàgrimes de Deby. La verdor dels seus ulls pareixia haver-se fos en

les seues pupil·les, deixant un gran buit impossible de no notar. Aquell xic d’ulls bonics

va paréixer desapegar els llavis per a dir qualsevol cosa, però la va tancar de colp al

contemplar com llàgrimes recorrien la seua galta i anaven directes sense rumb al

començament del seu vestit.

Sense una sola paraula, ni un gest o tal vegada algun senyal de perplexitat va bastar

per a contindre un impuls que es va obrir pas en el xic, comodant les seues prioritats

en una sola direcció: veure somriure aquella xica. Els forts braços de Harry es van

tancar amb suavitat entorn al cos de ella, que plorava, tacant la seua camisa blanca

amb llàgrimes; mes eixe xicotet detall no importava gens ni miqueta.

—Vine amb mi, estaràs fora de perill.— La seua veu transmetia seguretat; com si no

tinguera ànims de veure com la destruïen més. El ulls que l’havien acorralat en el

silenci, emetien súplica. No la coneixia, no sabia el seu nom, no estava al corrent de la

seua situació en forma completa, però del que sí era conscient era del dolor que obria

una bretxa en el pit d’ella, a tal punt que transmetia per l’aire. No, per cap raó la

deixaria anar; es negava a fer-se la idea de no observar mai més el seus bells ulls

marrons.

Els ulls de Deby es trobaven perduts, amb la vista concentrada en el perfil de Harry

davall la tènue llum de la nit, però sense veure res, aparentment. No sabia amb

exactitud el que es faria després d’eixe minut, però tampoc despertava la seua

curiositat.

Harry va conduir amb quasi tota la seua atenció centrada en ella, però també en la

carretera. Un accident no seria oportú. Deby estava immòbil en el seu seient,

observant la finestra amb inexpressió i buidor.

L’ascensor funcionava de meravella i per a la seua mala sort, la rapidesa venia inclosa

en el paquet, atribut que només va servir perquè l’estómac de Deby es rebolicara i les

nàusees s’incrementaren.

En un vaivé d’emocions de què no va ser conscient, a les quals totes va catalogar com

“irracionals i innecessàries”, es van dirigir a l’apartament de Harry i una forta olor a

vainilla i canella va inundar el seu olfacte amb frescor.

Harry la va dirigir amb la mà posada en la seua cintura cap al sofà del saló. Deby, en

un reflex involuntari va seure i va abraçar-li les cames.

Ell la va examinar per uns segons que li van paréixer injustos per a descriure quanta

bellesa es trobava davant dels seus ulls. Les seues faccions d’àngel el van deixar

estupefacte, tenia els llavis entreoberts i ruboritzats, les seues galtes lleugerament

tenyides d’un color rosa, el nas xicotet i roig, i per últim els seus ulls unflats, però no

menys bonics. Deby es pessigava el nas al sentir-se presonera de la perspicaç mirada

de Harry, gest que li va paréixer adorable i confirmà que, Déu, era perfecta!

Va menejar el cap i va fer mitja volta. Com és que havia arribat a açò? Anant-se’n pel

costat coherent, això era absurd. Una desconeguda –molt bonica, per cert–, es trobava

asseguda en el sofà de sa casa per una petició que a causa del seu estat de confusió

no va poder rebutjar. No era amor a primera vista, i les raons d’eixa persuasió eren

més que evidents, era més segur un sentiment de protegir a una damisel·la amb

problemes, com se li determinaria a la situació en una altra circumstància diferent.

Estava com bloquejat, sense capacitat per a pensar amb el costat més fiable i el que

utilitzava la major part del temps; estava quasi segur que si haguera sigut Jèssica, la

xica coqueta amb qui compartia amistat amb la qual s’haguera topetat, l’hauria deixat

en el mateix lloc, evidenciant com d’egòlatra era, però per alguna raó en específic,

aquest cas va ser diferent i urgent. De totes maneres, es va disposar a cuinar la seua

lasanya especial, el seu temps de cocció era curt i potser li agradaria.

Deby, per la seua part, estava en la casa d’un estrany –almenys per a ella–, asseguda

en terra mentre el va fer desaparéixer de la seua vista abans d’un parpelleig. La

pregunta més important de la qual ignorava la resposta era: per què ell havia fet tot

això per ella? Prendre’s la cortesia de portar-la a sa casa, estar ací quan va necessitar

saber que li interessava a algú, oferir una dels somriures més meravellosos que havia

vist, però sobretot i el que més li va estranyar, va ser que en cap moment va ser

despectiu amb ella o va tractar d’humiliar-la quan va tindre l’oportunitat, en compte

d’això, estigueren els silencis sepulcrals amb mirades d’atenció i tendresa, raó per la

qual la incomoditat no va formar part de la seua conversació.

Encara podia recordar el seus intensos ulls verds clavats en qualsevol intent de

moviment, la seua olor a menta combinat amb una fragància amarga, però tan

exquisida al mateix temps. Quasi li molestà la comoditat i seguretat que la envaïa en

quant el seu abraç va servir perquè només plorara més i no pels records del seu dia,

sinó perquè era un son meravellós, del que no volia despertar mai. De sobte, el seu

malson es va tornar màgic, un son. És a dir, a part de tot el son experimentat, l’havien

degradat a tal punt de fer-la sentir fem i, què té d’especial el fem?

Es va alçar del sofà amb passos tímids i lents, com si esperara el pitjor. Una fragància

a carn guisada i algun tipus de salsa especial, va inundar les seues fosses nasals,

delectant-la a l’instant. Harry es va adonar de la seua presència i li va fer senyals amb

la mà perquè entrara.

—T’agrada? La cuina no se’m dóna bé, vaig tindre ajuda.— Harry va somriure amable.

—Quin és el seu nom?— Va preguntar de sobte Deby, mirant-lo amb curiositat.

—El meu nom és Harry i no em tractes de vosté, per favor.— Al veure com Deby es

quedava sense parla, Harry va prosseguir. —Eres una jove molt bonica, quin és el teu

nom?

—Em dic Déborah i… Ja me’n vaig.

—No et quedaràs a sopar?— Va dir Harry en un fil de veu preocupat.

—De cap manera, i si estàs buscat per tot el país?—Harry va riure fortament, no

culpava la xica per predir tal situació.

—Deixa de vore pel·lícules, Deby. No estic buscat per tot el país ni res d’això, només

sóc un xic de vint anys amb un treball en un bufet d’advocats, una vida de bogeries i

una casa mot elegant per al meu gust, no ho veus?

—Vius la vida boja?—Va inquirir ella alçant una cella.

—Pràcticament. Els meus pares no són de la ciutat i puc fer el que vulga sense que

ningú em diga res, es viu una sola vegada, no?— Deby es va molestar.

—Tot té un límit. Qualsevol dia et topetaràs amb la realitat i el colp que et donaràs no

serà molt reconfortant.

—Temptador, però pensem totalment diferent. Quantes vegades eres jove?

—Al dimoni ser jove! Això implica moltes caigudes fortes i alçades dèbils.— La

conversació es va tornar inesperada i feridora.

—Totes eixes caigudes se superen, et fan més fort.

—Per a què ser fort si sempre existirà un límit? Tots posseïm eixe punt dèbil que

prompte o tard, falla.— Harry es va llevar el davantal i es va acostar a Deby, agafant-li

les galtes. Deby es va estremir i va tractar d’allunyar-se del contacte, però va ser

impossible.

—No sé qui et va fer mal, ni la raó de les teues llàgrimes, però has de creure’m quan et

dic que mataré amb les meues pròpies mans si és necessari a qui et va fer mal. Una

jove tan bonica i valenta com tu, Deby, mai hauria de ser danyada. Recorda que no

tens per què concedir el poder als altres per a destruir-te. Confie en tu, sé que pots

suportar açò i més. Amb la meua ajuda, sempre. Tingues per segur que mai et deixaré,

per res del món.

Llàgrimes van caure per la galta de Deby, donant pas a un sentiment de què no va ser

del tot sensata quan va contemplar Harry per primera vegada, un sentiment que

sobrepassava els termes establits per la lògica que ella exercia, un sentiment del qual

estava segura que era el passi segur a la seua felicitat, però també a la seua

destrucció futura.

—Per què fas tot açò?— Va dir amb llàgrimes, les quals van ser impossibles de

detindre.

—No sé la raó en concret, però saps què, Deby? Mai he sentit quelcom paregut a açò,

és com si la raó del meu univers fóra transformada en alguna cosa molt diferent,

alguna cosa especial, autèntica i fascinant, tu.— Va agafar la mà de Deby per

col·locar-la al seu pit. —Pots sentir-ho? És increïble, la veritat, com una persona pot

canviar la teua òrbita quotidiana en només una vesprada, però em passa i la certesa

d’açò és cent per cent segura.

—No pots fer-me açò, mira’m, Harry! Mira’m d’una maleïda vegada!— A pesar del to

brusc de la seua veu, Harry l’abraça amb més força de la necessària. Els seus cossos

van encaixar a la perfecció, com si estigueren destinats a unir-se entre si.

—Tot el que veig és or, Deby.

Quatre anys després.

Quatre anys van ser més que suficients per a donar per real i durador l’amor que

mantenien Harry i Deby. Ella ja s’havia graduat a la universitat de Harvard en

arquitectura general, enorgullint tant a Harry com a la seua família pel mèrit que va

obtindre la xica. Harry havia aconseguit culminar la seua carrera d’advocacia, encara

sent el mateix arrogant i egoista de sempre però amb sentiments intensos cap a la

seua amada. Després de molts pretendents, després de tantes caigudes i alçades, de

tants obstacles, finalment, van poder ser feliços, amant-se l’un a l’altre.

Després de tot, el seu somni tindria un final feliç, deixant arrere les preocupacions i de

les agonies, cedint-li el posat a un sentiment que marcaria el rumb de la seua vida

sentimental: L’únic i vertader amor.

ELS

TRES

CAVALLERS

Aquella nit Xavier, el pare de Carles, havia acabat de tancar un tracte amb un

cavaller apregonés a la llotja de València, Xavier era comerciant de teles i

teixits i en aquestes èpoques (hivern), era quan més treball tenia, ja que els

grans esdeveniments importants eren ara, i sobretot el ball de la cort reial de

València, on ell portava molts teixits al marquès de València, Enric. Però la

cara de Xavier a l’entrar per la porta no era massa bona; de seguida, Carles va

suposar que alguna cosa no anava bé i així era.

El vaixell que portava les teles exòtiques d’Alexandria havia sofert un

atracament prop de les costes sicilianes, la por a la família era molt gran ja que

el marqués Enric del Túria les necessitava per al gran ball i no portar-li-les no

resultaria gaire bo, també estaven molt preocupats perquè, a més, Ferran el

germà de Carles, venia en aquell vaixell.

Feia cinc anys, Xavier, va decidir que el seu fill Ferran viatjara cap Alexandria

per poder vendre un altre tipus de teles exòtiques a la península i així

intentar poder ressorgir la seua economia que per aquells anys no era de les

més bones .

Ferran que acabava de complir vint anys va salpar el 22 de novembre de

1478 al port de València, en un vaixell comercial anomenat ¨Mediterrànius¨,

dirigit pel capità portugès ”Lonçao”,poc després de quinze dies, Ferran arribà a

Alexandria amb la responsabilitat de comprar i enviar els teixits d’Alexandria

cap al port de València.

Al dia següent Carles i son pare Xavier van eixir de casa molt prompte, la idea

de Xavier, era agafar els seus escassos estalvis i intentar anar cap a Tortosa

amb el seu carro per a poder intentar aconseguir de la forma que fóra algun

tipus de teles paregudes a les que el marqués havia encomanat.

Després de sis hores de camí, Carles i son pare van arribar a Tortosa i de

seguida es van dirigir cap a la plaça de la ciutat. Allí van veure molts tipus de

teles però no van poder aconseguir cap tela tan exòtica i bona com la que volia

el marqués.

Allà cap a les nou de la nit, ells dos arribaren a la ciutat de València i de

seguida s’enfilaren cap a la seua casa, però abans d’entrar al carrer de la seua

casa van escoltar crits, ràpidament van arribar a la casa i van veure que la seua

germana i sa mare estaven tirades en el terra amb signes de maltractament, els

soldats al veure'ls van anar cap a ells i encara que Carles va intentar defendre’s

un soldat va matar son pare clavant-li una espasa. En un segon, Carles va

sentir una ràbia interna incalculable. Els soldats van agafar Carles , la seua

mare i la seua germana i els van dur cap al Castell.

-Per què has matat mon pare!- va dir Joana tota enfadada i plorant-

-Ton pare devia donar-me les teles i no me les ha entregat i per això tindreu

tots un càstic -contesta Enric–

Sense més conversació Enric manà als guàrdies empresonar Carles.

Al dia següent de matí, Carles, des de la reixa de la seua presó (situada dalt

d’una torre), va veure com la seua germana Joana i la seua mare abandonaven

el Castell amb un carro i segons va escoltar anaven cap a Lleó ; Enric els va

posar de càstic anar a treballar en el servici del Castell del seu amic Jaume.

Carles no va poder evitar que una llàgrima de plor li caigués del seu ull

Era de nit i per baix de la porta, el vigilant de la presó col·locà un plat (com era

de costum en els dotze dies que duia a la presó) de caldo, de seguida Carles

es posà a menjar amb molta ànsia, ja que tenia molta fam. Però de prompte va

escoltar un xiulit des de fora de la presó. En un tres i no res Carles es va

aguaitar al finestró i va veure com un xic de cabell ros li llançà un ganivet.

Carles, amb molta dificultat, va tallar dos ferros de la reixa, enganxà una corda

a un dels ferros partits i baixà per la corda silenciosament. De sobte un dels

guàrdies els va veure i va donar l’alarma al castell, de seguida, Carles pujà al

cavall i els dos van escapar del castell de València.

Desprès d’haver recorregut un gran camí, els dos van arribar a un poblet

solitari, prop de la mar. Dins del poble entraren a una taberna amb molta poca

gent. Allí dins Ferran i Carles començaren a parlar, mentre Alfons, Sulham i

Greco anaren a pescar.

-Per què m’has salvat?-preguntà Carles -.

-Perquè sóc el teu germà Ferran, feia cinc anys que no et veia -contestà Ferran

amb molta alegria -.

-Ferran, ja no et reconeixia - va comentar Carles-

-Però no vares sofrir un atracament fa tretze dies prop de les costes

sicilianes?- va preguntar Carles -.

- Jo no. T’ho explicaré tot, el ball de la cort reial es celebra demà, vint de

desembre i el nostre pare devia tindre els teixits el quatre de desembre, val; el

vaixell, devia eixir d’Alexandria, el vint de novembre. A Alexandria vam tindre

un problema amb les teles exòtiques que el nostre pare ens va demanar, la

seua escassetat va fer tindre moltes dificultats per a poder aconseguir-les. Al

port vam eixir amb dos vaixells comercials, un amb les teles exòtiques i un

altre més petit, per defensar-lo dels possibles atacs. Les fortes tempestes al

cinquè dia, ens van fer perdre el rumb i no vam poder defensar l’altre vaixell;

vam acabar al port de Barcelona- va raonar Ferran -.

-Ara ho entenc tot –respongué Carles -.

A l’acabar la conversa Sulham va entrar ràpidament a la taverna i va avisar

Ferran que uns set soldats havien entrat al poble buscant Carles. Sense

pensar-s’ho molt els cinc homes: Ferran, Carles, Greco, Alfons i Sulham van

plantar cara als set soldats enviats per Enric i van poder derrotar-los.

Al dia següent, molt prompte, Ferran va proposar la idea de fugir cap al nord i

refugiar-se a França, prop dels Pirineus, perquè els soldats no pogueren

agafar-los. Després de dos hores els cinc homes van eixir del poble i van posar

rumb cap als Pirineus. Quan es va fer fosc, van parar a fer nit a Barcelona per a

descansar en un hostal.

Ven prompte, els cinc homes, van muntar a cavall i van eixir de Barcelona. A

l’arribar a França, Ferran va comentar que anirien a buscar un dels seus millors

clients de teixits francesos que s’anomenava Pierre. I així ho van fer; anaren

cap a Marsella i al cap de dos dies arribaren al Castell de Marsella.

A l’arribar al Castell, ells van veure un gran exèrcit de soldats, que es dirigien a

la plaça de la ciutat .

-I a què es deu la teua visita, Ferran?- preguntà Pierre, (dins del castell) -

-Necessitem que ens protegisques d’Enric el marquès de València -contestà

Ferran -.

-Us protegiré d’Enric, a canvi que els cinc participeu en la nostra armada

contra L’imperi germànic –Va respondre Pierre -.

-D’acord -respongué seriós Ferran -.

Segons havien informat els nobles francesos, els grans exèrcits de totes les

parts de França, no havien pogut derrotar els germànics. Ara es disposaven a

envair tot França, per això l’última esperança de França, era que l’exèrcit

Marsellès parara la invasió germànica

Al comandament de l’exèrcit estava el noble “Remis” i sense més espera,

tot l’exèrcit va enfilar cap al nord de França amb Carles i Ferran a la cavalleria,

Greco i Sulham en la infanteria i Alfons amb els arquers. Als setze dies de

camí, prop d’arribar a París, el fred i les tempesta havien fet perdre

molts soldats i cinc dies després,ja estaven al nord de França; allí dins d’un

bosc, van sofrir una trampa dels soldats germànics (molts superiors en nombre

de soldats).

D’una fletxa, el capità ”Remis” va morir, així que Ferran va dirigir l’exèrcit. Tots

junts i amb molta valentia, van lluitar (amb inferioritat) contra l’exèrcit germànic;

a la fi, els francesos, van poder parar la invasió germànica. Van haver molts

morts i, entre ells, Greco.

Dues setmanes després, el rei Florien els va donar les gràcies d’haver lluitat

contra l’imperi germànic amb tanta valentia. El rei Florien els va concedir tot el

que volgueren.

Florien els va concedir un exèrcit per combatre contra Enric del Túria.

Eren al desembre de 1485 i representant França, els cavallers Ferran, Carles,

Sulfan i Alfons van assistir al ball de les corts reials. Allí Carles va veure Enric i

poc després es va enamorar de la filla del comtat català, Maria.

El 22 d’abril de 1485 a les dotze de mig dia Ferran i Carles al capdavant de l’

exèrcit i amb l’ajuda del marqués d’Aragó van lluitar contra Enric ; al cap de

dues setmanes, el van derrotar, a la fi Carles i Ferran es van venjar d’Enric. La

notícia més trista va ser la mort de Sulhan.

Al 1486 Carles es va casar amb la filla del comtat català i es va proclamar

marqués de València. Ferran es va traslladar a viure en un Castell de Toledo i

Alfons va formar part de la cort reial de Carles .

L’ EMBRUIX DE LA PRINCESA HÈBELIN

Fa molts anys hi havia una guerra entre dos regnes; durava molts anys fins que un dia el savi del regne de Linphea va tindre la genial idea de proposar als dos reis que per a poder finalitzar amb aquella estúpida guerra podrien casar els dos hereus, la princesa Hèbelin i el príncep Arthur, així ells serien els hereus dels dos regnes i acabarien amb tots els problemes que hi havia. Els dos reis van estar de seguida d’acord, encara que hi havia un problema, la princesa tenia un encanteri d’una bruixa. Aquesta bruixa havia volgut casar-se amb el rei del regne de Linphea i al no voler aquest casar-se amb ella, li havia fet una maldició: quan tinguera el seu primer fill, aquest quedaria maleït al casar-se i es tornaria vell de sobte i moriria als pocs dies i així no podria ser feliç i acabaria amb el regne. En aquell mateix moment, la bruixa desaparegué i mai es va saber d’ella. A partir d’aquell moment els dos reis començaren a pensar com podrien desfer l’embruix de la bruixa malvada, per això pensaren a demanar ajuda als savis dels cinc regnes veïns. Al dia següent, va arribar el primer savi i després d’informar-lo de l’embruix, ell començà a consultar els seus llibres de màgia i després de diversos conjurs no va donar amb cap resultat. Aquella mateixa vesprada va arribar el segon savi, el qual va provar amb diversos encanteris d’unes herbes de la muntanya misteriosa, la qual estava en el seu regne, però tampoc va donar cap resultat. Al dia següent va arribar el tercer i va tindre la genial idea de consultar amb els antics encanteris que tenia dels seus avantpassats, però aquest tampoc va donar el resultat esperat. Mentre a palau tot es preparava per al gran esdeveniment de l’any, la unió entre els dos regnes més poderosos del país. La princesa estava molt feliç, perquè com ella coneixia el príncep Arthur des de xicoteta estava bojament enamorada d’ell, encara que com els dos regnes no

havien tingut bona relació, no s’hi havia atrevit a confessar al seu pare el que sentia pel príncep. Al dia següent varen veure els dos prínceps i els dos es confessaren que s’havien amat sense dir-ho l’un a l’altre. Així passaren els dos altres savis però encara ni juntant els seus poders pogueren acabar amb l’encanteri que salvaria la princesa Hèbelin. Els dos reis desesperats davant la proximitat del dia de la boda van prendre la decisió, aconsellats pels seus dos savis i els seus consellers reials, de buscar la bruixa malvada. Prepararen el seu exèrcit per a poder buscar per tot el país l’aventurosa bruixa i demanar-li que els ajudara i retirara l’embruix. Buscaren per tot arreu, en els poblats, en el bosc, per la muntanya misteriosa… Però no la trobaren. Un cert dia un pobre llenyataire es va veure en una tempestat i al refugiar-se en una cova va trobar la bruixa. Ell que sabia que l’estaven buscant, la va enganyar perquè l’acompanyara i així es com va poder informar als reis que l’havia trobada. La bruixa al trobar-se davant del rei de Linphea, el qual li havia donat carabasses, es va posar a riure i li va dir si se’n recordava que anys darrere ell li havia donat carabasses i per què ara l’estava buscant. El rei li va explicar a la bruixa la seua intenció de casar la bella Hèbelin amb el jove Arthur, i aquesta continuava rient-se d’ell. Li va jurar que mai li diria quin era el conjur per a retirar l’embruix que li havia fet a la princesa Hebelin i se’n va anar de palau. El rei de Linphea desesperat va ordenar a un dels seus consellers que espiara la bruixa i la informara dels seus passos. I així va ser, durant uns quants dies el conseller va seguir la vella bruixa, fins que un dia, sense saber que l’estaven espiant va dir en veu alta:

Aquest maleït rei es creu que se n’eixirà amb la seua, damunt que em va donar carabasses ara vol que li diga quin és el conjur per a poder desfer-se de l’ embruix, mai esbrinarà que el conjur no és un altre que tornar un rellotge d’arena del revés i dir el meu encanteri favorit:

SÓC AMIC I ENEMIC, SENSE SER EL TEU PARENT. SÓC RÀPID I MOLT LENT, SENSE MOURE’M REALMENT. ABANS D’APLEGAR, ME N’HE ANAT, MES SI VOLS, ESTIC SEMPRE PRESENT. SÓC JOVE I SÓC VELL, PERÒ NO EM VEUS ENTRE LA GENT.

A l’escoltar aquestes paraules el conseller va eixir corrent a palau per a informar al rei del que hi havia dit la bruixa. Aquest a l’assabentar-se feia salts d’alegria i va ordenar que li portaren immediatament un rellotge d’arena. Quan va tindre el rellotge d’arena va ordenar cridar la seua filla i va dir l’encanteri mentre que girava el rellotge. No sols va desfer l’embruix, també la princesa es va tornar més bella encara.

El príncep Arthur a l’assabentar-se que l’embruix estava anul·lat va anar a buscar la seua amada, al veure-la es va enamorar més encara d’ella. Per fi va arribar el gran dia i es va celebrar la gran boda, tot va ser perfecte i els dos regnes van segellar la seua amistat per la resta dels dies. El llenyataire va ser el convidat d’honor, ja que ell va ser el qui havia descobert l’amagatall de la bruixa. A l’any següent, la princesa va donar a llum un preciós bebé i varen ser feliços per la resta dels seus dies i mai es va saber res més de la malvada bruixa.

El fill del sabater

María Desco Sánchez, 1er D

Fa ja anys, vivia a Vilamarxant una família de tres membres. Esteve era el pare, tenia

uns grans ulls verds, era fort i es notava que no passava fam; era un bon venedor,

però no li agradava que la gent el molestara amb bajanades. Era un sabater avariciós,

no feia descomptes ni a la seua pròpia mare, i gràcies a això i a les seues sabates,

s’havien fet rics. Sílvia, la mare, era molt bella i tenia els cabells igual de negres que el

carbó; li agradava presumir davant de les veïnes de l’èxit que tenia el seu home. Pere

era l’únic fill de la parella. Tenia els ulls verds de son pare i els cabells negres de sa

mare, però no s’assemblava a ells en res més. Ell era un bon xiquet, sempre ajudava a

la resta de xiquets en el que podia; no obstant això, per culpa del caràcter dels seus

ascendents directes, no tingué mai un sol amic que no fóra el seu gos Duc.

Esteve anava a tots el mercats que podia, quan Pere es va fer major, el portà al

mercat de Llíria.

-Anem al mercat de la Festa de Sant Vicent –explicà el pare al seu fill mentre

guardaven les sabates i el menjar-. Amb sort arribarem quan encara hi haja Sol.

-Quant tardarem a arribar?

-Dues hores i mitja més o menys.

-Pare, podrem veure la processó i fer la romeria a l’ermita quan acabe el mercat?

-No ho sé, ja ho decidiré.

-D’acord -digué Pere desil·lusionat, perquè això significava que no.

Estigueren una estona en silenci, i el xiquet tornà a provar sort, encara que tenia molt

clar que son pare anava a dir que no:

-Podem portar a Duc?

-Per a què? És un gos de caça, i ja et dic jo que al mercat no va a caçar. A més, Aixa

farà companyia a ta mare.

-Val, tens raó –a pesar de ser aquesta la seua resposta, ell no pensava així; no

entenia per què no podien acompanyar-los ni sa mare ni el gos-. Quants dies ens

quedarem a Llíria?

-Quatre.

Van eixir de Vilamarxant poc després de dinar. Esteve havia acabat de fer la paella un

poc més tard del que era normal; per aquesta raó, tingueren menys temps per a

netejar i revisar l’equipatge.

-Passa-ho bé, fill –digué Sílvia al seu fill, i li va fer un gran bes en el front-. I tu, Esteve,

ven moltes espardenyes per a no perdre dies de treball. I deixa que el xiquet veja la

processó!

-Sí dona sí, faré tot el que tu vulgues –digué mentre nugava l’haca al carro-. Adéu,

bonica!

-Així m’agrada. Adéu!

-Adéu, mare.

Després del curt comiat, van eixir pare, fill i haca cap a Llíria. Els costà un poc més del

que Pere havia pensat.

-Pare, per què hem portat l’haca i no el cavall? –Preguntà el jove quan ja els faltava

poc per arribar al poble.

-Què no has aprés res de quan m’has vist marxar a altres mercats? –Exclamà son

pare-. L’haca és per a viatges curts perquè menja menys i el cavall per a viatges llargs

perquè no es cansa tant!

-No m’havia donat compte…

-Mai et dones compte de res!

Dos dies després d’arribar, va passar per allí una velleta molt prima que es notava que

era pobre.

-Podríeu donar-me’n un poquet de pa? –digué ella amb veu tremolosa.

-Clar que no! Qui pensa que som? Els benefactors del poble? Fora d’ací, que

m’espanta els clients! –Respongué el pare enfurit.

-Vosté és un mal home, senyor –anuncià la dona, i se n’anà.

Seguidament, el xiquet es preparà un entrepà de formatge i preguntà a son pare si

podia anar a veure als altres venedors.

-Però no compres res –va ser la resposta de l’home.

Pere va córrer cap a la velleta, a qui havia seguit amb la vista.

-Tinga –li oferí l’entrepà quan arribà a ella.

-Oh, eres molt bon xiquet. Has tingut molta valentia al fer açò. Estic segura de que ton

pare podria pegar-te si s’adona del que acabes de fer. Però no ho necessite, vine amb

mi.

Els dos travessaren el mercat i creuaren uns quants carrers fins arribar a una casa

vella i fosca. Al entrar, el xiquet es va sorprendre en descobrir que estaven en una

casa pròpia dels marquesos. La senyora, en dir unes paraules sense sentit per al jove,

es va convertir en una dona de l’edat de sa mare, amb els cabells marrons i els ulls

blaus. Portava un vestit blau clar que li arribava fins als turmells i ondejava

lleugerament al seu voltant.

-Com et diuen?

-Pere.

-Bé Pere, i quants anys tens?

-Dèsset.

-Perfecte, perfecte! Com la meua filla!

Començà a caminar ràpidament fins al peu de l’escala que pujava al primer pis.

-Vinga, vine amb mi! Te la presentaré!

El xiquet corregué cap a ella i els dos pujaren junts dos trams d’escales.

-Està en la seua habitació cuidant de la meua filla menuda –explicà la senyora-. Li

agradarà molt que vages a veure-la. No sol tindre companyia.

-Jo tampoc. No tinc amics per culpa de l’actitud de ma mare i de mon pare.

-Segur que us feu amics de seguida. Mira, ja hem arribat!

Pere ja estava cansat de pujar més i més escales, pensava que no acabarien mai. No

sabia com podia haver tantes en una casa que per fora pareixia tan xicoteta, però com

les altres coses que havien passat tampoc li pareixien gens normals, això no era el

que més li preocupava.

Ell entrà decidit; no obstant, tenia por del que podia passar a continuació. Era una

cambra gran amb un llit amb pilars i dossers on cabien fàcilment dues persones, un

gran armari i un escriptori amb una cadira, tot d’estil victorià; o això semblava, perquè

quan la porta es va tancar amb un fort colp, es va convertir en una habitació molt

xicoteta amb un llit per a una sola persona amb mantes velles en la que no havia res

més.

-Què ha passat? –Digué tot espantat ell.

-La bruixa t’ha enganyat. A mi em digué que ací estava el seu fill, de la mateixa edat

que jo.

Havia parlat una xica jove amb els cabells rossos i els ulls verds.

-A ella li digué que si entrava trobaria al seu germà perdut –senyalà amb el dit a una

xiqueta d’uns deu anys famolenca que es trobava en un cantó.

-No us preocupeu. Eixirem d’aquesta espantosa casa –afirmà Pere-. Primer, quin és el

vostre nom? Jo soc Pere.

-Ella és Lluïsa, i jo Antònia –tornà a dir la xica.

-Però no podem demanar ajuda. No hi han finestres i la porta està tancada –

intervingué la xiqueta

-Mon pare m’ensenyà que no fa falta ajuda per a res. Veniu ací, tots junts enganyarem

a la bruixa.

Estigueren pensant fins l’hora de dinar, quan la bruixa els donà un entrepà a

cadascun. En aquell moment, la jove tingué una idea:

-La bruixa ens necessita, si no ens donaria de menjar.

-És veritat! –Exclamà la xiqueta, entusiasmada perquè eixiria d’allí-. Podem fer com

que estem molt malats, així ens tindria que cuidar ella. I quan no es done compte se

n’anem!

-Perfecte! Però haurem de fingir uns dies seguits per a què veja que cada dia estem

més malalts.

Van perfeccionar l’engany i al dia següent començaren a fingir. Començà amb una

xicoteta tos d’Antònia, després de Pere i, per últim, de Lluïsa. Un matí, la bruixa entrà

per a veure què els passava i, quan anà a per una tovalla, es deixà la porta oberta. Els

tres corregueren fins la porta principal i descobriren que la seua mentida tenia un error:

la porta estava tancada. Pere, tot desil·lusionat, es girà per tornar a l’habitació. I així va

veure la seua salvació: una finestra oberta per la qual entrava l’aire.

Anys després d’aquella aventura, Antònia, Pere i Lluïsa es casaren, però no junts.

Contaven la història a tots els seus fills moltes vegades, encara que els majors no se

la creien. A més, la més xicoteta dels tres va recuperar al seu germà perdut, que havia

tornat al seu poble mentre ella era tancada a la casa. Però Pere va perdre als seus

pares, que no volgueren tornar a relacionar-se amb ell després del que els va contar.

Els tres es reunien una vegada a l’any al mercat de Llíria i parlaven de tot el que

havien fet al llarg de l’any i de les coses que deien els seus fills sobre la sorprenent

història que havien viscut junts.

Com tots els dies, esperava l’autocar per anar a l’institut.

Dins del transport escolar la gent s’enjugassava, altres parlaven entre crits i rialles o

xatejaven amb el mòbil totalment aïllats. Pareixia que avui no seria a ser la presa de

ningú en aquella jungla quan, de sobte, un bric de suc, encara per estrenar va

impactar a la meua cara.

Leroy tornava a ser el culpable de la meua humiliació.

De sobte, era el centre del món, tothom es mofava de mi i Leroy deïa:” No t’agradava

que et donen pel cul, maricó?”

Les malifetes de Leroy ja eren quasi un costum, la impotència era un sentiment diari i

era tan comú que ja no em brollaven les llàgrimes, només hi havia una indiferència que

m’ajudava a absorvir aquest sentiment.

Leroy era un dels meus amics de la infància, recorde que jugavem molt a baseball al

pati, pero supose que la gent canvia i ara era un malparit que em feia la vida

impossible. Per qué? Tenia valors homòfobs? No n’estava segur… tothom pensava

que actuava així degut a què jo eixia amb la seua ex, Ainara.

Ainara era molt bonica, tots els xics n’estaven per ella, però jo n’estava segur que cada

vegada em sentia menys atret per ella, a pesar que sí en sentia alguna cosa.

A l’hora del pati, ella demanava la meua atenció en la conversa que pretenia establir

amb mi, però jo, absort en els meus pensaments passava despreocupadament, amb

indiferència, i només pensava com em molestava l’olor i el fum dels canuts que uns

s’estaven fumant al nostre costat.

Em disposava a eixir de l’institut just quan sonava el darrer timbre del dia. Vaig vore un

rogle de gent que cridava i poc després dos policies s’emportaven en el cotxe policial

Leroy i al meu germà Iván! Què succeia??! Leroy sangnava pel nas i amb la seua

mirada em deïa què em passaria.

De tornada a casa, en l’autocar, em van explicar que a Iván li havien contat pel mòbil

el que m’havia passat amb Leroy al principi del dia. I ell, es proposà dir-li quatre coses

a Leroy. La meua frustració no podia ser major.

Eren les 7 del matí quan el meu germà Iván em va alçar del llit com solia fer:

- Bon dia covard! Estàs preparat per seguir afiançant l’estereotip de que els maricons no són hòmens ni forts?- Sempre bromejava amb paraules que, de vegades eren massa dures mesclades amb una mica de sàtira, però sabia que em volia.

- Vés-te’n a pastar- li contestava; aleshores començava la baralla matutina, però sempre acabavem entre rialles.

- Què pernses fer amb Leroy?- jo l’ignorava mentres mirava un anunci a la televisió on un home en calçotets i musculós anunciava una fragància. Era extrany que aquell model em resultara atractiu? - El molt babau es pensa que si et qualifica de maricó, podrà camuflar la seua enveja i gelosia per això d’Ainara.

- No ho sé…

- Què no saps? Espavila!!! Planta-li cara o no et lliuraràs mai d’ell – No em vaig atrevir a dir-li que no sabia quina era la meua orientació, tampoc n’estava segur.

El cap de setmana va arribar, els missatges del whatsapp circulaven, i la gent es

posava guapa. Tothom estava il·lusionat amb la discomòbil.

El meu germà es disposava a desfasar-se com de costum, ell i la seua millor amiga, la

botella d’aiguardent.

Jo vaig quedar en Ainara que em va enviar un missatge dient-me que anara a sa casa

a dormir perquè sos pares estaven de viatge. Jo no tenia clar que m’agradara el que

podria passar a sa casa, però era la meua nóvia i sempre m’ajudava quan ho

necessitava.

Vaig arribar a sa casa. Ella estava a soles i per cert, molt guapa. Vam sopar, i després

en el sofà vam intentar vore una pel·lícula d’amor, “Querido John”. Dic intentar perquè

jo pensava que véiem eixa pel·lícula perquè li feia il·lusió a ella. Però al poc temps

d’haver començat la pel·lícula es llançà sobre mi i començà a besar-me.

Devia agradar-me aquella sensació?

No vaig a dir que els seus llavis pareixien el meu gos quan em despertava pels matins

llepant-me la cara, o que els seus pits a la meua cara m’ofegaven.

Però estava un tant incòmode.

Vaig tancar els ulls i de sobte em vaig trobar amb una gometa posada. Ella estava

molt excitada i jo molt confús.

- No, no!– el silenci que es provocà només l’interrompia la televisió on seguia la pel·lícula.

- No? Què et passa? Estàs molt distant i en tensió- la seua cara reflectia la incomoditat del moment.

- No puc fer-ho! Per què no podem vore la pel·lícula?- li vaig dir mentres em llevava de baix i em vestia.

- Qué??! No entenc res! No t’agrada?- Tornà a sentir-se únicament la televisió i les nostres mirades es creuaven; ulls com a plats d’incredulitat i cares de preocupació. De sobte sonà el meu mòbil.- Espera. Sí?- després d’uns instants vaig penjar.

- Quí era?!!- Va preguntar totalment enfadada.

- Era un home cridant des del mòbil del meu gremà. Diu que Iván està en l’hospital per un coma etílic.- Estava en shock.

- Anem! Vinga, afanya’t, anem a l’hospital!- Al·lucinava: primer la discussió amb Ainara, després el meu germà,i ara ella únicament volia ajudar-me deixant de banda tot el que havia passat.

Vam arribar a l’hospital i vam comprovar que per sort Iván estava conscient. Només

veure’ns, ens vam abraçar. Estava en un llit i tenia molt mal aspecte.

- Què ha succeìt? Per què et passes tant amb l’alcohol? Idiota!!!

- No estic a l’hospital per l’alcohol! Leroy estava en la discomòbil i en quan em va vore va anar a per mi. Em va estampar al cap una ampolla de cristall! Supose que vaig caure redó i em vaig despertar ací.

En aquell moment la sang em bollia i estava molt furiós, pero intentava controlar-me

perquè abans de res estava preocupat pel meu germà.

Els dies a l’institut de colp i volta es transformaren en glòria: ningú m’acosava, i com

que atenia a classe, els estudis m’anaven de meravella.

Resulta que just quan estava disposat a enfrontar-me a Leroy, ell va i desapareix.

Ningú sabia res d’ell. Així que els meus problemes van desaparéixer. Bé, no tots. La

meua relació amb Ainara ja no era la mateixa, estava molt freda. Ella em demanava

una explicació sobre tot allò que va passar abans de que se n’anarem a l’hospital.

Per descomptat que no se li havia oblidat. I jo, que mai m’havia passat açò, no sabia

que dir-li. Ni jo conexia la veritat del que em va passar.

Estava súper distant i no parlàvem gens. Jo li vaig explicar que aquella nit em vaig

posar nerviós perquè ella va ser molt directa, però crec que ella ja no confiava en mi.

Què faria? Jo la volia, i sabia que ella a mi també, si no, per què no m’havia deixat ja?

Mentres tot açò passava em vaig apuntar a l’equip d’handbol de l’institut que tenia

molta fama. Els entrenaments eren molt intensos, però era la activitat perfecta per a

eliminar l’estrés i oblidar-me d’Ainara per un instant.

El meu esforç als entrenaments es va veure reflectit quan el míster em va fer eixir uns

minuts al camp de joc que vaig aprofitar-los suficientment com perquè l’equip sencer

em felicitara. Ho vaig fer molt bé.

Un dia, Luca, un dels xics més alts de l’equip em va convidar a una festa que

organitzava al seu xalet per a l’equip, i persupost vaig acceptar.

Vaig tocar al timbre i Luca em va obrir la porta. Dins la casa, quasi 40 persones

cridaven, bevien i ballaven. Aquell xalet era immens, i l’alcohol corria per tot arreu.

Uns quants no paraven de repartir colpets. Altres feien jocs, encara que a alguns ja

se’ls havia acabat la festa perquè no podien parar de vomitar…

Luca em va dur a una habitació on hi havien cinc companys més del meu equip.

- Anem a fer-se unes ratlletes, tu en vols, no?- no sé de què anava Luca, no tenia eixa visió d’ell tant deportista que pareixia.

- No…no, crec que passe- només de vore aquella pols blanca al·lucinava.

- No et farà cap mal, et sentiras de puta mare!!!

- Deixeu-lo!- va dir un- que no et maregen el cap amb eixa merda química. Tin, prova esta brossa, l’he cultivada jo- tots es van riure.

- Tothom sap que la teua brossa és fem.- seguien rient desenfrenadament- Dedica’t a estudiar que tens més futur que passant!- tampoc és que els estudis se li donaren de meravella. Es van fer les ratlles i vam eixir de l’habitació.

M’ho estava passant genial, quan de sobte, em trobava en un vaixell, en alta mar, i

una boira negra em feia vore-ho tot borrós, doble, a càmera lenta, és a dir anava molt

“cego”.

Al dia següent em vaig despertar amb els primers rajos de sol en un llit.

I què tenia en la mà?

Una mamella? Vaig obrir els ulls de colp.

Què feia una tia totalment despullada al mateix llit que jo?

No tenia ni idea de qui era. De colp va desapáreixer la ressaca, el morató al genoll i

l’empanament de quan acabes de despertar-te.

L’únic que perdurava era l’erecció matutina, cosa que no m’ajudava molt. Flipava en

colors.

Vaig vestir-me, tanquí les cortines per no despertar-la, li vaig fer una foto per

preguntar-li al meu germà si sabia qui era, i vaig eixir d’allí sense fer cap soroll. No

volia que ningú sabera que havia estat alli, i segurament aquella xica no

s’enrecordaria.

Se’m passaven mil preguntes pel cap sobre el què havia passat:

M’ho havia fet amb ella?

Almenys tenia garanties que ningú recordaria res. Pareixia que al xalet hi havia hagut

una catàstrofe! El terra estava apegalós i la gent dormia tirada als sofàs, terra i

escales.

Li ho vaig contar al meu germà que també al·lucinava, encara que crec que ell

n’estava orgullós. Li vaig demanar ajuda, però ni ell ni ningú sabia res d’ella. Ningú

excepte Ainara que als dies li va arribar la notícia.

- Fill de puta!!!- llàgrimes i fúria es barrejaven a la seua mirada. Immediatament vaig saber què succeïa- No vas a dir res?...- no m’atrevia. Em va pegar una galtà- …Que et donen per cul!!!- em cridava molt a prop de la cara mentres seguia pegant-me sense cap efecte.

- Para, para!!!- jo em protegia.

- No vull a tornar a vore’t la puta cara cabró, vés-te’n amb la truja que et vas tirar!!!- No feia cas a res del que li deia. Va donar per finalitzada la discusió i començà a allunyar-se’n.

- Me la vaig tirar?- pot ser ella tenia la resposta que buscava- Ni tan sols sé qui era!!!- vaig dir cridant perquè ella ja estava lluny.

Aquella nit no vaig plorar per ella, sinó que la vaig passar mirant la foto d’aquella xica.

Qui era? M’havia fotut molt.

Els dimarts ens tocava entrenament físic, no hi havia cosa pitjor en el món, i suavem

tant que el sól relliscava, però reíem molt amb el míster. Quan tocava entrenament

físic pareixia un comandant.

Mentes no baixares el ritme no hi havia cap problema, però si era al contrari no

tardaves menys d’un segón a tindre’l cridant-te a l’orella

- Corre corre! Salta, roda!- se li unflava la vena- corre corre! Més intens!!!- pareixia un gos rabiós.

Per fí vam acabar l’entrenament. Les cames ens flaquejaven a tots, i l’unic motiu que

teníem per a moure’ns era el d’entrar a la dutxa.

Van començar a eixir de la dutxa, però jo m’estimava més seguir baix de l’aigua

calenta, així que al final només es quedarem Natxo, un suplent de l’equip, i jo.

Ell s’ensabonava el cos i jo vaig deixar que l’aigua corregura pel meu cap. Vaig obrir

els ulls i em fixí que Naxo m’estava mirant les parts. Estava empalmat!!!

Semblava petrificat, mirada congelada, boca oberta, i quan vaig fer el gest de voler dir

alguna cosa va sortir corrent. Es va posar els pantalons i sense eixugar-se i a

trompicons es va esfumar.

Pareixia que no li feien falta explicacions…quin mal!

Aquella nit vaig pensar molt, ja no en la situació viscuda, sinó en quins collons em

passava a mi. Allò era una confusió màxima.

No va tardar molt que tothom ho sabera. Alguns es reien de mi, però la majoria em

fugien la mirada, sobretot els xics.

En canvi quan em creuava amb Ainara jo era el que li la fugia. Podia sentir com em

clavava els ulls. Què se li passaria pel cap quan pensava en mi?

El pitjor era quan després de la classe d’E.F. entrava al vestidor. Tots em fugien i

s’apartaven de mi. Inclús alguns apartaven la seua motxilla de la meua, pareixia que

tinguera la pesta negra. Un dia després de la classe d’educació física com era costum

em vaig quedar sol al vestidor. Tenia totes les dutxes per a mi, però al eixir em vaig

adonar de que no estava sol. Vaig eixampar a Leroy intentant furtarme la roba de la

meua taquilla

- De què vas panoli?!! Estic fart de tu!- El vaig agafar de la camiseta.

- Aparta’m el teu piu maricó!- Em va espentar tan frot que em va estampar contra la paret. Aleshores li vaig pegar una punyada en la cara, però no va fer res.

- Mira, eres una persona molt trista, i segur que el que em fas a mi només són les repercusions que algú et tracte mal. Axí que, quin és el teu problema? Què vols de mi?!!- Tenia una mirada rara, no sabia què pretenia quan de sobte em va besar els llavis. Què volia dir aixó?

Pot ser era el bes de la mort?

- T’estime…-va murmurar-me a l’orella. Estava en sock, de pedra, congelat. O tal vegada el temps es va detindre en el moment més incomode i estrany de la meua vida?

- Qué? No em vacil·les, vols!? Organitza la teua vida!- i vaig eixir corrent. Leroy era homosexual!

Vaig decidir contar-li-ho al meu germà, que feia esfoços per creure-ho.

Seguia la rutina de sempre que poc a poc feia els dies un poc més grisos. L’única

novetat és que la gent va decidir no marginar-me més. I per descomptat també estava

Leroy, que ara em perseguia volent parlar amb mi. Un dia em va atrapar on ja era la

nostra sala particular de reunions, el vestidor.

- Deixa’m, vols?…

- Vull parlar el que va passar.- ara veia a Leroy amb una personalitat totalment diferent, però no canviava res- M’agrades, i sé que jo a tu també- se li anava o què passa?

- Que?!! No tens ni idea inútil!- de sobte em bollia la sang- Tu eres el que fins fa res m’humiliava públicament acusantme de maricó!

- Pero jo sé que ho eres!

- Això ho hauré de dir jo! Però saps què? Que volgueres amagar la teua homosexualitat no justifica el que fins fa res em feies, i només per això et mereixes el pitjor! Entens?!!- I el vaig apartar del meu camí.

Jo no vaig imaginar les conseqüències que aquella disputa tindrien en el futur.

Sempre havia vist a Leroy com al típic que passa de tot, que no l’importa ningú. Que

era un egoísta que en algún moment de la seua vida va perdre la seua part d’honrat o

d’alma noble. Al dia següent em vaig adonar de que això no era així, doncs Leroy es

va suicidar aquella mateixa vesprada tallant-se les venes.

Jo no podia evitar, per més que ho intentava, no culpar-me d’aquella mort que pesava

en la meua esquena, però si tenia la culpa.

Molts alumnes van acudir al seu soterrat, jo entre ells. Durant la ceremònia només

podia recordar el reflex del moment en el qual Leroy em va besar, i m’adoní que sí em

va agradar aquell bes.

En el passeig de tornada cap a casa, Ainara, que també va voler anar al soterrat,

parlava amb mi. Em dia que em trobava a faltar. Que volia tornar amb mi.

- Com? Tu saps sobradament que tinc molts dubtes en aquest tema

- No m’importa. T’estime...- devia estar molt enamorada, o tal volta el fet de la mort de Leroy li feia actuar així? Tenia por que jo també morira?

- Saps el que m’estàs dient?- la lleu brisa li menejava els cabells, i de tant en tant un núvol xicotet i fugaç amagava el sol matiner que lluia amb força aquell dia, permitent-me vore el seu bell rostre.