El temps passa però els records segueixen vius

Sabadell, 27 de setembre del 2013 - Sabadell 27 de setembre de 2014

Era l’any 1939, teníeu 17 anys. I tots dos per camins diferents vau anar a França. Tu pare als camps de l’exili i la mare a la Bretanya.El destí va voler que us trobéssiu al País Basc. Va ser com acostumen a ser les coses, per casualitat. Passejàveu per l’Arenal, cadascú amb el seu grup d’amics. Us vau aturar i vau començar a parlar. A partir d’aquell moment les trobades van ser més freqüents.Una vegada acabat el servei militar vas retornar a Sabadell. Una malaltia no et va fer possible respondre a les cartes que rebies. Però ... aquella noia tenia molta empenta i va decidir deixar el seu Bilbao natal i buscar feina a Barcelona per estar més a prop teu. La jugada li va sortir bé. Poc temps després us casaveu a l’esglesia de la Creu Alta. I després de 4 anys, que ja es dir per aquella època, vaig nèixer un 27 de novembre.

La meva infantessa es va desenvolupar entre Euskadi i Catalunya.

Quan jo estava a Bilbao, vosaltres aprofitàveu per construir la nostra casa.

Al tornar tot eren novetats i compartíem amb il·lusió la feina feta.

Vaig créixer i vaig acabar els meus estudis a la Universitat.

Després vaig començar a treballar a l’escola.

Una nova etapa s’iniciava, però sempre em estat tots junts.

Y ens vam fer grans tots plegats.

I la vida us va somriure i vosaltres vau somriure a la vida.

I vam trobar en el nostre camí persones importants que ens van mostrar la seva estimació en tot moment. I a les que tu també estimaves i valoraves per les seves actituds.

Persones que sempre han estat al nostre costat fins al final.

Sens dubte, Asun, alguna de molt especial.

Va ser l’estiu del 2011 i ens va tocar un gran premi.El 17 de juliol va arribar a casa una noieta de 23 anys. -Molt jove la veig, vas dir, no sé si podrà fer front a la nostra situació.-Li hem de donar una oportunitat, et vaig respondre. Tots hem estat joves i hem necessitat de la confiança dels altres.Mai més et vaig sentir fer cap comentari. Tot el contrari.

La Heidy es va convertir en la neta que t’hagués agradat tenir.La vostra complicitat era d’allò més i la vostra estimació va ser tant gran...

Mai el bon humor i les ganes d’estimar es van allunyar de nosaltres. Les teves bromes, sempre ben pensades estaven a l’ordre del dia.

Un bon llibre sempre era motiu d’alegria i la lectura estava present sempre. Ens ha quedat molt buit aquell racó.

16 de febrer de 2013

Em vas ensenyar tant. A aprendre les primeres lletres, a reconèixer els estels, quan caminàvem agafats de la mà. A respectar la natura a estimar als quins estaven a prop. A ironitzar de la vida i a fer ús del sentit de l’humor.També a lluitar per la llibertat i els drets humans.Vas ser el meu primer mestre d’ Història, de la història de la vida; de la nostra vida que hem compartit.

T’estimo pare