Hàbits d’esport a la província de BarcelonaHàbits d’esport a la província de Barcelona...

Col·lecció_Documents de Treball

Sèrie_Esports 2Sèrie_Esports 2

La Diputació de Barcelona és una institució de govern local que treballa conjuntament amb els ajuntaments per impulsar el progrés i el benestar de la ciutadania.

La col·lecció Documents de Treball facilita als agents del món local documentació actualitzada per contribuir a millorar la gestió de les polítiques públiques locals.

Aquest informe ofereix una visió àmplia i clara de la realitat de la ciutadania de la província pel que fa les activitats esportives. Ens aporta diferents paràmetres bàsics, com ara l’índex de pràctica esportiva, la freqüència, el tipus i les activitats més practicades per persones majors de 16 anys; però també es presta atenció al col·lectiu no practicant. A més, s’hi identi�quen i descriuen els models majoritaris de comportament en relació amb la pràctica �sicoesportiva i amb els condicionants de gènere, cicle vital i posició social i territorial.

L’estudi s’emmarca en la sèrie d’explotacions monogrà�ques que l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona realitza de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, amb la coordinació de l’Observatori Territorial de la Direcció d’Estudis i Prospectiva. Aquesta monogra�a ha estat impulsada per l’Àrea d’Esports.

2

Hàb

its

d’e

spo

rt a

la p

roví

ncia

de

Bar

celo

na

Hàbits d’esport a la província de Barcelona

Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya2006

Àrea d’EsportsComte d’Urgell, 187Edifici del Rellotge, 1r. pis08036 BarcelonaTel. 934 022 464 · Fax 934 022 486www.diba.cat/esports

Àrea de PresidènciaDirecció d’Estudis i ProspectivaObservatori TerritorialRambla de Catalunya, 126, 7è.08008 BarcelonaTel. 934 022 256 · Fax 934 049 146www.diba.cat/territori

ISBN 978-84-9803-359-5

9 7 8 8 4 9 8 0 3 3 5 9 5

Habits esport prov BCN.qxp 29/10/09 10:39 Página 1

Hàbits d’esporta la provínciade Barcelona

Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya

2006


Hàbits d’esporta la provínciade Barcelona

Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya

2006


Sèrie_Esports, 2


© de l’edició: Diputació de Barcelona

Novembre, 2009

Producció: Direcció de Comunicació

de la Diputació de Barcelona

Composició: Fotoletra, S.A.

Impressió: AG Elkar, Sociedad Cooperativa

ISBN: 978-84-9803-541-4Dipòsit legal: Bi. 2921-2009

Aquest estudi forma part de la sèrie d’estudis monogràfics derivats de l’Enquesta

de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya (ECVHPC), impulsats

per la Diputació de Barcelona.

Direcció d’aquest número: Àrea d’Esports

Coordinació de les publicacions derivades de l’ECVHPC: Direcció d’Estudis

i Prospectiva. Observatori Territorial

L’informe ha estat realitzat per un equip d’investigadors de l’Institut d’Estudis Regionals

i Metropolitans de Barcelona:

Jaume Clapés, Sergio Porcel i Marta Fernández Investigació

Carme Ferrer i Alícia Sánchez Estadística


| 7

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

La pràctica esportiva a la província de Barcelona. Quantificació i evolució temporal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

El volum de població que practica esport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

El nombre d’esports practicats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

Esport practicat més assíduament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

Freqüència de la pràctica esportiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

Les finalitats socials de l’esport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

L’esport com a activitat de lleure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

L’esport com a activitat terapèutica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25

Síntesi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

La pràctica esportiva derivada de les dimensions socials: diversitat i periodicitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

Condició física . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

Posicionament social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

Disponibilitat de temps lliure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

Altres aspectes socials associats a la pràctica esportiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

Síntesi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

Caracterització social dels esports més practicats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

Cicle vital, gènere i els tipus d’esport més practicats: entre la condició física

i les implicacions socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

El tipus d’esport practicat i l’estatus social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

Altres factors socials relacionats amb el tipus d’esport practicat . . . . . . . . . . . . . . . 59

Síntesi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

Índex


Motius per no practicar esport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

Els principals motius de l’absentisme en la pràctica esportiva . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

Els principals motius de l’absentisme esportiu segons el sexe, l’edat i el lloc

de naixement . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

Els principals motius de l’absentisme esportiu segons la posició social:

nivell d’estudis i categoria professional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

L’absentisme de la pràctica esportiva i el temps disponible . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

Síntesi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

Annex estadístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

Annex metodològic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93

Referències bibliogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Nota final . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109

8 | Hàbits d’esport a la província de Barcelona


Presentació

L’esport és avui en dia un fenomen que transcendeix l’àmbit estrictament competitiu. L’es-

port, més enllà dels beneficis físics i psíquics que aporta a qui el practica, comporta tam-

bé innegables beneficis socials. Plenament conscients d’aquests beneficis, els ajuntaments

democràtics han estat els grans impulsors de l’esport, i més concretament de l’esport de

caràcter social: un esport amb capacitat de millorar la salut, afavorir la integració i educar

gràcies als seus propis valors, un esport adreçat també a l’ocupació activa i positiva del

temps de lleure de la ciutadania.

L’Àrea d’Esports de la Diputació de Barcelona ofereix cooperació esportiva als ens locals,

i contribueix a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes de la pro-

víncia mitjançant l’impuls de la pràctica fisicoesportiva. Aquesta cooperació s’ofereix tant

des de l’àmbit de les activitats, com dels equipaments esportius necessaris per desen-

volupar aquestes activitats, i també col·laborant en la innovació dels serveis esportius

municipals mitjançant treballs de recerca específicament adreçats als diferents agents que

conformen el sistema esportiu local.

Dins aquesta darrera línia de col·laboració, s’inclou el present estudi, impulsat per l’Àrea d’Es-

ports de la Diputació de Barcelona en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Regionals i Me-

tropolitans de Barcelona; el treball s’ha realitzat a partir de l’anàlisi de l’Enquesta de condi-

cions de vida i hàbits de la població de Catalunya 2006, i es refereix a la població major de

16 anys. Aquest treball forma part de la sèrie d’explotacions monogràfiques de diferents

àmbits del món local encarregades per la Diputació de Barcelona a l’esmentat Institut.

L’estudi es presenta com una eina de suport a l’anàlisi i diagnòstic de diferents aspectes

relacionats amb la pràctica fisicoesportiva, com, per exemple, l’índex de pràctica espor-

tiva, la caracterització dels practicants i dels no practicants, la determinació de la freqüèn-

cia i el tipus de pràctica, els factors socials que la condicionen i la distribució d’aquesta

pràctica en el territori.

Creiem que es tracta d’una eina força útil i adient per avaluar la pràctica esportiva dels ciu-

tadans i de les ciutadanes de la província de Barcelona, amb gran potencialitat també per

contribuir a la planificació de l’esport local, així com al disseny de polítiques transversals amb

altres àmbits, molt especialment benestar social, educació, salut i urbanisme. És, en defi-

nitiva, una aportació adreçada a la millora de la qualitat dels serveis esportius locals, els quals,

al seu torn, treballen per contribuir a la millora de la qualitat de vida de la ciutadania mit-

jançant la progressiva incorporació de la pràctica esportiva com un hàbit saludable.

Josep Monràs i GalindoPresident delegat de l’Àrea d’Esports

| 9


Introducció

Plantejament de l’informe

En el si de les societats modernes se susciten una sèrie de preocupacions que van més

enllà de cobrir les necessitats bàsiques. Entre aquestes preocupacions hi ha les relacio-

nades amb la salut i la qualitat de vida i les relacionades amb l’ocupació del temps d’oci.

L’activitat esportiva reuneix les característiques objectives necessàries per respondre a

aquestes necessitats. Per això totes les administracions públiques compten, entre els seus

objectius, el facilitar i promoure la pràctica esportiva dels ciutadans a qui representen,

tasques per les quals es fa necessari aprofundir en el coneixement de la realitat socio-

esportiva.

L’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya 2006 (ECVHPC

2006), per les seves característiques metodològiques i l’extensa informació que recull sobre

diversos àmbits de la vida quotidiana de la població, permet analitzar la dimensió social

del fenomen de la pràctica esportiva. És per aquest motiu que la Diputació de Barcelona,

per mitjà de la seva àrea d’Esports, ha encarregat el present estudi a l’Institut d’Estudis

Regionals i Metropolitans de Barcelona.

Així, d’acord amb les dades proporcionades per l’ECVHPC 2006 per a la província de Bar-

celona, l’estudi s’ha plantejat amb quatre objectius concrets. El primer és identificar i quan-

tificar demogràficament i socialment els col·lectius que practiquen esport, i els que no ho

fan. El segon, delimitar els principals factors socials que condicionen la pràctica esporti-

va, l’assiduïtat de la pràctica i el tipus d’esport més practicat. El tercer, analitzar els motius

al·legats per les persones que no practiquen esport per tal de conèixer millor la naturale-

sa de l’absentisme esportiu. I el quart, observar com varia la pràctica esportiva al llarg del

territori.

Tota la informació relativa a aquests objectius s’estructura a l’informe en quatre capítols i

a l’annex de taules. En el primer capítol es realitza una quantificació del nombre de prac-

ticants i es tracen els perfils de la població que practica esport segons el sexe, l’edat i el

lloc de naixement. Val a dir que en aquest capítol l’atenció es focalitza a descriure la pobla-

ció que practica esport a la província de Barcelona, per això les variables relatives a l’es-

port hi són tractades com a variables independents. El segon i tercer capítols aborden com

la pràctica esportiva varia en funció de diversos factors socials. En el segon, es tracten les

taxes de pràctica esportiva, així com la periodicitat i la diversitat de la pràctica, mentre que

en el tercer, l’anàlisi se centra en la manera com diferents aspectes socials incideixen en

el tipus d’esport que finalment practica la població. En el quart capítol s’aborda l’absen-

tisme esportiu a partir de l’anàlisi dels motius pels quals no es practica esport i les seves

| 11


associacions amb el sexe, l’edat, el posicionament social, etc. Per últim, val a dir que un

cop realitzada una primera anàlisi territorial de la pràctica esportiva, així com la percepció

de les infraestructures, s’ha observat que la seva variabilitat resultava poc rellevant per

incloure-la a l’informe. És per això que s’ha decidit situar les dades estadístiques relatives

a aquesta anàlisi a l’annex estadístic per a que de totes maneres estiguin a l’abast dels

que hi estiguin interessats.

Què s’entén per esport?

A l’hora de mesurar la pràctica d’esport a l’ECVHPC 2006 es va partir de la base que,

actualment, el fet de practicar esport inclou alguna cosa més que la simple realització d’u-

na sèrie d’activitats reglades i/o objectivables com a tals. Aquesta idea es reflecteix a la

mateixa definició que estableix la Carta Europea de l’Esport (Consell d’Europa, 1992):

S’entén per esport tota mena d’activitats que, mitjançant una participació organitzada o

no, tinguin per finalitat l’expressió i la millora de la condició física i psíquica, el desenvolu-

pament de les relacions socials i l’obtenció de resultats esportius en competicions de tots

els nivells.

En aquest sentit, en l’ECVHPC 2006 es va deixar a discreció de la persona entrevistada la

decisió de si practica o no esport, segons el que ella consideri com a esport. I és per aquest

motiu que en aquest informe s’utilitza el terme esport en sentit ampli, tot englobant totes

les activitats que tinguin com a objectiu la millora de la condició física de les persones.

Així, en l’ECVHPC 2006, de la resposta espontània a la pregunta «Practica algun esport

de manera habitual?» es desprèn una taxa de pràctica esportiva del 44,3% per a la pro-

víncia de Barcelona i del 44,6% per al total de Catalunya. Aquests resultats són semblants

als que recull l’Enquesta d’Hàbits Esportius realitzada l’any 2007 per l’Oficina d’Avaluació

de Serveis i Qualitat i l’Àrea d’Esports de la Diputació de Barcelona, al voltant del 47%,

així com de l’Enquesta sobre la pràctica d’activitats fisicoesportives de la Generalitat de

Catalunya (Secretaria General de l’Esport, 2004), que és del 44,5%. Per altra banda, la

Encuesta de Hàbitos Deportivos de los Españoles (2005) realitzada pel Centro de Inves-

tigaciones Sociológicas, amb la metodologia del projecte COMPASS, harmonitzada a nivell

de tota Europa (COMPASS, 2000), ofereix unes taxes de pràctica esportiva del 43% per

a Catalunya1 i del 37% per al conjunt d’Espanya.

Aspectes metodològics

Aquest informe s’ha realitzat a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits

de la població de Catalunya, 2006, de la qual s’ha fet servir la submostra per la província

de Barcelona. Aquesta submostra consta de 7.776 individus representatius del conjunt

de la població de la província de més de 16 anys i assumeix un error mostral de ±1,1%,

en el supòsit de màxima indeterminació (P=Q=50) i per a un nivell de confiança del 95,5%.


1. L’Observatori Català de l’Esport ha realitzat una explotació de les dades d’aquesta enquesta per a Cata-

lunya (Puig, Vilanova, Moya i Inglés, 2008)


Per altra banda, també cal fer avinent que en l’enquesta de la regió de Barcelona 2000

la metodologia emprada en la recollida d’informació relativa a la pràctica d’esport va ser

més restrictiva, tot obtenint una taxa de pràctica esportiva per a la província de Barcelo-

na del 28%.2 Per aquest motiu no és possible realitzar la comparació directe dels resul-

tats d’aquesta variable entre les dues darreres edicions de l’Enquesta.

No obstant això, a fi de poder fer comparables aquests resultats, i d’aquesta manera poder

analitzar l’evolució temporal de la pràctica esportiva entre 2000 i 2006, totes dues varia-

bles s’han de sotmetre a una sèrie de tractaments de filtratge3 a través dels quals s’acon-

segueix aïllar la informació no comparable. D’aquesta manera la nova taxa de pràctica

esportiva se situa en el 32,7% el 2006 i en el 27,5% el 2000. Malgrat tot, aquest tracta-

ment introdueix alguns biaixos a la mostra que, en funció del tipus d’anàlisi que es desen-

volupi, fa desaconsellable la seva aplicació.

Introducció | 13

2. Contràriament a l’edició de 2006, en les edicions anteriors els enquestadors no tenien instruccions con-

cretes en el sentit de recollir l’activitat caminar com a esport. Així, l’any 2000 el percentatge de practicants

d’esport que realitza caminar és el 2,2% a la província de Barcelona, mentre que en l’edició de 2006 és del

27,5%.

3. Aquests tractaments han consistit a considerar com a no practicants totes les persones que havien con-

testat caminar com a esport practicat més assíduament i havien contestat que practicaven un sol esport.


La pràctica esportiva a la província deBarcelona. Quantificació i evolució temporal

Els indicadors més rellevants per a les administracions que gestionen la pràctica

esportiva –tant pel que fa al disseny d’estratègies per incentivar-la com a la planifica-

ció d’infraestructures i serveis relacionats amb aquesta pràctica– són el volum de per-

sones que practiquen esport, la freqüència amb què ho fan i el tipus d’esports més

practicats.

L’objectiu del present capítol és aportar informació sobre aquestes qüestions. En primer

lloc, es realitza una quantificació del nombre de practicants i es descriu el seu perfil segons

el sexe, l’edat i el lloc de naixement, així com l’evolució de la pràctica esportiva en el darrer

quinquenni. En segon lloc, s’aborda la varietat d’esports que practica la població, estudiant,

a més, quin pes té cada esport en el total de la pràctica esportiva, així com els perfils majo-

ritaris dels practicants de cada esport. Per últim, el capítol conté una aproximació als motius

que indueixen a la pràctica esportiva. Les anàlisis realitzades revelen l’existència de dos

models de pràctica clarament diferenciats: la pràctica esportiva com a lleure i la relacio-

nada amb la salut.

El volum de població que practica esport

A la província de Barcelona practiquen esport de manera habitual4 uns dos milions de per-

sones majors de 16 anys, que representen el 44,3% de la població d’aquesta edat. Una

mica més de la meitat, el 55,5%, són homes i el 44,5% són dones. Pel que fa als dos milions

i mig de persones que no practiquen esport de manera habitual, s’ha comprovat que són,

majoritàriament, dones, el 57,9%, enfront del 42,1% que són homes.

Gairebé la meitat de les persones que practiquen esport es troben entre els 35 i els 64

anys d’edat (49,2%); més d’un terç, el 35,1%, són joves (entre 16 i 34 anys), i el restant

15,7% són persones de 65 anys o més. Entre les persones que no practiquen esport les

persones adultes continuen sent majoritàries (47,3%), mentre que la gent gran represen-

ta el 24,0% i els joves el 28,6%.

Si s’atén a la distribució de les persones que practiquen esport segons el lloc de naixe-

ment, es pot apreciar que més de dos terços, el 65,5%, són nascuts a Catalunya i que

una quarta part són nascuts a la resta d’Espanya, mentre que només el 8,6% són nas-

cuts a fora d’Espanya. D’altra banda, sis de cada deu persones que no practiquen esport

| 15

4. L’ECVHPC deixa a la lliure consideració de l’entrevistat el que s’entén per habitual. La finalitat és recollir la

pràctica esportiva percebuda com a hàbit per part de la població. Per al 95% del casos, «habitual» equival a

un cop per setmana, com a mínim. Vegeu la taula 17.


són nascudes a Catalunya (58,8%); tres de cada deu (29,9%) a la resta d’Espanya; i un

de cada deu (11,1%) a fora d’Espanya.

En general, la població que practica esport de manera habitual segueix pràcticament la

mateixa distribució per sexe i edat que la població general, la qual cosa indica la transver-

salitat de l’esport com a pràctica social, present de manera similar en els diversos col·lec-

tius en què s’estructura la societat a nivell sociodemogràfic. Tanmateix, cal esmentar el

predomini dels homes i, en major proporció, dels joves i dels nascuts a Catalunya.

A la taula 2 es presenten les dades sobre l’evolució temporal 2000-2006 de la pràcti-

ca esportiva. A la vista de les dades, tot i que s’han de considerar amb certa cura,5 es

pot afirmar que la pràctica esportiva a la província de Barcelona ha augmentat 5,2 punts

entre 2000 i 2006, la qual cosa suposa un increment percentual del 18,9% en el darrer

quinquenni.


Taula 1. Sexe, edat i lloc de naixement segons la pràctica d’algun esport de manerahabitual. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Pràctica No pràctica Total

Sexe

Homes 55,5 42,1 48,0

Dones 44,5 57,9 52,0

Total 100,0 100,0 100,0

Edat

16-34 anys 35,1 28,6 31,5

35-64 anys 49,2 47,3 48,2

65 anys i més 15,7 24,0 20,3

Total 100,0 100,0 100,0

Lloc de naixement

Catalunya 65,5 58,9 61,8

Resta d’Espanya 26,0 29,9 28,2

Fora d’Espanya 8,5 11,1 10,0

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.444) (4.332) (7.776)

N poblacional (milers de persones) (2.004) (2.521) (4.524)

Font: Idescat i IERMB. Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.

5. Com ja s’ha esmentat a la introducció de l’informe, per poder fer aquesta comparació en les dues darre-

res edicions de l’ECVHP les persones que havien respost caminar com a esport practicat més assíduament

i havien contestat que practicaven un sol esport s’han considerat com a no practicants. En aquest sentit a

aquestes dades només se’ls pot atorgar un valor relatiu, constitueixen una aproximació.


El nombre d’esports practicats

Pel que fa a la varietat de la pràctica esportiva, mesurada en nombre d’esports practicats

(taula 3), la gran majoria dels dos milions de practicants realitzen un sol esport de mane-

ra habitual (prop d’un milió i mig de persones). Unes 400.000 persones practiquen dos

esports, i unes 150.000 practiquen tres esports o més.

Els col·lectius que, segons el que s’ha assenyalat anteriorment, tenen més presència en

la pràctica esportiva són també els que la diversifiquen més. A més, a mesura que s’in-

La pràctica esportiva a la província de Barcelona. Quantificació i evolució temporal | 17

Taula 3. Sexe, edat i lloc de naixement segons el nombre d’esports practicats de manerahabitual. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Un Dos Més de dos Total

Sexe

Homes 52,7 61,1 66,7 55,5

Dones 47,3 38,9 33,3 44,5

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

Edat

16-34 anys 31,4 42,8 49,5 35,0

35-64 anys 49,7 48,2 47,2 49,2

65 anys i més 19,0 8,9 3,3 15,8

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

Lloc de naixement

Catalunya 61,9 72,4 81,8 65,5

Resta d’Espanya 29,4 19,8 10,4 26,0

Fora d’Espanya 8,7 7,8 7,8 8,5

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.490) (700) (254) (3.444)

N poblacional (milers de persones) (1.449) (407) (148) (2.004)


Taula 2. Pràctica d’algun esport de manera habitual.* Província de Barcelona. Població de 18 anys i més. Evolució 2000-2006

Increment

2000 2006 percentual

Pràctica 27,5 32,7 18,9

No pràctica 72,5 67,3 –7,2

Total 100,0 100,0

n mostral (6.250) (7.669)

* Sense la resposta caminar en cap de les dues edicions de l’ECVHPC.

Font: Idescat i IERMB. Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població

de Catalunya, 2000-2006.


crementa el nombre d’esports practicats, més clara resulta aquesta tendència. Així, els

homes, que practiquen esport de manera més habitual que les dones, constitueixen el

61,1% de la població que practica dos esports i el 66,7% dels qui en practiquen més de

dos, percentatges també superiors als de la població femenina.

Especialment rellevant és la incidència del factor edat en relació amb el nombre d’esports

practicats, efecte que també es detectava en la simple pràctica esportiva. Cal esmentar

la presència de les persones joves (de 16 a 24 anys) entre els qui practiquen més d’un

esport: aporten el 42,8% dels qui en practiquen dos i la meitat (49,5%) dels qui en prac-

tiquen més de dos. Per altra banda, les persones majors de 65 anys són el 8,9% dels que

en practiquen dos i tan sols el 3,3% dels que en practiquen més de dos.

D’altra banda, les persones nascudes a Catalunya, amb una mitjana d’edat força més bai-

xa que les nascudes fora,6 conforma el gruix principal dels qui practiquen esport amb més

varietat. Representen el 72,4% dels qui practiquen dos esports, fins a arribar al 81,8% dels

qui en practiquen més de dos.

Esport practicat més assíduament

Tan important com conèixer el nombre de persones que fan esport és saber quin tipus

d’esport realitzen i les diferències que es donen en la composició social dels practicants

de cada tipus d’esport. A continuació es presenten les dades sobre el pes que té cada

esport en el conjunt de la pràctica esportiva, així com la tipologia segons sexe, edat i lloc

de naixement dels practicants de cada esport en concret.

A la taula 4 es pot constatar que l’esport practicat per més persones a la província de Bar-

celona és caminar, amb més de 500.000 persones majors de 16 anys que ho fan. En segon

lloc es troba la gimnàstica/aeròbic, practicat per més de 300.000 persones, i en tercer lloc

es troba la natació,7 amb unes 275.000. El ciclisme/bicicleta tot terreny (BTT)8 i el futbol

també apleguen en la seva pràctica més de 100.000 persones; dels altres esports no n’hi

ha cap que superi aquest llindar.

A la mateixa taula també es descomponen els practicants de cada esport segons el sexe.

En una primera llambregada es pot copsar que hi ha esports practicats majoritàriament

per homes i d’altres per dones. L’única excepció, l’únic esport que es podria conside-

rar transversal en relació amb el sexe és l’esport més practicat, caminar. Les persones

que el practiquen estan repartides gairebé igualitàriament en ambdós sexes, tot i que

la presència femenina és lleugerament superior: el 53,8% són dones i el 46,2% són

homes.

Abans de presentar la classificació dels esports segons el grau de masculinització o de

feminització, cal destacar que en els esports masculinitzats les diferències en les propor-


6. Segons dades de l’ECVHPC 2006, la mitjana d’edat de les persones residents a la província de Barcelo-

na nascudes a Catalunya és de 42,94 anys i les nascudes fora de Catalunya de 53,40 anys (59,04 anys les

nascudes a la resta d’Espanya i 37,42 anys les nascudes fora d’Espanya).

7. Inclou tant la natació pròpiament dita com altres activitats de tipus físicoesportiu realitzades dins de l’aigua.

8. Inclou qualsevol activitat físicoesportiva realitzada sobre una bicicleta, excepte les de tipus estàtic.


cions dels dos sexes són força més elevades que en els esports feminitzats, amb l’excep-

ció del ioga/tai-txi.

Així, amb percentatges que superen el 80% de practicants masculins hi ha el futbol i el

futbol sala; amb percentatges superiors al 70%, el ciclisme/BTT, fúting, tennis i bàsquet;

finalment, amb un nivell més moderat de masculinització es troba el muntanyisme, amb

proporcions de practicants masculins superiors al 60%.

Per altra banda, es constata que els esports més relacionats amb la cura del cos i el benes-

tar personal són els practicats majoritàriament per les dones, especialment el ioga/tai-txi,

amb prop del 90% de practicants de sexe femení. També ho són dos dels esports més

practicats en general, la gimnàstica/aeròbic i la natació, amb percentatges d’entre el 60%

i el 65% de dones, respectivament.

A la taula 5 es presenten els esports practicats més assíduament segons l’edat dels prac-

ticants. En aquest cas, també es pot establir una agrupació dels esports segons el perfil

d’edat dels practicants. En primer lloc, es constata que la població adulta (de 35 a 64 anys)

destaca en la pràctica d’un nombre elevat de tipus d’esport, com correspon al major pes

d’aquest grup (la meitat) entre la població que practica esport. Entre aquests esports des-

taquen el ciclisme/BTT, fúting, tennis, ioga/tai-txi i muntanyisme, en què al voltant del 60%

dels practicants són adults.

En canvi, els esports d’equip, amb un elevat component de competició, com el futbol, el fut-

bol sala i el bàsquet són practicats majoritàriament per població jove (16-34 anys). Concre-

tament, més del 80% dels practicants són d’aquest grup d’edat. Un altre esport de pràcti-

ca marcadament juvenil és la gimnàstica/aeròbic amb una proporció superior al 45%.


Taula 4. Sexe segons l’esport practicat més assíduament. Província de Barcelona.Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

N poblacional

(milers de

Homes Dones Total n mostral persones)

Caminar 46,2 53,8 100,0 (947) (551)

Gimnàstica, aeròbic 35,6 64,4 100,0 (579) (337)

Natació 39,0 61,0 100,0 (475) (276)

Ciclisme, BTT 78,7 21,3 100,0 (284) (165)

Futbol 98,6 1,4 100,0 (202) (118)

Fúting, jòguing 73,0 27,0 100,0 (113) (66)

Tennis 72,7 27,3 100,0 (105) (61)

Ioga/tai-txi 11,0 89,0 100,0 (96) (56)

Bàsquet 77,5 22,5 100,0 (85) (49)

Muntanyisme 64,4 35,6 100,0 (78) (46)

Futbol sala 96,8 3,2 100,0 (66) (38)

Altres esports 74,4 25,6 100,0 (412) (240)

Total 55,4 44,6 100,0 (3.443) (2.003)

Nota: percentatges calculats sense la categoria NS/NC.



No hi ha cap esport en què la població gran (més de 65 anys) hi sigui majoritària, però val

la pena esmentar els dos esports en què la seva presència és més visible. Es tracta dels

dos esports que requereixen una menor quantitat d’esforç físic per realitzar-los, com

correspon amb la minva de facultats que es produeix amb l’edat: caminar, amb més d’u-

na tercera part de practicants majors de 65 anys (unes 340.000 persones) i el ioga/tai-txi,

amb una proporció al voltant del 20%.

La taula 6 ofereix les dades dels practicants de cada esport segons el seu origen geogrà-

fic. A excepció de caminar, en què els nascuts a la resta d’Espanya superen els nascuts

a Catalunya, tots els altres esports són practicats majoritàriament per la població autòc-

tona. Aquest fenomen deriva sobretot de qüestions purament demogràfiques, tot i que

alguns esports sí que destaquen per tenir entre els seus practicants proporcions sig-

nificativament elevades de nascuts a Catalunya (més del 80%): tennis, bàsquet i mun-

tanyisme.

La presència de la població nascuda a la resta d’Espanya és especialment rellevant en la

pràctica de caminar, amb una proporció de gairebé la meitat de practicants. A la banda

contrària, destaquen per la baixa presència de persones nascudes a la resta d’Espanya

(menys del 10%) el futbol (i el futbol sala), tennis i bàsquet. La mitjana d’edat d’aquest

col·lectiu, força més elevada que la dels altres dos, afecta aquestes proporcions de mane-

ra decisiva.

D’altra banda, la presència de persones nascudes a fora d’Espanya entre els practicants

dels diversos esports és escassa, com correspon al seu 8,4% del total de practicants. Mal-

grat això, hi ha alguns esports en què aquesta població és més visible, amb percentatges


Taula 5. Edat segons l’esport practicat més assíduament. Província de Barcelona.Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

N poblacional

16-34 35-64 65 anys (milers de

anys anys i més Total n mostral persones)

Caminar 7,0 56,3 36,7 100,0 (947) (551)

Gimnàstica, aeròbic 47,4 43,0 9,6 100,0 (579) (337)

Natació 32,9 53,9 13,2 100,0 (475) (276)

Ciclisme, BTT 32,4 61,6 6,0 100,0 (284) (165)

Futbol 82,0 18,0 0,0 100,0 (202) (118)

Fúting, jòguing 42,7 57,3 0,0 100,0 (113) (66)

Tennis 37,7 59,2 3,2 100,0 (105) (61)

Ioga/tai-txi 11,5 68,5 20,1 100,0 (96) (56)

Bàsquet 80,4 19,6 0,0 100,0 (85) (49)

Muntanyisme 31,8 59,6 8,5 100,0 (78) (46)

Futbol sala 80,9 19,1 0,0 100,0 (66) (38)

Altres esports 49,9 42,7 7,5 100,0 (412) (240)

Total 35,0 49,2 15,8 100,0 (3.443) (2.003)




superiors al 15%; es tracta del futbol (i especialment del futbol sala amb el 25,5%) i del

bàsquet. En aquest cas, la mitjana d’edat d’aquest col·lectiu (força més baixa que la de

la resta) també hi juga un paper rellevant.

Freqüència de la pràctica esportiva

La freqüència setmanal de la pràctica esportiva pot proporcionar una bona mesura de la

intensitat amb què es practica esport per part de la població. Atenent a la taula 7, es pot

observar que un terç de les persones que fan esport (unes 650.000) ho fan força sovint:

més de tres cops per setmana. El més habitual, però, és la pràctica d’un o dos cops per

setmana, que és una pràctica seguida per quatre de cada deu persones que realitzen

esport.

La presència d’homes i de dones en cadascuna de les diferents freqüències de pràctica

setmanal segueix la mateixa proporció que en el total de la pràctica esportiva (amb el 55%

i el 44%, respectivament), amb l’excepció de les persones que practiquen esport menys

d’un cop per setmana, en què els homes hi són majoritaris (70,7%).

En relació amb l’edat, les dades mostren que la població adulta (35-64 anys) és la majo-

ritària en totes les periodicitats de la pràctica esportiva. La població jove té una presència

important fins als que practiquen esport tres cops per setmana (40%), però aquest col·lec-

tiu minva entre els que practiquen esport més de tres cops per setmana (menys del 25%).

En canvi, la presència de persones grans va augmentant conforme augmenta la freqüèn-

cia setmanal de la pràctica esportiva, fins a arribar a representar gairebé el 30% entre les


Taula 6. Lloc de naixement segons l’esport practicat més assíduament. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

N poblacional

Resta (milers de

Catalunya d’Espanya Estranger Total n mostral persones)

Caminar 45,9 48,2 6,0 100,0 (947) (551)

Gimnàstica, aeròbic 71,6 20,1 8,3 100,0 (579) (337)

Natació 64,6 28,0 7,4 100,0 (475) (276)

Ciclisme, BTT 79,8 16,5 3,7 100,0 (284) (165)

Futbol 73,8 4,9 21,3 100,0 (202) (118)

Fúting, jòguing 71,7 14,4 13,9 100,0 (113) (66)

Tennis 84,3 6,5 9,3 100,0 (105) (61)

Ioga/tai-txi 69,5 24,6 5,9 100,0 (96) (56)

Bàsquet 81,6 2,1 16,3 100,0 (85) (49)

Muntanyisme 80,6 15,0 4,4 100,0 (78) (46)

Futbol sala 73,3 1,2 25,5 100,0 (66) (38)

Altres esports 74,4 17,8 7,8 100,0 (412) (240)

Total 65,5 26,0 8,4 100,0 (3.443) (2.003)




persones que practiquen esport més de tres cops per setmana. Aquest fenomen està rela-

cionat amb la major disponibilitat de temps lliure de les persones grans, i amb el tipus d’es-

port que solen practicar: caminar. En l’apartat «Disponibilitat de temps lliure» (pàgina 38).

s’aprofundirà en la relació entre la disponibilitat de temps lliure i la freqüència de pràctica

esportiva.

Respecte a l’origen geogràfic, les persones nascudes a Catalunya són les que estan més

representades a totes les categories de freqüències de pràctica esportiva, per bé que la

seva presència va minvant conforme augmenta la freqüència setmanal de la pràctica

esportiva. Aquest col·lectiu passa de constituir prop del 76% de la població que practi-

ca esport menys d’un cop a la setmana a ser menys del 57% de la població que practica

esport més de tres cops setmanals. La presència de persones nascudes a la resta d’Es-

panya es comporta de manera inversa. Aquest segment de població passa de ser poc

més del 15% entre els que practiquen esport un cop per setmana, a superar el 37% dels

que practiquen esport més de tres cops a la setmana. L’explicació d’aquest fenomen té

a veure amb l’estructura d’edats de cada col·lectiu. Tal com s’ha vist anteriorment, la gent

gran acostuma a practicar esport força més sovint que la resta de la població, i aquest

col·lectiu està format majoritàriament per gent gran.


Taula 7. Sexe, edat i lloc de naixement segons la freqüència setmanal de la pràcticaesportiva. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport.2006

Menys Un o dos Tres Més de

d’un cop cops cops tres cops Total

Sexe

Homes 70,7 53,9 55,5 55,4 55,6

Dones 29,3 46,1 44,5 44,6 44,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

Edat

16-34 anys 39,6 40,6 42,4 23,8 35,2

35-64 anys 55,8 51,1 46,3 47,0 49,1

65 anys i més 4,6 8,3 11,3 29,3 15,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

Lloc de naixement

Catalunya 75,9 70,9 67,6 56,3 65,6

Resta d’Espanya 15,1 19,4 23,2 37,4 25,9

Fora d’Espanya 9,0 9,7 9,2 6,2 8,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (167) (1.441) (624) (1.132) (3.364)

N poblacional (milers de persones) (97) (838) (363) (659) (1.957)




Les finalitats socials de l’esport

El tipus de motivació que porta a la població a realitzar aquesta pràctica és un dels eixos

importants en l’àmbit de la sociologia de l’esport.9 Malgrat que és un aspecte que

l’ECVHPC no cobreix de manera explícita, el present apartat recull una aproximació sobre

aquesta qüestió, elaborada a partir de l’anàlisi de les dades relatives a la pràctica espor-

tiva com a activitat de lleure fora de casa.10 Tot seguit es presenta, per un costat, l’anàli-

si de la pràctica esportiva com a activitat de temps de lleure i, per l’altre, la pràctica per

motius diferents a l’oci. En aquest últim cas, tot indica que el patró motivacional majorita-

ri es troba principalment relacionat amb la salut.

L’esport com a activitat de lleure

Segons la taula 8, unes 900.000 persones majors de 16 anys de la província de Barcelo-

na esmenten la pràctica d’esport en el seu temps de lleure fora de casa. Aquesta propor-

ció suposa menys de la meitat de les persones que afirmen practicar esport de manera

habitual.11 La distribució per sexes de la pràctica d’esport per motiu de lleure és a terços,

dos d’homes i un de dones, una proporció força més desequilibrada que entre les perso-

nes que afirmen practicar esport habitualment.

L’edat també funciona com un factor diferenciador important en aquest sentit, sobretot si

es considera com a referència la població que practica esport habitualment. La població

jove té una presència més gran entre la població que ha esmentat que practica esport com

a activitat de lleure (43%) que entre la que practica esport habitualment (35%). Quant a la

gent gran, succeeix el contrari: la seva presència és menor entre els que practiquen esport

com a activitat de lleure (6%) que entre els que practiquen esport de manera habitual (15%).

Les persones adultes són les que mantenen una presència més equilibrada en els dos tipus

de pràctica esportiva. La proporció que presenten entre la població que practica esport

com a activitat de lleure (49,9%) i la població que practica esport habitualment és molt simi-

lar (49,2%).

Quins esports practiquen principalment les persones que realitzen esport com a activitat

de lleure? Amb les dades de l’ECVHPC no es pot arribar a conèixer aquesta informació,

però García Ferrando, en l’anàlisi de les dades de la Encuesta sobre hábitos deportivos

de los españoles, 2005, conclou que els esports més relacionats amb l’oci i la diversió són

els de pilota (futbol en totes les seves modalitats, bàsquet, handbol, voleibol, etc.) i els de

raqueta (tennis, pàdel, esquaix, etc.); el ciclisme i els esports relacionats amb la natura tam-


9. Aquesta qüestió és tractada per Moscoso i Moyano (2009), per García i Llopis (2006), i per García, Puig i

Lagardera (1998).

10. Aquestes dades es recullen en el bloc de l’ECVHPC dedicat a les activitats de cultura i lleure; concreta-

ment amb la pregunta oberta «Quan surt de casa, a què dedica el seu temps lliure?». La persona entrevista-

da pot esmentar fins a cinc activitats. Els resultats que es presenten a la taula 8 són de les persones que han

contestat «practicar esport» en alguna de les cinc possibilitats. En cap cas, però, aquestes dades es poden

utilitzar per mesurar la pràctica esportiva, ja que en la mateixa enquesta hi ha una pregunta específica amb

aquesta finalitat.

11. Vegeu la taula 1.


bé hi estarien relacionats amb aquest model de pràctica, però en menor mesura (García

i Llopis, 2006).

Per acabar, s’ha de dir que entre l’any 2000 i l’any 2006 es detecta un increment de la

pràctica esportiva com a activitat de lleure, que en termes d’increment percentual signifi-

ca un 17%.


Taula 8 Sexe, edat i lloc de naixement segons pràctica d’esport com a activitat de lleurefora de casa.* Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Pràctica No pràctica Total

Sexe

Homes 64,2 44,0 48,1

Dones 35,8 56,0 51,9

Total 100,0 100,0 100,0

Edat

16-34 anys 43,4 28,6 31,6

35-64 anys 49,9 47,7 48,2

65 anys i més 6,7 23,7 20,2

Total 100,0 100,0 100,0

Lloc de naixement

Catalunya 74,4 58,8 61,9

Resta d’Espanya 17,4 30,8 28,1

Fora d’Espanya 8,2 10,4 9,9

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.552) (6.122) (7.674)

N poblacional (milers de persones) (903) (3.562) (4.465)

* Elaborat a partir de la suma de respostes «practica esport» en qualsevol de les 5 opcions de resposta a la

pregunta «Quan surt de casa, a què dedica el seu temps de lleure?».



Taula 9. Pràctica d’esport com a activitat de lleure fora de casa.Província de Barcelona. Població de 18 anys i més. Evolució 2000-2006

Increment

2000 2006 percentual

Pràctica 17,0 19,8 16,7

No pràctica 83,0 80,2 –3,4

Total 100,0 100,0

n mostral (6.223) (7.568)


Font: Idescat i IERMB. Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de

Catalunya, 2000-2006.


L’esport com a activitat terapèutica

De les dades que s’acaben d’analitzar es desprèn que hi ha un nombre important de per-

sones que practiquen esport però que no ho esmenten entre les activitats de lleure fora

de casa que realitzen. Qui són aquestes persones? I quins són els esports que practiquen?

La resposta a la primera pregunta ja es pot deduir de les mateixes dades que s’han pre-

sentat (taules 1 i 8): aquesta població tendeix a ser més aviat femenina i hi ha forta presèn-

cia de persones de més de 65 anys i de persones nascudes a la resta d’Espanya.

Pel que fa a la segona pregunta, la figura 1 recull les dades sobre els esports que no són

tinguts en compte com a activitats de lleure fora de casa o que, com a mínim, no estan

presents en la consciència de la població com a tals.12 Una primera evidència que es

desprèn d’aquestes dades és que l’activitat física caminar no està interioritzada com a

esport per la majoria de persones que ho fan. De cada nou persones que han esmentat

caminar com a esport practicat més assíduament, només una contesta que practica

esport com a activitat de lleure fora de casa.

A banda de caminar, l’altre esport practicat amb major proporció de persones que no havien

esmentat esport com a activitat de lleure és el ioga/tai-txi. Com s’ha vist a la taula 5, tant

caminar com ioga/tai-txi eren els esports en què la proporció de practicants de més de

65 anys era més elevada.

A la vista d’aquestes dades es pot concloure que dos dels esports practicats amb més

assiduïtat per la població de la província de Barcelona no estan interioritzats com a tals.

Aquests esports són caminar i, en menor mesura, ioga/tai-txi; i n’hi ha uns altres dos en

què es dubta en la seva consideració (natació i gimnàstica aeròbic). Probablement,

aquest fet respongui a la diferent motivació per la pràctica d’aquests esports segons

l’edat dels seus practicants. Les motivacions de les persones grans estan relacionades

amb el benestar físic i la salut; segons David Moscoso aquesta pràctica de les perso-

nes grans està relacionada amb «... l’emergència de valors que emfasitzen la necessitat

de la cura personal i el gaudi del temps lliure per part de la mateixa gent gran i per part dels

metges de família que els orienten en els seus hàbits saludables de vida» (Moscoso i Mo-

yano, 2009).

Així, caminar i ioga/tai-txi, practicats en majors proporcions per persones grans, presen-

ten els diferencials més elevats entre la pràctica d’esport i la realització d’esport en el temps

lliure, ja que la motivació principal per realitzar-los és la salut. La gimnàstica/aeròbic i la

natació, amb proporcions de practicants més equilibrades segons l’edat, també partici-

pen d’aquest fenomen, però en menor mesura. En l’apartat «Condició física» (pàgina 27)

s’aprofundirà en la relació entre pràctica esportiva i salut.


12. Cal fer avinent que les dades d’aquesta figura tenen un valor merament relatiu, ja que són el resultat del

creuament de dues variables amb enunciats ben diferents, situats en diferents contexts dins de l’ECVHP. El

valor de la pregunta «Quan surt de casa, a què dedica el seu temps lliure?» en relació amb el grau d’interio-

rització de cada esport obeeix a l’espontaneïtat de la resposta. És oberta i no està condicionada per cap esment

anterior del terme «esport», ja que la pregunta específica sobre la pràctica esportiva es formula posteriorment.


Síntesi

A la província de Barcelona practiquen esport de manera habitual uns dos milions de per-

sones majors de 16 anys, que representen el 44,3% de la població d’aquesta edat. Una

mica més de la meitat, el 55,5%, són homes i el 44,5% són dones. La meitat d’aquestes

persones es troben entre els 35 i els 64 anys d’edat i dues terceres parts són nascudes

a Catalunya. La comparació amb les dades de l’any 2000 mostra que la pràctica de l’es-

port s’ha incrementat el 18,9% en sis anys.

La gran majoria dels dos milions de practicants realitzen un sol esport (prop d’un milió i

mig de persones). Unes 400.000 persones practiquen dos esports, i unes 150.000 prac-


Figura 1. Esport practicat més assíduament segons esment d’esport com a activitat delleure fora de casa. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algunesport. 2006


0 10 20 30 40 50

No ha esmentat esport com a activitat de lleure

Ha esmentat esport com a activitat de lleure

Caminar

Gimnàstica, aeròbic

Natació

Ciclisme, BTT

Futbol

Fúting, jòguing

Tennis

Ioga/tai-txi

Bàsquet

Muntanyisme

Futbol sala


tiquen tres esports o més. Els homes, les persones joves i els nascuts a Catalunya són

els col·lectius amb una presència més rellevant entre les persones que practiquen una major

varietat d’esports.

L’esport practicat per més persones a la província de Barcelona és caminar, amb més de

500.000 persones majors de 16 anys que ho fan. En segon lloc es troba la gimnàstica/

aeròbic, practicada per més de 300.000, i en tercer lloc la natació, amb unes 275.000. El

ciclisme/mountain bike i el futbol també apleguen en la seva pràctica més de 100.000 per-

sones.

Els esports practicats majoritàriament per homes són: futbol, futbol sala, ciclisme/BTT,

fúting, tennis i bàsquet; i els que ho són majoritàriament per dones, són ioga/tai-txi,

gimnàstica/aeròbic i natació. D’altra banda, alguns esports destaquen per l’elevada con-

centració de població jove entre els seus practicants, com el futbol i el bàsquet.

De la confrontació de les dades sobre l’esport practicat més assíduament amb les de la

pràctica d’esport com a activitat de lleure es pot concloure que hi ha dos tipus de moti-

vacions principals per a la pràctica esportiva. Per un costat els motius relacionats amb l’o-

ci i la diversió amb el perfil de practicant següent: home, d’entre 16 i 34 anys i nascut a

Catalunya, que té com a esports més habituals el futbol, el bàsquet, el ciclisme/mountain

bike i el tennis. I per l’altre costat es troben els motius relacionats amb la salut i el benes-

tar físic, presents especialment entre les dones, els nascuts a la resta d’Espanya i, sobre-

tot, la gent gran; els esports que responen a aquesta motivació són caminar, ioga/tai-txi

i, en menor mesura, gimnàstica/aeròbic i natació.

En relació amb la freqüència de la pràctica, es pot estimar que un terç de les persones

que practiquen esport (unes 650.000) ho fan força sovint, més de tres cops per setma-

na, mentre que la majoria, quatre de cada deu practicants, ho fa un o dos cops per set-

mana.



La pràctica esportiva derivada de lesdimensions socials: diversitat i periodicitat

Per què unes persones practiquen esport i les altres no? Per què unes ho fan més sovint

que les altres? Les respostes a aquestes preguntes poden ajudar a focalitzar les polítiques

adreçades a facilitar i incentivar la pràctica esportiva entre els ciutadans. En aquest sen-

tit, el present capítol intenta copsar la variabilitat de la pràctica esportiva i els aspectes que

intervenen en aquesta variabilitat, així com en la diversitat de la pràctica esportiva i en la

periodicitat amb què es realitza.

El capítol s’estructura en quatre parts. En la primera part s’observa com varia la pràctica

esportiva tenint en compte les diferències de condició física que presenta la població. En

la segona part s’estudia com es relaciona la situació o l’estatus social amb la pràctica espor-

tiva; i en la tercera s’aborda la influència de la disponibilitat de temps lliure també en aquest

sentit. Finalment, en una quarta part es consideren altres aspectes socials que poden con-

dicionar la pràctica esportiva com ara l’origen geogràfic de la població i la situació d’acti-

vitat laboral.

Condició física

L’aproximació a la variabilitat de la pràctica esportiva segons la condició física dels indivi-

dus s’ha realitzat mitjançant el sexe, l’edat i l’estat de salut. Val a dir que en el cas del sexe

i l’edat, més enllà de marcar diferències de condició física entre la població, també incor-

poren una dimensió social, on el gènere i el cicle vital, respectivament, defineixen també

uns hàbits determinats que també expliquen la variabilitat de les pràctiques esportives (Mos-

quera i Puig, 1998).

Taxes de pràctica esportiva

La taxa de pràctica esportiva de la població de 16 anys i més de la província de Barcelo-

na és del 44,3%. Les dades de la taula 10 mostren que aquesta taxa és sensiblement més

elevada entre els homes (51,1%) que entre les dones (38,0%). Segons Núria Puig aques-

ta diferència ve en gran part explicada pels valors i les normes adquirides durant el pro-

cés de socialització. L’esport es troba més associat a valors tradicionalment masculins com

la competició, l’afany per ser el millor, la força, l’èxit, etc. És per això que l’interès per l’es-

port és menor entre les dones, ja que majoritàriament no han estat educades en aquest

sentit (Puig, 1986).

A la mateixa taula es pot apreciar com l’edat de les persones també influeix en la pràcti-

ca esportiva. Les taxes segons l’edat fluctuen del 49,3% de la població jove al 34,4% de

| 29


la població gran, tot passant pel 45,2% de la població adulta. Es tracta d’una variació decrei-

xent, però gens sobtada. Un aspecte prou remarcable és que un terç de la població major

de 65 anys practiqui esport d’una manera regular. En aquest sentit, cal apuntar que pre-

cisament l’adopció de la pràctica esportiva com a hàbit per part d’un grup creixent de pobla-

ció d’edat avançada ha estat un dels canvis més importants que s’han produït en els darrers

anys a Espanya en el context socioesportiu. Un dels aspectes que s’assenyalen com la

clau d’aquest fenomen és l’ampliació de l’oferta de programes esportius específics per

aquest segment poblacional, els quals gaudeixen de força èxit (Mosquera i Puig, 1998).

L’anàlisi per sexe i edat (figura 2) reflecteix que els homes presenten les taxes màximes

de pràctica esportiva entre els 16 i els 34 anys, amb percentatges que se situen al voltant

del 60%. A partir dels 35 anys la taxa de pràctica esportiva masculina s’estabilitza al vol-

tant del 50% fins al tram d’edat que va des dels 65 als 74 anys, per caure al 35,1% entre

els més grans de 75 anys.

Les taxes femenines, en canvi, tenen un comportament força diferent. En les edats més

joves, i fins als 44 anys, els percentatges de dones que practiquen esport es mou al vol-

tant del 40%, amb importants diferencials respecte als homes. Després, entre els 45 i els

64 anys, la pràctica esportiva s’incrementa i entra en els seus valors màxims, per tornar

a baixar entre els 64 i els 74 anys (però al nivell d’abans dels 44 anys), i després cauen

sobtadament en el grup de més grans de 75 anys.

D’aquests resultats es poden distingir tres etapes que es corresponen, a grans trets, amb

els cicles vitals de la població: joventut, adultesa i vellesa. La primera etapa, que comprèn

les edats més joves, es caracteritza per una pràctica esportiva masculina superior a la

femenina. Aquesta superioritat respon als diferents motius que mobilitzen els homes i

les dones a practicar esport. Segons García Ferrando,13 les dones prioritzen els aspec-

tes de l’esport relacionats amb el benestar personal, els motius estètics i els relacionats

amb la salut, mentre que els homes en valoren més el component lúdic i competitiu. A

les edats més joves els elevats nivells de benestar i de salut que presenten les dones fan

que una part d’elles no se senti motivada per a la pràctica esportiva o, almenys, no ho

estan tant com els homes de les mateixes edats. D’altra banda, no es pot obviar que les

dones joves s’emancipen abans que els homes i, per tant, assumeixen responsabilitats


Taula 10. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons sexe i segons edat.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Sexe Edat

Homes Dones 16-34 anys 35-64 anys 65 anys i més Total

Pràctica 51,1 38,0 49,3 45,2 34,3 44,3

No pràctica 48,9 62,0 50,7 54,8 65,7 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.735) (4.042) (2.447) (3.748) (1.581) (7.776)


13. Op. cit.


domèstiques i familiars més d’hora també, amb la manca de temps lliure que això impli-

ca (Diputació de Barcelona, 2009).

La segona etapa, que engloba les edats madures, ve marcada per una dissolució de les

diferències entre sexes en relació amb la pràctica esportiva. Aquesta situació és el resultat

d’una doble dinàmica que es produeix entre els 45 i els 64 anys. D’una banda, la població

masculina d’aquesta edat redueix considerablement la pràctica esportiva en relació amb els

grups d’edat més joves. Una de les causes principals d’aquest fenomen és que una part

important de la població masculina en edats més joves practiquen esports competitius que

requereixen una capacitat física notable, la qual es va perdent amb el pas dels anys.14 D’al-

tra banda, i paral·lelament, la pràctica esportiva femenina augmenta entre els 45 i els 64 anys

degut, sobretot, a la confluència de dos factors. Per un costat, les dones comencen a notar

un cert declivi físic i estètic, la qual cosa activa en molts casos l’interès per la pràctica espor-

tiva. Per l’altre, les dones a aquesta edat tendeixen a tenir més temps per cuidar-se a elles

mateixes després d’haver superat les primeres etapes de maternitat i de cura de fills i tenint

en compte que un volum important d’aquest col·lectiu es troba fora del mercat laboral.15

Finalment, a la tercera etapa, que descriu els hàbits de la gent gran, es tornen a identifi-

car importants diferències entre els dos sexes, sobretot a partit de les edats més avança-

des (75 anys i més). L’explicació d’aquesta nova ampliació de les diferències es deriva de

la diferent mitjana d’edat entre ambdós sexes d’aquest grup, molt superior en les dones

per la seva superior esperança de vida. En aquest sentit, el gruix de població gran feme-

La pràctica esportiva derivada de les dimensions socials: diversitat i periodicitat | 31

Figura 2. Taxes de pràctica d’algun esport de manera habitual segons sexe i edat.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006


0

10

20

30

40

50

60

70

%

DonesHomes

75 i més65-7455-6445-5435-4425-3416-24

14. Vegeu l’apartat «Taxes de pràctica esportiva» (pàgina 37).

15. Segons dades de l’Enquesta de població activa, les taxes d’activitat d’aquest grup d’edat en el primer

trimestre de 2006 a la província de Barcelona eren del 81,8% per als homes i del 52,3% per a les dones.


nina tindria una edat més avançada que la masculina i, per tant, menys possibilitats de

practicar esport.

Un dels indicadors més rellevants de la condició física és l’estat de salut. Per altra banda,

la relació entre pràctica esportiva i salut és un tema tractat a bastament tant per la litera-

tura relacionada amb l’esport com per la relacionada amb la salut. Tot seguit es presen-

ten les dades de la pràctica esportiva en relació amb l’estat de salut percebuda.16

La correlació entre les dues variables és molt elevada, amb taxes de pràctica esportiva

per sobre de la mitjana entre les persones que perceben la seva salut com a bona (47,2%)

o molt bona (53,6%), i taxes progressivament decreixents entre les que la perceben com

a regular (35,2%), dolenta (25,5%) o molt dolenta (22,5%).

El problema que apareix a l’hora de realitzar aquesta anàlisi està relacionat amb el fet que

bona part de la població que practica esport ho fa per motius relacionats amb la salut i la

consegüent relació de dependència bidireccional entre les dues variables que això com-

porta. És a dir, les persones practiquen més esport com millor estat de salut perceben que

tenen, o bé perceben millor estat de salut perquè practiquen esport? Moscoso i Moya-

no (2009) han explorat a fons fins a quin punt l’estat de salut percebuda estava condicio-

nat per la pràctica d’alguna activitat física i han arribat a la conclusió que aquesta relació

de dependència era quatre vegades més elevada entre la gent gran que entre la resta de

la població. Tot seguit, doncs, es veurà com es comporta aquesta relació segons l’edat

(taula 12).

El primer que crida l’atenció de l’observació de la taula és que les taxes de pràctica de

les persones que perceben la seva salut com a bona o molt bona són elevades a totes

les edats: a penes hi ha variació entre el 50,4% de la gent jove, el 48,0% de la gent

adulta i el 46,0% de la gent gran, fet que confirma l’estreta relació entre pràctica

esportiva i bon estat de salut. Analitzant cada grup d’edat es veurà, però, que les moti-


Taula 11. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons valoració de l’estat de salut.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Molt bona Bona Regular Dolenta Molt dolenta Total

Pràctica 53,6 47,2 35,2 25,5 22,5 44,3

No pràctica 46,4 52,8 64,8 74,5 77,5 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.371) (4.260) (1.606) (424) (114) (7.774)



16. Tot i la procedència totalment subjectiva d’aquest indicador, s’ha demostrat la seva validesa. Com diuen

Moscoso i Moyano (2009): «un indicador subjectiu com el de salut autopercebuda es converteix en un dels

indicadors més importants i potents per a l’anàlisi de l’estat de salut, ja que per la seva pròpia naturalesa infor-

ma de la salut d’una determinada persona de manera global, incloent-hi tant aspectes purament físics com

aspectes mentals, psicològics, socials, culturals i altres. En efecte, l’estat de salut percebut es podria definir

com la percepció que els individus tenen sobre la seva pròpia salut, dimensió més global que constitueix un

estat de benestar integral».


vacions i la direcció de la dependència no és ben bé la mateixa en els diferents grups

d’edat.

Entre les persones joves, que majoritàriament perceben la seva salut com a bona o molt

bona (més del 90%), és probable que, com ja s’ha apuntat anteriorment en parlar del dife-

rencial de pràctica entre homes i dones joves, el bon estat de salut sigui una barrera a la

pràctica esportiva. Quan no es té assumida la dimensió lúdica de l’esport, si una perso-

na jove percep que el seu estat de salut és bo, probablement no es plantejarà cuidar-la

mitjançant l’exercici físic o la pràctica esportiva (Moscoso i Moyano, 2009).

En les persones adultes es donen percentatges relativament elevats de pràctica espor-

tiva entre les que consideren el seu estat de salut regular (37,06%) i dolent o molt dolent

(36,9%). Aquesta pràctica està relacionada amb una visió terapèutica de l’esport que té

com a objectiu millorar la seva qualitat de vida. A aquestes edats comencen a aparèixer

una sèrie de malalties cròniques que són susceptibles de ser tractades per mitjà de la

pràctica d’algun esport,17 com la pressió alta, el mal d’esquena, l’artrosi, el colesterol ele-

vat, etc.18

La gent gran, com s’ha vist a l’apartat «Les finalitats socials de l’esport» (pàgina 21), és el

grup d’edat en què pesen més els motius de pràctica esportiva relacionats amb la salut;

a la taula 12 també es pot apreciar com l’estat de salut és, també, una barrera: a aques-

ta edat tan sols el 15,7% dels qui la consideren dolenta o molt dolenta practica esport.

Per altra banda, com apuntaven Moscoso i Moyano, en aquestes edats és quan la per-

cepció de l’estat de salut és més dependent de la pràctica esportiva. Tenint en compte

aquestes premisses es podrien establir dues tipologies de gent gran que practica esport:

les persones que en practiquen per mantenir la seva qualitat de vida en un nivell accep-


Taula 12. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons edat i valoració de l’estat desalut. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

16-34 anys 35-64 anys 65 anys i més

Bona Dolenta Bona Dolenta Bona Dolenta

o molt o molt o molt o molt o molt o molt

bona Regular dolenta bona Regular dolenta bona Regular dolenta

Pràctica 50,4 38,7 25,4 48,0 37,6 36,9 46,0 31,1 15,7

No pràctica 49,6 61,3 74,6 52,0 62,4 63,1 54,0 68,9 84,3

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.231) (201) (15) (2.756) (767) (225) (644) (638) (297)



17. Aquests esports serien majoritàriament caminar, practicat pel 48,8% de la població que considera la seva

salut regular i pel 47,3% dels que la consideren dolenta o molt dolenta; natació, amb percentatges del 15,3%

i del 19,4%; gimnàstica/aeròbic, amb el 9,5% i el 13,8%; i ioga/tai-txi amb el 4,9% i el 8,1%, respectivament.

18. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (2006) la pressió alta afectava el 26,9% de la població de 45

a 64 anys, l’artrosi al 31,3%, el mal d’esquena cervical al 33,7%, el mal d’esquena lumbar al 35,8%, el coles-

terol elevat al 24,6% i la mala circulació al 24,8%. Dades facilitades per l’Idescat.


table, pràctica que redundaria en una percepció de bon o molt bon estat de salut; i per

un altre costat, les persones amb una percepció del seu estat de salut com a regular o

dolent/molt dolent, que practicarien esport amb finalitats terapèutiques o pal·liatives en el

mateix sentit que s’ha vist a parlar de les persones adultes, però amb el benentès que aquí

la proporció de persones que no poden fer esport a causa del seu estat de salut és molt

més elevada.

Un altre indicador, en aquest cas objectiu, de l’estat de salut de les persones és el nivell

de dependència. Així, les dades de la taula 13 confirmen l’estreta relació entre pràctica

esportiva i estat de salut. Per a la majoria de persones amb limitacions, aquesta limitació

és una barrera per a la pràctica esportiva; una barrera que és més elevada, per raons òbvies,

entre els que pateixen dependència (taxa de pràctica del 19,2%) que entre els que no depe-

nen de ningú (taxa del 32,4%). Les persones d’aquests col·lectius que practiquen esport

ho fan per les mateixes raons que es veia suara en les persones amb una percepció de

salut regular o dolenta: terapèutiques o pal·liatives, com es desprèn dels tipus d’esport

que practiquen.19

Diversitat de la pràctica esportiva

En relació amb el nombre d’esports practicats (taula 14) s’observa que la pràctica majo-

ritària és la d’un sol esport, tant en els homes com en les dones, com en qualsevol grup

d’edat. També és significatiu, però, que els homes i el grup d’edat d’entre 16 i 34 anys

presenten percentatges lleugerament superiors en la pràctica de més d’un esport.

A la vista de les dades de les taules 15 i 16 es constata que la diversitat de la pràctica,

entesa com el nombre d’esports practicats, està més associada a l’estat de salut que al

sexe i a l’edat.

Tot i que la pràctica majoritària continua sent la d’un sol esport independentment dels estats

de salut dels individus, la pràctica de dos esports o més representa al voltant del 30% tant

de les persones amb bona o molt bona salut percebuda com de les persones sense cap


Taula 13. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons nivell de limitació. Provínciade Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Limitació sense

Dependents dependència Sense limitacions Total

Pràctica 19,2 32,4 47,3 44,3

No pràctica 80,8 67,6 52,7 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (600) (424) (6.753) (7.776)


19. Caminar, practicat pel 60,9% de les persones dependents que practiquen esport i pel 59,5% dels que

pateixen limitacions sense dependència; natació, amb percentatges del 14,4% i del 20,5%; gimnàstica/aerò-

bic, amb el 11,2% i el 5,6%; i ioga/tai-txi amb el 7,0% i el 5,2%, respectivament.


tipus de limitació. Aquesta proporció baixa fins al voltant del 17% entre les persones que

consideren la seva salut regular o dolenta i fins al voltant del 10% entre les persones amb

limitacions.

Periodicitat de la pràctica esportiva

Pel que fa a la freqüència setmanal de la pràctica esportiva (taula 17), no es detecten diferèn-

cies significatives entre els dos sexes, però sí en termes d’edat. La meitat de la població

d’entre 16 i 34 anys que practica esport ho fa un cop o dos a la setmana. L’altra meitat


Taula 14. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons sexe i segons edat.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Sexe Edat


Un 68,8 76,7 64,7 73,0 86,9 72,3

Dos 22,4 17,8 24,8 19,9 11,5 20,3

Més de dos 8,9 5,5 10,4 7,1 1,6 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.910) (1.534) (1.207) (1.693) (543) (3.444)


Taula 15. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons valoració de l’estat desalut. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Bona o molt bona Regular Dolenta o molt dolenta Total

Un 69,5 83,4 82,3 72,3

Dos 21,8 14,2 16,1 20,3

Més de dos 8,7 2,4 1,6 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.744) (565) (134) (3.443)



Taula 16. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons nivell de limitació.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Limitació sense


Un 91,2 89,6 70,9 72,3

Dos 8,1 9,3 21,2 20,3

Més de dos 0,7 1,1 7,9 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (115) (137) (3.191) (3.444)



ho fa, a parts iguals, tres cops o més de tres cops. La periodicitat de la pràctica esporti-

va de la població d’entre 35 i 64 anys és força similar a la del grup d’edat anterior, tot i

que la proporció d’aquesta població que practica esport més de tres cops a la setmana

és 10 punts superior. Les persones de més de 65 anys són les que practiquen esport més

sovint durant la setmana: força més de la meitat de les persones d’aquesta edat que prac-

tiquen esport ho fan més de tres cops per setmana (62,7%). La disponibilitat de temps

és, sens dubte, el factor determinant.20

Posicionament social

L’aproximació al posicionament social s’ha realitzat mitjançant el nivell d’estudis i la ca-

tegoria professional. Cal fer avinent que el nivell d’estudis és un aspecte força associat a

l’edat, de manera que la població sense estudis o amb estudis primaris està composada

majoritàriament per persones de més de 65 anys.

La categoria professional21 de les persones pretén ser una aproximació a la seva posició

en l’escala social, un dels principals factors que la literatura sociològica ha utilitzat per expli-

car els diferents comportaments de les persones en relació amb la pràctica de l’esport.

Com tot seguit es veurà, a partir d’aquesta anàlisi es confirma la potent correlació que s’es-

tableix entre la posició que l’individu ocupa en la societat i la seva relació amb la pràctica

esportiva, tant pel que fa a la realització en si, com en la varietat d’esports i la freqüència

de pràctica, així com també amb l’esport que practica amb més assiduïtat.


Taula 17. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons sexe i segons edat.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Sexe Edat


Menys d’un cop 6,3 3,3 5,6 5,7 1,4 5,0

Un o dos cops 41,5 44,4 49,3 44,6 22,6 42,8

Tres cops 18,5 18,6 22,3 17,5 13,3 18,6

Més de tres cops 33,6 33,8 22,7 32,2 62,7 33,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.869) (1.495) (1.185) (1.651) (529) (3.364)



20. Segons dades de l’ECVHPC 2006 la valoració del temps lliure per part de la població de la província de

Barcelona de 65 anys i més és la següent: molt 61,5%, bastant 29,3%, poc 7,5% i molt poc 1,6%.

21. Aquesta variable s’ha construït a partir de la pregunta «Quina és o era la seva categoria professional (es

refereix a la seva categoria actual o a la que tenien a la darrera feina)? «Les respostes s’han agrupat de la mane-

ra següent. Categories professionals baixes: obrers qualificats o no qualificats, treballadors no tècnics dels

serveis o treballadors agraris. Categories professionals mitjanes: contramestres i capatassos, administratius,

comercials, tècnics mitjans i autònoms. Categories professionals altes: tècnics superiors, directors o gerents

d’empreses o empresaris amb assalariats. Les categories «Forces armades», «No classificables» i «no ha tre-

ballat mai» no s’inclouen en l’anàlisi.



El nivell d’estudis de les persones és un factor que està relacionat estretament amb la

pràctica de l’esport. Com més alt és el nivell d’estudis assolit més elevada és la taxa

de pràctica esportiva. En aquest sentit, les dades de la taula 18 són prou eloqüents: els

percentatges de pràctica de les persones amb estudis secundaris i amb estudis superiors

(48,4% i 57,1%, respectivament) es troben per sobre de la taxa de pràctica esportiva del

total de la població (44,3%), mentre que els de les persones amb estudis primaris i sen-

se estudis (37,3% i 31,0%, respectivament) es troben per sota.

La correlació entre la categoria professional i la pràctica esportiva queda reflectida en la

taula 19. La taxa és progressivament ascendent amb la categoria: la proporció de perso-

nes que practiquen esport entre les de categoria baixa és del 39,1%, entre les de cate-

goria mitjana del 48,1%, i entre les de categoria alta del 57,1%.

S’ha de tenir en compte que els nivells més baixos de pràctica esportiva entre les per-

sones de nivell d’estudis baix i de categoria professional baixa estan molt relacionats

amb el major pes que les persones de més edat tenen en aquestes categories. En can-

vi, l’edat no explica les diferències entre les categories mitjanes i altes, tant en rela-

ció amb els estudis com en relació a la categoria professional. Tot i així, a l’hora d’ex-

plicar aquestes tendències tampoc no es pot perdre de vista com els diferents nivells

de capital cultural i social es relacionen amb estils de vida diferents (Bourdieu, 1988

[1979]). En aquest sentit, els individus de classe social elevada sempre han pogut pre-

ocupar-se més per la qualitat de vida, adoptant una sèrie d’hàbits que l’afavorien, i

l’esport és un d’aquests.


Taula 18. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons nivell d’estudis. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Sense estudis Primaris Secundaris Superiors Total

Pràctica 31,0 37,3 48,4 57,1 44,3

No pràctica 69,0 62,7 51,6 42,9 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (835) (2.754) (2.712) (1.476) (7.776)


Taula 19. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons categoria professional.*Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Baixa Mitjana Alta Total

Pràctica 39,1 48,1 57,1 44,6

No pràctica 60,9 51,9 42,9 55,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.662) (2.585) (901) (7.148)

* No inclou la categoria «altres respostes» de la variable original pel reduït nombre de casos que ha presentat.




També existeix una forta correlació positiva entre el nivell d’estudis i la varietat d’esports

practicats. Així, les proporcions més elevades de persones que practiquen un sol esport

es troben entre les que no tenen estudis, i les més baixes entre les que tenen estudis supe-

riors; en la pràctica de més de dos esports passa exactament a l’inrevés; les proporcions

més altes es donen entre les persones amb estudis superiors, i van decreixent en la me-

sura en què decreix el nivell d’estudis.

La mateixa robustesa de la correlació també es fa palesa quan s’observa la categoria pro-

fessional. En totes les categories es practica majoritàriament un sol esport, però mentre

en la baixa la proporció és del 79,5%, en l’alta és del 58,5%. D’altra banda, és en la cate-

goria alta on es donen majors percentatges de persones que practiquen dos i més de dos

esports: el 27,3% i el 14,2%, respectivament. Sembla evident que es tracta d’una qües-

tió d’oportunitats. Les persones de categoria professional alta, pel major nivell econòmic

i cultural, tenen més oportunitat de practicar un major nombre i una major varietat d’es-

ports.


Pel que fa a la freqüència amb què es practica esport, també varia en funció del nivell de

formació de la població: com més baix és el nivell d’estudis, més elevada és la freqüèn-


Taula 20. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons nivell d’estudis.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Un 90,2 81,7 68,0 62,0 72,3

Dos 9,8 14,9 23,7 24,9 20,3

Més de dos 0,0 3,4 8,3 13,0 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (259) (1.028) (1.314) (843) (3.444)


Taula 21. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons categoria professional.*Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Un 79,5 69,1 58,5 72,1

Dos 16,1 22,5 27,3 20,4

Més de dos 4,5 8,4 14,2 7,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.433) (1.244) (514) (3.191)




cia de pràctica esportiva. Les persones amb estudis primaris i, sobretot, les persones que

no tenen estudis, practiquen majoritàriament esport més de tres cops per setmana. En

canvi, entre la població amb formació secundària o superior la pràctica esportiva es rea-

litza majoritàriament un cop o dos per setmana. Aquesta situació obeeix que les perso-

nes sense estudis o amb estudis primaris tenen unes mitjanes d’edat força superiors a les

de la resta de la població; moltes d’elles ja estan jubilades i disposen, doncs, de temps

per practicar esport.

A la taula 23 es pot observar que els individus de categoria professional baixa seguei-

xen unes pautes en la freqüència de la pràctica esportiva diferenciades de la resta de

la població amb categories professionals més elevades. Tal com s’ha vist que passa-

va entre les persones amb nivells d’estudis baixos, el segment de població de catego-

ria professional baixa compta amb una proporció elevada de persones jubilades.

Aquest fet podria incidir en què aquest col·lectiu pugui dedicar-se més sovint a la pràc-

tica d’esport. Així, el 41,2% de la població amb categoria professional baixa practica

esport més de tres cops per setmana, percentatge que es redueix al 29,4% en el cas

de la població amb categoria professional mitjana i al 24,7% entre els de categoria pro-

fessional alta.


Taula 22. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons nivell d’estudis. Provínciade Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Menys d’un cop 0,4 4,9 4,8 6,7 5,0

Un o dos cops 23,8 37,5 45,8 50,4 42,8

Tres cops 10,6 16,0 20,8 20,6 18,6

Més de tres cops 65,3 41,6 28,7 22,3 33,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (253) (993) (1.287) (832) (3.364)



Taula 23. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons categoria professional.*Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Menys d’un cop 3,5 5,8 7,7 5,1

Un o dos cops 38,4 45,2 48,3 42,7

Tres cops 16,8 19,7 19,3 18,3

Més de tres cops 41,2 29,4 24,7 33,9

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.392) (1.224) (504) (3.120)





Disponibilitat de temps lliure

A banda de la condició física i el posicionament social, la disponibilitat de temps lliure tam-

bé pot ser un factor explicatiu de la pràctica esportiva i de la diversitat i de la freqüència

d’aquesta. Tot seguit s’analitza aquest aspecte tant des de la vessant subjectiva, a través

de la valoració que les persones fan de la pròpia disposició de temps lliure; com des de

la vessant objectiva, a través del nombre d’hores setmanals dedicades al treball mercan-

til i al treball domèstic.


A la taula 24 es mostren les taxes de pràctica esportiva segons la valoració subjectiva del

temps lliure disponible. D’antuvi no sembla que es doni una correlació gaire evident entre

les dues variables. Les persones que disposen de més temps lliure i les que menys en dis-

posen són les que menys practiquen esport, mentre que és en les dues categories cen-

trals on les taxes són més elevades, més o menys amb la mateixa proporció.

Si es té en compte, però, que una part molt important de les persones que disposen de

molt temps lliure tenen més de 65 anys,22 s’ha de considerar que en aquesta categoria la

condició física té més incidència a l’hora de practicar esport que el factor temps disponi-

ble. Si no es té en compte aquesta categoria, la de «disposició de molt temps lliure», sí

que es podria observar una certa correlació en les dades. A mesura que la població per-

cep que té menys temps disponible, la pràctica esportiva és menor. Així, entre la pobla-

ció que manifesta tenir bastant temps lliure, el 47,5% practica esport; entre els que pen-

sen que disposen de poc temps lliure, en practica el 45,1%; i entre els que opinen que

disposen de molt poc temps lliure, practica esport només el 40,0%.

L’elevada proporció (40,0%) de persones que afirmen que tenen molt poc temps lliure dis-

ponible i practiquen esport planteja una qüestió que no sembla de fàcil explicació. Fins a

quin punt les persones que practiquen esport no tenen assumit el temps que dediquen a

practicar-lo com un temps ocupat, és a dir, no lliure, i fan la seva valoració del temps lliu-


22. Les mitjanes d’edat de les categories de valoració del temps lliure disponible són les següents: molt temps,

62,3 anys; bastant temps, 45,4 anys; poc temps, 39,7 anys, i molt poc temps, 39,7 anys.

Taula 24. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons valoració de la disposició detemps lliure. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Disposa de Disposa de Disposa de Disposa de

molt temps bastant temps poc temps molt poc temps Total

Pràctica 40,1 47,4 45,1 40,0 44,3

No pràctica 59,9 52,6 54,9 60,0 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.736) (2.786) (2.428) (721) (7.670)




re que els resta, sense comptar l’esport? Amb les dades disponibles resulta impossible

esbrinar en quina proporció afecta aquesta circumstància a la valoració del temps lliure.

Tot i així, l’anàlisi dels motius per no practicar esport que es fa en el capítol 4 ofereix algu-

na informació més sobre aquesta qüestió.

A la figura 3 es presenten les taxes de pràctica esportiva segons el nombre d’hores tre-

ballades a la setmana (treball mercantil + treball domèstic), és a dir, segons la disposició

objectiva de temps lliure. En aquest cas, les dades s’han desagregat per sexe a fi d’ob-

servar si el temps de treball afecta més a un sexe que a l’altre.

Amb l’observació de les dades es torna a fer palesa l’adscripció majoritària de les perso-

nes grans a la categoria amb menor nombre d’hores treballades (20 hores o menys). Així,

en aquesta categoria es donen les taxes més baixes de pràctica esportiva tant en dones

com en homes, però de ben segur que el factor edat afecta més les dones que els

homes, ja que és la categoria en què es dóna el màxim diferencial (gairebé 20 punts).

Per bé que les taxes màximes de pràctica es troben en ambdós sexes entre les persones

que treballen entre 42 i 54 hores (55,3% els homes i 44,0% les dones), l’evolució és dife-

rent. En els homes es troben les mateixes proporcions de pràctica entre els que treballen

20 hores o menys i entre els que ho fan entre 20 i 42 hores (prop del 50%), arriben al màxim

entre les 42 i 54 hores i després baixen fins a situar-se en el 52,3% entre els que treba-

llen més hores. En canvi, les dones mostren una progressió contínua des del mínim del

31,9% entre les que treballen 20 hores o menys, fins al màxim del 44,0% entre les que

treballen entre 42 i 54 hores, per baixar fins al 36,8% de les que treballen més de 54 hores.

Sembla, doncs, que amb les dades objectives el fet de tenir menys temps disponible només

afecta a la pràctica esportiva a partir d’un determinat llindar d’hores treballades, que es

podria situar al voltant de les 54 hores a la setmana. El fet que afecti més les dones que


Figura 3. Taxa de pràctica d’algun esport de manera habitual segons nombre d’horestreballades a la setmana (treball mercantil + treball domèstic) per sexe. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més. 2006


0

10

20

30

40

50

60

DonesHomes

54h 01' o més42h 01'- 54h 0020h 01'- 42h 00'20h 00' o menys

%


el homes (la seva caiguda és més sobtada) pot estar relacionat amb què les dones amb

càrregues laborals setmanals superiors a les 54 hores treballen dues hores i mitja més, de

mitjana, que els homes: 66h 22’ enfront de 63h 53’.

Un altre factor susceptible de condicionar la pràctica esportiva en relació amb el temps

lliure disponible és el fet de tenir fills petits a la llar. A la taula 25 es mostren les taxes de

pràctica esportiva de les persones que tenen fills a la llar de 10 anys o menys i dels que

no en tenen, desagregades per sexe.

Com es pot observar a la taula, el fet de tenir fills petits a la llar fa baixar 5 punts la pràc-

tica esportiva de la població, tot passant del 45,2% al 40,9%. Al mateix temps, també es

pot apreciar que aquesta baixa és assumida gairebé exclusivament per les dones. Per als

homes el fet de tenir fills petits els fa passar d’una taxa de pràctica del 51,4% al 50,0%,

mentre que per a elles, el descens és del 39,4% al 32,7%.


A la vista de la taula 26 no sembla que la disponibilitat de temps lliure afecti gaire a la varie-

tat d’esports practicats. És entre la població que percep una disposició de temps supe-

rior que es detecta un comportament lleugerament diferenciat respecte a la resta de la


Taula 25. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons la presència de fills de 10 anys o menys a la llar i sexe. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Té fills a la llar de 10 anys o menys No té fills a la llar de 10 anys o menys

Homes Dones Total Homes Dones Total

Pràctica 50,0 32,7 40,9 51,4 39,4 45,2

No pràctica 50,0 67,3 59,1 48,6 60,6 54,8

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (774) (842) (1.616) (2.961) (3.200) (6.161)


Taula 26. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons valoració de ladisposició de temps lliure. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més quepractica algun esport. 2006



Un 78,0 71,2 69,3 73,7 72,2

Dos 15,9 20,7 22,8 20,4 20,4

Més de dos 6,1 8,1 7,9 5,9 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (696) (1.320) (1.095) (288) (3.400)




població. Entre aquesta població la pràctica esportiva es concentra en major proporció

en un esport (78,0%), però, com s’ha vist anteriorment, aquest fenomen sembla estar més

relacionat amb qüestions derivades de l’edat que no pas de les derivades de la percep-

ció del temps disponible.


És en la freqüència setmanal de la pràctica esportiva on la percepció de la disponibilitat

de temps lliure té una incidència més positiva. Com s’ha vist suara, les persones que dis-

posen de molt temps lliure, a causa de la seva edat, practiquen esport en menor propor-

ció, i els que ho fan practiquen un nombre menor d’esports. En canvi, la taula 27 mostra

que són els que ho fan amb una major freqüència. Les restriccions que suposa l’edat

a l’hora de la pràctica i de la diversitat desapareixen a l’hora de la freqüència, ja que aquí

la disponibilitat de temps és un factor determinant. Més de la meitat de les persones que

diuen que disposen de molt temps lliure practiquen esport més de tres cops a la setmana.

D’altra banda, no s’aprecien diferències gaire rellevants entre les persones que perceben

que disposen de poc temps lliure i les que perceben que en disposen de molt poc. La mei-

tat d’aquests individus, en tots dos casos, el practiquen un o dos cops a la setmana i una

quarta part més de tres cops.

Altres aspectes socials associats a la pràctica esportiva

A banda dels condicionants físics i dels relacionats amb la posició social i el temps dispo-

nible de les persones, hi ha uns altres aspectes que també poden condicionar la pràcti-

ca esportiva. Entre aquests aspectes es podria citar l’origen geogràfic i la situació labo-

ral. La forta arribada de persones nascudes fora de l’Estat espanyol que ha tingut lloc en

els darrers anys, amb una sèrie de característiques socials, demogràfiques i econòmiques

ben diferents de la població que ja vivia a la província de Barcelona, fa pertinent l’anàlisi

del seu comportament en relació amb la pràctica esportiva. Per altra banda, la situació labo-

ral de les persones pot condicionar la seva relació amb la pràctica esportiva en dos sen-


Taula 27. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons valoració de la disposicióde temps lliure. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algunesport. 2006



Menys d’un cop 2,4 4,5 5,9 9,2 4,9

Un o dos cops 27,7 43,6 48,7 54,3 42,9

Tres cops 17,7 18,8 20,1 12,6 18,5

Més de tres cops 52,3 33,0 25,3 23,9 33,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (678) (1.287) (1.080) (281) (3.1326)




tits: per un costat en tant que afecta la disponibilitat de temps lliure, i per l’altre en tant

que afecta la quantitat de recursos econòmics disponibles per dedicar-los a la pràctica de

certs tipus d’esports.

Cal dir, però, que el grau d’incidència d’aquests aspectes està fortament condicionat per

efectes eteris, els quals s’assenyalen durant l’anàlisi tal com s’ha fet en anteriors ocasions

al llarg de l’informe. En el cas de la població nouvinguda s’ha de tenir en compte que es

tracta d’un col·lectiu majoritàriament jove. D’altra banda, la situació laboral està marcada

en gran part per l’edat i a voltes serà aquest factor el que explicarà el comportament d’un

determinat col·lectiu.


A la taula 28 es pot observar que la proporció de practicants entre els nascuts fora d’Es-

panya (37,5%) és força més baixa que entre la població nascuda a Espanya (45,0%). Quan

es desagreguen aquestes dades segons el sexe es descobreix que la diferència de pràc-

tica entre els nascuts a Espanya i els nascuts fora és deguda a la baixa taxa de pràctica

de les dones estrangeres. Efectivament, si es comparen les taxes masculines es pot apre-

ciar que gairebé no presenten diferències: 51,4% els espanyols i 49,0% els estrangers.

En canvi, les dones estrangeres es troben uns 12 punts per sota de les espanyoles (27,5

i 39,1%).

A la vista d’aquestes dades emergeixen una sèrie de preguntes de resposta no gaire evi-

dent. Com és que amb les conegudes diferències en les condicions socials, demogràfi-

ques i econòmiques, els homes presenten taxes similars de pràctica esportiva? I com és

que el diferencial entre homes i dones nascuts fora d’Espanya és molt més elevat que entre

els nascuts a Espanya?

Probablement, entre els homes l’edat és el factor que compensa les altres característiques

socials i econòmiques. Per un costat, la mitjana d’edat de les persones nascudes a l’es-

tranger és força més baixa que la de la població nascuda a Espanya; i per l’altre, és cone-

gut que les taxes de pràctica són més elevades en la població jove que entre els grups

d’edat més grans; així, les taxes més baixes que correspondrien a la població masculina

nascuda a l’estranger per les seves característiques socioeconòmiques estan compen-

sades per la seva major joventut.


Taula 28. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons lloc de naixement i sexe.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Espanya Fora d’Espanya

Homes Dones Total Homes Dones Total

Pràctica 51,4 39,1 45,0 49,0 27,5 37,7

No pràctica 48,6 60,9 55,0 51,0 72,5 62,3

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.367) (3.636) (7.003) (367) (407) (774)



En el cas de les dones, tot i la menor mitjana d’edat que les autòctones, les condicions

laborals i familiars (i fins potser, en alguns orígens, de tradició) pesen molt més que en els

homes i produeixen aquests elevats diferencials en relació amb els homes del mateix ori-

gen i la resta de les dones.

Pel que fa a la situació laboral, a la taula 29 s’aprecia com les persones que encara estan

estudiant presenten les taxes més elevades de pràctica esportiva (56,2%); i com, per altra

banda, les taxes més baixes es troben en les categories altres situacions d’inactivitat (29,2%)

i feines de la llar (35,2%), categoria en què conflueixen dues de les característiques que

comporten menys pràctica esportiva: l’edat avançada i el sexe femení. Les taxes dels altres

tipus de situacions laborals se situen al voltant de la mitjana de la població; les persones

ocupades un xic per sobre (47,6%) i els jubilats/des un xic per sota (41,2%).


La varietat d’esports practicats (taula 30) no presenta diferències significatives entre els

nascuts a Espanya i els nascuts a l’estranger. Tan sols es pot esmentar una proporció lleu-

gerament superior en la pràctica d’un sol esport entre la població nascuda a l’estranger,

que es tradueix en proporcions lleugerament superiors en la pràctica de més d’un esport

entre els nascuts a Espanya.

Les persones ocupades i les que estan estudiant practiquen una major quantitat d’esports

que la resta de la població, són les que tenen unes proporcions més baixes en la pràcti-


Taula 29. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons situació laboral. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Altres

Feines situacions

Ocupat/da Aturat/da Jubilat/da de la llar Estudiant d’inactivitat Total

Pràctica 47,6 43,1 41,2 35,2 56,2 29,2 44,3

No pràctica 52,4 56,9 58,8 64,8 43,8 70,8 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (4.366) (375) (1.338) (1.025) (358) (314) (7.776)


Taula 30. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons lloc de naixement.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Espanya Fora d’Espanya Total

Un 72,1 74,6 72,3

Dos 20,5 18,6 20,3

Més de dos 7,4 6,8 7,4

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.152) (292) (3.444)



ca d’un sol esport i les més altes en la pràctica de més de dos. Per altra banda, les per-

sones jubilades i les mestresses de la llar són les que en majors proporcions practiquen

un sol esport. Tampoc no sembla que la disponibilitat de temps lliure condicioni la varie-

tat de la pràctica esportiva.


Com s’ha vist abans, on afecta més directament el temps lliure disponible és en la freqüèn-

cia de pràctica esportiva. Això es reflecteix també en algunes situacions d’activitat que estan

molt associades amb una disposició de temps lliure disponible elevada. Així, les persones

jubilades i les mestresses de la llar són els col·lectius que més destaquen com a practi-

cants d’esport amb una elevada freqüència setmanal. El 63,4% dels jubilats practiquen

esport tres cops per setmana, igual que el 48,1% de les mestresses de casa. En canvi, la

majoria de persones ocupades que practiquen esport (50,9%) ho fa un cop o dos a la set-

mana, així com els estudiants (41,7%).


Taula 31. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons situació laboral.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Altres

Feines situacions


Un 67,0 71,8 82,3 87,3 67,6 84,9 72,3

Dos 23,3 21,0 15,7 11,6 21,5 10,6 20,3

Més de dos 9,7 7,2 2,0 1,1 10,9 4,5 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.078) (162) (551) (361) (201) (92) (3.444)


Taula 32. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons situació laboral. Provínciade Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Altres

Feines situacions


Menys d’un cop 6,6 4,3 1,5 1,6 4,6 4,0 5,0

Un o dos cops 50,9 35,9 21,0 35,8 41,7 31,8 42,8

Tres cops 19,8 23,8 14,1 14,5 25,1 7,9 18,6

Més de tres cops 22,6 36,0 63,4 48,1 28,5 56,2 33,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.033) (160) (535) (349) (195) (92) (3.364)




Síntesi

En general, la taxa de pràctica esportiva és més elevada entre els homes (51,1%) que entre

les dones (38,0%). Aquesta diferència està explicada, en gran part, pels valors i les nor-

mes adquirides durant el procés de socialització: l’esport es troba més associat a valors

tradicionalment masculins com la competició, l’afany per ser el millor, la força, l’èxit, etc.

El 34,4% de la població de 65 anys i més practica esport d’una manera regular. Aquesta

incorporació important de persones grans a la pràctica esportiva constitueix un dels can-

vis més importants que s’han produït en els darrers anys a Espanya en el context socio-

esportiu. El model de pràctica esportiva en aquest col·lectiu, molt lligada a aspectes

terapèutics, es caracteritza per ser força freqüent i poc diversa, és a dir, centrada en un

esport; normalment, caminen.

L’anàlisi conjunta per sexe i edat reflecteix que els homes presenten les taxes màximes

de pràctica esportiva en les edats més joves tot arribant al 60%. En canvi, les taxes feme-

nines entren en els seus valors màxims (al voltant del 45%) entre els 45 i els 64 anys. Aques-

tes diferències responen als patrons motivacionals que té cada sexe segons l’etapa del

cicle vital en què es troba. Entre els homes, sobretot entre els joves, la pràctica esportiva

està associada a l’oci i la diversió. En canvi, entre les dones l’esport sempre està més vin-

culat amb la salut i la cura del cos i per tant es practica quan se’n percep la necessitat.

La correlació entre l’estat de salut percebuda i la pràctica esportiva és molt elevada, amb

taxes per sobre de la mitjana entre les persones que perceben la seva salut com a bona

(47,2%) o molt bona (53,6%), i taxes progressivament decreixents entre les que la perce-

ben com a regular (35,2%), dolenta (25,5%) o molt dolenta (22,5%).

La posició social és un factor que determina de manera molt evident la pràctica esporti-

va. En la mesura que el nivell d’estudis o la categoria professional són més elevats, la taxa

de pràctica esportiva és superior. Aquesta mateixa relació també es produeix en el nom-

bre d’esports practicats. En canvi, en la freqüència de pràctica són les categories baixes

les que sovintegen més.

La proporció de practicants d’esport entre els nascuts fora d’Espanya (37,5%) és força

més baixa que entre la població nascuda a Espanya (45,0%). Aquesta diferència és degu-

da gairebé exclusivament a la baixa taxa de pràctica de les dones estrangeres. Mentre que

les taxes masculines gairebé no presenten diferències, 51,4% els espanyols i 49,0% els

estrangers, les dones estrangeres es troben uns 12 punts per sota de les espanyoles (27,5

i 39,1%, respectivament).



Caracterització social dels esports més practicats

En aquest capítol s’ofereix una visió sobre com es concreta la variabilitat de la pràctica

esportiva tractada fins ara. Quins són els esports més practicats per la població, i com es

concreta la tria de cada esport segons els condicionants físics i socials de cadascú. En

primer lloc, segons el sexe i l’edat en tant que condicionants físics, però també en tant

que determinants socials, ja que aquestes dues variables configuren estereotips que ser-

veixen de referència per a l’atribució d’un determinat estatus i d’un determinat rol asso-

ciat. En segon lloc, segons la posició social, tant des del punt de vista del capital cultural

(nivell d’estudis), com des del punt de vista del capital econòmic (categoria professional).

També es veuran les relacions amb altres variables considerades menys explicatives, però

que per una raó o altra la seva anàlisi pot resultar interessant.

Cicle vital, gènere i els tipus d’esport més practicats: entre la condició física i les implicacions socials

Tant el sexe com l’edat tenen implicacions importants a l’hora de triar un esport o un altre,

la qual cosa ha estat corroborada per diversos autors que han tractat aquesta qüestió.23

Pel que fa al sexe, els esports més practicats presenten notables diferències entre homes

i dones, especialment en termes de concentració/dispersió en la realització d’esports (tau-

la 33). Així, mentre que els tres principals esports practicats per les dones apleguen el 76,4%

de les practicants, per arribar a aquest mateix percentatge en els homes s’han de consi-

derar fins als vuit esports més practicats. Això indica que entre els homes la pràctica es-

portiva tendeix a ser més diversa, practiquen esports més variats que no pas el col·lectiu

femení. Les dades dels esports més practicats per cada sexe il·lustren perfectament

aquest fenomen. Entre les dones els esports més practicats, amb gran diferència en rela-

ció amb la resta són clarament tres: caminar (33,2%), la gimnàstica/aeròbic (24,3%) i la

natació (18,9%). Entre els homes, on la situació és més diversa, destaca en un primer pla

caminar (23,0%), però en un segon pla apareixen una sèrie d’esports practicats en pro-

porcions força igualades com ara el ciclisme/mountain bike (11,7%), la gimnàstica/aerò-

bic (10,8%), el futbol (10,4%) i la natació (9,7%).

L’anàlisi per edats mostra pautes diferenciades entre els cicles vitals de la població. Durant

la joventut, la pràctica esportiva és molt més diversificada en relació amb edats més avan-

çades. L’únic esport que supera el 20% de practicants joves és la gimnàstica/aeròbic, amb

| 49

23. Entre altres es poden esmentar els estudis de García Ferrando, M. i Llopis Goig, R. (2006); García Ferran-

do, M., Puig Barata, N. i Lagardera Otero, F. (1998); i Moscoso Sánchez, D. i Moyano Estrada, E. (2009).


el 22,8%. En el col·lectiu jove també s’ha de destacar la pràctica de la natació (13,0%) i

del futbol (13,8%). La població d’edats madures –de 35 a 64 anys– tendeix a concentrar

més la pràctica esportiva en un nombre reduït d’esports. Destaca caminar, amb el 31,5%,

per bé que també depassen el 10% la gimnàstica/aeròbic, la natació i el ciclisme. Aques-

ta concentració es dóna encara amb més intensitat entre la població de més de 65 anys,

on caminar aglutina el 64,1% dels individus que manifesten que practiquen esport d’aquest

col·lectiu, mentre que la gimnàstica/aeròbic i la natació també superen el 10%.

Tot seguit es presenten una sèrie de figures que reflecteixen la variabilitat de la pràctica

dels cinc esports més practicats pel conjunt de la població en funció del sexe per cada

grup d’edat. En aquestes figures, a banda de determinar el comportament de cada sexe

i de cada grup d’edat en relació amb la pràctica de cada esport, també es podrà apre-

ciar el paper que juga el gènere en cada etapa del cicle vital.24

Caminar

En la figura 4 es mostra com la pràctica de caminar presenta un creixement sostingut a

mesura que augmenta l’edat de les persones que practiquen esport. Caminar, per les seves

característiques, és l’esport més adaptable a qualsevol tipus de condició física de les per-

sones, d’aquí el seu èxit entre la població d’edat més avançada que veu limitada la pràc-


Taula 33. Esport practicat més assíduament segons sexe i segons edat. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Sexe Edat


Caminar 23,0 33,2 5,5 31,5 64,1 27,5

Gimnàstica, aeròbic 10,8 24,3 22,8 14,7 10,2 16,8

Natació 9,7 18,9 13,0 15,1 11,5 13,8

Ciclisme, BTT 11,7 3,9 7,6 10,3 3,1 8,3

Futbol 10,4 0,2 13,8 2,1 0,0 5,9

Fúting, jòguing 4,3 2,0 4,0 3,8 0,0 3,3

Tennis 4,0 1,9 3,3 3,7 0,6 3,0

Ioga/tai-txi 0,6 5,6 0,9 3,9 3,5 2,8

Bàsquet 3,4 1,2 5,7 1,0 0,0 2,5

Muntanyisme 2,6 1,8 2,1 2,8 1,2 2,3

Futbol sala 3,3 0,1 4,4 0,7 0,0 1,9

Altres esports 16,0 6,9 17,0 10,4 5,7 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.909) (1.534) (1.206) (1.693) (543) (3.443)



24. Un estudi força interessant que tracta les interaccions entre gènere i edat en relació amb la pràctica espor-

tiva en el context italià és el de Linda Laura Sabbadini (2005).


tica d’altres activitats esportives. En l’apartat «Les finalitats socials de l’esport» (pàgina 21),

ja s’ha vist la importància que té aquest esport en relació amb la salut de les persones grans.

Tot i que es tracta d’un fenomen relativament nou, ha adquirit força importància com ho

demostra el fet que ja ha deixat la seva petja en el llenguatge: «rutes del colesterol» (Mos-

coso i Moyano, 2008).

A més d’aquesta correlació positiva entre la pràctica de caminar i l’edat, també s’obser-

va que els percentatges de les dones són superiors als dels homes en gairebé totes les

edats, arribant a la màxima diferència entre els 35 i els 54 anys. L’excepció es troba en la

població d’entre 65 i 74 anys, en què el percentatge d’homes que practiquen el caminar

és superior. L’explicació a aquest capgirament caldria buscar-la en els hàbits esportius de

la mateixa població masculina. Tal com s’ha explicat anteriorment, els homes tendeixen

a practicar més esport i més variat que les dones i, a més, acostumen a realitzar una ac-

tivitat esportiva que requereix un esforç físic important, sobretot a les edats més prime-

renques, mentre que les dones tendeixen a practicar esports de menor intensitat física. A

mesura que amb l’edat la condició física dels homes es deteriora, la seva pràctica espor-

tiva s’adapta a les seves possibilitats físiques. Per tant, a partir d’edats avançades l’única

activitat física que poden realitzar25 és caminar, ja no practiquen tant els altres esports, men-

tre que les dones encara practiquen amb proporcions notables la gimnàstica/aeròbic i la

natació.

Caracterització social dels esports més practicats | 51

Figura 4. Caminar com a esport practicat més assíduament segons sexe i edat. Provínciade Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


0

10

20

30

40

50

60

70

80

DonesHomes

75 i més65-7455-6445-5435-4425-3416-24

%

25. En realitat hi ha altres esports que s’adapten, també, a l’afebliment físic. Apareix, però, una restricció de

gènere. Els homes prefereixen caminar abans que practicar algun esport estipulat socialment «de dones», com

per exemple la gimnàstica/aeròbic o bé el ioga/tai-txi.


Gimnàstica/aeròbic

La gimnàstica/aeròbic és l’esport més feminitzat, amb percentatges femenins que dupli-

quen, i a voltes tripliquen, els masculins a gairebé totes les edats. La seva pràctica és més

important entre les persones joves, de 16 a 34 anys, amb percentatges que se situen al

voltant del 35% en el cas de les dones i del 15% en el cas dels homes. Aquesta pràctica

davalla en les edats madures, però a partir d’aquí es manté estable entorn del 15% en les

dones i del 7% en els homes. La feminització d’aquest esport respon també a les seves

característiques, més relacionades amb les qüestions estètiques i de benestar personal

(que són les que motiven a les dones a practicar esport) que no pas amb la competició.26

A voltes, especialment en les edats més grans, fins i tot és practicat amb finalitats terapèu-

tiques.

Natació

La natació és un altre esport amb percentatges de pràctica femenina sensiblement supe-

riors a les masculines en totes les edats. Ens tornem a trobar amb un esport marcat per

les característiques que motiven principalment a les dones: manca de competitivitat i afa-

voriment del benestar corporal.27


Figura 5. Gimnàstica/aeròbic com a esport practicat més assíduament segons sexe i edat.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


0

10

20

30

40

50

60

70

80

%

DonesHomes

75 i més65-7455-6445-5435-4425-3416-24

26. Per les diferents motivacions de cada sexe per practicar esport vegeu la primera part d’aquest apartat.

27. La majoria de fonts consultades indiquen que els principals beneficis de la pràctica de la natació rauen

en l’enfortiment del sistema muscular, del cardiorespiratori i en l’efecte relaxant de practicar-la en un medi més

dens que l’aire, amb el consegüent alleujament del pes corporal.


Per altra banda, és l’esport amb les taxes de pràctica més estables al llarg de la vida de

les persones. És practicat a totes les edats amb les mateixes proporcions, al voltant

del 20% en les dones i del 10% en els homes, excepte entre els majors de 75 anys.

Ciclisme/BTT

El ciclisme és un esport eminentment masculí, practicat per l’11,7% dels homes que afir-

men practicar esport habitualment i només pel 3,9% de les dones (taula 33). Entre els

homes arriba a la màxima proporció de practicants en les edats adultes, entre els 35 i els

55 anys, amb percentatges del 18,4% i del 15,3%, respectivament. Entre les dones, l’e-

dat en què la pràctica del ciclisme és més rellevant es dóna entre els 34 i els 44 anys, amb

el 8,4%. A partir d’aquesta edat, la pràctica femenina és gairebé nul·la (figura 7).

A la vista d’aquestes dades es pot pensar que els homes, a partir de certa edat, troben

en la bicicleta un refugi per a la pràctica esportiva, ja que en les edats més joves s’han

dedicat de manera més habitual a esports de competició com ara el futbol, el bàs-

quet, etc. Tot i que el ciclisme continua essent considerat un esport dur, acceptable per

a les característiques de pràctica masculina, ja no requereix un esforç físic intens per al

que ja no estan preparats arribada una certa edat.

Futbol

La figura 8 mostra clarament que la pràctica del futbol és gairebé exclusiva dels homes

joves. Aquesta pràctica aplega el 27,6% dels homes de 16 a 24 anys, i el 19,8 dels de 24


Figura 6. Natació com a esport practicat més assíduament segons sexe i edat. Provínciade Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


0

10

20

30

40

50

60

70

80

%

DonesHomes

75 i més65-7455-6445-5435-4425-3416-24



Figura 7. Ciclisme/mountain bike com a esport practicat més assíduament segons sexe iedat. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


0

10

20

30

40

50

60

70

80

%

DonesHomes

75 i més65-7455-6445-5435-4425-3416-24

Figura 8. Futbol com a esport practicat més assíduament segons sexe i edat. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


0

10

20

30

40

50

60

70

80

%

DonesHomes

75 i més65-7455-6445-5435-4425-3416-24


a 34 anys; a partir d’aquesta edat la proporció de practicants se situa al voltant del 5% fins

als 54 anys, un comportament que confirmaria el que s’ha dit suara en relació amb la pràc-

tica del ciclisme en les edats madures: hi ha una certa proporció d’homes que practiquen

esports de competició fins a la trentena i després passen a practicar ciclisme, en qualse-

vol de les seves modalitats. La proporció de dones que practiquen el futbol és gairebé nul·la

a totes les edats. Val a dir que el futbol encarna l’estereotip de la masculinitat en l’esport:

la camaraderia, la valentia, la resistència i la força no exempta de violència caracteritzen

aquest esport (Mosquera i Puig, 1998) i el fan rebutjable per a la majoria de les dones.

El tipus d’esport practicat i l’estatus social

L’altra característica de les persones que condiciona la tria de l’esport a practicar és la seva

posició social. Segons P. Bourdieu, els gustos per les diferents pràctiques esportives

vénen determinats per la seva adscripció de classe, ja que els hàbits28 són generats en el

si de les famílies. Són mecanismes que funcionen de manera inconscient i van decantant

la inclinació de les persones cap a certs models de pràctiques.29

Així, segons el mateix Bourdieu (1993), «Un model que sigui capaç d’explicar la distribu-

ció de les pràctiques esportives entre classes i fraccions de classes ha de considerar els

factors determinants positius o negatius en què els més importants són el temps lliure (una

forma transformada de capital econòmic), el capital econòmic (més o menys indispensa-

ble segons els esports) i el capital cultural (també més o menys necessari segons l’esport)».

Tot seguit es presenta l’anàlisi dels esports més practicats segons els nivells d’estudis (capi-

tal cultural) i segons la categoria professional (capital econòmic).

Nivell d’estudis (capital cultural)

Una de les característiques de l’esport practicat més assíduament segons el nivell d’es-

tudis és l’escassa varietat d’esports entre les persones amb nivells d’estudis baixos

(taula 34). Així, els tres principals esports practicats (caminar, gimnàstica/aeròbic i na-

tació) apleguen el 89,9% de les persones sense estudis i el 64,8% de les persones amb

estudis primaris que practiquen algun esport. Entre les persones amb estudis secundaris

i estudis superiors aquesta proporció es troba al voltant del 50%.

Aprofundint una mica més en cada nivell d’estudis, s’observa que la població que no ha

assolit cap nivell de formació presenta una major concentració en la pràctica d’un sol esport,

amb el 71,1% que practiquen caminar. Les persones amb estudis primaris, tot i la impor-

tant proporció de caminar (41,1%) veuen incrementar la pràctica d’altres esports més mino-

ritaris, especialment el ciclisme i el futbol.


28. El concepte d’habitus segons P. Bourdieu es pot definir com el producte de la interiorització d’una mul-

tiplicitat d’estructures externes, que les persones incorporen en forma d’esquemes mentals i corporals de

percepció, apreciació i acció. Cada persona el desenvolupa segons la classe social de pertinença, la família

i l’educació rebuda. És el principi generador de les estratègies que permeten les persones fer front a situa-

cions molt diverses a la pràctica, i és durador, però no immutable (Bourdieu, 1988).

29. Citat en Garcia Ferrando et al. (1998).


Els esports que practiquen preferentment les persones amb estudis secundaris són gimnàs-

tica/aeròbic (18,4%) i caminar (17,6%). Per altra banda, tenen les proporcions relativament

més elevades en els esports d’equip: futbol, 8,4%, bàsquet, 4,3% i futbol sala, 2,8%, fet que

es correspon amb què bona part d’aquestes persones es troben en el grup d’edat de 16 a

34 anys que, com s’ha vist (taula 33), són els que més practiquen aquests tipus d’esports.

Les persones amb estudis superiors practiquen majoritàriament gimnàstica/aeròbic (21,8%)

i natació (18,8%), amb nivells relativament baixos de caminar (13,0%). Per altra banda, els

dos esports que més destaquen entre les persones amb estudis superiors en relació amb

la resta són la natació (18,8%) i el tennis (5,5%).

Categoria professional (capital econòmic)

L’especialització de cada esport segons la categoria social de les persones és un dels temes

més tractats en la literatura sociològica sobre l’esport. Com diu Álvaro Rodríguez (2007):

«Cada deporte lleva inscrita su propia escala de valores, que está asimismo inscrita en el

orden social de sus practicantes y en paralelo a las normas de organización social, la-

boral o cultural.» i el mateix Rodríguez manlleva de Pierre Parlabas (1988)30 la concreció

d’aquesta especialització, els tipus d’esports que corresponen a cada categoria social: «Los

deportes de contacto, los deportes brutales, han sido practicados exclusivamente por las

clases sociales más desfavorecidas, mientras que los deportes de distancia, en los que

el contacto está amortiguado e incluso se realiza de manera indirecta por medio de un ins-

trumento, han estado reservados a la aristocracia.»


Taula 34. Esport practicat més assíduament segons nivell d’estudis. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Caminar 71,1 41,1 17,6 13,0 27,5

Gimnàstica, aeròbic 10,3 12,4 18,4 21,8 16,8

Natació 8,5 11,3 13,5 18,8 13,8

Ciclisme, BTT 2,5 7,2 9,4 9,5 8,3

Futbol 1,1 5,6 8,4 3,8 5,9

Fúting, jòguing 0,0 2,2 4,3 4,1 3,3

Tennis 0,0 2,1 2,8 5,5 3,0

Ioga/tai-txi 0,9 3,8 1,3 4,4 2,8

Bàsquet 0,0 1,0 4,3 2,1 2,5

Muntanyisme 0,4 0,5 3,3 3,4 2,3

Futbol sala 0,0 1,0 2,8 2,2 1,9

Altres esports 5,2 11,7 13,9 11,3 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (259) (1.028) (1.312) (843) (3.443)



30. Citat en Rodíguez, A. (2007).


Com ja s’ha esmentat anteriorment, la variable categoria professional pretén ser una apro-

ximació a la posició de les persones en l’escala social.31 Així, a la taula 35 es pot observar

que l’esport practicat majoritàriament per les persones de categoria professional baixa que

practiquen esport és caminar (36,3%), en segon lloc es troba la gimnàstica/aeròbic (15,2%)

i en tercer lloc la natació (10,5%). Aquests tres esports són també els majoritaris entre

les persones de categories socials mitjana i alta, però, com es veurà, amb proporcions for-

ça diferents. En quart lloc es troba el futbol amb el 8,0% i en cinquè el ciclisme/BTT amb

el 6,2%.

Pel que fa a les persones de categoria professional mitjana, l’ordre dels tres esports majo-

ritaris és el mateix que el que s’ha vist en la categoria baixa, però amb una proporció més

baixa en caminar (24,5%) i més altes en gimnàstica/aeròbic i natació (18,5% i 14,9%, res-

pectivament). El futbol i el ciclisme/mountain bike inverteixen posicions respecte la cate-

goria baixa; aquest darrer esport ocupa el quart lloc amb el 10,4% i el futbol el cinquè amb

el 3,9% de practicants.

En la categoria alta els tres esports principals canvien d’ordre. Aquí el més practicat

és la natació amb el 19,9%, en segon lloc es troba la gimnàstica/aeròbic amb el 16,5%

i en tercer lloc caminar amb el 14,6%. El ciclisme/BTT ocupa la quarta posició amb

el 10,6% de la població de categoria professional alta que practica esport. En cinque-

na posició apareix el tennis amb el 7,2% de practicants i també és notable la presèn-

cia del muntanyisme, amb el 5,1%. La categoria alta també destaca per la pràctica


Taula 35. Esport practicat més assíduament segons categoria professional.* Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Caminar 36,3 24,5 14,6 28,2

Gimnàstica, aeròbic 15,2 18,5 16,5 16,7

Natació 10,5 14,9 19,9 13,7

Ciclisme, BTT 6,2 10,4 10,6 8,5

Futbol 8,0 3,9 2,9 5,6

Fúting, jòguing 3,6 3,1 2,8 3,3

Tennis 1,2 3,3 7,2 3,0

Ioga/tai-txi 2,3 3,3 2,7 2,8

Bàsquet 2,0 1,9 1,7 1,9

Muntanyisme 1,3 2,7 5,1 2,5

Futbol sala 2,5 1,7 1,1 2,0

Altres esports 11,0 11,7 15,0 11,9

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.432) (1.244) (514) (3.190)




31. Vegeu l’apartat «Posicionament social» (pàgina 36).


d’esports minoritaris. La categoria altres esports32 aplega el 15,0% dels seus practi-

cants, quan en les altres categories les proporcions són de l’11,7% (mitjana) i l’11,0%

(baixa).

Per aprofundir encara més en aquesta qüestió i per tal d’intentar establir una classificació

de cada esport segons la seva relació amb la categoria professional, s’ha construït l’ín-

dex de categorització professional33 (figura 9). En primer lloc, destaca que els esports rela-

cionats amb la categoria alta tenen una marca de categoria força més intensa que els

relacionats amb la categoria baixa. En els dos primers esports de categoria alta l’índex pren

els valors de 198 i 156, mentre que en els dos principals esports relacionats amb les cate-

gories baixes els valors de l’índex a penes arriben a la meitat dels primers: 91 i 77. Què

vol dir això? Es tracta d’una qüestió de «filtratge de classe». Qui té recursos pot fer les coses

per les quals es necessiten recursos i també les coses per les quals no se’n necessiten.

En canvi, qui no té recursos només pot fer les segones.

Així els esports que es podrien associar a la categoria professional alta són, per ordre d’in-

tensitat, tennis, muntanyisme, natació i ciclisme/mountain bike. La gimnàstica/aeròbic i el

ioga/tai-txi també apareixen en aquesta categoria, però amb una puntuació molt baixa, ja

que, com s’ha esmentat suara, són els esports més interclassistes. A l’altre costat, els

esports més associats a la categoria professional baixa serien, també per ordre d’inten-

sitat: futbol, caminar, futbol sala, fúting/jòguing i bàsquet.


32. En aquesta categoria s’han agrupat els esports que presentaven una freqüència menor a l’1,5% entre la

població que practica algun esport de manera habitual. Els més rellevants d’aquests esports minoritaris són:

la caça i la pesca, l’esquí, les arts marcials i el culturisme amb percentatges entre l’1,0% i l’1,5%.

33. El valor d’aquest índex en cada esport correspon a la suma de les diferències entres els valors (en per-

centatge respecte la mitjana) de cada categoria professional.

Figura 9. Índex de categorització professional dels esports practicats més assíduament.


91

77

69

25

17

198

156

69

51

11

8Gimnàstica, aeròbic

Ioga/tai-txi

Ciclisme, BTT

Natació

Muntanyisme

Tennis

Categoria professional alta

Bàsquet

Fúting, jòguing

Futbol sala

Caminar

Futbol

Categoria professional baixa

0 50 100 150 200 250


Com a esports més emblemàtics de cada grup apareixen el tennis i el futbol: la distància

i el contacte, tot en la línia del que apunta Pierre Parlabas.34 Entre els esports més asso-

ciats a la categoria professional alta no n’hi ha cap que impliqui contacte físic amb altres

persones. En canvi, entre els esports més associats a la categoria professional baixa ho

són la majoria: futbol, futbol sala i bàsquet.

Però a la vista de l’aparició de caminar i fúting/jòguing es pot intuir la presència d’un

altre eix explicatiu: el del cost econòmic. La majoria dels esports impliquen un certa

despesa econòmica, en canvi entre els esports associats a la categoria professional

baixa n’hi ha que sí (futbol, futbol sala, bàsquet) i n’hi ha que no (caminar, fúting/jò-

guing). En aquest aspecte és ben significativa la diferent adscripció de natació i de

caminar. Són dos esports que es poden assimilar perquè tots dos se solen practicar

per qüestions relacionades amb el manteniment de la salut i, a voltes, per motius

terapèutics; i l’un comporta un cost econòmic relativament elevat, mentre que el de

l’altre és nul.

Altres factors socials relacionats amb el tipusd’esport practicat

En aquest apartat es tracten les relacions entre el principal tipus d’esport practicat i altres

factors socials (lloc de naixement i situació laboral) que tot i no ser fonamentals per a l’ex-

plicació de la variabilitat del fenomen, ja que estan força mediatitzats pel factor edat, poden

presentar algun interès de cara a les polítiques destinades a la gestió i la promoció de

l’esport.

Lloc de naixement

L’anàlisi de l’esport més practicat segons el lloc de naixement permet apreciar algu-

nes diferències remarcables entre les persones nascudes a Espanya i les nascudes a

l’estranger. En primer lloc, és força rellevant la major pràctica d’esports d’equip entre

les persones nascudes a l’estranger: 14,8% enfront del 5,0% en el futbol, 4,7%

enfront del 2,3% en el bàsquet, i 5,8% enfront del 1,6% en el futbol sala. Aquestes

taxes superiors entre la població estrangera són degudes a la seva mitjana d’edat in-

ferior: si es comparen els valors que prenen les proporcions de pràctica d’aquests

mateixos esports entre la població de 16 a 34 anys (taula 33) es veurà que són força

similars.

La pràctica de caminar, força més baixa entre les persones nascudes fora d‘Espanya, tam-

bé es veu afectada per la diferència d’edats; en canvi, la pràctica de la gimnàstica/aeròbic,

una activitat que sol comportar una certa despesa econòmica, té proporcions similars entre

els dos col·lectius, quan per la seva major joventut35 hauria de prendre proporcions més

elevades entre la població estrangera. Finalment, el ciclisme/BTT és un esport força menys

practicat entre la població nascuda fora d’Espanya.


34 . bid.



Situació laboral

A la vista de les dades de la taula 37 no sembla que la situació laboral de la població afec-

ti directament el tipus d’esport que practica amb major assiduïtat; més aviat es podria dir

que els esports practicats estan relacionats amb el pes que cada grup d’edat té dins de

cada tipus de situació laboral.

Així, entre les persones ocupades, que suposen el gruix principal (60%) de les que prac-

tiquen esport i que tenen una distribució per edats similar a la del conjunt de la població

d’entre 25 i 60 anys, es donen uns percentatges de pràctica de cada esport molt similars

als de la mitjana de cada esport, excepte en caminar, que aplega el 16,0% dels ocupats/des

quan en el total de la població la pràctica és del 27,5%.

Les categories jubilats/des i feines de la llar, força similars quant a la distribució per edats,

es diferencien pel sexe de les persones que conformen cada col·lectiu, ja que la catego-

ria feines de la llar està formada exclusivament per dones. Així, en ambdues categories

tot i que les proporcions de caminar són elevades (63,0% entre els jubilats/des i 50,5%

entre les mestresses de casa) presenten un diferencial de 13 punts, que és compensat

per les majors proporcions de mestresses de casa que practiquen gimnàstica/aeròbic

(22,0% enfront el 7,7%) i ioga/tai-txi (6,9% enfront el 2,8%), els dos esports més feminit-

zats (taula 33).

Per la seva banda, la població estudiant, amb la mitjana d’edat més baixa de totes les situa-

cions laborals, té en la gimnàstica/aeròbic el seu major percentatge de pràctica (19,2%),

però sense gaire distància respecte la mitjana de la població. En canvi on presenten taxes

relativament més elevades és en la pràctica dels esports d’equip, com correspon a l’edat


Taula 36. Esport practicat més assíduament segons lloc de naixement. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Caminar 28,3 19,4 27,5

Gimnàstica, aeròbic 16,8 16,6 16,8

Natació 13,9 12,1 13,8

Ciclisme, BTT 8,7 3,6 8,3

Futbol 5,0 14,8 5,9

Fúting, jòguing 3,1 5,4 3,3

Tennis 3,0 3,3 3,0

Ioga/tai-txi 2,9 1,9 2,8

Bàsquet 2,3 4,7 2,5

Muntanyisme 2,4 1,2 2,3

Futbol sala 1,6 5,8 1,9

Altres esports 12,0 11,0 12,0

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.152) (291) (3.443)




dels seus components: 17,5% en futbol, 14,7% en bàsquet i, en menor mesura, 3,7% en

futbol sala. Un altre aspecte rellevant en aquest col·lectiu és la proporció pràcticament nul·la

de practicants de caminar.

Síntesi

Pel que fa al sexe, els esports més practicats presenten notables diferències entre homes

i dones, especialment en termes de concentració/dispersió en la realització d’esports. Així,

mentre que els tres principals esports practicats per les dones apleguen el 76,4% de les

practicants, per arribar a aquest mateix percentatge en els homes s’han de considerar fins

als vuit esports més practicats. Això indica que entre els homes la pràctica esportiva ten-

deix a ser més diversa, practiquen esports més variats que no pas el col·lectiu femení.

L’anàlisi per edats mostra pautes diferenciades entre els cicles vitals de la població. Durant

la joventut, la pràctica esportiva és molt més diversificada en relació amb edats més avan-

çades. La població d’edats madures –de 35 a 64 anys– tendeix a concentrar més la pràc-

tica esportiva en un nombre reduït d’esports. Aquesta concentració es dóna encara amb

més intensitat entre la població de més de 65 anys, en què caminar aglutina el 64,1%.

L’altra característica de les persones que condiciona la tria de l’esport a practicar és la seva

posició social. Segons el nivell d’estudis, s’observa que la població que no ha assolit cap

nivell de formació presenta una major concentració en la pràctica d’un sol esport, amb el

71,1% que practiquen caminar. Les persones amb estudis primaris, tot i la important pro-


Taula 37. Esport practicat més assíduament segons situació laboral. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Altres

Feines situacions


Caminar 16,0 22,0 63,0 50,5 1,3 51,3 27,5

Gimnàstica, aeròbic 18,0 21,2 7,7 22,0 19,2 10,3 16,8

Natació 14,0 16,3 11,6 13,7 13,6 17,4 13,8

Ciclisme, BTT 10,8 7,2 4,3 2,2 6,1 4,1 8,3

Futbol 7,5 5,0 0,2 0,0 17,5 2,8 5,9

Fúting, jòguing 4,5 5,1 0,5 0,8 2,6 0,8 3,3

Tennis 3,5 4,3 1,8 1,1 5,2 0,0 3,0

Ioga/tai-txi 2,3 3,0 2,8 6,9 1,2 0,5 2,8

Bàsquet 2,5 0,9 0,0 0,2 14,7 0,0 2,5

Muntanyisme 3,0 2,3 0,9 1,0 1,2 2,1 2,3

Futbol sala 2,6 2,2 0,3 0,0 3,7 0,0 1,9

Altres esports 15,2 10,4 6,7 1,6 13,8 10,8 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.077) (162) (551) (361) (201) (92) (3.443)




porció de caminar (41,1%) veuen incrementar la pràctica d’altres esports més minoritaris,

especialment el ciclisme i el futbol. Els esports en què les persones amb estudis secun-

daris tenen les proporcions relativament més elevades són els esports d’equip: futbol, 8,4%,

bàsquet, 4,3% i futbol sala, 2,8%. Per altra banda, els dos esports que més destaquen

entre les persones amb estudis superiors en relació amb la resta són la natació (18,8%) i

el tennis (5,5%).

Els esports que es podrien associar a la categoria professional alta són, per ordre d’inten-

sitat: tennis, muntanyisme, natació i ciclisme/BTT. A l’altre costat, els esports més asso-

ciats a la categoria professional baixa serien, també per ordre d’intensitat: futbol, cami-

nar, futbol sala, fúting/jòguing i bàsquet.

Altres factors socials com el lloc de naixement i la situació laboral no es poden conside-

rar fonamentals per a l’explicació de la variabilitat del fenomen, ja que estan força media-

titzats pel factor edat.



Motius per no practicar esport

En la societat actual ningú qüestiona els beneficis que comporta la pràctica esportiva per

a la salut i la qualitat de vida de les persones. Malgrat això, l’estil de vida contemporani

dificulta la incorporació efectiva de l’esport com a activitat quotidiana. Per això, per a les

institucions implicades en la dinamització de l’esport, conèixer els motius pels quals no es

practica esport resulta tan important com conèixer els factors que incideixen en la pràc-

tica esportiva, sobretot quan es tracta d’establir mesures concretes que intenten ampliar

socialment aquest hàbit.

A continuació es presenten, en primer lloc, els motius principals per no practicar

esport, tot contextualitzant les dades amb les d’altres enquestes similars. Seguida-

ment s’analitzen els motius pels quals la població no practica esport, tenint en comp-

te diferents circumstàncies com el sexe, l’edat, l’estatus social o la disponibilitat del

temps lliure.

Els principals motius de l’absentisme en la pràctica esportiva

A la província de Barcelona hi ha uns 2,5 milions de persones, el 55,7% de la població

més gran de 16 anys, que no practiquen esport. Els motius pels quals aquestes perso-

nes no en practiquen es poden classificar en tres grups, que marquen diferents graus de

dificultat a l’hora de superar-los per arribar a practicar esport. En primer lloc, es troba el

conjunt de motius que presenta el grau d’«irreversibilitat» major i reuneixen situacions sobre

les quals les administracions tenen molt poc marge de maniobra. Aquest grup de motius

inclou la manca de temps (36,2%) i l’estar massa cansat (4,6%) –que són situacions que

necessitarien transformacions a nivell estructural de la societat per tal de provocar el can-

vi–, la manca de capacitat (14,2%) –és una qüestió que depèn de la salut de les perso-

nes–, i no li agrada (9,5%) –superar aquest motiu implicaria canvis massa profunds en la

esfera personal de la població que tampoc tindrien sentit. En conjunt, més de dos terços

de la població que no practica esport (64,5%) manifesta aquestes situacions, que són pràc-

ticament impossibles de superar.

En segon lloc, hi ha un parell de motius que es caracteritzen per tenir un caire més «rever-

sible». Entre aquests motius el més esmentat és la manca de ganes (19,0%), seguit de no

té edat (12,6%). En tots dos casos el problema és la falta de motivació per la pràctica espor-

tiva, que és l’aspecte que s’hauria de treballar en aquest col·lectiu des de l’administració,

amb accions que estimulin la població a practicar esport. Aquestes respostes vénen

donades pel 31,6% de la població que no practica esport.

| 63


Finalment, el tercer grup estaria format per raons que responen a qüestions de caràcter

estructural. Aquests motius permeten una intervenció de l’administració molt més direc-

ta i la «reversibilitat» de la no pràctica resulta a priori més fàcil en relació amb la resta de

casos que s’han exposat fins ara. El grup inclou les respostes és massa car (2,5%) i no

té instal·lacions a prop (1,1%), que són les que presenten una incidència menor en la no

pràctica esportiva (3,6%).

Aquests resultats no s’allunyen gaire dels obtinguts en altres estudis similars. Per exem-

ple, a totes les enquestes consultades el principal motiu per no practicar esport és la man-

ca de temps: EHDE36 40,9% , ESQV37 38,1%, ICTL38 40,6%; els motius relacionats amb

la manca de ganes o no li agrada es troben en segon lloc: EHDE manca de ganes 23,8%

i no li agrada 23,8%; ESQV no li agrada o no li interessa 11,1%, per mandra 9,5%; ICTL

manca d’interès 29,8%; i els motius relacionats amb la capacitat o l’edat es troben en ter-

cer lloc: EHDE manca de salut 14,3%, no té edat 20,9%; ESQV manca de salut 18,1%,

no té edat 3,7%; ICTL manca de salut 13,0%, no té edat 24,7%


Taula 38. Principal motiu per no practicar esport.Província de Barcelona. Població de 16 anys imés que no practica cap esport. 2006

Manca de temps 36,2

Manca de ganes 19,0

No té capacitat 14,2

No té edat 12,6

No li agrada 9,5

Està massa cansat/da 4,6

És massa car 2,5

No té instal·lacions a prop 1,1

Un altre motiu 0,4

Total 100,0

n mostral (4.249)

N poblacional (milers de persones) (2.472)


Font: Idescat i IERMB. Enquesta de condicions de vida i

hàbits de la població de Catalunya, 2006.

36. Encuesta de Hàbitos Deportivos de los Españoles. Àmbit: Espanya. Any 2005. (CIS). En aquest estudi,

per a aquesta pregunta en concret es podien donar dues respostes, les quals s’han tractat estadísticament

com a multiresposta (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2005)

37. Enquesta per a l’estudi «Esport, salut i qualitat de vida». Àmbit Espanya. Any 2007. (Moscoso i Moyano,

2009)

38. Indagine «I cittadini e il tempo libero». Àmbit: Itàlia. Any 2000 (ISTAT). Multiresposta. (ISTAT, 2003)


Els principals motius de l’absentisme esportiu segons el sexe,l’edat i el lloc de naixement

Sexe i edat

Les diferències entre homes i dones en relació amb els motius que expliquen la no pràc-

tica esportiva no són gaire significatives (taula 39). En aquest sentit, cal destacar que aques-

ta igualtat contrasta amb les desigualtats en els motius de la pràctica (vegeu l’apartat «Les

finalitats socials de l’esport», pàgina 23) fet que marcava decisivament les taxes de pràc-

tica entre homes i dones, així com els esports practicats amb més assiduïtat.

En canvi, en les motivacions per no practicar esport, l’edat sí que hi juga un paper fona-

mental. En general, l’aspecte més important que reflecteixen les dades és que abans dels

65 anys la manca de temps és el principal obstacle per no practicar esport, amb una

incidència major entre les persones joves amb el 54,5%, que entre les persones adultes,

amb el 42,1%. En aquests dos grups d’edat –joves i adults–, el segon motiu per no prac-

ticar esport és la manca de ganes, amb el 25,1% entre el joves i el 20,8% entre els adults.

En el cas dels joves, la manca de ganes podria estar relacionada amb la barrera que pre-

senta per la pràctica esportiva el fet de percebre un bon estat de salut, tal com es deia a

l’apartat «Condició física» (pàgina 29). En qualsevol cas, des del punt de vista de la dina-

mització de l’esport, aquest semblaria un col·lectiu susceptible de ser estimulat per la pràc-

tica esportiva, mitjançant mesures dinamitzadores dirigides específicament a ells.

D’altra banda, no resulta estrany que a les edats més avançades –65 i més anys– el 75%

de la població assenyali dos motius a l’hora de justificar el fet de no practicar esport. Es

tracta de les respostes no té edat, amb el 46,0%, i no té capacitat, amb el 31,4%. Com

s’ha pogut comprovar a l’apartat «Cicle vital, gènere i els tipus d’esport més practicats:

entre la condició física i les implicacions socials» (pàgina 49) d’aquest estudi, hi ha esports

que s’adapten a tot tipus de condicions físiques i, per tant, la resposta no té edat és més

el reflex de la pervivència d’unes creences arrelades en l’imaginari social que una barrera

real a la pràctica esportiva.

A la taula 39 també es pot apreciar que hi ha un cert volum de població, al voltant del 10%,

que es manté estable al llarg de l’edat, a qui no li agrada fer esport. Entre aquestes per-

sones sembla difícil que les polítiques adreçades a la promoció de la pràctica esportiva

puguin tenir alguna incidència rellevant.

Lloc de naixement

A partir d’aquí es veu que en general les persones nascudes fora d’Espanya practiquen

menys esport que les nascudes a Espanya. Ara bé, aquesta diferència es fa especialment

notòria en el cas de les dones, ja que del total de dones immigrades el 72,5% no practi-

ca esport, mentre que aquest percentatge entre les dones espanyoles és del 60,9%, és

a dir, gairebé 12 punts percentuals de diferència (taula 28).

El principal motiu esmentat per les dones és la manca de temps (40,7%). Tot i així, si es

comparen amb els homes nascuts fora d’Espanya, els motius que tenen major pes entre

les dones estarien relacionats amb la manca de ganes, amb el 18,8% contra el 14,4%;

Motius per no practicar esport | 65


però sobretot es trobaria en la resposta un altre motiu (15,8% les dones per 9,8% els homes)

que, com ja s’ha dit, està integrada bàsicament per les respostes està massa cansat/da

i és massa car. Hauríem de suposar que aquestes justificacions amaguen altres aspec-

tes com la incidència de les condicions de vida de la població immigrada femenina a la

província de Barcelona respecte de la població autòctona i, sobretot, qüestions culturals

i/o de tradicions.

D’altra banda, cal tenir en compte que no es pot parlar de «col·lectiu d’immigrants» ja que

les persones nascudes fora d’Espanya no conformen un col·lectiu homogeni, sinó que pro-

venen de països molt diferents, amb cultures que no tenen res a veure les unes amb les

altres, amb nivells d’estudis molt diversos, etc.


Taula 39. Principal motiu per no practicar esport segons sexe i segons edat. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que no practica cap esport. 2006

Sexe Edat


Manca de temps 37,1 35,5 54,2 42,1 2,7 36,2

Manca de ganes 19,6 18,5 25,1 20,8 8,1 19,0

No té capacitat 13,6 14,6 2,6 12,5 31,4 14,2

No té edat 11,6 13,3 0,0 3,4 46,0 12,6

No li agrada 9,8 9,3 8,7 10,6 8,4 9,5

Un altre motiu 8,3 8,8 9,5 10,7 3,4 8,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.795) (2.453) (1.220) (2.014) (1.014) (4.249)



Taula 40. Principal motiu per no practicar esport segons lloc de naixement i sexe delsnascuts fora d’Espanya. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que nopractica cap esport. 2006

Fora d’Espanya

Espanya Homes Dones Total Total

Manca de temps 34,8 56,6 40,7 46,9 36,2

Manca de ganes 19,2 14,4 18,8 17,0 19,0

No té capacitat 15,2 4,0 6,9 5,8 14,2

No té edat 13,7 3,3 4,0 3,7 12,6

No li agrada 9,1 12,0 13,9 13,1 9,5

Un altre motiu 8,0 9,8 15,8 13,4 8,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.777) (186) (286) (472) (4.249)




En aquest sentit, ens sembla interessant mostrar que les dades constaten una diferència

significativa en la pràctica esportiva de les dones immigrades respecte de les autòctones.

Ara bé, també hem de fer avinent que les dades de l’ECVHP no ens permeten explicar

l’esmentada diferència. Cal afegir, a més, que ni la sociologia de l’esport ni els diferents

estudis d’immigració han intentat explicar, de moment, aquesta diferència.

Els principals motius de l’absentisme esportiu segons la posiciósocial: nivell d’estudis i categoria professional

L’altre eix explicatiu que s’ha anat utilitzant al llarg de tot aquest informe és la posició social

de la població. Tot seguit es veuran les motivacions que al·leguen les persones per no prac-

ticar esports segons el nivell d’estudis i la categoria professional.

Nivell d’estudis

A l’hora d’analitzar els motius pels quals no es practica esport segons el nivell d’estudis

cal tenir present la sobrerepresentació de les persones grans entre la població que no té

estudis, així com la de les persones joves entre la població amb estudis secundaris i supe-

riors.

Així, entre les persones sense estudis, els motius es concentren en les categories de res-

posta no té edat (35,3%) i no té capacitat (29,3%). Entre les persones amb estudis pri-

maris, la manca de temps (29,3) és el motiu principal, mentre que la resta de motius es

reparteixen en proporcions similars a les del conjunt de la població. Pel que fa a les per-

sones amb estudis secundaris o superiors, majoritàriament actius en el mercat laboral, la

causa principal per no practicar esport és també la manca de temps, però en aquest cas

de manera molt més clara que entre la població amb estudis primaris. Pràcticament la mei-

tat de la població amb estudis secundaris i superiors que no practiquen esport ho justifi-

quen per aquest motiu (47,1% i 52,9%, respectivament). Cal destacar també que un de

cada cinc d’aquests individus manifesta que no practica esport per manca de ganes. Per


Taula 41. Principal motiu per no practicar esport segons nivell d’estudis. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que no practica cap esport. 2006


Manca de temps 11,3 29,3 47,1 52,9 36,2

Manca de ganes 8,7 19,4 21,6 21,4 19,0

No té capacitat 29,3 15,9 10,1 4,9 14,2

No té edat 35,3 15,2 4,6 2,8 12,6

No li agrada 8,8 10,0 8,4 11,3 9,5

Un altre motiu 6,7 10,3 8,2 6,6 8,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (566) (1.677) (1.378) (628) (4.249)




altra banda, és força rellevant la poca importància que tenen en aquests col·lectius en com-

paració amb la població amb menys formació de les respostes no té capacitat i no té edat.

Categoria professional

La categoria professional proporciona diferències menys marcades que el nivell d’estudis

en relació amb els motius pels quals no es practica esport. Els dos motius que presenten

diferències significatives entre la població de diferents categories professionals són la

manca de temps i la categoria un altre motiu.

La manca de temps afecta més la població de categories professionals mitjana (42,8%) i

alta (47,9%) que a la categoria baixa (33,1%). Aquestes proporcions estan relacionades,

molt probablement, amb els diferents percentatges de població ocupada de cada cate-

goria professional.39

L’altra resposta que marca diferències entre la població amb diferents categories profes-

sionals és un altre motiu que aglutina un conjunt de respostes minoritàries, entre les quals

es troben els motius està massa cansat i és massa car.40 Aquests factors incideixen espe-

cialment entre les persones de categoria professional baixa, menys en les de categoria mit-

jana, i encara menys en les de categoria alta.

L’absentisme de la pràctica esportiva i el temps disponible

Com s’ha vist fins ara en aquest capítol, la manca de temps disponible és el principal motiu

que al·ludeix la població de la província de Barcelona, a força distància dels altres, per no


Taula 42. Principal motiu per no practicar esport segons categoria professional.* Provínciade Barcelona. Població de 16 anys i més que no practica cap esport. 2006


Manca de temps 33,1 42,8 47,9 37,9

Manca de ganes 19,5 17,9 19,0 18,9

No té capacitat 14,9 12,6 10,1 13,6

No té edat 12,7 10,3 8,3 11,4

No li agrada 9,3 9,8 11,3 9,6

Un altre motiu 10,5 6,7 3,5 8,5

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.178) (1.321) (380) (3.880)




39. Segons dades de l’ECHPC 2006, per a la província de Barcelona el percentatge de població ocupada

de les persones de categoria professional baixa és del 54,2%, les de categoria mitjana del 60,0% i les de cate-

goria d’alta del 80,2%.



practicar esport. A l’apartat «Disponibilitat de temps lliure» (pàgina 38) s’ha vist, però, que

per a les persones que practiquen esport el temps disponible no ha estat una barrera per

fer-ho, exceptuant-hi casos extrems. En aquest apartat es vol aprofundir en aquesta

qüestió, tot analitzant si les respostes de manca de temps es corresponen amb situacions

objectives, o bé si la seva variació s’ha d’explicar per algun altre factor. En primer lloc, a

través de l’observació dels motius segons la situació d’activitat; i en segon lloc, a través

de l’observació del motius segons el nombre d’hores treballades.

Situació d’activitat

El motius per no practicar esport segons la situació d’activitat (taula 43) presenten unes

proporcions ben coherents. Les persones amb situacions laborals en què es disposa de

menys temps lliure esmenten com a principal motiu la manca de temps. Això es dóna entre

les persones ocupades i les que encara estan estudiant, en què aquest motiu és es-

mentat pel 55,2% i pel 51,6%, respectivament. En aquestes dues categories de situació

d’activitat, el segon motiu més esmentat és la manca de ganes amb el 21,0% i el 25,0%,

respectivament.

D’altra banda, les persones jubilades són les que esmenten en menor proporció la man-

ca de temps, amb el 3,3% de les respostes. Entre aquestes persones, com els corres-

pon per l’edat, els motius més esmentats són no té edat (44,6%) i no té capacitat (28,8%).

Entre les persones que es dediquen a les tasques de la llar, un col·lectiu marcat pel gène-

re i, en menor mesura, per l’edat, la manca de temps presenta proporcions similars a la

manca de ganes, la manca de capacitat o no té edat, amb percentatges al voltant del 20%.

Finalment, cal esmentar que entre les persones aturades la manca de temps aplega el

23,5% de les respostes. En aquesta categoria el que és rellevant és la resposta manca

de ganes, que amb el 31,7% se situa força per sobre dels percentatges obtinguts en les

altres situacions laborals. També és significatiu el percentatge obtingut per un altre motiu


Taula 43. Principal motiu per no practicar esport segons situació laboral. Província deBarcelona. Població de 16 anys i més que no practica cap esport. 2006

Altres

Feines situacions


Manca de temps 55,2 23,5 3,3 20,6 51,6 3,0 36,2

Manca de ganes 21,0 31,7 10,9 18,6 25,0 11,5 19,0

No té capacitat 4,1 11,9 28,8 20,7 2,9 57,7 14,2

No té edat 1,2 1,8 44,6 20,8 0,0 13,1 12,6

No li agrada 8,8 14,6 8,9 11,2 10,0 9,2 9,5

Un altre motiu 9,8 16,5 3,6 8,1 10,6 5,6 8,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.256) (209) (763) (647) (153) (221) (4.249)




(que té com un dels seus principals components és massa car), amb el 16,5% de les res-

postes.

Nombre d’hores treballades

A la vista de la taula 44 es constata que la proporció de persones que esmenten que no

practiquen esport per manca de temps creix al mateix temps que augmenten el nombre

d’hores treballades a la setmana. Així, aquesta raó és esmentada pel 12,1% de les per-

sones que treballen menys de 20 hores, pel 28,4% de les que ho fan entre 20 i 42 hores,

pel 49,9% de les que ho fan entre 42 i 56 hores i pel 63,8% de les que ho fan més de 54

hores.

Es pot concloure, doncs, que per les persones que no practiquen esport, el fet de dispo-

sar de poques hores de temps lliure sí que se’ls presenta com una barrera per no practi-

car esport. Com s’explica, doncs, que entre les persones que sí que practiquen esport

aquesta barrera no existeixi, tal com s’ha vist a l’apartat «Disponibilitat de temps lliure» (pàgi-

na 38)? A partir de les dades disponibles no es pot arribar a contestar aquesta pregunta.

Tot i així, un intent de fer-ho estaria relacionat amb els hàbits generacionals adquirits.41 Una

part important de les persones que actualment estan actives en el mercat laboral, pro-

bablement, van adquirir l’hàbit de practicar esport quan encara no havien entrat en

aquest mercat i disposaven de força temps lliure. Un cop obtinguda una ocupació, con-

tinuen practicant esport degut a l’hàbit adquirit i per molt que s’allargui la jornada laboral

i les ocupacions domèstiques és una activitat que tenen perfectament integrada en la seva

quotidianitat. En canvi, per a les persones que no tenen arrelat l’hàbit de la pràctica espor-


Taula 44. Principal motiu per no practicar esport segons nombre d’hores treballades a la setmana (treball mercantil + treball domèstic). Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que no practica cap esport. 2006

20h 00' o menys 20h 01'- 42h 00' 42h 01'- 54h 00' 54h 01' o més Total

Manca de temps 12,1 28,4 49,9 63,8 36,6

Manca de ganes 15,9 23,0 22,1 14,6 18,8

No té capacitat 26,7 15,5 5,9 3,6 13,9

No té edat 28,2 12,5 2,8 1,6 12,5

No li agrada 10,7 11,5 9,0 6,7 9,6

Un altre motiu 6,4 9,2 10,2 9,7 8,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.195) (1.029) (912) (931) (4.067)



41. Hi ha qui considera que es produeix un salt generacional en les persones nascudes a partir de l’any 1970,

que varen tenir la major part de la seva escolarització en les escoles de la democràcia. Segons Garcia Ferran-

do i Llopis (2006), que compten amb sèries històriques de la Encuesta de Hábitos Deportivos de los Españo-

les des de 1975, el principal augment de les taxes de pràctica esportiva a Espanya es va produir entre 1980

i 1985, justament quan aquesta generació va començar a formar part de l’univers de l’enquesta.


tiva, una jornada laboral llarga que provoqui una percepció en l’individu de manca de temps

sí que pot resultar una barrera important en aquest sentit.

Síntesi

A la província de Barcelona hi ha uns 2,5 milions de persones més grans de 16 anys que

no practiquen esport. Les raons que expliquen aquest absentisme esportiu es poden clas-

sificar en tres grups en funció del grau de dificultat de la «reversibilitat» de la no pràctica

esportiva. De major a menor, el primer grup inclou les respostes manca de temps (36,2%),

estar massa cansat (4,6%), manca de capacitat (14,2%) i no li agrada (9,5%). El segon

grup l’integren les respostes manca de ganes (19,0%) i no té edat (12,0%). El tercer grup

és el més minoritari i inclou les respostes és massa car (2,5%) i no té instal·lacions a prop

(1,1%).

L’edat marca un punt d’inflexió, en termes motivacionals, en relació amb la no pràctica

esportiva. Mentre que abans dels 65 anys el principal obstacle per practicar esport és la

manca de temps, amb una incidència major entre les persones joves amb el 54,5%, que

entre les persones adultes amb el 42,1%, a les edats més avançades (65 i més anys) els

dos motius més rellevants, de llarg, són no té edat, amb el 46,0%, i no té capacitat, amb

el 31,4%.

Els dos motius que presenten diferències significatives entre les diferents categories pro-

fessionals són la manca de temps i la categoria un altre motiu. La manca de temps afec-

ta més les categories professionals mitjana (42,8%) i alta (47,9%) que la categoria baixa

(33,1%). Aquestes proporcions estan relacionades amb els diferents percentatges de

població ocupada de cada categoria professional.

El motius per no practicar esport segons la situació d’activitat presenten unes proporcions

ben coherents: les persones amb situacions laborals en què es disposa de menys temps

lliure esmenten com a principal motiu la manca de temps; això es dóna entre les perso-

nes ocupades i les que encara estan estudiant, en què aquest motiu és esmentat pel 55,2%

i pel 51,6% d’aquests individus, respectivament. D’altra banda, les persones jubilades són

les que esmenten en menor proporció la manca de temps, amb el 3,3% de les respos-

tes. Entre aquestes persones, com els correspon per l’edat, els motius més esmentats

són no té edat (44,6%) i no té capacitat (28,8%).

Per les conclusions de l’apartat «Disponibilitat de temps lliure» (pàgina 38) i les d’aquest

sembla que el fet de tenir integrada la pràctica esportiva com a activitat quotidiana fa que

la persona continuï practicant esport independentment de les hores de treball que hagi de

suportar. I, al contrari, per les persones que no solen fer esport, el fet de disposar de poc

temps lliure els és un motiu important per a no fer-ne.



Conclusions

Al llarg de l’informe s’han analitzat les dades relatives a la pràctica esportiva de la pobla-

ció de la província de Barcelona. La revisió de la informació de l’Enquesta de condicions

de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006 (ECVHPC) ofereix una visió general dels

hàbits esportius de la població de la província de Barcelona i de la seva relació amb alguns

elements de caràcter social, així com dels motius pels quals no es practica esport.

Així, a grans trets, les anàlisis realitzades aporten, en primer lloc, una quantificació a mode

de fotografia panoràmica de la població que practica esport habitualment i també de la

que no en practica. En segon lloc, s’ha pogut observar l’existència de dos models majo-

ritaris de pràctica esportiva que responen sobretot a la finalitat per la qual es realitza aques-

ta activitat: l’oci o la cura del cos. En tercer lloc, els resultats de l’informe fan palès els dos

grans eixos socials que marquen les pautes de comportament esportiu de manera més

clara: un de doble, integrat pel gènere i el cicle vital, d’una banda, i el posicionament social,

d’una altra banda. Finalment, en quart lloc, cal destacar també el paper ambivalent que

juga el temps disponible de l’individu en relació amb la pràctica esportiva. Cal destacar,

també, que s’ha constatat que les variables territorials, almenys amb la desagregació amb

què es poden tractar amb dades de l’ECVHPC, tenen molt poca incidència en la pràcti-

ca esportiva.

És necessari assenyalar també les limitacions de l’anàlisi realitzat, derivades fonamental-

ment de la mateixa font de dades utilitzada. L’Enquesta de condicions de vida i hàbits

de la població de Catalunya, 2006 no és una enquesta específica d’esports o d’hàbits

esportius, la qual cosa ha impedit arribar a la profunditat desitjada en l’anàlisi d’alguns

aspectes. De fet, la naturalesa d’algunes variables, o la disponibilitat o no d’algunes infor-

macions, ha provocat de vegades una certa asimetria en les anàlisis, la qual no està ren-

yida amb la qualitat de la informació que s’ofereix (p. ex.: mentre l’anàlisi dels motius pels

quals no es practica esport s’ha realitzat mitjançant una variable directa, per analitzar els

motius pels quals es practica esport s’ha hagut de recórrer a una aproximació a partir

de variables que aborden la qüestió de manera secundària). En canvi, val a dir que tot

i les limitacions expressades, l’ECVHPC ha permès vincular la pràctica esportiva amb

altres aspectes de l’estructura social, tot oferint una visió social transversal del fenomen

estudiat.

La quantificació de la pràctica esportiva: una visió panoràmica

A la província de Barcelona practiquen esport de manera habitual uns 2 milions de per-

sones majors de 16 anys, els quals constitueixen el 44,3% de la població d’aquesta edat.

Una mica més de la meitat, el 55,5%, són homes i el 44,5% són dones. L’altra cara de la

| 73


moneda la conformen els aproximadament 2,4 milions de persones que no practiquen

esport, en què les dones són majoritàries (1,4 milions de dones).

La gran majoria dels aproximadament 2 milions de persones que practiquen esport d’u-

na manera habitual es dedica a un sol esport (prop d’1,5 milions de persones). Unes

400.000 persones practiquen dos esports, i unes 150.000 en practiquen tres o més. En

relació amb l’assiduïtat de la pràctica, es pot estimar que un terç de les persones que prac-

tiquen esport habitualment (unes 650.000 persones) ho fan força sovint: més de tres cops

per setmana. En canvi, la majoria ho fa un o dos cops per setmana (més de 800.000 per-

sones).

L’esport practicat per més persones a la província de Barcelona és caminar, amb més de

500.000 persones majors de 16 anys que ho fan habitualment. En segon lloc, es troba la

gimàstica/aeròbic, practicat per més de 300.000 individus, i en tercer lloc, la natació, amb

uns 275.000 practicants habituals.

Obviant la població que respon que camina habitualment i ho concep com a esport, la pràc-

tica esportiva s’ha incrementat cinc punts entre el 2000 (27,5%) i el 2006 (32,7%) a la pro-

víncia de Barcelona, el que suposa un increment percentual del 18,9%.

Els usos de l’esport: entre l’oci i la salut

Les dades analitzades mostren dos models majoritaris de pràctica esportiva entre la

població de Barcelona: un model associat a la realització d’esport per motius d’oci i un

altre associat a la cura del cos i la salut. En el primer cas, la població acostuma a ser majo-

ritàriament masculina i hi ha una gran presència de joves d’entre 16 i 34 anys. Els esports

que apareixen més associats a aquest model de pràctica esportiva són el futbol, el bàs-

quet, el ciclisme i el tennis. Aquesta pràctica esportiva tendeix a ser més diversa, en rela-

ció amb el nombre d’esports practicats, i menys freqüent.

En el segon cas, la pràctica esportiva associada a la cura del cos tendeix cap a una cer-

ta feminització, en què la presència de practicants de 65 anys i més és força rellevant. Els

esports que més es relacionen amb aquest tipus de pràctica són caminar, ioga/tai-txi i,

en menor mesura, gimnàstica/aeròbic i natació. Aquest model de pràctica esportiva, a

diferència de l’anterior, tendiria més a concentrar-se en un sol esport, i a realitzar-se de

manera més regular i assídua.

En relació amb aquest segon model de pràctica esportiva s’ha de dir que, en els darrers

anys, un dels canvis més importants que s’han produït en el context socioesportiu a

Espanya –i també a la província de Barcelona– ha estat l’adopció de la pràctica espor-

tiva com a hàbit per part d’un grup creixent de població d’edat avançada (el 34,4% de

la població de 65 anys i més realitza algun esport de manera habitual). De fet, malgrat

que no s’ha pogut constatar amb les dades analitzades, aquest fenomen probablement

constitueix la base de l’increment que s’ha produït de la pràctica esportiva entre la po-

blació de la província de Barcelona. La consolidació del valor de l’exercici físic com a

activitat beneficiosa per la salut, juntament amb l’ampliació de l’oferta de programes

esportius específics per aquest segment poblacional, són dos dels elements clau d’aquest

fenomen.



La intersecció del gènere i el cicle vital en les pautes de comportament esportiu

El sexe i l’edat, en la mesura en què defineixen en gran part una condició física determi-

nada, marquen algunes diferències en termes socioesportius. Però, més enllà d’aquests

aspectes físics, les diferències de socialització entre homes i dones, sobretot en la incul-

cació de valors, generen també clares diferències de gènere en relació amb la pràctica es-

portiva. D’altra banda, l’etapa vital (joventut, adultesa, vellesa) en què es troba l’individu

determina moltes vegades les seves motivacions i les seves apetències, independentment

de l’estat físic, de manera que no és el mateix el que espera obtenir una persona jove de

l’esport, que el que n’espera obtenir una persona gran.

Per tant, tenint en compte el sexe i l’edat es defineixen diferents pautes de comportament

esportiu entre la població de la província de Barcelona. En primer lloc, cal destacar que

les diferències en els nivells de pràctica esportiva entre homes i dones varien en funció de

l’edat. Durant la joventut els homes presenten uns nivells de pràctica esportiva que se situen

al voltant de 20 punts per sobre del de les dones, mentre que durant l’adultesa aquests

nivells s’igualen. Les diferents motivacions que empenyen cada sexe a la pràctica espor-

tiva estan en la base d’aquesta variabilitat. Segons García Ferrando, les dones prioritzen

els aspectes de l’esport relacionats amb el benestar personal, els motius estètics i els rela-

cionats amb la salut, mentre que els homes en valoren més el component lúdic i compe-

titiu. Aquest fet, sumat a les variacions físiques que es produeixen com a conseqüència

de l’edat, acaben d’explicar aquests canvis de tendència. Cal dir també que a partir dels

65 anys el nivell de pràctica esportiva en els homes torna a ser major que en les dones,

però en aquest cas tot indica que és un efecte de les diferències en la distribució d’edats

de tots dos col·lectius, ja que les dones d’aquest grup d’edat presenten una mitjana d’e-

dat més elevada.

Una altra de les diferències més rellevants que es donen segons el sexe i l’edat es troba

en el tipus d’esports practicats amb més assiduïtat. La gimnàstica/aeròbic és l’esport més

feminitzat a totes les edats, sobretot per les seves característiques, més relacionades amb

les qüestions estètiques i el benestar personal que no pas amb la competició. En canvi,

el futbol apareix com un dels esports més masculinitzats, de fet, es podria dir que la pràc-

tica femenina d’aquest esport a la província de Barcelona és anecdòtica. El futbol conté

implícits valors com la valentia, la resistència i la força no exempta de violència, que evo-

quen masculinitat. Per tant, no és d’estranyar que aquest esport sigui àmpliament rebut-

jat per les dones. Cal dir, però, que es tracta d’un esport que, pels requeriments físics, es

practica sobretot durant la joventut.

Com és lògic, en general, la condició física que disposen els individus a les edats més pri-

merenques permet desenvolupar activitats que requereixen un esforç físic major, mentre

que a mesura que avança l’edat les activitats que es realitzen són menys intenses a nivell

físic. Aquest fet delimita força els tipus d’esports que realitzen homes i dones en funció

de l’edat. Així, la pràctica del caminar, per exemple, presenta un creixement sostingut a

mesura que augmenta l’edat de les persones. És important destacar també que es trac-

ta d’una activitat que tendeix a ser més practicada per dones que per homes, sobretot

durant l’adultesa, tot i que a partir dels 65 anys, proporcionalment, hi ha més homes que

la practiquen.

Conclusions | 75


Per acabar aquest apartat és important destacar la transversalitat que presenta la nata-

ció en relació amb l’edat i el sexe. Aquest esport és l’únic que presenta un nivell de pràc-

tica força similar entre homes i dones –tot i que la proporció de les dones que la practiquen

és sensiblement superior– i que no varia gaire al llarg de les diferents etapes de la vida.

La posició social com a determinant de la pràctica esportiva

Tant el capital cultural com el capital econòmic, que segons Bourdieu delimiten en gran

mesura l’estatus social de les persones, juguen un paper molt notable en l’explicació de

la variabilitat dels comportaments esportius de la població. Així, la posició social explica

tant les variacions de la taxa de pràctica esportiva com de la diversitat d’esports que es

practiquen, però sobretot explica les diferències en el tipus d’esport practicat de manera

més habitual.

Històricament, la pràctica esportiva ha estat relacionada amb les persones d’estatus

social elevat. En la societat actual, però, tot i que hi ha hagut un augment generalitzat d’a-

questa pràctica, encara persisteixen les diferències segons els nivells de capital cultural i

econòmic disponibles per part de la població. Així, entre la població de la província de Bar-

celona, com més elevats són els nivells d’estudis o la categoria professional, les taxes de

pràctica esportiva són superiors –la de les persones amb estudis superiors gairebé dupli-

ca la dels que no tenen estudis, i la de les persones de categoria professional alta, depas-

sa la de les de categoria baixa en un 50%. A més, aquesta correlació positiva també es

produeix respecte al nombre d’esports practicats.

També persisteixen les diferències en relació amb el tipus d’esport practicat. Així, en aquest

estudi s’ha pogut establir que els esports que es caracteritzen per ser més practicats entre

les persones amb estatus social baix són, per ordre, el futbol, caminar, el futbol sala, el

fúting/jòguing i el bàsket. Per altra banda, els esports practicats en major grau per les per-

sones amb estatuts social elevat són, principalment, el tennis i el muntanyisme, i en menor

mesura la natació i el ciclisme/BTT.

En l’explicació d’aquest fet conflueixen principalment dos factors. D’una banda, cal recór-

rer al concepte bourdià de l’habitus. Segons Bourdieu, les persones incorporen interna-

ment la classe social de pertinença –així com l’educació rebuda– en forma d’esquemes

mentals de percepció, d’apreciació i d’acció. Això podria explicar les diferències entre les

preferències i els hàbits esportius de dos individus amb un posicionament social diferent

o, més exactament, amb orígens socials diferents. Per exemple, tal com s’ha pogut apre-

ciar, els esports de contacte romanen més associats a la classe baixa i els de distància a

la classe alta. D’altra banda, el segon factor explicatiu estaria directament relacionat amb

la disponibilitat de recursos econòmics, ja que no tots els esports tenen el mateix cost

econòmic.

El temps lliure disponible i la pràctica esportiva: una relació complexa

A part del capital social i del capital econòmic, Pierre Bourdieu atribueix també un valor

important al temps disponible a l’hora d’estudiar la pràctica esportiva. Tot i així, els resul-

tats de les anàlisis realitzades mostren que entre la població de la província de Barcelona



no hi ha una correlació clara entre el temps lliure disponible –tant el percebut, com el real–

i la taxa de pràctica esportiva, ni tampoc amb el nombre d’esports practicats. L’únic as-

pecte que aparentment es veu determinat pel temps disponible és la freqüència amb què

es practica l’esport. Com més temps lliure disposen els individus, més sovint practiquen

esport. Així, entre les persones que practiquen esport habitualment, les que el practiquen

amb més assiduïtat pertanyen als col·lectius que disposen de més temps lliure com ara

els jubilats i les mestresses de casa.

Però si entre les persones que practiquen esport disposar o no de temps lliure és un fac-

tor relativament secundari, entre les persones que no ho fan la manca de temps és la raó

principal per la qual no en practiquen. Més del 40% de les persones adultes i més de la

meitat de les joves justifiquen l’abstinència de la pràctica esportiva en base a aquest motiu.

En aquest sentit, es pot concloure que existeix una relació d’ambivalència entre el temps

lliure disponible i la pràctica esportiva. D’una banda, sembla que la quantitat de temps lliure

disponible entre les persones que practiquen esport no és gaire rellevant, ja que l’esport

constitueix una pràctica integrada en la seva quotidianitat. Per l’altra, entre la població que

no practica esport habitualment la manca de temps apareix com una barrera real i com el

principal element que els dissuadeix de la pràctica esportiva.

Conclusions | 77


Annex estadístic

Taula A1. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons valoració de l’estat desalut. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Menys d'un cop 5,2 3,7 4,9 5,0

Un o dos cops 44,5 37,7 30,0 42,8

Tres cops 19,5 15,4 12,4 18,6

Més de tres cops 30,7 43,2 52,6 33,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.680) (554) (129) (3.363)



Taula A2. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons nivell de limitació.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Limitació sense


Menys d'un cop 0,0 2,3 5,3 5,0

Un o dos cops 42,5 27,3 43,5 42,8

Tres cops 9,9 16,6 18,9 18,6

Més de tres cops 47,7 53,7 32,3 33,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (112) (130) (3.122) (3.364)



| 79


Taula A3. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons valoració de ladisposició de temps lliure. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més quepractica algun esport. 2006



Un 78,0 71,2 69,3 73,7 72,2

Dos 15,9 20,7 22,8 20,4 20,4

Més de dos 6,1 8,1 7,9 5,9 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (696) (1.320) (1.095) (288) (3.400)



Taula A4. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons valoració de la disposicióde temps lliure. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algunesport. 2006



Menys d'un cop 2,4 4,5 5,9 9,2 4,9

Un o dos cops 27,7 43,6 48,7 54,3 42,9

Tres cops 17,7 18,8 20,1 12,6 18,5

Més de tres cops 52,3 33,0 25,3 23,9 33,6

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (678) (1.287) (1.080) (281) (3.326)



Taula A5. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons lloc de naixement.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Menys d'un cop 4,9 5,3 5,0

Un o dos cops 42,2 49,5 42,8

Tres cops 18,4 20,3 18,6

Més de tres cops 34,5 24,9 33,7

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.081) (283) (3.364)





Taula A6. Taxa de pràctica d’algun esport de manera habitual segons tipologia de la llar.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Mono- Parella

Mono- Llar paren- Parella amb 2 o

Uniper- paren- sense tal + amb Parella fills + més

sonal tal nucli altres Parella fills + altres altres nuclis Total

Població de més

de 16 anys (1) 41,3 41,9 38,3 23,5 44,2 46,8 40,5 40,3 39,0 44,3

Població de 16

a 54 anys (2) 55,0 45,5 47,4 31,5 50,2 47,0 35,1 45,9 42,1 47,0

n mostral (1) (597) (469) (289) (84) (1.703) (3.882) (234) (394) (124) (7.776)

n mostral (2) (194) (345) (166) (52) (618) (3.239) (100) (287) (87) (5.088)


Taula A7. Esport practicat més assíduament segons valoració de l’estat de salut.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006


Caminar 22,1 48,8 47,3 27,5


Natació 13,2 15,3 19,4 13,8

Ciclisme, BTT 9,5 3,9 1,7 8,3

Futbol 6,7 3,2 0,5 5,9


Tennis 3,5 1,4 0,6 3,1

Ioga/tai-txi 2,1 4,9 8,1 2,8

Bàsquet 2,8 1,5 0,0 2,5


Futbol sala 2,4 0,2 0,0 1,9

Altres esports 12,8 8,9 7,5 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.742) (565) (134) (3.441)



Annex estadístic | 81


Taula A8. Esport practicat més assíduament segons valoració de l’estat de salut.Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Limitació sense


Caminar 60,9 59,5 24,9 27,5


Natació 14,4 20,5 13,5 13,8

Ciclisme, BTT 1,2 0,4 8,8 8,3

Futbol 0,0 1,4 6,3 5,9


Tennis 0,0 0,9 3,3 3,0

Ioga/tai-txi 7,0 5,2 2,5 2,8

Bàsquet 0,0 1,4 2,6 2,5


Futbol sala 0,0 0,0 2,1 1,9

Altres esports 5,3 5,1 12,5 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (115) (137) (3.190) (3.443)



Taula A9. Esport practicat més assíduament segons valoració de la disposició de tempslliure. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006



Caminar 45,9 26,8 17,0 25,6 27,4


Natació 13,2 12,2 16,0 14,4 13,8

Ciclisme, BTT 6,4 7,4 9,8 10,7 8,3

Futbol 2,7 6,1 7,7 5,0 5,8

Fúting, jòguing 1,5 3,2 3,9 5,2 3,3

Tennis 1,6 3,7 3,4 2,3 3,1

Ioga/tai-txi 2,5 3,5 2,3 2,6 2,8

Bàsquet 1,3 2,8 2,7 2,0 2,4

Muntanyisme 2,0 2,1 2,6 3,0 2,3

Futbol sala 0,6 1,9 3,1 1,0 1,9

Altres esports 8,9 11,8 12,8 16,3 11,9

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (696) (1.320) (1.094) (288) (3.398)





Taula A10. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons territori de residència:corones metropolitanes. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Primera Segona Resta de la

Barcelona corona corona província Total

Pràctica 42,9 49,4 39,7 50,8 44,3

No pràctica 57,1 50,6 60,3 49,2 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.425) (2.120) (2.564) (668) (7.776)


Taula A11. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons territori de residència:corones metropolitanes. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practicaalgun esport. 2006



Un 67,3 74,9 75,9 69,2 72,3

Dos 23,4 18,5 18,8 21,3 20,3

Més de dos 9,4 6,6 5,4 9,5 7,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.040) (1.048) (1.018) (339) (3.444)


Taula A12. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons territori de residència:corones metropolitanes. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practicaalgun esport. 2006



Menys d'un cop 6,2 4,0 5,0 4,1 5,0

Un o dos cops 45,4 40,3 44,7 37,3 42,8

Tres cops 20,2 17,7 18,4 16,5 18,6

Més de tres cops 28,1 38,0 32,0 42,1 33,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.021) (1.030) (978) (335) (3.364)





Taula A13. Esport practicat més assíduament segons territori de residència: coronesmetropolitanes. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algunesport. 2006



Caminar 19,7 33,9 27,2 32,5 27,5


Natació 18,7 10,9 12,8 10,9 13,8

Ciclisme, BTT 7,5 7,0 9,8 9,7 8,3

Futbol 5,3 5,9 6,5 5,8 5,9

Fúting, jòguing 2,0 3,4 4,2 3,9 3,3

Tennis 3,8 3,1 2,8 1,3 3,0

Ioga/tai-txi 4,1 1,8 2,7 2,3 2,8

Bàsquet 2,6 2,5 2,6 1,6 2,5

Muntanyisme 2,4 1,0 3,1 3,5 2,3

Futbol sala 2,6 1,8 1,5 1,7 1,9

Altres esports 11,5 11,4 12,7 13,0 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.038) (1.048) (1.018) (339) (3.443)



Taula A14. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons territori de residència:grandària municipal. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Menys de De 2.000 a De 10.000 a Més de

2.000 hab. 9.999 hab. 50.000 hab. 50.000 hab. Barcelona Total

Pràctica 45,3 47,0 45,0 44,3 42,9 44,3

No pràctica 54,7 53,0 55,0 55,7 57,1 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (110) (730) (1.711) (2.801) (2.425) (7.776)




Taula A15. Esport practicat més assíduament segons territori de residència: grandàriamunicipal. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport.2006

Menys de De 2.000 a De 10.000 a Més de

2.000 hab. 9.999 hab. 50.000 hab. 50.000 hab. Barcelona Total

Caminar 34,1 29,1 28,6 32,7 19,7 27,5

Gimnàstica, aeròbic 16,7 15,4 16,0 15,3 19,8 16,8

Natació 6,9 10,2 10,9 12,8 18,7 13,8

Ciclisme, BTT 6,6 11,5 9,1 7,6 7,5 8,3

Futbol 3,3 5,2 5,8 6,7 5,3 5,9

Fúting, jòguing 5,7 3,3 3,9 3,9 2,0 3,3

Tennis 2,0 2,0 3,6 2,4 3,8 3,0

Ioga/tai-txi 3,7 2,0 2,8 1,9 4,1 2,8

Bàsquet 0,0 2,1 2,7 2,4 2,6 2,5

Muntanyisme 0,8 2,4 3,2 1,6 2,4 2,3

Futbol sala 3,7 1,3 1,3 1,9 2,6 1,9

Altres esports 16,4 15,7 12,3 11,0 11,5 12,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (50) (343) (769) (1.242) (1.038) (3.443)



Taula A16. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons territori de residència:costa/no costa. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Municipi de costa Resta de municipis Total

Pràctica 44,7 43,9 44,3

No pràctica 55,3 56,1 55,7

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.765) (4.012) (7.776)




Taula A17. Esport practicat més assíduament segons territori de residència: costa/nocosta. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algun esport. 2006

Municipi de costa Resta de municipis Total

Caminar 24,4 30,5 27,5

Gimnàstica, aeròbic 17,5 16,2 16,8

Natació 16,2 11,5 13,8

Ciclisme, BTT 8,6 7,9 8,3

Futbol 5,2 6,5 5,9

Fúting, jòguing 2,3 4,2 3,3

Tennis 3,6 2,5 3,0

Ioga/tai-txi 3,2 2,4 2,8

Bàsquet 2,7 2,3 2,5

Muntanyisme 2,0 2,5 2,3

Futbol sala 2,6 1,2 1,9

Altres esports 11,7 12,2 12,0

Total 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.682) (1.760) (3.443)



Taula A18. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons territori de residència:PEMB. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Barcelona Resta municipis PEMB Resta de municipis Total

Pràctica 42,9 48,6 42,2 44,3

No pràctica 57,1 51,4 57,8 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (2.425) (2.287) (3.065) (7.776)


Taula A19. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons territori de residència:comarques. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Alt Bages Baix

Pene- + Ber- Llobre- Barce- Mares- Vallès Vallès

dès Anoia guedà gat lonès Garraf me Osona Oc. Or. Total

Pràctica 48,3 54,8 49,1 47,5 44,2 48,0 42,1 50,6 39,6 40,4 44,3

No pràctica 51,7 45,2 50,9 52,5 55,8 52,0 57,9 49,4 60,4 59,6 55,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (146) (155) (291) (1.114) (3.368) (192) (576) (220) (1.200) (512) (7.773)




Taula A20. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons territori de residència:àmbits del Pla Territorial. Catalunya. Població de 16 anys i més. 2006

Àmbit Comar- Camp Terres Àmbit Comar- Alt

metro- ques de de de ques Pirineu

polità gironines Tarragona l'Ebre Ponent centrals i Aran Total

Pràctica 43,7 54,1 39,8 48,9 33,6 50,7 58,2 44,6

No pràctica 56,3 45,9 60,2 51,1 66,4 49,3 41,8 55,4

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (7.109) (952) (776) (263) (491) (699) (106) (10.395)


Taula A21. Nombre d’esports practicats de manera habitual segons territori de residència:àmbits del Pla Territorial. Catalunya. Població de 16 anys i més que practica algun esport.2006




Un 72,6 64,3 67,1 76,9 71,6 69,3 63,6 71,1

Dos 20,2 26,8 24,0 18,8 18,7 21,2 21,7 21,2

Més de dos 7,1 8,9 8,8 4,3 9,7 9,4 14,7 7,7

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.105) (515) (309) (128) (165) (354) (62) (4.639)



Taula A22. Freqüència setmanal de la pràctica esportiva segons territori de residència:àmbits del Pla Territorial. Catalunya. Població de 16 anys i més que practica algun esport.2006




Menys d'un cop 5,1 5,3 7,3 11,2 8,3 4,6 12,6 5,6

Un o dos cops 43,4 33,1 35,7 38,7 48,5 37,8 36,1 41,3

Tres cops 18,8 16,4 21,7 17,0 11,2 16,1 14,5 18,1

Més de tres cops 32,7 45,2 35,3 33,0 32,0 41,6 36,8 35,0

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.029) (508) (304) (128) (158) (350) (61) (4.538)





Taula A23. Esport practicat més assíduament segons territori de residència: coronesmetropolitanes. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més que practica algunesport. 2006




Caminar 27,0 37,3 23,0 34,9 27,2 32,0 38,3 28,6

Gimnàstica, aeròbic 17,1 12,4 14,1 16,1 13,9 13,8 8,9 15,9

Natació 14,1 5,0 10,4 8,4 9,5 10,9 5,9 12,2

Ciclisme, BTT 8,1 9,5 12,6 15,1 10,8 9,7 6,7 8,9

Futbol 5,9 7,4 9,9 6,9 8,7 6,3 5,7 6,5

Fúting, jòguing 3,2 4,5 4,6 1,3 1,9 3,7 1,6 3,4

Tennis 3,2 1,6 3,9 0,0 3,0 1,5 0,7 2,8

Ioga/tai-txi 2,8 2,1 2,1 1,4 3,7 2,2 1,4 2,6

Bàsquet 2,6 3,3 1,3 1,7 2,7 1,5 0,9 2,4

Muntanyisme 2,1 2,1 2,2 1,7 1,2 3,3 6,0 2,2

Futbol sala 1,9 1,5 2,0 1,4 1,9 2,0 0,6 1,9

Altres esports 11,8 13,5 13,9 11,1 15,5 12,9 23,3 12,5

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (3.104) (515) (309) (128) (165) (354) (62) (4.637)



Taula A24. Pràctica d’algun esport de manera habitual segons percepció de l’existènciad’equipaments esportius al barri. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Suficients Insuficients No n'hi ha Total

Pràctica 45,0 49,8 41,4 45,5

No pràctica 55,0 50,2 58,6 54,5

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (4.025) (1.794) (1.438) (7.257)





Taula A25. Esport practicat més assíduament segons percepció de l’existènciad’equipaments esportius al barri. Província de Barcelona. Població de 16 anys i més quepractica algun esport. 2006

Suficients Insuficients No n'hi ha Total

Caminar 27,1 22,9 31,6 26,8


Natació 14,0 14,3 13,1 13,9

Ciclisme, BTT 8,0 7,8 10,0 8,3

Futbol 6,0 6,4 5,1 5,9


Tennis 3,3 2,5 3,5 3,1

Ioga/tai-txi 2,5 3,3 2,4 2,7

Bàsquet 2,8 2,8 1,3 2,5


Futbol sala 1,9 2,7 1,2 2,0

Altres esports 12,5 10,7 12,9 12,1

Total 100,0 100,0 100,0 100,0

n mostral (1.810) (893) (595) (3.298)




Taula A26. Percepció de l’existència i de l’estat dels equipaments esportius al barri i taxade pràctica esportiva segons territori de residència. Província de Barcelona i Catalunya.Població de 16 anys i més. 2006

Percepció de l’existència

EstatTaxa de

Mitjana de pràctica

Suficients Insuficients No n’hi ha Total la valoració* esportiva

Corones metropolitanes

Barcelona 57,1 27,1 15,8 100,0 6,1 42,9

Primera corona 56,6 26,0 17,3 100,0 6,5 49,4

Segona corona 53,0 22,9 24,1 100,0 6,3 39,7

Resta de la província 55,3 19,1 25,6 100,0 6,4 50,8

Grandària del municipi

Menys de 2.000 hab. 47,8 22,1 30,1 100,0 6,2 45,3

De 2.000 a 9.999 hab. 65,0 20,9 14,1 100,0 6,5 47,0

De 10.000 a 50.000 hab. 57,1 21,2 21,7 100,0 6,7 45,0

Més de 50.000 hab. 50,9 25,9 23,1 100,0 6,2 44,3

Barcelona 57,1 27,1 15,8 100,0 6,1 42,9

Municipi de costa/no costa

Costa 56,1 26,1 17,8 100,0 6,2 44,7

No costa 54,9 23,5 21,7 100,0 6,4 43,9

PEMB

Barcelona 57,1 27,1 15,8 100,0 6,1 42,9

Resta de municipis del PEMB 58,0 25,4 16,6 100,0 6,6 48,6

Resta de municipis 52,3 22,3 25,3 100,0 6,3 42,2

Continua a la pàgina següent


Continuació

Percepció de l’existència

EstatTaxa de

Mitjana de pràctica

Suficients Insuficients No n’hi ha Total la valoració* esportiva

Comarques

Alt Penedès 48,0 20,0 32,0 100,0 6,9 48,3

Anoia 39,6 31,1 29,3 100,0 5,6 54,8

Bages+Berguedà 59,3 14,2 26,5 100,0 6,6 49,1

Baix Llobregat 56,8 23,1 20,1 100,0 6,8 47,5

Barcelonès 55,9 28,3 15,8 100,0 6,0 44,2

Garraf 51,5 26,6 21,9 100,0 6,6 48,0

Maresme 64,0 18,3 17,7 100,0 6,0 42,1

Osona 61,8 17,2 21,1 100,0 6,7 50,6

Vallès Occidental 50,3 22,5 27,2 100,0 6,4 39,6

Vallès Oriental 56,9 25,5 17,6 100,0 6,5 40,4

Total província de Barcelona 55,5 24,7 19,8 100,0 6,3 44,3

Àmbits del Pla Territorial

Àmbit metropolità 55,5 25,3 19,3 100,0 6,3 43,7

Comarques gironines 54,9 20,1 25,0 100,0 6,4 54,1

Camp de Tarragona 45,2 21,7 33,1 100,0 6,2 39,8

Terres de l’Ebre 59,0 26,0 15,0 100,0 6,0 48,9

Àmbit de Ponent 62,9 21,4 15,7 100,0 6,7 33,6

Comarques centrals 54,8 19,3 25,9 100,0 6,4 50,7

Alt Pirineu i Aran 57,8 19,8 22,3 100,0 6,5 58,2

Total Catalunya 55,1 23,9 21,1 100,0 6,3 44,6

* Mitjana de la valoració en una escala del 0 al 10 en què 0=molt mal estat i 10=molt bon estat.




Taula A27. Principal motiu per no practicar esport segons territori de residència. Provínciade Barcelona i Catalunya. Població de 16 anys i més. 2006

Manca Manca No té No té No li Un altre

de temps de ganes capacitat edat agrada motiu Total n mostral

Corones metropolitanes

Barcelona 32,5 18,1 16,1 14,6 9,6 9,0 100,0 (1.365)

Primera corona 41,1 22,1 13,4 7,1 5,5 10,8 100,0 (1.060)

Segona corona 37,0 17,9 13,5 13,7 11,1 6,8 100,0 (1.498)

Resta de la província 32,1 17,3 11,8 16,9 14,5 7,4 100,0 (325)

Grandària del municipi

Menys de 2.000 hab. 29,7 14,8 17,6 25,0 5,7 7,1 100,0 (60)

De 2.000 a 9.999 hab. 33,1 21,1 12,6 14,1 11,9 7,2 100,0 (377)

De 10.000 a 50.000 hab. 35,3 17,5 14,8 10,5 12,2 9,8 100,0 (926)

Més de 50.000 hab. 41,1 20,3 12,4 11,2 7,3 7,8 100,0 (1.521)

Barcelona 32,5 18,1 16,1 14,6 9,6 9,0 100,0 (1.365)



Continuació

Manca Manca No té No té No li Un altre

de temps de ganes capacitat edat agrada motiu Total n mostral

Municipi de costa/no costa

Costa 34,8 17,9 15,0 13,6 9,1 9,6 100,0 (2.047)

No costa 37,5 20,0 13,4 11,7 9,9 7,6 100,0 (2.201)

PEMB

Barcelona 32,5 18,1 16,1 14,6 9,6 9,0 100,0 (1.365)

Resta de municipis del PEMB 41,5 22,2 13,0 6,7 6,2 10,5 100,0 (1.162)

Resta de municipis 35,5 17,5 13,5 14,9 11,7 6,9 100,0 (1.721)

Comarques

Alt Penedès 26,1 22,2 17,6 18,6 3,9 11,5 100,0 (72)

Anoia 35,7 18,2 19,4 11,4 11,1 4,2 100,0 (68)

Bages+Berguedà 31,8 14,3 12,2 21,9 12,9 6,9 100,0 (146)

Baix Llobregat 40,6 14,9 15,8 5,3 9,1 14,2 100,0 (581)

Barcelonès 35,7 20,2 14,5 13,2 7,8 8,7 100,0 (1.853)

Garraf 34,8 18,8 13,3 19,6 10,2 3,3 100,0 (95)

Maresme 35,5 17,8 16,2 11,2 10,8 8,5 100,0 (323)

Osona 30,3 20,4 6,8 13,4 19,1 10,0 100,0 (109)

Vallès Occidental 37,6 19,3 12,1 12,9 12,0 6,1 100,0 (705)

Vallès Oriental 35,4 20,6 13,8 15,8 9,3 5,2 100,0 (295)

Total província de Barcelona 36,2 19,0 14,2 12,6 9,5 8,6 100,0 (4.246)

Àmbits del Pla Territorial

Àmbit metropolità 36,5 19,1 14,4 12,2 9,1 8,7 100,0 (3.923)

Comarques gironines 38,9 15,3 7,0 15,9 11,2 11,7 100,0 (419)

Camp de Tarragona 37,4 17,1 10,2 14,1 13,5 7,7 100,0 (460)

Terres de l’Ebre 35,7 21,2 15,8 15,4 5,0 7,0 100,0 (133)

Àmbit de Ponent 27,5 24,5 18,0 15,9 6,3 7,8 100,0 (325)

Comarques centrals 32,6 17,0 12,5 16,4 14,2 7,4 100,0 (339)

Alt Pirineu i Aran 40,7 11,5 15,0 18,0 9,1 5,7 100,0 (44)

Total Catalunya 36,0 18,8 13,6 13,2 9,7 8,6 100,0 (5.644)




Taula A28. Taxes de pertinença i de participació activa en un club esportiu i/o en uncentre excursionista.* Província de Barcelona. Població de 16 anys i més. 2006

Club esportiu Centre excursionista

Taxa de Taxa de Taxa de Taxa de

pertinença participació activa pertinença participació activa

Sexe

Homes 22,3 17,5 2,4 1,3

Dones 14,4 11,0 1,7 1,2



Continuació

Club esportiu Centre excursionista

Taxa de Taxa de Taxa de Taxa de

pertinença participació activa pertinença participació activa

Edat

16-24 anys 23,8 19,8 1,0 0,8

25-34 anys 22,9 18,6 1,5 0,8

35-44 anys 22,5 17,0 2,7 1,6

45-54 anys 19,9 14,3 3,0 2,2

55-64 anys 13,6 10,9 1,7 1,0

65-74 anys 11,7 8,7 2,8 1,8

75 anys i més 4,3 3,1 0,9 0,3

Lloc de naixement

Catalunya 22,8 17,5 2,8 1,7

Resta d’Espanya 10,4 8,4 0,8 0,5

Estranger 11,5 9,7 0,4 0,2

Lloc de residència (corones metropolitanes)

Barcelona 20,3 15,5 2,2 1,6

Primera corona 14,1 12,1 0,7 0,3

Segona corona 19,0 14,6 2,4 1,6

Resta de la província 20,1 13,7 4,1 1,4

Lloc de residència (grandària del municipi)

Menys de 2.000 hab. 14,5 10,8 3,1 1,5

De 2.000 a 9.999 hab. 21,2 15,3 3,8 1,5

De 10.000 a 50.000 hab. 17,5 13,9 2,5 1,6

Més de 50.000 hab. 16,1 12,9 1,0 0,6

Barcelona 20,3 15,5 2,2 1,6

Total província de Barcelona 18,2 14,1 2,0 1,2

Àmbit territorial de residència (Catalunya)

Àmbit metropolità 18,0 14,2 1,8 1,2

Comarques gironines 19,0 14,1 3,0 1,5

Camp de Tarragona 14,7 9,7 2,2 1,1

Terres de l’Ebre 12,9 7,8 2,4 0,9

Àmbit de Ponent 15,3 12,9 2,0 1,3

Comarques centrals 20,1 14,0 4,1 1,5

Alt Pirineu i Aran 24,4 10,3 4,1 2,0

Total Catalunya 17,8 13,5 2,2 1,3

Evolució 2000-2006**

2000 21,9 2,4

2006 18,0 2,0

* Aquestes dades pertanyen al bloc de l’ECVHPC 2006 dedicat a l’associacionisme. Concretament, a una bateria

en què es pregunta per la pertinença i/o participació activa en 14 tipus d’associacions. Aquí es presenten

les taxes relatives als clubs esportius i als centres excursionistes perquè són les entitats que estan relacionades

de manera directa o indirecta amb la pràctica esportiva.

** Població de 18 anys i més.


Font: Idescat i IERMB. Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2000-2006.



Introducció

L’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya 2006 constitueix la

darrera edició d’un projecte d’anàlisi de la realitat social que es realitza quinquennalment

des del 1985. Es tracta d’una enquesta concebuda com a instrument de recollida d’in-

formació periòdica sobre diversos àmbits de la vida quotidiana de la població. En aquest

sentit, la seva finalitat és aportar dades i elements d’anàlisi sobre les dinàmiques socials i

territorials i, gràcies a la sèrie de dades disponible avui dia, també sobre les transforma-

cions que tenen lloc en aquests àmbits. En els seus vint anys d’història l’Enquesta de con-dicions de vida i hàbits de la població (ECVHP) s’ha consolidat com una de les principals

fonts de dades de la regió de Barcelona i ara, amb la cinquena edició, es disposa per pri-

mera vegada d’informació precisa i homogènia sobre el conjunt de la societat catalana.

De manera sintètica, els objectius de l’Enquesta es poden resumir en tres enunciats:

1. Conèixer i analitzar les condicions de vida i els hàbits de la població, les tendències evo-

lutives en les formes de vida i els fenòmens socials i identificar els factors que intervenen

en els canvis socials.

2. Determinar les diferències en les condicions de vida i els hàbits de la població en fun-

ció del territori de residència i extreure’n els trets territorials distintius.

3. Identificar els grups socials, les seves característiques i els factors que en condicionen

la formació i analitzar els tipus de desigualtats existents entre ells i les tendències de con-

vergència o divergència que s’observen en les seves formes de vida.

Un dels aspectes més rellevants de l’evolució de l’Enquesta ha estat el manteniment dels

objectius i dels criteris de recerca, la qual cosa ha afavorit la comparabilitat dels resultats.

Tot i així, al llarg de les cinc edicions s’han incorporat alguns canvis tècnics i metodolò-

gics, els quals s’han acompanyat dels treballs necessaris per tal de conservar la sèrie de

dades.

Tanmateix, el canvi més important de l’Enquesta ha estat l’ampliació progressiva del seu

àmbit territorial d’estudi. El territori de la primera edició del 1985 fou la ciutat de Barcelo-

na i els 26 municipis que integraven l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona.

L’any 1990 es va passar a analitzar el conjunt de comarques que formen la Regió I (Baix

Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental). En l’edició del 1995

el territori s’amplià de nou amb la incorporació de les comarques de l’Alt Penedès i el Gar-

raf, tot comprenent sencera la regió metropolitana de Barcelona. L’any 2000 l’Enquestaja es va realitzar a tota la província de Barcelona. I finalment, amb la present edició, pas-

Annex metodològic

| 93


sa a incloure per primera vegada tot el conjunt del territori català, en la que es pot consi-

derar l’ampliació territorial més ambiciosa del projecte.

Totes aquestes modificacions territorials mantenen una estreta relació amb l’àmbit terri-

torial competencial de les institucions que al llarg d’aquests anys han ofert el seu suport

a l’Enquesta. El projecte va ser impulsat i finançat primerament per la Corporació Metro-

politana de Barcelona (edició del 1985) i, posteriorment, per la Mancomunitat de Munici-

pis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i per la Diputació de Barcelona (edicions de 1990,

1995 i 2000). L’última ampliació territorial obeeix a la incorporació en la present edició

del 2006 de la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut d’Estadística de Catalunya

(Idescat).

Les successives ampliacions territorials s’han produït sempre per agregació de territoris a

la mostra, la qual cosa ha suposat un increment considerable de les persones entrevista-

des entre les diferents edicions. Així, de les 4.912 entrevistes que es van realitzar en la pri-

mera edició de l’any 1985 s’ha passat a una mostra de 10.398 individus per a l’actual edi-

ció del projecte.

L’evolució històrica de l’Enquesta també es reflecteix en les diferents denominacions que

el projecte ha anat adoptant al llarg de la seva existència. L’any 1985 es dissenya sota el

nom Enquesta Metropolitana sobre condicions de vida i hàbits de la població, que pos-

teriorment és substituït per Enquesta de la regió metropolitana de Barcelona (1990 i 1995)

i Enquesta de la Regió de Barcelona (2000), tot en funció del territori estudiat.

L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) ha estat la institució

que, des de la primera edició, ha assumit la direcció metodològica de l’Enquesta, així com

el treball de camp, el tractament i l’anàlisi de les dades, la qual cosa ha contribuït al man-

teniment dels criteris que garanteixen, en gran part, la comparabilitat entre les diferents

edicions.

Pel que fa al contingut temàtic de l’enquesta, aquest comprèn gairebé tots els elements

que constitueixen les formes de vida de la població: estructura social, formes de convi-vència, nivells educatius, situació en el mercat de treball i condicions laborals i professio-nals, adscripció i transmissió lingüística, hàbits culturals i activitats de lleure, ús i percep-ció del territori, nivell de renda i de recursos, condicions de l’habitatge i de l’equipamentdomèstic, ús i percepció del territori i mobilitat, hàbits de consum, relacions socials i nivelld’associacionisme.

Les dades resultants són majoritàriament de tipus objectiu i tenen un marcat caràcter estruc-

tural. D’altra banda, es tracta d’una informació que té un valor essencial, ja que comple-

menta les fonts d’informació existents per a aquest territori i, en molts casos, constitueix

l’única informació disponible.

La present edició de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalu-nya 2006 és una operació estadística que s’inclou en el Programa anual d’actuacions esta-

dístiques del 2005, a la vegada que s’insereix en el Pla estadístic de Catalunya 2005-2008.



Aspectes metodològics

Les característiques tècniques i metodològiques de l’Enquesta de condicions de vida i hàbitsde la població de Catalunya 2006 mantenen els mateixos objectius i criteris de recerca queles edicions anteriors. Les modificacions incorporades en aquesta cinquena edició no alte-ren la comparabilitat de les dades i donen continuïtat a la sèrie temporal iniciada l’any 1985.Els canvis metodològics més rellevants fan referència a l’ampliació de l’àmbit territorial atota la població de Catalunya, a la construcció de la mostra i a la inclusió de nous elementsen el contingut temàtic. Les característiques tècniques de les diferents edicions es recu-llen a la fitxa tècnica que es pot trobar més endavant. Els trets metodològics de l’Enquesta2006 són, de manera resumida, els que es presenten a continuació.

Unitats d’anàlisi L’univers estadístic és la població de 16 anys i més resident a Catalunya, que correspona 6.049.414 persones. La unitat de recollida de la informació és l’individu, tot i que la infor-mació que recull el qüestionari permet conèixer també algunes característiques elemen-tals de caràcter socioeconòmic de cadascun dels membres que resideixen a la llar i tam-bé algunes característiques de les llars.

Àmbit territorial El disseny mostral aporta representativitat estadística per a un nivell d’error acceptable pera diferents nivells territorials que poden ser tractats com a submostres independents.Aquests territoris són Catalunya, àmbits territorials del Pla estadístic, comarques de la pro-víncia de Barcelona, corones metropolitanes, Barcelona ciutat i districtes de Barcelona.

Efectius de la mostra i marge d’error S’han realitzat un total de 10.398 entrevistes a tot el territori de Catalunya. Amb aquestadimensió de la mostra, si es considera un nivell de confiança del 95,5%, l’error mostral ésde ±0,7% per a dades globals.

Àmbits temàtics de l’enquesta L’enquesta recull una gran varietat d’àmbits temàtics en relació amb els hàbits i les con-dicions de vida de la població de Catalunya. Els grans temes de l’enquesta són:

A. Estructura de la llarB. Procedència geogràficaC. LlenguaD. Nivell d’estudisE. Situació laboralF. SalutG. Ingressos, propietats i inversionsH. ConsumI. HabitatgeJ. Percepció del barri i de l’entornK. Ús i imatge del territoriL. Cultura i lleure

Annex metodològic | 95


M. Relacions socials, associacionisme i ideologia

N. Fitxa d’observació

La revisió del qüestionari, amb la intenció d’incorporar nous aspectes socials no presents

en edicions anteriors, ha portat a la introducció de preguntes relatives a la immigració, l’ús

de noves tecnologies i l’estat de salut dels entrevistats.

La recollida de dades s’ha realitzat mitjançant un qüestionari en format de paper i editat

en castellà o català, que els enquestadors han administrat a través d’entrevistes presen-

cials a la població seleccionada com a mostra. La majoria de les preguntes que formen el

qüestionari són de tipus precodificat; tanmateix, s’hi inclou alguna pregunta oberta. La dura-

da mitjana de l’entrevista ha estat de 50 minuts.

Treball de camp El treball de camp ha estat realitzat per un equip de l’Institut d’Estudis Regionals i Metro-

politans de Barcelona entre els mesos de setembre del 2005 i octubre del 2006. En tot

moment el disseny de l’organització i la formació d’enquestadors, així com el grau de con-

trol assolit (supervisió del 100% dels qüestionaris, control a domicili del 25% de les entre-

vistes realitzades, codificació prèvia sobre paper i depuració de la base de dades), ha per-

mès minimitzar els errors en els processos de recollida d’informació, codificació i gravació

de les dades. Tot plegat ha garantit, per tant, una gran fiabilitat de les dades obtingudes.

Processament de les dades El tractament de la informació obtinguda es realitza mitjançant el programari Statistical Pro-

duct and Service Solutions (SPSS).

Construcció de la mostra

En el disseny de la mostra s’estableix com a objectiu l’extracció d’una mostra aleatòria

estratificada representativa de la població de Catalunya de 16 anys i més. L’elecció del pro-

cediment de mostreig estratificat es justifica bàsicament per criteris de precisió enfront d’al-

tres mètodes i per l’heterogeneïtat social que caracteritza la població objecte d’estudi. En

aquest sentit, els continguts de l’estudi de l’Enquesta recullen una gran diversitat de temà-

tiques socials. L’objectiu consisteix precisament a poder expressar millor la varietat de la

realitat social de Catalunya en relació amb les condicions de vida i hàbits de la població.

Aquests continguts i objectius obliguen, en la construcció de la mostra estratificada, a pren-

dre en consideració com a variables criteri d’estratificació les que millor expressin aques-

ta multiplicitat social de la població.

La informació poblacional primària i diversa prové del cens de població, a través dels seus

indicadors. Una vegada escollides les variables més pertinents del cens, que expressen

la màxima diversitat social, es procedeix a la seva reducció i estructuració a fi i efecte d’i-

dentificar i escollir les variables criteri amb les quals construir els estrats de la mostra. Així

es garanteix la presència a la mostra d’estrats que expressen les diferències poblacionals

i amb uns continguts que presenten una gran correlació amb els de l’Enquesta.

Al llarg de les cinc edicions de l’Enquesta s’ha mantingut bàsicament la mateixa metodo-

logia de construcció de la mostra, de manera que les variacions més importants s’han pro-



duït sobretot com a conseqüència d’adaptar la mostra als canvis de domini territorial, totampliant en cada moment el marc territorial fins a considerar tot Catalunya.

Així doncs, la mostra estratificada es construeix seguint tres etapes principals:

1. Construcció dels estrats. A partir de les dades poblacionals, aquests s’obtenen mitjançantl’aplicació de dues tècniques d’anàlisi multivariable: anàlisi factorial de components prin-cipals i anàlisi de classificació automàtica.

2. Afixació de la mostra i determinació de les quotes mostrals.

3. Ponderació a posteriori de la mostra i elevació.

La present edició és la que més novetats incorpora en el procediment de disseny mos-tral, sobretot per les implicacions derivades de l’ampliació territorial al conjunt de Catalu-nya. Les modificacions que més destaquen són:

• L’àmbit territorial s’estén al conjunt de Catalunya i, per primera vegada, forma partde la mostra la població de 16 anys i més.

• En el procés de construcció i d’anàlisi dels estrats s’han utilitzat les dades del censde població del 2001,42 tot augmentant considerablement el conjunt de variablespoblacionals utilitzades.

• Atesa la gran extensió del territori objecte d’estudi, s’ha optat per concentrar la mos-tra territorialment, per optimitzar recursos, mitjançant un procés que garanteix l’a-leatorietat i la representació de la mostra.

• La dimensió de la mostra s’amplia per facilitar anàlisis específiques de determinatsàmbits territorials i/o col·lectius socials.

• Per primera vegada s’aplica un factor d’elevació per expressar les dades mostrals entermes de valors absoluts poblacionals.

A continuació, s’aborda en més detall el procés seguit de construcció de la mostra estra-tificada.

Construcció dels estrats

En aquesta fase es tracta de classificar la totalitat de la població catalana en diferents es-trats, a partir de dades disponibles al cens del 2001. Però no es consideren com a uni-tats els individus censats, sinó la seva agrupació en seccions censals de residència (untotal de 5.222), atenent característiques socials, econòmiques, culturals, demogràfiquesi territorials. Les seccions censals constitueixen una unitat de divisió territorial suficientmentpetita per garantir l’homogeneïtat de les característiques socials de la població que hi viu,característiques que es recullen en un conjunt de 82 variables triades,43 que representenla màxima varietat i heterogeneïtat de la població.

42. Fins aquesta edició, la mostra sempre s’havia construït a partir de dades del cens electoral.43. Les variables considerades del cens de població expressen en general la proporció de persones que pos-seeixen una determinada característica sobre el total de la població de la secció censal i són el resultat d’u-na selecció de les 234 inicialment considerades.



Aquesta classificació es porta a terme mitjançant dues tècniques d’anàlisi multivariable inde-

pendents i complementàries: l’anàlisi factorial de components principals (ACP), que sin-

tetitza la informació d’un conjunt de variables en els principals factors que diferencien la

població, i l’anàlisi de classificació automàtica (cluster analysis, ACL), a través de la qual

s’obtenen grups homogenis de població o tipus socials que constitueixen els estrats de

la mostra.

Mitjançant l’ACP, les 82 variables originals es redueixen a 7 variables factorials que acu-

mulen gairebé el 70% de la variabilitat inicial i que s’identifiquen, sintèticament, de la for-

ma següent:

Primer factor La categoria socioprofessional

Segon factor L’origen geogràfic: autòctons vs. antiga immigració

Tercer factor El cicle vital

Quart factor El factor rural-urbà

Cinquè factor La nova immigració

Sisè factor El factor d’activitat laboral

Setè factor La mobilitat territorial

Amb aquestes 7 variables factorials es procedeix a la classificació de les 5.222 seccions

censals de Catalunya en estrats, en dues etapes:

a) En la primera etapa es procedeix a realitzar una classificació jeràrquica ascendent mit-

jançant el procediment de Ward (de mínima pèrdua d’inèrcia), que classifica inicialment les

seccions en una jerarquia de particions, i es fixa en 10 el nombre de grups o estrats.

b) En la segona etapa es fa una classificació no jeràrquica pel mètode de centres mòbils,

a partir del nombre d’estrats determinat i els centres inicials definits, amb l’objectiu d’op-

timitzar l’assignació de les seccions als estrats.

Els 10 estrats que s’obtenen s’identifiquen amb els perfils següents:

Estrat 1 Població catalana envellida i de classes treballadores en ciutats

no metropolitanes (11%)

Estrat 2 Mobilitat de famílies joves de classe mitjana (8%)

Estrat 3 Població jove de classe treballadora de municipis urbans (14%)

Estrat 4 Els petits municipis rurals (10%)

Estrat 5 Població urbana més jove de classe treballadora precària (8%)

Estrat 6 Classes socials mitjana i alta de les grans ciutats (8%)

Estrat 7 Antiga immigració a l’àrea metropolitana (15%)

Estrat 8 Població envellida urbana de l’antiga immigració (8%)

Estrat 9 Població de capital de classe mitjana-alta amb cert envelliment (15%)

Estrat 10 La nova immigració (4%)

Afixació de la mostra i determinació de les quotes mostrals

Amb els estrats construïts es procedeix a l’afixació d’una dimensió de la mostra donada

segons el criteri òptim de Neyman. Després de la distribució per estrats es realitza l’as-

signació de quotes de mostra a les seccions censals de cada estrat segons la seva pobla-



ció, amb una subestratificació a posteriori segons el territori i l’hàbitat per tal d’aconseguiruna concentració territorial que faciliti el treball de camp de l’enquesta.

La dimensió de la mostra que es considera per al conjunt de Catalunya és de 8.348 indi-vidus, amb un error associat del 0,78% per a un nivell de confiança del 95,5%, calculadaa partir de l’expressió:

n =

on:

z és el nombre de sigmes de nivell de significació (2s),σ2 és la variància de la distància quadràtica euclidiana de les seccions censals al centre

de la totalitat del núvol (valor obtingut de 0,783),e és l'error mostral (valor considerat de 0,78%),Y– és la mitjana de les distàncies quadràtiques euclidianes (valor obtingut de 2,493),n és la dimensió mostral.

L’afixació d’aquesta dimensió de mostra entre els estrats segons el criteri d’afixació òpti-ma de Neyman comporta que com més gran i variable sigui un estrat, és més gran la pro-porció de mostra assignada per a aquest estrat, mitjançant la fórmula següent:

nh = · n

on:

nh dimensió mostral de l’estrat h (h = 1...10),Nh població de 16 anys i més de l’estrat h,σh desviació de la distància quadràtica euclidiana de les seccions censals de l’estrat h

al centre del seu estrat.

Taula 1. Afixació mostral òptima de Neyman per a cada estrat

Estrat Nh σh Nhσh Coeficient d’afixació nh

1 640.561 0,47324 303.138,8 0,10173 849,27

2 556.508 0,83655 465.545,6 0,15624 1.304,27

3 977.070 0,40956 400.172,8 0,13430 1.121,12

4 248.814 0,78853 196.197,4 0,06584 549,66

5 467.962 0,67811 317.328,4 0,10650 889,02

6 435.320 0,60354 262.731,6 0,08817 736,07

7 845.423 0,47077 397.996,4 0,13357 1.115,02

8 354.574 0,56753 201.231,2 0,06753 563,77

9 686.607 0,42044 288.678,8 0,09688 808,76

10 195.425 0,75077 146.719,3 0,04924 411,05

Total 5.408.264 0,62386 2.979.740,3 1,00000 8.348,00

z2 · σ2

e2 · Y– 2

Nh · σh

K

Σh = 1

Nh · σh



Amb el repartiment de la mostra entre els estrats es procedeix a l’assignació proporcio-nal dels individus que corresponen a cada secció censal de l’estrat. Amb aquest reparti-ment es garanteix l’acompliment de l’aleatorietat de la mostra en l’elecció d’un individu quepertany a una secció censal determinada.

La determinació de les quotes mostrals finals per secció segueix un procés de distribu-ció en cinc etapes:

• Primera etapa. Inicialment s’assigna a cada secció censal d’un estrat la quota de mos-tra que li correspon segons una distribució proporcional d’acord amb la seva pobla-ció de 16 anys o més, amb la fórmula:

nsh = · nh

on:

nsh quota de mostra de la secció s de l’estrat h,Nsh població de 16 anys i més de la secció s de l’estrat h,Nh població de 16 anys i més de l’estrat h,nh dimensió mostral de l’estrat h.

• Segona etapa. Amb l’objectiu d’aconseguir una concentració territorial que faciliti eltreball de camp, l’assignació inicial de quotes per a cada secció censal es distribu-eix tot considerant, a cada estrat, una subestratificació a partir d’un doble criteri dedivisió territorial: els set grans àmbits del pla territorial i les cinc categories de gran-dària dels municipis. S’obtenen així 187 subestrats no buits entre els quals es distri-bueix la dimensió mostral.

Aquesta distribució implica analitzar totes i cadascuna de les seccions censals de Cata-lunya, la qual cosa significa, des del punt de vista del treball de camp, uns costos ele-vats derivats dels obligats desplaçaments per tot el territori català per a la realitzacióde les entrevistes personals. En aquest sentit, i per tal d’afavorir la concentració ter-ritorial, s’ha aplicat un criteri de redistribució de les quotes de mostra a partir de dife-renciar les seccions que pertanyen als municipis més petits (fins a 20.000 habitants)de les dels més grans.

En el cas dels subestrats amb més de 20.000 habitants, es consideren totes les sec-cions censals amb la quota de mostra assignada inicialment. Però si la secció cen-sal és d’un subestrat de municipis amb una població inferior o igual a 20.000 habi-tants (un total de 137 subestrats), s’efectua la concentració territorial mitjançantl’atribució de la quota total de mostra del subestrat a una selecció aleatòria de sec-cions d’aquest, de la forma següent:

–En primer lloc es realitza l’extracció aleatòria de seccions. A tal efecte es divideix laquota de mostra del subestrat per 3, per tal de fixar el nombre de seccions del sub-estrat que seran seleccionades de forma aleatòria, és a dir:

nshj =nsj

3

Nsh

Nh



on:

nshj és el nombre de seccions a seleccionar del subestrat hj (amb j = 1...137)

nshj és la quota de mostra de la secció s del subestrat hj.

–A continuació es procedeix a la concentració de la quota de mostra del subestrat

en les seccions censals seleccionades (), de forma proporcional al pes poblacional

de la secció sobre el total de les seccions seleccionades del subestrat. L’assigna-

ció de quotes s’expressa en la fórmula:

nshj = · nhj

on:

nshj és la quota de mostra de la secció s seleccionada () del subestrat hj (amb j =

1...137) de municipis fins a 20.000 habitants,

Nsfj és la població de 16 anys i més de la secció s seleccionada () del subestrat hj,

Nh–j és la població total de 16 anys i més del subestrat hj amb les seccionsseleccionades,

nhj és la quota mostral del subestrat hj .

• Tercera etapa. La necessitat de garantir un nivell de representativitat suficient per a

determinades unitats territorials d’interès en l’estudi va portar a afegir una dimensió

mostral addicional de 2.094 enquestes que es van repartir de forma desigual entre

alguns àmbits territorials i comarques, segons s’indica a la taula següent:

Taula 2. Territoris i dimensió de mostra addicional

Territori Mostra addicional

Camp de Tarragona 164

Terres de l’Ebre 361

Àmbit de Ponent 348

Alt Pirineu i Aran 504

Alt Penedès 173

Anoia 166

Bages 111

Berguedà 15

Garraf 124

Osona 109

Solsonès 19

Total 2.094

Per a cadascun d’aquests onze territoris, la dimensió mostral addicional es va repar-

tir de forma proporcional al pes de les quotes de mostra de cada territori. El reparti-

ment es fa mitjançant:

nas–t = · nat

ns–t

nt

Nshj

Nh–j



on:

nas–t és la quota de mostra addicional de la secció s seleccionada () del

territori t (t = 1...11),

nit és la quota de mostra de la secció s seleccionada () del territori t,nt és la quota de mostra del territori t,nat és la dimensió mostral addicional del territori t.

La quota final de les seccions censals d’aquests territoris és el resultat de l’arrodoni-

ment de la suma de la quota inicial i l’addicional.

• Quarta etapa. Finalment, en el cas particular del subestrat dels municipis més petits

(fins a 500 habitants) del territori de l’Alt Pirineu i Aran, que pertanyen a l’estrat 4, es

va realitzar una segona extracció aleatòria de seccions amb l’objectiu de reforçar la

concentració territorial de les entrevistes, ateses les característiques particulars d’es-

cassa població. Del total de 46 seccions censals d’aquest subestrat, se’n van selec-

cionar aleatòriament 13, i es va assignar la quota de mostra de totes elles (132

enquestes) de forma proporcional al seu pes mostral.

• Cinquena etapa. Distribució final de la mostra. Tenint en compte les redistribucions

de quotes i la mostra addicional, s’obté la distribució final d’enquestes a realitzar a

cadascuna de les seccions censals seleccionades.

Taula 3. Distribució de les quotes de mostra en el procés de construcció seguit segons

l’estrat

RedistribucióEstrat Quotes inicials de quotes Mostra addicional Mostra final

Estrat 1 849 10,2% 850 10,2% 446 1.296 12,4%

Estrat 2 1.304 15,6% 1.300 15,6% 196 1.496 14,3%

Estrat 3 1.121 13,4% 1.113 13,3% 352 1.465 14,0%

Estrat 4 550 6,6% 549 6,6% 691 1.240 11,9%

Estrat 5 889 10,6% 884 10,6% 182 1.066 10,2%

Estrat 6 736 8,8% 735 8,8% 67 802 7,7%

Estrat 7 1.115 13,4% 1.112 13,3% 5 1.117 10,7%

Estrat 8 564 6,8% 547 6,5% 71 618 5,9%

Estrat 9 809 9,7% 861 10,3% 35 896 8,6%

Estrat 10 411 4,9% 401 4,8% 49 450 4,3%

Total 8.348 100,0% 8.352 100,0% 2.094 10.446 100,0%

Finalment, els individus s’extreuen de forma aleatòria de cada secció censal a partir del

conjunt de persones registrades al padró d’habitants actualitzat de gener del 2005. Un cop

acabat el treball de camp, el nombre total d’individus entrevistats va ser de 10.398.

Ponderació a posteriori de la mostra i elevació

L’afixació òptima aplicada en el disseny de la mostra ens assegura la presència a la mos-

tra d’aquelles característiques menys freqüents a la població, però, a la vegada, sobredi-



mensiona la dels individus dels estrats més heterogenis que les posseeixen. A més, ambl’objectiu d’afavorir la concentració territorial del treball de camp, no s’han realitzat enques-tes en totes les seccions censals. Així, per tal de garantir una mostra aleatòria proporcio-nalment dimensionada a la seva població, una vegada obtinguda la mostra és necessarirestituir el valor real de les freqüències, tot ponderant el seu pes en el conjunt de la pobla-ció de Catalunya de 16 anys i més.

La ponderació Ws que s’aplica és una magnitud que transforma la probabilitat real que unindividu d’una determinada secció censal sigui escollit en la probabilitat teòrica sota la hipò-tesi d’estricta aleatorietat. És a dir, mitjançant la ponderació, s’atorga un pes menor a aquellsindividus que tenen més probabilitats d’ésser escollits i un pes major a aquells altres ambmenys probabilitats.

La ponderació de la mostra, que actua en relació amb les seccions censals escollides i elseu pes poblacional, restitueix la representació del conjunt de la població de Catalunya de16 anys i més. A efectes de ponderació, i amb l’objectiu d’incloure la magnitud total de lapoblació, s’ha procedit a la redistribució de la població exclosa entre les seccions amb quo-ta mostral del mateix subestrat. Aquesta redistribució s’efectua de forma proporcional alpes poblacional de les seccions del subestrat escollides per a la mostra. D’aquesta mane-ra, la ponderació Ws s’expressa en la fórmula següent:

ws = = nshj / n

on:

Ws és la ponderació de cada individu de la mostra de la secció s,Nshj és la població de 16 anys i més de la secció s escollida en la mostra del subestrat hj ,

ΣNshj és la població de 16 anys i més de totes les seccions s escollides en la mostradel subestrat hj ,

N–shj és la població de 16 anys i més de totes les seccions s no escollides en la mostradel subestrat hj ,

N és la població total de 16 anys i més,nshj és el nombre de casos de la mostra pertanyents a la secció s del subestrat hj ,n és el nombre de casos de la mostra.

Una vegada realitzada la ponderació de les dades mostrals, aquestes s’expressen en mag-nituds poblacionals a partir de l’elevació de la mostra, que es fa introduint un factor de pon-deració f per a cada individu de la mostra. El factor de ponderació s’obté relacionant ladimensió de la població (N), a partir de les dades poblacionals actualitzades de gener del2006, amb la dimensió de la mostra (n):

factor d’elevació = f =

La distribució final de la mostra ponderada i elevada en els diferents territoris és la se-güent:

Nn

Nshj + N–shj / N

nshj / n

NshjNshj +ΣNshj

(Nhj –ΣNshj) / N



Una vegada ponderades les dades, a la dimensió de mostra de 10.398 individus se li asso-cia un nivell d’error global del 0,72%, per a un nivell de confiança del 95,5%.

Àmbits territorials Mostra Elevació %

Àmbit metropolità 7.109 4.135.677 68,4Comarques Alt Penedès 146 84.947 2,1

Baix Llobregat 1.114 648.359 15,7Barcelonès 3.368 1.959.241 47,4Garraf 192 111.801 2,7Maresme 576 335.280 8,1Vallès Occidental 1.200 697.945 16,9Vallès Oriental 512 298.104 7,2

Regió Metropolitana de Barcelona 7.108 4.135.677 100,0Barcelona 2.425 1.410.651 34,1Primera corona 2.120 1.233.270 29,8Segona corona 2.564 1.491.756 36,1

Barcelona ciutat 2.425 1.410.651 100,0Districte 1 175 101.806 7,2Districte 2 398 231.404 16,4Districte 3 273 159.083 11,3Districte 4 122 70.945 5,0Districte 5 202 117.634 8,3Districte 6 187 108.826 7,7Districte 7 258 149.817 10,6Districte 8 252 146.545 10,4Districte 9 220 127.991 9,1Districte 10 338 196.602 13,9

Comarques centrals 699 406.410 6,7Comarques Anoia 155 89.910 22,1

Bages 227 131.852 32,4Berguedà 64 37.299 9,2Osona 224 130.354 32,1Solsonès 29 16.994 4,2

Comarques gironines 955 555.615 9,2Camp de Tarragona 776 451.460 7,5Terres de l’Ebre 263 152.783 2,5Àmbit de Ponent 491 285.914 4,7Alt Pirineu i Aran 106 61.556 1,0Estrats de la mostra Estrat 1 1.232 716.532 11,8

Estrat 2 1.165 677.503 11,2Estrat 3 1.900 1.105.267 18,3Estrat 4 469 272.591 4,5Estrat 5 939 546.451 9,0Estrat 6 810 471.282 7,8Estrat 7 1.530 890.134 14,7Estrat 8 657 382.120 6,3Estrat 9 1.274 740.933 12,2Estrat 10 424 246.601 4,1

Total 10.398 6.049.414 100%



Fitxa tècnica

Àmbit territorial

Unitat d’anàlisi

Universestadístic

Efectius de lamostra i marged’error

Enquesta

de l’Àrea

Metropolitana

de Barcelona

1985

ÀreaMetropolitana deBarcelona(Municipisintegrats enl’antigaCorporacióMetropolitana deBarcelona)Municipis: 27Superfície: 476km2

Total d’habitants:3.096.748 (segonsel cens de 1981)Percentatge /

població de

Catalunya: 49,2%

El conjuntd’individus majorsde 18 anysresidents a l’antigaàrea metropolitanade Barcelona:2.174.363persones

4.912 individusseleccionatsaleatòriament apartir del censelectoral de 1984.Marge d’error per

al conjunt de la

mostra: ±1,9, pera un nivell deconfiança de 2sigmes.

Enquesta

de la Regió

Metropolitana de

Barcelona 1990

Regió I deCatalunyaMunicipis: 129Comarques: 5 (elBaix Llobregat, elBarcelonès, elMaresme, el VallèsOccidental i elVallès Oriental)Superfície: 2.459km2

Total d’habitants:4.090.706 (segonsel padró de 1986)Percentatge /

població de

Catalunya: 67,9%

El conjuntd’individus majorsde 18 anysresidents a laRegió I deCatalunya:2.991.131persones


al conjunt de la


Enquesta

de la Regió

Metropolitana de

Barcelona 1995

RegióMetropolitana deBarcelonaMunicipis: 162Comarques: 7(l’Alt Penedès, elBaix Llobregat, elBarcelonès, elGarraf, elMaresme, el VallèsOccidental i elVallès Oriental)Superfície: 3.235km2

Total d’habitants:4.264.422 (segonsel cens de 1991)Percentatge /

població de

Catalunya: 70,4%

El conjuntd’individus majorsde 18 anysresidents a la RegióMetropolitana deBarcelona:3.275.458persones


al conjunt de la


Enquesta

de la Regió

de Barcelona

2000

Província deBarcelonaMunicipis: 311Comarques: 11 (7comarques de laRegióMetropolitana mésl’Anoia, el Bages,el Berguedà iOsona)Superfície:7.718,5 km2


població de

Catalunya: 76,0%

El conjuntd’individus majorsde 18 anysresidents a laprovíncia deBarcelona:3.762.462persones


al conjunt de la


Enquesta

de Catalunya

2006

CatalunyaMunicipis: 946Comarques:41 comarques deCatalunyaSuperfície:32.105,5 km2


població de

Catalunya:100,0%

El conjuntd’individus de 16anys i mésresidents aCatalunya:6.049.414persones

10.398 individusseleccionats apartir d’unamostra aleatòriaestratificada apartir del cens depoblació de 2001. Marge d’error per

al conjunt de la


A efectes de representativitat estadística, la unitat de recollida d’informació de l’Enquesta en totesles seves edicions ha estat l’individu, tot i que l’estructura del global d’informació que recull elqüestionari permet esbrinar tant el conjunt de característiques dels individus entrevistats com les delgrup familiar i les de cadascun dels membres que resideixen a la llar.



Càlcul de lamostra

Tipusd’entrevista

Qüestionari

Treball de camp

Processament de dades

Enquesta

de l’Àrea

Metropolitana de

Barcelona 1985

Tipus: precodificat

Nombre de

preguntes: 159

Nombre de

variables directes:

330

Nombre de

posicions

d’enregistrament:

625

Durada mitjana de

l’entrevista: 40

minuts

Realitzat per

CDES

(Centre per al

Desenvolupament

de l’Economia

Social) d’octubre

del 1985 a març

del 1986.

Enquesta

de la Regió

Metropolitana de

Barcelona 1990

Tipus: precodificat

Nombre de

preguntes: 182

Nombre de

variables directes:

541

Nombre de

posicions

d’enregistrament:

879

Durada mitjana de

l’entrevista: 50

minuts

Realitzat per

INITS, SA, de

març a juliol del

1990 (Barcelona

ciutat) i de

setembre a

novembre del

1990 (resta del

territori).

Enquesta

de la Regió

Metropolitana de

Barcelona 1995

Tipus: precodificat

Nombre de

preguntes: 193

Nombre de

variables directes:

548

Nombre de

posicions

d’enregistrament:

921

Durada mitjana de

l’entrevista: 50

minuts

Realitzat per

l’equip de treball

de camp de

l’Institut d’Estudis

Metropolitans de

Barcelona entre

març i setembre

del 1995.

Enquesta

de la Regió de

Barcelona 2000

Tipus: precodificat

Nombre de

preguntes: 190

Nombre de

variables directes:

605

Nombre de

posicions

d’enregistrament:

1.027

Durada mitjana de

l’entrevista: 55

minuts

Realitzat per


de camp de


Metropolitans de

Barcelona de

gener a novembre

del 2000.

Enquesta

de Catalunya

2006

Tipus: precodificat

Nombre de

preguntes: 196

Nombre de

variables directes:

554

Nombre de

posicions

d’enregistrament:

977

Durada mitjana de

l’entrevista: 50

minuts

Realitzat per


de camp de


Regionals i

Metropolitans de

Barcelona de

setembre del 2005

a octubre del

2006.

Aplicació de la tècnica del mostreig aleatori estratificat, seguint aquest procés:

a) Construcció d’estrats de població homogenis a partir d’una sèrie de variables socioeconòmiques

identificatives de les seccions censals del territori objecte d’estudi, contingudes en el padró

d’habitants o cens de població corresponent a cada any.

b) Càlcul de la dimensió mostral segons el volum de població total i l’estimació de la seva variabilitat.

c) Distribució dels efectius resultants en els estrats prefigurats amb el criteri d’afixació òptima de

Neyman, segons el qual com més gran i variable és un estrat, major proporció de mostra se li

assigna. Amb el nombre mostral de cada estrat es procedeix a l’assignació proporcional de

quotes de mostra en termes d’individus corresponents a cada secció.

d) Restitució del valor real de les freqüències, ponderant el seu pes en el conjunt, per garantir una

mostra estrictament aleatòria.

Entrevista personal realitzada per entrevistadors qualificats en el domicili de les persones

seleccionades.

Estructura interna del qüestionari:

a) Preguntes referides al context familiar, les quals recullen informació de cadascuna de les persones

que integren la llar de l’entrevistat.

b) Preguntes referides a l’individu seleccionat i a les condicions de la seva llar basades en diferents

àmbits temàtics: estructura familiar, treball i ingressos, consum, habitatge i entorn, ús i imatge del

territori i cultura, lleure i relacions socials.

En tots els casos, l’acurat disseny de l’organització i la formació d’enquestadors, així com el grau de

control assolit (supervisió del 100% dels qüestionaris, control a domicili del 25% de les enquestes

realitzades, codificació prèvia sobre paper i doble enregistrament de dades), ha permès minimitzar

els errors en els processos de recollida d’informació, codificació i transcripció de resultats i ha

garantit, per tant, una gran fiabilitat de les dades obtingudes.

El tractament de la informació obtinguda es realitza mitjançant l’anomenat Statistical Package for

Social Sciences (SPSS).



Referències bibliogràfiques

BOURDIEU, P. «Deporte y clase social». A: BROHM, J.M.; P.BOURDIEU; E. DUNNING; J. HARGRE-

AVES; T. TODD; K YOUNG. Materiales de sociología del deporte. Madrid: Ediciones de la Pique-

ta, 1993. (pp. 57-82).

BOURDIEU, Pierre (1988). La distinción. Criterios y bases sociales del gusto. Madrid: Tau-

rus, 1979.

Centro de Investigaciones Sociológicas (2005). Los hábitos deportivos de los españoles,

III. Estudio 2.599. Madrid: CIS.

COMPASS (2000). Sports Participation in Europe. Strasbourg: Council of Europe.

Consell d’Europa (1992). Carta europea de l’Esport. Disponible a Internet:

http://www.coe.int/t/dg4/sport/SportinEurope/charter_en.asp

Diputació de Barcelona. Condicions de vida i hàbits de la població jove de la província de

Barcelona. Barcelona, 2009.

Diputació de Barcelona. (2007). Enquesta d’hàbits Esportius. Barcelona: Diputació de Bar-

celona. Oficina d’Avaluació de Serveis i Qualitat i Servei d’Esports [document intern].

GARCÍA FERRANDO, M.; R. LLOPIS GOIG. Postmodernidad y deporte. Entre la individualización

y la masificación: Encuesta sobre hábitos deportivos de los españoles, 2005. Madrid: Con-

sejo Superior de Deportes, 2006.

GARCÍA FERRANDO, M.; N. PUIG BARATA; F. LAGARDERA OTERO. Sociología del deporte. Libro

universitario, 006. Madrid: Alianza, 1998.

ISTAT (2003). Sport e attività fisiche. Indagine multiscopo sulle famiglie «I cittadini e il tem-

po libero». Anno 2000. Roma: ISTAT.

MOSCOSO SÁNCHEZ, D.; E. MOYANO ESTRADA, (coords.). Esport, salut i qualitat de vida. Bar-

celona: Fundació «la Caixa», 2009.

MOSQUERA GONZÁLEZ, María José; Núria PUIG BARATA. «Género y edad en el deporte». A: GAR-

CÍA FERRANDO, Manuel; Núria PUIG BARATA i Francisco LAGARDERA OTERO (comps.). Sociolo-

gía del deporte. Madrid: Alianza Editorial, 1998.

PUIG, Núria (1986) «El deporte y los estereotipos femeninos». Revista Occidente, núm. 62-63,

p. 71-84.

PUIG, Núria; Anna VILANOVA; David MOYA; Eduard INGLÉS. L’esport a Catalunya. L’informe de

l’Observatori Català de l’Esport. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008.

| 107


RODRÍGUEZ, A. «El deporte como ejercicio social». A CANTARERO, L. y R. ÁVILA PALAFOX (coord.).

Ensayos sobre deportes: Perspectivas sociales e históricas. Guadalajara, Jalisco, Méxi-

co: Universidad de Guadalajara, 2007.

SABBADINI, L.L. «Nuovi soggetti sociali nella attività fisica e sportiva: un approccio de ge-

nere e generazioni». A: Istituto Nazionale di Statistica (Italy). Lo sport che cambia: I com-

portamenti emergenti e le nuove tendenze della pratica sportiva in Italia. Roma: ISTAT, 2005.

Secretaria General de l’Esport. Enquesta sobre la pràctica d’activitats fisicoesportives a

Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999.

Secretaria General de l’esport. Evolució de la pràctica fisicoesportiva a Catalunya. 2004.

Disponible a Internet: http://www16.gencat.net/esport/equipaments/docs/Fullte37.pdf.



Nota final

Aquest treball forma part de la sèrie d’explotacions monogràfiques encarregades per la

Diputació de Barcelona a l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona a par-

tir de les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalun-

ya (ECVHPC) 2006.

Amb les explotacions monogràfiques de l’ECVHPC 2006, la Diputació de Barcelona dóna

continuïtat als treballs d’anàlisi de caràcter sectorial realitzats en edicions anteriors.

Aquests estudis, impulsats per diferents àrees i serveis de la Corporació, han estat coor-

dinats en aquesta edició del 2006 per l’Observatori Territorial de la Direcció d’Estudis i Pros-

pectiva.

Podeu consultar aquest treball a l’adreça:

www.diba.cat/recerca_habits_esportius

Podeu consultar els diferents estudis publicats de l’ECVHPC 2006 a l’adreça:

www.diba.cat/territori

Els determinants socials de l’ocupació i l’activitat (Servei de Mercat de Treball)

Condicions de vida i hàbits de la població jove de la província de Barcelona

(Àrea d’Igualtat i Ciutadania)

Condicions de vida i hàbits de la gent gran de la província de Barcelona

(Àrea de Benestar Social)

| 109



Sèrie_Esports 2Sèrie_Esports 2

La Diputació de Barcelona és una institució de govern local que treballa conjuntament amb els ajuntaments per impulsar el progrés i el benestar de la ciutadania.

La col·lecció Documents de Treball facilita als agents del món local documentació actualitzada per contribuir a millorar la gestió de les polítiques públiques locals.

Aquest informe ofereix una visió àmplia i clara de la realitat de la ciutadania de la província pel que fa les activitats esportives. Ens aporta diferents paràmetres bàsics, com ara l’índex de pràctica esportiva, la freqüència, el tipus i les activitats més practicades per persones majors de 16 anys; però també es presta atenció al col·lectiu no practicant. A més, s’hi identi�quen i descriuen els models majoritaris de comportament en relació amb la pràctica �sicoesportiva i amb els condicionants de gènere, cicle vital i posició social i territorial.

L’estudi s’emmarca en la sèrie d’explotacions monogrà�ques que l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona realitza de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, amb la coordinació de l’Observatori Territorial de la Direcció d’Estudis i Prospectiva. Aquesta monogra�a ha estat impulsada per l’Àrea d’Esports.

2

Hàb

its

d’e

spo

rt a

la p

roví

ncia

de

Bar

celo

na

Hàbits d’esport a la província de Barcelona

Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya2006

Àrea d’EsportsComte d’Urgell, 187Edifici del Rellotge, 1r. pis08036 BarcelonaTel. 934 022 464 · Fax 934 022 486www.diba.cat/esports

Àrea de PresidènciaDirecció d’Estudis i ProspectivaObservatori TerritorialRambla de Catalunya, 126, 7è.08008 BarcelonaTel. 934 022 256 · Fax 934 049 146www.diba.cat/territori

ISBN 978-84-9803-359-5

9 7 8 8 4 9 8 0 3 3 5 9 5

Hàbits d’esport a la província de BarcelonaHàbits d’esport a la província de Barcelona...

Documents

Transcript of Hàbits d’esport a la província de BarcelonaHàbits d’esport a la província de Barcelona...