HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE POBLET I ELS SEU...

JORDI JUAN VILLANUEVA

HIDRAULISME HISTÒRIC DEL

MONESTIR DE POBLET I ELS SEU

HINTERLAND IMMEDIAT

HIDRAULISME HISTÒRIC DEL

MONESTIR DE POBLET I ELS SEU

HINTERLAND IMMEDIAT


HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE

POBLET I ELS SEU HINTERLAND IMMEDIAT.


RESUM:

El present estudi vol incidir en el coneixement de la xarxa hidràulica

històrica del monestir de Santa Maria de Poblet –segles XII fins al

XVIII- i en les relacions que manté aquest amb el seu hinterland.

S’ha comprovat la importància de les immediacions del monestir en

relació al hidraulisme, i és per això que s’ha decidit concentrar nous

esforços a l’estudi del Barranc de Castellfollit i la seva àrea

circumdant.

El mètode s’ha basat en la cerca bibliogràfica i documental, i en la

identificació sobre el terreny d’aquelles estructures aparegudes a la

documentació escrutada; també, en el buidatge de la fotografia aèria

(vol de l’any 1956) i en l’anàlisi cartogràfica, orto-fotogramètrica i

topogràfica, comprovant, alhora, la toponímia que presenten, tant la

documentació elaborada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC),

com la del Instituto Geológico y Minero de España i la del Ministerio

de Economía y Hacienda (cartografia cadastral i històrica). Les obres

de referència emprades inicialment han estat: Història de Poblet

d’Agustí Altisent i L'Hydraulique monastique : milieux, réseaux,

usages de Léon Pressouyre i Paul Benoit1, que ens han obert un gran

ventall de consulta. Per la informació documental hem utilitzat

1 PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,

réseaux, usages. Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.

fonamentalment el Diplomatari de Santa Maria de Poblet, edició a

cura d'Agustí Altisent. L’objectiu metodològic ha sigut integrar dades

de naturalesa diferent i contrastar-les amb els nostres i altres arxius,

per tal d’aproximar-nos al sistema hidràulic del Monestir pobletà i la

seva àrea d’influència.

S’han pogut localitzar diverses xarxes hidràuliques d’èpoques

diferents i reutilitzacions d’antigues estructures. S’han pogut ubicar i

analitzar algunes entrades –no descartem que n’hi hagin més-, els

desguassos i s’ha interpretat la distribució. A més, s’ha analitzat la

funció que desenvolupa el hinterland pobletà, en relació a la captació

i posterior distribució dels recursos hídrics necessaris pel Monestir.

Hem de reconèixer, però, que manquen tant intervencions

arqueològiques com recerques documentalistes que corroborin o

desmenteixin els nostres diagnòstics.

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ I ANTECEDENTS. 1

2. CONTEXT GEOGRÀFIC. 4

3. CONTEXT HISTÒRICO-CRONOLÒGIC. 5

4. L’HIDRAULISME A POBLET.

DOCUMENTACIÓ I HISTORIOGRAFIA. 27

5. L’HIDRAULISME A POBLET. VISIONS SOBRE EL TERRENY. 35

6. CONCLUSIONS. 50

7. BIBLIOGRAFIA . 63

1

HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE

POBLET I ELS SEU HINTERLAND IMMEDIAT.


1. INTRODUCCIÓ I ANTECEDENTS.

El present estudi arrenca d’un treball previ encarregat per l’Institut de

l’Aigua de la Universitat de Barcelona i la Facultat de Geografia i

Història1 de la mateixa universitat. En aquell moment vàrem entrar

en contacte directe amb el Monestir, mantenint trobades amb el

Prior 2 que ens encoratjà i ajudà a elaborar l’estudi històric dels

sistemes hidràulics.

L’objectiu d’aquell estudi fou analitzar integralment el sistema

hidràulic històric del Monestir de Poblet en l’interval que abraça dels

segles XII al XVIII. Ens vàrem plantejar estudiar quines estructures

es construïren, amb quina cronologia, en quin context i amb quina

finalitat. Ens plantejàvem conèixer si hi havia diverses xarxes

hidràuliques de diferents èpoques, o bé, si s’havien reutilitzat

antigues estructures.

Totes aquelles qüestions que ens formulàrem no pogueren ésser

aclarides. La naturalesa preliminar d’aquell estudi, amb les lògiques 1 Agrair, tan el suport de la Dra. Marta Sancho Planas, que ens va informar i

encoratjar a realitzar la recerca anterior, com el tutoratge i les bones directrius

oferts, en aquell moment, pel Dr. Santiago Riera Mora.

2 En aquest punt hem d’apuntar l’ajuda prestada, pel Prior, Lluc Torcal, i també la

que ens va oferir en Trini Teixidó, treballador de poblet alhora d’elaborar l’estudi

encarregat per l’Institut de l’Aigua (UB).

2

dificultats d’interpretació, condicionaren, sense cap mena de dubte,

els diagnòstics efectuats. De totes maneres aquells resultats

constitueixen un substrat informatiu que en unió a noves recerques

documentals i sobre el territori aportaran noves dades sobre el

sistema hidràulic del Monestir de Poblet i el seu hinterland.

Immediatament després de la finalització d’aquest primer projecte

vam decidir que la nostra recerca havia d’aprofundir en les relacions

del monestir amb el seu hinterland. Adonant-nos del valor

arqueològic del paisatge, a partir de la recerca visual i de superfície

del terme de Vimbodí-Poblet, hem comprovat la importància de les

immediacions del monestir en relació a l’hidraulisme, i hem decidit

concentrar nous esforços a l’estudi del Barranc de Castellfollit i la

seva àrea circumdant. Parlarem de les estructures construïdes, farem

una aproximació a la seva cronologia, context i finalitat. Observarem

diverses xarxes hidràuliques d’èpoques diferents i si s’han reutilitzat

antigues estructures. I analitzarem la funció que desenvolupa

l’hinterland pobletà en relació a la captació i posterior distribució dels

recursos hídrics necessaris pel Monestir.

El mètode es basarà en la cerca bibliogràfica i documental, i en la

identificació sobre el terreny d’aquelles estructures aparegudes a la

documentació escrutada; també, en el buidatge de la fotografia aèria

(vol de l’any 1956) i en l’anàlisi cartogràfic, ortofotogramètric i

topogràfic, comprovant, alhora, la toponímia que presenten, tan la

documentació elaborada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC),

com la del Instituto Geológico y Minero de España i la del Ministerio

de Economía y Hacienda (cartografia cadastral i històrica).

3

Les obres de referència emprades inicialment han estat: Història de

Poblet d’Agustí Altisent i L'Hydraulique monastique : milieux, réseaux,

usages de Léon Pressouyre i Paul Benoit3, que ens han obert un gran

ventall de consulta. A més, ens hem servit dels coneixements i les

informacions elaborades en el nostre anterior estudi4.

Per la informació documental hem utilitzat fonamentalment el

Diplomatari de Santa Maria de Poblet, edició a cura d'Agustí Altisent.

De la investigació realitzada pel Dr. Valentí Gual en els seus títols,

Justicia i Terra. La documentaciñ de l’arxiu de Poblet (Armari II) i

Poblet, senyor feudal. La documentaciñ de l’armari III, no hem trobat

cap referència documental, on aparegui informació de la

infraestructura hidràulica.

L’objectiu metodològic ha sigut integrar dades de naturalesa diferent i

contrastar-les amb els nostres i altres arxius, per tal d’aproximar-nos

al sistema hidràulic del Monestir pobletà i la seva àrea d’influència.

3 PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,

réseaux, usages. Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.

4 JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009). “Una aproximació a l’hidraulisme històric del

monestir de Poblet”. (En premsa)

4

2. CONTEXT GEOGRÀFIC:

El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, situat a uns 500 m

d’altitud, pertany a la Conca de Barberà. D’aquesta comarca direm

que estructuralment pertany a la Depressió Central Catalana, en una

posició marginal i formant part del rosari de depressions que dins del

territori català marquen la línia de contacte entre aquesta gran unitat

central i la Serralada Pre-litoral. Al nord, i fent divisòria amb la de de

les Garrigues, hi trobem la serra de la Llena –amb la punta del Curull

(1018 m) com a màxima alçada– i la serra del Corregó. El sistema

muntanyós continua amb la serra del Tallat, que fa de partió amb

l’Urgell i que té una alçada màxima de 803 m en el Tossal Gros. La

serra del Suró és fronterera amb la Segarra, i la Serra del Codony

aïlla la Conca de Barberà de la conca hidrogràfica del Gaià.

La proximitat del mar, que es troba a 50 quilòmetres, li hauria de

conferir una certa benignitat climàtica, però la barrera que formen els

sistemes muntanyosos que encerclen la Conca de Barberà per la seva

banda sud impedeixen l’entrada de vents càlids i humits procedents

d’aquell, per tant, aquesta influència no es mostra gaire acusada.

Però, al no haver-hi cap sistema muntanyós prou important que faci

de barrera entre la Conca i la zona central catalana, hi ha gran

influència del clima continental, propi de les àrees de Lleida i de la

Segarra. Així, doncs, el clima de la comarca està a cavall entre el

propi de les terres litorals i el de les terres interiors: és més rigorós

que el del Camp de Tarragona, però més plàcid que el de la Depressió

Central Catalana.

La mitjana de precipitacions al fons de la vall és inferior que la de les

estacions situades a mitjana alçada, on s’assoleixen valors superiors.

Durant la tardor i la primavera es produeixen els aiguats més

intensos mentre que a l’estiu i a l’hivern els valors pluviomètrics són

5

mínims, i es presenten precipitacions en forma sòlida de pocs dies

l’any de mitjana. La baixa quantitat de pluges registrades a la zona fa

que el cabal dels rius sigui molt pobre i de caràcter intermitent, com

correspon a una àrea mediterrània. D’aquí que hem cregut

convenient ampliar l’estudi al sistema de Castellfollit. El barranc de

Castellfollit forma part del Paratge Natural d’Interès Nacional de la

Vall del Monestir de Poblet i se situa al sud del terme de Vimbodí-

Poblet; en el seu subsistema, a l’oest hi ha el barranc dels Torners i a

l’est, hi trobem, el Barranc de les Fargues. Neix a la cara nord del

sistema Prades i desguassa al riu Sec, formant part del sistema

Francolí. Aquest sistema permet la comunicació del Monestir i la seva

àrea d’influència directa, amb les viles de l’Espluga de Francolí i

Montblanc, on, travessant la serralada pre-litoral pel pas de la Riba,

accedeix al Camp de Tarragona i a la mar Mediterrània.

3. CONTEXT HISTÒRICO-CRONOLÒGIC:

Resulta rellevant contextualitzar històrico-cronològicament el territori

que trobaren els monjos constructors del Monestir, per tal de poder

arribar a interpretar el primigeni sistema hidràulic que construïren o

reaprofitaren. Recuperant a Agustí Altisent, apreciem que tracta la

llegenda de l’ermità Poblet com a un fet improbable, i, per tant, no la

qüestiona ni la interpreta com a variable històrica, però afegeix que

“...a les terres cedides pel comte a l’abat de Fontfreda, hi havia, o hi

havia hagut, ermitans...” 5 . Finestres també accepta la condició

d’eremitori del territori on s’assenta Poblet.

Lluc Torcal, complementa les tesis d’Altisent, afegint que “...el lloc

que escolliren els monjos per edificar el cenobi [...] fou el que en

aquell moment degueren considerar més ben assortit d’aigua...”6. I

5 ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 52.

6

es referma en una dada interessant, ja apuntada per Altisent: “...els

primers monjos van aprofitar antigues infraestructures hidràuliques

dels antics pobladors romans i àrabs, a les quals van anar

sobreposant noves construccions...” 7 . És a dir, Torcal i Altisent

projecten una idea molt interessant: reaprofitaments d’estructures

antigues. És un concepte a tenir en compte. Fruit d’aquestes

interpretacions, ens hem vist obligats a fer recular l’arc temporal, i a

ampliar el marc geogràfic del nostre anàlisi.

Comencem per presentar una breu visió de les restes arqueològiques

que s’han trobat en zones pròximes al hinterland monàstic d’èpoques

anteriors a la dominació romana. “...L’edat del bronze ha deixat força

vestigis a la Conca de Barberà. Sembla que fou a partir d’aquesta

època que els pobladors de la contrada desenvoluparen una economia

independent, agrícola i ramadera. D’aquesta cultura hom ha trobat

restes a balmes i coves...”8. Concretament, s’han trobat vestigis a la

Cova dels Aixeragats, al terme de Vimbodí. És de remarcar la

localització d’aquesta cova atès que es troba propera al desguàs del

Barranc de Castellfollit.

D’època ibèrica s’han trobat nombrosos poblats corresponents a la

segona edat del ferro, “...preferentment situats en petits tossalets

localitzats a Poblet, Barberà de la Conca, Ollers, etc...” 9 . A més,

d’aquest període, s’ha trobat una necròpolis d’incineració i un

6 TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present i futur.

Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia. Pàg. 5.

7 TORCAL, Lluc (2007). Op. cit. Pàg. 6. 8 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999) Catalunya Romànica. El Tarragonès,

el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Volum 21. Enciclopèdia

Catalana, Barcelona. Pàg. 429.

9 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999). Ibidem. Pàg. 430.

7

jaciment on ha aparegut gran quantitat de moneda ibèrica. Ambdós

jaciments es troben situats en un indret pròxim al castell de

Milmanda. La necròpolis és de reduïdes dimensions, s’hi varen

recuperar “...les restes de set individus, algunes incompletes...”10.

L’autora de l’estudi l’hi admet una cronologia de “...primera meitat

del segle VI a.C, quedant oberta la possibilitat de remuntar-se fins a

les darreries del VII a.C”11. El jaciment on han aparegut les monedes

ibèriques “...se suposa situat sobre una petita elevaciñ d’un dels

extrems de la serra de Milmanda, on s’alça el castell del mateix

nom...”12. La importància del jaciment la deixa palesa l’autor quan diu

que la seva localització no és casual, atès que es troba en una posició

dominant sobre el riu Francolí, a poca distància del riu Sec i pròxim a

unes rutes comercials que comunicaven diferents àrees de la

Catalunya antiga.

La reutilització del jaciment com a hàbitat, per part de diferents

comunitats humanes, al llarg dels segles no és discutible. “...En

escassos metres es localitzen, a més del jaciment ibèric d’on

procedeixen aquestes monedes, una necròpolis del bronze final-

primera edat del ferro i les restes d’una vil·la romana imperial...”13.

En època romana, la comarca era travessada per vàries vies, entre

les quals la Via Aurelia, fet que la convertia en una zona d’especial

importància per a la comunicació Tarraco-Ilerda. L’escassetat

10 RAMÓN SARIÑENA, Esther (1989). “Un Arybalos procedent de la necròpolis de

Milmada (Vimbodí)”. Aplec de Treballs, nº 9. Conca de Barberà. Pàg. 124.

11 RAMÓN SARIÑENA, Esther (1989). Ibidem. Pàg. 133.

12 GIRAL ROYO, Francesc (2007). “Breus notes sobre les monedes ibèriques de

Milmanda (Vimbodí) conservades al Museu Comarcal de la Conca de Barberà”.

Aplec de Treballs, nº 25. Conca de Barberà. Pàg. 42.

13 GIRAL ROYO, Francesc (2007). Ibidem. Pàg. 43.

8

d’estudis sobre la romanització ha determinat que tradicionalment la

Conca de Barbera hagi estat considerada marginal. Darrerament,

però, les troballes superficials de diversos fragments de ceràmica

campaniana, de l’anomenada terra sigillata i de la comuna, a més de

diversos bocins de tegullae, fragments de dolies i d’àmfores arreu de

la zona, han palesat, malgrat que encara no s’ha realitzat cap

excavació, ni estudi específic, la transcendència històrica d’aquesta

època, confirmada per l’existència d’un important hàbitat centrat en

vil·les romanes a banda i banda dels rius Anguera i Francolí, com

també en altres zones del pla de la comarca. A més de vil·les de gran

extensió, hi ha un nombre important de petites vil·les distribuïdes per

gairebé tot el territori, les quals palesen la importància del poblament

d’època romana.

A la Granja Mitjana de Poblet es van trobar diversos pesos de teler i

un penjoll en forma de fal·lus, i a Riudabella –a la partida de

Montcortès-, es va trobar una inscripció romana datada al segle II.

Segons els autors, es tracta d’una fita termenal que constitueix “...un

text jurídic força notable en l’àmbit del dret privat...”14, fet que palesa

l’activitat de la comarca en aquells moments.

Segons l’enciclopèdia Catalunya Romànica, “... és probable que al

final de l’època romana el poblament de la comarca minvés i que

desapareguessin moltes de les vil·les que s’hi havien organitzat

anteriorment, bo i produint-se un fenomen de concentració en les

poques subsistents...”15. El mateix desconeixement que en general

14 MAYER, Marc; POBLET, Marcel (1992). “Una inscripció romana a Riudabella”.

Aplec de Treballs, nº 10. Conca de Barberà. Pàg. 150.

15 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999) Catalunya Romànica. El Tarragonès,

el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Volum 21. Enciclopèdia

Catalana, Barcelona. Pàg. 430.

9

hom té de la comarca pel que fa a la romanització és també atribuïble

al seu procés de cristianització, ja que, “...no es pot parlar d’una

Hispània cristiana [atès que] el cristianisme només estava arrelat en

les metròpolis i en les poblacions situades al llarg de les vies de

comunicaciñ...”16 i no, com d’altres fonts ens mostren “...cal suposar

primerenc [el cristianisme, a la Conca de Barberà] ateses les

connexions culturals amb les comarques veïnes del Camp de

Tarragona...”17.

La hipòtesi clàssica de manca de poblament o poblament marginal és

la que sovinteja alhora d’estudiar l’època visigoda. “...La inseguretat,

una profunda davallada econòmica i una consegüent regressió

demogràfica foren, en conjunt, les causes generals de l’escàs

poblament de la zona i, com a conseqüència, la manca de vestigis

tant arqueològics com documentals notables trobats fins ara...”18. A

això, se li ha de sumar el fet que no es detectin gaires jaciments

visigots, potser perquè “...el domini visigot només significà [...]

l’establiment d’alguns representants de l’aristocràcia goda dirigent,

acompanyats d’un cert nombre de gent amb funcions militars. Per

tant, no sembla que l’ocupaciñ [...] fos massiva ni que comportés una

situació traumàtica traduïda en abandó dels camps i les cases,

16 BRAMON, Dolors (2009). “La musulmanització d’Hispània: un procés migratori

d’homes i d’idees al segle VIII” a SANTESMASES OLLÉ, J. [director]. Processos

migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. Actes

del VII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de parla catalana. Pàg. 26.

17 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999). Op. cit. Pàg. 431.

18

CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de la Conca

de Barberà abans del domini comtal (segles V-X)”. Aplec de Treballs, nº 24. Conca

de Barberà. Pàg. 43.

10

destrucció o establiment important de gent nova...”19. Hom creu que,

a la ruralia, els pobladors hispano-romans seguien essent propietaris

de la terra i la seguien treballant i que la presència goda era

pràcticament inexistent, en contraposició, al món urbà, on s’han

trobat més jaciments i l’ocupació goda de les ciutats està millor

documentada.

Aquesta línia de pensament que reforça la hipòtesi de la continuïtat

poblacional topa directament amb altres interpretacions que dibuixen

un paisatge pràcticament desèrtic amb població escassa i pocs llocs

habitats, i els que encara mantenen certa continuïtat poblacional

resten amagats a les muntanyes, en llocs inaccessibles. A nivell

arqueològic hem de fer notar que els vestigis visigòtics apareguts a la

Conca de Barberà, encara que siguin, “...ara per ara, escassíssims,

fruit de la casualitat i sense un context arqueològic...”20, existeixen.

Un conjunt d’objectes va aparèixer l’any 1999, a la partida de terra

anomenada la Plana d’en Pau (l’Espluga de Francolí), a prop del

castell de Milmanda. Es va trobar prop d’una vil·la romana,

“...creuada presumiblement per l’antiga via romana, i rica en

materials del baix imperi...” 21 , un conjunt “...d’objectes metàl·lics

agrupats en un mateix lloc, extrets per les tasques agrícoles. El

conjunt estava format per una placa de bronze corresponent a un

19 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de la Conca


de Barberà. Pàg. 43-44.

20

CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Op. cit. Pàg. 45.

21 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Op. cit. Pàg. 48.

11

tipus de sivella visigòtica, i dos objectes de ferro de més difícil

identificació...”22.

Ramon Vidal, per la seva tipologia, inclou la sivella en un grup de

fabricació hispanovisigòtica que provindria de tallers de la Meseta o

de la Narbonense, donant-li una cronologia de segle VII avançat.

L’autor afegeix que “...el fet d’aparèixer en un mateix context tres

peces diferents, entre les quals podria haver una rella i una destral,

pot suggerir una permanència en el lloc...” 23 . Nosaltres ens

decantariem per la continuïtat poblacional atès que “...en el mateix

lloc, també s’havia trobat, amb anterioritat, algunes monedes

musulmanes...”24.

L’autor que ha treballat més aquest període, en aquesta zona

concreta, és l’Antoni Carreras i Casanovas el qual defensa que “...la

manca de vestigis no és un indicador d’un despoblament absolut de la

comarca en aquests segles...”25. Idea amb la qual nosaltres treballem

i estem plenament d’acord. Ara bé, amb la idea, defensada pel

mateix autor, en la qual “...cal creure que nuclis aïllats es

mantingueren establerts al pla de la Conca i a les muntanyes, tot

portant generalment una economia de subsistència...”26, hi estem en

desacord. La idea d’un període visigot, o de qualsevol altre, com un

22 VIDAL RULL, Ramon (2000). “Conjunt visigòtic de la Plana d’en Pau. (L’Espluga

de Francolí)”. Aplec de Treballs, nº 18. Conca de Barberà. Pàg. 5.

23 VIDAL RULL, Ramon (2000). Op. cit. Pàg. 8.

24 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de la Conca


de Barberà. Pàg. 48.

25 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Ibidem. Pàg. 51.

26 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Ibidem. Pàg. 51-52.

12

moment històric en el qual no hi havia pagesos i els que hi eren

malvivien, portant “...una vida de subsistència miserable...”27, no hi

estem d’acord.

Hom coneix que contingents d’àrabs i berbers van travessar l’Estret

de Gibraltar i van penetrar a la Península Ibèrica d’una manera

organitzada a partir de l’any 711. Segons Dolors Bramon no disposem

de dades segures per poder fixar amb exactitud l’ocupació de les

actuals terres catalanes, “...però sembla que es va produir des de

Saragossa i entre els anys 713 i 720...” 28 . Antoni Carreras se’ns

mostra partidari d’una clara línia tradicionalista escrivint frases com

“...vet aquí que una nova sotragada sumirà aquestes contrades en un

estat molt més somort del que estava: en poc temps, la invasió

musulmana [...] arribà a aquests indrets...”29. Ara bé, el propi autor

no ens sap dir si els musulmans sotmeteren, ignoraren o anihilaren

els nuclis de població de la comarca o, fins i tot, hi pactaren.

Dolors Bramon ens descriu molt acuradament el modus operandi dels

invasors musulmans envers les comunitats ocupades. Segons l’autora,

si existeix un enfrontament armat (anwâtan), les poblacions poden

ser esclavitzades i els seus béns requisats, com a botí de guerra. Ara

bé, “...en general les seves propietats no es van repartir entre els

combatents sinñ que van restar en mans de l’estat i els antics

27 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Ibidem. Pàg. 51. 28 BRAMON, Dolors (2009). “La musulmanització d’Hispània: un procés migratori

d’homes i d’idees al segle VIII” a SANTESMASES OLLÉ, J. [director]. Processos

migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. Actes

del VII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de parla catalana. Pàg. 19.

29 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Op. cit. Pàg. 53.

13

propietaris s’hi van quedar sotmesos a diverses prestacions...”30. Si,

per contra, no hi ha enfrontament armat, les poblacions eren

sotmeses mitjançant l’establiment de pactes (sulhan) de

reconeixement de sobirania. “...Els membres d’aquestes comunitats,

podien restar sota domini islàmic, tot mantenint les seves creences,

institucions [...] i propietats a canvi del pagament en metàl·lic d’un

impost de capitaciñ (gizyah) i d’un altre [...] de contribuciñ territorial

[...] en espècies (kharâj)...”31.

Potser, en aquesta comarca, els musulmans pactaren amb les

poblacions autòctones i no hi van haver destruccions de béns. No

obstant, el pacte potser resultà necessari atès la gran diferència

poblacional dels ocupants i dels ocupats. Dolors Bramon ens fa una

nova aportació, “...aquest inicial moviment de persones [...] no ha de

ser entès da cap manera com un canvi de població indígena per

forànea...”32. Segons l’autora, en l’estat andalusí resultant, no tan

sols no hi va haver substitució de persones, sinó que el nombre de

nou vinguts va ser relativament escàs, i només podem entendre l’èxit

polític i social de l’islam i el progressiu canvi cultural i religiós de la

població autòctona tenint en compte “...la lliure acceptació i la

conseqüent musulmanització i arabització de la gran majoria dels

hispanogots del moment...”33.

La conquesta feudal d’aquestes contrades comença en una època ben

reculada. La primera notícia documental que hem trobat de la zona i

que evidencia la progressiva conquesta, és la donació de Sant Pere

d’Ambigats del dia 31 de juliol de 945, on el comte Sunyer i la seva

30 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 20-21.

31 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 21. 32 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 23.

33 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 26.

14

muller Riquilda donen al monestir de Santa Cecilia de Montserrat

“...<in Campo Barberano> l’esglèsia de Sant Pere d’Ambigats, amb

les terres cultes i ermes del seu voltant, així com els delmes i les

primícies...”34. El document en qüestió descriu uns límits ben marcats

que denoten l’existència d’un espai organitzat i habitat, en aquestes

cronologies. Les afrontacions no deixen lloc a dubte “...sic afrontat a

parte orientis in ipso collo de Capra. A meridie in bosco que dicitur

Jorda. Ab occiduo in strada publica. A parte vero circii in ipso rigario

de Barberano...”35. Apareixen el rec de Barberà, relacionable amb la

infraestructura hidràulica del moment, i altres elements que denoten

una continuïtat poblacional. Per exemple, la donació inclou terres

incultes però també terres cultivades, així com el delme i les primícies,

fet que prova l’existència d’uns pagesos que cultiven la terra i als

quals se’ls hi cobra un impost, relacionat amb el sistema impositiu

feudal, tan laic com eclesiàstic.

Un altre document molt important per recolzar la nostra hipòtesi és

un document datat el desembre de l’any 1079. Els comtes de

Barcelona, Ramon Berenguer II i Berenguer [Ramon] II, donen a

Ponç Hug de Cervera l’honor erma, anomenada l’Espluga de Francolí

amb els seus termes, les seves muntanyes i colls, els seus plans i

valls, el dret d’ús i el monopoli de les aigües, amb fonts, pedres i

pedreres, etc. A més, li atorguen dret de fer mercat, amb les seves

conseqüents treves, i tots els molins que ja hi són, més els que Ponç

Hug pugui construir. Reproduïm part del text per apreciar la riquesa

lingüística, tècnico-indutrial, de l’època: “...ipsis molendinis quan[t]os

que homines potueru[n]t facere, cum ipsis strumentis qui ad

molendinos pertinet, cum ipsas reclosas vel resclosaribus, cum ipsos 34 BENET i CLARÀ, Albert (1981). “La donació de Sant Pere d’Ambigats, primer

document sobre Barberà. Aplec de Treballs, nº 3. Conca de Barberà. Pàg. 151.

35 BENET i CLARÀ, Albert (1981). Op cit. Pàg. 153.

15

recos cum capud recos et ipsos trestoledors vel cum ipsos casalibus

et cum ipsos cacaus et ipsos escurrentis et ipsas pescatas...” 36 .

Podem apreciar, en aquesta cita, com la infrastructura hidràulica no

era aliena a la nostra zona d’estudi. A més d’això, el comte li atorga

el terme totalment delimitat per aquestes afrontacions: “...Et est hec

omnia in comitatu Barchinona ad ipsa Espluga de Franculi, et

affrontat de prima parte in termino de Barbera vel in aqua de Olers,

de secunda parte in ipsa Guardia Voltorera, de III parte in ipsa roca

de Miravet, de IIII parte ad ipso pelac de Vinbudir...” 37 . Apareix

l’Espluga de Francolí, Barberà de la Conca, Ollers i també Vimbodí.

Trobem límits ben marcats, poblacions, molins i drets de fer mercat

que ens dibuixen una realitat ben diferent a la descrita per altres

historiadors que veuen o volen veure una zona despoblada i inhòspita.

Nosaltres formulem una hipòtesi on es dibuixa una continuïtat

poblacional afegida a un canvi o discontinuïtat sòcio-econòmica

imposada a la força, per conquesta. Un altre document cabdal, que

ens ajuda a defensar aquesta hipòtesi de la continuitat poblacional,

però alhora de la discontinuitat imposada, és el datat el març de 1090

en el qual Bernat Oromir, Ponç Bernat, Ermessèn i Tarascó donen a

Guillem Ramon i a la seva muller Ermessèn la tercera part del feu del

castell d’Avella i la quarta part d’alguns drets pertinents al castell,

amb certes condicions.

Les condicions semblen ser serveis militars, és a dir, els donants

demanen a Guillem Ramon que vingui amb ells a practicar cabalgades

contra els sarraïns, però a canvi d’això li ofereixen la subsanació de

36

ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).

Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 24

37 ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).

Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 24

16

qualsevol pèrdua que tingui, ja que “...in ipsum servicium si

perdideris cavallum [...] ego vobis emendabo...” 38 . A part d’això

també li demanen que “...in ostem de Inspania donetis me II

homines et II asinos qui porten tot illorum estruc, qui portent civada

et conduit...” 39. Els bons oferiments segueixen i els hi prometen que

si “...ipsum fevum de Avela suprascriptum terciam partem [...] no

valie I cavalleria ego vobis emendabo tantum usque vale una

cavalleria, sine engan...” 40. A més, els hi donen “...pala et erba in

castrum Avela et medietatem de ipsa civada qui debet ad me Bernad

Oromir de ipsos homines de Avela...”41. Aquest document, per la seva

cronologia, podria ésser clau per aclarir la continuïtat poblacional

d’aquesta contrada si poguèssim relacionar el castrum Avela amb el

castell de Riudabella, atès que corroboraria que aquella zona estava

habitada i els pagesos hi conreaven. A més, demostraria com els

elements feudals, vinguts del nord, ja es començaven a imposar

militarment, provocant, d’aquesta manera, la discontinuïtat imposada,

de la qual parlàvem.

Afirmacions, encara que referides a un moment posterior,

concretament a la conquesta de Siurana de l’any 1153, d’una línia

d’interpretació dispar a la nostra, com “…la paz puede garantizarse y

puede procederse pacíficamente a la repoblación de aquellas


Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 38.



40





17

comarcas inhóspitas y agrestes. [...] Aquellos parajes, después de

tantos siglos, volvían a ser de nuevo definitivamente cristianos...”.42

Ens porten a pensar que,“...aquesta tesi, en gran part, ha legitimat i

legitima encara el concepte de “reconquesta” i també l’eminència

d’una societat cristiana, d’arrel franca, en detriment del mñn hispànic.

No importava si la religiñ d’aquella societat hispànica agredida era la

cristiana de culte hispano-romà o la musulmana. Havia d’imposar-se

el culte romà defensat pels francs, així com, les noves estructures

socials creades arran del feudalisme incipient...”43.

Ara bé, no pretenem, utilitzar aquest estudi, per tal de narrar

l’evolució de la conquesta feudal en aquest territori atès que un

contingut històric tant extens defuig l’objecte del present estudi. Hem

contextualitzat cronològicament el hinterland immediat i llunyà.

Contextualitzem, ara, el recinte monàstic, centrant-nos en com

aquest important cenobi s’instal·là a l’Hortus Populeti. La

historiografia dels anys 70 i 80 defensava que s’assentava en una

zona erma, despoblada i convulsa. Ens trobem, seguint els postulats

d’aquells historiadors, davant d’una zona “militaritzada” arran del

perill musulmà i que quan és conquerida i colonitzada es produeix

una “...rápida sustituciñn de los vencidos por cristianos procedentes

de la vieja Cataluða...”44.

42 SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-1181). Consejo

Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona. Pàg.7-8.

43 JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009): “La indústria a la Conca Mitjana del Gaià.

Segles X-XI” (En premsa)

44

SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-1181). Consejo

Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona. Pàg.3.

18

Actualment la historiografia defensa uns altres postulats. Els

documents ho demostren. Aquests dibuixen un territori humanitzat i

estructurat socialment, probablement d’antuvi. Analitzarem la

fundació del Monestir de Poblet, segons alguns dels especialistes. En

Josep Vives i en Guiu M. Gibert en un article a la revista Analecta

Monserratensia45, de l’any 1964, defensaven que el Monestir de Santa

Maria de Poblet es trobava en un lloc on en època romana hi havia

una important vil·la, una mansio de la via Tarraco-Ilerda-

Caesaraugusta; i, posteriorment, durant el període visigot un

establiment que perduraria amb elements suposadament mossàrabs.

Els arguments dels autors que avalen aquesta hipòtesi són les restes

arquitectòniques de la part més antiga de Poblet, les quals

atribueixen a la suposada vil·la romana amb posteriors

reaprofitaments d’època tardo-romana i visigoda, i l’existència de

ceràmiques i materials de similars cronologies.

L’any 1995, Josep M. Macias, Joan Menchon i Andreu Muñoz critiquen

la interpretació dels anteriors autors. “...L’observaciñ directa de les

estructures de la zona de la Torre de les Armes i de la capella de Sant

Esteve, tot i que té força complexitat arquitectònica, no dóna

elements que facin pensar en una cronologia romana, visigoda o

mossàrab. (...) Quant a la cripta de la capella de Sant Esteve (s.XII),

resta clar el seu caràcter plenament medieval...”46. Afegeixen que,

45 VIVES i MIRET, Josep; GiBERT, G. (1964): “Restes pre-cistercenques a Poblet” a

Analecta Monserratensia X “Miscel·lània Homenatge a Anselm M. Albareda” II,

pag.191-202.

46

MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A.

(1995):“D’arqueologia cistercenca. A propòsit del suposat visigotisme d’algunes

peces del Monestir de Poblet.” a Aplec de Treballs nº13. Centre d’Estudis de la

Conca de Barberà. Pàgs. 94-96

19

“...de tota manera la interpretaciñ d’aquestes estructures medievals,

per alguns autors preses com el primitiu claustre de Poblet, s’ha de

realitzar en base a un estudi arqueològic exhaustiu...”47. D’aquests

dos estudis en podem extreure una dada interessant relacionada amb

el tema que ens ocupa. Tant uns autors com els altres parlen d’una

construcció adjacent annexa al pou, possiblement relacionable amb

les conduccions hidràuliques del Monestir. (Veure imatge 1).

Vives i Gibert dataven aquestes estructures en èpoques tardo-romana

i visigoda. Per contra, Macias, Menchon i Muñoz li atorguen una

cronologia medieval. Aquests diuen que “...tal vegada caldria

relacionar algunes d’aquestes estructures, especialment l’estança

adjacent al pou (...) i les pròximes, amb el sistema de drenatge del

cenobi...”48. Nosaltres ens decantem per la interpretació de Macias et

alii (1995), però reservem aquesta notícia, repleta d’interès, per

seguir desgranant les diferents hipòtesis de formació del cenobi.

Segons A. Altisent, “...l’any 1150 o el 1151, el comte estengué la

carta de donaciñ adreçada a l’abat de Fontfreda. Poc després, potser

a la primeria de 1151, l’abat Sanç degué enviar un petit grup de

monjos a explorar el terreny i a començar a preparar el lloc

d’habitaciñ provisional de la primera comunitat...”49; aquests monjos

degueren exigir un instrument més precís que delimités amb clara

exactitud el territori adquirit. Nosaltres compartim aquesta línia

interpretativa.

47 MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A. (1995). Op. cit.

Pàg.96.

48 MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A. (1995). Op. cit.

Pàg.96.

49

ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 27.

20

IMATGE 1: Possible sistema de drenatge del cenobi primitiu. (Font: Tríptic

informatiu de Santa Maria de Poblet editat per la Direcció General de Patrimoni

Cultural).

El document pot relacionar-se amb la donació que efectuà Ramon

Berenguer IV, comte de Barcelona, a l’abat de Fontfreda el 18 d’agost

de 1151 50 , el qual delimita, perfectament, el territori del futur

Monestir. “...A partir d’aquesta data i, segons alguns investigadors,

abans del 30 de novembre del 1152, arribà a l’hortus Populeti la

comunitat cistercenca fundadora completa, enviada de Fontfreda,

50


Abadia de Poblet, Barcelona. Document. 140.

Construcció

adjacent anexa al

pou.

21

amb el seu abat...”51. Segons Finestres i Santacana la comunitat

primigenia era formada per 12 monjos més l’abat52.

Sabem que aquests monjos arriben a l’hortus Populeti entre els anys

1151 i 1152. Però, que s’hi troben a l’arribar? Un territori, totalment

erm, que ha de ser artigat? O, pel contrari, un espai organitzat o

semi organitzat que compta ja amb una sèrie de facilitats?

Santacana apunta que: “...el territorio donde se asentaba Poblet,

muy recientemente liberado, era yermo e inculto casi del todo...”53.

Agustí Altisent, contràriament, introdueix: “...el fet que els

documents primitius donin al lloc el nom “d’hort de Poblet” mostra

que, en les terres donades pel comte, n’hi havia de regadiu, en estat

de conreu; molt probablement eren trossos que limiten amb el riuet

de Pruners, que llavors devia dur molta més aigua que ara...” 54 .

D’altra banda, Santacana apunta que “...procuraré basarme lo más

posible en los documentos. Por tanto, no me detendré en la variedad

de tradiciones que existen, acerca de su fundación, con la multitud de

acontecimientos prodigiosos en torno al ermitaño Poblet. [que,

segons ell] [...] la historia crítica tiene que rechazarlos...”55. L’autor

afegeix: “...dejo aparte también la suposiciñn más verosímil ya,

según la cual el lugar del futuro emplazamiento pobletano era un

51


52

El Capítol General de l’Ordre, l’any 1134, deia, en referència a la creació de nous

Monestirs: “Duodecim monachi, cum abbato tredecim ad Caenobia nova

transmitantur” (MANRIQUE, Annal Cisterc., I, cap. 6).

53

SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-1181). Consejo

Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona. Pàg. 30.

54

ALTISENT, Agustí (1974). Op. cit. Pàg. 30.

55

SANTACANA TORT, Jaime (1974). Op. cit. Pàg. 22.

22

semillero de anacoretas...” 56 . Per tant no contempla, en absolut,

aquestes dues vies interpretatives per tal d’esclarir qui ocupava el

territori abans de l’arribada dels cistercencs, tal com era habitual en

la historiografia dels anys 70.

Seguint les noves tendències historiogràfiques encetades a la dècada

dels 90 tractarem de relacionar llegenda i documentació de l’època.

Abans de tot, s’observarà el tractament que fa Jaume Finestres de la

llegenda de l’ermità Poblet. Finestres la dóna per bona.

L’argumentació que en fa és ingent i documentada, veiem-ne un

fragment: “...[l’ermità Poblet se’n va a] [...] un lugar solitario en

medio de una intrincada maleza en un termino, y partida, que los

Moros llamavan Lardeta57 (y que hoy llamamos Granja mitjana) [...]

haviendo allí fabricado una pobre hermita [...] el Rey Arabe [...]

concedió todo aquel territorio, ò distrito de Lardeta con Donación

autentica, que aunque el Instrumento (que se conserva en nuestro

Archivo caj. I ligarza de núm. I.) està en Idioma Arabigo, se deja

comprehender su contenido por una traduccion en lengua

castellana...”58. Finestres argumenta i demostra la donació feta pel

rei àrab de Siurana, i reconeix l’existència d’aquest ermità. L’autor, a

més, reflexiona sobre els problemes de datació d’aquest instrument.

“...Soy de sentir, que està equivocada en una Centuria la Calendación

de aquel instrumento, cuya fecha ha de ser de el año 514 y no de

56

SANTACANA TORT, Jaime (1974). Op. cit. Pàg. 22.

57

Potser provinent del mot lardum que significa greix de porc, entre altres.

58

FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Historia de el Real Monasterio de

Poblet : ilustrada con dissertaciones curiosas sobre la antiguedad de su fundacion,

catalogo de abades y memorias chronologicas de sus goviernos, con las de Papas,

Reyes y Abades Generales del Cister tocantes a Poblet. Vol I. Publicat per Joseph

Barber, Cervera. Pàg. 59

23

614 de la Era de Mahoma...”59. Finestres accepta aquesta data i diu

que si es tracta de l’any 514 es correspon als anys “...de Christo

1090 hasta 1125...”60.

Apreciant aquestes incongruències, cercàrem bibliografia específica

per tal d’aportar més dades. S’ha treballat una publicació que pren el

mateix document de donació de la partida de Lardeta a l’ermità

Poblet com a documentació a tenir en compte61. L’article de Lawrence

J. McCrank apunta que les llegendes dels pobles del Priorat s’han

interpretat com a folklore de ficció, sense fer un adeqüat

reconeixement de “...the semiotic importance and kernels of inners

truth in tales around historic sites such as Siurana...”62.

McCrank pren com a exemple el cas dels monjos de Poblet i diu que

“...this storytelling may be traced to the mid-fourteenth century, or

earlier, when the monks of Poblet gave the tradition some credence

by attempting to trace their land claims to this Muslim lord rather

than the authentic and extant land grant from Count Ramon

Berenguer IV of Barcelona, issued on 18 August 1151...”63. Però els

monjos de Poblet, per què volien demostrar aquesta donació del “rei

moro” com a vàlida? Quin interès tenien? Aprofitaven el substrat

59 FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Op. cit. Pàg. 76.

60 FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Op. cit. Pàg. 76

61 McKRANC, Lawrence (1998): “The Lost Kingdom of Siurana: Highland Resistance

by Muslims to Christian Reconquest and Assimilation in the Twelfth Century” a

KAGAY, Donald J.; VANN, Theresa M. (1998). On the social origins of medieval

institutions : essays in honor of Joseph F. O'Callaghan. Col·lecció The Medieval

Mediterranean, 19. Leiden.

62 McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 118

63

McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 118-119.

24

folklòric de la zona o es tractava d’una donació vàlida? Una possible

explicació serien les continues disputes amb Santes Creus, monestir

cistercenc veí, però rival, per veure quin cenobi va ser creat en una

data més reculada i, per tant, qui tenia l’auctoritas. Un altre motiu es

prodria tractar, com apunta McCrank, de “...to bolster claims of

independence and exemption from episcopal control and from royal

taxation levied ostensibly to further crusades...”64.

Del document de “Donación de el Rey Moro de Ciurana al Hermitaño

Poblet” que Finestres ja cita, McCranc ens diu que “...The charter in

question reads as translated from the supposed Latin version of a

non-extant Arabic original. [...] This obviously controversial charter

with its problematic date and diplomatic form is entwined with other

local legends pertaining to the foundation of the famous Cistercian

monastery of Santa Maria de Poblet...”65. Si ens referim a la datació,

l’autor va en la línia de Finestres que accepta canviar la data del

document del 614 al 514, però aquest posa un any concret, 1120, ja

que pensa que “...the charter was misdated after 1335, when many

parchments were copied into bound cartularies, might be attributed

to problems in the conversion from Arabic to Roman numerals or

copyist error in the number of downstrokes used in the latter...”66.

Comptem amb una altra referència de Finestres. Es tracta d’un

privilegi atorgat pel rei musulmà de Lleida l’any 1130 “...cuyo original

puede por descuydo haverse perdido, y solo ha quedado la traducción

en los Manuscritos...” 67 .McCrank no diu res d’aquest privilegi de

Lleida però, en canvi, parla d’una possible donació del rei de

Saragossa i de la confusió documental que això suposa, ja que “...its

64

McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 119-120. 65

McKRANC Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 120. 66

McKRANC Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 120. 67

FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Op. cit. Pàg. 88.

25

claim to authenticity was compromised further by not being able to

place the donation precisely into the state of affairs in the old Muslim

March of Zaragoza [...] No doubt the charter was always seen as

fraudulent and such claims were never recognized by the Crown, but

the concoction is nevertheless intriguing as a reflection of early

tradition [...] that posits the historical reality of a semi-autonomous

governor of the March of Siurana”68. Però, tot i introduir dubtes sobre

aquesta donació, l’autor l’utilitza per a practicar un anàlisi d’aquest

substrat popular que restava viu al territori i que els cistercencs de

Poblet van utilitzar.

Per legitimar el seu anàlisi l’autor diu que “...after Fernan Braudel we

can appreciate this landscape’s ability to isolate and incubate oral

tradition through generations and be sensitive of the region’s

geography and remoteness...”69. S’ha indagat en la línia que dibuixa

el territori, on s’assenta l’actual Monestir, com un eremitori. Un

document ho corrobora. Es tracta de la carta de donació, de l’any

1151, que atorga Ramon Berenguer IV als habitants de Vimbodí.

Alhora de citar les afrontacions del terme, no hi ha dubte: “...Abet

affrontationes prenominatum locum, de oriente in termino de Spulga

et sic descendit per serra de Geminels usque ad rivu de Milans, et

vadit usque ad terminum de Ermitas, et sic vadit per ipsa parelada

que vocant de Escoba et per valde de fonte Codoz, qui est totum de

terminum Avinbudi; de meridie in Ermitas; de occiduo in termine

Avinaixa...” 70 . Però comptem amb un altre document que ens fa

apreciar la transformació d’aquest terminum de Ermitas en el predi

68

McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 122.

69

McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 124.

70



26

atorgat als monjos cistercencs. Es tracta del document de donació de

la vila de Vimbodí al monestir de Poblet per Alfons, rei d’Aragó i

comte de Barcelona, datat el 27 de juny de 1172. És el mateix terme

que l’anterior, Vimbodí. El document especifíca: “...habet

affrontaciones ab oriente in termino de Spluga sicut descendit per

serra de Geminels usque ad Rivum de Milans, et vadit usque ad

terminum vestrum, [...] de meridie in termino vestro [...] Quantum

infra istos IIII affrontaciones includitur, prenominatam villam cum

omnibus terminis et pertinenciis suis, cum egressibus et ingressibus

suis, cum pascui et nemoribus, cum aque ductibus et reductibus...”71.

És a dir, l’Hortus Populeti quan es donat als cistercencs compta amb

un terme ben delimitat, on sospitem què, a més de la presència

d’eremites, hi hauria sistemes hidràulics pre-cistercencs. Aquestes

dades palesen com els monjos cistercencs no edificaren el Monestir

en un erm, sinó que aprofitaren establiments i infraestructures

hidràuliques preexistents, de les quals es desconeix el seu caràcter i

funcionalitat.

71



27

4. L’HIDRAULISME A POBLET. DOCUMENTACIÓ I

HISTORIOGRAFIA.

Altisent i Finestres són els únics que ens aporten informació referent

a elements hidràulics del Monestir de Poblet, ara bé, sense conduir-

nos directament a cap font primària. A més, les primeres referències

a hidraulisme, tant d’Altisent com de Finestres, són del segle XIII. Del

segle XII no comptem amb cap document que ens aclareixi res de

l’hidraulisme pobletà. Arran d’això s’ha decidit practicar un buidatge

del Diplomatari de Santa Maria de Poblet en el qual no s’ha trobat

cap document que faci referència a elements i construccions

hidràuliques.

Agustí Altisent, transmet amb exactitud les cites bibliogràfiques de

Jaume Finestres. En aquest sentit s’han comprovat totes les cites que

pren Altisent, de Finestres, i s’ha apreciat com totes estan

reproduïdes correctament72. La primera notícia és de l’any 1220, però

es refereix a Riudabella, no al propi Monestir. “..Don Guillem de

Montoliu diò à Poblet 300 sueldos para acabar de construir los

Canales de Riudabella...”73. Aquests canals podrien ser els brancatges

hidràulics que, actualment, emanen de la Font Nerola i van a

Riudabella. Aquesta cita ens informa que Guillem de Montoliu dóna

una quantitat de diners perquè s’acabin uns canals. Això podria

suggerir que ja estaven començats i que segurament la captació 72

Vàrem anar, per aquest fi, a la Biblioteca de Lletres de la UB (edifici històric) per

tal de consultar els títols originals de Jaume Finestres.

73




Reyes y Abades Generales del Cister tocantes a Poblet. Vol II. Publicat per Joseph

Barber, Cervera. Pàg. 225

28

d’aigua de la font Nerola ja deuria funcionar i ser operativa podent

subministrar aigua al Monestir i a la Granja Mitjana.

La segona, relacionada amb elements hidràulics, la proporciona

Altisent quan assenyala que l’any 1346 arribà a Poblet el visitador de

Fontfreda, el qual va apreciar una sèrie d’irregularitats que s’havien

de reparar, “...especialment i concretament [...] <els llocs de

l’església per on entra aigua a les capelles, i que, les canaleres del

dormitori, que sñn de plom, les faci de pedra, a fi que l’aigua no entri

per les finestres; que repari l’edifici on fan l’oli, i el reformi>. Si no ho

fa, serà castigat, diu l’acta, en la visita següent...”74. Aquest fet indica

el tipus de material emprat en el moment de la construcció per

conduir les aigües, en aquest cas pluvials, però que també es podria

tractar del material emprat en la xarxa de captació i distribució del

Monestir. Per a Klaus Grewe, que ha estudiat el plànol del sistema

hidràulic del Monestir de Christchurch a Canterbury, dissenyat pel

prior Wibert (1151-1167), “...le matériau mis en oeuvre pour sa

construction n’est pas précisé, mais on peut supposer l’utilisation des

tuyaux en plomb...”75. A més, se cita el molí d’oli del Monestir que

s’ha de reparar i reformar, fet que ens indica que probablement el

molí existent era obsolet, ja en ple segle XIV; això ens porta a

suposar que podria ser el primigeni del segle XII, ara bé s’hauria de

demostrar arqueològicament. Desconeixem si aquest edifici és el que

es troba, completament derruït, al costat de la sagristia nova del

XVIII, i si es movia amb força hidràulica o de sang. Per acabar

l’anàlisi del document, no sabem com interpretar la frase “els llocs de

74


75

GREWE, Klaus (1996): “Le monastère de Christchurch à Cantorbéry (Kent,

Grande-Bretagne). Interprétation et signification du plan du réseau hydraulique

(XII siècle)” a PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique

monastique : milieux, réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont.

Créaphis, Paris. Pàg. 126.

29

l’església per on entra aigua a les capelles”. Segurament es tracti,

com ja explicita el visitador en referir-se al dormitori, de les canaleres

pluvials, però...Podria tractar-se de les conduccions d’aigua que,

provinents del hinterland, van cap al lavabo?

La següent notícia ens transporta al segle XV, en temps de l’abat

Conill (1437-1458). Finestres ens informa, sense donar la referència

exacta de la font primària que “...en la Canal Mayor que conduce las

Aguas al Huerto que llamamos de las Aguas, de donde se reparten à

diversas Oficinas de el Convento, la qual es obra de piedra de Silleria,

cubierta toda de boveda muy capaz; sobre cuya puerta frontera à la

Enfermeria de los Monges, està esculpida la dicha divisa de el

Conejo...”76. Aquesta notícia és una de les més importants referents a

l’hidraulisme del Monestir. Desconeixem si aquest canal major fou

construït per Bartomeu Conill o va ser reformat durant el seu abadiat,

fet que creiem més probable. Aquest canal “mayor” era l’entrada

principal d’aigua al Monestir des d’on es repartia a les diferents

oficines monàstiques (Veure imatge 2).

Estem parlant de la part més antiga del Monestir, del sector de la

infermeria, del claustre de Sant Esteve, i s’aprecia com aquesta

entrada d’aigua ve del sector Tarantí, és a dir, que és captada a la

conca del Barranc de la Pena o de Sant Bernat (Veure imatge 3).

“...L’abat Conill, doncs, abans de l’abat Porta, s’ocupà de les

conduccions d’aigua de la part propera a l’absis de l’església...”77. De

l’abat Porta (1502-1526) es coneixen les obres hidràuliques més

76




Reyes y Abades Generales del Cister tocantes a Poblet. Vol III. Publicat per Joseph

Barber, Cervera. Pàg. 347.

77


30

importants del Monestir entre les quals destaquen “...la boveda, y

canal de piedra que conduce las aguas de la Fuente Principal por

dentro la Huerta del Convento...”78. Ja em vist, però, que aquest

canal és el que construí o reformà l’abat Conill. Així, en pocs anys, es

practicaren dues intervencions en aquest sector.

IMATGE 2: Canal major. Entrada, principal i primigenia, d’aigua al Monestir. (Font:

Tríptic informatiu de Santa Maria de Poblet editat per la Direcció General de

Patrimoni Cultural).

Un concepte molt interessant d’aquesta referència és que Finestres

anomena una font principal, des d’on són canalitzades les aigües.

Trobem en aquestes dues referències dos elements notables, d’una

banda, la “canal mayor” de l’abat Conill, i de l’altra, “la fuente

principal” de l’abat Porta. S’ha d’entendre que es tracta d’un mateix

78

FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). VOL.IV. Pàg.98.

Canal major

d’entrada

d’aigua.

31

sistema, probablement connectat. D’una font principal del sector de

Pruners o de la Pena o de Sant Bernat, arriba una entrada principal

que porta les aigües al Monestir. “...Agustí Altisent, fent-se ressò

d’aquestes obres, afegeix: El pare Porta devia reorganitzar tota la

qüestió relativa al reg de l’hort del Monestir, perquè, a més del que

diu Finestres, el seu escut figura a l’anomenada Torre de les Aigües

(destinada a elevar-les per poder distribuir) situada fora de la muralla

de Pere el Cerimoniós, entre aquesta muralla i el molí de cereals, i

encara avui conservada...”79.

IMATGE 3: Barranc de la Pena, sector Tarantí-Pruners. (Font: Institut Cartogràfic

de Catalunya).

79

TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present i futur.

Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia.Pàg. 7-8.

Sector Tarantí-

Pruners.

32

Potser aquest curt espai temporal, entre una reforma i una altra es

degui a la construcció de la torre de les aigües i la necessitat de

canalitzar l’aigua del canal principal a la dita torre, perquè les aigües

s’elevin per tal de servir a les noves necessitats del segle XVI.

La següent notícia ja data de la segona meitat del segle XVI, en

temps de l’abat Guimerà (1564-1583). Finestres apunta que aquest

abat “...renovò la Muralla de la Huerta de el Convento que las aguas

havian derribado en gran parte. Construyò todos los caños

subterraneos, que conducen las aguas à las Oficinas de el Monasterio,

que es obra muy principal, y necessaria...”80. Aquest abat reparà la

muralla del sector Pruners, segurament enderrocada per alguna

avinguda i feu construir de nou la distribució d’aigua al cenobi.

Havíem vist, anteriorment, com l’abat Porta feu reformar el canal

major i construí la torre de les aigües per millorar el sistema, i, així,

guanyar pressió. Ja tenim la següent fase que representa la

construcció de la xarxa de distribució del segle XVI. Lluc Torcal

introdueix una dada que complementa les informacions disponibles de

l’abadiat de Joan Guimerà, ja que aquest abat va construir “...totes

les canals subterrànies que condueixen l’aigua de les fonts a les

diverses oficines del Monestir i les de l’antiga porteria del cenobi

(l’anomenada avui Porta Daurada)...”81. Es parla de diverses fonts i

no d’una única font, a més, aquestes procedeixen d’un nou sector ja

que se citen conduccions subterrànies a la Porta Daurada, que estan

relacionades amb el sector de la font Nerola i no amb el Tarantí

(Veure imatge 4).

80

FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). VOL.IV. Pàg.180-181.

81


Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia. Pàg. 8.

33

“...Entre 1692 i 1696, en temps de l’abat Pere Albert, foren [...]

començades les conduccions d’aigua que anaven de les fonts a les

diverses oficines del Monestir. L’abat Albert millorà també la font del

claustre i féu fer la canonada de pedra que hi va, des de l’hort dit de

les aigües...”82.

IMATGE 4: Sector de la Font Nerola. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

A finals del segle XVII comencen a construir-se noves conduccions

que anaven de les fonts al Monestir. D’aquesta informació s’extreu

que es capten vàries surgències i no només una de principal. Cal

destacar el material emprat en aquesta reforma, la pedra, la qual,

potser, substitueix algunes de les conduccions primigènies fetes amb

plom, o terrissa?. És important suposar que l’aigua del lavabo del

claustre provindria del Tarantí, fet que refermaria la nostra hipòtesi,

82


Sector Nerola.

34

que situa l’entrada, principal i primigènia, de les aigües en aquest

sector est, i que resulta reforçada si analitzem acuradament la cita

anterior.

Ara bé, a finals del XVII, aquestes obres es comencen, però no es

completen, atès que durant el govern de l’abat Tresánschez (1700-

1704) “...foren continuades les canals de pedra de conducciñ d’aigües

de les fonts a l’interior del Monestir...83. Durant aquesta època, a

cavall dels segles XVII i XVIII, es reforma la bassa molí que “...és una

de les infraestructures hidràuliques més importants del Monestir.

Amb forma de paella, [...]. La bassa fou reformada en temps de

l’abat Vicenç Prada (1680-1684) i l’any 1785, essent abat Josep

Salvadó (1784-1786), es renovà considerablement el molí hidràulic

per a cereals, de forma que l’actual bassa no se sap si és del segle

XVII o XVIII. La bassa, a través d’una canal, donava l’aigua

necessària per moure la mola del molí adjacent. [...] A més, una

magnífica canal de pedra feta fer per l’abat Porta, proveïa d’aigua la

torre de les aigües del Monestir...”84. Aquestes són les evidències

documentals referents a elements hidràulics del Monestir de Santa

Maria de Poblet que s’han documentat.

83

ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 600. 84


Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia.Pàg. 8.

35

5. L’HIDRAULISME A POBLET. VISIONS SOBRE EL TERRENY.

Gràcies a la informació elaborada per l’Institut Cartogràfic de

Catalunya (ICC) i el mapa del Paratge Natural d’Interès Nacional de

Poblet 85 , s’ha pogut iniciar l’estudi del registre toponímic, que ha

resultat ésser bastant escàs en quant a topònims relacionats amb

antics usos de l’aigua. De fet, només, podem aportar un topònim

referent a infraestructures hidràuliques: la Mina Fonda. Aquest es

troba prop de la Font de Nerola i seria relacionable amb el creuament

de mines que es produeix al Barranc de Castellfollit (Veure imatge 5),

que més endavant tractarem.

IMATGE 5: Barranc de Castellfollit, Mina Fonda. Sector Nerola (Font: Institut

Cartogràfic de Catalunya).

Pel que fa a antigues activitats industrials, la toponímia del Bosc de

Poblet ens aporta una mica més d’informació: Barranc de l’Argentada,

Barranc de l’Argentera, Barranc de les Fargues, Comellar de les 85

Mapa: El Bosc de Poblet, escala 1:15000, de l’editorial Piolet.

36

Fargues,... Aquests elements toponímics ens dibuixen explotacions

mineres, amb la subsegüent indústria de transformació. S’han

localitzat mines de barita i de baritina a la vessant sud del Pic de

l’Àliga (Veure imatge 6). D’aquest pic neixen, a més, tres barrancs

relacionables a activitats industrials lligades a l’explotació de les

mines: el Barranc de les Fargues, el Barranc de l’Argentada i el

Barranc de la Pena, aquest últim no té un topònim relacionable amb

usos industrials, però a les conclusions l’inclourem en una

interpretació que relacionarà indústria minera i usos hidràulics al

Monestir. Entre Farena i Rojals també trobem una explotació de

Baritina, que dóna nom a un barranc homònim.

IMATGE 6: Pic de l’Àliga. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

37

Tot això s’ha intentat corroborar i s’ha comprovat que les

“...[Mineralitzacions de Bari] […] constitueixen un petit grup de

mineralitzacions, poc important, on, predominen els minerals de bari

(baritina), que es troben acompanyats de minerals de plom i de ferro,

aquest darrer, de vegades, molt abundñs...”86. Aquest fet permetria

relacionar aquestes explotacions amb l’extracció de ferro, donant lloc

al topònim, Barranc de les Fargues. A més, s’ha apreciat com les

mineralitzacions de bari i fluor, a Vimbodí-Poblet, porten associats

plom i plata87. Aquest element, la plata, podria donar lloc al Barranc

de l’Argentada i de l’Argentera. Es troben altres elements

relacionables amb usos industrials que apareixen a la toponímia.

Situats al Barranc de la Pena dibuixen una zona molt explotada al

llarg dels segles: Pedrera de l’Escolta, Pedrera dels Aubins, Pou de

Gel i Antiga Carbonera. Si ens centrem en les infraestructures

hidràuliques podem dir que s’han identificat abundoses fonts, entre

les quals cal destacar una de més entitat, la Font Nerola, cinc basses

(la Bassa Rodona, la Bassa del Molí i la Bassa de Sant Bernat, totes

relacionables directament amb el Monestir, i, d’altra banda, la bassa

de la Granja Mitjana i la bassa de la Masia Soler, relacionables amb el

sistema Nerola-Poblet) i tres possibles mines o sèquies. Dues

d’aquestes mines es podrien relacionar amb la surgència de la Font

de Nerola i el topònim, citat anteriorment i situat prop de la Nerola, la

Mina Fonda, l’altre es trobaria al sector Tarantí –Pruners.

En una segona fase, s’han realitzat tasques de gabinet, amb l’anàlisi

estereoscòpica de la fotografia aèria de l’any 1956 corresponent al

Full 417- L’Espluga de Francolí. No es va documentar cap element

86

SERRAT i CONGOST, David; PORTA i CASANELLAS (coord.) (1985). Història

Natural dels Països Catalans, núm. 3. Recursos Geològics i Sòl. Pàg. 73.

87

SERRAT i CONGOST, David; PORTA i CASANELLAS (coord.) (1985). Op. Cit. Pàg.

76-77.

38

que no s’hagués observat als ortofotomapes de l’ICC. És a dir,

bàsicament, la sèquia o mina que naixia a la Font Nerola i anava fins

a la Bassa del Molí (Veure imatge 7). En aquest sentit el Mapa

Geológico y Minero de España 1:50000 del Instituto Geológico i

Minero de España (IGME), Full 417- Espluga de Francolí, especifica

que hi ha una “...flexura o flexiñn epidérmica...” de Muntanyes de

Prades cap a la Conca de Barberà i també un “...cabalgamiento...”. El

recorregut d’aquest encavalcament el relacionem amb alguns trams

d’aquesta possible mina o sèquia.

IMATGE 7: Traçat de la Mina Nerola. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

La tercera fase suposà comprovar i analitzar sobre el terreny la

informació extreta de la cartografia, per corroborar o descartar

algunes hipòtesis de treball. En les primeres visites al Monestir vam

poder comprovar la complexitat del sistema hidràulic. Apreciàrem

39

l’existència de diferents fases constructives, amb els subsegüents

sistemes hidràulics, exemplificades en l’evident diferenciació de la

part més antiga , és a dir, la zona de la Infermeria, la Torre de les

Armes, el Claustre de Sant Esteve, les Cambres Reials i dependències

annexes; de la part, constructivament més nova, que conformen les

dependències monàstiques, més representatives de Poblet, com ara

són, l’església, el claustre, el refetor, la cuina, el dormitori, etc.

(Veure imatge 8).

IMATGE 8: Diferenciació d’estructures monàstiques. (Font: Tríptic informatiu de

Santa Maria de Poblet editat per la Direcció General de Patrimoni Cultural).

Observàrem, a l’interior del recinte monàstic, el que pensem hauria

de ser “la Canal Mayor”, de la qual parlava en Finestres, situada al

costat de la Bassa de Sant Bernat (Veure imatge 9). Aquest canal,

en el seu tram final desaparegut, traça el seu recorregut en direcció a

Part més

antiga

Part més

nova.

40

la part més antiga, i constitueix un element primordial del conjunt.

També vam veure l’entrada actual d’aigua al Monestir per la Bassa

del Molí, on conflueixen varies canalitzacions en forma de mina,

provinents de les surgències dels subsistemes Tarantí i Nerola; així

com, l’aqüeducte que neix a la Bassa del Molí i va fins a la Torre de

les Aigües, observant, els seus grans carreus amb un forat al mig que

servien com a conducció (Veure imatges 10 i 11).

IMATGE 9: Bassa de Sant Bernat i al darrere (línia de vegetació) canal

principal d’entrada de les aigües. Sector Tarantí-Pruners. (Imatge cedida pel

Dr. Santiago Riera).

Al hinterland monàstic s’aprecien evidències hidràuliques en tres

sectors: el sector Tarantí-Pruners i el sector Nerola, possibles

entrades d’aigua, i la possible evacuació d’aigües (tercer sector),

situada al nord del barranc de la Pena. En el sector Tarantí-Pruners a

41

la riba dreta del barranc, just a sota mateix de la Masia Noguers, vam

apreciar una resclosa o presa, de cronologia contemporània. I, a la

riba esquerra, vam observar l’existència d’un registre de mina que

contenia aigua. Ara bé, desconeixem si es tracta d’una mina d’aigua

o d’una mina explotada amb altres finalitats. En una altra visita,

acompanyats d’en Trini Teixidor, treballador del Monestir, vam poder

detectar, en aquest sector de Pruners, la captació d’una font en

forma de mina (la Font del Tarantí).

IMATGE 10: Panoràmica del Molí de Cereals i la Torre de les

Aigües. (Imatge cedida pel Dr. Santiago Riera).

42

Aquesta mina, actualment, és canalitzada des de la surgència fins al

Monestir mitjançant una canonada de PVC que discorre paral·lela a la

carretera de les Masies a Poblet TV-7007, i entra al Monestir per la

Bassa del Molí (Veure imatge 12). Aquell registre de mina que

nosaltres havíem apreciat anteriorment al Barranc de la Pena, uns

metres més amunt d’on es trobava la boca de mina (Tarantí) que ens

va indicar posteriorment en Trini podria tractar-se del mateix sistema

Tarantí, però aquest aspecte quedaria per corroborar.

43

IMATGE 11: La Torre de les Aigües (Imatge cedida pel Dr.

Santiago Riera).

Al sector de la Font Nerola accedírem a la sala de distribució de la

mateixa font (Veure imatge 13). Confirmaríem, que la Font Nerola

era i és una de les surgències claus en el subministrament d’aigua al

Monestir, juntament amb el sistema Tarantí. Part de l’aigua de la sala

de distribució es dirigeix a Riudabella, és a dir, l’aigua no es destina

exclusivament a Poblet. Actualment, tant les conduccions d’aigua que

van a Riudabella com les que es dirigeixen a Poblet, empren

canonades de PVC, però ambdós sistemes aprofiten el pas per

44

l’interior d’antigues mines. La mina que es dirigeix a Poblet s’havia de

comprovar si resseguia el traçat apreciat a la cartografia i als

ortofotomapes, i si es relacionava amb les línies d’encavalcament

observades als plànols geològics (Veure imatge 14).

IMATGE 12: Bassa del Molí. (Imatge cedida pel Dr. Santiago Riera)

En el Barranc de Castellfollit existeix una resclosa (Veure imatge 15) i

un registre de la mina que prové de la Font Nerola (Veure imatge 16).

En aquell lloc una altra mina anomenada Girona, passa uns metres

per sota de la mina anterior. Aquesta és la zona on es documenta el

topònim de la Mina Fonda. Potser aquest topònim es refereix a la

Mina Girona. Aquesta mina –Mina Girona- capta l’aigua uns metres

més amunt. Probablement la resclosa observada és l’element de

captació del sistema Nerola, i no de la mina Girona.

45

Es va anar resseguint el traçat de la mina que parteix de la Font

Nerola i es dirigeix al Monestir (Veure imatge 17). Es va poder

corroborar que era la mina observada als ortofotomapes, atès que

responia al mateix traçat.

IMATGE 13: Sala de distribució de la Font Nerola. (Fotografia: Jordi Juan Villanueva)

A la Bassa Rodona existeix un altre distribuïdor (Veure imatge 18).

Un braç sembla ser el que arriba al Monestir, entrant per la Bassa del

Molí, i l’altre, la mina, que passa pel pàrquing nou i entra al Monestir

per la porta principal.

46

IMATGE 14: Línia d’encavalcament. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

IMATGE 15: Resclosa del Barranc de Castellfollit. (Fotografia: Jordi Juan Villanueva)

47

IMATGE 16: Registre de la Mina de la Font Nerola, al Barranc de Castellfollit.

(Fotografia: Jordi Juan Villanueva)

IMATGE 17: Interior de la Mina de la Font Nerola. (Fotografia: Jordi Juan

Villanueva).

48

S’han pogut identificar les dues surgències principals que, almenys

actualment, utilitza el Monestir, la Font del Tarantí i la Font de la

Nerola. Si ens referim al sistema Tarantí-Pruners, creiem que la mina

que apreciem a l’interior del recinte i que es troba al costat de la

Bassa de Sant Bernat, constituiria la mina d’entrada al Monestir.

Inicialment canalitzada, aprofitant la font del Tarantí, sense descartar,

altres aportacions d’aquest sistema (fonts) -perdudes pel Monestir en

temps de les desamortitzacions-, aquesta mina coincidiria amb “la

Canal Mayor” que citava Finestres. Del sistema Nerola surten dues

ramificacions, una que va a Riudabella i l’altra, amb més aigua, que

va cap a la Granja Mitjana i el Monestir de Poblet.

IMATGE 18: Distribuïdor de la Mina. Bassa Rodona, extramurs. (Fotografia: Jordi

Juan Villannueva).

La mina que es dirigeix a la Granja Mitjana-Poblet disposa d’una

resclosa, a l’altura del Barranc de Castellfollit que respon al mateix

49

sistema. També en aquell indret la mina Girona –en desconeixem la

captació i la direcció exacta-, independent d’aquest, creua per sota a

la que prové de la Font Nerola. Abans d’entrar al Monestir, a l’altura

de la Bassa Rodona, la mina de Nerola es torna a dividir: Una

ramificació va al Monestir entrant-hi per la Bassa del Molí i l’altra

passa per la porta principal del recinte exterior.

Els desguassos s’han localitzat a la zona nord-est del Monestir. Totes

les aigües del Monestir són canalitzades altra cop cap al Barranc de

Sant Bernat o de la Pena. De fet, sembla lògic pensar-ho, el desnivell

del terreny obliga a conduir les aigües de rebuig en aquella direcció.

Es localitzà el desguàs actual de les aigües, també, s’observà una

obertura a la muralla que permet drenar gran quantitat d’aigua. A

més, a la zona de la Torre de les Armes, podem dir que s’han

localitzat varis desguassos que relacionem amb els primigenis

interpretant els seus paraments constructius i la disposició de les

canalitzacions, que sempre cerquen el pendent i direcció que els

condueixi al barranc de la Pena. Menchon et alii (1996) ja ho

apuntaven en referir-se a aquesta zona de la Torre de les Armes com

al possible drenatge primitiu del cenobi, nosaltres ho corroborem. Per

tant, el Barranc de la Pena, que travessa el recinte emmurallat i

s’escola a través d’aquella obertura, vista anteriorment, constitueix el

desguàs natural del Monestir, i del sistema Tarantí-Pruners.

50

5. CONCLUSIONS.

Què i qui ha fet el sistema hidràulic del Monestir de Poblet? Com s’ha

fet? Amb quina finalitat? Hi han diverses xarxes hidràuliques

paral·leles d’èpoques diferents, o bé, s’ha produït una reutilització de

les estructures? La dificultat d’interpretació i la naturalesa d’aquest

estudi han condicionat algunes de les respostes. Ara bé, hi ha hagut

preguntes que sí s’han pogut interpretar des dels paràmetres de la

metodologia històrica amb resultat positiu. D’altres, però, resten per

respondre a l’espera de nous estudis, tan documentalistes com

arqueològics. Una de les hipòtesis formulades que s’ha respost i s’ha

interpretat és la de la diferenciació de sistemes hidràulics dins del

propi recinte monàstic.

Postulem que s’han de diferenciar quatre fases. La primera fase se

circumscriuria a la part més antiga del Monestir (Zones del Claustre i

Capella de Sant Esteve, Cambres Reials, Nau del Joc de la Pilota,

etc..), la segona constituiria el gran moment constructiu de Poblet

dels segles XII-XIV, amb obres tant monumentals com l’Església, el

Claustre, la Sala Capitular, el Refetor, etc... La tercera fase la

constituirien les millores de la xarxa existent, destinades a augmentar

el cabal i reduir pèrdues, però també les noves construccions

hidràuliques dels segles XV i XVI. Finalment, la quarta fase correspon

a les actuacions de reforma i reparació dels segles XVII i XVIII.

Aquestes fases o moments no signifiquen un trencament amb les

anteriors, ben al contrari, es reaprofiten, es milloren o se sobreposen.

Tot i la diferenciació en les fases 1 i 2, no hem de pensar en la seva

inconnexió; és més, es complementen.

51

La fase 1 se circumscriu al sector est del Monestir de Poblet i és la

que presenta major complexitat interpretativa. De fet, s’afirma que

es tracta de la part més antiga del Monestir. Ja ho apunten Macias,

Menchon i Muñoz tot dient que “...la interpretaciñ d’aquestes

estructures medievals, per alguns autors preses com el primitiu

claustre de Poblet, s’ha de realitzar en base a un estudi arqueològic

exhaustiu...”88. No comptem, per tant, amb informació arqueològica,

però interpretant la planta, podem observar com les solucions

constructives semblen respondre al format d’un altre Monestir;

claustre propi, església o capella, refetor (Joc de la Pilota), les

cambres reials podrien funcionar com a sala capitular i el dormitori

situar-se a les estances superiors. Ho té tot per ser una cel·la

monàstica independent, fins i tot el recurs aigua.

No sembla casual que aquestes estructures monàstiques es situïn en

paral·lel al Barranc de la Pena, aprofitant, així, l’orografia i la

hidrografia del terreny. En aquest sentit, l’entrada d’aigua provinent

d’una font principal se situa precisament en aquest sector. Ja s’ha

exposat la evidència documental que, en temps de l’abat Conill, es

localitza l’entrada principal d’aigua en aquesta part més antiga. Però

havia estat aquesta l’única i principal entrada d’aigua des de la

construcció d’aquest cenobi primitiu?. Nosaltres creiem que sí.

Lloc estratègic d’habitació que es troba molt a la vora del curs d’aigua

i que aprofita el pendent natural, primer, per a captar l’aigua i

distribuir-la i, posteriorment, per a desguassar-la sense problemes. A

més, es pot apreciar la lògica del sistema i com aquest aprofita el

88


(1995):“D’arqueologia cistercenca. A propòsit del suposat visigotisme d’algunes

peces del Monestir de Poblet.” a Aplec de Treballs nº13. Centre d’Estudis de la

Conca de Barberà. Pàg.96.

52

pendent sempre descendent: en primera instància la captació,

després, el lavabo del Claustre de Sant Esteve (Veure imatge 21) i la

posterior distribució i, per últim, el desguàs situat a la zona nord-est

de les cambres reials. Aquest hauria de situar-se, com és lògic en

aquest cas, al nord-est. En aquest sentit la construcció adjacent

annexa al pou, que Vives i Gibert la daten com a tardo-romana i

visigoda i Macias, Menchon i Muñoz li atorguen una cronologia

medieval i una funció concreta com és la de servir al “...el sistema de

drenatge del cenobi...”89, podem afirmar que està relacionada amb

les conduccions hidràuliques del Monestir i, més concretament, amb

els seus desguassos, sense descartar altres funcions com la de

passadís d’emergència en cas de perill. (Veure imatges 19 i 20)

La fase 2 és, sens dubte, obra dels cistercencs. És el moment de

construcció del gran Monestir de Poblet, filial de Fontfreda. Dues

dades han de ser conegudes, a priori. D’una banda, el Monestir de

Poblet, de planta i disposició semblant al de la casa mare de

Fontfreda, es disposa sobre el terreny d’igual forma. En el cas que

ens ocupa, ho diem, perquè, tant en la planimetria de Fontfreda com

en la Poblet, hi trobem un curs d’aigua que circula, en relació als

cenobis, d’una forma similar. Amb això mostrem la clara filiació

constructiva, amb el Monestir occità.

89

MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A. (1995). Op. cit.

Pàg.96.

53

IMATGE 19: Mina que es troba a l’interior de la Torre de les Armes.

Possible desguàs o passadís d’emergència. (Foto: Jordi Juan Villanueva)

IMATGE 20: Detall de la mateixa mina observada en la imatge anterior. El

mur que s’aprecia al fons de la imatge, on es trunca la mina, és el

parament interior de la Torre de les Armes. El desguàs va en direcció al

riu de Pruners.

54

IMATGE 21: Lavabo del Claustre de Sant Esteve. (Imatge cedida pel Dr. Santiago

Riera).

55

D’altra banda, hem de constatar l’adaptació del Monestir de Poblet a

la orografia i a la hidrografia del terreny com succeeix a monestirs

com Maubisson (França), Almoster (Portugal) o Alcobaça (Portugal)

on “...le plan-type bénédictin repris par les cisterciens a été adapté à

la configuration locale. (...) La topographie de la vallée a donc

conditionné l’organisation et l’orientation générale des bâtiments: ceci

explique les nombreux “plans inversés” de monastères

cisterciens...”90.

És moment d’interpretar el sistema hidràulic del Monestir de Poblet

amb tota la seva complexitat. Ja comptem, però, amb una dada

interessant: l’aigua, en un primer moment, és captada al sector

Tarantí-Pruners i té l’entrada per la part antiga, corresponent a la

futura infermeria del nou Monestir de finals del XII i principis del XIII.

Ara bé, interpretar, amb tot detall, el sistema d’aquest gran Monestir

és una tasca complexa i arriscada amb les dades disponibles. A Poblet

no comptem, ni amb el plànol del sistema hidràulic del Monestir de

Christchurch de Canterbury, dibuixat pel Prior Wibert (1151-1167)

(Veure imatge 22) a mitjans del segle XII, el qual constitueix un

document extraordinari per a l’estudi de la història de les tècniques

atès que “...il doit être mis au niveau des plans et reliefs des villes de

l’Antiquité et, pour le Moyen Age, il constitue, avec le plan de

l’abbaye de Saint-Gall (IX s.) et les plans d’alimentation en eau de la

chartreuse de Londres, un document inégalé...”91;

90

TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996): “L'Abbaye cistercienne de

Maubisson (Val-d’Oise). Les réseaux hydrauliques du XIII au XVIII siècle” a

PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,

réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris. Pàg. 139.

56

IMATGE 22: Plànol del Prior Wibert. Detall del

lavabo de la infermeria. (Font: PRESSOUYRE,

Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique

monastique : milieux, réseaux, usages.

Col·lecció Rencontres à Royaumont. Créaphis,

Paris.)

91

GREWE, Klaus (1996): “Le monastère de Christchurch à Cantorbéry (Kent,

Grande-Bretagne). Interprétation et signification du plan du réseau hydraulique

(XII siècle)” a PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique

monastique : milieux, réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont.

Créaphis, Paris. Pàg. 124.

57

ni tampoc disposem d’estudis arqueològics que tracin, amb exactitud,

les entrades, la distribució i les sortides d’aigua, com en el cas del

Monestir cistercenc de Maubisson92.

Els estudis al Monestir de Maubisson, referència arqueològica

important, permeten apreciar els elements hidràulics que ha de tenir

un monestir. “...A l’emplacement de la future abbaye, furent creusés

le canal collecteur d’eaux usées, la canalisation d’eau potable et

l’égout d’evacuation du lavabo. L’implatation de ces structures

implique un schéma directeur préexistant à la construction des

bâtiments...” 93 . Veiem com, a Maubisson, per exemple, el

necessarium o les latrines se situen damunt del desguàs principal, fet

que condiciona la instal·lació del dormitori. Cosa que podem fer

extensiva, en el cas de l’antic dormitori de Poblet, del que manquen

actualment les latrines, fet que ens condueix a plantejar la necessitat,

de nou, d’una actuació arqueològica que ho corrobori.

A Maubisson, primer, es tracen i s’excaven les futures canalitzacions

dels dos principals sistemes, captació i desguàs, tot seguit, “...le

réseau d’évacuation des eaux pluviales du cloître a été creusé. Pour

éviter leur stagnation à l’interieur du préau, il était impératif

d’évacuer les eaux de pluie...” 94 . Després es tracen les

“...canalisations alimentant les bâtiments autour du cloître. Des

conduites furent prévues pour le réfectoire, le cellier, la salle des

92

TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996): “L'Abbaye cistercienne de

Maubisson (Val-d’Oise). Les réseaux hydrauliques du XIII au XVIII siècle” a

PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,

réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.

93

TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996):Pàg.140.

94


58

religieuses et la vasque du “mandatum” située dans la galerie

longeant l’église...”. Una dada interessant l’aporten Christophe

Toupet i Monique Wabont: les conduccions d’aigua, tant els

desguassos pluvials com la xarxa de distribució, utilitzen les

obertures de portes i finestres per a passar-hi. Per últim, s’enllosa el

terra del monestir i un cop finalitzat aquest procés es construeix el

templet del lavabo. “...Après l’installation du bassin et le

raccordement des canalisations, la distribution d’eau potable pouvait

fonctionner...”95.

IMATGE 23: Humitats que podrien ser provocades per la possible canalització

d’aigua que va cap al lavabo del clasutre. (Imatge cedida pel Dr. Santiago Riera).

L’exemple de Maubisson, juntament amb el plànol del Prior Wibert,

ens serviran de referència per traçar l’hipotètic sistema hidràulic del

Monestir de Poblet. Tenim localitzada l’entrada principal que se situa 95


59

a la part antiga del cenobi. Creiem que d’aquest canal principal es

crearia una nova conducció que entraria a l’església per l’absis (Veure

imatge 23). En aquest sentit, a l’interior de l’església, s’aprecien

registres que semblen ser de canalitzacions i van en direcció al

claustre (Veure imatge 24), els quals podrien abastir d’aigua al

lavabo del templet. Des del lavabo, i funcionant com a un castell-

d’aigües-distribuidor, a la manera descrita en els monestirs de

Maubisson, Obazine i Christchurch, es repartirien les aigües a les

diferents estances i oficines. Però, a quines oficines arribaria l’aigua?.

Sembla lògic pensar que a la cuina, al celler i a la sala dels conversos.

S’aprecia, doncs, com el sistema va de sud (zona més elevada) a

nord (zona de menys altura), sempre seguint la lògica del terreny,

per tal de captar l’aigua i desguassar-la, arrossegant el rebuig de

cuina i latrines dels necessarium dels dormitoris sense traves i

problemes cap al desguàs natural, el Barranc de Sant Bernat o de la

Pena.

La fase 3 respon a les millores de la xarxa existent i a la construcció

de noves infraestructures hidràuliques durant els segles XV i XVI, per

tal d’augmentar el cabal i reduir les pèrdues. D’entrada comptem

amb la reforma del canal principal, duta a terme per l’abat Conill a

finals del XV. Aquesta notícia ens informa de dos aspectes; d’una

banda, la necessitat de reforma, fet que ens indica l’ús intensiu de la

infraestructura amb el subsegüent desgast; i de l’altra, l’existència,

durant el segle XV, d’una única i principal entrada d’aigua al monestir

que accediria pel sector Tarantí-Pruners, encara que tot el cabal ja no

provingués d’aquest sector. A principis del segle XVI s’inicia una fase

de reformes i noves construccions realitzades per l’abat Porta.

Durant el seu abadiat es reforma, de nou, el canal major i s’executa

la construcció de la Torre de les Aigües. Creiem que aquesta reforma

de l’entrada principal de les aigües es deu a la necessitat de conduir-

les a la Torre per tal de millorar el subministrament al Monestir.

60

IMATGE 24: Registre i lavabo del Claustre. Possible direcció

d’entrada de les aigües. (Fotografia: Jordi Juan Villanueva).

61

Tanmateix, en aquest moment, només es coneix una font i un canal

principals que utilitzen el sistema Tarantí-Pruners.

A finals del segle XVI l’abat Joan Guimerà renova tota la xarxa de

distribució del cenobi i construeix conduccions d’aigua al sector de la

Porta Daurada, relacionables ja, clarament, amb l’ús, per part del

Monestir, d’altres fonts com la Nerola. Aquestes obres introdueixen

un canvi de tendència en els futurs segles. A partir d’ara, no es

parlarà d’una font principal sinó que es parlarà de diverses fonts.

Veiem, per tant, que els segles XV i XVI representen per a

l’hidraulisme pobletà l’inici d’un seguit de reformes que podrien tenir

un cert paral·lelisme amb el Monestir de Maubisson atès que en

aquest monestir, al segle XV, es rebaixa el terreny del lavabo per tal

de guanyar diferència d’altura i, així, millorar l’alimentació; i a Poblet

es construeix la Torre de les Aigües amb la mateixa finalitat.

A la fase 4, segles XVII i XVIII, ja es documenten noves conduccions

que anaven de les diverses fonts al Monestir. Ens trobem, doncs, a

finals del XVII, amb la captació de vàries surgències i no únicament

amb una de principal. També és remarcable el material emprat en

aquesta reforma, la pedra, la qual, podria haver substituït algunes de

les conduccions primigènies, tal com ja hem apuntat. És en aquesta

cronologia quan, definitivament, es planteja la importància que anirà

adquirint la Font Nerola per abastir al Monestir en detriment del

sector Tarantí-Pruners.

62

Caldria, però, preguntar-se per què, a partir del segle XVII, es capten

noves surgències? Potser les necessitats hidràuliques del Monestir

havien augmentat en els segles XVII i XVIII? Potser el règim hídric

del sistema Tarantí-Pruners va minvar considerablement en aquelles

centúries? O, potser, l’activitat minera i industrial al Barranc de la

Pena o Pruners i zones properes va contaminar les aigües?

Restem a l’espera d’estudis més profunds, tan arqueològics com

documentalistes, que reforcin aquesta aportació sobre l’hidraulisme

històric al Monestir de Santa Maria de Poblet.

63

6. BIBLIOGRAFIA.

ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet.

ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I.

(960-1177). Abadia de Poblet, Barcelona.

BENET i CLARÀ, Albert (1981). “La donació de Sant Pere d’Ambigats,

primer document sobre Barberà. Aplec de Treballs, nº 3. Conca de

Barberà.

BRAMON, Dolors (2009). “La musulmanització d’Hispània: un procés

migratori d’homes i d’idees al segle VIII” a SANTESMASES OLLÉ, J.

[director]. Processos migratoris a les terres de parla catalana. De

l’època medieval a l’actualitat. Actes del VII Congrés de la

Coordinadora de Centres d’Estudis de parla catalana.

CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de

la Conca de Barberà abans del domini comtal (segles V-X)”. Aplec de

Treballs, nº 24. Conca de Barberà.

FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Historia de el Real

Monasterio de Poblet : ilustrada con dissertaciones curiosas sobre la

antiguedad de su fundacion, catalogo de abades y memorias

chronologicas de sus goviernos, con las de Papas, Reyes y Abades

Generales del Cister tocantes a Poblet. Quatre volums. Publicat per

Joseph Barber, Cervera.

GIRAL ROYO, Francesc (2007). “Breus notes sobre les monedes

ibèriques de Milmanda (Vimbodí) conservades al Museu Comarcal de

la Conca de Barberà”. Aplec de Treballs, nº 25. Conca de Barberà.

64

GUAL VILÀ, Valentí (2003). Justícia i Terra. La documentació de

l’Arxiu de Poblet (Armari II). Cossetània Edicions.

GUAL VILÀ, Valentí (2007). Poblet, Senyor Feudal. La documentació

de l’armari III. Cossetània Edicions.

JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009). “Una aproximació a l’hidraulisme

històric del monestir de Poblet”. (En premsa)

JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009): “La indústria a la Conca Mitjana del

Gaià. Segles X-XI” (En premsa)

KAGAY, Donald J.; VANN, Theresa M. (1998). On the social origins of

medieval institutions : essays in honor of Joseph F. O'Callaghan.

Col·lecció The Medieval Mediterranean, 19. Leiden.


(1995): “D’ arqueologia cistercenca. A propòsit del suposat

visigotisme d’algunes peces del monestir de Poblet.” a Aplec de

Treballs, nº13. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

MAYER, Marc; POBLET, Marcel (1992). “Una inscripció romana a

Riudabella”. Aplec de Treballs, nº 10. Conca de Barberà.

PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999) Catalunya Romànica. El

Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà.

Volum 21. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique :

milieux, réseaux, usages. Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.

65

RAMÓN SARIÑENA, Esther (1989). “Un Arybalos procedent de la

necròpolis de Milmada (Vimbodí)”. Aplec de Treballs, Conca de

Barberà.

SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-

1181). Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona.

SERRAT i CONGOST, David; PORTA i CASANELLAS (coord.) (1985).

Història Natural dels Països Catalans, núm. 3. Recursos Geològics i

Sòl. Enciclopèdia Catalana.

TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present

i futur. Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia.

TORCAL, Lluc; MALLARACH, Josep Maria (2008): “El paisaje

monástico de Poblet, un lugar donde la espiritualidad, la cultura y la

naturaleza se armonizan” a J.M. Mallarach (coord.). Valores

Culturales y Espirituales de los Paisages Protegidos. Volumen 2 de la

serie Valores de los Paisages Terrestres y Marinos Protegidos. UICN,

GTZ y Obra Social de Caixa Catalunya. Sant Joan de les Fonts.

VIDAL RULL, Ramon (2000). “Conjunt visigòtic de la Plana d’en Pau.

(L’Espluga de Francolí)”. Aplec de Treballs, nº 18. Conca de Barberà.

VIVES i MIRET, Josep; GiBERT M. (1964): “Restes pre-cistercenques

a Poblet” a Analecta Monserratensia X “Miscel·lània Homenatge a

Anselm M. Albareda” II, pag.191-202.

HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE POBLET I ELS SEU...

Documents

Transcript of HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE POBLET I ELS SEU...