Joan Avinyó Andreu, Pvre.

HISTORIA DE

C BELLES

Patrocinada per l'Excel·lentíssim Ajuntament de Cubelles

1 973

DIPÒSIT LEGAL B. 8293- •973

IMPRÈS PER SADAGCOLOR · ROSSELLÓ, 298 · BARCELONA 9

INTRODUCCIÓ

Els anys 1959-1960 fou publicada en ciclostil la 2.0 edició de la història de Cubelles, escrita per Mn. Joan Avinyó , i repartida en fascicles mensuals dins la revista LA VEU DE SANTA MARIA.

A mitjan 1961 aquesta edició ja s'havia exhaurit. Ara al cap de dotze anys, trobàvem a faltar una nova

edició. Aquesta necessitat, l'hem sentida tots els qui d'una ma­

nera o altra estem units a la vila. Per això l'Ajuntament de Cubelles ha pres l'acord de pa­

trocinar una tercera edició molt ampliada, que té la particu­laritat d 'afegir-hi unes efemèrides de la història viscuda per tots els cubellencs actuals, amb les nostres virtuts i amb els nostres defectes.

Estem molt contents de realitzar avui allò que no pogue­ren fer, ni veure, els nostres avantpassats.

Que aquesta obra ens agermani més i que tots junts pu­guem començar a escriure un altre capítol de la nostra his­tòria.

Gener de 1973 AJUNTAMENT DE CUBELLES

PRÒLEG

Es un goig per a nosaltres el de poder fulle­jar sovint els llibres, els pergamins i els diver­sos documents històrics que ens parlen de la nostra vila i dels costums religiosos que ha tingut, els quals han arribat fins als nostres dies, malgrat tantes guerres i adversitats.

Amb el temor que aquell tresor pogués des­aparèixer algun dia i amb la recança de veu­re'l perdut per sempre, procurarem donar-ne a conèixer quelcom.

D'una manera especial ens hem valgut dels escrits de Mn. Joan Avinyó i Andreu, antic Rec­tor de Cubelles, el qual els anotava a diversos llibres de l'Arxiu parroquial.

Mn. Avinyó fou un gran escriptor i traduc­tor de llibres en llengua catalana. Tenia ploma àgil i serena, ben fecunda en dades històri­ques.

Per això va poder escriure molts de llibres i, tanmateix, ben valuosos. De vegades hem pensat que fins i tot li mancava el paper, car aprofitava les pàgines en blanc de l'Arxiu per posar-hi moltes notes i petites històries. Efec­tivament, l'únic historiador que ha tingut la Parròquia i la vila de Cubelles, fou mossèn Avinyó.

Durant la primera època de la revista LA VEU DE SANTA MARIA vam donar a conèi­xer la història que ell havia publicat dins el DIARIO DE VILLANUEVA els anys 1919-1920.

Quan la revista va emprendre la segona època, hi publicàrem la història dels Sants Patrons Abdon i Senén, valent-nos de dos tex­tos de Mn. Joan, l'un mecanografiat i l'altre escrit a mà dins el Llibre de l'Administració de l'altar dels Sants. La nostra publicació a la revista quedà enllestida quan l'altar nou fou consagrat per l'Excm. Sr. Arquebisbe de Barcelona, Dr. Gregori Modrego, i en vam ofe­rir un tiratge a part als cubellencs el 30 de juliol de 1964, diada dels sants Patrons.

Finalment aparegué una edició (limitada a 200 exemplars) del Rectologi parroquial, tret també de les notes de Mn. Avinyó, posades al

dia; però ara cal afegir-hi l'Ecònom actual Mn. Josep Campillo.

Estem ben convençuts que tot aquest tre­ball no hauria pas reeixit si no hagués estat l'ajut i l'entusiasme dels bons amics Roldan i Trochut, que amb esforç desinteressat l'en­riquiren amb profusió d'iHustracions. També hi col-laboraren en Joan del Molí i el malagua­nyat Andreu Planes , mort tràgicament . Tots els cubellencs subscriptors de la revista LA VEU DE SANTA MARIA feren possible de tor­nar-la a estampar. Igualment cal agrair a l'ar­tista Antoni Pineda les fotografies exquisides que posava a cada exemplar de la revista.

D'aquella data ençà ja han passat molts anys. La petita vila, arrecerada al voltant de l'Església , que passava per alt a la majoria dels escriptors quan parlaven dels pobles de la costa, ha eixamplat els braços de tal manera, que fins ha perdut l'antiga fesomia de po­ble, amb tantes urbanitzacions, indústries i establiments comercials, i ha esdevingut una gran vila, amb abundor de llocs deliciosos que atreuen les mirades de tothom àdhuc dels fo­rasters, els quals hi cerquen un xic de tran­quiHitat i de pau per tal de reemprendre amb delit l'esforç del treball.

L'Ajuntament de Cubelles ha volgut patro­cinar una altra edició de la història local. És un gest magnífic que estimularà el treball, el benestar i la riquesa de tot un poble senzill i humil que en altre temps fou capaç d'engen­drar fins i tot la Vilanova de Cubelles.

Dividim l'obra en tres parts: la primera és la història de Cubelles; la segona com­prèn el Rectorologi Parroquial i la història dels sants Patrons Abdon i Senén; l'última part, és un resum d'esdeveniments i una llista de per­sonalitats que d'una manera o altra han do­nat renom a la nostra vila de Cubelles.

Aquesta és una història feta i viscuda per tots nosaltres. Tant de bo que el llegat que deixem a les generacions venidores els servís d'estímul a proseguir-la i a millorar-la!

JORDI FORT, Pvre.

9

, I

I \

I

r

PRIMERA PART

CAPÍTOL PRIMER

ORIGEN DE VILANOVA I DE LA PARRòQUIA DE S. ANTONI ABAT

Tant el P . fra Josep A. Garí, com don Jo­sep Coraleu, en llurs respectives històries de Vilanova, assabentats pels documents, ens as­seguren que Cubelles, amb son castell i sa par­ròquia de Santa Maria, fou la mare de l'ac­tual població de Vilanova, de tal manera que fins a l'últim terç del segle XVIII, s'anomenà Vila Nova de Cub elles, trobant-se així citada en tota classe d'instruments.

El més antic Reial Privilegi del qual es té notícia, concedit a Cubelles i son terme, és do­nat pel rei Jaume I l'any 1232, figurant .ia en ell el nom de V ilandva com un barri del ter­me de Castell de Cubelles ( 1 ).

El terme del castell de Cubelles , el compo­nen en dita època les quadres de Vilanova, Rocacrespa, Segur, Cunit amb els llocs d'En­veja (avui Sant Joan) i Aderró (avui Sant Ger­vasi) (2).

En un document del 30 de gener de 1260, pel qual en Ponç de Travaria ven a Jaume I el castell de Cubelles, hi consten els límits o afrontacions de l'esmentat castell, que eren: a l'orient el castell i t erme de la Geltrú, a migdia la platja del mar, a occident el castell de Cala­fell, i a tramuntana el terme de Castellet (3).

La jurisdicció, doncs, civil i eclesiàstica del castell de Cubelles i de la parròquia de Santa Maria, s'estenia fins al barri del Palmerar i el torrent, avui convertit en carrer anomenat de la Unió, límit encara de les parròquies de Sant Antoni i de la Geltrú.

La llegenda de com s'originà la població de Vilanova la trobem confirmada en el llibre «Speculum Decanatum Poenitensis et Appia­riae » ( 4) i el foli 352, sots el títol « Parochia­lis Ecclesia Sti. Antonii Villaenovae de Cubel­las », on es llegeix: «Cum enim saeculis decimi tertii et sequenti Domini Castri de Gertrude

minus placide cum vassallis agerent, plures ex termino de Gertrude, quia non longe a Paro­chia de Cubellas existebant, quodam parvo torrente pro limitibus mediante ab oppido et termino de Gertrude discedebant e t trans tor­rentem ibi mediantem in dicta Parochia de Cubellas domos et habitationem transtulerunt, cumque Populus crevisset post varios tracta­tus continuati in Reg. Communi praecipue an­nis 1363 et 1364 fol. 5 (ubi est citatio Paro­chianorum de Cubellas, fol. 33, 34 et 35 ubi est constitutio Hospitii pro Rectore, et obli­gatio Sindici Incolarum et de emenda duas quarterias terrae pro Rectore, el alia facien­di pro manutentione Rectori sub die 4 Martii di 1363). »

I no podem posar en dubte aquesta emi­gració dels vassalls del senyor de la Geltrú que traspassaven el torrent , entrant així a la jurisdicció del castell de Cubelles, per quant en 1275 aixecà queixa al senyor Rei , En Fer­rer de Manresa, senyor de la Geltrú, alarmat perquè la plebs rústica, volent millorar la po­sició política i social, es redimia de la domi­nació senyorial acollint-se al benefici que li proporcionaven les franqueses municipals que tenien les viles i pobles reials (5), amenaçant­lo amb la pèrdua de tots els seus vassalls, els quals es traslladaven a l'altra part de la riera, on s'anava formant la població de Vilanova. I el Rei acudí en defensa dels seus drets, dic­tant una disposició en la que manava al Batlle de Cubelles que no permetés a cap home de la Geltrú, que establís allí sa casa, ni en la vila nova que s'està edificant (6).

El castell de Cubelles és antiquíssim com assegura en Feliu de la Peña en els Annals de Catalunya, i ho confirma el doctor Josep Ba­lari i Jovany en els «Ürígenes históricos de Ca-

11

taluña» quan en el cap. XIX diu: <<En el tér­mino del castillo de Olérdula, en la maresma, había el lugar llamado, en el año 999, cube­lles a que debe el nombre el castillo de Cu­belles cerca de Vilanueva y Geltrú, nombrado kastrum de cubeles en un documento del año 1042. »

No altre tant podem afirmar de sa parro­quial església de Santa Maria, emperò quasi és segur, que si en aquella època no exis tia, tingué lloc la fundació sots la protectora om­bra del castell , després de les incursions ma­habites que el 1108 envaïren el Penedès.

Les primeres notícies certes respecte la par­ròquia de Santa Maria de Cubelles ens les pro­porcionà l'infatigable arxiver de la Seu bar­celonina mossèn Josep Mas i Domènech, pre­vere, que ens donà nota dels més antics rec­tors coneguts fins ara, que són: el Dr. Arnau Buch, d'últims del segle XIII o principis del XIV; Berengarius Ferrer, de 1311; Pere de Ro­vira de 1327, que el 1332 encara consta com a tal.

Per últim, no és gens desaprofitable per confirmar l'origen de Vilanova, el que ens diu el rector mossèn Ramon Minguella, Prevere, en el Llibre verd o Capbreu e~çrit de pròpia mà l'any 16SS, i que és guardat en aquest arxiu parroquial de Cubelles. Allí, entre moltes al­tres coses, parla dels censalistes de la parrò­quia, i a la plana SO s'hi llegeix: << Abans de po­sar los noms y cognoms dels tals censalistes de Vilanova de Cubelles, me apar fer assí al­guna narració perquè dihuen Vilanova de Cu­belles; y has de saber discret Rector que la Rectoria de Cubelles en temps antich arribave fins al pont de la Geltrú, y com lo Cavaller de la Geltrú fes algunes vexacions en alguns vas­salls seus, se isqueren de son territori y sen passaren al territori de Cubelles, en lo qual territori y havia una capelleta sots fundació o invocació de San Antoni, y los que vivian en dit territori venian a rèbrer los sagraments de la Iglésia parrochial de Sta. Maria de Cu­belles, y los resién-nats, los aportaven a bate­.iar a Cubelles fins que permeté lo Iltm. Sr. Bis­be de Barcelona, de consentiment del Sumo Pontífice per algunes rahons que donaren en la suplicació, se ficaren fonts baptismals .>>

Ultra en la plana 80 i sots el títol << Tractat dels mals y tatxas fa la Rectoria de Cubelles» nos diu el propi rector Minguella: <<Ans que fos fabricada la vila de Vilanova de Cubelles, era Cubelles poble numerós y antich. Y lo Rec­tor que residia en Cubelles, lo any 13S7 als 17 de maig, que se anomenave Francesch de Olivera, apiadantse de algunes persones que vi­vien en la parròchia de Cubelles en uns lloga-

12

rets ques nomenaven Crexell y Vilarodona, que vuy tot està deruhit , y altres que se havien apartades del lloch, lo castell de la Geltrú per algunes vexacions del Cavaller de la Geltrú com ja està dit en lo fòlio SO de aquest llibre, dit Rector de Olivera funda una capellania sub invocació de San Miquel Archàngel en una ca­pelleta anomenada de Sant Antoni dins la par­ròchia de Cubelles, que vuy dia present és la iglésia major de Vilanova, y passats alguns anys lo Iltm. Sor. Bisbe de Barcelona de con­sensu rectoris alcansa del Pontífice se fessen fons baptismals en Vilanova que aqueix nom li fou donat Vilanova de Cub elles y per sos temps se féu Rectoria de part ab pensió que lo Rector de Vilanova cada any pagàs la mey­tat dels mals que feye Cubelles.»

Provat ja l'origen de la població de Vila­nova i indicada així mateix la fundació de sa parroquial església de Sant Antoni Abat, con­signarem que el patronat de la parròquia de Cubelles, el tenia el Prepòsit del mes de se­tembre de la Seu de Barcelona, i que ateses les raons que exposaren els feligresos de Vila­nova, els fou concedida la separació de la par­ròquia de Santa Maria de Cubelles i la creació d'una nova parròquia sots invocació de Sant Antoni Abat per decret de l'IHustríssim Dr. Gui­llem de Torrellas, bisbe de Barcelona, datat el 26 d'abril de 1363, amb consentiment exprés, no sols del propi rector Rvend. Francesc d'O­livera, sinó també de l'IHustre Antoni de For­nells, canonge i prepòsit de la Catedral de Bar­celona, patró per raó de la dita prepositura de la parròquia de Santa Maria de Cubelles, i com el tal canonge Fornells era menor d'edat, car sols comptava 13 anys, fou precís fer cons­tar ensems el consentiment també del curador IHustre Pere Alquiximi, canonge igualment de l'esmentada Seu Barcelonina.

Una còpia autèntica del tal decret feta en quatre folis de paper apergaminat i amb lletra gòtica es guarda en aquest arxiu parroquial de Cubelles. Encara que el tal document és molt malmès, per sort ens resta una altra cò­pia legalment autoritzada de l'any 17SO, ex­treta del Registre de la Cúria Eclesiàstica de Barcelona.

En dit document és determinada la ratlla divisòria que havia de separar les dues feligre­sies i comprèn des del lloc anomenat Reembres (que vol dir redimits) en la muntanya de la Talaia, que va descendint pel Puig-torrat fins al mar al lloc anomenat Cesdons; disposant que la part que queda envers l'orient mirant cap a Vilanova, sia de la parroquial església de Sant Antoni Abat, i la part que mira cap a occident i envers al castell de Cubelles, sia

i quedi de la parròquia de Santa Maria del dit Castell , exceptuant la Quadra de Rocacrespa, que malgrat quedar dintre els límits de la par­ròquia de Vilanova, se mana sia de Cubelles.

Les disposicions o condicions imposades pel senyor Bisbe, segons l'expressat instrument, són:

1. Els parroquians o feligresos que amb aquesta nova divisió passin a formar la par-

quians de Cubelles vénen obligats a comprar­los en nuda percepció o per pública subhasta dintre els deu anys primers vinents, empleant­los dins el terme del Castell de Cubelles en alou franc, bo i segur per la dita raó a coneguda d'una persona elegidora per Nós (el senyor Bisbe) i del Rector de l'esmentada església de Cubelles. Els quals 50 sous, quan sien com­prats, seran dats i assignats per la dita raó a

Campanar de la Parròquia de S . Antoni de Vilanova

ròquia de Sant Antoni de Vilanova i facin cens o estiguin obligats per algun dret a l'església de Santa Maria de Cubelles, els queda dita obli­gació o servitud, ço és: deuen prestar els dits cens o drets, vulles sien en blats, diners o al­tres espècies, a Santa Maria de Cubelles.

2. Els parroquians de Sant Antoni queden obligats a pagar d 'aquí en avant quiscun any als parroquians de Santa Maria de Cubelles, 50 sous barcelonesos per a subvenir els càr­recs de la dita església, així de l'obra com d'or­naments. Emperò aquests 50 sous els parra-

la dita església de Santa Maria de CubeJles, re­bedors pel Rector d'aquella i per un .prohom de la mateixa parròquia elegit pels feligresos, empleant-se en obres necessàries de la dita es­glésia. Una volta els 50 sous sien comprats i assignats a l'església de Santa Maria de Cube­lles, queden els parroquians de Sant Antoni rellevats de dita carga.

3. Els parroquians de Sant Antoni de Vila­nova hauran de pagar cada any, la festa de la Mare de Déu d'Agost, en ajuda de la candela de Madona Santa Maria de Cubelles, 10 lliu-

13

res de cera o 20 sous en diners; o si no, deuen senyalar i elegir un prohom de la llur parrò­quia perquè passi a captar cada diumenge i festes anyals per l'església de Sant Antoni per abs de la dita candela de Santa Maria de Cu­belles, sens que pugui captar cap altre bací.

4. En cas de guerra de fidels o infidels i l'església de Santa Maria de Cubelles sia roba­da, enderrocada, destruïda o damnificada, els parroquians de Sant Antoni estaran obligats a contribuir en tota reparació, no sols en la fàbrica de dita església sinó també en orna­ments, juntamen t amb els parroquians de Cu­belles, de la manera o forma que es faria en­tre ells si no fos feta aqueixa present divisió .

5. La universitat de Ja dita Vilanova i dels llocs d'Enveja, de Creixell i dels masos de Vila­rodona i de Socarran.ia i de Spiulart, situats dins els termes de la parròquia de Sant An­toni, i los singulars de la dita universitat, per si o per llur síndic o procurador, prometen i juren, així amb carta com amb escriptura de terç, el qual sien t inguts de fer de present en la Cort del Batlle de la dita Vila, que totes les damunt dites coses seran complides.

6. Mana lo Bisbe, sots virtut de santa obe­diència, al Rector que per temps serà de la dita església parroquial de Sant Antoni o a son Vicari, que quan rebin testaments dels parro­quian facin deixes a l 'església de Santa Maria de Cubelles.

7. Els parroquians de Sant Antoni sien francs i quitis d 'aquí en avant de totes altres coses i de tots altres càrrecs que tinguessin o poguessin tenir a l'església de Santa Maria de Cubelles, o a son Rector, o parroquians d'a­quella.

8. Que els dits parroquians de Sant Anto­ni estiguen obligats a ordenar de present amb el Rector que ara és i amb voluntat seva, sa­gristia, o com millor i més ordenadament fer­se puga a coneguda de dit Rector i del síndic de dita vi la i dels cònsols a ell donats.

9. Que el Rector que serà de la parròquia de Sant Antoni, després d'aquest que avui és i els demés successors, estarà obligat a pagar cada any la meitat de la capellania que avui es fa per la dita església de Santa Maria de Cu­belles, la qual és de 34 quarteres d'ordi, i així la meitat seran 17; i a més la meitat de la pen­sió que avui fa el Rector de Cubelles a la Casa de Caritat de la Seu de Barcelona, la qual és a pagar cada any per Nadal 15 lliures, i la mei­tat seran 7 lliures i 10 sous .

10. Com la dita església de Santa Maria de Cubelles sia avui tatxada en 70 lliures, volem que després de la mort d'aquest Rector que ara és o després de la seva renúncia, sia tatxada en

14

35 lliures i la de Sant Antoni en altres 35 i que la visitació, i el càrrec de visitar, paguin la mei­tat cada un dels Rectors.

11. Volem que el capellà de Santa Maria de Cubelles tinga el dret de donar, presentar i en tota altra disposició així en l 'església de Sant Antoni com en la de Cubelles.

12 . Sobre el cens de les 34 quarteres d'or­di que han de pagar per meitat -cada un dels dos Rectors: s'estableix que <<Si lo un o l'altre Rector sostenia danys o messions ; perçò com l'altre Rector no pagàs la sua meytat o part, que aquell Rector per culpa o per defalliment del qual los dits danys o messions se feyen o sostenien per l'altre Rector, haja de pagar i satisfer an aquell, tots els dits danys i messions i tot ço que n'hagués pagat.»

13. Que sempre que s'hagin de dir o can­tar Misses per a aniversaris o per a sepultures en l'església de Sant Antoni, després dels cler­gues de la dita església, deuran entrar-hi els de Santa Maria de Cubelles abans que cap més d'altres; i la mateixa preferència tindran els clergues de Sant Antoni, en semblant cas en l'església de Cubelles.

14. Que el Rector de Sant Antoni quiscun any perpètuamen t en el dia de la festa de la Mare de Déu d'Agost dirà o farà dir una Mis­sa baixa al matí sens convocar els parroquians ; i després de celebrada aquella Missa, el Rec­tor i tots els beneficiats de dita església de Sant Antoni estaran obligats anar a l'església de Santa Maria de Cubelles per a ajudar a fer l'Ofici sots pena de 20 sous, que hauran de do­nar al Rector de Cubelles.

Amb aquestes condicions quedà erigida la nova parròquia de Sant Antoni Abat de Vila­nova de Cubelles, sots el patronat del Prepòsit del ·mes de Setembre, i com aquesta Prepositu­ra era unida al Capítol Catedral, el patronat de dret restà al dit capítol, igualment que la par­ròquia de Santa Maria de Cubelles.

El Rector de Santa Maria de Cubelles Rvnd. Francesc d'Olivera, que quedava mentre vis­qués o no renunciés el Rector també de la nova parròquia de Sant Antoni, era a més beneficiat de la Catedral de Barcelona; i quan el bisbe Guillem de Torrelles passà a exercir les fun­cions episcopals a Tortosa, demanà juntament amb Guillem Salvà, prevere, advocat i Rector de Santa Maria de Foix, i Guillem Martorell, Rector de Sant Martí del Penedès i beneficiat també de la Seu, per absentar-se quiscun de llurs parròquies respectives i arrendar-les a fi de poder prestar llurs serveis al bisbe de Tor­tosa. La llicència que els és concedida la donen els Vicaris generals el 6 d'Agost de 1369 (7).

No seria gaire temps fora de la parròquia

..

l'esmentat Rector de Cubelles, car el 23 d 'a­bril de 1370 és d 'una comissió que els Vicaris generals del bisbe de Barcelona, Iltre. Beren­guer d'Eril envien als Rectors de Calafell i Cu­nit perquè investiguin i donin relació de si és convenient unir a l'església de Cubelles la Sa~ gristia amb sos drets, conforme ho pretén Mos­sèn Francesc d'Olivera, rector de les esglésies de Santa Maria de Cubelles i Sant Antoni de

xecar muralles, quedant així dit recinte tancat i separat de la Geltrú.

Finalment, essent escassos els fruits, rèdits i rendes del Capítol Catedral de Barcelona, aquest, juntament amb el bisbe, demanen a la Santa Seu que 61 parròquies del bisbat fossin agregades a la Mensa Capitular, per tal de po­der atendre els canonges més decorosament llur dignitat ; i els fou concedit pel Papa Cli-

Castell de Ja Geltrú

Vilanova, cada una de les quals després d'ell serà regida per R ector propi (8).

Quan fou instituïda la nova parròquia de Sant Antoni Abat, aquest barri, anomenat Vila­nova de Cubelles i que resta sots la jurisdicció civil del Senyor del Castell de Cubelles, el qual l'exercia per delegació reial, era compost per tres carrers, i obté, l'any 1369, el privilegi d'ai-

ment VII, quan donà la Butlla d'agregació, datada a Avinyó el l"r de setembre de 1391. En­tre aquestes parròquies, hi foren incloses la de Santa Mar ia de Cubelles i la de Sant Antoni Abat de Vilanova; així restaren de Patronat del Capítol Catedral fins que el segle xvnr, pels Concordats entre la Seu Apostolical i el rei d'Espanya, s'establí el Patronat reial.

15

CAPÍTOL II

DOMINACiú FEUDAL EN EL CASTELL DE CUBELLES

Els nostres comtes que havien de disputar pam a pam el terrer que trepitjaven a les hosts sarraïnes, es vegeren obligats a concedi r im­portants exempcions i privilegis per atraure's la població i promoure l'afició al cultiu de les terres que, enrunades i xopes de sang, arrabas­saven contínuament a la raça invasora; la qual cosa continuaren els Reis d 'Aragó, atorgant les famoses cartes de població, no sols per a fo­mentar la r iquesa del territori, sinó també per a contrarestar, amb l'ajuda de la democràcia, que podia proporcionar a l'exèrcit els més vi­gorosos combatents i al Reial Tresor nombro­sos recursos, l'orgullosa indisciplina dels ba­rons i nobles que tantes contrarietats havien creades en tot temps al poder reial.

Encara que jurídicament els barons feudals eren dependents del Rei per raó del feu, de la jurisdicció que en rebien i del jurament de fi­delitat que li prestaven, emperò aquella orga­nització social i política, en la p ràctica, resul­tava un bon xic complexa; així per exemple els grans feus eren quasi independents i els comtes exerciren una absoluta sobirania dintre llurs extensos territoris; altres feus tenien adminis­tració, governador i exèrcit a part. Hi havia l'estat municipal de Tortosa , que formava amb el territori de prop de l'Ebre una regió autò­noma . I altres comtats d 'organització original com el d'Urgell , les valls d 'Aran i de Querol ; Andorra amb fesonomia tan pròpia i especial ; la república municipal de Barcelona. En fi, a baronies, abadies, castells i viles, tenien llurs senyors la jurisdicció més o menys restringida segons la voluntat del Monarca o l'energia i braó dels mateixos feudals. «Això que avui ne diuen els tractadistes un esta t compost- diu en Pella i Forgas- va arribar aquí al límit de la varietat; gairebé fóra la anarquia si sobre de tot no hagués imperat un principi suprem d 'unitat , representat pel Príncep comte de Bar­celona i les seves regalies: la regalia de tothom servir al Príncep en armes quan fos setiat o en gran perill o la terra catalana (usatges prin­ceps namque i qui fa llierit) o sia'l principi pri­mordial de la defensa de l'Estat per a garantir la seva existència, la regalia del sometent i de la pau i treva per assegurar l'ordre públic amb facul tat de entrar el sometent per tot ar-

16

reu fins en llocs sagrats i contra qualsevol estat per autònom que fos o contra qualsevol per­sona encara que eclesiàstica; la regalia de que tots els camins de Catalunya i els mars eren del Príncep i el delicte comès en ells li corres­ponia al Príncep jutjar-lo (usatges camini et state i omnes quipe naves) i finalment la re­galia de tenir veguers o delegats per tot arreu.»

A m és, era regla de dret dintre Catalunya que el Rei no podia imposar per pròpia volun­tat contribució de cap mena en tot el territori de la nacionalitat catalana, i com per altra part l'autoritat, com ja havem dit , estava ex­cessivament fraccionada entre el Tron i els Se­nyors, així eclesiàstics com seculars, que exer­cien una jurisdicció més o menys extensa en llurs dominis feudals ; i com les Universitats o poblacions exemptes de tota subj ecció feudal administraven també els interessos llurs amb la independència de la més ampla descentralit­zació, d'aquí ve que fos necessari senyalar a la Corona certs béns i alguns drets, com són el coronatge, maridatge, cena, alberga, quint, mo­nedatge, bovatge, etc ., que d'alguna manera ser­vissin de compensació a tan greu restricció. Per això els Reis, coneixent els perills amb què els amenaçaven les oligàrguiques tendències dels barons feudals, començaren per afalagar l'estat pla o proletariat, emplenant-lo de distincions i privilegis, afanyosos d'obtenir-ne l'estima i l'ad­hesió.

Mes el nostre gran Rei En Jaume I és qui li donà esta t, i en cridar els homes de les ciu­tats i viles a les Corts que celebrà a Vilafranca l'any 1218, assentà un precedent que fou la base del dret de representació concedida a la plebs; el rei successor creà el braç reial o po­pular, donà d'aquesta manera vida i importàn­cia als municipis. Des d 'aleshores comença una nova i m és fecunda era política i social a Ca­talunya, en la qual, al costat dels estaments o braços eclesiàstic i militar, figura dignament l'estat pla, redimit de la servitud i del treball.

Ja de bona hora el Castell o terme de Cu­belles fruí del favor reial, car és del 15 de fe­brer de 1257 un especial privilegi que donà el Rei Jaume I, eximint, pel terme de dos anys, de tota quístia, exèYcit, cavalcada i altres ser­veis i expedicions reials, a tots els veïns de

Cubelles i del seu term e que, com ja queda anotat, el componien en aquella època les qua­dres de Vilanova, Rocacrespa, Segur, Cunit, amb els llocs d 'Enveja (avui Sant Joan) i Ader­ró (avui Sant Gervasi) (9).

El que ressurt al primer cop de vista, i se'ns fa un xic estrany en fu llejar el Llibre d 'alienacions del Reial Patrimoni que es guar­da a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és de trobar que a 3 de les kalendes de gener de 1251 en Ponç de Cervera ven al Rei Jaume I el Castell de Cubelles i tot el terme, que confessa tenir pel Senyor Rei . I que a 30 de gener de 1260, sia en Ponç de Travaria qui ven altra volta al ma­teix Rei Jaume I l'esm entat Castell de Cubelles, posseït en virtut del testament de son oncle Guillem de Claramunt, pel preu de 2.500 m o­rabatins d'or. Aquestes reversions dels domi­nis feudals a la Corona eren freqüentíssimes, ens diu en Coraleu, i nosaltres ho podrem com­provar encara més avant.

Heus aquí amb quina facilitat passaven els Castells i els pobles del domini senyorial al poder reial, i a la inversa, com si es tractés d'una finca dels nostres dies; amb tot, els mo­narques s'afanyaven a prodigar els favors en­vers llurs vassalls per assegurar llur sobira­nia i restar forces a les extralimitacions dels senyors feudals, com ho manifesta l 'ordre dona­da pel mateix Jaume I el 28 de febrer de 1259, manant als veïns del poble de Cubelles, i al ma­teix Senyor del Castell de la Geltrú, en Ramon de Manresa, que defensessin el dit Castell de la Geltrú contra les bregues que en aquella època li mogué la noblesa feudal catalana, soli­daritzada amb el comte d'Urgell .

El document més notable i que d'una ma­nera positiva ens confirma que el castell i po­ble de Cubelles i la població de Vilanova de Cubelles es transformen en viles reials, és la carta de població donada per l 'alt Rei en Jau­me a 6 de les Kalendes d'agost (27 de juliol) de 1274 (10), per la qual concedeix perpètua­ment a tots i a quiscun dels homes que aniran a poblar la Vilanova, dins el terme de Cubelles, junt a la Geltrú i l'altre població que s'edifica prop del mar en el term e de Cubelles, en el lloc anomenat sa llacuna o que ja habiten en dits llocs, que no sien obligats en ningun temps a fer al Monarca i als seus exèrcits , cavalcada, peita, quístia, cena, ni cap altra exacció reial, sinó que sien lliures i absolts com millor puga dir-se i entendre's pels béns immobles que allí tinguin, exceptuades les cases, així com per les honors que comprèn la reialesa o que d 'altra manera allí posseeixen, pels quals deuran ser­vir perpetualment a Nós, i als nostres suc­cessors. A més- continua el Rei en dit cloeu-

ment- fem francs , a ells i a tots llurs béns per durant deu anys comptadors des d 'avui, de tota lesda i peatge, de manera que dintre aquest període de temps no sien obligats a donar-nos a Nós ni als nostres, peatge ni lesda per aque­lles coses o mercaderies que posseesquen en qualsevol lloc del nostres dominis, sinó que sien francs i absolutament absolts d 'això. Re­bem igualment a tots ells i a llurs béns sots nostra protecció, custòdia, salvaguarda i guiat­ge especial per anar, estar i tornar per tots els llocs del nostre domini i jurisdicció, de tal

Castell de Cubelles . s. xnr

manera que ningú que estimi nostra gràcia no s'atrevirà a envair, prendre, retenir, marcar, ofendre, gravar o hipotecar els esmentats béns en cap lloc del nostre territori o dominació per culpa, crim o deute d 'altri , a no ser que fossen deutors principals o fiadors constituïts per altres, i encara ni en aquests casos, quan prèviament no h agués haguda fatiga de dret (denegació de justícia). Per tant manem als ve­guers, batlles, cúries (tribunals) i altres oficials i súbdits nostres presents i futurs que guar­din, observin i facin observar dit nostre guiat­ge, no trencant-lo ni permetent que ningú ni per cap motiu el trenqui, sinó que al contrari sien sostinguts i defensats els dits homes i llurs béns en totes parts, mentre duri aquest manament i justament en reclamin l'observan­ça. Si algú s'atrevís a atemptar contra aital guiatge incorrerà en la nostra ira i indignació i sots pena de cent morabatins en cas de re­incidència, després d'indemnitzar els danys (10).

17

Per a formar algun concepte de l'estat feu­datari en què es trobava a finals del segle XIII el Castell de Cubelles i son terme, del qual for­mava part integrant la població de Vilanova que anava creixent, vegeu el Libre d'alienacions del reial patrimoni guardat a l'Arxiu de la Co­rona d'Aragó: << El dia 12 de juny de 1278 mar­xà al setge del castell de Ponts, Bernat de Cas­tellbisbal, complint el servei a què estava obli­gat pel feu que tenia en el Castell de Cubelles;

Escut del Castell de Cubelles

i B. R. de Montsó acudí també amb cavall ar­mat per raó del feu de Cubelles que tenia pel senyor Rei.

Així mateix hi acudí Guillem de Curt amb cavall i cavaller armat per la honor (immo­ble) que se li havia concedit en el Castell de Cubelles.

I Berenguer de Castellbisbal pel feu que te­nia pel senyor Rei en el dit Castell de Cubelles. >>

Aquest Berenguer de Castellbisbal era, se­gons el Llibre de les Vegueries, el carlà del Cas­tell de Cubelles, i per tant era obligat a fer hoste, és a dir, a servir el Rei amb sos homes d'armes, com els altres cavallers feudataris que habitaven en el terme de dit Castell, i eren: Pere d'Aderró, Guerau de Montoliu, Bertran de Corcey, Bernat de Castellvell, Francesc de Mar­doveyes, Dalmau de Conit i el cavaller de Se­gur.

Quan el Rei Pere el Gran, instaHat al coll de Panissars, cridà a 23 de juny de 1285 totes les seves hosts per oposar-se a la invasió fran­cesa, els quals exèrcits comandats per Carles de Valois venien a prendre possessió del reial­me d'Aragó en virtut d'haver el Papa absolt els

18

vassalls del rei en Pere del jurament de fide­litat entre altres feudataris, hi comparagué també en Berenguer de Castellvell per son teu de Cubelles.

Per fi, el castell de Cubelles i per tant el poble de Vilanova, s'havia sostret del domini feudal, i així ens diu en Coroleu en sa «Histo­ria de Villanueva y GeltrÚ>>: «Adviértase que por aquel tiempo Cubellas era también univer­sidad libre o de realengo, como lo prueba la confirmación que hizo en Barcelona el 6 de las calendas de marzo de 1287 el Rey Alfon­so II a sus habitantes, del privilegio que les había concedida su abuelo J aime I, otorgando­les por sí y por sus secesores la promesa de no enajenar en tiempo alguno el castillo de di­cha localidad, como no fuese cediéndolo a al­guno de sus herederos, de modo que los ha­bitantes de ella sólo tuviesen que depender de la jurisdicción real del baile de Barcelona, ob­servando las costumbres legales de esta ciudad. En el mismo privilegio se concedía permiso a la localidad para celebrar mercado un día a la semana>> ( 11 ).

A pesar d'aital promesa, aquest mateix mo­narca a 12 de juny de 1288 ven el castell de Cubelles a Gilbert de Castellet en franc alou pel preu de 30.000 sous a carta de gràcia en el terme de cinc anys. Així és, doncs, que els habitants de Cubelles i de Vilanova reconei­xien, com els dels altres castells reials, dos senyorius: el del Monarca, com a senyor alo­dial, i el feudetari i el del carlà, que en aque­lla època era encara en Berenguer de Castell­bisbal, segons assegura en sa Història el P. Garí.

La venda que havia feta el Rei Alfons II, del castell de Cubelles, portà la protesta natural dels habitants i donà lloc a un curiós litigi que fallà un tribunal d'àrbitres el 14 de juliol de 1318; declarà que, no obstant d'haver trans­corregut el temps fixat a l'escriptura, el Rei tenia el dret de recobrar el castell, si en res­tituïa el preu, com així ho realitzà, pagant-lo no el Monarca, sinó els súbdits.

Vegeu un instrument guardat a la Biblio­teca-Museu Balaguer, datat el 3 dels idus del mes d'agost de 1318, en el qual el Rei en Jau­me II diu: «que tenint en compte la devoció i fidelitat pures i sinceres que els prohoms i universitat de Cubelles i lloc de Vilanova i els termes d'aquell castell havien tingut no sols envers ell, sinó també envers sos predecessors i a la casa i corona reial d'Aragó, trobant-se l'esmentat castell sots son immediat i especial domini i jurisdicció, i atenent que son germà el difunt rei n'Alfons havia alienat per títol de venda el castell i lloc predits a Gispert de Cas-

tellet, i havent-los recuperat el Rei, de Bernat, fill de dit comprador, mitjançant la restitució de trenta mil sous, preu de la venda, que pa­garen a l'efecte els homes de l'expressada uni­versitat, concedeix i promet, a ells i a llurs successors, que ni ell ni els seus no tornaran a alienar, hipotecar, ni separar de l'immediat domini de la Corona els esmentats llocs, per cap classe de necessitat que pogués esdevenir, declarant nul i sense valor ni efecte qualsevol

prohoms i universitat i a son terme, manifes­tant que, en virtut d'haver satisfet l'expressa­da quantitat, els feia francs i lliures de tota quístia, subsidi, servei i altre qualsevol exac­ció, exceptuant la cena, i de tot exèrcit, host i cavalcada fora de la vegueria de Vilafranca, eximint-los de totes aquestes càrregues per du­rant vuit anys ( 13). El ma teix dia declara el Rei que havent-li presentat els veïns del cas­tell de Cubelles i de Vilanova el privilegi que

Castell de Cubelles

acte o contracte que en el temps futur es faci contravenint les promeses d'aquest instrument; i mana, en conseqüència, als varvassors o sots­carlans i a llurs successors que rendissen ho­menatge al Rei, que com a vassalls li deuen per llurs respectius feus.>>

El Monarca amb solemne jurament sobre els Sants Evangelis promet no trencar en nin­gun temps ni per cap raó sa reial paraula. Fo­ren testimonis de tan solemne acte, l'arquebis­be de Tarragona, el bisbe de Vic i els Infants en Joan i n'Alfons (12). A continuació atorga l'expressat Monarca un altre privilegi a dits

en Jaume I els havia concedit, i que en aques­ta nova concessió es reprodueix in extensa, l'aprova, ratifica i confirma com millor i més plenament puga fer-se (14 ). I de la mateixa ma­nera atorgà el Rei a dits veïns, la promesa for­mal de fer ratificar i confirmar aquest pri­vilegi a l'infant en Jaume com a primogènit i general procurador a Barcelona (15).

Ja era la segona volta que un Rei els feia una tan solemne promesa i els confirmava els privilegis de vila reial; no obstant escoltem què ens diu en Coraleu (16) comentant aquei­xos importants documents:

19

<< Bien se transparenta en todas estas rati­ficaciones reclamadas por los pueblos, el recelo en que vivían de ver quebrantados sus privi­legios y libertades, y cuan precaria considera­ban la condición de todos estos derechos, otor­gados unos por la real munificencia y adquirí­dos otros por título onerosa cuando el trono se hallaba necesitado de dinero; cosa facil de comprender, dado el sistema tributaria que hemos explicada, y las universidades se lo pro­porcionaban en cambio de determinadas con­cesiones . El respeto a estos solemnes compro­misos dependía generalmente de la integridad del monarca y de la índole mas o menos apre­miante de las circunstancias; mas, como quie­ra que fuese, no solían durar estos abusos mas alla del interregno parlamentaria, pues al ter­minar la legislatura querellabanse de agravios los síndicos- diputados - de las universida­des que se creían con derecho a reclamar la enmienda de algún desafuero y las Cortes no

20

votaban el subsidio pedido por la Corona has­ta que ésta había dado a sus quejas cumplida satisfacción; requisi to legal de cuyo cumpli­miento no lograron eximirse jamas ni los mo­narcas mas renombrados por su orgullosa al­tanería, como le sucedió a D. Alfonso IV que, por no querer plegarse a ello, tuvo que licen­ciar las Cortes de Tortosa en 1420 sin haber alcanzado que votasen los fondos que tanto necesitaba para continuar la guerra con los ge­noveses.»

Amb tot, a últims del segle XIU i principis del XIV, veiem ja ben definida la situació ci­vil del castell de Cubelles i de son terme, que depenen directament del Rei, la qual jurisdicció era departida entre el batlle, son representant com a vila reial, i els senyors que com a car­lans usdefruitaven el castell. L'absolutisme feu­dal queda fortament restringit i comencen els cubellencs i vilanovins a fruir de les llibertats municipals .

)

)

CAPÍTOL III

CREACiú DEL MUNICIPI O UNIVERSITAT CUBELLES-VILANOVA

Els privilegis que concedien les cartes de població a canvi de determinats serveis oferien diverses concessions que eximien els habitants d'una comarca de tot domini feudal i fins de certes càrregues i prestacions constituint per a son règim i govern interior un municipi re­vestit de poders jurisdiccionals fruint ensems d 'una autonomia administrativa tan ampla, que amb prou feines la poden comprendre aquests nostres temps de sistemàtica i absurda centra­lització.

El veguer o vicarius era el qui exercia el poder delegat pel Monarca en tots els actes, i a mida que es regularitzà aquest càrrec, aug­mentà les atribucions tant en l'ordre gover­natiu com administratiu, restant-les dels. Bat­lles. Ens diu en Coraleu que el càrrec de veguer tenia un caràcter mixt: participava de la na­turalesa dels qui avui anomenen jutges de pri­mera instància i alcaldes corregidors, o millor, la dels funcionaris que a principis del segle xrx es titulaven alcaldes mayores.

Prova que els Reis anaven emancipant-se contínuament de la tutela dels nobles, és eixa prodigalitat en la concessió de privilegis, la qual finalitat única ocultaven per raons que avui anomenaríem d'alta política. Així, a les calendes d'abril de 1326, en Jaume II concedeix a son porter en Ramon Ferrer de Guardiola el permís que havia demanat per establir dos trulls a Vilanova i a Creixell, amb privilegi exclusiu per a l'explotació d'aquesta indústria en dites localitats, els habitants de les quals solament a ell, i no a altre, devien dirigir-se per moldre olives; el concessionari pagava el cens d'un morabatí d'or a la Corona quiscun any per la diada de Nadal, i mitjançant dita pensió empenyava el Monarca sa paraula de no consentir que altre es dediqués en dits llocs a tal indústria; li imposava, a més , la condi­ció que el preu del lloguer dels molins o trulls havia d'ésser el mateix que es pagava a Cube­lles (17).

Això ens demostra que no eren sempre gra­tuïtes i desinteressades aitals concessions de privilegis, sinó que els Reis en treien tant com podien per subvenir llurs necessitats.

El poder feudal està a les acaballes quan en Berenguer de Castellbisbal, carlà del cas-

tell de Cubelles, a principis del segle xrv, ren­deix homenatge al Rei pel feu o delme que cobrava en el terme de Cubelles, en els masos o llocs de Creixell, Soterrania, Vila-rodona i Vilanova de Cubelles- dels tres primers, avui sols en resta el nom, confosos i absorbits per la moderna població de Vilanova-.

I encara aquest mateix, o un seu fill de nom igual, explota la bona fe d'aquella gent senzilla, venent pel preu de 1.300 sous i abso­lent, a 5 de maig de 1333, els habitants del ter­me dels castell de Cubelles, de qualssevol drets d'intèstia, exòrquia, cilència i palles que li per­tanyien (18). Mentre el Rei Alfons III, en do­cument datat el 18 de febrer de 1335- impor­tantíssim per quant és el fonament i creació de la municipalitat de la vila de Cubelles-, diu que, atès que en el castell i vila de Cubelles no hi ha regidors ni consellers, els quals es fan necessaris no sols pel govern de dita vila, sinó també per aconsellar el Batlle en ses funcions, a petició dels naturals de dita vila o castell, els concedeix la facultat d'elegir quatre regidors i deu consellers, amb obligació de renovar l'e­lecció quiscun any el primer dia del mes de febrer i de prestar jurament en poder del Bat­lle de Cubelles tan bon punt sien nomenats (19).

Encara no passats vuit anys, en Pere III el Cerimoniós, eixampla .ia les facultats de son representant de Cubelles, donant compte al Batlle de Barcelona el 7 dels idus de setembre de 1342, que en atenció als crims i delictes co­mesos, tant a la vila vella del castell de Cube­lles com a la vila nova de Cubelles, fundada dins el terme de dit castell i ses quadres, i en el castell i terme de la Geltrú, restant impunes llurs autors, ordenava pel bon estat dels es­mentats castells i termes que, com a son lloc­tinent, el representés en dits llocs pels efecte de la reial iurisdicció, Guillem de Torres, bat­lle de Cubèlles, home expert i diligent , conce­dint-li plens poders per a procedir contra tota mena de criminals, per procés de sometent o altre, agafant-los en qualsevol lloc que els tro­bés, treient-los, en cas de resistència, amb els homes del terme al so de via fora! i posant-los en lloc segur, sense admetre cap classe de com­ponenda, a fi que sien castigats com procedeix en dret.

21

Immediatament de donada aquesta dispo­sició, F. de Manresa, senyor del castell de la Geltrú, protestà davant del Rei, queixant-se que li rebaixaven sos legítims drets dins el terme del dit castell ; i escoltada pel Rei la informa­ció que per encàrrec d'ell mateix féu el jurista Jaume de Faro, el 4 de les calendes d'abril de 1343, revocà el tal manament en el que fa re­ferència al castell de la Geltrú i son terme, deixant-lo subsistent en el relatiu als altres punts que el document expressa (20).

Clarament podem deduir-ne que la jurisdic-

Revers de la torre del Cas tell

ció feudal del Senyor de la Geltrú persistia vigorosa, defensada per la família dels Man­resa, que encara posseïa l 'esmentada forta lesa i senyoriu ; en canvi la població de Cubelles, amb tot son terme, i per tant amb la població de Vilanova, era una vila completament reial, d 'ençà que el Rei en Jaume I la fundà amb la carta de població , tal com ja n'hem donat una detallada notícia. A pesar d'això, el Rei venia i comprava els feus d'aquest territori segons estava més o menys necessitat, ja que les des­peses dels Monarques en aquella època els obli­gaven sovint a hipotecar els béns de la Co­rona; i per aquesta causa trobem altra volta la famí lia de Castellbisbal en possessió del cas­tell de Cubelles , puix a 22 d'abril de 1344, el Rei en Pere III el vengué en feu per 12.000 sous a Berenguer de Castellbisbal.

El P. Fra Josep A. Garí, en sa Historia de Villanueva y Geltrú fa la distinció de «Caste­llano o carlé:ín, señor directo del castillo, y car­lan o castlan, el que sólo tiene la guarda de él, con ciertos pactos y condiciones». I així afe-

22

geix: «Mientras que la familia de C~stellbisbal poseía la carlania de Cubellas y VIllanueva o parte de ella, la caslania era poseída por la. no­ble familia de Montoliu, pues a 26 de septlem­bre de 1344, Catalina de Montoliu la dió a Pe­dro de Montoliu, y de éste pasó a Guillermo de Canet por venta firmada a 16 de enero de 1366. Esta venta sería sin duda temporal, no perpe­tua, pues a los 20 de enero de 1392, Violante, esposa de don Bernardo de Albano e hija de Pedro de Montoliu la cedió a Ferrer de Canet, y en el año 1405 la familia (Pedro) de Monto­liu la poseía otra vez.

»La carlania continuó en la familia de Cas­tell-Bisbal, poseyéndola en 1350 D. Bernardo de Castell-Bisbal, y así siguió hasta que dicha familia hizo cesión a Villanueva de la parte de los frutos, réditos y censos que percibía con la obligación que el baile de ella debía entre­garle todos los años 75 cuarteras de cebada, 25 de trigo y 400 sueldos, cuya renta percibía en los años 1401 y 1404 Doña Inés, viuda de D. Guillermo de Talamanca Caballero , casada en primeras nupcias con D. Bernar do de Cas­tell-Bisbal, doncel y señor de la Casa de En­veja.»

La cessió que a últims del segle xrv fa la família de Castellbisbal, de les rendes que pos­seïa dins el terme del castell de Cubelles , al Batlle de dita universitat, ens diu palesament com anava arrelant el municipi, amb facultats que cuidaven els monarques d 'eixamplar, .ia que a 7 de maig de 1358 dictà el Rei des de Girona una disposició en la qual, després d'u­nes reflexions sobre la transcendental impor­tància de l'administració de justícia, expressa­des en l'estil inflat de l'època, declarà que ate­sa la deplorable impunitat en què restaven moltes voltes els crims i delictes a Cubelles i son terme, per distar aquell castell una dieta entera o sien deu llegües de la ciutat de Bar­celona, i això p roduïa un gros desprestigi de la justícia i no menys deshonor dels habitants de dit territori ; després de m editada delibera­ció , concedia per ell i per s,os successors, a ins­tància d 'aquells, el privilegi que el Batlle de Cubelles i sos termes pogués i estigués obligat a conèixer, amb consell de son assessor, tots i quiscun dels crims, excessos, delictes i danys privats o extraor dinaris que en dit lloc se co­metessen per qualsevulga persona, exceptuant els militars o cavallers, car per privilegi espe­cial de llur classe, només els podia judicar el Rei; donava, doncs, a dit Batlle la mateixa po­testat i jur isdicció que tenia el de Barcelona i el veguer de Vilafranca, tant en l'as pecte civil com en el criminal i el mer o mixt imperi (21) en tot el territori comprès entre el castell de

--

Calafell, el de la Geltrú i la platja del mar; i concedia al dit Batlle son reial permís per aixecar on millor li aparegués costells (eren estaques clavades a terra, on lligaven els cri­minals exposats a la vergonya pública), forques i altres senyals de jurisdicció. Els síndics i pro: curadors de dit terme compraren al Rei aquest privilegi per la quantitat de 4.000 sous barce­lonesos (22).

Com és de veure, aquest document dóna més extensió a les facultats que el de 1343 con­cedia al Batlle de Cubelles, puix que a més de

ficar-se a l'altre part del torrent, fugint llurs habitants de les arbitrarietats del Senyor del castell de la Geltrú, el Rei volgué fomentar l 'ex­pansió i desenrotllament que adquiria aquesta vila nova de Cubelles; i per això, pocs dies des­prés d'haver eixamplat les facultats jurisdic­cionals del Batlle, concedeix el privilegi que dita població puga celebrar mercat perpetual­ment el dimecres de cada setmana; i el docu­ment, estès des de Girona amb data del 23 de maig de 1358 i dirigit als jurats i prohoms de Vilanova, fa constar que prodigarà sa espe-

Vista aèria cie Cubelles, trenta anys enrera

confirmar-li el dret de jurisdicció criminal que ja tenia, hi afegeix el coneixement de les cau­ses civils . Escoltem el P. Garí quan fa la des­cripció de la manera com el Batlle prengué po­sessió d'aitals facultats: «Para el acta de la toma de posesión fué enviada un comis ari o, quien subió junta con el Baile a lo alto de la torre del castillo de Cubellas, y desde allí mi­rando a todas partes dió posesión al Baile de la jurisdicción de dicho castillo, sus términos y Cuadras. Después hizo otro tanta en la villa de Villanueva, y el comisario puso costells, uno en la plaza de la villa de Cubellas y otro en la plaza de Villanueva y levantó horcas en el tér­mino del castillo, a son de pregonera. »

Veient la prosperitat cada dia creixent d'a­quelles quatre cases que havien començat edi-

cial protecció i guiatge (salva-guarda reial) a tothom qui hi concorri per aital objecte, ex­ceptuant i excloent els traïdors, falsificadors de moneda, saltejadors de camins, lladres, cri­minals de lesa-maj estat, sodomites i altres mal­factors. I dóna el Ceremoniós el dit privilegi, perquè el creu convenient i favorable a la mi­llora de la dita població; i desitjant que aques­ta prengui tot l'increment possible, disposa que els qui contravindran a les disposicions incor­reran en la pena de pagar mil auris aplicables al Reial tresor (23).

També els homes de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú a.iudaren el Rei en Pere III en les empreses bèHiques, ja que sublevada altra volta l'any 1356 l'illa de Sardenya, després d'ha­ver-la pacificada momentàniament, el vice-almi-

23

rall del Rei en Bonanat Descoll, a 28 de març del dit any, firma un reconeixement d'entrega de dotze mariners per a recuperar l'illa de Sar­denya, a favor de les dites universitats de Cu­belles i de la Geltrú (24 ).

Aquestes expedicions guerreres que contí­nuament sostenien els nostres Príncep s costa­ven grosses despeses al clavari reial, i com que a les unes seguien les altres quasi sense solució de continuïtat, d'aquí que les dificultats s'a­greujaven, com succeí en eixa ocasió en què poc ferms encara els assumptes d'Itàlia, el Rei en Pere el Cruel de Castella, declarà la guerra al d'Aragó; i el noble Bernat d 'Olsinelles, tre­sorer d'en Pere III el Cerimoniós, trobant-se apurat per afrontar els pagaments d 'aqueixa guerra, el 20 d'abril de 1359 ven el castell de Cubelles i Vilanova per 50.000 sous, a Fran­cesc Destorrent i als seus, perpètuament, h a­vent ja venut el 17 de març del mateix any, el castell de la Geltrú per 10.000 sous a Beren­gu er de Sanahuja.

Acudiren uns i altres al Rei, i a pesar dels amples poders que tenia son tresorer per a realitzar qualssevol alienacions dels béns del Reial Patrimoni, ateses les cau ses que els seus súbdits li exposaren i els privilegis de què fruïen, anuHà les esmentades vendes, com es dedueix d'un document firmat pel propi Rei en Pere a Barcelona el 16 de juny de 1368, en e l qual després d'un extens i raonat preàmbul, diu entre altres coses que urgia posar fi als danys, escàndols i perills a què donava ocasió l'enemistat que hi havia entre en Berenguer de Sanahuj a, senyor del castell de la Geltrú i sos vassalls, els quals ofereixen al R ei els deu mil sous barcelonesos, preu que ell mateix n'havia pagat a en B ernat d'Olsinelles, en adquirir el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció a lta i bai­xa en dit castell i ses quadres, masos i termes; manifestà el Rei que volia, sancionava i orde­nava que les esmentades jurisdiccions i imperi es regissen, exercissen i administressen perpe­tualment, en nom seu i en el de sos successors, pel Batlle del castell de Cub elles (25). Heus aquí com el terme del castell de la Geltrú queda unit al municipi format pel castell de Cubelles-Vila­nova; i així els habitants de la Geltrú s'eximei­xen de tot domini i jurisdicció feudal ajuntats en un sol cos amb Cubelles i Vilanova.

El 13 del següent mes o sia el juliol, de part del Rei és donat un requiriment a Be­renguer de Sanahuja perquè es presentés a la Reial Cancelleria amb sos títols de propietat, per a rebre el preu de la redempció; notificant­li que, en cas de rebel-lió, quedaria dit preu di­positat en poder del Protonotari de la Corona, passant avant el negoci a pesar de sa oposi-

24

ció (26). El dia 7 d 'aquell mes, fent el Rei al­lusió a aquest contracte, havia nomenat Batlle de Cubelles i sos termes a Ramon Gibert, veí de Vilanova, pel pròxim trienni, mentres durés l'absència de Francesc Pedró, que era el qui aleshores exercia el tal càrrec; però, havent proposat els naturals de la vila i castell de Cu­belles al Senyor Rei en Pere, els molts danys, despeses i treballs que se'ls seguien d'haver d'a­cudir a Vilanova per les dependències de jus­tícia, determinà i ordenà el Monarca que el Batlle fos obligat a tenir cúria a la vila de Cubelles al menys dues voltes cada mes; i si la necessitat ho reclamava, una o més vega­des a la setmana (27). No estigueren pas con­formes, els naturals de Cubelles, a tal disposició, ja que redoblaren llurs súpliques fins aconse­guir del Rei que el 27 del mateix mes i any, en el temps en què s 'acostumava a proveir els ofi­cis en aquest principat, els regidors i consell de dita universitat poguessen presentar terna de prohoms naturals d 'aquell terme perquè el Lloc-tinent general de Catalunya elegís i nome­nés Batlle de Cubelles (28).

Coneixent els habitants del castell de Cube­lles que amb la prosperitat que anava adquirint Vilanova es començava a anuHar llur prosperi­tat, s'inicià, com ho demostra el precedent do­cument, un moviment d'autonomia, no resig­nant-se a la mort social que allò designava . I que Vilanova per sa part s'anava apoderant de l'hegemonia dels castells de Cubelles i de la Geltrú, no es pot posar en dubte, quan veiem la ferma protecció que li donava el Rei ; aquest, a súplica dels prohoms, els concedí des de Bar­celona, el 1.cr de gener de 1366, que poguessen murallar aquella creixent població i aixecar a ltres fortificacions . Passats tres anys, el dia 21 d 'agost de 1369, l'infant i pr imogènit en Joan recomana a en Guillem de Canet, carlà del castell de Cubelles, la direcció per edificar les muralles, torres i valls del lloc de Vilanova (29). Aquesta primera fortificació no comprengué la Geltrú, car fins a mitjan segle xv, en què es féu el segon recinte de muralles, no hi tanca­ren ambdues poblacions (30).

Per de prompte, Cubelles aconseguí de de­turar ésser desposseïda de l'autoritat que per sa antiguitat li pertanyia. No així els homes de la Geltrú obtingueren llur definitiva redemp­ció del poder feudal, ja que a pesar de llur constant esforç, de llurs prudentíssimes pre­caucions i dels solemnes compromisos contrets pel Monarca, quan es creien haver-se emanci­pat del jou senyorial, comença per a ells i per als altres pobles de la comarca un període d'a­margues proves i d 'inesperades contrarietats.

Així doncs podem citar un document, del

qual es dedueix clarament que cinc anys més tard després del privilegi, encara existia de fet la dominació feudal dels Sanahuja. En efecte: la situació particular del barri del Palmerar, a la línia divisòria de tots dos termes, la Geltrú i Vilanova, donà origen a freqüents aïrades con-· trovèrsies entre el senyor del castell, que pre­tenia d'exercir-hi sos drets senyorials, i els ha­bitants que allí residien, els quals, com es pot comprendre, tenien interès a recolzar les re­clamacions dels prohoms de la universitat, car els oferia una lliure i desfogada existència.

A conseqüència d'eixes discussions, el12 d'a­bril de 1373, dictà en Pere III una disposició dient que per la sentència arbitral donada pels jutges nomenats per en Galceran de Sanahuja i pels homes de la universitat de Vilanova, es decretà que aquella part de la dita població anomenada palmerar era dels límits del castell de la Geltrú, i com que en aquest barri exer­cia la Corona tota jurisdicció alta i baixa, d'a­quí que el Rei manava al príncep primogènit que examinés dita sentència, i si trobava que s'hagués perjudicat d'alguna manera els drets del Tron, l'anuHés i invalidés, tornant les coses en son primitiu estat. En conseqüència, orde­nava el Monarca al Batlle de Cubelles i Vila­nova, que mentre durés l'esmentada enquesta, continués usant en aquell lloc tota jurisdicció alta i baixa, prescindint de l'esmentada sentèn­cia arbitral, amenaçant amb sa reial indigna-

ció a tots aquells que s'atrevissen a oposar-se al compliment d'aital manament (31). No se subjectà el Sanahuja a la disposició reial, per­què per un document del 7 d'agost de l'any se­güent, sabem que el Rei deia a en Galceran de Sanahuja, que havia comparegut a sa reial pre­sència G. de Curtils, Batlle de Cubelles, a quei­xar-se perquè a pesar d'haver-li encarregat el Monarca l'exercici de la règia jurisdicció da­munt l'alou del palmerar, després de madura informació i deliberat cancell, l'expressat se­nyor de la Geltrú havia continuat fent actes jurisdiccionals en aquell lloc, amb excussions portades a cap pels seus agutzils en detriment dels drets de la Corona, i no content encara amb tals excessos, havia amenaçat de mort al dit Batlle si aquest persistia a usar i a defen­sar tan justa regalia: per tot això manava al Sanahuja que, sots pena de 500 florins, es guar­dés prou en endavant de pertorbar el Batlle de Cubelles en l'exercici de ses funcions ; amo­nestant-lo ensems que el Veguer de Vilafranca tenia ordre de prestar tot son favor i ajuda en cas necessari perquè fossen respectats els drets del Tron, i que l'usurpador fos exemplarment castigat, sense perjudici de la multa amb què l'amenaçava (32).

Aquesta enèrgica disposició acabà el domini feudal de la Geltrú, que entrà a formar part definitivament dins el municipi de Cubelles­Vilanova, a últims del segle XIV.

25

CAPÍTOL IV

CONSOLIDACiú I EFECTIVITAT DEL MUNICIPI CUBELLES-VILANOVA-GELTRú

El Rei en Pere IV d'Aragó i III de Catalu­nya, anomenat el Cerimoniós o del Punyaler, el 1379 quan tenia 59 anys, es casà amb una dama vídua de nom Sibila de Fortià, filla d'un modest cavaller de l'Empordà. La nova reina, com s'esdevé en persones aixecades de sobte a un nivell superior, no tingué el tacte suficient per a conservar l'harmonia en sa nova família, i començà per dominar completament l'ànim del Rei, enemistant-se amb sos fillastres els in­fants en Joan i en Martí.

Posat en lloc preeminent en Bernat de For­tià, germà de la Reina, les bandositats ho en­vaeixen tot i la guerra civil s'ensenyoreix de Catalunya, ja que el Rei havia cedit a son cu­nyat el senyoriu de diversos pobles, entre els quals el del castell de Cubelles. Ofesos els nos­tres avis, el 22 d 'octubre de 1389 presentaren per mitjà dels jurats un requeriment a Pere Campmany, batlle del castell de Cubelles, que residia a Vilanova, demanant-li que els defen­sés donat el cas que el senyor Bernat de Fortià intentés quelcom contra ells, ja que no volien subjectar-se a la donació qu e li havia fet el Monarca.

L'infant en Joan, que el 1380 i a despit de son pare, es casà amb Violant de Bar, féu se­gm·ament les paus amb sa família, perquè es­sent a Sant Feliu de Llobregat i exercint la lloc­tinència general del Rei en Pere, el 13 de setem­bre d'aquell mateix any, confirmà la donació que son pare havia feta al canceller i camar­leng en Bernat de Fortià , germà de sa esposa la Reina D.' Sibila, en perpetu, lliure i franc alou de les viles, llocs i castells de Cubelles, Vilanova i Font-roja, amb les quadres de Ga­lli ssà (Gallifa), Rocacrespa, Vilaseca, Cunit, Se­gur, Piulart, Sant Pere i Darró, amb totes les altres quadres, feus, pertinències i molins de dites viles o llocs, castells, fortaleses, edificis, dominis directes, emprius, potestats superiors, llurs termes i territoris, feudataris i vassalls, masos, bordes, masies, homes i dones de qual­sevol llei o condició que fossin, amb el mer i mixt imperi i l'omnímoda jurisdicció alta i bai­xa, civil i criminal en pau i guerra, host i caval­cada i llurs rendicions, i tots llurs censos, del­mes i altres drets, rèdits, fruits i percepcions en els molins, forns, quísties , aqüeductes, pes-

26

ques, boscos, cases, trobaments i ademprius, de manera que els dits habitants poguessen és­ser obligats per ell a prestar-li en tot això obe­diència i respecte com ho farien al mateix Rei; i que en els esmentats llocs i termes tingués dret a aixecar-hi forques i mitges forques, cos­tells i pèrtigues i altres signes del mer imperi i jurisdicció, en virtut de la qual podia castigar els criminals fins amb la pena de mort, així com amb l'exili, la mutilació de membres, els assots, l'arrest i la confiscació de béns (33 ).

Aquesta donació fou després aprovada per les Corts de Montsó l'any 1384, car el cèlebre analista D. Feliu de la Peña ens diu que les Corts aprovaren les donacions fetes a favor de D. Bernat de Fortià, germà de la Reina, de les viles i castells de Cubelles, Vilanova, Font­rubí, Sant Martí Sarroca, Sitges, Foix, Borja i Magallon.

Deixem la paraula a en Coraleu: «Siendo el donatario cuñado del monarca, no necesita­mos investigar qué clase de intrigas palaciegas pudieron hacer que éste olvidase tan por com­pleto el solemne juramento con que había con­firmada los privilegios concedidos por sus rea­les antecesores. El abuso de informalidad con que se hacían a veces esta clase de concesio­nes quebrantando escandalosamente la palabra real llegaba en algunos casos hasta el cinis­mo. Pedra III decía en aquel documento: -no obstante cualesquiera estatutos o costumbres, constituciones, concesiones o pactos cualesquie­ra otorgados a las universidades, colegios o per­sonas por él o por sus predecesores en cual­quier forma o concepción de palabras por las cuales no pudiese realizarse aquella enajena­ción o separación de la Corona, pues todas las revocaba de nostrae potestatis plenitudine, esta es, según la forma cesarista del Baja Imperio, que afirmaba tener fuerza de ley la mera vo­luntad del soberano, síntesis de la doctrina ab­solutista condenada con tanta severidad por todas las leyes y jurisconsultos de nuestra tie­rra y por aquel mismo Rey que en las cortes de Monzón de 1382 invitó a sus pueblos a de­cirle si había, en toda el mundo, alguna que en libertades públicas los aventajase. Era el tal Fortia, a pesar, o tal vez a causa de su paren­tesco de afinidad con el monarca, toda un se-

ñor feudal: impetuosa, arrogante, codicioso, incapaz de retroceder por nada ni por nadie en el mal camino de sus fechorías; un hombre, en fin, de él.quellos que inspiraran a los troba­dores de la Edad Media el tipo satanico de Ro~ berto el Diablo » (34 ).

Quan a finals de l'any 1386 s'accentuà la gravetat de la malaltia del Rei, sa esposa D." Si­bila, temerosa de la venjança del primogènit, que no podia tornar a ésser Rei, abandonà el

de Barcelona con su hermano D. Fernando, con el conde de Pallas y otros , y huyó a Sitges, pa­sando luego a encerrarse en el castillo de San Martín Sarroca. D. Juan declaró reos o culpa­bles a los fugitivos y dió todos los bienes de D." Sibila y de su hermano a su esposa D." Vio­lante; y usando de gran rigor con ellos , D." Si­bila desde la carcel de Barcelona hizo entrega al Rey de todas las villas y castillos que su esposo le había dado, y el Rey los mandó en-

Una altra fotografia aèria que ens recorda més detalls del Cubelles antic

dèbil vell que tant l'havia estimada, i fuig amb tots els seus; morí el Rei en Pere, sol i aïllat de tota sa família , en son palau de Barcelona, el dia 5 de gener de 1387.

El P. Fra Josep A. Garí, en sa ja citada obra «Descripción e Historia de la villa de Villanue­va y Geltrú, desde su fundación basta nuestros días», ens diu: «D. Juan estaba muy resentido de ?U madrastra D." Sibila y había muy poca amistad entre los dos . D." Sibila, al ver a su esposo D. Pedro, próximo a morir, temerosa de D. Juan, por consejo de varias personas, a 29 de diciembre de 1386 se fugó de su palacio

tregar a los procuradores de D." Violante, clan­do en cambio a D." Sibila 25.000 sueldos anua­les durante su vida, cantidad considerable en aquellos tiempos. Apenas nuestros mayores su­pieron haber cedido el Rey a su esposa D." Vio­lante el señorío sobre Cubellas y Villanueva los jurados y hombres de esta Universidad pro­testaran a Ramón de Vilanova, procurador y comisario del Rey D. Juan, contra dicha cesión y entrega a la Sra. Reina o a su procurador, afirmando hacían forzado el juramento y home­naje por ser contrario a sus privilegios.» (35).

I en la «Historia de Villanueva» d'en Coro-

27

leu, llegim: «No hay duda que Juan I se había propuesto desde los primeros días de su reina­do respetar los legítimos derechos de estas po­blaciones, pues ya el 8 de mayo de 1387, por sí y por todos sus herederos y sucesores había loado, aprobado y confirmada a Arnaldo Illa y Arnaldo Gassó, nuncios, síndicos y procura­dores de Villanueva y Cubellas al prestarle ju­ramento en nombre de dicha Universidad con motivo de su elevación al trono, así como a los jurados, prohombres y universidades de dichos Jugares, todas las libertades, franquicias, inmu­nidades, privilegios y constituciones que todos sus antecesores les habían concedida, mandan­do en la forma acostumbrada a todas las au­toridades del país que observasen e hiciesen que por todos fuesen observados dichos pri­vilegios y franquezas, jurando por su parte con las manos sobre los Santos Evangelios no quebrantar ni permitir que nadie jamas que­brantase esta ordenación.» (36).

Del text d'aquests dos historiadors, se'n de­dueix que, a pesar d'haver el Rei cedit el se­nyoriu del castell de Cubelles i Vilanova a sa esposa D." Violant, fou no obstant sots la pro­tecció reial, això és, eximint-los de la jurisdic­ció feudal a la qual havien tornat a raure quan el Rei en Pere ho cedí a D. Bernat de Fortià.

Continua en Coraleu: «El 23 de julio de 1388 escribía la reina al doncel J aime de Mira peix que el Rda . Berenguer Barata, cura parraca de Santa María de Cubellas, le había expuesto que aquella rectoría percibía el diezmo de los moli­nos situados en su término parroquial, y Ber­nardo de Fortia, llamandose señor de dicho lugar, por la fuerza y sin derecho alguna ha­bía despojado a la iglesia de aquel diezmo, cuya percepción ordenaba la Reina fuese restituïda a dicho parraca (37). Por poca que consideren nuestros lectores la índole de aquellos tiempos convendran con nosotros en que es muy sig­nificativa y característica el hecho que aquí se denuncia, pues necesitaba aquel magnate estar muy engreído con la privanza que le aseguraba la impunidad para atreverse a llevar sus manos sacrílegas a los bienes de la Iglesia. Esta sen­tado, ya se adivina que no podía ser aquella la única que ja que contra él se elevase al Trono, así que el 28 de agosto siguiente volvió a es­cribir la Reina a su expresado procurador, di­ciéndole que los hombres de Cubellas y la Gel­trú le habían manifestada que Bernardo de Fortia, cuando era seíior de aquellos castillos y lugares, violentamente y contra toda .iusti­cia y razón les había quitada varios alodios y diezmos que poseían en la cuadra de Aderró y otros Jugares de dichos términos y les había impuesto arbitrariamente indebidos censales,

28

sin tener en cuenta sus derechos legítimamente adquiridos, que constaban en auténticos ins­trumentos, por lo cual le ordenaba que resti­tuyese a los despojados los bienes de los cuales se les había inicuamente desposeído (38).

Como es facil que se extrañe que al tratar de esa dominación señorial hable el documen­to en tiempo pretérito, debemos declarar que hemos visto una escritura firmada el 5 de di­ciembre de aquel año por Bernardo de Fortia por una parte y el Rey por otra, en la cual se decía que todos los bienes de aquél habían sida confiscados, pera que, a la postre de muchas discusiones e influencias, el Rey por su benig­nidad y clemencia le daba y le asignaba diez mil sueldos barceloneses. » (39).

A principis de l'any 1388 acudeixen altra vol­ta els prohoms de Cubelles i de la Geltrú a la Reina D." Violant que sojornava a Vilafranca del Penedès, queixant-se de les excessives con­tribucions que els havia imposat en Bernat de Fortià durant sa senyorial jurisdicció, fent-los pagar per raó del pa, del vi, de la carn i d 'al­tres mercaderies, impostos extraordinaris, que a més de causar-los un insuportable augment en llurs despeses domèstiques, els coHocava en una situació inferior i quasi impossible de per­cebre un legítim lucre dels fruits que amb tan­ta suor produïen, per no poder competir amb els altres pobles de Catalunya que no es veien carregats amb tan greus impostos; i la Reina, condescendint a llurs justes queixes, el 21 de gener d 'aquell any ordenà que l'impost sobre el vi, que era de 8 diners per lliura, quedés re­duït a 4; i el de l'oli, que també era de 8 diners per lliura, fos rebaixat a 6, i així dels altres fruits ( 40). Aprofitant aquesta ocasió, els dits prohoms li presentaren còpia autèntica de l'es­criptura de concessió que els atorgà l'any 1368 el Rei en Pere III, la qual, com recordaran els nostres lectors, deia que a causa dels odis i rancors entre els habitants dels castells de Cu­belles i de la Geltrú, i entre Francesc de Tor­rent i Ramon Berenguer de Sanahuja, autorit­zava, per acabar amb aquells escàndols, la com­pra de la dita jurisdicció pel preu de deu mil sous, i l 'exerciria d'aleshores en avant el Batlle de Cubelles en nom del Rei, en tot temps, ele­gint-lo cada tres anys a l'època en què es re­novaven a Catalunya tots els oficis triennals; els jurats cubellencs presentarien una terna, i es reservava la Corona el dret d'escollir el can­didat que millor li aparegués, practicant d'i­gual manera la provisió de les vacants que en dit ofici poguessen ocórrer. I la Reina, amb data del 23 de gener del propi any, aprovà i confirmà aquest privilegi en totes ses parts ( 41 ).

Tres dies abans, el Rei D. Joan I havia con-

/

firmat el privilegi de concedir un port a la dita Universitat, com ja li havia donat son pare en Pere III. I aquest nou p rivilegi confirma el que havem dit que, a pesar de tenir la jurisdicció de dits llocs la Reina, era sots la protecció. reial, per quan s'hi llegeix: quad castrum et villam iam dictam sint Dominae Reginae quia nobiscum efficitur una caro, a corona Regia non videtur separari ( 42). En data del 3 de març del mateix any el Rei D. Joan, fent refe-

de Vilanova sinó també el castell i terme de la Geltrú.

Tenia D." Violant el pla de fortificar aquest territori i restaurar els murs i fossats del cas­tell de Cubelles : així és que el 16 de maig de 1388 escrivia a son assesor en la vegueria i ma­resme del Penedès, encarregant-li que s'infor­m és de si tots els poblats d 'aquell terme tenien obligació de contribuir a dites obres; i el 10 de juliol del mateix any, deia al Batlle de Cubelles

Castell de Cubelles vist des del campanar

rència a la donació que dels drets i emoluments de la Corona concedí a sa esposa, i en el qual document s'hi llegeix que la vila nova de Cu­belles està ajuntada al castell y poble de la Geltrú, de manera que sembla formar un sol poble i un sol lloc i tenen una mateixa batllia, fa extensiu per aital motiu i a precs de sa reial consort, als veïns de la Geltrú, el privilegi de la càrrega i descàrrega de mercaderies a la platja ( 43 ).

Després de tots aquests documents, sembla ja establert d'una manera definitiva el muni­cipi de Cubelles, comprenent-hi no sols el lloc

i de la Geltrú això mateix amb igual r ecoma­nació, notificant-li les excuses que retreien els homes de les quadres de Cunit i Gallisà (Ga­llifa ) i al tres, per negar di t servei ( 44).

La Reina Violant s'havia interessat decidi­dament per la prosperitat dels castells i viles de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú , i així ho demostren les disposicions que dóna per al bon règim de dita Universitat. En un document del 10 de setembre de 1388, ordena que s'im­posin les penes de confiscació dels fruits i 500 sous barcelonesos de multa als propietaris que s'atreveixin a collir els raïms o a tirar-los

29

Vista aèria de Cubelles en els nostres dies

als cups, sense haver pagat llur quota dels im­postos i tributs amb els quals .vénen obligats a contribuir al sosteniment de les càrregues de la Universitat de Cubelles, ja que els prohoms del municipi se li havien queixat dels abusos que en això es cometien en detr iment del comú de sos veïns ( 45 ).

Així mateix el 10 de febrer de l'any següent, va escriure la Reina al Batlle de Cubelles que s'abstingués de cobrar els rèdits que en aquell territori havia de percebre l'Arquebisbe de Tar­ragona, i que en Bernat de Fortià es permeté d'usurpar mentre durà la indiferència o la to­lerància del seu sogre el Rei D. Pere ( 46 ).

I provà que D.• Violant es dedicava amb as­siduïtat als assumptes de la comarca, fomen­tant el progrés d'aquest extens municipi, quan el 23 de febrer de 1400 escriu als prohoms de Vilanova reprenent-los perquè havien parades les obres d'emmurallar la població, manant-los que sense retard emprenguin altra volta dites obres sots pena de 200 florins d'or (47).

I encara, el 14 de desembre de 1406, escriu al Batlle dels castells de Cubelles i de la Gel­trú, amenaçant-lo amb la multa de 1.000 florins d'or , si no s'apressa a erigir les fortificacions i muralles per contenir els moros que recor­ren els mars de Catalunya, forçant a continuar les obres començades, a tots i a quiscun dels homes de dits castells i quadres, penyorant-los rigorosament en cas d'ésser negligents en tal disposició ( 48 ).

I fins es preocupava de la prosperitat de la comarca, ja que el 12 de novembre de 1401 i a precs dels administradors de la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona, els quals li havien manifestat haver-se fet impossible el trànsit pel camí anomenat vulgarment de Garraf a causa de les inundacions, ordenà al Batlle dels cas­tells de Cubelles i de la Geltrú, que fes contri­buir, per a la reparació de l'esmentat camí, a llurs veïns en la forma i proporció acostuma­da, procedint immediatament sense dilacions ni excuses, ja que el mal estat del camí perjudica a ells mateixos, puix els resta els guanys que els transeünts proporcionen sempre a les po­blacions ( 49).

En fi, moltes altres disposicions podríem retreure que demostren com desitjava D." Vio­lant el progrés i el benestar material dels seus

vassalls; però al mateix temps era també exi­gent en l'administració i recaptació dels impos­tos. Així el 22 d 'octubre de 1403 concedeix als jurats de la Universitat de Cubelles, de Vila­nova i de Geltrú que senyalessen un lloc per posar-hi tota la farina que es consum en dites poblacions, a fi que no poguessen defraudar els drets imposats sobre aquell article (SO) ; i el mateix dia autoritzà els jurats i prohoms de dita Universitat per crear i exigir un impost sobre els vins, les carns i altres mercaderies que a ells millor els aparegués per obs de llurs despeses, concedint-los aquest dret- del qual podien arrendar o vendre anyalment el pro­ducte - pel terme de deu anys (51 ). Heus aquí com resolien la qüestió econòmico-administra­tiva dels municipis aquella gent pràctica i lliu­re de les traves burocràtiques que avui ens ofeguen.

Encara, des de Barcelona, el 13 de jw1y de 1407 dóna D.' Violant una altra disposició re­ferent a les contribucions que s 'han de cobrar en aquesta comarca (52) .

I per últim, és tanta l'estimació i voluntat que li p rofessen els seus súbdits, que n'hi ha prou amb una sola indicació que els faci per­què compleixin sos desigs, ja que havent d'e­legir Batlle el municipi de Cubelles-Vilanova­Geltrú, els escriu una carta datada el 16 de febrer de 1405, que diu: -«La Reina Yoland: Prohòmens, per serveys a nós fets per alguns servidors nostres plauríens que en elecció per vosaltres ara fahedora del b atlle eligéssets N'Ar­nau Rosanes, scuder. Perquè vos pregam molt affectuosament eligescats, un dels tres, lo dit Arnau en la dita elecció per nosaltres fahedo­ra per rahó del batlle. E daçò nos farets gran plaher lo qual molt vos grahirem. » (53). Fou tan eficaç la recomanació, que en la plana se­güent del mateix registre trobem ja el nomena­m ent estès a favor del patrocinat per la Reina, amb data 18, això és, dos dies després de la present carta. El sistema electoral, no era el del vot unipersonal que no representa res, sinó el vot vertaderament democràtic dels caps de casa, representants d'un organisme: la família; els quals elegien tres candidats i, presentada la terna a la Corona, aquesta nomenava, per exer­cir el càrrec de Batlle, el qui millor li sembla­va de tots tres.

31

CAPÍTOL v

CURiúS I NOTABLE PROCÉS ENTRE D." VIOLANT I D. GRAU D'ALEMANY PER UNA PART I LA UNIVERSITAT DE CUBELLES PER L'ALTRA

Quan més afecte semblava que Dona Vio­lant havia posat en aquesta comarca, conreant amorosament l'expansió de les energies dels habitants dels termes i castells de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, tot d'una, permuta aquests llocs pel castell, vila i baronia de Co­centaina amb Grau Alemany de Cervelló, orde­nant el 2 de novembre de 1414, als homes de dits castells que li rendeixin jurament i home­natge.

Havia mort ja el Rei D. Martí l'Humà, suc­cessor de son germà D. Joan I, i havent pujat al tron d'Aragó i Catalunya D. Ferran anome­nat d'Antequera, elegit i proclamat pels com­promissaris reunits a l'efecte a Casp, quan la Reina D.a Violant, vídua de D. Joan, amb un cop d'audacia i d'energia menyspreà l'especial naturalesa dels drets que tenia en aquests llocs, i renuncià barroerament l'estima que s'havia guanyat i el prestigi personal.

La Universitat i prohoms de Cubelles i Vila­nova acudiren immediatament al Rei, exposant­li que no estaven pas disposats a acatar el ma­nament de D." Violant, perquè no hi tenia cap dret, car ells estaven subjectes a la Corona, gràcies als privilegis de què eren revestits, ator­gats solemnement per alguns de sos anteces­sors al Tron. Examinada la qüestió per en Fer­ran d'Antequera donà una disposició datada el 5 de gener de 141S, que deroga i anuHa l'or­dre de D." Violant, i recorda molt oportuna­ment que els llocs de Cubelles i Vilanova te­nien privilegis i capitulacions inseparables de la Corona, i per tant havia de quedar sense efec­tivitat el contracte i l'ordenació de D." Vio­lant (54).

No es conformà la vídua de D. Joan I amb aquesta sentència; i aleshores, amb data 4 de juliol del mateix any, autoritza el Monarca als prohoms de Cubelles i Vilanova, per a convo­car les juntes de veïns que creguin necessàries, no solament per a tractar d'aquesta qüestió, sinó que també els autoritza per a fer les talles convenients per a reunir els subsidis que cal­dran per a afrontar les despeses que aquest procés els ha d'ocasionar (SS).

El procés que anem a historiar, consta ori­ginal a l'Arxiu de la Corona d 'Aragó i el donà

32

a conèixer per primera volta en Josep Coraleu en la «Historia de Villanueva y Geltrú», publi­cada l'any 1878.

En Jaume Mas, prohom habitant a Vilanova i delegat d'aquesta Universitat, es presentà el dissabte, dia 27 de desembre de 1415, davant del rei en Ferran d'Antequera, que sojornava aquells dies a son palau de València, i li fa entrega d'una extensa Memòria, en la qual, amb gran lamentació i dolor de cor, li exposa la si­tuació especial del castell de Cubelles i de Vila­nova. Comença recordant que el Rei en Jau­me I, per singular gràcia i privilegi atorgà a ls habitants de Cubelles i Vilanova sa reial pro­tecció per la qual jamai no fossen separats de la Corona d'Aragó, ni del principat de Catalu­nya; i que després, el Rei N'Alfons III de Ca­talunya ho ratificà solemnement, com en tals casos s'esdevenia, havent donat els prohoms de dit castell i vila als esmentats senyors Reis la quantitat de moneda entre ells contractada, de­clarant a més ésser nuHa i de cap valor tota alienació i separació d'aquells llocs. I això ho reconegué el Rei en Pere el Ceremoniós, quan per son Tresorer, contra els dits privilegis, fo­ren venuts i alienats el castell de Cubelles i Vilanova, atengué el clam i la queixa dels pro­homs que li feren present l'arbitrarietat de l'a­lienació; i com efecte d'aquella discussió, el rei en Pere revocà la venda feta per son Treso­rer, retornant-los els dits privilegis i llibertats. I aleshores manà expressament als prohoms de la dita vila i castell que si d'aquí en avant altra alienació es feia contra els dits privilegis, els quals aprova, lloa i confirma, no tingués efi­càcia ni virtut. Segueix dient la Memòria, que el mateix Rei en Pere els autoritzà perquè si alguna altra volta ell o un dels seus succesors obra en contra de tal promesa, no l'obeeixin, encara que d'aquesta desobediència se'n po­gués seguir dany i fins la mort al comprador de la dita vila i castell , o a aquells a qui fos­sin traspassats o alienats, contrariant llurs pri­vilegis i llibertats, de tal manera que contra la resistència que hi fessin dits prohoms ningú no els en pogués demanar compte. I fins manà, el senyor Rei en Pere, a tots els seus oficials, que donessin ajut en cas necessari als dits pro-

homs perquè ningú no els contrariés en aques­tes coses establertes; concedint-los ensems el dret de no prestar jurament ni homenatge a cap dels seus successors, fins i a tant que aquests aprovessin, lloessin i confirmessin els tals privilegis.

Per fer veure al Rei com es compliren les disposicions tan explícites del Cerimoniós, con­tinua la Memòria manifestant que, en pujar al tron el successor, o sia el Rei en Joan I, lloà, aprovà i confirmà immediatament tots i quis­cun dels privilegis que fruïen els habitants del castell de Cubelles i Vilanova, com és de veure en la sèrie i tenor de les cartes públiques, i reials privilegis, per ell atorgats.

«En aprés, Senyor molt exceHent - segueix dient la Memòria- ab osts, ab persones, ab ocupacions de llurs béns, e mals tractaments innumerables foren lliurats a la Senyora Reina Doña Ioland los dits prohòmens, no hoyts ne scoltats en llur precació, ans denegada justícia en aquella per alguns officials del dit senyor Rei en Johan, los quals officials de discutir la justícia dels dits prohòmens jamés no gosaren per parlar en favor de la dita Senyora, lo qual en lo dit temps li era donada, contra forma dels dits privilegis e libertats, dels quals mal tractaments, violències e oppresions es fama pública en les parts circumvehines als dits cas­tell e vila, la possesió del qual castell e vila dessús dita fonc liurada al procurador de la dita Senyora Reyna per lo procurador del dit Senyor Rey en Johan ab los dits violències e oppressions no contrastant requestes, protes­tes, supplicacions fetes per los dits prohòmens, ni poch ésser audiència obtinguda.»

I ara, magnífic Senyor, novellament i de pocs dies ençà, la dita senyora Reina D." Vio­lant ha alienat i traspassat el castell de Cube­lles i Vilanova al noble mossèn Grau Alemany de Cervelló, separant-ho de la Corona i patri­moni reial, contrariant lo estatuït pels dits pri­vilegis i confirmacions reials. I així, el noble mossèn Grau Alemany desplega tot son poder i s'esforsa en pendre possesió i homenatge del dit castell i vila sense consideració al perill a què s'exposa, ja pel decret i constitucions de Catalunya, ja pels esmentats privilegis i con­firmacions reials, de modo que'ls prohoms d'a­questos llocs son posats en greu tribulació i engúnia, per quan desitjan conservar-se Ileals a vós, magnífic Senyor, tot i que mossèn Ale­many per la força i contra tota justícia prenga possessió de dita vila i castell. I continua dient el vilanoví Jaume Mas, que porta la missió en­comanada de tots sos conveïns, no sols de pre­sentar al Rei tot ço exposat, sinó també la sú­plica de demanar aquestes tres coses: prime-

ra, que es digni vostra majestat, veure i re­conèixer tots els expressats privilegis i confir­macions i altres actes i cartes públiques; se­gona, que entre tant, vostra majestat repassi

L'litre. cubellenc, en Joan Pedró Roig, insigne protec­tor de totes les millores públiques de Ja nostra vila (65)

aquells documents, confiant que us plaurà, per vostra benigna i acostumada clemència, manar al dit mossèn Grau que no faci força alguna als prohoms del dit castell i vila, i a aquests que no li hagin de donar possessió del dit cas­tell i vila, ni li hagin de prestar homenatge fins i a tant que Vós, Senyor, tingau dites coses co­negudes; i tercera, que plàcia a la vostra alta Senyoria manar al vostre procurador fiscal que encontinent prengui part en aquestes coses i que sia en propi interès vostre, per ço com la dita vila i castell són del patrimoni reial. I con-

33

clou el Memorial de la manera següent: «E jat­sia Senyor totes les dites coses procehesquen de justícia, emperò, Senyor molt exceHent, lo dit supplicant les tendrà a gràcia de la vostra Reyal maiestat, la qual nostre Senyor Déu con­serve. en sanitat per molts anys e prospere e don victòria contra tots sos enamichs.»

Tant bon punt el Monarca rebé de mans d'en Jaume Mas aquest Memorial, juntament amb tots els altres documents que en ell se citen fins al número de quinze, ho entregà a en Miquel Denavers, doctor en lleis i promotor de la Cúria Reial perquè estudiés l'assumpte i, un cop imposat, en fes al Rei una minucio­sa i detallada informació.

Entretant, ja s'havien presentat, el dimecres anterior, 24 de desembre del mateix any, da­vant del notari D. Bernat Bertran i en presèn­cia dels testimonis els venerables Guillem de Masdovelles, donzell veí de Barcelona, i Arnau Escuder, batlle de Vilafranca del Penedès, els prohoms Antoni Plans i Tomàs Moltó, jurats del castell de Cubelles, entregant-li una cèdula de requeriment que havia de presentar al noble D. Grau Alemany de Cervelló , governador ge­neral de Catalunya, que es trobava aleshores en son castell del terme de Sant Martí Sarroca.

Deia així el document a què ens referim: << Havent arribat als oïts dels prohoms del cas­tell de Cubelles i demés habitants de son ter­me que, vós molt noble mossèn Grau Alemany de Cervelló, gobernador de Catalunya, voleu pendre possessió del dit castell de Cubelles i de les viles dins aquell situades, aHegant i dient que la senyora Reina D." Violant vos n'ha feta donació, o que entre tots dos ha mitjançat al­tra contracta, en virtut del qual vos creieu amb dret de poder prendre dita possessió; han res­tat fortament meravellats els dits prohoms i habitants de Cubelles i son terme de tal pre­tenció vostra, car el dit castell i vila no poden ésser separats de la Corona d'Aragó i comtat de Barcelona, per les concessions, pactes, con­vinences, llibertats i privilegis fets i donats pels Reis d'Aragó i Prínceps de Catalunya. I perquè vós, molt noble Senyor, no pogueu aHegar ig­norància, vos certifiquem que pels Reis en Jau­me, n'Alfons, en Pere, en Joan són atorgats privilegis als dits prohoms de no ésser separats de la Corona d'Aragó ni del comtat de Barce­lona. I pel Rei en Pere, de gloriosa memòria, pare de l'alt Rei en Joan, declarant reconeguts los privilegis de sos predecessors, confirmà que le di t castell no podia ésser alienat, trasportat o objecte de qualsevol altre contracte, car de lo contrari ja desde aleshores el dit senyor Rei cassa, irrita i anuHa qualsevol alienació o con­tacte que es faci amb aquell; i manà expressa-

34

ment als dits prohoms i habitants del dit cas­tell i vila, que si algú en volgués prendre pos­sessió puguin i deguin resistir anc que se'n segueixin morts, nafres o altres dampnatges sens que ningú puga reclamar contra aquests mals que s'hauran esdevinguts; i tal declaració fou feta havent precedit discussió i coneixença dels dits privilegis. I tenint son tresorer poder abastament, féu venda del dit castell, i el Se­nyor Rei declarà írrita i nul·la la dita venda i no tenir virtut ni eficàcia alguna. Per ço els esmentats prohoms a vós, noble senyor, vos no­tifiquen les dites coses perquè no pugau aHe­gar ignorància, requerint-vos que respecteu i feu respectar aitals privilegis, segons han de­clarat els Reis i Senyors, a vós i a tot altre governador i oficial, ésser això injusta cosa pregant-vos abstenir-vos de prendre 'n possessió com per justícia deveu fer-ho.

»I si vós, molt noble senyor, fésseu lo con­trari, ço que els dits prohoms no creuen, usant de llur dret se veu r ien obligats a recórrer al nostre Rei i senyor demanant els fes justícia. Requerint-vos en notari que de la present re­questa fassau una carta pública o moltes o tan­tes quantes haver ne voldran . . . etc.»

No es cuidà pas l 'altiu noble D. Grau Ale­many de Cervelló, de contestar aquest requeri­ment, sinó que menyspreant les veus democrà­tiques d'un poble lliure sots la protecció del Monarca, sostingué ses pretensions presentant a la Cúria Reial sos escrits, en els quals mani­festava que els castells i termes que la Reina li havia donats eren ben seus, com també ho havien estat d'en Bernat de Fortià per haver­los rebut d'un Rei, i que per tant, segons les Constitucions de Catalunya, no podia el Rei en aquest territori privar a ningú de sa legítima propietat, ni del lliure usdefruit de sos béns. A primera vis ta ja es veu que aquestes raons no són més que un sofisma, d 'una pobresa tal que, no havia de convèncer ni a l'home de més curta inteHigència; però allò que menys con­siderà la ferida supèrbia del de Cervelló, o la interessada intervenció dels seus juristes, fou el nervi de l'argumentació, quan tan arrelat te­nia, com molts homes del seu estament en aquella època, creença superba en el dret de la força i, com a frase feliç, diu en Coraleu que ni <<Se dignó velar con gran lujo de eufemismos aquella frase impertinente que siempre fué la divisa de los violentos : - Justicia es lo que de cinca quieren tres». I palesament ens demos­tra que era cert això, son orgullós procediment, ja que sense esperar la definitiva resolució i sentència del judici que s'havia entaulat da­vant del Monarca, l'últim dia d'aquell mes de desembre i a l 'hora de Vespres, en presència

de D. Francisco Martí, notari públic, del Rvnd. Guillem Bertran, rector de la parròquia de Sant Antoni Abat i dels testimonis cridats a l'efecte, compareix l'esmentat noble D. Grau Alemany de Cervelló, i coHocant-se enmig de la porta de la vila de Vilanova de Cubelles qué mira envers el Castell de la Geltrú (avui anome­nat portal del Nin), volgué rebre la possessió de dita vila i del castell de Cubelles ; mes amb prou feines tingué temps de manifestar sa pre­tensió, quan de sobte se presenta al seu davant en Bartomeu Totosaus, jurat de la població , el qual, en nom de tota la Universitat, li dirigí amb fermesa les següents textuals paraules: «Mossèn, jo protest que no prengats la pos­sessió, car nosaltres havem bons privilegis per los quals no podem ésser separats de la co­rona reial, los quals se mostraran en son cas e lloch convenient . Perquè, Mossèn, jo m'ap­pel al Senyor Rey en nom de tota la Universitat a requerir-vos en notari que me'n levets carta e cartes públiques tantes quantes mester hi seran.»

A conseqüència d 'aquest succés, el dilluns dia 21 del mes de gener següent, en Joan Com­pany i en Pere Bonivern, prohoms del castell de Cubelles i Vilanova, acompanyats de diver­sos testimonis , es presenten a l'esmentat no­tari entregant-li una carta segellada pel mateix Rei , requerint-lo perquè la notifiqués i llegís a l dit senyor d'Alemany, governador de Catalunya, el qual trobaren a la ciutat de Lleida.

Deia així el document: «En Ferran, per la gracia de Déu Rei d'Aragó, de Sicília, de Va­lència, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega, Comte de Barcelona, Duc d'Atenes i de Neopà­tria i ·comte de Rosselló i Cerdanya. Al noble i amat nostre mossèn Grau Alemany de Cerve­lló, governador general en el principat de Ca­talunya, salut i dilecció: Havem sabut en expo­sició querellosa a nós feta per part de nostre Procurador-fiscal i dels homes dels llocs del castell de Cubelles i Vilanova, que en virtut d'una donació que vos ha feta la senyora Reina Dona Violant, haveu anat a dits llocs per a prendre'n possessió, a pesar d'haver-vos sigut advertit que els tals llocs eren inalienables i inseparables de la nostra reial Corona, obli­gant a alguns dels dits homes i a molts d 'al­tres, que per tal causa han emigrat, perquè vos prestessen sagram ent i homenatge de fidelitat, en greu perjudici nostre i contra els privilegis a ells concedits i fent-los empresonar per a forçar-los que vos prestessen el dit sagrament i homenatge de fidelitat. Així és que a causa de la humil suplicació del nostre fiscal i dels homes esm entats , que no voleu respectar els nostres drets ni voleu deixar-los en llibertat,

vos diem i expressament vos manem que, a pesar del vostre intent de voler prendre pos­sessió de dits llocs, no procediu pas d 'aquí en avant ni innoveu cosa alguna contra aquells que no han prestat sagrament ni homenatge, ni els feu força de cap mena, ni procediu con­tra ells , ans vos requerim que revoqueu i tor­neu al primer estament tot ço que haveu fet o manat contra ells o llurs béns, car nós vos

Làpida existent a la façana de la casa n.o 10 del carrer de Joan Pedró Roig i que ens recorda el lloc on nasqué

el nostre il·lustre patrici

prenem tot poder bo y declarant ésser nul i de ningun valor tot lo que vos fareu o haveu fet o disposat ; certificant-vos que havem pres sots nostra salvaguarda i protecció els fugitius. I si sobre aquest assumpte voleu instruir i mos­trar vostres drets , si és que algun creieu n'hi teniu, envieu a nostre Cort un procurador amb plens poders per mostrar aquests i respondre a la súplica donada per nostre fiscal i homes del castell de Cubelles i Vilanova, dintre l'es­pai de vintissís dias comptadors desde la data de la present ; de lo contrari passat dit terme procedirem segons dret i raó contra lo fet, i de tots els altres actes que d 'ell se'n segueixen >>.

Advertim com és molt significatiu l'acte de molts dels homes d'aquests llocs, que preferi­ren l'emigració a la subj ecció de prestar inde­gudament homenatge al noble Senyor intrús .

De moment semblà rebre amb tota submis­sió i humilitat el noble D. Grau Alemany aq ues­ta filípica de son Monarca, i això prova l'en­certada que havia estat l'enèrgica protesta del jurat Sr. Totosaus; però la profusió de testi­monis notarials que es troben en els diploma­taris ens diuen el poc cas que havem de fer d'eixes actituds dels magnats d 'aquells temos, les quals resultaven iròniques burles contra les m és r igoroses disposicions de l'autoritat reial

35

i de les protestes dels pobles, per m és fona­mentades en el dret que estiguessin. I així suc­ceí en eixa ocasió, perquè el 13 de febrer en Pere Ros, notari públic de Vilafranca, de part del Senyor en Grau Alemany, intimà a Pere Mas, jura t de Vilanova i a Lluís Montserrat, jurat de Cubelles, i amb ells a tots els altres coHegues, que s'abs tinguessin d 'usar llur ofici, sots pena d'una multa de cinc-cents florins d'or.

Ja abans, el dia 17 de gener d'aquell mateix any (56), en Pere Mas i en Pere Ivern, ambdós del terme del castell de Cubelles, acompanyats de testimonis.i del notari de Barcelona D. Joan Nadal, es presentaren a la casa del venerable Francesc Terreni , situada a l'entrada de la pla­ça de Santa Anna de la ciutat de Barcelona, on vivia aleshores la Reina D.• Violant i havent estat presentats a sa reial p resència, digueren els dos jurats, feta reverència i genuflexió:

-Senyora, Ja vostra mercè ... I sens deixar-los acabar la frase, els inter­

romp la Reina molt irada: -Encara m és! encara en la cambra! exiu­

me del davant! ... Els comissionats amb una mansuetud no

exempta d'energia, respongueren: - Plàcia-us, Senyora, que aquesta lletra vos

sia presentada- referint-se a una carta r eial que li allargà en Pere Mas .

Mes la Reina, sense fer-ne gens de cas, ex­clamà impetuosament: - Exiu-ne i aneu-vos-en en mal viatge ! aneu-vos-en en mala hora!

Davant de tal actitud, els comissionats re­trocediren sense dir ni un mot, i en arribar a la porta on s'esperaven el notari i els testimo­n is , en Pere Mas explicà la violenta escena que acabava de passar a la cambra de la Reina, i entregà la carta reial al dipositari de la fe pú­blica, requerint-lo perquè en tregués una còpia i aixequés acta de tot l 'esdevingut, com així ho féu, la qual consta autèntica a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, datada el 28 de gener d 'aquell any.

La carta diu així: «Havem entès, per cla­morosa insinuació del nostre fisc i dels homes de Cubelles i de Vilanova, que mossèn Grau de Cervelló, en virtut d 'una donació per vós a ell feta dels llocs del Castell de Cubelles i Vila­nova, ha fetes algunes forces i violències per a prendre'n possessió , pel gual motiu els dits homes han desemparat els dits llocs i han fu­git; a més que tampoc no podia prendre la tal possessió, per quant se diu en alguns p rivilegis per nostres antecessors atorgats que els esmen­tats llocs són inalienables i inseparables de la nostra Reial Corona. I com ells vulgan i desit­jan , segons forma dels dits privilegis, ésser re-

36

duïts a nostra Corona i senyoria reial, i vulgan fer sindicat per donar acabament a la dita re­ducció i haver pecúnies per prosseguir aquella; Vos pregam, diem i manam que doneu llicència i facilitat als dits homes per a fer i firmar sin­dicat bastant per haver pecúnies a vós de la reducció sobredita. I entre tant vos pregam que aquells no sien maltractats ni agreujats de ma­nera alguna pels vostres oficials, car nós ha­vem presos i, a tenor de la present, prenem i posem aquells i llurs béns en salvaguarda i pro­tecció nostra. Manant així mateix a tots i a quiscun dels nostres oficials que no permetin que sien aquells per dita raó molestats i agreu­jats, ans al contrari els preservin de tota in­quietació, molèstia i greuges. I si sobre aques­ta qüestió nos voleu instruir i mostrar vostra dret o interès, si algun n'hi preteneu, envieu a nostra Cort un procurador amb plens poders per defensar-lo i respondre ensemps a les su­plicacions del dit nostre fiscal i dels homes d'aquells llocs, dins el termini de vintissís dias comptats desde la data de la present; d'altre manera lo dit terme que precisa i peremptò­riament vos assignam, provehirem en aqueix assumpte i en tots els altres actes que de ell deriven segons sia de dret i raó, vostra absèn­cia no contrastant e la contumàcia exigint . Dada en València a v dias de Jener en l'any 1415. »

Diu en Coraleu comentant aquests fets: «Enérgica era la provisión del rey Fernando, y no hay duda que la reina D.• Violante no po­día salvarse del bochorno que debía causarle su lectura ante los delegados de Villanueva, sino apelando al acto de grosera y arbitraria autoridad con que los expulsó de su presencia. Pera como nuestros antepasados tenían el ani­mo bastante templado para no amilanarse por ésta y por mayores contrariedades, requirieron al notaria que presentase a la reina viuda la carta real que se había negada recibir, levan­tando acta de su entrega, como así se efectuó, aceptandola esta vez D.> Violante- ya que hu­biera sido inútil la resistencia- y diciéndole al escribano en presencia de los testigos que a este acompañaban: -Guardats que no ela­gats la carta fins haiam respost, si no, mal us sou levat.»

Això passava el dijous 24 de gener, a les sis de la tarda. Dos dies després, el protonotari de la Reina requerí , davant testimonis, el mateix notari perquè continués al peu de l'esmentada carta testimoniada, una declaració de D.> Vio­lant protestant dels manaments de Don Fer­ran, i dient-li que esperava de sa clemència i justícia que la deixaria lliure i absolta de tot càrrec, i per a justificar tals esperances, re-

I "'

treia, igual com ho féu el Sr. Alemany, l'aliena­ció feta pel tresorer d'en Pere III a Bernat de Fortià ; precedent que també havia retret, com ja havem vist, la Universitat d'aquesta vila i castell de Cubelles, precisament a causa de la solemne revocació que es féu d'aquella acta. ·

Passaren dies, i el dimecres, 28 de maig, els síndics i procuradors de Cubelles i Vilanova presentaren al Reial Cancell un document, fent constar que D.• Violant no havia volgut conce­dir-los el permís, ja atorgat pel Rei, per formar un sindicat i reunir els tons necessaris a l' ob­jecte de realitzar la reducció dels dits territo­ris a la Corona; i a pesar de les rigoroses pro­hibicions del Rei, molts homes de dits llocs havien sofert greuges, mals tractes o eren pre­soners; i fins els jurats elegits, es veien des­torbats en les funcions que el càrrec els im­posava.

El 4 de juny següent, donà dictamen el Pro­curador-fiscal, i s'hi deia, que no podent l'au­toritat reial suprimir les lleis de la terra, i havent-se d'acceptar per tals els privilegis ju­rats per la Corona i paccionats en deguda for­ma entre el Monarca i sos súbdits, i trobant-se totes aquestes circumstàncies en els privilegis d'inseparabilitat de Cubelles, Vilanova i sos ter­mes, calia considerar-se nuls i de cap valor ni efecte tots aquells actes que s'oposessin al te­nor i a l'esperit de dits privilegis d'insepara­bilitat.

La part contrària, com és natural, protes­tà d'aquesta interpretació, retreient, per refor­çar dita protesta, que ja a últims del mes de desembre passat, reunits a so de campana a l'església de Santa Maria de la Geltrú, havien prestat jurament i homenatge al senyor de Cer­velló, segons els usatges i constitucions de Ca­talunya i sobre el Sants Evangelis Ramon Oio­mir, Bernat Torrents, Bartomeu Riba, Pere Fer­rer, Bartomeu Creixell, Jaume Muntgrós, Grau Pons, Ramon Batlle, Francesc Roqueta, Joan Martí, Pere Bertran, Pere Massaguer, Arnau Miquel, Francesc Roig, Anton Segarra, Bernat Montserrat, Pere Riu, Joan Oliver, Grau d'Oli­vella, Anton Totosaus, Pere Salomó, Bernat Gi­bert i a ltres. Recordà a més que, un cop rendit el jurament i homenatge com a bons i lleials vassalls, els procuradors li donaren possessió del terme i de tots els drets pertanyents als dits llocs, agafant-lo per la mà dreta i fent-lo entrar a Vilanova pel portal de muralla en pre­sència d'una gran multitud de poble; el dit senyor d'Alemany tancà i obrí diverses voltes, quedant els expressats procuradors fora mu­ralla. Que acte seguit, i per donar-li possessió de la resta del territori, li entregaren un diner, un grapat de terra i un tupí de blat; i que, per

la possessió del castell de la Geltrú, celebraren les mateixes simbòliques cerimònies, fent lle­gir a continuació pel nunci, que seguí els car­rers i places de les dites poblacions, el següent ban: «Escolteu tots lo que vos mana el molt

Font del carrer Major. La inscripció diu: «Debido a la Generosidad del Buen

Patr icio Excma. Sr. D. J UAN PEDRO ROIG, 1880»

noble baró mossèn Grau Alemany de Cervelló, senyor del castell de la Geltr ú, que havent dit senyor creat novament batlle de dit castell a Ramon Batlle, mana a tots sos habitants, que el reconeguin per tal i que li prestin l'obedièn­cia com han jurat prestar-la a ell mateix. »

Del Castell de Cubelles fou nomenat batlle pel dit senyor d'Alemany en Bernat Borrell; l'un i l'altre començaren a dictar arbitràries disposicions que s'oposaven a les franques lli­bertats de la terra; de manera que no es po­dia posar ja en dubte que el Sr. Alemany de Cervelló havia exercit actes de vertadera juris­dicció en aquests llocs, i que sos batlles no re­paraven en llurs bans de contrariar les lleis i usatges de Catalunya; així és que entrava el

37

baró en sos usurpats dominis inaugurant son govern amb actes de vertadera tirania.

De moltes altres disposicions fa esment aquest interessant procés, donades pel noble senyor d'Alemany, que suprimim en gràcia a la brevetat, i que demostren l'enuig i greu con­trarietat que li causaren la viril energia i forta irreductibilitat amb què els homes de Cubelles i Vilanova defensaven llurs drets i privilegis.

Seguint aquest extens i difús aHegat, pre­sentat a la Cúria Reial el dimarts , dia 9 de juny, retreia entre els fonaments de fet que la Reina D." Violant havia fruït durant molts me­sos de la quieta i pacífica possessió d'eixos cas­tells i termes - non vi, non clam, non preca­rio-; que realitzada la permuta amb el senyor de Cervelló, aquest prengué possessió dels dits llocs amb la deguda forma; i que després, per coacció d'alguns, molt pocs, es promogué el present litigi, en el qual intervingué ja des de son bell començament l'autoritat reial, essent en conseqüència dit senyor d'Alemany despu­llat de sa legítima possessió. I entre els fona­ments de dret sostenia que els reis i prínceps tenien plena potestat per a vendre, donar, hi­potecar o en altra manera alienar les viles, cas­tells, rèdits, jurisdiccions i imperi de llurs es­tats; i que així s'havia practicat en totes les èpoques a Catalunya. Segon, que els habitants del castell de Cubelles i Vilanova eren obligats a complir el jurament de fidelitat i homenatge que li havien rendit. I tercer, que la Corona no podia despullar sos súbdits de llur propietat legítimament adquirida.

Breument examinades aquestes raons, po­dem afirmar que la primera és absolutament falsa, àdhuc presa en un sentit estricte i casuís­tic, almenys pel que pertoca al principat de Catalunya. La segona era sols un sofisma per a cobrir i escamotejar el fet de l'emigració dels habitants d'aquells territoris i les violèn­cies i extorsions amb què s'aconseguí que ben pocs prestessin el vassallatge que la Universi­tat negava a l'usurpador. I la tercera, no és més que una vulgaríssima insolència.

Segons un escrit d'aquesta part, es vegé pre­cisada a demanar pròrroga per a la presentació de lletrats , ja que micer Pere Basset, que ho era del senyor de Cervelló, s'havia sobtadament negat a encarregar-se de sa defensa- no és sa­but pa quin esprit portat-. Potser s'hauria convençut que la raó no estava de la part de son client. Sia com vulga, se li senyalà ales­hores, com a termini peremptori, 40 dies, per a presentar les raons i documents que cregués necessaris per a la defensa; i havent passat aquest període de temps sense aHegar cap mena de causa, els síndics d'aquests llocs, amb data

38

del 22 de setembre, presenten un Memorial al Rei, que es trobava a Perpinyà, i li manifesten, que no havent contestat encara malgrat d'ha­ver transcorregut el temps senyalat, amb el propòsit sens dubte que la causa s'eternitzés, l'acusaven de contumàcia, suplicant-li ensems que no se li admetés ja cap més prova. A l'ins­tant contestà la part del senyor de Cervelló oposant les mateixes raons; i així discutint ar­ribaren al 9 de desembre, en la qual data, apu­rada ja la paciència dels habitants de Cubelles i Vilanova, exposaren al Rei per mitjà de llurs síndics, que si el senyor de Cervelló s'entossu­dia a prosseguir una tan interminable causa, tot i ésser clara com la llum, continuant en ses violències i escàndols, ells, usant del dret que llurs privilegis els concedien, oposarien la força a la força, àlhuc fent ús de les armes.

No sabem si arribaren a l'extrem que anun­cien en dit Memorial, però que la situació era violentíssima, no n'hi ha dub!e ; afluixà quel­com amb la mort del Rei en Ferran d'Ante­quera, ocorreguda a Igualada el dia 2 d'abril de 1416, on el succeí en el tron son fill Don Alfons V d'Aragó i IV de Catalunya, anomenat el Magnànim.

No perdé el temps en Grau Alemany de Cer­velló, sinó que a l'instant influí prop del Rei, instant perquè fallés el plet a son favor; i en part ho conseguí, ja que havent maldat in­útilment durant tants de mesos , ara la decla­ració que arrancà del nou Monarca, li concedia de retenir la possessió d'aquests territoris amb els drets i jurisdiccions a ells pertanyents, men­tre es realitzés una revisió, això és, sobre la legitimitat dels títols que el noble Alemany aportava.

Heus ací la declaració que, traduïda del llatí, donà el Rei Alfons IV de Catalunya el dia 26 de setembre de 1416: «El Senyor Rei, vista una carta sortida de la cúria del sereníssim príncep i senyor D. Ferran son pare, d'excelsa memòria, que fou presentada al noble Grau AleiJlany de Cervelló, datada a València, el 5 de gener de 1415; vista per altra part una súpli­ca presentada per la IHustre Senyora Reina D." Violant i per l'esmentat noble governador el 26 del mateix mes i any, i a la mateixa ciu­tat; vistes a més, i atentament considerades en son consell, les raons donades, no ja una sinó moltes vegades, salvo iure, en mèrits del present procés, tant en el judici petitori com en el possessori; havent-se declarat, no obs­tant, els articles o posicions ara de poc pre­sentades per l'altra part, que segons sembla fan referència a la qüestió de propietat, i res­pecte del qual es reserva en tal cas el dret a la part. Pronuncia i declara que dita carta,

queda per la present, nul·la i revocada, cancel­lant, retirant, revocant i totalment removent totes i quiscuna de les inhibicions o impedi­ments que fins avui s'hagueren fet o es fessin

· d 'aquí en avant amb motiu o per causa de dita carta, així a la IHtre Reina D.• Violant, com al noble Sr. Alemany o als drets d'ambdós o de quiscun d 'ells en dites vila i castell. Es fa cons­tar, emperò, que per aquesta declaració o pro­nunciació, el Rei no entén ni vol derogar en el més mínim el seu dret, ni el dels homes de les esmentades Universitats, que ara els per­tany o els pertanyia abans d'aquesta declara­ció, ni atribuir en virtut de la present algun dret a la dita Reina o al citat governador, ni a cap d'ambdós. »

Els prohoms d 'aquests llocs, davant d 'això saltaren de coratge, i el dijous següent, primer dia del mes d'octubre , presentaren al Rei , per mitjà dels síndics, un escri t en el qual li ma­nifestaren - parlant sempre amb humil reve­rència- que es veien en la necessitat de de­manar-li que retirés tal declaració, ja que les cartes reials dictades amb coneixement de cau­sa tenen força legal i són, per tant, irrevoca­bles. A més, la il·legitimitat de l'alienació havia estat superabundantment provada per dita Uni­versitat. Item, que no havent-se presentat abans amb la deguda anticipació la demanda d'entre­dit, no era ja ara admissible en el terme pro­batori del judici relatiu a la propietat, car aquest per sa naturalesa és de tanta eficàcia, potència i virtut que absorbeix el possessori, i per tant procedia imposar silenci a la part con­trària. Item, que els privilegis d'aquesta Uni­versitat foren adquirits per títol onerós i, per consegüent, en virtut d'un contracte de bona fe . Item, que la possessió demanada havia es­tat usurpada per títols iHegítims i retinguda per la violència, en virtut del qual es ratifica­ren en totes les raons i protestes aHegades i presentades en altres documents , suplicant al Rei que confirmés les dites cartes en totes llurs parts i amb sentència definitiva declarés nul-

la la tal alienació pels poderosos motius enu­merats aquí i en el curs del litigi.

Hi hagué llargs debats, diu el P. Garí, entre el Rei, son procurador-fiscal i els síndics de Cubelles i Vilanova, d 'una part, i Alemany de

L'altr a font pública de Cubelles situada a l carrer de Sant Anton i

Cervelló de l 'altra, fins que a l'últim, el 13 de setembre de 1417, vingueren a un acord, sus­penent el plet i assentant les bases de la trans­acció i concòrdia que es projectava per acabar d'una vegada aquesta ja enutjosa qüestió . I fou aquesta: que el batlle general de Catalunya, D. Pere Basset , prengués possessió per via de segrest de les poblacions i termes de Cubelles, de Vilanova i de Geltrú, com així ho realitzà, rebent-la de mans d 'en Marc de Miravalls com a procurador del noble D. Grau Alemany; i es faculta al mateix temps a llurs habitants per­què poguessin crear i vendre un censal de 12.000 florins d'or. Conveni que el Rei i el baró aprovaren i ratificaren a la ciutat de València el 10 de gener de 1418.

Així acabà, després de tants sacrificis per una i altra part, aquest llarg procés, el resul­tat del qual confirma el proverbi que la corda sempre es trenca per la part m és flaca.

39

C APÍTOL VI

CUBELLES, VILANOVA, GELTRú, CARRERS DE BARCELONA

Ja hem vist que en virtut dels privilegis concedits pel Rei en Pere els mesos de juny i juliol de 1368, les Universitats de Cubelles , de Vilanova i de la Geltrú s'havien redimit i adqui-

sions, usos i llibertats concedits a ells mateixos anteriorment, per elegir i crear quiscun any el dia de la Circumcisió del Senyor, quatre jurats i deu cancellers, com ja abans tenien per cos-

Vista parcial de Cubell es

r it el mer i mitx imperi en llurs termes, res­tant unides sota la jurisdicció municipal d'un sol batlle .

Acabat favorablement l'enutj ós plet que pro­mogué la tossuderia del senyor de Cervelló, torna reviure la vida municipal de la comarca, paralitzada durant aquell període històric; i així ve la reorganització decretada pel Rei Al­fons IV de Catalunya, el qual, des de València, amb data 10 de maig de 1418, per ell i per tots els seus successors autoritza perpètuament els prohoms i singulars persones de les Universi­tats de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, sen­se perjudici ni derogació dels pr ivilegis, conces-

40

tum de fer-ho el dia primer de febrer, per al bon règim de les dites Universitats i amb totes les facultats que ja tenien.

El mateix dia, el Rei aprova, confirma i ra­tifica tots i cada un dels privilegis, gràcies, lli­bertats, exempcions, franqueses, concessions i bons usos que els Reis d'Aragó i prínceps de Catalunya sos antecesors havien concedit als habitants de les dites poblacions (57).

Amb data del primer de juliol de l'esm entat any, tornen definitivament els castells de Cu­belles i de la Geltrú i els respectius termes amb Vilanova, a la Reial Corona, pagant llurs habi­tants els 20.000 florins com a preu de rescat

per sortir de l'autocràcia del senyor D. Grau Alemany de Cervelló. Es vertaderament nota­ble aquest document, en el qual després d 'es­mentar el contracte pel qual paguen aquella quantitat, confirma novament el Monarca tots els privilegis pels seus antecessors concedits, de- · clarant indissolublem.ent i perpètuament units

Carrer major

1 Incorporats a la Corona aquestes viles, cas­tells, termes, territoris i quadres, amb totes i cada una de les rendes, jurisdiccions altes i bai­xes, civils i criminals, mer i mixt imperi, ser­veis, potestats, senyorius, molins, forns, fruits, emoluments, oficis, escrivanies, pregoners, agut­zils, etc., mentre no s'oposin a les regalies del Tron, únic senyor que en endavant ha de tenir aquest territori, en virtut i força del jurament que en aquest acte prestà el Rei, donant així al contracte la força i el caràcter de llei pac­cionada i irrevocable, com si hagués estat feta en Corts, amb l'obligació, no obstant, que hi sia presentada, i aprovada per les primeres que se celebrin.

Aquesta condició que tan lleialment feren constar a l'escriptura aquella bona gent, ens

palesa suficientment l'escarmentats que esta­ven per tan repetides vegades com els Monar­ques havien mancat a sa reial paraula; afegint­hi que per cap contracte, ni entre vius ni per última voluntat, jamai el Rei no podria alienar aquelles viles i castells i llurs termes, ni que fos per heretar el primogènit, o bé dotar les filles, senyalar dotació a la Reina o als eus parents . Mes fixem-nos encara en l'energia i convicció amb què tanquen tots els portals per on es podrien escapar les subtileses curials d'a­quella època. Segueix dient el document: a fi de refrenar l'audàcia i malícia d 'aquells que insaciablement procuren ocupar i apropiar-se el reial patrimoni, se'ls declara ja des d'aquest moment baras i traïdors, qualsevol que sia sa dignitat, llei, estament o condició. I si a pesar de tot i en menyspreu de tan solemne contracte fos alienat aquest territori o part d'ell, passats trenta dies després de la reclamació d'aquestes Universitats, caldrà considerar írrita i nul·la dita alienació, i aquelles viles i castells cedides i incorporades a la ciutat de Barcelona, sense més senyoriu i domini que el dels cancellers de la dita ciutat. S'asseguren els antics cube­llencs, vilanovins i geltrunencs un bon padrí, en cas que malgrat totes les precaucions que prenien, s'haguessin de rendir a la força, car en tals circumstàncies concedeixen que en pu­guin prendre possessió els dits cancellers i exi-

Vista parcial de Cubelles

gir als llurs habitants el jurament o homenat­ge de fidelitat sense cap altre requisit, ni haver de menester la intervenció dels oficials de la Corona.

Al mateix temps, per atendre les pròpies despeses de les dites universitats, se'ls conce­deix facultat per crear i percebre durant vint-

41

i-cinc anys un impost sobre el pa, el vi, el peix i altres articles de primera necessitat.

Finalment, i aquesta és la clàusula més no­table de l'instrument que exposem, declarava el Rei D. Alfons que els castells i viles de Cu­belles, de Vilanova i de la Geltrú amb llurs quadres, termes i territoris, serien considerats d'aleshores en avant com a m embre especial i carrer de Barcelona i llurs habitants veïns de dita ciutat, que fruirien per consegüent de tots els privilegis, franquesas, favors, prerroga­tives i bons usos de la ciutat comtal, en la ma­teixa forma que els ciutadans i perpetus bar-celonins (58). ·

Els privilegis dels ciutadans de Barcelona foren atorgats pel gran Rei en Pere el Ceri­moniós dins les Corts de 1282, quan es veu venir a sobre tota la influència francesa, amb el Papa, i creu arribat el dia de fer-se seus els pobles, en contra de la noblesa; és aleshores que firma la carta de llibertats barcelonines, R ecognoverunt próceres, amb les quals parau­les, que són les primeres de la carta, fa re­coneixença del dret consuetudinari dictat pels pròcers d'aquí. Els singulars avantatges de què fruïen els barcelonins eren: que no podien és-

42

ser induïts a litigar fora de llur vegueria ; po­der atorgar testament sacram.ental, això és, ver­balment i en presència de dos testimonis; po­der donar, llegar o transmetre de la manera que volguessin les coses que tenien per altri en emfiteusi, sense firma ni consentiment del senyor; d'ésser judicats en les causes criminals

· pels prohoms i pels ciutadans; i d'altres no menys importants, com es pot veure a l'esmen­tat privilegi Recognoverunt próceres.

Sobre la important qüestió de si per als efectes legals calia ésser considerat ciutadà d 'u­na localitat el qui ho era per privilegi, deien els autcrs que s'havia de resoldre negativament, per éser equiparable llur posició a la del fill legitimat respecte del fill natural, podent per tant aplicar també a aquest cas el conegut afo­risme: statutum non extendi ad caswn fictum.

Per la mateixa raó, els qui es trobaven en tal cas, no sofrien els gravàmens a què eren subjectes els ciutadans naturals.

Aquests són els més assenyalats i insignes privilegis que gaudiren els catalans d'aquest territori respecte de les institucions del dret civil privat, la qual cosa tenia una gran trans­cendència jurídica.

CAPÍTOL VII

COMENÇA LA DECADÈNCIA OFI'CIAL DEL CASTELL DE CUBELLES

Organitzades ja definitivament aquestes Uni­versitats o municipis de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, els llurs prohoms i jurats, res­pirant l'at!llosfera de fe intensa de pràctiques cristianes, que se servava curosament el se­gle xv, demanaren a la Reina D.a Maria, esposa i lloc-tinenent general del Rei Alfons, que els canviés el dia assenyalat per a l'elecció dels càrrecs municipals, que era el de Cap d'any, car aquell deure civil era causa que alguns fi­dels manquessin a llurs deures religiosos en tan gran i senyalada festivitat, com és la Cir­cumcisió del Senyor. Considerant molt opor­tuna la demanda, la Reina hi accedí amb un decret del 19 de març de 1442, en el qual auto­ritzava que se celebressin anyalment dites elec­cions un dia abans, reduint a cinc el nombre de jurats, en aquesta forma: dos del castell de la Geltrú, dos de la parròquia de Sant Antoni, de Vilanova, i un del castell i lloc de Cubelles. A més, com que per la distància que els sepa­rava, resultava un xic difícil i enutjosa la con-

gregació de les esmentades Universitats, i atès que llurs veïns no es podien ocupar assídua­ment en els negocis del comú a causa de llurs ocupacions, pel mateix decret ordena la Reina Maria que, ultra els cinc jurats, fossin elegits vint-i-cinc cancellers, això és: vuit del castell de la Geltrú, quatre del Castell de Cubelles i tretze de la parròquia de Sant Antoni, de Vila­nova, amb la facultat que els dits jurats i con­cellers podien per majoria de vots decidir i executar tot el que convingués als interessos d 'aquestes Universitats, de la mateixa manera que si tots els veïns llurs ho haguessin delibe­rat i acordat, com fins aleshores s'era fet (59).

Com és de veure, quedava Cubelles per aquest decret postergada, eclipsada i adminis­trativament absorbida per sa filla la vila nova de Cubelles, que creixia contínuament i pròs­perament, arrabassant-li de les mans el ceptre de l'hegemonia en aquesta comarca.

No volent-se subjectar els cubellencs a eixa imposició oficial, que marcava llur decadència,

Fotografia històrica del Chor l'Espiga, fundat a Cube­lles l'any 1900 i dirigit pel seu fundador, Mn. Anton

Pastó, Vicari de la Parròquja de Santa Maria

43

procuraren per tots els mitjans possibles re­beHar-se contra aquesta npva organització, i sens dubte manifestarien d'una manera osten­sible son disgust, quan el Batlle general de Ca­talunya, per ordre del mateix Rei, devia tractar de compondre i arreglar jurídicament i amis­tosament les qüestions i desavinences que hi havia entre la Universitat del Castell de Cube­lles, la de Vilanova del mateix nom i la de la Geltrú; i desitjant barrar aquestes deplorables rivalitats i fomentar pel contrari l'increment i la prosperitat de totes tres, unides com esta­ven formant un sol cos per tot el relatiu a la contribució de serveis i de càrregues, també les considerava unides per la consecució de grà­cies i mercès. Mes aquest encàrrec no pogué ésser complert pel Batlle general a qui anava encomanat, per haver mort abans de posar en execució la comanda; així és que, la Reina Ma­ria, des de València, i amb data 18 de març de 1445 ordenà al successor que donés compli­ment a l'ordre de son espòs tant prompte com rebés la missiva (60).

Mort el Rei D. Alfons, entrà a regnar son germà Joan II, el qual l'any 1420 s'havia casat amb D." Blanca, filla major i successora del Rei Carles III de Navarra.

Entre les capitulacions que un any abans se celebraren amb tal motiu, fou pactat que el fill o filla que d'aquest matrimoni nasqués, heretaria el regne de Navarra, ultra tots els estats que posseís a l 'Aragó i a Castella D. Joan el dia de la seva mort. Però D." Blanca morí al cap de pocs anys d'haver donat a llum un fill que s'anomenà Carles, i son espòs contragué segones noces el 1444 amb D." Joana Enríquez, filla major de l'almirall de Castella D. Frede­r ic, la qual fou una vertadera madrastra per al príncep primogènit D. Carles de Viana, es­timat entranyablement pels pobles, a causa de la singular benignitat de son caràcter, i respec­tat per la seva gran cultura i iHustració.

Quan el síndic d'aquests llocs. Joan Bel­tran, prestà el iurament de fidelitat al Rei Joan II, li manifestà els privilegis de què gau­clien les Universitats de Cubelles, de Vilano­va i de la Geltrú, pregant-li que es dignés a ratificar-los. com així ho féu el Monarca en document del 29 de novembre de 1458, enume­rant i confirmant totes les concessions i grà­cies de sos predecessors i amenaçant els qui atemptessin contra dits privilegis, amb la pena del doble dels danvs causats i la de mil mora­batins d'or, aplicables al fisc (61).

El 31 de desembre de l'any següent, escrivia el mateix Rei al Batlle de les esmentades Uni­versitats. haver tinguda notícia que molts de llurs habitants havien pres les armes i s'havien

44

escampat pel litoral per a guardar-lo de les freqüents incursions de sarraïns i pirates que infestaven les costes del Mediterrani, i amb aquest motiu o excusa, alguns d'ells, atrets per la temptació de guerrejar, s'allunyaven de la comarca per prendre part, a diverses terres de baronals, en les bandositats i renyines de la classe militar, seguint-se d'aquí la despoblació i altres greus perjudicis en els expressats llocs; per això, a precs de llurs prohoms i jurats, ha­via resolt de posar remei en aquest intolerable abús. A l'efecte, doncs, ordenava que sempre que algun dels habitants de Cubelles, de Vila­nova o de la Geltrú s 'absentés del domicili pro­pi amb tal intent i, requerit pels dits jurats i prohoms, es negués a obeir llur intimació, li embarguessin els béns, cobrant-ne la multa de vint morabatins d'or, aplicables a l 'erari mu­nicipal de les predites Universitats (62).

Aquestes bandositats i bregues 1nilitars a què fa referència l'anterior document foren pro­duïdes per la noble actitud de Catalunya a fa­vor del príncep hereu i contra el caràcter ab­solut i violent del pare, i més encara contra l'envejosa tirania de la madrastra, tan bon punt es possessionaren del terme. Guerra oberta que ja havia esclatat a Navarra feia temps, en la qual es dividiren els camps, a favor i en con­tra del príncep respectivament, els dos partits navarresos de Beamontesos i Agramontesos.

Cansats, els catalans d'aquella època, per la indiferència del difunt Rei Don Alfons, es troben que el nou monarca en sos primers ac­tes manifesta ja l'ànima d 'un tirà. Per això l'atenció pública es fixà en la qüestió entre el Rei i el primogènit, i les simpaties de tothom es decanten resoltament envers el desgraciat príncep de Viana, fet presoner per son pare; tot el principat de Catalunya, amb convicció ferma i amb enlairat esperit de justícia, pren­gué les armes i s'encarà obertament contra el Rei, fins que obtingué la llibertat del príncep hereu, que poc temps sobrevisqué al conveni de Vilafranca (21 juny de 1461), pel qual el Rei, no solament aprovava tots els actes realit­zats per la nacionalitat catalana i promt:tia es­menar els torts de què es dolia son fill, que el féu jurar com a primogènit, sinó que també s'obligava a no entrar en el Principat de Ca­talunya, on el representaria en tot i per tot son fill com a Lloctinent general. Mes la sob­tada mort del Príncep de Viana (26 setembre de 1461) féu botre d'indignació els poders re­gionals de Catalunya, senyalant el poble tot­seguit la fatídica madrastra com autora d'a­quella dissort.

Les classes baixes i els pagesos de remença sofrien un malestar tan greu que urgia remei ;

però els senyors, portats per son egoisme, en comptes de millorar la posició de la plebs rús­tica, l'amenaçaven amb la força. D'aquí va néi­xer la revolta contra els mals usos, que ja feia anys minava la societat catalana, i ara en aquesta ocasió és aprofitada pel Rei, fomen- · tant-la i abrandant-la, per contrarestar la in­fluència de la Diputació, el nervi de la qual eren les classes altes i mitjanes: la noblesa i la burgesia.

Les guerres que sostingué Catalunya contra son Rei en Joan II foren perfectament legals, en defensa de la qüestió política i de la inte­gritat de ses llibertats; però foren immorals i injustes en el terreny social, on la Cort havia tingut la maquiavèHica idea de transportar-la, fomentant l'esperit de revolta dels pagesos de remença, als quals feia grans promeses d'e­mancipació si s'adherien a la causa del monarca . <<Los varones y prelados - diu en Coraleu-, que poseían muchos siervos en sus dominios, diéronse por mas resentidos de esta sorda conspiración que de cuantas arbitrariedades y desafueros había cometido la Corona, y enton­ces estalló una guerra decidida que dió lugar a la coronación sucesiva de tres reyes extran­jeros.»

Sobre la part que en aquestes lluites pren­gueren les Universitats de Cubelles, de Vila­nova i de la Geltrú, continua dient en Coraleu: «Examinados los procesos originales de las Cor­tes y Parlamentos que en esa época se celebra­ran en Cataluña, no encontramos que en nin­guna de esas asambleas oficiales figurasen los síndicos o representantes de los territorios y términos de Villanueva, la Geltrú, y Cubellas, aunque siempre se encuentran continuados en la lista los de Villafranca del Panadés, lo cual nos induce a creer que, sin duda merced a la influencia del municipio barcelonés, estas Uni­versidades se alhirieron de buena fe como tan­tas otras a la causa de la Diputación.»

El 19 de gener de 1479, morí al Palau Epis­copal el Rei en Joan II, a l'edat de 81 anys, des­prés d'haver fet tornar Catalunya a sa obe­diència.

Per comprovar l'estat miserable en què que­clarent aquests territoris, el P. Fra. Josep A.

Garí retreu en sa Història de Vilanova, un do­cument autèntic que diu existent a l'arxiu mu­nicipal de Vilanova i la Geltrú, datat el 25 de març de 1481, on el notari Gabriel Anglès fa la següent relació: «En nom del omnipotent Déu sia, e de la gloriosa verge sancta Maria mare sua. Amén. E primerament ... la pobre i miserable Universitat del castell de Cubelles, de la Vilanova i de la Geltrú, del Bisbat de Barcelona .. . durant el gran infortuni de les tur­bolències prop passades, no contrestant que en els principis d'aquelles ne fossen de la dita Uni­versitat moltes persones fugides i aquella des­poblada, els qui en ella restaren han estat cor­reguts, destrossats, presos, morts o rescatats , i contínuament afligits i cautivats, tenint con­tínua guarnició, un temps de una nació i altre temps de altra. I no contents encara, per la major destrucció i despopulació, en cert dia en què tot el poble era el defora treballant, vin­gué Ferran el Delicat amb cent cavalls i qua­tre cents peons, els quals s 'emportaren tots els hòmens, part de les dones i tot el bestiar de cultura, per lo tant cessaren tots els conreus, i les terres se feren incultes i estèrils. Igual­ment en altre jorn en Pere Joan Ferrer, capità de la germandat del Llobregat caigué sobre la dita universitat, la qual hagué . . . de pagar gran rescat, i per complida destrucció, entraren amb engany a la vila fent presoners a tots els hò­mens i dones, exigint 500 florins d'or en or, que foren manllevats sobre els argents de les tres esglésies; i no content encara, s'emportà tots els mobles i queviures de la vila, de tal manera que la dita universitat està avui molt poc po­blada, amb molta misèria i necessitat .. . tenint en consideració les moltes tribulacions i engoi­xes passades i perquè els pocs habitans que avui hi resten no se'n vagin a altre lloc per trobar-hi més bon partit i del tot en tal mane­ra ... » Aquí acaba el fragment de tan notable document, i és una llàstima no poder tenir-lo sencer. De tota manera se'n treu en clar que, a últims del segle xv quedaren els pobles de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú comple­tament devastats, i que la misèria s'ensenyorí d'aquestes terres.

45

CAPÍTOL VIII

SENYORS DEL CASTELL DE CUBELLES

El castlà, catlà, caslà o carlà, que amb tots aquests mots s'anomenà durant l'edat mitjana, era el senyor d'un castell que tenia certa juris­dicció i drets en algun territori, i és el nom corresponent al castellano dels castellans; i per consegüent la castlania o catllar era el territori subjecte a la senyoria o jurisdicció del castlà. La castellania o castellar dels castellans.

No és exacta, doncs, la distinció de caste­llano o carldn senyor directe del castell, i cast­ldn o catldn que sols té la guarda del castell amb certs pactes i condicions, segons el P. Fra Josep A. Garí en la «Historia de Villanueva». Això no vol dir que alguns castlans o carlans no fossin senyors directes o alodials del cas­tell; mentre els uns els posseïen en feu, d'al­tres sols hi tenien la guarda amb condicions més restringides i a voltes amb les freqüents alienacions i vendes, hi havia carlans que con­servaven el senyoriu directe i s'anomenaven carlà major, car donaven amb certs pactes el castell i fins la jurisdicció al carlà menor.

La carlania major del castell de Cubelles la posseïa més o menys directament, i segons les èpoques el Rei; en canvi, ja hem vist, com a principis del segle XV exercia la carlania menor la família Montoliu, que l'any 1417 ob­tingué el noble D. Guillem d'Aguiló, i passà després a la família Montbui. Consta que en temps de les guerres de Catalunya contra el Rei Joan II, es tava a càrrec del cavaller en Joan de Montbui, el qual, per haver pres les ar­mes contra son monarca, aquest el desposseí el setembre de 1474, i la dona al senyor D. Gas­par d'Avinyó. Sorgiren més tard algunes qües­tions entre els successors d'aquest i les Univer­sitats de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú fins que en temps de D. Bernat o Bernardí d'A­vinyó, donzell i senyor de la quadra d'Enve­ja i carlà de Vilanova, nomenaren perits per ambdues bandes, i a 9 dies del mes de febrer de 1537 donaren aquesta sentència arbitral. Primerament, que la jurisdicció civil i crimi­nal, mer i mixt imperi i tota altra iurisdicció alta i baixa en els castells de Cubelles i Vila­nova, fos exercida absolutament pel Batlle reial sense intervenció del carlà, reservant per a aquest únicament el terç de les multes. En se­gon lloc, que el senyor d'Avinyó havia de ven-

46

dre a Cubelles i a Vilanova tots i qualssevol drets i accions que pogués pretendre sobre la jurisdicció civil i criminal de dites viles i llurs termes, exceptuant els delmes que .fins ales­hores acostumava percebre juntament amb els drets alodials i dominicals que té a la quadra d 'Enveja. En virtud, doncs, d'aquesta sentència arbitral, D. Bernardí d'Avinyó féu renúncia, do­nació i cessió a favor de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, amb referència al total contingut dels antecedents .articles.

A D. Bernardí, el succeí D. Frederic d 'Avi­nyó, que era carlà de Vilanova l'any 1598 i habitava per aquell temps en dita vila. I aca­ba dient el P. Garí que, últimament, l'actual possessor de la carlania de Vilanova (això quan ell escrivia la Història) era D. Manuel Angel Fernandez de Córdoba i Mendoza i de Santi­llan, Marquès de la Motilla i de València, Com­te de Torralba i Casa-alegre, senyor de Morera i Pozoblanco, domiciliat a la ciutat de Sevilla.

El carlà major de Cubelles D. Pere de Bar­barà, successor d 'en Galceran de Barbarà, es rebeHà també contra el Rei Joan II, i morí a Saragossa el 9 d'abril de 1477; aquell mateix any, el monarca el substituí per D. Roderico de Perea.

Aquest senyoriu o carlania anà a parar des­prés, per compra a carta de gràcia, a la senyo­ra D." Isabel de Cardona, vídua de l'Excm. Sr. D. Ramon Folch, duc de Cardona. Son fill D. Lluís d'Icart, que altres anomenen D. Lluís de Cardona, hereu de dita sa senyora mare, el 22 de febrer de 1577 vengué a Cubelles, a Vilanova i a la Geltrú la carlania, o siga la ju­risdicció civil i criminal, per 900 lliures bar­celoneses.

Mort D. Lluís d'Icart , el seu fill, don Joan, entrà en possessió d'aquesta carlania, que ja seria únicament de nom, segons ho justifiquen alguns documents on firma per raó de senyo­ria, datats el 9 de febrer de 1593; i a mitjan segle XVII encara intervenia en les escriptures D.a Cecília Icart.

Respecte la carlania del castell de la Gel­trú, una escriptura autoritzada el 24 de novem­bre de 1576 per D. Pere Talavera, notari pú­blic de la ciutat de Barcelona, fa constar que el noble senyor D. Cèsar de Santjust ven a la

Universitat i homes dels pobles de Cubelles, de Vilanova de Cubelles i de la Geltrú, el castell i terme de la vila i lloc de la Geltrú, amb tots els homes, dones, censos, fruits , rèdits, predis, terres i possessions, amb tots i qualsevols drets del castell, quístia i altres que el dit venedor · posseïa per lliure i franc alou i li pertanyien com hereu instituït per son difunt pare D. Lluís Santjust en el testament que atorgà en poder

de l'esmentat notari el dia 7 de maig de 1573. El preu d'aquesta venda fou el de 6.000 lliures catalanes, amén d'altres obligacions.

Resulta, doncs, que des d'aleshores la Uni­versitat o municipi de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú fou senyor directe i alodial del castell de la Geltrú i de son terme; cobrava Cubelles una tercera part dels delmes i lluïs­mes, i Vilanova les altres dues parts restants .

47

CAPÍTOL IX

SEPARACiú DELS MUNICIPIS DE CUBELLES, DE VILANOVA I DE LA GELTRú

Mort ja el Rei Joan II, continuà encara la guerra dels remences, contribuint aquestes fre­qüents torbacions, en un terrer tan trencat com el nostre, a fomentar el bandolerisme; d'aquí que a la nostra comarca li costà no poc de tor­nar-se a refer després de tantes bregues .

En Ferran II, anomenat, el Catòlic, el dia :21 de juliol de 1510 confirmà tots els nostres privilegis, fent extensiu l'importantíssim R e­cognoverunt proceres a tota la vegueria de Vi­lafranca del Penedès, de la qual formaven part Cubelles, Vilanova, la Geltrú, Cunit, Calafell, Ribes, Rocacrespa, Canyelles i altres poblacions comarcanes.

Veient-se els cubellencs reduïts a represen­tar un paper secundari i quasi jeràrquicament inferior a la moderna població de Vilanova, que cada dia anava creixent, dirigiren tot llur esforç a emancipar-se d'aquella espècie de tu­tela administrativa que mortificava llur amor propi.

Així, doncs, en començar l'any 1569 els ju­rats de Cubelles proposen al Monarca una ter­na per a l'elecció de Batlle, sense comptar per res la terna que poguessin firmar els de Vila­nova. El Rei elegeix per batlle el cubellenc Jau­me Ràfol; en protestà Vilanova, i s'originà un plet, fallat el 27 de setembre del mateix any, que anuHava el dit nomenament, i aprovava i ratificava el d'en Gabriel Alegret, batlle vila­noví.

Amb aquest acte, totes dues poblacions, Cu­belles i Vilanova, mare i filla, quedaven en oberta lluita ; queixosa la primera de la des­consideració amb què eren tractats sos legí­tims drets i justíssims títols de bressol de les Universitats, mentre ostensiblement manifesta­va ses pretensions de metròpoli del territori.

Segons uns documents guardats en aquest arxiu municipal, els prohoms de Cubelles ator­garen una escriptura de poder a favor d'An­dreu Selvalià, fonedor de la ciutat de Barcelo­na, amb data 24 de novembre de 1572 i auto­ritzada per D. Francesc Gual, notari públic de la pròpia ciutat, a fi d'obtenir del Rei D. Fe­lip I de Catalunya i II de Castella, que con­cedís a D. Lluís d'Icart la jurisdicció civil i criminal de Cubelles, separant aquest lloc dels de Vilanova i de la Geltrú. A son torn, dit Se-

48

nyor d'Icart havia promès als cubellencs el dia 2SI del mateix mes i any, que si obtenien allò que demanaven, ell els aconseguiria del Rei que poguessin presentar llur terna per a l'e­lecció de batlle, i que fossin de llur parròquia la taverna, la fleca i la carnisseria. A pesar de les actives gestions que practicaren per portar a cap això que es proposaven, els homes de Cubelles no pogueren modificar llur situació, per no estimar la Cort motius suficients els que hi aHegaven.

Comentant aquests fets, diu en Coraleu: «Cualquiera que haya tenido ocasión de obser­var el apasionamiento y la acalorada intran­sigencia que se enseñorean de los fmimos en todas las reyertas que se promueven entre po­blaciones rivales, podra hacerse carga de los bandos, denuestos, atropellos, rencores, vengan­zas y disgustos de todo linaje que debieron na­cer de este malhadado antagonismo.

»Cubellas, orgullosa de su antigüedad y con­siderandose como la casa solariega de estas Universidades, miraba con desdén a Villanue­va tratandola como se trata a un advenedizo insolente o a un mozo mal criada; pero Villa­nueva, en cambio, tenía todo el vigor y arro­gancia de la juventud y prosperidad, y como estaban de su parte la legalidad establecida en los privilegios y las ventajas que el progreso material proporciona como justa recompensa a las poblaciones activas, despreciaba el enojo y las protestas de su rival, segura de que en ningún terrena podía faltarle la victoria. »

L'any 1587 intentaren altra volta els cube­llencs, ajudats ara pels de la Geltrú, presentar llur terna per a l'elecció de batlle, i altre volta els de Vilanova en protestaren i van aconseguir que l'Audiència anuHés també la dita terna per no haver-se fet com calia, ni haver-hi contri­buït tots els jurats d'aquelles tres Universitats.

Continua dient en Coraleu: «Defraudadas las esperanzas de los vecinos de la Geltrú y obligados por segunda vez los cubellenses a de­vorar su impotente despecho, la paz de estas Universidades no podía menos de ser por toda extremo precaria, estando los animos lo bas­tante alborotados para aprovechar la primera ocasión que se les ofreciese para tomar satis­facción de los agravios recibidos y realizar las

J

1

aspiraciones por tanta tiempo estérilmente aca­riciadas.»

Aquesta lluita sorda entre Cubelles i Vila­nova es torna a exterioritzar al cap de poc temps, començant un nou plet que obligà totes tres Universitats a fer grans despeses i a pren­dre grosses quantitats a censal, fins que can­sades de despeses tan exorbitants, i d 'inter­minables disgustos, ajustaren les paus, i ator­garen a l'efecte una escriptura de concòrdia autoritzada per D. Gaspar Burgès, notari pú­blic de Vilafranca del Penedès el 12 d'abril de 1593, en la qual firmaren els representants de tots tres municipis el compromís de conti­nuar units com fins aleshores ho havien estat i tal com Vilanova reclamava que- se seguís practicant. Al mateix temps les tres Universi­tats enviaren al Duc de Maqueda, capità gene­ral del principat de Catalunya, per mitjà d 'una comissió de jurats, alguns articles dirigits a modificar el sistema electoral vigent en aquest territori, substituint el de p luralitat de veus, com fins aleshores s'havia fet, pel d'insacula­ció o sorteig, que ja s'havia estès per la major part de la terra catalana.

En virtut d'aquesta reforma es dividiren els habitants de Vilanova i de la Geltrú en dos estaments, com a la resta del principat, això és: els de mà major i els de mà segona o me­nor; d'aquí prové la dita popular d'home de baixa mà. Els de Cubelles formaren un sol braç o estament. Quan calia fer les eleccions per al nomenament del Cancell, ficaven 47 cè­dules o paperetes dintre cinc bosses diferents, d'aquesta manera: 12 a la de mà major i 13 a la de mà menor, de Vilanova; 7 a la de mà major i 8 a la de mà menor, de la Geltrú; i 7 a la de Cubelles. Feia l'extracció una cria­tura menor de set anys. El mm1icipi era com­post per cinc jurats: dos de Vilanova, dos de la Geltrú i un de Cubelles; i extreien 25 con­cellers: sis d'entre els de la mà major i set de la mà menor, de Vilanova; quatre de la mà major i quatre de la mà menor, de la Geltrú, i quatre de Cubelles, tots els quals havien d'és­ser elegits el dia 19 de gener, i cada designat tenia l'obligació d'acceptar el tal càrrec, sots la multa de 10 lliures.

Per a l'elecció de batlle, els ,iurats escrivien un nom a cada una de deu cèdules diferents; podia ésser candidat elegible tot individu de 30 anys d'edat, que sapigués llegir i escriure i que en algun concepte fos contribuent. D'a­quests noms, n'hi havia d'haver sis de vilano­vins, dos de cubellencs i dos de la Geltrú. La bossa o urna on eren dipositades les paperetes era tancada amb tres claus: en guardava una un dels jurats de cada Universitat. El dia de

la festa de Sant Sebastià, un nen menor de set anys treia tres paperetes per a formar la terna, que era presentada a l'Autoritat reial perquè elegís, i si resultava ésser aquest un cubellenc o algun altre veí domiciliat fora de Vilanova o de la Geltrú, venia obligat a traslladar-se a Vi­lanova amb tota la família, per raó de la dis­tància al nucli major d'habitants, format per aquesta població juntament amb la Geltrú.

Terme del municipi de Vilanova i la Geltrú

Quiscun any el dia de Sant Tomàs apòstol era convocat el cancell general per a fer allò que avui anomenaríem la revisió i rectificació de les llistes electorals ; i el segon diumenge de gener - sense perjudici de fer-ho altres voltes si era convenient- s'havia de reunir el cancell dels trenta, amb les atribucions que els con­cedia el règim i govern de les Universitats se­gons el dret foral de Catalunya.

Així organitzades, seguiren unides totes tres Universitats; però, a principis del 1602, el lloc­tinent general, duc de Fèria, introduí en el re­glament electoral, algunes modificacions, com la de duplicar el nombre d'insaculats per a les ternes de batlle i de jurats.

És difícil d'ofegar una aspiració popular, per més que vagi seguida de desenganys; i com que els de Cubelles tenien pregonament arre­lada a l 'ànima la tendència separatista, force­jaren altra volta l'any 1603 per obtenir l'auto­nomia municipal, aHegant que era perjudicial

49

als cubellencs la unió amb Vilanova i la Gel­trú, no sols perquè quedaven anuHades llurs prerrogatives, sinó també perquè restaven le­sionats llurs interessos, car dels vint-i-cinc con­cellers sols quatre eren de Cubelles i així sem­pre eren minoria.

Per fi, després de grans dificultats, per sen­tència de la Reial Audiència, dictada el 26 de juny de 1610, fou declarada la separació de Cu­belles de les Universitats de Vilanova i de la Geltrú, a fi que tota sola i per mitjà de son cancell pugui percebre i cobrar les rendes i emoluments que li pertanyen i que millor li plaguin per sa utilitat i augment, segons el reial privilegi del Rei D. Alfons, del 18 de fe­brer de 1335, en la conformitat que antigament i abans d'aquesta unió s'havia acostumat a se­guir i a governar, reservant-se per a la liquida­ció de diferents pretensions que s'havien de­duït per l'esmentada Universitat abans de la Reial Sentència.

Aquestes notícies, les tradueixo d 'un docu­ment que figura a l'arxiu parroquial de Cube­lles, el qual segueix dient: «Profirióse el decre­to de excon. en cuanto al capítula líquida de la reparación con real provisión de 15 de mayo del añ.o de 1611 que fué confirmada en grada de suplicación a 2 de junio del mismo añ.o; y habiéndose después instalado la liquidación de las otras pretensiones en dicha Real Sentencia reservadas, fué explicada con Real Provisión hecha por el noble don José de Claver, a los 26 de abril de 1700. Con ésta se liquidó, entre otras cosas, a favor de la citada Universidad de Cubellas, la facultad de nombrar cuatro Re­gidores y diez consejeros, según el privilegio del Senyor Rey D. Alfonso, del aiï.o 1335; y así mismo el proponer terna de sujetos natu­rales de ella misma para el empleo de Baile, insiguiendo el tenor del Real Privilegio del Se­ñ.or Rey D. Pedro, de 27 de julio de 1368, dan­dose plena satisfacción a lo que en contrario se había ponderada por parte de Villanueva en cuanto a la referida facultad de hacer ter­na para el nombramiento de Baile, y aseñ.ala­damente al Real Privilegio otorgado por el Excelentísimo Duque de Maqueda, diciendo que habiéndose aquel obtenido por las tres Univer­sidades estando en comunión, no pudo, cesan­do aquella, sufragar a Villanueva y a la Geltrú, ni dañ.ar a la de Cubellas por ser cierto que cualquiera disposición o privilegio se entiende rebus ita stantibus et in eoclem statu penna­nentibus, y así mismo que habiéndose pedido y otorgado sin perjuicio ni derogación de los anteriores privilegios a cada una de dichas Universidades concedidos quedaran salvos e in­tactos otorgados antecedentemente a Cubelles,

50

y por consiguiente el del Señ.or Rey D. Pedro, del 27 de julio de 1368, en que se dignó Su Magestad conceder la facultad de proponer ter­na de sujetos para el empleo de Baile y por última habiendo representada Villanueva que siendo un pueblo tan numeroso no podría su­ministrarse justícia con la puntualidad que mu­chas veces se requería a sus naturales y habi­tantes hallandose el Baile en Cubellas, se dijo cesaría este inconveniente nombrando un sos­baile que residiese en dicha villa; como con mas extensión es de ver del número 1.0 del calculo ex-oficio, hecho por D. Pablo de Pe­rres a que se refiere dicho Real Provisión.>>

Continua dient el document a que fem refe­rència: << En vista de lo ponderada, parece que dado caso que no hubiese de haber sido un solo Baile para dichas dos Universidades y que debiese disputarse en contradictorio juicio cual de ellas habia de gozar la prerrogativa de te­nerle, asistiría el derecho a la de Cubellas ; pero habiendo dispuesto la Real Audiencia que lo haya en cada una de ellas, no queda mas que obrar que señ.alarles distrito para el ejer­cicio de su jurisdicción.

>> El término de Cubellas tiene de largo de levante a poniente dos horas de camino, y de ancho de medio-día a cierzo por la parte de Villanueva hora y tres cuartos, por la de la villa de Cubellas una hora y por la de Cunit dos cuartos, con la diferencia que el terrena por la parte de Villanueva es muy bueno y fértil así el llano como la montañ.a, pues ésta se halla toda plantada de viñ.a. Pero al con­trario, a la parte de Cubellas y Cunit es de muy mala calidad, pues en lo llano hay tres estan­ques que ocupan una grandísima parte y la montañ.a por mayor es tierra inculta y llena de peñ.ascos.

>> Dentro del ambito del dicho término se encuentra en un extremo de élla villa de Villa­nueva, la cual desde que dejó de ser sufraga­nea tiene iglesia parroquial y señ.alado distri­to; en el medio la de Cubellas que se compone de cien casas, media hora hacia Tarragona por arriba el lugar de Cunit que consta de treinta y tres casas y algo mas distante la quadra de Segur que se compone de dos casas. Y a la parte de cierzo otras quadras que hacen el nú­mero de veinte y dos casas, cuyo lugar de Cunit y quadras han hecho siempre un cuerpo con la villa de Cubellas en orden de las contribu­ciones y son de una misma parroquia.

>> Supuesto lo referida parece sería muy pro­pOl-cionada la división de dicho término en cuanto a la jurisdicción de los dos Bailes, se­ñ.alandose a cada uno el distrito de su parro­quia, esto es, al de Cubellas todo el terrena en

que percibe la primicia el Cura de dicha villa y en la misma conformidad el de Villanueva, pues de esta manera quedarían incluidas bajo Ja jurisdicción del Baile de Cubellas todas las quadras que hacen en cuerpo con ella y no se haría perjuicio alguno a Villanueva, pues aurí­que a lo que toca a lo largo de dicho término, se daría alguna porción mas a Cubellas, pero, como este terrena sea en gran parte ocupada en estanques y peñas se compensada con la mayor calidad y latitud que goza la porción que quedaría para Villanueva. Y se advierte que como con dicha Universidad esta unida la de la Geltrú que tiene término propio que por lo largo se extiende media hora y por lo ancho una hora y tres cuartos todo terrena muy fér­til y abundante y en ésta ha de ejercer la juris­dicción el Baile de Villanueva por razón de la dicha unión de las dos Universidades, aña­diendo este distrito al sobre expresado, sera mucho mayor el que tendría para el ejercicio de su jurisdicción el Baile de Villanueva que no el de Cubellas.»

Resolt el problema de Cubelles, vegeu què diu en Coraleu respecte de la Geltrú: « Ya com­prenderan nuestros lectores los bríos que de­bió cobrar el bando separatista de la Geltrú al ver que, tras de tantas luchas y afanes, por último habían logrado los hombres de Cube­llas su intento de emanciparse de aquella es­pecie de tutela administrativa que ellos con­sideraban como un afrentoso yugo. En efecto, en noviembre de 1631, el síndica y los jurados de la Geltrú presentaran al Real Consejo de Barcelona una súplica muy parecida a un pro­lijo memorial de agravios que aquella Univer­sidad alegaba para justificar su demanda de separación y entre los cuales había el de que los villanoveses, siendo mas numerosos en el Consejo, por necesidad habían de ganar todas las votaciones, imponiendo de esta suerte su voluntad a los vecinos de la Geltrú; que se prescindía de éstos al hacerse los arriendos de los arbitrios municipales, y así a este tenor otras muchas quejas que formaban por junto la friolera de sesenta y tres artículos. Tratóse con este motivo de los dos términos municipa­les, cuyos límites fijaban los villanoveses en el torrente, de modo que adquirían todo el barrio del Palmera, cuya posesión había sido causa en siglos pasados de reñidísimos debates, como hemos visto en capítulos anteriores. Los de la Geltrú rechazaron tenazmente esta pretensión; mas por lo mismo que tanto les mortificaba, los villanoveses hicieron, como suele decirse hincapié en este punto, defendiendo su propó­sito con no menos constancia, de modo que se prolongó el litigio por espacio de dos años,

terminando con una sentencia que sin duda hubo de sorprender a entrambas partes, pues si bien se declaró que no había lugar a la se­paración solicitada por el síndica y jurados de la Geltrú, por otra parte fallose que era fun­dada la pretensión de éstos en lo relativa al barrio del Palmera, que en virtud de esta sen­tencia quedó separada de Villanueva.

Terme del municipi de Cubell es

»Habiendo obtenido los de la Geltrú esta victoria, no quisieron parar hasta conseguirla completa, como lo hicieron, reuniéndose por primera vez como universidad independiente, aunque presididos por el Baile de Villanueva, el último día del año 1637, para proceder a las elecciones de sus jurados.

»No hubo de encontrarse muy próspera la Geltrú con esta independencia tan obstinada­mente solicitada, cuando al cabo de los diez años, esto es, a fines de marzo de 1647 nombró una comisión compuesta de su Cura-parroco, los dos jurados y otros cuatro vecinos, que uni­da con otra de Villanueva debía redactar una concordia en cuya virtud volvieron a juntarse ambas universidades con autorización y por de­creto de D. Felipe III de Cataluña, IV de Cas­tilla, expedida a los cuatro de junio de dicho año. »

51

Completarem la present narració, manifes­tant com el títol de Vilanova cle Cub elles que des de son origen sempre havia ostentat aques­ta població, el canvià per l'actual de Vilanova i la Geltrú.

Per no desvirtuar la pintoresca ressenya que en la Història de Vilanova ne fa el P. Fra Josep Garí, copiarem literalment ses mateixes parau­les: «Cuando en el año 1610, Cubellas se sepa­ró de Villanueva y de la Geltr ú , entonces Villa­nueva con la Geltrú tuvo término propio, y lo mismo Cubellas, colocando los linderos o mo­jones que dividían los dos términos de Cube­llas y Villanueva a una media legua al poniente de esta villa, es decir basta la mitad o algo mas del camino que va de Villanueva a Cube­llas, y para evitar cuestiones de jurisdicción entre es tas dos villas, estipularan ciertos pac­tos o concordia, y a fin de no romperla, sino de continuaria, a los 10 de junio de 1709 el Sín­dica de Villanueva y Geltrú presentó al Rey va­r ios Capítulos para que se dignara 2probarlos .

»En el año 1750 rompióse esta Concordia y empezó luego el ruidoso pleito sobre los lin­deros de ambos términos. Los pastos y yerbas fueron siempre un semillero de discordias y és­tas tal vez aumentaron por haber la autoridad superior vendido a Villanueva en el año 1733 aquella extensión de terrena pantanosa y sem­brada de junco llamado el Prat que pertenecía al término de Cubellas (63), ensanchando de esta manera Villanueva su término, sin trasla­dar quizas sus mo_iones. Después de un largo litigio, por sentencia de la Real Audiencia de Barcelona se lindaron las jurisdicciones y tér-

52

m inos, colocando los linderos de Villanueva, día 6 de diciembre en 1764, en la misma villa de Cubellas, frente la capilla de San Antonio de Padua. Los habitantes de Cubellas, como era regular, se dieron por ofendidos , las mujeres se amotinaran, salió una de las principales con una bandera, el motín la siguió, echaron al sue­lo el mojón, y siguióse una escena que causó no poco llanta en aquel vecindario. La Autori­dad castigó el insulto; como los hombres hu­yeron o se escondieron, prendió a las amotina­das, que en carros fueron llevadas a Villanueva y encerradas en el castillo de la Geltrú; se apoderó de la bandera que habían escondida y repuso el mojón, cuya piedra o escudo de ar­mas h abían sepultada en las arenas del ria­chuelo del lado opuesto de la villa.

»Separandose entonces enteramente estas dos villas, Villanueva que siempre había con­servada el nombre de su madre, en el año 1768 por decreto del Real Acuerdo, dejó de llamar­se Vi llanueva cle Cub ellas y tomó el nombre de Vi llanueva y Gel trú.

»Üchenta y siete años permanecieron los linderos frente la capilla de San Antonio de Cu­bellas, mas sus habitantes en el año 1850 ins­taran para ensanchar su término por la par­te de Villanueva, y obtenido el correspondien­te permiso, previo el favorable informe · del Cuerpo Municipal de Villaneva, este Magnífica Ayuntamiento, a los 8 de junio de 1850, nom­bró una comisión para trasladar los mojones de frente la capilla de San Antonio al torrente llamado de Santa María. »

I allà són, encara avui .

CAPÍTOL x

ALTAR I CONFRARIA DEL ROSER DE LA PARRòQUIA DE SANTA MARIA DE CUBELLES

La batalla de Lepant guanyada a la more­ria per en Joan d'Austria el dia 7 d'octubre de 1571, gràcies a les pregàries del poble cris­tià, a qui el Papa Sant Pius V havia encomanat, entre altres exercicis piadosos, el sant Rosari, donà tal increment a aquesta devoció, que la creixença s'estengué fora mida.

«Si el gloriós Pontífex Sant Pius V, de l'Or­dre de Predicadors féu molt en pro del Rosari, no va fer poc son successor Gregori XIII en fixar la celebració de la festa.- Diu en Vale­ri Serra i Boldú, en son Llibre popular del Ro­sari .....:__, D'aquell final de segle xvr i primers del XVII ve la nova florida de les Confraries del Roser, tan típiques a Catalunya, iguals totes en la finalitat d 'honorar la Mare de Déu, i de san­tificar-se, i distintes cada una de per si a causa dels mitjans adoptats per a desenrotllar-se.»

Essent Rector d'aquesta feligresia de Cube­lles mossèn Bartomeu Roig, tingué lloc la fun­dació de la Confraria del Roser en finalitzar el segle xvr. Així consta, segons un Manual d 'es­criptures que comprèn des de l'any 1578 al 95 , i que és guardat en aquest arxiu parroquial. AJ foli 247, s'hi llegeix: << Vui a 8 de juliol 1590, fonch fundada la confraria de nostra Senyora del Roser en la yglésia parrochial de Sta. Maria de Cobelles per lo Rvt. Pare Soteres del orde del Pare Sanet Domingo del monestir de pre­dicadors del monastir de Barña. com llarga­ment consta de son privilegi del general del dit orde en presencia del Rnt. Sor. Rector Bar­thomeu Roig Prevere y en presència del Sor. Jurat Andreu Gimet los así p resents, de mossèn Gabriel Vilanova y de tot lo poble y se desig­nà fos feta la capella de dita Nra. Sra. dins la yglésia parrochial y no en altre lloch fora de ella y per lo pñt. ne fas la pñt. memòria y que valga.»

La importància que es donà a aquesta pia­dosa fundació, es veu palesament en donar no­tícia no sols de l'assistència de tot el poble, sin ó fins especificant nominalment les perso­nes de m és relleu del poble com són el Sr. Rec­tor i el Sr. Jurat, el qual aleshores represen­tava la primera autoritat civil. I si no es fa esment del Senyor del Castell , que era D. Joan d'Icart, és perquè vivia a Barcelona; però en

canvi fa notar la presència de D. Gabriel Vila­nova, Senyor de la Quadra de Rocacrespa, que habitava en sa casa senyorial o sia l'anom enat també Castell de Rocacrespa d 'aquesta parrò­quia de Cubelles.

Immediatament quedà organitzada la Con­fraria i establerta la devoció a la Mare de Déu del Roser, car tot seguit foren nomenats els administradors . Així en el llibre m és antic de l'Obra de l 'Església, on hi resten apuntats a més els comptes de les diferents administra­cions, des de l'any 1591 els dits administradors donen compte del bací de la Mare de Déu del Roser, essent el primer lo Senyor en Bartom.eu Guimet del Pou, i l'any 1592 ho foren en Bar­tomeu Lleó i Magí Ràfols, canviant-se ambdós quiscun any.

Segurament que la capella i altar dedicat a la Mare de Déu del Roser fou construït al cap de poc temps de fundar la Confraria, tal com el poble ho determinà en aquella data. El testimoni m és antic que ja la Mare de Déu del Roser gaudia d 'altar propi en aquella es­glésia parroquial de Cubelles és de l'any 1620, això és, trenta anys després de la dita funda­ció . El testam ent de mossèn Baldiri Pagès, es­tudiant-beneficiat de l'església parroquial de Sant Antoni de la vila de Vilanova, amb el be­nefici sots invocació de Sant Joan, atorgat el 13 de setembre de 1620, malalt i habitant a la parròquia de Santa Maria de Cubelles, disposa entre altres coses que vol ésser enterrat dins l'església parroquial de Santa Maria de Cube­lles, a la part o àmbit de la Mare de Déu del Roser ... , i deixa vint-i-cinc Misses a l'altar del Roser.

Amb tot, ja en Pere Font. pagès de Cubelles, amb testament del 14 de febrer de 1598, deixa al bací de la Mare de Déu del Roser cinc lliu­res. I el 17 d 'abril de 1602, en Ramon Font, pagès del mas d'en Ricart, parròquia de Santa Maria de Cubelles, diu en testament: «vull i man aue sia donat a Nostra Senyora del Roser de Cubelles, una cama de cera que jo tenia promesa, incontinent .io sia mort. »

En confirmació que a principis del segle XVII

ia tenia aquesta parròquia de Cubelles la Con­fraria i l'altar del Roser, podríem multiplicar

53

els testimonis, només retraient un per un tots els testaments d'aqueixos feligresos, car amb llurs llegats demostran la ferma pietat i fervo­rosa devoció envers la Mare de Déu del Roser.

Altre testimoni tenim al llibre de visites, puix en la que efectua el bisbe de Barcelona Ilm. Dr. García Gil Manrique el dia 12 d'abril de 1636, hi deixa estampats entre altres, els següents decrets:

«ltem manam als administradors de Ntra. Sra. del Roser lo més prest tinguen comoditat fasen fer un pàlit blanc per lo altar de dita capella a coneguda del Rector, obrers y admi­nistradors, en pena de 3 Il. de béns propis, pa­gadores a nostre arbitre, aplicadores y en sub­sidi de excomunió major.

»ltem manam als obrers de dita yglésia lo més prest tinguen comoditat fasen reparar lo paviment o enrajolat devant la capella de Ntra. Sra. del Roser y lo demés de la yglésia lo que si e necessari.»

Segons es deduei x dels decrets que seguei­xen, hi havia dos beneficis fundats al dit altar de la Mare de Déu del Roser : l'un, sots invo­cació de S. Jaume, i l'altre, sots invocació de Sant Vicenç.

I fins el dit altar de la Mare de Déu del Ro­ser era privilegiat, com consta pel testament d'en Montserrat Grau, pagès, natural de Bell­vei, avui habitant a Cubelles, atorgat 1'11 de se­tembre de 1626: <<elegesch sepultura al meu cos fahedora en la pnt. iglésia de Sta. Maria de Cu­belles y en lo àmbit de aquella elevant Ntra. Sra. del Roser, si se podrà, pregant als obrers y administradors de la iglésia y de dita Con­fraria per caritat mi vullau acudir com clells confio. ,, I més avall ordenà que <<li sia celebrat un trentenari dit de St. Amador en la pnt. iglé­sia de Sta. Maria de Cubelles en lo altar pri­vilegiat de Nra Sra. del Roser y com a con­frare que so de dita Confraria.»

La Confraria del Roser celebrà sa festa ma­.ior durant tot el segle xvrr, el segon diumenge de Maig, anomenat el elia de la Rosa, segons ens diu el Rector mossèn Ramon Minguella en el Llibre verd o Capbreu, que és guardat en aquest arxiu parroquial. Allí trobem descrita la Festa: els administradors tenien cobla de ministrils o joglars; i per ajuda de cost, donà la Confraria als dits administradors, per les despeses de quiscun, 12 rals de velló o de mo­neda barcelonesa. La vigília canten Completes; el dia de la Rosa se celebra Missa cantada amb sermó, i a la tarda canten Vespres.

A l'ofertori de la Missa, els fidels i confra­res oferien coques o fogasses, pa i rotlles .

Cada any se celebraven cinc aniversaris, en sufragi dels confrares difunts, l'endemà de les

54

festivitats de la Mare de Déu, això és: l'endemà de la Candelera; l'endemà de la Mare de Déu de Març o sia l'Anunciació; l'endemà de la fes­ta del mes de Maig, anomenada la Rosa; l'en­demà de l 'Assumpció, o sia la Mare de Déu d'Agost, i l'endemà de la Nativitat de Maria o sia la Mare de Déu de Setembre. I aquests aniversaris se celebraven a punta de sol, per­què la gerlt pogués anar després a son treball; acabada la Missa hi havia una absolta, canta­da al peu de l'altar del Roser, una altra a mitja església, i una altra, al cementiri. Acabades les absoltes, l'endemà del dia de la Rosa fan ex­tracció de clos administradors nous; l'un, de la vila, i l'altre, de les masies, és a saber: que el de la vila anomeni clos homes de la vila, aprovats pel R ector i Jurats. I l'administrador de les masies, anomeni dos altres homes de les masies, aprovats pel Rector i Jurats. De tots quatre es fan rodolins i, posats dintre un bar­ret, un minyó (fent-lo senyar i persignar pri­mer), treurà un mclolí dels quatre, i el que sur­ti, serà administrador nou, i després l'altre, mentre sia un de la vila i l'altre de les masies.

Convé tenir present, que al començament del segle XVIII fou construït l'actual temple par­roquial, i que no s'inaugurà d'una manera ofi­cial, llestes ja les obres, fins l'any 1737; du­rant tot aquest període de temps , els actes de culte se celebraren com podien entre les parets de la construcció nova, les quals ocupaven tot el perímetre de l'església vella, que era molt xica i fou enderrocada per assentar-hi el nou presbiteri i la capella del Sagrament, molt més grans. El Rector mossèn Miquel Curtí, que en­trà a regir aquesta parròquia de Cubelles l'any 1715, és qui donà una forta empenta a les obres de la nova construcció, temps ha parades a causa de la manca de recursos, i les prosseguí des de l'any 1719, fins a tenir-les completes i acabades.

Segurament que durant tota aquesta època i fins a les acaballes del segle en què fou cons­truït l'altar actual, no hi hauria altar propi dedicat a la Mare de Déu del Roser, sinó un d'interí , o bé deurien aprofitar el vell; sia com vulga, la festa del maig, anomenada de la Rosa, continuà celebrant-se i els administradors por­taren escrupulosament els comptes com ho fa constar el llibre llarg de l'Obra i Confraries. I que la devoció del Rosari continuava, ho de­mostra l'inventari de les joies de la Mare de Déu del Roser, escrit l'any 1717:

<< Primo, dos arrecades d'or ab perles, són al arxiu.

It. un rosari de cristall. It. una corona xica de plata que porta la

Mare de Déu. ,•

·¡

I Alta r anti c de la Mare de Déu del Roser

It. una campaneta de plata. It. dos anells d'or, un que n'hi havia y al­

tre que n 'han donat est any. It. un anell de plata. It. quatre sardines de plata, tres que n'hi ha-

via y una que n'hi han presentat est any. It. una cama de plata . It. uns agnus xics de plata. It. un aguller de plata ab sa cadena. It. un sota copa de plata. » Tres anys després hi afegeixen un altre anell

d'or i dos clavers de plata. El 1726 li regalen tres anelletes, dues de pla­

ta i una d'or. Més tard van vendre la corona xica de plata

que portava la Mare de Déu. . De totes aquestes joies , poques se'n conser­

ven avui, després de les espoliacions que les guerres h an fet a la parròquia .

Fullejant un dels llibres de testaments, per atzar ensopegaren els nostres ulls amb el d 'una tal Maria Mir, casada amb Francesc Serra, pa­gès de Cu belles, atorgat el 21 de juli o 1 de 1720 ; diu, entre altres disposicions: «vull que de mos béns se pague la tercera part del que costen los ganfarons que 1non marit a fet fer per Nos­Ira Senyora del Roser.>> Aquests ganfarons en­cara hi són, però tan deteriorats i fets malbé que ja no serveixen.

Segurament que amb les revoltes i amb les altres vicissituds que sofrí l 'arxiu parroquial, del qual desaparegueren moltíssims documents, es devia perdre també l'Acta de fundació de la Confraria del Roser, i per aquesta causa sens dubte, el 17 de gener de 1728, quan féu la Visita Pas toral a la parròquia de Cubelles l'Il­lustríssim Sr. Dr. Bernat Ximenes de Cascau­te, bisbe de Barcelona, ordenà i manà als ad­ministradors de la Confraria del Roser, que si no tenien especial privilegi per admetre els con­frares a la par ticipació de les indulgències i sufragis de la Confraria principal, aportessin el llibre on són inscrits els confrares, al convent m és veí de predicadors per tal d'obtenir-ho; advertint que en dita Confraria hi ha dues me­nes de confrares, els uns de devoció, que no han de pagar cosa alguna tot i que participen de les indulgències i sufra gis generals, i els altres que paguen alguna quant itat perquè quan morin els facin alguns sufragis particu­lars. Aquestes dues espècies de confrares, cal anotar-les en lloc separat dins el llibre de la Confraria.

Des del moment en què el Sr. Bisbe donà tal disposició, quasi és segur que els adminis­tradors dubtarien que tinguessin facultat per admetre legítimament els confrares i ho sub-

56

sanarien tot seguit, procurant de legalitzar els privilegis i gràcies de la Confraria del Roser.

Però no podem comprendre com, celebrada la festa cada any, segons ho comprova el llibre de comptes de l'administració ininterrompuda­ment des de l'any 1591, o sia l'any següent a la fundació, escrigui després el r ector mossèn Antoni Bruno, el 1774, a la «Consueta et Lu­men Parochiae Eclae. Sta. Maria de Cubellas»: «Se adverteix que la Confraria del Roser és rite electa en esta parròquia, que logrí en mon temps, i rite se elegí, perquè per les indulgèn­cies guanyar no basta la presumpta de ser rite electa, sinó que ha de constar certament, com que se obsérvia lo que se mana. » Fa constar a més que la Confraria del Roser de la parrò­quia de Sta. Maria de Cubelles celebra sa festa major el primer diumenge de maig, dia de la Rosa, com assenyalat en aquest bisbat; i que també fa la festa el primer diumenge d 'octu­bre, que és anomenat lo Roser de tot lo món. Continua la festa i l'elecció d 'administradors de la manera descrita pel rector mossèn Ramon Minguella.

Això demostra que el Dr. Antoni Br uno no tr obà la butlla de fundació ni el llibre dels con­frares, i per tal d'obtenir una evident certesa, sol·licità una nova institució, amb un llibre de confrares degudament legalitzat, que és el que encara avui serveix, no havent-ne trobat tam­poc nosaltres cap altra de més vell a l'arxiu .

Si en llegim la primera plana, veurem que diu: «Llibre de la Confraria del Roser en la Iglésia Parroquial de Santa Maria de Cubellas, Bisbat de Barcelona, i en ell subscrits los con­frares, eregida i fundada ab authoritat Apos­tolica, consta de la Butlla del Rm. i Emim. P. General de Pares Predicadors, i de la Santa Mare Iglésia Car denal D. Joan Thomàs de Bo­xadors , que és al últim de est llibre, despatxa­da en Roma als S de agost 1776, essent rector de esta Parroquial Dr. Anton Bruno, i a instàn­cia sua. »

El dit Rector estengué de sa pròpia mà l 'acta, degudament formalitzada, que es guar­da entre els folis de l 'esmentat llibre; i diu així: «Desitjant los moradors, i habitants com i parroquians de la vila de Cubellas, Bisbat de Barcelona, instituir i fundar en la Iglésia Par­roquial de dita vila la Confraria del Roser, i Rosari de Maria SSma. per consol i bé espi­r itual de sas ànimas, acudiren ab especial sú­plica per medi de son Pàrroco lo R. Dr. Anton Bruno al Emim. i Rm . P .F. Thomàs de Bai­xadors cardenal de la Sta. Iglésia i Mestre Ge­neral de tota la orde de Predicadors pera que concedís lo permís, llicència i facultat pera fun­dar dita Confraria en la dita parroquial Iglésia

de la vila d ~ Cubellas. Y obtinguda dita llicèn­cia, permís i facultat (com consta de la Butlla, i Lletras, que dit Emim. i Rm. Pare General despatxà en Roma als 5 de agost del present any 1776) pera posar en pràctica, i exc:ució la dita institució i fundació de la dita Confraria, quals són incertadas en lo present Llibre. Se obtingué lo consentiment del Ilm. Sor. Bisbe de Barcelona i de son Iltre. V. G. i off. i del R. P. Prior del convent de Dominics més pròxim, com prevé lo dit Rm. i Emim. P . General en las suas Lletras; presentarense estas Lletras de concessió al R. P. F. Pere Mur Predr. Gene­ral i Prior del Convent de S. Ramon de Pe­ñafort del Panadès, devant i en presència de Josep Roig, Pagès, i Josep Rius, Mestre de mi­nyons, com a testimonis per a que fossen po­sadas en execució, a fi de instituirse, i fundar­se en la referida parroquial Iglésia de Cubellas, la dita Confraria del Rosari de Maria SSma. Y lo R. P. Prior aceptant ab la deguda reve­rència, respecte i veneració las ditas Lletras de son Rm. P. General, i donant lo seu consenti­ment pera dita fundació, com a Prior del con­vent de Dominics mes pròxim a la vila de Cu­bellas, predicà i féu un sermó en què explicà las moltas indulgèncias concedidas a la Con­fraria, i confrares del Rosari, ab las gràcias, privilegis i excellència de la nominada Confra­ria, las dichas que logran los que son confrares del Rosari, ab los favors tan grans que Maria SSma. fa als seus devots confrares: en virtut de ditas Lletras de son Rm. P. General, i autho­ritat de son ofici provehí, ordenà, disposà i de­clarà en la Parroquial Iglésia de Santa Maria de Cubellas ésser, i quedar instituïda i fundada la sagrada Confraria del Rosari de Maria SSma.

»I después també en virtut de ditas Lletras señala Capella i Altar, dins la nominada Par­roquial Iglésia de Santa Maria de Cubellas, per Altar de Maria Santísima del Roser, per a po­der guañar las indulgèncias com Altar de dita Confraria. I per capellà i Prior de la mateixa al R. S. Rector de la dita Parroquia Dr . Anton Bruna, que era, és, i per temps serà, i a qual­sevol que en dit títol regenterà la present Par· ròquia. Actum dominica prima octobris 1776, existentibus pro testi bus J osepho Roig Agríco­la, et Josepho Rius Magistro de Cubellas. Sig+ num Dris. Antonii Bruna Rectoris de Cubellas Dioc. Barcin. Authê. ordinaria Prov. pu. qui

- haec authoritate recepi presens instrumentum, et clausi.»

Ja tingueren doncs els cubellencs la Confra­ria del Roser canònicament establerta i degu­dament legalitzada, però els mancava l'altar.

Gràcies a la generosa caritat dels devots de la Mare de Déu, a l'economia dels senyors Ad-

ministradors i a l'encertada direcció del Rec­tor Dr. Francesc Calaf, pogueren encomanar al mestre escultor Miquel Galceran de Vilafran­ca la construcció d'un altar, que vegeren col­lacat en son lloc completament acabat, pel

Altar modern

mes de maig de 1794. El cost total de l'altar és de 550 lliures, els quals diners foren reco­llits de la manera següent, tal com queda escrit en el llibre de compte:

Del que tenia l'Administració, al calaix de l'Arxiu de l'Obra, 302 lliures; Caritats que s'han aplegat de les masies, 28 lliures; Caritats dels de la vila, 85 lliures; De mi lo Dr. Francesc Ca­laf, Rector que prometí donar tant quant do­nassen tots los de la vila, 85 lliures; S'ha em­matllevat a l'Administració del Santíssim Sa­grament, 50 lliures. En total 550 lliures.

«Noto, continua client el Sr. Rector, per in-

57

teligència de mos successors, que los menos aco­modats, y pobres han estat los que han donat caritat. Y los que han dexat de donar dels que poden han estat: Ramon Prats del Molí -Josep Roig del carreró - Bartomeu Rovirosa - Jaume Rovirosa de Roca-crespa - Casa Fontanals i Gra­nell - Joseph Pedró - Joseph Rovirosa. Lo que noto per si jo moro avans de daurarse dit re­taula. No se refien mos succesors de moltas ca­ritats per daurada. Ita est. Dr. Francisco Calaf, Rector. »

Val la pena d'estampar com acte d 'agraï­ment, el nom dels administradors de l'any 1793, que per gràcia especial quedaren també per l'any següent, i aqueixos foren: Pere March i Francesc Font, que es basquejaren perquè la festa de 1794 no quedés deslluïda per manca de cabals, puix gastaren més del que tenien, per pagar les 550 lliures que costà el retaule i les imatges. De tal manera s'ho arreglaren, que pagada la festa com els altres anys, els ports de l'altar, els treballs del paleta i totes les despeses per deixar-ho ben arreglat, encara els sobraren 21 lliures, 9 diners.

Tot just feia tres anys de la instaHació del nou altar dedicat a la Mare de Déu del Roser, quan el bon Rector Dr. Calaf fa ja el contrac­te amb el daurador. Heus-el aquí tal com l'hem trobat entre el plec dels rebuts i comptes de l'Administració del Roser. «Contracte de dau­rar lo Altar del Roser de la Iglésia de Santa Maria de Cubellas. Primerament lo sòcol y mes­sa y gradas tenen de ser de collradura, y dau­rat tot lo restant del retaula visible. Las figu­ras de Maria Santíssima, tant de la Concepció com del Roser, vestidas al natural ab los ex­trems de roba significant un galó; y St. Domin­go y Sta. Catarina al natural.

Item. las medallas dels quinse misteris aco­lorits al natural.

Lo preu de tot és sincsentas lliuras y se farà la vida als dos dauradors .

Dr. Francisco Calaf Rector de Cubellas. Jo­seph Roig menor com administrador del Roser y Anton Nadal Daurador. »

El 20 d'agost de 1798, rebia el daurador la darrera paga de les 500 lliures que costà son treball.

És aquest altar de molt bon gust i perfec­ció de línies encara que d'estil barroc, essent

58

notables els relleus representant els quinze mis­teris. Les imatges de la Mare de Déu, amb el Nen Jesús als braços, la de Sant Domènec i Santa Caterina, totes de talla, són molt ben es­culpides; en conjunt, és el millor i més artís­tic altar que tenim a la nostra església par­roquial.

A finals del segle XVIII queda interrompuda la normalitat de la Confraria i de l'Administra­ció, degut sens dubte al greu trasbalsament que totes les coses sofriren a causa de la Revolu­ció francesa. Consten després, al llibre d'Ad­ministració, alguns comptes de primeries del segle XIX. El 1B38 semblà reaccionar un xic la festa, gràcies a l'esforç d 'en Joan Estaper, que tot sol sosté el pes de l'administració fins el 1843; llavors quedà altra volta interrompuda.

El 1848 entrà a regir aquesta feligresia el Rector mossèn Vicenç Casas, que portà a cap la renovació de la Confraria i la restauració de la festa, que celebrà amb gran esplendidesa els anys 1850 i 1851; a més de la d'octubre, donà nova vida a la del maig, anomenada de la Rosa, que havia caigut en desús. Nomenà dues administradores que es renovaren cada any, i des d'aleshores s'introduí el costum de passar a captar cada diumenge per totes les ca­ses del poble per tal de sostenir el culte i les festes de la Mare de Déu del Roser, ja que no compta amb cap més entrada.

Avui les administradores, ho són fins que per una o altra causa ho han de deixar ; és ben remarcable la bona voluntat i ferma constàn­cia de l'actual, Na Maria del Carme Arnan i Armengol, que serví primerament amb Na Con­xita Avinyó i Socias, les quals tingueren el bon encert de despullar el Nen Jesús, car una pie­tat timorata, portada per un zel exagerat, ha­via enfarfegat de vestits, la plàcida nuesa de la bella imatge, que contrastava ridículament amb la solemnial vestimenta de la Mare de Déu, tal com el propi escultor la tallà; ara, per renún­cia d'aquella companya, serveix amb Na Cris­tina Montaner Ballester, i totes dues han fet daurar la preciosa corona de plata que posseïa la Mare de Déu, i han comprat ensems dos ar­tístics gerros que embelleixen l'altar.

Que Maria Santíssima els concedeixi força constància per a servir-la en aquesta vida, i el premi que promet a sos devots en l'altra.

CAPÍTOL XI

CUBELLES EN EL SEGLE XVI

En intentar descriure la vila de Cubelles tal com era en el segle xvr, he de confessar per en­davant que no tinc la pretensió de donar una idea exacta de com era la població en aquella època; primerament perquè no tinc prou ben escorcollats encara tots els racons de l'arxiu parroquial, que és d'on trec totes les presents dades, i en segon lloc perquè no he cercada al­tra font documental, entre tantes que en podria explorar. Per tant, només amb els pocs mate­rials aplegats procuraré de fer reviure la nos­tra estimada vila de Cubelles més de tres-cents anys enrera.

De primer entuvi puc assegurar que la vila de Cubelles sempre ha tingut, poc més o man­co, el mateix perímetre, amb igual nombre d'ha­bitants, i que ha fet constantment la vida de po­ble rural i agrícola, tal com ho és ara, en con­tra de l'equivocada tradició que s'és escampada entre els cubellencs i que a tothora retreuen, donant com a veritat axiomàtica, que Cubelles havia tinguda antigament una gran importàn­cia, amb una extensió com la d'una ciutat, el centre de la qual coHoquen a l'actual pou del comú. Aquestes exageracions s'expliquen fàcil­ment si es té en compte que tothom sap com els límits de l'antic terme de Cubelles arriba­ven fins als peus del castell de la Geltrú, per un costat, i per l'altre fins a Calafell, i que tingué jurisdicció sobre la més moderna Vila-Nova per espai de més de quatre-cents anys.

La .població de Cubelles, dins el segle xvr, era formada quasi exclusivament per dos car­rers, que corrien paraHels i es comunicaven per uns quants carrerons; i per les masies, a més de la sufragània de Cunit, de la qual parlarem més avant.

La Creu de pedra, que avui encara subsis­teix a l'entrada del poble, ja és d'aquella èpo­ca, puix que una escriptura de l'any 1524 diu com en Joan Gimet, de Cubelles, empenyora aquella peça de davant la Creu, anomenada les Tries, de tinguda un jornal, i l'empenya per tres lliures a mossèn Benet Trullàs prevere.

Com a confirmació, el testament d'un tal Miquel Llampalles, habitant a la parròquia de Sta. Maria de Cubelles, atorgat el 26 de novem­bre de 1585, entre altres coses, diu: « ... deixo a ma muller Magdalena senyora i majora de

tots mos béns tot lo temps de sa vida natural tenint mon nom, i en cas de discòrdia li deixo a ses voluntats lo camp que és de la Creu de Cubelles prop casa d'en Perot Negrell.»

D'aquí dedueixo que la casa d'en Perot Ne­grell és l'actual del Sr. Fabré, dita can Xicarró.

Fora la casa i la propietat de D. Jaume Riba, poques més coses hi deuria haver al modern i rectilini carrer de Sant Antoni. Per allà on avui s'obre el carrer de l'Arboç, era el camí que, passant pel pou del comú, anava cap aque­lla població que ha donat son nom a l'actual carrer; seguien les cases del raval, formant un carrer paraHel al principal o major. De l'ano­menat camí-ral, que s'estenia de l'un a l'altre cap de la població, amb vestigis que encara existeixen, en diem avui la carretera vella, i passava per sota el castell.

La plaça del poble no sé si seria al lloc ac­tual, encara que ho considero molt probable; però sí que fóra sens dubte més extensa. Ve­geu-ne les següents afrontacions: Era el mes d'octubre de 1530 quan en Totosaus, batlle de Vilanova de Cubelles, concedeix dos casalots a en Pere Riu regni Castellae i avui habitant en Cubelles; termena l'un, a orient, amb la plaça de dit lloc, a migdia amb Jaume Ballester, a cerç amb un carreró i a occident amb un camí; l'altre casal termena a orient amb cert carreró, a migdia amb un camp i a l'occident amb un altre camp.

El 30 de setembre de 1582, en Pere Joan Arrufat i sa muller Paula, de la parròquia de Sta. Maria de Cubelles, venen a Guillem Uguet, ferrer de la mateixa parròquía i pel preu de quaranta lliures, la meitat de la casa que afron­ta a solixent amb la plaça pública, a migjorn amb la casa d'en Peret Senrós o Sendrós, a po­nent amb Antoni Pedró i a tramuntana amb el venedor.

El 27 de septembre de 1850, Caterina Fer­rana, viuda, i son gendre Jaume Marquès, ve­nen un pati per edificar davant la casa llur, a en Jaume Clariana, fill de Castellet, habitant emperò a Cubelles, pel preu de deu lliures, i és alou de la Rectoria de Cubelles a cens de tres sous quincun any. Afronta: a solixent amb el pati que hi ha davant la porta de dita casa de madò Ferrana, mitjançant l'espai convenient

59

davant la dita porta, ço és, vint-i-sis pams de cana; a migjorn, amb la plaça pública de la vila; a ponent, amb el carreró que allí és, i a tramuntana, amb en Joan Vidal, olim habitant a la present vila de Cubelles.

L'any 1589, en Pere Font, vidu, es casà amb Elionor, també vídua; com que ella tenia un fill, i en Pere, una filla, van fer un doble ca­sament, i amb capítols matrimonials, en Pere Font donà a sa filla una casa situada a la pla­ça de Cubelles, que afronta a solixent amb en Francesc Gassó i part amb la plaça, a migjorn amb les honors de Pere Pedró, a ponent amb el camí que va de casa en Pere Font al pou del comú, i a tramuntana amb el camí que hi ha, mitjançant la casa de la vídua Ferrana.

De les dades fins aquí exposades, se'n de­dueix: que la Rectoria ocupava, si fa o no fa, el mateix lloc que avui, però sense la part m és moderna que dóna a la plaça, car aleshores, junt amb una part del que avui és carrer Ma­jor i frontis de l'església, era l'hort rectoral; que l 'església, molt xiqueta com ja veurem, era situada de cara a ponent i ocupava l'indret on ara té la capella del Sagrament, el presbiteri i la sagristia.

Una revisió, feta el 26 de novembre de 1591 pel Degà de Vilafranca, sobre els béns de la Rectoria de Cubelles, diu: «primo un hort si­tuat en la mateixa Rectoria afronta, a solixent, en la mateixa Rectoria i en el camí-ral; a mig­jorn, en el carrer Major; a ponent, amb la pla­ça de dita vila, i a tramontana, amb el camí qui va a l' Arbós i al pou del comú.>>

I ja l'any 1531 el procurador de mossèn Coll (aquest viu a Barcelona) estableix un hort amb aquestes afrontacions: a solixent, amb les honors de Bartomeu Mir; a migjorn, amb l'hort de la Rectoria i amb l'hort de dits acen­sadors , partint; a ponent, amb el camí-ral que va de Cubelles a l'Arboç, i a tramuntana, amb les honors dels Senyors.

Dins la dècada 1520 a 1530 era senyor del Castell de Cubelles mossèn Bosqua (Boscà); en Pere Bruguera. majordom del Castell de Cu­belles; i Joan Solà, mosso de mossèn Bosauà, segons una escriptura del 21 d'octubre de 1527.

A d'altres escriptures es troba el nom de mos èn Bosquà com a senyor del Castell de Cubelles; i que tots aquests petits senyorius eren d'una oarentela . ho confirma un testament oue el 14 de desembre de 1559 fa la senyora ÀnRela Farrera muller del maRnílir: n10ssèn Bernat Ferrer (segurament aue era fill d'en Mi­ouel Ferrer, senyor de Cunit) de la vila de Vila­nova de Cubelles, llavors habitant a Cubelles.

Nomena marmessors: «el magnífic mossèn Galvany Avinyó, cunyat meu, el magnífic mos-

60

sèn Frederic Avinyó, germà meu (que és se­nyor de la quadra d'Enveja o sia Sant Joan), i mon fill Bernat Ferrer, donzell ». Elegeix per sepultura al cos fahedora, l'església parroquial de Sta. Maria de Cubelles, dins el vas de la se­nyora Boscanana.

Aquesta és sens dubte la muller del senyor mossèn Bosquà, el qual, com a senyor del Cas­tell de Cubelles, tenia sepultura pròpia dins l'es­glésia parroquial. Diu la senyora Àngela Far­rera, en son testament, que deixa 200 lliures dels béns de son marit a sa filla Hierònima, de les quals, 100 a ses lliures voluntats i les altres 100 han de retornar a l'hereu, si mor sense fills.

Dels seus propis béns deixa 100 lliures a son fill Gaspar. Fa hereu universal son fill Ber­nat Ferrer.

Les persones que surten més a les escriptu­res d'aquesta època, a més de mossèn Coll i mossèn Costa, senyors alodials d'algunes ter­res del terrrie, són: en Gaspar Lleó, de la qua­dra de Gallifa, Bernat Climent, Gabriel Miquel de Rocacrespa, Marc Gim, Joan Gimet (Guimet) del mas, Pere Felip, Joan Vilella de Rocacres­pa, Bartomeu Bargalló de Cunit, Bartomeu Pe­dró, Simeó Planas, Antoni Mossarra, Bartomeu Mir i Guillem Mas.

L'any 1533 trobem que mossèn Joan d'Al­mugàver, cavaller de Santiago, és senyor de la quadra de Gallifa; a propòsit de dit senyoriu, no podem estar-nos de donar íntegra una es­criptura datada el 14 de novembre de 1564; diu així:

«D." Marianna de Aragó i de Boscim hija i heredera universal de D. Juan Bosd.n i de Al­mugaver cavallero i habitante en la ciudad de Barcelona, difunta, padre mío i com a tal he­redera, de voluntad i expreso conocimiento de la Iltre. Sra. D." Anna Dies de Guevara i de Re­volledo Señora de la villa i baronia de Andilla mi Sra. madre i con tal licencia, vendo, libro por título de vendición, renuncio i traspaso todo el derecho yo he i tengo, a vos el mag­nifico Juan de Bardaxi , generosa señor del Iu­gar desalanova en el reino de Aragón, habitante en la ciudad de Saragoza ... un lugar llamado Gallifa en el principado de Cataluña, el qual es contratado i limitada con término de Cube­lles i término de Rocacrespa con su .iurisdicción civil y criminal alta i baja, mero i mixto im­peria i con sus términos, prados, pastos, aguas , ríos, fuentes y puentes i con todas las hereda­des, tierras, casas i castillo i todo lo que vo allí he i tengo i poseo en el dicho lugar de Galli­fa, según que yo heredé del magnifico D. Juan Boscan i de Almugavar qo mi Sr. i padre, desde la mas alta hoja del monte asta la mas ínfima

piedra de la tierra con todas sus entradas i salidas , usos i costumbres i servidumbres rea­les i personales que yo tengo en dicho lugar, por el precio de doscientos ducados de oro. » Aquesta venda s'efectuà a la vila d'Andilla (Aragó) i en virtut de la qual micer Joan de Bardaxí, jurista, i domiciliat a la ciutat de Sa­ragossa, nomena el magnífic Joan de Tena, do­miciliat a la vila de Montsó, i de present a la ciutat de Saragossa, procurador i representant seu per a prendre possessió del lloc de Gallifa,

E l Mas Tarder

i perquè pugui demanar, haver i prendre dels dits seus vassalls del dit lloc de Gallifa els ju­raments de fidelitat i homenatge acostumats ... ; i a més, que pugui arrendar tots els emoluments que li pertanyen com a senyor del dit lloc, amb les condicions que a ell li semblaran millor.

Aquest document el firmaven el 27 d 'abril de 1565, i el10 de m aig següent en Miquel Joan de Tena, mercader a la vila de Montsó, com a procurador del dit senyor micer Joan de Bar­daxí , p ren possessió del castell i quadra i ter­res de la quadra de Gallifa, i la jurisdicció d'aquella, alta i baixa, com en semblants actes és convenient i necessari i amb semblants ins­t ruments com entrant i eixint en el castell, es­campant terra i tallant arb res, com en sem­blants possessions és convenient, i més, fer intimar als vassalls particularment que respon­guin als interessos i rendes de dit senyor o procurador seu, i que reconeguin a dit senyor Joan de Bar daxí per vertader senyor, confor­m e als actes dels quals fa relació. Són estats testimonis els honrats Jaume Ràfols, jurat de la parròquia de Sta. Maria de Cubelles , i l'ho­norable Joan Prats, tots dos parroquians de dita parròquia de Santa Maria de Cubelles , bis­bat de Barcelona.

Segueix una altra escriptura, datada el12 de maig de 1565, per la qual aquest procurador firma arrendament a en Jaume Ràfols i a en Joan Prats, tots dos de la parròquia de Santa Maria de Cubelles; és a saber: de tot aquell castell, terres, vinyes, oliveres, terres conrea­des i erm es, aigües, delmes, censos, terços i tots drets pertocants a dit castell i quadra de Gallifa, pel temps d'un any i preu de 27 lliures.

Aquests dos honorables cubellencs, que ar­renden la quadra de Gallifa, són : l'un, el mo-

Corral de l'Almira ll

liner, la casa del qual encara subsisteix, anome­nada el Molí de l'Anton ; i l'altre, és en Jaume Ràfols, que l'any 1569 fou nomenat batlle pel Rei en la terna que li presentaren els cube­llencs, en competència als vilanovins, els quals sempre obtenien la batllia de totes tres univer­sitats, de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, car en aquest temps formaven un sol municipi; els de Cubelles protestaven, per tots els mit­jans, d 'ésser postergats i haver perdut l'hege­monia d 'aqueixa comarca, maldant contínua­ment per recabar la separació i independència, que no obtingueren fins el segle següent, com ja més llargament havem explicat.

Al llibre d'actes de 1567 a 1574, foli 140, hi ha dos instruments que fan referència al dit Batlle. Diuen així: « ... vui a onse de mars any 1569 partint de assí de la present parròchia del castell de Cubelles lo honorable en Jaume Ràfols, batlle de la parròchia i terme del cas­tell de Cubelles, anant per alguns negocis per­tanyents a la comunitat, i perquè el terme del castell de Cubelles no restés sens administra­dor de justícia del bastó reial, a requerit a mi Martí Balagueró, rector de Cubelles i notari apostòlic, en presència dels testimonis sotaes­crits en la forma següent: - io, com a batlle

61

del terme de Cubelles, requeresc a vós mossèn Balagueró, rector, levar acte com de grat i de certa sciència cuida lo castell de administrar justícia en absència mia, tant altament com avui se pertany, so és a vós sènyer en Bartho­meu Lleó, pagès de la parròchia de Cubelles, volent de assò se leve acte i fassau testimonis vosaltres qui assí sou presents, lo sènyer Fran­cesc Gibert y lo sènyer Antoni Squarrer, tots de Sta. Maria de Cubelles. >>

«Avui 1.cr abril 1569 són estats ajustats los sota escrits anomenats, devant lo batlle en Jau­me Ràfols i tots junts són contents de quitar un sensal an manllevat, de mota de cent lliu­res i de pensió de cinc lliures lo qual an man­llevat a la comunitat de Sant Miquel de Bar ­celona, lo qual se pot quitar de cinquanta en cinquanta lliures; i són els següents els qui són obligats en dit acte de sensal: Bartomeu Guimet, Joan Squarrer, Guillem Gendre, Anto­ni Bruils, Bernat Uguet, Pere Porta, Joan Bus­quets, Pere Pons, Joan Ferrer, Francisco Rà­fols, Joan Miquel, Montserrat Lleó, Joan Ricart, Bartomeu Vilella; i són contents los susdits, que aquest any de 1569 se quite la meitat, so és per tot lo mes de juliol; i l'altre, i cumpli­ment de quitació, al altra juliol de 1570, elegint per procurador dels fruits lo sènyer en Joan Miquel; i rebuts los censos o diners, aja de ve­nir en mans de Joan Ferran; tots de Sta. Ma­ria de Cubelles i de la sufragània de Cunit i així junts i conformes fermen lo present acte i volen que dit Miquel los pugue forsar i con­venir a cort, i així o jura. >>

Encara que la manera d'arbitrar recursos en els municipis d'aquella època era molt més expeditiu que no pas ara, i modestament po­dien subvenir totes llurs necessitats, no obs­tant, quan es presentava un cas extraordinari, també havien de recórrer a un mitjà extraordi­nari, com succeí segurament en aqueixos anys, segons l'escriptura de referència.

A més, l 'any 1566, hi hagué una gran secada, en la qual els habitants de Cubelles es troba­ven en la més espantosa misèria, i els hagueren de socórrer els veïns de Vilanova, que els do­naren 30 quarteres de blat. Mes això seria per acudir a la necessitat peremptòria que no ad­metia dilacions ; però en canvi, després ve que han d'acudir al crèdit, com ho demostra un do­cument del 30 de gener de 1568, en el qual el jurat Francesc Ràfols , amb consentiment de tot el poble, elegeix procurador el senyor An­toni Sunyer, pagès de la parròquia de Sta. Ma­ria de Cubelles, perquè en nom de tota la comunitat pugui demanar, exigir i rebre les annuals pensions degudes, en aquella mota de quantitat 500 ll. , prestades per mossèn Aguilar,

62

i 300 més de mossèn Roig, candeler de Barce­lona, prestades al poble i comunitat de Cube­lles . . . , etc.

El senyor Jaume Ràfols fa son testament l'any 1574 i, entre altres disposicions, deixa una peça de terra, situada al puig de na vella, per ésser repartida entre sos fills, Magí i Perot, i ses filles; a més , a cada filla, 40 lliures. Item m és, a en Magí, un espai de casa al cap de la vila, i a en Perot, un espai de casa que va a l pou del comú, i part del camp que té davant la casa de Francesc Ràfo ls quondam ; les altres dues parts, una per a Beneta i una altra per a Isabel, filles seves. Hereu universal, son fill Joanot.

Per ésser un dels més notables avantpassats aquell Joan Prats, que havem vist com arren­dava, junt amb en Jauine Ràfols, la quadra de Gallifa, notarem aquí que morí el 31 d'agost de 1578 ; però abans atorgà testament el dia 25 del propi mes, i diu ... lo mestre Joan Prats, moliner, habitant en la parròquia de Santa Ma­ria de Cubelles, nomena marmessors el rector mossèn Martí Balagueró i a son fill Joan Prats. Deixa al bací de l'Obra 4 sou s, al bací de les ànimes 4 sous, i als altres bacins, 2 sous a cada un dels bacins de l'església de Cubelles. «Item deixo a Perot mon fill, de llegítima, 25 sous; fas hereu mon fill Joan; i morint mos fills dits, sense fills ni filles, vull que tots mos béns sien venuts al encant públich, i sien, dits béns, re­partits en dos parts: i la una sia distribuïda en la església de Cubelles per fer bé per ma ànima amb misses, sacrificis i charitats a co­neguda del Rector; i la altra mitat, repartida en dos parts, so és, la una mitat al espital de Cubelles a coneguda del jurat de Cubelles, i l'altre mitat a la església de Cunit per fer bé per ma ànima, a coneguda del Rector de Cu­Belles.»

Ja en son testament, en Bernat Climent, pagès de la sufragània de Cunit, atorgat 1'11 de setembre de 1561 , deixava una màrfega a l'Hospital de Cubelles. També en Miquel Va­llès, natural de la Geltrú, habitant a Vilaseca, en son testament fet el 21 de juliol de 1564, hi deixa una lliura. La viuda Chaterina Ferra­na, per son testament del 24 d'agost de 1580, deixa a l'Hospital de Cubelles son llit de posts i bancs, una màrfega, una flassada i un llençol nou; i, en cas que la màrfega no fos bona, dei­xa 8 sous per comprar-ne una. I així per l'estil

-trobaríem molts altres exemples de deixes a l'esmentat Hospital.

L'antic Hospital de Cubelles era la casa on actualment hi ha l'escola de noies; vegeu les afrontacions que aleshores tenia, segons una escriptura del 4 d'agost de 1567, per la qual

.. ,

Antoni Pascual, habitant a Cubelles, fa lloguer i cessió a Guillem Gendre d'aquella casa, la qual jo tinc comprada ab carta de gràcia a An­toni Felip, habitant en la present parròquia, per preu de deu lliures, dos sous; la qual casa és di ta la casa de l'Hospital; afronta ab Antoni Buils a sol-ixent, a migjorn ab el trull de l'oli de la vila, a ponent ab en Pere Porta, a tramun­tana ab el camp de Joan Gimet del pou, i part amb el camp de Magí Gassó.

Aquest Hospital tenia rendes pròpies per son sosteniment, com és de veure en els lli­b res llevadors que existeixen en aquest arxiu parroquial; i com una mostra dels tals béns, aquí va una escriptura del 26 d'agost de 1584, que diu: «Nosaltres Pere Urgellès, jurat de Cu­belles, i Pere Font, procurador elegit per la uni­versitat i prohòmens de Cubelles , segons cons­ta de ma procura en la present escribania, los dos junts, de grat i certa sciència, fem venda pura i irrevocable a vós Magí Ràfols , de la pre­sent parròquia, so és: un camp del Hospital de la vila de Cubelles, dins la present parròquia, en lo lloc dit Mar-mortes, de tinguda un jornal poc més o manco, així com afronta a sol-ixent amb la carrerada que del camí reial va al prat de Mar-1nortes, a migjorn ab Perot Pedró, a ponent ab dit Pedró, i a tramuntana ab Joan Ràfols tots de Cubelles ; i és a for de censal per lo preu de 15 lliures, i fa més avant dos sous cada any al present Hospital de Cubelles com a propietari de dit camp. I que dit Magí Ràfols puga quitar dites 15 lliures de mota ab dos pagues, restant sempre els dos sous de cens, pagadors dits censal i sensos el dia de la Mare de Déu de septembre comensant el dia de Nostra Senyora del any 1585.»

A l'últim terç d 'aquest segle, trobem que el senyor del castell de Cubelles, don Lluís d'Icart, també ho és de la quadra de Cunit; ve­geu la següent escriptura: «Sit notum com vui a 28 d 'octubre de 1570 lo senyor mossèn Ber­nat Ferrer, cavaller i domiciliat en la vegueria de Vilafranca del Penedès, bisbat de Barcelo­na, com a procurador del noble senyor d'Icart , possehint la quadra de Cunit per los títols, en lo terme de Cubelles, en dit nom fa'stabliment de una cima de terra dita de la cirera situada en dita quadra, i és detinguda de deu jornals de terra conreu, afrontant per totes par ts ab dir senyor, i tot lo restant que no és per con­rear se reserva dit senyor per son empriu i ops, per lo que ben vist li sera, i és a cens de dos quarteres d 'or di pagadors a St. Pere i St. Fe­liu, i de entrada un parell de gallines .. . »

Suposo que aquest Bernat Ferrer, actual procurador de D. Lluís d'Icart, seria nét de

mossèn Miquel Ferrer, que a principis del se­gle era senyor de la quadra de Cunit.

I que el dit D. Lluís d'Icart era també en aquesta època senyor del castell de Cubelles, ho prova l'escriptura següent: «Sit notum com vui 26 de maig de 1572, lo senyor D. Lluís d'Icart de grat ... fa arrendament a Perot Ne­grell de totes les terres del castell de Cubelles i vinyes, acceptant tan1bé les terres i vinyes que té arrendades l'hostaler del hostal de Cu­b elles Joan Totosaus. Sia obligat dit Negrell de mirar bé i útilment, a coneguda de bon con­reador, i sia obligat dit Negrell fer tots los

Quadra de Gallifa

colgats serà menester en dita vinya fins a St . Antoni, i tots los gastos que hi fassa sien a cos­tes de dit Negrell. El preu del lloguer és de 15 lliures cada any. »

El Joan Totosaus, que tenia arrendat l 'hos­tal de Cubelles , situat a la casa avui anomena­da de cal Valent, el subarrenda a son germà Tomàs Totosaus, que li dóna, l 'any 1571, 28 lliu­res, 16 sous i 10 diners per raó de 4 màrfagu es i posts i bancs , tres matalassos i dues traves­ses, sis llençols, tres cadires de fusta, quatre flassades cardades i una taula gran amb sos capitells i bancs, lo cata i sis torcaboques.

L'any 1572, el senyor D. Lluís d'Icart, refer­ma l'arrendament de l'hostal a en Tomàs Tota­saus, juntament amb la sínia i la vinya, excep­tuant-ne el que té en Perot Negrell, pel temps de tres anys; i pagarà per tot això 30 lliures.

L'any 1580, el senyor D. Lluís d'Icart ja ha­via mort, com és de veure pel següent instru­ment: «A XX del mes de juliol MDCXXX. Lo venerable mossèn Martí Balagueró, prevere i rector de la parròquia de Santa Maria de Cu­belles bisbat de Barcelona ... fa i ferma procu-

63

ra a la magnífica ilustra i noble senyora dona Dionísia d'lcart, muller relicta del quondam no­ble magnífic i ilustre senyor don Lluís d'Icart, senyor de la torre den barra, archebisbat de Tarragona, que per ell i nom seu puga pro­curar qualsevol causes i les mogudes entre dit reverent i altres qualsevol persones i principal­ment en la causa se porta entre dit reverent rector i comunitat de Vilanova de Cubelles, llohant i aprobant tot so i quant per dit reve­rent rector és estat fet i provehit en dita cau­sa ... »

I que dita dona Dionísia és la senyora del castell de Cubelles, ho acrediten els establi­ments que fa de les terres del tal castell, que en aquella època era tot murallat, les restes del qual encara avui es poden veure a l'entorn de la casa, que en diuen el Castell.

Els documents a què fem referència diuen: «Sit notum com vui lo primer de agost any 1582 lo magnífic mossèn Francesc Morenes, procurador de la Iltre. dona Dionísia de Icart, segons consta de sa procura etc., en dit nom fa stabliment a Magí Miró, pagès, habitant pnt. parròchia de Sta. Maria de Cubelles, so és: un spai del clos dit del castell, axí com afronta a solixent ab la muralla dita del castell, a mig­jorn amb l'espai que resta vàcuo, fins de dit que avui pren dit Miró fins devant de dita mu­ralla i un torratxó, a ponent ab el camí que va al castell de Cubelles, part, i part ab l'hostal de dit castell, a tremontana ab la botiga de la Sra. dona Dionísia, lo qual espai, per efecte de fer casa, és de set canes, tant de llargària com d'amplària, i és ab prestació de vint sous de cens de cada any, pagadors el dia de St. Pere i St. Feliu, i un parell de gallines cada any, lo dia de Nadal, ab un parell de pollastres de en­trada per dret de senyoria ... »

<< Sit notum avui a 24 de juny 1583, io Fran­cesc Morenes, com a procurador de la ilustre dona Dionísia de Icart fas lloguer en dit nom, del castell i terres de dit castell a vós sènyer Miquel Llampalles i a en Miquel Gual gendre seu, aixís segons conforme consta més llarga­ment en lo primer arrendament i ab les ma­teixes obligacions i segueretats en la present notaria l'any 1570, acceptuant emperò que així com diu lo primer acte, vint-i-tres lliures, ara ab lo present acte se obliga pagar vint-i-cinc lliures i una carga de vi ... etc.»

D'últims del segle XVI, podem donar nota detallada de les cases, amb llurs habitants , que eren a Cubelles, comptant-hi les masies, gràcies a una llista dels qui compliren el pre­cepte Pasqual els anys 1590-1591; segurament que hi serien tots, ja que aleshores la fredor i indiferència religiosa no havia envaït el cor

64

dels homes com avui, i molt pocs eren els qui deixaven de complir amb la parròquia llurs obligacions de cristià.

Heus aquí doncs la dita relació tal com l'hem trobada; comença molt probablement al capdamunt del poble, i acaba a les masies.

<< 1. - Pere Negrell, sa muller, son fill Pere, sa filla Isabel. 2. - Antoni Esquarrer, sa muller, son germà Joan . 3. - Montserrat Guàrdia, sa muller, sa sogra. 4. - Barthomeu Lleó, son fill, sa nora, lo bover. S. - Don Lluís Comes, sa mu­ller, sa filla. 6. - Sebastià Soler, sa muller. 7. -Bertran Arrufat, sa muller Eulària. 8. - Jaume Negrell , sa muller, son fill Pere, son fill Jau­me. 9. - Joan Ràfols, sa muller Tecla, son ger­mà Magí. 10. - Barthomeu Gimet del pou, sa muller Isabel, son germà. 11.- Jaume Marquès, sa muller Àngela, son fill Jaume, sa nora. 12. -Joan Sans, sa muller. 13. -Magí Ràfols, sa mu­ller. 14. - Pere Senrós o Sendrós, sa muller Magdalena. 15. - Joan Porgues, sa muller. 16. -Lo castell Miquel Gual, sa muller, sa sogra, lo bover. 17 . - Els del hostal Francesc Gassó, sa muller, sa cunyada Gerònima. 18.- Jaume Puig, sa muller Joana. 19. - Andreu Vendrell, sa mu­ller. 20. - Barthomeu Gassó, sa muller Geròni­ma, son germà, sa germana; (aquests habita­ven al Mas Esquerrer). 21. - Miquel Martorell, sa esposa Gerònima. 22. - Llorens Vives, sa mu­ller Tecla. 23. - Joan Pedró, sa muller Franci­na. 24. - Magí del mas, sa muller. 25 . - Joan Andreu, sa muller. 26. - Gaspar Soler, sa mu­ller. 27 - Pere Pedró, sa muller, lo pastor. 28. -Simeon Squarrer, sa muller Eulària, son fill, lo bover. 29. - Guillem Uguet Ferrer, sa muller. 30. - Pere Clemonj, sa muller. 31. -Andreu Guï­met, sa muller Magdalena, son germà. 32. - Ber­nat Uguet, sa muller, sa mare, sa germana, son germà Joan. 33. - Arnau Clusell, sa muller Mar­garida. 34. - Joan Lleó, sa muller Montserrada, son fill. 35 . - Ramon Batlle Ferrer, sa muller. 36.- Miquel Buils, sa mare, son germà. 37.- Hie­rònim Ricart, sa muller. 38 . - Lo moliner de St. Pere, sa muller Àngela ( 64 ). 40. - Andreu Lleó, sa muller. 41. - Amador Prats, sa muller. 42. - Jaume Vilella, sa muller. 43. -Mossèn Ga­briel Vilanova, sa muller Àngela, son fill, sa filla, sa altra filla . 44. - Don Galceran Icart, sa muller Elionor, sa mare. 45. - Jaume Rovirosa, sa muller, son fill, sa nora, son fill Guillem, lo pastor. (L'any 1591, en aquesta casa, hi ha: Guillem Rovirosa, sa muller, sa mare, son ger­mà, son altre germà Pere). 46 . - Antoni Pedró de Rocacrespa, sa muller. 47. - Enric Carbonell, son fill adoptiu, el moliner del Salger. 48 .- Joan Ricart del Mas, sa muller Catarina. 49. - En Bar­tomeu Sunyer, sa muller Gerònima. 50.- Bartho­meu Scardó del Mas Escarrer, sa muller. Sl. -

La viuda Cucurella, son germà Toni-Miquel» . El 1591 hi ha, en aquesta casa: Joan Cucure­lla, sa muller Francina.

S'ha de tenir present que en aquesta llista sols consten les ànimes de comunió, de mane­ra que hi manquen la canalla i les cases de la · sufragània de San Cristòfol de Cunit; d'aques-

tes, en donarem compte quan tractem d'aquest lloc.

Els del número 43, o sia la casa dels Vila­nova, habitaven el castell de Rocacrespa, de la qual quadra era senyor mossèn Gabriel Vila­nova.

I els del número 44, o sia la casa de D. Gal-

1. Can Granell. - 2. Corral del Tort. - 3. Molí de l'Estepei-. - 4. Can Xixo. - S. Can Baró. - 6. Molí de l'Anton

65

ceran Icart, probablement habitaven el que avui anomenem el Mas del Tarder o Tradé, d'on eren els propietaris , com també ho eren de Segur.

D'aquests dos anys, consta el bateig de dues filles que va tenir amb la muller Elionor.

A més, surten a les escriptures: el Mas de n'Olivella, que deu ser ara el Corral d'en Cona; el Mas d'en Fuster, a voltes anomenat també el Molí d 'en Fuster de Gallifa, i suposo que serà l'actual Molí de l'Estaper; la casa Lleó del mas, que tant podria ésser can Granell com can Baró ; el Mas Piulart ; el Mas Palou. I els llocs de m és anomenada, on hi ha terres i vinyes, són: Mas-mortes; el bassó; el figueral, que és a prop del bassó; el prat; aquests es comprèn que són vora la mar. Les solanes ; les tries; el torrent cle la carbonella (segons tots els indi­cis que he arreplegat, em sembla que és darre­ra el cementiri i passa prop del pou del camí); puig la vella ; la parellada, i altres.

Per a donar una idea de la riquesa de les principals cases de Cubelles, extractarem ara les deixes d'alguns testaments . Sia el primer, el den Barthomeu Lleó atorgat l'any 1563 : dóna a son fill Bartomeu el pati de costat de casa seva i totes les terres de Solanes, tant les que té d'ell mateix com les que té de sos predeces­sors, i dos jornals a les planes i oliveres d'en Miquel de Rocacrespa, i un tros de terra de cinc o sis homes, p er a fer vinya a la quadra de Gallifa. Hereu universal de tota la resta, ho és son fill Jo a n .

El 1570, en Jaume Rovirosa de Rocacrespa, deixa SS lliures com a dot a cada una de ses filles; i als fills, 25 a cadascun.

L'any 1573, en Joan Gimet dóna 35 lliures a sa filla Violant, en cas de matrimoni, i a son fill Joanot 12 lliures. Fa hereu universal el fill Bartomeu.

El 1575, en Jaume Olivella deixa a sa filla Elionor 60 lliures, en cas de matrimoni, a son fill Miquel 50 lliures ; fa hereu el fill Sebastià, comprenent-hi els béns que té a Sant Joan de Conilles, d'on és natural.

Francesca Squerrera viuda fa testament el 15 desembre 1560: marmessors, son fill Bar­thomeu Squerrer i Antoni Squardó de Vilano­va ... «ltem vull que les penyores que tinc ço és una cadena d'or i una corretja d'argent i dos anells d'or que tot sia tornat sens interès ningun perquè aqueixa és ma voluntat . Item deixo a mon fill Toni S lliures i un parell de llansols i un parell de tovalloles i un manil. I tem deixo a mon fill Simeon S lliures les quals vull li sien donades a temps de núpcies; item m és li deixo dos llensols i un parell de tova­lloles i un manil i lo mantell, i que lo hereu li

66

haigi de comprar mig cofre; item vull que del drap nou, que és en lo cofre, ne facen una ca­misa a n'Antoni i un altra a Simeon. Item dei­xo a ma filla Lleona viuda la mia corretja d'ar­gent; i tem més li deixo a la dita Lleona dos sa­yets i lo d'estamenya i tres tovalloles i dos sayets, l'un negre i l'altre de burell. Item vull que sia tornada a ma filla Lleona tota sa roba i una gonella vermella. I tem deixo a ma néta Joana la gonella morada. I tem deixo a ma nora una gonella negra. I tem deixo a ma néta Mon­serada la gonella canyellada i la gonella rosada. I tem deixo a na Squarrera del mas lo brial blanc, i que lo que em deu tot li dono. Hereu, mon fill Barthomeu Squarrer. » Fa el testament Antoni Torrents prevere Vicari de Santa Maria de Cubelles . Fou obert dit testament pel propi vicari, a requesta de l'hereu, el 3 gener 1561.

La principal i quasi única indústria conegu­da a Cubelles en aquella època, eren els molins fariners, escalonats vora la riera per tota l'ex­tensió del terme, i dels quals avui sols en res­ten els edificis més o menys ruïnosos i les bas­ses cegades. Aquests molins que anaven mo­guts per l'aigua de la riera conduïda per un rec, eren ocasió que les terres properes a dit rec fossin regades, donant així més vida a l'art del pagès, car moltes quarteres de terra es convertien en frondosos regadius; i ho confir­ma l'arxiu parroquial amb una còpia de la con­còrdia entre els moliners i els aigua-regants, feta el 30 de maig de 1599 per D. Antoni Mas, notari públic de Vilafranca del Penedès, el qual document no extracto per no contenir res de particular.

Una altra de les fonts de riquesa d'aquesta vila era el bestiar, puix els Manuals d'escrip­tures estan plens de transaccions sobre tota m ena d'animals. Com a nota curiosa, direm que dins la segona dècada del segle XVI, un parell de bous valia de 17 a 18 lliures; i més enllà, fins a 20 i 22 lliures. Una vaca, sis lliu­res; una vaca de quatre a cinc anys i una ve­della de mig any valen 9 lliures; un parell de vaques i dos vedells, 20 lliures. A l'acabament del segle, una vaca de sis anys ja costa 18 lliu­res, i una vaca de sis anys i un vedell de mig, costen 17 lliures, 11 sous. L'any 1531, en Gaspar Lleó encarrega a en Miquel Canyelles 140 cabres, de preu 8 sous cada una, perquè les hi guardi per tot un any, i després s'hau­ran de partir els fruits; però l'any 1579, un de Mediona compra a en Sebastià Olivella de Cubelles, 72 cabres a 19 sous cada una: li cos­tà tot el ramat 53 lliures. El 1580, 92 ovelles i un moltó, a 25 sous i mig, són 117 lliures, 13 sous, 6 diners ; 34 segalles, a 18 sous i mig cada una, són 21 lliures, 9 sous.

Un ase valia de 4 a S lliures; un rossí, 9 lliu­res; i cap al final del segle, dues someres de dos anys, 10 lliures; i tres someres, una de vuit anys, l'altra de tres, i una altra de dos, 9 lliu­res . Una euga blanca, 8 lliures.

A més hi havia la collita de l'oli i del gra; la de l'oli era, cada tres quartans, un per a l'amo; i la del gra, cada sis quarteres, una per a l'amo. Una quartera d'ordi costava 9 sous, una quartera de mestall 30 sous, una quarte­ra de forment 55 sous. El 1580, sis quarteres de forment, vuit quarteres de civada, tres quar­teres d'ordi i una de mestall costaren 26 lliures i 13 sous.

També era abundosa la collita dels alls; 800 forcs valien 23 lliures, 6 sous, 8 diners.

Per a fer-nos càrrec del valor que tenien algunes coses, esmentarem un encant públic que es féu a la plaça de Cubelles el 18 de se­tembre de 1567, entre d'altres que podríem ci­tar. D'un drap de cap, 7 sous 4 diners; un llen­çol, 15 sous; una flassada, 38 sous; una cami­sa, 7 sous dos diners; un sanyet de ros, 8 sous; una gonella de ros, 6 sous; dos cossets un sou; una cua i un cosset, 2 sous 6 diners; una ca­misa brodada de seda negra, 8 sous; unes to­valles 3 sous de diner; una flassada cardada, 44 sous; un cofre i un travesser 40 sous; un sanyer de ros, un sou 6 diners; dos capells, 4 sous 3 diners. Un pedrenyal (arma antiga de foc) costava 40 lliures.

Durant el curs d'aquesta relació ha sortit alguna vegada la sínia com institució i objecte d'arrendament; per això no em puc estar de transcriure un document que en donarà una bona i apropiada idea: «Sit notum com avui a 27 d 'abril de 1574 fonch feta concòrdia ab acta entre'l magnífic mossèn Pere Trias, vui obtenint la Sínia en la parròchia de Cubelles la qual dexe a Ramon Coget ortelà del regna de França ab los pactes següents: Pr. li dexe dos capsades de raves; una capsada de seba refinada; una capsada de seba; dos capsades de lletuga; quatre capsades de xerevies; tres heres de plan té de seba; tres heres de plan­té de lletuga; deu heres de plan té de porros; una hera de col capdellada; cinc solcs de por­ros; mitja capsada de spinacs; deu o dotze solcs de bròquils; una capsada de cogombros; vint i vuit clots de carabasses; 54 cadufus bons i entre tots són 72; llivant nou, item més un xampell. Si hi ha més verdura o ortalissa en dita sínia, estigue a llibertat de las dos parts de pendre i de dexar, estant avalorada dita or­talissa i això al cap del temps del any de 1575, i així li dexe dita sínia ab tal que dit Ramon se obligue de pagar a dit mossèn Pere Trias cada mes un ducat i més un diner pague per

cosa: i dit Tries li dexe la somera, de vui fins a Santa Maria d'agost, la qual ha de tenir i donar recapte del ortelà, i si per culpa sua se perdrà, la tinga de pagar; està valorada dita somera set lliures ; i li dono dit Pere Tries los fems que vui son i seran de vui en un any en lo ostal de Cubelles per ops de dita sínia i no en altre part, i així lo dit Ramon promet

Corral d'En Cona

de pagar 24 sous cada mes per dita sínia a dit mossèn Pere Trias sots obligació de tots sos béns ... etc.»

Com a mostra dels contractes d'arrenda­ment d'aqueixa època, vegeu els següents do­cuments: «Sit notum com avui a 28 de maig de 1581 io Pere Joan Arrufat de grat, etc. de la parròchia de Sta. Maria de Cubelles fas llo­guer a vós, Llorens Vives, de la mateixa par­ròchia, so és de quatre jornals de terra situa­des en la sua eretat en lo lloc nomenat, ab les plantes de oliveres que allí són, per lo temps de cinc anys, comensant córrer lo present ar­rendament lo dia de St. Joan de juny, any pre­sent de 1581, obligant-se pagar dit Pere Arru­fat a dit Llorens Vives cada any, per dit ar­rendament, cinc lliures i mitja, pagadores lo dia de St. Joan de juny i comensant lo St. Joan de 1582, i cada any en tal dia; i fa de cens al Prior de St. Pere mitg quartà d'oli, al qual s'obliga pagar dit Llorens Vives, lo qual arren­dament li fa tenir per dit temps, i dit Arrufat obligue tots sos béns a la dita quantitat i pro­met i jura tractar dites plantes de oliveres com

67

se pertany a ús de bon conresador, i així los dos juran ... etc. »

<<Sit notum com vui dit dia i any, de 28 de maig 1581, io Llorens Vives de Cubelles fas arrendam ent a vós Joan Vidal de Cubelles, so és de una exormada que jo tinc en la coma barberana, dins la present parròchia, de tin­guda de cinc jornals de terra poc m és o man­co, ab ses afrontacions per lo temps de quatre anys, comensant lo arrendament al St. Joan de juny, a ny present, i és per lo preu de quin­ze lliures entre los quatre anys, so és 3 lliures 15 sous cada any, i així les presents parts són contentes, juren i firmen, sots obligació de tots los béns .. . etc .»

<< Sit notum com vui , a 29 febrer any 1581 , nosaltres Pere Alemany y Montserrada muller mia , los dos marit i muller, com a possehint i hereus que som de la casa, mas i heretat de qo lo sènyer en Pere Pons, sogre i pare de nosaltres sus dits, de grat . .. etc. i de nostra líbera voluntat, empenyoram a vós sènyer en Jaume Clariana, habitant en la present parrò­chia de Cubelles, so és tot aquell mas dit lo mas den Pere Pons, conforme consta ab les presents afrontacions, i és de tengucla, la ter­ra conradiss2. de elit mas i corral. de sis jor­nals poc més o manco, així com afronta a sol­ixent amb nosaltres còniugues, a migjorn ab les honors den Olivella del mas, la serra mit­jansant, a ponent ab dit mas olivella, a tre­montana ab Antoni Squarrer, aturant-nos nos­altres, susdits cònjugues, per nostre ús i en nom nostre, dits Pere Alemany i Montserrada, muller y marit, ab certes oliveres, mitj ansant un marge, i és per lo preu de 25 lliures per via de dit empenyorament, i sempre i quan dits Pere Alemany i Montserrada, muller de aquell, tornaran dita quantitat a dit Jaume Cla­r iana. sens tardansa ni excuses algunes, aja o sia obligat tornar dita pessa de terra i corral, dit lo mas den Pere Pons qo; entretant emperò se obliga elit Jaume Clariana pagar de adju­tori, dels sensos fa dit mas i terres, a eU em­nenvorades, mig quartà de oli mesura de Cu­belles . lo dia que caurà dit cens; i així se obli­gu n dites parts tenir observar i guardar dits pactes del present contracte, sots obligació de tots nostres béns ... etc. »

I així d'aouesta faisó . d'estil diluït i latós són tots els documents d 'aoues ta època.

Per aprofitar unes afrontacions que ens aiu­daran a situ::or el castell, coniarem la nart in­tP.ressant d'altn~ document datat el 16 de març de 1585. m~l ou::ol el dalt esm entat Pere Alemanv canvia ::lmb Guillem Uguet un pati per edificar, i a ixí diu: << ... som contents de cambiar los es­panys de casa, a nosaltres donats ab los capí-

68

tols matrimonials, segons en aquells consta en la present notaria, dia i any en aquell contin­guts ; so és, que io Guillem Uguet done ara i per a sempre, per mi i per los meus, a vós Pere Alemany tot aquell espany de casa que a mi pertany afrontant a solixent ab lo vall del cas­tell , a migjorn ab lo pou que allí és i ab Pere Porta, a ponent ab dit Pere Porta qo, mit­jansant lo camí que va a la mar i al molí de St. Pere, a tremontana ab dit Pere Alemany. I io Pere Alemany, en resenes i cambi de aqueix pati que mestre Guillem Uguet m e fa, axí per so semblant, só content donar li tot lo espany del corral que io tinc en ma casa i un spany de estable, axí com afronta a solixent ab lo vall del castell de Cubelles, a migjorn ab mi dit Alemany, e a ponent ab la casa de dit Ale­many, a t remontana ab lo camí reyal de Cu­belles , i axò sens interès de una part ni altre aceptuant que dit Pere Alemany li a de donar, a St. Miquel de setembre més prop vinent ... »

En Joan Totosaus tenia arrendat l'hostal de Cubelles per cinc anys; l'octubre de 1568, i després d 'haver passat un any i mig, el sub­arrenda pel temps que li manca, o sia per tres anys i mig, a en Guillem Demons, amb la con­dició que li ha de pagar cada quatre m esos 6 lliures , 16 sous i 8 diners, que són unes 20 lliures i mitja l'any.

Després el té en Perot Negrell, el qual, el 20 de març de 1577, fa testimoni juntament amb Guillem Uguet que el magnífic senyor Cor­der i Desprats, ciutadà de Tortosa, fent via en­vers Barcelona s'aturà a l'hostal de Cubelles on deixà un mul de pèl castany després d'ha­ver-li dona t molt bon recapte, i perquè no li servia per anar de camí, el deixà a l'hostaler, pagant les despeses que fossin menester. Heus aquí els mitjans de locomoció d'aquella èpo­ca, fins per als personatges, com ens ho de­mostra el citat document.

Vegeu com a curiositat el següent docu­m ent : << Vui a 14 de octubre de 1576, Jaume Negrell de Sta. Maria de Cubelles, bisbat de Barcelona presta sagrament i homenatj e a la Règia Cort i al magnífic mossèn Mateu Bonet comissari reial, que ab penes de cinc cents du­cats, que's presentarà elevant lo senyor mister Aguillana i que's posarà dins les presons reials de Barcelona dins dos elias , i per m és seguran­sa dóna per fermanses Perot Negrell, germà seu de la present parròchia, i Bernat Miró, de la susdita parròchia. »

A últims del segle, o sia el 1598, el qui té l'hostal és l'Arnau Roig de la vila de Cubelles , que l'havia arrendat per tres anys al preu de 41 lliures , i el subarrenda a en Bernat Uguet per dos anys, al mateix p reu que ell el tenia

I t

' -

per tres, havent-lo així usufructuat un any sense costar-li res . Com que l'hostal formava part de les dependències del castell , i el qui l 'arrenda sempre és el Senyor o son procurador, d 'aquí que per aquest últim instrument sabem que el Senyor del Castell de Cubelles en aquells

temps era Don Joan Icart, batlle general per la catòlica reial majestat del principat de Ca­thalunya, Rosselló i Cerdanya. Aquest noble donzell era fill de Don Lluís d'Icart i de sa muller dona Dionísia; mes , morí jove encara, puix en una escriptura del 23 d'agost de 1603,

1. Mas Esquerrer.-2. Mas Xinxo la.-3. Mas Guineu.-4. Mas Esquerrer de da lt.- 5. Ma Pedró. - 6. Racó de Santa Llúcia

69

ja tornem a trobar senyora del castell de Cu­belles a danya Dionísia d'Icart, viuda, muller relicta del qo D. Llu-ís d'I cart, i hereva, usu­fructuària, senyora i majora per mort del noble D . .Tuan Icart senyor directe del castell de Cu­belles, quadra de Gallifa, Conit i al tres terres.

De tot el que hem exposat, encara que un xic superficialment, se'n treu la sensació que la vila de Cubelles, durant el segle XVI, si bé no era de caient aristocràtic ni fastuosament rica, sí que dintre l'element agrícola en què es bellugava era pròspera i abundosa, amb gent ataleiada i treballadora. És de notar no obs­tant, que malgrat la situació al peu mateix del mar, no hi havia pescadors, car en tot aquell segle sols trobo una escriptura del 27 de ju­liol de 1572, per la qual l'Antoni Buyls, en Gui­llem Demons i en Montserrat Ràfols, deuen : el primer, 4 lliures 11 sous; el segon, 4 lliures i mitja, i el tercer, 5 lliures i 9 sous. Tot junt fa la suma de 14 lliures i 10 sous, que el sènyer en Ferran els havia deixat per una barca amb tots els arreus, que ells compraren per 37 lliu­res a en Lluís Gibert, de la vila de Sitges.

La raó per la qual tan poca afició han tin­gut els cubellencs a la indústria de la pesca durant el transcurs dels segles, no creiem que sia altra que la platja, tan mal apr iada i plena de còdols , com té aquesta població.

Per últim una mostra de la bondat de cor amb què aquells bons cubellencs perdonaven les injúries, ens la donarà el següent curiós ins­trumen t que es llegeix en el << Llibre d'actes de 1567 a 1574 », fo l. 97. Diu així : <<Avui 6 de maig de 1568. Han tractat lo present perdó entre Déu mitjansant y bones persones per llevar rencors, malesvolenses y altres discòrdies, com sia així la voluntat de nostre Senyor de per­donar de bona voluntat a les persones qui en algun temps nos avien fet algun agravi y sie obre de misericòrdia y nostre Déu y Senyor de assò per ell mateix nos ha donat exemple, per tant jo Antoni Casals só content de per­donar en aquell o aquells que en dies passats

70

me avien donat unes coltellades, i perquè tem a Déu, y també perquè s'i són posats los hon­rats y virtuosos lo senyor en Berthomeu Lleó y Francesch Gibert de Cubelles y Guillem Es­cardó, los quals han tractat que io dit Ca­sals fos content de perdonar als contrafaents qui són estats envers mi, y així só content a perdonar qui per los meus parents y amics, ço és que mai contra ells faré ni ocasionaré cosa alguna que mal los pogués esdevenir, y aquesta cosa ab tal pacte, que los dits contra­factors envers mi paguen en diners cantants 13 lliures barceloneses, y això per los gastos io en feu estar malalt pagant ara de present 3 lliures y lo restant y compliment de paga y composició de assí a sincogesma més p rop vinent, a la qual composició y compliment de aquella nosaltres, dits Barthomeu Lleó, Fran­cesch Gibert y Guillem Escardó nos obligam fer pagar segons de aquells tenim paraula, y per so io Antoni Casals dono fe y paraula an en Barthomeu Lleó a Francesch Gibert y a Guillem Escardó que per les 13 lliures barce­loneses, segons dit està, so content de perdo­nar y so content que lo rector toque lo perdó tant largament com entendres pot, y so en pre­sencia dels senyors Jorats en Francí Ràfols y Jaume Dalmau de Conit. Firmo y juro lo pre­sent perdó ab totes clàusules pertanyents .»

La conducta moral dels cubellencs del se­gle XVI, sols la podem judicar per l'ambient religiós de l'època en què el poble no estava encara malejat, i conservava viva la fe dels avantpassats, mentre la reforma començava a estendre ses pernicioses ramificacions per en­tre les classes altes de la societat; d'aquí que en tots els actes importants de la vida, i d'una manera especial en els testaments, és on pro­ven més llur religiositat, no descuidant .iamai el bé per l'ànima llur i les deixes piadoses. Queda palesament confirmada aquesta mora­litat en el llibre d'òbits, on és una rara coinci­dència que algú mori sense rebre els sants sa­graments.

,_

CAPÍTOL XII

LA PARROQUIALITAT DE CUBELLES DURANT EL SEGLE XVI

Els costums en el segle XVI s'havien paga­nitzat de tal forma que el classicisme envaí fins i tot el Santuari. És una característica del Renaixement la corrupció de la clerecia, i aquell esperit mundà dominava la mateixa religió. En­tre altres abusos fou introduïda aleshores la ubiqüitat, això és la facultat de percebre els emoluments dels beneficis eclesiàstics des d'un altre lloc de residència.

Aquí, doncs, en aquesta parròquia de Cube­lles, hi consten com a rectors, segons dades que ens ha proporcionat mossèn Josep Mas i Domènech, oficial arxiver de la Seu de Bar­celona, extrets dels llibres de coHacions: el ca­nonge prepòsit del mes d'agost de la Seu barce­lonina, anomenat Joan Benet Sa pila; Pere Is­valies, cardenal del títol de Sant Ciríac; Rafel Ubach, canonge de Barcelona ; Andreu Mediona, canonge de Tarragona, el qual després fou bis­be d'Elna (Perpinyà); Jaume Cassadó, canonge de Barcelona i després bisbe de la pròpia ciu­tat; Miquel Puig Derrocada, canonge de Tar­ragona; Tomàs Campaner, abat del monestir de les Avellanes, cap dels quals no residí en aques­ta parròquia; i, dels altres rectors del mateix segle XVI, pocs hi feren estada; uns i altres canviaven i permutaven amb una facilitat extra­ordinària, mentre la cura d'ànimes quedava a mans de vicaris arrendadors, com s'esdevenia comunament en aquells temps.

Per les escriptures i manuals d'actes del se­gle XVI, guardats en aquest arxiu parroquial, sabem que per allà l'any 1520, fou vicari mos­sèn Eloi Torner, prevere, fins el 1523. El 1524, mossèn Miquel Jafre. El 1526, mossèn Bernat Carrera.

Al Manual d'actes, que comprèn des de l'any 1523 al 1566, hi ha una escriptura de l'any 1534 que diu així: «Ego Antonius Torrents presbyter diocesis Dertuse, nunc vera obtinens locationem et arrendamentum parrochialis ecclesie Ste. Ma­rie Cubellensis et etiam regens curam escriba­niamque dicte parrochialis ecclesie per Reveren­do Antonio Arbos presbitero rectore supradicte parrochialis ecclesie ... etC.>>

Encara l 'any 1558 trobem mossèn Pere Be­net Bellmunt, vicari de Cubelles. I com a con­firmació de l'exposat, tenim a la vista un altre volum d'escriptures que comença: «Manual de

la parrochial ecclesia de Santa Maria de Cube­lles lo qual és per a tots los testaments que re­bran en dita parrochial i lo qual aportam nos­altres Antoni Torrent i Hierònim Llop preveres i tot lo produït entre nosaltres egualment partit per Misses lo qual manual comensa avui à VI de febrer any MDLXI. »

Dubto que aquest Antoni Torrent, que l'any 1561 es parteix l'usdefruit de la parròquia de Cubelles amb mossèn Jeroni Llop, sia el mateix mossèn Antoni Torrent que el 1534 tenia arren­dada aquesta parròquia, ja que la lletra de les escriptures d'una i altra època no és pas la ma­teixa.

I el 1566 hi llegim: «Mossèn Hierònim Llop, prevere de la diòcesis de Tortosa, regint la cura d'ànimes de la parrochial església de santa Ma­ria de Cubelles, i axís mateix la escribania de la mateixa parrochial església pel Rnt. Bernar­dino Font prevere rector de la dita parròquia.»

Aquest mossèn Jeroni Llop, regenta aquesta parròquia de Cubelles fins que en pren poses­sió mossèn Martí Balagueró, del qual trobem Manuals d'actes i d 'altres escriptures a l'arxiu parroquial, puix el Concili Tridentí havia ja de­cretat i manat aleshores la residència personal dels Rectors a les respectives parròquies.

Vegeu com el propi possèn Balagueró va es­criure això, a la plana 6 del llibre d'òbits més ' antic que es conserva en aquest arxiu: « Vui, la vigília de sincogesma, prenguí possesió de la present parrochial de Cubelles i de la sufragà­nia de Conit i és per resigne de mossèn Gabriel Font, feta coHació ami dit Martí Balagueró per lo iHmo. i excma. mon Sr. don Guillem Cassa­dar bisbe de Barcelona l'any 1567.»

Greus reformes s'imposaven en aquesta par­ròquia de Cubelles després de tants anys d'es­tar a mans mercenàries, així és que la primera cosa que procurà mossèn Martí Balagueró fou determinar concretament els límits de la seva parròquia, disputats pel rector de Vilanova. Ho explica aquest document: «Nota del Rnt. Bar­tomeu Alomar, Rector que fou de la parroquial Iglésia de St. Antoni Abat de Vilanova y Geltrú, a cerca las disputas tingué ab lo Rector de Cu­belles, mossèn Martí Balagueró sobre los límits o termes per aont passaven las dos rectorias, y deixa escrita en son manual de escripturas que

71

comensa en lo any 1579, y és del tenor següent: -Fas nota jo Barthomeu Alomar Rector de la present Vilanova, assí en lo present Manual, pera que sia manifest a tots los Rectors que vin­dran, com entre mossèn Martí Balagueró, Rec­tor de Cubelles y mi dit Barthomeu Alomar com a rector de dita Vilanova, agué molt gran qües­tió sobre les fites, termes o límits per aont passaban las ditas Rectorias, y durà molt gran temps la qüestió, y finalment y vingué visura de part del Bisbe de Barcelona y s'i feren molts gastos, y parà lo negoci que firmaren compro­mís los dos Rectors per viam juris en poder de mossèn Francesch Terrasa, Notari Reial de Vila­franca a 26 de juny del any 1579, prenent lo dit Martí Balagueró per sa part Mossèn Grau Mas­caró, Doctor en dret, y jo, Mossèn Francesch Berniols també Doctor en Lleys, y prengueren per tercer mossèn Llorens, Notari Reial, tots de ViJafranca; y aquells, vist los actes y miranto millorment les particions per aont passaban los límits o termes, declararen sentència, la qual és en poder del predit mossèn Francesch Tarrasa, Notari Reial de Vilafranca, dia del dit mes de juny de 1579.

Los límits per aont passa la parròquia de Vi­lanova és: de la montanya de la Talaya y baixa fins al Puig-Torrat, y del Puig-Torrat va baixant per uns artigons de fonament de paret per la montanya avall envers lo mas den Guillem Mas y passa junt la costa den Guillem Mas y va dret per mig de la montanya o coll dit de ungria y va fins alas onas del mar, casi per mig de la montanya de font dols encara que ia si posaran alguns morons o fites, pera que sia memòria perpètua per los que vindran.»

En aquesta època la parròquia de St. Anto­ni de Vilanova feia cada any, per la Mare de Déu d'agost, 3 lliures i 10 sous a l'església de Cubelles, com a censal, que cobraven invariable­ment els obrers d'aquestaparroquial com cons­ta al llibre de l'Obra. Els obrers eren dos pro­homs del poble que es rellevaven anyalment i portaven escrupulosament l'administració de tot ço que pertanyia a l'església, i descarrega­ven el Rector del feixuc pes que imposa l'admi­nistració dels béns temporals.

També una de les primeres provisions de mossèn Martí Balagueró fou la restauració de l'església parroquial, com és de veure pels comptes que consten al llibre de l'Obra; féu construir a més un chor i un comunidor, com ho prova l'escriptura de contracte; i un retaule per a l'altar major, segons es dedueix de la se­güent època: «Sit notum com avui a 8 de agost de 1579 lo mestre Johan Forner ymaginaire, vui abitant en la vila de Mataró bisbat de Barce­lona atorch aver rebut de vosaltres mossèn Mar-

72

tí Balangueró, rector de Cubelles, i de Llorens Vives i Amador Prats, com obrers de la pre­sent sglésia, so és cinch ducats i mig a compli­ment de la mitat de la paga de cinquanta i cinch ducats me aveu de pagar per rahó de un retaula tinc de fer en vostra sglésia al altar ma­jor conforme consta ab acte, i perquè tinc re­but dels obrers de dita sglésia vint i set ducats i mig fas la present àpoca de la dita quantitat i així ho fermo i juro ... Testimonis: Jaume Mar­quès , ju rat, i Barthomeu Lleó, de Cubelles .»

Heus aquí l'escriptura de contracte amb el mestre de cases: «Sit notum com vui a 10 de mars 1581 io Mestre Antoni só content de fer un cor en la sglésia de Cubelles, al entrant de la sglésia, fer de volta grassa de rajola y guix y prima ab una escala de quatre pams de ampla a la entrada de escalons de cartabó y lo restant fins al cor de cargol y lo envà envers lo altar major ab rajolas y guix ab algunes viseres als llocs ont millor ap parà; y aprés a de obrir la volta de la sglésia y muntar aquell ab lo comu­nidor que és menester per efecte de comunir lo temporal ab espai que allí puga estar tres o quatre òmens obran lo torn del comunidor de alsària de dos pams alt que un hone sobre la volta de la sglésia ab ses finestres conforme al lloc de comunidor y los parrochians an de donar la obra al peu de la obra y dit mestre Antoni a de donar manobres a costes sues y és per lo preu de 10 lliures la qual obra a désser acabada dassí per tot lo rest d'abril més prop vinent, la qual obra a désser feta bé y confor­me a coneguda de bon mestre y això atendre y cumplir tots sos béns etc. io Esteve Torrens com a obrer de la present sglésia vos fas bones dites coses, i io Martí Balagueró rector de Cu­belles dono mon conformitat.

- Teste: Antoni Squerrer i Tomas Lleó. >> Vegeu ara els comptes que es refereixen a

les reparacions e sm entades de l'església: « 1580- Tinc pagat a ma Vilanova, per rahó

de cals, 40 sous, dic 2 lliures; Tinc pagat a Pau Ferrer per, rahó de rajola, 20 sous, dic 1 lliura; Tinc pagat, per un llivant, 6 sous, 3 diners . Tinc pagat a Perot Negrell per una gerra, 10 sous. Tinc pagat a mestre Antoni , 25 sous, dic 1 lliura i S sous. Tinc pagat a Bernat Torrents per 500 rajoles, 30 sous. Tinc pagat a Pau Ferrer per un miller de rajoles, 3 lliures. Tinc pagat a Ama­dor Prats per un arch de pedra, 44 sous. Tinc pagat an Rocha per guix, 18 sous . Per los que han faltat hasta de cubrir la església, 19 sous. A mestre Antoni, daquelles 8 lliures que rebí de oli de ma Perot Serra, 26 sous.

1581- Antoni Squerrer i lo Rector trague­ren de la caixa tres lliures manco tres sous, de aquells diners que restaven en la caixa del

1

temps de Steve Torent, vui lo primer de maig 1581, i an servit per pagar mestre Antoni per a fer lascala de cargol i cor. Són 2 lliures 17 SOUS».

« Vui a 21 de maig 1582 entraren obrers Bar­thomeu Squerrer y Jaume Marquès ; han jurat: Ha donat comte Jaume Rovirosa a dits obrers y, entre lo que ha pagat, té avansat vint y set lliures. Han restat en comtants onse lliures; de les quals té rebut Barthomeu Lleó vuit lliures de aquelles tretze lliures y mitja que avia pa­gat de sos diners el mestre del retaula, y jo Mar­tí Balagueró tinc rebut de aquells quaranta sous que avia prestat a la sglésia per lo retaula y só pagat. Resta deutora la església, a Bartholo­meu Lleó, 4 lliures 16 sous.

Comte del que a pagat Barthomeu Squer­rer de la obra per la sglésia de Cubelles , comen­sat vui lo darrer de agost 1582.

po¡ ha pagat per lo guix dos quarteres, 9 sous. Item, a mestre Sala per jornals, 16 sous. Item, per tres quarteres de cals, 6 sous .»

Molts d'altres comptes que consten al llibre de l'obra ens demostren palesament les repara­cions de què fou objecte l'església parroquial durant la gestió pastoral del rector mossèn Martí Balagueró ; no ho copiem tot en gràcia a la brevetat.

Però no podem resistir la pruïja de retreu­re unes quantes notes sobre el retaule per a l'altar major contractat per mossèn Balagueró, quan aquest ja era mort.

«A 23 de maig de 1589 tragueren de la caixa de la moneda de la sglésia 21 lliures, so és 20 lliures per pagar lo retaula de dita sglésia y vint sous per los hòmens que anaren per fer la acta del mestre que fa lo retaula, que entre tot suma les vint y una lliures. Roman en dita caixa, comptats, cent y una lliura setze sous.>>

«A 11 de febrer 1590 tragueren de la caixa de la moneda de la sglésia divuit lliures nou sous, les quals serviren per pagar lo adobar la creu grossa y per pagar lo picar de pedra del altar major y asentar los altres adobs de la sglésia. Roman en dita caixa, franchs per la sglé­sia, 116 lliures un sou.»

«A 27 de febrer 1590 tragueren de la caixa de la sglésia trenta lliures per acabar de pagar lo retaula, que és acompliment de 50 lliures quen pagaven de dit retaula.»

«ltem, ne tragueren dit dia per pagar un home que y anà y per lo carrater quel portà, dit retaula, vint rals, dic 2 lliures. Roman en dita caixa, diners comptants bo per la sglésia, 84 lliures. »

Hem volgut copiar aquestes dades perquè quasi ens fan creure que el retaule, convingut entre mossèn Balagueró i el mestre imaginai-

re Joan Forner, no arribà a terme ; el retaule d'aquestes notes deu ser un altre, com ho pro­va el document que copiarem amb tot l'enfar­fec de repeticions característiques en els escrits

¡·

!' ~ • .,., _. __ .. - · · H" · - •

Campanar de Cubelles 1765

d'aquella època. Diu així: « Vui a 5 de juny 1595 fonch feta capitulació y acte entre Magí Ràfols, jurat de Cobelles, y Pere Pedró y Barthomeu Rovira, obrers y sacristans l'any present de la parrochial església de Cobelles, de una part, ab Bernad Vidal pintor de la vila de Montblanch del archebisbat de Tarragona, vui habitant en la vila de larbós diòcesis de Barna, en y sobre lo retaula major del lloch de Cobelles, so és que lo jurat i sacristans sobre nomenats donen a pintar lo sobre dit retaula an el obre dit

73

Bernad Vidal y ell, sobre dit Bernad Vidal, pro­met pintar lo sobre dit retaula ab molts bons colors y or fi, y acabar lo dit retaula a cost y despeses sues, de assí per tot l_o mes ?e jan~r de 1596; y lo dit pintor se obhga a pm tar dit retaula ab tota perfecció de colors fines y or fi y altres coses necessàries en dit retaula; y volen dites parts, si nols acontentarà dita obra, que sia judicat per dos pintors si serà cosa bona y fina ab tota perfecció ; y ell ha de fer acabar lo retaula y, quan el juí fet, lo ha de fer acabar acost y despeses sues; y a tot assò

Sepultura del Rvd. Miquel Curtí

ne obliga lo dit Vidal tots sos béns aguts y per aver llargament, etc.

Y per tota aquesta obra li prometen, totes les sobres dites parts y lo jurat y obrers de dit lloch de Cobelles, per paga y satisfacció de to­tes les sobre dites coses, li prometen donar y pagar la suma y quantitat de cent lliures mo­neda barcelonesa, so és li prometen pagar cin­quanta lliures ab diverses pagues durant la dita obra y altres cincuanta lliures, a compliment de paga, acabada que sia la obra a un any aprés y a assò se obligan los jurats y 9brers, obli­gant-se tots llurs béns llargament etc. Testimo­nis, lo sènyer en Juan Mulet fuster y mossèn Joan Fornés prever. »

Aquest retaule fou efectivament pintat per Bernat Vidal, que cobrà l'última paga, a com­pliment de les cent lliures estipulades per son treball, el 7 de juny de 1598, segons consta a l'àpoca firmada, on el jurat i obrers el desob li­guen de qualsevol contrafur, obligat per lo re­taula, restan-ne satisfets.

Seguint les partides inscrites en el mateix llibre de l'Obra, trobem que el 12 de setembre de 1591, els obrers de l'església paguen 8 lliu­res al mestre Uguet, argenter de Vilafranca, per una custòdia que els fa ; el mes de desembre del mateix any li donen 25 lliures més i 7 sous pel treball i l'or de daurar la dita custòdia; i final-

74

ment, el mes de març de l 'any següent, acaben de pagar la custòdia i un calze que els ha ~brat el dit mestre argenter, a l qual donen 26 lliures i 13 sous.

Això ens porta a copiar l'inventari de les joies que en aquella època, o sia a finals del segle XVI, posseïa la parròquia. Ho extraiem de l'esmentat llibre de comptes: «Memorial de la p lata, vasos i roba de la sglésia de Sta. Ma­ria de Cubelles. - po Una creu de plata sobre daurada, per professons. Una Veracreu de pla­ta sobre daurada. Una custòdia ab vericle i creueta dalt. La reseva del Sm. Sagrament de plata. Tres calzes ab ses patenes i l'un daurat d'or. Un encenser ab sa barqueta, tot de plata.

La roba que tenen los obrers en guarda, jun­tament ab la plata de la present iglésia, són: po 3 o 4 mantos de Ntra. Sra. de domàs i al­tros. Una casulla de domàs ab faixetas de or blanca. Altra de vermella, també ab una guar­nicioneta. Altra vermella per a cada dia y els diumenges. Altra de cotonina vergada, per la cuaresma. Dos pàlits: un de blanch i altra ver­mell. Una capa per solemnitats. Altra per as­perges, de catalufa blanca ab faixa. Un tros de tafetà vermell , per tovallola de càlzer i altres coses, ab fulleteria. Pàlit de morts i drap de morts i trovallola negra .»

Aquest curt inventari de les joies i robes que guardaven els obrers, dóna una sensació de pobresa que confirma les devastacions pas­sades per haver estat l'església durant tot aquell segle XVI a mans mercenàries d'arrendadors, que sols procuraven d'aprofitar les rendes que produïa la prebenda.

Tant el llibre de l'Obra com els testaments de la segona meitat de dit segle XVI, sols fan esment d'aquests bacins: el de les ànimes, el de la Verge Maria, el de Sant Sebastià i el dels captius cristians . Quan algun testament parla d'altres bacins de l'església de Cubelles, no sa­bem pas quins eren, car no els anomena:

El testament d'en Joan Boïls, atorgat el 14 de juny de 1558, mana que diguin cinc Misses pro tempore pestilentiae i quatre de penitència per a les Ànimes ; un goig a la Ver ge Maria i un altre a sant Sebastià b eneït.

El d'Antoni Boïls , atorgat el 10 de febrer de 1563, deixa 4 sous al bací de les ànimes, 4 sous a la lluminària i, a més, recorda que cal tornar 44 sou s al bací de sant Sebastià.

El 5 de març de 1563, Tecla Canyisa, casada amb Gabriel Canyís, de la parròquia de Sta. Ma­ria de Cubelles, disposa que sien celebrades 15 Misses per a l'ànima de son pare, i altres per a l'ànima de sa mare: «i vull que, tant en les Misses de l'un com de l'altre, a cada Missa sia donada oferta de pa, vi i de llum . r

f Altar major de la Parròqtúa destruït l'any 1936

75

Item al bassí de les ànimes 4 sous, al de l'obra 2 sous, al dels cautius cristians 2 sous, a l'obra de l'església de Montserrat 3 sous.>>

Joan Petit, de la parròquia de Santa Ma­ria de Cubelles, amb testament de 1'11 d'abril de 1564, deixa: al bací de Santa Maria de Cu­belles 8 sous; al bací de les ànimes, 8 sous; i a tots els altres bacins de l'església de Cubelles, un sou per bací.

La capta a favor dels captius cristians, tant a l'església de Cubelles com a moltes d'altres parròquies d'aquest bisbat, queda justificada pels freqüents assalts dels pirates turcs i ber­beriscs, afavorits pels francesos que aleshores envaïen el Rosselló i feien guerra contra el Rei d'Espanya. Una prova palesa de les mali­fetes dels pirates, la tenim al llibre de les de­funcions: <<Òbit del q. 0 Bartomeu Squerrer, ma­_ior de dies, y del q.0 Barthomeu Squerrer son fill, de la present parròchia de Cubelles, los quals són morts sens fer testament perquè los moros los mataren en la casa de la torre del prat, de dits Esquerrers, a 3 d'agost 1585. Déu los do la glòria.,,

Avui, aquella casa és anomenada <<Mas de l'Esquerrer>>, situada a un quilòmetre escàs de la població.

Sobre els béns que posseïa la Rectoria de Cubelles en el segle XVI, trobo una Memòria del 26 de novembre de 1591, feta pel reverend Degà de Vilafranca, com a visitador delegat de l'IHtre D. Joan Dimas Loris. bisbe de Barcelo­na, en la qual fa constar: <<l'abadia o rectoria; un hort, que afronta a solixent amb la mateixa rectoria i amb el camí ral, a migiorn amb el carrer Major, a ponent amb la plaça de dita vila, i a tramo11tana amb el camí que va a l'Ar­boç i al pou del comú.

Item: un a pessa de terra, de tinguda mig jornal poc més o manco, pron la terra barbe­rana: afronta a solixent amb les honors de Barthomeu Lleó, a migjorn amb lo torrent i camí moliner, a ponent amb Joan Ràfols , i a tramontana amb lo dit Barthomeu Lleó .>> Par­len d'aquesta peça de terra uns Caoítols ma­trimonials, firmats el 15 de iuliol de 1582 entre el fadrí Barthomeu Lleó, . fill de Bartho­meu Lleó, i la donzella Joana, filla de Bar­thomeu Squerrer i de n'Eufrosina; a en Bartho­meu Lleó, son pare li dóna: una casa: un quar­tó de terra sota la pallissa, de tinguda un jor­nal de bous , i una altra peça de terra, tocant a 1 dit quartó; afronta. tot junt. a solixent amb el torrent de Carbonella, a milriorn amb el tor­rent, a ponent amb el quartó de la R ectoria de Cub elles. i a tramuntana amb dit donador.

Ara bé, com que la casa i oallissa aue aauí s'esmenta queda situada prop del pou del comú,

76

i el torrent de Carbonella no és altre que el que avui passa darrera el cementiri i davant la porta que tanca l'actual hort rectoral, situat sota can Granell i junt al camí que portava als antics molins , d'aquí que evidentment aquell quartó de la Rectoria, és l'hort que encara avui posseeix, engrandit i emmurallat.

El Memorial que detalla els béns de la Rec­toria de Cubelles, continua dient: <<E més r eb y acostuma de rebre sensos: p .0 sobre la casa den Esteve Torrens; ara la té en Soler del pont de la Geltrú. E més reb 3 lliures de sensos so­bre la casa y quartó del pubill Escarré, Jaume, fill de Toni Equarré, q .0

• E més reb de sensos, y són 6 diners , sobre la casa de Jaume Marquès, de Cubelles. E més reb 1 quartera 3 quartans den Pere Alemany, de ordi de sens . E més reb de sensos 9 quartans d'ordi, den Miquel Gual. E m és reb de sensos 6 quartans de ordi, den Pau Ràfols, de una pessa de terra té a la Coma del Rector. E més reb 6 quartans de ordi, de sensos de Joan Pedró, de una pessa de terra té a la Com.a del Rector, que era den Joan Tato­saus q.0

•

E m és reb de aniversaris, sobre la casa de Miquel Escardó del prat, ara lo mas den Es­quarré, 12 sous; l'acte, en poder de mossèn Coll­deforn. E més reb aniversari sobre la casa den Esteve Torrens q .0

; ara és Soler del pont, de la Geltrú, de propietat, de 16 sous per l'ànima de la q .° Chatahina Ferrana. E més altre ani­versari sobre la casa de Pere Cendrós, de 6 sous per l'ànima del q. 0 Martí Balagueró prevere. E més altre aniversari, sobre la casa i béns den Xic Perris ( ?), de Vilanova, de propietat, de 5 sous. E més altre aniversari sobre la casa i béns den Pere Alemany, i és obligada la pes­sa dels magraners, de propietat, de 7 sous . E més altre aniversari sobre los béns del q .0 en gendre, i és obligat lo camp devall lo rech del pont de dit lloc, de oropietat, 4 sous; tots de la parròchia de Cubelles.

E més reb delme y primícia de una vinya den Pere Alemany, en ellloch les planes. E més reb delme y primícia de un camp de mossèn Ferrer, dit lo camp den Brocat. E més reb un delme i primícia de un camp, ques del mas den Puisana, ques diu les bardisses. E més reb del­m e y orimícia de un camp den Joan Rosses, aues diu lo camp de la muller, prop lo camp den Brocat. E més reb delme y primícia de la vinya den Pere Negrell, en el torrent de Santa Maria. E m és reb delme y primícia de un camo den Miquel Gual, al torrent de Santa Maria. E més reb delme y primícia de tota la coma, dita coma del R ector. E més reb primícia de tota la oarròchia.

Fonch feta la present scriptura per mi Bar-

I ,.¡,

thomeu Roig, prevere y rector de dita parrò­chia, tret de la designació feta per lo Rvnt. Degà sobredit, dia y any sobredit. Feta relació per lo noble Barthomeu Lleó, de Cubelles, y Mont­serrat Mir, de Vilaseca.»

Sobre una peça de terra del benefici de San( Miquel (fundat pel rector mossèn Francesc Oli­ver, a l'església de Sant Antoni de Vilanova, abans d'ésser erigida en parroquial), hi ha un document del temps de mossèn Martí Bala­gueró, que diu: «Memòria sia a mi Martí Ba­lagueró, rector de Sta. Maria de Cubelles, com a 10 de setembre 1583 Gabriel Torrents, lloc­tinent de batlle de Vilanova y Cubelles, per en Gabriel Alegret fonch venut al més donant una pessa de terra, la qual és alou del benefici de St. Miquel, de Vilanova, a sens de mitja quar­tera d'ordi, y és en lo realench de Cubelles, en lo lloc prop del pou del camí, y fonch lliurat

- dit camp a Miquel Llampalles, lo qual de abans ia possehia dita pessa. - Y fas la present me­mòria perquè Pau Miralles testificà en una cau­sa mia contra mi, y és del mas Joliu, dient y jurant dit Miralles que lo mas Joliu és del rea­lench, y que la sglésia de Cubelles, ni altres sglésies ni beneficis, no tenen alous en lo rea­lench; y ara lo dit Pau Miralles prengué lo acte de dita pessa, alou de dit benefici, sens altre alouari, y aixís va contra la sua voluntat y tes­tificació . Per ço io dit Rector lo requerí m e donàs acte de la reconeixensa del alou se fa a dit benefici de St. Miquel, dient que aixís com dit benefici és aluari y senyor directe de dita terra, que molt millor ho pot ésser la sglésia matriu y parroquial; y respongué dit miralles que ell nou volie fer, y io li protestí a danvs v despesses, so és alegant testimonis: lo mateix lloc-tinent Gabriel Torrents y lo iurat Canye­lles, de Vilanova, y Barthomeu Urgellés, oste de Cubelles ... »

D'altres béns disposaria l'Obra de l'església, com ho demostra una escriptura feta el 19 de desembre de 1591, en la qual en Perot Pedró, _jurat, i en Barthomeu Lleó i en Perot Cendrós, obrers de l'església de Cubelles. estableixen un pati (per fer casa, _i unt al trull de l'església). a Catarina Font, muller de Pere Font; el dit pati afronta: a solixent amb el carrer; a mig­iorn, amb el trull; a ponent. amb el pati del dit trull; i a tramuntana, també amb el pati del trull; pel preu de ouatre sous de sens, sens dany ni despeses a l'Obra de l'Església , quiscun any per Nadal.

· Del trull de l'Obra, també en nodríem re­unir dades; així_ de l'any 1575. hi ha una oar­tida al llibre dels carnotes de l'Obra, que diu:

«ltem. reste donar Perot Negrell. vui obrer menor de Cubelles, so és del oli ell ha venut,

y és: de una part, tres quartans al treginer de la colla de Agramunt, y ell té dos diners; y de l'altra part, mig quartà a la muller del jurat, y mig quartà a n'en Font, y un quartà an en

Canelobre. (Església de Cubelles)

Sastre ; tot al preu de onze sous y dos diners lo quartà ». Aquest oli, a què fa referència, com el d'altres partides, conceptuo que seria el re­collit d'almoina, puix el trull no era encara construït.

El contracte de la construcció tingué lloc el 24 de gener de 1577, entre Barthomeu Lleó i el mestre Johan Desaus (?),habitant a l'Arboç; hi fou present el rector mossèn Martí Balague­ró: « ... y dit mestre Johan se obligue de picar totes les pedres que seran menester en lo trull

77

de oli, y assentar aquelles, pagant de cada pe­dra un real; la qual pedra haja de tenir dos pams y mig de llargada y un pam d'alsada; y en assò se obligue dit mestre fer y acabar de assí per tot lo mes de agost més prop vinent; lo qual tot se fa per ops y efecte del trull del oli de la sglésia de Cubelles ... »

Vegeu ara diferents partides que consten al llibre de l'Obra, les quals donen una idea tant de la construcció del trull com del cost:

«Vuy a 5 de setembre 1579, Johan mestre de cases .. . per la mota del trull 30 sous, los quals té rebuts de la obra en temps de Llorens Vinyes, obrer de la present església.

A vint de setembre any present, té pagat Lla­rens Vinyas dels diners de la obra, per lo que ha costat la pica del trull, de portar, 37 sous. »

Altra partida del mateix any: «Ha pagat Lla­rens Vinyals, obrer, per lo fer lo trull, 3 lliures 4 sous.

Item, Sis rals, dic 10 sous per anar a cercar guix, los quals doní a Antoni Pedró. - Item, Ha pagat, per tres quarteres de guix, an en Rocha de Vilobí, per fer lo armari, 12 sous. - Item, Tres sous per un cairat per la ximeneia del trull.- Item, Per una quilma per lo trull, 5 sous. I tem, Dos sous per escurar la brossa del trull. -Item, Per una senalla i claus, un sou i tres di­ners.»

I continua: «Avui, dia dels Reys, posa en

78

compte Llorens Vinyas, obrer, 15 sous, 6 di­ners, per tres quilmes. - Item, A mestre Traval, 3 sous 6 diners. - Item, A Mestre Ros, 1 sou 6 diners. - Item, Per una caseta per lo trull, 12 SOUS.>>

Als comptes del dia 8 de març de 1580, en­tre altres partides, consta: «A na Felipa, per una estora per lo trull, un sou. Per la porta, golfos, forrellat i claus per lo trull del oli, és tot 19 sous. Per sis quilmes, 30 sous.»

L'any 1583, els obrers Sebastià Olivella i Mi­quel Gual fan reparacions al trull; entre els comptes, trobem: <<Item, Adobar lo trull, 22 sous; per la cals, 16 sous; per quatre quilmes, 20 sous; per escurar les basses, 5 sous .. . etc. »

Es de 1'1 de setembre de 1585 la següent nota: <<Dit dia i any atorgue deure, dit Perot Negrell, a la present església, per oli té rebut, so és, dotse quartans i mig, al preu de 10 sous i 6 diners, i és oli de les basses del trull de la present parròquia . .. »

I així podríem allargar la història del trull de l'Obra fins als nostres dies, perquè encara una bona part dels actuals feligresos havien desfet oli a l'esmentat trull, situat al capdavall de la vila, tocant l'antic rec moliner i prop del pou de les ànimes. Però aquests últims anys va decaure de tal manera, que quan jo vaig prendre possessió de la parròquia ja no en res­taven ni les parets.

CAPÍTOL XIII

QUADRA DE ST. CRISTOFOL DE CONIT

Els documents més antics que fan referèn­cia al castell de Cubelles, ja fan constar la qua­dra de St. Cristòfol de Conit com a part in­tegrant del dit castell; així, l'historiaire de Vila­nova i la Geltrú, el religiós mercenari fra Josep Antoni Garí, assegura que el més antic Reial Privilegi, del qual té notícia, concedit a Cube­lles i a son terme, és donat pel rei en Jaume I l'any 1232; i el terme del castell de Cubelles, en aquella època, el constituïen, segons el ma­teix autor, les quadres de Vilanova, Rocacrespa, Segur, Conit i els llocs d'Enveja i d'Aderró.

La carta de població, donada pel rei Jau­me I el sis de les calendes d'agost de 1274, al castell de Cubelles i ses quadres, de la qual ja havem parlat en tractar de l'origen de Vilanova, diu que són exempts d'alguns tributs que els pobles havien de pagar al Rei, tots i quiscun dels homes que vagin a poblar el lloc de Vila­nova, dins el terme de Cubelles, junt a la Gel­trú i a l'altra població que s'edifica prop del mar en el terme de Cubelles, a l'indret anome­nat Ça lacuna. Una població edificada prop del mar dintre el terme del castell de Cubelles, no pot ésser altra que Cunit; quasi en podem te­nir certesa si ens fixem que la situa al lloc ano­menat Ça lacuna o sia la llacuna. I efectivament allà, tocant, hi ha encara un gran estany prop del mar, el qual, segons la tradició, antigament era molt més extens. Qui sap si fins el nom de Cunit prové d'aquest: Ça llacuna? En «Los orí­gerres históricos de Cataluña», del Dr. Balari i Juvany, no hi havem pas trobat res que ens po­gués orientar.

L'exemplar romànic de sa antiga capelleta, que avui serveix com a sagristia de l'actual tem­ple parroquial, ens parla de més enllà del se­gle XIII; potser acollint-se al privilegi que tan generosament concedia el rei Conqueridor, es poblà aquell llogaret, fins al punt d'obtenir Rector propi. I ens inclinem a creurer-ho, per­què una nota que ens proporcionà el diligen­tíssim oficial-arxiver de la nostra Seu barcelo­nina, mossèn Josep Mas i Domènech, diu: «1370 abril 23 - Comissió dels Vicaris Generals del Bisbe de Barcelona Berenguer, als rectors de Calafell i Cunit, perquè investiguin i donin re­lació de si és convenient unir a la església de Cubelles la Sagristia, amb sos drets, conforme

ho pretén mossèn Francesc de Olivera rector de les esglésies de Sta. Maria de Cubelles i St. Antoni de Vilanova, cada w1a de les quals, després de ell, serà regida per rector propi» (65). I fins, com a confirmació d'això mateix, podem retreure una altra nota del rector de Cubelles, mossèn Martí Balagueró l'any 1567, cap al final del llibre vell dels comptes de l'Obra, que guar­da aquest arxiu parroquial, la qual diu textual­ment: «Sufragània de Conit, unida a la parrò­chia de Sta. Maria de Cobelles quant se féu la divisió de les parròchies de Cobelles ab la su­fragània de St. Antoni de Vilanova del Castell de Cobelles, y fonch l'any 1363, dich mil tres cens sexanta y tres, en lo mes de abril de dit any. I perquè levaren de la present parròchia aquell membre, fonch axí la voluntat del Sor. Bisbe ajuntar aquella capella de la quadra de Conit perquè estave trenquada de sagrament ab la present parròchia de Cobelles; y assò cons­ta amb acte, any y dia susdit. És, lo present acte, en la rectoria de Cobelles, ab pergamí.»

El pergamí a què fa referència aquesta nota, suposo que deu ésser el document on consta la legal separació de totes dues esglésies, de Cu­belles i de Vilanova, del qual, en altre ocasió, en fem un extracte.

De tota manera, després del que hem expo­sat, crec que quasi podem deduir palesament que, fins l'any 1363, l'església de St. Cristòfol de Conit, separada de la de Cubelles, formava parroquialitat a part amb Rector propi; i un cop decretada la unió, com a sufragània de la parròquia de Sta. Maria de Cubelles, no s'hi uní fins que el rector de Cubelles mossèn Fran­cesc Olivera va morir o renunciar, car així ma­teix solia nomenar rector propi de la nova par­ròquia de Sant Antoni de Vilanova.

Tan antic com la primitiva capella romànica de Sant Cristòfol, ho és el castell de Cunit, puix al memorial d'actes, guardat a l'arxiu de la ca­tedral de Barcelona, hi consta que D. Ramon, comte de Barcelona i príncep d 'Aragó, dóna el castell de Conit a Dalmau de Conit i a sa des­cendència. Aquest D. Ramon, sembla que no pot ésser altre que Ramon Berenguer IV, el qual era ja comte de Barcelona des de 1131, per mort de son pare, quan el rei Ramir d'Aragó li prometé solemnement per esposa sa filla Pe-

79

tronella el dia 11 d'octubre de 1137, la qual no tenia encara dos anys, i ell n'havia fet 22. Per tant, podem assegurar que el dit castell de Co­nit, és almenys del primer terç del segle XII.

Com que les reversions dels dominis feu­dals a la corona eren freqüentíssimes en aquella època, trobem a últims del segle XIII que en Dalmau de Cunit i el cavaller de Segur, eren obligats a fer hoste, o sia a servir el Rei amb sos homes d'armes, igual que els altres cava­llers feudataris que habitaven al terme del cas­tell de Cubelles ( 66 ).

Res més no podem dir del castell de Cunit fins l'any 1530, quan mossèn Miquel Ferrer, se­nyor de la quadra de St. Cristòfol de Conit, domiciliat a Conit, és curador i procurador dels pubills de Joan Bargalló. La casa Bargalló és una de les més poderoses de Cunit, segons es dedueix de les escriptures d 'aquell temps; com també ho eren Vilaseca, el mas Carolt, el mas Vendrell, el mas d'en Mata i Segur. A últims del segle XVI, és senyor del castell i quadra de Cunit mossèn Vicenç Mollet, el qual hi té com a procurador mossèn Miquel Mollet, germà seu.

El dit senyor mossèn Miquel Mollet, com a procurador de mossèn Vicenç Mollet, germà seu, el 20 de juliol de 1565 estableix a Jaume Dalmau un corral, davant del castell, que afron­ta, a solixent, amb el torrent; a migjorn, amb la vall del castell; a ponent, amb la peralada del castell (i dita afrontació, amb espai d'una era, conforme està fitat i designat); a tramun­tana, amb el pati de Bartomeu Guimet, que fa cens de quatre gallines i dos pollastres quiscun any per la festa de Nadal, el qual pati està en alou i senyoria del Senyor de la quadra de Co­nit, amb l'entrada de vuit sous.

Aquestes afrontacions quasi ens donen la situació exacta del castell de Cunit, que és la mateixa, poc més o menys, que té l'actual i moderna casa pairal, coneguda encara amb el nom de castell, propietat del ferm patrici don Joan Braquer, alcalde de Vilanova i la Geltrú.

Del mateix any 1565, i del 15 d 'agost, hem vist els capítols matrimonials firmats entre dues cases de les més poderoses i fermes d'aquella època; això és: entre en Montserrat Miró, fill de Joan Miró i de Francesca sa muller, de la quadra de Vilaseca, sufragània de Conit i par­ròquia de Santa Maria de Cubelles, i Magda­lena, donzella, filla de Jaume Ràfols i de na Beneta, sa muller, de la parròquia de Santa Ma­ria de Cubelles. Vegeu el dot que donaven en aquells temps la gent més acomodada: els pa­res d'ell, el fan hereu de tota aquella casa, béns i propietat de Vilaseca; i, a ella, sos pares li donen 30 lliures de dot, amb 10 lliures d'es­creix, i les robes i joies corresponents, segons

80

l'ús de la terra. Firmen com a testimonis: Bar­tomeu Lleó, Barthomeu Ràfols i Antoni Guimet.

Com a nota curiosa, i per afermar la situa­ció del dit castell de Conit, donarem l'extracte d'un parell d'escriptures, on consta que el se­nyor D. Lluís d'Icart, batlle general de Cata­lunya, senyor i carlà major del castell, amb les rendes i emoluments de la parròquia de Cube­lles i quadres de Cunit i Segur de Cubelles, del present bisbat de Barcelona, el dia 22 de març de 1574 fa establiment a Joan Pons, del regne de França, d'un espai del castell de Cu­nit , una tercera part, amb ses afrontacions cap al costat de tramuntana, al cens d'un parell de gallines cada any el dia de Nadal ; a més li es­tableix també deu o onze jornals de terra al lloc dit les Parallades, dins la quadra de Conit, i sis o set jornals a un altre lloc, amb cens de tres quarteres de forment i tres d'ordi, cada any, per totes les dites terres .

El mateix dia estableix a Jaume Dalmau un espai de dit castell de Cunit, això és, la terça part, a la banda del portal major, que afronta a solixent amb l'espai que hi ha davant la por­ta del castell, amb cens d'un parell de gallines cada any; a més li estableix un tros de terra, de quinze o setze jornals, al lloc dit les Pare­llades, que afronta a solixent amb el castell, a migjorn amb Joan Pons, a ponent amb na Bargallona i a tramuntana amb el camí que va a Segur, amb cens de tres quarteres de forment i tres d'ordi cada any (67).

Pel mateix Manual, a què fem referència, sabem la construcció de l'hostal de Cunit; heus aquí el contracte: «Capítolos i acte fir­mat sobre la obra faedora del ostal de Cunit entre mestre Salvador Castillo, ostaler del os­tal de Cunit, i mestre Guiller Sult, abitant en Villafrancha, i dites parts se són acordades en la forma següent: P.0 se obliga dit mestre Gui­llem, mestre de cases, de obrar onze canes de enfront, sense fonaments de dita obra, ab dos sostres i la teulada; i aquestes onze canes són a la part del camí reial devant casa Pere Rovi­rosa; i dotze canes, comensant els fonaments, a la part de solixent, aixís i semblant ab dos sostres i la teulada; a migjorn, cinc canes, co­mensant els fonaments, ab dos sostres i la teu­lada ; de ponent, cuatre canes, començant els fonaments, ab dos sostres i la teulada, amb una paret en mig de la casa de dotze canes de llar­gària; i se obliga mestre Guillem de fer tres portals llisos dintre les parets de la obra. A la part, mestre Salvador voldrà tota la dita estàn­cia cuberta a dos vesants; i és per lo preu de 25 lliures barceloneses, sense la despesa a mes­tre Guillem i a sos obrers ... etc.»

Aquest hostal anà a parar a mans de l'ho-

norable Miquel Llucià Cellers, m ercader de la ciutat de Vic, el qual , el13 de desembre de 1647, i davant del notari públic de Barcelona D. Joan Salines , el vengué a l'honorable Miquel Àngel Subirà, candeler, ciutadà de Barcelona, i a sa muller na Marianna Nin i Bas de Subirà, en virtut de l 'últim testament de son marit , ator­gat davant del notari D. Jaume Sayós, de Bar­celona, el dia 15 d'ab r il de 1666 ; la qual, a la

Considerant, el rector mossèn Martí Bala­gueró, que fóra molt útil per aumentar la su­fragània de Cunit amb molts parroquians, ja que al present està despob lada, fer-hi noves cases, el 21 de gener de 1575 fa procura al no­ble senyor D. Lluís d 'Icart perquè pugui esta­blir a qui ben vist li sia, per abs tant solament de fundar cases i no altrament, un espai de terra prop l'església sufragània, dita de Sant

Vista general de Cunit

mort d'aquell, fou hereva universal de tots els seus béns . I com que en podia disposar lliure­ment, segons escriptura firmada el 7 de desem­bre de 1667, ven a mossèn Ramon Minguella, rector, tant de l'església de Sta. Maria de Cu­belles com de la de Sant Cristòfol de Cunit, i per tant obrer major, i a Jacint Malivern, pa­gès, obrer de l'església de Sant Cristòfol de Cunit, i a llurs sucessors, tota aquella casa dita l'ostal nou i son corral i dependències, situada a Cunit, al camí-ral que va de Barcelona a Tar­ragona; la qual afronta per orient i migdia amb el camp de dita església de Sant Cristòfol, a occident part amb honors de Jaume Ferrer i part amb Francesc Vidal, pagesos del lloc de Cunit, i a cerç amb el camí-ral que va de Cu­belles a Tarragona; resta sota domini i alou dels hereus i successors del noble D. Cr istòfol d'Icart, difunt, aleshores carlà del castell i ter­m e de Cubelles i del lloc de Cunit, amb cens d'una quartera de forment quiscun any. L'he­reu i successor del senyor d 'Icart, quan es rea­litzà aquesta venda, era D. Carles de Llupià, el qual firma l'escriptura com a senyor di recte i alodial del dit hostal. El preu d 'aquesta venda fou de tres-centes lliures barceloneses .

Per les afrontacions que aquí es donen, i pels comptes de l'Obra, sabem que eixa esglé­sia de Cunit tenia un camp, anomenat el camp de l'església de Sant Cristòfol de Cunit.

Cristòfol de Conit , de la present parròquia de Cubelles, negant emperò dit senyor D. Lluís lo que al co1nú arrendament s'acostuma pagar cada any i lo prosseguir per cens de l'església, de di ta sufragània de Cunit ( 68 ).

Molt poc poblada seria dita sufragània, car al cap de quinze anys, al cens del compliment pasqual de 1590 i 1591, solament hi consten les cases següents:

«1.- Joan Vidal , sa muller, son fill i sa filla. 2. - Joan Roig i sa muller. 3. - Jaume Miró i sa muller. 4. - Jaume Dalmau, son fill i sa filla. 5. -Joan Godai , sa muller, son fill i sa nora. 6. -Pere Bargalló i sa muller. 7. - Antoni Suau i sa muller. 8. - Barthomeu Guimet, sa muller, son fill i sa nora. 9. - Montserrat Mir, de Vilasequa, sa muller, son fill, Damià Sans i sa muller. 10. -Lo mas d'en pinsana, Montserrat Pinsana, Mi­quel Plana, sa muller, la filla de pinsana i lo pubill d'en pinsana. »

El 29 de gener de 1585, en Montserrat Tor­rents, amb Geroni Torrents, Joan Balasch , Jau­m e Dalmau , Joan Squarrer de montanya, Jau­m e Llarch , Antoni Mestres, Pere Bargalló, Joan Pons i Salvador Castillo, es reuneixen a la su­fragània de Cunit, i fir men acta que els com­promet a pagar, per un any tan solament, una reprimícia sobre tots els béns, dels quals han de pagar delme al senyor i primícia al rector, a fi de pagar un a campana per l'església de

81

Sant Cristòfol de Cunit. El dia 12 del mes de febrer següent, l'honorable Joan Escardó, bat­lle del terme de Cubelles, consent al pacte i, com a batlle, hi dóna son decret (69).

Fullejant el llibre antic de l'Obra, trobem que el 10 de desembre de 1576, quan era obrer en Montserrat Mir, de Vilaseca, se tragué de la caixa de Conit, tres lliures i quatre sous per ops de un elevant de altar i cobri-altar, lo qual féu Jaume Millà, goclrovasiller, al carrer de la tapineria en Barcelona, lo qual pàlit aportà Jaume Marquès, de Cub elles, jurat d'aquell any.

Per mostra, heus aquí els comptes de l'any 1577, que dóna l'obrer Pere Rovirosa: «a 10 de febrer isqué de la caixa de Conit set lliures, les quals han servit per comprar lo Missal romà, perquè Bathomeu Squarrer lo comprà i pagà.

»Ítem a 16 de mars isqué de la caixa de Ca­nit vuit sous, i són per la palma i candela.

»item de dita caixa han eixit trenta sous per un drap de tela, per lo llit de morts.

»item ha pagat pere Rovirosa, per la ra­jola ha servit per enrajolar la església, i por­tar dita rajola de Vilanova, so és: quatre lliu­res de compra, i vint-i-dos sous de aportaria fins a Conit ; és tot, cinc lliures dos sous .

»item ha pagat dit Pere Rovirosa, obrer, dels diners de dita obra, quaranta sou s a Gas­par Llorens del Arbós per ops de la obra de la cera.

>> item ha pagat a en Barceló del Arbós, per fer la obra de la cera, cinc sous.

>>Ítem ha pagat quinse sous a mestre Sala, per obrar la rajola de dita església, de una part; i de altra part, tres sous de manobres per dita obra; és tot, divuit sous .

>> item per la despesa dels mestres i obrers, nou hòmens a divuit diners cada dia per home, tretse sous sis diners.

>> :ÉS tot, 18 lliures, 10 sous, 6 diners.>> Tots els historiaires asseguren que Catalu­

nya mai no havia fruït d'una pau tan compler­ta i duradora com al segle XVI; ja que tots els incidents, tractats i guerres dels temps de Carles I i de son fill Felip II, molt poc afec­taren la nostra pàtria catalana, fora alguns ex­cessos dels pirates moros, per mar, i d 'algunes partides de bandolers, aixecades a la muntanya. Referint-se a aquestes petites torbacions inte­riors, és sens dubte que els prohoms de Cunit, amb consentiment del senyor Gabriel Alegret, batlle del Castell de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, es reuniren l'any 1581, i imposaren sobre llurs fruits d'aquell any i de l'any se­güent, això és, del forment, mestall, ordi, civa­da, mill, alls, verema i llegums, i cànems i tot el que pagui primícia, una quota per ops de obra1' i reconstruir la església de Sant Cristòfol,

82

per defenció de dita sglésia, per ant se puguen defensar los particulars i parrochians de les quadres de Conit i Vilaseca; i si serà abans una anyada, per lo socórrer i obrar de dita sglésia, no firmen sinó per una anyada; altram.ent són contents per dos anyades, fins la obra estiga remediada i no imperfecta.

I que en aquesta ocasió sols es tracta d 'o­bres de defensa, i no pas d'una reconstrucció seriosa, sembla indicar-ho que al cap de dotze anys va caldre fer-la; pel qual motiu, doncs, el 30 de maig de 1593, es tornen a congregar els prohoms de Cunit, amb consentiment de mossèn Pere Gassó, batlle de Cubelles, de Vila­nova i de la Geltrú; dins la reunió, el senyor en Montserrat Mir, de Vilaseca, obrer de l'es­glésia de St. Cristòfol de Cunit, demanà una reprimícia de tres anys sobre tot el que colli­ran a dita quadra de Cunit, i pagà primícia al Rector, per adobar dita sglésia.

Un cop adobada l'església es basquegen per un retaule, i així el 2 de setembre de 1601 hi ha un contracte entre mestre Pere Oliver, imagi­naire de Vilafranca del Penedès, i els parro­quians de Cunit, sobre un retaule per a l'altar major de dita parròquia de Cunit, ço és, que el dit mestre Pere Oliver s'obliga a fer un re­taule per a l'altar major de l'església de Sant Cristòfol del tenor següent: tindrà d'alçada tot l'enfront de dita església, fins a l'arcada més baixa, i d'ample, tot el que té la mateixa ar­cada; al retaule, hi haurà una spitera a baix per a posar la figura de N.S ., i la resta serà llisa amb deu columnes que dividiran els qua­dres que tindrà dit retaule . L'ha de fer amb bon llenyam d'alba, i a coneguda d'altre mes­tre; el qual dit retaule promet donar fet i complit de aquí Nadal de 1602 primer vinent. Per això els dits parroquians, de voluntat i con­sentiment exprés, li donen, pel preu de dit re­taule, 36 lliures moneda barcelonesa, d'aquesta manera i forma: que encontinent li donaran 10 lliures ; i acabat que sia el retaule, altres 10, i el dia de Sta. Magdalena de 1602 la resta, que serà de 16 lliures, «i per ço i seguretat de lo dit per mi, conservat nom com a obrer i altres dels dits prohoms, jo Joan Vidal qui respon de dita quantitat de 36 lliures .>> (70)

Segons el llibre de comptes de l'Obra de Cunit, aquest pintor potser no pogué realitzar el dit contracte, car hi figura en Joan Oliver i no pas Pere Oliver, el qual cobrà en diferents pagues; i tampoc no cobrà 36 lliures, que fou l'estipulat, sinó 63. Heus aquí dues de les notes que consten en dit llibre de l'obra: «Jo Joan Oliver, pintor, confés aver rebut de mans de Rafel Miró, obrer de Sant Christòful de Conit, és a saber, tres lliures dic 3 11. , i estas me pa-

gan per a pintar el retaule de St. Christòful, i per fi de paga; i com és lo ver, fas la pressent vui als 15 febrer 1609. >> L'altra diu: «Tinc re­budes jo Joan Oliver de mans dels obrers de Conit seixanta i tres lliures, dic 63 ll., entenensi tots los albarans ya escrits de mà mia i de mos­sèn Gabriel Garau, aon se vulla sian ; i com és lo ver, fas lo pressent jo Joan Oliver, pintor, vui als 17 gener de 1617.»

La imatge del Sant Patró segurament que seria de talla, nova o novament retocada; i fem tals suposicions perquè entre els comptes que en dit any de 1617 dóna l'obrer Francesc Llanuça, hi ha una partida que diu: «he gastat per lo lloguer del rocí per aportar lo Sant Chris­tòful, sis sous.» Per tant, si Sant Cristòfol, ve­nerat com a patró, ja hagués estat pintat en el retaule, no hi hauria hagut necessitat de cap rossí per a portar-lo.

Des de principis del segle XVI, consten al llibre de l'Obra de Cunit, els comptes de les administracions de dita església, els quals són: les ànimes, la Verge Maria dita de les dones, el Roser, Sant Pere, Sant Feliu i Sant Isidre.

Els altars de la Mare de Déu del Roser i de Sant Pere i Sant Feliu daten d'aquella època, puix trobem que mestre Bernat Parelló , fuster, habitant en la vila de l'Arboç, fa els retaules de l'església de Cunit, i els personatges de «bul­to» (sic), que són: per l'un, el de Nostra Senyo­ra, i per l'altre, els de Sant Pere i Sant Feliu. Cobrà dit mestre fuster directament d'En Pere Vidal, paraire de l'Arboç, que bestregué els di­ners; després ell ho cobrà dels obrers de Cunit en diferents pagues : començant l'any 1618, co­brà 36 lliures de tres anyades; 12 lliures l'any 1621; 24 lliures 4 diners el 1622; 10 lliures 10 sous el 1625, i 12 lliures que donaren directa­ment al mestre fuster.

Aquests dos retaules foren pintats pel jove pintor Nicolau Urgellés, per allà l'any 1623, car els obrers comencen a donar les pagues al dit pintor per son treball l'any següent, 6 lliures. Del 18 d'agost de 1625, hi ha dos albarans: el primer diu que l'esmentat pintor ha rebudes 25 lliures que havien d 'ésser satisfetes per St. Joan de juny de 1624; i l'altre és de 12 lliures a bon compte. Dos albarans de 1626 fan cons­tar, l'un 13 lliures a compte, i l'altre com ha rebut onze quarteres de blat, unes garbella­dures, 6 lliures i dos sous. El 8 de setembre de 1627 va rebre 18 lliures , 3 sous i 6 diners. I així encara amb altres pagues , puix pintà tam­bé les imatges, fins el 15 de desembre de 1631 en què es dóna per satisfet.

Les figures de St. Isidre i de Nostra Sra. del Roser xica, juntament amb uns rosaris per a la figura gran de la Mare de Déu del Roser,

foren fetes per Francesch Rovira, escultor ciu· tadà de Vic, l'any 1634, pel preu de 9 lliures i dos sous.

Per allà els anys 1626 i 1627, com que tro­baven massa xica l'església de Cunit, els pro­pis feligreses determinaren de construir-hi un chor; heus ací l'acord : «ÉS ver com nosaltres, la universitat de Conit i quadres , en presència del Sor. Batlle de Vilanova i de dita quadra, determinaren i són contents de posar una re-

Absis de l'església romànica

prmncta per temps de tres anys per a fer un chor en la església per la gran necessitat que ya per no poder estar dins de dita església tota la gent, en particular en dia que si troba gent forastera. Los qui firmen són els Següents: Joan Ferrer, Pere Bargalló, Joan Soler, Guillem Ser­ra, Joan Jaume Soler, Antoni Ivern, Joan Parés, Rafel Miró, Joan Jaume Rodoló, Pere Suau, Mi­quel Mestre, Francesch Llanuça, Joan Mir, Pere Serra, Mateu Vidal, Joan Miquel, Joan Molins, pertota la quadra i terra-tinents.»

Comprovarem la religiositat d'aquella gent amb l'existència de les administracions que pas­saven a captar per l'església de St. Cristòfol de Cunit, i amb les deixes piadoses que consten a llurs testaments; per mostra, en retraurem algun: així en Joan Miquel, fadrí, est ranger del regne de França, habitant a can Jaume Gener, de Cunit, fa son testament ellS de març de 1640 i entre altres coses deixa 5 lliures als bacins de l'església de Cunit, això és: 3 lliures a Ntra. Sra. del Roser, deu rals a St. Isidre, i la resta als cantars per les ànimes.

En Guillem Serra, habitant a Cunit, en son testament del 16 d'octubre de 1646, deixa dues lliures a la Confraria de St. Isidre, a més d'al­tres deixes piadoses .

Per últim, Eulàlia Llanuça, de Cunit, vídua

83

de Joan Llanuça del Mas, que té fet son testa­ment en poder del rector mossèn Celdoni Vila­dar, el dia 31 de desembre de 1646, hi afegeix un codicil que diu: «Confesso dèurer a Ntra. Sra. del Roser de Conit trenta rals, dich 3 lliu­res, les quals prometé mon marit per fer ajuda de costa de pintar dit retaula del Roser. - Item confés que dech, y vull sien donats de mos béns, a Ntra. Sra. de les dones, de dita església de Conit, dos lliures y 4 sous .»

Parròquia de Cunit

I a propòsit de l'administració del Roser, trobem una nota on consta que el 14 de gener de 1663, comprà dita administració una Vera Creu que costà un trentí i una dobla.

Durant el segle XVII, els obrers de Cunit vengueren a trossos el camp, dit de l'església de St. Cristòfol, per fer-hi cases; així havem vistes algunes escriptures a favor de Joan Bor­ges, de l'any 1670 ; altra a favor de Josep Ri­valta, i altra en favor de Jacint Mali vern, amb­dues de l'any 1669; no obstant, a dites vendes, hi restava l'alou de la Rectoria. No per això hem de creure que minvessin les rendes de dita església , ja que .l'any 1658, la taverna era ar­rendada a benefici de l'església de Cunit; a més, tenia l'hostal i, a últims d'aquest mateix segle, arrenda la Sínia, i l'Obra fa un trull. Al­tra entrada tenia la dita Obra, i era el cànon que pagaven els pescadors per a poder pescar els dies de festa, i això prova que aquesta in­dústria era exercida en eix poble de Cunit, d'on els pescadors avui han desaparegut completa-

84

ment. Al llibre de l'Obra de Cunit llegim: «Lo Rnt. Antoni Cros, visitador general, ha concedit llicència pera poder entrar en mar los dias de diumenge y festes de precepte després de aver oït missa, donant emperò la cantitat acostuma­da, vui a xviij de janer Mdcxxxviij . - Cros vi­sitador». Dessota mateix afegeix: «La qual lli­cència és estada confirmada per lo sobredit D. Antoni Cros, visitador general del deganat del penadès, visitant la present església de Cunit, vui a xvj. del mes de janer del any M.dc.xxxx.­Cros visitador.Sa. dicte visitationis . - Bernar­dus Xammar not.>> . De tal forma l'Obra inter­venia en aqueixa indústria, que fins el 1665 tro­bem que adoba i fa arreglar els estenedors.

El següent document ens donarà una notí­cia més detallada dels pescadors de Cunit. Co­piat al peu de la lletra, diu: «De part del molt Rnt. Sr. Esteve Phelip Pvre. y Rector de la par­rochial iglésia de St. Joan, Sta. Magdalena de pontons, Degà de Vilafrancha de Panadès per lo Ilm. y Rm. Sr. fra don Alonso de Sotomayor, per la gràcia de Déu y de la Sta. Sede Apos­tòlica, arquebisbe, bisbe de Barcelona y del consell de sa ma gt. a instància del procurador fiscal de la nostra cort, per quant per plena informació nos consta que de temps inmemo­riaJ y de consuetut antiquíssima que los pesca­dors de la platja de Conit, per la llicència de poder entrar a pescar los dies de diumenge y festas manadas a la tarde, pagan y sempre an pagat la dècima del peix pescan y trauen en tals dies respecti ve; y així mateix nos consta que en diversas visitas fetas en la iglésia de St. Christòphol de dit lloc de Conit és estat provehit en ques pague la dita dècima a obs y per augment de la dita Iglésia. Perçò ab the­nor del present cartell se diu y mana a tots los pescadors y altres qualsevols personas que an pescat en lo present y corrent any en dita plat­ja, dins sis dies primers vinents del dia que lo present manament presentat o intimat los serà, incontinent paguen als honorables obrers de dita iglésia tot allò que deuen de dita dè­cima del peix an pescat y tret en lo dit present any en dita platja, en pena de tres lliures, apli­cadores a obres pies y en subsidi de excomu­nicació; y així mateix, sots la dita pena, se diu y mane a tots los pescadors y altres qualsevols personas que de aquí al devant entraran a pes­car en semblants dies de diumenge y festes manades, paguen la dita dècima del peix trau­ran, o lo just valor de aquella, a dits honora­bles obrers; o, dins dit termini, justas rahons posen y legítimas causas deduescan perquè fer nou degan. Altrament, passat dit termini, si lo contrari per ells serà fet, lo que nos creu, serà procehit contra dells y quiscun de ells, ala exe-

85

cució de dita pena y publicació de dita excomu­nicació, si conforme de justícia, stil y pràctica de la sua cort, serà trobat fahedor; lo qual manament se fa a instància de dit poder fis­cal. Dats en Vilafrancha de Panadès, als deset del mes de abril del any de la nativitat del Sr. Mil siscents setanta. - Bellvey subdecanus. -Decanatis Paenits . - Franciscus Morera, nat.»

No sabem com, ni de quina manera desapa­regueren els pescadors de la platja de Cunit, car d'ells ja res no havem trobat el segle XVIII.

No obstant, en dit temps, sens dubte hauria augmentat la població, per quant la capella ro­mànica de St. Cristòfol resulta petita, amb tot i el chor, car, al decret de visita, donat a Cu­belles el 13 de novembre de 1736 pel bisbe de Barcelona D. Felip de Aguada i Requejo, entre altres coses, hi estampà el següent : «Com ha­jam observat que la Iglésia Sufragànea de Sant Christòful de Cunit és petita y reduïda, de ma­nera que en ella no poden cabre les persones del Poble de dita Sufragania; y hajam també trobat, que dita Iglésia té alguns havers pera poder allargar la dita Iglésia: Perçò ordenam y manam als Obrers de aquella, que fassen allargar la dita Iglésia y per esta obra gastar lo diner que se troba en lo arxiu, y lo que se deu a ell, y de pensions y censals que deu rebre dita Iglésia, aplicant les diligències convenients per cobrar estas quantitas; y aprés, en haver­hi altre diner, fassen fer una sagristia compe­tent per lo ministeri de dita Iglésia.» Amb al­guna dificultat, sens dubte, pogueren cobrar aquests diners, que el Sór. Bisbe autoritza per esmerçar-los en les obres que es facin a l'esglé­sia de Cunit, ia que aquestes no començaren fins l'any 1755 i duraren fins el 1761, com és de veure a un quadern guardat a l'arxiu par­roquial, encapçalat amb les següents paraules: «Comptes generals per lo hereu del Rnt . Fran­cesch Serch y de Boquet Pbre. y Rector de Sta. Maria de Cubelles del per ell cobrat dels rèd­dits de la obra de la Sufragània de St. Christò­fol de Cunit, y del que ha pagat per la fàbrica de la nova Iglésia de dita Sufragània, que se ha fet ab expressa llicència del Ordinari Dia­cessà, dada en Barcelona als 24 Abril 1755, los quals comptes de carga y data són com segue­xen.» I allí els trobem. minuciosament detallats, fins a la suma total de 1.182 lliures 7 sous.

Una concòrdia firmada el20 de març de 1764, entre el Comú del poble de Cunit v el rector Dr. Pere Margades, que a principis d'aquell any havia pres possessió de la parròquia de Sta. Ma­ria de Cubelles i de la sufragània de St. Cris­tòfol de Cunit, estableix que el dit Comú ce­deix perpètuament a l'església de St. Cristòfol de Cunit la premsa i les brises; i s'obliga dit

86

comú a avisar els obrers o a llur arrendador perquè vagin a cercar-les; i a més, s'obliga tam­bé a pagar a dita església durant quatre anys consecutius, un quarantè de la verema i del gra d'espiga tan solament, començant l'any corrent. I en satisfacció i acció de gràcies de dita dona­ció i promesa, l'Església absol i condona a dit Comú aquelles 117 lliures que amb debitori fet el 25 febrer de 1733, havia deixat graciosament a dit Comú; com i també les pensions de 2 lliu­res 16 sous, i les altres que degui el dit Comú a dita església; com i també els dóna i trans­fereix l'ús i propietat d'aquelles dues casetes situades a la sagrera de Cunit, l'una anomenada l'hostal, i l'altra, la ferreria descoberta, on nin­gú no habita; i a més, el dit Rector condona els lluïsmes que com a senyor alodial li cor­responen sobre les dites transaccions.

Aquest document especifica els noms de la major part i més principals persones del po­ble de Cunit; així ho llegim a l'expressat ins­trument, que transcriurem per assabentar-nos de les principals cases de Cunit a mitjan se­gle XVIII. Són: Pere Mir, pagès de Vilaseca, Pere Miró, del lloc, Francesc Ricart, del lloc, re­gidors actuals; i els individus de dit lloc: Joan Brunet, pagès, Gabriel Panas, pagès, Magí So­ler Ricart, pagès, Antoni Torrent, pagès , Pere Miró de la masia, Ramon Romeu, Pere Màrtir Rovirosa, Damià Rovirosa, masover del castell, Joan Mestre, Joan Coll o son amo Josep Mal­ivern, Jaume Rufat de puñatiula (sic) o Josep Ros i Joan Rodoló, Josep Soler del torrent, i Ramon Serra del torrent, Joan Brunet, curador de can Janer, Pere Mir, curador de can Pla, i Pere Soler de la masia.

A continuació d'aquest document segueix una llista titulada «Renda de la Iglésia de Cunit, avui dia 19 de mars de 1764>>, la qual fa constar que posseeix la casa o hostal, d'on trau a Conit, del comú, 15 11. - Altra casa que termena a tramuntana amb el camí-ral i a mig­dia amb el carrer. I segueixen: el debitori con­donat pel document anterior, i les cases que fan pensió o censal, que, a la llista de què par­lem, són nou, i quasi totes donen poc més d'una lliura, llevat d'una, més de quatre, una altra, més de tres, i la casa i béns de Ramon Serra, que fan 40 lliures.

Finalment, els feligresos de la sufragània de Conit desitjaren tenir capellà propi; però s'hi oposà el Rector de Cubellas, fins que vingue­ren a un acord sancionat pel Sr. Bisbe; l'escrip­tura firmada el 15 de març de 1805, és a l'arxiu parroquial. Aleshores, un vicari nutual residí contínuament a la dita sufragània: el primer, nomenat pel Sr. Bisbe de Barcelona el dia 20 de maig del propi any de 1805, fou mossèn Silves-

tre Cantà, que era vicari d'Alella; cap a l'any 1824 fou nomenat Rector de Vallbona i Cabre­ra d'Anoia, la primera condició que consta a l'escriptura diu que una casa al costat de l'es­glésia, edificada a costes dels Rectors de Cu­belles amb l'auxili dels habitants de Cunit, se cedirà per a l'habitació dels vicaris nutuals. I com que una peça de dita casa serveix per a l'Ajuntament de dita quadra de Cunit, les re­paracions que s'hi hagin de fer, les costejaran

així: la meitat, a expenses del Rector de Cube­lles, i l'altra m eitat, a expenses de l'Obra de Cunit, en atenció que l'Ajuntament és pobre.

Després, les altres condicions assenyalen els límits de la feligresia, i els drets i obligacions del dit Vicari nutual. No obstant, quedava tot sota la dependència del Rector de Cubelles , fins que l'acord parroquial de l'any 1868 hi eregí una parròquia d'entrada, independent de la de Cubelles .

87

CAPÍTOL XIV

ROCA CRESPA

També la quadra de Rocacrespa forma part del terme i jurisdicció del castell de Cubelles des dels temps més remots, segons consta als documents antics ja citats, com són el Reial Privilegi de 1232 i la Carta de població donada pel rei Jaume I el Conqueridor, el sis de les ca­lendes d 'agost de 1274.

Amb tot, res no sabem de dita quadra fins al principi del segle XVI. D'aleshores daten els més antics documents que guarda aquest arxiu parroquial de Cubelles, i per ells trobem que en tal època, era senyor de la quadra de Roca­crespa en Gabriel Vilanova, casat amb N'Ànge­la de Vilanova i Panyella, els quals tenien tres filles i un fill, segons els cens del compliment pasqual de 1590-1591, ja esmentat, puix encara que a la casa de dit Gabriel, sols hi consten dues filles i un fill, és que l'altra filla, anomenada Elionor, era casada amb en Galceran d'Icart, i habitaven al Tradé, com a amos i senyors de dita propietat i de Segur (terme de Cunit).

A més de la família Vilanova, conviuen, al turó de Rocacrespa, la família del senyor en Joan Vilella, la d'en Gabriel Michel, la d'en Pe­dró i la d'en Rovirosa ; i formen part de la qua­dra de Rocacrespa les masies o cases pairals anomenades encara avui, Mas Cucurella i Mas Ricart.

El 16 d'octubre de 1565, el Sr. Gabr iel Vila­nova senyor de Rocacrespa, dóna un preu-fet a en Martí Marges, mestre de cases, per fer una pallissa amb parets altes, teulada encanyisada, amb son sostre, ultra la teulada, i adobar el trull.

I el mateix Sr. Vilanova, el 16 de juny de 1567 fa arrendament de la casa i heretat de Rocacrespa, per temps de cinc anys, al senyor en Miquel Llampayes, avui habitant al mas d'en Palau , diu l'escriptura de contracte, amb aquestes condicions : els forments, al quart; els mestalls, ordis, civades i espeltes, a la cin­quena.

El mateix any, dia 31 d'octubre, l'esmenat Gabriel de Vilanova, «senyor de la quadra de Rocacrespa, de la parròquia de Santa Maria del Castell de Cubellas, com a senyor alouari i pro­pietari de tota aquella quadra dita de Roca­crespa >> acensa a en Joan Squarrer un tros de terra, de 12 jornals ; haurà de pagar cada any:

88

per Sant Joan de juny, una quartera d'ordi; i per Nadal, 10 sous amb diners i un parell de gallines. Pagà, d'entrada, un parell de gallines. Per aquest document, doncs, ens assabentem d'una manera certa i positiva que tota la qua­dra de Rocacrespa és alou i propietat del dit senyor Gabriel de Vilanova. A més, quan dóna les afrontacions del tal acensament, hi sona el nom, per primera volta, d'un tal Jaume Rovi­rosa de Rocacrespa .

Item més, per un altre arrendament, fet el 27 d'abril de 1571, sabem que ja hi havia la Ca­pella de Sant Gabriel, avui encara existent; car diu l'instrument a què fem referència: «asenso a vós Joan Godall, vui estant en la pn t. parrò­chia, so és una casa situada en la mia quadra de Rocacrespa, afrontant dita casa a solixent devant de la porta de la «capella de Sant Ga­briel», a migjorn amb la mateixa capella, a ponent amb el corral del castell i amb en Pe­dró, i a tremontana amb dit Pedró.>> Deduïm així mateix que, a Rocacrespa, hi havia un cas­tell, que era l'es tada senyorial dels Vilanova, com ho confirma el que anirem explicant.

En Jaume Rovirosa, el primer que havem trobat d 'aquest cognom, feia estada a Roca­crespa, fogar de tants Roviroses com s'han es­campat per Cubelles i Vilanova. Seria sens dub­te un pagès de posició acomodada, car el 3 de setembre de 1573 deixa 46 lliures a en Gabriel Michel de Rocacrespa, per ops de quitar un censal que feia al magnífic senyor mossèn Vila­nova, amb mota de 160 lliures . A més, el 27 de setembre del mateix any, posa 10 lliures sobre una peça de terra d'un jornal i mig, que li empenyora en Joan Sastre, pagès de Cubelles.

La família Vilanova es trobaria sens dubte en greu necessitat quan, el 29 de maig de 1599, el Sr. Gabriel de Vilanova, donzell, amb Àngela Panyella, sa muller, i Bernat, fill llur, venen a carta de gràcia la quadra i terme de Rocacres­pa als almoiners de la Seu de Barcelona per 2.200 lliures moneda barcelonesa; però es re­serven els venedors la casa del castell i algunes peces de terra .

Al llibre Speculum, de Sitges i d'altres llocs, que guarda l'Arxiu de la Seu barcelonina, hi llegim: «La Pia Almoina posseeix la quadra i terme de Rocacrespa de la parròquia de Santa

Maria de Cubelles, bisbat de Barcelona, dins la vegueria de Vilafranca del Penedès, amb tot el domini directe que li pertany per raó dels censos i tots i qualsevols altres drets, i amb tota jurisdicció, si alguna n'hi té, i amb tots. els delmes, censos, tasques, agravis, servituds reals i personals, ademprius, tragons, guaites, joves i altres qualsevols emoluments; la qual quadra i terme, dita Pia Almoina té i posseheix per venda feta amb carta de gràcia als Rvnds. Almoiners de la Seu de Barcelona per mi Ga­briel de Vilanova, donzell, Àngela de Vilanova i Planella, muller sua, i Bernat de Vilanova, fill de dits cònjuges, per preu de 2000 lliures; i en dita venda, es reserva dit Vilanova la casa del castell i algunes peces de terra situades dins dita quadra, com apar amb acte rebut en po­der de Salvador Coll, notari públic de Barce­lona i scrivà del molt Iltre. Capítol de dita Seu, el 2 de maig de 1599.

»E al dit Gabriel de Vilanova i als seus, spectava la dita quadra i terme de Rocacrespa per diversos títols i successions, com apar amb els actes que ha donats i lliu rats i estan en la plica amb l'acte de dita compra i com dit més llargament se conté.

»E els dits Rnds. Almoiners han pagat 244 lliures, 8 sous, 11 diners al Sr. Rei per lo mig lluïsme que se li devia per la dita compra amb carta de gràcia, feta gràcia del restant; i aquell li pagaren per la taula de la ciutat de Barce­lona, i per dit Sòr. Rei lo pagaren a Balthasar Pardina receptor de la Batllia General, com apar amb àpocha en poder de dit Salvador Coll, notari, a 16 de juliol de l'any 1599.

>>E els dits Rnds. Almoiners han donat, als dits cònjuges i fill Vilanova, 200 lliures per ad­dició al sobredit preu, per la dita compra de dita quadra de Rocacrespa amb carta de grà­cia, com apar amb acte rebut en poder de dit notari a 20 de desembre de 1599.-200 lliures més, a 3 de setembre de 1600, i 20 lliures més, a 23 de maig de 1607.

»E dits Rnds. Almoiners, i per ells Lluís Serra majordom, ha pagat al Sòr. Rei 66 lliures, 13 sous, 1 diner per lo mig lluïsme se li devia per les dites tres addicions de preu, a la sobre­dita compra amb carta de gràcia, feta gràcia del restant; e per dir Sór. Rei, se pagaren a Martí Joan de Malla i de Conanglell, receptor de la Ballia general, com apar en poder de Henrich Coll, notari de Barcelona i scrivà de dit Capítol, a 9 de mars de 1621.

»E més, reb la dita Pia Almoina dins el ter­me de dita Quadra de Rocacrespa els delmes de pa i vi, carnalatje, llegums, cànems, ordis , civades, faves i altres, i generalment de qual­sevol altre esplet, que novament se són impo-

sats sobre lo mas Trader, el qual mas és franch en alou, i dits delmes els han imposats don Galceran de Icart, en el terme de Cubelles po­pulat, dona Eleonar de Icart i Vilanova, nm­Uer sua, i els sobredits cònjuges i fill Vilano­va; i aquells han venuts a carta de gràcia per preu de 200 lliures a dits Rnds. Almoiners, com apar amb acte rebut en poder de dit Salvador Coll, a S gener de 1608. »

La senyoria i drets, que la família Vilanova vengué a carta de gràcia als reverends Almoi-

Vista general de Rocacrespa

ners de la Seu barcelonina, no fou recuperada fins l'any 1660 per D. Carles de Llupià, el qual reintegrà a la Pia Almoina 2.200 lliures.

Continua dient el llibre esmentat: «A 29 de novembre 1660, lo noble don Car­

les de Llupià gira en la taula de la present ciu­tat, als Administradors de la Pia Almoina, 3.000 lliures asolta de Bonaventura Corrons, notari de Barcelona, ço és 2.200 lliures per la restitu­ció de consemblant quantitat que Gabriel de Vilanova donzell, Sór. de dita quadra havia venut a carta de gràcia a dita Pia Almoina, i 600 lliures per tres addicions de preu, de 200 lliures ; i fer tenir i valer, com llargament és de veure en dita partida, i de la difinició feta per lo Molt Iltre. Capítol al dit D. Carles de Llupià, en poder de dit notari» (La partida de taula és al llibre de 1635-1680, foli 413.)

L'any següent d 'aqueixa venda, o sia el 1600, la senyora D.• Àngela de Vilanova i Panyella és ja vídua; el fill Bernat, hereu dels béns de son pare, consta com a senyor directe de la quadra de Rocacrespa.

Aquest Bernat de Vilanova i Panyella, ha­bitant a sa casa, senyoria i castell de Roca­crespa, detingut de malaltia cor poral, ordena son testament el 21 de gener de 1627, quan ja

89

també sa mare era difunta. Elegeix marmes­sors el senyor micer Gilabert, doctor en drets, ciutadà de Barcelona, Pere Joan Rovirosa, pa­gès d'ací Rocacrespa, i les dues germanes mies, senyora D.• Elionor d'Icart, vídua de D. Galce­ran d'Icart, i Àngela Vilanova, donzella. Elegeix sepultura a l'església parroquial de Santa Maria de Cubellas, davant Nostra Senyora del Roser aon és nostre vas i estan mos antepassats, de mon pare i mare i altres. Per aquest testament sabem que l'altra germana, inscrita al compli­ment pasqual de 1590-1591, era també ja difun­ta, puix diu una de les clàusules: «Item més, vull i man sia donada la caritat acostumada en los drets tocaran als administradors de nos­tra senyora del Roser, i altres coses si se deu­ran, dels gastos o drets de ma mare i germana quondams, en gloria sian; que los drets de la obra sols tinch pagats. »

Després de disposar els sufragis i Misses per la seva ànima, funda tres aniversaris a l'esglé­sia de Santa Maria de Cubelles, ultra el que son pare hi té fundat, de caritat 15 sous; emperò els que ell hi funda vol que sien celebrats de quatre en quatre mesos, amb caritat per cada u, 12 sous.

Una altra clàusula diu textualment: «Item vull i man que la capella que vui tenim i pos­seïm en Rocacrespa dita de Sant Gabriel, la qual han feta i fundada mos antipassats, vull que aquella sia mantinguda i constituïda amb més veneració i honra, que jo no he fet com ho havia de fer, vull que aquella sia adobada tan prest com puguen, pagant de mos béns llarga­ment, que ja tindran fusta en ma heretat; i per lo que ja acostumen de venir amb profes­só cada any, la segona festa de Pasqua de Re­surrecció, de la parroquial, deix i llego de ca­ritat al reverent Rector que vui és i per temps serà, o vicari, cada any dotse sous; vull aquests i los dits dels aniversaris, sian dits anuals, ren­dals i perpetuals en i sobre mos béns llarga­ment, volent ques diga la Missa per tots los del present castell de Vilanoves i descendents de aquells, i amb ques diga una absolta gene­ral, la ques diu per los qui són confrares de nostra senyora del Roser, acabada la Missa i en memòria de tots. »

De tots els seus béns, veus, drets, títols i accions, en fa hereves universals, senyores i ma­jores, potents i usufructuàries, les dues ger­manes D.• Elionor d 'Icart, vídua, que avui dia present està en servei de l'iHustre senyor com­te de Peralada, i Àngela Vilanova, donzella ; i mortes que sien dites ses germanes, fa hereva universal la seva ànima i, per ella, la <<present parroquial església de Santa Maria de Cubelles i al reverend Rector o Vicari que serà, donant

90

tota aquella facultat i poder de veus, drets, tí­tols i accions mias, que per ell i lo senyor Ar­diaca major de la Seu de Barcelona i los se­nyors de Jurats de la present vila de Cubelles qui seran, ne funden i tasen Misses de cantars o setmaneres en dita església, com millor vol­dran o podran, per los senyors Vilanovas i des­cendents d'aquells. »

Aquest testament, pres pel rector mossèn Esteve Montserrat Rovira, ell mateix el féu pú­blic el dia 11 de març del mateix any de 1627, després de mort el testador i d'haver-se-li ce­lebrat la novena i cap d'any com s'acostumava.

La germana soltera, que es quedà al castell de Rocacrespa, morí de desgràcia al cap de poc més de nou anys . Heus aquí la partida de de­funció, tal com és· al llibre d'òbits: <<Al 15 d 'agost 1636 òbit de la senyora Àngela Vilano­va donzella, filla de Gabriel Vilanova donsell , morí desgraciadament sens ningun sacrament, caygué lo castell y la matà. Fonch enterrada en lo fossar de Santa Maria de Cubelles als 16 de agost 1636 y asistí al cos present lo Rec­tor y lo Pare lector de Snt Ramón y lo Mestre; aguén candeles sent quaranta quatra.» Aquesta dada de les candeles ens demostra i ens fa sa­ber el nombrós acompanyament que assistí al funeral. Al marge d'aquesta partida, i amb lle­tra diferent, s'hi llegeix: << Vuy als 24 de setem­bre de 1643 se ha fet la novena y cap d'any de la quondam Àngela Vilanova; en ell, lo Rector y Antoni Avinyó prevere y lo mestre. »

Per dades recollides entre els papers que parlen de Rocacrespa, guardats a l'arxiu parro­quial, podem afirmar que la caiguda del castell ocasionà la mort immediata de la senyora Àn­gela Vilanova; també l'ocasionà, sinó que so­brevisqué encara set mesos, al Sr. D. Enric Sentelles i Carrós, fill de la iHustre senyora D.• Blancha Despalau i del Sr. don Joaquim Sentelles i Carrós, de València, casat amb Ma­ria, filla natural del Sr. don Bernat Vilanova, anomenada la borda, els quals vivien amb la tia soltera; i sens dubte d'acord amb ella (puix l'altra germana vídua, que vivia tulida a casa del comte de Peralada, morí abans), quedava hereva universal del patrimoni dels Vilanova la dita Maria, retraient les ties els drets de son pare, en contra del que havia disposat mossèn Bernat Vilanova, el qual, preveient aqueixes re­clamacions, fa constar en son testament que té donació feta de son pare i de sa mare de tot el patrimoni, sense que les germanes puguin aHegar cap dret.

Morta la senyora Àngela Vilanova, s'afanyà el Rector a prendre possessió de l'heretat que en Bernat Vilanova deixava, mortes ses germa­nes, per a bé de la seva ànima i dels seus avant-

t

passats; mes don Enric, ferit i malalt, començà a vendre els delmes i senyories de les peces de terra que D. Gabriel Vilanova s'havia reservat quan empenyà els drets senyorials a la Pia Al­moina de la Seu de Barcelona. .

D. Enric Sentelles morí a Rocacrespa el 17 de març de 1637 i tenia fet testament en poder del senyor Rector de Cubelles el dia 6 d'agost de 1629, pel qual deixava a sa muller 200 lliu­res i un llegat que tenia de sa mare a casa d'en Francesc Tort, de Barcelona, mentre conservés son nom. Però, ella preferí el patrimoni de son pare i, en veure's impotent per lluitar sola con­tra el Rector, s'ajuntà amb un hortolà de Vila­nova, anomenat Josep Gramatges, amb el qual es casà als deu mesos d'haver quedat vídua de D. Enric.

El tal Gramatges, doncs, tan bon punt es cregué amb dret per actuar com a vertader amo, destralejà la propietat dels Vilanova sen­se gran mirament, fins al punt de robar les escriptures, com consta en un Memorial fet 1'11 de febrer de 1638 per fra Joan Bosch, que tenia la cu ra d'ànimes a la parròquia de Cube­lles per absència del senyor Rector Rvnd. Cel­doni Vilanor. Després d'un inventari de les ter­res i cases que tenia i posseïa mossèn Bernat Vilanova quan morí , i dels censos i delmes ve­nuts per D. Enric a Guillem Rovirosa, diu el dit Memorial : «Lo Josef Gramatges és anat a la vinya y ha arrencat los ceps y sels ne ha aportat en sa casa; y de assò són testimonis Ramon Urgellés, del mas den Palau, y Pere Joan Rovirosa, de Rocacrespa, y Jaume ·casals, estranger, tots habitants en. lo dit terme de Cu­belles.

>>Item lo dit Josef Gramatges ha tallada a la soca una olivera y se la na portada, y era de dita heredat de Bernat Vilanova.

»Item ha tallades moltes branques de oli­veres que a l fin ha fet gran dany als dits ar­b res conforme diran y faran testimonis Pere Joan Rovirosa de Rocacrespa y Magdalena Ro­virosa y altres molts.

»Item lo dit Josef Gramatges ha descubert la astància del forn de dit castell de mossèn Bernat Vilanova. y les teules ha donades v ve­nudes al dit Guillem Rovirosa menor de dias ; y de assò són testimonis Ramon y Magdalena Rovirosa y los demés de Rocacrespa.

»Item lo dit Josef Gramatges de Vilanova ha pres violentment les escriptures y oapers que lo Sr. Rector de Cubelles Saldoni Viladar tragué del castell de Rocacrespa. y les encoma­nà a Magdalena Cucurella de Rocacrespa de­vant testimonis, y lo dit Josef Gramatges vingué un dia de festa a Rocacrespa y pren gué pública­ment, contra la voluntat de dita dona, les di-

tes escriptures, que dita dona se posà a cridar per no voler-les hy donar, perquè lo sobredit Sr. Rector les hy havia encomenades, y lo so­bredit no reparà en res, sinó que les prengué, y trià lo que li agradà de les dites escriptu­res, y prengué les altres y ne féu un munt y les cremà; y de tot assò són testimonis Pere Joan

Capella de sant Gabriel

Rovirosa y Magdalena Rovirosa y Magdalena Cucurella y Guillem Rovirosa y tots los demés de Rocacrespa ; y sen ha portat tots los mobles que eren en lo dit castell de mossèn Bernat de Vilanova, los quals eran molts i bons. »

Les terres i cases que tenia el dit Bernat de Vilanova quan morí, són:

1.- Lo castell i dues pallisses i un corral, per a bestiar de llana, i uns àmbits a l'entorn de dit corral que tot estava molt ben moblat, i un forn fora del dit castell.

2.- Un hort gran clos que afronta a sol­ixent amb el camí que va de Cubelles a Roca­crespa, a migjorn amb en Miquel de Rocacres­pa, a sol-ponent amb dit Miquel, i a la part de tramuntana amb Pere Joan Rovira a.

91

3.- Un hort petit per a sembrar-hi cànem, lo qual afronta a sol-ponent amb la riera, a migjorn amb Pere Joan Rovirosa, a llevant amb lo rec del molí i a tramuntana amb el camí que passa de la riera a la coma del castellot.

4. - Una peça de terra anomenada el pe­dregar, d'uns cinc jornals de mula; afronta per solixent amb el camí gue va de Cubelles a Rocacrespa, a migjorn amb la muntanya que és del Sr. Bernat Vilanova, per ponent i per tramuntana amb lo dit Miquel de Rocacrespa.

5. - Altre peça de terra sobre lo rec del molí, que té uns quatre jornals poc més o man­co, la qual afronta per sol-ponent amb el dit rec; per tramuntana amb la peça que lo Sr. D. Enric vené a l'hereu Rovira sa de Rocacres­pa, la qual peça pledejava lo dit Rovirosa amb lo dit Sr. Bernat Vilanova, i després amb don Enric Sentelles; per solixent amb la dita ma­teixa peça que avui posseeix lo dit Rovirosa; i per migiorn amb la dita muntanya.

6.- Altra peça que s'anomena sobre del rec, i afronta a sol-ponent, part amb el dit hereu Rovirosa, i part amb lo rec, a tramuntana amb el dit hereu Guillem Rovirosa, a llevant amb Pere Joan Rovirosa, i a migjorn amb el rec.

7.- Altre peça de terra dita la Resclosa, d 'uns dos jornals de terra conradissa, que afron­ta per migjorn amb la riera, per ponent amb la dita muntanya del Sr. Bernat Vilanova, i per llevant i tramuntana amb la dita muntanya també.

8.- Una peça que s'anomena lo camp del abrecoquer i també les terres dên Pitxo, d 'uns tres jornals poc més o manco , i afronta per tramuntana amb el dit hereu Guillem Rovira­sa, per llevant amb Pere Joan Rovirosa, per ponent amb Guillem Rovirosa, i per migjorn amb el camí que va de l'Arboç a Vilanova.

9.- Altra peça anomenada la coma den Ber­tran, que es una vinya d 'uns tres .iornals . i afronta Per solixent amb el camí que va des de Cubelles a Mas Ricart, per tramuntana amb Pere Joan Ro virosa, per ponent amb Guillem Rovirosa i per migjorn amb el camí que va de l'Arboç a Vilanova.

10. -Altra peça que es diu lo Trader. la qual ha venut D. Enric a Toni Torrents, de Vila­nova, .juntament amb la peça dita lo gorbs, que entre tot faran trenta iornals de terra conra­dissa, bona i plantada d 'oliveres . sense les mun­tanyes i boscs : afrontant per la part de mig­.iorn amb la r iera de Cubelles. per sol-Ponent amb lo Toni Escarrer. de Cubelles, per tramun­tana arn b el terme de Castellet, i Per llevant amb lo Reventós, de la Geltrú. Les afrontacions de la peça dita lo gorbs són, Per la part de tra­muntana i sol-ponent, amb la riera de Cube-

92

lles; per migJorn, part amb en Pau Lleó, de Cubelles, i part amb la Joana Sirventa, del Mas de Na Fustera; i per llevant, amb un tal Garí, de Vilanova.

11.- Altra peça, dita la Coma del mas cas­tellot, que tenien i posseïen lo sobre dit mos­sèn Bernat Vilanova i D. Enric Sentelles, la qual peça ha pledajada molts anys en Guillem Rovirosa, de Rocacrespa; el dit D. Enric, per certes necessitats que tingué durant l'última malaltia, quan li caigué el castell damunt, li vengué pel preu de 30 lliures .

A la llista dels delmes i censals que D. En­ric vengué a en Guillem Rovirosa, s'hi llegeix també una venda gue, per les afrontacions, po­dem situar al lloc de la casa Rovirosa de Roca­crespa; diu així: «Ha venut lo Pare D. Raphel Icart, frare de la Mercè, a Guillem Rovirosa totes aquelles roques son són baix el corral de dit Bernat Vilanova; y li ha venut tota la se­nyoria, so és delme y sensos , que avui lo dit Guillem Rovirosa hi ha fet un corral molt bo , en lo qual hi cria un remat de cabres sens pa­gar delma i primícia a ningú ; i afronta lo dit corral a solixent amb la capella de Sant Ga­briel (aquesta capella no era pas edificada al mateix lloc de l'actual, sinó on avui hi ha l'era, al costat de cal Givert, abans cal Ramona), a migjorn amb les dites roques que també t é i oossehia lo dit Bernat Vilanova, a ponent amb la era del dit Guillem Rovirosa, i a tremontana amb la casa de dit Rovirosa i corral del Sor Bernat Vilanova. »

En litigi, doncs . les propietats que foren de mossèn Bernat Vilanova , acaba d 'agreuiar-ho el testament que en poder de Francesc Simó. notari de Vilanova, fa la Maria Gramatges I'll de maig de 1643, pel qual deixa usufructuari de tots els béns de Rocacrespa a son marit Joseo Gramatges ; i . mort aquest, disposa que la mei­tat sia pels fills de dit Gramatges a llurs lliures voluntats, i l'altra meitat sia venuda a l'encant públic, per tal de fundar els aniversaris i al­tres sufragis a favor de les ànimes de la família Vilanova.

Finalment. vidu ja en Josep Gramatges ve a una concòrdia amb el Rector de Cubelles. que aleshores era el reverend Pere Roig, firmada en poder de Francesc Reig, notari de Vilanova el dia 15 d'abril de 1679, per la qual divideixen els béns que foren de Maria Gramatges Vilano­va, citats a l'escriptura corresponent; allò que correspon al dit Gramatges, li queda a sa lliure voluntat i en directa i alodial senyoria. amb la condició emperò de crear un censal sobre dites terres a favor de la Rectoria, de pensió mil sous anyals: en canvi el Rector, per sa part, el dia 10 de juliol de 1679, vengué ja diverses peces

de terra: dos jornals de la peça el pedregar a Miquel Camps, pagès de Cubelles, per 36 lliures i cens d'un parell de pollastres cada any; a Jo­sep Rovirosa, el castell, per 99 lliures; sis jor­nals de terra del pedregar, per 252 lliures, a en Jaume Rovirosa, etc. Dels preus d'aitals vendes resultaren unes quantes pensions que havien de pagar els censalistes per ops de set aniversaris fundats per la família Vilanova; quedaren així mateix a favor de l'església els delmes anyals de dites peces i els lluïsmes , d'acord amb el testament de B. Bernat Vilanova.

Entre tant, i com ja havem indicat, el 29 de novembre de 1667 fou reintegrada la senyoria de la Quadra de Rocacrespa a la família Vila­nova en la persona del noble D. Carles de Llu­pià Vilanova i d'Icart, el qual pagà les 2.200 lliu­res a la Pia Almoina de la Seu barcelonina, que li tornà aleshores tota la documentació allí di­positada.

Immediatament el dit Sr. D. Carles de Llu­pià, amb el caràcter de Carlà Major del castell i terme de Cubelles i Vilanova, Senyor del cas­tell i quadres de Cunit, Gallifa, Segur i Roca­crespa, i per mitjà de son representant o pro­curador, que ho era l'honorable Papiol, apote­cari de Vilanova, demana el reconeixement de senyoria a en Jaume Rovirosa, anomenat l'he­reu, de qui eren quasi totes les terres de Roca­crespa, car sos avantpassats les havien adqui­rides per compra als Vilanova, i a D. Enric Sen­telles, com ja havem vist. Per no fer-nos inter­minables deixarem d'aountar la confessió de la casa i heretat i altres finques, amb llurs afron­tacions, feta pel dit Jaume en reconèixer la se­nyoria de D. Carles de Llupià.

Ara farem una petita ressenya de la genealo­Ria Rovirosa, treta dels documents parroquials. Jaume Rovirosa era casat amb una tal Isabel, i tenia un germà a Cunit, anomenat Pere Ro­virosa. Aquest Jaume Rovirosa, estant malalt , fa son testament el 14 d'abril de 1570: nomena hereu el fill Jaume; aauest hereu, i el a ui l'ha­via de substituir, moriren abans aue llur oare el mateix any. Heus aauí les partides de defun­ció: «Òbit de Jaume Rovirosa, de Rocacrespa, de la ont. parròchia, lo aual morí en la parrò­chia de Pierola. esoosat, i fonch enterrat en dita oarròchia ; i fonch feta la novena i cao dany de dit Jaume Rovirosa, menor de dias, lo pri­mer dia de febrer 1582, mà major. >> Sembla que la oaraula esoosat, que consta a la partida, sig­nifica que el dit hereu moriria a Pierola en oca­sió d'haver-hi anat oels capítols matrimonials i ultimar les esposalles .

A l'altra oartida d'òbit trobem que el 7 de desembre del mateix anv 1582 morí Perot Ro­virosa fadrí hereu, fill de Jaume Rovirosa de

Rocacrespa, e7'a de temps de vint anys. I acaba al final amb la següent nota: «Item de altra part me deu Jaume Rovirosa sis sous per lo fill se li morí en Pierola. » Aquest petit detall ens demostra com tots dos morts eren germans, i que llur pare encara vivia . Tot i que no sabem quan va morir el pare, quasi podem afirmar que seria abans del 1590, car al cens del com­pliment pasqual d'aquell any, la casa Rovirosa de Rocacrespa hi és representada per en Gui­llem Rovirosa, sa muller, sa mare, son germà i altre germà Pere.

La muller de Guillem Rovirosa s'anomenava Eulàlia, i que ell era fill d'en Jaume i d'Isabel consta al testament que atorgà el dia 20 de març de 1642, on esmenta dos fills, Jaume i Vic­tori, i un nét anomenat també Guillem. En Gui­llem Rovirosa, de Rocacrespa, major de dies, morí el 15 d'abril d'aquell mateix any 1642.

Aquests Guillem Rovirosa, anomenats lo he­reu, no s'han de confondre amb altres Guillem Rovirosa, anomenats lo frare, que eren del molí del Salze, aportat en dot per Caterina Balles­ter, de Vilanova, la gual. a principis del se­gle XVI, es casà amb Guillem Rovirosa, dit lo frare; en son testament, fet al Salze el 23 de novembre de 1650, deixa usufructuari el marit i. mort ell, vol que sigui repartit entre dos fills, Guillem i Jaume, i dues filles, Magdalena i Anna, amb l'obligació, cada u, de fer celebrar un aniversari, quiscun any per la quaresma, en sufragi de la seva ànima; però l'hereu Gui­llem Rovirosa, per tal que no haguéssin de ven­dre el dit molí del Salze, comprà la part als altres germans i s'encarregà de tots quatre ani­versaris.

Altres branques Rovirosa s'estengueren per Cubelles; però, junt amb la soca princioal aue encara perdura, convisqué llargs anys altre Ro­virosa, anomenat Ramona.

Tornant doncs al nostre objecte que és de fer la genealogia de la soca principal, o sia del Rovirosa anomenat lo hereu, direm aue en Jaume Rovirosa, fill i successor den Guillem i de sa esposa Eulàlia, es casà amb Marianna Gili, la aual fa son testament a casa de son sogre Guillem Rovirosa de Rocacrespa el 20 de març de 1621; no designa cap fill, oerò li serà hereu el qui no en sigui del marit. Vidu en Jau­me, contrau segones núpcies amb Magdalena Ros, vídua de Francesc Castellet. M'anar que d'aquest segon matrimoni no hi hagué fruit de henedicció: morí la muller el 14 de setembre d~ 16R8. Mes en Jaume Rovirosa no morí fins el 3 de gener de 1665, i és enterrat al costat cle l'altar de Nostra Senvora del Roser. Havia fet testament en ooder del rector mossèn Ra­mon Minguella el dia 3 de març de 1660. Com

93

que sobrevisqué quinze anys al fill Guillem Ro­virosa, entrà amo son nét Jaume Rovirosa, que és el qui confessà la senyoria del noble D. Car­les Llupià.

En Guillem Rovirosa i sa muller Anna tin­gueren quatre fills, dels quals sols restà el ma­jor, Jaume, nat el 25 de juliol de 1640. El pare, o sia Guillem Rovirosa de Rocacrespa, lo he­reu, fill de Jaume Rovirosa major, morí el 28 de febrer de 1650, i fou sepultat a l'esglé­sia de Santa Maria de Cubelles davant l'altar del Roser. Havia rebut tots els sants sagra­ment i féu testament en poder de fra Agnello, de l'ordre de predicadors, delegat del Rector. Quedava encara, doncs, l'avi, com ja havem fet notar.

Aquest temps sembla l'època de més esplen­dor a la casa Rovirosa de Rocacrespa; en Jau­me Rovirosa, fill de Guillem i Anna, es casà quatre vegades. La primera, quan encara no te­nia 18 anys i _ia en feia 8 que son pare era mort, contragué matrimoni amb Maria Vallès, donzella de la parròquia de Lavern, al convent de Sant Ramon de Penyafort (Penedès); beneí dita unió el P. Prior fra Agnello Marcio, i l'en­demà, o sia el 4 de febrer de 1658. se celebrà la Missa de desposoris a la capella de Roca­crespa. Els capítols matrimonials, els ajusta­ren en poder de mossèn Pere Mas, notari de Vilafranca.

Tres filles hi hagué d'aquest matrimoni. que moriren poc després d'haver nascut. i l'última costà la vida a la mare. Heus aquí la partida: «Als quinse dias del mes de Dezembre del any mil sis cents xexanta y dos lo P. fra Lluís Gui­vernau del orde de Predicadors trobantse en la casa de Jaume Rovirosa, pagès de Rocacres­pa de la parròchia de Cubelles bisbat de Bar­r.elona, Princenyà absolute a Maria. filla de Jaume Rovirosa, menor, lo hereu, v de Maria, muller sua uberta (la mare morta) per los ci­runrians mo Guasch de Vilafranca y mo Pere Matheu de Vilanova- v axí se me. ha donat orde se assentàs en lo llibre dels Batismes v fonch assentat por mi Ramon Minguella, Rec­tor. »

Als tretze mesos d'haver quedat vidu en Jau­me Rovirosa, o sia el dia 12 de febrer de 1664, es casà a Rocacresoa amb Maria Ferrer. don-7.~11::!. dP. les Pr1.rellades. terme i parròquia de la Vit. :Reneí dita unió el Rnt. Joan Ros. pre­vere d~ la Granada. Firmaren els capítols ma­trimoni::tls en noder de mossèn Josep Escardó. notari òe Vilafranca. Poc més de l'anv d'éss~r c;;:¡c::at . torna a nuedar vidu; llegim al llibre de f! P. Fll!'r.ions: «A.l primer de mars 1665. al neu nel ;:~Jtar d~ Ntra . Sra. del Roser de Cubell ~s. fonch sepultada Maria Rovirosa, jove muller

94

de Jaume Rovirosa, lo hereu, de Rocacrespa. No féu testament; morí de part de dos minyons y foren primcenyats per fra Crescencio Carre­ras, Vicari in capite de St. Ramon de Penyafort. Y la dita, confessà sos pecats y no rebé altre sagrament. »

Per tercera vegada, el 12 de setembre d'a­quell mateix any 1665, es casà a Vilafranca amb Maria Cuscó, donzella de la Granada ; beneí aquest matrimoni el senyor Rector de la Gra­nada, i l'endemà fra Crescenci Cm-re ras de l'ordre de predicadors, els celebrà la missa de noces a la capella de St. Gabriel de Rocacrespa. Els capítols matrimonials foren autoritzats per mossèn Pere Mas, notari de Vilafranca.

D'aquest matrimoni hi hagué tres fills: pri­mer una noia Anna, Maria Magdalena, Paula, nada el tretze de març 1667. En aquest bateig, son pare ja consta com a familiar del Sant Ofi­ci; és padrina la vídua Anna Rovirosa, àvia de la batejada. I la dita Anna als 22 anys, o sia, el 27 de desembre de 1689, es casà amb Jaume Almirall.

El segon fill, l 'hereu, neix el 20 de gener de 1669; són padrins el Sr. Ramon Vallès, Car­là de la Granada, i l'honorable Maria Cuscona, vídua, de la Granada, àvia de l'infant. Li po­saren els noms de Ramon, Hierònim, Joan, Pau, Jaume, Silvestre, Pere i Sebastià.

La tercera, una altra noia, fou anomenada Maria Magdalena, Caterina i Dorotea, nada el 20 de febrer de 1671. El 18 de .iuny d'aquest mateix any, morí a la Granada la mare, i la portaren a Cubelles, on l'enterraren davant l'al­tar del Roser.

Viudo per tercera vegada, en Jaume Rovi­rosa, que tenia només 31 anys d'edat, al cao de set mesos es torna a casar. Heus aauí la partida de matrimoni: << El Rnt . P. fra Diego Moncau. vicari en lo convent de St. Francesch de Vilafranca i regint la cura d'ànimes de Cu­belles oer enfermetat del Sr. Rector, casà el 18 de febrer de 1672 a Jaume Rovirosa, Viudo, familiar del St . Ofici, amb Maria Carbonell, don­zella, natural de Ribas. » Els capítols matri­monials són fets a Cubelles (arxiu parroquial). D'aquest matrimoni, hi hagué nou fills, el pri­mer i el darrer, noies; els altres, tots nois.

L'hereu Ramon Rovirosa i Cuscó es casà amb una tal Magdalena, però quasi no és es­mentat enlloc, de tal forma, que ni son pare el deixa hereu; suposo que seria per desavinen­ces amb la madrastra.

El 1706 morí en Jaume Rovirosa a Constan­tí, d'una escopetada. A l'últim testament, fet el 23 de maig de 1699 (arxiu parroauial), nomena hereu de tot son patrimoni el fill Jaume Rovi­rosa i Carbonell, que nasqué el 28 de setembre

de 1677, i s'havia casat el 14 de desembre de 1698 amb Maria-Rosa Ferrer, donzella, del qual matrimoni sols hagué una filla, i morí la mare el 13 novembre de 1708.

També aquest Jaume Ro virosa Carbonell es casà tres vegades. Vidu, doncs, per primera vol­ta, es tornà a casar, el dia 27 de juny de 1704, amb Mariàngela Rovirosa, donzella . Va tenir d'aquest matrimoni set fills i dues filles; va ser l'hereu en Ramon Jaume Joan, nat el 27 de març de 1705.

Vidu per segona vegada, el desembre de 1721 hi ha un doble casament, pare i fill amb mare y filla, això és: en Jaume Rovirosa (pare), amb Maria Miret, vídua de Jaume Jorba; i en Ra­mon Rovirosa (fill i hereu), amb Maria Jorba, donzella, natural dels Colomens, terme de St. Martí Sarroca, el qual matrimoni hagué dos fills i tres filles.

En Ramon Rovirosa Jorba, fadrí, pagès, dit l'hereu, a l'edat de 23 anys es casà amb Teresa Escofet Alegret, el dia 21 de gener de 1749, del qual matrimoni tingué 5 fills; morí la Teresa Escofet el 4 d'octubre de 1757. Era natural del Vendrell.

Vidus tots dos Ramons, pare i fill, contra­gueren segones núpcies: el pare, o sia en Ra­mon Rovirosa i Rovirosa, vídu de Maria Jorba, el 7 de gener de 1753 es casà amb Magdalena Calbó, vídua de Gabriel Gelpí, natural de Sant Andreu del Palomar i habitant a l'Arboç. I el fill, o sia en Ramon Rovirosa Jorba, vidu de Teresa Escofet, es casà el 1756 amb Rosa Oli­vella, de Castellví de la Marca. El pare morí el 7 febrer de 1771, i el fill, el 28 d'abril de 1793.

En Jaume Rovirosa i Escofet, fadrí, pagès,

familiar del Sant Ofici, natural i habitant de Rocacrespa, nat el dia 6 de juny de 1755, fill legítim de Ramon Rovirosa i de Teresa Escofet, consorts difunts, es casà el dia 3 de febrer de 1801 amb Josefa Castellví Mayner, natural de l'Arboç.

L'hereu i successor fou en Josep Rovirosa Castellví, tot i que no fou pas dels primers nats; es casà, probablement a Barcelona, amb Bonaventura Surià i Mestre. Fou natural de Barcelona son successor i hereu Jaume Rovi­rosa Surià, el qual abandonà la casa pairal de Rocacrespa, on vivien son pare i germans, i es casà amb Francesca Corcelles Serral ta; d'aquest matrimoni, hi hagué un fill, anomenat Josep, nat probablement a les Corts de Sar­rià, on vivien sos pares.

Vidu en Jaume Rovirosa Surià, tornà amb son fill a Rocacrespa i allí són rebuts per les germanes i ties respectivament; al cap d'un quant temps, o sia el 31 de gener de 1880, es casà el pare amb una antiga serventa de la casa, anomenada Clara Romeu Avinyó, nada a Cube­lles el 12 d'agost de 1841; no hi hagué família, d'aquest matrimoni.

L'hereu i successor, Josep Rovirosa C.orce­lles, el dia 8 de desembre de 1884, a l'edat de 21 anys, es casà a Vilanova amb Anna Albet Al­mirall. D'aquest matrimoni, en resten tres fills; morí el pare a Vilanova el 10 de febrer de 1909.

Avui els propietaris de Rocacrespa són en Jaume Rovirosa Albet i sa esposa Mercè Ribot Torrents, que viuen a Vilanova, per ara sense fruit de benedicció, amb el perill de perdre's el nom de Rovirosa, després de tres-cents anys que gloriosament ha anat unit amb el nom de Rocacrespa (71 ).

95

CAPÍTOL xv

CAPELLA DE SANT PAU, DINS EL TERME DE CUBELLES

La capella o ermita de Sant Pau, situada al coll de Gallifa, a mig kilòmetre de la població de Cubelles, és una construcció de pedra i ma­çoneria de finals del segle XVIII, com veurem més avant, sense cap pretensió , amb un senzill absis, semivolta, i que mirant de cara migdia obre el portal quadrat sota la O de la façana. Té uns deu metres de llargada, més tres i mig de l'abís, per sis metres d'amplada, i uns set d'alçada fins al cim de la volta.

Hi ha una capella dedicada a Sant Pau i a Santa Llúcia, que data del primer terç del segle XVII.

Als documents de cancelleria del segle XIV, entre les quadres que pertanyen a la jurisdic­ció del castell de Cubelles, n'hi ha una, anome­nada Gallisà. Després, no sé com, es transfor­ma en Gallifa, potser durant el segle XV. La componen diferents cases escampades i un cas­tell. Del castell, no en queda rastre; suposo que l'edificarien al cim de l'altra collada, bes­sona de la que té la capella, on s'aixequen avui les cases de D.a Assumpta Rosés i de D. Joan Alba, lloc conegut actualment per Ga­llifa. Les cases que formaven l 'anomenada Qua­dra de Gallifa, i que encara existeixen, són: el Tradé, el corral de l'Almirall, el Molí de l'Es­taper (aleshores conegut pel Mas de Na Fus­tera), corral d'en Coma, corral del Tort, mas Palau, can Baró, can Prats o molí de l'Anton, i can Granell; però durant el segle XVI, no eren pas totes conegudes amb aquests mateixos noms.

Dels documents que hem regirat al nostre arxiu parroquial, se'n dedueix palesament que a mitjan segle XVI no hi havia la capella; en cas d'haver existit abans, aleshores deuria es­tar enderrocada ; i fem una tal afirmació per­què, segons una escriptura que ja tenim pu­blicada, el 27 d 'abril de 1565, dona Mariana d'Aragó i de Boscan, filla de mossèn Joan d'Al­muzaver, cavaller de Santiago i senyor de la quadra de Gallifa, ven i traspassa tots els drets que, com a hereva de son pare té sobre la dita quadra, al magnífic Sr. Joan de Bardaxí ; i fa constar que aquest lloc de Gallifa, del princi­pat de Catalunya, situat i limitat pels termes de Cubelles i de Rocacrespa, «el ven amb sa jurisdicció civil i criminal. .. amb sos termes,

96

prats, pasturatges, argues, rius, fonts i ponts, i amb totes les heretats, terres, cases i cas­tell, i tot el que hi té i posseeix ... , etc.». Com que no anomena la capella, podem donar per segur que no existia, quan l'escriptura fa cons­tar detalladament, com generalment ho feien els documents de tal manera, tot el pertanyent a la jurisdicció senyorial. Però tenim el dubte, com ja hem insinuat, que abans d'aquella data ja existís una capella dedicada a Sant Pau, car el testament de Jerònima Marsala, del molí de na Fustera, atorgat el24 de gener de 1603, dóna, entre altres, la següent disposició : « . . . y si la iglésia o ermita de Sant Pau se tornara edifi­car, vull sien donades tres lliures de caritat.» I tornar a edi fi car vol dir que abans ja existia, car no és probable que en menys de quaranta anys, passats des de la venda, hagués estat edi­ficada i enderrocada.

Al mateix testament, hi ha una nota poste­rior que ens fa saber com Joan Ramon, del mas de na Fustera, gendre de la testadora, el 6 de novembre 1630, pagà les dites tres lliures de caritat a sant Pau i a santa Llúcia; testimo­nis, Pere Suau i Guillem Rovira. I les donà a Guillem Rovirosa, menor de dies, de Rocacres­pa, administrador. Això significa que la capella de Sant Pau ja era reedificada; ho confirma el fet que el dit administrador Guillem Rovi­rosa, el 16 de m arç de 1631, féu una acta, a favor de Clariana i de Llampanyes, davant el notari de Vilanova Francesc Simó, els quals tenen un camp que toca a Santa Llúcia, i cada any fa quatre sous de censos a l'ermita de Sant Pau, com a alou de la dita ermita. A la pica de l'aigua beneïda, que és de pedra, hi ha gra­vada la data 1632, època en la qual podem do­nar ja per enllestida del tot l'edificació de la capella.

El Capbreu del Rector de Cubelles mossèn Ramon Minguella, manuscrit de l'any 1655, par­la de l'ermita de Gallifa com a temple que ja té uns quants anys d'existència, on cada any se celebra la santa Missa el 25 de gener i el dia de Santa Llúcia. També diu que posseeix el camp anomenat de Santa Llúcia.

Més tard, per aquesta diada de santa Llúcia, hi anaven en processó i hi celebraven una Mis­sa cantada. Aquest costum s'introduí segura-

\

ment a causa d'una disposició testamentària d'un tal Pau Gimet, pagès de Cubelles, atorgat el 5 de gener de 1727, el qual vol que després de la seva mort sia fundat un aniversari anual perpetu, de caritat 12 sous, a la capella de Sant_ Pau, on és la imatge de santa Llúcia, celebra­dor el mateix dia de la Santa amb dues absol­tes i goigs; i si està ocupat el Rector, que avisi un altre sacerdot, i faci tocar el dia abans les campanes. Segons consta al llibre d'òbits, en Pau Gimet morí el dia 11 d'aquell mateix mes i any; i afegeix: «deixa per sa ànima 40 lliures per fundà un aniversari de caritat 12 sous a la capella de Sant Pau, dia de Santa Llúcia, i que sien venuts los arreus de pagès de sa casa i se'n sien celebrats aniversaris.»

El mes de novembre de 1690, va visitar aquesta parròquia el Rnd. Dr. Jaume Vidal, Pvre., Vicari perpetu de l'església parroquial de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, Visita­dor general del dit deganat, elegit i nomenat per l'Ilm. i Rdm. Sr. Fra Benet Ignasi de Salazar, Bisbe de Barcelona, entre altres coses, manà a l'Administrador de la capella de Sant Pau de Cubelles, que dintre un mes proveexi d'ara l'altar, i que faci fer una porta per al corra­let de dita ermita, per tal d'evitar robatoris , sota pena de 20 sous, i en subsidi d'excomunió major.

D'ençà que fou edificada, sembla que hi ha­gué a la capella un ermità, el qual vivia en una caseta arrambada a la paret occidental del tem­ple. Per allà mig segle XVII, l'ermità era un tal Benet Serra, casat amb Catarina. Algun altre dels ermitans és anomenat als docu­ments de l'arxiu parroquial; però el més im­portant de tots fou el qui aportà i cedí a l'er­mita les seves propietats.

El 30 de març de 1766, en Bartomeu Casas, fuster de l'Arboç, de cinquanta anys d'edat, casat i sense fills, demana ésser ermità de Sant Pau, amb la promesa formal que, després de morir ell i la muller, deixarà a l'ermita uns seixanta jornals que posseeix a la muntanya de Coll-tallat, al lloc dit de les Torres, ter­me de Castellet; i una vinya d'un jornal i mig, situada a la Masieta, terme de l'Arboç. Però amb la condició que, mentre ells viuran, ho pu­guin vendre o empenyorar, en cas de necessitat; i anuHa la dita donació, en cas que el treguin d'ermità, o bé que ell voluntàriament se'n vagi de l'ermita. I tampoc no valga, en cas de tenir algun fill legítim, que visqui fins a l'edat de testar. Com i també, de dits béns, en reserva cinquanta lliures per a sufragis d'ell i de la muller, vint-i-cinc lliures per a cadascun.

Morts ambdós esposos, llur nebot Jaume Cases, pagès i veí de l'Arboç, impugnà immedia-

tament la donació feta per l'oncle al Santuari de Sant Pau; aHegava que aquells b éns li per­tanyen, no sols com hereu intestat de Barto­meu Cases, sinó per ésser nul·la la donació. El rector de Cubelles Rnd. Dr. Antoni Bruno, com a administrador de la capella de Sant Pau s'apressà tot seguit a la defensa , i començà un plet el 1778. La primera sentència, donada el 5 de desembre de J 781, adjudicà al Sr. Rector la vinya, i li imposà silenci quant a la peça de

Ermita de sant Pau

terra muntanyosa. ApeHà el dit Rnd. Antoni Bruno contra la reial sentència, i n'obtingué una altra al 10 de maig de 1786, per la qual era anuHada la primera, i adjudicava la univer­sal herència i béns de Bartomeu Cases a favor de l'esmentat santuari; en conseqüència, fou condemnat Jaume Cases a cedir aquelles dues peces de terra a favor del Dr. Antoni Bruno, en qualitat d'administrador de la capella de Sant Pau; això és, la vinya de l 'Arboç i la peça muntanyosa del terme de Castellet. Tampoc no s'acontentà en Jaume Cases amb aquesta so­lució, i la discutí molt; però després, amb in­tervenció d'amigables componedors, el 24 de fe­brer de 1789, ambdues parts, això és, en Jaume Cases, en nom del donador i per cessió de son pare, i el Rvd. Francesc Calaf rector de Cube­lles , per mort del Rvd . Antoni Br uno, i Fran­cesc Urgellès, pagès del mas Palau , administra­dor de la dita capella, firmen el conveni se­güent: la peça de terra muntanyosa del terme de Castellet, situada a la partida dita la creu

97

del Coll-tallat, sia dividida en tres parts. Que­den per a la capella les dues porcions, que ter­menegen a orient amb honors de Ramon Ro­virosa, pagès de Rocacrespa; a migdia amb D. Lluís Papiol, d'una part, i part amb honors dels hereus de Josep Mir, pagès de Cubelles; a ponent amb Pau Massalleras, en part, i part amb honors que foren de Josep Mir, difunt;

Ermita de sant Antoni

i a cerç amb el mateix Jaume Cases i part amb un tal Fortuny. Queda per a Jaume Cases l'al­tra tercera porció, que limita a orient, part amb dit Ramon Rovirosa i part amb el mateix Jaume Cases; a migdia amb honors de la peça de terra que acaben de dividir; a ponent, part amb Pau Massalleras, i part amb Pau Arnet; i a cerç, part amb el mateix Jaume Cases, i part amb honors del dit Fortuny. Així mateix, la vinya de l'Arboç queda també per a l'esmen­tada capella, amb la condició que torni al dit Cases el preu de la carta de gràcia amb què la tenien empenyorada.

Acabada la qüestió, com que els administra­dors de la capella de Sant Pau necessitaven di­ners per pagar els honoraris de l'advocat i del

98

procurador que havien portat el plet, el senyor Rector demanà al Vicari General de la diòcesi la llicència necessària per a vendre la vinya, a fi de pagar tots els deutes, que pugen noran­ta lliures; fou concedit un decret favorable, el dia S de setembre de mil set-cents vuitanta-nou.

Un cop saldats els deutes, el senyor Rec­tor i l'Administrador immediatament ofereixen aquelles terres en arrendament . Veu's aquí el cartell amb les condicions: «Tothom qui vulla entendre en arrendar les parts de las basas mor­tas de la ermita de Sant Pau de Gallifa, per lo determini de tres anys, que començarà a cór­rer dit arrendament lo dia 17 de maig de 1789. S'arrendarà a aquell a qui més ne oferia, qual arrendament faran i firmaran lo senyor Rector i Administrador ab los pactes següents y avall escrits:

>>Pmo. Sàpiga l'arrendatari qui serà: que co­brarà de vuit rebassers, qui són Sadurní Esca­la, Pere Soler major, Pere Soler menor, Francis­ca Rovirosa, Francisco dit Conill, Sebastià dit Serradó, Jaume dit Gasparó y Isidro Artigas, las parts ab verema a la sinquena; y dit arren­datari deurà anar a buscar las ditas parts a las rebassas y cullir-se-las.

»lm. Sàpia dit arrendatari: que los grans y oli de la rebassa de Sadurní Escala, cobrarà las parts al quart; y tindrà obligació de anar­las a buscar a la mateixa rebassa.

»lm. Sàpia dit arrendatari que de Francis­ca Rovirosa cobrarà las parts del gra a la sin­quena.

»Im. Sàpia dit arrendatari que lo preu, ofe­rirà donar del dit arrendament, lo deurà pagar ab dos iguals pagas cada any; a saber, la pri­mera per lo dia 16 de agost, y la segona per lo dia últim de desembre de cada any.

»Im. Sàpia dit arrendatari que, a més del preu oferirà donar de dit arrendament, deurà pagar al corredor, per lo treball de subastar, lliura 10 sous; y deurà donar dos idòneas fiau­sas, a coneguda de dits Señors.

»Im. Sàpian dits rebasers que deguin avisar dit arrendador tres dias antes de recollir els fruits.»

Tot seguit, el mateix document diu: «Bo­naventura Almirall ha pres dit arrendament, per donar-ne més; i és a 10S lliures, S sous de axaus.» Ho firmen el Dr. Francesc Calaf, Rec­tor, i en Francesc Urgellès, administrador.

Altra tabba d'arrendament, del 7 de juny de 179S, afegeix a les condicions que, a més del preu que oferirà donar de dit arrendament, haurà de pagar 4 ll. cada dos anys, pel cadas­tre de dites terres. I, a la condició que li posen de pagar al corredor, pel treball de la subasta, hi afegeixen que haurà de pagar 7 sous 6 di-

ners a Josep Rius, escrivà de la vila, pel treball de fer dita tabba i per escriure i firmar l'ac­ta de dit arrendament, si ho volen el Sr. Rector i l'Administrador, i pagar tot el que costarà de Notari i de registre d'hipoteques. .

Aqueixa vegada l'arrendament se'l quedà Jo­sep Soler per 16S 11.

Molt ruïnosa hauria d'ésser la capella de Sant Pau en aquesta època, quan a finals del segle XVIII la fan nova. Heus aquí l'escriptura del contracte: «Diem nosaltres los abaix fir­mats, que concertem ab Jaume Socias, per la Iglésia de la ermita de St. Pau, la que ha de tenir SO palms de llum de llargària y 30 de llum de amplària ab la alsada corresponent. Lo por­tal major de la pedra del arch, y las parets de amplària de tres palms y mitx, a morir a dalt a 3 palms. Las boltas y archs allisats de sota, de guix y las parets allisades arn b guix y ar­gamasa, y la sola enrajolada, y lo cor també enrajolat. Sagristia y escala del cor, com la de S. Martí de Gornal. La cornisa, com la de S. Martí de Gornal. Y la capella, en los costats, tindrà quatre estribos per part corresponents. La teulada, plana; y jo Jaume Socias, no me obligo a res de fuster, y que me àgian de por­tar los materials a peu de obra, a excepció de la aigua per refer la argamasa y mesclari la ter­ra; y tot per lo preu de 400 ll., so és la primera paga, en comensar la obra SO 11., y lo restant, quan ho tinga guanyat; y quan sigui cubert, se le àgia de fer lo còmput de 200 lliures. Lo qual contracte prometem cumplir, vuy dia 14 de maig del any 1798, en Cubelles, Dr. Francis­ca Calaf, Prebe. y Rector de la Iglésia Parro­quial de Sta. Maria de Cubellas. Isidro Borrell, Regidor. Per Francisco Font, que no sap de es­crim·e, firmo jo, Ramon Prats. Josep Cucurella, administrador de Sant Pau. Per Jaume Socias , que diu no sap de escriure, firmo jo, R. Ramon Casadevall Pb re.,

Dos albarans tenim a la vista, firmats per mossèn Ramon Casadevall, Pvre. i Vicari de Cubelles, amb facultat de Jaume Socias, mes­tre de Cases del Vendrell; al primer, que és del R d'abril de 1799. confessa haver rebut, en di­ferents partides, la quantitat de 322 11. 10 sous i dos diners. a bon compte de l 'obra de l'esglé­sia de Sant Pau de Gallifa: i a l'altre, del 9 de maig del mateix anv, diu haber rebut de l'ad­ministrador .T osep Cucurella, 30 11.

Encara hi ha aouest altre albarà. del raioler: «Dich io, lo abaix fi•-mat, que tinch rebut 42 11. . rl.ich quaranta-dos lliuras . feta gràcia de 2 11 . S sous. qual partida rebo a cumpliment de 184 11. S sous, que importava la obra cuita que se'm prengué Per las obras de la canella de St. Pau de Gallifa; y ditas són: 20 11. de la ad-

ministració de St. Pau, y las restants 22 11. són adelantadas por lo Rnt. Dr. Francisco Calaf, Rector de la present Parròquia de Sta. Maria de la present vila de Cubellas; y per ser la veritat, fas fer firmar lo present en Cubelles al 9 de juny de 1799. De voluntat de Jaume Fons, ra­joler de la vila del arbós, diu no saber d'es­crim·e, a sa presència ho firma Joan Barrera s y Roig.)>

D'aquestes tres notes, referents a la capella de Sant Pau de Gallifa, en podem deduir que si el dit any 1799 no l'havien encara acabada , poc se n'hi devia mancar, i que ja era com avui, fora el cor. De la casa de l'ermità, sols queda la forma, puix és tota ruïnosa.

Vingué després l'època de la desamortitza­ció ; i una nota, feta pel regent mossèn Josep Mora l'any 1860, dóna relació de les finques rús­tiques i urbanes de la parròquia de Cubelles; la nota tercera diu: «Ermita de San Pablo con una pequeña casa unida a la misma para habi­tación del custodio de ella, sita en la partida de Gallifa de ésta; linda a oriente v mediodía con Francisco Prats, al poniente y al norte con José Soler. » Segueix la nota quarta: «Montaña v viña, dicha fondo de Sant Pau, partida de las marradas, término de Castellet, de cabida 16 a 20 iornales , linda al oriente con José Ro­virosa y. Castellví, a mediodía con Manuel To­rrents y Juan Mir, a poniente con Juan Romeu i al norte con N. Marrugat. Pertenece al Cura­parraca de ésta. Según tradición fué donada por M. para el culta de la ermita de San Pablo. Valor en arriendo 400 r.v. Baia del 2S % de admón. , contribuciones. etc. 100 r.v. Producto líquida 300 r.v. Su valor en venta 10.SOO r.v. La administra el Estada. »

Unes ('lltres notes de l'any egüent, o sia del 1861, fetes Pel Rector mossèn Agustí Soler Pvre .. que havia pres posessió d'aquesta par­ròouia el dia S de març de dit any. en parlar de la capella de Sant Pau, diu que el terrer on és edificada era dels ascendents de J oseo Soler i de Joan Prats : i que . per atendre les despeses rl.e la dita canella, tenia de nrooietat una vinya i rnuntanva d'uns 20 iornals de terra, «lo cual se h ::. lla incautado por el gobierno.»

El 27 dP. gener de 1R76. Antoni Segura i To­ral. veí de l'Arboç, oue havia adquirit, dels béns nac.ionals (desamortitzats) . la muntanya anome­J1::t_rl.a ñe Sant Pan . els nroducte de Ja oual er­"i.en ::. b('lns nP.r al culte de la caoella de Sant Pau de Gallifa. ara en estat rui.nós i sense re­r.ur~ns rl.e can mena. ni ner a ufragar les desoe­ses ñe 1::~ fP.sta. deman~ al Sr. Bisbe de Barcelona nue li. deixés renarar l 'ermita per tal d'evitar-hi la comnlerta c1 estrucció : i es nrestava tam bé a atendre les despeses del culte. Tot això fou

99

concedit amb decret de 31 de gener del propi any, mitjançant que es posés d 'acord amb el Sr. Rector de Cubelles , que és l'administrador nat i legalment reconegut de la dita capella de Sant Pau, amb la condició que jamai, ni ell ni els seus successors, no es puguin atribuir cap dret sobre l'estamentada capella.

Els fills i successors del Sr. Segura, que

100

avui encara posseeixen una extensa propietat a Rocacrespa, d'aquest term e de Cubelles, ja no s'han recordat més del compromís contret per llur pare. Com que la capella de Sant Pau no té recursos de cap mena, sols hi hem pogut fer les reparacions més necessàries, a compte de l'Obra, per a no deixar que la mà destructora del temps acabi amb la secular ermita (72).

CAPÍTOL XVI

MAS PALAU, DEL TERME DE CUBELLES

Com que la tradició ja és un bon xic bor­rosa, i potser fins desconeguda per una bona part dels habitants d'aquestes contrades, expli­quem ara una llegenda que fa referència al mas Palau, del terme de Cubelles. Tanmateix, no creiem pas que es pogués perdre del tot aques­ta llegenda, ni d'altres narracions semblants,

que recollí l'erudit historiaire D. Teodor Creus i Corominas, en un llibre que publicà l'any 1893, titulat: «Set contalles del temps vell», on ens recita, en vers i amb tot l'escalf amorós d'una mare, set llegendes o tradicions que cop­sà durant unes investigacions per aqueixa ri­!.)era, des del riu Foix al Llobregat ; però com

Rectoria de Cubelles, any 1963

101

Parròquia de Cube ll es, any 1915

102

1

que, del llibre d'En Creus i Corominas, només en resten pocs exemplars i, encara, força es­campats, per això resultarà avinent de posar, entremig d 'aqueixes notes històriques, un d'a­quells textos, referent a la nostra feligresia: «Lo juhí del moro>>.

El narrador coHoca l'episodi cap a les aca­balles del segle X, quan una bona part de Ca­talunya tornava a ser senyorejada pels alarbs , després de la invasió del cèlebre cabdill Al­mansur.

Aprofitant la relativa pau que hi havia en aquesta costa, des de Tarragona al Llobregat, després de la forta empenta que els cristians havien donada a les hosts mahometanes, un emir, potentat de la moreria, per descansar de les ges tes guerreres, bastí de cara al mar bla­vós, i no massa lluny de la ribera esquerra del riu Foix, un enlairat i sumptuós palau, on frui­ria els refinaments sensuals d'una vida sibarí­tica. Un dia rebé un preuat present del walí amic, el qual li envià des de Barcelona una for-

Façana del temple parroquial i pont. 1963

103

mosa captiva cristiana, anomenada Riquilda. El potentat emir agraí la delicadesa i tancà la donzella cristiana dins l'harem, amb moltes d'altres esclaves que per al servei dels seus ca­pricis hi tenia.

En veure's la pudorosa donzella en tan ver­gonyosa situació i privada de llibertat, lluny dels seus pares i germans, s'entristí de tal ma­nera que ni els afalacs de l'amo, ni els rics ves­tits amb què la cobria, ni els valuosos joiells

Volta de l'església parroquial tal com quedà després de la crema de l 'any 1936

amb què l'adornava, no eren prou per a esvair la pena i continuat desmillorament. Prou pro­curaven de distreure-la les companyes amb dis­bauxes engrescadores, mes ella passava hores i hores abstreta al mirador de l'harem, per con­templar el vaivé de les ones, que portaven a ses oïdes remors de la llar, on potser la plora­va tota la família.

Succeí, molt temps després, que arribaren les armes cristianes fins a Olèrdola, i hi acumu­laren molt de material per a reedificar l'antic castell , i enrobustir aquella possessió; mes els alarbs d'eixos contorns, cridats a corre-cuita per l'alcalde del Coll de l'Àliga, turó el més en­lairat d'aquelles muntanyes del Penedès que servia de talaia i de reducte avançat enfront del turó d'Olèrdola, hi acudiren promptament, aparellats per a la defensa . Amb tal motiu l'e­mir, amb tots els seus homes ben armats, aban­donà el palau a cavall d'un negre bridó. Sols ja els esclaus i les dones de l'harem, quedaren vigilats pels servidors i per un majordom de molta confiança, ja vell i de poca energia. Tant bon punt van saber les dones de l'harem que l'amo se n'era anat a guerrejar, armaren tant de rebombori, que no hi bastaren pas tots els esforços dels guardians per apaivagar-les; i com

104

que volien fruir d'una més ampla llibertat, to­tes s'escamparen com cabres desfermades per aquells boscos i alzinars. La nostra heroïna, aprofitant l'aromàtic perfum d'aquells bells jorns de maig, s'arriscà a córrer fins la ribera del riu; mentre s'emmirallava distretament a les cristal·lines aigües, de sobte s'adonà que un jove hortolà que per allí treballava, la guaitava embadalidament. No gosaren parlar-se, de mo­ment; però al cap d'alguns instants, aquell jove, que portava el grilló dels esclaus, digué dirigint-se a la bella concubina de l'amo: «Se­nyora, potser haureu perdut el camí i heu da­vallat fins en aquest indret, car mai no he vist cap regina de l'harem que corregués per aquests camps tota sola, sense un para-sol per resguar­dar-se dels caldejants raig de l'astre del dia, ni privada d'aquell calçat que més aviat serveix per a trepitjar delicades catifes que no pas la brossa i el pedruscall. Si ho voleu, jo us tor­naré al palau, al qual pertanyo com esclau que en sóc>>.

Si Riquilda restà molt sorpresa de l'encon­tre, més ens quedà encara de sentir a parlar d'aquella manera; quan es fixà en el posat de l'esclau, va veure que no era pas el d'un rústic terrassà, sinó que tenia un aire distingit. De fet, era un altre desgraciat que també havia caigut en esclavatge. Com solen fer els qui sofreixen, prompte s'explicaren llurs penes a fi d'alleuge­rir-les, i resultà que el jove, anomenat Ulric, era fill d 'una bona casa de Sant Cugat del Va­llès, fet presoner durant l'entrada d 'Almansur a Barcelona, on guerrejava entre els cristians. S'acomdiadaren quan el sol ja era post, i quis­cun d'ells s'emportava dins l'ànima una gota de consol, car convingueren de trobar-se l'endemà. Aqueixes cites sovintejades, cada dia eren més tendres i espontànies, no solament per la mú­tua dissort, sinó també per la jovenesa de tots dos, enyoradissos del caliu familiar. El lloc de les cites era el cim d'un puig, no massa lluny del palau, amagat per espès fullam i reblert d'alterosos pins i d'abundoses mates de sibines, per entre les quals albiraven un gran esqueix de la mar, tant com la vista allargava, i a la part de llevant, el gran massís de Garraf.

Així passaren molts dies, per a Riquilda i Ulric, en tendres col·loquis , que van enamorar llurs cors amb amorosa i ingènua passió ; i tot gaudint a pler l'aire, saturat de salabrors mari­nes, aviat tramaren un pla de fugida que els retornés la llibertat.

L'absència de l'emir s'allargà més del que ell mateix suposava de bell començament, car no podia abandonar les posicions de guerra, perquè els cristians feien freqüents correries per aquest costat del Penedès . No cal dir com

se n'alegraven tots els qui s'havien quedat al palau ; però molt més encara els nostres herois que pogueren triar la millor avinentsa per a fugir. Ulric i el moro que proveïa de peix el palau, eren bons amics: va contractar-li la bar­ca perquè portés els enamorats fins a la punta del Llobregat, bo i prometent de pagar-li aquest servei esplèndidament, car comptava amb les

jatiu les anava a fer tristes víctimes del des­potisme de l'emir, avisat oportunament, amb totes les precaucions per assegurar el cop.

Era mitja nit, quan Riquilda obrí una fines­tra del palau, on hi havia una escala de corda, fabricada per Ulric amb fortes fibres d 'atzava­ra; baixà molt a poc a poc, reblerta de joies preuades que li adornaven els cabells, braços,

Altar Major de Cubelles. 1955-1962

joies que Riquilda havia rebut de l'emir, i amb moltes d'altres que ell podria recollir fàcilment a l'harem, aprofitant el desordre que aleshores hi regnava. També Riquilda havia aconseguit una ben trempada llima, per a deslliurar Ulric del grilló d 'esclau, i el vestit d 'un servidor del palau, que dissimularia més fàcilment la fuga.

Però els dissortats no sabien que llurs pro­jectes foren espiats per una serventa africana, llençada ja de l'harem, la qual odiava les qui encara gaudien el favor de l'amo, i es consumia d'enveja mentre prestava els serveis domèstics, a què l'havien destinada. Quan aquelles dues tórtores ja frisaven per emprendre el vol i res­pirar l'aire lliure de l'espai, un esparver ven-

mans i pit, mentre anguniós, a baix, l'esperava el gentil amador, lliure ja de l'estigma d 'esclau, que respectuosament la rebé en sos braços; un cop al jardí, Ulric la guià fins a camí segur, i considerant allunyat ja el perill, emprengue­ren joiosos el camí de la platja, que prou ell el coneixia.

Sobtadament va retrunyir el so d'un corn per l'espai, i a l'instant es trobaren rodejats d'aquells ferrenys homes d'armes, soldats de l'emir que esperaven sorprendre sorollosament la ingenuïtat dels fugitius, els guals restaren esborronats i sense alè, davant d 'aquella fatal escomesa. Ulric, passats els primers moments, intentà de reanimar-se, i amb una gumia provà

lOS

una desesperada defensa, m entre Riquilda li caigué damunt els braços sense sentits. Tot fou inútil: a l'instant es vegé fortament amarrat;

Ant iga creu de t erme de Cubelles dest ruïda l'any 1936

uns altres alarbs agafaren Riquilda, i enceses les teies emprengueren el camí vers aquell de­litós puig r eblert de pins , on havien tingut lloc les amoroses cites.

Allí els esperava l'emir; manà a dos homes

106

d'armes que s'enfilessin dalt el pi més enlairat perquè amb unes cordes entremig de les re­vingudes branques, hi pengessin tots dos escà­pols per sota les aixelles, mentre tothom, amb gran cridòria i remor, ho celebrava com una testa. Un cop tet el silenci, parlà l'emir als in­feliços , mentre llurs cossos, més morts que vius, brandaven en l'aire:

«Ja veieu que us tracto bé, i m'ho heu d'a­grair, car us he portat al lloc que per vosaltres tindrà més encís i emoció, perquè podreu re­cordar abans de morir aquells dolços col·loquis d'amor i de felicitat que ingènuament us pro­metíeu. Des d 'aquest cim alterós podreu con­templar també, si estireu un xic el cap, els con­fins d 'aquell reialme on pensàveu recobrar la llibertat, després d'haver-vos burlat de l'emir. Mofeu-vos doncs ara, mofeu-vos de mi, perquè prompte ja no hi sereu a temps, puix he dis­posat que a trenc d 'alba serveixin els vostres cossos de blanc als meus homes d'armes, que ja s'esperen frisosos per assajar llur punteria; després us consumireu aquí per aliment dels corbs, mostrant d'aquesta manera al qui vol­gués imitar-vos, el juí del moro contra el qui pretengui mofar-se d'ell .» Dit això, tornà l'amo tranquil·lament a palau, seguit dels escuders. Quedaren allí uns homes feréstecs els quals, amb gran cridòria i gatzara, esperaven que apuntés el dia per armar-se de llurs ballestes i travessar els cossos d'aquells dos dissortats amb sagetes que els dessagnarien a poc a poc, abans que fossin cadàvers.

Des d'aleshores, aquell lloc és «El juí del moro », nom que, avui encara, els habitants d'aquesta població, donen a aquell cim alterós . Hi puja un camí que passa davant del cemen­tiri, i s'escau a no massa distància del Mas Palau. Aquest mas, segons la tradició, fou edi­ficat sobre les runes de l'antic palau moro. I així m'explico que el nom de Palau sigui el del mas, sense haver portat tal cognom cap dels propietaris, segons ho comproven molts docu­ments que hi fan referència ; però mai no tro­bareu que en diguin el Mas d'en Palau, ni tam­poc Mas del Palau, sinó sempre Mas Palau.

NOTES

(1) Rvnt. P. fra Josep A. Garí Siumell , religiós mer­cenari, en l'obra «Desc1ipción e Historia de la villa de Villanueva y Geltrú desde su fundación hasta nuestros días». 1860.

(2) Liber Vicariarum Cathaloniae, lib . I, fo l. 119; de la numeració nova 57.

(3) D. Josep Coraleu, «Historia de Villanueva y Gel­t rú ». 1878.

(4) Arxiu de la Catedral de Barcelona. (5) Acabava de sancionar-se l'origen oficia l d'un llo­

garet de quatre cases com era Vilanova de Cubelles, transform an t-lo en vila reial, per la carta de població donada pel rei en Jaume I a sis de les calendes d'agost de 1274, per la qual fa exempts d 'alguns dels tributs que els pobles h avien de pagar al Rei, a tots i a cadas­cun dels homes que vagin a poblar la Vila Nova del terme de Cubelles, vora la Geltrú. (Arxiu de la Corona d 'Aragó; Reg. 19, fo !. 150 v.)

(7) Arxiu Episcop a l. Regest. Grat. 3, fo!. 155. (8) Item Regest. Grat. 4, foli 12. (Notes proporcio­

nades per Mossèn Josep Mas, prevere.) (9) Arxiu de la Corona d'Aragó: reg. 9, fo!. 15 v. -

El P. Garí, en la «Historia de Villanueva y Geltrú >> ens diu que el més antic reial privilegi, del qual es té notí­cia, donat al Castell de Cubelles , és del mateix Rei en Jaume I , l'any 1232. No ho havem pogut comprovar en­cara.

(10) Noverint universi quod nos Iacobus Dei gratia Rex Aragonum Maiorice et Valentie comes Barchinone et Urgelli e t dominus Montispesulani, per nos et no­stros damus e t concedimus universis et s inguli s homi­nibus venientibus ad populandum ad pupulationem Vil­lanove in termino de Cubellis iuxta Guialtrudem et aliam populationem que fit iuxta mare in termino de Cubellis in loco vocato zalacuna vel ibi iam habitant quod pro domibus quos ibidem facient nos pro bonis mobilibus qui ibidem modo aportabunt non teneantur aliquo tempore facere nobis exercitum neque nostris, n ec cavalcatam nec dare peytam sive questiam nec cenam nec aliquam aliam regalem exaccionem sed sint inde quitii et penitus perpetuo absolu ti prout m elius dici potest et intelligi ad eorum bonum et sincerum intellectum pro honoribus etiam quos alibi emerint de Realencho vel aliter habebunt, nobis et nostris perpe­tuo servire teneantur: Praeterea infranquimus eosdem et omnia bona eorum per decem annos primos ventu­ros ab omni lezda e t pedagio. Ita scilicet quod infl·a dictos decem annos non teneantur nobis nec nostris dare, de aliquibus rebus vel m ercibus suis in aliquo loco terrae nostrae, pedagium aliquod neque lezdam sed s in t in de franchi quiti i et penitus absoluti. Recipi­mus etiam ipsos et omnia bona eorum in nos tra pro­tec tione, custodia comenda et guidatico speciali , eundo stando et redeundo per omnia loca totius dominationi s et iudi sdictionis nostrae. Ita quod nullus sit ausus, de nostra gra tia confidens, ipsos bona nec bona eorum in a liquo loco terrae vel dominationis nostrae invadere, ca pere, detinere, m arcare, offendere vel gra vare au t e ti am pignorare culpa crimine vel debito alieno n isi p r incipales fuerin t debitores vel fi de i us sores pro ali is constituti nec e tiam in hiis casibus ni si prius in ipsi s faticati inventa fuerint de directa. Mandantes vicaris baiuli s curiis et aliis officialibus et subditi s nostris praesentibus e t futuris quod dictum Guidaticum no-

strum firmum habeant et observent et faciant observari et non contraveniant nec aliquem contravenire permi­tant aliqua ratione. Immo dictos homines et bona ea­rum , ubicumque m anteneant et deffendant, ipsis tamen facientibus , conquerentibus de se, Iustitiae complemen­tum. Quicumque a u tem contra hoc guidaticurn nostrum venire atemptaveri t iram et indignationem nostram et paenam centum morabatinorum se noviter incursu m dempto illato primitus integre et ple narie restitu ta. Datum Barchinone VI Kalendas augusti anno Domini MCCLXX quarto. Vicie Arxiu de la Corona d 'Aragó. Reg. 19, fol. 159 verso.

(Els noms de Coronatge, Maridatge, cena , alberga, quin t, monedatge, es refereixen a les diverses classes de contribucions d'aquells temps.)

( 11 ) Arxiu de la Corona d 'Aragó: Reg. 75 , fo!. 57 v. (12 ) Id. id. fol. 93 v. Reg. 216. ( 13) I d . i d. Reg. 216, fo!. 92 v. (14) I el. i d. fo I. 94. (15 ) Id. id. fol. 94 v. (16 ) «Histori a de Villanueva y Geltrú». (17) Arxiu de la Coro na d 'Aragó; reg. 228, fol. 116. (18 ) Vicie: «Descripción e Historia de la villa de

Villanueva y Geltrú por el reverenda P. F. José Anta­nio Garí y Siumell ».

(19) Biblioteca-Museu Balaguer, de Vilanova i la Geltrú ; pergamí n.• S.

(20) Arxiu de la Corona d'Aragó; Reg. 1059, fol. 24 . (21) El mer imperi era la jurisdicció per entendre

en les causes criminals, encara que se n'h agués de se­p;uir la condemna a mort . I el mixt imperi era la juris­dicció per enten dre en tota m ena de causes civils i pecuniàries.

(22) Arxiu de la Corona d'Aragó; reg. 900, fo!. 142. (23) Arxiu de la Corona d'Aragó; reg. 900, fo!. 142. (24) Biblioteca-Museu Balaguer, Vilanova i la Gel-

trú. n.• 1, I. H . (25) Arxiu de la Corona d'Aragó; Reg. 997, folis 70,

89, 91 i 109. (26) I d . i d . Reg. 997, fo !. 78. (27) Id. id. Reg. 971. fo!. 189. (28) Id . id. Reg. 1804, fo!. 92 . (29) Icl. id. Reg. 1390, fol. 45.

.(30) Vicie: Història de Vilanova, del pare Garí. (31) Arxiu de la Corona d'Aragó; Reg. 973, fo!. 91 v. (32) Icl. id. Reg. 1091, fol. 42 . (33) I el . i d . Reg. 1685; fo!. 86 . (34) Vide: Historia de Villanueva y Geltrú. (35) Acta dels «capbreus» de la Rectoria de la Gel­

trú. - 2 de juny de 1387. (36) Arxiu de la Corona d'Aragó; Reg. 1890, fo!.

101 v . (37) Id . id. Reg. 1822, fo l. 155 v. (38) Id . id. Reg. 1822, fo!. 159 i següents. (39) Id. id. Reg. 2029, fo!. 54. ( 40) I d. i d . Reg. 1815. fo!. 85 v. (41) Id. id. Reg. 1815 , fo l. 86. (42) Id. id. Reg. 1893 , fo l. 118. ( 43) I d . i d. Reg. 1893, fo!. 128. (44) Id. id. Reg. 2029, fols. 5 i 13 v. (45) Id. icl. Reg. 2029, fo!. 28. (46) Id . id. Reg. 2029, fol. 54. ( 47) I d. i d. Reg. 2046, fo ls. 171 i 192. (48) Id. id. Reg. 2048, fol. 131 v.

107

( 49) I d. i d. Reg. 2047, fo!. 80. (50) Id. id. Reg. 2047, fo!. 191. (51) !d. i d . Reg. 2048, fol. 1. (52) Id. id. Reg. 2048, fol. 154. (53) Id . id . Reg. 2048, fo l. 71 v. (54) I d. i d. Reg. 2049, fol. 101 v. Liber de en ag. del

R. P. t. 7, fo l. 1520, n.• 12. (55) Arxiu de la Corona d'Aragó; Reg. 2394, fol. 88. (56) Recordeu, p er a la comprensió d 'aquestes da­

tes, que aleshores comptaven els anys per l'Encarna­ció , com ençant el dia 25 de m arç.

(57) Arxiu de la Corona d'Aragó: Reg. 2590, fol. 26 v. i 27.

(58) Id. id. Reg. 2590, fol. 36 v. i següen ts. (59) Id. id. Reg. 3137, fo l. 18 v. (60) Id. id. Reg. 3195, fo!. 45. (61) Id. id. Reg. 3364, fol. 86. (62) Id. íd . Reg. 3364, fol. 91. (63) El acto de establecimiento h echo a los 18 de

agosto de 1733 consta en la Escribanía de la Intenden­cia de Ca taluña.

(64) Aquests eren els moliners de Gallifa; després fo u Lm a de les cases més poderoses de Cubelles, avui e ncara coneguda pel Molí de I'Anton.

108

(65) Arxiu Episcopal. Reg. Grat. 4, fol. 12. (66) Arxiu de la Corona d'A ragó; Reg. 75, fol. 57 v.

document del 12 de juny de 1278. (67) Manual d 'escriptures del rec tor mossèn Martí

Balagueró; anys 1274 a 78; fols. 31 i 33. (68) Id. id. fo l. 119. ( 69) I d . i d. fo !. 125. (70) Manual del Rec tor Gornals (1598-1607), fo!. 130. (71) Això, ho escrivi a Mn. Joan Avinyó l'any 1922.

Més ençà, Déu els va concedir tres fills: Mercè, Cas­tor-Joan (difunt) i Josep M.>, e l qual es casà l'any 1954 am b Concepció Jané Ventura, de Sant Joan dels Do­menys , i van tenir quatre fills: Jaume, Albert, Jo­sep M.' i Gabriel-Xavier. Avui podem dir que el nom de Rovirosa torna a reviure.

(72) L'ermita de S. Pau, com la majoria de les es­glésies i capell es dels nostres bisba ts, fou saquejada durant la revo lta de l'any 1936. Amb gran desconsol veiem com aquella ermita (secular ermita - com deia Mn . Joan Avinyó-) s'es tà derruint sense que les nos­tres possibilitats econòmiques ens permetin de re­construir-la i sense la possibilitat que una a ltra ànima generosa, com la d'Antoni Segura, n'emprengui la res­tauració.

I .....

SEGONA PART

CAPÍTOL PRIMER

RECTOROLOGI

Poca cosa sabem dels primitius Rectors de la parròquia de Santa Maria de Cubelles; donem a continuació les dades que havem adquirit:

RAMON, clergue. 1213 (1). Dr. ARNAU BUCH. 1263, 1271. GUILLEM UMBAU. 1299 (1). BERENGUER FERRER. 1311. RAMON ARGILAGUERS. 1322. A tres de desem­

bre de 1318 ja era rector de Cubelles, puix en tal data el Vicari General li dóna llicèn­cia per absentar-se de la parròquia i anar al servei del seu oncle Berenguer d'Argila­guers ardiaca d'Urgell i Rector de la Geltrú, elegit bisbe d'Elna.

PERE DE ROVIRA. 1327. L'any 1332 encara ho era.

FRANCESC D'OLIV ARilS. 1342. A 26 d'abril de 1363, el bisbe de Barcelona Ilm. Dr. Guillem de Torrellas decretà i instituí la parròquia de St. Antoni de Vilanova, convertint la ca­pelleta dedicada a St. Antoni Abat en esglé­sia parroquial. Com que el barri de Vilano­va pertanyia a la jurisdicció de Cubelles, el rector Francesc d'Olivera, el 17 de maig de 1357, hi havia fundat un benefici sots la in­vocació de St. Miquel Arcàngel, perquè tin­guessin aquells feligresos qui els assistís en les necessitats espirituals llurs; però un cop fou convertida aquella capella en parròquia, el Rector de Cubelles, regí totes dues feli­gresies, com es desprèn d'un document, guar­dat a l'Arxiu Episcopal i datat el 23 d'abril de 1370, en el qual es llegeix que mossèn Francesc d'Olivera, rector de les esglésies de Santa Maria de Cubelles i de Sant Antoni de Vilanova, cada una de les quals després de ell serà regida per rector propi, demana­va que s'unís a la església de Cubelles la Sa-

gnstla amb tots sos drets. En altre docu­ment del 6 d'Agost de 1369 es llegeix que el dit Rector era també beneficiat de la Cate­dal. (Vide: Arxiu Episcopal de Barcelona Re­gist Gral. 3 fol. 125 i 4 - fol. 12.) Per Butlla del papa Climent VII, la parrò­quia de Cubelles, com moltes altres de la mateixa diòcesi de Barcelona, fou ajuntada el 1391 a la Mensa Capitular quedant així de patronat del Capítol de la Seu de Barce­lona. Mossèn Francesc d'Olivera morí el 30 d'oc­tubre de 1380. I quan morí fou nomenat rec­tor de Vilanova, Guillem Badós; i, de Cube­lles:

NICOLAU CANYELLES, 1380 abril. L'1 de juny de 1381 és canonge i domer de Barcelona (1).

BERENGUER DOLCET, maig de 1381. Morí l'any 1386 (1).

DR. BERENGUER BARATA. 1387. PERE CONDOMINES, renuncià 1'1 d'octubre

(1). FRANCESC VILA, renuncià el 16 de desembre

de 1402 (1). PERE BORRÀS (1 ). SALVADOR LLOBET, el19 d'agost de 1420 per-

mutà amb: PERE OLIVER ( 1 ). ANTONI MONTSERRAT. 1423 (1). DR. VALENTÍ GOMAR. El24 d'octubre de 1453,

establí el Mas Juliu a Berenguer Palau de la Geltrú, alou de la Rectoria, ab cens cada any a Nadal de dos sous i sis diners; segons es llegeix en el Capbreu de mossèn Minguella. Morí el 30 de febrer de 1459.

109

JOAN METJE. 1459 (1). PERE GASSó. Febrer de 1504 (1). PERE ISVALIES. Juliol de 1505. Reverendissi­

mus dominus Petrus miseracione divina ti­tuli sancti Ciriaci presbiter, cardinalis Regi­mis vulgariter nuncupatus fuit provisus de ecclesia parochiali sanctae Mariae de Cubel­les diocesis barchinone. - Auctoritate apo­stolica. - Non abuit per annun. (Nota pro­porcionada per mossèn Josep Mas i Do­mènech, arxiver de la Catedral de Barcelo­na, treta del Llibre de Collation. 2, fol. 27). Aquest cardenal s'anomenava Pere Isvalies, i fou consagrat bisbe de Reggio (Calàbria) l'any 1497 i d'aquí el nom de BISBE REGI­NENSIS. El 1500 fou creat cardenal amb el títol de S. Ciríac; després obtingué el de Santa Pudenciana i era conegut amb el nom de Cardenal Reginense. (Vide: «Hyerarchia catholica medii aevi » de Eubel). Mossèn Mas .

GABRIEL GATELL. De 1514 fins a 1524, que morí (1).

ANTONI CALVET. 1 de febrer de 1524 (1). RAFEL UBACH, canonge de Barcelona ( 1 ). ANDREU MEDIONA, canonge de Tarragona a

S de decembre de 1539. Després fou bisbe d'Elna (1).

JAUME CASSADó, canonge de Barcelona, a 31 de desembre de 1541. Després fou bisbe de Barcelona (1 ).

JOAN MALAFRÈ, canonge de Tarragona ( 1 ). MIQUEL PUIGDERROCADA, a 8 de gener de

1547 (1). DR. THOMÀS CAMPANER, abat de les Avella­

nes. 1552. - Al Capbreu o Llibre verd de mossèn Minguella, pl. 5, es llegeix que aquest Rector Dr. Thomàs Campaner féu acte d'es­tabliment d'un erm de tres jornals a Simon Morató de Cubelles el 8 de setembre de 1552.

GABRIEL FONT. Segons una nota del llibre d'òbits , diu mossèn Martí Balagueró que prengué possessió de la parròquia de Santa Maria de Cubelles i de la sufragània de Cu­nit ver resi¡me de mossèn Gabriel Font.

MARTf BALAGUERó. Natural de Ja vila de Puigverd. bisbat d'Urgell , l'any 1567 resignà la rectoria de Santa Maria de Montmeló la vigília de l'Ascensió; i prengué Possessió de la Present rectoria de Santa Maria de Cu­beJles la vigília de Cincogesma del dit any: i pagà al Sr. Bisbe quatre lliures i divuit sous entre resigna i canònica obediència i le feu sia examinada. (Nota feta del mateix Rector aue es pot llegir al començament del Manual d'actes de 1567 a 1.'174).

110

Fins el mes de desembre de l 'any 1787 en­cara es troba dit Balagueró regint aquesta parròquia de Cubelles, i aleshores sembla

que es retirà. Probablement moriria o deixà aquesta parròquia l'any següent 1588. Cons­ta positivament que el mes de novembre de 1595 era mort i féu marmessor el Sr. Rector de l'Arboç.

DR. BARTHOMEU ROIG. - Començà la cura d'ànimes, a Cubelles, el mes de juliol de 1588 i el primer de març de 1596 fa constar que no pot firmar a causa d'un impediment que no li permet d'escriure i per això el notari del Vendrell és qui estén l'acta en nom de dit Rector. Des de 1596, fou vicari de Cubelles mossèn Joan Fornés, prevere, i en moltes ocasions sembla suplir el Rector. El 1597 trobem aquest vicari traslladat a Santa Oliva amb el mateix càrrec. En aquesta data es retirà el Rector a Sant Pere de Ribes, d'on era fill, i el 16 d'agost de 1602 en un codicil funda, entre altres, un aniversari per la seva ànima, celebrador cada any a la parròquia de Cubelles.

DR. MATHEU GORNALS. Comença la cura d'à­nimes d'aquesta parròquia el mes de iuny de 1597; sembla que era natural de Vilase­ca, arquebisbat de Tarragona. El 13 de no­vembre de 1607 fa procurador seu en Pere Ràfols, pagès de Cubelles , i aquest mateix any s'acaben les escriptures d'ell; això de­nota que aleshores o poc més enllà deixà d'ésser Rector de Cubelles. El 1620 és Rector de Vilaseca (Tarragona). El 16 d'octubre de 1607, resigna concedida pel Capítol Catedral a Mateu 'comals, Pvre. Rector de Santa Maria de Cubelles i de les sufragànies de St. Cristòfol de Cunit i St. Ga­briel de Rocacrespa. (Arx. Cat. Manl. 16 de Salvador Coll. fol. 212).

DR. GABRIEL GARAU. D'aquest rector sols en coneixem el nom, per ésser citat al preàm­bul o introducció que fa el Rvd. Ramon Min­guella en el Capbreu o Llibre verd que es guarda a l'Arxiu: la plana 7 cita un acte o escriptura feta en la ont. Rectoria per mos­sèn Gabriel Garau a 27 de novembre de 1607. A princiois de l'any 1611 , encara era Rector de Cubelles.

DR. ESTEVE MONTSERRAT ROVIRA. Entra rector el 3 de iuliol de 1611 i fa testament e] 18 de junv de 1633 autoritzat pel notari de Vilanova Antoni Cabanyes sens dubte a Principis de 1634, car aquest anv consta aue ia és mort: i ho prova aue des del desembre de 1633 fins al març de 1634. alternen en Ja regència d'aquesta oarròquia fra Antoní Sala O.P . Suoerior del convent de St . Ra­mon. i fra Enric Reventós, O.P. Prior de Sant Ramon.

.. •

.. •

(ap~l~LLL .. c.,pflr m1·~ l41u: __ d1 r CotTl'1f1CJ1G)L;~n lo . ·q ufl.C~ilñ: l~cr.rdaf\ tatt lo fuh: lla ncLa.l-, f . ip.1~1tllt 1 ,quc_gozc..-_ v~ dta prelent la Reéro:~ de e u be Uer. ordenar ab (os Trac1ats }"er ·m·i 'Ra: mon M inguclla PrcLKrcy

indí.gne R ccror ."\ al vltifu e:...; '

e halendats los DCttie Me/(,J dd ar:y.y· lo d_ía que (e ha

dc. cdebrar lo A niuxr(ari. o. ~ ... ·

·.M iOñ que ~Han fi,ndars. e;:/'-.· 1a:Jgldia .¡arrochGl.y en la~ e o nit . ~otat l'-"' h.')h(' J~ la . Ïi.u-.;·~ ...

«Aquest Capbreu és lo llibre vert ... >>

Des del mes de març de 1634, figura als lli­bres sacramentals fra Agnello Martio Regint la cura d 'ànimes d'aquesta parròquia de Santa Maria de Cubelles, i l'abril firma com a vicari per haver ja presa possessió lo S1' . Rector. El Dr. Montserrat Rovira va regir aquesta parròquia uns 22 anys. El S d'agost de 1621 consta l 'òbit de Jaume Rovira, fadrí, germà del Sr. Rector de Santa Maria de Cubelles, Mn. Esteve Montserrat, natural de la ciutat de Solsona.

Cubelles i Caterina muller d'Antoni Iquer­rer, pagès de Cubelles, per iguals parts. Un cop avaluada l'herència de tots els béns mo­bles i immobles ha muntat 850 lliures, 19 sous i 6 diners, la qual suma repartida en tres parts toca a quiscun d'ells: 283 lliures, 13 sous i 2 diners, que en Francesc i la Ca­terina confessen haver rebut en diners i al­tres coses, i en Cosme ha rebuda la part a ell tocant amb les terres compreses en dit heretament. Feren aquesta concòrdia a Cu­belles el dia 23 de maig de 1634.

Aquest rector deixà hereus els seus germans: Francesc Rovira, escultor de la ciutat de Vic, Cosme Rovira, hostaler de la present vila de

DR. SALDONI VILADAR. - Prengué possessió d'aquesta parròquia el mes d'abril de 1634 i en fou rector deu anys. Durant el seu

111

temps surten en els llibres sacramentals i d'una manera especial en el de baptismes, alguns capellans seculars i regulars que si bé no firmen com a Vicaris, pràcticament en fan l'ofici. El qui surt molt també és un tal Antoni Avinyó, estudiant, fill d'aquest poble. Des dels primers mesos de l'any 1641 gai­rebé no hi ha cap baptisme; el que hi ha és una nota que diu: «1641. aquest temps fugí la gent per lo marquès de les velas.» Efectivament, Catalunya estava en aquesta època, en lluita contra Felip IV rei d'Espa­nya; el marquès de los Vélez, virrei de Cata­lunya que manava els exèrcits del Rei d'Es­panya, vingué de Tarragona, rompé amb gran fúria l'oposició dels Sometents, i es trobava el 26 de gener de 1641 a la vista de Barcelona. El 27 de febrer de 1641 mor sobtadament a Barcelona el ferm patrici i canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris (R.I.P.). L'esmentat estudiant mossèn Antoni Avinyó, essent ja prevere, des del juliol de 1641, fa alguns ba­teigs, com si fos Vicari de la parròquia. El rector Viladar féu testament el dia 28 d'abril de 1642, i hi afegí un codicil el 7 de juny de 1644, autoritzat l'un i l'altre pel Sr. Simó, notari de Vilanova. Del dia 11 de juny de 1644 és una partida de baptisme firmada per fra Joan Bosch del convent de St. Ramon de Penyafort de l'or­de de Predicadors, estant lo Sr. Rector m.a­lalt en lo llit el qual morí el dia 13 següent. A l'arxiu de la Catedral consta que el 6 de desembre de 1637 en Celdoni Viladar Pvre és beneficiat de St. Jaume de Barcelona. Immediatament quedà encarregat de la par­ròquia mossèn Antoni Avinyó, que firma ecònoma de la present parròquia de Simta Maria de Cubelles, fins a l'agost del mateix any.

DR. RAMON MINGUELLA. Prengué possessió d'aquesta parròquia el dia 6 de juliol de 1644. Al llibre de baptismes hi ha la següent nota en començar el mes d'agost del dit any 1644: «Dels batejats essent Rector de San­ta Maria de Cubelles Ramon Minguella,>> i tots els bateigs els fa mossèn Miquel Vidal Pvre. Vicari, fora un que el fa mossèn An­toni Avinyó, que ja no firma ecònoma, fins que en començar el mes d'abril de 1645, hi ha la nota que diu: «Los següents comencí a batejar jo Ramon Minguella, Rector de Cu­belles, anna 1645. >> Això em fa pensar que el dit Ramon Minguella fou nomehat Rec­tor de Cubelles, quan encara no era prevere. Mossèn Ramon Ramon Minguella fou Rec-

112

tor de Cubelles prop de 32 anys. Un retrat d'ell es conservara a la sagristia, pintat en actitud de pregar davant del SSm. Sagra­ment (2). Sembla que vivien a la Rectoria junt amb el Sr. Rector, els seus germans: Jaume Min­guella, Caterina Salvana, viuda, Engràcia, donzella i el nebot Roc Salvana, que feia d'escolà. Aquesta Engràcia es casà amb Pere Casas i l'any 1652 tenen un fill que li es padrí en Jaume, germà del Rector, que és fadrí. Una Lucrècia Salvana, neboda del Rector es casà amb Antoni Llanusa de Conit. També surt una altra neboda del Rector anomenada Rosa Salvana, donzella. El Rector, tenia una germana anomenada Francesca, casada amb Joan Martí, pagès, habitants a la Casa de la Creu (avui can Na­dal), durant la pesta que sofrí aquest poble pels anys de 1651 a 54, morí aquesta Fran­cesca, segons la partida d'òbit que diu: «Als 8 de febrer al tard morí de contagi Francis­ca Martí de la Creu germana del Rector no rebé sagraments per causa que los Jurats tancaren al Rector i tots los de sa casa dins la Rectoria. La sepultaren devant la porta del celler prop una figuereta blanca de la Casa de la Creu.>> Això era l'any 1652. El 1659, era majordona del Rector na Mar­garida Cadella. Per la Mare de Déu de la Mercè de l'any 1660, fa un bateig mossèn Matheu~Riquer, Pvre. Rector de Vilanova de Cubelles prop­ter infirmitatem Rectoris de Cubellas, i des­prés els fa fra Àngel Martín, fins que a úl­tims de novembre torna a sortir el Rector. A darreries d'octubre de 1672 bateja fra Francesc Soler, religiós de St. Francesc i predicador del Convent de Vilafranca del Penedès, regint la cura d'ànimes en dita iglésia (la de Cubelles) pe1' desgana del Sr. Rector. El mes de desembre s'hi troba tam­bé un tal fra Agustí de los Santos, predica­dor i religiós del convent de Santa Mònica de la ciutat de Barcelona, el qual va alter­nant amb l'altre frare, però el gener de 1673 es queda sol aquest últim, fins a l'abril que torna el Rector sens dubte restablert de la malaltia, i des d'aleshores l'ajuda, o sia que fa de vicari, fra Nicolau Vinyas, religiós de St. Agustí, habitant en dita parròquia (la de Cubelles). Pel maig surt un tal fra Baptista Sardà, re­ligiós de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. L'agost, fra Crescenci Carreras de l'Ordre de Predicadors residint la cura d'àni­mes de Cubelles; fins a l'octubre no torna 1

¡

I I 1

j

.. '·

CA RO LV.J, Dú Grar(tt, Ro: C4lt!l~, AragMtml, f5c. Comrfqtte B.mi11on~. ~·.-..

;;;~~~~~ EORGl VS · Landgravc de Ha fia, Princcps dc Harmefl:.,d & de Hirsfeldia, Comès de

Gaumchboco, [)mrz, Zi¡;cnJina, Ncddà,Schavemburgo,líèmburgo,& Budinga, Equcf.

ordinis & M1liria: lnfig111s O rdmis Vc1lem, auri Lot u nH. Tnbunus M1limm, & Cheliar_­

cllUs vnius Rc!jiminis, Thoracis Cefanre Majeftaus, & criam Cheliarchus Regiminu

E~uitmus Cullod1a: Domini Nofhi Regis, cjusCubicularius Locumt. & Capitancus Gc­

~ralis in pr.a:fcnr i Principatu Cnthaloni¡e, & Conmanbus Rofs,lionis, & Ceritani:l!, ac

. Capirancos Gener~ lis Kegalis Excrcitys PrinciP.a tusejufdem. D•lcEI:is, & fidehb~e.gij_~

IJa~ut~ ribus C.,::!adr¡e òc c ,unit, & alijs ,_in a EI:ucitatio~is ~rrerenrium nominandis, fa lUJem, ~ dileEI:•onem.no- ..__

vern•s, èjt.,dcomplr~ns,cor a m nobis,fcu m Reg1a Audtcnu:t lcg1umus SyndJCus Vmvcrfirans, &Smgulanum.

P-erfonarur.y íll re d~ Cubcllas, quamdam contra vos in fcriptis obrul,r, & pra:: fcmavir rupplicarion~m ,rhenoris

rcqu~nus. E."~knti(sim Srnyor.La v nivc-rfi tat, y Singulars Perfon,,sdcla v lla ~e Cubellas, CL1tnplmt.a la obh­

gaCJO que deuhèi._han rclolt Fer de nou, con(huir, y fabricar vna 1-glefia Parroqu•a l, en atcnciò,quc la que tenen

es molt ~ica, y rcdlf>.ida, dem?ncra, que noy podan cfl:àr tots los Parroquians, y per ditefcEl:e ~an_refolr ·~pofa r

vn trèntedc to1s los ques c~llcn e~ dira Parroqu•a, dels quals fe paga delme, y prumcm, y :ux1 ":la-

' tCJl' •mpofarfc qnc re ote ridn, y los tec balls dc las Perfo~as, y cavalcaduras ~.quefe necefS¡ta -

r~ pcr_dua impofi.:ions, y gallos rebufen conmbutr los Parnculars de la ~nd rad~ Cu-

. n~t, cfienra · nsdcd1ta lglefia l'arroquial ab la mateixa confornmatqueu fon los hab1tams

dms,dJta · a1xten via dc dret comu, can¡·ch, y del Sagrat ConfiJ, de Tremo, y confucrut vm-

verf ~l dc · . P~rroql!lanscontrJbuir, y gar à teta> las impofic ions, talls, gallos, y treballs, y

demes que re ofe~e•x · ta bri ~-a de <lira lglcfiaParr UJal pera reedJfica rla,y confcrvarl• ,y pertotlo dc-

Jl!ès que esneccJlari en aquella pèr ]oculto Divino. Per ta · ~ita V nive rfira t , y Singulars de dita Vila dc Cu be­

llas luplican que dirs Pi{ll:icularsde la dita ~ad ra de Cuni~nlo aEI:c dc ciraciò no menadors fiep <:irats à la prc­

fe¡~tcaufa, )' condtlmnat!i cu a -,er dc contnbUJr, y pagar à Jàs-rctè ridas c:omnbucions dc trentè,_ t ~lls, y demès f obre

refem que lc ofemà per ~dira fabrit-a , y demes qucs necefF¡a ri per los adurnosdcl Cu !tu _DJV'mo dc d1ta lglefia .

Parroquia.l;y per~ó la prefcnt ~aura major de tres centes llj "e,, vt ex nnrratis apparec pl'letextu,quia in di El: a V ní-

eríicatt:-ad · Vídua- tpilli , & alire mifcrabiles Pe rfa , e !Ter evocada alsi; y à ra Real .G).udicncia , y è~ '

· · . · · · bd,,,.,lf..aallel~--- lc Í!atorias, I · ~ . ud 'ÒA' • ......_,.-,, .,.. ·--

ekefca, ?iuJliçtn omni odo m¿[~p¡_¡f~- ~~""""'

infc>.ta ben1gr,è fuf<;epti aufambú}m~odi,vtp?tll rñajorcllt_. ~ccnrarull1"librarum,p ~ u pp zi.. titit ad diébi I\ègian1-vitl}tiS A'udientiarnJllamque coflillsimus Nobili,& D.C. R.D .Bona~cntur3! de T'~r·i· "_. . .., .... ..,

{tany '{_. L & diél:~ A ;1). cujus próvif.onr ... -d i~ , & ango inti·afèríptis, f u per hisfaEI:am infcquemèsthenore

prrelèrltíum, :t'95cit'à'l!11i5; vobi[q~c, dici mut;& t~anda~1ur~<qmncnusint r à dicsvigimi rex & deccm refpeEI:ivè à­

pr:<t*:m:ltl_<~ '"'" ' enrn .. m vo~1s fac•enda, m antea commuè ou merandos per vos, vel ve ftru m lcg i ri mu m p raeu ra.

m nobis, feu in diEI:~ Regia Audientia, coràm dJEI:oNob1 le Relarore, ad refpondendum

& aljasad prorcquendum, & c~uinuandumcaufam prrediEI:am, & omnes,& fangulos

ililfimtivam inclufi vè, Ali_gquú¡lapfo d•El:o Tcrmino,quàm vob1s prrecisè,& pe-

.tiñmr.onllet·i·,r¡·._ vt prrefcrtur p~ocedetu r in diE!: a caufa,& CJUS meritis, pro vr j11ris fue­

aliquo non Qb(tamc ve ram contumacia exigcntc. Dcindè inhibemcs ad pd: na m

quingentorum Regijs inferendorum Erarijsdicimus, & mandamusvnivcrfis, &

H ri!!UIIS ·v rnc•a"lllll!'l ""n R.egijs, quàm ali) s ad quos fpe~t, quod confbto eis prit.is pa rtem aliam fui !Te cira ra .;,

minar rcrcenr:¡rum libra rum non firqu re per fcnremiam,mrcm judica tam tranfaEI:am finita

cauf~& cjus meritis nullatenus fc imromittanr ncquc in ea modo nliquo procedanr vel ena ment

cauram prrediEl:as ad nosfeu ad diB:um Nobilcm R.elatorcm ili ico re mirram juftitia! debitum fuf­

complerncntum auferemes ab eis, & corumquolibet fecus agcndi omnem curl'l nullita cis decreco porc­

D at. Barcinone dic fecunda menfis lulij anno à Narivitate Dom ini millefimo fcxenrcfi mo nona ge fi mq

Don .2WidJtlei de Calder.Ò, R rge¡u. · · Vt. de Tris?r~ny.

Scriba p~ Collegio , &c. Francifcru Rofimès,Nofl.

l11 Commun. L ommlrnm . x.~·tn}.

fo!. G.l.\·xxxsj.

LOCVS -~ SlG ILLI.

113

sortir el Rector. (Estaria altre volta malalt?) Durant l'any 1674 figuren alternant amb el Rector, fra Pau de Sant Joan Baptista, pre­dicador de Santa Mònica de Barcelona i fra Agustí de los Santos, religiós de l'orde dels agustins descalços, que l'octubre firma com a Prior del convent de la vila de Benavarri (bisbat de Lleida). Continua fins al mes de juliol de 1675 el Rector sol; aleshores aquest desapareix i bategen fra Joan Garí, religiós franciscà i Pau Guardiola Pvre. ; i per úl­tim fra Rafel Martí de l'orde de Sant Fran­cesc de l'observança, que durant el mes de setembre firma per absència del Sr. Rec­tor. Aquest torna aparèixer l'octubre i con­tinua sol fins a últims de maig de 1676, quan es retira a Verdú. Però abans de marxar d'aquesta parròquia el 21 de juny de 1676 fa una fundació de quatre Misses cantades perpetuo, de caritat 20 sous per quiscuna, i els aniversaris per les ànimes de la casa del Rector Minguella, de caritat 15 sous per quiscun. El Rector Minguella féu testament el dia 9 de gener de 1682, autoritzat pel Rvd. Joan Prun, Pvre. Vicari perpetu de la parroquial església de Santa Maria de la vila de Verdú, diòcesi de Solsona. Morí l'octubre de 1688. Mossèn Ramon Minguella fou renovador i organitzador; deixà escrit un Capbreu o Lli­bre verd com el titula ell, digne d'ésser guardat i consultat per tots els successors; s'hi veu fidelment retratat el poble de Cube­lles d'aquella època, tant en l'aspecte mate­rial com en el moral.

RND. PERE ROIG, PVRE. Prengué possessió d'aquesta parròquia el mes de juliol de 1676 i morí el dia 2 de setembre de 1715, a l'edat de 69 anys, i 38 de rector de Santa Maria de Cubelles.

114

Pels llibres sacramentals tenim notícia dels vicaris, que no comencen a sortir fins el ju­liol de 1678. Són: fra Miquel Puig religiós de la Mercè de Barcelona; l'octubre bateja fra Pere Cervelló de l'ordre de St. Francesc de la regular observança; el novembre, Jau­me Solà, Pvre. beneficiat de Montblanc; el desembre, fra Elias Mir, religiós carmelita, i fins a últims de l'any no es troba cap baptisme fet pel Rector. Sembla, doncs, que era fora o que estava malalt. Comença l'any 1679, i continua exercint de vicari fra Elias Mir, carmelita calçat, i fins pel març no es torna a trobar altre baptis­me fet pel Rector; des d'aleshores alternen ambdós però a l'agost torna a quedar fra Elias sol fins al març de 1680, que hi ha un sol baptisme fet pel Rector; i sens dubte

deuria passar aquesta llarga temporada fora de la parròquia, car en un baptisme fet per tra Ramon Kovira religiós de St. Domènec, firma per absència del Rector. Des d'aquest punt segueix fra Elias amb alguna que al­tra partida firmada pel Rector fins el maig de 1681, en què n'hi ha una firmada per fra Ramon Rovira, conventual y superior del convent de St. Ramon de Penyafort ordre de predicadors, substituint la cura en dita Parròquia; torna altre cop aquest frare a fer els bateigs durant el mesos de juny, ju­liol i agost de 1682, i firma amb llicència del Rector. Segueixen una sèrie de baptismes fets tots pel Rector; únicament el Predicador de la Quaresma de 1683, que és fra Joan Pau Sas­tre de l'ordre de predicadors, fa alguns ba­teigs durant el mes de març. I el mes de ju­liol del mateix any en fa un fra Josep Mont­serrat, residint la cura en dita església de Cubelles. L'agost de 1684, hi ha una partida firmada per Ramon Serranyat i Cabañas, Pvre. per ausencia del Rnt. Rector; i l'abril de 1685 una altra per fra Francesc Pons de l'ordre de St. Francesc regint cura d'ànimes en la iglesia parroquial de Cubelles. Durant els mesos de gener i febrer de 1686, surt un tal Domènec Thomàs, Pvre. habitant en dita Parròquia; i el predicador de la Qua­resma d'aquell any fra Ramon Vidal, religiós de St. Domènec, també fa quatre bateigs du­rant els mesos de març i abril. Des d'aca­balles de juliol de dit any fins a mig novem­bre de 1687, l'únic que surt en el llibre de baptismes és fra Miquel Puig del Maset, re­ligiós de la Mercè, que ja el 1678 feia de vi­cari; i durant tot aquest temps, només el mes de setembre de 1687 hi ha un bateig fet pel Rector. El religiós mercenari conti­nua exercint la vicaria, però hi ha intervals en què sols figura el Rector, fins a últims de 1695. Des del gener de 1696 fins al març de 171 O, firma com a vicari de Cubelles fra Pau Mas­sana, religiós de la Mercè; però entremig d'ell i del Rector es troba alguna volta fra Miquel Puig. Del maig de 1710 fins al juny de 1711, és vi­cari fra Manuel de Sant Thomàs d'Aquino, religiós agustí descalç. El maig d'aquest any surt alguna vegada un tal Matheu Marçal Pvre. habitant en aquesta Parròquia. El juliol de 1711, fa de vicari fra Francesc de Sant Thomàs, religiós de Santa Mònica; el setembre és substituït per fra Josep de la Concepció religiós de Santa Mònica, fins a l'octubre de 1712; i el desembre el suc-

ceeix fra Ramon de Sant Nicolau, també re­ligiós de Santa Mònica. Aquests frares eren agustins descalços. Per últim, el novembre de 1715 consta com a vicari el Rnd. Joan Domingo Pvre. Durant aquest vicariat ja no es troba cap baptisme fet pel Rector, i per tant més que vicari se­ria ecònom, car el Rector en aquesta època .ia era mort. La partida de defunció que consta en el lli­bre d'òbits diu: «A dos de setembre de mil set cents y quinsa morí lo Sr. Rector Pere Roig de edat de xixanta nou anys, i de Rec­tor trenta vuit, fou deposat en la sacristia de dita Iglésia fins a tant que sia feta la se­pultura que consta y disposa en son testa­ment. Se li féu enterro novena i cap d'any, assistiren catorsa sacerdots i se'ls donà de caritat 4 sous i al Senyor degà lo doble. Rebé tots los Sagraments de la Iglesia. >>

Rnd. DR. MIQUEL CORTí, prevere. - Entra a governar aquesta parròquia el mes d'octu­bre de 1716, i en fou rector uns trenta anys i mig. Des del novembre de 1716 fins al febrer de 1717 sembla aue fa de vicari un tal fra Jo­sep Guarqui del Celestial orde de la SSma. Trinitat de Redemptors ab la llicència del Rnd. Miquel Cortí Rector de la parròquia de Santa Maria de Cubelles, el qual no fa cap bateig. Aleshores surt fra Gabriel Torres, Religiós trinitari calçat ab llicència ... etc., i l'abril del mateix any firma Vicari el Rvd. Emanuel Tarradó, Pvre. El dit fra Gabriel fou el predicador de la Quaresma de l'any 1718: i mossèn Tm-radó continua essent vi­cari fins l'agost de 1721 en què passà de Rector a Gavà. L'octubre de 1721 torna fra Gabriel Torres: durant els mesos d'agost i setembre de 172.) es troba un tal fra Miquel Coll, trinitari cal­cat: però continua exercint de vicari fra Ga­briel fins P.l març de 1724. El iuny de dit anv acaba fra Joan Grifoll , religiós trinitari calçat, i aleshores exerceix de vicari el Rnd. Francesc Pallés Pvre. fins a l'abril de 1727 en què torna fra Joan Grifoll; fra Francesc Barrera, religiós servita té la vicaria d'agost a octubre. Llavors aueda sol el Rector. Pel febrer de 1728 fra Joan Gramatges, reli­!ÚÓs franciscà. és vicari fins al juliol de 1729. Des de setembre ho és fra Joseo Ferrusola. religiós franciscà . aue el desembre de 1730. és substituït uer fra Narcís Safont, reli2:iós de N.P . Sant Francesc fins al 2:ener de 1731. L'abril d 'aouest any ve fra Joan Baptista Colberó, religiós trinitari. i el mes següent fra Antoni Mela també trinitari, el qual con-

tinua fins al mes de setembre de 1737. (No­més fou rellevat el maig de 1735 pel trini­tari fra Josep Jo ver). El desembre de 1737 i el gener de 1738 hi ha un tal fra Jaume de St. Josep carmelita descalç; i el mes següent torna a exercir de vicari fra Antoni Mela fins al juliol. D'octubre 1739 a juliol1742 té la vicaria fra Josep Carbó, religiós trini tari ; el 17 48, altre cop fra Antoni Mela, amb fra Pere Casano­vas, tots dos de la SSma. Trinitat. Sembla que fra Mela actuà com a regent fins a l'any 1754; seria com un regent, ajudat per mossèn Llorenç Pons , el qual el 21 de març de 1754 és cura animarum regens in dicta Parra. El 27 del propi mes de març comen­ça a firmar el Rnd . Antoni Casanovas Pvre. Ecònom. La partida de defunció del Dr. Cortí, és com segueix: «Als anse dias del mes de mars del any set cens sinquanta i quatra en la I~lé­sia Parroquial de Santa Maria de Cubellas, Bisbat de Barcelona, devant lo altar de St. Miquel fou donada ecclesiàstica sepultura al cadàver del Rnt. Miquel Curtí pbre., y Rtor. de dita Parroquial, qui morí lo die deu del sobredit, de edad 68 anys, y de Rector uns 38, després de haver rebut los sagraments de Ntra . Mare la Iglésia, féu testament en poder del Dr. Carlos Cassani Notari de Vila­nova ; dit die se li feren los officis de enter­ro, novena i Capdany ab asistència de tren­ta y dos sacerdots, donaren de charitat a auiscun 1 . 17 6, y al Sr. Degà lo doble. >> Seguidament hi ha una nota que diu: «Lo die S de mars de 1756 fou desenterrat per posar-hi pedra y se encontrà tot sencer>> . Aquest rector acabà el temple nou. Com que l'església parroquial de Santa Ma­ria de Cubelles era molt reduïda i per altra part augmentava el nombre de feligresos, aquests determinaren de construir una es­glésia nova més gran, i per sufragar la cons­trucció es comprometen els terratinents del terme del castell de Cubelles i ses quadres a pagar un trentè sobre tots els grans i fruits que cullin . L'any 1718 sembla que els par­roquians es cansaren de l'impost, així és que es tractà de construir una Premsa de lliura a favor i exoenses de dita Església, com així es féu. I s'obligaren a donar a l'Església les hrises, després emperò d'haver-les premsa­des amb la premsa de racó. tant del vi com de les olives; i que l'Església cuidarà del trull comú per desfer les olives. Datat el 16 d'octubre de 1725 és el permís oue donà el Sr. Bisbe per beneir la nova es­glésia i obrir-la al culte públic.

115

116

El Rnd. Miquel Curtí, Pvre. Rector fundà dues causes pies: l'una per dotar les noies pobres de la parròquia de Cubelles, i l'altra per dotar les donzelles o pagar els estudis als minyons de la parentela de dit Rector. Heus aquí com ho escrigué ell mateix al fi­nal del «Llibre verd» de mossèn Ramon Min­guella. «En lo any de 1715 entrí jo Miquel Curtí pre. Rector de la parroquial Iglésia de Santa Maria de Cubelles ahont encontrí la casa de la Rectoria conforme a las demés de la par­ròquia que són quasi inevitables, y vehent­me en semblant desgràcia me determiní al cap pochs anys de milloraria conforme se trova en lo dia de vui, que es algo mes abi­table, la que no deixa de ferme son bon ser­vey, perquè noy ha cosa com la casa, en par­ticular en terras certas com aquesta, y al­tres, ques troban tants pocs personals ab qui tractar y comunicarse, y lo millor és lo retiro de sa pròpia casa, y tractarlos tant poc com sie possible fugint de sa ignorància y malícia. Al mateix cas no deixava de estar faltada dita Rectoria de Sallé, cup y premsa del que queda vui suficientment bé, sens te­nir los Rnts. Rectors qui per temps seran imposada obligació alguna y aixís suplico vo­luntàriament amore Dei algun respons per sufragi de la mia ànima.» «I aixís mateix se trobava dita parròquia quasi sens iglésia pues la que vui és, estava principiada fins a la coronisa, que respecte del temps nos podia proseguir per falta de medis y se servian per iglesia de las capellas que vui són ala part del mar, y considerant que la iglésia no tenia renda alguna, ni los parroquians podien proseguir ab sas impo­sicions com havien fet, me veya imposibili­tat de proseguirla; fins que sa Divina Ma­gestad que no falta especialment en sem­blants fàbricas, me inspirà lo fabricar la premsa de liura que vui se trova de la igle­sia, conforme las tenian en Vilanova y Gel­trú, y per dit efecte parlí ab alguns indivi­duhos principals, lo que trobavan molt di­ficultós, que no faltan sempre a las casas del servey de Déu dificultats y contradiccions, al fin convoquí un consell de parròquia y convocats sels proposà lo intent, y que no haurien de contribuir en ninguna cosa als gastos, que jo cuidaria: gran proposició a la que no tingueren de contradir ans b é de comuní concensu resolgueren, y se féu lo acte de concòrdia com és de vèurer en la present Rectoria, luego de més alt se donà providència y se executà lo any 1719. No fal­taren ja lo primer any algunas queixas, so-

bre de que havien de pagar lo premsar las brisas a les premsas de racó, que per cer efecte se resolgué fer las que vui se troban per sa conveniència a expensas de la iglésia encara que no deixan de ser de algun útil. En lo any 1724 ja tingueren aliento de pro­seguir la fàbrica de la nova iglésia arn lo producto de la nova premsa no obstant de haver presehit los gastos de dita premsa, casa, premsas xicas y bótas, com en efecte se proseguí fins a tenirla cuberta fetas las bóvedas del presbiteri , capellas de St. Chris­to, St. Pere y St. Isidro, y primera arcada fins a la trona, posant sos retaulas de pers­pectiva com se troban; als 28 de octubre dia de St. Simon y Judas se féu la Benedicció de . la nova iglésia ab gran solemnitat y alegria del poble, durant tres dias las festas. Lo any 1732 se tornà a proseguir la obra fins estar completas las bòvedas; desde dit any fins 1736 se féu la barana de la escala y balus­trada del cor y portas de la iglésia: a més del sobre dit se féu lo llit de Maria Santí­sima, patrona desta parròquia. Lo dit any 1732 se féu la translació del antich semen­tiri que estava situat a la part de tremun­tana en perjudici de las parets y retaulas de la iglésia. Lo any de 1736 se féu lo veríchele que vui se trova, y per cer efecte se desféu un càlser quey havia ab lo peu de metall y la tassa de plata algo concentidas. Lo dit any se féu lo tàlam de domàs carmesí que vui se troba, sens altres cosas de adornos y roba de la sagristia. Lo dit any de 1736 se conclugueren los altars y capellas del modo que vui se troban, ab perspectiva y patxina per aigua beneyta y fons baptismals. Lo dia de nostra Senyora de setembre de 1737 se féu una festa solemne en acció de gràcias de la conclusió de dita iglésia de la que fou celebrada y aplaudida de tots los vehins, y alegria de tot lo poble.»

DR. FRANCESC CERCH I DE BOQUET.-Rec­tor des del juny de 1754 fins al 15 d'agost de 1763, en que morí, i fou enterrat davant l'altar del Roser. El vicari que surt més durant aquest temps és fra Antoni Mela, el qual segurament que residiria en aquesta parròquia. Alterna amb ell mossèn Llorenç Pons, vicari. Pel gener de 1763 surt mossèn Antoni Rovira, Pvre . Vi­cari, i l'octubre de dit any el trobem que és ecònom fins el gener de 1764. Durant el mes de febrer en quedà encarregat, regint la cura d'ànimes d'aquesta parròquia.

DR. PERE MURGADES, PVRE.- Rector des del febrer de 1764 all.cr de gener de 1772, en què morí, i fou enterrat davant l'altar del

Roser. Era natural de Barcelona i prengué possessió d'aquesta parròquia el 29 de ge­ner de 1764; hi vingué de Santa Perpètua de la Moguda d'on era rector i abans n'ha­bia estat de Sant Feliu de Canovelles. El Dr. Francesc Font Rey fou ecònom dés del gener fins a l'octubre de l'any 1772.

DR. ANTONI BRUNO, PVRE.- Rector des de l'octubre de 1772 fins al 18 de març de 1785 en què morí a 56 anys, i fou enterrat da­vant l'altar dels Dolors. Després de diversos vicaris, el setembre de 1783 ve el Rnd. Francesc Rius; en morir el Rector quedà ecònom fins que arribà el Rec­tor nou.

DR. FRANCESC CALAF, PVRE.- Rector des de l'abril de 1786 al 24 de maig de 1802, en què morí a l'edat de 63 anys, i fou enterrat davant l'altar de St. Joan. L'agost de 1786 mossèn Ramon Casadevall Prevere vingué de vicari i, alternant amb al­gun altre, va seguir fins a la mort del Rec­tor. Aleshores queda ecònom.

DR. BONAVENTURA DALMASES, Pvre.- Rec­tor des del juny de 1803 fins al 12 de gener de 1818, que morí a l'edat de 73 anys, i fou enterrat davant l'altar de St. Joan, al peu de la pilastra que hi ha al cantó de l'altar de St. Antoni. El vicari mossèn Ramon Casadevall, junta­ment amb algun frare regeix la parròquia durant la invasió napoleònica, puix sembla que el Rector fugí i passà temps a fora. Mort el Rector torna a quedar ecònom mos­sèn Ramon Casadevall.

RND. JAUME ROIG, PVRE. -Rector des de l'octubre de 1819 fins a mig agost de 1836, en què moria fora de la parròquia puix no hi consta la partida d'òbit. Té durant la seva actuació diversos vicaris fins que pel gener de 1836 ve mossèn Llucià Quer com regent interí, substituït el mes de febrer per mossèn Isidre Vidal, i el .iuny per mossèn Antoni Carbonell, el qual esdevingué ecònom el setembre fins al maig de 1838. De juny 1838 a març de 1839 fou ecònom el Rnd. Pere Bruguera, que fou substituït per fra Antoni Font, religiós exclaustrat del convent de PP. Trinitaris calçats de Vila­franca del Penedès, i va ser ecònom fins al juliol de 1840. Llavors en fou el Rnd. mos­sèn Manuel Huguet, que es posà malalt, i tingué com a regent mossèn Baptista Pra­dell, des de l'octubre fins a mig novembre. Mossèn Miquel Lòpez Pvre. va ser ecònom fins al setembre de 1844. Tot seguit és ecò­nóm el Rnd. mossèn Josep Maria Sabaté i Juli, Pvre.

RND. BONAVENTURA TORNER, PVRE.- Rec­tor des de l'abril de 1846 fins al novembre del mateix any. Amb ell entra de vicari el Rnd. Nicolau Ro­sés Sauri, Pvre. que el succeí com a ecònom fins a l'octubre de 1848.

DR. VICENÇ CASAS, PVRE. -Rector des del novembre de 1848 fins al març de 1860, en què fou nomenat canonge de Solsona. Tingué diversos vicaris fins que el gener de 1857 va venir mossèn Jaume Plans, Pvre. el qual fou regent fins al desembre de 1859; després en va ser el Rnd. Josep Mora Pvre. fins al març de 1860, en què esdevingué ecò­nom fins al mes de març de 1861; quan fou nomenat el nou rector, ell tornà a ser regent una altra temporada.

RND. AGUSTí SOLER, PVRE. - Rector des de març de 1861 fins al gener de 1870 en què es retirà. Aleshores va tenir un benefici a l'es­glésia parroquial del Pi de Barcelona, i morí el 5 de maig de 1880 a l'edat de 69 anys . Del febrer de 1870 al juny de 1875 fou re­gent de Cubelles mossèn Pere Llopart, Pvre. Des del juliol de 1875 fins a l'octubre de 1877 en fou el Rnd. mossèn Francesc de Pau­la Pujol, Pvre. De l'octubre 1877 a febrer de 1878 en va ser el Rnd. Vicenç Nanot, Pvre. Del març de 1878 al febrer de 1879 és regent mossèn Damià Gumbert, Pvre. De març a maig de 1879 fou regent durant tres mesos mossèn Josep Giribets, Pvre. I finalment el Rnd. Josep Fonoll Pvre. en va ser del maig 1879 al maig 1880; aleshores fou ecònom fins al maig de 1881.

RND. FRANCESC D'ASSíS MARTÍ, PVRE. -Rector des del juny de 1881 fins al 8 de maig de 1895, en què morí a l'edat de 63 anys, i fou enterrat al cementiri nou de la parrò­quia. El Rnd. Francesc de Paula Estela i Granja, Pvre. fou ecònom del maig 1895 a principis de juny de 1897. Total dos anys.

RVD. RAMON GUINOVART, PVRE.- Rector des del juny de 1897 fins al gener de 1910, en què es retirà al Vendrell, i morí a Cala­fell el 10 de setembre de 1911 a l'edat de 78 anys. Mossèn Francesc Xavier Ferrando, pvre. fou Regent d'aquesta parròquia del febrer 1910 a l'agost 1911, en què fou nomenat rector de Monistrol d'Anoia. Mossèn Francesc de Paula Serra, pvre. va ser regent des de l'agost de 1911 fins que fou nomenat ecònom, càrrec que exercí fins al mes de iuny de 1916, en què fou nomenat rector de Puigtinyós, o sia Montferri.

117

RND. JOAN AVINYú ANDREU, Pvre.- Rector des del 20 de juny de 1916, que prengué pos­sessió d'aquesta parròquia, fins al 4 de fe­brer de 1924 en què es retirà per manca de salut. Llavors fou regent el Rnd. mossèn Jaume Rosell, prevere. Aixi acaba el Rectorologi de la Parròquia de Santa Maria de Cubelles que Mn. Joan Avi­nyó, Pvre. deixà escrit en el llibre de Confir­macions (any 1773 i següents). De semblant manera, el dia 4 de febrer del mateix any i en el llibre de l'Obra començat el 1785 ens diu: <<Tenint ja'l permís per aus­sentar-me de la parròquia i designat el Re­gent que havia de suplir-me, he caigut ma­lalt, i per aquesta causa i altres estranyes a ma voluntat, he tingut que demorar la meva marxa més de lo que era mon propò­sit. Durant la meva enfermetat i convalecèn­cia he tingut d'acudir als PP. Missioners del Immaculat Cor de Maria per a que alguns dias festius vinguessen a fer les obligacions parroquials pròpies del Pàrroco; i els gas­tos que aquest i altres serveis parroquials d'aquests dias han ocasionat, els he tret del superàvit que de la Obra restava, saldats els comptes de l'any passat ». << Per lo tant queda del Culte i Obra: 30,94 pesetas que entrega al Rnt. Jaume Rosell, re­gent desde avui d'aquesta parròquia de San­ta Maria de Cubelles. »

JAUME ROSELL BARGULLú. Pvre. - Regent de la parròquia del 4 de febrer de 1924 fins al 18 de juliol de 1936, en què esclatà la re­volta i es vegé obligat a abandonar la parrò­ouia i la casa Rectoral.

118

Una circular del Vicari General, Rvd. P. Jo­sep M.• Torrent. C.O. amb data 27 de gener de 1939 diu: << Se ruega encarecidamente a todos los reverendos parrocos, ecónomos. re­gentes, tenientes y coadjutores de la dióce­sis, que se reintegren cuanto antes a sus res­pectivas Parroouias .» Mossèn Jaume Ros ell tornà a Cubelles com Ecònom (Mn. Joan Avinyó havia mort dins el trienni 1936-1939). La orimera nartida fir­mada. corresoonent al llibre de defuncions, és del 8 de febrer de 1939. A diferència de les anteriors, que posen: se dió sepultura, s'hi

llegeix: yo el infrascrita Cura-Ecónomo de la misma, mandé dar sepultura eclesid.stica. Va estar a Cubelles fins a mitjan 1946, en què es va retirar.

MOSSÈN MIQUEL ESTRUCH PIERA.-Nome­nat Ecònom de Santa Maria de Cubelles l'any 1946, la primera partida que firma és del dia 11 de setembre. L'any 1948 ja n'és Rec­tor, i el 1957 passa a la Parròquia de Sant Salvador d'Horta (Barcelona). Acabà les obres de cobrir la nau del tem­ple, començades per l'antecessor. Construí el gran altar l'any 1955. Del seu temps és tam­bé la imatge gran del Sant Crist, obra de l'escultor Sr. Càndid Mateo. Va crear el Cen­tre Catequístic on es realitzaven tota mena d'actes culturals i recreatius.

JORDI FORT I GAUDí, Pvre. - Ecònom de Cu­belles el 17 de juliol de 1957, fins el dia 16 de setembre de 1967. Arreglà la sagristia; féu realitzar els altars de S. Sebastià, Mare de Déu de Montserrat i Sants Patrons; Renovació de l'altar major, substitució de cadires per bancs i finalment la pintura al fresc del futur baptisteri. Modificà l'Hort del Rector, i el convertí en Camps d'esports.

MOSSÈN JOSEP CAMPILLO I SIMON. - No­menat Ecònom de Cubelles el 31 d'agost de 1967 per l'Excm. Dr. D. Gregori Modrego i Casaus, arquebisbe de Barcelona. Nasqué a Barcelona el 23 de maig de 1932. Estudià la carrera eclesiastica al Seminari d'aquesta ciutat durant els anys 1944-1956. S'ordenà sacerdot el dia 22 de desembre de 1956. es­sent successivament vicari de Castelldefels, Sant Pere de Ribes, Sant Pancraci Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. El dia 16 de se­tembre de 1967 prengué possessió de la par­ròquia de Santa Maria de Cubelles. Ha efectuat la reconstrucció de la nova Casa Rectoral: va caldre ensorrar la maior part de la vella i el Govern Civil exigí de treure l'antic pont, oue unia el campanar amb la Casa Parroouial. A l'església, ha realitzat la restauració de la capella del Santíssim; la col-locació de vi­drieres de colors i altres millores : ventila­dors, calefacció i més bancs.

CAPíTOL II

HISTORIA DELS SANTS PATRONS ABDON I SENÉN

Cneus Deci de Sirmi general de l'exèrcit que l'emperador Filipus havia enviat contra Macri­nus, fou després governador de la Mèssia i de la Panònia.

La debilitat de caràcter i la bonhomia de Fi­lipus fomentà l'ambició de molts prohoms i ar­reu s'aixecaven nous emperadors, però el més afortunat fou Cneus Deci, proclamat l'any 249 de J. C. pels pobles que ell governava.

Filipus aixecà un exèrcit contra l'intrús, però fou assassinat a Verona després de cinc anys de regnar. Aleshores Deci, que havia triomfat dels perses, atribuí la victòria a la protecció dels déus e agraït i devot, determinà d'intensi­ficar la persecució contra els cristians (any 251).

Entre les persones caritatives que socorrien i conhortaven els presoners cristians i sostenien la fortalesa dels màrtirs, s 'hi comptaven dos nobles cavallers perses anomenats Abdon i Se­nén, els quals tenien molt de prestigi entre els conciutadans, no solament per la distinció i ri­queses de què fruïen, sinó també per la gran bondat que lluïa en tots els actes llurs . Emme­nats pel zel de l'amor diví i edificant tots els altres fidels amb llurs virtuts, Abdon i Senén assistien els confessors de Jesucrist, acudien a les necessitats dels cristians pobres, consola­ven els pelegrins, enfortien la fe dels covards, acompanyaven fins al suplici els qui hi dona­ven la vida per Jesucrist i enterraven els cossos d'aquells germans immolats.

Aquella caritat heroica fou denunciada a l'emperador, i els acusaren com a enemics dels déus de l'imperi. No obstant, quan Deci va sa­ber que eren dos personatges de gran relleu, volgué veure'ls personalment, i els rebé amb tota la distinció i cerimònia que llur noblesa requeria.

Durant el diàleg que sostingueren aquells no­bles cavallers amb l'emperador, declaren amb molt de respecte llur fe cristiana, sense aver­gonyir-se'n, serenament i com un títol de glò­ria ; Deci pogué apreciar que parlaven ben con­vençuts, i que era inútil de persuadir-los a dei­xar llur fe; aquesta mansa resistència li exas­perà el furor i emmenat per la ira arribà fins a violentar-los per aconseguir que oferissin sa­crificis als ídols.

Deci va témer una sublevació del poble si

turmentava aquells dos germans, Abdon i Se­nén, pel gran respecte i veneració en què eren tinguts, i determinà d'emportar-se 'ls cap a Roma, barrejats amb els altres presoners que li glorificarien l'entrada triomfal; Deci no tenia encara prou solidificat el poder en aquell país per atrevir-se a fer actes de més audàcia.

No es poden explicar els molts treballs que sofnren eis nostres Sants en aquell penós viat­ge: la duresa de cor dels guardes, la crueltat dels oficials, els insults de la tropa i la degrada­ció de veure's entre una multitud de presoners pagans, de capes socials molt baixes, per la cràpula i pel vici; tot això turmentava la de­licadesa i la fina educació d'Abdon i Senén. No obstant, la ferma convicció que sofrien per amor a Crist, a qui estimaven amb caritat ar­dent, els disminuïa el dolor i la fatiga, car de­sitjaven oferir la vida per aquell que tan gene­rosament l'havia donada per tots els pecadors.

L'emperador Deci féu l'entrada triomfal a Roma, amb tota la sorollosa magnificència d 'un conqueridor; llavors els nostres dos Sants fo­ren sotmesos al prefecte Valerià, que era com un primer ministre i conseller de l'imperi.

Quan els tocà el torn, Abdon i Senén com­paregueren davant el tribunal de Valerià. Fra­cassades les exhortacions i precs perquè renun­ciessin a la fe cristiana, els amenaçà amb tota mena de càstigs, si no cremaven encens sobre un altar de Júpiter, coHocat a la mateixa sala de l'audiència. Una i altra volta confessaren sense vaciHacions, que ells només reconeixien el Déu veritable com a únic creador i governa­dor de totes les coses .

Valerià ho comunicà a l'emperador, i el Con­sell resolgué que fossin portats per força da­vant l'estàtua del sol, per obligar-los a oferir-li encens. Malgrat tanta violència, Abdon i Senén només dedicaren a l'ídol paraules de menys­preu. Això indignà follament tota la gentada d'idòlatres que emplenava el temple, i cridava furiosa: «Sacrilegi! Sacrilegi! » Immediatament els assotaren amb flagells de plom com si fos­sin uns esclaus, i després foren llençats a les feres, les quals respectaren aquelles víctimes i es posaren mansoies als peus de tots dos sants, com si els fessin homenatge. El Prefecte ho atribuí a les arts màgiques i, per acabar d'una

119

vegada, manà que els degollessin. Abdon i Se­nén aclamaren el Déu de les victòries i foren rebuts dins el gloriós estol de màrtirs immolats durant la setena persecució general contra els cristians.

No s'acontentà el Prefecte encara, puix vol­gué oferir un acte de desgreuge als seus déus i ordenà que llurs cadàvers, lligats pels peus, fossin arrossegats cap al sòcol de l'estàtua del sol, i allí quedessin insepults durant tres dies. Però un sots-diaca, anomenat Quirinus, d'ama­gat i a la nit s'emportà aquells cossos destros­sats a casa seva, els ficà dins un taüt i els guar­dà així mentre durà la persecució a Roma.

Després foren enterrades aquelles relíquies ocultament. En temps del gran emperador Cons­tantí les traslladaren al cementiri de Pontianus.

El segle XII, les relíquies de sant Abdon i sant Senén foren portades a Arles, població si­tuada a la vall del Tec, al Vallespir, comtat del Rosselló, bisbat d'Elna.

Aquest fet, l'explica un document antiquís­sim, que fou legalitzat el 12 d'octubre de 1612 i és guardat a l'església del monestir d'Arles. D'aquesta escriptura, en posseïm una còpia au­tèntica protocolitzada a l'arxiu parroquial de Santa Maria de Cubelles (3).

El document, al qual fa referència l'escrip­tura, comença explicant la vida i el martiri de sant Abdon i sant Senén tal com l'havem apun­tada; després dóna la següent explicació:

Prop la ciutat d'Arles, hi havia un monestir clunienc que fou regit de l'any 1178 al 1199 per un abat molt piadós anomenat Robert Arnolf. Durant aquella època, tota la vall fou castigada terriblement, no sols per tempestes i malures que destrossaren les collites, sinó també per bèsties ferotges que envaïren els poblats, devo­raren la mainada i omplien de terror aquells pacífics camperols.

Com que no minvava tan terrorífica calami­tat, ans durava indefinidament, els prohoms i clergues d'aquelles contrades es reuniren al mo­nestir per tal de conjurar aquelles plagues. Sota la direcció de l 'abat Arnolf, home de sants costums, determinà que tota la comarca fes penitència pública, amb dejunis , oracions i pro­cessons per apaivagar la justícia divina. Però ni així s'extingia aquella terrible plaga que del­mava tota la vall del Tec.

El bon Abat Arnolf, creient que els pecats propis i els de la gent de la comarca mereixien tan greu càstig, va recórrer a la intercessió dels Sants perquè deturessin la justa indignació de Déu i els obtinguessin la divina Misericòrdia.

Per això projectà un viatge a Roma amb dues finalitats: primer, visitar les relíquies dels apòstols sant Pere i sant Pau, i d'altres sants

120

que per Jesucrist haguessin donada la sang; en segon lloc, demanar al Sant Pare algunes relíquies per emportar-se-les a Arles. Realitzà feliçment el viatge, i , després d 'haver visitat el sepulcre dels Sants Apòstols, es dedicà a se­guir tots els cementiris on eren enterrats els cossos dels màrtirs, i hi pregava fervorosament. S'escaigué que va visitar el cementiri de sant Llorenç el aia que hi feien l'estació, a la qual s'ajuntà. El Papa, que presidia la processó, aviat s'adonà de la devoció i del fervor amb què pregava el bon abat: el crida i li pregunta d 'on era i perquè havia vingut. Arnolf li diu que era abat del monestir d'Arles, i li explica les tribulacions d'aquella comarca i el propò­sit que havia fet de demanar-li alguna relíquia d'aquells Màrtirs, puix estava convençut que amb tal intercessió obtindrien la Misericòrdia de Déu. Compadit el Papa de tanta calamitat i misèria, i mogut per la devoció de l'abat, ac­cedí a la petició mentre no fossin les relíquies dels apòstols sant Pere i sant Pau, ni la dels màrtirs sant Esteve i sant Llorenç. Aleshores Arnolf demanà una nit per pensar-hi i pregar intensament amb més fervor perquè Déu nos­tre Senyor es dignés a mostrar-li quines relí­quies s'havia d'emportar al monestir. Fatigat i rendit per tanta oració, s'endormiscà i somnià dues tombes que, com si fossin fonts, rajaven sang llistada amb franges verdes. Ple d 'admira­ció pel prodigi, anava pensant de quins Sants serien les relíquies d'aquelles tombes ; una veu misteriosa li digué que eren les dels sants màr­tirs Abdon i Senén. «Oh Domine! exclamà l'abat, si tibi esset placitum ut ista mecum adsporta­rem pro liberatione patriae. '' Respongué la veu: «Istae sunt reliquiae quas vobis Deus concesit ad tollen.dwn tribulationem et pestem quam. patimini et ideo surge et vade ad Summ.um Pon­tificem ut tibi tradat dicta corpora Sanctorum et ut tradat tibi manifestentur, perquire cime­terium tibi ostensum et videbis ex tumulis ip­sorum emanare sanguinem et ea quae tibi ostensa sun.t.»

A l'abat Arnolf, no li restà ja cap mena de dubte sobre la protecció divina; i l'endemà es presenta al Papa, i li explica la visió tinguda aquella nit. Obtingudes les degudes llicències, l'abat congregà els clergues i el poble fidel; en devota processó s'encaminaren vers el ce­mentiri de Sant Llorenç trobaren allò que la visió havia manifestat i en donaren gràcies a Déu. Foren obertes les sepultures i recollí les santes Relíquies el mateix Arnolf.

A fi de dissimular el transport de les relí­quies, va fer construir un barril, dividit en tres compartiments per mitjà d'unes posts embetu­mades i coHocà les relíquies al bell mig ; els al-

.,

.,

tres dos compartiments, els emplenà de vi, com si fos la p rovisió per al viatge. Enllestits tots aquests preparatius s'acomiadà del Papa i de Roma, i marxà l'abat Arnolf amb la cobejada càrrega cap a Gènova, on tenia intent d'embar­car vers el monestir d'Arles. ·

guarida. El bon Arnolf pujà a la nau i, quan ja era en alta mar, aquell dimoni cridava: «Sancti Dei quar e nos afligitis et torquetis? >>

De sobte es descabdellà una gran tempesta i els mariners veien imminent el naufragi; el vent destrossà l'antena i quedà la nau desarma-

Martiri de S. Abdon i S. Senén . Retaule de Jaume Huguet, s. xv, a S. Pere de Terrassa

Quan l 'abat ja era al port de Gènova, se li acosta una dona posseïda del dimoni, la qual cridava amb grans exclamacions : << Heus aquí les relíquies dels sants de Déu Abdon i Senén», tot senyalant el barril de l'abat . Per fer-la ca­llar, li oferí una mica de vi i, oh m eravella! , així que el va tastar, el dimoni fugí i res tà la dona

da. Entre tant el piadós abat pregava als Sants de les relíquies que intercedissin perquè Déu els deslliurés de tan greu perilL La gent de bord treballà desesperadament per arranjar els desperfectes, i ho aconseguí finalment després de moltes dificultats; aleshores, amb vent fa­vorable, arribaren feliçment a port, on edifica-

121

/

ren una capella dedicada als màrtirs sant Ab­don i sant Senén.

Arnolf emprengué el camí d'Arles, però en arribar a la Jonquera, troba una captaire amb dos nois ceguets que li demanaren caritat; com

Altar de Cubelles dedicat als Patrons S. Abdon i S. Senén (1957)

que no tenia altra cosa, els féu beure vi del barril i a l'instant els orbs van quedar guarits.

Tot fent camí trobà un traginer i li pregà que portés aquell barril fins al monestir. L'ho­me s 'hi prestà amb tota amabilitat i quan al­biraven ja el cenobi van sentir com les cam­panes es posaven a tocar soles. Això alarmà tot el veïnat, però encara més el traginer el qual, convençut que dins el barril hi devia ha­ver el diable, esporuguit, estimbà la mula amb la càrrega daltabaix d'un cingle molt alt, però no van sofrir cap mena de dany. Davant de tal prodigi, i assossegat per les paraules de l'abat, el traginer va demanar perdó i lloà el bon Déu totpoderós.

122

Quan la gent va saber que arribava l'abat amb les relíquies, organitzà tot seguit una de­vota processó, formada per la clerecia i pel po­ble, que sortí a rebre'ls amb gran satisfacció i alegria. Entrats ja a l'església de Santa Maria d'Arles, hi celebraren solemnes funcions religio­ses i grans festes populars en honor del sants Màrtirs Abdon i Senén i coHocaren decorosa­ment llurs relíquies damunt l'altar. La protec­ció miraculosa fou immediata puix s'acabaren des d'aleshores totes les calamitats i malalties.

La devoció a sant Abdon i a sant Senén s'es­campà arreu de Catalunya, sobretot entre els camperols, i per això són venerats a tantes par­ròquies catalanes, com a especials protectors de l'agricultura, compartint el patronatge amb sant Medir (martiritzat pels romans al Castrum Oc­tavianum, que era on avui tenim el poble de Sant Cugat del Vallès) i amb sant Galderic, pa­gès del Rosselló, o sia la Catalunya francesa.

Reproducció de la portada d 'una antiga novena dels sants Patrons de Cubelles

Un cop enlairat als altars el fill de Madrid sant Isidre, aviat el culte popular dels nostres Patrons es localitzà a pocs indrets i fou accep­tat com únic patró de la pagesia, el sant ma-

drileny que acaparà l'hegemonia absoluta. Se­gons la tradició, la festa del 30 de juliol, que cada any celebra la parròquia de Santa Maria de Cubelles en honor de sant Abdon i sant Se­nén, és vot de poble, fet a les acaballes del se~ gle XVI en alguna d'aquelles calamitats que tan sovintejaven aleshores.

La nota més antiga que hem trobat a l'ar­xiu parroquial sobre la devoció dels cubellencs a sant Abdon i sant Senén, és el testament de

'

b J ¡

~ .,.._

11 l ll 1· -

gle XVII ja tenien administració prop1a els sants màrtirs Abdon i Senén, explicarem ara com esdevingueren compatrons de la parròquia de Santa Maria a la vila de Cubelles.

El llibre verd o Capbreu del nostre arxiu parroquial, escrit l'any 1655 pel rector d'aques­ta parròquia mossèn Ramon Minguella, diu a la plana 73: «Sts . Abdon i Senén.-Als 30 dias de juliol tots anys se celebra la festa dels glorio­sos Màrtirs S. Abdon y Senén, de precepte y

o, o

STA b'IAJIIA nT CUBll.LJ\S ..! lTol"-l) fL.S. ST5 l"tr fON '5 l. v;!()

Projecte de la mesa difinitiva p er a l'altar dels sants compratons, dibuix de l'aparellador Jordi Cantó

Caterina Ferrana, viuda, feligresa de Cubelles, atorgat el 24 d'agost de 1580; hom hi llegeix: « . .. deixo al bas sí de la obra una vegada vint sous i al bassí de les ànimes vint sous i al bassí de sant Sebastià dos sous i al de sant Abdon i san Nen dos sous i al bas sí del capital de Bare. vint sous i deixo al espital de Cubelles lo meu llit so es pots i bancs i màrfega i flas­sada i un lensol nou; i si la màrfega no era bona deixo, per comprar-ne una, vint sous. »

Segurament que en aquesta època tindrien ja, doncs, els sants màrtirs Abdon i Senén un altar propi a l'església parroquial de Santa Ma­ria de Cubelles, encara que no consti .

En el llibre més antic de l'Obra, que és guar­dat al nostre arxiu, hi són apuntats els comp­tes dels obrers i el de les administracions que aleshores hi havia a l'església parroquial de Cu­belles entre 1500 i 1606; l'any 1603 comença a figurar-hi l'administració de sant Nen i sant Non. En canvi, no hi consta mai l'administració de sant Isidre. Com que a primeries del se-

manament, tant en la sufragànea com en la iglésia parrochial per quant són los compatrons de Cubelles los quals aixiren a sort en rodolí lo any que se aceptà lo Decret y motu propi de Urbà 8 y despatxat per Innocència X de que fossen suspeses y revocades totes les festes de vots y altres que tenien los pobles, accepto los diumenges y festivitats principals y aquelles que sa Santedad afegí al Chalendari. Emperò consentí sa Santedad que qualsevol poble po­gués ellegir un Patró. Y com Cubelles tenien molts sants de vot com St. Sebastià, St. Pere, Sta. Madrona, St. Isidre, St. Isidoro, St. Roch, Sts. Abdon y Senén y altres molts. Perquè ab major affecte se complís lo Decret del Pontí­fice y tinguessen en festa de compatró princi­pal, posaren a redolí tots los Sants de vot que abans feyan festa de manament, y isqueren ab sort los sobredits Sts. Abdon y Senén. >>

El decret o motu proprio, a què fa referèn­cia el rector Minguella, deu ser la constitució Universa que el papa Urbà VIII donà el 13 de

123

setembre de 1642, per la qual suprimia un gran nombre de festes a instància de molts pobles que es queixaren a la Santa Seu de quedar pri­vats de .i ornal.

També la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova volgué els sants màrtirs Abdon i Se­nén per compatrons, i foren elegits pel Consell de la parròquia el dia 2 de gener de 1667. El

Reliquiari dels Sants Patrons, conservat a l'altar de Cubelles

Sr. Bisbe de Barcelona ho aprovà el dia 17 de juliol del mateix any. D'aleshores ençà, la dia­da dels Sants Patrons se celebra amb tanta solemnitat com la festa major, i per això els feligresos es determinaren a demanar relíquies d'aquests Sants.

Quan regia aquesta parròquia de Cubelles el rector mossèn Antoni Bruno, pogué obtenir de Roma relíquies o partícules d'ossos de St. Gregori el Gran, de St. Sebastià, màrtir, i dels Sants Abdon i Senén, màrtirs també; consta a

124

l'autèntica, datada el 15 de maig de 1773, que les relíquies són tancades dins una theca o es­toig platejat, al bell mig d'un reliquiari de fus­ta daurada i de forma oval, que té dos pams i mig d'alçada, i protegit a la part anterior amb un cristall; el qual reliquiari és guardat gelosa­ment amb d'altres dins un armari, a la sagris­tia de l'església parroquial.

L'administració dels sants màrtirs Abdon i Senén, de temps immemorial (potser d'ençà que fou establerta) és encomanada als joves de la població i de les masies, renovellats anyal­ment . El 1779 foren nomenats administradors els joves fadrins Isidre Gassó, de la vila, i Ga­briel Manyer, per les masies, els quals tracta­ren de fer l'altar dels Sants Patrons Abdon i Senén, i per això serviren dos anys seguits fins a tenir-lo acabat i pagat.

Al llibre de l'administració, hi ha els comp­tes que el 28 de novembre de 1779 donaren Isi­dre Gassó i Gabriel Manyer: consta que gasta­ren tres lliures i setze sous per a l'escó de l'ad­ministració. Aquell mateix any firmaren el con­tracte de l'altar nou per quatre-centes cinquan­ta lliures, el qual ja era enllestit del tot quan els esmentats administradors donaren comp­tes el 8 de setembre de l'any següent; a més de les 450 lliures, hi figuren també les desneses del mestre de Cases per la col·locació de l'altar (tres lliures, onze sous, tres diners), i quatre sous pel pany i clau de la porta de l'altar. Com oue el preu sobrepujava les quantitats recolli­des, el llibre anota la llista de donants que van aportar el complement.

Quan ia tenien l'altar nou, no s'acontenta­ren amb les relíquies aue havien obtingut feia nou anys, sinó que es dirigiren a l'Abat de San­ta Maria d'Arles per mitjà del Rvd. P. Agustí, franciscà d'Escornalbou, a fi que els proporcio­nés relíquies dels sants màrtirs Abdon i Senén, que guardava el monestir.

El primer dia d'abril de 1782 va rebre la par­ròquia de Cubelles una capsa de fusta pintada, dins la qual hi havia les relíquies demanades; ho confirma la revisió que en féu el Sr. Bisbe de Barcelona el mes de setembre d'aquell ma­teix any. Tot això consta a la prònia autèntica, conservada a l'arxiu narroquial ( 4 ).

Perquè les relíquies estiguessin coHocades dignament compraren un reliquiari de fusta daurada. que fa dos pams d'alçada i el posaren dintre el sagrari d'aouell altar dels Sants Pa­trons; els va costar 81 lliures . 4 sous i 10 di­ners, ouantitat anlegada per subscrinció i apun­tada al llibre de l'administració. La llista comen­ca amb aquestes paraules, escrites pel senyor rector, mossèn Antoni Bruno: «Caritats ner lo Reliquiari de las Santas Relíquies de S. Abdon

.,

i Senén, que est any misericordiosament foren concedides per lo Rm. P. Prior i monestir de Arles, Perpiñà, Regne de Fransa; vulla lo Señor siam amparats de son Patrocini. »

Altar de Sant Abdon i Sant Senén al Monestir d'Arles

El daurador barceloní Felip Batlle, per qua­tre-centes cinquanta lliures (tres-centes per tre­ball i cent cinquanta per dispesa), va daurar l'altar l'any 1783.

El 1793, quan eren administradors els fa­drins Joan Almirall i Josep Rovirosa, i rector d 'aquesta parròquia el Dr. Francesc Calaf, fou construït el tabernacle dels Sants Patrons, jun­tament amb les imatges; costà 75 lliures 17 sous, i de daurar-ho 75 lliures més. La bossa que cobreix el tabernable, i una altra per a la bandera amb el treball del sastre, puja fins a 6 lliures 13 sous: segons una nota del mateix llibre, la bandera dels Sants Patrons fou rega­lada per Jaume Rovirosa de Rocacrespa, dit lo hereu. Quatre sobrepellissos de tela , guarnits

amb puntes, per portar el tabernacle, costaren 24 lliures 9 sous 6 diners.

Hi ha unes quantes facècies, anotades al lli­bre de l'administració dels Sants Patrons, ve­rament interessants per a la curiositat dels lle­gidors.

L'any 1798, un dels fadrins administradors, Josep Soler, va contraure matrimoni el dia 13 de juliol, quan faltaven ben pocs dies per a la festa . Uns altres fadrins, d 'acord amb el Sr. Bat­lle, demanaren al Sr. Rector que li tragués l'ad­ministració. El Sr. Rector els digué que hi ha­via de continuar, per tan poc temps, car altres vegades s'havia esdevingut; i els ho comprovà amb el llibre de matrimonis. Aparentment, sem-

Altar actual de sant Abdon i sant Senén

bla que restaren satisfets els fadrins; no obs­tant corregué la veu que si, el dia de la festa, en Josep Soler portava la bandera, la destrossa­rien. El Rector, davant l'amenaça, volia supri-

125

mir la processó; però els Regidors li assegura­ren que no passaria res, i així fou; però a la tarda no deixaren treure dansa a la plaça. I acaba la nota: «Lo que se podrà manifestar en la primera visita perquè S. Ilma, disposi lo que se deu fer en cas se càsia altre administrador com es contingent. lta est Dr. Franciscus Calaf Presbiter et Rector. »

Entre els comptes de l'any 1804, hom hi pot llegir: << En est any 1804 se ha celebrat un no­venari extraordinari per havernos deslliurat los S. S. Patrons dels majors extragos que podia fer en la Iglesia y en las personas lo llamp que caigué en lo campanar, pues estant lo . campa­nar ple de gent y alguns en la Iglésia molts quedaren assombrats y sols un morí. »

A la partida de despeses de l'any 1812, en­tre altres, hi ha la següent: <<Per redimirnos de la injusta vexació del General francès Mes· riex y librarnos del saqueix en la Iglésia y vila, 100 lliures >> . Això demostra que la devoció i la voluntat eren grans, quan podien disposar d'una tan gran quantitat; i més encara ho comprova que al cap de dos anys, o sia el 1814, a més del cost ordinari del dia de la festa, compren esto­valles, floreres, fan pintar els bastons de la ban­dera i compren la bacina de plata, que val 74 lliures 3 diners, i els dos Sants per a la bacina, 6 lliures, 11 sous; i encara els queda un rema­nent de 13 lliures 3 sous 1 diner.

Després del càrrec i descàrrec de l'any 1815, ja no hi ha res més apuntat fins als comptes que en Josep Puig dóna dels anys 1829 a 31. No­més es conserva l'administració dels anys 1838 a 1842, queda interrompuda entre 1843 i 1847 i segueix ordenadament cada any fins al 1858. Des d'aleshores res no sabem de les despeses ni de les entrades que tingueren els Sants Pa­trons fins que modernament el regent mossèn Francesc de P. Serra organitzà novament l'ad­ministració dels Sants Patrons, la qual conti­nua servida pels fadrins del poble, però no pas amb tant d'entusiasme com abans.

L'any 1839 foren pintats els Sants de la ba­cina per 31 rals, i per 48 més les manilles i cap­sa de la vara dels Sants de la bacina.

El 1848 foren comprats dos bastons per la bandera, i costaren 8 rals .

Encara trobem, entre les sortides anyals del 1850, 180 rals a Josef Bernigola per pintar l'al­tar dels Sants Patrons.

Finalment, la piadosa devoció dels cube­llencs a llurs invictes Patrons introduí el cos­tum de celebrar cada any, després de la festa, una devota novena, que els recorda a l'ensems llur gloriosa santificació en el cel i l'ofici d'in­tercessors pel qual foren elegits; així els dema-

126

nen que segueixin protegint els camps i vinyes del terme de Cubelles.

Un sacerdot, per pur afecte als Sants i per major profit espiritual dels feligresos de Cube­lles, va escriure aquella novena que fou impre­sa a Vilanova i la Geltrú l'any 1813; la repro­duïm corregida i reformada, tot suplicant al Se­nyor que no deixi de protegir-nos per mitjà dels nostres Sants Patrons.

Aquí acaba la història que va escriure Mn. Joan Avinyó quan tenia cura d'aquesta parrò­quia. La novena, la va deixar escrita a màqui­na, i encara la fan servir actualment.

Totes les coses són caduques; només Déu dura eternament. No ens hem d'estranyar, doncs, si un dia o altre deixen d'existir els és­sers humans, i que en el transcurs dels segles desapareguin els monuments dits immortals i totes les coses d'art que avui atrauen la nostra atenció.

Així s'esdevingué a la nostra terra durant l'any 1936. Per culpa de la guerra civil, foren devastats els temples, cremades les esglésies, destrossades les obres d'art que la pietat dels fidels havia construït per adorar Déu i venerar els Sants .

La parròquia de Cubelles també va sentir les conseqüències de la guerra. Uns homes sen­se control, plens d'odi satànic varen saquejar l'església parroquial, destruïren tot el que hi havia d'art i finalment la benzina va cremar dins el temple tota la riquesa que els cubellencs i els Rectors de la parròquia hi havien acumu­lat durant quatre segles.

No vam presenciar aquell cataclisme, però hem tingut a les mans les fotografies on pogué­rem veure les voltes de l'església completament destruïdes que deixen contemplar el cel. Una pregària fluïa a flor de llavis: Senyor, perdó pels nostres pecats i pels d'aquells que varen profanar la teva casa.

L'altar dels Sants Patrons Abdon i Senén, com tots els altres de l'església, fou destruït.

Acabada la guerra civil, la sala gran de la Rectoria va servir d'església fins que aquesta fou novament oberta al culte.

L'any 1946, Mn. Miquel Estruch, va nomenar els nous administradors de l'altar dels Sants Patrons, els quals havien de desvetllar entre els habitants de la vila l'amor i l'entusiasme en­vers els Patrons. L'èxit no es féu esperar pas gaire. Un any després, el 1947, la casa Pallarès fa el projecte del nou altar. El 1949 fou realit­zat el retaule de guix, i el Sr. Francesc Safons, antic administrador de l'altar dels Sants, fa en-

J_

trega a la parròquia de les noves imatges dels Sts . Abdon i Senén, que són avui venerades a l'altar.

L'any 1951, el pintor Sr. Joan Moncada pre­senta el pressupost per a la decoració de l'al­tar; i el realitza l'any següent pel preu de 7.000 pessetes. Quedà així acabat el retaule.

El1963, els Srs. Josep M.• Batet i Josep Fon­tanals feren un donatiu de 12.000 pessetes per a la construcció de l'altar. El Sr. Jordi Cantó, aparellador, va dissenyar el projecte i el dia 30 de juliol del mateix any fou solemnement

APÈNDIX Transcrivim a continuació tot el que hem

pogut trobar a l'Arxiu amb referència als nos­tres Patrons sant Abdon i sant Senén.

Ben penedits dels pecats Us venerem humilment: Màrtirs Abdon i Senén Siau nostres advocats.

Mn. Ramon Minguella, l'any 1655, va escriu­re un Capbreu, o com ell l'anomena LLIBRE VERD. Al foli 73 diu aquestes paraules:

«als 30 de juliol tots els anys se celebra la

Autèntica de les relíquies de sant Abdon i sant Senén

beneït i s'hi celebrà amb gran esplendor la fes­ta dels sants.

El cost total de l'altar, amb la coHocació de les llànties, llum, creu i candelers, fou de 29.726 pessetes.

Com a colofó, el dia 26 d'abril de l'any 1964, pocs dies després d'ésser elevada la nostra diò­cesi a la categoria d'Arquebisbat, el primer Ar­quebisbe Excm. i Rvdm. Dr. Gregori Modrego Casaus consagrà els altars de la nostra parrò­quia, entre els quals el dels Sants Patrons Ab­don i Senén. D'aquesta manera fou completat i totalment acabat aquest altar.

Hi celebrà la missa dels Sants Patrons Mn. Josep de Cunit i exaltà les glòries dels germans màrtirs el gran devot Mn. Manuel Roig, Pvre.

festa dels Gloriosos Màrtyrs S. Abdon y Senén, de precepte y manament, tant en la sufragànea com en la Iglésia parrochial, per quant són los Compatrons de Cubelles los quals eixiren a sort en Rodolí lo any que se acceptà lo Decret y motu propi de Urbà 8 y despatxat per Innocèn­cio X: De que fossen suspesas y revocadas to­tas las festas de vots y altres que tenien los Pobles, accepto los diumenges y festivitats Principals y aquellas que sa Santedat afegí al chalendari emperò consentí sa Santedat que qualsevol Poble pogués ellegir un Patró. Y com en Cubelles tenien molts san de Vot, com S. Se­bastià, S. Pacià, Sta. Madrona, S. Isidre, S. !si­cloro, S . Roch y Sant Abdon y Sant Senén, y altres molts. Perquè ab major affecte se com-

127

plís lo Decret del Pontífice y tinguessen en festa Compatró Principal, possaren a Rodolí tots los sants de Vot que abans feyen festa de Mana­ment: isqueren ab sort los sobredits S. Abdon y Senén. Y és fes ta solemne en Cubelles ab tots oficis, Completas al tard, Missa, Processó y Ves­pres. Y per ser la Iglésia poca y la gent molta, y lo temps calorós, y orde de visita, se diuen los oficis al altar major.

Los drets que lo Rector té en la diada són de dotze sous, y la offerta: Y si algun any se té Menistrils que fassen cocas, y rotllos las donas, en tal cas la Confraria done al Rector , per lo Pa, Cocas y Rollos, 8 sous y tots los di­ners ques fan en la offerta, sens la diada dels ira y los officis.

Y se adverteix que los Administradors de esta Confraria són dos fadrins: un de dins de Cubelles, y lo altre de las Masias, y vuit dias abans de la festa los Administradors consulten ab lo Rector y Jurats, dels nous Administradors que volen ellegir, y aprobat lo parer; lo dia de la fes ta el offertori després de haver offert los Jurats, offereixen los Administradors vells, y després los novament ellegits. Y continuen los Jurats vells y demés hòmens, y després las do­nas. Y se adverteix que supposat dits Adminis­tradors vells y nous han de aportar lo llit ab Ja Imatge de Maria SS ." en Ja Professó del Agost, com està notat en lo fol. 63, en la pàg. 2 de aquest llibre, és bé que procuren que los dits administradors sien de casa acomodada perquè puguen anar ben ves tits , suposat que fan offici de Àngels aportant M." SS." en la Professó de la Asumpta. »

Mn. Pere Murgades en el llibre: << Consue­ta, rentas, fundacions » que correspon als anys 1764-1772, ens diu, sobre la festa dels Sants:

<< Dia de Sant Abdon y Senén a 30 de juliol: Ofici de Diada post procesionem: vespras, y pri­die Completas: és festa de tota Creu>>.

A la << CONSUETA ET LUMEN PAROCHI ECCLESIAE SANCTAE MARIAE DE CUBE­LLAS ... » escrita els anys 1772-1785, Mn. Antoni Br uno deixà escrit:

<< dia 30 de juliol St. Abdon i St. Senén, Pa­trons de esta Parròquia exiren de sort després de la disposició de Urbano Octau de haver-hi en totes las Iglésias Parrochials sols un titular i Patró. Festa Solemne, tota obligació. Profes­só, Offici, Vespres, pr idie Completas. »

Mn. Xavier Ferrando, dins el llibre Publica­ciones de la semana, que comença el p r imer de febrer de l'any 1910, escriu:

128

<< Disapte diada dels Sants Patrons d'aquesta parròquia, a dos quarts de deu sortirà la solem­ne professó com los demés anys, a las 10 ofici solemne ab música y sermó que farà el Rvd. Mossèn Jaume Catasús, Pvre. Vicari de la ciu­tat de Tarrasa, acabant-se ab los goigs. Al ves­p re a un quart de 9, després del St . Rosari, se comencarà la novena solemne en honor dels Sants Patrons . Aquesta novena durarà fins diu­menge 7 d 'agost, a la mateixa hora.»

Més tard Mn. Joan Avinyó hi descriu la fes­ta pròpia, però sense anotar l'any:

<< Dissabte vigília dels Sts. Abdon i Senén màrtirs, patrons d'aquesta parròquia, a dos quarts de nou del vespre se cantaran Completas i els goigs dels Sants ... Avui diada dels Sants Pa­t rons a dos quarts de deu sortida de la processó amb les Relíquies de dits Sants, i de retorn a la Iglésia se celebrarà l'Ofici amb assistència de tres sacerdots, cantat per una reputada or­questa a càrrec de l'Administració. A la tarda a dos quarts de cinc se resarà'l Rosari, exerci­cis de la Novena i cant dels goigs. Aquesta no­vena dedicada als Sants Patrons continuarà els dies feiners, comensant-se cada dia a dos quar ts de nou del vespre.»

* Al llibre de comptes de l'Administració de

St. Abdon i Sant Senén, hi ha l'inventari de l'al­tar dels Sants fet l'any 1917 per Mn. Joan Avi­nyó. Avui ens és de gran utilitat per conèixer tantes coses que foren destruïdes . Diu així:

<< En presència dels administradors Francisco Safons Rovirosa i Josep Ivern Vidal, fadrins, he pres inventari del altar i administració de Sants Patrons . L'altar, estil barroc, és en la segona capella de la nau lateral del costat del Evangeli de l'església parroquial ; en lo lloc preferent hi han les imatges dels Sants Abdon i Senén, i un àngel que del cel els hi porta una palma per cada hú. Devant de cada una de les dues imat­ges hi ha una palmatòria de llauna amb dos brocs quiscuna.

A cada costat de l'altar hi han les imatges de Sta. Teresa de Jesús a la part de l'evangeli i Sta. Rosa de Lima a part de la Epístola. Tam­bé cada una d'aquestes imatges té als peus la corresponent palmatòria de llauna de dos b rocs. Per les festes , aquestes palmatòries són substi­tuïdes per altres de metall també de dos brocs ; i les dels Sants Patrons, per unes de fusta dau­rades .

Al cim de l 'altar hi ha la imatge de Sta. Eu­làlia, tenint un candelera de fusta a cada cos­tat ; i mes enllà i també a cada costat, hi ha

1

1 129

un àngel que aguanta un broc. Totes aquestes figures són de talla. En la mesa de l'altar hi ha l'ara corresponent, i un sacrari amb tapa sota'l ninxo dels Sants Patrons, en el que s'hi veneren unes relíquies de dits Sants en un re­liquiari de fusta daurada, molt ben condicio­nat, i qual autèntica se guarda en el arxiu par­roquial... Penjats a la paret i en la part de l'Epístola hi ha un decret d'indulgències i unes petites presentalles figurant una mà, un peu ... En la volta de l'arcada penja la llàntia de llau­tó, i més enfora hi penja l'aranya de vidre amb armassó de ferro, que té sis braços. Per posar els objectes tenen un armari en la paret radera l'altar i ademés la mitat del banc-escó del cos­tat de l'altar de St. Gregori.

La bandera de domàs vermell amb l'asta i les borles i vares corresponents .

Un tabernacle propi, i amb les imatges de Sant Abdon i Senén que sempre se tenen una a cada costat de l'altar major. »

L'any 1946, el Rvd. Mn. Miquel Estruch, Ecò­nom de Cubelles, continua el Llibre de l'Admi­nistració dels Sants amb les següents parau­les: «RENOVACIO DE L'ADMINISTRACIO DE L'ALTAR DELS STS . PATRONS, STS . ABDON I SENÉN ANY 1946.

A mitjans del mes de setembre de l'any

1946, foren designats per l'administració del Al­tar dels Sants Patrons els joves Esteve José Ferrer, en Josep M." Miró Casanyas i en Frede­ric M. Gressa ; els quals no tenien ni altar ni imatges. La seva preocupació principal fou el propagar l 'antiga devoció a dits Sants, amb una novena i fent recordar els beneficis que'ls esmentats Sants sempre han proporcionat a la Vila. Per recullir fondos es féu una capta per les prempses del vi i es recollí la quantitat de 3.020'30 pessetes.

En l'any següent, o sia en el 1947 no es po­gué recollir el vi a causa d'una pedregada que malversà la culli ta; no obstant, es celebrà amb els diners recollits l'any anterior la festa dels Sants i es prepararen les parets per la prompte construcció de l'altar i es feren fer els projec­tes, ja que més no's podia fer, ja que el temple parroquial estava sense voltes, i amb unes pa­rets en estat ruïnós a causa de la crema que sufrí l'any 1936 feta pels vandàlics marxistes forans.

Aquí cal fer remarcar el fet heroic dels Ma­sovers del Castell D. Pere Rovirosa, que estant destruint el templè, salvà, juntament amb un seu fillet d'uns cinc anys, anomenat Josep M." les santes relíquies, que són les mateixes que actualment es veneren amb el mateix reliquia­ri de fusta trevallada i daurada, de que'ns parla l'història dels Sants en aquest mateix llibre de l'administració ... »

NOTES

(1) Dades facilitades a Mn . Joan Avinyó per mos· sèn Josep Mas Domènech Pvre. que fou oficial-arxiver de la Seu de Barcelona.

(2) Fou destruït l'any 1936, de trista recordança. (3) Còpia de l'acta del martiri i translació dels glo·

riosos màrtirs germans i patrons nostres sant Abdon i sant Senén, treta del llibre de privilegis del Monestir d'Arles, on hi ha l'autèntica signada per quatre nota-

130

r is. Ocupa una extensió de 12 pàgines en foli. Encara és a l 'Arxiu Parroquial de Cubelles, malgrat totes les vicissituds per les quals h a passat.

( 4) Les relíquies a què fan referència aquestes pa­raules són les mateixes que conservem i que venerem dins el sepulcre de l'altar que els Sants tenen a la nos­tra parròquia.

TERCERA PART

CAPÍTOL PRIMER

MUNICIPI DE CUBELLES

Obres i serveis de caràcter general des de 1960 a 1972

Donar notícia de totes les obres realitzades per l'Ajuntament de CUBELLES durant l'últi­ma dècada, seria un treball molt extens i difícil de realitzar. Amb tot intentarem d'assenyalar les més importants i que d'una manera més di­r ecta han contribuït al bon nom i desenvolupa­ment de la nostra vila.

L'any 1964 fou realitzat el servei de clave­gueres al sector antic de la població , amb una Estació Depuradora, a fi d'airejar les aigües residuals.

L'any 1967 es dugué a terme una de les obres més importants i de gran satisfacció per als cu­bellencs: la pavimentació de tots els carrers, amb un total de 15.000 m. quadrats d'asfalt i 6.800 m. lineals de voreres.

El 8 de gener de 1968 tingué lloc la inaugu­ració del Centre Sindical d'Ensenyament.

Any 1968. Entre les obres de caràcter ur­banístic, s'efectuà l'accés de la població vers les zones residencials per mitjà d'un pas de ve­hicles sota la carretera C-246. Així s'eviten els i1ombrosos accidents que sofrien els turismes quan travessaven la carretera.

L'any 1969 va començar la construcció de les noves Escoles Nacionals mixtes, i igualment les cases dels Professors. Foren inaugurades l'octubre de 1970. Així ha millorat l'ensenya­ment, car a les antigues escoles ja no hi cabia la mainada; al mateix temps s'ha resolt el pro­blema d'allotjament per als mestres.

Entre les millores realitzades durant l'últim exercici, any 1972, mereixen un esment espe­cial: DOS PASSOS PER A VIANANTS, sota la carretera C-246, projectats ja fa una colla d'anys contra la freqüència dels accidents mortals. UN DIPòSIT PER A SUBMINISTRAR AIGUA PO-

TABLE, AMB UNA CAPACITAT D'l.200.000 LI­TRES ; això permet una gran reserva d'aigua per a l'estiu, quan el consum és m és intens. Prèviament va caldre la compra del terreny per a construir-hi el dipòsit. InstaHació nova de l'enllumenat públic a la part antiga de la vila i al sector de la carretera que passa pel poble . Compra d'un immoble al costat de l'Ajunta­ment, a fi d'ampliar la Casa de la Vila.

Actualment es duen a terme unes obres d'ampliació i d'acondicionament al Cementiri.

Tot això suposa un gran esforç dins el Pla d'expansió que la vila mereix. El pressupost per a aquestes obres i serveis, dintre l'any 1972, assoleixen la xifra d'uns cinc milions i mig de pessetes; la política de l'Ajuntament actual és, doncs, totalment positiva.

Pressupostos municipals de Cubelles L'estat econòmic anual de l'Ajuntament

s'ha vist incrementat progressivament els úl­tims 12 anys:

De 1961 a 1966, des de 222.352 ptes. fins a 825.000 ptes. de pressupost ordinari.

L'any 1969, 1.712.000 ptes. El 1970, 2.400.000 pessetes. El 1971: 3.280.000 pessetes . El 1972: 3.700.000 ptes. Per a l'any actual, 1973, l'aug­m ent suposa un 27 % respecte de l 'anterior, és a dir, un total de 4.700.000 ptes.

Il-ltres. Srs. Alcaldes que han regit la Vila de Cubelles

Any 1900, Francesc Almirall i Almirall.- Any 1904, Antoni Armengol i Creus. -Any 1906, Jau­me Adrià i Sirvent. -Any 1908, Josep Cona, Ti­nent d'Alcalde.- De 1909 a 1924, Josep Montané i Ferrer.- De 1924 a 1934, Narcís Bardagí i Tor­rebadella. gran promotor del futur creixement de Cubelles: va obrir el pas, que porta el seu nom, des de l 'església a l'estació del ferrocar-

131

ril; també arreglà l'actual camí o carretera que mena a l'Arboç.

De 1934 a 1935, Josep Amorós i Palau. - De 1936 al 22 de gener de 1939, Ramon Estalella i Romeu. - Del 22 de gener de 1939 al 26 de gener de 1945, Josep Rovirosa i Guasch.

Aju11tament antic

Del 28 de març de 1945 al 5 de desembre de 1949, Josep Marsé i Solé. Fou l'Alcalde m és jove de la província, en aquell temps . Home de­cidit i ple d'eufòria pretoriana, va ser l'home indicat per a aquella temporada, car hagué de lluitar contra la manca de mitjans econòmics i contra la falta de queviures. Visqué la tempo­rada de les «TAXES ».

Del 5 de desembre de 1949 al 24 de setembre de 1960, Joan Albet i Aviñó: portà la batuta una bona pila d'anys en una població ressentida encara pel col·lapse de la guerra civil. Edificà la nova Casa Consistorial, i creà la Clínica Rural.

Del 24 d'octubre de 1960 fins a l'actualitat, febrer de 1973, Josep M.• Batet i Rull. Ha donat un gran impuls a la vila; en una dècada, hem vist la població completament transformada: clavegueres, pavimentació, urbanitzacions, pas-

132

sos subterranis, iHuminació, espigons, Passeig Marítim, increment d 'edificis, etc., etc.

Hlustres senyors Jut ges de pau ( 1946-1973) Fins a l'any 1960 Pere Freixes i Ferrer. -Del

1960 al 1965, Josep Albet i Carbonell. - De 1965 fins ara, Joan Roig i Piera.

Aspectes urbanístics Urbanitzacions i projectes parcials, d'iniciativa

privada, aprovats durant el període de 1960 a 1972, amb la coz.Iaboració de l'Ajuntament. Sector Marítim o Polígon 5, aprovat defini-

tivament per la Comissió Provincial d'Urbanis­me, el 13 de juny de 1960.

Pla Parcial Molí de Baix, aprovat per Urba­nisme el 25 de maig de 1964.

Ajuntament actual

Urbanització Bosc de Cubelles o Mas Tra­der, aprovat per Urbanisme el 13 d'abril de 1965.

Barri de la Creu, tocant a la part antiga, aprovat per Urbanisme el 10 de juliol de 1967.

Zona d'eixampla, a continuació de l'anterior, aprovada per Urbanisme el10 de juliol de 1967.

Urbanització Santa Maria, Sector de Cube­lles, aprovada per Urbanisme el 2 d'agost de 1967.

Urbanització Mas d'en Pedró, n.0 1 (La Ga­viota), aprovada per Urbanisme el 27 de juliol de 1970.

Urbanització Mas d'en Pedró, n.0 2 (Parc de Cubelles), aprovada per Urbanisme el 27 de ju­liol de 1970.

Pla general d'ordenació El Pla General de la nostra Ordenació Urba­

na va ésser aprovat per la Comissió Provincial d'Urbanisme el 25 d'octubre de 1965.

Allotjaments turístics En l'especte turístic, hi ha una gran varietat

d'allotjaments: l'Hotel PRINCIPAT, de dues es­trelles, fou inaugurat el maig de 1970; MAS

Clínica Rural

Urbanització La Solana, aprovada per Urba­nisme el S de febrer de 1971.

Actualment esperen l'aprovació quatre Plans Parcials ubicats a diferents sectors d'aquest ter­me Municipal.

Els Plans Parcials anteriors suposen 152.300 metres quadrats d'asfalt als carrers, 55.570 m. lineals de vorera i 600 punts de llum; tot això, ho ha realitzat actualment la iniciativa privada, amb la coHaboració municipal. Obres de caràcter particular

Les característiques de la població dins l'àm­bit residencial han repercutit progressivament durant el transcurs d'aquest últims dotze anys: 170 xalets de tipus unifamiliar o plurifamiliar. -690 apartaments a les zones residencials. - 90 pisos, de condicions econòmiques exceHents.

El progrés de la construcció registra un aug­ment extraordinari d'un any a l'altre; per això podem esperar molt aviat la completa ubicació d'estatges a totes les Urbanitzacions del terme Municipal.

TRADER, l'any 1965; l'Hostal FOIX, inaugurat el 28 de juny de 1961; SOL-I-MAR; el Restau­rant NÀUTIC, el maig de 1969; i les residències ELS ÀNGELS, el juliol de 1970 i CUBELLES.

Hi ha dos Càmpings denominats PARADíS i LA RUEDA, amb una capacitat de 4.000 per­sones.

A més, 30 llocs de begudes i Restaurants, inaugurats no fa pas gaire temps.

L'any 1971 comença el Club Marítim Cube­lles que corona la seva inauguració el 1972 ; des d'aleshores, i d'una manera constant, pro­mou el gran esport de la mar. N'és el Primer President l'Excm. Sr. D. Carles de la Fuente i Oregui.

Indústries Hom procura que siguin compatibles amb el

caràcter turístic de la localitat. Cal esmentar: RELIEVES-ORDENACIONES

PÉTREAS, primera d'aquesta especialitat a tot Espanya; CUBELLAS INDUSTRIAL, especialit-

133

zada a obtenir brom directament del mar; i PREFABRICADOS PARA LA CONSTRUCCION.

Encara hi ha el projecte d'altres indústries, que contribuiran al desenvolupament de la po­blació, i faran créixer l'economia Municipal, que tindrà més possibilitats per a grans millores de la vila.

Distincions a la població Els treballs de l'Ajuntament han guanyat

unes quantes distincions a la vila de Cubelles: l'any 1966, el primer premi a l'embelliment de

Dipòsit d'aigua potable: 1.200.000 litres

pobles de la província; i després, la Medalla de bronze al mèrit turístic; foren concedides res­pectivament per l' «Excma. Jefatura Provincial del Movimiento» i pel «Ministerio de Informa­ción y Turismo». No cal dir com omplen de goig a tots els qui som o ens sentim cubellencs.

Personatges que han visitat la nostra vila En l'aspecte religiós, han estat entre nos­

altres l'Excm. Dr. Narcís Jubany, que acaba de ser nomenat Cardenal de l'Església; el Dr. Gre­gori Modrego Casaus, bisbe i primer arquebisbe de Barcelona; el Dr. Josep Capmany, bisbe Au­xiliar de Barcelona; i, l'any 1960, Dom Ed­mund M." Garreta, Abat de Poblet i ara de So­lius.

Per assumptes relacionats amb el Municipi, l'Excm. Sr. D. Tomàs Garicano Goñi, l'any 1968, quan era Governador Civil de Barcelona. Qua­tre anys després, o sigui el 1972, vingué per se­gona vegada com a Ministre de la Governació, acompanyat per l'Excm. Sr. D. Tomàs Pelayo Ros, Governador actual, i per l'Excm. Sr. D. Jo­sep M." de Muller i Abadal, President de la Diputació de Barcelona, a fi d'inaugurar les obres i serveis públics efectuats aleshores.

134

Fills iHustres de la vila JOAN PEDRO ROIG.- El nostre Hltre. Pa­

trici, fill predilecte de Cubelles, nasqué l'any 1830 al carrer d'Or, avui d'en Joan Pedró Roig. Fou batejat el dia quinze del mateix mes amb els noms de Joan, Abdon i Francesc. Els seus pares eren pagesos i es deien Joan i Maria. De ben jovenet deixà Cubelles i se'n va anar, se­guint el costum d'aquell temps, cap a Amèrica a buscar fortuna. Déu el beneí i els seus desigs es convertiren en una realitat. A Cuba trobà l'or que ell desitjava i, entre les cubanes n'es­collí una que havia d'ésser la seva esposa, la Srta. Concha de Baró, filla d'un acabalat cubà. Amb ella, després de casats, visitaren la vila de Cubelles, tot recordant els anys de la infantesa. Visites que es repetien cada any per deixar-hi sempre un record. Així ho hem llegit en un fu­lletó, publicat a Cubelles l'any 1930, titulat ES­PURNES.

Durant l'estada a Cubelles, va trobar que els carrers eren massa foscos a la nit, i pagà 32 fa­nals de petroli a fi d'iHuminar-los. Avui Cube­lles té dues fonts públiques, gràcies a En Joan Pedró Roig, el qual, el primer de desembre de

Paròdia per Charlie Rivet

1879, comprà. deu plomes d'aigua a D. Manuel Tomàs Bertran. La va fer canalitzar i ordenà que construïssin un dipòsit; féu solemne dona­ció de les aigües a la vila, en escriptura pública de 1'11 de novembre de 1882. D'aquella genero­sitat, en participà també l'Església: hi féu obrir els finestrals laterals i la roseta de la façana, amb vidres de color; donà una quantitat cres­cuda per a l'enllosat de la parròquia, i hi féu també d'altres millores. Quan venia a Cubelles visitava les famílies dissortades i els alleujava les penes. L'any 1891, en un viatge per mar,

j

1

l Inauguració del pas subterrani de vianants

s'enfonsà el vaixell i sepultà dins l'aigua el nos­tre IHtre. Patrici, fill predilecte de Cubelles. Després, fou obert el testament, on deixava 5.000 ptes. per a les famílies necessitades.

FRANCESC ESTAPÉ I PAÑELLA.-Nasqué el 12 d'abril de 1883, a la casa del carrer ma­jor n.0 8 (coneguda per cal Valent). Cursà les primeres lletres al coHegi de Cubelles. Més tard

135

féu el batxillerat a les Escoles Pies de Vilanova i la Geltrú, on anava diàriament a peu i, per estalviar, descalç. Com que era estudiós i apli­cat, seguí la carrera de medicina a Barcelona ; aconseguí el títol de metge l'any 1908. Dedicat a la cardiologia, aconseguí el primer lloc en aquesta especialitat.

Dr. Francesc Estapé

L'any 1929 fou nomenat Director de l'Hos­pital de Sant Pau, càrrec que es perllongà fins a la jubilació, 30 anys després.

L'any 1951, el 21 de setembre, la vila nadiua li dedicà un carrer, i el nomenà fill predilecte de Cubelles. Un altre càrrec, que demostra la seva iHust ració i competència, fou el de Primer President de la Societat de Cardiòlegs d'Espa­nya . La diada de S . Jaume de 1959 va anar a l'encontre del nostre Pare del cel, amb una mort exemplar. El gran i eminent metge, reposa dins un modest nínxol, el n. 0 44 del nostre cementiri.

JOSEP ANDREU LASHERRA. - El mun­dialment famós «CHARLIE RIVEL », va néixer a Cubelles el 23 d 'abril de 1896. Seguint el camí del seu pare, fou també un rodamon ; però dins el Circ i sota l'abrigall de lones de la carpa, es féu tot un home. No ha estat cap bohemi sinó un devot dels clowns ; amb aquest art que sembla tan senzill, h a recorregut tots els conti­nents, i hi ha fet conèixer el nom d'Espanya i el de Cubelles, el poble nadiu, d 'on se'l van en­dur poc després de venir al món. L'any 1954 fa la primera visita a Cubelles i promet que hi tor-

136

narà . Triga a complir aquesta promesa, però fi­nalment l'any 1963 hi representa una paròdia que figura l'arribada dels seus p ares a Cubelles, davant la casa on la seva mare l'infantà. Així com a la pista no se'l sent a parlar, en el tracte particular és d'una franquesa i d'una amenitat inestroncable; amb fonètica abigarrada, d'ac­cent francès-alemany, no para de desgranar una renglera d'anècdotes musicals. Prop dels vuitan­ta anys, encara roda per aquests mons de Déu. Té una casa a Cubelles , i pensa deixar-la com a Museu de Clowns.

JOSEP MESTRES AVIÑú (1882-1959). -Aquest home, més conegut com a «Mestre Tor­rents », fou un dels directors d'aquell Cor l'Es­piga, que més tard esdevingué la Flor de Foix. Home senzill, fou un eminent director de mú­sica, car l'harmonia li era una cosa innata.

Acompanyà i dirigí el cor per terres de Cas­tella i d 'Andalusia. Concursà a la direcció de diversos cors alhora i aconseguí una actuació que deixava meravellat a tothom. El Mestre Tor­rents es pot ben comptar entre els fills ülus­tres de Cubelles.

Activitats culturals i recreatives COR L'ESPIGA. - L'any 1900 va ser funda-

da a Cubelles la Massa Choral l'Espiga; el pri- • m er director era Mn. Anton Pastó, Pvre. Vicari 1 de la parròquia de Santa Maria.

Glòries velles del Grup escènic

El Sr. Marquès d'Alfarràs va regalar la se­nyera i, en agraïment, davant el Castell de Cu­belles, debutà el naixent Chor l'Espiga. Pocs anys en tingué la batuta Mn. Anton.

Quan fou traslladat de Parròquia, el substi­tuí en Josep Mestres Aviñó, i l'ocupà fins a les acaballes de la vida. Després de la revolta

de l'any 1936, i per raons polítiques, ha actuat amb el nom de <<Flor de Foix», i forma part d'una secció del Centre Catequístic Parroquial.

CARAMELLES INFANTILS.-També els in­fants, i ja d'anys, surten a cantar les típiques caramelles. És una nota plaent que emplena a tothom amb els goigs i alegries de la Resur­recció.

D'altres activitats recreatives són: el Club de Futbol Cubelles, el Camp d'Esports, l'Espe­tec, el Club Marítim Cubelles ... però ni el temps ni el paper no ens permeten de comentar-ho. Potser un altre dia en podrem dir més coses.

Dates del progrés material El primer ferrocarril arribà a la nostra vila

l'estiu de 1883, procedent de Vilanova i la Gel­trú; aquesta línia fou allargada fins a Tarrago­na la primavera de l'any següent, 1884.

El servei telefònic és utilitzat a Cubelles , del 1923 ençà.

Dues notes del folklore cubellenc Els nostres gegants tenen els noms d'Abdon

i Assumpta. Actualment, tenim també les «Majorettes»

infantils.

137

Gegants de Cubelles: Abdon i Assumpta

Cant de Caramelles

138

CAPÍTOL II

NOTíCIES RELACIONADES AMB L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CUBELLES, DES DE 1936 FINS ALS NOSTRES DIES

L'església de Santa Maria de Cubelles fou in­cendiada sacrílegament el mes de juliol de l'any 1936, i quasi amb presència del Rvd. Mn. Jau­me Rosell, que n'era ecònom.

La fotografia de pàg. 141 donarà una mica d'idea dels desperfectes causats per la crema. Si el foc no va respectar les parets mestres de l'es­glésia, tampoc no va plànyer els altars, que fins i tot foren desballestats per propis i estranys. Dolorosa i trista realitat.

Mn. Jaume Rosell, Pvre., Ecònom de la par­ròquia, fou el qui començà la restauració. Llàs­tima que, per massa edat, no es pogué dedicar de ple a reconstruir-la. Aquells temps no eren gaire indicats per a dur a terme el cobriment de la nau central. Mentre realitzaven les obres

a l'església, habilità la sala gran de la rectoria per a celebrar-hi les funcions del culte.

Mn. Miquel Estruch, que el substituí, pri­mer com a ecònom i després com a Rector, acabà de cobrir la nau del temple, i el 29 de maig de l'any 1955 inaugurà l'altar de pedra que hi ha actualment.

La imatge, que presidia els oficis del culte, l'oferí un simpatitzant de Cubelles. Però no tenia cap valor artístic.

Mn. Miquel fou nomenat Rector de Barce­lona, el 1957.

El 17 de juliol d 'aquell any, unes cadires de fusta i de boga ocupaven la nau central de la nostra parròquia. La barana antiga del pres­biteri havia estat coHocada més a prop del po-

Casa Rectoral moderna

139

ble, al qualli quedava un espai més reduït. Els ambons, de castanyer, eren ornats amb ferros que feien joc amb la barana. Cortinatges de vellut al fons. La imatge del Sant Crist, de talla, fou inaugurada el 24 de març de 1957, sobre un cortinatge senzill; i al damunt, dins una for­nícula, la imatge titular: l'Assumpta. Dues ara­nyes de ferro, grans, i dues de més petites, adornaven el presbiteri. Entre la barana i l'al­tar, hi havia l'avant-presbiteri, on se situaven les autoritats de la vila.

A mitjan maig de 1962, el Sr. Jordi Cantó aparellador va projectar un altar nou per a Cu­belles.

L'escultor C. Mateo va restaurar la imatge de l'Encarnació, donati1,1 de la parròquia dels Josepets de Barcelona, i l'adaptà al títol de l'Assumpta, amb la construcció de dos àngels. El preu total fou de 27.000 ptes.

Altar major de Santa Maria, 1962

Llavors foren construïts el baldaquí i les aranyes; i restauraren el presbiteri, els seients dels sacerdots i les taules de la credença. Les cadires foren substituïdes per bancs.

Tot això ho van fer en pocs mesos, i mitjan­çant un emprèstit a la Caixa de Pensions, per valor de 175.000 ptes. La inauguració d'aquests

140

ornaments, i d'altres encara, com el Sant Crist de l'altar (obra de l'escultor Camps Arnau), fou el dia 15 d'agost de l'any 1962; ho va beneir tot l'Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe-Auxiliar de Bar­celona, Dr. Narcís Jubany. D'aquella diada tan gran per a Cubelles, tothom en restà profunda­ment agraït.

Capella del Sagrament

Efemèrides diverses - 12 d'abril de 1959. Comença el periòdic LA

VEU DE SANTA MARIA. Durant dos anys, publicà la segona edició de la història de Mn. Avinyó i altres notícies d'actualitat local. Visita Pastoral de l'Excm. Sr. Bisbe Auxiliar, Dr. Narcís Jubany, el 30 d'abril de 1959. 19 de juny de 1959. Mor a Vilanova, a l'edat de 77 anys, en Josep Mestres i Avinyó. A l'en­terrament, hi havia l'estendard del Chor l'Espiga, avui «Flor de Foix». La revista LA VEU DE SANTA MARIA, el 12 d'agost de 1959, n.0 5, inclou una poesia escrita per un barceloní, titulada COMIAT A LA FIGUERA DEL CAMPANAR DE CU­BELLES. Li van concedir uns quants anys més d'existència, fins al 28 d'octubre de 1969. "J

l

·-

- El Sr. Jeroni Giralt, el mes de setembre de 1959, decora la Sagristia.

- La germandat de S. Sebastià paga l'altar de pedra per al Patró, any 1959.

- 15 d'agost 1959. Adquisició d'un tern blanc. - 20 de gener de 1960. La Germandat de Sant

Sebastià celebra per última vegada la festa tradicional del Patró . Les engrunes que que­daven a la dita Germandat passen a la «Fe­deració de Mutualitats de Catalunya». 1 de maig de 1960. És inaugurada la iHumi­nació del campanar. 23 d'octubre de 1960. La revista, després de publicar l'últim capítol de la Història de Cu­belles, no torna a sortir fins l'any 1963. 22 de setembre de 1960. Benedicció de les noves Escoles Nacionals. 20 de novembre de 1961. Després d'assistir als actes organitzats a Vilanova i la Geltrú, per a perpetuar la memòria del Sr. Ricart, l'Abat de Poblet, Dom Edmund Garreta, vi­sita la nostra parròquia. 27 d'abril de 1961. Inauguració de l'altar de la Mare de Déu de Montserrat. Pintures de Joan Mancada. 1 de juny de 1963. Comença la segona època de la revista, que ara és titulada LA VEU DE SANTA MARIA DE CUBELLES. L'1 de juliol de 1963, els paletes comencen la preparació de la paret per pintar-hi el fresc del nostre futur baptisteri, que és obra d'en Josep Oriol Balmes. El pressupost de la pintura és de 30.000 ptes.

- 1964. Aquest any el Sr. Miró, pel seu comp­te, estucà l'altar de sant Sebastià, q:Ue resta totalment acabat. L'any 1964, l'hort del Rector és convertit en camp d'esports. La darrera visita del Sr. Arquebisbe de Bar­celona, Dr. Gregori Modrego, fou el 26 d'a­bril de 1964. Consagrà quatre altars: el de santa Maria, el de sant Abdon i sant Senén, el de sant Sebastià i el de la Mare de Déu de Montserrat. L'any 1964, 15 de juny, els nostres carame­llaires van a Girona, per agrair al Sr. bisbe d 'aquella Seu, Dr. Jubany, la visita que va fer a Cubelles quan era bisbe Auxiliar de Barcelona. Santa Missió: Després de 25 anys que no n'hi havia, la predicaren del 21 al 29 de no­vembre de 1964 els PP. Passionistes D. Eva­rist Gràcia i D. Josep Martínez. Comencen les gestions per cedir a l'ajunta­ment el terreny on radica la Casa Rectoral que esdevindria una plaça, si el Municipi edificava a càrrec seu una nova rectoria to-

cant a l'església, a l'indret anomenat Local de les Premses. Cal que els feligresos encomanin a Déu aquest afer, ja que la Casa Rectoral no re­uneix les condicions indispensables per ha­bitar-hi, i la vila necessita una bella plaça Major. (Fulla Parroquial de 6-XI-1966.) 1967. Foren enviats 537 sobres, una a cada família cubellenca, per tal de manifestar com veien el projecte de la nova casa par-

Nau de l'Església, any 1936

roquial. Les respostes foren: 3 sobres, dei­xats a l'Església el Dia de la Parròquia ; 3 m és per correu; 1 procedent de Barcelona i un altre enviat des de París. En total 8, que no arriben al 2 %. 30 d'octubre de 1970, benedicció del nou Grup Escolar. 20 de desembre de 1970. Visita de l'Excm. Sr. Dr. Josep Capmany i Casamitjana, bisbe Auxiliar de Barcelona i Delegat Episcopal de la nostra Comarca.

- Inscripció al Registre de la Propietat de l'er­mita de Sant Pau, a nom de la Parròquia de Cubelles, com a propietària. Data 29 de juliol de 1971.

141

i I

·i

j

Introducció Pròleg .

ÍNDEX

PRIMERA PART

7 9

I. Origen de Vilanova i de la seva Parròquia de S. Antoni 11 Il. Dominació Feudal al Castell de Cubelles . . 16

III. Creació del Municipi o Universitat Cubelles-Vilanova . . 21 IV. Consolidació i efectivitat del Municipi Cubelles-Vilanova-

Geltrú . . . . 26 V. Curiós i notable procés entre D.• Violant i D. Grau Ale-

many per una part, i la Universitat de Cubelles per l'altra. 32 VI. Cubelles, Vilanova, Geltrú: carrers de Barcelona . . 40

VII. Comença la decadència oficial del Castell de Cubelles . 43 VIII. Senyors del Castell de Cubelles . . . . . 46

IX. Separació dels municipis de Cubelles, Vilanova i Geltrú. 48 X. Altar i Confraria del Roser a la Parròquia de Santa Maria

de Cubelles . 53 XI. Cubelles, el segle XVI . . . . 59

XII. La Parroquialitat de Cubelles durant el segle XVI . 71 XIII. Quadra de Sant Cristòfol de Conit . 79 XIV. Rocacrespa . 88 XV. Capella de Sant Pau al terme de Cubelles . 96

XVI. Mas Palau del terme de Cubelles . 101

SEGONA PART I. Rectorologi .

Il. Sant Abdon i Sant Senén .

TERCERA PART I. Desenvolupament del Municipi de Cubelles des de 1960

109 119

a 1972 . . . . . 131 Il. Notícies relacionades amb l'Església Parroquial de Cube-

lles, des de 1936 fins als nostres dies 139

En aquesta HISTÒRIA DE CUBELLES

han col·laborat Mn. Jordi Fort i Mn. Josep Campillo anterior i actual rectors de Sta. Maria de Cubelles,

i també el senyor Joan Roig (Joan del Molí). De la revisió del text i correcció n'ha tingut cura el

Rvd. Mn. Ignasi M.a Colomer. Fotografies d'Antoni Pineda. Clixés Roldan.

Imprès per SADAGCOLOR. S'acabà d'estampar el dia 17 de març de 1973

-..