HISTÒRIA DE L'EXPLORACIÓ DEL

PLANETA MART FINS A 1965

~ 3000 AC. Els egipcis ja detecten el moviment retrògrad de Mart i l'anomenen Sekded-ef-em

khtetkhet, "un que va endarrera“. També l'anomenaven Har décher, o sigui "El vermell“.

~ 1000 AC. Els antics caldeus anomenaven a Mart Nergal, que era el gran heroi, rei dels conflictes,

mestre de les batalles i campió dels déus.

~ 1200 - 300 AC. Els antics grecs l'anomenaven Ares (i encara ho fan actualment), fill de Zeus i Hera, assassí, sanguinari, ferotge i tempestuós.

Aristòtil. Mort aprox. 127 AC.

Filòsof i científic grec. Va

observar una ocultació de

Mart per la Lluna i va concloure

que Mart estava molt allunyat en

el cel.

Ròmul i Rem, bessons fundadors de Roma, eren fills de Mart i de Rhea Silvia i per això a Roma Mart era el déu principal després de Júpiter.

272 AC. Primera observació precisa de la posició de Mart. En el mes de gener es va

anotar que havia passat a prop de l’estrella β Scorpii.

La data exacta del naixement de Jesucrist és incerta, però podria ser que l'estrella de

Betlem fos una triple conjunció de Mart, Júpiter i Saturn en els vèrtexs d’un triangle

que va tenir lloc l’any 6 AC.

Plini el Vell. Aprox. 23 - 70. Savi

naturalista romà. Anomenava Mart

l'estrella inobservable, degut

al seu moviment frustrant.

~ 1500. Tycho Brahe. Astrònom

danès. Sense telescopi va

prendre mesures molt acurades de

Mart i altres planetes. La seva precisió va arribar a ser de 4’ d’arc.

1609. Publicació de les dues

primeres lleis de Kepler. La

primera es basava en el càlcul d’una òrbita el·líptica de Mart a partir de les

dades preses per Tycho Brahe.

1609. Galileo Galilei.

Astrònom i científic italià,

primer observador del

cel amb telescopi. Va

observar les fases de Mart, que

indicaven que era un cos esfèric il·luminat pel

Sol.

1619. Francisco Fontana fa un primer

dibuix de Mart.

1640.Niccoló Zucchi. Astrònom italià i

professor al Col·legi Jesuític de Roma. Va

observar taques a Mart amb un telescopi

refractor.

1659. Christiaan Huygens. Físic i

astrònom holandès. Va fer el primer dibuix de

Mart amb un telescopi de 50

augments i hi va enregistrar una gran taca fosca. Va deduir un dia marcià de 24h.

1666. Giovanni Domenico Cassini.

Astrònom italià i director de

l'observatori de París. Va

descobrir els casquets polars de

Mart i va determinar la

durada del seu dia en 24h 40m.

1671-73. Jean Richier. Va mesurar la paral·laxi de Mart des de la Guaiana Francesa, cosa que va

permetre determinar l'escala del sistema solar per comparació amb els mesuraments de Cassini, fets

al mateix temps des de París.

Set 1672. Huygens, va observar el casquet polar al pol sud de Mart.

1686. Bernard de Fontenelle publica La pluralité des Mondes, on creu que Júpiter seria més

habitable que no pas Mart.

1687. Isaac Newton. Físic

anglès. Publica els seus Philosophiae naturalis principia mathematica, que

conté el principi de la gravitació

universal, que justifica les òrbites

dels astres.

1698. Publicació pòstuma del

Cosmotheoros de Huygens, on

tracta el tema de la vida a Mart,

que hauria de ser adaptada a una

temperatura més freda.

1704. Giacomo Filippo Maraldi, nebot de Cassini, des de l’Observatori de París veu taques

blanques de pols i l’any 1719 suggereix que podrien ser casquets de gel als pols. També

s’adona que el casquet sud no està ben centrat en el pol, que canvia de mides, que desapareix durant

agost i setembre i que reapareix més tard.

1727. Jonathan Swift explica al seu llibre Viatges de Gulliver, que Mart té dues llunes, cosa que pot resultar

una curiosa coincidència.

William Herschel (1738 – 1882)

WilliamHerschel (1738-1832)

William Herschel 1738 - 1882

1777-1784. Herschel va identificar una inclinació equatorial de 30º de Mart (en realitat és de

25,19º) i va notar els canvis estacionals en els casquets polars però va confondre les taques

fosques amb oceans.

Observant el pas de Mart a prop d’unes estrelles va concloure que la seva atmosfera era molt

tènue.

Va remarcar la semblança de Mart amb la Terra quant a la rotació, inclinació equatorial, distància

al Sol i durada de l’any.

1800. Johann Hyeronimus Schroeter ja

va fer dibuixos de

Mart.

1809. Honoré Flauguergues, membre de la Secció de Ciències de l’Institut de França, va

notar la presència de núvols grocs a Mart, identificats més tard com a núvols de pols.

El 1813 va notar la ràpida fusió dels casquets de gel de Mart i per això va creure que Mart era més

calent que la Terra.

1849. Wilhelm Beer i Johann von Maedler van fer dibuixos i un mapa de Mart des de Berlín. Van determinar un període de rotació de 24h 37m 22,6s aproximat en 0,1s al valor real.

1854. William Whewell,

membre del Trinity College

de la Universitat de Cambridge, va

suposar que Mart tenia mars verds,

terra vermella i possiblement

formes de vida.

1858. Pietro Angelo Secchi, jesuïta i

director de l'observatori de Roma, va dibuixar un mapa molt acurat de Mart i creia en l’existència

d’altres móns habitats, si bé fora de l’abast

dels nostres telescopis. El 1869 va parlar per

primera vegada de canali, en italià.

1860. Emmanuel Liais astrònom,

naturalista i explorador, creia que les regions

fosques de Mart no eren mars sinó

àrees de vegetació.

1862. Joseph Norman Lockyer, del Royal College

of Science de Londres, fa

observacions i dibuixos de Mart i creu que les àrees

fosques són oceans.

1862. Frederik Kaiser,

holandès. Dedueix un període de

rotació de 24h 37m 22,62s amb un error

de només 0,004s.

1864. William Dawes, astrònom anglès, va fer uns

dibuixos excepcionalment acurats de Mart.

1867. Richard Anthony Proctor,

astrònom afeccionat britànic, va publicar uns mapes de Mart

basats en els dibuixos de Dawes i ja va posar-

hi noms. Els noms actuals són els

proposats per Secchi, però sí que es manté el

meridià que ell va proposar com a 0º.

1867. Pierre Jules Janssen i William Huggins van buscar aigua a Mart per espectroscòpia, però no ho van aconseguir.

1873. Nicolas Camille Flammarion, astrònom i divulgador francès, atribuïa erròniament el color vermell de Mart a la vegetació.

Mapa de Mart dibuixat per Flammarion.

1877. Giovanni Virginio Schiaparelli director de l'observatori Brera, de Milano. Va donar noms als mars i continents de Mart i va parlar també dels canali, traduïda erròniament a l’anglès per canals, i això

va dur tot el rebombori dels canals de Mart.

1877. Asaph Hall,

astrònom nordamericà va descobrir els satèl·lits

Fobos i Deimos l’11

d’agost.

12 ago 1877. A causa de la favorable oposició que fa de Mart un tema popular, el New York

Times publica un editorial amb el títol Mart està habitat?

20 ago 1877. Henry Draper i Edward Singleton diuen que han descobert una tercera lluna de Mart

però es demostra que no existeix.

1879. Charles Augustus

Young, de la Universitat de Princeton, fa mesuraments acurats del diàmetre de

Mart.

1879. Schiaparelli parla de dobles canals.

1881-1882. Schiaparelli revisa el seu mapa de Mart i hi inclou 20 casos més de dobles

canals.

1882. Durant aquest any el tema dels canals de Mart ja es discuteix a la premsa.

1883. Un autor anomenat Langley repeteix la idea de Flammarion que la vegetació de Mart

pot ser vermella.

1890s. Edward Emerson

Barnard, de l'observatori Lick, observa Mart fora

de la seva oposició per

veure’n millor els detalls a través de

les ombres. Hi arriba a veure

cràters però no ho fa públic.

1891. Una vídua francesa rica, Clara Gouguet, ofereix un premi de 100.000 francs a la persona que

en un termini de 10 anys trobi la manera de comunicar-se amb una altra estrella o planeta i

rebre’n una resposta. Mart quedava exclòs del premi perquè es considerava massa fàcil de contactar.

1892. El periòdic The Spectator publica un article amb el títol Telegrafiant a Mart amb senyals solars on tracta dels problemes de llenguatge que hi hauria

per comunicar-se amb els marcians i creu que la informació que s’hi hauria d’enviar hauria de ser

matemàtica.

1892. Flammarion publica el 1r volum de la seva enciclopèdia El planeta Mart i les seves condicions

d’habitabilitat.

També suggereix entrar en comunicació amb els marcians utilitzant el magnetisme natural de la

Terra per enviar sons a través de l’espai.

1894. Barnard dóna publicitat a les seves observacions de Mart, incloent la manca total de

canals.

1894. Percival Lowell,

constructor de l'observatori de Flagstaff, Az. I

hi comença a fer observacions de Mart. El 1895 publica el seu llibre Mart.

1895. El New York Herald publica que algunes formes superficials de Mart formen la paraula Déu

en hebreu.

1894-96. Una mèdium suïssa i una de nord-americana diuen que s’han arribat a comunicar

amb els marcians.

1897. HG. Wells, escriptor anglès, publica La guerra dels móns, en forma de fulletó i Garrett Serviss

publica La conquesta de Mart d’Edison.

1901. Nikola Tesla, inventor i científic, treballa en un sistema sense fils de comunicació amb Mart.

1906. Es publica el llibre Mart i els seus canals, de P.

Lowell.

Earl C. Slipher, de l'observatori

Lowell fa estudis fotogràfics de

Mart des de 1901 fins als 1960s. En total unes 126.000

imatges.

1907. David Peck Todd i Earl C. Slipher, van a prendre fotos de Mart des del desert de Xile per

assolir una millor visibilitat.

Slipher diu que des de Xile han pogut fotografiar els canals de Mart.

El Wall Street Journal diu que un dels esdeveniments més importants de l’any és la prova que hi ha vida a Mart, a partir de les observacions

astronòmiques practicades.

1908. Lowell publica el llibre Mart com a estatge de la vida.

1909. George E. Hale, amb el telescopi de Mt. Wilson,

d’1,5 m Ø, no troba ni rastre

de canals a Mart.

1909. William Pickering, proposa enviar senyals a Mart amb miralls, que no haurien de costar més

de 10 M$.

WW. Campbell, també de l’Observatori Lick, mira de detectar vapor d’aigua a Mart mitjançant espectroscòpia. No n’hi troba i arriba a la correcta

conclusió que l’atmosfera marciana és extremament àrida comparada amb la de la Terra.

Flammarion publica el 2n volum de l’enciclopèdia El planeta Mart i les seves

condicions d’habitabilitat, amb 426 dibuixos i 16 mapes.

1911. Un meteorit mata un gos a Egipte, i en els anys 1980s aquest meteorit s’identifica com a

procedent de Mart.

El New York Times publica que els marcians han construït dos immensos canals en dos anys, i

Lowell publica Gel a Mart.

Comença la publicació de la sèrie d’11 novel·les John Carter a Mart, d’Edgar Rice Burroughs,

amb la nomenclatura de Schiaparelli i amb marcians de color verd.

1912. Svanthe Arrhenius,

premi Nobel de química,

suggereix que algunes sals

higroscòpiques poden ser

responsables dels canvis

superficials de Mart, ja que

poden absorbir aigua i tornar-se

fosques.

1918. S’estrena la suite Els planetes, de

Gustav Holst, que comença

amb el fragment Mart, el portador de

la guerra.

1919. Guglielmo Marconi anuncia que moltes estacions de ràdio reben forts senyals que sembla que vénen de fora de la

Terra. Tesla creu que vénen de Mart.

1925. Donald Menzel, de l'observatori

Lowell, a partir de fotos en diferents longituds d’ona, conclou que la

pressió atmosfèrica de Mart ha de ser inferior a 1/15ena

part de la de la Terra (en realitat és 1/170ena part).

1927. Carl Lampland, juntament amb William Coblentz, mesuren grans diferències de temperatura entre el dia i la nit, la qual

cosa implica una atmosfera molt tènue.

Equivocadament troben temperatures de 15 a 30º a l’equador i de –50 a –70º als pols, semblants a les

de la Terra i això revifa la creença en l’existència de

vida a Mart.

1929. Bernard Lyot, des de

l’observatori de Meudon, a prop de

París, arriba a la conclusió que la

pressió atmosfèrica de Mart no pot ser

superior als 24 mil·libar.

1930. Es publica el llibre El planeta Mart, d’Evguenios M. Antoniadi, que és un resum representatiu de la superfície de Mart basada en observacions telescòpiques. L’observatori de Meudon va fer els millors mapes de Mart

fins a 1950.Els intents de trobar oxigen a Mart no van

tenir èxit.

1938. Orson Welles, fa una famosa versió radiofònica de La guerra dels móns, d'HG. Wells i 1 milió de persones creu que la invasió dels marcians és real.

1939. Earl Slipher, de l’observatori Lowell, fotografia Mart en oposició i torna a dir que hi ha

molts canals. Hale ja havia dit que no n’hi havia cap.

1947. Gerard Peter Kuiper detecta CO2

a Mart a partir d’espectrografia

infraroja, però no O2. Durant dues dècades es creu que són els

dos únics components de

l’atmosfera marciana.

1949. Werner von Braun, proposa

enviar a Mart una flota de 10 naus,

muntades en òrbita fora de la Terra, amb 70 tripulants, en un

viatge d’anada i tornada de 520 dies. El viatge de tornada

el farien 7 naus.

1950. Ray Bradbury, publica Les cròniques

marcianes, on els marcians són una

civilització antiga i sàvia però que també moren a

causa dels bacteris terrestres.

1949. S’especula sobre la possible existència de líquens com a forma de vida a Mart, ja que les

condicions són massa dolentes per a altres formes més complexes de vida.

1956. Hi ha una gran tempesta a tot Mart, del 20 d’agost fins a mitjan setembre.

1962. Von Braun, creu que el seu Mars Projekt es pot dur a terme en els 15-20 anys següents.

1963. Hyron Spinrad troben aigua a Mart, que si es condensés formaria un gruix de 14 micres en tota la superfície. Això és de l’ordre d’1 mil·lèsima part de la humitat atmosfèrica sobre el desert del Sahara, de manera que es comprova que l’atmosfera marciana

és extremament seca.

1964. Lewis Kaplan, conclou que la pressió del CO2 a Mart és de l’ordre de 4 mil·libar.

1965. Comença l’exploració espacial a Mart, amb el vol del Mariner 4 el 15 de juliol, a 9.884 km de distància. Va ser la

primera sonda que hi va arribar amb èxit.

APÈNDIX

MART EN LA CULTURA POPULAR

En la literatura:1726: Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift.1897: La guerra dels Móns, de Herbert George Wells.1917: Contes marcians, d’Edgar Rice Burroughs.1950: Cròniques marcianes, de Ray Bradbury.1961: Estrany en terra estranya, de Robert Heilein.1993-95-97: Mart vermell, Mart verd, Mart blau, de Kim Stanley Robinson.

Vegem a continuació les portades dels darrers d’aquests llibres.

Versions de La guerra dels móns en la ràdio:1938: La més famosa de totes, deguda a Orson Welles i Howard Koch.Versió radiofònica a partir d’una pel·lícula de 1953.1978: Una versió musical de Jeff Wayne.1988: Un remake de la versió de 1938 en el seu 50è aniversari.1994: Audició de la versió de Howard Koch, amb veu dels protagonistes de Star trek.Hi ha disponible una producció de la BBC basada en la versió d’Orson Welles.

A més a més, es pot esmentar dos serials emesos en els anys 50s a la NBC, titulats Dimensió X i X menys 1.

Pel·lícules antigues:1924: Aelita reina de Mart. Film soviètic de propaganda.1938: Flash Gordon. Mart ataca la Terra.1950: Nau X-M.1951: Vol a Mart.1952: Mart, planeta vermell.1953: Abbott i Costello van a Mart.1953: Invasors de Mart.1953: La guerra dels móns, de Byron Haskin.1954: Marciana diabòlica.1959: El rabiós planeta vermell.1964: Robinson Crusoe a Mart, també de Byron Haskin.1964: Santa Claus conquereix els marcians.1966: Mart necessita dones.1966: Planeta de sang, amb Basil Rathbone.Sembla que algunes d’aquestes pel·licules són molt dolentes.

Pel·lícules més recents:1986: Invasors de Mart (remake del film de 1953).1989: Homes llagosta a Mart. Comèdia.1990: Total recall. Amb Arnold Schwarzenegger i Sharon Stone.1996: Mars attacks. Amb Jack Nicholson, Glenn Close, Natalie Portman, Pierce Brosnan i altres.2000: Missió a Mart, de Brian de Palma.2000: Planeta vermell, d’Anthony Hoffman.

I acabarem aquesta presentació veient alguns cartells de les pel·lícules esmentades.

Per avui hem acabat, i

moltes gràcies per la vostra

atenció.