1. UN SISTEMA POLÍTIC EN DIFICULTATS

La continuïtat del règim

El primer terç del segle XX va ser una etapa de forta inestabilitat política; tot i això, el règim de la Restauració es va mantenir fins al 1923. El sistema polític de la Restauració es basava en l’existència de dos grans partits, el Conservador i el Liberal, que s’alternaven en el govern. Tot i que el sufragi universal masculí era vigent des de 1890, la democràcia es veia condicionada per la continuïtat del caciquisme i per una alta abstenció. L’any 1902, just en fer 16 anys, Alfons XIII va ser proclamat major d’edat i va assumir totes les funcions com a rei. El nou monarca va practicar una intromissió creixent en el joc polític. El resultat de tot plegat va ser la formació de governs molt inestables i l’augment de les divisions dins dels partits.

L’impacte de la guerra de Cuba

La derrota en la guerra contra els Estats Units, així com la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico, van afectar profundament l’opinió pública espanyola, que no estava preparada per a aquest desastre. El sistema polític va quedar profundament desprestigiat. Quant a l’economia, la pèrdua de les colònies va comportar la caiguda de les exportacions i la fi d’uns mercats segurs per als productes espanyols. D’altra banda, la guerra va generar fortes despeses de les finances públiques.

El tancament de Caixes

Després de la guerra de Cuba van aparèixer diversos problemes. Un era l’elevat dèficit que la guerra havia generat. Amb la finalitat de reduir-lo, el ministre de Finances va anunciar, el juliol 1899, un pressupost amb un fort augment d’impostos. En lloc de les reformes esperades, els sectors productius només veien que havien de pagar més, i el descontentament es va estendre per tot el país. A Barcelona, amb l’impuls de la premsa Catalanista i Republicana, es va iniciar una campanya en contra dels impostos, que consistia en no pagar-los (tancament de Caixes). El govern va suspendre les garanties constitucionals i va declarar l’estat de guerra, alhora que alguns comerciants morosos eren empresonats. Finalment, es van acabar pagant els impostos, però les classes mitjanes van perdre la confiança en un govern que no havia complert les promeses de reformes i descentralització. 2. L’OPOSICIÓ A partir de 1909 a Catalunya es produïren grans canvis en l’organització de les forces de l’oposició. En poc temps, un nou corrent polític – el regionalisme – i un de renovat – el republicanisme – es convertiren en els dos moviments polítics més importants del Principat, mentre els partits dinàstics es reduïen a una presencia testimonial. Per contra, a la resta de l’Estat l’oposició no va assolir aleshores una importància comparable.

El Regionalisme

Després de la mobilització del Tancament de Caixes, un sector de joves catalanistes va trencar amb la Unió Catalanista i van fundar un nou partit, el Centre Nacional Català (1900) que disposava del diari la veu de Catalunya. Un sector empresarial que havia donat suport a les iniciatives regeneracionistes del general Polavieja va constituir, el 1899, la Unió Regionalista. A començament del 1901, aquestes dues organitzacions es van fusionar per donar lloc a la Lliga Regionalista de Catalunya, que havia dominat el panorama polític català fins al 1923. La lliga era una força política conservadora que representava els interessos de la burgesia industrial i comercial i de les classes mitjanes. Dins la lliga hi havia, però, diverses tendències. L’any 1904, amb motiu de la visita d’Alfons XIII i del president del govern a Barcelona, van esclatar tensions entre aquestes faccions. El sector més esquerrà ca defensar el boicot als actes de l’estada reial, mentre que el més moderat volia aprofitar l’ocasió per exposar al rei les demandes del catalanisme. Els catalanistes més radicals i republicans van abandonar la Lliga i van fundar el setmanari El poble català. El 1907 van formar un nou partit, el Centre Nacionalista Republicà.

El Republicanisme

A principis del segle XX, el republicanisme seguia dividit en multitud de centres i grups. El 1908 A. Lerroux va trencar amb la Unión Republicana de Nicolàs Salmerón i va formar el Partit Republicà Radical. Aquest presentava iniciatives parlamentàries a favor d’algunes reivindicacions obreres, denunciava la repressió del govern, feia peticions d’indults i d’amnisties, i defensava jurídicament els sindicalistes. El lerrouxisme va arribar a tenir una gran influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní, emprant un discurs profundament anticatalanista i anticlerical. D’altra banda hi havia un republicanisme d’esquerres i catalanista. L’any 1910, diferents grups van constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). L’any 1914 van establir una aliança electoral amb el partit Radical, però els dos partits junts van obtenir menys vots que no pas separats. La UNFR va entrar en una crisi greu i, a la fi, va desaparèixer. Més endavant es va formar el Partit Republicà Català, que va tenir una implantació feble. En el conjunt d’Espanya, l’any 1909 es va constituir una coalició electoral entre tots els partits i totes les tendències republicanes i el PSOE, anomenada Conjunción republicanosocialista, que va permetre un increment dels vots republicans i una certa implantació en els nuclis urbans.

El Carlisme

El carlisme va continuar la seva oposició a la monarquia alfonsina. Tot i que era una opció electoral minoritària, es va mantenir arrelat a Navarra, País Basc i Catalunya. 3.EVOLUCIÓ POLÍTICA (I). LA SOLIDARITAT CATALANA

Podem dividir el regnat d’Alfons XIII (1902-1931) en dues etapes diferents: de 1902 a 1923, en què es va mantenir el sistema polític de la Restauració, i a partir de 1923, quan, amb la proclamació de la dictadura del general M. Primo de Rivera, es va suprimir el règim constitucional. En la primera etapa, conservadors i liberals es van anar alternant en el poder. El règim monàrquic es va mostrar incapaç de solucionar els Graus problemes que tenia plantejats la societat espanyola i es va anar desprestigiant. Destaquen, però, Antoni Maura i José Canalejas, els quals des del poder van intentar aplicar uns programes de reformes.

Antoni Maura

El conservador mallorquí Antoni Maura va ser president del govern el 1903 i durant el període de 1907-1910. Va desenvolupar una política de reformes amb la finalitat de mantenir el sistema (revolución desde arriba)

La Llei de jurisdiccions

L’any 1905, amb un govern del Partit Liberal, es va produir la primera crisi política d’importància. Arran d’un acudit publicat al setmanari Cu-cut!, en el qual es ridiculitzava l’exèrcit arran dels seus fracassos al Marroc, un grup d’oficials de la guarnició de Barcelona van assaltar la redacció del diari esmentat i la del diari de la Lliga Regionalista, La veu de Catalunya. La reacció del govern va ser promulgar la llei de jurisdiccions, per la qual es posaven sota jurisdicció militar totes les ofenses orals o escrites a la unitat de l’exèrcit.

Solidaritat Catalana

La Llei de jurisdiccions era una amenaça per a la llibertat d’expressió i criminalitzava el catalanisme polític. A Catalunya, aquesta llei va ser àmpliament contestada amb la constitució de la Solidaritat Catalana, que era una aliança de les forces polítiques catalanes (desde Carlins fins als republicans, passant pels regionalistes) per lluitar contra la llei de jurisdiccions. Tan sols en van quedar fora els partits dinàstics i el partit de Lerroux. Uns mesos després, Solidaritat Catalanaes va constituir en una coalició electoral. El 22 de maig de 1906 es va celebrar a Barcelona una manifestació a favor de la Solidaritat Catalana: va ser la concentració política més multitudinària que s’havia vist fins aleshores. L’any 1907 van tenir lloc les eleccions per renovar la meitat dels diputats provincials; els candidats de Solidaritat van aconseguir 7 dels 8 actes que hi havien a la ciutat de Barcelona. L’èxit més clamorós aconseguit per Solidaritat, va ser però, en les eleccions generals celebrades el mateix any, on va aconseguir 41 escons dels 44 que Catalunya tenia al Congrés dels Diputats. Aquest fet va suposar la fi del caciquisme en tot el país. Els partits que constituïen Solidaritat, eren tant diferents que era difícil que continuessin units. Aquestes diferències es van posar de manifest amb motiu del Projecte de llei d’administració.

4. EVOLUCIÓ POLÍTICA (II). LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQUÈNCIES

La setmana tràgica

Una altra de les Graus crisis que van commocionar la societat catalana va ser la Setmana Tràgica. L’any 1909, els bebers del Rif van derrotar l’exèrcit espanyol produint moltes baixes. El govern va decidir enviar-hi reforços, constituïts, en bona part per reservistes, molts dels quals eren pares de família. A Barcelona, anarquistes, socialistes i republicans van impulsar un moviment d’oposició a l’enviament de soldats i contra la guerra del Marroc; el dilluns 26 de juliol de 1909 es va iniciar una vaga general. El govern va declarar l’estat de guerra; els guàrdies van disparar contra els manifestants i van ferir dones i nens. Com a conseqüència d’aquests fets es va desencadenar un motí popular en què grups d’incontrolats van cremar edificis religiosos. La vaga es va estendre a altres ciutats. Cap dirigent polític no va voler posar-se al capdavant d’una revolta de caràcter antimilitar i anticlerical que aviat va esdevenir caòtica. El dijous següent l’exèrcit i la policia començaven a controlar la situació. El resultat de la setmana tràgica va ser 87 morts, centenars de ferits i una setantena d’edificis religiosos cremats. Finalitzada la revolta, les autoritats van desencadenar una repressió arbitrària i dura. Aquesta repressió va tenir el vistiblau de la burgesia i dels partits de dretes, incloent-hi la Lliga Regionalista, mentre que els republicans catalanistes la van criticar amb molta duresa. Aquestes discrepàncies tan profundes van posar fi definitivament a la Solidaritat Catalana. La repressió va desprestigiar el govern i la mateixa monarquia, tant entre els secors populars com davant l’opinió pública europea.

José Canalejas

Després que Maura abandonés el poder, va arribar José Canalejas (1910-1912), el qual va aplicar un darrer assaig regeneracionista. Amb les reformes, Canalejas va intentar donar resposta als problemes del país des d’una òptica liberal. En política exterior, va signar un acord amb França pel repartiment de la zona del Marroc i va firmar amb el soldà del Marroc la pau a la zona del Rif. En política interior, Canalejas va prohibir l’establiment de nous ordres religiosos i va suprimir els arbitris, que eren un impost molt impopular. A més a més va reprimir les vagues, però va elaborar lleis de protecció social que regulaven la jornada màxima de treball, de contractes d’aprenentatge i el treball femení. Va establir el servei militar obligatori en suprimir-ne els alliberaments en metàl·lic. 5. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

La formació

La Diputació de Barcelona, sota la direcció política de la Lliga Regionalista i amb el suport de tots els altres partits (excepte els lerrouxistes) havia aprovat una declaració que demanava un organisme comú amb les altres diputacions catalanes (Lleida, Tarragona i Girona) i tot seguit es va presentar a Madrid.

Després d’un intens procés negociador, el govern liberal de Canalejas va acceptar la creació de mancomunitats de diputacions a l’octubre de 1912. La mancomunitat era tan sols una federació de diputacions, però era la primera vegada des dels decrets de Nova Planta de Felip V que Catalunya disposava d’un poder regional. Cal destacar que el primer president de la mancomunitat de Catalunya va ser Enric Prat de la Riba, un cop mort, el va substituir Josep Puig i Cadafalch.

Les realitzacions

La mancomunitat de Catalunya va dur a terme una important obra de coordinació dels serveis existents i se’n van crear de nous, la nova institució va dur a terme importants actuacions encaminades a modernitzar el país i millorar-ne els serveis públics. Quant a l’educació es van crear escoles Normals, escoles específiques per a noies i es va fomentar la formació professional. També es va desenvolupar una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural. A més a més es va impulsar una de les tasques més importants de normalització de la cultura catalana: la unificació ortogràfica, engegada per Pompeu Fabra. Finalment es va dur a terme una important tasca de construcció de carreteres i de camins, i va impulsar decisivament l’extensió de la xarxa telefònica i l’electrificació del país. 6. LA CRISI DE 1917

L’impacte a Europa

Quan l’any 1914 es va iniciar la Primera Guerra Mundial, Espanya es va declarar neutral. Amb un exèrcit mal preparat i sense interessos a Europa, la neutralitat era l’única opció possible, i era a més, ben vista per la immensa majoria de la població. La neutralitat durant la guerra va ser un estímul per a l’economia. La guerra va generar un increment de la demanda de productes agraris i industrials, i les empreses van augmentar la producció. Tot i això, els preus dels productes bàsics van augmentar molt més que els salaris, fent, que el proletariat no pogués accedir a gran quantitat de productes de necessitat primària. En plena guerra es va produir la Revolució Russa (1917), amb la presa de poder dels bolxevics. Un altre procés que va tenir una forta influència va ser el reconeixement de nous estats a Europa. En la pau de Brest-Litovsk (1918), signada entre la Rússia revolucionària i Alemanya, es va reconèixer la independència de molts països que anteriorment formaven part de Rússia (Finlàndia, Estònia, Letònia...). Aquests fets van tenir una gran influència en els moviments nacionalistes europeus, com el català, en el qual alguns sectors es van radicalitzar i reclamaren la independència com, per exemple, Estat Català, fundat per Francesc Macià el 1922.

1917: una crisi política i social

Entre les classes populars, el descontentament per la pujada dels preus era general. El 18 de desembre del 1916, la CNT i la UGT van convocar, per protestar per la pujada del preu de la vida, la primera vaga general de tot Espanya, que va resultar tot un èxit. El 1916 es va constituir una mena de sindicat, anomenat Juntas Militares de Defensa, on es posava de manifest l’autonomia de l’exèrcit respecte el poder civil. Republicans, socialistes i catalanistes van criticar amb duresa els partits dinàstics i exigiren una reforma constitucional per democratitzar l’Estat. Davant d’aquest clima de tensió, el govern de Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les Corts. La Lliga Regionalista va demanar que es tornessin a obrir i va convocar una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, la qual, va ser prohibida. El govern de Dato va dimitir, i Alfons XIII va proposar un govern de concentració presidit per García Prieto i integrat per liberals, conservadors i regionalistes. 7. EL MOVIMENT OBRER

Els sindicats

A principis del segle XX, després de la dura repressió que havia patit l’anarquisme, aquest estava totalment desorganitzat. Entre els treballadors predominaven les societats d’ofici, que eren agrupacions d’obrers que practicaven un sindicalisme moderat i apolític, amb l’objectiu d’aconseguir millores laborals i salarials.

De la Solidaritat Obrera a la CNT

A Barcelona, l’any 1907, més de 50 associacions obreres van crear una federació sindical amb el nom de Solidaritat Obrera. Impulsada per anarquistes i socialistes. El 1908 es va constituir en l’àmbit de tot Catalunya amb el nom de Confederació Regional de Resistència Obrera, i el 1910 es va fundar la Confederació General del Treball espanyol, que un any més tard, al 1911, es va passar a dir Confederació Nacional de Treballadors (CNT). La CNT va esdevenir aleshores el sindicat més important d’Espanya. Pel que fa a la Unió General de Treballadors (UGT), va continuar estretament vinculat al PSOE.

La vaga de la Canadenca (1919)

El febrer de 1919 es va iniciar a Barcelona una vaga a l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca. A principi de març, tot i la militarització dels treballadors (ocupació dels llocs de treball pels militars), la vaga era general. Finalment, el comitè de vaga i la patronal van signar un acord pel qual es readmetien els treballadors acomiadats, s’aconseguien millores salarials i la reivindicació històrica de la jornada laboral de vuit hores.

El pistolerisme

En la CNT coexistien dues tendències. D’una banda hi havia els anarcosindicalistes i de l’altra els anarquistes.

Alguns grups anarquistes van atemptar amb, en nom de la CNT, contra autoritats, patrons i encarregats, i van matar el president del govern Eduardo Dato. Els empresaris, per la seva part, es van mostrar intransigents davant les demandes obreres i van pagar bandes de pistolers perquè eliminessin els dirigents obrers. A més es va aprovar la Llei de fuges (1921) per la qual la policia i la Guàrdia Civil podien disparar contra els detinguts en cas d’intent de fugida i molts sindicalistes van ser assassinats per les forces de l’ordre. 8. LA GUERRA DEL MARROC. EL COP D’ESTAT DE PRIMO DE RIVERA

El Marroc

La presència espanyola al nord d’Àfrica es remuntava a l’edat moderna. Després de pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico, l’any 1898, Espanya va orientar la seva expansió colonial cap al nord del Marroc. En la conferència d’Algesires (1906), França i Espanya s’havien repartit el Marroc. Espanya es reservava una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica, Ifni. En aquesta ocupació colonial hi havia interessos econòmics, però també es tractava d’una qüestió de prestigi de l’Estat i de l’exèrcit. Els atacs de les tribus nòmades van obligar a establir una forta presència militar a les zones ocupades. Des de 1912, Espanya va efectuar una ocupació militar a la zona, i va arribar a tenir fins a 250.000 soldats al Marroc.

Annual

L’any 1920, des de Melilla, es va iniciar una campanya per ampliar el territori ocupat. Això va provocar l’enfrontament amb Mohamed ibn Abd el –Krim, que es va revoltar i va proclamar la guerra santa contra els espanyols i els francesos. El general Silvestre, sense assegurar la reraguarda, va avançar fins al cor del Rif. Els marroquins van atacar l’expedició i les tropes espanyoles va haver de fer una maniobra de retirada a Annual (1921). En aquella operació van morir més de 12.000 soldats i es va perdre gran quantitat de material bèl·lic. El desastre militar d’Annual va commocionar la societat espanyola i va crear un clima semblant al de 1898. el govern va dimitir i es va nomenar una comissió al Congrés dels diputats per establir-ne les responsabilitats.

Alhucemas

La necessitat d’enllestir la guerra del Marroc va ser un dels arguments esgrimits pel general Miguel Primo de Rivera per donar el cop d’estat. Un cop en el poder (1923) va emprar tots els mitjans per aconseguir una victòria militar, tot reforçant l’exèrcit a Àfrica. El canvi de situació, tanmateix, es va produir quan Abd el-Krim va atacat la zona francesa del Marroc, i França i Espanya van acordar una actuació militar coordinada. El setembre del 1925, l’armada i l’exèrcit espanyols van efectuar el desembarcament d’Alhucemas. Va ser una gran operació naval amb suport aeri que va permetre derrotar les forces d’Abd el-Krim. Aquest es va lliurar als francesos i va ser deportat a l’Oceà

Índic, d’on va ser alliberat l’any 1947. Abd el-Krim va convertir-se en un símbol de la lluita contra el colonialisme, sobretot en el món islàmic.

El cop d’estat

El 12 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va dur a terme un cop d’estat i va suspendre el règim constitucional. Això comportava la fi del sistema polític de la Restauració i l’inici de la primera dictadura militar del segle XX. Les causes del cop d’estat són diverses. D’una banda les relacions socials entre empresaris i treballadors eren cada vegada més tenses, ja que el moviment obrer s’havia radicalitzat i les vagues eren freqüents, igual que el pistolerisme. A més era un moment de recessió econòmica. D’altra banda, després del desastre d’Annual, l’exèrcit volia recuperar el prestigi perdut. A més a més, les classes mitges demanaven ordre en la societat. En aquest context, el monarca, l’exèrcit, la burgesia i els sectors conservadors de la societat van donar suport al cop d’estat. Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president del govern, i aquest va constituir un executiu format exclusivament per generals: el Directori Militar. Primo de Ribera ja havia dissolt el Congrés dels Diputats hi havia prohibit tots els patrtits polítics a més de totes les diputacions i els ajuntaments. 9. LA DICTADURA

L’actuació política de Primo de Rivera

L’any 1924, Primo de Rivera va crear una nova força política, la Unión Patriótica. Tot i això no es van tornar a convocar eleccions i Primo de Rivera va aprofitar l’exèrcit del Marroc per continuar en el poder, tot mantenint l’estat d’excepció. El desembre del 1925 va restablir el consell de ministres. Aquesta es l’etapa de l’anomenat Directori Civil. Tos els ministres eren de la Unión Patriótica (Calvo Sotelo, Eduard Aunós…) Primo de Ribera va fer una política anticatalana. Es van clausurar moltes entitats catalanistes, es va prohibir la senyera, l’ús del català, i fins i tot es va tancar el Camp Nou perquè el públic va xiular l’himne espanyol.

La política econòmica i social

Els anys de la dictadura van coincidir amb una època d’expansió econòmica, tant a escala internacional com a Espanya (Els feliços anys vint). El nou règim va fer una política de dirigisme econòmic, caracteritzada per l’intervencionisme de l’Estat i el monopolisme. L’estat va fomentar la construcció d’obres públiques: hidràuliques, el ferrocarril, carreteres a més a més de moltes escoles. També es van constituir grans monopolis com el de la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya (1924) i la de CAMPSA (1927). Pel que fa als intercanvis amb l’exterior es va seguir una política proteccionista. Quant a la política social es va combinar la repressió del moviment obrer, tancant locals i prohibint la premsa obrera i la CNT, tot i això la UGT no va ser il·legalitzat .

L’oposició

La política de Primo de Rivera va provocar l’oposició de diversos sectors socials i polítics sobretot intel·lectuals que van marxar exiliats (M. Unamuno o Blasco Ibañez). Quant al moviment obrer, la clandestinitat de la CNT va afavorir el sector més radical, partidari de promoure una revolució armada. Els socialistes que havien participat en els comitès, a partir de 1929, van prendre una posició a favor de la República. Finalment, davant la política centralista del règim, els nacionalistes es van anar radicalitzant. El 1926 un grup armat d’Estat Català va intentar una incursió per Prats de Molló, però van ser detinguts per la policia francesa; el cap de l’escamot, Francesc Macià, va ser desterrat a Bèlgica.

La caiguda de Primo de Rivera

Mentre les critiques a la Dictadura s’anaven generalitzant, la situació econòmica empitjorava. A partir de 1927 l’atur va començar a augmentar. D’altra banda, alguns sectors de l’exèrcit ja no confiaven en Primo de Rivera, i el mateix rei el considerava un obstacle, perquè l’opinió pública identificava la monarquia amb la Dictadura. El 28 de gener de 1930, Primo de Rivera ve presentar la seva dimissió al rei. Aleshores es va formar un govern provisional (Dictablanda). Alfons XIII va intentar tornar a l’antic règim de la Restauració, però el suport que havia donat a la Dictadura ho va fer inevitable.