1

Historia medieval de Catalunya.

TEMARI: 1/ PERDURACIÓ DE LES ESTRUCTURES ANTIGUES I

CREACIÓ D’UNA NOVA

SOCIETAT (415- 826).

2/ EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA DELS FRANCS (826- 987).

3/ LA FEUDALITZACIÓ DEL PAÍS (987- 1136).

4/ ELS INICIS DE L’EXPANSIÓ (1136- 1213).

5/ CREIXEMENT INTERIOR I EXPANSIÓ MEDITERRÀNEA

(1213- 1349).

6/ LES CONTRADICCIONS BAIX MEDIEVALS (1349- 1516).

INTRODUCCIÓ:

En el procés de formació de la Catalunya Medieval

intervenen com a factors claus: - L’espai entre el mar i la muntanya.

- Una sèrie d’elements que condicionen

el desemvolupament històric de

Catalunya:* El substrat primitiu ibèric.

* La romanització i la

cristianització subsegüent.

* Aspectes socials,religiosos i

político- econòmics.

* El domini visigot.

* L’entrada dels musulmans que

trencarà amb tot lo anterior i

intentarà controlar l’altra banda

del Pirineu però,no ho aconsegueix

2

- Cal remarcar el caràcter fronterer que

Catalunya va adoptar en els seus orígens.

Però, la confluència dels visigots

Islàmics i francs dificultaran constatnt-

ment aquest procés. No serà fins als

francs que aconseguiran integrar el país

en el bloc cristià bastit dels carolingis

al centre d’Europa.

Durant els primers 1000 anys es poden diferenciar cinc parts

a Catalunya: - Comtats catalans (Catalunya vella s.IX- 1ª ½ del

s.XII).

- Expansió territorial cap al Sud, del Llobregat a l’Ebre (

Catalu-

nya Nova en unió amb Aragó s.XII).

- Ocupació del Llevant peninsular i les Illes (València i

Balears,

s.XIII).

- Expansió Mediterrànea (Sardenya, Siuna i Nàpols, s.XIII-

XIV).

- Unió amb Castella (conjunt de la península, s.XV).

El segón i el tercer punts són els més conflictius.

S’ha de parlar de dues zones clarament diferenciades

geogràficament a Catalunya: -Mar. Ocupa un llarg espai arribant fins

a València i les Illes

Balears. Dins d’aquest espai, l’activitat principal era el

comerç

3

tant de productes com de milícies. Aquest espai a més

d’estar

vigilat militarment fou tb l’entrada de vies culturals que

influ-

íen sobre l’evolució a Catalunya.

- Muntanya. Era una zona molt rica en matèries primeres.

Aquest

espai es denominava zona d’interior i no sols els Pirineus.

Exis-

teixen terres on l’agricultura es feia més difícil i altres en

les quals l’agricultura era més sencilla. Corresponían a les

ter-

res altes i les llanes respectivament. Amb aquestes terres

hi ha

opció al funcionament de la ramadería. Aquesta zona

dominaria des

dels s.V-VI-VII fins al XII. A partir del s.XIII la costa serà la

qui domini.

D’altra banda, la configuració de la infraestructura rural es

centra usualment bora el transcurs d’un riu. Els rius bora els quals

es van configurar els primers pobles van ser:

-El transcurs del Ter cap al Fraser, zona que desemvocava

al mar.

-El transcurs del Cardener, cap al Llobregat “ “ “ “.

-El transcurs del Segre i els rius que desenvocaven a l’Ebre

i

4

que organitzen el territori de Nort a Sud (Noguera

Pallaresa i

Noguera Ribagorçana).

LES VIES DE COMUNICACIÓ :

Es important saber que en l’Época Medieval era més difícil

franquejar un riu que no pas una muntanya. Es poden diferenciar 3

tipus de vies de comunicació:

-La comunicació per vies fluvials o valls fluvials, que

connectaven amb l’interior.

-Les vies pequàries, les quals originaven vies ràpides de

comunicació.

-Les zones costaneres i a la part plana existeixen vies de

comunicació romana que s’utilitzaven durant tota l’edat mitjana.

Bibliog: Pier Vilar: Hª de Catalunya. Ed 62.

Vicens Vives: Notícia de Catalunya

CRONOLOGIA

-476- S.XI: Transició de l’Alta Edat Mitjana.

-s.XI- s.XIII: Feudalització (Plena Edat Mitjana).

-s.XIII- s.XV: Crisi i transició del món mediterrani al món

modern. (Baixa Edat Mitjana).

CARACTERÍSTIQUES SOCIALS: Tot i l’entrada dels visigots, les

estructures socials, basades en les jerarquies dels grans propietaris i

dels esclaus es van mantindre. Però la fussió entre l’aristocràcia

5

hispano romana i la hispano visigoda van donar un nou aire a l’Alta

Edat Mitjana.

PERDURACIO DE TIPUS ECONOMIC: L’economia es basava en

l’agricultura. Les jerarquies socials neixíen del tipus de propietat que

es tenia: - Petita propietat camperola.

- Gran propietat : *Privada.

* de l’Estat.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL: Tota la Hispània es

mantindria sota una organització territorial basada en la unitat i sota

les mans del rei, això pasava des del regne de Toledo. L’aparició de

la figura del comte (comites) va sorgir com a funcionari encarregat

de l’administració en les ciutats.

LEGISLACIÓ: Els visigots van imposar el seu dret: lex

visigotorum, que va començar sent únicament pels visigots encara

que s’acabés generalitzant.

PODER POLÍTIC: En principi era un poder unitari- tant pel

poder legislatiu com pel poder ejecutiu, ambdos integrats dins del

poder polític-Després aquesta situació anirà cambiant.

PROCÉS DE RURALITZACIÓ:

En el moment en que s’estableixen centres administratius a

les ciutats molta de la població allà establerta emigraria cap al

6

camp. Això va provocar que a les zones urbanes la poca població fos

laica i religiosa. Aquest fet va tenir una sèrie de conseqüències:

-Fragmentació territorial que s’oposava a l’unitarisme que el rei

volia imposar.

-Poder creixent de l’Esglesia vers el de l’Estat que es deixarà

sentir a través dels concilis de Toledo en els quals asistia el rei per

legislar.

-Privatització del poder polític que originaria la feudalització i la

privatització del poder polític el qual finalitzarà amb l’arribada de

l’Islam.

TEXT GUIA -PAG 30 -DOC 1 P-1

-PAG 31 –DOC 2, 3, 4

La població visigoda a Catalunya era molt reduida, si la

comparem amb la resta de la població de la Península. Els visigots

es trobaven, com a norma general, a les seus episcopals on el qui

controlava la població era el comte. A les zones pirinenques existia

una manca del domini visigot predominant organitzacions culturals

indígenes. S’arriben a trobar substrats pre- romans en aquesta zona

en l’època visigoda ja que ni tan sols els romans van arribar a

romanitzar-la totalment. En la zona pirenàica hi trobem un

particularisme respecte a la resta del territori català. Aquest es

manifesta en el tipus d’infraestructura “urbanística” dels pobles que

es denominava –Comunitats d’aldea o Comunitats veinals-,

documentades ales fonts dels s.IX-X. La zona pirenàica tenia uns

habitants vascono parlants però tb, una sèrie de pràctiques

7

religioses (rituals ancestrals i funeraris) que els hi diferenciaven. La

dominació visigoda va tenir poca relevància a la part Muntanyosa de

Catalunya excepte en alguns punts molt concrets.

CRONOLOGIA DELS VISIGOTS 415-711:

* Des del 415 al 507: Regne Visigot de Toulusse (Pirineu de

Lleida). Durant aquet periode es va produir un fenòmen en el Pre

Pirineu i en el Pirineu de Lleida:

-Apareixen uns monastirs, centres religiosos, de la mà de St.

Victorià qui tenia tendències evangelitzadores, el que evidenciava un

domini visigot més clar.

-Contràriament, el monacat català estava influït per Cluny

que provenia de França i es va enfrontar amb la doctrina de St

Victorià a les zones Pre i Pirinenques.

-Un moviment considerat herètic va tenir repercusions

religioses. El bisbe de Toledo i el bisbe de la seu d’Urgell van

presidir.

* Des del s.V al s.VIII: el domini visigot a Catalunya el

podem establir en les següents regions:

-Barcelona i Egara (Terrasa) com a seus episcopals.

-Girona: Tota la costa d’Empuries i Roses era una zona rica

en recursos marins i d’entrada al comerç marítim. Puig Rom, fou

una fortalesa visigòtica que abarcava tota la costa.

-Lleida: Sistema de control de la Vall de l’Ebre densament

poblada. Dins d’aquesta Vall s’han de destacar el jaciment de

Bovalar lloc d’hàbitat visisgot i des d’on es controlava Lleida i la zona

8

de l’Ebre. Es diu que va ser on es van amagar els que fugien de

l’ocupació visigoda a causa de St Victorià. Els monastirs de Gerri tres

ponts, Tabèrnoles i Senterada teníen un orígen visigot.

La cristianització era molt feble a més d’existir altres ritus

religiosos al marge del cristianisme. Dins d’aquest marc apareix la

conquesta islàmica:

-711: Gibraltar.

-718: Pirineu. INVASIO

-720- 725: Septimània. ISLAMIC

-732: Batalla de Poitiers.

-778: Roncesvalles. RECUPE

-785: Girona. RACIÓ

-801- 802: Barcelona: *Guillem de Tolosa (Comte franc). DEL

*Rostany de Girona (Comte nomenat perCRIS

Carlemany per que gobernés la ciutat. TIA-

*Lluís el Piatós. NISME

“LA

RECON-

QUES-

TA.”

El regne visigot no va tenir mai la força suficient per sofocar

un atac islàmic ben organitzat. Els musulmans van ocupar des de

l’Indo fins als Pirineus aprofitant el moment de crisi dels visigots

però, no va ser aquesta debilitat visigoda el que va portar als

musulmans a atacar Hispània, el que va originar l’atac va ser la seva

9

força. La població era en part àrab i la resta eren menbres de la

població que anaven conquerint. En 9 anys totes les ciutats

hispàniques havien estat conquerides arribant fins a Narbona, no

obstant, no totes les conquestes van tenir la mateixa efectivitat. Al

sector popular visigot que estava en una dolenta situació no els

importava l’entrada dels musulmans, en canvi la majoria de les

ciutats van pactar amb ells. En aquestes ciutats els musulmans no hi

van ocupar el territori, va ser en aquelles ciutats on no es va

col.laborar en les quals s’hi va produïr un asentament més fort dels

musulmans. El sector aristocràtic que pertanyia als grans dirigents

eren els qui fugien de Catalunya cap al Pirineu, on s’enfortiren el

suficient com per intentar provocar petities incursions que

debilitèssin als musulmans, en una d’aquestes incursions va ser com

es va destruir Tarraco, la qual no recuperaria el seu estatus fins al

s.XII i deixaria de ser la capital del territori.

Se sap que van saquejar la seu d’Urgell ique les zones del

Pirineu i del Pre Pirineu de Lleida es van desocupar i després es van

tornar a ocupar. Tb se sap que als musulmans els interesava la zona

costanera que arribava fins a Narbona i que els francs van lluitar

contra els musulmans sent aquests els perdedors. Aquesta derrota

vers els francs es pot explicar per que els musulmans havien

recorregut molts kilómetres a més de tenir un exércit format

majoritàriament per berébers sense un contról àrab, a més els

francs començaven ja a tenir força militar. A partir d’aquesta derrota

començà el procés de recuperació del territori conquerit, sobretot el

de Barcelona, Girona i Narbona ciutats on s’establirà un

destacament militar i a on quasi no hi havia població civil

10

musulmana. La zona del centre i el litoral de Catalunya (Segre,

Rivera Pallaresa i Ribagorçana) van ser les més islamitzades de

Catalunya. Aquí doncs, es troba població civil a la Vall de l’Ebre i a la

zona central a més d’importants estrats culturals que s’arraigaràn a

la nostra cultura.

A la Catalunya Nova, zona sud de Catalunya, s´hi va establir

la població civil musulmana centrada sobretot en el comerç. Es va

substituir la capital de Tarraco per la de Tortosa, després la capital

va ser Balaguer, Lleida, Saragossa i Osca. Així doncs, les ciutats

musulmanes a la Vall de l’Ebre maracven la linea fronterrera del

món musulmà. El domini musulmà s’establirà cap al sud de

Catalunya (pag 122 T.G) mentre que a la zona Nort de la línia fins

als monastirs visigots existeix població però de forma anàrquica. A

finals del s.VIII els francs van pactar amb el valí de Saragossa

perque rendís la ciutat per quan Carlemany arribés. Per la seva

banda, Saragossa, Lleida i Tortosa no feien gaire cas de les ordres

de Còrdova. Però quan Carlemany arribà a Saragossa perpactar amb

el valí aquest s’havia camviat per un altre que no estava d’acord

amb el pacte la qual cosa va provocar que els francs reculessin cap

al Nort però van ser atacats pels musulmans. Una hipòtesi es centra

en que van ser els vascons els qui els hi van atacar per la

reraguarda. Roncesvalles va significar que Carlemany no tornés a

atravessar els Pirineus, sería el seu fill Lluís d’Aquitània o Lluís el

Piatós qui realitzaria les incursions a través dels Pirineus cap al Sud.

La primera conquesta de Lluís amb la col.lavoració del valí de la

ciutata es va donar el 785 a Girona així que fins al 785 Girona i els

11

seus voltants van estar ocupats pels musulmans. A mesura que els

francs controlaven els territoris consolidaven en ells a uns nous

comtes nomenats per un rei franc. Fins a l’any 800 parlaven del

regne Franc però a partir del 800 parlem de l’Imperi franc. Els

comtes que va implantar Carlemany van ser Guillem de Tolosa, Lluís

el Piatós i Rostany. Aquests van acabar per conquerir Barcelona i

Girona.

A Osca, Saragossa, Tortosa i Lleida, Lluís el Piatós va continuar

fent campanyes ja que hi restaven encara molts elements àrabs que

eliminar però va fracasar. Lleida i Tortosa no seríen conquerides fins

a la meitat del s.XII. La població d’aquesta zona, que era hispano-

romano- visigoda es va haver de sotmetre al règim musulmà.

Quan els francs van conquerir les zones la situació camviava de

mans però no de registre, no obstant la població sotmesa no

l’importava qui fos el o els emos mentre que les imposicions no

fossin gaire severes a la Catalunya Vella (nort de Catalunya).

Durant els s.IX-X es troben una sèrie d’accions per part dels

musulmans que habitaven la Cataluny Nova que tendia a desfer-se’n

del poder que Cordova exercia sobre ells. Aquest esperit de

revolució va quedar patent a la Revolta d’Aissò el 826. D‘aquest

Aissò han aparegut diverses hipòtesi, una que era un indígena però,

tot y que no coneixem la seva procedència s’uneix amb Guillermó

que se l’ha identificat com el primer comte de Barcelona que va ser

Berà i que era indígena.

T.G PAG 132: QUADRES I GENEALOGIES

T.G PAG 31-32: TEXT 4-5 P:2½ i P:3

12

Al’any 814 n’hi havia 8 comtats a Catalunya:

*Ribagorça, Pallars: Entren en relacions amb Aragó.

*Urgell, Cerdeña i Empúries: El primer és pirinenc i

els altres dos ho són menys.

*Girona i Barcelona : Corresponen a la zona de la

llanura i són zones urbanes.

Sis dels vuit comtats estaven sota el domini de la familia del

Casal de Carcasona. Els altres dos comtats que són el Pallars i la

Ribagorça tenien una dinastia propia fins que al s.XII formaren part

de Catalunya.

TEMA 2: EL PROCÉS D'INDEPENDÈNCIA DELS FRANCS 826-

987

La consolidació de la independència d’aquests comtats catalans

sobre l’Imperi franc s’ha d’entendre com un procés lent. Al morir

Carlemany i succeïr-lo Lluís el Piatós, en l’interior de l’imperi franc

van començar a haver problemes palatins.

Aquests conflictes provocaren que l’imperi franc es disgregués.

Carlemany va haver de repartir l’imperi entre els seus tres fills:

Lotari, Pipi i Lluís i més tard ho va haver de fer amb el seu quart fill

que va tenir amb altre dona. A partir de la mort de Lluís el Piatós en

el 840 va haver un altre problema de disgregació que aquesta

vegada afectaría a tots els comtats de la marca. Durant aquest

periode, els comtats eren designats per l’emperador franc però a la

mort de Guifré el Pilós (870-897) la successió dels comtats va ser

hereditària.

13

T.G PAG 33,34,35 DOC 7,8 P 4,5

S.VIII-IX les families dedicades a l’agricultura s’organitzaven en

petits col.lectius resguardats per un monastir que s’encarregava de

donar fe als laics pero ambdues formes de vida tenien l’objectiu

comú d’organitzar-se. Així doncs existeixen 2 modes d’organització

al camp:

-Els qui ho fan amb altres families.

-Els qui ho fan en comunitats eclesiàstiques.

Ambdos modes organitzatius vivien independents als obispats i a

les zones de frontera. D’altra banda, el que aporten els monastirs a

part de la fe era la cultura. Algunes d’aquestes comunitats

monàstiques eren mixtes i junyanes als patrons doctrinals

agustinians o benedictins apropant-se més als patrons sectaris.

Monjos i laics ofereixen una vissió de la primera repoblació molt

allunyada de la postura eclesiàstica oficial per tant eren contraries

fins que el poder civil o l’Estat pasaria a controlar a aquestes

comunitats laiques i eclesiàstiques.

Control Civil:

S´ha de relacionar amb el control militar que es dennota en la

construcció dels castells. El comtat no era una limitació tancada sino

que era dinàmica segons els ocupants i l’expansió que abarcaven.

Per exemple a la Vall del Segre se situa l’organyà i no formaria part

de la seu d’Urgell fins que el comte d’Urgell no envià a un missatger

per construir un castell i crear una sèrie de controls sobre una sèrie

de pobles. Fins que no apareix el castell no podem parlar de

l’existència d’un control imposat militarment sobre un territori. Les

construccions dels castells de pedra seran a partir del s.X-XI abans

14

d’aquests al s.VIII-IX es feien de fusta i no estaven destinats al

control sobre una sèrie de pobles sino a la defensa d’aquests pobles.

D’altra banda no es pot distingir entre les construccions de pedra

fetes pels musulmans i les efectuades pels francs, un exeple seria la

similitud entre el Pilar d’Almera i el d’Alçamora.

Les torres de vigilància que estaven situades de forma que es

puguessin comunicar les unes amb les altres visualment. Així es

creava una xarxa comunicativa i de vigilància. En alguns cassos,

aquestes torres comunicatives es convertien en castells. A mesura

que abancem cap al s.XI veurem com aquestes torres representen

el pricipi del poder feudal. Es a partir d’aquest mateix segle quan

veiem que la iniciativa de conquerir nous espais agraris, no la

prenen els camperols sino que ho fan els militars es a dir els nobles.

Qui instal.la un castell era un senyor que cobrava uns impostos per

la suposada defensa i per una aplicació del dret als qui vivien sota el

seu control.

Control eclesiàstic:

De la mateixa manera que el poder civil porta el control fiscal,

l’esglesia crea un sistema que tb es feudalitza mitjançant la

parroquialització (procés dels bisbats encaminat a controlar la

població mitjançant un guia espiritual que havia d’evangelitzar a una

població no cristianitzada del tot.)

Existeixen dos tipus de clergat:

*Clergat regular: Monastirs que estaven sotmesos a alguna

regla.

15

*Clergat secular: No eren monàstics, es basaven en jerarquies

eclesiàstiques que van des del papat cap aball jerarquicament.

Pel que fa al sector regular, en un principi col.lavorava amb els

camperols passant per un procés de control el que implica la

construcció d’un monastir la intervenció d’un home d’esglesia que

controlava a la població mitjançant el poder moral. El resultat era el

de lligar a la població i obtenir guanys fiscals. L’edifici parroquial es

construia fora del nucli de la comunitat ja que tenien l’absis amb

orientació cap a l’Est el que dificultava la incorporació de la

parròquia en l’interior del nucli comunitari. Les esglesies, com els

castells les construia el poble. La dotació de les esglesies va

normalment juntament amb la consagració de les mateixes, el que

vol dir que el bisbe la santifica. Per fer aquests ritus es feien servir

reliquies. En el mateix moment en que es consagrava l’esglesia, la

població li donava part dels seus beneficis per mantenir l’esglesia.

Bisbes legítims: *Ingobert; bisbe d’Urgell (885-893).

*Servus Dei: bisbe de Girona (886-906).

De totes les seus episcopals es mantindran dins del territori

català: Barcelona, Girona, i l’Urgell. La Egara (terrasa) es perdrà i

Empúries tb. Vic es perdrà però es recuperarà. Malgrat la

dependència de Narbona es va mantenir amb certs elements

eclesiàstics. Toledo encara que estigués en mans musulmanes era la

que influïa sobre tota la Península al s.VIII.

En aquest moment sorgiren certes tendències a un nivell

diferent de les que es dictaven a Roma. Estem en un moment de

consolidació per tant, no estaven els patrons definits. El que

quedava de l’esglèsia visigoda tenia influències islàmiques . Els

16

islàmics creien que els cristians eren politeístes degut a lo de la

santísima trinitat la qual cosa es contraposava vres el monoteísme

àrab.. El fill comparteix la natura divina i la humana en el

cristianisme, el que es pot comprobar en l’oració del Credo (Concili

de Nicea del 325).

Dins d’aquest marc apareix l’adopcionisme que intenta fer un

plantejament docmàtic que intenteva que el cristianisme pogués

adquirir adeptes de l’Islam. Aquest moviment va ser propugnat per

l’arquebisbe de Toledo Elipaud i Fèlix d’Urgell. L’adopcionisme

considerava que Jesucrist era el fill de Deu per adopció de manera

que el cristianisme reduía el concepte que tenien els àrabs de que

eran politeístes. Pel fet d’implantar aquesta idea, Elipaud i Fèlix van

ser condemnats d’heretges. Fèlix d’Urgell va ser un dels més grans

defensors de l’adopcionisme mentre que els monjos de Saucern de

Tabèrnoles el van recalzar i van tractar d’influenciar als francs

perque no el condemnessin. Elipaud en canvi va tenir més

problemes perque va estar vigilat pel Papa de Roma i pel propi

Carlemany quan no era emperador. L’adopcionisme era perillós

políticament perque representava una separació entre el

Cristianisme franc i el Cristianisme de la Catalunya coixí.

Per evitar qualsevol separació, Carlemany va convocar 2

concilis: *Ratisbona 792: Es va convidar a Fèlix d’Urgell.

*Frankfurt 794: Fèlix va ser obligat a confesar el seu error

i ho va fer.

Va ser aleshores quan els francs van fer la reforma que va

afectar tant als monastirs com a les esglèsies:

*Desvinculació de les esglèsies catalanes de l’arquebisbe de

17

Toledo.

*Superditar aquestes esglèsies catalanes a la franca i a la

romana.

Els encarregats de fer aquesta reforma del s.IX van ser Leidrad i

Nifrid bisbes de Lion i Narbona.Tb estava Benet d’Aniana. De tota

aquesta reforma el més destacable va ser que a Catalunya es van

deixar de fer els ritus religiosos visigots i van acabar per adoptar el

sistema romà. La reforma de Benet d’Aniana s’apropà més a la

Regla benedictina que serà la que s’instaurarà al món franc com a

vàlida. A mesura que passa el s.IX les estructures s’aniran matitzant

a mesura que augmenta la desvinvculació política dels comtats

catalans amb els francs, tb ho faran les institucions

eclesiàstiquesdels francs i l’arquebisbat de Narbona. D’aquesta

manera polítics i bisbes catalans s’anaven independitzant dels francs

amb la fi de aconseguir un arquebisbat propi que, a la segona ½

del s.IX aconseguiran. Van però haver varios intents abans

d’aconseguir- lo: *1º Esclua el bisbe d’Urgell protagonitzà un

autoproclamament del càrreg de bisbe ja que l’autèntic bisbe estava

malalt. Esclua va animar a Ermemir perque es proclmés bisbe de

Girona i els dos van intentar que els reclozés el bisbe de Vic, del

Pallars i de Barcelona. El recolzament es feia perque ja s’havia

iniciat la desvinculació amb els francs pel que fa als comtes de

Barcelona. *2º A Esclua el van recolzar el bisbe del Pallars Adulf ja

que el Pallars no tenia un bisbat i esclua el va prometre que en faria

un si el recolzava. No el van recolzar els bisbes legítims de l’Urgell i

de Girona ni tpc l’arquebisbat de Narbona, no obstant els comtes

d’Urgell no volien estar superditats als arquebisbes de l’Urgell.

18

*3ºMentrestant a França el comte Odó de París es va proclamar rei

franc ajudat per la noblesa. Tot i que els comtes de Barcelona el van

considerar un usurpador, Esclua i Ermemir el van jurar fidelitat i el

comte de Barcelona va canviar de bàndol passant als legítims.

Finalment l’intent de l’arquebisbat de l’Urgell per part d’Esclua i

Ermemir va acabar per admetre el seu error. Adulf del Pallars va ser

un bisbe vitalici ja que se’l va exculpar de qualsevol responsabilitat.

El 956 es va produïr un segón intent per aconseguir l’arquebisbat de

Catalunya. En aquest cas el protagonista va ser l’abat Cesari de

Sta.Cecilia de Montserrat qui fent un viatge a Galicia va aconseguir

que l’arquebisbe de Lugo el proclamés arquebisbe de Tarragona.

Cesari regresà a Barcelona amb la intenció de ser reconegut com a

tal però com que no era ni bisbe, ningú no el va reconèixer i es va

haver de mantenir reclús al seu monastir. El tercer intent el va

protagonitzar Borrell de Barcelona i Ató bisbe de Vic. Aquests dos

van anar a Roma perque se’ls reconegués a l’arquebisbat de

Tarragona.Ató va ser nomenat arquebisbe de Tarragona amb seu a

Vic fins que va ser recuperada pels musulmans. El 971 Ató va ser

assessinat quan tornava. La restauració definitiva de l’arquebisbat es

va produïr a finals del s.XI (1089) i la va protagonitzar Urbà qui va

restituír l’arquebisbat de Tarragona i un any més tard va ser

nomenat arquebisbe de Tarragona amb seu a Vic. Berenguer i

Sunifred van ser proclamats arquebisbes de Tarragona els anys

1091-1099. Oleguer ho va ser l’any 1118. A partir de la restauració

de l’arquebisbat de Tarragona es va poder restaurar la zona de la

Tarraconense i l’any 1154 aquesta zona ja contava amb els

següents bisbats: Terres catalanes: Urgell,Vic,Barcelona,

19

Girona,Lleida i Tortosa. La Tarraconense. Terres aragoneses:

Saragossa, Pamplona, Osca, Tarassona i Calahorra. Entremig hi van

haver algunes seus temporals: 1017 Besalú; 974 Pallars; 956 el

bisbat de Lleida va tenir els seus origens a Roda d’Isàbena; 1101

Barbastre; 1149 Lleida.

El poderdel bisbat i de l’esglesia van xocar més d’un cop, no

Per qüestions merament religioses sino tb polítiques. Un dels

interesos amb més transcendència en les families comtals va ser la

qüestió de la successió hereditària del càrreg eclesiàstic i polític. En

alguns cassos trobem que molts personantges ocupaven càrregs

eclesiàstics sense tenir una prèvia formació monàstica i tb s’han

trobat cassos en el qual s’ha comprat un càrreg amb diners fet al

qual se’l coneix com simonia. L’any 1043 va haver un concili a

Narbona en el que s’hi pot observar un exemple del que s’explicava

abans, en el concili n’hi havia fins a set membres de erdenya i tots

eren parents del bisbe Oliba de la erdenya. Entre els membres hi

estaven Guifré, Sàliva, Berenguer, Guillem, Pere i Il.labert. Es

aquests cassos era molt difícil demostrar que un bisbe havia estat

col.locat sense haver passat per protocol corresponent. A partir del

s.IX l’esglesia es beneficiaria del delma, impost que requeia sobre

els camperols que rebian la protecció eclesiàstica i que consta en

1/10 part de la collita. Això serà mutiu de disputes ja que eren

obligatoris per tots aquells que constitueixen la xarxa parroquial.

EL PROCÉS D’ENSAGRERAMENT: LA PAU I TREVA DE DEU.

Hem de definir un concepte: La sagrera és el mateix que

sacraria.

20

Els homes i les dones que formaven una parròquia creaven

comunitats en les quals s’hi celebraven diferents actes eclesiàstics. A

Catalunya i al Sud de França es van fer alvoltant de les esglesies

zones de protecció. Per exemple es podia demanar asil dins de

l’esglesia dret que es va extendre i va passar a coneixe’s amb el

nom de Sagrera, que tenia una extensió d’unes trenta passes

alvoltant de l’esglesia. Part de la zona que ocupava la sagrera

estava destinada a ser un cementiri i es considerava terra santa ja

que aquí s’enterrava als difunts tot i que sovint s’hi celebraven els

mercats. Progresibament, la sagrera seria un lloc on es feien

construccions o bé on s’hi guardaven coses apreciades o sitges (on

es guardava el grà) aquestes estaven protegides. Aquestes

construccions es van convertir en cases. Al procés d’ensagrerament,

amb un límit de 30 pases alvltant de l’esglesia, se’l coneix com

Procés d’ensagrerament. No totes les esglesies van patir aquest

procés ja que en molts cassos no es va respectar aquest espai

eclesiàstic i es va construir directament. No obstant, a les zones on

si que es va respectar aquest espai eclesiàstic es va crear un tipus

determinat d’habitat. L’aparició de les sagreres es coneix com les

Institucions de Pau i Treva.Millor dit, les sagreres es creen com a

conseqüència d’aquestes Institucions destinades a apaivagar

algunes zones.

La reforma monàstica es pot dividir en tres parts:

Institutione canonicarum.

Institutione Sanctimonialum.

Capitulare monascum.

21

La reforma monàstica es va donar amb Sant Benet. Les

institucions visigòtiques es basaven en regles místiques i se’ls

deixava fer individualment als monjos. A partir del 816-817 les

reformes tractaven de regular les comunitats monàstiques:

*Institutione Canonicarum: Vida en comú dels clergues que

formaven part dels monjos de la catedral. Cadascú tenia una funció

de clergues que cumplia amb els serveis de la catedral.

*Institutione Santimonicalum: Intenta regular la vida en

comunitat de les dones que estaven en un monastir. En molts

cassos la dona tenia com a única sortida per alliberra-se de les

pressions el fer-se monja. Era habitual trobar-se monastirs de dones

a Pedralbes, on les monges pertanyien a la noblesa i cadascuna

tenia les funcions corresponents al seu nivell social.

*Capitulare monascum: San Benet de Niana va ser qui ho va

fer i es tractava d’una adaptació de la regla de san Benet adaptada

als monastirs de Catalunya del s.IX. Aquesta regla no va agradar

gaire i van fer el possible per desfer-se’n d’ella. Per exemple Ripoll,

Gerri i Cuixà es van desvincular i van anar en busca del papa de

Roma per alliberar-se del control de l’arquebisbe de Narbona. El que

volien era rebre l’autoritat de Roma directament i sense

intermediaris.

Alguns monastirs van fer front tant a la ingerència de l’arquebisbe

de Narbona com als homes que creien ser els propietaris del

22

monastir. Un exemple és Ripoll, monastir fundat pel comte de

Barcelona i que rebia donacions d’altres pobles. En aquest cas el

fundador creu que té certs drets a l’hora d’escullir a l’abat i en la

creació de noves cel.les. En molts casos els fundadors laics dels

monastirs intervenen en els afers més importants. L’abat seria el

principal beneficiari del monastir i quan el comte tenia fills

segurament algú passaria a ser abat.

Fundar un monastir suposa crear un petit centre de riquesa ja

que una de les seves funcions era l’acomulació de tal a través de les

rendes i de les donacions dels pagessos de la zona. La majoria dels

monastirs contaven amb unes comunitats més petites dites Priorats

o celles depenents del monastir principal. Molts monastirs que no

podien mantenir la seva independència acbaren superditats a uns

monastirs més grans. Els monastirs doncs tenien una doble funció,

espiritual i económica. Les relacions entre la comunitat monàstica i

la institució secular no sempre van ser bones. D’avegades,

monastirs i bisbats tenien interesos oposars. En les assamblees de

Pau i Treva es va produïr un intent a finals del s.X i principis de l’XI

per possar fi a la violència de la noblesa. Aquesta assamblea va ser

propiciada per l’abat Oliba que era abat de dos monastirs i bisbe

d’una seu episcopal (abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic). Es

pretenia que bisbes i abats redactessin un document en el qual es

possessin limits a la violència de la noblesa de la noblesa. Era

aquest un document que havia d’ésser aceptat pel màxim de nobles

possibles. Dins de la sagrera no es podia iniciar cap acte violent, en

el cas que alguna persona iniciés algun acte violent es posaria en

vigilància dins de la sagrera. Les assamblees de Pau i Treva foren

23

l’orígen de les Corts Generals. Dins del que representa l’ordre

benedictina pels monastirs catalans com el de Cluny (s.X-XI), Cister

(XII-XIII)1 aquestes reformes es creen a partir d’un monastir

important com era el de Cluny a partir del qual es funda la xarxa.

A Catalunya va influir la cultura franca provinent del nort així

com per la del Sud seria important la cultura musulmana (el sistema

de numeració actual que es aràbic, la medicina, astronomia, múica,

desemvolupament de l’agricultura de regadiu, economia i geografia,

ect...). Tots aquests elements que mancaven en el món cristià i que

que es van introduïr gràcies a l’entrada dels musulmans. A Toledo

les traduccions es feien en tres llengües: hebreu, àrab i llatí. A

Girona (Cuixà i Ripoll)2 es van adonar del moviment cultural que

tenia lloc al Sud de Catalunya i que era desconegut per la resta

d’Europa. Un monjo de l’Aquitània francesa Gebert d’Orrlihac va

entrar en contacte amb l’abat Oliba amb la intenció de reconèixer

els fets culturals que es donaven a Catalunya. Aquest monjo va

estar durant un any i mig i quan va aprendre tot el que volia el papa

el va reclamar com a assessor cultural.

L’any 1000 el monjo Gebert que va passar a ser assessor, va ser

nomenat papa amb el nom de Silvestre II i va ser qui dirigí als

francs. Silvestre II3 va enviar una carta al comte de Barcelona

perque li fessin una còpia d’un llibre de matemàtiques que havia

consultat en la seva instància a Ripoll. Quan la carta va arribar a

Barcelona el papa ja havia mort no obstant el llibre existeix. L’any

979 la biblioteca de Ripoll contava amb 65 volums; el 1047 eren

245. A Roda d’Isàbena l’any 1100 contava amb 50 volums i la seu

d’Urgell l’any 1150 tenia 170 volums. Els monastirs

24

cisternencstenien 50 volums cadascun. D’altra banda és important

destacar que Ripoll va desemvolupar un tipus de música importada

pels àrabs.

La religiositat popular es refereix a una sèrie de ritus que estan

al marge del cristianisme per tant poden ser pagans i relacionats

amb les forces sobrenaturals. Són pràctiques populars i poc

definides que al principi l’esglesia no s’hi oposava i les absorveix

mitjançant les festes que tenen un orígen pagà com és per exemple

San Joan. No fou fins al s.XIII que l’esglesia no comdemnarà

aquestes pràctiques d’heretges. L’esglesia al llarg d’aquests segles

es consolidà com una institució que actuarà de forma adequada i

que tractarà de mantenir els seus beneficis per aconseguir tot el que

vol.

T.G DOC:10 PAG 36

DOC:19 PAG 43-44

DOC:12 PAG 39

DOC:14 PAG 39-40 P-7,8,9,10.

DOC:17 PAG 41-42

DOC:20 PAG 44-45

Hàbitat a Catalunya.

Procés de Repoblació s. IX- X:

Hàbitats agrupats:

25

Una bona part dels pobles catalans durante els s. IX- X- XI

estaven constitruits de pedra a la zona Mediterrànea, en el sostre hi

posaven teula. A diferència de la zona centroeuropea, on es feien

servir fibres vegetals (fusta, palla i pedra).

L’Incastellamiento es tracta d’una agrupació de pobles vers el

castell en l’época feudal procurant trobar protecció al castell.

A Guimerà apareixen les torres de l’esglesia i del castell que fixa

el predomini d’esglesia i monarquia. Alvoltant d’aquestes dues

torres. Aquí existeix una vessant de cases del poble i la zona plana

es deixava per conrear.

Ciurana de Prades: Reducte musulmà en un recinte català. Es a

una zona peninsular envoltada per dos rius. Hi ha dos canals

mitjançant els quals es podia accedir i al ciutat estava envoltada per

un mur de quatre m. D’amplada amb una torre a cada cantonada

del mur.

Altre exemple d’hàbitat agrupat seria el Castell de St Genís al

poble de St Miquel de la Vall, en el qual es troba també un poblat.

En pocs espais van haver diferents zones d’hàbitats que van

funcionar (molta població vivint en una zona concreta). Actualment

St Martí de Cervetana, un poble una mica més aball homostra.

Aquests vivien sobre el medi.

Altre exemple ens el dona Vila Closa que té la mateixa

construcció i disposició de les cases forma una mena de castell o

fortificació amb una sèrie de portes d’accés. Montblanc era

d’aquesta mena.

26

Oix, en la Garrotxa, trobem una esglesia com una fortificació amb

una mena de torre. Això fa un procés de ensagrerament,és a dir,

una població que busca la protecció de l’esglesia (Assamblees de

Pau i Treva).

L’aspecte defensiu als possibles atacs exteriors i a la mateixa

violència interna del sistema. Aquest última mesura es converteix en

la principal causa de defensa quan acaven les invasions.

A partir del s. XII els pobles es desplacen a la bora dels castells i

s’en van cap a les planes prop de les terres de cultiu mentre el casc

antic es quedava prop dels castells o de les esglèsies. El mateix

poble agafà una infraestructura defensiva mitjançant la disposició de

les cases o bé una muralla.

Hàbitat dispers:

És propi de la zona de Girona, encara que no és exclussiu.A la

zona del Vergadà es troben encara masies. En molts casos es troben

porp de les masies de l’esglesia. En alguns casos les pròpies masies

tenen elements de fortificació. A osona es poden trobar torres

defensives i muralles. El que es conserven foren les diverses

reconstruccions que han hagut de patirmoltes de les masies. La

trama urbana normalment es mantenen. A Ciurana s’aprofiten les

pedres o carrers del castell per construir les cases.

L’hàbitat a Coves, Esplugues, Albrics o Brèumes. Una cova és una

cavitat en una roca de profunditat considerable. Braumes, Abrics o

Brumes, són zones on la roca sobresurt donant una mena

d’aiguamoll.

27

Les braumes o Esplugues són un tipus d’hàbitat del periode

medieval. En molts casos han servit com a lloc de corral pel bestià.

Aquest tpus d’abric sol estar cara al Sud. La facilitat de construir una

casa sobre una braume es relatifvament fàcil construïnt una paret

vertical., sol ser climatitzat, amagat però amb pocs recursos

agrícoles. Aquest tipus d’hàbitat es va donar en l’época d’aprissio

amb la població ramadera (caça i recollecció).

Solduga és exemple en el qual s’abserven les feixes de conreu

que consideraven l’activitat agrícola.

Les plantes dels pobles feudals eren bastant concretes:

- Castell a una zona alta.

- Zones poblades alvoltant del castell o de l’esglesia.

- Enmurallament alvoltant del poble.

Existeixen excepcions en les quals hi ha una zona romana situada

a la zona alta i a les afores un burg o barri amb una abadía o bé

monastir que es situava a la zona més plana i que és més important

que la zona romana. Altre excepció és la que es veu en un

creixement de població mitjançant un burg mercader, és a dir, a

partir del mercat.

A partir del s. XIII el poble d’Aigües Mortes, és comencen a

disenyar les plantes de la ciutat. Altre exemple és Caracasona.

Hàbitat de Muntanya.

Bàsicament està format per petites cavanes en les quals

l’ocupació és moderada. Normalment són ocupades per pastos en

els moments en que pastoraven i en les zones de pastura és on es

situen (2300- 2400m. d’altitud).

28

La majoria dels materials són de fusta en la construcció dels

poblats muntanyencs. La datació en aquestes circumstàncies ha

estat difícil bàsicament en C-14.

A Montsec d’ares avui e dia és pastura i encara és venen zones o

ruines de cavanes.

Coscó s.XI el topònim es conserva en el Coscó nou, això

evidencía que hi ha un Coscó vell que està en un turó. Seria una vila

tancada amb les restes d’una esglesia.

Puig Rom (sobre Roses) asentament d’época visigoda a on

encara existeixen restes de la muralla i de la torre de defensa.

No sols hi existia activitat zona del Pirineu si no també en la zona

de la Costa. Poblats en la zona de la costa era dificil ja que van

començar sent ports i toponim de molts poblats de costa ho mostres

com Port de la Selva. A Sant Pere de Rodes es troba un monastir

situat a una zona relativament plana i més amunt hi ha el castell de

Sant Salvador. Això mostra una certa jerarquia, per sobre el poder

senyorial i baixant el monastir. Als peus s’hi traba el poble de Santa

Elena, amb un petit monastir (Castell de St. Gervàs a Sant Miquel de

la Vall).

St Llorenç d’Ares situat a la zona de frontera del Montsec s. XI. A

les proximitats de St. Llorenç d’Ares s’han trobat restes romanes.

Altre poble és el de Vila Molera amb l’esglesia de San Salvador situat

al terme de Ors. El poble està envoltat de terres conreables i un

petit turó en el qual s’hi troba el poblat.

Roda de Ter (Osona) on es troba el jaciment de l’Esquerda on

està l’esglesia de San Pere. Aquí es va fer fort Aissó, en la seva

29

revolta avanç coneguda a Rodacivitate. El riu Ter està a prop. A més

d’un asentament medieval hi ha un asentament ibèric, en aquest

periode normalment es vivia amb violència.

L’urbanisme de l’asentament medieval a Catalunya es bastant

semblant al de la resta de la Península, és a dir hi ha un carrer que

enllaça amb l’esglesia.

1 Poblet i Santes Creus seràn els dos monastirs Cister de Catalunya.

2 El bisbe de Vic tb es va adonar. Casualment foren les zones que dominava l’abat Oliba.

3 Era tb conegut com el papa de l’any 1000.

Residències senyorials.

A Catalunya el feudalisme és d’arrel franca i es pot considerar

com el principi o el final d’una etapa és l’inici d’una nova societat i el

final d’un altre.

Les institucions públiques aniran perdent pobles cada cop més a

favor del pobles privats. Moltes vegades s’ha dit que la noblesa va

usurpar el poder públic, però hem de saber que la noblesa va

asumir unes responsabilitats que l’Estat no estava disposat a asumir,

sobretot en els camps de justícia, de defensa, fiscalitat i política.

30

Dins d’aquesta nova forma l’esglèsia en un moment oposarà una

certa resistència però prest s’adaptava a ser com un senyor laic i

defensava ideològicament com una voluntat de Deu, que serà l’arma

per justificar aquest nou ordre.

Els camperols sempre van estar sotmesos però aquest fenòmen

hauria estat imposible sense ells. Aniran perdent bona part dels seus

drets i, cada cop més indefensos davant dels interesos dels senyors

feudals. La violència serviria com a mecanisme per dominar als

camperols i tractarà per tots els medis que el camperol caigui sota la

seva dependència i protecció. El camperol tendiria a perdre les

seves propietats cambiant- les per l’ús de fruit per tant perdria la

seva llibertat. Dins del dret banal: dit de jutjar, manar i castigar. El

camperol romandrà dins de la senyoria banal i vinculat al senyor per

un jurament de fidelitat en el qual, el senyor protegeix als

camperols a canvi d’uns tributs per part dels camperols.

La dependència del camperolat amb respecte l’Esglèsia és que

aquesta veia bé la relació de vassallatge per tant els camperols

rebien pressions fiscals senyorials i pressions ideológiques. El

camperol doncs perd llibertats i capacitat de reacció. Els grups

poderosos (Esglèsia i noblesa) cada vegada es van fent propietaris

de tots els organs públics i comunals (explotació de l’aigua, boscos

comunals). Aquests recursos estarien controlats pels senyors feudals

així el camperol es veu allunyat de la propietat de les seves terres i

de les terres comunals. Pel dret d’ús d’aquestes terres públiques

haurien de pagar un impost. El senyor disposava de tots els

mecanismes necessàris per imposar i fer- se amb els excedents

agrícoles, mentre el camperol veia com mai tenia abundància.

31

El camperol no tenia cap incentiu per millorar l’explotació de la

terra. Poc a poc les explotacions agríoles s’estanquen en tots els

àmbits (tècnics, productius...)no obstant el creixement que era alt

es mantindrà per la mateixa situació social durant tot el s. XI.

Aquesta aturada es veurà reflectida al s. XIV.

El dret de band donaria lloc a l’aplicació dels mals ussos feudals i

seràn reconeguts per les Crts i/o l’Estat al s. XIII tot i que des del s.

XI s’aplicaven pel senyor. Aquests mals ussos eren:

Exòrquia: Pagament que feia el camperol quan

heretava uns drets que no eren directament del pagès.

Intèstia: Pagament que havia de realitzar el pagès

quan moria sense fills.

Arsina: Si al camperol se li cremava la casa havia de

pagar al senyor ja que no era de la seva propietat.

Coguncia: Pagament del camperol si la dona del

camperol l’hi era infiel.

Forma d’espoli: Pagament del camp al senyor pel dret

de pernada quan es casava.

Remença: El camperol quedava lligat de forma

hereditària al senyor mitjançant el contracte amb les

terres. Això provocarà al s. XV una revolta coneguda

com la Revolta Remença. Els camperols havien de

pagar per poder marxar.

Les jerarquies socials en la classe noble eren:

Grans families comptals i bescomptals (noblesa).

32

Milites o Cavaliers (classes benestants de la pagesia).

Entremig estaven els varons que tenen més o menys

poder segons la riquesa de la que disposaven. Tenien

relacions de poder en les quals s’havien d’ajudar els

uns als altres. El senyor amb menys categoria li ofereix

al de més un feu (una propietat terrenal que el

permetia mantenir el seu status). Qui trenqués un

jurament de fidelitat era perdre confiança dels

membres del grup i que ningú hi confiés en la seva

paraula.

Els castells normalment estaven situats sobre un turó de roca:

Puylanreus és un castell fortificat càtar, en el qual tenien moltes

comuditats i poques obertures a l’exterior (finestres estrestes i per

tapar-los hi posaven teules o pedres).

Al Sud dels Pirineus al s. X- XI tenen com a característiques una

torre rodona de vigilància (el Pilar d’Almenara)i que poc a poc es

construeixen parts anexes que acaven per convertir- se en castells.

El gruix del mur mesura 3 metres a la base i 1’5 metres dels milites.

Normalment l’entrada estava al primer pis.

Sta. Coloma de Fernes es troba un castell amb una torre rodona

a la qual s’hi va afegir altres elements que van acabar per constituïr

un castell. Estaà sobre una roca.

Sta. Perpetua de Gaià. Torre poc habitual ja que és de planta

rectangular. Possiblement són d’origen musulmà. Forma part del

sistema defensiu del riu Gaià i comta amb una linia de castells que

rodegen el riu.

33

El Castell d’Alçamora és una de les torres millor consevades. Té

uns 18 metres d’alçada i està sobre una roca als peus de la qual

està el poble. Aquesta torre creava una xarxa visual amb altres

torres que permetien controlar tota una zona fronterera. Des

d’aquesta torre es controlava la torre de Gibeta i Viacamp.

Controlaren el pas del riu Montsec als passos de Nort a Sud.

La torre de Meüll és de planta ovalada. Les torres rodones es

construeixen durant el s. X- XI s’identifiquen amb la força, amb la

comunicació amb Deu. La majoria dels feus estaven sota el control

d’una torre. Durant el s. XI estaven els castells termanals: castell

amb el seu territori i en les territories banals, on els senyors tenien

dret de band (castigar als seus subordinats) seria el sinònim d’una

senyoria banal. En aquestes fortificacions normalment estan amb

torres menors dins del control d’un castell més gran.

La torre de Vall Ferosa medeix 32 metres d’alçada, és rodona

però per dintre és quadrada. És una torre musulmana i posiblement

la més alta de Catalunya. La porta també està al primer pis però

sense accés.

Dintre del que són Castells Residència està el castell de Jordà

situat al Pallars. Està situat com gairebé tots, amb una petita

esglesia a prop. La torre és rectangular.

St. Pere de Rodas dit Castell de St Salvador.

Castell Montsoliu.

La partusa a Chiriveta.

Ciurana reducte musulmà.

Ager asentament d’origen musulmà i en part d’origen

Cristià. Incorporà en l’interior del complexe un monastir.

34

Queribus fou l’últim reducte càtar. Desde Queribus es

Veu Peyrepertus.

El castell de Mur és un tipus de castell amb torre rodona, la

muralla té forma extranya i disposa d'’na sèrie d'’bertures cap a

l'e’terior i té 4 finestres comunes i rentamans. Dominava un territori

molt ampli. Al costat d'a’uest castell de guardia, com el seu nom

indica, es guardava el castell de mur.

Altre castell és el de Miralet encara que és una casa fortificada.

Els castells eren magatzems de les rendes que havien de pagar els

camperols a Mur s’han trobat magatzems. A dins del castell podem

trobar pedres de rius que serveixen per tirar- les als enemics.

També trobem molins de mà per poder moldre el blat.

DOC: 26 TEXT GUIA: Li dona la meitat en alou i la meitat en feu pt

Guineldilla passan a ser feudataris de Gobernant a Cervera.

DOC: 31 TEXT GUÍA PAG 54:

DOC 34: TEXT GUIA PAG 57:

DOC 36 TEXT GUIA PAG. 59:

Al- Mansur va protagonitzar la última campanya contra

Catalunya. Al s. XI l’Estat unitari musulmà es desintegrava en l’Estat

de tàifes que es podien comparar als comtats quan el regne

carolingi es desintegra. Entre els mateixos musulmans entre les

diferents taifes es confronten i això els debilità pt no poden fer

expedicions cap al nort no obstant els propis musulmans

contractaven exèrcits cristians per lluitar contra les tàifes adverses.

Posiblement l’expedició del 1010 fou una d’aquestes lluites entre

35

taifes i en que el comte Borrell II envià tropes a Muhamaad II. El

comte Borrell II i els seus embaixadors van saquejar Còrdova.

Sembla ser que hi havia 9000 homes que hi participaren.

Les pròpies taifes evitaven el posible per el confrontament el taifa

de Còrdova tracta de comprar la pau. !045- 1076 (mor Berenguer)

les pàries es contabilitzenràn dintre dels ingresos del combat.

R.Berennguer I va portar una política de mantenir les pàries i

intentà preionar als comtes preque ampliessin el pagament de les

taifes. L’any 1090 aquest tema s’acabà amb l’aparició del Cid qui va

ser contractat com a mercenari a favor dels mercenaris de

Saragossa i així s’acabà el periode de pàries en aquest mateix any.

Va lluitar a favor dels musulmans.

Elvolúm d’or que va entrar a Catalunya mitjançant les pàries i el

botí havia de ser una alta quantitat i no sols es beneficiava el comte

sino també els qui participaven.

En aquest periode es queden les esglesies gràcies a les entrades

d’or que seria significativa a principis del s. X- XII. També es van

crear sòlides fortificacions a la frontera. Una bona part dels ingresos

se’ls quedava l’esglesia i el sectr militar.

La recuperació més important de l’entrada d’or fou la recuperació

del poder públic de R. Berenguer. Entre 1020- 1050 es produeix una

ofensiva dels comtats, el poder públic fou usurpat per la noblesa

catalana. Això provocà un desgarvell en l’organització del comtats,

que reaccionaràn devant aquesta situació. Les bases de reacció

d’aquests comtes són totalment feudals i aconseguiràn la fidelitat de

més vassalls. Aquesta reacció de Berenguer I serà el senyor feudal

més poderós perque serà qui pugui comprar més fidelitat

36

vassallàtica que era el que realment donava el poder. Aquesta

fidelitat la comparà mitjançant les pàries exteriors. D’aquesta

manera recuperarà el poder públic (mines, monedes,…).

Al s. XII- XIII la figura del comte, que s’haurà transformat gràcies

al poder de la noblesa sino que serà atacat per aquesta i el comte

haurà de buscar suport per altres sectors.

Els primers contractes que es transmeten entre Borrell i Castella

s’intentava pactar entre ells de manera que acabavan lligant- se

mitjançant el matrimoni dels fills d’aquests. A partir del 1016

comencen a haver relacions amb els comtes castellans i també

Sancho el Grande de Navarra.

Es busquen aliances i equilibri de poder entre els comtats

catalans, castella i Navarra. Un dels problemes que hi van haver va

ser el enfrontar als comtats catalans, Navarra i Castella amb el Cid

d’Aragó.

R. Berenguer III va casr ala seva filla amb Alfons VII de Castella

propiciant el malestar d’Alfons I d’Aragó.

R. Berenguer IV (1131- 1132) era cunyat d’Alfons VII i

protagonitzà la successió amb la crisi que hi havia per la successió

en el regne d’Aragó, ja que Alfons I d’Aragó morí sense

descendència deixant se suposa que una filla a l’hospital dels ordres

militars el que va interròmper les negociacions amb altres

gobernants peninsulars. Per solucionar el problema successori, van

buscar al germà d’Alfons I que era Ramir el Monjo i el van treure del

monastir, es va casar i va tenir una filla dita Paronella qui tindria dos

pretendents, el primer era de Castella i Ramon Berenguer IV de

Catalunya qui ràpidament es convertí en el conseller De Ramir i va

37

anar pactant amb el fill d’Alfons VII que era de Castella de manera

que es va pactar el matrimoni entre Berenguer IV i Peronella. Així

Berenguer IV va adquirir elpoder d’Aragó ja que el rei monjo s’en va

anar de nou al monastir. El fill entre Berenguer IV i Peronella seria

Alfons II d’Aragó.

Berenguer IV va tenir contacte amb terres més enllà de les terres

dels Pirineus mitjançant els matrimonis de conveniència. Sempre hi

va haver certa tirantor entre el comte de Toullusse i el de Barcelona

i les relacions sols es podien pactar d’igual a igual i no absovit per

un altre.

El comte de Toullusse no contava amb mar per tant havia de

controlar la zona més al Sud d’Occitània per crear un port, però no

ho van aconseguir. El comte de Barcelona i el de Toullusse van

acabar per dividir- se. Berenguer III i Berenguer IV s’enfrontarien el

que va ser aprofitat pel comte de Toulusse per atacar Barcelona.

Totes les zones de Toulusse eren molt riques econòmicament i

amb bones terres i sense musulmans, va tenir un desemvolupament

econòmic que va ser la causa principal del conflicte càtar.

En la història entre Occitània i els comtats de Barcelona quan va

morir el comte de Toulusse va dividir el seu territori entre els seus

dos fills. Berenguer IV de Barcelona no va controlar la zona de la

Proveça fins que no va matar al seu germà Berenguer III.

Política Medieval:

S. XII Barcelona va tenir un desemvolupament molt destacat

gràcies al control de Pissa i Gènova, Marvella i Barcelona.

38

Hi havia les illes de Mallorca musulmanes que eren pirates que

supusaven un problema en el control Mediterrani, Barcelona va

intentar fer-se amb Mallorca i devilitar el focus de pirateria per això

es va aliar amb Pissa. Doc 39 PAG 63

El primer intent d’ocupar les illes va produir- se durant el s. XII-

XIII i, en principi aquest desemvolupament per la mediterrànea fou

propiciada per un nou grup de poder que era el dels mercaders que

presionaven al rei o al comte per aconseguir els seus objectius

mercantils que puguessin servir com a pont d’intercanvi comercial.

A partir de la segona meitat del s. XII Pissa, Gènova i Barcelona a

vegades seràn aliades i altres s’enfrontaràn entre elles.

El desemvolupament humà no es donat sense canvis comercials

que presuposen una bona producció alimenticia així com

demogràfica que podia estar relacionat en el mal àmbit del marc

urbà. Les relacions i l’hàbitat urbà era molt diferent al del camp i no

serà tan fèril però sobretot en alguns sectors socials en notarà

aquesta diferència.

L’entrada de pàries va facilitar el desemvolupament urbà.

Progresivament el camp va anar produïnt i engrandint les ciutats.

Els camperols portaven activitat però a les afores del murs. En

principi no hi havia moneda però quan van entrar les pàries va

facilitar l’acunyament

Trobem especialització artesanal.

La ciutat pels seus prpis interesos recolzarà al rei i recolzarà a la

ciutat a partir del s. XIII s’iniciaràn els governs del municipis.

Apareix una nova clase social que són els habitants dls burgs, dela

ciutat, que són els burguesos.

39

- 11 Agost 1137: Esposalles(pactes que es fan prèviament al

matrimoni) de Ramnón Berenguer IV (23 anys) i Peronella d’Aragó

(2 anys), no es van casar fins el 1150.

- Tractats de Carrion (1137- 1140) Sobre el repàrtiment

del

- Tractat de Tudellen (1151) control dela Vall de l’

Ebre entre Castella i

Aragó.

- 1148Conquesta de Tortosa (amb participació catalana,

aragonesa, genivesa i pisana).

- 1149 Conquesta de Lleida: Participants: Comte de

Barcelona, urgell, Pallars i Empúries. Ordres dels temples

i hospitalers de Castellet i Castellvell.

- Rivera del Cinca, Meniquesa i Fraga per la noblesa

aragonesa.

- 1153 Conquestes de Miravet i Siurana.

Durant de R. Berenguer Iv va aconseguir una sèrie de fites pel

que fa a la configuració de la Catalunya nova:

- Arquebisbat de Tarraconense es recupera el que permet

organitzar- se independentment a l’esglesia catalana de la

francesa.

- Sempre va dirigir a Catalunya amb el càrreg de princep.

- Va haver de cedir 1/5 part del territoris aconseguits als

ordres militars i hospitalers ja que el rei difunt morí sense

descendència.

40

- En el moment en que no cobren les pàries dels

musulmans els hi surt millor conquerir els territoris

musulmans als s. XI- XII. A la 2ª ½ del s. XII es

reactiven les conquestes als territoris i són importants els

Tractats de Carrion i el de Tudellen on s’estableix un

repartiment de les terres de Castella i Aragó.

- Va ser incapaç de controlar el regne de Narbona que mai

el va aconseguir dirigir.

Les conquestes del final de Catalunya Nova van ser Trotosa,

Lleida i Miravet.

Tortosa, ala desemvocadura de l’Ebre en aquells moments estava

situada cap a la penetració del Delta de l’Ebre que era navegable i

que portava cap a l’interior. Era comercialment molt important

gràcies als musukmans. El bloqueig de les naus pisanes i genoveses

van ajudar per ala conquesta a canvi ampliaren la seva capacitat

comercial. El curs que van seguir va ser continuar riu amunt (Ebre).

Amb totes aquestes campanyes la noblesa catalana i aragonesa van

tenir petits conflictes això es ceu en que en la conquesta de Lleida

on la noblesa catalana no la va deixar participar per por que

l’absorvís la corona aragonesa i van ser desplaçats a la conquesta

d’altres llocs com Fraga i Maquinesa on es van entregar els furs de

Fraga a Aragó i els furs de Maniquesa a Osca.

Armengol VI d’Urgell va rebre una part de la ciutat de Lleida i

també van participar els comtes de Barcelona, Urgell, Pallars i

empúries que van tots haver de pagar 1/5 part als militars i

hospitalers.

41

Pel que fa a la participació de la noblesa van ser importants les

families de Montcada, Cervera, Cardona, Castellet i Castellvell,

Anguesola.

La seu episcopal es va translladar a Lleida. La conquesta de

Tortosa i Lleida supusaria un canvi en el concepte de ciutat sobretot

per la seva participació artesanal i comercial i la seva infraestructura

no es coneixia abans.

Miravet: És una fortalesa que va ser molt difícil de conquerir a

Lleida.

Ciurana també és una fortalesa difícil a Lleida.

Conquerir tota la zona costanera va significar aillar Catalunya de

les taifes musulmanes i a partir d’aquí la conquesta de territoris

musulmans van ser més sencilles.

Els ocupants d’aquests territoris van ser habitants de la Catalunya

vella, de la zona del Pirineu aragonés i navarrés la majoria dels

quals eren pagesos amb un canvi en quant a la fertilitat de les

terres que hi havia a les valls planes de l’Ebre (Lleida) que era una

zona fèrtil. Els de la zona de la Provença eren artesans i mercaders

(Tolosa i Poitiers) on es dedicaven bàsicament al tèxtil.

Pel que fa a la zona de la costa, va ser repoblada per habitants

de l’Empordà per genovesos i pisans coneixedors del mercat marítim

i pesca.

A la ciutat de Lleida els musulmans que hi habitaven no se’ls va

obligar a convertir- se al cristianisme ni se’ls hi va obligar a anar-

se’n fora de la ciutat però si de la zona central de la mateixa ja que

van passar a la zona de fora murs de la ciutat. Els musulmans van

ser protegits pel rei perque era una població que pagava els

42

impostos que se’ls demanava i tampoc se’ls podia expulsar ja que

no hi havia població per ocupar la zona que ocupaven. No podien

ostenyar externament la seva fe ja que això podia influir en la (fe)

cristiana.

En la creació de la Catalunya nova es troba una institució que

reforma la estructura eclesiàstica. El cister (monjos blancs) va entrar

amb més força que la reforma de Cluny (monjos negres). Cluny no

es va trobar a tota Catalunya però si els Cister.Després de la

conquesta de Tortosa i Lleida Berenguer IV va propugnar la

intervenció d’aquests monastirs.Poblet, Sts Creus, Vallbona, Escarp i

Anoia, aquestes dos últimes reben el nom de Grauges. Els Cister són

una reforma més del monaquisme benedictí (ideal de pobresa).

El Citer troben oposició als nivells de riquesa als que van arribar

els monastirs de Cluny. La onació que es dona als Cister quan la

conquesta de Tortosa i Lleida van ser molt importants en quant a

quantitat i qualitat. Són donacions de Grans families i de grans

territoris agropequaris.

Els Cister fan una institució que administrava el seu patrimoni i

les seves propietats terrtorials. Introdueix la mà d’obra asalariada al

camp. També comvinava amb eficiència la ganaderia i la ramaderia

(ovelles) que anava destinada en la producció de pergamins asociat

a això on van ser molt importants es desemvolupa una industria de

curtits de pell.

Per poder mantenir el bestiar van ocupar zones altes de

muntanya per la pastura d’estiu i les zones planes de Tarragona

perque pasturessin en ivern. Gràcies a això convertiràn en una

potència econòmica tant a la Catalunya vella com a la nova.

43

El Cister però no van ser l’únic ordre monàstic que es troba a la

Catalunya Nova. A partir del s. XII apareixien altres ordres

monàstiques a part del benedictinisme. El més destacat serà el dels

cartuians i els premostatencs. Els cartuixancs hi ha una comarca de

la Catalunya Nova que manté el nom al Piorat Cartoxa, Scala Dei.

Aquestes van introduir el vi.

Altre modalitat de vida comunitària va ser la dels Canonges

regulars, els canonges són aquells membres de l’esglesia que

serveixen a la catedral en el seu origen. A partir del s. XII es

generalitza la construcció de les comunitats de canonges a les zones

rurals. Hi ha un precedent en una sèrie de canòniques que

s’estableixen al Pallars i l’Urgell a la 2ª meitat del s. XII Arnau

Minditós va ser qui va promulgar les comunitats en les zones rurals

la qual cosa en principi era urbana.

Una canònica no difereix externament d’un monastir qualsevol.

La diferènica és que els canónges mantenen una dependència

directe amb el bisbat mentre que els monastirs no depenen de les

seus episcopals. Els bisbats creuen en els canonges unes

institucions per mantenir el control de la crescuda monàstica que

tenien uns terrtoris i unes doctrines que diferien en alguns casos i

això podia representar un inconvenient pel bisbat.

La regla de St Agustí és la més coneguda de les ordres

canòniques. Els ordres militars són una comunitat de monjos

guerrers. Una mena d’asociació de fidelitat i que conquerien terres

als infidels (islam) en un primer moment. Es fundaven per

organitzar les croades a terra Santa. Els ordres militars van ser una

sortida digna de fills dels nobles a on podien fer fortuna.

44

Els més destacats van ser l’ordre de l’Hospiatl de St Joan de

Jerusalem (1048) i el Sant Sepulcre. Els nobles van donar moltes

donacions. La donació d’Alfons el Bataller va ser la porta d’entrada

l’ordre catalano aragonesa. Va ser a partir d’aquesta donació que

l’hospital i el temple es van veure lliures d’aquesta donació. Eren

eficaços com a cavallers i les conquestes que es van crear van tenir

molt a veure.

Les comandes eren els territoris que aquests monjos tenien

(Miravet) on es gestiona tot el territori. El comandador era qui es

dedicava a la gestió i era el responsable de tota la gestió de la

comanda i havia de passar comptes al cap de l’ordre de Catalunya

conegut com mestre provincial (Aragó, València, Catalunya,

Mallorca…). Era un càrrec electe el de comandador. El gran mestre

d’Orient era el qui revisava les comandes dels mestres provincials.

Tenien drets i jurisdicció com qualsevol altre senyor feudal També

tenien activitats com monàstiques. La seva funció principal era

provocar al rei perque conquerís territoris i influís així rebrien 1/5

part de les conquestes. L’ordre militar solament hi ha 1 Sant jordi

d’Alfanc.Pere el Catòlic (1201) el va fundar entre Cambrills i el Delta

i es va fundar perque es contrlés aquest territori.

Els ordres militars tant el temple com a l’hospital van començar la

seva devallada al s. XIII i es van deure per:

- Croades a Orient on no van tenir èxit.

- Els reis d’Europa el van tenir por i les van desfer.

- L’hospital se’ls va eliminar per la mateixa raó.

Mapas 125- 126- 127: Esglesia i bisbats. Expansió del casal de

Barcelona i formació de la corona d’Aragó. Doc 41- 42- 43.

45

Els Càtars:

La zona de la Proveça a principis del s. XII i començaments del

XIII hi ha un resorgiment cultural degut als trobadors que creuen la

confluència entre el món cristià i culturalment refinat. Els càtars són

un moviment més de la reforma del cristianisme que busca retornar

a l’ ideal de pobresa de la vida de Crist.

Durant aquests segles també sorgeixen altres mobiments

cristians com el dels franciscans. No obstant aquests últims no van

ser considerats heretges però si que ho van ser els càtars,poder

perque no acceptaven l’organització de l’esglesia ni l’autoritat papal.

Ells són cristians però no catòlics perque no acceptaven les

decissions de Roma. Per tant van ser considerats heretges per les

seves idees polítiques.

El conflicte que es va donar entre el s. XII- XIII va ser més polític

que no religiós. Aquest moviment va organitzar la seva pròpia

jerarquia. Existeixen ciutats on hi ha dues esglesies una catòlica i

l’altre càtar.

La cultura càtar va penetrar en la influència cultural noble.

Aquesta noblewa era seguidora de la cultura refinada càtar i en

molts casos els protegiràn.

dins dels càtars hi havia els perfectes que es negaven a tenir

riquesa i que únicament volien guiar a la comunitat. Bàsicament es

basaven en la solitud. Als Càtars no se’ls exigia res excepte el ser

bons, no se’ ls obligava a fer sacrificis i d’alguna manera humanitzar

les relacions entre rics i pobres.

46

El consolament o l’extremaució era la única obligació religiosa

càtar. Quan va començar la repressió cap als càtars, en cap cas es

sentien heretges i en els judicis deien unicament que eren cristians.

La riquesa del Sud de França que era superior a la resta d’Europa, el

moviment trobadoresc i el moviment càtar van provocar enveges pel

seu desemvolupament. La noblesa i el papa van ser considerats

infidels i Simó de Montfort l’autoritat del papa eren infidels però el

rerafons era el perill que representava el seu desemvolupament.

Pere el Catòlic rei de la corona catalano aragonesa serà qui lluitarà

contra Simó de Montfort. Aquest Pere va guanyar a la batalla del

1212 de Nvas de Tolosa i a l’any següent va morir a la batalla del

1213 on lluitava a favor dels càtars a la zona sud de la França

Occitana.

Simó va provocar una masacre a Occitania. Alguns càtars s’han

conservat i han hagut diverses polèmiques sobre els tresors càtars.

Biblio: Los cátaros herejía o crisis social. Pablo Labal.

Societat rural i societat urbana.