HISTÒRIAAGRÀRIA - UAB Barcelona · Durant el Bronze final i el període de transició a l’Edat...

HISTÒRIA AGRÀRIADELS PAÏSOS CATALANS

Director

EMILI GIRALT I RAVENTÓSUniversitat de Barcelona

Institut d´Estudis Catalans

Coordinador

JOSEP M. SALRACHUniversitat Pompeu Fabra

HISTÒRIA AGRÀRIADELS PAÏSOS CATALANS

Volum 1ANTIGUITAT

Coordinador

JOSEP GUITART I DURANInstitut d’Estudis Catalans

Universitat Autònoma de Barcelona

Autors

Maria del Tura BolòsUniversitat de Barcelona

Elena Grau AlmeroUniversitat de València

Miquel MolistUniversitat Autònoma de Barcelona

Rosario Navarro SáezUniversitat de Barcelona

Pere de Palol i SalellasUniversitat de Barcelona

Josep Maria PanaredaUniversitat de Barcelona

Enriqueta Pons i BrunMuseu d’Arqueologia de Catalunya-Girona

Marta Prevosti i MonclúsInstitut Català d’Arqueologia Clàssica

FUNDACIÓ CATALANA PER A LA RECERCA I LA INNOVACIÓ, UNIVERSITAT DE BARCELONA,UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA, UNIVERSITAT DE GIRONA, UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS,

UNIVERSITAT JAUME I, UNIVERSITAT DE LLEIDA, UNIVERSITAT POMPEU FABRA,UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI I UNIVERSITAT DE VALENCIA

UNIVERSITAT DE BARCELONA. Dades catalogràfiques

Història agrària dels Països Catalans

Notes. BibliografiaEn 4 vol.ISBN 84-475-2785-9 (o.c.)Conté: 1. Antiguitat

I. Salrach, Josep M. II. Giralt i Raventós, Emili1. Història agrària 2. Condicions rurals 3. Països Catalans

HISTÒRIA AGRÀRIA DELS PAÏSOS CATALANS

Direcció: Emili Giralt i Raventós, Institut d’Estudis Catalans. Universitat de BarcelonaCoordinació: Josep M. Salrach Marès. Universitat Pompeu FabraRevisió: Carmen González Páez. Universitat de BarcelonaCorrecció: Montserrat Fullola Pericot. Universitat de BarcelonaDocumentació gràfica: Juan Vicente García Marsilla. Universitat de ValènciaIl·lustracions: Sergi Salrach Aventín

© Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat de les Illes Balears, Universitat Jaume I, Universitat de Lleida, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Rovira i Virgili iUniversitat de València.

Primera edició, 2005

Grafisme: Sergi Salrach

Disseny coberta: Cesca Simón

Producció: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona;Adolf Florensa, s/n; 08028 Barcelona; Tel. 934 035 442; Fax 934 035 446;[email protected];http://www.publicacions.ub.es

Impressió: Gráficas Rey, S.L.

Dipòsit legal: B-18.328-2005

ISBN obra completa: 84-475-2785-9 ISBN volum 1: 84-475-2895-2

Imprès a Espanya/Printed in Spain

Queda rigorosament prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra. Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, potser reproduïda, emmagatzemada, transmesa o utilitzada per cap tipus de mitjà o sistema, sense l’autorització prèvia per escrit de l’editor.

SUMARI

PRÒLEG. Emili Giralt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

EL MARC GEOGRÀFIC

Factors naturals condicionants de l’activitat agrària. Josep Maria Panareda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19

El paisatge rural dels Països Catalans i la seva evolució. Maria del Tura Bolòs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

LES PRIMERES SOCIETATS PAGESES

L’origen de l’agricultura i la ramaderia. Miquel Molist . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

El marc històric del desenvolupament de les primeres societats agrícoles. Miquel Molist . . . . . . . . . 115

Les activitats productives (I): les pràctiques agrícoles. Miquel Molist . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133

Les activitats productives (II): les pràctiques ramaderes. Miquel Molist . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

Emmagatzematge i consum dels aliments. Miquel Molist . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165

LES ACTIVITATS AGRÍCOLES I EL SEU DESENVOLUPAMENT AL LLARGDEL PRIMER MIL·LENNI A.N.E.

Paleopaisatge i restitució medioambiental. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181

La consolidació del primer mil·leni. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191

L’activitat agrícola. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205

L’activitat ramadera. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231

La conservació dels aliments. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 245

Transformació i consum dels aliments. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 257

El culte agrari. Elena Grau i Enriqueta Pons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269

L’ÈPOCA ROMANA

L’agricultura al mon romà. Marta Prevosti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293

L’etapa republicana. Marta Prevosti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 345

L’arqueologia del vi. Marta Prevosti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 391

August i la dinastia julioclàudia. Marta Prevosti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 403

L’època flàvia i antonina. Marta Prevosti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 423

De la dinastia severa a l’inici del Baix Imperi. Marta Prevosti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 435

L’ANTIGUITAT TARDANA

Economia i societat del Baix Imperi i l’època visigoda. Pere de Palol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 483

La documentació arqueològica. Rosario Navarro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 513

205

Durant el Bronze final i el període de transició al’Edat del Ferro les poblacions depenien de ladomesticació i cria dels animals i del conreu decereals i lleguminoses, d’una manera equilibradaperò deslligada, que depenia moltes vegades delsproductes que oferia l’ambient: caça, recol·leccióde marisc i fruits; i dels agents naturals i climàticsper a la reproducció i la collita de cereals. Va seruna època important per a la cria i domesticaciódels animals i per a l’experimentació amb lesplantes cultivades. D’estris per al conreu de lesplantes en coneixem pocs. La majoria dels poblatsibèrics, en canvi, tenien una economia basada enl’agricultura. Això significa que tota la poblacióestà relacionada directament o indirectament ambl’activitat agropecuària, i que l’excedent necessariper mantenir els artesans, comerciants i individusno productius prové del camp. Una economiacamperola tendeix a l’autosuficiència de produc-tes alimentaris i artesanals. Els instruments agrí-coles de ferro són molt variats i seguramentdevien ser propietat dels camperols, ja que se’ntroben a molts poblats ibèrics.

LA PRODUCCIÓ AGRÍCOLA: CEREALS,LLEGUMINOSES I FRUITERS

Els cereals són la base principal de l’alimen-tació humana a totes les comunitats mediterràniesdes del Neolític, pel seu alt valor nutritiu, per laseva facilitat d’emmagatzematge i per la rapidesade la seva producció. Són els productes agrícolesmés documentats arqueobotànicament. L’aplica-ció de la torrefacció a la tria i la preparació del graper a la mòlta, o per al seu consum, va fer quealgunes restes es carbonitzessin, i per això s’hanconservat, cosa que no ha passat tan freqüentmentamb els llegums o les fruites, que s’acostumavena menjar bullits o crus, i han tingut, per tant,menys possibilitats de conservar-se. Generalment,

a les excavacions hi ha una sobrerepresentaciódels cereals, seguits en nombre menor per les lle-guminoses i després pels fruits i altres plantes.

Els principals cereals conreats de l’Edat delFerro són: l’ordi vestit, l’ordi nu, el blat comú, elblat comú compacte, l’espelta bessona i l’espeltapetita, ja coneguts d’antic; el mill i el panís, cone-guts a l’Edat del Bronze i consolidats com a con-reu a l’Edat del Ferro; i la civada, que apareix a lasegona Edat del Ferro.

ELS CEREALS A L’EDAT DEL FERRO

Els cereals més representats a l’Edat delFerro són l’ordi vestit (Hordeum vulgare L.) i elblat nu (Triticum aestivum-durum L.).

L’ordi suporta bé les condicions de sequera,manté uns nivells de productivitat alts, fins i tot enterrenys pobres, i suporta els sòls salins. Aquestarusticitat podria haver estat un dels motius que elvan convertir en un dels dos cereals més cultivatsal llarg de la Prehistòria i Protohistòria dels PaïsosCatalans i del sud de França.

Poden aparèixer representades les dues varie-tats, la vestida i la nua, però en un moment deter-minat s’abandona el conreu de l’ordi nu. Aquestprocés de substitució es duu a terme en diferentsàmbits geogràfics de manera diversa. Així, al PaísValencià, el conreu de la varietat nua ja no esdocumenta a partir de l’Edat del Ferro; en canvi, ala Catalunya Nord, sí que es manté la seva presèn-cia durant el Ferro I, i desapareix a l’etapasegüent. A d’altres regions, com per exemple alsud-est peninsular, el procés s’inicia a partir delBronze antic, i en el Bronze ple la varietat vestidaocupa una posició dominant.1 Es desconeixen les

1 R. BUXÓ, Des semences et des fruits. Cueillette et agricultureen France et en Espagne Mediterranéennes du Néolithique ál’Âge du Fer [Tesi doctoral inèdita]. Universitat de Montpeller II,1993.

L’ACTIVITAT AGRÍCOLA

Elena Grau AlmeroUniversitat de ValènciaEnriqueta Pons i BrunMuseu d’Arqueologia de Catalunya-Girona(Amb la col·laboració de R. Buxó i N. Alonso)

HISTÒRIA AGRÀRIA DELS PAÏSOS CATALANS: ANTIGUITAT

206

causes que van motivar aquesta substitució.Sabem que les condicions de conreu de les duesvarietats són similars, encara que alguns autorsplantegen una possible relació entre l’expansió delblat nu, més apreciat per a la elaboració del pa, i lacaiguda de la varietat nua de l’ordi.2 També s’haposat en relació amb la major consistència de l’or-di vestit en la sega.3

L’ordi vestit és una espècie que habitualmentse sembra a la tardor, com a cereal d’hivern, itambé n’és possible la sembra després d’un cerealde primavera (els mills) o de lleguminoses.Coneix a partir del Bronze final un desenvolupa-ment considerable, i és un cereal poc exigent pelque fa a la qualitat dels sòls. Davant la necessitatd’alimentar una població cada vegada més nom-brosa, el cultiu de l’ordi vestit va recórrer a l’ex-plotació de terres ingrates fins aleshores desesti-mades per al cultiu. També es va utilitzar per ali-mentar el bestiar, i a la Gàl·lia es va distingir perl’elaboració d’una cervesa bruna i espessa prepa-rada amb grans germinats i fermentats.

L’espelta bessona, l’espelta petita i el blat nucompacte perduren. El blat nu, encara que es trobaen segon terme en relació amb els ordis, és una deles espècies més freqüents a la Protohistòria.

El blat nu (blat comú) és el més conreatactualment al món (90%), i el més apropiat per al’elaboració del pa, mentre que l’espelta bessona(Triticum dicoccum) s’utilitza per a la fabricacióde les pastes. L’espelta bessona, que es documen-ta des de les primeres comunitats neolítiques, solocupar al llarg de la Prehistòria una posició secun-dària, i sovint, la seva presència es podria relacio-nar amb la seva permisivitat amb els sòls pobres.

Pel que fa als mills, el mill comú (Panicummiliaceum) i el panís o mill italià (Setaria italica),coneguts abans del segle VII aC, són productes

2 M. P. RUAS i P. MARINVAL, “Alimentation végétale et agricultu-re d’après les semences archéologiques (de 9000 av. J.-C. au XVè

siècle ap. J.-C.)”, dins J. GUILAINE (dir.), Pour une archéologieagraire. París (Armand Colin), 1991, p. 409-439.3 R. BUXÓ, Arqueología de las plantas. La explotación económi-ca de las semillas y los frutos en el marco mediterráneo de laPenínsula Ibérica. Barcelona (Crítica), 1997, p. 92-97.

N O M C A T A L À N O M C I E N T I F I C

C E R E A L S:

Or di vest i t Hor deum vul gar e L.

Bl at nu T r i t i cum aest i vum-vul gar e L

Espel ta bessona T r i t i cum di coccum

M i l l comú Pani cum mi l i aceum

Panís o mi l l i tal i à Setar i a i tal i ca

Ci vada conr eada Avena sat i va

Ci vada si l vest r e Avena f atua

L L E G U M I N O SE S:

Fava Vi ci a f ava var . mi nor

Ll ent i a Lens cul i nar i s

Pèsol Pi sum sat i vum

Ci gr ó Ci cer ar i et i num

Al f al s M edi cago sat i va

Gui xa Lathyr us sat i vus / L.c i cer a

Veça Vi ci a er vi l i a

F R U I T E R S:

Vi nya (r aïm) Vi t i s v i ni f er a subsp. sat i va

Vi nya si l vest r e Vi t i s v i ni f er a subsp. syl vest r i s

Ol i ver a (ol i ves) Ol ea eur opaea var . sat i va

Ul l ast r e Ol ea eur opaea var . syl vest r i s

Fi guer a Fi cus car i ca

M agr aner Puni ca gr anatum

Esbar zer (mór es) Rubus f r ut i cosus

Amet l l er Pr unus amygdal us

Ger der a Rubus i daeus

Pr uner s Pr unus sp.

Pomer s M al us domest i ca

Per er s Pyr us communi s

Pr éssec Pr unus dul cíf er a

Gl ans Quer cus sp.

M A L E S H E R B E S:

Rosel l a Papaver r oheas

Cascal l Papaver somni f er um

Bl et Chenopodi um sp.

Ni el l a Agr ostemma gi thago

Zi tzàni a Lol i um temul entum

Ranuncl e Ranuncul us sp.

Rèvol a Gal i um apar i ne

P L A N T E S T E X T I L S:

Ll i Li num usi tat i ssi mum

Cànem Cannabi s sat i va

Espar t St i pa tenaci ssi ma

A R B R E S D E L B O SC :

Al zi na Quer cus i l ex

Coscol l , gar r i c Quer cus cocci f er a

Gal . l er Quer cus f agi nea

Rour e Quer cus r obur

Ar boç Ar butus unedo

Pi pi nyoner Pi nus pi nea

Pi bl anc Pi nus hal epensi s

Pi r oi g Pi nus syl vest r i s

Pi nassa Pi nus ni gr a

Avel l aner Cor yl us avel l ana

Bedol l Betul a al ba

T ei x T axus baccata

Gi nebr e Juni per us communi s

Savi na Juni per us phoeni cea

Càdec Juni per us oxycedr us

Ll ent i scl e Pi staci a l ent i scus

Br uc d'hi ver n Er i ca mul t i f l or a

Boi x Buxus semper vi r ens

Romaní Rosmar i nus of f i c i nal i s

Ar gel aga Geni sta scor pi us

M ar gal l ó Chamaer ops humi l i s

Om Ul mus mi nor

Ver n Al nus gl ut i nosa

Àl ber Popul us al ba

Pol l ancr e Popul us ni gr a

Sal ze Sal i x sp.

Fr ei xe de f ul l a est r eta Fr axi nus angust i f ol i a

La conservació de les espècies cultivades a l'Edat delFerro no ha estat idèntica, ja que la torrefacció delscereals ha afavorit la seva major presència enfrontdels llegums o les fruites, que compondrien una dietamés variada de la que pugui semblar a simple vista.En total, aquestes són les plantes de l'època localitza-des als Països Catalans, amb el nom vulgar i llatí.

207

panificables que es consoliden com a conreu al’Edat del Ferro.

El mill és una espècie que no es va introduirdurant el Neolític, i per a la qual es proposa unavia d’arribada durant l’Edat del Bronze des del’Europa temperada, pels Pirineus, cap a Navarra iel nord de Portugal.4 Aquestes dades semblencorroborar-se per la seva presència en nivells delBronze mitjà-recent a Punta Farisa (Osca), on estroba associat al panís.5 Però també s’ha observatla presència de mill al sud peninsular en nivellscalcolítics6 i en nivells de l’Edat del Bronze, enca-ra que en alguns casos no queda clar si es tractad’espècies conreades o silvestres. Però tot semblaindicar que tant el mill comú com el mill italià esdesenvolupen com a conreus d’una manera ràpida

durant l’Edat del Ferro, tal com ho demostren lestroballes de jaciments del segle VII a Torrelló(Almassora, Plana Alta) o a Sant Martíd’Empúries (Alt Empordà). On ja era conegut al’Edat del Bronze final i la primera Edat del Ferroés a l’Illa d’en Reixach (Ullastret, Baix Empordà),a la Bòbila Madurell (Sabadell, Baix Llobregat), ales sitges de la UAB (Bellaterra, Baix Llobregat) ia Can Roqueta. A la segona Edat del Ferro, la pre-sència dels mills es documenta al Puig de SantAndreu (Ullastret, Baix Empordà), al MasCastellar (Pontós, Alt Empordà), Can Xercavins(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental) i al’Illa d’en Reixach.7

En el segle V aC els mills conformen una partimportant dels conreus: són plantes de primaveraque s’alternen amb l’ordi vestit i el blat nu. Enmolts jaciments de l’Edat del Ferro ocupen elsegon lloc després de l’ordi vestit.

El mill, encara que es pot sembrar a la tardor,és un cereal de primavera, i se’n pot fer la collitaa principis d’estiu, atès el seu ràpid cicle vegeta-tiu. En el segle V aC representava una part impor-tant dels conreus, i s’alternava amb l’ordi vestit iel blat nu.

La civada conreada (Avena sativa) apareixcom a cereal nou a l’Edat del Ferro.

La civada s’identifica per primera vegada amitjan segle V aC al Puig de Sant Andreu i al MasCastellar. A l’interior de Catalunya és coneguda apartir del segle III aC al Tossal de les Tenalles(Sidamon, Pla de l’Urgell).4 M. HOPF, “Kulturpflanzenreste aus der Sammlung Siret in

Brüssel”, dins Die Funde der sudöstspanischen Bronzezeit aus derSammlung Siret. Madrider Beiträge, 17. (Madrid 1991), p. 397-413.5 N. ALONSO i R. BUXÓ, Agricultura, alimentación y entornovegetal en la Cova de Punta Farisa (Fraga, Huesca) durante elBronce medio. Espai/Temps. Quaderns del Departament deGeografia i Història, 24. Lleida (Universitat de Lleida), 1995.6 N. ROVIRA, “L’agricultura i la dieta vegetal de l’assentamentcalcolític de las Pilas (Mojácar, Almeria)”, Cypsela, 13 (Girona,MAC: Museu d’arqueologia de Catalunya, 2001), p. 153-164.

7 N. ROVIRA i R. BUXÓ, “Anàlisis paleocarpològiques”, dins P.GONZÁLEZ, A. MARTIN i R. MORA (coord.), Can Roqueta: un esta-bliment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, VallèsOccidental). Barcelona (Generalitat de Catalunya. Departamentde Cultura), 1999, p. 220-235, i D. CANAL i N. ROVIRA, “La agri-cultura y la alimentación vegetal de la edad del Hierro en laCataluña oriental”, dins Actes del XXII Col·loqui Internacionalper a l’Estudi de l’Edat del Ferro (Girona, 1998). SèrieMonogràfica, 18. Girona (MAC: Museu d’arqueologia deCatalunya), 1999, p. 139-150.


Els cereals més documentats a l'Edat del Ferro i enl'època ibèrica són l'ordi vestit i el blat nu, empratsdes del Neolític; en canvi la civada apareix com acereal nou en aquestes èpoques. L'ordi suporta bé lasequera, i aquesta condició el va convertir en un delscereals més cultivats al llarg de la Prehistòria i laProtohistòria dels Països Catalans. El blat nu, que estroba en segon terme, és el més conreat actualment enel món. És productiu en sòls pobres i el millor per al'elaboració de pa. Plantes del blat, l'ordi i la civada(dibuix Pere Rovira).


208

Malgrat aquestes troballes, la difícil diferen-ciació entre la civada conreada i la silvestre(Avena fatua), en absència de les forquetes de l’es-pigueta, fa que en molts casos es prefereixi parlard’Avena sp., i que la seva domesticació quedi coma incerta almenys fins a l’època visigòtica i altme-dieval.8 A la segona Edat del Ferro hi ha menció dela civada al sud de França.9

El conreu de la civada va lligat a l’alimenta-ció dels èquids domèstics, fet ja possible en aques-ta època.

LES LLEGUMINOSES

Les lleguminoses no han tingut tanta sortcom els cereals en la seva conservació en el regis-tre arqueològic. Les restes recuperades de laPrehistòria generalment són poques, però n’aug-menta el nombre de l’Edat del Ferro.

Les lleguminoses són el complement alimen-tari dels cereals, ja que aporten les proteïnes alshidrats de carboni dels segons. La seva documen-tació en el registre arqueològic, com hem dit, solser menys habitual que la dels cereals, cosa que haestat relacionada amb el fet que no s’acostumavena sotmetre a torrefacció.10 En aquells poblats enquè la conservació del material és degut a unincendi i, per tant, no hi ha cap tipus d’agent dis-criminant, les lleguminoses tenen una presènciamolt reduïda, si no és anecdòtica,11 per la qual cosaens inclinem a pensar que jugaven un paper moltmés secundari en l’alimentació humana.

Les faves (Vicia faba var. minor) són les lle-guminoses més representades. S’introdueixen alsPaïsos Catalans durant el Neolític, juntament ambels cereals.

Altres lleguminoses documentades són: lesllenties (Lens culinaris), els pèsols (Pisum sati-vum), els cigrons (Cicer arietinum) i també l’al-fals (Medicago sativa) i les guixes (Lathyrus sati-vus o Lathyrus cicera), que es van cultivar tant peral consum humà com del bestiar. El consum d’a-

questes darreres sol ser més habitual en zonesdeprimides, tal com passa amb les veces (Viciaervilia).

L’única lleguminosa documentada àmplia-ment fins a l’Edat del Ferro és la fava, i amb unapresència important. Al Roselló, les lleguminoses(faves i guixes) hi són sembrades i tambérecol·lectades. Contràriament, durant l’Edat delFerro es diversifica el nombre de lleguminosesidentificades, però al mateix temps se’n redueix laimportància en el registre arqueològic. Si les favessón un conreu que s’adapta millor a unes condi-cions humides, la guixa i la veça s’adapten millora terrenys amb un major grau de sequera. Aixídoncs, caldria plantejar la hipòtesi que fins al’Edat del Bronze l’hort devia mantenir un pesimportant dins l’economia agrícola com a comple-ment d’un conreu cerealístic extensiu, ja desenvo-lupat però amb unes limitacions importants perl’utillatge agrícola de què es disposava. La granexpansió agrícola que es va produir a l’Edat delFerro pot ser que reduís el paper que l’hort jugavadins l’economia agrària i que desenvolupés el con-reu de lleguminoses que s’adaptessin millor alconreu de secà, o la seva utilització com a mitjàper mantenir la fertilitat dels camps.

ELS FRUITERS

La presència de restes de fruits, tant silvestrescom conreats, en els jaciments és generalmentmés escassa, a causa també de la manipulació ques’hi aplicava.

Des del Neolític es coneix l’avellana, la cire-ra, la poma o la pruna, les quals apareixen demanera testimonial a l’Edat del Ferro. Les glans,les móres i el raïm hi són més ben representats.

El conreu de la vinya, l’olivera i la figuera al’Edat del Ferro (ibèric recent) són testimonisd’una arboricultura desenvolupada.

La vinya (Vitis vinifera subsp. sativa) s’hadocumentat tant en la seva varietat silvestre comen la seva varietat conreada. La distinció entre lesdues varietats es fa a partir dels seus caràcters bio-mètrics.

La vinya és, juntament amb l’olivera, l’espè-cie més important de la Mediterrània, però contrà-riament a l’olivera, la vinya prefereix un clima unamica més fred i humit. La vinya silvestre (Vitisvinifera var. sylvestris) ocupa les àrees pròximesde les rieres, les zones o els boscos més o menyshumits de les àrees meridionals.

8 R. BUXÓ, Arqueología de las plantas, p. 86-87.9 RUAS i MARINVAL, “Alimentation végétale et agriculture”, p.409-439.10 R. W. DENNELL, Early farming in South Bulgaria from the VI tothe III millennia B.C. British Archaeological Reports. Internationalseries, 45. Oxford, 1978.11 C. MATA i ALTRES, El vino de Kelin. Introducción a las prácti-cas agrícolas y ganaderas de época ibérica en la comarca deRequena-Utiel. València (Consejo Regulador de la Denominaciónde Origen Utiel-Requena i Universitat de València), 1997, p. 22-23.

209

Els testimonis arqueobotànics proven l’ex-plotació molt antiga de la vinya i de la seva impor-tància com a planta alimentària, com a fruita fres-ca o seca i com a farina de raïm; però les hipòtesisactuals sobre els orígens de la viticultura a l’occi-dent mediterrani estan d’acord a mostrar queaquesta no hauria estat practicada fins a l’Edat delFerro. Les dades carpològiques fan referència alconreu del raïm a partir de la segona Edat delFerro a la costa de la Mediterrània occidental. Alsud de França, les comunitats indígenes en contac-te amb els grecs conreaven els raïms cap al segle

VI aC.12 Els testimonis actuals identifiquen raïmsconreats des del segle V a Sant Martí d’Empúries,i del segle IV a Alorda Park (Calafell, BaixPenedès). A la segona Edat del Ferro es documen-ta a l’Illa d’en Reixach, Can Xercavins, MasCastellar, la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià),Serra de l’Espasa i Puig de Sant Andreu.

Malgrat la documentació antiga que atribueixals grecs la introducció del conreu de la vinya, espot admetre que aquests van orientar la producciólocal del raïm a partir dels ceps autòctons. Les12 R. BUXÓ, “Sobre la vinya i la viticultura durant la Prehistòria al’occident de la Mediterrània”, dins X Col·loqui Internacionald’Arqueologia de Puigcerdà. Cultures i Medi: de la Prehistòria al’Edat Mitjana. 20 anys d’Arqueologia Pirinenca. Homenatge alprofessor Jean Guilaine. Puigcerdà, 1995, p. 105-112.


Les lleguminoses han estat, de sempre, el complementalimentari dels cereals. La més ben representada desd'antic, i la més ben documentada a l'Edat del Ferro,ha estat la fava. Però en època ibèrica es coneixencinc lleguminoses més: la llentia, el pèsol, la guixa, laveça i l'alfals. Plantes de fava, llentia i pèsol (dibuixPere Rovira).

fava

llentia

pèsol


210

dades que trobem a la costa mediterrània delsPaïsos Catalans apunten que els foceus, a partir dela fundació de la colònia grega d’Empúries (AltEmpordà), l’haurien introduït al nord-est de laregió. També és possible que els fenicis haguessinestat els responsables de la introducció del conreude la vinya a Andalusia i al sud del País Valencià.

Les dades arqueològiques confirmen, a l’estde la Península, la presència d’estructures associa-des a la vinificació des del segle VI aC, a l’Alt deBenimàquia (Dénia, Marina Alta), en un marcindígena d’influència fenícia. La capacitat de pro-ducció d’aquestes estructures sobrepassa àmplia-ment les necessitats d’un consum local, fet que fapensar en un conreu de tipus especulatiu.13

Dades més antigues sobre raïm conreat sem-blen haver-se trobat a Cadis dins l’àrea fenícia,concretament al Castillo de Doña Blanca (Puertode Santa María), des del segle VII aC; també s’hantrobat restes carpològiques de vinya al Torrellód’Almassora en contextos relacionats amb la colo-nització fenícia, però els experts opinen que en elcas dels dos últims jaciments podria tractar-se deraïms procedents, via comercial, d’altres àreesgeogràfiques com podria ser el nord d’Àfrica.

L’ullastre (Olea europaea var. sylvestris) ésun arbre que s’inclou dins la flora silvestre de laMediterrània occidental. S’han trobat carbons dela seva fusta a la Península Ibèrica ja en nivellsepipaleolítics i neolítics.14 La carpologia confirmatambé aquestes dades, ja que s’han trobat pinyolsd’Olea europaea var. sylvestris als nivells mesolí-tics de la Cova de l’Esperit (Salses, Rosselló)15 i ennivells neolítics, calcolítics i de l’Edat del Bronzeals Països Catalans .16

L’ullastre és una espècie característica del pisde vegetació termomediterrània, indicadora de lamàquia litoral o del matollar (Querco-Lentiscetum, Rosmarino-Ericion). Ara bé, la pre-sència amb tota seguretat de l’olivera conreada(Olea europaea var. sativa) no queda ben docu-mentada fins als inicis del IV mil·lenni aC alPròxim Orient.17 La propagació del conreu de l’o-livera a la Mediterrània occidental tradicionalment

s’associa amb els grecs i romans, però no es podenexcloure altres arguments a favor d’un conreuintencionat anterior a aquestes colonitzacions.

A Grècia hi ha restes d’olivera des del 2500aC, encara que els textos no parlen d’una produc-ció per a l’exportació fins als segles VII i VI aC.Abans podria haver-hi hagut una recol·lecció del’ullastre que n’hauria accelerat el conreu a partirdel segle VIII aC.18 De totes maneres, el seu conreués força primerenc, tal com ho indiquen les restesque s’han trobat al jaciment minoic de Kommosd’elements utilitzats per a la producció d’oli i laseva comercialització. També és possible que hihagués producció d’oli en el segle VII aC.19

Les informacions sobre l’extensió de l’olive-ra a la Península Ibèrica indiquen, a part que lesrestes més antigues es localitzen a Cadis, alCastillo de Doña Blanca (600/575 i 550/500 aC),que les troballes són relativament escasses i quemalgrat trobar-ne es tracta de casos molt isolats, isota la influència de poblacions orientals. Lesdades que tenim a partir de l’Ebre cap al sud sónuna mica anteriors, precocitat que ben segur esdeu a la influència fenícia. Els resultats delsíndexs biomètrics relatius al Camp de Túria indi-quen una barreja de varietats conreades amb altresde silvestres. A la resta de Catalunya la situació ésigual que a França.

Els carpòlegs es qüestionen la possibilitat dela presència d’endocarpis cultivats, originaris d’unconreu local, al sud i a l’est de la PenínsulaIbèrica.

La presència d’olives als poblats ibèricsvalencians és molt reduïda, ja que només n’aparei-xen en nivells dels segles VII-VI aC de l’Alt deBenimàquia, Castellet de Bernabè (Llíria, Campde Túria), a la Seña (Villar del Arzobispo, Campde Túria) i al tossal de Sant Miquel (Llíria, Campde Túria). A Los Villares (Caudete de las Fuentes,Plana d’Utiel) l’únic exemplar recuperat està dataten els segles IV i III aC.

A la Península Ibérica, les restes més antiguesde producció d’oli es troben al País Valencià, als

13 C. GÓMEZ BELLARD i ALTRES, “El vino en los inicios de laCultura Ibérica. Nuevas excavaciones en L’Alt de Benimaquia,Dénia”, Revista de Arqueología, 142 (Madrid, 1993), p. 16-27.14 J. BERNABEU, J. E. AURA i E. BADAL, Al Oeste del Edén. Lasprimeras sociedades agrícolas en la Europa mediterránea.Madrid (Síntesis), 1993.15 P. LEVEAU i ALTRES, “Les origines de l’oléiculture en Gaule dusud. Données històriques, archéologiques et botaniques”, Revued’Archeométrie, 15 (1991), p. 83-94.16 R. BUXÓ, Arqueología de las plantas, p. 279-286, i ROVIRA,“L’agricultura i la dieta vegetal”, p. 158-160.

17 W. VAN ZEIST, “Aperçu sur la diffusion des végétaux cultivésdans la région méditerranéenne”, dins La mise en place, l’évolu-tion et la caractérisation de la flore et de la végétation circummé-diterranéennes. Colloque de la Fondation L. Emberger.Montpeller, 1980, p. 129-145.18 M. C. AMOURETTI, Le pain et l’huile dans la Grèce antique: del’araire au moulin. Annales Littéraires de l’Université deBesançon, 328. Centre de Recherche d’Histoire Ancienne, 67.París (Les Belles Lettres), 1986.19 G. VALLET, “L’introduction de l’olivier en Italie centrale d’aprèsles données de la céramique”, dins Hommages à Albert Grenier.Brussel·les (Latomus), 1962, p. 1554-1563.

211

jaciments ibèrics del territori d’Edeta (Castellet deBernabè, la Seña) i de Kelin (Solana de CantosII).20 A França, el conreu de l’olivera es relacionaamb la colonització grega i es propaga amb elsromans.21

La figuera (Ficus carica) és un dels primersarbres fruiters conreats, juntament amb el raïm il’olivera, gràcies a la fàcil reproducció i a la formasenzilla de conservació dels seus fruits. En efecte,l’exposició d’aquests fruits al sol genera la cris-tal·lització dels sucres que contenen, i es crea unacapa protectora sobre la pell que preserva el fruit ien permet l’emmagatzematge durant un llarg perí-ode de temps. Tenen un alt contingut en sucre queels fa un aliment ric i complet. La recuperació derestes de figa és poc freqüent en els jaciments. Sies donen les condicions adequades per a la sevaconservació, es pot documentar un nombre impor-tant de llavors.

S’han trobat restes de llavors del fruit de lafiguera a Los Villares i a l’Illa d’en Reixach i res-tes d’una pasta feta amb figa i mel a Mas Castellar.Al Rosselló, la figa es documenta a la segona Edatdel Ferro.

La magrana (Punica granatum) és una fruitaconeguda i consumida en època ibèrica, que a méses troba representada en imatges pictòriques iescultòriques, en les quals es confon la seva formaamb la de la flor del cascall (Papaver somniferusL.), planta també coneguda i consumida a lamateixa època.22 Des del punt de vista botànic, lamagrana és un fruit comestible, apreciat com a ali-ment, ferment i beguda refrescant. Es troba enarbusts i matolls vora els marges de camins, i esconsidera d’un conreu menor dins l’horticulturamediterrània tradicional. Encara que pot ser unarbre espontani, el seu conreu podria haver estatintroduït per la colonització fenícia, i conreat enèpoca ibèrica a la Península. Els testimonis paleo-botànics de la magrana a la Península Ibèrica nosón abundants, però en confirmen l’existència enjaciments ibèrics. En el poblat de la Seña se n’ha

recuperat part del fruit i algunes llavors. Aixímateix, al Puntal dels Llops (Olocau, Camp deTúria) s’ha constatat la troballa d’una magranacompleta en el departament 1.23 Al Rosselló tambéés coneguda a partir de la segona Edat del Ferro.

La recollida del fruit es devia fer directamentde la planta, estirant o colpejant, tal com es veu enel famós vas del Tossal de Sant Miquel Elsrecol·lectors de magranes.24

Altres fruiters que es van conrear a l’Edat delFerro pertanyen a la família de les rosàcies (amet-ller, pruner, cirerer, perer, pomer, etc.). S’han tro-bat restes de fusta carbonitzada de rosàcies alpoblat ibèric de Los Villares, o als nivells fenicisdel Puig dels Molins (Eivissa). També a les sitgesde la Universitat Autònoma de Barcelona s’hi hadeterminat la presència de pinyols de cireres, cosaque n’evidencia el consum.

Aquesta escassa presència de fruits s’ha derelacionar amb problemes de conservació delregistre, però podem suposar una activitatrecol·lectora habitual de l’entorn de glans, nous,pinyons, avellanes, aranyons, maduixes, fruitsd’esbarzer, etc.

Les móres o fruits d’esbarzer (Rubus frutico-sus) són plantes silvestres conegudes des delBronze mitjà, i a l’Edat del Ferro es devien reco-llir espontàniament. Creixen com les magranes,vora els camins. S’han trobat llavors de móres al’Illa d’en Reixach i a les sitges de la UniversitatAutònoma de Barcelona.

NOVETATS I ESPECIALITZACIONS:L’HORTICULTURA I L’ARBORICULTURA

El desenvolupament de l’arboricultura varepresentar una sèrie de canvis en la relació ques’havia establert entre les persones i la terra desdel Neolític. Ja no es tracta de conreus anuals,com els dels cereals o les lleguminoses, sinó allarg termini. Els arbres requereixen, en primerlloc, uns quants anys de treball fins que inicien laseva producció i, més tard, un manteniment per-manent dels camps, ja que l’esforç que s’ha de ferperquè comencin a produir és molt gran.

Els primers fruits cultivats que es coneixensón el raïm, l’oliva, la figa i la magrana. Altresarbres que es devien cultivar són alguns fruiters de

20 G. PÉREZ JORDÀ i ALTRES, “La explotación agraria del territorioen época ibérica: los casos de Edeta y Kelin”, dins Actes del XXIICol·loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro(Girona, 1998). Sèrie Monogràfica, 18. Girona (MAC: Museud’arqueologia de Catalunya), 1999, p. 151-167.21 LEVEAU i ALTRES, “Les origines de l’oléiculture en Gaule dusud”, p. 83-94, i P. MARINVAL, Cueillette, agriculture et alimenta-tion végétale de l’épipaleolithique jusqu’au 2ème Âge du Fer enFrance meridionale. Apports palethnographiques de la carpolo-gie [Tesi doctoral]. École des Hautes Études en Sciences Sociales,1988.22 M. I. IZQUIERDO, “Granadas y adormideras en la cultura ibéricay el contexto del Mediterráneo antiguo”, Pyrenae, 28 (Barcelona,1997), p. 65-98.

23 M. DUPRÉ, Palinología y paleoambiente. Nuevos datos españo-les. Referencias. Trabajos Varios del SIP, 84. València, 1988, p.77.24 H. BONET, El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edetay su territorio. València, 1995, fig. 144.



212

la família de les rosàcies: ametllers (Prunus dul-cis), pruneres (Prunus sp.), pomeres (Malusdomestica), pereres (Pyrus communis), etc. A LosVillares, s’hi han trobat restes de fusta carbonitza-da d’alguna d’aquestes espècies, però no s’hapogut determinar a quin fruiter pertanyen. Deviencontinuar en estat silvestre les glans (Quercus sp.),les cireres d’arboç (Arbutus unedo), les móres(Rubus fruticosus), els gerds (Rubus idaeus),coneguts del Bronze mitjà, i el pi pinyoner (Pinuspinea).

Els fruiters cultivats necessiten un treballminuciós. La terra s’ha de llaurar periòdicament

amb l’arada o el forcat, i cavar-la amb aixades,aixols, picoles, esmotxades o fangues. Quan crei-xen, els arbres s’han d’esporgar perquè prenguinla forma adequada, i després s’han de llevar lesmales herbes del terra i talar les branques delsarbres estacionalment perquè donin fruits. Per aaquesta última tasca es devien fer servir els fal-çons o les podadores. La presència de ganivets perempeltar fa pensar que en molts fruiters es deviaemprar l’empelt, molt necessari per al conreu.

La recollida de la fruita es devia fer directa-ment de les plantes, estirant o colpejant. Els perí-odes de recol·lecció, a finals de setembre i finals

Les restes paleobotàniques permeten reconstruir l'ambient botànic i les espècies conreades a la primera Edat delFerro i a l'època ibèrica a diversos indrets. Taules de plantes conreades, fruits recol·lectats i plantes adventícieslocalitzades a jaciments d'aquests períodes a la Catalunya de Ponent (dades de Natàlia Alonso); la Catalunya lito-ral (Núria Rovira i David Canal), i del País Valencià i les Illes (Elena Grau).

ordi

ves

titor

di n

ubl

at c

omú

blat

c/d

tipu

s co

mpa

cte

espe

lta b

esso

nam

illpa

nís

civa

dalle

ntia

pèso

lfa

vagu

ixa

aglà

raïm

silv

estre

mor

azi

tzàn

iarè

vola

sera

rdia

arté

tica

cap

blau

blet

bla

ncce

ntin

odia

ÈPO

CA

IBÈ

RIC

A

Tossal de les TenallesMolí de l’Espígol

MargalefRoques del Sarró

Els Vilars II

I E

DAT

FER

RO Tozal de los Regallos

Els Vilars IEls Vilars 0

Hor

deum

vul

gare

Hor

deum

vul

gare

var.

nudu

mTr

iticu

m a

estiv

um/d

urum

Trit.

aest

/dur

tipus

com

pact

umTr

iticu

m d

icoc

cum

Pani

cum

mili

aceu

mSe

tari

a ita

lica

Aven

a sa

tiva

Lens

cul

inar

isPi

sum

sat

ivum

Vici

a fa

bava

r. m

inor

Lath

yrus

sat

tivus

/cic

era

Que

rcus

sp.

Vitis

vin

ifera

ssp.

sylv

estr

isRu

bus

frut

icos

usLo

lium

sp.

Gal

ium

apa

rine

Sher

ardi

a ar

vens

isAj

uga

sp.

Cen

taur

easp

.C

heno

podi

um a

lbum

Poly

gonu

m a

vicu

lare

213


Hordeum vulgare ordi vestitHordeum vulgare var. nudum ordi nuHordeum sp. ordiTriticum aestivum/durum blat nu (dur-comú)Triticum aestivum/compactum blat nu (dur-compacte)Triticum dicoccum blat (espelta bessona)Triticum monococcum blat (espelta petita)Triticum sp. blatAvena sativa civadaPanicum miliaceum millSetaria italica panís

Lathyrus sativus/cicera guixaLens culinaris llentiaMedicago sativa alfals, userdaPisum sativum pèsolVicia faba favaVicia sativa veça

Corylus avellana avellanaOlea europaea olivaQuercus sp. glaRubus fruticosus móraVitis vinifera raïmFicus carica figa

Linum usitatissimum lli

Atriplex sp. atriplexAvena sp. cúgulaChenopodium album blet blancLathyrus sp. guixonsLolium perenne/rigidum raigràsLolium temulentum jullLolium sp. zitzàniesMalva sylvestris malva Phalaris paradoxa escaiolaPoaceae gramíniesPolygonum convolvulus fajol bordPolygonum sp.Rumex acetosella agrelletaRumex crispus paradellaRumex sp. romàsSetaria cf. viridis xereix millerTrifolium sp. trèbolAsteraceae compostes

Alorda Park

Can X

ercavinsC

asol de PuigcastelletEm

púriesIlla d'en R

eixacM

as Castellar

Moleta del R

emei

Serra de l'EspasaTuró de C

a n'Olivé

Ullastret

Vilar del M

et

Arxiu H

istòric SitgesB

arranc de Gàfols

Bòbila M

adurellC

an Roqueta

Sant Martí d'Em

púriesSitges U

AB

I EDAT FERRO II EDAT FERRO


214

Jaci

men

ts

Hor

deum

vul

gare

Triti

cum

aes

tivum

-dur

um

Triti

cum

mon

ococ

cum

Triti

cum

dic

occu

m

Pani

cum

mili

aceu

m

Seta

ria

italic

a

Lens

cul

inar

is

Pisu

m s

ativ

um

Vici

a er

vilia

Vici

a fa

ba v

ar. m

inor

Vici

a s

p.

Lath

yrus

cic

era

Lath

yrus

sat

ivum

Lath

yrus

sp.

Vitis

vin

ifera

Ole

a eu

ropa

ea

Ficu

s ca

rica

Rosa

ceae

sp.

Puni

ca g

rana

tum

Prun

ussp

.

Castellet de Bernabé x x x x x x x x x x x x x x x x x x xLa Seña x xTossal de Sant Miquel x x xLos Villares x x x x x x x xPuig de la Misericordia xPuig de la Nau x x

Comparació de la freqüència relativadels cereals, lleguminoses i fruiters adiverses zones del Principat durant l'èpo-ca ibèrica (font N. Alonso, 2004).

ELS CONREUS DE LA SOCIETAT IBÈRICA

Les anàlisis recents sobre paleoambientmanifesten una transformació accentuada delsconreus en el decurs de l’Edat del Bronze i l’Edatdel Ferro.25 Les dades sobre la transformació delpaisatge són exigües, i per tal de valorar els canvisambientals les hem de relacionar amb els resultatsde la carpologia, que assenyalen un impacteimportant de l’activitat humana pel desenvolupa-ment de les activitats agrícoles. Amb l’extensiódels terrenys dedicats als conreus monoespecífis oalternants (cereals/lleguminoses; cereals d’hi-vern/de primavera), el conreu ja es va fer amb for-cats tirats per animals, del tipus trobat a Covalta(Albaida, Vall d’Albaida) o a Tivissa (Baix Ebre),i dels quals només s’han conservat relles de ferroi les representacions gràfiques. El registre arqueo-lògic dels Països Catalans és molt desigual, ja queresulta ser abundant a les àrees costaneres deCatalunya i el País Valencià i a la Depressió delSegre-Cinca, i escassa a l’àrea meridional deCatalunya i interior del País Valencià i a la mun-tanya.

Segons les dades actuals, es documenta queels territoris del País Valencià d’Edeta i Kelinpracticaven un monocultiu d’ordi, mentre que elblat nu, l’espelta bessona i el mill hi tenien unaimplantació menor. El conreu intensiu de l’arbori-cultura, l’horticultura i les lleguminoses hi ocupa-ven un àmbit important, mentre que a la Catalunyacostanera hi devia dominar el conreu extensiu decereals, sobretot de l’ordi vestit, el blat nu i elsmills.

215

de la tardor, no coincidien amb la collita dels cere-als i les lleguminoses. Per al seu conreu es podienutilitzar terres no aptes per als cereals i les llegu-minoses, per la seva poca fertilitat, pel fort pen-dent o perquè eren terrenys massa pedregosos. Elconreu segurament devia ser de secà. La utilitza-ció i la introducció de terres fins aleshores margi-nals devia representar una ampliació de la terra deconreu i un nou control sobre la propietat de lesterres que devia afectar l’organització general dela societat.

El conreu de la vinya, l’olivera i la figuerasón testimonis d’una arboricultura desenvolupada.

LES PRÀCTIQUES I ACTIVITATS AGRÍCOLES:SISTEMES DE CONREU

El Bronze final i tota l’Edat del Ferro és unaetapa important en la història agrària. Un policul-tiu cerealístic de lleguminoses, fruiters, oleícola ivitícola va caracteritzar el final de l’etapa a totesles àrees dels Països Catalans. El progrés i l’acce-leració de l’economia agrícola segurament va serfavorable a l’ús del metall ferro i a la composicióde l’utillatge agrícola.

25 E. GRAU, El uso de la madera en yacimientos valencianos de laEdad del Bronce a la época visigoda. Datos etnobotànicos yreconstrucción ecológica según la antracología. Tesi doctoral n.de sèrie 695-2. Universitat de València, 1990, p. 128-133.


Els ibers van consumir, sovint, magranes. Aquesta frui-ta, molt apreciada com a aliment, ferment i begudarefrescant, va ser molt representada en la iconografiaibèrica, encara que, per la seva forma, a les imatgespictòriques i escultòriques es confon amb la flor delcascall, també coneguda i consumida llavors. Detallpictòric d'una tenalla decorada, que representa doshomes collint magranes, del tossal de Sant Miquel deLlíria, Camp de Túria (font H. Bonet, 1995).L’arqueologia ha mostrat també que els edetans deltossal de Sant Miquel de Llíria conreaven i consumienordi, raïm i olives. Precisament la presència d’olivesals poblats ibèricas valencians és molt reduïda, i eslimita a nivells dels segles VI-VII aC.


216

L’AGRICULTURA INTENSIVA

L’agricultura intensiva té per objectiu obtenirun rendiment alt utilitzant el sòl d’una maneracontínua, emprant una alternança adequada deconreus. L’experiència demostra que una agricul-tura intensiva pot corregir les mancances en ele-ments inorgànics indispensables (manganès, ferro,oligoelements) en els sòls calcimagnèsics, aexcepció, en alguns casos, dels defectes físics comara la manca d’aigua; quan aquests elements s’ate-nuen, es poden obtenir bones collites de cereals,relativament poc exigents en aigua.26

L’agricultura de subsistència de les etapesanteriors segurament es portava a terme en campsestables. Cap a l’Edat del Bronze, especialment aAndalusia i al sud del País Valencià, ja es coneixuna agricultura intensiva, primer d’un sol produc-te, i de secà, fins que es va acceptar una agricultu-ra intensiva amb alternança de conreus, especial-ment de cereals i lleguminoses, tal com ho mani-festen gairebé totes les dades carpològiques a par-tir del Bronze final.

En èpoques ibèriques dominen l’agriculturaintensiva de regadiu amb rotació de conreus (cere-als i lleguminoses) i els treballs d’horticultura iarboricultura, i hi ha una utilització constant d’a-dobs de tota mena. En el cas de les faves es prac-ticava una irrigació controlada (agricultura deregadiu). Hi poden aparèixer associades malesherbes com els blets (Chenopodium sp.). Altresconreus d’horta podrien haver estat verdures de la

família de les crucíferes com la col, el nap, etc.,malgrat que les restes conservades no ens perme-ten confirmar-ho.

Els instruments de treball utilitzats, com araaixades, llegons, fangues o picoles, es documen-ten amb freqüència a molts jaciments, mentre quela troballa d’espècies característiques d’horta ésfrancament anecdòtica. Les grans innovacions vanser la introducció de l’arboricultura, basada sobre-tot en la vinya i l’olivera, i els conreus de secà, queocupen terres no aptes per als cereals. Nombrososinstruments i restes carpològiques testimonien lapràctica freqüent de l’arboricultura. No es descar-ta al País Valencià, ja que l’alternança de l’ús del’agricultura de secà (especialment en el conreu decereals, poc exigents en aigua) i la inclusió delguaret per mantenir la productivitat de la terra, vanser freqüents i exigents durant les etapes anteriors.

L’ALTERNANÇA DE CONREUS

El guaret i la rotació de conreus són les tècni-ques agrícoles més importants per garantir la sub-sistència de l’explotació de terrenys estables.Aquestes pràctiques no estan registrades arqueo-botànicament, però s’ha d’admetre de maneraimplícita que ambdós sistemes s’utilitzaven al’Edat del Ferro. La cerealicultura, el conreu delleguminoses, i l’arboricultura de la vinya i l’oli-vera són pràctiques agrícoles que condueixen auna fixació del terreny de conreu, a una agricultu-ra permanent que, juntament amb una agriculturad’artiga, estenen els sistemes de conreus perma-nents de cicle llarg i rotació biennal.

Conreus d’hivern

Els cereals més adaptats a les condicions dela regió mediterrània són els cereals d’hivern. Sesembren durant els mesos d’octubre i desembre ies recullen al final de la primavera, cap al mes de26 R. BUXÓ, Arqueología de las plantas, p. 230, nota 1.

Columel·la fou un escriptor llatí del s. I aC, conegutper la seva obra De re rustica, composta per dotze lli-bres dedicats al món agrari i les seves feines. D'aquís'ha extret aquest calendari agrícola en què es detallenles diferents tasques agrícoles que es desenvolupavenal llarg de l'any. Observem com el cicle agrícola s'ini-cia en el mes d'octubre quan, un cop llaurades lesterres, comença el període de la sembra del blat i del'ordi.

Calendari agrícola segons Columel·la

217

juny. Són l’ordi vestit, el blat nu, els blats vestits ila civada. L’ordi vestit, com ja s’ha dit abans, és elcereal més ben representat a gairebé tots els jaci-ments estudiats, des del Neolític a la PenínsulaIbèrica i és, juntament amb el blat nu, una de lesespècies més freqüents durant la Protohistòria.

L’ordi vestit és una espècie que se sembrahabitualment a la tardor, però que també es potsembrar a la primavera. A Vinarragell (Borriana,la Plana Baixa) és l’espècie principal (98,8%), iaquesta especificitat es pot contrastar amb altresjaciments de l’Edat del Ferro i de l’època ibèricatant al País Valencià com a Catalunya, on té unapresència important i de domini clar, com a l’Altde Benimàquia, a Castellet de Bernabè, al Torrellód’Almassora, a l’Illa d’en Reixach, a Empúries, aUllastret, a Mas Castellar i a Los Villares. La rus-ticitat d’aquesta espècie és una de les raons princi-pals de la seva adaptació al clima mediterrani.

La presència d’algunes llavors d’espèciesconsiderades com a males herbes poden indicar eltipus de conreu. Així, la niella (Agrostemma githa-go) és present als Vilars (Arbeca, les Garrigues) ila zitzània (Lolium temulentum) i els ranuncles(Ranunculus sp.) ho són a l’Illa d’en Reixach, itotes indiquen una sembra d’hivern dels cereals.L’aparició de la rèvola (Galium aparine) al Molíd’Espígol (Tornabous, Urgell), al Casol dePuigcastellet (Folgueroles) i als Vilars també potser un indici de temporalitat de sembra, a la tardor,dels cereals.27

Conreus de primavera

La sembra dels conreus de primavera es faentre els mesos de març i abril. Correspon sobre-tot a les lleguminoses, els mills (el cereal que s’a-dapta millor) i l’ordi, que també pot ser cultivat enaltres èpoques de l’any.

L’associació d’alguns conjunts d’ordi vestit,mill i panís a diversos jaciments de l’Edat delFerro (Illa d’en Reixach, Puig de Sant Andreu,Bòbila Madurell, Vinarragell i Torrellód’Almassora, Mas Castellar) és un fet bastant sig-nificatiu que l’ordi pogués ser cultivat durant laprimavera, o que els camps alternessin amb cere-als de primavera (mills) i d’hivern (ordi i blats).

Amb la incorporació dels mills i la civada, al’Edat del Ferro, ja es pot aplicar un sistema de

rotació que combina el cereal d’hivern, el cerealde primavera i el guaret. A diferència de l’Edat delBronze, la combinació amb el conreu de les llegu-minoses hauria de quedar més espaiada, ja que laseva explotació devia ser intensiva, però les par-cel·les que s’utilitzaven per a les lleguminosesdevien ser a les zones més properes a l’hàbitat,mentre que les dels cereals devien ser a una dis-tància més gran.

L’explotació de plantes de secà (com perexemple els cereals) fa perdre als sòls poc a poc lasubstància nutritiva natural, cosa que forçosamentrepercuteix en el rendiment de les plantes. Peraixò cal la regeneració del sòl, que a l’Edat delFerro es devia dur a terme amb la femada i el gua-ret. L’obtenció d’un producte amb el major rendi-ment possible en el mateix sòl suggereix quealguns productes es devien quedar en el camp idevien ser aprofitats com a aliment per al bestiar iper a ramats domèstics, amb la consegüent recep-ció dels adobs orgànics pertinents. L’aprofitamentdels fems per enriquir els camps depenia tambédel producte a conrear. L’espelta bessona i l’espel-ta petita exigeixen poc adob orgànic, mentre queel blat nu, més productiu, esgota el sòl ràpidament,i és necessari renovar-lo amb substàncies mine-rals. La femada (excrements d’animals) era unadob bo, alternat o combinat amb palla i/o deixa-lles domèstiques. Es fa difícil acceptar que el con-reu d’un sol producte es fes d’una manera sistemà-tica.

L’increment en la varietat de plantes conrea-des indica una major diversitat alimentària i possi-blement una millora tècnica respecte de l’alternan-ça de conreus.

COMBINACIÓ CEREALS / LLEGUMINOSES

La combinació de dos productes és una pràc-tica útil per regenerar els sòls. El cereal, típic desecà però exigent en necessitats de renovació deminerals i matèries orgàniques, s’alterna amb elconreu de les lleguminoses des del principi de l’a-gricultura intensiva, que a Andalusia es coneix desde finals del Neolític i al País Valencià des del’Edat del Bronze. A Catalunya, tenim coneixe-ment d’aquesta alternança a finals de l’Edat delBronze (a terres de ponent) i principis de l’Edatdel Ferro (a tota la franja costanera) com una pràc-tica força corrent, tal com ho demostren les troba-lles de Bòbila Madurell, sitges de la UAB,Vinarragell, Mas Castellar, etc.

27 C. CUBERO, La agricultura durante la Edad del Hierro enCataluña: a partir del estudio de las semillas y los frutos.Monografies, 2. Barcelona (Universitat de Barcelona. SERP),1998.



218

El sistema de l’agricultura alternant (cereals illeguminoses) requereix aigua i es devia desenvo-lupar en terrenys fàcilment inundables o en zonesfèrtils i amb una capacitat hídrica suficient. Elscereals, poc exigents en aigua, poden mantenir-secom a part d’una agricultura de secà, sense neces-sitat d’irrigació. L’explotació de les lleguminoses,sobretot de la fava, es caracteritza per l’aplicacióde la irrigació.

L’AGRICULTURA EXTENSIVA

El sistema agrari de l’Edat del Ferro es des-envolupa amb una agricultura extensiva de secà,dedicada sobretot als cereals i en menor mesura ales lleguminoses. L’instrument bàsic de treball ésl’arada tirada per animals, generalment bous.L’augment de zones cultivades és degut a diversosfactors. Un és la combinació d’una major diversi-tat de les espècies conreades de cereals i de llegu-minoses, cosa que regenera els sòls i promou lapresència de plantes arvenses (detectades a PuntaFarisa o a la Bòbila Madurell): la cua de guilla, elfajol bord, el morró, el margall, la zitzània i elxereix; o bé el conreu monoespecífic, com ara del’ordi vestit; i un altre dels factors pot ser l’ús dela rella d’arada de ferro. A més de la varietat d’or-dis i blats s’ha de destacar la presència dels mills,

de la vinya i de l’olivera. Els camps extensius deconreu, en època ibèrica, són presents per tota lazona costanera, des del País Valencià fins al’Auda, zona rica en aiguamolls dulcificats.L’agricultura extensiva de cereals produeix unexcedent sobrat que és necessari emmagatzemaren sitges excavades en el subsòl i amb l’atmosfe-ra confinada.

EL CONREU ESPECIALITZAT

El conreu monoespecífic està documentat ja al’Edat del Bronze a la Lloma de Betxí (Paterna,Camp de Túria) i sembla que s’intensifica a l’Edatdel Ferro. Les dades arqueològiques que tenim deles plantes conreades provenen de concentracionsvoluntàries que més tard són abandonades (magat-zems, forns, llocs de reserva i transformació,runams), les quals confirmen que a l’Edat delFerro el conreu de cada espècie de cereal ja espodia fer per separat, de manera individualitzada.Tenim diversos jaciments valencians i catalansque ho confirmen: a Vinarragell (Ferro I),28 s’hiestudia una concentració de llavors que es troben

28 G. PÉREZ JORDÀ i R. BUXÓ, “Estudi sobre una concentració dellavors de la I Edat del Ferro del jaciment de Vinarragell(Borriana, la Plana Baixa)”, Saguntum, 29 (València, 1995), p. 57-64.

negament tubular del Bronze final, la majoria delscasos trobades en dipòsits o amagatalls d’útils debronze per reciclar.31

ELS INSTRUMENTS DE FERRO

Alguns autors afirmen que es produeix unavenç molt important en les tècniques agrícolesgràcies a la presència i l’ús del ferro; altres diuenque aquest avenç no va ser tan revolucionari, sinómés aviat progressiu i limitat. El ferro va esdeve-nir ben aviat un material destinat als objectesbèl·lics. S’introdueix en l’utillatge agrícola, rama-der i artesanal cap a finals del segle V i principisdel segle IV, en època ibèrica plena, i es fa omni-present a la vida quotidiana en els segles III i II aC.Els primers estris agrícoles apareixen a Catalunyaen el segle VI i són molt escassos; això no obstantla destral ja es coneixia a l’Illa d’en Reixach i a laSerra del Calvari (Granja d’Escarp), el magall alsVilars32 i la falç al sud de França, a l’oppidum dela Liquière (Calvisson, Gard).33 Les formes i utilit-zacions dels primers estris agrícoles de ferro vanperdurar gairebé intactes fins a l’Edat Mitjana ifins a la revolució industrial. Els instruments deferro són d’un material més eficaç, dur i persis-tent, però les formes i les aplicacions van evolu-cionar poc.

Les pràctiques agrícoles actualitzades ja erenconegudes d’antic, però amb els estris de ferro elrendiment dels productes agrícoles és molt supe-rior. L’arada amb rella de ferro tirada per animalsi conduïda per una persona i l’ús de la falç de ferroper a la sega, juntament amb el molí rotatori, vanintensificar la producció alimentària, i conformenuna maquinària bàsica que perdura fins a la revo-lució industrial moderna. Els canvis significatiusdel treball agrícola no s’observen fins al primermil·lenni aC; en l’època ibèrica es coneixen unagran varietat d’estris i tècniques, darrere de lesquals hi havia d’haver sectors productius moltespecialitzats.

219

emmagatzemades en una estructura destinada a laconservació de productes, on l’anàlisi de les restesens mostra un conjunt format per ordi vestit(98,8%) barrejat amb una presència puntual deblat nu, mill i faves; a Alt de Benimàquia s’hi hanrecuperat diferents conjunts tancats compostos demanera exclusiva per una sola espècie: ordi vestit,blat nu i raïm; a Mas Castellar (ibèric ple), s’hihan localitzat tres conjunts diversos (una fossa detransformació, un forn de torrefacció i un runam),en cadascun dels quals hi ha un cereal dominant,l’ordi vestit, el mill i el blat nu, barrejat acciden-talment amb altres espècies.29 La presència d’al-tres cereals o plantes seria a causa d’una barrejaaccidental.

L’UTILLATGE AGRÍCOLA

L’agricultura de l’Edat del Ferro representaun progrés respecte dels períodes anteriors. Lestècniques agrícoles han avançat notablement i leseines del camp són de ferro. Per a l’Edat delBronze, la major part d’estris documentats són lesdents de falç que, enfilades sobre un mànec defusta o d’os, s’utilitzen per segar els cereals. Nodisposem de dades sobre la utilització de falçs debronze, al contrari del que passa a França on l’ar-queologia n’ha demostrat l’ús.30

També es troben destrals de pedra polida idestrals de bronze, de taló i d’aletes i amb emma-

29 D. CANAL, “L’explotació dels recursos vegetals: les anàlisispaleocarpològiques”, dins E. PONS (dir.), Mas Castellar de Pontós(Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (excava-cions 1990-1998). Sèrie Monogràfica, 21. Girona (MAC: Museud’arqueologia de Catalunya), 2002, p. 443-476.30 J. COURTIN, J. GUILAINE i J. P. MOHEN, “L’agriculture. Lesdébuts de l’agriculture en France: les documents archéologiques”,dins J. GUILAINE (dir.), La Préhistoire française, 2: Les civilisa-tions néolithiques et protohistoriques de la France. París(C.N.R.S.), 1976, p. 172-179.

31 J. GALLART, “El dipòsit de bronzes de Llavorsí. Pallars Sobirà”,Excavacions arqueològiques a Catalunya 10 (Barcelona, 1991),p. 23-41.32 M. C. ROVIRA, “Agricultura i desenvolupament tecnològic a laProtohistòria: la introducció del ferro”, dins J. M. FULLOLA, J.JUAN, i M. A. PETIT (eds.), La Paleo-etnobotànica aplicada a l’ar-queologia prehistòrica. Barcelona (Societat Catalanad’Arqueologia), 1994, p. 141-156.33 C. TENDILLE, “Mobiliers métalliques protohistoriques de larégion nîmoise: instruments et outils divers (V)”, Documentsd’Archéologie Méridionale, 5 (1982), p. 33-52.


L'agricultura de l'Edat del Ferro representa un progréssubstancial en comparació amb els períodes anteriors.Les tècniques agrícoles han avançat notablement i leseines del camp normalment són de ferro. Del condicio-nament del terreny a l'emmagatzematge del cereal sesucceeixen diverses tasques per a les quals es requeriauna gran diversitat d'estris, alguns exemplars delsquals, corresponents a l'època ibèrica, s'han localitzatarreu dels Països Catalans. Veiem en aquest dibuix lesdiferents fases del cultiu: llaurada, cavada, sega, tri-lla, ventat, garbellat i emmagatzematge (dibuix PereRovira).


220

TASQUES I EINES AGRÍCOLES

Per tal de fer la sistematització de les opera-cions de treball amb les eines que es relacionen,s’ha seguit l’esquema de Sigaut basat en el ciclevegetatiu dels conreus.34

Neteja i condicionament del terreny

Comprèn la neteja dels camps i els boscos:podar, desbrossar i esporgar; i les tasques de pre-paració del sòl per al conreu: fer solcs, esterrossari cavar per sembrar.

Neteja de plantes, sòls i boscos

Els estris agrícoles especialitzats per a latasca de neteja comprenen tota la varietat d’instru-ments tallants de fulla corba, amb un sistemad’emmanegament gairebé sempre tubular, fixat aun mànec de fusta per reblons o varetes. Ens refe-rim a la gamma de falçons, podalls, podadores,esporgadores. La seva funció principal és netejaruna planta de les branques inútils o supèrflues,

tasca molt important per a la vinya i l’arboricultu-ra en general. Per als conreus de secà i els d’hortatambé serveixen per tallar llenya o herbes restantsd’una collita, podar, esporgar i recollir la vinya,fer camins i aclarir els boscos allà on la vegetacióneix espontàniament; en definitiva preparar noussòls per al conreu extensiu.

Són eines de formes molt variades, però d’unmateix tipus. A causa dels múltiples usos és una deles eines més freqüents i esteses a tot el sud deFrança i a tota la Mediterrània durant l’Edat delFerro. A Catalunya, se’n troben a tots els jaci-ments que han aportat estris agrícoles: Burriac,Puig Castellar, Mas Castellar, Tossal de lesTenalles, Santpedor; i al País Valencià, a laBastida de les Alcusses (Moixent, la Costera),Covalta, Los Villares, Tossal de Sant Miquel, laSerreta (Alcoi, l’Alcoià). Aquestes eines, a més deles tasques corresponents, tenien altres afegits oderivats que les feien útils per a d’altres tasques.Amb emmanegament d’espiga i per a tasques desega n’hi ha a Empúries, Ulllastret, Tornabous iBurriac; amb la punta extrema esmussa per cavar

34 R. BUXÓ, Metodología y técnicas para la recuperación de res-tos vegetales (en especial referencia a semillas y frutos) en yaci-mientos arqueológicos. Cahier Noir, 5. Girona, 1990, i ROVIRA,“Agricultura i desenvolupament tecnològic”. Per a la classificacióde les eines agrícoles i les seves aplicacions hem fet servir per alPaís Valencià, E. PLA BALLESTER, “Instrumentos de trabajo ibéri-cos de la región valenciana”, dins Estudios de economía antiguade la Península Ibérica. Barcelona, 1968, p. 143-190; per alPrincipat, E. SANAHUJA, “Instrumental de hierro agrícola e indus-trial de la época ibero-romana en Cataluña”, Pyrenae, VII(Barcelona, 1971), p. 61-110 i J. AULADELL I MARQUÈS,“Metal·lúrgia i útils fèrrics agrícoles/ramaders pre-romans a l’àrealaietana”, Gala, 2 (Sant Feliu de Codines, 1993), p. 227-236; peral Llenguadoc, TENDILLE, “Mobiliers métalliques protohistori-ques”, i per a Castella, M. BARRIL VICENTE, “Instrumentos de hie-rro procedentes de yacimientos celtibéricos de la provincia deSoria en el Museo Arqueológico Nacional”, Boletín del MuseoArqueológico Nacional, X (Madrid, 1992), p. 5-24.

Per tal de guanyar terreny a la naturalesa, els ibershavien de crear els seus propis camps de conreu, nete-jant els boscos, podant, desbrossant i esporgant, i méstard preparant el sòl fent solcs, esterrossant i cavantper a la sembra. Per a moltes d'aquestes tasques esfeien servir instruments tallants de fulla corba amb unemmanegament de fusta, com els falçons, els podalls,les podadores o les esporgadores. Aquí veiem unspodalls de ferro trobats a Mas Castellar de Pontós (AltEmpordà), que tant servien per netejar les vinyes i elsarbres de branques inútils, com també per a la sega(font MAC-Girona).

221

o fer sots a terra, a Sarrià de Ter-Girona, MasCastellar;35 i associada a una aixada al dors, aSantpedor.36

La destral és un estri fonamental per al treballde la fusta i el que està més ben relacionat per alstemes agrícoles. És una eina de percussió que ser-veix per podar, talar i tallar arbres; i estellar, clive-llar i asclar la fusta i les arrels. Consta d’una fullatrapezoïdal o rectilínia i tall corbat convex. Elsestris més antics tenien un sistema d’emmanega-ment tubular amb mànec colzat de fusta que deviaderivar de les destrals de bronze amb emmanega-ment tubular del Bronze final i Ferro I, amb repre-sentacions a la zona pirinenca catalana (dipòsitsde Ripoll i de Launac, a Mailhac i a la Liquière).Més endavant el mànec curt es devia introduirdirectament dins un orifici que s’incorporava a

l’eina. Aquest tipus també té un precedent en lesdestrals de bronze al dipòsit de Ripoll. La destralde ferro apareix prematurament, però en canvi noés gaire freqüent; potser és substituïda per lesaixes/aixades, pels magalls i pels podalls, quefeien totes les tasques de neteja. Es documentenels exemplars dels poblats ibèrics del PuigCastellar, Sant Miquel de Sorba i la Bastida de lesAlcusses.37 En aquest apartat, Rovira (1994) hiafegeix aquells estris de funció doble, que fan dedestral per un cantó i d’aixol per l’altre. Aquestaeina, a més de tallar branques i arrels, devia podercavar el sòl. En coneixem exemplars al poblat delColl del Moro (Gandesa, Terra Alta) i de més tar-dans a Mas Castellar. Les destraletes/picoles deMas Castellar tenen una altra varietat en el siste-ma d’emmanegament, cosa que fa pensar quepodien ser importades, pel fet d’haver-se trobatdins una sitja d’ofrenes.38 Tenen paral·lels al sudde França.

35 E. PONS i M. C. ROVIRA, El dipòsit d’ofrenes de la fossa 101 deMas Castellar de Pontós: un estudi interdisciplinari. Estudisarqueològics, 4. Girona (Universitat de Girona), 1997.36 M. CURA-MORERA i A. FERRAN, “El poblat pre-romà de la Costade la Vila (Santpedor, Bages)”, Pyrenae, 13-14 (Barcelona, 1977-1978), p. 182-192.

37 SANAHUJA, “Instrumental de hierro agrícola”, i PLA BALLESTER,“Instrumentos de trabajo ibéricos”.38 PONS i ROVIRA, El dipòsit d’ofrenes de la fossa, p. 101.


L'època ibèrica marca ja una etapa de gran diversificació de les eines agrícoles i d'un ús continu del ferro per ala seva confecció. Ho veiem en aquestes peces procedents del jaciment de la Bastida de les Alcuses (Moixent, laCostera), on podem identificar eines com la falç, la destral, l'aixada o el llegó (font S.I.P).

El nombre de destrals de bronze conegudesen el període de transició a l’Edat del Ferro asse-nyalen el començament d’una veritable desfores-tació. Hi ha una reducció en la cobertura forestal,de ben segur que en profit dels espais conreats.

Les eines de fulla petita i corbada, gairebésempre amb emmanegament tubular, com podallsi podaderes són estris destinats a la poda, desbros-sament de boscos, etc. Per a la viticultura o l’hor-ticultura es devien fer servir els falçons de fullacorbada, petita i prima, amb emmanegament d’es-piga i coberta per un mànec de fusta, poc pesantsper al treball manual. Se’n troben sobretot alspoblats ibèrics de caràcter urbà, com PuigCastellar (Santa Coloma de Gramanet), Puig deSant Andreu, Molí de l’Espígol, assentaments enquè dins dels seus poblats recintats devien cultivarun tipus d’arbres fruiters els quals devia ser neces-sari esporgar anualment.


222

Preparació de la terra de conreu

Les tasques d’anivellament i aireig de la terraes feien amb pics/magalls i aixades de tota mena,però la innovació més important d’aquesta activi-tat va ser l’arada amb rella de ferro tirada per ani-mals, que va promoure l’agricultura extensiva.Les aixes i càvecs, pics i picoles són diferents dela rella, que fa de protecció al dental adaptat altimó de l’arada.

Les aixades i picoles són útils de percussióque servien per a usos diversos, com ara remourela terra, fer solcs, allisar terrossos i trencar-los. Enmolts casos s’empraven allà on l’arada no hopodia fer, com en terrenys accidentats, o bé perdesconeixement de l’arada. Conegudes com l’ara-da de pobre, les aixes, càvecs i caveguets de làmi-na ampla i prima i les picoles de làmina estreta iafilada, i també el magall, de làmina estreta i afi-

La utilització de l'arada de ferro posa en relleu la capacitat de modificar profundament el sòl, i va lligada a lanecessitat de grans extensions de terreny per aplicar la rotació de conreus i el guaret. Amb l'arada va augmentarla producció dels conreus qualitativament i quantitativa. La rella de l'arada de ferro, que servia de protecció aldental adaptat a l'arada del timó, és l'única part que s'ha conservat d'aquestes complexes eines. Malgrat això, s'hapogut reconstruir l'aspecte d'una arada neolítica (a dalt) i d'una arada dental de l'Edat del Ferro (a baix), queaquí veiem comparades. Els elements de l'arada són els següents: 1) dental, 2) rella d'arada, 3) esteva, 4) camati-mó (4a cama i 4b timó), 5) armelles, 6) mantí, 7) clavia i 8) jou (dibuix Pere Rovira).

12

3

6

4

7

1

3

64a

4b5

8

5

223

lada i punta oposada, eren eines emprades allà onla terra es treballava a mà, en terrenys secs i pedre-gosos. Eren molt utilitzades al sud de França, ones coneixen poques relles metàl·liques (Maillac-Auda, Ensérune-Auda), són força conegudes aCatalunya (Puig Castellar, Mas Castellar dePontós, Necròpolis de Portitxol a EmpúriesInhumació 58) i al País Valencià, a la Bastida deles Alcusses i la Serreta. Se’n coneixen des delsegle V aC fins a la conquesta romana. L’únicadiferència que hi ha entre l’aixada i el pic és laforma del cos del tallant. A l’aixada és més amplei en el cas del pic més punxegut. Al sud de Françaa penes es diferencien, però a Catalunya i al PaísValencià hi ha una diferència important, el pic pre-senta un cos massís i allargat acabat en punta afi-lada, molt semblant a les piquetes actuals. N’hi hade diversos tipus.

Una classe de podadora, estri de fulla corba-da i tallant, amb el sistema d’emmanegamenttubular i força pesant, amb algun apèndix (la puntaextrema esmussa per cavar o fer sots al terra, aSarrià de Ter - Girona o a Mas Castellar) o asso-ciada a una aixada al dors (a Santpedor) era unestri multifuncional, que a més de netejar el campde les males herbes servia per arrancar les arrels icavar i preparar el sòl per a la sembra.

Per a la sembra calia remoure la terra, i per aaquesta tasca s’utilitzava l’arada dental o de tipusmediterrani. La seva documentació a Europa, desdel III mil·lenni aC a través de gravats rupestres,així com la constatació entre els bòvids d’un aug-ment dels animals vells i de les patologies associa-des a sobreesforços físics continuats, semblenconfirmar l’ús del bou com a animal de tir.39

Aquestes arades, en un primer moment, devien serde fusta, i devien fer possible el desenvolupamentd’una agricultura extensiva basada en el conreu decereals de secà. Aquesta modificació devia repre-sentar un increment de la superfície explotada i unaugment del producte obtingut.

Del període ibèric tenim una bona quantitatde relles de ferro, de mida variable però amb unamateixa morfologia (una pala estreta i llarga ambels cantons doblegats endins, per tal de mantenir-la subjecta a la punta de l’estructura de fusta quearrossegaven els animals).

La utilització de l’arada de ferro posa enrelleu la capacitat de modificar profundament elsòl. Amb aquest instrument es colonitzen àmplia-

ment les planes i els terrenys fluviàtils. L’ús del’arada de ferro tirada per un animal (bou o cavall)produeix solcs profunds i facilita el treball delsterrenys més difícils, però on la topografia no per-metia el seu pas, el treball de la terra es devia com-binar amb l’ús de les aixades i de les fangues.

La rella d’arada de ferro, que servia de pro-tecció al dental adaptat a l’arada de timó, és l’úni-ca part que s’ha conservat de l’arada. És un estriformat d’una sola peça a partir d’una làmina trian-gular que s’estira en amplada i es doblega pelsextrems laterals sobre si mateixa per la part proxi-mal i pot subjectar-se a dental. La part distal pre-senta un fil rectilini o convex.

L’arada va ser l’element definidor de l’agri-cultura extensiva i de l’augment de la productivi-tat, juntament amb l’explotació de la terra d’unamanera indefinida mitjançant la rotació dels con-reus i del guaret. Mitjançant la rompuda de novesterres per l’arada va augmentar la producció delsconreus qualitativament i quantitativament.Forçosament, l’explotació dels camps havia de serde tipus extensiu, ja que s’hi havia d’aplicar larotació de conreus i el guaret.

El registre arqueològic és molt desigual; lesrelles són més abundants a les àrees costaneres i ala depressió Segre-Cinca, i escasses a l’àrea meri-dional i a muntanya als Països Catalans. N’hi haquantitats importants a la zona de l’Empordà icomarques veïnes (Puig de Sant Andreu, MasCastellar, Empúries, Porqueres, La Creueta-Quart). En canvi a la zona laietana són gairebédesconegudes, només n’hi ha un o dos exemplarsa Puig Castellar i a Mas Boscà. Al Sud de França,on fins fa poc no se’n coneixia cap exemplar, arase n’han documentat a Mailhac-Auda. Al PaísValencià són conegudes als jaciments de laBastida de les Alcusses i a Covalta.

Tenim representacions plàstiques de l’aradade timó, de tota mena, esteses a la Mediterràniaoccidental. Destaquen l’arada votiva de Covalta;el petit bòvid de bronze junyit de la Bastida de lesAlcusses, del segle IV aC; la parella de bous ju-nyits, de bronze, del poblat de Castellet deBanyoles (Tivissa, Baix Ebre); el llaurador amb elcoble de bous pintat en sengles càlats, de Terol,del segle III aC.40

Fora de l’àmbit dels Països Catalans la infor-mació plàstica de l’arada s’amplia i és més antiga.Així, coneixem les representacions rupestres delBronze a Mont Begó i Valcamònica (AlpsMarítims) o la figuració incisa sobre una ceràmica

39 J. BERNABEU, “Origen y consolidación de las sociedades agrí-colas. El País Valenciano entre el Neolítico y la Edad del Bronce”,dins Actes de les Segones Jornades d’Arqueologia Valenciana(L’Alfàs del Pi, 1994). València, 1995, p. 37-60. 40 Vegeu infra el capítol titulat “Transformació i consum”.



224

del Bronze final procedent de Camp Redon (Erau,Llenguadoc) en un horitzó mailhacià I, el qual esva estendre a l’Empordà. Són dades que proven elconeixement i ús de l’arada en el Bronze final,però les relles de ferro conservades a Catalunya,sud de França i València no són anteriors al segleV aC.

La sembra

La sembra inclou els diferents procedimentsper col·locar la llavor o el planter a la terra. El con-reu es feia amb forcats tirats per animals, del tipusdel trobat a Covalta, amb relles de ferro. L’arada,vista en l’apartat anterior, a més de remoure laterra en una primera passada, permetia tambéobrir els solcs definitius on s’havia de sembrar. Enrealitat, no es coneix cap sistema de sembra quepermeti definir si es feia a eixams o en líniesseguint els solcs oberts per l’arada. En el cas quese seguís aquest últim, podria ser que s’emprés lacullera de planter, una petita paleta ovalada ambespiga per a emmanegament. Les conegudes aCatalunya estan datades a partir del segle IV is’han documentat a Anseresa, Olius i aEmpúries;41 i al País Valencià, a Los Villares i a laBastida de les Alcusses. Dins d’aquest apartat s’hipoden afegir unes peces més grosses en forma decullera de desplantar, que devien servir per des-plantar plantes, que podien així ser trasplantadesmillor. Són força més tardanes, d’època iberoro-mana, i se n’han trobat a Empúries, Pla de l’Horta,

la Bastida de les Alcusses, Tossal de Sant Miqueli Sant Miquel de Sorba.

La sembra en línia era practicada per a tottipus de cereals i lleguminoses, i molt més pràcti-ca i senzilla per eliminar les males herbes. A mésa més, sembla el sistema adaptat al treball de solcsde l’arada.

Si el sistema de sembra era a pols, les llavorses devien enterrar també amb una segona passadade l’arada o amb les fangues o llegons, estris depala estreta o bé amb diverses puntes que perme-ten perforar terrenys durs per tal de plantar-hi pos-teriorment. Poden ser d’emmanegament tubular(Los Villares, Burriac, la Bastida de les Alcusses oel Charpolar (Requena, Plana d’Utiel) o d’emma-negament directe, a Puig de Sant Andreu.S’utilitzen també per a les tasques d’irrigació. Ésun sistema molt comú en els països mediterranis,però no és eficaç per al conreu d’alguns cerealscom ara els mills.

Durant el sembrat era necessari mantenir orecuperar la fertilitat del sòl, encara que aquestatasca podia ser prèvia a la preparació del terreny,durant el repòs anual o en el temps de guaret. Lesarpelles servien bàsicament per remoure i traslla-dar els fems. Són estris amb tres pues i una anellaper emmanegar-hi un mànec de fusta. Se n’hantrobat en l’ibèric tardà a Mas Castellar i a PuigCastellar. Per a aquest tipus de feina de femar,també es devien fer servir forques i rastells deferro amb emmanegament, que s’han trobat alTossal de Sant Miquel i al Puntal dels Llops.42

41 SANAHUJA, “Instrumental de hierro agrícola”, fig. 11.42 PÉREZ JORDÀ i ALTRES, “La explotación agraria del territorio”,p. 155-157.

Durant el sembrat s'havia demantenir i recuperar la fertilitatdel sòl, encara que aquesta tascapodia ser prèvia a la preparaciódel terreny, durant el repòs anualo en el temps del guaret. Lesarpelles, estris amb tres pues iuna anella per posar-hi un mànecde fusta, servien, bàsicament, perremoure i traslladar els fems.Aquestes, fetes de ferro, van sertrobades a la sitja 101 de MasCastellar de Pontós (AltEmpordà), i corresponen alssegles III-II aC (font MAC-Girona).

225

La collita

Hi ha diversos procediments per a la collitade les plantes conreades.

La llavor dels cereals podia ser recollida deterra, en el cas de plantes d’espiga fràgil, bé colpe-jant les espigues, bé arrancant les llavors seguintl’eix de les plantes, bé trencant les espigues o sec-cionant-les individualment. La sega amb falç vaser el mètode de recol·lecció de cereals més estèsa l’Edat del Ferro, i es duia a terme tallant les espi-gues i els rostolls conjuntament o bé en dos pro-cessos. La falç va ser utilitzada des dels orígens del’agricultura per segar cereals, herbes i rostolls.Fins al Bronze final, a la Catalunya interior va serutilitzada encara la falç amb mànec de fusta i ambdents de sílex (jaciment de Genó, Aitona, Segrià)i també al País Valencià (al poblat de Mas deMenente, Alcoi, l’Alcoià). A Catalunya no tenimdades sobre l’existència de falçs de bronze, tanconegudes al sud de França. La falç es va manu-facturar en ferro a partir de la segona meitat del’Edat del Ferro a tot Europa. Consta d’un estribàsic de fulla corba a partir del qual deriven einesmés petites i pesades com els falçons, podalls opodadores. La falç és de fulla més fina, més llargai més estreta, i amb un emmanegament d’espiga ireblons. Poden haver-hi falçons de fulla més peti-ta i fina amb sistema d’emmanegament tubular,com és el cas de Puig de Sant Andreu, o d’espiga.

L’exemplar més vell de ferro es troba al sudde França a l’oppidum de la Liquière (Calvisson,Gard),43 però els exemplars catalans són més tar-dans i provenen de Sant Miquel de Sorba,Margalef (Torregrosa, el Pla d’Urgell), el Turó dela Rovira, i del Pla de les Tenalles. A Puig deCastellar només s’hi ha identificat un fragment defulla. Últimament, a Mas Castellar hi han estat tro-bades dues falçs amb la fulla sencera, que amidenentre 46 i 30 cm i tenen una amplada màximad’entre 3,6 i 2,5 cm, amb restes d’emmanegamentde fusta d’alzina i amb reblons, datades de finalsdel segle III aC, dins la fossa votiva. Al PaísValencià, les falçs són datades del segle IV aC ise’n coneix l’existència a la Bastida de lesAlcusses, a Covalta, al Tossal de les Forques, etc.

La falç de ferro va permetre segar les espiguesa una alçada mitjana o bé arran de terra. Servia pertallar l’herba, i la seva presència testimonia el des-envolupament de la collita de la palla, per això varesultar un estri que beneficiava el bestiar durantl’hivern, tant pel consum de palla com per jeure.

El registre arqueobotànic ens pot assenyalarel tipus de sega dut a terme a l’Edat del Ferro. Lapresència notable de males herbes, la troballaescassa de llavors de planta de mida petita, junta-ment amb la proliferació de glumes, espiguetes iraquis, que es troben en tots els jaciments analit-zats (per exemple Illa d’en Reixac, Puig de SantAndreu, Vinarragell, Mas Castellar, Castellet deBernabè), testimonien que la sega no es devia fersempre arran de terra.

El lli i les lleguminoses eren arrencades sen-ceres. Per als fruits es continuaven emprant els sis-temes antics de recol·lecció: arrencar-los directa-ment o colpejar-los perquè es desprenguessin deles plantes. Per a la recollida de fruits no s’obser-va cap canvi important des de l’Edat del Bronze.La recol·lecció no desapareix mai, perdura demanera residual a les comunitats rurals.

Manteniment de la fertilitat del sòl

El manteniment del sòl es feia mitjançant larotació de conreus, el guaret i l’adobament.L’alternança de cereals amb lleguminoses, a mésde ser una de les més productives era la més fre-qüent, per la constància amb què apareixen elscereals, ordi, blat o mill, barrejats amb pèsols,llenties o faves. En relació amb el guaret, sabemque els grecs utilitzaven un sistema de conreu bia-nual constituït per un monocultiu de cereals d’hi-vern i un guaret entre collites; també és possibleque els ibers l’utilitzessin, o bé que practiquessinun sistema trianual, incorporant la sembra de cere-als de primavera.

L’adobament es feia mitjançant sistemesdiversos: emprant els excrements d’animalsdomèstics (fems); adob d’origen vegetal, aprofi-tant els rostolls i plantes descompostes i cremant-les; o d’origen domèstic, aprofitant les deixallesdomèstiques i humanes.

Tria després de la collita

Després de la collita, el cereal, sobretot l’es-pècie dels cereals vestits, requeria altres opera-cions agrícoles com ara la batuda, l’aireig i el gar-bellat. Per a això s’utilitzaven estris de fusta, comla pala, la forca, etc., que no s’han conservat.

La majoria de les mostres carpològiques ana-litzades en els jaciments ibèrics de Catalunya(Ullastret, Pontós) i del País Valencià (Vinaragell)43 TENDILLE, “Mobiliers métalliques protohistoriques”, p. 44-45.



226

pertanyen a conjunts tancats (sitges, espais d’habi-tació) i apareixen amb quantitats significatives demales herbes. La seva eliminació depenia d’altresfactors independents de la collita, com ara les eta-pes del procés i de la transformació del cereal. Laqualitat de les activitats de neteja del cereal sem-bla que devia ser més difícil d’aconseguir que ambaltres sistemes de sega o de recollida del cereald’èpoques anteriors. La collita, però, feta segura-ment amb una falç de ferro devia ser més ràpida ieficaç.

L’ordi vestit, el cereal més ben representat, ésrar que es trobi amb la pellofa adherida a la llavor.La baixa freqüència de restes conservades fa pen-

sar que les llavors devien ser sotmeses a diversesoperacions com la batuda, l’aireig i el garbellat,que permetien una separació efectiva de les pello-fes abans de ser emmagatzemat. Això també potexplicar l’absència d’altres productes de la batuda,com ara segments de raquis. La majoria de con-junts de cereals localitzats en jaciments ibèricsvalencians i catalans apareixen completament netsd’impureses, la qual cosa deu significar que abansde l’emmagatzematge van ser trillats, airejats, gar-bellats i desgranats.44

44 R. BUXÓ, Arqueología de las plantas, p. 173 i ss., i PÉREZJORDÀ i BUXÓ, “Estudi sobre una concentració de llavors”.

0 5 10 15 20 25

DESTRALS

PICOLES

FANGUES

RELLES D'ARADA

ARREJADAS

RASTELLS

PLANTADORES

AIXADES

AIXES

ESCODES ESMUSSES

PODALLS

PODADORES

FALÇS

FORQUES

ARPELLES

PREPARACIO DEL TERRENY

12%

SEMBRA31%

MANTENIMENT25%

RECOL.LECCIO29%

COMPLEMENTARIS3%

227

ACTIVITATS DERIVADES DE L’AGRICULTURA

Una de les especialitzacions més antiguesrelacionada amb les plantes que no té una produc-ció alimentària és la producció tèxtil, que cobreixuna de les necessitats primordials de les pobla-cions humanes. Les fibres vegetals poden ser dedos tipus: dures, com el margalló; i toves, suaus oflexibles, com el lli, el cànem i el cotó.

EL DESFIBRAMENT, EL FILAT I EL TEIXIT

El teixit i el filat de fibres vegetals és un cos-tum de les comunitats prehistòriques. En èpocaibèrica, el filat i el teixit eren activitats que es des-envolupaven dins l’àmbit domèstic, per la qualcosa és habitual trobar en moltes vivendes fusaio-les i peses de teler (pondera), objectes relacionatsrespectivament amb el filat i el teixit. Les fibresvegetals més conegudes en època ibèrica eren ellli i l’espart.

El lli (Linum usitatissimum L.) és una plantamolt apreciada sobretot com a productora de fibra,i també per les seves propietats oleaginoses. Escultiva a Europa des del 4000 aC, i a la PenínsulaIbèrica se l’esmenta per primer cop en nivells cal-colítics (II mil·lenni) a Almizaraque (Almeria) i aVilanova de San Pedro (Portugal). L’ús de la lla-vor és conegut des del Bronze mitjà, i com a plan-ta cultivada, a Cova Punta Farisa, el seu primer úsdevia ser oleaginós.45 També hi ha coneixement de

granes i restes de teles de lli a jaciments del perí-ode argàric. A la neàpolis d’Empúries, Buxó n’hiidentifica una llavor, que considera important si esté en compte la referència d’Estrabó III, 4, 9.

Per al seu conreu (se sembra a la primavera),el lli requereix unes condicions d’alta pluviositat itemperatura suau, i les zones més apropiades sónles situades a prop del mar i a la vora de la desem-bocadura dels rius, àrees d’irrigació fàcil. El seuconreu, segons els autors clàssics, esgota la terraon se sembra (Virgili, Georg. I, 77; Columel·la, DeAgr. II, 10, 17 i 13, 3; Plini, Nat. Hist. XVII, 56 iXIX, 6). Totes les fonts clàssiques coincideixen enuna àrea de producció perifèrica que es deviaestendre des d’Empúries (Estrabó, III, 4, 9), pas-sant per Tarragona (Plini, Nat. Hist. XIX, 10),Xàtiva (Catul, XII, 14; XXV, 5-7); (Plini, Nat.Hist. XXXVII, 202), Càdis i Lusitània (Estrabó,III, 3, 6) fins al nord d’Hispània (Plini, Nat. Hist.XIX, 10). Per a la sembra, s’incita a llaurar pro-fundament i a omplir la terra de força llavors.

Després de la sembra, els camps de lli s’hande netejar de les males herbes. El rendiment i laqualitat de la fibra del lli depenia de la collita, detipus manual. La collita es feia arrencant les tigesamb les mans, es col·locaven en gavelles, s’apilo-naven, i es deixaven assecar un dia o dos. La pro-ducció de la fibra de lli s’aconsegueix a partird’una sèrie de processos: el desgranament de lesllavors, l’amarament o l’embassat de les tiges enaigua corrent o calenta, procés que dura entre treso quatre dies (Plini, Nat. Hist. XIX, 2, 4), al qualsegueix l’assecament i el desfibrament amb pintesde dent de ferro (aenea ferrea).

La fibra del lli és un producte de la tija de laplanta, on hi ha els filaments susceptibles de sertransformats en fil. La fibra com a matèria de lamanufactura tèxtil ha destacat per la seva elastici-tat i suavitat. El procés de la tècnica és conegut enèpoca ibèrica, al jaciment de Coll del Moro, ons’ha documentat un taller tèxtil datat de la segonameitat del segle III aC. Aquest conjunt arquitectò-nic està format per dues estances que comuniquenamb una altra de les torres del recinte fortificat. Enuna habitació s’hi han documentat dos dipòsitsimpermeabilitzats, on es devia fer l’embassat de laplanta per extreure’n la fibra. Les anàlisis realitza-des en els sediments mostren l’existència de lli enmaceració,46 per fer-ne més tard el desfibrament,

45 ALONSO i BUXÓ, Agricultura, alimentación y entorno vegetalen la Cova de Punta Farisa, p. 69.

46 N. ALONSO i J. JUAN-TRESSERRAS, “Fibras de lino en las piletasdel poblado ibérico del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta): estu-dio paleobotánico”, Trabajos de Prehistoria, 51, 2 (Madrid,1994), p. 137-142.


Les eines agrícoles de ferro comencen a aparèixercap a finals del s.VII aC i seran veritablementimportants durant l'ibèric ple, és a dir, al llarg delssegles V-III aC. L'instrumental agrícola de ferroposa al descobert una agricultura majoritàriamentde secà, en què es cultiven els cereals, la vinya,l'olivera, l'espart i el lli, i es treballa amb l'arada;i en la qual hi ha petits espais d'horta i de rega-dius, on es fan servir aixades. L'ús de l'arada den-tal va permetre conrear terrenys extensos, plantar-hi cultius alternants i produir un excedent impor-tant, cosa que va provocar una desigualtat socialmarcada. Gràfiques que mostren les eines agríco-les de ferro d'època ibèrica trobades a Catalunya,i les tasques agrícoles a què aquestes eines s'apli-caven expressades en percentatges segons el nom-bre d'eines (font M. Carme Rovira, Sèrie monogrà-fica, 18, MAC-Girona, 1999).


228

que es devia dur a terme amb l’ajut d’alguna pinta(aena ferrea). En aquests dipòsits també s’hi hanidentificat algunes fibres de cànem (Cannabissativa). Altres troballes dins el mateix jacimentpermeten afirmar que dins una estança no sola-ment s’hi maceraven tiges de lli per extreure’n elfil, sinó que segurament s’hi duien a terme altrestractaments per arribar a la manufactura directadel teixit. Efectivament, en una de les estancess’hi han trobat 107 pondera per a un teler verti-cal.47

Un altre tipus de testimoni arqueològic sónles restes de teixit de lli localitzats en jacimentspreibèrics a Muntanyeta de Cabrera (Callosa deSegura), a Cuesta de Negro (Purullena, Alacant) ia Terlinques (Villena). D’època ibèrica s’ha loca-litzat un saquet i un fragment de teixit de lli alTossal de Manises (Alacant), fragments tèxtils al’Albufereta (Alacant), a la Cova San Antón(Oriola), a Cales Coves (Menorca) i a Son Maimó(Petra, Mallorca). A través d’estudis microscòpicss’han trobat empremtes de lli en una espàtula debronze del Puntal dels Llops, i restes d’un possi-ble sac i filatures associades a fusaioles a MasCastellar.

L’espart (Stipa tenacissima L.) també és unaplanta productora de fibra que es desenvolupa enzones amb una pluviositat escassa i amb sòls ricsen calç i sals. Les condicions climàtiques per alseu conreu es donen a les zones àrides de laPenínsula, de Màlaga fins a Castelló i, sobretot, ala zona interna continental de la Mancha, Castellala Nova i l’Aragó.

Pel que fa a les fonts escrites, Estrabó (III, 4,9) ens mostra les zones de cultiu coincidents ambla producció del lli: a Empúries, Tarragona iXàtiva; però remarca la intensitat dels camps d’es-part del sud-est de la Península. Amb la mateixaintensitat es refereix Plini (Nat. Hist. XIX, 30) aun gran espartar al sud-est, a la costa deCartagena. Aquest últim autor, aconsella la collitaen plena primavera, arrencar la fibra a mà i enrot-llar la planta en unes barres d’os o fusta on es duua terme el procés de desfullar-la. Pel que fa a lapreparació de la fibra per al filat, passa per unsprocessos d’amarament, amb certa predilecció perl’aigua marina, i l’assecament i la batuda per fer-la utilitzable.

L’espart es documenta a la Península Ibèricades de la Prehistòria fins a l’època romana, per afinalitats tèxtils, per a cistelleria i per fer cordills.S’ha trobat a jaciments eneolítics, com la Cuevade los Murciélagos (Albuñol, Granada), i del’Edat del Bronze com El Argar (Almeria). Pel quefa als Països Catalans, l’espart s’ha localitzattambé als jaciments de l’Edat del Bronze deCabezo Redondo (Villena) i Terlinques, i a laMuntanyeta de Cabrera.

Ja en època ibèrica, s’han localitzat cordesd’espart en un enterrament datat del 300 aC a laCova de Son Maimó. Hem d’esmentar la interes-sant troballa d’un gran cistell, datat del segle IVaC, trobat al jaciment ibèric de Campello(Alacant).4847 M. BLASCO i N. RAFEL, “El taller tèxtil del Coll del Moro de

Gandesa (Terra Alta)”, Tribuna d’Arqueologia, 1993-1994(Barcelona, 1995), p. 37-50, i N. RAFEL, M. BLASCO i J. SALES,“Un taller ibérico de tratamiento de lino en el Coll del Moro deGandesa (Tarragona)”, Trabajos de Prehistoria, 51, 2 (Madrid,1994), p. 121-136.

48 C. ALFARO GINER, Tejido y cestería en la Península Ibérica.Historia de su técnica e industrias desde la Prehistoria hasta laromanización. Bibliotheca praehistorica Hispana, 21. Madrid(Instituto Español de Prehistoria), 1984.

El departament tèxtil de Coll del Moro (Gandesa,Terra Alta) és un conjunt arquitectònic de la segonameitat del s. III aC format per dues estances que escomuniquen amb una de les torres del recinte forti-ficat. En una de les estances s'hi han documentatdos dipòsits impermeabilitzats i estancs on s'amara-va la planta del lli per extreure'n la fibra.Aixecament de l'edifici (font Trabajos dePrehistòria, 1994).

229

Si bé ens manquen dades arqueològiquessobre les plantes productores de fibres tèxtils, ladocumentació arqueològica sobre instrumentsrelacionats amb la manufactura tèxtil és abundosa:fusaioles, peses de teler, pintes i tisores.

La fusaiola, contrapès del fus per filar, ésconeguda des del Neolític, i és una peça molt fre-qüent en jaciments de l’Edat del Bronze. En elBronze final, apareixen a tots els poblats i també aforça necròpolis com un estri important i de cate-goria. La fusaiola és una peça de terra cuita, peròse sap que podia ser de qualsevol matèria, fins i totorgànica, per fer el contrapès ideal. Les fusaiolesde terracota del Bronze final són de formes cilín-driques i rodones, però ben aviat es van transfor-mar en bicòniques i en altres formes més sofistica-des, que s’han trobat als poblats ibèrics.

Les peses de teler, els pondera, són objectesde terra cuita o de pedra perforada. Poden tenirsenyals de desgast pels fils. Els telers utilitzats aEuropa en època antiga podien ser horitzontals overticals. A la majoria de les unitats habitacionalsdel món ibèric s’hi ha documentat l’espai destinatal filat i al teixit per a l’elaboració del vestit, mol-tes vegades associat a una àrea destinada a les tas-ques de la mòlta.

Les pintes de desfibrar (aenea ferrea), menysfreqüents entre les restes arqueològiques, i les pin-tes de teixidor són essencials per a l’obtenció deles fibres tèxtils. Poden ser de fusta, os, bronze oferro. A Sant Martí d’Empúries s’hi ha trobat unapinta de teixidor, de finals del segle VII aC, i tambéa Enserune i Pech Maho, llocs gals de fortainfluència iberocatalana.


HISTÒRIAAGRÀRIA - UAB Barcelona · Durant el Bronze final i el període de transició a l’Edat...

Documents

Transcript of HISTÒRIAAGRÀRIA - UAB Barcelona · Durant el Bronze final i el període de transició a l’Edat...