IMATGE I LLENGUATGE VISUAL

MÒDUL 1 - IMATGE I COMUNICACIÓ VISUAL

1-COMUNICACIÓ VISULA COM A LLENGUATGE

- Imatge o Unitat de representació del llenguatge visual, igual que les paraules del

llenguatge escrit o Ens transmet coneixements i emocions

- Llenguatge visual: o Té la mateixa funció que el verbal: Comunicar o És anterior a l’aparició de l’escriptura (pintures rupestres) o S’aprèn de manera intuïtiva o Traspassa fronteres lingüístiques

- Elements bàsics de l’acte comunicatiu o Emissor– Emet el missatge o Receptor– Rep el missatge o Canal–Mitjà físic pel qual es transmet el missatge o Codi– forma que pren la informació perquè es pugui intercanviar.

Implica una descodificació o Missatge – El que es vol transmetre o Situació o context – Entorn en què es porta a terme l’acte comunicatiu

2- TEORIES DE LA IMATGE I EL SIGNE GRÀFIC

SEMIÒTICA I SEMIOLOGIA

- Ciència que estudia els signes (comunicació escrita, oral i visual) - Semiòtica = del grec semio (signe) + òtica (ciència de) – Estats Units, Anglaterra - Semiologia = del grec semio (signe) + logia (estudi de) – Europa continental - Començament del s. XX - Personatges:

O FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913) Estructuralisme lingüístic Els signes consten de significant (percebut pels sentits) i

significat (el que designen) O CHARLES SANDERS PEIRCE (1839-1914)

Ciència del pensament Model triàtic: Signe o representament + objecte + interpretant

O CHARLES WILLIAM MORRIS (1901-1979) Fonaments de la teoria dels signes (1938) Tres parts: Vehicle del signe + designatum + interpretant

O ROLAND BARTHES (1915-1980) Mytologies(1957) – Com les societats utilitzen els signes

dominants en benefici propi

Nivells de significació dels signes: connotació i denotació Les seves teories són precursores delhiperllenguatge

SIGNE

- Fa referència a una altra cosa - Surt de la necessitat de comunicar - Conceptes de Ferdinand de Saussure:

o Significant – Forma que pren el signe o Significat – Concepte o idea que representa o Significació – Relació entre el significant i el significat

- Conceptes de Charles Sanders Peirce – Model triàtic o Representació o signe – Forma que pren el signe o Objecte – A què signe es refereix (un signe és una cosa que en

representa una altra) o Interpretant o interpretació – Com s’interpreta i es reconeix o Un signe és quelcom que per a algú representa alguna cosa.

- Clasificació del signe o Icona – Manté similitud amb l’objecte representat

Imatges, dibuixos o fotografies representatives, mapes i plànols o Índex – Són indexs, senyals o empremtes tots els signes que mantenen

una relació física amb el seu referent (causa-efecte) Fum, termòmetre, empremtes digitals, etc

o Símbol – Manté una relació establerta convencionalment amb el referent. Necessita d’una llei o norma concreta, un codi comú compartit

L’alfabet, matemàtiques, notes musicals, senyals de circulació

TIPUS D’IMATGES

- Imatge mimètica – Rèplica fidel respecte a l’objecte que representa - Imatge abstracta – Imita elements amb simplificació. Expressió personal a la

representació gràfica - Imatge esquemàtica – Simplificació total

3-PROCÉS DE COMUNICACIÓ VISUAL

Un emissor(dissenyador gràfic, agencia de publicitat)fa arribar un missatge(característiques del producte, ofertes)a un receptor(lector d’una revista)per mitjà d’un canal (revista impresa)amb una intencionalitat(anunci publicitari). Aquest missatge té com a objectiu final la resposta del receptor (compra del producte)

Plans de significació

- Louis Hjelmslev (1899-1965) - DENOTACIÓ – Element purament descriptiu. Els significats es poden percebre

de manera directa - CONNOTACIÓ – Significats implícits que es poden percebre segons

l’experiència prèvia del receptor

- SISTEMA METACOGNITIU (Roland Barthes – 1915-1980) – fa referència a la llibertat, sexualitat, etc

Receptor públic objectiu o target

- Conèixer el target és essencial per aconseguir una comunicació eficaç - Retrat sociodemogràfic del target – Característiques demogràfiques i socials:

Sexe, edat, hàbitat, professió, nivell d’estudis, nivell d’ingressos, classe social - Retrat Sociopsicogràfic – Dades personals, estil de vida: Gustos personals,

tendències estilístiques, aficions, passtemps, costums, interessos, hàbits

4-RETÒRICA VISUAL I REGISTRES COMUNICATIUS

La retòrica visual és l’ús de figures retòriques heretades de la literatura com a recursos visuals per a transmetre missatges de manera no literal.

Parlem de sentit figurat i sentit propi d’un element o un concepte representat

Orígens

- Grècia antiga. - Segle V a.C. entre els sofistes com una manera de disputar la raó als tribunals - Segle IV a.C. la retòrica passa al text escrit amb Aristòtil - S. XIX i XX. Les estratègies retòriques en el camp de la propaganda política i la

publicitat. - 1964 – Roland Barthes va utilitzar el terme “retòrica visual” - 1967 - – El Groupe μ – “A general rhetoric” clasifiquen les figures retoriques - 1992 – El Groupe μ – “Traité du signe visuel. Pour une rhétorique de l’image” –

Elaboren una gramática de la imatge

Funcions essencials:

- L’adjunció – S’afegeixen elements o Hipèrbola – Exageració d’algun dels elements representats que fa que

aquest destaqui sobre la resta. Desmesura evident o Repetició o anàfora – alguns dels elements es repeteixen de manera

deliberada en una mateixa representació per emfatitzar el discurs. - La supressió – Es suprimeixen elements

o El·lipsi – Un element de la imatge s’elimina de manera explícita. Aquesta absència té molta força i dota de significat la representació. Convida a l’espectador a reconstruir la imatge o l’escena

o Perífrasi – Evita una imatge determinada per mitjà de la utilització de textos o altres imatges que l’apunten però no la representen.

- La substitució o Metàfora – Comparació entre dues coses (similars o dispars) que tenen

un element en comú. Substitució d’una cosa per l’altra o Al·legoria – cúmul de metàfores en una mateixa imatge o Metonímia – Un element se substitueix per una altre perquè hi ha una

connexió entre tots dos (cap d’una agulla és l’extrem superior

d’aquesta; una foto de la Casa Blanca ens pot significar els president dels Estats Units). Requereix que l’espectador tingui un cert grau de coneixement cultural.

o Sinècdoque – Cas particular de metonímia en què se substitueix el tot per una par o la part pel tot (una barretina per a representar un ciutadà català).

o Prosopopeia – Hi ha personificació o aptituds d’humans d’un objecte inanimat o animal

- La comparació: Paral·lelisme i oposició o antítesi – Compara dos objectes o conceptes.

o Símil – Comparar dos coses diferents però que tenen similituds d’algun tipus

- Oposició entre aparença i realitat o Ironia o antífrasi – Oposició real. Provoca una idea per comunicar

justament la idea contrària. o Paradoxa – Oposició aparent. Aproxima dues idees oposades,

aparentment contràries, però que són certes. o Anacolut – Alteració evident de la realitat. Altera l’ordre de les coses

que està culturalment establert.

Nivells de formalitat

Cada situació comunicativa requereix un nivell de formalitat diferent, adequat a l’usuari. Produir informalitat pot ser tant o més complicat que produir formalitat.

INFORMALITAT FORMALITAT

Desordre Absència aparent d’una línia gràfica Desequilibri compositiu Contrastos i confusió estètica Aparença de defectes tècnics Imatges vulgars Amateurs Sense requeriments tècnics

Ordre Coherència i línia gràfica Equilibri compositiu Depuració estètica Art final i acabats molt curosos Imatge professionals Depuració tècnica

Tipologies de la imatge

- Expressiva – Comunica estats d’ànim - Informativa – Intenció de deixar constància d’un fet verídic - Persuasiva – Objectiu prioritari de modificar els criteris o estat anímic del

públic receptor - Narrativa – voluntat d’explicar una història