© dels textos: els respectius autorsDipòsit legal: B 7012-2016Impressió: Uan-Tu-Tri

Interior coberta

– 5 –

Benvolgudes i benvolguts,

Estic molt content de poder-vos saludar amb motiu de la celebració dels Jocs Florals Escolars del Districte i us vull expressar la meva satisfacció per l’organització d’una nova edició d’aquest certamen literari.

El meu reconeixement i agraïment a totes les persones que ho fan pos-sible, des del professorat dels centres educatius, els pares i les mares, el personal tècnic del Districte de Gràcia, del Centre de Recursos Pe-dagògics i del Consorci d’Educació de Barcelona, i molt especialment a l’alumnat que hi ha participat.

Els Jocs Florals Escolars són una festa literària de Gràcia i són també el reflex del treball que dia rere dia es duu a terme a les escoles i els insti-tuts del nostre districte per incentivar i promoure la capacitat d’expressar sentiments, fantasies, il·lusions, inquietuds i diferents visions del món i de les coses. Els Jocs Florals són, també, una tribuna per donar a conèixer tots aquests pensaments a la societat.

La literatura és una activitat cívica i vital que enriqueix tota la comunitat, és una tasca que cal continuar, acompanyar i ampliar. Per això és impor-tant que els nostres Jocs Florals Escolars estiguin ben arrelats i tinguin una vida molt llarga i plena d’èxit.

Us convido a gaudir de la lectura dels poemes i les narracions recollits en aquesta publicació.

Eloi Badia Regidor de Gràcia

– 6 – – 7 –

JOCS FLORALS ESCOLARS. CERTAMEN LITERARIGRÀCIA 2015

Acta del jurat

A la Seu del Districte de Gràcia, a les 18.30 hores del dia 12 de maig de 2015, es reuneix el jurat per a valorar i atorgar els premis dels Jocs Florals escolars.

El jurat està format per les següents persones:

Sra. Neus Parcè. Docent, Escola Reina ViolantSr. Pau Joan Hernàndez. EscriptorSra. Alegría Julià. Docent, Escola Pau Casals Sra. Remei Paris. Coordinació Territorial LIC, Àrea Serveis EducatiusSra. Pepa Reig. Docent, Escola Sagrada FamíliaSr. Oriol Vergés. EscriptorSr. Xavier Pijoan. Docent, Escola Patufet Sra. Teresa Duran, Escriptora/il·lustradoraSra. Elena Aguado. Docent, Col·legi Sant. Josep-Teresianes Sr. Joaquim Carbó. EscriptorSra. M. Teresa Verdaguer- INS Vila de Gràcia Sr. Pep Albanell. Escriptor

El jurat ha deliberat sobre els 162 treballs presentats pels 26 centres docents participants i, d’acord amb allò que disposen les bases d’aquest concurs, acorden atorgar els premis següents:

JOCS FLORALS ESCOLARS 2015CENTRES PARTICIPANTS

ESCOLA BALDIRI REIXACHESCOLA FARIGOLA DE VALLCARCAESCOLA JOSEP M. DE SAGARRAESCOLA JOSEP MARIA JUJOLESCOLA MONTSENYESCOLA PARE POVEDAESCOLA PAU CASALSESCOLA REINA VIOLANTESCOLA RIUS I TAULETESCOLA SAGRADA FAMÍLIAESCOLA L’UNIVERSESCOLA LA SEDETAESCOLA LÈXIAESCOLA TURÓ DEL CARGOLINSTITUT LA SEDETAINSTITUT SECRETARI COLOMAINSTITUT VILA DE GRÀCIACLARETGRAVIJESUÏTES GRÀCIA-COL·LEGI KOSTKALA SALLE GRÀCIAPATUFETREINA ELISENDASADAKOST. JOSEP CARMELITESST. JOSEP TERESIANESVEDRUNAVIDA MONTSERRAT

– 8 – – 9 –

POESIA – Categoria BAlumnes de segon cicle d’educació primària

POESIA – Categoria DAlumnes de primer cicle d’ESO

Primer premiL’alegriaMargot Alguerò GortEscola Reina Violant

Primer premiSextina per la pau mundialVictor Lajara FrancoEscola Sadako

Segon premiEls somnisCandela Puigbò RincónEscola Sagrada Família

Segon premiOcelletsAdriana Velázquez MoraLa Salle Gràcia

Tercer PremiHas canviatAura Majoral PascualEscola La Sedeta

Tercer PremiMóns paral·lelsMarta Burgos GómezSant Josep - Teresianes

PREMIS DE POESIA

POESIA – Categoria AAlumnes de primer cicle d’educació primària

POESIA – Categoria CAlumnes de tercer cicle d’educació primària

Primer premiLes muntanyes davant del llacBerta Alibés IbañesReina Elisenda

Primer premiLa filosofiaNur Albarracin Albero Escola Turó del Cargol

Segon premiLa platjaAnton Pelegrí GarciaEscola Pau Casals

Segon premiBells ocells ignoratsNico Ravanal EnenglertEscola Reina Violant

Tercer premiLes estacionsMartí Estapé SalcedoEscola Sagrada Família

Tercer premiEl pont del bosc a mitjanitAlèxia Tejero CasalsSant Josep - Teresianes

AccèssitAmor rodóAlejandro Gallego FernándezEscola Pare Poveda

– 10 – – 11 –

PREMIS DE PROSA

PROSA – Categoria AAlumnes de primer cicle d’educa-ció primària

PROSA – Categoria CAlumnes de tercer cicle d’educa-ció primària

Primer premiEls caramels viatgersOna Alcalde VivesEscola Turó del Cargol

Primer premiLlibertatEstefania Palacios SánchezEscola Josep M. Jujol

Segon premiL’amistat d’un dracJames Machicado AjnoEscola Rius i Taulet

Segon premiAventura a la bibliotecaGuillem Joseph PlanasEscola Patufet

Tercer premiEl dia de Sant JordiMireia Alonso EjarqueEscola Sagrada Família

Tercer premiEls drets amb els ulls d’un nenCandela Sin PlanaEscola Baldiri Reixach

PROSA – Categoria BAlumnes de segon cicle d’educa-ció primària

PROSA – Categoria DAlumnes de primer cicle d’ESO

Primer premiMisteri sense resposta Víctor Guerra GodoyEscola Patufet

Primer premiEl botó de 1942Helena Montolio GrandaSadako

Segon premiMangaNaïm Pareto GorostizaEscola Turó del Cargol

Segon premiLuaAnaïs Yuste MenéndezVedruna - Gràcia

Tercer premiUn somni patèticBerta Foz BonetGravi

Tercer premiLa carretera de terraMarina Ciruelos SánchezCol·legi Claret

POESIA – Categoria EAlumnes de segon cicle d’ESO

POESIA – Categoria FAlumnes de Cicles Formatius i Batxillerat

Primer premiSoledatLucia Mont de TorresInstitut La Sedeta

Primer premiLes portesLaura Gibert LabordaCol·legi Claret

Segon premiSón les lletres petits instru-mentsElisabeth BescósSant Josep - Teresianes

Segon premiBenvinguts a la nostra estima-díssima actualitatCarola Poveda VenturaLa Salle Gràcia

Tercer premiCamí cap a la llumMeritxell Vila MiñanaEscola Sadako

Tercer premiSi sabés què penses...Maite Molins ColomerEscola Vedruna Gràcia

– 12 –

POESIA

PROSA – Categoria EAlumnes de segon cicle d’ESO

PROSA – Categoria FAlumnes de Cicles Formatius i Batxillerat

Primer premiQuan el ventIrene Muñoz SimóCol·legi Claret

Primer premiUna realitat de llegendaNúria Bruch TàrregaGravi

Segon premiTeia Laia Ponz SánchezSant Josep - teresianes

Segon premiDeliriElena Martínez BaileIES Secretari Coloma

Tercer premiCarta a un superviventAdrià Maldonado CairóLa Salle Gràcia

Tercer premiQuan ja no queda esperançaArtur Torras AmatVedruna - Gràcia

– 14 – – 15 –

LA PLATJA

Les onades massatgistes,que viuen dins del mar,m’agrada tirar-mecontra elles,i nedar i jugar.

Quan estic amb la maremiro els pinsvora la platja,i jo, ja m’he assecati... ja m’he banyat.

M’agrada tirar-mede les roques.M’agrada tirar-mede cap al mar.

I quan comença a ploureem poso a la sorrai la mare em diuAnem!i jo em vull quedar, jugant.

Antoni Pelegrí GarciaEscola Pau Casals

8 anysPOESIA – A – 2n premi

LES MUNTANYES DAVANT DEL LLAC

Estic asseguda a les roques del llac,un paisatge tranquil tinc al davant.Blau, verd i gris al meu voltant.Sento alegria!I el llac de cristall em fa somriure.El sol daurat se’n vai la lluna platejadaens ve a visitar.

Una barca em porta a casai als meus pares els ho vull explicar.Un somni davant les muntanyess’ha fos en el llac.

Berta Alibés IbañesReina Elisenda

8 anysPOESIA – A – 1r premi

– 16 – – 17 –

L’ALEGRIA

Què és l’alegria?És un sentiment que tu esperes impacient?Cada dia al despertar la voldries abraçar.

Vaga pel teu voltantcom si fos un fanalet,et fa llum perquè la vegis i sempre et pica l’ullet.

Però el que ningú sapés que tothom la té.Només és qüestió de voler o no voler.

Jo avui me l’he trobat!Ara tinc felicitat!Però a poc a poc es va esvaintI jo em vaig entristint.

Margot Alguerò GortEscola Reina Violant

10 anysPOESIA – B 1r premi

LES ESTACIONS

Totes en diferents raconsEn una em banyo En l’altra, boletsL’altra, més fredI a l’última tot floreix

Jo sempre em pregunto quina m’agrada mésL’hivern per la neu. L’estiu per banyar-me.Tardor, boletsI primavera tot més alegre.Totes quatre separades i ben amigues.

Martí Estapé SalcedoEscola Sagrada Família

7 anysPOESIA – A – 3r premi

– 18 – – 19 –

HAS CANVIAT

Jo sempre t’he comprès,però ara no entenc res.No sé què t’ha passat,el teu cor ha canviat.Per a mi vas matar el drac,no ens hauríem d’haver casat?Si vols fugir d’aquí,endavant i no comptis amb mi.La rosa per a mi va significar,un regal d’honor i d’amor.Em buscaré un altre cavaller,es digui Jordi o Roger.

Aura Majoral PascualEscola La Sedeta

9 anysPOESIA – B – 3r premi

ELS SOMNIS

Un grinyol estranySe sent sota el meu llitI jo em tapo tota amb afany.El meu cos està acovardit.

Ara sóc a EgipteA la vora del riu Nil,Em giro i de sobteEm persegueix un cocodril.

Oh, no!Estic atrapada!Dos monstres m’agafenPer braços i cames.Un soroll m’espanta:El despertador!Tots els meus fantasmesS’amaguen de cop!

Candela Puigbò RincónSagrada Família

9 anysPOESIA – B – 2n premi

– 20 – – 21 –

BELLS OCELLS IGNORATS

Un ocell atrapat en una gàbia d’orOn reflexos de llum el contemplen,esperant a ser lliure i alçar el vol.

Un petit ocell que les mirades ignoren;un petit bell ocell que la brutícia tapa,una meravella ensorrada i acorralada.

Fa l’esforç per sortir,però les mirades el tanquen.És curiós que just unes mirades ignorantsno el deixin anar-se’n.

És curiós que no hi sigui ell sol.Moltes més meravelles engabiades,molts més reflexos de llum ignorant,molts més ocellets que no es reconeixen.

I mai no alçaran el vol en aquest món.

Nico Ravanal EnenglertEscola Reina Violant

11 anysPOESIA – C – 2n premi

LA FILOSOFIA

Un saber que va més enllà,una gran manera de pensar,allò tan granamagat a dins,el bosc frondós d’idees i pensaments,del més menut al més august.Com un mar de grans plans i suposicions.Què hi ha darrere del que veiem?Qui ens ho respondrà?No hi ha cosa més pulcra que filosofar.

Nur Albarracin AlberoTuró del Cargol

12 anysPOESIA – C – 1r premi

– 22 – – 23 –

Els animals del bosc s’hi apropen a mirar,observen la festa amb molta curiositatfins que un elf a un ratolí porta a ballari així formen una nova amistat.

S’apropen les dotze, és molt tard,i el pont brilla amb més intensitates sent un soroll molt fort com si anés a esclatar,i de tot arreu surten pedres precioses de moltes varietats.

Uns minuts més tard, un núvol blau,envolta aquella diversiói amb una carícia suau,la fa desaparèixer, com si fos una imaginació.

Alèxia Tejero CasalsSant Josep - Teresianes

11 anysPOESIA – C – 3r premi

EL PONT DEL BOSC A MITJANIT

En un petit racó del bosc,hi ha un petit pont.i quan es fa fosc,a tothom li entra son.

Se’n van a dormir tots cansats,sense sospitar què passaràquan arribin els cants,d’un ocell que del campanar sortirà.

L’ocell és daurat,com un petit estel juganerquan el seu viatge ha acabat,arriba al lloc tot rialler.

El lloc és màgic i fantàstic,i a les nou exactes de la nituns nans comencen a passar amb un pic,i una nimfa desperta del seu llit.

Al fons s’hi divisa una cosa brillant,és un pont amb un estanc i nenúfarsestà esmaltat amb pedres precioses i un diamant,que fa més llum que mil fars.

Tots desperten a poc a poc,i comencen a ballaral voltant del vell soc,es reuneixen a cantar.

– 24 – – 25 –

SEXTINA PER LA PAU MUNDIAL

Les persones es queden sens Paraulesquan observen el terror de les Armesi mai no troben enlloc la gent Justaque ajudi en aquesta salvatge Guerra.El cel plora quan veu la terra Negrapintada amb les mans de les ments Infaustes.

Mentre més vides es tornen Infaustesels soldats no volen sentir Paraules.Amb ulls buits i sang pintada de Negrala seva ment obeeix a les Armes.Quan la seva ànima perd la Guerraes convencen: no existeix raó Justa.

Aquells que pensen de manera Justa,pocs viuen: culpa d’idees Infaustescreades per aquells que cerquen Guerra.Fent un mal ús de les seves Paraulesutilitzen gent com si fossin Armes.Van construint una història Negra.

Assassins que tenen la vista Negraben segurs que la seva causa és Justa;idolatren amb goig les seves Armes.Moren amb terror persones Infaustesperquè mai senten les seves Paraulesels éssers cruels que gaudeixen amb Guerra.

AMOR RODÓ

Quan has dit que venies els meus ulls com espies,esperaven la teva arribadacom un fill espera sa mare.

Sona el timbre i sé que ets tut’esperava des de feia minuts.La meva espera s’ha fet llarga però la recompensa no serà gens amarga.

Obro la porta i et veigdins d’una capsa que un home reparteix.Dins la capsa hi ets tu, la meva pizza.

Alejandro Gallego FernándezEscola Pare Poveda

11 anysPOESIA – C – accèssit

– 26 – – 27 –

OCELLETS

Gavina,gran, forta, marina.Camina per la platja tota divina.

Oreneta,blanca, negra, petiteta,fa nius en els forats de les casetes.

L’òliba i el mussol,com no veuen el sol,obren els ulls a la nit,i busquen el seu camí.

Cigne,elegant, de gran bellesa.Una meravella de la naturalesa.

Corb,negre i misteriós,no sembla gaire amorós.

Lloro,xerraire i nerviós,graciós i de molts colors.

I com podran detenir aquesta Guerraaquells que tenen una ànima Negrasi fan ús d’armes i obliden Paraules?Quan veuran que cap batalla és Justa?Que no és bo fer les persones Infaustesi que no serveixen per res les Armes?

Vull confiar en el final de les Armes.Quan el món es cansi de tanta Guerra,que no es trobin més ànimes Infaustes,i desaparegui aquesta ombra Negra,viurem el principi d’una era Justai les solucions seran amb Paraules.

Fem un món sens Armes, només Paraules.Prou a la Guerra, prou vides Infaustes.Si la vida és Negra no és Justa.

Victor Lajara FrancoEscola Sadako

2n d’ESOPOESIA – D – 1r premi

– 28 – – 29 –

MÓNS PARAL·LELS

Cada dia viatjo a un altre món,on jo sóc feliç amb tot el que m’envolta.No cal agafar vaixell ni avió,només cal obrir un llibre i ja s’obre una altra porta.

Avui obro un altre llibre,sense esperar res del que vindrà.Començo a llegir i em sento lliure,esperant per saber com acabarà.

Tot el que m’envolta no té cap importància,i sento que viatjo cap a una altra zona.Començo a veure una vida fantàstica,on m’hi quedaré durant una estona.

Un personatge del llibre ve cap a mi,doncs alguna cosa em voldrà dir.Ara la protagonista sóc jo,i he de complir una missió on tot està en joc.

El temps avança i la missió continua,i veig com aquesta història no em vull perdre.Aquesta vida fantàstica encara perdura,i em vull quedar per sempre.

Una veu em crida des de fora,i em treu aquesta vida desitjada.Torno a la vida real tan viscuda,i veig que la mare em senyala l’hora.

Coloms,missatgers de la pau,intrèpids falcons,tots són preciosos.

Adriana Velázquez MoraLa Salle Gràcia

14 anysPOESIA – D –2n premi

– 30 – – 31 –

SOLEDAT

La immensa soledat,bèstia freda i ferotge,que ataca sense pietat,quan avança el rellotge.Persones sàvies i perdudes,en un món nou, canviat,com ànimes caigudes,d’un record allunyat.Llàgrimes silenciades,en pàl·lides i fredes galtes,de persones oblidades,pel trist pas del temps.Erm paratge d’agonia,amagat i dur infern,pou profund, sense sortida,imparable plor intern.Amarg sentiment,i àcida sensació,d’una caiguda candent,cap a un oceà de dolor.Lluita la paraula amable,per vèncer la soledat,l’afecte, l’amor d’algú,que retorna al món,l’ens oblidat.

Lucia Mont de TorresInstitut La Sedeta

15 anysPOESIA – E – 1r premi

Estic fent tard a la festa,quina pena no poder continuar llegint.Em poso l’abric gens contenta,i de casa vaig sortint.

Més tard tornaré a viatjar,i tornaré a viure en el meu món necessari.Algun dia la missió haurà d’acabar,com m’estimo el meu món imaginari.

Marta Burgos GómezSant Josep Teresianes

14 anysPOESIA – D – 3r premi

– 32 – – 33 –

Tot això són els llibres,l’ensenyament i la passió, sentir-nos lliures.I a cada moment se m’obre una curiositat,què més m’explicaran, que podrà passar?

Elisabeth BescósSant Josep - Teresianes

14 anysPOESIA – E– 2n premi

SÓN LES LLETRES PETITS INSTRUMENTS

Són les lletres petits instrumentsque porten la meva menta mons inesperatsa volar la imaginació,a viure intensament el moment.

Cada full i cada capítol m’enganxen a poc a poc,i em fan la seva esclavafins que arribo al final de tot.

Històries d’aventures o d’amoro també petits contes de ciència ficció.Tot això jo ho puc llegir,sense moure’m del meu llit.

Cada nit des del meu llit me’ls miro,i a cada ullada, recordo la històriaque tan intensament m’han explicat, històries que he arribat a admirar.

És la literatura el somni de la humanitat,l’expressió de la persona, de l’interiorla narrativa del fet,els sentiments d’amor.

– 34 – – 35 –

No està tot perdut,alces el cap i estens les mans.Que el riu s’emportitotes les penes!Queda’t, simplement,amb els somriures més sincersde totes aquelles escenes.

I sempre pensa:mai és tardper recomençar.Ara tensllibertat per volar.Busca en tu mateixla clau per continuar,i puja al teu estel,salta i creua el cel!Potser sembla absurd;no té cap ni peus.Però el temps corre,i no s’atura.Et fas gran,i no pots evitar el passat.

Ets cec,davant teu cada instant avança.No n’ets conscient,insensible al que t’envolta.I quan ja és tard,no ets a temps de reaccionar.

CAMÍ CAP A LA LLUM

Quan estàs sol,trist, inquiet,què et fa revifar?

Quan tens por,neguit, tristor,saps tornar a començar?

Mira enrere.Què hi veus?Tanca els ulls.Pensa, recorda.Què sents?

El so intens del silenci.El temps s’esmunypel pany de la porta.El tic-tac del rellotge no s’atura.

I tu, enmig de l’enrenou,de la pena i del desconsol,únicament saps gemegar,plorar, cridar.

T’atures lentament.Hi ha quelcom a l’horitzóque et crida i et fa pensar.Veus esperança,un bri de llum s’acosta,una espurna que salta iet vol fer sortir del pou.

– 36 – – 37 –

LES PORTES

Sovint ens acostem a Sophia, desitjosos de descobrirel que el destí, en si,

ens ensenya.Altrament no existeix. L’existència és robada.

Les portes,no són més que la via, per a veure,

a través del vel de la incertesa,l’esperança.

Temorosos de l’error, amenaçats pel temps,

sovint ens acostema tancar les portes

que se’ns ofereixen obertes.

Doncs desitjaré l’error, m’acostaré a destí,en si obriré portes,i per una vegada,

en deixaré una d’oberta.

Laura Gibert LabordaCol·legi Claret

17 anysPOESIA – F– 1r premi

Per això s’ha de lluitar.Mirar sempre cap endavant.Complir somnis i promeses.Construir el futur,deixant enrere el passat.Omplir els anys de vida,no la vida d’anys.

Meritxell Vila MiñanaEscola Sadako

3r d’ESOPOESIA – E – 3er premi

per idees somiades, batallades, com

batudes, per a ser realitzades.

Som

iem

en

un m

ón q

ue p

rene

m p

er re

alita

t, pl

e de

fant

asia

,

– 38 – – 39 –

I és que us dono la benvingudaa aquesta generació perduda d’impotents.Som molts els joves confusosque no n’ aguantem ni una més.

Carola Poveda VenturaLa Salle Gràcia

16 anysPOESIA – F – 2n premi

BENVINGUTS A LA NOSTRA ESTIMADÍSSIMA ACTUALITAT

Us dono la benvinguda a la generació d’impotents.Joves confusosque no sabem ni què fer.

Ens trobem en una societat pertorbadaper una enorme injustícia globalla gent no s’adonade l’immens nivell de desigualtat.

Ens alimenten d’interessos,i vomitem les seves mentides.No els hi fa penarebaixar-se de tal manera?

Admirem un nivell de vidaque no aporta res vital.Optem per unes sortidesque mai arriben al final.

Ens sorprenem en escoltar la veritat,escòria humana és el que hi ha en l’actualitat.Només desitgem poder tocar fons,per alliberar tota la ràbia que acumula el nostre cos.

La nostra pregunta?Per què ens toca aguantar els errors d’un passat?La nostra demanda?Aconseguir una justícia total.

– 40 – – 41 –

Perquè de tu he après tantes cosesM’has donat força, confiança i m’has tret les porsM’has aixecat quan he caigut tantes vegadesM’has obert els braços quan buscava consol.I voldria ser jo qui t’ajudés araEstar amb tu, fer-te companyia, treure’t les pors

Maite Molins ColomerVedruna Gràcia

16 anysPOESIA – F – 3r premi

SI SABÉS QUÈ PENSES...

Si la boira espessa s’allunyés un momentens deixés per un instant tornar a parlar amb ellAlgun dia poder saber els seus pensamentsDespertar del malson i tornar a estar contents.Comprendre que la natura no és perfectaQue a vegades el viure es limita a la sortQue la vida ràpid ens ensenya a guanyar,però que també cal aprendre a perdreI viure el moment, viure la vida i l’amor.

Què deus pensar tu de mi quan em mires?Què recordes de les passejades al bosc?Tants estius viscuts i també glaçadesT’hauran deixat petjada en el cor?Com veus el món, la gent i les persones?I la família, la casa i tots els records?Reconeixes el meu nom quan tu me’l demanes?I la meva mà petita de nenaen busca de companyia i protecció?

Si un savi un dia em concedís un desigSeria en la malaltia poder estar amb tuSer forta i no abandonar davant els obstaclesVoler ajudar als altres sense oblidar ningú.Gravar tots els instants feliços sobre pedresI les pedres guardar-les sota pany i clauEscriure les penes a la sorra abans d’una tempestaQue el vent se les endugui amb la seva remor,Que les converteixi en una dolça cançó.

PROSA

– 44 – – 45 –

L’AMISTAT D’UN DRAC

Hi havia una vegada un nen petit que vivia amb el seu pare i la seva mare al mig d’un bosc on també hi vivia un drac. El drac era amic del nen i sempre passejaven per tot el bosc.

Un dia el nen i el drac se’n van anar del bosc i van visitar d’altres llocs del món. Van visitar molts pobles. A vegades es cansaven molt però camina-ven i s’ajudaven.

Un dia van tornar a la casa del bosc, però el seu pare no deixava entrar al drac a casa seva.

Un dia, el drac va salvar el pare d’aquell nen perquè estava a punt de caure al mar i el drac va volar tan de pressa com va poder i amb les seves urpes va agafar el pare i el va tornar a casa on la mare i el fill estaven molt preocupats.

El pare els va explicar que el drac l’havia salvat i per fi va deixar entrar el drac a casa seva.

James Machicado AjnoRius i Taulet

8 anysPROSA – A – 2n premi

ELS CARAMELS VIATGERS

Hi havia una vegada dues germanes que es deien Maria i Paula. La Paula tenia vuit anys i la Maria en tenia sis. Van anar a la festa de Sant Medir per poder recollir molts caramels. Per fi van arribar les carrosses. La Paula va agafar vint caramels i la Maria només deu. A la Paula no li agradaven els caramels i els va regalar tots a la seva germana.

La Maria se’n va menjar un de color groc i es va desmaiar i quan es va despertar es va trobar al país de les llimones. La Paula, quan va veure que la seva germana havia desaparegut va dir:

–Jo també me’n menjo un per trobar la meva germana.

Però la Paula se’n va menjar un de vermell i es va despertar al país de les maduixes. Va anar pensant i pensant per recordar de quin color era el caramel que s’havia menjat la Maria.

–Ja ho sé, era groc!

Se’n va menjar un de groc i va trobar la seva germana al país de les lli-mones. Van anar menjant caramels i van visitar molts països fins que van menjar-ne un de marró i van poder tornar a casa seva.

Ona Alcalde VivesTuró del Cargol

8 anysPROSA – A – 1r premi

– 46 – – 47 –

–Laia, tu seràs la “cavallera”, Èric, tu seràs el cavall, Marina seràs la princesa, Martí tu seràs el drac, Aina tu seràs una senyora del poble, Alba tu seràs la reina, Ernest tu seràs el rei i jo seré el presentador,

Es van trobar a l’Adrià i era el segon drac.

Van assajar molt i molt fins que ho van aconseguir.

L’endemà van anar davant del castell del rei i tots van cridar:

–Senyor rei!! Surti al balcó d’or!

–Sí, ja surto!! –va dir el rei–. Quan el rei va sortir va dir: –No es pot jugar aquí, ja ho sabeu!

–Sí, sí, ja ho sabem, però volem que miris això.

–D’acord, però ho heu de fer ràpid, que no tinc tot el matí!

I quan van acabar l’obra, el rei va dir que tots els nens i nenes podien jugar davant el seu castell.

I el rei va deixar que els nens i nenes juguessin davant el seu castell perquè l’obra li va recordar quan ell era petit.

Mireia Alonso EjarqueEscola Sagrada Família

7 anysPROSA – A – 3r premi

EL DIA DE SANT JORDI

Hi havia una vegada un nen que es deia Miquel que vivia en un poble molt petit a dalt d’una muntanya.

Al costat de la seva muntanya hi havia un castell molt gran amb molts quadres, on vivia el rei.

El rei era molt tossut però divertit, sempre deia que ningú no podia jugar davant del seu castell.

I el Miquel va tenir una idea:

–I si fem una obra de teatre?

–Sí! –va dir l’Èric.

–Doncs haurem de dir-ho a tots els nens i nenes del poble, per si algú la vol fer amb nosaltres –va dir l’Ernest.

Van visitar la primera casa que era més a prop, i era on vivia l’Alba, i el Miquel li va dir:

–Vols fer una obra de teatre amb nosaltres?

–Sí! –va dIr l’Alba molt contenta.

Van arribar a la segona casa, on vivia el Martí, i li van dir el mateix que a l’Alba,

i el Martí va dir que sí.

–Doncs fem l’obra!! –va dir el Miquel.

–Sí! –van dir tots.

Es van trobar la Laia, l’Aina i la Marina i van començar l’obra.

– 48 – – 49 –

saber què fer i de cop el terra va començar a obrir-se per la meitat i van veure que l’últim ull de vidre era el nucli.

En Plastilina Man, que era molt elàstic, va estirar el braç fins a arribar a l’ull, mentrestant, els altres científics aguantaven en Plastilina Man per-què no caigués. Quan va agafar l’ull, el planeta es va tornar a unir i els científics van pujar al coet per tornar cap a casa.

Un cop al planeta terra, van baixar del coet i els ulls de vidre van sortir sols, es movien ràpid com la llum, i es van dirigir cap a la Sagrada Família. Cada ull es va col·locar sobre una de les torres, van mirar cap el sol i la bomba nuclear es va desintegrar! I aquells valents científics van salvar el planeta!

Victor Guerra GodoyPatufet8 anys

PROSA – B – 1r premi

MISTERI SENSE RESPOSTA

Fa molt de temps a la terra va passar un fet terrible... Va caure un llamp espantós que transportava un pergamí important que contenia un missat-ge escrit amb unes lletres molt estranyes on hi posava:

Esteu en perill d’una explosió nuclear,per evitar-ho heu de trobar els quatre ulls de vidre dels guardians del planeta terra.Cada ull es troba amagat a diferents planetes.

Van enviar un equip de científics per dur a terme la missió, que es deien: Sense Rostre, Capità Víctor, Capità Manel, Plastilina Man i la súper noia Laura.

Van començar l’aventura nerviosos, espantats, però amb ganes de salvar el planeta. Es van dirigir amb coet cap a l’espai a registrar els planetes per trobar els ulls de vidre.

Van anar a Mart i es van trobar un extraterrestre i moltíssims robots; dins d’un cràter en forma de quadrat van trobar el primer ull. A continuació es van dirigir a Saturn i es van col·locar a sobre de les seves anelles. De cop i volta una pedra gegant s’acostava cap a ells i es van posar a córrer com mai fins a arribar a una cova on es refugiaren. La pedra va xocar contra l’entrada de la cova i va esclatar en mil bocins i es va transformar en l’ull de vidre que buscaven. Van continuar amb l’expedició, pujaren al coet per anar cap al planeta Estrany on es trobaven els dos últims ulls de vidre.

Van aterrar i van començar a investigar; en Sense Rostre va trobar un forat blanc i va cridar als altres científics perquè hi anessin. Van gratar aquell forat i trobaren el tercer ull. No s’ho podien creure, només els faltava un ull! Però era l’ull més difícil de trobar. Van regirar el planeta de dalt a baix i l’ull no apareixia per cap costat. De cop i volta el planeta va començar a tremolar, no sabien què passava, es miraven espantats sense

– 50 – – 51 –

deixar córrer. Quan van arribar a l’escola ja s’havien oblidat de tot el que havia passat, però quan van arribar a classe van sentir la veu d’abans. Van seguir-la fins a una porta, la van obrir i van veure un nen que estava en una mena de presó. Van intentar alliberar-lo, però van sentir passos i li van dir:

–Tornarem!

I van marxar.

Mentre tornaven cap a casa anaven parlant de tot això:

–Tu per què creus que l’hauran raptat? –va dir en Noah

–No ho sé,però de tota manera l’hem d’alliberar–va dir en Nasi.

Van seguir caminant fins que van arribar a casa. En Noah va anar a casa seva i en Nasi a casa seva i quan va arribar es va posar a dibuixar. Mentre dibuixava anava pensant: “tant de bo aquest personatge estigués viu per ajudar-me a alliberar el noi aquell”. Quan va acabar el dibuix va anar a berenar i quan va tornar es va quedar parat.

El full estava en blanc! En Nasi va sentir una respiració a la seva esque-na,es va girar i va veure el personatge que havia dibuixat, viu! Es va que-dar eclipsat, no sabia què dir i només li va sortir una veueta molt aguda:

–Qui ets tu? –va dir en Nasi.

–Sóc en KJ9 –va respondre.

De sobte en Nasi va dir:

–Ostres ! Ets perfecte per ajudar-me, però com és que ets aquí i no al full? –va preguntar en Nasi.

–Com que m’has dibuixat amb tanta gràcia, puc sortir i entrar al full quan vulgui –va respondre en KJ9.

–Doncs fica’t al full i dimarts et portaré a classe amb la meva carpeta- respongué en Nasi.

MANGA

Un bon dia en Nasi estava a casa dibuixant. Tenia 16 anys i li agradava molt dibuixar manga, un tipus de dibuix japonès i se’n sortia bastant bé. També tenia llibres per dibuixar. Com que li agradava tant, anava molt sovint a exposicions i a casa dibuixava molt. El seu somni era ser un gran dibuixant de manga i faria tot el que fos per aconseguir-ho. En aquell ins-tant van trucar a la porta i va aparèixer un home de l’ODM, Organització de Dibuixants de Manga, i li va dir:

–Bon dia. El seu pare ens ha dit que li agrada molt dibuixar manga. Ens ha dit també que li agradaria venir a l’ODM. Doncs ha estat acceptat. El dimarts comença classe.

Va tancar la porta i se’n va anar.

A en Nasi li va saltar el cor d’alegria. Potser arribaria a ser un gran dibui-xant i seria famós!!! En aquell instant, es va posar a dibuixar els perso-natges més difícils dels seus llibres.

Com que era diumenge va anar a veure al seu millor amic, que també li agradava molt dibuixar manga i li va dir:

–Saps què? Ha vingut un home de la ODM i m’ha dit que el dimarts co-menço classe!!!!– –va dir en Nasi.

–De debò? A mi també m’ho ha dit i també començo dimarts! –va dir en Noah.

Tots dos es van posar molt contents. Anirien a una de les millors acadè-mies de manga i amb el seu millor amic!

Ja era dimarts i estaven anant cap a classe quan de cop van sentir un crit. Els dos amics es van posar a córrer, van veure un home que ficava un nen a un cotxe i marxava. Els dos nens primer es van quedar parats, però van re-accionar i van començar a córrer. Com que el cotxe anava més ràpid ho van

– 52 – – 53 –

UN SOMNI PATÈTIC

Lluny vostre, en el gran i fred Pol Nord, hi va passar una cosa impressi-onant.

Ah! Per cert. Jo sóc en Flufy, petit com una eruga, un pingüinet de cinc anys.

Tinc una família de més de 1.400.500 pingüins! És clar, vivim en un lloc gegant!

Estem sempre tots molt estrets, però allà estem bé.

Fa molt de fred, fins i tot si fa sol, és clar, vivim al Pol Nord.

Perdó per interrompre, seguim!

Els meus pares sempre en diuen que no callo ni sota l’aigua i crec que ja ho heu notat!

Ara us explicaré una cosa impressionant com us he dit abans. Esteu pre-parats? Comencem!

Jo, aquest petit pingüinet, sempre he somiat a volar! Cosa impossible perquè sóc un pingüí.

I així comença aquesta història tan impressionant que us he dit abans.

Sí, volar! Tota la classe se’n riu de mi.

Com que estava tan desesperat vaig demanar ajuda al meu amic Puça. Ell té cinc anys com jo, i el seu somni és ser en Superman.

Patètic, oi?

Doncs ell em va aconsellar que anés a veure un amic seu que vivia al costat de casa seva i vam decidir anar-hi després de classe tots dos junts.

La setmana semblava que no s’acabava mai fins que va arribar el dimarts. En Nasi es va ficar en KJ9 a la carpeta i va anar cap a classe. Quan va acabar la classe va anar cap a la porta i hi va entrar. En KJ9 va sortir del full, va arrencar la porta,van entrar-hi tots dos i en KJ9 va arrencar la porta de la presó.

El nen va sortir i li va fer una abraçada.

Naïm Pareto GorostizaEscola Turó del Cargol

10 anysPROSA – B – 2n premi

– 54 – – 55 –

Em vaig posar a fer-ho i sabeu què em va dir el cor? QUE CONFIÉS EN MI MATEIX!!

Ja ho tenia.

L’únic que havia de fer era seguir somiant i somiant fins a l’infinit i, així pot ser que no es compleixi però...

He de gaudir de la vida, no? Doncs conte contat, conte acabat.

Berta Foz BonetGravi

9 anysPROSA – B – 3r premi

Llavors va ser quan vaig flipar més.

Aquell amic d’en Puça tenia vuitanta-nou anys! Era un iaio!

I em va dir:

• Si vols aprendre a volar, el teu cor hauràs d’escoltar.

No vaig pillar completament res.

Vam marxar, llavors vaig començar a saltar des d’una roca, però no va servir de res.

Ja no sabia què fer, així que em vaig posar a pensar en el que m’havia dit el meu nou amic Mixu (així és com es diu aquell iaio):” Si vols aprendre a volar, el teu cor hauràs d’escoltar”.

El meu amic Puça em va ajudar. I no vaig parar de repetir dins el meu cap aquella frase:

• Si vols aprendre a volar, el teu cor hauràs d’escoltar

• Si vols aprendre a volar, el teu cor hauràs d’escoltar

• Si vols aprendre a volar, el teu cor hauràs d’escoltar

I de tant pensar i pensar... Quasi m’explota el cap!

No hi havia manera de descobrir el que volia dir aquella maleïda frase.

Així que vaig tornar a casa tirant la tovallola.

Una estona després van picar al timbre i era el meu amic Puça. Em va dir que havia tornat a veure en Mixu i li havia dit que només jo podia desco-brir-ho escoltant el meu cor.

Ara ho vaig entendre tot.

Era tan senzill com escoltar el meu cor.

– 56 – – 57 –

AVENTURA A LA BIBLIOTECA

Quan és l’hora de lectura a l’orfenat a ningú no li fa gaire il·lusió, menys aquell dia. La nostra tutora ens havia dit que en recompensa de tan bé com ens havíem portat aquells últims dies ens deixaria anar a la bibliote-ca del poble per escollir un llibre. Com que jo no tenia gaire clar quin tipus de llibre m’agradava, vaig decidir seguir el nen més setciències de l’orfe-nat. De seguida em vaig adonar que havia fet una mala elecció, ja que en aquella secció de la biblioteca només hi havia llibres de temes com les matemàtiques o la física quàntica. Quan estava a punt d’anar-me’n cap a una altra secció de la biblioteca, vaig veure un llibre que em va atraure molt. El vaig obrir i… de sobte, notava com un remolí que m’estirava dins el llibre. Aleshores, no sé com, vaig aterrar a un món completament diferent, on m’esperava una aventura també molt diferent al meu dia a dia. Dos homes molt estranys em van venir a buscar i em van portar a una mena de castell, on m’esperava tot de gent cridant el meu nom. Els dos homes em van asseure a un tron i, després, un cavaller amb armadura em va fer una reverència i em va dir:

—Benvingut, noble rei, que véns dels confins d’aquest món, t’esperàvem amb ànsia

Jo, que encara no havia badat boca fins a aquell moment, vaig fer un crit d’alegria. No em podia creure que estigués vivint una aventura de cava-llers, com tant somiava! La cara em va canviar, però, quan vaig saber la missió tan perillosa que havia de fer en aquell món tan curiós. Havia de lluitar contra un mag que tenia atemorida tota la regió. De sobte, sense saber-ne el com, estava cavalcant sobre un cavall contra aquell poderós mag. Aquest em cridava:

–Famós rei que véns de tan lluny per alliberar aquest petit poble, aquest serà el teu final.

LLIBERTAT

He acabat de treballar. Creuo el carrer i agafo l’autobús. Espero fins a la cinquena parada, baixo i entro a casa. Deixo les claus al moble de l’entradeta i em miro al mirall. Em veig a mi mateixa, el meu cabell com atzabeja, els meus ulls càlids que em donen la seguretat de confiar en mi mateixa. Miro cap a una altra banda i m’estiro al sofà amb un sospir de cansament. Engego la televisió però no fan res que m’interessi. M’aixeco del sofà miro el rellotge i ja són un quart de deu; no tinc ganes de fer res.

Obro la finestra i miro tot el món que em queda per recórrer, experimentar i conèixer. Intento animar-me observant fixament la lluna; el seu color platejat, la forma tan exacta i arrodonida que té. Em dirigeixo un altre cop al sofà, penso que tots els dies faig el mateix:

Em llevo, engego la ràdio i faig el llit, esmorzo i me’n vaig a treballar. Quan torno sopo i me’n vaig un altre cop al llit; aquesta és la meva vida.

De vegades em vénen ganes de deixar el treball, agafar un tren sense saber la direcció, que la finestra estigui oberta i em doni l’aire pur de la natura a la cara, poder volar com un ocell…

Estefania Palacios SánchezEscola Josep M. Jujol

11 anysPROSA – C – 1r premi

– 58 – – 59 –

ELS DRETS AMB ELS ULLS D’UN NEN

Hola, em dic Mohammed i us vull explicar una història. Us vull expressar la meva història, la que em va canviar la vida. Jo vivia amb els meus pares i la meva germana a Gaza que, com potser sabeu, és a Palestina.

No érem rics, però teníem les coses necessàries per viure: anava a l’esco-la, tenia casa, llum, aigua, i uns fantàstics llits per dormir.

Jo vivia amb por. Por de ser atacat, perquè sabia que els palestins està-vem en guerra, però mai m’havia tocat patir-la fins que un dia d’hivern, sortint de l’escola, vaig sentir trets molt a prop meu. Seguidament, va esclatar una bomba a la casa del davant. Jo no sabia què fer. Vaig co-mençar a tremolar i, de sobte, vaig veure com l’escola volava pels aires. Llavors vaig reaccionar. Em vaig posar a córrer, com mai havia fet abans, en direcció a casa meva . Quan hi vaig arribar, tot estava derruït. Tot el que era casa meva, ara era runa. Em vaig deixar caure a terra de genolls mirant tot aquell desastre: la meva habitació, les meves joguines, la meva vida.... em va semblar que ara res no tenia sentit.

De sobte, va caure una bomba al meu costat esquerre i vaig sortir dispa-rat. No m’havia fet mal, però les orelles em xiulaven i l’esquerra m’estava començant a sagnar. No hi sentia gaire, només plors i crits de persones i els sorolls de les bombes quan esclataven. Vaig mirar el meu poble i sols era pols i trossos de pedra que m’envoltaven. Volia córrer, fugir, però les cames no em responien. Em vaig quedar allà sense fer res. No veia res amb tot el fum que hi havia al meu voltant, només veia ombres de persones corrent.

Estava allà estirat, atordit i impotent. Llavors, vaig sentir unes mans que m’agafaven i unes veus que em cridaven una i altra vegada. Després d’ai-xò, no recordo res més... Vaig sentir la por, l’abandó i la pèrdua... Unes veus llunyanes em prenien i jo em vaig deixar portar.

Abans que el mag digués res més, com per art de màgia, vaig tornar a aparèixer a la biblioteca on havia començat tot. Per primera vegada vaig estar content de tornar al meu món, el meu dia a dia, ja que l’aventura que acabava de viure no tenia ni punt de comparació amb la meva vida. I tornant a l’orfenat no parava de pensar en aquell poble sotmès a la dictadura d’aquell mag, i durant molt de temps va restar en el meu record.

Guillem Joseph PlanasEscola Patufet

12 anysPROSA – C – 2n premi

– 60 – – 61 –

EL BOTÓ DEL 1942

El sol em pica a la cara, la llum s’ha filtrat per la petita finestra de la meva caserna on fa poques hores m’hi vaig quedar adormit sense ni ado-nar-me’n. Obro els ulls i veig tota la paperassa que em va quedar ahir per fer. Estic esgotat. Avui és 3 de Juny de 1942 i em toca fer guàrdia d’allò que detesto.

Surto i em dirigeixo a la meva habitació creuant-me amb més i més sol-dats fins que arribo al meu destí. Entro a l’habitació sense mirar el que hi ha dins i deixo la meva jaqueta plena de condecoracions al penjador. Per tenir 21 anys en tinc més que homes de 25.

De fet, jo no sé què hi faig aquí, el meu pare m’hi va obligar a venir i ja sé que passa si no obeeixo, acabo escaldat. Obro la porta de l’armari i em poso la roba de servei de vigilància que consta d’uns pantalons llargs de color verd caqui, una samarreta bàsica blanca i una jaqueta del mateix color que els pantalons, i una gorra. Deixo la jaqueta sobre el llit i vaig al bany, em rento la cara i em pentino, deixant que els meus cabells rossos s’amaguin sota la gorra també de color verd. Surto del bany i agafo la ja-queta, me la poso i quan me la cordo, un dels botons cau a terra, m’ajupo per agafar-lo però abans que jo pugui fer alguna cosa semblant a una mà l’agafa i se l’endú sota el llit d’on ha aparegut.

Estic ajupit de genolls i abaixo el cap fins a arribar a posar la meva orella dreta a terra sentint el fred del parquet que just acabaven de renovar fa tres dies i miro sota el llit. Uns ulls blancs i freds em miren, no tenen cap mena d’expressió, com si estiguessin morts. La respiració del que sigui que hi ha sota el meu llit s’accelera, i tot ell comença a tremolar. Miro al seu voltant fins que trobo el que sembla ser la seva mà i li agafo. Quan les nostres mans es toquen, el cos de l’individu es tensa i jo tiro d’ell cap a fora aixecant el meu cap del terra a mesura que el seu cos surt al descobert.

Aquella nit, vaig perdre la meva germana i res va tornar a ser com abans. Tots els drets que tenia com a infant van esfumar-se.

Espero que amb aquesta història hàgiu vist la sort que tenim de ser on som, de ser qui som i de tenir drets com a infants que som. Cal aprendre a valorar cada dia tot el que tenim els nens i nenes que vivim en un país on no cal fugir per la guerra. Jo ho valoro, ho valoreu vosaltres?

Candela Sin PlanaEscola Baldiri Reixach

12 anysPROSA – C – 3r premi

– 62 – – 63 –

em fa pensar en el monstre de la meva habitació, l’hauran trobat? Haurà marxat de la meva habitació? Els seus ulls blaus clavats en els meus, les seves mans petites, fredes i primes, els seus llavis liles del fred i el seu accent polonès a l’hora de parlar... Em recorda en Frank Smirloff, el meu gran millor amic de la infància que van matar davant meu...

–Kristzen! Aquí, ja!–va dir el meu pare

Jo vaig obeir i ell em va posar una mà a l’espatlla i em va xiuxiuejar a l’orella: “Si plores, rebràs”, i aleshores va aparèixer ell, en Frank, rapat al zero i amb un mono ratllat. Plorava i plorava sense consol i em mirava amb la mateixa mirada com la del monstre de la meva habitació, els llavis se li movien sense control i les mans no li paraven de tremolar. Em va dir un ‘ho sento’ amb els llavis i tot seguit un tret fatal al cap va deixar el seu cos sense vida. No vaig plorar o com a mínim no vaig vessar llàgrima, però per dins el tret me l’havien clavat a mi, vaig odiar al meu pare des d’aleshores però la por encara la tenia i sempre l’obeïa. Fins avui.

–Kristzen! –un company de guàrdia em crida

Vaig cap als meus companys deixant enrere el mal record de la mort d’en Frank i saludo als altres soldats de guàrdia, entre ells un bon amic, en Zuko. Parlem de coses que no m’interessen, que si hauríem d’executar tots els monstres d’una vegada, que si els monstres tenen massa luxes... Ara mateix de l’únic que puc pensar és del monstre de la meva habitació, preferiria no dir-li monstre, però encara no sé el seu nom i el meu pare m’ha repetit vegades i vegades que ells no es mereixen ser anomenats persones, però tot i que m’ho han explicat molts cops continuo sense entendre per què volen fer mal a aquesta gent, no ho entenc.

S’obre la porta d’un dels barracons i en surten els petits monstres, tots en fila caminant amb el cap acotat mirant-se els seus propis peus descalços. Tots tenen la mateixa expressió de tristesa, excepte un. El monstre del

Em quedo parat quan veig qui era el que s’amagava sota el meu llit, pot-ser qui no, sinó què. El pare m’havia repetit més de mil vegades que ells no eren persones, eren monstres. Tenia un monstre sota el llit.

El monstre està tremolant, de por, dedueixo. La seva mirada sense ex-pressió s’ha convertit en una mirada plena de por i patiment i els seus ulls s’estan omplint de llàgrimes deixant-ne caure una i una altra per les seves galtes. El monstre s’esmuny a una punta de l’habitació amb els bra-ços abraçant els genolls que li toquen la barbeta. M’acosto a ell tranquil-lament per no espantar-lo encara més fins que m’ajupo i m’assec al terra.

–Si us plau, no em facis mal. Si us plau, no em facis mal – em diu el monstre.

No està parlant alemany, sinó polonès. El pare me’n va fer aprendre quan era petit, així que entenc perfectament el que m’ha dit. El monstre em mira espantat i jo li somric. Ell m’acosta la seva mà al pit i l’obra deixant veure el botó que abans m’havia caigut de la jaqueta, jo li somric un altre cop i li tanco la mà amb el botó encara dins i li acosto al seu pit.

–Guarda’l bé, te’l regalo – li responc en polonès.

Ell em mira amb un mig somriure que no li dura gaire. M’aixeco i m’acabo de cordar la jaqueta. Em poso bé la gorra i li dic al monstre —que encara no té nom— que es quedi a l’habitació.

En sortir faig com si no hagués passat res, com si no hagués descobert que tenia un monstre sota el llit i que era un dia igual al d’ahir o al de fa tres dies. I em dirigeixo a la porta que quan la travesso tota la felicitat que tenies se t’ esvaïa per complert, com a mínim això em passava a mi. Veure tota la gent patir allà em feia sentir com si la humanitat s’hagués fos en la misèria i que ni els monstres entenien ni nosaltres, els humans, sabíem què era.

Els monstres més petits encara no han sortit. Potser han fet una càrrega de matamonstres ben d’hora al matí quan encara estaven dormint. Això

– 64 – – 65 –

poso en contacte el meu palmell amb el seu ossut genoll. Al tocar-lo tot es torna fosc, els ulls se’m tanquen sense que jo pugui fer res.

Obro els ulls i estic en una habitació, amagat sota el llit, sota el llit d’un soldat i tinc un botó a la mà.

Helena Montolio GrandaSadako

2n d’ESOPROSA – D – 1r premi

final de la fila no para quiet, està movent el seu cap d’una banda a una al-tra com si estigues buscant alguna cosa. En Oskar, un dels soldats, agafa al monstre per les espatlles i li dóna una bufetada, l’escridassa i el tira a terra. El monstre s’aixeca amb dificultats i torna a la fila de nens i es posa igual que els altres, però la seva mirada no està fixada en els seus peus, mou els ulls d’un costat a un altre encara buscant alguna cosa. El monstre surt disparat cridant alguna cosa quan sent que tenen una estona lliure abans de tornar a la feina.

–Maz! Maz! Maz! –crida el monstre.

Dic a en Zuko que vaig a fer una volta per dissimular que vaig en busca del monstre inquiet que ha desaparegut cridant la paraula ‘Maz’. Dono voltes i voltes per tots els barracons. A cada pas que faig al costat d’aquests monstres em sento més malament.

He desistit, és impossible trobar aquell monstre entre els centenars i fins i tot milers de monstres que hi han al camp tots vestits iguals i que al cap i a la fi s’assemblen molt entre ells. Camino sense fixar-me a on vaig, camino per caminar, necessito pensar una mica.

No dec portar ni cinc minuts caminant que sento com algú plora, m’acosto al soroll fins que veig al monstre inquiet d’abans assegut en un lloc, amb els braços rodejant els genolls i aquests tocant la seva barbeta, li cauen llàgrimes sense parar, i jo abans d’acostar-me a ell vigilo que no hi hagi cap soldat a la vora. Tinc clarament prohibit relacionar-me amb monstres.

M’ajupo davant seu mantenint amb les puntes dels peus l’equilibri. El miro, té la mateixa mirada que el monstre de la meva habitació, té la mateixa expressió facial. Li tremola tot el cos i no s’atreveix a mirar-me.

–El meu germà ha desaparegut –fa l’esforç de dir-me.

Té un accent polonès molt marcat. Està petrificat, trist, desanimat, mort per dins i em mata no poder-hi fer res. Jo sol no puc lluitar contra un règim militar amb centenars de soldats com jo o millors. Acosto la mà i

– 66 – – 67 –

LA CARRETERA DE TERRA

Ja feia unes hores que m’havia llevat. Aquella nit havia pensat en tot el que va passar durant aquells dies. Aquells records s’estaven apoderant de la meva ment i em ferien lentament. Ja no volia aguantar-ho més, volia tornar a ser lliure de preocupacions. Per a mi la preocupació és com un impediment de la llibertat; la ment és l’únic lloc en el qual puc pen-sar, imaginar i ser lliure, l’únic lloc on puc ser jo. Aquell matí la meva ment estava plena d’incerteses i pensaments negatius que m’impedien completament veure el món amb claredat. No estava gens acostumada a sentir-me així, no estava acostumada a tancar-me a l’habitació durant hores i maleir-ho tot al meu voltant.

Vaig aixecar-me del llit amb desgana, i vaig mirar per la finestra. Les gotes de pluja que lliscaven pels vidres s’havien gelat, i tot el cristall estava entelat. Vaig passar-hi la mà pel damunt per poder veure el pai-satge. Les muntanyes estaven lleugerament cobertes d’un blanc brillant, i sobre la carretera de terra només quedaven algunes acumulacions de neu a les vores. Més enllà es veia el riu, portava més aigua que de costum, i sobre la gespa fresca que l’envoltava hi havia cristalls de gel que s’anaven fonent amb l’escalfor del sol matiner que ja començava a treure el cap. La llum s’anava expandint i pintava tot d’un color taronjós i càlid. Es podia sentir com el vent bufava fort i pentinava les fulles dels pins i l’herba del prat. No hi havia cap ocell ni cap persona, només el paisatge i jo.

Vaig tancar els ulls, i en aquell moment, desitjava més que mai ser a fora i anar lluny. No vaig pensar-ho dos cops: vaig obrir l’armari de la roba i vaig treure’n un jersei de llana ben gruixut que m’havia fet l’àvia, una bufanda que solia utilitzar per anar a esquiar, uns pantalons texans vells, un parell de mitjons i les botes de pell que em va regalar la mare per l’aniversari. Em vaig fer lloc entre els llençols per a seure i vestir-me. El llit estava calentó i s’estava molt còmode sobre el tou matalàs i les mantes que em

LUA

Era petita, prima, gairebé ni es veia ni es notava la seva presència. Ja fa avui un any que viu sola. El seu amo li va pegar i la va fer fora. No entenia res, però, com sempre, obeïa. Ara viu al carrer, sota cartrons, menjant el que pot. Ho mira tot amb tristesa, els seus ulls no saben ja fer-ho d’una altra manera. Va ser llavors quan va passar. La nena, caminant darrere dels pares, es va despistar i, perduda, va començar a plorar. La Lua se li va acostar i li va llepar la mà. La petita va riure i la va seguir. Començava a ploure. La gossa la va portar fins a un carreró on tenia el seu amagatall. Allà la va tapar amb cartrons i se li va acostar per donar-li escalfor. Després de molts mesos, per fi la Lua se sentia feliç i acompanyada. La mà petita de la nena acariciant-la tenia la virtut de fer-la somniar amb altres temps llunyans, envoltada dels nens del seu amo. Tot anava bé fins a aquell dia...

De sobte, uns sorolls, millor dit, uns crits la van despertar. Eren els pares de la nena que estaven buscant-la. La Lua va començar a bordar perquè miressin cap allà. El pare va ser el primer en veure-la. Se li va acostar cor-rents i, agafant un pal que hi havia pels voltants, va començar a colpejar la gossa.

–Fora, ves-te’n, fora!

La pobra Lua no entenia res,però va sortir corrents i va ser llavors quan un cotxe que passava se la va emportar per davant. Els crits de la nena es van fondre amb la frenada del cotxe; però ja era massa tard. La Lua, amb la seva mirada trista, perduda, moria com havia viscut, sola, sense enten-dre res. Ningú la va plorar, ningú la va abraçar, ningú la va trobar a faltar.

Anaïs Yuste MenéndezVedruna-Gràcia

12 anysPROSA – D – 2n premi

– 68 – – 69 –

La carretera de terra continuava, mai no vaig arribar a cap població se-guint-la, i en aquell moment vaig agrair que fos així. Vaig tancar els ulls uns segons i vaig respirar fons pel nas. L’olor de les plantes i les flors va córrer per dins el meu cos netejant-lo de qualsevol incomoditat. Mai no m’havia sentit tan lleugera, era com si el meu cos no pesés gens i pogués volar.

El sol ja havia cobert tot el paisatge, però tot i així feia molt fred. El poble i la casa ja s’havien quedat enrere, llavors només estàvem jo i una petita papallona. La papallona es va ficar al meu costat i, batent les ales, em va acompanyar, fins que va trobar una gran rosella on es va quedar.

Tot es va quedar enrere: la papallona, el poble, i també les preocupacions, però la carretera seguia i seguia, i jo seguia amb ella.

Marina Ciruelos SánchezCol·legi Claret

13 anysPROSA – D – 3r premi

protegien de qualsevol malson, però sabia molt bé que ara l’únic que volia era ser a fora i formar part del fred paisatge d’hivern.

Tot seguit vaig baixar sigil·losament al garatge per no despertar els pares i la Clara, la meva germana petita. Era el lloc més fred de la casa, però jo estava ben abrigada amb les peces de roba que més m’estimava. La vella Vespa del meu avi estava arrenglerada en un racó, tapada per un llençol de plàstic. Quan era petita hi pujava amb ell i anàvem lentament per la carretera de terra. Sempre li preguntava on em portaria, i ell sempre res-ponia que no pensés en la meta, i que gaudís del viatge i els camps que ens envoltaven.

Vaig trobar el casc en un armariet, era el que utilitzava quan era una nena, però d’alguna manera em cabia com si fos fet a mida. Vaig destapar la moto, estava intacta. Encara hi havia les petites ratllades que vaig fer quan aprenia a conduir, hi havia una mica d’òxid per la part de baix. Tal com la recordava. Vaig trobar uns guants negres sobre el seient, proba-blement eren els meus antics guants, però pensava ficar-me’ls encara que no m’hi cabessin els dits.

Per fi estava llesta. Així que vaig pujar a la moto i vaig arrencar-la fà-cilment. Les lliçons m’havien servit de veritat. La porta del garatge es tancava automàticament al meu darrere. Anava a una velocitat mitjana, per poder parar atenció al meu voltant. La gespa ballava d’un costat a un altre, i els arbres sacsejaven les seves fulles al ritme del vent. Vaig passar vora el rierol, era tan estret com sempre, però llavors fluïa amb més rapidesa que mai. L’aigua estava netíssima i clara, es podien veure les pedres rodones del fons.

A mesura que els càlids rajos de sol s’expandien entre la penombra, la neu i el gel es fonien, i el vent es feia més suau. Podia sentir com l’herba es movia molt més lentament. Vaig treure’m el casc amb una mà aga-fant-me fort amb l’altra per no caure, i me’l vaig col·locar entre les cames subjectant-lo fort. La brisa escombrava els meus cabells, fent que balles-sin amb ell lliurement.

– 70 – – 71 –

I si clous els ulls... Escolta el que et diu. Les orelles et fan zum-zum, el sents passar corrents ple de vida, ple d’energia, vibrant. Resseguint els límits del teu cos. Definint-te. Mous els dits i, sense voler-ho, enredes els fils del vent. I com si el vent mateix controlés el teu cos, les comissures dels teus llavis es separen i un somriure se’t dibuixa, els teus peus s’es-tiren i puges més amunt, l’esquena s’expandeix, t’erices tota tu, tens la pell de gallina, els braços s’allarguen fins l’infinit. Sembla que et trobis flotant en l’espai o sota l’aigua, sense arrels i a mercè de tot. Voles amb els peus a terra. Et deixes portar pel calfred que et recorre la medul·la, t’estremeixes sota la sensació d’immensitat de la corrent i ja és massa tard per saber on para la teva ment.

Inspires de nou, una explosió de puresa dins teu, la frescor et reconforta per dins i per fora. El somriure es fa més ampli, obres més el braços i captes encara millor la col·lisió del vent contra tu. Realment el sents, dins teu. Et notes els batecs, la respiració, i a ell, acariciant-te, circulant amb la teva sang, com si formés part teva, una part més del teu ésser.

Sense previ avís, la intensitat augmenta, els cabells, d’una revolada i amb una sacsejada, suren més alt. Estires el coll i a través de les parpelles saps que estàs mirant al sol. Ara l’aire explora els solcs del teu rostre, com esculpint-lo sobre marbre. Encara sents les gavines i el mar, de fons. Puges el braços sobre el teu cap, fent passar-lo entre les teves mans com si ara l’acariciessis tu a ell. Et venen ganes de riure, et fa pessigolles. I de sobte et gires, donant-li l’esquena, i tot el que coneixes canvia en un moviment. En un segon, els cabells i la falda del vestit es llancen violentament seguint la direcció del vent i tu sents com aquest llisca per la nuca, l’esquena i les cames. Tornes a col·locar els braços com si fossin dues ales i per les espatlles, desprotegides, corren mil formigues. I poc a poc els portes cap al davant alhora que t’ajups, amb cautela, a la gatzo-neta. Passeges els dits per les arrels de la teva cabellera i els entrellaces amb els flocs. Et mossegues els llavis, nerviosa, esperant el moment ade-quat. Recolzes el cap als genolls i, envoltant-lo amb l’avantbraç, portes les mans darrere el coll, fregant-lo amb tendresa.

QUAN EL VENT

T’acostes a la vora del penya-segat més lentament del que t’agradaria, impacient per veure la infinitat blava sota els teus peus. Ja l’olores des d’allà, la sal. Ja l’escoltes des d’allà, les gavines i el trenc de les onades. Ja la veus des d’allà, l’escuma blanca i els moviments dels ocells que t’envolten. Ja la coneixes, la mar.

I avui no la busques a ella.

Véns per un altre espectacle, un igual o més vell que el de l’aigua, però protagonitzat per una cosa molt més lliure. Véns a sentir el vent, a veure si avui també es vol amagar sota la teva pell o només despentinar-te. Tu demanes que et transporti lluny, com només ell ho sap fer, impulsant-te a través del planeta sencer. Però ell mana, i, com de costum, comença quan li ve de gust.

És la sensació de l’aire recorrent la teva pell, repassant-la amb llibertat. Quan sents la punta dels cabells fregar-te el coll amb un moviment suau i conduït i alhora ràpid, i després tot el conjunt planant al ritme del vent, darrere teu com el solc d’un cometa. Al mateix temps, els plecs de la roba comencen a onejar d’una revolada. Estàs impacient perquè vols que et doni més, més llibertat, més orgull, més força. Estens els braços i notes com l’aire xoca contra tu, com s’esmuny, t’acaricia i t’esquiva per seguir la seva direcció. Vagament sents l’amplitud, la grandesa, la claredat, la transparència i la lleugeresa de l’element que t’explora. Les galtes ja les tens rosades per l’impacte d’aquest, l’impacte més suau i alhora viu. Pots omplir els pulmons completament i posar-te de punte-tes, quasi enlairar-te i tocar el cel amb la vora dels dits. I obres les mans i sembla que puguis retenir una mica de la força que recorre tota la teva superfície, sembla que la puguis tancar dins el teu puny. Però notes que l’únic que agafes és el buit, que el vent no es deixarà atrapar perquè és lliure.

– 72 – – 73 –

dresa i agilitat però sense deixar-se atrapar, com sempre. Impacta contra tu, t’acull com si et volgués elevar i portar-te amb ell, amunt. Amb els braços estesos li ho dius tot.

I ell torna a ballar. Torna a ballar sobre l’oceà.

I saps amb certesa que ara podries agafar embranzida i d’un salt unir-te a la dansa del vent, al cel. Així, amb les ales d’un avió o d’un ocell... Podries enlairar-te i volar com les gavines. Jugar amb el vent, retorçant-te en les seves infinites corrents canviants i surar conduïda per la seva direcció, com si es tractés de la més bella muntanya russa.

Et podries quedar així per sempre, en el límit entre la terra i el vent.

Irene Muñoz SimóCol·legi Claret

15 anysPROSA – E – 1r premi

Segueixes pessigant-te el llavi, que ja et fa mal, i el sabor de la sang es fa un lloc. Tanques fort els ulls, ja arriba. Molt a poc a poc el vent es va convertint en una brisa, cada moment més lleugera, intentant cessar però sense acabar d’aconseguir-ho... Per fi, la falda del vestit cau, ja no vola. Arriba una estranya calma pesant. Retornes les mans al davant, passant-les per les galtes, fregant-les amb força contra la pell, i acabes estirant-te la punta dels llavis, atrapada entre els dos palmells. Ara les portes als turmells i les passeges, fent-les escalar per les cames alhora que lentament et vas aixecant, sense equilibri. Ja no bufa el vent, el sol comença a posar-se i tot sembla alentir-se.

Dreta de nou, et poses de cara al mar. Torna a olorar a sal. Tot sembla molt quiet.

La calma et fa sentir la calor a les galtes, el fred a l’esquena i al cla-tell. Estàs trastornada i meravellada alhora. Tanques els ulls pregant que torni, que t’envolti en l’espiral de corrent salvatge i et faci creure que pots surar el cel. I obres els braços, suplicant. Només vols sentir com et traspassa, coneixent-te, filtrant-se dins cada plec, recorrent-te sencera de cap a peus.

Estàs ridícula. S’obre el teló i no hi ha públic, la música sona, el llum t’en-foca. Baixes el cap, ulls clots. Et sacseges inconscientment. “Si-us-plau.” I l’alces de nou, bruscament, clavant la mirada a l’horitzó i decidida. Ins-pires amb força, profundament.

I el silencia canvia, de forma quasi inapreciable però alhora impossible d’ignorar. El tsunami invisible topa amb tu, amb tota la seva força, em-bolcallant-te dins seu. Casi pots sentir cada àtom recorrent la teva pell amb més força i energia que mai, com tota la força es dirigeix cap a tu. Els cabells surten disparats cap enrere. El vestit oneja a la velocitat de la llum. Electricitat dins teu. Ales amunt. Explotes en riallades.

Al cap d’uns segons, torna a jugar amb tu, i somrius amb ironia. Notes com es passeja, lliscant sobre teu i repassant tots els racons amb ten-

– 74 – – 75 –

mestra tenia el cap ben ple de pardals, una concentració que mai havia existit si apareixia una mosca i una impaciència que un nadó esperant el biberó no hauria pogut igualar. Qualsevol activitat que li suposés alguna mena d’esforç no mereixia la seva atenció i/o concentració (una de dues: 1. No la feia. 2. La feia de qualsevol manera.)

La Teia semblava indiferent a tot el que succeïa al seu voltant. A l’escola hi anava més aviat pitxim-pitxam, i a casa passava les tardes arrepapada al sofà davant la televisió. Realment no hi havia res que li cridés l’atenció o amb què es pogués trobar a gust. Fins llavors.

Aquella tarda, va arribar a casa cansada, i encara afectada per l’esbron-cada. Se sentia decebuda amb sí mateixa i en el fons ja no volia conti-nuar de la mateixa manera. Estava farta de la seva impaciència i falta de concentració i li hauria agradat poder-hi posar remei. Va llançar la motxilla a l’armari i va córrer cap a la seva habitació disposada a fer un salt mortal fins al matalàs del llit, naturalment desfet, per acabar-hi estirada bocaterrosa.

Va donar-se impuls i, quan era a punt de fer el salt decisiu, va veure un llibre entre els llençols que li ho va impedir. El mateix que la nit anterior havia “intentat” llegir. L’agafà i segué al matalàs. Tot seguit va acaronar la tapa de vellut i les pàgines daurades d’aquell llibre que ell li havia regalat. Sense adonar-se’n, ja havia començat a llegir-lo. Va submergir-se en la seva lectura fins a l’hora de sopar, moment en què van arribar els seus pares.

Van sopar junts en silenci i, en acabat, la Teia va marxar a la seva ha-bitació a continuar la lectura fins ben tard, quan va aconseguir arribar a l’última pàgina.

Per una vegada a la seva vida va aconseguir acabar quelcom.

A en Martí, que en aquell moment es llevà per anar al lavabo, li va sem-blar haver vist un llum encès. S’hi va apropar a les palpentes, encara mig adormit. Quan va veure la Teia, de cop va esbatanar els ulls; la nena

TEIA

Ei, no facis trampa!

Sé que encara no l’has acabat, i que ets mandrosa, a més d’una impacient sense remei, però no ho facis això! Aquest final encara no et pertany, no pots ometre les pàgines que t’hi conduiran perquè no hi tens cap dret. L’autor va escriure tots aquells fulls en blanc en el seu moment per algun motiu i tu has de respectar-ho, has de llegir-ho tot!

Ànims, algun dia gaudiràs de la lectura!

La Teia va arrufar el nas, però no va poder evitar que als seus llavis es dibuixés un migsomriure. D’això darrer se’n va avergonyir. Prou! Ja n’es-tava farta!

No sabia si era el fet que la conegués millor que ella mateixa, que po-gués esbrinar els seus pensaments o que simplement li imposés els seus mateixos interessos, però ell la feia posar dels nervis. A la Teia no li agradava llegir, i no li agradaria mai.

Va tancar el llibre bruscament, va estripar el paperet que en Martí havia enganxat a l’última pàgina del llibre i va donar un cop de puny al coixí en forma de cor que jeia al capçal del llit. Indignada, va abraçar el seu peluix amb força i en menys de deu minuts les seves pestanyes van cloure els seus ulls d’ametlla.

L’endemà es llevà a tres quarts i cinc de nou. Amb els ulls enlleganyats i els peus descalços va caminar fins al lavabo i es rentà la cara. En acabat, va fer una ullada al rellotge i el cor li va fer un salt. En menys de dos mi-nuts ja enfilava camí a l’escola amb les sabates descordades, els cabells despentinats i l’estómac buit.

Aquell dia també va rebre el sermó diari de la mestra, La Teia. Ja era igual que arribés tard, es descuidés els deures, o ambdues coses. Segons la

– 76 – – 77 –

–Bona nit, Teia.

El Martí va apagar el llum i la Teia va ficar-se dins dels llençols.

–Gràcies, papa.

Laia Ponz SánchezSant Josep - Teresianes

14 anysPROSA – E – 2n premi

somreia i abraçava un llibre totalment indiferent a que eren les dues de la matinada. Coneixia molt bé aquella expressió. Ell era el qui, anys enrere i moltíssimes nits, s’havia desvetllat llegint un llibre. No podia creure que la seva Teia ja hagués adquirit aquell mal costum.

–I doncs, què hi ha de la famosa frase “no m’agrada llegir ni m’agradarà mai?”–va dir.

La Teia es va posar vermella. En menys de vint-i-quatre hores havia desdit l’afirmació més rotunda que havia sortit mai de la seva boca.

–Això vol dir que ja no som tan impacients?–continuà en Martí.–Per cert, són les dues de la matinada, no hauries d’estar dormint ?

–És que estava molt emocionant... I... respecte la primer pregunta... –No ho sé. No entenc per què ho sóc tant, d’impacient. A mi ja m’agradaria estar més concentrada o potser treure millors notes, però...

La Teia va deixar de parlar, es va mossegar el llavi inferior i va abaixar la vista. En Martí es va aclarir la veu:

–Mira Teia, a vegades les vides de les persones són com les pàgines d’un llibre. Aquestes pàgines estan en blanc i tu ets l’únic que hi pot escriure. Tu ets l’encarregat de fer que aquestes pàgines no esdevin-guin monòtones. No pots decidir el final d’aquest llibre, però sí que pots fer que les pàgines que hi haurà abans d’arribar-hi ho siguin i molt, d’emocionants.

En Martí li va fer un petó al front.

–Bé, prou ja de xerrameca. Has de dormir i com t’enxampi altre cop llegint de matinada... Saps les becaines que he arribat a fer a classe per culpa dels “llibres emocionants”?

La Teia va riure, i el Martí la va imitar; per un segon va recordar vells temps.

– 78 – – 79 –

que això ja s’ha acabat i podrem fer les nostres mítiques i inoblidables tonteries i “cançonetes” que tant ens divertien. Les classes de francès ja no són el mateix, ni de bon tros, sense aquell pallasso que a cada moment en diu una de grossa i fa riure tota la classe, fins i tot la profes-sora. Sé que podrem fer tot això aviat, ja que els metges et van donar moltes possibilitats de sobreviure. Però em tens preocupat, saps? Estic esperant que et recuperis per poder-te explicar tot el que, per desgràcia, t’has perdut. Estic segur que ja és a prop un fantàstic divendres d’estiu amb tu al meu costat.

Un dia vaig sentir una frase que deia: “En aquest món tan veloç on vivim, el patiment d’un nen està de més”. Aquesta frase em va fer recordar el primer pensament que em va venir al cap quan la teva mare ens va trucar: càncer, què és això? Pensava que només era una cosa que els passava a la resta, que a cap amic li podia passar.

I fins aquí el meu text. Una abraçada molt gran, supervivent!

Ah, per cert, quan em necessitis per qualsevol cosa saps que em tens aquí les vint-i-quatre hores que dura el dia. Fins d’aquí a poc, el teu gran amic.

Adrià Maldonado CairóLa Salle Gràcia

14 anysPROSA – E – 3r premi

CARTA A UN SUPERVIVENT

Em vaig prometre a mi mateix que t’escriuria un text per a aquest concurs. La meva intenció no és guanyar o perdre, és poder fer-te sentir millor quan ho puguis llegir.

Primer de tot, vull començar explicant la teva història: et van detectar un càncer al sistema limfàtic un gris divendres d’octubre. Per a mi era un dia normal, fins que la teva mare ens va dir a mi i a la meva família que estaves ingressat a l’hospital. En aquell moment vaig pensar que seria el primer de molts divendres que no vindries a casa meva com ho feies sempre i em vaig sentir molt trist. Vaig passar el cap de setmana mirant d’assimilar tot el que m’havien dit i sense parlar amb ningú, estava mas-sa afectat. Va arribar el dilluns i em van fer prometre que no ho diria a ningú. Va ser molt dur no poder desfogar-me, no poder parlar de tu amb cap amic. A poc a poc el rumor va començar a estendre’s i la gent s’anava adonant del que podia estar passant. Algunes noies ploraven i tothom es preguntava si era veritat el que deien. Per desgràcia, sí que ho era. Les primeres setmanes van ser una mica dures i difícils, ja que la gent neces-sitava saber de tu, tenir alguna notícia, una mica d’informació, però no hi havia manera que arribés. Em feia por escriure’t, ja que sabia que estaves malament, però tu em deies que estaves bé, que no ens preocupéssim... Però de sobte una trucada ho va canviar tot, era la teva mare i deia que ja havies començat el tractament. Ja era alguna cosa.

Ara que ja fa un temps d’aquell fatídic divendres d’octubre, em passo dia rere dia, setmana rere setmana i mes rere mes pensant en tu. Tant de bo no hagués de dir “mes rere mes”, però sé que la teva malaltia no es cura de pressa i encara no tinc clar, avui, quan ens podrem retrobar. És veritat, la vida és molt dura. M’encanta parlar de tu com a un supervi-vent, com a un lluitador. Només vull dir-te que et trobo molt a faltar, que noto un buit al meu cor quan sento parlar de tu. Cada dia penso en el dia en què tornaré a veure el teu enorme somriure, el dia en què podrem dir

– 80 – – 81 –

Era conscient que el paquet que havia arribat per a ella era, molt proba-blement, un regal per felicitar-la pels seus 18 anys. No estava d’humor per felicitacions.

Al cap d’uns minuts va decidir que agafaria el regal per no deixar-lo al passadís. Però, no en trauria l’embolcall. Així que va obrir la porta i va veure un paquet quadrat, estret i allargat, embolicat amb un paper ver-mell brillant i un llaç del mateix color. El va agafar. En tornar a entrar a la seva habitació, mirant atentament el regal, es preguntava qui li hauria enviat. Quan va fer la volta al paquet, li va caure l’ànima als peus.

Sense poder-ho evitar, va deixar caure la capsa a terra i es va posar a plo-rar desconsoladament. Només uns segons més tard, els seus pares van entrar a l’habitació i, sense dir absolutament res, la van abraçar. La Cal·lí-op els va agrair que no fessin preguntes estúpides del tipus “estàs bé?”, perquè no feia falta, ja sabien que no estava bé. A la part de darrere del regal, que havia quedat abandonat al terra de l’habitació, es podia veure que hi havia dibuixat un drac verd que llançava un petó a qui el mirés.

Un drac que li portava records massa dolorosos per poder-los suportar sense plorar. I és que, des de feia molts anys, al que havia estat el seu xicot durant tant de temps, tothom l’anomenava Drac perquè quan era petit s’enfadava molt i, com deien els pares d’ell, “treia foc pels quei-xals”. La Cal·líop no s’imaginava com era possible, però sabia del cert que aquell regal no podia ser d’una altra persona que no fos aquell noi a qui havia estimat tant.

Quan es va tranquil·litzar, els seus pares ja havien marxat, es va concen-trar per reunir el valor necessari i anar mig arrossegant-se fins on havia caigut el regal i obrir-lo. Va desembolicar-lo a poc a poc, per no fer malbé el paper, ni el llaç ni el dibuix. O això es deia a si mateixa perquè, en rea-litat, tot i que cada segon que passava era com si un ganivet se li clavés al cor, volia allargar aquest moment. Els instants màgics abans d’obrir un regal, perquè era conscient que aquest era l’últim obsequi que podria fer-li mai en Drac.

UNA REALITAT DE LLEGENDA

En despertar-se, va obrir els ulls a poc a poc. Per uns instants gairebé va poder sentir un deix de felicitat al seu cor. Però, per desgràcia, la realitat es va imposar. I aleshores va ser conscient que aquell indici de felicitat era, sense cap mena de dubte, una fantasia: No era feliç.

Un cop va ser capaç de reunir la poca força de voluntat que li quedava i les encara més escasses ganes d’afrontar el dia que tenia, va aconse-guir reptar fins a l’extrem del seu llit com si fos una serp especialment maldestra.

Quan es va haver posat les sabatilles, va començar el camí cap a la cuina tot arrossegant els peus. Tenia gana, feia una setmana que no menjava bé. I és que no era capaç d’aguantar un àpat sencer a la panxa: sempre havia de córrer cap al lavabo. Des de l’enterrament, quan ja no ho va poder negar més i el món li va caure a sobre.

Va entrar a la cuina, va obrir la nevera i va beure un glop de l’ampolla d’ai-gua que hi havia a la porta sense preocupar-se d’agafar un got. Després, sense pensar què feia, va agafar unes quantes galetes i va tornar cap a la seva habitació en silenci. Només entrar-hi i tancar la porta, va sonar el timbre, algú (segurament el seu pare) va obrir. Va decidir que, de moment, no es menjaria les galetes.

Al cap d’un parell de minuts van picar a la porta de la seva habitació:

–Cal·líop – aquest sí que era el seu pare, segur –han deixat un paquet per a tu.

I, sense dir res més, va sentir com el seu pare s’allunyava de l’habitació. Des que havia mort el seu xicot, els seus pares li deixaven espai i inten-taven no pressionar-la.

– 82 – – 83 –

respirar. Així que va agafar el seu telèfon mòbil per enviar un missatge al seu millor amic a qui coneixia des que tenia memòria:

Jordi, necessito que em vinguis a rescatar.

Núria Bruch TàrregaEscola Gravi

17 anysPROSA – F – 1r premi

Finalment, va acabar de treure el paper. En aquell moment tenia a les mans una capsa blanca, senzilla, sense cap tipus de decoració. Tremolant de cap a peus, va aixecar la tapa per poder veure què era el que s’hi amagava dins.

A l’interior de la capsa no hi va trobar ni joies ni bombons, sinó que hi havia una senzilla rosa vermella amb una nota enganxada entre espina i espina que tenia escrit amb el color de la sang T’estimo!

Sense poder-ho evitar, va tornar a arrencar a plorar. Per sort, en aquesta ocasió, els seus pares no van entrar a intentar consolar-la, i la Cal·líop els ho va agrair silenciosament. Preferia estar sola.

Recordava el dia que va conèixer en Drac...

Ella era dins una floristeria comprant roses i, darrere seu va sentir una veu que li deia xiuxiuejant:

–Poden tallar totes les flors però no podran parar la primavera.

La Cal·líop, sorpresa, es va girar per respondre-li amb alguna frase intel-ligent però només li va sortir alguna cosa semblant a:

–Eehh... mmm...

I va tancar la boca.

Quan recordava aquell moment, dir-se Cal·líop semblava una broma de mal gust: els seus pares li havien posat aquest nom perquè era el nom de la musa de la mitologia grega més important: la de la poesia i l’eloqüèn-cia. Eloqüència? Quina ironia.

Tres setmanes després d’aquell dia carregat de llàgrimes, la rosa seguia a la seva habitació, tot i que ja no era d’aquell vermell viu del principi. S’havia tornat de color marró. Feia una estona que la mirava quan va decidir que no podia seguir tancada, havia de sortir de casa, necessitava

– 84 – – 85 –

acompanyat de dos simpàtics clotets a les galtes, competeix amb les ara-nyes de llums per il·luminar l’estança.

Les soles de les sabates d’ell rellisquen amb la vorera coberta d’una fina pàtina d’aigua. No arriscant-se a córrer, es mou per sota els balcons dels edificis. El seu caminar és insegur, el seu equilibri precari. Tampoc es pot esperar gaire després del parell de copes que s’ha pres. Les mateixes dues copes que el fan dubtar de la seva lucidesa mental en veure una noia amb camisa de dormir balancejant-se i donant voltes de baldufa pel mig del carrer al compàs de tres per quatre. Té els cabells foscos enredats i xops, enganxats als costats de la seva cara com dues masses d’algues de color de tinta xinesa; els seus passos són lleugers, però mostren una decisió i una passió massa gran per a un cos tan menut. Fa la sensació que la pluja i el vent no afecten l’estat d’abstracció en què sembla que es troba, amb els prims i pàl·lids braços tallant la cortina d’aigua que cau inexorable sobre el carrer. Sembla com si estigués suspesa en el no-res, ballant sobre una flonja catifa de núvols. Es troba a ell mateix seguint-la pel carrer, arrossegat per la seva dansa com un ratolí rere un cert flautis-ta. Es pregunta si ella el veu.

En aquell mateix moment els ulls d’ella estan fixos en els de l’atractiu i jove noble que la porta ballant de puntetes per tota la sala, i que la fa executar les més temeràries piruetes. L’aixeca, la fa giravoltar, la llença i agafa a l’aire, i en tot moment ella no pot esborrar el lluent somriure que durant tota la nit ha donat vida al seu rostre. I és que en aquell precís ins-tant i lloc, lluny de la gèlida pluja i dels peus plens de ferides, lluny del fe-rotge món que els seus ulls es neguen a veure, ella es sent segura, feliç.

Ell encongeix els braços i hi fica les mans a sota per no perdre la poca calor que li dóna la caçadora texana. Fa mitja hora que segueix la noia, no té la més petita idea d’on són, i té per assegurat que demà es llevarà amb la galipàndria del segle. Tot aquest torrent de pensaments asse-nyats queda en un segon pla, eclipsat per la fascinació que desperta en ell la dansa que amb precisió natural executa ella. La noia no li resulta precisament atractiva, més aviat fa despertar dins seu un sentiment de

DELIRI

Deixa que el peu i el graó de marbre entrin lentament en contacte, cen-tímetre a centímetre, gaudint de la sensació. La fredor inerta de la pedra acaricia les nues plantes dels seus peus a mesura que baixa les escales, alliberant deliciosos calfreds que recorren la totalitat de la seva figura. Quan obre la porta del carrer, un remolí de vent glaçat, pluja torrencial i fulles mortes l’envesteix de cara, fent que per uns breus instants perdi l’equilibri. Però ella no és allà.

Els seus peus descalços ara van enfundats en unes delicades sabates de taló, la vella i descolorida camisa de dormir ha estat substituïda per un magnífic vestit de seda color lavanda, i la terrorífica tempesta que ocupava el carrer ha marxat per donar pas a un saló immens on desenes d’elegants parelles ballen en perfecta sincronia el vals de les flors de Txaikovski. Contra les parets es troben alineades incomptables taules de bufet, plenes de suculents menjars, i les fileres d’aranyes de llums pen-jades del sostre omplen l’estança de claror. La imatge la deixa sense alè.

El temporal l’arrossega pels carrers de la ciutat. Els violents cops de vent pràcticament l’aixequen de terra, mentre una gèlida cortina d’aigua li en-ganxa els cabells enredats a la cara. La camisa de dormir és xopa des de fa una bona estona i destorba amb el seu pes els seus gràcils moviments, les plantes dels seus peus han quedat decorades amb multitud d’esgar-rinxades i ferides causades per l’aspre asfalt de la calçada. Un seguit de gotes de pluja queden retingudes entre les seves pestanyes, hi aterren com un estol d’ocells aturant-se sobre els cables d’alta tensió. El seu pes dificulta l’acció d’obrir els ulls, però ella no necessita veure el que l’envolta. No vol veure-hi.

Mentre la seva vista evita el ferotge paisatge de la tempesta, els seus ulls romanen oberts de bat a bat mentre gira sense descans al bell mig de la sala de festes. La faldilla del vestit lavanda acompanya els seus moviments amb un suau onejar, i el somriure que se li ha format a la cara,

– 86 – – 87 –

QUAN JA NO QUEDA CAP ESPERANÇA….

Vaig començar a caminar per endinsar-me en el bosc. Eren gairebé les 10 del vespre i feia molt fred. Sentia sorolls per tots costats i veia ulls que m’observaven en la foscor.

Tot i la por que sentia, vaig continuar caminant per poder arribar com més aviat al pou, al lloc màgic on tots els desitjos es feien realitat. Personal-ment, no creia gaire en temes sobrenaturals, però, en aquells moments, ne-cessitava desesperadament que algú fes realitat el meu desig impossible.

A mesura que avançava pel bosc, em trobava amb arbres i vegetació més espessos que, cada cop, em barraven més i més el camí. Per fora no semblava gaire atemorit, però per dins, estava terriblement espantat. No podia deixar de pensar que tot havia estat culpa meva…. En recordar l’escena viscuda feia una estona, no vaig poder evitar que les llàgrimes em caiguessin galtes avall…

Aquella tarda, jo estava jugant amb el meu gos, quan li vaig llençar un frisbie cap amunt, molt i molt lluny. L’últim que recordo del meu amic és que vaig veure’l córrer prat enllà, fins que vaig deixar de veure’l….i, al cap d’uns segons, vaig sentir com un cotxe frenava en sec abans de xocar contra alguna cosa.

Molt espantat, vaig córrer en direcció al soroll i allà estava ell: estirat al terra, gemegant, amb un petit bassal de sang que anava apareixent sota el seu cos. Em maleí a mi mateix per haver llençat tan lluny el frisbie. Vaig agafar el meu gos a coll i el vaig col·locar ben arraulit a sota d’un arbre. Aleshores, vaig començar a córrer, amb desesperació, cap al bosc. A cada segon que passava, el mal que havia causat al pobre Esquitx es feia més gran, perquè estava perdent molta sang.

En moltes ocasions, havia escoltat als avis del poble parlar sobre l’exis-tència d’aquest pou…i jo no sabia si tot plegat era cert o no, però ara

malenconia i compassió. Compassió per la fràgil i malaltissa ballarina que sembla estar a punt de trencar-se en mil bocins amb cada pas. Està ell tan concentrat en els gestos de la noia que no adverteix el cotxe que s’apropa pel carrer. Quan la potent llum dels fars emmarca la seva deli-cada figura, ja no hi ha temps per avisar-la, i ell contempla amb horror com el vehicle passa per sobre d’ella sense aturar-se, immutable. La llum dels fars s’allunya pel revolt del carrer i ell corre, sense preocupar-se per relliscar, fins al lloc on es trobava la noia. No hi és. No l’ha vist pas sortir envestida per l’impacte amb el cotxe, però d’ella, amb els seus cabells de tinta xinesa, la seva camisa de dormir xopa i els seus peus descalços, no en queda ni rastre.

Per un moment es queda on és, enmig de la calçada, reflexionant immòbil. Acte seguit, gira cua, es puja el coll de la caçadora i es pregunta si real-ment la noia ha arribat a existir en aquest món.

O si ha estat empaitant una ombra dins la tempesta. Un deliri.

Elena Martínez BaileInstitut Secretari Coloma

16 anysPROSA – F – 2n premi

– 88 – – 89 –

sobte, un lladruc….és l’Esquitx que entra a l’habitació perseguit per una infermera. El meu amic salta damunt del meu llit i em comença a llepar la cara!!!

Artur Torras AmatVedruna17 anys

PROSA – F – 3r premi

no podia pensar en res més: l’havia de trobar, perquè era l’única forma de salvar al meu gos ferit de mort, ja que l’home que conduïa el cotxe (el molt egoista) havia fugit abans que jo arribés.

La vegetació semblava que volia fer-me la vida impossible. Però malgrat que les circumstàncies anessin en contra meu, calia intentar arribar al pou. Els esbarzers m’esgarrinxaven les cames i els braços, però això no em podia aturar, perquè el dolor que sentia pel meu amic era molt més fort que tot allò.

Vaig continuar avançant i em vaig trobar amb una petita muntanya, que vaig haver de pujar. Un cop a dalt, en una petita clariana, allà estava…el pou dels desitjos…M’hi vaig acostar i hi vaig llençar la moneda a dins, tal com la gent del poble deia que s’havia de fer. Vaig pensar el meu desig amb el cap i amb el cor, i vaig dir-lo en veu alta.

Després, vaig arrencar a córrer per tornar cap al poble i poder veure si el meu desig s’hauria fet realitat. Muntanya avall corrent, entre els esbar-zers corrent. Ni els sorolls ni la foscor ni els ulls que m’observaven em van semblar ja tan terrorífics.

En arribar al prat, vaig veure l’Esquitx. Estava tal com l’havia deixat. No es movia. El meu desig no s’havia complert. No em vaig poder aguantar de peu i em vaig posar a vomitar.

De sobte, em vaig despertar. Ella era allà… la meva mare…seia al costat del meu llit i em somreia. El meu cap no entenia res. Vaig notar un terrible dolor a la panxa i vaig veure que la tenia plena de benes i esparadraps.

Ara ho començava a recordar tot…el llançament del frisbie… el soroll d’un cotxe que s’apropava….Jo que sortia corrent per anar a aturar el meu gos quan sortia a la carretera…. Per sort per a mi, el cotxe va frenar força, i jo amb les mans vaig poder protegir-me una mica de l’impacte.

Havia patit un terrible malson durant les hores que vaig estar en coma per culpa de l’atropellament. Però ara, no podia estar més content… De

– 90 – – 91 –

ÍNDEX

Presentació...............................................................................................5Centres participants .................................................................................6Acta del Jurat...........................................................................................7

Textos poesiaLes muntanyes davant del llac...............................................................14La platja..................................................................................................15Les estacions..........................................................................................16L’alegria ..................................................................................................17Els somnis ..............................................................................................18Has canviat.............................................................................................19La filosofia ..............................................................................................20Bells ocells ignorats ...............................................................................21El pont del bosc a mitjanit .....................................................................22Amor rodó...............................................................................................24Sextina per la pau mundial ....................................................................25Ocellets ..................................................................................................27Móns paral·lels ......................................................................................29Soledat ...................................................................................................31Són les lletres petits instruments ..........................................................32Camí cap a la llum..................................................................................34Les portes ...............................................................................................37Benvinguts a la nostra estimadíssima actualitat ..................................38Si sabés què penses... ...........................................................................40

Textos prosaEls caramels viatgers .............................................................................44L’amistat d’un drac .................................................................................45El dia de Sant Jordi ................................................................................46Misteri sense resposta ..........................................................................48

– 92 –

Manga ....................................................................................................50Un somni patètic ....................................................................................53Llibertat ..................................................................................................56Aventura a la biblioteca .........................................................................57Els drets amb els ulls d’un nen ..............................................................59El botó del 1942 .....................................................................................61Lua ..........................................................................................................66La carretera de terra ..............................................................................67Quan el vent ...........................................................................................70Teia .........................................................................................................74Carta a un supervivent ...........................................................................78Una realitat de llegenda ........................................................................80Deliri .......................................................................................................84Quan ja no queda cap esperança…. .....................................................87

Interior contracoberta