Instruments a l'art

20
Artista: Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeus). Títol: Nens jugant als soldats. Tècnica i data: oli sobre tela del 1778. Època: segle XVIII, Neoclassicisme. Museu: Museo del Prado, Madrid. Instrument: caixa clara (membranòfon). Comentaris: la caixa clara és un tambor petit que pot tenir una alçada d’uns 20 cm. i un diàmetre d’uns 35 cm. Es percudeix amb baquetes de fusta, com les que veiem a la pintura. La caixa de ressonància, de fusta o de metall, és de forma cilíndrica i està coberta en els extrems per dues membranes, la inferior més prima. Les membranes estan fortament tensades, cosa que permet que aquest tambor tingui un so sec, polit i clar (no molt fort). La caixa sol dur bordons; els bordons, que consten d’una o més cordes (de tripa, seda o niló) tensades i col·locades a la cara interior de la part inferior de l’instrument, reverberen i vibren contra la membrana inferior en ser percudida la superior. Aquest efecte sonor és anomenat “redoblar”. La majoria de cites literàries (a partir del s XVI) denoten la vinculació d’aquest instrument a un ús militar al costat de pifres, trompes i trompetes; també hi ha alguna referència en relació a festes civils i jocs. Des del segle XIX la caixa té una funció important en l’orquestra simfònica per marcar el ritme, com per exemple en el “Bolero” de Ravel (1875-1937) on, en el fortíssim, intervenen dues caixes a l’uníson.

description

instruments a l'art

Transcript of Instruments a l'art

Page 1: Instruments a l'art

Artista: Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeus).Títol: Nens jugant als soldats.Tècnica i data: oli sobre tela del 1778.Època: segle XVIII, Neoclassicisme.Museu: Museo del Prado, Madrid.Instrument: caixa clara (membranòfon).

Comentaris: la caixa clara és un tambor petit que pot tenir una alçada d’uns 20 cm. i undiàmetre d’uns 35 cm. Es percudeix amb baquetes de fusta, com les que veiem a la pintura. Lacaixa de ressonància, de fusta o de metall, és de forma cilíndrica i està coberta en els extremsper dues membranes, la inferior més prima. Les membranes estan fortament tensades, cosaque permet que aquest tambor tingui un so sec, polit i clar (no molt fort). La caixa sol durbordons; els bordons, que consten d’una o més cordes (de tripa, seda o niló) tensades icol·locades a la cara interior de la part inferior de l’instrument, reverberen i vibren contra lamembrana inferior en ser percudida la superior. Aquest efecte sonor és anomenat “redoblar”.La majoria de cites literàries (a partir del s XVI) denoten la vinculació d’aquest instrument a unús militar al costat de pifres, trompes i trompetes; també hi ha alguna referència en relació afestes civils i jocs. Des del segle XIX la caixa té una funció important en l’orquestra simfònicaper marcar el ritme, com per exemple en el “Bolero” de Ravel (1875-1937) on, en el fortíssim,intervenen dues caixes a l’uníson.

Page 2: Instruments a l'art

Artista: Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeos).Títol: Dansa a la vora del riu Manzanares.Tècnica i data: oli sobre tela del 1777.Època: segle XVIII, estil propi dins l’època del Neoclassicisme.Museu: Museo del Prado, Madrid.Instruments: castanyoles (idiòfon), guitarra i un segon cordòfon difícil de distingir.

Comentaris: veiem les castanyoles a les mans del dansaire masculí que tenim de cara. Lescastanyoles tenen el seu origen en els cròtals emprats a l’antic Egipte i a Grècia. Aquestinstrument és mediterrani i fonamentalment espanyol (acompanya les jotes i els balls andalusosdel flamenc, entre altres balls); també es toquen a les Balears (on són més grans, sobretot aEivissa, i tenen una sonoritat greu) i al sud d’Itàlia.Les castanyoles estan formades per dues parts simètriques de fusta (buides de la part internaper augmentar la ressonància) que es toquen amb una sola mà, de forma que se’n podenutilitzar dos parells cada vegada. Quan es toquen dins l’orquestra porten un mànec que enfacilita l’ús. Produeixen un so sec i breu.

Page 3: Instruments a l'art

Artista: John Singleton Copley (1738 Boston-1815 Londres).Títol: El retorn de Neptú.Tècnica i data: oli sobre tela del 1754.Època: segle XVIII, art americà.Museu: Metropolitan Museum of Art, Nova York.Instrument: cargol de mar (aeròfon).

Comentaris: aquest instrument és una conquilla marina de grans dimensions; està format peruna closca buida molt oberta de la base i punxaguda per l’altre extrem que, amb un forat,serveix d’embocadura (també s’hi pot afegir un petit tub de bambú o de metall). Un intèrpretamb experiència pot aconseguir de l’instrument, a més a més del so fonamental (greu), unconjunt de sons parcials semblants a la sèrie harmònica.Amb el nom de “strombos”, el cargol de mar era l’atribut tradicional dels tritons de la mitologiagrega (com podem veure a la pintura). Avui dia encara s’utilitza a molts llocs, com per exemplea les illes del Pacífic on els pescadors la fan sonar. A l’Índia aquest instrument està reservatexclusivament per al culte religiós i en el Tibet sona a les cerimònies fúnebres. Al Perú el seu úses remunta a la civilització inca, on era un instrument emissor de senyals en el combat. Senseanar més lluny, al nord d’Espanya tenim una dansa anomenada “baila de ibio”, on tambéintervé el cargol de mar: es tracta d’una dansa guerrera de Cabezón de la Sal, a Santander (enaquest poble hi havia unes salines que, antigament, volien unes tribus veï nes; quan aquestesatacaven es reunien els guerrers al toc del cargol marí).

Page 4: Instruments a l'art

���������������� �������������������������������������������� !�������� ��"�� #$�$����������������%���������������� ��������&'�$�����(���)** �+����$�,����#��-.��.��-.�/���.���."�� ����!��*���.0���� 0/�� �������$�%����� "����$��� �$���1��� ���(��� � ���.��� ��� %�$� ����1��� � ��'��$���1��� '������ � ���2�� �$���1��� '������� �� 3��1��� '���4���� ��0���� (��%��� ����1��� ��� �������0�����

5�0�������� ��� (��%��� '����6� �� ��� ��0!���� ����� 3��1����� 7�� ���$��� �8.� 3��1��� '���4����� 7���0'����'����09��$���0%.�����:.�����'����"��'�;�������$�������.%;�$�����0%����04���:.������'��$.�����0%�.��%�:.���������04��������$�0������'��.���������(��%����:.������.���'�;��������$�������'�����'��$.�����0%��.���%�:.������7����������8���������.����������������'���������������0��������0�����$������:.�����'������"��.����'��������$�����������������.'��������0/��'������ �'������ ����0/���(.���8���(���8�:.���� ����.0���/��'��0���.� ���$�������'��� ���%����� ���09��$��'�'.�������0�������$������0<������������0����������'���$�������7.��'��������������#$����������(��%��������$#�� =/$,������>�� ���� ���� ��(���)*�� ��7�'�6�� �8,��.��������� �� �8�$�0'�6�0��� ���� $��'�'.������/��0�������:2������������������$�������0%�.�'�������������%��3�

Page 5: Instruments a l'art

Artista: Jan Vermeer van Delft (1632 Delft- 1675 Delft).Títol: La lliçó de Música.Tècnica i data: oli sobre tela del 1662/65.Època: segle XVII, Barroc holandès.Museu: Royal Collection. St James Palace, UK.Instruments: virginal (cordòfon pinçat) i baix de viola “da gamba” (cordòfon fregat).

Comentaris: en aquesta pintura veiem una noia, que toca el virginal dempeus, i el seu mestre.El virginal de la pintura té el teclat a la part dreta de l’instrument; en aquest cas, als PaïsosBaixos, l’instrument rep el nom de “muselaar”.La majoria de repertori per a virginal es va escriure a Anglaterra durant els segles XVI i XVIIamb autors com William Byrd, John Bull i Orlando Gibbons. La col·lecció més important, dediversos autors, s’anomena “Fitzwilliam Virginal Book”, manuscrita entre 1609 i 1619 perFrancis Tregian; recull més de 300 peces per aquest instrument.El baix de viola da gamba fou emprat a Europa des de finals del segle XV fins el XVIII; erad’arc i seria similar al contrabaix actual només que tenia sis cordes i trasts.

Page 6: Instruments a l'art

Artista: El Bosch, Jeroen van Aeken (1450 Hertogenbosch –1516 Hertogenbosch).Títol: El Jardí de les Delícies (detall de “L’infern”).Tècnica i data: oli sobre fusta (tríptic) del 1503-04.Època: segle XVI, Renaixement, escola Flamenca.Museu: Museo del Prado, Madrid.Instruments d’esquerra a dreta: llaüt (cordòfon polsat), arpa (cordòfon polsat), viola de roda(cordòfon fregat de manovella i teclat), triangle (idiòfon), oboè (aeròfon de llengüeta doble),tambor (membranòfon), flauta (aeròfon) i a la part inferior hi ha un corn (aeròfon) tocat per unconill.

Comentaris: la viola de roda (en castellà “cinfonía” o “zanfonía”) ja existia a Espanya a l’èpocamedieval; en tenim referències al “Libro de Buen Amor”, de l’Arcipreste de Hita, del segle XIV(“çinfonia e baldosa en esta fiesta son”). Es toca sobre les cuixes o bé lligat a la cintura, juntamb altres instruments o acompanyant el cant. Amb una mà es fa girar la manovella i ambl’altra es toquen les tecles; la roda, en girar, frega les cordes i manté una base sonora contínua(bordons); el teclat permet la realització d’una melodia.Era un instrument de música popular i així continua en el folklore francès, alemany i d’Europacentral i oriental. Hi ha també alguna composició dins la música clàssica, com per exemple els“Cinc concerts per a viola de roda”, que va escriure Joseph Haydn el 1786, i les “Dansesalemanyes”, de Wolfgang A. Mozart de 1791.

Page 7: Instruments a l'art

Artista: Michael Neary (pintor nascut a Kansas City el 1951).Títol: Trompeta.Tècnica i data: oli sobre tela del 2000.Època: S. XX, contemporani.Museu: col·lecció privada.Instrument: trompeta amb pistons (aeròfon de broquet).

Comentaris: la trompeta moderna amb pistons aparegué l’any 1815; l’invent de les vàlvules depistons fou degut als alemanys Stölzel i Blühmel i posteriorment fou perfeccionada per Sax i,sobretot, pel parisenc Périnet (1839). Les vàlvules rotatòries o de cilindres van ser inventadespel vienès Riedl l’any 1832. La incorporació d’aquests mecanismes va permetre recórrer unagamma cromàtica molt extensa (dues octaves i mitja). Hi ha trompetes afinades en tots els tons(són transpositores) però el més normal és que estiguin en Do o bé en Si bemoll (les trompetesmodernes d’orquestra simfònica i de jazz acostumen a estar afinades en Si bemoll).Aquests instruments poden portar una sordina que es col·loca dins el pavelló amb la mà; aixòes fa per disminuir el volum de so. Les trompetes de jazz utilitzen la sordina, molt sovint, perproduir sons que no serien massa usuals a l’orquestra simfònica, com en tenim un exemple alprincipi de la peça “Tiger Rag” de Louis Armstrong (1900-1971).

Page 8: Instruments a l'art

������������������ �������������������������������������������������������� ��!��������"������������������"����#$�%&������'��()**+�,�����������"!��-.�.��-.�/�".�0�.��+�1�����*����.2�������������������3������"45����&��������

��2�������� � ����������&����6��� ��� 5�2�����"�����7����3��8� �����.��29������������� ����'� ��"�������������:���'���������������.���&�����'��� �"��&��2�+���;.��+���"�5�!�����"�����3����������<��'��������&�����+���� �;.��'.������2���7��������5����������������'�����������+�;.�/���;.��������������"�+����<���+�&��5��������"���8�&����74������2�����2/�����"��;.�.����3�+� 5���� �� "��=� ��"���� :��� .�� �����.2��� ��������9���+� 2���� 2&���� �� �'�� ()**� ��<���2&��6�2��� "�� ������ -���� ������� ��� &���� �� 5��� ��>�.�� 8� 0.��� "� �'���� ��������#?���������.���@��A�������+���A�����������&��������+�;.�&�����������6�&�������������B�-/�����"��<�����&��9���&��������C.���������.2������&��5�����5.��� �"����7�������.��.�����.��������������������)����"�+������.���������@D."��������.2&����B��?�������2&����;.����������C.����2�������� �����.2���� ���&�"2��������� ����&�����&�����E��'<���������+�"���'���&�F����� E��'��� :������ D��� 1����&&� F�2�.� �� �� �.� @�����/� "� �G���2���� �/".��� 9� ��&�����&�����.���B���?##����"����������'�������9����&�����2&��6����2�����������+����"<�����+�;.����;.��������.2���C���<����������"������H��2������&���.�����2������������.��� �"�������7��"������9�������2��"���<.�����=���5.����"�"�5����������"��&���"��"�2������������&��"�����.��2������5������.���

Page 9: Instruments a l'art

Artista: Claudio Bravo (retratista nascut a Santiago de Xile el 1936).Títol: Instrument musical.Tècnica i data: oli sobre tela del 1993.Època: S. XX.Museu: Marlborough Gallery. Nova York.Instrument: sitar hindú (cordòfon pinçat amb plectre).

Comentaris: el sitar és una espècie de llaüt que, a més a més de les cordes principals, té dedeu a vint cordes simpàtiques tensades amb clavilles situades a un costat del màstil queamplien la sonoritat per múltiples ressonàncies harmòniques. El sitar d’aquesta pintura presentauna segona caixa de ressonància, més petita, situada a la part superior del màstil, també ambla finalitat d’augmentar el so.La invenció d’aquest instrument popular hindú s’atribueix al músic Amir Khusru (de la cort delsultà Dili) en el segle XV, però la seva forma actual no es troba fins el segle XVII. Es toca alnord de l’Índia i al Pakistan com a instrument solista o acompanyant els cants i danses junt ambels tambors. A Occident, el sitar, s’ha fet popular gràcies al mestre Ravi Shankar.

Page 10: Instruments a l'art

Artista: Jean Miense Molenaer (1610 Haarlem-1668 Haarlem).Títol: Dos nens i una nena fent música.Tècnica i data: oli sobre tela del 1629.Època: segle XVII, Barroc.Museu: National Gallery, Londres.Instruments (de dreta a esquerra): simbomba (membranòfon fregat), instrument casolà quesembla ser un casc (idiòfon percudit amb culleres), i violí (cordòfon fregat).

Comentaris: els tambors de fricció, anomenats simbomba o “zambomba” (en castellà),apareixen principalment a l’Àfrica, al centre d’Amèrica i a Amèrica del sud, i també, antigament,en alguns folklores europeus, com és el cas d’aquesta pintura. El més típic fou l’anomenat“rommelpot” flamenc (que és el que veiem a la imatge), molt popular en el segle XVII; el feienservir els nens per acompanyar cançons de Nadal. Estava construï t amb una pell d’animal,tensada sobre un simple gerro de terra cuita i atravessada per una vareta; el so de l’instruments’obté fregant suaument la vareta amb els dits molls.

Page 11: Instruments a l'art

Artista: Edouard Manet (1832 París-1883 París).Títol: El Pifre.Tècnica i data: oli sobre tela del 1866.Època: segle XIX, Impressionisme.Museu: Musée d’Orsay, París.Instrument: pifre o pífol en català i “pífano” en castellà (aeròfon).

Comentaris: el pifre era un flautí travesser de fusta i de timbre agut que estava format per uncilindre estret amb sis o vuit forats. Aquest instrument podria procedir tant de Suï ssa comd’Alemanya, on era molt emprat a l’època medieval. Des del segle XVI trobem el pifre associat ala música militar; junt amb el tambor, s’utilitzava per acompanyar les marxes. Però tambésonava en les danses del Renaixement, per exemple Pierre Attaignant (1494-1551), editorfrancès i un dels primers impressors de música, compta amb una col·lecció de danses onintervé el pifre. A Espanya també es tocava, com en tenim referències en el Quixot (1605) deMiguel de Cervantes, en una relació que fa sobre instruments bèl·lics (“sonaron las trompetas yclarines, retumbaron los tambores, resonaron pífaros, casi todos a un tiempo”). A mitjans delsegle XIX fou substituï t pel flautí com a instrument per a desfilades, tot i que provist de clausencara subsisteix dins la música popular del centre d’Europa.

Page 12: Instruments a l'art

Artista: Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).Títol: Filles de Catulle Mendes al piano.Tècnica i data: oli sobre tela del 1888.Època: S. XIX, Impressionisme.Museu: Metropolitan Museum of Art. Nova York.Instruments: piano (cordòfon percudit) i violí (cordòfon fregat).

Comentaris: a la part inferior del piano hi ha dos pedals daurats que tenen funcions diferents. Elde l’esquerra (anomenat pedal de piano) fa que els martellets s’acostin sensiblement cap al’encordat reduint així la distància d’atac, cosa que fa que l’embranzida i l’impuls resultant siguinmenors i que el so resulti més suau; dóna el matís de piano (fluix) i el so esdevé més dolç,menys timbrat. En els pianos de cua aquest pedal té els mateixos resultats però funcionadiferent ja que tenen un mecanisme que fa que es desplacin lateralment tots els martellets, demanera que en lloc de percudir tres cordes només ho fa en dues o una.El pedal de la dreta (anomenat pedal de ressonància) separa de cop tots els apagadors delcordal, d’aquesta manera tot l’encordat queda lliure; fa que les cordes continuï n vibrant quanles mans deixen el teclat i, a més a més, moltes altres cordes vibren suaument per simpatia(harmònics).L’invent dels pedals no va tenir lloc fins a finals del segle XVIII; o sigui que els primers pianos(piano-forte) inventats per Bartolomeu Cristofori encara no en duien.

Page 13: Instruments a l'art

Artista: Caravaggio, Michelangelo Merisi (1573 Caravaggio-1610 Porto Ercole).Títol: El Concert.Tècnica i data: oli sobre tela del 1594.Època: finals del segle XVI, Barroc italià.Museu: Metropolitan Museum, Nova York.Instruments: llaüt (cordòfon polsat) i violí (cordòfon fregat).

Comentaris: la música per a llaüt s’escrivia amb tabulatura (sistema mixt de notació en la quals’indica la col·locació dels dits en el mànec, a través d’un diagrama, i les altures a la pauta). Lestabulatures variaven segons els països; per exemple les italianes tenien sis línies i cadascunarepresentava una de les cordes. El primer tractat italià fou editat per Ottaviano Petrucci (editormusical) amb el títol Intavolatura di lauto (1507), en quatre volums (el tercer s’ha perdut), queconté obres de Francesco Spinacino i altres autors. Però el primer llibre important sobre el llaüt(Intavolatura di lauto, llibre I 1536) pertany al compositor, instrumentista i teòric Francesco deCanova da Milano (1497-1543) anomenat “il divino” pels seus admiradors; fou l’autor del primer“ricercare” d’imitació conegut per a llaüt i també la persona gràcies a la qual aquest tipus decomposició va adquirir el cim artístic amb la música d’aquest instrument.A França, igual que a Itàlia, el llaüt fou l’instrument predilecte del Renaixement i principis delBarroc; el gust instrumental francès també es va decantar cap a l’art cortesà i familiar del llaüt,en aquest cas representat per compositors com Albert de Rippe (1480-1551), d’origen italià,Adrien le Roy (1520-1598) i Jean Baptiste Besard (1567-1625). A Anglaterra destacà JohnDowland (1563-1626), sobretot en la composició de cançons amb acompanyament de llaüt; a laseva mort va començar a declinar l’escola llaütista anglesa.

Page 14: Instruments a l'art

Artista: Liang Dan-fong (1935 Nanjing, sud de Xina).Títol: Nena tocant l’harmònica.Tècnica i data: oli sobre tela del 1968.Època: segle XX, contemporani.Museu: col·lecció privada.Instrument: harmònica (aeròfon de llengüeta lliure).

Comentaris: La primera harmònica va ser construï da el 1820 per l’alemany Buschmann i al capde poc temps se li va donar el nom de “Mundharmonika” (“mund” significa boca). Aquestinstrument és popular a gran part del món; el podem trobar com a solista o en grup. On méss’ha revaloritzat és dins el jazz modern i també dins la música folk; molts intèrprets toquen almateix temps l’harmònica i la guitarra (per exemple Bob Dylan) gràcies a un aparell que sostél’harmònica.L’instrument està format per una caixa plana rectangular, de fusta i metall, de longitud variable;té llengüetes metàl·liques situades a les dues cares de la placa de metall, que deixen uns foratslliures pels quals, les llengüetes, es posen en vibració al bufar i inspirar, tot desplaçant-hi elllavis. Els models petits porten de deu a vint llengüetes i els grans en poden tenir fins a centvint, i en conseqüència poden fer moltes més notes.

Page 15: Instruments a l'art

Artista: Pablo Ruiz Picasso (1881 Málaga –1973 Mougins).Títol: El guitarrista cec.Tècnica i data: oli sobre tela del 1903.Època: segle XX, pintura espanyola, període blau de Picasso.Museu: The Art Institute, Xicago.Instrument: guitarra (cordòfon polsat o pinçat).

Comentaris: Aquest instrument ha tingut molts mètodes. El primer tractat de guitarra espanyolava aparèixer curiosament a Barcelona amb el títol de “Guitarra española de cinco órdenes”(1596), de Joan Carles Amat; conté uns gràfics de com posar els dits de la mà esquerra pertocar cadascun dels acords (tabulatura). Un altre tractat important i molt complet fou el deGaspar Sanz: “Instrucción de música sobre la guitarra española” (1677), que inclou indicacionsde com acompanyar amb la guitarra; conté tres llibres, el primer dels quals és de caràcterelemental (afinació, notació, maneres de tocar, ornaments...), el segon ensenya “los sones delpunteado” principals d’Espanya i el tercer llibre conté composicions de dificultat i de granbellesa. Sanz donà instruccions sobre dues maneres de tocar: rascant i puntejant.Al segle XIX, amb Ferran Sors trobem la sensibilitat del primer romanticisme; l’any 1825 es féua París la primera edició de les seves seixanta-cinc obres per a guitarra: estudis, fantasies ialguna sonata; aquest seu “Gran Mètode de Guitarra” era conegut a tot Europa. Tampoc podemoblidar Dionisio Aguado, que va fer un “Mètode de Guitarra” publicat el 1820.

Page 16: Instruments a l'art

Artista: Edouard Manet (1832 París-1883 París).Títol: Lliçó de música.Tècnica i data: oli sobre tela del 1861.Època: S. XIX, Impressionisme.Museu: col·lecció privada.Instrument: guitarra espanyola (cordòfon polsat o pinçat).

Comentaris: la guitarra és un instrument de cordes polsades que consta d’una caixa deressonància plana, de fusta, en forma de vuit (la meitat inferior més ampla) i amb un forat almig, que té sobreposat un diapasó o mànec amb trasts (com podem veure a la pintura) on escol·loquen els dits de la mà esquerra. Té sis cordes subjectes per clavilles a la part superior delmànec (claviller); les tres cordes agudes són de tripa (o de niló) i les tres greus filades, o siguide seda recoberta de metall. L’afinació del greu a l’agut correspon a les notes següents: Mi, La,Re, Sol, Si, Mi. Hi ha guitarres de deu cordes emprades principalment en concerts, com perexemple la que utilitzava el guitarrista Narciso Yepes (1927-1997). La guitarra permet diversitatde timbres i expressions; les cordes es puntegen amb l’ungla o amb les gemes dels dits i espoden fer trinats, vibratos, trèmolos... Es pot tocar puntejant o rascant (acords arpegiatsràpids). La notació dels acords s’acostuma a fer per un sistema de xifrats que pot ésser de duesmaneres: a) posant el nom de l’acord amb lletres: “A, B, C, D, E, F, G” per al mode major, i “a,b, c, d, e, f, g” per al mode menor, que corresponen a les notes la, si, do, re, mi, fa, sol; i b)amb el gràfic de la posició dels dits de la mà esquerra que indica el to i la forma de l’acord.La guitarra clàssica, tal i com la coneixem en els nostres dies, deu les seves principalsinnovacions al constructor andalús Antonio Torres Jurado (1817-1892).

Page 17: Instruments a l'art

����������������� ����������������������������������� !��"��#�$"�� %&��&�����������"����$���"�'��(����&���)�"�������*+�&�����"�,,����"��-�&���-+������./�/��&�"0"&&�1�+�������2����/-���������-��""���"��&�$"��&���"���'���+��-����-���-�����3��&��������43�����$��5/���

#�-�������� "� 3��&���� 6�� /�� �����/-��� ��43��� ��-��""� �-$� -$�&��/��� �� $��5/�� 5/+������ �� "�� 3�-!"��� �"�� &����� �� 5/� �6� "�� �/�� ��!���� �� "�� &����"�� ��-��� �� "�� $�����(���-�"���7"�3��&������&���)�����"���"�,2,���6��+����$"�5/��������(/����+/����8$/�"9��� +��&�%�&��� �"-����� �"(������ �� "�� �:"�/"�� �� �/� �"�� �"-����� �;"�"� �� �"<�-"� �"�������5/�3�/����+����+��"()%�&���3���&%��&�+�"���=>���-$�"���-���83"��&���9��"��/���������"���:������ "��$�����-�"�������7"� 3��&�����-+������#���"/���� �� ��-$6��"�����""1��6��/��"�� ������� �����/-���� ������/?��� �� "�� &�$"�� &���"����� &�+� "� ���>�� +�� @+� A��/���� B��-$"���� �� "�� ���-+���� �� -�C���� ��-������� �� �-$� /�� +��""1� ����� �� &���&����� -6��&&��/����� "��5/�"� &���� 3��5/� ����/��/�� ���-������������5/��5/���'� �6� ���� �:"�/"�� ��&���/-��������� �3����� �� 8D�9� �$��!������ �&����5/� ��-$6�+��� ����� �3����� �� 8�� $-�""9�&�����"������"��&�$"������������3��&�����5/��C/����"�&�����$��)���-��&���"����-'�"�+��-�����/����"�&�������"����-$1������������"��3�"���"����������"��&�$"���6��"�5/�3������"�������"��������� �$"������ +�� �� �5/��� �����/-���� C�� 5/� "� �/� ��� �""/���� ��� ����� �"�/��&�-+�����������&��/�������������"� 3��&�����(6��"�+�������������7�� ���-�/��)-+"��� "��������� 8�� "(�-�&� .����9�� �"� &�-+������� ������� �"$���� ���E�� F(G��+���"�� �� F"�$���������&�����"�3��&����H��+�@/�������>I�����#���:���"��"����

Page 18: Instruments a l'art

Artista: Edgar Degas (1834 París-1917 París).Títol: Músics d’orquestra.Tècnica i data: oli sobre tela del 1868/69.Època: segle XIX, Realisme-Impressionisme.Museu: Musée du Louvre, París.Instrument: fagot (aeròfon de lengüeta doble) i orquestra.

Comentaris: els fagots moderns consten de dos tubs paral·lels de diferent longitud, units per lapart inferior, tan integrats l’un en l’altre que semblen un de sol; el tub interior fa uns 2,60 m.reduïts a 1,40 m. gràcies a aquesta disposició. El fagot està format per: a) el cos petit, b) el cosgran, c) la culata que uneix els dos elements anteriors, d) la boca de sortida, i e) el tudell, decoure i en forma de S, que porta incorporada la llengüeta doble, per on bufa l’instrumentista. Laseva extensió és de tres octaves i mitja i sona dues octaves més greu que l’oboè, per tant téuna tessitura greu; és considerat el baix dels instruments de vent-fusta essent el contrafagot elcontrabaix de la família. Les notes es fan gràcies a la combinatòria de forats oberts o tapatspels dits del músic, ja sigui directament o per mitjà del mecanisme de claus.

Com a instrument solista ha estat molt apreciat pels compositors sobretot en concerts per afagot i orquestra com els de Vivaldi, Mozart i Weber. Dins la música catalana en tenim un bonexemple en el “Concert de baixó obligat” del Pare Anselm Viola (1738-1798), de l’escolania deMontserrat; en aquest concert el fagot és tractat d’una manera molt virtuosística, cosa que elcol·loca entre els millors del gènere.

Page 19: Instruments a l'art

Artista: Hermann Armin Kern (1839 Liptouvar, Hongria –1912 Viena).Títol: Fagotista.Tècnica i data: oli sobre tela, se’n desconeix la data.Època: S. XIX, Realisme.Museu: Col·lecció privada.Instruments: fagot (aeròfon de llengüeta doble) i guitarra (cordòfon polsat o pinçat).

Comentaris: el fagot, anomenat també baixó en català, és un instrument de vent-fusta ambllengüeta doble que pertany a la família de l’oboè i n’és el baix. El fagot que veiem a la pinturaporta un pavelló molt pronunciat; normalment no sol ser així, sinó que el tub té un petiteixamplament abans d’arribar a la boca de sortida. Aquest instrument va néixer al segle XVIamb l’acoblament en paral·lel de dues bombardes baixes, lligades i comunicades per llursextremitats. Però no fou fins al segle XVII que evolucionà cap a la forma que el caracteritzaamb dos tubs desiguals i secció cònica més estreta; cap a mitjans de segle tenia tres claus alsforats més extrems i al segle XVIII se’n van afegir dos més, fins al 1800 que ja tenia sis claus.Durant aquesta època, el Barroc, al fagot sovint se li encomanava l’execució del baix continu. Alsegle XIX ja era un instrument fix de l’orquestra simfònica; el podem sentir fentacompanyament i també melodia, tot alternant frases, a l’obra “Al palau del rei de la muntanya”de la suite Peer Gynt, d’Edvard Grieg (1843-1907).

Entre els anys 1820 i 1830 el fagot fou perfecccionat pel constructor Jean-Nicolas Savary eljove. També cal citar la família alemanya Heckel, constructors de fagots, i en concret a WilhelmHeckel que va publicar el llibre Der Fagott el 1931 i en va fer millores; actualment aquesta firmaprodueix alguns dels millors fagots del món.

Page 20: Instruments a l'art

Títol: Noies músics tocant i ballant en un banquet.Tècnica i data: fresc de la XVIII dinastia.Època: antic Egipte.Ubicació: tomba de Nakht a Luxor.Instruments: flauta doble (aeròfon), llaüt egipci (cordòfon pinçat) i arpa (cordòfon polsat).

Comentaris: la flauta doble egípcia era anomenada “zamr”. S’han trobat tombes de l’anticImperi egipci (uns 2500 anys a.C.) amb representacions d’orquestres compostes d’arpes iflautes i és possible que aleshores ja existís la polifonia, ja que aquestes flautes dobles podienfer dues notes al mateix temps.Un llaüt perfectament conservat va ser trobat a una tomba de Tebas del 1490 a. C. (és almuseu de El Cairo); té 1,20 m de llarg i una caixa de ressonància de fusta i ovalada com lad’aquesta pintura. El màstil és cilíndric, amb una peça triangular, a la part superior, amb tresforats per on passen les cordes. Es tocava amb un petit plectre de fusta polida.L’arpa ja es coneixia en el món sumeri 3000 anys a.C.; era una arpa arquejada que podia tenirde 11 a 15 cordes i acostumava a estar adornada amb or i pedres precioses. L’arpa egípcia eraun instrument de gran tamany (de 1,5 a 2m d’alçada). En ser més gran que l’arpa sumèriaproduï a un so més ampli i més greu.