Jaume Roig - valebloc.files.wordpress.com · roda ben alta, dels peus sa falta nunca mirant. Mas io...
Transcript of Jaume Roig - valebloc.files.wordpress.com · roda ben alta, dels peus sa falta nunca mirant. Mas io...
Jaume Roig
(cap a 1400, ¿València? - Benimàmet 1478)
1.La seua vida
Els orígens familiars de Jaume Roig,com tants altres clàssics valencians, el relacionen amb Catalunya.El seu besavi nasqué a Mataró i s’establí a València a
començaments del segle XIV, i fou jurat de la ciutat. El seu avi Pere Roig, notari
de professió, va ser síndic de València i administrador de l'hospital de Sant
Llàtzer. El seu pare, el metge Jaume Roig anomenat "lo vell",fou conseller de la
ciutat i examinador de metges. Fou metge de la reina Maria, esposa d'Alfons el
Magnànim. El 1441 Jaume Roig ja estava casat amb Isabel Pellicer amb qui va
tenir sis fills que el van sobreviure, tres xics i tres xiques,la meitat dels quals van vestir els hàbits. La seua esposa va morir el 1459, i a l'Espill s'hi refereix
com a difunta.
2.”L’Espill”
a.Estil,gènere, mètrica i llenguatge
Roig va escriure L’Espill a Callosa d’En Sarrià, entre 1459 i 1460, a casa d’un
nebot,Baltasar Bou,que l’acollí quan fugia de la pesta.La seua dona, Isabel
Pellicer,era ja morta.
L’Espill es compon de 16.357 versos de quatre síl.labes,que rimen per parelles.D’una banda,és una genialitat mètrica,però d’altra,tractant-se d’un text
narratiu,la seua lectura és bastant difícil. L’estil és satíric, caricaturesc, realista
i, de vegades, cau en la cruesa i la procacitat. Roig presumeix d’haver escrit la
seua obra en la llengua més popular, la dels llauradors de l’Horta de València.
L’escriu en
noves rimades,
comediades,
aforismals
façessials,
no prim scandides
al pla teixides
de l’algemia
e parleria
dels de Paterna, Torrent,Soterna,
prenent manobra
versos apariats,
dialogats, amb
aforismes,
comptant les síl.labes, teixides recorrent
a la llengua dels de
Paterna,
Torrent,Soterna,i a la mescla d’àrab i valencià
dels moriscos
de l’Horta.
Jaume Roig planteja una història ben senzilla.Un protagonista narrador, en
primera persona, s'adreça a un nebot per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seua dissortada vida. Es tracta de convèncer el nebot de la
maldat —natural i voluntària— de les dones i aconseguir que el jove, seguint els
seus consells, se n'allunye i evite així els patiments que ell ha sofert.
Quant al gènere, se l’ha relacionat amb la “maqama”, gènere àrab en prosa
rimada, on un sol protagonista viu una sèrie d’episodis. Es diu que L’Espill influí sobre la picaresca castellana posterior, com ara en “El lazarillo de
Tormes”.
b.Parts
L’Espill consta d'un prefaci i de quatre llibres que, al seu torn, es divideixen en
quatre grans parts.
En el prefaci el narrador fa tota una declaració de principis, ètics i
estilístics.
En el primer llibre, De sa joventut,coneixem el protagonista, que parla
sempre en primera persona, i explica ara la seua infantesa. Orfe de pare i
foragitat de sa casa per la seua mare, es veu obligat a guanyar-se la
vida.Emprén un viatge aventurer a través de Catalunya primer i per
França en segon lloc.Finalment s’instal.la a París, ja ric gràcies als diners
que ha fet, on participa de la vida cavalleresca.
El llibre segon, De quan fon casat, narra els successius fracassos
matrimonials del protagonista, primer amb una donzella que al final va
resultar que no ho era, després amb una viuda, en tercer lloc amb una
novícia i, finalment, explica l'intent frustrat de casar-se amb una
“beguina”, una dona que vivia sota certa regla, dedicada a la devoció i a
obres de pietat, sense pertànyer a cap orde religiosa.
En el llibre tercer, De la lliçó de Salomó, el protagonista, desesperat
per no poder trobar una dona adequada, pretén casar-se amb una
parenta seua. És aleshores quan se li apareix en somnis Salomó,el savi
bíblic més significatiu, el qual profereix una llarga invectiva contra les
dones que il.lustra amb exemples bíblics.Les seues 700 esposes i 300 concubines li han donat certa experiència.
Al llibre quart, D'enviudat, el protagonista, decidit a fer cas a Salomó,
després d'un pelegrinatge per diversos monestirs catalans, es retira a
València i duu una vida de pietat, totalment apartat de les dones. Al final,
però, s'hi reconcilia i en salva dues de la crítica general: la Verge Maria i
la dona de l'autor, Isabel Pellicer, que ja era morta i que elogia dient que
pel seu comportament virtuós i exemplar "a tots paria més hom que dona".
c.Temes
Misogínia
El primer tema que destaca en l'Espill és la seua misogínia contundent.
Des del segle XIII existia a la literatura en llengua vulgar un debat que
sobre la condició femenina, amb autors que escrivien a favor de les
dones i d'altres que hi escrivien en contra. La misogínia és, doncs, un
tema literari d'èxit assegurat.
Comicitat
La misogínia de l' Espill és tan exagerada que havia de provocar per força
la rialla en el públic contemporani. I aquesta és la gràcia de l'obra, que
està escrita de manera que els seus despropòsits fan riure. L'Espill és una
comèdia, en el sentit medieval del terme, és a dir, una obra escrita en un
llenguatge col·loquial i protagonitzada per personatges de baix nivell que
comença malament i que acaba bé.
La realitat quotidiana i l'element burgès
L'Espill es desenrotlla narrativament a través de dos plans: l'un, el de les
aventures imaginades del protagonista, i l'altre, el realista, el pla on són
descrits els diversos escenaris que emmarquen l'acció. Aquest segon pla
és el que ens revela un autèntic temperament de novel·lista. Roig
excel·leix en l'observació de la realitat de la seua època i, en descriure-la, sovint la sotmet a un procés de deformació grotesca. Paral·lelament, i en
relació amb aquesta deformació, l'autor no negligeix els detalls més
desagradables i fins i tot repugnants. Les descripcions assoleixen una
vivesa i una expressivitat extraordinàries.
Medicina
Jaume Roig no amaga la seua condició de metge a l'Espill. Hi parla de
medicaments, de malalties, de metges, de pacients, d'experiències personals com a professional de la medicina... i del cos de
les dones vist com el descrivien els tractats mèdics del seu temps. Les
dones hi existeixen només en funció de la procreació, i per això el cos de
les dones és analitzat a partir de la menstruació, el semen femení, el
coit, l'embaràs, el part o la lactància.
El lèxic
Jaume Roig no amaga la seua condició de metge a l'Espill. Hi parla de
medicaments, de malalties, de metges, de pacients,
d'experiències personals com a professional de la medicina... i del cos de
les dones vist com el descrivien els tractats mèdics del seu temps. Les
dones hi existeixen només en funció de la procreació, i per això el cos de les dones és analitzat a partir de la menstruació, el semen femení, el
coit, l'embaràs, el part o la lactància.
Una basta cultura
L’Espill és un enorme retaule de la cultura medieval. Jaume Roig hi
exhibeix considerables coneixements, no sols de medicina (el seu camp
professional) i de farmacopea, sinó també de jurisprudència, de teologia,
d'història sagrada, antiga i coetània... a més, per descomptat, de mostrar familiaritat amb una enorme quantitat d'obres de la tradició
antifeminista.
ACTIVITAT
Estudia la mètrica d’aquests tres textos. Assenyala quins tenen una extructura
narrativa (plantejament, nus i desenllaç) i quins es limiten a una mera
enumeració. Digues quin “suposats” defectes atribueix Roig a les dones.Tema i parts de cada text.figures literàries. ¿Per què es diu que “L’Espill” és un llibre
misogin? ¿Rebé alguna resposta ja en el seu temps.
text 1 text 2 text 3 “Doncs dic que totes,
de qualque estat,
“La novençana
torna’s ufana;
“Mes ,aquell any,
un cas estrany
color,etat,
llei, nació,
condició,
grans e majors,
xiques,menors, jóvens e velles,
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
juïes, mores,
negres e llores,
roges e blanques, dretes e manques,
les geperudes,
parleres,mudes,
franques, catives,
quantes són vives,
quals se vol sien, tot quant somnien
ésser ver creen.
Del que no veen,
procés de pensa
fan sens defensa
ni part oir, per presumir;
sols pronuncien
ver sentencien
que cert no saben.
Mentint se gaben,
sempre varien;
jamai se rien sens ficció;
per tració
rien e ploren;
criden que’s moren
quant són pus sanes;
si han terçanes, llur mal no colen;
fan sens defensa
e fingir volen
tenir dolor;
per dar color
a ses empreses.
VERSIÓ MODERNA
“Doncs jo dic que totes
les dones, de qualsevol
estat, color,edat, llei,
condició, grans i majors, menudes o
mínimes, joves o
com pagó vell
mirant-se bel,
roda ben alta,
dels peus sa falta
nunca mirant. Mas io tirant
al pacífic,
vos certific
que mon poder,
art, giny, saber,
quant treballava,
tot s’espletava de nit e dia
en cercar via
perquè ens amàssem
e concordàssem
com se pertany.
ab quant afany e temps perdent!
primer volent-
la solaçar
e abraçar,
a totes parts,
ariçons,carts, porca crespina
no tenen spina
pus fort punyent;
porcell grunyent,
tota la nit
era’n lo llit;
aprés rallava si io callava no responent. deia “dolent, ¿só’ndiablada
o só orada?
no’m responeu?
mal esclateu!” tenint-li corda,
mai me recorda
restàs la mia.
Si m’adormia,
tantost roncava;
molt m’enujava
cascuna nit, sovint al llit
com s’orinava
e fressejava
tant i sovint
tant i sovint
lo llit podrint. D’altre pudia
en lo món nou,
jorn de Ninou
s’hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem;
allí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges; volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot parís.
En un pastís, capolat,trit,
d’hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué què hi trobaria:
més,hi havia
un cap d’orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l’ungla i el dit tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d’hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants filles ja grans,
era fornera
e tavernera,
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven, feien pastells,
e dels budells,
feien salsisses
e llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines, quants ne tenien,
tants ne venien,
velles, lletges o belles,
malaltes o sanes,
cristianes, jueves o
mores, negres o
mulates, roges o blanques, dretes o
esquerranes, geperu-
rudes, xarradores o
mudes, lliures o
esclaves, si són vives,
creuen que és cert tot
allò que somnien. Del que no han vist parlen
amb seguretat, sense
oir ni l’acusació ni la
defensa, només per
presumir. Sentencien
que és cert sense saber de què parlen.
S’alegren de mentir i
són molt volubles. El
seu somriure és fals,
riuen i ploren
falsament, diuen que es moren quan estan més
sanes, i quan tenen
pateixen febres res no
fan per curar-se i solen
fingir que els fa mal
alguna cosa només per
aconseguir allò que volen.”
quan li venia
son ordinari,
sens pus pensar-s’hi,
cames i cuxes,
les calces fluxes, tot se n’omplia;
drap si’s metia
ab tal olor
e tal color
com Déu se sap,
llançava el drap
per los racons, davall caxons,
entre la palla;
no hi dava malla
hom si’l trobava;
lla’l se llexava
on li calia.”
VERSIÓ MODERNA
“La novençana estava
tan orgullosa com el titot que, trobant-se
bell, es mira la cua i no
les potes plenes de
fang.Jo, pacífic, us
assegure que vaig
posar tot el meu poder,
enginy i saber per aconseguir que ens
estimàssem com
correspon.Si, volent-la
alegrar i festejar
l’abraçava, no trobava
sinó eriçons i cards. Quin temps perdut! Al
llit no era altra cosa
que porc grunyint tota
la nit.Quan es gitava, el
primer que feia era
buscar el coixí; després
em parlava i, si no responia, deia: “Mal
home, ¿Que estic
endimoniada o boja?
Així rebenteu d’una
vegada!” Jo mai no
deia res que la poguera ofendre.Si s’adormia,
roncava a l’instant. Jo
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d’ells
tot ho cobrien, assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos, allí els metien;
e ja l’omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades, abominables!
cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius,gallines,
ni francolines,
de tal sabor,
tendror,dolçor,
mai no sentí. per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l’aplanaren, sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n’hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.”
VERSIÓ MODERNA
“Aquell dia primer de
gener un cas estrany
va succeir: jo havia
tingut la idea de convidar uns quants
amics a sopar i passar-
no podia suportar que
cada nit s’orinara i es
tirara pets i embrutara
el llit. També feia pudor
quan li venia el període. Sense posar-hi
remei, s’embrutava les
cames i les
cuixes.Només Déu sap
la ferum i el color dels
draps que usava
aquells dies i que acabava llançant a
qualsevol racó, davall
caixons o enmig de la
palla. Si els trobaves
pel mig de la casa, no
s’immutava: ella els deixava allà on volia”.
ho bé.allí tenien tota
classe de potatges,
caça, volateria, i
pastisseria de gran
valor, la més famosa de tot París. En un pastís
de carn picolada i
trinxada aparegué un
tros de dit humà.Quedà
molt torbat el que el va
trobar i rebuscà per si
trobava alguna cosa més. Llavors aparegué
un tros d’orella. Créiem
que menjàvem carn de
vedella, quan de sobte
trobàrem l’ungla i el
tros de dit partit per la meitat. Tots ens
adonàrem que era carn
humana. La pastissera,
amb dues filles ja
majors d’ajudants, feia
de fornera i tavernera.Dels que allí
venien i bevien, en
matava alguns,
trinxaven la carn i en
feien pastissos; amb
els budells feien
salsitxes i llonganisses,de les més
fines del món. Mare i
donzelles venien les
que fabricaven i no
donaven abast.
Mataven alguns vedells i amb la seua carn ho
tapaven tot, i ho
adobaven amb salses
fines. Les falses dones,
en una fossa, fonda
com un pou, ficaven els
ossos descarnats, les cames i els caps. Ja
l’havien quasi omplida,
aquelles dones braves,
cruels i depravades,
infidels, malvades,
perversament abominables!Crec que
certament els diables i
el dimoni les ajudaven
quan els mataven.
Done testimoni que en
vaig menjar prou. Mai
no havia tastat ni carn ni brou, ni perdius ni
gallines o francolines de
tant de sabor, tendror i
dolçor.Al matí les tres
van esquarterar, i la
seua posada fou
enderrocada i assolada i van tirar-hi sal.I tots
els cossos, tallats a
trossos (cent van
comptar) els enterraren
en lloc sagrat”
3. La reació femenina:Vita Christi de Sor Isabel de Villena.
Abadessa del convent de la Trinitat de València, redactà una “Vita
Christi”(Vida de Jesucrist,1497), per a matèria de lectura i reflexió de les
monges. En contra de la misogínia en voga, Sor Isabel de Villena ressalta el
valor moral de la dona. Està escrit en un valencià molt popular. Ressaltant el paper cabdal i la importància de les dones en la vida de Jesús, no dubta a
recórrer a evangelis apòcrifs o a tradicions pietoses. Es diu que pot ser una
resposta a L’Espill de Jaume Roig.
TEXT
E mirant la Senyora los peus de aquell tan amat Fill, véu Magdalena ab ells
tan afferrada, plorant tan agrament, no podent prendre negun conort de la
mort tan dolorosa del seu Mestre e Senyor tan car; e dix-li la Senyora:
“O,Magdalena amada mia! Digau als pecadors què haveu sentit ne trobat en aquexos peus del meu Fill e Mestre vostre, e quant deu esser plorada e
recordada la mort dolorosa de aquest Senyor, qui tan carament los ha
amat que, per delliurar los de la diabolical servitud e captivitat, si mateix
ha donat a tantes dolors e penes!
Versió moderna
Quan la Senyora va veure com Magdalena tenia agafats els peus d’aquell Fill
tan amat, plorant desconsoladament la mort del seu Mestre i Senyor tan
estimat, li digué: “O,Magdalena estimada, digues als pecadors què has sentit i
trobat en aqueixos peus del meu Fill i Mestre teu, i com mereix record la mort
dolorosa de qui tant els ha estimat i, per alliberar-los de la servitud i esclavitud del Diable, tantes penes i dolors ha patit!
L’escola satírica valenciana
1.Integrants
Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar
Els nuclis burgesos, dinàmics i pròspers de la ciutat de València en la segona
meitat del segle XV(canonges, notaris, metges, menestrals, o membres de la
petita noblesa) assistien sovint a tertúlies literàries. D’aquestes tertúlies solien
eixir uns llargs poemes col.lectius -en què seguint l’exemple del tençó o debat
trobadoresc- tractaven diversos temes des d’una perspectiva burlesca i satírica. La crítica, però, solia ser amable i inofensiva. Entre els autors d’aquests textos
hi ha Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Joan Moreno, Narcís Vinyoles, etc. Entre
les obres podem esmentar Escacs d’Amor, Lo Somni de Joan Joan o
Lo procés de les olives.
2.Un exemple:”Lo procés de les olives”
Bernat Fenollar li diu a Joan Moreno que ningú pot sentir gelosia de tots dos
què tot el seu plaer està en parlar. A continuació li pregunta com pot menjar
olives i traure de la closca els caragols ara que no té genives. Moreno li
contesta en clau eròtica i comença a parlar de la seua potència sexual, encara gran. Fenollar dubta d'aquella potència i considera el seu amic com un corcat
pinyol i mustiu caragol davant les tendres olives. Fenollar li recorda que
passada la seixantena l'home ha de deixar-se d'amors. Moreno insisteix dient
que les dones, per variar, algunes vegades prefereixen homes grans.Segueixen
així, intercanviant raons fins que a la cobla dinou Fenollar recorda diu que ho
deixen estar. Moreno li dóna la raó i afirma que només ha debatut amb ell per seguir el joc, que està lluny d'amar dones d'amor tan obscura.
3.Altres
Bernat Fenollar i el barceloní Jeroni Pau escrigueren un poema titulat “Regles
d’esquivar vocables e mots grossers e pagesívols” on reivindiquen la parla
de la ciutat com a base de la llengua culta, i no la dels camperols, que
consideren excessivament vulgar. Jaume Gassull respon amb una “Brama dels
llauradors de l’Horta de València” en què els pagesos es rebel.len contra
Fenollar.
Aquest corrent satíric tindrà continuació en els segles següents amb autors valencians com Andreu Martí Pineda, Valeri Fuster i Gaspar Guerau de
Montemayor.
TEXTS
1.Fragments de la “Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo
venerable mossén Fenollar”:
1
2
3
4
5
¿En què us perjudiquen aquests si us ofenen,
que així els voleu córrer mortalment la terra?
puix ells los se parlen i ells lo s’entenen,
i ells los se crien, i ells se n’avenen, ¿A vós qui us hi mescla en fer-los tal guerra?
Teniu-me aquest ase metre’m en lo bando,
lo fet vostre em sembla, monsènyer, que sia,
puix amb tal cautela, -i calla callando,
voleu usurpar-vos lo sceptre i lo mando,
i metre divorci a on no us calia
Si d’ells vos romanen grans melanconies
del temps ja passat no els deu això noure
puix no són blasfèmies tals mots,ni heretgies
ni contra vós menys són grans vilanies
que us deguen a ira mortal així moure
Car,¿què us toca a vós si l’u diu ja ‘l gafa i l’altre jaqueix-me puix veus a tu’m postre
i l’altre a la burla li posa nom nyafa
i amb cudolàs lo xafa i esclafa.
Aquests i molts altres tan llisos vocables,
¿qui pot defensar no sien d’admetre? puix són a la vista, i al toc agradables,
i al gust i a l’oir així delitables
que en ceda i en llibre se deuen tots metre:
Però no els coneix qui bé no els remuga,
i així la finor d’aquells tan pocs senten,
mes qui els escorcolla i els tria i espluga,
veurà que no deuen amb mà tan feixuga ésser maltractats, puix tan representen.
Puix que les coses del món raó volen,
i en res la raó per res no vol força,
i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,
donau-vos tal orde que prest se consolen, puix bon equitat la part d’ells s’esforça
Llevau-los les traves fluxau lo cabestre,
jaquiu-los anar a regna ben solta
i de tals deixebles jamés siau mestre,
que per molt que fósseu subtil i més destre
eixir no en poríeu sens molta revolta.
I contra tals gents prohòmens i savis,
aquestes empreses monsènyer, deixau-les,
puix los ho mostraren sos pares i avis,
deixau-los usar tals mots i paraules:
I no tempteu Déu i la paciència
de gent tan enorme cruel i salvatge, i no els limiteu mes dau-los llicència,
i prest revocau aqueixa sentència
VERSIÓ MODERNA
APROXIMADA
¿Per què us fi- queu on no us
importa? Si és
cosa de llaura-
dors que parlen entre ells com
volen ¿per què
voleu dir-los com
han de parlar?
No és cap
blasfèmia ni
heretgia,dir
“l’agafa” o “jaqueix-me”
o dir-li “nyafa”
a la burla.
Si són paraules
que sonen bé i
són agradables! Alguns els
menyspreen
perquè no les
usen, però no mereixen
que les ignorem
És de justícia que no sigueu mestre
d’aquests deixe-
bles.Són com un
cavall que volen anar a galop,
lliures de traves.
No tempteu la
paciència de gent
tan cruel i salvat-
ge,a qui sos pares i avis han ense-
nyat aquestes pa-
raules i deixeu de
prohibir-los el seu ús.
6
i als mots bandejats donau-los guiatge
Mes si en mes cobles vostra reverència
algun mot hi troba que no és de paratge
jo us prec no ho prengau amb impaciència mes que ho reputeu a ma negligència
puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge
Car diu-se que més que la pestilència
s’agafa i apega, lo mal del bocatge,
per ço ara en veig en ma experiència
que aprés que a València neguí la presència
ací m’han pegat, tals mots i llenguatge.
Si trobeu en
aquestes cobles alguna paraula
inapropiada, és
perquè els qui les
usen me les han
contagiades
TEXT
1
2
3
4
Dones, l’hivern ja s’acosta,
si voldreu tenir delit,
prenga cascuna marit
L’estiu bell amb la calor
ja del tot vos ha deixat,
i ara ve l’hivern traïdor,
enemic del despullat.
les que estau en soledat, perquè us consoleu de nit,
prenga cascuna marit
Les que estau forres de roba
proveïu al temporal.
I la que és mesella i pobra
recullga’s a l’hospital.
mes les que tenen cabal
perquè seguesquen l’escrit,
prenga cascuna marit
Les que aneu per lo gran gel quasi mortes en est centre,
xupau qualque canyamel
que ab dolçor vos calfe el ventre.
Jóvens,velles,amb bon tempre,
per semblant les que heu parit,
prenga cascuna marit
Si,dones, vostra campana,
amb lo vent bruny per sonar,
lo batall de bona gana
no lo hi deixeu de posar
“Altra cançó molt graciosa...”
Edició de 1556
5
i amb la fervor del tocar
vós calfareu sens despit,
prenga cascuna marit
Procurau, sense perill,
si us aqueixa lo gran fred,
beure oli del setrill,
per los matins un poquet.
Feu-ho que és consell discret,
si ho noteu al bon sentit, prenga cascuna marit.
Valeri Fuster
(València , s. XVI , dates incertes)