Jo t’explico el Patufet i

. أنتَ إشرَح لي علي بابا

(tu m’expliques l’Alí Babà), una proposta intercul-

tural centrada en l’oralitat per a l’Àrea de Llengua

Montserrat Cendra i Bertran

Curs 2007-2008

Supervisora: Carme Oriol i Carazo

AGRAÏMENTS: Aquest treball no hauria estat possible sense la col·laboració de moltes

persones que generosament han cedit part del seu temps per ajudar-me. Voldria

esmentar en primer lloc el suport que he rebut de la Carme Oriol Carazo, la meva

supervisora, que des del moment en què li vaig enviar un correu electrònic amb

l’esbós inicial de la meva proposta, em va acollir sense cap mena de reserva, i ja

en la primera cita va exercir el seu mestratge amb pautes i línies d’investigació

fonamentals en l’evolució d’aquest projecte. Tot i que sóc conscient que serà

molt difícil recompensar-li l’esforç, m’agradaria que, en una petita part, el meu

treball li hagi resultat útil i interessant.

També vull remarcar el coratge que em va donar Lola López Enamorado

per tirar endavant el projecte, que amb la seva calidesa i simpatia, ha anat mante-

nint al llarg d’aquest any. Així com els esforços de Boubker Loughal, tan pacient

i amable, fonamental en la fase inicial del projecte. També l’atenció rebuda per

part de Hassan Banhakeia i d’Abdelkader Bezzazi, des de la universitat d’ Oujda.

I sense cap mena de dubte, l’aportació tan valuosa de Francisco Moscoso García,

que ha posat a la meva disposició tot el seu material, i ha atès les meves consultes

amb sol·licitud.

No cal dir que sense la col·laboració dels Equips Directius, de les profes-

sores de les aules d’Acollida i dels alumnes dels dos centres vinculats al projecte,

no hauria pogut treballar tan de gust. Així com l’empenta rebuda per l’Albert

Pallarès amb qui entre d’altres coses hem compartit enregistraments amb “els

seus nens i nenes”.

No voldria acabar sense esmentar en Said Bobouh, company meu de clas-

ses d’amazic, que va convèncer la seva mare, Darifa Abakouy, perquè enregistrés

els contes que els explicava de menuts, i en qui he contribuït a desvetllar una vo-

cació que pot ser que doni bons fruits.

I a les dues Joanes, el Quim, l’Alí narrador, el Pedro, la Puigcerver i el grup de

dones de Nador, el Jordi, la Laila, el Carles, i sobretot, l’Anton ... i en definitiva a

tots els que han estat a prop meu aquest curs, perquè jo, ho reconec, quan una

cosa m’interessa, puc ser molt insistent.

2

Índex INTRODUCCIÓ.........................................................................................................................................5

RAONS PER PLANTEJAR LA RECERCA. .......................................................................................................6 HIPÒTESI DE LA RECERCA. MARC TEÒRIC. ..............................................................................................7 OBJECTIUS................................................................................................................................................9

TREBALL REALITZAT ........................................................................................................................10 METODOLOGIA.......................................................................................................................................11

RESULTATS OBTINGUTS....................................................................................................................15 BALANÇ...................................................................................................................................................17 BIBLIOGRAFIA......................................................................................................................................19 MANUAL DEL RONDALLAIRE INTERCULTURAL ......................................................................26 (CONTES MARROQUINS I CONTES CATALANS) .........................................................................26

PRESENTACIÓ .........................................................................................................................................27 APROXIMACIÓ ALS CONTES DEL MARROC..............................................................................................31

Àmbit geogràfic: un país, dues llengües. ........................................................................................................... 32 La tradició oral al Marroc. ............................................................................................................................... 34

Contacontes.................................................................................................................................................. 34 Narradors professionals........................................................................................................................... 35 Les àvies narradores................................................................................................................................ 36

Tipus de textos orals.......................................................................................................................................... 39 Contes que ens fan riure o somriure. ............................................................................................................ 40 Contes que ens transporten........................................................................................................................... 43

Altres personatges extrahumans.............................................................................................................. 48 Contes d’animals/ Animals als contes. ......................................................................................................... 50

Personatges secundaris ..................................................................................................................................... 54 Ritus d’entrada i de sortida. .............................................................................................................................. 56 Tipus de Narrador ............................................................................................................................................. 58 Les mil i una nits: iguals, però diferents............................................................................................................ 58

ELS CONTES............................................................................................................................................67 Més iguals que diferents .................................................................................................................................... 68 Graella amb els contes d’aquest apartat. .......................................................................................................... 68

6 La guineu deixa escapar el gall ................................................................................................................. 70 9 + 275 A Soci injust / La cursa guanyada amb l’ajut dels parents .............................................................. 71 32 La guineu surt del pou gràcies al llop...................................................................................................... 74 40 A El llop amb la cua lligada a la campana............................................................................................... 75 50 A La guineu es malfia del lleó................................................................................................................. 76 123 + 2032 El llop i les cabretes .................................................................................................................. 77 155 La bèstia desagraïda .............................................................................................................................. 83 225 L’àguila ensenya la guineu a volar ........................................................................................................ 85 310 A The maiden in the tower (Rapunzel).................................................................................................. 92 124 + 327 La casa de plomes ....................................................................................................................... 98 425 A Amor i Psique.................................................................................................................................. 106 451 La reina muda...................................................................................................................................... 110 480 La noia caritativa i la germanastra malcarada ..................................................................................... 118 510 A La Ventafocs.................................................................................................................................... 121 561 Aladdín i la llàntia meravellosa ........................................................................................................... 130 563 Les tovalles, l’ase i el bastó................................................................................................................. 131 676 Obre’t Bitzoc. ...................................................................................................................................... 135 706 La donzella sense braços ..................................................................................................................... 142 707 Els tres fills amb l’estel al front........................................................................................................... 147 709 Snow-white/ Magraneta ...................................................................................................................... 152 715 El mig pollet ........................................................................................................................................ 156 780 La flor de panical................................................................................................................................. 159 872 El germà i la germana.......................................................................................................................... 162 875 La filla del carboner ............................................................................................................................ 165 879 L’alfabregueta ..................................................................................................................................... 172 910 E El tresor del pare .............................................................................................................................. 176

3

926 D El jutge s’apropia de l’objecte de la disputa. ................................................................................... 177 950 Rhampsinitus....................................................................................................................................... 178 970 Els rosers entrellaçats .......................................................................................................................... 183 1288A El beneit no troba l’ase i n’està assegut damunt ............................................................................. 189 1351 El primer que parlarà......................................................................................................................... 190 1362 A Un naixement al tercer mes d’embaràs.......................................................................................... 192 1384 El marit cerca tres dones més beneites que la seva............................................................................ 193 1430 El conte de la lletera .......................................................................................................................... 194 1529 Qui no et conegui, que et compri....................................................................................................... 196 1539 L’ase, el conill, el bastó i el flabiol meravellosos.............................................................................. 198 1643 El beneit trenca l’estàtua del sant ...................................................................................................... 199 2022 La mort del poll o del ratot ................................................................................................................ 201

I tu quin m’expliques? ..................................................................................................................................... 205 Kan ya ma kan / �ayit-kum. ............................................................................................................................ 205

Ui, quina por! ............................................................................................................................................. 205 Un de divertit, que ens pot fer reflexionar.................................................................................................. 209 Un parell més amb xacals........................................................................................................................... 212 I si ens fem un tatuatge amb henna?........................................................................................................... 216 Un d’autèntic.............................................................................................................................................. 221 Un bon col.lofó........................................................................................................................................... 228

I si fem teatre?................................................................................................................................................. 234 La rateta que escombrava l’escaleta ........................................................................................................... 234 L’oncle Yehja i la gasela de les planes....................................................................................................... 240 La Caputxeta Vermella............................................................................................................................... 245 El sedàs (amb continuació, Àïxa, la Ventafocs amaziga) ........................................................................... 251 La caseta de sucre i de xocolata (Hansel i Gretel)...................................................................................... 257

4

Introducció “Jo t’explico el Patufet, tu m’expliques l’Ali Baba” va néixer com un pro-

jecte adreçat de forma prioritària als alumnes nouvinguts marroquins que dia a

dia van arribant als nostres centres i que desconeixen totalment la nostra llengua

i, també, les nostres arrels culturals. El seu objectiu bàsic era aconseguir, a través

dels contes, nous recursos per millorar l’aprenentatge de la llengua catalana. La

proposta també es definia com intercultural perquè pretenia trobar aquests re-

cursos en la rica tradició rondallística oral del Marroc.

La meva experiència amb aquests alumnes ja m’havia demostrat que els

contes poden ser un excel·lent recurs per l’adquisició d’una segona llengua1, ja

que les seves fórmules reiteratives i a la simplicitat dels seus arguments afavorei-

xen la comprensió oral. També havia pogut comprovar que amb la dramatització

dels contes disposava d’una magnífica eina per a l’expressió oral, i, creia que si

hagués pogut treballar amb contes de la seva tradició, podrien millorar aquestes

habilitats lingüístiques i afavorir la interculturalitat dins de l’aula ordinària.

Mancada d’aquests recursos en català, em proposava fer una investigació

rigorosa de la rondallística marroquina per trobar els nexes amb la nostra

pròpia així com els valors compartits. Convençuda que una tria equilibrada de

la procedència dels contes (d’aquí i d’allà) i estudiada podia ser una magnífica

eina per a l’àrea de llengua, sobretot.

I dic sobretot, perquè també apostava, però de forma més secundària per

una educació intercultural. I així també m’adreçava, de forma més tímida, al

professorat en general, perquè incorporés els contes del Marroc a l’aula ordinària,

no només com una eina lingüística, sinó per a la mútua comprensió.

1 El curs 2005-2006 vaig adaptar un crèdit variable de teatre per als nouvinguts, tot utilitzant rondalles catalanes com a recurs per a la comprensió oral a les primeres sessions i després per a l’expressió amb la dramatització de diferents contes.

5

I deixo ara l’ús del temps passat perquè al llarg d’aquest any

d’investigació ha anat guanyant importància aquesta segona part, l’aposta per una

veritable educació intercultural. Si ningú no discuteix la importància del conte en

el procés educatiu de l’infant, si se’n fa un ús habitual a les nostres escoles, a les

nostres aules multiculturals, no és una contradicció viure d’esquenes a les ronda-

lles d’una part molt significativa de l’alumnat? Si disposem d’aquesta eina (resul-

tat del meu treball), només cal fer el pas d’aplicar-la, perquè tal com diu J.A.

Ventura (2007) “la multiculturalitat és un fet, la interculturalitat és una deci-

sió”.

Raons per plantejar la recerca.

Tot i que aquests darrers cursos s’ha donat un lleuger descens en

l’arribada de nouvinguts marroquins, aquest col·lectiu continua sent un dels més

nombrosos i amb el qual resulta més difícil comunicar-se: l’àrab i l’amazic són

llengües molt allunyades de les nostres. Aquesta dificultat de comunicació lin-

güística, lògicament, és recíproca, a ells els costa molt entendre’ns i fer-se enten-

dre i a nosaltres ens costa molt entendre’ls i fer-nos entendre.

D’altra banda, si tenim en compte que al llarg dels segles la nostra societat

ha viscut d’esquenes al món àrab, ignorant la majoria de coses del Magreb, i, a

més a més, que la nostra educació és eminentment eurocentrista, no resulta difícil

caure en estereotips i actituds excloents.

Sense oblidar que bona part del professorat que està exercint avui en dia

no ha rebut formació sobre com tractar aules multiculturals i que reclama dia a

dia més recursos per gestionar aules multilingües.

Trobar en la rondallística tradicional els nexes entre les diferents cultures

em semblava una bona eina per trencar amb aquests estereotips. Per altra part

utilitzar els contes del Marroc a l’aula (sigui la d’acollida o sigui l’ordinària) afa-

6

voreix una autoestima sociocultural positiva del nouvingut marroquí i es pot con-

vertir en un bon recurs per aprendre la llengua del país que l’acull perquè, en

part, ja coneix el contingut que és vehiculat en català.

Hipòtesi de la recerca. Marc teòric.

La hipòtesi que volia demostrar aquest treball de recerca és que a través de

l’aprofundiment en el fons rondallístic del Marroc, podríem trobar molts

elements comuns amb la rondallística catalana, que ens haurien de permetre

assentar les bases per fer dels contes una eina per a la millora de la comprensió i

l’expressió oral dels alumnes i anant més enllà establir ponts de diàleg entre ells i

els alumnes autòctons.

Quan vaig iniciar la recerca no hi havia cap estudi que comparés la ronda-

llística marroquina amb la nostra, tenia doncs un terreny verge per començar a

treballar. Sí que comptava amb la catalogació de la rondallística catalana feta per

Oriol i Pujol (2003) que segueix l’índex ATU, instrument de referència que els

rondallistes utilitzen universalment per als seus treballs. Tota la meva investiga-

ció ha girat al voltant d’aquest índex creat davant la necessitat de trobar un mèto-

de autònom que permetés enfrontrar el problema de la diversitat i les semblances

argumentals detectades entre les rondalles amb unes mínimes garanties de

d’objectivitat, mètode que en la investigació folklòrica s’anomena històrico-

geogràfic o, per la seva procedència,”finlandès”. Tot i que el creador del mètode

va ser Krohn, pare, i l’adaptador a la rondalla, el seu fill, l’índex rep el nom

d’Antti Aarne, que va culminar la investigació iniciada dins la societat Folklore

Fellows l’any 1910 amb un catàleg d’arguments rondallistícs, edició revisada per

Sith Thomson. Hans-Jörg Uther va ocupar-se de la tercera, acabada el 2003.

L’índex Aarne-Thompson és l’instrument de referència que dóna rigor científic

als estudis dels folkloristes i que, tal com apunten Oriol i Pujol a la introducció

del seu catàleg (2003) permet que quan citem el AaTh 700, per exemple, tothom

sàpiga, arreu del món, que s’està parlant del conte d’en Patufet i que els investi-

7

gadors cerquin aquest número en catàlegs i repertoris per trobar documentació

sobre el tema que els interessa sense necessitat d’haver de conèixer les múltiples

denominacions que aquest proteic i simpàtic personatge té en cadascuna de les

cultures en què apareix.

He d’afegir que també comptava amb la classificació ATU feta per El-

Shamy (2004), que abasta els contes de tot el món àrab i que també incorpora la

classificació de contes amazics. Una eina que ha estat prou útil, però no tant com

preveia en presentar el projecte perquè no se centra en el Marroc, ni tan sols en el

Magreb, i perquè la diversitat de títols dels reculls amb què he treballat compli-

cava la identificació de les rondalles.

D’altra banda, estudiosos com López Enamorado (2000, 2003), Gil Gri-

mau (1988) han fet assajos de comparació (sense seguir l’índex ATU) en les in-

troduccions dels seus reculls de contes del Marroc traduïts al castellà que m’han

resultat prou interessants. Com també ho han fet Merolla (2003) o Kossmann

(2000), pel que fa a la tradició amaziga, entre d’altres.

Pràcticament al final de la meva investigació, l’arabista Moscoso García

m’ha facilitat el seu estudi comparatiu (2007) de tres contes del nord del Marroc

amb els contes espanyols, seguint l’índex ATU, que conté també una proposta

pedagògica per treballar a l’aula. Es tracta, doncs, de l’obra que s’acosta més a

l’esperit del meu projecte.

No puc oblidar l’aportació feta per M. Castells i D. Cinca (2005) amb

l’estudi introductori i la traducció al català del gran corpus de Les mil i una nits

que, tot i que no ha estat l’eix vertebrador del meu treball, sinó que m’he centrat

en la narrativa popular de transmissió oral, també ha format part del corpus ana-

litzat.

8

Quant a les aplicacions didàctiques, m’ha servit de guia el manual de Bu-

llich i Maure (1996) dedicat a la rondallística catalana, tal com apuntava en la

presentació del projecte.

Objectius - Aprofundir en el coneixement del fons rondallístic del Magreb en la seva diver-

sitat lingüística (àrab o amaziga).

- Establir una catalogació d’aquestes rondalles tot seguint paràmetres diversos .

- Establir els elements comuns entre la tradició rondallística del Marroc i la cata-

lana.

- Investigar el paper de la dona com a principal transmissora dels contes al Ma-

greb.

- Donar a conèixer la realitat multicultural de Catalunya.

- Indagar sobre experiències recents relacionades amb l’aprenentatge de la llen-

gua a partir dels contes tradicionals tant del país d’acollida, com del país

d’origen.

- Sensibilitzar el professorat sobre la riquesa de la interculturalitat, tot evitant

actituds eurocentristes i/o etnocentristes.

- Oferir al professorat un manual de textos tradicionals orals del Magreb catalo-

gats en funció del seu grau de dificultat, dels elements comuns amb la nostra

pròpia tradició i també dels valors compartits amb els nostres, així com de les

possibilitats de dramatització.

9

Treball realitzat Aquest va ser el pla de treball previst quan vaig presentar el projecte

Fases Tasques Calendari

1.

PRÈVIA

• Investigació bibliogràfica.

• Entrevistes amb alumnes marroquins del meu

centre.

• Contacte amb especialistes (López i Loughzal)

• Establiment de les línies mestres.

• Planificació de les tasques.

• Contacte amb la supervisora.

• Selecció dels centres col·laboradors.

• Redacció del projecte.

DESEMBRE

2005-

MAIG p2007

2.

RECOLLIDA DE

LA INFORMACIÓ

• 2ª fase d’investigació bibliogràfica.

• Ampliació dels contactes:

(Kossmann i El-Shamy)

• Selecció dels informants:

(alumnes marroquins )

• Realització de les enquestes i/o entrevistes.

• Selecció dels /les narradors/es orals.

• Realització dels enregistraments sonors.

JULIOL –

DESEMBRE 2007

3.

ANÀLISI DE

LES DADES

• Buidat i entrada de les dades.

• Transcripció de les enquestes i/o entrevistes.

• Classificació, anàlisi i interpretació de les da-

des.

GENER –

MARÇ 2008

4.PRESENTACIÓ

DE L’INFORME

• Revisió i triangulació de les dades.

• Elaboració de les conclusions .

• Definició de les propostes.

• Redacció definitiva de l’informe.

(manual-guia)

ABRIL-

JUNY 2008

I a grans trets podem dir que s’ha anat complint amb alguns canvis tant pel que fa

als experts com pel que fa a la temporització. Pel que fa als primers, ben aviat em

vaig adonar de les limitacions que tenia per al meu treball el catàleg elaborat per

El-Shamy en abastar tota l’àrea del món àrab, i, per tant, prou allunyat del Mar-

10

roc. Vaig començar una nova fase de recerca d’experts en contes marroquins que

visquessin i treballessin al Marroc, així em vaig poder posar en contacte amb H.

Banhakeia i A. Bezzazi, tots dos professors a la universitat. Tot i que no he pogut

llegir la tesi d’aquest darrer (inèdita) considerada un punt de referència fonamen-

tal en la rondallística marroquina, Étude d'un corpus de contes oraux au Maroc

oriental, sí que m’ha assessorat en diverses ocasions, ratificant les meves

propostes, corregint els meus errors i suggerint-me noves vies d’exploració.

També va representar un punt d’inflexió en el meu treball, la meva estada al

Marroc, perquè em va posar en contacte amb més material rondallístic i altres

experts com Najima Thay que m’obriren noves vies d’investigació. D’altra banda,

el contacte directe amb el país i la manera de viure de la gent, em van fer

comprendre l’abast del canvi que suposa la immigració, i, concretament perquè

les mares i àvies van abandonant la narració de rondalles en ser a un país diferent,

amb costums i formes de fer distintes.

Quant a la temporització podríem parlar d’un décalage aproximat d’un

mes, i també d’un procés helicoïdal, de sentit invers. Així per exemple si bé les

enquestes-entrevistes als alumnes previstes per a la segona fase pràcticament

s’han circumscrit a aquesta fase, l’estudi del corpus rondallístic no s’ha aturat en

cap moment i cada nova incorporació representava la consulta amb nouvinguts

i/o experts sobre la seva autenticitat i la seva redundància, cosa que em feia reto-

car la interpretació de les dades.

Metodologia

Quant a la metodologia, el meu treball s’ha organitzat al voltant de tres

blocs: la recollida de dades, l’estudi i la interpretació d’aquestes dades i

l’elaboració de conclusions.

El primer bloc, la recollida de dades ha tingut dos eixos: la investigació

bibliogràfica i el treball de camp.

11

Pel que fa al corpus rondallístic, quan em plantejava completar la lectura

de reculls de contes de la zona que ja havia iniciat abans de l’any de llicència, ho

feia tot creient que ja la tenia molt avançada. I no ha estat així, dia a dia he anat

descobrint nous reculls (en castellà, en francès, en anglès, etc) que he anat devo-

rant amb passió. Puc dir que aquesta ha estat una de les tasques fonamentals del

meu treball i que de cap de les maneres s’ha circumscrit al període establert al pla

previst. A més a més he descobert molt de material penjat a internet que m’ha

resultat molt útil perquè tant pot aparèixer a pàgines web, com a blocs o fòrums i

això significa que hi ha comentaris personals que proven que encara continuen

vius en la memòria oral dels immigrants. De forma paral·lela he anat penjant al-

guns dels contes recollits al meu bloc, Contes del Marroc, creat al novembre a

aquest efecte, per tal d’anar posant a disposició tant del professorat com de totes

les persones interessades, part del material rondallístic del Marroc que anava re-

copilant. Bloc que vindria a ser complementari del material que presento, el Ma-

nual del rondallaire intercultural, i que podeu consultar a

www.contesdelmarroc.blogspot.com. De caràcter més divulgatiu, el bloc no par-

teix de la catalogació ATU, no inclou suggeriments didàctics ni dramatitzacions i

en principi, els contes s’exclouen (o bé es tracta de versions diferents). Ara bé

aquest format permet incloure arxius i enllaços sonors, així com la possibilitat

d’intercanvi amb comentaris, i tinc la intenció d’anar-lo mantenint amb noves

aportacions després d’haver acabat aquesta llicència.

Pel que fa al treball de camp, també ha estat una continuïtat del ja iniciat

al meu centre, ara ja fora d’aquest, tot fent entrevistes a alumnes marroquins de

Reus, per conèixer quins contes del seu país recorden i quins de la nostra tradició

coneixien abans d’arribar aquí.

El pla de treball preveia “Enquesta: adreçada a alumnat marroquí, prefe-

rentment, arribat a Catalunya a la preadolescència o adolescència i que per tant

hagi tingut un contacte directe i natural amb els contes del seu país, in situ, al

12

Marroc, doncs. Aquesta enquesta vindria a ser una continuació de la iniciada a-

quests anys amb els meus alumnes, ampliada i corregida. En concret, la realitza-

ria a dos centres de Reus que acullen força alumnat marroquí: l’ IES Gaudí (tam-

bé implicat en un pla d’ entorn) i el CEIP Ciutat de Reus, i que estan situats al

barri Gaudí, un barri amb una realitat multicultural, que ara forma part d’un Pla

de Millora impulsat per la Regidoria de Participació Ciutadana. Seria una mena

de recerca prospectiva sobre el corpus rondallístic del Magreb que recorden, so-

bre el canal d’arribada (narració oral, llibres, televisió, etc.), sobre l’espai (casa,

escola, etc.). A més a més, inclouria preguntes sobre el coneixement de la nostra

tradició rondallística abans d’arribar aquí. Atenent que una part d’aquests alum-

nes ha estat escassament escolaritzat, és molt probable que l’enquesta escrita si-

gui transformada en entrevistes orals amb els alumnes de l’aula d’acollida, comp-

tant amb l’ajuda dels companys que fa més temps que són aquí”.

Pla que s’ha mantingut, però amb un mes de retard aproximadament. He

de dir que l’experiència va resultar interessant, però no tant profitosa com tenia

previst, perquè els alumnes de l’aula d’acollida sí que recordaven les rondalles, i

volien explicar-les, però tenien força dificultats per expressar-se, per contra, els

que ja estaven plenament integrats a les aules, amb anys d’estada a Catalunya, no

recordaven -o no volien recordar- els contes. En concret he entrevistat 4 nenes i

3 nens marroquins de l’aula d’acollida del col·legi Ciutat de Reus, així com una

altra que ja s’havia incorporat a l’aula ordinària i 7 nois i 7 noies de l’aula

d’acollida de l’IES Gaudí, també del mateix barri de Reus, i 1 noi i 1 noia

d’origen marroquí però nascuts a Catalunya. Les edats estaven compreses entre

els 8 i els 15 anys de forma equilibrada i la seva procedència era força diversifi-

cada dins del Marroc, tot i que hi havia un percentatge superior de rifenys, que és

el que caracteritza la immigració marroquina present a Reus. Quant a la seva

llengua materna, tenia un lleuger predomini d’amazigòfons. El pla també es va

ampliar a un altre centre, en aquest cas de Tarragona, on vaig entrevistar dues

nenes i un nen que a més a més van enregistrar-me contes, tant àrabs com ama-

zics.

13

Quant a l’enregistrament sonor de rondalles per part d’adults (les àvies

narradores) ha estat l’obstacle més important d’aquest any de llicència. Dia a dia

he anat comprovant que tal com diu Carbonell (2006) la integració és un procés

bidireccional i dinàmic d’ajustament mutu per part de tots els immigrants i resi-

dents dels Estats membres. I què vull dir concretament? Doncs que encara que de

vegades se sentin veus sobre l’escassa voluntat d’acomodació dels immigrants

marroquins, ells mateixos manifesten aquesta voluntat quan van adoptant formes

i estils de vida del país d’acollida. En concret, pel que fa als contes, algunes ma-

res m’han manifestat que ja no expliquen contes del Marroc als seus fills o filles

sinó els d’aquí, perquè són aquí, els seus fills són d’aquí, i la realitat és diferent.

En aquest sentit, moltes famílies fan més cas de les indicacions del mestre o la

mestra quan els proposa lectures dels nostres contes per ajudar els fills i filles a

avançar en el seu procés de lectoescriptura, tal com ho fan els autòctons. Quant a

les famílies que no poden fer-ho (per l’analfabetisme), també s’adonen que els

contes del Marroc han perdut part del seu valor original perquè aquí la situació és

ben diferent: famílies mononuclears, habitatges diminuts, omnipresència del te-

levisor, etc. D’altra banda, moltes d’aquestes famílies han fet el pas d’immigrar

justament per aconseguir un millor futur per als seus fills, que veien vinculat a

l’escola, i, allunyat per tant de la seva tradició rondallística oral que consideren

“poc important” en l’escala de valors de la nostra societat. Així doncs, sovint les

àvies narradores no entenen que des de la institució escolar, acadèmica, es pugui

valorar les seves rondalles, el seu patrimoni oral; no hem d’oblidar que bona part

dels immigrants són amazics i que han rebut durant segles un missatge que asso-

ciava la seva cultura com una mena d’incultura que els allunyava de l’alta cultu-

ra vehiculada en àrab. La baixa autoestima cultural és una constant i ha suposat

un destorb important a l’hora dels enregistraments. En concret, només he aconse-

guit una narradora en la seva llengua, el tarifit, Darifa Abakouy, que ho ha fet en

la intimitat, enregistrada pel seu fill Said, company meu del curs de taixelhit.

També vaig reunir-me amb un grup de dones d’un barri de Reus, procedents de

Nador, que mentre estaven aprenent a escriure (en castellà, a petició expressa de

les dones que han interioritzat que aquí és la llengua important) van acceptar que

14

les entrevistés i, a posteriori, d’explicar-me algunes rondalles. Així m’aventuraria

a dir que la seva reacció de sorpresa davant la meva petició devia ser similar a la

dels germans Grimm quan anaven recollint contes (salvant totes les distàncies).

De la mateixa manera que l’escola a la nostra societat ha reivindicat un rol educa-

tiu per als nostres contes i els ha prestigiat com a eina pedagògica, crec que la

nostra escola ha de prestigiar els seus contes també, com a eina intercultural. En

aquesta línia, encara som lluny d’experiències com les de N. Décourt (1992,

1995) o la d’O.Carré (que podeu consultar a http://www.cairn.info/revue-

dialogue-2002-2-page-41.htm) de treball amb dones immigrades per recuperar la

seva autoestima cultural, a través dels contes, malgrat que els meus intents a

Reus (potser inexperts), de moment, no han fructificat. Seria la segona part de

l’afirmació de Carbonell quant a la integració, la dels residents dels Estats mem-

bres, i així tot evitant una aculturació assentaríem les bases per una millor aco-

modació.

El segon bloc, el d’anàlisi i interpretació de dades el vaig començar amb el

buidat de les dades, pas previ per a fer l’estudi comparatiu amb la nostra ronda-

llística. El buidat d’aquests entrevistes m’ha permès trobar quins són els contes

més estesos en tot el domini marroquí, quins són els personatges més populars,

així com les fórmules d’inici més habituals.

Finalment, el tercer bloc, ha inclòs l’elaboració de conclusions, i la redac-

ció del manual amb els contes seleccionats i les orientacions al professorat.

Resultats obtinguts

Puc afirmar que la hipòtesi de treball ha estat demostrada “ trobarem molts

elements comuns entre la rondallística catalana i la marroquina ” perquè he clas-

sificat, a partir del catàleg ATU, més de 50 rondalles marroquines que tenen la

seva correspondència directa amb les catalanes. Algunes d’elles amb uns pa-

ral·lelismes tan evidents que resulten sorprenents.

15

Certament les afirmacions dels experts ja avalaven que hi havia hagut un

contacte continuat que permetia considerar com una àrea comuna:

North if the desert, from Egypt to the Atlantic Ocean, the contact with

European and Moslem culture has been intimate and continous. As far as the

folktales, at least, is concerned, that whole strectch of land is properly to be con-

sidered as a southern fringe of the European and Asiatic area” (Thompson

1977 [1946]284)

The fairy tale tradition of Northern Africa is one that is found in a much

greater area that covers Europe and large parts of western Asia “ (Kossmann

2000)

I més encara si ambdós països es troben a la riba de la Mediterrània:

La Méditerranée constitue, à, n’en pas douter, un des vieux réservoirs de

l’humanité en termes de traditions orales et populaires liées aux grands empires-

depuis les Pharaons, les Grecs, les Romains jusqu’aux Ottomans- ainsi qu’aux

dynasties régnantes au Maroc, en Andalousie, en Tunisie et au Moyen-Orient.

Les guerres, les flux migratoires et les transactions comerciales on durablement

façoné la vision et l’imaginaire de l’homme méditerranéen, que celui-ci soit si-

tué au nord, au sud, a l’est ou à l’ouest. On peut, raisonnablement esquisser des

dénominateurs communs des régions “ (Chadli 1997, 11)

Més enllà de les declaracions genèriques calia demostrar-ho concretament

i això és el que crec que he fet amb la classificació esmentada.

Quant a la segona part de la hipòtesi “que ens permetran assentar les bases

per fer dels contes una eina per a la millora de la comprensió i l’expressió oral-

dels alumnes nouvinguts i, anant més enllà establir ponts de diàleg entre ells i els

alumnes autòctons” confio que quedi provada amb el material que presento

16

“ Manual del rondallaire intercultural (contes marroquins i contes catalans)”

que trobareu a partir de la pàgina 26.

Balanç

Després d’un any d’investigació no puc fer altra cosa que un balanç posi-

tiu tant pel que fa a l’experiència, eminentment gratificant i engrescadora, com

pel que fa als resultats. Tal com em proposava he pogut arribar al final de la re-

cerca “oferint al professorat un manual de textos tradicionals orals del Magreb

catalogats en funció del seu grau de dificultat, dels elements comuns amb la nos-

tra pròpia tradició, també dels valors compartits amb els nostres, així com de les

possibilitats de dramatització”

I tal com desitjava a l’inici espero que el meu treball representi les se-

güents contribucions:

- Proporcionar al professorat un recull de contes del Marroc adequats a les edats

dels seus alumnes, perquè els nens i nenes visquin amb normalitat la intercultura-

litat, cosa que fins ara, tenint en compte les escasses edicions era pràcticament

impossible.

- Donar pautes, idees i recursos al professorat de l’aula d’acollida sobre l’ús dels

contes del Magreb com a eina d’aprenentatge.

- Subministrar al professorat de l’aula d’acollida algunes versions dramatitzades

de contes tradicionals catalans que tinguin punts en contacte amb els del Marroc

adaptades als nivells inicial i bàsic de llengua catalana dels alumnes nouvinguts.

- Proporcionar al professorat de llengua algunes versions dramatitzades de contes

tradicionals del Marroc.

- Ajudar el professorat a reconèixer les arrels àrabs i amazigues que encara per-

duren en la nostra cultura.

17

- Corregir algunes actituds dels ensenyants clarament eurocentristes que dificul-

ten el respecte a la diversitat cultural.

- Orientar els educadors sobre valors compartits que podem trobar als contes del

Magreb.

- Ajudar la comunitat educativa a viure la interculturalitat com una riquesa

i un patrimoni al qual no pot renunciar.

Esperem que així sigui, al menys aquest ha estat l’esperit que ens ha mo-

gut.

18

Bibliografia AA.DD. (1987): La rondalla a l’escola. Barcelona: Edicions Ceac. AA.DD. (2008): Nouvinguts, fins quan? La incorporació de l’alumnat estranger nouvingut al currículum ordinari. Girona: Documenta Universitaria. AKIOUD, H. i CASTELLANOS, E. (2007): Els amazics. Una història silenciada, una llengua viva. Valls: Cossetània edicions. ALBERO, J. (2005): El simbolisme màgic en el conte popular. Lleida: Pagès Editors. ALEGRE CANOSA, M. A. (2005): Educació i immigració: l’acollida als centres edu-catius. Barcelona: Editorial Mediterrània. ARABI, El-H. (1998): Cuentos del Marruecos español. Madrid: Clan Editorial. ARIS, C. y CLADELLAS, LL. (1991): Cuentos saharauis. Madrid: Anaya. ARTASU, G. (2004): Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomu-sulmans. Barcelona: Editorial Proa. BASSET, R. (2007): Cuentos populares de África. Palma de Mallorca: José J. De Olañeta. BASSET, R. (1887): Contes Populaires Berbères. París: Ernest Leroux Éditeur. BETTELHEIM, B. (1977): Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Barcelona: Editorial Crítica. BONJEAN, F. (1988): Contes de Lalla Touria. Paris: CILF (Conseil International de la Langue Française). BOUGHABA MALEEN, Z. (2003): Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos. Madrid: Miraguano ediciones. BULLICH, E. i MAURE, M. (1996): Manual del rondallaire. Barcelona: Edicions de La Magrana. CARBONELL, F. (coordinador) (2000): Educació i immigració. Els reptes educatius de la diversitat cultural i l’exclusió social. Barcelona: Editorial Mediterrània. CARBONELL, F. (2006): L’acollida. Acompanyament d’alumnat nouvingut. Vic: Eu-mo Editorial/ Fundació Jaume Bofill. CARBONELL, F. (2006): L’ Omar i l’ Aixa. Socialització dels fills i filles de famílies marroquines. Vic: Eumo Editorial/ Fundació Jaume Bofill. CHACKER, S. (1989): Berbères aujourd’hui. París: L’harmattan. CHADLI, E.M. (1997): Le conte populaire dans le pourtour de la Méditerranée. France: Edisud. CINCA, D. (1997): Les mil i una nits, traducció íntegra i directa de l’àrab per Do-lors Cinca i Margarida Castells revisada per Jaume Creus. Barcelona: Edicions de la Magrana.

19

DBILIJ, B. (2002): Hamou le brave. Collection Contes marocains 10. Casablan-ca:Dar Errachad El Hadita DBILIJ, B. (2002): Haïna. Collection Contes marocains 2.Casablanca:Dar Errachad El Hadita. DBILIJ, B. (2002): Hdidane. Collection Contes marocains 7.Casablanca:Dar Erra-chad El Hadita. DBILIJ, B. (2002): Les lauriers magiques. Collection Contes marocains 9. Casa-blanca:Dar Errachad El Hadita. DBILIJ, B. (2002): Les orphelins. Collection Contes marocains 3. Casablanca:Dar Errachad El Hadita. DÉCOURT, N et LOUALI-RAYNAL, N. (1995): Contes maghrébins en situation inter-culturelle. Paris: Khartala. DÉCOURT, N. (1992): La vache des orphelins: conte et immigration. Lyon: Presses universitaires de Lyon. DESPARMET, J. (1992): Cuentos populares de ogros. Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, editor de cuentos. EL-ARABI, H. (2005): Mujeres de Marruecos. Madrid: El Clan Editorial. EL AYOUBI, M. (2000): Les Merveilles du Rif. Utrech: Publications of the M.Th. Houtsma Stiching. EL FASI, M. (2000): Attoche et Fadhel, Contes de Fès. Gèneve: Slatkine. EL-SHAMY, H. (1999): Tales Arab women tell, and the behavioral patterns they portray. Bloomington: Indiana University Press. EL-SHAMY, H. (2004): Types of the Folktale in the Arab World. A Demographically Oriented Tale-Type Index. Bloomington: Indiana University Press. FANJUL GARCÍA, S. (1977): Literatura popular árabe. Madrid: Editora Nacional. FERRÀ, M. (1993): Contes àrabs de Medina Mayurka. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. FOLCH SOLER, LL. (2004): El món dels infants en els contes. Anàlisi psicopedagò-gica. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. GARCÍA FIGUERAS, T. (1989): Cuentos de Yehá. Sevilla: Editorial Padilla libros. GIL GRIMAU, R. (1987): Cuentos al sur del Mediterráneo. Madrid: Ediciones de la Torre. GIL GRIMAU, R. e IBN AZZUZ, M. (1998): Que por la rosa roja corrió mi sangre. Estudio y antología de la literatura oral en Marruecos. Madrid: Ediciones de la Torre GRUPO ARAB (2003): Cuentos tradicionales árabes. Antología didáctica y bilingüe. Madrid: Ibersaf Editores. HAMADI, (1998): Récits des hommes libres. Paris: Seuil.

20

HAMMU, M. (2007): Sherezades. Cuentos de mujeres beréberes. Sevilla: Agencia de Cooperación de la Junta de Andalucía. KARROUCH, L. (2006): Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes. Barcelona: Columna. KHEMIR, N. (1977): L’ogresse. Paris: Éditions La Découverte. KOSSMANN, M. (2000): A Study of Eastern Moroccan Fairy Tales. Helsinki: Suoma-lainnen Tiedeakatemia (Academia Scientiarum Fennica) HERREROS, A. (2007): Cuentos populares del Mediterráneo. Madrid: Editorial Siru-ela. LAABY, J. (1993): Luncha la gacela. Madrid: Ediciones del Oriente y el Mediterrá-neo. LACOSTE-DUJARDIN, C. (1970): Le conte kabyle. Étude ethnologique. Paris: Éditi-ons La Découverte. LAMUELA, X. (2003): El berber: estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la del berber o amazig. Barcelona: Departament de Benestar i Família. Generalitat de Catalunya. LARREA PALACÍN, A. (1953): Cuentos populares de los judíos del norte de Marrue-cos. Tetuán: Editora marroquí. LÉGEY, D. (2007): Contes et légendes populaires du Maroc. Casablanca: Éditions du Sirocco. LEGUIL, A. (2000): Contes berbères de l’Atlas de Marrakech. París: L’Harmattan. LEGUIL, A. (2000): Contes berbères grivois du Haut-Atlas. París: L’Harmattan. LLINARÈS, A. (1988): Introducció a LLull, R. El llibre de les bèsties. Barcelona: Edicions 62. LÓPEZ BECERRA, S. (2003): Fábulas populares bereberes del Medio Atlas. Sevilla: Fundación 3 culturas. LÓPEZ ENAMORADO, D. (2000): Cuentos populares marroquíes. Madrid: Aldebarán ediciones. LÓPEZ ENAMORADO, D. (2003): Cuentos en la “Yem’a el-fn’a”. Sevilla: Fundación tres culturas. MAMMERI, M. (1991): Cuentos beréberes. Madrid: Espasa-Calpe. MAURE,M. (2002): Llevat. Barcelona: La Busca edicions. MONTÓN SALES, Mª J. (2003): La integració de l’alumnat immigrant al centre es-colar. Barcelona: Editorial Graó. MOQADEM, H. (1994): Contes de Safi. Sud Maroc. Casablanca/Paris: Afrique Ori-ent/Conseil International de la langue française. MORALES OROZCO, L. (2006): La integración lingüística del alumnado inmigrante. Propuestas para el aprendizaje cooperativo. Madrid: Los libros de la catarata.

21

MOSCOSO GARCIA, F. (2004): Cuentos árabes de Ceuta. Cuadernos de la Escuela de Traductores de Toledo 4. Toledo: Universidad de Castilla-La Mancha. MOSCOSO GARCÍA, F. (2004): Cuento en dialecto árabe urbano de Rabat. A: Sa-crum Arabo-Semiticum. Homenaje al profesor Federico Corriente en su 65 aniver-sario. A: Estudios Árabes e Islámicos. Ed. Jordi Aguadé, Ángeles Vicente y Leila Abu.Shams. Zaragoza: Instituto de Estudios Islámicos y del Oriente Próximo. Pp. 333-348. MOSCOSO GARCIA, F. (2007): Cuentos en dialecto árabe del norte de Marruecos. Estudio lingüístico, textos y glosario. Cádiz: Servicio de Publicadiones de la Univer-sidad de Cádiz. MOSCOSO GARCIA, F. (2008): “Cuentos en dialecto árabe urbano de Rabat” A: Studia Orientalia 101, pp.161-179. Cádiz: Servicio de Publicaciones de la Universi-dad de Cádiz. MOSCOSO GARCÍA, F. (2007): “Función educativa del cuento oral narrado en ára-be marroquí. Propuesta pedagógica para las aulas en España”. A Actas del segundo Congreso Árabe Maroquí: estudio, enseñanza y aprendizaje. pp 199-217. MOSCOSO GARCÍA, F. (2007):” Teffa:h la-hba:la 'la manzana del embarazo'. Cuento en árabe antiguo de Rabat". A: AWRAQ XXIV (2007), pp. 27-52 [amb Cd]. MY HACHEM HACHIMI ALAOUI (1989): Contes du Tafilalet (Sud-Ouest marocain) Paris: CILF. ORIOL, C. i PUJOL, J.Mª (2003): Índex tipològic de la rondalla catalana. Barcelona: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. ORIOL, C: (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Valls: Edicions Cossetània. OUCIF, G. i KHALLOUK, A. (1994): Contes berbères N’tifa du Maroc. Le chat en-richi. Paris: Éditions Publisud. PADOVAN, A. (1999): Contar cuentos. Desde la práctica hacia la teoría. Buenos Aires: Paidós, cuestiones de educación. PINTO CEBRIÁN, F. y JIMÉNEZ TRIGUEROS, A. (1997): Bajo la jaima. Cuentos po-pulares del Sáhara. Madrid: Miraguano Ediciones. PROPP, V. (1987): Morfología del cuento. Madrid: Fundamentos. RUBIERA, Mª J. (1989): Introducció a la literatura hispano-àrab. Alacant: Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. STROOMER, H. (2001): An Anthology of Tasheilhiyt Berber Folktales (South Moroc-co) Köln: Köppe. STROOMER, H. (1998): Onze contes berbères en tachelhyt d’ Agadir. Dins Études et documentes berbères,15-16. TAUVEL, J-P. (1975): Contes et histoires du Maghreb. Paris: Hachette. THAY THAY RHOZALI, N. (2000): L’ogre entre le réel et l’imaginaire dans le conte populaire du Maroc. Paris: L’Harmattan.

22

TOPPER, U. (1997): Cuentos populares de los bereberes. Madrid: Miraguano Edici-ones. UTHER, H-J. (2004): The Types of International Folktales. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia (Academia Scientiarum Fennica). VERNET, J. (1969): Las mil y una noches. Barcelona: Editorial Planeta VIOLANT RIBERA, R. (1990):La rondalla i la llegenda. Barcelona: Editorial Alta Fu-lla. WOOD, R. (1999): Kalila y Dimna. Fábulas de Bidpai. Barcelona: Editorial Kairós.

Aquesta llicència no hauria estat tal com és si no hagués pres com a model i gui-

es altres llicències com per exemple la d’Eulàlia Bullich i Mercè Maure, que

després va aparèixer publicada a La Magrana i també a les següents (disponibles

a partir de la pàgina http://phobos.xtec.es/sgfprp/entrada.php):

Contes per compartir de J.Vilar.

El joc dramàtic com a eina en el procés d’ensenyament/aprenentatge de la llen-

gua en aules multilingües de P. Moro.

El teatre com a instrument per a la mútua integració. Materials per a la cultura-

litat de J. Martorell Coca.

La dramatització i el teatre a l’educació secundària d’E. Puig.

Literatura i interculturalitat. Escriptors i escriptores del món d’H. Alvarado.

També he d’agrair la col·laboració de Jaume Serra, company de llicència

d’aquest curs, que em va facilitar la llista de verbs per al treball amb Lectura Fà-

cil.

Altres llicències que han tingut un paper important pel que fa a la informació,

anàlisi o tractament de l’ensenyament amb nouvinguts han estat:

Racisme o exclusió social a la Secundària de J. A. Ventura.

Materials d’aprenentatge a l’alumnat nouvingut en fase de transició a l’aula

ordinària de C. Andrade i A. Farré.

Adreces web d’interès Sobre llengua i cultura amazigues:

http://www.mondeberbere.com/

23

Pàgina trilingüe francès-amazic-anglès que us permet baixar un munt de material

sobre llengua i cultura amazigues (documents a télecharger), així com conèixer

de primera mà alguns contes editats per l’IRCAM, institut creat pel rei del Mar-

roc per donar a conèixer i difondre la llengua amaziga.

http://www.acbparis.org/

Pàgina en francès que us acosta a la cultura amaziga.

http://www.berberemultimedia.com/main.html

Pàgina en francès amb sonoteca, videoteca, i una biblioteca virtual que permet

baixar documents en PDF, alguns dels quals només els trobaríeu a la Biblioteca

Nacional de París.

http://www.amazighblog.net/

Bloc molt actiu amb material molt divers sobre la llengua, la cultura i la situació

política dels amazics marroquins, editat en francès.

Sobre contes del Marroc

http://www.thecore.nus.edu.sg/post/morocco/literature/sarhrouny/9.html

Pàgina en anglès, editada des de la Universitat de Rabat, que conté la transcripció

de nou contes i una anàlisi posterior molt interessant. Des de l’òptica feminista.

http://www.baba-ichour.com/

Pàgina en francès pensada per a pares i mares que conté alguns dels contes més

populars avui en dia entre els nens i nenes marroquins, així com altres jocs i fes-

tes.

Sobre contes catalans

http://www.sre.urv.cat/rondcat/

Cercador de rondalles catalanes fet sota el mestratge de J. Mª Pujol i C. Oriol i el

seu equip de rondallistes de la URV.

Sobre contes del món

http://www.contes.biz/

Pàgina web editada en francès que dedica un apartat als contes del Marroc així

com un altre als contes de Les mil i una nits.

http://www.euroconte.org/

24

Pàgina web del CMLO (Centre Méditerranéen de la Littérature Orale) que conté

molta informació sobre literatura oral mediterrània i de tot el món, amb un catà-

leg bibliogràfic específic.

25

Manual del rondallaire intercultural

(Contes marroquins i contes catalans)

26

Presentació

Aquest manual està estructurat en dues parts clarament diferenciades. En

primer lloc hi ha una aproximació als contes del Marroc que té com a objectiu

situar la diversitat lingüística, la importància de la rondallística de transmissió

oral en un país amb elevades taxes d’analfabetisme, així com donar els trets bà-

sics que la caracteritzen.

La segona part podríem anomenar-la de forma genèrica “Els contes” per-

què el que hi trobareu és això: contes del Marroc que no hagin estat publicats en

català fins ara.

Aquesta part es divideix en tres apartats:

- Més iguals que diferents.

- I tu quin m’expliques?

- I si fem teatre?

Els dos primers apartats comencen amb una graella que classifica els con-

tes segons el tipus, l’extensió, l’edat adequada i els valors (o contravalors pre-

sents) que vol ser una ajuda al professorat perquè pugui fer una tria ràpida i efi-

caç.

He manllevat l’expressió Més iguals que diferents de F. Carbonell com a

títol perquè crec que reflecteix a la perfecció l’esperit de la meva investigació,

que es concreta justament en aquest apartat. Aquí hi trobareu una selecció de les

rondalles que compartim catalans i marroquins, tenint en compte dos aspec-

tes: que tinguin una extensió geogràfica important dins del Marroc (és a dir que

no pertanyin només a una zona, com el Rif, per exemple) i que continuïn vius en

la memòria oral.

27

Les rondalles segueixen l’ordre del catàleg ATU, és a dir comencem amb

les de bèsties, continuem amb les meravelloses, després vindrien les de caràcter

més realista, les contarelles i les rondalles formulístiques. Tot i que no les hem

ordenades segons l’edat, a grans trets podríem dir que les rondalles de bèsties són

adequades per als nens petits, i a mesura que es van fent grans s’interessen per

les altres; de totes maneres les formulístiques vindrien a tancar un cercle, perquè

tornen a tenir un paper important per als més petits.

Cada conte ve introduït pel nombre adjudicat en aquest catàleg, seguit del

títol català perquè sigui més fàcil d’identificar per al lector. A continuació tin-

drem:

a) un requadre amb un resum argumental de la versió catalana que

esperem que li sigui útil per refrescar la memòria. Aquesta informació prové de

forma directa del treball elaborat per la meva supervisora Carme Oriol amb Josep

Mª Pujol que podeu trobar a la publicació Índex tipològic de la rondalla catalana

així com a Rondcat, cercador de la rondalla catalana disponible a

http://www.sre.urv.cat/rondcat/ eines molt valuoses per a aquells que es vulguin

iniciar en el món de la rondallística catalana, així com per als més especialitzats.

b) la traducció i adaptació del conte marroquí. Les adaptacions estan

fetes amb la voluntat de respectar l’esperit i l’estil de la versió original. Quant a

la llengua, no es tracta del nivell inicial o bàsic (A1/A2), sinó que tenen un voca-

bulari una mica més complex perquè no són textos pensats de forma exclusiva

per a nouvinguts sinó perquè el professorat els pugui incorporar a l’aula ordinària

com una eina per afavorir la interculturalitat.

c) un comentari sobre els trets més significatius del conte, la seva tipolo-

gia, i els valors presents, acompanyat de suggeriments didàctics.

d) les diferents versions marroquines del mateix conte.

28

En alguns casos, si es tracta d’una rondalla molt popular o molt estesa in-

corporem una graella que les compara.

El segon apartat, I tu quin m’expliques?, també conté rondalles del Marroc

ara bé en aquest cas he posat l’accent en la diferència. Les set rondalles han estat

seleccionades per la seva originalitat, per l’aroma oriental que desprenen o pels

valors que transmeten. Aquest apartat porta com a subtítol Kan ya ma kan i �a-

yit-kum, que són dues de les fórmules inicials més comunes, l’una en àrab i

l’altra en tarifit. Recomanem que les feu servir, sobretot la primera, perquè no-

més esmentar-la, veureu un somriure en la cara dels nens i nenes.

Les rondalles estan ordenades temàticament tot acabant amb la que duu

per títol El jueu i el musulmà que reflecteix el valor que volem que impregni el

nostre treball. Com en l’apartat anterior, les rondalles inclouen un comentari i

suggeriments didàctics.

Per acabar, el tercer apartat gira al voltant del teatre com el seu nom indi-

ca. Ara bé en aquest cas no conté només contes del Marroc dramatitzats, sinó que

s’alternen amb contes catalans tradicionals. És aquest l’apartat pensat de forma

especial per als nouvinguts (tant a l’aula d’acollida, com en un crèdit variable, o

en un agrupament flexible), i aquí sí que les adaptacions dramatitzades s’han

fet en un nivell bàsic (A2) de llengua. Perquè l’objectiu és reforçar l’expressió

oral d’aquests alumnes a través de l’experiència teatral, amb uns textos breus,

amb un vocabulari adaptat i amb un nombre adequat de personatges que permeti

que la història llisqui sense entrebancs argumentals, sense que el nen o nena (noi

o noia) hagi de memoritzar unes frases excessivament llargues.

Tot i que no és un apartat extens, he intentat omplir el buit que vaig trobar

quan em vaig plantejar fer teatre amb els alumnes nouvinguts: en català només hi

29

els tres llibres del Minaret2 amb dos contes cadascun3, i encara menys adaptaci-

ons teatrals marroquines publicades4.Quant a les adaptacions teatrals dels nostres

contes, tenien un vocabulari massa complex perquè poguessin capir-lo i menys

encara memoritzar-lo. Afortunadament aquest buit també s’ha anat omplint i avui

tenim un llibre que duu per títol Llevat que inclou sis textos seleccionats entre la

narrativa tradicional oral, adaptats, que també tenen la seva corresponent versió

dramàtica pensats de forma bàsica per als nouvinguts de Secundària. Natural-

ment, no hi ha cap coincidència entre els textos seleccionats en ambdós casos.

2Editats per la Galera, es tracta d’una col.lecció trilingüe català-àrab-castellà, amb aquests contes El filò-sof i el pescador, Les dues dones i el cadi, En Joha i l’home de la ciutat, La vella i els mosquits, El ric i el pobre i En Joha i el seu ase. 3 Amb posterioritat va arribar el llibre de la Laila Karroch, Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes,que encara que el títol pugui indicar altra cosa, conté bàsicament alguns contes rifenys, ama-zics per tant, i d’altres pensats ad hoc, segons em va comentar ella mateixa, perquè els nens i nenes nas-cuts o criats aquí entenguessin algunes de les tradicions dels seus pares, marroquins. 4 A posteriori, vaig descobrir la llicència d’estudis feta per J. Martorell que inlou un text dramatitzat am-bientat a Marraqueix, Sarsor el Grill, i també una interessant introducció a Les mil i una nits que podeu consultar a http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200102/resums/jmartorell.html

30

Aproximació als contes del Marroc

31

Àmbit geogràfic: un país, dues llengües. “És molt difícil que una criatura aprengui de manera satisfactòria la

meva llengua, si jo no reconec la seva” Ignasi Vila Com veureu pel títol, he intentat centrar el meu estudi en el contes popu-

lars del Marroc perquè els alumnes nouvinguts que tenim als nostres centres són

marroquins. El nostre cas no és com el francès, on trobem nouvinguts (o fills de

nouvinguts) procedents d’Argèlia i del Marroc i per tant no té molt de sentit par-

lar de contes magrebins, al menys amb el significat que li donem aquí, és a dir

procedent d’aquesta àrea, el Magreb, que aniria des del Marroc fins a la frontera

egípcia pràcticament. Cal dir que al Marroc contemporani, quan es parla des de

les institucions o des dels mitjans de comunicació de Magreb, s’està fent referèn-

cia al propi territori, és a dir, s’utilitza com a sinònim de Marroc. Però no podem

oblidar que el terme Magreb significa “àrab occidental” i provoca que alguns

dels nouvinguts marroquins que tenim aquí no s’hi sentin identificats en tant que

ells no són pas àrabs sinó amazics.

Al Marroc conviuen dues llengües majoritàries5: el dialecte marroquí de

l’àrab, conegut com a darija i l’amazic (berber). Adopto el terme majoritàries

perquè tot i que la segona es troba en una posició minoritzada (legalment, soci-

alment i educativa), la població és divideix gairebé al 50% entre les dues. Tot i

que no hi ha dades exactes sobre el nombre de parlants de cadascuna, avui en dia,

els experts es mouen entre un 40%6 i un 45/55% d’amazigòfons7 del conjunt de

la població marroquina8. L’àrea lingüística de l’amazic supera les fronteres mar-

roquines, com ja sabeu, i s’estén cap a l’est, a Argèlia, Líbia, i fins i tot alguns

oasis d’Egipte i cap al sud, endinsant-se cap a Mauritània (tuaregs). Dins del ter-

5 Trobareu moltes dades en català sobre aquestes llengües a la pàgina de linguamón. 6 Dades donades per Chacker, potser el més eminent especialista en llengua amaziga, al seu llibre Berbè-res aujourd’hui de l’any 1989. 7 Aquestes dades provenen del llibre Els amazics. Una història silenciada, una llengua viva. que a la pàgina 81 dóna els percentatges de parlants de les diverses àrees de l’amazic. 8 Vull fer observar que mentre que gairebé tots els amazigòfons són bilingües, els arabòfons no ho són pas: és a dir tenim un bilingüisme unilateral.

32

ritori marroquí, trobem tres grans variants de l’amazic9: el tarifit, al nord (antic

protectorat espanyol del Rif), el tamazight (més cap al centre, a l’Atlas Central) i

el taixelhit (al sud, a l’Alt Atlas i anti-Atlas). Ara bé, tot i que molts dels contes

amazics que trobem al Marroc, coincideixen força amb els d’altres zones amazi-

gòfones, aquest estudi ha volgut centrar-se exclusivament en els contes d’aquest

país per les raons esmentades.

Encara que en un principi em vaig plantejar diferenciar els contes del Mar-

roc vehiculats en llengua amaziga dels vehiculats en àrab, la investigació m’ha

fet adonar que es donen molts punts de contacte10 i tenint en compte que el meu

treball no és una tesi doctoral adreçada a especialistes, sinó una aproximació a la

rondallística marroquina destinada al professorat, també he deixat de posar

l’accent en aquest punt.

En aquest treball trobareu, doncs, contes amazics i contes àrabs del Mar-

roc, sense distincions. El criteri que he seguit per incloure’ls ha estat doble: el

d’especialistes que els han recollit dins de les fronteres territorials de l’estat mar-

roquí i el dels marroquins consultats que els reconeixen com de la seva pròpia

tradició oral.

Què hem de fer amb el Sàhara? Aquest va ser un dels interrogants que em

vaig plantejar tot just iniciar la meva investigació i la resposta ser: com que no

ens arriben nouvinguts saharauis, deixarem aquests contes fora de l’estudi. La

realitat s’ha imposat a mesura que avançava la meva recerca, i vist que també

tenim saharauis11 a les nostres escoles - però pocs- també n’he inclòs.

9 Trobareu més informació sobre les variants dialectals al llibre de Xavier Lamuela, El berber. Estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la del berber o amazig disponible a http://cv.uoc.es/DBS/a/materials/portada/ambits/im/pdf/lleng_imm_cat5.pdf 10 He seguit el mestratge de Lola López Enamorado quan diu que al Marroc les dues cultures s’han anat superposant i mesclant, que tot seguit cito textualment “la única distinción real entre ambos es la lengua en que se expresan” 11 Els saharauis parlen una altra variant de l’àrab, coneguda com hassaniya i podríem dir que del conjunt dels “ciutadans marroquins” són els que tenen menys influència amaziga.

33

Com hem comentat abans els contes no tenen fronteres, i de la mateixa

manera que alguns dels amazics els trobem a diferents països, alguns dels àrabs

els trobem en zones de parla àrab molt allunyades del Marroc. Per acabar aquest

punt, només esmentar que l’estat del Marroc, com a tal, no va ser creat fins al

1956 i que la tradició rondallística oral té molts segles, posar fronteres adminis-

tratives té, doncs, els seus riscos que no toca altre remei que assumir.

La tradició oral al Marroc.

La literatura oral ha tingut i té encara avui un paper molt important al

Marroc. No podem oblidar que una part important de la població adulta és anal-

fabeta12, tot el seu món gira, doncs, al voltant de l’oralitat. D’altra banda, estem

parlant encara d’una població fonamentalment rural, molt vinculada a la terra i a

la seva cultura que no té gaire accés a la cultura escrita, i que si ho fa, és en àrab.

Tot el patrimoni literari tradicional amazic és vehicula oralment.

Contacontes

Hem de distingir dos tipus diferents de narradors orals: els professionals,

sempre homes, i les afeccionades, gairebé sempre dones grans. Encara que al-

guns estudiosos coincideixen a dir que els narradors no fan diferències entre els

diferents gèneres13 a l’hora d’explicar les seves històries, la majoria afirma que a

cada tipus de narrador, li hem d’adjudicar una tradició oral diferent. A grans trets

podem dir que els homes estan especialitzats en llargues històries èpiques àrabs,

12 Un 36% dels homes i un 69% de les dones marroquines, el 2002, dades procedents d’un estudi fet per Cordellier, S. (entre d’altres): El Estado del mundo 2004. Anuario Económico geopolítico mundial. que podeu trobar a la pàgina 101 del llibre de Francesc Carbonell, L’Omar i l’Aixa. Socialització dels fills i filles de famílies marroquines. 13 Abbàs al Jirari al prefaci del recull Hikàyat min al folklor al maghribi (1978) diu que una de les carac-terístiques del narrador popular és que no es preocupa pas gaire per la forma i el gènere del conte ... i que tria el repertori una mica en funció del seu nivell cultural, el seu humor, la seva memòria o les seves condicions.

34

amb grans herois que realitzen grans gestes i viuen grans aventures. Les dones,

per contra, expliquen històries més curtes com contes meravellosos que rara ve-

gada s’allarguen més d’un dia, llegendes, contes d’animals, anècdotes, etc.

Narradors professionals

La majoria de nosaltres quan sentim parlar de contes del Marroc, pensem

de forma immediata en la ciutat de Marràqueix i la seva famosa plaça, Jem’a el-

Fna’, nomenada l’any 2000 patrimoni mundial de l’oralitat, on cada cop s’hi po-

den trobar menys narradors professionals14.

Certament els narradors professionals havien jugat un paper important al

Marroc, encara que potser no tan transcendent com en altres països arabòfons. La

imatge del narrador, al voltant del qual es crea un cercle, conegut com la hal-

qua15, de gent disposada a escoltar les seves històries és força característica. A-

quests narradors, com hem dit, acostumaven a explicar històries èpiques, en vers,

que s’allargaven força dies. Entremig, hi intercalaven històries més curtes. Avui

en dia sembla que només es dóna a Marràqueix, Safi16 i a Oudja. En tots els ca-

sos els contacontes són homes vells17 i no sembla que hi hagi d’haver relleu ge-

neracional.

14 El gener del 2008 vaig ser a Marràqueix, hi vaig poder comprovar que cada cop n’hi havia menys. Cosa que em va confirmar Nadia El Morabiti, llicenciada en Turisme, que havia fet la seva tesina sobre aquests narradors. 15 Segons el professor Al Memer, de la Universitat de Fes, la halqua “era – i segueix sent avui- un espai lúdic comú a les ciutats i les viles, on un grup d’artistes representen les seves obres i exhibeixen les seves habilitats artístiques a l’hora de narrar històries sobre persones, genis o animals...” 16 Al 2004 M.B. Boundi va poder entrevistar alguns narradors en aquestes dues ciutats, ho trobareu al seu article Marruecos: la halqa, un espacio público de comunicación porpular disponible a la pàgina següent http://www.saladeprensa.org/art573.htm 17Segons A. Skounti i O.Tebba, al canvi de segle només quedarien dos narradors, Abderrahim El Maqouri i Mohammed Bariz, tots dos ja grans. Ara bé només el segon sembla continuar actiu, perquè ha sabut renovar-se gràcies als llibres que li han permès ampliar el repertori amb contes propis. Podeu trobar més informació així com alguns contes en l’adreça http://www.unesco.ma/IMG/pdf/jemaa_fr.pdf

35

Tradicionalment, els amazics havien tingut els seus narradors itinerants,

que anaven de mercat en mercat, explicant les seves històries. Aquestes havien

de ser necessàriament més curtes perquè es canviava de lloc de mercat.

Les àvies narradores

La majoria de les històries eren – i són- explicades per no professionals.

Mentre que les facècies i acudits s’expliquen tant a casa com al carrer, entre a-

mics i companys, a qualsevol hora del dia, els contes meravellosos són narrats a

casa, al vespre, i estan adreçats als nens i les dones. Les narradores són dones

grans tal com hem dit abans, tant pot ser l’àvia, com una tia. Sovint s’adrecen a

ella amb el terme Lalla que indica respecte. El públic és familiar, majoritària-

ment femení18 i d’infants, però no de forma exclusiva. Hem de tenir en compte

que la família del Marroc no és com la d’aquí, estem parlant d’una família exten-

sa amb germans, cosins, cunyades, nebodes, etc. Segons algunes de les dones

entrevistades, aquesta seria una de les raons per les quals han deixat d’explicar

els contes als seus fills o néts: un públic tan reduït no afavoreix el relat participa-

tiu.

Bona part dels reculls dels darrers anys, posen l’accent en el caràcter emi-

nentment femení de les narradores i sovint els recol·lectors inclouen les dades de

les seves informants19: el perfil acostuma a ser similar, una dona, gairebé sempre

gran i analfabeta. També subratlla la importància de les dones en la narració oral,

Mohammed Hammú, que justament per reivindicar-lo ha titulat el seu llibre She-

rezades, Cuentos de Mujeres Bereberes o bé Daniela Merolla, una de les expertes

en rondallística amaziga. Sembla que aquest rol ha canviat en el cas de la immi-

gració, i alguns homes l’han adoptat.

18 Tant Daniela Merolla com Bonfour, com Mohammed Hammú insisteixen en el caràcter femení del públic. Segons aquest darrer, tots els contes comencen amb la mateixa fórmula:” Hay un cuento entre vosotras, quién lo busque, lo encontrará”. 19 Seria el cas de Zoubida Boughaba que subtitula el seu recull Cuentos populares del Rif, contados por mujeres cuentacuentos., o el de Marteen Kossmann, o el d’El Ayoubi, i Francicso Moscoso, centrats els dos darrers en una sola narradora.

36

Ara bé, alguns dels marroquins consultats coincideixen a afirmar que a-

questa tasca de les dones és força minusvalorada pels homes i, fins i tot, per les

dones, que se sorprenen que algú pugui interessar-se per la seva rica tradició o-

ral20.

Molts dels estudiosos també han constatat que hi ha una mena de tabú al

voltant del moment idoni per explicar els contes: ha de ser al vespre, perquè si no

pot portar mala sort, malgrat que molts dels consultats pensen que això és pura

superstició. Així doncs, amb la posta de sol, arriba el moment propici per crear

l’ambient adequat a la narració, ambient més difícil de trobar en els pisos petits,

amb famílies molt reduïdes, que trobem a l’emigració, una altra de les raons per

anar abandonant els contes, segons els entrevistats. No podem oblidar que tota

narració col·lectiva demana el seu temps tal com ha observat molt bé Françoise

Serandour a la seva tesi21:

Tout d'abord, en insistant sur l'importance des conditions nécessaires à la

médiation et pour atteindre cet objectif, nous allons considérer les facteurs temps

et lieu, qui se conjuguent l'un et l'autre pour construire un espace de vie symbo-

lique (il est nécessaire de disposer d'une salle réservée à la lecture ou à l'écoute

des contes, ou préparée à cet effet).

En conséquence, il est essentiel de prendre le temps:

• Le temps de raconter le conte, avec les mots de la conteuse, sans

support, sans durée déterminée. Seulement un horaire fixé pour telle heure, pour

commencer, afin que chacun puisse se préparer au rendez-vous, comme le

Renard du Petit Prince.

• Le temps de laisser les textes prendre racine et germer, nourrir l'imagi-

naire, la subjectivité et l'intériorité de chacun: les contes ne sont pas oubliés d'u-

ne séance à l'autre. 20 La meva experiència personal també ho avala: és molt difícil que les dones acceptin explicar rondalles a algú que consideren aliè al seu món, i més encara que acceptin ser enregistrades perquè –interpreto- creuen que no pot ser objecte d’interès per a una persona culta i temen el ridícul. 21 Disponible a Internet a http://pierre.campion2.free.fr/serandour.htm

37

• Le temps d'échanger, de s'exprimer en seconde partie de séance, pen-

dant une vingtaine de minutes ou beaucoup plus selon le désir: pour des échan-

ges à partir du conte raconté en un premier temps, et sur les illustrations du ou

des livres que les enfants découvrent, en un deuxième temps. Et la discussion

peut se prolonger par des documentaires sur le pays concerné, son peuple, ses

traditions, les coutumes d'hier et d'aujourd'hui; ici, le regard de l'ethnologie aide

à comprendre les situations et actions, ainsi que les comportements des person-

nages d'une histoire »

Un temps que molts dels consultats han observat que és diferent al Marroc

que a Europa; d’aquesta diferència no s’escapen pas els immigrants que no tro-

ben tampoc aquí el temps per als contes.

La ràdio, i més endavant la televisió, també han jugat un paper clau en la

pèrdua de bona part de la tradició oral del Marroc. Tant aquí com allà (cada cop

més), la família es troba al vespre al voltant de la televisió, i és aquest aparell el

que pren bona part del protagonisme de les narradores. Afirmacions com les de

Najat el-Hachmi22 donen fe de la situació de perill que viu la tradició oral, però

també obren portes a l’esperança23, almenys pel bon record que en preserva. El

treball de camp realitzat amb els nens i nenes nouvinguts m’ha fet adonar que els

que acaben d’arribar les recorden força bé i s’esforcen a explicar-te-les amb el

seu català rudimentari. Resulta curiós observar que la televisió marroquina s’ha

convertit en un aliada de la recuperació de la memòria oral perquè inclou un pro-

grama de narració de contes que molts dels nens nouvinguts veuen des de Cata-

lunya. Ara bé, tal com apunta López Enamorado “el papel del oyente, que a la

vez participa en el cuento, se ve así sustituido por el de un espectador pasivo” 22 . "Mi escritura tiene una herencia muy palpable: la tradición oral de mi país de origen. Hasta los ocho años, no supe lo que era un televisor. Todo lo que era ficción, lo que pertenecía al mundo de la imagina-ción, lo recibí entonces a través de los cuentos que me narraba mi madre. La fantasía empezaba cuando se apagaba la luz” declaracions fetes per la novel·lista en una entrevista al diari El País del 2 de febrer de 2008. 23 També era optimista D. Merolla en el seu estudi dedicat al conte de la Cabília argelina dels anys 90: sont encore aujourd’hui largement racontées et appreciées en Kabylie, malgré la présence des moyens de communication de mass tels que la radio et la télévision. Au sein des communautés kabyles émigrées en France, les timucuha sont aussi raccontées..” Encyclopédie Berbère.

38

Tipus de textos orals

Dins d’aquest patrimoni oral podem distingir dos grups: el vers i la prosa.

Quant al primer, tindrem poemes i cançons de diferents tipus. Quant al segon,

objecte d’aquest estudi, inclou diferents gèneres com llegendes, acudits, anècdo-

tes, endevinalles, faules animals, i contes meravellosos.

La majoria dels amazics els agrupen sota el nom de tinfas, (en plural, el

singular és tanfus24t) mentre que els àrabs reben noms diversos segons el seu gè-

nere, com qissa (narracions coràniques o sobre profetes), hikàya (llargues llegen-

des sobre herois), khoràfa (contes meravellosos), nadira (contes breus de caràc-

ter humorístic), ohjiyya25(endevinalles).

Hem de tenir en compte que el que nosaltres entenem per contes (ronda-

lles, segons els especialistes), no es correspon exactament amb el mateix al Mar-

roc. Mentre que aquí, en general, quan parlem de contes ens referim als infants, i

intentem catalogar-los segons les edats, els marroquins no fan aquesta distinció.

Els contes s’expliquen a un públic d’edats diverses, i si hi ha històries que els

nens no entenen, no representa cap mena de problema, la vida ja els ho farà com-

prendre.

A grans trets, la majoria d’experts (europeus, en gran part), distingeixen

quatre grans gèneres, tot seguint el mestratge de Basset quant als contes ama-

zics,:

- llegendes locals,

- contes divertits o d’humor,

- contes d’animals

i contes meravellosos.

24 Bonfour a l’estudi que dedica al conte amazic, dins de l’Enciclopédie Berbère especula sobre l’origen d’aquest terme que vincula a un altre mot tmfect que significa cendra. 25 Aquesta classificació prové del llibre de Najima Thay L’ogre entre le réel et l’imaginaire dans le conte populaire du Maroc. p. 18-25.

39

Aquest estudi ha seguit la classificació ATU26 que és la més estesa dins

dels folkloristes i per tant, exclou la llegenda per centrar-se en l’àmbit de la ron-

dallística. Els contes d’animals es corresponen al primer bloc proposat per aquest

índex tipològic (des del número 1 fins al 300), tot seguit vindrien els contes me-

ravellosos (del 300 al 750). Els contes divertits o d’humor, així com d’altres for-

marien part del grup de les rondalles d’enginy (851-999) o bé de les rondalles del

gegant beneït i les contarelles (1000-1200). Per acabar tindríem un altre grup que

seria el de les rondalles formulístiques.

Com que el meu estudi se centra en les rondalles, he deixat de banda les

llegendes, i més encara quan moltes d’elles són hagiogràfiques i m’han semblat

inadequades en un model d’escola laica. De tots els contes, els més curts, són els

que fan riure, després vindrien els contes d’animals i finalment tindríem les ron-

dalles meravelloses.

Contes que ens fan riure o somriure.

Tal com he apuntat aquest seria el gènere rondallístic menys feminitzat.

Acostuma a ser força breu i pot acabar amb un joc de paraules, d’altres en una

mena de lliçó moral o senzillament amb una gran riallada del públic que escolta.

Quant a personatges, acostumen a ser populars, molt sovint analfabets o

gairebé sense cultura que acaben ridiculitzant figures que representen l’autoritat

com per exemple el cadi (o jutge), alguns cops l’alfaquí (savi, expert islàmic) i

més estranyament el tâleb (mestre) .

26 Vegeu la introducció del llibre Índex tipològic de la rondalla catalana de Josep Mª Pujol i Carme Oriol. Aquesta darrera, supervisora de la meva llicència i guia constant, o bé l’apartat Hipótesis de la recerca. Marc teòric de la meva memoria.Totes dades referents a la classificació de les rondalles catalanes, així com els breus resums argumentals, procedeixen d’aquest llibre.

40

Ara bé l’autèntic protagonista és en Joha (Yehá, o Jha), que molts cops

tindrà el seu antagonista en algunes de les figures esmentades anteriorment. En

Joha, com el coneixen els àrabs marroquins, o en Jha, com el coneixen els ama-

zics ve a ser una mena d’antiheroi, tan aviat ruc com llest al qual s’atribueixen

tota mena de peripècies més o menys absurdes. La seva popularitat va més enllà

del Marroc, s’estén per tot el Magreb, i passant per Egipte, va cap a Turquia i el

pròxim Orient, on és conegut com a Nasrudin (Mulá Nasrudin). Ara bé també ha

traspassat la Mediterrània i el trobem a Sicília, amb el nom de Guifá i segons

sembla a zones d’ Europa que van estar sota el domini turc27. També el mantenen

viu els sefardites, però no pas perquè el coneguessin a la Península, on el perso-

natge no va arribar, sinó quan es van instal·lar a terres que estaven sota el domini

otomà28.

Un personatge que no només abasta una gran extensió geogràfica, sinó

que (com era previsible) té una llarga història. Nombrosos estudis29 han estat

dedicats a l’origen (en l’espai i en el temps) d’aquest personatge, que reivindi-

quen com a propi molts països i diferents cultures. Com que no crec que aquest

sigui l’objecte del treball, només vull comentar que la majoria dels experts coin-

cideixen a remuntar les seves històries al segle VIII o IX, i el seu autor seria un

escriptor àrabopersa. Aquestes històries es deurien barrejar amb les del personat-

ge turc Nasrudin Yoha cap als segles XIII-XV.

El personatge va anar evolucionant, a mesura que va passar el temps i a

mesura que anava estenent el seu àmbit geogràfic amb les invasions àrabs, va ser

assimilat per les diferents poblacions, de tal manera que avui en dia forma part de

cultures diverses. Així, per exemple, els marroquins distingeixen perfectament el

27 A. Pomares afirma que fins i tot podem trobar aquest personatge en llengua swahili al seu article sobre contes saharauis disponible a http://www.limag.refer.org/copie_de_Forum/_production/00000006.htm 28 Tal com observa Matilde Kóen-Serrano al seu article Djoha personaje-Ponte en la área del Mediterrá-neo. Disponible a http://ladinokomunita.tripod.com/articles/djoha.html 29 Entre ells voldria remarcar per la seva disponibilitat els de Clara Mª Thomas que podeu trobar a http://www.literaturamarroqui.edu.es/texto/Yuhamagreb.Thomas.pdf i també a la pàgina següent http://www.hechoreligioso.net/Mediateca/EncIslamCrist/Documentos/2005/Encuentro%20398.pdf El primer d’ells molt més aprofundit i detallat, el segon més divulgatiu que inclou una setantena d’anècdotes.

41

seu Joha marroquí dels altres30 i sovint el fan entrar en confrontació31 amb el

d’Algèria, el d’Egipte o el de Bagdad....

El treball de camp realitzat durant la llicència m’ha demostrat que aquest

personatge continua ben viu en l’imaginari dels immigrats marroquins. No ha de

resultar estrany perquè un dels escriptors marroquins de més prestigi internacio-

nal, Tallar Ben Jelloun, el va convertir en personatge literari32 el 1978, Moha le

fou, Moha le sage tot fent-lo el portaveu dels que no tenen mai veu. Tal com ex-

plica Clara Thomas, en Joha ha arribat al cinema gràcies a un director egipci, al

teatre infantil i segons Pomares era el protagonista d’un còmic força popular a

Tunísia.

Amb una orientació no tan còmica, el podeu trobar al sufisme, hi ha força

edicions en espanyol que li estan dedicades. Però a banda del sufisme, la publica-

ció de referència en castellà de contes sobre aquest personatge és la de Tomás

García Figueras33 on ens el presenta com un producte típic d’una societat amb un

elevat grau d’analfabetisme (escasa cultural general del pueblo) que troba en les

anècdotes d’aquest personatge una forma de riure’s de les situacions més quoti-

dianes.

García Figueras cita tres personatges com els més freqüents en els contes

d’en Joha: la dona, el religiós i l’imbècil (real o fingit). I té raó, la majoria dels

contes giren al voltant d’aquests tres personatges: les baralles d’en Joha amb la

seva dona (on de vegades en surt malparat ell o de vegades ella), la burla del per-

sonatge religiós com una mena de revenja del dèbil que malgrat sentir respecte

pel religiós (o el jutge) no accepta les injustícies i sobretot els que prenen el per-

sonatge com a imbècil. Sobretot, perquè són els que més abunden, en els quals

probablement el que busca –i troba- el públic és una forma de reafirmar la seva

30 Vegeu l’estudi citat de Thomas, p. 205. 31 Thay Thay, op. cit, p. 22. 32 Als anys 40 ja havia arribat a la literatura escrita egípcia de la mà de l’escriptor Abu Hadid. 33 Cuentos de Yehá on podreu trobar més de 400 anècdotes d’aquest personatge, ben classificades i amb un estudi introductori.

42

superioritat o també un heroi d’espardenya (o potser seria millor parlar

d’antiheroi) que el defensi davant dels grans, dels poderosos. De tots tres tipus en

trobareu en el primer apartat Més iguals que diferents.

Potser ha estat Leonor Merino34 qui ha donat una definició millor d’aquest

personatge:

“...En realidad Yoha es un hombre sagaz, sabio, que posee cierta filosofía

de la vida y que busca sacar beneficio de situaciones embarazosas. Por tanto, es

un ser que no divaga, positivo, y que (dominado por los poderosos de este mun-

do) tiene que arreglárselas para vivir y escapar de los tribunales, ante los que se

permite hacer frente, amonestar e incluso moralizar a los hombres de ley y de

religión, quiénes (en lo más alto de la escala social) se arropan de dignidad y

enmascaran sus defectos y ambiciones. Y cuando Yoha no puede vencer, besa la

mano que no puede cortar; otra forma de superar una situación peligrosa...”

Contes que ens transporten.

El grup més important és el de la rondalla meravellosa i dins d’aquest el

dedicat a la figura de l’ogressa (ghoûla en àrab i Tamzá en tarifit). Tot i que a-

quest personatge vindria a jugar un rol similar o equivalent al de les nostres brui-

xes35, m’he decidit pel terme ogressa en la traducció perquè és l’habitual a les

traduccions (franceses i angleses) i perquè respon a la imatge que en tenim aquí:

un ésser no humà, gegantí i caníbal36. El protagonisme d’aquest personatge és

reconegut per tots els experts, tant pels estrangers37 com pels autòctons38.

34 De la nadira del simple en el ámbito árabo-musulmán y del Elogio de la locura en el Renacimiento francés, disponible a http://dzlit.free.fr/f/nadire.pdf 35 Vull fer notar que quan els entrevistats coneixien bé els contes catalans, a l’hora de traduir el nom del personatge, es decantaven pel terme bruixa. 36Segons Laoust, els trets que caracteritzen els ogres o ogresses dels contes berbères són la ferocitat i el canibalisme. 37 Le second personnage fondamentale des contes berbères est l’ogre, surtout l’ogresse. Estudi de Bon-four dedicat al conte berber dins l’Encliclopédie Berbère, volum XIV p.2082. Ogres, on the other hand, are very important in fairy tales. Kossmann, op.cit. p 32. 38 A banda de Najima Thay, que li dedica tot un estudi, també trobem Nacer Khemir, amazic tunisià, que la converteix en la figura central del seu recull de contes L’ogresse editat per La Découverte.

43

Najima Thay ens parla de l’origen d’aquest personatge i el relaciona amb

la llegenda de Lillith39, la primera dona sobre la terra, modelada tot seguint la

imatge d’Adam, però que en comptes de ser feta amb argila, es va utilitzar sedi-

ments parasitaris.

Segons Thay, la majoria d’aquestes rondalles segueix una estructura simi-

lar:

1- Existència d’un ordre social.

2- La ruptura d’aquest ordre implica sovint l’aparició de l’ogre/

ogressa.

3- L’ordre social tornarà a ser restablert.

Ara bé, per què es trenca aquest ordre? Quins són els desencadenants que

provoquen el canvi de la situació inicial d’equilibri?

Doncs alguns d’ells coincideixen força amb els de les nostres rondalles,

com per exemple, la mort de la mare i l’arribada de la madrastra, la pobresa dels

pares que força a l’abandó, la gelosia entre parents (cunyades, germans),

l’absència d’un protector (el pare, la mare) amb variants segons les diferents cul-

tures. Així trobem moltes rondalles (meravelloses o d’altres tipus) on es trencarà

l’equilibri inicial perquè el pare marxa de viatge per molt de temps (pràcticament

un any); no ho fa pas per negocis com podria ser en el nostre cas, sinó per motius

religiosos: se’n va de peregrinació a la Meca. Un altre cas seria el de la gelosia

entre les diferents coesposes que provocarà una venjança centrada en els infants

(equiparable segons la meva opinió a la gelosia de les madrastres i/o germanas-

tres).

Trencat aquest equilibri, arriba el moment propici per a l’aparició de

l’ogre/ogressa, que serà també el moment en què comença l’enfrontament entre

39 A. Chawqi, Le conte populaire arabe, Dar Al awda, Bayrouth,1979, p.80.

44

l’heroi o heroïna (tindrem més heroïnes femenines) i l’ogre/ogressa. Segons Tha-

y40 aquesta trobada pot seguir processos diferents:

- L’ogressa devora (les víctimes).

- L’ogre devora.

- L’ogressa captura.

- L’ogre persegueix.

- L’ogre rep a casa seva.

Pel que fa a la nostra experiència, els processos que apareixen més serien

els de la captura i el de la recepció a casa seva (ogre o ogressa). Quant a la captu-

ra, seria el cas de la rondalla 301, i quant a la recepció, les rondalles del cicle

327, 480, 606 i 707 de l’apartat Més iguals que diferents; quant als contes del

bloc, tenim captura en les rondalles que porten el títols Els testos s’assemblen a

les olles i El conte de l’Oxba (en aquest darrer també trobem com l’ogre devora

els germans de la víctima quan van a salvar-la) i recepció a les rondalles Els dos

nens i l’ogressa, Els dos nens i El gat enriquit, tots ells corresponents al cicle

327. Per contra, només trobem que l’ogre o ogressa devori les víctimes a la ron-

dalla del tipus 123 i també a la 124 d’aquest apartat. Aquesta darrera, la

d’Ahmed Hadidan, l’ogressa primer es menja els germans de l’heroi i després

vindrà la persecució del tercer, i la captura final mitjançant l’engany. La

persecució resulta força habitual després de la primera fase del procés, quan

l’heroi o heroïna (o tots dos junts) intenten fugir de la casa de l’ogressa. En

aquest cas, els herois recorren gairebé a l’ajut de la màgia per poder fer front als

poders de l’ogressa i així s’uneix l’enginy dels humans als auxiliars màgics. Val

la pena remarcar que és força habitual la utilització de la henna41 com a mitjà

d’autoprotecció, però sovint els herois han oblidat de recobrir algun objecte amb

aquesta i serà aquest qui avisarà l’adversària sobrenatural (ogre o ogressa). Du-

rant la persecució, els herois aniran fent servir diferents elements màgics per fre-

nar el pas de l’ogressa que acabarà morta (o de vegades, sense concretar, queda la

40 opus cit., p 68-69. 41 En aquest sentit coincidim plenament amb Kossmann quan afirma que In Moroccan folk belief henna has strong magical connotacions p.61 de A Study of Eastern Moroccan Fairy Tales.

45

figura com una amenaça). En la gran majoria dels contes l’ogressa mor crema-

da42. Així doncs, amb la victòria dels herois, queda restablert l’ordre social per-

dut.

Tot i una clara preponderància de l’ogressa femella, també trobem ogres i

de vegades famílies d’ogres que es divideixen a l’arribada de l’ésser humà, un

(una) el protegeix davant l’amenaça de l’altre. És més habitual que aquest paper

protector el juguin les ogresses, o bé les filles. També tenim parelles mixtes

d’humans i ogres, gairebé sempre de noia i ogre que, en alguns casos, tindran

fills. Resulta especialment interessant el conte que jo he titulat Els testos

s’assemblen a les olles recollit en taixelhit per Oucif i Kallouk on veiem una

d’aquestes parelles mixtes que, com és habitual, la família intentarà recuperar.

Mort l’ogre-pare, queden els fills; un d’ells, en créixer, està a punt de devorar la

mà del seu avi. Davant l’oposició materna de matar-lo, on le laissa partir errer

dans le monde et se nourrir, comme son père de chair humaine et autre43

En alguns casos (pocs) serà l’ogressa qui assegurarà el futur de l’heroïna,

tot jugant el paper de la mare, (per exemple en el conte Aïcha M’Ghida44), o fins

i tot de la fada personatge pràcticament desconegut en els contes del Marroc.

Thay distingeix dos tipus d’herois per a aquest tipus de contes: el passiu,

que marxa de casa sense una missió concreta, i l’actiu que ho fa perquè té una

missió, la quête. Als contes del recull en trobareu dels dos tipus, per exemple el

cicle 327 ens presenta herois passius (en principi), tot i que en alguns casos, amb

posterioritat, el germà o la germana aniran a rescatar-lo/la de les urpes de

l’ogressa.

42 També ho observa així Hassan Banhakeia a l’article Régeneration de l’humain à travers les symboles zoomorphes dans les contes. Disponible a http://tawiza.ifrance.com/Tawiza101/banhakeia.htm 43 Contes berbères N’Tifa du Maroc de G. Oucif et A.Khallouk. Publisud. P.72 44 Oucif et Khallouk, op. cit, p. 85-90.

46

Per contra tant a la rondalla 301 com a la 310 tenim herois actius, en a-

quest cas nois. A la primera, els tres germans que volen rescatar les princeses

segrestades, a la segona, el promès que vol recuperar Lounja. A la rondalla 480

tenim una heroïna activa quan surt a buscar el sedàs per ordre de la madrastra,

com també a la 451, la Núnut que va a buscar els germans desconeguts, o també

al 707, el germà surt a buscar l’Ocell que tant desitja la germana, o bé a la 606,

Foed, surt a la recerca de fortuna.

Però com són aquests ogres i aquestes ogresses? En general podem afir-

mar que, com passa amb els altres personatges dels contes, no són descrits direc-

tament gairebé mai. A grans trets podem dir que són éssers considerats mig ani-

mals mig humans45, encara que més a prop dels segons; de grans dimensions i

que, a més a més, d’altres coses, s’alimenten amb carn humana. Poden presentar-

se amb el seu aspecte real o bé havent usurpat l’aparença humana, animal o

d’altres objectes.

Sabem com són realment gràcies a les descripcions que apareixen implíci-

tes a moltes rondalles, així per exemple sovint trobem que es parla de les seves

dents en el moment en què hi ha l’amenaça de devorar l’heroi o heroïna, o

d’altres que podia atrapar fàcilment els herois perquè amb les seves llargues ca-

mes corria molt més, etc. A grans trets podríem fer el següent retrat:

- La talla del cos: gran.

- El cap: amb cabells molt llargs, de vegades molt bruts, és el

regne dels polls. Alguns ogres tenen set caps (amb un ull a cadascun,

d’aspecte ciclòpic)

- Els ulls: vermells, injectats de sang. Poden llançar flames.

- La boca: molt grossa amb una dentadura impressionant.

- Els pits: enormes; en alguns casos li pengen fins a la panxa,

d’altres se’ls posa damunt l’espatlla. Poden tenir una funció d’amulet

45 Per aquesta raó Banhakeia els inclou en el seu article sobre la simbologia dels animals:” Personnage imaginaire. Est-elle un animal ou un humain? Un monstre? »

47

protector de l’heroi (si s’hi alleta, està salvat), encara que pot tenir una

funció ben diferent46

- Les ungles: llargues i brutes.

- El ventre: prominent, sovint se senten els crits de les vícti-

mes.

Les metamorfosis de l’ogre/ogressa són diverses, com hem apuntat. Una

de les més corrents és en humana, concretament es fa passar per la “tia”(en el

sentit més ampli d’aquest terme a la família extensa del Marroc) per guanyar-se

la confiança de les seves víctimes. Ho veiem per exemple a algunes de les versi-

ons del 123 en què en comptes de llop tenim una ogressa.

També he trobat un parell de contes on l’ogre es fa passar per humà per

aconseguir la mà d’una jove bella i culta, com el conte 706.

Altres personatges extrahumans.

A banda d’ogres i ogresses que ja han merescut un capítol a part, als con-

tes del Marroc abunden aquests personatges procedents de l’ultramón: ifrits,

djinns, dimonis, àngels i hidres.

Quant als tres primers, sovint no resulta fàcil diferenciar-los, tal com sub-

ratlla Gil Grimau47, perquè tots ells traspassen el llindar del realisme i

s’incorporen al món humà amb formes variades i objectius diversos. En general

podríem dir que els ifrits són associats al mal, i per tant es podrien acostar als

dimonis (shetan), mentre que els djinns poden ser bons o dolents. En el nostre

cas hem trobat una certa confusió i barreja de termes, només apareix un ifrit al

conte 563 i a més a més també és anomenat “geni” a la versió original, cosa que

he respectat. I de fet té un paper eminentment protector, tal com faria un geni

clàssic, a la imatge del d’ Aladdín i la llàntia meravellosa atorgarà tres objectes

46 “Elle enchante les chevaux par le lait de ses seins” Banhakeia, op.cit. 47 Vegeu l’estudi introductori de Que por la rosa roja corrió mi sangre. Pp 52-57.

48

màgics diferents a l’heroi que li oferiran la possibilitat de viure millor. Sí que és

cert que el llenyataire té por d’aquest personatge extrahumà que habita el bosc,

presentat com un ésser diferent (d’aspecte terrible) que sembla gegantí no tant

per la descripció directa com pels crits i el to de veu, però no sabem fins a quin

punt aquesta temença ve donada perquè ell s’ha mostrat desobedient. Podem vin-

cular aquest personatge als “esperits” (aquest és el terme utilitzat tant en castellà

com en francès) del contes Llorers màgics, L’esperit de l’arbre i La filla del lle-

nyataire. En tots tres casos trobem un protagonista llenyataire que va al bosc ca-

da dia i talla i talla les branques d’un arbre que sempre es recupera i al dia se-

güent es mostra més ufanós. Per què? Doncs perquè es tracta d’un esperit que es

fon amb la natura. En els dos darrers contes aquest ésser de l’altre món voldrà

una noia com a penyora per continuar amb la protecció del protagonista. Malgrat

que creïn família amb els humans, continuen sent personatges temibles, potser

perquè podrían ser la expresión deificada de una serie de fuerzas de superficie,

rápidas, irruptoras y peligrosas, que habitan en los márgenes de la sociedad

humana48, en aquest cas, els marges de l’espai intra, espai de la família, el poble,

i l’espai extra.

Quant als djinns, els trobem a més contes, però a banda de l’Aladdín no

sembla que tinguin un paper fonamentalment positiu. De fet, són personatges

d’ultramón i com a tal provoquen recels. És bastant habitual la pregunta Ets un

ésser humà o un djinn? per acostar-se a un ésser desconegut. I el més curiós és

que sempre que es formula aquesta qüestió, la resposta és un ésser humà. En a-

quest sentit s’assemblaria a una interrogació retòrica, perquè ja porta implícita la

resposta, que tranquil·litzarà l’emissor. Així doncs, a priori, no se’n pot esperar

res de bo d’aquests djinns. Així ho veiem al conte 301A on el primer geni,

d’aspecte terrorífic més similar a una mena d’ogre, és el responsable del segrest

de les noies i contra el qual l’heroi haurà de lluitar i derrotar amb ajut d’una es-

pasa màgica. Ara bé, aquest personatge es transformarà en una jinniya (encara

que no sigui així anomenada), que es presenta amb la fórmula més tòpica:

48Que por la rosa roja corrió mi sangre. Op. Cit p. 54.

49

Què desitges? Tinc l’obligació de servir-te tot el que em demanis.

que si tenim en compte que s’ha convertit en una jove molt bella, podem conside-

rar que es tracta de la sublimació del desig de tots els homes, mentre continuen

en aquesta vall de llàgrimes, a l’espera del paradís promès pel/s Profeta/es.

També a una de les versions del conte 310 A trobem que en comptes d’un

ogre, és un djinn qui segresta la noia.

Serà al conte 425 Caftan d’Amor on veurem el djinn més atractiu física-

ment i psicològicament: bondadós, pacient, però exigent amb el que interpreta

com una traïció repetida en la falta de confiança. Un personatge vinculat a

l’aigua, i que, en certa manera, podria acostar-se a les hidres de què ens parla Gil

Grimau i que nosaltres no hem trobat.

Un cas a part seria el d’ Àïxa Kandixa, que trobem a l’apartat I tu quin

m’expliques, que tal com diu Najima Thay és una jinniya, totalment malvada que

actua com una femme fatale atraient els homes, les seves víctimes preferides.

Personatge que continua ben viu tant al Marroc com a l’emigració.

Contes d’animals/ Animals als contes.

Si analitzem el primer tipus de contes, és a dir, les rondalles de bèsties,

veurem que tenim dos autèntics protagonistes: l’eriçó i el xacal49. Cap dels dos

domèstic; per tant ens hauríem de moure dins de la classificació de bèsties ferés-

tegues.

Els estudiosos coincideixen força a l’hora de situar aquesta primacia dels

dos animals50, que sovint es presenten en conflicte, en un duel per demostrar quin

49 “Au plan thématique, deux personnages semblent camper de manière groissante ce que nous appelons le realisme berbère. Ce sont l’hérisson et le chacal dans les contes d’animaux “ Bonfour op.cit. p.2082 50 “Trickster stories with animals as the main characters are popular in many Berber areas. In particular stories with the jackal and the hedgehog abound” Kossmann op.cit. p. 27.

50

dels dos és més llest, més audaç. Val a dir que en la majoria dels casos és l’eriçó

el qui resulta victoriós.

En certa manera podríem fer un paral·lelisme entre el rol que juga l’eriçó a

les rondalles de bèsties i el d’en Joha, perquè tots dos vindrien a representar la

intel·ligència (o astúcia) del petit, del que aparentment pot semblar feble, però

que acaba derrotant el que semblava més llest (i també més fort).

Podem afirmar que aquest animal és present en el conjunt de la rondallís-

tica del Marroc, tant en les rondalles vehiculades en amazic, com en darija (àrab

marroquí) fins i tot en hassaniya (àrab dels saharauis). Tot i que Banhakeia no

l’inclou en el llistat dels animals presents al corpus de contes rifenys analitzats, sí

que el trobem en reculls de contes de la mateixa zona51 i també en els estudis que

hi estan dedicats, com el de Merolla52.

La rivalitat entre l’eriçó i el xacal és manifesta, però això no vol dir que

no puguin ser amics i/ o aliats i de fet, sovint ho són, quan s’enfronten amb els

humans. Així doncs, l’eriçó no s’arronsa (o potser seria millor dir que sí que ho

fa, en forma de bola) davant de cap contrari per difícil que pugui semblar de bell

antuvi.

Aquesta unanimitat es trencaria en el cas del rival, que sovint és el xacal

(o almenys així apareix en la majoria de les traduccions). Entrem així en un ter-

reny una mica perillós, que no sabem fins a quin punt correspondria a la llengua

o la zoologia. Els contes explicats en amazic utilitzen el terme uccn que pot ser

traduït com a xacal o també com a llop (hi ha animals de les dues espècies al

Marroc?). Quant al terme àrab di:b que també pot designar els dos animals, tot i

51 Boughaba inclou 4 contes protagonitzats per l’eriçó que s’enfronta o bé amb la guineu o a amb la hiena o amb la serp op.cit. p 73-74, p. 123-124, p 129-131, p.143-144, la qual cosa li atorga el lideratge en nombre de contes. 52 Ens referim a l’estudi introductori al recull de Boughaba on afirma que abundan los animales domésti-cos (caballo, burro, oveja, gallina), pero tambien los animales salvajes (erizo, serpiente, zorro) que juegan papeles protagonistas” p. X.

51

que sembla que al nord del Marroc (d’on prové la versió del 123) no n’hi hagi, de

llops. Podria ser que altres rivals com la hiena o la guineu que trobem a diversos

reculls hagin estat confosos a l’hora de ser traduïts? És possible, però tant en àrab

com en amazic tenim paraules diferents per anomenar-los. Gil Grimau també

s’ha plantejat aquesta qüestió:

“Personaje principal.... equivalente en cierta manera al zorro del folklo-

re y la literatura europeos u orientales y al coyote americano. En alguna región

de Marruecos es sustituido por el lobo, con la misma función53”

I més endavant explica que el xacal es troba present en moltes de les fór-

mules de tancament dels contes amazics d’Argèlia, en què apareix com a boc

expiatori.

Tal com remarca una de les màximes autoritats quant a la literatura ama-

ziga, René Basset:

“Comme dans toutes les littératures, les Berbères ont des Fables et des

contes d’animaux, où naturellement le chacal joue un grand rôle. Le Renard n’y

apparaît pas bien qu’il existe en Algérie et porte même un nom kabyle indigène.

Toutefois, le chacal si habile qu’on le représente, ne laisse pas d’être dupé en

maintes circonstances, et l’on dirait que le narrateur berbère aime à voir le plus

rusé des animaux tomber dans les pièges que lui tendent le coq, la perdrix ou

l’hérissson car c’est double le plaisir de tromper un trompeur54”

És per aquesta raó darrera que sovint costa de creure que aquest animal

pugui tenir molts punt de contacte amb la nostra guineu55. I no li falta raó si te-

nim en compte que quan no apareix amb l’eriçó es mostra astuta i intel·ligent,

53 Que por la rosa roja corrió mi sangre. Op.cit. pp. 55-56. 54 Contes populaires berbères París: 1887. Ernest Lerroux Éditeur. p.14 55 Així ho demostra Tassadit Yacine en un estudi comparatiu de l’obra de Ramon Llull i les faules cabi-lenques disponible a http://www.iemed.org/publicacions/quaderns/9/q9_305.pdf

52

sempre disposada a enganyar els homes; fins i tot llagotera i egoista per salvar la

pròpia pell o mantenir-se en el poder.

El lleó és un dels animals que trobem als contes marroquins caracteritzat

de forma similar als nostres. És la bèstia més forta, la més amenaçant i representa

la supremacia dels sobirans, a la qual se sotmeten tots les altres (conte 9). Ara bé,

això no vol dir que, de tant en tant, no se surti amb la seva com per exemple al

conte 50 i que sovint necessiti l’ajuda d’altres animals per imposar-se. Tot i amb

això, no li podem discutir un tercer lloc en importància a les rondalles de bèsties,

totes elles salvatges, fins ara.

La quarta posició podria ser molt més disputada, probablement entre la

serp i el gall. Encara que al recull no aparegui gaire aquest rèptil – i no pas dins

del grup de rondalles de bèsties- això no significa que no tingui una presència

important en els contes del Marroc, on la trobarem aliada a l’eriçó. Més aviat

indicaria que no la té en les nostres rondalles. A banda de les rondalles de bèsties,

trobarem serps a les rondalles meravelloses; de vegades en forma d’ous associa-

des a la sexualitat56

El gall també servirà d’enllaç entre els dos tipus de rondalla; acostuma a

estar relacionat amb les ogresses, el trobem vigilant la porta o accés a la casa,

cova o pou on viu. Pot ser aliat de l’heroi, i també delator de l’adversària sobre-

natural.

Però si deixem al marge les rondalles de bèsties, l’autèntic protagonista és

el ruc. Animal de càrrega, amb una gran presència física encara al Marroc actual,

és company de feina i de viatge de molts dels herois dels contes i, sobretot, inse-

parable d’en Joha. Com en el nostre cas, al ruc li atribuïm defectes com la tossu-

56 Vegeu l’interessantíssima anàlisi de Yasmina Sarhrouny que trobareu a http://www.thecore.nus.edu.sg/post/morocco/literature/sarhrouny/10.html

53

deria i la “ruqueria”, òbviament; de tal forma que de vegades no sabem si és més

babau l’animal o el seu amo. Però també la paciència i la tenacitat.

No voldria acabar aquest apartat dedicat als animals sense subratllar dues

idees. La primera és que no trobarem bèsties aquàtiques, ni de riu, ni de mar. De

fet, no dec haver llegit més d’un parell o tres de contes on apareguessin pesca-

dors (cosa que pot resultar sorprenent perquè 2/3 parts del Marroc són riberen-

ques).

La segona és que la metamorfosi en animals és força freqüent. Així podem

trobar dones que són convertides en vaques (tafunast en amazic), tot fent una

associació amb l’alletament. Un dels contes més coneguts dels amazics de la Ca-

bília és La vache des orphelins que sembla que no tindria una correspondència

exacta al Marroc, però sí alguns contes similars. Com per exemple al conte Àïxa-

la-cendrosa en què la mare-vaca continua ocupant-se de la seva filla a les nits, de

forma clandestina. També veiem les transformacions en ocells, normalment com

a producte d’una venjança. La tria de l’au va vinculada a la capacitat de volar, i

per tant, de fugir del perill i tornar i també al cant, que servirà per delatar la traï-

ció.

Personatges secundaris

Un dels personatges secundaris que trobem a tot tipus de contes és el jueu

que pot ser presentat de formes contradictòries. Tan aviat pot ser cridat davant

d’un cas difícil per demanar-li consell (709), com aparèixer com a malvat, traïdor

i mentider (563/ 970). Una barreja de les dues visions la trobaríem al conte 950,

en què el jueu, molt astut, acaba sent derrotat pel lladre (musulmà, se suposa).

Encara que Gil Grimau diu que també pot ser presentat com un personatge ric i

important que intervé en la vida comunitària, nosaltres no n’hem trobat cap e-

54

xemple. Tot i que no hi ha unanimitat entre els estudiosos57, la majoria opina que

sovint els és adjudicat el rol negatiu o de boc expiatori, opinió amb la qual coin-

cidim58. El més voluntariós és el conte que tanca la segona part del treball, Un

jueu i un musulmà que fa una aposta per la convivència.

Tampoc no falten lladres als contes marroquins, de vegades com a prota-

gonistes, i de vegades com a secundaris. I tant poden donar-nos en una visió po-

sitiva, tot posant l’accent en l’astúcia i la valentia, com una negativa, per la seva

crueltat.

Un altre dels personatges preferits és el cadi, de vegades contrafigura d’en

Joha, sovint el trobem ridiculitzat perquè es deixa enganyar per l’astúcia i els

embolics d’aquest darrer. D’altres té tots els contravalors contra els quals se su-

posa que hauria de lluitar: injust amb els pobres, lladre dels béns que se li confi-

en, fals i hipòcrita, pot canviar el seu judici si veu que hi pot sortir guanyant.

L’alfaquí també apareixerà en molts contes, tot i que en el nostre recull

només ho fa un cop, en el conte 875 per enfrontar-se a la Clever Girl.

Un altre dels personatges interessants a analitzar és el de la serventa, que

en la majoria dels casos, més que una minyona és una esclava i que tant si rep un

nom com l’altre, sempre és negra, com veiem al conte 310 A, Lounja i també al

conte Ahmed Unamir. També és negra la serventa de la rondalla 451, Los siete

hermanos y el lago de la luna, l’adversària sobrenatural/adversària malvada que

només busca venjança i que viurà amb plena satisfacció la transformació en

blanca gràcies als poders màgics del llac. Sense voler endinsar-me en anàlisis que

no pertoquen a aquest estudi, només observar que la discriminació pel color de

pell té un abast geogràfic i històric gens menyspreable.

57 “The Jew in the story is not all an unpleasant character. He has a neutral function as the counsellor of the king, and his good advice brings about the recouvery the girl. Kossmann. Op. Cit. P 71. 58 “Or le juif, tête de turc” dans les contes berbères, lui fait des propositions..”, vol dir proposicions deshonestes a una dona casa, Contes berbères grivous du Haut-Altas. p. 10.

55

Ritus d’entrada i de sortida.

Ja hem comentat abans que al Marroc el fet de narrar no és una cosa in-

trascendent. No en tenim prou amb la narradora per evocar aquest “altre” món,

sinó que cal comptar amb la participació del públic per crear l’ambient favorable

al relat. I en això juga un paper clau la fórmula triada per començar la història.

Tenim tres tipus de fórmules d’inici:

a) les que indiquen que els fets que s’expliquen són narrats oralment

�ayit-ek

Us he explicat

b) les que volen marcar una distància temporal entre els temps del relat i el

moment en què es produeix el relat.

Ja us ho dic, en el temps de l’aigua quan hi havia pau i vida....

Vet aquí una vegada, en aquells temps en què tothom parlava..

Temps era temps

I c) Les que manifesten la paradoxa de la narradora: el que es diu no ha

passat realment, però sí que ha passat en la narració. Més típic del contes àrabs,

ve a ser una mena de formulació màgica per buscar la protecció anticipada

Kan ya ma kan

Això era i no era

Això era i no era, era Déu omnipresent, era l’alfàbrega i la flor de lis a la

falda del Profeta, Déu el beneixi i li doni la pau...

Això era i no era un soldà, no hi ha soldà sinó Déu, i l’alfàbrega i la flor

de lis a la falda del Profeta.

56

Sovint són en llengua àrab, i en alguns casos, traduïdes per la mateixa nar-

radora. Les dues darreres són força generals i esteses. Subratllen d’una banda

l’omnipresència divina i de l’altra busquen la protecció en dues plantes conside-

rades amb virtuts màgiques, d’aquesta manera sembla que es vulgui fer fugir els

mals esperits.

Quant a les fórmules de tancament, hem de distingir:

a) Les que pretenen establir una clara frontera entre els personatges, la

narració i la narrador

El meu conte s’ha acabat, però no pas les provisions de blat i civada.

Les vaig deixar allà i ara he vingut aquí.

I la meva història se’n va anar riu enllà, i jo he vingut aquí.

b) Aquelles en què la narradora vol deixar clar que entre ella i el seu pú-

blic hi ha una vincle, que no té res a veure amb els personatges i la història que es

consideren negatius.

Els he deixat en la misèria i he tornat en pau.

c) Les que tenen com a element comú les sabates:

I després d’anar per aquí i per allà, em vaig posar el calçat i se’m va

trencar.

He calçat sandàlies de paper, he sortit al carrer, m’he vist els peus i m’he

adonat que anava descalça.

Arrosseguem xancletes velles fins que Déu ens doni sabates.

Segons Grimau el calçat podria simbolitzar la sortida de la narració. Són

pobres i destructibles perquè entren en contacte amb la realitat, novament.

57

d) Les de caràcter moral:

Glòria al Viu que no mor i a qui devem lloança eterna.

Lloances a l’únic Immutable, a Aquell que no mor...

fórmules amb un clar regust corànic.

e) Les que incorporen el xacal, típiques d’Argèlia, que prova la importàn-

cia d’aquest animal en la rondallística del Magreb, que no estudiarem aquí.

Tipus de Narrador

Omniscient, la narradora no acostuma a mostrar els seus sentiments perso-

nals o les seves opinions (excepte la narradora d’ El-Ayoubi), en alguns casos pot

mostrar alguna simpatia, però molt matisada. És molt més estrany donar mostres

d’antipatia.

Les mil i una nits: iguals, però diferents Sense voler pas negar la influència notable que aquest corpus literari de

contes ha tingut en la rondallística tradicional marroquina, sí que vull apuntar que

jo, que no sóc una especialista en aquest magnífic corpus, hi he trobat diferències

significatives.

És conegut que les 1001 nits que arriba al Magreb en llengua àrab és un

compendi d’històries provinents de l’Índia, de Pèrsia, de l’Iraq dels abàssides o

de l’Egipte dels mamelucs, al qual s’hi van afegir llegendes provinents de

l’Aràbia pre-islàmica, temes de l’antiga èpica mesopotàmica i fins i tot de la lite-

58

ratura grega clàssica59i, per tant hi trobarem l’empremta més oriental; sense obli-

dar que el fil conductor ve de la veu de Xahrazad, probablement d’origen indi.

També és sabut que la seva base és estrictament oral, ara bé, amb els se-

gles es van anar escrivint i reescrivint les històries, de tal manera que les em-

premtes dels diferents escriptors60 hi són paleses. És a dir que els textos que ens

han arribat, han passat per moltes elaboracions i reelaboracions, i això els ha do-

nat densitat literària (lèxic molt més ric, tant culte com amb incorporació de sen-

tències o aforismes, barrejat amb frases fetes molt populars, poemes, aplicació de

recursos retòrics, etc.) que els han acostat al que podríem considerar literatura

culta (tot i que els àrabs no l’incorporen pas dins dels seus clàssics i tot just al

segle XX van començar a tenir-li consideració61), però que, de forma inevitable,

l’han allunyat de la tradició oral més pura.

Deixant a banda les històries més llargues del recull de Les mil i una

nits62, si comparem els contes amb els de la rondallística popular del Marroc (à-

rab o amaziga) això queda ben palès. A Les mil i una nits dominaria l’aroma més

oriental, mentre que la rondallística marroquina, s’hi reflecteix el substrat amazic

típic del Magreb63.

59 Com molt bé apunten M. Castells i Dolors Cinca a la Nota preliminar de l’edició en català de Les mil i una nits. p. XI 60 A la mateixa Nota preliminar, les autores observen que són una col.lecció de relats folklòrics passats pel sedàs de no se sap quants copistes, els quals, en posar-les en escrit, intentaren de “redreçar-les”per mitjà de diferents formes d’àrab literari. 61 Tal com observa Mª J. Rubiera a Introducció a la literatura hispano-àrab p. 71 “podem dir sense equi-vocar-nos que contes i refranys són realment la major aportació àrab a la literatura universal, malgrat que els mateixos àrabs consideren aquests gèneres poc importants al costat de la seua literatura clàssi-ca: és molt conegut el menyspreu àrab per Les mil i una nits.” O el mateix Juan Vernet “En éste (el mun-do árabe, habían gozado hasta principios del siglo pasado (XIX) del mayor desprecio por parte de las personas cultas..” p. LXII i més endavant...”Pero cuando las clases cultas se dieron cuenta del éxito que estas narraciones tan vilipendiadas obtenían en la culta Europa... reivindicaron para sí la paternidad de la obra, la editaron una y otra vez y la dignificaron concediéndole un puesto de honor..” p. LXIII. 62 Aquest recull incorpora novel·les de cavalleria, amoroses, relats de caràcter detectivesc, relats d’aventures, picaresca i llegendes, a més dels contes de què parlem en aquest apartat. 63 Gil Grimau subratlla aquesta influència amaziga a la introdució del llibre Que por la rosa roja corrió mi sangre. Op. Cit.

59

En primer lloc quant als espais externs, a les 1001 nits, sovint són localit-

zables geogràficament64 i entre ells abunden els del Pròxim Orient (Bagdad, Bàs-

sora, Damasc, Iemen) o, sovint, Egipte (El Caire) i algun cop Al-Andalus. Per

contra, als contes populars del Marroc, rara vegada trobem alguna referència es-

pacial concreta, cosa que he intentat respectar en les versions dels contes que tro-

bareu al meu treball (amb algunes excepcions per tal de fer conèixer la geografia

del Marroc). A banda quedarien els espais externs que trobem a la rondalla me-

ravellosa, com per exemple el bosc, que separa l’espai intra de l’espai extra, tal

com hem observat a l’apartat dedicat als contes d’ogres i ogresses, que en els

contes marroquins és descrit de forma molt similar als nostres, els catalans, és a

dir, com un espai de transició associat a la sensació de perill immediat i que, per

exemple a Les mil i una nits és pràcticament inexistent. Això no vol dir que els

herois d’aquests contes no transitin per espais hostils, que sí que ho fan, espais

màgics, anomenats amb termes prou enigmàtics o inquietants com “Terra de les

Feres” o “Terra dels Ocells” on totes les maldats són previsibles. Pel que fa als

dominis espacials de l’ogre o ogressa a la rondalla tradicional són anomenats:

una cova (el més habitual), una casa, dins d’un pou, però poc descrits; només les

pinzellades necessàries per saber com es distribueix i les possibles escapatòries.

Certament sí que trobem coves a les 1001 nits però no són llocs llòbrecs i angoi-

xants, sinó que s’il·luminen sorprenentment gràcies a la presència d’algun ele-

ment màgic, ja sigui un geni o un objecte màgic que canviarà la vida de l’heroi;

sovint plenes de riqueses (en la línia del conegudíssim Alí Babà i els quaranta

lladres, un dels contes més populars al Marroc). És en aquest punt on sí que ve-

iem un clar nexe: al Marroc hi ha diferents versions d’aquest conte, la majoria

més breus, amb herois d’extracció popular.

Pel que fa als espais interns, també són notablement diferents en la majo-

ria dels casos. A les 1001 nits, veiem sovint palaus o mansions molt luxoses, des-

64 Malgrat que, tal com diu Juan Vernet a la Introducció de la seva edició “El marco geográfico en que se desarrolla la acción de Las mil y una noches es muy pobre y, a pesar de que las referencias se extienden del uno al otro confín del mundo, no son exactas, concretas y precisas sino cuando se trata de los territo-rios sometidos a la dominación de los mamelucos, o sea, a Siria y Egipto...” p. LXI.

60

crites de forma minuciosa. Les ciutats tenen més presència que no pas als contes

orals marroquins, més rurals, en general. No resulta sorprenent perquè tal com he

dit abans, la població marroquina és eminentment rural encara avui en dia, i la

seva rondallística tradicional reflecteix això de forma clara. Si apareixen les ciu-

tats gairebé sempre és per parlar del mercat (el suqq), espai de trobada tan carac-

terístic del món del Magreb, però no tant amb la imatge que podríem associar a

Marràqueix o Fes o El Caire (on s’hi pot comprar gairebé de tot) sinó més aviat

com a lloc d’intercanvi dels pagesos que hi porten els seus productes o possessi-

ons (els rucs, el bestiar, etc). En canvi a les 1001 nits, podem trobar carrers mis-

teriosos, amb finestres que s’obren gairebé per casualitat i deixen entreveure la

bellesa de l’estadant. A través de les gelosies que amaguen els interiors, el lector

és introduït en un món màgic que es caracteritza per la seducció, els plaers i el

luxe. En molts casos, l’accés a aquests espais ve precedit per una ambientació de

misteri, on el protagonista (gairebé sempre un home jove) es troba en un estat de

semiconsciència, provocat per la beguda, en una mena d’ensotsolament que el

transporta a un espai imprevisible. També abunden les torres o alcàssers on són

recloses o tancades joves princeses per evitar el contacte amb homes, amb jardins

i pavellons caracteritzats amb pinzell de miniaturista, de gran sumptuositat i exu-

berància. Espais on les dones, bellíssimes, refinades i cultes65 gaudeixen d’una

llibertat i una desinhibició gairebé absoluta. Espais preparats per a l’hedonisme i

el plaer més absolut, en molts casos, on l’erotisme té el seu màxim exponent.

Som molt lluny dels espais més “domèstics” més típics de les rondalles orals:

cases senzilles, poc o gens descrites, patis amb bestiar de la majoria de les ronda-

lles. Tot i que també tenim contes ambientats a palaus, rara vegada són descrits, i

menys encara posen a descriure el luxe o l’opulència (com a molt s’esmenta com

de passada )66.

65 A Les mil i una nits tenim una extensa galeria de personatges femenins de totes les extraccions socials (des de princeses fins a esclaves) que han gaudit d’una formació extensa que sovint és detallada, seria per exemple el cas de l’esclava Tauaddud: Majestat, domino la gramàtica, la retòrica, la mètrica, la història, la geografia, la música, la geometria i l’aritmètica i sóc una experta en religió, dret canònic i interpreta-ció de l’Alcorà .... També he après de memòria molts llibres de ciència: matemàtiques, filosofia, medici-na i lògica...” p. 392 Volum II . 66 …vive en un palacio que es rico, sí, pero pequeño; colindante con las casas de sus vecinos, con quie-nes conversa o bromea de azotea a azotea” Gil Grimau. Op. Cit. Pp 26-27

61

Com acabem d’esmentar, a Les mil i una nits l’erotisme impregna una part

important de les històries (cosa que ha portat a alguns traductors67 de fa alguns

anys a fer observacions exculpatòries), i gairebé sempre ho fa des d’un protago-

nisme femení. Podem tenir dones seductores, àvides de plaers que viuen soles,

castigades o marginades per pares o esposos excessivament zelosos de la llibertat

femenina, que no desaprofiten cap ocasió per atreure homes - joves, la majoria de

les vegades i inexperts- cap als seus dominis, com en el cas de la Història d’Aziz

i Aziza, que tan aviat són humanes com pertanyen al món màgic. O bé, dones

descobertes per casualitat que l’heroi observa des d’una posició de privilegi (a-

magat) mentre es banyen, com en el cas de Manarrassanà, al conte de L’orfebre

de Bàssora, també esposes del príncep o del soldà que esperen els viatges o sor-

tides del marit per trobar-se amb els seus amants (esclaus negres, tot sovint, que

les tenen esclavitzades). Sigui com sigui, el narrador no estalviarà detalls tant del

seu cos com de la relació eròtica, i, en molts casos serà la dona la que prendrà la

iniciativa eròtica com veiem en les paraules de la “malèfica” Dalila, la Garneua,

la iniciadora en l’experiència amorosa d’Aziz:

Desbordada de passió, em digué amb el respir entretallat:

- Amor meu! Vida! Fes-me el que vulguis, sóc tota teva. Vine, atansa’t,

deixa’m agafar-te el membre i introduir-me’l jo mateixa per sadollar-me68.

O en les del narrador/a al conte Maaruf el sabater, tot referint-se a l’esposa legí-

tima, Dúnia:

67 Així per exemple, Juan Vernet a l’edició en castellà de l’any 1962 ens diu “Si Las mil y una noches no es un libro apto para menores, no es más pecaminoso que Il Decamerone o que ciertas obras de nuestra literatura clásica impresas una y otra vez. Es más, muchas de las obras escritas en nuestros días consi-guen el efecto sensual lanzando a la imaginación por determinados derroteros cuyo punto final queda al libre albedrío del lector. Aquí esto es imposible, pues el detalle, crudo en sí, cierra toda progresión más allá de los límites esbozados por el texto.” p. LXIV. Resulta curiós comprovar com una dècada més tard el cineasta Pasolini farà una adaptació dels dos textos, posant l’accent, precisament en l’erotisme. 68 Les mil i una nits. Op.cit. p. 499. Volum I

62

I ella el va ajudar a desvestir-se, tot omplint-lo de carícies que haurien

avivat les brases més apagades... Quan el tibant membre de Maaruf es va acos-

tar a l’entrecuix de la noia, tots dos van tenir un estremiment que els va recórrer

el cos de dalt a baix i finalment va passar allò que era inevitable”69

És a dir, que tant si tenim un personatge femení considerat reprovable mo-

ralment, com si ens circumscrivim al matrimoni, la dona té un protagonisme clar

en la relació eròtica, i de cap de les maneres, es mostra temorosa del contacte

físic, avergonyida o passiva. En canvi, als contes tradicionals 70 no resulta fàcil

trobar referències eròtiques i encara menys el detallisme de la descripció. Sí que

és cert que en la majoria dels contes del recull esmentat són les dones les que

prenen la iniciativa en el terreny eròtic, davant d’un marit inapetent, massa ocu-

pat per afers religiosos, o massa confiat en les paraules de l’esposa, però, repetei-

xo, no hi ha la sensualitat, ni l’hedonisme que veiem a Les mil i una nits, sinó

més aviat una actitud burlesca, més o menys condescendent amb el marit “ba-

nyut”, el nebot que persegueix la dona de l’oncle o la dona dominada pels seus

“apetits desmesurats”. Per raons òbvies, no hem inclòs cap d’aquests contes a cap

dels dos apartats, però si en voleu tenir un tastet podeu trobar El matrimoni i el

gall al bloc.

Això no significa pas que no hi hagi moralisme en el recull, ans al contra-

ri. A les 1001 nits també trobem contes exemplars amb esposes virtuoses que

pateixen conseqüències terribles per esforçar-se a mantenir-se castes, com podria

ser el cas de La muller del jutge jueu, entre molts d’altres, prioritàriament del

segon volum, o la mateixa Aziza, la promesa fidel que farà de guia del seu pro-

mès, Aziz, que enamorat el dia del casament d’una altra, no sap com interpretar

el codi amorós que li proposa l’amant misteriosa per arribar a obtenir el joi. Azi-

za li mostrarà tots els passos i patirà en silenci la infidelitat del seu cosí, cosa que

la portarà a la mort. Així com contes clarament misògins com El remei per a la

69 Les mil i una nits. Op.cit. p. 752. Volum III 70 Podeu trobar alguns contes amb pinzellades d’erotisme al recull Contes berbères grivois du Haut- Atlas d’A. Leguil

63

lascívia de les dones, a banda dels múltiples comentaris de la mateixa Xahrazad

alertant el soldà de les maldats de les dones.

Quant a les descripcions minucioses, val la pena remarcar que a Les mil i

una nits, a diferència de la narrativa més tradicional, els personatges, sobretot els

femenins, són caracteritzats amb detall i exquisidesa. Si abans hem esmentat com

s’explicita la formació culta de l’esclava Tauaddud, per exemple, també es perfi-

la amb cura la seva descripció física. Així no s’estalvien adjectius, i sovint

s’incorporen poemes per exalçar la bellesa extrema de la majoria dels personat-

ges femenins. Descripció curosa que també es dóna, però no tant detallada en el

cas dels personatges masculins.

Tal com ha quedat apuntat abans, la descripció de les dones no es limita al

físic sinó que s’insisteix molt més en la seva intel·ligència, la seva eloqüència ( i

en això coincidiria amb l’àmplia galeria de Clever girls que trobem a les ronda-

lles populars) i la seva cultura que es detalla minuciosament, tant si es tracta

d’esclaves com si són de procedència aristocràtica, com seria el cas de Nudza

(entre molts d’altres):

Increïble! -exclamà- .Quanta gent deus haver impressionat amb la teva

eloqüència! No em diguis que saps l’Alcorà de memòria...

- Sí que el sé. I també conec la filosofia i la medicina. He estudiat els co-

mentaris als aforismes d’Hipòcrates, les obres de Galè, els llibres dels medica-

ments simples de Ben Alvaitar i el Canon d’Avicenna, entre d’altres. No són po-

ques les qüestions difícils que plantegen i que jo he sabut resoldre, fins i tot sóc

capaç de representar gràficament les operacions que s’hi descriuen. A més de les

ciències naturals, domino igualment les exactes, sobretot les matemàtiques i la

geometria. En religió, he llegit les tradicions del Profeta i he discutit amb savis

entenimentats sobre temes de les branques del saber. Ah! I he escrit composici-

ons de retòrica, de dialèctica, de lògica i d’aritmètica. Tampoc no us amagaré

64

que conec bé les ciències ocultes i, si em doneu càlam i paper, us puc escriure el

que vulgueu, per exemple, un llibre per distreure-us en els vostres viatges71

una petita mostra que ens fa veure el paper de la cultura en el món àrab medieval,

i que ens podria fer trencar amb imatges estereotipades de la dona. Sovint aquests

personatges femenins com la Nudza s’embranquen en llargues discussions filosò-

fiques (o científiques) amb experts (alfaquins) i en resulten sempre vencedores,

cosa que en el cas de la rondalla oral més tradicional també es produiria però

només en el terreny de l’enginy.

Per acabar podríem dir que en general els contes de Les mil i una nits són

més elaborats i complexos que no pas els de la rondallística tradicional, pro-

bablement a causa de les reelaboracions escrites, tal com hem apuntat a l’inici

d’aquest apartat, amb més herois procedents de les altes capes de la societat,

amb abundància de descripcions tant d’espais com de personatges, amb un

estil més cultivat, amb més erotisme i també amb més presència de l’Islam.

Tal com apunta Kossmann72, als contes del Marroc no hi ha una gran pre-

sència religiosa (cal recordar que han estat exclosos d’aquest estudi els contes

“religiosos”), ni tampoc una clara voluntat moralitzant73. I a banda d’alguna de

les fórmules d’inici o de tancament i alguna expressió de lloança intermèdia, gran

part de les rondalles no acaben amb un judici moral explícit. Som lluny de Les

mil i una nits on la majoria de les històries acaben amb aquest judici moral clarís-

sim (posat en boca de Xahrazad, gairebé sempre, però no en aquest cas, sinó del

visir Ximàs) adreçat al rei Xahriar:

- Amb aquest fet, majestat, només us volia fer veure que seguir la voluntat

de les dones pot dur a extrems molt greus. Que no sabeu que per més que l’home

71 Les mil i una nits. Op. Cit. Pp. 338-339. 72 “Islam only plays a minor role in Berber fairy tales” Op. cit. p. 71. 73 “Fairy tales have no explicit moral. It is often, but not necessarily, easy to extract some moral judge-ment from a certain episode, but this remains implicit. Nobody actually tells us who is good and who is bad”. Op. cit. p. 70.

65

sigui intel·ligent, el sol fet de pensar amb l’entrecuix el converteix en aprenent?

Oblideu-vos d’aquests plaers que només us portaran la perdició i torneu a treure

el seny que quan éreu bordegàs mostràveu”74

finalitat didàctica i alliçonadora75 que sovint també veiem abans de començar la

narració:

- Sí, majestat- va continuar ella -, sembla que els tingueu por i que sigueu

incapaços de tenir-los a ratlla. Que no us adoneu que l’únic que volen és posar-

vos a prova? ... Si no voleu que us passi el mateix que va passar a un comerciant

amb uns lladres, no sigueu confiat.

- Què li va passar?- va preguntar Uird Khan.

- Escolteu:”

Deixem doncs Xahrazat per cedir la veu a les altres Xahrazats, la Fàtima,

la Darifa, la Chirihan, ... que durant segles han romàs en l’anonimat i gairebé en

el silenci imposat per la literatura més culta.

74 Les mil i una nits. Op. Cit p. 546. Volum III 75 Com bé han observat Cinca i Castells a la introducció no s’ha de passar per alt la declaració que in-clou l’encapçalament respecte a la seva intenció alliçonadora, un propòsit que es fa proa evident en moltes de les històries.

66

Els contes

67

Més iguals que diferents A continuació trobareu la graella amb els contes d’aquest apartat, ordenats pel

número ATU i classificats amb el nom marroquí.

ATU PAG TIPUS EXTENSIÓ EDAT A1 i A2 VALORS El llop i l’ànec 6 70 RA/Fc Molt curt Petits Sí Astúcia La collita * 9 71 RA/Fc Mitjà P/Mitjans Sí (adap-

tat) Esforç/Soli-daritat

Dins del pou 32 74 RA/Fc Curt Petits Sí Astúcia El xacal i la gui-neu

40 A 75 RA ho-mes.

Molt curt Petits Sí Prudència/ Astúcia

El xacal i el lleó 50 A 76 RA Molt curt Mitjans Sí Prudència La gasela i l’oncle Yehja (7cabretes)

123 77 RA/ F. Llarg P(escurçat)Mitjans

Sí (adap-tat)

Prudència/ Astúcia

L’home, la serp i l’eriçó

155 83 RA Homes.

Mitjà Mitjans ? Solidaritat/ Mediació

El milà i la tortuga 225 85 RA/ Fc Curt Petits Sí Astúcia El collaret de diamants

301 A

86 RM Molt llarg Mitjans/ Grans

? Tenacitat / Honradesa.

Lounja 310

92 RM Molt llarg Grans No Fidelitat/ Tenacitat

Ahmed Hadidan 327 + 124

98 RM Llarg Petits/ Mitjans

Sí Astúcia

D’unes faves que caldria haver plantat*( Hansel)

327 101 RM Molt llarg Petits/ Mitjans

Sí Esforç/ Astúcia

qaf�ān d’amor

425 106 RM Llarg Mitjans/

Grans ? Confiança mú-

tua/ Perdó La germana* 451 110 RM Molt llarg Mitjans/

Grans Sí (adap-tat)

Suport familiar

El sedàs* 480 118 RM/F. Llarg Petits/

Mitjans Sí Humilitat/

Justícia/ Solidar. Àïxa Rmâda (Ventafocs)

510 A

121 RM Llarg Mitjans Sí (adap-tat)

Justícia.

Jarmela (Ventafocs)

510 A

125 RM Llarg Mitjans/ Grans

Sí (adap-tat)

Justícia

Aladdín i la llàntia meravellosa*

561 130 RM Llarg Mitjans/ Grans

Sí

Història del lle-nyataire i de l’ifrit del bosc

563 131 RM Llarg Mitjans Sí (adap-tat)

Contra l’enveja i l’engany

Obre’t cuscús* 676 135 RM Mitjà/ Llarg Mitjans Sí (adap-tat)

Contra l’enveja.

La donzella sense braços

706 142 RM Llarg Grans ? Contra l’enveja i la gelosia.

La història de l’ocell que canta*

707 147 RM Llarg Mitjans ? Contra la rivalitat i la gelosia. Cle-ver girl.

Història de la noia que viatjava amb les gaseles (blneus)

709 152 RM Mitjà /Llarg Mitjans/ Grans

? Contra la traïció, i les falses acu-sacions a la dona.

68

ATU PAG. TIPUS EXTENSIÓ EDAT A1 i A2 VALORS El mig pollet 715 156 RM F. Mitjà Petits Sí Solidaritat Mig pollastre 715 158 RM F. Curt Petits Sí Solidaritat Que por la rosa roja corrió mi sangre

780 159 RM/ F. Curt Mitjans Sí Contra la gelosia i la brutalitat.

La madrastra m’ha matat i el pare m’ha menjat

780 161 RM /F Mitjà Mitjans Sí “

La història de Sarsara-wedder-sebea

872 162 RE Mitjà Mitjans Sí Amor fraternal

Una noia amb caràcter*

875 165 RE F. Molt llarg Grans No ( pels jocs d’enginy)

Clever girl supe-ra els savis i el Soldà.

El propietari de la somera i la came-lla

875 171 RE Curt Mitjans Sí Clever girl supe-ra els savis i el soldà

La filla del fuster o l’alfàbrega

879 172 RE/F. Mitjà /Llarg Mitjans Sí (fór-mula fàcil)

Clever girl.

El camp de pome-res

910 E

176 RE Curt Petits/ Mitjans

Sí Esforç

Els gats i el mico 926 D

177 RE Molt curt Petits Sí Mediació

Dos germans lladres

950 178 RE Molt llarg Mit-jans/Grans

No Astúcia.

Sid Fadl, amants després de la mort

970 183 RM Mitjà Grans ? Fidelitat

L’ogre beneit 1052 1060 1062

186 RGB Mitjà Petits/ Mitjans

Sí Astúcia i habili-tat

Joha i els cinc rucs*

1288A

189 Contare-lla

Curt Petits Sí (nu-merals)

Qui mana a casa? 1351 190 Conta- rella

Curt Mitjans/ Grans

Sí Guerra de sexes.

Tot passant comp-tes

1362 192 Fc. Molt curt Mitjans ?

Història d’un home que tenia una dona molt ruca

1384 193 RE Curt Mitjans

L’asceta i el tupí 1430 194 Curt Petits/ Mitjans

Contra l’avarícia/ Esforç/Treball

En Joha i l’home convertit en ase

1529 196 Conta-rella

Curt Petits Sí Astúcia.

En Joha i l’ase que cagava or

1539 198 Bertra-nada

Curt Petits Sí Astúcia.

L’home ruc i el ramat

1643 199 Conta- rella

Curt Petits Sí

El poll i la puça 2022 201 R. For- mulística

Mitjà/Llarg Petits / Grans

Sí (adap-tada)

Dol i solidaritat

F: Rondalla que inclou una fórmula Fc.: Facècia

69

RA: Rondalla de bèsties. RM: Rondalla meravellosa RE: Rondalla d’enginy.

6 La guineu deixa escapar el gall La guineu roba un gall i la mestressa l’empaita. El gall li proposa que digui: “El gall és meu!”. La guineu obre la boca per dir-ho i el gall s’escapa.

El llop i l’ànec.

recollit a Que por la rosa roja corrió mi sangre. GIL CRIMAU.

Això era i no era un llop que feia temps que volia menjar-se un ànec. Un dia,

aprofitant que l’au badava, se li va tirar al damunt i la va atrapar amb una mossega-

da. Malgrat la sorpresa inicial, l’ànec va aconseguir aixecar el vol amb el llop engan-

xat.

Volant, volant, van passar davant un grup de pagesos, que van començar a

comentar:

- Mireu, mireu, un llop que vola!

Llavors l’ànec va dir al llop, que no l’havia deixat anar:

- Per què no els dius que no és veritat, que els llops no volen?

I el llop, babau, va caure a la trampa: va obrir la boca, cosa que l’ànec va a-

profitar per riure-se’n mentre observava la caiguda lliure del llop.

Tenim una rondalla d’animals que, com passa en la gran majoria dels ca-

sos, té una estructura molt senzilla. També com és habitual, ens presenta dos a-

nimals que es confronten, un de domèstic i un altre feréstec. Com que un és més

llest que l’altre, s’acosta també al que coneixem com a facècia.

70

9 + 275 A Soci injust / La cursa guanyada amb l’ajut dels parents El llop i la guineu sembren un camp de patates a partir. A l’hora de la collita, la guineu propo-sa una tria al llop: del mig en amunt o del mig en avall. El llop tria del mig en amunt i es que-da amb les fulles, mentre que la guineu s’endú les patates. Després sembren blat. El llop tria del mig en avall i es queda amb el rostoll mentre que la guineu obté les espigues i el gra. La guineu i el gripau decideixen fer una cursa per veure qui es queda amb la collita. El gripau crida els seus companys que se situen estratègicament en diferents punts de la cursa. Cada cop que la guilla arriba a un punt concret, troba que ja hi ha arribat el gripau. La guilla perd la cursa i la collita.

La collita

Recollit a Contes et histoires du Maghreb. TAUVEL.

Un diu el xacal i l’eriçó van pensar que podrien conrear naps tots dos junts.

Van sembrar, llaurar, i vigilar els naps l’un al costat de l’altre, fins que va arribar el

moment de la collita.

- Ara recollirem el fruit del nostre treball i ens el repartirem- digué l’eriçó

tot satisfet.

- Bé, jo crec que el que hem de fer és dividir-nos la feina- proposà el xacal

que mirava enllaminit les fulles verdes damunt del camp- Jo em quedaré amb el que

hi ha damunt del terra, i tu amb el que hi ha a sota.

- D’ acord, jo em quedaré amb el que hi hagi a sota.

El xacal, molt content, va anar a buscar jornalers que l’ajudessin en la collita

i van tallar totes les fulles verdes dels naps. Però al cap d’unes hores les fulles

s’havien assecat i no valien per res. En canvi, l’eriçó va agafar tots els naps i se’ls va

endur cap a casa.

Al camp d’un temps, els dos animals van decidir tornar a treballar junts. A-

quest cop van decidir plantar blat. Van sembrar, van llaurar, van vigilar les espigues

fins que va arribar el moment de la sega.

- Ara recollirem el fruit del nostre treball i ens el repartirem- digué l’eriçó

tot satisfet.

71

- No– protestà el xacal, que no havia oblidat el desastre dels naps- Un de

nosaltres es quedarà la part de dalt i l’altre la de sota.

- Com vulguis- acceptà l’eriçó- Tu quina vols?

- La de sota- respongué el xacal.

L’eriçó va anar a buscar els seus amics per a la sega; cadascun amb una falç,

de seguida van enllestir la feina. El xacal va tornar a llogar jornalers i es va haver

de conformar amb els rostolls i les arrels. Altre cop tornava a casa amb les mans

buides!

L’endemà el xacal va anar a veure l’eriçó:

- Com que veig que encara no heu acabat- proposà- què et sembla si us ajudo

i després refem el repartiment?

- D’acord- acceptà l’eriçó.

Van agafar les espigues i van anar omplint sacs i més sacs.

- Fem una cursa?- preguntà el xacal- Qui arribi primer serà qui es quedarà

tots els sacs.

- Bé, si et sembla ... però avui estic molt cansat. Millor que deixem la cursa

per demà.

L’eriçó sabia que tenia totes les de perdre perquè el xacal corria molt més,

així que va haver de fer ús de la seva gran virtut: l’astúcia. Durant la nit, va enviar

el seu fill al costat dels sacs i li va ordenar que s’estigués amagat.

L’endemà es va celebrar la cursa i com era previsible el xacal de seguida es

va posar al capdavant. Però quina va ser la seva sorpresa quan va arribar al lloc on

eren els sacs i va veure un eriçó que ell es pensava que era el seu soci. Altre cop va

haver de marxar amb les mans buides i amb la cua entre les cames!

L’eriçó és espavilat, però també és just. L’endemà va anar a buscar el seu

soci i li va dir:

- Company, hem treballat junts, hem suat de valent. No seria just que jo em

quedés amb tot el blat, partim-nos la collita.

I aquest cop el xacal va respondre afirmativament.

72

Trobem en aquesta rondalla de bèsties els dos animals més característics

de les rondalles marroquines: l’eriçó i el xacal. Tal com he comentat extensament

a l’aproximació, l’eriçó té el lideratge absolut i sempre –gairebé- acaba derrotant

en astúcia el seu rival. El xacal és el “cabaler”, el segon si té al seu costat l’eriçó,

ara bé, tindrà el protagonisme quant a enginy, si el “primogènit” no li fa ombra.

Aquesta versió força llarga i complexa no seria tan adequada per a un ni-

vell inicial de llengua, tot i que jo no la descartaria, sobretot si ens movem en un

àmbit rural, i, per tant, amb contacte amb la natura. També si tenim alumnes

nouvinguts procedents de medis rurals, com poden ser molt bé els rifenys, o de

Rachidia. En aquest cas, amb paciència es pot anar introduint el vocabulari dels

productes, naps, blat, espigues; molt millor encara si el professorat fa l’esforç de

fer servir les paraules corresponents al seu idioma (irden=blat, tirkmin=naps)

Per exemple, l’inefable xacal en amazic és uccn (les dues cc sonarien com a una

fricativa sorda).

La part final, la de la cursa, té uns paral·lelismes indubtables amb una ron-

dalla prou coneguda a les Balears, Sa raboa i s’eriçó, de la qual podreu trobar un

material molt interessant per treballar comprensió lectora, o bé dramatitzar-la,

perquè conté retallables i una mena de teatret molt bonics, disponible a molts

CRPs

http://www.xtec.es/serveis/crp/a8901116/recursos/imatg/caixes%20catala.htm.

D’aquesta manera reforçarem amb imatges de suport la comprensió oral, i en se-

gons quins casos, podrem fer el pas cap a la lectura i/o escriptura. Ben segur que

els nens i nenes somriuran davant les “trapelleries” de la rabosa, i entendran el

càstig que rep per la seva golafreria. Els mestres poden guiar la reflexió sobre les

dues actituds ben diferents dels dos animals: el que sap esperar el premi final, i el

que cedeix al desig immediat. Ja de cara als més grans, trobarem en aquesta his-

tòria molts elements de reflexió paral·lels als de la rondalla amazic, com per e-

xemple els valors de l’esforç, de la justícia i de la solidaritat.

73

32 La guineu surt del pou gràcies al llop La guineu, que ha caigut al fons d’un pou, convenç el llop perquè hi baixi en una galleda fent-li creure que es podrà menjar un formatge que és, en realitat, el reflex de la lluna. El llop hi baixa i fa pujar l’altra galleda amb la guineu a dintre.

Dins del pou.

Recollit a Contes et histores du Maghreb.TAUVEL.

Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.

- Vaig de cacera.

Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb

dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva

set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la

seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?. Va cridar el

xacal:

- Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !

L’animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la

galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.

- Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja

era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.

- Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així: de

vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.

Novament trobem l’amistat de l’eriçó i el xacal, que després derivarà cap a

una confrontració en astúcia. La brevetat de la rondalla, així com l’anècdota, la

fan perfecta per a un públic infantil. El professorat pot ampliar el vocabulari

d’animals quan l’eriçó crida el xacal perquè pugi a l’altra galleda, d’aquesta ma-

nera, aquest darrer no quedarà tan ridiculitzat, si apareix dubtant davant la prime-

ra proposta de l’eriçó. Però tot i la seva aparent simplicitat, és evident que té un

final per reflexionar-hi.

74

Tal com ha observat Tauvel, La Fontaine explica una història molt sem-

blant a la seva faula Le Renard et le Boc, provinent de les faules d’ Isop.

Altres versions disponibles:

El curso de la vida. TOPPER.

40 A El llop amb la cua lligada a la campana La guineu proposa al llop de tocar les campanes de l’església per tal que la gent del poble acudi a missa. Mentrestant ella robarà a les cases del poble. Mentre la guineu s’atipa i roba, els vila-tans entren a l’església i apallissen el llop.

El xacal i la guineu

Recollit a A Study of Eastern Moroccan Fairy Tales.

KOSSMANN.

Un xacal i una guineu van entrar a un hort a través del forat del canal de

rec. Hi van trobar cebes i se'n van fer un tip. La guineu, astuta i previsora, cada

cop que es menjava una ceba, s’acostava al forat i comprovava que podia passar-hi.

Per contra, el xacal només es preocupava de menjar i menjar. Quan el propietari de

l’hort venia, la guineu va córrer cap al forat i va sortir, però el xacal no va poder

(s’havia engreixat tant que no hi passava). L’amo de l’hort li va tallar-li la cua. Quan

el xacal ja havia aconseguit fugir d’allà, va cridar els altres xacals i els va dir:

- Veniu amb mi, que menjareu figues.

Quan els tenia enllaminits va afegir:

- En podreu menjar tantes com vulgueu si abans us lligueu la cua a la branca.

Quan ja les tenien ben lligades el xacal va cridar:

- Mireu l’amo de l’hort està acostant-se.

Naturalment tots els xacals van intentar fugir, però en l’intent van perdre

les cues. Així que mai més van poder burlar-se del xacal que no tenia cua. Aquesta

és la raó per la qual la gent diu: “un xacal sense cua vol que tots els xacals la per-

din”.

75

He triat aquesta versió procedent de Zenaga, al nord-est del Marroc (reco-

llida per Kossmann a finals dels 90) perquè a diferència de la que trobareu al meu

bloc (L’eriçó i el xacal) es contraposa aquests dos animals que entren en el debat.

En principi el xacal apareix com l’imprudent que s’atipa i no pensa en les conse-

qüències de la seva golafreria, (d’una forma similar al que passava a Sa raboa i

s’eriçó), malgrat això la seva estupidesa serà matisada en la part final, que, a di-

ferència del que és habitual, conté una lliçó moral.

Trobareu exactament la mateixa història al sud del Marroc, aquest cop

protagonitzada per l’eriçó i el xacal. Naturalment és el xacal qui perd la cua, qui

si no? Vull esmentar també la versió recollida per Moscoso a Tànger que duu per

títol El lobo y el erizo (aquesta en àrab, d’una informant originària de Nador i per

tant amb el tarifit com a llengua materna) per diverses raons. Per començar pel

treball cooperatiu dels dos animals des del principi i pel curiós joc de paraules

que porta a la confusió: El erizo le dijo come y mide. I el llop interpreta que el

que ha de mesurar és el bon gust del que estan menjant, no pas si pot sortir pel

forat. Aquest fet crearà una mena de desconfiança entre els dos animals i que el

llop senti la necessitat de revenjar-se de l’eriçó. I ho farà amb una trampa que és

l’eix central del conte anterior, El curs de la vida, en aquest darrer cas, el llop

deixarà al fons del pou l’eriçó. La història no s’acaba aquí perquè aquest darrer

demana al llop que porti menjar als seus fills que sense pare no tindran ningú que

els alimenti. L’eriçó aconseguirà enganyar el llop, tot amagant-se a sota del cis-

tell i durant el trajecte cap al cau d’aquest, farà creure al llop que l’està perse-

guint l’amo de l’hort. Al final, sortirà guanyant l’eriçó, com sempre.

50 A La guineu es malfia del lleó El lleó es cansa d’anar a caçar i fa veure que està malalt perquè les bèsties el vagin a visitar i així pugui caçar-les sense esforç. Quan li toca el torn, la guineu li demana com està des de l’entrada. El lleó li pregunta com és que no entra i la guineu contesta que veu moltes petjades que entren però cap que surti.

76

El xacal i el lleó

Recollit a Contes et histoires du Maghreb.TAUVEL. Va arribar un dia en què el lleó es va sentir vell i cada cop amb menys for-

ces. Com que els altres animals ja no l’obeïen, es va haver de pensar algun estrata-

gema si volia continuar menjant. Es va instal·lar a una cova i va fer veure que estava

malalt. Els altres animals, encuriosits, van entrar a la cova per esbrinar quina mena

de malaltia tenia el lleó. Aquest, molt hàbil, va aprofitar l’ocasió per menjar-se’ls.

Un dia va arribar el xacal davant de la cova i li va preguntar:

- Com estàs, oh tu, el rei dels animals?

- Com és que et quedes fora? Entra- el va convidar el lleó tot afegint- Què

estàs mirant?

- Doncs estic observant que hi ha moltes empremtes, davant de casa teva –

digué el xacal- Sí, n’hi ha moltes que entren, però no en veig cap que surti.

Una nova rondalla de bèsties feréstegues on es confronten dos animals.

Cadascun d’ells representa un valor diferent: el lleó, la força, i el xacal (equiva-

lent en la nostra tradició a la guineu o també al llop), l’astúcia. El fet que guanyi

el darrer ens pot ajudar a fer pensar als infants sobre la importància de la reflexió

abans de l’actuació. I també a fer-los entendre que les aparences poden enganyar,

i que no ens hem de donar per vençuts davant d’un rival, a priori, superior.

123 + 2032 El llop i les cabretes La cabra se n’ha d’anar i adverteix a les cabretes que no obrin ningú que no digui una fórmula rimada correctament. El llop es presenta diverses vegades a casa de les cabretes, però elles no li obren la porta: primer perquè diu la fórmula malament, després per la veu ronca que té i des-prés perquè els ensenya la pota negra. El llop hi torna amb la pota emblanquinada i les cabre-tes, pensant-se que és la mare, el deixen entrar. El llop es menja totes les cabretes menys una que aconsegueix amagar-se. Quan arriba la mare, van a buscar el llop, li obren la panxa i resca-ten les cabretes. La rateta amb la boca esqueixadeta Un animal riu tant que se li esqueixa la boca. Demana ajut a altres animals o objectes, que exi-geixen successivament una condició que ha de complir un altre animal o objecte; l’últim con-cedeix la demanda i la cadena es refà retroactivament fins que l’animal pot cosir-se la boca

77

esqueixada. La gasela i l’oncle Yehja

Recollit a Les merveilles du Rif. EL AYOUBI. Vet aquí una vegada una gasela que tenia 7 cries i cada cop que sortia a bus-

car menjar els deia:

- No obriu la porta a ningú, sentiu? Podria ser l’oncle Yehja, el traïdor llop,

que ve a menjar-vos.

I una d’elles sempre contestava:

- No, mare no pateixis. No l’obrirem pas.

La mare, doncs, marxava tranquil·la i tot just tornar els demanava:

- Obriu la porta, filles meves, sóc la mare que us porta menjar.

Un dia com qualsevol altre, la mare va sortir a buscar menjar, i poc després,

s’hi va presentar l’oncle Yehja que els va dir:

- Obriu-me la porta. Sóc la vostra mare i us porto molt de menjar.

Una de les cries se’n va malfiar, i des de darrera de la porta li va etzibar:

- Sabem que no ets la nostra mare, perquè ella no parla com tu. Sabem que

ets el llop traïdor. A més a més, la mare acaba de marxar i no ha tingut temps de

trobar menjar.

El llop va marxar sense dir res i amb la cua entre les cames. Va dedicar el

dia següent a vigilar els moviments de la gasela i es va aprendre tot el que deia a

les cries en tornar a casa. Al tercer dia, el llop es va presentar a la casa de la gase-

la:

- Obriu la porta, filles meves, sóc la mare que us porta menjar.

Una de les cries la va deixar entrar i se les va menjar totes.... bé, totes, to-

tes no. Una d’elles, que era sorda, s’havia quedat adormida darrere la porta. Quan

la mare va arribar es va enfadar moltíssim en veure que només en quedava una.

- On són les teves germanes? – va començar a cridar- On són?

Però la cria no acabava d’entendre el que li deia la mare. Gesticulant, i plo-

rant, va acabar explicant-li que l’oncle Yehja s’havia menjat totes les germanes.

Aleshores la gasela va anar a buscar el ferrer i li va dir:

78

- Necessito que em facis unes banyes de ferro i que me les posis. El llop

traïdor s’ha menjat totes les meves filles i vull lluitar amb ell.

El ferrer li va contestar:

- D’acord, te les faré però amb una condició: que em portis un gotim de raïm.

Així que la gasela va anar a buscar els veremadors i els va demanar:

- Per favor necessito que em doneu un gotim de raïm perquè el ferrer em

faci unes banyes de ferro. L’oncle Yehja s’ha menjat les meves filles i vull lluitar

amb ell.

I els veremadors li van contestar:

- Sí, et donarem el raïm, però amb una condició: que ens portis aigua.

Així que la gasela se’n va anar a buscar una font i li va dir:

- Font, font, necessito que em donis aigua per donar-la als veremadors per-

què em donin raïm per donar-lo al ferrer perquè em faci unes banyes de ferro. El

llop traïdor s’ha menjat totes les meves filles i vull lluitar amb ell.

I la font li va respondre:

- Sí, et donaré aigua, però amb una condició: que em portis uns músics per-

què cantin .

Així que la gasela va anar a buscar els músics i els va dir:

- Músics, músics, per favor, necessito que aneu a la font i toqueu perquè la

font em doni aigua per donar-la als veremadors perquè em donin raïm per donar-lo

al ferrer perquè em faci unes banyes de ferro. El llop traïdor s’ha menjat totes les

meves filles i vull lluitar amb ell.

I els músics van contestar:

- Sí, tocarem al costat de l’aigua de la font, però amb una condició: que vagis

a buscar un pastor i li demanis una ovella.

Així que la gasela va anar a buscar el pastor i li va dir:

- Pastor, pastor, necessito que em donis una ovella per donar-la als músics

perquè toquin al costat de la font perquè la font em doni aigua per donar-la als ve-

remadors perquè em donin raïm per donar-lo al ferrer perquè em faci unes banyes

de ferro. El llop traïdor s’ha menjat totes les meves filles i vull lluitar amb ell.

79

I el pastor li va contestar:

- Sí, et donaré una ovella, però amb una condició: que vagis a buscar un cui-

ner perquè em faci menjar.

Així que la gasela va anar a buscar el cuiner i li va dir:

- Cuiner, cuiner, necessito que facis menjar per al pastor perquè em doni

una ovella per donar-la als músics perquè toquin al costat de la font perquè la font

em doni aigua per donar-la als veremadors perquè em donin raïm per donar-lo al

ferrer perquè em faci unes banyes de ferro. El llop traïdor s’ha menjat totes les

meves filles i vull lluitar amb ell.

I el cuiner li va respondre:

- Sí, cuinaré per al pastor, però amb una condició: que vagis a buscar els se-

gadors per demanar-los blat.

Així que la gasela va anar a buscar els segadors i els va dir:

- Segadors, segadors, necessito que em doneu blat per donar-lo al cuiner

perquè faci menjar per al pastor perquè em doni una ovella per donar-la als músics

perquè toquin al costat de la font perquè la font em doni aigua per donar-la als ve-

remadors perquè em donin raïm per donar-lo al ferrer perquè em faci unes banyes

de ferro. El llop traïdor s’ha menjat totes les meves filles i vull lluitar amb ell.

I els segadors li van respondre:

- Sí, et donarem blat, però amb una condició: que vagis a buscar aquella dona

perquè et doni llet agra.

Així que la gasela va anar a buscar la dona i li va dir:

- Senyora, senyora, per favor, necessito que em doni una mica de llet agra

per donar-la als segadors perquè em donin blat per donar-lo al cuiner perquè faci

menjar per al pastor perquè em doni una ovella per donar-la als músics perquè to-

quin al costat de la font perquè la font em doni aigua per donar-la als veremadors

perquè em donin raïm per donar-lo al ferrer perquè em faci unes banyes de ferro.

El llop traïdor s’ha menjat totes les meves filles i vull lluitar amb ell.

I la dona li va respondre:

- Sí, bona dona, no pateixis, et donaré el que necessites.

80

I la gasela va agafar la llet agra i la va donar als segadors, que li van donar

blat; i va donar el blat al cuiner, que va cuinar per al pastor, que li va donar una

ovella; i va donar l’ovella als músics que van tocar al costat de la font; que li va do-

nar aigua, que va donar als veremadors, que li van donar raïm que la gasela va donar

al ferrer, que li va fer unes banyes de ferro. Llavors la gasela se’n va anar a casa

del llop traïdor i li va dir:

- Oncle Yehja, surt a lluitar amb mi!

I aquest va contestar:

- Deixa’m o et menjaré com a les teves filles. No em molestis que estic ne-

tejant el blat.

I al cap d’una estona, la gasela va tornar a dir:

- Oncle Yehja, vine a lluitar amb mi.

Aquest, amb veu cansada li va dir:

- D’acord, vinga.

La gasela es va acostar al llop traïdor amb rapidesa i li va clavar les banyes a

la panxa, tot traient-li els budells.

I després d’anar per aquí i per allà, em vaig posar el calçat i se’m va trencar.

Aquest rondalla de bèsties és una de les més conegudes entre els nens ca-

talans, i pot fer les delícies fins i tot dels més petits. Segur que només començar a

explicar-la els nens i nenes comentaran els paral·lelismes amb la nostra i voldran

continuar-la ells mateixos o bé aniran fent interrupcions. Com en els contes cata-

lans, les repeticions tenen un paper fonamental en la narració i als nens, els enca-

tarà la rutina del llop que truca a la porta tot intentant enganyar les petites gaseles

amb excuses diverses.

Quant als marroquins, cal dir que es manté viva en la memòria dels joves

immigrats rifenys que, en alguns casos distingeixen clarament el llop o xacal, en

general, d’aquest Eemmi Yeyha, molt més astut.

81

Pot ser molt útil per treballar el vocabulari dels animals i també el dels o-

ficis. La fórmula és un excel·lent recurs per a l’oralitat, perquè les estructures

repetitives afavoreixen la memorització. El professorat pot allargar o escurçar la

fórmula segons l’edat dels receptors, així com del seu nivell de llengua. També

es pot adaptar la fórmula a les necessitats de vocabulari. Incloem també una ver-

sió dramatitzada.

Altres versions recollides

Dues de les versions recollides són del nord del Marroc, concretament del Rif i

les dues van ser enregistrades en tarifit, la variant amazic d’aquesta zona, l’altra

procedeix de l’Atlas de Marràqueix, també en amazic (taixelhit).

La gacela y el zorro. BOUGHABA.

Les chêvres et l’ogresse. LEGUIL.

La cabra y el lobo. LARREA.

En català també podeu trobar Les set filles del rei de Laila Karrouch, amb

víctimes humanes i amb una ogressa (Tamza) com a agressora que coincideix en

part amb la versió recollida per Légey que duu per títol Histoire de la chèvre, de

ses petits chevreaux avec la ghoûle. Aquesta darrera s’acostaria a la catalana en

tant que la mare arriba a temps de salvar les cabretes que s’ha menjat l’ogressa i

per tant té un final feliç. També he trobat una altra versió enregistrada per Mos-

coso a Rabat, en dialecte àrab d’aquella zona, que duu per títol Zarqa w Marqa,

el nom de la protagonista. Té com a particularitat que tant els personatges posi-

tius com l’antagonista són humans, aquest darrer és el muetzí (per tant un home

sant) que vol aconseguir les joves i per reeixir-hi es disfressa de dona i es fa pas-

sar per l’àvia.

82

155 La bèstia desagraïda Una serp atrapada sota una roca demana ajut: un home l’allibera però la serp es disposa a men-jar-se’l. L’home es queixa de la injustícia i la serp li proposa un arbitratge. Passen un gos i un cavall vells expulsats pels seus amos i donen la raó a la serp. Passa la guineu i li diu a la serp que es torni a posar sota la roca per veure com ha anat la cosa. La guineu, aleshores, demana a l’home que mati la serp per desagraïda.

L’home, la serp i l’eriçó

Recollit a Contes berbères de l’Atlas de Marrakech. LEGUIL.

Aquesta és la història d’un home que anava de viatge, arribat al costat d’un

rierol va trobar-hi una serp.

- Bon home, ajudeu-me a traspassar el rierol!

L’home, que no ho acabava de veure clar li digué:

- Senyora serp, si us carrego a la meva esquena per creuar el riu, després no

voldreu baixar-ne...

- Voleu que us faci una promesa solemne?

Al final l’home acceptà, però tal com era de preveure, la serp no va voler

baixar quan ja era a l’altra riba. La disputa estava servida i van triar el camell com

a mitjancer. El camell ja estava molt vell i no es llevava .

- Si em condemna a baixar- digué el rèptil- ho faré, ara si us condemna a

carregar-me, ho haureu de fer.

Quan ja eren prop del camell, la serp comentà:

- No sé pas per què el fill d’Adam, sempre que em veu, intenta matar-me.

El camell també es va queixar de l’home, perquè quan era jove i ple de salut,

el volia, però ara l’havia abandonat.

- Si voleu el meu consell- suggerí el camell- no tingueu pietat amb l’home.

Agafeu una corda i lligueu-lo ben lligat, tal com ell va fer amb mi .

Després van anar a buscar un cavall .

- Us he portat fins aquí- precisà la serp- perquè feu justícia en el nostre

cas.

83

- No hi ha més justícia per vós que la que vós heu fet amb ell- respongué el

cavall- que començà a queixar-se dels maltractes que li feia l’home ara que ja era

vell i sense forces.

- Us aconsello que tibeu encara més la corda amb què el teniu lligat fins que

els ulls li surtin de les òrbites- afegí el cavall per reblar el clau.

Van continuar el camí fins arribar a casa de l’eriçó. Aquest cop va ser l’home

qui va prendre la iniciativa:

- Us demano, senyor eriçó, que feu justícia. Aquesta serp m’ha enganyat

perquè l’ajudés a traspassar el riu i ara no vol baixar de cap manera de la meva es-

quena.

- Les vostres lleis no són com les meves- intentà escapolir-se l’eriçó.

- Per quina raó?- preguntà la serp.

- És que les lleis dels qui trepitgen de peus a terra no són les mateixes que

els que no- respongué l’eriçó.

- Així cal que baixi perquè estiguem en igualtat de condicions?- preguntà la

serp.

I la serp va baixar de damunt de l’home, cosa que aprofità aquest per ma-

tar-la. No content amb això, l’home atrapà l’eriçó per portar-lo als seus fills.

- Per favor- suplicà l’eriçó- tingueu pietat de mi que tinc fills.

Però com que l’home no acabava d’estar convençut, l’eriçó li va proposar anar

al terrari on vivien les cries de l’eriçó. Allà hi vivia també una serp que quan l’home

s’ hi va acostar, li va picar i aquesta va ser la seva fi.

Aquesta rondalla de bèsties amb l’home permet treballar novament els va-

lors de la justícia o bé la solidaritat i la gratitud. També és útil en processos de

mediació escolar. Si els alumnes són més grans, podem fer-los reflexionar sobre

el tracte que els humans donem als animals, sobre els límits ètics de la utilització

dels animals per a la investigació i, en última instància, sobre la necessitat de res-

tablir l’equilibri amb el medi.

84

Altres versions disponibles:

El erizo y la serpiente. BOUGHABA.

L’homme, le lion et l’hérisson. LÉGEY.

225 L’àguila ensenya la guineu a volar L’àguila invita la guineu a unes noces al cel. La guineu diu que no hi pot anar perquè no sap volar. L’àguila s’ofereix a portar-la però en arribar a gran altura la deixa caure.

El milà i la tortuga

Recollit a Que por la rosa roja corrió mi sangre.GIL GRIMAU.

Vet aquí que una vegada hi havia un milà que feia temps que es volia menjar

una tortuga, però no podia per culpa de la closca.

- Amiga tortuga, no saps quin greu que em sap que no puguis venir mai a les

grans festes que se celebren al cel- li digué un dia- Sempre tenim banquets de ca-

sament.

I la tortuga va respondre:

- Sí, ja ho sabia, però és clar com que jo no tinc ales, ja he perdut

l’esperança de participar-hi algun cop.

L’ocell va fer veure que rumiava molt i després li va proposar:

- Mira, se m’acaba d’acudir una solució: jo puc pujar-t’hi.

La tortuga no s’ho va pensar dos cops i es va deixar agafar pel bec del milà

que es va elevar amb ella cap a l’aire.

Quan l’ocell va veure que havien arribat a una alçada considerable, va deixar

anar la tortuga. Aquesta va comprendre ràpidament que s’havia deixat enganyar:

- Seré ruca...! Déu meu si aconsegueixo sobreviure, no tornaré a ser tan ba-

baua, ho juro- i afegí esperançada- Amb una mica de sort cauré damunt de la palla

o dins d’una bassa i sobreviuré.

Però la pobre tortuga va anar a estavellar-se contra una roca, i llavors el mi-

là, que ja havia aterrat, se la va menjar.

85

Novament tenim una rondalla que confronta dues bèsties i posa a prova la

seva astúcia. En aquest cas, però, amb uns animals diferents: el milà i la tortuga.

Si creieu que el milà és un ocell poc conegut, o bé treballeu amb alumnes de ni-

vell inicial, podeu utilitzar l’hiperònim ocell. Quant a la tortuga és una bèstia que

agrada els nens petits i que si no la coneixen els nouvinguts, us permetrà parlar-

ne i ampliar el seu vocabulari.

301 A La perera El més petit de tres germans, perseguint un ocell que roba de nit els fruits d’un arbre, arriba fins a un pou. Ho explica als seus germans i decideixen baixar-hi. Primer ho fa el gran, però quan és a mig camí li agafa for i diu als germans que el tornin a pujar. Després hi baixa el mit-jà, però fa el mateix. Finalment, hi va el petit. Arriba fins un palau on hi ha una princesa robada per un gegant. La princesa explica a l’heroi que el gegant li proposarà un combat i abans li oferirà que triï l’espasa que vol fer servir: ha de triar la rovellada. Venç el gegant i allibera la princesa. Avisa els germans perquè la treguin del pou. La prenen cap a casa i deixen el germà al fons del pou, però aquest aconsegueix sortir-hi amb l’ajut màgic de l’orella que ha tallat al gegant. La princesa explica que és ell qui l’ha salvada i es casen.

Quest for a Vanished Princess

El collaret de diamants.

Vet aquí una vegada tres germans sabaters, que vivien a Egipte, a oïdes dels

quals havia arribat la notícia que havien desaparegut les tres filles del rei. Deien

que estaven amagades a una torre encantada i que el monarca havia promès que qui

fos capaç de treure-les de la seva presó s’hi podria casar. Ai, las, però si els teme-

raris no tenien èxit, ho pagarien amb la vida!

Els tres sabaters, engrescats pel més petit, van sol·licitar una audiència re-

ial.

- Ja teniu ben present a què us exposeu?- va dir el rei- perquè si no us en

sortiu, us costarà la vida!

- Senyor- va respondre el petit dels tres germans- coneixem els termes del

nostre compromís, i hi estem disposats. L’únic problema és de recursos: nosaltres

som tan pobres que fins i tot el més bàsic, ens fa falta!

86

El rei es va mostrar generós quan aquest germà li va demanar una quantitat

important. Quan la van rebre van sortir a buscar la torre. No era molt lluny, però sí

que semblava inexpugnable; tenia forma circular, no hi havia ni portes, ni finestres

i s’acostava als tres-cents metres.

Els dos germans més grans es van desanimar i van acusar l’altre d’haver ac-

ceptat un repte massa difícil que els costaria la vida.

- No us desanimeu, ben aviat descobrireu que allò que sembla difícil, es pot

tornar fàcil si teniu paciència i bon cor.

Van tornar a ciutat i van comprar totes les cordes que hi van poder trobar,

les van carregar a deu carros diferents i també van adquirir claus de vint-i-cinc

centímetres de llarg que van situar a uns altres cinc carros.

Arribats a la torre, el petit va començar a fixar els claus al voltant, quan

tenia fet un tomb, hi feia un nus, i en feia un altre més amunt. Van continuar així

fins a una alçada d’uns cent metres, on van descobrir una finestra. Aleshores van

canviar de tàctica: el germà petit va ordenar que es deixés caure cap a l’interior

una corda tan llarga com calgués per arribar al terra. Es va fer lligar per la cintura

i es va despenjar, amb l’advertiment que quan els germans notessin que ell tibava la

corda, comencessin a recollir-la perquè les princeses poguessin sortir.

Quan el noi va arribar al terra d’aquell pou, es va trobar una cambra luxosa-

ment endreçada, amb les parets cobertes de marbre i de pòrfir; però el més curiós

de tot era la claror que inundava la sala: semblava que les parets fossin de vidre.

Va entrar a les cambres decorades amb un luxe que ell no havia vist mai de tant

enlluernador com era. Finalment va veure una porta d’or que li barrava el pas. Hi va

tustar i encara que amb prou feines l’havia tocada, va sonar de forma aterridora... i

es va obrir.

- Com has gosat arribar fins aquí, desgraciat?- li va preguntar una de les

princeses segrestades- No saps que et pot costar la vida?

- He vingut a salvar-vos i encara que em costés no una vida, sinó cent, torna-

ria a fer el mateix, per tal de poder-vos tornar al vostre pare.

- Doncs aprofitem que el djinn que guarda la torre no hi és: vine!

87

I el va portar a una sala on hi havia moltes armes.

- Veus totes aquestes espases? Doncs si el djinn arriba abans que hàgim po-

gut escapar, tan aviat el vegis venir, agafa aquesta espasa rovellada i escantellada,

i amb ella procura tocar-lo. Sobretot, sobretot, vigila que ell no et toqui amb la

seva llança; si fos així, estaries perdut.

Dit això va entrar a buscar les seves germanes i el jove va lligar la corda a

la cintura de la primera, i va ser el senyal perquè la pugessin. I així amb les altres

dues, sense problemes. Quan la més petita ja era a la finestra va dir al seu salva-

dor:

- Té, pren aquest collaret, té uns diamants especials, que no poden ser falsi-

ficats, ni se’n pot trobar d’idèntics; gràcies a ell et reconeixeré, perquè no em vull

casar amb cap altre. No oblidis els meus consells, evita el perill i quan hagis pujat,

lliga la corda a qualsevol d’aquests objectes i ja veuràs què passa.

Va pujar la Princesa i tot seguint les seves instruccions, va lligar la corda a

un moble que deuria pesar més o menys el mateix que ell.

Just havia recorregut el moble la meitat de la distància necessària, quan la

corda es va trencar i el moble va caure i es va esmicolar.

- Déu meu- va pensar el jove- quina una m’he estalviat! Com pot ser que els

meus propis germans m’hagin traït tallant la corda !

I per si no n’hi havia prou, just en aquell moment, se li va presentar davant

un gegant horrible. Feia uns catorze metres com a mínim, tenia el cap de voltor, el

cos d’home, però en comptes de mans tenia urpes, i peülles de bou, per peus.

- Com has gosat venir fins aquí, home infame?- va grunyir el monstre- Mori-

ràs ara mateix i el teu cos servirà de menjar als meus animals preferits!

El jove no es va espantar, va recordar les paraules de la Princesa i va anar

reculant fins arribar a l’armeria. Un cop allà, d’un salt va agafar l’espasa rovellada i

va ferir el djinn, sense que aquest tingués temps a reaccionar. Només tocar-lo, el

monstre va cridar i va caure esmorteït a terra.

I al lloc on havia caigut el djinn va aparèixer una jove molt bella, que va dir

al sabater:

88

- Què desitges? Tinc l’obligació de servir-te en tot el que em demanis.

- Per començar, treu-me d’aquí; després dóna’m armes de cavaller, el millor

cavall negre, i per acabar digues-me on són els meus germans.

Tal dit, tal fet: les dues primeres peticions concedides.

- Els teus germans- va dir aquella jove- es casen demà amb les dues Prince-

ses més grans. Com que tothom creu que ells dos han estat els salvadors de les

princeses, el rei els ha omplert d’honors i demà se celebra un torneig en motiu de

les seves bodes. Encara que la petita no parava de plorar, el seu pare ha decidit

que també es casi, ho farà amb un cavaller de la seva cort. Ella, però, no ho accepta

i diu que només es casarà amb aquell que porta la meitat del collaret que ha perdut;

com que ets tu, qui té aquesta meitat, doncs t’haurà d’esperar.

- Doncs necessito que facis endarrerir els casaments i també que facis que

qualsevol argenter de la ciutat es presenti davant del rei dient que ell té un colla-

ret semblant al de la Princesa.

- No et preocupis, que el que m’has demanat, ja està fet.

El jove va entrar a la ciutat, se’n va anar a un hostal i es va canviar de ves-

timenta. Després es va encaminar al carrer dels argenters, on aquests tenien els

seus obradors. A la porta d’un d’aquests, va veure un home amb posat trist que li va

preguntar:

- Què teniu senyor?

- Què he de tenir? El dimoni de la supèrbia que m’ha pujat al cap i em porta

a afirmar que jo tinc la meitat d’un collaret, del qual la princesa Inda en té l’altra, i

no sé com sortir-me’n!

- Ui, qui pogués plorar amb els teus ulls! Això us preocupa?- l’intentà tran-

quil·litzar el jove sabater- jo en tinc un d’igual. No en tingueu cap dubte. Si voleu

podem entrar a la vostra botiga i us l’ensenyaré.

Van entrar a l’obrador i el jove, mentre li mostrava el collaret que havia

guardat amb primor, li digué:

- ¿És o no és com l’altra meitat de la joia que té la princesa Inda?

- En efecte!

89

- Doncs bé, aquest collaret el portareu demà, després del torneig que ha es-

tat suspès avui per causes desconegudes.

Al dia següent el jove sabater va participar en les justes anunciades, i va

vèncer els seus germans. Quan la princesa li anava a donar el premi, el jove va des-

cobrir el seu rostre i li va dir en veu baixa:

- Aquesta tarda vindrà un argenter amb la meitat del collaret que vós em

van donar. Desmentiu-lo davant de tots, expliqueu per quina raó va anar a parar a

les meves mans; jo seré allà i si encara us ve de gust complir la paraula que em vau

donar a la torre, podrem viure feliços fins al final de la nostra vida.

Tal com havia avisat, a la tarda, l’argenter es va presentar davant del rei

amb la seva joia, i el monarca li digué:

- Teva és la meva filla, tal com ho havia promès.

- Perdoneu, pare i senyor- l’interrompé la princesa Inda- Aquest senyor no

és l’autèntic amo del collaret. I per provar-ho, ara us n’explicaré les raons. Confio

que em creureu.

Inda va relatar tota la història del seu desencantament i el de les seves

germanes.

- És veritat el que dius?- va preguntar el rei.

- Tan cert com que els suposats salvadors són incapaços de desmentir el seu

germà petit.

Llavors aquest es va avançar i, tot descobrint-se, va narrar totes les peri-

pècies que havia hagut de viure d’ençà que havia salvat les princeses. Com a prova

final, va presentar al rei l’espasa rovellada amb què havia matat el Geni segresta-

dor.

Quan el rei va saber tot això, va decidir que havia de castigar els dos ger-

mans culpables i premiar l’innocent. Va desterrar els dos traïdors, i va casar el jove

sabater amb la princesa Inda. Però com que el petit era generós i gens rancorós, va

pregar al rei que perdonés els seus germans. I des de llavors que són feliços i men-

gen anissos.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

90

Aquest conte és el primer que recullo de les 1001 nits, hi apareix un djinn

(geni), un dels personatges més característics d’aquest llibre. Té punts de contac-

te també amb el tipus 561 (Aladdín) i ben segur que l’alumnat us ho farà notar.

Com la majoria dels contes del recull, és força llarg i s’intercalen aventures (no

oblideu que, a Xarhazad, li anava la vida), per tant, pot agradar a una franja am-

plíssima d’edat (sempre que excloguem els més petits). Es tracta d’una rondalla

meravellosa amb adversaris i ajudants sobrenaturals (curiosa la figura d’aquest

geni horrible i malvat que es transforma en “gènia” bona i bellíssima que potser

podríem relacionar amb personatges de còmic japonès molt coneguts pels nostres

infants i adolescents)

El tractament de l’espai és diferent, l’extern és localitzable geogràficament

(Egipte) i l’intern és descrit de forma minuciosa. Això us permetrà treballar amb

els alumnes amb ambdós. D’una banda per repassar geografia, de l’altra per revi-

sar els espais, en aquest cas ben luxosos. Si teniu alumnes procedents de prop de

Marraqueix, Fes o Rabat podreu preguntar-los si han estat a algun dels palaus i

també relacionar amb l’Alhambra. I a partir d’aquí, repassar història i explicar

l’empremta dels “àrabs”(que poso entre cometes perquè bona part de l’exèrcit

invasor estava format per amazics que ens han llegat també alguns topònims).

No desaprofiteu l’oportunitat de comprovar que recorden bé els numerals.

Aquesta rondalla s’acosta molt a les nostres pel que fa a la importància del núme-

ro tres (en comptes del set tan típic de la majoria de les seves), tres germans per a

tres princeses, però també 300 metres.

Quant al treball amb valors, tenim al davant una mina. Començant per

l’origen de l’heroi (un senzill sabater) que amb la seva tenacitat i confiança arriba

a casar-se amb la princesa, passant per la resistència davant de la traïció dels

germans, envejosos, i sense oblidar la col·laboració i la confiança mútua entre els

dos sexes. La millor frase pot ser:” No us desanimeu, ben aviat descobrireu que

allò que sembla difícil, es pot tornar fàcil si teniu paciència i bon cor”

91

De cara al lector més lletraferit, fer notar que el motiu de l’objecte valuós

(joia) partit en dues meitats recorda la novel·la Tirant lo Blanc, concretament

l’anell del comte i la comtessa de Varoic.

310 A The maiden in the tower (Rapunzel) Una dona (embarassada) roba fruits del jardí d’una bruixa, descoberta, serà obligada a prometre que cedirà el seu nadó a la bruixa. La dona parirà una nena que poc després vindrà a emportar-se la bruixa. Aquesta tancarà la noia, que rep el nom de la planta robada, a una torre. Quan la fetillera vol visitar-la, puja grimpant per la llarga cabellera rossa de la jove. Un príncep la des-cobreix, s’enamoren. Són descoberts per la bruixa i els amants s’escapen perquè poden volar. La noia sent per casualitat la conversa entre aquests i ho explica al príncep. En la fugida són perseguits per la bruixa, però ells aconsegueixen fugir. La bruixa mor. El príncep i la noia es casen.

Lounja

Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY. Això era i no era un home que tenia una filla a la qual adorava. Es deia Loun-

ja i no sortia mai al carrer, sempre feinejava dins de casa. Va passar el temps i el

seu cosí la va demanar en matrimoni. El pare va estar molt content i van quedar

promesos. El jove viatjava força perquè es dedicava al comerç.

Un dia les companyes de la noia la van venir a buscar per anar juntes al bosc,

a buscar llenya.Tot i que al principi ella no hi volia anar, les amigues van insistir

tant i tant que va acabar acceptant.

Quan ja es feia de nit, les noies van emprendre el camí cap a casa, tot por-

tant cadascuna un feix de llenya damunt del cap. Però el de Lounja pesava tant que

va haver d’aturar-se a descansar.

- Aneu a buscar la meva mare perquè m’ajudi a portar el feix- demanà a les

seves companyes.

Dins del feix, una branca s’havia convertit en una barra de ferro que pesava

moltíssim. Tot just les noies havien desaparegut que en comptes de barra, va apa-

rèixer un ghoûl terrible davant la noia terroritzada.

- Vine amb mi a casa meva! La tinc plena de gra.

92

- No vindré pas, tant si la tens plena de gra com si no- rebutjà amb força

Lounja.

- Com vulguis, tinc paciència- continuà el ghoûl- Vindré a buscar-te una nit

tenebrosa, una nit de tempesta en què plogui, bufi una ventada i els trons ressonin

pertot.

Just en aquell moment va desaparèixer i, alhora, va arribar la mare de la no-

ia que quan la va veure plorant li digué:

- Què tens filla meva?

- Res mare, només és que estic molt cansada i aquí, tota sola, m’ha agafat

por.

La mare va agafar el feix de llenya i el va trobar prou lleuger. No acabava

d’entendre gaire l’actitud de la seva filla perquè altres cops havia traginat farcells

més pesants. En arribar a casa la noia es va confiar als seus pares.

Poc temps més tard, una nit va arribar una forta tempesta, amb molt de

vent i trons. I tal com havia dit, el ghoûl es va presentar. Va trucar a la porta i va

cridar:

- Agafa una broqueta per coure les broquetes al foc i dóna-me-la.

Tota la família es va posar d’acord per protegir la noia i que no se l’endugués

el monstre. Però aquest, irat, va dir que els destruiria la casa si no li donaven Loun-

ja. Així que al final se la va emportar.

Van caminar molt i molt. Primer van passar per la muntanya verda, que va

canviar de color i es va tornar groga; després per la blava, que es va tornar tota

vermella, i finalment per la blanca que es va tornar negra; després la va instal·lar a

casa seva.

Mentrestant, el promès de la noia havia tornat del seu viatge de negocis.

Només arribar va anar a casa de la seva promesa i va demanar per ella. Els seus

pares li van dir que la noia havia mort, el van portar al cementiri i li van ensenyar la

seva tomba. El nuvi, desconsolat, va passar dies i nits plorant-hi sobre . Un dia, una

vella que visitava la tomba del seu difunt marit, el va veure tan entristit que li di-

gué:

93

- Fill meu, t’han enganyat: Lounja no és morta. La va raptar un ghoûl una nit

de tempesta, dins d’aquesta tomba no hi trobaràs altra cosa que un tros de llenya.

El promès la va obrir i va comprovar que la vella li havia dit la veritat. Va a-

nar cap a casa seva i va demanar a la seva mare que li preparés provisions per a una

llarga ruta, va muntar a cavall i va marxar.

Quan va arribar a la muntanya verda li va preguntar:

- Oh muntanya per què has canviar de color?

- És que Lounja ha passat per sobre meu.

I la mateixa pregunta va posar a la muntanya blava i va obtenir la mateixa

resposta. En arribar a la blanca, va tornar a preguntar el mateix.

- És que Lounja viu al meu costat, a casa del Rei dels Ghoûls.

El jove va continuar fins arribar a un pou. Va lligar el seu cavall i l’hi va a-

beurar. De sobte se li va aparèixer una esclava negra.

- Ei, tu –la cridà el jove- Vés a buscar la teva mestressa i porta-me-la.

- La meva mestressa no surt mai de casa- rebutjà l’esclava.

Quan ja havia omplert la galleda d’aigua i es disposava a marxar, el promès

va llençar-hi un anell que li havia regalat Lounja.

Aquesta, en veure’l, va comprendre que el seu promès l’havia vingut a buscar

i es va posar a tremolar només de pensar en la reacció del ghoûl. Però no va sortir

pas.

Llavors el gall de la noia va anar a beure al pou. Quan el va veure el jove li

digué:

- Vés a dir-li a la teva mestressa que vingui al pou.

- Ella no surt mai de casa, segur que no vindrà- li respongué l’animal.

- I què estàs fent ara, ho saps?

- Està filant llana- explicà el gall.

- Doncs podries robar-li un cabdell i ben segur que ella et seguirà per recu-

perar-lo.

I així va ser. Quan els dos promesos es van retrobar, Lounja es va posar a

plorar.

94

- I ara què farem? L’ogre està a punt d’arribar, notarà la teva presència i

ens matarà.

- No et preocupis- digué el jove- De moment, porta’m a dins de casa teva.

La noia ho va fer i el va amagar ben amagat. Ara bé només arribar el ghoûl

bramà:

- Sento olor d’home.

- I ara, aquí només hi som Déu i jo. Vés-te’n a dormir- digué Lounja.

I es va ajeure al seu costat com feia sempre. El ghoûl tenia per costum a-

dormir-se tocant la llarga cabellera de la noia. Quan Lounja va entendre que l’ogre

dormia es va tallar els cabells, va cridar el seu cosí i es van preparar a fugir. La

noia, previsora, havia cobert tot de henna per evitar ser descoberts, però s’havia

oblidat del morter. Aquest es va posar a cridar:

- Desperta’t ghoûl, Lounja s’escapa!

L’ogre es va despertar i va començar a perseguir-los. Ells es van transfor-

mar en branquillons plens d’espines, però l’ogre va tallar les espines. Després els

joves es van transformar en llances que li feien talls als peus, però el ghoûl va con-

tinuar. Llavors es van convertir en sal que anava penetrant en les ferides i li feien

tant de mal que no va poder aguantar-ho més.

- D’acord, m’heu vençut, però si us trobeu un fus de llana, malfieu-vos-en-

els amenaçà- Si passeu per davant d’un temple, no hi entreu pas. Si us trobeu un

ocell que us ofereixi protecció, rebutgeu-lo.

I així va ser, ben aviat es van trobar un fus i el jove el va agafar. Lounja va

necessitar molta força màgica per arrencar-l’hi. Poc després van veure el temple.

- Entreu i reposeu- els va proposar.

La noia va continuar el camí, però no el noi que hi va entrar. Novament va ha-

ver de recórrer a la màgia per rescatar-lo.

Finalment van veure l’ocell que els va dir:

- Poseu-vos sota la meva ala que us portaré on vulgueu.

Lounja no va respondre però el promès digué:

- El camí serà molt més fàcil.

95

I va acceptar la proposta de l’animal que s’envolà amb el jove cap als núvols.

Quan es va adonar del seu error ja era tard, només va tenir temps de dir:

- Lounja, cobreix-te amb una pell, agafa el cavall i et portarà a bon port.

La noia va seguir les instruccions del jove i tot seguit es va trobar a casa

dels sogres, s’havia convertit en un gos que sostenia la brida del cavall!

Els sogres, quan van veure el cavall i la pell del seu fill, de seguida es van a-

donar que algun mal li havia arribat. Els van agafar i els van portar a l’estable. Du-

rant la nit un ocell es va acostar a Lounja i li va parlar:

- Què t’han donat per sopar, oh bella dona?

- Només palla- contestà ella.

- Quin greu que em sap!- digué l’ocell que tot seguit s’envolà.

Allà al poble hi havia un home molt sant que es passava el dia pregant. Quan

va veure l’ocell va quedar encuriosit, però de seguida va entendre el que estava

passant. Va anar a casa dels pares del nuvi i els va explicar el que ell creia.

Van esperar a la nit i van fer entrar la gossa a casa i la van fer sopar amb

ells; després van vetllar fins que van sentir la veu de l’ocell:

- Què t’han donat per sopar, oh bella dona?

- Avui m’han fet entrar a casa i m’han assegut a la seva taula.

- Doncs avui sí que estic content- digués l’ocell que tot seguit s’envolà.

Al matí, els sogres van anar a demanar consell a un mag:

- Necessitem dos toros, pujaré a la muntanya a sacrificar-los, els donaré als

ocells i vosaltres recuperareu el vostre fill.

I així va anar, tots els ocells es van abalançar damunt dels trossos dels ani-

mals i en van agafar un amb el bec. Un d’ells, que era el que havia raptat el promès,

va deixar caure a terra la seva víctima. El mag va agafar el jove i se l’endugué cap a

casa dels seus pares.

Com ja podeu imaginar tot van ser festes i alegries.

- Prepareu la festa de casament- demanà el jove als seus pares- Em caso

amb la gossa que porta la pell.

96

Els pares no ho van entendre, però com que estimaven el seu fill van cele-

brar el casament, ara bé, sense convidats. La nit de noces el promès va fer entrar

la gossa a la seva cambra, després li va tirar tres galledes d’aigua calenta tot dient

les paraules màgiques... i Lounja va aparèixer davant dels seus ulls més maca que

mai. Una esclava, que estava tafanejant, a través del pany de la porta ho va veure

tot i va córrer a avisar els pares de la noia. Quan aquests la van veure, van excla-

mar:

- Lloat sigui Déu que ens ha retornat la nostra filla!

I llavors sí que van fer unes grans festes de casament, hi va anar tothom,

tothom menys el ghoûl malvat que ningú no va tornar a veure mai més.

Tot i que la versió de referència, Lounda et le ghoûl ( ou l’enlevement de

la fiancée), dóna un nom un pèl diferent a la seva protagonista, en la majoria de

les versions recollides se l’anomena Lounja, un nom que els amazics

l’identifiquen de forma clara com el de l’heroïna d’un dels seus contes més tí-

pics.

Tenim un conte que s’allunyaria bastant de la versió catalana Julivertina,

tot i que sí que comparteix molts dels trets típics del 310A ATU, conegut més

com a Rapunzel. Per aquesta raó els experts (El-Shamy i Kossmann) l’han classi-

ficat com a tal. Encara que no trobem un inici semblant (la mare embarassada

que transgredeix una llei i que haurà de lliurar el seu nadó a un personatge mà-

gic), sí que apareix el retorn del ghoûl per recuperar la noia que considera seva,

el segrest de l’estimada en un lloc de difícil accés –una cova en el nostre cas- la

descoberta dels amants, la llarga cabellera, la fugida volant, la transformació en

animals, la mort de l’antagonista, la superació de moltes proves per recuperar

l’estimat i finalment el premi final: el matrimoni.

Aquest és un conte molt llarg, adequat per als nens més grans, on hi ha un

cert equilibri entre els herois masculins i femenins. Si bé és cert que serà la noia

la qui assumirà un clar protagonisme i serà gràcies a ella que s’arribarà a bon

97

port, també el promès haurà de superar un munt de proves per retrobar-la i des-

lliurar-la del seu segrestador (l’ogre). El treball cooperatiu entre tots dos perme-

trà la fugida de la casa de l’ogre, amb l’ajut de la màgia (la henna protectora tan

present als contes del Marroc, la transformació en diversos objectes que dificul-

ten el pas de l’ogre), la disparitat de criteris portarà a la separació dels dos joves.

Transformats en animals, l’esforç conjunt de tots dos portarà al reconeixement

dels pares i la resolució feliç del conte. Tot i que en aquest cas no veiem, exac-

tament, l’oposició de la família del promès al casament amb una núvia que con-

sideren inadequada pel seu aspecte o posició social, sí que hi ha un rebuig cap a

aquesta. Rebuig que el promès exigirà que es transformi en acceptació. De fet, no

sovint trobem a les rondalles dones que com a càstig són apartades a viure com a

“gosses”, o, com en aquest cas, transformades.

Versions disponibles:

2-Luncha la gacela. LAABI.

3- Haïna. disponible a http://orange8454.over-blog.com/40-categorie-10356076.html

4- Haïna. DBILIJ. Protesta noia

pèrdua llibertat Antagonista Suposada

mort noia

Transformació

gossa

Auxiliars màgics

1 No ghoûl Sí Sí Muntanyes de colors, gall,

henna, ocells

2 Sí djinn No No Muntanyes de colors,

Sí ghoûl Sí Sí Muntanyes de colors, gall. 3

4 No Ghoûl (½

home ½ llop)

Sí Sí Muntanyes de colors, espa-

sa, ocell, pollet, ogressa,

henna.

124+ 327 La casa de plomes Tres animals abandonen el corral i per passar la nit es fan una casa. Un se la fa de plomes, l’altre de llana i el tercer de ferro. Es presenta el llop, desfà les dues primeres cases d’una bufa-da i es menja l’animal estadant. El llop no aconsegueix desfer la tercera casa i l’animal sobre-vivent fa que el llop caigui en una perola d’aigua bullent i mori.

98

Ahmed Hadidan

Recollit a Que por la rosa roja corrió mi sangre. GIL GRIMAU.

Vet aquí que una vegada un home que tenia tres fills que es va quedar vidu.

Per aquest motiu va decidir canviar de casa i va marxar de la ciutat on vivien. Pel

camí, un dels tres fills es va sentir tan cansat que no podia seguir, per això el pare

li va construir una casa de palla. Després els altres van continuar, però el segon

també va sentir que les forces l’abandonaven i per això li va construir una casa de

fusta. El pare i el fill petit van decidir prosseguir el camí, fins que aquest darrer

també es va sentir fatigat. Aquest cop el pare va construir una casa de ferro per-

què li va semblar que seria molt més segura. El que no sabia el bon home és que ben

a prop vivia una ogressa amb la seva filla que no va tardar a adonar-se que tenia un

nou veí.

- Com et dius? – preguntà la ghoûla.

- Ahmed Hadidan.

- Sigues benvingut. Espero que ens fem bons amics i puguem anar junts a

buscar aigua o llenya.

A partir d’aquell moment, l’ogressa venia cada dia a casa del noi i li pregun-

tava:

- Ahmed Hadidan, véns amb mi a buscar aigua?

- Se m’ha trencat la corda i estic entretingut arreglant-la.

- Bé, doncs ja tornaré d’aquí a una estona per veure si has acabat.

Llavors en Ahmed aprofitava per sortir, s’acostava a la font, omplia el càntir

d’aigua i tornava cap a casa ràpidament. Quan l’ogressa tornava, ell sempre li deia:

- Em sap greu, però m’he quedat sense aigua i he hagut d’anar a buscar-la.

I cada dia la mateixa comèdia, fins que un dia l’ogressa va tenir una pensada.

Agafaria cola i la posaria damunt del ruc del seu veí. Després faria veure que se

n’anava cap a casa seva i quan el noi hi muntés quedaria enganxat al ruc i ella el po-

dria atrapar. I així ho va fer.

- Ah, ja t’he enredat!- digué l’ogressa- Ara sí que et menjaré.

99

Ahmed, per més que ho intentava, no podia desenganxar-se del ruc. Per

sort, va reaccionar amb rapidesa i va dir:

- Que no ho veus que estic molt prim?

- Doncs tens raó- atorgà l’ogressa- M’esperaré una mica i mentrestant

t’aniré engreixant.

I el va tancar dins d’una gàbia i cada matí li demanava que li ensenyés el dit.

Ahmed, que ben aviat es va adonar que l’ogressa no hi veia gaire, en comptes del dit

li ensenyava la cua d’un ratolí que tenia el cau al costat de la gàbia. Però un dia el

ratolí se li va escapar i no li va quedar altra opció que ensenyar el dit de veritat.

- Bé, ja estàs a punt. Avui serà el gran dia.

- Tens raó, però no et sembla que seria de més bona educació convidar les

ogresses de la comarca?- proposà el noi.

- Doncs no és mala idea, mentrestant et matarà la meva filla.

Però Ahmed era espavilat, va aconseguir enganyar la noia i la va matar. Des-

prés es va posar la roba de la filla i va esperar l’arribada de les ogresses.

- Ja som aquí- digué l’ogressa.

- Mare, per què no em dónes la clau de casa de l’Ahmed perquè pugui veure

com és?- preguntà el noi, que es feia passar per la filla.

L’ogressa li va donar les claus i Ahmed es va tancar dins de casa seva. Quan

les ogresses es van adonar que havien estat burlades, van encerclar la casa del noi.

- Obre la porta, que estem mortes de gana- cridaven.

Però en Ahmed no tenia la més mínima intenció de fer-ho. Les ogresses van

decidir canviar de tàctica:

- Vinga, noi, obre la porta que no et menjarem pas: et tractarem com un fill.

- No obriré la porta fins que encengueu una gran foguera al voltant de la ca-

sa, perquè tinc molt fred.

Les ogresses s’ho van creure, i quan intentaven obrir la porta de ferro, van

quedar atrapades dins del foc.

100

Tot i que en la versió recollida per Gil Grimau no apareix de forma clara

el tipus ATU 124 (Blowing the house in), sí que intuïm un cert paral·lelisme amb

la història coneguda popularment com la dels Tres porquets, paral·lelisme que en

altres versions, com la que comenta Najima Thay, Hammou l’astucieux, és evi-

dent o també en d’altres de Tunísia com La pastèque de Hadidan. També és així

en la versió recollida per Moscoso amb el títol Hdi:ddan en què la destrucció de

les cases dels germans per l’ogressa és manifesta, raó per la qual el protagonista

demana al pare que li construeixi una casa més resistent. Em semblaria lícit que a

l’hora d’explicar aquest conte incorporéssiu com l’ogressa destrueix la casa dels

altres dos germans i els devora abans d’atrevir-se amb el protagonista o bé us

decantéssiu per la versió recollida per Moscoso que és molt més llarga i interes-

sant i que no he incorporat a aquest recull perquè us la podreu descarregar des de

la següent adreça web http://webs.ono.com/francisco.moscoso/ tot clicant al lli-

bre Cuentos en dialecto árabe de Ceuta. Però el tipus amb què podem de debò

identificar-lo és el 327, el dels nens i l’ogre, tipus molt estès a tot el Magreb, o bé

en versions amb un Mqidech com a protagonista o bé amb Hadidan, com en el

nostre cas.

327 Els nens i l’ogre Un nen i una nena senten que els seus pares planegen d’abandonar-los al bosc. Quan el pare els hi porta, llencen pedres pel camí per poder seguir-les després i tornar a cas. La segona vegada hi llencen molles de pa, els ocells se les mengen i no poden tornar. Caminen pel bosc i arriben fins a una casa que és de sucre i xocolata. En mengen i una bruixa que hi viu els atrapa; posa el nen dins d’una gàbia i pren la nena com a criada. La bruixa engreixa el nen i cada dia demana a la nena que encengui el forn per rostir el seu germà i cada dia li demana que li ensenyi el dit per veure si ja està prou gras. El nen li ensenya sempre un osset de pollastre. La bruixa es cansa d’esperar i demana a la nena que encengui el forn per rostir el seu germà. Quan la bruixa s’hi acosta, la nena l’empeny a dins i mor cremada. Els nens s’escapen.

D’unes faves que caldria haver plantat Vet aquí que una vegada un home que era molt gandul, sempre buscava una

excusa per no fer res. Sovint feia creure que estava malalt per no treballar. Tenia

dues dones, una molt llesta, la Malika, i l’altra, l’ Omeima, una mica encantada. Amb

la primera tenia una filla i amb la darrera un fill.

101

Va arribar el temps de la sembra i al poble tothom anava molt atrafegat,

però no hi havia manera que el nostre home reaccionés, així que la Malika va propo-

sar que se n’ocupessin elles. Però l’Omeima deia que elles dues tenien massa feina

amb les criatures tan petites. El seu marit els va fer una proposta: ell aniria a

sembrar però elles s’haurien d’ocupar de la collita. Les dones, derrotades, ho van

acceptar. Així que entre una cosa i l’altra, quan el seu marit va sortir del llit ja era

ben bé migdia i feia força calor. Tot just acabava de sortir del poble, quan li va

agafar altre cop la mandra i en veure un arbre va pensar “ I si m’esperés una mica

sota l’ombra fins que la calor baixi?” Tal dit, tal fet, però el problema és que

l’estoneta es va convertir en hores i quan es va despertar, ja arribava la posta de

sol.

- Ja és massa tard, quan arribés al tros ja seria de nit- es digué l’home i per

no ser descobert es va menjar les llavors de les faves.

En tornar, les dones el reberen amb un bon plat de cuscús a la taula perquè

creien que havia estat treballant tot el dia. Passaren els mesos i la Malika va pen-

sar que era l’hora de la recol·lecta i ho digué al seu espòs .

- Sí, ja ho sé- respongué ell- I tal com vam quedar, us toca a vosaltres anar-

les a collir.

- Però nosaltres no hem anat mai al tros- protestaren les dues dones- Com

vols que el trobem?

- Vosaltres sortiu del poble pel camí que porta a Oujda i camineu fins que

arribeu a un camp on les faves hagin arribat a la mida del meu bastó.

Les dones es van carregar els nadons a l’esquena i van començar a caminar,

per distreure’s s’anaven explicant coses de quan eren petites. A poc a poc s’anaven

allunyant de casa seva fins que de sobte els va semblar que ja havien trobat el

tros.

- Mira, Omeima, quines faves tan altes!

- Vols dir que són les nostres? - digué l’altra- A veure, mirem la mida amb el

bastó.

102

I sí, acabaven d’arribar al tros de la Tamza, una ghoûla malvada que tenia un

casalot enorme de color blanc allà a prop. Les dues dones van deixar els nens dor-

mint a l’ombra d’un arbre i es van posar a la feina. Al cap d’una estona els nens es

van posar a plorar, tenien set i no tenien aigua.

- I si ens acostéssim a la casa per demanar-ne, jo veig un pou al costat? –

proposà l’ Omeima.

I així ho van fer, quan eren molt a prop va sortir una dona molt grassa amb

una llarga cabellera descabellada.

- Veniu, veniu amb mi – les convidà- Deveu estar molt cansades, us prepara-

ré un cuscús deliciós i els nens beuran tota l’aigua que vulguin. Demà, quan hàgiu

acabat amb la collita, i hàgiu descansat, podreu tornar a casa vostra.

Però l’ogressa no tenia la més mínima intenció de deixar-les marxar. El que

volia era menjar-se’ls, però com que li havien semblat una mica massa prims, va de-

cidir que ell millor era engreixar-los i esperar. La Malika se’n malfiava, tenia clar

que era la Tamza, una ogressa i per això no li va treure l’ull de sobre mentre prepa-

rava el cuscús. Hi va posar tot de polls i carn de ruc!. En acabar de menjar,

l’ogressa va deixar de dissimular.

- Heu caigut a la meva trampa!. Us mantindré vius fins que us hàgiu engrei-

xat.

Les dues dones es van posar a plorar, però l’ogressa no va tenir pietat. Van

passar els dies i tot i que ho intentaven, no hi havia manera d’escapar-se. Però la

sort, o la paciència, va voler que els arribés una oportunitat. S’havia acabat l’aigua i

calia anar a buscar-ne al pou. Tant la Malika com l’Omeima es van oferir a anar a

buscar-ne. L’ogressa no se’n refiava i els va lligar una corda a la cintura i l’altra

punta al seu peu.

La Malika va agafar el seu fill i se’l va carregar a l’esquena, però l’Omeima,

més mandrosa, va pensar que sense el nadó aniria més lleugera. Malgrat que la Ma-

lika li feia unes estranyes senyes, ella no la va entendre.

En arribar al pou, la Malika va agafar un ganivet que s’havia amagat sota la

roba i va tallar la seva corda i la de l’Omeima.

103

- Corre, Omeima, aprofitem per escapar-nos.

- Ai, no puc pas, no puc abandonar la meva filla a casa de l’ogressa- digué

mentre corria en direcció a la casa.

Però l’ogressa que havia notat canvis en la corda, s’ho va imaginar tot i va

tancar la porta, així que a l’ Omeima no li va quedar altre remei que fugir sola.

Van passar els anys i cada dia la dona plorava per la seva filla, abandonada a

casa de l’ogressa, però ningú no s’atrevia a tornar-hi per rescatar la petita que

s’anava fent gran. Tot i que ningú no gosava parlar-ne va arribar a oïdes del germà,

que es deia Hassan, que tenia una germana i va voler anar a buscar-la.

Va emprendre el camí de nit perquè esperava que així trobaria l’ogressa a-

dormida i pel camí anava preguntant:

- Lluna, lluna saps on és la casa de la Tamza?

I aquesta l’anava guiant fins que va trobar la casa. Just en aquell moment va

veure una noia, que era, naturalment, la seva germana que estava cardant la llana.

- Ja t’he trobat germaneta !- digué amb alegria.

La noia es va quedar molt parada perquè ella no sabia pas que tingués cap

germà. Per demostrar-li-ho li va ensenyar que tots dos tenien una piga idèntica.

Convençuda, va arribar l’hora de la fugida, calia aprofitar que l’ogressa estava dor-

mint.

- Primer haurem d’anul·lar els poders de la Tamza perquè no pugui localitzar-

nos- explicà la noia- Per aconseguir-ho li hem de posar henna als peus i les mans i

així anirà perdent la seva força.

A la butxaca s’hi va posar tres boles de vidre que havia sentit dir a l’ogressa

que tenien poders. La sort que els havia acompanyat fins aquell moment, els va ser

esquiva i mentre li posaven la henna, es va despertar. Aleshores la noia va tirar una

bola de vidre a terra i va començar a bufar un vent molt fort que va frenar

l’ogressa.

Els dos germans van començar la fugida i de tant en tant es giraven per veu-

re si els seguia. La Tamza, recuperada, se’ls anava acostant i gairebé els estava

atrapant.

104

- Llença l’altra bola, germaneta- cridà en Hassan.

La noia així ho va fer i aquest cop en va sortir foc, la Tamza que no parava

de cridar però continuava perseguint-los. A la noia li va caure la tercera bola i un

riu d’aigua es va endur la vella i mai més no se’n va sentir parlar.

I van ser feliços i van menjar anissos.

El cicle de contes vinculats al tipus 327 és un dels més extensos a tot el

Marroc, amb moltíssimes variants. La diferència més important respecte de la

nostra pròpia tradició és que canvien la figura de la bruixa per l’ogressa. Ja hem

comentat a la introducció que l’ogressa és el personatge més significatiu dels

contes meravellosos del Marroc. La versió de referència prové de la narració

d’uns informadors de Nador i ve a ser una mena de barreja entre la recollida per

Enamorado a Cuentos populares marroquíes i la de Karrouch, les dues de la ma-

teixa ciutat rifenya. Cal fer notar que la majoria de les versions tenen com a pro-

tagonistes les esposes d’un home gandul, tot i que en algun cas, són els fills, els

qui surten a buscar el camp de faves. Najima Thay ens parla d’una versió on els

ganduls són els dos fills, que després d’haver viscut l’experiència traumàtica amb

l’ogressa, aprenen la lliçó i segueixen els consells del pare treballador. Deixo

doncs a criteri del professorat l’elecció sobre on posa l’accent, si en els aspectes

més fantàstics, en la por que provoca l’abandó dels nens i la persecució de

l’ogressa, o en el valor de l’esforç i el treball.

Altres versions disponibles amb la història de les faves a l’inici:

L’ogresse et les deux orphelins. THAY.

Lalla Setti, l’ogresse. LÉGEY.

Omar el burro. MOSCOSO.

Tenim altres contes del tipus 327 que no comencen amb la història de les

faves i que, per tant, s’acosten més a la nostra pròpia tradició. Entre ells Els dos

nens recollit per Strommer al sud del Marroc l’any 92, que mostra que aquesta

tradició segueix ben viva, perquè aquest conte té molts punts en contacte amb el

105

que duu per títol La història dels dos nens i l’ogressa recollit 100 anys abans per

Stumme, tots dos els podeu trobar al meu bloc, així com la versió més similar al

“Petit Poucet” amb el títol El gat enriquit. Vull fer notar que en aquestes versi-

ons, com també en la recollida per Armard el 1997, disponible en l’antologia de

Stroomer, sempre és la germana la llesta, la que salva la situació.

Val la pena subratllar també el conte Omar i la seva germana recollit en

tarifit per El Ayoubi, perquè tot i que té un començament característic del tipus

327 (germà i germana són abandonats pel pare al bosc per exigències de la ma-

drastra), seran recollits per una dona, una llevadora més exactament, que els pro-

tegirà. Una nova antagonista arribarà a la casa d’acollida, es casarà amb el germà

i a partir d’aquí començarà la gelosia i la venjança de la germana, tot acostant-se

així al tipus 872, Germà i germana, amb l’acusació de conducta immoral. La

resposta del germà serà tan brutal (l’apallissarà i li tallarà les mans), cosa que ens

acosta al 706, La noia sense braços.

També teniu una adaptació dramàtica de la nostra Caseta de sucre i de xo-

colata molt més adequada per als nens.

425 A Amor i Psique L’heroïna arrenca una mata de farigola i se li apareix un príncep encantat en forma d’animals que viu en un palau sota terra. Es casen. L’heroïna trenca el tabú: obre una capseta tancada o veu el príncep quan pren forma humana. Al moment, el príncep perd la memòria, oblida la seva esposa i desapareix juntament amb el palau encantat. L’heroïna emprèn la recerca del seu ma-rit. El troba quan és a punt de casar-se amb una princesa. Li ensenya la branca de farigola i l’ajuda a recuperar la memòria. El príncep reconeix la seva autèntica esposa.

qaf�ān d’amor recollit a Cuentos al sur del Mediterráneo. GIL GRIMAU.

Diuen que a la ciutat de Fes vivia un ric comerciant que havia de viatjar so-

vint per culpa de la seva professió. Un dia, abans de marxar, va demanar a cadas-

106

cuna de les seves tres filles quin regal volia que els portés en tornar. Les dues pri-

meres van demanar objectes d’ús personal, però la tercera li va demanar el qaftan

d’ amor. Van passar molts mesos i el comerciant va tornar a casa amb els regals que

li havien demanat les dues filles, però sense haver trobat el qaftan d’ amor.

Un dia l’home s’estava al jardí de casa seva, sota la pèrgola, quan va notar

una presència. Es tractava d’una dona gran, desconeguda, que estava resant entre

els arbustos. Era l’esperit d’aquests, però l’home no ho sabia. S’hi va acostar i a-

bans que pogués obrir la boca, ella li va dir:

- Vols trobar el qaftan d’ amor?

- Sí.

- Doncs aquesta nit vés al costat del brollador i crema encens al peveter.

El bon home va seguir els consells de la dona i de la tassa del brollador va

sortir un estrany personatge que tenia aspecte humà que li va indicar que el seguís.

A través del brollador el va portar fins a un palau aquàtic on hi havia un rei assegut

al tro.

El comerciant va saludar el rei tot fent-li una reverència i tot seguit li va

demanar el qaftan d’ amor per a la seva filla. El rei, sense obrir la boca, va donar-li

un tros de sàndal perquè la noia el cremés quan estigués a soles, a la seva cambra.

Així ho va fer la noia la nit següent i immediatament, a través dels carrers

de Fes, va arribar un seguici nupcial que es va aturar davant de casa seva. El guiava

un ancià que tenia com a missió lliurar tots els regals a la núvia i demanar la seva

mà per al seu amo. El comerciant s’hi va avenir i es van endur la noia fins a la seva

nova casa.

Aquesta era una luxosa mansió: les parets estaven cobertes de tapissos,

majoritàriament de tons vermellosos. El símbol del seu futur marit era el vermell.

Ella tenia a la seva disposició una minyona negra que cada vespre li feia beure un

refresc que contenia un narcòtic. Així, quan la jove estava adormida, entrava el seu

marit a través de les conduccions de l’aigua del bany i tornava a marxar pel mateix

lloc cada matinada. El marit era el mateix rei del palau aquàtic, més exactament, el

107

rei de les aigües, conegut com a Ahmar, o sigui, Vermell, cap d’una de les grans tri-

bus de djinns de la terra.

Va transcórrer algun temps sense que la jove mestressa conegués la identi-

tat del seu espòs. Se sentia sola, sort que Ahmar l’havia autoritzat a rebre visites

del seu pare i de tant en tant hi portava també les seves germanes. Quan li pre-

guntaven si era feliç, ella assentia, però ella ja sabia que tot seguit vindria l’altra

pregunta:

- I com és el teu marit?

Amb la inevitable resposta:

- No ho sé pas. No l’he vist mai.

Les seves germanes li van suggerir que no es begués el refresc i, a més a

més, li van donar una espelma i llumins.

Va arribar la nit i la noia va vessar a una tovallola el líquid narcotitzant i, tot

fent-se l’adormida, es va esperar ajaguda al llit. Va venir Ahmar i ben aviat es va

adormir. Ella, tremolosa, va encendre l’espelma i la va acostar al seu espòs:”Que

atractiu que era”. Tenia la pell fina i uns ulls ametllats. Els cabells eren negres i

arrissats, les mans amb llargs dits i unes ungles ben retallades. Una camisa broda-

da cobria el seu cos, que s’inflava lleugerament al ritme de la seva respiració. Duia

una cadena penjada al coll, amb una clau que permetia obrir el coll de la camisa. La

jove esposa va obrir-la i en comptes del pit del seu marit va trobar una escala que

conduïa a una casa on hi havia un tresor, un braser encès i un cavall blanc. Hi va

entrar.

En tornar, va voler tancar bé la tanca del secret, però sense voler li va cau-

re una gota de cera damunt d’Ahmar, que es va despertar de forma immediata.

El jove djinn es va entristir pel que va interpretar com una traïció de la seva

esposa, però la va perdonar perquè va entendre que havia estat mal aconsellada per

les seves germanes.

A partir d’aquell moment, totes les nits visitava la seva esposa sense ama-

gar-se. Va anar confiant-se i un dia va permetre que la noia anés a visitar la seva

família.

108

- El meu marit és molt atractiu- va explicar a les seves germanes que van

voler saber com es deia.

- Li has de preguntar el seu nom, tens tot el dret a saber-lo.

La jove esposa quan va arribar el seu marit li ho va demanar.

- No, no t’ho puc dir.

Ella, tossuda, va insistir i insistir amb plors i afalacs .... fins que el seu marit

va anar inflant-se, inflant-se i es va fer tan gros que va acabar per esclafar-la a un

racó:

- Em dic qaftan d’amor!- repetia mentre l’agafava i la llençava al mig d’un de-

sert, molt allunyat de Fes.

Ella, sense desanimar-se, va aconseguir arribar a l’indret on s’estava un e-

remita. La noia es va disfressar d’estudiant i es va fer anomenar Alí. Vestida així

va prosseguir el seu camí a la recerca del seu marit. Va arribar al regne d’un soldà

que el va fer conseller seu. Va passar el temps i la filla del soldà es va enamorar del

suposat noi. Els cortesans, convertits en espietes i murmuradors, ho van anar a

explicar al soldà, que, enfurit, va ordenar que matessin Alí. Ja estaven a punt

d’ajusticiar-lo quan va intervenir-hi l’eremita que feia poc que havia arribat a la

ciutat. Va agafar una mica d’aigua de la font amb una tassa i la va vessar damunt de

la noia que va desaparèixer! El seu espòs, el rei dels líquids elements l’havia salvat.

I era també una prova del seu perdó.

Aquest és un conte una mica diferent de la versió catalana, que, d’altra

banda, no és molt conegut entre els nostres infants. L’he triat perquè té una forta

aroma oriental, amb personatges molt característics de les 1001 nits com són els

genis (djinns) que van arribar ben aviat a la Península Ibèrica amb la invasió mu-

sulmana, tal com he comentat abans. Pot fer les delícies dels nens mitjans i dels

grans tant pel que fa al tema: trencament del tabú, com pel que fa als espais i am-

bientació: palau aquàtic, desert, etc. Sense oblidar el paper protagonista de la no-

ia, una altra mena de Clever girl, plena de gosadia i d’esperit aventurer que no

dubta a jugar rols masculins per aconseguir el que vol. D’altra banda, el nom del

tipus, Eros i Psique, permet introduir-nos en la mitologia grega.

109

En la versió de referència apareixen dades que afavoreixen la localització

en el Marroc, així com el títol ens permet parlar d’elements molt típics de la seva

cultura, en aquest cas la vestimenta. Per acabar, només afegir que tot i que en la

versió original no hi ha cap descripció del marit (com és habitual en els contes

del Marroc), m’ha semblat lícit aprofitar la fascinació del descobriment de la be-

llesa per repassar el vocabulari dels trets físics.

451 La reina muda Un matrimoni té set fills. El marit diu que si el fill que ha de néixer és un altre noi els matarà a tots. La mare diu als nois que els farà saber si ha nascut un noi o una noia. Neix una noia i la mare encomana a la criada que els enviï un senyal convingut, però s’equivoca i els nois fugen pensant que ha nascut un noi. Al cap del temps, la noia decideix anar a buscar els seus ger-mans.

Els set germans i el Llac de la lluna

Recollit a Cuentos en la “Yem’á El Fn’a”. LÓPEZ

ENAMORADO.

Vet aquí una vegada una família que vivia a un petit poble de pagesos, força

llunyà. La dona havia tingut set fills mascles i encara que estaven molt ben avin-

guts, amb el temps, tots van començar a trobar a faltar una nena.

- Sou uns pobres desgraciats- els deia la gent- Set germans i cap germana

de qui tenir cura !

La sort va voler que poc després la mare es tornés a quedar embarassada.

Els nois estaven tan neguitosos per saber si tindrien una germaneta que un dia no

van poder esperar més i el gran va dir a la mare:

- Tenim tantes ganes que neixi una nena que per evitar inquietar-te encara

més, hem decidit que ens en anirem a les muntanyes. Quan neixi, fes-nos-ho saber

de seguida!

I el segon va afegir:

- Si és una nena, tornarem per cuidar-la i protegir-la per sempre més. Però

si és un nen marxarem també per sempre més.

110

La mare s’hi va avenir perquè la decisió dels nois era ferma. Van acordar que

si tenia una nena, posaria una bandera vermella al terrat de la casa, per contra, si

era un nen, la bandera seria de color blanc.

Van passar els mesos i va arribar el dia de l’infantament. L’alegria es va

desbordar quan van veure que era una nena, a la qual van anomenar Núnut. Aquella

tarda, la minyona, Zaya, havia de col·locar al terrat el drap vermell perquè els ger-

mans sabessin la bona nova. Però la serventa no era de fiar, era molt lletja i el ca-

ràcter se li havia anat agrejant; s’havia tornat envejosa, cruel i malvada, però sabia

dissimular-ho molt bé. Per això la mare no sospitava res, però la realitat és que

Zaya no va posar una bandera vermella al terrat, sinó ben al contrari, una de blan-

ca.

- Si en comptes d’una de vermella, la poso blanca, aquests set miserables,

que sempre s’han burlat de mi, no tornaran a casa i podré fer tot el que vulgui...

Els nois quan van veure la bandera blanca van tenir una gran desil·lusió i se’n

van anar encara més lluny: no volien tornar mai més.

Núnut va anar fent-se gran i amb el temps es va convertir en una noia molt

bonica. Tan bonica que cridava l’atenció de tothom. La seva mare, que no entenia

perquè els germans no tornaven, no li va explicar mai res de res. I Núnut va créixer

en la ignorància. No es va estalviar, però les burles de la gent que la tractava com

una òrfena desvalguda que no tenia ningú per protegir-la. Fins que un dia uns veïns

es van compadir d’ella i li ho van explicar tot.

Núnut va córrer cap a casa i va anar a trobar la seva mare:

- Mare, mare, acabo de saber que jo també tinc germans! I no un, sinó fins a

set, com és que no m’ho havies dit?

- Filla meva, és una història tan trista i incomprensible que te la volia estal-

viar- respongué la mare- Ja voldria saber jo on són!

Núnut no va tardar a prendre una decisió:

- Aniré a buscar-los, encara que hagi de viatjar temps i temps. Tinc el pres-

sentiment que els deu haver passat alguna cosa greu.

111

La mare va tractar d’impedir-ho, però sense sort. Només va aconseguir que

la noia acceptés endur-se una mula i que l’acompanyés la minyona traïdora, la Zaya.

També li va donar un ocell màgic, que podia parlar. La mare confiava que aquest

ocell, arribat el cas, podria tornar cap a casa i avisar-la dels entrebancs que patís

la seva filla.

Van emprendre el llarg viatge carregades de provisions perquè no sabien

quan podrien tornar. Van travessar muntanyes i valls; pobles grans, mitjans i petits.

Van creuar rius i van dormir al ras. Van conèixer moltes persones, i a totes els pre-

guntava el mateix la Núnut:

- ¿Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen as-

semblar una mica?

Aleshores l’ocell que parlava repetia, tot cantant:

- Crrroacc, crrroaaccc, ¿coneixeu set germans mascles que sempre van

junts i que se’m deuen assemblar una mica?

Però sempre obtenien una negativa com a resposta: ningú no els havia vist

mai. Fins que un dia van arribar a un lloc remot, on hi havia un llac enorme, ple

d’aigua pura i cristal·lina. Era un paisatge meravellós. Núnut va descavalcar i es va

acostar a l’aigua per refrescar-se. L’ocell va començar a cantar i cridar d’alegria.

En canvi, Zaya, la serventa lletja, se sentia a disgust perquè no podia suportar la

joia dels altres. L’enveja la corsecava i per això es va allunyar d’allí. La casualitat va

voler que es creués amb un pagès que li va preguntar:

- Què fas aquí? És que no saps a quin lloc ets?

- Digues-m’ho tu. Jo no sóc pas d’aquí- respongué malhumorada.

- Aquests són els camps que envolten el famós Llac de la Lluna. L’aigua els

rega i per això són molt fèrtils. Però poca gent gosa acostar-s’hi, perquè el llac

està embruixat.

- Ah, si? I en què consisteix l’encantament? – s’interessà Zaya, que ja esta-

va pensant en un ús malèfic.

- Buf,,, aquestes aigües tenen molts poders. Però potser el més important és

que si dues dones s’hi banyen alhora, s’intercanvien els seus papers. Si una és molt

112

maca i l’altra molt lletja, la lletja es torna maca i, en canvi, la maca perd tota la

seva bellesa.

La serventa va tenir feina a dissimular la seva alegria. Acabava de trobar

una forma de venjar-se de Núnut! No podia suportar que fos tan bella i feliç. Però

amb el que no comptava, era amb l’ocell, que ho havia sentit tot.

- Crrroaccc, crrroooacc, crrroacc- va cantar- Si li fas res a la noia, volaré

fins a casa de la seva mare i li ho explicaré tot.

- Com se t’acudeixi fer una cosa així, et mato d’un pedrada- va cridar la ser-

venta.

I a l’ocell no li va quedar altre remei que callar i esperar.

Zaya va anar corrents fins on era Núnut i li va dir:

- ¿Has vist quin lloc més bonic? L’aigua deu estar boníssima. Anem a banyar-

nos, segur que ens ho passarem d’allò més bé!

No va caler que li ho repetissin: Núnut es va ficar a l’aigua sense fer cas

dels advertiments de l’ocell que no va saber interpretar. Zaya va aprofitar l’ocasió i

es va tirar de cap. En sortir a la superfície, va mirar cap on era la noia i se li va

escapar un crit. Núnut s’havia tornat lletgíssima tal com havia dit el pagès: tenia

uns ulls i un nas desproporcionats, les dents negres i partides i la pell aspra! Però

això no era tot: havia envellit. En canvi, Zaya era maquíssima i molt més jove que

abans!

El primer que va fer la serventa és llançar una pedra a l’ocell, que li va pro-

vocar la mort de forma fulminant. Després es va adreçar a Núnut:

- Molt bé, maca, vull dir, lletja, vés a eixugar-te que hem de continuar el

nostre camí. No et pensis, però, ara tot ha canviat: tu seràs la serventa vella i llet-

ja i jo la bella noia que està buscant els seus germans. Ho has entès?

I no hi van valer els plors, les súpliques i els planys de Núnut. Zaya era feliç

i ni se la va mirar. Va muntar la mula i va marxar tot ignorant la noia, a qui no li va

quedar altra opció que seguir-la a peu, si no volia quedar-se sola en aquell lloc soli-

tari.

I d’aquesta manera van començar una vida totalment nova.

113

- ¿Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen as-

semblar una mica?- preguntava la nova Núnut.

Mentrestant la Núnut s’esperava unes passes enrera, sense aixecar el cap

perquè es moria de vergonya. I poc a poc es va anar acostumant a no parlar amb

ningú, només amb Zaya, de qui rebia ordres.

I van tornar a travessar muntanyes i valls, a creuar rius i passar nits a la

serena fins que un dia, de sobte, un home els va dir:

- Doncs sí, crec que els conec... Fa molts anys van arribar set joves al nostre

poble, on es van instal·lar i amb el temps s’han anat fent rics. Van començar fent de

pagesos, però com que són molt treballadors, van treure bons rendiments. Avui en

dia també es dediquen al comerç i no seria errat dir que són dels més rics de la

contrada- tot afegint- Alguns s’han casat i tenen fills, d’altres, no. Però viuen tots

junts a una casa enorme, si voleu us indico quina és i a veure si hi ha sort.

L’alegria de Zaya anava augmentant, perquè a més de cruel i malvada, també

era molt avariciosa. Si els germans eren rics, i ignoraven que tenien una germana

petita, quan ho sabessin, segur que voldrien compartir amb ella les riqueses! Van

trobar la casa amb facilitat i van trucar a la porta:

- Qui hi ha?

- Sóc la vostra germana- va cridar Zaya.

La porta es va obrir de forma immediata.

- Però si nosaltres no tenim cap germana- li deien.

Després del primer ensurt, els germans van fer entrar Zaya i la seva acom-

panyant i van deixar que els expliqués la seva història. Però el que no va dir és que

havia estat ella mateixa, la serventa envejosa, qui havia canviat el color de la ban-

dera deliberadament. Els va fer creure que havia estat un error de la mare.

Els germans estaven tan contents que no van parar massa atenció a algunes

de les incongruències del relat de Zaya, a qui, després del dubte inicial, van acollir

com a veritable germana.

114

Núnut ho observava tot des de la distància, silent, impotent, perquè no po-

dia fer-hi res. ¿Com l’havien de creure a ella els germans, si ara era una vella lletja

que vestia amb parracs?

Les festes per celebrar el feliç retrobament van durar dies i dies. Els ger-

mans semblaven lloros perquè no paraven de repetir a tothom “Tenim una germana.

Tenim una germana”. És clar que van pensar a anar a trobar la mare per fer-la par-

ticipar de la seva alegria, però el viatge era llarg i ells eren molts: caldria molt de

temps per preparar-ho tot.

Mentrestant Zaya vivia regaladament i Núnut havia d’ocupar-se del ramat

de camells dels germans i fins i tot la feien dormir a l’estable. De fet, aquests ani-

mals es van convertir en el seu únic consol, se’n feia càrrec, els explicava les seves

penes. Cada matí els treia a pasturar i no tornava fins al capvespre. Núnut estava

tan rebentada que a aquella hora ja no tenia ganes de res, només d’agafar el jaç i

dormir.

Un dia un dels germans es va sorprendre que un dels camells estigués famè-

lic.

- ¿Com pot ser si la serventa de Zaya els treu cada dia a pasturar?- es va

preguntar.

Però com que Zaya els havia parlat molt malament de la serventa, va sospi-

tar que potser era ella la culpable. Ho va comentar als altres germans, i entre tots

van decidir que l’endemà la seguirien d’amagat per esbrinar-ho. I així ho van fer.

Així van poder contemplar com la noia duia els camells a un terreny amb molt bones

pastures, s’asseia damunt d’una roca i mentre els vigilava cantava:

“Oh, roca d’Occident, tant de bo

pogués veure casa meva des d’aquí!

La vella serventa és la jove germana.

I la mare es va quedar sola a casa! "

Els germans van comprendre que la causa es trobava en el plany de la noia.

Aquell camell era capaç d’entendre els humans i s’entristia amb el dolor de la noia.

Van tornar cap a casa desconcertats i sense saber què fer. Després de molt de

115

rumiar-hi van trobar la solució: anirien a veure l’alfaquí, que era l’home més llest

del poble i li ho explicarien.

- Heu de saber que a la vostra germana li deu haver passat alguna cosa molt

greu i estranya. No sé ben bé què deu haver estat, però feu-me cas: torneu a casa i

feu preparar un gran cuscús. Quan la taula estigui parada, feu seure les dues dones

juntes i observeu amb atenció què fa cadascuna. La que es llanci com un llop famo-

lenc sobre el cuscús és la minyona. La que mengi amb polidesa, és la vostra germa-

na. Feu-me cas, i prescindiu de l’aparença exterior de cadascuna.

Tal dit, tal fet. Ben aviat van tenir clar qui era la mentidera. La suposada

germana es va abalançar damunt la safata de cuscús i l’altra, la “serventa” que pas-

turava els camells, va menjar amb delicadesa. Els germans van increpar la golafre i

aleshores Núnut va acabar explicant tota la història.

El primer que calia fer era trobar el Llac de la Lluna perquè les dues dones

s’hi banyessin plegades. Per sort, Núnut recordava perfectament el camí i després

de molt caminar, van arribar al llac.

Els set germans van agafar Zaya i la van empènyer cap a l’aigua. Núnut s’hi

va submergir també. I altre cop va funcionar l’encanteri! Les coses van tornar a ser

com abans: Núnut, maquíssima, i jove; amb uns ulls preciosos, com el nas i la boca, i

una pell vellutada. Al seu costat, Zaya s’havia convertit altre cop en una dona gran i

molt lletja.

I allà, al mateix Llac de la Lluna, van organitzar una festa per celebrar-ho.

Al final, la veritat havia acabat resplendint i s’havien acabat els patiments de Nú-

nut. A Zaya li van imposar un càstig tan terrible que no li van quedar ganes de fas-

tiguejar ningú mai més. Passat un temps, Núnut i els set germans van emprendre el

camí cap a Occident, cap a casa de la mare, per tornar a viure tots junts altre cop.

I van ser feliços i van menjar anissos.

Aquest és un dels contes que apareix a més reculls, tant de la zona del Rif

com de l’Atlas o fins i tot del Sàhara, en versions en amazic, en àrab marroquí i

fins i tot en hassaniya. Tant els nens i nenes com els nois i noies entrevistats pro-

116

cedents de Rachidia el mantenen viu, mentre que els d’altres zones semblen ha-

ver-lo oblidat. Els joves i els adults el recorden bé.

Es tracta d’una rondalla meravellosa amb familiars encantats i també amb

un ajudant sobrenatural en moltes versions. En la versió de referència apareix el

motiu del Singing Bird molt general a la rondallística, així com el dels animals

que entenen el llenguatge dels humans. És una història llarga que demana uns

receptors mitjans o grans, que puguin mantenir l’atenció força temps. Ben segur

que pot ser una eina excel·lent també a l’hora de treballar la descripció de perso-

natges, tant del físic com del caràcter, sobretot amb la comparació de les dues

dones. Val la pena de remarcar que la figura del pare no existeix en la majoria de

les versions, com també passarà al següent conte, entre molts d’altres.

Ajudant sobrenatu-ral /objecte màgic

Lloc de la transformació

Càstig adversari

Desenllaç

1

ocell llac feliç2

talismà riu Esquarterament serventa/nina feta amb les restes

Estrangulada per la nina, mentre dormia.

3

cargol boles blanques i negres.

Esquarterament serventa

feliç, després d’haver estat captiva a casa d’un ogre.

4

collaret bassal de llet /bassal brea

Assassinat serventa

5

campaneta 2 fonts Assassinat ser-venta/ nina feta amb els ossos

Nina/ogressa mata la noia mentre dorm.

7

campaneta 2 fonts Esquarterament serventa

Feliç, després d’anul·lar el malefici de la mà de l’ogressa.

Altres versions recollides:

2-La hermana. BOUGHABA.

3-Fadma qui a perdu ses frères. OUCIF et KHALLOUK.

4-The story of Sarsara-wedder-sebea. KOSSMANN.

5- Les sept frères et leur soeur. El AYOUBI.

6-Shreser Dabhú . ARIS Y CLADELLAS.

7-Los varones y la bandera. MOSCOSO.

117

8-La princesse et ses sept frères. FROBENIUS.

9-The sister seeking her nine brothers. EL-SHAMY a Tales Arab Women Tell.

A banda d’aquestes versions, en podem trobar moltes altres de similars, en

amazic a la zona de la Cabília argelina, a Argèlia en general i també a Tunísia,

cosa que prova que és un dels contes més coneguts al Magreb.

Les desgràcies de la protagonista de la versió recollida per Kossmann con-

tinuen tal com veurem en el tipus 872.

480 La noia caritativa i la germanastra malcarada La madrastra envia l’heroïna a realitzar una tasca impossible o a rentar unes tripes al riu. La noia és caritativa amb una velleta que troba pel camí o que recull les tripes riu avall i obté una bona recompensa. La madrastra hi envia la seva filla, que és malcarada amb la velleta i obté un càstig

El sedàs

Recollida a Cuentos populares del Rif. BOUGHABA. Vet aquí que una vegada hi havia dues germanastres. Un dia la seva mare les

va enviar a buscar aigua a la font i els va dir:

- La que em porti aigua avui menjarà la carn del seu pare.

A la fillastra li va donar un sedàs i a l’altra un càntir. Naturalment la filla va

tornar amb el càntir ple, mentre que a l’altra, el sedàs li va caure i se’l va endur el

corrent de l’aigua. Aleshores es va trobar un pastor i li va preguntar:

- Per favor, no deu pas haver vist un sedàs baixant pel riu?.

- No, no l’he vist, però pots preguntar-ho a aquell segador.

La noia va acostar-se al segador que li va respondre:

- Doncs jo no l’he vist, però acosta’t a aquella casa i pregunta-ho a la tia A-

legria.

En arribar-hi, la noia va començar a cridar:

- Tia Alegria! Tia Alegria!

I ràpidament va sortir una ogressa que també va cridar:

118

- A qui em faci contenta avui, Déu l’alegrarà.

- Sóc jo, tia Alegria. Per favor, ha vist un sedàs baixant pel riu?

I ella va respondre:

- Sí, el tinc a casa. Entra amb mi a agafar-lo. Però digues, per quina porta

vols entrar? Per la de les agulles o per la de fusta?

I ella va dir:

- Com que no tinc ni pare ni pare, entraré per la de les agulles.

- No, filla meva, entra per la de fusta- va protestar l’ogressa tot afegint-

¿On vols baixar a la sitja de l’or o a la de les serps?

- Com que no tinc ni pare ni mare, la de les serps ja m’està bé.

- I ara, filla, baixa a la sitja de l’or- va suggerir l’ogressa tot continuant- ¿A

quin ruc vols pujar, al coix o al que té quatre potes?

I ella va respondre:

- Com que no tinc ni pare ni mare, pujaré al coix.

Cosa que l’ogressa tampoc no va acceptar, li va donar el sedàs, la va omplir

d’or, la va fer pujar al ruc que tenia quatre potes i la noia se’n va anar cap a casa.

Quan la madrastra la va veure arribar des de lluny, tan brillant, amb roba nova i

neta li va preguntar:

- Ai, filla meva, on t’havies ficat? Tots estàvem molt preocupats per tu.

La madrastra li va ordenar que li expliqués tot amb pèls i senyals. I al matí

següent va enviar altre cop les dues noies a buscar aigua. Però aquest cop era la

fillastra qui tenia el càntir i la filla el sedàs. La primera va tornar amb el càntir ple

d’aigua, mentre que a la segona, li havia caigut el sedàs i se l’havia endut el corrent.

Així que va començar a córrer, i córrer tal com havia fet la seva germanastra i tot

va seguir igual fins a arribar al segador que en comptes de parlar-li de la casa de la

tia Alegria, li va parlar de la Tia Tristesa.

En acostar-se a la casa de l’ogressa, la filla va cridar:

- Tia Tristesa! Tia Tristesa!

I aquesta va respondre de la manera següent:

- A qui avui m’entristeixi, Déu l’entristirà!

119

- Sóc jo, tia Tristesa- digué la filla- No deus pas haver vist un sedàs tot

baixant pel riu?

- Sí, i tant, el tinc a casa. Entra amb mi a buscar-lo. Però digues, ¿ per quina

porta vols entrar per la de les agulles o per la de la fusta?

La filla, que estava ben acostumada, respongué:

- Com que tinc pare i mare, entraré per la porta de fusta.

- No, no ho faràs pas- protestà l’ogressa- aniràs per la de les agulles. I des-

prés ¿on vols baixar, a la sitja de l’or o a la de les serps?

- Com que tinc pare i mare, a la de l’or.

- No, tu baixaràs a la sitja de les serps- tornà a contradir-la l’ogressa- Per

cert, ¿a quin ruc vols pujar, el que està coix o el que té quatre potes?

- Com que tinc pare i mare, en el que té quatre potes.

- No, tu pujaràs al ruc coix- va dictaminar la dona, que afegí- Vols que et

doni el sedàs?

I la filla respongué:

- Com que tinc pare i mare, dóna’m el meu sedàs.

L’ogressa no només no li va donar el sedàs, sinó que la va omplir de serps, la

va fer pujar al ruc coix i quan estava acostant-se a casa seva, va veure que la seva

mare feia estona que l’estava esperant. La nena estava tota ennegrida i picotejada

per les serps.

- On t’havies ficat filla meva?- va interessar-se la mare.

La nena va obrir la boca per riure i li van caure totes les dents .

I després d’anar per aquí i per allà, em vaig posar el calçat i se’m va trencar.

Aquesta rondalla meravellosa amb tasques impossibles mostra un perso-

natge, l’ogressa, molt típic dels contes del Marroc i del Magreb, que en aquest

cas juga un paper d’auxiliar de l’heroïna. Aquest rol, tot i que no és habitual,

tampoc no és estrany (en algunes versions d’aquest conte, que continua amb el

tipus 510 A, Ventafocs, serà ella mateixa qui ajudarà la noia a anar al ball). És un

120

conte que ens servirà per treballar valors: la justícia, la humilitat, la solidaritat,

etc. També teniu una versió dramatitzada.

Altres versions disponibles:

La chica y el cedazo. MOSCOSO.

Les deux filles. EL AYOUBI.

L’ogresse qui donne bonheur et malheur. THAY.

La Cenicera*. LARREA.

Àïxa M’ghida*. OUCIF et KHALLOUK.

* versions que continuen amb el tipus 510.

Com podeu veure pel nombre de versions recollides, és un conte molt es-

tès a tot el Marroc, cosa que també han demostrat les entrevistes fetes tant a nens

i nenes, com a nois i noies com a adults que, molts d’ells recorden a la perfecció

la fórmula que va repetint la nena:”Com que no tinc pare, ni mare”, que posa

l’accent en el tema de l’orfenesa, encara que només sigui parcial.

510 A La Ventafocs L’heroïna és obligada per la seva madrastra a realitzar les tasques més feixugues de la casa. Les seves germanastres es burlen d’ella. L’heroïna rep l’ajuda d’un ésser sobrenatural que canvia el seu aspecte de criada pel d’una noia molt bella. Assisteix al ball que organitza el príncep a pa-lau i ningú no la reconeix. El príncep se n’enamora, però ella fuig del ball de forma precipitada i el príncep no pot atrapar-la. En la fugida la noia perd una sabata. El príncep fa emprovar la sabata a totes les noies del regne fins que encaixa en el peu de l’heroïna.

Àïxa Rmâda

Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY. Això era i no era un home molt vell que tenia dues dones. L’una era dolça,

bona i d’una bellesa incomparable. L’altra era lletja i malcarada, i encara més, tenia

poders màgics. Així que podríem dir que era una mena de bruixa. Les dues van parir

el mateix dia. La bella va portar al món una nena encara més maca que la mare. La

lletja una altra Lletja més lletja i gelosa, molt gelosa.

121

Un dia van anar les dues dones a fer la bugada al riu. Engrescades amb la

feina, no es van adonar que l’ase on havien carregat la roba havia desaparegut. Uns

lladres se l’havien endut i no en quedava altra cosa que la brida.

- Tranquil·la, no pateixis- digué la lletja- Faré un encanteri i et transforma-

ré en somera, podràs carregar-ho tot i quan siguem a casa, ja et tornaré a la forma

humana.

L’altra, confiada, la va deixar fer. Primer la va convertir en ase, i quan eren

a punt d’arribar a casa, en vaca. Però res de res de tornar a ser humana, la va lligar

a l’estable i va entrar sola a casa. Quan el marit va tornar, va preguntar per l’altra

esposa però la lletja va contestar-li que havia desaparegut.

Va passar el temps i la filla lletja no feia altra cosa que maltractar la seva

germanastra, amb el consentiment de la madrastra. La van relegar a la cuina, li to-

caven les feines més dures i, a més a més, cada nit la madrastra llançava cendres a

la cara de la noia per humiliar-la. Per això van començar a anomenar-la Àïxa-la-

cendrosa. Però el que no van poder evitar era que cada matí la noia es llevés neta,

polida i ben pentinada.

La madrastra va decidir vigilar-la i una nit va veure que la vaca entrava a

l’habitació on dormia la noia, l’abraçava, la banyava i la bressolava fins al matí. Lla-

vors tornava a l’estable.

- Has de vendre la vaca- digué la madrastra al seu marit.

La bèstia ho va sentir i va fugir de l’estable, però ben aviat la van atrapar i

matar. Àïxa va anar a buscar els ossos de la vaca, els va recollir un per un, els va

posar dins d’un llençol i els va enterrar al cementiri. I cada nit, la mare reprenia la

forma humana i anava a ocupar-se de la seva filla.

Va arribar un dia en què el Rei va anunciar que se celebrarien grans festes i

que tot el poble hi estava convidat. La madrastra va empolainar la seva filla i ella

també es va mudar per anar a palau. Abans de marxar, va fer portar a la cuina una

càrrega de blat, una altra de moresc i una altra d’ordi, les va barrejar ben barre-

jades i va dir:

- Àïxa, si demà al matí no trobo els grans ben triats i separats, et mataré.

122

Només tancar la porta va aparèixer la mare de l’Àïxa que portava uns ves-

tits preciosos. Va abraçar la seva filla, va netejar les cendres que li cobrien els

cabells i la cara, la va pentinar, la va vestir i li va posar als peus unes petites ba-

butxes. Després la va acompanyar a la festa on va sorprendre tothom per la seva

bellesa.

- Mare, fixeu-vos en aquesta noia, té una retirada a la nostra Àïxa- observà

la germanastra.

- No diguis bestieses, en aquests moments està ben ocupada triant els

grans...

Abans que acabés la festa, la mare de l’Àïxa se l’endugué cap a casa, tot

perdent una babutxa pel camí. Quan van arribar a la cuina, la bona dona va cridar

uns ocells que van triar ràpidament els grans, just al punt que arribava la madras-

tra.

Mentrestant els servents del rei havien trobat la babutxa i buscaven la seva

propietària. El rei havia dit que es casaria amb ella. Van buscar i buscar, emprovar i

emprovar, però no hi havia cap noia a qui li anés bé. Fins que van arribar a casa de

l’Àïxa. La madrastra va presentar la seva filla, l’hi van emprovar... però era massa

petita per a un peu tan gran!

Llavors el gall es va posar a cantar:

- Cou, cou, cou, la propietària de la babutxa és l’Àïxa, la trobareu a la cuina.

I així va ser: amagada hi havia la noia més maca que mai s’havia vist ( bé,

mai, abans de la nit del ball!)

El Rei s’hi va voler casar de seguida i com que ella no li va explicar res dels

maltractes de la seva madrastra, el seu marit va acollir la família a palau.

Un dia la germanastra va dir a la Reina:

- M’agradaria veure el pou d’on surt l’aigua que fa servir el Rei en les seves

ablucions.

- Molt bé, anem-hi- respongué ella sense malfiar-se’n.

Quan s’hi van abocar, la Lletja va empènyer-la i la va fer caure dins. Es va

vestir com la seva germanastra i es va preparar perquè quan tornés el Rei li volia

123

fer creure que era la seva Reina. Comptava amb l’ajuda de la madrastra que, gràci-

es a la màgia, l’havia tornat molt bella.

Quan el Rei va arribar, se li va acostar per abraçar-la, però ella el va rebut-

jar amb aspresa. La seva mare no li havia canviat pas el caràcter! El Rei es va que-

dar molt parat i es va retirar per fer les ablucions. Va enviar un esclau a buscar

l’aigua, i aquest va sentir molt sorprès com del fons del pou arribaven veus. Espar-

verat va córrer a avisar el seu senyor.

- Qui ets tu que parles des de dins d’un pou?- preguntà el Rei.

- Sóc la teva dona amb el teu fill acabat de parir.

El Rei no sabia ben bé què creure, acabava de veure la que ell creia la seva

dona i ara una veu de dins del pou també s’atribuïa aquest paper. Van treure la dona

que portava el nadó als braços i ella, sanglotant, va explicar tot el patiment de

tants anys.

- Estimada esposa, com has arribat a patir- la consolà el Rei- Com vols que

castigui la teva germanastra i la teva madrastra?

- Vull assaborir jo mateixa la venjança.

I realment Àïxa, que havia aguantat molt, no va tenir pietat de les dues do-

nes. Primer va fer decapitar la seva germanastra, després salar el seu cap, tot se-

guit partir la resta del cos en trossos que van posar a assecar al sol. Al cap d’uns

dies va agafar un sac, va col·locar el cap al fons de tot, després la resta del cos i

ho va enviar a la seva madrastra com si es tractés d’un regal.

La madrastra va començar a menjar-se els trossos de carn salada i quan va

arribar al final, en veure el cap de la seva filla, va comprendre-ho tot. El seu cor no

va poder suportar la ràbia i el dolor i va morir de forma fulminant.

Com podeu comprovar aquesta rondalla té les característiques generals del

tipus 510 A, i, per tant, moltes similituds amb la nostra Ventafocs; els nens i ne-

nes la identificaran ben aviat, doncs. Ara bé, tant el principi com el final, li donen

el punt de diferència que ens pot acostar a una altra cultura. Començant pel prin-

cipi, on trobem la poligàmia típica del Marroc, i menys habitual a l’actualitat

d’ençà que la nova llei de la Mudawana d’aplicació a partir del 2004 ha variat el

124

Codi de Família. El professorat pot decidir si en parla (a l’actualitat o com un fet

del passat) o senzillament triar alguna de les altres versions on la mare de la pro-

tagonista ja està morta quan comença la història. Quant al final, també demana

uns receptors una mica grans perquè la crueltat de la protagonista supera al meu

entendre la dels seus botxins. Final cruel que no és gens estrany en molts dels

contes marroquins, val a dir.

Com ja he comentat abans, els contes populars del Marroc no acostumen a

descriure els personatges, ni tampoc la seva vestimenta; ara bé, en aquest, com en

molts d’altres, podem aprofitar per repassar aquests vocabularis, tot proposant als

alumnes que siguin ells qui caracteritzin Àïxa.

Si el que voleu és una versió clarament diferent de la nostra, la teniu tot

seguit, que, a més a més, en la segona part es correspon amb el tipus 408. L’heroi surt a buscar les tres taronges de l’amor. Pel camí troba un home que li diu on les pot trobar. N’obre una i hi surt una noia que li demana aigua, però ella no en té i la noia mor. Obre la segona taronja i passa el mateix. Obre la tercera al costat d’una font i quan la noia li demana aigua ell li’n dóna. L’ heroi deixa la noia per anar a casa a buscar una carrossa. Passa una dona lletja i bruna, s’ofereix a pentinar la noia i li clava una pua de la pinta. Al moment, la noia es converteix en un ocell. Arriba l’heroi i la dona es fa passar per l’heroïna. L’heroi li pregunta com és que s’ha tornat tan bruna i la dona li respon utilitzant una fórmula rimada. Quan són a palau, es presenta l’ocell i l’heroi li descobreix la pua que té clavada al cap. Li treu i l’ocell es converteix en la seva estimada. Es casen i castiguen la dona malvada.

Jarmela

Recollit a Cuentos populares del Rif. BOUGHABA. Això era i no era una nena òrfena de mare que era molt bonica, però com que

tenia una germanastra, que era bòrnia, la seva madrastra l’obligava a embrutar-se

la cara amb la cendra del foc.

Un dia la madrastra va enviar-la al pou a netejar peix i, al cap d’una estona

se li va aparèixer el monstre del pou que li va dir:

- Dóna’m un d’aquests peixos, que tinc molta gana.

- Si ho fes, la meva madrastra em mataria.

- Em conformo amb els caps, oi que els llençaràs? - insistí el monstre.

125

- Això sí que ho puc fer.

Quan ja havia acabat de netejar-lo, Jarmela va donar tots els caps al mons-

tre i aquest, agraït, li va donar un cofre.

- Guarda’l bé i no l’obris fins que no arribis a casa.

Obedient va fer el que li havia dit i quan era sola va aixecar la tapa. A dins

hi havia un vestit preciós que va pensar que li aniria perfecte perquè precisament

el dia següent se celebrava una festa a palau. Però ella no comptava amb la reacció

de la madrastra que la va obligar a quedar-se a casa treballant, mentre elles dues,

mare i filla marxaven cap a palau.

Jarmela va protestar:

- Però si no queda feina per fer, ja ho tinc tot net i polit.

La dona, rabiosa, va agafar sorra i va embrutar-ho tot altre cop.

- Doncs mira, ja torna a estar tot brut. Vinga, a treballar!

La noia es va posar a la feina, mentre les llàgrimes li rajaven per les galtes.

La casualitat va voler que per allí passés una àliga, que en veure-la tan trista, li va

preguntar la raó. Compadida, va cridar altres animalons perquè l’ajudessin a enlles-

tir més aviat. Jarmela es va espavilar, es va rentar i es va vestir i se’n va anar cap a

la festa. No va poder estar-hi molta estona, perquè a més d’haver arribat tard per

culpa de la feina, també volia arribar a casa seva abans que la madrastra. Com que

corria tant, va perdre una de les sabates pel camí. El rei va trobar-la i va començar

la recerca primer entre les convidades, però a cap no li anava bé. Al final van anar a

buscar Jarmela, encara que la madrastra va intentar impedir-ho. Li van provar, i li

anava a mida, i poc després el rei va demanar la seva mà.

Pocs dies abans del casament, la madrastra va tintar les mans de henna de

les dues noies i després les va posar en dues habitacions diferents. Arribat el dia

de la boda, la madrastra va clavar una agulla al cap de Jarmela i ella es va convertir

en un colom que va volar ben lluny. Va agafar el vestit de núvia i va ordenar a la

seva filla que es vestís i la va enviar a palau.

Quan el rei la va veure digué:

- Aquesta no és Jarmela, me l’han canviada!

126

Però malgrat tot, s’hi va casar.

La Jarmela-colom sempre anava a posar-se damunt del roser que hi havia al

jardí de palau. S’hi passava hores tot cantant:

Sota els meus genolls

Neixen boniques flors

Sota els meus genolls

Neixen boniques flors

Però no talleu els dits de henna.

Les serventes que s’ocupaven de tallar les flors es quedaven embadalides

escoltant els cants de Jarmela. Així que totes volien atrapar l’animal per poder-lo

tancar a una gàbia. I un dia van decidir explicar-ho al rei que en escoltar el cant va

ordenar que atrapessin l’ocell. I així es va fer. Sempre tenia la gàbia a la vora per-

què la cançó l’enamorava.

Un dia el rei va haver de marxar de viatge i va deixar la seva esposa a càr-

rec de l’ocell. Ella va fer veure que se n’ocuparia, però tan bon punt havia marxat,

va començar a maltractar l’animal. Quan va tornar el rei va trobar l’ocell molt des-

millorat i observant-lo amb detall va adonar-se que semblava que tingués la punta

d’una agulla al cap, va estirar-la i.... al davant se li va aparèixer una dona bellíssima

vestida de núvia que li va dir:

- Jo sóc la dona amb qui t’havies de casar de veritat.

I li va explicar tota la història. El rei, sorprès, li va preguntar:

- Què vols que faci amb la impostora?

- Que la degollis i jo mateixa la portaré davant de la seva mare.

El rei va seguir les instruccions, va col·locar el cap de la germanastra al fons

d’un sac i el seu cos al damunt. Després es van encaminar cap a la casa de la ma-

drastra que només va tenir ulls pel sac que suposava que era un regal. Jarmela va

aprofitar per marxar sense ser vista. La madrastra, creguda que es tractava de

carn per menjar, va convidar els veïns al festí. El fetge el va regalar a una veïna

que no va tardar a devorar-lo. Però quan la madrastra va arribar al fons del sac i va

descobrir el cap de la seva filla va començar a cridar:

127

- Ai Déu meu, quina desgràcia! Qui ha estat que s’ha menjat el fetge de la

meva filla?

- Jo me l’he menjat- va respondre l’anciana ben preocupada.

- Doncs et quedaràs al meu costat, plorant, fins que el teu bastó floreixi- la

va amenaçar la madrastra.

Un dia va passar per allà un voltor, que en veure l’anciana plorant, li va pre-

guntar:

- Per què ploreu tant?

- He d’estar-me aquí plorant fins que el meu bastó floreixi.

El voltor, commogut, li va portar un bastó florit tot aprofitant que la ma-

drastra no hi era. Quan aquesta va arribar l’anciana li va dir:

- Mira, he plorat tant que finalment el bastó ha florit.

I aquesta no va tenir altre remei que deixar-la marxar

I després d’anar per aquí i per allà, em vaig posar el calçat i se’m va trencar.

Aquesta nova versió del tipus 510 A té elements meravellosos que ja haví-

em vist a l’anterior, com els animals que ajuden els personatges positius, d’una

banda la protagonista i més endavant l’anciana. Encara que no trobem ben bé el

tema dels animals agraïts (catalogat per Thompson com a diversos motius B350,

B360 entre d’altres) de forma clara, sí que intuïm una certa recompensa per

l’actuació de la noia amb el monstre. Això ens permetria treballar el valor de la

solidaritat i la generositat, sobretot si tenim en compte que abans Jarmela ja havia

accedit a la petició d’un monstre (un nou element meravellós, en aquest cas un

Auxiliar o Donador). Els animals, vinculats a la màgia, tornen a aparèixer amb

l’encantament de la noia per part de la madrastra, un adversària sobrenatural, que

no trobem a la nostra Ventafocs. Però potser convindria ser més precisos i canvi-

ar l’hiperònim animal per l’hipònim au, o potser ocell perquè la realitat és que

tots els animals que trobem al conte són aus, cosa que ens permetrà ampliar a-

quest lèxic. El motiu del Singing bird que diu la veritat és present també a molts

contes de tot el món i en la nostra selecció a la segona part del 707 que teniu més

endavant, però en aquesta rondalla es tracta de l’encantament de la protagonista.

128

Per entendre bé el conte, haurem d’explicar als nens i nenes (o millor si ho

fan els mateixos nouvinguts, si n’hi ha al grup) que es tracta d’un costum molt

estès al Magreb, i que en el cas de casaments, la decoració amb henna és típica

de les núvies.

Per acabar tornem a trobar un final molt cruel amb necrofàgia. Si tenim

alumnes grans no hem de desaprofitar l’ocasió de comentar-los que la necrofàgia

és present també en el nostre imaginari i en la nostra literatura, per exemple al

Llibre de les dones de Jaume Roig del s. XV (capítol de l’hostalera de París),

tema redundant a altres cultures i èpoques, com per exemple a Sweeny Tood, un

musical del nordamericà Stephen Sondheim (basat en una llegenda) del qual

s’hafet una versió cinematogràfica recent i també Fried green tomatoes at the

Whistle stop cafe (Tomates verdes fritos) basada en la novel·la homònima de

Fannie Flag, cosa que provaria la vigència de l’interès pel tema.

En català també tenim una versió molt interessant recollida per la Laila

Karrouch que duu per títol Abdelkaxut que també és de la zona del Rif com

l’anterior i la de sota. La recomano especialment perquè aquest Ventafocs ens fa

pensar en Pinotxo perquè el seu cos és de fusta.

Altres versions disponibles:

Cendrillon de Fes. BONJEAN.

Nunja m Tnifas. EL AYOUBI.

Bé a ser una mena de barreja entre les dues versions transcrites dins el tipus 510

A. La primera part s’acostaria a Àïxa R’mada i tindria també molts punts en con-

tacte amb una rondalla molt característica d’Argèlia (també en amazic), que duu

per títol La vache des orphelins, i la segona amb la de Jarmela.

129

554 Els animals agraïts L’heroi salva de la mort una sèrie d’animals que troba al seu camí. Aquests, agraïts, l’ajuden a superar impossibles que li han estat imposades per tal de poder rescatar una princesa. Es casa amb la princesa.

Teniu una versió d’aquest conte al recull Un meravellós llibre de contes

àrabs per a nens i nenes que duu per títol L’amagatall secret,que no reproduïm

aquí perquè el podeu trobar fàcilment, que us pot ser útil per treballar el vocabu-

lari dels animals, així com el respecte pels animals des de ben petits. També n’he

trobat una altra en francès titulada La djinnia poisson (El Fasi) que s’hi assembla

força, ara que en aquest cas és un gran peix-geni que es transformarà en un noi

que esdevindrà el company inseparable del protagonista, el fill del pescador. A-

questa versió, que podreu trobar al meu bloc, resulta doblement atractiva perquè

a part del valor del respecte cap a la vida dels animals, també exalça el valor de

l’amor al pare i finalment el de l’amistat. Resulta curiós perquè hi apareix el mar

i un pescador, cosa gens habitual en els contes del Marroc (com ja he observat

algun altre cop), tret que els diferencia dels contes de Les mil i una nits. Val a dir

que aquesta història té una lleugera retirada a una de les primeres d’aquest recull,

concretament al que duu per títol El pescador i el geni, on també veiem com un

pescador s’esforça per tirar endavant la seva família i malgrat els seus esforços,

la mar se li mostra esquiva i traïdora, fins que un flascó amb un geni va a parar a

la seva xarxa. La història continuarà per dreceres molt diferents, però.

561 Aladdín i la llàntia meravellosa Aquesta, juntament amb la següent, Alí Babà i els quaranta lladres és,

potser, la rondalla meravellosa més coneguda del món àrab a casa nostra, concre-

tament de la tradició de les 1001 nits. No la transcric perquè està disponible en

múltiples versions escrites adreçades a públics de diverses edats. També podem

fer servir una adaptació teatral, acompanyada de titelles i un teatret amb diferents

decorats que podem trobar a molts CRPs

http://www.xtec.cat/crp-noubarris/recursos/imatg/caixes%20catala.htm

130

563 Les tovalles, l’ase i el bastó Un home pobre té una favera molt alta. S’hi enfila i arriba fins al cel. Demana a Sant Pere que l’ajudi a sortir de la misèria. Li dóna unes tovalles que en estirar-les hi apareix tot de menjar. Un veí envejós les hi pren i li fa creure que les ha perdut. L’home torna a pujar per la favera i sant Pere li dóna un ase que caga monedes d’or. El veí l’hi pren. La tercera vegada que puja per la favera, sant Pere li dóna un bastó que no para de donar cops. El veí l’hi pren. L’home recu-pera els objectes màgics amb el poder que li dóna el bastó.

Història del llenyataire i de l’ifrit del bosc

Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY.

Vet aquí que una vegada hi havia un llenyataire molt pobre que tenia molts

fills. Per això cada dia, de bon matí, sortia cap al bosc per tallar llenya, treballava

durament durant tot el dia, es carregava la llenya a l’espatlla, perquè era massa

pobre per comprar-se un ruc i la traginava fins al ssuq per vendre-la. Tot el que en

treia, servia per comprar menjar per als seus fills.

Un dia, mentre estava suant perquè l’arbre costava molt de tallar, se li va

aparèixer un ifrit d’aspecte terrible. Amb veu potent li va dir:

- Sóc el geni del bosc. El bosc i jo mateix estem tips de sentir-te donant

cops dia i nit. Per què ens véns a destorbar?

I el pobre llenyataire, tremolant li va explicar la seva història.

- Només és això? -reguntà l’ifrit- Això és fàcil d’arreglar. Té agafa aquest molí de

pedra i amb el que molgui podràs viure tu i la teva família. Ara marxa i no et vull

veure mai més fent soroll per aquí.

El llenyataire va agafar el molí i va fugir cames ajudeu-me fins arribar a ca-

sa. La dona, curiosa, va posar a treballar el molí, però sense cap gra de blat entre

les moles. I, oh sorpresa, la farina i la sèmola van sortir mòltes en abundància. Qui-

na alegria que va tenir! Així tenien assegurat aquell pa tan tou i pla i el cuscús per a

cada dia, dos aliments bàsics en la cuina marroquina, com ja deveu saber.

El llenyataire va canviar totalment de vida perquè en comptes d’anar al bosc,

es quedava per casa fent el dropo o bé sortia a passejar com els rics. Ara bé, els

veïns ben aviat van començar a parlar: era estrany aquell canvi.

131

Una de les veïnes va voler aprofitar que aquell dia el llenyataire se n’havia

anat per arribar-se a casa d’ell.

- Deixa’m el teu molí, veïna, el meu està espatllat i mentre no me l’arreglin

no sé com fer-ho- demanà a la dona del llenyataire.

Aquesta, com que era bastant ruca, no es va atrevir a negar-li el molí, ja se

sap que els veïns s’han d’ajudar... La veïna, però, en comptes de tornar-li el molí

màgic, li’n va portar un altre d’igual, tan igual, que la dona del llenyataire no se’n va

adonar fins a l’hora de preparar el dinar.

- No sé pas què li passa a aquest molí- es queixà- sembla que hagi perdut els

seus poders.

Al llenyataire no li va quedar altre remei que tornar al bosc l’endemà. Ell no

sabia cap altre ofici i tot i que l’ifrit li feia molta por, no trobava altra alternativa.

Al primer cop de destral, ja se li va aparèixer:

- Tornes a ser tu altre cop?- cridà amb veu terrible- Em pensava que t’havia

deixat ben clar que no et volia tornar a sentir.

El llenyataire li va haver d’explicar el que ell creia que havia passat.

- Bé, doncs mira, aquí tens aquesta cassola amb la tapa. Aixeca-la.

L’home va veure que a dins hi havia preparat un tajin deliciós fet amb carn,

cebes, tomàquets i pastanagues. Hum, feia una oloreta!

I se’n va tornar cap a casa ben content, tan content com ho van estar els

seus fills i la seva esposa, perquè el cuscús ja els agradava ja, però si hi havia tajin

encara molt millor. I va tornar la vida plàcida, amb llargues passejades. Fins que els

veïns van tornar a murmurar. Les veïnes, altre cop, estaven intrigades i van tornar

a aprofitar l’absència del llenyataire per enganyar la seva esposa. Li van canviar la

cassola màgica per una altra que semblava igual, però que no ho era. I així, el lle-

nyataire va haver de tornar altre cop al bosc, mentre a les veïnes se’ls escapava el

riure per sota el nas.

- Com t’he de dir que no vull que em despertis amb els teus cops de des-

tral?- bramulà l’ifrit cada cop més enfadat amb el llenyataire.

132

Però aquest ja començava a estar acostumat als crits del monstre i confiava

que l’ajudaria com havia fet els altres cops. I ho va fer, aquest cop li va donar un

gat negre tot dient-li:

- Viuràs dels seus excrements.

El llenyataire es va quedar molt parat, però abans que tingués temps de

preguntar res, l’ifrit ja havia desaparegut. Bastant desil·lusionat, va tornar cap a

casa i va deixar el gat a la seva habitació. De cop i volta va veure que l’animal es-

garrapava el terra, es girava, arquejava l’esquena i posava a terra una muntanyeta

de còdols de colors.

- I ara, què es això? - exclamà l’home.

Al terra hi havia verdes maragdes, rojos robins, negres atzabeges, blaus

safirs, grocs topazis.... de tot. Però el llenyataire no n’havia vist mai i no sabia que

aquelles “pedretes” tenien molt de valor. Les va agafar i se’n va anar al mellâh, el

barri dels jueus i les va ensenyar a un jueu.

- Ui, això no val res, ningú no te’ls voldrà comprar- mentí l’home tot afegint-

Bé, si vols, com que tinc un dia generós, i fa temps que la meva dona m’ho demanava,

et donaré un pa a canvi de les pedretes.

Naturalment va acceptar perquè les pedres no es mengen, i el pa sí. Trist i

espantat, va tornar al dia següent al bosc. Com sempre, se li va aparèixer l’ifrit i

com sempre va escoltar el que havia passat amb el jueu. El monstre va agafar dos

bastons i el llenyataire es va agenollar a terra perquè creia que havia arribat l’hora

de la seva mort... però s’equivocava. Els bastons també eren màgics i obeïen les

ordres del seu amo.

- Sempre que els necessitis, t’ajudaran- digué l’ifrit- Però t’ho adverteixo,

n’has de fer un bon ús. És la meva última paraula.

El llenyataire se’n va anar, però aquest cop abans de tornar cap a casa va

passar per la de la veïna traïdora i li va demanar que li tornés el molí. Com que feia

veure que no l’entenia, va cridar el bastó que la va apallissar. Després es va encami-

nar cap a casa de les altres veïnes, les que havien canviat la cassola màgica i va fer

el mateix i finalment a casa del jueu. D’aquesta manera va aconseguir recuperar els

133

dos objectes màgics i el gat que cagava pedres precioses i a partir d’aquell moment

va poder viure com un ric i sense la mala voluntat dels seus veïns. I tot això gràcies

a un ifrit que malgrat tenir un aspecte terrible, era bo i només volia tranquil·litat

per a ell i el seu bosc.

Aquesta rondalla meravellosa ve a ser una mena d’adaptació dels elements

religiosos cristians de la catalana, als més típics de la religió musulmana. Així el

paper que juga Sant Pere, aquí el jugarà l’ifrit que tot i que en principi sembla

malvat, es converteix en el benefactor del llenyataire malaurat. Podem aprofitar

el contrast entre les dues versions per parlar dels valors compartits i fer veure als

alumnes que tant l’una com l’altra critiquen l’enveja i l’engany. De cara als més

grans, fer-los notar la visió negativa dels jueus que trobem a aquest conte, com a

molts d’altres i relacionar-ho amb la visió cristiana més tradicional. Per fer de

contrapès, podem explicar-los el conte El jueu i el musulmà que trobareu en el

següent apartat.

Encara que en aquest recull no ha aparegut fins ara, el bosc és un espai

bastant característic dels contes del Marroc, així com l’ofici de llenyataire, sem-

pre considerat molt honrat, tot i que d’homes extremadament pobres. Segons Na-

jima Thay, el bosc és l’espai d’unió entre l’espai intra i l’espai extra, és a dir,

entre l’espai familiar (la casa, el poble, el país ...) i l’espai hostil, estrany (món

dels ghoûls).Tot i que sovint tendim a associar el Marroc al desert, aquesta és una

imatge bastant falsa, perquè una part importantíssima del territori marroquí és

muntanyosa. Seria bo fer-ho notar als nostres alumnes i aprofitar per donar-los

alguna lliçó de geografia que permeti trencar molts tòpics. Així, els esports

d’aventura cada cop tenen un paper més important perquè tant les muntanyes

rifenyes al nord com la serralada de l’Atlas que travessa el país, en són un magní-

fic escenari.

Quant al treball amb alumnes de nivell A1, podeu revisar el camp semàn-

tic dels aliments i si teniu un grup amb alumnes de procedències diverses, fer

134

l’intercanvi dels costums culinaris. També podeu repassar colors a través de les

pedres precioses.

Per acabar, parlar-vos de la importància de la figura del “gat negre” com a

auxiliar o donador present en molts contes del Marroc. Tot i que en principi és en

femení, una gata negra, sovint aquesta figura com un ésser màgic, una mena de

djinn que a la nit es transforma en una noia d’una gran bellesa i que fuig de la

casa, al matí, recupera la forma animal, no sense abans haver deixat algun regal a

sota el coixí del nen o nena propietari.

Si encara us queda una mica de temps i voleu fer-los riure, podeu recórrer

al conte L’ase que cagava or.

676 Obre’t Bitzoc. L’heroi, un home pobre, veu que uns lladres arriben a una cova, diuen unes paraules màgiques per obrir la porta de la cova i hi entren. Espera que marxin i fa el mateix que ha vist fer als lladres. Hi troba un gran tresor i se n’endú una bona part cap a casa. El seu germà, ric, envejós, se n’assabenta i vol fer el mateix, però és descobert pels lladres.

Obre’t cuscús

Recollit a Fábulas populares de los bereberes del medio Atlas.

LÓPEZ BECERRA. Vet aquí una vegada un home anomenat Foed d’origen molt humil. Com que la

seva família no tenia bestiar, el pobre home, va haver de treballar des de ben petit

de pastor. Com que no el tractaven gens bé, un dia va decidir abandonar el seu po-

ble a la recerca de fortuna a terres més llunyanes.

Mentre estava descansant a dalt d’un cim, va veure com set monstres con-

duïen molts rucs i mules ben carregats. “Deuen ser molt rics, aquests” va pensar i

es va quedar observant-los d’amagat. Estava prou sorprès perquè es trobava en un

lloc abrupte, sense vegetació per a pasturar. Encara es va quedar més parat quan

va veure que les parets de la muntanya s’obrien i deixaven pas lliure als monstres i

les bèsties cap a l’interior. Tot era tan estrany que es va pensar que delirava per

135

culpa de la gana. Però no, al dia següent va passar el mateix. Estava amagat quan va

sentir:

- Obre’t Kriban, obre’t Kriban.

I d’aquesta manera les roques deixaven pas per veure el que hi havia al seu

interior: un palau en el qual hi havia tota mena de menjar i de riqueses.

En Foed va esperar que els monstres marxessin i va pronunciar les paraules

màgiques. Va entrar, va menjar tot el que va voler i va agafar totes les riqueses

que li van plaure. I així un dia rera l’altre. Quan ja no podia carregar més coses, ni

sabia on amagar-les, va decidir tornar a la seva kabila. Allà va comprar un tros de

terra molt gran, bestiar i es va fer construir una gran botiga on va viure tota la

seva família: germans i germanastres.

A partir d’aquell moment cada dia el convidaven a dinar. Una vegada, tot

just acabat de retornar com a home ric, el van convidar a casa del que havia estat

el seu amo més pervers. Quan els amfitrions van anar a besar-li la mà, en Foed es

va treure de la caputxa de la gel.laba una pota de xai, que va oferir en comptes de

la seva.

- Què significa això? –li van preguntar.

- Heu convidat les meves riqueses, no a mi. Abans, quan era pobre, no

m’invitàveu pas, m’alimentava de les vostres sobres, i fins i tot hi havia dies que els

gossos menjaven millor que no jo. Així que qui us dóna la mà no sóc jo sinó el xai que

vau conèixer abans.

Encara que ell havia explicat la veritat a tota la kabila, ningú no se’l va aca-

bar de creure, es prenien la seva narració com una fantasia, una broma sense grà-

cia d’un nou ric. Un dels seus germans, a qui no li faltava res, dominat per l’enveja i

la maldat, no parava d’interrogar-lo sobre l’origen de la seva fortuna. Era tanta la

gelosia que tenia, que li va fer jurar sobre l’Alcorà.

- Ara, vés amb compte amb els monstres – li deia sempre.

El germà va arribar a la falda de la muntanya, va esperar que els monstres

sortissin i va pronunciar les paraules màgiques. Mentre omplia ansiosament els sacs

que havia portat, devorava els plats que tenia al seu abast. Va menjar tant i tant

136

que la sang se li va concentrar als budells i quan va voler sortir les paraules que va

pronunciar van ser aquestes:

- Obre’t cuscús, obre’t tahin, obre’t leben, obre’t tresor, obre’t de seguida.

Però la porta no s’obria. Exhaust per l’esforç i la digestió pesada, es va a-

dormir. Quan van arribar els monstres, li van tallar el cap i el més petit se’l va men-

jar.

Com que passaven els dies i no tornava, el seu germà Foed, va anar a buscar-

lo. Arribat a la muntanya, va esperar que sortissin els monstres, va pronunciar les

paraules màgiques i va entrar. Allà mateix, a l’entrada, va trobar el cap del seu

germà, el va agafar i el va posar dins d’un sac de farina i se’n va tornar sense aga-

far cap riquesa de tant trist com estava. Com que no havia vist que el crani degota-

va sang, va anar deixant un rastre que va resultar preciós per als monstres que li

van seguir el rastre. I sabeu com van venir? Doncs un d’ell anava vestit com si fos

un venedor ambulant d’oli i els altres estaven amagats en sacs. Van arribar preci-

sament al crepuscle perquè esperaven que en Foed els acollís al seu estable. I així

va ser. I va ser gràcies a una veïna que va entrar d’amagatotis per recollir una mica

d’oli, que van ser descoberts. A partir d’aquell moment en Foed va poder viure més

tranquil, i encara més ric.

He escollit aquesta versió perquè s’allunya de la més coneguda a les nos-

tres terres, i a més a més permet fer reflexionar els grans sobre com els diners

canvien el comportament de les persones. És molt interessant la resposta del pro-

tagonista quan és convidat a la casa on l’havien tractat abans d’una forma tan

humiliant. Si treballeu amb nens i nenes més grans, podeu recordar-los totes les

frases o expressions populars on trobem descrit el xai com a animal mesell i gre-

gari. Si inicieu aquest camí, no desaprofiteu l’ocasió de parlar de la importància

que té aquest animal en la religió musulmana. Si voleu podeu recórrer també al

conte La festa del xai que trobareu al llibre de la Laila Karrouch, que encara que

no correspon a la tradició oral de la seva terra d’origen, el va escriure perquè els

nens de la seva terra d’acollida,Vic, poguessin entendre millor el significat

d’aquesta festa.També podeu triar aquesta altra versió que combina el 676 amb el

137

número 954 (Els quaranta lladres) que ja ens acostaria a la versió que ens ha arri-

bat a nosaltres. El capità dels lladres es fa passar per traginer, amaga els seus companys dins de gerres d’oli, i així aconsegueix introduir-se dins de la casa on volen robar. Són descoberts i en surten mal-parts.

La petita lluna balla

Recollit a Attoche et Fadhel, contes de Fès. EL FASI. Vet aquí una vegada dos germans que vivien força a prop l’un de l’altre. El

gran tenia 7 fills i era molt i molt ric, per contra el petit era molt pobre però tenia

una gran sort: 7 filles entre les quals una de molt i molt llesta. El ric no es compor-

tava pas com un bon germà, sinó més aviat al contrari: no desaprofitava cap ocasió

per humiliar l’altre. Així cada matí li enviava la serventa a portar llet de les seves

cabres perquè les seves nebodes es poguessin criar bé, però ho feia amb aquestes

paraules.

- Després de munyir bé les vaques, porta la llet a casa de “Tomba oblidada”.

La criada, molt ignorant, no acabava d’entendre el seu amo, però per por de

ser castigada no deia res i se n’anava cap al cementiri, allà llençava la llet damunt la

primera tomba oberta que trobava. I així dia rera dia. Un dia de festa al poble, van

coincidir els dos germans. Quan servien la llet, el germà pobre va exclamar en veu

alta:

- Que bona que és! No l’havia tastada mai!.

En sentir això el seu germà va dir:

- Per què ho dius això? Vols avergonyir-me davant de tothom? Cada dia

t’envio la minyona amb llet fresca .

- I tu, vols fer-me passar per mentider... Sort en tinc de les meves filles, e-

lles valen més que un tresor!- es justificà el pobre.

- Què vols dir amb això? Jo també he tingut molta sort amb els meus fills.

Els veïns es van posar a riure, perquè era conegut que aquells nois eren ba-

baus. El ric, enfadat, va proposar una prova al seu germà. Un dels seus fills i una de

les seves filles sortirien de viatge, a la recerca de l’aventura; quan tornessin ja es

138

veuria qui dels dos era el més espavilat. I així va ser, al dia següent el fill gran del

ric va comparèixer al ssuq molt ben equipat, muntant un ruc i amb una bossa ben

plena de monedes, la noia, anava a peu i només duia un gran pa. Van sortir del poble

i van triar un camí que els va portar per terres força solitàries i com que el noi no

havia previst que potser no passarien per cap poble on poder comprar, ben aviat es

va trobar amb gana i sense menjar. Al principi no ho volia reconèixer, però al final,

afamat va acabar suplicant a la seva cosina:

- No em donaries pas un trosset de pa que m’estic morint de gana?

- Veig que ara sí que et recordes de mi, però fins ara no se t’ha acudit que

fer el camí a peu és molt dur. Podries haver-me proposat de muntar amb tu, no et

sembla?

El noi va haver de reconèixer que no s’havia portat bé i com que estava de-

fallit va acabar acceptant el que li proposava la cosina: li donaria un tros de pa a

canvi del ruc. I així ho van fer. Poc després van arribar a una cruïlla, a dreta hi

havia un camí blanc i a esquerra, un de negre.

- Jo aniré pel camí de la dreta- va anunciar el noi.

- D’acord, doncs jo pel de l’esquerra i d’aquí a una setmana ens tornarem a

trobar aquí mateix, et sembla bé?.

- Com vulguis.

El noi va continuar pel camí blanc i ben aviat va trobar un poble on va com-

prar un ruc i regals per a la família:

- El pare estarà molt content quan em vegi tornar amb tantes coses.

Però després de dies i dies de camí solitari, es va cansar i va decidir que ja

era hora de tornar al punt de trobada. La noia va seguir pel camí negre, ple de pe-

dres i costerut fins que va arribar al país dels ghoûls, mig per por, mig per curiosi-

tat va pujar dalt d’un arbre i allà es va endormiscar. Poc després un soroll la va

despertar, eren un ogres que s’acostaven:

- Obre’t muntanya! - va sentir com deien i immediatament la muntanya es va

obrir com si es tractés d’una porta qualsevol i tots van entrar a dintre.

139

La noia va esperar pacientment fins que al cap d’unes hores els va veure sor-

tir. Aleshores ella va aprofitar per entrar-hi i va repetir les paraules:

- Obre’t muntanya!

En accedir-hi es va quedar ben parada: es trobava dins d’un gran palau ple

de riqueses! Encara no havia tingut temps de refer-se de la sorpresa quan va sentir

veus humanes:

- Qui ets tu? Has vingut a salvar-nos?

Es tractava d’un gran grup d’homes que els ogres tenien esclavitzats tancats

dins d’una gran gàbia. Naturalment la noia va córrer a ajudar-los i tots ben carre-

gats es van escapar de la cova. Si els haguéssiu vist, haguéssiu quedat parats per-

què formaven un bell seguici, carregats de tresors. Poc abans d’arribar a la cruïlla,

la noia els va demanar que se separessin una mica d’ella, no volia que el seu cosí

descobrís que anaven junts. Just al punt de trobada l’esperava el noi impacient,

estava avorrit i tenia moltes ganes de tornar cap a casa. Quan ja estaven a

l’entrada del poble, els dos cosins es van separar i la noia va aprofitar per reunir-se

amb el seguici i anar cap a casa seva. Quan els seus pares la van veure tornar tan

carregada van tenir una gran alegria:

- N’estava ben segur que no tornaries amb els braços buits. I al teu cosí

com li ha anat?- va preguntar el pare.

- No tan bé- va respondre la noia, hermètica.

Com que volien saber ben bé quant valia la seva fortuna, van enviar una de

les germanes a casa del germà ric, a demanar les balances. La dona del ric es va

sorprendre i, curiosa, va decidir posar una mica de cola als plats per veure què me-

suraven. Així, quan les van tornar, van comprendre que la noia sí que havia fet re-

alment fortuna. El germà ric, irat, es va acostar a casa del pobre:

- Mal germà, tu t’enriqueixes i a mi ni tan sols m’ho fas saber- va cridar no-

més entrar per la porta.

- És que et volia pagar amb la mateixa moneda que tu- va respondre el pobre,

però després, conciliador, va afegir- No pateixis, la meva filla m’ha dit que encara

queden molts més tresors, si vols pots enviar-hi un dels teus nois.

140

No va caler que li diguessin una altra vegada, tal dit tal fet. Un dels seus

fills, ben preparat, se’n va anar fins al camí negre, va continuar fins arribar al país

dels ghoûls, va veure la muntanya i va cridar:

- Obre’t muntanya!

I la muntanya es va obrir; però es va atabalar tant amb les riqueses que no

es va adonar que el temps passava i que els ogres tornaven cap a casa.

- Qui ha gosat entrar al nostre palau!- va cridar un.

- Sento pudor de carn humana!- va dir l’altre.

- Mireu, acabo de trobar el lladregot que s’ha endut els esclaus- va afegir

l’altre.

El noi, atabalat, no sabia com sortir-se’n, no volia trair la seva família però...

- No... no he estat jo...-balbucejava- Ha estat la meva cosina.

- Excuses, això són excuses- deia un dels ogres.

- Deixa’l parlar – proposava un altre.

El noi va acabar per recuperar la calma i ho va explicar tot. Llavors els ogres

li van proposar un pla, ell tornaria ben carregat amb unes grans tines on diria que hi

havia oli, però que en realitat amagarien els ogres. A la nit, quan tothom dormís a

casa del pobre, sortirien, matarien tothom i s’endurien tots els esclaus i els tre-

sors. I així ho van fer. Però la sort va voler que una de les minyones sospités de les

tines perquè trobava que pesaven massa, per comprovar-ho hi va fer un petit fora-

det i en veure que no hi rajava res va veure confirmades les seves sospites. De

seguida va anar avisar la noia llesta, van abocar oli bullent dins de les tines i un a un

van morir tots els ogres. I d’aquesta manera la família del germà pobre va poder

viure en pau i abundància, mentre que la del germà ric es quedava amb un pam de

nas.

Aquesta versió, força més llarga, podria semblar més adequada per a nens

i nenes una mica més grans que l’anterior, ara bé, com que té molts punts en con-

tacte amb la història que ells coneixen, també la podem fer servir amb nens mit-

jans. En moltes de les versions recollides rep el nom de “Tomba oblidada” que si

mantenim dóna un to de misteri i de por que pot fer-lo molt atractiu també. Re-

141

sulta particularment interessant perquè a part de plantejar valors com la solidari-

tat i l’ajuda mútua, situa una noia com a heroïna, tenim doncs un cas de Clever

girl com en veurem molts d’altres, reforçat també per la minyona, que és qui

descobreix la traïció. Final feliç amb reequilibri social.

Altres versions disponibles:

Les deux frères chez les Ghoûls. LÉGEY.

En francès també en podeu trobar altres versions a les pàgines següents

http://www.bladi.net/forum/26383-1001-contes-reunis/index3.html

http://www.contes.biz/contes_enfant-22-contes_marocain.html

També hi ha un conte semblant que duu per títol Les deux frères. EL AYOUBI.

Quant a la versió més coneguda està disponible a molts llibres de contes i també

la podreu trobar a la pàgina d’aquí sota.

http://www.xtec.cat/recursos/cultura/contes/arreu/alibaba.htm.

706 La donzella sense braços Un pare es compromet a lliurar la seva filla al Diable a canvi del seu ajut. En arribar el mo-ment, el Diable s’endú l’heroïna i li talla els braços per impedir que digui el rosari. La noia queda abandonada al bosc. La troba el rei, s’hi casa i quan queda embarassada ha d’anar-se’n a la guerra. Neix una filla molt bonica i l’heroïna escriu una carta al seu marit per notificar-li el naixement. La mare del rei (o el Diable) substitueix la carta que porta un criat per una altra que diu que ha nascut una criatura monstruosa. El rei contesta dient que no facin res fins que ell arribi, però la mare o el Diable substitueixen la carta del rei per una altra on ordena que l’expulsin del palau amb la filla. En tornar, el rei descobreix l’engany i surt a cercar l’heroïna. Mentrestant, l’heroïna (que ha recuperat els braços miraculosament) i la seva filla troben aco-lliment en un poble (o es posen a treballar en un hostal). Arriba el rei però no reconeix la seva muller, que finalment es dóna conèixer explicant-li la seva història. La família es reuneix.

La jove núvia casada amb un ogre

Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY.

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt ric que tenia una filla i un a-

mic. La jove era molt bella i culta i, un dia, l’amic va demanar-la en matrimoni. El

pare hi va consentir. Però el bon home va morir abans que se celebrés el casament,

142

malgrat tot, abans va deixar lligat el dot: cent mules carregades de mercaderies,

cent esclaus per conduir les mules, cent petites esclaves verges per fer companyia

a la noia i el seu cavall. La boda es va celebrar al poble de la noia, i tot seguit es van

encaminar cap a la casa del nuvi. Era una caravana que feia goig de veure.

La núvia muntava el cavall del seu pare que era una bèstia molt especial per-

què no només coneixia el llenguatge dels animals sinó també el dels homes. La nit de

noces la núvia va fer un descobriment terrible: el seu marit era un ghoûl. Tot i que

dia tenia aspecte humà, quan arribava la nit es transformava en ogre i s’atipava

amb les bèsties de la caravana. Així que quan van arribar a casa d’ell, de la comitiva

només en quedava la núvia, el cavall i el ghoûl.

L’ogre pertanyia a una espècie que dormia set dies i set nits seguides. Quan

van arribar ja era l’hora de dormir i l’ogre va fermar ben fermat el cavall a

l’estable. El va omplir de cadenes i es va lligar la clau a la seva cintura. Després se’n

va anar a dormir, moment que va aprofitar la noia per anar a l’estable a veure

l’animal.

- Cal que trobis la manera d’alliberar-me- digué el cavall tot afegint- Mira

de prendre la clau al teu marit.

Però no era feina fàcil, i malgrat que va tenir tota la setmana, no ho va a-

conseguir fins al setè dia. La mala fortuna la perseguia, perquè llavors es va trobar

el cavall malalt. La noia el va cuidar amorosament tot donant-li llet i arròs bullit.

Quan l’ogre es va despertar va anar a l’estable a veure com estava el cavall.

- Per què no t’aixeques i em saludes amb un renill?

- Per què porto massa temps encadenat i estic malalt.

L’ogre no se’n va malfiar i va marxar tranquil, cosa que va aprofitar la noia

per veure si l’animal ja s’anava refent. I va tenir sort: el cavall estava molt millor.

Així que van sortir tots dos i a galop van travessar el país dels ghoûls. Van traves-

sar valls i muntanyes i finalment van arribar a una ciutat. Per precaució, la noia va

vestir-se d’home per entrar-hi.

- Nens, voldríeu dir al vostre pare si necessita un mestre per a vosaltres?-

demanà a uns nens que jugaven pel carrer.

143

Els nens van fer el que aquell jove els havia demanat i la noia va tenir sort

perquè el pare la va contractar com a mestra (perquè es pensava que era un home) i

també va trobar un lloc al seu estable per al cavall. I la vida es va tornar tranquil·la

i plàcida altre cop. Un dia, però, mentre s’estava pentinant els llargs cabells, els

nens, que estaven guaitant per la finestra, li van veure la cabellera.

- Mare, mare el nostre tâleb és una dona.

- I ara, què dieu nens?- respongué la mare que no se’ls creia.

Però els nens, encuriosits, es van dedicar a espiar la noia, que, com que no en

sabia res, vivia confiada. I un dia, mentre es banyava, la van veure nua.

- Mare, sí que és una dona, perquè té pits.

- Bé, doncs, la posarem a prova: prepararé un plat de tripes, si se’l menja

amb els dits, segur que és un home, si agafa els coberts, serà una dona.

Però la noia, que havia notat alguna cosa estranya, no es va deixar ensarro-

nar i va actuar com un home.

- Aneu a dir al vostre mestre, que el seu cavall ha mort- encarregà la mare

als nens, per posar novament a prova la noia.

I aquest cop sí que va caure al parany, el dolor que li va provocar la notícia

va ser tan gran que es va posar a plorar.

- Doncs teníeu raó, nens: el vostre mestre és una mestra- digué la mare.

I aquesta s’adreçà a la noia per intentar calmar-la.

- No et preocupis, només és un còlic. Però per què has amagat la teva condi-

ció femenina?

La noia els va explicar totes les seves angúnies i ells van acollir-la com a una

filla. Fins al punt que al cap de poc temps, el fill gran, que ja era un jove atractiu,

va demanar-la en matrimoni i es van casar. I vet aquí que un dia el pare del jove

marit l’envià a substituir-lo com a comerciant. Calia anar a una ciutat allunyada i

deixar a casa la seva jove esposa, cosa que no agradava la parella perquè ella esta-

va embarassada. Però l’obligació és l’obligació i el marit va marxar. Mentre ell era

fora, la seva esposa va tenir uns bessons. El pare va enviar una carta al jove comu-

nicant-li la bona nova, però aquella carta mai no arribà a bon port. Un dels socis del

144

jove, gelós, la va canviar per una altra que deia: “ Estem tots molt tristos perquè la

teva jove esposa ha tingut dos bessons: un gos i una gossa. Què hem de fer?”

Quan el jove pare va llegir-la va tenir un gran disgust, no cal dir-ho, però es

tractava dels seus fills! “Poseu-los nom, vestiu-los i espereu el meu retorn”.

Però tal com us deveu imaginar, el soci gelós va tornar a canviar el text de la

carta i escriví: “Talleu les mans d’aquest monstre que ha resultat ser la meva espo-

sa, lligueu el gos al seu pit i la gossa a l’esquena i envieu-los a captar”

Els pares del jove, després de llegir la resposta, no sabien a què atenir-se.

Com podia ser que el seu fill hagués canviat tant mentre era a fora?

- Filla nostra, llegeix la resposta del teu marit i digues què hem de fer.

La noia va fer el que li deien els sogres i després els mostrà els punys per-

què obeïssin el seu fill.

I ja tornem a tenir la noia pel camí amb el seu cavall, però ara sense mans i

amb dos nadons al seu càrrec. Van caminar i caminar i finalment van arribar a la

vora d’un riu on hi havia uns coloms volant:

- Veus aquesta noia? Només amb una sola gota de la nostra sang sobre els

seus canells i tornarien a créixer.

El cavall, que com recordareu, entenia el llenguatge dels altres animals, va

reaccionar amb rapidesa i en va matar un.Tal com havia dit, en caure la gota, el

braç recuperava la seva normalitat. I van continuar el camí, però va ser tan llarg i

esgotador, que el cavall va acabar morint de fatiga.

- Estic a les últimes, estimada noia. Et seré més útil mort que viu.

- Per què ho dius això?- protestà ella.

- Doncs perquè quan jo hagi mort, si m’arrenques un tros de carn i amb ell

colpeges el terra, tots els genis estaran a la teva mercè.

I dit això, expirà. La noia va fer el que li havia demanat el cavall, va colpejar

el terra i va demanar una pala i un sudari per embolicar el cadàver del seu company

inseparable. Tot seguit va pensar en els seus fills i va demanar un palau amb jardins

ombrívols, un riu i menjar a pleret. I a partir d’aquest moment va tornar a poder

viure de forma feliç i plàcida, tot oblidant les desgràcies.

145

Van passar els anys i un dia, mentre estava prenent la fresca a la terrassa,

va veure que venia un grup de captaires. Quan els va tenir més a prop, es va adonar

que es tractava d’un home vell, una dona també vella i un home més jove. Anaven

carregats amb totes les seves pertinences i tenien un aspecte força miserable.

Mentre se’ls mirava, es va adonar que es tractava del seu marit i dels seus sogres.

Llavors va cridar les esclaves i els va ordenar que sortissin a buscar-los, que els

acollissin bé, els convidessin al bany i els donessin roba neta. Després cridà els

seus fills.

- Aquest vespre tindrem uns hostes molt importants. Vull que quan hàgim

acabat de sopar em demaneu que us expliqui una història.

- Arribat el vespre, els captaires baixaren a sopar i en acabar els nens van

fer el que la mare els havia proposat:

- Mare, per què no ens expliques una història d’aquelles que ens agraden

tant?

- Fills meus, ja sabeu que jo no puc explicar-vos altra història que la meva

pròpia- respongué la mare, tot afegint- I de ben segur que no interessarà gens ni

mica als nostres hostes.

Però aquests, una mica per gratitud, una altra mica perquè la dona tenia un

aire que els recordava algú familiar, tot i que no sabien ben bé qui, insistiren en la

petició dels infants.

Llavors la mare explicà la història de la seva vida i a mesura que anava nar-

rant, la cara dels captaires anava canviant. Tenien al seu davant l’esposa i la nora

estimada! Tots van vessar llàgrimes que ben aviat van ser canviades per abraçades

i rialles per l’alegria de retrobar-se. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte

s’ha acabat.

Aquesta rondalla meravellosa està plena d’elements sobrenaturals contra-

posats. D’una banda el primer adversari sobrenatural, l’ogre, serà contrarestat

gràcies a l’ajut d’un auxiliar sobrenatural, el cavall; més endavant, un altre cop

un animal, el colom servirà per ajudar l’heroïna. Tot i que en un principi podria

semblar que el conte posa l’accent en els perills a què es veu abocada una noia

146

sense la protecció paterna (el cavall vindria a ser com una transposició del pare,

que el substitueix després de la mort d’aquest), ens presenta una heroïna culta,

capaç de sortir-se’n ella sola davant dels maltractes dels marits (ogre o ho-

me).Tant la temàtica, com la llargada, la fan recomanable per a nens grans o

nois/es.

Altres versions disponibles:

La niña sin brazos. LARREA.

“ “ . HERREROS.

Abderrahman y Utman. MOSCOSO.

707 Els tres fills amb l’estel al front Tres noies fantasiegen sobre els seus matrimonis i els futurs fills, i la petita diu que si es casa amb el rei tindrà tres fills amb un estel al front. El rei ho sent i s’hi casa, però de seguida se n’ha d’anar a la guerra. Quan neixen els nens, els parents del rei els fan abandonar, fan empre-sonar la mare i diuen al rei que tots són morts. Quan els nens es fan grans volen anar a buscar l’ocell de la veritat, que els dirà qui són els seus pares. Una velleta els diu que han d’arribar a un bosc i agafar l’ocell, però que quan travessin el bosc no es tombin. Hi va el gran, sent una veu, es gira i resta encantat. Hi va el mitjà i li passa el mateix. El petit travessa el bosc sense girar-se, obté l’ocell i desencanta els germans. L’ocell els porta fins a palau i explica al rei el que ha succeït. El rei retroba l’esposa i castiga els germans.

La història de l’ocell que canta

Recollit a A Study of Eastern Moroccan Fairy Tales.

KOSSMANN. Vet aquí que una vegada tres amigues fantasiejaven sobre el seu casament

amb el rei.

- Doncs si el rei es casés amb mi, jo li prepararia un cuscús tan bo i tan es-

plèndid que en tindria per tota la família.

- Doncs jo, si el rei em volgués per esposa, li faria unes catifes amb seda i

or.

La tercera tampoc va voler quedar-se enrera i va prometre que si ella fos

l’escollida li donaria dos fills: un amb un senyal d’or al front i l’altre amb el mateix

senyal, però de plata.

147

El rei va triar la tercera, i les altres dues es van quedar a la cort, per fer

d’assistents de la seva amiga. Passats els nou mesos, la jove reina va complir la seva

promesa: va tenir uns bessons especials, l’un amb la marca daurada i l’altra amb la

de plata. Ara bé, les amigues, geloses, no ho van poder suportar. Van demanar a la

llevadora que no digués la veritat, sinó que digués que havia parit uns cadells de

gossos, no pas humans.

El rei, quan ho va saber, va dir:

- Una dona que pareix gossos, no pot fer altra cosa que ocupar-se

d’aquestes bèsties.

I la va condemnar a viure a l’estable com si ella mateixa fos una gossa, ves-

tida amb una pell.

I amb els nadons, què va passar? Doncs que les amigues geloses els van po-

sar dins un cistell que van llançar al mar. La sort va voler que aquell dia un pescador

estigués per allà que els va trobar. Com que no tenia fills i tant ell com la seva dona

els desitjaven ardentment, els van adoptar. Aquell pescador era un mag i vivia al

desert amb la seva dona, on van créixer els nens. Amb els anys, tant el pescador

com la seva dona van morir, no sense que abans haguessin llegat als seus fills els

seus coneixements de màgia.

Un dia va passar a prop de casa dels dos germans una dona vella que en veu-

re la noia es va quedar parada:

- Com és que sent tan bella com ets, vius aquí tan aïllada?

- No visc pas sola, sinó amb el meu germà. I sempre hem estat aquí, aquí

hem crescut i ens hi trobem molt bé.

- Si estimes de debò el teu germà, cal que li demanis que et porti l’Ocell que

canta- afegí la vella.

- I per què el vull jo aquest ocell?

- Doncs per ser feliç- respongué de forma categòrica.

Encara que mai no l’havia trobat a faltar, a partir del moment en què la vella

li n’havia parlat, la germana no pensava en altra cosa. Dia i nit. No es podia treure

del cap aquell Ocell que canta. El seu germà se’n va adonar:

148

- Què et passa, germaneta?

- Doncs que sempre estic sola i trista i si tingués l’ Ocell que canta, em sen-

tiria més feliç.

El germà va voler complaure-la i va marxar a cavall a buscar la bèstia tan

preuada. I va cavalcar i cavalcar, travessar països i més països fins que va arribar a

casa d’una ogressa.

- Si no em saludes com cal, els teus ossos acabaran destrossats i em beuré

la teva sang, si ho fas, serem amics.

- Doncs et saludo com a amic!- respongué el germà per evitar la còlera de

l’ogressa.

- On vas jove amb aquesta cara tan bella?

- Doncs a la recerca de l’Ocell que canta, saps com puc trobar-lo?

- Sí, segur que el meu pare, l’ogre et podria ajudar, però té molt mal geni i

no crec que te’n surtis.

- Com puc fer-ho?

- Doncs li hauràs de tallar la barba, t’hauràs de posar la seva roba, i posar

un mirall davant d’ell.

El noi va fer tot el que li havia dit l’ogressa filla i va esperar que l’ogre, que

estava dormint, es despertés.

- Si no em saludes com cal, els teus ossos acabaran destrossats i em beuré

la teva sang, si ho fas, serem amics- repetí exactament les mateixes paraules

- Doncs et saludo com a amic- respongué el noi, que ja havia après bé la lliçó.

- Què hi fas aquí jove? –preguntà l’ogre, més calmat.

- Estic buscant l’Ocell que canta. Em pots ajudar?.

- Fill meu, veus les muntanyes que hi ha al fons?- demanà l’ogre- Doncs a-

bans eren homes, homes que volien aconseguir l’Ocell que canta i que ell va trans-

formar.

- Com puc evitar-ho?

- Doncs quan ell et parli, no li has de contestar, digui el que digui. Si et fa

riure, t’hauràs d’aguantar i si et fa plorar també.

149

El noi va emprendre el camí fins que va arribar davant de l’Ocell que li va

proposar un enigma, el noi no va poder evitar que se li escapés el riure. Llavors un

fort vent va endur-se’l i va quedar convertit en pedra.

El temps va anar passant i la germana cada dia estava més preocupada pel

retorn del seu germà. Al final va decidir sortir a la seva recerca, pensava que es

podia fer passar per ell, perquè s’assemblaven moltíssim. Es va vestir de noi, va

muntar a cavall i va cavalcar i cavalcar fins a arribar a la casa de l’ogre. Aquest, en

principi, la va confondre amb el seu germà, i es va pensar que tornava victoriós.

Però com que no era així, va sentir pena i va decidir ajudar la noia.

- Et dic el mateix que al teu germà, sobretot, sobretot, quan l’Ocell canti no

riguis ni ploris. No obris la boca, ni tan sols per respirar si no vols convertir-te en

roca.

La germana va seguir les instruccions al peu de la lletra: no va contestar, no

va riure, ni va plorar. Per concentrar-se en el seu propi dolor, es va tallar els peus i

les mans i va tirar pebre a les ferides. L’Ocell va intentar-ho tot, però sense resul-

tat, així que, derrotat, va doblegar les ales. Llavors la noia va atrapar-lo i el va po-

sar a un sac.

- Deixa’m sortir, siguis qui siguis- demanava.

- Només ho faré si desencantes el meu germà.

I així ho va fer. I què va passar amb l’Ocell. Doncs que se’l van endur cap a

casa i el van tancar dins d’una gàbia. Allà no parava de cantar i per això tothom el

coneixia com l’Ocell que canta.

Un dia va arribar a oïdes del rei que els dos germans tenien aquest ocell ex-

traordinari i el va voler veure. Però en realitat, allò que va sorprendre més el rei va

ser la bellesa de la noia. Només veure-la, va decidir que es casaria amb ella. El rei

ho va comunicar als seus ministres i va tornar per a demanar la mà de la noia.

L’ocell es va posar a cantar com si s’hagués tornat boig i no hi havia manera de fer-

lo callar. De cop i volta, va saltar damunt del rei i s’hi va pixar:

- Per molt bé que cantis, no et permetré una ofensa com aquesta- l’amenaçà

el rei.

150

- Per molt rei que sigueu, no podreu pas casar-vos amb aquesta noia- contes-

tà l’ ocell.

- I per què?

- Doncs perquè no està permès casar-se amb la pròpia filla.

No heu d’oblidar que l’Ocell tenia poders màgics i ho havia endevinat tot.

- Aquest noi és el vostre fill, el que té la marca daurada al front i ella és la

vostra filla, la que té la marca de plata al front. La seva mare va ser injustament

acusada i fa anys que viu com un gos per culpa de les seves traïdores amigues.

Aleshores el rei ho va entendre tot, va anar a buscar la seva dona a qui va

demanar perdó. Van castigar les falses amigues i a partir d’aquell moment van viure

tots quatre feliços.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Mentre que el conte català no és molt conegut, aquest conte amazic és for-

ça estès al Marroc, també a Argèlia i en tenim moltes versions. Les podríem a-

grupar en dos grans blocs: les de caràcter realista i les meravelloses. Totes coin-

cideixen en la promesa inicial de la jove de tenir un fill (o més) de caràcter ex-

cepcional, la gelosia de les amigues, l’acusació injusta de la mare, la pèrdua de

l’infant, l’adopció i temps després, la recerca dels pares veritables. A partir

d’aquí, en alguns casos (RM) s’ha de superar unes tasques amb adversaris sobre-

naturals per recuperar els pares. Quadre de versions:

1- The story of Singing bird. KOSSMAN 2- Tres amigas. BOUGHABA. 3- Les trois femmes du roi. TAUVEL. 4- Les trois jeunes filles. EL AYOUBI. 5- Le verger du roi. OUCIF et KHALLOUK. 6- L’ocell d’or. MAMMERI. 7- L’oiseau du pays de Gabour. LÉGEY. 8- Las hermanas envidiosas. LARREA. 9- Corne d’or, corne d’argent.

http://www.baba-ichour.com/conte.php?numero=26 10- Rabia.

http://www.thecore.nus.edu.sg/post/morocco/literature/sarhrouny/9.html

151

Versió RR/ RM

Heroi/ïna Auxiliar Agressor Donador Senyal excep. Adopció Atribució de caniba-lisme

1 RM Germana / germà

Ogre/ ogressa

Falses amigues Ocell màgic

Vella Banya d’or/ Banya de plata

Pescador i dona

No, infan-tar gossos.

2 RR Noi ------------- Falses amigues i coesposes

--------- Dit gros peu d’or

Pescador i dona

Sí

3 RR Germà/ germana

------------ Falses amigues i coesposes

--------- Cabells platejats Dona cap-taire

No, infan-tar gossos

4 RR Noi ------------- Falses amigues i coesposes

Cua de cavall d’or.

Pescador Sí

RM Germà / ger-mana

Home /Ocell

Falses amigues i coesposes

Vella Segell d’or al front

Mariner No, infan-tar gossos.

5

6 RM Germà/Aziz Germana/Aziza

Falses amigues i coesposes/Bruixa

Cabells rossos

7 RM Germana/ Germà

Ogre/ Home

Falses amigues i coesposes./Ocell màgic

Vella Ble de plata/ trena d’or

Pescador i dona

No, infan-tar gossos.

8 RR Germana/ germans

Vella/ Vell

Germanes enve-joses

Ocell -------- Jardiner i dona

No, infan-tar Fenòmens.

9 RR Nen ------------- Falses amigues i coesposes

Banya d’or i banya de plata

Llenyataire

10

709 Snow-white/ Magraneta

RM Germà/ ger-mana/Ifrit

Vella Coesposes Ifrit Infantar gossos

Una reina desitja tenir una filla bonica com una magrana (una taronja o una tarongina). Quan neix li posa de nom Magraneta (Tarongeta o Tarongineta). La reina pregunta a un mirall si algú la supera en bellesa. El mirall li diu que la seva filla. La reina sent enveja, fa matar la filla i demana que li portin el cor de la noia. Els criats senten compassió, la deixen anar i porten a la reina el cor d’una cabrida. La noia arriba a un castell on entren tretze lladres dient una fórmula màgica. Passa la nit a fora i l’endemà hi entra; a dintre tasta una mica de tretze olles, tretze pans i tretze carbasses de vi que hi troba, endreça el castell i fa els tretze llits que hi ha. Els lladres la descobreixen i la noia es queda a servir amb ells. La reina descobreix que la seva filla és viva i envia una mala dona perquè la mati. Amb enganys la dona aconsegueix posar-li un anell encantat al dit i la deixa com si fos morta. Els lladres la deixen exposada en una cova dintre del bagul. Un rei la veu, li treu l’anell i la noia es desperta. Es casen. Història de la noia que viatjava amb les gaseles

Recollit a Cuentos de África. BASSET.

Vet aquí una vegada un home que tenia un fill i una filla. Un dia va voler fer

el pelegrinatge a la Meca; va construir una casa, hi va fer una finestra i va anar a

dir al muetzí:

- Per Déu, aquí tens els diners; vés cada matí a aquesta finestra, demana a

la meva filla si necessita alguna cosa i porta-li-ho fins que jo torni.

L’home va marxar amb el seu fill. El muetzí es va enamorar de la noia; ella no

en va voler saber res.

152

- Quan el teu pare torni- li va dir- m’inventaré qualsevol cosa perquè el teu

pare et mati i et faci fora de casa.

I així ho va fer, li va enviar una carta en què deia:

“ La teva filla s’ha burlat de mi i t’ha fer perdre l’honor. Més val que no tor-

nis perquè tothom n’està al corrent”

El pare va encarregar al seu fill que anés a casa seva, que fes sortir la noia i

que se l’endugués al desert.

- Allà la mataràs i per provar-m’ho em portaràs el seu vestit i un glop de

sang que em beure per refredar el dolor que tinc al cor.

El germà va seguir les instruccions, però després de treure-li el vestit, no

es va veure amb cor de matar-la:

- Fuig germana i no tornis mai més a casa.

Pel camí va matar una llebre i li va portar la sang al pare que se la va beure

tal com havia dit. Després van tornar tots dos homes al poble, però ningú no va fer

cap comentari sobre el deshonor de la noia.

Ara tornem cap aquesta. Se’n va anar al desert on va trobar unes gaseles i

es va unir a elles. Els cabells li van créixer molt fins a cobrir-la del tot.

Ara anem a parlar d’un rei. Un dia va sortir de cacera amb uns amics, van

veure una gasela i la van seguir. Van trobar un ramat de gaseles i una noia enmig.

- Qui pot portar-me la noia que està amb les gaseles? – va fer una proclama

el rei.

Un jueu va anar a veure’l i li va dir:

- Senyor, si aquesta noia és un ésser humà, te la portaré; si és un geni no

podré fer res.

El jueu va anar a omplir dos plats de cuscús: a un no hi havia sal i a l’altre sí.

Va deixar al desert un plat on hi cremava una foguera, i al costat els altres dos

plats. Es va amagar. La noia es va acostar al lloc, va triar el plat bo i es va escalfar

amb el foc. El jueu va repetir aquesta operació durant els vuit dies següents. El foc

va debilitar els genolls de la noia, van arribar uns genets, la van agafar i se la van

emportar a palau. El rei s’hi va casar i les festes van durar vuit dies.

153

Al cap d’un any i mig ella va tenir un fill. El rei havia observat que la seva jo-

ve esposa no parlava. Va dir al jueu:

- Mira d’aconseguir que parli.

Va anar a la cambra de la reina i fa fer veure que llançava el nadó per la fi-

nestra. La mare s’hi va abalançar cridant, la bola que tenia a la gola va sortir i així

va poder parlar.

Poc després va arribar a palau un visir que es va enamorar de la reina i va in-

tentar tenir-la. Quan ella s’hi va negar, la va amenaçar amb matar el fill.

- No vull ser la teva amant, si vols mata’l .

I ho va fer.

La reina va marxar cap al desert i va caminar fins arribar a un lloc solitari .

Allà hi havia un pastor pasturant les seves ovelles.

- Dóna’m aquesta ovella, i jo a canvi et donaré el meu anell- va proposar la

reina.

Va agafar l’ovella, li va treure la pell i se la va posar al damunt: semblava una

tinyosa. Se’n va anar a ciutat, va obrir un forn i es feia passar per un home.

Tornem ara al pare i el germà. Amb el temps el pare va preguntar-li si de

veritat havia estat capaç de matar la germana.

- No pare, no vaig poder- li va confessar- només la vaig abandonar al desert.

- Anem a buscar-la- va proposar el pare, penedit.

La casualitat els va portar fins a la ciutat on vivia la germana disfressada

d’home, allà també hi havia el visir i el rei. A la nit van intentar fer una ronda

d’històries i com que ningú no en sabia cap, la dona va explicar la seva. En acabar va

dir:

- Heus ací el meu pare, heus ací el meu germà, el meu marit, el muetzí i el

visir que va matar el meu fill.

Aleshores va deslligar la seva cabellera i va mostrar la seva bellesa. El pare,

el germà i el marit van córrer a abraçar-la.

154

El pare va fer matar el muetzí i el marit, el visir. I a partir de llavors van

viure feliços després de celebrar un gran banquet. I allà en van donar una mica de

mel i de mantega, que vaig deixar per venir aquí.

El tipus 709 potser no és dels més estesos al Marroc, però, tot i amb això,

en podem trobar diverses versions. La més pròxima a la nostra la podem trobar al

meu bloc, és la que duu per títol Le miroir magique, recollida a prop de Marrà-

queix, en amazic. La que teniu traduïda a dalt és de la mateixa zona, però

s’allunya força de la que és coneguda a Catalunya. L’he triada per aquesta raó i

perquè no posa l’accent en la maldat de la mare o madrastra sinó en la traïció de

l’amic (a més a més religiós), en la desconfiança del pare i del marit. Obstacles

als quals la noia haurà de fer front perquè es reconegui la seva innocència.Vull

fer notar que aquesta rondalla també té molts punts en contacte amb la 872 cata-

lana, per l’acusació – falsa- d’una conducta sexual no admesa que porten la pro-

tagonista a una situació extrema i a una decisió inhumana. També, remarcar que

la narració conserva tot el seu caràcter oral amb les expressions com “ara anem a

parlar d’aquesta” i que la fórmula d’acabament: “I allà en van donar una mica de

mel i de mantega, que vaig deixar per venir aquí.” és força curiosa i poc habitual.

Teniu a la vostra disposició un treball molt interessant de comparació d’aquest

conte, en anglès, adreçat a l’alumnat més gran a la pàgina web

http://teacherlink.ed.usu.edu/TLresources/units/byrnes-africa/DENSAG/index.html

Per acabar esmentar el conte recollit per François Bonjean que ell titula Cen-

drillon de Fes i que com bé diu el seu títol és una versió de la Ventafocs força típica,

però que barreja també elements de la Blancaneus, sobretot pel que fa al mirall mà-

gic que no amaga que la més bella de totes és la discriminada, la que duu per nom

Geranium i no pas la gelosa germanastra. En aquest conte, però, no és un mirall sinó

que és la lluna la que declara obertament qui és la més bella. Com en altres casos

que hem vist, després del casament de la protagonista amb el fill del Soldà, no “se-

ran feliços i menjaran anissos” sinó que el malestar continuarà amb l’enveja de les

germanes del Soldà que intentaran matar Geranium de força reiterada. La pau no

155

arribarà fins que totes les cunyades acabin caient en les pròpies trampes i morint.

Trobareu aquesta versió al meu bloc.

Quadre de versions:

The girl who once lived among the gazelles. STROOMER.

Le miroir magique. OUCIF et KHALLOUK.

La jeune fille et les sept frères. LÉGEY.

La princesa gacela. LARREA.

Cendrillon de Fes. BONJEAN.

715 El mig pollet Neix un mig pollastre o un pollastre normal queda partit per la meitat. El mig pollet emprèn un viatge cap a veure el rei (de vegades per casar-se amb la seva filla). Pel camí es troba un riu, una guineu, una muntanya, etc. Un a un se’ls va posant dins del cul (a la panxa, o sota l’ala); arriba a palau i el rei prova de matar-lo, però els objectes o els animals que ha trobat pel camí ho impe3deixen: el tiren al foc i el riu apaga les flames; el llancen al galliner i la guineu es menja les gallines; li envien els soldats i la muntanya els atura, etc. El mig pollet obté riqueses o bé la mà de la princesa.

En Mig Pollastre

Recollit Que por la rosa roja corrió mi sangre. GIL GRIMAU.

Vet aquí que una vegada en Mig Pollastre anava al palau del Soldà a demanar

una almoina per a la seva mare, que no tenia res per menjar.

Pel camí es va trobar amb una guineu que li va preguntar on anava i ell li ho

va explicar.

- I no et fa por que jo et mengi?

- Per què m’hauries de fer por?

- Doncs si és així, i no et fa res t’acompanyaré- afegí la guineu.

- Bé, doncs entra al meu bec- proposà en Mig Pollastre.

Van continuar el seu camí i caminant, caminant es van trobar un llop .

- On vas Mig Pollastre?

- A demanar almoina al Soldà.

156

- I no tens por que jo et mengi?

- I ara per què n’hauria de tenir?

- Et puc acompanyar ?– demanà el llop.

- Com vulguis, entra al meu bec- proposà en Mig Pollastre altre cop.

Va seguir caminant i es va trobar un lleó i es va repetir la mateixa seqüèn-

cia.

Altre cop de camí, es va creuar amb uns traginers que li van preguntar on

anava.

- A veure el Soldà per demanar-li almoina.

- I no tens por que et sacrifiquem?

- I per què hauríeu de fer-ho?

- Llavors, podem acompanyar-te?

- Bé, entreu al meu bec.

I va seguir caminant fins arribar a un riu, on les mateixes preguntes i res-

postes van ser formulades, excepte la darrera:

- D’acord, vessa’t al meu bec.

Ben aviat en Mig Pollastre va arribar al palau del Soldà, però aquest no el va

voler rebre i el van enviar al corral amb les gallines. Aquestes van començar a pico-

tejar-lo sense pietat. Llavors en Mig Pollastre va demanar a la guineu, que era dins

de la seva panxa que l’ajudés i devorés la gallina.

En saber-ho el Soldà, va ordenar que traslladessin en Mig Pollastre al tancat

de les cabres. Allà va recórrer al llop per defensar-se. Així que el van traslladar a

l’estable amb les vaques. Perquè no el molestessin va sol·licitar la complicitat del

lleó. D’aquí va passar al graner.

- Traginers, carregueu tots aquests cereals- els va demanar en Mig Pollas-

tre i el magatzem es va quedar buit.

El Soldà va manar que posessin en Mig Pollastre dins del forn per cuinar-lo i

acabar amb els seus problemes, però ell va recórrer al riu per apagar el foc. Quan

157

el Soldà ho va saber, va canviar d’actitud i va decidir concedir-li una audiència i va

acabar per donar-li tot el que li va demanar per a la seva mare.

Aquesta rondalla meravellosa de fórmula acumulativa pot ser molt ade-

quada per a un públic menut. La reiteració de les accions i també la repetició de

frases breus i senzilles la fan també molt útil per a un públic més gran, però en un

nivell inicial o bàsic de llengua. D’altra banda el fet d’estar tan plena de bèsties

ens permetrà aprofundir en el vocabulari dels animals, i, també el de la granja.

Si voleu una versió més curta, amb els papers canviats, on el protagonista,

el Mig Pollastre té una conducta reprovable, podeu escollir la que ve tot seguit,

recollida a Cuentos populares judíos del norte de Marruecos.

Això era i no era una mare que tenia molts pollets. Entre ells n’hi havia un

que com que era molt petit, tothom se l’estimava molt. Un dia li va dir a la seva ma-

re que volia marxar a buscar fortuna, i encara que la mare li ho va prohibir, ell va

marxar.

Va passar per un riu que li va dir:

- Treu-me les herbes perquè l’aigua pugui córrer més bé.

El pollastre s’hi va negar i va continuar caminant fins que es va trobar un

arbre:

- Treu-me les fulles perquè l’aire m’arribi millor.

El pollet s’hi va negar i va continuar caminant fins arribar a palau.

- Vull parlar amb el rei.

Els criats van començar a riure i llavors va sortir el cuiner, va agafar-lo i el

va posar a l’olla del brou.

El mig pollastre, quan l’aigua va començar a bullir, es va posar a cridar i com

que ningú no li feia cas, va dir:

- Aigua, no bullis, deixa’m viure.

- Jo era al riu quan et va demanar que li traguessis les herbes perquè jo po-

gués córrer més lliurement i vas dir que no.

158

- Carbó, carbó, no t’encenguis- suplicà el mig pollastre.

- Jo era a l’arbre quan et va demanar que li traguessis les fulles i li vas dir

que no.

I aquesta és la lliçó que va haver d’aprendre el pollet que va sortir negre del

brou i va acabar la seva vida de mig pollastre que no havia fet cas a la seva mare.

780 La flor de panical

Singing Bones

Un rei diu al seus fills que deixarà el seu reialme a aquell que li porti la flor de panical. La tro-ba el fill petit. Els germans li prenen la flor, el maten i l’enterren. Sobre la tomba creix un ca-nyar. Un pastor talla una canya i es fa una flauta que quan la toca explica l’assassinat mitjan-çant una fórmula rimada. El rei la sent, descobreix el que ha passat i castiga els fills grans. El fill petit ressuscita i obté el reialme.

Que por la rosa roja corrió mi sangre

Recollit al llibre que porta el mateix títol. GIL GRIMAU.

Un home vidu tenia una filla, es va tornar a casar amb una dona vídua que ja

tenia una filla del seu primer matrimoni. Un dia la dona va enviar les dues noies a la

font, allà van trobar un home que els va donar una rosa a cadascuna: blanca a la

filla i vermella a la fillastra. Quan les dues nenes van tornar a casa la dona va ma-

tar la fillastra, la va esquarterar, li va treure la pell i la va enterrar. Va aprofitar la

pell per fer un pandero. Quan el tocaven el pandero començava a cantar:

Deixa’m en pau, veu enemiga, filla d’enemic .

Que per la rosa roja corre la meva sang.

La madrastra va quedar molt sorpresa i va pensar que tenir el pandero a ca-

sa podia ser perillós, així que va decidir canviar-lo per un altre tan aviat com po-

gués. Un dia va passar per allà un captaire que en tocava un i li va proposar el canvi.

En tocar el pandero el captaire aquest va cantar:

Deixa’m en pau, pare del meu cor,

que per la rosa roja va córrer la meva sang.

159

El captaire es va quedar el pandero de la madrastra i va continuar anant de

poble en poble, fins que va arribar al poble on era el pare, que quan va sentir el

pandero, de seguida va reconèixer la veu de la seva filla. Per això va demanar al

captaire que toqués:

Deixa’m en pau, pare del meu cor,

que per la rosa roja va córrer la meva sang.

El pare, desconsolat, va començar a plorar i va comprar el pandero al captai-

re. Immediatament va emprendre el retorn cap a casa

Quan hi va arribar, va preguntar a la dona on era la seva filla i aquesta li va

explicar que havia mort. Aleshores va obligar-la a tocar amb el pandero i aquest va

cantar:

Deixa’m en pau, veu enemiga, filla d’enemic,

que per la rosa roja va córrer la meva sang.

L’home, enfurit, va agafar un ganivet i va matar la seva esposa.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Encara que podríem dir que la rondalla marroquina s’allunya força de la

catalana, manté trets molt característics com l’instrument musical fet amb part

del cos de la víctima i la fórmula rimada que identifiquem amb la veu del mort/a,

que li donen un caràcter meravellós (malgrat que en principi se suposa que és un

religious tale). En una altra de les versions disponibles, concretament a La pan-

dera (BOUGHABA) la víctima també és la fillastra, en canvi a la de Miquel Fer-

rà, la víctima és la segona esposa, i no trobem cap element meravellós, sinó

l’atzar que porta a fer sonar el pandero. Més a prop del tipus ATU, tenim aquesta

altra enregistrada a Tarragona, d’una informadora de 10 anys procedent de Lara-

che, arabòfona.

La madrastra m’ha matat i el pare m’ha menjat.

160

Això era i no era un senyor que tenia un fill i una filla. Com que la seva dona

s’havia mort va decidir tornar-se a casar amb una dona que ja tenia una filla. La

madrastra no tractava bé els fills del seu marit: sempre els feia treballar i mai no

trobava bé el que havien fet.

Un dia el pare va convidar tots els pagesos que treballaven per ell a menjar

corder. S’havia acabat el Ramadà i calia celebrar-ho. La dona es va posar a la cuina

amb la filla i mentre preparaven el dinar no paraven de picar. Així que quan se’n van

adonar, ja no quedava pràcticament res.

- Què farem ara, mare? No hi ha prou menjar.

- No et preocupis, ja ho resoldré.

Van matar el fillastre i el van posar al forn. Perquè la seva germana no di-

gués res, la van amenaçar. La noia, atemorida, no parava de plorar durant el dinar,

sobretot quan els convidats celebraven l’èxit de la cuinera:

- Caram, que bo que és aquest corder- deia un.

- I tant, em sembla que mai no n’he tastat un de tan tendre i gustós.

La fillastra i la madrastra, múrries, es miraven entre elles i se’ls escapava

un somriure maliciós.

En acabar la festa, la dues malvades dones van agafar els ossos del nen i els

van enterrar sota d’una olivera. Ben aviat els ossos es van convertir en ocells que

anaven cantant:

La madrastra m’ha matat

i el meu pare se m’ha menjat.

Un home que era a la mesquita, ho va sentir tot i va anar a avisar el pare.

Aquest no s’ho podia creure, però el que sí era cert és que feia un parell de dies

que no veia el noi.

- Omeima, on és el teu germà? Tu ho saps?

Tot i que tenia molta por, la noia no va saber mentir:

- El meu germà, el meu pobre germà... Tu te l’has menjat.

- Què dius filla meva? Com pot ser això?

- Sí, tu i els pagesos, el dia del corder.

161

- Però...- barbotejava el pare.

- La madrastra i la seva filla són les culpables. Elles el van matar perquè

s’havien acabat tot el corder que tu havies portat.

El pare va reaccionar amb rapidesa i va fer un forat molt gran, el va omplir

de llenya i va fer un foc. Va anar a buscar les dues dones i les va llençar al foc. I

conte explicat, ja està acabat.

872 El germà i la germana Un germà i una germana s’estimen molt. Es casa el noi i la germana va a viure a casa seva. La cunyada vol desfer-se de la noia i li posa una serpeta viva perquè se l’empassi. Quan se li infla la panxa fa dir al metge que està prenyada i convenç el marit perquè la faci matar. El marit la lliura a uns criats i els demana que li portin el cor com a testimoni que han complert l’ordre. Fent camí troben un rei que els dóna un remei per treure la serp del cos de la noia, que es queda amb el rei mentre els criats porten al seu amo el cor d’un gos. El rei li fa de pare i la du al pa-lau. Un príncep s’enamora d’ella i s’hi casa. Convida el germà a les noces i, quan descobreix la veritat, expulsa la dona de casa i se’n va a viure amb la germana.

Segona part de La història de Sarsara-wedder-sebea (451 A).

KOSSMANN. Fins que va arribar un dia que la seva cunyada, gelosa, va agafar ous de serp

i li va dir:

- Si estimes de debò els teus germans, empassa’t aquests ous.

La noia es va adonar que no tenia cap altra opció i se’ls va empassar d’un sol

mos. Ben aviat va començar a trobar-se malament perquè les serps van sortir dels

ous i la panxa cada cop era més grossa.

- La vostra germana està embarassada- digueren les cunyades als seus ma-

rits.

- Com pot ser això, si ella no surt mai de casa i a més a més encara és molt

jove?

- Si no t’ho creus, comprova-ho tu mateix.

El germà es va acostar a la noia i va veure que certament tenia la panxa molt

grossa.

- Vine amb mi- ordenà.

162

I s’endugué la noia fins a un lloc solitari on va fer un fossat, on va deixar la

noia, després de cobrir-la pràcticament del tot de sorra.

- Per què m’ho fas això, germà? – es planyé ella amb llàgrimes als ulls.

- Perquè ens has cobert de vergonya.

- Però si jo no he fet res...-protestà la germana.

El seu germà no la va voler escoltar i se n’anà. La sort va voler que per allà a

prop passés un rei que va sentir els laments de la noia.

- Ets un djinn o un ésser humà?

- Sóc una noia molt desgraciada.

El rei, en treure-la del fossat, va veure que era una noia bellíssima, malgrat

el seu aspecte malaltís. És clar tenia la panxa plena de serps que no la deixaven

viure! Va pujar-la al seu cavall i se la va endur a palau.

- Mira a veure què li passa a aquesta noia!- ordenà al seu metge.

- Doncs que ha menjat verí. Té la panxa plena de serps.

- Però té cura?

- I tant! Només cal que li donis menjar molt, molt salat. Després necessitarà

beure molta aigua, però no la podrà tocar per més que hi insisteixi. Li col·locaràs a

sota un cassó i la posaràs de boca terròs. Ja veuràs com, a poc a poc, les serps ani-

ran sortint a buscar l’aigua.

- I si em demana menjar?- preguntà el rei.

- Doncs només li pots donar la meitat d’un ou: primer la clara i després el

rovell. Durant tres dies ha de seguir aquesta dieta.

I així ho van fer. No va ser fàcil, però al final el rei va veure com les serps

anaven sortint. Passats els tres dies reglamentaris, li va donar un got de llet, des-

prés un ou sencer i a poc a poc es va anar refent. La gana li va retornar amb força i

al cap d’una setmana ja menjava de tot: cuscús amb pollastre, pa, mantega, llet i

fruita. I com que tot anava tan bé, van celebrar el casament. El Senyor els va pre-

miar amb set fills, tots nois.

I van passar els anys, fins que un dia, els germans es van presentar a la ciu-

tat per comprar. La germana els va reconèixer de forma immediata.

163

- Fill meu, aquest que veus és el meu germà. Quan sigui davant demana’m que

t’expliqui una història.

El fill, obedient, va demanar a la mare:

- Mare, explica’m una història!

I ella va acceptar ràpidament:

- I tant, que sí, la història que us explicaré és ben certa, en puc donar fe,

perquè és la meva pròpia història.

I va començar a relatar la història de les banderes i de la gelosia de les cu-

nyades. A mesura que avançava el relat, les cares dels germans anaven canviant. No

s’ho podien creure!!

- De debò és veritat tot el que ens has explicat?- van voler assegurar-se’n.

- I tant que sí.

Llavors tots els germans van estar d’acord a divorciar-se d’unes dones tan

malvades. I van decidir quedar-se a viure a casa de la seva germana i dels seus ne-

bots i van viure feliços per sempre més.

En aquesta segona part, la rondalla abandona el seu caràcter meravellós

per adoptar un caràcter més realista. El vincle entre els germans és tan gran que

provoca la gelosia de les cunyades que l’acusaran d’una conducta sexual no ad-

mesa. Aquesta part pot ser explicada com un conte autònom, més curt, i ens per-

metrà treballar el vocabulari dels aliments.

El conte recollit per Moscoso se centra en la traïció de la confiança en la

germana per part del germà, a partir del moment en què es casa. Ara bé, en a-

quest cas hauríem de parlar encara més de contravalors en la línia proposada per

Moscoso a la seva ponència a les Actas del 2n Congreso de Árabe Marroquí,

perquè la reacció del germà en sospitar un possible embaràs serà brutal: no no-

més l’apallissarà, sinó que també li tallarà les mans. Malgrat tot això, la bondat

de la noia permetrà que recuperi els seus fills, els bessons del títol, i que final-

ment sigui reconeguda la seva honestedat. No cal dir que aquesta versió només

seria adequada per parlar de la violència de gènere.

164

Altres versions disponibles:

Abderrahman y Utman. MOSCOSO.

875 La filla del carboner El rei posa a prova la intel·ligència d’una noia pobra: ha d’anar a palau ni amb fosca ni amb claror, ni a preu ni a cavall, ni vestida ni despullada. La noia hi va en caure el dia, muntada en una cabra de manera que els peus no li toquin al terra i embolicada amb una xarxa de pescar. El rei es casa amb ella, però li diu que mai l’ha de contradir, si no l’enviarà cap a casa. El rei pren una decisió errada i ella el corregeix. El rei s’enfada i l’envia cap a casa, però ella li demana prendre la possessió més preuada. La noia adorm el rei i se l’enduu a casa seva. Una noia amb caràcter Recollit a Contes de Safi. MOQADEM.

Vet aquí un bon musulmà, molt intel·ligent, que sempre parlava amb endevi-

nalles. Els seus amics estaven convençuts que li costaria trobar una esposa del seu

gust, amb qui pogués compartir l’afecció pels enigmes. Tot i que de candidates no

li’n faltarien: era el Soldà!

Un bon dia el pregoner va anunciar:

- Es fa saber ...-i repetia- es fa saber que el Soldà voldria casar-se aviat,

però no pas amb qualsevol noia, sinó amb una noia amb caràcter.

Tots els súbdits van poder escoltar el pregó, però la majoria coincidia en

una cosa: seria difícil trobar aquesta noia. Malgrat tot, va començar la recerca i

vet aquí que una noia pobra es va posar un haïk (per simular que estava embarassa-

da) i un vel que li cobrís la cara i es va encaminar a palau:

- Què vol aquesta dama en estat tan avançat ? –preguntaren els guardes.

- Doncs ella voldria aigua fresca dins d’un cistell- va respondre la noia com si

es tractés d’una altra persona.

Els guardes, sense cap mena de formació ni d’intel·ligència, no van saber fer

altra cosa que burlar-se de la noia.

- Ja, ja,ja d’on vols treure un cistell ple d’aigua? Sembles beneita!

165

- Doncs, vosaltres heu vist mai una dona verge embarassada? – els respon-

gué ella amb un nou interrogant. I se n’anà cap a casa.

Els alfaquíns del Soldà van quedar sorpresos per les paraules de la noia i van

anar a explicar-ho al seu amo.

- Com és que no m’heu portat aquesta dona a la meva presència? Les seves

paraules eren enigmàtiques i ja sabeu que em deleixo per resoldre enigmes.- i afe-

gí- Aneu-la a buscar.

Però els servidors no l’havien seguida i no van saber on trobar-la. Al cap de

poc temps va aparèixer altre cop la dona. Els guardes la reconegueren, però tenien

ganes de broma i van jugar a repetir el mateix:

- Què vol aquesta dama en estat tan avançat ? –preguntaren els guardes.

- Doncs ella voldria aigua fresca dins d’un cistell- va respondre la noia com si

es tractés d’una altra persona.

Dit això va marxar, però aquest cop, els guardes la seguiren fins a casa .

Quan el Soldà ho va saber, va estar molt content i va decidir que els faria anar a

parlar amb el seu pare al dia següent.

Els alfaquins van trucar a la porta i van demanar pel pare de la dona.

- El meu pare ha sortit a acompanyar algú que no podrà emportar-se cap a

casa - respongué ella.

- I la teva mare, que hi és?

- La meva mare ha anat a deslliurar l’ànima d’un altre- contestà ella.

- Doncs avisa el teu germà...- proposaren els alfaquís.

- El meu germà se n’ha anat a jugar el joc de Satanàs.

- En aquest cas, obre’ns la porta perquè puguem parlar directament.

Però la noia tenia instruccions ben clares: no podia obrir la porta si estava

sola a casa.

- No us puc pas obrir, perquè les cabres pasturen sobre el meu pit i la meva

panxa està sembrada de roses- tot afegint- si malgrat tot el que us dic, insistiu a

entrar, haureu de demanar ajut del serraller, de caminar sobre les espatlles de

l’obrer i empènyer el que ha empès el fuster.

166

Els alfaquins van quedar tan impressionats amb les paraules de la noia, que

no van saber què fer. Llavors van anar a explicar-ho al seu amo.

- No sabia que fóssiu tan rucs ? –exclamà burleta- Què vol dir la noia amb

això del pare que acompanya el que no podrà portar a casa? Doncs que ha anat a un

enterrament... Quant a la mare? Vol dir que ha anat a ajudar una dona que està

parint. I les cabres que pasturen sobre el seu pit? Significa que ella té els cabells

arrissats i llargs sobre els seus sostenidors mentre se’ls pentina. En fi, pel que fa a

les roses del baix-ventre, no us està parlant d’altra cosa que de la menstruació. I el

joc de Satanàs no és res mes que el de la pilota. Quant al serraller, l’obrer i el fus-

ter... us està parlant de la porta i del pany de ferro que us impedeix entrar.

Acabades les explicacions dels diversos enigmes, el Soldà envià els alfaquins

altre cop cap a casa de la noia.

- Qui hi ha? – preguntà aquesta.

- Nosaltres, els servidors del soldà- tot afegint- la teva mare on és?

Mateixa resposta que l’altre cop

- I el teu pare?

Mateixa resposta que l’altre cop.

- I el teu germà ?

Mateixa resposta que l’altre cop.

- Va, noia, obre’ns.

- No puc pas, ja ho sabeu.

Però després de tant estira-i-arronsa, ella acabà obrint. La noia s’estava

pentinant la llarga cabellera.

- El soldà ens envia per dir-te que et demana en matrimoni. Digues-ho als

teus parents.

Portaven amb ells una part del dot per a la núvia, però no pas tot. Els traï-

dors s’havien quedat una part del tresor. En entrar a casa de la noia, van saludar la

seva mare, però aquesta va sentir, sorpresa, com la seva filla es tirava un pet.

- Què fas filla? Que no t’hem educat bé el teu pare i jo?

167

- Això no és altra cosa que el racó reservat al meu pare qui s’ha enlairat cap

al cel, per després tornar a dins meu- respongué tot deixant altre cop els servents

del Soldà amb la boca oberta.

Però això no va ser tot, la noia va continuar amb els pets i al final també es

va cagar.

- Aneu a dir al vostre amo que trobo a faltar dues de les estrelles del cel,

també deu metres de cel i una unça d’aigua.

Els servents, sense capir el sentit de tanta endevinalla, se’n van tornar a pa-

lau.

- Com ha anat aquest cop? – preguntà el Soldà.

- Ens ha encarregat que et diguem que ha trobat a faltar dues de les estre-

lles del cel, també deu metres de cel i una unça d’aigua.

El Soldà no sabia si riure o enfadar-se, riure per l’astúcia i enginy de la noia

i enfadar-se per la traïció dels servidors.

- Vet aquí que només veure-us ja s’ha adonat que sou uns lladres...

- I ara per què ho dieu això? Doncs perquè això de les estrelles no és altra

cosa que la part del dot que ha trobat a faltar.

Aquest cop va ser el Soldà qui l’anà a buscar a casa seva i se l’endugué a pa-

lau per casar-s’hi. El Soldà, conscient de la intel·ligència de la seva esposa, li va fer

prometre que mai no el deixaria en ridícul. Si ho feia, es veuria obligada a abando-

nar el palau.

- D’acord, espòs meu. Però prometeu-me que en aquest cas em deixaríeu en-

dur el que més valori del que tinc aquí.

- Promès.

Va passar el temps i un matí que la noia era a la finestra va sentir com

s’impartia justícia. Efectivament la finestra donava a la cambra del tribunal. La

jove esposa es va posar a escoltar els planys dels acusats.

- Qui sou vós, senyora, que escolteu les nostres penes?

I llavors li van narrar els seus conflictes, i ella els va suggerir com havien

d’actuar davant del tribunal i tot es va resoldre favorablement.

168

Un altre dia va veure com una dona sortia plorant del tribunal.

- Què tens bona dona? Per què plores?

- El Soldà m’ha ordenat preparar un plat de cuscús per seixanta pobres- li

va explicar- però com puc fer-ho això?

- Doncs agafa una plàtera, omple-la de sal i vigila de cobrir-la ben coberta

amb el cuscús. Tothom que n’agafi una boleta, la trobarà tan salada que no voldrà

repetir.

La bona dona va seguir els consells de l’esposa del Soldà i tot acabà a fi de

bé.

Un altre cop va ser un home qui es planyia amb desesperació:

- Com ho fer? El Soldà m’ha ordenat que em presenti a palau amb una mun-

tura i els peus tocant a terra. No content amb això, vol que estigui rient i alhora

plorant.

- No t’hi amoïnis- li digué la jove esposa- tinc la solució. Has de buscar un

poni baixet que et permeti tocar amb els peus a terra, amaga’t cebes pelades a la

màniga de la gel.laba i quan entris, rient, te les acostes dissimuladament.

Sorprès per l’astúcia de l’home, el Soldà començà a sospitar:

- Totes aquestes proeses no poden tenir altre enginyer que la meva espo-

sa...- rumiava- Ah, la traïdora, s’està barrejant en els meus assumptes... De cap de

les maneres puc acceptar que ella prengui les decisions de govern.

I se’n va anar a les cambres de la seva esposa:

- Ja et vaig advertir, estimada, que si et barrejaves en els meus afers, i

corria el risc de caure en el ridícul, et foragitaria de palau.

La noia no sabia quina cara fer, s’adonava que el Soldà l’havia descobert i

que seria castigada.

- Vés-te’n d’aquí! Torna a casa del teu pare!.

- Espòs meu, teniu raó, no he pogut evitar la temptació d’ajudar els qui veia

tristos. Accepto la vostra decisió, però deixeu-me endur el que més valoro d’aquest

lloc, tal com m’havíeu promès.

- Sigui!

169

- Em permetreu que prenguem un darrer te junts?

El Soldà va accedir-hi, però el que no sospitava és que la noia hi havia posat

unes herbes per fer-lo adormir. Tot seguit el va posar dins d’un gran bagul que te-

nia per viatjar i va fer que els esclaus el portessin a casa del seu pare.

Al cap d’unes hores el Soldà es va despertar:

- Com ho he fet per arribar aquí?

- ¿Senyor, no m’havíeu promès que em podria endur el que tingués més valor

per a mi?- respongué la noia- ¿ No deveu pas dubtar que no tinc altra cosa més va-

luosa que vós?

El Soldà es va adonar que s’estava equivocant si posava el seu orgull davant

de l’amor per la seva dona, una dona tal com l’havia volgut, molt llesta.

I així van tornar tots dos junts cap a palau i mai més no hi va haver malen-

tesos ni disputes per la intel·ligència que es reconeixien l’un a l’altre.

Iniciem amb aquesta una sèrie de tres rondalles d’enginy protagonitzades

per dones que contenen una endevinalla (o un joc de paraules) on es planteja

l’enigma que ha de ser resolt.

El tipus 875 (Clever girl) té també una presència important en la rondallís-

tica del Magreb, trobareu la versió que s’assembla més a la de Mammeri, en a-

questa adreça http://www.xtec.cat/recursos/cultura/contes/fatima/index.htm, a-

companyada de fitxes pedagògiques que us orientaran en el treball. És una versió

més curta que no planteja la part final de la desautorització del marit. Al meu

parer, la versió proposada interessarà més els nens i nenes més grans. També te-

nim una versió catalana molt llarga amb desautorització disponible a

http://www.xtec.cat/crp-noubarris/recursos/imatg/caixes%20catala.htm que in-

clou un dossier enquadernat amb làmines que pot resultar-vos força útil. Si us

sembla massa llarga, podeu recórrer també a la versió d’aquí sota que torna a po-

sar damunt la taula la superioritat de la dona.

L’alfaquí, present en aquest conte i en molts d’altres, és una figura típica

de la religió musulmana, segons el diccionari de l’enciclopèdia, és un expert en

170

dret islàmic. A moltes rondalles aparèix tant com una figura respectada per la

seva saviesa, cosa que en aquest conte adquirirà més importància perquè la noia,

sense cultura ni formació els sorprèn per la seva intel·ligència.

Si voleu aprofundir en el tema de la Clever Girl, per trencar estereotips

sobre la consideració de la dona al Marroc, podeu consultar una versió francesa

en aquesta pàgina http://www.yabiladi.com/forum/read-7-553933.html.

El propietari de la somera i el de la camella. Recollit a Contes et légendes du Maroc.TAUVEL.

Aquesta és la història d’un home que va sortir de viatge amb un company. Ell

anava amb una somera a punt de parir i l’altre amb una camella en el mateix estat.

Van arribar a una ciutat i van entrar al caravaneserai . Durant la nit, les dues fe-

melles van parir. El propietari va agafar la petita cria de la camella i la va posar al

pit de la somera i la cria de la somera la va posar al pit de la camella.

Tot seguit va dir al seu company:

- Avui la somera ha tingut un petit camell.

- Això no pot pas ser! –es queixà l’altre.

Va anar a veure la dona del rei.

- Torneu quan el rei hi sigui- digué aquesta.

Així ho van fer, quan van tornar el propietari de la camella digué:

- Aquest individu ha pres la cria de la meva camella i l’ha donat a la somera.

El rei ordenà:

- Feu caminar les vostres bèsties per aquest camí- tot afegint- Si la cria

d’ase segueix la somera, deixeu-la fer i si la cria de la camella, la segueix, també.

Llavors el propietari de la camella es va posar a plorar:

- Això no és just...

La dona del rei, que ho havia sentit, li proposà que tornés altre cop a palau i

li donà unes instruccions que seguí al peu de la lletra.

171

- Senyor meu- digué tot adreçant-se al rei. Jo he sembrat ordi prop del

mar, els peixos han sortit i se l’han menjat.

- Voleu fer-me creure que els peixos mengen ordi?- protestà el rei, ofès.

- I vós us creieu que una somera hagi pogut parir un camell?

El rei comprengué que el propietari de la camella tenia raó.

Altres versions disponibles:

El rey. BOUGHABA.

La jeune fille et le mendiant. LÉGEY.

La fille du menuisier. EL FASI.

879 L’alfabregueta Una noia, mentre rega una mata d’alfàbrega, respon amb enginy les preguntes capcioses que li fa el príncep (o bé eludeix els paranys que li para i se’n burla). Es casen, però la noia tem la venjança del seu marit i posa una figura de sucre al seu llit. El príncep l’apunyala, però acci-dentalment la dolçor es lamenta d’haver-la mort. Surt la noia i es reconcilien.

La filla del fuster o l’alfàbrega

Recollit a Que por la rosa roja corrió mi sangre. GIL GRIMAU. Vet aquí que una vegada, un fuster que tenia una filla molt llesta, que vivien

davant del palau del soldà/ rei. Aquest també tenia un fill que era un savi alfaquí.

Un dia, mentre el jove estava al terrat del palau, va veure la noia que regava

un test on hi havia plantada una alfàbrega.

- Oh tu, la que regues la planta, digues-me quantes fulles té?

- Com vols que ho sàpiga jo, si tu que ets savi i alfaquí no ho saps? Tu que

saps quantes estrelles hi ha al cel i quants vaixells hi ha al mar, tu hauries de saber

la resposta.

A partir d’aquell moment s’espiaven l’un a l’altre a través de les finestres.

Un dia ella va veure que mentre s’estava menjant una magrana, li queien uns grans

al terra. Sorpresa, va comprovar com ell els recollia i se’ls menjava.

Quan el fill del Soldà va pujar al terrat li va dir:

172

- Oh tu, la que regues la planta, digues-me quantes fulles té?

I la noia va respondre:

- Calla, mal educat, que et menges els grans de magrana que t’han caigut a

terra!

Avergonyit, va baixar cap al palau i no va tornar a pujar fins al dia següent.

- Oh tu, la que regues la planta, digues-me quantes fulles té?

I la noia va respondre:

- Calla, mal educat, que et menges els grans de magrana que t’han caigut a

terra!

Però el jove aquest cop no es va mossegar la llengua. La nit anterior havia

estat espiant-la i havia vist com li queia la sopa damunt del pit i ella es netejava

amb la llengua.

- Calla, mal educada, que neteges amb la teva llengua la sopa que t’ha caigut

al pit!

Aquest cop va ser la noia qui va fugir avergonyida. Però com que era molt

llesta, de seguida se li va acudir un estratagema: es va disfressar de pentinadora i

es va presentar a palau. Allà la van portar en presència de la germana gran del jove

(n’eren set, de germanes!), i li va arreglar tan bé els cabells que li va dir:

- Demana’m el que vulguis, que t’ho donaré perquè fins ara ningú no m’havia

deixat tan maca.

- Només vull una cosa: poder veure el rostre del teu germà.

La germana es va quedar sorpresa davant la gosadia de la pentinadora i, sen-

se pensar-s’ho gens ni mica, la va fer fora de palau. Llavors la noia va anar al palau

de la segona germana i va repetir l’experiència. La reacció d’aquesta germana va

ser idèntica: fora de palau. I així va anar repetint-se amb cadascuna de les germa-

nes, fins arribar a la setena que li va dir:

- No crec que resulti fàcil accedir a la teva petició, però intentaré complau-

re’t - tot seguí afegí- Queda’t amb mi perquè demà està previst que el meu germà

vingui a dinar amb mi.

173

Al dia següent, va venir el fill de Soldà tal com havia dit i la filla del fuster

va ser l’encarregada de portar l’aiguamans per rentar-se abans de dinar. Quan es-

tava al seu costat, la noia va vessar l’aigua expressament. El jove, sorprès, va aixe-

car el cap i la va veure. Ella també va mirar-lo i tots dos van quedar enamorats de

forma fulminant.

Llavors el jove va demanar a la seva germana que sortís de la cambra i el

deixés a sola amb la noia. Va descansar el seu cap sobre els genolls de la filla del

fuster i es va adormir. La noia va aprofitar per afaitar-li la galta dreta i se’n va

anar.

L’endemà, en llevar-se, el fill del Soldà va descobrir que la noia l’havia aban-

donat i, decebut, se’n va anar. El dia va transcórrer amb una lentitud exasperant, el

jove només esperava el vespre per pujar al terrat i poder retrobar-se amb la seva

estimada.

- Oh tu, la que regues la planta, digues-me quantes fulles té?

I la noia va respondre:

- Calla, mal educat, que et menges els grans de magrana que t’han caigut a

terra!

- Calla, mal educada, que neteges amb la teva llengua la sopa que t’ha caigut

al pit!

Llavors ella va afegir:

- Pentinadora he estat a la casa del Soldà i al seu fill he burlat.

El jove va baixar a la seva cambra, i en mirar-se al mirall, va comprendre el

que havia passat. No podia suportar que la noia s’hagués burlat d’ell, així que es va

disfressar de jueu, venedor de joies i altres capricis i es va presentar a casa del

fuster.

La noia no el va reconèixer, i, confiada va obrir la porta:

- Quant val aquesta cadena d’or?

- Per ser tu, te la deixo per un petó.

La noia va pensar:

- Si no em veu ningú, i li faig un petó, qui ho sabrà?

174

I el va besar i ell li va donar la cadena.

Al vespre es van retrobar altre cop als terrats de casa, com feien cada dia.

- Oh tu, la que regues la planta, digues-me quantes fulles té?

I la noia va respondre:

- Calla, mal educat, que et menges els grans de magrana que t’han caigut a

terra!

- Calla, mal educada, que neteges amb la teva llengua la sopa que t’ha caigut

al pit!

Llavors ella va afegir:

- Pentinadora he estat a la casa del Soldà i al seu fill he burlat.

Aquest cop no va ser ella qui va tenir l’última paraula.

- Venedor he estat i per una cadena d’or, un bes m’ha estat atorgat!

I llavors tots dos van somriure: no tenia gaire sentit continuar competint

quan el que volien era estar junts. Al dia següent el Soldà va cridar el fuster i li va

demanar la mà de la seva noia per al seu fill. Es van casar i van ser molt feliços.

La rondalla marroquina que he triat només coincideix amb la primera part

de la del tipus 879, fuig doncs de la crueltat de la segona part. Aniria també en la

línia del tipus 875 i ens mostraria una altra Clever girl. Aquesta rondalla

d’enginy segur que farà les delícies dels nens i nenes més grans, així com dels

adolescents, tant pel que fa als enigmes com pel que fa la “lluita de sexes”.

D’altra banda, reprèn el tema de la noia pobra que aconsegueix ascendir social-

ment fins a esdevenir l’esposa del Soldà gràcies al seu enginy. La desigualtat so-

cial es planteja amb més insistència al conte Aïcha, l’exilée qui habite el cellier

on l’oposició del Soldà al casament del fill amb una dona pobra és manifesta. No

he triat aquesta versió perquè la protagonista és sotmesa a proves de gran duresa.

Deixo al criteri del professorat fer les comparacions, en els més grans, amb noves

versions de la cultura popular actual, com per exemple el cinema, amb històries

com Pretty woman.

175

Altres versions disponibles:

Aicha, l’exilée qui habite el cellier. MOQADEM.

Histoire du pèlerin, des sept Filles, de la bonne “Afrita” et du Fils du Sul-

tan. LÉGEY.

910 El tresor del pare Un pare, abans de morir, reparteix l’herència: la vinya a parts iguals entre els fills i el tresor que hi ha amagat per a aquell qui el trobi. Els fills es posen a cavar la vinya però no hi troben res. Un home savi el diu que el tresor del pare és el fruit que els donarà la terra que ells han cavat.

El camp de pomeres

Recollit a Cuentos tradicionales árabes. GRUPO ARAB. Un home tenia un camp amb pomeres. Els seus dos fills, Hassan i Aziz, ana-

ven a l’escola. El pare conreava la terra i obtenia unes pomes magnífiques que venia

al mercat. Els fills es desentenien de la terra i en el temps lliure es dedicaven a

passar-s’ho bé. Un dia el pare es va posar malalt, va cridar els fills i els va demanar

que l’ajudessin. Però com que preveia que hi posarien pegues els va enganyar. Els va

dir que entre les pomeres, si cavaven, trobarien la riquesa. El pare va morir. Els

fills es van posar a cavar tot pensant que trobarien monedes, un tresor; cada dia

cavaven a un lloc diferent, però res.

Quan ja només quedava una filera, van dir-se: “Segur que són aquí” però res.

Enfadats, van protestar i es van queixar del pare, però un d’ells, en alçar la

vista, es va adonar que el veritable tresor, fruit de la seva feina era la collita: unes

magnífiques pomes, les millors de la contrada.

Així van entendre quina era la veritable riquesa.

Aquesta rondalla realista pot ser molt útil per treballar els valors de

l’esforç i del treball ben fet. En català tenim una adaptació dramàtica de la faula

de La Fontaine que duu per títol El pagès i els seus fills feta per Florència Grau i

editada per La Galera.

176

Versions recollides:

El tesoro enterrado. GIL GRIMAU.

926 D El jutge s’apropia de l’objecte de la disputa. Dues rates es disputen el tros més gros d’un formatge que ha quedat partit en dos. Un mico fa de jutge. Proposa que ell donarà una mossegada al tros més gros per igualar-lo a l’altre. Les rates s’hi avenen. El mico fa una mossegada massa grossa i torna a desigualar els trossos. Va mossegant els trossos alternativament per igualar-los fins que es menja tot el formatge.

Els gats i el mico

De Contes berbères de l’Atlas de Marrakech. LEGUIL.

Aquesta és la història de dos gats que van robar una galeta i no s’aclarien

sobre com l’havien de partir. Van a anar a veure el cadi.

- Sou insuportables, no hi ha manera que us aclariu. Aneu a veure el mico!

- No sabeu fer altra cosa per viure que rapinyar ...- els digué aquest-Jo no-

més m’ocupo de la veritable justícia.

- Ha estat el cadi qui ens ha enviat a vós- van protestar els gats.

- D’acord, si ha estat ell, es tracta d’un afer de justícia. Doneu-me la galeta.

El mico va posar-la damunt de la balança i la va partir en dues parts iguals.

Llavors va fer una mossegadeta a una de les parts, i per això ja no pesaven igual.

Les va tornar a pesar i va fer una mossada a l’altra i...

- Pareu- el van aturar els dos gats- Ja trobarem nosaltres mateixos la millor

forma de compartir la galeta.

Aquesta rondalla té l’avantatge que és força curta i fàcil d’entendre fins i

tot per als nens més petits. Segur que es faran un tip de riure amb les peripècies

d’aquests animals. També podem canviar la galeta per qualsevol altre aliment

que sigui comptable, i repassar els numerals cardinals o bé els quantitatius. De

cara als més grans, podem fer-los veure que és millor resoldre els conflictes entre

iguals, abans de recórrer als “tribunals”.

177

950 Rhampsinitus Dos germans o dos amics lladres van a la cort per robar el tresor del rei. Per tal d’atrapar-los, el rei els posa una trampa. Un d’ells hi cau. L’altre li talla el cap perquè no el puguin reconèixer. La justícia mostra el cos en públic per descobrir qui el plora; la vídua no pot contenir el plor, però el company del lladre es talla un dit i la dona diu que plora perquè l’home té una ferida. La justícia prepara altres trampes però no aconsegueix atrapar el lladre.

Dos germans lladres

Recollit a Les merveilles du Rif. EL AYOUBI. Això era i no era un home sense ofici ni benefici. Bé, en realitat, sí que en

tenien un d’ “ofici”: era lladre i vivia gràcies als robatoris. Un dia es va morir i va

deixar sola la seva dona amb dos fills petits. Quan els nens van créixer van pregun-

tar-li:

- Mare, quin era l’ofici del nostre pare?

- Fills meus, no us vull enganyar: el vostre pare era lladre.

- Doncs nosaltres volem ser com ell, així que dóna’ns les seves eines.

- No, fills meus, millor que us prepareu bé per a fer una altra feina.

- No, mare, nosaltres volem ser lladres també.

La mare, patidora, no ho acabava de veure gaire clar:

- Voleu dir? Robar és difícil, no ho pot fer qualsevol...

Però com que els dos nois insistien, la mare va decidir posar-los una prova.

- Doncs vinga, demostreu que valeu. Heu d’anar al niu del corb i prendre els

ous a la mare, sense que se n’adoni. Si us en sortiu, vol dir que heu heretat les ha-

bilitats del vostre pare.

- Jo hi aniré- digué el gran.

I darrera d’ell, va anar el germà petit fins al niu. El gran va agafar els ous

sense que la mare corb notés res de res. Un a un els va anar posant dins de la ca-

putxa de la seva gel.laba. El petit tampoc no s’estava de res, de camí cap a casa,

anava prenent els ous de dins de la caputxa, se’ls amagava i perquè el seu germà no

notés la diferència de pes, l’hi posava pedretes. En arribar a casa, el gran va dir:

- Mare, he robat els ous sense que la mare-corb se n’adoni.

178

- A veure, ensenya-m’ho.

Quina va ser la seva sorpresa, quan va veure que a la caputxa no hi havia ous

sinó còdols!

- Mare, els ous s’han convertit en pedres!

Llavors el petit, rient, ho explicà tot:

- Mare, és veritat el que diu ell. Li ha pres els ous, a la mare-corb, sense que

se n’adonés, però després jo els he agafat de la seva caputxa sense que ho notés.

- Realment tots dos sou fills del vostre pare- observà la mare- Esteu pre-

destinats a ser lladres, també.

A partir d’aquell dia els dos nois es van dedicar al lladrocini. Un dia, tot i que

sabien que era una empresa difícil, van pensar a robar el tresor del rei. Calia acce-

dir a una sala molt profunda, però se’n van sortir: es van endur cofres i més cofres

plens de monedes…

El rei se’n va adonar i va anar a buscar un guardià jueu:

- Explica’m què ha passat!- ordenà.

- No ho sé pas: les portes eren tancades, tot estava ben segellat... No ho sé

pas.

- Doncs si no ets capaç de complir amb la teva obligació et faré matar.

El guardià però va demanar clemència i va prometre al rei que trobaria el

culpable. Va ordenar apilar tota la resta del tresor a un costat de la sala i va fer

calar foc just quan el germà gran entrava a la sala del tresor. El petit va intentar

ajudar-lo estirant-lo cap a fora, però només va aconseguir arrencar-li el cap. I

d’aquesta manera, amb només el cap del seu germà, va tornar cap a casa.

- Senyor rei, he atrapat el lladre- va cridar el guardià.

I el rei va córrer cap allà, però només hi va trobar un cos decapitat.

- Com vols que l’identifiquem si no tenim el cap? – protestà el sobirà, enfa-

dat.

- Doncs treure’m el cos al carrer perquè tota la gent el vegi- aclarí el guar-

dià jueu- i aquell que plori serà de ben segur, un dels seus familiars.

179

El germà petit, però, com que ja s’ho imaginava, va aconsellar bé la seva ma-

re:

- Quan passi el cos per davant de casa, segur que et posaràs a plorar, però

jo, que m’estaré al davant amb l’ase carregat, hauré fet caure la càrrega i diré

“ Mare, no cal que ploris per tan poca cosa, només eren quatre pomes podrides”

I tal dit, tal fet, així mateix va anar.

El rei cada dia estava més enfadat i tornava a amenaçar el jueu amb la mort.

Així que no va tenir altre remei que pensar un altre pla.

- Aquesta nit deixarem el cadàver allà on l’hem posat. Estic convençut que

els familiars s’hi acostaran per recuperar-ne el cos.

El fill petit ja s’ho pensava tot això, per això va portar cap allà un ramat de

cabres que portaven espelmes lligades a les banyes i esquellots al coll. Quan el jueu

ho va veure es va atemorir tant que va fugir a cuita-corrents, moment que va apro-

fitar el noi per enterrar el seu germà.

Novament el guardià va resultar burlat i el rei cada cop se sentia més ofès.

- I doncs, què ha passat aquest cop?

- Oh, senyor, no us ho podeu ni imaginar. De cop i volta es va veure una llu-

minària i una multitud amb un soroll ensordidor.

- Et faré tallar el cap: ja he perdut tota la paciència.

- Espereu, senyor. Tinc un altre pla que no fallarà.

- No et crec. A veure, de què es tracta?

- Aquest cop posaré una gallina com a trampa, amb una corda i quan el lladre

vingui, l’atraparé.

Però novament el fill petit va ser més espavilat. Va esperar que la son ven-

cés el guardià, va deslligar la corda, va agafar la gallina i se’n va anar.

La ira del rei anava en augment i aquest cop va estar a punt de tallar el cap

al jueu ell mateix.

- Senyor, senyor, tingueu paciència. Tinc un nou pla infal·lible: fareu veure

que esteu malalt. I farem pregonar que només us podreu salvar si mengeu la gallina

robada.

180

L’agutzil, tot seguint les instruccions del guardià pregonà:

- Es fa saber que el nostre bon rei està molt malalt. Que els metges han dit

que només es pot curar amb un brou fet amb la gallina robada...

La mare del lladre, quan ho va sentir, va córrer a buscar la gallina. “Per sort,

no ens l’hem menjada encara” va pensar. El seu fill petit no era a casa i no va poder

intervenir-hi.

- Senyor guardià, vinc a portar-vos aquesta gallina per salvar el rei.

Mentre passava això, el fill petit va arribar a casa i es va adonar que la ga-

llina no hi era, va matar un xai que tenien i va tacar totes les portes amb la sang

d’aquesta bèstia. Just en aquell moment va sentir:

- En nom del rei, obriu aquesta porta!

- Què passa? Què voleu?- preguntà el fill petit tot fent veure que no havia

fet res ell.

- Tu ets el lladre del tresor, la teva mare ha dit que et trobaríem a la casa

que tingués la porta tacada de sang.

- Però, bon home, mireu bé, la meva porta està tacada de sang, però totes

les altres també.

El guardià va haver de reconèixer que el jove tenia raó i el jueu ja es veia amb el

cap separat del cos, però el rei, encara li va donar una nova oportunitat.

- Gràcies, senyor, per confiar en mi. Ja veureu com aquest cop no us fallaré-

digué el jueu molt agraït- Celebrarem una festa a palau, la festa de la pilota d’or.

Convidarem tota la gent i quan llancem la pilota perquè juguin, segur que el lladre

voldrà robar-la.

El germà petit va encarregar una pilota de cuiro i va aprofitar un petit des-

cans per bescanviar-la i després se’n va anar cap a cas.

- Doncs no queda altre remei que recórrer al vi. Convidarem tothom i els fa-

rem beure i segur que el culpable acabarà delatant-se.

La idea va fer gràcia al rei que va dir:

- Tots els qui han jugat a pilota, estan convidats a palau. Tindran barra lliure.

181

I aquest cop sí que va ser el lladre el que va caure a la trampa. Confiat per

tants d’èxits, va menjar i beure a cor què vols, cor què desitges i.... va acabar con-

fessant-ho tot sota els efectes del vi. El jueu va aprofitar el moment en què dor-

mia per afaitar-li la barba només d’un costat per després poder-lo reconèixer. Però

a mitjanit, el lladre es va despertar i quan es va adonar que només li quedava mitja

barba, va afaitar tots els altres. En acabat, es va posar a dormir. Arribat el matí,

el jueu, molt feliç va entrar a la cambra del rei i va dir:

- Senyor, per fi he atrapat el lladre.

- No m’enganyes?

- No, ahir a la nit, sota els efectes del vi, ho va confessar tot.

- Com el reconeixeràs entre tots?

- Perquè li vaig afaitar mitja barba.

El rei va somriure complagut i tots dos es van encaminar cap a la sala dels

convidats.

- Aquí el teniu, senyor meu, és aquest- digué el jueu tot assenyalant el lladre.

- Per què m’acuseu? – preguntà el jove.

- Doncs perquè ahir et vaig afaitar mitja barba.

- Jo diria que vós mateix teniu només mitja barba!

El guardià jueu va empal·lidir perquè sabia que aquest cop acabaria al patíbul.

Aquesta rondalla respon fidelment a la definició de la rondalla d’enginy

perquè és aquesta qualitat la que apareix entronitzada, fins i tot quan és un lladre

qui la posseeix. El duel entre els dos homes, el lladre i el guardià jueu - no obli-

dem que als contes del Marroc els jueus apareixen sovint com a molt astuts -, es

manté fins a l’últim moment en una tensió intel·lectual constant. En almenys tres

de les versions disponibles, la de López Enamorado, la de My Hachem Hachimi

Alaoui i la que recull Stroomer, encara trobem de forma més clara aquesta entro-

nització d’aquesta virtut perquè el soldà acaba reconeixent l’astúcia del lladre i

promet que si es presenta a palau, el perdonarà. En aquesta primera, el lladre hi

confia, hi va ben vestit i el soldà no només compleix la seva paraula, sinó que el

182

fa conseller, mentre que a la segona, el Soldà casa el lladre amb la seva filla i la

rondalla acaba de la següent manera.

...El rei va pensar: ”Bé, així les trampes del meu gendre sempre aniran a favor meu.

Això prova la qualitat humana del Soldà. La intel·ligència del Soldà va acabar per

imposar-se a les trampes del lladre: ara és ell qui pot utilitzar-lo pel que vulgui”

Altres versions disponibles:

Dos hermanos ladrones. GIL GRIMAU.

De tal palo tal astilla. LÓPEZ ENAMORADO.

Où il est question d’Un Quart et de Moitié d’un Quart. HAMMADI.

Rtal et Nous Rtal. MY HACHEM HACHIM ALAOUI.

Tranche la tête. EL FASI.

The story of some boys and the king’s treasure chamber. STROOMER.

970 Els rosers entrellaçats Dos amants moren i sobre les seves tombes hi creixen dos rosers amb les branques i les roses entrellaçades.

Sid Fadl, amants després de la mort

Recollit a Cuentos populares de los bereberes. TOPPER.

Entre els genets del rei Mohammed, n’hi havia un anomenat Sidi Fadl. Un

dia, tot passejant amb el seu cavall, va veure a la finestra de palau una princesa

bellíssima que l’estava observant. Durant breus moments les seves mirades es van

creuar i n’hi va haver prou perquè s’enamoressin perdudament l’un de l’altra. La

princesa va enviar-li una de les seves esclaves amb el següent missatge:

“ El proper dia de festa vindràs a palau disfressat de donzella i t’uniràs al

grup de noies que vinguin fins a la meva cambra, on ens podrem veure a soles”

183

El jove, entusiasmat, va seguir les instruccions al peu de la lletra i quan van

estar sols ella el va saludar dient “ Déu t’ha portat als meus braços”, i el cavaller va

respondre “El teu amor és tot el que desitjo”

Van passar junts tres dies amb les seves nits, nits de passió desfermada,

però passada la tercera nit, Sidi Fadl la va abandonar tot deixant oblidada la seva

espasa. La casualitat o la mala sort va voler que fos el mateix rei, el pare de la

princesa, qui la trobés i tot endevinant l’ofensa, va convocar tots els cavallers de la

cort per descobrir el culpable. Tots van negar que l’espasa fos seva, però com que

havia arribat a oïdes del rei, que en Sidi Fadl lluïa una espasa nova el va fer cridar:

- No deus pas saber qui és el propietari d’aquesta espasa?

- Ho ignoro, senyor.

Però el rei no es va donar per vençut i va insistir:

- Aleshores, digues, com és que t’has fet una espasa nova?

- Doncs perquè la que tenia abans, se’m va trencar- respongué Sidi Fadl sen-

se donar signes de culpabilitat.

El rei, davant tant d’aplom i tranquil·litat el va deixar marxar tot dient-li:

- Que la pau del Senyor t’acompanyi, fins que Déu et torni a portar amb

nosaltres.

Al dia següent, quan el rei va entrar a la cambra de la seva filla va notar una

olor especial.

- Com és que aquesta habitació fa tan bona olor?- preguntà intrigat.

- Aquest matí l’hem perfumat amb essències, pare meu- va respondre la noia

mentre les seves galtes es tenyien d’un rosat intens.

- No devia ser en ocasió d’alguna visita especial?- insistí el pare.

Però com que la noia responia amb vehemència, la va fer callar tot assegu-

rant-li que no tenia la més mínima intenció d’ofendre-la i es va dirigir als jardins de

palau per airejar-se. No hi anava sol, l’acompanyaven alguns membres de la cort,

entre ells el jove Sidi Fadl.

El rei es va aturar a collir una rosa d’una extrema bellesa, la va mirar, la va

olorar i després es va adreçar al seus acompanyants:

184

- A què s’assembla aquesta flor segons la vostra opinió?

- Al vostre rostre- va respondre un cortesà que volia afalagar-lo.

- Jo més aviat la compararia al color de les vostres vestimentes – va puntua-

litzar un altre.

El tercer la va comparar a l’espasa reial, i quan li va tocar el torn a en Sidi

Fadl digué:

- Només el rostre de la vostra filla, la princesa, és digne de ser comparat a

la perfecció d’aquesta rosa.

El rei, enfurismat, va ordenar que el decapitessin. La princesa, atònita, va

contemplar des de la finestra de la seva cambra l’execució, i, dolguda, va increpar

el seu pare:

- No sou un monarca just, l’heu fet matar sense demanar consell als savis, ni

tenir en compte l’experiència dels jutges.

Tot seguit es va llançar daltabaix de la finestra, i el seu cos va quedar estès

al terra de la plaça.

El rei va ordenar que els cossos dels amants dissortats fossin sepultats als

dos extrems de la ciutat. Però ben aviat van començar a créixer sengles palmeres a

cadascuna, que a mesura que es feien grans s’anaven corbant i s’unien per damunt

dels edificis i de les muralles. Per més que el rei donava l’ordre de talar-les, les

dues palmeres tornaven a brostar i a unir-se. Desesperat, va oferir públicament

una recompensa il·limitada a aquell qui fos capaç d’acabar amb elles.

Només va acceptar l’oferta un jueu, que va demanar brea i després de talar

novament les palmeres, va vessar el líquid bullent sobre les dues tombes. De forma

immediata van brollar dues fonts subterrànies d’aigua cristal·lina que van acabar

per confluir al centre de la ciutat, on han romàs fins als nostres dies.

Aquesta rondalla agradarà als més grans, tant nois com noies, perquè con-

té elements com l’amor a primera vista, el secret de les trobades, l’enfrontament

amb el pare, l’enginy i per acabar, l’amor després de la mort. Vull fer notar que

coincideix molt amb un conte d’una regió molt allunyada de la nostra, el Tibet.

185

Concretament el conte La noia dels iacs que enamorava els alumnes de setze

anys.

Altres versions disponibles:

Attoche et Fadhel. EL FASI.

Aquesta és una versió també molt interessant perquè els protagonistes són

dos cosins que s’han criat junts fins als 12 anys. Arribada la pubertat són separats

però ells es prometen fidelitat, i hi ha una penyora d’amor, un anell que permetrà

que s’identifiquin en el retrobament (un motiu que hem vist altres vegades).

També perquè l’obstacle no serà el pare sinó el Soldà, que per culpa de la seva

filla presumida que vol exhibir-se davant totes les joves, la noia, Attoche, serà

convidada a palau, on deixarà una babutxa, gràcies a la qual, el Soldà

s’enamorarà bojament (amb paral·lelismes evidents amb el motiu de la Blanca-

neus)

1052/ 1060/1062- Prova amb el gegant: transportar un arbre del

bosc/ esclafar la pedra/ llançar la pedra.

L’ogre beneit

Recollit a Contes et histoires du Maghreb. TAUVEL. Aquesta és la història d’un home que es diu Ahmed. Un dia decideix anar a

passejar pel bosc, agafa un sac de cuir i dins hi posa un ou i una rata. Amaga el sac

sota els seus vestits i se’n va. Quan hi arriba veu una cova molt gran on viu un ogre.

- Que hi ha algú? - pregunta Ahmed.

- Sí, jo, l’ogre de la cova.

- I què hi fas tu dins d’aquesta cova?

- Hi porto tota la gent que penso menjar-me. Entra i veuràs que et dic la ve-

ritat!

Ahmed entra i veu per terra, a un racó, la roba i els fusells de la gent que

s’havia menjat l’ogre.

- Queda’t - li diu l’ogre. Serem amics i no et menjaré.

186

Es queda amb ell com dos amics, compartint el menjar que han caçat, excep-

te quan és un home, llavors només en menja l’ogre.

Un dia cacen un bou, però no tenen llenya per coure’l. Llavors l’ogre diu a

Ahmed:

- Vés a buscar llenya per coure el bou!

Ahemd marxa i s’arriba fins al bosc tot pensant:

- Si no porto prou llenya, l’ogre s’enfadarà.

Es posa a tallar arbres sense descans. L’ogre s’espera dins de la cova, però

com que no veu que l’home torni, el va a buscar. El troba tallant arbres.

- Què fas Ahmed?- li pregunta- Per què em fas esperar tant?

- Fa falta molta llenya per fer coure el bou- respon Ahmed- Per això talo

tants arbres.

L’ogre, sorprès, no diu res. Dóna una puntada a un arbre grandíssim que cau

per terra, i el carrega a l’espatlla.

- Vinga, anem, tornem a la cova. Ja tenim prou llenya.

Quan són dins de la cova, l’ogre veu que no tenen aigua i envia Ahmed a bus-

car l’aigua. Ahmed pren la pell del bou per omplir-la. Arriba a la font i veu que no

podrà carregar la pell de bou tota plena d’aigua.

- Faré un canal que porti l’aigua fins a la cova.

L’ogre espera, però Ahmed no torna i el va a buscar.

- Què fas aquí ?- pregunta l’ogre.

- Vull fer un canal que arribi fins a la cova. La pell de bou és massa petita,

tindrem poca aigua- respon l’home.

L’ogre omple la pell i se la carrega a l’espatlla.

- Vine, tornem cap a casa. Ja tenim prou aigua.

Una nit, estan tots dos asseguts al voltant del foc. L’ogre es passa la mà

pels pèls i en treu un poll ben gros.

- Què és això?- li pregunta Ahmed.

- Un poll meu.

- Bé, doncs jo també n’agafaré un dels meus.

187

I treu la rata del sac de cuir que portava sota els seus vestits.

- Aquí tens el meu poll- diu l’home.

L’ogre se’l mira i veu que té potes, boca, ulls i cua.

- De debò que és un dels teus polls?

- Sí -contesta- posa el dit dins la seva boca!

L’ogre obeeix i la rata l’hi mossega.

Poc després l’ogre agafa una pedra entre els dits i l’aixafa (es converteix en

pols)

- Veus? Puc convertir una pedra en pols.

- Jo puc convertir una pedra en aigua- contesta Ahmed- ja ho veuràs.

Agafa l’ou i l’esclafa.

Llavors l’ogre pensa:

“És molt més fort del que em pensava. Hauré de vigilar més i separar-me

d’ell”

Una nit, mentre dormen, l’ogre agafa el fusell i dispara. Ahmed es desperta

espantat.

- Què és aquest soroll?

Ahmed s’aixeca els pantalons i diu:

- El meu cul que s’ha tirat un pet.

- Ah, si?- contesta l’home- Espera’t, jo també em tiraré un pet que farà

caure la cova.

- Espera’t que surto.

Ahmed se’n torna cap a casa i dóna gràcies a Déu:

- Déu meu, gràcies per haver-me salvat. L’ogre no se m’ha menjat.

Mentrestant, l’ogre deia:

- Gràcies Déu meu, per haver-me salvat. Ahmed no se m’ha menjat.

Aquesta rondalla és un exemple claríssim de rondalla del gegant beneit

perquè tenim un heroi que s’enfronta a un ésser sobrehumà, en el nostre cas un

ogre, personatge típic dels contes del Marroc. L’heroi humà s’enfronta amb el

188

seu antagonista en una sèrie de proves, que mostren més l’astúcia i habilitat del

primer que no pas les virtuts sobrehumanes de l’ogre, tan babau. Precisament

aquesta característica del darrer (a més de les referències escatològiques) faran

riure els mitjans (i si fragmenten el conte, els petits).

1288A El beneit no troba l’ase i n’està assegut damunt

Joha i els cinc rucs.

Recollit a Contes et histoires du Maghreb. TAUVEL.

Vet aquí una vegada que en Joha havia d’anar al mercat a vendre els rucs.

Abans de sortir de casa els va comptar ben comptats:

- Un ruc, dos rucs, tres rucs, quatre rucs i cinc rucs.

Els va lligar amb una corda i després de muntar damunt del primer, es va

encaminar cap al poble. Quan era a mig camí li van agafar tots els dubtes:

- I si n’he perdut algun? – es preguntava- Més val que els torni a comptar.

I es va girar per comptar-los:

- Un ruc, dos rucs, tres rucs, quatre rucs.... Valga’m Déu només n’hi ha qua-

tre!

Però com que no s’ho volia acabar de creure, ho va tornar a intentar:

- Vejam, un ruc, dos rucs, tres rucs, quatre rucs! Només quatre rucs!

En Joha va continuar el camí molt capficat, en arribar al poble, un veí el va

veure tan amoïnat que li va preguntar:

- Què et passa Joha que fas tan mala cara?

- Doncs quina cara vols que faci, he sortit de casa amb cinc rucs i ara només

en tinc quatre.

L’home, amb tota la bona fe, va intentar ajudar-lo:

- Joha, no t’atabalis, ara t’ajudo a comptar: un, dos, tres, quatre i cinc. Hi ha

cinc rucs, tranquil.

- No, no m’enredis amb falses esperances- protestà el beneit- Mira, jo no-

més en compto quatre.

189

- Ai, Joha, Joha, ja tens raó, ja. En comptes de cinc, de rucs, aquí n’hi ha sis!

I ara sí que en Joha va fer cara de no haver entès res de res.

Aquesta contarella de beneits ens serà molt útil en el nivell inicial per re-

passar els numerals. Podem allargar el nombre d’animals segons el nombre al

que hàgim arribat. D’altra banda, la seva simplicitat la fa molt adequada per mi-

llorar la comprensió oral dels alumnes.

Altres versions disponibles:

Andar y ganar un burro. GRUPO ARAB.

Teniu un enregistrament sonor en àrab que podeu baixar-vos a aquesta adreça

http://intercentres.cult.gva.es/intercentres/46013220/caravana_del_sur/cuentos.ht

m. En fases més avançades podem proposar als alumnes l’enregistrament en ca-

talà, tot utilitzant l’Audacity, una eina que ens pot ser també prou útil per treba-

llar l’expressió oral.

1351 El primer que parlarà El marit es nega a rentar els plats quan la dona li ho demana. Discuteixen i acorden que rentarà els plats el primer que parli. Els familiars i els veïns els van a veure, però no aconsegueixen fer-los parlar. En el moment d’enterrar-los un dels dos parla per expressar el seu desacord so-bre la manera de posar els seus cossos.

Qui mana a casa

Recollit a Cuentos de Yehá. GARCÍA FIGUERAS.

Vet aquí que una vegada en Joha es va negar a posar pinso a l’ase i va dir a la

seva dona:

- Vés tu a posar pinso al ruc, que jo tinc massa feina.

Ni la feina, ni el to van agradar gens a la seva dona i es van posar a discutir.

- D’acord!- acceptà la dona.

- Qui parli primer, haurà d’anar a la quadra amb el menjar de l’ase.

190

I tots dos es van tancar en un mutisme que va durar hores i hores. La dona,

avorrida, va marxar a casa del veïns i s’hi va quedar fins al vespre.

- Jo sé que en Joha és molt tossut i és capaç de deixar-se morir de gana i

d’avorriment.

Els veïns van enviar el seu fill a la casa d’en Joha amb una olla plena de brou.

Mentrestant, un lladre havia entrat a la casa i s’havia endut tot el que havia

pogut arreplegar. Quan va arribar a la cambra on era en Joha, se’l va trobar asse-

gut a un racó, indiferent a tot el que passava al seu voltant. El lladre, perplex, el va

creure cec o paralític. Va agafar tot el que va poder i fins i tot es va atrevir a

prendre-li el barret que duia damunt del cap. En Joha ni es va immutar.

Així va ser com el va trobar el noi, fill dels veïns:

- Et porto una olla amb brou.

En Joha, amb senyes, li va donar entenent que l’acabaven de robar.

El noi va tornar ràpidament cap a casa seva a explicar-ho tot a la seva dona.

Aquesta va córrer cap a casa, esverada. I quan va ser davant del seu marit, se li

van escapar les llàgrimes .

- Què t’ha passat maridet meu? –li va preguntar sol·lícita.

- A tu sí que te n’ha passat una de grossa: has obert la boca la primera i ja

pots anar a la quadra a portar el pinso a l’ase!

Aquesta contarella tan característica d’en Joha ens torna a situar prop de la

facècia perquè enfronta dos personatges: el murri i la víctima. Ara bé, el receptor

haurà de decidir quin dels dos rols juga cada personatge. Començarà a agradar

als nens i nenes mitjans i arribarà fins als adults. La seva brevetat permet expli-

car-la per fer una pausa després d’una tasca feixuga. Ara bé, el professorat pot

allargar-la ampliant per exemple la descripció de les parts de la casa i/o també

amb el menjar. Pel que fa als valors, després d’haver-la explicat, podem fer re-

flexionar els nens sobre la tossuderia i l’absurditat de mantenir-se en una postura

de conflicte. Utilitzable com a exemple quan es parli de mediació escolar.

191

1362 A Un naixement al tercer mes d’embaràs Un pastor es casa amb una dona que ell no sap que està embarassada. Al cap de tres mesos neix el fill. La sogra fa un recompte embarbussat i el convenç que ell és el pare.

Tot passant comptes

Recollit a Cuentos de Yehá. GARCÍA FIGUERAS.

Un bon dia, quan feia tres mesos que s’havien casat, la dona d’en Joha, que

estava embarassada, li va dir:

- Corre, Joha, vés a buscar la llevadora que em sembla que ha arribat l’hora.

L’home es va quedar molt parat i entre esbufec i esbufec de la seva esposa,

va dir:

- Com pot ser això? Tinc entès que les dones donen a llum als nou mesos...

- Però home- protestà ella- Quant de temps fa que estem casats? No han

passat ja tres mesos?

En Joha va respondre afirmativament.

- Tu portes unit amb mi tres mesos, no?- tornà a preguntar ella- Doncs ja

són sis mesos, no?

En Joha, atabalat, va assentir.

- La criatura la porta al ventre de fa tres mesos, oi?- digué ella novament-

Doncs si ho sumes tot ja tens els nou mesos.

L’home es va quedar una estoneta pensant, i al final, va exclamar:

- Doncs tens raó: no acabaven de quadrar-me els números, però ara ja ho

tinc clar. M’hauràs de perdonar…

En aquest conte veiem clarament el rol ambivalent d’en Joha, de vegades

murri, de vegades víctima. Aquesta facècia agradarà els nens més grans; també

podem utilitzar-la en el nivell inicial per dues raons:

1- per la brevetat,

i 2- perquè repassa els numerals.

192

1384 El marit cerca tres dones més beneites que la seva El marit s’enfada amb la seva dona perquè no sap fer les feines de la casa. Surt a córrer món per trobar tres dones més beneites que la seva.

Història d’un home que tenia una dona molt ruca Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY.

Un dia un home arriba a casa i diu a la seva dona:

- Mira t’he portat sèmola perquè em preparis un bon cuscús i una bona hari-

ra per la quaresma .

La dona es posa a la feina i quan ja ho té tot preparat sent un soroll: era un

lladre. Surt a veure què passa i pregunta a l’home:

- Com et dius?

- Quaresma ( Ramadà, un nom freqüent al Marroc)- respon.

- Doncs, arribes en el moment oportú: acabo de preparar-te el menjar.

Quan el marit torna s’adona de l’error i de la ruqueria de la seva dona i es

jura que no tornarà a casa fins que n’hagi trobat una altra de tant o més ruca.

Arriba a un altre país i una dona li diu:

- Tu, d’on véns?

- De l’altre món.

- Així potser em podràs novetats sobre el meu fill mort?- pregunta la dona.

- Sí, m’ha dit que necessita un abric nou i diners.

La dona, beneita, li ho dóna.

Quan el marit de la darrera dona arriba a casa, ella li explica tot, cosa que

provoca la ira del darrer. Agafa un cavall i persegueix el lladre. Aquest, s’adona de

la persecució i s’amaga a un camp de faves a punt de ser collides. Deixa el paquet

amagat i simula que està collint faves.

- Oh bon home, no deveu haver vist passat un home amb un abric com el meu?

- I tant que sí, anava força de pressa, però a peu. Si baixes del cavall ( amb

el soroll de la ferradura et delates) ben segur que l’atraparàs.

193

El marit li confia el cavall i comença a travessar el camp, cosa que aprofita

el primer per escapar-se a galop. Quan arriba a casa, diu a la dona:

- Torno a casa perquè he trobat una dona encara més ruca que tu.

Quant al marit de l’altra dona, no va trobar el que perseguia, és clar. Va tor-

nar al camp de faves i tampoc no va trobar el cavall, així que va tornar cap a casa

tot avergonyit, però sense voler reconèixer la seva ruqueria:

- Tenies raó, dona, vinc de l’altre món on m’he trobat l’home a qui has donat

l’abric i perquè pogués portar-li més ràpid al nostre fill, li he donat el meu cavall.

1430 El conte de la lletera

L’asceta i el tupí.

Recollit a Les 1001 nits. Un pobre que només té uns ous de lloca pensa que aviat naixeran els pollets, es faran grans i n'obtindrà ous; després, vendrà els ous i, amb els diners que guanyarà, es comprarà unes cabre-tes; a continuació, vendrà la llet per comprar-se una vaca i viurà com un rei. Al final, tots els plans se li esguerren i es queda sense res.

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un as-

ceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els

ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos ro-

segons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat

perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i

estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una

nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries:

“Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé,

podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i aca-

baré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir

una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un se-

nyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el

rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran

convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis... La meva

194

esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap

de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que do-

minarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”

Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-

lo i, de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.

- Alça, tota la mantega per sobre meu- va exclamar

- Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó

trepitjar amb els peus a terra.

Trobem el conegut conte de la lletera en dues versions de procedència di-

ferent: una passada pel sedàs de les diverses escriptures i reelaboracions al recull

de Les mil i una nits i l’altra més vinculada a l’oralitat, recollida per Gil Grimau a

Tetuán. Malgrat la brevetat de les dues, podem observar diferències estilístiques

que són un clar exemple dels dos orígens. El haba resol el tema de l’avarícia en

una desena de línies i l’ambició del protagonista és més limitada: acaba comprant

bestiar i una casa, la qual cosa el converteix en l’home més ric del seu poble. Per

contra, a la de l’asceta ja trobem una mansió, amb jardí, banquets, honors i el

desig de posteritat a través d’un fill que sublima les expectatives que en el pare

s’han frustrat. Mentre que a El haba no hi ha cap lliçó moral explícita, en la del

tupí, sí. Com és habitual en aquest recull, Xarhazad tanca la història fent explícita

la moralina.

Les dues versions són curtes i per tant les podeu fer servir en nens petits o

mitjans, i les dues són útils per treballar valors: el treball, l’esforç. La disjuntiva

entre “Fer volar coloms” o bé “Ser un somniatruites” o “Tocar de peus de terra”.

Val la pena de remarcar que és curiosa la tria del protagonista, l’asceta, personat-

ge que per les seves característiques se suposa que ha triat la vida austera com un

mecanisme per acostar-se a Déu i que, de fet, no ambiciona altra cosa que la ma-

joria dels mortals: viure al més regaladament possible. És significativa la tria de

l’objecte que ha de permetre el canvi de vida: en tots dos casos un aliment, però

de tipologia molt diversa. Una fava que cal plantar (molt quotidiana i lligada a la

195

vida rural) o la mel (més imprescindible, i per tant més vinculada al luxe). Si te-

niu alumnes una mica més grans, podeu treballar amb les dues versions i fer-los

veure que de forma implícita trobem valors diferents en ambdues. Mentre que a

L’asceta i el tupí hi ha l’estalvi, a El haba podríem parlar del treball (plantar,

tenir cura, recol·lectar...); ara bé el contravalor és clar, amb poc esforç aconsegui-

ré grans riqueses i ser diferent dels que m’envolten.

Altres versions disponibles:

El haba. GIL GRIMAU.

1529 Qui no et conegui, que et compri

Thief claims to have been transformed into a horse Tres estudiants decideixen prendre-li el ruc al pagès. Mentre està distret, treuen el cabestre del ruc i se’l posa un dels estudiants. L’estudiant diu al pagès que s’havia convertit en ruc per re-dimir els seus pecats; un cop redimits, ha tornat a la forma humana. El pagès s’ho creu i el dei-xa marxar. Els estudiants venen el ruc. Més tard, el pagès veu el seu ruc en una fira. Es pensa que és l’estudiant que ha tornat a pecar, se li acosta i exclama: “Qui no et conegui, que et com-pri.”

En Joha i l’home convertit en ase

Recollit a Contes et histoires du Maghreb.TAUVEL.

Vet aquí que un dia en Joha anava pel camp i darrere seu duia el seu ase, lli-

gat amb una corda. Dos lladres que eren amagats rere una roca, el van veure passar

i van pensar que seria una presa fàcil.

S’hi van acostar sigil.losament i mentre un treia la corda del coll de l’ase i

se la posava al seu coll, l’altre s’enduia la bèstia.

Al cap d’una estoneta, quan el que estava lligat, estigué ben segur que el seu

company era lluny, es va aturar.

- Déu meu, què estic veient? – exclamà en Joha- Qui ets tu? Ets un geni

malvat o un home com jo?

- Un home com tu.

196

- I què t’ha passat doncs?- preguntà el beneit.

- Doncs que em vaig barallar amb la meva mare i es va enfadar tant que li va

demanar a Déu que em tornés ase. I vaig fer vida d’ase, tot el dia amb la corda al

coll.

- I ara?

- Doncs ben segur que la mare s’ha penedit de la seva acció i li ha tornat a

demanar a Déu que em converteixi en home.

En Joha va comentar:

- Estic molt content per tu, perquè veig que els teus problemes s’han aca-

bat- i afegí- Però m’hauràs de perdonar pels cops de bastó que t’hagi pogut donar.

- Tens raó, me n’has clavat un bon grapat- respongué el lladre- Et perdonaré

si em deixes marxar. De ben segur que la meva mare estarà molt contenta de tor-

nar-me a veure.

I així ho van fer. Quan en Joha va arribar a casa, la seva dona es va estra-

nyar perquè no veia l’ase enlloc.

- El pobre... si sabessis. Demano perdó a Déu per tot el que li hàgim pogut

fer.

I li va explicar tota la història.

- I com ens ho farem ara? – li preguntà la dona.

- Doncs n’haurem d’anar a comprar un altre!

I al dia següent en Joha es va encaminar al mercat i allà, oh sorpresa, trobà

el seu ase! El va reconèixer de seguida, s’hi va acostar i li digué:

- Ja t’has tornat a barallar amb ta mare? Espavila’t tu sol, no vull perdre els

meus diners altre cop per culpa teva.

Novament ens trobem en Joha, aquest personatge tan conegut pels nens i

nenes marroquins (i els grans) en el mateix rol que el gegant beneit de les nostres

rondalles. Si esteu treballant amb nouvinguts marroquins comprovareu com de

seguida intentaran explicar-vos-en alguna anècdota. Seria bo que els féssiu veure

que aquest personatge no és patrimoni exclusiu del seu país, sinó que traspassa la

197

Mediterrània, com es pot comprovar en aquesta pàgina web

http://www.babbidamotta.it/giufa/page4.html. No desaprofiteu l’oportunitat de

parlar de la importància del mercat, el ssuq al Marroc i tampoc menystingueu el

paper del ruc en una cultura agrària.

1539 L’ase, el conill, el bastó i el flabiol meravellosos Un home pobre s’aprofita de l’avarícia d’un veí ric a qui fa creure que té animals i objectes que són màgics: un ase que caga unces d’or, un conill que porta missatges, un bastó que fa bullir l’olla i un flabiol que fa ressuscitar. L’home ric els els compra, però quan intenta imitar les accions que li ha vist fer a l’home pobre, en surt malparat, s’enfurisma i surt a buscar el seu veí, però aquest l’espera dins d’un sac, li fa creure que l’han de pujar al cel i el veí ric el substi-tueix. Lliga el sac i el llança al mar.

En Joha i l’ase que cagava or

Recollit a Contes et histoires du Maghreb.TAUVEL.

En Joha porta el seu ase a ciutat i tot just abans d’arribar, li posa dues pe-

ces d’or al “darrer”. Quan passa davant d’un cafè ple de persones importants, dóna

un cop amb un bastó al darrere de l’animal i la bèstia deixa caure les monedes bar-

rejades amb els seus excrements. Els tertulians del cafè es queden parats.

- Mira que n’ets de porc, ase meu ! – el renya en Joha que afegeix- Per què

fas això davant de tothom? No t’he dit mil vegades que només ho facis a casa? Així

tothom ho sabrà.

- Ho heu vist? – comenta un dels tertulians rics.

I un altre proposa:

- Li hem de comprar.

- Tens raó- contesta l’altre- Nosaltres som set. Si li comprem entre tots,

podrem compartir les despeses i també els guanys.

- I com proposes que ho fem? – li demana el de més enllà.

- Doncs que cadascun de nosaltres el tingui un dia a la setmana.

Tots hi estan d’acord i van a parlar amb en Joha. Aquest fa veure que li cos-

ta molt decidir-se, però no és cert. Els ha estat enganyant des del principi!

198

- A la nit, doneu-li palla per menjar- els aconsella – Aquest ase està molt

ben acostumat i no es conforma amb poca cosa. Li agraden els luxes: les catifes i

els coixins de seda. Si voleu que us doni moltes monedes d’or, l’heu de fer dormir al

saló de casa vostra i no l’he de destorbar fins a l’endemà.

El primer dia, el primer ric espera tot la nit inquiet; quan arriba el matí va a

veure si l’ase ha cagat molt d’or .... I què hi troba? Doncs tota la catifa plena de

cagarades. Sorprès, va a parlar amb la seva dona.

- Si ho expliques, tothom es burlarà de nosaltres- li replica aquesta- Renta’t

i no diguis res a ningú.

I així és com un rera l’altre, els compradors rics van anar-se enganyant els

uns als altres, per no voler reconèixer que havien estat burlats.

Conte explicat, ja està acabat.

Aquest conte el podeu explicar als nens mitjans perquè segur que els farà

molta gràcia pel seu caràcter escatològic. D’altra banda el fet que els burlats si-

guin un grup d’homes ens pot fer pensar en una bertranada a l’inrevés: en Joha,

l’espavilat, davant d’un món de beneits. El fet que siguin rics encara accentua el

caràcter humorístic i provoca en el receptor una doble simpatia, per la seva mur-

rieria i per la redistribució dels guanys.

1643 El beneit trenca l’estàtua del sant Un beneit ven un animal o un cistellet amb fruita a l’estàtua d’un sant. Demana que li pagui i, com que no ho fa, agafa un bastó i, a cops, trenca l’estàtua. Al mateix temps trenca la caixeta de les almoines i el beneit creu que són els diners que paga el sant per la compra.

L’home ruc i el ramat

Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY.

Això era i no era un home molt, molt ruc que se’n va anar al mercat a vendre

el ramat. Es va llevar de bon matí i hi va arribar molt aviat. Era tan aviat que enca-

199

ra no hi havia ningú, ni parades, ni venedors. L’únic que hi havia era una òliba que

com ja us deveu imaginar, s’estava sempre allà.

L’home se li va acostar i li va preguntar:

- No voldràs pas comprar els meus rucs.

L’animal, com ja deveu comprendre, no entenia res del que li deien i es va li-

mitar a repetir com sempre:

- Uuh uuh... uuh..

El babau va creure que aquells sons eren afirmacions, així que li va deixar el

ramat .

- Ja em pagaràs la setmana vinent, quan torni.

I ben content, se’n va tornar cap a casa amb el seu ruc.

Tornà cap a casa amb el ruc, cansat, es va ajeure sota un arbre. Perquè no li

robessin, va lligar la corda a la seva barba. El lladre li va tallar la barba i es va en-

dur l’ase. Quan es va despertar, es va adonar del que havia passat. Va arribar a

casa, la dona es va enfadar molt amb ell. Una setmana més tard va tornar al mercat

a buscar la paga del “comprador del ramat”. També hi va arribar aviat, no hi havia

ningú, només l’òliba, ell la va perseguir i quan es va envolar, va pujar al mur, el va

fer caure i a sota, entre les pedres, va trobar un tresor.

- Ho veus com la dona no tenia raó?- es va dir a si mateix- Al final el com-

prador m’ha pagat tal com havia promès!

Aquesta rondalla té una anècdota argumental força diferent de la catalana,

però el desenllaç és idèntic. Es tracta d’una típica contarella de beneits, on tro-

bem un únic personatge beneit que mai no acaba d’entendre (o d’entendre’s) amb

la resta del món, format per gent intel·ligent.

Altres versions disponibles:

El pastor y la lechuza. ARIS Y CLADELLAS.

200

2022 La mort del poll o del ratot Després del casament, el poll (o el ratot) es mor, i una sèrie d’animals i objectes en rebre la notícia actuen forassenyadament o s’espatllen tots sols. El poll i la puça

Recollit a Contes et légendes populaires du Maroc. LÉGEY.

Això era i no era el dia del casament del senyor Poll amb la senyora Puça.

Tots dos havien convidat tots els ocells, i calia fer un bon àpat. Per això el senyor

Poll havia portat la cassola de les gran festes al foc i quan es va acostar a tastar la

salsa, va perdre l’equilibri i va caure-hi dins. I sabeu què va passar? Doncs que no

en va sortir mai més. La senyora Puça es va posar a plorar i a plorar, i de tant de

plorar es va quedar cega. Amb això van arribar els convidats, els ocells i la Cigonya

va preguntar:

- I doncs, què signifiquen aquestes llàgrimes? Hauríeu d’estar contenta en el

dia del vostre casament!

- Com voleu que estigui contenta si el meu marit s’acaba d’ofegar a la casso-

la.

- Arrenquem-nos les plomes en senyal de dol!- proposà la Cigonya.

I tots els altres ocells hi van estar d’acord. En acabat van anar cap a un ar-

bre i es van quedar allà.

L’Arbre els va dir:

- Com és que no teniu plomes?

- És que estem de dol perquè la senyora Puça s’ha tornat cega de tant de

plorar la mort del senyor Poll.

- Doncs jo mostraré el meu dol perdent totes les fulles- se solidaritzà

l’Arbre.

Va sacsejar amb força les branques i les fulles van caure a terra.

El rierol que era al seu costat, quan va veure les fulles per terra, va dir:

- Senyor Arbre, com és que t’has quedat sense fulles en plena primavera?

Això no és el que fas a la tardor?

201

- Sí, tens raó, perdo les fulles cada tardor i les recupero cada primavera.

Però aquest cop ho he fet en senyal de dol com els ocells que s’han arrencat les

plomes perquè la senyora Puça s’ha quedat cega perquè el seu marit ha mort ofegat

a la cassola.

- Doncs jo no vull ser pas menys- afirmà el rierol tot continuant- Jo

m’assecaré en senyal de dol.

I així ho va fer. I vet aquí que al cap d’una estona va venir una serventa car-

regada amb dos càntirs per omplir d’aigua.

- Ai, rierol, què t’ha passat?- li preguntà- Però si ahir et baixava un munt

d’aigua? Precisament és a la primavera, després que la neu s’ha fos, quan tens més

aigua...

- Ja tens raó, ja. És ben bé com dius: a la primavera la muntanya em regala

la neu que es va fonent i tota ella saltirona fins a mi. Però és que aquest cop estic

en senyal de dol com els ocells que s’han arrencat les plomes perquè la senyora Puça

s’ha quedat cega perquè el seu marit ha mort ofegat a la cassola.

- Caram, doncs jo no vull ser pas menys. Trencaré els dos càntirs en senyal

de dol- se solidaritzà la serventa.

Quan va arribar a casa, la mestressa li vapreguntar:

- On són els càntirs?

- És que els he trencat en senyal de dol com ho ha fet el riu tot assecant-

se, com els ocells que s’han arrencat les plomes perquè la senyora Puça s’ha quedat

cega perquè el seu marit ha mort ofegat a la cassola.

- I què podria fer jo per mostrar el meu dol? – es preguntà la senyora- Ja

ho sé, m’abocaré pel cap el menjar que estic preparant.

I així ho va fer. Quan va arribar el seu marit i va veure tot aquell desori va

preguntar:

- Què ha passat aquí?

- És que ho he fet en senyal de dol com ho ha fet la minyona que ha trencat

els càntirs com també ho ha fet el riu tot assecant-se, com els ocells que s’han

202

arrencat les plomes perquè la senyora Puça s’ha quedat cega perquè el seu marit ha

mort ofegat a la cassola.

L’home, que sempre volia sobresortir davant dels altres, digué:

- Doncs jo en senyal de dol, em tallaré el cap.

I així ho va fer i naturalment, es va morir.

Quan va venir el tâleb per enterrar-lo va preguntar:

- I per quina raó s’ha tallat el cap aquest home?

I la dona va contestar:

- Ho ha fet en senyal de dol com ho he fet jo tot llançant-me el menjar pel

damunt com també la minyona ha trencat els càntirs, com ho ha fetel riu tot asse-

cant-se, com els ocells que s’han arrencat les plomes perquè la senyora Puça s’ha

quedat cega perquè el seu marit ha mort ofegat a la cassola.

I el tâleb, que no volia ser menys, digué:

- Doncs jo en senyal de dol em tallaré la barba.

I així ho va fer. Quan va arribar a l’escola, per fer classe, els alumnes li van

dir:

- Oh mestre, per què us heu tallat la barba?

- Oh, ho he fet en senyal de dol com l’home que s’ha tallat el cap, com la se-

va dona que s’ha llançat al damunt el menjar, com la seva minyona que ha trencat

els càntirs, com el riu que s’ha assecat com els ocells que s’han arrencat les plomes

perquè la senyora Puça s’ha quedat cega perquè el seu marit ha mort ofegat a la

cassola.

Llavors els nens es van posar a plorar i van decidir que la seva forma de

mostrar dol era fent un dia de festa per celebrar la mort del senyor Poll.

Aquesta rondalla de fórmula pot agradar tant als nens petits com als grans.

Als petits per la simplicitat argumental i als més grandets, sobretot, pel final tan

original. Els humans que hi apareixen, i volen mostrar el seu dol, adopten unes

actituds una mica sorprenents (algunes forassenyades, d’altres absurdes), excepte

els nens que ho acaben amb un dia de festa. La fórmula ens serà molt útil, com ja

203

hem remarcat altres cops, per a l’oralitat. La reiteració és un bon recurs mnemo-

tècnic i permet als nens (nois) jugar amb les paraules i amb la seva sonoritat.

Quant als valors, podem fer-los reflexionar sobre “la cadena tròfica”, és a

dir, com tots els éssers estan relacionats i depenen els uns dels altres.

204

I tu quin m’expliques? Kan ya ma kan / �ayit-kum.

En aquesta segona part trobareu una sèrie de contes del Marroc que no es

corresponen directament amb cap dels nostres, però que són molt significatius de

la seva cultura. Una proposta que vol afavorir l’intercanvi intercultural, no podia

oblidar-los, perquè també els pols oposats s’atreuen. Tot seguit trobareu una gra-

ella que vol ser una mena de guia per triar els contes.

Graella

Pag. Tipus Extensió Edat Valors Àïxa Kandixa 206 RM Molt llarga Grans

Una menja deliciosa 209 RR Llarga Mitjans Astúcia

L’eriçó, el xacal i el lleó 212 RB Curta Mitjans *La llei del més fort

El xacal, el lleó i el vestit

invisible

213 RB Curta Petits Astúcia

Ahmed Unamir 216 RM Llarga Mitjans Fidelitat/confiança

La poma de l’embaràs 221 RM Molt llarga Mitjans

El jueu i el musulmà 228 RR Llarga Mitjans Respecte davant la

diferència

Ui, quina por! Si aquí nosaltres tenim l’home del sac per espantar els nens i nenes que no

es porten prou bé, al Marroc, tant àrabs com amazics, tenen Àïxa Kandixa. Un

personatge d’aparença bellíssima que trasbalsa el cor i l’ànima dels homes, i que

actualment encara hi ha gent que pensa que existeix de debò (sobretot si viuen al

Marroc)76. Tot i que avui en dia, les joves mares són reticents a explicar-ne el

76 Najima Thay al seu llibre Entre le réel et l’imaginaire dans le conte populaire du Maroc ens descriu minuciosament aquest personatge tan típic dels contes fantàstics del Marroc, i la defineix com una jinniya que sedueix els homes i els deixa en un estat d’idiotesa. El mateix llibre recull una sèrie d’entrevistes que proven que una part important dels marroquins continuen creient en la seva existència, tot i que els de l’emigració tenen tendència a posar-ho en dubte, o a associar-ho només al seu país.

205

conte als seus fills o filles, tots els nens i nenes (nois i noies) marroquins consul-

tats, la coneixen a la perfecció.

Àïxa Kandixa Versió d’Atanane recollida al bloc amazic

Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moh arribà ben entrada la nit a

una asa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç

d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet

aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil, era el mo-

ment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina. Com que m’havia

entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que

em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a

dormir a casa. Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir

pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem

força llum. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig

mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguite-

jar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava.

Una veu femeninaem cridava pel meu nom, semblava espantada, com si algun perill

l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu, que no acabava de reconèixer, em

resultava familiar.

Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia en-

curiosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell moment va aparèixer ella, bellíssima, embolicada en un vel

blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la

mula ni es movia, paralitzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella

206

noia des del moment en què un raig de lluna va il·luminar el seu rostre, els seus ca-

bells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit

com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia

una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna

meva de qui havia estat perdudament enamorat, però amb qui no havia pogut casar-

me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un tim-

bal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia

ser cap altra que Àïxa Kandixa, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va can-

viar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué:

- Oh Moh, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? ... no em vols aju-

dar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig es-

tar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava

a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant

fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrida però ara

rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella can-

vià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbrei aleshores vaig poder veure

que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-

se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta

a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que

deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant. Com que jo no li feia cas, ella

es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre

ple de monedes d’or...

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia

por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït

mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules, invocant

a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig

veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat

207

això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a

terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma, i quan vaig comprendre que tot s’havia

acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la

meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si vol-

gués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experi-

ència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar... tornar

al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abando-

nar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessita-

va trobar humans, llum, escalfor, vida...”

Tot i que en Moh havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents

no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res

perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura

ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia

moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moh, que tenia una mirada bui-

da, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què

desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig

de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell s’oferí a acompanyar-lo, ho

digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moh, no s’hi podria

oposar.

Passats alguns dies, en Moh encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no

treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de

tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna....Semblava presoner d’ell mateix, la

família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que

no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moh no reaccionava, i els amics quan el venien a

visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món.

Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només

sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on pas-

sava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:

208

“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de

Déu”, seguit del nom de la difunta: Danna ben Saleem, morta el...

Evidentment es tracta d’una història adreçada als més grans, tant per la

temàtica, com per la llargada.Tot i que els mitjans també poden interessar-s’hi

per l’ambient misteriós que ha sabut crear l’autora d’aquesta versió. És curiós

remarcar com el món que descriu, quant a paisatge o quant a la professió (un am-

bient rural) no resulta gens allunyat del nostre propi.

Encara que molts contes del Marroc tenen uns finals que podríem qualifi-

car de terrorífics per la crueltat dels càstigs que s’infligeixen als adversaris (mal-

vats i cruels), no he trobat “contes de por”, com molts dels que tenim aquí, amb

pactes amb morts o altres personatges d’ultratomba. Si apareixen els cementiris

és per escarnir actituds de personatges vius, i per tant, més aviat provoquen el

riure o bé la reflexió com veureu més endavant amb la rondalla Un jueu i un mu-

sulmà.

Un de divertit, que ens pot fer reflexionar Una menja deliciosa

Recollit a Cuentos populares marroquíes.

Un dels personatges que intervenen en aquest conte - que no el protagonis-

ta- és el cadi, un rol força habitual a les rondalles realistes marroquines. Com ja

he dit a la introducció, el cadi és el jutge dins de les comunitats islàmiques que,

de vegades, també ve a ser una mena de cap. Sempre que hi ha un conflicte, per

petit que sigui, es va a demanar el seu consell. La seva funció vindria a ser simi-

lar a la d’un jutge de pau, a un poble o una vila petita. Avui en dia podríem atri-

buir-li la funció de “mediador de conflictes”. Però aquest conte el desmitifica una

mica, se’l mira des d’un prisma irònic, força lluny de la versió recollida per Le-

guil, que comentarem en acabar el conte.

209

Vet aquí una vegada un caçador, que es deia Mohammed, un dia va aconse-

guir una magnífica presa: una perdiu grandiosa. Com que volia fer-ne un bon àpat,

en arribar a casa va preparar-la amb cura. Va farcir-la amb panses, pinyons i dàtils

i va assaonar-la amb tota mena d’espècies. Quan ja la tenia a punt, la va portar a

coure al forn del poble.

- Bon dia, forner, avui et porto un plat molt especial.

- Caram, sí que ho és- va ratificar el forner en veure la perdiu- L’has caçada

tu?

- Doncs què et penses? Jo solet i l’he preparada amb cura perquè aquest

vespre vull fer un àpat especial. Així que mans a la feina, que vull quedar molt bé.

Dit això va marxar, no sense abans aclarir que tornaria al vespre. El forner

va posar l’au a coure’s, i ben aviat es va començar a sentir l’aroma deliciosa que

desprenia.

- Hum, quina enveja... Ja m’agradaria menjar-me-la, aquesta perdiu!

La casualitat va voler que per allà passés el cadi just en aquell moment. A-

quest, en sentir l’oloreta, no va poder evitar d’encaminar-se cap al forn, per veure

quin plats s’estaven cuinant.

- Sigues benvingut, cadi- el va saludar el forner- Què et porta a casa meva?

- Doncs, si t’he de dir la veritat... he vingut per la curiositat. Sí, la curiositat

de saber què estàs cuinant que desprèn una olor tan bona.

El forner li va explicar la història d’en Mohammed.

- Hum, quina enveja.... – va exclamar el cadi- Saps què? M’esperaré una es-

tona aquí assegut perquè vull veure aquest prodigi de perdiu quan ja estigui llesta.

El forner la va treure del forn va quedar meravellat, tant o més que el cadi.

La veritat és que tenia un aspecte deliciós, tant o més que l’aroma.

- Dóna-me-la!- ordenà el cadi- Me l’enduc a casa meva!

Totes les protestes del cuiner van resultar inútils.

- Quan vingui en Mohammed, t’inventes qualsevol excusa i si no el convences,

envia-me’l a casa!

210

No va tardar a arribar el caçador que ja es delia per menjar-se una au tant

magnífica.

- Bona tarda, Mohammed. Què se t’ofereix?

Al primer moment el caçador no va acabar d’entendre les paraules del for-

ner. Després va pensar que es tractava d’una broma.

- Ai, forner, sí que estàs plaga avui... Ja ho saps, vinc a recollir la perdiu que

t’he portat per coure!

- Quina perdiu? – va preguntar el forner, tot fent-se el boig.

- Doncs la que he caçat, farcit i assaona’t aquest matí.

Després d’una estona d’estira-i-arronsa, com que en Mohammed no es deixa-

va enredar, el forner va dir:

- Tu dius que m’has portat una perdiu per coure i jo dic que no és així. Com

que no ens posem d’acord, et suggereixo que anem a veure el cadi.

I així ho van fer. Van arribar a casa d’aquest quan estava a punt d’asseure’s

a taula.

- Quin problema teniu vosaltres dos? Deu ser prou greu si veniu a destor-

bar-me just a l’hora de sopar.

I li ho van explicar. El cadi, que ja tenia un pla per si es plantejava la qües-

tió, va suggerir que trobarien la resposta al Coran. I va simular que el consultava:

- Ja està. El Llibre diu que la teva perdiu ha volat.

Passats uns segons de reflexió, el caçador va protestar:

- Costa una mica de creure que una au, després de morta, pugui volar, ja-

comentava el caçador amb posat capficat- Ben mirat, encara té ales, però i tot el

farciment, com és que ha desaparegut?

Aleshores va ser el cadi, el que va quedar desconcertat. Com que no sabia

què inventar-se, va acabar confessant-ho tot i demanant disculpes.

- No pateixis- el va tranquil·litzar en Mohammed- Ja t’entenc. I per això et

prego que vulguis acceptar la perdiu com un regal que et faig.

211

El cadi, sorprès davant l’amabilitat del caçador, va demanar als seus criats

que anessin a buscar una bossa de monedes d’or i l’hi va donar. També va convidar

en Mohammed i el forner i les seves esposes a sopar amb ell.

Aquesta rondalla pot ser útil per treballar els costums gastronòmics: una perdiu

no és una menja habitual a casa nostra, però tampoc és desconeguda. Una au far-

cida pot recordar-nos àpats especials com el de Nadal, en els dos casos, es tracta-

ria d’una mena de banquet de celebració i, per tant, pensat per compartir amb la

família i/o els amics, tal com acaba passant en aquesta rondalla.

La versió recollida per Leguil entre els Aït Teghdouine, al sud del Marroc, té un

final molt més cruel que no perdona el jutge que actua de forma injusta, cosa que

intenta explicar-nos l’autor77. Si estem treballant amb alumnes una mica grans,

podríem fer-los reflexionar sobre aquest tema: l’abús de poder dels poderosos.

Un parell més amb xacals L’eriçó, el xacal i el lleó Recollit a Contes berbères de l’Atlas de Marrakech. LÉGEY.

Vet aquí una vegada una vegada un eriçó, un xacal i un lleó que es van posar

d’acord per treballar junts un camp. Quan va arribar el moment de la collita, el xa-

cal va fer tres parts i va començar la distribució:

- Aquesta part serà per tu, lleó! I aquesta per a tu, eriçó...

No va poder acabar de parlar, perquè el lleó amb una de les seves urpes li va

arrencar el cap.

Llavors l’eriçó va reprendre el repartiment:

77 ...démontrent que ceux qui devraient donner l’exemple de l’équité, mentent et volent...Par le pouvoir de l’écrit, l’honnêteté et la raison deviendront dérision. Cette contestation très violente du personnage du cadhi, de sa façon d’exercer la justice selon un droit écrit, (qui l’oppose au droit de la coutume encore très vivant au Maroc) se retrouve fréquemment dans les contes berbères …

212

- Un part per al senyor lleó, una segona part per al senyor lleó i una tercera

part per al senyor lleó.

- Qui t’ha ensenyat tan bones maneres? - li preguntà el rei de la selva.

- Ha estat el xacal, amb el seu cap ple de sang- respongué l’eriçó, que havia

après bé la lliçó.

Si bé aquesta rondalla de bèsties feréstegues pot semblar una mica cruel

per a segons quins infants, l’he recollit perquè és una de les més populars dins

del grup de rondalles d’animals. En podem trobar moltes versions tant en llibres

Aquesta rondalla de bèsties continua ben viva en la tradició oral del Marroc i el

podem trobar a la majoria de reculls així com a fòrums i pàgines web i està força

estesa en tot el Marroc, des del Rif fins al Sàhara. Pot ser útil per treballar el vo-

cabulari dels animals, així com per fer-los reflexionar sobre la injustícia de la llei

del més fort. També per remarcar l’astúcia del petit, en aquest cas, com en molts

d’altres contes del Marroc, representada per l’eriçó.

Altres versions disponibles:

El erizo, la hiena y el zorro. ARIS Y CLADELLAS.

El erizo y el chacal. TOPPER.

El reparto del botín. PINTO Y JIMÉNEZ.

En aquest darrer conte, saharaui, trobem una situació molt similar, però aquest no

es tracta de la collita sinó del producte de la cacera. Els animals implicats són el

lleó, l’estruç, el tigre i el xacal. Serà l’últim, l’espavilat, el que aprendrà la lliçó,

tot mostrant-nos una cara del xacal que quan s’enfronta amb l’eriçó no és habitu-

al.

El xacal, el lleó i el vestit invisible Recollit a Bajo la jaima: cuentos populares del Sáhara.

213

Del mateix recull, i, per tant, saharaui, aquest conte ens presenta el xacal,

amb nom propi (com a l’anterior), amb unes característiques molt similars a Na

Renard, de El llibre de les bèsties de Ramon Llull: com a conseller del rei dispo-

sat a usurpar-li el poder tan aviat com sigui possible. Astut, sempre tramant la

traïció, sense escrúpols, cruel amb tots els que poden esdevenir rivals.

Temps era temps hi havia un lleó que era el rei d’una regió molt extensa. Els

seus dominis abastaven territoris tan amplis que força sovint tenia problemes per

controlar-los i mantenir-ne la calma i l’estabilitat.

Cada any esclatava una revolta, quan no era aquí, era allà. Per més que s’hi

esforçava no aconseguia acabar amb la criminalitat, i els robatoris eren una plaga

que semblava inevitable. Davant les dificultats sempre es posa en qüestió l’actuació

dels dirigents, i en el nostre cas també era així. La lleialtat i la fidelitat al rei era

un tema de debat gairebé constant.

Un dia, el lleó, en Babe, va convocar els seus col·laboradors i consellers més

propers per trobar una solució.

Entre els que ja havien avançat una proposta hi havia ABderrahman, la hie-

na, i també l’estruç, i l’elefant. Però de totes les solucions proposades, la que el rei

considerava més eficaç, no era cap d’aquestes, sinó la del xacal, en Mohamed.

I en què consistia? Doncs a confeccionar un vestit per al rei que només po-

guessin veure aquells súbdits que fossin realment fidels al regne. D’aquesta manera

podrien descobrir ràpidament els desafectes o maliciosos, perquè de ben segur que

se’ls escaparia el riure: per a ells el rei estaria despullat!

En realitat tot aquest invent del vestit no era altra cosa que una maniobra

d’en Mohamed, l’astut, per eliminar els seus adversaris i alhora debilitar el poder

del rei lleó.

En Babe va acceptar la proposta i el xacal es va encarregar de preparar el

vestit. El va tenir enllestit en dos dies!

- Majestat, aquí teniu el vostre magnífic vestit- va dir en Mohamed- Oh Ba-

be, el rei dels animals!

214

- On? No el veig pas- va preguntar el lleó.

- Això no pot pas ser- replicà el xacal- Ningú no pot dubtar pas de la vostra

lleialtat al regne i a la vostra pàtria. Mireu bé, el veure a la perfecció.

Llavors el rei lleó, que de cap de les maneres volia fer la impressió de ser

infidel al regne, va dir:

- Ai sí...tens raó Mohamed. És molt bonic. Has fet un bon treball i t’ho agra-

eixo.

El rei es va despullar i va fer esforços per fer veure que es posava un vestit

que no veia enlloc. Tot seguit va presentar-se davant dels seus consellers que, en

veure’l nu, van quedar tan parats que no van poder evitar els comentaris. A la sor-

presa, va seguir la indignació: com era que el monarca es presentava davant del seu

govern despullat!

El monarca va dedicar-se a observar les reaccions dels consellers atenta-

ment, i tots aquells que li van semblar infidels, van ser ajusticiats.

Al dia següent el rei, acompanyat del xacal i de la guàrdia reial, va baixar als

carrers de la capital per verificar la fidelitat dels seus súbdits.

Els ciutadans van quedar astorats, i no resulta sorprenent: no és gaire habi-

tual que un rei es passegi nu per les places i el ssuq. Molts van ser els que no van

poder evitar crits de sorpresa i van anar a parar al patíbul.

El rei esgotat per tantes execucions va cridar Mohamed:

- De debò creus que tot això del vestit és necessari? He matat gairebé tots

els meus súbdits!

- Doncs si voleu la veritat, us diré que no, que no era necessari. Cal reconèi-

xer que això de la lleialtat no és altra cosa que un criteri sobre el qual pugui ser

mesurat la fidelitat dels ciutadans. En tot cas, noble rei meu, jo sí que veig perfec-

tament el vostre magnífic vestit.

Ara bé, aquesta rondalla protagonitzada per bèsties, (molt útil per treballar

el vocabulari dels animals), segur que us ha recordat una de les més conegudes

entre nosaltres: El vestit nou de l’emperador. Encara que no aparegui catalogada

215

com una de les rondalles catalanes, sí que forma part del bagatge que va arribar a

través d’Andersen i s’ha popularitzat força. Conte d’autor, i per tant de proce-

dència culta, creiem que no és molt probable que hagi arribat al Sàhara. Sigui

com sigui, tenim una rondalla similar i diferent que també pot ser un bon recurs a

l’aula, tant amb els petits com amb els grans. Amb els petits perquè tracta perso-

natges-animals que coneixen bé per la factoria Disney i amb els grans per refle-

xionar sobre el poder, les aparences i la fidelitat.

Per acabar, podem aprofitar aquests dos contes per fer una petita incursió

en la geografia i la història del Sàhara. A diferència del que ha estat habitual fins

ara, al Sàhara sí que trobarem el paisatge que nosaltres associem com a exclusiu

del Marroc: el desert. Per això trobo tan adequat el títol del recull: Bajo la jaima.

És una bona ocasió per parlar-ne i per què no? per fantasiejar sobre camells, sorra

i dunes. De cara als més grans, no podem deixar de banda, el conflicte històrico-

polític que viu aquest poble, amb el qual l’Estat Espanyol ha tingut una vincula-

ció tan directa. És una bona oportunitat per parlar de colonialisme, de les conse-

qüències econòmiques i del Tercer Món. Més encara si sou d’aquells pobles o

ciutats que acullen nens i nenes saharauis en colònies d’estiu.

I si ens fem un tatuatge amb henna? Ahmed Unamir

Recollit a Cuentos populares de los bereberes. TOPPER.

Aquesta rondalla que té alguns punts en contacte amb la història d’Eros i

Psique, en el seu conjunt ens transporta a una altre territori, a l’altra banda del

Mediterrani, el Magreb, on la podem trobar amb múltiples versions amazics, però

també en àrab.

216

Vet aquí una vegada un noi que només tenia per companyia la seva mare, cada

matí, quan es despertava, es trobava les mans tintades de henna. Un dia el mestre

de l’escola de la mesquita on estudiava se’n va adonar, el va renyar:

- Què fas amb aquestes mans? Són les noies, les que es pinten les mans amb

henna!

I el va castigar amb el bastó . El noi va protestar:

- No sóc pas jo qui ho fa, quan em desperto em trobo les mans pintades.

Aleshores el mestre li va explicar què havia de fer:

- Quan te’n vagis a adormir, posa una llàntia encesa dins d’una olla i tapa-la

de forma que no es vegi la llum; estira’t tot fent veure que dorms i espera

l’arribada d’aquests éssers.

Ahmed va obeir i a mitjanit, quan va veure que arribava un àngel, va intentar

atrapar-lo, i ho va aconseguir. Tot seguit va destapar l’olla per il·luminar l’estança i

quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir que es tractava d’una donzella be-

llíssima:

- Oh Ahmed, deixa’m marxar, tu ets incapaç de realitzar els meus desitjos.

- ¿Com vols que et deixi escapar si per culpa vostra el meu mestre m’ha re-

nyat?- es planyé el noi.

- Deixa’m partir- insistí ella- perquè els meus desitjos no són pas fàcils de

complir.

- Quins són aquests desitjos? –volgué indagar el noi.

- Has de construir una casa amb set cambres, cadascuna dins de l’altra i to-

tes hauran d’obrir-se amb la mateixa clau.

Ahmed va posar-se a la feina tot seguit, mentre la noia s’estava a la cambra

mentre avançava la construcció. Un cop acabada, tots dos es van traslladar a les

noves cambres. Llavors la noia li va advertir:

- Ahmed, només tu podràs entrar en aquesta casa.

Així doncs, el jove, quan sortia, tancava les 7 portes amb l’única clau i

l’amagava al femer. I així van viure junt molt de temps.

217

La mare, encuriosida perquè veia que el seu fill preparava dos plats dife-

rents, va seguir el noi fins a la casa amb la intenció d’entrar-hi, però mai no va po-

der fer-ho perquè no sabia on era la clau. Fins que un bon matí una gallina estava

rondant pel femer i amb el bec va aconseguir desenterrar la clau, que va quedar a

la vista. La mare va agafar la clau i va anar obrint les 7 portes, una darrera l’altra

fins arribar a la cambra on era la jove que, aterrida, va cridar. La mare, molt es-

pantada també, va sortir tancant una porta rera l’altra i va deixar la clau a lloc . El

noi va tornar a casa com cada dia, però en obrir la 1ª porta ja es va adonar que pas-

sava alguna cosa estranya perquè hi havia una mica d’aigua per terra, aigua que va

anar pujant a mesura que avançava, fins que li va arribar a l’axil·la a la darrera

cambra. I la noia? S’estava a l’ampit de la finestra plorant, i amb les seves llàgri-

mes ho inundava tot.

- Què ha passat? –preguntà Ahmed.

- És que ha vingut la teva mare- respongué ella tot afegint-hi- podries obrir

la finestra perquè corri l’aire?

La noia va intentar fugir, però ell la va retenir per la mà, però només va po-

der agafar-li l’anell. Ella es va transformar en un colom que va aixecar el vol.

- Si vols seguir-me, hauràs d’anar al setè cel.

El noi, que no podia suportar perdre-la, es va comprar un cavall i va estar

buscant-la durant tres anys, fins que un dia va trobar un gran falcó, de la mida

d’una casa. Estava molt preocupat per les seves cries, perquè com que eren tan

grans, no trobava prou menjar per alimentar-les. Quan la mare-falcó va marxar,

Ahmed va sacrificar el cavall per nodrir les cries, en tornar aquesta es va quedar

parada i va oferir-se al noi per ajudar-lo.

- Si vols, pots fer-ho portant-me fins al 7è cel.

I així ho van fer, en arribar-hi, el noi va veure una font que naixia del peu

d’un arbre. Va pujar-hi i va esperar fins que va arribar una esclava negra que, en

acotxar-se per agafar l’aigua, va veure reflectida la cara del jove. L’esclava va

creure que el que estava veient era la seva pròpia imatge i va exclamar:

218

- ¿Com pot ser que la meva senyora m’enviï a buscar aigua sent tan bella com

sóc ?

- Atura’t noia, la cara que veus no és la teva, sinó la meva? –es descobrí

Ahmed- Per cert, qui és la teva mestressa?

L’esclava va descriure-la i el jove va comprendre que es tractava de la seva

estimada, per això li va demanar que li portés l’anell que li havia pres abans que ella

fugís.

Així ho va fer la serventa i la senyora de seguida va reconèixer l’anell, i tot

seguit li va demanar a la minyona que li portés el jove a casa, amagat entre herbes.

Ahmed va ser molt ben rebut per la senyora que li va mostrar la casa, però li

va prohibir que traspassés una porta situada al terra d’una de les cambres.

Tots dos van viure feliços molt de temps, fins que un dia, durant una festa,

Ahmed no va ser capaç de vèncer la temptació d’obrir aquella porta. Darrera de la

qual hi havia la seva mare que li demanava ajuda. Ahmed no va saber resistir-s’hi i

va anar a socórrer-la i.... va ser arrossegat pels vents i mai més va tornar.

Tenim una rondalla que no acaba bé, en què l’heroi no es casa amb

l’heroïna, ni són feliços i mengen anissos, i, per tant, agradarà a tots aquells que

vulguin canvis. Tot i que no l’he pogut identificar amb cap altra rondalla catala-

na, sí que hi podem trobar motius compartits, com per exemple, la ruptura del

tabú. Ruptura reiterada, primer per la mare (sogra de la noia) i després pel fill

(per ajudar la mare). Tot això ens planteja una clara rivalitat entre les dues dones

que obre vies d’interpretació psicoanalítica prou interessants78, que ja indica el

títol de forma clara. Rivalitat que contraposa els dos móns, el terrenal del prota-

gonista i la seva família i el celestial (el paradís), no podem oblidar que l’esposa,

que en aquesta versió no rep nom propi, és un àngel. Ahmed haurà de triar entre

quedar-se al món celestial i renunciar a la seva família a favor de la seva esposa,

cosa pràcticament incomprensible en el món musulmà. Vull fer notar que és a-

78 Com ha demostrat Abdellah Bonfour en el seu estudi Hemmu Unamir ou l’Oedipe berbère publicat a la revista Études et Documents Berbères, núm 14, pag 119-141 disponible a http://www.berberemultimedia.fr/etudes_docum/edb_14.pdf

219

questa la que té en tot moment el protagonisme en la relació amorosa. Ella és qui

inicia el contacte (les mans tintades de henna seran l’esquer), després de la tro-

bada ella expressa els seus desitjos i per tant, les condicions perquè la relació

continuï, trencat el contracte per culpa de la mare, ella li deixa l’anell com a pe-

nyora per a un possible retrobament, etc. També trobem doncs una joia, un anell,

com l’objecte que permetrà retrobar i reconèixer l’amant.

Sense oblidar el motiu dels animals que parlen el llenguatge dels humans,

que, agraïts, ajuden el protagonista a superar les proves, en aquest cas, per retro-

bar l’amor perdut. Altre cop és un ocell el que transportarà el protagonista cap al

cel, motiu que segons Bonfour (voler dans l’air) retrobem a les 1001 nits79. I fins

i tot, una certa aroma de la mitologia grega, amb la història de Narcís, amb la

imatge de gran bellesa reflectida a l’aigua.

Remarcar, altre cop, la importància del número set, aquest cop vinculat a

les portes que aïllen el món secret dels amants de la resta, i també al setè cel, pa-

radigma del paradís (una altra de les coses que comparteixen la religió jueva,

cristiana i musulmans). Quant als numerals, aquest conte resulta perfecte per re-

passar-los, tant els cardinals, com els ordinals. El professorat pot anar obrint les

portes una a una (primera, segona, etc) reiterades vegades, i tancant-les també,

posant l’accent en els cardinals, novament.

He trobat diverses versions d’aquesta rondalla escrites tant en àrab com en

amazic, la majoria d’elles coincideixen en el títol, el nom del protagonista,

d’altres el canvien per L’écolier et l’ange o La colombe jaune. Disponible en lli-

bres, només he trobat la traduïda (TOPPER) i una pràcticament idèntica al llibre

de Stroomer; les altres les podeu llegir a l’interessantíssim estudi de Bonfour ci-

79 “l’origine de Hammou ou-Namir est certainement orientale. Elle peut, en effet, remonter aux Mille et Une Nuits, étant donné que notre poeme présente un certain nombre de traits, de motis en commun, avec Hassan de Bassorah, un des contes merveilleux du célebre recueil “ article de Michael Peyron que podeu trobar a http://www.aui.ma/VPAA/shss/mpeyron-workingpapers6.pdf

220

tat abans. Aquesta història sembla haver interessat força els amazics perquè apa-

reix a diversos fòrums i també s’ha adaptat al cinema80 diversos cops.

Aquesta rondalla també és diferent perquè hi apareix l’escola, cosa no

gens habitual. Podem aprofitar per parlar de l’escolarització al Marroc d’abans,

de la funció social que feien (i en zones rurals molt apartades, encara fan) les es-

coles coràniques, però també per parlar dels càstigs físics que no eren gens es-

tranys. Relacionat amb l’escola, tenim un altre conte publicat en català per

l’editorial La Galera, a la col·lecció El Minaret, amb el títol de El mestre.

Un d’autèntic

Dins de les rondalles meravelloses, un dels contes que resulten més inte-

ressants és el que vindrà tot seguit. Curiós i sorprenent per a nosaltres perquè

apareix la poma com a símbol de fertilitat (habitual a la rondallística marroqui-

na), i per les conseqüències que tindrà, que de moment no desvetllarem. Això no

vol dir que no hi hagi elements compartits que l’acosten al nostre Amor de les

tres taronges (408 ATU), com ja hem vist abans a un altre conte, Jarmela. Ara

bé mentre que el darrer va ser recollit al Rif i en tarifit, aquest va ser enregistrat a

Rabat, d’una informant que parlava un dels dialectes d’allà, l’àrab antic. En a-

questa ocasió he intentat reproduir una transcripció textual a partir de la de Mos-

coso, per reflectir de la forma més exacta possible la tècnica narrativa, plena de

repeticions, amb fórmules i cançons. Tot això fa la lectura una mica més feixuga

però ens dóna una idea molt més real de la narració.

La poma de l’embaràs Recollit a Awraq. MOSCOSO.

80 Vegeu l’article d’ A. Lakhsassi que duu per títol État de la culture Amazighe après 50 ans d’indépendance disponible a http://www.rdh50.ma/fr/pdf/contributions/GT9-6.pdf

221

Vet aquí una vegada una dona casada amb un home, a qui Déu no havia donat fillets,

que estava sempre molt trista, demanant a Déu, lloat sigui, que li donés un nen o

una nena amb qui passar feliçment els seus dies. Un dia ja no podia més, aquella

dona, i estant a casa seva, va sentir una dona que passava per davant de la porta de

casa seva cridant:

- Eh, eh, la poma de l’embaràs. Eh, eh, la poma de l’embaràs, qui se la mengi donarà

a llum.

Va anar corrents fins a la porta, va obrir la finestra i li va dir:

- Dona, dona! He sentit que cridaves “la poma, la poma”.

- Sí- va respondre l’altra- La poma de l’embaràs.

- I què és això? És un brot, un fruit que si te’l menges tens un fill?.

Li va contestar:

- Qui se la menja, dóna a llum.

Li va dir:

- Dóna-me’n una de petitona.

La dona li va pagar amb diners i li va dir:

- Explica’m com ho he de fer.

- Vés al hammam, renta’t bé i quan tornis et menges la poma. Déu et donarà el que

tant desitges.

I així va ser. La dona va deixar la poma damunt de la taula i se’n va anar a banyar-

se. Mentrestant va arribar el seu marit, va veure la poma i se la va menjar. Sí, tal

com ho heu sentit, se la va menjar. Quan la dona va sortir del bany, va veure que la

poma no hi era. I va començar a cridar:

- Marit, marit, no has vist pas una poma que he deixat damunt de la taula?.

Li va respondre:

- Sí, me l’he menjada, per què?

- Déu ens valgui! És la poma de l’embaràs. Ha passat una dona i m’ha dit que si me la

menjava em quedaria embarassada.

Ell va dir:

- I ara què farem?

222

- No te l’havies d’haver menjat: et quedaràs embarassat!.

Se’n van anar a dormir i al matí següent l’home es va adonar que ... la cuixa li co-

mençava a créixer; s’havia quedat embarassat a la cama!!. Creixia i creixia, totes

les venes li creixien una miqueta, una miqueta fins que li va créixer molt. Estava

segur que perdria l’honor davant de tot el veïnat.

Ell va dir:

- Què faré ara? Aniré al bosc, em faré un tall de dalt a baix i m’amagaré perquè la

gent no es burli de mi. Quan tot s’hagi acabat, tornaré amb tu.

- D’acord.

L’home se’n va anar al bosc, es va amagar a un arbre, va agafar el ganivet, va tallar-

se la cuixa i va treure’n el nadó que Déu li havia donat. Va veure que era una nena

molt bonica, la va deixa a terra, va cosir-se la cama i se’n va anar, deixant-la sota

l’arbre. Allà es va quedar la nena .... Al cap d’una hora va tenir gana i es va posar a

plorar allà al mig del bosc, on no hi havia ningú que la pogués socórrer, sinó Déu

misericordiós, lloat sigui, qui li va enviar un gall dindi que es passejava pel bosc.

Llavors el gall dindi la va trobar plorar i s’hi va acostar per donar-li una mica de

menjar, del menjar de les seves cries. Es va posar a alimentar-la, ella s’hi va acos-

tumar i va callar. Quan arribava la nit i feia fred, l’animal s’hi acostava i la tapava

amb les plomes. L’escalfava fins que li venia son. S’hi va acostumar i sempre era

així: venia el gall dindi, l’alimentava, i a la nit la tapava amb les plomes. La nena

creixia i creixia, cada dia creixia més, fins que es va convertir en una jove molt

bonica, tan bonica, que no va passar desapercebuda davant de Déu, lloat sigui da-

vant dels servidors de Déu.

Un dia estava passejant pel bosc i el rei d’aquella regió va sortir a caçar, i la veure

en la llunyania. Li va dir:

- Senyora, sou un geni o un ésser humà?

Li va respondre:

- Un ésser humà, senyor meu.

- Si ets un ésser humà, voldràs casar-te amb mi?

- Sí.

223

La va agafar i se la va endur a palau; i totes les dones de palau li van tenir enveja.

Van dir:

- Com pot ser això? Nosaltres som filles de la tia materna del rei i filles de la tia

paterna del rei, som les filles d’un familiar estimat, dels seus familiars estimats, la

seva gent i no es casa amb nosaltres.... I a sobre la porta del bosc i li ofereix ho-

nors i glòries.

Deien això perquè el rei havia preparat un casament sumptuós, amb moltíssims con-

vidats perquè estava molt content amb la noia, tant que no podia ser més feliç.

- Heu vingut al convit perquè teniu enveja de la meva felicitat- els deia el rei.

Un dia el rei es va cansar i va decidir marxar de cacera. Li va dir:

- Mira, esposa meva, et deixaré uns dies perquè vull caçar.

- Com pot ser això, senyor meu? Els teus parents no m’estimen i vols deixar-me

sola amb ells?

Li va contestar:

- No has de patir per res, tens les serventes que et faran costat i s’ocuparan de tu.

El rei va marxar i els parents es van posar a pensar:

- Hem de posar-nos d’acord sobre el que fem amb aquesta dona del rei, que va ar-

ribar com a estrangera del bosc. Vinga, l’agafarem i li farem alguna cosa perquè ens

deixi tranquils.

Deien uns:

- La matarem.

- No, es descobriria i el rei es venjaria amb nosaltres.

- Per què no la portem al bosc i l’abandonem allà?

- Anirem a veure una bruixa perquè li faci un sortilegi.

Van anar a la bruixa del bosc que els va dir:

- Us donaré una agulla de cap, digueu-li que li voleu arreglar els cabells i quan esti-

gueu pentinant-la, li aneu clavant, una a una, les agulles, llavors es convertirà en una

coloma i us lliurareu d’ella.

- Molt bé, és una molt bona solució. I a més a més, el rei mai no sabrà que hem es-

tat nosaltres.

224

Van tornar a palau i li van dir:

- Senyora nostra, et pentinarem i t’arreglarem perquè estiguis ben maca.

- D’acord.

I la van pentinar, i mentre ho feien, li van anar introduint les agulles de cap.

- Ai, ai, - es queixava.

Al cinquè, es va convertir en una coloma molt petitona. Es va tornar una coloma

blanca i petita, va aletejar i quan li van obrir una finestra, es va escapar en direc-

ció cap al bosc.

- Aquestes me l’han jugat- es va dir- m’han embruixat i m’han convertit en una co-

loma. Ara l’únic que puc fer és anar al bosc, allà on vivia.

I es va quedar allà. Tots els matins es llevava i marxava del niu on vivia amb el gall

dindi i tornava cap a palau. Allà es posava damunt d’un arbre que hi havia tocant el

mur i es posava a cantar i deia:

La mare em va desitjar molt,

El pare em va portar al món,

El gall dindi em va protegir,

El rei amb amor em va beneir

I les serventes seves em van trair

Ploreu arbres, ploreu pedres,

Ploreu peixos del fons del mar.

Ella cantava aquesta cançó i els arbres es posaven a plorar; i les fulles els queien, i

els peixos també ploraven i les pedres també. I la coloma cada dia tornava a l’arbre

que era davant de palau i es posava a cantar:

La mare em va desitjar molt,

El pare em va portar al món,

El gall dindi em va protegir,

El rei amb amor em va beneir

I les serventes seves em van trair

225

Ploreu arbres, ploreu pedres,

Ploreu peixos del fons del mar.

I els arbres ploraven i els queien les fulles, i el mar plorava i els peixos també. Un

dia va tornar el rei i va preguntar:

- On és la princesa?

Li van respondre:

- Senyor, no tenim pas res a amagar nosaltres: la princesa es va morir i nosaltres la

vam enterrar.

- Com pot ser? Què va passar?

Li van contestar:

- Mentre estaves de viatge es va posar malalta i va morir.

El pobre rei es va quedar molt trist i pensatiu. Un dia ella estava cantant i el rei va

passar per allà, va sentir-la perquè era a l’arbre del costat de la seva cambra.

La mare em va desitjar molt,

El pare em va portar al món,

El gall dindi em va protegir,

El rei amb amor em va beneir

I les serventes seves em van trair

Ploreu arbres, ploreu pedres,

Ploreu peixos del fons del mar.

El rei la va sentir i va cridar el servei:

- Què passa? Què diu aquesta coloma?

- Senyor, no tenim pas res a amagar nosaltres: es tracta d’una coloma que ve d’ençà

que tu vas marxar de viatge, es posa a aquest arbre i quan canta fa que els arbres,

les pedres i els peixos plorin.

- Porteu-me-la!

- Com ho farem per atrapar-la?- van preguntar-se les serventes.

- Hi posarem cola a la nit i quan al matí següent vingui, quedarà enganxada.

226

I així va ser. La petita coloma es va posar damunt de l’arbre i va començar a can-

tar:

La mare em va desitjar molt,

El pare em va portar al món,

El gall dindi em va protegir,

El rei amb amor em va beneir

I les serventes seves em van trair

Ploreu arbres, ploreu pedres,

Ploreu peixos del fons del mar.

I quan anava a aixecar el vol, com feia cada dia, no va poder. La van atrapar i la van

portar al rei. Aquest la va agafar i la va posar al seu costat. Cada nit, quan se

n’anava a dormir, se la posava a la falda i l’acariciava. Un dia estava acariciant-la i

va tocar l’agulla de cap que li havien posat al cap, a la seva carneta. Va aixecar

l’agulla i va trobar una altra agulla, que va treure.

- Què es això? Què hi fan aquestes agulles de cap clavades al cap de la pobra colo-

ma?

I va continuar traient les agulles, fins que va arribar a la cinquena .... i va tornar a

ser la seva esposa. Ell li va preguntar:

- Com és això?

- Sí, soc la teva dona i aquestes parentes teves per enveja em van embruixar; em

van clavar les agulles de cap, i em vaig convertir en una petita coloma. Així que,

senyor, m’has de fer justícia.

El rei les va fer cridar i les va empresonar. Va preparar una gran boda i el palau va

celebrar una gran cerimònia. Van tenir fillets i filletes i van viure feliços. I aquí

s’acaba el meu conte, veïna meva.

Aquest és un conte llarg, molt llarg, que podríem dividir en dues parts si

no volem fatigar el nostre públic. Evidentment el tret més característic de la pri-

mera part és l’embaràs masculí, desconegut en les nostres rondalles, tret que pot

sorprendre, però fins i tot fer gràcia als nens i nenes. L’abandó al bosc és una

227

constant en les dues rondallístiques, però no és tan habitual que sigui un animal, i

encara menys una au, qui s’ocupi de la cria i protecció de la nena. Els nostres

infants, formats en l’era Disney, segur que recordaran Mogwli. Si són més grans,

no podem deixar de comentar la història de Ròmul i Rem. Quant a la segona part

s’acosta al tipus 408 tal com he dit abans, amb la fórmula rimada cantada inclosa.

Cançó, repeticions marcaran el ritme narratiu, i ens donen una imatge bastant real

de com es produeix el fet de narrar, entre veïnes.

Altres versions disponibles: La manzana premiadora. GIL GRIMAU.

La pomme de la fecondité. EL FASI.

Un bon col.lofó

El jueu i el musulmà. Recollit a Cuentos populares marroquíes. LÓPEZ ENAMORADO.

Això era i no era dues famílies veïnes, una jueva i una musulmana que vivien

en un poblet. Malgrat la diferència religiosa, eren bons veïns, parlaven sovint i

s’ajudaven sempre que calia. Totes dues famílies van tenir el primer fill gairebé al

mateix temps i els dos infants, en Táher i en Shlomo, van jugar sempre junts, de

tal manera que es van fer molt amics. Els dos nens sovint fantasiejaven amb el seu

futur: visitarem països llunyans, navegarem per mars desconeguts, farem fortuna...

Es van fer grans i es van casar, però encara que treballaven molt, no sortien de la

misèria. Com que no tenien gens de menjar, van prendre una decisió important:

s’acomiadarien de les famílies i anirien a buscar fortuna. Estaven tan engrescats i

eren tan optimistes que es van prometre que no tornarien si no s’havien fet rics.

Van dir adéu a les seves dones i van marxar a la recerca de l’aventura amb poques

coses: un sac, una cantimplora, i una corda.

228

Però ben aviat es van adonar que les coses no funcionaven com ells s’havien

imaginat. Al principi estaven tant il·lusionats que el camí no se’ls feia llarg, però

amb el temps, cada vegada estaven més cansats i sobretot, sobretot, trobaven a

faltar l’aigua. Quina set que passaven! Un dia molt calorós, el camí se’ls va fer en-

cara més aspre: no hi havia ni una sola ombra i la cantimplora estava ben buida. De

cop i volta en Taher es va posar a cridar:

- Mira Shlomo, un pou, allà dalt hi ha un pou!

Tots dos van córrer cap allà i quan s’hi van abocar van creure que al fons de

tot, molt al fons hi havia aigua.

- Vinga, qui baixa?- preguntà en Taher- Millor que ho facis tu, no? Ja saps

que a mi no m’agrada la foscor.

Després d’una estona de discussió, finalment va ser en Taher el que va bai-

xar al pou. Estava molt fosc i el jove va tardar a acostumar-se a anar a les palpen-

tes, però al cap de pocs minuts, els seus peus ja tocaven l’aigua. Va començar a om-

plir la cantimplora, i, de sobte, va tocar una cosa dura. Després de palpar-la es va

adonar que es tractava d’un cofre, va forçar el pany i .... estava ple d’unes peces

rodones i molt fredes. Sí, ja us ho deveu imaginar: eren monedes d’or!.

- Shlomo, amic, avui és el nostre dia de sort- va cridar amb tota la potència

de la seva veu- He trobat un cofre ple de monedes d’or.

- De debò? No m’ho puc creure- respongué el jueu- I ara què fem?

- Llança la corda i jo la lligaré ben lligada al voltant del cofre. Quan ja sigui

dalt, tornes a llançar-la i pujaré jo.

I així ho van fer. Quan en Shlomo va veure el cofre tot va començar a can-

viar. I encara més quan va obrir-lo.

- Mare meva, som rics...- va xisclar.

Però mentre parlava, el seu cap anava pensant que si havia de compartir el

tresor, ja no seria tan ric...L’avarícia el va dominar i en comptes de tornar a llançar

la corda perquè el seu amic sortís, va tapar el pou amb una pedra perquè quedés

allà tancat.

229

- Shlomo, què passa? Com és que tardes tant!- preguntava en Taher estra-

nyat i mort de fred.

Però com que no hi havia resposta, ben aviat es van confirmar els seus te-

mors: els diners havien transformat el cor del seu amic que l’havia abandonat. Va

cridar i cridar fins que es va quedar afònic, però ningú no el va sentir. Quan ja

desesperava, va passar per allà una caravana de tuaregs que coneixien molt bé a-

quell desert. Com que els camells estaven assedegats, es van acostar al pou i van

quedar molt parats de trobar-lo tapat amb un a pedra enorme. I encara s’hi van

quedar més quan, en abocar-s’hi per omplir les seves cantimplores, van sentir un

lament soterrat.

- Traieu-me d’aquí, per misericòrdia.

Els tuaregs el van treure sense cap dificultat i van escoltar el seu relat.

- Descriu-nos el teu mal amic, potser l’hem vist.

I la sort va voler que fos així i que no fos gaire lluny. Els havia cridat

l’atenció perquè traginava un sac molt pesat i caminava molt a poc a poc. En Taher

va marxar esperitat per veure si encara era a temps d’atrapar-lo. I no va tardar

molt a veure’l: estava ajagut, descansant, amb la mà agafant el sac i mort de set.

Amb les presses, se n’havia anat sense la cantimplora que tenia en Taher amb ell, al

fons del pou. El musulmà va agafar-la i la va penjar dalt d’un arbre i va cridar, tot

desfigurant la seva veu:

- Amic, no em puc aturar per ajudar-te tal com ho faria un bon musulmà

perquè tinc molta pressa. Et deixo la cantimplora aquí perquè com a mínim puguis

beure. Que Déu et protegeixi!

I es va amagar. El jueu va córrer en direcció a la cantimplora ( era tanta la

set que tenia!) sense pensar en el sac que abandonava. Cosa que va aprofitar en

Taher per prendre-li i amb el sac ple, va córrer en direcció cap al poble. No cal dir

que en Shlomo de seguida va comprendre l’engany i aleshores va ser ell el persegui-

dor. Durant el trajecte fins a casa, van estar enredant-se l’un a l’altre moltes ve-

gades i ara tenia el tresor l’un, ara l’altre. Just a les portes del poble, era el jueu el

230

que va aconseguir el botí i va córrer com un boig fins arribar a casa, va tancar la

porta d’una revolada i es va encarar a la seva dona:

- Vinga, corre, en Taher no tardarà a venir, hem d’amagar el tresor.

I va donar instruccions a la seva esposa perquè sortís a la part del darrera

de casa i l’enterrés. Després havia de dir a tothom que el seu marit havia arribat

molt malalt i que acabava d’expirar.

- Farem comèdia uns quants dies: m’enterrareu i quan s’oblidin de mi, ens

escaparem tots dos.

I així va anar tot. Al cap de pocs minuts, en Taher va trucar a la porta del

jueu.

- Qui hi ha?- demanà la dona.

- Sóc en Taher, voldria parlar amb ell.

Ella va obrir la porta i, tot somicant, li va explicar tot el que Shlomo li havia

encarregat. Naturalment que el musulmà no s’ho va creure, però va dissimular i va

començar a cridar:

- Déu meu, el meu millor amic mort. No m’ho puc creure... En la flor de la vi-

da.

Els veïns van acostar-s’hi, sorpresos pels crits.

- Ai Shlomo, no et preocupis, sé que tu hauries volgut que fos jo el que et

rentés i et preparés per a l’enterrament. No ho dubtis, ho faré tal com et vaig

prometre.

La dona del jueu va intentar fer-lo canviar d’idea. Ella era la seva esposa, i a

ella li pertocava aquesta tasca, d’altra banda ells eren jueus i ell musulmà... Però no

hi va haver res a fer: en Shlomo va haver d’aguantar i fingir-se mort, sense moure

ni un múscul, fins a després de l’enterrament. I ho va fer tan bé que el mateix Ta-

her va començar a dubtar. Però per assegurar-se’n, va amagar-se darrera un arbre

i va esperar l’arribada de la nit. No s’havia equivocat, pas: una ombra es va acostar

a la tomba, va obrir la tapa i va mormolar:

- Espòs meu, aquí et porto menjar i aigua!

231

Quan va marxar la dona, ell també se’n va anar cap a casa seva i ho va expli-

car tot a la seva esposa. I entre tots dos van preparar un pla per enganyar-los.

- Demà cap al vespre aniré a visitar-la amb l’excusa de fer-li companyia per-

què està tan sola- proposà ella.

- Sí, molt bé i l’entretens una bona estona perquè jo tingui temps d’arribar

al cementiri abans.

Al dia següent tot va anar com havien previst, en Taher es va acostar a la

tomba i simulant veu de dona digué:

- Shlomo, et porto el menjar.

El jueu, quan va veure que es tractava d’una porqueria, es va queixar.

- Estimat, se m’han acabat els diners, i no he pogut comprar provisions.

- Que n’ets de beneita, que no et recordes del tresor enterrat al darrere

de casa?

Ja ho havia aconseguit: el jueu havia caigut a la trampa i s’havia delatat. Va

córrer cap al poble i es va creuar amb la dona de Shlomo que es dirigia al cementiri

amb el menjar.

- Caram, si que t’has espavilat- digué el jueu- Si no fa res eres aquí.

- Jo? Si acabo d’arribar ara mateix.

En Taher els havia enredat altre cop.

- Treu-me d’aquí. Ràpid!

Però ja era massa tard, en Taher ja s’havia apropiat del tresor i l’havia ama-

gat a casa dels seus sogres sense que se n’adonessin. Com que preveia la ira del

jueu, també es va fingir mort. Tothom s’ho va creure, tothom menys Shlomo, que va

esperar fins a la nit després de l’enterrament, va excavar a la tomba d’en Taher i

es van trobar cara a cara els dos difunts, ben vius! Quina fila feien tots dos tan

bruts! Tanta que no van poder evitar que la ira desaparegués de forma sobtada,

transformada per la rialla.

- Què fem aquí tots dos, de nit al cementiri?- es preguntà en Taher.

- Sí, tens raó, barallant-nos per un tresor que ens podria fer rics a tots

dos...- afegí Shlomo.

232

Portaven setmanes perseguint-se l’un a l’altre, fent-se la vida impossible,

quan tota la vida havien estat bons amics. Així que van decidir que ja n’hi havia prou

de baralles, i que compartirien el botí com a bons germans.

Aquest conte força llarg sembla adequat per als alumnes grans, però també

pot agradar els mitjans pel que té de joc del gat i la rata que juguen a perseguir-se

ara l’un ara l’altra. D’altra banda, l’esperit aventurer dels dos amics de l’ànima

resulta atractiu per a un públic força ampli. La troballa del tresor fa que es creïn

moltes expectatives, que, potser quedaran decebudes.

Si esteu treballant amb alumnes una mica grans, no desaprofiteu

l’oportunitat de parlar-los dels tuaregs (un dels pocs pobles del nord d’Àfrica que

aquí envoltem de misteri) i fer-los saber que són els dipositaris d’una forma

d’escriptura molt original, el tifinagh81, l’alfabet arcaic de l’amazic que encara

avui fan servir per comunicar-se entre ells (la seva pissarra o llibreta, sovint, és la

sorra del desert).

Aquesta rondalla em sembla un excel·lent botó de puny per tancar aquest

apartat, perquè vindria a sintetitzar l’esperit de tot el meu projecte. En primer

lloc, a l’apartat Més iguals que diferents demostro que són moltes les rondalles

que compartim catalans i marroquins encara avui en dia. Si molta gent estaria

d’acord a reconèixer el llegat andalusí tant en la nostra llengua com en la nostra

cultura, li costaria més admetre que avui en dia, a l’altra banda de l’estret, les

àvies o les mares expliquen als seus fills i filles rondalles gairebé idèntiques a les

nostres. Aquesta rondalla enlaira un valor fonamental: la mútua comprensió i

l’acceptació en la diferència. 81 Teniu aquí una web on podeu consultar sobre aquest alfabet http://www.proel.org/alfabetos/tifinagh.html. Malgrat que avui en dia s’utilitza poc per transcriure textos amazics, l’Ircam, un organisme oficial marro-quí creat pel seu rei, l’ha adoptat per difondre aquesta llengua per tal evitar la confrontació entre els que són partidaris de la transcripció en alfabet àrab o llatí

233

I si fem teatre? La rateta que escombrava l’escaleta Personatges: Narrador/a Rateta Gall Gos Ànec Bou Ase Marrà Botiguera

Com bé sabeu aquesta rondalla és una de les més típicament catalanes (tot

i que els francesos també en tenen una versió La souris qui cherchait mari), i per

tant seria una de les peces imprescindibles si volem que els nouvinguts s’acostin

a la nostra tradició rondallística. D’altra banda, és perfecta per començar a treba-

llar amb nouvinguts a nivell de comprensió oral perquè el professorat pot jugar

amb les veus dels animals, a nivell inicial de llengua. A més a més, com ja hem

dit molts altres cops la fórmula afavoreix tant la comprensió com l’expressió o-

ral. Encara que jo la utilitzaria de forma prioritària per començar amb la com-

prensió oral, no està de més tenir-ne una versió dramatitzada. En aquest cas, l’he

feta a partir del material preparat pel Consorci per al Foment de la Llengua cata-

lana i la Projecció Exterior de Cultura de les Illes Balears, compost per unes là-

mines, unes màscares, un fulletó i el text, disponible a molts CRPS

http://www.xtec.es/serveis/crp/a8901116/recursos/imatg/caixes%20catala.htm.

Una adaptació teatral que per treballar amb nouvinguts presenta algunes petites

234

dificultats i que per això us oferim una altra proposta que a més repassi alguns

dels vocabularis més bàsics com els numerals, la vestimenta o algunes parts del

cos humà. No cal dir que el professorat pot ampliar o escurçar la llista d’animals

en funció del grup amb què estigui treballant.

Vull fer notar que al mercat trobareu un llibre amb el títol de La cigarra y

el ratón, presentat com un conte del Magreb, provinent d’una traducció francesa,

que té molts paral·lelismes amb la nostra rateta, però que fins al moment no he

pogut documentar com a autèntic conte de la zona, és per aquesta raó que no n’he

fet directament la versió dramatitzada. El llibre, a més a més, del conte il·lustrat

conté un CD amb música tradicional del Magreb, que pot ser una bona eina per

introduir els nens i nenes en aquesta música, i en la seva cultura

( http://www.elargonauta.com/L16384-la-cigarra-el-raton-un-cuento-popular-del-

magreb.html)

Escena I: Narrador/a: Vet aquí que una vegada hi havia una rateta, molt presumida, amb llargs bigotis, que escombrava l’escaleta. I vet aquí que va trobar un dineret. Rateta: Oh, mira quin dineret! Què en faré, què no en faré? Em compraré avella-netes?.... No, no! I si em compro caramels? No, que em cauran les dents. Narrador/a: La rateta no sabia què comprar amb el dineret. Rateta: I si em compro unes sabates noves? I si em compro un vestit nou? No, no en tindré prou: les sabates i els vestits costen molts diners. Narrador/a: I la rateta va decidir anar a la botiga on venen coses boniques i no molt cares: una merceria. Escena II: Rateta: Bon dia! Botiguera: Bon dia, rateta! Què vols? Rateta: Doncs no ho sé... m’he trobat aquest dineret i voldria una cosa bonica.

235

Botiguera: Amb aquest dineret et puc vendre un barret de palla. Rateta: No, ja en tinc un de l’estiu passat. Botiguera: Doncs uns botons nous per a la brusa que portes. Estan una mica vells. Rateta: No ho sé, no ho sé. Botiguera: No vols uns mitjons curts? Rateta: No, ara ve l’estiu i vaig amb sandàlies, sense mitjons. Botiguera: I un llaç per la cua, no t’agradaria? Rateta: Sí, sí, és una molt bona idea! Botiguera: Com el vols? En tinc de rosa, de verd i de blau. Rateta: Potser blau que l’amor hi escau. Botiguera: O verd que l’amor s’hi perd. Rateta: No, dóna-me’l rosa que l’amor s’hi posa. Botiguera: Adéu rateta! Rateta: Adéu! Escena III Narrador/a: I la rateta se’n va anar cap a casa i es va posar davant del mirall. Rateta: I si me’l poso al cap? No, no m’agrada. I si me’l poso al coll? No, em fa calor. I si me’l poso a la cua? Sí, sí que m’agrada. Narrador/a: I la rateta, que era molt presumida, com us he dit, es va pentinar, pintar i va sortir al balcó just quan passava per davant un gos. Escena IV: Gos: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí? Rateta: A veure quina veu fas? Gos: Bub-bub!

236

Rateta: Ai quins crits. Marxa que no m’agrades. Narrador/a: I el gos va marxar molt trist i tot seguit va venir un ruc. Ruc: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí? Rateta: A veure quina veu fas? Ruc: Auh, auh, auh! Rateta: Ai quins crits. Marxa que no m’agrades. Narrador/a: I el ruc, tot gris, amb la cua i les orelles cap avall se’n va anar. Però pel carrer ja venia un gall. Gall: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí? Rateta: A veure quina veu fas? Gall: Quiquiriquic! Quiquiriquic! Rateta: Ai quins crits. Marxa que no m’agrades. Narrador/a: I el gall se’n va anar amb la cresta vermella i les plomes per avall molt trist. Llavors ja venia el bou. Sabeu quina veu fa el bou? Muuuuu! Muuu! Bou: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí? Rateta: A veure quina veu fas? Bou: Muuuh! Muuuh! Rateta: Ai quins crits. Marxa que no m’agrades. Narrador/a: I el bou, amb les banyes grosses també marxar, trist. Rateta: Ai mare, quin munt de pretendents i cap no m’agrada. A veure que els compto: el gos, un, el ruc, dos, el gall, tres, i el bou quatre. A veure si em quedaré per vestir sants. Ànec: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

237

Rateta: A veure quina veu fas? Ànec: Quac ! Quac! Quac! Rateta: Ai quins crits. Marxa que no m’agrades. Narrador/a: I l’ànec va marxar trist amb el seu bec i les potes tan grogues, ca-minant... com un ànec. I ja venia un marrà. Marrà: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí? Rateta: A veure quina veu fas? Marrà: Beeee! Beeee! Beee! Rateta: Ai quins crits. Marxa que no m’agrades. Narrador/a: I el marrà se’n va anar molt trist. La rateta començava a estar preo-cupada: un, dos, tres, quatre i fins a cinc pretendents i cap no li agradava! Però vet aquí que s’acosta un gat. Gat: Bon dia rateta! Tu que ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí? Rateta: A veure quina veu fas? Gat: Mèu! Mèu!... Rateta: Ai, tu sí que m’agrades amb aquesta veu tan dolça i els bigotis tan llargs! Gat: Doncs casem-nos demà mateix. Narrador/a: I van fer una festa de casament tan grossa, tan grossa com les del Marroc que duren tants dies! Van convidar tots els animals: el gos, el ruc, el gall, l’ànec i el bou. I quan es van quedar tots dos sols.... Escena V Gat: Ai rateta, acosta’t que et vull fer un petó. Rateta: Vine tu que jo tinc vergonya. Gat: Ai rateta que maca i que dolça que ets. Rateta: I tu també, t’estimo molt.

238

Narrador/a:Quan el gat tenia ben abraçada la rateta,d’un cop SE LA VA MENJAR! Per això els gats i les rates són enemics. I vet aquí un gat, vet aquí un gos aquí s’acaba la història d’una rata massa presumida.

239

L’oncle Yehja i la gasela de les planes Personatges: Narrador/a La mare gasela L’oncle Yehja, el llop traïdor Les set cries de gasela Ferrer Segadors Cuiner Pastor Músics Veremadors Tia Malika

Per si no us heu llegit l’apartat Més iguals que diferents aquesta rondalla

és la versió rifenya de Les set cabretes i el llop, una rondalla d’animals molt po-

pular entre nosaltres que es pot explicar cap als quatre o cinc anys. Com a la nos-

tra, ens pot servir per repassar el lèxic de la família, el dels numerals i també el

de les parts de la casa, ara bé, com heu vist incorpora altres personatges que ens

permetran ampliar el camp semàntic dels oficis. Podeu ampliar o reduir el nom-

bre dels personatges així com el sexe, en funció del grup que tingueu. La gran

diferència respecte de la versió catalana és que té una segona part catalogada com

a 2032, és a dir una rondalla formulística, eina molt útil per treballar amb nivells

inicial i bàsic de llengua per la reiteració que comporta. Si la fórmula proposada

us sembla massa llarga o complexa, la podeu escurçar o modificar.

240

Si heu explicat el conte de Les set cabretes és possible que els nens i nenes

trobin a faltar els diversos intents d’engany del llop, per exemple. No desaprofi-

teu l’ocasió per treballar amb valors i així fer-los veure que cal estar alerta davant

dels desconeguts i, sobretot, que cal aprendre a ser pacients per obtenir el que és

desitja (en aquest cas la mare amb la compensació del menjar). La segona part us

serà molt útil per treballar la solidaritat i el treball cooperatiu.

Escena I Narrador/a: Kan ya ma kan una gasela que tenia set cries i cada dia quan sortia a buscar menjar els deia. Mare gasela: No obriu la porta a ningú, filletes. Podria ser l’oncle Yehja, el llop traïdor que ve a menjar-vos. Cries: No mare, no pateixis. Marxa tranquil·la. Narrador/ a: Les cries jugaven mentre la mare era fora, només la petita quedava una mica apartada, perquè era sorda. Mare: Obriu la porta, filles. Sóc jo, la vostra mare que us porto menjar. 1ª cria: Sí, mare, ara vinc a obrir-te. 2ª cria: No, deixa’m obrir a mi, avui. 3ª cria: I a mi, quan em deixareu obrir? Jo ja sóc gran. Mare: No us baralleu, filles, temps arribarà que trucaré i no hi haurà ningú que vulgui deixar el que estigui fent. 4ª cria: Què ens has portat avui, mare? Narrador/a: L’oncle Yehja, un llop molt astut i traïdor, cada dia mirava què feia la mare perquè volia menjar-se les cries mentre la mare era fora. I un dia es va decidir. Escena II: Oncle Yehja: Obriu la porta, boniques. La vostra mare acabar de tornar del mer-cat.

241

5ª cria: Sembla que la mare torna aviat avui? 2ª cria: Vols dir que és la mare? Jo trobo que té una veu molt diferent. Altres cries: Tens raó aquesta no és la veu de la nostra mare, i la mare no ens diu això. 7ª cria: No, no t’obrirem, la nostra mare no ens diu pas això. Narrador/a: L’oncle Yehja se’n va anar amb la cua entre les cames. Però, va decidir fixar-se en el que deia exactament la gasela a les seves filles. Oncle Yehja: Obriu la porta, filles. Sóc jo, la vostra mare que us porto menjar. 1ª cria: Aquesta sí que és la veu de la mare i les seves paraules. 2ª cria: Doncs, vinga, obrim. Oncle Yehja: Ja us he enganyat. Ara ja no en quedarà cap de petita gasela. Nyam, nyam. Narrador/a: La sort va voler que la petita de les gaseles, com que era sorda, no sentís res i que continués amagada mentre esperava que la trobessin les germanes. 7ª cria: Com és que no veniu a buscar-me? On sou? Us heu amagat totes? Narrador/a: Poc temps després va arribar la mare i es va trobar la petita plorant. Escena III: Mare: Què ha passat aquí? On són les teves germanes? 7ª cria: No ho sé mare, jo he anat a la cuina i no he vist ningú, al menjador i tampoc, també he anat a les habitacions de dalt i tampoc. Mare: Doncs mirem bé al lavabo i al rebedor. 7ª cria: No hi ha ningú enlloc. Mare: Segur que ha estat l’oncle Yehja, el traïdor, que les ha enganyat. 7ª cria: I ara què farem? Mare: Anirem a buscar-lo, però abans passarem per casa del ferrer perquè em faci unes banyes de ferro.

242

Escena IV: Mare: Ferrer necessito unes banyes de ferro per matar el llop traïdor. Ferrer: Molt bé, però abans m’hauràs de portar una mica de raïm. Narrador/a: I la mare gasela i la cria petita van anar a buscar raïm. Veremadors: Et donarem el raïm si abans ens portes aigua. Mare: Molt bé, doncs vaig a la font. Font: Si vols aigua, te la donaré. Però vull sentir uns músics. Narrador/a: I la mare gasela va anar a buscar uns músics per tocar al costat de la font. Músics: Tocarem al costat de la font, però abans ens hauràs de portar una ovella. Mare: Molt bé, la demanaré al pastor. Ara hi vaig. Pastor: Si vols una ovella, te la donaré, però abans m’hauràs de portar blat. Narrador/a: I la mare gasela se’n va anar cap a un camp, on els pagesos estaven segant. Pagesos: D’acord, et donarem blat si abans ens portes iogurt. Mare: Molt bé, vaig a cap a casa la tia Malika que en té. Tia Malika: I per què el vols el iogurt? Mare: Doncs per donar-lo als pagesos que així em donaran blat, que podré donar al pastor, que em donarà una ovella per als músics, que tocaran al costat de la font, que em donarà aigua, que portaré als veremadors, que em donaran raïm per al ferrer. Tia Malika: I per què vols portar raïm al ferrer? Mare: Doncs perquè em faci unes banyes per matar el llop traïdor que s’ha men-jat les meves sis cries. Tia Malika: Doncs si és així, t’ajudaré ! Narrador/a: I li va donar el iogurt que va portar als pagesos ….

243

Pagesos: I nosaltres li vam donar blat …. Pastor: Que em va portar a mi i jo li vaig donar una ovella… Músics: Per a nosaltres, que vam tocar al costat de la font… Font: Per això, jo li vaig donar aigua… Veremadors: Que ens va portar a nosaltres, que, a canvi, li vam donar raïm… Ferrer: Que li havia demanat jo, a canvi de fer-li unes banyes de ferro. Escena V: Narrador/a: I mare i filla se’n van anar cap a la casa de l’oncle Yehja, que esta-va dormint. Mare: Surt, llop traïdor, que t’has menjat les meves cries. Oncle Yehja: Què vols gasela ? No veus que les teves filles estan mortes i ben mortes. 6 cries: No, mare, no. Encara som vives! Narrador/a: La gasela va agafar empenta i va córrer cap al llop traïdor. Li va clavar les banyes de ferro i va morir. Mare: Corre filla, ajuda’m a obrir la panxa del llop i a salvar les teves germanes.

244

La Caputxeta Vermella Personatges: Narrador/a/a Caputxeta Mare Llop Nena 1 Nena 2 Llenyataire Àvia Veïna Caçador

Encara que aquesta rondalla no formaria part del nostre repertori català,

sinó que prové de França, és evident que s’ha incorporat al nostre territori i que

segurament és una de les més conegudes entre nosaltres. La versió que teniu aquí

és força clàssica, adaptada al grup d’alumnes de nivell inicial amb què vaig tre-

ballar fa uns cursos, que la van triar entre totes les rondalles que havíem vist, per

dramatitzar-la. Els personatges han estat ampliats en funció d’aquest grup, i com

que tenia més noies que no pas nois, vaig incorporar-hi les nenes i la veïna. No

he trobat cap rondalla similar o equivalent al Marroc (a Argèlia sí, La chêne de

l’ogre), però alguns nouvinguts la coneixien per la televisió. Com ja sabeu amb

aquest conte es revisa el vocabulari de la família, el del cos humà i el dels sentits.

També el de la vestimenta, el menjar i, si voleu, el de les parts de la casa.

Entrem en un espai simbòlic dels nostres contes, el bosc, que també ho és

dels seus contes, amb connotacions pràcticament idèntiques. Encara que tot so-

vint tendim a vincular el Marroc al desert, la realitat és que aquest país és emi-

245

nentment muntanyenc, des de la serralada costanera rifenya fins a la gran serrala-

da que travessa el país de nord a sud, l’Atlas. Els llenyataire és un personatge

força habitual a la rondallística marroquina, acostuma a ser un dels homes més

pobres i tot sovint al bosc, mentre talla un tronc, se li apareixerà un djinn (geni)

que malgrat el seu aspecte terrible, li canviarà la sort.

Narrador/a/a: Vet aquí que una vegada hi havia una nena petita a qui tothom li deia Caputxeta Vermella, perquè la seva mare li havia fet una caputxeta molt bo-nica d’aquest color. ( El Narrador/a assenyala la Caputxeta i les dues nenes també) Nena 1: Caram, quina caputxa tan bonica! Nena 2: Jo també en vull una d’igual. Mare: Nenes, digueu a la vostra mare que us en faci una de semblant .(agafant la Caputxeta de la mà) Au, vinga, anem cap a casa que es fa tard. Narrador/a: La Caputxeta vivia amb la seva mare a prop d’un bosc. La seva àvia vivia a l’altra banda del bosc. Mare: Caputxeta, avui preparem un menjar molt bo per a l’àvia que no es troba gaire bé. Caputxeta: Què li passa? Mare: Doncs que té febre i està al llit. El metge ha dit que li preparem un bon sopar. La mare i la filla es posen a preparar el menjar Mare: Mira li podríem fer una sopa ben bona . Caputxeta: Sí mare i també aquell pa tan tou que fas tu..... I una mica de pastís de poma. Mare: D’acord, també farem pastís de poma. I ho posarem tot a dins d’aquest cistell. Caputxeta: Perfecte! Narrador/a: La mare de la Caputxeta li dóna el cistell i li diu adéu.

246

Mare: Vigila molt, passa sempre pel camí i no parlis amb desconeguts, Caputxeta: Ja ho sé mare, et prometo que vigilaré molt, i sobretot, el llop. ( La Caputxeta surt de casa molt contenta i va cantant amb el cistell a la mà) Caputxeta: Tral.lararà. Quin sol que fa avui. Veïna: Hola Caputxeta, on vas ? Caputxeta: Vaig a veure la meva àvia que està malalta i li porto un bon sopar. Veïna: Vigila Caputxeta, que et podries trobar el llop. Caputxeta: Ja ho sé, ja ho sé. Narrador/a: La Caputxeta es va posar a seguir el camí, però li agradaven tant les flors que va sortir del camí per collir-ne algunes. Caputxeta: Que boniques que són les flors que hi ha en aquest prat, m’hi acosta-ré . Llenyataire: Bon dia, Caputxeta què fas per aquí.? Caputxeta: Vaig a veure la meva àvia, però com que he vist les flors, he pensat que podria portar-li un ram. Llenyataire: Segur que estarà molt contenta, però vigila amb el llop. El llop estava amagat darrere d’un arbre amb un ram de flors a la mà. Llop: Bon dia, Caputxeta que t’agraden les flors? Caputxeta: Ai, m’has espantat, no t’havia sentit. Llop: No tinguis por, Caputxeta, jo vull ser amic teu. On vas? Caputxeta: A casa de la meva àvia, que està malalta. Llop: Viu a la casa que hi ha a l’altre costat del bosc, oi? Caputxeta: Sí, per què ho preguntes? Llop: Doncs, perquè jo també vaig cap allà. Vols que fem un joc?

247

Narrador/a: A la Caputxeta, com a tots els nens i nenes, li agradaven molt els jocs. Caputxeta: Quin joc? No sé si he de parlar amb tu, tothom m’ha avisat... Llop: Però si jo sóc molt bona persona .... I a tu no t’agraden els jocs? Caputxeta: Sí, sí que m’agraden i molt! Llop: Doncs mira, tu aniràs per aquest camí i jo aniré per l’altre a veure qui arri-ba abans. Narrador/a: El llop, que era un trampós, havia triat el camí més curt. Llop: Ja, ja, ja. Jo arribaré primer a la casa de l’àvia. El llop corre fins a la casa i truca a la porta. Àvia: des del llit .Sembla que truquen a la porta Se senten uns trucs més forts:TOC,TOC Àvia: Qui hi ha? Llop:(fent veu de nena ) Àvia, sóc la Caputxeta que et porto el sopar. Àvia: Passa, nena, la porta és oberta. Passa. Narrador/a: El llop entra ràpidament i es llança damunt de l’àvia. Àvia: Ai, llop dolent, ja m’has enganyat. Llop: Sí, al final t’he atrapat i ara et menjaré. Nyam, nyam! Narrador/a: I de l’àvia no em va quedar res, tota a la panxa del llop. Llop: Ara em posaré la camisa de dormir de l’àvia i esperaré que arribi la Caput-xeta. Narrador/a: Al cap d’una estona va arribar la Caputxeta molt contenta i va trucar a la porta. Toc, toc, Àvia-llop: (fent veu de velleta) Qui hi ha?

248

Caputxeta: Sóc jo, àvia, la Caputxeta que et vinc a portar el sopar. Àvia-llop: Passa, passa, nena, la porta és oberta. Narrador/a: La Caputxeta, molt contenta amb les flors i el cistell va entrar a la casa i es va acostar al llit Caputxeta:( mirant fixament) Àvia, com estàs? Llop: (fent la veu fineta) Una mica malaltona, però ara que ets aquí ja em trobo millor. Caputxeta: Mira, t’he portat un ram de flors, vols olorar-les? Llop: Sí, nena, caram que maques que són. Vine, acosta´t, nena! (agafant-la) Caputxeta: Àvia, em fas mal amb aquestes mans tan grosses. Llop: Són per abraçar-te millor. Ensenya’m què portes al cistellet. Caputxeta: Sí, amb aquests ulls tan grossos ho veuràs molt bé. Narrador/a: La Caputxeta es mira l’àvia molt sorpresa i comença a recular. Llop: Nena, vine, acosta’t més que no et veig bé. Caputxeta: Àvia quines orelles més grosses que tens.. Llop: Són per sentir-te millor. Caputxeta: Àvia, quines dents més grosses que tens... Llop (aixecant-se):Són per menjar-te millor.... (El llop persegueix la Caputxeta) Caputxeta:intentant arribar a la porta Auxili, ajudeu-me, el llop .... Narrador/a: Per sort, molt a prop d’allí hi havia un caçador que va sentir els crits. Caçador: Què són aquests crits? Vénen d’aquí Obre la porta de la casa i apunta amb la seva arma... I dispara.

249

Caputxeta: L’has mort, l’has mort, estem salvats. Narrador/a: Agafa un ganivet i li obre la panxa. Àvia: Ai, nena, per fi he pogut sortir. Que contenta estic de tornar-te a veure. Àvia i néta s’abracen emocionades. Caçador: Que em podríeu explicar què ha passat aquí? Àvia i néta: I tant que sí.. Segui, segui amb nosaltres que soparem i li ho explica-rem. Caçador: La veritat és que m’estava morint de gana.... De cop se sent la porta que s’obre i ...és la mare de la Caputxeta. Mare: Ai, Caputxeta, estava tan preocupada perquè no venies ... Caputxeta: Ai mare, he passat tanta por, vine, seu amb nosaltres que mentre so-pem t’ho explicarem.

250

El sedàs (amb continuació, Àïxa, la Ventafocs amaziga) Personatges Narrador/a Àïxa Germanastra Madrastra Pare Pastor Pagès Ogressa Pescador Continuació, Soldà Servent

Aquesta rondalla és una de les més conegudes al Marroc, i, tal com he

comentat a l’apartat Més iguals que diferents es correspon amb la nostra La noia

caritativa i la germanastra malcarada, un títol que per si no la coneixíeu, ja és

prou explícit per comprendre que podem treballar valors. Introdueix el personat-

ge més característic de les rondalles meravelloses del Magreb, l’ogressa. Ara bé,

veureu com aquest personatge negatiu juga un rol positiu, d’auxiliar i donador,

de l’heroïna (us faig notar que als contes del Marroc no hi ha fades). El paper de

la madrastra, la rivalitat entre les germanastres, la marginació de la protagonista

són coincidents amb les nostres, com ja veureu, sobretot a la segona part, on les

similituds es transformen amb absolutes coincidències.

251

Escena I: Narrador/a: Kan ya ma kan, vet aquí una vegada una noia, l’Àïxa, que no tenia mare: havia mort feia anys. Un dia el seu pare es va tornar a casar amb una dona que ja tenia una filla, l’Omaima. Pare: Àïxa, aquesta és la teva nova mare i aquesta, la seva filla. Àïxa: I tu, com et dius? Omaima: Omaima, i tinc 14 anys. Sóc més gran que tu i m’hauràs de fer cas. Madrastra: Ara sou germanes i us haureu d’estimar molt. Pare: Sí, i tots quatre serem molt feliços. Narrador/a: Però la madrastra no deia la veritat, ella només estimava la seva filla i sempre feia treballar l’Àïxa. Pare: La setmana que ve marxaré: me’n vaig a pelegrinar a la Meca. Estaré me-sos fora i espero que us porteu molt bé. Escena II: Madrastra: Ara que el teu pare és fora, sóc jo la que mana. Germanastra: Molt bé, així podré fer el que vulgui. Narrador/a: L’Àïxa, espantada, no sabia què fer. Madrastra: Aneu al riu a buscar a buscar aigua! Tu, filla meva, agafa aquesta ampolla i tu Àïxa, agafa el sedàs. Narrador: El sedàs tenia el cul ple de forats i quan la noia l’omplia, l’aigua sor-tia per sota. Germanastra: Jo ja tinc l’ampolla plena, t’espero? Àïxa: Jo no puc omplir el sedàs, l’aigua surt per sota! Narrador/a: La noia ho intentava i ho intentava una i una altra vegada.... Àïxa: Ja estic cansada, no puc omplir-lo. Aquest sedàs no serveix per res. Ai, se m’ha escapat.

252

Escena III: Madrastra: Ja sou aquí! Porteu l’aigua? Germanastra: Jo sí, mare. És molt fresca. Àïxa: Jo no, el sedàs era ple de forats i l’aigua sortia per sota. Madrastra: A veure, me l’ensenyes? Àïxa: Se m’ha escapat! Madrastra: Doncs ja pots tornar a buscar-lo!. Escena IV: Narrador/a: L’Àïxa va tornar tota sola al riu i va seguir-lo per veure si el troba-va. Al costat del riu hi havia un pescador. Àïxa: Pescador, bon pescador, quins peixos més grossos que has pescat! Pescador: T’agraden? M’ajudes a portar-los al cistell Àïxa: Sí. No has vist un sedàs pel riu? Pescador: Doncs sí, com que ets bona noia, t’ho diré: anava riu avall. Àïxa: Moltes gràcies i fins aviat. Narrador/a: La noia va continuar caminant fins que es va trobar un pagès. Àïxa: Pagès, bon pagès, quines faves més grossos que tens al teu tros!. Pagès: T’agraden? M’ajudes a collir-les? Àixa: Sí. No has vist un sedàs pel riu? Pagès: Doncs sí, com que ets bona noia, t’ho diré: anava riu avall. Àïxa: Moltes gràcies i fins aviat. Narrador/a: La noia va continuar caminant fins que es va trobar un pastor. Àïxa: Pastor, bon pastor, quantes ovelles que tens? Pastor: Sí, són molt maques, no? M’ajudes a esquilar-les?

253

Àïxa: Sí. No has vist un sedàs pel riu? Pastor: Doncs sí, com que ets bona noia, t’ho diré: anava riu avall. Àïxa: Moltes gràcies i fins aviat. Narrador/a: La noia va continuar caminant fins que es va trobar una velleta da-vant d’una casa. Àïxa: Velleta, bona velleta, quina casa més maca que tens? Velleta: T’agrada? M’ajudes a entrar-hi totes aquestes coses? Àïxa: Sí. No has vist un sedàs pel riu? Velleta: Sí, el tinc dins de casa.Vine amb mi. Narrador/a: I la noia va acceptar, confiada. El que no sabia és que la velleta era una ogressa. Ogressa: Per quina porta vols entrar, per la de fusta o per la de les agulles? Àïxa: Com que no tinc pare ni mare, entraré per la de les agulles. Narrador/a: A l’ogressa li va agradar la resposta de la noia. Per això la va ajudar. Ogressa: No, filla, entra per la de la fusta. I ara on vols anar a l’habitació d’or o a la de les serps? Àïxa: Com que no tinc pare ni mare, a la de les serps. Narrador/a: L’ogressa era molt lletja, amb els cabells despentinats, els pits cai-guts i una boca molt grossa, però no era mala persona. Ogressa: No, filla, entra a l’habitació d’or. I a quin ruc vols pujar, al coix o al que té les quatre potes bones. Àïxa: Com que no tinc ni pare ni mare, al coix. Ogressa: I que n’ets de bona noia! Té et torno el teu sedàs i aquesta capsa plena d’or i puja al ruc que té les potes bé per arribar aviat a casa teva. Narrador/a: L’Àïxa se’n va tornar a casa molt contenta i quan la madrastra i la germanastra la van veure amb aquell tresor no s’ho acabaven de creure. La ma-drastra va decidir enviar la seva filla a veure si també tornava rica.

254

Escena V: (Aquesta escena es pot allargar repetint les mateixes situacions i que la res-posta de la germanastra sigui mal educada i egoista, o bé amb una senzilla intervenció del narrador) Narrador/a: La germanastra va seguir el mateix camí i va trobar la mateixa gent, però va ser mal educada amb tothom fins i tot amb l’ogressa per això va tornar a casa amb una capsa plena de serps. Escena VI ( continuació a l’estil de la Ventafocs) Madrastra: Et penses que ets molt important, oi, Àïxa? La teva germana només ha tingut mala sort. Germanastra: Sí, l’ogressa em va dir que tu li havies robat el tresor... Àïxa: Això no és veritat! Madrastra: Calla i cap a la cuina. Al costat del foc, cendrosa! Agutzil/Servent: Es fa saber que demà hi haurà un ball al palau del Soldà. Totes les noies i les dones hi són convidades. Germanastra: Ho has sentit mare? Hi anirem, no? Hi anirem, no? Madrastra: I tant que sí! Àïxa, prepara els nostres vestits de festa! Àïxa: I jo, que hi podré anar? Madrastra i germanastra: Tu? On vols anar amb aquests vestits vells i estripats i plena de cendres. Escena VI: Narrador/a: I l’Àïxa, al dia següent, va veure com les dues marxaven cap a pa-lau i ella es quedava sola, a la cuina, plorant. Ogressa: Per què plores, filla? Et pensaves que no vindria a ajudar-te? Àïxa: Oh tia, quina alegria, veure’t ! Com em pots ajudar? Ogressa: Necessites un vestit? Doncs aquí el tens!

255

Àïxa: Oh, és preciós, tan llarg i amb aquest color tan bonic. Ogressa: I aquí tens unes babutxes a joc. Escena VII: Narrador/a: Àïxa va entrar a palau vestida com una princesa, i no va parar de ballar en tota la nit amb el Soldà. Madrastra: Qui deu ser aquesta noia tan maca i elegant que balla amb el Soldà? Germanastra: No ho sé mare, però em recorda algú... Servent: Senyoreta, que ha perdut una babutxa... Narrador/a: Però l’Àïxa ja era al carrer i no va sentir-ho. Soldà: Demà al matí buscarem la propietària d’aquesta babutxa. Escena VIII: Servent: Que surtin les noies d’aquesta casa. És una ordre del Soldà. Madrastra: Només en tenim una, la meva filla. Servent: Doncs a veure com li va la babutxa... Germanastra: Ui, em penso que em va bé, a mida. Servent: No, és petita. Segur que no hi ha cap altra noia? Ja hem mirat totes les noies del poble i a cap li va bé. Narrador/a: L’Àïxa va treure el cap per la porta de la cuina. Servent: I tu, que no véns? Mira si et va bé la babutxa. Àïxa: Jo ? Servent: Sí, tu. Just la teva mida. Ja t’hem trobat. Narrador/a: Quan el Soldà ho va saber, es va posar molt content. I quan el pare de la noia va tornar de la Meca, es van casar i van ser feliços i van menjar anissos.

256

La caseta de sucre i de xocolata (Hansel i Gretel) Personatges Narrador Pare Mare Bruixa Nen Nena Aquest conte català té moltes versions molt similars en la rondallística del Mar-

roc, tant àrab com amaziga. La gran diferència, com s’ha apuntat a l’apartat Més

iguals que diferents és que el seu personatge antagonista no és la bruixa sinó

l’ogressa ( ghôula en àrab o Tamza en tarifit).

Té l’inconvenient que hi surten molt pocs personatges i, per tant, només es pot

treballar amb un grup reduït d’alumnes. Si en teniu més podeu recórrer a una de

les versions de Marroc equivalents; en teniu tant al primer apartat com al bloc i

també al llibre Un meravellós llibre de contes àrabs (això sí, sense dramatitzar).

El nom dels protagonistes el podeu triar en funció dels nens i nenes que tingueu

al grup.

Escena I: Narrador/a: Això era i no era un llenyataire que tenia dos fills: un nen i una ne-na pobres que no tenien prou menjar. El nen petit es deia, , i la nena, . Una nit la nena va sentir parlar els seus pares. Mare: Avui he anat a comprar al mercat, i de seguida m’he quedat sense diners. Només he pogut comprar una mica d’arròs i unes quantes pomes. Pare: No sé pas què farem! A mi, cada dia em paguen menys per la llenya. Mare: Els nens cada dia estan més prims i necessiten unes sabates noves per a l’hivern .

257

Pare: Només ens queda una solució. Mare: Què vols dir? Pare: Demà portarem els nens al bosc i els deixarem allà. Algú els trobarà i els donarà menjar. Narrador/a: El nen no va poder dormir aquella nit perquè tenia molta por. L’endemà, el llenyataire i la seva dona van agafar l’últim tros de pa que quedava a casa, el van dividir per la meitat. Mare: Aquesta meitat per a tu, i l’altra per a tu . Pare: Avui vindreu tots amb mi al bosc, així, entre tots, agafarem més llenya. Escena II: Narrador/a: Mentre anaven caminant cap al bosc, la nena va tenir una idea. Nena: Aniré deixant caure molles de pa pel camí i així sabrem com tornar cap a casa. Pare: Ja hem arribat! Vinga, a la feina. Jo tallaré les branques i vosaltres les aga-fareu. Després les deixareu allà al costat d’aquell riu. Nen: Mare, hem treballat tot el dia, que no parem per menjar? Mare: Molt bé, però com que ni el pare ni jo tenim menjar, anirem a tallar més llenya. Nena: On mare? No ens deixis sols! Mare: D’acord. Jo em quedaré amb vosaltres. Pare: I jo aniré aquí al costat: hi ha uns arbres amb fusta molt bona. Narrador/a: El pare va aprofitar l’ocasió per allunyar-se una mica dels nens i va passar una estona. Nen: Mare, estic molt cansat, que no tornem cap a casa? Mare: Sí, ja comença a fer-se de nit. Vaig a buscar el pare. Vosaltres descanseu.

258

Narrador/a: La mare es va amagar darrera d’un arbre i va esperar a veure si els nens s’adormien i així va ser. Pare: Finalment s’han adormit, marxem ara . Mare: Els faré un petó i els taparé una mica. Que trista que estic! Escena III: Narrador/a: Els pares se’n van anar mentre els nens dormien. Però al cap d’una estona, el fred els va despertar. Nena: Desperta, germà meu, ja és de nit i no veig els pares. Nen i nena: Pare, mare, on sou ? Nen: No contesten. On deuen haver anat? Nena: Ens han deixat sols. Ahir a la nit vaig sentir com en parlaven. Però no et preocupis. Nen: Com vols que no em preocupi! Nena: Perquè jo he anat deixant molles de pa pel camí per poder tornar cap a casa. Narrador/a: Però el que ella no sabia era que uns ocells s’havien menjat les mo-lles de pa. Nen: I ara què fem? Nena: Pugem dalt d’un arbre, per si veiem llum a prop. Nen: Sí, mira hi ha llum aquí a prop. Anem-hi ! Escena IV: Narrador/a: En arribar a la clariana, van veure una casa meravellosa. Nen: Has vist? És tota de xocolata! Nena: I les finestres són de sucre! I la teulada de xocolata! I el balcó! Nen: I la porta també és de sucre!

259

Narrador/a: Just en aquell moment es va obrir la porta i en va sortir una dona molt vella, que amb un somriure als llavis, va cridar els nens. Velleta/: Entreu, nens, podreu menjar tot el que vulgueu. Com us dieu? Bruixa Nena: Jo em dic i el meu germà es diu . Nen: Està tot boníssim! Quina sort que hem tingut: hem trobat un lloc per matar la gana i per dormir. Nena: Sí, jo ja estic ben tipa i em moro de son. Velleta: Aquí tinc dos llitets preparats per a vosaltres. Narrador/a: Però la velleta no era tan bona com volia semblar. Quan els nens dormien va transformar-se en una bruixa: vella i lletja, amb unes ungles molt llargues i uns cabells despentinats. L’endemà, quan es van despertar, van tenir una gran sorpresa. Bruixa: Ah, ja esteu desperts? Vinga, doncs us posaré a l’olla per menjar-vos després. Nena: No, no ens mengis. No veus que estem massa prims? Bruixa: És veritat, heu passat molta gana, no? Us puc comptar totes les costelles: una, dues, tres, quatre, cinc .......Us hauré d’engreixar. Narrador/a: Va agafar els nens i els va tancar dins d’una gàbia. Cada matí mi-rava si ja estaven més grassos i treia la nena i la posava a treballar. Però com que no hi veia gaire.... Nen: Li ensenyo una agulla en comptes del meu dit i així el troba massa prim. Bruixa:Ai caram, amb tot el que menges i sempre estàs prim: no ho entenc. Escena V: Nena: Estic molt cansada, la bruixa em fa treballar tot el dia . Jo sí que no m’engreixo amb tanta feina com tinc: escombrar, rentar els plats, rentar la roba i estendre-la, fer el dinar. Nen: Ja ho veig, però no et puc ajudar perquè no em deixa sortir de la gàbia. Nena: Estic molt preocupada,perquè la bruixa aviat veurà que l’enganyes i ens menjarà a tots dos. Què podem fer per escapar-nos?

260

Narrador/a: Mentre estaven pensant va arribar la bruixa. Bruixa: Fa molts dies que espero, jo encara diria més: fa setmanes que espero que t’engreixis.. A veure el teu dit? Nen: Ui, encara estic molt prim, veus? Narrador/a: Però la bruixa aquesta vegada va ser molt ràpida i li va agafar el dit, sense que el nen la pogués enganyar ensenyant-li una agulla. Bruixa: Noia, prepara el forn, hi posarem el teu germà. Nena: Estem perduts! Bruixa: Tardes molt, noia... Encara no està a punt? Nena: És que no arribo a veure-ho bé, perquè el forn és massa alt per a mi. Bruixa: Ja ho miraré jo. Narrador/a: Quan la bruixa es va acostar al forn, la nena, amb l’ajuda del nen, va fer-la caure dins. Nen: Correm, tanquem la porta i que la bruixa es cremi per sempre més. Narrador/a: I els nens van marxar corrents fins a arribar a casa seva. Els seus pares van tenir una gran sorpresa. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. I vet aquí un gat, vet aquí un gos aquests contes ja s’han fos.

261

262