Univers

Univers (Gemma Ayats 1r ESO)Qu s Univers?

Univers s tot,

univers s res.

Sn les paraules

de qui no diu res.

Univers s caa,

univers s mort.

Univers s odi

i tamb s por.

Tamb s pau

i alegria.

s un somriure

per sota el nas.

Gotetes de rosada

sobre una escala de marbre blanc.

El silenci de la nit,

o un udol des de llevant.

La pluja a la cara,

un pet en el clatell.

La suor dun mal dia

o el plorar dun cadell.

Univers s una gran ciutat,

un llac daigua clara;

les llgrimes dun soldat

o el somriure dun nad.

Univers s una retrobada,

un prat verd sota la neu.

O una llgrima que brilla

en els meus ulls en dir adu.

IronDragonMIREMEL (Gemma Ayats 1r ESO)El gran animal saixec de terra i sestir com un gat, i fent un badall va ensenyar la seva enorme boca armada amb dents afilades com dagues de marfil. La seva cua, llarga com una serp, fuetej laire amb la seva fora caracterstica. Un cop sort del refugi darbres on shavia installat, parpellej, cegat per lintensa llum matinera i el seu reflex que deixava sobre la superfcie platejada dun llac. Les seves escates blaves com el safir ms pur cruixiren lleugerament quan comen a caminar, clavant les urpes, negres i esmolades sobre la terra frtil de la vora del llac. Estirant unes ales blaves, membranoses i llargues com ell mateix, es llen a laigua sense gaireb esquitxar, obrint la superfcie com una fletxa de safir. Va anar augmentant de profunditat fins que descobr un banc de peixos platejats com coberts per lmines dacer. Quan Miremel (aquest era el nom del gran animal) obr la boca, el pnic es difongu entre els animalons, i aquests es dispersaren rpidament per laigua perseguits per la gran dragona. Cada cop que tancava la seva enorme mandbula, tres o quatre peixos anaven a parar dins la seva gola. Un cop la bstia va quedar satisfeta, va sortir de laigua amb un rugit de victria, provocant una explosi de gotetes daigua que brillaren momentniament al seu voltant com borles platejades. Miremel, al el vol fins a travessar els nvols ms baixos i aguant un esternut pel fred sobtat; inclin lleument les ales cap amunt, executant una volta cap enrere. Un cop acabada la maniobra, abaix lala dreta i arquej lesquena, realitzant una espiral en la mateixa direcci fins a tocar laigua amb les urpes. Llavors, puj una mica per aterrar amb suavitat sobre lherba encoixinada, primer amb les potes del darrere i, desprs, amb les davanteres fent petits passos amb elegncia per recuperar lequilibri. Miremel, un cop sota la protecci dels arbres, observ la ciutat construda sobre una de les vores del grandis llac. En aquelles hores, com que la gent entrava i sortia en grans masses de la ciutat, la dragona no podia moures dins i fora de laigua al seu gust; rebuf, molesta. La primera i ltima vegada que un hum lhavia vista, mentre prenia el seu bany, havia arrencat a crrer posant-se a cridar que havia vist lsser ms meravells del mn, i que el pintaria en un quadre. Miremel se sent afalagada, per durant una setmana noms va poder banyar-se durant la nit, amagant-se dels gurdies i els ciutadans que vigilaven la gran massa daigua platejada. Indignada per la tossuderia humana, gir cua i sintern en el bosc, esquivant troncs i branques seques. Llavors es quan gir una orella membranosa cap enrere en sentir un soroll conegut. Vigilant per no deixar-se sentir, shi acost tranquillament observant el reflex del color blavs que projectaven les seves escates sobre els troncs enfosquits. Shi estir, amagada rere uns arbres, observant el jove que senfilava a les branques agafant llimones, taronges i pomes. El noi, de cabell daurat i ulls verds, deuria tenir uns deu o onze anys. Miremel havia nascut pocs anys desprs que ell, i normalment lobservava des dalgun rac dentre els arbres. Quan el noi puj a larbre ms proper al de la dragona, buscant fruits, ella senretir una mica i abaix les orelles, cautelosa. Un moviment estrany li crid latenci, i estir les orelles, atenta a qualsevol perill: Un soroll desagradable de branques en trencar-se resson per tot el bosc. El noi havia intentat pujar rpidament, per les branques havien cedit sota els seus peus i les seves mans relliscaren. Miremel reaccion tan rpidament que no va recordar-se de la seva cautela; avan uns passos i, quan sent al jove sobre el seu llom escamat, al el vol sense pensar-shi dos cops. El noi es pos a cridar, eufric, segurament sense saber si era viu o mort. La dragona comen a girar a sobre de si mateixa mentre ascendia, amb les ales plegades, com si volgus foradar el cel amb el morro. Per, en un moment de conscincia despleg les ales i descend una mica, vigilant que el noi no queds congelat. Mentre anaven planejant, Kai, impressionat, acariciava les escates daquell sser tan meravells, dun blau tan intens com mai no havia vist. Tot havia passat tan rpid... Malgrat que les escates li tallaven la roba i la pell, Kai sabra al coll de la dragona. Miremel, en notar el gest del noi, abaix molt lala dreta virant lleugerament en posici perpendicular a la terra. Desprs de donar unes voltes ben suaus, Kai es relax una mica i, encara que saferrava ben fort a les al cos della per no caure, ja que estava molt lluny de terra ferma, tanc els ulls i not com el vent jugava amb els seus cabells rossos i com laire pur entrava en els seus pulmons, vivificant-li lnima i omplint-lo de felicitat. Llavors, sense importar-li qui era, on, ni per qu, Kai crid. Crid amb totes les seves forces, un crit que contagi Mremel amb leufria del jove, un crit ple dalegria, una felicitat que en Kai no sabia don havia sortit..

Miremel rug amb totes les seves forces i, amb un fortssim aleteig, simpuls cap enrere i desprs baix en picat cap a laigua amb les ales plegades. Kai, sagaf ben fort al coll escamat de lenorme rptil quan not que se li tombava lestmac, i comen a agafar aire per capbussar-se a laigua. Miremel obr de cop les ales amb el soroll de membranes en tensar-se, esquitxant-lo amb les seves potes. Llavors, ascend, realitz una tombarella cap enrere i comen a baixar a poc a poc. Un cop arran de terra, aletej amb fora, frenant.

Aterraren amb un cop sec, suavitzat molt lleugerament per lherba verda del lloc. Kai ja no sabia si es movia ell, el seu cap o el seu estmac, o potser eren les tres coses. El noi es deix caure sobre el coll de lenorme rptil. No trig en adonar-se de la gravetat de les ferides que el cobrien per complet, tacant-li la samarreta groguenca dun roig fosc. Li entr un mareig en veure les escates de safir ennegrides per la sang. Miremel reaccion. Es pos a caminar cap al llac a pas lent perqu Kai no rellisqus. Poc a poc, an endinsant-se en laigua fresca i el noi es remogu sobre la dragona, inquiet, quan el lquid transparent i fred entr en contacte amb les seves ferides.

Miremel lagaf amb les dents pel coll de la samarreta i, amb molta cura, lendins a laigua, neteja les seves ferides, i el deix anar. Quan, desprs, la dragona toc laigua amb el morro, la superfcie daquesta sondul, com si el mateix teixit de la realitat hagus sofert una esgarrifana, i la pell den Kai torn a ser llisa i perfecta, semblava brillar amb un centelleig lleu i estrany. Llavors, el noi li abra el coll, sense precauci, per no va ferir-se. Ella rebuf satisfeta i correspongu al noi collocant-li el cap sobre lesquena en veure els resultats de la seva obra: no noms havia curat al noi, sin que a ms li havia fet la pell molt ms resistent i, per tant, lhavia protegit del tall de ses escates.

A partir daquell moment, es va establir una rutina senzilla: Miremel es despertava, es prenia un bany mentre esmorzava; desprs, en Kai i la dragona recollien fruits i volaven junts fins a lhora de dinar, quan en Kai tornava a casa, Miremel volava i volava, com feia sempre; caava, dinava i seguia volant. Per se seguia sentint sola, sense cap drac gros i fort que li dons una famlia.

Fins que aquest dia arrib. Un fornit drac que semblava esculpit en el ms pur rob, en Dormold, va aparixer a la zona i, poc temps desprs de la seva petita batalla contra la dragona -ritual daparellament dels dracs-, el roig don a Miremel cinc fills: Drandor, el gran, valent i bon caador, descates verdes com maragda; Altar, serena, pura, intelligent i callada, descates blanques com la llum que brillava en els seus ulls blau gel, que tan b anaven amb el seu nom; en Forgon, el mitj, delicat i fluid, amb escates prpures i brillants com el cristall tintat; Sandior, dulls blaus com el safir de les escates de sa mare, observador, callat; digne i letal, per no dolent, i descates negres com la foscor ms absoluta, per que mantenien la brillantor del cristall; i Yagren, el ms jove, juganer i temerari, descates grogues ms boniques que el mateix citr. Quan Kai els veia volar en lordre i la formaci adequades, semblaven un arc iris; una visi que es repetia amb regularitat i que va formar llegendes amb el mateix sobrenom que van posar al llac: el llac div o el llac de la llum.

Per, un dia, conversant amb en Dormold i els seus fills (tots adolescents menys en Drandor, adult), una idea va comenar a prendre forma en el cap de Miremel, i s que en Kai (alt, guapo, trempat i bon caador, duns 15 anys, o potser 20) havia estat el primer hum en molts anys que havia muntat un drac:

Lnic Genet de Drac.

Altar

D-2EL JOC DE LA VIDA ( Jana Gom 2n ESO)La vida s un joc,

i una llei s la mort.

Si no vols en vida morir,

estima tots els colors;

millor no escollir. Cada mat dibuixi el seu to,

i que de cada ocell

tarribi un so.

De casella en casella cal avanar,

amb el cor ferit

la partida no has de jugar.Si desitges a cada instant donar sentit

a la gent desafavorida,

ajuda a fer cam.

La vida ser bonica i plena

si prens lhoritz

com a bandera.Tira els daus amb alegria i confiana,

que no taturi

cap enyorana.

Limportant no s treure un sis,

s jugar

al costat dels amics.

Tan de bo la partida sigui llarga

que es tanquin les ferides

quan arribi lalba.

Per amb gent amiga al teu costat,

la vida en cinc segons

haur passat.

Si arrisques i tequivoques,

la partida es pot refer

per res ser igual,

dues vides ning no t.

Sempre s trist quan el joc sacaba,

que arribi la nit,

a ning no agrada.

Al final de la partida no saps on anirs,

per no tha de preocupar,

si has viscut amb dignitat.

Selva

D-3TANCADA EN UNA TOMBA (Ndia Zaghal 2n ESO) Estic tancada en una tomba. No s una broma, s una tomba amb tota regla, encara que no com les tombes dels cementiris normals. s una gran habitaci fosca i ms aviat humida, excavada a la terra, i aqu estic jo com una ximpleta, asseguda a terra, respirant aquesta desagradable olor a molsa. Sort que tinc una llanterna, una mica daigua i porto el meu quadern darqueloga. No tinc por, perqu ja sap tothom que la virtut duna arqueloga que saprecia ms s el valor. Sc una aficionada a larqueologia. Mencanta! De gran en vull ser. Encara que la veritat s que quan ms temps passo en aquesta petita habitaci, menys mhi trobo a gust. I no precisament perqu estigui en una tomba, ja que els morts no molesten ning; tan sols a les pellcules de por, per ja sabem que aquestes histries sn falses, inventades noms per tenir en tensi la gent. El que em preocupa ms s que hi hagi alguna serp, incls escarabats, perqu a mi els escarabats em fan por, millor dit: aquest tipus de bitxos em fa pnic. Per potser, grcies a la potent llum daquesta llanterna, es quedin all tranquillets en el seu niu, perqu tots els animals solen tenir por als humans. Aix s el que he llegit en un llibre gran sobre animals i amb moltes illustracions. B, intentar calmar-me i em presentar. Em dic Dlia i tinc 12 anys. Ara estic en aquesta situaci per culpa de la gossa de la meva amiga Laura. Tot va comenar el primer dia de les vacances a la masia de la Laura quan vam decidir anar dexcursi amb la seva gossa, lAmetista; volem explorar la part baixa del seu poble. El lloc a on es troben els edificis nous acabats de construir a la vora ja dels camps i amb un petit riuet-. All s a on anvem expressament perqu lAmetista es fes una remullada. Per com sol passar-nos a lestiu, es va fer fosc, tot el cel es va omplir de nvols negres i van venir els trons. I si hi ha una cosa que faci por a lAmetista sn els trons. Quan va escoltar el primer tro, se li van posar els cabells de punta. La Laura va intentar de calmar-la, acariciant-li el coll i dient-li coses com: No et preocupis, petita, no passa res. LAmetista estava morta de por. No em va donar temps de dir-li: -Potser s millor tornar cap a casa perqu est a punt de caure una tempesta...perqu, en aquell moment...PATAPAM!!!...va caure un llamp davant nostre. Les tres ens vam espantar, i mentre que la Laura i jo cridvem, lAmetista es va escapar.

Quan ens vam recuperar, vam comenar a buscar-la, a cridar-la, per ella, res, havia desaparegut. I la Laura va estar a punt de plorar: La meva via tindr un disgust, per a ella la gosseta era com la seva filla!

El millor de les tempestes destiu s que durant molt poc i desprs fa tanta calor, que tasseques en un moment.

Quan els trons es van allunyar per molestar altres persones, vam tornar a buscar lAmetista, cridant-la. Fins que, entrant pel bosc petit que hi havia al costat daquell immens prat, quasi sota del terra, se lescoltava bordar.

-Ametista, Ametista! On ets?-deia la Laura -.

Vam seguir els lladrucs, i all vam veure, semi amagats pels matolls, lentrada circular duna espcia de tomba. Vigilant ens vam anar enfonsant, amb el que tenia pinta de ser una tomba estranya, amb pedres i terra batuda...

En entrar, ens vam trobar aquella petita bestiola ferida. Ens vam imaginar que de lespant que havem tingut amb aquell llamp se nhavia anat corrents, havia relliscat amb la pluja, i havia caigut per aquell forat amagat pels matolls, i en ensopegar contra la pareti li havien caigut dues pedres a la pota i a lesquena.

I ara jo sola, ja torno a ser-hi! Mentrestant la Laura est all dalt, i com que portem els walkie-talkies, intento trucar-la:

Dlia a Laura, mescoltes? Canvi... -li dic jo espantada -.

-Laura a... tesolt..., on ...s?...ambi -em va arribar la seva veu molt distorsionada-.

-No ho s, he arribat en una tomba molt humida. Canvi.

-...peteixa-ho... Canvi.

-Estic tancada en una tomba. Ves a buscar ajuda! Canvi.

-... a truc... avis. ...guanta. Canvi.

-Afanyat! Canvi i tallo.

Desprs, el meu walkie va emmudir i em vaig quedar mirant-lo una mica espantada. Qu passar si no em troben? I si no aconsegueixo sortir daqu? Intento fugir daquestes preguntes per qu, com diu sempre el meu pare, sha de pensar en positiu. Aix que, cantussejant, torno a enfocar la llanterna cap al terra. El terra s arrugat, hi ha moltes pedres caigudes del sostre. A la part inferior de la paret hi ha una espcie de seient de pedra. Per el que ms em sorprn -tant que quasi em cau la llanterna de la m-, s el que veig quan illumino la paret! Una mica ms per sobre del meu cap, se mapareixen tot de figures de mida natural! Penso que no es possible, que estic sommiant. Aquestes figures sn molt peculiars, semblants a les que vaig veure un dia als llibres de la biblioteca. No sn pintures modernes, sn escultures etrusques (per si alg no sap que vol dir una figura etrusca, s una de les expressions artstiques ms importants del poble etrusc, un poble antic dItlia).

Estan una mica descolorits i alguns fragments shan desenganxat pel pas del temps, per aquestes persones representades de perfil sn, sens dubte, etruscs, amb el cos moreno i les tniques blanques; i just al costat de dos homes, hi ha una gosseta marr i negre que s idntica a lAmetista. Les mateixes marques, les mateixes pigues, ser la seva avantpassada! I, ara que mhi fixo: per si aquestes persones que es troben al costat de lavantpassada de lAmetista sn... els avis de la Laura! Em quedo amb la boca oberta, el cor em batega tan de lemoci del descobriment, que em fa una mica de por, i sento un formigueig al cap, com si el cabell se marrisss: jo que el tinc completament llis!

Els antics etruscs!, penso. Per, aleshores, el que mhavia imaginat: tenia ra la meva intuci! Em trobava dins duna tomba!

Ostres! Tinc moltes ganes que arribin la Laura i els seus avis perqu vegin el que he descobert. Aix que, perqu sem passin una mica aquestes emocions tan fortes que estic sentint, per matar el temps, em poso a escriure al meu diari:

Avui, 5 dAgost, he fet un descobriment cientfic memorable: he trobat una antiga tomba etrusca! I perqu es vegi el que estic veient, em poso a dibuixar un esbs de lestructura de la tomba i les seves caracterstiques. La por es comena a transformar en alegria. Em posaria ballar si no fos perqu estic en una tomba, ja que no s precisament un lloc apropiat, els morts shan de respectar. Per descansar, tanco els ulls, i de cop escolto un soroll, que mobliga a obrir-los.

-Ostres -crido espantada On sc?

Dlia!!!- crida la Laura mentre mabraa- . Amb ella apareixen els seus avis i dos homes embrutats de sorra. Em giro i veig des de dalt del bosc, tota la tomba on havia estat ms de dues hores. I resulta que lhavien excavada per poder-me salvar!

Els quatre es queden sorpresos quan veuen lenorme habitaci rectangular i les meravelloses escultures.

-Una tomba etrusca!- va exclamar lavi de la Laura- .

Per, com sempre fa, i ja recuperada, lAmetista va i comena a olorar-ho tot. Llavors varen comenar a caure unes petites pedres del poc sostre que quedava pel forat que havien fet aquells dos homes. Un cop aturat el soroll, lvia de la Laura, tot duna exclama:

-Per si sn els nostres avantpassats!

I lavi hi afegeix:

-s clar, els nostres avantpassats, els etruscs: Som idntics!

I de cam cap a la masia, sense parar de parlar de tot aquells homes, li vaig explicar als avis i a la Laura totes les coses que havia fet all dins: el descobriment dels etruscs, els meus sentiments, lalegria, la por, el pnic, la tristor, lavorriment, la felicitat, els nervis...

Al cap duns dies, ja tornant cap a casa, a Barcelona, la rdio comunicava a les notcies que una nena de 12 anys havia descobert una tomba etrusca en caure pel forat del bosc per rescatar la gossa duna amiga seva. Llavors els avis de la Laura es van girar i em van dir alhora: -Rescatant una gossa? (est clar que ignoraven el motiu de la meva caiguda).

-Qu s el que no ens heu explicat? Ens pregunta lvia. I, totes dues, contentes, ens vam posar a riure tot mirant lAmetista. Content

D-4

Nits somiades (Lyanna Yuen 3r ESO)Jo vaig voler la llibertat,mai no havia cregut en fades,per avui la solitud mha amarati em fa enyorar les nits somiades.Ja sento de locell el canti no diferencio cap olor,quan deixar de ser amantdall que provoca dolor?Avui laire bufa tristi els estels volen plorar,en els meus records he vistlombra de qui em va estimar.Sense tu s difcil respirar,a la meva nima viu el teu somriure.Ni tan sols em vaig imaginarestimar-te tan intensament,i ho faig per apagarel foc que em crema el pensament.Aquesta lluna, un dia altiva,plora en silenci la buidor de labsncia, lenyorana poc atractivalesclavitza la teva presncia.I reconec amb covardia,contemplant el cam trepitjat,que encara no veig el diade caminar cap a un altre costat. Flora

E-1

El Tresor de la discordia (Gerard Fernndez 2n Batxillerat )Vaig plegar a les vuit, i com sempre vaig fer cap al Debs Den per prendre unes cerveses, i com gaireb cada dia, en acabat, vaig entornar-men a casa. Llavors va ser quan les coses van deixar de ser com sempre. En entrar a la cuina vaig veure penjada de la nevera una nota escrita en una fulla de llibreta arrancada. Deia:

Estimat Jean-Pirre, et deixo, rei. Si no s que tornes a casa abans dhora, quan vegis aquesta nota jo ja far estona que haur marxat. B, si ms no, s que la veurs perqu la primera cosa que fas quan arribes a casa no s venir a fer-me un pet sin anar a la nevera per veure si queda alguna de les teves estpides llaunes de cervesa... O sigui que, com a mnim, estic segura que quan pugis no tindrs un ensurt en veure que la meva meitat de larmari s gaireb buida. Quan vaig conixer el teu verdader jo, ja no vaig poder continuar. Encara ets el meu tresor, jo testimo per pensa en les discussions que ens ha dut el Tresor, crec que per mi ha arribat el moment de buscar el meu dest per camins diferents als teus. Suposo que un dia o altra et demanar el divorci, i em sembla just dir-tho. No sc de les que donen falses esperances, perqu trobo que s millor dir-te la veritat i assumir el que sigui. Lucy

La histria daquest final comena aqu, el 18 de mar del 87:

Primer acte

(Oficina on treballa en Jean-Pirre, separadors, taules, ordinadors, posa-llapis i sobretot molts post-it amb notes apuntades.) Personatges: C.F (Company de feina) i J.P (Jean-Pirre)

(Mirant al seu company que busca alguna cosa a la pantalla de lordinador)

C.F- Qu mires?

J.P- Res, animals

C.F- Com s aix?

J.P- s per la meva dona, dem s el nostre aniversari, fem 4 anys de casats i magradaria regalar-li alguna cosa especial.

C.F- Un animal domstic?

J.P- S, exactament. La Lucy mhavia dit que de petita sempre havia volgut tenir un gosset, per els seus pares no li deixaven tenir. El pis on vivien no era gaire gran i ja saps, els animals sestressen... A ms, em sembla que la meva sogra tampoc li agraden gaire els animals.

C.F- I tu ja els suportes? El meu pare fa temps va tenir un gos, un com es dius, un pastor daquells...un... belga! Ara, no em sortia. B, es veu que no li va portar ms que problemes, ja saps, tenir un gos s a vegades pitjor que tenir un nen.

Segon acte

(Aquella mateixa tarda, en una botiga danimals, un mostrador i un parell de clients buscant alguna cosa pels prestatges) Personatges: J.P (Jean-Pirre) i Botiguer.

(Dirigint-se al dependent)

J.P- Hola, bona tarda.

Botiguer- Bona tarda, el puc ajudar?

J.P- S, b, miri, voldria comprar un gosset, s laniversari de la meva dona i magradaria donar-li una sorpreseta.

Botiguer- (amb inters) No cal que em digui res ms! S el que busca, miri, aquest s lideal. (es dirigeix a una vitrina i li mostra un gos, duns 3 mesos, petit i blanc) Qu li sembla?

J.P- B, doncs... qu vol que li digui... no sc un gran ents en gossos, per t el nas una mica estarrufat. Quina raa s?

Botiguer- Un bull dog angls, per aix ja ho tenen els bull dogs.

J.P- I qu consumeix?

Botiguer- Com?

J.P- Vull dir que s el qu menja.

Botiguer- (donant per sabut que es quedar amb el gosset) No es preocupi que de seguida li donar tot el que necessita, informaci, complements, el pedigr i el que calgui perqu no es faci un embolic.

Tercer acte

(A casa den Jean-Pirre: un sof, una televisi sobre un moble antic i una gran prestatgeria amb llibres a sobre. En Jean-Pirre ha arribat una mica abans i espera atentament) Personatges: J.P (Jean-Pirre) i Lucy.

(Arriba la Lucy a casa amb un paquetet)

J.P- Hola, princesa, feli aniversari.

Lucy- Hola tresor, moltes felicitats!

(Els dos sabracen i abans de tancar la porta es fan un pet, somriuen abraats i sen tornen a fer un altre)

Lucy- The portat un regalet.

J.P- Mira que b.

Lucy- Espero que tagradi.

(Es deixen anar i en Jean-Pirre obre el paquetet i observa amb sorpresa)

J.P- Ostres! Una ploma, i s una Montblanc! Moltes grcies floreta. El meu s al sof.

(Al sof el gos que ha comprat en Jean-Pirre treu el cap pel recolzador)

Lucy- (sorpresa i molt contenta) Aii! Ooh, per quina cosa ms preciosa! Tresor, amor meu! Quina cosa ms rebufona! Mira, tresor, mira! Oh! Per quina illusi! Thas recordat que mencanten els bull-dogs sn el meu tipus de gos preferit!

J.P- B...s.

Lucy- (fascinada i amb una mirada tendre) Ooh, per si s precis! s mascle oi?

J.P- Eh...b, abans lhe posat cap per avall, i a mi mha semblat que s.

Lucy- (somrient) Que burro...No saps la illusi que mha fet, tresor. Ara em sap greu per la ploma que the comprat, comparada amb el gos s...

J.P- No diguis ximpleries, saps que mha agradat molt princesa.

Lucy- Escolta, ja saps quin nom li posarem?

J.P- Doncs, no mhi havia parat a pensar... No ho s pas... I si li posem gos? Com que s un gos, no ens haurem de preocupar del seu nom.

Lucy- (amb el mateix somriure) Au, va, calla! Com vols que a un gos li diguem gos...

J.P- Ai, dona, a mi em semblava una bona idea. (es queda dubitatiu uns segons) Per, aix s: un nom de persona, de cap manera! no suporto la gent que posa noms humans a les seves mascotes com ara William III, o Andreu... Amb un nom de gos ja nhi ha prou.

Lucy- I qu et sembla si li posem Tresor?

J.P- (estranyat) Tresor?

Lucy- S.

J.P- Dona, per s que el tresor sc jo.

Lucy- Jean-Pirre, tu ets el meu tresor, per ell seria simplement en Tresor.

Acte quart

(Al dormitori, un llit, dos tauletes de nit a banda i banda del mateix, i un parell de llibres a sobre de cada una. Personatges J.P (en Jean-Pirre ja estirat al llit) i la Lucy que sacosta i sasseu amb les cames creuades sobre el llit i a la seva falda, en Tresor)

J.P- (estranyat) Qu fas?

Lucy- Qu faig?

J.P- No ho s, per en Tresor no pot dormir aqu.

Lucy- (sorpresa) Com que no?

J.P- Doncs perqu s un gos i ja t el seu cove per a gossos, el que mha venut lencarregat de la botiga.

Lucy- (suplicant tendrament) Ai, tresor, va, noms ser per una nit! Per mira quina cosa ms mona, no se li pot dir que no dormi al costat del seu papa i la seva mama!

J.P- Ja, per ja saps que si sacostuma a dormir al llit dels amos desprs no hi haur qui el tregui, s ms, em nego a dormir al costat duna cosa que anir deixant pls pel llit.

Lucy- (suplicant de la mateixa manera) Au, va, que ser noms una nit! A ms est aterrat, la casa per a ell s un mn nou que desconeix!

J.P- (cedint) B, tan sols una nit, eh! I en acabat que dormi en el seu llit de gos.

(Pocs minuts desprs de posar-se a dormir. La Lucy ja dorm. En Tresor sense parar de moures es posa al costat den Jean-Pirre i deixa anar un pet)

J.P- (despertant-se) Mmfh? Oohg! (amb veu baixa) Per favor! Quina pudor! No podries ser ms pudent? (ventant-se i posant-se la m al nas) Bfahg! (veu que te pels per la boca i sels treu amb angnia) Pff, bleg! Ecs quin fstic!

(Pocs minuts ms tard en Tresor no para de moures i llepa en Jean-Pirre)

J.P- Para... va... dorm una mica, (en Tresor continua) para.... para...vinga fora daqu! (aparta en Tresor amb la m)(Poc desprs quan en Tresor es tranquillitza una mica i dorm, comena a roncar molestament)

J.P- Ja nestic tip! (saixeca agafa en Tresor i el duu a leixida on te el seu llitet sobre fulles de paper de diari) A partir dara dormirs en el teu llitet tan maco que he comprat per a tu!

(Lendem, mateix escenari, la Lucy al llit sincorpora preocupada)

Lucy- Tresor!

J.P- (amb veu somnolenta) Digues princesa?

Lucy- No tu no, en Tresor! On s?

J.P- Al seu llit.

Lucy- (indignada) Lhas tancat a leixida? Per que thas cregut? Shaur mor de fred i de por!

J.P- Princesa, per s que no mha deixat dormir en tota la nit! El molt penques es tira pets, em llepa mentre provo de dormir, ronca i mha deixat ple de pels el coix!

Una nit, noms era una nit. No. Mentida. Cinc, deu, vint-i-tres, tres mesos i mig... Ja nhe perdut el compte. Vaig comenar a odiar en Tresor a partir daquell dia. Ja est. Ho he dit i mhe quedat descansat. I sabeu qu? En Tresor sentia el mateix per mi. Suposo que no podia sofrir aquella bestiola. B, bestiola, ja no, ara shavia convertit en un gossot del dimoni, lladrucs pel mat i udols per la nit. Una mquina de merda plena de pl. Coi de gos, i diuen que sn el millor amic de lhome. Sabeu all que fa la gent, que ensinistra els seus gossos perqu els portin les sabatilles? En Tresor no s que no em ports les sabatilles, s que hi vomitava. S. La primera vegada que ho va fer, vaig ficar-hi el peu dret a dins. Va ser com ficar el peu en smola calenta i grumolls per tot arreu. Desprs dall volia clavar-li una mastegot, per la Lucy es va posar feta una fera. Aquell dia les coses van anar aix:

Acte cinqu(Casa den Jean-Pire, menjador: una taula amb quatre cadires, un prestatge amb llibres i un telfon sobre un moble baix) Personatges: Jean-Pire( no surt a escena, parla des de la porta de lhabitaci i surt desprs de la seva primera frase) i la Lucy.

J.P- (enfadat i amb contundncia) Prou! Ja nhi ha prou. Aix sha acabat. Tornar el gos a la botiga.

Lucy- Com dius?

J.P- El que sents! (mostrant-li les sabatilles) Mira qu ha fet amb les meves sabatilles el teu gos! I les cortines!! Les cortines de la meva mare!

Lucy- El gos que tu em vas regalar?

J.P- Ex

actament! (seriosament) Mira, li buscarem una nova llar per aquest malet mitjallufa, i si no som capaos de trobar una bona llar pel Tresor el dur al refugi danimals. O a casa la teva mare, a veure si li fa la mateixa grcia que a mi!

Lucy- (disgustada) De cap manera, aix no tho deixo passar. (a la defenseiva) Mira amor meu que tinguis por de que el nostre gos et prengui la teva prpia dona ja s greu, per et dir una cosa senyor Jean-Pirre: si portes en Tresor a un refugi danimals per la simple ra que tha rosegat les sabatilles i thi ha deixat un regalet o per haver-te estripat les vores de les cortines, et garanteixo que...(empenedida per ara ja molt disgustada) mira, no vull dir cap ximpleria!

J.P- (provant de donar una explicaci raonada) Ho veus princesa, s ell! s ell! Des que ha arribat no ha portat ms que problemes! (indignat) Per tu com si res, s ms, des que ell s aqu thas convertit en una manitica obsessiva! La mitja de vegades que lhas dut al veterinari ja supera els cinc cops per setmana! Que si el gos t tos, que si no menja gaire... s clar que no menja gens si li dones sempre galetes en acabat de dinar! Per no, desprs sc jo el paranoic que es queixa duna escopinadeta a les sabatilles...

Lucy- Tpic teu...(mira en Jean-Pirre i es posa a plorar) Malparit! Malparit de merda!

Aquesta vegada conscient don anava a parar la situaci vaig provar dagafar-la, de fer que es queds i, almenys, intentar fer les paus. (Si es que hi havia manera de fer les paus sense retractar-se) Per la Lucy es va desfer de la meva m i va pujar al dormitori.

J.P- Espera, Lucy!

En Tresor i jo varem crrer darrere seu. La Lucy va pujar i, seguida del gos, la porta del dormitori es va tancar de cop. Vaig deixar passar mitja hora perqu es calms. La porta del dormitori continuava tancada i quan vaig provar dobrir-la vaig haver dempnyer en Tresor. El podia moure, per era lent de fer amb el gos estirat a terra, i a ms feia molt soroll. En Tresor es va posar a grunyir. A grunyir de deb; no roncava. Si hagus entrat, el gos hauria fet tots els possibles per mossegar-me i, aquella nit, vaig dormir al sof per ensima vegada.

Un ms desprs, si fa no fa, la Lucy sen va anar. Aix que et vull donar un consell: Si el teu gos sav ms que tu amb la teva dona, el ms probable s que quan tornis a casa et trobis una noteta de comiat a la nevera.

Anna Fent F-4 OLI (Joana Sala)Una mirada. s tot el que mha vingut al cap. Un ull dret precis, illuminat noms per una banda i alimentat dombra per laltre. La llum ve pel nas i fuig per les pestanyes, aprofitant el seu color fosc per amagar les parpelles. Una mirada distreta, relaxada, dola, per alhora profunda.

Aquella imatge era la que havia dillustrar. Em planto davant del cavallet i la tela, disposada a pintar i demostrar que tots aquests anys destudi mhan ajudat a plasmar a travs dels pigments all que imagino, el ms difcil dexpressar. Quina manera ms fcil hi ha per explicar una imatge inventada, que lart de la pintura? Els meus ulls llegeixen.

Sense pensar-mho dues vegades faig una mescla de vermell, blanc i groc. Ensumo aquella forta olor a olis. Magrada. Color de la pell pllida. Ressegueixo el que hauria de ser lull i shi creen unes parpelles llargues. Marco on aniria la cella. Pinto tota la pell que el quadre s capa dagafar: una part del front, la uni del nas i la cella, el pmul, les ulleres de sota els ulls. Si a la llum no li s possible darribar, hi afegeixo una capa de blau. Plego, fa tres hores que hi sc!

Amb el pinzell ms prim que tinc, perfilo la cella amb marr i negre. Va en una sola direcci. Com ms sacosta a la foscor, ms negra es torna.

Observo el que he fet: es veu la pell, neta, pura, amb un gros forat blanc al centre, on ha danar lull. En marxa!Lesclertica no noms s blanca, aix que, agafo la paleta, poso un bon tou de pintura blanca i hi barrejo blau, negre i groc. Vaig fent capes i capes, i finalment sembla que lull estigui humit, tal i com ha de ser. La nineta la deixo per dem.

Avui toca la part ms difcil i important. Vermell i verd: marr. Faig un cercle i el pinto amb aquest color. Hi afegeixo una mica de granat, groc, verd, blau, blanc, negre. Una taca negra al centre fa de pupilla, i un punt blanc descentrat fa de brillant, reflex de la llum. Desprs unes pestanyes llargues i refinades que sacaben amagant a la foscor. A mesura que vaig avanant el quadre, ms tinc la sensaci de conixer a la persona que pinto. Finalment, el fons: labsoluta foscor.

He acabat. Faig un llarg sospir, em tapo la cara amb les mans, maixeco, faig quatre passes enrere. Obro els ulls.Lull de dona em mira distretament, no em mira de forma directa, per s de forma encantadora, s agradable. Qui s? Ms molt familiar, per em sembla alhora tan llunyana... Aquesta s la paraula. Ella est lluny de mi i del mn, que potser sommia?El conjunt s espectacular: la pell fina que tagradaria acostar la m i tocar-la, contrastada pel fons negre. Per el que ms desvia la mirada s la nineta, un cercle perfecte.Aquella barreja de colors en forma un de sol, un impossible de definir. Aquella pupilla fonda et demostra el llunyana que es troba la persona.

All ho havia pintat jo? Realment s impressionant, reconec que s bo, tot i la meva vergonya: dels millors que he fet.

Per encara massalta un dubte: quin s?

Hi penso b. I em ve una vaga idea al cap. Vaig corrents cap al mirall.

El meu ull, exactament el mateix, encara que no estigui relaxat: est molt obert, amb una mirada de sorpresa. Les mateixes parpelles, les mateixes pestanyes, el mateix llagrimal... i el que ms em sobta: la mateixa mirada. Sempre mhavien dit que era una persona distreta. Pseudnim: Griet

E-4