LA TAULA

Iván NievesIván NievesIván NievesIván Nieves

LA TONYINA

Pau PortabellaPau PortabellaPau PortabellaPau Portabella

EL RASPALL

David SalinasDavid SalinasDavid SalinasDavid Salinas

Yaiza TorresYaiza TorresYaiza TorresYaiza Torres

Sheila PinaSheila PinaSheila PinaSheila Pina

Marwane El AziziMarwane El AziziMarwane El AziziMarwane El Azizi

Eloy OcañaEloy OcañaEloy OcañaEloy Ocaña

Miloud BelkasmiMiloud BelkasmiMiloud BelkasmiMiloud Belkasmi

Danna RuízDanna RuízDanna RuízDanna Ruíz

Ayman HarrakAyman HarrakAyman HarrakAyman Harrak

Marina SeguraMarina SeguraMarina SeguraMarina Segura

Martina AlfaroMartina AlfaroMartina AlfaroMartina Alfaro

Vanesa MartinezVanesa MartinezVanesa MartinezVanesa Martinez

Iván RodríguezIván RodríguezIván RodríguezIván Rodríguez

Laura PérezLaura PérezLaura PérezLaura Pérez

Joan GuevaraJoan GuevaraJoan GuevaraJoan Guevara

Oriol SalaOriol SalaOriol SalaOriol Sala

Iona GrauIona GrauIona GrauIona Grau

Lucía HernándezLucía HernándezLucía HernándezLucía Hernández

LA PAPALLONA

Jana RiusJana RiusJana RiusJana Rius

MARROC

Salaheddin RegdouSalaheddin RegdouSalaheddin RegdouSalaheddin Regdou

Iker FernándezIker FernándezIker FernándezIker Fernández

He posat fàstic amb lletres de forma de mocs i una cara trista al punt de la “I” i he dibuixat la paraula “gust” amb coses que m’agraden: una botifarra en forma de “G”, un croissant en forma de “U”, una essa en forma de regalèssia i una “T” feta amb cogombres. Volia expressar el contrast entre la paraula fàstic i la paraula gust.

Manel RodríguezManel RodríguezManel RodríguezManel Rodríguez 3r3r3r3r

ROMA He fet la Roma Antiga amb el Coliseu i l’Arc del Triomf perquè m’agrada i és clàssic. Volia posar ROMA amb els monuments d’aquesta ciutat. Les lletres tenen formes d’alguns monuments.

Gabriela ÀlvarezGabriela ÀlvarezGabriela ÀlvarezGabriela Àlvarez 3r3r3r3r

He dibuixat la terra envoltada de nens i nenes perquè són els seus amics i són els que la fan girar. Els nens i nenes del món fan girar a la terra.

Claudia MokiClaudia MokiClaudia MokiClaudia Moki 3r3r3r3r

ELS TAURONSELS TAURONSELS TAURONSELS TAURONS

Salma DíazSalma DíazSalma DíazSalma Díaz 3r3r3r3r

LA BALENA I EL NENLA BALENA I EL NENLA BALENA I EL NENLA BALENA I EL NEN

Álex CalaÁlex CalaÁlex CalaÁlex Cala

3r3r3r3r

Míriam TalebiMíriam TalebiMíriam TalebiMíriam Talebi 3r3r3r3r

LA FADA QUE NO TENIA ALES Hi havia una vegada un bosc molt gran, amb arbres, plantes i flors. Era un bosc molt especial, allà hi vivien unes fades molt boniques. Totes les fades tenien ales menys una que es deia Roseta. Les seves companyes es reien de ella, menys la seva millor amiga que es deia Flora. Roseta sempre estava trista, un dia se’n va anar a la seva caseta i li va preguntar al seu pare per que ella no tenia ales i el pare no li va contestar. Li va tornar a fer la mateixa pregunta a la mare i no li va contestar. Al següent dia va anar a l’escola i la Flora li va dir:

- Has de buscar a algú que et digui com aconseguir les ales. I se’n va anar a buscar a aquella persona. Al cap de dues hores es va trobar amb un senyor i li va preguntar:

- Com ho faig per aconseguir les ales?- l’home misteriós li va contestar

- Jo ho sé! Com sempre estàs trista no et surten les ales. Sigues feliç algun dia i et sortiran.- se’n va anar.

Al dia següent va tornar a l’escola i va trobar un noi que era nou i la mestra li va dir a la Roseta que li ensenyés l’escola al nen nou, que es deia Dario. I la Roseta li va ensenyar l’escola i els alumnes de l’escola. Roseta li va ensenyar tot el que la mestra li va demanar, i li va agradar el noi nou, i va ser feliç ensenyant-li l’escola, i li van créixer unes ales molt boniques. El Dario es va enamorar de ella i la Roseta era tan feliç que les ales se li van fer enormes!! I conte contat aquest conte ja s’ha acabat i espero que us hagi agradat.

Daniela ModeloDaniela ModeloDaniela ModeloDaniela Modelo 3r3r3r3r

QUINA FEINA... SER TORTUGA Hi havia una vegada dues tortugues que acabaven de néixer. Els seus pares però, eren molt pobres i van haver d’abandonar-les a les dues. Les tortugues es deien Joana i Lisa. La Joana era intel·ligent i la Lisa era la més ràpida. Les dues estaven seques i les dues tenien molta set. Un dia la Joana i la Lisa van fer camí per arribar al llac on podien trobar aigua per menjar i per beure. La Joana va proposar anar per el camí de l’esquerra perquè era el més ràpid i el més segur al llac de les tortugues. Quan ja portaven unes quantes hores de viatge van notar que el terra es movia... era un terratrèmol!!! La Joana va dir que el més segur era fer un forat a terra i esperar que acabés el terratrèmol. Quan ja es va para la terra la Joana i la Lisa van fer un passos i ... van veure l’aigua amb les tortugues! Però abans que fessin un pas més, una bestia gegant els va bloquejar el pas. Era un gos gegant com un ogre. Estava molt afamat i les mirava fixament a les dues. Ell era el provocador del terratrèmol! Les dues tortugues van començar a córrer però el gos corria més ràpid encara. De sobte a la Joana se li va il·luminar el cap. Va dir a la Lisa que s’amaguessin sota la panxa del gos. El gos no veia a les dues tortugues. La Joana va començar a posar les potes a la panxa del gos.. al gos li feien moltes pessigolles i va començar a tremolar fins que es va desmaiar del riure. Les dues tortugues van marxar corrents a l’aigua amb les altres tortugues al llac. Molt ràpidament la Joana i la Lisa es van fer molt amigues de la resta de tortugues que vivien al llac. I des d’aquell dia totes les tortugues d’aquell llac van ser molt felices.

Dario BuenoDario BuenoDario BuenoDario Bueno 3r3r3r3r

LA NENA XINESA Hi havia una vegada una nena que vivia a la Xina. Li agradava molt inventar coses. La seva mare treballava sempre i el seu pare estava en un altre poble. La nena quan arribava del cole es posava a inventar coses com gomes que feien les coses transparents, llapis que feien els desitjos realitat, cadires que caminaven... fins que un dia va inventar fulls que quan feies figures es convertien en realitat. I va fer un cuc, un ocell, un peix, un gat, un gos, una papallona i una formiga. Quan va acabar es va adonar que la seva habitació estava plena d’animals que jugaven, no paraven quiets i feien molt de soroll. La nena xinesa va agafar el cuc i el va deixar a un parc on hi havia sorra, l’ocell el va deixar a dalt d’un arbre, el peix al mar, el gat li va regalar a una amiga i el gos a una altra amiga, la papallona la va deixar volar i la formiga la va deixar a terra. Quan es va fer de nit, va fer el menjar i va sopar. De sobte la porta de casa es va obrir i la nena xinesa va tenir molta por... però era el seu pare i la seva mare, i la nena es va posar molt contenta de veure’ls. I conte contat aquest conte ja s’ha acabat.

Yilei RuanYilei RuanYilei RuanYilei Ruan 3r3r3r3r

EL MEU GOS És juganer agafa la pilota I ho fa molt bé. És divertit perquè esternuda sempre atxís És eixerit perquè juga amb mi al llit És carinyós és el meu gos.

Ariadna OlayaAriadna OlayaAriadna OlayaAriadna Olaya 3r3r3r3r

EL HIVERN

M’agrada molt el hivern és genial, fenomenal.

A el hivern tot és bonic

perquè la neu ja està aquí.

A el hivern veure coses que són meravelloses.

Amb el hivern jugarem

i amb la neu ens divertirem.

A el hivern veure als amics que són molt divertits.

A el hivern dibuixaré i pintaré i un gran ninot de neu faré.

A el hivern llegim un conte de fades, follets i monstres.

Asmae ChaibAsmae ChaibAsmae ChaibAsmae Chaib 3r3r3r3r

COM SERÀ L’ESCOLA NOVA?

Tanco els ulls i m’imagino que estic dins de l’escola nova.

Entro per la porta i em trobo parets de diferents colors.

Té una pista molt gran i amb tots els meus amics guanyarem tots els partits.

Em sentiré molt bé estudiant i treballant i al menjador menjant a l’escola gran.

Lotfi ZellalLotfi ZellalLotfi ZellalLotfi Zellal 3r3r3r3r

LA MEVA AMIGA SOFIA

Si anés a Alacant el meu cos s’alegraria perquè allà hi viu la meva amiga Sofia.

Jugar amb ella voldria amb alegria riuria cada dia a la tarda, al matí i al migdia

Nadia SánchezNadia SánchezNadia SánchezNadia Sánchez 3r3r3r3r

DEL SOL A LA LLUNA

1. El sol ha sortit i desprès es fa de nit. 2. El sol s’està amagant. 3. El sol s’ està transformant en lluna. 4. El sol es lluna però amb els seus raigs de sol. 5. A la fi ja s’ ha fet lluna. És de nit.

YYYYaiaiaiaiza Poyatoza Poyatoza Poyatoza Poyato

Elena PérezElena PérezElena PérezElena Pérez

L’EVOLUCIÓ He dibuixat una transformació que va d’un ou d’ocell fins una flor. 1. L’ou està a punt de caure de l’arbre. 2. L’ocell ja pot volar. 3. L’ocell evoluciona una mica. 4. Ara ja és un súper heroi 5. Ja s’ha transformat en un míssil que representa la guerra. 6. Després aterra en un jardí. 7. I evoluciona en una flor que representa la rosa de Sant Jordi (amor).

Ayoub Oub OAyoub Oub OAyoub Oub OAyoub Oub Ouchaounuchaounuchaounuchaoun

EL PARTIT DE LA TEMPORADA

Javi SánchezJavi SánchezJavi SánchezJavi Sánchez

Ana AdvínculaAna AdvínculaAna AdvínculaAna Advíncula

Laura ColoméLaura ColoméLaura ColoméLaura Colomé

LA TARDOR JA ÉS AQUÍ

Havia arribat la tardor i estava sortint el sol. Els arbres tenien fulles i el terra també tenia fulles que eran de color groc, marró i verd. Cada dia anaven caient fulles i més fulles i així anava passant la tardor. De nit els arbres cobraven vida i les fulles també. Els ocells es paraven en els arbres i feien sorolls forts. Al bosc hi havia un arbre que no es movia per res, era màgic. Un dia un nen, que es deia Joan, es va posar al seu costat i li va dir que volia una bicicleta, el desig es va complir i en Joan li va posar a l’arbre màgic. En Joan anava tots els dies i de vegades demanava desitjos i de vegades no, fins que al final el Joan no va tornar i ningú no li demanava cap desig fins que un dia en Joan va tornar i però l’arbre ja no estava! En Joan es va trobar una llavor d’or i la va agafar i la va plantar. D’aquella llavor va néixer un arbre. Cada dia en Joan el regava i li anaven creixent les fulles i el tronc fins que la final va créixer molt i com que tenia una llavor d’or l’arbre també era màgic i va fer fruits. En Joan es va sorprendre molt ja que cada dia recollia fruita i en creixia més i més. Va passar un any i l’arbre ja no va donar fruits i va morir. En Joan va plorar molt i no va tornar mai més a aquell lloc. En Joan es va fer molt gran i va anar a la universitat i un dia va tornar al bosc i va trobar l’arbre com nou i li va demanar un desig com quan era petit. El desig d’en Joan es va complir i ja mai més va tornar a veure a l’arbre. L’arbre va morir. En aquell bosc es van construir cases i no va existir el bosc mai més. Un bon dia en Joan que ja era molt gran va tornar al bosc i va preguntar on estaven els arbres i li van contestar uns veïns que els arbres havien mort tots i que havien fet pisos. En Joan va plorar i ja mai més va pensar en el bosc. Finalment en Joan va morir i el seu fill va plorar ...

Luís MartosLuís MartosLuís MartosLuís Martos

LA MIMOSA TRISTA DEL BOSC Hi havia una vegada dues mimoses al bosc. Una estava trencada i l’altre estava molt bonica. Eren molt delicades, d’un groc intens, altes i feien molt bona olor. Un dia un nen pasar per allà. Era un nen tranquil, alt, moreno, amb ulls blaus, amable i intel·ligent; tenia 10 anys i es deia Lluís. Tenia dos germans que es deien Brock i Ash. Un dia el Lluís va anar al bosc amb els seus germans i van veure les mimoses. A les mimoses se les havia de tractar molt bé, parlant amb elles i tenint molta cura. En Lluís i els seus germans van pensar que la mimosa era molt bonica. Es van adonar que hi havia una que estava molt trista i li van preguntar perquè estava trista. I la mimosa no deia res.El noi al no ser contestat va plorar i la mimosa va dir: -Estic aquí perquè les arrels no em deixen moure. I el noi va dir: - Pots parlar? I la mimosa va dir: - Si puc parlar però al estar sola no he parlat mai amb ningú. El noi va pensar: Tallarem les arrels i et podràs moure. I la mimosa va dir: -Excel·lent idea, però com ho farem ? El noi va dir: -Farem un túnel. Van fer un túnel i la mimosa es va poder moure’s per sempre més.

Antonio CarrascalAntonio CarrascalAntonio CarrascalAntonio Carrascal

LA GUERRA HA ACABAT Hi havia una vegada un país que estava en guerra: la gent es moria i també patia molt; no hi havia tranquil·litat Hi havia també un nen que mirava tot el que passava i un dia li va dir al seu avi: -Quan sigui gran seré alcalde i acabaré la guerra. L’avi li va contestar que sí, però que per això faltava molt temps, moltes idees i molt esforç. El nen va pensar que era veritat i realment faltava molt de temps i hauria de tenir paciència. Van passar els anys i quan es va fer gran, va ser alcalde i va dir: -Aturem la guerra!! I estimem-nos i a canvi us faré més cases i arreglaré la ciutat. I a partir d’aquell moment es va convertir en el país de la tranquil·litat:

• Amb les armes, van poder fer tobogans i moltes més coses. • També van decidir reconvertir els automòbils en uns altres que no

contaminessin tant. • A les bicicletes hi van posar motors elèctrics. • Van decidir que no es diran paraulotes. • Que serien educats. • I que respectarien a la gent.

Ah! I moltes més coses, van decidir fer una màquina que fabriqués les joguines que volien els nens i nenes d’aquell país. Així és com es van adonar compte que el món podria ser molt millor.

Alex NavarroAlex NavarroAlex NavarroAlex Navarro

LES DUES MIMOSES Hi havia una vegada una parella que acabava de comprar una casa. Ella es deia Maria i era molt simpàtica i carinyosa. Ell es deia Pastor i ajudava a la Maria en tot i se l’estimava molt. Vivien en una casa molt gran amb un jardí que estaven arreglant. Volien que fos molt maco i agradable i van decidir plantar dues mimoses. Les van posar al mig del jardí. Cada dia sortien a mirar com estaven. Al cap d’uns dies van veure que les mimoses estaven deprimides i no sabien per què!!! Van decidir trucar a un especialista. -Rinnnnnnnnnnnnng!!! -Rinnnng! -Hola, qui és?- va dir el jardiner. -Hola, em dic Maria! -va contestar la Maria. -Pots venir a casa meva per veure què li passa a les meves mimoses si us plau? - Sí, és clar que puc, on vius?-va preguntar el jardiner. -Visc a Sant Boi de Llobregat, al carrer Antoni Gaudí, on està la rotonda per on entres a Sant Boi –va dir la Maria –Saps on està tot això? -Sí, sí, peró en quin portal i quin pis?-va preguntar el jardiner. -Aiiii, és veritat que se m’ ha oblidat, ho sento: portal 6a pis BJB d’acord?-va dir la Maria. -D’acord!-va dir el jardiner. Al cap de mitja hora va venir el jardiner i va picar a la porta. -Toc toc. -Hola on estan les dues mimoses? Que les vull veure -va dir el jardiner. -Al pati,vine i segueix-me si us plau. Les hi va ensenyar i va dir el jardiner: -Oooooohhhhh pobretes!! Estan molt deprimides, les heu de regar i els hi ha de donar el sol. - Sí, la Maria les regarà –va dir en Pastor. - I els hi dóna el sol?- va preguntar el jardiner. - Sí a les dues- va dir la Maria. - Llavors és per això que estan deprimides- va contestar el jardiner. - D’acord!- van dir tots dos. Passats cinc mesos la Maria va trucar al jardiner una altra vegada. -Riinngggg! - Hola! Qui és?-va preguntar el jardiner. - Sóc la Maria –va respondre la Maria. - Ah! Hola! Què tal, com estan les mimoses?- va dir el jardiner. -Estan molt bé, gràcies a la teva ajuda. Moltes gràcies per tot –va dir la Maria. - No es mereixen, per això estem –va contestar el jardiner. - Gràcies per tot! Adéu! –va dir la Maria. - Adéu! –va dir el jardiner. I tots van ser molt feliços amb les dues mimoses que estaven molt grans i boniquesi amb moltes flors grogues i brillants.

Lucia CalderónLucia CalderónLucia CalderónLucia Calderón

La lluna La lluna tan neta i tan soleta. En la foscor, és rodona com un meló, rodejada d’estels què bonica és! Si un meteorit ve la lluna el té com una bola que ve Ella l’atrapa així com si res.

Antony AguayoAntony AguayoAntony AguayoAntony Aguayo

El gira-sol Sóc un gira-sol vull que surti el sol de nit i de dia i tots els dies. Visc en un espai tridimensional no vull viure així em tracten fatal. Visc en un infern quan estic a l’hivern perquè estic tancat i estic enfadat. No em deixen en pau sobre tot aquell babau vull ser petit i bufonet i lliure com un ocellet. Jo vull fer un conte que tracti de mi i no d’aquells ocells que es burlen de mi. Vull viure al cel no a l’hivern ni tampoc a l’infern, només al cel. Vull sempre viure a l’estiu així cada dia em sentiré més viu, encara que no em deixi en pau aquell ocell babau.

Luis TorricoLuis TorricoLuis TorricoLuis Torrico

L’AIGUA NEVADA L’aigua nevada és màgica. Quan toco la neu, es transforma en aigua nevada amb formes estranyes que semblen aranyes, aranyes congelades. Per què? És un misteri, miro i busco i mai trobo l’encanteri sé que està a prop d’aquí. Per què no el veig? Perquè és transparent.

Andrea TorresAndrea TorresAndrea TorresAndrea Torres

LA VELOCITAT ET POT PORTAR ALS NÚVOLS

A la primera vinyeta hi surt un cotxe que va molt ràpid.

A la segona vinyeta al cotxe, com que va tan ràpid, li cau el tub d’escapament.

A la tercera vinyeta podem veure el cotxe que comença a enlairar-se i li cau una roda.

I a la quarta vinyeta surt un núvol i dues rodes que aguanten un cartell que hi posa: NO CORRIS!

He volgut representar que la velocitat et pot portar als núvols, és a dir a la MORT.

Nicolás GarcíaNicolás GarcíaNicolás GarcíaNicolás García

LA PEL·LÍCULA DELS JOCS FLORALS Explico el que passa als Jocs Florals: -A la primera surt el logo dels 25 Jocs Florals, -A la segona imatge, la flor dels Jocs Florals, -I la tercera representa quan algú guanya algun premi.

Marta El AoufiMarta El AoufiMarta El AoufiMarta El Aoufi

ELS ARBRES A mi m’agraden molt els arbres perquè tenen moltes flors, són molt agradables i n’hi ha de molts colors. A la tardor cauen moltes fulles I a la primavera neixen flors. A l’estiu hi ha fulles i flors de molts colors.

Soumia El HawariSoumia El HawariSoumia El HawariSoumia El Hawari

José M. AlonzoJosé M. AlonzoJosé M. AlonzoJosé M. Alonzo

LA POMA I LA PERA

Malika BelkasmiMalika BelkasmiMalika BelkasmiMalika Belkasmi

LA CASA EMBRUIXADA

Isabel dIsabel dIsabel dIsabel de Jesúse Jesúse Jesúse Jesús

EL GRUP DEFENSOR Un dia en un bosc terrorífic on hi havia llops que es morien de gana, tres nens i una nena, es van perdre . Es deien Mariam , Marwan ,Hicham i Lotfi. Quan estaven dinant de sobte va caure un meteorit petit al seu costat. Aquell meteorit venia de júpiter i havia fet una volta sencera a la lluna fins que va arribar a la terra. Els nens van anar a tocar-lo i llavors van aconseguir poders. En Marwan va passar a ser molt ràpid ,la Mariam va ser molt forta, en Hicham va ser elàstic i en Lotfi podia volar. Un dia estaven jugant amb els superpoders i el Lotfi va dir: -Perquè no fem un grup i ens diem Grup Defensor? Podríem tenir un símbol. Aquest símbol podria ser GD . Tothom va arribar a conèixer al Grup Defensor. Un dia al matí va haver un accident en un pont . El pont s’estava cremant. Quan el Grup Defensor ho va saber es van posar en marxa. Van pujar a sobre d’en Marwan i d’en Lotfi per arribar abans. Quan van arribar la Mariam va apartar els cotxes i els altres van apartar a la gent . Finalment van aconseguir salvar a tothom. Al dia següent tot el grup va anar a buscar el diari i es van quedar boca badats perquè sortien ells i el símbol en la portada. Com que es feien més famosos, van pensar en fer-se una roba pròpia, de color blau i amb el símbol en mig. Al dia següent estaven a casa i van decidir anar a comprar alguna cosa de menjar. Però en el portal hi havia 60 paparazzi. Tots van decidir pujar a sobre del Lotfi i sortir sense que ningú els veies. Així va ser com van anar a comprar menjar. A la tornada van poder caminar tranquil·lament fins quan van arribar una altra vegada a prop de casa, que van haver de pujar a sobre del Lotfi . Després van dinar . El Grup Defensor tenia un enemic que es deia Súper Cartró. Tots els dies lluitaven contra ell. Un dia els nois del grup defensor van ajuntar les mans i els seus poders, tots junts, van convertir un súper laser. En Súper Cartró intentava fugir i el laser li va donar al cap i es va morir .

Marwan ZellalMarwan ZellalMarwan ZellalMarwan Zellal

LA NENA I ELS OCELLS

Hi havia una vegada en un poble on vivia una nena petita i la seva mare.

Un dia van sortir a passejar, però... no sabien on anar fins que van mirar cap a

la dreta, i van veure un camp i van decidir anar.

La nena i la mare van observar que no s’escolten els ocells cantar, i la nena li

va dir a la seva mare:

-Mare què passa que els ocells no canten?

- No ho sé Rosa, -li va respondre la mare-. Però tranquil·la que no passa res,

segur que estan descansant. Ja saps que estar cantant tot el dia cansa molt. A

ells els hi passa el mateix que a tu, el que passa es que tu et canses ballant i

els ocells cantant.

La Rosa es va trobar al camp amb la seva millor amiga, la Lorena. Les dues

juntes van començar a ballar i a cantar i es van divertir molt. Van decidir que

cantarien i ballarien fins que sortissin els ocells.

Finalment els ocells van sortir per que van escoltar a les dues nenes ballar i

cantar . Als ocells els hi va agradar tant el que feien les dues nenes que van

començar a cantar amb elles.

Tots junts tant les nenes com els ocells es van fer amics.

I ja quan es van fer grans, van triomfar sense parar.

Coraima AlentoCoraima AlentoCoraima AlentoCoraima Alento

EL MISTERI

Fa uns dos mil anys , tres nenes i un nen que es deien Nerea , Paula , Sheila , i Marc . Tots quatre tenien dos opcions de camí ;primer era un camí negre amb una casa que tothom deia que estava encantada , l’altre era molt alegre hi havia molta gent, per un camí amb boniques flors i arbres . La Nerea va proposar anar pel camí de la casa encantada, que seria mes divertit .Tots van dir que sí. Per fi van entrar. Per sort tenien llanternes de les colònies. La casa per dins era molt de color negre amb mobles molt antics i vells ,la van investigar per tots costats habitacions , cuines, ..........etc , de sobte es va escoltar una veu d’una dona que deia : Fora ,Fora d’aquí !!!! Els quatre van tenir molta por ,cada vegada s’escoltava mes fort van anar corrent cap a la porta però la porta no s’obria .En Marc va trencar el manillar de la porta .Es van quedar atrapats .No sabien que fer quan unes copes que estaven en una prestatgeria es van trencar , van notar com pessigolles a les cames , peus ......... Van anar corrent cap a un armari .Quan la Sheila va agafar la llanterna per il·luminar quan van veure un cap de Zombi. Tots van cridar. Cap a la cuina –va cridar la Paula – Quan la Sheila va tocar la taula tenia sang per tota la ma. Es va començar a netejar a la jaqueta d ‘en Marc. Quan les llums es va encendre va entrar un home que va dir –que feu a meva casa !!! van dir les nenes casa !!! Perdó ens pensaven que la casa estava encantada , com que en té molts de mobles vells ,etc ........................... Pensaven que no hi vivia ningú . Hi vivim jo i la meva mare des de fa vint anys !!!! Com les copes es van trencar , tenien com pessigolles a les cames . Ah Miss vene (la nostra gateta )Com expliqueu els crits de fora fora !! Era jo ,que hi havia unes aranyes a la meva habitació. Anava a pintar el meu cabell quan em va caure la pintura del cabell a la taula !!! Espera i el Zombi que hi havia l’armari ? es un telèfon !! Com és que no esta connectat ? Es que ningú ens trucava Perdoneu . Sentim molt haver entrat sense el vostre permís No passa res nomes a estat un mal entès !!

Ellen FerreiraEllen FerreiraEllen FerreiraEllen Ferreira

EL CINEMA

Sense el cinema hi ha un problema. Hi ha pel·lícules de por i altres d’acció. La claqueta ha sonat i la pel·lícula ha començat. Els actors surten a la pantalla i el públic calla. Llums, càmera, acció i que començi la diversió.

Dimitar MiDimitar MiDimitar MiDimitar Mihaylovhaylovhaylovhaylov

LA MAITE

La directora és molt pensadora, ho diem de tot cor, és un tresor! És una gran professora I molt treballadora, la millor directora de la nostra escola. És molt llesta i no ens molesta. Li farem una festa li obrirem la finestra, i li cridarem: Ets la millor mestra !

Abdelali El HalouiAbdelali El HalouiAbdelali El HalouiAbdelali El Haloui

EMILI TEIXIDOR

L’Emili Teixidor, és un senyor encantador,

i els seus consells, em van arribar al cor.

El millor escriptor,

té molt valor, és una persona molt gran, però ell serà el meu fan.

Em va donar molta vida,

i no es mentida, la seva visita em va alegrar,

perquè ell em va ajudar.

Jo vull ser poeta, i em va aconsellar,

que fes feina ben feta, i no parés de treballar.

El millor escriptor,

el senyor, Emili Teixidor

Daniel FerrerDaniel FerrerDaniel FerrerDaniel Ferrer

ADÉU

A: Els amics són el millor i amb ells tinc bona relació: Víctor, Carlos, Vae, José Mari, José Adrián, Mohamed, Luis, Adrià, Mousab, Saad, Manal, Natàlia, Noelia, Alba, Siham, Giara, Rossy, Sabah, Donaghely. D: La diversió no es pot canviar perquè ens fa feliços: Jocs, Futbol, Bàsquet, Bolei, Tenis, Skate, “pilla-pilla”, Pica - paret. E: L’escola és avorrida però de vegades divertida: Classe, Mestres, Alumnes, Pati, Gimnàs, Direcció, Tutoria, Anglès, Plàstica, Dibuix, Conserge, Sala de mestres, W.C., Català, Castellà, Educació Artística, Ciutadania, Padrins, E. F., Projectes. U: Amb els amics tenim una bona unió per això ens divertim amb alegria. Casament, Fills, Amics, Mestres, Companys, Persones del carrer no conegudes.

Alex GuerreroAlex GuerreroAlex GuerreroAlex Guerrero

PROU RETALLADES A L’ENSENYAMENT

Carlos CalomardeCarlos CalomardeCarlos CalomardeCarlos Calomarde

EL MIRALL DE LLETRES

La meva obra, ‘’el mirall de lletres’’, representa un nen, que es mira al seu mirall, i al mirall només es veuen lletres i lletres. Al seu cap: hi posa família, ordenador, deures, escola i futbol. Al seu cos: fred, cansament, malalt, calent, tacte, gust i músculs.

Al mirall: hi posa mirall, reflex i llum.

Víctor LezcanoVíctor LezcanoVíctor LezcanoVíctor Lezcano

EL JARDINER DEL GAUDÍ En el jardí han nascut herbes i estan molt petites. Cada dia que va passant creixen més i més grans, fins i tot han arribat a ser més grans que un humà adult i es veuen molt boniques. Però van començar a embolicar-se, va venir el jardiner i les va retallar. Amb elles va fer una escultura del Gaudí que era l’escola on havia estudiat de petit .

Rossy LagosRossy LagosRossy LagosRossy Lagos

Marina RodríguezMarina RodríguezMarina RodríguezMarina Rodríguez

Adriana VillalbaAdriana VillalbaAdriana VillalbaAdriana Villalba

Judit SalinasJudit SalinasJudit SalinasJudit Salinas

EN JORDI APRÈN LES CONSEQÜÈNCIES Hi havia una vegada un nen que es deia Jordi. Era un xicot molt brut, no li feia cas a ningú i sempre passava de tot. Un dia va anar al metge, li feia molt de mal la panxa perquè menjava moltes llaminadures i li van recomanar un xarop. Però ell no el volia, deia que era fastigós posar-se aquell líquid groc a la boca. Quan van arribar a casa li van fer el sopar i al got d’aigua li van posar el xarop, ell, com ja sabia que la seva mare faria lo impossible perquè s’ho prengués, va agafar el got i el va llençar al terra amb tota la seva força i se’n va anar a jugar a la play station. La seva mare, tota enfadada, li va trancar el cable de la play. El nen estava que pujava per les parets, la mare li endreçava l’habitació però ell ho desendreçava tot. A casa seva sempre posaven la rentadora tots els dies dues vegades. Al dia següent el va portar a un psicòleg i cada dia hi havia d’anar. La mare li va dir a la psicòloga que el nen es comportava així perquè el seu pare havia mort quan el seu fill tenia 3 anys. -Doncs jo faré que sigui un nen especial -va respondre la psicòloga. -Gràcies de tot cor -Va dir la mare. Al cap d’uns mesos es va transformar en un nen especial tal i com va dir la psicòloga. La mare es preguntava què li havia fet perquè fos així. La psicòloga li va respondre: li he fet un curset amb preguntes i proves. La mare es va posar molt contenta, li va donar mil gràcies. El nen ajudava a la mare, feia els deures, recollia la habitació... La mare li comprava regals. Al cap d’uns quants anys ja estava a la ESO i tots els dies el nen, quan sortia de l’institut, mirava la paret de la seva habitació, on tenia penjats una sèrie de consells que li ajudaven a millorar. Amb aquest ajut va millorar molt la seva actitud. així la mare i el nen van ser feliços per sempre.

Natalia ValleNatalia ValleNatalia ValleNatalia Valle

A L’INSTITUT Era el matí del 13 de setembre quan la Rebeca es va llevar, va mirar el rellotge i ràpidament va encendre el llum, es va treure el pijama i va començar a vestir-se. Eren tres quarts de vuit , i havia quedat amb el Víctor i la Sandra a menys deu, per anar tots tres a l’institut. Feia molt de fred i el Víctor i la Sandra portaven 5 minuts esperant quan per fi va arribar. - Ho sento és que sí,ja sabeu que amb els nervis no he pogut dormir bé.-Va dir la Rebeca casi ofegada per haver corregut tant. - Ostres! a mi m’ha passat igual, i mira que em vaig anar a dormir molt d’hora. En concret a 2/4 de 10 i m’he passat tota la nit donant voltes i mirant el rellotge.-Va dir la Sandra amb cara de son. - Dons a mi igual,primer les onze ,les dotze, les tres, les cinc i al final la meva mare ha hagut de llençar-me aigua gelada a la cara per que em lleves. Quan van arribar al institut, van veure a molta gent i van anar corrents esquivant a la gent per a veure les llistes. - Redoble de tambor si us plau ja, ja, ja .-Va dir la Rebeca. - Vinga Ca no facis tonteries “ encara que per a tu serà difícil” – va dir la Sandra. - A veure Vazqued, Víctor 1r C -Villalba,Sandra 1r I -Lemos , Rebeca 1r A -Van dir tots tres a l’hora. - Però, però, no pot ser no anem junts. -Va dir la Sandra. - Ei no ens hem de posar tristos que segur que fem moltes amistats noves. -Va dir el Víctor. - Tens raó. –Diu la Sandra. - Si ...-Va xiuxiuejar la Rebeca. Van anar el tres junts fins a les classes. Faltaven 2minuts per a les 9 quan la Sandra va dir:-Bé, adéu companys aquesta és la meva classe fins a l’hora del pati. - Adéu ja et trobo a faltar.-Va dir la Rebeca. A l’hora del pati el Víctor estava parlant i rient amb nens que la Rebeca no coneixia. - Hola!¡ Ca, veus el que t’he dit abans? nomes portem 2 hores i ja tinc mot ja, ja, ja - Li va dir el Víctor des de l’altra punta del pati. A les escales la Sandra també estava amb un grupet de noies. - Ca!¡ vine, que et presento, mireu aquesta és la meva millor amiga la Ca bé Rebeca- Va dir la Sandra molt animada. -Millor desprès que ara no em trobo bé.- Va dir la Rebeca. La Rebeca veu un racó fosc al fons dels pati on no hi ha ningú per que volia estar sola però va caminant cap al darrere mirant als seus amics quan pum!¡ va xocar amb una nena.

-Ai! Perdona no, no t’havia vist.- Diu la Rebeca avergonyida -Ho sento, jo... no passa res – diu la Paula,que fins ara no l’havia vist mai La Rebeca i la Paula s’asseuen les dues al raconet juntes però sense parlar i cadascuna mirant als seus amics. Desprès del pati la Sara l(la seva tutora) diu: -Vinga ara seieu cadascú per ordre de llista però en parelles. Bé, com no crec que sapigueu el número que teniu, he posat el vostre nom a la vostra taula, i si hi ha algun problema veniu i l’intentem resoldre. A la tercera fila, al fons del tot, hi havia dues taules juntes i a sobre de les taules hi posava REBECA I PAULA. -Hola- Diu la Paula -Hola, tu ets la d’abans?¿- Diu la Rebeca -Si,és que nosaltres som tres amics però ens ha tocat en classes diferents i ells ja tenen altres amics i jo encara no. -Doncs a mi m’ha passat igual P - Diu la Rebeca.- Ai perdona és que... – No passa res, m’agrada P – Diu la Paula sense deixar acabar la frase de la Rebeca. - Si vols em pots dir Ca és com un mot. – Diu la Rebeca. - D’acord Ca, em sembla que tu i jo serem molt bones amigues. Ja, ja, ja, ja – Va dir la Paula

FI

Noelia CaballeroNoelia CaballeroNoelia CaballeroNoelia Caballero

LA BROMA Era un dia negre. Dic negre perquè va ser un dia ple de mala sort i ple d’horror. El cel estava ennuvolat i no s’hi veia res per la boira. Eren les vuit i mitja del matí, quan sortia cap a l’escola corrents. El primer problema, va ser la boira, que em va fer xocar contra tot el que hi havia al meu davant: persones, papereres, contenidors, fanals, etc... Sort que a la porta del cole, els llums estaven encesos, que si nooo... Després, resulta que a classe només hi vam anar quatre persones, i el pitjor, és que la mestra no va venir i haviem d’anar a parvulari, amb aquells nens que no paren quiets. Però, el que em va preocupar de debò, va ser aquella nota. Quan anava a agafar el llapis de l’estoig, per a escriure una noteta a un company, vaig ser jo el qui va rebre una nota, una nota que em va deixar petrificat: “ Jo sóc un esperit, dolent i maleït, mai no et deixaré i al costat teu estaré” NO ÉS BROMAA!!!! Nota: Et vindré a visitar quan menys t’ho esperes. JAJAJAAAA!!!!!!! No sabia què fer. Estava desesperat!!!!!! Vaig intentar calmar-me, pero estava molt nerviós. Qui era l’autor de la nota? Perquè me l’enviava justament a mi? Només ho sabria si tingués molta paciència, però el problema era que jo no la tinc, perquè, li vaig explicar a la professora de parvulari, que em va demanar que li ensenyés la nota, però, quan vaig mirar l’estoig... la nota ja no hi era! Em vaig tornar a inquietar. Estava sospitant d’una noia, que em vigilava tota l’estona. Era més gran, però jo no l’havia vist mai a l’escola . Però estava molt equivocat. Aquella noia va ser la primera en notar que estava preocupat. En un moment, va venir cap a mi:

- Hola. Què et passa?- em va dir. - No res.- vaig respondre. - No diguis mentides! T’he vist molt preocupat...

Em vaig rendir. Li vaig explicar tot el rotllo, i em va entendre.

- Jo vigilaré que ningú et posi notes a l’estoig - va dir – Ah, i per cert, com

et dius? No sé perquè va canviar de tema, pero li vaig respondre: - Em dic Pol. - Jo em dic Sònia, encantada.

En aquell moment va sonar el timbre de l’escola. Era l’hora de dinar. Vaig arribar al menjador de l’escola vaig agafar la safata amb el menjar i quan vaig mirar... hi havia una altra nota!!! Avui per la tarda, no hi ha classe, t’esperarè possiblement a casa teva. Per tercera vegada em vaig inquietar. Qui és? Em vaig tornar a preguntar. Però cap resposta. A la sortida de l’escola, m’estava esperant la Sònia. Pel camí em va explicar que ningú va entrar a la meva classe i que no hi havia cap nota a l’estoig.

- Tu no, però jo sí que he trobat una nota. A la safata del menjar- li vaig dir.

- Deixa-me-la que la vull veure!!! – em va demanar. Jo vaig notar que estava dissimulant, però ho vaig deixar còrrer.

- Ostres!! Ha desaparegut... Em vaig adonar d’una cosa. En tot el dia només se m’han acostat la professora de parvulari i la Sonia!! Estava dubtós. Per això al principi estava dient que no l’havia vist mai al cole, la Sònia... Em vaig decidir a preguntar-li si era nova:

- Tu ets nova? - No exactament. I que posava a la nota? - Doncs que m’esperaria possiblement a casa. - Qui? - I jo que sé. Si ho sapigués no necessitaria la teva ajuda!!- li vaig dir

cridant.

Ho vam deixar així perquè jo me’n volia anar a casa per a veure qui és aquest graciós que m’està fent aquestes brometes. Vaig arribar i vaig pujar corrents. Al pis no hi havia ningú, però de seguida algú va picar el timbre. Se’m van posar els pèls de punta. Segur que és el de la broma. Em vaig decidir a obrir la porta. 1-2-3. SORPRESA! Era el meu amic d’infantesa amb la Sònia!

- Ets tu l’esperit!! - Jajajaaj! Em sembla que si! - No passa res! Al cap i a la fi ens hem tornat a veure, noo?

Va ser un dia negre, però va acabar sent el millor dia que he pogut passar!!!

Amina ouahabiAmina ouahabiAmina ouahabiAmina ouahabi

LA MEVA GERMANA

Tinc una germana molt divertida però ella no es dona per al·ludida.

És molt riallera, li agrada cantar i ballar

i ser sempre la primera. Jo només demano un desig

que sempre pugui estar amb ella abans de que es fa Hi ha vegades que ens barallem

però al final ho arreglem. La meva germana té molta capacitat I està plena de felicitat.

Jo només demano un desig que sempre pugui estar amb ella

abans de que es faci vella. La veig com una flor, perfumada i amb olor. No voldria que dubtessis del meu amor Perquè per a mi ella es la millor. Jo només demano un desig

que sempre pugui estar amb ella abans de que es faci vella.

Giara RosarioGiara RosarioGiara RosarioGiara Rosario

EL CEL

Quan miro el cel Mireu tot el que veig més de vint estels envoltant el meu cabell. Quan estic trista miro l’horitzó però no em fa tanta alegria com el cel blau, gran i ple d’emoció. Quan estic dormint somio que arribo al cel i amb molta alegria agafo l’estel que més brilla. Espero que al despertar tingui aquesta oportunitat.

Manal LobahManal LobahManal LobahManal Lobah

LA MEVA MARE

La meva mare té el cabell curt de color castany obscur, i la cara rodona que un somriure et dona. Ella té un caràcter estrany però li canvia desprès d’ un bany. Sempre arriba cansada i continua enfeinada amb les coses de casa. Jo l’ajudo a netejar mentre ella fa el menjar de vegades li pregunto: mare, aquesta vida t’agrada ? ella em diu: sí, perquè tu em fas companyia. Així és la meva mare única en el món... I només la tinc jo.

Donaghely PizarroDonaghely PizarroDonaghely PizarroDonaghely Pizarro

LA RÀBIA

No la puc controlar, tinc ganes de plorar,

sento alguna cosa al meu cor, potser és el dolor.

N’estic segur!

no m’agrada ser dur, cridant sense parar no em puc suportar.

Tinc molta por,

dins meu sento foscor, demà em despertaré

i segur que me’n alegraré.

Crec que he de pensar més, tot el que faig ho he de fer a l’inrevés.

Confiant en mi mateix, segur que el meu cor creix.

No ens hem de deixar anar, la ràbia hem de controlar.

Cap enfora se’n anirà, i sense parlar callarà.

Saad IbidiSaad IbidiSaad IbidiSaad Ibidi