UN MÓN SENSE SENTIT

Cansat.

Cansat de mentides.

De somriures falsos.

De gent que emmascara.

De ser qui no ets.

Fart.

Fart de veus alçades.

D’airades mirades.

De mans separades.

D’amors escanyats.

Hi ha cors trencats.

Romeus perduts,

I Julietes oblidades.

El desig d’amor,

De retrobar els cors,

De la gent enamorada.

Els Dilluns

El familiar i alhora odiós xiscle del despertador m’arrancà del somni plàcid on em trobava sumit per tornar-me a

la realitat. Havia estat uns quants dies malalt, però, desgraciadament per a mi, la febre m’havia anat baixant

durant el cap de setmana a força d’ibuprofens i, malgrat la comèdia que havia representat durant tot el

diumenge per fer creure als pares el contrari, ja em trobava en condicions de tornar a classe. Com no podia ser

d’altra manera, el truc no funcionà, així que les petites vacances que m’havia pres arribaven a la seva fi.

El contacte de les rajoles fredes contra els meus peus va ajudar a deixondir-me i, com que feia un fred poc

normal per l’època, em vaig vestir ràpid i sense gaire gust. Així es va produir el primer incident d’un dia que

semblava destinat a tornar-me al llit per dues setmanes més: l’inevitable embolic en intentar treure el cap per la

màniga del jersei es produí en el pitjor lloc possible, i durant l’estira i arronsa per guanyar a la peça de roba, vaig

picar de front contra l’única prestatgeria de la meva habitació. Maleint encara la meva sort, vaig acabar de lligar-

me les sabates i vaig baixar a preparar-me la llet, tot fregant-me el bony que ja començava a despuntar.

Clinc!! El microones havia acabat la seva tasca, i a mi, adolorit com estava pel cop, no se’m va ocórrer res més

que agafar la tassa directament. La cremada fou de campionat i tota la llet anà a parar a terra.

“Fantàstic” - vaig pensar- “Avui el món està en contra meu”.

Ja no hi havia temps per esmorzar si volia atrapar l’autocar, vaig posar-me la motxilla d’una revolada i, com

perseguit pel diable, corregué per mig poble fins la parada. Massa tard. L’esperança d’evitar el “retard” que de

segur em cauria s’esvaïa com el soroll del gran vehicle allunyant-se de mi. Ara m’hauria d’esperar mitja hora

sota aquell cel plomís que presagiava pluja i unes temperatures gèlides.

Quan per fi va arribar el següent autocar ja no em notava els dits de les mans, però el pitjor fou que, en posar la

T-10 al lector, aquest va emetre un soroll del tot irritant alhora que encenia la llumeta vermella.

“El que em faltava” – recordo haver murmurat- “S’havia d’acabar precisament avui”.

Afortunadament, portava un bitllet de 5 euros destinat a l’entrepà amb el qual em vaig poder pagar el viatge a

l’institut, però les mirades acusadores de la gent malpensada ja hi eren, i em varen acompanyar la resta del

trajecte.

Vaig baixar content de fer-ho, però l’alegria no podia durar-me gaire estona aquell nefast dilluns. La primera

senyal que alguna cosa no anava bé fou la falta d’activitat que regnava al llarg del carrer. No hi havia ningú a

l’aparcament, cosa inconcebible un dia entre setmana, cap mare acompanyant el fill a l’escola ni cap nen

remugant, plorant o barallant-se amb el seu germà. Arribar a la porta va ser facilíssim en comparació a com ho

era normalment i fou allà on vaig veure el cartell: Tancat per jornada festiva de lliure elecció.

“De debò?! M’he aixecat a tres quarts de set només per això?! – la meva indignació augmentava per moments –

“I ningú m’ha avisat abans?! Quins amics que tinc!

I apa, ja em teniu tornant capcot cap a casa, amb ganes de trencar alguna cosa i dormir fins l’endemà. Sí,

curiosa combinació.

Però tenia afers per atendre, de manera que, immediatament després d’arribar i explicar als meus astorats

pares la situació, em vaig encarar amb el deures, que no eren pocs, decidit a aprofitar el que quedava de dia. Va

ser com topar contra un mur una vegada i una altra. Els problemes matemàtics havien decidit canviar de resultat

cada cop que provava de fer-los, no em sortien les paraules per a la redacció de castellà i estudiar era com

lluitar contra una anestèsia. Així doncs, ho vaig deixar córrer un parell d’hores després d’haver dinat; durant el

qual, per cert, es trencà un plat per culpa meva.

Ja eren les sis de la tarda i tenia l’absurda esperança que l’hora de piscina que feia com a activitat extraescolar

resultés relaxant. Res més allunyat de la veritat. Aquell dia el monitor es va proposar trencar rècords mundials,

suposo, perquè encara no m’havia mullat el cap que ja ens feia fer deu piscines al màxim. La resta de la sessió

va ser semblant, i quan per fi ens va deixar marxar quasi arrossegant-nos, la cirereta del pastís: una d’aquelles

relliscades amb la consegüent caiguda de cul a terra; d’allò més gracioses quan les veus als altres però d’un

dolor espectacular quan ets el beneficiari de tal acció. Les rialles dels “companys” van fer quasi tant mal com el

cop i si no els hagués mirat amb els ulls de qui portava un dia com el meu, encara estarien rient.

Aquella nit, mentre reflexionava mirant el sostre de la meva habitació preguntant què havia fet jo per merèixer

aquella allau d’infortunis vaig recordar un fet més que preocupant que a penes em deixà dormir: només era

dilluns.