Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Des d’un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a

dues opcions literàries interdependents

Núria Garcia i Quera Tutor: Narcís Figueras i Capdevila Consultor: Josep Camps i Arbós Treball de final de carrera de la llicenciatura de Filologia Catalana a la UOC Gener 2010

2

Índex 1. Introducció ...................................................................................................

2. Els primers viatgers del Pirineu i les seves cròniques .................................

3. Any 1956 ......................................................................................................

3.1. Els dos escriptors i la seva relació ...................................................

3.2. L’Espanya franquista i la literatura realista dels cinquanta ..............

3.3. El Pirineu i l’alcalde Boixareu ..........................................................

4. El viatge .......................................................................................................

4.1. Els companys ..................................................................................

4.2. El recorregut i els establiments on es van hostatjar ........................

5. Els llibres .....................................................................................................

5.1. L’estil ................................................................................................

5.2. El to ..................................................................................................

5.3. El gènere dels llibres de viatges: entre la realitat i la ficció .............

6. El que Espinàs deu a Cela ..........................................................................

6.1. El viatge de cabotatge .....................................................................

6.2. El viatge com a vagabundaje............................................................

6.3. Un llibre de viatge de superfície.........................................................

6.4. Recursos estilístics............................................................................

6.4.1. El viatge del viajero .....................................................................

6.4.2. El viatge «solitari» .......................................................................

6.4.3. Altres recursos estilístics .............................................................

7. El que Cela deu a Espinàs ..........................................................................

7.1. Observacions prèvies ......................................................................

7.2. El títol i la dedicatòria .......................................................................

7.3. Més enllà de l’experiència compartida .............................................

8. Conclusions .................................................................................................

9. Bibliografia ...................................................................................................

3 5 8 8 9 10 12 12 12 21 21 22 23 27 27 27 30 33 33 35 37 39 39 39 40 46 50

3

1. Introducció L’any 1956 Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van dedicar uns dies del mes d’agost a recórrer els Pallars, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça. Després cadascú en va escriure la seva crònica de manera literària. Espinàs va publicar el 1957 el seu primer llibre de viatges, Viatge al Pirineu de Lleida, que a partir de l’edició de 1999 es titularia A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, i no és fins l’any 1965 que Cela publicava Viaje al Pirineo de Lérida.1

Aquest treball analitza les dues opcions literàries que van sorgir a partir d’un mateix viatge incidint en el procés de transformació del viatge real al llibre de viatge i, dins d’aquest procés, en els referents textuals que van utilitzar un i altre escriptor per a redactar el seu llibre i, sobretot, en allò que el llibre d’Espinàs deu a Cela i el que el llibre de Cela deu a Espinàs.

Així, hem estudiat els mecanismes d’elaboració de les dues obres i n’hem fet una dissecció tenint en compte tant elements externs com interns. Pel que fa als externs, ens hem fixat en la relació entre els dos escriptors, però també en la que mantenien amb la gent del territori. Hem resseguit el recorregut del viatge que van fer, però també dels llocs on es van hostatjar. Hem escoltat els testimonis de les persones que els van conèixer durant la travessa, estudiat les cartes que es van escriure mentre preparaven les vacances i escorcollat els estudis sobre un i altre escriptor. Pel que fa als interns, ens hem fixat en els recursos estilístics, en les anècdotes que expliquen, en els fragments redaccionals similars i en les fonts de consulta. I hem vist com alguns textos de viatgers anteriors als escriptors traspuen en els seus llibres i com el llibre d’Espinàs, publicat anys abans que el de Cela, traspua clarament en el de l’escriptor gallec.

El mètode de treball que hem adoptat arrenca de dues tasques d’investigació prèvies.2 Després de la lectura dels dos llibres, durant els anys 2007 i 2008 es va seguir a peu el mateix recorregut dels escriptors i, a més, es van efectuar diverses entrevistes amb persones que els van conèixer durant el seu viatge del 1956. El fet de trepitjar els mateixos pobles que ells van trepitjar i de parlar amb les mateixes persones que ells van conèixer ha estat molt interessant per entendre millor què és el que van anar a buscar al Pirineu, el moment en què ho van anar a buscar, el per què i el com.

Amb aquest bagatge sobre el context del viatge, ens hem endinsat en la recollida de bibliografia pel que fa als llibres de viatges d’aquelles comarques i dels autors estudiats en concret. En aquest sentit, han estat cabdals els suggeriments bibliogràfics de Narcís Figueras, entre els quals destaca l’article de Carme Gregori (2000), El caminant de la terra: els primers llibres de viatges de Josep M. Espinàs. El present treball no hauria estat el mateix sense les investigacions prèvies de Gregori.

Un cop depurades les idees i tenint clar què es el que es volia explicar i en quin ordre, s’han establert els capítols i s’han buidat les dades bibliogràfiques en cadascun d’ells.

El redactat, la relectura constant dels dos llibres i les correccions del consultor i del tutor han anat configurant a poc a poc el treball final.

Un treball que voldríem dedicar a un seguit de persones. A Pere Dalmau de la Pobla de Segur, regidor de l’ajuntament d’aquesta població el 1956, per a la informació

1 Traduït al català l’any següent, el 1966, per Josep Maria Llompart amb el títol Viatge al Pirineu de Lleida: notes d'una passejada a peu pel Pallars Sobirà, la Vall d'Aran i el Comtat de Ribagorça (Alfaguara). 2 Tasques que van tenir lloc en el marc d’un encàrrec laboral.

4

referent a l’alcalde Josep Maria Boixareu i a la seva oficina de promoció turística. A Ramon Boixareu, de Barcelona, germà del difunt Josep Maria Boixareu, per esbossar amb detall com era l’Espanya franquista i les comarques de muntanya dels anys cinquanta. A Miquel Ros de la Pobla de Segur, el cuiner del restaurant Palermo on els escriptors van fer el primer àpat de la ruta, per les seves explicacions sobre l’art de la pesca i la preparació de les truites de riu. A Lluís i Maria Visa de Gerri de la Sal, que van servir la taula dels escriptors al restaurant familiar, per la seva amabilitat en recordar aquell episodi. A Maria Vidal Ros de Tornafort, filla del que llavors era el president de la Junta Administrativa d’aquest llogaret, per recordar el moment en què els va treure del rebost l’imponent xolís del vistaire. A Soledad de Lamoga Balanyà, de Llavorsí, pels records de quan el seu hotel era capdavanter en l’incipient turisme de muntanya. A Joan Jubany Lladós d’Àreu, germà de l’alcalde que va rebre els escriptors, per explicar tan bé com era la indumentària d’aquells i aclarir com va anar l’arribada al seu poble. I, finalment, al mateix Josep Maria Espinàs, per avenir-se a recordar aquell primer viatge a peu. A tots ells, un profund agraïment perquè, gràcies a les seves explicacions, vam poder dibuixar clarament el context en què va tenir lloc el viatge dels escriptors.

Per acabar aquesta introducció, i abans de començar el nostre viatge per l’interior dels llibres de Cela i Espinàs, tan sols un parell d’aclariments. El llibre que s’ha consultat sobre el viatge al Pirineu de l’Espinàs és el que ell ha demanat explícitament que es treballi, és a dir, l’edició revisada de 1999. Les diferències amb la primera edició del llibre són nombroses. Espinàs va canviar el títol de Viatge al Pirineu de Lleida pel de A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, va suprimir els capítols dedicats a la Ribagorça perquè no els va realitzar a peu i va anul·lar frases senceres, «les que respiraven més malament, ofegades per les ganes de fer, de tant en tant, una literatura metafòrica i subjectivista».3 Així doncs, s’han consultat les dues edicions, però les cites que apareixen són, bàsicament, de la darrera.

D’altra banda, les fotografies que s’han inclòs s’han extret del cinquè volum de l’Obra completa4 d’Espinàs, d’Internet5 o són postals editades l’any 1954.

3 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars i la Vall d’Aran. (Barcelona: La Campana), 9. 4 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa. (Barcelona: La Campana), 5 AJUNTAMENT DE LA POBLA DE SEGUR. [En línia]. La Pobla de Segur, 2005. <www.pobladesegur.cat/ca/Turisme/oficinaTurisme/historia.aspx> [Consulta: 28 maig 2009]

5

2. Els primers viatgers del Pirineu i les seves cròniques

Durant segles els viatges escrits van sorgir de mans de gent d’armes, d’església o de la noblesa. Emperadors, reis, diplomàtics, van deixar escrites les seves cròniques, que avui ens ajuden a conèixer alguns detalls d’aquells paisatges reculats. Ara bé, al llarg de la història, si unes zones eren evitades, eren les de muntanya. Els seus relleus abruptes, les males comunicacions, la gairebé total inexistència de llocs on hostatjar-se més enllà de les cases particulars, i els perills climatològics, convertien les comarques del Pirineu en racons gens visitats i, encara menys, explicats. Si s’hi anava era per obligació. És el cas, per exemple, d’Onofre Timbau, un assessor del marquesat de Pallars i vescomtat de Vilamur que l’any 1628 va recórrer i descriure el territori sota les ordres del duc de Cardona, el qual volia endreçar les seves finances.

No va ser fins al segle XVIII que els viatgers es van diversificar. Ja no calia ser d’alta nissaga, ni era imprescindible viatjar per obligació; tan sols calia tenir la cultura i els mitjans necessaris per a fer-ho. Van aparèixer els que viatjaven pel sol fet de viatjar i després n’escrivien les vivències, els aventurers, els excursionistes, els pelegrins, els científics que anaven a recollir dades sobre agricultura, geologia, filologia...

El primer que va visitar les comarques per on passarien Cela i Espinàs va ser un anglès, Arthur Young, un agrònom que després va escriure un llibre de viatge molt aclaridor sobre la realitat del moment. Era l’any 1787. Explica que ho veia tot «miserable i d’aspecte mesquí, tant els pobles com els camps».6

Pel que fa a gent de la península, el primer que narra el recorregut per les comarques que ens interessen és Francisco de Zamora, un funcionari castellà de la Il·lustració. Va arribar-hi un any més tard que Young, el 1788. La percepció de l’entorn és similar a la de Young. Només per posar un exemple dels seus nombrosos comentaris desoladors, de Llavorsí deia que «Es tierra pobre y de mal aspecto, malas calles, casas hundidas y ahumadas»7.

Ja en ple romanticisme, són molts els que emprenen l’aventura del viatge, però al principi pocs gosen trepitjar el Pirineu. És massa feréstec. Louis Ramond de Carbonnières, Alexandre de Laborde, Victor Hugo, Miguel de Unamuno, es desvien per treure-hi el nas, però sempre de passada cap a altres contrades i ningú es refereix a les valls de les Nogueres i del Garona.8

Ens en parla una mica Pascual Madoz, durant un temps governador i jutge de Vielha, i autor del Diccionario Geogràfico-Estadístic-Histórico de España (Madrid, 1845-1850). Descriu la Val d’Aran com una vall verge, desconeguda, aïllada durant mesos a causa de la neu, i molt pobra. Estem parlant dels volts de l’any 1835. Diu que dos mil aranesos es traslladaven a França cada any per a treballar-hi com a agricultors o, fins i tot, com a enllustradors de sabates, però, també «...no pocos, sensible es haberlo de decir, a implorar la caridad pública con 4, 6 y hasta 8 hijos de pequeña edad. Al cabo

6 YOUNG, Arthur (1993). Viatge a Catalunya (1787) Pròleg i traducció de Ramon Boixareu (Tremp: Garsineu Edicions), 48. 7 ZAMORA, Francisco de (1973). Diario de los viajes hechos en Catalunya. A cura de Ramon Boixareu (Barcelona: Curial), 184. 8 GARCIA MERCADAL, J. (1952-62). Viajes de extranjeros por España y Portugal (Madrid). 3v. / Reeditat el 1999 com a: Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta comienzos del siglo XX. Recopilación, traducción, prólogo y notas, J. García Mercadal; prefacio, A. García Simón. Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura, 6v.

6

de 6, 7, y aun 8 meses vuelven al valle con el dinero que han ahorrado, y se dedican entonces al cultivo de sus tierras con ardor sumo».9

Durant la segona meitat del segle XIX ja són més els que gosen arribar fins a les muntanyes. Per exemple el 1858 hi arriba el metge francès Alfred Tonnellé. Diu que «Tots aquests pobles catalans són d’una brutícia abominable i d’un aspecte repugnant».10

També hi arriben els burgesos relacionats amb l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1876) —que després acabaria sent el Centre Excursionista de Catalunya— i l’Associació d’Excursions Catalana (1878).

Ara bé, si hi ha un punt d’inflexió en l’augment de visitants, és a partir de les estades que hi va fer Jacint Verdaguer. Mossèn Cinto, lector dels grans escriptors viatgers de principis de segle, influït per Alexandre Dumas, Victor Hugo, Hyppolyte Taine, Alphonse de Lamartine, François-René de Chateaubriand..., l’estiu de 1882 travessa una part del recorregut que farien després Cela i Espinàs, i ho explica a Excursions i Viatges. Va estar a Tírvia, Esterri d’Àneu, Salardú, Vielha... La descripció posterior d’aquelles muntanyes, a mig camí de la realitat i la llegenda, on la natura pren una força sobrenatural i la humanitat gairebé hi és absent, atrau l’atenció d’altres excursionistes catalans que escriuran sobre el Pirineu Occidental: Joaquim Morelló, Bartomeu Mitjans, Lluís Marià Vidal, Juli Soler Santaló, Ceferí Rocafort... Socis del Centre Excursionista de Catalunya, on Verdaguer llegia els relats de les seves incursions pirinenques11, van ser ells els catalans que van començar a deixar testimonis d’unes formes de vida que avui semblen remotes.

A partir d’aquell moment continuen arribant viatgers d’altres punts d’Europa, sobretot francesos. Així, el 1884 el rendista francès M. Gourdon descriu la Val d’Aran com un lloc absolutament miserable. La gent era tan pobra que havien de travessar la frontera per anar a buscar feina a França: «Passen la frontera en llargues caravanes: unes espardenyes, una mica de roba, vet aquí tot el seu equipatge».12

El 1892 el militar tortosí Juan Avilés travessa el Pallars, segons sembla, acompanyat pel que després seria el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que durant més de trenta anys també fou militar. En arribar a la fonda de Llavorsí «Después de un ligero examen desistimos de hospedarnos en la posada: es demasiado mala».13

El 1894 l’enginyer anglès Herpburn Ballantine arriba a un hostal d’Esterri on «Els llits semblaven nets, però el seu entorn era tan horrorosament indecent que vaig complir amb la meva darrera obligació de ruixar-los —els llits i les persones dels meus amics— amb una pluja abundosa de Keating».14

El 1896 l’historiador Francesc Carreras Candi, empès per la recerca i la conservació de documents antics, passa per la conca de Tremp i observa la seva misèria. La gent cada any emprenia un èxode temporal per tal de sobreviure: «Són innombrables les 9 Citat per GANAU, Joan (1996).Viatges per ponent. (Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida), 68. 10 TONNELLÉ, Alfred (2000). Tres mesos als Pirineus. Diari d’un viatge. 1858. (Tremp: Garsineu Edicions), 136. 11 GAROLERA, Narcís (2009). «Verdaguer, viatger i excursionista». Dins: Muntanya (núm. 882, pàg. 6-19). (Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya) i GAROLERA, Narcís (1998). L'escriptura itinerant: Verdaguer, Pla i la literatura de viatges. Pròleg d'Antoni Marí. (Lleida: Pagès editors). 12 Citat per GANAU, Joan (1996).Viatges per..., 68. 13 AVILÉS, Juan (1993). El Pallars, Arán y Andorra. Notas e impresiones de un viaje (1892) (Tremp: Garsineu Edicions), 27. 14 BALLANTINE, Hepburn (1993). Una croada als Pirineus (1894). (Tremp: Garsineu Edicions), 96.

7

persones que emigren d’aquelles poblacions, dirigint-se la major part a les veïnes de França i algunes cap a Barcelona. Entre aquestes hi figuren no poques dides i minyones de servei».15

El 1899 Ceferí Rocafort, nascut a la Pobla el 1872, geògraf, arqueòleg, fotògraf i membre del Centre Excursionista de Catalunya, fa un viatge per aquestes comarques de muntanya i parla del «desgraciat país»16 perquè fa més de vint-i-cinc anys que s’intenta construir una carretera que uneixi Tremp i Sort «y encara no s’han començat els fonaments del pont de la Pobla, ni s’ha enllestit la travessia de Gerri.»

El 1906 Antoni M. Alcover, en el seu viatge filològic a la recerca de les especificitats de la llengua d’aquestes terres, en arribar a Llavorsí troba «una misèria de carrers torts i malplans, cases mal fetes, esguerrades, brutes, negres, com les de quasi tots els pobles de muntanya».17

Els exemples de testimonis escrits descrivint com a indrets salvatges i miserablement rústecs els paisatges que més tard recorrerien Cela i Espinàs són múltiples. En el present treball veurem que els dos escriptors en coneixen uns quants i constatarem que, com afirma Joan Ganau (1996), «les descripcions serviren molts cops per a viatgers posteriors, dirigint-ne així l’atenció i contribuint a crear tòpics que, al marge de la realitat contemplada per cada viatger, s’anaren transmetent gairebé inalterats». I és que tots els viatgers, abans d’emprendre el seu viatge, s’informen del lloc on aniran. Tots consulten guies i testimonis de viatgers anteriors fins al punt que Enric Bou (1993) arriba a afirmar que un dels trets formals del llibre de viatges és «la tendència —conscient i confessada— al plagi»18. Verdaguer va utlitzar les guies franceses Joanne per als seus recorreguts pirinencs o les alemanyes Baedeker per als viatges europeus19 i sovint en tradueix passatges de manera literal. Pla es vanagloriava de plagiar els textos de viatgers anteriors i diversos estudis confronten textos seus amb les seves fonts, tot mostrant «expressions calcades».20 Cela i Espinàs també ho van fer. Ho veurem a l’apartat corresponent.

15 Citat per GANAU, Joan (1996).Viatges per..., 71. 16 ROCAFORT, Ceferí (1991). Excursions pel Pirineu i el Pla de Lleida. (Lleida: Garsineu Edicions), 84. 17 ALCOVER, Antoni M. (2006). Dietari de l’excursió filològica 1906. (Barcelona: Edicions Proa), 122. 18 BOU, Enric (1993). Papers privats. (Barcelona: Edicions 62), 160. 19 GAROLERA, Narcís (2009). «Verdaguer, viatger...», 8. 20 FIGUERAS, Narcís (1997). «Josep Pla i la inspiració. El cas de la Selva». Dins: Revista de Girona (núm. 180, pàg. 76-80). (Girona: Diputació de Girona), 79.

8

Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs al Portarró d’Espot.

3. Any 1956

3.1. Els dos escriptors i la seva relació L’any 1956 Cela tenia quaranta-un anys i ja havia editat La familia de Pascual Duarte (1942), Viaje a l’Alcarria (1948), La colmena (1951), Ávila (1952), Del Miño al Bidasoa (1952), Vagabundo por Castilla (1955) i Judíos, moros y cristianos (1956). Amb la seva primera novel·la, La familia de Pascual Duarte, havia creat el tremendismo, una manera de retratar la societat més enllà de la realitat per destacar-ne tan sols allò més truculent. Amb el seu primer llibre de viatges, Viaje a la Alcarria, iniciava una manera de fer literatura que després seria molt imitada. Segons Carme Gregori (2000), «Tots els estudiosos han coincidit a assenyalar el paper de Viaje a la Alcarria (1948) de C. J. Cela com a origen de la moda dels llibres de viatges que es dóna, principalment, al llarg de la dècada posterior... ».21 Cela era, doncs, un escriptor reconegut.

Espinàs era més jove. Llavors tenia vint-i-nou anys. Havia editat la novel·la Com ganivets o flames, que havia guanyat el premi Joanot Martorell del 1953, però també Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956) i La trampa (1956). Espinàs era una jove promesa.

Un i altre es coneixien perquè Espinàs, advocat per estudis, feia un any que havia entrat a treballar a hores a l’Editorial Destino com a corrector de proves i redactor de textos. En aquesta editorial Cela hi publicava les seves obres. Com diu Espinàs (2007) «Vaig tenir, doncs, una relació amb Cela bastant continuada, perquè anava a sopar amb ell i, a més, li revisava i comentava els originals que enviava».22

En una d’aquestes trobades Espinàs va comentar a Cela el projecte del proper estiu. Coneixia una mica el Pallars perquè allà hi tenia dos amics —el doctor Josep Pla i Duat i l’alcalde de la Pobla de Segur, Josep Maria Boixareu—, però el volia conèixer més a fons. Tenia intenció de seguir a peu el recorregut del riu Noguera Pallaresa, saltar el port de la Bonaigua fins a la Val d’Aran i, després, seguir la Garona fins a França.

«En aquella època jo acostumava a sopar amb Camilo José Cela, quan ell venia a Barcelona. Era natural que li parlés del meu projecte, tenint en compte el seu viatge a l’Alcarria. Cela em va dir que si jo tenia cap inconvenient que

21 GREGORI, Carme (2000). «El caminant de la terra. Els primers llibres de viatges de Josep M. Espinàs». Dins: Caplletra, revista internacional de filologia (núm. 28, pàg. 121-144). (València: Institut Interuniversitari de filologia valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 126. 22 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions particulars. (Barcelona: La Campana), 104.

9

l’acompanyés, perquè li feia gràcia fer un viatge a peu per Catalunya però no el volia fer sol, sinó amb algú del país. Perfecte, doncs.»23

3.2. L’Espanya franquista i la literatura realista dels cinquanta L’any 1956 feia disset anys que s’havia acabat la guerra civil. Havien passat els difícils anys quaranta de la postguerra; el 1951 Estats Units va començar a enviar ajuda econòmica a canvi d’establir bases militars; el 1952 es va donar per acabat el racionament d’aliments i, just el 1954, es va superar la renda per habitant del 1935. A més, arran de les privacions que comportava el model autàrquic i l’intervencionisme de l’Estat, i arran de la pressió dels empresaris del mateix règim franquista —que necessitaven nous mercats a fora d’Espanya—, es va iniciar una certa obertura econòmica, que es consolidaria amb el Plan de Estabilización (1959-1961). El resultat va ser que, a partir del 1961, va començar el creixement econòmic que comportaria, entre d’altres coses, l’entrada massiva de turistes estrangers a la recerca de sol i de platja.

Però tornem al 1956. Érem en plena època franquista, els que manaven eren els poders fàctics i la censura estava a l’ordre del dia, fins al punt que La colmena es va haver d’editar a l’Argentina (1951) i no va fer-ho a Espanya fins el 1963, això sí, autoritzada pel mateix Fraga. Pel que sembla, les referències a homosexuals, al sexe i a les presons de l’època no eren ben vistes per la moral catòlica i política del moment. Enmig de tot això, la literatura espanyola es va decantar per retratar la realitat i va sorgir un moviment que tenia per consigna fer una crònica realista. Entre els escriptors que s’hi van apuntar trobem Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite, Juan Marsé...

Carme Gregori (2000), en el seu estudi sobre els primers llibres de viatges d’Espinàs, recull una cita molt aclaridora del crític i professor Ricardo Domènech:

«Esto, contar España, nuestra España, puede ser una de las cosas más serias que hagamos, cada cual a través de su estilo, de su personalidad, puede aportar algo único y magnífico en la aventura común, generacional: contar España. He aquí, pués, esta invitación.»24

Un dels gèneres més conreats per a explicar aquesta Espanya va ser la literatura de viatges i justament el precursor va ser Cela, el qual va recollir la tradició viatgera de la generació del 98, sobretot pel que fa a Baroja i Azorín.25 Amb el seu estil únic, va conrear tant el llibre de viatges com llibrets turístics de llenguatge estàndard on, tanmateix, la seva empremta és sempre inevitable. És el cas de Ávila (1952), un fulletó amb fotografies de tan sols 25 pàgines on proposa alguns itineraris turístics. Hi ha un moment en què parla del caràcter de les persones, com si tots els habitants d’aquesta ciutat fossin del mateix signe d’horòscop:

«El hombre de Àvila es de caràcter sobrio, seco en sus manifestaciones pero entrañable en sus afectos, serio, poco amigo de ostentaciones, de firme palabra y de ademán contenidamente rendido. La mujer es honesta, discreta, silenciosa, servicial, amable y nada espectacular, aunque de gesto dulce y elegante.»26

A partir d’aquesta moda alguns llibres de viatges van intentar retratar la realitat silenciada pel triomfalisme del règim franquista. És el cas de Campos de Níjar (1959),

23 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa. (Barcelona: La Campana), 604. 24 Citat per GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 121. 25 POZUELO YVANCOS, José Mª, al pròleg de CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria (Madrid: Editorial Espasa Calpe, S.A). 26 CELA, Camilo José (1952). Ávila. (Barcelona: Editorial Noguer, S.A), 23.

10

Cartell guanyador del concurs d’eslògans i disseny.

de Juan Goytisolo o Caminando por las Hurdes (1960), d’Antonio Ferres i Armando López Salinas.

Com veurem, no és el cas de Cela i Espinàs. És coneguda l’adhesió al règim franquista de Cela i, per tant, no seria ell qui fes una crítica social de l’Espanya franquista. I mostrarem com Espinàs va fer el viatge amb el suport de l’alcalde de la Pobla de Segur, Josep Maria Boixareu, que volia promocionar turísticament la zona i, per tant, tampoc no interessava deixar-la malament. Ells pretenien tan sols retratar la realitat del moment sense fer crítica social. Més endavant veurem com ho van fer.

3.3. El Pirineu i l’alcalde Boixareu Josep Maria Boixareu va ser alcalde de la Pobla de Segur des de 1949 fins a 1969. De família molt catòlica, simpatitzant del règim, durant els vint anys que va exercir d’alcalde destacaria per la seva activitat incansable per tal de millorar la vila. A part de crear un gran Parc que porta el seu nom, d’una Residència Sanitària per a la gent gran, de facilitar l’arribada del tren i de tantes i tantes iniciatives que, segons el seu germà, farien que el governador de Lleida el tingués pel millor alcalde de la província, es va bolcar en la promoció turística del Pirineus Occidentals. Creia que a partir del turisme es podia dinamitzar un territori encara molt malmès per la guerra i la postguerra.

Així, l’abril del 1954 es constituïa a la Pobla de Segur la Junta Local de Turisme i aquell desembre s’inaugurava l’Oficina de Turisme. Aviat es van endegar un seguit d’iniciatives —pioneres a nivell estatal— per tal de dinamitzar el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça, que van ser precisament les quatre comarques que van trepitjar els dos escriptors.

Iniciatives com un concurs d’eslògans per promocionar la zona amb la participació de 2.352

concursants i un altre de cartells. Al cartell guanyador s’hi refereix Espinàs al seu llibre del viatge pel Pirineu, així que arriba a l’estany de Sant Maurici:

«Aquest és, d’altra banda, el tema plàstic que ha servit —i amb indiscutibles mèrits— per fer la propaganda del Pirineu de Lleida. La doble punxa dels Encantats i al seu peu un bosc d’avets i l’estany de Sant Maurici. La composició és perfecta. És un immens cartell publicitari que sembla penjar del cel.»27

O iniciatives com l’edició de postals paisatgístiques primer en blanc i negre i, després, a color; o la constitució de l’Esbart Pallarès; o la promoció de la baixada de Falles per Sant Joan etc.

Algunes d’aquestes postals i fulletons Espinàs les va enviar a Cela per engrescar-lo a realitzar el viatge. A la carta, el català deia:

«Te mando dos folletos y algunas postales para tentarte, lo confieso. En el folleto encarnado verás un mapa pintoresco que puede darte una primera noticia. [...] Haz cuanto puedas por venir. Estoy entusiasmado con la idea.

27 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 99.

11

Creo, además, que el paisaje y la gente te sorprenderán: es algo muy distinto a lo que has hecho hasta hoy.»28

Espinàs, doncs, estava totalment al cas de la promoció turística que duia a terme el seu amic, l’alcalde Boixareu, i segurament aquest pensava que la visita de Cela seria una immillorable propaganda turística. Tant és així que, tal com recorda Pere Dalmau, que llavors era regidor de l’ajuntament, quan van arribar els escriptors en tren el dia 12 d’agost a la Pobla de Segur, l’alcalde els va rebre en persona i els va convidar als àpats. El mateix Cela ho relata així quan explica el dinar de la Pobla de Segur al restaurant Palermo:

«El viajero, que barruntó que almorzaba de gorra (porqué En Josep Maria Boixareu, el alcalde, es hombre con el dinero pronto y que no azuza a sus perros y a sus guardiaciviles contra quienes van de paso), rindió el tenedor cuando iba por la trucha veinticinco»29

L’alcalde també els va acompanyar amb el seu Citroen a explorar les valls secundàries els dies posteriors al recorregut a peu i, de fet, moltes visites durant el viatge van ser suggerides per ell. Per això els escriptors es van desviar per pujar al llogaret de Tornafort, on el president de la Junta Administrativa els va convidar a esmorzar, i van ser convidats per l’advocat de Sort, el Sr. Sambola, i van pujar fins a Àreu, on també els va rebre l’alcalde i també els va convidar a dinar.

Acabat el viatge, Espinàs va rebre l’encàrrec d’escriure una guia turística que expliqués com visitar les quatre comarques que havien trepitjat ell i Cela. Es va editar un any després que sortís publicat el seu llibre de viatge. Signada amb el nom de José María Espinàs, es titulava Guía del Pirineo de Lérida, l’editava l’Editorial Aries i s’especificava que era una guia encarregada per l’Oficina Municipal de Turismo de Pobla de Segur. Es podien seguir els itineraris en cotxe, però també hi havia capítols dedicats a les «Advertencias para el andarín» i «...para el montañero».

En aquest context se situa, per tant, la visita de Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs l’estiu del 1956.

«Aquest llibre, doncs, és un document de la prehistòria del turisme al Pallars i a la Vall d’Aran, quan no hi havia pistes d’esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó d’una antiga fonda»30

Malauradament les ànsies de promoció turística de l’alcalde Boixareu no van impedir la gran davallada demogràfica dels anys 60-70. El doctor Pla i Duat, de la Pobla de Segur, l’altre bon amic d’Espinàs, ho explica molt bé al seu llibre El noi de Misseret:

«A final dels 50 i durant els 60, la gent va començar a marxar del Pallars. Gent amb un bon ramat d’ovelles se’l venien, mal llogaven les finques als qui quedaven al poble i se n’anaven a Barcelona i compraven o arrendaven una porteria o, algú, una pensió. »31

De la situació real que es vivia en aquells moments en aquestes comarques de muntanya en parlarem més endavant.

28 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 114. 29 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida. (Barcelona: Editorial Noguer), 19. 30 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 9. 31 PLA I DUAT, Josep (1992). El noi de Misseret. El món d’un metge de muntanya. (Barcelona: Edicions la Campana), 216

12

Anant cap a Llavorsí.

4. El viatge L’apartat anterior ens ha ajudat a contextualitzar el moment en què els escriptors van dur a terme el viatge. En aquest ens referirem al viatge en concret, cosa que ens permetrà observar el procés de transformació des del viatge real fins al llibre de viatge. En els propers paràgrafs començarem a veure com van treballar Cela i Espinàs, què van aprofitar de la realitat, què van inventar, què van manipular... Assistirem, doncs, a la cuina de l’escriptura.

4.1. Els companys Cela i Espinàs no van viatjar sols. Tal com podem observar en aquesta fotografia presa per Espinàs, en realitat els viatgers van formar un quartet. Els companys de viatge de l’escriptor català van ser —d’esquerra a dreta— un amic de Cela de Madrid, el doctor José Luís Barros; el sogre d’Espinàs, Felipe Luján (pare de Nèstor Luján); i Cela.

Se sap d’ells per les dedicatòries dels llibres dels dos escriptors, però no pas pels relats del viatge. Com veurem més endavant, en aquests no tan sols s’intenta no parlar-ne sinó que en cap moment Cela es refereix explícitament a Espinàs, ni Espinàs a Cela. Les úniques referències són a les dedicatòries. Abans de realitzar el viatge van acordar que se les dedicarien respectivament.

Espinàs va escriure:

«A Felipe Luján, Camilo José Cela i José Luis Barros, companys de viatge.»32

I Cela:

«A mi amigo don Felipe, castellano de Buñol, en el reino de Valencia, viejo artillero que perseguía los conejos a palos.

Ao meu amigo Xosé Luis, pastequeiro, pontevedrés que deitábase, nudo com’o nubeiro, ao solío montesío (qu’eu ben o vin).

I al meu amic Josep Maria, quàquer barceloní, mestre en trotades de llop i home de bé.»33

4.2. El recorregut i els establiments on es van hostatjar Estudiar el recorregut que explica cadascun dels dos viatgers i veure allà on van fer els àpats i van dormir servirà per adonar-nos que, malgrat que, com veurem, els dos presumeixen d’explicar fil per randa la realitat viscuda, les dues narracions, com és propi de la literatura, la tergiversen.

El primer dia de vacances va ser el diumenge 12 d’agost del 1956. Van arribar en tren a la Pobla de Segur. Era un tren de carbó. Al següent quadre resseguirem les etapes d’un i altre segons els seus llibres i tot seguit veurem els recorreguts a sobre del mapa. S’han alternat els colors blau i negre per distingir les diverses etapes. 32 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 7. 33 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 5.

13

RECORREGUT

Dia Espinàs Dorm a... Cela Dorm a... 12/08

Diumenge Arribada a la Pobla de Segur. La Pobla de Segur Arribada a la Pobla de Segur. La Pobla de

Segur

13/08

Cotxe: la Pobla - font de la Figuereta.

A peu: font de la Figuereta – Gerri de la Sal - Baro

Baro

Cotxe: la Pobla - font de la Figuereta.

A peu: font de la Figuereta – Gerri de la Sal – Baro

Baro

14/08 Baro – Tornafort - Sort Sort Baro – Tornafort – Sort Sort

Sort – Rialp – Llavorsí 15/08

Mare de Déu

Migdia i tarda: cotxe per la vall de Cardós, la vall Farrera (Àreu) i la

coma de Burg (Tírvia)

Llavorsí Sort – Rialp – Llavorsí Llavorsí

16/08 Llavorsí – Escaló – (desviació

amb cotxe a Espot i l’estany de Sant Maurici) – la Guingueta

la Guingueta Tírvia – Alins – Tor Tor

17/08 la Guingueta – Escalarre – Esterri d’Àneu – València d’Àneu - Mare

de Déu de les Ares

Mare de Déu de les Ares Tor – Àreu Àreu

18/08

Mare de Déu de les Ares – Tredós – Salardú. Tarda: pujada

a peu a Unya, a 15 min de Salardú.

Salardú

Àreu – Ribera de Cardós – Surri Estahón – bordes de Perafita – Lleret Tabescán – Lladorre –

Esterri de Cardós – Arrós

Arrós

19/08 Diumenge

Salardú – Gessa – Arties – Casarilh – Escunyau – Betrenn –

Vielha. Tarda: pujada a peu a Gausac i Casau, a 15 min de

Vielha

Vielha

Arrós – Aynet de Cardós – Cassibrós – Ribera de Cardós –

Aydí – Estarón – riu Noguera Pallaresa – Escaló

Escaló

20/08

Cotxe i jeep: Vielha – hospital de Vielha – Pont de Suert – vall de

Boí – vall de Sant Nicolau – Portarró d’Espot - Vielha

Vielha Escaló – estany de la Torrassa – Espot – estany de Sant Maurici –

Portarró d’Espot Espot

21/08 Vielha – Aubert – Pont d’Arrós – Es Bòrdes - Bossòst Bossòst Espot – la Guingueta

Tarda: passeig pujant a Jou. Jou

22/08 Bossòst – Les – Pontaut – Pont de Rei (frontera de França) ?

la Guingueta – Escalarre – Esterri d’Àneu – València d’Àneu - Mare

de Déu de les Ares

Mare de Déu de les Ares

23/08 Mare de Déu de les Ares – Tredós – Salardú. Salardú

24/08 Salardú – Gessa – Arties –

Casarilh – Escunyau – Betrenn – Vielha.

Vielha

25/08 Vielha – Aubert – Pont d’Arrós –

Es Bòrdes – Vilamós – Portillón – Bagnères-de-Luchon

Bagnères-de-Luchon

26/08 Bagnères-de-Luchon – Cier-de-Luchon

Cier-de-Luchon

27/08 Cotxe: Cier-Luchon - Pont-du-Roi - Les. Les

28/08 Les – Bossost Bossost

29/08

Cotxe: Arró - boca sud del Túnel de Vielha.

A peu: boca sud - cabana del barranc de Biciberri.

Cabana del barranc de Biciberri.

30/08 Excursió pujant per la vall de Biciberri fins a l’estany.

Cova de l’estany de Beciberri

31/08

A peu: estany de Biciberri – bretxa – pleta de Rio Malo –

estany de Cavallers – Caldas de Bohí – La Farga.

Jeep: vall de Sant Nicolau – Portarró d’Espot – cabana de

l’estany Llong

Cabana de l’estany Llong

1/09 Cabana de l’estany Llong – La Farga – Erillavall – Bohí - Tahúll Taüll

2/09 Tahüll – Barruera – Les

Cabanasses – Llesp – Pont de Suert

Pont de Suert

3/09 Cotxe: presa d’Escales

14

Recorregut de Josep Maria Espinàs

Recorregut de Camilo José Cela

Un cop vistes les etapes que expliquen un i altre, anem a veure els llocs on van esmorzar, dinar, sopar i dormir segons les respectives versions:

15

ESPINÀS

Dia Esmorza Dina Sopa i dorm

1 ? Sopar: Restaurant Palermo

2 Hostal de la Golondrina, Gerri Fonda de Menal, a Baro

3 Cal Gasset de Tornafort Fonda Feliçó de Sort Fonda Feliçó, a Sort

4 Cal Jantet de Rialp Fonda Jubany d’Àreu Hotel Lamoga, a Llavorsí

5 Fonda Castellarnau, Escaló ? Fonda Poldo, de la Guingueta

6 Fonda Agustí, Esterri Fonda Cortinas, València Refugi de Mare de Déu de les Ares

7 Fonda Barberà de Salardú Habitacions d’una casa de la fonda Barberà de Salardú

8 ? Habitacions d’una casa de la fonda Serrano de Vielha

9 Fonda de Toribio Arró ? Fonda Aranesa de Bossòst

10 Taverna d’en Paul de Les ? ?

CELA

Dia Esmorza Dina Sopa i dorm

1 Restaurant Palermo Dormir: Fonda Cortina

2 Hostal de la Golondrina, de Gerri de la Sal

Fonda de Menal, a Baro

3 Cal Gasset de Tornafort Fonda Feliçó de Sort Fonda Feliçó, a Sort

4 Cal Jantet de Rialp ? Hotel Lamoga, a Llavorsí

5 Can Borniquel d’Alins Dorm al paller de la borda Peirot de Tor

6 Can Perucho de Tírvia Fonda Jubany d’Àreu Dorm a la mecedora de la fonda Jubany d’Àreu

7 Can Peret d’Estahón Fonda de Florencio Lladós de Lladorre

Dorm a una borda d’Arrós

8 Can Boneta d’Aynet de Cardós Fonda Castellarnau d’Escaló Fonda Castellarnau d’Escaló

9 Fonda Castellarnau d’Escaló Picnic al costat del torrent del Portarró

Hotel Roya d’Espot

10 ? Fonda Poldo, de la Guingueta Can Agustí de Jou

11 Fonda Agustí d’Esterri d’Àneu Fonda Cortinas de València d’Àneu

Refugi de Mare de Déu de les Ares

12 Fonda Barberà de Salardú Habitacions d’una casa de la fonda Barberà de Salardú

13 ? Habitacions d’una casa de la fonda Serrano de Vielha

14 ? ? Estació de tren de Bagnères-de-Luchon

15 Cafè del cunyat del viajero a Cier-de-Luchon

Chez Antonin de Bagnères-de-Luchon

Casa del cunyat del viajero a Cier-de-Luchon

16 Chez Bergé de Bains-de-Barbazan

Fonda Talabart de Les

17 Taverna d’en Paul de Les Fonda Aranesa de Bossòst Fonda Aranesa de Bossòst

18 ? ? Cabana a sota del barranc de Beciberri.

19 ? ? Cova de l’estany de Biciberri

20 Fonda de Feliciano Peregort de Boí

Casa de Bernat Conill Pallejà, de Taüll

21 Fonda de Tòfol Jordi Riu de Pont de Suert

? Pont de Suert

16

Abans de comentar aquests quadres, cal dir que en verd s’han ombrejat les etapes que coincideixen en un i altre llibre; en taronja les que coincideixen, però no en l’explicació de com les van dur a terme; en groc les etapes diferents i, en blau, l’etapa de la Ribagorça que apareixia a les primeres edicions del llibre d’Espinàs. En aquest sentit és important destacar que a l’edició que Espinàs vol que es treballi no apareix l’etapa de la Ribagorça perquè, segons ens va comentar, la seva obsessió ha estat sempre cenyir-se a la més rigorosa veritat. Per això, si la col·lecció dels seus llibres de viatges es titula A peu per..., a les darreres edicions va decidir suprimir les etapes que no va fer caminant. Veurem, tanmateix, que no les va suprimir totes.

Coincidències i divergències del recorregut El primer que crida l’atenció és que el viatge d’Espinàs dura deu dies mentre que el de Cela dura vint-i-un. Això és així perquè, tal com podem observar a les parts assenyalades en taronja i groc:

- una excursió de tarda d’Espinàs (en cotxe, encara que no ho digui) per la vall de Cardós, la vall Farrera i la coma de Burg, per a Cela és una travessa a peu de quatre dies.

- una desviació per pujar a l’estany de Sant Maurici d’Espinàs (altra vegada en cotxe, per bé que tampoc no ho digui) són dos dies més de viatge per a Cela.

- Cela afegeix una entrada a França durant dos dies, que Espinàs no explica.

- Cela afegeix una travessa d’alta muntanya sortint de la vall de Barrabés i Biciberri, baixant per la vall de Boí i arribant a Pont de Suert, que dura cinc dies i que Espinàs tampoc no explica.

- Cela afegeix una volta en cotxe d’un dia a la presa d’Escales, que Espinàs no explica.

Podem observar que en tots els quadres les coincidències entre els escriptors —marcades en verd— són tan poques, que sembla que haguessin realitzat viatges diferents. Però, així com el 90 % de les etapes que explica Espinàs apareixen al llibre de Cela, tan sols el 50 % de les etapes que explica Cela apareixen al llibre d’Espinàs. Qui se cenyeix més al viatge real? La resposta la trobem resseguint el relat dels llibres. Sabem que el dia que els escriptors van arribar en tren a la Pobla de Segur va ser «El 12 de agosto, Santa Clara, de 1956, domingo». En aquella època els diumenges al vespre hi havia ball a l’hotel Montaña i així ho expliquen als seus llibres de viatge. La propera dada és que van passar per Rialp el dimecres 15 d’agost, perquè van coincidir amb la missa de la Mare de Déu i així ho relaten ambdós. La tercera dada és que el proper diumenge passen per Casarilh i arriben a Vielha. Espinàs escriu:

«És diumenge. Diumenge a Casarilh vol dir aquestes quatre persones que trobo, de conversa, al mig de la carretera.»34

I, quan arriba a Vielha:

«El diumenge de Vielha passa la tarda en aquest passeig que baixa a la plaça.»35

Dons bé, si comparem el calendari setmanal i les etapes dels dos viatgers, veiem que en el d’Espinàs coincideix l’etapa en diumenge, però en el de Cela no. En el de Cela coincideix en divendres. Espinàs és, doncs, qui explica les etapes que van seguir realment, per bé que, com veurem tot seguit, inclou desviacions de la ruta principal que no va fer a peu. 34 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 182. 35 Íbid., 190.

17

Postal del port de la Bonaigua, 1954

Les desviacions de la carretera principal Com podem veure al mapa del recorregut que explica Espinàs, durant la travessa sempre van caminar per la carretera principal de les valls i es van desviar en ben poques ocasions. Als llibres els comentaris referents al tipus de via per on es movien són comuns. Espinàs parla del poble d’Escaló, que «es troba passat el quilòmetre 132»36, de la noia suïssa que el saluda des de dalt d’un cotxe o dels guàrdia civils amb bicicleta, que estaven contents perquè aviat els motoritzarien. Llavors es podia caminar per les carreteres perquè gairebé no hi passaven cotxes i els que hi havia no devien córrer massa.

Al mapa, a les etapes del principi —que són en les que coincideixen un i altre— podem apreciar tres desviacions. Creiem que responen als suggeriments que els devien fer els amics que Espinàs tenia a la Pobla de Segur: el metge Pla i l’alcalde Boixareu. Aquest últim ja els va acompanyar amb el seu Citroen el primer dia, per tal d’arribar a l’entrada del pas de Collegats. Espinàs només diu que «Els amics m’acompanyen al lloc de partida» i no especifica que ho van fer en cotxe, però ho sabem del cert perquè així ens ho va confirmar en Pere Dalmau, llavors regidor de l’ajuntament de la Pobla.

Així, si els amics no els haguessin aconsellat algunes visites, els escriptors no s’haurien desviat de la carretera principal per pujar al llogaret de Tornafort, on el president de la Junta Administrativa, el cap de cal Gasset, els va convidar a esmorzar i l’alcalde pedani els va entrar a saludar. Sabem per la filla del Gasset que la relació entre aquest i l’alcalde Boixareu venia del comerç de la fusta. Boixareu, a part d’alcalde, era el rematà37 més important d’aquestes comarques. El senyor Gasset, com a president de la Junta Administrativa de Tornafort, gestionava 700 hectàrees de bosc comunal. Gairebé totes les subhastes de fusta d’aquest bosc que es van fer entre els anys cinquanta i seixanta se les va quedar en Boixareu. Un i altre van acabar sent tan amics que Boixareu va assistir als casaments de les filles del Gasset.

I tampoc no s’haurien desviat per pujar a Àreu, on també els va rebre l’alcalde i també els va convidar a dinar, si no hagués estat per Boixareu. En aquest cas Espinàs comenta que «La rebuda que ens fan a la casa d’Àreu on pensem dinar, però, és sensacional —potser perquè anem recomanats, ja que no hem gosat pujar aquí dalt a la bona de Déu.»38 Després afegeix que els acompanya un amic —en Boixareu amb el seu cotxe—, que «fa solemnement les presentacions». Però, un cop més, Espinàs amaga la identitat del seu amic i el fet que voltessin per aquestes valls secundàries en cotxe, la qual cosa, si es coneix la zona i es calcula el temps de què disposaven entre que van arribar a Llavorsí a peu, van dinar a Àreu i van petar la xerrada amb el darrer traginer de Tírvia, és del tot indiscutible. Espinàs, però, 36 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 90. 37 Comerciant de fusta. 38 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 72.

18

no només ho amaga, sinó que fa un comentari per donar a entendre que van anar-hi a peu. Quan arriben a Llavorsí després de la volta, diu: «...apressem el pas amb un viu desig, ara, de desfer-nos del sarró i seure a la terrassa de l’hotel amb les cames ben estirades».39

Però el mateix fa Cela, que converteix aquesta excursió d’un dia en cotxe en una excursió de quatre dies a peu. Per tant, com que «quiere seguir andando, almuerza parvo y ligerito (truchas, chuletas, cerezas, café de recuelo y copa)»40, «antes de llegar a Noris [...] se tumba a descansar un rato a la sombra de una noguera maternal»41 i després està tan cansat de caminar que «para mayor descanso, se lava los pies a la sombra de un puentecillo anónimo».42

La tercera desviació va ser per pujar a Espot i l’estany de Sant Maurici. Un cop més Espinàs amaga el fet que hi pugessin en cotxe, la qual cosa és imprescindible tenint en compte que van sortir d’Escaló, van pujar fins a l’estany i a mitja tarda ja eren a la Guingueta, on hi havia una escarransida festa major. Cela no només amaga el trajecte en cotxe, sinó que inclou tota una jornada a peu durant la qual representa que va fer 1.565 metres de desnivell de pujada en deu hores. Al capítol Viaje al país de los lagos explica que surt de la fonda Castellarnau d’Escaló «a las cuatro de la mañana» i dina a la «cueva del torrente del Portarró», a prop del Portarró d’Espot, on arriba «pero, para no salirse del Pallars, no lo cruza». Després, segons diu, encara va fer 1.130 metres de desnivell de baixada per arribar a Espot. Per tant, representa que fa fer 2.695 metres de desnivell en un dia! No està gens malament per un caminant que repeteix una vegada i una altra que no és un esportista, ni un excursionista, sinó un vagabund: «El viajero —que es más vagabundo que deportista y, no obstante sus arrobas, más sentimental que atlético— siente un respeto profundo por los mozos que suben y bajan las más difíciles montañas».43

Si no haguessin anat recomanats per l’alcalde Boixareu els escriptors tampoc no haurien «trobat» en una cantonada de Sort l’advocat de la vila, el Sr. Sambola, ni haurien passat la tarda a casa seva. Ni haurien estat amb el notari Goday de Pont de Suert. Ni en Llorenç Costa de Pont de Suert els hauria aconseguit un cotxe de l’Enher per pujar gratuïtament per la vall de Sant Nicolau fins al Portarró d’Espot44, cosa que sabem gràcies a les primeres edicions del llibre d’Espinàs.

Al llarg del seu viatge, doncs, els escriptors sovint es van relacionar amb els poders polítics i econòmics del moment, però intenten dissimular-ho, així com altres detalls que anirem veient a les successives pàgines, i que ressaltem perquè van influir, i molt, en el tipus de literatura que en va sorgir.

Els establiments on es van hostatjar Observant els quadres dels llocs on es van hostatjar els escriptors, ens adonem de dues coses. D’una banda que tots els llocs on va dormir Espinàs apareixen al llibre de Cela menys en el cas de la fonda de la Guingueta i, de l’altra, que gairebé tot són fondes, menys un parell d’hotels.

Pel que fa a la primera evidència, altre cop ens trobem en què totes les fondes que esmenta Espinàs apareixen al llibre de Cela, però no a l’inversa. Tanmateix, hi ha una excepció: la fonda de la Guingueta. Arran de les entrevistes a gent de la zona sabem que es tracta de cal Poldo i sabem que van dormir-hi. Ara bé, el tracte que devien 39 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 81. 40 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 62. 41 Íbid, 62. 42 Íbid, 68. 43 Íbid, 84. 44 ESPINÀS, Josep M. (1983). Viatge al Pirineu de Lleida (Barcelona: Editorial Selecta), 201.

19

Postal de l’hotel Lamoga, 1954

rebre no va ser el que ells esperaven perquè Espinàs no n’esmenta el nom i Cela... Bé, Cela, al capítol Hasta el puerto de la Bonaigua, donde muere el Pallars, dedica cinc pàgines a insultar el seu propietari, que bateja amb el pseudònim de Pepet Pic Pujals «porqué no quiere hacerle propaganda». Diu que és un «conocido poseso», un «objeto surrealista», que «luce una nariz agresiva», «anda como un camello o como un avestruz», «tiene una rara maña de complicar todo lo que toca», etc. I, pel que fa a la fonda, tampoc no es queda curt:

«...la fonda de La Guingueta es la peor hospedería, si no del mundo, sí, al menos, del occidente europeo.»

Per tant, tot i que no va ser així, en aquella etapa Cela explica que va pujar a dormir a Jou, en una fonda que no ha existit mai i que, a més, sospitosament té el mateix nom que la fonda Agustí d’Esterri d’Àneu, on van esmorzar l’endemà.

La segona evidència és que a les etapes que van fer conjuntament només hi apareix un hotel: el Lamoga de Llavorsí. Aquest fet respon al fet que en aquelles comarques als anys cinquanta encara hi havia pocs hotels. Gairebé tot eren fondes. Els hotels del Pallars Sobirà, per exemple, es podien comptar amb els dits d’una mà. A Llavorsí també hi havia una altra fonda i, de fet, Espinàs en més d’una ocasió esmenta la seva preferència per les fondes de tota la vida, però segurament es van hostatjar a l’hotel Lamoga recomanats per Boixareu. I és que a la col·lecció de postals que Boixareu va editar l’any 1954 tan bon punt es va inaugurar l’Oficina de Turisme de la Pobla de Segur, n’hi ha quatre de l’hotel Lamoga. Un hotel que, per cert, també va ser mimat pel règim franquista. La seva antiga propietària ens explicava que van rebre diversos premis de promoció turística. Deia que els clients d’aquella època eren «un públic de qualitat: metges, advocats, notaris, dentistes, mossens, artistes de cinema i, sobretot, pescadors francesos que a la nit es vestien amb trajes, i anaven acompanyats d’unes dones maquillades i enjoiades amb uns brillants que valien tant com tot el nostre hotel». Però del client que més parlava era de Juan Bautista Sánchez González, un dels dirigents de la sublevació de Melilla el juliol del 1936, que després va ser capità general de Catalunya des del 1949 fins a la seva mort, el 1957.

Els escriptors van dormir en aquest hotel, però també entre la palla del refugi de la Mare de Déu de les Ares o patint les incomoditats d’una fonda modesta com la de Baro.

20

Els establiments on van menjar Finalment, pel que fa als restaurants on van fer els àpats, succeeix el mateix que en el cas del trajecte i dels establiments on van dormir. Tots els que esmenta Espinàs apareixen al llibre de Cela llevat de la fonda de Toribio d’Arró, on un dia van esmorzar, però no a la inversa. Aviat sabrem el per què.

D’altra banda, tant Cela com Espinàs expliquen que van passar per Tírvia. Segons Espinàs, a la fonda can Perucho van berenar-hi; segons Cela, van esmorzar-hi. Qui se cenyeix a la realitat viscuda? Un i altre narren que van conèixer en Cintet de la Polla, el darrer traginer del Pallars. Doncs bé, el doctor Pla i Duat, al seu llibre El noi de Misseret, explica que quan van pujar els escriptors al Pallars els va suggerir d’anar a conèixer aquest traginer. A Cela li va fer molta gràcia el nom, però no va voler-hi anar perquè Tírvia es desviava de la ruta que s’havien marcat. Per tant, mai el va arribar a conèixer. Espinàs va tornar en una altra ocasió i va poder parlar-hi. Sembla ser, doncs, que la versió d’Espinàs s’apropa més a la realitat viscuda.

21

5. Els llibres En el present apartat veurem com un mateix viatge pot derivar en dos llibres del viatge completament diferents. L’observació de l’estil d’un i altre escriptor, la diferència en el to que adopten en explicar experiències compartides o la relació entre la realitat viscuda i la literaturització d’aquesta ens ajudarà a entendre millor tant els mecanismes d’elaboració d’aquestes obres en concret, com dels llibres de viatge en general. Un tipus de literatura que, segons Maestre (2000), és un subgènere de la literatura autobiogràfica, en la qual hi trobem «les memòries, el dietari i el diari, l’assaig, l’autobiografia i la correspondència».45 La diferència rau en què «els relats de viatge són textos autobiogràfics en què l’autor narra les experiències viscudes durant un viatge a un indret determinat» i «al contrari que la resta de gèneres del jo, el factor espacial hi és més important que el temporal». Aquesta preponderància de l’espai respecte al temps és cabdal perquè, quan l’autor es disposa a narrar l’experiència viscuda, la perspectiva guanyada amb el pas del temps «afavoreix la manipulació en l’organització de l’experiència i, en general, una llibertat compositiva major que en el cas del diari-dietari i de la correspondència, gèneres mimètics». Vegem-ho.

5.1. L’estil Només per posar un petit exemple de la diferència d’estil entre un i altre escriptor, observem com descriu cadascú el restaurant Palermo de la Pobla de Segur. Espinàs diu només «que és un lloc de bona cuina, les primeres i ja no superables truites de riu».46 Cela, per la seva banda, escriu:

«En casa de En Miquel Ros, en el restorán Palermo, que es nombre muy conspicuo y pirenaico, fríe las truchas un ángel delicado, clemente y sabio, a quien Dios conserve sus habilidades para mejor solaz y gratitud de todos. ¡Qué tío friendo truchas! ¡Y qué truchas gimnásticas, musculadas y saborosas, freía el bienaventurado andino!»47

Allà on un és concís i moderat, l’altre és refistolat i dens. Mentre que Espinàs desprèn els aires d’un periodista atent i seriós, disciplinat en la crònica del viatge, l’altre s’assembla a un joglar burlesc, arbitrari en tot allò que explica. Si un és discret i elegant, l’altre és fanfarró i, de vegades, groller.

Gregori (2000) ho descriu molt bé:

«Cela recorre a tots els recursos que han definit la seua particular manera d’escriure, amb una barreja de lirisme i escatologia, riquesa lèxica i sàvia adjectivació, ús recurrent d’un diàleg viu i, de vegades, absurd, sense relació lògica amb els esdeveniments i sense identificació de l’interlocutor, entre altres. L’estil d’Espinàs és més sobri, menys inclinat als focs d’artifici, a l’artilleria verbal.»48

Un i altre eren conscients d’aquestes diferències d’estil. Cela fins i tot s’hi refereix i, per exemple, enmig d’un dels seus monòlegs apareix una veu que diu:

«—¿Por qué no habla usted más claro?»

A la qual cosa el viajero respon: 45 MAESTRE, Antoni (2000). «Els llibres de viatges». Dins: Estudis de llengua i literatura XL. Homenatge a Arthur Terry 4 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 150-151. 46 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 15. 47 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 19. 48 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 131.

22

«—Porque no me da la gana, gentil señorita, sazonado bombón, tía buena; esto de los sermones en clave es algo que se nos da muy bien a los patriarcas. ¿Quiere usted que echemos un pasodoble?»49

Aquest passatge és típic de Cela. Converses inventades amb personatges impossibles. Espinàs en parla a Relacions particulars. Comenta que Cela en els seus viatges construeix uns personatges que parlen igual, és a dir, a l’estil Cela. Segons Espinàs «Se l’emporta sempre un fàcil —per a ell— domini de la riquesa lèxica, el sentit teatral dels diàlegs, el seu instint del ritme i de la contraposició de frases populars i brillants, amb una voluntat de clàssic».50 Vegem, a tall d’exemple, els personatges d’alguns dels llibres de viatges anteriors al que estem treballant. A Viaje a la Alcarria (1952) un nen petit li pregunta al viajero: «¿Me permite usted que le acompañe unos hectómetros?».51 Algú ha conegut un nen que parli així? A Del Miño al Bidasoa un taverner sense cultura explica la seva vida amb un llenguatge d’intel·lectual: «Entonces fué cuando se me ocurrió el pensamiento, el bienhadado pensamiento que nunca bendeciré bastante, de permanecer célibe...».52 I el mateix succeeix a Vagabundo por Castilla, quan un curandero que el vagabundo troba pel camí, després de preguntar-li «¿Por qué grita usted con esas desaforadas voces de loco?», es fa propaganda dient que «En el macuto llevo la herramienta, en la bolsa el libro donde hago los estudios, en la cabeza la ciencia, y en las manos la energía y la habilidad».53

Segons Espinàs, Cela «És un escriptor que no escolta. La gent no li interessa. La falsifica per sotmetre-la al seu estil».54

5.2. El to Tot viatge a peu acaba sent un recorregut, no cap enfora, sinó cap a l’interior de cadascú. Cela i Espinàs ho experimenten i, per això, els comentaris referents a aquest tipus de viatge i al fet de caminar són nombrosos. Tanmateix, trobem divergències en el to que adopten en els seus respectius llibres, per bé que sempre hi plana l’introspectiu.

Espinàs es deixa endur sovint pel tarannà sentimental que li desperten les diferents anècdotes viscudes, els paisatges, les persones. Es fixa en el detall, a partir del qual s’obre cap a reflexions profundes. Va del particular a l’universal en un to impregnat d’humanitat, però sovint tenyit d’una fina i lleu ironia. Gregori (2000) apunta que «l’autor adopta una òptica que tendeix a idealitzar o transcendentalitzar la realitat, transformant-la a través d’una mirada tenyida d’humanitarisme.»55 Els exemples d’aquest tarannà són inacabables perquè justament aquest to és l’essència dels llibres d’Espinas. Tanmateix, per exemplificar-lo, en transcrivim un passatge. El narrador ha arribat a Rialp en el moment en què la gent surt de casa per anar a missa...

«Seguint la gent, començo a pujar unes escales. Al meu costat puja també, graó a graó, un home d’esquena arrodonida, que es protegeix del fred amb una bufanda i s’ajuda les cames amb un bastó. M’acomodo al pas del vell i dic: —Avui és festa grossa, oi? És festa major...

49 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 228. 50 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 126. 51 CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria (Madrid: Editorial Espasa Calpe, S.A), 93. 52 CELA, Camilo José (1952). Del Miño al Bidasoa. (Esplugues de Llobregat: Plaza & Janes Editores, S.A.), 158. 53 CELA, Camilo José (1955). Vagabundo por Castilla. (Barcelona: Seix y Barral Hnos, S.A.), 12. 54 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 126. 55 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 131.

23

El vell no em mira. El vell té prou feina a pujar l’escala i mirar on posa el peu. Però contesta amb veu tibant, aguda: —Ben segur. És la festa de la Mare de Déu! I mireu si és grossa que a França, «tot i siguent republicans», també la fan! No sé què contestar. M’adono que les meves idees no són tan clares com les del vell de Rialb i em limito a seguir pujant l’escala al seu pas.»56

Observem com el passatge és ple de primers plans —el vell i la seva esquena arrodonida, la bufanda, el bastó, la cura en vigilar on posa els peus— i, de sobte, amb una economia de paraules impressionant, un comentari banal transcendeix cap a una reflexió del narrador sobre la seva manca d’opinió. Això és Espinàs en estat pur.

Pel que fa a Cela, el to que adopta és ben diferent, però decisiu perquè també és un dels trets que caracteritza la seva obra. Ell més aviat intenta no mostrar-se massa sentimental amb les persones o els paisatges, per bé que no li fa res ser-ho amb el gos Llir, un personatge que, per cert, va inventar. Més aviat, si en algun moment s’esplaia en emotivitat, busca un contrast ràpid amb un to de broma per a rebaixar-ne la càrrega. Els exemples que trobaríem també són múltiples. Sovint explica anècdotes divertides políticament incorrectes, però amb una gràcia que fa que pugui explicar qualsevol cosa sense quedar massa groller. És el cas de quan explica que es banya nu a l’estany de Biciberris57; de quan es menja una truita crua, acabada de pescar amb una tècnica prohibida58; de quan es neteja els peus bruts a una de les fonts del balneari de Caldes59, etc. De fet Cela se’n riu gairebé de tot, incloent-hi ell mateix i escenes que per a Espinàs són commovedores.

L’enterrament de Tredós, posem per cas, a Espinàs el porta a pensar en l’home o la dona que hi ha a dins de la caixa i que «no coneixeré mai; potser si hagués arribat ahir hauria entrat a casa seva a demanar una mica d’esmorzar».60 En canvi Cela aprofita per incloure imatges que desperten un somriure al lector. L’escolà que porta la creu és un «monago crecido». Cela diu que «el viajero, mientras se arrodilla, sujeta al perro Llir de los ijares para mayor compostura», que «el cura camina, agobiado y sudando» i, sota «los antiguos paramentos sacerdotales», duu «la camisa de payés, y el pantalón y los tirantes». També es fixa en les dones, «algunas lloran bastante bien y con fundamento; otras, en cambio, van medio distraïdas».61

5.3. El gènere dels llibres de viatges: entre la realitat i la ficció Al principi d’aquest apartat ens hem referit al gènere dels llibres de viatges. Hem dit que pertanyen a la literatura del jo i, per tant, el subjectivisme de l’autor hi té un pes decisiu. Diríem que les coordenades del llibre de viatge són, doncs, el vessant autobiogràfic, l’espai on es desenvolupa l’acció, el moment en què té lloc, el trajecte i els esdeveniments externs. Tanmateix, donada la llibertat compositiva del gènere i el seu caire subjectiu inherent, al moment d’explicar l’experiència viscuda cada autor ho fa a la seva manera. Malgrat que el resultat sempre és literatura, hi ha qui se cenyeix més a la realitat i qui s’hi cenyeix menys, qui s’apropa més a la crònica i qui apropa més a la novel·la. Aquest fet no tindria més trascendència si no fos perquè els autors que estem treballant s’hi refereixen sovint.

Tant Cela com Espinàs defensen que en els seus llibres de viatges se cenyeixen a la veritat objectiva del que van viure. Cela, que com veurem al proper apartat, teoritza 56 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 59,60. 57 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 205. 58 Íbid., 206 59 Íbid., 210 60 Íbid., 157 61 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 125.

24

sobre el tipus de viatge, i fa el mateix amb el tipus de literatura de viatges. A la dedicatòria de Viaje a la Alcarria (1952) afirma que «En la novela vale todo, con tal de que vaya contado con sentido común; pero en la geografía, como es natural, ya no vale todo, y hay que decir siempre la verdad, porque es como una ciencia».62 Cal dir que una mica més amunt d’aquesta cita Cela aclareix que quan parla de geografía es refereix als llibres de viatge. Uns llibres que, com afirma a la seva Obra completa, pretenen «...dejar constancia de lo que ven y lo que oyen, lo que sienten y lo que huelen, lo que palpan y lo que saborean».63

Espinàs, per la seva banda, escriu «que sóc un simple escriptor d’allò que troba al llarg del seu camí i que aspira a donar-ne un testimoni fidel i viu».64

Aquests són els principis que defensen un i altre escriptor. Ara bé, en els llibres que estem estudiant, els segueixen? Vegem què diuen els estudiosos sobre el tema.

Carmen Aznar Pastor (2004), després d’estudiar els quaderns de notes i els manuscrits que la Fundació Camilo José Cela conserva de l’escriptor, va poder reconstruir el seu procés d’escriptura des del viatge real fins al llibre publicat, i va arribar a la conclusió que «al cotejar los manuscritos de Cela con sus notas de viaje queda patente el proceso de selección, de amplificación y, sobre todo, de invención que hace que un viaje real se transforme en relato».65

Així, per exemple, en el llibre del viatge al Pirineu, en l’episodi en què explica l’entrada a França des de la Val d’Aran, a les seves notes de viatge només apareixia el següent:

«Francia. Bosque más frondoso. Abetos, hayas con hiedra. La carretera es magnífica. La aduana, correcta... Tras la aduana, un gracioso camping. La Douce France. Le roi de la truite M. Bergé en Barbazán. Entrada en España por Les».66

Aquestes notes es transformen en tretze pàgines durant les quals l’escriptor travessa la frontera d’amagat perquè no porta el passaport i, segons diu, viu una «verídica historia».67 Sempre acompanyat del gos que va recollir pels camins, en Llir, dorm a l’estació de tren de Bagneres-de-Luchon i l’endemà visita el seu cunyat —l’antic sagristà Pierre de la Cathervielle de la Saccourvielle, dit Jupon—, casat amb una germanastra de l’escriptor anomenada Aldonza Villardegoda Zamayón, antiga cupletista. Amb ells s’hi està un parell de dies i, tot tornant a Espanya i esquivant un cop més la frontera, s’atura al restaurant de M. Bergé per provar les famoses truites de riu. Tot inventat.

I aquest gos, anomenat Llir, que Espinàs només esmenta de passada, es transforma en amic inseparable de Cela durant la meitat del llibre. El troben sortint d’Esterri d’Àneu:

«En començar la pujada, qui sap si per ajudar-nos a seguir la drecera, un gos blanc i roig ens ha demanat permís per a afegir-se’ns.»68

Per a Cela, a partir que el troben, serà el seu únic company de viatge (llevat de quan travessa el port de la Bonaigua, en què l’acompanya don Felipe):

62 CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria..., 72. 63 Citat per AZNAR PASTOR, Carmen (2004). «Los libros de viaje de Camilo José Cela: ¿relatos autobiogràficos o relatos de ficción?». Dins: Quimera (núm. 246-247). (Madrid: Ediciones de Intervención Cultural), 36-41. 64 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa..., 614, 615. 65 Citat per AZNAR PASTOR, Carmen (2004). «Los libros de viaje de Camilo José Cela..., 36-41. 66 Íbid., 36-41. 67 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 160. 68 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 124.

25

«A las puertas aún de Esterri se le pegó al viajero un perrillo sin amo, un mil leches sentimental, peludo y pícaro...»69

Segons Aznar, «Relato objetivo en apariencia, el libro de viajes se transforma, bajo la pluma del escritor padronés, en pura ficción».70 I el mateix defensa Germán Gullón (1997), quan afirma que «la originalidad de la obra de Cela se manifiesta precisamente en lo que añade a la realidad».71 O Pozuelo (1989), que al pròleg de Viaje a la Alcarria assenyala que una de les aportacions més importants de Cela al gènere dels llibres de viatges és «la importancia que en él tiene lo novelesco».72

Doncs bé, en els llibres objecte d’estudi, Cela inventa fins a límits rocambolescos i Espinàs, per bé que intenta ser fidel a la veritat viscuda, tampoc no ho és perquè, per exemple i com ja hem vist, va fer alguns trams en cotxe i, en canvi, fa veure que els va fer a peu i, com veurem més endavant, fa veure que viatja sol quan no és veritat. Al respecte, analitzant els dos llibres dels escriptors, Gregori (2000) escriu:

«...saltarà l’evidència de la manipulació literària dels fets viscuts, indiscutiblement lícita en tots els seus graus, però que posa al descobert les convencions que dominen la relació literatura-realitat fins i tot en aquells gèneres que es proclamen com a crònica fidel d’uns fets viscuts.»73

Ho hem comprovat a l’apartat que es refereix al recorregut: desnivells i horaris impossibles, deu dies de diferència entre el viatge de l’un i de l’altre... Sembla com si haguessin fet viatges diferents, però amb algunes etapes compartides. I el mateix succeeix en el cas dels establiments on van fer els àpats i van dormir. Només coincideixen en uns quants. Qui inventa més?

La resposta ens l’ofereix el mateix Espinàs. L’escriptor català recorda la primera vegada que va llegir la versió del viatge de Cela:

«[...] en les seves pàgines moltes experiències compartides havien desaparegut i, en canvi, hi havia personatges i diàlegs inventats. [...] Transformava les persones i els fets com més li convenia al seu estil. [...] I jo em quedava estupefacte veient com feia parlar la gent. Cela pregunta a un home de la Pobla quant de vi ha begut, i l’home, segons Cela, contesta això: «Todo el que me dieron, mi amo, y aún un cuartillo más que me hicieron tragar con embudo y maniatándome las voluntades, puede creerme.» I jo no em puc creure que un pagès pallarès parli d’aquesta manera, «maniatándome las voluntades», i quan Cela comença a beure massa resulta que l’home li diu: «Repórtese, caballero, o doy parte a la autoridad!» Al Pallars no hi havia ningú —almenys en aquell temps— que fos capaç de dir «repórtese, caballero».74

Per tant, vistes les opinions dels diversos estudiosos, i vist el que hem anat explicant fins ara, podem dir que Cela inventa excursions que no va fer, personatges que mai van existir i anècdotes que només són fruit de la seva imaginació. Durant el seu recorregut del 1956 ni va estar a la vall de Biciberris, ni són certes anècdotes com la de la frontera de Les, ni va conèixer cap gos que es digués Llir. Cela, doncs, inventa constantment perquè el seu objectiu és oferir una imatge més expressionista que real, cosa que també fa amb les seves novel·les, fins al punt d’arribar al tremendismo.

69 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 102. 70 Íbid., 36-41. 71 GULLÓN, Germán (1997). «El realismo en la obra de Camilo José Cela (“Viaje a la Alcarria” y “La colmena”)». Dins: Extramundi y los papeles de Iria Flavia (núm. 9). (Iria Flavia-Padrón: Fundación Camilo José Cela), 120. 72 POZUELO YVANCOS, José Mª, al pròleg de CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria..., 31. 73 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 128. 74 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 124, 125.

26

Espinàs, en canvi, vol ser tan fidel que a partir de l’edició del 1999 suprimeix tot l’apartat de la Ribagorça perquè no el va fer a peu. Ell vol defugir la literatura de creació o d’invenció i vincular-se a la realitat. S’enorgulleix de no inventar res, d’explicar només allò que veu. Se cenyeix voluntàriament a la consigna periodística de dir la veritat i bandejar la ficció. De fet al volum 5 de l’Obra completa reflexiona sobre aquest fet:

«Les consideracions precedents em permeten arribar al tercer dels gèneres que més assíduament he cultivat: la literatura de viatges. I la sensació que tinc és que aquests llibres de viatges són la integració dels dos altres aspectes del meu ofici. Finalment puc ser narratiu –dibuixar personatges i paisatges, explicar sensacions, crear climes, treballar un ritme, aprofitant una realitat viscuda. Ni ficció pura ni periodisme estricte d’observació i reflexió.»75

Tanmateix, ja veieim que aquesta és una opció literària com qualsevol altra, no la realitat.

I és que el gènere dels llibres de viatges comporta aquesta dualitat. De vegades s’apropa a la novel·la i altres a l’article periodístic. A Cela l’inclouríem en el primer cas i a Espinàs en el segon malgrat que, com hem vist, tampoc no s’acaba de cenyir totalment a la realitat. Tanmateix, és evident que existeix una diferència de grau important entre ell i Cela. Espinàs acostuma a anar de fora cap a endins i Cela de dins cap a enfora. Aquesta diferència ens ofereix més pistes per entendre què deu el llibre de Cela al llibre d’Espinàs, tot i que al proper apartat començarem per veure què deu Espinàs a Cela.

75 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa..., 11.

27

6. El que Espinàs deu a Cela Comencem aquest apartat amb una nova cita de Gregori (2000):

«En el cas del primer llibre de viatges de Josep M. Espinàs, el Viatge al Pirineu de Lleida, la influència de Cela va més enllà de l’hipotètic magisteri literari i es converteix en el que, almenys a priori, podem considerar una iniciació al gènere de la mà del veterà en la matèria»76

Vegem ara a què es refereix aquesta influència.

6.1. El viatge de cabotatge

Cela va escriure quinze llibres de viatges i Espinàs ja n’ha escrits vint. El viatge que van compartir pel Pirineu va ser el primer que va publicar Espinàs i el novè que publicava Cela. Ara bé, de quin tipus de viatge es tracta?

Tal com va estudiar Aznar (2004), Cela creia que hi havia tres tipus de viatge: els d’altura, els de profunditat i els de cabotatge. Els d’altura són els que es fan a indrets exòtics i llunyans, els de profunditat són tan introspectius que acaben sent assajos filosòfics, i els de cabotatge són els seus i, també, els que acabaria realitzant Espinàs. Cela també els anomena viajecillos. Es recorren només terres espanyoles, sovint les més rurals i profundes, l’objectiu no és aventurer ni de fugida, i es camina per antics camins veïnals o, com és el cas d’Espinàs, per carreteres.

Les fites de Cela van ser l’Alcàrria, la Manxa, Andalusia, Castella, Madrid, etc. Les d’Espinàs han estat el Priorat, l’Alt Camp, l’Aragó, el País Basc, Extremadura, la Segarra, Mallorca... Coincideix amb Cela en el cas d’Andalusia, Castella i Galícia. El darrer que ha editat ha estat el de Múrcia.

Un i altre, doncs, es decanten pels viatges propers. Uns viatges que, tanmateix, per a Espinàs poden encarnar l’aventura. És el cas del que experimenta durant la pujada al port de la Bonaigua abans que es faci de dia: «aquest viatge a peu té, ara més que mai, el silenci i el misteri de l’aventura».77 I és que, tal com afirma al volum 5 de la seva Obra Completa, «no sempre el sensacional s’ha de cercar en l’exotisme, la monstruositat o la raresa. Un s’arriba a convèncer que el país és modestament però autènticament sensacional, digne que ens hi fixem una mica»78.

Veiem, doncs, que el tipus de viatge que va iniciar Cela amb Viaje a la Alcarria és el que ha dut a terme Espinàs al llarg de tota la seva vida.

6.2. El viatge com a vagabundaje Cela i Espinàs, mentre preparaven el viatge al Pirineu, es van intercanviar algunes cartes. En aquestes Cela il·lustrava Espinàs sobre l’esperit amb què ell encarava els viatges i que, al seu entendre, havien d’encarar el que eren a punt d’emprendre:

«En terreno montañoso, como el que vamos a caminar, creo que la media diaria no debería exceder de los 10 km.; es la distancia que se puede caminar sin excesiva fatiga y enterándose un poco del mundo circundante. Los

76 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 127. 77 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 138. 78 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa..., 41.

28

itinerarios hazlos tú, procurando no salirte de los caminos: el vagabundaje es un estado del espíritu, no un deporte, y nada tiene que ver con el montañismo.»79

A partir d’aquest moment Espinàs sempre ha defensat que ell no es considera ni excursionista, ni turista. Ell es considera un caminant i en els llibres del viatge pel Pirineu tant ell com Cela remarquen constantment aquesta diferència:

«Los andariegos no vamos sino hasta donde las piernas nos lleven, que es siempre cerca, més cerca de a donde quisiéramos llegar»80

«Un dels pecats més greus d’un caminant és la impaciència, i per això procuro no allargar el pas ni observar desesperadament l’horitzó»81

A més, Espinàs remarca que ell no és el prototipus de turista poc respectuós amb el país que visita. A aquests turistes els menysprea, se’n sent diferent. En veure un xalet d’estiueig de Casarilh «que igualment podria estar a la Garriga o a Argentona», se li remou l’estómac i s’imagina «l’espectacle dels barcelonins rosats, amb l’aigua a mig ventre, bevent-hi coca-cola»82, i, en arribar a l’hotel Lamoga de Llavorsí i trobar-hi turistes, se sent incòmode: «És una gent mudada, de mitjana edat, dedicada al turisme de muntanya, dedicada a la pesca i a respirar els aires purs. Com que ja feia tres dies que havia oblidat aquestes coses, trec dissimuladament una pinta i poso una mica d’ordre als meus cabells».83

La indumentària també els fa especials. En aquesta indumentària Cela també va exercir el seu mestratge. En una carta que va enviar-li a Espinàs el 30 de juliol de 1956, escrivia:

«A la cabeza yo llevo una boina, la única prenda que permite tumbarse en cualquier lado e incluso dormir con ella, sin quitársela. Me calzo unos zapatos viejos y cómodos, jamás con alpargatas: ruin prenda que hincha los tobillos y recoje todas las espinas del camino. Un pantalón de paño, dos o tres camisas caqui, un suéter y una chaqueta de pana completan mi anticaracterización. Suelo usar calcetines de lana. Llevo además un morral y un tabardo. Debe huirse de maletas y necesers y, en general, de todo aquello que hubiera de llevarse en la mano, que puede adornarse con un bastón. Por donde vamos a caminar, es posible que no haya que llevar ni cantimplora. Una navaja y ocho o diez duros tampoco vienen mal.»84

Després, tant Cela com Espinàs es refereixen sovint a aquesta indumentària en els respectius llibres del viatge:

«L’hora de carregar-se el petit sarró —perquè m’he convertit en caminant, no en excursionista, i, com que aniré de poble en poble, només em fa falta un jersei gruixut, una mica de tabac i una bóta de vi—, l’hora de respirar profundament i fer el primer pas»85

«Cuando —otra vez el macuto a costillas— el viajero enfiló el camino de Barruera...»86

79 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 116. 80 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 200. 81 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 66. 82 Íbid., 183. 83 Íbid., 68. 84 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 117. 85 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 18. 86 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 224.

29

«El viajero, que baja por el camino que queda a la otra mano, le dice adiós destocándose la boina para que nadie pueda pensar que carece de buena aducación y sanos principios»87

En aquest sentit hi ha una anècdota curiosa que ens va explicar el germà del que llavors era alcalde d’Àreu. Aquest alcalde va rebre els escriptors quan van arribar al seu poble i els va tenir a dinar a la seva fonda. En veure’ls, com que Cela duia barba i llavors ningú no se la deixava, i, a més, vestia una mena de gavardina curta i bruta, l’alcalde, pensant-se que era un captaire, un vagabund o un dels andalusos que pujaven a demanar feina a les empreses hidroelèctriques, va adreçar-se a Boixareu i va dir-li «Carai, quin personal que em porta!». I és que tothom coincideix que tant Espinàs com Cela feien una pinta estranya. En un temps en què els homes i les dones vestien de sastre, els agradava anar elegants, i els homes portaven sempre camisa, americana i, sovint, barret, aquells forasters els devien semblar estranys. Perquè no anaven vestits ni d’excursionistes ni de gent de ciutat, i qui no els conegués podia desconfiar i témer que marxessin sense pagar. Espinàs va sentir el comentari de «quin personal que em porta», però va interpretar que l’expressió era d’admiració, i així ho va reflectir al seu llibre.

A dins de la indumentària hem d’incloure la bóta de vi i el que fumava cadascú, de la qual cosa també se’n senten orgullosos. Tant de la bóta com del tabac en parlen sovint:

«Però quan enlairo alegrement la “Maria Rosa”, que és la meva bóta de vi blanc —un nom femení fa tanta companyia!— veig de cua d’ull el camí d’Estaron i l’home que ve pel camí d’Estaron.»88

«el viajero, vuelto hacia La Guingueta, bebió un trago de vino de su bota, un trago largo y solemne como las dilatadas pláticas de los enamorados»89

Cela fumava picadura o cigarretes:

«El viajero, que no lleva prisa, se sienta en el mojón del kilómetro 111 a fumar un pitillo»90

«El viajero —el hombre al que se le habían mojado las cerillas— no pudo encender el cauteloso cigarro de la soledad.»91

Espinàs fumava pipa:

«Surto a fora i, davant de la porta, encenc la pipa nova. El fumador de pipa té, sobre els altres fumadors, l’avantatge de fumar amb la boca i amb la mà. El tacte col·labora intensament al plaer. El tacte és el sentit de la companyia. Per això l’home que fuma amb pipa no és mai un home sol.»92

I continua durant un altre paràgraf parlant de la pipa, i fins i tot acaba el llibre amb un gest referit a la seva pipa:

«Buido la pipa, d’un sol cop segur. Les espurnes de cendra tèbia cauen a poc a poc, des del pont del riu.»93

Un altre mestratge de Cela va ser en el fet de caminar amb passes llargues i llevar-se d’hora:

87 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 212. 88 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 84. 89 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 93. 90 Íbid., 46. 91 Íbid., 195. 92 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 208. 93 Íbid., 239.

30

«El Cela que jo havia vist actuar davant dels periodistes, a Barcelona, va ser un còmode i excel·lent company de viatge. D’ell vaig aprendre la conveniència de caminar amb passes una mica llargues i seguides, consell que he seguit sempre, i de llevar-me quan el dia tot just s’insinua, bon consell que no he seguit rigorosament en viatges posteriors.»94

Així doncs, durant el viatge pel Pirineu molts dies es llevaven a les quatre de la matinada per començar a caminar a les cinc, cosa que tant ell com Cela comenten en més d’una ocasió. De fet és evident que per a Espinàs va ser un gran descobriment perquè en fa referències constants:

«La fosca fa viure intensament el caminant»95

«De matinada es fa fàcilment molt de camí [...] el cervell s’està encara tancat, i el pensar i el caminar és lleuger i oblidadís com la melodia d’una caixeta de música»96

Doncs bé, durant el viatge pel Pirineu, Espinàs i els seus amics van seguir fil per randa els consells de Cela sobre l’esperit vagabund, la indumentària, com s’havia de caminar i l’hora en què s’havia d’emprendre el camí, però després Espinàs els seguiria al llarg dels seus cinquanta-tres anys de viatges.

6.3. Un llibre de viatge de superfície Cela parla dels viatges de cabotatge per connotar que els seus són viatges circumscrits a indrets propers. Una altra manera de parlar del viatge o, més ben dit, del relat del viatge, és tenint en compte la realitat que es mostra.

Hem vist que la realitat que mostra Cela queda amagada rere la seva fantàstica fantasia, però, i Espinàs? Fins a quin punt ens transmet una fotografia real del moment i de l’espai? És una fotografia fidel o és una fotografia desenfocada? En què el va influenciar Cela en aquest aspecte? Vegem primer el tipus de relat de viatge que Cela va escriure abans del viatge al Pirineu i, després, el tipus de relat de viatge que escriu Espinàs.

Com ha estudiat Pozuelo (1990), Cela retrata la realitat segons els principis d’Ortega y Gasset, el qual postulava una relació absoluta entre l’home i els seus paisatges vitals. El resultat és, com diu Pozuelo, un «paisaje con figuras o criaturas del paisaje». És a dir, un retrat sense més pretensions:

«Sería inútil buscar en Viaje a la Alcarria, como se ha hecho, un principio constructivo de naturaleza social (ni evasiva, ni comprometida) porqué su dominante no es otra que una práctica perspectivística apoyada por lo demás en la teoría orteguiana de la vinculación de hombre y medio.»97

En aquest sentit, el mateix Cela afirma:

«En esto de los libros de viajes, la fantasía, la interpretación de los pueblos y de los hombres, el folklore, etc., no son más que zarandajas para no ir al grano. Lo mejor, según pienso, es ir un poco al toro por los cuernos y decir “aquí hay una casa, o un árbol, o un perro moribundo”, sin pararse a ver si la casa es de éste o el otro estilo, si el árbol conviene a la economía del país o no y si el

94 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa..., 606. 95 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 83. 96 Íbid., 41. 97 POZUELO YVANCOS, José Mª (1990). «Cela y la tradición viajera del noventa y ocho». Dins: Ínsula, revista de letras y ciencias humanas (núm. 518/519, pàg. 58, 59). Madrid.

31

perro hubiera podido vivir más años de haber sido vacunado a tiempo contra el moquillo.»98

I això és, ni més ni menys, el que Cela relata en els seus llibres. Es limita a explicar què fa el viajero: es lleva, camina, menja, beu, té gana, parla amb algú, fa la migdiada... Un viajero que gairebé mai no pensa i, encara menys, jutja. I, si pensa o jutja, la distància que es transmet entre aquests pensaments o judicis és la mateixa que es transmet quan s’explica el que fa o deixa de fer.

El resultat és, doncs, una imatge superficial, lluny de la realitat. Una imatge farcida d’escenes amb personatges inventats que es podrien trobar a qualsevol punt de la península. El mateix Espinàs ho explica molt bé:

«Cela manipula la realitat —manipular també és una activitat creativa— per construir la seva literatura, que es pot qualificar de moltes maneres, menys de realista.»99

Ara bé, i Espinàs, què fa? Ell fa una lectura profunda del món o també es queda a la superfície?

Creiem que Espinàs fa seves totes i cadascuna de les teories de Pozuelo (1990), tant el fet de retratar la realitat conjuminant home i paisatge, com el fet d’abstenir-se d’opinar. Ja hem dit que el to és diferent perquè, com afirma Gregori (2000), «Espinàs continua la tradició que van instaurar els viatgers romàntics de concebre els desplaçaments com a mitjans de recerca interior, de renovació espiritual».100 En algun moment hem esmentat que el seu és un viatge que intenta alimentar-se més de l’exterior que no pas en el cas de Cela. Espinàs va de l’exterior a l’interior mentre que Cela segueix el camí contrari, però, tanmateix, el català també es queda a la superfície. Tal com feu Cela en els viatges anteriors al del Pirineu, no opina sobre el que l’envolta i es limita a rebre’n les sensacions, fins al punt que de vegades s’estima més deixar «de meditar sobre la impossibilitat d’entendre les coses del homes» i, si un vell li fa un comentari, ell no sap «què contestar» i es limita «a seguir pujant les escales al seu pas». Unes sensacions, això no obstant, tenyides de nostàlgia. Es lamenta de la modernitat que comporta el pas del temps i, quan parla dels raiers que ja han desaparegut, «la feina i l’espectacle no tenien preu»; quan parla dels antics hostals, experimenta «una inevitable tristesa [...]; quan penso en les llars enceses a l’hivern i els llits altíssims, i les garrafes d’aiguardent, i el bleixar dels cavalls cansats, i les partides de cartes, i les vermelles galtes de les mosses que han mort també en morir els antics hostals».101 Els exemples són nombrosos. Bou (1993) diu que Espinàs «De cara a la dada humana, observa, no detalls de les caminades, sinó impressions humanes, en un exercici de sociologia lleugera, treball de camp del més pur, anotat per un badoc bonhomiós, atent als canvis, els ingents perills d’extincions, que pateix el país».102 Ell va a buscar el paisatge immaculat i tot el que s’aparta d’aquesta imatge preconcebuda li fa mal:

«Estic acostumat a veure el paisatge destruït per pedra nova, per colors detonants, per vehicles petulants, per qualsevol presència física, però aquí descobreixo una cosa inesperada: el paisatge devorat per un soroll»103

Ell, de fet, va a buscar imatges pastorívoles. Per això veu el que veu. I veu una noia guardant vaques:

98 CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria..., 64. 99 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 126. 100 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 133. 101 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 65. 102 BOU, Enric (1993). Papers privats..., 168. 103 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 177.

32

«...he tingut la sort de veure, viva, una de les estampes que devia somiar el bon marquès de Santillana»104

Veu uns ases carregats d’herba:

«L’aspecte d’aquestes bèsties és absolutament pessebrístic i donen al paisatge una calma sensible i perfecta»105

Veu un tronc:

«M’aturo a contemplar una petita meravella rural: un tronc llarg i fi, buidat, que posat horitzontalment recull l’aigua d’un rec amb naturalíssima elegància»106

Veu un poble:

«Tredós és encara un poble intacte, un dels més purs de la Vall»107

Gregori (2000) descriu molt bé aquest tarannà d’Espinàs quan diu que «el retrat que Espinàs ens ofereix del Pirineu lleidatà es correspon més amb la visió idealitzada del paradís rural i els laments pels perills que l’amenacen que amb una crònica global i amb pretensions d’objectivitat. I de realisme d’intenció crítica, de realisme social, ni l’ombra».108

Espinàs veu, en definitiva, les postals que havia editat el seu amic, l’alcalde Josep Maria Boixareu per a vendre a la seva Oficina d’Informació Turística i als establiments de la regió. Una visió idealitzada, possiblement influenciada per l’amistat del seu amfitrió i amic de la Pobla de Segur. Un amic que l’any després de sortir publicat el Viatge pel Pirineu de Lleida, li va publicar la Guía del Pirineo de Lérida. Encarregada per l’Oficina Municipal de Turismo de Pobla de Segur, va ser una de les primeres guies per a seguir itineraris en cotxe. Com podia veure, doncs, les lletjors del paisatge? I és que, com deia Aurora Bertrana parlant del Marroc i del seu govern, «cal fugir de la gent governamental si no voleu escriure un llibre incondicionalment favorable (...) tampoc no aconsellaria de lligar-se amb enemics del règim».109

Tanmateix, deixant de banda aquesta possible influència, el que està clar és que la sensibilitat social o es té o no es té.

«Espinàs mai no es planteja com afecta el progrés a les condicions de vida dels habitants del país, no pensa si les centrals hidroelèctriques proveiran de llum les cases o si les carreteres milloraran l’economia de la zona; es queda en el plany de la destrucció d’una estampa bucòlica que existeix més en la lírica culta dels poetes de ciutat que en la vida real dels pobles de muntanya. La seua visió del Pirineu està més a prop de la idealització costumista que de la crònica realista.»110

Així doncs, el progrés quedaria relegat a la gent de ciutat i les postals costumistes a la gent de muntanya, fins al punt que en el llibre la imatge general que es percep és la del turista que passeja per un territori durant deu dies sense arribar a captar-ne la vertadera realitat, que, ja és hora que ho diguem, era molt més crua. Tan crua que des de l’any 1960 fins al 1991, però amb una especial intensitat durant la dècada de 1960-

104 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 94. 105 ÍÍbd., 120. 106 Íbid., 160. 107 Íbid., 158. 108 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 134. 109 Citat per BOU, Enric (1993). Papers privats..., 170. 110 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 135.

33

70, es va produir una desertització de la zona, amb una pèrdua del 39,58 % de la població111.

El mateix amic d’Espinàs, el doctor Pla i Duat de la Pobla de Segur, ho explica al seu llibre El noi de Misseret:

«A la Pobla, als anys cinquanta i seixanta hi vivia molta gent desgraciada. En cases inhòspites de pisos barats, en corrals abandonats on encara hi havia fem de mules o porcs que abans hi havien fet estada. Vivien amuntegats en una habitació, a vegades en la més absoluta promiscuïtat.»112

En canvi, què diuen els escriptors de la Pobla? Per a Espinàs «aquest antic poblet, que descansa a la mateixa falda del Pirineu, és una de les poblacions més civilitzades del nostre país».113 Per a Cela «En Pobla de Segur se crían bien los lunáticos, la civil margarita que brota en las sombrías cañadas de la sesera, y el viajero, paseando por Pobla de Segur, se encuentra como en su casa».114

Ells van veure la Pobla de la cara amable. Van anar a menjar al Palermo amb l’alcalde, el restaurant més reputat d’aquell moment, i a la tarda van estar al ball que es feia cada diumenge a l’hotel Montaña, on la gent acudia mudada després d’haver vist la pel·lícula al cine Avenida. La gent ballava per parelles i l’orquestra del Periquín tocava swing, jazz... Espinàs diu que «els músics vesteixen esmòquing i toquen el jazz més discret»115, mentre que Cela, que «quiso probar la artística gimnasia del foxtrot»116, duia una borratxera tan impressionant que no el van deixar entrar.

Per tant, és evident que el que pretenien Cela i Espinàs no tenia res a veure amb la literatura de caire social, crítica amb el franquisme, que van dur a terme Juan Goytisolo, Alfonso Grosso, Antonio Ferres, Armando López Salinas, Paco Candel, Jesús Torbado o Ramon Carnicer. Però fins al punt que s’abstenen tant d’opinar que, al nostre parer, la imatge que ofereixen dels llocs per on van passar és molt esbiaixada i el resultat són uns relats de superfície que no arriben al fons de les coses. L’un perquè es deixa endur per la seva imaginació i verborrea, l’altre perquè busca només les imatges pastorils, tal vegada influenciat per l’amistat amb l’alcalde de la Pobla de Segur; ambdós perquè, simplement, no tenien un tarannà que els decantés cap a una literatura de profunditat.

6.4. Recursos estilístics 6.4.1. El viatge del viajero

Cela, des dels primers llibres de viatge, adopta la tercera persona del singular —cosa poc freqüent en els llibres de viatges— i s’autodenomina el viajero o, en el cas del viatge per Castilla o al Del Miño al Bidasoa, el vagabundo. Per què? És una literatura del «jo» que intenta dissimular el «jo»? El mateix Cela explica la raó d’aquest artifici a Del Miño al Bidasoa:

«El vagabundo –que ahora habla de él como de otro hombre, objetivándose en la distanciadora y persuasiva tercera persona- le lavó el odio...».

111 Dades extretes de SABARTÉS I GUIXÉS, Josep Maria (1993). L’èxode pallarès. Crisi demogràfica i devallada poblacional als Pallars i l’Alta Ribagorça (1857-1991). (Tremp: Garsineu Edicions). 112 PLA I DUAT, Josep (1992). El noi de Miseret. El món d’un metge de muntanya..., 219. 113 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 15. 114 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 23. 115 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 15. 116 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 24.

34

Per tant, utilitza aquest recurs per obtenir una perspectiva més neutral del seu entorn, per tal de ser més impersonal però, sobretot, per crear un personatge, lluny de l’autor, que li permeti una més gran llibertat creativa. Al respecte Pozuelo (1989), al pròleg d’una de les edicions de Viaje a la Alcarria (1952), diu que «La creación del “viajero” como eje de la focalitzación y su dimensión de personaje de la historia contada, establece una frontera capital en la estilística de este libro: la que se da entre el discurso del narrador y la focalización, que pertenece siempre al viajero».117

El narrador, doncs, és un, i el viajero és un altre. I un altre del qual al Viaje al Pirineo de Lérida se’ns en donen algunes suposades dades biogràfiques. Sabem que va estar a la guerra civil (p. 73 i 156), però també que tenia dotze fills (p. 91) o que «compone unas poesías muy aparentes a la patria, a la bandera, a la Virgen del Pilar, al descubrimiento del Nuevo Mundo, etc., y también contrata artistas para las fundaciones de los pueblos: frívolas, hipnotizadores, enanos, flamencos, de todo. [...] también trabajó de torero; en cambio, ¡ya ven ustedes!, jamás fue seminarista».118

Ara bé, deixant de banda aquestes escasses dades més aviat pseudoautobiogràfiques, el personatge que crea és molt atractiu. Aznar (2004) el descriu així:

«...un personaje sensible bajo su aparente rudeza; un ser de una simplicidad desconcertante, dotado de una capacidad extraordinaria para gozar de las cosas más elementales de la vida: un trozo de pan, un trago de vino, unas palabras intercambiadas con la gente sencilla del campo, el placer de estar en perfecta armonía con la naturaleza. És un ser de talante contemplativo que se aleja del mundo para conocerse a sí mismo y adquirir una forma de sabiduría.»119

Aquest tarannà sensible Espinàs també l’adopta, però la façana que presenta s’allunya de la del Cela joglaresc. És una façana molt més seriosa i això fa que tampoc no es mulli tant com l’escriptor gallec. Cela, rere la façana del viajero, al Viaje por el Pirineo de Lérida trenca el tarannà de no opinar que esmentàvem en l’apartat precedent i que havia conservat fins llavors en els anteriors llibres de viatges, i es permet opinar sobre temes tan delicats com el català, que diu que respecta i que s’hauria d’ensenyar a les escoles (p. 203); el castellà, «lengua que los españoles no castellanos —que formamos legión y somos mayoría— admitimos como común y apta y suficiente para entendernos entre todos», i llengua que creu perjudicial anomenar llengua oficial perquè «es impopular y le perjudica en el afecto de los no castellanos» (p. 203); les obres d’art dels pobles que, en comptes de ser al seu lloc d’origen, són erròniament als museus de les ciutats (p.70, 73); la incongruència entre la figura de Parc Nacional a Aigüestortes i els edificis, carreteres i obres hidroelèctriques que hi ha a dins (p. 86); l’impacte paisatgístic de les obres hidroelèctriques, etc. Com diu Gullón (1997) «Cela cuenta remedando el mundo, el lado palpable del entorno, lo que infunde al texto un aspecto tan tangible. Pero también reflexiona, perspectiviza esa realidad, porque no quiere que su escritura sea una certificación de lo real, sino que sepamos perfectamente qué es lo que piensa, por dónde van las cosas.»120

Creiem que a Viaje al Pirineo de Lérida Cela inclou moltes opinions subjectives perquè li interessava allargar el nombre de pàgines. A Relacions particulars121 Espinàs explica que ell va cobrar 4.000 pessetes per escriure el seu llibre, i que creu que Cela, abans d’escriure el seu, ja havia cobrat bastants més diners que ell. És fàcil que al contracte de l’encàrrec de l’obra apareguessin el nombre mínim de pàgines que havia de tenir.

117 CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria..., 31. 118 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 166-167. 119 AZNAR PASTOR, Carmen (2004). «Los libros de viaje de Camilo José Cela..., 36-41. 120 GULLÓN, Germán (1997). «El realismo en la obra de Camilo José Cela..., 126. 121 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 121.

35

Sigui com sigui, tal com apunta Gregori (2000) quan parla del viajero, «aquesta opció distanciadora i objectiva, que s’observa també en un estil de descripció que aparenta defugir la interpretació i l’opinió de l’autor, combinada amb la inexcusable òptica personal, conforma l’originalitat de la tècnica narrativa en els llibres de viatges de Cela»122 i Espinàs va prendre aquesta tècnica com a model.

Des de la primera edició del Viatge al Pirineu de Lleida, publicada el 1957, fins a la del 1999, ja amb el nom de A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, l’autor també utilitza la tercera persona i s’autodenomina el barceloní: «El barceloní no pot tenir una entrada al Pallars més afortunada. El barceloní menja al Palermo, que és un lloc de bona cuina [...]; demà el barceloní començarà a caminar...», «el barceloní descobreix l’existència d’un ball en una pista amplíssima», «En un revolt el barceloní troba una cosa terrible», etc.

A partir del 1999, tanmateix, suprimeix la tercera persona i anul·la gairebé totes les referències al barceloní. Les cites de més amunt es converteixen en: «No puc tenir una entrada al Pallars més afortunada. Menjo al Palermo, que és un lloc de bona cuina [...]; demà començaré a caminar...», «descobreixo l’existència d’un ball en una pista amplíssima», «En un revolt trobo una cosa terrible», etc. A partir d’aquest moment tan sols esmenta el barceloní en comptades ocasions: «el barceloní que sóc jo hi té dos amics», «el barceloní que sóc s’hi troba bé», «Potser d’aquí a uns quants dies el barceloní, que ve d’un món espantadís i maniàtic, tindrà ja la mirada prou ferma i el cor prou tranquil per contemplar aquestes senzilles coses com un conill mort», etc. En tots aquests casos esmenta el barceloní per contraposar-lo al seu entorn: als amics pallaresos, al restaurant tranquil del Pallars, a la imatge d’un conill mort que no afecta la gent de muntanya però sí un home de ciutat, etc. L’expressió serveix per a constrastar el món ciutadà i el món rural.

I també modifica alguns passatges que denotaven un viatger amb una certa arrogància. Per exemple, en un passatge en què es creua pel camí un francès mig català, primer va escriure:

«El francès-català, que de primer havia semblat tan estúpid al barceloní, a cada nou encontre sembla més desgraciat...»

A la versió revisada, en canvi, escriu:

«El francès-català, que de primer m'havia semblat tan estúpid, amb perdó, a cada nou encontre sembla més desgraciat...»

Suprimeix la referència barceloní i l'ús de la tercera persona, i suavitza l'insult disculpant-se.

Espinàs, al pròleg d’aquesta edició revisada, justifica la supressió del barceloní perquè diu que «per repetició es feia feixuga i era innecessària per indicar la meva condició de foraster en aquestes terres. Em sembla més senzill i natural ser “jo”».123 Un «jo» del personatge que Espinàs vol, a diferència de Cela, ben a prop de l’autor.

Així, sigui perquè Espinàs va considerar-lo un recurs artificiós, sigui perquè el sobrenom del barceloní distanciava massa el personatge de l’autor, sigui per allunyar-se de l’estil de Cela, el cert és que en cap dels seus llibres va tornar a utilitzar aquest sobrenom.

6.4.2. El viatge «solitari» Cela i Espinàs fan veure que realitzen el viatge en solitari:

122 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 128. 123 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 10.

36

«Però estic sol. Se senten les veus d’algú que sopa en un altre racó. Només el gos ve a veure’m, de tant en tant, sempre que el treuen a puntades de peu de les altres habitacions.»124

«...el viajero, para olvidar su soledad, busca la soledad del camino»125

Aquesta simulació de solitud Cela ja la va aplicar a Viaje a la Alcarria. Llavors el van acompanyar el fotògraf austríac Karl Wlasak i la seva amiga Conchita Stichaner, malgrat que en cap moment ho dóna a entendre. Al contrari, a les notes i manuscrits previs a la publicació, Aznar (2004) demostra que Cela suprimeix unes línies de la dedicatòria a Gregorio Marañon: «yo pasé algo de verguenza porque iban conmigo dos amigos estranjeros».126

Gregori (2000) creu que aquest reforç del caràcter solitari, malgrat el recurs distanciador de l’ús de la tercera persona, serveix per connotar una experiència «sentida com a intransferible, solitària». Tanmateix, la simulació d’un viatge en solitari també podria respondre al fet de connotar un esperit més aventurer del que en realitat van viure els escriptors. Ja que, si no és així, per què Cela va escriure que li feia vergonya confessar que anava acompanyat?

Aquesta simulació, això no obstant, comporta algunes incongruències. Per exemple, com que suposadament anaven sols i com que els dos s’atribueixen converses personals amb alguns personatges que es creuen pel camí, no sabrem mai qui dels dos va ser el que va parlar amb la cambrera de Córdoba del Cafè del Centre de Bossost. Espinàs li demana:

«—¿Tienes un ajedrez? —¿Un qué? —Un ajedrez... La noia es mira el foraster i el foraster endevina què pensa: “Este tío es tonto, no sabe ni hablar”. —¿Un jerez? —!Que no! !Un ajedrez!»127

I, Cela, per la seva banda, li demana el mateix:

«—Tráenos un ajedrez. Carmela, según lo más probable, estaba distraída. —¿Eh? —Que nos traigas un ajedrez. Carmela compuso un agradecido gesto de circunstancias, un mohin ingenuo y oportuno que supo agradecerle quien le hablaba. —¿Un qué?

—Un ajedrez, hermosa —le sonrió el viajero, para hacerse perdonar la insistencia.

—¿Un jerez? —No, hija, un ajedrez. Te digo, ¿te enteras?, que nos traigas un ajedrez.»128

Només hi ha un moment en què tant Cela com Espinàs deixen entendre que van acompanyats. És quan comencen a pujar el port de la Bonaigua. Allà, tot d’un plegat, quan el lector ja va pel capítol vuit dels onze, queda sorprès quan Espinàs es refereix als seus tres acompanyants:

124 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 39 125 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 198. 126 AZNAR PASTOR, Carmen (2004). «Los libros de viaje de Camilo José Cela..., 36-41. 127 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 221. 128 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 183.

37

«El primer de la filera és l’amic de les barbes, el segon l’amic del sol, el tercer l’amic de les músiques i l’últim jo.»129

En canvi Cela només parla de don Felipe, i omet l’existència dels altres dos:

«El viajero [...] perdió un amigo entre las sombras de la noche, al artillero don Felipe, patrón de mucho respeto y fundamento, y se pegó un susto de pronóstico»130

El desconcert per aquesta aparició inesperada de nous personatges és gran, i segur que més d’un lector durant els cinquanta anys d’existència d’aquests llibres ha reculat pàgines enrere per comprovar si s’havia perdut alguna informació. No se n’ha perdut cap. És la primera vegada que els escriptors donen a entendre que van acompanyats, i ho fan perquè, com hem llegit a la cita de Cela, en aquesta etapa es va perdre un dels acompanyants, en Felipe Luján, que llavors tenia «seixanta-sis anys al cos». L’anècdota és massa sucosa com per saltar-se-la, i ambdós la inclouen, donant com a resultat una sensació d’estranyesa en el lector, que s’incrementa quan, després de l’episodi, els narradors retornen a la solitud. És com si els acompanyants haguessin desaparegut per art de màgia.

En tot cas, aquesta pretesa «solitud» és un altre recurs estilístic que Cela ja va utilitzar a Viaje a la Alcarria i que Espinàs també fa seu.

6.4.3. Altres recursos estilístics Però n’hi ha d’altres, de recursos que Cela va utilitzar a Viaje a la Alcarria i als llibres de viatges anteriors al del Pirineu, i que Espinàs va fer seus. Per exemple, la utilització del present en la narració.

O el tipus de diàlegs escarits, directes, sense preàmbuls, que ofereixen al lector una sensació de immediatesa.

O els comentaris banals de personatges que es troben pel camí i que s’inclouen com de passada. Cela, per exemple, a Viaje a la Alcarria, escriu el que li diu un pagès:

«—[...] Ha llovido demasiado. La Alcarria, ¿sabe usted?, quiere su agua, ni más ni menos... El viajero piensa que aquel hombre, hablando así está siempre expuesto a tener la razón.»131

Espinàs reprodueix escenes molt semblants, com la que hem citat més amunt —quan parlàvem del to— del vell pujant les escales de Rialp.

Pel que fa a la sintaxi, Cela juga molt amb les repeticions. A Viaje a la Alcarria (1952), per exemple, quan el viajero arriba a Taracena, diu:

«Al llegar a Taracena llena su cantimplora de vino blanco. En Taracena no hay vino tinto, noble como los animales. En Taracena tampoco hay parador. Ni posada. En Taracena hay una taberna fresca, limpia, con el suelo de tierra recién regado.»132

Espinàs també utilitza aquest recurs, per bé que de manera més moderada:

«Si alguna vegada el lector es troba a la Pobleta de Bellveí i té ganes d’esmorzar, que demani per Ca l’Arreuaire. A l’Agustí, l’amo de la casa, li diuen

129 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 138. 130 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 110. 131 CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria..., 106. 132 Íbid., 97.

38

l’Arreuaire perquè fa arreus i eines de camp, sobretot arades de fusta. Però procureu de ser-hi un dia de festa. Aleshores l’Arreuaire prepara...».

Més endavant, encara a la mateixa pàgina:

«M’ha semblat que havia de felicitar l’Arreuaire per la seva substanciosa girella. L’Arreuaire és un home ja gran...»133

De fet Espinàs utilitza les repeticions constantment:

«El capatàs no ha trigat a tornar. El capatàs ha sortit a la nit per fer allò que havia de fer...»134

«La gent ha anat més enllà: la gent és nova.»135

Finalment, un i altre utilitzen sovint les personificacions, fins al punt que hi ha un passatge dels dos llibres gairebé calcat. És quan es refereixen als ingredients de la vianda pallaresa. Espinàs escriu:

«Aquí es menja, com a primer plat, l’escudella o «vianda» que de la terra recull la fresca col, l’honesta patata, la maliciosa mongeta seca, l’assedegat arròs, l’eclesiàstic cigró; i del corral s’enduu una llenca de porc i diverses mostres d’altres carns més resignades.»136

Cela, per la seva banda, diu:

«La escudella —plato al que, por el país, llaman vianda— es una olla podrida en la que se cuece, se conoce que para que no se pudra, lo más granado, elemental y sabroso que al hombre brindan los dos reinos vivos de la naturaleza, el vegetal y el animal: la artesana patata, la judía pedorra, la descarada col, el peleón garbanzo, el arroz obediente; y aparte, la costilla en adobo y el hueso de jamón y el tocino sensato del benéfico puerco (jamás bastante celebrado), los menudillos del pollo presumido, la pechuga de la puta gallina, la falda del manso buey... ¡Bendito sea San Cristobalón, patrono de caminantes, que a veces pone al viajero en el camino de la hartura!»137

Més endavant veurem altres passatges sospitosament similars.

133 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 34. 134 Íbid., 135. 135 Íbid., 220. 136 Íbid., 76. 137 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 65.

39

7. El que Cela deu a Espinàs

Quan Gregori compara les fonts utilitzades en els llibres del viatge pel Pirineu de Cela i Espinàs, s’adona que les coincidències són múltiples i heus aquí la conclusió a la qual arriba:

«A l’hora d’interpretar aquesta mena de concordances, cal recordar que Cela va escriure el seu llibre anys després de la publicació del d’Espinàs; si s’ha d’aventurar una hipòtesi sobre en quin sentit circula la informació sobre les fonts, és bastant plausible atribuir l’original a l’autor català, encara que no es pot descartar un intercanvi d’informació erudita durant el viatge.»138

En el present apartat estudiarem les fonts que va utilitzar Espinàs per a redactar el seu viatge pel Pirineu i, també, les que va utilitzar Cela. Veurem com cada viatger, abans d’emprendre el seu viatge, consulta el que s’ha escrit abans sobre el lloc que visitarà i demostrarem que Cela va utilitzar, i molt, el llibre d’Espinàs per escriure el seu.

7.1. Observacions prèvies

Quants anys va trigar Cela en escriure el llibre sobre el viatge que va fer amb Espinàs pel Pirineu? Ell mateix ho explica al pròleg del llibre. El viatge el van dur a terme durant l’agost de 1956 i ell va començar a escriure el llibre a «las tres y media de la madrugada del dia 12 de julio de 1963, viernes»:

«Dentro de un mes hará siete años que el viajero se empezó a patear, un pie tras el otro pie, la bota de tintillo y la mochila al hombro, el montaraz escenario del libro que hoy comienza.»139

Set anys és molt temps. Suficient per haver oblidat la major part del que van viure durant aquell viatge reculat. Com s’ho va fer per escriure el llibre, doncs? Espinàs té una teoria al respecte:

«He de dir que no sé com s’ho va fer per escriure el seu viatge. No recordo que mai s’aturés a fer anotacions en un bloc, potser ho feia de nit, tancat a la seva habitació, però més aviat li agradava dormir. El meu llibre, que ja havia publicat, ¿li va servir de guió? La meva maliciosa hipòtesi podria basar-se en una frase que un dia va dir: “Yo tengo el atlas Stiller, que llega a precisar donde hay un bosquecillo de encinas”.»140

Segurament Cela es referia a l’atlas editat a Hamburg el 1896, Stiller Ozean (Oceà Pacífic en alemany), del científic Georg Balthazar von Neumayer (1826-1909). Tanmateix, pel que diu sobre el bosquecillo de encinas, devia desconèixer que es tractava d’un atlas del Pacífic. Per tant, ens quedem amb la sospita d’Espinàs i, també, de Gregori. Vejam si en traiem l’entrellat.

7.2. El títol i la dedicatòria Els títols dels dos llibres, fins que Espinàs va canviar el seu l’any 1999, eren els mateixos, en català i castellà: Viatge al Pirineu de Lleida i Viaje al Pirineo de Lérida.

138 GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», 130. 139 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 10. 140 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., 121-122.

40

Les dedicatòries, com hem vist, eren mútues. Semblaria, doncs, que Cela podia haver copiat les dues opcions d’Espinàs. Tanmateix, desmenteix aquesta suposició les mateixes paraules d’Espinas, quan en el seu llibre, Relacions particulars, afirma que prèviament havien acordat fer-ho així.

7.3. Més enllà de l’experiència compartida Llegint els llibres d’Espinàs i Cela en paral·lel, sobta adonar-se de la gran similitud d’alguns passatges. Apareixen comentaris gairebé idèntics sobre l’hostal de la Golondrina, que ells afirmen —malgrat el desmentiment que ens ha fet la mateixa propietària— que abans es deia Ca la Duloras; sobre les pedres del castell de Sort, que van servir per pavimentar els carrers; sobre l’economia de Sort basada en les mules; sobre la manera com es fabrica el xolís o el confitat; com treballaven els raiers a la borda del Tort; com els van rebre a cal Coix d’Escalarre, etc. Com sigui que els dos escriptors van fer el viatge junts i, per tant, van compartir anècdotes i informació, suposem que és natural que expliquin certs passatges de manera molt semblant. A més, ambdós parlen d’etimologia, de gastronomia local, del dialecte pallarès, de la geografia, de costums i llegendes... En aquests tipus de referències també és comprensible que sovint coincideixin ja que el paisatge que van trepitjar va ser el mateix i les persones amb què es van creuar també. Ara bé, hi ha alguns senyals que ens fan veure clarament que Cela es va basar en el llibre d’Espinàs per escriure el seu, fins al punt que trobem passatges on la influència és indiscutible. En primer lloc ho descobrim en la informació suplementària que ofereixen i que denota una consulta bibliogràfica per part dels escriptors. En segon lloc, en uns paràgrafs massa similars. Vegem-ho.

Espinàs, com qualsevol viatger i escriptor, abans o després del viatge va consultar què s’havia escrit de les comarques que va visitar. Bou (1993) diu al respecte que «En el llibre de viatges hi ha una dialogia elemental, però que en aquests textos hi juga un paper essencial: entre el llibre que es construeix i la guia, més prosaica, que li serveix de punt de referència. O els llibres dels viatgers anteriors».141

Els llibres que Espinàs va consultar tenen com a autors, sobretot, Juan Avilés, Jacint Verdaguer i Ceferí Rocafort, però també Violant i Simorra, Arthur Young, Pascual Madoz i Alcover Moll, entre d’altres.

D’on Espinàs treu més informació, la qual afegeix al seu llibre —poques vegades citant-ne la font, la majoria de vegades sense fer-ho—, és d’un llibre de Juan Avilés142, un militar que l’any 1892 va fer un viatge per aquestes terres, possiblement acompanyat del futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. En tornar, concretament l’any següent, va publicar a la impremta de «El Universo» de Barcelona, Notas e impresiones de un viaje. El Pallars, Aran y Andorra. Espinàs n’extreu informació, per exemple sobre:

- la carretera, que s’acabava a Gerri de la Sal (Espinàs pàg. 23 / Avilés pàg. 23);

- el temps que es trigava a finals del segle XIX per anar de Barcelona a Esterri d’Àreu (Espinàs pàg. 117 / Avilés pàg. 15-21);

- l’anècdota de la fundició de les campanes d’Esterri d’Àneu (Espinàs pàg. 117 / Avilés pàg. 39-40);

141 BOU, Enric (1993). Papers privats..., 170. 142 AVILÉS, Juan (1993). El Pallars, Arán y Andorra. Notas e impresiones de un viaje (1892) (Tremp: Garsineu Edicions).

41

- el remei contra la sequera de la gent d’Alòs d’Isil (Espinàs pàg. 118 / Avilés pàg. 49);

- una dita aranesa (Espinàs pàg. 150 / Avilés pàg. 55);

- la història de la reixa i el crist de l’església de Salardú (Espinàs pàg. 162-163 / Avilés pàg. 62-63);

- la història d’un pastor aranès que va salvar el seu ramat i ell mateix d’una nevada a ple estiu l’any 1887 (Espinàs pàg. 170 / Avilés pàg. 63);

- els costums de la Festa de la Caritat de Bagergue (Espinàs pàg. 171 / Avilés pàg. 64);

- història de la capella de Sant Martí de Gessa (Espinàs pàg. 175 / Avilés pàg. 64);

- l’anècdota de l’accident d’un cotxe de cavalls que va presenciar Avilés a Pontaut (Espinàs pàg. 238-239 / Avilés pàg. 69-70);

- l’esment de la font de Mata-moixons (Espinàs pàg. 139 / Avilés pàg. 91);

- la dura jornada dels carters que passaven el port de la Bonaigua (Espinàs pàg. 148 / Avilés pàg. 92);

- la visita d’Avilés amb la seva màquina de fotografiar a Tor (Espinàs pàg. 77-78 / Avilés pàg. 102-103);

L’altra font important d’Espinàs és Jacint Verdaguer, de qui inclou versos i alguna anècdota i llegenda. Per exemple:

- el vers de l’Argenteria, del cant IV de Canigó (Espinàs pàg. 20, Verdaguer pàg. 111143);

- la visita pastoral del bisbe Voltas a Tor i Os de Civís (Espinàs pàg. 78 / Verdaguer pàg. 52);

- l’esment a pobles que van existir a les valls d’Àneu, com Sant Quirze de Rosé, i ara ja no hi són (Espinàs pag. 122-123 / Verdaguer pàg. 61);

- els versos de la Cançó del Raier (Espinàs, pag. 93-94 / Verdaguer pàg. 135-138);

- la llegenda del convent de Santa Eulàlia (Espinàs pag. 119 / Verdaguer pàg. 65-66);

- versos de la Val d’Aran, del cant IV de Canigó (Espinàs pag. 146)

- els versos sobre la Noguera i la Garona del cant VII de Canigó (Espinàs pàg. 149 / Verdaguer pàg. 129).

Espinàs, doncs, va reproduir versos de Canigó i va treure informació d’Excursions i viatges. A més, segurament va consultar l’estudi de Josep Maria de Casacuberta, Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques, publicat per l’Editorial Barcino l’any 1953 i molt consultat per excursionistes i estudiosos de Verdaguer. En aquest assaig es relaten les excursions de mossèn Cinto, entre les quals hi ha les de 1882 i 1883 per aquesta zona dels Pirineus.

Una altra font important per a Espinàs són els articles i els anuncis de números antics del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Molts dels articles dels quals extreu informació són de Ceferí Rocafort144, publicats entre 1899 i 1912:

143 S’ha utilitzat el llibre de MIRÓ, Ramon (2004). Verdaguer i els Pirineus. Antologia. (Tremp: Garsineu Edicions).

42

- Excursió a La Pobla de Segur i sa comarca (1899): explicació del que passava quan dos traginers es creuaven al camí vell del congost de Collegats (Espinàs pàg. 19 / Rocafort pàg. 27-28)

- Excursió als Estanys i vall de Capdella (1900):

o la llegenda del comte del Pallars, la Mare de Déu d’Arboló i l’estany de Montcortés (Espinàs pàg. 22 / Rocafort pàg. 45-46, 104-105)

o la informació sobre el monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (Espinàs pàg. 29 / Rocafort pàg. 47)

- Excursió als Pirineus de Lleida, Alt Pallars, Vall d’Aran, Maladeta y Caldes de Bohí (1900): explica la llegenda dels Encantats (Espinàs, pàg. 99-100 / Rocafort pàg. 77)

- Els rayers. Transport fluvial de la fusta en les comarques lleydetanes: explicació sobre l’ofici dels raiers (Espinàs pàg. 92-93 / Rocafort pàg. 191-204).

Dels Butlletins del Centre Excursionista de Catalunya també recull informació sobre:

- les primeres ascencions als Encantats (pàg. 99)

- un anunci del 1930 d’un hotel d’Esterri (pàg. 116)

- un anunci de què costava dormir al refugi de la Renclusa “abans” (pàg. 210).

- una conferència de Joaquim Santasusagna que donà el 1936 (pàg. 152)

La informació sobre etimologia la treu del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i les dades etnològiques de llibres de Ramon Violant i Simorra. Per exemple, les referències a la terminologia sobre el fet de caminar (Alóng!, aventar-se, despeiat...) les recull del llibre El tragí popular al Pallars Sobirà (1938).

Finalment, també es refereix a Arthur Young, l’anglès que va viatjar per aquestes terres l’any 1787 (pàg. 188) i inclou cites de peces de Manuel Milà i Fontanals (pàg. 63), de marqués de Santillana (pàg. 95), de Simenon (pàg. 101) o de Pascual Madoz (pàg. 142).

Per tant, aquestes són les fonts que trobem en Espinàs. En referència a aquesta manera de fer, Bou (1993) diu:

«El viatger s’informa prèviament, llegeix, i aquestes lectures traspuen en el seu text, copiades literalment o incorporades de manera més o menys conscient. És a dir, plagiades.»145

Així, Verdaguer mateix, se sap que tenia a la seva biblioteca unes cinquanta obres sobre la Terra Santa, que li van servir per a redactar el seu Dietari d’un pelegrí a Terra santa.146 I el mateix Josep Pla realitzava tota mena de consultes per a escriure els seus llibres sobre diferents punts del món i defensava aferrissadament aquesta manera de fer: 147

«Stendhal treballà bé. El seu viatge a França és fet sobre un text anterior que l’escriptor discutí, corregí, esmenà, aprofità i prengué com a fonament de totes

144 ROCAFORT, Ceferí (1991). Excursions pel Pirineu i el Pla de Lleida. (Lleida: Garsineu Edicions). 145 BOU, Enric (1993). Papers privats..., 170. 146 GAROLERA, Narcís (2009). «Verdaguer, viatger i excursionista». Dins: Muntanya (núm. 882, pàg. 6-19). (Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya) 147 PLA, Josep (1946). Viatge a Catalunya (Barcelona: Editorial Àncora), 6.

43

les seves suggestions innumerables. Així també treballà Heine. I Borrow, viatjant per Espanya. És a dir: aquests tres homes feren el que ha de fer tot home culte en trobar-se amb una ploma a la mà: tractaren de continuar, de prosseguir, de deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social. Feren el que els autors que graten l’eternitat anomenen, despectivament, un plagi.»

Però, i Cela? Quines van ser les seves fonts?

A part de consultar mapes, sabem (perquè ell mateix ho especifica i, a més, ho corroboren les cites) que va utilitzar el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Pascual Madoz, el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i la Toponimia pre-románica hispana de Menéndez Pidal. De la resta d’informació no en sabem la font. El que sí que sabem és que moltes de les dades que ofereix i que no estan relacionades amb les anècdotes del viatge, són les mateixes que ofereix Espinàs. Vegem-ho al següent quadre:

Espinàs,

pag. Informació sobre... Cela, pàg. Font

19 El pas de Collegats, els xiulets que havien de fer els traginers per no creuar-se 27 Ceferí Rocafort

22 Llegenda del comte de Pallars, la Mare de Déu d’Arboló i l’estany de Montcortés 29-30 Ceferí Rocafort

24 El ball de la morisca de Gerri de la Sal 32-33 ? 31-32 Història dels Sants Màrtirs de Peramea 34 ? 65 Llista dels hostals de traginers del Pallars 28 ? 99-100 Llegenda dels Encantats 85 Ceferí Rocafort

99-100 Primeres ascensions als Encantats 85 Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya

121-122 Final del comtat del Pallars, amb la història de Catarina Albert i Hug Roger III. Dels Cardona al comtat de Medinacelli.

22, 104 ?

142 Anècdota de Pascual Madoz en travessar el Port de la Bonaigua 113 Pascual Madoz

143 Mentre lo món sia món, La Cendrosa serà de Son. 115 ?

162-163 Història de la reixa i el crist de l’església de Salardú

129-130 Juan Avilés

139 Referència a la Font de Mata-moixons, per on no passen Juan Avilés

Sembla evident, doncs, que Cela va utilitzar el llibre del viatge pel Pirineu que havia publicat Espinàs feia anys per extreure’n informació, sense necessitat de buscar les fonts erudites.

Aquesta teoria queda refermada quan comparem alguns paràgrafs d’un i altre escriptor. Conscient o inconscientment, no es pot negar que Cela es va apropar molt al que ja havia escrit l’autor català:

Pàg. Esp. Espinàs Pàg.

Cela Cela

18 Al nord de Collegats ja no es troba l’olivera ni la vinya, i s’estén, en canvi, el lluminós domini dels prats.

26

El viajero deja, a su espalda, el Pallars Jussà con sus viñas y sus olivares mediterráneos. Enfrente, espera al viajero el Pallars Sobirà, el Pirineo de los abetos y el tierno praderío, el pinar del

44

monte, el robledal del valle, el nogueral...

66

La negror pissarrosa de les cases té l’agressivitat d’un gos —i Llavorsí sembla, realment, un bulldog acarat a la Vall Ferrera, vigilant.

51

Llavorsí [...] es un pueblo negro y con cara de pocos amigos [...]. Llavorsí parece un viejo lobo receloso que hubiera bajado a despiojarse al río...

58

Desde Tirvia se ven, abiertos como los dedos de una mano abierta, los valles de tres de los cinco Nogueras; los otros dos quedan muy a trasconejo de estos pagos, más allá de los altos montes de poniente. Si la mano abierta es la derecha, com la palma hacia arriba, el dedo pulgar sería el Noguera de Vall Ferrera; el meñique, el Noguera Pallaresa, y los tres del medio —y sobre poco más o menos—, el Noguera de Cardós y sus tres brazos: el río de Estahón, el dedo anular; el río de Tabescan, el dedo del corazón, y el río de Lladorre, el dedo índice.

69

Ribera de Cardós té alguna casa nova, disseminada, i el poble antic reunit al peu del turó de Surri. L’església, solitària enmig de la plana, alça el seu magnífic campanar, robust com un dit de mà pagesa.

69 En Ribera de Cardós [...] tambiém hay una iglesia romànica, solitaria, robusta, cuyas campanas tañen con melancolía.

75

L’ós és aquí un ser gairebé mític i assenyalant una muntanya us diran: «Allà hi ha l’Ós», un Ós en singular i majúscula.

64 Del oso se habla en singular, como de los conceptos abstractos, y casi con respetuosa mayúscula distanciadora.

76

Aquí es menja, com a primer plat, l’escudella o «vianda» que de la terra recull la fresca col, l’honesta patata, la maliciosa mongeta seca, l’assedegat arròs, l’eclesiàstic cigró; i del corral s’enduu una llenca de porc i diverses mostres d’altres carns més resignades.

65

La escudella —plato al que, por el país, llaman vianda— es una olla podrida en la que se cuece, se conoce que para que no se pudra, lo más granado, elemental y sabroso que al hombre brindan los dos reinos vivos de la naturaleza, el vegetal y el animal: la artesana patata, la judía pedorra, la descarada col, el peleón garbanzo, el arroz obediente; y aparte, la costilla en adobo y el hueso de jamón y el tocino sensato del benéfico puerco (jamás bastante celebrado), los menudillos del pollo presumido, la pechuga de la puta gallina, la falda del manso buey... ¡Bendito sea San Cristobalón, patrono de caminantes, que a veces pone al viajero en el camino de la hartura!

97

Espot, avui, té el gran Hotel Saurat, molt ben posat, i s’hi troben automòbils-vitrina i noies amb pantalons.

83 Espot es pueblo de veraneantes, pueblo muy civilizado y excursionista, con señoritas culonas en pantalones

101

Qui no hagi conegut la Noguera palpitant de Rialb o Llavorsí pot trobar que el paisatge és aquí, prop de la Guingueta, preciós com una postal. [...] Però qui conegui la

88

Al viajero [...] les va más el agua saltarina de Llavorsí, por ejemplo, o el agua rápida y jaranera de Rialp o de Sort, que esta agua doméstica y silenciosa y muerta de los pantanos,

45

il·lusionada i vibrant vida d’aquest riu trobarà que aquest paisatge —ballíssim— és mort com una postal.

que finge tan recatadas y presiosas perfecciones de tarjeta postal.

Hem vist, doncs, com treballen un i altre autor, i la conclusió a la que hem arribat és que la intertextualitat és present en ambdós llibres. Un concepte, el d’intertextualitat, introduït durant la segona meitat del segle XX, que va servir per precisar i matisar el que fins aleshores es coneixia per les influències externes que es destriaven en els textos. Segons Julia Kristeva —introductora del mot intertextualitat—, tot text absorveix i transforma altres textos tant en la forma com en el contingut. No només des del punt de vista de les fonts que han emprat en la seva creació i de les influències que han rebut, sinó també en quelcom més eteri i fins i tot difícil de reconèixer com al que es refereix el crític literari Roland Barthes (1968): «...trossos de codis, fórmules, models rítmics, fragments de llengües socials...».148

En Espinàs traspuen textos de Juan Avilés, Jacint Verdaguer, Ceferí Rocafort, Violant i Simorra, Arthur Young, Pascual Madoz i Alcover Moll, entre d’altres, i en Cela traspuen textos, sobretot, d’Espinàs. I és que, com afirma Fuster «No hi ha cap escriptor, per “original” que sigui, al qual no se li puguin endossar “precursors”».149 La clau està, segons afirmava Josep Pla, en «plagiar decentment»:150

«A les sis de la tarda, la redacció era completa. [...] Feia com tothom: plagiava. Els diaris del vespre plagiaven els del matí, i els del vespre següent plagiaven els del matí anterior. Era una rosca, amb una mica d’escreix, naturalment. Potser el que ensenya realment el periodisme és a plagiar decentment —cosa importantíssima. El plagi s’inicià amb Adam i Eva i encara continua. Potser abans».

148 Citat per BOU MAQUEDA, ENRIC (2003); Introducció a la literatura comparada. Mòdul 1. (Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya). 149 FUSTER, Joan (1964). Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62), 141. 150 Citat per FIGUERAS, Narcís (1997). «Josep Pla i la inspiració. El cas de la Selva». Dins: Revista de Girona (núm. 180, pàg. 76-80). (Girona: Diputació de Girona), 76.

46

8. Conclusions Els llibres de Cela i Espinàs van tenir una repercussió important a les comarques per on van passar. Llavors encara hi havia poques guies, monografies i llibres de viatge d’aquelles zones i Cela ja era un escriptor conegut. De manera que se’n va parlar molt i durant els propers anys es va notar que els turistes arribaven per a conèixer els pobles de què parlaven els escriptors. Els veïns de Tornafort, per exemple, recorden que pujaven forasters al poble i demanaven per cal Gasset, que és on van esmorzar el segon dia del viatge.

Ara bé, aquell viatge no només va repercutir modestament a les comarques, sinó que va suposar una singularitat en el gènere dels llibres de viatges. Perquè fins al dia d’avui ha estat l’única vegada que, si més no en aquesta zona, un mateix viatge ha estat relatat per dos escriptors.

Dues opcions literàries divergents Dos escriptors de la mà dels quals en van sorgir dues opcions literàries ben diferents. Hem vist les divergències en el recorregut que expliquen un i altre, però també en els dies que van dedicar al viatge. Segons Espinàs, deu; segons Cela, vint-i-un. O en els llocs on es van hostatjar i van fer els àpats. Només coincideixen en el 50 %, si bé és cert que tots els llocs que esmenta Espinàs apareixen en el llibre de Cela, però no a la inversa. Per tant, deduïm que Cela, en el seu relat del viatge, va ampliar els dies del viatge real, el recorregut i, en conseqüència, els llocs on es van hostatjar.

Hem vist, també, les divergències en l’estil. Espinàs es mostra, concís, moderat, i intenta cenyir-se al màxim a la crònica del viatge, sense perdre’n mai el fil. Cela, per la seva banda, es mostra refistolat, dens, de vegades groller, inclou personatges que s’expressen com el mateix Cela i sovint se’n va per les branques o inclou passatges entrats amb calçador.

I divergències en el to. Espinàs, sempre més sentimental, es fixa en el detall, a partir del qual s’obre cap a reflexions profundes. Cela, en canvi, intenta no mostrar-se massa sentimental, sinó més aviat irònic, i, si en algun moment s’esplaia en emotivitat, busca un contrast ràpid amb la seva ironia mordaç.

Finalment, pel que fa a les divergències, ens hem endinsat en el gènere dels llibres de viatges perquè tant Cela com Espinàs han reflexionat sobre el tema en diversos escrits. Un i altre defensen que en els seus llibres de viatges se cenyeixen a la veritat objectiva del que van viure, però hem demostrat que en els dos casos es manipula la realitat en pro de la literatura, tot i que amb una diferència de grau notable. Cela la manipula tant que el seu llibre s’apropa a la novel·la, mentre que Espinàs la manipula tan poc que s’apropa més al reportatge periodístic. A Cela li pesa més la imaginació, la invenció, que el món exterior, i a Espinàs el contrari. Un va de dins cap a enfora i l’altre de fora cap a endins.

Dues opcions literàries coincidents Vistes les divergències, hem buscat les similituds. Qualsevol lector dels dos llibres percebrà, no solament coincidències en el que expliquen els escriptors —la qual cosa és lògica tenint en compte que van compartir el viatge—, sinó alguna cosa més, de vegades difícil de precisar. Percebrà que hi ha alguna cosa que Espinàs deu a Cela i alguna cosa que Cela deu a Espinàs. Ho hem intentat sistemaitzar i, pel que fa al que el català deu al gallec, hem vist que el tipus de viatge que va iniciar Cela amb Viaje a

47

la Alcarria és el que ha dut a terme Espinàs al llarg de tota la seva vida i ha quedat reflectit en els seus vint llibres de la col·lecció A peu.... Uns viatges circumscrits a indrets rurals de la península ibèrica, seguint carreteres, amb un esperit i una indumentària més de vagabund que no pas d’esportista, etc.

Però Espinàs també deu a Cela, no només el tipus de viatge, sinó el tipus de llibre de viatge. Un llibre on es retrata la realitat conjuminant home i paisatge, però sense opinar ni entrar en el fons de les coses. S’explica què fa el viatger, per on camina, on menja, què veu, però sempre quedant-se a la superfície. Tal com feu Cela en els viatges anteriors al del Pirineu, Espinàs no opina sobre el que l’envolta i es limita a rebre’n les sensacions. Unes sensacions sovint tenyides de nostàlgia. Es lamenta de la modernitat que comporta el pas del temps, fins al punt de cercar imatges pastorívoles. Ni un, ni l’altre es fixen en la crua realitat social d’aquell moment, que va menar a un èxode massiu entre els anys seixanta i setanta. Ambdós es queden a la superfície. Un explicant el que fa i deixa de fer, i divagant en anècdotes inventades que podrien haver tingut lloc en qualsevol racó del món, i l’altre explicant també el que fa i deixa de fer, però buscant sempre les imatges de postal que li mostrava el seu amic, l’alcalde Boixareu.

I deu a Cela l’autodenominació del barceloní. Perquè, així com Cela en els seus llibres de viatge s’autodenomina el viajero o el vagabundo, i utilitza la tercera persona i el temps verbal en present, Espinàs fa el mateix, si més no a les edicions des del 1957 fins al 1999. A partir d’aquest any Espinàs suprimeix la majoria de referències al barceloní i passa la redacció a la primera persona del singular perquè vol disminuir la distància entre l’autor i el personatge del seu llibre. Un artifici que Cela utilitza a la inversa: ell es distancia tant del personatge que pot inventar sense reticències.

Tanmateix, a les noves edicions Espinàs no pot suprimir altres recursos estil·lístics que l’apropen a Cela. Per exemple la simulació d’una pretesa «solitud», la inclusió de breus diàlegs sense preàmbuls, les repeticions dels sintagmes nominals, les personalitzacions, etc.

Espinàs, doncs, en el seu primer llibre de viatge va beure molt del mestratge de Cela i una part d’aquest mestratge ha repercutit en els seus llibres de viatges posteriors.

Ara bé, què hem descobert que Cela deu a Espinàs en el llibre del viatge pel Pirineu? Doncs, de la mateixa manera que tot escriptor de llibres de viatges consulta altres obres, tant abans d’emprendre el viatge, com al moment de redactar el llibre, Cela també ho va fer, però utilitzant, sobretot, el llibre d’Espinàs com a guia. Cela, premi Nobel de Literatura l’any 1989, va escriure el seu llibre utilitzant el d’Espinàs com a base, fins al punt que la intertextualitat és del tot evident.

Ho hem comprovat en estudiar el recorregut, els establiments on es van hostatjar, les fonts erudites que van consultar un i altre escriptor, i en comparar alguns paràgrafs massa similars.

Del viatge real als llibres del viatge Les divergències i les similituds entre els dos llibres ens han permès investigar sobre el taller d’escriptura dels dos llibres. Sobre el procés de creació des del viatge real fins al llibre publicat.

Hem vist com Espinàs, a partir de les suposades notes de viatge i la consulta de fonts erudites com les obres de Juan Avilés, Jacint Verdaguer, Ceferí Rocafort, Violant i Simorra, Arthur Young, Pascual Madoz o Alcover Moll, redacta el seu llibre. Un llibre on la intertextualitat dels escriptors que van viatjar abans pel Pirineu és evident, però també dels anteriors llibres de viatges de Cela, entre els quals destaca Viaje a la Alcarria.

48

I hem vist el procés de Cela, el qual, a partir del mateix viatge, de les notes de viatge, i de la consulta del llibre d’Espinàs, va escriure un llibre de viatge el doble de gruixut del del català, fet que atribuïm al fet que l’escriptor gallec va voler allargar el relat com fos. Quan portava escrits els primers tres dies de viatge, es va adonar que li quedaria massa curt, i va començar a afegir etapes, anècdotes i personatges inventats. Potser li havien encarregat un nombre determinat de pàgines? Va incloure les etapes que havia recorregut amb Espinàs i, després, el doble d’etapes que no va fer amb ell i que, segurament, no va fer amb ningú. Va incloure personatges com, per exemple, el gos Llir, a qui ja ens hem referit en un altre apartat, perquè aquest personatge li permetrà allargar unes quantes pàgines. Passat el túnel de Vielha, l’aixafa un cotxe i el mata, el viajero es queda molt trist i se’n va tot sol muntanya amunt, etc.

Una altra prova del seu interès per allargar és que, a partir del capítol nou dels divuit que té el llibre, comença a incloure en cursiva itineraris excursionistes secundaris, que trenquen el fil del relat principal. Per intentar evitar la sensació d’estranyesa en el lector, després del títol del capítol —«Tredós, el zaguanillo del Valle de Arán, y Salardú»—, afegeix entre parèntesi «Contiene algunas excursiones entretenidas»151. Tanmateix, conscient que aquest afegit no s’aguanta per enlloc, al final de la primera excursió, encara en cursiva, escriu:

«El viajero pide perdón por estas dos giras que no tuvieron lugar sino en su cabeza y, según su norma, vuelve al hilo del cuento de todo el mundo que caminó. (El viajero dijo más de una vez —y aquí lo repite para lección de todos— que entiende el vagabundaje como un estado del espíritu y no, de cierto, como un deporte. Sin embargo, y para guía y mejor servicio de curiosos, en estas páginas piensa poner, cuando se tercie, noticia de las más ortodoxas excursiones.»

I així ho va fer. En va incloure encara dues més en cursiva, fora del relat principal, i les que ja hem vist a l’apartat relatiu al recorregut, i que suposadament formen part del viatge. Unes excursions, però, que en cap moment es van realitzar durant aquells dies d’agost del 1956. Si en algun moment les va dur a terme devia ser més tard, entre aquest any i el 1965, que va ser quan per fi es va publicar el seu relat del viatge, però tampoc no es pot descartar que no les realitzés mai, ja que en algunes es descobreixen errors geogràfics importants (sentit invers del recorregut de bordes de Perafita – Lleret – Tavascan; el fet de travessar Aidí, que queda apartat de la carretera, per anar a Escaló, etc).

I també per allargar, trencant la dinàmica de no opinar que havia seguit en els anteriors llibres de viatge, inclou divagacions personals sobre els temes més diversos: el català, les obres d’art dels pobles que són als museus de les ciutats, l’impacte paisatgístic de les obres hidroelèctriques, etc.

La intertextualitat Resumint, doncs, hem vist que en Espinàs la intertextualitat respecte en Cela és de caire filosòfic (tipus de viatge i de llibre de viatge), però també formal (autodenominació del barceloní, ús de la tercera persona del singular, temps verbal, solitud simulada...). En Cela la intertextualitat respecte Espinàs es basa en haver utilitzat el seu llibre del viatge al Pirineu com a font per a escriure el seu (anècdotes explicades de la mateixa manera, les mateixes cites) i en la incorporació, segurament inconscient, de fragments semblants als del català. Un mateix viatge, doncs, va donar lloc a dues opcions literàries interdependents i lligades a la caderna interminable de la intertextualitat.

151 CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 120.

49

9. Bibliografia

AJUNTAMENT DE LA POBLA DE SEGUR. [En línia]. La Pobla de Segur, 2005. <www.pobladesegur.cat/ca/Turisme/oficinaTurisme/historia.aspx> [Consulta: 28 maig 2009]

ALCOVER, Antoni M. (2006). Dietari de l’excursió filològica 1906. Barcelona: Edicions Proa.

AVILÉS, Juan (1993). El Pallars, Arán y Andorra. Notas e impresiones de un viaje (1892). Tremp: Garsineu Edicions.

AZNAR PASTOR, Carmen (2004). «Los libros de viaje de Camilo José Cela: ¿relatos autobiogràficos o relatos de ficción?». Dins: Quimera (núm. 246-247, pàg. 36-41). Madrid: Ediciones de Intervención Cultural.

BALLANTINE, Hepburn (1993). Una croada als Pirineus (1894). Tremp: Garsineu Edicions.

BOU, Enric (1993). Papers privats. Barcelona: Edicions 62.

BOU, ENRIC (2003); Introducció a la literatura comparada. Mòdul 1. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

CASACUBERTA, J.M. de (2002). Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques. Facsímil de l’edició publicada l’any 1953 per la mateixa editorial. Barcelona: Editorial Barcino.

CELA, Camilo José (1952). Ávila. Barcelona: Editorial Noguer, S.A.

CELA, Camilo José (1952). Del Miño al Bidasoa. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janes Editores, S.A.

CELA, Camilo José (1955). Vagabundo por Castilla. Barcelona: Seix y Barral Hnos., S.A.

CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida. Barcelona: Editorial Noguer.

CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria. Madrid: Editorial Espasa Calpe, S.A.

DALMAU, Manel (2005). Un cirerer rosa. Un lloc: La Pobla de Segur. Una època: els anys 50. Un personatge: Ramon Atmetlla “Periquín”. [DVD]. La Pobla de Segur: Ajuntament de la Pobla de Segur / Areyoutalkingtome?Prod.

ESPINÀS, Josep M. (1983). Viatge al Pirineu de Lleida. Barcelona: Editorial Selecta.

ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa. Vol. V. Barcelona: La Campana.

ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars i la Vall d’Aran. Barcelona: La Campana.

ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions particulars. Barcelona: La Campana.

FIGUERAS, Narcís (1997). «Josep Pla i la inspiració. El cas de la Selva». Dins: Revista de Girona (núm. 180, pàg. 76-80). Girona: Diputació de Girona.

FUSTER, Joan (1964). Diccionari per a ociosos. Barcelona: Edicions 62.

GANAU, Joan (1996).Viatges per ponent. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

GARCIA MERCADAL, J. (1952-62). Viajes de extranjeros por España y Portugal. Madrid. 3 v. / Reeditat el 1999 com a: Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta comienzos del siglo XX. Recopilación,

50

traducción, prólogo y notas, J. García Mercadal; prefacio, A. García Simón. Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura, 6 v.

GAROLERA, Narcís (1998), L'escriptura itinerant: Verdaguer, Pla i la literatura de viatges. Pròleg d'Antoni Marí. Lleida: Pagès editors.

GAROLERA, Narcís (2009). «Verdaguer, viatger i excursionista». Dins: Muntanya (núm. 882, pàg. 6-19). Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya.

GREGORI, Carme (2000). «El caminant de la terra. Els primers llibres de viatges de Josep M. Espinàs». Dins: Caplletra, revista internacional de filologia (núm. 28, pàg. 121-144). València: Institut Interuniversitari de filologia valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

GULLÓN, Germán (1997). «El realismo en la obra de Camilo José Cela (“Viaje a la Alcarria” y “La colmena”)». Dins: Extramundi y los papeles de Iria Flavia (núm. 9, pàg. 117-138). Iria Flavia-Padrón: Fundación Camilo José Cela.

MAESTRE, Antoni (2000). «Els llibres de viatges». Dins: Estudis de llengua i literatura XL. Homenatge a Arthur Terry 4. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MIRÓ, Ramon (2004). Verdaguer i els Pirineus. Antologia. Tremp: Garsineu Edicions.

PLA I DUAT, Josep (1992). El noi de Miseret. El món d’un metge de muntanya. Barcelona: Edicions la Campana.

PLA, Josep (1946). Viatge a Catalunya. Barcelona: Editorial Àncora.

POZUELO YVANCOS, José Mª (1990). «Cela y la tradición viajera del noventa y ocho». Dins: Ínsula, revista de letras y ciencias humanas (núm. 518/519, pàg. 58, 59). Madrid.

ROCAFORT, Ceferí (1991). Excursions pel Pirineu i el Pla de Lleida. Lleida: Garsineu Edicions.

SABARTÉS I GUIXÉS, Joseph Maria (1993). L’èxode pallarès. Crisi demogràfica i devallada poblacional als Pallars i l’Alta Ribagorça (1857-1991). Tremp: Garsineu Edicions.

TONNELLÉ, Alfred (2000). Tres mesos als Pirineus. Diari d’un viatge. 1858. Tremp: Garsineu Edicions.

VIOLANT I SIMORRA, Ramon (1938). El tragí popular al Pallars Sobirà Barcelona: Llibreria «L’Escon».

YOUNG, Arthur (1993). Viatge a Catalunya (1787) Pròleg i traducció de Ramon Boixareu. Tremp: Garsineu Edicions.

ZAMORA, Francisco de (1973). Diario de los viajes hechos en Catalunya. A cura de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial.