Kosovo, un conflicte més enllà de la nació

Arantxa Arnau Rodríguez

Adriana Díaz Martín-Zamorano 3r de Periodisme – 02

Prof. Oriol Costa

1

"Ningú sembla haver après res

sobre els Balcans des de 1991"

Editorial del Financial Times 09/03/98

2

SUMARI Pàg.

1. Descripció sumària del conflicte 3

2. Neteges ètniques i fi de l’autonomia de Kosovo. Els antecedents de la guerra 3

3. La geografia i la història al voltant de Kosovo 5

3.1. Unes fronteres canviants. Context geogràfic 5

3.2. Bel·licisme als Balcans. Context històric 5

4. Conflicte pel domini territorial en el marc d’una confrontació ètnica.

Els motius del conflicte 7

5. De la guerra civil a la intervenció de l’OTAN. Els períodes del conflicte 9

6. Un conflicte amb actors nacionals i internacionals. Els actors del conflicte 10

6.1. Actors primaris 10

6.2. Actors secundaris 12

6.3. Actors terciaris 12

7. La importància de la comunitat internacional al polvorí balcànic.

Per què s’inicia la violència i per què es resol cooperativament? 14

Bibliografia 16

Annex 18

3

1. DESCRIPCIÓ SUMÀRIA DEL CONFLICTE

Podem considerar que la Guerra de Kosovo comença amb la formació de la banda

armada albanokosovar UCK, l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo, que des de 1996 fa

diversos atemptats contra la policia sèrbia. El 8 de març de 1998 els serbis responen amb

un atac a Drenica, assassinant Adem Jashari, el cap de l’UCK, i tota la seva família, fet

que suposa un cop dur pels albanesos. A partir d’aquest moment, la violència va en

augment i el conflicte es transforma en una veritable guerra civil. A l’octubre de 1998 es

produeix un cert estancament dels combats i finalment s’acorda un alto al foc. Aquest

alto al foc, però, no serà respectat per cap de les dues parts.

Enfront d’aquest escenari, s’organitza la Conferència de Rambouillet amb l’objectiu

que les dues parts signin la pau definitivament. Belgrad, però, amb Milosevic al

capdavant, es nega a acceptar una de les condicions fonamentals del tractat: la presència

de les tropes de l’OTAN al territori de Kosovo. Degut al fracàs d’aquestes converses i a

la negativa de Milosevic a signar, el 24 de març de 1999 l’OTAN ataca Sèrbia i

Montenegro, Aquesta intervenció durarà fins al mes de juny, quan Milosevic cedeix i

accepta que les tropes de l’OTAN ocupin el territori i gestionin el conflicte.

2. NETEGES ÈTNIQUES I FI DE L’AUTONOMIA DE KOSOVO. ELS

ANTECEDENTS DE LA GUERRA

Per entendre la Guerra de Kosovo és fonamental remuntar-nos anys enrere i parlar,

en primer lloc, de les històriques neteges ètniques alternatives entre albanesos i serbis

que tenen lloc després de la fi de l'Imperi Otomà als Balcans:

Si ens centrem als anys 20 del s.XX, després de la Primera Guerra Mundial, els

serbis dominen el territori i se senten víctimes de les neteges ètniques realitzades durant

el període otomà, de manera que decideixen fer-ho pagar als albanesos, que havien donat

suport als turcs durant molt de temps. Es nega l'accés a l'educació i a altres recursos als

albanesos i hi ha deportacions massives. Al mateix temps, arriben diversos colons

montenegrins amb la intenció de canviar l'equilibri demogràfic al territori. La presència

d'una petita guerrilla activa fins el 1924 no va ser suficient per pal·liar aquesta situació

de precarietat dels albanesos.

Però durant la Segona Guerra Mundial, quan els albanesos recuperen la superioritat

sobre el territori, duen a terme la seva revenja, en el sentit que realitzen una neteja ètnica

d'eslaus. Això és possible gràcies al suport que reben d'Alemanya, que ocuparà aquest

territori fins el 1941, i d’Itàlia. Els albanesos fins i tot s'autoproclamen “aris dels

4

Balcans”1. Després de la guerra, degut al suport als alemanys per part dels albanesos,

aquests seran fortament reprimits pels serbis.

Un altre aspecte important per entendre la Guerra de Kosovo és la pèrdua de

l'autonomia de Kosovo i l'eliminació dels drets dels albanesos residents a aquest territori

quan Milosevic puja al poder:

Quan Tito governa a Iugoslàvia, pretén donar importància als pobles petits perquè

considera que d'aquesta manera faran de contrapès dels més grans i es mantindrà

l'equilibri. Per això l'any 1968 concedeix a Kosovo l'estatut de província autònoma i,

com que els albanesos són majoria des d'un punt de vista demogràfic, són ells els que

ocupen tots els càrrecs a les institucions d'autogovern i els que les gestionen.

Però quan el Mariscal Tito mor, els albanokosovars realitzen diverses protestes per

exigir el rang de república per a Kosovo, mentre que els serbis denuncien la seva situació

d'inferioritat a aquest territori. Això provoca l'auge del nacionalisme serbi.

L'any 1987, Milosevic puja al poder a Sèrbia, gràcies al seu nacionalisme agressiu,

fet que fa que tots els serbis de Iugoslàvia li donin suport. Però ell aspira també a ser

president de Iugoslàvia, per la qual cosa necessita el suport de Kosovo. És per això que

l'any 1989 elimina l'autonomia d'aquesta regió en l'anomenada “revolució

antiburocràtica” i els càrrecs institucionals que fins ara ocupaven els albanesos passen a

ser ocupats per serbis. Al mateix temps, els albanesos es veuen privats dels seus drets i

sotmesos a una forta repressió política. La majoria d'autors descriuen la situació

posterior com un veritable apartheid.

En el moment que els albanesos queden fora dels càrrecs públics i s'aboleixen molts

dels seus drets, la seva resposta és construir una societat paral·lela de forma pacífica:

intenten mantenir les estructures que havien tingut fins llavors i creen una xarxa

comercial per donar feina a tots aquells que anteriorment ocupaven càrrecs públics. Cal

aclarir que aquesta societat paral·lela no és clandestina, perquè els serbis, per

conveniència, no hi intervenen. El 24 de maig de 1992 fins i tot realitzen eleccions

(considerades il·legals per Belgrad), en les que surt elegit Rugova, que serà el president

de l'autoproclamada “República de Kosova”.

Rugova és partidari de la no-violència, però per als albanesos arriba un punt que

sobreviure no és suficient i comencen a plantejar-se noves sortides violentes per la

independència. La via pacífica es troba cada cop amb més problemes, en tant que la

societat paral·lela que s'ha creat és més una resposta d'urgència que no el resultat d'una

1 MOROZZO DELLA ROCCA, ROBERTO; Kosovo-Albània: La guerra a Europa; Barcelona :

Icaria, DL 2001; pàg. 142.

5

voluntat i d'un convenciment ideològic. A més, hi ha una progressiva burocratització de

la resistència en la que el partit de Rugova hi té un clar predomini2.

Degut a la manca de voluntat de negociació del govern serbi, el discurs albanès es

radicalitza. A més, els albanesos tenen l'esperança que la comunitat internacional

intervingui per resoldre la seva situació, però veuen que per la via pacífica no estan

aconseguint cap resultat. Conseqüentment, durant aquests anys sorgeixen diverses

bandes armades, però totes acaben desapareixent. L'única excepció és l'UCK, que neix

l'any 1996 i que serà un actor fonamental en aquest conflicte.

3. LA GEOGRAFIA I LA HISTÒRIA AL VOLTANT DEL KOSOVO

3.1. Unes fronteres canviants. Context geogràfic

Actualment, Kosovo és un territori a la península balcànica, al sud-est d’Europa.

Veiem, a continuació, un mapa de la situació del Kosovo dins d’Europa3.

Entre 1996 i 1999, el període del conflicte en el qual se centra la nostra anàlisi,

Kosovo era un territori dins de Sèrbia, que juntament amb Montenegro conformaven la

República Federal de Iugoslàvia. El territori de Kosovo és fronterer amb Albània. En els

anys anteriors, des de 1963 fins a 1992, la República Federal de Iugoslàvia s’anomenava

la República Federal Socialista de Iugoslàvia i era una federació més gran territorialment

parlant formada no únicament per Sèrbia i Montenegro, sinó per un total de sis

repúbliques iugoslaves que incloïen també Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i

Macedònia. En aquell període anterior, Sèrbia albergava dues províncies autònomes des

de 1974: Vojvodina i Kosovo, que tenien àmplies competències pròpies com ara

independència judicial, el control dels òrgans de seguretat o la promulgació de lleis. A

continuació, veiem un mapa de la situació de Kosovo dins de la zona dels Balcans al

19974.

3.2. Bel·licisme als Balcans. Context històric

Al mateix temps que un fort nacionalisme anava impulsant-se a Kosovo, es va

produir el desmembrament de l’antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia al

2 TABIO, CARLOS; El conflicte de Kosova. Una guia rápida; dins de S.GHEZALI, C.TABIO I J.I.

GONZÁLEZ FAUS; Les tenebres de la guerra. Algèria i Kosovo; Barcelona: Cristianisme I Justicia, 1999.

3 Veure 9.1. Mapes - Annex 4 Veure 9.1. Mapes - Annex

6

1991. A excepció de Sèrbia i Montenegro que van acabar composant la República

Federal de Iugoslàvia durant el conflicte del Kosovo, les altres quatre antigues

repúbliques iugoslaves (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Macedònia) van anar adquirint la

independència des de 1991 fins al 1995 a través del que es van anomenar les Guerres

Iugoslaves o les Guerres dels Balcans –a excepció de Macedònia-.

En primer lloc, tenim la guerra de la independència d’Eslovènia, també

anomenada Guerra dels Deu Dies, entre juny i juliol de 1991. Aquest conflicte va

enfrontar Eslovènia amb el govern central de Iugoslàvia, després que el primer declarés

la seva independència el 25 de juny de 1991. D’entre les Guerres dels Balcans, la

d’Eslovènia va ser on hi va haver menys vessament de sang, especialment a diferència de

Bòsnia i Croàcia, a causa d’una relatiu ràpid reconeixement per part dels països

occidentals de les aspiracions independentistes d’Eslovènia i per la baixa proporció

d’altres ètnies diferents de l’eslava.

En segon lloc, es produeix la guerra de la independència de Croàcia de 1991 a

1995, després que declarés la seva autonomia. Aquest conflicte va enfrontar Croàcia amb

l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA) i, posteriorment, les forces paramilitars de Croàcia amb

les forces rebels de la República Sèrbia de Krajina (RSK) –minoria sèrbia de Croàcia-.

Aquesta guerra va implicar una gran neteja ètnica dels serbis residents a Croàcia per part

del cos militar del país amb l’Operació Tempesta (3-5 agost 1995) com a operació

militar clau contra la minoria sèrbia.

En tercer lloc, es produeix la guerra de la independència de Bòsnia de 1992 a

1995. A Bòsnia hi ha principalment tres ètnies: Bosniaks –bosnians musulmans-, croats i

serbis. Arran de les declaracions d’independència d’Eslovènia i Croàcia al 1991 i de la

desintegració així de l’antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia, el poble de

Bòsnia-Herzegovina va decidir al febrer de 1992 en referèndum la seva independència.

Però a partir d’aleshores es va iniciar el conflicte que va enfrontar l’Exèrcit Popular

Iugoslau (JNA) de Bòsnia-Herzegovina –organitzat en l’Exèrcit de la República de

Bòsnia-Herzegovina (ARBiH)-, que va recolzar el referèndum i, per tant, lluitava per

l’autonomia de Bòsnia, i els bosnians d’ètnia sèrbia, que van organitzar-se en l’Exèrcit

de la República Srpska (VRS). El bàndol de l’ARBiH va rebre el recolzament del

Consell de Defensa Croata (HVO), format per croats de Bòsnia i això va fer que el

bàndol serbi, el VRS, perdés forces. A més, al 1995 el conflicte es va internacionalitzar

amb la participació de l’OTAN, que va bombardejar greument infraestructures i edificis

civils de la República Srpska. Els acords de Dayton de 1995 que van posar fi a la Guerra

de Bòsnia van marcar dues identitats separades a Bòsnia: la Federació Bosnio-Croata de

Bòsnia-Herzegovina i la República Srpska, la República Bosnio-Sèrbia.

7

Finalment, Macedònia va declarar la seva independència de Iugoslàvia el

setembre de 1991 després de la celebració d’un referèndum, sense que posteriorment

tingués lloc cap guerra. Tot i això, al 2001, és a dir, dos anys després del conflicte de

Kosovo, els rebels d’ètnia albanesa de Macedònia, sota el nom d’Exèrcit Llibertador

Nacional de Macedònia (ELNM), es van rebel·lar contra el govern macedoni demanant

una reescriptura de la Constitució on se’ls reconeguessin més drets com a poble perquè

consideraven que estaven oprimits. El conflicte va finalitzar el mateix any amb la

intervenció de l’OTAN, qui va desarmar la guerrilla del ELNM, i amb la firma dels

Acords d’Ohri entre els dos bàndols, on el poble albanès de Macedònia es comprometia

a obeir el govern central i a no demanar la independència. Al mateix temps, també se’ls

van reconèixer més drets.

4. CONFLICTE PEL DOMINI TERRITORIAL EN EL MARC D’UNA

CONFRONTACIÓ ÈTNICA. ELS MOTIUS DEL CONFLICTE

El motiu fonamental pel que estan en conflicte els albanesos i els serbis de Kosovo

és per la voluntat de possessió del territori. Per a ells, la terra té molt valor per diversos

factors:

Per una banda, la població kosovar té una mentalitat i una forma d'actuar equivalent

a la dels pobles camperols. La terra sempre ha estat relacionada amb la prosperitat i això

ha exercit una forta influència en l'imaginari d'aquestes persones. Així mateix, la

possessió d'un territori implica tenir poder polític. També hem de tenir en compte

l'element socioeconòmic, en el sentit que la possessió del territori implica, normalment,

unes posicions privilegiades dins del sistema. Un clar exemple el veiem pel fet que

mentre, que Kosovo és una província autònoma, els càrrecs públics són ocupats pels

albanesos. En canvi, quan Milosevic aboleix aquesta autonomia els càrrecs públics

passen a mans sèrbies i els albanesos es queden sense feina. De fet, és per això que creen

una societat paral·lela.

Un segon motiu pel qual estan en conflicte, relacionat amb el que hem dit fins ara, és

la voluntat dels serbis de seguir formant part de Sèrbia, ja que d'aquesta manera ells

mantenen la seva majoria en termes demogràfics, mentre que, en canvi, els albanesos

volen la independència de Kosovo, de manera que ells mantindrien la seva majoria i

podrien exercir el poder de forma autònoma.

Per tot plegat, donat que els motius principals del conflicte estan relacionats amb la

possessió del territori, una de les principals discussions que hi ha hagut entorn d'aquestes

desavinences per part dels dos grups ètnics ha estat la de qui va ocupar primer el territori

8

de Kosovo. Segons els albanesos, ells són descendents dels il·liris o dardanesos, que van

viure en aquest territori uns quants anys abans de Crist. Diuen que els eslaus van

aconseguir ser majoria gràcies a les accions armades que van dur a terme posteriorment.

Per altra banda, segons els serbis, ells es van instal·lar a Kosovo cap el s.VII quan les

poblacions eslaves van conquerir els Balcans. Asseguren que els albanesos provenen

d'una barreja ètnica de diferents pobles i que apareixen definitivament al s.XV com a

resultat d’una imposició dels otomans.

Posteriorment, com ja hem dit, van començar les neteges ètniques. De fet, és habitual

que en els diferents països dels Balcans es produeixi aquest fenomen. Alguns autors

indiquen que els motius s'han de buscar en el fet que la zona dels Balcans ha albergat

diversos imperis multiètnics: el bizantí, l'otomà i el iugoslau. Tal com defensa Morozzo

della Rocca, “els imperis són la forma d'estat que crea més societats mixtes,

multiètniques o multinacionals”5.

En el transcurs d'aquestes disputes pel territori, ambdós pobles van configurant la

seva pròpia identitat i els seus respectius nacionalismes, en els que la religió, com sol

succeir a la majoria d'ètnies dels Balcans, hi té una importància fonamental. Cal dir que

l'etnografia sèrbia es va construir prèviament a l'albanesa com a resultat dels conflictes

constants amb els otomans. En canvi, l'etnografia albanesa és la més tardana dels

Balcans. El problema dels albanesos ha estat que han tingut una baixa capacitat per

produir cultura, identitat, etc., en tant que mai no han tingut un estat propi en aquell

territori. És a partir dels anys 20 quan el nacionalisme albanès pren força, com a resultat

de les repressions sèrbies.

Aquest enfrontament ètnic porta a remarcar també les diferències religioses i, segons

Morozzo della Rocca, a instrumentalitzar-les. Els albanesos són en la seva majoria

musulmans. És per aquest motiu que històricament han donat suport als otomans, el

principal enemic dels serbis. Aquests, en canvi, són cristians ortodoxos. Ells consideren

Kosovo com la seva terra sagrada, i així se'ls ensenya als nens des de petits. Es

consideren a ells mateixos “poble celeste” perquè històricament han estat “màrtirs” i

aquest argument ha estat utilitzat com a pretext per reprimir el moviment nacional

albanès. Tot i així, en el fons la religió no la podem considerar res més que una excusa,

en el sentit que fins i tot la majoria de líders dels dos bàndols no pertanyien a cap religió.

En qualsevol cas, hem de tenir en compte que el conflicte de Kosovo es deu a la

voluntat de domini del territori de Kosovo enmarcada dins d'una contraposició ètnica.

5 MOROZZO DELLA ROCCA, ROBERTO; op. Cit.

9

5. DE LA GUERRA CIVIL A LA INTERVENCIÓ DE L’OTAN. ELS

PERÍODES DEL CONFLICTE

Hem considerat que la Guerra de Kosovo la podem dividir en quatre períodes,

d'acord amb els canvis fonamentals que es produeixen durant el conflicte:

1. 1996: sorgiment de l'UCK el 1996 - 8 de març de 1998: atac serbi a Drenica

Hi ha molts autors que situen l'inici de la guerra al 1998, però considerem que la

guerra entesa com a conflicte armat entre els dos bàndols comença el 1996, ja que és el

moment en què els albanesos decideixen deixar de gestionar el conflicte de manera

pacífica per passar a gestionar-lo de manera violenta. Aquesta violència es canalitza,

precisament, a través dels atemptats i assassinats d'albanesos col·laboracionistes amb els

serbis realitzats per part de la banda armada albanesa UCK. En aquest primer període, la

banda armada és considerada una organització terrorista en l'àmbit internacional.

Però el conflicte pateix un gir cap a un augment de la violència en el moment que el

8 de març de 1998 la policia sèrbia ataca Drenica. Destrueixen la família (en un sentit

ampli, d'acord amb el concepte albanès) d'Adem Jashari, que era el cap de l'UCK. En

aquest atac hi van morir 80 persones i les imatges dels seus cossos van recórrer el món,

causant un fort impacte sobre l'opinió pública.

En aquest punt, el conflicte s'accelera degut a la magnitud de la matança, però també

pel simbolisme que aquesta matança va suposar pels albanesos. De fet, Adem Jashari es

va convertir posteriorment en un símbol de la independència kosovar. A més, en aquest

moment l'UCK passa d'estar formada per unes poques desenes de combatents a tenir-ne

alguns milers.

2. Març 1998: atac serbi a Drenica – Octubre 1998: alto al foc.

Durant l'any 1998 es referma la confrontació bèl·lica. És per aquest motiu que hem

considerat que en aquest punt comença una nova etapa, ja que l'escalada de violència

pren molta més força. En un primer moment, l'UCK domina i amplia el seu control. Més

tard, arriben reforços iugoslaus a Kosovo i l'UCK perd el domini. A l'octubre de 1998,

després d'un estancament relatiu de combats, es produeix un alto al foc mitjançant uns

acords de pau, els acords de Belgrad, que implicaven, entre d'altres coses, la retirada de

la majoria dels contingents militars i policials serbis i el progressiu desarmament de

l'UCK. Un grup d'observadors de l'OSCE havia de verificar aquest alto al foc.

10

3. 1998: alto al foc – Març de 1999: intervenció de l'OTAN

L'alto al foc no va ser respectat per cap dels dos bàndols i a partir de 1999 la

confrontació tornarà a anar en augment. En aquest context, el Grup de Contacte convoca

al febrer de 1999 la Conferència de Rambouillet. Malgrat que la delegació albanesa

signa l'acord final, els serbis es neguen a signar-lo perquè no accepten que 30.000 soldats

d l’OTAN s'instal·lin al seu territori. Degut al fracàs de les converses de Rambouillet, al

març de 1999 l'OTAN ataca Sèrbia i Montenegro.

4. Des de la intervenció de l'OTAN fins la resolució del conflicte el 10 de juny

de 1999

L'OTAN inicia la seva intervenció el 24 de març de 1999. En aquest punt hem

considerat que començava una nova etapa degut a la internacionalització del conflicte.

Milosevic resisteix més del que en un principi s'esperava, però després de la insistència

d'un grup de negociadors finlandesos i russos i després d'adonar-se que Rússia no

intervindria en el conflicte a favor de Sèrbia, Milosevic decideix permetre la presència

dels soldats de l'OTAN a Kosovo.

6. UN CONFLICTE AMB ACTORS NACIONALS I INTERNACIONALS.

ACTORS DEL CONFLICTE

6.1.Actors primaris

L’Exèrcit d’Alliberació del Kosovo (UCK) i el govern central de Iugoslàvia són els

actors primaris del conflicte de Kosovo perquè són els dos bàndols enfrontats. A grans

trets, podria dir-se que l’UCK lluitava per la independència del Kosovo i de manera

oposada, el govern central –liderat per Milosevic- volia mantenir el territori dins de la

República Federal de Iugoslàvia.

Exèrcit d’Alliberació del Kosovo o UCK (sigles de Ushtria Çlirimtare Kombëtare

en albanès). Grup de lluita armada, que va ser considerada per molts països de

l’àmbit internacional com a organització terrorista, que neix el 1996 i que té com a

objectiu principal assolir la independència del Kosovo de la República Federal de

Iugoslàvia. Un dels seus líders principals fou Hashim Thaçi, que és l’actual president

del Partit Democràtic del Kosovo (PDK) i, des de gener de 2008, primer ministre de

Kosovo.

Aquest grup, a diferència d’altres grups de lluita armada, no desapareix a mesura que

11

avança el conflicte, sinó al contrari: va prenent més i més importància fins a ser un

dels dos bàndols que participa activament de les accions bèl·liques en paper d’actor

primari. Precisament, a principis de 1998, és la força del sorgiment de l’UCK el que

trenca l’equilibri de la por que havia congelat la situació a Kosovo.

Inicialment, l'UCK es dóna a conèixer per l'eliminació d'albanesos

col·laboracionistes amb els serbis i per atemptar contra policies del govern central.

En dos anys d'accions elimina una trentena de persones entre col·laboracionistes i

policies, fins que el març de 1998, després de les matances de Drenica, els efectius

de l'UCK, tot d'una es transformen en milers de combatents. Aquest és el moment

del gir en la crisi de Kosovo. A partir de la primavera-estiu de 1998 la població

albanesa de Kosovo veu la necessitat de lluitar sota la bandera de l’UCK per diversos

motius, entre els quals destaquen la frustració davant la no obtenció de resultats per

la via pacífica i l’esperança d’una intervenció de la comunitat internacional després

de les matances de Drenica. D’aquesta manera, l’UCK augmenta les seves files

considerablement i a finals de juny de 1998 la guerrilla comptava amb un total d’uns

25.000 homes.

Govern central de Iugoslàvia liderat per Slobodan Milošević de 1997 al 2000

(incloent forces armades i policia). Slobodan Milosevic va ser president de la

República de Sèrbia de 1989 a 1997 abans d’ascendir com a president de la

República Federal de Iugoslàvia. Milosevic era del Partit Socialista de Sèrbia, que

prèviament corresponia a la secció comunista i que tenia un discurs nacionalista

radical serbi. Durant el seu lideratge a Sèrbia, va retirar la categoria de província

autònoma de Kosovo i va aplicar una repressió social i política molt forta contra els

albanesos residents a territori serbi, com ara l’expulsió d’albanesos dels càrrecs

polítics i l’engarjolament de pressos polítics albanesos. Com a conseqüència, els

albanesos de Kosovo creen una societat paral·lela en el seu territori, fet que

radicalitza encara més el discurs de Milosevic.

Milosevic, com a president de Iugoslàvia (1997-2000), va mantenir una posició

màxima d’intransigència, ja que prefereix arribar a la guerra abans que cedir en la

independència de Kosovo perquè històricament i simbòlicament aquest era un

territori important per a Sèrbia. Per això, quan l’UCK es radicalitza i passa a emprar

la violència, el govern central iugoslau enlloc de cedir, respon amb repressió

aplicada a través de les forces armades i la policia.

12

6.2.Actors secundaris

Arran del Tractat de Rambouillet 6, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord

(OTAN) va decidir intervenir en el conflicte de Kosovo posicionant-se a favor d’un dels

dos bàndols: dels albanokosovars.

Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). L’OTAN va intervenir al

conflicte de Kosovo a través de bombardejos sobre Sèrbia i Montenegro del 24 de

març al 10 de juny de 1999. Les raons de la intervenció van ser essencialment dues.

La primera i més directa va ser que Iugoslàvia es va negar a signar el Tractat de

Rambouillet. La segona, que l’opinió pública que s’havia creat a través dels mitjans

de comunicació demanava que la comunitat internacional actués a favor del bàndol

albanès. Però també, segons Carlos Taibo a El conflicte de Kosova7 una tercera raó

va ser la voluntat dels Estats Units –com a membre rellevant de l’OTAN- de

demostrar quina era l’única gran potència que pervivia al planeta. A més, segons

aquest mateix autor, la intervenció de l’OTAN al conflicte de Kosovo va implicar

com a principal conseqüència “una nova i salvatge onada de neteja ètnica

protagonitzada per les forces armades, la policia i els paramilitars”.

6.3.Actors terciaris

Hi va haver essencialment tres actors de la comunitat internacional que van

participar en el conflicte des d’una posició neutral, però dins d’aquests actors es pot

marcar una diferenciació. D’una banda, tenim el grup de contacte, que tenia voluntat

neutral però a través de les seves accions en certa manera es pot considerar que s’acaba

posicionant, tot i que no de manera obertament intencionada. D’altra banda, les Nacions

Unides, representades essencialment a través de l’Organització de les Nacions Unides

(ONU) i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). A més,

posteriorment, juntament amb aquestes dues organitzacions, l’Alt Comissionat de les

Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i la Unió Europea (UE) també es van

encarregar de la reconstrucció de la zona8.

Grup de Contacte format per Estats Units, Rússia, Gran Bretanya, França,

6 6-23 febrer, 1999. Castell de Rambouillet, França. 7 TAIBO, CARLOS; op. Cit. 8 La seva intervenció té lloc després del final de la guerra de Kosovo, de manera que no tractarem

aquests dos actors en aquest treball.

13

Alemanya i Itàlia. A la primavera de 1998, amb la voluntat neutra d’aturar la guerra

imminentment, el Grup de Contacte imposa sancions a Sèrbia. Ho fa així perquè

només pot amonestar els serbis, ja que es corresponen amb un estat. Per això, el grup

de contacte no pot aplicar sancions sobre Kosovo perquè segons Morozzo della

Rocca9, “la guerrilla representa un fenomen que no es pot aferrar ni controlar”.

Organització de les Nacions Unides (ONU). Durant el conflicte, l’ONU va alertar

diverses vegades de la seva possible intervenció –de fet, segons la documentació

online de l’ONU 10, van debatre un total de 6 resolucions entre 1998 i 1999 referents

al cas de Kosovo- però no va ser fins el 10 de juny de 1999, amb la fi dels

bombardejos de l’OTAN, que l’organització va prendre una resolució amb efectes

pràctics sobre Kosovo. Després de la confirmació de la retirada de les forces de

seguretat i de la suspensió dels ataca aeris de l’OTAN del Kosovo, el 10 de juny de

1999, el Consell de Seguretat de l’ONU va adoptar la Resolució 1244. Aquest

document pauta que el Secretari General ha d’establir la Missió d’Administració

Interina de l’ONU a Kosovo (UNMIK). Aquesta missió internacional serà

l’encarregada de vetllar per un ambient segur a Kosovo, en el qual s’asseguri el

pacífic establiment d’una administració de transició, la presència civil internacional i

subministrament d’ajuda humanitària i un retorn segur dels refugiats i desplaçats

durant el conflicte. El primer dirigent de la UNMIK, a càrrec del Representant

Especial del Secretari General de les Nacions Unides al Kosovo, va ser Bernard

Kouchner de 1999 a 2011. Segons les Nacions Unides, “mai abans a cap altre lloc,

les Nacions Unides havien assumit tan àmplies, tan extenses o tan importants tasques

executives” 11.

Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Es tracta

d’una organització reconeguda per la Carta IV de les Nacions Unides. En el conflicte

del Kosovo, l’OSCE va materialitzar la seva participació a través de la inserció de

2.000 observadors neutrals des de l’octubre de 1998 fins al febrer de 1999 que

vigilaven que l’acord de pau –Acords de Belgrad, octubre 1998- es complís tal i com

s’havia establert. Al febrer de 1999, al Tractat de Rambouillet, es va acordar que els

observadors de l’OSCE serien substituïts per 30.000 soldats sota la direcció de

l’OTAN.

9 MOROZZO DELLA ROCCA, ROBERTO; op. Cit. 10 Documentación Selecta sobre Kosovo. <http://www.un.org/spanish/kosovo/docs.htm> [En línia] 11 Las Naciones Unidas en Kosovo: de un vistazo. <http://www.un.org/spanish/kosovo/vistazo.htm> [En línia]

14

7. LA IMPORTÀNCIA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL AL

POLVORÍ BALCÀNIC. PER QUÈ S’INICIA LA VIOLÈNCIA I PER

QUÈ ES RESOL COPERATIVAMENT?

D’una banda, el factor que fa que el conflicte de Kosovo es passi a gestionar de

manera violenta és la frustració davant de la no obtenció de resultats per la via pacífica.

Enfront de la retirada de categoria de província autònoma i la repressió aplicada als

albanokosovars per Milosevic, els albanesos havien establert al territori del Kosovo una

societat paral·lela, que funcionava de manera pacífica. Tot i això, els albanokosovars

desitjaven que la comunitat internacional entrés en acció al conflicte amb l’esperança

que així aconseguirien més autonomia, però cap organisme internacional prestava

atenció a la societat paral·lela establerta pels albanesos a Kosovo, especialment tenint en

compte els conflictes oberts a països veïns com Bòsnia i Croàcia. Per això, amb aquesta

desil·lusió suscitada en els albanokosovars per l’actitud de la comunitat internacional i la

voluntat de captar la seva intervenció, neix l’any 1996 l’UCK. Aviat, aquest grup de

lluita armada observa que la tàctica no-violenta no dóna resultats i radicalitza la seva

estratègia a través d’atemptats terroristes contra forces armades del govern iugoslau.

Com afirma Morozzo della Rocca 12, “sense sang, Occident no trontolla”. A través

d’això, l’UCK busca provocar Sèrbia per fer que la comunitat internacional entri en joc

al seu favor al mateix temps que Milosevic radicalitza el seu discurs nacionalista serbi

perquè s’adona que com més l’accentua, més suport i, com a conseqüència, més adeptes

té. En aquest context de tensió i frustració és quan el conflicte es comença a

desenvolupar de forma violenta.

D’altra banda, el motiu que fa que el govern de Milosevic cedeixi i, per tant, el

conflicte es passi a ser gestionat de forma cooperativa -especialment amb la intervenció

de la missió UNMIK- és essencialment la pèrdua d’esperança per part de Milosevic

d’una possible intervenció de Rússia a favor de Sèrbia en el conflicte. Al febrer de 1999,

Milosevic s’havia oposat a signar el Tractat de Rambouillet perquè es negava a acceptar

una entrada de les tropes terrestres de l’OTAN al territori, creient que Rússia segurament

intervindria aviat en el conflicte a favor de Sèrbia. Però al març del mateix any, l’OTAN

va iniciar els atacs aeris i a més, també havia començat a planificar una missió terrestre

que finalment no va caldre que posés en marxa perquè finalitza el conflicte. Al juny,

Milosevic ja havia perdut tota il·lusió que Rússia prengués part a Kosovo, especialment

pel fet que, de forma paral·lela, diplomàtics russos i finlandesos estaven intentant

convèncer Milosevic perquè permetés l’entrada de tropes terrestres de l’OTAN i així 12 MOROZZO DELLA ROCCA.

15

solucionar el conflicte. D’aquesta manera, el 10 de juny de 1999 els atacs aeris de

l’OTAN van finalitzar, Milosevic va acceptar la treva de l’organització i Kosovo va

passar a estar sota l’administració de la missió de les Nacions Unides, UNMIK.

16

BIBLIOGRAFIA

Llibres

o Independent International Commission on Kosovo. The Kosovo report:

conflict, international response, lessons learned. Oxford: Oxford

University Press, 2000. 372 pàgines [de les quals només disponibles

online fins la 56] [En línia]

o MOROZO DELLA ROCCA, ROBERTO; Kosovo-Albània: La guerra a

Europa; Barcelona: Icaria, DL 2001.

o TABIO, CARLOS; El conflicte de Kosova. Una guia rápida; dins de

S.GHEZALI, C.TABIO I J.I. GONZÁLEZ FAUS; Les tenebres de la

guerra. Algèria i Kosovo; Barcelona: Cristianisme i Justicia, 1999.

Pàgines web

o BBC: Arxius documentals online

Kosovo Fact Files.

<http://news.bbc.co.uk/hi/english/static/kosovo_fact_files/default

.stm> [En línia]

Regions and Territories: Kosovo.

<http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/country_profiles/3524092.stm

> [En línia]

Uneasy Peace.

<http://news.bbc.co.uk/hi/english/static/in_depth/europe/2000/un

easy_peace/government.stm> [En línia]

o Nacions Unides

Documentación Selecta sobre Kosovo.

<http://www.un.org/spanish/kosovo/docs.htm> [En línia]

Las Naciones Unidas en Kosovo: de un vistazo.

<http://www.un.org/spanish/kosovo/vistazo.htm> [En línia]

Paz para Kosovo

<http://www.un.org/spanish/kosovo/index.html> [En línia]

UNMIK Misión de Administración Provisional de las Naciones

Unidas en Kosovo.

<http://www.un.org/spanish/kosovo/unmik.htm> [En línia]

17

UN Mission in Kosovo.

<http://www.unmikonline.org/Pages/default.aspx> [En línia]

o Observatori de la Solidaritat de la UB:

De la matanza de Racack al palacio de Rambouillet

<http://www.solidaritat.ub.edu/observatori/esp/kosovo/analisis/ra

cak.htm#pasos> [En línia]

Reportatges

o Els últims dies de Kosovo.

<http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1706/Els-ultims-dies-de-

Kosovo>. 30 minuts, TV3, 20/06/1999.

o Iugoslàvia: la desintegració nacional.

<http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1470/Iugoslavia-la-

desintegracio-nacional>. 30 minuts, TV3, 06/11/1988.

Articles

o Comas, José. La quinta guerra balcánica se consuma en Macedonia.

<http://www.elpais.com/articulo/internacional/quinta/guerra/balcanica/co

nsuma/Macedonia/elpepiint/20010624elpepiint_1/Tes>. El País: Skopje.

24/06/2001.

o El acuerdo de Rambouillet.

<http://www.elpais.com/articulo/internacional/YUGOSLAVIA/KOSOV

O/GUERRA_DE_KOSOVO_/98-99/GUERRA_DE_KOSOVO_/98-

99/_/_ACUERDOS_DE_RAMBOUILLET/acuerdo/Rambouillet/elpepii

nt/19990304elpepiint_10/Tes>. El País: Madrid, 04/03/1999.

o El líder kosovar Rugova solicita una intervención internacional.

<http://www.elpais.com/articulo/internacional/RUGOVA/_IBRAHIM/Y

UGOSLAVIA/KOSOVO/YUGOSLAVIA/lider/kosovar/Rugova/solicita/

intervencion/internacional/elpepiint/19980829elpepiint_14/Tes>. El País

– Agencias: Pristina, 29/08/1998.

o Las guerras de Yugoslavia, la última tragedia europea.

<http://www.elpais.com/articulo/internacional/guerras/Yugoslavia/ultima

/tragedia/europea/elpepuint/20110526elpepuint_11/Tes> El País:

Madrid, 26/05/2011.

18

ANNEX

Mapes 13

Mapa de la situació del Kosovo dins d’Europa.

Mapa de la situació de Kosovo dins del Balcans, 1997.

13 Veure 3.1. Context geogràfic