Lluís Maicas (Inca 1954) és artista plàs-tic i escriptor. Membre (1978-1986) del col·lectiu Taller Llunàtic amb el qual par-ticipà en diverses accions i publicacions i en la revista El Correu de Son Coc. Ha exposat la seva poesia objectual a Inca i a Palma en diferents ocasions. És au-tor dels poemaris Bèsties domèstiques (1991), Auditoria (1993), Campana in-certa (1995), Tatuatge (1996), Viatge al cor (1997), El seny del foll (1998), Natures mortes (1999) i Registre fòssil (2001), i dels reculls de poemes objec-te Bricolage-à-trois (1992) i Baladufa Sèrbia (1994); de les narracions El con-tracte (1995) i, en col·laboració amb Mi-quel Mestre, Àngela (1998). A Quadern de viatge (2003) i Quadern de viatge 2 (2005), reuní alguns dels seus articles publicats a Diari de Balears. La pedra viva (2005) és un dietari íntim d’aforis-mes, sentències, pensaments i poemes. És l’autor, amb el pintor Pep Coll, del lli-bre d’artista La terra borda (2004).Ensiola editorial ja ha editat altres obres de l’autor: la novel·la El pes de l’acer i el dietari Teràpies de sedició.

Coberta:Primavera dins l’estudi de l’artista, de Leon Wyczolkowski

Lluís Maicas

L’Armistici

ISBN 978-84-939148-5-1

Amb L’Armistici, Lluís Maicas s’interroga, i ens interroga, sobre l’ésser humà, les relacions interpersonals, l’amor, el desencís, els somnis, la soledat..., i confessa que «les respostes se situen sempre en llocs inaccessibles, obscurs o dolorosos». Són les qüestions eternes de la naturalesa humana viscudes en el dia a dia d’aquest dietari, que recorre un any ple de vicissituds i que és fet de petits relats, aforismes, reflexions, somnis que l’han desvetllat, idees que persisteixen en el decurs dels anys.Lluís Maicas, irònic i sarcàstic, esmola les paraules per poder analitzar la realitat amb la major precisió, actitud que sempre s’imposa a les seves temptacions més recurrents: «deixar de treballar, deixar d’escriure, deixar de pensar...». La necessitat d’intentar entendre el món és més forta que qualsevol temptació, per sort per al lector i per al país, que té en aquest llibre un joc de miralls on cercar la seva veritable i canviant fisonomia.

9

L’A

rmis

tici

Lluí

s M

aica

s

9 788493 914851

Voltaire

Memòries

Introducció i traducció

de Gabriel de la S.T. Sampol

Pròleg de Carlos Pujol

George Gissing

Per la mar Jònica

Notes d’un viatge pel sud d’Itàlia

Introducció i traducció de Josep M. Llauradó

Climent Picornell

Jardins d’altri

Pere A. Serra

Viatge a la Xina

Antoni Pizà

Nits simfòniques

Antoni Vidal Ferrando

Amors i laberints

Lluís Maicas

Teràpies de sedició

Jaume Pomar

Quatre veus de la literatura

contemporània a Mallorca

www.ensiola.cat

Lluís Maicas

L’ArmisticiTeràpies de sedició II

2010

7

1 de gener

A falta de sol, aprèn a madurar en el gel.

2 de gener

A banda i banda de la quietud del riu, s’agita el paisatge.

Immòbil l’aigua, s’atorrenta la vegetació vers l’oceà.

3 de gener

Despropòsits per a enguany: dissoldre dins la saliva l’agror de les

paraules infecundes. Endolcir les albes amb xarops de rosada de mos-

catell. Salpar a mitjanit rumb als papirs arraulits a les lleixes de la

biblioteca d’Alexandria, on dormen de memòria odissees inèdites. So-

miar que els dies seran fèrtils i assolellats. Deixar al llibre de bord

constància de tots els naufragis als quals no he sobreviscut.

8

4 de gener

Sempre he sospitat que, massa sovint, amb les endreces, fórmules de

reconeixement o gratitud allunyades d’interessos mesquins, esperen

alguns poetes obtenir, d’inversions mínimes, guanys multiplicats per

mil. No pas guanys econòmics, o també, ans beneficis intangibles,

quotes de prestigi i de poder que atorguen, als dòcils i lleials, als

«amics», els funcionaris de la cultura editorial.

5 de gener

Venia de França cada estiu. Deien que monsieur Cadic havia estat, de

jove, campió del món d’immersió en apnea i que encara, per afició,

practicava aquest esport submarí de risc. Deien que monsieur Cadic

abastava, sota l’aigua, profunditats on mai no arriba la llum del dia i

que, per arribar-hi, s’abstenia de respirar prop de cinc minuts, la qual

cosa el feia sospitós de ser un mutant i per això observàvem si rere

les orelles tenia brànquies per a la respiració aquàtica. Però no en

tenia. Deien que monsieur Cadic, amb prop de dos metres d’alçada i

la capacitat toràcica del tauró, podria tocar, a pulmó lliure, el fons de

sa Fonera de Formentor. Aleshores, però, només una preocupació ens

corprenia: com sabrien, quan deixés de respirar, si monsieur Cadic era

mort o s’entrenava?

6 de gener

Crònica d’una dècada: els afortunats han envellit deu anys. Els desgra-

ciats, el doble. O més encara.

9

Practica l’oci submergit, activitat il·lícita i fraudulenta amb la qual con-

tribueix a desnivellar la renda per capita de vagància.

Davant l’alarmant augment de l’obesitat i les despeses, mèdiques i

clíniques, que l’acumulació excessiva de greix genera, l’executiu, en la

seva habitual línia d’estalvi i vigilància per la salut dels ciutadans, es

planteja la possibilitat de prohibir el menjar.

7 de gener

La primera notícia de la meva mort vaig tenir-la a través d’un veí in-

discret i poc delicat. Oint el so fúnebre de les campanes de l’església

parroquial, i veient dempeus sobre el portal de casa seva el meu veï-

nat, com és costum vaig preguntar-li:

—Qui és el mort?

—Tu —em contestà.

—I com ho saps? Atès que jo et veig, que tu em veus, i que ambdós

podem parlar, com saps que el mort sóc jo?

—Perquè jo —respongué— vaig morir l’any passat.

8 de gener

Qui vetlla l’agonia de la nit tem l’esfereïdor ullal de la matinada.

Deures trists, inevitables. La pluja ha mitigat el gebre. Sembla que

el pas d’un son prim i malaltís a un altre de més feixuc i definitiu

ha estat serè, assossegat el traspàs del qui creu. Entre dos alens del

mateix somni el cos ha abandonat el dolor, ha renunciat a la incer-

10

tesa dels dies pitjors. La casa on va néixer, però, no ha cedit el seu

esguard. El conservarà entre els estrats de referit fins que les parets

siguin de vidre.

9 de gener

Tancar la casa. Deixar-hi dins tots els records perquè s’oxidin. La be-

llesa del verdet sobre els afectes no corresposts.

10 de gener

Com m’agradaria començar el dia com si fos el primer i també l’últim

dia. Com si fos l’únic dia, d’una vida única, durant el qual acumular

aire, sol i pluja, afectes i carícies, per si de cas hi hagués demà. Però

sé del cert que dissiparé l’ara d’avui amb la falsa creença que podré

diferir, per a un més endavant incert, els guanys inútils que m’enri-

queixen.

11 de gener

Corria pel poble una versió inversemblant, a la qual els al·lots aportà-

vem el crèdit de la innocència: caminava tort perquè tenia un senyal

de plata que li afeixugava el costat dret, del qual ranquejava; un senyal

ortopèdic de substitució quirúrgica, òbviament, car l’original l’havia

perdut en circumstàncies estranyes. Alguns sospitaven que un afer

amorós clandestí, amb la dona d’un brigada d’infanteria, li havia costat

un ou, en el sentit més literal de l’expressió. D’altres asseguraven que

11

en una persecució per contraban havia perdut la meitat de l’escrot, i el

seu contingut, que havia quedat penjat a les punxes del filferro d’una

tanca. Ell, davant les bromes de cafè sobre la naturalesa del testicle i

la causa de la seva coixesa, ni negava, ni assentia, només reia amb la

boca oberta, mostrant ufanós la postissa dentadura d’argent.

12 de gener

En el somni persegueixo una guarda d’ovelles i anyelles. Totes són

negres com la fosca, excepte una, que té el color de les ovelles que

no són negres. Aquesta és la pitjor. Una mala pècora que no ateny els

meus lladrucs, car sóc el ca de pastor que les acuita.

13 de gener

De bon matí m’ha despertat la piuladissa d’un esbart d’estornells, que

ha enfosquit el cel tot just despuntar l’alba. S’ha esfilagarsat la negror

del núvol de plomes sobre les branques dels arbres. Només uns ins-

tants. Després, la taca sonora, ara clara, ara compacta, s’ha enlairat

vers la ruta d’orient.

Caterina Cardona, l’àvia materna, no volia que el seu nét Albert jugués

a futbol pels carrers d’Alger. La prohibició tenia, atesa la fràgil econo-

mia familiar, una causa justificada: no volia que gastés les sabates. El

petit Camus trobà una solució: jugar de porter.

12

14 de gener

Es declara zona catastròfica per tal de rebre ajuda humanitària. Neces-

sita d’urgència un carregament d’abraçades, carícies i altres afectes.

Dissortadament, com en totes les tragèdies, l’assistència esdevindrà

mercaderia per a corruptes i usurers.

15 de gener

Perfums del paradís

A l’angle porticat de l’empedrada clastra, arrambat a la paret mitgera

de la sagristia, hi havia el misteriós cambró de les flors, que embalsa-

maven l’estança i, per les retxilleres de la porta, abocaven al corredor

olors de missa nova, remors d’avemaries, vols de flama d’animeta.

Dins violers de cristall, els rams de lliris, clavells i poncelles de rosa

havien d’enflorar l’altar, il·luminar les tristes capelles dels sants, acolo-

rir les pregàries dels devots. Penetrar la penombra, aromada i silencio-

sa, d’aquell minúscul, maregívol territori de calzes plens de fragàncies,

denses i etèries alhora, era abandonar els sentits a l’embriaguesa vo-

luptuosa, tot olorant l’èxtasi dels perfums del paradís.

16 de gener

Homenatge a Bernat Morell

Foren, els teus quadres, finestres vers una llibertat que ignoràvem.

La passió dels teus ulls pels colors dels dies clars ens obrí la mirada

13

al torbament de la bellesa. Vehement en les creences, t’ofegaven la

grisor de les tàpies, la foscor de les clausures, el dol de les sotanes.

El teu punt de fuga vers la mística d’un món irreal eren els grocs in-

versemblants dels teus arbres, els vermells ardents de les teves cases,

els blaus celestes dels teus prats, els verds tendres de les teves albes.

Vàrem creure en el miracle de l’art perquè ens transmeteres la fe en

l’art. Vàrem creure en la vida perquè ens enriquires, des del teu exili

a l’àtic de pigments i trementines, la imaginació amb la possibilitat de

viure moltes altres vides en una sola vida.

I tot això no obstant, sempre et vaig plànyer: finalment, Bernat,

amic, tu mateix fores la teva pròpia presó.

17 de gener

Sempre s’és més indulgent amb un mateix que amb els altres. Allò

que un fa, justificadament, àdhuc necessàriament, molt rarament es

perdona quan ho fan els altres. Mateixes mesures, distintes capacitats

per a la comprensió.

Davant la impossibilitat de canviar el món, podríem intentar millorar,

si més no, la petita part del món que som nosaltres.

Les respostes se situen sempre en llocs inaccessibles, obscurs o

dolorosos.