La biblioteca nacional de Catalunya

Biblioteca de CatalunyaCarrer de l’Hospital, 56 08001 BarcelonaTel. 93 270 23 00http://[email protected]

Horaris:De dilluns a divendres, de 9 h a 20 hDissabte, de 9 h a 14 h

Arxiu Joan MaragallCarrer d’Alfons XII, 79, 2a porta08006 BarcelonaTel. 93 200 14 [email protected]://www.bnc.cat

Horaris:Dilluns, de 10 a 14 hDimecres, de 10 a 14 h i de 16 a 20 hEntrada lliure

Solemnement inaugurada el dia 28 de maig de 1914, el 2 de juny, obria les portes al públic la Biblioteca de Catalunya. En paraules del seu primer director, Jordi Rubió i Balaguer «amb la força inaturable dels gèrmens robustament fecundats, la biblioteca s’anava fent més de pressa i més gran del que pensaven molts dels que, imaginant-se que la guiaven de la mà, eren arrossegats triomfalment per ella». El lector interessat en la Biblioteca de Catalunya trobarà en aquestes pàgines una síntesi de la seva història, una selecció dels fons que custodia

La b

iblio

teca

nac

iona

l de

Cat

alun

ya

La biblioteca nacional de Catalunya

01

01 Institucions i equipaments culturals

EdicióBiblioteca de Catalunya

Directora de la Biblioteca de CatalunyaEugènia Serra

AutoresTània Alaix i GimbertMaria Rosa Bellostas Ymbert

Text de la presentacióEugènia Serra

CoordinacióBiblioteca de Catalunya. Àrea de Difusió

Reproduccions fotogràfiquesBiblioteca de Catalunya. Àrea de Digitalització

Procedència de les fotografiesArxiu Fotogràfic de Barcelona (p. 15 i 18: autor desconegut; p. 17: autor, Frederic Ballell) — Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB) (p. 12) — Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (p. 54) — Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí (Fotògrafs) (p. 15: autor, J. Brangulí) — Centre de Documentació de l’Orfeó Català. Arxiu Fotogràfic (p. 19) — Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura (p. 13) — Institut d’Estudis Catalans. Arxiu Ramon d’Alòs-Moner (p. 21: autora, Concepció Canadell Puig) — Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Col·lecció Merletti (p. 20: autor, Alexandre Merletti Guaglia). De la resta: Biblioteca de Catalunya.

AgraïmentsTot el personal de la Biblioteca de Catalunya

Disseny de la col·leccióHobra Design www.hobradesign.com

MaquetacióHobra Design www.hobradesign.com

ImpressióEADOP

ISBN: 978-84-7845-040-4

Dipòsit Legal: DL B 12473-2014

© dels textos: les autores© de les fotografies: els autors i les institucions que les custodien© de l’edició: Biblioteca de Catalunya

Alaix i Gimbert, Tània, 1970-

La Biblioteca nacional de Catalunya. –(Institucions i equipaments cultural ; 1)Bibliografia. ÍndexsISBN 9788478450404I. Bellostas Ymbert, Maria Rosa, 1949- II. Biblioteca de Catalunya III. Títol IV. Col·lecció: Institucions i equipaments cultural ; 1

1. Biblioteca de Catalunya – Història 2. Biblioteques nacionals – Catalunya – Barcelona – Història027.54(467.1)(091)

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Sumari

Presentació d’Eugènia Serra

Introducció

01_La Biblioteca de Catalunya: de biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans a biblioteca nacional

02_El patrimoni bibliogràfic i documental català:

del pergamí al píxel

03_L’edifici actual: d’hospital a biblioteca

04_Plànol

05_Bibliografia

06_Índexs

7

9

11

29

53

65

67

69

6 | L A B I B L I O T E C A N A C I O N A L D E C A T A L u N Y A

7

Presentació

Ara fa cent anys, el 1914, la Mancomunitat de Catalunya atorgava a la Biblioteca de Catalunya —creada com a Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907— el seu caràcter de servei públic.

Els seus Estatuts recollien que «la fundació té per objecte una Biblioteca

pública lliure on se trobin tots els elements d’estudi per a la coneixença del passat i del present en tot allò que concerneix als països de la nostra llengua i tot quant d’una manera o altra constitueixi document o instrument de cultura».

La Biblioteca de Catalunya és la biblioteca nacional de tots, una biblioteca amb un llarg passat, amb llums i també ombres, una col· lecció de prop de quatre milions de documents que representa totes les manifestacions i expressions de la cultura i la creació bibliogràfica i documental; una institució patrimonial que mira cap endavant inscrita plenament en el context social i cultural actual, un escenari canviant.

En l’any en què celebrem aquest centenari, la Biblioteca ha volgut publicar l’obra que us fem a mans, La biblioteca nacional de Catalunya, per disposar d’una aproximació a la història de la institució, a l’edifici patrimonial que és la seva seu i a una selecció dels tresors de la seva col· lecció, amb la finalitat d’arribar a un públic ampli i heterogeni per contribuir al fet que conegui el seu patrimoni, prengui consciència del seu valor essencial en la memòria i la identitat col· lectiva de Catalunya i se’l faci seu.

La guia és com la translació escrita, estructurada, documentada, ampliada i molt il· lustrada de l’explicació oral que la Biblioteca ofereix a les visites guiades i a la Jornada de Portes Obertes.

Elaborar una guia breu no és senzill, la documentació és abundant, i la feina de selecció i síntesi, complexa. Crec que, en aquest cas, les seves autores, Tània Alaix i M. Rosa Bellostas, totes dues de l’equip de la Biblioteca i les quals felicito, han assolit plenament aquest objectiu. Igualment, vull fer esment de l’equip de la Biblioteca que els ha donat suport i agrair-li la tasca col· lectiva. Esperem que us agradarà.

Eugènia Serra DIRECTORA

8 | L A B I B L I O T E C A N A C I O N A L D E C A T A L u N Y A

9

Introducció

Amb motiu que enguany se celebra el centenari de l’obertura de la Biblioteca de Catalunya al públic, la directora de la nostra biblioteca nacional va encomanar-nos un llibre que de manera concisa presentés al públic interessat d’on ve i què és, què té i què representa

i, en fi, on s’ubica. En tres capítols hem intentat de donar resposta clara i precisa a aquestes qüestions. En el primer repassem la història centenària de la Biblioteca. En el segon informem sumàriament d’algunes de les joies que custodia, en especial de la cultura catalana: còdexs, diplomes, incunables i impresos, ja siguin llibres o publicacions periòdiques, sense oblidar els més recents suports de comunicació i la documentació audiovisual. Tot aquest patrimoni de 3,8 milions de documents es conserva en un bellíssim entorn arquitectònic, com és l’antic Hospital de la Santa Creu, magnífica mostra de l’art civil català d’època medieval, que glossem de manera sintètica al darrer capítol.

La Biblioteca de Catalunya nasqué per impuls d’Enric Prat de la Riba i d’una munió d’homes i dones que, sense defallir davant les adversitats històriques de l’últim segle,

amb tenacitat constant i il· lusió a tota prova, han aixecat aquesta institució, peça clau en el panorama cultural català. Les paraules de Jaume Massó i Torrents el dia 28 de maig de 1914 —el dia de l’obertura al públic— contenen, des de l’inici, tot un programa de recuperació cultural i de projecció envers el futur.

També nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, hem posat il· lusió i esforç en la presentació d’una biblioteca que estimem perquè hi treballem i que l’estimem des dels nostres dies d’estudiants en què la fruíem com a usuàries. Però certament, si bé assumim com a propi qualsevol error que s’hi hagi pogut esllavissar, aquest llibre difícilment hauria estat possible sense la col· laboració de tot el personal de la Biblioteca i d’altres institucions on hem hagut de consultar documentació. I un agraïment especial mereixen la directora Eugènia Serra, Reis Fontanals, Núria Altarriba i Jaume Clarà. Així mateix, fem notar el suport incondicional de Marga Losantos, Anna Gudayol, Ricard Marco, Maria del Tura Molas, Rosa Montalt, Marta Navarro, Paquita Navarro, Karibel Pérez, Elvira Permanyer, Roser Pintó, Maria Mercè Riera i de Joana Escobedo.

1 0 | L A B I B L I O T E C A N A C I O N A L D E C A T A L u N Y A

01

1 1

La Biblioteca de Catalunya: de biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans a biblioteca nacional

La Biblioteca de Catalunya neix en un context polític i social marcat pel renaixement de la consciència nacional. El Romanticisme havia anat avivant els estudis històrics i el conreu de la llengua pròpia. Al darrer quart del segle XIX, concretament el 1871, apareix la publicació quinzenal La Renaxensa, dirigida

per Pere Aldavert i Àngel Guimerà, i uns quants anys més tard, el 1879, veu la llum el Diari català (1879-1881), el primer de periodicitat diària en la llengua del país. A partir del 1881 també es comença a publicar L’Avens. Pocs anys després, Valentí Almirall dóna a conèixer Lo catalanisme, i el 1893, Torras i Bages publica La tradició catalana. En aquests mateixos anys apareixen escriptors de la talla de Jacint Verdaguer, l’esmentat Àngel Guimerà, Narcís Oller, Joan Maragall, Antoni M. Alcover i Miquel Costa i Llobera. En un pla més popular es funden esbarts, orfeons, centres excursionistes i ateneus, i el 16 d’octubre de 1903 es creen els Estudis Universitaris Catalans com una de les conseqüències del Primer Congrés Universitari Català.

El despertar cultural, unit a l’enriquiment progressiu de la burgesia, va determinar una nova orientació de la política catalana. Reflex d’aquesta situació va ser el triomf de Solidaritat Catalana, un front comú de tots els partits catalans (amb l’única excepció dels monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista) que va guanyar les eleccions provincials del 10 de març de 1907. Enric

Prat de la Riba fou elegit president de la Diputació de Barcelona i es lliurà amb entusiasme a la feina: «Quina sort! Tot està per fer!», va exclamar. I, de fet, en aquesta època, tal com sintetitza Josep Pla, «es produí un principi de conjunció entre intel· lectuals, polítics i comerciants —un fet sense precedents, singularíssim, creador de grans esperances—. Es produí l’obra de Prat».

Efectivament, una de les prioritats de Prat de la Riba fou definir les línies d’actuació per aconseguir la normalització cultural. Ja abans d’esdevenir president de la Mancomunitat, com a president de la Diputació de Barcelona va fundar, el 1907, l’Institut d’Estudis Catalans.

La creació d’una «corporació científica de Catalunya que tingués com a funció primordial la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana» havia estat una reivindicació llargament expressada pels sectors intel· lectuals des de l’inici de la Renaixença, a la primera meitat del segle XIX, per tal de suplir la manca d’una universitat ben organitzada i arrelada al país. Els membres de la nova institució es reuniren per primera vegada el dia 5 de juliol de 1907 al Palau de la Generalitat, en una petita sala del primer pis. Eren: Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Guillem Maria de Brocà, Pere Corominas i Josep Pijoan, els més insignes representants

Ex-libris de Ramon Casals per a la biblioteca d’Àngel Guimerà, 1917

1 2 | L A B I B L I O T E C A N A C I O N A L D E C A T A L U N Y A

de les diverses branques de les humanitats. Antoni Rubió i Lluch, que fou el primer president de la institució, en el seu discurs de la Primera Festa Anual n’explicava la seva raó de ser: «Com a ben proveït arsenal d’estudi, amb tot l’utillatge necessari que la moderna ciència demana». I entre l’utillatge necessari, naturalment, no podien mancar els llibres: era del tot imprescindible disposar d’una bona biblioteca, més quan no n’hi havia cap a Barcelona de les característiques necessàries. Ho descriu perfectament Josep Elias i de Molins l’any 1889 al pròleg del llibre Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, del seu germà Antoni, quan, referint-se a les dificultats amb què s’havia trobat per dur a bon terme la seva obra, afirma: «La Biblioteca Provincial Universitaria hállase, por falta de recursos, desprovista de libros de autores modernos; la Biblioteca Episcopal tiene, sin culpa de su director, encerrados en cajas sus volúmenes; la del Ateneo Barcelonés, verdadero pandemónium de omni re scibili, empieza a crear ahora, y por ello merece un aplauso, una sección regional, que consta actualmente de unos mil títulos».

Prat de la Riba, que coneixia amb precisió aquestes limitacions de les biblioteques barcelonines de l’època, les quals també havien estat evidenciades, entre d’altres, per un intel· lectual de l’altura d’Eugeni d’Ors a les seves glosses a La Veu de Catalunya, fou sensible a la necessitat de crear una «gran Biblioteca Nacional».

Un primer resultat d’aquesta sensibilització fou l’adquisició el 27 de gener de 1908 de la biblioteca de Marià Aguiló, poeta, filòleg i bibliògraf, constituïda per 4.286 llibres, la qual sens dubte era la biblioteca privada més important del moment a Barcelona, amb la particularitat d’estar centrada en una temàtica essencialment catalana. Aquesta notable col· lecció incentivà, al seu torn, la donació de llibres per part d’alguns mecenes. Fou el cas, per exemple, del llegat d’Antoni Aulèstia i Pijoan i de la

col· lecció de fullets polítics d’Isidre Bonsoms. Però al mateix temps no es deixaren de fer adquisicions com ara la de la biblioteca de mossèn Cinto Verdaguer, formada per 6.350 títols, i la del cèlebre Cançoner Gil, del segle XIV, comprat per 20.000 pessetes recaptades gràcies al donatiu de deu patrocinadors i aconseguit per les bones gestions de Josep Pijoan, que tingué un paper molt important en la formació de la Biblioteca. Com a conseqüència d’aquests primers esforços, el 29 de juliol de 1908, la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans quedà instal· lada al segon pis del Palau de la Generalitat de Catalunya.

Fins a tal punt Prat de la Riba volgué reforçar aquesta institució, considerada el més necessari dels instruments d’investigació científica, que l’any 1910 li assignà 10.000 pessetes del pressupost de la Diputació de Barcelona per a l’adquisició de llibres, quantitat que fou doblada l’any següent.

Ja des del primer moment l’Institut d’Estudis Catalans no sols tingué interès en l’adquisició de bibliografia moderna, sinó també en la recuperació de manuscrits antics. Al ja esmentat Cançoner Gil cal afegir l’adquisició dels còdexs catalans del papa Benet XIII, la de les cèlebres Homilies d’Organyà, en aquell temps el testimoni literari en català més antic que es coneixia, considerat llavors del segle XII-XIII, per bé que actualment s’ha demostrat que és dels primers anys d’aquesta darrera centúria, la de la biblioteca musical de Joan Carreras i Dagas i la d’alguns autògrafs de Jacint Verdaguer, entre d’altres. Justament els primers manuscrits catalogats que es conserven actualment a la Biblioteca corresponen a una adquisició feta a l’hispanista llenguadocià Raymond Foulché-Delbosc, a qui es va comprar per 2.000 pessetes la Crònica de Bernat Desclot (Ms. 1, del segles XIV-XV), el Recort historial (Ms. 2, de l’any 1576) o el Cançoner de vides de sants (Ms. 3, de finals del segle XV). Malauradament, però, l’afany de recuperació del nostre patrimoni bibliogràfic antic per part dels membres més actius de l’Institut d’Estudis Catalans no sempre va ser coronat per l’èxit. Sabem d’alguns intents frustrats de recuperar peces de gran valor històric. Aquest és el cas, per exemple, de la voluntat d’adquirir els diplomes en pergamí de l’arxiu del monestir de Lavaix, en poder aleshores, l’any 1907, del farmacèutic del Pont de Suert, o de la biblioteca de Jaume Balmes.

Cal tenir en compte que a la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, des de l’any 1911, es va començar a formar una «biblioteca de mà» a la sala de lectura, és a dir, que els lectors tenien accés directe als llibres. Aquesta

Enric Prat de la Riba

1 3

Armari llibreria de Marià Aguiló

Homilies d’Organyà

Cançoner Gil

1 3


orientació va ser transcendental per a l’organització de la Biblioteca de Catalunya i, com veurem, per a la seva obertura a un públic més ampli.

El 14 de maig de 1914, la Diputació Provincial de Barcelona aprovà els Estatuts de la Biblioteca de Catalunya, l’article primer dels quals establia que «la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans tindrà el caràcter de Biblioteca de Catalunya i durà aquest nom». I així fou com pocs dies després, el 28 de maig, s’inaugurà solemnement i quedà d’aquesta manera definitivament oberta al públic.

Del que aquesta obertura representà per als joves universitaris n’és una clara mostra, per exemple, el testimoni de la gran alegria de Josep Pla per l’aparició de «la Universitat Industrial i la Biblioteca de Catalunya, on tots els llibres —els darrers llibres— eren al nostre abast».

Aquest sentiment, tan arrelat, de la necessitat de facilitar l’accés als llibres a un públic cada vegada més extens, motivà que Prat de la Riba pensés també a fer arribar els llibres més enllà de Barcelona. Amb aquest objectiu,

la Mancomunitat de Catalunya va fer seu el Projecte d’acord sobre la instal· lació a Catalunya d’un sistema de biblioteques populars, el fonament del qual ja havia quedat exposat d’una manera clara i precisa pel diputat Francesc Montanyà i Santamaria, que havia dit: «Tots o la majoria dels municipis de Catalunya haurien de tenir la seva biblioteca, les obres haurien de ser prestades a domicili, tal com es fa a Anglaterra i Alemanya».

L’obertura al públic del nou equipament cultural va anar acompanyada de l’inici de la publicació del Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, revista que no sols recollia la crònica de les diverses activitats de la Biblioteca i fins i tot d’altres biblioteques de Barcelona, sinó també estudis de crítica historicoliterària i bibliogràfica. És a dir, que el patrimoni bibliogràfic antic que s’anava recuperant no sols es custodiava, sinó que també es començava a estudiar amb el màxim rigor que permetia una disponibilitat bibliogràfica moderna més àmplia. De fet, el catàleg dels primers 150 còdexs de la Biblioteca va aparèixer a les pàgines d’aquest butlletí.

Una vegada creada la Biblioteca de Catalunya, Jaume Massó i Torrents en fou nomenat inspector en representació de l’Institut d’Estudis Catalans, i un jove de vint-i-sis anys, Jordi Rubió i Balaguer, n’esdevingué el primer director. Rubió i Balaguer, antic secretari redactor de l’Institut, es trobava des del 25 d’abril de 1912 a la Universitat d’Hamburg, on havia anat a completar els seus estudis de filologia romànica becat per la Junta para Ampliación de Estudios de Madrid. Naturalment, també aprofità l’estada a Alemanya per recórrer diversos centres a la recerca de manuscrits lul· lians, cosa que li donà, així mateix, un bon coneixement del món de les biblioteques. Però, a més, en ser proposat per a la direcció de la futura Biblioteca de Catalunya per Prat de la Riba, volgué treballar com a voluntari a la biblioteca d’Hamburg per conèixer més bé les tècniques biblioteconòmiques. És així com Rubió i Balaguer, fill del primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, Antoni Rubió i Lluch, iniciava, molt ben preparat i molt ben recolzat, la llista dels directors de la biblioteca nacional.

Després d’aquests precedents començava la història de la Biblioteca, solemnement inaugurada al Palau de la Generalitat de Catalunya el 28 de maig de 1914, a les deu de la nit, per bé que no s’obriren les portes fins al dia 2 de juny. Tenia aleshores 23.980 llibres i 248 còdexs.

Importa de ressaltar la concepció que de bon començament hom tenia del que havia de ser la Biblioteca

Crònica de Bernat Desclot

1 5

de Catalunya, una concepció perfectament descrita en les paraules pronunciades per Jaume Massó i Torrents en el parlament quan, imaginant la visita d’un estranger a la Biblioteca en un dia futur que ell no dubtava que arribaria, posava en boca d’aquest visitant els mots següents: «En aquesta sala, en original o en còpia fotogràfica hi ha tots els manuscrits que de la nostra antiga glòria els segles han respectat i els homes ens han tramès. En aquesta altra, tan gran i plena, hi figuren tots els llibres impresos en català des de l’establiment de la impremta fins als nostres dies, i cada llibre que va sortint hi té el seu lloc». I el feia concloure exclamant: «Sou tot un poble!».

Vet aquí que la Biblioteca de Catalunya s’havia projectat com la institució salvadora de la cultura d’un país, pensant no sols en la cultura produïda en el passat sinó també en la de l’esdevenidor. Butlletí de la Biblioteca

de Catalunya

Acte d’inauguració de la Biblioteca de Catalunya el 28 de maig de 1914

Jordi Rubió i Balaguer


Aquesta voluntat de servei i de projecció envers el futur féu que una de les primeres disposicions del jove director fos la de concretar els propòsits ja manifestats des del 1911 de facilitar l’accés als llibres al públic interessat en general. Aquestes persones, a partir d’ara, no sols tindrien la possibilitat d’agafar elles mateixes els llibres dels prestatges, sinó que també, si més no des del 1916, se’ls podrien endur a casa mitjançant un modern sistema de préstec: dues innovacions que no tenien parangó en cap altra biblioteca pública de l’Estat espanyol. En paraules de Rubió i Balaguer: «La biblioteca deixa d’ésser un seguit d’apartaments misteriosos, en els quals solament l’encarregat del servei té dret a penetrar, per a presentar-se ella mateixa com en compendi, als ulls àvids del llegidor, despertant en ell sovint insospitades vocacions». Era aquesta una novetat que posava les bases per fer d’una biblioteca d’erudits una biblioteca a l’abast d’un públic més ampli, sense perdre, però, el caràcter de centre de recerca que continua mantenint.

Rubió i Balaguer, d’altra banda, fidel executor de les idees de Prat de la Riba, organitzà el funcionament bàsic de la Biblioteca de Catalunya. Es deu a ell, per exemple, l’encert d’haver adoptat, tot adaptant-la, la classificació decimal universal de Brussel· les, el sistema d’ordenació dels llibres que aplicà també a les biblioteques populars. No debades fou ell l’autor del primer manual de biblioteconomia en català, Com s’ordena i cataloga una biblioteca, editat a Barcelona dins la col· lecció «Minerva» entorn del 1916.

La Biblioteca no sols creixia en fons libraris sinó també en lectors. Ho explicà uns quants anys més tard, el 1933, el mateix Rubió i Balaguer a La Veu de Catalunya: «Amb la força inaturable dels gèrmens robustament fecundats, la biblioteca s’anava fent més de pressa i més gran del que pensaven molts dels que, imaginant-se que la guiaven de la mà, eren arrossegats triomfalment per ella». Òbviament foren professionals liberals, professors i estudiants els qui

van rebre amb més entusiasme l’obertura de la Biblioteca. No deixa de ser significatiu sobre aquesta qüestió que el carnet número u fos dispensat a Enric d’Aguilar-Amat i Banús, que el curs acadèmic 1912-1913 havia estat alumne guardonat a la Facultat de Filosofia i Lletres, secció d’Història, i que més endavant va ser notari del Pla de Santa Maria, la Pobla de Segur i Tremp, i posseïdor d’una biblioteca privada molt important.

I no hi mancaren des del principi lectores. El segon carnet fou precisament per a Francesca Bonnemaison i Farriols, esposa de Narcís Verdaguer i Callís, destacada promotora de l’educació femenina i popular, bibliotecària i fundadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de

la Dona. La seva estreta col· laboradora Vicenta Carreras i Raventós obtingué la targeta número quatre, i Maria Concepció Torner, que fou la bibliotecària que a l’inici es va fer càrrec de la Biblioteca Popular de la Dona, tingué el carnet número tres.

Entre els primers lectors consten així mateix amb el carnet número 126 l’estudiant Ramon d’Abadal i amb el número 128 el també estudiant Ferran Soldevila…

Disposar de personal tècnic qualificat era absolutament necessari no sols per a la catalogació dels nous llibres que anaven ingressant (només l’any 1914 hom comptava ja uns 25.000 títols, a més de 313 manuscrits), sinó també per atendre el nombre creixent de lectors. Aquesta necessitat, ja prevista, donà origen a l’Escola de Bibliotecàries l’any següent, el 1915. Aquesta escola va servir al mateix temps per formar les bibliotecàries que també havien d’atendre la nova xarxa de biblioteques populars, projectada per Eugeni d’Ors el mateix any i, de fet, sucursals de la Biblioteca de Catalunya. La primera d’aquestes biblioteques fou la de Valls, inaugurada el 23 de juny de 1918, que va anar seguida per les d’Olot, Sallent i les Borges Blanques. I cal destacar que aquestes biblioteques populars, en paraules

“En aquesta sala en original o en còpia fotogràfica hi ha tots els manuscrits que de la nostra antiga glòria els segles han respectat i els homes ens han tramès.

En aquesta altra, tan gran i plena, hi figuren tots els llibres impresos en català

des de l’establiment de la impremta fins als nostres dies, i cada llibre que va

sortint hi té el seu lloc». I el feia concloure exclamant: Sou tot un poble!”

1 7

Matriu del carnet per al lector número u de la Biblioteca de Catalunya

Alumnes de l’Escola de Bibliotecàries a la classe de

Lluís Segalà, 1916 o 1917

Primer manual de biblioteconomia en català

Maqueta per als edificis de les biblioteques populars

de la Mancomunitat


Barcelona. Es va recórrer justament a Francesca Bonnemaison, la mencionada directora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, perquè recomanés amb aquesta finalitat algunes de les seves alumnes. Foren triades i contractades com a auxiliars tres mestres de formació: Elvira Zimmer i Rodríguez, Mercè Robles i Ferrer i Cèlia Albert i Torrelles. També calgué la contractació d’un auxiliar catalogador, Alfred de Nadal, i un ordenança i porter, Martí Llisà.

La Biblioteca de Catalunya fou inicialment dirigida per un patronat, que sota la presidència de Prat de la Riba estava format també pel president de torn de l’Institut d’Estudis Catalans i pel seu secretari general, així com pels presidents respectius de les seccions Històrico-Arqueològica, Filològica i de Ciències del mateix Institut; la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona també

hi tenien sengles delegats. Isidre Bonsoms s’incorporà al Patronat per nomenament de l’Institut en consideració al seu mecenatge.

La Biblioteca de Catalunya, emmirallant-se en les altres biblioteques nacionals d’Europa, va anar creant diverses seccions: la Biblioteca General, la Secció de Manuscrits, l’Arxiu, la de la Reserva Impresa, la Secció de Música, la

Secció de Revistes i la Secció d’Estampes i Gravats.

El fet que la Biblioteca tingués una subvenció de la Diputació i de l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb els ajuts puntuals d’altres institucions, li va permetre de seguir la política de compra tant de manuscrits com d’obres impreses, al mateix temps que continuava recaptant nous fons per via de donacions. Això explica que en aquest nou període la Biblioteca pogués adquirir llibreries tan importants com la de la

família Dalmases, el 1916, comprada per 100.000 pessetes. Constava de 222 còdexs, 17 incunables, 69 fullets i 977 volums. Es recuperà d’aquesta manera un bon repertori de manuscrits que havien pertangut a la biblioteca de Sant

de Rubió i Balaguer, «no havien de ser planejades com una ampliació d’una escola professional, sinó com un estimulant espiritual».

Com es veu, inicialment la funció bibliotecària era exercida només per personal femení. Se seguia en aquest punt la proposta d’Eugeni d’Ors, que fou precisament el primer director de l’Escola de Bibliotecàries, per a qui «el caràcter atractívol, amable, de netedat i coqueteria que volem donar a les nostres instal· lacions» quedava més ben assegurat d’aquesta manera. Amb aquest plantejament també s’aconseguien altres objectius, tal com els volia l’esmentat projecte sobre biblioteques populars: un menor cost en la gestió de la Biblioteca i un augment del nivell cultural de les dones, així com la seva participació més gran en les activitats laborals de la societat.

Fins que no van sortir les primeres promocions de bibliotecàries, l’atenció als lectors, però, fou procurada per personal nomenat per la mateixa Diputació de

Secció de Revistes i la Secció d’Estampes i Gravats.

tingués una subvenció de la Diputació i de l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb els ajuts puntuals d’altres institucions, li va permetre de seguir la política de compra tant de manuscrits com d’obres impreses, al mateix temps que continuava recaptant nous fons per via de donacions. Això explica que en aquest nou període la Biblioteca pogués adquirir llibreries tan importants com la de la

“La Biblioteca de Catalunya, emmirallant-se en les altres

biblioteques nacionals d’Europa, va anar creant diverses seccions: la Biblioteca General, la Secció de

Manuscrits, l’Arxiu, la de la Reserva Impresa, la Secció de Música,

la Secció de Revistes, i la Secció d’Estampes i Gravats”

Eugeni d’Ors

Oració de les bibliotecàries de Catalunya en encendre la llàntia

del vespre, d’Eugeni d’Ors

1 9

Jeroni de la Murtra. També entrà a la Biblioteca, gràcies a una adquisició de la Diputació de Barcelona l’any 1918, l’arxiu de l’antic Hospital de la Santa Creu, format per més de 700 llibres hospitalaris, 5.000 documents en pergamí i prop d’un miler de protocols notarials. Així mateix hi entraren, per aquests mateixos anys, concretament el 1919, els onze volums dels Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, del pare Jaume Pasqual, un extraordinari recull de dades d’un gran valor històric. Per via de donació, cal destacar l’ingrés de 3.367 volums de la col· lecció cervantina d’Isidre Bonsoms el 1915, que encara avui dia constitueix una de les joies més preuades dels fons documentals de la Biblioteca. L’any 1916, el Ministeri d’Instrucció Pública de França va fer la donació de 2.708 volums sobre llibres de ciència del seu país, la qual obtingué un ampli ressò en la premsa del moment.

De la mateixa manera, és molt significatiu el llegat del compositor i musicòleg Felip Pedrell, de manuscrits i impresos molt notables de temàtica musical, a partir del qual es va crear la Secció de Música l’any 1917.

De l’any 1919 data també una important donació de Ferran de Sagarra i de Siscar, formada per 5.000 volums, diversos gravats, estampes i fullets. El 1924 s’adquireixen per 4.000 pessetes les matrius i les estampes de la família Abadal, llinatge d’impressors i gravadors catalans que es remunta al segle XVI. Tres anys després, el 1927, la col· lecció de música es va incrementar gràcies a l’arxiu i biblioteca d’Isaac Albéniz, donats per Rosina Jordana, vídua del compositor i pianista, i, ja a la dècada dels anys trenta, a l’arribada del fons musical de la Catedral de Barcelona.

És justament l’increment bibliogràfic constant, així com l’augment gradual de lectors, el que va obligar a plantejar seriosament la necessitat de buscar un espai més ampli per a la Biblioteca, cosa que ja havia estat manifestada per Miquel A. Fargas, president de torn de l’Institut d’Estudis Catalans, el dia de la inauguració de la Biblioteca. Però el que hi va fer pensar amb més determinació fou la donació, entre el 1920 i el 1922, d’una

Àngel de la Guarda, ca. 1675 (Àlbum de mostres Abadal, f. 163)

Felip Pedrell i el seu deixeble Robert Gerhard

Primera edició completa d’El Quixot, impresa a Barcelona el 1617


importantíssima col· lecció de llibres i impresos d’Eduard Toda i Güell, que arribava a més de 15.000 volums, difícils ja d’encabir a la seu del Palau de la Generalitat. Amb tot, aquesta dificultat encara va trigar a ser resolta.

El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va fer un cop d’estat que tingué com a conseqüència un govern dictatorial entre aquesta data i el 28 de gener de 1930, un període gens afavoridor de la cultura catalana. L’Institut d’Estudis Catalans fou suplantat per un Instituto Superior de Estudios de Cataluña, dependent de la Sección de Fomento e Instrucción Pública y Bellas Artes de la Diputación. Amb

tot, la Biblioteca no fou víctima del mateix rigor, encara que l’any 1929 passà a anomenar-se Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona i, de fet, tot i que Rubió i Balaguer va ser expulsat com a professor de l’Escola de Bibliotecàries, transformada en Escuela Superior para la Mujer, on es va ensenyar la carrera de «Bibliotecaria, archivera y funcionaria», va continuar com a director de la Biblioteca, va poder mantenir el personal tècnic amb què comptava anteriorment i va aconseguir finançament per a l’adquisició de nous manuscrits i llibres. D’aquesta època són, per exemple, la compra de disset manuscrits propietat del comte de San Clemente. El 1929 també fou adquirida la col· lecció Almirall de teatre, un important fons teatral format per 4.404 impresos i 74 volums facticis on es recullen 400 manuscrits amb obres de teatre, sobretot català, del segle XIX i principis del XX. I encara d’aquest període és l’adquisició de la Bíblia del rei Martí. Cal ressaltar, d’altra banda, que, gràcies al mecenatge de Rafael Patxot i Jubert, es va encarregar a Pere Bohigas un inventari dels manuscrits catalans o d’autor català existents en biblioteques foranes. Amb aquest motiu Bohigas visità les biblioteques europees més importants entre els anys 1926 i 1930, i va elaborar descripcions d’aquestes peces i les corresponents bibliografies.

La fi de la dictadura fou una bona ocasió per replantejar-se la recerca d’un lloc més apte per acollir la Biblioteca de Catalunya. Ja des del 1912 Massó i Torrents havia pensat en l’Hospital de la Santa Creu, una idea que va ser formulada amb més claredat per Lluís Nicolau d’Olwer. A la fi fou aquesta la solució adoptada, encara que no de seguida.

Bíblia del rei Martí

Exposició amb motiu del centenari del naixement de Jacint Verdaguer, 1945

2 1

Els llibres eren traslladats al front amb un bibliobús que va començar a funcionar el maig del 1938. El bibliobús tenia una capacitat per a 2.000 llibres i per a unes 750 revistes. Una de les bibliotecàries responsables d’aquest servei fou Aurora Díaz-Plaja, a la qual s’ha atribuït un emotiu diari dels recorreguts i les experiències del bibliobús.

A més a més, va caldre en aquestes circumstàncies salvar les biblioteques particulars i eclesiàstiques, i es va crear la Comissió del Patrimoni Artístic, Històric i Científic, la secció de biblioteques de la qual fou dirigida per Rubió i Balaguer, que aleshores també era cap de les Biblioteques de la Generalitat. L’augment bibliogràfic arribava ara a la Biblioteca també per aquestes vies excepcionals. Si el 1936 disposava de 200.000 volums, aquest nombre va augmentar amb 100.000 noves unitats procedents de confiscacions que eren traslladades a la Casa de Convalescència, ni que fos com a simple custòdia.

Finalitzada la guerra, Rubió i Balaguer, sense que en cap moment fos destituït formalment, va haver de deixar tots els seus càrrecs. La Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries i les Biblioteques Populars van passar a dependre de la nova Diputación Provincial de Barcelona. El personal de la

Biblioteca i, fins i tot, els llibres van ser depurats. Algunes obres, pel seu contingut, van ser guardades en una habitació tancada dins el dipòsit, coneguda com l’«Infern».

I es va procedir, aleshores sí, a la inauguració de la nova seu de la Biblioteca, que va tenir lloc el 20 de febrer de 1940, encara que ja amb un nou nom, desnaturalitzat, que inaugurava el llarg i àrid període franquista: Biblioteca Central. L’acte va anar precedit d’una missa celebrada per mossèn Higini Anglès, conservador de la Secció de Música, a la cripta de Santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona, «en sufragio de los bibliotecarios e investigadores fallecidos durante el Alzamiento».

L’Ajuntament de Barcelona comprà al bisbat la seva part de la Casa de Convalescència i l’Hospital de la Santa Creu, i en el ple municipal del 13 de març de 1931 va aprovar-ne la cessió a la Diputació de Barcelona per contenir l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. Tanmateix, el nou ús al qual es destinava l’antic hospital exigia unes obres de rehabilitació inexcusables, les despeses de la qual van anar fonamentalment a càrrec de la Diputació de Barcelona.

Durant el període de la Segona República, en el qual fou aprovat l’Estatut d’Autonomia del 1932, les adquisicions per via de compra o donació van continuar. El maig del 1936, per exemple, van ingressar a la Biblioteca les Taules astronòmiques de Pere III el Cerimoniós, un text en hebreu molt important regalat pel gran rabí de la Sinagoga de Barcelona. És destacable també que la important tasca de fer el repertori de manuscrits catalans en biblioteques estrangeres, iniciada per Pere Bohigas gràcies a la Fundació Patxot, fou continuada a la Biblioteca de Munic per Carles M. Claveria i a la Biblioteca de Berlín per Ramon Aramon.

Però, novament, els esdeveniments polítics foren un entrebanc per a la nova ubicació que es volia donar a la Biblioteca de Catalunya. El 1936 va esclatar la Guerra Civil, cosa que va dificultar les obres de rehabilitació de l’Hospital de la Santa Creu, per bé que no les va impedir. En efecte, l’Escola de Bibliotecàries ja s’hi va poder instal· lar el 1936, encara que la Biblioteca de Catalunya no hi obrí les portes al públic sinó una vegada acabada la guerra.

Al llarg del conflicte bèl· lic, però, la Biblioteca mantingué obert el servei de préstec, i no deixà d’oferir altres serveis. Així, durant aquest trist període, la Generalitat de Catalunya va organitzar el Servei de Biblioteques del Front, que proporcionava llibres als soldats combatents i als convalescents als hospitals i del qual el mateix Rubió i Balaguer va ser el director.

aquestes circumstàncies salvar les biblioteques particulars i eclesiàstiques, i es va crear la Comissió del Patrimoni Artístic, Històric i Científic, la secció de biblioteques de la qual fou dirigida per Rubió i Balaguer, que aleshores també era cap de les Biblioteques de la Generalitat. L’augment bibliogràfic arribava ara a la Biblioteca també per aquestes vies excepcionals. Si el 1936 disposava de 200.000 volums, aquest nombre va augmentar amb 100.000 noves unitats procedents de confiscacions que eren traslladades a la Casa de Convalescència, ni que fos com a simple custòdia.

Balaguer, sense que en cap moment fos destituït formalment, va haver de deixar tots els seus càrrecs. La Biblioteca de Catalunya, l’Escola

Ramon d’Alòs-Moner a la Casa de Convalescència, desembre del 1936


Uns quants dies abans, el gener del 1940, Felip Mateu i Llopis, que procedia del Cuerpo Facultativo de Archivos, Bibliotecas y Museos, va ser nomenat director en funcions de la Biblioteca Central a l’espera de la convocatòria d’oposicions a la seva direcció. Una vegada obtinguda la plaça de director en ferm, Mateu i Llopis s’hagué d’acarar amb les preocupacions constants a la Biblioteca de Catalunya: l’increment patrimonial i bibliogràfic, l’augment del personal i l’adequació d’un espai suficient. No fou possible, però, en aquells moments, de mantenir el caràcter de biblioteca nacional que l’havia caracteritzat des del principi. Amb tot, cal destacar que les actuacions del nou director i la col· laboració del personal de la Biblioteca van permetre de conservar, no sense dificultats, si no l’esperit, almenys les funcions de la Biblioteca de Catalunya. No debades, Mateu i Llopis va mantenir al seu entorn col· laboradors tan destacats com són mossèn Higini Anglès i Pere Bohigas.

L’organització de la Biblioteca va mantenir també les seccions tradicionals i va introduir el servei de préstec interbibliotecari, iniciat el 1941 i ampliat al préstec internacional el 1948. Durant aquest període, en què àdhuc els catàlegs foren castellanitzats, van tenir una certa difusió determinades celebracions i commemoracions, com la

“La Biblioteca de Catalunya és la biblioteca nacional. Té per missió

recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l’àmbit lingüístic català, inclosa la producció impresa, periòdica o no,

visual i sonora, de cada obra de la qual ha de recollir dos exemplars”

del maig del 1945, que va commemorar el centenari del naixement de mossèn Jacint Verdaguer. Semblantment, el 1960 se celebrà un homenatge en honor de Joan Maragall amb motiu del 50è aniversari de la seva mort; aquest acte fou presidit pel general Franco.

Entre les adquisicions més remarcables cal destacar l’ingrés el 1941 del fons del musicògraf Joaquim Pena, impulsor de l’obra de Richard Wagner a Catalunya, i, el mateix any, de la col· lecció de llibres de cavalleria d’Isidre Bonsoms, que els havia deixat en usdefruit a la seva esposa, Mercedes Chacón. Quan ella va morir el 1948, la col· lecció ingressà a la Biblioteca amb alguns manuscrits singulars, com una traducció catalana del Decameró o la Crònica de Jaume I en còpia manuscrita del 1380. L’any 1951, Eugènia, filla d’Ermenegild Miralles, donà la biblioteca del seu pare amb 196 enquadernacions d’un valor notabilíssim. Pocs anys després, el 1954, la Biblioteca encara s’enriquí amb l’arxiu Moja, format per 560 lligalls i 2.500 pergamins amb

una cronologia compresa entre els segles XI i XVIII. I cinc anys després, Santiago Espona encara feia donació de la seva col· lecció de llibres, rars, d’edicions espanyoles dels segles XV-XVIII i d’edicions catalanes de bibliòfil. Gràcies a aquesta donació hi ingressaren també les proves de Los Caprichos de Goya. Ja als anys setanta, gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans, entrà a la Biblioteca la col· lecció de cartografia catalana de mossèn Ignasi M.

Colomer, formada aproximadament per 7.000 mapes.Cap al final de la dictadura, l’any 1975, es recuperà

el nom de Biblioteca de Catalunya, aspiració que ja havia manifestat Mateu i Llopis l’any 1945 de manera infructuosa. Restablerta la Generalitat, encara el 1985 les competències de Cultura es trobaven distribuïdes entre diverses administracions públiques catalanes. Però aquell any se signà l’anomenat Pacte Cultural, que tingué com una de les seves conseqüències la creació del Consorci de la Biblioteca de Catalunya. Aquest Consorci estava

Joaquim Pena, musicòleg i crític musical

2 3

integrat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans. Actuà fins al 1991, en què la Biblioteca de Catalunya esdevingué una entitat autònoma dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Un fet especialment remarcable fou l’aprovació de la Llei de biblioteques del 1981, que, considerant la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional, féu d’aquesta biblioteca la receptora del Dipòsit Legal. Aquesta norma encara quedà refermada per la Llei del sistema bibliotecari de Catalunya del 1993, actualment vigent. A la introducció d’aquesta disposició ja queda manifest el caràcter de biblioteca nacional que se li vol donar i a l’article 7 es diu amb tota claredat: «La Biblioteca de Catalunya és la biblioteca nacional. Té per missió recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l’àmbit lingüístic català, inclosa la producció impresa, periòdica o no, visual i sonora, de cada obra de la qual ha de recollir dos exemplars, almenys, qualsevol que en siguin el suport o la tècnica emprats. La Biblioteca de Catalunya ha de vetllar per la conservació i la difusió del patrimoni bibliogràfic, que comprèn, a més de les obres ja

L’antic Hospital de la Santa Creu és la seu actual de la Biblioteca de Catalunya

Arxiu Joan Maragall

descrites, les obres bibliogràfiques que es troben a Catalunya i que tenen valors històrics o culturals rellevants, d’acord amb el que estableix la legislació sobre patrimoni històric i cultural».

L’enriquiment bibliogràfic que representa la condició de titular del Dipòsit Legal a Catalunya no ha estat un obstacle, ans al contrari, per recaptar nous fons per les vies habituals: les donacions i les compres. Durant aquest darrer període, cal remarcar de manera especial l’ingrés a la Biblioteca de Catalunya del llegat de Frederic Marès, una rica col· lecció de còdexs, documents, incunables, impresos, gravats i


enquadernacions soltes. El 1994 es va inaugurar, amb aquests rics materials, el Museu del Llibre, que porta el nom de Frederic Marès, i se’n va publicar el catàleg.

D’una rellevància singular és també la incorporació a la Biblioteca de Catalunya de la biblioteca Bergnes de las Casas, això és, de l’antiga biblioteca de la Cambra del Llibre i de la Propietat Intel· lectual amb importants fons sobre arts gràfiques, bibliografia i història del llibre. Aquest llegat s’incorporà a la Biblioteca de Catalunya com una entitat pròpia.

L’Arxiu Joan Maragall, format per llibres, documents, obres d’art i objectes personals de l’insigne poeta, va ser lliurat l’any 1993 a la Biblioteca de Catalunya per la família, que el cedí conjuntament amb l’antiga residència del poeta, que avui continua com a casa museu habilitada per a la realització de visites en diferents habitacions i estances on el popular autor va passar els darrers dotze anys de la seva vida.

No hem d’oblidar la incorporació d’altres donacions com la d’Antoni M. Badia i Margarit, un fons especialitzat en lingüística romànica, particularment del català i del castellà. També ha estat dipositat a la Biblioteca de

La Campana Catalana (1908) està en l’origen de La Campana de Gràcia i de L’Esquella de la Torratxa

Catalunya el fons de Josep Carner, que la seva vídua, Émilie Noulet, havia ofert a l’Institut d’Estudis Catalans, i donacions com ara la col· lecció de llibres d’Avel· lí Artís Gener i la biblioteca personal de Jordi Verrié.

També és notable l’adquisició de la biblioteca mitològica de Frederic Travé o la biblioteca romàntica de Lluís Tusquets de Cabirol. Altres fons destacables són els d’Àngel Zúñiga, J. V. Foix, Néstor Luján i Ramon Sarró, entre d’altres.

L’any 1993, la Biblioteca de Catalunya va enriquir-se amb la incorporació de fons hemerogràfics i sonors. L’Hemeroteca té els orígens en la Secció de Revistes creada el 1952 i en l’Hemeroteca del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura constituïda el 1982. És destacable la tasca de recuperació que ha realitzat de les principals capçaleres que conformen la història de la premsa a Catalunya, entre les quals hi ha La Llumanera de Nova York, Pèl & Ploma, Arte Joven (dirigida i il· lustrada per Picasso), L’Amic de les Arts i D’Ací i d’Allà. L’Hemeroteca disposa també d’una bona col· lecció de còmics, com ara El Capitán Trueno, i de diaris d’informació general com per exemple el Diario de Barcelona, la Gazeta, La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Vanguardia, des dels orígens, el 1881.

2 5

Per la seva part, la Fonoteca de Catalunya, pertanyent a la Generalitat de Catalunya des de l’any 1981 per haver assumit el Servicio de Reproducción del Sonido, va ser transferida a la Biblioteca també el 1993, on va formar una nova secció que actualment es coneix amb el nom d’Unitat de Sonors i Audiovisuals. Entre els seus fons, diversos quant a suports i gèneres, cal destacar l’arxiu històric de Ràdio Barcelona, la col· lecció de discos de 78 rpm de Daniel Blanxart, els enregistraments i discoteca de la soprano Conxita Badia o la col· lecció de cilindres de cera formada per Ruperto Regordosa, una col· lecció de més de 300 cilindres, entre els quals es troben enregistraments originals de l’Orfeó Català, Isaac Albéniz, Frank Marshall o Joaquim Malats, adquirida l’any 2000.

Atesa la singularitat de l’edifici que acull la Biblioteca de Catalunya, els seus espais s’han hagut d’anar adaptant a les noves necessitats. Després de la reforma inicial necessària per convertir un hospital en biblioteca, la remodelació més important ha estat la inaugurada el 20 de setembre de 1994, amb l’obertura de noves dependències i accessos, i, més tard, la construcció del dipòsit subterrani, que supera actualment els 45 quilòmetres lineals de documents.

L’any 2005, la Biblioteca rebé la col· lecció del desaparegut Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya, del qual formaven part arxius tan rellevants com són els d’Enric Granados, Joan Llongueras, Joan i Ricard Lamote de Grignon i Enric Morera, que van passar a incorporar-se a la Secció de Música, juntament amb el piano d’Enric Granados.

El 2013, la Biblioteca de Catalunya ha reforçat la seva estratègia de recuperació, conservació i difusió dels fons personals de creadors de totes les àrees, i ha iniciat dos projectes específics d’àmbit patrimonial: la identificació i compleció de la Col· lecció del Còmic i la Il· lustració a Catalunya, de la qual els seus propis fons constitueixen el nucli fonamental, i la creació d’un portal del patrimoni d’editats i editors de Catalunya, amb incorporacions recents com ara el fons de l’Editorial Gustau Gili i el de l’editora Esther Tusquets, que se sumen als ja existents a la Biblioteca, com, per exemple, els fons de l’editor Josep Vergés i de l’Editorial Montaner i Simon, existents a la Biblioteca, com, per exemple, els fons de

de la soprano Conxita Badia o la col· lecció de cilindres de cera formada per Ruperto Regordosa, una col· lecció

Albéniz, Frank Marshall o Joaquim Malats, adquirida

d’anar adaptant a les noves necessitats. Després de la

tard, la construcció del dipòsit subterrani, que supera

Cilindres de cera, els incunables del sonor

Subscriptors de les obres de Joan Maragall, donatiu de l’Editorial Gustau Gili


les edicions de La Magrana i les de la Rosa Vera, per citar només alguns exemples.

Els darrers vint anys, la Biblioteca de Catalunya no sols ha consolidat les seves funcions pròpies, sinó que, a més, les ha incrementat. Aquest és el cas de la traducció i adaptació de la normativa bibliogràfica internacional, funció aquesta que tenia des de la dècada dels anys vuitanta el desaparegut Institut Català de Bibliografia. Avui dia, manté les llistes d’autoritats de noms i de matèries de la Biblioteca (LENOTI i LEMAC) i està al capdavant del Catàleg d’autoritats de noms i títols de Catalunya (CANTIC), així com de la incorporació i la formació de noves institucions participants. Es basa en el Catàleg col· lectiu de les universitats de Catalunya (CCUC), del qual la Biblioteca forma part.

El necessari procés d’informatització i d’automatització de la gestió dels fons, que substituí per complet els catàlegs manuals i donà pas a l’ús de les noves tecnologies, ha permès a la Biblioteca de liderar importantíssims projectes de cooperació i digitalització dels documents o de participar-hi. Pel que fa a la col· lecció digital destaquen l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA), iniciat el 2006, la Memòria Digital de Catalunya i el portal Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO), en col· laboració amb el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya.

Les tecnologies han donat pas a un model de creació, d’edició, de publicació i d’accés a la informació a través d’Internet, que té com a resultat un nou patrimoni, el digital, que se suma a l’analògic ja existent. Es tracta d’un patrimoni creixent i sovint efímer, amb un alt risc de desaparició. Per fer front a aquest nou escenari, la Biblioteca de Catalunya va posar en funcionament el 2006 el sistema d’informació Patrimoni Digital de Catalunya (PADICAT), que recopila i processa la producció web catalana i hi dóna accés permanent.

Transcendint, a més, l’àmbit nacional, la Biblioteca també s’ha adherit al projecte Google Llibres per a la digitalització

massiva del seu fons en domini públic i ha facilitat i coordinat la incorporació d’altres biblioteques patrimonials catalanes al projecte. Paral· lelament, i des de la seva creació el 2008, la Biblioteca ha proporcionat continguts a Europeana, el portal que dóna accés al patrimoni cultural de biblioteques, museus, arxius i institucions de la memòria d’arreu d’Europa, i actua com a interlocutora d’altres institucions catalanes.

En l’àmbit digital, des del 2012 la Biblioteca de Catalunya s’ha incorporat activament a les xarxes socials. Té blog, Facebook, Twitter, Pinterest i Flickr. Ha posat en marxa els projectes de participació ciutadana (crowdsourcing) Transcriu-me i Fem memòria, juntament amb el Servei de

Biblioteques del Departament de Cultura i la Xarxa d’Arxius Comarcals, amb la voluntat d’aconseguir la complicitat i la col· laboració dels ciutadans, crear sinergies amb altres institucions i entrar en l’imaginari de tot tipus d’audiències.

De totes aquestes qüestions se n’han ocupat diverses directores i directors. Rosalia Guilleumes i Brosa fou escollida la nova directora de la Biblioteca de Catalunya, entre el 1973 i el 1983, per rellevar del càrrec Felip Mateu i Llopis arran de la seva jubilació. I, al seu torn, va ser substituïda en funcions per Jaume de Puig i Oliver fins al 1987. Els directors subsegüents

foren Manuel Mundó i Marcet (1987-1990), Manuel Jorba i Jorba (1990-1999), Vinyet Panyella i Balcells (2000-2004) i Dolors Lamarca i Morell (2004-2012). Actualment, dirigeix la Biblioteca de Catalunya Eugènia Serra Aranda. Tots ells han procurat de mantenir en les millors condicions possibles una institució oberta al públic en general, entesa també com un centre de dinamització cultural i al servei de la recerca i del desenvolupament de coneixements.

En definitiva, la Biblioteca de Catalunya ha fet i continua fent un esforç d’adaptació al món actual per complir més bé els objectius fundacionals i perennes de recollir, conservar i difondre el patrimoni bibliogràfic i documental, analògic i digital, català, posant-lo ara no solament al servei del país, sinó també al servei de qualsevol interessat d’arreu del món. ■

Eugènia Serra Aranda, actual directora de la Biblioteca de Catalunya


•02

2 9

El patrimoni bibliogràfic i documental català: del pergamí al píxel

La Biblioteca de Catalunya va néixer amb la voluntat d’esdevenir una biblioteca nacional, i això és. Per aquest motiu, ja des del començament es va procurar de recollir la bibliografia bàsica que permetés d’estar al dia de les distintes disciplines del saber humà. Es va fer èmfasi especialment en la recuperació,

la conservació, l’estudi i la difusió dels manuscrits que han configurat la història cultural del país.

El resultat ha estat la recopilació d’importants fons, manuscrits i impresos. Pel que fa als textos escrits a mà, es tracta de col· leccions sovint formades per al· luvió, en paraules del mateix Jordi Rubió i Balaguer, cosa que explica també la seva gran varietat temàtica, documental i de procedència. Tal vegada, la preferència per recuperar textos en català ha comportat que hi hagi més manuscrits del període baixmedieval que no pas de l’altmedieval. Però no hi ha cap mena de dubte que els fons aplegats a la Biblioteca de Catalunya són d’una importància extraordinària i es remunten a la fi del segle VIII. En efecte, el manuscrit més antic que s’hi conserva és un foli, resta d’una bíblia copiada en escriptura visigòtica entorn de l’any 800. El seu origen és probablement narbonès, per bé que la seva procedència immediata cal buscar-la en la biblioteca del monestir de Ripoll, tal com demostra el fet que aquest full presenti unes galeries fetes per corcs que coincideixen amb les de les cobertes que es poden observar a les d’un altre còdex

de l’esmentada llibreria ripollesa, per a les quals serví de foli de guarda (Ms. 2541/1). Sense tanta seguretat en la fixació de la seva cronologia, perquè no disposem d’altres exemplars que ens puguin servir d’element comparatiu, la Biblioteca de Catalunya guarda entre els seus tresors més preuats una enquadernació de plata repussada amb un camafeu incrustat, segurament d’època romana d’entorn del segle III. Aquestes cobertes procedeixen de la donació de Frederic Marès i semblen del segle IX; possiblement devien haver protegit algun breviari d’una alta dama de la noblesa (Ms. 3724). Del mateix segle IX són diversos els diplomes conservats. D’un interès cultural especial és, sens dubte, l’acta de dotació de l’església de Sant Andreu del castell de

Fragment de Bíblia en escriptura visigòtica


Tona, del 13 de gener de l’any 888 o 889, posada per escrit pel prevere Adanagild en una de les primeres mostres de l’escriptura carolina a Catalunya. D’altra banda, de la seva pròpia mà són uns neumes musicals que acompanyen una antífona, que es devia cantar amb motiu del trasllat de les relíquies a l’altar de la nova església. Aquesta notació musical és la més antiga d’Europa amb indicació de data certa (Perg. 99, reg. 9135). Altres manuscrits amb notació musical singular són, per exemple, el missal de la segona meitat del

Acta de dotació de l’església de Tona

Relligadura de plata d’època carolíngia

Cançoner de Barcelona

3 1

segle XIV (M 971) que transmet la missa de Barcelona amb polifonia de l’ars nova, o el Cançoner de Barcelona (M 454), recull d’obres polifòniques tant religioses com profanes, que presenta el repertori de música vocal més important del Renaixement a la Corona d’Aragó. Aquest cançoner conté obres de compositors catalans, castellans i francoflamencs.No és la de Tona, tanmateix, l’única acta de consagració d’una església que es custodia a la Biblioteca. N’hi ha d’altres d’èpoques posteriors, entre les quals podem destacar la de l’església de Sant Pere de Salàs, del 25 de novembre de 1395, que ens ha pervingut en perfecte estat a l’interior d’una capseta de fusta, també molt ben conservada. Aquestes arquetes servien d’estoig per guardar-hi l’acta dins l’ara de l’altar o sota d’aquest altar (Reg. 1948, perg. 475).

El segle X està també molt ben representat per un magnífic còdex que transmet una recopilació de dret canònic coneguda amb el nom de Collectio canonum (Ms. 945), completada per una altra d’hispana del segle XI (Ms. 944) i d’un Liber iudicum de la centúria següent (Ms. 944).

Però no sols han arribat a la Biblioteca còdexs i diplomes produïts en els escriptoris i les cancelleries de Catalunya, sinó també manuscrits i documents d’origen forà. És el cas, per exemple, d’un diploma originari de Ravenna de l’any 962, que és un contracte de venda (Ms. 2542).

També s’han conservat documents d’origen pontifici, com ara un mandat apostòlic del papa Gregori X de l’any 1272, encongit per un focus d’escalfor (C2-GF, reg. 15212). De documentació papal, la Biblioteca disposa també d’una notable col· lecció de butlles del segle XIV procedents d’Avinyó.

De més interès per a la història cultural i lingüística catalana és un memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet

(Perg. 384), escrit entre els anys 1080 i 1095, en un llenguatge totalment arromançat i força anterior, per tant, a les Homilies d’Organyà (Ms. 289).

L’esmentat memorial de greuges de Guitard Isarn forma part del fons de pergamins d’Organyà, dels quals la Biblioteca en conserva un nombre molt important, i que foren cedits per l’historiador Joaquim Miret i Sans.

Mandat apostòlic del papa Gregori X

Greuges de Guitard Isarn

(Perg. 384), escrit entre els anys 1080 i 1095, en un llenguatge totalment arromançat i força anterior, per tant, a les

de Guitard Isarn forma part del fons de pergamins d’Organyà, dels quals la Biblioteca en conserva un nombre molt important, i que foren cedits per l’historiador Joaquim Miret i Sans.

Acta de consagració de Sant Pere de Salàs

Greuges de Guitard IsarnGreuges de Guitard Isarn


Però no és aquest l’únic fons pirinenc remarcable: el monestir de Santa Maria de Gerri també hi és representat amb alguns cartorals que es remunten al segle XII (Ms. 1619). Altres col· leccions documentals homogènies amb una rica i variada documentació ja des del segle X són, per exemple, els pergamins de la canònica de Santa Maria de Vilabertran i els de Santa Maria de Mur. Com és natural, tampoc no hi manquen diplomes acompanyats de segells validadors, interessants també per a la història de l’art (C4GFol. Reg. 3149).

Del segle XII daten alguns manuscrits d’autors clàssics, com uns Carmina d’Horaci (Ms. 1845), amb abundants glosses que indiquen el seu ús escolar i amb algunes miniatures de notable interès. Aquests Carmina probablement degueren pertànyer a la biblioteca del monestir de Ripoll o a la de Sant Salvador de Breda, per bé que l’origen de la seva còpia cal buscar-lo fora de Catalunya. Cal situar igualment en aquesta centúria les obres Andria, Eunuchus, Heautontimorumenos i Adelphe, de Terenci (Ms. 1743). Les comèdies d’aquest autor, que van gaudir de notable difusió per haver format part del cànon escolar, es conserven també a la Biblioteca en una còpia posterior de l’any 1427 (Ms. 623).

I no solament es custodien a la Biblioteca de Catalunya còdexs i documents en llengua llatina o en català, sinó també en altres llengües i

Cartoral del monestir de Gerri

Carmina d’Horaci

Carta partida per ABC amb segells penjants

3 3

alfabets usats en els nostres territoris. Així, són diversos els manuscrits hebreus que s’han pogut recuperar. Entre aquests manuscrits hi ha un magnífic fragment de rotlle litúrgic del Pentateuc (Ms. 2595), i les Taules astronòmiques de Pere III el Cerimoniós, del segle XIV (Ms. 1664).

No hi falten tampoc mostres en àrab, com ara un Alcorà (Ms. 3230), la còpia del qual es pot situar entre els segles XII i XIII, i una Vida de Mahoma, del segle XVIII o XIX. I tampoc no hi manca algun manuscrit en grec, com, per exemple, unes poesies de Píndar i de Teòcrit copiades al segle XV (Ms. 399).

Dins dels textos que utilitzen l’alfabet llatí, la Biblioteca disposa, a més d’obres en llengua llatina o en català, també de textos en altres idiomes, com ara una Regla de

Fragment en hebreu del Pentateuc

Poesies de Píndar i Teòcrit en grec

Alcorà en àrab


la Maisó de l’Hospital (Ms. 94), escrita en la variant occitana del gascó, del segle XIV, el cèlebre Cançoner Gil (Ms. 146) i una cronologia dels reis gots (Ms. 101), així com els Furs de Sobrarbe i Jaca (Ms. 1015), de la mateixa centúria, en aragonès. També es pot destacar el cançoner de Joan Boscà del segle XVI (Ms. 359), en castellà i català, i les poesies dels autors castellans Juan de Mena i Marquès de Santillana, del segle XV (Ms. 1967). La llengua italiana, per citar un últim

cas, està ben representada pel Corbaccio de Boccaccio (Ms. 297).

Una obra de tanta difusió com són Las Partidas, del rei Alfons X el Savi (Ms. 942), també fou traduïda al català, tal com es constata en un còdex del segle XV. I és que les traduccions al català medieval són també abundants. Basti recordar entre les versions d’autors clàssics: les Ètiques, d’Aristòtil (Ms. 296); el Llibre dels oficis, de Ciceró, traduït per Nicolau de Quilis (Ms. 228), i també del mateix Ciceró Les paradoxes, traduïdes per Ferran Valentí (Ms. 1025); les Tragèdies, de Sèneca, en la versió d’Antoni de Vilaragut (Ms. 295), i la seva Providència divinal, traslladada al català per Antoni Canals (Ms. 1030); la Guerra de Iugurtha, de Sal· lusti (Ms. 355), o les Gestes dels romans, de Valeri Màxim, traduïdes per Antoni Canals (Ms. 356). Del mateix Valeri Màxim hi ha una traducció al castellà feta per Juan de Hinestrosa (Ms. 518), i encara disposem de versions del Llibre de Consolació, de Boeci, traduït per P. Saplana i A. Ginebreda (Ms. 68); del Decameró, de Giovanni Boccaccio (Ms. 1716), de la Història de Valter e Griselda, traduïda per Bernat Metge (Ms. 12), o de les Històries troianes, de Guido delle Colonne, en versió de Jaume Conesa (Ms. 227).

Entre les traduccions, finalment, cal destacar la presència d’alguns textos bíblics traduïts al català, com ara el fragment d’un foli dels Fets dels Apòstols (Ms. 109) o el Psaltiri (Ms. 278).

Obres tan importants per a la historiografia catalana com ara les Cròniques de Jaume I (Ms. 256, 307 i 1734), de Bernat

Liber manualis, de DuodaLlibre dels àngels, de Francesc Eiximenis (Ms. 267)

Crònica de Ramon Muntaner

Lo Desconort, de Ramon Llull (Ms. 2017)

Desclot (Ms. 1, 152, 241, 306, 486, 943, 1621), de Ramon Muntaner (Ms. 4) i de Pere el Cerimoniós (Ms. 976), o els mateixos Gesta comitum Barcinonensium, en llatí (Ms. 420) i en català (Ms. 485), així com la versió catalana de la Crónica de San Juan de la Peña (Ms. 2013), tampoc no hi manquen.

Al costat d’autors de primera fila com ara Ramon Llull, Ausiàs Marc i Francesc Eiximenis, se’n troben d’altres de menor rellevància literària, però de gran importància

3 5

cultural, com, per exemple, el receptari acompanyat d’una miscel· lània de textos mèdics, com ara, Les urines d’Ysaach, en còpia feta a Barcelona per Galceran Marquet el 1392 (Ms. 864).

No deixem de constatar-hi tampoc una nodrida representació dels tradicionals textos d’educació baixmedieval, com ara In Tobiam, de Mateu de Vendôme (Ms. 104), el Facetus (Ms. 309) o el Liber Catonis (Ms. 569); o bé d’obres gramaticals per a l’aprenentatge del llatí, com el Catholicon, de Giovanni Balbi (Ms. 568), i el Doctrinale puerorum, d’Alexandre de Villedieu (Ms. 93). Una significació especial té el Liber manualis, de Duoda, comtessa de Barcelona, obra dedicada al seu fill primogènit Guillem (Ms. 569). Aquest manuscrit presenta correccions que sembla que deriven del mateix exemplar que posseí el mateix Guillem, mort decapitat a Barcelona.

Alguns manuscrits permeten de refer, encara que sigui de lluny i de manera força aproximada, la composició d’antigues biblioteques; és el cas de la del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Se sap que van pertànyer a la seva llibreria, entre d’altres, obres d’Àngela de Foligno o d’Antoni Canals i de manera singular un exemplar del ja citat manual al seu fill de Duoda (Ms. 473, Ms. 560 i 561, Ms. 663, 664, Ms. 670 i Ms 581).

Molt notable és un bell conjunt de llibres d’hores ricament il· luminats (Ms. 1850), en bona part procedents del llegat de Santiago Espona, que reflecteixen la pietat de

la noblesa femenina, particularment del segle XV. No menor importància artística i cultural tenen altres peces, com, per exemple, el Psaltiri il· luminat del patriarca Joan d’Aragó, del segle XIV (Ms. 1759). Altres manuscrits amb il· lustracions notables, però de menor luxe, també són presents a la Biblioteca de Catalunya. És el cas de la Regla de santa Clara,

Llibre d’hores segon l’ús de París, originari del nord de França


del segle XV (Ms. 3723). No podem oblidar aquí el conjunt d’executòries i provisions de noblesa que van acompanyades de miniatures molt reeixides (Ms. 3834).

De la mateixa manera, tenen un gran valor historiogràfic algunes obres manuscrites dels segles XVIII i XIX. Erudits de la talla de Manuel Marià Ribera (Ms. 431 i 1229), Martín Sarmiento (Ms. 435, 1698 i 1712) o Jaume Caresmar (Ms. 339 i 1545), les diverses obres de Manuel Abad y Lasierra, com ara les seves Genealogías de los Condes y Reyes de Aragón y Navarra (Ms. 1017), obres de Josep Martí (Ms. 150 i 753), els onze volums dels Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, de Jaume Pasqual (Ms. 253, 729 i 880), obres de Francesc Llobet i Mas-Navarro (Ms. 424-426) o les de Roc d’Olzinelles (Ms. 428, 430, 963a, 966 i 1033). Aquests manuscrits són d’un valor històric incalculable, ja que serven el record de molts documents actualment perduts.

Un apartat especial mereixen els abundants autògrafs col· leccionats, que van des de Bernat Metge i Alfons de Borja (Calixt III) fins a sant Joan de la Creu i Francisco de Quevedo. I de cronologia més recent, els escrits hològrafs

de Picasso, Miró i Dalí, i de literats de la importància de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit o J. V. Foix, amb un sonet dedicat a Carles Riba dins el llegat de Rosa Leveroni, entre molts d’altres.

Ja ha estat vist que la Biblioteca no sols conserva llibres i còdexs, sinó també documents d’arxiu d’una gran riquesa i varietat. Entre els fons custodiats destaquen el de l’arxiu de la Junta de Comerç, que aplega documentació dels segles XV al XIX, el de l’Hospital de la Santa Creu, que es remunta al segle XIII, i el de l’Arxiu de la Batllia de Cardona, que abraça els segles XIII-XVIII. I encara els arxius patrimonials, amb documentació des del segle XIV fins al XIX, i les col· leccions i els diplomes solts, amb exemples ininterromputs del segle IX al XIX, amb més de 20.000 pergamins. Cal ressaltar, així mateix, la presència d’una notable quantitat de protocols notarials, amb una cronologia inicial tan reculada que es remunta al mateix segle XIII.

Entre aquesta documentació es conserva també la minuta del contracte per a la impressió de Tirant lo Blanc, de

Executòries i provisions de noblesa

Regla de santa Clara

Autògraf de Bernat Metge

3 7

Joanot Martorell, de l’any 1497 (Ms. 1905). Aquest diploma ens introdueix en els fons impresos, i és que la impremta, ja des de l’inici, es troba molt ben testimoniada a la Biblioteca de Catalunya. En efecte, s’han conservat documents i llibres xilogràfics i incunables que van coexistir amb les còpies manuscrites.

Entre els xilogràfics, cal destacar la Butlla d’indulgències de la Santa Croada per a la defensa de Rodes, impresa en llatí probablement a Mallorca l’any 1480 (Bu. 7-I). A més, es conserven les matrius xilogràfiques d’una impremta de Moià, després traslladada a Manresa, la casa Abadal, que va ser durant el segle XVII una de les més notables en la impressió d’obres populars a tot Catalunya. Es tracta d’un conjunt molt important, de més de 1.000 peces, entre les quals destaquen per la seva raresa les matrius tabel· làries. Només cal dir que aquests elements foren cabdals durant gairebé mig mil· lenni en l’elaboració de la il· lustració seriada dels documents arreu del món. Aquestes matrius, anteriors als tipus mòbils, s’utilitzaren després també per a llibres de gran tiratge com ara les beceroles, els catecismes o els llibres anomenats isopets, és a dir, les edicions populars de les Faules d’Isop i algunes estampes religioses, com ara l’Anunciació a Maria de l’any 1669, de la qual es conserva la matriu i l’estampa.

La xilografia es va continuar utilitzant també per a la confecció de les auques i els goigs. Un dels més antics d’aquests documents són precisament les Cobles del gloriós Archangel Sanct Rafel, impreses per Gaspar Garrich i Joan

Simon, a Girona, l’any 1617 (Goigs 1/36). La carta nàutica de Gabriel de Vallseca del 1439 (Ms.

s/n), un vertader monument de la cartografia, actualment en dipòsit al Museu Marítim de Barcelona, és un dels tresors més preuats de la Biblioteca de Catalunya.

Entre els incunables conservats cal destacar el primer llibre produït possiblement a Barcelona. És l’Ethica ad Nicomachum, d’Aristòtil, en la traducció llatina de Leonardo Bruni, que conté també la Politica i l’Oeconomica, llibre estampat en caràcters romans entorn de l’any 1473 (Inc. 36-4º), per Botel, Planck i Holtz. És una atribució perquè aquesta obra no té peu d’impremta.

Minuta del contracte per a la impressió del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell

Matriu tabel·lària i beceroles

Ethica ad Nicomacum, d’Aristòtil

Carta nàutica de Gabriel de Vallseca


Datada el 16 de juny de 1477 és l’obra intitulada Rudimenta grammatices, de Niccolò Perotti (11-VII-14), impresa a Tortosa per Pere Brun i Nicolaus Spindeler, amb els materials procedents del taller saragossà de Mateo Flandro, i el testimoni datat més antic d’un llibre produït a Catalunya.

Del 1480 és la primera obra impresa en català a Barcelona per Nicolaus Spindeler, Regiment de prínceps, d’Egidio Romano (Bon. 7-IV-5), obra que havia estat

Regiment de prínceps, d’Egidio Romano

Llibre de les antiquitats

judaycas, de Flavi Josep

Rudimenta grammatices, de Niccolò Perotti

La hystoria de Alexandre, de Quint Curci Ruf

3 9

traduïda al català al segle XIV pel carmelità Arnau Estanyol. Un any després, el 1481, ja és testimoniada l’activitat del primer impressor català conegut, Pere Posa, el qual va editar a Barcelona l’obra de Quint Curci Ruf La hystoria de Alexandre, en la traducció catalana de Lluís de Fenollet (Esp. 17-Fol.). De l’any 1482, fruit també de l’activitat de Pere Posa, és l’edició d’un incunable únic fins al moment, la Suma de la art de arismetica, de Francesc Santcliment (9-V-20), escrit en català i que constitueix el primer tractat d’aritmètica mercantil de la península Ibèrica. Molt singular per la seva raresa és també l’estampació del mateix any a Barcelona per l’impressor Nicolaus Spindeler de la traducció catalana del Llibre de les antiquitats judaycas, de Flavi Josep (1-V-1).

Entre els incunables és igualment remarcable l’edició del Llibre de les dones, de Francesc Eiximenis, obra que va encapçalada per una bella estampa xilogràfica, impresa a Barcelona en caràcters gòtics per Joan Rosembach el 8 de maig de l’any 1495 (11-VII-5).

Dins del període encara dels incunables és singular, així mateix, el Missale Barcinonense imprès per Diego de Gumiel el 1498 (Inc. 46-Fol.), que per la notació musical que presenta implica la superació d’una dificultat tècnica notable.

Entre els impresos ja del segle XVI, les Hore beatissime Marie Virginis secundum vsum Romane Ecclesie tenen la singularitat d’haver estat estampades damunt vitel· la per Philippe Pigouchet a París el 1504 (Res 549-12º). D’altra banda, l’esmentat Diego de Gumiel va imprimir a Valladolid l’any 1511 la primera versió castellana de Tirant lo Blanc (Bon. 9-III-1), que en la versió original havia estat editada a València per Nicolaus Spindeler el 1490.

Missale Barcinonense

Suma de la art de arismetica,

de Francesc Santcliment


Per la seva banda, el 1543, Carles Amorós imprimí a Barcelona les primeres obres completes d’Ausiàs Marc (Bon. 10-III-22), que contenen l’explicació al marge d’algunes paraules de comprensió més difícil. També, el mateix any s’imprimiren Las obras de Boscán y algunas de Garcilaso de la Vega (Bon. 7-III-39).

El segle XVII s’obre amb la impressió a Barcelona l’any 1617 de la primera edició completa d’El Quixot (Cerv. 6-VII-9). En efecte, aquell any s’hi van publicar les dues parts d’aquesta magna obra. Aquest llibre és només una mostra de l’excepcional col· lecció cervantina formada per més de 8.000 exemplars, que comprèn totes les primeres edicions, llevat de la Galatea, entre les quals hom destaca Shinpan ehon Don Kihote, una edició de bibliòfil en enquadernació d’acordió, il· lustrada pel nipó Keisuke Serizawa, en la qual el famós cavaller i els personatges de l’obra es representen a la manera dels antics samurais (Cerv. 9-VI-7).

La impremta, que reflecteix la situació lingüística del moment, evidencia el procés gradual de castellanització de la cultura catalana, més en aquesta centúria que és el Segle d’Or de la literatura castellana. Això no significa que no es publiquessin obres de gran èxit en català, com ara el Llibre dels secrets de agricultura, de Miquel Agustí, imprès l’any 1617 a Barcelona per Esteve Liberós (10-VI-21). D’altra banda, davant l’intent

Foli 45 de les Obres d’Ausiàs Marc, manuscrites i impreses

Primera edició de la segona part d’El Quixot, 1605 (Cerv. Vitr. I-21)

Edició d’El Quixot en japonès il·lustrada per Keisuke Serizawa

4 1

de predicar i de fer la catequesi en castellà, s’aixecaren algunes veus en defensa de la llengua pròpia. Una d’aquestes fou la del jurista Dídac Cisteller, que en la seva obra Memorial en defensa de la lengua catalana para que se predique en ella en Cataluña es féu ressò dels acords del concili provincial de Tarragona del 1635, i s’oposà a les pretensions d’Alexandre Domènec de Ros, partidari de la predicació en castellà (F. Bon. 5174).

Durant la Guerra dels Segadors, va aparèixer la que està considerada la primera publicació periòdica a tota la península Ibèrica. Es titulava Gazeta (F. Bon. 100) i el primer número és del maig del 1641. Escrita en català, era publicada a Barcelona per Jaume Romeu, i sembla que només va sortir durant dos anys. D’aquest periòdic la Biblioteca conserva el primer número i no se’n coneix cap col· lecció completa.

Com és natural, els fons de la Biblioteca de Catalunya reflecteixen l’evolució històrica del país. Durant el segle XVIII, amb l’inici de la Guerra de Successió augmentà la producció de fulls periòdics de notícies: una mostra n’és la Relacion diaria del sitio de Barcelona, capital del principado de Cataluña, impresa a Girona el 1714 per Gabriel Bro (F. Bon. 9011). Cinquanta anys després, el 1764, l’impressor Tomàs Piferrer publicava, en canvi, a Barcelona la Máscara real executada por los colegios y gremios de la ciudad de Barcelona

Memorial en defensa de la

lengua catalana para que

se predique en ella en

Cataluña, de Dídac Cisteller

Durant el segle XVIII augmentà la producció de fulls periòdics de notícies

Exemplar de la Gazeta


para festejar el feliz desseado arribo de nuestros augustos soberanos… (096[Tra]Def-1 Gfol), amb motiu de l’arribada a Barcelona del rei Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia, juntament amb el príncep i els infants, una obra considerada una joia de la producció en calcografia, sistema de gravat aquest que s’aplicava a les publicacions de més luxe. També són de finals d’aquesta centúria les proves d’estat dels Caprichos de Goya (Esp. 149-Fol.), una edició molt rara amb errors ortogràfics que el mateix Goya va corregir sobre la planxa en l’edició definitiva.

Pel que fa a les publicacions periòdiques, és destacable que el 1792 apareix el primer número del Diario de Barcelona (RRC-8-0176), capçalera que arribà a complir els 200 anys d’història; tres anys més tard, el 1795, es publica per primera vegada el Correo de Gerona (07[46.71 Ger] Cor-8º).

D’altra banda, la historiografia catalana està representada pels Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Penya, publicats a Barcelona en tres volums el 1709 per la impremta de Josep Llopis (1-VI-51), o la Historia de el Real Monasterio de Poblet, de Jaume Finestres i de Monsalvo, impresa en

cinc volums a Cervera entre els anys 1753 i 1765 per Josep Barber (Bon. 10-IV-12, vol. 1).

El segle XIX és la centúria de la Renaixença, l’inici de la qual s’ha convingut a situar l’any 1833, arran de la publicació de La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, oda que és un cant d’enyorança a la terra catalana i d’exaltació a la llengua (7-III-92/44). La Renaixença fou un intent de restauració de la literatura catalana i culminà en figures tan cabdals com ara Àngel Guimerà, Narcís Oller i, sobretot, Jacint Verdaguer (Ms.

Portada del Diario de Barcelona

Preedició dels Caprichos de Goya

4 3

A ma pàtria, de Bonaventura Carles Aribau

Autògraf i coberta de

l’edició editorial de L’Atlàntida,

de Jacint Verdaguer


374/1).En aquesta època proliferen els diaris i les revistes catalanes. Valentí Almirall funda el 1879 el Diari català (RRC-Fol-0129), escrit íntegrament en la llengua pròpia del país. L’1 de febrer de 1871 apareix a Barcelona La Renaxensa (RRC-Fol-0072), publicació quinzenal —i a partir del 1881 quotidiana, encara que manté la revista amb el mateix títol com a suplement— de temàtica literària, científica i artística, però oberta també al debat polític. El 1882, com a continuïtat d’alguna manera del Diari català, Jaume Massó i Torrents funda L’Avens (RRC 05[46.71 Bar] Ave-4º).

D’entre les publicacions periòdiques conservades a la Biblioteca, representa un cas singular Il Tiberio (XXIII Tiberio BC 1 1), revista manuscrita barcelonina que consta d’una única col· lecció de trenta-vuit números realitzats quinzenalment entre el 15 de novembre de 1896 i el 15 d’abril de 1899. Fou el portaveu del grup antisimbolista El

Rovell de l’Ou, grup d’artistes i intel· lectuals que es reunia a la taverna barcelonina del mateix nom, situada al carrer de l’Hospital.

El segle XIX veu, entre altres avenços tècnics en el món gràfic, l’aparició de la litografia. El primer testimoni del seu ús a tota la península Ibèrica és una estampació de l’escut de la Reial Junta de Comerç de Catalunya, de l’any 1815.

A la darreria del mateix segle, en plena revolució industrial, va aparèixer una nova eina de gran transcendència cultural, el fonògraf, patentat per Thomas Alva Edison el 1878. Inicialment, aquest instrument permetia d’escoltar música gràcies a uns cilindres de cera, que d’alguna manera podem considerar els incunables del sonor. D’aquests cilindres, a la Biblioteca de Catalunya se’n conserven una bona mostra: es tracta de la col· lecció de cilindres Regordosa-Turull, amb enregistraments, entre altres obres,

Portada del Diari Català

Portada de La Renaxensa

Portada de L’Avens

4 5

d’Anselm Clavé, Amadeu Vives, Lluís Millet i Isaac Albéniz (CIL 167 – CIL 169). Justament, els d’Albéniz, a l’ensems que els de Joaquim Malats i Frank Marshall, cridaren l’atenció de l’International Piano Archives, que els va editar amb el títol The Catalan Piano Tradition.

Però no sols els enregistraments sonors són musicals, sinó que també reprodueixen textos narratius. Aquest és el cas del Conte de la cabreta (CIL 368), recitat per Josep Corrons, un dels documents sonors audibles en català més antics, ja que el seu enregistrament es remunta al 1899.

Conte de la cabreta (1899), recitat per Josep Corrons

Cilindres amb un enregistrament d’Isaac Albéniz

Il Tiberio, una revista manuscrita catalana entre els anys 1896 i 1898


Al final de la centúria, l’art del llibre es va beneficiar de l’aparició de l’anomenat Art Nouveau, que a Catalunya es revestí amb el nom de Modernisme i originà una concepció artística moderna i integradora del llibre en què el text, les imatges, la decoració i la relligadura van donar com a resultat productes d’una gran bellesa. Santiago Rusiñol, escriptor, pintor i col· leccionista, fou un dels màxims representants d’aquest corrent cultural, juntament amb altres artistes i literats de l’època com ara Alexandre de Riquer (Res 754-8) i Jaume Massó i Torrents.

Són productes emblemàtics d’aquest moviment tres revistes d’art i literatura: Luz, dirigida per J. M. Roviralta i Darío Regoyos i publicada entre el 1897 i el 1898 (RRC-Fol-0049); Quatre Gats (RRC-Fol-0113), iniciada el 1899 sota la direcció de Pere Romeu, i finalment Pèl & Ploma (RRC-Fol-0111), començada el mateix any 1899 i que va tenir la direcció literària de Miquel Utrillo i les il· lustracions espectaculars de Ramon Casas, que n’era el responsable i propietari. Totes aquestes revistes foren editades per la tipografia L’Avenç, amb una impressió de gran qualitat. Un personatge important d’aquest moment va ser Pablo Picasso, que passà nou anys de la seva etapa formativa de joventut a Barcelona. Record d’aquesta època és la felicitació de l’any nou del 1903 de Perico Romeu il· lustrada per un jove Picasso (III [9]. 10 C 1) i la revista Arte Joven (RRC-4-0097 [1909]). Després encara van aparèixer publicacions tan emblemàtiques com el D’Ací i d’Allà (1918-1936), la Gaseta de les Arts (1924-1930), la Revista de Catalunya (del 1926 fins a l’actualitat), Ariel (1946-1951) i el Serra d’Or (del 1959 fins a l’actualitat).

A finals del segle XIX, tal com ja ha estat dit, també es va donar una gran importància a la relligadura. Un dels enquadernadors més importants d’aquesta època

fou Ermenegild Miralles (Mir. 1-Dir), que s’havia format amb un altre gran enquadernador, Pere Domènech. Però Miralles, entorn del 1880, es va independitzar i va fundar un taller de litografia i d’enquadernació per al qual procurà de disposar en tot moment de la maquinària més moderna i d’estar sempre al dia de les principals innovacions en el camp de les arts gràfiques. Això li va possibilitar la creació d’enquadernacions artístiques de gran bellesa. I no sols treballava per a les principals editorials del moment, sinó que també atenia la demanda de bibliòfils com ara Pau Font de Rubinat, Joaquim Montaner, Isidre Bonsoms i Leopold Rius, per citar alguns dels més importants. Aquest ambient d’afecció pel llibre artístic explica que l’any 1903 els esmentats Alexandre de Riquer, Jaume Massó i Santiago Rusiñol creessin l’Associació Catalana de Bibliòfils.

El període modernista, que abraça sobretot els anys 1890-1910, es clou literàriament amb la figura egrègia de Joan Maragall (Ms. 699). El seu Cant espiritual, compost entre l’octubre del 1909 i el febrer del 1910, un any abans de morir, ha estat considerat no sols una de les millors creacions poètiques de la literatura catalana de tots els temps, sinó també de tota la poesia europea del segle XX.

Al segle XX, acabada de crear la Biblioteca de Catalunya, no en són poques les obres d’autors catalans, tan impreses

Anyoranses, d’Alexandre de

Riquer

Portada de Pèl & Ploma

4 7

Autògraf de la Iglesia cremada, de

Joan Maragall

L’école des biches, relligada per Ermenegild Miralles

Felicitació il·lustrada per Picasso quan tenia 21 anys


com originals, que per via de donació o d’adquisició hi fan cap, i des de l’any 1981, per Dipòsit Legal. Als exemples ja al· ludits, s’hi poden afegir, entre d’altres, els fons i les col· leccions personals de Josep Carner, de Gaziel i de la biblioteca personal de Carles Riba i Clementina Arderiu.

Algunes de les obres d’aquests i d’altres autors de primera fila tenen el privilegi d’haver estat enquadernades pels germans Emili i Santiago Brugalla, que representen un dels cims de l’enquadernació artística catalana. La Biblioteca de Catalunya adquirí l’any 2008 el llegat sencer del taller Brugalla, cosa que la convertí en la institució més important pel que fa a la custòdia d’un patrimoni excepcional de l’art de l’enquadernació. La col· lecció comprèn, així mateix, 5.000 «petits ferros» i rodes per daurar, a més d’una important biblioteca i arxiu especialitzats en les arts del llibre.

Cobertes d’Emili Brugalla per a Àncores i estrelles, de Josep M. de Sagarra

Un estudiant a París i d’altres estudis, de Gaziel

Nabí, de Josep Carner (83-8-17602)

Elegies de Bierville, de Carles Riba

4 9

Aquesta tendència s’ha incrementat als nostres dies amb donacions fins i tot d’autors en exercici. És el cas, per exemple, de la il· lustradora Roser Capdevila, que també ha fet donació dels seus originals, amb la qual cosa s’enriqueix el fons de literatura infantil de la Biblioteca de Catalunya que es remunta als esmentats i llunyans isopets, i de revistes més recents com ara En Patufet, de la qual es conserva des del primer número publicat el 1904, o els fons de Mercè Llimona i de Carme Solé i Vendrell.

Però més enllà dels textos estrictament literaris, la Biblioteca de Catalunya conserva també una notable col· lecció de partitures musicals, amb obres singulars com ara la composició original per a piano Azulejos, partitura manuscrita d’Isaac Albéniz iniciada el 1909 i finalitzada per Enric Granados el 1910, en morir Albéniz el mateix any 1909 (M 7001/1-Fol).

Original per al Polzet (Cigronet), de Mercè Llimona

Dibuix de Roser Capdevila per a Les tres bessones i la Caputxeta Vermella

Partitura manuscrita d’Isaac Albéniz finalitzada per Enric Granados el 1910


Del compositor i pianista Enric Granados, igual que d’Isaac Albéniz, es conserva el seu fons personal, que inclou, a més de la correspondència familiar, partitures manuscrites pròpies i d’altres compositors, així com arranjaments manuscrits d’ell mateix i aliens, entre altra documentació. Fins i tot, es custodia el seu piano de gran cua, regal de la casa Pleyel amb motiu dels concerts que Granados oferí a la sala de la coneguda marca de pianos a París.

Les gravacions conservades del segle XX són d’un gran interès. Per limitar-nos només a tres exemples, la Biblioteca de Catalunya disposa d’un disc no comercial que reprodueix sis talls que fan una versió dels Boleros de Grau Carol (LP 16550), interpretats, entre d’altres, per Tete Montoliu, al piano, amb etiqueta i funda il· lustrada per un dels músics, el guitarrista Manuel Bolao. Es tracta, segurament, d’un

enregistrament de l’any 1954. Amb la donació del ballarí i coreògraf Joan Fosas

el 2014, entre altres llegats, ha entrat a la Biblioteca de Catalunya una important col· lecció de discos d’òpera, entre els quals ressaltem Pelleas et Mélisande, de Claude Debussy. En aquest enregistrament hi participa la soprano catalana Victòria dels Àngels, que signa l’exemplar amb una dedicatòria autògrafa (LP 17976).

I per concloure aquesta breu descripció dels fons sonors i audiovisuals més actuals, esmentem el curtmetratge Foc al càntir, dirigit per Frederic Amat, amb guió cinematogràfic de Joan Brossa de l’any 1948 i produït i distribuït l’any 2001 (2002-V 15).

D’altra banda, no podem oblidar l’important fons fotogràfic, iniciat ja el 1915, que està format per unes 300.000 fotografies que daten des de mitjan segle XIX. En aquest fons trobem representats tots els gèneres fotogràfics —retrat, científic, paisatge i arquitectura, premsa, social i esport, editorial, publicitat i artístic— i, pràcticament, totes les tècniques i procediments fotogràfics, des del daguerreotip (R[7]-8-114) fins a la imatge digital.

És molt destacable la col· lecció fotogràfica de Pau Audouard i Déglaire (Aud Vdr-103_003), un dels fotògrafs professionals barcelonins més rellevants del segle XIX i començaments del XX pels seus retrats i reportatges fotogràfics. L’any 1888, fou el fotògraf oficial de

Concert amb el piano d’Enric Granados a càrrec de la pianista japonesa Rie Hirai

el guitarrista Manuel Bolao. Es tracta, segurament, d’un fotogràfics. L’any 1888, fou el fotògraf oficial de

Boleros de Grau Carol interpretats, entre d’altres, per Tete Montoliu

Pelleas et Mélisande, de Claude Debussy, amb Victòria dels Àngels

5 1

l’Exposició Universal de Barcelona. Entre els afeccionats, mereix una menció especial Josep Salvany i Blanch, membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya, que va realitzar milers de fotografies estereoscòpiques en els seus viatges arreu del país i de l’estranger (SaP 749_01). Aquest ha estat el primer fons documental fotogràfic digitalitzat i accessible en línia via Internet.

Com a punt final a aquesta ràpida presentació dels fons de la Biblioteca de Catalunya, hem de dir que la biblioteca nacional acull també en l’actualitat amb el mateix interès de sempre els fons textuals, sonors i visuals transmesos en els suports digitals més moderns i que els posa a lliure disposició dels usuaris. A manera d’exemple, tots els volums de la monumental Patrologia Latina, de Jacques-Paul Migne, són consultables en línia.

disposició dels usuaris. A manera d’exemple, tots els volums

Patrologia Latina, de Jacques-Paul Migne, consultable en línia

pels usuaris de la Biblioteca de Catalunya

Cavalleria, al fons la Sagrada Família [1896?], de Pau Audouard

Curtmetratge Foc al càntir, amb guió de Joan Brossa

Quiosc de Canaletes nevat, 1924, de Josep Salvany

Historia y descripción de los procederes del daguerreotipo y diorama, de Louis Daguerre


•03

5 3

L’edifici actual: d’hospital a biblioteca

Ja des de l’alta edat mitjana, la ciutat de Barcelona disposava de diversos hospitals regits per fundacions eclesiàstiques o particulars. La seva missió, a més de la de guarir els malalts, era també la d’acollir pelegrins o socórrer persones necessitades. Amb tot, alguns d’aquests hospitals van

assolir un prestigi tal que els va fer mereixedors de la confiança de personatges importants, com ho testimonia el fet que el mateix comte Ramon Berenguer III, en sentir-se malalt, decidís anar a l’hospital d’en Guitard, on va morir el 19 de juliol de 1131.

D’acord amb la documentació conservada tenim notícia dels hospitals següents: el d’en Marcús, al carrer de Montcada (1147); el de Santa Margarida, dit també dels Mesells o de Sant Llàtzer, prop del Pedró (segle XII); el del canonge Colom, al carrer de l’Hospital (segle XIII); el del canonge Vilar o de Sant Macià (1256); el de Santa Eulàlia del Camp (segle XIII), i el de Pere Desvilar, de Santa Marta o de l’Almoina (1311).

A finals del segle XIV, el bisbe de Barcelona, aleshores Joan Ermengol, i el capítol catedralici administraven l’hospital d’en Colom i el d’en Vilar, i el Consell de Cent administrava el d’en Pere Desvilar i el d’en Marcús.

Segurament per aquests motius i amb la finalitat

d’adequar-se millor a la nova situació social de Barcelona i poder ésser administrats més fàcilment, aquestes dues institucions van venir a l’acord de crear un nou hospital. El nom que se li donà fou el d’Hospital de la Santa Creu, adoptant la mateixa advocació de la Catedral de Barcelona, perquè en l’administració de l’hospital —anomenada la MIA, Molt Il· lustre Administració, que encara existeix— hi intervenien, a més de dos representants del Consell de Cent, dos canonges del capítol catedralici. L’hospital resultant, fruit de la unió dels anteriorment esmentats, tingué la seu en un solar vora l’antic hospital d’en Colom, les parets del qual es van utilitzar per a la capella. Un procés de fusió que no va ser únic, perquè va donar-se també en altres indrets de Catalunya, com ara Lleida, Tarragona i Montblanc, i en altres països europeus.

Aquesta nova fundació tingué lloc després de diverses converses entre els representants de la Catedral de Barcelona i del Consell de Cent, els quals, a la fi, el 17 d’abril de 1401, col· locaren les quatre primeres pedres del nou centre hospitalari, en representació dels hospitals fusionats. Però, de fet, la construcció havia començat el 14

L’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu avui


de febrer, tal com recorda la inscripció, malauradament molt deteriorada, del damunt de la porta que dóna entrada al pati de l’hospital des de la part septentrional, això és, des del carrer del Carme. Diu aquesta làpida:

IHS. SPITAL DE SANTACREU QUI FON COMENSAT A XIIII FEBRER DEL ANYDE NOSTRE SENYOR MCCCCI.

L’Hospital de la Santa Creu, que encara va veure el 23 de juliol del mateix any la incorporació del de Santa Eulàlia del Camp i, més tard, del dels Mesells, estigué en actiu des de principis del segle XV fins al 1928, moment en què es va traslladar al nou edifici conegut com a Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obra mestra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Muntaner. Des que el març del 1931

van ser lliurades les claus de l’Hospital de la Santa Creu al president de la Diputació, tal com hem dit, aquest immoble és la seu de la biblioteca nacional de Catalunya.

De bell antuvi, la construcció de l’Hospital de la Santa Creu, un magnífic exemple del gòtic civil català, es va beneficiar de la munificència reial. Només l’any 1401, el rei Martí l’Humà hi destinà 10.000 sous i la reina Maria uns altres 5.000; a més, el monarca concedí als administradors de l’hospital en construcció una important quantitat de pedra inicialment destinada al palau reial. I no hi faltaren tampoc quantioses donacions per part de particulars, tant eclesiàstics com laics.

Ni cal dir que la necessitat de pedra era molt important, per la qual cosa també calgué extreure’n de la pedrera de Montjuïc. Sabem que el 17 d’octubre de 1402, per exemple, hi havia a disposició de l’hospital 25.000 pedres, de diverses mides, això és, de quatre, cinc i sis galgues. Aquestes pedres foren lliurades als mestres de cases Eimeric Oliver, Joan Fàbregues, Francesc Costa i al seu fill Miquel Costa perquè les escairessin. Però també calien altres materials, com ara calç, guix, argila, sorra, teules, rajoles i fusta. Només el 1404 hom comprà 20.000 teules pel preu de 70 sous cada miler, amb una despesa total de 1.400 sous. I s’havia de pagar també la mà d’obra. El 13 de novembre de 1403, el cavaller Ramon de Blanes rebé dotze lliures, set sous i vuit diners pel treball que havia fet un esclau seu, consistent a picar 4.130 pedres; picar cent pedres costava sis sous. El jornal d’un mestre de cases de l’any 1414 era de quatre sous i sis diners, mentre que un manobre podia cobrar de tres a quatre sous diaris.

Poc després d’haver començat la construcció de l’hospital es va iniciar també l’edificació de la nova església, per a la qual hom va aprofitar l’antiga capella de l’hospital d’en Colom. Cap al 1440 ja devia estar gairebé conclosa. Recentment, hom ha pogut recuperar la volta de canó de la primitiva capella romànica del segle XIII, en l’actualitat utilitzada com a sala d’exposicions.

Malgrat que sembla que per a l’Hospital de la Santa Creu s’havia projectat un edifici de planta rectangular, finalment es conclogué amb tres naus aixecades al voltant d’un pati central, i es deixà incompleta l’ala meridional. Aquesta construcció en forma de U s’executà a la manera dels hospitals catalans del segle XIV. Així, cada ala té dues naus, una planta baixa amb voltes de creueria amb nervis, i la superior amb arcs diafragmàtics i sostres de fusta. El pati central, que el 1406 fou transformat en claustre, tingué com

Llibre que conté tot lo Principi del Hospital General de Sancta Creu i de la convalesèntia, també anomenat «Llibre de Taula», del 1674

Inscripció fundacional de l’Hospital de la Santa Creu

5 5

a primer mestre d’obres Guillem Abiell. La nau de llevant, la primera a bastir-se, estava a punt de ser acabada cap al 1414, igual que la part est de la nau septentrional. En canvi, la part oest d’aquesta nau transversal i la nau de ponent es van començar a edificar més tard, ja al segle XVI.

Tot i l’alt cost i l’enorme esforç humà que comportava una construcció d’aquesta importància, el 1410 l’hospital tenia ja safareig i celler. El 1413 ja podia acollir alguns malalts a la part bastida i es començava la construcció de la farmàcia, gràcies a la generosa donació d’un convalescent, de nom Francesc Adroer, ciutadà de Barcelona, que donà la casa que actualment inclou l’Acadèmia de Farmàcia. La magnífica reixa de la farmàcia que encara es pot veure és de l’any 1696.

La nau de llevant, anomenada també quadra de Sant Pere, és, com hem dit, la més antiga i inicialment serví d’infermeria per a homes. Té una llargada de 70 metres i, a les seves parets, es poden observar un conjunt de sis quadres. Tots els quadres són olis damunt tela; per bé que d’autor desconegut, sembla

que són d’origen català. Es tracta d’una Pietat del segle XVI; un sant Pau, un sant Pere i un sant Jeroni del segle XVI i un sant Francesc, confortat pels àngels, així com una Sagrada Família del segle XVIII. Aquesta nau esdevingué la Sala d’Humanitats l’any 1964, i actualment és una sala de consulta general, on es troben principalment les obres de filologia, literatura, història i geografia.

Nau de llevant

Quadra de Sant Pere


Atesa la importància assolida pels gremis i les confraries, durant els segles XVI-XVIII s’annexà a la nau de llevant un nou edifici, el de la Gardunya, per instal· lar-hi infermeries que acollissin els malalts d’aquestes germandats. Actualment, aquest edifici acull diverses dependències de treball intern i el Museu del Llibre Frederic Marès.

Aquest museu, ubicat en una magnífica sala anomenada del Via Crucis per les seves rajoles vidriades del segle XVIII, mostra una selecció del llegat bibliogràfic i documental que l’escultor i col· leccionista Frederic Marès va donar a la Biblioteca l’any 1986, amb peces que permeten d’obtenir

una visió general de l’evolució dels distints formats i suports dels llibres i dels documents. Al Museu del Llibre, hom hi pot contemplar també una taula lateral del retaule de la Trinitat de l’església de Sant Francesc de Palma de Mallorca, on apareix representat Ramon Llull. En el vestíbul que dóna accés al museu, s’hi ubicà la Sala Verdaguer, que acollia la biblioteca i l’arxiu de l’insigne poeta.

A l’edifici de la Gardunya, a la sala on se sap que eren atesos els malalts del gremi de cardadors de la llana, també amb rajoles vidriades del segle XIX, destaca el magnífic tapís flamenc datat l’any 1574 que narra la història mitològica

Taula gòtica que representa Ramon Llull

Tapís flamenc de seda i llana de Willem de Pannemaker

Detall de les rajoles vidriades del segle XVIII de la sala del Via Crucis

Museu del Llibre Frederic Marès

5 7

dels amors de Mercuri i Herse, una donzella filla del rei d’Atenes Cècrops. El tapís formava part d’una sèrie de vuit inspirada en un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi, i mostra el moment en què Mercuri, volant pel cel, veu per primera vegada Herse, voltada de les seves amigues i de la seva germana Aglae. La marca del tapisser Willem de Pannemaker atorga l’autoria a un membre de les famílies de tapissers flamencs més actives, la qual va treballar també per als reis Carles V i Felip II. Aquesta obra i les altres peces de la sèrie foren comprades per ornar el Palau de la Diputació del General de Catalunya el 13 de febrer de 1578. Foren adquirides, mitjançant el corredor Gabriel Ferrer, al virrei de Catalunya, Fernando de Toledo, per 6.200 lliures, segons consta al Llibre de Cauteles d’aquest any: «[...] sien degudes sis mil y dos-centes lliures barceloneses les quals [...] sien donades y pagades [...] per preu de les vuyt peces de tapisseria de seda granada molt fina feta en Flandes ab la ystoria de Mercuri [...]». Aquest tapís restà al Palau de la Generalitat de Catalunya fins a principis del segle XX, quan se sap que passà a embellir la seu del Palau de Justícia, fins que, finalment, quedà ubicat a la Biblioteca de Catalunya, en

l’espai anomenat avui Avantsala de Gravats.En aquesta sala hom pot trobar-hi també un facsímil

del segle XIX que reprodueix el mapamundi de Juan de la Cosa, navegant i cosmògraf, amb títol de pilot de la Casa de Contratación de Sevilla. El mapamundi abraça Europa, Àfrica i una part important d’Àsia, i destaca perquè reprodueix per primera vegada la costa oriental americana i les Antilles.

Al mateix edifici de la Gardunya, hom hi troba la Sala Cervantina o Cervàntica, com era anomenada des del dia de la seva inauguració el 30 de maig de l’any 1916, quan la Biblioteca era al Palau de la Generalitat de Catalunya. Aquesta sala acull la magnífica biblioteca amb obres de

Nau de ponent

Sala Cervantina


Cervantes i sobre Cervantes que va aplegar l’industrial i col· leccionista de llibres Isidre Bonsoms i que, com sabem, va regalar a la Biblioteca de Catalunya. Presideix la sala un quadre amb un retrat de Bonsoms pintat per l’artista Josep Maria Vidal-Quadras, que representa l’il· lustre mecenes amb la silueta del Quixot retallada al fons.

La nau de ponent, també de 70 metres de llargada, va contenir la infermeria per a les dones. Que aquesta part occidental és més moderna es veu en la utilització de tècniques arquitectòniques més avançades que permeten d’amagar els contraforts, mentre que a la part oriental construïda inicialment aquests contraforts són ben palesos. La mateixa diferència s’observa en el claustre: a la part oriental es poden veure capitells i mènsules, però la resta del claustre no els presenta. De fet, la primera pedra per a la construcció de la planta de ponent, destinada a acollir els nens expòsits, es va col· locar el 26 d’octubre de 1511; per tant, molt abans que existís la Casa de la Caritat. Aquesta nau, que des del 1946 havia estat habilitada com a sala de ciències, en l’actualitat és de consulta general. Encara s’hi poden veure els antics cedularis, escrits a mà i amb màquina

Foto del pati de l’hospital l’any 1874, de Joan Martí

Pintura monocromàtica central a la nau de tramuntana

Els cedularis del catàleg manual

5 9

d’escriure, que recullen els fons de la Biblioteca des de l’any 1914 fins al 1990, en què foren automatitzats. L’accés a la nau de ponent, l’entrada principal a la Biblioteca, es fa a través d’una escala presidida per una estàtua de sant Roc, advocat contra la pesta i sant molt popular a l’època, que està acompanyat d’un àngel i un gos.

La nau de tramuntana, més petita, de 50 metres de llargada, era inicialment infermeria per als homes. Conserva unes pintures monocromàtiques que representen diverses escenes bíbliques i religioses. Es van descobrir als anys trenta amb motiu de la primera restauració de l’edifici per condicionar-hi la Biblioteca, ja que havien estat arrebossades. Fou la primera sala de consulta quan la Biblioteca s’obrí al públic l’any 1940.

L’accés a l’establiment hospitalari té dues entrades, una de septentrional, que es creu que és la més antiga, i una altra de meridional. Justament en aquesta banda estava prevista la construcció també d’una nova nau, que no s’arribà a bastir mai.

L’hospital va ser completat encara als segles subsegüents. Una làpida commemorativa recorda que la font del claustre fou inaugurada el 13 de maig de 1509 per l’infant Enric d’Aragó i Sicília. El pou és de l’any 1537 i una nova porta d’accés al pati s’hi havia obert l’any 1518. Aquesta porta, d’estil plateresc, permetia també l’entrada per la banda de migdia i va esdevenir la porta principal. També consta una estança de «guardaroba y estubas» des de l’any 1638, segons hom pot veure escrit en un escut sostingut per dos àngels.

Des del pati es podia accedir als pisos superiors de la nau de l’est i de l’oest per sengles escales simètriques iniciades el 1568, obra del mestre de cases Joan Safont. A l’escala de llevant, hi ha la figura d’una dona jove, que en actitud protectora sosté dues criatures en braços i una tercera que s’agafa al seu vestit. És una representació de la Caritat. A l’escala de ponent, hi ha l’esmentada representació de sant Roc. Ambdues estàtues són de l’any 1575.

Dins la mateixa centúria, el 21 d’abril de 1596, el prior de l’orde de sant Joan de Jerusalem a Catalunya, fra

Record de l’estança de «guardaroba y estubas» amb

indicació de l’any

Escala de Sant Roc

Escala de la Caritat


Adrià Maimó, va llegar la importantíssima quantitat de 1.285 lliures de moneda de Barcelona per ampliar la nau de ponent amb la finalitat de construir-hi una casa de convalescència. Per això, entre les claus de volta es poden observar les armes de l’esmentat prior hospitaler. També aquesta és la raó per la qual es donà a la sala el nom de Sant Joan. Actualment, aquesta estança es coneix amb el nom de Sala Prat de la Riba i, després d’haver tingut usos diversos, com a auditori i sala de conferències, és l’actual sala de reserva. Aquí, s’hi pot veure un vitrall modern, obra

de l’artista Xavier Aballí, fet amb aquarel· la i acrílic sobre vidre. Uns fulls de diari, corresponents al diumenge 16 de desembre de 1996, incorporats al mateix vitrall, tenen la funció de recordar el dia en què es va acabar l’obra.

D’altra banda, annex a aquesta peça, el 1998, com a resultat de la important reforma i rehabilitació que experimentà l’antic hospital, dirigides per l’arquitecte Joan Rodon, s’erigí un edifici de quatre pisos destinat a serveis, accessible a través d’un pont de vidre, des del qual hom pot contemplar el jardí que dóna a l’actual carrer de les

Sala Prat de la Riba

Vitrall obra de l’artista Xavier Aballí

6 1

Egipcíaques i que cobreix el dipòsit general de 5.044 metres quadrats de superfície repartits entre quatre plantes subterrànies, i amb 45 quilòmetres lineals de prestatgeries. Sobre el pont passa el transportador de llibres, inaugurat l’any 2000, el qual porta els documents des dels magatzems fins a les sales de lectura.

Encara al segle XVII es continuaren les addicions i modificacions arquitectòniques. D’aquesta centúria data l’anomenada quadra de la Comtessa, aixecada damunt l’escala que dóna accés a la nau de ponent. La finalitat d’aquesta nova construcció era la d’ampliar la planta superior dita de Sant Joan, amb la construcció d’un nou recinte destinat a acollir quatre habitacions per a malalts que no fossin leprosos. La promotora d’aquesta obra fou Maria Anna de Pinós i de Centelles, comtessa de Quirra i de Centelles, l’any 1630, la qual imposà, entre altres condicions, la d’esculpir el seu escut d’armes i el del seu germà Joan Galceran i de Pinós, comte de Vallfogona i vescomte d’Illa i de Canet. Aquest escut es pot veure al mig de l’actual façana, entre dues finestres. Va ser llavors també quan es va cobrir l’escala de ponent del pati.

Un any abans de dur a terme la quadra de la Comtessa, el 2 de març de 1629, es va col· locar la primera pedra de la segona casa de convalescència, ja d’estil barroc, i actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El motiu fou que la primera casa de convalescència molt aviat hagué d’estar destinada a sala per a malalts.

Al centre del pati de la nova casa de convalescència hi ha un pou presidit per una estàtua de sant Pau, en honor del patrici Pau Ferran, qui amb un donatiu de 100.000 ducats va permetre de concloure aquesta obra iniciada el 1622 gràcies a un llegat de Lucrècia de Gualba, senyora de la Batllòria i Montnegre. De fet, les obres s’hagueren d’interrompre perquè tots els esforços econòmics anaren a la reconstrucció de la nau de ponent o de Sant Roc, que sofrí un greu incendi. Segons hom pot llegir en la làpida commemorativa de la reconstrucció, «als 7 de max 1638 se

Pont de vidre i jardí d’Egipcíaques

Compactus

Vagoneta transportadora de llibres


Inscripció que recorda el greu incendi del 1638

L’actual creu barroca del pati de la Biblioteca de Catalunya.

El Teatre Principal, abans de la Santa Creu, el més antic de la ciutat

6 3

posà foc en aquest quarto y en espay de 4 horas se cremà tot sens poder aprofitar cosa y acudint las almoynas dels benefactors ab llarguessa fou lo matex any reedifficat».

Aquest Sant Pau és obra de l’escultor Lluís Bonifaç el Vell. La voluntat d’honorar el mecenes Pau Ferran es reflecteix també en les escenes que representen la vida de sant Pau en el conjunt de rajoles policromades, originals de Llorenç Passoles al voltant del pati. De la mateixa època barroca és la capella de la Casa de Convalescència, en la qual va participar l’esmentat Bonifaç i que té pintures murals atribuïdes a Viladomat.

L’actual creu barroca del pati de la Biblioteca és obra de Bernat Vilar de l’any 1691. En substituí una d’anterior i té l’interès especial de ser un dels pocs exemples d’estatuària merament ornamental que Barcelona conserva del segle XVII. Se sosté damunt una columna salomònica i està feta amb marbre de Gènova. Actualment, el pati està ornat amb tarongers, acàcies, til· lers, una tipuana i una xicranda.

El dipòsit de cadàvers estava situat en un lloc a tocar de l’hospital conegut amb el nom del Corralet. El 1760 s’hi va edificar el Col· legi de Cirurgia de Barcelona, que en l’actualitat és la seu de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia.

Entre els edificis directament o indirecta relacionats amb l’Hospital de la Santa Creu cal esmentar també el primer teatre que va obrir les portes a

Barcelona, el Teatre de la Santa Creu, després anomenat Teatre Principal. La seva fundació data del 1587, arran de la concessió del privilegi de monopoli de la representació d’obres teatrals i d’òpera que Felip II va

atorgar a l’hospital, cosa que li va proporcionar una font suplementària d’ingressos.

En concloure aquest ràpid repàs de les diverses estances de la seu de la biblioteca nacional, no podem deixar de sentir una certa emoció en pensar que aquí van patir malalties i xacres de tota mena personatges senzills i anònims, i importants i de renom. Basti recordar que l’arquitecte Antoni Gaudí, després d’haver estat envestit per un tramvia, va ser-hi traslladat i hi morí el 10 de juny de 1926. Però, també, des del 1940, han gaudit

en aquestes estances de la lectura tranquil· la i profitosa usuaris de tot caràcter i condició al servei dels quals fa cent anys es va obrir la Biblioteca de Catalunya. ■

“Han gaudit en aquestes estances de la lectura

tranquil·la i profitosa usuaris de tot caràcter i condició al

servei dels quals fa cent anys es va obrir la Biblioteca de

Catalunya.”

Cent anys oberta al públic


•04

6 5

Plànol1. Accés i acollida2. Espai Zero3. Sala general4. Sala de reserva5. Informació bibliogràfica i serveis6. Reproducció de documents

23

3

4

6

51

3


•05

6 7

Bibliografia bàsica

■ AINAUD, Josep M. Prat de la Riba. Barcelona: Edicions 62, 1992.

■ BALCELLS, Albert; PUJOL, Enric. Història de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002-2007. 2 vol.

■ BIBLIOTECA DE CATALUNYA. Bibliographica: documents dels segles VIII-XX. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1993. [Catàleg de l’exposició celebrada a Barcelona l’agost del 1993]

■ BIBLIOTECA DE CATALUNYA. Typographica: l’edició catalana, del llibre incunable al 1939. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1996.

■ BIBLIOTECA DE CATALUNYA. El Quixot: un heroi de paper, els papers d’un heroi. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2005.

■ CASTEJÓN, Nativitat. Aproximació a l’estudi de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona: repertori documental del segle XV. Barcelona: Fundació Noguera, 2007.

■ Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Catalunya. [Barcelona]: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, 1968.

■ COMAS I GÜELL, Montserrat. Biblioteques en temps de guerra, el front cultural de la rereguarda: el Penedès (1936-1939). [Calafell]: Llibres de Matrícula, 2008.

■ CONEJO DA PENA, Antoni. «Domus seu hospitale»: espais d’assistència i de salut a l’edat mitjana = «Domus seu hospitale»: assistance and health care spaces in the middle ages. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013.

■ CUGUERÓ, Maria; BOADA I VILALLONGA, Maria Teresa; ALLUÉ I BLANCH, Vicenç. El Servei de Biblioteques del Front, 1936-1939. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1995.

■ ESTIVILL RIUS, Assumpció. L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992.

■ ESTIVILL RIUS, Assumpció. Una mirada retrospectiva: 1915-2005. Exposició 90 anys: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Barcelona: Facultat de Biblioteconomia i Documentació, 2006.

■ FONTANALS JAUMÀ, Reis. «La Biblioteca de Catalunya: “Tots els records del passat i totes les modernes meravelles de l’activitat contemporània”». A: Llum entre ombres, 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània: Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya, Biblioteca Museu Balaguer, Biblioteca Arús, Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2011, p. 145-171.

■ FONTANALS JAUMÀ, Reis; LOSANTOS VIÑOLAS, Marga. Biblioteca de Catalunya, 100 anys: 1907-2007. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2007.

■ MAÑÀ, Teresa. Les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1925). Lleida: Pagès, 2007.

■ MASSOT I MUNTANER, Josep. Jordi Rubió i Balaguer, semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005.

■ PLA, Josep. «Eugeni d’Ors». A: Homenots. 1a sèrie. Barcelona: Selecta, 1958, p. [121]-148.


•06

6 9

Índex de noms de persones

Abad y Lasierra, Manuel, 36Abadal (Família), 19, 37Abadal, Ramon d’, 16Aballí, Xavier, 60Abiell, Guillem, 55Adanagild, 30Adroer, Francesc, 55Aguilar-Amat i Banús, Enric d’, 16Aguiló, Marià, 12, 13Agustí, Miquel, 40Albéniz, Isaac, 19, 45, 49, 50Albert i Torrelles, Cèlia, 18Alcover, Antoni M., 11Aldavert, Pere, 11Alexandre, de Villedieu, 35Alfons X, rei de Castella-Lleó, 34Almirall, Valentí, 11, 44Alòs-Moner, Ramon d’, 21Amat, Frederic, 50Amorós, Carles, 40Ángela, de Foligno, beata, 35Anglès, Higini, 21, 22Aramon, Ramon, 21Arderiu, Clementina, 48Aribau, Bonaventura Carles, 42, 43Aristòtil, 34, 37Artís-Gener, Avel·lí, 24Audouard i Déglaire, Pau, 50Aulèstia i Pijoan, Antoni, 12Badia, Conxita, 25Badia i Margarit, Antoni M., 24Balbi, Giovanni, 35Balmes, Jaume, 12Barber, Josep, 42Benet XIII, papa, 12Bergnes de las Casas, Antoni, 24Blanxart, Daniel, 25

Boccaccio, Giovanni, 34Boeci, 34Bohigas, Pere, 20, 21, 22Bolao, Manuel, 50Bonifaç, Lluís, 63Bonnemaison i Farriols, Francesca,

16Bonsoms, Isidre, 12, 18, 19, 22, 46,

58Boscà, Joan, 34Botel, Heinrich, 37Bro, Gabriel, 41Brocà, Guillem Maria de, 11Brossa, Joan, 50, 51Brugalla, Emili, 48Brugalla, Santiago, 48Brun, Pere, 38Bruni, Leonardo, 37Calixt III, papa, 36Canals, Antoni, 34, 35Capdevila, Roser, 49Caresmar, Jaume, 36Carles III d’Espanya, 42Carles V, emperador romanoger-

mànic, 57Carner, Josep, 24, 48Carreras i Dagas, Joan, 12Carreras i Raventós, Vicenta, 16Casals, Ramon, 11Casas, Ramon, 46Cervantes Saavedra, Miguel de, 19,

40, 58Chacón, Mercedes, 22Ciceró, Marc Tul·li, 34Cisteller, Dídac, 41Clavé, Anselm, 45Claveria, Carles M., 21

Colomer, Ignasi M., 22Colonne, Guido delle, 34Conesa, Jaume, 34Corominas, Pere, 11Corrons, Josep, 45Cosa, Juan de la, 57Costa i Llobera, Miquel, 11Curci Ruf, Quint, 38, 39Daguerre, Louis, 51Dalí, Salvador, 36Dalmases (Família), 18Debussy, Claude, 50Desclot, Bernat, 12, 14, 34Díaz-Plaja, Aurora, 21Domènech i Muntaner, Lluís, 54Domènech, Pere, 46Duoda, 34, 35Edison, �omas Alva, 44Egidio, Romano, 38, 39Eiximenis, Francesc, 34, 39Elias de Molins, Antoni, 12Elias de Molins, Josep, 12Enric, infant d’Aragó, 59Espona, Santiago, 22, 35Estanyol, Arnau, 39Fargas, Miquel A., 19Felip II, rei de Castella, 57, 63Feliu de la Penya, Narcís, 42Fenollet, Lluís de, 39Ferran, Pau, 63Finestres i de Monsalvo, Jaume, 42Flandro, Mateo, 38Foix, J. V., 24, 36Font de Rubinat, Pau, 46Fosas, Joan, 50Foulché-Delbosc, Raymond, 12Franco Bahamonde, Francisco, 22


Galceran i de Pinós, Joan, 61Garcilaso de la Vega, 28Garrich, Gaspar, 37Gaudí, Antoni, 63Gaziel, 48Gerhard, Robert, 19Ginebreda, A., 34Goya y Lucientes, Francisco, 22, 42Granados, Enric, 25, 49, 50Grau Carol i Orquestra, 50Gregori X, papa, 31Guillem, �ll primogènit de Duoda,

35Guilleumes i Bosa, Rosalia, 26Guimerà, Àngel, 11, 42Guitard Isarn, senyor de Caboet, 31Gumiel, Diego de, 39Hinestrosa, Juan de, 34Hirai, Rie, 50Holtz, Georg vom, 37Horaci, 32Jaume I, rei de Catalunya-Aragó,

22, 34Joan de la Creu, sant, 36Joan Ermengol, bisbe de Barcelona,

53Jorba i Jorba, Manuel, 26Jordana, Rosina, 19Josep, Flavi, 38, 39Lamarca i Morell, Dolors, 26Lamote de Grignon, Joan, 25Lamote de Grignon, Ricard, 25Leveroni, Rosa, 36Liberós, Esteve, 40Llimona, Mercè, 49Llisà, Martí, 18Llobet i Mas-Navarro, Francesc, 36Llongueras, Joan, 25Llopis, Josep, 42Llull, Ramon, 34, 56Luján, Néstor, 24Maimó, Adrià, 60Malats, Joaquim, 25, 45Maragall, Joan, 11, 22, 25, 36, 46, 47Marc, Ausiàs, 34, 40Marès, Frederic, 23, 24, 29, 56

Maria Amàlia, de Saxònia, reina, 42Maria de Luna, reina, 54Marquet, Galceran, 35Marshall, Frank, 25, 45Martí I, rei de Catalunya-Aragó, 54Martí, Josep, 36Martorell, Joanot, 37Massó i Torrents, Jaume, 9, 11, 14,

15, 20, 44, 46Mateu i Llopis, Felip, 22, 26Mateu, de Vendôme, 35Mena, Juan de, 34Metge, Bernat, 34, 36Migne, Jacques-Paul, 51Millet, Lluís, 45Miralles, Ermenegild, 22, 46Miralles, Eugènia, 22Miret i Sans, Joaquim, 11, 31Miró, Joan, 36Montaner, Joaquim, 46Montanyà i Santamaria, Francesc,

14Montoliu, Tete, 50Morera, Enric, 25Mundó i Marcet, Manuel, 26Muntaner, Ramon, 34Nadal, Alfred de, 18Nicolau d’Olwer, Lluís, 20Noulet, Émile, 24Oliver, Miquel dels Sants, 11Oller, Narcís, 11, 42Olzinelles, Roc, 36Ors, Eugeni d’, 12, 16, 18Ovidi Nasó, Publi, 57Pannemaker, Willem de, 56Panyella i Balcells, Vinyet, 26Pasqual, Jaume, 19, 36Passoles, Llorenç, 63Patxot i Jubert, Rafael, 20Pedrell, Felip, 19Pena, Joaquim, 22Pere III, rei de Catalunya-Aragó,

21, 33Perotti, Niccolò, 38Picasso, 24, 36, 46, 47Piferrer, Tomàs, 41

Pigouchet, Philippe, 39Pijoan, Josep, 11, 12Píndar, 33Pinós i de Centelles, Marianna de,

Comtesa de Quirra, 61Pla, Josep, 11, 14Planck, Juan, 37Posa, Pere, 39Prat de la Riba, Enric, 9, 11, 12, 14,

16, 18Primo de Ribera, Miguel, 20Puig i Cadafalch, Josep, 11Puig i Oliver, Jaume de, 26Quevedo, Francisco de, 36Quilis, Nicolau de, 34Ramon Berenguer III, comte de

Barcelona, 53Regordosa, Ruperto, 25, 44Regoyos, Darío, 46Riba, Carles, 36, 48Ribera, Manuel Marià, 36Riquer, Alexandre de, 46Rius, Leopold, 46Robles i Ferrer, Mercè, 18Rodon, Joan, 60Romeu, Jaume, 41Romeu, Pere, 46Ros, Alexandre Domènec de, 41Rosembach, Joan, 39Roviralta, J. M., 46Rubió i Balaguer, Jordi, 14, 15, 16 ,

18, 20, 21, 29Rubió i Lluch, Antoni, 11, 12, 14Rusiñol, Santiago, 46Safont, Joan, 59Sagarra i de Siscar, Ferran de, 19Sagarra, Josep Maria de, 36, 48Sal·lusti Crisp, Gai, 34Salvany i Blanch, Josep, 51Salvat- Papasseit, Joan, 36Santcliment, Francesc, 39Santillana, Íñigo López de Mendo-

za, marqués de, 34Saplana, P., 34Sarmiento, Martín, 36Sarró, Ramón, 24

Sèneca, Luci Anneu, 34Serizawa, Keisuke, 40Serra Aranda, Eugènia, 7, 26Simon, Joan, 37Soldevila, Ferran, 16Solé i Vendrell, Carme, 49Spindeler, Nicolaus, 38, 39Teòcrit, 33Terenci Àfer, Publi, 32Toda i Güell, Eduard, 20Torner, Maria Concepció, 16Torras i Bages, Josep, 11

Travé, Frederic, 24Turull i Creixell, Xavier, 44Tusquets de Cabirol, Lluís, 24Tusquets, Esther, 25Utrillo, Miquel, 46Valentí, Ferran, 34Valeri Màxim, 34Vallseca, Gabriel de, 37Verdaguer i Callís, Narcís, 16Verdaguer, Jacint, 11, 12, 20, 22, 36,

42, 43, 56Vergés, Josep, 25

Verrié, Jordi, 24Victòria dels Àngels, 50Vidal-Quadras, Josep Maria, 58Viladomat, Antoni, 63Vilar, Bernat, 63Vilaragut, Antoni de, 34Vives, Amadeu, 45Wagner, Richard, 22Zimmer i Rodríguez, Elvira, 18Zúñiga, Àngel, 24

Acta de consagració de Sant Pere de Salàs, 31

Acta de dotació de l’església de Sant Andreu de Tona, 29, 30

Adelphe, 32Alcorà, 33Amic de les Arts, 24Anales de Cataluña, 42Andria, 32Anunciació a Maria, 37Ariel, 46Arte Joven, 24, 46Avens, 11, 44Azulejos, 49Bíblia del rei Martí, 20Boleros, 50Butlla d’indulgències de la Santa Croada

per a la defensa de Rodes, 37Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 14,

15Campana Catalana, 24Campana de Gràcia, 24

Cançoner de Barcelona, 30, 31Cançoner de vides de sants, 12Cançoner Gil, 12, 13, 34Cant espiritual, 46Capitán Trueno, 24Caprichos, 22, 42Carmina, 32Carta nàutica de Gabriel de Vallseca,

37Catalan Piano Tradition, 45Catalanisme, 11Catholicon, 35Cavalleria, al fons la Sagrada Família, 51Cobles del gloriós Archangel Sanct Rafel,

37Collectio canonum, 31Com s’ordena i cataloga una biblioteca,

16, 17Conte de la cabreta, 45Corbaccio, 34Correo de Gerona, 42Crònica de Bernat Desclot, 12, 14, 34

Crònica de Jaume I, 22, 34Crònica de Pere el Cerimoniós, 34Crònica de Ramon Muntaner, 34Crónica de San Juan de la Peña, 34D’Ací i d’Allà, 24, 46Decameró, 22, 34Desconort, 34Diari català, 11Diario de Barcelona, 24Diccionario biográfico y bibliográfico de

escritores y artistas catalanes del siglo XIX, 12

Doctrinale puerorum, 35Ethica ad Nicomachum, 37Ètiques, 34Eunuchus, 32Facetus, 35Faules d’Isop, 37Fets dels Apòstols, 34Foc al càntir, 50, 51Furs de Sobrarbe i Jaca, 34Galatea, 40

Índex de títols

Gaseta de les Arts, 46Gazeta, 24, 41Genealogías de los Condes y Reyes de

Aragón y Navarra, 36Gesta comitum Barcinonensium, 34Gestes dels romans, 34Greuges de Guitard Isarn, senyor

de Caboet, 31Guerra de Iugurtha, 34Heautontimorumenos, 32Historia de el Real Monasterio de Poblet,

42Història de Valter e Griselda, 34Historia y descripción de los procederes del

daguerreotipo y diorama, 51Històries troianes, 34Homilies d’Organyà, 12, 13, 31Hore beatissime Marie Virginis secundum

vsum Romane Ecclesie, 39Hystoria de Alexandre, 38, 39In Tobiam, 35Liber Catonis, 35Liber iudicum, 31Liber manualis, 35Llibre de Consolació, 34Llibre de les antiquitats judaycas, 38, 39Llibre de les dones, 39Llibre dels àngels, 34Llibre dels oficis, 34Llibre dels secrets de agricultura, 40Llibre que conté tot lo Principi del

Hospital General de Sancta Creu i de la convalesèntia, 54

Llumanera de Nova York, 24Luz, 46Mapamundi de Juan de la Cosa, 57Máscara real executada por los colegios

y gremios de la ciudad de Barcelona para…, 41, 42

Memorial en defensa de la lengua catalana para que se predique en ella en Cataluña, 41

Metamorfosis, 57Missale Barcinonense, 39Obras de Boscán y algunas de Garcilaso

de la Vega, 40Paradoxes, 34Partidas, 34Pàtria, 42Patrologia Latina, 51Patufet, 49Pèl & Ploma, 24, 46Pelleas et Mélisande, 50Pentateuc, 33Providència divinal, 34Psaltiri, 34, 36Publicitat, 24Quatre Gats, 46Quiosc de Canaletes nevat, 51Quixot, 19, 40Recort historial, 12Regiment de prínceps, 38, 39

Regla de la Maisó de l’Hospital, 33, 34Regla de santa Clara, 35, 36Relacion diaria del sitio de Barcelona,

capital del principado de Cataluña, 41Renaxensa, 11, 44Revista de Catalunya, 46Rudimenta grammatices, 38Sacrae Antiquitatis Cataloniae

Monumenta, 19, 36Serra d’Or, 46Shinpan ehon Don Kihote, 40Suma de la art de arismetica, 39Taules astronòmiques, 21, 33Tiberio, 44Tirant lo Blanc, 37, 39Tradició catalana, 11Tragèdies, 34Urines d’Ysaach, 35Vanguardia, 24Veu de Catalunya, 12, 16, 24Vida de Mahoma, 33

Biblioteca de CatalunyaCarrer de l’Hospital, 56 08001 BarcelonaTel. 93 270 23 00http://[email protected]

Horaris:De dilluns a divendres, de 9 h a 20 hDissabte, de 9 h a 14 h

Arxiu Joan MaragallCarrer d’Alfons XII, 79, 2a porta08006 BarcelonaTel. 93 200 14 [email protected]://www.bnc.cat

Horaris:Dilluns, de 10 a 14 hDimecres, de 10 a 14 h i de 16 a 20 hEntrada lliure

Solemnement inaugurada el dia 28 de maig de 1914, el 2 de juny, obria les portes al públic la Biblioteca de Catalunya. En paraules del seu primer director, Jordi Rubió i Balaguer «amb la força inaturable dels gèrmens robustament fecundats, la biblioteca s’anava fent més de pressa i més gran del que pensaven molts dels que, imaginant-se que la guiaven de la mà, eren arrossegats triomfalment per ella». El lector interessat en la Biblioteca de Catalunya trobarà en aquestes pàgines una síntesi de la seva història, una selecció dels fons que custodia

La b

iblio

teca

nac

iona

l de

Cat

alun

ya


01

01 Institucions i equipaments culturals

La biblioteca nacional de Catalunya

Documents

Transcript of La biblioteca nacional de Catalunya