Barcelona, 2009

© dels textos: Jacobo Machover.© d’aquesta edició: Editorial Episteme, S. L.

Torrent de l’Olla, 151, bajos 08012 Barcelona

www.editorialepisteme.com info@editorialepisteme.com

Primera edició: Gener 2009

Disseny de Portada: Miguel Ángel TronchoMaquetació: Miguel Ángel Troncho

Traducció: Rafael López RuedaCorrecció: Xavier Sanjuan

Depósito legal: ???????ISBN: 978-84-936511-4-5

Printed in Spain - Impreso en España

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment

sense el permis previ per escrit de l’editoral.

A Moisés Machover,qui va creure en aquesta història

abans de ser esclafat per ella

�

IntroduccióJo vaig formar part durant molt temps dels admira-

dors del Che Guevara. En la meva ment es tractava d’un home que s’havia sacrificat per les seves idees en nom d’un món millor i que s’havia vist empès cap al seu úl-tim combat arran de discrepàncies insuperables amb Fi-del Castro. D’alguna manera semblava un revolucionari independent, sense estar supeditat a cap país ni a cap potència tutelar, ja fóra Moscou o Pequín. Els seus objec-tius podien ser assimilats als d’un llibertari.

Només després d’haver llegit la gairebé totalitat dels seus escrits i discursos (almenys els que van publicar a Cuba, ja que d’altres dormen en armaris hermèticament tancats a la seu del Comitè Central del Partit Comunis-ta), vaig començar a adonar-me que jo mateix m’havia forjat unes idees que no es corresponien en absolut. Res més dogmàtic, en realitat, que aquests textos, on la major ortodòxia política rivalitza amb un impuls frenètic de mort, dirigit cap a si mateix i cap als altres.

Després d’una primera lectura, atribuïa aquelles rellis-cades, les execucions de “traïdors” a la Sierra Maestra,

�

10

les “d’esbirros” després de la victòria de la revolució, a les condicions en les que es va dur a terme la llui-ta contra les tropes de Batista i contra les amenaces de “l’imperialisme americà”, sense aconseguir treure’m de sobre una sensació recurrent de nàusea. Una altra vegada tombava la pàgina i interioritzava la idea que aquestes atrocitats eren només un preludi, necessari, a la construcció d’un “humanisme revolucionari” que al-guns teòrics han intentat atribuir-li post mortem. Així, la mort anunciaria una vida millor. Però el meu malestar persistent no aconseguia dissipar-se.

Després, en analitzar els seus textos polítics, vaig po-der constatar que dels seus escrits sorgia, de forma su-bliminar, un personatge que pretenia, en vigílies d’una mort que sentia propera, justificar allò injustificable.

En un plànol estrictament teòric, podia represen-tar una reminiscència moderna de Trotski, el cap de l’Exèrcit Roig que havia aixafat la insurrecció de Crons-tadt i l’artesà de la victòria contra els russos blancs, els comunicats militars dels quals estan plens d’ordres d’execució sumàries, de les que el seu autor mai no va renegar. Les relacions del Che amb Fidel podien ser con-siderades, de manera errònia, com un “remake” de les de Trotski amb Stalin, com si es tractés d’un home de poder que s’hagués tornat un opositor, una mena de pre-cursor d’una dissidència que, amb absoluta evidència, no va ser.

Castro va aconseguir transformar el seu principal ins-trument en matèria de política (o d’aventura) estrangera i alhora en un fidel executant i en una consciència crítica. Després de la seva mort, la seva imatge va arribar a repre-sentar la d’un home en rebel·lia contra tots els poders, fins i tot contra el que servia, quan en realitat era simple-

10

11

ment un dels braços armats de la revolució cubana. Es tracta d’una imatge fabricada, gravada per l’eternitat per una foto a la que se li pot donar qualsevol interpretació, sobretot quan no s’ha llegit res d’ell. Millor no indagar més, per no haver de descobrir la seva història i el seu pensament darrere dels seus trets. La imatge tendeix, per damunt de tot, a ocultar les seves paraules.

Va donar la volta al món, excedint àmpliament els cer-cles revolucionaris, així com els somnis d’una joventut a la recerca de causes justes, simples, i aparentment indis-cutibles, a les que dedicar-se.

Es pot veure als llocs més insòlits. Adorna les mar-ques més distingides, les bosses Prada per exemple, així com la roba dels futbolistes Thierry Henry o Diego Mara-dona, compatriota de Guevara i defensor ardent de Fidel Castro i d’Hugo Chávez, per no parlar de les samarretes adornades amb el seu rostre o els retrats que adornen les habitacions de tants adolescents dels dos sexes. Dife-rents públics, que no estaven destinats a coincidir per a res, es reuneixen al voltant d’un mateix símbol. La cara del Che s’ha tornat ecumènica, perdent tot sentit. Re-flecteix una mescla de modernitat, d’idealisme cap a un futur més atractiu, i de nostàlgia per un temps perdut. No obstant això, les idees del revolucionari argentí con-tinuen essent d’actualitat, sobretot en les seves teories de l’acció, adoptades per bona part dels que han decidit seguir el seu exemple, així com aquells que han emprès noves formes radicals de combat, sense cap influèn-cia de la vulgata marxista. Per als que han reemplaçat la lluita antiimperialista per la noció, no molt diferent, d’antiglobalització, continua essent un dels estendards immaculats, en un moment en què tots els altres emble-mes es van esfondrar, junt amb el mur de Berlín.

11

12

Però per als altres, els que el van conèixer en els temps en què era un home totpoderós, el Che va ser molt més que un retrat innocu o un idealista que va morir as-sassinat. Era, abans que res, l’home que va fer afusellar diverses desenes de condemnats a mort en els primers moments de la revolució, sense expressar mai el dubte més mínim o vacil·lació. Al contrari. Sempre va ressaltar la necessitat de dur a terme aquestes execucions, pre-sentant-les, tant en els seus escrits com en intervencions davant dels principals organismes internacionals, com a motiu d’orgull, l’acer temperat a la sang, imprescindible per als combats encara per venir.

Són molts els que han intentat justificar les seves ac-cions, comparant-ho amb altres icones, religioses com el Crist, o més contemporànies, com els ídols pop Jim Mo-rrison i Jimmi Hendrix. Llevat que el sacrifici d’aquests només afectava a ells mateixos. En altres paraules, mai no van matar ningú. El Che Guevara, per la seva part, tenia vocació de màrtir però mai desarmat. Si bé és cert que la seva mort, que es va produir en condicions sòrdi-des a les mans de l’Exèrcit Bolivià, ha pogut en darrera instància transformar-lo en víctima, també ho és que els homes que ell va manar afusellar no han tingut dret a la mateixa glòria pòstuma.

El Che va anar a la trobada de la seva pròpia mort, i va arrossegar darrere seu un bon nombre d’idealistes convençuts que era la reencarnació d’un libertador d’Amèrica Llatina, que no va tenir la desgràcia d’envellir ni de veure les seves idees podrir-se amb el temps o els accidents de la història. Ell va poder resistir a tot això, per obra i gràcia de la seva eterna joventut embolicada en una llegenda embellida per ocultar les contradiccions del guerriller, les idees principals de qui es basaven en

12

13

l’eficàcia de les armes. Potser no per conquerir el poder

en profit propi, encara que...

La intenció d’aquest llibre és mostrar el revolucionari

en tota la seva dimensió utòpica però també en la seva

insensibilitat i la seva crueltat quotidianes. Més enllà de

la imatge, intenta demostrar el gegantí malentès que s’ha

forjat al voltant del seu personatge, convertint un fanàtic

stalinista en un llibertari romàntic.

Atacar una figura gairebé mítica no és tasca fàcil. Vaig

dubtar molt abans de decidir-me a fer-ho. Els seguidors

del Che Guevara constitueixen una legió imposant. Su-

peren àmpliament el nucli dels que comparteixen les

seves idees polítiques. Al cap i a la fi poc els importa

l’home. El que compta és l’ús que en poden fer d’ell.

Vaig preferir, per la meva part, immiscir-me en els as-

pectes més secrets de la seva vida, en els seus pensa-

ments més profunds i analitzar els seus textos i recollir

testimonis d’alguns dels homes que algun dia van ser

propers a ell per intentar revelar les seves contradic-

cions, baixar del seu pedestal i treure del seu mausoleu

aquest déu que no ho era, i que només va ser, en resum,

un dels instruments del castrisme a què va sacrificar la

seva vida, com tants altres “herois” caiguts en camps de

batalla llunyans i absolutament inútils.

Aquest llibre no és una biografia del Che Guevara.

Bona part dels seus exegetes, majoritàriament simples

hagiògrafs, han preferit relativitzar els episodis més

cruels, els actes més inacceptables, dedicant-los uns

13

14

quants paràgrafs perduts al mig de sumes monumentals, dissolts entre centenars de cartes, d’escrits i discursos destinats a l’oblit.1

Vaig preferir concentrar-me en certs aspectes de la seva existència i de les seves teories per donar-li algu-na coherència ideològica i recrear les principals etapes d’una vida transformada en destí per la seva mort vio-lenta, en lloc de diluir els fets que van constituir la seva personalitat en la recreació d’un itinerari sovint caòtic. Diversos elements de la seva joventut tornaven a sorgir en el moment de la seva mort, com a salts enrere inespe-rats. Em semblava erroni intentar explicar, com d’altres ho han fet, l’extrema crueltat del personatge i la seva intransigència doctrinària per la seva infantesa i els seus atacs d’asma permanents. Per aquesta raó el llibre no se-gueix un desenvolupament cronològic.

Em vaig basar fonamentalment en els testimonis d’algun dels seus companys més propers o d’algun ad-versari que el va veure, cara a cara, en els seus últims instants. Ell mateix va ser un ésser ambivalent, alhora rebel, botxí i víctima. Aquest llibre no es planteja una perspectiva unívoca. Amb el temps i, sobretot, amb l’obertura a Cuba dels arxius que tracten d’ell, alguns secrets, el principal d’ells la raó de la seva ruptura amb Fidel Castro, podran ser revelats al públic.

�   Les principals biografies consultades són: Jon Lee Anderson: Che Gue-vara. A Revolutionary Life, Nova York, Grove Press, �997; Jorge G. Castañe-da: La vida en rojo. Una biografía del Che Guevara, Madrid, Extra Alfaguara, �997; Jean Cormier: Che Guevara, Mònaco, Éditions du Rocher, �995; Pie-rre Kalfon: Che. Ernesto Guevara, uneix légende du siècle, París, Éditions du Seuil, �997; Paco Ignacio Taibo II: Ernesto Guevara, también conocido como el Che, Mèxic, D.F., Joaquín Mortiz, �996; Enrique Ros: Ernesto Che Gueva-ra: mito y realidad, Miami, Universal, 2002. Moltes de les obres dedicades al Che es poden resumir a àlbums de fotos acompanyats per texts curts, que es limiten a reproduir les llegendes teixides al voltant del “guerriller heroic” sense la perspectiva més mínima crítica.

14

15

El més significatiu, en aquest treball, potser siguin els textos del propi Guevara. Quaranta anys després de la seva mort, allunyats del context en el que van ser ela-borats, adquireixen una altra dimensió, molt menys lí-rica que en altres temps. Són les fites de la carrera cap a l’abisme del revolucionari argentí.

El mite del Che és, per a la majoria, el d’un màrtir revolucionari. Tanmateix, representa exactament el con-trari del que realment va ser l’home. Es manté fora del temps, lluny de la realitat d’un personatge que no dubta-va ni un instant en sacrificar els que es trobaven davant d’ell o, fins i tot, al seu costat. Guevara pretenia conver-tir la seva vida i la seva mort en un ideal per a la joventut i per a les generacions venidores. “L’home nou” havia de ser ell i només ell. En part ho va aconseguir, ajudat per aquells que van decidir erigir el seu itinerari en model a seguir, en lloc d’analitzar els seus combats suïcides, les seves contradiccions ideològiques o les seves accions criminals.

Cada etapa de la seva vida havia de ser exemplar. Per això, ell mateix en primer lloc, i alguns dels seus biògra-fs després, s’han esforçat per esborrar les empremtes i transformar els seus errors d’aventurer i de guerriller en destí revolucionari, amb l’objectiu de forjar un heroi in-tocable, un company de guerrilla, un home que va saber utilitzar hàbilment la seva figura per perpetuar la conti-nuïtat d’un règim que ja no fa somiar realment els rebels de la nostra època: el de Fidel Castro.

15

SEGONA PART

EL GUERRILLER EN EL PODER

45

El guerriller en el poder

45

CAPÍTOL 1

Els afusellaments

“Hem afusellat; afusellem i continuarem afusellant”.

“En diverses ocasions, el Che venia subtilment. Pu-java a aquell mur. No era difícil pujar-hi perquè tenia una escala. S’ajeia de cara amunt allà a fumar un havà i a veure els afusellaments. Això es comentava entre tota la soldadesca de La Cabaña. Els soldats meus em deien: “Quan érem a l’escamot d’afusellament, vèiem el Che fu-mant tabac a dalt al mur”. Donava força als que anaven a disparar. Per a aquells soldats que mai abans no havien vist el Che, era una cosa important. Els donava valor”.

Vet aquí el testimoni de Dariel Alarcón Ramírez, àlies “Benigne”, un dels més antics i fidels companys d’armes del Che Guevara, supervivent de la guerrilla a Bolívia, exiliat polític a França des de 1996. “Benigne” va seguir

4646

cegament el Che en totes les seves aventures, primer a la guerrilla contra Batista, després quan era membre del Govern a Cuba, al Congo o a Bolívia. En aquella època, no es qüestionava absolutament res. Per a ell, tots aquests actes formaven part d’un mateix objectiu: un combat pla-netari contra la injustícia. Revolució i repressió eren in-dissolublement complementàries. Va tardar anys abans d’atrevir-se a criticar la figura del Che i acceptar que no era només el guerriller rebel contra la dictadura de Ba-tista, sinó també un dels principals responsables de la repressió duta a terme pel govern revolucionari.��

Tribunals revolucionaris i mur de contenció

El Che Guevara va exercir el seu primer lloc de co-mandament a la presó de La Cabaña, que domina el cos-tat oriental de la badia de l’Havana, darrere del castell del Morro, el far des d’on es pot veure la primera imatge de la ciutat. Allà va supervisar els afusellaments orde-nats pel nou poder revolucionari. Es tracta d’una impo-sant fortalesa, construïda pels espanyols en els temps de la seva dominació colonial, que servia per a protegir l’entrada de la ciutat de les incursions enemigues dels corsaris o pirates, sobretot anglesos. Sempre va ser una presó, una presó primitiva, anacrònica, on podia pro-duir-s’hi tot tipus d’exaccions, a l’empara de qualsevol mirada o observació, lluny del centre de la capital. La revolució no va fallar a la regla.

Aquell lloc de comandament va constituir una de les principals funcions militars del Che. Resulta difícil ima-

��   Entrevistes amb l’autor, París, 200�-2006. “Benigno” m’ha concedit nombroses entrevistes. Aquestes contenen importants revelacions, que no figuraven als seus llibres, sobretot a Memorias de un soldado cubano. Vida y muerte de la revolución, Barcelona, Tusquets, �997. Amb el passar dels anys, en efecte, la seva visió va canviar: “Jo em vaig adonar, diu, que jo no li tenia al Che ni respecte ni admiració. En realitat, li tenia por si no aplicava íntegrament les seves ordres. “

47

El guerriller en el poder

47

ginar-se el que es presenta com un etern rebel a la pell d’un botxí implacable. Aquesta va ser, tanmateix, la ima-tge indeleble que va deixar entre aquells cubans que van perdre algun familiar en el transcurs d’aquell període. La memòria del Che no és la mateixa per a tots.

Com a “comandant en cap” de la presó de La Cabaña, títol que va ostentar des del � de gener de 1959 fins al mes de juliol, i com a responsable de la “Comissió Depu-radora” (segons la seva denominació oficial), el Che va donar l’ordre d’executar prop de cent vuitanta sentències de mort. Els tribunals revolucionaris funcionaven sense parar dins de la fortalesa. Les ordres, tanmateix, arriba-ven des de més amunt, de Fidel Castro en persona.

“El Che era cap de La Cabaña. Hi havia una plaça mi-litar molt gran allà, amb més de mil soldats,” explica “Benigne”. “Eren ell i en Jorge (“Papito”) Serguera, co-mandants els dos, els que presidien els judicis que es feien. Feien torns. Un dia el feia un, i un altre dia el feia l’altre. Els judicis mai no començaven fins que arribava el correu militar, el lliurament a l’oficial de guàrdia d’un sobre lacrat, entre dos quarts i les sis de la tarda. A ve-gades eren dos quarts de sis i encara no havia arribat el correu. El Che estava impacient: “Mirin l’hora que és i encara no ha arribat el correu”. El sobre que portava era la gent que s’havia de jutjar aquell dia. Allà hi venia la sentència de cadascun. Aquest paper procedia de l’Estat Major i estava firmat per Fidel, d’això no hi ha cap mena de dubte.

Jo anava en moltes ocasions a La Cabaña per la meva feina. Era capità a la policia militar de l’Havana. Havia d’enviar de la caserna de San Ambrosio, cada dia, una esquadra de soldats que hi anaven per als afusellaments. Es treien voluntaris.

4848

He arribat a veure un home que havien posat ja al mur de contenció d’afusellament. Darrere de les galeres, jo vaig veure que hi havia tres pals clavats allà, i vaig veure que en van portar un, li van lligar les mans cap a enrere i li van posar una bena. Jo veia aquest home viu, que començava a implorar per la seva mare, pels seus fills, que començava a esmenar-se i a orinar-se. Va venir un capellà i jo em deia: “ Cony! A què carall ve el capellà, si el maten?” Li vaig donar l’esquena i me’n vaig anar. No he pogut veure mai això. Quan li disparen i li entra la descarga, se m’estremeix el cos. A mi se’m posa la carn de gallina. No sé si és por. He estat tanmateix un guerrer tota la vida i hi ha gent que creu que un guerrer mata a sang freda, que la mort és per a ell un aliment. Per a mi, no”.

Els afusellaments van continuar produint-se una ve-gada finalitzat el comandament del comandant Che Gue-vara al capdavant de la fortalesa de La Cabaña, així com en altres llocs de l’illa. Ell no era més que una anella de la cadena, però era particularment rigorós en la pràctica de les condemnes a mort.

L’advocat José Vilasuso, avui exiliat a Puerto Rico, figu-rava entre els que van tractar els expedients dels homes condemnats per la Comissió Depuradora. Així transcriu les instruccions donades pel Che Guevara:

“No demorin les causes, això és una revolució, no utilitzin mètodes legals burgesos, les proves són secun-dàries. Cal procedir per convicció. És una colla de crimi-nals, d’assassins. A més, recordin que hi ha un Tribunal d’Apel·lació”.

Sobre el Tribunal d’Apel·lació de La Cabaña, José Vi-lasuso precisa:

4�

El guerriller en el poder

4�

“El tribunal mai no va declarar vàlid un recurs”. �4

Guevara va prendre sol la iniciativa, sense esperar con-signes de més amunt, d’ordenar la detenció, la condem-na a mort i l’afusellament d’alguns membres del règim de Batista. Va ser el cas, sobretot, del tinent Castaño, un dels responsables del Buró de Repressió de les Activitats Comunistes, el BRAC, un oficial que s’encarregava es-sencialment de recollir informació sense estar implicat en la repressió directa. Va ser arrestat per un comanda-ment especial immediatament després de l’arribada de les tropes del Che a l’Havana, va ser aïllat en una cel·la a La Cabaña i fou afusellat, després d’un judici sumari, el març de 1959. No se’l va acusar de cap crim de sang.

El comandant de la fortalesa va practicar també simu-lacres d’execució en els primers mesos de 1959, com amb Fausto Menocal, exiliat a Madrid on va morir el 2007, que es va salvar de miracle, gràcies a la seva condició de descendent d’un antic president de la República de Cuba, Mario García Menocal, i perquè l’acusació no havia pogut provar res contra ell. Acusat d’haver denunciat un grup de revolucionaris, va ser detingut primer a la Ciutat Esportiva. Des d’allà van ser nombrosos els homes por-tats directament, sense judici, en grups de tres, davant del mur de contenció. Va ser empresonat després a La Cabaña entre el 5 de gener i el �0 d’abril de 1959. El trac-te que li fou reservat va ser particularment humiliant. Va haver de quedar-se dempeus durant quaranta hores, dia i nit, sense menjar ni beure i sense poder efectuar les seves necessitats, al despatx del comandant, un llarg passadís per on circulaven homes armats i uniformats que li feien firmar a aquest les ordres o que li portaven instruccions i que es burlaven obertament del presoner fins al moment en què va caure d’inanició. Guevara en persona era qui

��   José Vilasuso: “A la orden del Che Guevara”, El Disidente Universal, San Juan de Puerto Rico, desembre de 2005, pp. 22-2�.

5050

s’encarregava d’interrogar-lo. Va ser portat després a una petita cel·la que va compartir amb diverses persones que dormien a terra. Una tarda, va anar el Che a dir-li: “Miri, Menocal, l’afusellarem aquesta nit”.

“Em van portar davant del mur de contenció, explica Fausto Menocal. Em van lligar a un pal, em van embenar els ulls i després hi va haver una descàrrega de fusells. Llavors van venir a donar-me el que jo creia ser el tret de gràcia. Vaig sentir un soroll monstruós al cap. En reali-tat era un cop donat a la culata del fusell. Em vaig des-maiar. Vaig creure que era mort fins que, una vegada que m’havien tornat a portar dins de la cel·la, vaig sentir el cantar d’un gall. Allà em vaig adonar que era viu”.�5

Apologia dels afusellaments davant de les Nacions Unides

El comandant de la fortalesa de La Cabaña no havia hagut de canviar d’uniforme per passar del rol de gue-rriller que combatia contra una tirania al de responsable de la repressió duta a terme pel nou règim revolucionari. Eren contradictòries aquestes dues funcions? No per a Guevara, convertit en portaveu internacional del govern castrista, que declararà a la tribuna de l’Assemblea Gene-ral de les Nacions Unides a Nova York, l’11 de desembre de 1964, en resposta a les crítiques dirigides contra Cuba per diversos representants de governs llatinoamericans i el dels Estats Units:

“Hem afusellat; afusellem i continuarem afusellant mentre sigui necessari. La nostra lluita és una lluita a mort. Nosaltres sabem quin seria el resultat d’una batalla perduda i també han de saber els cucs quin és el resultat de la batalla perduda avui a Cuba”.�6

�5   Entrevistes amb l’autor. Madrid, 200�-2006.�6   Ernesto Che Guevara: Obra revolucionaria, op. cit., pp. �79-�88.

51

El guerriller en el poder

51

Resultava sorprenent escoltar, en aquells anys, el portaveu d’un país al fòrum més important internacio-nal, fer l’apologia de les execucions practicades sota la seva responsabilitat. Castro, per la seva part, no havia d’apreciar particularment que el seu lloctinent fidel però incontrolable es deixés portar per tant lirisme i s’apartés del discurs oficial que acabava de pronunciar, per con-testar les acusacions que perseguien el règim castrista des de la seva instauració, raó que havia motivat les in-tervencions d’alguns delegats davant de l’Assemblea Ge-neral de l’ONU. En aquella època, en efecte, els afusella-ments (que continuaven vigents i ho van ser durant prop de cinquanta anys) ja no apareixien a primera plana dels pocs diaris que encara hi havia a Cuba, com havia estat diàriament en els primers mesos de la revolució. Sens dubte, els contrarevolucionaris, els que s’havien mani-festat, d’una manera o una altra, en contra de la política del règim i els que havien pres el camí de l’exili (unàni-mament designats com a “cucs”) no mereixien cap con-sideració per part del règim i menys encara per part de Guevara. Però Fidel Castro havia entès que no en treuria cap profit, en termes d’imatge, de continuar proclamant davant del món sencer que la revolució continuava afu-sellant molts dels seus opositors. La intervenció impro-visada del Che Guevara només podia irritar profunda-ment el Comandant en Cap.

Les paraules pronunciades per Guevara, no sempre controlades per Fidel Castro, en diferents conferències internacionals, provocarien la seva caiguda en desgràcia i la seva partida de Cuba uns mesos més tard, el 1965.

En la seva rèplica davant els delegats que s’havien atrevit a emetre crítiques al govern cubà, el Che decla-rava:

5252

“Sóc cubà i també sóc argentí i, si no s’ofenen les il·lustríssimes senyories de Llatinoamèrica, em sen-to tan patriota de Llatinoamèrica, de qualsevol país de Llatinoamèrica, com el que més i, en el moment en què fos necessari, estaria disposat a donar la meva vida per l’alliberament de qualsevol dels països de Llatinoamèri-ca, sense demanar-li res a ningú, sense exigir res, sense explotar ningú”.�7

Així Guevara, en un mateix discurs, unia a la seva rei-vindicació proclamada de les obres menys confesables de la revolució cubana el seu desig de buscar la mort sota altres cels. El sacrifici dels altres era el preludi al seu.

�7     Ibid.

52

15�

COMENTARI A LA PEL·LÍCULA “CHE. L’ARGENTÍ”

UN MITE PERPETU?

El premi d’interpretació masculina atribuït el 2008 en el festival de Cannes a l’actor Benicio del Toro per la seva interpretació a la pel·lícula d’Steven Soderbergh no va ser atorgat realment a l’actor sinó al mateix Che Guevara. Era com la consagració cinematogràfica, més de quaranta anys després de la seva mort, d’un “artista de la guerra” (segons el qualificatiu de Fidel Castro) i de la revolució.

El Che vist per Benicio del Toro, també productor del llarg, massa llarg, metratge (més de quatre hores en dues parts) i identificat fins a la caricatura amb el seu perso-natge, és un objecte de llegenda més que una persona de carn i os. Es tracta al film d’un home asmàtic però tranquil, habitat més que per una idea, per un somni de redempció dels pobles, des de la seva primera trobada amb Fidel Castro a Mèxic el 1955 fins al seu discurs a les Nacions Unides el 1964. En la primera xerrada amb Castro (bastant tosc en els seus posats i en les seves pa-raules), es veu titllat de “doctor argentí” (visiblement, del Toro no s’ha qüestionat en cap moment la realitat d’aquest títol ni la de les pràctiques que li podien haver conferit aquest grau prestigiós). El seu Guevara és abans que res un benefactor d’Amèrica Llatina i del conjunt de

la humanitat. Actua més com a metge dels pobres que com a guerriller brutal, abans de ser substituït en la seva funció per un metge cubà amb molta més experiència.

Però no és la biografia exacta el que més li interessa a del Toro. El film, en efecte, gira al voltant de les in-tervencions d’Ernesto Guevara en el recinte de l’ONU a Nova York. Allà ataca d’una manera lírica els Estats Units però, sobretot, en el transcurs de la seva contrarèplica a diversos delegats americans, entre ells el representant dels Estats Units, justifica els afusellaments duts a terme a Cuba. L’actor-productor no oculta la seva reivindicació d’aquests actes de barbàrie ni les protestes dels exiliats cubans per la presència del revolucionari argentí a Nova York. Tampoc no oculta alguna de les execucions dutes a terme a la Sierra Maestra contra suposats “traïdors”. Però ho barreja tot, d’una manera deliberada.

Del Toro no fa més que seguir la via traçada pel seu col·lega de Hollywood, el director Oliver Stone, qui, en un primer documental sobre Fidel Castro de l’any 2002, confonia les imatges d’arxiu fins al punt d’atribuir-li les execucions, filmades i difoses públicament pel règim castrista, a la dictadura de Batista. Davant de les críti-ques i les exigències de la cadena de televisió que li ha-via encarregat el treball, Stone va haver d’elaborar un any més tard, el 200�, un altre documental, en el que anava encara més lluny i filmava la discussió del Comandant en Cap amb tres joves que, arran d’aquesta discussió (un monòleg, més aviat), serien afusellats.

En la ficció imaginada per Benicio del Toro, seguit en això pel director Steven Soderbergh, Castro es veu relegat a un paper secundari, Che Guevara exercint de veritable cervell (comunista, com Raúl Castro) de la re-volució, més que de braç armat del seu mentor i cap su-

161

prem en cada instant de la seva vida, fins i tot en vigílies de la seva mort. Així li pot donar major rellevància al mite d’un rebel amb causa. Un heroi capaç d’atreure tots els insatisfets davant qualsevol tipus d’opressió. En fer això, els autors del film no dubten de trepitjar la veritat en nom del seu propi invent.

La trama s’organitza a partir de nombrosos flashback, comentats amb cites truncades o falsificades del propi Guevara, desproveïdes de qualsevol explicació, de ve-gades incomprensibles, que compleixen una funció sim-bòlica que tendeix a explicar la coherència del seu re-corregut personal i espiritual, bastant caòtic en realitat. Però la pel·lícula també pretén que els espectadors arri-bin a acceptar el que és inacceptable. Els crims del Che es podrien explicar per les necessitats de la lluita contra “l’imperialisme” americà.

Els errors dels intel·lectuals (i dels seus successors en la imaginació col·lectiva, les estrelles de cinema), es tor-nen a repetir de manera infantil i inversemblant. A través de diferents dècades i en diferents períodes, massa for-jadors d’opinió han intentat compartir les seves pròpies il·lusions amb un públic que un dia, sens dubte, deixarà de ser ingenu i d’acceptar com una veritat indiscutible la idealització d’un revolucionari que va ser abans que res, segons la seva pròpia expressió, una “màquina de matar”.